El cotxe circula a 30 km/h a una carretera on es pot anar a 90. Davant tenc un BMW descapotable i la matrícula MZN delata que és nou i de lloguer. Els cabells blancs d’un home gran es van movent amb l’aire i, al seu retrovisor, hi veig mitja cara tapada per unes ulleres de sol ben negres. M’agrada imaginar que és l’actor Michael Douglas, que acaba d’arribar dels EUA per descansar l’estiu a l’Estaca, la finca que va comprar als anys noranta a Valldemossa. La veritat és que s’hi assemblen, però ràpidament veig que és un turista més: va lent amb el cotxe perquè contempla el paisatge meravellós de la Serra de Tramuntana. Fins i tot, li va fent senyals a la copilot.

Sé que condueix fins a Valldemossa. Al primer aparcament que trobi, no hi podrà entrar. Uns quants cartells ho deixen ben clar: “Aparcament només per a residents”, hi diu, en català, castellà i anglès. És una de les mesures que l’ajuntament ha hagut d’aplicar arran de l’allau de turistes i cotxes de lloguer que envaeixen el poble de 2.047 habitants. Fa només uns anys, un informe de Tramuntana XXI i Palma XXI apuntava que la pressió turística diària al poble era de 154 visitants per cada 100 habitants. L’estudi també detallava que durant un any –el 2018– Valldemossa va acollir tanta gent com la població total de les Illes. Una xifra que, presumiblement, ha augmentat, perquè el nombre de turistes que han arribat a l’arxipèlag no ha aturat de créixer any rere any. Enguany, van cap als vint milions.

Un dels aparcaments on els turistes poden estacionar, estibat de cotxes (fotografia: Martí Gelabert). L'ajuntament ha hagut d'habilitar un dels aparcaments de zona blava només per als residents (fotografia: Martí Gelabert).

En “Michael Douglas” volta a la dreta en el següent aparcament i jo, en aquell moment, ingenu, pens: no sap que més endavant s’hi pot aparcar sense pagar zona blava. És una petita victòria dels mallorquins que coneixem l’illa. Però, poc després, veig que tot ha canviat: retxes d’un blau lluent nou de trinca tenyeixen l’asfalt de cada carrer. I pertot arreu només veig matrícules que comencen amb M i tot d’adhesius de cotxes de lloguer. Els vehicles de treballadors o residents es poden comptar amb els dits d’una mà.

Benvinguts a Mallorca

Vaig pensant en la cançó de Xanguito i Tomeu Penya, “Fent voltes per Palma”, i la melodia no atura dins el meu cap, com si sonés a la ràdio on realment sona IB3. “Welcome to Mallorca / Wonderful sky / Everybody wanna be a part of paradise / Entre bicicletes i cotxes llogats / pots arribar on vulguis / però oblida’t d’aparcar”, seguit d’un “Guiris van, van, van, van i vénen / guiris van, van i vénen” que s’enganxa.

Aconseguesc aparcar als afores, però m’hi trob un problema més: “Pagament amb monedes”. Duc un bitllet de cinc euros que algú em podrà bescanviar. Veig un veí que passeja els cans per la zona: “Han omplert tot el poble de zona blava. Ara els treballadors que pugen de Palma han de pagar això.” La sensació de saturació turística també es fa notar amb la quantitat ingent de cotxes: “És criminal, no podem aparcar mai davant ca nostra.”

“No es pot anar per dins del poble tranquil”

El veí queixós nom Marcos i, tot i que no viu al centre del poble, no pot més. “Si no aturam la massificació d’alguna manera… Això és un bordell, estam saturadíssims. Els veïns som els estranys dins ca nostra. No es pot anar per dins del poble tranquil. Hem perdut una sèrie de privilegis de viure a Valldemossa, es prioritza la massificació abans que el bon viure del poble”, denuncia.

Els carrers del poble plens de turistes (fotografia: Martí Gelabert). Dos grups de turistes coincideixen a la plaça de la Cartoixa, escoltant els respectius guies (fotografia: Martí Gelabert). Els carrers del poble plens de turistes (fotografia: Martí Gelabert).

La situació, diu, se n’ha anat de les mans. Tot un patrimoni de la humanitat per la UNESCO, com és la Serra de Tramuntana, lliurat al turisme de masses. La situació no és gaire diferent de pobles com Sóller, Deià o Banyalbufar. “O es fa com a Formentor, que s’ha restringit el trànsit, o això és intransitable. Tenc amics que diuen que si hi tenguessin una casa no hi voldrien viure. I si véns en diumenge, agrairies no haver vengut”, acaba en Marcos, abans de donar-me canvi per a poder pagar l’ORA.

“Tal vegada em pots ajudar…”, diu un alemany que no sap com funciona la màquina. “Només es pot pagar amb monedes”, li responc. Ho maleeix. L’escena es repeteix cada dia, amb desenes i desenes de turistes fent cua per pagar l’aparcament. Ho denunciava tot just fa uns dies el compte d’Instagram Welcome.to.valldemossaland, que, seguint l’exemple d’altres indrets com Sóller, Santanyí, Estellencs o Son Servera, denuncia que Valldemossa s’ha convertit en un part temàtic.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Welcome to Valldemossaland (@welcome.to.valldemossaland)

“Ens podem preparar per a l’estiu, ja fa por”

Parl amb una de les impulsores del compte, que prefereix de mantenir l’anonimat. “Es torna insostenible. En línies generals, a Mallorca ens podem preparar per a l’estiu. Perquè ja fa por. I a Valldemossa, si no es posa un control, això se surt de mare. No és només el caos que es crea, sinó el sobrepoblament momentani que hi ha dins el poble”, diu. I posa damunt la taula uns quants problemes: la gran afluència d’autocars carregats de turistes, la manca d’aparcament per als residents i que el poble està dedicat al souvenir.

I és que, en comptes de la coca de patata, ara l’emblema del poble és el souvenir per al turista. En cont desenes, per cap botiga enfocada al resident –deixant de banda forns i cafeteries. S’hi ven de tot: els “típics” calcetins “Islas Baleares”, decorats amb dibuixos de taronges; les “característiques” maraques mallorquines; els “autèntics” atrapa-somnis valldemossins, o els “tradicionals” ànecs de goma gegants que no falten a cap banyera de les Illes. Sangria. Cartells de toros. Degustació de cinc licors per dos euros. I tot sota un cartell que diu “I love Valldemossa”. Una Valldemossa estimada pels turistes que els residents, si res no canvia, potser deixen d’estimar algun dia.

Gairebé tots els locals són botigues de ‘souvenirs’ (fotografia: Martí Gelabert).

“Si jos batllessa, m’odiarien. Totes les paradetes estan enfocades al turisme. Tot és souvenir. No hi ha ni una botiga gourmet mallorquina, amb producte local. Està bé que n’hi hagi un o dos, però que tots els locals siguin això…”, diu la impulsora del compte d’Instagram. “No hi ha lloc perquè un local com jo pugui posar una cafeteria d’especialitat, una pamboleria, jo què sé. Alguna cosa d’aquí.”

“M’he de barallar cada dia per prendre un cafè tranquil·lament”

Ella veu molt clar que el dret de gaudir del propi poble es va perdent. Diu que quan va a la cafeteria, devers les 10.15, comença la marabunta de tots els autocars. “Els guiris pugen a la plaça, se’t tiren damunt. Jo m’he de barallar cada dia per prendre un cafè tranquil·lament. I això no és aquí i prou: a Palma, una senyora m’explicava que no li van deixar seure per fer només un cafè a la cafeteria de tota la vida. Imagina on arribarem.”

Tots els autocars esperen a la zona on hi ha la parada del TIB. Alguns aparquen a la zona blava mateixa, creen caos a tots els carrerons on no caben, però s’hi fan caber, circulen a alta velocitat… Només són alguns dels exemples que ens posa aquesta veïna.

Un grup de turistes baixa d'un dels autocars que omplen el poble (fotografia: Martí Gelabert). Un grup de turistes segueix un guia entre els autocars que omplen de més turistes el poble (fotografia: Martí Gelabert). Un grup escolta una guia a la plaça de la Cartoixa (fotografia: Martí Gelabert). Un grup segueix una guia a les portes del museu Chopin (fotografia: Martí Gelabert).

Els veig i els seguesc una estona, cap a l’entrada del poble. No és dia de creuer, però la saturació ja pesa sobre Valldemossa. Van cap a la plaça de la Cartoixa, un dels punts calents del poble. En l’antic monestir que hi ha, el músic Frédéric Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Lucile Dupin –coneguda pel sobrenom de George Sand– van viure-hi un temps. Hi ha turistes que fan cua, amb la guia de TUI, per comprar tiquets. Alguns es mesclen entre el jardí posterior. Uns altres compren un gelat a preu de turista. Una dona en dóna al seu ca. A la plaça de la Cartoixa, un cartell que hi diu: “Museu Chopin”. Un altre grup turístic just davant. Fa calor.

Deix tots aquests grups i em dirigesc cap al mirador de la Miranda dels Lledoners, no sense abans passar per davant una botiga que es dedica a vendre, exclusivament, sal del Trenc. Una argentina mira una mostra que hi ha en una senalla a terra. “Aquesta és de decoració, eh? No la tastis”, diu un dels treballadors. “Ah!”

Turistes es fan selfies al mirador de la Miranda dels Lledoners (fotografia: Martí Gelabert). Uns turistes pugen amb la maleta a l'hotel i la resta fa ruta pel poble (fotografia: Martí Gelabert). El turisme s’estén per tota la serra

Més gent al mirador i més gent als carrers típics del poble. No sé què en deu pensar Sor Tomasseta, que se’ls mira a tots des de gairebé cada portal. Per allà, més als afores, trob dues mallorquines que seuen en un banc amb un carretó d’infants. Són de Caimari, però van a Valldemossa dia sí dia no. Diuen el que diu tothom: al centre no s’hi pot estar. I revelen que a Caimari passa igual. Amb un afegitó: “No s’hi troben cases.”

Parlam una estona d’això, que no hi ha habitatge per un preu digne. Que els estrangers són els únics que poden comprar a preu de luxe. Que un fill seu ha hagut de partir a viure a Inca, i perquè ha trobat bon preu arran d’un conegut. Que reim, però no fa riure, que la situació és un drama.  Pens en un conegut –i bon– periodista caimarienc i li deman com ho veu ell. Coincideix en l’anàlisi: “El turisme ja arriba a pobles fins ara al marge.”

A Valldemossa, el preu mitjà de l’habitatge és d’uns 4.000 euros el metre quadrat. Hi ha molt turisme d’interior. De la dotzena d’anuncis de lloguer que es poden trobar en un conegut portal immobiliari, cap baixa dels 1.300 euros el mes i la majoria són lloguers de temporada.

“Això és famós, no?”

Abans de partir, vaig a cercar una coca de patata. Perquè tot mallorquí sap que no pot anar a Valldemossa sense tornar amb aquest dolç a casa. Dins de Can Molinas, una dona demana a la dependenta en castellà: “Això és famós, no?”. “Sí, dolç típic.” Pag uns doblers que no vull interioritzar i torn. Encara tenc temps de trobar en Toni, un altre veí, que viu als afores del poble d’ençà de fa tres anys. És de Palma i s’hi va mudar cercant la bellesa del lloc. Tot i que ell és dels que diu que el turisme “també és necessari”, confessa que en l’estiu Valldemossa és un desastre.

Un ciclista passa davant d'un cartell que diu 'Visit Valldemossa' (fotografia: Martí Ciclistes dinen a un dels bars del poble (fotografia: Martí Gelabert). Un ciclista estranger a la carretera que connecta Valldemossa amb Deià (fotografia: Martí Gelabert). Un grup de ciclistes fa ruta i passa davant d'una botiga de souvenirs (fotografia: Martí Gelabert).

A hora de tornar surten tots els ciclistes, un altre dels booms turístics de la Serra de Tramuntana i de tota l’illa. En el tram entre l’Esgleieta i Valldemossa ja havia comptat desenes de grups. Ara en veig per tot el poble que seuen, mengen, deixen les bicicletes en un racó. I a jo no se’m treu del cap la cançoneta de Xanguito i Tomeu Penya, i me’n ve una altra al cap. “Ossifar”. “Everyone is happy in Majorca / I have found the paradise of love.”

Aquest íncipit amb el qual he titulat el quadre de mots d’avui juga com la clau de tota la contarella la missió de la qual sembla precisament voler desplegar totes les virtualitats d’aquesta cova d’un palimpsest d’ecos.

Tot quadra: el món subterrani de la cova tan impenetrable al narrador que és l’objecte del seu desig arcaic, gruta opaca i inextricable, més somiada que realment percebuda, i la dansa de les meves mans nervioses damunt el teclat del piano que escriu aquestes músiques.

Tot quadra: l’espai multiforme i canviant de la nostra fesomia que no coneixem mai.

Tot quadra: el mirall on escrivim i on ens escrivim.

Tot quadra: el mirall on llegim i on ens llegim.

Tot quadra: el que em fa escriguera és el cant que sempre travessa les nostres ànimes, els estats d’infantesa.

Tot quadra: saber que llegir i escriure és el mateix acte creador.

Tot quadra: una carícia exasperada, sorpresa, impedida.

Tot quadra: la frase és una estructura antropològica, de vegades en forma d’home, de vegades en forma de dona.

Tot quadra: l’epígraf funerari de l’amiga Louise de Vilmorin, “Au secours”.

Tot quadra: subtilitat i finesa als paisatges cal·ligrafiats a mà; cares, vestits, esquenes, arbres d’estiu o de tardor, roquissars plens de copinyes, cels il·limitats o tancats, horitzons perduts, nacrats, inicis. Sentiu el ritme de les proximitats essencials?

Tot quadra: executava l’escrit amb cops petits i bruscs, amb tocs furtius de la ploma que de vegades esqueixava la pell del paper com si dibuixàs una ferida oberta.

Tot quadra: aquesta veu tan mòbil, tan plena de gràcia, de capricis, d’insistències, de plomalls, de fantasia, d’escarnis, de ràbies amagades; aquesta veu vivifica el real, posa en relació les diferents escenes amb una intensitat fulgurant i anima la representació quotidiana de l’existència.

Tot quadra: la literatura és un sentiment i és una rememoració del viatge cap a l’orgasme, és carnal, és remeiera, és bestial, és salvatge, és tel·lúrica, és riallera enormitat, és iniciàtica, és vegetal, és geogràfica, és assumpció de frases, és mineral, és sensible, és poblar la memòria d’absència, és extravagant, és diferència, és espermàtica, és urgència, és carnívora, és un espai vibratori electritzant, és exili, és retorn, és la llengua que mostra la transparència d’una imatge revelant els estrats que formen la seva opacitat, és desig violent, és tinta humida, és cop de força verbal, és ferotgia, és frase viva, emocionant i nua, és la història d’una vida feta de bucles i de bifurcacions intempestives, és tapisseria exaltada, és commoció íntima i oferta de llibertat, és abisme d’horror i de bellesa, és la invenció de la llengua de l’inconsolable, és un art de l’evocació, és imantació de brúixoles, és un conjunt de plecs impresos damunt la pesadesa de les ones, és rastrejar l’altre en un mateix, és l’enigma impenetrable d’una vida, és meteòrica, és explosiva, és arriscada, és gratar paper sense aturall, és èxtasi, és fer un llibre d’imatges invisibles, és fer un llibre il·legible, indesxifrable, incomprensible.

Tot quadra: la lletra amarada d’un bestiari pulsional, la turgència del forat d’aquesta caverna que s’obri a la carn fosca del terrer, i el text que treballa la mare terra associant desig eròtic i creació estètica.

Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVII.mp3

El 2 de juny, Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) rebrà el 57è Premi d’Honor de les Lletres. Filòsof, teòleg, professor d’història de la filosofia i de filosofia de la religió, traductor… El jurat va decidir de reconèixer-lo, per unanimitat, “per la seva contribució en el camp de la filosofia en llengua catalana; perquè ha estat editor i potenciador de la filosofia en català i perquè en el camp de la traducció ha portat a la nostra llengua la filosofia més important d’àmbit europeu”. En va destacar, a més, “la tasca en el terreny acadèmic, contribuint a l’ensenyament filosòfic en català a les noves generacions”, cosa que “representa la baula de la filosofia catalana de l’escola de Barcelona, estroncada durant la guerra civil”. L’anem a veure a casa seva, a Sabadell (Vallès Occidental), on ens rep al despatx, ben a prop dels volums de Michel de Montaigne, René Descartes i Blaise Pascal, assegut entre un fragment de l’Escola d’Atenes del pintor Rafael, al·legoria de la filosofia, i una marededeu, símbol del cristianisme.

—Em sembla curiós, si m’ho permeteu, que sigueu el primer filòsof distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes…
—Suposo que és pura casualitat. Potser perquè la filosofia no té gaire cartell, diguem.

—Us han atorgat el guardó per la vostra contribució al camp de la filosofia en llengua catalana. Quina importància ha tingut en la vostra vida?
—Sóc un maniàtic de la llengua. Crec que la llengua és una cosa molt important, que ens marca molt. A cadascun de nosaltres, la llengua condiciona, possibilita i limita el pensament, de manera que segons els recursos verbals que tinguem, el nostre pensament no serà el mateix. No pensa exactament igual una persona de llengua francesa, que de llengua alemanya, que de llengua italiana, que de llengua espanyola, castellana, anglesa… La llengua és una realitat d’una profunditat antropològica molt rellevant.

—Com es pensa en llengua catalana?
—No sé si tinc resposta a aquesta pregunta. Els catalans, doncs, som com som i tenim la llengua que tenim. N’hi ha que diuen que són bilingües, però més aviat són diglòssics. Els bilingües em semblen una mica com els ambidextres, que probablement són, diguem-ne, persones mal lateralitzades, o que se’ls ha reprimit d’utilitzar sobretot l’esquerra, perquè tocava fer-ho amb la dreta, etcètera.

—Què us ha ensenyat la traducció?
—M’ha fet prendre consciència precisament de la dependència que té el pensament de la llengua. Una traducció ha de ser fidel al contingut, buidant el que s’ha dit en una llengua a una altra llengua.

—Us fa patir la llengua?
—No les tinc totes… Abans es deia que el 60% dels habitants de Catalunya, de la Catalunya estricta, parlaven català. Ara ja és només el 30%. Aquesta reculada és espectacular. I a mi no em serveix l’esquema irlandès de residualització lingüística. Els irlandesos tenen independència política però perdent la llengua. A mi si em prenen la llengua, ja els ho dono tot.

—Una llengua que es vulgui viva i de prestigi ha de tenir els clàssics traduïts?
—Una llengua que encara no s’hagi exercitat en la filosofia, encara és una llengua truncada. És una llengua que no alimenta tota una cultura. Sense filosofia, a la llengua li falta alguna cosa important. I, sobre això, la cultura catalana té moltes dificultats, perquè té una tradició filosòfica pobreta, sobretot a l’època moderna. Durant l’edat mitjana, Catalunya era globalment una potència cultural i Ramon Llull és el primer gran escriptor europeu que va fer filosofia i teologia en llengua vernacla, que va escriure les seves obres més importants en català, i no en llatí ni en àrab ni en grec, que eren les llengües prestigioses del pensament.

 

—La tradició filosòfica catalana té a veure amb la història del país?

—És clar. Catalunya va ser una petita potència cultural, amb Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda, però al segle XVI Felip II va posar duanes al pensament europeu. Per tant, Catalunya, dins la península ibèrica, va quedar desconnectada d’Europa. El ritme del pensament filosòfic a Catalunya correspon al ritme de la situació política. Es va començar a normalitzar a començament del segle XX, amb la Segona República, però després amb el franquisme va tornar enrere. Durant el franquisme, jo havia de fer les classes en castellà, però tenia espies a classe. Un dia em vaig trobar tots els bidells molt interessants en Parmènides i Heràclit…

—Heu ensenyat durant anys història de la filosofia. Per què és important conèixer la història de la filosofia?
—Tinc assimilada una idea d’un professor francès que va ser el mestre dels meus mestres, i que deia que la història de la filosofia és el laboratori del filòsof. Jo he treballat en aquest laboratori durant tota la meva vida i és una delícia. No és el lloc del confort intel·lectual, perquè no hi trobes respostes acomodatícies. Perquè uns diuen naps i els altres cols, però tots, tant si diuen naps com si diuen cols, troben en el teu interior alguna complicitat. I, per tant, tens la impressió que dialogues amb els esperits més lúcids i més intel·ligents que hi ha hagut en el passat. I això és extraordinari. La història de la filosofia no és el lloc del confort intel·lectual, però sí que és el lloc d’un cert plaer intel·lectual.

—Us sentiu més historiador que pròpiament filòsof?
—Aquesta em sembla que és una falsa distinció. Un historiador de la filosofia, llevat que tracti de la història de la filosofia, només per fer turisme intel·lectual, fa filosofia fent història de la filosofia. I filosofia no se’n pot fer sense tenir en compte precisament la història de la filosofia. Perquè, com es fa la filosofia? Són els grans mestres del passat els que t’ho ensenyen.

—I tot filòsof ha de ser un historiador de la filosofia?
—Si no professionalment, almenys ha de ser algú que estigui prou familiaritzat amb alguns dels grans autors de la història de la filosofia. Dic amb alguns perquè no es pot estar familiaritzat amb tots, perquè n’hi ha molts. Però almenys amb alguns dels més importants. De fet, amb un gairebé n’hi hauria prou perquè cada un dels grans filòsofs ho ha dit gairebé tot, però cadascun a la seva manera .

—Repassant la vostra vida, descobrim que vau néixer a Pujalt, al Pallars Sobirà, l’any 1934. Teníeu dos anys quan va esclatar la guerra.
—Jo tinc record de la guerra. Recordo, per exemple, quan passaven els avions, que no sé si eren dels uns o dels altres. Anàvem a un refugi al poble i, entreobrint la porta, els adults que hi havia allà deien: “Són els rojos?” I jo deia, però si no ho són pas, de rojos, aquests avions! O bé el dia que es va acabar la guerra, quan un veí del poble, des del balcó de casa seva, ho va explicar al meu pare, que era al balcó de casa nostra. També recordo el lloc on es van cremar les imatges i la roba de l’església. Al meu poble hi ha una història curiosa: la FAI va destruir l’església i al seu lloc hi va construir una escola, que no n’hi havia. Tot un símbol de la relació entre religió i cultura. I, en fer-la, van eixamplar el carrer, que si no avui no hi podrien entrar els cotxes.

—A dotze anys vau entrar al seminari de la Seu d’Urgell…
—Els xics de casa pobra, i és el meu cas, pràcticament no tenien altre mitjà de culturitzar-se que anar al seminari. Però jo hi vaig anar amb la convicció de voler ser capellà. Després vaig olorar idees renovadores, cristianes però diferents de les que m’oferien al seminari, i vaig plegar. Em vaig autoexiliar a França, vaig estudiar filosofia a la universitat pública i, com que de l’època del seminari m’havia quedat el cuc de la teologia, vaig voler estudiar teologia. Per tant, després em vaig llicenciar en teologia a l’Institut Catòlic de Tolosa, que era on hi havia una facultat de teologia petita, però relativament pluralista, relativament variada. Allà vaig fer la teologia i vaig intentar repensar el cristianisme a partir de la filosofia moderna que duia a la motxilla, que havia après a la universitat pública. Així em vaig convertir en el laic llicenciat en teologia més antic de Catalunya. De fet, a l’Institut Catòlic de Tolosa era l’únic laic, perquè només s’hi educaven frares i capellans.

—En algun moment us heu penedit de no haver acabat essent sacerdot?
—La veritat és que vaig estar uns quants anys abans de renunciar totalment a fer-me capellà, perquè quan deia que havia olorat idees renovadores a la Seu el bisbe va decidir d’enviar-me un any a la Universitat Gregoriana de Roma. A Roma no em va passar allò que diuen de “Roma veduta, fede perduta”, però vaig tenir uns professors tan tradicionals i arcaics que encara em van convèncer més d’anar a veure el bisbe i dir-li que no em veia amb cor de continuar per aquell camí per a ser capellà, que hi havia moltes maneres de ser cristià al món i que jo miraria de seguir el meu camí. Això és el que he fet. Quan vaig tornar a Catalunya vaig venir amb unes idees que havia adquirit a França, on, d’altra banda, vaig viure l’època daurada dels anomenats intel·lectuals catòlics francesos. Aquestes idees m’han acompanyat sempre, les he contrastades amb la vida i han aguantat. Una prova que devien ser encertades.

—Aquesta època de formació coincideix amb la preparació de l’aggiornamento del concili Vaticà II?
—Vaig viure el concili Vaticà II com una mena de revival, d’alguna manera, a allò que havia viscut. Com una mena de déjà-vu. M’ho vaig passar molt bé amb el concili, perquè hi vaig retrobar unes coses en què, en certa manera, ja havia entrat i, per tant, vaig veure que aquest era el camí.

—Fou com si l’església se sincronitzés amb vós?
—Dit així potser seria un disbarat. Però és que l’església és molt vella, té dos mil anys, i hi ha hagut una mica de tot. La història de l’Església Catòlica no és una història brillant, hi ha moltes coses que fan vergonya. Ara es critica molt l’església per coses que són realment molt grosses i molt penoses; la pederàstia, per exemple. Però potser, després de tot, l’església no havia estat mai tan bé com ara. Tot i el passiu que té, l’actiu és el fet d’haver possibilitat la transmissió del missatge de Jesús, que és la part essencial del cristianisme.

—Acabem de viure l’elecció d’un nou papa, Lleó XIV. Vós n’heu coneguts uns quants, de sants pares…
—N’he conegut uns quants. I per mi n’hi ha un que és el gran referent, que és el papa bo, Joan XXIII, un home que tenia una teologia molt tradicional, però confiava en Déu i en la gent, i es va arriscar a una cosa que ningú no sabia com acabaria, que era convocar un concili per discutir les grans qüestions i l’orientació de l’església. El concili Vaticà II no va renovar gaire la doctrina, però sí que va renovar coses molt importants. Per exemple, s’hi va proclamar la bondat dels drets humans, la tolerància, la llibertat religiosa… que havien estat condemnades al Syllabus, de Pius IX.

—La relació entre el cristianisme i la filosofia moderna ha estat el vostre afany vital?
—A Occident, la sort del cristianisme va lligada a la possibilitat d’aclimatar-se a la modernitat. A la modernitat, com en totes les èpoques, hi ha el que és bo, el que és no tan bo i el que és dolent, és com una trena, en diferents ramals, alguns dels quals porten a la mort de Déu, però altres no. Per això dic, que hi ha una dimensió transversal de la modernitat que em sembla assumible i compatible amb el cristianisme. Per això el gran retret que em sembla que es pot fer a l’Església Catòlica a l’època moderna és no haver sabut dialogar amb les idees modernes a mesura que anaven apareixent. Això va fer girar d’esquena els pensadors moderns respecte de l’església.

—Montaigne, Descartes i Pascal són els filòsofs que més companyia us han fet?
—És una tríada que vaig descobrir a França i em sembla que són tres mestres de pensament inseparables i molt diferents entre ells, però que tenen en comú que fan una filosofia molt lliure i sense maquillatge. És a dir, sense retòrica, sense entonació, sense aquest acomplexament davant la ciència que sovint té la filosofia. Per mi, són tres pensadors exemplars. Montaigne és com un jardí d’idees, i d’aquestes idees van poder sortir Descartes i Pascal.

—Heu estat durant quatre dècades professor universitari…
—Cinc anys a la Universitat de Barcelona i trenta-sis a l’Autònoma. Vaig entrar a la UB el curs 63-64, per explicar la història de la filosofia antiga. I no en sabia gaire, de la història de la filosofia antiga, perquè ningú no me l’havia explicada gaire bé. Però no hi ha manera més eficaç d’aprendre una cosa que haver-la d’ensenyar i tenir la consciència que els alumnes no els pots ensarronar. Quan l’any 1968 es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona em van proposar d’anar-hi. I a bodes em convides, hi vaig anar i vaig estar-hi fins que em vaig jubilar, l’any 2004. Passa que no he estat mai carrerista, he estat una persona administrativament una mica marginal, perquè he tingut les meves prioritats.

—Una de les vostres grans contribucions al país és la col·lecció de traduccions de clàssics de la filosofia. Què va significar?
—És una col·lecció que va començar a l’editorial Laia, on quan, havíem publicat quaranta o cinquanta títols, l’administrador va desaparèixer i es va endur la caixa de l’editorial. Vam continuar a Edicions 62, on ens vam entendre molt fàcilment amb Josep Maria Castellet, que n’era el director literari. I quan es va jubilar van començar els problemes. Era un projecte molt ambiciós. Al principi teníem previst de fer-ne cent cinquanta volums i en van acabar sortint noranta-set. Uns francament bons, per la traducció i per la introducció, uns altres de mitjans i algun de francament dolent.

—Acabeu de publicar els Poemes de Joan de la Creu en català. D’on surt aquest projecte?
—És un llibret que em feia una certa il·lusió, però que té la seva història. El 90% de la traducció data de fa més de trenta anys. Els meus amics carmelites van fer una traducció del càntic espiritual de Joan de la Creu amb un criteri literari desafortunat. I el van fer malbé. Perquè si no es respecta la música es perd la meitat del poema. Vaig pensar que havia de provar de fer-ho, va semblar que sonava bé, però vaig deixar-ho en un calaix durant trenta anys. Fins que un bon dia els vaig recuperar, els vaig acabar, i els vaig ensenyar a l’editor Ignasi Moreta, de Fragmenta, que em va dir que ho volia editar. I això que ell no publica coses traduïdes del castellà, amb raó, perquè no hi ha cap català que no tingui accés directe al castellà, però ha fet una excepció amb els Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola i amb els Poemes de sant Joan de la Creu. A mi em sembla que poder contribuir a anostrar, que és una paraula molt bonica, a fer nostra, una obra que té un valor universal, doncs mira, és una mena de valor afegit.

—Teniu cap llibre en previsió?
—Vaig acabant un llibre que vull titular Filosofia al natural, i que sortirà abans de l’estiu. I buido una trentena de dietaris sense data i potser en sortirà alguna cosa. Hi ha gent que em demana que escrigui unes memòries, però no sé si ho podré fer i si ho voldré fer. Els anys pesen i la meva salut està molt tocada.  Dissimulo com puc, però els anys pesen. L’edat fatídica dels noranta no perdona. Fins ara només em semblaven vells els que ho eren més que jo, però ara estic definitivament al club dels vells.

—Heu pensat què direu en l’acte de lliurament del Premi d’Honor?
—Segurament que hi ha coses que he dit altres vegades, però és el meu discurs i ja està. Començant per dir que sóc conscient del que té d’aleatori un premi així. El primer que un pensa és per què jo i no aquest, perquè afortunadament el país té bons candidats. I bé, m’ha tocat a mi. Estic molt content, però comporta un enrenou que no et pots imaginar.

Els vins de trepat de la Conca de Barberà, negres i rosats, són vins frescs, de poca graduació, fruitosos, especiats, molt en la línia del gust dels consumidors actuals. Amb aquest avantatge a favor, aquesta setmana, disset cellers dels vint-i-vuit de la DO Conca de Barberà han participat en el vuitè Concarim, en què els elaboradors mostren els seus vins a un públic especialitzat. Tanmateix, a diferència dels anys anteriors, que es feia a Barcelona, enguany s’ha volgut portar els prescriptors i restauradors a un dels punts neuràlgics de la Conca des del punt de vista patrimonial i històric: el monestir de Poblet. Tastar els vins al territori sempre és sumar. I així va ser la jornada: expressiva, recollida, festiva i de qualitat. 

Per raons familiars, l’actual president de la DO Conca de Barberà, Ricard Sebastià Foraster, del celler Josep Foraster, no va assistir a l’acte. En nom del Consell Regulador de la Conca va obrir l’acte l’ex-president Bernat Andreu, del celler Carles Andreu. Amb ell vam parlar d’aquest territori vinícola i dels desafiaments que té al davant: “Fa uns vuit anys es va començar a fer el Concarim Barcelona i era una manera d’apropar els vins de la DO a un públic ampli. Però després d’aquests anys, volíem donar una mica la volta a l’acte i vam decidir de fer venir la gent a casa. I hem pogut fer-ho en aquest espai exterior de l’hostatgeria de Poblet, just davant de la façana del monestir, que és el punt més conegut de la Conca i amb una importància històrica òbvia i també vinculada al vi, perquè actualment encara hi ha vinyes dins el recinte de Poblet.”

I sobre els desafiaments que Bernat Andreu creu que ha d’afrontar actualment la DO Conca de Barberà, respon: “Per una banda, hi ha desafiaments col·lectius que són de tota la viticultura i de tota l’agricultura, que tenen a veure amb l’adaptació al canvi climàtic i les maneres de produir que siguin sostenibles en tots els àmbits. Són col·lectius. Però si entrem en els desafiaments específics del nostre territori, jo diria que és un desafiament que ve donat per una gran oportunitat que tenim ara mateix, i és el fet que hi ha un canvi en els patrons de consum, un desplaçament aparent cap als vins blancs i els vins negres d’un perfil que és habitual a la Conca, també se’n beneficien. Perquè els negres de la Conca són més lleugers, amb menys alcohol, més frescs… I, per tant, ara que tenim el vent a favor (a diferència de fa vint anys que remàvem a la contra), és un molt bon moment per a posicionar-se, per a créixer, perquè en el moment en què la tendència canviï, perquè el món del vi és cíclic, que ens agafi ben posicionat i havent crescut. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat.” 

Parla sobretot de la varietat trepat, tot i que també en parla d’unes altres: “El trepat elaborat com a monovarietal, però també fent cupatge amb unes altres varietats, algunes tradicionals i algunes no, pot marcar l’estil de vins de tota una denominació. Això pot ajudar també a caminar cap a una descripció més concreta del que és l’estil del vi de la Conca de Barberà. Crec que això ens serà bo amb vista a comunicar el nostre territori vinícola. De fet, en termes generals, el vi DO Conca de Barberà ha mantingut el volum de producció tot i la sequera i la disminució de quilos, perquè els cellers l’han preferit davant la possibilitat de destinar el raïm a unes altres denominacions d’origen.” [Recordem que la Conca també és DO Catalunya i DO Cava. El 85% del raïm, aproximadament, no s’elabora com a DO Conca de Barberà sinó que es destina, sobretot, a fer cava.] “Mantenir el volum de la DO Conca de Barberà i sacrificar unes altres elaboracions és un senyal molt positiu, en el sentit que en un moment en què el consum de vi negre es troba en reculada i, en general, el consum de vi es troba en reculada, som una DO sobre la qual els cellers tenen el convenciment que no hem de tirar enrere, que podem continuar creixent o aguantant. Cal aprofitar el moment.”

Bernat Andreu explicava que el trepat té poc color i això de vegades fa dubtar i preguntar-se on s’acaba el negre lleuger i on comença el rosat intens. Diu: “Els californians anomenen aquest tipus de vins ‘negre que es refreda’ (chillable red).” Però té importància si és un rosat o és un negre? Constata Andreu: “Té importància a l’hora d’explicar-lo. El mercat ens demana que definim com són els negres de la Conca, com són els negres de trepat.”

Durant la jornada vam triar sis cellers i els vam demanar que triessin un monovarietal de trepat per a presentar als lectors de VilaWeb. Tots van coincidir que el gran desafiament d’aquesta DO és donar-se a conèixer a un sector molt més ampli de la població. Els seus vins ho mereixen. Us oferim els trepats que ens van proposar, tots diferents perquè és una varietat versàtil. És la màgia dels trepat:

Marta Pedra, de Vins de Pedra. Picapedra negre 2024, del celler Vins de Pedra

Marta Pedra, propietària del celler, explica que el Projecte Picapedra és dels últims projectes engegats: “Els Picapedra avui són els vins monovarietals, un blanc de parellada i un negre de trepat, més identitaris que ara mateix tenim a la Conca. Fem diferents vins de trepat, però en aquest el que busco és elaborar un negre juganer, divertit, molt varietal, que expressi molt bé el nostre territori. Un territori que expressa vins amb fragilitat, amb subtilitat, intensos. Són vins absolutament contemporanis. Amb una graduació moderada, perquè això ho porta la varietat, i no hi ha una aportació de tanins. Són vins negres que es prenen un punt frescs. Tenen capes baixes de color i són vins fantàstics per a un sopar a base d’embotits, per exemple. El trepat és una varietat que casa molt bé amb els aliments picants. És una de les característiques de la varietat, perquè mostren pebres, llorer, espècies com ara el clau… i molta finor i frescor en boca.”

Picapedra trepat.

“El Picapedra és un projecte molt bonic. Cada any canviem l’etiqueta i hi posem de protagonista un personatge que hagi picat molta pedra. Jo em dic Marta Pedra i a casa sempre m’han dit que sóc una picapedra, em veuen com una dona lluitadora, treballadora. Per tant, vaig voler fer un homenatge a tot un seguit de gent que són picapedrers i que amb el seu esforç arriben a fer una feina important. Cada any busco uns personatges que no han pas de ser famosos. Per exemple, pel negre de trepat enguany he triat en Lluc Castells, que ha publicat les cartes que el seu avi enviava a l’àvia des del front en un llibre que es diu Papers de la guerra. En Lluc, de Cardedeu, és escenògraf i vinculat al món del teatre, de manera que el llibre també té una versió teatral.”

Jaume Pujol, enòleg d’Abadia de Poblet, amb els vins del celler. La Font Voltada 2020, del celler Abadia de Poblet

Jaume Pujol, enòleg i artífex d’aquest projecte que es troba dins el conjunt de cellers que conformen avui Codorniu, recorda que les vinyes que hi ha plantades dins el monestir són dels monjos, però les conrea el seu celler. “Aquest trepat el fem tal com s’elaborava abans dins el monestir, amb el 100% de la rapa, tot el procés és manual, no fem control de temperatura i no posem cap mena d’additiu. Fem l’elaboració amb tina de ciment i la criança en barrica vella de 600 litres. És un vi fi, elegant, amb el caràcter de la Conca de Barberà. Els trepats de la Conca són vins frescs, fàcils de beure i amb bona complexitat també.”

Ramon Ribas Solé, del celler Pla de la Masó.
Xauxa, del Pla de la Masó. Xauxa 2024, del celler Pla de la Masó

Ramon Ribas Solé, el propietari del projecte, ens explica que el Xauxa és l’última referència que ha tret al mercat fins ara. Neix del desafiament de cercar un altre color per al trepat. Perquè aquest trepat és un blanc de noirs, elaborat com un vi blanc: “La complexitat de fer un blanc de trepat amb la mínima intervenció comença a la vinya, perquè triem el raïm de final de tira, on hi toca una mica més l’aigua, raïms grassos, que els costa madurar, fins al punt que al setembre, quan els collim, tenen encara un color verolat rosat, però no de vi negre madur. Però no collim el raïm abans, perquè el volem concentrat. El premsem amb una premsa vertical, una premsada suau, per evitar el color. És un trepat 100% i ens sorprèn especialment la quantitat de fruita que trobem al nas. I és un vi amb una entrada molt suau, però molt llarg en boca. Té una acidesa ben marcada. Té només deu graus.”

Bernat Andreu, del celler Carles Andreu.
Dotze Arroves, del celler Carles Andreu. Dotze Arroves 2024, del celler Carles Andreu 

L’anyada 2023 d’aquest vi va obtenir l’any passat el premi Vinari al millor vi negre jove. Ara, amb l’anyada 2024 que va sortir el març al mercat, el celler Carles Andreu també ha canviat l’etiqueta. Ens explica Bernat Andreu, responsable del projecte que tot i el canvi d’imatge en la concepció del vi no s’han fet pas canvis: “Aquest és el vi d’elaboració més recent. Hem deixat l’altre negre de trepat que elaborem com el clàssic, per mantenir també la idea que teníem fa vint anys del nostre negre de trepat. Però aquest Dotze Arroves és el vi que creiem que avui podem oferir d’acord amb el que ens demana la gent i que encaixa molt amb el potencial del trepat. Aquest és un negre lleugeríssim, sense tanins, amb un 7% de maceració carbònica que el fa molt afruitat, però la base del vi és una maceració pel·licular, fresca, relativament curta, mostrant el que és un trepat. Per aquest vi la verema és relativament tardana, 10 i 11 d’octubre, i fa uns dotze graus.”

Kepa Martínez, enòleg del celler Josep Foraster.
Julieta, del celler Josep Foraster. Julieta 2023, del celler Josep Foraster

El jove Kepa Martínez, l’enòleg del celler Josep Foraster, ens proposa el Julieta: “És un vi molt especial per a nosaltres. És el primer vi de trepat que vam fer a consciència. És un vi que surt d’una sola vinya per a captar tot el caràcter del trepat. Aquesta vinya es diu Montornès i es troba al peu de la serra de Miramar, que fa frontera amb el Camp de Tarragona. És un sòl d’argila vermell i és una vinya vella de vuitanta-quatre anys. La vinya vella dóna al trepat un caràcter més profund. En aquesta vinya el sol toca a partir de mig matí. Amb el raïm fem una maceració molt llarga amb un 40% de la rapa que seleccionem prèviament i fem una criança en cubs de formigó. És un material que manté viva l’acidesa i dóna al vi molta verticalitat. És un vi molt gastronòmic.”

Imma Soler, de Mas de la Pansa. Dolç de trepat, del celler Mas de la Pansa

L’autora dels vins, Imma Soler, és d’empenta, com la Marta Pedra. Té un talent especial i això es nota en els vins que fa. Per als lectors de VilaWeb explica el Dolç de trepat que elabora d’una manera ben singular, amb un cert risc, amb dificultat i amb un resultat d’impacte: “Comencem fent una maceració pel·licular durant quatre dies, premsem i reduïm el 50% del most resultant durant trenta hores. Com ho fem? El posem en una olla a foc directe i el remenem constantment a fi que no s’enganxi. Vi bullit? Sí, fem vi bullit, però el que és determinant és que no deixem que arribi als 100 °C, perquè no volem que se’ns caramel·litzi ni se’ns faci una capa enganxada. Durant trenta hores no deixem de remenar i l’aigua es va evaporant i el vi es va concentrant, en especial el sucre i l’acidesa. Una vegada acabada la reducció, reposa, i quan està a temperatura ambient comença la fermentació. Fermenta i no li fem res més. La fermentació s’atura sola i els llevats es moren sols. Tot i que és un pèl arriscat no aturar la fermentació (el filtrem perquè no refermenti), és com ens agrada aquest vi. Altres anys l’hem posat en damajoanes per afinar-lo, però aquest 2024 trobem que ja és prou afinat i està a punt de sortir a la venda. De seguida l’embotellarem i a final de juny o primers de juliol ja es podrà trobar a les botigues.” 

Els vins del celler Mas de la Pansa.

“El gust que aconseguim és molt peculiar, perquè és un vi negre, però li trobem fruita blanca compotada: pera, poma, albercoc, codonyat, notes de raïm i, fins i tot, em surt un punt de fruita tropical, aroma de mango, fet que em sorprèn molt. Com pot ser? No ho sé. És la màgia del trepat. Aromes reconfortants que fan que prendre aquest vi sigui molt agradable. En boca, és un vi molt fresc i lleuger, perquè té una acidesa molt elevada i això equilibra molt el sucre, amb només 12,5 graus d’alcohol. Aquest any seran unes 600 ampolles de 0,37 centilitres que en sortiran.”

Dilluns arriba a les llibreries El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodínov, en una traducció del búlgar de Marc Casals. “El meu pare era jardiner. Ara és un jardí”, escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies,  se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui  Gospodínov retrata l’amor paterno-filial en un text emotiu que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.

Llegiu un fragment d’El jardiner i la mort de Gueorgui Gospodínov (Edicions del Periscopi).

Explica Edicions del Periscopi que Gueorgui Gospodínov (Bulgària, 1968) és un dels autors més importants de la literatura búlgara i europea actual. Les seves obres s’han traduït a una trentena d’idiomes i ha guanyat nombrosos premis nacionals i internacionals. Se’n destaquen el premi nacional de literatura Novel·la Búlgara de l’any 2013, el premi Ciutat de Sòfia de Literatura 2012 i el premi del PEN americà de traducció el 2016. La seva segona novel·la, Fizika na tagata (‘Física de la tristesa’), va esgotar la primera edició en un sol dia i es va convertir en el llibre més venut de la dècada a Bulgària. Periscopi també ha publicat del mateix autor El refugi del temps.

Aniol Rafel, editor de Periscopi, diu:

“El març del 2024, vam incorporar Gueorgui Gospodínov al catàleg de Periscopi amb El refugi del temps, una novel·la extraordinària amb què va aconseguir el premi Booker Internacional 2023 i l’Strega Europeu 2021, i que el situava al cim de les lletres europees. Per donar-lo a conèixer, li vam proposar un viatge promocional a Catalunya, però tot i que tenia moltes ganes de trobar-se amb els lectors catalans de la seva obra, va haver de declinar l’oferiment: el seu pare s’havia mort.

Mesos més tard, vam tenir la sort de poder fer realitat el viatge de Gospodínov a Barcelona. Va ser un dels convidats de la Biennal del Pensament i ens va explicar que la pèrdua del pare s’havia convertit en l’embrió del seu nou llibre, segurament el més personal de tots els que ha escrit, el que acabaria essent El jardiner i la mort. Quan el vam llegir, però, ens vam adonar que no era només un llibre sobre el dol per la pèrdua del pare, sinó una obra extraordinària, escrita amb una delicadesa i una sensibilitat només a l’abast dels millors, que retrata un món que desapareix, amb una mirada tendra, trista i, alhora, excepcional.

El jardiner i la mort és un llibre que ens reconcilia amb la vida, amb el pas del temps, fins i tot amb la nostàlgia. És un d’aquells llibres que només ens arriben de tant en tant, i que demostra que el talent literari de Gospodínov és dels que marquen una època. Llegint El jardiner i la mort, la vida del pare de Gueorgui Gospodínov pren tot el sentit del món. Tenim a les mans un llibre que, n’estem convençuts, arrelarà i donarà fruits, i que arribarà a l’ànima dels lectors que s’hi acostin.”

Tres estats de la Unió Europea voten avui en unes eleccions que poden ser decisives i marcar el rumb dels mesos vinents al continent. Malgrat que els contextos són diferents, en tots els casos hi ha una pugna entre els projectes europeistes i forces autoritàries, i el resultat es preveu que no solament determinarà el futur d’aquests estats, sinó que poden condicionar l’agenda europea en àmbits clau com la defensa, la política migratòria, la cohesió social i el suport a Ucraïna.

Especialment, les eleccions a Romania i Polònia poden reforçar un eix autoritari a l’Europa central que ara es troba en hores baixes i que té Viktor Orbán, a Hongria, i Robert Fico, a Eslovàquia, gairebé com a únics representants.

Romania: l’ultra que pot girar l’esquena a Ucraïna

Els ciutadans de Romania voten avui en la segona volta presidencial, marcada per una forta polarització al país. El candidat ultranacionalista George Simion, que va obtenir un 40,96% dels vots a la primera volta, és considerat el favorit contra l’independent proeuropeu Nicușor Dan, batlle de Bucarest.

Simion es reivindica hereu del pro-rus Calin Georgescu, inhabilitat per la justícia després de la primera volta del novembre, anul·lada de manera polèmica per ingerències russes.  Inspirat en Viktor Orbán i alineat amb el president nord-americà Donald Trump, Simion podria capgirar el rumb geopolític d’un estat fonamental en el flanc oriental de l’OTAN, i ja ha suggerit que vetarà el nou ajut militar a Ucraïna. Alhora, ha promès de donar un paper a Georgescu, probablement el de primer ministre.

Aquesta setmana, milers de persones s’han mobilitzat a Bucarest en contra de l’extrema dreta i per defensar la continuïtat europea del país amb el lema “Un sol camí: Europa”. L’alternativa, Nicușor Dan, va aconseguir solament un 20,99% dels vots en la primera volta i va entrar per la mínima en aquesta segona votació; tanmateix, ara té l’esperança de rebre el suport de tota l’oposició enfront de l’ascens de la ultradreta. Les enquestes revelen un resultat extremadament ajustat entre tots dos candidats sense que hi hagi un guanyador clar.

La victòria de Simion podria desembocar en una crisi governamental i obrir un període de forta inestabilitat a totes les institucions romaneses. De fet, l’endemà de la primera volta de les eleccions, el 5 de maig, el primer ministre del país, Marcel Ciolacu, ja va dimitir arran del fracàs del seu candidat, més pro-europeista que els dos que han accedit a la votació definitiva.

Tot i compartir bona part del discurs i actitud de Viktor Orbán i bona part dels posicionaments polítics a escala europea, tots dos dirigents tenen posicions irreconciliables en l’àmbit nacional. El candidat romanès és ultranacionalista, cosa que ha ocasionat un xoc amb la gran comunitat hongaresa de Transsilvània, que té el suport públic del primer ministre hongarès.

Polònia: barrar el pas a la ultradreta

Polònia viurà avui la primera volta de les eleccions presidencials. L’actual cap d’estat és Andrzej Duda, vinculat al partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS), que ha dominat la política del país de manera gairebé hegemònica durant una dècada. Tanmateix, i arran de la unió de l’oposició, van perdre les eleccions parlamentàries del 2023, fet que va portar l’ex-president del Consell Europeu Donald Tusk a esdevenir primer ministre.

No obstant això, el president Duda, que no es pot presentar a la reelecció, ha impedit bona part de l’activitat legislativa de la majoria, fins fa poc, opositora. Per exemple, ha vetat una llei que garantia l’accés sense recepta a la píndola de l’endemà, i també la reforma dels mitjans de comunicació i el reconeixement de la llengua silesiana.

De manera que, en aquestes eleccions, hi ha en joc de fer fora totalment la ultradreta de les institucions i poder revertir i impulsar polítiques alternatives després d’anys de govern de Llei i Justícia. En canvi, una victòria del candidat ultradretà Karol Nawrocki podria debilitar els plans de reforma del govern de Tusk d’ara i fins d’ací a dos anys, quan hi ha d’haver noves eleccions.

La gran alternativa és el liberal europeista Rafał Trzaskowski (KO), actual batlle de Varsòvia, que fa quatre anys es va quedar a les portes de ser president, amb un 48,97% a la segona ronda de les eleccions del 2020. Enguany, encapçala les enquestes amb les propostes de facilitar l’aprovació de lleis vetades per Duda i promoure una llei de silesià, la reforma del sistema judicial, legalitzar l’avortament i accedir a la píndola de l’endemà sense recepta mèdica.

Fins fa pocs mesos, semblava que la segona volta de les eleccions seria sens dubte una pugna entre Nawrocki i Trzaskowski, però darrerament ha aparegut un candidat que podria trencar aquesta divisió tradicional: l’ultradretà Sławomir Mentzen, cap del partit Konfederacja i que ja estat titllat de trumpista. Mentzen ha crescut amb força a les xarxes socials, especialment a TikTok, amb un discurs contra l’ajuda a Ucraïna, antifeminista i euroescèptic, ple de referències a la llibertat de mercat i valors ultraconservadors.

Una victòria de qualsevol dels dos candidats ultradretans, i més si es combina amb la presidència de Simion a Romania, pot representar un tomb radical cap a la ultradreta a l’Europa de l’Est, que deixi Ucraïna més sola. Tot i tenir un tarannà més pro-ucrainès, Nawrocki ha criticat durament el president Volodímir Zelenski perquè, a parer seu, s’ha comportat “de manera aindecent” amb els seus aliats, i s’ha fet ressò de les crítiques del vice-president nord-americà J.D. Vance, que va assegurar que Zelenski no havia estat prou agraït pel suport rebut.

De fet, les eleccions d’avui estan tan vinculades, i les polítiques són tan similars, que Nawrocki i el romanès Simion han fet un acte conjunt. Tot i que Romania, com Polònia, té un sistema parlamentari, els presidents d’ambdós països són comandants de les forces armades i tenen una influència significativa sobre la despesa militar i la política exterior.

Portugal: nova batalla entre esquerra i dreta, amb l’obra de Chega

Per la seva banda, els portuguesos voten avui en unes noves eleccions legislatives, les terceres en tres anys. Aquestes darreres s’han convocat arran de la caiguda del govern de Luís Montenegro (Aliança Democràtica), que no va superar una moció de confiança que havia presentat enmig de la polèmica relacionada amb els seus negocis familiars. Els mitjans de comunicació van revelar les activitats de Spinumviva, una empresa fundada per Montenegro quan era fora de la política i que ara gestionen la seva dona i els seus fills. Segons les informacions publicades, la companyia va rebre pagaments d’empreses amb les quals Montenegro havia tingut vincles professionals, com ara, Solverde.

Ara, la corrupció ha estat novament una de les grans qüestions del debat electoral. De fet, cal recordar que les darreres eleccions, del març del 2024, ja es van convocar arran de la dimissió d’António Costa com a primer ministre, enmig d’un escàndol de corrupció que afectava el seu govern. La política portuguesa, doncs, ha estat protagonitzada per legislatures curtes i escàndols polítics, cosa que ha causat un cansament evident entre els electors.

Les enquestes mostren un resultat ajustat entre blocs. El partit més votat tornaria a ser el de Montenegro, tot i una millora de Pedro Nuno Santos, que representa una nova generació de dirigents socialistes. El Partit Socialista té complicat de poder configurar un govern arran de la crisi que viuen el Bloc d’Esquerres i el Partit Comunista, que han perdut l’impuls que els va permetre de formar la geringonça, l’aliança d’esquerres que els va permetre de governar entre el 2015 i el 2019.

Tot apunta que el partit d’extrema dreta Chega es mantindrà en tercer lloc. Encapçalats per l’ex-comentarista televisiu André Ventura, conegut pels atacs racistes contra la comunitat gitana i un discurs populista i autoritari, podria, pel cap baix, de tenir prou escons per a evitar que es pugui formar cap majoria que no passi per ells o per una gran coalició entre la dreta i els socialistes, cosa que tornaria a deixar la legislatura en una situació d’extrema fragilitat.

Així que, novament, la ultradreta tindria un paper protagonista en les eleccions; ara com ara, Montenegro ha descartat de pactar amb l’extrema dreta, però plana l’ombra del dubte sobre si podria canviar de parer si això li permet de conservar el poder.

 

Imaginem en Marc, un adolescent de setze anys que estudia en un institut on, malgrat estar envoltat de companys, se sent tot sol. En una sessió de tutoria decideix d’explicar com se sent al seu professor. Diu que quan es lleva es troba desconnectat, que durant les classes experimenta una sensació d’aïllament i a casa seva es tanca a l’habitació sense trobar motivació per a estar amb els seus amics. En Marc confessa que, sovint, sent falta de suport en el seu entorn familiar i educatiu, i això fa que es qüestioni el seu lloc en la societat. Només mostra interès i experimenta una sensació de connexió quan juga en línia.

Com en Marc, cas fictici, molts adolescents se senten sols, malgrat que, en aparença, no estan aïllats. La solitud no desitjada és un problema que afecta especialment els joves. Per què?

Factors determinants i causes

Les societats occidentals han experimentat una transformació social marcada per l’individualisme, la globalització i l’auge de les tecnologies digitals. Tot plegat ha contribuït a fer créixer el sentiment de solitud no desitjada.

Parlem de solitud no desitjada perquè, lluny de ser una elecció personal, reflecteix la deterioració dels vincles socials i de les estructures familiars i comunitàries, essencials per a consolidar el sentiment d’identitat i pertinença.

Les tecnologies digitals faciliten el contacte a distància, però poden tenir la contrapartida d’establir relacions més superficials i despersonalitzades, cosa que pot derivar en un sentiment de soledat. La virtualitat, a diferència de les interaccions cara a cara, limita l’empatia i la connexió emocional plena.

A més, la transformació de la vida familiar i comunitària és un altre determinant crucial. La desintegració gradual d’estructures tradicionals –on la família i la comunitat exercien un paper central en el suport social i emocional– ha fet créixer la dependència de l’individu en si mateix. Aquesta evolució estructural normalitza la soledat i afecta uns quants grups poblacionals, especialment adolescents i joves que es troben en un procés vital de cerca de la pròpia identitat i del sentit de pertinença.

Impacte especial en noies adolescents

A l’estat espanyol, la solitud no desitjada afecta especialment adolescents i gent gran. Segons el meu últim estudi, els adolescents registren nivells de solitud no desitjada catorze punts percentuals més que la mitjana de la població general. Aquesta situació és preocupant, perquè percebre falta de suport emocional i escassetat de vincles sòlids en aquesta etapa de la vida pot causar problemes socials i psicològics.

Els qui experimenten solitud solen percebre la seva salut més negativament i, a més, es troben menys capacitats per a afrontar i recuperar-se dels problemes. Aquesta vulnerabilitat afavoreix els problemes de salut mental, i els afebleix a l’hora d’encarar l’estrès i les incerteses del pas a la vida adulta.

A més, les adolescents presenten taxes de soledat significativament superiors a les dels nois, especialment en el grup de divuit anys a vint-i-quatre. El 20,7% de les joves han tingut problemes psicològics de manera contínua aquests darrers mesos, en comparació amb el 13,3% dels homes; el període més crític és entre vint anys i vint-i-quatre.

Per contra, la incidència de suïcidis en l’adolescència és significativament més alta en homes que no en dones. Hi ha una clara disparitat: els homes presenten una taxa més elevada de suïcidi; en canvi, les dones solen cercar més ajut. En aquesta diferència hi poden influir factors culturals i socials, com l’estigma que encara envolta la salut mental entre alguns homes i les diverses expectatives relacionades amb els rols de gènere. Aquests condicionants poden fer que els homes, en cas de dificultats socials o mentals, no demanin ajuda i no accedeixin als recursos d’orientació i suport.

Propostes d’intervenció

La solitud no desitjada obliga a replantejar el rol de la comunitat, la família i les institucions (especialment els centres educatius) en el procés d’integració social dels adolescents. La solitud no desitjada és un símptoma de problemes estructurals en la societat postmoderna. Per això, es fa imprescindible dissenyar estratègies d’intervenció que contemplin el suport psicològic i la generació d’espais de trobada i diàleg.

Hi ha unes quantes estratègies per a combatre la solitud no desitjada:

• Millorar les tutories als centres educatius per a identificar riscs primerencs i oferir suport emocional.
• Promoure activitats comunitàries, culturals, esportives i artístiques que enforteixin els llaços interpersonals i construeixin xarxes de suport, en centres juvenils municipals, associacions culturals, ONG, centres educatius, clubs esportius i organitzacions religioses.
• Fer intervencions relatives a la salut mental amb teràpies grupals i individuals, tallers i campanyes de sensibilització que previnguin conductes autolesives i suïcides.
• Impulsar polítiques públiques inclusives per fomentar la connexió social i reduir l’aïllament individual, especialment dels adolescents. Per exemple, a Barcelona hi ha una estratègia municipal contra la soledat 2020–2030. I a Madrid, un projecte estratègic per a prevenir la solitud no desitjada al servei de salut.

El cas d’en Marc exemplifica com es manifesta la solitud no desitjada en el dia a dia i la importància de tenir sistemes de suport efectius. Tan sols amb la identificació primerenca de l’aïllament i la intervenció oportuna es podrà evitar la deterioració de la salut mental. Les institucions i el conjunt de la societat han d’assumir la responsabilitat de fomentar entorns comunicatius i afectius que restaurin en els adolescents la confiança en la seva capacitat per a integrar-se en la comunitat.

Joan Tahull Fort és professor de sociologia de l’educació a la Universitat de Lleida.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Veure algú en el món cultural, durant més de quaranta anys, actuar, prendre la paraula en l’espai públic, obrir camins per als més joves, crear estructures docents, de producció i d’arxiu, sense fer cap mal pas ni cap mal a ningú, no passa cada dia. No és l’única persona que he tingut i tinc la sort de tractar que treballa sense fer soroll en aquest món d’alta competició i travetes, i per fortuna unes quantes d’aquestes persones baròmetre de la generositat genuïna de fer del món cultural un paisatge habitable les tenim actives entre nosaltres. En la mort d’Antoni Mercader, la memòria és un film d’imatges vives que des que el vaig conèixer honoren la trajectòria d’aquest home de cultura.

Com concentrar en poques paraules qui era. Ho provaré, conscient que corro el perill de reduir-lo i que ell creuria que en faré un gra massa. No, en tot cas, en faré un gra massa poc. Aquest home nascut a Banyoles el 1941 va ser i és per sempre un dels pioners del videoart i la contrainformació al país i de les imatges que en els primers anys setanta escapaven al rigor mortis d’aquella dictadura que semblava eterna i ens mostraven la vitalitat en pobles i ciutats sense maquillar res, anys abans d’internet. Imatges que vistes en perspectiva ens avisaven que la iconosfera prèvia a l’inimaginable llavors món digital podia ser un bé social planetari de comunicació lliure entre persones i entre comunitats, o el seu contrari. Raó no els ha mancat, a aquells visionaris del Grup de Treball, col·lectiu d’art conceptual que enllaçava creació, els afores i els marges del mercat, pensament crític i intervenció social.

Coherent amb aquest ideari, Mercader va comprendre de seguida que unes pràctiques artístiques i comunicatives així necessitaven no sols creadors, com ell mateix havia començat, sinó sobretot estructures. S’hi va llançar amb dedicació constant i sense ostentació. Quina cosa ridícula, imaginar el Merca fent ostentació de tot això. Només en feia del gavadal de càmpings que amb la dona i els fills havien recorregut amb entusiasme, fins al punt que una foto d’ell en un càmping és ara el recordatori de la seva existència.

Es va convertir en promotor de l’obra d’artistes i va alçar estructures de producció i sobretot d’arxiu. A ell se li deu la mediateca de la Fundació la Caixa, de quan ho era de debò i que en part va deixar de ser el que havia estat quan es va carregar aquest arxiu extraordinari que a hores d’ara no se sap on para. Atès que el millor artista és l’artista mort i ara el Merca ho és, tal vegada encara ens farà des del més enllà el servei de recuperar la mediateca.

Inseparable d’Antoni Muntadas, la reconeguda trajectòria del qual en els últims anys és també un reconeixement del treball sostingut d’arxiu i difusió sobre la seva obra d’Antoni Mercader. Molts altres artistes audiovisuals pioners i recents hi estan vinculats, basti aquesta parella artística de fet, el Munti i el Merca, com a exemple seminal. També podríem parlar d’un trio, amb el dissenyador i referent de la museografia Enric Franch, el llegat del qual Mercader va recuperar.

Com formular, hi torno, tot el que ha fet i ens llega aquest home. Historiador, comissari d’exposicions, director, assessor i coordinador de projectes, productor audiovisual i multimèdia, li reconeix el MACBA. Un dels fundadors de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans, hi afegeixo la seva docència, que compta força. El vaig retrobar als estudis de comunicació audiovisual de la UPF. Va ser de l’equip fundador. Això també se li ha de reconèixer, que no va ser gens menor la seva contribució.

Després de defensar la tesi, dedicada a la iconosfera relacional preludi d’internet que llavors començava, no va aconseguir plaça a la Fabra per aquelles coses sovint pròpies del món acadèmic en aquest cas. Molta condescendència sobrada convençuda dels seus drets virils convertits en pretesos arguments acadèmics davant un home i bon acadèmic que defensava la seva feina amb veu serena sense trepitjar ningú. Per sort per a l’ensenyament artístic audiovisual el va cridar la Universitat de Barcelona amb una plaça de professor titular, que va ocupar els darrers anys i des de la qual va continuar facilitant i obrint camins als alumnes, alguns dels quals avui remenen cireres. Mercader era un catalitzador. El vaig substituir a la UPF en l’assignatura d’art contemporani, em va avisar de seguida. Li dec això i molt més. La veritat, diria que tots, al país, li devem molt.

Sóc prou conscient que en la cultura necròfila dominant això que escric ara ho diem de tots els morts que han ocupat ni que sigui un polsim del món cultural, gairebé com si els agraíssim el traspàs perquè d’aquesta manera els podem reconèixer tot allò que no els hem reconegut en vida, però, mira, en el cas d’Antoni Mercader és ben bé així. Li devem molt.

amb l'actuació de Pep i Ma. José Músics - Lloc: Ateneu Arenyenc

RTVE ha llançat un missatge breu a favor de Palestina abans de començar la retransmissió de la final d’Eurovisió: “Davant els drets humans, el silenci no és una opció. Pau i Justícia per a Palestina.” En canvi, France 2 no n’ha fet cap comentari.

Ni la televisió d’Andorra ni les televisions de la resta dels Països Catalans emeten el festival d’Eurovisió. Anys enrere, entre el 2004 i el 2009, la televisió pública andorrana va transmetre el festival en català tot coincidint amb la participació d’Andorra a Eurovisió; però quan va deixar de concursar-hi també va haver d’interrompre’n les transmissions.

El text de RTVE, difós en castellà i anglès, arriba després de la polèmica provocada per les paraules dels comentaristes Tony Aguilar i Julia Varela durant la semifinal en què va actuar Israel, quan van recordar els morts a Gaza. Arran d’aquella intervenció, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha amenaçat RTVE amb sancions, motiu pel qual la cadena pública espanyola ha instat l’organisme europeu a obrir un diàleg sobre la participació israeliana al certamen. Durant la retransmissió de la final, els locutors no hi han fet cap menció.

Com veure Eurovisió 2025 en català i tot allò que cal saber per a seguir la final

La participació d’Israel ha generat protestes arreu d’Europa per la diferència de tracte amb Rússia, que fou vetada per la invasió d’Ucraïna. Uns quants artistes i antics participants del festival n’han exigit l’exclusió a causa de la guerra a Gaza, i les cadenes d’Islàndia i Eslovènia, entre més, n’han expressat públicament el rebuig. Malgrat això, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha mantingut la participació d’Israel amb l’argument que el festival és una plataforma apolítica.

La candidatura israeliana, New Day Will Rise, serà interpretada en la quarta posició de la gala. La cançó és en hebreu, francès i anglès.

Lloc: Museu Marès de les Puntes

Entitats de defensa dels drets LGBTI han sortit als carrers de Barcelona i València per a denunciar la LGBTI-fòbia i la regressió de drets, ací i arreu del món. A Barcelona, una manifestació ha recorregut el barri de Gràcia per a denunciar l’augment d’agressions i discursos d’odi. I a València, una concentració a la plaça del Mercat Central ha criticat especialment la retallada a la llei trans que impulsa el PP amb el suport de Vox.

Creixen d’un 22,5% els incidents LGBTI-fobs a Catalunya

Un dels portaveus de la Crida LGTBI, Àngel Camacho, ha remarcat que cal plantar cara als discursos d’odi i ha exigit als governs mesures concretes contra la LGTBI-fòbia. Ha recordat també que el 2024 es van registrar més de 300 incidències LGTBI-fòbiques a Catalunya, i ha dit que és el principal motiu dels delictes d’odi al país i el segon a la ciutat de Barcelona. Lara Morató, de l’Associació Catalana d’Asexuals (ACA), ha criticat que els asexuals viuen una “patologització constant” que té conseqüències greus en la salut mental. A més, ha reclamat de reconèixer l’asexualitat dins la legislació.

Durant la manifestació de Barcelona s’ha reivindicat una xarxa pública del Servei d’Atenció Integral (SAI), una quota laboral per a persones trans en els processos de contractació públics i mecanismes de reparació per a les víctimes de les agressions. La protesta també ha servit per denunciar la participació d’Israel a Eurovisió, i s’ha acabat amb un karaoke antieurovisiu a la plaça del Raspall. Una de les participants, Laia Bertan, ha justificat l’acció dient que “la bandera d’Israel és l’esvàstica del segle XXI”.

Més de setanta ex-participants d’Eurovisió demanen d’expulsar Israel del festival

Lambda denuncia l’augment de les agressions contra persones trans

Segons que ha recordat Lambda, la transsexualitat no es va deixar de considerar una malaltia fins vint-i-nou anys després de la despenalització de l’homosexualitat, de la qual avui se’n celebren els trenta-cinc anys, i ha dit que avui encara les persones trans són la principal víctima dels atacs al col·lectiu LGBTI. L’entitat s’ha fet ressò de l’informe Estat de l’odi 2024 de la FELGTBI+, que recull 250.000 agressions físiques o sexuals contra persones LGTBI arreu de l’estat espanyol l’any passat, amb un 18,5% més d’incidències en el cas de les persones trans.

L’activista trans de Lambda Airto Granell ha denunciat que cal formació obligatòria en diversitat per a les plantilles judicials i policíaques, i ha reclamat un pacte estatal que garanteixi la protecció dels drets del col·lectiu a tot arreu. “Aquesta violència no és espontània. És conseqüència dels discursos d’odi que es llancen des de les institucions per part de l’extrema dreta i també de la dreta”, ha dit.

Fran Fernández, coordinador general de Lambda, ha lamentat que el buidatge de la llei trans valenciana impulsat pel PP i Vox tindrà conseqüències greus. “Quan un docent vulga actuar davant un cas de transfòbia, estarà desprotegit perquè el pin parental ja ha arribat”, ha advertit. I ha afegit: “Quan una persona trans se suïcide o se sotmeti a una teràpia de conversió, també pesaran sobre les seues consciències.”

Vox expulsa de les Corts activistes LGBTI que protestaven per la retallada a la llei trans

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

L’RCD Espanyol ha publicat un comunicat per carregar contra el dispositiu dels Mossos d’Esquadra pel partit contra el Barça de dijous, durant el qual una conductora va atropellar un grup d’afeccionats blanc-i-blaus a la rodalia de l’estadi i en va ferir disset. Dos d’ells continuen ingressats, un dels quals a l’UCI.

Al comunicat, defensen: “Entenem que és necessari i imprescindible que les institucions que tenen la responsabilitat i posen les normes revisin el protocol de mobilitat dels dies de partit.” A més, diuen que un fet així “ha generat molta crispació”, i exigeixen “que es prenguin les mesures que garanteixin que es pugui anar al futbol amb la màxima seguretat“.

Per això, diuen que faran “el seguiment necessari a la investigació” per tal de preservar els interessos dels afeccionats de l’Espanyol, als que demanen “la màxima unitat pel bé de la nostra entitat”.

Alhora, l’Espanyol demana respecte pels seus afeccionats, i diuen que no permeten que es justifiqui el comportament de la conductora “per la reacció airada de les persones que, preses del pànic, es trobaven a la zona del gravíssim incident”. A més, diuen que si el partit no es va suspendre i ajornar va ser “perquè els qui tenen potestat per fer-ho, amb la informació que tenien, així ho van decidir”.

Retirada del carnet a la conductora

Avui, la conductora del cotxe ha sortit en llibertat però sense carnet de conduir després d’haver declarat al jutjat de guàrdia de Cornellà. La causa està oberta pels delictes contra la seguretat viària, desobediència a l’autoritat i lesions per imprudència. El grau d’aquestes lesions queda a l’aire fins que hi hagi els informes mèdics definitius de les víctimes.

La dona haurà de comparèixer periòdicament als jutjats i, a més, li han retirat el vehicle.

La circulació per la AP-7 es veurà interrompuda aquesta nit per Amposta (Montsià) a causa de la instal·lació d’una passarel·la que permetrà d’ampliar la Via Verda fins a la Ràpita. Aquesta actuació connectarà els dos municipis amb un nou tram de 27 quilòmetres.

El tall en sentit nord, cap a Vinaròs (Baix Maestrat), començarà a les 22.15 i s’allargarà fins les 7.00. En sentit sud, cap a Amposta, la circulació quedarà interrompuda entre la 1.30 i les 3.00, segons que ha informat el Servei Català de Trànsit.

Amb motiu d’aquestes restriccions, s’habilitaran desviaments per la N-340. A més, la C-12 entre Amposta i Vinallop també quedarà tallada en tots dos sentits entre les 2.30 i les 5.00.

La Trobada d’Escoles en Valencià de la Costera ha reunit a Xàtiva més de 10.000 persones per defensar l’ensenyament en català i denunciar el retrocés que representa la nova llei educativa impulsada pel PP i Vox, coneguda per Llei Rovira. L’acte ha tornat a la capital de la Costera una dècada després de l’última trobada, amb el lema “En valencià, lliures i amb orgull”, i ha comptat amb el suport de la Coordinadora d’Escoles d’Ensenyament en Valencià de la Costera – Escola Valenciana i l’ajuntament de la ciutat.

La trobada s’ha estès per l’avinguda de l’Albereda i els carrers de Jaume I i Reial de la Fira, convertits en escenari d’un matí ple d’activitats i reivindicacions: cercaviles amb muixeranga, gegants i batucades, una seixantena de tallers escolars, i actuacions musicals a càrrec de grups com ara la colla la Socarrà, la Música Vella, la Música Nova, Sweet Flames, Rytmus Band, Scura Splats i Xaranga Comboi.

El president de la Coordinadora comarcal, Josep Roca Espín, ha assegurat que la trobada ha estat fruit “d’un viatge de superació apassionant, d’acompanyament i aprenentatge constants, de molta faena i complicacions”. Ha destacat que el català “vertebra el model d’escola en què creiem i que necessitem per a projectar-nos sense complexos ni por cap al futur”. També ha denunciat la gestió de l’actual Conselleria d’Educació, a la qual ha qualificat de “la pitjor de la democràcia”, i ha lamentat que sigui “incompetent” i “menyspreadora”.

Roca ha remarcat que la comunitat educativa ha respost als desafiaments d’aquests últims trenta anys amb “formació constant, treball seriós i cura, integració, respecte i complicitat”. Ha afegit: “Ningú no podrà res contra una comunitat unida, alegre i combativa.”

També ha intervingut el batlle de Xàtiva, Roger Cerdà i Boluda, que ha dit que acollir la trobada ha estat un motiu “d’orgull i responsabilitat”, perquè representa “una expressió de comunitat i de germanor, a més d’un recordatori per a les institucions públiques que cal vetllar per la protecció i la dignificació de la nostra llengua”.

A l’acte també hi han assistit el vice-president d’Escola Valenciana, Pablo Montaner i Brotons; la regidora d’Educació de Xàtiva, Amor Amorós Giménez; els diputats de Compromís Àgueda Micó i Josep Antoni Riera Vicent, i representants de col·lectius com ara Fampa València, STEPV i la Mancomunitat de la Costera – la Canal de Navarrés.

Durant la jornada s’ha lliurat el premi Sambori de literatura en valencià, en l’àmbit comarcal. Hi han participat 2.075 alumnes de més de 45 centres educatius de la Costera i la Canal de Navarrés. A més, s’hi ha presentat la cançó “La llengua que ens uneix”, que ha sonat aquesta setmana en escoles del País Valencià.

Calendari de les pròximes Trobades

Després de Xàtiva, les Trobades d’Escola Valenciana de 2025 continuaran a:

• Serra (Camp de Túria) i el Ràfol d’Almúnia (Marina Alta), el 24 de maig.
• Benimantell (Marina Baixa), també el 24 de maig.
• Betxí (Plana Alta, Plana Baixa i l’Alcalatén), el 25 de maig.
• Fageca (l’Alcoià-Comtat) i Gandia (la Safor-Valldigna), el 31 de maig.

La campanya d’enguany ja ha passat pel Campello i Alacant (l’Alacantí), Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), l’Alguenya (les Valls del Vinalopó), Algímia d’Alfara (el Camp de Morvedre), Fortaleny (la Ribera), Albuixech (l’Horta Nord), Benifaraig (València), Guardamar (el Baix Segura), Picassent (l’Horta Sud) i Bétera (el Camp de Túria).

Suport institucional i entitats col·laboradores

Les trobades tenen el suport de nombroses entitats, com ara la Universitat de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Politècnica de València, la Universitat Jaume I, la Universitat Miguel Hernández, la Fundació FULL, la Càtedra de Pilota Valenciana, Aproop, Edicions Bromera, Abacus, Ofideco, Pro21 Cultural, Editorial Aula, Camping Laguar, l’Horta Teatre, Caixa Popular, Unión Alcoyana, Edicions del Sud, Albena Teatre, Metrònom i Al Paladar.

Lloc: Teatre Principal

TikTok ha començat a oferir exercicis de meditació guiada als usuaris menors de 18 anys per ajudar-los a relaxar-se i afavorir el son. Aquesta nova funció s’activa automàticament cada nit a partir de les 22.00, amb l’objectiu de reduir el temps que passen amb el mòbil abans d’anar a dormir.

La companyia xinesa ho va anunciar ahir, i va explicar que estarà disponible per a tothom, però activada per defecte per als menors d’edat. Forma part d’un paquet de mesures que la plataforma va començar a desplegar el març, pensades per a facilitar que els pares limitin el temps que els adolescents dediquen a l’aplicació.

A partir de les 22.00, el canal de continguts Per a tu s’interromp amb un exercici de meditació guiada. Si l’usuari decideix de continuar usant l’aplicació després d’això, TikTok li mostra un segon avís, a pantalla completa i més difícil d’ignorar.

Segons que ha informat l’empresa en un comunicat al seu blog, el 98% dels usuaris joves que van participar en les proves de la funció van mantenir els exercicis activats.

Aquests continguts de relaxació complementen l’anomenat Horari de son, que la plataforma va introduir també el març i que activa música suau a partir de la mateixa hora. A més, TikTok va incorporar la funció de Vinculació familiar, que permet els pares de consultar quines persones segueix el seu fill adolescent, qui el segueix a ell i quins comptes ha blocat.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha anunciat que han començat converses amb el govern de l’Irac i amb les autoritats del Kurdistan autònom iraquià per elaborar un pla que permeti el lliurament de les armes per part del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Aquesta setmana, el grup ha anunciat el final de la lluita armada i la dissolució.

“Hi ha contactes amb països veïns per a decidir com es lliuraran les armes dels terroristes que són fora de les nostres fronteres”, ha dit Erdogan als periodistes durant el vol de tornada a Turquia des d’Albània. I ha afegit que “hi ha plans perquè les administracions de Bagdad i Erbil participin en aquest procés”.

Erdogan també s’ha mostrat optimista amb les possibilitats d’un acord de pau entre Rússia i Ucraïna. Ha celebrat que ahir hi hagués una reunió de totes dues delegacions a Istanbul, tres anys després de l’última trobada, i ha insistit que Turquia vol continuar exercint de mitjancera: “Tenim la determinació de fer tot el possible per aconseguir la pau.”

El Festival d’Eurovisió 2025 arriba al clímax aquest vespre amb la gran final a Basilea, Suïssa. Com ja va succeir l’any passat, els espectadors podran seguir l’espectacle sencer en català a RTVE. A més, el programa incorpora novetats importants del sistema de votació i l’ordre d’actuació que poden condicionar el resultat final.

Anys enrere, entre el 2004 i el 2009, la televisió pública andorrana va transmetre el festival en català tot coincidint amb la participació d’Andorra a Eurovisió; però quan va deixar de concursar-hi també va haver d’interrompre’n les transmissions.

Per què Andorra no participa a Eurovisió?

Us expliquem detalladament com sintonitzar Eurovisió 2025 en català, quins estats participen i amb quines cançons, com s’estructura la votació i quines són les novetats més rellevants d’enguany, incloent-hi la polèmica entorn la participació d’Israel.

On veure Eurovisió 2025 en català

Per segon any consecutiu, RTVE ofereix una cobertura íntegra d’Eurovisió en català. Aquesta decisió es va estrenar el 2024 arran d’una intensa demanda social i mediàtica.

Hi ha diferents maneres de veure Eurovisió 2025 en català:

• La 1 (àudio dual): a Catalunya, la transmissió de La 1 permetrà de triar l’àudio en català si es configura el televisor per fer servir l’opció dual. Cal tenir en compte que només es pot posar en català al canal La 1 HD, no a l’UHD.
• RTVE Play Catalunya: la plataforma digital emetrà en directe la gala amb àudio en català, accessible des de qualsevol dispositiu amb connexió a internet.
• Ràdio 4: oferirà una narració radiofònica del certamen, conduïda per Sònia Urbano i Xavi Martínez, que també seran les veus de la versió televisiva.
• RAC1 i RAC105: a més dels canals de RTVE, les cadenes del Grup Godó transmetran la final d’Eurovisió amb RAC1visió, conduït per Edu de Batlle i Jordi Armenteras, amb Jordi Ramos a Basilea. El programa començarà mitja hora abans de la final, a les 20.30.

A més, abans del certamen, a les 20.30 h, Ràdio 4 emetrà un especial titulat Green Room, amb connexions en directe a Basilea i entrevistes a figures destacades de l’Eurovisió recent.

Els 26 països finalistes i les seves actuacions

La gala d’enguany comptarà amb 26 actuacions, corresponents als estats que han superat les semifinals i els membres del Big Five (Espanya, França, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit), juntament amb el país amfitrió, Suïssa.

Entre les actuacions destacades hi ha les propostes de França (“Maman”, de Louane), Suècia (“Bara Bada Bastu”, de KAJ) i Noruega, que obrirà la gala amb “Lighter”, interpretada per Kyle Alessandro. Vegeu a continuació l’ordre de totes les actuacions.

1. Noruega – “Lighter”, de Kyle Alessandro
2. Luxemburg – “La poupée monte le son”, de Laura Thorn
3. Estònia – “Espresso Macchiato”, de Tommy Cash
4. Israel – “New Day Will Rise”, de Yuval Raphael
5. Lituània – “Tavo akys”, de Katarsis
6. Espanya – “Esa diva”, de Melody
7. Ucraïna – “Bird of Pray”, de Ziferblat
8. Regne Unit – “What the Hell Just Happened?”, de Remember Monday
9. Àustria – “Wasted Love”, de JJ
10. Islàndia – “Róa”, de VÆB
11. Letònia – “Bur man laimi”, de Tautumeitas
12. Països Baixos – “C’est la vie”, de Claude
13. Finlàndia – “Ich komme”, d’Erika Vikman
14. Itàlia – “Volevo essere un duro”, de Lucio Corsi
15. Polònia – “Gaja”, de Justyna Steczkowska
16. Alemanya – “Baller”, d’Abor & Tynna
17. Grècia – “Asteromáta”, de Klavdia
18. Armènia – “Survivor”, de Parg
19. Suïssa – “Voyage”, de Zoë Më
20. Malta – “Serving”, de Miriana Conte
21. Portugal – “Deslocado”, de Napa
22. Dinamarca – “Hallucination”, de Sissal
23. Suècia – “Bara Bada Bastu”, de KAJ
24. França – “Maman”, de Louane
25. San Marino – “Tutta l’Italia”, de Gabry Ponte
26. Albània – “Zjerm”, de Shkodra Elektronike

Una final marcada per la polèmica: la participació d’Israel

Un dels elements més comentats d’enguany és la participació d’Israel, que ha generat protestes arreu d’Europa. Uns quants artistes i antics participants del festival n’han exigit l’exclusió a causa de la guerra a Gaza, i les cadenes d’Islàndia i Eslovènia, entre més, n’han expressat públicament el rebuig.

Malgrat això, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha mantingut la participació d’Israel amb l’argument que el festival és una plataforma apolítica. La candidatura israeliana, New Day Will Rise, serà interpretada en la quarta posició de la gala.

Aquest context ha portat a una mobilització paral·lela en xarxes socials i fòrums d’eurofans, que han anunciat boicots simbòlics, rebuig a l’ús del televot i accions per a visibilitzar la situació.

Com votar a la final d’Eurovisió

Un dels punts clau de la nit és el sistema de votació, que s’ha anat adaptant durant els anys per donar més pes tant al públic com als jurats professionals.

Enguany, cada estat atorga dos conjunts de punts:

Punts del jurat: un grup d’experts musicals de cada estat atorga una puntuació que va de l’1 al 12, excloent el 9 i l’11.

Vot popular: els espectadors poden votar en línia, per SMS o trucada (segons el país). En el cas de l’estat espanyol, només poden votar els espectadors que es trobin a l’estranger.

Els vots es poden emetre mitjançant:

• L’aplicació oficial d’Eurovisió
• El portal web www.esc.vote
• Sistemes tradicionals d’SMS i trucada telefònica (activats només en alguns estats)

El període de votació s’obrirà immediatament després de la darrera actuació i restarà obert durant 40 minuts.