El 28 de maig de 2005 Berga i tot Catalunya es van despertar compungides per la notícia d’una batalla campal durant la Patum que va acabar amb la mort d’un jove, Josep Maria Isanta. Una vintena de persones van irrompre al concert de barraques i van desfermar un autèntic malson de cops contra qualsevol persona que es trobaven. Un huracà de violència en cercles concèntrics: un grupet envoltava la víctima i hi desfermava la puja de cops, i un cercle exterior impedia que la víctima fos auxiliada. Aviat van sortir les navalles i tres joves que eren al concert van ser apunyalats. A dos d’ells, la fulla els va tocar os. A Josep Maria Isanta, el cor.

La indignació social contra els assassins ràpidament es va redirigir contra un jove cos dels Mossos d’Esquadra, que encara es desplegava, i que aquella nit ni tan sols havia previst una patrulla a la vora del concert. Anys més tard, el TSJC va condemnar el Departament d’Interior per un funcionament “anormal i negligent” de les forces de seguretat. Pel vintè aniversari dels fets, VilaWeb ha entrevistat Jordi Isanta, germà de la víctima mortal, que també va rebre cops. Un treball periodístic que tindrà continuïtat amb la publicació, dimarts, d’un reportatge que reconstrueix què va passar aquella matinada, la indignació popular posterior, el judici, i els efectes psicològics que ha deixat en les víctimes aquella violència sense sentit.

Jordi Isanta, davant la rotonda on es feia el concert de la Patum.

—Quants anys teníeu quan va passar tot?
—Era l’any que en feia dinou, però encara en tenia divuit.

—I el vostre germà?
—Ell, vint-i-dos. N’hauria fet vint-i-tres al desembre.

—Sou molt patumaires a casa?
—Moltíssim. Sóc dels Nans Nous, una de les comparses de la Patum. Sempre ho hem viscut molt. Que si la Patum infantil, la Patum de la Pietat… I molta part de culpa la té la meva mare, que també és molt patumaire. Ho portem dins.

—Com era en Josep Maria?
—Li agradava molt viatjar, era molt intel·ligent i curiós, sempre intentava d’entendre el perquè de les coses. Era molt curiós i humil, no tenia cap maldat.

—I més enllà de la comparsa i la Patum, tenia vincles amb moviments socials?
—Sí, col·laborava sovint amb el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, un col·lectiu anarquista. També li agradava molt l’esport: esquiar, córrer per les muntanyes, escalar…

—Llegint la sentència, tot plegat sembla com un huracà de violència. Molt organitzat i metòdic, quan acabaven d’apallissar una persona, cercaven la següent. Com va començar?
—No s’ha sabut mai, no hi va haver cap detonant clar. Van venir a fer mal, violència gratuïta. N’apallissaven un, i després el següent. Si algú intentava ajudar, també anaven contra ell. Es va fer una bola gegant. Va ser un caos.

—Com vau veure que passava tot això?
—Érem a les primeres files del concert, i la música es va aturar. La gent mirava cap al darrere de l’escenari, que era on passava tot, i vaig veure-hi merder. Hi havia el meu germà, la meva ex-xicota… Gent corrent. I vaig anar cap allà. Era una batalla campal.

—Què vau fer?
—Vaig intentar adreçar-me a un d’ells i vaig clavar un cop de puny a un que pegava al meu germà. Després vam marxar cap a un cantó, els altres cap a un altre i vaig perdre’l de vista. Ja no el vaig veure més.

—Coneixíeu aquest noi amb qui vau parlar?
—D’aquí Berga. No érem amics, però el tenia vist del carrer o de sortir de festa.

—Quan us hi vau adreçar, éreu conscient de tot allò que passava?
—I ara. Era una baralla en uns quants punts. No podies ni pensar, va ser tot tan ràpid, tan agressiu tot… Després es van fer grupets i es va dissoldre. Al cap de poc em van dir que en Josep Maria era a l’hospital. Allà ens van explicar com havia anat tot. En teoria, va arribar a l’hospital que encara era viu, però la punyalada li va tocar el cor. Va ser mortal.

—Què van explicar els seus amics?
—Cadascú n’havia vist una part. Un era sobre l’escenari, l’altre era darrere, un altre a les primeres files… I entre tots vam poder anar reconstruint com havia anat la nit.

—Què havia passat després de les punyalades?
—Va córrer, es va escapar un bon tros de carrer, però es va desplomar. Anava amb dos més, i un va córrer a l’hospital de campanya, a la plaça de Viladomat, i el van portar amb ambulància a l’hospital.

—Encara van apunyalar-ne un altre, i amb un tercer ho van intentar. I abans, també havien apunyalat un altre noi.
—Qui intentava ajudar també rebia. Es desfeia aquella mica de baralla, i agafaven el que intentava ajudar. Era tot seguit.

Una placa recorda Isanta just al punt on va caure desplomat.

—Qui era aquesta gent?
—Gent problemàtica, a Berga se’ls coneixia per embolics amb unes altres històries. Drogues, baralles… Tothom sabia qui eren, i els Mossos també. Però com que no passava mai res prou greu, els deixaven fer.

—Ho van fer tan sols per buscar brega?
—Crec que sí, sempre he pensat que va ser això. Venien a fer mal, sense més ni més.

—No hi havia cap rerefons ideològic? Neonazis o així?
—No ho crec. Però una mica fatxes sí que ho eren, parlant clar.

—Ara tots ells ja són fora de la presó. Us els heu trobat?
—Sí. Quan vas a comprar el pa i te’ls trobes, et fa molta gràcia. Cagondeu. Ells fan vida normal, tenen família i feina, i el meu germà no tornarà mai més. És el que realment sap greu. És el pitjor que pots fer a una persona i uns quants anys després tornen a passejar-se per Berga com si no hagués passat res. Per mi és fatal, però em poso a la pell dels meus pares i ha de ser horrorós.

—Molta gent estava enfadada per la resposta dels Mossos d’Esquadra.
—És que no hi eren. El divendres de Patum és el dia més tranquil, només hi ha la Patum infantil i es fa un concert. Suposo que per això no van posar-hi dispositiu. Des d’aleshores, cada any hi ha dispositiu policíac també el divendres.

—Els van condemnar i tot.
—Va ser una negligència. No és que no fessin res, és que no hi eren. Fins i tot on són sempre, a l’hospital de campanya, tampoc no hi eren.

—Un mosso va dir al judici que la gent els va rebre amb insults i cops als vehicles.
—Després d’una gran batalla, que t’hagin apallissat i apunyalat, que apareguin preguntant què ha passat… és clar que et reben malament. Hòstia, si haguessis estat aquí hauria estat una altra història.

—Durant els dies següents hi va haver molta atenció mediàtica sobre Berga. Com ho recordeu?
—Tinc aquells dies una mica emboirats. En recordo trossos, però uns altres no. Era com si no hi fos.

—Es va venir a dir que com que l’espai de barraques era molt d’esquerres, els Mossos no hi eren perquè no els hi volien.
—No eren ben rebuts, però sempre hi havia una patrulla fent una volta i prou. No calia un mosso quiet allà, només que de tant en tant passessin, com sempre havien fet. I no hi havia hagut mai cap incident.

—L’ex-consellera d’Interior Montserrat Tura va dir: “No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals.”
—Ens va indignar moltíssim. Al cap d’uns quants anys, ja no era consellera, va venir a fer una xerrada i un dels millors amics del meu germà li va demanar què volia dir amb això. Que sí, som 16.000 habitants amb casals llibertaris i independentistes, però tampoc no és que ho sigui tothom.

—I si fos així, quin problema hi ha?
—Exacte. Sóc anarquista i independentista, però mai no hem buscat brega. Sempre que hem fet alguna manifestació ha estat per millorar les coses i buscar la pau. Els “indepes i anarquistes”, com diu, estàvem molt bé al concert fins que van arribar ells, que no són ni indepes ni anarquistes. El que va dir aquesta dona, i el to despectiu de pensar que és culpa seva, va ser molt lleig i dolorós.

—El president Maragall va demanar de venir a casa vostra per mostrar el condol, però els vostres pares li van demanar que fos sense càmeres.
—I no va venir. Volia la foto. Gent del govern i periodistes ens demanaven de venir a casa i fer una entrevista, i els vam dir sempre que no. Si volien donar suport, molt bé. Però venir a fer la foto, no ho volíem.

—El judici va estar molt marcat pel paper de la jutgessa Ana Ingelmo, amb un posat molt dur i autoritari.
—Sí, va ser molt dura amb tothom, però en part s’agraeix. Tenia les coses molt clares i no va deixar que li passessin per sobre. Hauria pogut ser més humana, però està bé que les coses es diguessin clarament.

—També hi va haver queixes perquè no deixava declarar en català.
—Jo ho hauria preferit, perquè m’expresso molt millor en català. Encara que sàpiga castellà, molts matisos es perden pel camí.

—Quina sensació teníeu en el judici, havent de tornar a veure aquella gent?
—De bon començament vaig dir que no volia ser testimoni protegit. Ja em coneixien, i vaig testificar davant seu. Fins que no testifiques no pots entrar al judici, van ser dies d’espera. Els meus pares van voler ser dins sempre, també al judici dels menors. Van ser dies llargs, baixar cada dia a Barcelona, durant les setmanes que va durar. Emocionalment, molt difícil. Ho revius tot. Una merda.

—Com ho duien els vostres pares?
—Ara que sóc pare, els admiro molt més. Ho passaven malament, però el meu pare sempre intentava ser fort per la meva mare i per mi. La meva mare sempre ha expressat molt els seus sentiments, i el meu pare és més tancat. A vegades el veies pensatiu. Eren dies molt difícils.

—N’heu parlat amb el vostre fill?
—Sí, no pot ser és un tema tabú. Des del principi li hem dit que té l’oncle Josep Maria, però que és mort perquè hi va haver una baralla i gent dolenta el va apunyalar.

—Ha de ser molt difícil explicar-ho. Jo mateix no entenc aquesta violència tan gratuïta.
—Intento explicar-li de manera que ho pugui entendre: hi havia gent molt dolenta que el va matar. A principi de curs, un nen li va demanar si el seu oncle era el que van assassinar. I després em va preguntar “papa, com pot ser que ho sàpiga ell?”. Li vaig explicar que a Berga aquells dies va ser un trasbals i tothom es va abocar amb nosaltres.

—Com ha estat per a vós créixer essent “el germà de l’Isanta”?
—De fet, sempre havia estat “l’Isanta xic”, perquè érem el meu pare, el meu germà i jo. Hi ha gent que em mira i em veu com el germà del que van assassinar. Sempre ho he intentat evitar, no m’agrada gens ser el centre d’atenció. Però és un paper que encara que no ho vulguis, l’has de fer.

—Després del judici, les colles i les famílies dels assassins continuaven a la ciutat?
—Sí, però van baixar molt el perfil. Van veure de seguida que l’havien cagat molt. Van tancar els tres o quatre capitosts i es van quedar sense saber què fer.

—Hi van tornar a haver incidents semblants, encara que fos de menor intensitat?
—Durant molts anys, no. Ara, últimament, no sé pas què ha passat, hi ha hagut alguns apunyalaments. No tan greus, res d’assassinats. Hi ha jovent que no sap què va passar. Per això el dia 30 fem una xerrada per a recordar-ho. No volem que es repeteixi mai més.

—Quins altres actes d’homenatge heu preparat?
—Un mural que inaugurarem el 28 de maig mateix, i el divendres 30 farem aquesta xerrada, una botifarrada i repetirem el mateix concert del dia que va passar tot. Quasi els mateixos grups, les barraques amb les mateixes entitats, i tot igual. Tant com es pugui.

—Com espereu que Berga i la gent recordi en Josep Maria?
—Per la gent que el coneixia, ja veus que deixava empremta. Un paio tan humil, però alhora tan puta, que de seguida es feia amb tothom. Qui el va conèixer, el recordarà sempre amb un somriure a la boca. Tot el que podia, t’ho donava.

Mural de Roc BlackBlock en record de Josep Maria Isanta, que s’inaugurarà dimarts.

Les amanides són el plat estrella de l’estiu, i ens permeten de jugar amb la imaginació i els ingredients. Amb la calor, vénen de gust plats més frescs i de preparacions més senzilles, que no requereixin passar gaire temps a la cuina ni als fogons. Per això, us proposem cinc receptes d’amanides fàcils de fer perquè gaudiu d’un menjar saborós i saludable durant l’estiu.

Cinc receptes d’estiu per a fer un aperitiu amb els amics i la família

Amanida de fruita vermella

En aquesta època de l’any, podem aprofitar la gran varietat de fruita de temporada per fer una amanida fàcil, diferent i rica en antioxidants.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam
• un grapat de fulles de ruca
• un grapat d’herbes de canonges
• pastanaga ratllada o filada
• cireres
• maduixes
• gerds
• nous pelades
• avellanes, ametlles, etc.
• formatge tendre de cabra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mostassa
• sal
• pebre negre
• melmelada casolana de gerds

Per a fer la melmelada de gerds:

• 50g de gerds
• una culleradeta de postres de sucre

Tots els detalls de l’amanida de fruites vermelles

Amanida d’estiu

Aquesta és una amanida molt variada que conté diversos ingredients. Cadascú podrà adaptar-la al seu gust, treure’n ingredients o substituir-los per uns altres.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam romà o iceberg
• un grapat de fulles de ruca
• mitja rodanxa de meló
• mitja rodanxa de síndria
• formatge fresc tipus Burgos
• 2-3 llenques de pernil ibèric de tall fi
• un grapat de pinyons
• oli d’oliva verge extra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mel
• sal
• pebre

Tots els detalls sobre l’amanida d’estiu

Amanida de patata

En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa.

Ingredients (per a dues persones)

• 200g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Tots els detalls de l’amanida de patata

Amanida de pasta

Aquí, hi trobareu aquesta amanida de pasta que és molt gustosa, però aquests plats accepten les variacions que hi vulgueu fer: s’hi poden afegir ingredients, se’n poden treure, es pot triar un altre tipus de pasta…

Ingredients (per a 2 persones)

• 140g de pasta seca d’espirals de colors (70g per a cada persona)
• 1 tomàquet
• 6g de pinyons torrats
• 6g de panses de Corint
• 10g de nous peladas
• 20g de formatge Feta
• pebre
• orenga
• oli d’oliva
• Oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de pasta

Amanida de colors

Aquesta amanida, com el seu nom indica, és plena de colors vius, que ens avisen d’un menjar saborós i saludable.

Ingredients (per a 2 persones)

• 2 tomàquets vermells tipus pera o banya o pebrot per persona o 1 tomàquet gros tipus Montserrat per a totes dues
• 1 alvocat
• 1/2 mango, que no pot ser ni massa madur ni massa tou
• 6 olives negres d’Aragó per cap
• el suc d’una llima
• 1 polsim de sal
• 1 raig d’oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de colors

Angle Editorial publica Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit, en una traducció d’Elisabet Ràfols. Amb aquesta obra, ja són vuit els títols de l’escriptora, assagista, historiadora i activista publicats per Angle Editorial. En aquest cas, Solnit trena hàbilment el que és polític i el que és literari, i ofereix una mirada i una comprensió del present amb la inspiració necessària per a encarar els envits futurs de la societat. Explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, i l’exercici del poder i el seu abús. El 5 de juny farà una conferència al CCCB.

Llegiu un fragment de l’Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit (Angle editorial).

Angle Editorial també ha publicat de Rebecca Solnit: Els homes m’expliquen coses (2016, tres edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones; Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític; La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones; Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se; Records de la meva inexistència (2021), reflexions sobre la seva joventut i els canvis socials d’ençà d’aleshores, i Les roses d’Orwell (2022), sobre el xoc de l’individu contra els estats totalitaris.

Explica l’editora Rosa Rey, d’Angle editorial:

“Vam publicar Els homes m’expliquen coses el 2016, en un moment en què el feminisme va passar de les aules acadèmiques a ser un moviment transversal que va remoure consciències i va plantejar canvis polítics de primer ordre. Aquest primer recull d’articles introduïa el concepte mansplaining i encertava de ple en el diagnòstic: la necessitat que el feminisme abracés totes les capes, des de les personals a les polítiques del dia a dia. En aquell moment, Rebecca Solnit era pràcticament una desconeguda en el nostre país, recordo algú que per xarxes va assenyalar que el seu cognom semblava el pseudònim d’una poeta. Des de llavors, hem publicat cinc títols més i els seus textos s’han convertit en imprescindibles per a analitzar el món en què vivim i per acompanyar-nos a tenir una relació amb la realitat que sigui crítica, però alhora esperançadora i lluminosa. 

Solnit, a més d’historiadora i activista, també és una gran escriptora; fa gust llegir-la tant per la seva prosa com perquè aborda grans temes des de punts de vista originals i narratius. Li interessa el fons, però també la forma. Així, en aquest volum que comença amb un violí construït fa tres-cents anys i acaba amb un presoner que somia veure l’oceà, explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, l’exercici del poder i el seu abús. Sempre qüestionant el dogma i anant més enllà, Solnit fa valdre les fites aconseguides pels moviments socials al llarg dels anys, sovint de manera inesperada, i sovint després d’un llarg camí. 

Elogi del camí inesperat és una invitació a la reflexió sobre la història, la que ja està escrita i la que estem escrivint en el present, al reconeixement d’allò que podem fer en el món, a la complexitat dels canvis i del progrés.”
Rosa Rey, editora d’Angle

Unes quantes setmanes abans de Sant Jordi es començava a olorar el que semblava una possibilitat: que per primera vegada en molts anys una novel·la negra s’acabés escolant entre la llista dels llibres més venuts. Les sospites es van anar confirmant al festival Taradell Negre. En aquells moments ja se sabia que No dormiràs, d’Oriol Canals, publicada per Rosa dels Vents, anava sumant edicions, bones ressenyes i una transmissió boca-orella que anava molt més enllà dels afeccionats a la novel·la negra en català que es van passant entre ells el nom de secrets ben guardats, com ara els noms de Pere Figueras i Lluís Riera, dos autors de culte que van guanyant com més va més adeptes.

No, això no era un pur intercanvi d’informacions entre lectors aferrissats sinó que anava molt més enllà. I després hi va haver allò de “ostres, t’imagines entrar a la llista dels més venuts?”, que es va fer a la taula rodona d’un festival. I la resposta escèptica de l’autor: “Home m’encantaria, però ja saps que això amb una novel·la negra és quasi impossible.” I vet ací que al final totes les prediccions s’han fet bones i Oriol Canals i el seu No dormiràs s’ha escolat entre les deu obres de ficció més venudes per Sant Jordi, segons les llistes oficials del Gremi de Llibreters. I això avui ens permet d’analitzar una mica el llibre, però sobretot centrar-nos en els enjòlits negres, una mena de llibre molt de moda en moltes literatures però que no ha tingut gaire predicament a casa nostra fins aquests darrers anys, tot i que sorprenentment fa gairebé quatre dècades que se’n publiquen en català.

Si l’haguéssim de definir en poques paraules, podríem dir que és un gènere literari i cinematogràfic que manté el lector en un estat de suspens i intriga constant. La trama inclou girs inesperats, revelacions sorprenents i un ritme trepidant, i tot sovint inclou escenes d’acció i persecucions al límit, però també una bona intriga psicològica. Se cerca la sensació d’adrenalina i incertesa constant i crea addicció lectora. Els seus orígens es remunten a les novel·les del segle XIX i el cinema negre de les dècades de 1930-1940.

Algunes obres pioneres

A casa nostra hem tingut autors que hi han optat en alguns moments, tot i que els límits i les fronteres d’aquest gènere sovint són vaporosos. Tot i això, El complot dels anells, d’Assumpció Maresma, publicat el 1988, i Barcelona connection, d’Andreu Martín, del 1990, podrien enquadrar-se perfectament al gènere i es podrien considerar els primers enjòlits negres a casa nostra. L’àngel blau, de Miquel Mas Ferrà, també del 1990, el podríem afegir a la llista i el 2000 el llibre d’Albert Salvadó El rapte, el mort i el marsellès. Tot i això, el gran precedent el podríem trobar a Susqueda, del 1983, de Miquel Fañanàs. Malgrat que l’argument no és negre, sí que s’engloba en el subgènere de les catàstrofes i planteja què passaria en el cas del trencament de la presa del pantà de Susqueda. El cas és que en el seu moment es va emetre per ràdio i va inquietar molt. El 2000 també va publicar Un bon dia per matar, un bon dia per morir.

Abans de la nova eclosió del gènere aquests darrers anys, l’enjòlit a casa nostra també havia tingut unes altres aportacions interessants, com ara Se sabrà tot, de Xavier Bosch, el 2010; El llegat de judes, de Joan Bruna i Francesc Miralles, també del 2010; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Planas, del 2006; L’herència de Horst, de Teresa Roig, del 2007; Tota d’un glop, del 2003, de Pasqual Alapont, i Vampíria Sound, de Pep Blay, del 2004, entre molts títols més.

Oriol Canals explica què és per ell l’enjòlit: “Per mi si un thriller roba minuts de son als lectors és fantàstic, si aconsegueix atrapar-te, que la trama sigui tan intrigant que tinguis ganes de continuar i continuar llegint, per mi ja és un bon thriller. A més a més, m’agrada que tinguin girs inesperats i un ritme ràpid i m’agrada que passin en llocs que conec. En aquest cas, la meva ciutat és Barcelona i, per tant, m’agraden els thrillers que hi estan ambientats, però també a la resta de Catalunya o en llocs on he estat, perquè això me’ls fa més meus, per dir-ho d’alguna manera. I, evidentment, els personatges han de tenir el seu punt de complexitat, de singularitat i hi has de poder tenir alguna connexió emocional, sigui per les coses bones de la vida o per les dolentes, però en conjunt seria això. Si algú perd minuts de son o desitja de pujar al metro o al tren per llegir, per mi ja és un bon thriller, ja compleix la funció que ha de fer, i a partir d’aquí ja vénen els gustos d’estil. A mi m’agrada una combinació d’acció i descripció, però hi ha gent que li agrada que hi hagi més acció, i a uns altres més descripció. A mi m’agrada el punt just entre totes dues coses”.

Qui té bon ull per a captar algun dels nous enjòlits que es fan a casa nostra és l’editora Núria Puyuelo. No és debades que surti en els agraïments de la novel·la de Canals, però ella també va ser qui va descobrir i apostar fort per Laia Vilaseca. La seva novel·la La noia del vestit blau s’havia venut força bé per internet i Puyuelo li va fer la proposta d’editar-la en paper. Aquesta primera obra de Vilaseca complia amb tots els paràmetres de l’enjòlit i també va tenir èxit en paper. Vilaseca ha continuat amb el gènere amb les molt rodones Quan la neu es fon i L’illa del silenci. Puyuelo també és la responsable de la irrupció en el catàleg de la Campana de L’assassí del Tirant, de Jordi Fernando, en què l’antic editor de Meteora aprofitava les cuites d’un jubilat al voltant del Tirant lo Blanc per fer-nos un enjòlit carregat de misteris històrics i filològics.

Malgrat l’èxit notable de lectors que té el gènere, la relació amb la crítica no sempre ha estat falaguera, ans al contrari, hi ha hagut força tensions. “El thriller està encara una mica connotat, no per part de tots els crítics i per sort cada vegada menys, però una mica sí. Hi ha molta gent que es mira uns altres gèneres com la poesia o la novel·la clàssica amb més bons ulls, fins i tot hi ha vegades que es titlla de novel·la seriosa el que no és thriller. Això no m’agrada, perquè tan seriosa és una cosa com l’altra i a més compleix una funció clau de la lectura, que és que ha d’entretenir. La lectura et pot formar, però també pots tenir ganes d’entretenir-te i des del meu punt de vista un bon thriller en aquest sentit és imbatible. També és cert que observo una tendència que això va canviant i que es comença a respectar el gènere”, diu Canals.

És una sort que cada vegada se’n fa més i de qualitat en la nostra llengua, perquè si no es corria el risc de deixar aquest gènere com tants altres de populars tan sols en mans de la llengua castellana. Per sort ara es viu també un moment interessant en la ciència-ficció i comencem, tímidament, a tenir novel·la romàntica i fantàstica en català. Una molt bona mostra d’enjòlit de qualitat també el tenim en un autor que tot just ha publicat dues novel·les, Jordi Coll, El preu de la sang i Segrest a l’estrany, que s’afegeixen a la tendència d’aquests darrers anys de llibres molt ben fets, molt ben treballats i que en cap cas renuncien a tenir els lectors atrapats des del primer minut.

No dormiràs, la novel·la d’Oriol Canals, arrenca amb una imatge espectacular: durant un concert al Palau de la Música esclata la lluerna modernista, una de les grans joies de l’edifici, i hi apareix penjat el cos d’un dels músics. El pànic desborda la sala i deixa el lector amb moltes ganes de continuar llegint: qui és, per què, com ha estat possible? Tot això i moltes trames paral·leles s’hauran d’anar resolent durant la lectura d’una obra que fa trenta-set setmanes que va apareixent a les llistes de més venuts.

“Admeto que l’èxit m’ha sobrepassat. Arribar a estar entre els deu llibres més venuts per Sant Jordi després de vuit mesos de recorregut del llibre m’omple d’orgull i és un somni. Crec que la gent ha connectat molt amb els personatges, pel que he pogut parlar amb els lectors, i amb la història, han tingut ganes de continuar llegint perquè els atrapa des del començament amb el trencament de la lluerna modernista del Palau de la Música. L’èxit ha estat molt pel boca-orella, és sobretot per això, la gent s’ho ha anat dient els uns als altres i al final això és molt important. Una altra de les claus de l’èxit és que és un thriller que passa a molts llocs del món, però el gruix principal és a Barcelona i es coneixen els escenaris que hi surten i, per tant, els lectors ho poden imaginar fàcilment i això els ajuda a posar-se en situació i a identificar-se més amb la història”, explica Canals.

Així doncs, ens quedem amb moltes ganes de continuar ben atrapats per aquestes històries amb ritme addictiu, que fa almenys quatre dècades que es conreen a casa nostra, però que aquests darrers temps han aconseguit d’eixamplar la base lectora de la novel·la negra.

Món negre Violència irlandesa en vena

“En Danny Callaghan acaba de sortir de la presó després de vuit anys de condemna. Un dia, quan es pren una cervesa en un pub de Dublín tranquil·lament, dos pinxos perdonavides entren armats per carregar-se en Walter Bennett, un delinqüent de baixa estofa. Tot i que no hi té cap implicació, intervé per defensar-lo, però no sap que s’enfronta a un dels grups més temuts de les màfies locals. Mentre la policia investiga els fets, en Danny serà perseguit i haurà de prendre decisions arriscades per mirar de salvaguardar els seus éssers estimats, i tot això entremig de guerres de bandes plenes de gàngsters psicòpates.” Aquesta és la sinopsi de Dies foscos a la ciutat, que acaba de publicar Crims.cat en traducció de Teresa Solana. Quan Crims.cat publica un llibre a la vegada que el publica Sajalin en castellà ja sabeu que ens toca festa grossa als amants del vessant més fosc del gènere.

Tots cap a Lleida

Divendres i dissabte es torna a fer el festival el Segre de Negre a Lleida, on el debat sobre les perifèries serà un dels eixos claus. El festival reconeixerà la figura de Ferran Torrent, a qui es lliurarà el premi Trajectòria. El Segre de Negre és un dels certàmens més consolidats a casa nostra i la programació és de luxe.

Finalment, aquesta setmana ha arribat al nostre continent l’esperat BYD Dolphin Surf, la denominació europea per al Seagull, el cotxe (elèctric o de combustió) més venut a la Xina, el principal mercat automobilístic mundial. Els analistes feia mesos que l’esperaven i vaticinaven que podia esdevenir el cotxe elèctric que canviaria el panorama automobilístic europeu. Els aranzels addicionals introduïts per la UE als cotxes elèctrics xinesos (que no s’apliquen als híbrids o de combustió d’aquell país) van posar en qüestió l’anunci original d’arribada durant el 2025. Com que és el vehicle més econòmic de BYD, que el comercialitza a la Xina a partir de 69.800 iuans (al canvi, 8.500 euros) els aranzels el perjudiquen especialment, atès que els marges econòmics són mínims. Però la companyia xinesa ha preferit tirar endavant amb la comercialització del Dolphin Surf abans no arribi la competència europea i ha argumentat que volia competir en qualitat, però ha llevat importància a un preu que és clarament superior a Europa. BYD vol doblar les vendes al nostre continent durant el 2025 i arribar a l’any 2030 amb unes vendes internacionals que representin el 50% de la facturació de la companyia. El Dolphin Surf és la clau de volta de la seva estratègia. Al nostre país, aquest model pot ser el vehicle elèctric assequible que moltes famílies esperaven.

Un preu per sobre de les expectatives

Tractant-se d’un cotxe de baix cost a la Xina, el preu del Dolphin Surf era la dada més esperada. I ha decebut una mica. El cotxe es ven en tres versions a Europa. La més econòmica es diu Active i costa 19.990 euros abans d’ajudes i promocions. La versió intermèdia rep el nom de Boost i es comercialitza per 23.990 euros, i la més equipada és la Comfort, a partir de 26.490 euros. A molts lectors els pots sobtar que aquests preus siguin qualificats d’econòmics o assequibles, però els preus dels cotxes (no solament elèctrics) a Europa s’han encarit de més del 40% aquests darrers anys, a diferència de la resta del món, on l’augment ha estat molt menor. Tanmateix, si comptem les ajudes públiques i promocions de la marca, els preus baixen notablement. Desballestant un cotxe vell, els preus baixen de 8.210 euros i arriben a 11.780, 15.780 i 18.280 euros respectivament. Si financem la compra amb ells, BYD avança les ajudes públiques.

El Dolphin Surf és un cotxe urbà de quatre places del segment A, la categoria en què s’inclouen els cotxes més petits. El seu mercat són famílies que cerquen un segon cotxe familiar per al dia a dia. A més, en aquest cas pot ser la via d’entrada de moltes famílies a la mobilitat elèctrica, i per això els analistes creuen que pot marcar un abans i un després a Europa. Té una llargada de 3,99 metres, una amplada d’1,72 metres i fa 1,59 d’alt. De llarg creix 21 centímetres en relació amb els 3,78 metres de la versió xinesa, perquè duu uns para-xocs que sobresurten més per complir amb la normativa de seguretat europea. De fet, la versió xinesa ha estat redissenyada enguany pensant en el llançament al nostre continent, per no haver de fabricar dos models diferents. Tanmateix, BYD no té previst de fabricar el Dolphin Surf a les plantes que construeix a Hongria i Turquia, pensades per saltar-se els aranzels europeus. Com que és un cotxe en què el preu és el reclam més important, les economies d’escala són fonamentals i vol concentrar-ne la producció a les plantes xineses com a via per a contenir al màxim els costs de fabricació, si més no ara per ara.

La versió més econòmica del Dolphin Surf, l’Active, competeix directament amb el que havia estat fins ara el cotxe elèctric més econòmic al nostre mercat, el Leapmotor T03, un altre vehicle xinès comercialitzat per Stellantis, el grup automobilístic que agrupa a marques com Fiat, Citroën i Peugeot. El T03 es ven per 11.900 euros després d’ajudes, per la qual cosa els 11.780 euros del Dolphin Surf Active guanyen en aquest aspecte. Però no se’n poden fer comparacions directes. El Leapmotor té 100 CV de potència, una bateria més gran i una autonomia superior (37,3 kWh i 265 quilòmetres WLTP, respectivament). Tanmateix, ha estat criticat pel programari que incorpora, molt limitat (per exemple, sense Android Auto ni Apple CarPlay) i una pantalla en una posició massa baixa que reflecteix massa la llum. Per contra, el Dolphin Surf Active té una bateria de 30 kWh i una autonomia WLTP combinada de 220 quilòmetres, que puja a 310 quilòmetres per ciutat. En destaca la qualitat d’interiors i el mateix programari que incorporen els models superiors de BYD, amb Android Auto i Apple CarPlay de sèrie. Per contra, la seva potència de motor és més limitada, 85 CV.

L’Active és un vehicle purament urbà que complirà perfectament la seva funció, però atesa la seva autonomia limitada, es recomana (si la butxaca ens ho permet) optar per un dels dos models superiors, atès que incorporen una bateria més gran, de 43 kWh. L’intermedi, el Boost, manté la potència (85 CV) però l’autonomia puja a 322 quilòmetres en cicle WTLP combinat, que pot arribar als 507 quilòmetres en autonomia urbana. Tanmateix, cal esperar una autonomia real per vies ràpides al voltant dels 280 quilòmetres i en ciutat més a prop dels 400. Amb aquests valors es poden fer viatges de cap de setmana dins el Principat i el País Valencià (no cal dir les Illes) sense inconvenients. Per a recarregar del 30% al 80% (és a dir, un 50%) es trigarà uns 22 minuts amb un carregador ràpid, atès que té una potència de càrrega de 85 kW (65 kW a la versió bàsica Active).

Si volem càmeres de 360 graus per a aparcar còmodament, càrrega sense fils del mòbil, fars LED, seients escalfables i una potència de 156 CV, entre més qüestions, haurem d’optar per la versió superior, la Comfort. Atesa la potència superior de la Comfort, tot i tenir la mateixa bateria de 43 kWh que el Boost, l’autonomia homologada baixa lleugerament (310 quilòmetres). Totes les variants del Dolphin Surf inclouen un carregador portàtil per al cotxe (com tots els cotxes elèctrics), però com a oferta de llançament les primeres 500 unitats venudes al mercat de l’estat espanyol rebran un carregador de paret per al pàrquing valorat en uns 500 euros.

Fins ara, el Leapmotor T03 havia estat el cotxe elèctric més econòmic al nostre mercat.

Una de les coses que ha decebut alguna gent és la poca oferta de colors per a la versió europea. Mentre que la versió xinesa i llatinoamericana es comercialitza en colors exteriors i interiors com el rosa o el blau cel, a Europa els interiors tan sols són disponibles en una combinació de negre i gris clar. Per a l’exterior hi ha una mica més de varietat i el podem adquirir en verd (sense càrrecs) i en negre, blanc i blau si estem disposats a pagar 650 euros addicionals. La garantia general del cotxe és de 6 anys o 150.000 quilòmetres, on s’arribi abans. La del motor és de 8 anys/150.000 quilòmetres i la de la bateria és de 8 anys/200.000 quilòmetres. Tanmateix, convé recordar que les bateries de BYD són de química LFP, que a banda de ser més segures enfront dels incendis, tenen una vida útil estimada de 5.000 cicles de càrrega i descàrrega. Això vol dir una vida útil superior al milió de quilòmetres, si considerem l’autonomia real en vies ràpides, que pot arribar a dos milions si ens movem estrictament per vies urbanes. BYD diu que les primeres unitats del Dolphin Surf es començaran a lliurar al nostre país immediatament, a partir del mes vinent.

La superioritat tecnològica xinesa és evident

La presentació del Dolphin Surf a Europa, on es comercialitzarà a uns 1.000 concessionaris, forma part del pla que desenvolupa BYD meticulosament per esdevenir el primer fabricant mundial. Fins ara, la companyia havia estat centrada al seu país, la Xina. Allà ha desbancat Volkswagen com a capdavanter en vendes de cotxes. Igualment, el Seagull (com s’anomena a la Xina el Dolphin Surf) va tancar el 2024 empatat en vendes amb el Model Y de Tesla, però just per sota (479.294 unitats enfront de les 480.309 de l’americà), per la qual cosa el Model Y va conservar el títol del cotxe (elèctric o de combustió) més venut al gegant asiàtic. Tanmateix, cap al final del 2024 el Seagull ja superava al Model Y en vendes mensuals, i enguany ja supera clarament el Tesla, de manera que és encaminat a arrabassar-li el trofeu.

Malgrat ser un cotxe petit, l’espai interior del Dolphin Surf és destacable.

El llançament a Europa del Dolphin Surf també representa la nova normalitat al món automobilístic: en comparació amb el Seagull xinès, és un cotxe clarament inferior tecnològicament. Malgrat que a Europa el Dolphin Surf presenta una tecnologia que cotxes europeus de més de 50.000 euros no ofereixen, el Seagull xinès es mou en una altra lliga i incorpora el God’s Eye (“ull de Déu”), el sistema de conducció autònoma amb vint-i-sis càmeres i tres computadores diferents, segons la potència. És a dir, Europa ha esdevingut de cop un mercat de segona divisió, clarament endarrerit tecnològicament en relació amb la Xina. Els models xinesos, i molt particularment els de BYD, també presenten en general qualitats d’interiors clarament superiors, i podem trobar qualitats de cotxes prèmium europeus a preu d’utilitaris.

Molts ho atribueixen als sous baixos de la Xina, que els permeten oferir cotxes més econòmics. Però molts experts neguen que la raó sigui aquesta, atès que la mà d’obra és una part molt petita del cost de fabricació d’un cotxe. La diferència de preu i qualitats és conseqüència de la superioritat tecnològica de les fàbriques xineses, més robotitzades i amb processos més integrats en comparació amb les europees i les nord-americanes. Sigui com sigui, el Seagull va pel camí d’esdevenir un cotxe icònic a escala internacional, com l’escarabat de Volkswagen o el Fiat 500. L’any 2023, l’any del seu llançament (a l’abril) se’n van fabricar 280.000 unitats i el 2024, 480.000. Enguany, ja n’ha venudes més de 170.000 i a banda de la Xina i Europa es comercialitza en uns quants països de l’Àsia i l’Amèrica Llatina, on rep el nom de Dolphin Mini i també és un gran èxit en vendes.

Els màxims dirigents de BYD, amb el director general, Wang Chuanfu (dalt a la dreta) al capdavant, han firmat un acord amb el govern hongarès per a situar-hi la central europea (fotografia: BYD).

A Europa, el Dolphin Surf pot ser fonamental per a l’objectiu de la companyia de doblar les vendes de cotxes al nostre continent i passar de les 83.000 unitats venudes el 2024 a l’objectiu de 186.000 per a enguany. Per assolir-ho, BYD aplica una política agressiva d’expansió a Europa i ha obert un gran nombre de concessionaris en uns quants països, gràcies a associar-se amb xarxes existents (al nostre país, amb Quadis) en compte de crear-ne una de nova partint de zero. Cada mes hi ha anuncis nous en aquesta línia. A principi de mes va entrar al mercat romanès, al país de la marca econòmica europea Dacia, on espera tenir trenta concessionaris abans de tancar l’any. Fa pocs dies, el fundador i màxim dirigent de BYD, Wang Chuanfu, va anar personalment a Hongria per, juntament amb el president hongarès, anunciar que la central europea de la marca xinesa se situaria en aquell país. Fa anys que BYD disposa d’una fàbrica d’autobusos elèctrics a Hongria i hi acaba de construir la planta de cotxes que a final d’any ha de produir per al mercat europeu i lliure d’aranzels els utilitaris Atto 2, Atto 3 i BYD Dolphin, el germà gran del Dolphin Surf. A més, ara situarà un centre de recerca i desenvolupament a Budapest, en col·laboració amb unes quantes universitats hongareses.

Una fàbrica de BYD als Països Catalans?

El 2024 Chuanfu mateix va signar un acord a Turquia per a invertir 1.000 milions de dòlars en una fàbrica en aquell país, amb una producció prevista de 150.000 cotxes anuals. A banda de servir al mercat turc, on es venen més cotxes elèctrics que a l’estat espanyol, la seva producció també s’orientarà al mercat europeu, perquè no s’hi aplicaran els aranzels als cotxes elèctrics fabricats a la Xina. BYD cerca una tercera localització al nostre continent, però de moment no hi ha cap pista d’on podria acabar. El primer i segon fabricants de cotxes europeus (Alemanya i l’estat espanyol) en són candidats, de manera que el nostre país podria entrar en les travesses. Tanmateix, hi juguen en contra les vendes baixes de vehicles elèctrics i la poca ajuda real al cotxe elèctric: el pla Moves III és molt criticat, va restar suspès durant mesos i la pròrroga no recull les peticions de reforma del sector per a agilitzar-lo. A més, el Marroc també vol esdevenir un centre de fabricació de bateries i cotxes elèctrics, tenint en compte que la tecnologia predominant de bateries, especialment dels cotxes xinesos, és l’LFP, de liti-ferro-fosfat. El Marroc té les reserves més grans del món de fosfats. La competència per a atreure les inversions xineses és ferotge.

BYD ja té set vaixells de transport de cotxes.

Les ambicions de BYD van molt més enllà d’Europa. El 2030 vol que les seves vendes fora de la Xina siguin la meitat de la facturació de la companyia, un objectiu ambiciós tenint en compte que ara són una fracció petita (420.000) dels 4,3 milions de cotxes que va vendre el 2024. Dels quals, 1,8 milions van ser 100% elèctrics (BEV) i 2,5 milions, híbrids endollables (PHEV). Convé recordar que la companyia va deixar de fabricar cotxes exclusivament de combustió l’any 2022. Per fer-ho realitat, treballa en dos eixos. Per una banda, establir fàbriques a l’estranger. A banda de les d’Hongria i Turquia, en construeix al Brasil, Indonèsia i Cambotja. I ja en té d’operatives a Tailàndia, Usbèquia i l’Índia. El segon eix és construir una flota de vaixells de transport de cotxes que permetin dur la producció de les seves fàbriques a qualsevol país. Justament, aquests dies ha entrat en servei el seu setè vaixell, amb una capacitat de transport de 7.000 cotxes. Tot això mentre no para de presentar nous models de totes les gammes, dels més econòmics a superesportius de luxe, passant per utilitaris adreçats específicament a sectors professionals com el taxi. De moment, per a enguany l’objectiu de la companyia és vendre 5,5 milions de vehicles endollables i entrar al top 5 de fabricants mundials. I també superar clarament Tesla com a primer fabricant indiscutible de cotxes 100% elèctrics. Fa uns quants anys Elon Musk va menystenir els cotxes de BYD, i ara la truita s’ha girat.

S’acaba d’inaugurar el projecte “Reg. Inundacions artístiques al Canal d’Urgell”, una proposta que proposa la intervenció de cinc artistes sobre cinc punts diferents i connotats del Canal d’Urgell. És una proposta que fa visible aquest paisatge, que s’hi relaciona d’una manera diferent, que en planteja els valors, en un temps de canvis.

Les cinc accions es desenvolupen a Ponts (Noguera) amb Paula Artés (18 de maig); Juneda (Garrigues) amb Jaume Farreny (25 de maig); Montoliu de Lleida (Segrià) amb Olga Olivera (7 de juny); Mollerussa (Pla d’Urgell) amb Marta Bisbal (21 de juny) i Agramunt (Urgell) amb Antoni Abad (28 de juny). Finalment, a Lleida, el 25 de setembre es presentarà el documentari sobre el projecte, obra de Miquel Ardèvol i Èric de Gispert (Krik Krak).

Hem parlat amb el comissari del projecte, l’historiador de l’art i director de la Fundació Guillem Viladot a Agramunt, Pau Minguet, que ens n’explica les intencions i propòsits.

—Com neix la idea?
—Fa dos anys, el 2023, per primer cop en dos-cents seixanta anys d’història es va tancar el Canal d’Urgell arran de la sequera. I per primer cop, tots els pagesos que fan servir l’aigua per regar i tots els pobles que en treuen aigua de boca, es van quedar sense aigua. Va ser un fet històric. Arran d’aquest episodi, que era en boca de tothom, “Han tancat el canal!”, vaig pensar que en el si d’aquest debat haurien d’entrar-hi els artistes. Vaig presentar la proposta a la Diputació de Lleida. Però aquests processos són lents i ho hem acabat fent ara, aquest any que, de sequera, res de res, que l’aigua baixa a manta, que tot és verd. El projecte ha transcendit la idea de la sequera del principi i els artistes s’han centrat sobretot en el canal i allò que l’espai on els ha tocat fer l’acció els pogués suggerir.

—Com vau articular la proposta?
—Partia de la idea que el canal passa per cinc comarques de Lleida i el que vaig fer va ser triar un punt singular de cada comarca i en cadascun d’aquests punts he convidat un artista perquè hi faci una intervenció. I, a part de les intervencions in situ, hi ha dos artistes que enregistren les cinc intervencions i d’aquest material n’acabarà sortint un documental, també amb la seva mirada personal i aportant una lectura nova.

Paula Artés durant l’acció artística a Ponts.

—Quin és l’objectiu? Què es vol aconseguir, amb aquestes accions artístiques?
—La intenció és empeltar l’art contemporani amb aquests espais singulars, que és poc habitual que rebin la mirada dels creadors. Els artistes triats tenen un vincle amb el canal i a cap d’ells li ha vingut de nou. I a banda també cercar aquests punts singulars, que són interessants des del punt de vista paisatgístic, agrícola, arquitectònic, social, polític, perquè el que representa el canal per a totes aquestes comarques és molt important. I és afegir un relat més dins la història del canal des dels llenguatges simbòlics que els artistes practiquen.

—Per tant, són artistes que viuen al territori?
—Hi viuen o són d’aquí. Sí, en tots hi ha aquest vincle. Diumenge passat, dia 18, la Paula Artés va fer la primera acció. És una artista nascuda a Molins de Rei, però el vincle és amb un poble de la Noguera, Alentorn; tenim en Jaume Farreny, que és d’Alguaire (Segrià); l’Olga Olivera, que és de Bell-lloc (Pla d’Urgell); la Marta Bisbal, que és de Mollerussa (Pla d’Urgell); l’Antoni Abad, que és de Lleida ciutat. I dels dos artistes que fan l’audiovisual, en Miquel Ardèvol és del Poal (Pla d’Urgell). Hem buscat artistes de confiança i de proximitat.

—Com heu triat els punts singulars de paisatge?
—Pensa que el Canal d’Urgell no és un canal sol, sinó una xarxa, on hi ha el canal principal, el canal auxiliar, hi ha quatre séquies que el travessen i a partir d’aquí una sèrie de capil·lars que fan arribar l’aigua a un miler d’hectàrees de la plana de Lleida. Era complicada, la tria, perquè hi ha moltíssims punts atractius, interessants per la seva història, pel seu enclavament, etc. El que tenia clar és que cada punt singular havia de ser d’una de les cinc comarques per on passa el canal. El primer, on vam fer la primera acció, és el naixement del canal, un lloc que es diu Casa de Comportes, al municipi de Pons (Noguera), i és l’origen, on el canal agafa les aigües del Segre i comença a baixar i a crear aquest riu artificial que va cap a la plana. De nord a sud, els espais singulars triats continuen a Agramunt (Urgell), al Pont de Ferro, que és un aqüeducte per on passa el canal i forma part d’aquesta arquitectura de finals del segle XIX, lligada amb tot el moviment de la Torre Eiffel. Continuant baixant, un altre punt és la Casa Canal de Mollerussa, que és el centre neuràlgic de l’administració del Canal d’Urgell des que es fa fundar. I a la Casa Canal, a més de la gestió administrativa, també hi ha un Centre d’Interpretació del Canal. Més avall ens aturem a Juneda (Garrigues), en un punt entre els nou salts i el salt de la segona màquina, un recorregut molt bonic on hi ha una banqueta amb plataners a banda i banda que la flanquegen. I també anem a Montoliu de Lleida (Segrià), als Patamolls, que són una mena de maresmes naturals tocant el riu i és on la poca aigua que queda del canal principal torna a desembocar al Segre, al mateix riu d’on ha sortit.

—Imagineu que es repeteixi els anys a venir?
—No sé si continuarem tenint el suport de la Diputació de Lleida, però sí que és un projecte de llarg recorregut, perquè a cada edició pots canviar els punts singulars i els artistes, i no t’ho acabes.

—És una manera interessant de donar a conèixer el territori i prendre consciència de la importància del Canal d’Urgell.
—És una manera de reivindicar aquest país de l’aigua. És clar, les comarques de Ponent són les més grans de Catalunya i sovint tenen poca relació les comarques del Pirineu amb les de la plana. El canal fa que aquestes comarques tinguin un element en comú que les relligui i creen una mena de territori d’aigua o d’agricultura molt concreta. Si no hi hagués el Canal d’Urgell no coneixeríem les pomes, les peres de Lleida, els camps de panís, els camps d’alfals… Tots aquests cultius han vingut amb el canal i han creat un imaginari visual. El paisatge d’aquesta zona està completament condicionat pel canal. De tota aquesta zona de la plana de Lleida, abans no hi arribés el canal, en deien el Clot del Dimoni, perquè era un desert amb unes collites molt pobres. L’arribada de l’aigua va fer que els pobles de la plana canviessin completament. De fet, en un context en què la majoria dels pobles del país anaven perdent població en detriment de les grans ciutats, aquí, a la plana, va passar el contrari: amb l’arribada de l’aigua són pobles que van créixer.

Canal principal d’Urgell, prop de Montclar.

—I ara?
—Ara ens trobem en un moment històric important, perquè la Comunitat de Regants, la Fundació Canals d’Urgell, el govern de la Generalitat i em sembla que també el govern espanyol han començat a actualitzar el sistema de reg del canal. Perquè encara té el mateix sistema de reg que al segle XIX, que és obrir comportes i inundar els trossos i, tot i que és una aigua que alimenta els aqüífers, és una gran despesa d’aigua en un context de sequeres recurrents. I això pot generar també un nou canvi paisatgístic a la zona, perquè la manera diferent de regar potser farà variar el cultiu. Penso en el Canal Segarra-Garrigues, que és més nou i ja es va fer tenint en compte l’aprofitament de l’aigua i rega gota a gota o per aspersió i els cultius que hi veus són oliveres, ametllers, fruita seca.

—Aquest no és el primer projecte que impulseu i comissarieu cercant una implicació de l’art amb la natura.
—No. El 2021, juntament amb Jesús Vilamajor vam tirar endavant el projecte “Cabanades. Art als marges”, que vam fer a Belltall (Conca de Barberà) i seguia la mateixa lògica del projecte del Canal d’Urgell, tot i que en aquest cas ens situàvem només en un poble i era un recorregut a peu en què passàvem per diferents cabanes de volta, una pallissa i una balma i en cada lloc havíem convidat un artista perquè hi fes una intervenció, lligant la pedra seca amb l’art contemporani. La intenció és la mateixa: buscar aquests llocs singulars i repensar-los des del món de l’art.

S’acaba d’inaugurar el projecte “Reg. Inundacions artístiques al Canal d’Urgell”, una proposta que proposa la intervenció de cinc artistes sobre cinc punts diferents i connotats del Canal d’Urgell. És una proposta que fa visible aquest paisatge, que s’hi relaciona d’una manera diferent, que en planteja els valors, en un temps de canvis.

Les cinc accions es desenvolupen a Ponts (Noguera) amb Paula Artés (18 de maig); Juneda (Garrigues) amb Jaume Farreny (25 de maig); Montoliu de Lleida (Segrià) amb Olga Olivera (7 de juny); Mollerussa (Pla d’Urgell) amb Marta Bisbal (21 de juny) i Agramunt (Urgell) amb Antoni Abad (28 de juny). Finalment, a Lleida, el 25 de setembre es presentarà el documentari sobre el projecte, obra de Miquel Ardèvol i Èric de Gispert (Krik Krak).

Hem parlat amb el comissari del projecte, l’historiador de l’art i director de la Fundació Guillem Viladot a Agramunt, Pau Minguet, que ens n’explica les intencions i propòsits.

—Com neix la idea?
—Fa dos anys, el 2023, per primer cop en dos-cents seixanta anys d’història es va tancar el Canal d’Urgell arran de la sequera. I per primer cop, tots els pagesos que fan servir l’aigua per regar i tots els pobles que en treuen aigua de boca, es van quedar sense aigua. Va ser un fet històric. Arran d’aquest episodi, que era en boca de tothom, “Han tancat el canal!”, vaig pensar que en el si d’aquest debat haurien d’entrar-hi els artistes. Vaig presentar la proposta a la Diputació de Lleida. Però aquests processos són lents i ho hem acabat fent ara, aquest any que, de sequera, res de res, que l’aigua baixa a manta, que tot és verd. El projecte ha transcendit la idea de la sequera del principi i els artistes s’han centrat sobretot en el canal i allò que l’espai on els ha tocat fer l’acció els pogués suggerir.

—Com vau articular la proposta?
—Partia de la idea que el canal passa per cinc comarques de Lleida i el que vaig fer va ser triar un punt singular de cada comarca i en cadascun d’aquests punts he convidat un artista perquè hi faci una intervenció. I, a part de les intervencions in situ, hi ha dos artistes que enregistren les cinc intervencions i d’aquest material n’acabarà sortint un documental, també amb la seva mirada personal i aportant una lectura nova.

Paula Artés durant l’acció artística a Ponts.

—Quin és l’objectiu? Què es vol aconseguir, amb aquestes accions artístiques?
—La intenció és empeltar l’art contemporani amb aquests espais singulars, que és poc habitual que rebin la mirada dels creadors. Els artistes triats tenen un vincle amb el canal i a cap d’ells li ha vingut de nou. I a banda també cercar aquests punts singulars, que són interessants des del punt de vista paisatgístic, agrícola, arquitectònic, social, polític, perquè el que representa el canal per a totes aquestes comarques és molt important. I és afegir un relat més dins la història del canal des dels llenguatges simbòlics que els artistes practiquen.

—Per tant, són artistes que viuen al territori?
—Hi viuen o són d’aquí. Sí, en tots hi ha aquest vincle. Diumenge passat, dia 18, la Paula Artés va fer la primera acció. És una artista nascuda a Molins de Rei, però el vincle és amb un poble de la Noguera, Alentorn; tenim en Jaume Farreny, que és d’Alguaire (Segrià); l’Olga Olivera, que és de Bell-lloc (Pla d’Urgell); la Marta Bisbal, que és de Mollerussa (Pla d’Urgell); l’Antoni Abad, que és de Lleida ciutat. I dels dos artistes que fan l’audiovisual, en Miquel Ardèvol és del Poal (Pla d’Urgell). Hem buscat artistes de confiança i de proximitat.

—Com heu triat els punts singulars de paisatge?
—Pensa que el Canal d’Urgell no és un canal sol, sinó una xarxa, on hi ha el canal principal, el canal auxiliar, hi ha quatre séquies que el travessen i a partir d’aquí una sèrie de capil·lars que fan arribar l’aigua a un miler d’hectàrees de la plana de Lleida. Era complicada, la tria, perquè hi ha moltíssims punts atractius, interessants per la seva història, pel seu enclavament, etc. El que tenia clar és que cada punt singular havia de ser d’una de les cinc comarques per on passa el canal. El primer, on vam fer la primera acció, és el naixement del canal, un lloc que es diu Casa de Comportes, al municipi de Pons (Noguera), i és l’origen, on el canal agafa les aigües del Segre i comença a baixar i a crear aquest riu artificial que va cap a la plana. De nord a sud, els espais singulars triats continuen a Agramunt (Urgell), al Pont de Ferro, que és un aqüeducte per on passa el canal i forma part d’aquesta arquitectura de finals del segle XIX, lligada amb tot el moviment de la Torre Eiffel. Continuant baixant, un altre punt és la Casa Canal de Mollerussa, que és el centre neuràlgic de l’administració del Canal d’Urgell des que es fa fundar. I a la Casa Canal, a més de la gestió administrativa, també hi ha un Centre d’Interpretació del Canal. Més avall ens aturem a Juneda (Garrigues), en un punt entre els nou salts i el salt de la segona màquina, un recorregut molt bonic on hi ha una banqueta amb plataners a banda i banda que la flanquegen. I també anem a Montoliu de Lleida (Segrià), als Patamolls, que són una mena de maresmes naturals tocant el riu i és on la poca aigua que queda del canal principal torna a desembocar al Segre, al mateix riu d’on ha sortit.

—Imagineu que es repeteixi els anys a venir?
—No sé si continuarem tenint el suport de la Diputació de Lleida, però sí que és un projecte de llarg recorregut, perquè a cada edició pots canviar els punts singulars i els artistes, i no t’ho acabes.

—És una manera interessant de donar a conèixer el territori i prendre consciència de la importància del Canal d’Urgell.
—És una manera de reivindicar aquest país de l’aigua. És clar, les comarques de Ponent són les més grans de Catalunya i sovint tenen poca relació les comarques del Pirineu amb les de la plana. El canal fa que aquestes comarques tinguin un element en comú que les relligui i creen una mena de territori d’aigua o d’agricultura molt concreta. Si no hi hagués el Canal d’Urgell no coneixeríem les pomes, les peres de Lleida, els camps de panís, els camps d’alfals… Tots aquests cultius han vingut amb el canal i han creat un imaginari visual. El paisatge d’aquesta zona està completament condicionat pel canal. De tota aquesta zona de la plana de Lleida, abans no hi arribés el canal, en deien el Clot del Dimoni, perquè era un desert amb unes collites molt pobres. L’arribada de l’aigua va fer que els pobles de la plana canviessin completament. De fet, en un context en què la majoria dels pobles del país anaven perdent població en detriment de les grans ciutats, aquí, a la plana, va passar el contrari: amb l’arribada de l’aigua són pobles que van créixer.

Canal principal d’Urgell, prop de Montclar.

—I ara?
—Ara ens trobem en un moment històric important, perquè la Comunitat de Regants, la Fundació Canals d’Urgell, el govern de la Generalitat i em sembla que també el govern espanyol han començat a actualitzar el sistema de reg del canal. Perquè encara té el mateix sistema de reg que al segle XIX, que és obrir comportes i inundar els trossos i, tot i que és una aigua que alimenta els aqüífers, és una gran despesa d’aigua en un context de sequeres recurrents. I això pot generar també un nou canvi paisatgístic a la zona, perquè la manera diferent de regar potser farà variar el cultiu. Penso en el Canal Segarra-Garrigues, que és més nou i ja es va fer tenint en compte l’aprofitament de l’aigua i rega gota a gota o per aspersió i els cultius que hi veus són oliveres, ametllers, fruita seca.

—Aquest no és el primer projecte que impulseu i comissarieu cercant una implicació de l’art amb la natura.
—No. El 2021, juntament amb Jesús Vilamajor vam tirar endavant el projecte “Cabanades. Art als marges”, que vam fer a Belltall (Conca de Barberà) i seguia la mateixa lògica del projecte del Canal d’Urgell, tot i que en aquest cas ens situàvem només en un poble i era un recorregut a peu en què passàvem per diferents cabanes de volta, una pallissa i una balma i en cada lloc havíem convidat un artista perquè hi fes una intervenció, lligant la pedra seca amb l’art contemporani. La intenció és la mateixa: buscar aquests llocs singulars i repensar-los des del món de l’art.

És a punt de ser el segon aniversari de la victòria electoral del 28 de maig de 2023, i a Carlos Mazón ja no li resten racons on amagar-se. El president de la Generalitat arribarà a l’aniversari amb el pressupost aprovat, però sense gens d’autonomia després d’haver-se llançat en braços de Vox, d’haver renegat de fites que el seu partit mateix va subscriure, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Carta Verda Europea. Tot això és el preu que paga per continuar essent president, per continuar aforat i intocable, de moment, per la jutgessa que instrueix la causa de les dues-centes vint-i-vuit morts de la gota freda de l’octubre.

Després d’això, li resten poques bales a la recambra i el marge de maniobra s’estreny més i més cada dia que passa. El president paga ara les conseqüències de la mala decisió que va prendre el dimecres 30 d’octubre de 2024: enrocar-se en el càrrec, resistir, no plegar després d’haver gestionat de manera negligent i descurada els avisos que anunciaven una perillosa gota freda al País Valencià: el resultat són dos-cents vint-i-vuit morts i desenes de ferits. Mazón ha viscut una pròrroga del seu mandat amb més o menys suports del seu partit, amb l’estaló dels ultres, i sempre rebutjat per la ciutadania. Ara, el dirigent espanyol del Partit Popular sembla que ha posat data a l’eixida de Mazón i, a més, hi ha tot de fets que li mengen l’espai, que el deixen sense sòl per a trepitjar ni espai on sentir-se segur.

El més recent i cridaner va ser la visita a València, dijous, del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Tot i haver tardat prop de set mesos a reunir-se amb les víctimes de la gota freda, i d’haver-se amagat de la ciutadania i de la premsa, Sánchez s’hi ha reunit abans que Mazón. Per bé que el president de la Generalitat diu que les portes del Palau són obertes, la realitat és que ha menystingut les associacions fins a la nàusea pel fet que li demanen que dimitesca. Amb una reunió de prop de tres hores, Sánchez va escoltar les víctimes. Va deixar que li contassen el seu dolor i va empatitzar-hi. A continuació els va dir allò que desitjaven sentir, i en acabar la trobada, els portaveus van lloar el coneixement del mandatari espanyol de la situació en què es trobaven. Els va prometre l’homenatge que desitjaven i unes quantes coses més que prèviament ja havien parlat amb la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Tres hores. Tres hores de reunió al Palau del Temple que el president Mazón s’ha negat a mantenir al Palau de la Generalitat. Probablement perquè, fins i tot a ell, li resulta insuportable aguantar la mirada de les persones que han perdut éssers estimats per culpa de la seua negligència. Però, com sempre, la realitat i la veritat l’han atropellat. Divendres va fer una trucada mandrosa a les víctimes, empès per un corrent que no podrà aturar. No tenia cap proposta, però sí un retret: els va dir que com era que havien trucat abans a Europa i a Madrid que no a ell. Les víctimes ja no demanen reunions, demanen expressar-se a la comissió d’investigació de les Corts, on el PP i Vox les han vetades.

Esforços per a protegir Carlos Mazón

El seu equip ha fet molts esforços, a vegades barroers, per protegir-lo i escriure un “relat” creïble, però ara sembla que és impossible d’estirar més la goma i alguns d’aquests esforços i accions resulten patètics o, directament, incriminatoris.

Un d’aquests és la decisió de condecorar els membres de l’escorta que van acompanyar el president el dia 29 d’octubre. És a dir, els policies que van anar amb ell als actes oficials que va tenir durant el matí i al dinar amb la periodista Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro, que van esperar que acabàs la llarga sobretaula i, a les 20.28, segons la versió oficial, van anar amb ell al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana on hi havia reunit el CECOPI. També condecoraran la persona responsable de la custòdia i destrucció de les imatges de les càmeres de seguretat del Palau de la Generalitat. Com en una mala novel·la, això fa més ferum d’autoinculpació, d’interès per a tapar boques davant una possible citació judicial, o d’amagar proves que, realment, de reconèixer el mèrit policíac d’aquestes persones.

Amb la gestió de la gota freda, Carlos Mazón va cometre un pecat original que, en realitat, són molts, com una cistella de cireres que, en agafar-ne una, en vénen moltes l’una darrere l’altra. El primer pecat va ser el de no fer cabal de les previsions i, encadenats, hi ha tota la resta: no prendre precaucions, no avisar correctament la població, no cancel·lar l’agenda, no anar al Centre d’Emergències, no respondre a les trucades de la seua consellera, no explicar on era, què feia i amb qui les dues hores que va estar il·localitzable… Tot allò que ha fet per encobrir-lo, l’enclou més, estreny cercle que acabarà ofegant-lo.

Aquesta setmana, la fiscalia de València ha obert diligències d’investigació penal per la filtració de l’àudio manipulat d’una conversa entre una treballadora de l’AEMET i una d’Emergències el 29 d’octubre. La denúncia l’ha presentada l’AEMET. La trucada, enregistrada pel 112, dura quatre minuts i la fa l’AEMET a migdia per avisar a Emergències del País Valencià de l’evolució de la gota freda. La tècnica de l’AEMET diu a la del 112 que a partir de les tres de la vesprada arribarà la situació més complicada. El dia 12 de febrer va aparèixer filtrada la conversa tallada. No hi era aquest tros en què s’avisava que a partir de les tres la cosa empitjoraria. Carlos Mazón la va repiular al seu compte de X: “La trucada de l’AEMET a la Generalitat a les 12.08 del 29 d’octubre: ‘No us marejarem amb més avisos.’” L’endemà mateix, va aparèixer l’enregistrament complet. L’AEMET ho va denunciar el mes de març i ara la fiscalia ho investigarà.

La desesperació de Salomé Pradas que es pot girar contra Mazón

Amb la decisió de no declarar emergència catastròfica, el president Mazón es va apartar, voluntàriament de la gestió de la gota freda i dels seus efectes. Així, va deixar que tot el pes caigués damunt l’ex-consellera Salomé Pradas, que ara és encausada com a investigada. Com als escortes de Mazón, el PP també ha fet un regal a Salomé Pradas i l’ha contractada com a assessora de la VIU, la Universitat Internacional Virtual de València, creada per Francisco Camps i privatitzada més tard.

Després d’haver fet una declaració judicial en què únicament va respondre al seu advocat defensor, Pradas es veu en una situació desesperada. El seu equip de juristes treballa en tota mena de maniobres per a allunyar del cas la jutgessa instructora, la titular del número 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra. Treballen en dues vies. La primera és desacreditar-la usant els aspectes més personals com ara acusar-la que el seu marit, també jutge, entra i ix de la sala on treballa a la Ciutat de la Justícia de València. L’altra manera per a intentar apartar-la és queixar-se de la rotunditat de les interlocutòries i resolucions que dicta. Primer van ser alguns diputats del PP i de Vox a les Corts. Ara recorren a diferents estaments de la judicatura.

L’advocat de Pradas, Eduardo de Urbano, que és ex-magistrat, ha recorregut al Consell General del Poder Judicial per queixar-se que les resolucions judicials contenen afirmacions categòriques que, segons ell, no tenen base probatòria. Diu que així es limita el dret de la defensa de la seua clienta. L’advocat també deixa caure la possible intervenció de persones alienes al procés judicial, en referència a la presència del marit a la sala.

Més recentment, la consellera ha aportat un vídeo d’Instagram per demostrar que el barranc ja s’havia desbordat a Paiporta una hora abans que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer enviàs un correu d’advertència, i el seu advocat ha demanat a la jutgessa que reduesca el nombre de personacions i les unifique per, segons l’escrit, no causar indefensió.

El congrés del mes de juliol

Les relacions entre Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo no han estat mai bones. El fet d’haver estat el primer a pactar amb Vox després de les eleccions d’ara fa dos anys va obrir una escletxa entre tots dos que externament sempre s’ha mantingut oculta, però la gestió de la gota freda va reobrir les tensions. L’actitud de Feijóo amb Mazón ha variat segons els esdeveniments. No li ha donat mai un suport obert i inapel·lable, però sempre ha maldat per no llevar-li la respiració artificial. La convocatòria del congrés del PP espanyol el mes de juliol, que coincidirà amb el segon aniversari del mandat, ha causat un nou atac de vertigen en el president. Els congressos dels partits serveixen per a renovar-los, per a carregar piles i per a llançar missatges de renovació. Tot això, amb Carlos Mazón presidint la Generalitat, és impossible. Feijóo ho sap i Mazón, també. La cara del president, que dilluns va anar al conclave del partit per primera volta en moltes setmanes, era un poema. Amb la boca, els companys li deien que podia comptar amb el seu suport, però ningú no es va creure aquestes paraules.

La comissió d’investigació al congrés espanyol

Hi ha diverses comissions d’investigació sobre els fets del 29 d’octubre en funcionament, totes controlades pel PP. Pel senat espanyol ja fa setmanes que circulen tècnics de tota mena per explicar aspectes diferents dels efectes de la gota freda. A la Diputació de València també han començat les sessions a porta tancada, encara que els vídeos són accessibles. A les Corts, el PP i Vox fan tot el possible per alentir el procés. S’ha constituït, la presideix una diputada del partit ultra i és molt probable que no comencen les compareixences fins després de l’estiu. Qui seran els cridats a declarar ho han pactat el PP i Vox i han exclòs testimonis que el PSPV i Compromís consideraven necessaris. Entre els quals, les víctimes.

El congrés espanyol també ha creat una comissió d’investigació que controlaran el PSOE i la resta de partits de la investidura. Els socialistes ja han dit que cridarien a comparèixer Carlos Mazón, i Pedro Sánchez es va comprometre amb les associacions de víctimes que també hi serien presents. Al PP tenen pànic que aquestes compareixences coincidesquen amb els dies del congrés del partit. Carlos Mazón ho sap, com sap que les maniobres per a substituir-lo han començat fa setmanes i que té els dies comptats.

(Crec que ja has sentit tot això abans, ara ho sentiràs més.)

Agaf un llibre amb les dues mans.

Me’l pos davant la vista.

Començ l’acte complex, difícil, esforçat i bellíssim de la lectura.

Tot d’una hi ha un reconeixement.

Una enrampada d’una intel·ligència que excita la meva intel·ligència.

Un text que desperta la meva capacitat de raonament i d’anàlisi molt més gran i més aguda que la que pensam d’ordinari: és el moment de la intel·lecció.

Quasi simultàniament hi ha un impacte, un cervelltrèmol que em treu de la letargia, de l’endormiscament; que m’arrabassa de la torpor emocional en què em trobava immers, que em colpeja sense remei.

“Un llibre ha de ser la destral que trenca el mar glaçat que portam dedins”, em deia amb tota l’ànima l’amic i mestre Franz Kafka.

És el moment de la sensibilitat.

El fet d’aprehendre l’escrit unint sensació i intel·lecció, quan la intel·ligència no es limita a percebre ni a raonar per separat, sinó que capta allò material de l’escriptura de manera immediata és la demostració que allò és marbre verbal, música de les esferes, literatura imperible, inesgotable i immortal.

Són molt males de dir les encarnacions gustoses d’aquest misteri que anomenam escriptura, d’aquests mots que perduren a través dels segles.

Són molt males de dir les feines i els treballs, els carnets de notes i les documentacions, els sabers de tota casta que són l’energia de les il·luminacions de les frases perfectes, quan l’escriptor cerca el miracle d’aferrar-se pel cos de la llengua i que els mots es posin a espirejar i a flamejar.

Són molt males de dir les paraules viscudes per tots els discursos però que no es deixen fer per cap, que se’n foten de tots, aquells que agafa l’escriptor de veres quan s’apodera d’una mala fi de llenguatges exògens, de savieses no literàries i els premsa com si fossin fruita i en guarda algunes gotes per llençar-los després.

Són males de dir aquestes potències de concentració i de llum en les frases que basteix l’orfebre de les lletres, aquesta irradiació extraordinària que ix dels mots, aquesta manera de presentar les coses amb una simplicitat límpida i una mestria tècnica perfecta en què la forma és allà com la calor del forn.

Són males dir aquestes planes brillants, intolerables i belles, aquestes festes de la descripció, de la inscripció, que anima l’escrit, les onades d’imatges dibuixades per les arquitectures lletreres, la manera d’arruïnar silenciosament la frase perfecta, una proliferació de buit ple d’harmònics aclaparadors, les visions que neixen de la substància, de la matèria mateixa d’aquella alquímia dels mots i converteixen el gust de la lectura en acte.

Tenc ulls per veure-hi, tenc mans per obrir el llibre i orelles per sentir cop en sec alguna cosa desconeguda, que sembla que parli des de tota l’eternitat: la matèria literària bategant que no s’atura mai d’alenar.

Res no m’emociona tant com el miracle de llegir.

I amb aquesta feina de lectura concentrada i d’atenció en punt, d’esforç continu davant les dificultats, els meandres, els paranys i les proves que l’autor em dóna ben a posta i d’aprenentatge continu que no atur mai, potser arribaré a l’èxtasi d’entrar en literatura i llançar-me a l’abisme d’un vici pervers i infernal que puc donar testimoniatge que és un dels oxígens que em fa viure.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVIII.mp3

(Crec que ja has sentit tot això abans, ara ho sentiràs més.)

Agaf un llibre amb les dues mans.

Me’l pos davant la vista.

Començ l’acte complex, difícil, esforçat i bellíssim de la lectura.

Tot d’una hi ha un reconeixement.

Una enrampada d’una intel·ligència que excita la meva intel·ligència.

Un text que desperta la meva capacitat de raonament i d’anàlisi molt més gran i més aguda que la que pensam d’ordinari: és el moment de la intel·lecció.

Quasi simultàniament hi ha un impacte, un cervelltrèmol que em treu de la letargia, de l’endormiscament; que m’arrabassa de la torpor emocional en què em trobava immers, que em colpeja sense remei.

“Un llibre ha de ser la destral que trenca el mar glaçat que portam dedins”, em deia amb tota l’ànima l’amic i mestre Franz Kafka.

És el moment de la sensibilitat.

El fet d’aprehendre l’escrit unint sensació i intel·lecció, quan la intel·ligència no es limita a percebre ni a raonar per separat, sinó que capta allò material de l’escriptura de manera immediata és la demostració que allò és marbre verbal, música de les esferes, literatura imperible, inesgotable i immortal.

Són molt males de dir les encarnacions gustoses d’aquest misteri que anomenam escriptura, d’aquests mots que perduren a través dels segles.

Són molt males de dir les feines i els treballs, els carnets de notes i les documentacions, els sabers de tota casta que són l’energia de les il·luminacions de les frases perfectes, quan l’escriptor cerca el miracle d’aferrar-se pel cos de la llengua i que els mots es posin a espirejar i a flamejar.

Són molt males de dir les paraules viscudes per tots els discursos però que no es deixen fer per cap, que se’n foten de tots, aquells que agafa l’escriptor de veres quan s’apodera d’una mala fi de llenguatges exògens, de savieses no literàries i els premsa com si fossin fruita i en guarda algunes gotes per llençar-los després.

Són males de dir aquestes potències de concentració i de llum en les frases que basteix l’orfebre de les lletres, aquesta irradiació extraordinària que ix dels mots, aquesta manera de presentar les coses amb una simplicitat límpida i una mestria tècnica perfecta en què la forma és allà com la calor del forn.

Són males dir aquestes planes brillants, intolerables i belles, aquestes festes de la descripció, de la inscripció, que anima l’escrit, les onades d’imatges dibuixades per les arquitectures lletreres, la manera d’arruïnar silenciosament la frase perfecta, una proliferació de buit ple d’harmònics aclaparadors, les visions que neixen de la substància, de la matèria mateixa d’aquella alquímia dels mots i converteixen el gust de la lectura en acte.

Tenc ulls per veure-hi, tenc mans per obrir el llibre i orelles per sentir cop en sec alguna cosa desconeguda, que sembla que parli des de tota l’eternitat: la matèria literària bategant que no s’atura mai d’alenar.

Res no m’emociona tant com el miracle de llegir.

I amb aquesta feina de lectura concentrada i d’atenció en punt, d’esforç continu davant les dificultats, els meandres, els paranys i les proves que l’autor em dóna ben a posta i d’aprenentatge continu que no atur mai, potser arribaré a l’èxtasi d’entrar en literatura i llançar-me a l’abisme d’un vici pervers i infernal que puc donar testimoniatge que és un dels oxígens que em fa viure.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVIII.mp3

Un escrit a les xarxes socials es va convertir en un crit d’alerta compartit entre els veterinaris. “Ahir vam perdre una altra companya de professió per suïcidi. La tercera veterinària que conec des que ha començat l’any. Tres persones, tres vides, tres vocacions trencades per un dolor silenciat”, va denunciar fa uns dies a Instagram Manel López Béjar, degà de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona. És una realitat molt desconeguda però colpidora: la professió veterinària és una de les que té unes taxes de suïcidi més altes del món. Hi ha uns quants estudis internacionals que ho quantifiquen. Són els professionals de l’àmbit sanitari amb més risc de suïcidi: 1,6 vegades superior al de la població general i, en el cas de les dones, 2,4 vegades més. “És un dolor amagat”, reconeix López Béjar en declaracions a VilaWeb.

El sector veterinari és petit i li costa fer-se escoltar, malgrat la seva funció social imprescindible. “La gent pensa que és bucòlic, idíl·lic, treballar amb animals. Però darrere hi ha una exigència professional, una fatiga per compassió, i moltes vegades afrontes decisions dures: has de fer una eutanàsia quan encara faries alguna altra cosa, però el tutor no s’anima a fer-ho, normalment, per qüestions econòmiques”, apunta el degà de la UAB.

La proximitat amb la mort i medicaments letals

Els veterinaris tracten constantment amb la mort. A l’hora de practicar l’eutanàsia, viuen situacions de forta càrrega emocional, encara que sigui per estalviar el dolor als animals quan no hi ha res més a fer. Les comparteixen amb molta empatia amb les famílies o ajuden els animals a morir sols quan la persona responsable no es veu capaç d’afrontar un moment tan dur. La repetició de la mort animal pot condicionar també la percepció de la vida humana. En un determinat moment de crisi, pot facilitar la deducció de l’argument que la mort és preferible al patiment. A més, són professionals que tenen un accés fàcil a substàncies letals. Un estudi dels Centres de Control de les Malalties i Prevenció dels Estats Units (CDC) del 2019 va determinar que el suïcidi amb fàrmacs havia estat la principal causa de mort entre els veterinaris, especialment, el pentobarbital. “Tenim les drogues a l’abast, i les habilitats. L’entorn és complicat”, admet López Bejar.

El preu de les cures

Als Països Catalans, ja fa anys que hi ha més gossos que no pas infants. Hi ha parelles que, en absència de fills, adopten un gos o tenen gats. Gent gran que combat la solitud amb la seva companyia. Veïns que aprofiten els passeigs diaris del gos per socialitzar en comunitat i trenquen la barrera de l’anonimat de les grans ciutats. En la majoria de llars, els animals són tractats com a persones, com un membre més de la família. Però la cura mèdica dels animals pertany a l’àmbit privat i comporta despeses importants que no sempre es poden –o volen– assumir, i això afegeix tensió a les consultes.

Els ciutadans sovint troben cara l’atenció mèdica dels animals, probablement perquè és difícil comparar-la amb l’alt cost de l’atenció sanitària a les persones coberta pel sistema públic. El preu dels tractaments determina sovint la presa de decisions dels propietaris de les bèsties, que en poden demanar l’eutanàsia tot i que encara hi hagi tractaments mèdics a fer, contravenint el criteri mèdic i la vocació dels professionals de preservar-ne la vida. De vegades, els tutors no poden pagar cirurgies o altres cures i els professionals afronten la difícil situació de veure’s mèdicament capaços d’ajudar-los però incapaços de fer-ho sense els recursos necessaris.

Els serveis veterinaris, a més, no tenen l’IVA reduït: es graven amb el 21%. Com apunta López Béjart, “cada vegada els animals de companyia tenen més una funció de medicina preventiva per a l’espècie humana, perquè hi busquem un suport emocional”. Però no se’ls aplica l’IVA sanitari. Una alternativa encara minoritària són les assegurances sanitàries. A l’estat espanyol, segons López Béjar, es calcula que només un 3% dels gossos en tenen, mentre que en uns altres països, com Anglaterra, el percentatge puja fins al 35%. A les consultes, poden aflorar tensions pel preu dels tractaments i, en qualsevol cas, són un condicionant constant en l’avaluació de les cures. És una càrrega afegida a les llargues jornades laborals, marcades també per les urgències i les guàrdies nocturnes o en caps de setmana i festius.

D’altra banda, els veterinaris poden patir l’aïllament social i professional quan exerceixen l’ofici en consultes petites. A tot aquest desgast potencial, s’hi afegeixen els sous baixos. El degà de Veterinària de la UAB explica que, després de cinc anys de graduar-se, els guanys dels veterinaris estan per sota de la mitjana, són d’uns 25.000 euros bruts l’any. “Hi ha molts professionals formats aquí que se’n van a l’estranger a treballar: a Anglaterra, França, Suècia, perquè els sous són més dignes. I al final, hi ha manca de veterinaris. El sector d’animals de companyia, el clínic, el sector d’animals de producció, l’administració, necessiten més veterinaris i no són capaços de retenir aquest talent que es forma molt bé i està molt ben valorat”, assenyala. Un 20% dels graduats acaba treballant, al cap de cinc anys, a l’estranger.

L’esgotament laboral crònic

Tots aquests condicionants causen estrès, fatiga i ansietat. Són factors de risc arrelats en la professió que poden portar els veterinaris a una situació d’esgotament laboral crònic, l’anomenat burnout. A escala mundial, fa més de deu anys que va començar una campanya que va ressorgint en forma d’acrònim compartit a les xarxes socials: NOMV (No One More Vet, “Cap veterinari més”). Aquesta mobilització va començar el 2014, després del suïcidi de la reconeguda veterinària i etòloga Sophia Yin. Alguns veterinaris usen l’acrònim reivindicatiu, per exemple, a LinkedIn. Però continua essent una realitat poc coneguda per l’opinió pública.

El Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC), la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Fundació Galatea van impulsar un programa pioner per promoure el benestar emocional de l’alumnat (fotografia: UAB).

“Podem preguntar-nos: què estem fent davant d’aquesta realitat? S’ha impulsat cap llei, decret, pla, programa o anàlisi per a entendre aquesta problemàtica i aportar-hi solucions?”, demanava retòricament el degà de Veterinària de la UAB en el seu escrit. La resposta és un no en relació amb l’administració. La Fundació Galatea, creada el 2001 pel Consell de Col·legis de Mèdics de Catalunya, en col·laboració amb el Col·legi de Veterinaris, sí que ofereix atenció i ajuda als veterinaris amb problemes de salut mental i addiccions. A més, d’ençà de l’any passat, aquesta fundació, el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya i la facultat de Veterinària de la UAB van posar en marxa un projecte pioner per a millorar el benestar emocional dels alumnes i treballar per a un desenvolupament saludable i de qualitat en l’àmbit professional. Els estudiants universitaris sofreixen com més va més patologies com l’esgotament laboral. Segons López Bejar, una enquesta i una prova psicològica que van fer als estudiants apuntava a un 11% d’ideació de suïcidi i a gairebé un 40% d’esgotament crònic, a més de situacions elevades de depressió i ansietat. Amb la diagnosi feta, apliquen noves mesures a l’entorn i en els plans docents per a millorar la situació.

Malestar pel decret de medicaments veterinaris

A més, es manté latent un enfrontament entre el sector veterinari i el govern espanyol per l’entrada en vigor del decret llei de medicaments veterinaris, que imposa restriccions als professionals en l’administració dels medicaments. La nova normativa afegeix més tensió i dificultats a les consultes. En situacions d’urgència, alenteix la capacitat de reacció mèdica i pot fer perillar la vida dels animals. Perquè obliga els veterinaris, per exemple, a fer cultius previs abans d’aplicar un tractament mèdic encara que la gravetat del pacient exigeixi una resposta urgent, i prohibeix la venda directa de medicaments a les consultes, una potestat que facilita les cures quan s’han de començar en festiu i la majoria de farmàcies són tancades. I ho fa, a més, amb l’amenaça de sancions. López Béjar denuncia que no s’hagi escoltat prou els veterinaris: “Quan la professió, petita, es mobilitza, requereix una resposta més acompanyada”, lamenta.

“On és, l’humanisme dels nostres dirigents? On és, la comprensió cap a una professió que estima la vida, que cuida, que acompanya?”, preguntava el degà de Veterinària de la UAB en l’escrit amb què va llançar l’alerta per aquesta realitat tan poc coneguda. “No podem permetre que el dolor s’instal·li a la nostra professió com una ombra invisible, sense una vertadera voluntat de canvi”, concloïa.

 

Mentre escric aquestes ratlles l’ONU anuncia que 14.000 nadons de Gaza són en perill de mort. Quan aquestes ratlles es publiquin potser el planeta ja n’ha quedat lliure i assumit la mortaldat. Dic planeta per dir nosaltres. La fam, la set, la manca de medicaments i d’atenció mèdica com a armes de guerra conformen la vida a Gaza sense compassió, en mode espectacle obscè, d’imatges terrorífiques i a la vegada dissuasives. Un dels pitjors efectes morals contemporanis de guerres i genocidis és la profanació de la paraula i l’acció mentre ens ho mirem per la tele i pel mòbil. Les imatges de la tele i el mòbil no són agents contra la barbàrie.

“Quan m’assec a la meva taula per escriure un article, sé que tinc una xarxa de paraules que, en una hora, aconseguirà atrapar el tema entre les seves malles”, escriu Virginia Woolf en els seus diaris a propòsit de la feina de periodista que va exercir durant anys. De vegades passa, sí. Però un segle després que ella ho escrivís, sovint no és així. No n’hi ha prou amb una hora ni un dia ni un mes ni un any, no en el meu cas. Ni cada barbàrie és igual, cada barbàrie necessita paraules pròpies, netes, lliures de rutina, condescendència i desgast.

La xarxa de paraules per a parlar de Gaza no està gaire disponible, té forats per tots cantons. El desànim col·lectiu ha romput la xarxa, s’ha encastat en el cor i l’ànima de la resposta cívica, ha esdevingut indiferència i desànim individual. La condició de civilitzats que considerem connatural a la nostra graciosa aparició en nàixer en aquesta part del món fa figa però tant ens fa, no importa. Qualsevol reflexió corre el perill de ser girada del revés. Però afrontar les coses és la feina.

Per sort les paraules tenen vida pròpia. Pel filat esquinçat de Gaza n’arriben dues: por i vergonya. Com és que no responem a la massacre fins a omplir els carrers com hem fet contra la guerra a Irac i per aconseguir la independència? Com és que no s’omplen els carrers europeus? Tampoc no ho fem per Ucraïna ni per tants altres llocs del planeta destrossats. Per por i per vergonya, diu la malla foradada. Por entre els joves, vergonya dels més grans.

Les condicions d’habitatge, feina i futur de les generacions joves –ara s’és jove fins als quaranta– hi han instal·lat la por, en elles. Si no pots llogar (comprar, quina broma dir-ho) un pis en bones condicions de lloguer i, encara que fos així, has de canviar d’adreça cada cinc anys, poc que pots fer ni mantenir la xarxa urbana i humana del veïnatge, tan important com la xarxa de paraules disponibles per a parlar-ne i canviar-ho. Si en el millor dels casos no tens més que feines mal pagades, incertes i sense protecció sindical ni sentit de classe ni convenis laborals ni saps què guanya el del costat, el temor de perdre el poc que tens domina el teu món. Si el futur és punk, inexistent, encara més. Una altra mena de massacre, sense guerra ni genocidi de manual ni consciència, es perpetra contra les generacions joves, les atemoreix. No exagero, la realitat mana.

Anem per la vergonya. La vergonya de les generacions més grans que tenen la vida resolta, insinua la malla rompuda. Vergonya respecte del món vital desemparat que filles i fills reben d’herència social. Una vida resolta, certament, per a la gran majoria, gràcies a les accions polítiques i lluites col·lectives de quan eren joves. Accions que han quedat fora de la memòria col·lectiva i no són considerades herències ni llegats: millores salarials, petites empreses artesanals i comercials, condicions de treball, igualtat salarial, accés al treball, llibertat d’expressió sindical, llibertat d’oposició política a l’estat de coses, a la dictadura i als seus romanents. Aporten presència al carrer en defensa de Gaza, en nombre reduït però constant del record de la protesta i la insubmissió que els ha fet i donat consciència. Val més això que res, però no del tot.

Les protestes que s’han fet escoltar i han contribuït a somoure l’estat de coses són les dels joves, des que van irrompre en l’escena pública vers el 1965, que ara protagonitzen a l’Iran i a Sèrbia i aquí pel dret de l’habitatge. Si al país no s’alcen per Gaza perquè els cau lluny, poc ressò tindran les minses protestes dels grans contra el genocidi de la població gaziana. Són minses les protestes al meu entendre per la vergonya davant l’aterrida por dels joves que els grans es creuen obligats a dur clavada al cor. Però cada generació ha de lliurar les seves batalles. Per i per a si mateixa, pel país i pel món. La xarxa està foradada però encara clama.

Mentre escric aquestes ratlles l’ONU anuncia que 14.000 nadons de Gaza són en perill de mort. Quan aquestes ratlles es publiquin potser el planeta ja n’ha quedat lliure i assumit la mortaldat. Dic planeta per dir nosaltres. La fam, la set, la manca de medicaments i d’atenció mèdica com a armes de guerra conformen la vida a Gaza sense compassió, en mode espectacle obscè, d’imatges terrorífiques i a la vegada dissuasives. Un dels pitjors efectes morals contemporanis de guerres i genocidis és la profanació de la paraula i l’acció mentre ens ho mirem per la tele i pel mòbil. Les imatges de la tele i el mòbil no són agents contra la barbàrie.

“Quan m’assec a la meva taula per escriure un article, sé que tinc una xarxa de paraules que, en una hora, aconseguirà atrapar el tema entre les seves malles”, escriu Virginia Woolf en els seus diaris a propòsit de la feina de periodista que va exercir durant anys. De vegades passa, sí. Però un segle després que ella ho escrivís, sovint no és així. No n’hi ha prou amb una hora ni un dia ni un mes ni un any, no en el meu cas. Ni cada barbàrie és igual, cada barbàrie necessita paraules pròpies, netes, lliures de rutina, condescendència i desgast.

La xarxa de paraules per a parlar de Gaza no està gaire disponible, té forats per tots cantons. El desànim col·lectiu ha romput la xarxa, s’ha encastat en el cor i l’ànima de la resposta cívica, ha esdevingut indiferència i desànim individual. La condició de civilitzats que considerem connatural a la nostra graciosa aparició en nàixer en aquesta part del món fa figa però tant ens fa, no importa. Qualsevol reflexió corre el perill de ser girada del revés. Però afrontar les coses és la feina.

Per sort les paraules tenen vida pròpia. Pel filat esquinçat de Gaza n’arriben dues: por i vergonya. Com és que no responem a la massacre fins a omplir els carrers com hem fet contra la guerra a Irac i per aconseguir la independència? Com és que no s’omplen els carrers europeus? Tampoc no ho fem per Ucraïna ni per tants altres llocs del planeta destrossats. Per por i per vergonya, diu la malla foradada. Por entre els joves, vergonya dels més grans.

Les condicions d’habitatge, feina i futur de les generacions joves –ara s’és jove fins als quaranta– hi han instal·lat la por, en elles. Si no pots llogar (comprar, quina broma dir-ho) un pis en bones condicions de lloguer i, encara que fos així, has de canviar d’adreça cada cinc anys, poc que pots fer ni mantenir la xarxa urbana i humana del veïnatge, tan important com la xarxa de paraules disponibles per a parlar-ne i canviar-ho. Si en el millor dels casos no tens més que feines mal pagades, incertes i sense protecció sindical ni sentit de classe ni convenis laborals ni saps què guanya el del costat, el temor de perdre el poc que tens domina el teu món. Si el futur és punk, inexistent, encara més. Una altra mena de massacre, sense guerra ni genocidi de manual ni consciència, es perpetra contra les generacions joves, les atemoreix. No exagero, la realitat mana.

Anem per la vergonya. La vergonya de les generacions més grans que tenen la vida resolta, insinua la malla rompuda. Vergonya respecte del món vital desemparat que filles i fills reben d’herència social. Una vida resolta, certament, per a la gran majoria, gràcies a les accions polítiques i lluites col·lectives de quan eren joves. Accions que han quedat fora de la memòria col·lectiva i no són considerades herències ni llegats: millores salarials, petites empreses artesanals i comercials, condicions de treball, igualtat salarial, accés al treball, llibertat d’expressió sindical, llibertat d’oposició política a l’estat de coses, a la dictadura i als seus romanents. Aporten presència al carrer en defensa de Gaza, en nombre reduït però constant del record de la protesta i la insubmissió que els ha fet i donat consciència. Val més això que res, però no del tot.

Les protestes que s’han fet escoltar i han contribuït a somoure l’estat de coses són les dels joves, des que van irrompre en l’escena pública vers el 1965, que ara protagonitzen a l’Iran i a Sèrbia i aquí pel dret de l’habitatge. Si al país no s’alcen per Gaza perquè els cau lluny, poc ressò tindran les minses protestes dels grans contra el genocidi de la població gaziana. Són minses les protestes al meu entendre per la vergonya davant l’aterrida por dels joves que els grans es creuen obligats a dur clavada al cor. Però cada generació ha de lliurar les seves batalles. Per i per a si mateixa, pel país i pel món. La xarxa està foradada però encara clama.

The Washington Post · Victoria Craw

La Unió Europea i el Regne Unit van adoptar dimarts noves sancions contra la “flota fantasma” de Rússia, amb l’objectiu de tallar una font de finançament de la guerra d’Ucraïna. L’alleujament de les sancions occidentals és un dels objectius del president rus, Vladímir Putin, en la negociació per a posar fi a la guerra. L’última mesura, que la UE descriu com el “paquet més gran de la història dirigit a la flota fantasma de Putin”, s’ha dissenyat per augmentar la pressió sobre Putin perquè es comprometi a un alto-el-foc i tallar el finançament de la maquinària de guerra del Kremlin.

Però, què és la flota fantasma i com funciona? Això és el que cal saber-ne.

Què és la flota fantasma de Rússia i quina dimensió té?

La flota a l’ombra de Rússia, també coneguda com a flota “fosca” o “fantasma”, fa referència a vaixells que transporten càrregues sancionades per tot el món amb embarcacions envellides i mal mantingudes, oculten els seus moviments i empren “banderes de conveniència” de països amb regulacions laxes, com ara el Panamà i Libèria. Els detalls de propietat i registre són opacs, i molts es poden rastrejar fins a empreses pantalla emplaçades en llocs com les Seychelles i els Emirats Àrabs Units.

Les “flotes fantasma” fa temps que s’usen per transportar mercaderies sancionades per països com l’Iran i Corea del Nord. Rússia en va intensificar l’ús després de la imposició d’un límit de preus a les exportacions de petroli per part del G-7, el setembre del 2022, per a blocar el finançament de la guerra del Kremlin contra Ucraïna.

La naturalesa extraoficial d’aquesta flota fa difícil de calcular quants vaixells hi són implicats. Robin Brooks, expert en economia internacionals i desenvolupament a la Brookings Institution, que ha seguit de prop el creixement de la flota, va escriure en un article el mes d’abril en què explicava que contenia 343 bucs, tot i que va assenyalar que la xifra real probablement era molt més gran. Unes altres estimacions situen la xifra en més de mil embarcacions. Eitvydas Bajarunas, un diplomàtic lituà del Centre d’Anàlisi de Polítiques Europees, creu que Rússia fa servir uns 1.300 vaixells crítics per al transport del seu petroli sancionat. Un informe del Congrés dels Estats Units del 2024 sobre el mercat dels petroliers estima que, dels gairebé 7.500 petroliers que operen arreu del món, més de 1.600 han transportat petroli sancionat.

Per què preocupa Europa?

A més de soscavar les sancions, se sospita que la flota fantasma de Rússia ha dut a terme operacions de sabotatge, especialment a la mar Bàltica –una mar poc profunda connectada amb cables submarins que enllacen els estats del nord d’Europa–, per on passa regularment aproximadament el 50% de la flota fantasma.

Un seguit d’incidents a principi d’any va posar en alerta les autoritats europees. En un discurs al gener, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, va esmentar danys a cables que connectaven Lituània i Suècia, un altre entre Alemanya i Finlàndia, i més recentment, cables que unien Estònia i Finlàndia. Va indicar que, tot i que encara s’investigava, hi havia motius per a una “preocupació greu”.

Les agències d’intel·ligència dels EUA i Europa creuen que els danys poden ser conseqüència d’accidents marítims comesos per tripulacions inexpertes en vaixells mal mantinguts. Tanmateix, els responsables de seguretat europeus diuen que encaixen en un patró més ampli de sabotatge i guerra híbrida per part de Rússia per sembrar la divisió a Europa, cosa que Rússia nega.

Katja Bego, investigadora sènior del programa de seguretat internacional de Chatham House, diu que no hi ha consens internacional, però que el patró repetit i la naturalesa específica d’aquests incidents fan molt difícil de negar que hi ha hagut joc brut. Bajarunas hi coincideix i diu que la freqüència dels incidents apunta a “alguna cosa que va més enllà” dels accidents. “La guerra que tant temem ja ha començat per part de Rússia”, diu.

Què fan les darreres sancions?

Les últimes sancions de la UE i el Regne Unit s’afegeixen a un conjunt de mesures ja imposades contra desenes de vaixells, persones i empreses vinculades a la flota fantasma de Rússia. La UE ha dit que el seu dissetè paquet de sancions duplicaria el nombre de vaixells afectats per la prohibició d’entrada a ports i de rebre serveis, cosa que elevarà el total a 342 embarcacions. El Regne Unit també ha anunciat un nou paquet de 100 sancions que apunten als sectors militar, energètic i financer de Rússia –incloent-ne 18 de centrades en la flota fantasma– i ha dit que treballaria amb més estats per reforçar el límit de preu del petroli rus.

“Les accions de Rússia i aquells que l’ajuden tindran conseqüències greus. Com més persisteixi amb la seva guerra il·legal i brutal, més dura serà la nostra resposta”, va dir dimarts Kaja Kallas, alta representant de la UE per als Afers Estrangers i Política de Seguretat. Les sancions són una mesura semblant a la del Departament del Tresor dels Estats Units al gener, sota el govern de Biden, que va anunciar sancions contra cent vuitanta-tres embarcacions.

Aquell mateix mes, els aliats de l’OTAN van fer el Baltic Sentry, un exercici conjunt amb patrulles d’avions, fragates i drons navals, i van dir que la xarxa de vaixells russos representava “una amenaça particular per a la seguretat marítima i ambiental a la regió de la mar Bàltica i a escala internacional”.

Tindrà cap efecte sobre les negociacions d’alto-el-foc?

Els avenços envers un alto-el-foc semblen haver-se estancat aquesta setmana, després d’una trucada telefònica entre Putin i el president dels EUA, Donald Trump, que ha desactivat un intent de pressionar Rússia perquè accepti un alto-el-foc immediat, i els Estats Units s’han mantingut al marge de les noves sancions europees.

Els crítics han acusat la UE d’actuar amb lentitud, en part per la pressió d’interessos europeus, inclosos magnats del transport marítim de Grècia que han venut embarcacions a Rússia. Tanmateix, Brooks diu que les sancions han estat efectives contra la xarxa, especialment quan s’han superposat les mesures dels EUA, la UE i el Regne Unit. “Putin vol que penseu que les sancions occidentals no funcionen. No és veritat!”, va dir en una publicació a les xarxes socials a l’abril, en què comparava els volums d’exportació de petroli d’enguany amb els de l’any passat. Va dir que l’activitat dels vaixells afectats per les sancions dels EUA havia baixat d’un 85%, i la dels que rebien sancions conjuntes EUA-Regne Unit-UE havia davallat d’un 93%.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va dir dimarts en una publicació a Telegram que calia una pressió occidental ferma i coordinada per a fer que Rússia aturés la guerra. “És evident que Rússia prova de guanyar temps per continuar la guerra i l’ocupació. Treballem amb els nostres socis per pressionar els russos perquè es comportin de manera diferent”, va escriure. “Les sancions són importants, i estic agraït a tots aquells que les fan més tangibles per als responsables de la guerra.”

Bego diu que la flota ha estat un bot salvavides important per a Rússia sota les sancions i que té un funcionament arriscat i costós de mantenir: “El Kremlin se n’alegraria si ja no hagués de dependre d’aquesta xarxa.” Però Bajarunas diu que preveu que els suposats atacs de sabotatge continuaran, fins i tot si s’arriba a un acord d’alto-el-foc. “La política de Putin és portar el caos a Occident. I continua”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Bufa la tramuntana quan arribem a Cala Montjoi, a Roses (Alt Empordà). Ens ha citat allà, on tothom diu que fa trenta anys hi va niar una revolució gastronòmica que no deixaria cap límit per explorar, avui convertit en el Bulli 1846, un museu que recull el llegat del mític restaurant, i que satisfà tant els mitòmans que volen tafanejar la sala, com els especialistes que volen descobrir el procés creatiu que va batejar com a Sàpiens. Quan arribem ens espera, amable i disponible per a tot allò que li demanem, però sense perdre ni un segon. Ferran Adrià Acosta (l’Hospitalet de Llobregat, 1962) s’asseu a la terrassa del que va ser tants anys el seu restaurant, i com que ens trobem amb ell l’endemà d’haver-se proclamat campió de lliga el Barça, la conversa comença parlant de futbol.

—Avui és un dia gran. Els culers estem supercontents, perquè al final el futbol és emoció. Quan algú diu que pot plorar per un sopar, per un plat, ho comparo amb l’emoció que et pot produir un gol. El més bonic del futbol és que és pura emoció, és de les qüestions més emocionants que hi ha. És veritat, que a la majoria ens agrada quan juga el nostre equip. Veure un bon partit agrada, però no tant que sigui d’un altre equip.

—De fet, la vostra primera vocació era ser futbolista.
—Com la de molts nens de l’època. Volia ser Johan Cruyff, va ser l’únic ídol que he tingut, i vaig tenir la sort que va venir al Bulli, ens vam conèixer. No érem els millors amics però sí que teníem molt bona relació i vaig poder sopar quatre o cinc vegades amb ell. Era un tipus extraordinari.

—Parlàveu de l’emoció, però heu descobert alguna mena de vincle entre la creativitat futbolística i la creativitat culinària?
—Sobre el tema de la creativitat, sempre dic que és molt polièdrica i complexa. I cada professió i disciplina és diferent. Sí que hi ha un tema important, que és el talent; és fonamental per a tot això. I el talent creatiu, el pots entrenar, pots tenir tantes experiències com vulguis, però si no el tens, no faràs res. I al futbol igual. O tens un talent creatiu o no funciona. És vital tenir talent.

—En el vostre cas, teniu més talent per a la cuina que pel futbol?
—Bé, no ho sabia. Un dels fets importants de la meva carrera, i la del meu germà, és que no som vocacionals. I això ha marcat tota la nostra carrera. No vam tenir un mestre, sinó que vam tenir moltes referències. El fet de no tenir un mestre ens va fer qüestionar-ho tot. Una de les coses més importants quan et dediques a crear és qüestionar-t’ho tot, i nosaltres ho hem fet. Va ser fonamental per a la nostra carrera.

—Sense vocació ni mestres, quin paper ha tingut l’atzar en la vostra vida?
—Si quan arribo a la mili, no hi arriba a ser en Fermí Puig, avui no seria aquí. Si quan arribo aquí, en Jean-Paul Vinay no se’n va a Barcelona a muntar el seu restaurant, jo no seria aquí… Vull dir, era el lloc adequat en el moment oportú, però vaig tenir la sort de cara. Hi havia una possibilitat entre un milió que el Fermí, que ja treballava aquí, fes la mili amb mi a Cartagena.

—Aviat farà un any que ens va deixar. Què en recordeu?
—Tinc pocs amics i un era ell. Era generós, afectuós, divertit, culte, ho tenia tot. Vaig plorar molt quan ens va deixar. En Fermí és una de les persones que més cito, quan he d’explicar la meva vida. Perquè, com deia, sense ell, avui no seria aquí.

—Una altra persona clau en la vostra vida que ja no hi és Juli Soler, l’altre 50% del Bulli.
—Era com un matrimoni, en tots els sentits. Un geni. Per als qui el van conèixer, era com Groucho Marx. No sabies mai si parlava seriosament o de conya. Era brillant. Recordo rebre la gent aquí al Bulli amb una samarreta dels Rolling Stones, en aquella època en què encara es podia fumar. I ja teníem tres estrelles. Això és inconcebible ara, no? En Juli Soler va crear el concepte de la informalitat en el servei de luxe. Sens dubte.

—Plegats vau convertir un restaurant en alguna cosa més. Potser una experiència artística, com va ser en el cas de la Documenta de Kassel?
—El tema de l’art sempre és complex, però el Bulli era alguna cosa més que anar a menjar i prou. Hi ha molt pocs restaurant al món, n’hi ha algun, que et serveixin per a qüestionar-te moltes coses, com la bellesa, la provocació, l’amor… El Bulli, a part de menjar bé, i això cadascú ho decidia, t’aportava moltes coses.

—Vau ser pioners en moltes coses que després es van estendre a tot arreu.
—El més important del Bulli és que vam demostrar que després de quatre-cents anys de monopoli, es podia fer alta cuina sense ser francès ni ser a França. I això va servir perquè més tard molts països al món ho fessin. Ha servit per a dir, si ells van poder, nosaltres podem. Pot semblar molt simple, però és fonamental. Ara es parla de l’alta cuina peruana, l’alta cuina mexicana, l’alta cuina danesa… Això era impensable abans del Bulli.

—Quan vós comenceu, la cuina francesa fa dècades que marca el temps amb la Nouvelle Cuisine.
—Els tinc un respecte brutal, perquè ens tenen molts anys d’avantatge. Però és veritat que no tenen el monopoli. Si agafes les llistes de què tothom parla en el món de la gastronomia, és evident que hi ha més països a banda de França, creativament.

—Això ho vau fer aquí, a Cala Montjoi, a dues hores de Barcelona, unes quantes hores més de París… No pas en una gran ciutat, sinó en un racó de Roses, a tocar del cap de Creus.
—La gastronomia va molt lligada al turisme gastronòmic. La Michelin neix com a guia de viatges. Per tant, no era estrany que hi hagués un bon restaurant fora de la gran ciutat. Ara, és veritat que aquí estem en un parc natural, això és el paradís, i va marcar molt la nostra trajectòria. Quan vaig venir a treballar, tancàvem a l’hivern perquè no venia ningú. Després ho vam continuar fent, i això va significar tenir temps. Temps per a pensar, per a reinventar-te. Aquí estaves tranquil, era gairebé una atmosfera monacal, i va ser fonamental. Avui dia, amb el món de les xarxes social, un fenomen com el de Bulli segurament que no hauria pogut passar. Aquí vam tenir tranquil·litat per a pair.

—…
—Pensa que vam estar amb el Juli, del 1984 fins al 1998 guanyant un sou. Érem propietaris i teníem un restaurant que ja era important, però només guanyàvem un sou. Ara seria impensable que li diguis algú que tingui paciència i estigui catorze anys guanyant un sou. Són les circumstàncies de l’època. Sempre t’has d’adaptar a allò que hi ha. No d’anar explicant historietes de l’any de la picor, sinó adaptar-te al temps que t’ha tocat toca viure. Com vam fer nosaltres. Ara, per exemple, amb el tema de les hores de treball. Ja tocava fer vuit hores com tothom. Per què n’havíem de fer més?

—Vau eliminar ben d’hora el menjar a la carta, vau popularitzar els aperitius…
—El segon tema que vam posar sobre la taula és aquest: el menú de gustació llarg i estret. Els menús degustació existien a França, d’uns quants plats, però una de les missions del Bulli era explorar els límits. I, al final, vam donar quaranta-quatre elaboracions en dues hores i quaranta-cinc minuts. Fa no sé quants anys que sento que el menú degustació és mort. És la ximpleria més gran del món! Els grans restaurants del món, tots tenen menú degustació.

—Hi ha cap alternativa?
—Pots servir a la carta. Però, quan tu fas quilòmetres, viatges, vas una vegada a la vida a aquell restaurant, vols morir. És una metàfora, és clar… Però, si parles d’una persona que va cada setmana dues vegades al restaurant, és una altra cosa. D’una altra banda, aquests clients són comptats. Quatre gats.

—Vam fer la pregunta al vostre germà Albert, i ens va admetre que el menú degustació era un mal menor.
—Oblida’t del terme menú degustació, el que vius és una festa. I també deixes fer al cuiner creatiu. De fet, quan vaig a menjar cuina tradicional i som quatre o cinc persones, no deixo de fer un menú degustació: ho comparteixo tot i ho faig tot per picar. Vaig anar a l’Hispània fa dos mesos i vam dinar meravellosament. Érem quatre persones i vam tastar catorze coses. Si tu tastes catorze coses molt bones, normalment és més interessant que triar una cosa per a cadascú.

—Parlàveu de l’experiència del Bulli. Teníeu llista d’espera d’un any…
—Era una bogeria. Ara sembla divertit explicar-ho, però et prometo que llavors era estúpid. Teníem dos milions de persones que volien venir, i hi havia situacions tragicòmiques. Hem de tenir en compte que llavors no hi havia plataforma de reserves. Havies de trucar o enviar un correu…

—Abans heu dit que l’objectiu del Bulli era anar més enllà, trobar els límits. En aquest cas, d’un ofici que tenia dos-cents d’història, pel cap baix.
—La missió que teníem era buscar els límits físicament i mental. Vam explorar, vam tirar endavant noves elaboracions, i això servia per a obrir camins. El més important és que ho compartíem, i hi havia gent que agafava conceptes que nosaltres havíem creat i els desenvolupava. A vegades més bé que nosaltres. Nosaltres també vam desenvolupar un concepte que és que cada any ho fèiem tot de bell nou. Així vam arribar a les 1.846 receptes. Era una bogeria. La pressió creativa és molt dura.

—Parleu de pressió. Crear és amargar-te la vida?
—No aconseguir el que busques és molt dur. Una de les qüestions que ens va determinar és que tot era molt naïf al principi. Avui dia, amb tota la informació que hi ha, la gent jove es col·loca i aprèn de seguida les regles del joc. Nosaltres no en teníem ni idea, de les regles del joc. Com ens podíem pensar que un restaurant aquí perdut es podria convertir en el que es va convertir?

—Ara es parla dels trenta anys de la revolució gastronòmica que va començar aquí.
—A mitjans dels noranta ens vam ajuntar uns quants cuiners i vam fer una revolució. Quan sortim a la portada del New York Times, vol dir que allò ho veuen els directors de diaris de tot el món. De Croàcia a Seül.

—Sobre aquesta revolució, hi ha debat sobre el nom que se li ha de posar.
—Es va parlar de la Cuina Tecno-emocional o de la Nova Nouvelle Cuisine. Tant és, ara. Però un dels errors que hem tingut és que no pots vendre una cosa sense tenir un nom. Això ho hem pagat, perquè és inconcebible voler vendre sense un nom consensuat.

—Quin nom li hauríeu posat vós?
—No li puc posar cap nom, ara!

—Revolució bullianana, per exemple?
—No funciona com a marca.

—Què vol dir bullinià?
—Ser bullinià és més una manera de viure i entendre la vida, en què els valors són importants. El respecte, l’honestedat, l’agraïment, la generositat, ja no dic la humilitat i la normalitat. Més enllà de la cuina. I també el risc i la llibertat. Per nosaltres era important la llibertat i el risc. D’una manera o d’una altra, molts professionals que van passar per aquí van agafar alguna d’aquestes qüestions i ara n’hi ha fills i néts, de tot això.

—Tercera i quarta generació de bullinians, ja. De quin us sentiu més orgullós?
—No puc triar! De tots. Em considero un més. Important, si tu vols amb el Juli i l’Albert. Però el més bonic és estimar tots els fills per igual. L’Eduard, l’Oriol i el Mateu del Disfrutar… és increïble el que han fet.

—Podríeu estar una setmana continuada dinant i sopant a casa de bullinians?
—O més. Hi ha unes setanta o vuitanta estrelles Michelin de bullinians.

—Fa dos anys obríeu el Bulli 1846 com a museu. Quin balanç en feu?
—Estem molt contents. La gent se’n va molt emocionada i el més important és que la majoria quan surt diu que no s’imaginava què hi havia darrere. Aquest museu serveix per a fer entendre que la cuina creativa al màxim nivell, quan es fa de manera seriosa, és molt més complexa que no sembla. Com que cuinem cada dia, dinem cada dia, ens sembla fàcil, però són coses molt diferents.

—Farà quinze anys que vau tancar el Bulli.
—Va ser una de les millors decisions de la meva vida. Estic molt content d’haver tancat perquè les èpoques creatives tenen una caducitat. Vam arribar a un nivell on era molt forçat continuar. Si donéssim un menú del 2010, del Bulli, tu vindries aquí i et sorprendries, encara estaria obert. Però això no anava amb la nostra filosofia. La nostra filosofia era no parar de fer coses noves i fins aquí vam arribar.

—Sempre hi ha el perill de la decadència, de l’estancament?
—És que tothom arriba a la decadència. Te’n pots escapar de la mateixa manera que nosaltres. Nosaltres ens en vam escapar molt bé. Quan érem a dalt.

—Creieu que deixarem mai de parlar del Bulli?
—No, perquè és un canvi de paradigma. Dels canvis de paradigma no se’n deixa de parlar mai. És una de les fites quan es parla de la cuina occidental.

—Us penediu de res a la vostra vida?
—Una de les meves filosofies és que, del que no puguis canviar, no te’n preocupis. No tinc fills, en podia haver tingut, o podia haver continuat obert cinc anys més el Bulli. Però és que no en puc canviar res!

—Ni tampoc de no haver tancat la polèmica amb Santi Santamaria, que tantes ferides va deixar?
—Ara em sembla de mal gust parlar d’aquest tema, quan ell és mort. Prefereixo recordar quan érem amics, perquè vam ser-ho molt. La història és molt complexa. A veure si algun dia algú fa un llibre i explica exactament què va passar, i quin paper hi van jugar França i Itàlia. Ningú ho ha pogut aclarir.

—Sembla que quan la cuina catalana era a dalt de tot va sortir el gen de la divisió.
—Si fem una mica d’humor, a nosaltres ens va fer sortir a tot el món. Tenint en compte que el Bulli era en el moment de màxima plenitud, va ser una gran publicitat.

—Amb la vostra generació, la cuina i els cuiners van canviar de percepció. Vau passar a esdevenir referències.
—A escala de país, la gent estava orgullosa de tot el que passava. Vam ser una referència cultural de Catalunya. És indiscutible.

—Sou els culpables que la canalla vulgui ser cuinera?
—Alguns, sí, però després quan veuen com funciona el restaurant, ja no ho tenen tan clar. Però hi ha una certa lògica en tot plegat, de gaudir de la gastronomia, que no trobo gens estranya.

—També vau dignificar l’ofici, vau treure el cuiner del lloc fosc d’on no sortia mai.
—Això sí que ja ho havien fet a França Bocuse, Guérard, etc. Nosaltres ho vam extrapolar aquí. Això ha canviat moltíssim i encara canviarà més. La gent jove té una cultura increïble, té uns valors diferents. La generació actual està més ben preparada que nosaltres. Una altra cosa és el talent creatiu, que es té o no es té. Però, pel que fa a preparació, els joves ens superen de llarg.

—Una diferència d’abans i ara és la influència de les xarxes socials.
—Llavors hi havia els blocs, però Instagram ha canviat les regles del joc dins el tema creatiu. En la creativitat, la sorpresa és fonamental. I ara és molt difícil no saber què passa, què es fa. Això li treu una mica de màgia, però professionalment m’encanta, perquè sé què passa a tots els restaurants creatius del món.

—Però no heu deixat de viatjar i d’anar a restaurants, oi?
—Sí, però trio més. Ara amb les fotos ja veig si és més creatiu o menys, o en la cuina tradicional, si és ben fet o no.

—Dieu que les noves generacions estan més ben formades, així i tot, tenen la mateixa ambició d’arribar a trobar els límits, de qüestionar-ho tot…?
—Hi ha algú. Tanmateix, és cert que s’ha arribat a un nivell que és difícil anar més enllà. A la gent que arrisca al màxim nivell, els qui arrisquen en tot, se’ls ha de fer un monument, perquè la majoria es fotrà una trompada. Dono suport en tot als qui s’arrisquen, perquè la majoria no hi arribaran.

—Heu deixat algun moment de pensar en cuina, en creativitat?
—Ara no tinc la pressió, però em qüestiono més com es pot millorar el sistema creatiu, què és la cuina i com podem explicar-la i ajudar la gent que crea.

—Sobre què és cuinar, hi heu pensat i n’heu escrit.
—Després de sis anys, ara més o menys tinc clar què és. Però no m’ho preguntis perquè són mil pàgines… Fa dos milions i mig d’any que ho fem. Poques activitats, excepte les estrictament fisiològiques i reproductives, han fet estudiar, pensar, reflexionar tant…

—Tot plegat us ha fet pensar en com serà la cuina d’ací a deu, vint o trenta anys?
—El més preocupant és com de poc es cuina a casa. Això és molt greu i em preocupa, perquè no sé quina solució hi ha. Menjar, la gent continuarà menjat, però cuinar? La gent o no té temps o prefereix dedicar el temps a una altra cosa i la indústria agroalimentària agafarà una gran volada. En gastronomia, anirem evolucionant, descobrint noves cultures importants. La següent que vindrà serà la xinesa. Poca gent coneix de veritat la Xina. I, després hi ha una cosa que han començat a fer a Enigma i que és que et pregunten si vols que el plat te l’expliquin abans o en acabat. Si l’expliquen posteriorment, és una altra manera de menjar. T’obliga a qüestionar-te, a preguntar-te, canvia l’experiència.

—Us volia demanar per la gestió dels restaurants. És una de les vostres obsessions, oi?
—És vital. Tu pots anar a un restaurant i estar content perquè un menú de set plats i postres t’ha costat quaranta euros. Però al cap de cinc mesos aquell restaurant és tancat. Perquè amb aquest preu és impossible, per a qualsevol persona que sàpiga de números.

—Potser hem posat molt d’èmfasi en la part cultural, creativa, de la gastronomia, i poc en la qüestió del negoci.
—No tenim educació de gestió empresarial i financera, i hauria de ser obligatòria. Igual que l’educació en salut i nutrició. Hem de parlar d’aquests temes, perquè les dades són demolidores. Cada restaurant tancat és un drama. Si tu agafes una guia de Barcelona de fa vint anys, la majoria són tancats.

—Us volia demanar per Catalunya, regió mundial de la gastronomia. Ens ha costat vendre’ns?
—No som fantàstics de vendre, és cert. Ens ha faltat una marca. Però això hauria de ser el principi per a entendre la importància de la comunicació de cara al futur. No és el mateix ara que fa vint anys, hi ha molta competència, però continuem sent una potència important.

—I més enllà de la cuina creativa, com veieu la cuina tradicional?
—És vital i és vital fer costat a la gent que vulgui fer-la. Al jove que vulgui fer cuina tradicional ortodoxa, sense elements creatius, perquè llavors ja és una altra cosa, se li ha de fer costat. Faria una estratègia de donar suport a qui volgués fer aquesta cuina tradicional ortodoxa.

—Quins serien per vós els plats que algú que vingués de fora hauria de conèixer de la cuina catalana tradicional i ortodoxa, com dieu?
—A mi em fascinen molt els entrants: el xató, l’escalivada, l’esqueixada, el pa amb tomàquet…

—Us demanen molt de consell?
—Procuro ajudar tant com puc.

—Us considereu oracle, profeta, mestre…?
—Es tracta de compartir. La paraula és compartir. Nosaltres ho hem fet.

—Us ha recat no rebre suport per a la vostra universitat i haver-la de fer a Madrid?
—Sí, però no tinc cap problema, no estic enfadat. Sempre intento ajudar allà on em demanen. Segurament farem alguna cosa a Catalunya.

—A l’Hospitalet de Llobregat, potser?
—L’Hospitalet o Barcelona són el mateix. El meu carrer separava l’un i l’altre. No en puc dir res, però l’educació de cara al futur és molt important.

—On sopareu avui?
—Avui, a casa.

amb el Duet Mar i Cel - Lloc: Ateneu Arenyenc

Famílies immigrants han denunciat que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) els ha llevat la tutela dels fills “per no tenir papers i per ser pobres”. Ho han explicat en una assemblea de damnificats que s’ha fet avui a Barcelona i que han impulsat entitats com ara Papers i Drets per a Tots i el Sindicat de Treballadores de la Llar. Norma Falconi, una de les portaveus d’aquests col·lectius, ha dit que feia anys que lluitaven sense èxit perquè els petits tornessin a casa: “Volem elaborar una estratègia per a fer sentir la nostra veu i que se’ns escolti”, ha indicat Falconi, que ha dit que la preocupació s’havia agreujat després del cas d’agressió sexual a una menor tutelada.

En una assemblea a porta tancada que s’ha fet al Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona, les famílies han intercanviat les seves experiències amb l’objectiu de poder dissenyar una estratègia conjunta que els permeti avançar i aconseguir que les escoltin. “Només volem que els nostres fills puguin viure amb la seva família i tenir l’afecte que qualsevol nen o nena necessita”, ha explicat Falconi.

Ha dit que les informacions que havien aparegut als mitjans de comunicació aquestes darreres setmanes havien encès totes les alarmes entre el col·lectiu i ha expressat la seva preocupació pel risc d’escapoliments dels centres i pel cas de la petita de dotze anys que va rebre agressions sexuals quan estava sota la tutela de la DGAIA. “No volem aquest final per als nostres fills. A nosaltres ens sembla que posar una nena de dotze anys amb un home de més de cinquanta i que ha resultat ser pedòfil demostra que no hi ha gaire ordre”, ha etzibat.

Ha recordat que l’any 2023 el Síndic de Greuges va fer públic l’informe La desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència, en què va demanar un suport més intensiu a les famílies en risc per reduir la institucionalització dels infants. “Cap menor no està enlloc més bé que amb la seva família, per molt pobre que sigui”, ha dit Falconi, que ha acusat la DGAIA de vulnerar els drets humans.

Ha considerat que els governs català i espanyol haurien d’ajudar aquesta gent i atendre les seves demandes per evitar, per exemple, situacions irregulars sobrevingudes perquè no tenen contracte. Ha afegit que hi havia fórmules perquè els nens romanguessin a casa a condició que tinguessin els mínims imprescindibles per a garantir el seu benestar. “S’omplen la boca dient que ens troben en l’estat del benestar, però sembla que no existeix per a les persones migrants”, ha lamentat.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

Alhora, ha criticat que moltes d’aquestes retirades de custòdia s’haguessin fet de manera cautelar, abans no es disposés de l’informe pertinent i d’acord amb denúncies rebudes per part de gent pròxima, com ara els professors de l’escola dels menors i els veïns. “Creiem que es treballa amb massa subjectivitat”, ha valorat.

Ha revelat la majoria de les famílies no havien pogut recuperar els seus fills malgrat disposar d’una sentència judicial favorable perquè la DGAIA havia recorregut contra la decisió del jutge. “Ells tenen millors advocats”, ha comentat, i ha dit que el 16% dels infants tutelats no tornava mai a casa.

En aquesta línia, ha criticat que el president de la Generalitat hagués anunciat aquesta setmana una reforma de la DGAIA i ha advertit al cap de l’executiu català que la primera passa que calia donar era tornar tots els nens “segrestats” a les seves famílies. “No estan en un centre perquè visquessin al carrer o haguessin abusat d’ells, sinó que hi són perquè les seves famílies són pobres i migrants.”

Acusa la DGAIA de no cuidar bé del seu fill

Per la seva banda, Ruslana, una mare d’origen ucraïnès que ha participat en l’assemblea, ha explicat que havia perdut la custòdia del seu fill ara fa sis anys quan el menor tenia nou anys. Ha explicat que la família paterna del petit l’havia acusada de no cuidar bé el nen i que basant-se en “informes falsos”, la DGAIA va acabar fent-se càrrec del nen i internant-lo en un centre.

La dona ha dit que ha provat de recuperar-ne la tutela moltes vegades i recorrent a la via judicial, però ha explicat que havia estat impossible. A més, ha denunciat que al llarg d’aquests anys el seu fill no havia estat ben cuidat. “L’han medicat amb drogues psiquiàtriques”, ha afirmat Ruslana, que ha indicat que actualment el tractaven per un presumpte TDAH.

Alhora, ha avisat que el noi no estava ben controlat i que fumava i bevia de feia temps. “El meu fill ha perdut dotze quilos en els darrers anys”, ha assenyalat la mare.

“Si hi ha algun problema amb un nen cal ajudar la família, si hi ha precarietat econòmica cal fer-li costat perquè aquest fet no pot ser una causa suficient per a separar-los”, ha opinat la dona, que ha criticat que titllessin molts pares de delinqüents quan no era així. “Hi ha molts pares i mares que realment estimen els seus fills”, ha acabat.

Aquest vespre, l’equip femení de l’Arsenal s’ha proclamat campió de la Lliga de Campiones, la segona que guanya. Ha estat una final disputada contra el Barça a Lisboa. L’equip català arribava al partit com a favorit, però finalment ha acabat guanyant l’Arsenal gràcies al gol al minut setanta-quatre de Stina Blackstenius.

Una de les imatges que ha deixat la celebració de les campiones ha estat la d’una senyera. Per què? El grup anglès enguany té en plantilla a dues jugadores catalanes: Laia Codina, de Campllong, i Mariona Caldentey, de Felanitx. Totes dues havien estat jugadores del Barça: la primera, del 2017 al 2023 (tot i que del 2021 al 2022 va estar cedida a l’AC Milan), i la segona, del 2014 al 2024. Codina ha estat la responsable de fer onejar la senyera per celebrar el premi, i immortalitzar aquest moment.

En declaracions posteriors, Codina s’ha mostrat molt feliç de guanyar, encara que ha confessat que tenia emocions estranyes, perquè les seves rivals d’avui no deixaven de ser les seves amigues. “Veure-les plorar no és agradable”.

El Barça no ha aconseguit la quarta Lliga de Campiones, que ha disputat contra l’Arsenal a l’estadi José Alvalade de Lisboa. Aquesta ha estat la cinquena final que jugaven, i la quarta consecutiva. L’objectiu era aconseguir la quarta copa de la Lliga de Campiones, però el gol de la jugadora de l’equip anglès Stina Blackstenius al minut setanta-quatre ha fet impossible d’assolir una altra fita històrica. Aquesta és la segona Lliga de Campiones de l’Arsenal, l’altra la va guanyar la temporada 2006-2007.

Les blau-grana arribaven al partit com a grans favorites després d’haver encadenat les darreres dues Champions i d’haver-se proclamat també campiones de la lliga espanyola d’enguany, però finalment el segon equip de la lliga anglesa ha aconseguit d’imposar-se a l’equip de Pere Romeu.

Entre les jugadores de l’Arsenal, hi havia una vella coneguda: Mariona Caldentey. La mallorquina va deixar el Barça la temporada passada després d’una dècada defensant els colors blau-grana. Amb el Barça va aixecar vint-i-cinc títols, entre els quals, cinc lligues espanyoles i tres lligues de campiones.

 

[VÍDEO] El polèmic gest masclista de Figo abans de la final de Lisboa

El jurat de la secció oficial del 78è Festival de Canes ha decidit de premiar la coproducció catalana Sirât, d’Oliver Laxe, amb el premi del jurat del festival, el tercer premi. Un premi que ha donat ex aequo amb el film alemany Sound of falling, de Mascha Schilinski. Sirât, protagonitzat per Sergi López, va ser molt aclamat tant pel públic com per la crítica el dia de l’estrena. El film narra el viatge sense límits d’un pare i el seu fill per a trobar la filla en una festa rave a les muntanyes del Marroc.

Aquest no és l’únic premi que s’ha endut el film. També ha estat guardonat amb el premi de l’Associació Francesa dels Cinemes d’Art i Assaig, i ahir es va fer públic que s’havia endut el guardó a millor banda sonora, que atorguen periodistes de cinema francesos i internacionals, a més de la distinció Palm Dog del gran jurat a la Pipa i la Lupita, els dos gossos que interpreten el que surt a la cinta. Avui també s’ha sabut que la firma Neon ha comprat els drets de distribució als Estats Units.

La cineasta Carla Simón, que ha presentat Romería al festival, no ha rebut cap premi. El film, que tanca la trilogia que va començar amb Estiu 1993 i Alcarràs –Ós d’Or a la Berlinale del 2022– per parlar dels seus orígens i la memòria familiar, va ser, malgrat tot, molt aclamat per la crítica i el públic, que van destacar-ne la capacitat de capturar l’imperceptible i de commoure.

La Palma d’Or se l’ha enduta Un simple accident, de Jafar Panahi.

El Grand Prix, el premi de plata, se l’ha endut la noruega Sentimental value, de Joachim Trier. El dia que es va presentar el film, va obtenir una ovació de dinou minuts seguits.