La circulació ferroviària de la línia R3 ha estat restablerta entre les Franqueses del Vallès i Granollers Canovelles després que s’hagi resolt una incidència a la infrastructura que hi afectava des de les vuit del matí. Tot i això, els trens circulen amb retards que poden superar els trenta minuts.

D’altra banda, la línia R8 continua patint afectacions per una avaria entre Castellbisbal i Rubí Vallhonrat, amb retards que poden superar els vint minuts. Tècnics d’ADIF treballen per resoldre aquest problema.

Els Mossos d’Esquadra han desplegat a les cinc del matí dos dispositius contra el crim organitzat vinculat al tràfic de drogues i armes establert a Catalunya. Els dispositius, coordinats per les divisions d’investigació criminal (DIC) de Barcelona i Girona, impliquen més de 400 agents i s’han desplegat en uns quants punts del territori.

Segons que han informat els Mossos, hi ha prevists vint-i-quatre escorcolls. Els municipis on s’actua són: Calonge (Baix Empordà), Maçanet de la Selva Lloret de Mar (Selva), Llagostera (Gironès), Marganell (Bages), el Vendrell (Baix Penedès), Gavà (Baix Llobregat), Mataró, Cabrils, Dosrius, Pineda de Mar (Maresme), Gualba, Martorelles (Vallès Oriental) i Rubí (Vallès Occidental).

En el cas de la regió policíaca de Girona, la investigació es fa conjuntament amb el servei de vigilància duanera de l’Agència Tributària espanyola. A banda dels agents de la DIC, també hi intervenen membres de les unitats d’investigació, seguretat ciutadana, unitat canina, brigada mòbil, àrea de recursos operatius, el Grup Especial d’Intervencions (GEI), el grup Hèlix i la unitat de drons.

Avui, 3 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Damià Pons: “El PP i Vox volen exterminar la llengua catalana”
— Arquitectes en Defensa del Patrimoni demanen que els murals continuïn al MNAC per criteris exclusivament tècnics
— Amb la voluntat d’humiliar Laura Borràs | Editorial de Vicent Partal
— No n’hi havia prou d’amnistiar policies: el TC exigeix que la llei vagi més enllà
— Com afectarà la sentència del TC Puigdemont i el seu retorn?
— Pa amb tomàquet i oli de Jaén | Mail obert de Marta Rojals
— Selectivitat 2025: comencen els exàmens de les PAU a les Illes i el País Valencià
— Creixen els graus inaccessibles: els que demanen una nota de més d’un 12 passen de 20 a més de 70
— 15 anys de la llei de la LSC i ara sense l’addenda al PNL | Article de Marta Vinardell-Maristany, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
— Pere Lluís i Font rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “No hi ha pobles bilingües”
— Els islamistes estrangers que ajudaren a derrocar al-Assad ara es giren d’esquena al nou govern sirià
— Carles Caselles (Smoking Souls): “Hi ha hagut sang i moltíssimes llàgrimes, però ha sigut un viatge increïble”
— Desinformació i responsabilitat institucional | Article de Carolina Moreno-Castro 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Louisa Loveluck i Zakaria Zakaria

Damasc, Síria. El cap dels rebels sirians, Ahmed aix-Xaraa, prengué Damasc el desembre passat amb l’ajut de milers de combatents estrangers, un grup que ha exercit un rol clau en la caiguda de la dictadura de Baixar al-Assad.

Sis mesos després, Aix-Xaraa és president, i la presència continuada d’aquests mateixos milicians islamistes –que, en el seu moment, arribaren a Síria de punts tan llunyans com Europa i l’Àsia central per afegir-se a la revolució– ara podria ser tot un obstacle per a la supervivència del seu govern.

Aix-Xaraa ha nomenat alguns d’aquests combatents càrrecs al Ministeri de Defensa, i ha suggerit que molts podrien rebre la ciutadania siriana, però Washington ha insistit a exigir-ne l’expulsió del país com a condició indispensable per a relaxar el règim de sancions nord-americà que, durant anys, ha paralitzat l’economia siriana. Per la seva banda, Trump va instar Aix-Xaraa a dir a tots els terroristes estrangers que se n’anessin en la trobada que ambdós mantingueren a l’Aràbia Saudita aquest maig proppassat.

Per molt que Aix-Xaraa sembli decidit a mantenir un cercle intern d’assessors estrangers, alguns d’aquests milicians –sunnites de línia dura– ja li han començat a causar maldecaps. Alguns d’ells, per exemple, van participar fa dos mesos en l’onada de violència en múltiples pobles de la costa siriana, en què centenars de ciutadans de la minoria religiosa alauita van ser assassinats. Ara aquestes tensions sectàries amenacen de desestabilitzar la fràgil transició que Aix-Xaraa vol encapçalar.

Els més radicals d’aquests combatents ja han començat a aïrar els seus greuges contra el president interí de Síria –que va fer-se dir Abu Mohammed Al-Julani durant anys– per no haver imposat encara la xaria al país, i perquè va cooperar, diuen, amb les forces nord-americanes i turques per mantenir a ratlla les faccions extremistes de Síria. “Jolani ens ataca des de terra; els Estats Units des del cel”, explica a The Washington Post un milicià d’origen europeu, que parla amb la condició d’anònim perquè no està autoritzat a fer declaracions a la premsa.

Desenes de milers de combatents estrangers han viatjat en massa a Síria i l’Irac aquestes darreres dues dècades; en el cas de Síria, sovint, amb l’objectiu d’afegir-se a la lluita contra el règim d’Assad. Molts combatents estrangers s’han afegit a grups extremistes, com ara, Estat Islàmic, i uns altres s’han allistat en faccions menys radicals. Els investigadors estimen que 5.000 d’aquests combatents continuen a Síria. Molts d’ells s’han integrat a les comunitats locals, especialment al nord-oest del país, i s’han casat amb dones sirianes amb qui han tingut fills que han crescut al país.

Aix-Xaraa mateix va lluitar al costat d’Al-Qaeda a l’Irac després de la invasió nord-americana del 2003, i més tard va fundar Jabhat al-Nusra al seu país natal, Síria. Quan el grup va canviar de nom pel de Hayat Tahrir al-Xam (HTS), l’any 2017, Aix-Xaraa trencà vincles amb Al-Qaeda i prengué mesures dràstiques contra altres faccions islamistes, de manera que consolidà el seu poder com a força rebel dominant.

Mentre el nou president s’enfronta a la difícil tasca de mantenir l’equilibri polític al país, el govern ha ordenat als estrangers que mantinguin un perfil baix i que evitin de fer pronunciaments públics, segons que expliquen analistes polítics i els combatents mateixos.

“El govern ha provat d’aïllar-los”, diu Jerome Drevon, analista sènior sobre gihad i conflictes moderns de l’International Crisis Group. “Però hi ha un problema de fons a l’hora d’implementar les exigències dels Estats Units. Diuen que tots els terroristes se n’han d’anar, però això presenta la pregunta: qui són, els terroristes, en aquest cas?” Tan sols unes quantes dotzenes de combatents han estat considerats terroristes per l’ONU i, en molts casos, els governs dels seus països d’origen tan sols tenen informació limitada sobre les activitats dels seus ciutadans a Síria.

“Quan els diuen ‘fora’ diuen, ‘d’acord, però on?'”, diu Drevon en al·lusió als combatents. “Els seus països no els volen.”

Combatents estrangers a la ciutat siriana de Hama, el desembre passat (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post). Els radicals pressionen Aix-Xaraa

Avui dia, la majoria dels combatents estrangers a Síria lluiten sota la insígnia de l’HTS, el grup islamista que dirigeix Aix-Xaraa, o el del Partit Islàmic del Turquestan, amb què el grup d’Aix-Xaraa manté una aliança tènue i volàtil. La majoria d’ells viuen a la província d’Idlib, la zona que l’HTS va governar com a estat residual durant els darrers anys del règim d’Al-Assad.

Els experts que monitoren els grups islamistes diuen que, en general, els combatents s’han anat desradicalitzant amb el pas del temps, encara que la majoria continuen essent profundament conservadors.

“La immensa majoria dels [milicians] que romangueren sota el comandament d’HTS fins a la partida de Damasc han estat cridats a l’ordre, d’una manera o d’una altra”, explica Orwa Ajjoub, doctorant de la Universitat de Malmö que estudia el grup.

Cap dels combatents que accedeixen a parlar amb The Washington Post diu que vol abandonar Síria. Al·leguen el risc de ser arrestats –o, fins i tot, condemnats a mort– als seus països d’origen respectius. Mustafa, un combatent francès, assegura que tornar a París no és cap opció. “Sóc en crida i cerca a la majoria dels països europeus”, diu. Un altre afegeix: “No tenim enlloc on anar.”

Encara que la majoria dels entrevistats diu que dóna suport a una imposició gradual de la xaria, un petit contingent de línia dura es mostra impacient i demana d’aplicar-la com més aviat millor. A les xarxes socials, alguns combatents han titllat les noves autoritats del país de “no islàmiques”, tant per no haver aplicat la xaria com per haver-se reunit amb dirigents occidentals als quals s’oposen ideològicament.

“Els immigrants s’han convertit en una càrrega per a Al-Julani, després d’haver estat la base del seu suport”, deia el clergue kuwaitià Ali Abu al-Hassan, antic responsable religiós de Jabhat al-Nusra, a començament d’aquest mes. “Se’n desfarà, d’ells, quan trobi una alternativa.”

A la indignació dels radicals s’afegeix la creença que Xaraa ha cooperat amb els Estats Units i Turquia en els atacs aeris contra cèl·lules d’Estat Islàmic i Al-Qaida al país mentre impulsava la consolidació del control de l’HTS a Síria, primer a Idlib i després a Damasc. “Ens van ajudar molt”, afirmà al desembre el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan. “Durant els anys, han cooperat amb nosaltres passant-nos informació.” El mes següent, segons que informà The Washington Post, el nou govern sirià se serví de la intel·ligència militar nord-americana per ajudar a frustrar un complot d’Estat Islàmic que pretenia atacar un santuari religiós xiïta als afores de Damasc.

“Veiem publicacions a les xarxes que diuen que la paciència es va acabant. Alguns usuaris parlen d’estar disposats a lluitar contra el nou tirà”, explica Broderick McDonald, investigador associat del King’s College de Londres que estudia el fenomen dels combatents estrangers. “Veuen la situació i es pregunten: ‘Per això fa catorze anys que lluitem?'”

En una mesquita d’Idlib, un combatent europeu d’una facció dissolta d’Al-Qaida a Síria, Hurras al-Din, descriu Xaraa com un enemic tan aferrissat com els Estats Units. “Dóna les nostres coordenades als nord-americans perquè ens bombardin”, afirma.

Vianants passen per davant d’un mur on es llegeix, en àrab, “Síria és un país per a tothom” a Damasc, el març passat (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post). Un equilibri difícil

Ara per ara, el govern sirià ha estat cautelós a l’hora d’atacar directament els combatents que s’han mantingut lleials al nou executiu durant anys, com també de provocar els radicals desil·lusionats amb Xaraa.

“No vol trair-los, perquè en darrera instància no sap què faran”, diu Drevon sobre Xaraa. “Podrien desaparèixer, podrien afegir-se a uns altres grups, podrien afegir-se a la violència sectària, i les coses podrien empitjorar.”

En el cas dels combatents estrangers, en canvi, les autoritats han provat d’establir directrius clares, explica Drevon, tot instant-los a evitar d’incitar la violència sectària o política i abstenir-se de fer crides a atacar uns altres països.

El govern, paral·lelament, també ha provat d’integrar la majoria dels combatents estrangers en el nou exèrcit del país. “La idea és d’incorporar-los a una estructura militar, perquè sigui més fàcil de controlar-los”, diu Drevon. Però fins ara aquest procés d’integració ha avançat molt a poc a poc.

Xaraa ja ha nomenat sis estrangers a alts càrrecs del Ministeri de Defensa. És una mesura amb què el líder sirià, segons els experts, vol protegir-se de possibles cops d’estat, tot col·locant en càrrecs de molt poder estrangers lleials sense vincles amb uns altres grups. Els nomenaments, tanmateix, han aixecat molta polseguera, tant a Síria com a les capitals occidentals.

En una carta dirigida al govern nord-americà setmanes abans la visita de Trump a l’Aràbia Saudita, el govern de Xaraa afirmà que havia suspès la concessió de rangs militars d’alt nivell a ciutadans estrangers, però no aclarí si s’havien revocat els ascensos anteriors.

El proppassat 24 de maig, l’enviat especial dels Estats Units per a Síria, Thomas Barrack, elogià el govern de Xaraa per haver pres “mesures significatives” sobre la qüestió dels combatents estrangers, sense donar-ne més detalls.

“Per a tenir els aliats contents, ha hagut de mantenir aquest equilibri durant molt de temps”, explica McDonald en referència a Xaraa. “Això d’ara és una prova de foc.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Milers d’estudiants de les Illes i el País Valencià comencen avui les proves de selectivitat per a accedir a la universitat (PAU). L’any passat, la nota de tall més alta va ser un 13,62, d’un màxim de 14, al doble grau en matemàtiques i enginyeria informàtica de la Universitat Politècnica de València (UPV). Això es deu al fet que, malgrat que 282 persones la van sol·licitar com a primera opció, solament s’ofereixen 15 places. La segona nota més alta va ser el doble grau de física i matemàtiques que s’imparteix a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), un 13,438. I en aquest cas trobem que s’ofereixen quaranta places. Són graus molt especialitzats, sovint dobles titulacions, amb molt poques places i que fa uns quants anys que viuen un auge. Això ha multiplicat, a nivells mai vists, el nombre de graus que necessiten notes altíssimes.

Selectivitat 2025: comencen els exàmens de les PAU a les Illes i el País Valencià

Tot això ha passat sense que hagi baixat la nota en graus que habitualment ja la tenen molt alta, com ara el grau universitari de medicina. Per exemple, el de la UB, a l’Hospital Clínic, té una nota de tall de 12,946. Ofereix 200 places, però va ser la primera opció de 1.591 persones, de manera que es manté la nota disparada, amb una xifra que depèn directament de les places que ofereix un grau i la demanda.

En total, trobem que, en prop d’una dècada, els graus que demanen més d’un 12 han passat de 20 a 71.

A les Illes, ara fa deu anys no hi havia cap grau que demanés aquesta nota. El 2022 es va graduar la primera fornada de graduats en medicina per la UIB, que l’any passat demanava un 12,22. I el 2023 va arrencar la doble titulació de matemàtiques i enginyeria informàtica, que ara demana un 12,612, la nota més alta de totes les Illes.

Al País Valencià, hi ha un auge evident dels graus amb notes gairebé inaccessibles. L’any 2016 hi havia 10 graus amb una nota de tall superior a 12; doncs l’any passat en van ser 44. Ara, de fet, ja són unes quantes les que no solament superen el 12, sinó fins i tot el 13: un total de vuit graus. Així, doncs, el 2016 un estudiant que tingués un 12,856 trobava obertes les portes de tots els graus del País Valencià, inclosa medicina a la UV, que era la més alta. Doncs amb aquesta nota l’any passat no hauria pogut accedir a onze graus, en vuit dels quals cal tenir més d’un 13.

Això fa que centenars de persones amb notes com més va més altes restin fora de la primera opció. Ara els graus amb notes més altes són els dobles graus, com ara el que hem esmentat, de matemàtiques i enginyeria informàtica, el de ciència de dades i enginyeria d’organització industrial –que ofereix 15 places i va ser sol·licitat per 204 persones, amb un 13,370 per accedir-hi–;el de matemàtiques i ADE de la UPV (13,303), física i matemàtiques a la UV (13,288) i matemàtiques i enginyeria de tecnologies i serveis de telecomunicació a la UPV (13,167).

El primer grau que no és doble amb nota més alta és enginyeria aeronàutica a la UPV, amb un 13,335. Així mateix, els graus de medicina de la Universitat d’Alacant, la de Miguel Hernández d’Elx i la de la UV superen també el 13.

Al Principat, el 2014 hi havia 10 graus en què es demanava més d’un 12. Ara n’hi ha 25. De fet, aquell primer any la nota més alta va ser un 12,562, en el doble grau de física i matemàtiques i, per tant, permetia a un estudiant amb aquesta nota d’accedir a qualsevol grau a Catalunya. L’any següent, el 2015, aquest mateix doble grau es va enfilar fins al 13,147, la primera titulació i única que superava la barrera del 13 aleshores. I l’any passat hi havia vint graus on no es podia entrar amb aquella nota de 12,562.

Els més alts ara són encara el doble grau de física i matemàtiques (13,192), seguit de medicina a l’Hospital Clínic (12,946), el doble grau de dret i relacions internacionals a la UAB (12,886) i l’enginyeria en tecnologies aeroespacial i màster en enginyeria aeronàutica que ofereix la UPC (12,858).

Quins són els graus amb les notes de tall més altes a Catalunya?

Això contrasta amb un fet: malgrat haver-hi una forta demanda, amb notes com més va més altes, l’oferta és molt baixa en l’àmbit sanitari. Molta gent amb notes altíssimes en queda fora malgrat que manquen professionals en aquest àmbit. A medicina a la UB hi ha 200 places i 1.591 primeres sol·licituds; i això mateix passa a la UAB: 990 sol·licituds per 385 llocs. I odontologia a la UB rep 809 peticions i ofereix 120 places. Una tendència de país que no sembla tenir aturador i que pot forçar bona part dels estudiants a no exercir la seva vocació o a cercar-la fora o en l’àmbit privat.

Les inundacions que van assotar part del País Valencià el 29 d’octubre de 2024, amb un balanç de 228 persones mortes, van posar de manifest dos errors interconnectats en la comunicació de riscos. D’una banda, la manca de previsió institucional, perquè l’alerta a la població es va enviar massa tard i sense instruccions clares per a minimitzar les pèrdues humanes. D’una altra banda, la gestió deficient de la informació durant la situació d’emergència, essencial per a evitar la difusió de desinformació i per a ajudar les persones afectades. Aquestes situacions d’emergència climàtica s’aniran incrementant durant els pròxims anys, i per això caldrà integrar accions vinculades al canvi climàtic en les polítiques públiques, juntament amb accions urbanístiques concretes, formació ciutadana sobre aquests episodis i una integració més clara dels mitjans de comunicació com a garants de la informació com a servei públic.

En la gota freda de València del 2024, la resposta del govern de la Generalitat pel que fa a comunicació va ser clarament tardana, especialment en l’emissió de les primeres alertes. El sentit d’aquestes alertes és preventiu i, per tant, cal enviar-ne unes quantes per garantir que arriben a tota la població. Quan finalment es va activar l’alarma d’emergència, milers de ciutadans ja estaven aïllats o atrapats i, cosa que és molt pitjor, alguns ja havien perdut la vida. A partir d’aquest moment, amb les zones afectades incomunicades, sense llum i amb el soroll de l’aigua pels carrers, van començar a circular rumors i desinformació.

Segons les plataformes de verificació de l’Observatori Europeu dels Mitjans Digitals (EDMO), organisme finançat per la Comissió Europea, el 25 de novembre Maldita.es havia desmentit 114 notícies falses i desinformacions sobre la gota freda. Entre altres, es desmentien rumors sobre la demolició de preses, milers de víctimes al pàrquing de Bonaire, “armes tectòniques” per a provocar pluges, l’obertura de comportes de pantans i missatges falsos de l’AEMET advertint de fortes tempestes a la zona. Maldita.es també va publicar un informe que alertava que només en la plataforma TikTok es van detectar vídeos falsos amb més de 120 milions de visualitzacions, inclosos 129 vídeos amb més de 10.000 visites cadascun. Aquestes narratives conspiratives van augmentar l’angoixa dels qui vivien a les zones afectades i que amb prou feines podien comunicar-se per la manca de subministrament elèctric durant setmanes.

Tot i que plataformes com TikTok van incloure avisos recomanant consultar fonts oficials durant les emergències, molts d’aquests vídeos falsos es van mantenir actius i es van fer virals. Aquesta situació genera seriosos dubtes sobre l’eficàcia de les polítiques de moderació de continguts de les plataformes i sobre els mecanismes de supervisió que haurien de garantir el compliment del Codi de Bones Pràctiques contra la Desinformació que han signat a Europa.

El paper del govern valencià mereix una crítica especial en la gestió de la informació pública, ja que les autoritats tenen l’obligació no només de garantir la seguretat física de les persones, sinó també de protegir els canals d’informació en moments d’emergència. En aquest cas, l’alerta es va emetre amb retard i no es va oferir una estratègia de comunicació veraç per a contrarestar la desinformació. El silenci institucional va permetre que rumors i missatges fraudulents ocupassen un espai informatiu desproporcionat. A més de la manca d’informació, cal destacar que la narrativa institucional i la construcció del relat dels fets per part del president de la Generalitat tampoc no va ser veraç. El 29 d’octubre, Mazón compareixia davant dels mitjans de comunicació, al voltant de les 13.00. “Mazón destaca la màxima coordinació entre els serveis d’Emergències davant la DANA i demana precaució i paciència” (Europa Press, 13.01 del 29 d’octubre de 2025). L’agència EFE, a les 12.59, titulava el seu despatx: “Mazón demana evitar desplaçaments, cautela i paciència, i seguir les instruccions”. Les instruccions, però, no van arribar fins a les 20.11 h del vespre. Tot això posa en evidència una manca greu de previsió i, sobretot, l’absència de plans de comunicació de riscos.

Diversos estudis acadèmics fan recomanacions per tal d’enfortir la resposta institucional i reduir els riscos de desinformació en futures crisis. Per una banda, caldria desenvolupar un pla de comunicació de riscos, seguint models en quatre fases (abans de la crisi, durant i després, i una fase d’avaluació de la crisi), per tenir missatges institucionals preparats i evitar buits informatius. D’una altra, s’haurien de fer simulacres i exercicis d’entrenament periòdics per garantir respostes ràpides i coordinades. Cal emetre missatges transparents per contrarestar rumors abans que es propaguen i evitar buits d’informació institucional amb actualitzacions freqüents, encara que la informació disponible siga limitada. La coordinació amb els mitjans de comunicació a tots els nivells és imprescindible, utilitzant canals públics per difondre informació verificada. Així mateix, convé acordar els missatges institucionals per evitar contradiccions que generen dubtes en la ciutadania. Finalment, s’han d’establir protocols de comunicació prèviament aprovats per garantir respostes oficials immediates abans que es difonguen continguts falsos.

Les inundacions de València van demostrar que tant les plataformes digitals com les institucions públiques tenen rols fonamentals i complementaris. Les plataformes han de reforçar el compliment del Codi de Bones Pràctiques i han d’indicar que, en cas d’emergència, s’ha d’acudir a fonts oficials. Per la seua part, els governs han d’assumir el seu deure d’informar amb rapidesa, claredat i responsabilitat. Les futures emergències tornaran a posar a prova aquests sistemes. Estar preparats ja no és una opció, és una obligació institucional. Per això, cal integrar la comunicació de les catàstrofes climàtiques en les accions de govern.

Carolina Moreno-Castro és catedràtica de periodisme i investigadora de l’Institut de Polítiques de Benestar Social (POLIBIENESTAR) de la Universitat de València

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina.

La fiscalia s’ha pronunciat sobre el cas de Laura Borràs. Com ja deveu recordar, l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya va ser condemnada per un tribunal que va prendre una decisió insòlita: la condemna va anar acompanyada de la proposta que Borràs fos objecte d’un indult. La raó d’una decisió tan estrambòtica era òbvia i diria que transparent i tot: la sentència i la condemna tenien més a veure amb la lawfare contra allò que Borràs significava que no pas amb els temes objecte de judici. La qüestió era apartar-la de la presidència del parlament i de la vida política; la mort civil.

Potser alguns recordeu que jo no em vaig afegir mai al cor de gent que afirmava que ella no havia fet res de res. Però, de la mateixa manera, vaig denunciar que la persecució de què era objecte Laura Borràs –i l’excentricitat del procés– era eminentment política. Ho sabíem tots, això. Si no hagués estat presidenta del parlament i no hagués encapçalat els sectors més unilateralistes de Junts no hauria tingut cap problema amb la justícia. Ni abans, ni ara, ni mai.

En consonància amb això, hi ha un component d’aquesta decisió inesperada de la fiscalia que jo interprete com el desig d’humiliar-la. Més ben dit: d’intentar d’humiliar-la, que no és la mateixa cosa, però és igual.

És veritat que la guerra interna dins la fiscalia espanyola és tan crua, ara mateix, que la decisió també es pot interpretar en aquests termes –m’expliquen que “han pegat al fiscal general, fent servir el cap de Laura Borràs”. Una vegada més. Borràs pot haver estat utilitzada. Però, coneixent-los, coneixent la justícia espanyola, és probable que hi haja un poc de tot.

Perquè la fiscalia diu que refusa l’indult perquè Borràs no ha mostrat penediment. Seria insòlit que en mostràs, si parlem dels fets objecte de judici. Ella ha defensat una vegada i una altra que no va fer res d’il·legal ni punible, i com pot ser que ningú espere que, en aquestes condicions, mostre penediment? Seria tan contradictori com absurd. Si durant el judici i abans ha tingut mil oportunitats i no s’hi ha agafat mai, sabent que això la penalitzava, per què ho ha de fer ara? És un plantejament absurd, tret que en realitat diguen que no es penedeix de ser independentista, de defensar la unilateralitat i de denunciar la violència espanyola.

I, en relació amb això, la seqüència del ja famós indult abona aquesta teoria. Primer el tribunal la condemna a una pena de presó molt més que desproporcionada, i alhora fa el tafur incloent en la sentència la demanda que l’indulten parcialment perquè no hi haja d’entrar. És a dir: l’enviem a la presó, perquè n’aprenga, però no volem que hi entre, perquè fins i tot nosaltres som conscients de la barbaritat que significaria això en un estat on la política és una cova d’Alí Babà permanent.

Per a què demanen l’indult, doncs? Per a humiliar-la. Per a obligar-la a rebaixar-se demanant clemència a l’aparell judicial espanyol, a l’imperi. Però, veges per on, ella no ho fa. Ni ella ni el seu partit, que acabarà demanant-lo l’escriptora Margarida Aritzeta, perquè, en definitiva, un indult el pot demanar qualsevol. I quina reacció tenen quan veuen que ella decideix d’arriscar-se i no demanar-lo personalment? Doncs tornar-la a amenaçar amb la presó. Ara la fiscalia. I la fiscalia, a més –d’una manera molt més que sorprenent–, amb aquesta decisió esmena obertament la voluntat final del TSJC.

I ací és on som avui. Sincerament, jo no crec que el govern espanyol –que és el que ho ha de decidir en un consell de ministres– opte per enviar-la a la presó i fer cas omís de la demanda d’indult. Són espanyols, però no són tan rucs ni maldestres per a crear-se una situació que no els convé gens en aquest moment en què aparentment tenen domats els partits independentistes. Això sí, en l’acció de la fiscalia podem imaginar que hi ha un avís i un advertiment.

Hi ha un avís i un advertiment no tan sols a Laura Borràs, sinó a tothom qui no es preste a passar dòcilment per l’adreçador. Antonio Baños ho va explicar molt bé ahir: “És trist que un tribunal d’ocupació ens assenyali qui són els ferms i qui els covards.” Té raó, però hi afegesc que no ens pot estranyar, això, venint d’un país on la justícia no és sinó un instrument executor de la política i no pas l’aplicació imparcial de les lleis.

 

PS1. L’epopeia judicial té nous elements sobre la taula, ara que, en un gest notablement espanyol, ja s’ha filtrat a la premsa la proposta de dictamen del Constitucional sobre la llei d’amnistia. Com explica molt bé Josep Nualart Casulleras, resulta que no n’hi havia prou d’amnistiar els policies: “El TC exigeix que la llei vagi més enllà”.

PS2. Avui participaré en les jornades que l’Institut d’Estudis Catalans ha organitzat mig anys després de la gota freda, per analitzar tot allò que ha passat del punt de vista científic. Serà en una taula rodona sobre la desinformació, que compartiré amb Josep R. Bertomeu, Andreu Casero-Ripollés i M. Josep Cuenca, a les sis de la vesprada. Com totes les sessions del cicle, es podrà seguir en directe en aquesta pàgina.

PS3. En col·laboració amb aquesta iniciativa, VilaWeb publica una sèrie d’articles de científics d’especialitats diverses. Avui us oferim aquest de Carolina Moreno-Castro.

PS4. Us proposem, si encara no ho sou, de fer-vos còmplices de VilaWeb. Hi ha moments en què cal triar en quin costat vols estar. I en un panorama mediàtic com més va més concentrat i condicionat, VilaWeb representa una veu independent, que ha demostrat durant tres dècades ser valenta i compromesa amb la veritat.

Ser subscriptor de VilaWeb no és solament rebre informació: és convertir-se en part d’un projecte que fa passar la informació rigorosa davant els interessos econòmics o de partit. És ser part d’una xarxa de persones que creuen que el periodisme independent és imprescindible per a una societat lliure i ben informada. I que considera que de Salses a Guardamar som una nació i hem de tenir uns mitjans propis i autocentrats, no permanentment contaminats pels interessos espanyols o francesos.

Per això, quan algú se subscriu a VilaWeb, esdevé còmplice de cada investigació que trau a la llum allò que uns altres volen amagar. Còmplice de cada reportatge que dóna veu als qui no en tenen. Còmplice d’un mitjà que no ha de demanar permís a ningú per explicar la nació que som. La vostra subscripció no és sols un suport econòmic: és un acte de rebel·lia intel·lectual. Es tracta de proclamar: “Jo també vull ser còmplice d’aquesta manera de fer periodisme.” I de fer país.

Ho podeu fer, unir-vos-hi, en aquesta pàgina.

A la ràdio del grup Godó l’altre dia passaven llista del que consideraven una setmana horribilis per a Catalunya, des del sainet sobre l’oficialitat del català a Europa i l’aniversari de la fallida llei d’amnistia fins al colofó de la sentència sobre els murals de Sixena, amb el rerefons d’una nova tanda d’incidències a Rodalia. Recordo que el conductor va apuntar que coneixia gent “d’esquerra a dreta i més a la dreta” que li venien a dir que sort que l’independentisme estava fora de combat, que si no ja hi tornaríem a ser. A això, el corresponsal a Madrid va afegir-hi que els partits espanyols xalaven de valent amb Junts i ERC esbudellant-se impúdicament a l’hemicicle, que s’ho prenien com qui va a teatre, i els pobres infeliços ni se n’adonaven.

Recordatori amistós, que ara feia dies que no en parlàvem: no penso perdre el temps dirimint si tals partits s’han de dir o no independentistes, com tampoc no el perd ningú amb els que es fan dir socialistes. I ara continuo: qui segueixi els mitjans catalans tocats pel poder ja els deu haver notat els nervis, tot i la pacificació somiada. I pateixen sincerament, pots sentir com els raja la suor amb els greuges que anem acumulant, però no tant pels greuges en si, sinó pel temor que la bola de neu acabi tornant a despertar l’independentisme. És allò que tothom té més fe en naltros que naltros mateixos, cosa que tampoc no ens hauria d’ofendre tant. Saben que hi ha raons objectives perquè el moviment es desperti, raons que continuen persistents i que no han canviat, que qui ha canviat som naltros. En tot cas, als editorials, les columnes i les taules d’anàlisi del reencontre sempre hi ha implícit l’advertiment per al navegant català: si això us sembla gros, imagineu-vos si governessin PP i Vox.

És una manera com una altra de viure a la lluna: tenint-se com es tenen per catalanistes, haurien de saber que PP i Vox ja ens governen. Ens governen a través del genocidi cultural que estan perpetrant a la resta dels Països Catalans sota administració espanyola, i ens governen pel simple fet que PP i Vox, amb els seus cossos armats i togats, són l’estat. Però, a Catalunya, l’anticatalanisme també mana incardinat en la política bipolar de la pacificació, un dia sí, un dia no, en aquest joc de suma zero per a fer-se dir “el govern de tots” –l’eslògan de “la Catalunya sencera” ja l’havia gastat el govern anterior.

Fa temps que no miro el Polònia i no sé si diré res que ja hagi estat parodiat. Vull dir aquesta administració que fa de govern de Catalunya i contra Catalunya alhora, que fa de socialista que s’avé de donar engrunes als catalanistes, i tot seguit passa a fer d’oposició per neutralitzar la cessió i aplanar-la amb el corró espanyolitzador. És això que fa amb l’anomenat “finançament singular”, quan figura que cedeix als sol·licitants catalans i tot seguit l’ofereix a totes les comunitats espanyoles, que ni ho han demanat, anunciant la matemàtica impossible que totes en sortiran beneficiades. És això que fa amb la llengua, que tal com et signa un Pacte Nacional et continua parlant en castellà als actes de partit. És això del litigi de Sixena, que ja ens dóna la pista per a la sentència del 25% de castellà a l’escola: mentre et beneeix la decisió del Suprem espanyol, manifesta la contradicció empírica que “la prioritat és la preservació del patrimoni”; i tanta prioritat és que s’enretiren de fer costat al Museu Nacional per oferir “la màxima col·laboració” al PP aragonès en la seua dèria anticatalana.

La foto que il·lustra l’article, de la Setmana Catalana de l’Expo d’Osaka, n’és una metàfora en colors. A l’estand, ni la “ny” per escriure Catalunya no van saber arrencar de l’Espanya plurinacional, i tampoc m’estranyaria que l’oli del pa amb tomàquet que hi van servir fos de Jaén. Això va així: una de freda i una de calenta; una carícia i una bufetada; un pessic innocu de catalanitat i tot seguit la pixaradeta desnacionalitzadora. Aquí hi ha un patró, però també un talent.

El catalanisme mediàtic que s’avé a aquesta dissonància acríticament, a canvi de pau social i institucional, em fa pensar si hi deu haver cap equivalent polític de l’anomenat “cicle de la violència” de les relacions abusives: després d’una agressió, l’abusador enceta un període de “lluna de mel” amb flors i regals que convenç la víctima que ha canviat, al qual segueix un temps d’aparent normalitat i calma fins que cau la pròxima bufetada. Diuen els manuals: “Els gestos amables i afectuosos de la fase de ‘lluna de mel’ generen confusió i esperança en la víctima, però són manipulatius i formen part del control.” Doncs això: que els socialistes catalans en saben molt.

Però Espanya caurà igual, i no haurem estat naltros. Aquesta Espanya que els mitjans de la reconciliació intenten estintolar com poden, nerviosament, perquè de la M-30 cap endins és un bullidor que xiula estrident i és qüestió de temps que explotarà. I quan això passi, la tropa indepe que s’ha desentès de l’actualitat política haurà de fer un pensament. Des del moment que vam cedir la Generalitat a l’espanyolisme, alguns desconnectats hem tornat a parar l’antena a Madrid, encara que sigui per a saber què desperta a la nit el govern que ens governa amb un peu a cada banda, quines pors s’amaguen darrere de les seues màscares, amb quins fils s’aguanta el teatre de la normalitat catalana. Sí, Espanya caurà, i cauran les últimes esperances que van posar-hi els partits independentistes, que són les esperances d’aquests catalans que per una carícia t’aguanten una plantofada, i al final, el tancament del cicle encara haurà anat prou de pressa: aquells que volien girar full es trobaran amb naltros a la mateixa pàgina.

Després d’uns mesos d’abril i maig intensos –o fins i tot d’infart–, ja som al mes de juny. Avui és 3 de juny, Dia de la Llengua de Signes Catalana (LSC); fa quinze anys de l’aprovació de la llei 17/2010 de la LSC al Parlament de Catalunya. Però enguany, la celebració serà especialment agredolça –o amarga, segons com es visqui–, i hi haurà qui arronsarà les espatlles, i ho deixarà córrer o farà el paper del borinot (per no dir fent “com qui no hi sent”, “orelles de marxant”, “orelles de paret”, “el sord”…). Alguns, i sabem qui són, deixen de banda la LSC amb menysteniment, la ignoren i l’exclouen deliberadament. Per què es tolera encara aquest menysteniment?

El 13 de maig de 2025, un dimarts tretze, va ser un dia de mala sort, infaust i funest per a la LSC, cada vegada més minoritzada i minoritària. Curiosament, una llegenda diu que un dimarts tretze es va produir la confusió de llengües a la Torre de Babel. Triscaidecafòbia a banda, hi ha qui podria considerar-lo un dia de bona sort… però no va ser el cas.

Aquell dia es va presentar el Pacte Nacional per la Llengua, que mobilitzarà uns 200 milions d’euros en diferents àmbits, per blindar el català –també una llengua minoritzada– i garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants. El Pacte ha rebut crítiques diverses, tant positives com negatives. Però una de les decepcions més profundes ha estat la no-incorporació de l’addenda de la LSC com a llengua més dins el PNL, després de mesos de feina i negociacions amb entitats i persones vinculades al col·lectiu de persones sordes o amb sordesa. La periodista Alba Tebar, a VilaWeb, detalla els motius de per què la LSC no forma part del PNL: un dels principals és la manca de consens i les divergències entre FESOCA i ACAPPS –aquesta segona, entitat contrària tant a l’addenda com a la mateixa LSC, que ha estat sempre exclosa sistemàticament dels seus espais i actes.

Aquestes entitats es defineixen com a signants i oralistes, una divisió que no contribueix a la cohesió social i que, de retruc, impacta negativament en àmbits com l’educació i reprodueix pràctiques i estructures anàlogues pròpies del colonialisme, l’audiofonocentrisme, l’audisme, el capacitisme i l’oientisme.

Tornem, doncs, a les concepcions i mirades vers la LSC, als -ismes i els -istes cap a determinades llengües i a la confusió entre llengua i modalitat (vegeu “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?” i “Quina actitud lingüística és la teva?”). Si el PNL, que pretén protegir el català –una llengua de modalitat oral–, no és prou per als qui es consideren fervorosament oralistes, què en queda per a la LSC?

El català és la llengua de tots i per a tothom a Catalunya. Tothom ho celebra. Però pel que fa a la LSC, qui és ACAPPS per emboscar-se a l’addenda, ficar-hi cullerada, si no reconeixen la LSC com a llengua? Cap altra entitat no ha intervingut d’aquesta manera per condicionar-ne o per dir la seva, ficant el nas allà on no el demanen.

La no-addenda contradiu o incompleix el punt 50.6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix: “Els poders públics han de garantir l’ús de la llengua de signes catalana i les condicions que permetin d’assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d’ésser objecte d’ensenyament, protecció i respecte.”

Planteja l’obligació d’escollir entre “A o B”: o bé l’oral o bé la llengua de signes, com si fossin incompatibles. A Catalunya, tothom hauria de poder accedir a qualsevol de les llengües pròpies: el català, l’aranès i la LSC, sense haver d’optar per una en detriment de les altres. Totes poden sumar. El PNL vol protegir el català com la llengua central de Catalunya. Hauria estat molt oportú afegir-hi una addenda per a l’aranès i la LSC, per protegir-les també. La immersió lingüística com a model d’èxit no és rellevant només per al català, sinó també per a l’aranès i la LSC. Totes tres llengües es troben en processos de minorització i, per tant, calen models de revitalització i enfocaments de models d’enriquiment o bilingüisme additiu (sumatiu), i cal evitar el parany del bilingüisme desequilibrat que només afavoreix la llengua dominant. Caldria prendre mesures de protecció dels diferents espais i usos lingüístics des d’una dimensió plurilingüe, revitalitzant tant el català com l’aranès i com la LSC.

Cal dir que en el PNL hi ha tímides referències en relació amb la LSC, a les pàgines 12 i 14, en què la reconeix com a “quarta llengua” dins l’entorn multilingüe i composició demolingüística de Catalunya. També reconeix que, des d’aquest marc de multilingüisme, hi ha una certa minorització i que –si se’n vol garantir el futur– es fa imprescindible acordar unes polítiques lingüístiques ambicioses, de protecció especial i tractament específic.

Potser és el moment d’anar canviant el marc mental de l’administració, i de revisar tota la llei 17/2010 de la LSC, que encara diu al preàmbul:

“L’administració educativa catalana ja té una llarga tradició en l’oferta de lliure elecció entre la modalitat educativa oral o la bilingüe per a infants sords. D’altra banda, també cal tenir en compte que no totes les persones sordes utilitzen la llengua de signes per a comunicar-se, sinó que majoritàriament empren suports a la comunicació oral. Així, parlem de persones sordes signants, o comunitat sorda signant, per a referir-nos a les persones o al col·lectiu de persones sordes que es comuniquen preferentment en llengua de signes, i parlem d’oralistes quan ens referim a les persones sordes que es comuniquen usant suports a la comunicació oral i llegint els llavis.”

Això és modalitat, no mirada lingüística. Per tant, caldria eliminar-hi les referències a modalitats, i incloure-hi principis del Marc Europeu de les Llengües. I recordem que el Departament d’Educació fa anys que promou el Marc per al Plurilingüisme i la Generació Plurilingüe. La LSC s’hauria de poder oferir com una llengua més, sumant i enriquint. Ben mirat, és una llengua inclusiva.

Pel que fa a protecció, que és prou dubtosa, fixem-nos en aquest paràgraf del preàmbul de la llei 17/2010 de la LSC:

“L’article 50.6 de l’Estatut d’Autonomia estableix com a principi rector de les polítiques públiques la garantia de l’ús de la llengua de signes catalana. Amb aquest precepte, l’Estatut esdevé, juntament amb l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el primer text legal de l’estat que regula la protecció d’una llengua de signes, en aquest cas, la catalana. I ho fa, a més, amb rang estatutari, la qual cosa la situa, juntament amb Finlàndia i Portugal, al capdavant en la protecció legal de la llengua de signes.”

El Consell Social de la LSC, com a “òrgan d’assessorament, consulta i participació social en la política lingüística desplegada o impulsada pel Govern de la Generalitat en relació amb la llengua de signes”, hauria d’haver-se reunit prèviament per tractar la proposta de l’addenda de la LSC amb cura i escoltant els membres i experts participants –convindria que hi hagués paritat entre professionals sords i no sords. Seguint textualment la pàgina 14 del PNL, que manifesta la necessitat de dissenyar polítiques lingüístiques de protecció i tractament específic, seria un bon motiu per a enfortir aquest Consell Social de la LSC i promoure que la Conselleria de Política Lingüística comptés amb treballadors sords competents en català i LSC a la seva àrea específica de LSC, com fa el CNLSE a escala estatal.

Si no hi ha addenda al PNL, es podria haver desenvolupat un pacte específic, un pla o un recull de mesures. La justícia lingüística no es pot assolir si es mantenen jerarquies entre llengües o si una part de la ciutadania és sistemàticament exclosa del PNL, sabent que les altres llengües de Catalunya sumen –tenint el català com a llengua comuna de tots, això sí.

De fons, aquests mesos han coincidit amb les estrenes de les pel·lícules Sorda (Eva Libertad, 2025) i Deaf President Now (Nyle DiMarco i Davis Guggenheim, 2025), amb bones crítiques però també reaccions contràries. Reflecteixen la resistència i resiliència sorda en un món audista i audiofonocentrista, equivalent a la lluita com la que hem estat fent per la LSC. Estem acostumats a ser l’ase dels cops.

Una vegada més, ho reitero: “Sí, nosaltres diem què volem i què necessitem, no és bo ni correcte que ens ho diguin els altres.” I mantenim com a principi “res sobre nosaltres, sense nosaltres”.

Tanco aquest article repetint-ho: hem de sumar, mai restar.

Marta Vinardell-Maristany és psicopedagoga, logopeda i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: El futur de la llengua de signes també depèn de tu.
• Setembre del 2021: Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada.
• Novembre del 2021: El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?
• Juny del 2022: Quina actitud lingüística és la teva?
• Març del 2023: Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües.
• Març del 2024: La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?
• Novembre del 2024: L’altra cara de la llengua de signes catalana.

Més:

• Setembre del 2024: La llengua de signes catalana juga a segona divisió, d’Alba Tebar Gutiérrez.
• Maig del 2025: Per què la llengua de signes catalana no forma part del Pacte Nacional per la Llengua?, d’Alba Tebar Gutiérrez.

Smoking Souls és un d’aquests grups que marquen tota una generació. Quinze anys i cinc discs plens de cançons que s’han cantat a ple pulmó, en nits salvatges, de cap a cap del país, i més enllà. Després d’una aturada temporal i un darrer concert provisional al Festivern del 2023-2024, el 22 de gener van anunciar que seria un comiat definitiu. Una última ronda amb quatre concerts. Dos a Barcelona i un a Madrid, que ja han dit adeu al grup de rock del País Valencià que ha estat la referència d’aquesta darrera dècada. Tanmateix, encara falta la part més especial, la cirereta del pastís, l’últim ball. 14 de juny, a Pego, a casa seua.

Visitem aquesta vila de la Marina Alta, que tanta música ens ha regalat –i ens regala–, per a parlar amb Carles Caselles, cantant i guitarrista de Smoking Souls. Asseguts en una taula de fusta a la font del Baladrar, un indret bonic i tranquil, conversem sobre aquest combat d’amor, com ells l’han anomenat, que s’acaba. Però també parlem de l’escena, del paper de la cultura contra el feixisme i els atacs a la llengua, de les particularitats del poble de Pego i, al capdavall, de la vida.

—Després de quinze anys, us acomiadeu definitivament. Quins han estat els motius d’aquesta decisió?
—Són quinze anys d’un ritme sense parar. Hem tret un disc cada dos anys i és molt pesat, aquesta indústria musical exigeix molt. Tindre un grup, i que forme una part tan gran de la teua vida, esgota molt. El recorregut del grup ha sigut molt digne i era un bon moment per a parar sense haver llevat valor al que hem fet. Pensàvem que era la millor època per a fer aquesta aturada definitiva. També ho fem per cuidar-nos a nosaltres mateixos internament. El grup és un projecte en què ens passem moltes hores junts i si parem, en part, és per a continuar cuidant aquesta amistat que ens uneix.

—Supose que la pandèmia us va marcar. Veníeu de fer Translúcid i vau haver de cancel·lar eixa ronda…
—Sí, la pandèmia va ser un colp molt fort per al grup. Ho vam superar molt bé, però veníem de fer el disc més ambiciós de la nostra carrera i una inversió, tant econòmica com emocional, molt forta, i ens vam quedar sense poder moure’l. Els grups ens financem fent concerts. És l’única manera perquè, avui dia, venent discs i fent marxandatge no pots mantindre’t. Aquell colp fou una estocada, però vam agafar forces perquè la vida continuava i el projecte encara tenia coses a dir, que va ser l’últim disc, La cura.

—El 2023 vau fer una ronda abans d’una aturada temporal. La vau pensar per a fer un disc, però finalment es va convertir en l’aturada definitiva. Què ha passat en aquest temps?
—Ens hem adonat que les dinàmiques de treball i les exigències que aquest projecte demana són més grans del que podem donar. El grup demana molt emocionalment, has d’estar connectat amb els companys i has d’estar més o menys amb la mateixa energia. I pensàvem que no ens trobàvem en eixe moment. Fer un disc nou requereix moltíssimes hores junts i tindre aquesta il·lusió, que almenys jo no tenia. Compondre un disc sense les ganes de transmetre un missatge ni la il·lusió de compartir eixes cançons amb els companys i amb el teu públic no té sentit. Quan fas música ha de ser perquè tens més o menys clar què vols dir i jo no ho tenia clar. Estic segur que és el millor que hem pogut fer, parar, descansar i acomiadar-nos del nostre públic d’aquesta manera tan bonica, i tancar un projecte que ha sigut el projecte de les nostres vides. Per a mi, el fet més important era mantenir el llegat del grup d’una manera que em fera sentir orgullós quan mire enrere. I ara era el millor moment.

—Fareu l’últim concert ací, a Pego, a casa vostra. Com esteu emocionalment?
—Fins ara jo no n’havia sigut molt conscient, perquè potser el dol ja l’havia fet abans, però avui fa dos dies de l’última actuació a Barcelona, i a la Sala Apolo vaig sentir una punxada real, de dir: “D’acord, ens passa això.” Quan vam decidir d’acabar, sabíem que encara quedaven aquests últims concerts, de manera que eixe dol no era tan intens. Ara pareix que comence a remoure’s alguna cosa per dins i tenim moltes ganes de fer eixe últim concert perquè és tancar definitivament aquesta etapa vital, i tancar etapes com un vol. El fet de poder escollir un final és un gran privilegi, però, mentalment, mai no s’està preparat per a una cosa com aquesta. Serà un concert molt especial, amb moltes col·laboracions, hi haurà tota la nostra família, tota la gent que ha participat en aquest projecte durant aquests quinze anys. Serà una nit intenseta emocionalment, però tenim moltes ganes de viure-ho i de cantar per última volta eixes cançons.

—L’últim ball, no?
—L’últim ball, ara sí.

—En el concert de Barcelona demanàveu la dimissió de Carlos Mazón. Com valoreu la situació que es viu al País Valencià d’ençà de la gota freda?
—És incomprensible que Mazón encara estiga ahí. I és més incomprensible perquè el poble li ha dit, no sé quantes voltes ja, que no el volem. No entra en el cap de ningú amb un mínim de dignitat que eixa persona puga estar al seu lloc. Hem de continuar cridant fort perquè deixe el càrrec, que ens deixe viure tranquils i que done dignitat al nostre poble. Ja no ens representava abans, ara ens representa menys, i això fa una certa ràbia. Vull sentir-me orgullós de ser d’ací, però eixa persona no em fa sentir orgullós perquè no ha sabut gestionar bé la seua feina i no ha tingut el valor d’afrontar els seus errors. Tots sentim que no podem respirar tranquils mentre eixa persona estiga allí. Tens eixa ràbia, eixa impotència, i jo des d’ací demane que s’aparte, que demane perdó a les víctimes i que deixe pas a altres coses, perquè és mort políticament.

—A banda la gestió de la gota freda, tenim un Consell que ataca constantment la llengua. Quin paper ha de tenir-hi la cultura i, especialment, la música?
—La cultura, i més ací a València, sempre ha tingut un paper superimportant i el canvi polític que va haver-hi el 2015 va venir d’eixe moviment cultural que hi havia. També del context de diversos factors, però la cultura va ajudar moltíssim a generar eixe canvi com a punt d’unió entre valencians. La música, que és el que a mi em toca, uneix la gent. Quan hi ha un problema, quan hi ha alguna cosa que ens toca a tots i que ens remou, la música és un nexe d’unió superpotent perquè s’acabe de generar eixa força que cal per a poder canviar algunes coses. Ara estem pitjor, perquè ja no tenen vergonya. Abans es guardaven un poc eixa vergonya d’atacar el valencià, ho feien de manera metafòrica. Odiem el valencià, però no ho diem obertament. Però ara ja es diu obertament, i no passa res. No té cap conseqüència cap a ells. Però jo pense que sí que té conseqüències, i és que el seu discurs alimenta més el nostre. I és una resposta que hem de tindre ara des de la cultura, de defensar encara més el que es fa ací a casa nostra. Hem de tornar a eixa trinxera, que hi haja les associacions i tornen a tindre força, que els ajuntaments que puguen programen cultura en valencià. Tornem a tindre un paper molt important, sobretot en la defensa de la nostra llengua.

—Es diu que hi ha un relleu generacional després del comiat de grups que han marcat l’escena. Com ho valoreu?
—El 2013 va haver-hi un canvi molt fort, més gran encara que el d’ara. Obrint Pas, la Gossa Sorda, Orxata, Aspencat eren els quatre pilars forts de la música en valencià, i van ser els grups que van convertir la nostra escena en una escena oberta, més enllà de tocar a les quatre festes majors. Van aconseguir coses fora, a l’estat espanyol, fins i tot a Europa i l’Amèrica del Sud. Allò va ser molt fort. Es parla molt d’aquest canvi, però quan va passar aquell nosaltres intentàvem començar i sentíem el mateix buit, més gran encara, perquè eren grups que tenien un poder de convocatòria molt gran. Ara passa això mateix, però és normal, la vida sempre canvia, és cíclica, i els projectes s’acaben, siga pel que siga. Això és l’altre tema, per què s’acaben els projectes més enllà dels quinze, vint anys? Per què no hi ha un projecte que fa trenta anys que hi és? Però també està bé que això passe perquè hi entre gent nova i l’escena no es monopolitze. Hi ha moltes veus que diuen que ara ens quedarem orfes. Jo em sent molt il·lusionat pel que ve, perquè veig que apareixen projectes nous, amb lletres i discursos diferents, però que donen una altra riquesa a la nostra cultura. Es diuen les coses d’una manera més actualitzada als temps que vivim.

—…
—Sí que note que els projectes que ixen ara no tenen un discurs tan explícit políticament, però després d’aquests dos anys de govern de PP-Vox, inevitablement, haurem d’alçar una altra volta eixa bandera política des de la música. Si no, el temps ho dirà; d’ací quatre o cinc anys, veurem. Pense que això passarà. Hi ha molts projectes superinteressants d’altres estils musicals que deu anys enrere hauria sigut impossible de pensar que pogueren tindre un lloc a l’escena. I sobretot grups amb cantants femenines, que això era un deure, una feina que no és que s’havia de fer, sinó que era ben normal que passara i no passava. Hi havia un bloqueig i ara és superpositiu per a tots que l’escena estiga molt més equilibrada quant a gènere. No hauria de ser ni un tema de conversa. Ara, la gent jove fa altres coses i els hem de donar suport, no els hem de picar sempre dient que allò de fa deu anys era millor. Tots estem influïts per una indústria superforta que ve de fora. És inevitable que la música bega d’eixos corrents que funcionen en la indústria musical. Però és molt positiu que això vinga ací i que ho fem nostre.

—Som a Pego, bressol de grups com la Gossa Sorda, ara Pep de la Tona, els Smoking Souls… I, a més, un poble molt organitzat políticament. Ho vam veure en el concert solidari pels catorze antifeixistes encausats i ho veiem ara amb Guaitem la Terra, que lluita contra la destrucció del territori que pretén el PAI Pego Golf. Què té Pego?
—Pot ser que per la posició geogràfica en què som ens hàgem de defensar de totes eixes mans brutes que volen arrabassar el nostre poble. No sóc sociòleg, no sé per què passa això, però pot ser que vinga de la guerra civil. Hi havia cacics i gent molt rica que tenia gran part dels camps. Això ja va generar eixe moviment sindical amb els treballadors, hi havia molta gent d’esquerres que va formar eixe germen. Ací hi havia el famós Pasiego, que ix en alguna cançó de la Gossa Sorda, que era un terratinent, amic del rei. Supose que sempre que en un poble hi ha aquesta mena de gent o aquesta mena d’estructures, hi ha una resposta social que es transforma en antifeixisme o en moviments polítics prou potents. Pego és un poble que té molta riquesa, tenim moltíssima aigua, tenim muntanya, tenim el mar molt prop. Això, per un costat, és la nostra fortuna, i per una altra part, és la nostra condemna, perquè atrau molts inversors, molta gent a qui no interessa el nostre territori, ni la nostra cultura, ni la nostra gent. Només els interessa sucar i traure’n un benefici econòmic. Per sort, tenim una marjal protegida encara, però tenim totes les nostres muntanyes fetes malbé. Una pedrera, faran una macrourbanització enfront, una altra urbanització allà, i sembla que l’ajuntament no està gaire disposat a cuidar les nostres muntanyes i els nostres recursos, que són molt limitats. Continuem en eixa lluita constant de dir “No ens toqueu això, que ens ho estimem molt i és nostre”. Amb tot, és molt complicat i els diners tenen un poder enorme.

—Tornant als Smoking Souls, parleu d’un combat d’amor que s’acaba. Quina valoració feu d’aquests quinze anys de combat?
—Ha sigut un combat molt intens. Parlant metafòricament, hi ha hagut sang i hi ha hagut moltíssimes llàgrimes, però també ha tingut moltíssima bellesa i ha sigut preciós. Ha sigut un viatge increïble. No m’hauria imaginat mai conèixer tanta gent, haver aconseguit que les nostres cançons arribaren a la vida de moltes persones com ho han fet. Em sent molt orgullós de mi i dels meus companys per haver arribat on hem arribat, per haver-nos cuidat com ho hem fet. Hem après molt, ens hem fet grans i la valoració és positiva per tots els costats. Tot i haver-nos passat mil històries, allò que més orgullós em fa sentir és que sempre hem anat a la nostra, no hem tingut cap multinacional darrere dient-nos què havíem de fer, no hem volgut entrar mai a cap ràdio, no ens ha fet falta tampoc, per poder arribar a la gent. No ens hem venut a una indústria que constantment et diu “Fes les coses d’aquesta manera perquè funcionen”. Hem tingut sempre eixe amor propi. Al llarg del temps, el que queda són eixos cinc discs, i les cançons ho diuen tot. Anàvem sempre a la contra, un grup de rock en valencià, amb un nom en anglès, d’un poble xicotet. Però ha estat un viatge increïble, i això és el que queda. Quedarà el record i haver fet eixes cançons de manera honesta.

—I ara, què?
—Smoking Souls s’atura definitivament, i ara quedarà un buit que ja veurem com omplim. Serà un buit immens perquè són molts anys i no n’hem sigut del tot conscients. Jo faré cançons. De fet, faig cançons perquè sempre en faig. És com qui escriu per a autoregular-se, i jo em regule fent cançons. No tinc pensat res. Ja veuré què en faig, d’eixes cançons, però de moment vull gaudir d’eixe final que ens espera encara, gestionar bé eixe dol i continuar quedant amb els meus companys per a fer paelles i comentar eixa jugadeta que hem fet aquests quinze anys. I el que vinga, vindrà, ja ho anireu sabent.

Milers d’estudiants de les Illes i el País Valencià comencen avui les proves de selectivitat per a accedir a la universitat (PAU). Enguany, hi haurà algunes novetats als exàmens de les PAU respecte dels anys anteriors.

Per exemple, serà un model únic i no s’hi podrà descartar temari. És a dir, en lloc d’haver-hi dos exàmens, com fins ara, hi haurà un únic model, tot i que, dins la prova, sí que hi haurà exercicis opcionals. A més, en el cas de les proves específiques de les llengües oficials, com el català i el castellà, els errors lingüístics es podran penalitzar amb dos punts menys.

Proves de les PAU per a estudiar: models de Catalunya, Illes i País Valencià

La convocatòria ordinària comença avui, dia 3 de juny, i continuarà demà, dimecres, 4, i dijous, 5 (també es podria fer algun examen el dia 6 en cas que se superposessin dos exàmens en el mateix horari). Tanmateix, la situació excepcional viscuda al País Valencià a causa de la gota freda ha fet que s’acceptés una altra  convocatòria oficial d’exàmens per als alumnes afectats, que es podran presentar del 1r del juliol al 4 a la primera convocatòria ordinària.

Tot allò que heu de saber sobre les proves de selectivitat 2025: dates i horaris de les PAU

Un total de 4.860 alumnes dels centres educatius de les Illes s’han matriculat a la prova d’accés a la universitat. Els horaris dels exàmens d’avui són:

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura
• 11.30 a 13.00: història d’Espanya
• 15.15 a 16.45: geografia / química
• 17.30 a 19.00: anàlisi musical / dibuix tècnic / geologia i ciències ambientals / llatí / tècniques d’expressió gràfico-plàstiques

Per la seva banda, al País Valencià hi ha uns 26.000 inscrits. Els horaris de les proves són:

• 9.30 a 11.00: llengua castellana i literatura
• 11.45 a 13.15: història de la filosofia
• 15.30 a 17.00: biologia / empresa i disseny de models de negocis / tecnologia i enginyeria / història de la música i de la dansa
• 17.45 a 19.15: física / història de l’art / cor i tècnica vocal / disseny

Horaris dels pròxims dies d’exàmens a les Illes i el País Valencià

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimecres 4 de juny 

• 9.00 a 10.30:  història de la música i de la dansa / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 11.30 a 13.00: llengua catalana i literatura
• 15.15 a 16.45: història de la filosofia
• 17.30 a 19.00: biologia  /disseny / història de l’art / literatura dramàtica / tecnologia i enginyeria

Dijous 5 de juny 

• 9.00 a 10.30:  arts escèniques / ciències generals / fonaments artístics / grec / matemàtiques
• 11.30 a 13.00: anglès
• 15.15 a 16.45: dibuix artístic / física / alemany / francès / italià / portuguès
• 17.30 a 19.00: cor i tècnica vocal / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / empresa i disseny de models de negoci

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimecres 4 de juny

• 9.30 a 11.00: llengua estrangera (anglès, francès, alemany, italià)
• 11.45 a 13.15: història d’Espanya
• 15.30 a 17.00: química / literatura / moviments culturals i artístics / geografia / dibuix plàstic aplicat a les arts plàstiques i al disseny
• 17.45 a 19.15: dibuix tècnic / grec / tècniques d’expressió gràfico-plàstica / geologia i ciències ambientals

Dijous 5 de juny

• 9.30 a 11.00: llengua catalana i literatura
• 11.45 a 13.15:  dibuix artístic / arts escèniques / anàlisi musical / matemàtiques / matemàtiques aplicades a les ciències socials / llatí / ciències generals

Quan es publicaran les notes de les PAU?

A les Illes, els resultats provisionals es publicaran l’11 de juny i, després de les revisions, es publicaran els resultats definitius el 21 de juny. Al País Valencià, les notes es publicaran el 8 de juliol, i l’assignació de places universitàries serà l’11 de juliol.

Així es viu la selectivitat als pobles de la gota freda

L’acord per al pressupost del 2025 entre el govern de Marga Prohens i l’extrema dreta de Vox és un pacte polític que xoca de ple contra la llengua catalana. L’oposició s’ha afanyat a dir que és pitjor que el de l’època de Bauzá i el TIL. Per analitzar la situació una mica més a fons, parlam amb Damià Pons (Campanet, 1950), ex-conseller d’Educació, Cultura i Política Lingüística durant el primer pacte de progrés i l’home que va assentar les bases de la política lingüística que ara la dreta i l’extrema dreta volen fulminar.

Ell va més enllà dels noms. Jaume Matas, José Ramón Bauzá, Marga Prohens… tot respon a una mateixa maquinària en contra de la llengua, a una estructura catalanofòbica, a una actitud colonitzadora que fa que, novament, el català torni a perillar a les Illes. Quines errades s’han comès fins ara? Com cal reaccionar? Hi ha motius per a l’esperança? Pons ens posa una mica de llum en tot aquest camí.

—Vist el darrer pacte entre PP i Vox, i com diria Maria del Mar Bonet: “què volen aquesta gent?” 
—Ho tenen molt clar què volen aquesta gent: exterminar la llengua catalana. Tant el PP com Vox. No cometria l’error de pensar que a tot això el PP ho fa perquè Vox l’hi obliga per aprovar el pressupost de l’any 2025. Hem de veure què fa tot el PP en l’àmbit de l’estat: està en contra de l’ús del català al congrés dels diputats i a la Unió Europea, contra l’ús i el foment del català al País Valencià, a Catalunya i a la Franja catalanoparlant d’Aragó. No podem ser innocents, ingenus o desinformats a hores d’ara. L’estat espanyol és un estat catalanofòbic i el PP, un instrument  de l’estat nació, va fent la seva feina amb moltes ganes contra les llengües no castellanes.

—Quina, en concret?
—Aquella que es va començar fa tres-cents anys: quan acaba la guerra de Successió i es promulga el Decret de Nova Planta i comença el cicle d’uniformització, castellanització i centralització de tot el territori de l’estat. Aquests són els tres objectius del projecte de l’Espanya-nació dels tres darrers segles. Durant el XVIII el va desenvolupar l’absolutisme borbònic, durant el XIX i primeres dècades del XX, l’estat nació liberal, tot seguit les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, també la Segona República, i des de fa una cinquantena d’anys la monarquia postfranquista. El model d’estat sempre ha estat el mateix: uniformització i castellanització. Recordem que hi ha un article a la constitució vigent que és una veritable manifestació de supremacisme castellanista: saber el castellà és un deure, també en aquells territoris d’on no n’és llengua històrica, i saber el català, el gallec i el basc tan sols és un dret, ni tan sols és un deure saber-los encara que en els seus territoris siguin llengües mil·lenàries. A hores d’ara, el PP, que ja s’ha llevat de damunt tots els complexos de culpabilitat de la dreta espanyola per haver estat còmplice de la dictadura franquista, és absolutament bel·ligerant contra els drets lingüístics dels no-castellanoparlants. I Vox és una reencarnació de la Falange i del franquisme dels anys quaranta i cinquanta. Els dos partits es manifesten i actuen com les bèsties genocides que en realitat són, perquè són bèsties genocides. A més a més, compten amb dos factors que els van a favor: la mundialització tecnològica, amb uns mitjans de comunicació i unes xarxes socials que acaben afavorint les llengües majoritàries, i els moviments migratoris.

—Ens podeu parlar més de la immigració?
—En els territoris de llengua catalana hi ha un creixement migratori absolutament excessiu. Els nostres països han comès la irresponsabilitat, des d’una perspectiva identitària i lingüístico-cultural, d’optar pel model econòmic del turisme de masses. És un model econòmic insaciable: reclama compulsivament l’arribada de nova població, a la qual majoritàriament ofereix salaris precaris. Així mateix, els nostres països s’han acabat convertint en un lloc de residència desitjat per les elits cosmopolites i per les elits econòmiques de bona part d’Europa. Tot això té uns impactes sobre la salut de la llengua, la cultura i la identitat de les terres de llengua catalana. I també un ventall de conseqüències més: l’escola, les infrastructures, l’habitatge, els serveis sanitaris i socials… La gestió d’una situació d’aquesta naturalesa és políticament molt complexa. I en el cas que la societat receptora d’aquesta nova població se’n desentengui, dels efectes del creixement demogràfic, la inèrcia que és favorable a la llengua castellana i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’estat facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística. Si tenim uns poders públics absentistes respecte d’aquesta realitat, anam malament. Però encara hi anam molt més si els “nostres” poders públics són còmplices del projecte de la minorització, primer, i substitució, tot seguit, de la llengua catalana per la castellana.

—La persecució contra el català no és tan sols a les Illes… sinó a tot el país. Sobretot al País Valencià, però al Principat també hi ha embats contra el català. Fins ara, si en un lloc estrenyien, sempre hi havia un espai per a ajudar els altres territoris. Ara sembla que tot s’ha estructurat contra el català. 
—És evident que un dels problemes que hi ha hagut aquests darrers quinze anys en política lingüística és que Catalunya, en bona part, ha deixat de fer de referent i de motor a l’hora d’afrontar el procés del recobrament de l’ús social del català. Abans havia fet aquest paper i havia tengut un efecte de contagi molt positiu per a les Balears. A la Catalunya dels darrers anys no hi ha hagut la voluntat de considerar que la defensa i l’extensió social de la llengua catalana havia de ser una prioritat absoluta. S’ha comès l’error, em sembla a mi, de pensar que la reconstrucció de la nació podia quedar aparcada perquè la conquesta de la república ja resoldria les mancances lingüístiques i identitàries estructurals que en tot moment eren ben visibles. Aquesta opció del sobiranisme de Catalunya de no considerar que el recobrament de la llengua havia de ser una prioritat política també ha tengut influències negatives sobre els dos darrers governs de progrés de les Illes Balears. Contràriament, el govern progressista i nacionalista del període 1999-2003 no va tenir aquest condicionant ni tampoc cap acomplexament a l’hora d’afrontar la qüestió del català.

—L’oposició ja diu que el govern de Prohens ha fet bo el govern de Bauzá
—Jo crec que són comparacions absurdes. És evident que Bauzá tenia unes formes de fanfarroneria, que Prohens, que és més espavilada que ell, probablement no tendrà, però en realitat l’objectiu és el mateix. Ells són conscients, primer, que a les Balears hi ha un nucli dur de dreta espanyolista i, evidentment, se la volen disputar amb Vox. Segon, a les Balears hi ha molta gent nouvinguda que té com a llengua personal la llengua castellana i aquesta gent agrairà que un partit polític que governa els faci el favor de poder prescindir de la llengua catalana. És a dir, l’objectiu és aquest: convertir la llengua catalana en una llengua prescindible. El seu objectiu és que de cada vegada sigui més possible viure a les Illes Balears prescindint del tot del català. Jo no en vull triar cap dels dos, tots dos formen part de la mateixa estratègia de reduir la llengua catalana a una cosa inexistent, o tan minoritària que tan sols sigui ja una llengua semblant al llatí. Fou Josep Maria Llompart que va alertar, a la dècada de 1980, del perill de la llatinització del català. Una llengua que té usos cultes, prestigiosos i creativament importants, però que la immensa massa social no la sent ni la té com a pròpia.

Fotografia: Martí Gelabert.

—El context actual és molt diferent de quan éreu conseller. És irreversible el que es faci ara? 
—Quan jo vaig ser conseller d’Educació i Cultura, del 1999 al 2003, va ser el moment que va començar la nova immigració. Però tenia unes magnituds encara controlables. Què vàrem fer? Aquell primer govern de progrés es va plantejar seriosament el tractament de la situació de la llengua catalana: es varen fer aules d’acollida, es varen fer programes d’integració intercultural, es va fomentar moltíssim l’equip d’immersió lingüística, es va fer un programa d’acollida a pares i mares, es va fer una potent tasca de promoció social i cultural… En quatre anys, l’ensenyament en català va augmentar de tretze punts. També es varen iniciar línies d’ensenyament en català a col·legis concertats on fins llavors havia estat inimaginable.

—Per això us ho demano: sou optimista amb vista al futur?
—No pronosticaré si és reversible o no la situació regressiva actual. El futur, diuen, no es pronostica, es construeix, però evidentment no seré tan ingenu, ni practicaré l’autoengany, per a no saber que el futur es construeix a partir dels elements del present. I és evident que, a partir dels elements del present, construir un futur en el qual hi hagi garanties absolutes de la continuïtat de la llengua catalana a les Balears durant els segles vinents serà molt complicat. Sobretot, si no hi ha una rectificació del model del turisme de masses. Cal optar pel decreixement com a mesura necessària per a estroncar el procés en curs de creixement demogràfic accelerat. Ja hi ha previsions que diuen que els quinze anys vinents les Balears augmentaran de 300.000 habitants. És necessari que aquells ciutadans o entitats partidaris de la sostenibilitat lingüística, cultural i identitària tenguin un full de ruta amb objectius clars. Per sort ara mateix l’Obra Cultural Balear es troba en un gran moment.

—Per exemple? 
—Som en una situació què sembla la cosa més normal del món que a Cabrera només hi puguin anar 140 visitants cada dia i, en canvi, sembla impossible d’evitar que a les Illes Balears els quinze anys vinents s’hi instal·lin 300.000 persones més. Per favor, siguem clars: si volen sobreviure com a poble, els mallorquins, que ja estam minoritzats, com a mínim hem de tenir clars els mecanismes que ens permetrien de sobreviure. La nostra supervivència bàsicament reclama la supervivència de la llengua i la cultura catalana. Una llengua i una cultura que volen sobreviure incorporant nouvinguts, és clar que sí; acollint i acceptant els seus drets lingüístics i culturals; acceptant la seva condició de ciutadans de ple dret en termes de serveis socials i sanitaris, infrastructures, educació, drets laborals, habitatge, etcètera. Però, aplicant el principi bàsic de la interculturalitat, a les Illes Balears hi ha d’haver una llengua que ha de tenir una situació de primacia, d’hegemonia, que ha de ser la llengua dominant públicament, que ha de ser la llengua necessària per a la integració laboral i social. I aquesta llengua, evidentment, ha de ser la catalana, la pròpia del país.

—Hi ha hagut una falta de responsabilitat els darrers vuit anys de pacte de progrés? Ho dic perquè el govern d’Armengol volia incloure la vehicularitat del castellà també a la llei, per exemple. O en la funció pública, van haver de rectificar al darrer moment qüestions de llengua per la pressió de grups com Més o d’entitats com l’OCB. Això ha donat ales per poder actuar amb aquesta impunitat?
—La impunitat amb què actuen PP-Vox crec que és al marge d’allò que hauria fet o deixat de fer el govern de progrés els vuit anys anteriors. Ara, és evident que durant els darrers vuit anys del govern de progrés la qüestió lingüística va ser percebuda, sobretot pel partit polític majoritari, com un tema que s’havia de tenir una mica arraconat per evitar que el PP l’instrumentalitzàs en contra del pacte de progrés amb la intenció d’atreure tots aquells sectors nouvinguts que volen que la llengua catalana sigui una llengua que no els molesti. Si tot això ho feren per evitar que el PP no els derrotàs a les urnes és evident que no els va servir de res. Els dos darrers governs de progrés, en l’aspecte lingüístic, han estat profundament acomplexats i absentistes.

—Vehicularitat del castellà, exempció de quatre anys a nouvinguts per aprendre català, rebaixa de la nota per a obtenir el títol… l’educació ha estat la gran perjudicada del pacte. Com pot afectar tot això els nostres alumnes? 
—L’objectiu del PP-Vox és que els alumnes surtin de l’escola amb la màxima inseguretat lingüística respecte al domini de la llengua catalana. Si tu surts de l’escola i tens inseguretat a l’hora d’usar la llengua catalana, tendiràs més a prescindir-ne que si et sents segur utilitzant-la. I si un alumne invoca l’exempció, aquest alumne serà dins d’un grup classe i no entendrà res. Els seus companys de classe, com que no entén res, li parlaran en castellà. El professor, per consideracions humanes –entre cometes– dirà que aquest alumne no entén res i es passarà al castellà. És una dinàmica de castellanització de l’entorn. Com més gent hi hagi que no entengui la llengua catalana, l’entorn i les interrelacions socials més es castellanitzen. Aquest és l’objectiu del PP i Vox. Sempre hi haurà un mallorquí submís, servil, que es passarà a la llengua castellana, moltes vegades innecessàriament. Són mallorquins servils que tenen la submissió interioritzada com si fossin els súbdits d’un poder colonial.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Com veis que tot allò que vau construir en matèria de política lingüística s’esfondri ara?
—La complexitat de les aules fa que molts professors tenguin la sensació d’estar desbordats. I estan molt farts que juguin amb l’educació i amb les escoles amb un aprofitament polític partidista. Això el PP ho fa d’una manera absolutament grollera i immoral. Ho va fer amb Jaume Mates, ho va fer amb Bauzá i ara ho fa amb Prohens. Han criminalitzat el professorat, acusant-lo de manipulador, cosa que lògicament ha produït en el professorat un cert sentiment d’irritació, d’impotència. És molt important que aquest professorat que creu que és convenient que la llengua catalana sigui el pal de paller de tot el sistema educatiu se senti ajudat, tengui l’estímul de l’administració, tengui el suport de les famílies i de la societat civil que té consciència de país. Cal fer-los costat perquè se sentin forts a l’hora de plantar-se davant les decisions hostils que pugui impulsar l’administració contra els drets lingüístics dels mallorquins.

—També en la funció pública, van retallant el dret dels ciutadans d’expressar-se en català. 
—És que aquesta és la maldat d’aquestes polítiques lingüístiques: allà on el català havia avançat mínimament o bastant volen que reculi. En canvi, hi ha cap punt en el pacte PP-Vox que digui que la igualtat lingüística també ha d’arribar a l’administració de justícia, per exemple? Hi ha cap punt que digui que la igualtat lingüística també s’ha de produir en el món econòmic? És una gran trampa, una gran estafa, una gran poca-vergonyada d’aquesta gent. Tenen els objectius molt clars: guanyar les eleccions i així poder ser fidels servidors del projecte de l’estat nació castellà que des de fa tres segles ens imposen. L’engany i la mentida són la seva arma. En el seu pacte, el PP i Vox insisteixen en la idea que la llengua catalana és la causa per la qual no volen venir a treballar a les Balears ni el personal sanitari ni els funcionaris públics. Tothom sap que això és una mentida absoluta. Les dades ho han demostrat. A les darreres oposicions per a personal sanitari, hi havia més gent amb la capacitació en llengua catalana que el nombre de places convocades.

—Cal una reacció.
—Aquell mallorquí que és molt partidari de la llengua catalana i que vol que encara s’usi un parell de segles més a l’illa de Mallorca, i a tot arreu dels Països Catalans, si creu que participant en una manifestació anual ja en té prou és un ciutadà conscient però nacionalment ineficient. Un ciutadà conscient ha d’anar a les manifestacions reivindicatives, però a més a més ha de practicar la intercomunicació en llengua catalana sempre; ha de consumir productes culturals en català; ha de ser capaç d’intentar que l’ús de la llengua catalana sigui normal dins els àmbits en els quals desenvolupa la seva vida, siguin familiars, socials, professionals; ha de donar un cop de mà al moviment civil que és favorable a la llengua, la cultura i el país, etc.

—Per tant, ara cal una gran reacció. Com en l’època del TIL.
—Cal una reacció molt més gran i aquesta reacció no ha de ser exclusivament lingüística o cultural. També ha de ser una reacció que vagi lligada al qüestionament del model econòmic del turisme de masses. Per això la manifestació del dia 15 d’aquest mes és tan important com les manifestacions o concentracions per la llengua catalana. Perquè si no canviem el model econòmic del turisme de masses, la qüestió de la llengua catalana no té solució. Necessitam molts de recursos humans, moltes forces, moltes idees clares. Ara i en el futur immediat haurem d’afrontar el repte més difícil que mai ha hagut d’afrontar la llengua catalana. Més difícil que el que va haver d’afrontar durant la dictadura franquista.

—Prohens ja ha fet mig mandat. L’acabarà?
—El problema no és que acabi aquest mandat, sinó que pugui repetir mandat. Ara hi ha una onada dretana i populista mundial. La política espanyola s’ha convertit en una espècie de campionat de boxa amb boxejadors drogats i, evidentment, no hi ha el més mínim esperit constructiu. Tot s’hi val i evidentment la llengua catalana fins al darrer minut serà una arma de guerra.

—És autoodi això que té Prohens envers el català? Perquè, a diferència de Bauzá, ella s’expressa i fa vida en català. 
—Alerta, perquè quan parlam d’autoodi, de vegades pensam en el pobre ciutadà a qui han infectat unes determinades idees i que sense ser gaire conscient menysté la llengua pròpia perquè li han fet creure que era una llengua que no servia per a res, que era purament local, que no li permetria de progressar socialment. En el cas de Matas, Bauzá o Prohens hi ha un autoodi interessat, programat, de conveniència. Això sí, diu Prohens, com que jo som mallorquina, a la meva criatura li xerraré en mallorquí. Això és un poquet el joc d’aquesta gent. I fins i tot diran que els agrada molt el ball de bot. L’autoodi implica una certa manca de consciència. És el resultat d’una certa manipulació exterior. Quan l’autoodi es converteix en una actitud perfectament calculada, racional, interessada, això jo crec que més que autoodi és actitud de colonitzador. I són colonitzadors aquells que, tant si han vengut de fora com si són autòctons, volen despersonalitzar, subordinar i espoliar els elements identitaris i els béns econòmics del territori que tenen dominat políticament, un territori que, a més a més, volen descohesionar al màxim.

Fa quatre dies, vam tenir les dades actualitzades: passat un any de l’aprovació de la llei d’amnistia, gairebé la meitat dels beneficiaris són agents de policia. Si bé els activistes, manifestants i –sobretot– els dirigents polítics han topat, en gran part, amb la resistència dels jutges a aplicar-los la llei, els agents de la policia espanyola, de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra han estat gairebé tots amnistiats, sense dubtes i per la via ràpida. Només han denegat l’amnistia als quatre policies espanyols que van buidar l’ull a Roger Español; tots els altres 164 agents que havien arribat a ser investigats o processats per la violència policíaca del Primer d’Octubre o en les protestes contra la sentència se n’han beneficiat. Els negociadors de la llei no van qüestionar mai que s’hagués d’amnistiar els policies: era un peatge perquè el PSOE i el TC acceptessin la llei. Però ara el TC diu que no n’hi ha prou, que la llei ha d’incloure la possibilitat d’amnistiar tothom que s’oposés al procés d’independència perquè sigui constitucional.

Així consta en la ponència de la sentència del TC sobre el recurs del PP contra la llei, que s’ha filtrat a pràcticament tots els mitjans, fins i tot, abans de ser repartida a la desena de magistrats que el 10 de juny hauran de començar la deliberació. Aquesta ponència, la signa la magistrada Inmaculada Montalbán, del sector afí del PSOE en el ple del TC.

La ponència no és el text definitiu de la sentència, però el text, al qual ha tingut accés VilaWeb, deixa clar que el TC avalarà la constitucionalitat del gruix de la llei, amb tres objeccions concretes, una de les quals és el fet que la llei no concreti que també han de ser objecte de l’amnistia totes les persones contràries a la independència que haguessin arribat a ser objecte de cap procediment. La ponent no entén que hi hagi aquesta desproporció, atès que en el preàmbul de la llei es parla de reconciliació i de distensió, i d’afavorir el diàleg polític. “En canvi, s’observa que, a l’hora de concretar les conductes amnistiables, el legislador opta per atorgar un amplíssim abast a l’amnistia en relació amb els actes que persegueixen la materialització de les consultes inconstitucionals referides o l’assoliment de la independència o la secessió de Catalunya. En canvi, restringeix notablement la possibilitat d’amnistiar els actes encaminats a oposar-se a aquesta secessió i a aquestes consultes, fins a l’extrem d’acotar l’amnistia, en aquest punt, a les ‘actuacions policíaques’.”

I continua: “És curiós que, per assolir aquests objectius de reconciliació política, l’amnistia comprengui les actuacions il·lícites dutes a terme per agents i funcionaris de la policia i no les fetes per particulars; també que inclogui policies i que exclogui, alhora, uns altres treballadors públics (per exemple, el director d’un col·legi que va poder cometre un acte il·lícit tot excedint-se en ocasió de la seva negativa a l’ús del centre que dirigeix per a una consulta secessionista).”

Perquè la llei sigui constitucional, si prospera aquesta ponència, haurà d’incloure que tots els qui s’oposaven al referèndum i al procés d’independència, i que el van combatre, fins i tot, cometent il·lícits penals, també haurien de ser amnistiats. Perquè, segons la ponent del TC, només així es pot respectar plenament el principi constitucional d’igualtat davant la llei.

L’acceptació de l’amnistia als agents

De fet, les amnisties no són pas unidireccionals, sinó que han de preveure les diverses parts implicades en un conflicte. És un principi general de les amnisties, que siguin bidireccionals. La primera iniciativa feta per l’independentisme amb cara i ulls perquè s’aprovés una amnistia, la proposició de llei que el PSOE va tombar a la mesa del congrés i que no es va arribar a tramitar, el març del 2021, no ho preveia. Només parlava de l’amnistia als independentistes, en un context en què la immensa majoria d’accions jurídiques i de càstigs penals, civils o comptables havien estat desplegades contra independentistes.

Però, dos anys més tard, els negociadors de la llei d’amnistia van tenir clar que, si volien que passés el filtre del Constitucional, havia de ser bidireccional. Ara, la qüestió era si els policies havien de ser considerats la contrapart dels independentistes. Per què? Són funcionaris policíacs, agents de l’autoritat que no es poden comparar amb ciutadans en l’exercici de les seves obligacions i que no haurien d’atemptar, en cap cas, contra la integritat física de ningú. Però, de bon començament, l’amnistia dels policies fou una condició imposada pel PSOE que ningú no va contradir, amb el benentès que permetia de resoldre un possible conflicte amb el principi d’igualtat.

I ara que ha passat un any, ara que els policies han estat els beneficiaris principals de l’amnistia, el TC dirà, molt probablement, que allò que hauria d’haver tingut en compte la llei era l’amnistia dels manifestants unionistes que, en molt comptades ocasions, van ser processats per la violència que havien desplegat com a reacció contrària al procés d’independència. Tenint en compte les afirmacions de la magistrada Montalbán, se’n desprenen dues conclusions: o bé no n’hi havia prou amb l’amnistia dels policies; o bé, simplement, que no hauria calgut amnistiar els policies (si més no, explícitament), perquè n’hi hauria hagut prou d’afegir que els beneficiaris de l’amnistia serien, a més dels qui van participar en favor del procés d’independència, els qui s’hi oposaven.

 

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assistit a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que s’ha fet al Palau de la Música de Barcelona. Enguany el guardonat era Pere Lluís i Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), filòsof, teòleg, professor d’història de la filosofia i de filosofia de la religió i traductor.

Instants després d’acabar la cerimònia i d’interpretar-se “Els segadors”, el públic s’ha posat a cridar i a picar de mans en favor de la independència. El president Illa, que era al pati de butaques, ha aguantat el tipus i, visiblement incòmode, s’ha esperat que acabessin els crits per felicitar Lluís.

Teràpia de Shock torna a escena. El grup garrotxí ha anunciat una ronda solidària per al 2026, deu anys després d’haver-se acomiadat dels escenaris. El retorn arrencarà aquest 31 d’octubre a La Castanyada del Cabró Rock, a Montmeló, i es perllongarà durant tot l’any vinent amb concerts arreu del país.

Amb aquest retorn, la banda celebra una doble efemèride: el desè aniversari del comiat i els vint anys de la seva fundació. I ho farà revisitant els seus èxits —com Sense tu, Compta amb mi, És la nostra història o 20 minuts d’espera— amb una sonoritat renovada, més propera als corrents musicals actuals però mantenint l’essència rockera que els ha caracteritzat.

La ronda té un component solidari destacat. Està organitzada per Clipper’s, amb el suport de l’empresa garrotxina Noel, i vol recaptar fons per a la recerca en càncer infantil que impulsa la Fundació Albert Bosch a l’Hospital de la Vall d’Hebron. A més, comptarà amb la col·laboració de la Fundació Barça, a través del programa Polseres Blaugrana, que busca millorar el benestar emocional dels infants hospitalitzats.

En els concerts també es vendran les Polseres Blaugrana, inspirades en la sèrie Polseres vermelles, que va tenir Sense tu com a banda sonora i va contribuir decisivament a popularitzar el grup.

La reaparició de Teràpia de Shock s’estrenarà dins el festival Cabró Rock, que enguany comptarà també amb concerts de grups com Oques Grasses (en la seva darrera actuació), Figa Flawas, The Tyets, La Fúmiga, Els Pets, Julieta, Ginestà i Buhos.

Una trajectòria de deu anys i un himne generacional

El grup va néixer l’any 2006 a les Preses (Garrotxa), format per quatre amics del poble: Ferran Massegú (veu i guitarra), Jaume Sucarrats (guitarra), Albert Parés (baix) i Gerard López (bateria). Van començar amb una maqueta autoproduïda i ràpidament van irrompre en l’escena musical catalana.

Durant la seva dècada d’activitat van publicar cinc àlbums: Escapa’t amb mi (2008), Tota la nit (2010), Que mai no pari (2013), 100.000 històries (2015) i 10 anys (2016). El grup va culminar la trajectòria amb un concert final al Teatre Principal d’Olot el desembre del 2016. Un dels moments més destacats de la seva carrera va ser quan Sense tu va esdevenir el primer videoclip en català a superar el milió de reproduccions a YouTube.

Avui s’ha constituït oficialment el Consell Nacional per la Llengua (CNL), un nou òrgan de coordinació i participació política i social destinat a reforçar la política lingüística d’Andorra i promoure l’ús del català com a llengua oficial i de cohesió social.

La primera reunió s’ha fet a Encamp i ha estat presidida pels ministres Ladislau Baró (Relacions Institucionals, Educació i Universitats) i Mònica Bonell (Cultura, Joventut i Esports), que exerceixen conjuntament la presidència del Consell.

El CNL és un dels tres eixos institucionals que vertebren la política lingüística d’Andorra, juntament amb la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació i el Departament de Política Lingüística. Els seus objectius principals són fer seguiment de l’aplicació de la Llei de la llengua pròpia i oficial, fomentar l’ús social del català en tots els àmbits, garantir la implicació activa de totes les administracions públiques i difondre els resultats de les polítiques lingüístiques impulsades.

Primers efectes de la llei del català a Andorra: trenta expedients sancionadors i dues sancions

Durant la reunió s’han presentat les darreres dades sobre coneixements i usos lingüístics, s’ha debatut sobre la implementació actual de la Llei de la llengua i s’ha iniciat el procediment per establir els objectius generals de la política lingüística per al període 2025-2028. A més, s’ha aprovat el calendari de reunions del Consell, amb una pròxima trobada prevista per al mes de setembre, en la qual es debatrà l’elaboració del futur Pla nacional per la llengua, segons que explica el govern andorrà.

Amb vista a aquest pla, s’ha acordat la possibilitat d’ampliar temporalment la composició del Consell per incloure-hi representants del Consell General, l’Administració de justícia i altres entitats i institucions amb un paper rellevant en l’àmbit lingüístic.

El Consell està integrat, a més dels dos les ministres copresidents, per la cònsol menor d’Andorra la Vella, Olalla Losada, que actua com a vice-presidenta en representació dels comuns; el director del Departament de Política Lingüística, Joan Sans, com a director executiu; i representants de la Universitat d’Andorra, Andorra Recerca i Innovació, el Consell Econòmic i Social i la Plataforma Andorrana per la Llengua. També hi participen tècnics i responsables del Servei de Política Lingüística i representants dels departaments educatius.

Un operari ha mort avui a Lleida mentre feia tasques de manteniment en una línia de mitja tensió a l’altura del número 137 de la partida de Rufea, a Lleida, segons han confirmat els Mossos d’Esquadra. Els serveis d’emergència han rebut l’avís de l’incident poc abans de dos quarts de cinc de la tarda.

Efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels Bombers s’han desplaçat a l’indret. Els serveis sanitaris han fet maniobres cardiopulmonars al treballador per intentar reanimar-lo, però han estat infructuoses. Els Mossos consideren el succés un accident laboral. A causa de l’accident més de 2.000 usuaris entre Alcarràs i Lleida han quedat sense subministrament.