“Cal tenir a mà aigua, per beure’n regularment, encara que no tinguem set.” Som conscients de com ens hidratem? Quins aliments o begudes són més efectives per a combatre la deshidratació? Després d’un juny amb temperatures de rècord, i amb un estiu que s’espera molt calorós, és importat de saber com podem hidratar-nos de manera correcta. En parlem amb Mireia Obón-Santacana, professora col·laboradora dels estudis de ciències de la salut de la UOC. 

Com detectar la deshidratació? 

Per tal de saber que estem deshidratats, és imprescindible parar atenció als senyals que ens dóna el cos. El primer símptoma i el més habitual és la sensació de set o de boca seca, segons que explica Obón-Santacana. De totes maneres, aquesta sensació sovint apareix quan ja estem lleugerament deshidratats, especialment a mesura que envellim. 

Uns altres signes per a detectar la deshidratació poden ser una disminució de la sudoració, una reducció de la freqüència d’orinar o un color més fosc de l’orina, que en condicions normals hauria de ser clar o transparent. El restrenyiment també pot ser una conseqüència d’una ingesta insuficient de líquids.

D’altra banda, el cansament, la falta de concentració o el mal de cap són indicadors d’una possible deshidratació. “En persones amb la tensió baixa, la deshidratació pot agreujar la sensació d’inestabilitat, sobretot en moviments com aixecar-se o posar-se dret. I en el cas de practicar esport, les rampes també poden indicar una pèrdua important de minerals i aigua”, afegeix Obón-Santacana.

72 morts a causa de la calor extrema al juny: què és un cop de calor i com prevenir-lo?

Quina població és més susceptible de deshidratar-se?

Tot i que Obón-Santacana assegura que la majoria de gent som capaços de detectar una deshidratació, recorda que hi ha certs col·lectius que són menys sensibles a detectar-ne la simptomatologia. Assenyala la gent gran, que sovint té dificultats per a percebre la set o interpretar-la correctament, i els infants, sobretot els més petits.  

Però, quina població és més propensa a deshidratar-se? Principalment, les persones grans, les embarassades, els nadons, els infants i aquells que tinguin patologies cròniques. Obón-Santacana diu que també cal tenir en compte les persones que treballen a l’exterior i que estan exposades a altes temperatures, i els esportistes; perquè en ambdós casos, com que hi ha molta més sudoració, caldrà prendre molta més aigua per a compensar-ho. 

Què podem fer per evitar de deshidratar-nos?

Obón-Santacana ho té clar: la millor manera d’evitar de deshidratar-nos és tenir aigua a mà sempre per tal de recordar-nos de beure’n regularment, tot i que no tinguem set. Segons les recomanacions nutricionals europees, es recomana de beure entre 1,5 litres d’aigua i 2 el dia. Aquesta quantitat pot variar segons les característiques físiques de cada persona i el seu nivell d’activitat física, però una recomanació comuna és beure vuit gots d’aigua el dia, que equivalen a uns dos litres. 

Una altra manera de mantenir-nos amb uns nivells òptims de líquid al cos seria incorporar aliments amb un alt contingut d’aigua a la dieta (més d’un 90%), per exemple, les maduixes, el meló, la síndria o l’enciam. En general, la fruita i la verdura de temporada d’estiu solen tenir un percentatge d’aigua elevat: “La natura és sàvia!”, celebra Obón-Santacana. A més, també podem optar per les sopes fredes, el gaspatxo o els batuts naturals, ideals per a mantenir-nos hidratats i alhora obtenir energia i nutrients suplementaris. 

Tres morts laborals en una setmana amb temperatures extremes: haurien de canviar, els protocols per la calor?

Quins aliments contribueixen a la deshidratació? 

D’una banda, cal evitar els diürètics, perquè incrementen l’eliminació de líquids. Tot i que poden ser útils en casos concrets, poden afavorir la deshidratació si no es compensa adequadament la pèrdua d’aigua.

D’una altra banda, cal reduir els aliments amb alt contingut en sodi, proteïnes o sucres, ja que augmenten la càrrega de soluts en l’organisme i, en conseqüència, propicien la necessitat d’aigua per mantenir l’equilibri intern. Això inclou productes ultraprocessats, snacks salats o carns molt salades, entre més. 

Finalment, Obón-Santacana recorda que l’alcohol també és deshidratant, atès que estimula l’eliminació de líquids. Per tant, cal moderar-ne el consum, especialment en dies calorosos.

Quant al cafè, tot i que la cafeïna és un diürètic conegut, el seu efecte deshidratant no és significatiu en consums moderats. “En persones sanes que prenen entre una tassa i tres el dia, no s’ha observat cap impacte rellevant en la hidratació”, assegura Obón-Santacana. Així, prendre el cafè fred, amb gel o acompanyat d’un got d’aigua poden ser bones opcions refrescants. 

Permarèxia: quan menjar sa esdevé una obsessió

Set o gana? Per què el cervell confon els senyals? 

Una deshidratació lleu ens pot fer creure que tenim gana, malgrat que en realitat allò que necessitem és aigua. “El cos pot interpretar de manera similar la necessitat de menjar i la necessitat de beure”, explica Obón-Santacana. 

I per què passa, això? La confusió s’origina al cervell, concretament, a l’hipotàlem. Aquesta part del sistema nerviós envia senyals que activen centres de recompensa del cervell, com el nucli accumbens, que genera respostes motivacionals (com ara, buscar menjar o beure aigua). Aquest mecanisme pot fer que, de vegades, interpretem erròniament la set com si fos gana, perquè les dues sensacions comparteixen vies similars de processament. 

És a dir, s’activen els mateixos grups de neurones en cas de tenir gana i de tenir set, ja sigui com a fase d’anticipació (cerca de menjar o aigua) o com a fase de consum. Per tant, les neurones no processen exactament què necessitem, sinó en quina quantitat ho desitgem. 

Per tot plegat, Obón-Santacana subratlla la importància d’aprendre a distingir una necessitat de l’altra, i d’acostumar-nos a beure aigua abans de menjar si no estem segurs si tenim set o gana.

Com mantenir un aire pur dins de casa? 5 claus per a un habitatge sa

La realitat és una cosa extraordinàriament tossuda –cabuda, que diem els valencians. Passa que els polítics fan les seues maniobres, que els enginyers socials redacten els seus informes, que els funcionaris omplen els seus expedients de segells i signatures i, tanmateix, la realitat continua el seu camí amb una persistència que fa pensar en l’aigua, que, per més que la vulgues moure, sempre acaba trobant la manera de baixar cap a mar.

Dissabte, milers de joves cridaven independència al Canet Rock. Un espectacle impressionant: tenies tota aquella gent, molts dels quals eren infants el 2017 –sense capacitat, encara, d’entendre què va ser el Primer d’Octubre– que cridaven i cridaven amb una convicció i desimboltura que anava més enllà de la proposta dels organitzadors i que feia pensar i somriure.

Mentrestant, la mateixa nit, uns quants quilòmetres més amunt, tot de gent plantava cara als intents de censura a l’havanera “El meu avi”. Va ser una reacció magnífica, si ho pensem bé, una imposició manifesta de la voluntat popular. Perquè, al capdavall, després la polèmica, el resultat és que el desficaci polític i les ganes d’originar un conflicte allà on no hi era, no van poder estroncar la continuïtat –la tradició, digueu-ne com vulgueu– d’un poble.

I, per si encara semblàs poc, mireu què passava dissabte mateix a Vic. La ciutat –una ciutat que vincula molt la seua història al bisbat–, de sobte, desafia el bisbe i li fa retirar la invitació al molt reaccionari president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vic, que sempre ha estat una ciutat senyorial, amb les seues tradicions i costums, amb la seua manera de fer, tot d’una es rebel·la. I no és pas que hagen canviat els veïns, és que la ciutat ha dit prou a tanta provocació –sobretot perquè venia justament després de la invitació de l’abadia de Montserrat als monarques espanyols.

I encara hi ha un cas aparentment més sorprenent, de poques hores abans: la Diputació d’Alacant, controlada pel Partit Popular, va votar contra el mateix Partit Popular que controla l’ajuntament de la ciutat en l’intent de castellanitzar-la i passar-la a l’àrea oficialment considerada de predomini de la llengua castellana en la Llei d’Ús i Ensenyament. El PP donà els vots a una moció de Compromís. Això ja és d’antologia i em fa l’efecte que se n’ha parlat massa poc.

Els mateixos que haurien de defensar la política del seu partit, s’hi rebel·len en contra quan aquesta afecta fonamentalment la seua terra. És com si, de colp i volta, la realitat del país es manifestàs amb més força que les consignes i respongués ben segurament a la pressió popular –a la pressió popular dels votants del PP mateix–, que no pot entendre que algú vulga capgirar amb un tomb tan gros i agressiu la història de segles. Dimecres vam presentar a València el llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón, i un lector, vingut precisament d’Alacant, m’ho comentava, exultant: “Hem aconseguit que hi haja coses que ja no les puguen fer, perquè van contra la lògica i perquè la gent ja no les entén, de tan extremistes com són.” I repetia, insistentment, que això era un triomf a reivindicar i que no proclamem prou. I tenia raó.

Perquè tots aquests episodis –i alguns altres, com això que va passar ahir mateix en la ballada de festa major de Terrassa o al castell de Calonge contra un concert musical que havia de fer una unitat de l’exèrcit espanyol– són demostracions que, per sota de l’aparent normalitat que diuen que viu el país –en què “normalitat” vol dir, per comparació amb el 2017, conformisme i docilitat–, batega una energia que potser no troba la via per a articular-se políticament, però que es manifesta de la manera més natural del món. La nació, la nostra, fins i tot en els moments més complicats, és com aquelles plantes que creixen enmig de l’asfalt: no les ha plantades ningú, no les rega ningú, no en té cura com caldria ningú, però hi són, persistents, tossudes com la vida.

La raó popular té aquesta característica extraordinària: és pràcticament indestructible quan arrela en la vida quotidiana de la gent –allò que em deia el lector d’Alacant. I per això pot passar per damunt de tot: dictadures, democràcies, guerres, conflictes, crisis econòmiques, modes passatgeres… Perquè, si és ben implantada en el teixit social, continua.

Aquests joves del Canet Rock, la gent de les havaneres, els veïns de Vic fins i tot aquests diputats d’Alacant que voten contra el seu partit no fan, en definitiva, sinó expressar aquesta força. Perquè són així, de fet, i perquè la seua manera de ser no pot encaixar amb el motlle que ens volen imposar de fora estant. I això, si puc manifestar-ho així, és la cosa més esperançadora que pot passar.

 

PS1. Parlant del llibre d’Esperança Camps, el segon de la col·lecció de llibres de VilaWeb, aquesta setmana el presentarem a Barcelona, després de les presentacions de la setmana passada a València i a Paiporta. Serà dijous a l’Ateneu Barcelonès a les 19.00, amb la presència de Rosa Álvarez, presidenta de l’associació Víctimes Mortals Dana 29-O, a més de Dolores Ruiz i Núria Aracil. Serà el primer gran acte en què participaran les víctimes de la gota freda a Barcelona i, per tant, un moment especial per a donar-los l’escalf que tant necessiten. Si voleu assistir-hi n’hi ha prou que envieu un correu a suport@vilaweb.cat. I si voleu comprar el llibre, el trobareu a les principals llibreries i a la Botiga de VilaWeb.

PS2. Us he de recomanar avui, de totes passades, l’article que ahir va publicar Mercè Ibarz en aquest diari sobre el cas Sixena i les declaracions de l’assessor de museus de la Generalitat de Catalunya, Manuel Borja-Villel. Com ha escrit a Twitter Albert Velasco “Quin tacó de la Mercè Ibarz al Manuel Borja-Villel. Cleques amb la ma plana, una darrere de l’altra”: “Sixena versió Borja-Villel”.

PS3. I, continuant amb el tema de Sixena, és important de reconstruir la trajectòria de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, que va fotografiar les pintures i en va salvar allò que en quedava. D’això en parla en aquest article Montserrat Serra, que ha conversat amb l’historiador de l’art Francesc Fontbona, un home que va conèixer bé Gudiol i que és president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, fundada per Gudiol mateix.

PS4. Una altra opinió a remarcar avui és la d’Assumpció Maresma, amb un títol que ja ho diu tot: “Em peta el cap amb això de la defensa de Salellas a Cerdán”.

PS5. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són els grans diaris nacionals, en qualsevol país. Reforçar VilaWeb és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.

En la història recent de les pintures murals de Sixena i la seva preservació, hi ha un personatge que és clau i, sense ell, aquestes pintures avui ja no existirien ni es trobarien documentades gràficament com ho estan, ni es conservarien al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Es tracta de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904 – Barcelona, 1985). Ell i el seu equip van documentar fotogràficament les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena tres mesos abans de l’alçament militar del 1936. És gràcies a aquest treball de documentació que podem saber com eren les pintures murals, tot i que són fotografies en blanc i negre i no recullen els colors dels murals. Però, sobretot, és important la segona campanya que va fer en plena guerra, pocs mesos més tard, després que fossin cremades, quan va arrencar allò que quedava de les pintures murals de la sala capitular amb la tècnica del strappo. També fou ell qui va custodiar les pintures arrencades, que va guardar a la Casa Amatller (d’ençà del 1942, Institut Amatller d’Art Hispànic), i, més tard, va redibuixar les parts cremades irrecuperables, per poder entendre les escenes pictòriques.

Per conèixer la trajectòria i el llegat de Josep Gudiol i Ricart, hem parlat amb l’historiador de l’art Francesc Fontbona, avui president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, de la qual Gudiol va ser l’ideòleg i fundador, amb la complicitat i finançament de la família Amatller, propietària de la fàbrica de xocolates del mateix nom. En aquesta institució privada situada al passeig de Gràcia de Barcelona, a l’edifici construït per Puig i Cadafalch a l’illa de la discòrdia, es conserva l’arxiu fotogràfic més complet d’art hispànic que existeix. I és en aquest arxiu que trobem les fotografies que Gudiol i el seu equip van fer de Sixena, abans i després de l’incendi. Durant el reportatge, us n’oferim una selecció.

L’historiador de l’art Francesc Fontbona, president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Arts Hispàniques.

Josep Gudiol i Ricart va néixer i créixer a Vic (Osona) i es va formar a l’empara del seu oncle, mossèn Guidol i Cunill, que va ser durant anys el responsable del Museu Episcopal de Vic i va formar part de la missió arqueològica del 1907 al Pirineu, on es van descobrir les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Tal com explica Francesc Fontbona, el fet que ambdós personatges compartissin nom i primer cognom ha generat sovint confusió entre els historiadors de l’art, que els han confós i fins i tot en alguna ocasió els han considerat una sola persona. I també comenta Fontbona: “Vic havia tingut una gran tradició d’estudis de tot ordre. I el Museu Episcopal de la ciutat és un museu importantíssim, sobretot gràcies a mossèn Gudiol i Cunill, i també abans, des de la segona meitat del segle XIX.”

I tot i que Josep Gudiol i Ricart va créixer en un ambient que va afavorir el seu interès per la història de l’art i el patrimoni medieval, no va ser pas un home que es va quedar encaixonat dins la societat vigatana. Tot i el vincle que va tenir tota la vida amb Vic, Gudiol i Ricart es va instal·lar a Barcelona, va estudiar la carrera d’arquitectura i després se’n va anar als Estats Units a ampliar estudis. Alla va entrar en contacte amb la Frick Library de Nova York, creada el 1920 per Helen Clay Frick, filla de l’empresari i mecenes Henry Clay Frick, que va museïtzar i posar a l’abast del públic la seva impressionant col·lecció d’art, que avui es coneix com a Frick Collection. Aquesta institució va influir en Josep Gudiol, fins al punt que la va prendre com a exemple a l’hora de crear l’Institut Amatller d’Art Hispànic, ja a la postguerra, amb el mecenatge de Teresa Amatller, filla de l’empresari de les xocolates, Antoni Amatller.

Josep Gudiol i Ricart, amb Santiago Rusiñol i Joan Estelrich.

Salvaguardar el patrimoni, un compromís institucional

En aquest país, ja d’abans del segle XX, la consciència de la necessitat de preservar el patrimoni ha fet possible que avui el MNAC tingui la col·lecció de pintura mural romànica més important del món. Preservar el patrimoni vol dir donar valor a l’obra d’art, mantenir-ne la identitat, poder resseguir-ne la història… Un dels fets que el litigi de les pintures murals del monestir de Sixena que es viu actualment ens ensenya és que hi va haver unes institucions (l’Institut d’Estudis Catalans, la Mancomunitat de Catalunya, el govern català de la república) que van donar suport i impulsar tota una política de salvaguarda del patrimoni cultural, i uns arquitectes i restauradors catalans de final del segle XIX i començament del XX, amb noms com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, mossèn Gudiol, Joaquim Folch i Torres, Josep Pijoan, l’arquitecte Josep Goday, el fotògraf Adolf Mas i el mateix Josep Gudiol i Ricart, que ho van fer possible amb professionalitat i el compromís amb l’art i la cultura.

El 1907, amb la missió arqueològica al Pirineu impulsada per Puig i Cadafalch, on es van descobrir i documentar les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i el conjunt escultòric del davallament d’Erill la Vall, entre més, va marcar una fita història en la documentació patrimonial artística. Amb tot, la gran operació de salvaguarda de les pintures murals romàniques no es va fer fins uns anys després. Un fet inesperat va fer canviar la política de la Mancomunitat de mantenir les pintures murals en el seu lloc d’origen. I és que el 1919 es van arrencar i vendre les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) i van acabar a Boston, venudes pel col·leccionista Lluís Plandiura. En aquella acció, es va fer servir per primera vegada la tècnica de l’strappo a Catalunya. Ho van fer tres tècnics italians: Franco Steffanoni, Arturo Dalmati i Arturo Cividini. Van ser ells qui, després, per encàrrec de la Junta de Museus de la Mancomunitat de Catalunya, entre el 1919 i el 1923, van participar en noves campanyes per a evitar la fugida del patrimoni i van arrencar les pintures murals de Taüll, Ginestarre, Esterri de Cardós, Estaon, Santa Maria d’Àneu, Pedret i de Sant Miquel d’Engolasters, a Andorra.

Explica Francesc Fontbona: “En aquest context de preservació del patrimoni, Domènech i Montaner va ser segurament el primer que va tenir interès a documentar la pintura mural romànica. Ell va fer, pel seu compte, tota una sèrie de campanyes i de fitxes documentant el romànic català. Domènech va ser professor d’un alumne brillant, Josep Puig i Cadafalch. Al principi van col·laborar plegats, però, després, raons de caràcter polític (Puig, de la Lliga, i Domènech, tot i fundador de la Lliga, després se’n va anar distanciant i va fundar Esquerra Catalana, un partit antimonàrquic) els van separar i van anar cultivant una enemistat profunda. Sembla que Domènech acusava Puig d’haver-se aprofitat del camí que havia obert ell en el món de l’estudi del romànic. La qüestió és que qui va acabar traient rendiment, fins i tot internacional, de l’estudi del romànic català va ser Puig i Cadafalch, i no solament en l’àmbit de l’arquitectura, fins a ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona de París. Amb tot, aquesta enemistat a Gudiol li va arribar de resquitllada, per una qüestió d’edat, molt més jove que els altres dos arquitectes.”

Gudiol i les pintures murals de Sixena

A começament de la dècada del 1930, de retorn dels Estats Units, Gudiol va obrir amb un soci una galeria d’art de l’època que van anomenar la Sagristia (era un espai de compra-venda d’art, més antiquari que galeria), en un carrer que donava davant la catedral de Barcelona, avui desaparegut. El seu prestigi com a historiador de l’art i medievalista el va portar a crear un equip i fer unes quantes campanyes al Pirineu per a documentar les pintures murals. Tres mesos abans que esclatés la guerra del 1936-39, ell s’estava a Sixena fotografiant totes les pintures i documentant-les. És possible que aquesta campanya fos un encàrrec dels professors William Cook i Chandler R. Post, prestigiosos medievalistes americans, amics de Gudiol del seu pas pels Estats Units. Perquè, tal com explica Fontbona: “El dia que Franco dóna el cop d’estat, Cook i Post són en un hotel de Barcelona, o sigui que els pesca tot l’enrenou aquí.”

Els arcs i enteixinats de la sala capitular del monestir de Sixena abans de l’incendi, el 1936.

En aquella època, les pintures murals de la sala capitular de Sixena ja eren considerades una obra excepcional, per diverses raons: perquè són pintures que fan la transició cap a l’art bizantí, per l’autoria de pintors anglesos, perquè no és tan sols un conjunt de pintures litúrgiques sinó també vinculades a la casa reial catalano-aragonesa… Tenia sentit que se n’ocupés Gudiol, d’aquelles pintures, perquè aleshores formaven part del bisbat de Lleida.

“Després ell torna a Barcelona”, comenta Fontbona. “Hi ha l’alçament militar i esclata la guerra. El primer que fa Gudiol és posar-se a disposició del conseller de Cultura i forma part del Servei de Salvament del Patrimoni Artístic. Després se’n va a Vic. Aleshores era el conservador del Museu Episcopal de Vic. I després se’n va a Igualada, Anglesola, Cubells, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Manresa, Cardona, Solsona, Puigcerdà, Mataró… Se’n va a molts llocs i va a Sixena per aquest motiu, però un cop allà també visita Barbastre, Alquèssar, Benavarri, Roda d’Isàvena (que és el que després va robar el famós Eric el Belga).”

En el text que Gudiol va escriure temps després, per defensar-se davant el tribunal de depuració franquista que l’acusava d’haver robat nombroses obres d’art de col·leccions privades i de l’església, l’arquitecte relatava amb detall com havia anat la campanya per a salvar el que quedava de les pintures murals de Sixena. Gudiol va ser absolt de les acusacions.

Entre més, explicava: “L’escultor [Apel·les] Fenosa ens va donar notícies concretes i ens va demanar que l’ajudéssim en les feines de salvament de l’art aragonès. El conseller de Cultura em va autoritzar la visita a l’Aragó i vaig marxar direcció Lleida acompanyat pel fotògraf Robert. A Lleida [l’artista] Lamolla es va unir a l’expedició. […] El famós monestir de Sixena, tomba reial de l’Aragó, era un munt de ruïnes cremades. Les portes del pati, obertes de bat a bat, descobrien la magnífica portalada romànica de l’església, amb els seus arcs ennegrits i les portes destrossades. El cor de l’església cremat i també els altars. […] Gairebé sense aturar-me a examinar totes les destrosses, vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre cap a la Sala Capitular del segle XIII. No em vaig poder aguantar les llàgrimes davant les cendres d’un dels millors monuments del món. El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala era una capa de cendra coberta per la runa del teulat esfondrat. Els arcs, abans brillants de policromia, eren una ruïna grisa i negra que es perfilava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses composicions que pocs mesos abans semblaven acabades de fer, en unes figures monocromàtiques quasi invisibles. La major part havien desaparegut amb la caiguda de l’arrebossat deixant els carreus nus i ennegrits. Després del cop rebut en la visita de Santa Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sixena em va produir la impressió més gran dels gairebé tres anys de tragèdia.”

I, tot seguit„ relatava: “Vaig anar a parlar amb el comitè de Vilanova de Sixena, el qual ens va lliurar unes pintures gòtiques que havia recollit del monestir. Ens va assegurar que els autors de l’incendi eren gent desconeguda que estava de pas pel poble. Em van dir que estaven disposats a ajudar-me per salvar alguna cosa de les pintures de la Sala Capitular. Els vaig prometre que tornaria aviat disposat a fer tot el possible per evitar que el poc que quedava no es perdés definitivament. Els vaig enviar a recollir les arques gòtiques policromades que es van enviar a Lleida, juntament amb els retaules gòtics.”

I també assegurava Gudiol: “Aragó no va tenir ningú que cuidés el seu patrimoni artístic i lentament al llarg de tres anys es va anar destruint el que per casualitat havia quedat de l’allau incendiària i destructora dels primers dies.”

Gudiol va tornar a Barcelona i va aconseguir 4.000 pessetes de la Conselleria de Cultura. Tot seguit, viatjà a Sixena acompanyat de Robert i Llopart, que van executar l’arrancament del que quedava de les pintures. Explicava Gudiol: “Robert i Llopart executaren amb perícia i gran perfecció l’arrancament de les pintures de la Sala Capitular. Els van ajudar gent de Vilanova de Sixena. No vaig fer arrencar les pintures de l’absis major de l’església, perquè vaig creure que no estava en perill. Un any després, vaig tenir ocasió de visitar novament les ruïnes de Sixena, que havien estat convertides en quarter de cavalleria i les pintures de l’absis seguien intactes.”

Estat de la sala capitular l’agost de 1936 després de l’incendi.

Un arquitecte d’estil americà

El febrer del 1939, Gudiol se’n va anar a l’exili. Primer, a França, i tot seguit, als Estats Units, explica Fontbona. “Allí va continuar la seva vida acadèmica i d’historiador de l’art amb la relació amb l’historiador William Cook, sobretot, i també de Chandler R. Post.”

El 1941 va tornar a l’estat espanyol i va ser depurat. No va poder tornar a exercir d’arquitecte. El mateix any, amb el suport de Teresa Amatller, Gudiol fundà l’Institut Amatller d’Arts Hispàniques, un projecte somniat ja de jove a l’estil de la Frick Library de Nova York.

Gudiol havia transportat les pintures de Sixena a Barcelona i les havia guardades i protegides a la casa Amatller. Fou una vegada tornat de l’exili que va consolidar les pintures i va reconstruir els espais perduts a partir de les fotografies, marcant-hi clarament la diferència, però amb la voluntat de poder entendre el conjunt pictòric.

Quina personalitat tenia Josep Gudiol? Explica Fontbona: “Josep Gudiol tenia un aspecte i una manera de parlar i de moure’s d’arquitecte americà. Era un home que ara els cursis en dirien cosmopolita. Tot i que era un home baixet. Jo vaig entrar a col·laborar a l’Institut Amatller quan tenia quinze anys. Ell ja era adult i ja havia marxat als Estats Units i ja havia passat la guerra i havia estat depurat. Mostrava un cert escepticisme. Però a mi em tenia admirat, perquè, sense exagerar, no hi havia dia que no tingués algú que el venia a veure i, molt sovint, de l’estranger. O sigui, venien dels Estats Units, del Japó, de França, i d’Anglaterra i de tot Espanya. Li venien a consultar temes d’art hispànic. Recordo que en aquella època venien molt del Museu de Kansas City. I també recordo una època que venien del Museu de São Paulo.

Josep Gudiol i Ricart.

“Era un gran afeccionat a la fotografia. Tenia fotògrafs que treballaven amb ell, però ell anava sempre amb una màquina de fotografiar a sobre. I no era un home tibat, era molt accessible. Com a historiador de l’art, era de l’escola morelliana: Giovanni Morelli va ser un historiador de l’art italià del segle XIX. Per ell, la qüestió important era saber atribuir les obres, perquè moltes obres circulaven pel món com a anònimes, perquè molts artistes del passat no signaven. El mètode de Morelli el va desenvolupar després Bernard Berenson i consistia a fixar-se en certs detalls que un artista repetia, com la manera de pintar una orella o un ull.” Fontbona recorda Gudiol davant una taula pleníssima de fotografies d’obres d’algun artista i d’altres del mateix període sense autor conegut.

Com a historiador de l’art i director de l’Institut Amatller, va impulsar moltes publicacions d’art i guies. Segons Fontbona, la seva obra més important, publicada en època de maduresa, és el volum Pintura gòtica catalana, escrit juntament amb Santiago Alcolea Blanch i publicat per Polígrafa.

Home inquiet, a mitjan dècada dels quaranta es va encarregar de les Galeries Laietanes i va salvar les pintures que Xavier Nogués havia pintat al soterrani de l’edifici, espai que s’havia anomenat el celler de les Galeries Laietanes. Aquestes pintures també les va arrencar amb la tècnica de l’strappo i avui es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A començament de la dècada dels anys cinquanta, Gudiol va impulsar els Salons d’Octubre a les Laietanes, plataforma on van començar a mostrar-se i despuntar les segones avantguardes, el grup Dau al Set i, en especial, Antoni Tàpies.

L’Arxiu Fotogràfic de l’Institut Amatller

Francesc Fontbona és, actualment, el president del patronat de la Fundació Institut Ametller d’Art Hispànic, que continua essent una entitat privada i conserva una desena d’arxius de diferents fotògrafs especialitzats en art, que contenen uns 600.000 negatius. Els més importants són l’arxiu de Gudiol, amb 400.000 negatius i l’arxiu Mas, del fotògraf Adolf Mas (1860-1936), amb 300.000 negatius, que la família Ametller va adquirir a suggeriment de Josep Gudiol. Uns altres arxius importants que conserva l’Institut Amatller són l’arxiu Robert, del fotògraf Antoni Robert Caballé, i l’arxiu Gasull, del fotògraf Martí Gasull. A la mort de Josep Gudiol, el 1985, l’entitat la va passar a dirigir Santiago Alcolea Blanch, fins l’any passat, que es va morir. Actualment, l’Institut Amatller el dirigeix l’historiador de l’art Marc Sureda (Girona, 1976), que fins l’any passat era el conservador del Museu Episcopal de Vic.

Francesc Fontbona, a l’arxiu fotogràfic de l’Institut Amatller.

 

Façana de la casa Amatller, a l’illa de la discòrdia del passeig de Gràcia, obra de Puig i Cadafalch, seu de la Fundació Institut Ametller d’Arts Hispàniques.

The Washington Post · Mary Ilyushina

Les relacions entre Rússia i l’Azerbaitjan, una ex-república soviètica rica en petroli, han empitjorat dràsticament després de la mort en custòdia policíaca a Rússia de dos homes d’ètnia azerbaitjanesa. La crisi podria augurar un punt d’inflexió diplomàtic en una regió que, històricament, Moscou ha considerat la seva àrea d’influència més immediata.

Durant dècades, l’aliança estreta entre tots dos països ha estat un dels grans pilars geopolítics de la delicada regió del Caucas sud. Però ara, amb Rússia absorta en la guerra d’Ucraïna, l’Azerbaitjan ha esdevingut molt més assertiu a l’hora de projectar influència a la regió i desafiar-hi el domini de Moscou, tot estrenyent vincles amb Turquia i Israel d’esquena del Kremlin.

La crisi de relacions començà després de la detenció per part de les forces de seguretat russa, dilluns de la setmana passada, d’una cinquantena de persones d’ètnia azerbaitjanesa en una batuda a Ekaterinburg, al centre-oest de Rússia. Les detencions s’emmarquen en una investigació més àmplia sobre un seguit d’assassinats per encàrrec a la ciutat que es remunten dècades enrere.

Dos homes d’ètnia azerbaitjanesa detinguts en la batuda –els germans Ziyaddin Safarov, de cinquanta-cinc anys, i Huseyn Safarov, de seixanta–moriren poc després en custòdia policíaca. Quan els cadàvers van ser traslladats a la capital de l’Azerbaitjan, Bakú, les autòpsies van revelar que els homes havien estat apallissats fins a la mort, segons que informaren les autoritats locals. Els cadàvers presentaven costelles trencades, lesions internes i grans pèrdues de sang.

“S’ha obert una investigació criminal […] sobre la tortura i l’assassinat brutal de ciutadans azerbaitjanesos i persones d’origen azerbaitjanès a la Federació Russa”, anuncià dimarts la fiscalia general de l’Azerbaitjan en un comunicat.

Els investigadors russos, per la seva banda, diuen que un dels germans va morir d’una fallida cardíaca durant la batuda, i que la causa de la mort de l’altre continua sota investigació.

Bakú no trigà a prendre represàlies. El Ministeri de Cultura cancel·là tots els esdeveniments relacionats amb institucions russes i condemnà els “assassinats selectius i extrajudicials” dels germans, que atribuí als prejudicis ètnics. El parlament de l’Azerbaitjan cancel·là una reunió bilateral prevista amb les autoritats russes a Moscou, i Bakú cancel·là unilateralment la visita al país, ja programada, d’un diputat rus.

La setmana passada, la policia azerbaitjanesa féu una batuda a la redacció de Bakú de Sputnik Azerbaitjan, la filial local de l’agència de notícies estatal russa. El Ministeri d’Afers Estrangers de l’Azerbaitjan acusà el mitjà d’haver vulnerat les lleis de finançament dels mitjans del país i va confirmar que s’havien fet unes quantes detencions durant la batuda.

Entre els detinguts hi ha el director, Igor Kartavij, i el redactor cap, Ievgueni Belousov, que han estat acusats de conspiració per a cometre frau i podrien enfrontar-se a penes de dotze anys de presó. El Ministeri d’Afers Estrangers rus convocà l’ambaixador de l’Azerbaitjan per protestar contra les “accions hostils” de Bakú i la “detenció il·legal de periodistes russos”.

L’endemà de la batuda a la redacció de Sputnik, un tribunal de Bakú ordenà la detenció de vuit russos, la major part dels quals eren informàtics, sota l’acusació d’haver comès delictes cibernètics i d’haver entrat de contraban al país drogues provinents de l’Iran. Els acusats aparegueren davant del tribunal amb indicis evidents d’haver estat víctimes de violència en custòdia policíaca: un d’ells tenia taques de sang seca a la cara i els altres presentaven hematomes i contusions visibles.

Les relacions entre tots dos països començaren a empitjorar el desembre passat, després de l’accident d’un avió azerbaitjanès que es creu que s’estavellà després d’haver-hi impactat un míssil rus. El vol 8243 d’Azerbaijan Airlines sortí de Bakú amb seixanta-set persones a bord amb destinació a Grozni, capital de la república russa de Txetxènia. Després de ser desviat, l’avió s’estavellà al Casaquistan i va causar la mort de trenta-vuit passatgers.

Malgrat les negatives inicials de Rússia, les proves que un míssil terra-aire rus havia impactat contra la nau no trigaren a acumular-se.

El president de l’Azerbaitjan, Ilham Alíev, exigí a Rússia que es responsabilitzés per l’accident i indemnitzés l’estat azerbaitjanès i les famílies de les víctimes. El president rus, Vladímir Putin, demanà disculpes per “l’incident tràgic” en l’espai aeri rus, però ni ell ni el seu govern no assumiren cap responsabilitat per l’accident, cosa que originà encara més tensions amb Bakú.

Pocs mesos abans de l’accident, les relacions entre tots dos països semblaven bones: Putin, de fet, fins i tot havia arribat a abraçar-se amb Alíev en una visita d’estat a l’Azerbaitjan.

Enguany, Alíev plantà Putin i es negà a assistir a la desfilada del Dia de la Victòria de Rússia, al maig, un esdeveniment a què els dirigents de les ex-repúbliques soviètiques solen acudir en massa. Setmanes més tard, el ministre d’Afers Estrangers d’Ucraïna, Andrii Sibiha, visità l’Azerbaitjan i va evidenciar la millora de les relacions diplomàtiques entre Bakú i Kíiv.

“El conflicte amb l’Azerbaitjan ha agreujat considerablement la pèrdua d’influència de Rússia en l’espai postsoviètic […] una conseqüència directa de la guerra d’Ucraïna, que, naturalment, tindrà greus conseqüències a llarg termini: evidentment, no favorables als interessos de Rússia”, explica Tatiana Stanòvaia, analista russa del Carnegie Russian Eurasia Center. I afegeix: “Però avui dia, el Kremlin no vol ni pensar en això, i no disposa de prou recursos per a abordar múltiples fronts alhora.”

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, trucà a Alíev la setmana passada per oferir-li el seu condol per les dues morts a Ekaterinburg. El Kremlin criticà la trucada, que titllà “d’intent de desequilibrar les relacions entre Rússia i l’Azerbaitjan i causar tensions”.

“Kíiv farà tot allò que pugui per posar més llenya al foc, per provocar Bakú a prendre mesures dràstiques i irracionals”, digué dimecres proppassat el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov.

Les repercussions diplomàtiques del cas han accelerat una reestructuració més àmplia de les aliances geopolítiques i han posat en relleu la pèrdua de la influència de Moscou en una regió que, en el seu moment, arribà a dominar amb mà de ferro.

Aquests darrers anys, l’Azerbaitjan –embravit per la seva aclaparadora victòria sobre la seva arxirrival Armènia, l’any 2023, pel control de l’Alt Karabakh– ha anat estrenyent els vincles amb Turquia, que proveí Bakú amb equipament militar avançat que fou clau per a la victòria del país al territori.

Armènia provà d’aconseguir el suport de Rússia durant el conflicte, però el Kremlin, centrat en la invasió d’Ucraïna, se’n desentengué. El govern armeni acusà Rússia d’haver abandonat els seus compromisos de seguretat amb el país, i suspengué la participació d’Armènia en l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, encapçalada per Rússia.

Aquests darrers anys, l’Azerbaitjan també ha reforçat llaços amb Israel, tot aprofitant la seva posició com a país secular de majoria musulmana que fa frontera amb Rússia i l’Iran, enemic acèrrim d’Israel. L’Azerbaitjan exporta una part significativa del seu petroli a Israel, que al seu torn és un proveïdor clau d’armament avançat per a Bakú. Les relacions entre Israel i l’Azerbaitjan s’ha anat aprofundint aquests darrers anys, en paral·lel a l’empitjorament de les relacions entre l’estat jueu i Rússia.

“És clar que abans de la victòria [contra Armènia] i sense el suport d’Erdogan [el president turc] Alíev no s’hauria atrevit a fer una cosa així. Jo ho veig com una plantada en tota regla al ‘món rus’”, afirma Vladímir Pastukhov, expert polític independent rus, que afegeix que la guerra d’Ucraïna ha obligat Rússia “a deixar al descobert els seus flancs a l’est i el sud, cosa que l’ha exposada a revessos estratègics que no faran sinó multiplicar-se aquests anys vinents”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Montse Albets (Mataró, 1977) és la guanyadora del premi Llibreter 2025 per Només terra, només pluja, només fang (Periscopi), una novel·la que parla de les pèrdues, del dol, de solitud i dels llocs on tornem després de vivències doloroses. És la seva primera novel·la, però el treball minuciós que fa de la llengua, la solidesa estructural, el joc entre simbologia i realitat i la contenció del relat fan que sembli una novel·la d’una autora consolidada. No és tan estrany el domini d’Albets de l’escriptura: ha treballat de llibretera, és una gran lectora i, a més, també ha treballat d’assessora editorial. Coneix la professió de pam a pam. Així i tot, diu que, tot i tenir molts recursos, també ha necessitat una mirada externa que l’ajudés a anar traçant la història de la Maria, una mare que decideix de tornar a la casa familiar després d’una pèrdua molt dolorosa: la d’un fill. Aquest retorn al passat l’obligarà a recordar d’on ve i quines són les seves arrels.

Entrevistem Albets per saber com ha estat el procés d’escriptura de la seva primera novel·la, que ara mateix es tradueix al castellà per publicar-se a la tardor.

—Per què heu decidit de parlar del dol a partir de la mort d’un fill?
—No va ser una decisió premeditada. El que m’interessava, més que el dol, era com ens relacionem les persones amb els morts, tant a escala espiritual o psicològica com físicament, amb el cos. Pensant en l’escena inicial, em va sorgir la idea que fos un fill, perquè és un dol especial i perquè em permetia parlar de maternitat, un altre dels temes de la novel·la.

—La mort neonatal és molt silenciada, encara.
—Sí, potser ara se’n comença a parlar més, però és un dolor de què es parla poc perquè és associat a la dona i, com tots els dolors de les dones, queda amagat.

—Un home escriuria diferent sobre la pèrdua d’un fill?
—Evidentment. Un home o una mare que no hagi gestat el fill, o una mare que no hagi donat el pit. És evident que no escrivim des de la mateixa experiència, igual que el lector llegeix des de la seva vivència. Això no vol dir que sigui menys vàlida, simplement és una visió diferent. En el llibre té molta importància el cos i com la Maria viu la pèrdua a través del seu. Per tant, la persona que ha gestat un fill té unes vivències que la que no l’ha gestat no té. És una cosa tan simple com això.

—Per tant, no té tant a veure amb el fet que el relat acabi essent més real o menys?
—És difícil de dir… Cada escriptor hi entra des de diferents camins, no sé si és més real o menys. Al final és una ficció. A vegades tendim a voler teoritzar a partir d’una ficció, i moltes vegades –almenys en el meu cas–, escrivim perquè volem explicar certes coses i donar un missatge concret. A partir d’un punt de partida inicial, em qüestiono el que faig i la ficció em va portant. Podria haver-me portat a uns altres llocs i segurament serien igual de vàlids, però no m’agrada pensar que dono una resposta o que teoritzo a partir d’una història de ficció.

—Al llibre hi apareix aquesta frase: “Després de certes coses, s’ha de tornar a casa.” Ho creieu?
—No crec que després de certes coses hagis de buscar el refugi, però és veritat que el personatge de la Maria està molt sol, no té cap mena de xarxa, no té amics, no té família, i per això torna a l’única cosa que té, que és la casa familiar. Per a mi, la casa és el símbol del passat. El que m’interessava era pensar que de vegades no tenim res més que tot allò que hem viscut. Tot el passat que portem darrere no el triem, pot ser molt agradable o horrorós, però al capdavall, és on podem tornar.

—És una frase extreta del poema “La casa, ara sí”, de Vicent Andrés Estellés. Un poema en què també es parla de la pèrdua d’un fill, d’una casa buida, del silenci.
—Va ser una descoberta, perquè sí que havia llegit Estellés, però no tot. A mitja escriptura vaig recuperar aquest poema i em va semblar molt interessant, perquè Estellés dóna a la casa una simbologia de lloc on s’ha de tornar després d’un fet dolorós, en el sentit que després de certes coses has de tornar a fer vida normal, tornar a la rutina i enfrontar-te a aquells espais i aquelles parets on havies estat feliç, en aquest cas, amb el fill. Com diu el poema és un dol vertebrat, i la casa m’encaixava molt com a refugi, però també com a taüt, perquè és on es tanca la Maria amb el seu fill i amb tot aquest dolor.

—“Ball del vetlatori”, de Maria Arnal i Marcel Bagés, us ha acompanyat en l’escriptura d’aquesta novel·la. Sempre escriviu amb música? Amb què us ajuda?
—No sempre era la mateixa cançó, però sí que va ser molt Maria Arnal i Marcel Bagés. El llibre ha estat pràcticament tot escrit amb la seva música. M’ajudava a connectar amb el to, amb la història… De fet, hi ha una escena final en què a les notes explico que, per mi, la cançó que sona és aquesta de “Ball del vetlatori”.

—Per què vau decidir de posar la referència de la cançó a les notes i no directament en la novel·la?
—Perquè no em quadra trobar referències explícites dins una novel·la. Bé, sempre depèn de la mena de novel·la, evidentment, però com que aquesta tampoc és ambientada en cap lloc concret, intentava fer una novel·la que tingués una lectura més simbòlica que no pas realista.

—Heu treballat de llibretera, de correctora, d’assessora editorial… Qualsevol diria que escriure un llibre us devia ser fàcil!
—No! [Riu.] Tot el que fas ajuda: les lectures, les feines… A mi això m’ha ajudat i m’ha donat recursos, però no hi ha una fórmula. Si la tinguéssim, totes les novel·les serien iguals i totes tindrien el mateix èxit! La mirada externa sempre es necessita.

—Escriure un llibre era una espina que teníeu clavada per a completar tots els papers de l’auca?
—Sempre havia pensat de fer-ho, però amb resistència, perquè em frenava l’exposició pública, em feia mandra. Sempre he escrit, és una necessitat. Quan escric m’ho passo molt bé. Quan fa molt temps que no puc parar a escriure, m’adono que estic de mal humor. És una activitat essencial.

—De fet, quan vau començar a escriure Només terra, només pluja, només fang no pensàveu de publicar-la…
—Per tot això que et deia. És que no pensava ni que fos capaç d’acabar-la, perquè és tanta dedicació! El que passa és que un cop hi ets, necessites acabar-la.

—Escriviu sense necessitat de publicar, doncs?
—Sí, no és la meva intenció. De vegades hi ha molta gent que escriu amb aquesta intenció, però no tothom que escriu acaba publicant ni hauria d’acabar-ho fent necessàriament.

—Per què?
—Perquè si l’escriptura neix de la necessitat, no hauries de poder tenir aquest objectiu tan clar. I jo no el tenia. Té més a veure amb l’actitud de veure on em durà, i suposo que em va estirar prou l’escriptura per a acabar la novel·la. Un cop acabada, vaig presentar-la a una editorial.

—A Periscopi. Per què vau triar-la?
—Perquè, a part que és una editorial que m’agrada molt i n’he llegit molts llibres, pensava que el meu text encaixava amb el seu catàleg.

—Com hem dit, heu treballat en pràcticament tots els àmbits del sector editorial. Com el valoreu, actualment, el sector?
—No sé si m’atreveixo a respondre, perquè ja fa temps que no hi estic posada. Des de fora, veient tots els moviments, veus que cada vegada els grans grups són més grans, cada vegada tenen més presència i cada vegada hi ha més pressió. Això, evidentment, es veu quan vas a les llibreries, quan parles amb els llibreters… A més, també hi ha una arribada en massa de novetats en què els llibres pràcticament no tenen temps de tenir vida a les llibreries, no es poden assumir. I com a lectors ens passa igual: no sabem què triar, els periodistes no sabeu què destacar… És un moment desbocat, un moment de crisi.

—Sobretot és un moment contradictori: es publiquen molts llibres, però se’n venen molt pocs.
—És una roda sense sentit. En el cas de Catalunya, a més, és un mercat molt petit, perquè els escriptors que escrivim en català tenim un mercat petit i és difícil de fer-t’hi un lloc. Va molt de pressa, no hi ha temps per a pair res… És una bogeria.

—Si us proposessin de traduir el llibre al castellà…
—Ja es fa. Sortirà a la tardor. Crec que la gent que té l’opció de llegir en una llengua original difícilment triarà la traducció al castellà. No crec que la traducció al castellà tingui gaire presència de vendes a Catalunya. Són dos lectors molt diferents. El lector que llegeix en català, llegeix en català, també les traduccions. I, sobretot, llegeix en català si hi ha un original en català. I el llibreter igual: sempre buscarà l’original.

—Us ho demanava sobretot perquè en la novel·la es nota molt el treball minuciós que heu fet amb la llengua.
—Per mi, publicar un llibre en català és una responsabilitat, perquè penso que si es fa, s’ha de fer bé. Això no vol dir que jo consideri que aquest llibre està més bé que cap altre, però sí que per mi el treball amb la llengua és important. Hi ha molta revisió, que és una feina que m’agrada molt. Tinc aquest interès, gust i vincle amb la llengua. No podria escriure en castellà, no només perquè no és la meva llengua materna, sinó perquè des de petita el vincle amb la llengua va néixer a través de la lectura.

—La majoria dels llibres que llegíeu de petita eren en català?
—Sí, llegia molt en català. Sóc del 1977, vaig tenir la sort de ser de les primeres generacions d’estudiar en català després del franquisme i de tenir molta lectura en català, tant d’autors catalans com traduccions. Era un molt bon moment, perquè a més a més els mestres llegien molt i et transmetien aquest gust per la lectura, i això és molt important, perquè per més plans de foment de la lectura que facis, si els mestres no llegeixen, difícilment ho transmetran.

—Però ara també es publica molt en català, i coses molt bones. Què ha canviat d’aleshores ençà?
—No ho sé. L’esperit, potser? Es venia d’un moment de molta repressió, però hi havia l’esperit de l’escola catalana. Tot això ha canviat moltíssim… Però sí, editorialment és un moment molt bo, segurament amb molts més títols que no pas abans. Ha canviat el moment, el context.

—Recuperant la idea d’abans: per a ser un bon mestre s’ha de ser un bon lector?
—Per mi, sí. És clar, la comprensió lectora i la lectura són eines bàsiques. T’ajuden a treballar qualsevol tema, t’aporten idees noves, et fan veure diferents punts de vista…

—Fa poc vaig fer un reportatge sobre mestres jubilades que voluntàriament van a les escoles i instituts a explicar contes per fomentar la imaginació, la comprensió lectora, el llenguatge…
—Això és importantíssim. Que la família i l’escola et llegeixin en veu alta –algú que sàpiga llegir bé, entonar bé, etc.– et permet d’adquirir llenguatge, entendre què és un diàleg, què són les diferents veus narratives, què és una estructura d’una frase…

—Això es va perdent?
—No ho sé, perquè també hi ha molta bona feina, a les escoles. Hi ha molts mestres que treballen molt bé, que s’estimen la lectura i que continuen fent molta feina. Llavors, de vegades, quan dius que això s’ha perdut, sap greu, perquè no valores el que sí que es fa. Però sí que és veritat que per mi és molt important que els mestres llegeixin, que s’estimin la lectura i ho transmetin. És una qüestió d’emoció.

—A Barcelona sembla que es crea una illa literària a l’Eixample. En unes altres ciutats perifèriques, la realitat no és ben bé així: es tanquen llibreries, els grans grups en compren uns altres… Quina lectura en feu, de tot plegat?
—Crec que no, que tenim una xarxa de llibreries important, també a pobles i petites ciutats que fan una tasca molt important de dinamització cultural i que tenen molta presència. Potser sí que hi ha alguna llibreria que tanca, però constantment se n’obren de noves. Moltes vegades ens pensem que tota la cultura passa a Barcelona, i no és així.

—També heu dinamitzat clubs de lectura. El paper dels clubs de lectura és essencial en el sector editorial? Per què?
—Per mi, tot el que sigui fomentar la lectura és important. Els clubs de lectura són un cas especial, perquè el que fan és compartir una lectura, poder fer una lectura més profunda del text, compartir diferents visions i, sobretot, crear una xarxa de lectors. No és el mateix fer una presentació d’un llibre, en què un dia vénen tres persones i un altre quatre, sinó que els clubs de lectura creen comunitat.

Perquè el Tribunal Constitucional espanyol acabi corregint el Suprem, forci la retirada de l’ordre de detenció contra el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig i permeti que siguin amnistiats, cal prémer abans una tecla, la del recurs d’empara. L’advocat de Puig, Jaume Alonso-Cuevillas, ja el va presentar, però el de Puigdemont i de Comín, Gonzalo Boye, encara no. Fins ara no ho podia fer perquè va voler esprémer el darrer recurs dins el Suprem contra la no-aplicació de l’amnistia, l’incident de nul·litat, que el tribunal ha trigat tant com ha pogut a resoldre, segrestant l’expedient. I no ha estat fins que ha estat clar que el TC avalava la llei d’amnistia, que ja l’ha deixat anar. Però Boye es mou amb cautela, calcula quin és el millor moment de presentar aquest recurs d’empara, tenint en compte que ja som de ple al mes de juliol i que resten poques setmanes perquè entri en joc la secció de vacances del TC, que pot acabar esdevenint un parany.

Boye té temps fins a la darrera setmana de juliol per a presentar aquest recurs al TC, i ha de decidir si l’acompanya d’una petició de mesures cautelaríssimes perquè el tribunal aixequi les ordres de detenció de Puigdemont i de Comín immediatament, abans no entri a valorar el contingut del recurs. Les cautelaríssimes són excepcionals, molt rarament es concedeixen i el tribunal les imposa quan veu, prima facie, un risc clar de vulneracions irreparables de drets fonamentals. Però l’advocat se’n malfia, perquè hi ha un precedent força recent en què aquesta petició de mesures cautelaríssimes fou utilitzat contra Puigdemont i Comín, precisament.

L’acte de traïdoria de dos magistrats l’agost del 2023

En efecte, el 31 de juliol de 2023 Boye presentava al TC un recurs d’empara contra la decisió del Suprem de processar-los per malversació agreujada i desobediència després de la modificació del codi penal espanyol que havia derogat la sedició i havia reformat el delicte de malversació. Aquell recurs anava acompanyat d’una petició de mesures cautelaríssimes. Pocs dies després, el 9 d’agost, la secció de vacances del Tribunal Constitucional, formada únicament per tres magistrats, va assumir d’urgència la resolució de les cautelaríssimes, que va denegar, i, de retruc, va tombar el recurs d’empara. Els magistrats César Tolosa i Concepción Espejel, molt afins al PP, van aprofitar que en aquella secció de vacances deixaven en minoria Laura Díez, del sector dit progressista, i van fer una maniobra insòlita per liquidar el recurs de Puigdemont.

El cas és que la secció de vacances té unes atribucions limitades, i solament pot prendre decisions quan hi hagi una causa que consideri urgent. Com que Boye havia presentat la petició de cautelaríssimes, ho van aprofitar per resoldre, per una qüestió d’urgència, l’admissió del recurs, i el van tombar amb traïdoria. Perquè sabien que era l’única manera de ni tan sols admetre’l a tràmit, tenint en compte que en el ple hi hauria una majoria favorable a tramitar-lo.

Aquest precedent ha posat en guàrdia Boye: si presentés ara el recurs amb una petició de cautelaríssimes, es podria trobar que l’esbandís una secció de vacances hostil i el llancés a la paperera? Vet ací el risc que hi veu l’advocat. Ara per ara no se sap qui seran els tres magistrats que integraran la secció durant la primera quinzena d’agost i quins altres tres, la segona. Amb aquesta informació a la mà –que possiblement se sabrà la setmana vinent– pot acabar de decidir-ho.

En tot cas, Boye presentarà, tant sí com no i abans no acabi aquest mes de juliol, el recurs amb una petició de mesures cautelars (que no cautelaríssimes), perquè llevin les ordres de detenció a Puigdemont i Comín. La petició de cautelars el tribunal no la resol fins passades unes quantes setmanes o uns quants mesos, sense cap mena de termini establert. Ho resol quan pot o –més aviat– quan vol; en el cas dels ex-presoners polítics condemnats per malversació (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull) va trigar gairebé mig any a resoldre-les i les va acabar desestimant.

En el seu cas, el tribunal no va considerar que hi hagués cap urgència especial per a aixecar-ne la inhabilitació, perquè, com que no hi havia cap convocatòria electoral a la vista, no trobava que es posessin pas en risc els seus drets polítics mentre es deliberava sobre el fons del recurs.

El cas dels exiliats pot ser diferent, particularment el dels diputats Puigdemont i Puig, que tenen escó al Parlament de Catalunya i que no poden exercir plenament els seus drets de parlamentaris. I no solament això, és clar, sinó que també hi ha en joc un dret fonamental que fa gairebé vuit anys que els és vulnerat: el de la llibertat de circulació. El de no poder tornar a casa. El TC els concediria, a ells sí, les cautelars? Vet ací l’única escletxa plausible ara mateix perquè els exiliats tinguin la porta del retorn oberta sense risc de detenció.

Ara Boye ha de decidir si vol fer valer aquest argument immediatament (amb una petició de mesures cautelaríssimes), amb el risc o l’oportunitat de trobar-se que ho resolgui una secció de vacances del TC, formada per tres magistrats, l’orientació política de la qual ara no queda clara; o bé, si opta per la prudència i presenta una petició de cautelars, que no seria resolta fins ben bé aquesta tardor.

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. La setmana passada vam començar amb Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i avui reprenem el viatge amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i Sueca; continuarem amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i les Terres de l’Ebre; Les bruixes d’Arnes, de David Martí, i la Terra Alta i la Franja; El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

Sueca és molt més que Joan Fuster, tot i que la presència de l’homenot de lletres que hi va néixer el 1922 i hi va morir el 1972 és una referència imprescindible. No l’única, és clar, però sí una de les més importants i decisives. I anar a visitar casa seva val per si sol el desplaçament fins a la ciutat, capital de la Ribera Baixa. Podríem resseguir algunes de les pàgines de l’escriptor sobre la seva terra, o també podríem analitzar què en va dir Josep Pla en les trenta mil pàgines de la seva obra completa, especialment la primera vegada que va anar a casa de Fuster, on es va plantar sense avisar i enmig d’una tempesta important, però hi ha almenys dos escriptors més de Sueca que cal conèixer i reivindicar.

El primer és Josep Palàcios (1938-2025), un escriptor extremadament singular, amb una obra complexa i molt interessant que va ser, precisament, un dels marmessors de Joan Fuster. La mort de Palàcios enguany ha motivat un redescobriment de l’autor d’Alfabet, la seva obra més coneguda, que ha tingut almenys tres versions diferents publicades, però també un gran interès per la seva figura i per la resta de la producció literària que va donar a conèixer, tot sovint en petites editorials.

El segon escriptor, el protagonista de la sèrie estival d’avui, és Manuel Baixauli (Sueca, 1963). El 2006 va guanyar el II premi Mallorca de narrativa amb L’home manuscrit, obra que va publicar l’editorial Moll l’any següent i que va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria. A partir d’aquí tot es va precipitar i aquests darrers vint anys Baixauli s’ha convertit en un dels escriptors més consolidats, reconeguts i reeixits del País Valencià. Curiosament, és un altre dels membres de la famosa lleva del 1963, la d’autors com Vicenç Pagès Jordà, Màrius Serra, Flàvia Company, Lluís Calvo i un llarguíssim etcètera, tots amb una trajectòria literària de primer ordre.

Per què hem triat L’home manuscrit i Sueca com a escenaris per a la continuació del nostre viatge pels Països Catalans? Doncs per molts motius. En primer lloc, perquè Sueca, la ciutat com a tal i no la seva zona costanera, no és el primer indret que apareix recomanat a les guies turístiques. Ni tampoc en aquelles pàgines que fan els rànquings dels pobles més bonics del món, malgrat que té indrets preciosos. I, per tant, si defugiu dels turistes, a Sueca en trobareu pocs. Tot i això, i ara ho analitzarem, la ciutat té llocs ben interessants que fan que pagui la pena la visita. Respecte de L’home manuscrit, l’elecció era clara: Sueca hi surt ben referenciada, però a més la novel·la és de les que paguen la pena llegir o rellegir i no ha envellit gens malament en els anys que han passat d’ençà que va ser publicada.

La novel·la ens explica la cita que té un home a punt de fer quaranta anys amb un misteriós personatge innominat. El protagonista va perdre els pares quan tenia solament quinze anys en un accident de trànsit. Era estiu i vivien a la casa a la costa. Aquesta pèrdua va fer-lo abocar a l’escriptura d’un sol llibre, inacabat i inacabable, anomenat Dietari, que ara fa temps que poleix i reescriu. Creu que la persona amb què s’ha citat el dia del seu aniversari ha fet un seguit d’intervencions a la seva vida almenys quatre vegades. Cadascuna s’ha saldat amb un text, un conte de final obert que l’escriptor ha acabat plasmant al seu dietari. En morir els pares, en lloc de decidir anar a viure amb els oncles, el nostre protagonista s’ha instal·lat al pis pairal de Sueca i en un dels moments de la seva vida ens explica com té la intenció d’entrevistar un escriptor, sense nom, però que acaba de publicar un llibre que es diu Alfabet, i que és de Sueca (es tracta, és clar, de Josep Palàcios). El protagonista el vol entrevistar per a la revista de l’institut en què col·labora i el cerca per tota la ciutat sense acabar de trobar-lo. També hi apareix profusament el cementiri suecà perquè un dels relats breus el té com a escenari principal, com també més espais de la ciutat.

Aturem-nos un moment en tres fragments del llibre. El primer, el que fa referència al cementiri:

“Una nit de tardor, algú s’enfilà pel mur posterior del cementiri de Sueca. La nit era clara, de lluna plena, la silueta negra de l’home que grimpava el mur era l’únic que s’hi movia, fins que l’home segué i reposà sobre la negror horitzontal del mur, quiet, observant la ciutat dels morts. Feia olor de xiprer. L’home es girà d’esquena al cementiri i de cara al riu Xúquer, que hi passa molt a prop, baixà i afermà un peu en el relleu d’una làpida. Des d’allà saltà dins del cementiri.”

Són molts els viatgers que gaudeixen visitant els cementiris de les ciutats, aporten molta informació sobre la societat en què han viscut anteriorment els difunts. El de Sueca és força antic i a prop del riu Xúquer, tal com ens indica Baixauli en la novel·la, i entre més difunts es pot visitar la tomba de Joan Fuster, un bon complement a la visita a casa seva.

Més endavant el protagonista ha de recórrer la ciutat cercant l’Escriptor per entrevistar-lo i després de moltes peripècies acaben donant-li l’adreça:

“Ignore molts noms de carrers del meu poble. El llibreter ha hagut d’explicar-me com s’anava al del Pou i a quina altura es trobava l’habitatge d’Escriptor. Es tracta d’un carreró cèntric, on els cotxes són aparcats damunt la vorera i els vianants transiten per on poden. Un carreró per on jo havia passat no poques vegades […]. M’he plantat davant d’un edifici ocre, sòbriament modernista: un edifici de família rica que feia cantó amb un altre carrer més angost encara.”

Precisament l’empremta del modernisme a la ciutat és un dels seus trets característics:

“L’Ateneu, un dels tres casinos de Sueca, també dit Casino Republicà, un edifici modernista excessiu, bulbiforme […]. Dins l’ampli saló de l’Ateneu, dispersos en grups, hi havia una trentena de clients, vells la major part, asseguts davant de taules d’aglomerat amb folre simulador de fusta vetejada, mobles barats amb potes de ferro negre, talment potes de mosca, que potser un dia remot estigueren de moda i que han envellit –i s’han rovellat– tan malament que ni tan sols no assoleixen categoria d’antigues.”

Sueca no és pas una ciutat que tingui dos dies. Hi ha vestigis romans i en temps de dominació àrab es va començar a plantar arròs a l’Albufera, l’espai que marca una part important de la geografia del municipi. D’aleshores ençà ha estat clau com a element econòmic de la població. Entendre l’edat mitjana de la vila i els successius canvis de senyoriu seria molt llarg, com també les guerres, pestes, i més desgràcies, compensades amb un fet realment important, a partir del 1484 van començar les obres de la séquia major per a poder regar i a partir de mitjan segle XVIII comença l’explotació seriosa de l’arròs. El 1878 hi va arribar el tren procedent de València i finalment el 17 de gener de 1899 li van atorgar el títol de ciutat. Sobre la temperatura, ja cal calçar-s’hi, a l’estiu és ben habitual arribar a màximes entre 33 graus i 36, amb la qual cosa us caldrà cercar refugi a l’ombra o visitar els seus més de 8 quilòmetres de platja i els pobles que s’hi han alçat al voltant.

Com hi podeu arribar?

Si a Tabarca solament s’hi podia anar en vaixell, arribar a Sueca és molt més senzill. Hi podeu arribar en tren de rodalia de València en tan sols trenta-cinc minuts –amb l’avantatge que sortireu des de l’estació del Nord i no de Joaquín Sorolla i podreu admirar el vestíbul de l’estació. També hi arriben diferents autobusos de València. Sueca també té una bona xarxa de carreteres i s’hi pot arribar en poc més de 5 hores si veniu de Girona, o Lleida, en unes 6 hores de Perpinyà o Andorra, 6 hores i mitja des de la Vall d’Aran o en 2 d’Elx. Si veniu de les Illes, haureu de passar forçosament per algun port o aeroport.

Visita en un dia

Tot i que es pot sojornar a Sueca, continuem la nostra proposta de visites en un dia. I en aquest cas haureu de seleccionar entre les múltiples propostes que té la ciutat. Nosaltres us proposem que no us perdeu la visita a la casa de Joan Fuster. Té una part de museu que es pot visitar i que paga la pena per a entendre el personatge, però també per a veure com eren les cases modernistes suecanes. Aquesta és del 1917, d’estil neogòtic i obra de Bonaventura Ferrando Castells.

Si sou amants de visitar les esglésies i temples dels indrets que visiteu, a Sueca teniu diferents opcions. Hi ha l’església arxiprestal de Sant Pere Apòstol, d’origen romànic, ampliada el segle XVI i posteriorment. En destaquen el campanar i les cúpules de teula blava. És bé d’interès cultural del 1982 ençà. També paga la pena l’església de l’Hospitalet, del 1743, barroca; o l’església de Nostra Senyora de Sales, neoclàssica, dissenyada per fra Luis de Cabezas, amb la cúpula decorada amb teules blaves. A l’interior hi ha algunes obres pictòriques interessants.

També us animem a descobrir algunes obres del modernisme de Sueca, com ara la residència de gent gran del Sagrat Cor, una obra que va ocupar Bonaventura Ferrando Castells del 1911 al 1919 i també d’estil neogòtic –no és per a menys si tenim en compte les seves dimensions. O podeu visitar l’Ateneu, que va fer el 1929 Joan Guardiola Martínez, amb una clara inspiració oriental. No us en deixeu perdre l’interior –encara que a la novel·la Baixauli no el deixi gaire bé–, perquè hi ha unes decoracions ben interessants. També paga la pena de veure la societat recreativa l’Agricultura, projectada per Julià Ferrando Ortells el 1936 en estil art déco. La visita a l’interior també paga molt la pena.

Hi ha més edificis modernistes interessants, però com que hem decidit que solament dedicaríem un dia a la ciutat, aquesta és la nostra selecció.

El plat que no us podeu deixar perdre

Ara ens posarem en una bardissa important, però hi ha qui diu que la paella es va inventar a Sueca. Podria ser. Certament, les proves diuen que el plat va tenir el seu origen a les zones d’arrossar de l’Albufera i, per tant, no seria impensable. Sigui com sigui, és indubtable que del 1964 ençà s’hi fa un concurs internacional de paelles, i per això no ens podem resistir a demanar-vos que la tasteu. Tampoc entrarem en debats llargs i complicats sobre els ingredients de la paella, les virtuts de la llenya de taronger com a combustible per a fer-la i tants aspectes més que ja han tractat molts autors en diferents moments –cal recordar que els valencians tot sovint acusen la resta de gent de fer “arròs amb coses”, i ben bo que és. Si voleu, Sueca pot ser un bon lloc on tastar la paella i és el plat local que us recomanem avui. Això sí, cal pensar que tothom troba que la millor és la que menja a casa seva!

L’anècdota

Havent viscut Joan Fuster a Sueca, és impossible que no hi hagi alguna anècdota que hi faci referència. En aquest cas, l’assumpte implica un altre homenot del país, l’editor Eliseu Climent, i l’explica ell mateix. Un dia anaren a veure Fuster ell i uns quants joves intel·lectuals més i estigueren a casa seva una bona estona. Al final no se sap bé si va ser Climent o algú altre de l’expedició qui va enflocar a Fuster: “Senyor Fuster, mire, és que nosaltres volem construir el nou País Valencià.” I ell va dir: “Aneu bé, xiquets, de solar no us en falta.”

amb la Cobla Selvatana - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Davant la Plaça del Mercat

Lloc: Seràfics

a càrrec de l'Orquestra Selvatana - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Mirador del Cementiri

El president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Lluís Llach, ha dit en el seu discurs a l’Assemblea General Ordinària que l’entitat era més transversal i lliure dels partits que mai. Ha defensat que la reforma dels estatuts que s’ha avalat de manera àmplia pels socis era considerada necessària per la majoria del secretariat per a adaptar l’entitat a uns temps diferents sense perdre les característiques fundacionals.

“Afirmo amb convicció que l’ANC com a eina i punta de llança de l’independentisme és més capdavantera, lliure de lligams polítics i transversal que mai”, ha afegit, després de les acusacions de partidisme d’alguns membres del sector crític aquests darrers mesos. “No volem ser enemics dels partits independentistes, ni dels existents ni dels que arriben, però els exigirem que la seva lluita per l’alliberament nacional sigui tan efectiva com sigui possible. Però de cap manera acceptarem que una possible llunyania del nou embat sigui l’excusa per a alentir la lluita. La funció de l’Assemblea serà la de condicionar-los i coaccionar-los fins que s’aliïn en un front comú. Quan arribin nous 3, 10 o 27 d’octubre ja no tornarem enrere i treballarem perquè els partits tampoc no puguin anar-hi. Farem d’aquesta voluntat un principi d’actuació quotidiana.”

“Convidem tots els catalans i gent nouvinguda que entenguin que el seu futur i dels seus fills anirà lligat a la lluita pels drets nacionals, que són socials, culturals i econòmics. […] Hem d’arribar a sentir una altra vegada la força en cadascun de nosaltres, la força de tots plegats, sentir-nos poble”, ha conclòs.

Oportunitat per trencar amb “anys de pactisme improductiu”

L’entitat ha fet un acte polític al Casinet d’Hostafrancs (Barcelona) per fer balanç de la feina feta aquest darrer any i marcar les prioritats per al nou cicle polític. L’acte ha estat tot just després de l’Assemblea General Ordinària, en què els socis han aprovat, amb un 73% de suport, una reforma parcial dels estatuts i del reglament del règim intern.

Durant l’acte polític, l’ANC ha alertat que el pròxim cicle electoral podia ser una oportunitat decisiva per a trencar amb “anys de pactisme improductiu” i rellançar la lluita per la independència. El coordinador d’Incidència Política de l’entitat, Pep Vila, i la secretària nacional Blanca Currià han analitzat la situació política actual i han destacat que la crisi del PSOE podria precipitar unes eleccions espanyoles anticipades. Tots dos han coincidit a criticar el paper dels partits independentistes a Madrid. Segons que han dit, el seu suport al govern espanyol no ha donat cap fruit i ha contribuït a la desmobilització i el retrocés electoral del moviment.

En aquest context, l’ANC reclama una regeneració democràtica i un canvi d’estratègia que permeti de superar les lluites partidistes. L’entitat també ha impulsat la creació de la Taula per la Independència del moviment civil. Aquesta nova iniciativa pretén construir un espai permanent de diàleg, coordinació i proposta entre les entitats de l’independentisme civil compromeses amb el procés d’alliberament nacional.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat avui la samarreta per la manifestació de la Diada 2025, que duu el lema “Independència: més motius que mai“. És d’un color carabassa fosc i hi ha representat un puny tancat format per paraules com ara “Justícia”, “Democràcia”, “Cultura”, “Terra”, “Revolta” i “Nació”.

JUSTÍCIA, DEMOCRÀCIA, CULTURA, TERRA, REVOLTA, LLENGUA, NACIÓ, LLIBERTAT

Aquest 11-S, hi ha MÉS MOTIUS QUE MAI per la independència

Us presentem la samarreta i el lema d’aquesta diada. pic.twitter.com/8RD3vWMlrM

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) July 6, 2025

El president de l’entitat, Lluís Llach, ha presentat la samarreta abans del seu discurs a l’acte polític de l’Assemblea General Ordinària, que ha dut el nom “La independència és urgent”.

“Aquest 11-S hi ha més motius que mai per la independència. Més motius que mai per anar a la manifestació. Més motius que mai per plantar cara al rei, al PSOE, a Illa, a PP i a Vox. Hi ha és motius que mai per posar fi a l’espoli, per garantir la llengua, per defensar la nació. Més motius que mai per dir justícia, democràcia, cultura, terra, revolta, llengua, nació i llibertat”, ha dit l’entitat en la presentació de la samarreta.

La presidenta de la Comunitat de Madrid i dirigent del PP madrileny, Isabel Díaz Ayuso, ha fet pinya amb el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, en la clausura del congrés de la formació. Ayuso ha garantit el seu suport a Feijóo per a derrotar l’actual govern espanyol presidit per Pedro Sánchez: “I dir als espanyols que aquesta terrible situació arribarà a la fi”. Tot i això, ha demanat la col·laboració de la ciutadania per “enderrocar el mur”. “Som l’alternativa. Som tot allò que Espanya necessita i que el sanchisme no defensa”, ha dit.

L’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre també ha expressat el seu suport a Feijóo. Ha dit que confiava que el president del partit aconseguiria l’objectiu d’arribar als deu milions de vots en les eleccions vinents. També ha criticat durament el PSOE, que ha acusat d’avergonyir Espanya en els fòrums internacionals, i ha ironitzat sobre la dimissió de Francisco Salazar, que havia de ser nomenat càrrec orgànic del partit, però s’ha retirat arran d’unes acusacions per assetjament.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, també ha parlat, però davant els periodistes i abans d’entrar al congrés. Ha dit que el congrés havia deixat clar que el seu projecte tenia suport i ha assegurat haver sentit aquest suport per part de tot el partit. També ha ressaltat el pes que el PP valencià havia obtingut en la nova direcció, amb set representants al comitè executiu.

El cordó sanitari, solament a Bildu

Paral·lelament, Feijóo ha anunciat que no tenia intenció d’aplicar cap cordó sanitari ni al PSOE ni a Vox. “Amb aquest PSOE és impossible de pactar, amb el sanchisme no es pot acordar, ho sé per experiència, però això no vol dir renunciar per sempre a recuperar el consens per als assumptes que calgui. La presidència del govern exigeix grandesa i jo en tindré”, ha ressaltat. De fet, ha dit que l’únic límit que tindria al poder seria amb EH Bildu. Tot plegat, ha matisat, fins que els abertzales no demanessin perdó a les víctimes i col·laboressin a investigar els delictes d’ETA.

Sobre la relació amb l’independentisme, sense mencionar directament Junts o el PNB, Feijóo ha dit que no els donaria res que anés contra els principis del partit. “No tinc traça per a sotmetre’m a l’independentisme, perquè durant tota la meva vida hem guanyat l’independentisme i el nacionalisme a Galícia”, ha presumit. Tanmateix, ha promès que oferiria “claredat” a les forces sobiranistes dient-los que no hi havia res fora de la llei de la constitució espanyola. “No consentiré més desafiaments al nostre país”, ha afegit.

Catalunya té 776.176 places turístiques, segons el Registre de Turisme de Catalunya del Departament d’Empresa, consultat per l’ACN el mes de juny. Aquesta xifra equival gairebé a 1 llit per cada 10 habitants del Principat, que en té poc més de vuit milions. El registre inclou hotels –que representen 4 de cada 10 places–, càmpings, habitatges d’ús turístic, allotjaments rurals i apartaments turístics.

Barcelona encapçala el rànquing, amb 91.901 places registrades, la gran majoria (9 de cada 10) en hotels. Els habitatges d’ús turístic en tenen 8.052, és a dir, un 8,8% del total. Barcelona té 11.227 establiments destinats als visitants, amb una mitjana de 8 llits per establiment.

Salou (Tarragonès) ocupa la segona posició, amb 42.222 places, repartides en 7.290 establiments. Aquest municipi té més oferta turística que no pas població resident i concentra el 5% de totes les places turístiques del país. També en destaquen Cambrils (18.538), Mont-roig del Camp –amb la urbanització de Miami Platja inclosa– (13.987), Tarragona (13.464) i Vila-seca (11.203).

Al Tarragonès, tercera comarca amb més oferta després de Barcelona ciutat i el Baix Empordà, la meitat dels llits són en hotels (49,2%), un 36,5% a càmpings i un 12,6% en habitatges d’ús turístic. El Baix Camp i el Baix Penedès són, respectivament, la setena i l’onzena comarca amb més places.

Aaron Gutiérrez, director del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, assenyala que el turisme transforma el Camp de Tarragona en una regió de comportament “pendular”, amb una reconfiguració urbana estacional. Afegeix que això té impacte en el consum d’aigua i energia, la mobilitat i la demanda d’habitatge. A més, destaca que l’estiu multiplica la demanda de transport públic: per sis a Cambrils i per vuit a Salou. També hi ha un augment notable del moviment intern per l’arribada de treballadors temporals.

Aquest augment tensa les infrastructures i obliga a adaptar serveis, com ara l’ampliació de les zones blaves. Tanmateix, Gutiérrez considera que l’augment de l’oferta de transport públic a l’estiu té l’efecte positiu de garantir-ne la viabilitat la resta de l’any. Sobre l’habitatge, destaca el pes de les segones residències en municipis com Cambrils o Miami Platja, moltes de les quals són ocupades per jubilats. Els allotjaments sense llicència oficial també causen maldecaps, tot i que se’n poden detectar indirectament a partir d’indicadors de mobilitat.

Gutiérrez reclama que les taxes turístiques, municipals o de la Generalitat, s’inverteixin en els municipis afectats per mitigar-ne l’impacte i maximitzar-ne els beneficis. També defensa que el turisme s’inclogui en les polítiques de mobilitat, habitatge i planificació territorial.

A la Costa Brava hi ha 5 municipis dels 10 amb més places turístiques del Principat: Lloret de Mar (35.364), Platja d’Aro (19.312), Torroella de Montgrí (18.828), Blanes (15.847) i Tossa de Mar (15.545). El Baix Empordà, amb gairebé 100.000 llits, és la segona comarca amb més oferta, just darrere del Barcelonès. La major part de places són en càmpings (62,3%), seguits d’habitatges d’ús turístic (17,7%) i hotels (16,7%). La Selva i l’Alt Empordà són la quarta comarca i la sisena, respectivament, amb més places.

A Sant Pere Pescador (Alt Empordà), municipi de 2.207 habitants amb 13.421 llits turístics –la major part, en càmpings–, el batlle Agustí Badosa diu que no se senten tensats. Destaca que els càmpings són zones autogestionades i mantenen una bona convivència amb els veïns. A més, remarca les sinergies amb el comerç local, com ara l’assistència al mercat setmanal i l’ús de restaurants i serveis del poble.

El portaveu de l’Associació de Càmpings de Sant Pere Pescador, Àlex Trias, coincideix en l’impacte positiu i diu que els visitants són respectuosos i que molts negocis locals en surten beneficiats, com ara els de lloguer de bicicletes, caiacs i caravanes.

El turisme hi va arribar als anys seixanta i setanta, coincidint amb la creació dels primers càmpings. El 1984, la declaració dels aiguamolls de l’Empordà com a parc natural va frenar les construccions en massa. Segons Trias, aquest equilibri ha estat clau per a mantenir el model actual.

Al Pirineu, tot i tenir menys places en nombres absoluts, hi ha comarques amb una oferta superior a la població resident. És el cas del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Municipis com ara la Vall de Boí i Espot tenen el doble de llits per a turistes que no pas habitants. A la Vall de Boí, tan sols un 24% dels més de 2.000 habitatges són primera residència; un 66% és segona residència. La batllessa, Sònia Bruguera, diu que volen reduir dràsticament els més de 400 allotjaments turístics d’ací al 2028 i potenciar el lloguer estable.

A Naut Aran (Aran), amb menys de 2.000 habitants, hi ha més de 1.300 llicències de pisos turístics. El batlle, Cèsar Ruiz, valora positivament la regulació que limita els pisos a 10 per cada 100 habitants. A més, la Comissió d’Urbanisme d’Aran va aprovar un pla per a construir habitatges públics per a temporers i joves a Baqueira, amb un màxim de 60 pisos. A causa de la manca d’habitatge, s’ha prohibit l’estacionament d’autocaravanes en tot el municipi.

A la Catalunya Central, Castellar del Riu (Berguedà) és el municipi amb la proporció més alta de llits turístics per habitant: 1.130 per a 163 residents. Més comarques amb força oferta són el Maresme (68.801 places), el Garraf (27.584), el Baix Llobregat (19.204) i el Baix Ebre (18.895). A l’Ebre, l’Ametlla de Mar i Arnes també tenen més places que no pas habitants.

En tot Catalunya hi ha 90 municipis amb més places turístiques que residents. Alguns són pirinencs, com ara Espot, Vilamòs i Prullans; uns altres, costaners, com ara Pals, Santa Susanna i el Port de la Selva. També n’hi ha al Berguedà, com ara Saldes i Borredà, i a Ponent, com ara Àger i Alòs de Balaguer. Al Camp de Tarragona, Creixell i Prades tenen ràtios superiors a 1,5 llits per habitant. En canvi, al Penedès, no n’hi ha cap amb aquesta proporció, tot i les xifres altes de municipis com ara Sitges i el Vendrell.

Una nova tongada de tempestes ha deixat aquesta tarda importants acumulacions de pluja a les Comarques Gironines, especialment al Gironès i l’Alt Empordà. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), destaquen els 87 litres recollits a Quart, els 86 litres al barri de Palau de Girona, els 72 litres a Celrà, els 68 litres a Montfullà i els 64 litres a Bescanó. A Cassà de la Selva, la intensitat ha estat especialment elevada, amb 44,7 litres en només 30 minuts, per damunt del llindar de risc.

Els Bombers de la Generalitat han fet 65 sortides relacionades amb les tempestes entre les dues i les cinc de la tarda. La gran majoria –56– s’han concentrat a la Regió d’Emergències de Girona, amb Girona ciutat i Cassà de la Selva com a municipis més afectats. Una de les actuacions més destacades ha estat a Vilamalla (Alt Empordà), on una furgoneta ha quedat atrapada en un pas subterrani inundat. Els dos ocupants han pogut sortir-ne il·lesos. El telèfon d’emergències 112 ha rebut 193 trucades fins a les cinc de la tarda per incidències relacionades amb les fortes pluges. El 43% han estat del Gironès (80) i un 12% del Bages (23). Girona (33) i Cassà de la Selva (19) han estat els municipis amb més avisos. A l’Alt Empordà també hi ha hagut registres destacats, com els 57,2 litres a Borrassà, els 53 a Albanyà i els 45 a Sant Miquel de Fluvià, segons les dades de les estacions de Meteoclimatic. A la Garrotxa, la tempesta ha vingut acompanyada de pedra, amb una pedregada intensa a la Vall de Bianya que ha causat desperfectes en vehicles.

El Meteocat i l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) havien activat l’avís carabassa per risc important de pluja intensa al pre-litoral nord del Principat. La resta de Comarques Gironines, el litoral central i la Catalunya Central, les depressions centrals de Lleida i Tarragona, el pre-litoral de les Terres de l’Ebre i les comarques de l’interior nord del País Valencià tenen un avís groc.

Lloc: Plaça Lloveras (Passeig Xifré)

Amb la col·laboració de l'Orquestrina Synerenca, dirigida per Marc Egea - Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

La Guàrdia Civil i Salvament Marítim han rescatat 120 subsaharians en quatre barcasses localitzades al sud de Cabrera i Mallorca en menys de 24 hores. Els primers rescats es van fer ahir de matinada: 2 embarcacions amb 23 tripulants cadascuna van ser localitzades cap a la 1.55, una a 5,5 milles al sud-est de Cabrera i l’altra a 8 milles al sud-oest. Ja a la nit, cap a les 21.50, es va rescatar una tercera barcassa amb 28 tripulants a unes 30 milles al sud de Mallorca.

Avui Salvament Marítim i la Guàrdia Civil han rescatat 46 immigrants més a bord de dues noves embarcacions al sud de Cabrera, també amb 23 tripulants cadascuna, segons que ha informat la delegació del govern espanyol a les Illes.

Amb aquests nous casos, el recompte provisional d’enguany indica que almenys 3.202 persones han arribat per mar a les Illes en 159 barcasses, segons dades facilitades per la delegació i recopilades per Efe. Durant tot el 2024, en van arribar 5.882, segons l’informe anual del Ministeri d’Interior espanyol.