L’escriptor Josep Vallverdú ha lliurat a l’editorial la Galera el manuscrit d’El retorn de Rovelló el dia que fa cent dos anys. La novel·la, que es publicarà al novembre, és la continuació de Rovelló, un clàssic de la literatura infantil que va guanyar el premi Folch i Torres el 1968 i que ha acompanyat generacions de lectors d’aleshores ençà.

Amb més de 75.000 exemplars venuts, Rovelló arribarà a la trentena edició les setmanes vinents amb el nou disseny dels Grumets de la Galera. Amb El retorn de Rovelló, Vallverdú recupera el gos protagonista, i el punt de partida és una veïna que assegura que ha trucat a la seva porta i li ha parlat.

Vallverdú ha publicat més de tres-cents títols entre originals i traduccions i té una obra que abasta gèneres com la novel·la, la memòria, la traducció i la poesia.

El jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz ha processat per delictes de pertinença a organització criminal i temptativa d’assassinat terrorista vuit homes que presumptament formaven el grup que va atemptar contra l’ex-vice-president del Parlament Europeu Aleix Vidal-Quadras el 9 de novembre de 2023 a Madrid.

El magistrat considera que els vuit encausats, un d’ells en parador desconegut, constitueixen un grup organitzat dedicat a cometre delictes contra la vida. Conclou que van rebre l’encàrrec de persones desconegudes de matar Vidal-Quadras com a revenja pel seu suport a la resistència iraniana, i també per avisar Espanya i la UE que no havien d’acollir moviments d’aquest tipus.

La resolució conclou que persones no identificades en el procediment van encarregar a membres de l’organització, per mitjà del processat Sami Bekal, de fer una missió que consistia a matar Vidal-Quadras. Per fer-ho, van aconseguir vehicles, telèfons, diners i mitjans de vigilància, armes, allotjament i un pla de fugida de l’autor dels trets, Mehrez Ayari.

Atemptat per l’activitat política

El jutge constata que Vidal-Quadras era l’objectiu per la seva activitat política, com a “personalitat en l’àmbit europeu referent de l’oposició al règim iranià”. En aquest sentit, recorda que durant la seva etapa al Parlament Europeu va donar suport a l’oposició al règim de l’Iran i al seu principal grup, el MEK, defensant la seva exclusió de les llistes d’organitzacions terroristes. Aquesta activitat el va portar a ser definit com “l’home del MEK a Brussel·les”, sent un objectiu declarat del règim de l’Iran. L’any 2022, continua, va ser inclòs pel Ministeri d’Exteriors de l’Iran en una llista oficial de sancionats per donar suport al terrorisme.

Pedraz remarca que l’Iran s’ha vist involucrada en operacions encobertes per perseguir, intimidar i fins i tot assassinar opositors, amb diferents procediments judicials als Països Baixos, Dinamarca, França o el Regne Unit. De fet, recorda que va existir un advertiment al govern espanyol des d’una agència de notícies vinculada al règim iranià avisant els països que “acollissin grups terroristes” de “greus conseqüències per a ells”.

El magistrat individualitza les conductes de cadascun dels vuit processats i assenyala que els indicis acreditats s’han obtingut per la investigació policial i judicial, per les entrades i escorcolls en diversos domicilis, les declaracions i la cooperació jurídica internacional mantinguda amb vuit països.

El jutge assenyala que Sami Bekal va ser el coordinador de l’atemptat i l’enllaç directe entre el que van donar l’ordre d’assassinat i els que es van encarregar d’executar l’encàrrec. Creu que hi ha indicis que està ocult a l’Iran.

També considera acreditat que va encarregar a Mehrez Ayari l’execució de l’atemptat i que va mantenir reunions amb tots els membres de l’organització per preparar-lo, proveint-los dels recursos necessaris. Sobre l’autor material, el jutge indica que els indicis de la seva participació es concentren en l’anàlisi de les càmeres d’hotels en què es va allotjar, així com de botigues que van registrar el seguiment que va fer a Vidal-Quadras el dia de l’atemptat i els dies previs.

El mestre Jonathan Nott serà el nou director musical titular del Gran Teatre del Liceu a partir de la temporada 2026-2027 i durant cinc temporades. Nott, que actualment és director titular de la Tokyo Symphony Orchestra i director musical i artístic de l’Orchestre de la Suisse Romande, agafa el relleu al mestre Josep Pons després de catorze anys al capdavant de l’Orquestra del Teatre.

Pons serà director musical honorari del Gran Teatre del Liceu a partir de la temporada 2026/2027. La trajectòria de Nott, marcada per “un mestratge profund i una sensibilitat contemporània”, traça un viatge sonor que va des de Mozart i Schubert fins a Mahler, Bruckner i Xostakóvitx, i arriba als límits de la creació contemporània.

El Liceu ha assenyalat en un comunicat que Nott desplega “una visió musical que travessa èpoques, estètiques i emocions, sempre a la recerca d’una veritat expressiva profunda”. El Liceu també ha remarcat que “obre les portes a Jonathan Nott, refermant el seu compromís amb l’excel·lència musical: una de les batutes més destacades del panorama internacional. Amb una personalitat artística potent, un gran compromís amb el seu temps i una visió oberta i transformadora de la música, Nott enceta una nova etapa al Liceu que promet il·lusió i noves perspectives”, ha indicat.

“Aquest nomenament representa per a mi un gran privilegi i tot un honor. Des de la meva infància he estat profundament vinculat al món del cant i l’òpera, i sempre que he tingut l’oportunitat de dirigir a Barcelona, he sentit una connexió molt especial amb el seu públic”, ha destacat Nott a través del comunicat del Liceu.

Els vint-i-set governs de la Unió Europa tornaran a tractar la setmana vinent la petició perquè el català, l’èuscar i el gallec esdevinguin llengües oficials de la UE. Tanmateix, la presidència danesa, que coordina per primer cop el Consell aquest semestre, ha decidit de rebaixar la proposta a un simple intercanvi de punts de vista i no pas com un punt “per a l’adopció”, tal com demanava Espanya.

Segons fonts europees citades per Europa Press, la decisió s’ha pres arran de les reserves expressades per diverses delegacions en una reunió preparatòria d’ambaixadors, que van avisar que encara no hi ha prou consens perquè s’arribi a aprovar. Tot i això, el reglament del Consell permet a Espanya de sol·licitar que es voti, raó per la qual s’ha deixat un asterisc al costat del punt de l’ordre del dia, fet que implica que podria arribar-se a una votació si Madrid ho demana.

És la segona vegada aquest any que la qüestió arriba als ministres. Al maig, Espanya ja va demanar de sotmetre-ho a votació, però va haver de retirar la petició perquè hi havia governs que hi estaven en contra, i cal un suport unànime. Segons que va dir posteriorment el ministre espanyol d’Afers estrangers, José Manuel Albares, aquell dia hi havia set governs en contra. Segons que van explicar a VilaWeb fonts d’Afers estrangers d’un dels estats reticents, després d’aquella negativa l’executiu espanyol hi ha continuat negociant per a convèncer-los.

Segons fonts consultades per Europa Press, almenys sis delegacions han tornat a mostrar ara les seves reticències, cosa que ha dut la presidència danesa a plantejar el debat com un punt d’informació. Tot i que és poc habitual que una presidència rebutgi una petició expressa d’un estat membre, la falta de consens i els dubtes jurídics han pesat més.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha recordat al president Pedro Sánchez que la seua formació és un soci lleial, però ha advertit que la paciència té un límit: “Estem cansats que no es complisca l’acord d’investidura.”

Micó s’ha preguntat on és el nou model de finançament i les ajudes pendents per a reparar els danys de la gota freda. Així mateix, ha demanat explicacions sobre la continuïtat de l’ampliació del Port de València. “On és tot això?”, s’ha preguntat.

També ha deixat clar que Compromís no fa distincions a l’hora de denunciar la corrupció: “La combatem vinga d’on vinga, caiga qui caiga.” Ara, ha precisat que això no significa donar per acabada la legislatura. “No tenim gens d’interés a salvar-lo a vosté. El que volem salvar són les polítiques progressistes”, ha remarcat.

Per acabar, ha dit: “La pregunta no és si el seu govern continuarà dos anys més, sinó per a què continuarà. Reaccionen contra la corrupció i complisquen els compromisos amb els valencians.”

La policia francesa escorcolla la seu general del partit ultradretà Rassemblement National en el marc d’una investigació judicial sobre el finançament de diverses campanyes electorals del partit. Segons que ha informat France Inter de fonts de la fiscalia de París, la investigació fa referència a possibles irregularitats en les campanyes presidencial i legislativa del 2022 i en la campanya europea del 2024.

La fiscalia detalla que s’investiga si aquestes campanyes es van finançar parcialment amb préstecs il·legals de particulars favorables al partit o als seus candidats. També s’examina si hi va haver serveis sobrevalorats o facturacions fictícies, que posteriorment s’haurien incorporat a les sol·licituds de reemborsament de despeses electorals per part de l’estat francès.

A banda de l’escorcoll a la seu del partit, també s’han fet batudes als domicilis de dirigents d’empreses i a les seus socials d’aquestes societats. De moment, cap persona física ni jurídica no ha estat encausada en la causa.

La portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha carregat contra el PSOE i l’ha equiparat al PP, però no ha trencat la baralla ni ha demanat a Pedro Sánchez que se sotmeti a una moció de confiança ni que convoqui eleccions. Tot i això, al final de la intervenció, Nogueras l’ha avisat: “Vostè juga la pròrroga, i la pròrroga no dura tota la legislatura.”

Sánchez diu que va considerar la dimissió: “Continuaré perquè sóc un polític net”

Com ja ha fet altres vegades, Nogueras ha reivindicat que Junts no forma part del bloc de partits socis del govern espanyol: “El nostre bloc era, és i seguirà sent Catalunya”, ha dit, i ha recordat que en altres ocasions “els nostres set vots han fet caure, bloquejat i condicionat iniciatives” presentades pel govern espanyol. “No aprovarem, com hem fet fins ara, cap llei que els serveixi per maquillar tota la porqueria que supura de les institucions de l’estat espanyol”, li ha dit.

Per a la portaveu de Junts, la corrupció espanyola neix de la continuïtat amb el franquisme, i fins que no ho afrontin “estaran condemnats a repetir cíclicament els episodis que avui vivim”. “Un dels vicis del franquisme és que sobre la justícia i els principis de la democràcia sempre hi ha la unitat d’Espanya”, ha dit. A banda, ha criticat “a aquells cínics que s’escandalitzen quan algú va de putes” i callen amb l’espoli fiscal de Catalunya.

“Ara fa deu anys, vostès, PP i PSOE, i els seus lloros mediàtics no es cansaven de repetir de manera fal·laç que Catalunya estava dividida. I ho feien perquè nosaltres sortíem any rere any de manera democràtica a defensar els nostres drets, i debatíem quin era el millor futur per al nostre país, que és el que fan les societats madures sense drames i sense violència. Deu anys després, qui realment està trencada és la societat espanyola. I no per un anhel democràtic, sinó pel poder”, els ha etzibat. I tot seguit, ha recordat la connivència entre el PP i el PSOE, que ara semblen fatalment enfrontats, per a anar en contra de l’independentisme. “Anaven de bracet per a posar-nos a la presó i per a suspendre les nostres institucions, democràticament escollides”, ha dit.

Rufián, a Sánchez: “Si això només són tres llestos, vostè s’ha de quedar”

Ara, en canvi, ha dit que qui necessita un “retrobament” són els socialistes i els populars, i ha recordat les paraules d’Aznar, quan va dir que “abans que Espanya, es trencarà Catalunya”. Avui, però, ha dit que és clar que la societat espanyola s’ha esquerdat i que el clima a Madrid “és irrespirable.”

“Alguns aquí volen fer creure que s’ha de frenar la dreta, però la realitat és que els únics que han pactat amb la dreta són vostès. Han pactat amb el PP el CGPJ, i els seus socis ni s’han escandalitzat ni li han retirat el suport. Vostès governen a Barcelona perquè van pactar amb el PP, i els seus socis ni es van escandalitzar ni li van retirar el suport”, ha recordat, i ha dit que no pot vendre que es tracta d’aturar la dreta perquè “la dreta fa molts dies que ha entrat, perquè PSOE i PSC li han obert les portes”.

“Han passat tantes línies vermelles que la seva paraula avui té molt poc valor”, ha dit, i, tot seguit, ha destacat el paper de Junts al congrés espanyol: “Nosaltres no hem vingut a fer birres, no hem vingut a fer amics, no hem vingut a caure’ls bé ni que ens aplaudeixi la bancada socialista, no hem vingut a donar estabilitat cap govern espanyol, som aquí per Catalunya. El nostre compromís no és amb vostè, és amb els catalans.”

El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, ha defensat la continuïtat del govern de Pedro Sánchez en la seva intervenció en el ple sobre l’escàndol del cas Cerdán al congrés espanyol. En aquest sentit, ha dit que si la trama quedava acotada a l’ex-secretari d’Organització del PSOE i l’ex-ministre José Luis Ábalos, no hi havia prou motius per a tombar l’executiu. “Si això són tres llestos i prou, vostè s’ha de quedar”, ha dit.

De totes maneres, Rufián l’ha advertit que, si la taca de la corrupció s’estenia més enllà, pressionarien perquè hi hagués eleccions. “Si això escala, si ens fan triar entre corruptes professionals i corruptes tronats, l’obligarem a fer que la gent decideixi”, ha declarat.

Segons que ha dit, arribarà un moment en què potser Sánchez “no frenarà la dreta i l’extrema dreta, sinó que el seu aferrament al poder farà que, quan hi entri l’extrema dreta, ho faci per quedar-s’hi per sempre”. I ha conclòs: “Per aquí no passarem.”

“L’esquerra no pot robar”

Prèviament, el dirigent d’ERC ha dit a Sánchez que l’esquerra no podia robar. “Això no vol dir que l’esquerra no robi, però el càstig és molt més dur que amb la dreta. La nostra gent plora; la seva, fitxa. Jo no ric. Cal ser-ne conscients”, l’ha avisat.

Tanmateix, també ha animat el president espanyol a prendre “mesures radicals” —sobretot en matèria d’habitatge— i a sortir del búnquer de la Moncloa. “No pot parlar només per als militants del PSOE. Passi a l’ofensiva”, ha afegit.

Defensa de Patxi López

Al començament del discurs, Rufián ha demanat al dirigent de Vox, Santiago Abascal, que es rentés la boca abans de parlar de gent com Patxi López. “Han portat taüts dels seus companys mentre vostè s’amagava. I, si avui hi ha pau, és gràcies a gent que es va arromangar i va negociar”, ha reivindicat.

La responsable d’una autoescola de Girona ha denunciat un sots-inspector dels Mossos d’Esquadra de Figueres (Alt Empordà) per una suposada agressió. Segons que ha informat la periodista Anna Punsí a RAC1 i ha confirmat l’Agència Catalana de Notícies, els fets van passar al mig del carrer després que la filla del policia hagués suspès l’examen pràctic de conduir.

Segons aquestes informacions, l’agent, que és cap de Seguretat Ciutadana dels Mossos a Figueres, va clavar un cop de cap a la responsable de l’autoescola, fet que li va causar un edema d’un centímetre i mig.

La dona diu que el policia la va agredir perquè estava enfadat perquè la seva filla no havia superat la prova malgrat haver fet més de quaranta classes pràctiques.

Sant Zenon 2025 - Lloc: Espai de billars

amb l'Orquestra Montgrins - Lloc: Riera zona nova coberta

Miquel del Roig i Allioli i Olé - Lloc: Plaça de l'Església

a càrrec de la Pirotècnia Estalella - Lloc: a la Riera i Platja Picòrdia

Cant de l´Himne a Sant Zenon (lletra de Joan Draper i música de Xavier Maimí) - Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Església de Santa Maria

La guerra oberta al cor del poder polític a Madrid va deixant al descobert dia sí i dia també un devessall de mancances i de disfuncions greus d’allò que hauria de ser un estat de dret. El penúltim episodi ha estat la filtració al diari El Mundo d’uns missatges de WhatsApp de l’agost i del setembre del 2020 entre l’ex-ministre i ex-secretari d’organització del PSOE José Luis Ábalos i el qui aleshores era president de l’Audiència espanyola, José Ramón Navarro. En aquests missatges, Navarro avisava Ábalos que el major Josep Lluís Trapero, que acabava de ser jutjat acusat de sedició i de desobediència pel Primer d’Octubre, seria absolt; i li ho feia saber, “als efectes que procedeixin” i “perquè ho manegueu”, no pas com a ministre de Transports, sinó com a alt dirigent del PSOE i home de confiança de Pedro Sánchez. Un cas de llibre de revelació de secrets, perquè la deliberació dels tres membres del tribunal que va jutjar Trapero era secreta. Però per què Navarro la compartia amb el PSOE? Per què s’ha filtrat ara aquella conversa de fa cinc anys? I, sobretot, quin dels tres membres del tribunal va trencar la confidencialitat i va comunicar a Navarro que Trapero seria amnistiat?

José Ramón Navarro mateix reconeixia la veracitat d’aquest intercanvi de missatges. El 17 de juny de 2020, en el judici contra Trapero, la intendenta dels Mossos Teresa Laplana i els ex-dirigents d’Interior i del cos César Puig i Pere Soler, quedava vist per a sentència. Tres magistrats començaven a deliberar: Concepción Espejel (que va presidir el judici), Ramón Sáez (que n’era el ponent) i Francisco Javier Vieira. Al cap d’un mes van acabar de deliberar; fou la setmana del 20 de juliol, segons que afirmen fonts jurídiques consultades per VilaWeb. Sáez i Vieira van absoldre Trapero, i Espejel, que el volia condemnar per sedició, es va trobar en minoria i va anunciar que redactaria un vot particular amb els seus arguments.

“Perquè ho manegueu”

Al cap d’unes tres setmanes, el president de l’Audiència espanyola va enviar un primer whatsapp a Ábalos: “Bon dia, José Luis! Als efectes que procedeixin, la segona quinzena de setembre es notificarà la sentència absolutòria de Trapero! Mentrestant, no pot ser públic! Una forta abraçada i descansa!” El secretari d’organització del PSOE el va reenviar a Sánchez, que va respondre amb un “Ok.” No fou fins passat un mes i mig que Navarro va informar de novetats a Ábalos, amb un nou missatge de WhatsApp, el 30 de setembre de 2020. Ábalos el va tornar a reenviar a Sánchez: “Bon dia, José Luis. La premsa ja s’ensuma la sentència de Trapero i publicarà en qualsevol moment l’absolució, perquè ho manegueu.” Tant en aquest missatge com en el de l’agost, Ábalos deixava clar a Sánchez que el missatge era del “president de l’Audiència”.

Comencem a respondre preguntes. Quin interès podia tenir el president de l’Audiència espanyola a avisar amb antelació el PSOE de l’absolució de Trapero? Navarro s’ha limitat a dir, sobre els missatges: “No ho puc negar.” No tenim cap més certesa sobre la seva motivació a l’hora de filtrar la sentència al PSOE, més enllà de contextualitzar els fets: l’estiu del 2020 hi havia unes vacants a la sala penal del Tribunal Suprem, la totpoderosa i anhelada sala segona, i Navarro hi optava. Si volia tenir opcions de ser designat magistrat de la sala segona, com a candidat necessitava tenir prou suport dins els dos sectors del Consell General del Poder Judicial, l’afí al PP i l’afí al PSOE.

Ell havia estat nomenat president de l’Audiència espanyola el 2014 pel sinistre Carlos Lesmes, un home de l’ala més dura del PP, el que va proclamar que la justícia havia de pivotar al voltant de la unitat d’Espanya (i no dels drets fonamentals). Aleshores va aconseguir prou suport del sector del PSOE gràcies a la benedicció de Fernando Grande-Marlaska. Però sis anys després volia fer el salt definitiu a la sala segona i li calia guanyar-se el favor (i els vots) del PSOE al CGPJ, perquè comptava que ja tindria assegurats els del sector més conservador.

Navarro va filtrar l’absolució de Trapero al PSOE “perquè ho manegueu”, en canvi del favor de donar-li suport en el nomenament al Suprem? És una hipòtesi. Sánchez aleshores negociava amb ERC i Bildu el suport al pressupost. La seva estabilitat parlamentària depenia dels partits independentistes i la carpeta judicial del procés era aleshores molt calenta i molt sensible. Fos com fos, no n’hi va haver prou, perquè no fou elegit.

Qui va revelar el secret?

Però qui va filtrar a Navarro que la sentència seria absolutòria? Hi ha un factor que sembla decisiu, determinant, per a assenyalar Concepción Espejel com a sospitosa. Precisament perquè era l’única magistrada que el volia condemnar i que va quedar en minoria. Un cop feta la deliberació, i constatada la majoria a favor de l’absolució, la magistrada discrepant va comunicar la intenció d’emetre un vot particular, en virtut de l’article 260 de la llei orgànica del poder judicial. Aquest article diu clarament que el vot particular s’ha de notificar a les parts i s’ha de publicar conjuntament amb la sentència. És a dir, que, tan bon punt ja hi ha una majoria favorable a una sentència, qui té el control del ritme i del moment de la publicació és qui redacta el vot particular. Perquè la sentència no es publicarà fins que el vot particular no s’hagi enllestit. Qui tenia la capacitat de dir al president de l’Audiència espanyola que la sentència es notificaria la segona quinzena de setembre? Segurament, la mateixa persona que sabia quant trigaria a tenir enllestit un vot particular que va acabar essent molt més extens que no la sentència absolutòria i, fins i tot que la sentència del Suprem contra el Primer d’Octubre.

Espejel potser va comentar l’absolució de Trapero a Navarro per aquella afinitat ideològica que tenien, perquè feia anys que eren col·legues, i difícilment es podia imaginar que ho faria saber a Ábalos i que aquest ho comunicaria a Pedro Sánchez. I què deu haver pensat ara Espejel, que és una de les magistrades del Tribunal Constitucional espanyol que fan de flagell de Sánchez i de l’independentisme sempre que poden? La notícia d’El Mundo assenyala Navarro, president de l’Audiència espanyola fins fa pocs mesos, però si resseguim la traça d’aquests missatges de WhatsApp veiem que emergeix també Espejel. Tant l’un com l’altra, enmig d’un cas escandalós de revelació de secrets, de trencament descarat de la separació de poders. I algú (la fiscalia?) hauria d’actuar, i segurament s’hauria d’afanyar, per aturar el temps de prescripció d’aquest delicte, que és de cinc anys i que vencen el mes vinent.

Perquè, a tot plegat, hi afegiríem una altra pregunta: qui ha filtrat ara això i per què? Aquests missatges els té l’UCO, la Guàrdia Civil, però també el magistrat del Suprem que instrueix el cas Cerdán, Leopoldo Puente, i Ábalos mateix. Qualsevol pot tenir interès a fer-ho córrer ara, per afegir llenya al foc, per empastifar més Sánchez. Ábalos per venjança, perquè li volen penjar el mort del cas, que és Cerdán, que és Koldo i que es va fent més i més gros. Sigui qui sigui, posa de manifest la profunditat de la claveguera i la dimensió d’una guerra en què ara, tal com observava Gonzalo Boye, es maten ells amb ells.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix avui a les nou al congrés en una sessió que es considera fonamental per al futur de la legislatura. La pressió de l’oposició i bona part dels aliats parlamentaris han forçat el president espanyol a donar explicacions sobre el cas Cerdán, una trama de corrupció que ha involucrat el seu cercle polític més proper.

Presumptament, qui era fins fa poc secretari d’organització del PSOE i diputat al congrés espanyol, Santos Cerdán, actualment empresonat, juntament amb l’ex-ministre espanyol i també ex-secretari d’organització José Luis Ábalos i l’ex-assessor Koldo García, havien format una xarxa de cobrament de comissions il·legals en adjudicacions públiques. La previsió és que Sánchez presenti un paquet de mesures contra la corrupció, però no és gens clar que els partits les considerin suficients.

Fa gairebé un mes, l’11 de juny, es van filtrar uns enregistraments que acorralaven Santos Cerdán en la trama de corrupció, i hi ha qui ha retret al president espanyol que hagi tardat tres setmanes a comparèixer i que la sessió no se centri exclusivament en els casos de corrupció. La Moncloa va al·legar problemes d’agenda i viatges internacionals.

Aquesta mateixa tarda, hi ha un segon debat, sobre política internacional, que inclou la cimera de l’OTAN i el xoc amb Donald Trump sobre el nivell de despesa. Una qüestió que pot desviar part de l’atenció.

Un problema de credibilitat

El cas de Paco Salazar, que ha rebut acusacions greus d’assetjament, amb una resposta inicial del PSOE en què negava que hi hagués cap denúncia formal, ha ocasionat encara més incomoditat. I la gestió del cas Cerdán ha estat qüestionada dins el partit i fora.

Els socis mateixos de govern, Sumar, han provat de desmarcar-se tant com han pogut dels problemes del PSOE, però sense trencar la coalició ni retirar-hi el suport parlamentari. De fet, la formació ha dit que aquesta sessió podia ser decisiva per a la continuïtat de la legislatura. “Si el PSOE parla només en nom propi, nosaltres ho farem en el nostre”, ha advertit aquesta setmana la portaveu de Sumar, Lara Hernández.

La formació de Yolanda Díaz reclama la creació immediata d’una oficina anticorrupció independent amb capacitat d’investigació i sanció, a més de mesures per a regenerar el sistema i reforçar l’agenda social. Sobre això, serà Díaz mateix qui intervindrà en nom de Sumar per donar rèplica directa a Sánchez, una decisió insòlita dins el govern que la coalició justifica pel moment crític de la legislatura.

Compromís també ha considerat crucial la compareixença. El diputat Alberto Ibáñez, que també intervindrà, considera que la confiança amb el govern espanyol “està esgotada” i ha avisat Sánchez que no jugués amb foc. En aquesta línia, l’ex-diputat i síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha dit: “O es fan les coses diferents o anem al precipici”. Per la seva banda, Gerardo Pisarello, dels Comuns, ha anat més enllà: ha avisat que la compareixença podia ser la “prèvia d’una qüestió de confiança”, encara que no se sotmetés a votació. “Caldrà veure si hi ha confiança o no. I si no hi ha un tomb, s’escurça la viabilitat de la legislatura”, ha dit.

Junts i ERC han mantingut una crítica tèbia, atesa la manca d’alternativa real a l’actual govern. Tots dos partits s’han allunyat de la pressió aparent del PP per a donar suport a una moció censura, en part, perquè veuen inviable una entesa amb Alberto Núñez Feijóo de bracet de Vox, i també perquè tots dos partits volen obtenir els rèdits dels acords subscrits amb Sánchez –i amb Illa, en el cas d’ERC. Sobre això, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC, ja ha descartat una moció de confiança i ha dit que si el cas de corrupció va a més, la gent “ha de decidir”, mentre que Junts va etzibar al PP que les converses sobre el futur de la legislatura espanyola s’havien de fer fora de l’estat espanyol i amb la participació del president, Carles Puigdemont, una proposta que no ha estat acceptada pel PP.

En canvi, la cap de Podem, Ione Belarra, ja ha consumat el trencament total amb el govern espanyol i ha advertit que solament esperava “mesures cosmètiques” de Sánchez i l’ha acusat de voler “sobreviure políticament” sense cap voluntat real de regeneració. Ha dit que el PSOE formava part del problema i no de la solució, i ha instat a construir una alternativa al bipartidisme corrupte.

I un problema de majories

Pedro Sánchez es troba com més va més sol. Dels 179 diputats de la majoria d’investidura –quatre més que la majoria absoluta–, els quatre diputats de Podem són els qui mantenen uns postulats més crítics i difícil de reconduir. Per una banda, Ábalos manté l’acta de diputat en el grup mixt. Per una altra, l’únic diputat de Coalició Canària s’ha desmarcat de bona part de les mesures, com ara, l’amnistia. I, per acabar-ho d’adobar, ara els socialistes es veuran obligats a negociar les polítiques també amb Compromís, arran de la sortida d’Àgueda Micó del grup de Sumar, i potser aviat també en sortirà Vicenç Vidal, de Més.

Alhora, dins el PSOE també hi ha veus que demanen un canvi. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, una de les veus crítiques habituals amb la direcció de Sánchez, va denunciar en el comitè federal d’aquest cap de setmana que el partit travessava el moment més crític del punt de vista orgànic i posava en qüestió la resistència del president espanyol. “Cal pensar en el futur del PSOE. I resistir, per molt valent que sigui, pot ser cavar un forat més fondo”, va dir. I suggeria que Sánchez s’hauria de sotmetre a una qüestió de confiança o, fins i tot, convocar eleccions si no podia garantir la majoria parlamentària.

Així, doncs, aquesta compareixença pot representar o bé un moment d’esgotament de la legislatura, en què es perdi definitivament la majoria, o bé, si aconsegueix de mantenir la major part del bloc de la investidura, continuar endavant, pendents de noves informacions del cas Cerdán i provant de sobreviure a la tempesta amb la previsió d’acabar la legislatura o que, si més no, acabi en un moment amb expectatives electorals més bones.

[ÀUDIO] García Page i Puente converteixen el comitè del PSOE en una batalla campal

L’incendi que es va originar a Paüls ha tornat a posar sobre la taula la poca consideració que s’atorga a les Terres de l’Ebre, especialment de Barcelona estant.

Molta gent d’allí s’ha queixat amargament de coses elementals que pensen que no passarien –i a mi em sembla que no els manca raó– si el mateix foc cremàs en unes altres àrees del país. Per exemple, que els mitjans públics nacionals, molt particularment 3Cat, no emetessen en directe des d’aquelles comarques dilluns a la nit, o que alguns membres del govern, molt sorprenentment, confonguessen els noms de les poblacions afectades o no sabessen ni tan sols pronunciar-los bé. Per no parlar dels comentaris pocasolta d’algunes tertúlies radiofòniques.

Plou sobre mullat, evidentment. I això explica també aquesta reacció. Les Terres de l’Ebre acumulen dècades de greuges i discriminacions que fan que molta gent d’aquestes comarques se senta sistemàticament oblidada i menystinguda per les administracions, sobretot per la Generalitat de Catalunya, i –això és parlar massa en general, però crec que ho podem entendre– per la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Començant pels transports, per exemple. La situació ferroviària de les Terres de l’Ebre –que la Plataforma Trens Dignes fa anys que denuncia– és impossible d’acceptar. Continuant per allò que molts anomenen “espoliació energètica”. Les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs produeixen la major part de l’energia elèctrica del país, amb uns beneficis ben minsos per a aquestes comarques, que veuen, a més, l’aparició constant de nous projectes energètics més que discutibles –del nefast Castor a noves macroinstal·lacions eòliques. I, evidentment, amb la qüestió de l’aigua del riu sempre planant-hi –tot i haver frenat el macrotransvasament del pla hidrològic espanyol, hi ha una constant amenaça de nous projectes– i la disminució constatable de població i activitat econòmica com una amenaça a curt termini d’una enorme gravetat.

Vist d’allí, la paradoxa és simplement escandalosa: mentre les comunicacions terrestres amb Barcelona i València són pèssimes i no permeten un desenvolupament adequat del país, les canonades que serveixen per a prendre l’aigua del minitransvasament cap a Tarragona o les línies d’alta tensió que exporten l’energia produïda cap a les grans ciutats, aquestes sí que funcionen bé. Això no té trellat.

No té trellat, i en aquest punt cal recordar que, precisament, la mobilització a favor del riu Ebre va significar un punt d’inflexió històric, amb conseqüències geopolítiques importants.

L’episodi del pla hidrològic i el fort moviment social que es va despertar en contra del transvasament ha tingut un impacte monumental sobre la consciència de la gent. La mobilització, encapçalada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va capgirar mentalitats i ha deixat una empremta profunda i molt positiva.

L’any 2000 ni tan sols les Terres de l’Ebre tenien consciència clara de ser-ho, ni la gent de la resta dels Països Catalans sabia molt bé de què li parlaves si les esmentaves. Avui, en canvi, gràcies a la conscienciació popular creada per aquesta mobilització, no tan sols s’ha consolidat un sa orgull de pertinença, sinó que també s’ha afermat –en un moment especialment crític– una consciència de nació catalana i de defensa de la catalanitat que pocs anys abans era discutida per determinats espais i que sempre apareixia com a feble, quan es comparava amb unes altres parts del país.

Tenint en compte que les Terres de l’Ebre són el territori a cavall del Principat i del País Valencià –la veritable ròtula geogràfica i sociològica de la nostra nació–, aquest canvi no solament cal qualificar-lo de positiu, sinó que cal fer valer que és un dels més determinants i importants que hem viscut els catalans al segle XXI.

Per tot plegat, ara seria una pena –i no ho podem consentir de cap de les maneres– que aquest patrimoni de lluita i de dignitat es fes malbé per episodis esporàdics i maldestres de menysteniment o de poca empatia, típics d’una metròpoli barcelonina que ha desdenyat històricament i voluntàriament tot allò que passa per sota de l’antic peatge de Martorell.

Les Terres de l’Ebre mereixen el reconeixement unànime de tots nosaltres i la inversió econòmica dels poders públics que correspon en justícia a un territori que ha donat i dóna tant al conjunt dels Països Catalans. I que té tant de potencial a oferir-nos a tots en el futur. I això implica estar sempre clarament al seu costat, oimés quan –com passa aquests dies– la població es troba en una situació difícil que reclama tota la nostra solidaritat i suport.

 

PS1. Hi ha dies que ens arriben notícies que costen de creure, per més que s’hagen comprovat: “Un impostor falseja amb intel·ligència artificial la veu del secretari d’estat americà i parla per Signal amb ministres estrangers”. Mare meua…

PS2. “Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber”, diu Joan Ramon Resina en el seu article setmanal. I ho justifica amb una diatriba inapel·lable sobre l’horror del turisme modern i l’apreciació de la literatura com “la manera més barata i relaxada de viatjar”: “L’art de viatjar sense sortir de casa”.

PS3. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix avui a les nou del matí al congrés, en una sessió que es considera fonamental per al futur de la legislatura. Alexandre Solano repassa en aquest article tot allò que hi ha en joc en aquesta compareixença, que podria ser transcendental.

PS4. I, parlant d’això: si ja era difícil d’entendre què fa Benet Salellas defensant Santos Cerdán, l’aliança que ha creat amb Jacobo Teijelo, advocat de les clavegueres del PSOE, fa créixer encara més l’estupefacció. Ho expliquem en aquest article.

El món de la cultura es mou, entre tensions, a banda i banda, entre posats altisonants; gestos falsos i gestos sincers; lluites incansables per a la millora de la cosa pública, i a l’inrevés; obres que pretenen agradar als qui manen i altres que es comprometen amb les desigualtats que ens envolten; falta de compromís amb els més desvalguts, o no; i moltes més coses que passen ensems i sense solució de continuïtat. I tot això envernissat amb paradoxes que passen, també, a l’instant i a perpetuïtat. En voldria destacar tres o quatre; o dues o tres, com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard.

L’Associació Catalana de la Crítica d’Art (ACCA), una de les més antigues del món cultural català, va fer arribar als seus socis un comunicat en què s’adheria a un manifest impulsat pels departaments d’història de l’art de les universitats catalanes que, entre més coses, recomanava d’evitar el trasllat de les pintures de Sixena per motius de conservació patrimonial. Això ho rebíem el dia 11 de juny a les vuit del matí. Molt poc després, a un quart de deu, un destacat membre de l’ACCA de les terres de Ponent enviava un missatge al secretari de l’entitat en què, tot mostrant-se favorable a l’adhesió, deia: “Em sembla també molt necessari que l’ACCA i el món de la cultura s’expressi clarament en contra del genocidi a Palestina.” Passats dos quarts d’onze, sense possibilitat, per tant, que el secretari de l’associació traslladés la qüestió a un plenari de la junta directiva, respon: “Per política interna de junta, només ens manifestem sobre temes concernents a la missió i marc geogràfic que marquen els estatuts de l’entitat.”

Em vaig quedar de pasta de moniato. És a dir, una associació amb una tradició de lluites en favor de la llibertat i de la democràcia, ara ha de limitar aquestes lluites al seu marc legal. De debò? A la crítica de l’art tant se li’n foten les morts de Palestina? Els catalans vam posar en qüestió la constitució espanyola, però hem d’acollir-nos a una interpretació restrictiva d’uns estatuts antics i que han estat ignorats per tot un seguit de presidents de l’entitat anteriors, entre els quals tinc el privilegi de formar part? Sembla una cosa interna, en la pròxima assemblea de l’entitat espero que reprovarem l’actitud d’aquest secretari. Però el fet més preocupant és que no és la primera vegada que, en el món cultural català, s’expressen excuses d’aquesta mena per no haver-se de pronunciar sobre temes compromesos, on els consensos no són tan fàcils de trobar, com en el cas de Sixena. Recordo com si fos ara que, enmig del procés democràtic perquè la població catalana votés si volia continuar essent espanyola, molta gent de la cultura es va amagar, no fos cas que l’arrengleressin en trinxeres poc generatives per al seu treball.

Fa pocs dies, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la participació de la ciutat en la propera Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). A primera fila de la fotografia hi havia l’alcalde Collboni i el regidor Xavier Marcé, entre més autoritats somrients i persones del món de la cultura. Tot amb una opulència gens dissimulada; sempre emergeix aquesta Barcelona que vol fer les coses a l’engròs. Hi ha una aspecte que m’amoïna: tots els que han estat convidats a assistir a la fira estan d’acord amb aquesta clara voluntat de fer veure que el català i l’espanyol juguen amb les mateixes prerrogatives culturals? Estan d’acord amb la presència majoritària de gent que escriu, canta i actua en espanyol a Catalunya? No els fa por sentir-se comparses? Resistiran trobar-se Marcé papallonejant per tots els indrets on pugui mostrar la importància que ell mateix, arrogant om és, creu que té?

Jo pregunto. És possible que se m’escapin coses i que les meves preguntes siguin, no solament irrellevants, sinó clarament mal educades. M’haureu de perdonar: aquella fotografia em produeix malsons.

3.

El Museu de l’Art Prohibit anuncia que tanca. Ho fa saber el seu propietari, l’empresari Tatxo Benet. I diu que el motiu és una vaga de treballadors, que es posaven (amb permís legal, diguem-ho tot) davant del museu i afectaven la sostenibilitat del museu.

El periodisme es fa ressò de la notícia. I com ho fa? Fa entrevistes a Tatxo Benet, entrevistes que tenen el to d’ensabonades, sense posar en qüestió res del que ell diu. Tampoc no posen en qüestió la pròpia existència d’aquell equipament, un museu sobre la censura encapçalat per una persona que, ves per on, va censurar una carta que el seu antic soci, Jaume Roures, volia distribuir entre el personal de l’empresa Mediapro quan va ser despatxat. La ironia seria genial si no fos dramàtica: un censor munta un museu sobre la censura, i tothom l’aplaudeix. 

Algú de veritat es creu que un museu tanca per una vaga de treballadors? Òndia, si fos veritat, seria un triomf de la classe obrera sense precedents. Aquí hi ha coses que s’amaguen, i els periodistes culturals en aquest cas han optat per fer seguidisme del patró i no han investigat ni han volgut plantejar hipòtesis més creïbles que l’oficial. (És com aquest periodisme esportiu que ha anunciat durant setmanes el fitxatge per part del Barça d’un jugador basc; i, quan el fitxatge no s’ha dut a terme, s’han tret les puces de sobre, sense admetre el seu immens fracàs com a informadors. Ep!, llevat de Joan Vehils, que va demanar perdó en un editorial del diari Sport: gràcies.)

Que jo sàpiga, només un mitja ha donat veu a la part contrària sobre el tancament del Museu de l’Art Prohibit: el Triàngle. La resta només ha transmès allò que l’amo vol que se sàpiga. La cosa ve de lluny. Quan Tatxo Benet va presentar els inicis de la seva col·lecció a les sales de la Panera de Lleida, tota una comitiva de periodistes de Barcelona que no van mai a la capital ponentina van desembarcar-hi per a fer lloances de l’empresari. Algú es va preguntar si tenia cap sentit fer un museu amb obres censurades, la qual cosa implicava banalitzar aquells actes prohibitius?

I ara ha tornat l’afalagament de l’empresari. Com en el programa de Xavier Graset de les tardes de TV3. Allà el periodista escolta impertèrrit el que Tatxo Benet explica sobre el tancament d’un museu i no fa cap pregunta incòmoda. I, òbviament, no truca al sindicat de treballadors que l’empresari acusava en directe. El que diu el ric de torn no té retop. En la tertúlia posterior a l’entrevista (o ensabonada) de Graset, es produeixen unes intervencions que fan tremolar. Iolanda Batallé diu que cal protegir els “grans mecenes culturals”, sense que els espectadors sàpiguen que ella és una treballadora de Tatxo Benet a la Llibreria Ona; es considera cosa certa que Benet és un sant i els treballadors uns dimonis; sort que hi ha una col·laboradora que diu, ni que sigui amb la boca petita, que els treballadors deuen tenint una part de raó. Graset havia preguntat a les seves col·laboradores si havien anat al museu: no respon ningú. És a dir, opinen perquè els paguen per opinar, però opinen d’això sense cap criteri. Solc citar una frase de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

Al seu llibre més conegut, Extraordinary Popular Delusions and the Madness of Crowds (Enganys populars extraordinaris i la follia de les masses), el periodista, poeta i novel·lista escocès del segle XIX Charles McKay va oblidar d’incloure-hi el turisme. És veritat, però, que a mitjan segle XIX, quan publicà el llibre, el turisme de masses era a les beceroles i no va ser fins un segle després que va esdevenir una follia d’abast mundial. Fins a començar el segle XX sols viatjaven els rics, generalment amb tren i de vegades amb vaixell, però gairebé sempre a distàncies curtes. Els catalans benestants acostumaven a estiuejar a la masia familiar o a la fonda. La ben plantada, el breviari de catalanitat que Eugeni d’Ors publicà en forma de gloses durant l’estiu del 1911, és ambientada en un poblet de la costa no gaire lluny de Barcelona. Quan no era per emigració, per comerç o per guerra, els viatges continentals eren un privilegi de les grans famílies, que solien enviar els plançons en un Grand Tour europeu com a ritual de pas a la maduresa. La Universitat Stanford té l’origen en aquest costum, car el fill únic dels Stanford morí a quinze anys a Florència després de contreure el tifus durant el viatge i els pares fundaren la universitat en memòria de l’hereu. Així és com de la mania del turisme sorgí una de les millors universitats del món.

No tots els qui podien feien el Grand Tour. Altres passaven la canícula en un balneari prenent les aigües –n’hi havia de prestigiosos com Bath, Baden-Baden i Karlovy Vary– o en un hotel de la costa en distingida societat internacional, com recordarà qui hagi vist La mort a Venècia. Avui aquesta ciutat, tantes vegades literaturitzada, ha esdevingut un lloc comú comprat a la menuda per milions de turistes en cerca de selfies i gelati, i a l’engròs quan un multimilionari el lloga en exclusiva per fer-se les fotografies de casament. 

A Venècia, fa vint anys, hi vaig escriure una part del meu llibre sobre Barcelona, ciutat que d’ençà de llavors ha esdevingut un altre lloc comú del turisme internacional. El 2005 encara era possible de trobar un racó al marge de la riuada de gent. En el meu cas, concretament, en un revolt en forma de placeta a Corte Loredana, a l’antic call. Avui les ciutats històriques són devastades pels turistes que cauen del cel com núvols de llagostes, n’expulsen els autòctons i transformen el paisatge reduint les botigues que servien el barri –l’adroguer, el forn, la ferreteria, la merceria, la verduleria, el peix– a un desert de centres comercials i establiments de la moda global. A les destinacions clàssiques d’Europa se n’hi afegeixen unes altres d’encara més atapeïdes. Tòquio ja ocupa el segon lloc al rànquing del turisme multitudinari i a diferència de Barcelona o Palma afronta l’escassetat de mà d’obra per a l’hostaleria no pas important immigrants sinó amb la robòtica, ocupant cambrers i recepcionistes posthumans. 

Com s’ha arribat fins aquí? Per respondre la pregunta cal explicar-se primer l’estultícia de milions de persones que se sotmeten voluntàriament a la disciplina dels aeroports, acceptant estoicament el retard o la suspensió del vol, les vagues de controladors o la pèrdua de l’equipatge i, en arribant a la destinació, les cues del transport urbà, els preus dels hotels o l’atzar dels pisos de lloguer. I encara sort si hom no és víctima de robatori o d’estafa. Tota una cursa d’obstacles per a inflar les multituds de badocs que saturen uns espais convertits en reclam de les agències de viatges i els operadors turístics. El turisme és allò que resta d’una idea degradada del luxe, un masoquisme que es retroalimenta. Gent crida més gent, que es congrega en els llocs designats amb el pretext de fugir d’ella mateixa en una robinsonada a l’abast de totes les butxaques. El supòsit és que a la fi de l’autoflagel·lació serà més rica d’experiències, tot i acabar més pobra d’esperit. 

Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber. Alguns grans savis han viatjat, altres han estat sedentaris. Sòcrates s’estimà més morir a la presó d’Atenes que no marxar a l’exili; Kant mai no es mogué de la provinciana Königsberg; Gracián, un dels homes més aguts del segle XVII, pràcticament no sortí de l’Aragó, excepte el temps que fou rector del col·legi jesuïta de Tarragona i el que serví de capellà de l’exèrcit a Lleida. El seu contemporani, Blaise Pascal, digué que tots els problemes de la humanitat venien de la incapacitat per a seure sol i en silenci en una cambra. No hi ha cap prova que viatjar faci més docte ni més subtil. Però n’hi ha moltíssimes, gairebé tantes com viatgers, que canviar d’aires serveix d’esbarjo i d’evasió. Per què doncs no combinar aquesta necessitat amb la recepta de Pascal i viatjar sense moure’s de casa?

L’estiu és la millor època per a viatjar amb la literatura, que és la manera més barata i relaxada de viatjar. Fins i tot els qui ens hi dediquem tot l’any, sigui perquè en fem o perquè n’ensenyem, llegim d’una manera diferent durant les vacances. Amb llibertat per a triar la lectura i lleure per a recórrer-la a plaer, hom pot visitar indrets exòtics i èpoques remotes sense cap més esforç que deixar-se endur pel text ni més cost que posar-hi una mica d’esment. Si algun risc hi ha és d’aprendre alguna cosa, superar algun prejudici, o millorar la pròpia dicció. La lectura de vacances no hauria de ser cap deure feixuc, com pot ser-ho visitar l’Acròpolis o les piràmides d’Egipte al pic de l’estiu, sinó una activitat lleugera i refrescant. Aquestes condicions les compleix amb escreix la novel·la, el gènere que més s’acosta a una descripció fidel de la realitat sense imposar-nos-la.

Posats a viatjar literàriament, és recomanable de sortir de casa, vull dir de la contemporaneïtat, i evitar el prejudici, típic dels qui llegeixen poc, de preferir una obra acabada de publicar a una de més antiga amb les marques del temps transcorregut. És veritat que per a molts els clàssics són una proposta costeruda, però una alternativa més planera podria ser alguna de les magnífiques novel·les del segle XVIII, l’època en què el gènere esdevingué un objecte de consum popular. El XVIII és el segle de Daniel Defoe, de Richardson, de Sterne, de Fielding; també el de Lesage, Voltaire i Rousseau. I encara el de Werther i de la primera part del Wilhelm Meister de Goethe. A la literatura catalana del set-cents no hi ha res que s’acosti a aquest nivell, però al XIX començà de refer-se amb les novel·les de Narcís Oller: La papallona, L’escanyapobres, Vilaniu, Pilar Prim i sobretot La febre d’or, la gran novel·la sobre la Barcelona del vuit-cents.

La meva tria per aquest estiu és Tom Jones de Fielding. La llibertat del novel·lista poques vegades s’ha manifestat amb tant desembaràs i tanta ironia com en aquesta novel·la, en què l’autor fa literalment allò que li ve de gust i s’hi rabeja, satiritzant els crítics, avisant el lector d’allò que pensa fer i d’allò de què ha decidit de prescindir, donant lliçons d’estètica i de poètica alhora que descarrega un sarcasme intel·ligent sobre els autors pedants i els que atien la superstició. Publicada el 1749, aquesta novel·la es va fent sobre la marxa mentre reflecteix sobre ella mateixa en tant que llibre inclassificable, talment com una exploració. Fielding es considera l’inventor o fundador d’una nova espècie literària (ell en diu una nova província de l’escriptura) i com si fos un conqueridor de terres ignotes es declara amb dret de decretar-hi les lleis que més li abelleixin, rebutjant les que voldrien imposar-hi els pixatinters, és a dir, els crítics. Aquesta novel·la setcentista s’assembla a un règim llibertari, en què l’autor decideix les normes a mesura que avança i les trenca quan vol.

Intercalant reflexions, a voltes saberudes i a voltes sarcàstiques, aconsellant el lector de saltar-les si les troba carregoses, fins i tot declarant-se desconcertat pel capteniment d’algun personatge, multiplicant les situacions pel pur gust de la invenció, interposant narracions secundàries i personatges de tota mena, Fielding és entretingut però mai trivial. Com les novel·les picaresques en què s’inspira, ens presenta el protagonista des del bressol. Jones és un expòsit abandonat per la mare en condicions misterioses, recollit i educat per un conco compassiu però sever i expulsat de casa pel fet d’enamorar-se de la pubilla d’un terratinent brutal, que prohibeix a la filla de tenir cap afecte per un “bastard”.  Còmica i alhora seriosa, la novel·la permet a Fielding de fer una crítica general de la societat anglesa de l’època, especialment la hipocresia i la passió pels diners. Però allò que més permet de gaudir-ne, passats dos segles i un quart de la publicació, és la fertilitat de l’autor per a crear escenes i moure-les àgilment com si fossin les bambolines d’un teatre. Una novel·la perfecta per a les vacances, amb capítols mesurats perquè el lector pugui respirar, i el narrador reposar, entre contalla i contalla.