La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha anunciat avui una remodelació profunda del seu executiu, segons que ha dit, per a “donar un nou impuls” a la legislatura i reforçar algunes polítiques clau. El canvi més destacat és la creació d’una vice-presidència segona, que recaurà en Antònia Maria Estarellas, i dues conselleries noves: la de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que encapçalarà Catalina Cabrer, i la de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, que liderarà Sandra Fernández. Aquesta darrera substitueix Catalina Cirer, que deixa el govern després d’un any al càrrec.

En una compareixença institucional, Prohens ha assegurat que aquests canvis volen reforçar la coordinació interna i donar més estructura a les polítiques públiques, com el desplegament de la llei de conciliació, la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat i la integració local de les polítiques d’immigració. “Amb aquesta remodelació encaram amb força i determinació els dos anys que queden de legislatura”, ha dit.

Estarellas, nova vice-presidenta amb pes municipalista

Antònia Maria Estarellas, actual consellera de Presidència, assumirà a partir d’ara també la vicepresidència segona i una nova Direcció General de Cooperació Local, amb la voluntat declarada de Prohens de fer un govern “més proper als ajuntaments”. Aquesta conselleria també inclourà la Direcció General de Cooperació i Immigració, que tindrà entre les seves funcions coordinar les polítiques de regularització i control de la immigració irregular.

Un altre dels canvis significatius és la creació de la Conselleria de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que dirigirà Catalina Cabrer, fins ara directora general de Treball. La conselleria assumirà quatre direccions generals: Treball i Salut Laboral, Funció Pública, Igualtat i Conciliació, i una de nova: Transició Econòmica, que pilotarà la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat. Cabrer ha estat reconeguda per la presidenta com una figura “rigorosa i dialogant”, i ha subratllat que la seva tasca és valorada per tots els agents socials.

Un dels canvis més sobtats és la sortida de Catalina Cirer, que fins ara dirigia la Conselleria de Famílies i Afers Socials. Prohens ha agraït públicament la seva tasca i ha dit que “sempre serà un referent polític en aquestes illes”. El relleu l’assumirà Sandra Fernández, diputada del PP al congrés espanyol i secretària general del partit. Fernández, que continuarà amb aquest càrrec orgànic, havia estat consellera durant l’etapa de José Ramón Bauzá.

Prohens ha afirmat que Fernández té “vocació de servei i sensibilitat social”, i ha remarcat que la seva entrada pretén donar continuïtat i, alhora, un impuls a les polítiques d’atenció a les persones vulnerables, dependents i amb discapacitat.

Més critica el tomb a la dreta

La remodelació ha estat durament criticada per Més per Mallorca, que l’ha qualificada de “gir a la dreta” i ha vinculat els canvis a la necessitat del PP d’“entendre’s amb Vox”. El portaveu de Més al parlament, Lluís Apesteguia, ha remarcat que amb la sortida de Cirer “se’n va l’única consellera que havia plantat cara a l’extrema dreta”. Tot i les discrepàncies ideològiques amb Cirer, Apesteguia li ha reconegut que “va alçar la veu” en qüestions com el feminisme, els drets LGBTI i el tracte a les persones immigrants.

Apesteguia ha lamentat, a més, la continuïtat del conseller Alejandro Sáenz de San Pedro, que considera un “fracàs com a gestor” i ha criticat el fet que la nova consellera, Catalina Cabrer, assumeixi competències que fins ara depenien de la seva secretaria. “Almenys ara sabrem què fa i a què es dedica”, ha ironitzat. També ha assenyalat que la nova vice-presidència d’Estarellas evidencia que Antoni Costa “no ha funcionat com a únic vice-president” i no ha estat capaç de coordinar l’acció de govern ni les negociacions importants.

El jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz ha processat l’ex-representant d’ETA Josu Urrutikoetxea pel delicte de direcció d’organització terrorista. La decisió s’ha pres en el context de la causa que investiga el finançament d’ETA gràcies a la xarxa d’herriko tabernak (‘tavernes del poble’) vinculada a Batasuna.

Prèviament, la sala penal havia revocat la conclusió del sumari el mes de juny passat. La fiscalia va demanar d’ampliar el processament que ja s’havia acordat el 2005 per afegir-hi aquest nou delicte.

El jutge fonamenta la decisió en la documentació trobada arran de la detenció d’Urrutikoetxea el maig del 2019 a l’Alta Savoia, concretament en una cabana a prop de Saint-Gervais-les-Bains.

En la resolució, el magistrat es fa ressò de l’informe de la fiscalia, que sosté que la documentació confirma, si més no indiciàriament, que Urrutikoetxea, d’ençà del seu exili (2002) fins a la detenció, actuava com un dels principals dirigents d’ETA.

“No es pot explicar de cap més manera la possessió de documents reservats, solament a l’abast del nucli dirigent de la banda”, diu la fiscalia. “Tampoc no s’entendria que hagués participat en nom de l’organització en les reunions amb representants del govern espanyol, ni que fos ell l’encarregat d’anunciar la dissolució d’ETA.”

Per tot això, el jutge amplia el processament d’Urrutikoetxea per direcció d’organització terrorista, o subsidiàriament per integració en aquesta.

Unes quantes causes encara obertes

Aquest processament s’inscriu en el cas anomenat de les herriko tabernak o el cas Batasuna, impulsat inicialment pel jutge Baltasar Garzón, que va investigar la xarxa de finançament d’ETA mitjançant aquestes tavernes.

Josu Urrutikoetxea, de setanta-quatre anys, va ser detingut el maig del 2019, després de gairebé disset anys en la clandestinitat. El juny del mateix any, el tribunal d’apel·lació francès el va deixar en llibertat provisional per motius de salut, però fou retingut novament quan sortia de la presó de la Santé, una volta les autoritats franceses van verificar que l’Audiència espanyola el reclamava per unes quantes causes.

Concretament, Urrutikoetxea encara té causes pendents a l’estat espanyol per l’atemptat contra la casa quarter de Saragossa, l’atemptat contra la terminal 4 de l’aeroport de Barajas i el cas mateix de les herriko tabernak.

Vegeu la interlocutòria de l’Audiència espanyola:

Un home d’uns vuitanta-dos anys va morir ahir al vespre a la platja de Tamarit de Tarragona, segons que ha informat Protecció Civil. El 112 va rebre l’avís a les 20.42 per part d’un testimoni, que apuntava que havien tret de l’aigua un home inconscient. Fins al lloc s’hi van desplaçar dues ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

La platja va tenir actiu el servei de vigilància fins a les vuit del vespre i durant el dia havia onejat la bandera groga per l’estat de la mar.

És la novena víctima mortal a les platges del Principat d’ençà que va començar la temporada d’estiu el 15 de juny.

Els estudiants de Catalunya que van fer la selectivitat al juny ja poden consultar si podran cursar el grau universitari que van elegir. Avui s’han publicat les notes de tall del 2025, que marquen la qualificació a la selectivitat del darrer estudiant que ha entrat a cada grau universitari. Depèn del nombre de places que s’ofereixin i de la demanda d’estudiants. Un grau amb una nota de tall de 5 indica que tots els alumnes que l’han sol·licitada hi han entrat i encara hi ha vacants disponibles. Cada estudiant pot consultar fent clic ací el grau que els ha estat assignat a partir de la seva nota de la selectivitat i les seves peticions. Podeu veure a continuació la llista sencera de les notes de tall a Catalunya:

Els graus més sol·licitats en primer lloc continuen essent, com cada any, els relacionats amb les ciències de la salut, com ara medicina, odontologia, psicologia i infermeria. També es destaquen els graus d’administració i direcció d’empreses i de dret, dins l’àmbit de les ciències socials, i els estudis d’arquitectura, en l’àmbit de l’enginyeria i l’arquitectura.

Aprovaríeu l’examen de català de la selectivitat 2025?

Ara, de tots els graus amb una oferta de quaranta places o més el que té la nota més alta és el d’enginyeria en tecnologies aeroespacials + màster universitari en enginyeria aeronàutica, que s’imparteix a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Aquesta titulació, que ofereix 60 places, té una nota de tall de 12,936. Tot seguit hi ha medicina, amb una nota de tall de 12,850 al campus Clínic de la Universitat de Barcelona (UB), que ofereix 200 places; medicina al campus de Bellvitge (UB), amb una nota de 12,650 i 100 places; medicina a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), amb la mateixa nota (12,650) i 64 places; i el grau de matemàtiques a la UPC, amb una nota de tall de 12,644 per a 75 places.

Entre les titulacions amb una oferta inferior a 40 places, es torna a destacar el doble grau de física i matemàtiques. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és la que registra la nota de tall més alta del sistema universitari català, amb un 13,370 per a 20 places. La mateixa titulació, impartida a la UB i amb la mateixa oferta, té una nota de tall de 13,170.

Matrícula als graus assignats en primera preferència

Els estudiants que han estat assignats en la seva primera preferència hauran de fer la matrícula entre el 15 i el 18 de juliol, segons el termini que fixi cada universitat. El procediment i els detalls concrets de cada matrícula es podran consultar als portals de les universitats respectives.

En canvi, els estudiants que no han obtingut plaça en la primera opció hauran d’esperar les assignacions successives, i consultar els resultats segons el calendari oficial publicat a Canal Universitats. Aquest calendari estableix les dates clau per a la reassignació de places i la matrícula posterior en cas que finalment els assignin una nova opció triada.

Més pre-inscripcions que mai

Per primera vegada, el nombre d’estudiants que han fet la pre-inscripció universitària en alguna de les set universitats públiques catalanes o la Universitat de Vic – Central de Catalunya ha estat superior a 60.000. En concret, 62.328 estudiants han demanat plaça, cosa que vol dir un augment del 8,43% respecte del 2024, quan n’hi va haver 57.401. D’aquests, un 77,38% (48.157 estudiants) ja tenen plaça assignada en algun dels estudis sol·licitats. Són 1.372 més que no l’any passat. A més, un 58% d’aquests alumnes (27.927) han obtingut plaça en el grau i el centre que havien triat com a primera opció.

Per universitats, els estudiants assignats es reparteixen així: 11.683 a la Universitat de Barcelona (UB); 9.569 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); 6.453 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC); 4.147 a la Universitat Pompeu Fabra (UPF); 3.469 a la Universitat de Lleida (UdL); 4.141 a la Universitat de Girona (UdG); 4.591 a la Universitat Rovira i Virgili (URV); 3.730 a la Universitat de Vic – Central de Catalunya (UVIC-UCC), i 374 a centres mixtos.

Els estudiants que han estat assignats en la segona opció o una de posterior poden esperar-se a la següent assignació de places o fer el tràmit d’assignació definitiva entre el 14 i el 16 de juliol. La matrícula es farà el 18 de juliol.

Augment d’estudiants procedents de les PAU i cicles superiors

El perfil dels sol·licitants ha variat lleugerament respecte de l’any passat. Hi ha hagut un augment d’estudiants que provenen de les proves d’accés a la universitat (PAU) i dels cicles formatius de grau superior, que sumen 51.783 (+8,22%).

També creix el nombre d’estudiants titulats universitaris que volen cursar un altre grau (+5,44%, fins a 1.530), i el dels qui han superat la prova per a més grans de 25 anys i de 45 anys (+2,92%, fins a 810).

Un jutjat de Barcelona ha avalat la convocatòria de l’anterior equip del Departament d’Interior que va permetre nomenar Eduard Sallent com a major dels Mossos d’Esquadra, segons que ha avançat Ser Catalunya i ha pogut confirmar l’ACN. El jutge ha rebutjat dos recursos del Sindicat Autònom de Policia (SAP) i de l’Associació Professional de Comandaments de la Policia Catalana (COPCAT). El procés està aturat per ordre judicial de forma cautelar, tot i que Sallent ja havia cursat el curs preceptiu. Les sentències argumenten que és la llei la que estableix que l’accés a la categoria de major es fa pel sistema de lliure designació entre els comissaris del cos i, per tant, “no es tracta del tot d’una decisió administrativa, sinó legislativa”.

Al·lega també que la convocatòria impugnada sí que defineix els requisits o condicions necessàries per aspirar al lloc de major dels Mossos. Totes les condicions dels aspirants, continua, es refereixen als conceptes de mèrit i de capacitat, perquè “tenir una determinada categoria dintre del cos i trobar-se en servei actiu són circumstàncies que revelen un determinat conjunt de mèrits i capacitats pel qual opta l’administració a l’hora de convocar el procés selectiu”.

En el cas de la convocatòria de major, remarca que es podrien haver inclòs altres proves i instruments addicionals per tal de determinar els mèrits i capacitats dels aspirants, “però no es podien deixar d’incloure les que preveu la convocatòria”, com són l’informe d’idoneïtat i la superació d’un curs d’adequació (novament, per decisió legislativa).

En aquest sentit, apunta que es podria plantejar la qüestió sobre si el sistema de lliure designació és adequat per a la provisió del lloc de major, però subratlla que és el legislador qui ha optat per aquest sistema, “per la qual cosa la decisió sobre emprar-lo o emprar-ne un altre resta fora de l’àmbit de discrecionalitat de l’administració”. Allò que serà objecte de discrecionalitat, continua, serà la valoració dels mèrits dels candidats que compleixin els requisits de la convocatòria, però no la convocatòria mateixa pel sistema de lliure designació.

Pel que fa a l’entrevista que es va fer als dos candidats, Alícia Moriana i Eduard Sallent, el jutge apunta que no figurava en la convocatòria, però entén “que podia ser exigida al marge de la convocatòria” per poder emetre un informe d’idoneïtat. “És un mitjà de presa de coneixement a l’abast de qui ha d’emetre l’informe d’idoneïtat, i no una prova selectiva”, estableix.

El jutge constata que l’autèntica qüestió conflictiva és la valoració discrecional dels mèrits no especificats a la convocatòria. Argumenta que en una convocatòria per lliure designació només s’han de concretar els requisits, però no els mèrits, com sí que s’ha de fer en un concurs.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha compartit a les xarxes socials el “malestar profund” per l’esquetx sobre el català a l’acte de l’Ajuntament de Barcelona per presentar l’informe anual de l’observatori municipal contra les discriminacions. Unes quantes veus s’han queixat que en algunes de les peces teatralitzades que es van fer durant l’acte es va ridiculitzar l’ús del català. A la mateixa publicació Vila ha valorat la rapidesa amb què el consistori se n’ha desmarcat.

Comparteixo el meu profund malestar per l’esquetx sobre el català amb tots aquells que, com jo, us heu sentit ferits en veure'l. En aquest sentit, valoro la rapidesa en què l’Ajuntament de Barcelona se n'ha desmarcat. Crec que els plantejaments d’aquest esquetx distorsionen…

— F. Xavier Vila (@VilaFx) July 10, 2025

A parer del conseller, els plantejaments d’un dels esquetxos “distorsionen greument la realitat i són ofensius i profundament injustos” per als professionals i els voluntaris lingüístics, que “s’esforcen cada dia per facilitar l’aprenentatge de la llengua a les persones nouvingudes”.

“Aquesta mena de manifestacions només perjudiquen la convivència i la cohesió social”, rebla el conseller.

Avui, 11 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un clam col·lectiu per a evitar el desastre amb el “botí ideològic” de Sixena
• Patxi López i Gabriel Rufián. O viceversa I Editorial de Vicent Partal  
• ‘La tertúlia proscrita’: On era TV3 quan el Baix Ebre cremava? 
• A la Catalunya del col·lapse, un bri d’esperança I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Edició en català: militància i subvenció I Mail obert de Tina Vallès 
• Aniol Rafel: “No érem conscients fins a quin punt crear una editorial mitjana implicava renúncies i autoprecarització” 
• El vídeo del número que ridiculitza el català en un acte de l’Ajuntament de Barcelona sobre discriminacions
• Barcelona escolta amb emoció continguda les víctimes de Mazón 
• Assassinats, violacions, segrests i tortures: els “grups d’autodefensa” desfermen el terror a Haití
• Els tres llocs especials de Barcelona per a Ivan Labanda
• Candlelight: nom anglès, cuina francesa i ànima catalana d’un restaurant de què sentirem parlar
• Francesc Ferrer Pastor, el llegat del senyor de les paraules

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els bombers consideren controlat l’incendi forestal de Paüls (Baix Ebre), que va començar dilluns al migdia i en què ahir a la tarda va morir un membre del cos quan una pedra de grans dimensions es va esfondrar. El foc ha afectat 3.321 hectàrees de superfície agrícola i forestal, més d’un miler de les quals al parc natural dels Ports. L’incendi encara romandrà setanta-dues hores, pel cap baix, sota observació abans de poder-lo considerar apagat. Tretze dotacions continuaran remullant la superfície cremada.

#ProteccioCivil hem desactivat l'Alerta del pla #INFOCAT un cop l'incendi #ifPaüls està controlat https://t.co/cITpEslIKm pic.twitter.com/yWaw7G8hpe

— Protecció civil (@emergenciescat) July 11, 2025

L’incendi es va considerar estabilitzat dimecres cap a la una del migdia. La pluja d’aquestes darreres hores ha ajudat molt els bombers, que han consolidat el perímetre i han revisat fumeroles i punts calents amb drons equipats amb càmeres tèrmiques, per descartar represes.

Més de dues-centes persones van omplir ahir la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, en la presentació del llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón.

L’acte fou presentat per l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i hi participaren Esperança Camps, juntament amb tres familiars de les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre: Dolores Ruiz, Rosa M. Álvarez i Núria Aracil.

Totes tres van anar desgranant –enmig del silenci espès de la sala, que retratava una gran emoció continguda– què va passar aquell dia i tot allò que ha vingut després, en un relat en què la vivència personal, tan intensa, no ha estalviat la crítica política al president de la Generalitat Valenciana.

–Més informació sobre la col·lecció de llibres de VilaWeb i les modalitats per a adquirir-los

–Com comprar Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb.

El plàcid horabaixa del dimecres 9 de juliol va esdevenir tot d’una explosiu, inesperat, ple de perplexitat i sorpresa, quan Edicions del Periscopi anuncià en un comunicat que el Grup 62 havia entrat majoritàriament en la propietat del segell. La raó que s’adduïa era la voluntat d’aconseguir tranquil·litat econòmica, sobretot arran de les inclemències del sector editorial.

Per contextualitzar-ho, cal saber que l’editor Aniol Rafel (Barcelona, 1977) va fundar Edicions del Periscopi a final del 2012, cosa que contribuí a fer sorgir un nou fenomen, el de les editorials independents en català. En poc més de deu anys, Edicions del Periscopi no ha deixat de créixer, amb èxits d’autors tant nacionals com internacionals. Del primer grup es destaca la descoberta de Marta Orriols i l’impuls de Manuel Baixauli. Del segon, la publicació d’autors tan notables com Sally Roonney i Wajdi Mouawad.

Edicions del Periscopi era fins ara l’editorial de referència dels editors independents en català. Amb esforç i encerts, ha arribat a nivells de vendes superiors als segells dels grans grups i a una quota de mercat en llibres de ficció del 6,68%, amb dotze títols l’any, de ficció i no-ficció. Era l’editorial independent de mida mitjana (sis assalariats) més destacada del panorama editorial independent en català. Per això l’anunci ha sorprès tant el sector.

Hem parlat amb Aniol Rafel de seguida i llargament, per entendre què els ha dut a prendre aquesta decisió, de deixar de ser independents i entrar en un gran grup, i què indica això sobre la situació actual del mercat editorial en català. La paraula “precarietat” apareix en l’anàlisi.

—A començament del 2023, quan feia deu anys de la fundació d’Edicions del Periscopi, us vam entrevistar. Les xifres de què parlàveu eren envejables i el projecte, ple de futur. Per això la pregunta s’imposa: què ha passat en aquests dos anys i què us ha fet decidir a vendre-us l’editorial a un gran grup, en concret al Grup 62?
—És una resposta que té moltes raons. Per una banda, és veritat que Periscopi té bones xifres i es troba en una situació en què podríem continuar aguantant temps. La decisió no era urgent, no teníem la necessitat de fer una operació d’aquesta mena ara mateix. Per una altra banda, Periscopi, justament perquè hem crescut, ha començat a tenir una certa estructura i això ens obliga a mantenir sempre uns nivells ja una mica més elevats de resultats. Amb aquestes circumstàncies, ens passava que vèiem el futur, potser no immediat, però sí proper, amb la disjuntiva de créixer una mica més i anar a l’atac, per assegurar l’equip amb les condicions actuals o millorades i aconseguir una certa estabilitat, o bé, al contrari, anar a la defensiva, mirar de reduir despeses per assegurar a mitjà termini i a llarg termini la viabilitat del projecte. En aquesta situació…

Aniol Rafel

—El Grup 62 us va fer una oferta o vau ser vosaltres que el vau anar a buscar?
—Són ells que ens van fer la proposta. Jo alguna vegada quan m’havia plantejat si mai passava això, què faria, tot i que no tenia resposta, pensava que no, que la idea seria de continuar com estem. Però a mesura que vaig anar estudiant la proposta, responia molt a una possible solució, la d’assegurar la viabilitat del projecte, de tot l’equip, aconseguir un punt de tranquil·litat també.

—Tranquil·litat per què?
—Perquè s’hi afegia una circumstància que crec que és bastant general al sector, que és que els que ja fa uns quants anys que hi som tenim un punt de cansament d’haver de lluitar constantment amb la part de gestió, la part econòmica. És a dir, a mi barallar-me per vendre un llibre no em preocupa. Sé que forma part de la meva feina. Ara, barallar-me per si aquest mes tinc prou tresoreria per no haver d’endarrerir una factura em cansa molt. Si passa una vegada, és igual, però quan fa anys i anys que estàs així, hi ha un desgast que al final també acaba influint a valorar o no propostes d’aquesta mena. I tinc la tranquil·litat de no haver deixat mai de pagar res a ningú, però no deixa de causar un neguit.

—Tanmateix, què s’ha agreujat tant aquests dos anys perquè hàgiu pres una decisió tan important i tan arriscada per al vostre projecte, com ho és deixar de ser independents i passar a dependre d’altri?
—Va passar que des del començament de l’editorial fins el 2021 no vam deixar de créixer, però el 2022 i el 2023 no van ser anys tan bons. I, tot i que, després, el 2024 i aquest mig any del 2025 han estat anys molt bons, el fet és que ja havíem vist les orelles al llop. T’adones que les coses no sempre necessàriament seran bones i que podem tenir anys que no siguin bons. Aquesta por és perquè ens trobem a mercè de les inclemències del mercat. I si a l’editorial sou dues persones només, no passa res, però si sou sis, sí que passa.

—Creieu que el mercat editorial en català no permet les empreses mitjanes?
—Tal com està el mercat en català, es pot ser o molt petit o mitjanament gran, però les editorials mitjanes, mitjanes, jo crec que són les que estan en un moment més delicat. Perquè el mercat és petit, les vendes són petites i, per tant, o tens una estructura molt petita que et permet ser molt flexible i no dependre tant de les inclemències del mercat o has de saltar a una escala bastant més gran. Perquè si ets petit realment necessites pocs ingressos, però això també implica una professionalització molt precària. Crec que aquest és un dels grans problemes del nostre sector.

—Expliqueu-lo.
—Hi ha moltes editorials amb una infrastructura molt petita, que això té avantatges, evidentment, però també té inconvenients. Per exemple, que si en vols viure, si vols crear un equip, ja necessites tenir un flux d’ingressos constant, i això en el mercat nostre és difícil d’aconseguir. Hi ha editorials que poden sobreviure, perquè més enllà dels ingressos per la venda de llibres tenen unes altres fonts d’ingressos, com ara un soci capitalista, però són una minoria. Al final tots cerquem un espai a les llibreries, espai a la premsa, espai a les prestatgeries dels lectors. I som molts. I el problema no és que siguem molts, sinó que hi ha pocs lectors compradors. La bibliodiversitat és una notícia molt bona, el problema és que s’ha fet a costa de propostes editorials molt fràgils, que sobreviuen per voluntarisme i algunes amb una autoexplotació molt bèstia. També, evidentment, hi ha editorials que funcionen i que tenen molt recorregut. Però no són la majoria.

—La decisió que heu pres, més enllà de les raons personals, reflecteix una realitat del sector i aquesta realitat no sembla bona. Parleu de precarietat, segurament no tan sols entre els editors petits sinó entre els llibreters també.
—A tot el sector: autors, correctors, traductors, també. Això no passaria si el mercat català fos molt més potent. És a dir, el percentatge de llibres que es venen en català a Catalunya és baix. Per més que hagi crescut una mica els últims anys, continua molt baix. I, per tant, juguem amb un desavantatge molt gran ja de partida. Això ens aboca a aquesta precarietat de què parlàvem. No és l’únic factor, però n’és un d’important. Una vegada vaig tenir una conversa amb un editor en castellà que em deia: quan tinguis el teu primer 100.000, ja veuràs que de cop la vida et canvia. Es referia a vendre cent mil exemplars d’un títol. Però en el mercat català arribar a aquesta xifra és gairebé impossible, actualment. Periscopi, que d’alguns títols n’ha venut molts exemplars, potser arriba a vint-i-cinc mil, màxim trenta mil. Aquesta frontera, que és la que et permet de començar a viure tranquil, al mercat català és molt complicada d’assolir. Si a això hi afegeixes que fa anys que treballem molt i, així i tot, costa d’arribar a final de mes, tens moments de dificultat de tresoreria, et preguntes si tot plegat paga la pena. A més, quan fas una projecció de futur a mitjà i llarg termini, amb totes les incerteses de futur que hi ha, penses que ara mateix estàs bé, però que d’aquí a uns quants anys…

—A quines incerteses de futur us referiu?
—Qüestions geopolítiques, d’economia global, inflacions, la situació del català en el futur… i més dificultats que ara no sabem preveure. I tot això al final ho vas posant en una banda i en una altra de la balança i quan arriba aquesta proposta, te la planteges. Perquè si aquesta proposta hagués estat d’adquirir-nos i ja està, deixant de ser el que som, segurament no l’hauria ni considerada. Però el que hem pactat per escrit és que continuarem fent el que fem. A ells no els interessa tenir un cromo més, sinó que puguem continuar treballant de la manera que treballem, perquè han vist que dóna resultats, que aconseguim bones xifres i, per tant, això no ho volen tocar. Ens permetrà continuar fent la feina amb més comoditat, però alhora mantenint la llibertat de crear el catàleg que vulguem crear, poder tractar els autors de la manera que els volem tractar, poder tenir la mateixa relació amb els llibreters, poder mantenir la mateixa distribució que tenim.

—Mantindreu la seu també o us incorporareu a la seu de Planeta?
—Mantindrem la nostra seu del carrer de Còrsega. D’alguna manera, dins el Grup 62 serem com una mena de bolet. Pel que m’han explicat, serà una mica com va ser el cas de Tusquets, quan va entrar allà dins, que es mantenia sense acabar-se d’integrar del tot en els processos del grup.

—En general, els grans grups acaben fagocitant els segells, també per una qüestió pragmàtica i de funcionament intern. Suposo que això també ho heu tingut en compte: com mantenir la personalitat i la identitat.
—Tens raó que això ha passat en grans grups que han adquirit segells, ho hem vist més d’una vegada. Aquí hi ha dues coses. Per una banda, tenim un acord molt estipulat i en aquest sentit estem bastant protegits. L’esperit del pacte també va en aquesta línia. En tot cas, veurem què passa. I nosaltres, evidentment, vetllarem per continuar fent el que fem.

—Ara hi ha sobretot dos grans grups (Grup 62 i Random House) i un tercer (Abacus Futur) que pugna per estar al mateix nivell que els altres dos. Tenint en compte això, la batalla entre grans grups també deu haver fet que a l’hora de negociar Periscopi hagi tingut uns certs avantatges, oi?
—Suposo que sí, no ho sé, perquè no sóc expert en aquests temes. Jo crec que una cosa que ens ha anat bé per a negociar és que ara venim d’un parell d’anys bons i que en el fons, si mirem la trajectòria global de Periscopi, és una trajectòria bona. Per tant, entenc que el que han fet no és anar a buscar una editorial amb problemes per rescatar-la, sinó el cas contrari: anar a buscar una editorial que funciona, per reforçar el projecte.

—Ara mateix us he de dir que es fa estrany pensar que Periscopi és del Grup Planeta. I fa la sensació que amb aquesta operació el sector editorial en català hi perd.
—Entenc la preocupació. Passa que també s’ha de veure com un fet global. He tingut moltes vegades la mateixa conversa amb molt editors petits i mitjans: fins a quin punt com a sector ens hem equivocat fent la sensació que era fàcil muntar una editorial i viure’n. Així com hem transmès la passió, la vocació, l’amor pels llibres que ens han empès a muntar una editorial i com en el fons ens fa feliços, perquè és una feina extraordinària, potser no hem transmès tant la part no tan agradable de tenir una editorial pròpia i tots els problemes que implica, tots els maldecaps. Cal dir: compte, perquè a vegades entre tots hem venut un relat una mica idíl·lic de què és ser un editor independent. I té parts molt maques, molt positives, però també té parts molt complicades. I no sé fins a quin punt d’això la gent n’és conscient.

—El 2005 neix el Grup 62, primer gran grup editorial en català. D’això fa vint anys. En aquestes dues dècades ha canviat molt el panorama editorial, han passat moltes coses. Una de les més interessants, el naixement de les editorials independents. Vau començar a sorgir fa dotze, tretze, catorze anys, éreu joves editors ben formats, la majoria d’una mateixa generació, còmplices entre vosaltres. Ara que fa una mica més de deu anys que vau néixer, es percep un cert cansament. A la vostra decisió hi hem d’afegir la campanya de suport engegada per Raig Verd, o la reducció de recursos i nombre de títols de l’Editoral Males Herbes, per exemple.
—Per una banda, el mercat va canviant i suposo que canviarà més amb el temps. Al final tot va molt de pressa i a mi a vegades em costa molt de predir què passarà. El 2019 ningú no pensava que vindria una pandèmia mundial i que estaríem tots tancats a casa. Quan va arribar la pandèmia, ningú no pensava que les coses anirien bé i, de cop, resulta que el 2020 es converteix en un gran any editorial, perquè la gent torna a posar el focus en els llibres i les llibreries. I les coses anaven molt bé, però, un temps després, la gent torna a deixar de banda el llibre. I el paper s’encareix, i arriba la inflació i la gent torna a comprar una mica menys… Totes aquestes anades i vingudes tan difícils de preveure et van resituant i et van canviant.

—El cansament deu tenir més causes…
—Hi ha també una qüestió generacional: quan comences un projecte d’aquests el fas amb totes les forces del món, però quan fa deu o quinze anys que hi ets les forces són unes altres. La il·lusió i la passió continuen intactes, però el desgast comença a tenir efectes també. I aleshores amb el temps suposo que ens anem adonant que o ens quedem sent molt molt molt micros o, quan comences a tenir una certa estructura, has de cobrir les despeses cada mes; si tens uns ingressos suficients no passa res, però si a moments pateixes per aquests ingressos és quan de cop arriben les preocupacions. No sóc cap expert en economia i per tant no sé si és una cosa previsible o no, però, reprenc una pregunta que em feies abans: una editorial petita que comença a ser mitjana pot ser viable? Jo crec que ho pot ser, però potser no érem conscients fins a quin punt això implicava unes renúncies i una autoprecarització. Durant una època la il·lusió ho compensa, però a vegades, quan tens una alternativa, poses les coses a banda i banda de la balança i al final t’acabes decidint. Aquests últims anys hem vist que altres editorials independents han estat adquirides per grans grups. Quan he anunciat la notícia i he parlat amb alguns companys editors, en un 99% dels casos he rebut comprensió. M’han dit: “Segurament jo també ho faria.”

—Ens trobem en un canvi de cicle?
—Potser és la fi d’una etapa que forma part d’un cicle més gran. Si mirem la història de l’edició en català, podria ser simplement una etapa més d’un cicle que es va repetint.

—Fa prou l’administració per minimitzar aquesta precarietat en el sector?
—No en sóc cap expert, però és que hi ha moltes coses. Pel que fa a les subvencions, avui dia crec que no ens podem queixar. Segurament, on hauríem de posar el focus és en la manera com aconseguim entre tots fer créixer el nombre de lectors en català. El focus s’hauria de posar en què fem per superar la xifra que, anant molt bé, és que un de cada tres compradors de llibres compra en català, i que passi a ser una xifra molt més alta. I això és una cosa que no depèn d’una política concreta, sinó que ha de ser una acció molt més ambiciosa, que té a veure amb coses com ara quin ús social té el català avui, quin prestigi té el català. I, després, pel que fa a la lectura, com aconseguim tornar a posar el llibre al centre de la societat? Perquè aquestes dues coses (tornar a donar valor al llibre i tornar a valorar la lectura en català) han estat de fa temps una reivindicació que crec que tenim molta gent. Crec que són les dues línies que segur que a mitjà i a llarg termini ajudarien a superar aquesta precarietat, d’alguna manera.

—Us adoneu que la cultura catalana se sosté en bona part gràcies a la precarietat de molts? No trobeu que és perillós?
—És que la cultura catalana està en una situació delicada. Passa que hi ha molta gent que fa molts esforços. Paradoxalment, estem en un bon moment, perquè hi ha molta gent posant-hi molta energia, moltes hores, molta feina, moltíssimes coses, de manera que tenim uns creadors extraordinaris i tenim moltes coses però que se sustenten amb l’esforç de moltíssima gent, ja sigui gent individual, a vegades autoprecaritzant-se, també gent que posa diners en projectes. Sense tota aquesta gent tot això cauria.

—Per acabar. Fa dos anys, quan us vaig entrevistar amb motiu dels deu anys d’Edicions del Periscopi, us deia que éreu molt reflexiu. Vós parlàveu de la necessitat del seny en alguns moments i de la rauxa en uns altres, a l’hora de construir un catàleg. En la decisió de vendre Periscopi al Grup 62, què ha prevalgut, el seny o la rauxa?
—Com sempre, és una barreja. Però crec que, com que és una decisió molt meditada, molt pensada, a la qual hem donat moltes i moltes voltes, hi ha una part molt gran de seny. Passa que, evidentment, totes les decisions importants tenen un punt de rauxa, per acabar de decidir-se. Una altra cosa que cal dir i que fa temps que dic, molt abans que passés tot això, és que aquesta idea que les editorials independents ho fan tot bé i que les editorials grans ho fan tot malament, és una idea molt equivocada. Hi ha editorials petites o independents extraordinàries, que fan una feina admirable, boníssima, però no són totes. No pel fet de ser petita pots atorgar a una editorial la condició de bona. Alhora, dins els grans grups hi ha professionals excel·lents també, que poden fer llibres meravellosos. Per tant, a vegades les etiquetes s’han fet servir d’una forma equívoca. Dic això perquè a l’hora de prendre aquesta decisió, un risc que evidentment hi havia era fins a quin punt aquesta etiqueta que nosaltres teníem d’editorial independent, que ens ha anat a favor, ara potser no ens hi anirà. Perdre aquesta etiqueta ens pot anar en contra. Però hem pres la decisió perquè pensem que és el millor per a Periscopi, per a l’equip, per als autors i per a tot plegat.

—Ara pensava, creieu que hi haurà algun autor que no compartirà la vostra decisió i el podreu perdre?
—Jo vull pensar que no. Tothom amb qui he tingut ocasió de parlar, em sembla que ho ha entès. Evidentment, ho veurem amb el temps.

Sóc a l’estació de Sants i em veig nerviós i escridassant un treballador de la RENFE. He de tornar cap a Girona, he arribat amb vint minuts d’antelació i no me’n surto. Les màquines expenedores de bitllets no funcionen o van lentíssimes, la majoria de taquilles són buides i hi ha una cua enorme, i no em deixen passar la barrera. Finalment sóc a temps d’agafar el tren perquè surt tard, però al cap d’una hora i cinc minuts de trajecte tot just som a Sant Celoni. Tinc sort que és un mitjana distància, perquè el sistema de rodalia viu escenes més pròpies de l’Índia, amb usuaris que es barallen per poder entrar en un vagó. Fins i tot l’alta velocitat ja no va a l’hora, i el vestíbul de Sants ha quedat esquifit per a tants passatgers. La carretera no és cap alternativa, perquè l’autopista AP-7 s’ha convertit en una via lenta amb retencions contínues, una gran congestió de camions i molts més accidents. Quan finalment arribo a Girona i quedo amb els amics, la tirallonga de queixes és inacabable: les riuades de turistes que bloquegen els carrers i els ponts, l’amuntegament d’escombraries, la sensació d’inseguretat, les llistes d’espera a la sanitat pública, les cues per a fer qualsevol tràmit. Encara rai que som quarantins i vam poder arrapar-nos al final de la promesa socialdemòcrata, perquè si fóssim vint anys més joves patiríem pel preu impossible de l’habitatge, la precarietat laboral, els salaris de misèria, i per un futur com més va més incert.

Viure a Catalunya és formar part d’un enorme experiment social, saber fins on pot arribar la població abans explotar –i estem arribant al límit, si fem cas de la fúria general i de les revoltes violentes que han sorgit aquests dies a molts barris. En els darrers quinze anys el país ha crescut de gairebé 800.000 habitants i ha passat de tretze milions a vint milions de turistes estrangers anuals (i de sis milions a vuit milions de porcs), però els beneficis econòmics d’aquesta operació han anat a parar a unes elits minoritàries, mentre que tota la resta n’hem entomat el cost. No tenim serveis i infrastructures millors, sinó un sector públic en davallada que ha d’arribar a més gent i sobretot a gent més pobra. Per si fos poc, hem de suportar una classe política i unes bombolles barcelonines que neguen que el col·lapse existeixi, i uns mitjans públics que projecten la imatge falsa que si hi ha problemes és només perquè els catalans som poc solidaris i molt racistes.

És per tot això que fa una setmana vaig quedar astorat quan vaig veure circular a la xarxa X un vídeo d’un polític català en contra del model de creixement perpetu, i amb els arguments que sempre he defensat. S’hi deia això: “No necessitem més llocs de feina, no necessitem ser deu milions, perquè amb aquesta excusa es defensa una política econòmica que és un despropòsit. Fem venir milers d’estrangers a fer de cambrers mentre enviem els nostres estudiants a treballar al nord d’Europa.” I en un altre vídeo encara era més clar: “Hem triat ser un país pobre i ens ho han venut com un èxit. Creix un enorme sector amb salaris baixos fonamentat en preus igualment reduïts i en mà d’obra poc qualificada que accepta aquestes feines precàries, gairebé sempre provinent de l’estranger.”

El polític de les imatges és Guillem Surroca, batlle de Cervià de Ter, i els vídeos els ha creat la CUP de les comarques gironines. L’impacte a les xarxes ha estat extraordinari, amb centenars de milers de visualitzacions i un debat molt interessant sobre les dues propostes del partit: un salari mínim català més elevat per a evitar el dúmping social, i un requisit lingüístic per a tothom que treballa de cara al públic. La sorpresa general, però, és que aquest nou discurs –el gir danès– vingui precisament de la CUP, tot i que per altra banda és l’espai polític que té menys hipoteques amb els que promouen el creixement continu. Bona part de la CUP barcelonina se n’ha desmarcat, però ja sabem que hi ha gent que té al·lèrgia a guanyar.

Els vídeos de Surroca no han estat els únics que han circulat sobre els efectes de la immigració. També hem vist l’economista Miquel Puig com explicava que “la principal amenaça de la sostenibilitat del sistema de pensions és la immigració poc qualificada, perquè aquestes persones accedeixen a llocs de feina poc remunerats, paguen pocs impostos i per tant al llarg de la vida consumiran més serveis públics que els impostos que hauran generat”. La conclusió és que cal frenar els pisos turístics, els escorxadors o el Hard Rock. El doctor Puig fa anys que ho diu (el seu llibre Els salaris de la ira és imprescindible), però si fem cas a la idea clàssica que el mitjà és el missatge, el més interessant és que ho hagi publicat el diari Ara. Puig revelava que Janet Sanz, dels Comuns, el va acusar d’alimentar la xenofòbia i el racisme, però si una lliçó ens ha deixat l’escàndol de la DGAIA és la relació incestuosa entre els partits d’esquerres i el tercer sector –dit d’una altra manera, com més pobres tinguem a casa, més sous públics rebrà aquesta casta elitista per a salvar-los.

Fa tres anys que miro d’explicar a VilaWeb que el consens sobre immigració de Catalunya no es troba enlloc més del món, i que la idea de les fronteres obertes no és d’esquerres, sinó creada per una dreta neoliberal que ha treballat (amb èxit) per destruir les condicions laborals dels treballadors autòctons. També he presentat les trampes, com ara la barreja interessada de refugiats i immigrants econòmics (que tenen drets diferents), o posar el focus mediàtic sobre el mar i no a l’aeroport de Barajas, la gran porta d’entrada a Espanya. El discurs que faig és propi de la socialdemocràcia europea, però defensar-lo a Catalunya implica rebre acusacions de racisme i d’odi.

Aquesta setmana he intuït que aquest consens es comença a esberlar en públic –en privat ja fa temps que gairebé tothom està d’acord que la situació és insostenible. Em sembla que el canvi anirà ràpid, que pot tenir unes implicacions electorals enormes, i que molta gent que ha callat, per interès o per covardia, aviat quedarà en evidència. Avui acabo l’article amb una nota positiva, perquè el juliol ens han dut una bona nova: el col·lapse de Catalunya no és inevitable.

Arribarà el moment de parlar de l’Hostal de la Gavina a la sèrie estival Hotels amb història. Tocarà parlar dels noranta anys d’aquest establiment històric, fundat per Josep Ensesa i Gubern l’any 1932, i que ha viscut tants episodis, tants hostes il·lustres, tantes jornades de glòria, que se’n podrien escriure, només d’ell, els nous articles prevists. Ja arribarà el moment. Però avui toca parlar del seu restaurant, Candlelight, obert el desembre de 1960 –el rètol històric encara diu “Candlelight Grill”–, quan l’anglès començava a fer-se un forat en el món del turisme i la restauració. El patriarca Ensesa no tan sols va ser un visionari a l’hora de somniar com podia ser la Costa Brava idíl·lica del s’Agaró noucentista, sinó que va veure clar que, després del racionament i la misèria, amb la nova dècada el país es volia treure el ventre de penes i oferir el refinament més gran als visitants estrangers que començaven a arribar-hi, atrets per la fama d’un establiment que havia enamorat estrelles de Hollywood com Ava Gardner o Elizabeth Taylor. L’escriptor i periodista Andreu-Avel·lí Artís, conegut com a Sempronio, va donar detalls de l’àpat inaugural al setmanari Destino:

“Quan els cambrers —frac vermell— van entrar al menjador amb els faisans rostits, els convidats van aplaudir. Suggerírem al senyor Ensesa que apagués la llum elèctrica, deixant únicament enceses les espelmes dels canelobres de plata que decoren les taules.

—Més tard, a l’hora del cafè —respongué el creador de s’Agaró.

Els faisans d’Orleans eren saborosíssims, amb el seu acompanyament de patates parisién, pèsols saltats, puré de castanyes i la salsa Périgueux.

De la cuina, va arribar el comunicat de Ramos, el xef: ‘Faisans de caça. A tots els hi hem trobat perdigons a dins.’ […]

—Que consti que no hi havia res preparat —deia i repetia el senyor Ensesa.
Tot natural, ho donen el temps i la terra.”

Si el nom era anglòfon –qui sap si per evitar el tipisme folklòric d’haver de fer servir alguna castellanada–, la cuina era eminentment francesa. Una interpretació del receptari francès adaptat a la catalana manera de fer les coses i als productes del país, que havia de fer que l’equip viatgés a Londres l’any 1976 a fer una demostració al restaurant La Fontaine. Una cuina d’una França prèvia a la nouvelle cuisine de Paul Bocuse, Michel Guérard o els germans Jean i Pierre Troigros. Com testimonien alguns vells menús: “Les cailles confitées sur canapé de foie – Le fumet de petite marmite aux ailerons – La langouste de la mediterranée belle-vue – Sourbet de Mandarine – La pintade en cocotte Souvaroff – La mouse de framboise – Mignardises”. O “Caviar beluga en brioche – Bouillon “Grande Mère – Langouste “Punta Prima” – Poularde de bresse au whisky en cocotte – Ananas voilés – Tarte cnquantenaire”. O el que va servir per homenatjar un hoste il·lustre de la Gavina, Josep Pla –habitació 113–, consistent en consomé Moslowa, escamarlans Candlelight, becades rostides i copa de gerdons “Hostal”. Per cert, que Sempronio mateix explica, amb motiu de l’ampliació del restaurant, l’any 1973, que quan l’escriptor de Llofriu va entrar al menjador del Candlelight, decorat en estil Lluís XV, amb canelobres forjats expressament i pintures del pintor català establert a París Emili Grau Sala, va quedar tan parat que va preguntar al seu amfitrió i amic: “Vol dir que som tan rics?”

Un restaurant per a redescobrir la cuina francesa de la mà d’un jove xef de Sant Celoni

Avui dia, tant si hom s’està a l’hotel com si ve de fora, és possible sopar a la llum dels mateixos canelobres que van servir per a inaugurar el restaurant i, fins i tot, degustar una actualització de la cuina afrancesada que va ser sinònim d’excel·lència durant el segle XX, fins a pràcticament la revolució gastronòmica catalana dels anys noranta. Darrerament, calmades les brases de l’avantguarda que es va rebel·lar contra la mantega gal·licana i les grans elaboracions clàssiques de la cuina burgesa que s’havia estat fent als grans restaurants del país, hi ha un retorn a l’ordre. Una necessitat, especialment dels joves que ja van néixer en ple regnat del Bulli i deixebles, de conèixer aquest llegat culinari europeu. Així s’explica, per exemple, la renovada joventut del septuagenari Francesc Fortí del Racó d’en Binu, el més fidel servador d’aquest patrimoni. O la vigència de l’escola del xef occità Romain Fornell, l’exjugador de rugbi i propietari del Caelis que dirigeix i assessora gastronòmicament la proposta de la Gavina, amb José Pulido com a xef executiu de tots els restaurants de l’hotel.

Oriol Fernández, xef del restaurant Candlelight.

En aquest sentit, Candlelight no pot estar en millors mans que les d’un joveníssim deixeble de Fornell, el xef Oriol Fernández, nascut a Sant Celoni l’any 1999 en una família vinculada estretament a l’hoteleria. Com explica, anava per a mosso d’esquadra, però a catorze anys es va estimar més de seguir l’ofici familiar i formar-se a l’Escola d’Hostaleria de Girona i al CETT de Barcelona. Després d’un parell d’estius treballant a Pals, a la Costa Brava, l’any 2020 va formar part de l’equip que va representar l’estat espanyol al prestigiós concurs internacional Bocuse d’Or, considerat els jocs olímpics de la cuina, com a ajudant del xef Albert Boronat, de l’enyorada Ambassade de Llívia, un apassionat de la vella cuina francesa. Format amb Fornell —a qui va conèixer durant el Bocuse d’Or—, amb el xarcuter Thibaut Gonzales a Tuïr, on va aprendre a fer el pâté en crôute que serveix al menú, amb Alain Ducasse a París, amb Paolo Casagrande al Lasarte de Barcelona, l’any 2023 va arribar al Candlelight, on ha pogut imprimir, braç a braç amb el seu mestre, el segell clàssic, afrancesat, però fidel al producte de proximitat del litoral empordanès i allunyat de totes les modes d’un restaurant el qual marquen més de seixanta-cinc anys d’història. Quan Fernández no és al Candlelight, que tanca com a hotel durant la temporada d’hivern –justament, quan hi ha productes tan interessants en la cuina de la vella guàrdia, com la tòfona, els bolets o la caça– Fernández es posa al capdavant de la cuina del Carbon, a l’hotel Ambassador de Zermatt, a Suïssa.

El luxe d’una nit d’estiu sota les espelmes

Seure una nit d’estiu, abans no es pongui el sol a la terrassa del Candlelight –oberta per Sant Joan— i esperar que, de mica en mica, es vagi fent fosc i s’encenguin les espelmes, mentre el pianista va tocant estàndards musicals d’ahir i avui, és un luxe d’abans. Un luxe que no té res a veure amb l’ostentació xarona dels influenciadors i aprenents de milionari cripto. Un luxe que no cal ser hoste de l’hotel per a assaborir-lo, en aquest restaurant que esdevé un dels secrets més ben guardats del litoral del país. Entaulats, hi ha dues propostes de menú degustació, anomenats respectivament “Mar i muntanya” i “1932 Candlelight” –dedicat als clàssics–, i carta, on destaquen plats que és pràcticament impossible de trobar enlloc més, com el Chateaubriand, el llobarro amb crosta o el llobregant a la presa. Els qui ja conegueu el restaurant, enguany no hi trobareu al capdavant de la sala el gran Paco Cornejo. L’històric maître s’acaba de jubilar després de vint-i-cinc anys a la Gavina i una llarga trajectòria que també passa pel Celler de Can Roca. Però hi ha deixat una escola brillant, on destaca el sommelier Florian David, un professional experimentat al costat de Fornell i en qui fa tota la confiança en la tria dels vins d’un celler en què destaquen les referències catalanes i franceses. No podia ser d’una altra manera.

El menú dels plats més emblemàtics comença amb l’anomenat i imprescindible “Homenatge a França”, format pel pâte en croûte de porc, vedella i ànec, la royal de foie gras, portobel·lo i armanyac i l’ou de primera posta amb crema sabaiona, per continuar amb el bunyol farcit d’algues i amb tonyina marina per sobre, el tàrtar de llobarro i caviar i el cruixent Candlelight amb mousse de cranc, en l’apartat d’aperitius. La vichyssoise servida en un got de gel, un dels plats emblemàtics de Fornell, amb ous de truita, inicia el gruix de l’àpat, que en un in crescendo té com a plats forts la gamba vermella de Palamós, cuinada a la sal amb alga kombu, crema de cítrics i cap a la brasa amb caviar, el llamàntol en crosta, en una versió marinera del filet Wellington i el filet de vaca vella fumat al sarment de vinya, acompanyat de patates suflé. Per postres, unes pre-postres fetes amb les llimones del jardí, que evoquen el clàssic sorbet que els grans menús no es deixaven mai de servir a mig àpat, i finalitzat amb un flam de vainilla amb avellana infusionada amb canyella i granissat de cafè.

Ja s’ha fet de nit, mentre les espelmes van consumint la cera i els comensals acaben les converses. Mentre a taula arriben els petits fours, deixem que els plats que més ens han sorprès facin forat al nostre record. En les converses –nosaltres mateixos ho vam preguntar a Romain Fornell— surt el tema dels reconeixements. Candlelight treballa de valent per ser al nivell de les estrelles –té dos sols Repsol i ha estat destacat per la Guia Macarfi—, però no vol que la pressió afegida acabi essent una obsessió. Tot allò que arribi serà benvingut, ens diuen Pulido i Fernández. I si no arriba, voldrà dir que encara no han assolit el nivell. Però és que, quan es tenen aquesta història i aquest futur, no valen les presses. Ara, feu-me cas. Del Candlelight, en sentirem a parlar.

The Washington Post · Widlore Mérancourt i Amanda Coletta

Arnold Junior Pierre, periodista de Ràdio Galaxie, es dirigia a la seu de l’emissora a Port-au-Prince, la capital d’Haití, quan va ser víctima d’una emboscada. Un home l’agafà pel coll i li demanà d’on venia, mentre un altre li feia la traveta i li prenia la bossa, de la qual caigué un carnet de premsa.

“Vaig pensar que em matarien”, recorda Pierre.

En un primer moment, el periodista pensà que els seus agressors eren membres d’una banda. Poc després, ambdós s’identificaren com a membres d’un grup d’autodefensa, que han proliferat aquests darrers anys per contrarestar les bandes que s’han apoderat d’un 90% de Port-au-Prince.

En un país en què el govern fa temps que s’ha paralitzat, i en què ni tan sols la missió policíaca amb suport de l’ONU ha estat capaç de restaurar-hi la seguretat, els autoproclamats grups d’autodefensa es presenten a si mateixos com la darrera línia de defensa contra les bandes que extorsionen, segresten, violen i maten amb impunitat. Com a tals, tenen el suport de molts alts funcionaris haitians, incloent-hi el fiscal general de la capital.

No obstant això, tant les víctimes com els analistes, els activistes de drets humans i els funcionaris de l’ONU acusen els grups de cometre com més va més abusos, fins i tot contra infants, cosa que ha aprofundit encara més  el caos que preval en gran part del país.

“La gent creu en les brigades d’autodefensa a causa de la feblesa del sistema judicial, però la realitat és que aquestes brigades acabaran convertint-se en bandes”, diu Marie Yolène Gilles, directora executiva del grup de drets humans Fondasyon Je Klere. “Això ens aboca a l’anarquia total.”

Alguns grups d’autodefensa inclouen agents de policia en actiu i retirats i –com les bandes– disposen d’armes de foc d’alt calibre, a més de munició i efectius abundants. L’ONU ha acusat uns quants d’aquests grups de col·laborar directament amb les bandes criminals.

Després d’uns quants minuts retingut, Pierre fou finalment alliberat. Els seus atacants n’enviaren la fotografia del carnet de premsa a un grup de WhatsApp, i un membre del grup en confirmà la identitat. Mentre l’alliberaven, ambdós homes li digueren que havia “escapat de la mort”.

N’hi ha d’altres que no han tingut tanta sort.

Aquest maig, membres d’un grup d’autodefensa arrasaren un poble rural, segons que informaren els mitjans de comunicació haitians, calaren foc a edificis, atacaren una església i decapitaren fidels, aparentment, a l’atzar. El novembre passat, els vigilants uniren forces amb la policia per atacar una ambulància de Metges Sense Fronteres: en punxaren els pneumàtics, llançaren gasos lacrimògens al personal que hi viatjava i executaren dos pacients, pel cap baix.

L’ONU ha acusat un d’aquests grups d’autodefensa, conegut com a Caravane, d’operar de manera “molt semblant a les bandes”, fins al punt de cobrar imposts il·legals als usuaris d’infrastructures sota control seu, com ara, carreteres.

Un altre “grup d’autodefensa”, segons l’ONU, ha arribat a aixecar barricades al voltant d’un hospital de Port-au-Prince, tot interrompent la prestació de serveis essencials.

“Tot i ser els últims mecanismes de seguretat que queden en moltes zones, aquests grups violen drets humans fonamentals, incloent-hi el dret de vida i el dret d’un judici just, i atien encara més les flames de la violència”, declarà Miroslav Jenca, sotssecretari general de l’ONU per a Europa, Àsia central i Amèrica, en una reunió de l’ONU sobre Haití el passat 2 de juliol.

Les bandes fa molt e3 temps que són presents a Haití, però han guanyat força durant el buit de poder que deixà l’assassinat del president Jovenel Moïse, el 2021. Durant aquest darrer any, múltiples grups rivals s’han unit en una coalició coneguda com a Viv Ansanm (“Viure plegats”, en crioll haitià), que ha provat repetidament d’enderrocar el govern de transició que governa el país. Els paramilitars controlen les principals carreteres que entren a la capital i en i surten, i en els darrers mesos han estret el cercle sobre la resta de la ciutat.

El govern de transició és format per funcionaris no electes enfrontats entre si, i sobre els quals planen múltiples acusacions de corrupció. La missió policíaca internacional amb suport de l’ONU i encapçalada per Kenya, desplegada al país ara fa un any, no ha aconseguit de restablir-hi l’estabilitat. Per protegir-se, el govern ha recorregut a mercenaris estrangers i drons armats, que segons una investigació The Washington Post han atacat civils moltes vegades.

Fa dècades que les milícies exerceixen un rol destacat en la política i la societat haitianes. Després de la caiguda, l’any 1986, de la dictadura de François “Papa Doc” Duvalier i la del seu fill Jean-Claude (“Baby Doc”), la multitud atacà els presumptes membres dels Tonton Macoutes, les forces paramilitars aliades amb la dictadura. Moltes de les bandes que actualment terroritzen al país, segons que expliquen els analistes, es formaren durant la dècada dels 2000 per protegir els barris del país de la violència.

El primer trimestre de l’any, més de 1.600 persones van morir i 580 van resultar ferides en actes violents que involucraren bandes, policies i vigilants, segons que informà l’oficina de l’ONU a l’abril; prop d’un 10% d’aquests atacs van ser comesos per “grups d’autodefensa”. Les autoritats digueren que els vigilants continuaven essent una font important d’abusos contra els drets humans”, també contra infants i contra sospitosos de delictes menors.

“Serà extremadament difícil comptabilitzar la xifra de víctimes”, diu Gilles. “Hi ha cruïlles a la capital que ara es coneixen com a cementiris: si un sospitós d’haver comès un delicte hi passa, l’executen sumàriament.”

Pierre Ésperance, director de la Xarxa Nacional de Defensa dels Drets Humans d’Haití, es mostra preocupat per l’augment de l’activitat dels grups d’autodefensa, però diu que els vigilants són inevitables en un país on les forces de seguretat estan desbordades i el sistema judicial, ras i curt, no existeix.

“Si no fos per les brigades, atesa la indiferència de les autoritats respecte de la crisi de seguretat, tota l’àrea metropolitana de Port-au-Prince ja hauria caigut en mans de les bandes”, afirma.

Els mètodes que utilitzen els vigilants per a determinar qui és membre d’una banda i qui no poden ser molt arbitraris: en alguns casos, segons els analistes, els grups d’autodefensa han atacat persones pel pentinat, o senzillament perquè no sabien qui eren. Marie Rosy Kesner Auguste Ducena, directora de programes de la Xarxa Nacional de Defensa dels Drets Humans, diu que la seva organització té constància de persones que han estat assassinades o torturades per vigilants perquè no duien documents d’identitat, un fet molt habitual en un país on la violència de les bandes ha obligat més d’1,3 milions de persones a abandonar casa seva, sovint sense tenir temps d’endur-se els objectes de valor o la documentació.

“A banda el problema immediat de la tortura, les execucions sumàries i els tractes cruels, inhumans o degradants infligits a la població, hi ha una amenaça a més llarg termini: que les armes que es fan servir continuïn circulant i alimentin la mateixa violència que perpetren les bandes contra les quals diuen lluitar.”

Juan José Martínez d’Aubuisson, antropòleg i periodista salvadorenc, assistí a una manifestació organitzada per la brigada Canapè Vert quan ell i el conductor del vehicle en què viatjava foren atacats mentre la multitud cridava: “No al blanc! No al periodista!” Segons que explica, els manifestants el feriren a la cama esquerra mentre algú brandava una ampolla de gasolina, possiblement per a abocar-la-hi i calar-li foc tot seguit.

“Va ser, en essència, un intent de linxament”, diu d’Aubuisson, que ha estat detingut unes quantes vegades a la capital per vigilants armats. I afegeix: “La gent ha estat presa per la paranoica.”

“Crec que les brigades fan més mal que bé”, diu el poeta Ricardo Boucher. Un amic seu fou assassinat per un grup d’autodefensa l’any passat. “Són una solució temporal, un pegat… Si no s’hi fa res, els abusos comesos per les brigades acabaran essent pitjors que no els de les bandes.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 17 d’octubre de 2011 personalitats polítiques de primera fila mundial es van reunir al palau d’Aiete, a Sant Sebastià, per donar un impuls definitiu al procés de pau del País Basc. Hi havia el qui fins cinc anys abans havia estat el secretari general de l’ONU, Kofi Annan. Hi havia Bertie Ahern, president d’Irlanda fins el 2006. I Gro Harlem Brundtland, primera ministra de Noruega tres vegades. Hi havia Gerry Adams, que hi aportava d’alguna manera la benedicció de l’IRA i el moviment republicà irlandès, que tant va inspirar ETA. I Jonathan Powell, l’home que, al govern britànic, havia negociat amb l’IRA en els moments més delicats. Fins i tot hi havia, molt significativament, el socialista francès Pierre Joxe, ministre d’Interior al seu país en algun dels moments més difícils per al País Basc. Tres dies després, en resposta a la crida feta per totes aquestes personalitats, ETA anunciava la fi definitiva de la lluita armada.

Aquell dia el president del País Basc era Patxi López. Discretament, els organitzadors de la conferència li van oferir de presidir-la, però ell es va estimar més anar-se’n a Nova York per participar en una promoció culinària i desaparèixer del seu país. I encara, essent a la ciutat nord-americana, Patxi López es va permetre de menystenir i ridiculitzar el valor de la conferència, dient, en una declaració oficial feta al lloc on hi havia hagut les Torres Bessones: “La democràcia i els demòcrates no hem necessitat cap ‘conferència’ per a derrotar el terrorisme.” Fins i tot va qualificar de “espectacle” la reunió d’Aiete, malgrat l’altíssim nivell dels participants i malgrat que alguns socialistes com Jesús Egiguren havien fet mans i mànegues per empènyer el seu partit a participar activament en el procés de pau.

Aleshores l’actitud del president basc no va sorprendre ningú. Perquè Patxi López era president del govern basc gràcies a una de les maniobres més brutes de les moltes, moltíssimes, que els socialistes han fet servir aquestes darreres dècades. A les eleccions del 2009, simplement, no s’hi va permetre la participació de l’esquerra abertzale. (A les anteriors, les del 2005 –després de la il·legalització de Batasuna–, hi va poder participar el Partit Comunista de les Terres Basques, que obtingué nou escons i 150.188 vots). Vista la impossibilitat de presentar cap candidat, doncs, l’esquerra independentista va demanar als votants de fer un vot nul, i 100.939 persones van seguir la crida. Però, lògicament, aquells vots no es van comptar i l’esquerra nacionalista basca va perdre tots els diputats que tenia.

Ni així Patxi López no va poder guanyar les eleccions. El PNB, encapçalat per Juan José Ibarretxe, va aconseguir trenta escons, cinc més que el Partit Socialista. Però, en veient això, el PP va sumar els seus tretze escons als dels socialistes, per a constituir el primer govern nacionalista espanyol de la història de la comunitat autònoma basca.

En les eleccions següents, les del 2012, l’esquerra abertzale –ja amb les sigles d’EH Bildu– s’hi va poder tornar a presentar i els socialistes van quedar darrere seu (27 escons el PNB, 21 EH Bildu i 16 el Partit Socialista), cosa que encara posava més en més evidència la tupinada organitzada per fer president López. En aquell moment ERC va denunciar el paper de Patxi López i fins i tot va parlar obertament d’apartheid per a referir-se a aquesta maniobra concreta.

Però no va pas ser aquest l’únic moment en què Patxi López va unir el PSOE i el PP. Com potser recordeu, el mateix personatge va ser elegit president del congrés espanyol l’any 2016 gràcies a un acord de tres: el PSOE i Ciutadans hi van votar a favor i el PP es va abstenir. En virtut de l’acord, la mesa del congrés va tenir una majoria de dretes: tres llocs sobre nou per al PP i dos per a Ciutadans. La decisió va dur Pablo Iglesias a anomenar aquells partits el “trio del búnquer”. Patxi López, en començar els treballs parlamentaris, va dir que Espanya era “un projecte comú” i que aquesta seria la guia de la seua presidència. Una presidència que va durar molt poc, perquè la legislatura es va acabar ràpidament.

Tanmateix, anys després, encara, concretament el 13 de desembre de 2022, Patxi López va tornar a ser notícia. Contra la demanda d’un referèndum d’independència feta per ERC, López, com a portaveu del grup socialista al congrés, va amenaçar públicament amb la presó el diputat Gabriel Rufián –a qui va recordar que el codi penal espanyol continuava incloent el delicte de rebel·lió i que es podria tornar a aplicar l’article 155, que va defensar amb orgull que s’hagués aplicat l’any 2017.

Ahir no em vaig veure capaç d’escriure sobre la defensa acèrrima, fanàtica, que Rufián havia fet de Patxi López, perquè ni l’entenia. No és que m’estranye res, ja, a hores d’ara, però supose que es pot comprendre que no me’n sabés avenir que el portaveu d’ERC al congrés pogués fer una intervenció com la que va fer. I tampoc no en vaig escriure res perquè ho trobe tan gros, tot plegat, que abans de dir-ne res volia consultar coneguts bascs i gent d’ERC per comprovar si hi havia res que m’hagués passat per alt i que pogués explicar l’actitud de Rufián, si és que algun recurs meu no funcionava i no era capaç de veure la realitat. Però la resposta és que no, que l’estupor és generalitzat. De manera que em sent descansat. Ja no sé si ni tan sols preocupat, però sí descansat.

 

PS1. La Plataforma per la Llengua va acusar despús-ahir l’Ajuntament de Barcelona d’emparar mofes sobre els drets lingüístics dels catalans, que sembla que van tenir lloc, ni més ni menys, en un acte de presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024. L’ajuntament ho va negar, però hem trobat el vídeo de l’acte i és simplement indignant i intolerable. En un país on cada quatre dies hi ha notícies d’agressions de metges a pacients catalanoparlants, una companyia teatral va perpetrar un numeret en què la realitat era girada completament. Calen explicacions i calen rectificacions públiques.

PS2. Com cada dijous al vespre, ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta volta amb la participació també de Montse Castellà i Albert Pagà, Berti, per a comentar la sensació de desatenció que ha tingut la població de les Terres de l’Ebre amb motiu de l’incendi, i amb la participació dels pagesos Nati Audi i Joan Marquilles, que expliquen que aquest sentiment de desatenció va més enllà de les Terres de l’Ebre i és generalitzat en l’àmbit rural. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Entre els temes que anem preparant per a aquesta temporada d’estiu, hi ha una recomanació d’indrets de les ciutats del país, que fan personatges coneguts. Avui és Ivan Labanda, que ens parla de la seua Barcelona i ens recomana tres llocs que per a ell són especials.

PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

L’11 de juliol de 2000, avui fa vint-i-cinc anys, va faltar Francesc Ferrer Pastor, el senyor de les paraules, el pare dels diccionaris populars valencians. El lexicògraf, autor d’obres de referència com ara el Diccionari de la rima o el Diccionari general. Però l’obra per la qual és més conegut és l’emblemàtic Vocabulari valencià-castellà i castellà-valencià que, per a unes quantes generacions de valencians, va ser la porta d’entrada a la llengua quan encara no es podia estudiar a l’escola o quan, a la primeria dels anys vuitanta, es començava a estudiar i es necessitaven tota mena d’eines per a aprendre-la amb consistència i de manera íntegra. El “Ferrer Pastor”, amb la característica coberta blanca i blava, és el diccionari que no ha faltat aquests darrers quaranta anys en cap motxilla escolar ni en cap aula. Alguns deuen tenir la coberta diferent perquè se’n van fer edicions per a la Caixa d’Estalvis de Torrent, que el regalava en fer una imposició.

Francesc Ferrer Pastor va nàixer l’any 1918 a la Font d’en Carròs, a la Safor, en una casa que ara és una dotació municipal anomenada la Casa de la Paraula, i que conté una part del seu llegat. No acaba de ser una casa museu perquè no està sempre oberta al públic. Ara és la seu d’Escola Valenciana a la Safor, però la intenció de la família seria que es normalitzàs la situació, que hi hagués personal i es convertís en un lloc per a conèixer la vida i l’obra del veí més il·lustre del poble.

La consciència de la llengua

“Pren consciència que la llengua és menyspreada, castigada i marginada en el front de Castelló, quan la gent demanava pa i li contestaven ‘si eres español, habla en cristiano'”, diu a VilaWeb el seu fill Paco Ferrer Escrivà. En parlem a casa seua, on continua treballant en el llegat del seu pare, que va impulsar l’editorial Denes, que ara ja porta el fill, i en la qual va continua publicant.

I amb aquesta consciència, Ferrer Pastor comença a interessar-se per arreplegar paraules. Primer, el llegat de la mare, i després les que arreplegava d’ací i d’allà. Els primers ensenyaments els va rebre de Josep Giner i de Carles Salvador, que van crear els famosos cursos de valencià de Lo Rat Penat. En van fer d’específics per a periodistes, linotipistes i gent del món de la premsa. Ferrer Pastor era impressor i s’hi va apuntar. Allà es van conèixer el deixeble i els mestres, i ja no van deixar de col·laborar com a col·legues i de fonamentar la seua amistat. “En els últims dies, Carles Salvador deia a mon pare, sobretot, no deixeu que es perden els cursos. Era el llegat del mestre reconeixent el seu deixeble i llegant-li el seu valor més preuat, que eren els cursos”, diu Paco Ferrer.

Paco Ferrer Escrivà, editor i fill de Francesc Ferrer Pastor Professors i alumnes de Lo Rat Penat. En primera fila, Carles Salvador i Enric Valor. En segona fila, Didín Puig i Ferrer Pastor (fotografia: arxiu Fundació Carles Salvador) Claustre de professors de Lo Rat Penat. Ferrer Pastor és el tercer per l'esquerra (fotografia: arxiu Fundació Carles Salvador)

Paco Ferrer Escrivà ens explica amb alguns volums la manera de treballar del seu pare. Sempre escrivia a mà, amb una lletra molt menuda però perfectament llegible. Com els autors de tots els diccionaris clàssics que coneixem, arreplegava les paraules i les escrivia i definia en fitxes que la família encara conserva. En realitat, es guarden les que va fer i refer després del 1957, perquè tota la feina prèvia se la va endur la riuada del Túria. Després, explica Ferrer Escrivà, les va tornar a escriure totes.

Damunt la taula, hi ha un exemplar del Diccionari general, publicat per primera volta l’any 1985. Ens l’obre i hi descobrim tot de paperets enganxats. I en els paperets, rectificacions, ampliacions o noves paraules que, en una edició futura, haurien ampliat i millorat l’obra. Una malaltia li ho va impedir.

Entre els materials, també hi ha proves d’impremta d’altres obres amb notes i més paperets retallats i enganxats. Sempre a mà, sempre amb línies rectes.

D’on li naix la idea de fer diccionaris? “Abans de res, li naix de la relació amb la llengua materna. Ell era fill pòstum i la seua relació amb sa mare va ser molt especial, i la mare li va transmetre la llengua. Li naix de l’orgull de no renunciar a un cabal cultural que ell trasllada a totes les facetes professionals i les converteix en una forma de vida a través de la impremta”.

Anotacions per a properes edicions Les fitxes El ‘Diccionari de la rima’

El primer diccionari que va publicar Ferrer Pastor és el Diccionari de la rima, del 1956, adreçat a poetes i a fallers. Es va imprimir a la impremta de Federico Doménech, propietari de Las Provincias, amb tota la complicitat dels treballadors dels tallers. “Doménech li deia que feia un disbarat, que no l’acabaria mai, que no tindria prou diners per a pagar el paper, però ell era cabut i els seus companys de la impremta, també”, explica rient Ferrer Escrivà. La primera edició del Diccionari de la rima es va fer en fascicles, la gent s’hi subscrivia i després el portava a enquadernar. Per això no n’hi ha cap d’igual, dels que es van imprimir en aquella època. Els cent últims exemplars no es van vendre i els va comprar l’industrial, mecenes i bibliòfil Nicolau Primitiu. “N’envià uns quants a la llibreria Públia, de Ballester Canals, al carrer del Consell de Cent de Barcelona. Aquest llibreter comprava cent llibres de tot el que es publicava al País Valencià. I els venia, perquè hi havia un mercat a Catalunya.”

L’obra va ser molt ben rebuda en una època en què la poesia que es coneixia era rimada, i en què el món faller també s’expressava d’aquesta manera. Lo Rat Penat i l’Ajuntament de València el van premiar per l’esforç editorial. Fins l’any 1981 no es va tornar a imprimir.

Un detall del ‘Diccionari de la rima’. Un diccionari de cent pàgines

La primera idea de publicar el Vocabulari valencià-castellà la va tenir Nicolau Primitiu, que li va demanar un diccionari de cent pàgines. Era l’any 1960, i Primitiu volia una obra assequible que tothom pogués comprar. En van fer cinc mil exemplars i es van vendre tots.

La versió que encara es coneix, aquest cub petit i pràctic, blanc i blau, és de l’any 1971. Per al disseny va anar a Publipress, l’agència de Vicent Ventura, on treballaven Andreu Alfaro i Francesc Jarque. “No volen blau? Doncs, tot blau!”, diu Ferrer Escrivà que van dir quan van decidir com havia de ser la coberta que avui encara es manté.

Ferrer Escrivà no sap dir quants n’han fets, de Vocabularis, ni quants “Ferrers Pastors” hi ha en circulació, però en global, de tots els diccionaris, se n’han fet un centenar d’edicions. “Només del Vocabulari som en la 26a sense il·lustrar, i amb els il·lustrats ja són 33. Tenim el Diccionari escolar, tant el senzill com el doble, i el Diccionari general ha tingut tres edicions, igual que el de la rima.” Parla d’edicions que als anys vuitanta podien ser de 60.000 o 90.000 exemplars i s’exhaurien. I en uns altres formats, edicions de 20.000 o 30.000. Ara, amb l’aparició de més diccionaris, com el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que a més ha estat digitalitzat, les tirades baixen. “Google fa feredat. De 30.000 baixàrem a 15.000, i de 15.000 a 5.000”, diu Ferrer Escrivà, que explica que en moltes cases n’hi ha un per a cada membre de la família.

L’ofici d’impressor

Treballant al diari Jornada, va tenir un accident i va perdre la mà esquerra. A partir d’ací, va començar a fer de corrector, una tasca que també va exercir en altres diaris del Movimiento com Levante, o en Las Provincias, on va coincidir amb Martí Domínguez com a director i Vicent Andrés Estellés com a cap de redacció.

Però l’ofici d’impressor no el va deixar mai. Fins i tot, el va ensenyar a l’escola d’Arts i Oficis. L’any 1960 va fundar FERMAR, la seua pròpia impremta, però fins als anys vuitanta no va començar a imprimir els seus propis materials.

La importància de l’obra de Ferrer Pastor

El professor Antoni Ferrando, antic membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és un dels estudiants de batxillerat que va tenir el diccionari de Ferrer Pastor com a eina essencial. “Jo encara conserve el vocabulari dels anys seixanta, de quan anava a l’institut, encara el tinc folrat, està quasi negre de tant d’usar-lo. En ple franquisme era en moltes cases, i era molt útil perquè tota l’educació la teníem en castellà”, diu.

Per a Ferrando, el gran valor que s’ha de donar a Ferrer Pastor i a més lexicògrafs, com Sanchis Guarner o Joan Coromines, és l’època en què van fer aquesta tasca tan ingent. “Ara hi ha aspectes que han passat de moda, però s’ha de jutjar en el temps. S’ha de reconèixer allò que van fer poques persones durant el franquisme per la llengua, les paraules, el país, la identitat.” Quant al Diccionari general, segons Ferrando, Ferrer Pastor va tenir una molt bona orientació amb Josep Giner i Enric Valor. “Va fer un diccionari molt meritori, molt ben orientat, tot i no tenir una formació com Giner”, diu. I a continuació, es trau el barret: “Molts valencians que ja som grandets ens hem educat amb els cursos de Lo Rat Penat i el diccionari de Ferrer Pastor. Admiració i gratitud!”

El lexicògraf i membre de l’AVL Josep Martines explica que Ferrer Pastor ha estat durant molt de temps el lexicògraf de referència al País Valencià. “Va intentar, sense perdre de vista el model fabrià, produir un diccionari que incorporàs molt de material del català del País Valencià. Tot allò que el diccionari Fabra no va poder arreplegar dels parlars territorials, del català, al País Valencià va ser incorporat en aquest diccionari. A més, tenint sempre en compte la unitat de la llengua. Per mi, és el valor més interessant de Ferrer Pastor.”

Per Martines són molt importants les aportacions que cada generació ha fet al conreu de la llengua. “Resulta que tenim un seguit de personalitats que, malgrat les desgràcies històriques, les prohibicions, són persones que han ajudat a salvar els mots, com deia Espriu. L’aportació de Ferrer Pastor ha estat important en el moment que va sorgir. Només calia que, després, això anàs creixent, com en la metàfora del sembrador. La importància de Ferrer Pastor és radical en el context històric en què va sorgir, i perquè després ha tingut una continuació fructífera.”

Paco Ferrer Escrivà fa la mateixa reflexió quan parla de la generació dels nascuts abans de la guerra del 1936-1939, com és el cas del seu pare. “Moltes persones que conegueren els nostres personatges ja han faltat. El segon escaló s’ha perdut, i ara quedem nosaltres, els nascuts en els anys seixanta, que encara els coneguérem. Ara hem de traspassar aquest llegat a la gent més jove.”

Una foto de Ferrer Pastor feta per Rafael Sena al costat vocabulari que Nicolau Primitiu va encarregar a Ferrer Pastor i del blanc i blau que es va fer molt popular

 

El Bus del Barri, aquest transport d’autobús petit, amb poca capacitat de passatgers que fa trajectes curts, completa una mica més els recorreguts de la xarxa de TMB. Ha facilitat molt la vida a veïns de barris de Barcelona que cauen més lluny de les parades de metro i de parades dels busos de llarg recorregut. Són un tresor molt preuat per a qui ha de pujar la compra per carrers que enfilen la muntanya com molts del districte d’Horta Guinardó. 

Avui agafem el Bus del Barri, i no per pujar la compra, sinó per trobar-nos amb l’actor Ivan Labanda i descobrir amb ell una plaça segurament desconeguda per molts barcelonins: la plaça de la Font d’en Fargas. No és cap lloc de passada, s’hi ha d’anar expressament, però amb la gran sort que el Bus del Barri, el 117, hi fa parada. 

És un dels tres llocs que l’Ivan ha triat per parlar-nos de la seva Barcelona, la ciutat que l’ha vist néixer, créixer i anar esdevenint el professional del teatre, la televisió, el cinema, la ràdio, el doblatge i la música que és avui. 

La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal).

Personatges com ara Oriol Junqueras, Miquel Iceta, Carlos Mazón, Jordi Turull, Gabriel Rufián i, molt abans, Quim Torra i Albert Rivera han estat encarnats per ell al programa Polònia de TV3. Del 2013 ençà, amb una pausa de quatre anys enmig, Labanda n’és proveïdor de caracteritzacions de polítics i famosos d’actualitat.

Avui, ni doblatges, ni imitacions, conversem amb Ivan Labanda ben al natural, i enmig d’un espai on la terra, els arbres i plantes com el romaní ens situen en un petit oasi de natura. Asseguts en cadires a l’ombra d’un plataner, l’actor ens diu, “aquí és com ser a fora de Barcelona, però essent a dins, i molt ben connectats amb la ciutat”.

Som a Horta, enlairats en la muntanya que puja del passeig de Maragall. “Per a mi, ara mateix, aquest barri és el futur”, diu. Labanda és a punt de deixar el bell mig de la ciutat, el predomini de l’asfalt i la circulació de vehicles, per anar a viure al barri de la Font d’en Fargas. “He arribat aquí buscant més silenci, més tranquil·litat i un entorn verd. He tingut la sort de viure en diversos llocs i ara, en aquesta etapa, vull això. Perquè em passo el dia treballant amb el so i la imatge i agraeixo de viure tenir silenci allà on vinc.”

Tot, a la vida, són etapes. I ara ell, en aquesta, cerca la calma d’un barri que diu que encara ha de descobrir. “No hi tinc ni família ni amics, però sempre que hi he passat he sentit aquest aire entre fulles i la tranquil·litat i és un lloc molt misteriós que tinc moltes ganes de començar a explorar.”

La plaça de la Font d’en Fargas és un espai inaugurat el febrer del 2024 pel batlle, Jaume Collboni, després de la restauració del quiosc de venda de begudes d’estil modernista que sorprèn molt enmig d’aquesta petita reserva de natura. També ens fixem en la font i la gruta que van ser igualment restaurades, com l’accés a l’antiga planta d’envasament, a la vora de la font, on s’ha col·locat un lavabo públic. “Aquí hi ha molta aigua subterrània”, comenta Labanda, que viu amb emoció instal·lar-se al barri. “Em motiva molt encetar aquesta nova etapa.”

Ivan Labanda, a la plaça de la Font d’en Fargas (fotografia: Júlia Partal). El Sant Andreu natal

Un segon punt de referència en la Barcelona d’Ivan Labanda ens porta fins a Sant Andreu. És el districte on va néixer i on encara té els pares. Dels matins de dissabte, en la seva infantesa, quan anava a comprar al mercat amb la mare, l’actor en guarda molt bon record. “Recordo tot aquell trajecte acompanyant la mare a comprar. Era molt divertit. Normalment, ho fèiem els dissabtes al matí, i era aquell moment de la setmana que ara tinc present amb molt d’afecte.” Molts carrers i places de Sant Andreu han estat escenari de vivències per a Labanda. “Tant la plaça del Mercat, que ara és en obres, com la plaça d’Orfila, evidentment, són indrets que m’agraden i que trio per les arrels que em connecten amb aquest barri”, diu.

A part de la seva formació, com a estudiant, a l’institut Dr. Puigvert, al passeig de Santa Coloma, va fer els primers passos a l’escenari amb la gent de l’Associació Teatral la Jarra Azul de Sant Andreu. Aquell va ser el punt de partida d’una carrera molt fructuosa que, a més de les interpretacions en cinema i televisió, ha portat Labanda a posar la veu en films, sèries, videojocs i audiollibres.

Plaça d’Orfila (fotografia: Albert Salamé) Un racó del Poblenou

El tercer lloc que Ivan Labanda tria de racó especial de la ciutat de Barcelona és la plaça de Prim, al Poblenou. I diu ben clar que en aquest lloc no té cap història en particular, que el tria perquè la troba una plaça preciosa. També perquè és un altre dels llocs de Barcelona on té la sensació de ser fora de la ciutat, com quan ets en un poblet. “L’olivera al mig de la plaça és espectacular, imponent, m’agrada molt. I el restaurant els Pescadors m’encanta. M’hi han passat coses molt maques i m’ho he passat molt bé.”

Aquests tres espais que Labanda valora molt connecten amb aquella essència de la Barcelona que va ser, més autèntica, més singular, de ritme més reposat. I, segons que explica, “això té molt a veure amb l’espectacle Tots els nens creixen”, el musical que dilluns s’estrenarà al Teatre Condal dins la programació del Festival Grec. Serà una única funció perquè comenta que han volgut fer com als països anglosaxons, que fan una gran primera posada en estrena per al públic, però en què també conviden els productors, confiant que algun d’ells s’engrescarà a programar-la. Les cançons d’aquesta obra musical ja fa setmanes que es poden sentir a les plataformes en línia.

La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé).

Tots els nens creixen té de protagonista la ciutat de Barcelona. “És la lectura dramatitzada d’una història personal, el viatge emocional d’un personatge, el Pere, que de gran –interpretat per Labanda– es retroba amb el seu nen interior, el Pere infant –interpretat per Lluís Rubio–, per resoldre un conflicte intern”, avança l’actor. 

La importància de Barcelona rau en el paral·lelisme entre aquest Pere i la ciutat, i la retrospectiva de tots dos fins al 25 de juliol de 1992, en el moment de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. “Aquell dia –diu Labanda– en plena cerimònia d’obertura, mentre és amb els amics, el Pere té una situació que el fa madurar de cop, i perdre la innocència. Es tornarà una persona freda amb moltes capes.” I aquesta pèrdua de la innocència, traspassada a la ciutat, ens parla de la transformació de Barcelona, i de la pèrdua de la seva identitat, que, en paraules de Labanda, s’ha anat convertint en un objecte de mercadeig, alguna cosa que es pot comprar. “Ara la ciutat és més propietat dels turistes que de nosaltres, i això està íntimament lligat al viatge emocional i la pèrdua de la innocència del Pere, que representa la mateixa ciutat”, rebla.

La conversa ens porta a anar fent salts de la ficció musicada en escena a la realitat de la Barcelona que ens envolta, i del passat al present. “Aquells llums i promeses d’oportunitats, la ciutat que es va obrir al mar, no ha tornat a viure mai més un moment tan amigable i transformador com aquell. I la Barcelona que ens trobem ara és com el protagonista del musical en la quarantena d’anys, més global, més distant”, exposa. Labanda sap discernir aspectes positius de la transformació. Cita, per exemple, les superilles: “A mi em van semblar una gran idea, passejar ara per carrers com Consell de Cent és una experiència molt millor”. Però ho matisa: “Molts donaríem el que fos per tornar a aquella Barcelona que no havia perdut encara la seva identitat.” Reconeix que aquell moment gloriós de la Barcelona olímpica els qui el vam viure el recordarem sempre amb nostàlgia i emoció.

“Per a mi, el tancament de la botiga Vinçon va ser un cop molt dur, igual que ho va ser la covid per a molts comerços de tota la vida.” I fa una reflexió sobre com podem recuperar la identitat d’aquesta ciutat que ara mateix “podem empaquetar, plastificar i vendre”: “Caldria fer una gran reflexió i protegir-la, perquè si continuem pensant en petit, tenim un problema”, apunta.

Ivan Labanda, a la plaça de la Font d’en Fargas (fotografia: Júlia Partal).

De tot això tracta el musical que dilluns mostrarà el treball d’Andreu Gallén, autor de la música, amb lletres de David Pintó i dramatúrgia de Martí Gallén. En el repartiment, acompanyen Labanda els actors Mercè Martínez i Jordi Vidal i joves talents com ara Berta Rabascall, Lluís Rubio i Ivan Clemente, seleccionats mitjançant audicions obertes a què es van presentar més de quatre-cents aspirants. En l’espectacle, hi participarà una banda de cinc músics en directe, amb una posada en escena ideada per la coreògrafa Ariadna Peya.

Anar a veure aquest musical, ens diu Labanda, pot ser una catarsi col·lectiva: “Acompanyar-nos a mirar tots enrere, aquell moment en el qual la fletxa va travessar l’estadi olímpic, i pensar què significa matar la identitat dels llocs i de les persones. De fet, hi ha pocs musicals que ens expliquin a nosaltres mateixos com a persones i a més, com en aquest cas, dins la nostra cultura. I que maco que és que un musical expliqui com som en el nostre context.”

El text de Tots els nens creixen a ser escrit el 2017, però va ser desat en un calaix, fins que un dia Labanda i Andreu Gallén van decidir de donar-li forma. “És una obra molt maca i colpidora”, precisa Labanda, que espera que no solament ho visqui així el públic en general el dia de l’estrena, sinó també i sobretot els productors que haurien d’agafar les regnes d’aquesta feina teatral. 

Posant èmfasi en l’àmbit del teatre i en musicals com aquest, l’actor Ivan Labanda diu amb convicció: “Algú hauria d’apostar en ferm pel teatre a Barcelona. Tenim una gran pedrera de talent i una manera de fer particular que té sortida, per què no ens ho creiem una mica més? Ha de venir algú visionari per a tornar a fer del Paral·lel l’eix del gran teatre i tornar-lo a posar al centre.”

Les pintures murals dels segles XII i XIII que l’Aragó vol arrabassar al MNAC són emblemàtiques. Fins ara eren un símbol de la pervivència que l’art pot assolir malgrat els intents de destrucció. El 1936, tres mesos abans d’esclatar la guerra, l’arquitecte Josep Gudiol i el fotògraf Antoni Robert se’n van anar fins al monestir de Sixena per a documentar-les. Poc després les arrasà un incendi, però l’equip de Gudiol hi va tornar per a rescatar-les i restaurar-les, i el 1940 les van dipositar al MNAC. Ara, després de la resolució del Tribunal Suprem espanyol que obliga el museu a traslladar-les a Sixena malgrat el risc enorme que es facin malbé, poden esdevenir emblemes de la cosa contrària: l’èxit d’una politització i d’una judicialització crues, que deixa de banda l’art encara que l’hagi de trinxar, com alerten els experts que passarà si desplacen les pintures.

Josep Gudiol, l’arquitecte cosmopolita que va salvar les pintures murals de Sixena

A poc a poc, en el paisatge cultural i artístic català, es van alçant veus de pes que clamen per evitar el desastre –per bé que, cal dir-ho, en parlen sovint amb un regust de tristesa i de pessimisme. La historiadora de l’art Judit Subirachs en coneix bé la història perquè va treballar quatre anys a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, dirigit per Gudiol, i, a més a més, la seva família era amiga de Robert, de manera que l’havia sentida de viva veu moltes vegades. Ara se’n fa creus, que la justícia espanyola la menystingui o la tergiversi. “En aquestes sentències hi ha una absència total de qualsevol consideració històrica. Els jutges fan prevaler la propietat –que ningú no discuteix– per damunt de la preservació d’un patrimoni artístic excepcional, dels més importants del romànic tardà a Europa”, diu.

Un reguitzell de figures importants del món de l’art, en declaracions a VilaWeb, coincideixen a destacar, d’entrada, que va ser un salvament. Oriol Picas, director del Museu Episcopal de Vic, ho remarca amb molta duresa. “Hi ha operacions que requereixen un coneixement específic del cas per aclarir si es tracta d’una espoliació o d’un salvament. El cas de Sixena és clarament un salvament. Qui digui que no ho és, tergiversa les coses d’una manera exageradíssima, fora de la realitat”, explica. A Vic, de fet, hi tenen l’absis de Sant Sadurní d’Osormort, que també fou salvat de les flames per Gudiol. Una història gairebé calcada. “Què fa, Gudiol, durant la guerra civil? Anar desesperat cap aquí i cap allà tot recuperant obra. Dir-ne espoliador és un atac a la seva dignitat i a la veritat.” Subirachs hi afegeix encara un factor de pell: “S’hi van jugar la vida. La vida. Hi havia una guerra, se n’hi van anar i s’hi van enfilar com van poder. No hi havia bastides, com ara. Ho feien amb tota cura però amb uns mitjans molt rudimentaris. Va ser un acte heroic.”

No és tan sols un element de context ornamental, aquell salvament, sinó que en certa manera impregna l’obra. Ho explica bé el poeta Vicenç Altaió: “Les pintures de Sixena tenen un valor emblemàtic altíssim. Si tinc a casa un llibre que llegia un militant a la batalla de l’Ebre, amb el segell del servei de biblioteques del front, vol dir que la cultura entrava també en els valors de defensa de la república. No tindria ni cap ni peus que ara aquest llibre fos condemnat a ser retornat a l’editor, per exemple. Les pedres es mouen.” Encara hi afegeix que la primera cosa que hauria d’haver fet l’Aragó és un reconeixement i un agraïment formal a Gudiol, en compte de difamar-lo.

Un llarg setge

Si un emblema amb tanta densitat històrica s’ha pogut capgirar, ha estat gràcies a una llarga operació política que, a poc a poc, ha anat tergiversant els fets. El primer pas va ser traslladar-ho a mans de la justícia espanyola, després de la segregació del bisbat de Lleida. Ho denuncia Joan Llinares, ex-administrador de l’Institut Valencià d’Art Modern i del MNAC: “És una desgràcia que un debat que hauria de ser presidit pel seny i el consens científic s’hagi traslladat a àmbits on la preservació i difusió del patrimoni històric artístic s’ignoren i es menyspreen.” El consens científic hi és, perquè pràcticament tots els tècnics alerten que les pintures es faran malbé si es traslladen, però la judicialització ha continuat el seu curs i ara arriba al punt culminant, amb el MNAC entre l’espasa i la paret.

Però no ho han fet els jutges tot sols: governs de l’Aragó de tot signe polític, socialista i popular, amb el suport i tot de membres destacats de la Chunta Aragonesista. El galerista i antiquari Artur Ramon ho resumeix així: “S’ha imposat una idea política que els va molt bé perquè els dóna vots: un nacionalisme identitari aragonès per a anar contra Catalunya. Ja ho van fer amb l’aigua. Han trobat un filó. El patrimoni de Sixena és secundari. Volen recuperar una peça de l’enemic. És trist i és absurd del punt de vista patrimonial. Quan els aragonesos van anar a la UNESCO els van dir: ‘No m’atabali, que això és museïtzat a dos-cents quilòmetres del monestir i nosaltres tenim problemes més greus amb l’Acròpoli i amb Egipte.’ Del punt de vista museogràfic és absurd.”

La directora del CCCB, Judit Carrera, retreu als dirigents aragonesos que ho hagin convertit en una arma llancívola amb càlculs electorals. “Em sembla molt escandalós. La presidència del govern aragonès comet una irresponsabilitat política enorme fent servir el patrimoni com a arma política de primer ordre per a finalitats clarament partidistes i polítiques contra Catalunya. El patrimoni cultural és un bé superior i preservar-lo hauria d’estar per damunt de les propietats i de batalles polítiques”, reclama. A més a més, remarca que les autoritats aragoneses ni tan sols han explicat on pensarien reinstal·lar les pintures. El monestir de Sixena, per raons sobretot d’aclimatament, sembla que no té les condicions adequades. Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, constata que aquesta politització s’ha complementat amb una sordesa sistemàtica per part de l’Aragó.  “Ja hi ha hagut intents d’aproximar-s’hi i de fer-los entendre que podem fer malbé el patrimoni, i no sembla que hi hagi marge de negociació”, lamenta.

Unes imatges definitives sobre el risc extrem de moure les pintures de Sixena

De voluntat de diàleg no n’hi ha hagut, per la part aragonesa –ho van explicar bé els nou ex-consellers de Cultura que també es van pronunciar contra aquest trasllat imposat–, però hi ha lectures no tan benèvoles de la seva posició. Conversa rere conversa, hi ha un concepte que es repeteix: el de botí. Perejaume diu: “Fa la impressió que l’obra es fa servir com una mena de botí ideològic sense tenir en compte la pèrdua que implica remenar-la més; em sembla que als responsables això no els preocupa gens.” També Picas empra el mateix mot: “No és diplomàcia, Sixena és una guerra. Hi haurà uns vençuts i uns vencedors. Quedarà una ferida, això segur, perquè hi haurà uns vencedors. Quan es van emportar el que hi havia al Museu de Lleida, el president de l’Aragó, Javier Lambán, va fer el discurs de Nadal amb una copa de cava i tot d’objectes de Sixena darrere seu, com un botí. Ho he aconseguit. He conquerit. Aquí el teniu. Hem guanyat i ells han perdut.”

La historiadora Claustre Rafart, ex-conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso, insisteix que l’operació ha estat possible perquè s’hi han combinat esforços paral·lels, de la justícia i de la política, en una mena de maniobra d’estat. “El problema ha estat aquesta voluntat de polititzar-ho des de mitjan anys noranta. L’agreujant és que ha estat una politització amb força, amb imposició. No n’hi ha hagut prou de polititzar-ho: s’usen l’amenaça, les intimidacions i la força d’una manera impròpia d’un estat democràtic, que s’hauria de basar en el diàleg”, diu. A aquesta força encara s’hi afegeixen, segons Perejaume, “unes maneres brutes que em generen un rebuig estrany”. “Sobretot quan sento que aplaudeixen i tot els parlaments de les autoritats aragoneses. Hi ha una qüestió formal que m’ofèn”, diu.

Una discussió colonial

L’altra estratègia de l’Aragó per a guanyar la batalla ha estat la ideològica. Els successius governs aragonesos han anat construint la legitimitat sobre la possessió de les obres com l’argument central. Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona, considera capciós que es faci tant d’èmfasi en la titularitat. “Com a museòloga, allò que menys em preocupa d’una obra d’art és qui n’és el propietari. Si em preocupés, hauríem d’haver tancat el Museu de Girona, que té un fons en col·lecció de diverses propietats. Allò que me’n preocupa és la preservació, l’estudi i la difusió”, diu. A parer seu, aprofitant-se de l’article 155 per a buidar el Museu de Lleida ja es comprovà definitivament que no hi ha cap interès a cercar pactes, perquè en aquell cas hi havia hagut molts intents fallits. “L’últim que es planteja és què és el millor per a les obres. El govern aragonès n’ha fet un acte de bel·ligerància absoluta, de tot o res, i la sentència és molt perillosa”, sosté.

De vegades, aquesta elaboració ideològica ha acusat la Generalitat de tenir actituds colonials. En aquest punt, Perejaume exigeix d’evitar frivolitzacions i segrests de l’obra: “S’ha d’anar molt alerta amb això del colonialisme. Fer servir una obra, qualsevol, per a generar un discurs ideològic és colonialisme sobre l’obra. Tant en el cas de Sixena com en el cas de determinades exposicions on el comissari es permet un ús una mica dur i aplica a les obres una mena de segrest. Si és un segrest poètic, endavant, però si és un segrest ideològic, l’obra no s’ho mereix, això. Qualsevol operació poètica fa créixer una obra, la fa anar amunt, amunt, i qualsevol operació ideològica la fa magra i escarransida. De vegades, la gent que es posa la paraula colonialisme a la boca són els primers, quan tenen l’obra davant, de projectar-hi la seva ideologia o el seu discurs, i l’obra n’esdevé una mena de víctima. Sobretot amb aquestes obres antigues, que són tan plenes de vida i de vides, s’ha d’anar amb molt de compte”, diu.

Carrera considera que les comparacions amb els casos d’obres obtingudes durant el colonialisme no s’aguanten. “Crida l’atenció que se’n parli com si fos una espoliació colonial. Cal distanciar-ho dels debats sobre si té res a veure amb allò que va fer el British Museum a Egipte. És un debat que no pertoca. Fer una equivalència entre tots dos casos és no entendre què va ser la salvació d’aquest patrimoni en el context de la guerra civil. Aquests murals es van salvar gràcies al rescat”, remarca. Rafart ho veu d’una manera semblant: “El debat sobre el retorn de les obres als llocs d’origen és un debat internacional que fa molts anys que dura, i que afecta tant els grans museus com els locals, i està molt bé que hi sigui. Ara, el cas de Sixena se n’escapa, d’aquest debat.”

Segons Altaió, en aquestes acusacions de colonialisme dels aragonesos al MNAC hi ha encara una altra cosa: projeccions. La base colonial, de fet, és justament en la seva actuació. “Hi ha un pensament reaccionari espanyol de caràcter colonialista. Malauradament, la revolució cultural dels anys setanta, que anava acompanyada d’una revolta democràtica, ha quedat perduda pel camí perquè no es va fer amb la profunditat necessària. Bona part dels organismes de poder, que haurien d’actuar en benefici dels valors col·lectius, han acabat formant part del joc més petit de la dialèctica política de la compra i l’obtenció de vots”, diu. Heus ací la saó que ha permès d’arribar fins on s’ha arribat.

I el silenci

D’ençà del 28 de maig, que el Suprem espanyol va refusar els recursos interposats per la Generalitat i el MNAC i va dictar que les obres havien de traslladar-se a Sixena fos com fos, el sentiment ha estat agredolç. En privat, hi ha una fressa unànime contra el trasllat; en públic, sembla que les paraules s’enravenen una mica més. El govern de la Generalitat, el de l’Ajuntament de Barcelona i el de l’estat espanyol –els tres talls de pastís del patronat del MNAC–, tots tres en mans socialistes, miren de navegar: per una banda, donen suport als tècnics, que van insistint que el trasllat no es pot fer sense malmetre les pintures i, per una altra, repeteixen que volen fer complir la sentència.

Subirachs lamenta que la resposta no hagi estat més dura. “No s’entén que la resposta no hagi estat més valenta. És increïble el paper que fa la Generalitat i fins i tot els conservadors i restauradors de la resta d’Espanya, que tampoc no s’han compromès massa”, diu. Ramon, de fet, considera que fins i tot hauria d’haver estat més contundent la línia de defensa dels tècnics davant els tribunals espanyols, i que la Generalitat s’ha despertat tard. I Perejaume lamenta que en tot plegat s’ha anat esborrant la perspectiva històrica: “Em sap greu que no es tingui en compte, ni per part del govern socialista català ni de l’espanyol, que això era una operació del govern de la república. Em sembla una falta de respecte.” Sembla un apunt final, però de fet és aquí que tot desemboca: situats en aquest atzucac, en què la justícia sembla que no atén raons artístiques, ni de conservació del patrimoni, ni de comprensió històrica, i convertit per l’Aragó en una batalla política, és política l’última esperança?

Jorge Español, el xèrif anticatalà disposat a tot amb l’excusa de Sixena

L’ecosistema editorial en català ha estat sempre repartit entre la militància i la subvenció. Publicant només en català, si vols pagar bé a totes les treballadores i col·laboradores i vols editar llibres ben fets i de qualitat, els números no surten. El mercat potencial de lectors en català no és per tirar coets, i a mesura que hi afegeixes traves la cosa es va reduint: no tothom qui pot llegir en català vol llegir en català, no tothom qui vol llegir en català compra llibres, no tothom qui compra llibres en català sap a qui compra aquests llibres, etcètera. I després vindrien altres filtres com la qualitat literària, la consciència lingüística, el compromís amb les creadores que escriuen en català, el compromís amb la llengua catalana, l’ètica social i mediambiental, etc. 

Tot plegat sovint sembla un miracle i més sovint encara un lloc ple de mentides, mentides conscients, mentides de vegades perverses, mentides pietoses, però mentides. I hi ha qui és conscient que es menteix a si mateix o que menteix als altres i n’hi ha qui no, i hi ha qui està tan abonat a mentir que ja no s’adona de quan ho fa. Hi ha també qui té poca memòria o més aviat es pensa que els altres no en devem tenir. I hi ha qui no recorda que existeix una cosa que es diu hemeroteca. Si voleu, diguem-ne “relat”, de tot això que en dic mentida, però acaba sent, es digui com es digui, un escut, un paraigua, una cortina de fum per a molts. 

A l’ecosistema editorial en català el relat enfronta editorials independents (i s’associa aquesta denominació a editorials petites i que ho fan tot bé) a grans grups editorials, i la hipocresia està servida. Se’m fa difícil escriure sobre això però em penso que ha arribat l’hora de fer-ho i trepitjar tots els paranys i tots els ulls de poll i totes les contradiccions i incoherències i dubtes i vergonyes. Aquesta setmana el sotrac ha estat gros i em penso que no podem tornar a amagar el cap sota l’ala i continuar alimentant un mercat que no se sosté si no hi ha subvencions i militància. 

Si ets editora, segur que demanes subvencions i tractes amb l’administració dia sí dia també, i vius atenta a un calendari de convocatòries d’ajuts, beques i subvencions. Si ets editora, o bé treballes com a assalariada dins d’un gran grup (que també demana subvencions, i les hi donen, encara que sigui gran-gran i no publiqui només en català) o bé en una editorial independent, i ets o bé assalariada o bé autònoma, però el calendari de convocatòries continua sent la brúixola del teu vaixell. 

Si ets editora, ets militant o et penses que ho ets –o et dediques a vendre que ho ets i ets ben conscient que menteixes. N’hi ha que de debò tenen un discurs i se’l revisen i són conscients de les seves contradiccions, n’hi ha que maquillen les seves maneres poc clares o directament poc ètiques de fer les coses amb un discurs de falsa militància que sol ser acceptat per la majoria de l’ecosistema o bé creient-se’l o bé fingint creure-se’l o bé callant encara que no se’l creguin. Tot és tan dèbil i tot està tan interrelacionat i som tan poc autosuficients que ningú està disposat a assenyalar els que perverteixen el discurs que altres miren de construir amb tota la coherència possible en aquest petit món nostre construït amb els fonaments d’una llengua minoritzada, sense estat i atacada per l’estat espanyol dia sí dia també des de tots els fronts i des de fa tant i tant de temps. Ens movem en aquestes terres pudentes i cal ser conscients de la pudor que comença a fer venir basques. Prou ambientador. 

El problema del sector editorial en català no s’ha agreujat aquesta setmana amb l’absorció d’Edicions del Periscopi per part del Grup 62. Aquest article l’hauria pogut escriure la setmana passada, el mes passat, l’any passat. I el que me’l fa escriure ara no és el que ha passat sinó com s’ha dit el que ha passat. Aniol Rafel va engegar Edicions del Periscopi el 2012 i per al sector editorial havia estat un model de negoci, per això la notícia ha sigut tota una sotragada. Periscopi diuen que ha estat “absorbit” (no diuen comprat) per Grup 62 (no diuen Grup Planeta). 

Si som on som, és perquè ens hem mentit durant massa temps. Publicar bons llibres en català no és sostenible, fa temps que no ho és, fins i tot m’atreviria a dir que potser no ho ha estat mai. No en vam aprendre, de la crisi del 2008, el mercat torna a estar saturat o no ha deixat d’estar-ho mai. L’ecosistema cada cop és menys divers. 

Els tres grans grups (Planeta, Abacus i Random) publiquen molt, publiquen milers de títols cada any en català i en castellà, molts milers de títols, i saturen el mercat amb una competència ferotge i deslleial, i d’això n’hi ha danys col·laterals i s’ha de dir: baixa la qualitat del que es publica i les editorials independents perden espai tant a les llibreries com als mitjans de comunicació. A més, als mitjans l’espai per als llibres en català és cada cop més petit i menys divers, i l’espai per a la literatura en català encara és menys petit i menys divers. I de fet el paper i el pes dels mitjans de comunicació en la venda de llibres quin és? S’ha reduït respecte d’anys anteriors? 

Si ets editora independent avui, per una banda, lamentes que Periscopi vagi a parar a mans de Planeta, però alhora pots entendre que Aniol Rafel, Marta Rubirosa i Andrea Rovira vulguin respirar dins la seguretat econòmica del grup. Tothom sap que militar cansa, esgota, desgasta, exhaureix. I que viure de subvencions és viure pidolant. Però que l’edició en català sense ajuts, subvencions i beques no se sosté. Si fins i tot les editorials en català dels grans grups demanen i reben subvencions, quin compromís podem exigir a les independents? El que puguin sostenir fins que diguin prou, i dir prou és o plegar o vendre’s, i cadascú se sap lo seu. 

 

(I no ho hauria de dir, per això ho dic ara al final: les autores en català vivim entre les mateixes contradiccions. Jo mateixa tinc títols dins de dos dels grans grups perquè he publicat amb editorials que després han estat comprades o absorbides, i sé de primera mà el que s’hi guanya i el que s’hi perd. Així que aquestes ratlles són escrites per algú que viu de subvencions i milita i fa equilibris i es cansa i dia sí dia també té ganes d’engegar-ho tot a rodar o de dir-les pel broc gros.)