Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg
Els quinze magistrats de la gran sala de Tribunal de Justícia de la Unió Europea han vist com dues organitzacions espanyolistes i un advocat espanyol en representació de la Comissió Europea provaven d’espanyolitzar el debat sobre la validesa de la llei d’amnistia. O, més ben dit, sobre l’adequació de la llei al dret de la Unió Europea. Societat Civil Catalana i, especialment, l’advocat ultra José María Fuster Fabra, en nom de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, han provat d’enfangar el debat amb qüestions polítiques alienes al debat jurídic que es plantejava, proferint mentides i falsedats sobre la negociació de la llei i sobre qui en són beneficiaris. I s’hi ha afegit l’advocat de la Comissió, Carlos Urraca Caviedes, que ha tingut una posició ambivalent i que ha acabat irritant alguns magistrats, perquè, si bé ha volgut deixar clar que la normativa no contravé els interessos financers de la UE, ha esgrimit l’argument del PP que es tracta d’una autoamnistia, d’un pacte polític en canvi de la investidura de Sánchez. No li han fet gaire cabal, però els seus arguments erràtics han servit als magistrats per a fer aflorar la contradicció principal de la llei, el problema més seriós: la possible contradicció amb la directiva europea contra el terrorisme.
Ha estat a la sessió de la tarda quan el debat s’ha endurit, quan els membres del TJUE han sortit de la letargia del debat més clar i previsible de la sessió del matí sobre la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió. La redacció de l’article segon, apartat C de la llei, els ha fet alçar les celles. Aquest apartat diu que “els actes que per la seva finalitat puguin ser qualificats de terrorisme”, segons la directiva europea, “i, al mateix temps, hagin causat de manera intencionada violacions dels drets humans”, com ara la que atempta contra el dret de la vida i contra la integritat física i moral de les persones, no són amnistiables. I aquest no és pas el cas dels CDR acusats de terrorisme a l’Audiència espanyola.
Però Urraca ha introduït el problema, quan ha dit que no n’hi havia prou d’excloure els casos per vulneracions més greus dels drets humans, perquè si el marc legal és la directiva europea contra el terrorisme, allà hi ha descrit tot un seguit d’accions, de conductes, que han de ser tipificades com a delictes de terrorisme i que els estats tenen l’obligació de perseguir. I entre aquestes conductes, n’hi ha que no constitueixen vulneracions greus de drets humans. Però això ha suscitat una contradicció important: la llei d’amnistia pot ser compatible amb el dret internacional respecte dels drets humans, però incompatible amb una directiva europea que exigeix la persecució d’unes altres conductes, com ara les que s’atribueixen als tretze acusats de l’operació Judes.
L’advocada de l’estat espanyol s’empassa salivaEl vice-president del tribunal, Thomas Von Danwitz, hi ha furgat, ha demanat insistentment a l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, quin sentit tenia la referència a la directiva europea en la redacció de la llei, si allò que marca l’exclusió són les violacions greus de drets humans definides pel dret internacional. Volia saber, en definitiva, si la directiva europea contra el terrorisme era lletra morta. I Gavela ha acabat responent que sí, en certa manera, que hi ha actes descrits en la directiva que no són exclosos de l’amnistia. I Urraca ho ha rematat afirmant que en aquesta llei d’amnistia “es podria violar l’efecte útil de la directiva sobre terrorisme”.
Això ha obert un dubte primordial, una pregunta que ningú no ha sabut respondre i que segurament centrarà el debat del tribunal aquests mesos vinents: què passaria si el TJUE sentenciés que la llei d’amnistia vulnera la directiva europea contra el terrorisme? Aquesta pregunta, tan directa, l’ha formulada el president del tribunal, Koen Lenaerts, a l’advocat de la Comissió. Urraca treia de polleguera els magistrats, per la seva indefinició, pels equilibris que feia volent dir una cosa però sense comprometre’s del tot. Ha arribat a afirmar, finalment, que, si fos el cas, l’Audiència espanyola no podria amnistiar els CDR, els hauria de jutjar i els hauria d’aplicar el codi penal. Però Lenaerts li ha replicat que el problema aleshores és que el codi penal espanyol ha estat “desactivat” en aquest cas per la llei d’amnistia, que hi ha un conflicte entre dues normes estatals… I, cosa més important, que el dret europeu impedeix de castigar un particular pel fet que un organisme d’un estat membre hagi aplicat incorrectament la normativa.
Què caldria fer, si el TJUE sentenciés això? L’advocada de l’estat s’ha trobat descol·locada, quan li ho han demanat, i no ha sabut respondre, ha dit que necessitava una estona per pensar-ho, però finalment no ha acabat responent. Aquest dubte, aquest neguit, s’ha apoderat de la sala, de tots els advocats d’Alerta Solidària que han comparegut en representació dels acusats i que han estat acompanyats de dos, Txevi Buigas i Edu Garzón. Se’n tornen a Catalunya amb aquest neguit, havent constatat que el debat a la justícia europea serà encès, i no pas senzill, en relació amb el seu cas concret.
I això que Fuster Fabra ha actuat durant la sessió com el millor defensor de l’amnistia dels tretze CDR, perquè els arguments que adduïa eren fal·laços, perquè no és cert, com diu, que la llei no respecti el principi d’igualtat, si, tal com li han recordat Eva Pous i Xavier Monge, hi ha un munt de policies repressors amnistiats. I, encara més: la desena de guàrdies civils que van detenir i maltractar un dels acusats, Jordi Ros, denunciats per tortures i amb un recurs pendent a l’Audiència de Barcelona, van ser amnistiats sense cap mena de dubte. Cap pregunta pre-judicial en aquest cas, per més que entri en qüestió l’exclusió dels casos de tracte degradant.
La maniobra política a la vistaFuster Fabra ha vingut a fer política, cridant fins i tot quan denunciava el pacte polític de l’amnistia, quan deia que l’havia negociat un dirigent socialista que és ara en presó preventiva per corrupció [Santos Cerdán]. S’ha esgargamellat clamant un càstig contra els membres dels CDR. Els seus arguments, i els de Societat Civil Catalana, i els del Tribunal de Comptes amb les seves preguntes, responen a una voluntat de boicot a l’aplicació de l’amnistia, no pas a uns dubtes jurídics raonables, tal com recordava Gonzalo Boye en la sessió del matí.
“S’ha vulnerat el principi de cooperació lleial”, deia l’advocat de Puigdemont. “Aquestes pre-judicials [les del Tribunal de Comptes] no sorgeixen de dubtes legítims, sinó que provenen d’un manual elaborat per a oposar-se a l’aplicació de la llei: la guia pràctica per al plantejament de qüestions d’inconstitucionalitat i/o prejudicials sobre la llei d’amnistia.” Tenia l’objectiu de rebentar l’aplicació de l’amnistia, d’entrebancar-la tant com fos possible. I això fan. Fuster Fabra va apadrinar la presentació pública de la guia, i el Tribunal de Comptes ha copiat fil per randa les preguntes pre-judicials que s’hi recomanava de fer per a presentar-les al TJUE.
El tribunal no sembla aliè a aquest factor. I n’era una prova estrident el comportament de l’advocat de la Comissió, que ha insistit tant com ha pogut que la llei era una autoamnistia que cercava la impunitat dels socis de Sánchez, un bescanvi de favors. Fins que un magistrat, el francès Gervasoni, li ha demanat com és que no havia dit res de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia, si ja resol això; què pensa que ha dir el TJUE sobre aquesta qüestió, si és que ha de desautoritzar el TC. I Urraca ha refermat la seva crítica, dient que els seus arguments per a afirmar que és una autoamnistia contrària a l’estat de dret són compatibles amb els del TC per afirmar el contrari. Gervasoni ha arrufat el nas.
El TJUE té a les mans una decisió crucial: tancar el debat de l’amnistia i impedir que es continuï boicotant en instàncies judicials espanyoles, o alimentar la incertesa i l’allargament de causes concretes com les dels CDR i dels trenta-cinc ex-alts càrrecs acusats al Tribunal de Comptes. Es preveu que l’advocat general publiqui les seves conclusions, que poden ser orientatives, la tardor vinent, i que la sentència es publiqui a final d’any o entrat ja l’any vinent.