Enric Morist Güell, president de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, s’ha mort sobtadament d’un infart, a seixanta anys. Educador social de formació, era una figura de referència del món social català, amb una trajectòria de dècades marcada pel compromís amb els drets humans, la justícia social i la lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats.

La Taula del Tercer Sector ha emès un comunicat per expressar el condol a la família i amistats, i ha subratllat la magnitud de la pèrdua: “La seva mort representa un cop molt dur per al conjunt de les entitats socials catalanes, que perden una figura de referència i una veu clara i compromesa en la defensa de la tasca i contribució del tercer sector i del voluntariat en la societat, i molt especialment en l’atenció a les persones en situació de més vulnerabilitat.”

Morist presidia la Taula d’ençà del novembre del 2024, però hi havia estat vinculat molts anys com a vice-president, entre el 2013 i el 2024. L’entitat, que agrupa trenta-set federacions i grans organitzacions representatives de tres mil entitats socials, ha remarcat el seu paper determinant per a enfortir el tercer sector i valorar la tasca de les entitats en l’acompanyament de les persones.

Nascut a Igualada (Anoia) l’any 1965, era col·legiat en educació social. Havia estat coordinador de la Creu Roja a Catalunya durant vint anys, i també director general de la Fundació Ajuda i Esperança. A més, era patró de la Fundació Àuria i de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol, i membre dels consells assessors de FEPA i Fundesplai.

“Ha estat un ferm defensor dels drets humans, la justícia social i la lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats”, diu la Taula en el comunicat, que en destaca la dedicació i la capacitat d’enfortir el tercer sector social i el voluntariat “per avançar cap a una societat més justa, inclusiva i equitativa”.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha expressat el seu condol i l’ha definit com un defensor dels drets socials i una persona compromesa amb el diàleg social per a ajudar les persones més vulnerables i aconseguir una societat millor.

Consternat per la mort d'Enric Morist, president de la @Taula3sector, defensor dels drets socials i una persona compromesa amb el diàleg social per ajudar les persones més vulnerables i aconseguir una societat millor.

El meu sentit condol als seus familiars i amistats.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) May 3, 2025

L’Ajuntament de Cadaqués (Alt Empordà) ha encarregat un estudi per a determinar quants turistes pot assumir el poble sense caure en la saturació. L’objectiu és frenar la sobreocupació, garantir un turisme sostenible i evitar que el municipi es converteixi “en un parc temàtic”, segons que ha dit la regidora de Turisme, Núria Duran. L’estudi ha de servir de base per a elaborar un pla estratègic que és previst que sigui enllestit a la tardor i s’apliqui l’any vinent.

Cadaqués, porta d’entrada al parc natural del cap de Creus, rep cada any prop d’1,8 milions de vehicles, una xifra que el regidor de Mobilitat, Isma Vila, qualifica de desmesurada. Per evitar el col·lapse de la carretera d’accés, l’ajuntament instal·larà panells informatius a la sortida de Roses que alertaran els conductors si els aparcaments ja són plens. Aquesta mesura es complementarà amb càmeres als pàrquings per monitorar-ne l’ocupació en temps real.

Bloquen un bus turístic i hi llancen aigua davant la Sagrada Família per protestar contra la saturació

Durant l’hivern, Cadaqués té prop de 2.800 habitants. Però a l’estiu, sobretot en temporada alta, la població es multiplica per 10 i pot arribar als 30.000. Aquesta pressió turística impacta en la mobilitat, la convivència i l’accés a l’habitatge, un problema que, segons la regidora, s’agreuja any rere any.

Fa temps que el municipi i el parc natural han començat a aplicar restriccions per a contenir la saturació. L’estiu passat, per exemple, es va limitar a quatre-cents cinquanta el nombre diari de turistes que arriben amb creuers des de Roses i desembarquen a la platja. Això va significar una reducció a la meitat respecte de les xifres habituals.

A més, d’ençà del 2021, entre el juny i el setembre no es permet d’entrar al parc natural del cap de Creus amb vehicle privat. L’accés tan sols es pot fer a peu, amb bicicleta o amb els busos llançadora que surten cada vint minuts del centre de Cadaqués fins al far. Aquesta restricció també s’aplica per Setmana Santa i els caps de setmana d’abril, maig i octubre.

Visitants en una terrassa a Cadaqués

Ara, l’ajuntament vol fer un pas més. L’estudi, finançat amb 2,6 milions d’euros provinents dels fons europeus Next Generation, analitzarà la capacitat de càrrega del municipi. S’hi avaluarà quina quantitat de visitants pot assumir cada zona i quins indrets reben més pressió. “Volem saber, per exemple, quanta gent pot visitar la punta del far del cap de Creus”, explica Duran.

La població real de les Illes el 2024 superà d’un 35% la població oficial

L’estudi inclourà accions per a digitalitzar el recompte de visitants i millorar la mobilitat. L’ajuntament vol saber amb precisió quantes places d’aparcament hi ha a Cadaqués, perquè ara tan sols se’n tenen estimacions. “Molts aparcaments són solars sense delimitar”, diu el regidor de Mobilitat.

Amb aquesta informació, el consistori preveu de canalitzar el trànsit cap a les àrees d’aparcament existents i crear zones pacificades dins el poble. Vila lamenta que alguns turistes no troben on aparcar, donen una volta i se’n van.

La instal·lació de pantalles informatives abans de la carretera d’accés permetrà als conductors de saber quina situació es trobaran abans d’afrontar les corbes. L’objectiu és evitar cues tant al matí com a la tarda, i facilitar també la resposta en casos d’emergència, com ara un incendi. “Els col·lapses dificulten l’arribada dels serveis d’emergència, i això ens preocupa molt”, diu Vila.

“Hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra”: el monocultiu turístic que ofega el Pirineu

Finalment, en la línia d’impulsar una mobilitat més neta, el projecte inclou la renovació dels busos llançadora que enllacen el centre de Cadaqués amb el parc natural, que a partir d’ara seran totalment elèctrics.

Vista general de Cadaqués.

Un terratrèmol de magnitud 2,4 a l’escala de Richter ha sacsat aquesta mitjanit l’Alta Ribagorça, segons que ha informat l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). El sisme ha estat a les 00.06, a poca profunditat, i n’han situat l’epicentre a tocar del pic de Besiberri, al terme municipal de la Vall de Boí.

Segons l’ICGC, el terratrèmol no ha causat cap dany i només s’ha percebut lleugerament a la zona de l’epicentre.

L’últim sisme registrat al Pirineu havia estat el 19 d’abril a Andorra, amb una magnitud de 2,3. També va passar sense danys i fou percebut tan sols de manera molt lleu al Principat.

Avui, 3 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Albano-Dante Fachin: “Tenim un problema amb la DGAIA, el tercer sector i el poder polític que intenta d’amagar el cas”
– Per què trontolla l’acord d’associació d’Andorra amb la UE?
– “M’emprenye perquè no puc fer el que feia, no tinc vida ara”: el testimoni de Juan, que va perdre la cama per la gota freda
– La nova Xina mor a Tian’anmen (Viatge a la nova Xina, i III)
– Nigel Farage és més a prop que mai de trencar el duopoli bipartidista a Anglaterra, gairebé deu anys després del Brexit
– L’últim crucifix de Napoleó a Santa Helena, a Cervera?
– Alexis Lara: “La ideologia conspiranoica fa que eixes persones creguen que són especials”
– Udolar, renillar, esgüellar…: com criden els animals?
– Per què es va tornar a acabar el paper higiènic el dia de l’apagada?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Anar a les protestes per la dimissió del president Carlos Mazón és acompanyar les víctimes de la gota freda, posar-los cara i nom, escoltar-les i fer-les sentir que no estan soles. I, entre les víctimes, no hi ha tan sols els 229 morts –per si no fóra prou–, sinó també moltes altres persones que han vist truncades les seues vides. Aquest 29 d’abril, davant la pancarta de les associacions de víctimes, hi havia dos homes amb cadira de rodes. A Ernesto ja el coneixíem, és el germà d’Elvira, morta pels aiguats, i l’oncle d’Elizabeth, encara desapareguda. Un habitual a les protestes contra Mazón. Al seu costat, una cara menys coneguda, però amb els ulls igualment tristos.

És Juan. El 29 d’octubre de 2024 no va perdre cap familiar estimat, però aquell dia va començar un malson per a ell. Aquella vesprada, va anar a visitar una tia materna que viu a Benetússer (Horta Sud). No té fills i està sola, i Juan hi anava gairebé cada dia per veure com estava, si la dona que la cuidava necessitava res, passava una estoneta amb ella i cap a la nit se’n tornava cap a casa, a València. “Eixe dia, jo arribí a Benetússer, no hi havia pluja, estava sec, vaig aparcar el cotxe, i res em va alarmar del que vindria després”, avança.

Recorda que va ser allà fins que se n’anà la llum, cap a les vuit del vespre. Van gitar la tia, i quan es van acostar al balcó per tancar la finestra, van veure que hi havia aigua. “Però no hi havia corrent d’aigua, encara es veien les rodes dels cotxes”, diu Juan. Van agafar les bosses del fem, van baixar al pati per les escales –perquè ja no hi havia ascensor– i van eixir al carrer. La cuidadora se’n va anar cap a casa seua, i Juan, cap al cotxe, amb la idea de tornar cap a València.

“Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón

“En uns minuts, pràcticament en cinquanta o seixanta metres, l’aigua ja m’arribava per la cintura. Vaig travessar per arribar al cotxe, perquè encara volia agarrar-lo, l’aigua anava pujant, pujant, i alguna cosa em va colpejar el genoll. Em va fer una ferida, m’ho va deixar un poc coent. Vaig fer marxa enrere, busquí on resguardar-me, no hi havia cotxes a la vora i em vaig recolzar a la paret, fins que em vaig recuperar. Aleshores, un xic que havia pujat en una furgoneta em llançà una corda que li havien tirat a ell, i m’hi agarrí amb un flotador que em tirà un altre veí. I, estirant ell, perquè jo estava adolorit, em va arrossegar per damunt de l’aigua fins a la furgoneta. Però quan vaig intentar pujar, no podia, no podia. El xic es va enrotllar la corda al braç i va començar a tirar amb tota la força, i em va pujar a dalt. Però tota la força la va fer ell, és qui em salvà la vida”, conta Juan.

Llavors és quan es va veure la ferida i la gravetat que tenia –amb l’afegit que ell ha de fer diàlisi. L’aigua pujava tant que es van haver de posar drets, perquè ja passava pel sostre del vehicle. D’una altra finestra els van llançar roba i plàstics, i allà es van quedar fins que va baixar el nivell d’aigua. Gràcies a la família i els amics que van poder-s’hi posar en contacte per Twitter, va aparèixer una patrulla de la policia municipal. El van ajudar a baixar de la furgoneta i el van portar a casa del xic que l’havia rescatat, que era a uns vint-i-cinc metres. “Em van convèncer que m’hi quedara, a veure si venia algú a rescatar-me. Però es va fer de dia i no venia ningú. Així que vaig demanar al xic que em donara una bossa i me la vaig posar per protegir-me un poquet la ferida. Sortí al carrer a caminar cap a València, fins que arribí a la Torre, pràcticament a dos quilòmetres. Allí ja no podia avançar perquè la Torre era tota una llacuna d’aigua”, diu.

Mentre es debatia entre anar cap a una direcció o una altra, va veure un cotxe amb una llum blava, i va pensar que seria d’algun cos oficial. S’hi va acostar i era una patrulla de la Guàrdia Civil que portava un altre ferit. Els va explicar tot el que li havia passat i que necessitava que l’atenguessen. Li van fer un lloc al cotxe i el van portar a un hospital de campanya. “I a partir d’ací començà el rescat, amb ambulància, a l’hospital. M’enviaren a casa, i al cap d’unes trenta hores o quaranta-vuit, vaig tenir una sèpsia, que quasi em mor en casa. Cridaren al 112, corrents a l’hospital, em ficaren al quiròfan, van obrir la cama en canal, i a veure com evolucionava la ferira, i esperar a veure com reaccionava jo, perquè les constants no remuntaven”, explica. Quan van fer-ne l’anàlisi, van dir que s’havia d’amputar la cama. El van entubar i no es va despertar fins passats uns dies.

Mig any de la gota freda, entre la persistència de les víctimes i un Mazón agenollat davant Vox

Un fos a negre

D’aquell episodi, Juan no en recorda res. “Tot això m’ho han contat, jo tinc un lapsus. Des que puge al cotxe de la Guàrdia Civil, jo faig pràcticament una desconnexió. A l’hospital, quan aconsegueixen cridar a la família, vénen la dona i la meua filla, que és infermera, jo desconnecte totalment. Tot el que passa allà, a mi m’ho conten, jo ja no en sé res més, fins que surt de l’operació. Llavors em diuen que m’han tallat la cama, i no s’hi pot fer res”, diu.

Després d’allò, d’aquella gota freda que va arrasar amb tot, Juan no ha tornat a ser el mateix. “Ara toca fer la recuperació, a intentar-ho, però la vida és fotuda. La dependència la visc molt malament. Hi ha dies que estic més animat, i hi ha uns altres dies que estic enfonsat. M’emprenye, perquè no puc fer el que jo feia. No tinc vida, no tinc vida ara. No puc fer vida normal ara… Això és difícil”, lamenta.

Amb tot, es veu amb prou forces per a sortir a protestar i demanar la dimissió del president Mazón. “Cal ser-hi, perquè cal que ens escolten. Si aquest no ens escolta, que ens escolte algú, perquè això no pot ser. El paio aquest hauria d’haver estat al seu lloc, i no pot ser. Ell i tota la cúpula de dirigents que té són responsables, i algú ha d’assumir alguna responsabilitat. Això no pot ser. Aquests volen eixir-se’n com se’n van eixir de l’accident del metro. Volen fer igual”, conclou Juan.

Veig la immensitat de la plaça com una mar de ciment que s’estén davant meu. He arribat a Pequín després d’haver voltat per la nova Xina de l’oest, per Xi’an, Chengdu i Chongqing i ara em trobe amb aquesta vastitud que les guies expliquen que fa 765 metres per 282 i és la més gran del món. Un desert gris que s’obre com una ferida en el cor de Pequín.

La plaça de Tian’anmen no és únicament un espai físic, és el punt on el poder i el poble s’uneixen en una mena de comunió tensa i contradictòria. És el símbol de la Xina, present fins i tot a l’emblema nacional del país. I representa “la valentia i la perseverança del poble xinès en la lluita per la independència i la llibertat”, segons que diuen els fullets oficials. Però quantes coses que s’amaguen rere aquestes paraules.

He tornat a Tian’anmen, i a Pequín, per primera volta d’ençà que, com a periodista, vaig viure en aquesta mateixa plaça la revolta dels estudiants l’any 1989 i la repressió sagnant que la va seguir. Aleshores, vaig passar setmanes ací, dormint sobre el seu terra dur, conversant amb aquells joves valents i ingenus, intentant d’entendre què passava, treballant per explicar al nostre país una revolució que semblava tan exòtica com improbable i que va acabar amb una matança que no puc oblidar, ni ho vull.

Durant el viatge em vaig preguntar unes quantes vegades de quina manera el règim podria acomodar aquesta nova Xina que va sorgint a l’oest del país, aparentment més lliure, més “solta” seria un adjectiu precís, encara que semble el contrari. Com podria subjectar aquests joves que caminen desimbolts a Chongqing, com podria refrenar l’orgia capitalista que es viu a Chengdu. Tinc molts dubtes que ho puga fer, però he de dir que Tian’anmen se m’apareix ara com el lloc on moren tots els somnis. Estic marcat pel meu passat, és veritat. Com tothom. Però no crec que siga únicament això.

Tian’anmen era una plaça. Ho dic en passat perquè avui és una altra cosa. A una plaça, hi entres caminant per qualsevol punt, els carrers simplement hi desemboquen i aporten riuades de gent que es distribueix i s’escampa de seguida pel seu territori. Tian’anmen era una plaça aleshores. Una plaça desbordada d’humanitat, de gent, d’històries i de vida. Avui, ja no.

El règim xinès ha posat un interès enorme a esborrar la història de la matança del 4 de juny. Ha arribat a crear una gran muralla digital per a impedir que hi entren les notícies que no controla, els relats que no vol que la gent escolte. Però en aquest món d’avui això és una tasca colossal condemnada al fracàs. Els joves van amb la VPN incorporada al mòbil i accedeixen al mateix internet que a València, i també a Sidney, a París i –de moment encara i ja veurem quant de temps– a Hong Kong. Tant és així que la VPN, un simple programa que simula que el teu mòbil és en un altre país, te la venen incorporada i tot quan compres una targeta SIM per a circular amb el teu mòbil per aquest país.

Evidentment, hi ha la qüestió de l’enormitat de les seues xifres. Amb gairebé trenta milions d’habitants, urbs com Chengdu o Chongqing ens impressionen vivament, a nosaltres. Tres vegades el nostre país sencer en una sola ciutat. Però què són trenta milions de persones en un país de més de 1.400 milions d’habitants? Una de les coses que vaig aprendre –amargament– el 1989 va ser que era possible la soledat d’un milió de persones juntes. Pequín va bullir en unes jornades inoblidables i inesborrables, però la resta de la Xina ni se’n va assabentar.

I, tanmateix, ací a Pequín, en aquesta plaça, es palpa clarament la por. Es palpa la por concreta i directa del règim.

Tian’anmen ja no és una plaça. Ara és un espai tancat al qual no s’accedeix normalment a peu, passejant. Has de demanar un permís dies abans per a visitar-la. I quan hi arribes, has de superar uns quants cordons policials abans de poder-la trepitjar. No pas controls mòbils: s’hi han posat instal·lacions permanents que filtren tothom que intenta d’acostar-s’hi. Revisió de la documentació, revisió a fons de la persona, de la roba, de les sabates, control de totes les bosses i paquets que intenten d’entrar. I càmeres. No n’he vist mai tantes enlloc del món.

Assumesc que no són únicament de videovigilància, sinó també biomètriques. Me les he trobades per tot arreu –el nombre de càmeres que hi deu haver desplegades per tota la Xina ha de ser, per força, únic i imbatible–, però a Pequín semblen més ostentoses. Al nou aeroport de la ciutat, de fet, ja no hi ha aquells panells que indiquen de quina porta eixirà el teu avió: has de posar-te davant una càmera que et reconeix i t’indica on vas.

Les càmeres són un senyal que la por que té el règim del seu poble és evident. Una por que xoca amb el retrat de Mao que continua presidint l’entrada de la ciutat prohibida. Va ser Mao qui va dir que el partit havia de nedar entre el poble com els peixos neden a l’aigua. Difícil de creure-s’ho, això, avui.

Al mig de Tian’anmen s’alça encara el monument als herois del poble, un enorme monòlit de 38 metres d’alçària al voltant del qual els estudiants van organitzar el moviment el 1989. Però avui és, literalment, territori prohibit. Un parterre de flors aparegut després de les protestes n’allunya la gent i tot de soldats en una posició grotescament marcial fan guàrdia per evitar que ningú s’atrevesca a tornar a plantar-se en aquell punt en què els estudiants de Pequín, el primer dia de la seua revolta, van dipositar un gran cartell de Hu Yaobang.

Cau la nit i s’encenen tot de llums, torres amb focus descomunals, sobre la plaça. Com cada dia, hi fan un xou militar per a abaixar la bandera de la república popular. Han tallat el trànsit a l’avinguda Chang’an i aleshores el silenci s’ha tornat eixordador. Jo m’ho he mirat de lluny, prop del monument, pensant en aquells joves sacrificats i en els joves que he vist aquests dies i que no sé si un dia també ho seran. Podrà el règim contenir la nova Xina com ho va fer el 1989? No ho sé, ni crec que ho puga saber. Però em sembla que, com ha passat en tota la història de la Xina, la resposta és en aquesta plaça que ja ha deixat de ser-ho.

 

Articles anteriors:

• Un Lamborghini per a Mao
• Tots els llums s’encenen a Chongqing

 

De mica en mica, es va parlant més d’un cas que va veure la llum fa un any i que a hores d’ara és pendent d’unes quantes compareixences al parlament. La Sindicatura de Comptes i investigacions de la plataforma Octuvre han assenyalat irregularitats en les contractacions de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) a entitats del tercer sector i també en l’activitat d’algunes d’aquestes entitats. Uns fets que també investiga l’Oficina Antifrau. En parlem amb Albano-Dante Fachin, ex-diputat i periodista d’Octuvre, que ha destapat molts detalls del cas en els vídeos que ha anat publicant. Diu que hi ha un pacte de silenci preocupant sobre la qüestió, però augura que no resistirà gaire, i que és qüestió de mesos que acabi esclatant.

—A Octuvre heu assenyalat irregularitats en la gestió de la DGAIA aquests darrers anys. Quins són els punts més importants?
—Es pot parlar d’irregularitats i de corrupció probable, però abans hi ha una qüestió de model. La DGAIA té una dotació pressupostària, però no presta els serveis, sinó que, gairebé en la seva totalitat, finança uns serveis que subcontracta a unes altres entitats. Aquest model és a l’arrel de l’opacitat. Qui són aquestes organitzacions? En la seva immensa majoria, entitats del tercer sector. A Catalunya, el tercer sector va néixer d’una societat que intentava de proveir-se d’uns serveis que un estat franquista i postfranquista no era capaç de donar, però les coses evolucionen, a vegades, per empitjorar. El sector públic, amb les seves mancances, té una transparència que el tercer sector no té.

—Què implica, això?
—Els diners que la DGAIA transfereix a aquestes entitats, hauríem de poder-los auditar al mil·límetre, però en el cas de les fundacions hi ha molta opacitat. Saber el sou dels directius d’una fundació o associació és molt més difícil que saber el sou dels directius del sector públic. Ho hem intentat i ni ens han contestat ni surt a les webs. I aquesta manca de transparència és aprofitada per cometre irregularitats. Fa molts anys que la CGT i treballadors d’aquestes empreses denuncien que les cúpules collen els treballadors. Paguem amb diners públics situacions de precarietat que impliquen un servei pitjor.

“Els diners que la DGAIA transfereix, hauríem de poder-los auditar al mil·límetre, però hi ha molta opacitat”

—Més enllà del model establert, parleu d’irregularitats concretes, que han investigat l’Oficina Antifrau i la Sindicatura de Comptes.
—Un dels detonants és un informe que la Sindicatura de Comptes va publicar fa un any sobre la contractació del servei d’acollida a la infància i adolescència. La DGAIA s’encarrega de menors en situació de desemparament i de joves ex-tutelats, independentment d’on provinguin, també dels d’aquí. Aquest informe diu que els processos de contractació s’han fet saltant la normativa, adduint motius d’urgència. Hi va haver un pic d’arribada de menors no acompanyats migrants i, adduint aquesta emergència, la DGAIA va atorgar milions en contractes esquivant la llei. Ells diuen que aquesta arribada massiva no es podia preveure, que hi va haver el 155, la pandèmia… Però la Sindicatura diu que això no ho explica.

—L’informe també diu que algunes entitats del tercer sector no justifiquen de manera adequada els serveis que han prestat.
—Si la Generalitat paga x euros per menor acollit a una d’aquestes entitats, en alguns casos, s’ha vist que passen la factura d’un acolliment, que es paga, però resulta que l’acolliment no s’ha fet. Cobren per una feina que no s’ha fet. Això està demostrat amb documents. Parlem de la Sindicatura de Comptes, òrgan dependent del parlament, no es pot mirar cap a una altra banda. En aquest informe queda palès que han comès irregularitats entre el 2016 i el 2020. Mentre era diputat, mai no vaig veure que cap partit s’oposés a aplicar les recomanacions de la Sindicatura. Mai no havia passat el que ha passat amb això: tres partits –ERC, PSC i comuns– es neguen a avalar parlamentàriament aquestes recomanacions de la Sindicatura. I parlem d’irregularitats documentades, que no són discutibles.

—Un dels arguments esmentats en la comissió parlamentària és que, en assenyalar entitats que ajuden menors, es fa el joc a l’extrema dreta. Què en penseu? 
—El discurs de Vox i Aliança Catalana és “regalem milions d’euros a estrangers que no han cotitzat”. I no, els donem a organitzacions que fan i desfan amb els nostres diners. El nen o jove ex-tutelat, d’aquí o d’allà, no ens roba. Si assenyales els menors, deixes d’assenyalar els veritables responsables. I què hi diuen ERC, PSC i Comuns? Que, com que Vox i Aliança tenen aquesta mirada, denunciar això que denunciem és fer el joc a l’extrema dreta. Igual que l’extrema dreta assenyala injustament els menors, ells els fan servir d’escut per a no parlar d’un problema gravíssim de gestió de diners públics. Fins i tot, han acusat la Sindicatura de Comptes de ser còmplice de l’extrema dreta! L’escàndol polític que significa això és gairebé pitjor que les irregularitats.

“Igual que l'extrema dreta assenyala injustament els menors, ERC, PSC i comuns els fan servir d'escut”

—A Octuvre us preocupa que mitjans d’extrema dreta es facin ressò de la vostra investigació?
—Defensem que hi ha d’haver recursos per a atendre els menors, però no callarem per la por que això que denunciem pugui ser utilitzat. Seríem còmplices dels qui cometen les irregularitats i també d’haver deixat aquesta denúncia només a un espai polític, el que posa el focus contra els menors. Em poso en la situació d’algú que veu que tothom calla davant d’un escàndol i l’únic que hi diu alguna cosa és Vox… La CUP o la CGT fa molt de temps que ho denuncien. Junts també s’hi han mostrat bel·ligerants. No podem acceptar aquest xantatge del PSC i dels Comuns, i especialment d’ERC, que és el partit que ha gestionat la DGAIA els últims anys. Aquest xantatge que diu que, pel fet de denunciar irregularitats, alimentem els discursos d’odi. Qui els alimenta és qui gestiona malament els diners públics, donen excuses per a fer segons quins discursos. Si n’assenyalem els responsables, no els nens, ajudem a no criminalitzar aquest grup vulnerable.

—Qui en són els responsables?
—A l’informe hi ha una dada brutal. Entre el 2016 i el 2020, la DGAIA va dedicar 788 milions a l’acolliment de la infància i de l’adolescència. Aquests diners van ser transferits a 101 organitzacions del tercer sector. De les 101 entitats, 10 es van emportar el 55% de la despesa. No som davant d’una gran varietat d’organitzacions, sinó d’una oligarquia que acapara molts diners en molt poques mans. D’aquestes entitats, dues s’emporten el 19%. El cas paradigmàtic és el de Plataforma Educativa, un paraigua de fundacions i associacions. Entre unes poques persones ho maneguen tot. S’han convertit en autèntiques màquines d’extreure subvencions de tota mena, fins i tot, fons Next Generation.

“No som davant d'una gran varietat d'organitzacions, sinó d'una oligarquia que acapara molts diners en molt poques mans”

—I quines són les connexions polítiques?
—Un exemple de molts: Ricard Calvo, que era un dels directius d’aquestes organitzacions de Plataforma Educativa, va passar de dirigir les empreses que reben diners de la DGAIA a dirigir la DGAIA. Quan va acabar de dirigir la DGAIA, va tornar a Plataforma Educativa. El funcionament ideal és que la DGAIA marqui unes directrius i les empreses executin allò que diu, però si els qui hi ha a la DGAIA són els qui eren en les empreses que reben els diners de la DGAIA, qui mana? La DGAIA, o un grup de gent a qui enviem una quantitat enorme de recursos i sobre el qual no tenim cap control? El treballador que es va posar en contacte amb nosaltres per ensenyar-nos documents i enregistraments sobre irregularitats que ara investiga Antifrau havia dit prèviament a la DGAIA, “aquesta empresa que contracteu en què jo treballo fa les coses malament”. Però van enterrar la denúncia. I ell ha patit assetjament de la cúpula d’aquestes organitzacions.

—Quina evolució política creieu que tindrà el cas?
—Aquestes portes giratòries –que es donen especialment entre el tercer sector i ERC, tot i que també hi ha casos dels Comuns i altres– ens haurien d’alertar. Portes giratòries han donat lloc a casos com el 3% o la Gürtel. Aquest pacte entre ERC, PSC i Comuns, a què es deu? Tothom està empastifat? Volen amagar-ho perquè és molt més greu que quatre contractes mal fets? Tenim un problema amb la DGAIA, el tercer sector i el poder polític que intenta d’amagar el cas. Fa un mes, Illa va fer dimitir una part de la cúpula de la DGAIA, i es va dir que, simplement, eren uns canvis. Ningú no va explicar per què hi havia hagut dos cessaments d’alt nivell. Ara al parlament hi ha una sèrie de peticions de compareixences. Caldrà estar atents i que el sistema mediàtic no ho amagui.

—Creieu que això és el que ha passat?
—El paper de TV3 és molt preocupant. Parlem d’una cosa tan delicada com un informe de la Sindicatura de Comptes, una comissió parlamentària, un intent que no s’aprovin uns recursos per a investigar-ho… No és que ho hagi dit Octuvre, parlem d’un cas investigat per Antifrau, denunciat per la Sindicatura de Comptes, que ha sortit en seu parlamentària, que ha provocat, sembla, dos cessaments molt importants… Aquell dia, TV3 va dedicar-hi uns segons. No només hi ha un pacte polític per a amagar-ho, sinó que els mitjans públics i concertats hi participen. Hi ha un altre informe en marxa. Crec que d’ací a uns mesos totes les tertúlies parlaran sobre aquest escàndol, no ho podran aturar. El pacte ERC, PSC i Comuns és un pacte de silenci molt greu. S’hauran de donar explicacions polítiques, i qui sap si penals.

“El pacte ERC, PSC i comuns és un pacte de silenci molt greu”

—Teniu previst de fer-ne nous vídeos, a Octuvre?
—En l’últim vídeo parlàvem que hi havia un traspàs enorme de recursos públics en l’àmbit de l’habitatge. Plataforma Educativa ha rebut la cessió de dret d’ús de 500 pisos, que a la vegada es fan servir per a l’acolliment. Anirem explicant aquestes coses i també la situació del treballador que ha denunciat. Ara per ara, l’única persona que pateix les conseqüències d’aquest escàndol és ell. Té protecció d’Antifrau, però probablement tindrà problemes per  a tornar a treballar en aquest àmbit, si no es fa una depuració.

—Quina valoració feu del projecte d’Octuvre, després de sis anys?
—Estem molt contents, perquè tenim el suport de gent que creu que val la pena col·laborar-hi i, per tant, recursos per a dedicar-nos-hi. Una part de la població pensa que no podem deixar la informació en mans d’un ecosistema agenollat al poder polític i econòmic. I també és fonamental com ens ajuden a difondre els vídeos. Al país, hi ha un munt de mitjans que depenen de manera brutal que el govern de torn doni subvencions. Nosaltres no rebem subvencions ni acceptem publicitat, i no és que estiguem en contra de les subvencions per sistema, però sí dels diners a dit, i no per criteris d’audiència o capacitat. Si qui té la Generalitat és qui amaga el cas de la DGAIA, és molt difícil que els mitjans que viuen de les subvencions en diguin res.

—Volia acabar demanant-vos per La tertúlia proscrita, que aviat arribarà al programa que farà cent. Com us sentiu amb el projecte?
—M’agradaria destacar la paciència infinita del públic. El Costa i jo som intensos i malcarats, i malgrat això la gent s’hi continua connectant! Hem debatut molt plegats i hem anat pel país compartint visions. La tertúlia trasllada això a un altre format, i el públic ho agraeix. I jo aprenc, anant a la tertúlia, confrontant, tot i que amb el Josep estem d’acord moltes vegades. Però no es tracta d’estar d’acord o no, sinó d’aprendre fent-nos preguntes. Si la tertúlia només fos una trobada per a parlar del país, si no s’emetés, també la faria! Però tenim la sort de tenir càmeres que l’enregistren.

 

Com crida cada animal? Heus ací un camp lèxic immens, riquíssim i ple de matisos; tot de noms i verbs que han inventat, en el curs dels segles, els nostres avantpassats. N’hi ha que serveixen per a més d’una bèstia. En compensació, hi ha animals –com ara el gos– que en tenen més de mitja dotzena, segons la situació o l’estat d’ànim de l’animal.

El crit de les ovelles és el bel i l’acció s’anomena belar, però també begallar, belegar o esbelegar. Encara, si volem filar prim, hem de saber que belar insistentment és esbeletegar. Tots aquests verbs també serveixen per a les cabres, que, tanmateix, en tenen un d’específic: esbiegar.

Els ases fan brams i el verb corresponent, és clar, és bramar. Però, ep!, aquest mot també l’apliquem a alguns altres animals grossos i, figuradament, a la gent que crida fort.

Específicament, els bous i bèsties semblants bramulen o braolen, és a dir, fan bramuls o braols. També podem dir que fan mugits o mugeixen. I si bramul és un derivat de bram també ho és esbramec, que és el crit que fa l’ós. L’acció és, naturalment, esbramegar.

Parlant d’animals grossos i salvatges, el crit del lleó és el rugit i el verb corresponent, rugir. Hem dit el lleó, però també valen per al tigre i animals semblants.

El crit del cavall és el renill. El verb, renillar, també es pot dir arniar, aïnar, assaïnar i eguinar.

Quan crida el porc en diem grunyir o fer grunys (o grunyits). Aquests mots també es fan servir per al gos i les persones que rondinen. Ah, i compte, que la truja té un verb específic: gardenyar, és a dir, fer gardenys.

Reputegar –derivat de reputa– és una forma recollida pel diccionari Alcover-Moll per a referir-se al fet de cridar el senglar. És emprat a Catalunya Nord, i també es fa servir aplicat a les persones, quan parlen entre dents iradament.

Udolar és fer udols, que són aquells crits allargats i planyívols dels llops, xacals i gossos. També se’n diu ulular i ganyolar.

El gos acapara una gran quantitat de termes d’aquest àmbit. El crit més conegut és curt, fort i explosiu, és a dir, el lladruc; i el verb és lladrar, que també es pot dir buixir i jaupar. Lladrar amenaçadorament és bordar. Un clapit o glapit és un crit sec, agut i penetrant, i els verbs corresponents són clapir o glapir. Un crit de dolor del gos és un grinyol o guinyol; i l’acció, grinyolar o guinyolar. I, finalment, diem que un gos carina si crida estridentment quan pren mal.

Si parlem de l’aviram, la riquesa lèxica encara creix. L’acció de cridar les gallines és escatainar o escainar. Quan les oques fan el seu crit en diem clacar. Els ocells nocturns (com l’òliba, la xibeca, etc.) fan esgarips (o esgaldinys o escarcanys) i els verbs són esgaripar o esgaldinyar. I l’acció de cridar el corb o la gralla és grallar.

Aplicat als ocells, el verb xerrotejar (o garrular) vol dir fer un seguit de crits que no constitueixen pròpiament un cant. Per a indicar com criden els ocells petits diem xericar (o xirigar). I quan criden els polls de la gallina o d’algun altre ocell en diem piular, piuar o piulejar. Parlant d’aviram, encara trobaríem algun verb que no admeten els diccionaris oficials, però sí l’Alcover-Moll, com ara nyequejar, definit així: ‘cridar nyec els ànecs i altres animals de veu semblant’. Sense parlar estrictament de crits, els coloms o tórtores parrupen o parrupegen (o fan parrups).

El crit del gat és conegut: miol; i l’acció, miolar. La granota rauca. I, finalment, hi ha verbs que es poden aplicar a uns quants animals. Per exemple, un esgüell o güell és el xiscle del porc, el conill, la llebre i la rata. Els verbs corresponents són esgüellar o güellar.

Els gossos no fan “guau”  

La llengua també ens forneix onomatopeies o interjeccions que “transcriuen” els sons dels animals. Suara hem vist el nyec de l’ànec i el parrup del colom, però també tenim el cloc-cloc de les gallines, el piu-piu dels moixons, el quiquiriquic del gall, el ric-ric del grill, el bub-bub del gos, el mèu del gat, el marrameu del gat enfurismat, el garrameu de la guatlla, el tit del tord en temps de zel, el rauc de la granota, el tirolí de la cogullada i la calandra…

Ja ho veieu: tenim una llengua que no ens l’acabem.

Longwood House
Longwood Hangings, Santa Helena
Mapa a Google

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) tenia marcat amb vermell al calendari d’efemèrides d’enguany el 29 d’abril: dimarts es van celebrar els cinquanta anys justos de la mort de l’arxiver, historiador i arqueòleg cerverí Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), “una de les grans figures de la cultura catalana al segle XX” i “inspirador de l’actual ANC”. Per mirar de fer conèixer el seu gran paper professional i personal, la Generalitat també va decidir que el 2025 seria l’Any Duran i Sanpere, nascut en el si d’una família benestant amb nombroses propietats a la Segarra.

Per la vinculació familiar amb el dret, el jove Duran també es va decantar per estudiar aquesta carrera a la Universitat de Barcelona, on va formar part de l’anomenada “colla noucentista” al costat de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Ramon d’Alòs i Moner, Agustí Calvet, Gaziel, Francesc Martorell i Trabal, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer i Ferran Valls i Taberner. Entrar en contacte en l’etapa universitària amb aquest grup d’historiadors, bibliotecaris, escriptors i polítics va tenir conseqüències a l’hora d’interessar-se vivament per la cultura i el patrimoni, fins al punt que el 1912, mentre s’incorporava al despatx del pare a Cervera, acceptava alhora el nomenament de l’ajuntament segarrenc com a arxiver municipal.

Començava, així, un full de serveis impressionant en el terreny de l’arxivística, l’arqueologia, la història i la museologia del nostre país: a la dècada del 1910 fou director de l’Arxiu Històric de Cervera, l’antecedent de l’Arxiu Comarcal de la Segarra, i poc després entrà a treballar a l’Oficina de Publicacions Històriques de l’Ajuntament de Barcelona, l’embrió de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, del qual fou director durant quaranta anys, fins a la jubilació el 1957.

La dècada de 1920 inicià i dirigí les primeres excavacions de la Barcelona romana a la plaça del Rei i uns altres emplaçaments, a més de recuperar, protegir i divulgar el patrimoni monumental i arquitectònic de la ciutat. També tingué un paper important en la creació de l’Escola Massana (1929) i, ja en temps republicans, s’implicà en les polítiques arxivístiques del país: el 1931, amb l’elaboració d’un projecte d’organització dels arxius catalans; i entre 1936 i 1939, com a cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya.

Amb aquest càrrec, fou l’artífex de la salvaguarda del patrimoni documental català durant la guerra, atès que el 1937, a causa dels bombardaments i la mobilitat dels fronts de batalla, bona part dels arxius catalans foren traslladats per seguretat a Viladrau, la població del Montseny que Duran coneixia molt bé perquè hi passava l’estiu amb la família des de feia uns quants anys. A la fi del conflicte, una vegada superats sense conseqüències tant el procés de depuració funcionarial com el consell de guerra sumaríssim a què el va sotmetre el nou règim franquista, va poder reprendre l’activitat i les responsabilitats al capdavant de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Als anys cinquanta, fou un dels fundadors i el màxim impulsor de les primeres Assemblees d’Estudis Comarcals i, ja jubilat, organitzà el Museu Comarcal de Cervera (1959), que actualment porta el seu nom i té la seu a la casa natal.

La ressenya biogràfica de l’Any Duran i Sanpere també esmenta que, en paral·lel a tota aquesta tasca arxivística i museística, com a historiador s’interessà per nombrosos aspectes de la història de Barcelona i de Cervera, empès per “una curiositat per tot, tant per les coses de casa com per les de fora”, en paraules de la seva filla. Sobre la capital catalana, per exemple, va escriure un llibre singular en una època en què viatjar era més dificultós logísticament, econòmicament i políticament que no pas ara: Viatge al voltant del món seguint el paral·lel de Barcelona (1957). Al pròleg exposava la idea: “Suposant que molts dels nostres possibles lectors duen més aviat una vida reposada, volem oferir-los l’ocasió d’emprendre un viatge no solament platxeriós, sinó també original i fins i tot educatiu. Es tracta de donar la volta al món. […] Serà un viatge tan idealitzat que no exigirà ni desplaçament, ni gestions de passaport, ni despeses d’avió, de vaixell, de ferrocarril ni cap altra mena de locomoció o residència. Diguem-ho tot d’una vegada: es tracta d’un viatge imaginari al voltant del món seguint la ruta assenyalada pels paral·lels que els geògrafs s’agraden de pintar en els globus terrestres.”

I a les primeres pàgines, concretava la proposta: “Ha arribat el dia X i està a punt de sonar l’hora H. Els viatgers s’han concentrat al peu de les Drassanes, en plena avinguda del Marquès del Duero, anomenada amb raó carrer del Paral·lel.” En efecte, la seva ruta imaginada mirava de no separar-se gaire de la línia marcada al mapamundi pel paral·lel de 41 graus i 22 minuts de Barcelona, “la posició que haurem de mantenir tot al llarg del nostre viatge”. Seguint el camí del sol, doncs, va establir catorze jornades o etapes que travessaven Catalunya, l’Aragó i les terres de Castella i Portugal fins a Porto, per saltar l’Atlàntic i continuar la ruta per Nova York, Chicago, San Francisco i Honolulu. De Hawaii passava al Japó, el gran imperi de la Xina, l’Àsia central i Constantinoble, els Dardanels i els Balcans fins a tornar a Barcelona en una original i suggerent versió de la dita “roda el món i torna al Born”.

En tots els capítols, val a dir, l’autor va mirar d’enriquir la narració amb referents nostrats (en l’art i l’arquitectura, la història, la literatura…), “quelcom que reforci la línia del paral·lel en comú”. Així, de Nova York ens parlava de la revista La Llumanera; a Chicago, trobava oportú de recórrer la ciutat en companyia de l’enginyer Rafael Puig i Valls, que hi va ser per l’Exposició Universal de 1893; i de San Francisco i Califòrnia, n’evocava la presència històrica de grans figures com ara Gaspar de Portolà i Pere Fages, fra Juníper Serra i el metge Pau Soler.

A l’Orient Llunyà, ens parlava de l’estada llarga de l’escultor barceloní Eudald Serra i Güell (1911-2002) per terres del Japó i Corea, de l’Atles català de Cresques i de fra Jordà de Catalunya. “I a mesura que ens atansem a la fi del nostre viatge, abunden més les relacions dels països que travessem amb Barcelona; talment, que hem de procurar que la història no ens ofusqui del tot la visió del paisatge que ens envolta”, deia. Ja arribats a les Drassanes del Paral·lel, l’autor concloïa l’exercici amb aquestes paraules: “Ací prenem comiat dels nostres fidels acompanyats. Confessem que no hem pas perdut el temps: hem après quelcom que no sabíem i hem recordat moltes de les coses que teníem oblidades. Tanmateix, sobretot, hem tret el cap a un ample finestral del món.”

Una altra mostra de l’obsessió pels detalls i retalls del passat que movia Duran i Sanpere, en aquest cas centrada en la Cervera natal, és sens dubte la història darrere la peça marcada per ell mateix amb el número de registre 1081 del Museu Comarcal de Cervera. És un crucifix de bronze daurat amb creu i peanya de banús procedent, segons que assegurava Duran i Sanpere en una separata del Boletín Informativo del Centro Comarcal Leridano de 1962, de l’illa de Santa Helena, al bell mig de l’Atlàntic, propietat ni més ni menys que de Napoleó I quan fou obligat pels britànics –arran de la derrota francesa de Waterloo– a exiliar-s’hi del 14 d’octubre de 1815 fins a la seva defunció, el 5 de maig de 1821.

“En morir l’emperador, un servent dit Mr. Arban s’endugué a França uns quants records personals de Napoleó, entre els quals, un rellotge d’or, uns vasos de cristall amb retrats de Napoleó i de Josefina i aquest Sant Crist.” Segons Duran, Arban va conèixer a França una cerverina, Margarida Brach Porta, i quan va quedar vídua tornà a la casa pairal i hi morí, “deixant a la família els objectes que el seu marit havia portat de la llunyana illa de Santa Helena”.

I una mica més: Les úniques dades de la vinculació del santcrist de Cervera amb  Napoleó desterrat a Santa Helena són les que va aportar Agustí Duran i Sanpere a la separata de 1962 i posteriorment al Llibre de Cervera de 1972  (sense tocar-hi ni una coma). Per tant, és quasi tan difícil de contrastar com la pretesa mallorquinitat del llinatge de Napoleó. En efecte, ja fa temps que circula la suposició que la família Bonapart, establerta al segle XIII a Mallorca provinent de l’Aragó, seria darrere dels Bonaparte corsos.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Agustí Duran i Sanpere. Coberta del llibre 'Viatge al voltant del món...' d'Agustí Duran. Santcrist suposadament pertanyent a Napoleó I. Fotografia: Museu Comarcal de Cervera (MCC 1081)

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El sociòleg Alexis Lara (Algemesí, Ribera Alta, 1989) analitza a Negacionisme de gènere: auge, expansió i mites de l’antifeminisme el passat i el present dels moviments furibunds contra els avenços dels drets de les dones. Dels lobbies ultracatòlics als youtubers reaccionaris, de les teories de la conspiració a les estratègies comunicatives que despleguen, fa una radiografia precisa de l’estat d’aquest moviment al país, però també a Europa i al món. De tot plegat, en parlem en aquesta entrevista, en què repassa els trets característics d’aquesta reacció i explica com podem fugir col·lectivament dels paranys que implica.

—Què entenem per negacionisme de gènere?
—El negacionisme en general és un moviment o creença que passa per alt les estadístiques, la ciència, la ciència social, les evidències empíriques… El negacionisme de gènere és, en essència, un negacionisme de la ciència social. Menysté una estructura social, cultural, política i econòmica històrica, com és el patriarcat, demostrat i constatat per la història, la sociologia, la ciència política… Negar aquesta estructura és dir-nos que tan sols el sexe biològic té pes per a definir els rols d’homes i dones.

—Quins són els paral·lelismes entre els moviments antifeministes de l’actualitat i els del passat?
—El negacionisme de gènere és recurrent i sempre latent, i l’antifeminisme d’ara és molt semblant al que anava contra les sufragistes. Les sufragistes feien accions contundents al carrer, s’hi jugaven el cos, i van ser víctimes d’una reacció furibunda. S’utilitzaven fake news contra elles, unes mentides que recorden les de l’actualitat. Per exemple, aquesta estratègia d’elevar a norma el cas concret d’una persona qualsevol que ha dit alguna cosa, per a exposar-la com a màxima portaveu del moviment. Intentar ridiculitzar un moviment mitjançant un cas concret.

“L’antifeminisme d’ara és molt semblant al que anava contra les sufragistes”

—Caricaturitzar-lo.
—Sí, es veu molt en els influenciadors antifeministes. Treuen coses de context o potser aprofiten l’error d’una persona que es considera feminista per dir: “Això és el feminisme!” Però, realment, el feminisme és la igualtat entre homes i dones, i és això que volen negar. Volen que el que tenim entre les cames siga el que determina com som, com ens comportem i què és ser un bon home i una bona dona. Clixés que tenen un rerefons religiós. Lobbies ultraconservadors alimenten la idea que els rols han d’estar molt diferenciats segons el sexe.

—Quins són aquests lobbies als Països Catalans?
—Per exemple, al llibre esmente Provida Valencia. Dominen molt la comunicació. La batalla per les idees es defineix en la batalla comunicativa pels conceptes. Dir “pro-vida” queda millor que “antiavortament”, en què parles directament de restringir els drets socials i reproductius de les dones. En canvi, qui va contra la vida? Tenen un pes econòmic important darrere i estan organitzats internacionalment.

—També ha fet saltar les alarmes Hazte Oír, relacionada amb El Yunque, una secta ultracatòlica.
—Sí, influeixen en el poder polític, en aquest cas Vox, i lluiten en esferes diferents. Intenten fer creure que algunes mobilitzacions espontànies són de la societat civil, però són orquestrades per ells, en l’intent de mostrar que són a totes les esferes, també l’associativa. Aquests grups no són quatre gats, hi ha una estructura econòmica, política i comunicativa molt forta darrere, amb think tanks i intel·lectuals. És una internacional negacionista amb el catolicisme o ultracatolicisme com a connexió, i han atacat el feminisme perquè saben que pot canviar la societat.

“Els ‘lobbies’ ultracatòlics no són quatre gats. Hi ha una estructura molt forta darrere”

—Sobretot perquè qüestiona la seva idea de família?
—Si canvies un element socialitzador primari com la família, la societat canvia radicalment. Ells defensen una dona relegada a l’àmbit privat i un home proveïdor, i ho pinten com un fet biològic, no com una construcció social. Ara, no tots els antifeminismes són iguals. No tots són ultracatòlics, també n’hi ha que simplement reaccionen a la pèrdua dels privilegis dels homes, com molts youtubers. Per a repartir poder, uns n’han de perdre i els altres n’han de guanyar, i n’hi ha que no volen acceptar-ho.

—L’atac a les ciències socials és una constant d’aquests grups.
—Sí, constant i orquestrada. Quan vaig anunciar la publicació del llibre a les xarxes vaig rebre un munt de respostes de l’estil: “La sociologia? Això quina ciència és?”, “És opinologia”… Ho veiem als Estats Units: l’home de palla del wokisme, que intenten vendre com el gran problema de la societat.

—De fet, van en contra de tota la ciència en general. Bona part del moviment antifeminista té connexions amb el moviment antivaccins, negacionista climàtic…
—Per a entendre el negacionisme de gènere hem de pensar en el paraigua global del negacionisme: la negació d’allò contrastable i demostrable per les ciències, naturals i socials. El negacionisme climàtic té un element ideològic lligat al manteniment del sistema econòmic de creixement indefinit, que aboca en última instància al col·lapse climàtic.

—Expliqueu que l’atac a les universitats o a les ciències socials sovint va acompanyat d’un biaix. Per exemple, destaqueu que aquests sectors consideren ideologia els estudis de gènere, però no pas l’Escola de Chicago.
—Sí, és aquesta estratègia d’assenyalar-te a tu com el polititzat, el que crea conflicte. Però mantenir una desigualtat ja és crear conflicte, ja és prendre partit. En sociologia parlem molt del sentit comú, que canvia. El sentit comú d’ara és l’acceptació d’unes formes socials que abans no hi eren. És una ideologia del passat que s’ha convertit en el que ja és sentit comú. Aquest sentit comú sempre és en disputa entre els qui volen canviar-lo per aconseguir la igualtat, com el feminisme, i els qui volen mantenir-lo, com l’antifeminisme. Però l’antifeminisme és ideologia, també. Com és ideologia quan et diuen nacionalista des d’una posició de nacionalisme espanyol.

“Mantenir una desigualtat ja és crear conflicte, ja és prendre partit”

—Quin paper han tingut les teories de la conspiració en la construcció de l’antifeminisme?
—Apel·len a diversos elements transversals com la qüestió nacional. La qüestió identitària no només és la de gènere, també pot ser el fet de sentir-se part d’un país. I eixe sentiment nacionalista a vegades és excloent. Hi ha la teoria del gran reemplaçament, que diu que els blancs som en una posició minoritària, a punt d’arribar a un “genocidi blanc”, perquè quedem reemplaçats per migrants, sobretot musulmans. I diuen que el principal problema que hi haja una baixa natalitat entre els blancs és el feminisme, perquè les dones no volen tenir fills perquè volen fer la seua carrera. Obvien, és clar, problemes com ara l’accés a l’habitatge i el cost de la vida.

—Dieu que no hi ha teories de la conspiració innocents. Aquestes són teories clarament lligades a l’extrema dreta, però també n’hi ha que poden ser més atraients per unes altres parts de la població. Fins a quin punt també és perillós?
—Hi ha estudis que assenyalen que, quan ets capaç de creure una teoria de la conspiració, s’obrin les vies perquè pugues creure’n més. Si creus que t’han mentit sobre les vacunes, comences a pensar que potser també t’han mentit sobre els feminicidis. Si creus que t’han mentit sobre la forma de la Terra, com vols no t’hagen mentit sobre els atemptats d’Atocha? Així es genera una ideologia conspiranoica o una estructura mental que fa que eixes persones creguen que són especials. Acabes pensant que els altres són uns xais i tu has aconseguit la veritat gràcies a informar-te a través de canals censurats.

“Quan ets capaç de creure una teoria de la conspiració, s’obrin les vies perquè pugues creure’n més”

—La resta són sistema, però tu no…
—L’antiestablishment a partir del 15-M assenyalava les elits –la Troika, l’FMI…– contra el poble. Els de dalt contra els de baix. En canvi, en l’antiestablishment actual el poble ja no som tots, són només els d’ací. I depèn de qui, perquè potser si tenen els pares de fora ja no ho són. I les elits es veuen com una qüestió oculta de polítics esquerranosos, martingales ecologistes, feministes…

—Com podem combatre la idea de “tots els mitjans menteixen”, “tot és mentida”?
—El problema és que molts mitjans tradicionals han caigut en la trampa del negacionisme. Durant la pandèmia vam veure discutir científics contra antivacunes, debats entre ciència i opinions. Hem vist discutir antifeministes contra feministes, com si l’antifeminisme fos una opinió més, quan parlem de drets humans. O hem vist debatre historiadors amb revisionistes històrics de la Fundación Francisco Franco. Els debats en ciència es produeixen sobre fets empírics, sobre estudis, no sobre coses que no poden constatar-se. Els mitjans han estat clau perquè l’auge negacionista siga on és.

—El problema ara és que poden deixar de sortir als mitjans tradicionals, però tenen espai a xarxes. És millor ignorar-los o contraargumentar-los?
—Ara que ja tenen l’altaveu consolidat, què fem? No s’ha de donar veu a les ocurrències anticientífiques que no han d’anar a més necessàriament, com els terraplanistes. Són bombolles d’eco en què es realimenten ells mateixos. El problema és quan arriben a un altre canal de YouTube o a un altre mitjà. Gent que no havia sentit això, s’ho escolta, i hi pot caure. La tercera força política a l’estat és obertament negacionista del canvi climàtic i de la violència de gènere. Això ja forma part de les institucions. Si no els dónes veu, es revictimitzen i diuen que l’establishment els silencia, però si els en dónes, no pots passar per alt comentaris que són mentides.

—Però, per al públic de l’extrema dreta, les dades no maten el relat. El feminisme es defensa sovint amb dades i estudis, i els és igual.
—El feminisme o uns altres moviments s’han basat molt en les dades, l’estadística i allò quantificable i demostrable empíricament, i poc en el relat. El primer és molt important, però amb això has de construir un relat. Els moviments negacionistes no tenen base empírica, però sí relats memorables. Consoliden prejudicis: “Una persona de fora ha comès un assassinat.” Una persona racista segurament assumirà que és cert. I també juguen a la política de l’estómac, d’apel·lar als sentiments baixos i primaris. Agrupen malestars per donar-los una forma identitària que apareix com a amenaçada. Toquen alguna tecla que els altres moviments no toquen.

“Els moviments negacionistes no tenen base empírica, però sí relats memorables”

—El feminisme hauria de fer alguna autocrítica en aquesta línia?
—He escrit un llibre, no sobre feminisme, sinó sobre antifeminisme, copat per homes, per tant, no sóc jo qui ha de dir-ho. Però destacaria com ho fa de bé l’antifeminisme en termes comunicatius. Ho emmarquen en identitats diverses –no només de gènere, també nacionals– i juguen a disputar els conceptes –omplin de manera diferent el concepte d’igualtat. D’això, se’n pot aprendre, també de l’entramat mediàtic a xarxes. Es pot fins i tot imitar, que siguen les influenciadores científiques i feministes que ho facen. Òbviament amb menys mitjans, sense els seus lobbies financers i amb un algoritme que premia l’estómac, la confrontació i la ridiculització. Això sí, per a mantindre l’statu quo només necessites l’estómac, però per a construir coses noves necessites molt més el cap.

El 28 d’abril de 2025, una gran apagada va deixar sense subministrament elèctric milions de persones a l’estat espanyol i a Portugal durant unes quantes hores. De seguida, les xarxes socials es van omplir d’imatges de carrers col·lapsats pel trànsit, comerços tancats i ciutadans desconcertats. Però una imatge, en particular, va tornar a captar l’atenció general: les prestatgeries de paper higiènic buides als supermercats.

La imatge evocava records recents: el començament de la pandèmia de la covid, el març del 2020, quan la incertesa i la por pel confinament van impulsar compres en massa de productes considerats essencials. Malgrat que l’origen de totes dues crisis és ben diferent, el comportament col·lectiu de compra compulsiva s’ha repetit.

Però què impulsa la població a acumular paper higiènic en cas de qualsevol amenaça?

Desproveïment en temps de pandèmia

Durant els primers mesos de la pandèmia del coronavirus, les vendes de paper higiènic es van multiplicar per cinc en alguns països. Les imatges de gent empenyent carretons plens de rotlles es van fer virals, i van generar alarma i burles alhora. Uns quants estudis han mirat d’entendre aquest fenomen d’òptiques diferents.

Una revisió feta pel grup d’investigació de Javier Labad identificà uns quants mecanismes que podrien explicar aquest comportament. Entre més, hi ha biaixos cognitius socials, com ara, l’anomenat “efecte d’arrossegament” (quan les persones imiten conductes observades en unes altres) i l’estrès causat per la situació.

La percepció d’escassetat, ampliada per les xarxes socials i els mitjans de comunicació, va fer créixer l’ansietat i va empènyer molta gent a actuar impulsivament. L’estudi assenyala el paper significatiu de certs trets de personalitat, com ara, la tendència a ser organitzat, prudent i previsor, que s’associa a un acaparament més gran, i l’ansietat i dependència emocional, que s’associa a una percepció més intensa de l’amenaça.

Curiosament, aquest comportament fou més habitual en països com Austràlia, el Japó o Taiwan, fet que apunta a diferències culturals en la manera de reaccionar al risc.

Un article del Centre for Emotional Health australià diferencia l’acaparament reactiu en situacions de crisi del trastorn d’acumulació patològic, que exigeix criteris clínics per a ser diagnosticat. Segons que diuen els autors, el fet d’emmagatzemar puntualment paper higiènic en situacions d’emergència no s’ha de patologitzar, si bé pot comportar conseqüències socials, com ara, desproveïment i tensions entre consumidors.

Un símbol cultural de seguretat

Tot i que pugui semblar anecdòtic, aquest producte té un gran valor simbòlic en moltes cultures occidentals. Tal com indica el sociòleg australià Jon Stratton, representa una part essencial de la vida moderna, vinculada al control, la higiene personal i la dignitat. La possible manca de paper higiènic es percep com una amenaça directa a la rutina civilitzada. En aquest sentit, comprar-ne no respon pas a una necessitat immediata, sinó al desig de conservar una sensació d’ordre enmig del caos.

Durant la pandèmia de la covid, es va intentar d’explicar els fets amb causes fisiològiques: entre un 10% i un 12% de pacients presentavs diarrea com a símptoma. Tanmateix, segons que assenyala Labad, aquestes explicacions no justifiquen el comportament col·lectiu global, perquè les compres multitudinàries es van fer abans, fins i tot, de saber que aquest podia ser un símptoma. El factor determinant sembla que va ser la incertesa i la manera com la gent cercava d’aferrar-se a elements tangibles per recuperar el control.

No és un comportament nou. L’any 1973, un simple acudit de l’humorista Johnny Carson sobre la possible escassetat de paper higiènic als Estats Units ja va ocasionar una onada de compres d’aquest producte.

I, més recentment, desafiaments virals com el de fer malabars amb un rotlle de paper higiènic per publicar-ho a YouTube o a TikTok han acabat de consolidar aquest objecte com un símbol emocional col·lectiu.

Del confinament a l’apagada: patrons que es repeteixen

L’apagada ha reactivat patrons de comportament semblants als observats durant la crisi de la covid. Encara que no va haver-hi cap perill sanitari immediat, ni tampoc un confinament ni cap tancament de fronteres, la interrupció de serveis bàsics va crear una sensació de vulnerabilitat que va activar mecanismes d’autoprotecció instintius.

Aquest fenomen pot entendre’s com una percepció del risc. Quan la causa d’una crisi és invisible o incerta –com ara, un virus, una fallada elèctrica o un ciberatac–, la gent tendeix a compensar-ho adquirint béns associats a la seguretat. El paper higiènic, que no caduca, té un ús quotidià i ocupa un espai visible a casa, compleix la funció de “reserva de tranquil·litat”.

Per això, tant l’acaparament durant la pandèmia com el que s’ha tornat a veure arran de la interrupció del servei elèctric poden entendre’s com expressions d’una mateixa lògica emocional: el desig de controlar allò que és incontrolable.

En una societat saturada d’informació, però vulnerable a la desinformació i als rumors virals, aquestes reaccions col·lectives no són irracionals. Són, al capdavall, profundament humanes.

 

Lucía Caballero és coordinadora editorial de la secció de Medi Ambient i Energia. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

La negociació de l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea es va tancar el 7 de desembre de 2023, amb la previsió d’una ratificació ràpida en referèndum, que havia de ser convocat, segons les previsions inicials, el 2024 o a començament del 2025.

Tanmateix, els terminis s’han anat allargant, i ara la qüestió s’ha complicat del tot amb la demanda del govern francès al Consell Europeu d’un estudi per a determinar si l’acord ha de ser considerat mixt o no mixt. La qüestió pot semblar aparentment tècnica, però podria endarrerir significativament l’entrada en vigor de l’acord. Si tot l’acord és considerat no mixt, com fins ara, simplement ha de ser aprovat per Andorra i les institucions europees, però, si és considerat mixt, significa que tracta de qüestions de competència estatal i aleshores en algunes parts caldria l’aprovació dels parlaments dels vint-i-set estats membres.

Això ho podria fer endarrerir anys, i podria haver-hi vets d’alguns estats i que alguns punts fins i tot s’haguessin de renegociar. L’informe i la decisió del Consell Europeu és previst que arribi abans del mes de juny i, de moment, la convocatòria del referèndum ha estat ajornada sense data.

Per què França paralitza l’acord?

Les autoritats franceses sovint han demanat que els acords siguin mixts, com ara, el tractat de la UE i el Mercosur, de manera que hagi de donar-hi el vist-i-plau, i també serveix de precedent perquè la fiscalitat, la lliure circulació de persones o l’obertura de serveis quedin subjectes al control polític dels estats membres en acords futurs amb altres estats i institucions.

La Comissió Europea i Andorra eren del parer que la Unió Europea tenia competències sobre tot allò que s’havia negociat, com ara, la integració en parts del mercat interior europeu, i també en fiscalitat i serveis financers, ja que Andorra no imposa una harmonització fiscal, sinó que simplement es compromet a respectar uns principis mínims (com ara, evitar ajuts d’estat encoberts o pràctiques deslleials) i, de la mateixa manera, l’accés a serveis financers és limitat i regulat.

En canvi, França troba que envaeix algunes competències estatals, com ara, en mobilitat laboral, perquè els treballadors andorrans estaran en condicions equiparables als ciutadans europeus, o que respecte dels serveis financers pot haver-hi competència bancària deslleial i els imposts i les normatives andorranes poden afectar els estats.

Més enllà de les qüestions tècniques, ara s’obre una via diplomàtica, i més tenint en compte que un dels coprínceps és el president francès. El govern d’Andorra ha intensificat els contactes per a convèncer les autoritats franceses perquè permetin que s’aprovi com un acord no mixt i, de fet, aquest dimarts mateix Xavier Espot, cap de Govern, va ser al palau de l’Elisi: en un principi, per a la condecoració de l’ex-representant del copríncep, Patrick Strozda, però també per a tractar unes altres qüestions, com aquesta.

Hem assistit a la cerimònia de condecoració de la Legió d'Honor a l’exrepresentant del copríncep francès, Patrick Strozda, que ha tingut lloc al Palau de l’Elisi.

Moltes felicitats per aquesta alta distinció. pic.twitter.com/GVdmVSDl8d

— Xavier Espot Zamora (@XavierEspot) April 29, 2025

Espot ha dit que era una qüestió de “naturalesa jurídica” i no pas d’oposició de França respecte del contingut de l’acord. I en unes declaracions, després d’haver-se reunit a París amb Patrice Faure, actual representant del copríncep francès, el cap de Govern deia que, encara que finalment hagués de ser mixt, aquesta diferència no era un obstacle insalvable i que, en tot cas, seria una part “molt minoritària”. També ha dit que Andorra aportaria arguments per a defensar que l’acord tingués caràcter exclusiu de la UE, ateses les particularitats del país,

Un debat encès dins la política andorrana

D’altra banda, la notícia sobre aquest contratemps ha obert un debat dins la política andorrana, que ha aguditzat les tensions existents. Sobre això, el principal partit de l’oposició, Concòrdia, ha demanat d’aturar el procés d’aprovació de l’acord d’associació i renegociar un acord més modest. També Andorra Endavant s’hi ha mostrat molt crítica i ha acusat el govern d’haver menystingut, de bon començament, el perill que comportava el debat sobre la naturalesa jurídica de l’acord.

Per la seva banda, el grup parlamentari Demòcrates d’Andorra ha remarcat que l’acord ja es va tancar el 7 de desembre de 2023 i que la petició de suspendre’l, com fa Concòrdia,”no tenia “cap sentit” i solament creava “desinformació i confusió” entre els ciutadans; alhora, retreuen que en el procediment actual no s’ha de renegociar cap contingut, sinó simplement determinar la naturalesa jurídica de l’acord.

En declaracions a VilaWeb, Cerni Escalé, cap de l’oposició, diu que l’acord comportarà l’aplicació de més de sis mil directives, reglaments i decisions europees, mentre que el Consell General n’ha aprovat una trentena aquests darrers dos anys; i que, més enllà de tot el cabal que representa, algunes normes entrarien en contradicció amb algunes de les lleis aprovades: “Cap estat ha aplicat tantes normes en tan poc temps, en relació amb la Unió Europea, com està previst per a Andorra.”

La crisi de l’habitatge a Andorra: què es pot fer amb les competències d’un estat?

Així, per exemple, sobre la llei del català, que demana una prova de llengua per a renovar els permisos de residència, troba que aquesta clàusula “és incompatible amb el sistema europeu, es consideraria discriminatori per a aquestes persones que han de passar aquests exàmens de llengua en el moment de renovar els seus permisos d’immigració”.

De la mateixa manera, en referència a la crisi de l’habitatge que existeix, detalla que en bona part es deu a una inversió estrangera especulativa, que ha fet augmentar d’un 20% en dos anys del preu de l’habitatge i que compra terrenys de camp i boscos que es destinen a la construcció per fer front a la demanda; i que algunes de les limitacions que s’han posat, que troba que ja són insuficients, tampoc serien compatibles amb l’acord tal com està redactat, per la llibertat de circulació de capitals: “La qüestió és que, en un moment en el qual nosaltres restringim els mercats, es proposa un acord d’obertura de mercats amb la Unió Europea.”

Tot plegat portaria associats uns altres problemes, segons el cap de Concòrdia: “Hi ha una construcció desenfrenada que va arrencant el patrimoni natural i que desarrela també les persones que viuen al país i que crea una mena de suburbanització al país, amb nous nuclis que creixen lluny dels pobles, lluny dels nuclis urbans existents. I això després també ocasiona problemes de connexió i, evidentment, problemes de cohesió social per a un país on avui encara hi ha molts pisos buits i, al mateix temps, persones sense casa.” Alhora, diu que tot i tenir més població que mai i ser l’indret del Pirineu amb més densitat, l’acord preveu un augment anual del 7% dels permisos comunitaris que es donaran.

Per tot plegat, diu que són contraris a l’acord que s’ha tancat i consideren que s’ha de renegociar.

El precedent d’Andorra

L’acord d’associació es va començar a negociar el 2015 i es va tancar políticament el 7 de desembre de 2023. En total, en aquestes negociacions es van fer quaranta-quatre rondes, i bona part del procés es va fer de bracet amb San Marino i Mònegue, i van negociar moltes qüestions de manera simultània amb aquests estats amb la voluntat que hi hagués un acord marc per a tots tres estats i, després, protocols específics per a cadascun.

Però, mentre que San Marino ha fet el mateix recorregut que Andorra, el Principat de Mònegue va renunciar-hi i va suspendre les negociacions del seu acord d’associació just al final, el setembre del 2023.

El govern de Mònegue va considerar que les exigències europees sobre la lliure circulació de persones, serveis i capitals feien perillar el seu model econòmic i social. El fet clau és que la constitució Magna és proteccionista i algunes professions i sectors estan reservats als ciutadans monegascos. És a dir, 6.000 habitants dels 33.000 que viuen a l’estat. Això ha fet que la Unió Europea no pugui aprovar un acord d’associació, perquè vulneraria el principi d’igualtat davant la llei, atès que alguns ciutadans estarien vetats de certs drets econòmics i professionals. Tot i això, el govern de Mònegue va dir que volia optar per explorar alternatives de cooperació més limitades.

Andorra Endavant recorda aquest cas i diu que “la Unió Europea respecta els petits estats sobirans” i que el govern d’Andorra hauria de tenir “la mateixa dignitat i defensa del seu interès nacional”.

Demòcrates defensa que l’acord ja s’ha tancat i, per la seva banda, com explica Escalé, en aquest aspecte Concòrdia proposa de renegociar un acord més modest: “Som europositius, però pensem també que el nostre acostament amb la Unió Europea ha de ser a un ritme més mesurat” i “sobretot tenint en compte els reptes de demografia del país, de protecció del territori i també conservant capacitat decisòria suficient”, i diu que les institucions europees ja ho han fet, que estarien disposats a tocar alguns aspectes, com el migratori o d’inversió, i cita l’acord d’associació del 2016 d’Ucraïna amb la Unió Europea.

La qüestió del referèndum

Tot plegat deixa en una situació d’incertesa el referèndum. La darrera enquesta, de l’Observatori de tardor, elaborada per Andorra Recerca + Innovació (AR+I) amb una mostra de més de vuit-centes persones, revela que un 46,9% dels andorrans votarien en contra de l’acord d’associació amb la Unió Europea si hi hagués un referèndum, mentre que solament un 24% hi votaria a favor. A més, un 29,2% dels enquestats tenen dubtes sobre el sentit del seu vot.

Sobre això, Escalé diu que el referèndum ara no s’hauria de convocar, “no solament pel contingut de l’acord, sinó també pel fet que el clima d’opinió és clarament negatiu” i que “Andorra no es pot permetre l’impacte per a la reputació europea que significaria tancar definitivament la porta com seria un no al referèndum” i que s’hauria d’evitar aquesta situació relaxant els terminis, fent una renegocació i un acostament amb més progressió.

Tot i això, quan es convoqui el referèndum és previst que hi hagi una forta campanya informativa sobre l’acord d’associació que signifiqui una sacsejada sobre l’opinió pública i faci que els andorrans s’acabin de decantar. Sigui com sigui, l’acord d’associació haurà de superar abans les traves aparegudes ara arran de la petició de les autoritats franceses.

 

Hi ha el doble d’andorrans en contra de l’acord d’associació amb la UE que no pas a favor

The Washington Post · Steve Hendrix i Karla Adam

Reform UK, el partit populista i antiimmigració encapçalat per Nigel Farage, ha estat la força més votada a les eleccions municipals d’abans-d’ahir a Anglaterra, en què ha obtingut més de cinc-cents regidors i la primera batllia de la seva història. És un resultat històric que els experts consideren que podria augurar la fi del duopoli conservador-laborista que, durant dècades, ha dominat la política anglesa amb mà de ferro.

Els comicis es limiten a uns 1.600 regidors repartits entre dues dotzenes de consells comarcals anglesos. Però els politòlegs coincideixen a assenyalar aquestes eleccions com el primer gran baròmetre de l’estat d’ànim dels votants d’ençà que els laboristes rellevaren els conservadors a Downing Street en les eleccions generals de l’estiu passat.

L’auge electoral del partit de Farage evidencia el descontentament del públic anglès amb els dos partits majoritaris, el Partit Laborista i el Partit Conservador, en un senyal de la disposició creixent dels votants a abraçar els moviments rupturistes que, aquests darrers anys, han sacsat la política europea i nord-americana. Farage, una de les cares visibles de la campanya del Brexit l’any 2016, és un gran aliat de polítics com Trump i el president hongarès, Viktor Orbán, entre més dirigents anti-establishment.

Els resultats del partit en les eleccions d’abans-d’ahir, que arriben després d’una successió de victòries en tres jornades d’eleccions especials, refermen el creixement polític del partit, en un altre indici de l’esgotament del duopoli conservador-laborista.

“El Regne Unit es troba en un moment profundament interessant, en què podríem veure el final del llarg duopoli d’un sistema polític històricament bipartidista”, explica Tony Travers, professor de govern a la London School of Economics. “La gent confia menys en les democràcies liberals i està més disposada a votar a favor de partits populistes excèntrics.”

Les eleccions municipals arriben deu mesos després de la victòria decisiva dels laboristes a les eleccions generals de l’estiu passat, que posà fi a catorze anys de governs conservadors i garantí al partit una majoria de 174 escons a la Cambra dels Comuns. Era la novena vegada que el govern britànic passava de les mans d’un dels partits majoritaris a un altre d’ençà del 1945.

Però la popularitat dels laboristes ha caigut en picat després d’uns primers passos en fals que han desfermat la ira de l’ala més progressista del partit, incloent-hi la retallada dels subsidis energètics per a jubilats, aquest hivern, i dels augments d’imposts a empreses i ramaders, que han causat manifestacions importants al centre de Londres.

Els conservadors, per la seva banda, es troben sumits en una crisi interna encara més profunda després d’uns anys de govern caòtics, en què el partit arribà a ostentar ni més ni menys que tres primers ministres diferents en tan sols dos mesos.

En un moment en què els votants britànics exhibeixen un comportament molt menys partidista que en altres èpoques, Reform UK es perfila com un refugi per a electors descontents amb el sistema polític i el duopoli conservador-laborista.

“Els votants [de Reform UK] són una maledicció per als dos grans partits hegemònics”, explica Martin Baxter, director executiu de la consultora política Electoral Calculus. “L’electorat ara és molt fluid”, afegeix.

El partit pretén d’obrir-se pas i trencar el bipartidisme que històricament ha caracteritzat el sistema polític britànic. I els resultats de les eleccions d’aquesta setmana evidencien que la formació ha deixat de ser un moviment de protesta tosc, dividit per les lluites internes i llastrat per candidats propensos a l’escàndol, per convertir-se en un tot un fenomen electoral.

Andrea Jenkyns, guanyadora de les eleccions al consell del comtat de Lincolnshire, s’ha convertit aquesta setmana en el primer batlle de la història del partit. “L’energia dels votants en el porta a porta ha estat veritablement extraordinària […] No havia sentit això des dels anys del Brexit”, explica Jenkyns en declaracions a The Washington Post. Jenkyns fou diputada del Partit Conservador durant nou anys fins que perdé l’escó en les eleccions generals de l’any passat. Poc després, l’ex-tory s’afilià Reform UK.

Lincolnshire, una de les zones d’Anglaterra més afectades per la desindustrialització i per l’augment de la immigració, fou un bastió laborista durant generacions. Però el 2016 votà a favor del Brexit, i el 2019 votà a favor del conservador Boris Johnson, que féu campanya amb l’eslògan de “posar fil a l’agulla del Brexit”. L’any passat, Lincolnshire va tornar a votar pels laboristes perquè els electors, segons Travers, “s’havien afartat dels conservadors”.

Aquí fou on entrà en escena Reform UK. Farage ha centrat la seva campanya en zones d’Anglaterra com Lincolnshire, on ha organitzat múltiples mítings a l’estil de Trump. L’extravagant polític i locutor fa dècades que encapçala el moviment per a escindir el Regne Unit d’Europa. De fet, l’ex-tory trencà amb el Partit Conservador arran del Tractat de Maastricht, que el 1992 creà la Unió Europea.

Farage fou el gran impulsor del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), antieuropeu i antiimmigració, i exercí un rol clau a l’hora de pressionar David Cameron, aleshores primer ministre britànic, perquè organitzés el referèndum del 2016 sobre la pertinença del Regne Unit a la UE.

Els britànics sorprengueren el món quan votaren a favor d’abandonar el bloc, i l’UKIP perdé la seva raó de ser i implosionà enmig d’una sèrie d’escàndols polítics. El 2018, Farage fundà el Brexit Party, precursor de Reform UK.

Malgrat la influència de Farage en el moviment pro-Brexit, els seus múltiples partits no havien aconseguit de tastar l’èxit electoral fins fa ben poc. En les eleccions generals de l’estiu passat, Reform UK obtingué cinc escons al parlament però un 14,3% dels vots, i es consolidà com el tercer partit més votat.

El creixement de Reform UK ajudà a dividir el vot conservador, i això aplanà el camí perquè Starmer obtingués una majoria aclaparadora de diputats tot i haver aconseguit tan sols un 33,7% dels vots.

Al gener, el partit superà els conservadors als sondatges per primera volta. Alguns sondatges mostren ara que, en cas que les eleccions generals fossin avui, Reform UK podria superar tant els conservadors com els laboristes i esdevenir el partit més votat al Regne Unit.

Així i tot, el partit continua essent propens a grans crisis internes. Aquest març, Rupert Lowe, membre del parlament per Reform UK, fou suspès com a membre del partit després d’haver definit Farage com el “messies” d’un “partit de protesta”. Elon Musk, que era un dels grans aliats de Farage abans que ambdós s’enemistessin, digué que Lowe –que ha passat a ser diputat no adscrit– seria més bon cap del partit que no pas Farage.

Per la seva banda, el Partit Conservador confia que totes aquestes picabaralles acabin enfonsant el partit. “L’estratègia [dels conservadors] consisteix a esperar que Reform UK implosioni”, diu Travers.

L’agressivitat dels primers mesos de Trump a la Casa Blanca també ha agafat el partit d’imprevist. Tot i ser un fervent partidari del magnat nord-americà, Farage s’ha vist obligat a criticar la impopular guerra comercial de Trump i, alhora, a lloar la reacció de Starmer a les amenaces del president nord-americà de tallar l’ajut a Ucraïna.

Els candidats de Reform UK expliquen que el partit ha trobat l’equilibri adequat entre criticar Trump i capitalitzar la desafecció que l’ha fet arribar al poder –a ell i a desenes de dirigents polítics com ell. “Espero que la ira contra els dos partits hegemònics superi l’apatia [dels votants] i enviï un missatge clar: que la gent vol algú que els defensi”, diu Jenkins.

L’èxit de Reform UK a les eleccions d’aquesta setmana també evidencia que els conservadors, en particular, continuen sense aprendre la lliçó de la desfeta que reberen a les eleccions generals de l’any passat. “Tenen aquesta actitud de ‘hem nascut per governar'”, diu Jenkins sobre el partit. “Però quan tens una patacada electoral així de forta, cal que et miris al mirall i provis d’entendre què ha passat”, afegeix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Sidonie publica avui la cançó “Et puc odiar molt més”, el primer avançament del seu nou àlbum, que serà íntegrament en català. El nou disc es preveu que surti passat l’estiu. La cançó està marcada per un so pop amb una producció enèrgica i una lletra que explora les contradiccions emocionals de les relacions.

Malgrat que encara falten setmanes per a la publicació del disc, el grup avançarà aquest dissabte algun dels temes del seu nou disc al festival Strenes de Girona.

Els bombers del Vaticà han instal·lat avui la xemeneia damunt la Capella Sixtina que servirà per a comunicar al món si els cardenals han aconseguit d’elegir un nou papa durant el conclave que començarà dimarts. Avui ja s’han fet les primeres proves per a comprovar-ne el funcionament.

La Capella Sixtina va tancar al públic dilluns per començar els preparatius. Els 133 cardenals menors de vuitanta anys hi votaran el successor de Francesc, davant el fresc imponent del Judici Final de Miquel Àngel. Per fer-ho, es disposen bancs i taules per a les deliberacions i s’instal·la la xemeneia amb què es comuniquen els resultats: la fumera negra indica que no hi ha acord, i la blanca –que s’aconsegueix afegint-hi una substància química–, que hi ha papa. Perquè això passi, calen com a mínim 89 vots, és a dir, dos terços dels presents.

Ralph Fiennes, irònic sobre el conclave: “Quan veig tots els cardenals, em pregunto per què no hi sóc”

Se Acabó la Fiesta (SALF), el projecte d’extrema dreta impulsat per Luis Pérez, Alvise, comença a desfer-se tot just uns mesos després d’haver entrat de manera inesperada al Parlament Europeu. Les divisions internes, els retrets públics i una crisi de lideratge evidencien la fragilitat d’un moviment que no ha tingut mai una estructura sòlida. Els eurodiputats Diego Solier i Nora Junco, que compartien candidatura amb Alvise, han abandonat la direcció i s’han integrat al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), on també hi ha la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. Ell, en canvi, ha restat com a eurodiputat no adscrit, arraconat per les seves causes judicials.

Alvise ha intensificat aquests darrers dies l’atac contra els seus ex-companys. Els ha acusat de traïció i fins i tot ha suggerit que podrien haver estat “comprats” per lobbies armamentístics. En un pòdcast, encoratjava els seus seguidors a perseguir-los i escridassar-los si calia “en un bar”, un discurs que ha despertat preocupació pel to amenaçador. Aquesta ruptura culmina mesos de distanciament. Mentre Junco i Solier han optat per un perfil institucional discret, Alvise ha continuat alimentant la seva comunitat digital amb missatges incendiaris, centrats en les conspiracions i el rebuig frontal a les institucions. A això s’hi afegeix la seva situació judicial: el Tribunal Suprem espanyol li ha obert dues causes per haver difós una prova falsa de covid i per finançament il·legal.

El projecte cinematogràfic Day Drinker, protagonitzat per Johnny Depp i Penélope Cruz, es filma des d’aquesta setmana a la façana marítima de Vilanova i la Geltrú, segons que ha avançat el Canal Blau.

És un film d’intriga dirigit per Marc Webb que transcorre, principalment, en el bar d’un creuer.

La filmació s’ubica en un iot amarrat a les instal·lacions del port esportiu. La producció ha desplegat un estol de camions, caravanes i equips que ocupen bona part de l’entorn.

A més de Depp i Cruz, el film també compta amb els joves Madelyn Cline i Manu Ríos. S’espera que s’estreni el 2026.

Més per Menorca ha expressat un rebuig rotund a l’anunci del govern espanyol d’apujar les tarifes dels vols entre les illes. Consideren que la mesura castiga directament la mobilitat dels menorquins i agreuja l’aïllament que ja té l’illa. “És una agressió inacceptable contra el dret a la connectivitat”, han dit en un comunicat.

El coordinador general del partit, Esteve Barceló, ha qualificat la decisió d’indignant i ha denunciat que el PSOE actués a favor dels interessos de les companyies aèries –“que ja obtenen beneficis milionaris i reben fons públics amb el descompte de resident”– i perjudiqués greument els ciutadans de les Illes.

Els menorquinistes també han criticat el PP, que diuen que, tot i acusar el govern espanyol, prioritza el pagament immediat de 810 milions d’euros a les aerolínies en compte de defensar una rebaixa efectiva dels preus per als residents.

Més per Menorca no qüestiona que aquesta quantitat s’hagi de pagar, però alerta que “és un pou sense fons si les companyies poden continuar apujant els preus tant com vulguin”.

Per això, exigeixen una rectificació immediata i la implantació d’un sistema de tarifes màximes que garanteixi preus justs per als residents.

La titular del jutjat de primera instància i instrucció número 3 de Catarroja, per a la investigació penal per la gestió de la gota freda, ha acordat, entre més mesures, de prendre declaració com a testimonis als batlles d’Utiel i Algemesí (Ribera Alta) –tots dos del PP–, al cap de climatologia de l’AEMET al País Valencià i a tres treballadors de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX).

En la primera interlocutòria, la magistrada no admet l’exercici de l’acció penal contra el batlle d’Utiel sol·licitada en una denúncia per les filles d’una dona que va morir. La jutgessa considera que existeix una “diferència radical” entre l’administració local i l’autonòmica a fi de llançar alertes a la població i l’adopció de mesures d’autoprotecció.

“Aquesta diferència radica en el maneig d’informació, i el presumible, encara que desgraciadament inexistent, coneixement de les mesures a adoptar davant una situació d’emergència com a element que permetria prendre aquestes mesures. L’anàlisi fragmentària de la informació disponible, no sols per aquest ajuntament, sinó en general per tots els ajuntaments, a diferència dels qui assumien legalment el comandament de l’emergència en l’administració autonòmica, que comptaven amb múltiples canals d’informació (a través, no tan sols de l’AEMET, els mitjans de comunicació, sinó igualment de la CHX, les trucades al 112, la disposició de mitjans personals que havien de controlar els barrancs i els llits, la possibilitat de ser assistits per tècnics en emergències en una reunió del CECOPI), impedeix atribuir la posició de garant, no sols al batlle d’Utiel, sinó a la resta de batlles, que es van veure sorpresos, no van rebre tampoc la informació precisa, ni se’ls va aconsellar de manera específica sobre les mesures a adoptar”, precisa la instructora.

És per això que conclou que l’atribució “indiscriminada” de responsabilitat penal en les defuncions a qualsevol autoritat o funcionari públic, i especialment de les autoritats locals, ha de descartar-se de pla. Per contra, la jutgessa sí que acorda que aquest batlle declare en qualitat de testimoni.

En una provisió, la magistrada també ha acceptat de prendre declaració, igualment com a testimonis, al batlle d’Algemesí i a tres funcionaris de la CHX, tal com havia sol·licitat en un escrit una acusació popular que també exerceix la particular en nom d’una perjudicada. D’una altra banda, en una segona interlocutòria, denega unes quantes diligències d’investigació sol·licitades per una altra acusació popular, a excepció de citar com a testimoni el cap de climatologia de l’AEMET al País Valencià.

La tercera interlocutòria d’avui denega la petició d’una acusació particular perquè es lliuràs ofici al Departament de Seguretat Nacional perquè aportassen tots els informes que podia haver emès aquest òrgan el 29 d’octubre de 2024, perquè l’ha considerada “una diligència innecessària” en la instrucció de la causa. “La protecció civil és competència autonòmica, l’estatut i la llei així ho estableixen i la palesa inactivitat, connectada amb les defuncions i lesions del dia 29 d’octubre, es va produir en l’àmbit autonòmic”, insisteix la jutgessa. Recorda que la protecció civil és competència exclusiva de la Generalitat. Considera que la declaració d’emergència nacional no era precisa per a alertar a la població i que s’adoptassen mesures d’autoprotecció.

“Partint del marc referit de la competència autonòmica en matèria de protecció civil s’ha de reiterar que existia informació de sobres a fi d’adoptar decisions i convocar al CECOPI amb molta més antelació. El fet que s’acostava la DANA i que es produïen inundacions no era una informació reservada que posseís en exclusiva el Departament de Seguretat Nacional. Es desprèn de la informació de l’AEMET, el 112, els mitjans de comunicació generalistes i la CHX, i ha d’afegir-s’hi la mateixa evolució de la DANA a la Ribera, a Utiel i Requena al matí del 29 d’octubre”, insisteix.

En la quarta interlocutòria, la jutgessa desestima el recurs de reforma interposat per una acusació popular contra la decisió del jutjat de denegar la seua sol·licitud d’identificar els vehicles oficials emprats entre el 29 i el 30 d’octubre pel president de la Generalitat i els seus escortes, i pels dos investigats en la causa (l’ex-consellera de Justícia i Interior i l’ex-secretari d’Emergències). Recorda que aquestes proves anirien destinades a investigar el president de la Generalitat, cosa que no correspon a aquest jutjat per la seua condició d’aforat.

Finalment, la cinquena interlocutòria denega la sol·licitud d’una acusació particular que pretenia que el jutjat proposés a l’Institut de Medicina Legal (IML) de València que determinàs entre les seqüeles psíquiques la possible existència d’unes patologies concretes, sense perjudici de la documentació mèdica que els sol·licitants volguessen aportar. La magistrada recorda que els perits de l’IML ja fan un examen exhaustiu i ponderat dels patiments o patologies de les persones sotmeses a examen.

També rebutja en aquesta resolució l’obtenció de les trucades d’emergències efectuades a la policia espanyola, la Guàrdia Civil i a policies locals, i l’elaboració d’un informe pericial sobre la “suposada falsedat” d’una fotografia en què apareix Carlos Mazón entrant el 29 d’octubre al CECOPI. Argumenta que el jutjat no té cap competència respecte d’aquesta anàlisi perquè la imatge no ha estat aportada en el procediment.

L’actor Ralph Fiennes es posa en la pell d’Ulisses a The return, film presentat avui al BCN Film Fest. Fiennes arriba al festival després de l’èxit de Conclave, que continua als cinemes, i poc després de la mort del papa Francesc.

L’actor, que a Conclave interpreta el cardenal Lawrence, diu que està molt interessat a saber què passarà amb la tria del nou papa. “Ara quan veig totes les imatges i els cardenals, em pregunto per què no hi sóc”, ha dit somrient. L’actor va rebre el premi d’honor del BCN Film Fest en reconeixement per la seva trajectòria i contribució al cinema.

Fiennes ha presentat The return juntament amb el director Uberto Pasolini. El film, en què també participen Juliette Binoche i Ángela Molina, és una nova versió de L’Odissea que revitalitza el mite d’Ulisses a partir d’una òptica realista. Sobre el seu personatge, Fiennes diu que es posa en la pell d’una persona molt insegura de qui és i que ha perdut tota la certesa. “Veiem Ulisses despullat a la vora del mar i quan es cura i té prou força no sap què fer i no té ni idea de quina és la seva intenció.”

L’actor indica que el personatge d’Ulisses a The return no té cap certesa. La proposta d’Uberto Pasolini, confessa, és diferent de la del llibre L’Odissea. Pensa que el film mostra un espai psicològic interessant amb una persona que està perduda i, per exemple, no sap si la seva dona està amb una altra persona. Apunta que la gent té un propòsit a la vida i en el cas del personatge que interpreta, aquest ha desaparegut. “El que m’agrada del guió és que a poc a poc aquest home torna a tenir iniciativa i m’agrada la seva trajectòria”, afegeix.

El director del film, Uberto Pasolini, considera que  la història que narra el film encara és, lamentablement, “molt vigent”. “Sobretot en com pensem en la guerra i els efectes de la guerra en les persones”, reflexiona. “Encara que al film sigui en un període de pau i en un entorn meravellós, el que més ens interessa és el recorregut emocional d’una família trencada per la guerra i que, en certa manera, intenta reconnectar-se després d’aquesta terrible experiència”, apunta.

“La guerra és l’obscenitat més gran de l’ésser humà”

Ralph Fiennes lamenta que hi ha hagut molts films antiguerra, però, així i tot, encara hi ha guerres. “Qualsevol film o llibre que mostra l’horror pot ser útil”. L’actor assegura que “la guerra és l’obscenitat més gran de l’ésser humà” i que els pocs militars que ha conegut no els agrada la guerra, sinó la pau.