La imatge de desenes d’afeccionats del Barça envoltant els vehicles dels jugadors a la sortida de la ciutat esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), s’ha tornat habitual aquests darrers mesos. Cerquen una signatura autògrafa, una fotografia o un vídeo. En definitiva, un record dels seus esportistes preferits. Aquesta escena, amb persones devotes fent guàrdia durant hores per compartir uns instant amb els seus ídols, també és habitual a l’exterior de concerts i dels hotels de luxe on s’allotgen grans estrelles del món de l’entreteniment i l’espectacle. Ara bé, darrere aquesta pràctica, a priori innocent, també s’hi amaga un negoci molt lucratiu de compravenda d’articles amb autògrafs.

Els cercadors d’autògrafs se les empesquen de tots els colors per aconseguir l’objectiu. Els esportistes, en general, i els futbolistes, en particular, són les preses més senzilles, perquè les seves rutines, que la gran majoria de vegades són determinades pels clubs on juguen, són públiques. És a dir, se sap a quina hora entrenen i on. També l’horari i la localització dels partits. En el cas dels artistes, la cosa es complica i cal emprar tant la creativitat com la paciència. “La cosa més habitual és esperar-los a la porta de darrere del lloc on actuen. O bé descobrir a quin hotel s’allotgen i anar-hi a esperar-los. T’hi pots passar hores i hores. Ara, si tens experiència, una bona tècnica és esbrinar amb quin vol arriben o se’n van de la ciutat i anar-los a trobar a la porta de la terminal corporativa de l’aeroport, que és on menys gent hi ha”, explica Javi Bono, col·leccionista d’articles signats.

Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça La portera del Barça femení Ellie Roebuck signant autògrafs La portera del Barça femení Ellie Roebuck signant autògrafs Pilota del Barça autografiada Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Imatges autografiades

De fet, la quantitat de persones que s’apleguen per aconseguir un moment amb els seus ídols determina les possibilitats d’èxit: “Si un artista troba cent persones que se li tiren a sobre, és impossible que s’aturi a signar. Els qui fa temps que ho fem i en sabem, busquem alternatives per a enxampar-los amb més tranquil·litat”, afegeix.

Entre la passió i el col·leccionisme

Javi Bono recull signatures d’artistes famosos d’ençà del 2009. Va començar amb els integrants del grup de rock dur irlandès The Answer. Li van signar un àlbum que acabava de comprar al concert mateix, cosa que el va animar a continuar. “És una pràctica que enganxa. Vaig començar amb artistes de rock i heavy. Amb el pas del temps, com molts altres, he acabat cercant autògrafs d’artistes que en realitat no m’agraden o gairebé ni conec”, diu. Més de quinze anys després, ja acumula vora tres-cents articles signats, entre els quals, destaquen un pòster del film Reservoir Dogs signat per Quentin Tarantino o un altre de la versió japonesa de Terminator signat per Arnold Schwarzenegger.

Pòster del film 'Reservoir Dogs' signat per Quentin Tarantino Pòster de la versió japonesa de 'Terminator' signat per Arnold Schwarzenegger

Precisament, l’autògraf de Schwarzenegger és un dels que guarda amb més estima. “Va ser qüestió d’intuïció. El vaig aconseguir amb un amic. Sabíem que havia de marxar de Barcelona diumenge perquè l’endemà començava un rodatge. I ens vam imaginar que, per una qüestió d’edat, seria un home matiner. El vam anar a esperar a les set del matí a l’aeroport, i allà el vam enxampar”, relata. Ara, la seva especialitat és la dels grups de rock. Mites del gènere, com Ronnie Wood, dels Rolling Stones, Rod Stewart, Alice Cooper o els Iron Maiden li han signat productes.

Vinil dels Rolling Stones signat per Ronnie Wood Vinil de Rod Stewart signat Vinil dels Iron Maiden signat per alguns integrants de la formació de metall Figureta d'Alice Cooper signada per l'artista Vinil dels Scorpions signat pels integrants de la banda Un negoci soterrat

Alguns caçadors d’autògrafs combinen la passió amb el negoci. Uns altres ho fan únicament amb la voluntat de guanyar-hi diners. “Hi ha productes autografiats que tenen molt valor, especialment els d’artistes difícils de trobar”, apunta Bono. El preu pel qual es pot vendre un producte amb un autògraf varia segons la popularitat del personatge i de la dificultat d’accedir a la signatura. Les compravendes es fan per internet, especialment en aplicacions o web de productes de segona mà. El mercat principal és als Estats Units. “Un vinil signat per un artista pot valer uns 150 dòlars. Ara, si són d’artistes difícils d’aconseguir, com Bob Dylan o Paul McCartney, el preu pot enfilar-se fins als 3.000 dòlars”, assenyala.

Això fa que es creïn autèntiques estructures destinades a obtenir aquestes signatures i que hi hagi molta competitivitat. “Hi ha gent que té contactes a l’aeroport o que manté relació amb treballadors de seguretat. Això et pot proporcionar informació privilegiada que et facilita molt la vida”, assegura. També hi ha grups de joves que fan guàrdia tot el dia davant la porta de la terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona esperant famosos per aconseguir autògrafs.

Terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona.

Un bon exemple d’aquestes xarxes organitzades es troba al voltant de la ciutat esportiva Joan Gamper, on entrena tant l’equip masculí com femení del Barça. Cada matí, grups de joves s’hi passen hores, esperant que surtin els futbolistes, a la recerca de les seves signatures per poder-les vendre després. Això fa que alguns jugadors evitin d’aturar-se a signar. “Els jugadors ja els coneixen. Quan arribes i veus els grups de cercadors organitzats, ja saps que serà un mal dia per a la gent que ve de bona fe”, diu Ainhoa Puig, una creadora de contingut per a TikTok que freqüenta la ciutat esportiva. “Semblen una màfia: n’hi ha un que ho organitza tot i ho ven. Els altres les cerquen i s’enduen una comissió”, relata.

D’ençà de fa més de dos anys, Ainhoa Puig –coneguda a la xarxa com a
@ainhoa_fcb– comparteix vídeos dels futbolistes que enregistra a la ciutat esportiva i l’estadi olímpic amb els més de 227.000 seguidors que té. Allà entra en contacte amb els cercadors de signatures. “Ve molta gent de l’estranger amb molta il·lusió per aconseguir una signatura que, per a ells, té molt valor… I per culpa dels venedors de signatures, els jugadors no s’aturen”, critica.

Productes del Barça autografiats (Autor: Ainhoa Puig) Guants signats pels porters del Barça (Autor: Ainhoa Puig) Botes de futbol signades pels jugadors del Barça (Autor: Ainhoa Puig) Una convivència difícil

Aquesta situació ha generat moments de tensió entre afeccionats i futbolistes. Alguns cercadors d’autògrafs es llancen contra els vehicles per obligar-los a frenar i, si no ho fan, els increpen. L’any passat, el central del primer equip masculí, Íñigo Martínez, va encarar-se amb un noi per les reiterades faltes de respecte que, a parer seu, li havia dedicat. Abans, el lateral portuguès Joao Cancelo també havia tingut una trifulga amb un grup de nois que l’havien perseguit fins a una benzinera.

 

Si te vas del Athletic acabas perdiendo… pic.twitter.com/EWDcZzdgAD

— Julen (@julenathclub) April 1, 2024

Aquests episodis van fer que la policia local de Sant Joan Despí intensifiqués les patrulles durant la sortida dels jugadors per evitar més incidents. “Jo no he tingut mai cap problema i tots m’han signat. Si tu els tractes bé, els jugadors et tracten bé”, explica Puig, que destaca que jugadores del femení, com Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas o Mapi León, eviten els venedors d’autògrafs i només signen als afeccionats reals.

Aitana Bonmatí, en l’acte de recollida de les Creus de Sant Jordi: “He rebut més crítiques pel fet de parlar català que pel fet de jugar a futbol”

Aquesta negativa fa que les màfies recorrin a tota mena d’estratègies per a enganyar els futbolistes. “Un noi es va presentar a la ciutat esportiva fent-se passar per minusvàlid. Anava amb cadira de rodes. Li va demanar al Pedri que li signés vint-i-cinc samarretes dient que eren per a una ONG. Passats uns dies, ja eren totes a la venda”, explica. Una rèplica de l’equipació del Barça signada per un futbolista pot valdre fins a 300 euros. “Hi ha d’altres que s’aprofiten dels nanos de deu o onze anys que són per allà. Els donen una samarreta i els prometen diners si els la tornen signada”, afegeix.

Per la seva banda, Javi Bono coincideix que l’abús en aquestes situacions perjudica el col·lectiu. “Hi ha gent que abusa. He vist persones que es presenten amb tots els vinils d’un músic o, fins i tot, el mateix àlbum en diferents formats. Perjudiques el col·lectiu, perquè cremes l’artista”, raona. Malgrat això, reconeix haver perseguit alguns artistes. “Ho he fet. He seguit taxis, he seguit músics fins a un restaurant… Entenc que s’enfadin, però si no posessin les coses tan difícils, no ho faríem”, reivindica.

Aquestes pràctiques extremes han estat a punt de causar més d’una desgràcia. Sense anar més lluny, un cercador es va colar a l’aparcament de la terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona seguint el vehicle que transportava la diva del pop Ariana Grande per mirar d’aconseguir-ne un autògraf. Arran d’aquesta situació, l’operari de seguretat de la cantant va arribar a treure una arma de foc, relata Bono.

Demà, dissabte, es farà a València una altra manifestació de denúncia contra el Consell per l’actuació durant la gota freda i per demanar la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat.

Les tres manifestacions anteriors han estat, sense discussió, les més multitudinàries en molts anys i han posat en relleu –sense que ningú ho puga ocultar– que l’actuació del govern valencià té el rebuig en massa i transversal dels ciutadans. I que l’exigència de responsabilitats va més enllà de les polítiques. Amb la declaració, ahir, com a morts dels tres desapareguts que hi havia fins ara, ja són 227 les víctimes imputables a la gestió criminal de la tragèdia feta pel Partit Popular. I molts valencians, moltíssims, reclamem que la presó siga la destinació dels culpables.

Però que Carlos Mazón continue encara avui en el govern, que es mantinga impassible al seu despatx de palau, és molt mal senyal. Evidentment. Perquè fa palès, una vegada més, fins a quin punt estan tancats en el parlamentarisme els nostres sistemes democràtics. Fins a quin punt el poder ofega o menysté les altres vies de participació política de la societat.

Mazón és el president de la Generalitat perquè el va votar una minoria majoritària de valencians. Això no ho discutirem. Però avui –ho sap tothom i ho diuen tots els sondatges– Mazón no podria obtenir el càrrec, perquè no tindria prou vots. I no en tindria prou perquè allò que va fer és tan gros que trenca l’adhesió a una ideologia qualsevol, la que siga. Hi ha molta gent que combrega amb el PP, però que no pot acceptar que Carlos Mazón, després de tot això que ha passat, continue presidint la màxima institució valenciana.

Tots ho sabem, perquè els hem vists en les manifestacions. Hi ha votants del PP, i no pas ni un ni dos, que han reaccionat a la incompetència del president reclamant-ne la dimissió. Però el fet és que si ell no convoca eleccions –que no ho farà mai– té assegurats uns quants anys al càrrec, anys en què d’una manera inevitable l’esquerda entre el carrer i la política institucional anirà creixent i creant malestar i irritació. Mazón, a més, ja s’encarrega de crear-ne més ell tot solet, a còpia d’anar afegint corrupteles de tota mena a càrrec de la reconstrucció o de mirar de censurar i lligar curt À Punt.

La tensió –que en definitiva és això– entre la democràcia representativa i la democràcia directa és, per desgràcia, una qüestió irresolta i que no ens afecta a nosaltres i prou. La tensió entre la política professionalitzada i el carrer és una tensió visible avui, per desgràcia, en tot el món occidental. Més encara: la incapacitat de la política tradicional per a fer viables les aspiracions de la gent fa mal, fa molt de mal a la societat –i el cas del procés d’independència de Catalunya n’és un altre de claríssim. I és la causa profunda de l’enorme desafecció i el desencant que amenacen la credibilitat, si és que en queda, del sistema democràtic. Tots odiem aquesta sensació tan i tan estesa i tan irritant que la política cada dia més és un negoci exclusiu de diputats, parlamentaris, consellers i assessors diversos, que viuen en un món autoreferenciat i que de nosaltres no volen sinó que cada quatre anys posem el paperet del seu color i callem.

Això és així. Però alhora vull dir que és exactament per això que no es pot acceptar. Perquè no ho podrem mai acceptar, que demà cal ser als carrers de València, i hi serem. Per quarta volta seguida i tantes vegades com calga.

 

PS1. Ana Mar Bueno és una de les portaveus de la plataforma convocant de les manifestacions. Avui l’hem entrevistada a VilaWeb: “No pararem fins que Mazón i el seu Consell no dimitisquen”.

PS2. Ahir era dijous, de manera que hi va haver La tertúlia proscrita, en què es parlà dels pactes entre Junts i el PSOE, de les eleccions al Consell de la República i, evidentment, de la manifestació de dissabte. Amb Esperança Camps, Txell Partal, Albano-Dante Fachin i Josep Costa. Podeu veure-la en vídeo.

PS3. L’accident d’aviació a Washington ha desfermat una gran polèmica sobre la saturació dels aeroports i els perills que implica. Però el cas de la capital dels Estats Units és especial, com ens expliquen en aquest reportatge Ian Duncan, Lori Aratani, Spencer S. Hsu i Michael Laris.

PS4. Marta Orriols, una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts d’aquests darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por. Emma Granyer hi ha parlat en aquesta entrevista: “Sóc una persona absolutament insegura”.

Demà els carrers del centre de València es tornaran a omplir de pancartes i crits de “Mazón, dimissió”. Serà la quarta manifestació que la plataforma, integrada per més de dues-centes entitats cíviques, convoca per a demanar la dimissió del president de la Generalitat per la mala gestió de la gota freda. Les tres anteriors han estat multitudinàries, especialment la primera, amb 130.000 persones. Els organitzadors exigeixen responsabilitats jurídiques i que s’escolte la veu dels afectats, que se senten abandonats per les institucions. Parlem de tot plegat amb Ana Mar Bueno, una de les portaveus de la plataforma.

—Què us ha impulsat a convocar una quarta mobilització?
—Allò que ens ha motivat a eixir al carrer les voltes anteriors, que és la nefasta gestió d’aquesta catàstrofe climàtica, i no ha canviat. La gestió continua essent nefasta a hores d’ara.

—Què denuncieu?
—Denunciem moltes coses, però una de les principals és que s’intenta imposar la normalitat a les vides dels afectats. La reconstrucció, o eixe intent de reconstrucció, es fa d’esquena als afectats. Els ajuts no arriben. A hores d’ara, hi ha gent que encara no té una alternativa residencial que puga dir-se, efectivament, alternativa. Recorre al seu cercle d’amistats o nuclis familiars. Hi ha persones que han perdut la feina i persones que estan en una situació molt vulnerable, com ara, persones amb mobilitat reduïda que viuen en plantes altes i necessiten encara un ascensor, i aquests ascensors no funcionen. Hi ha una responsabilitat clara del que va succeir el 29 d’octubre i de la gestió posterior, i això hem dit a totes les manifestacions, però encara no s’han assumit aquestes responsabilitats.

—A més de fer caure Mazón i el seu Consell, quins objectius teniu?
—N’hi ha molts. Posar en el centre qüestions que ja hi eren abans de la barrancada, com el problema de l’habitatge. Aquesta catàstrofe climàtica ho ha agreujat considerablement a les zones afectades, però la situació ja era prou greu abans. De fet, aquesta catàstrofe manifesta precisament que hi ha una crisi d’habitatge. Una altra de les reivindicacions importants és la qüestió de la faena. El dia de la gota freda no sols hi va haver negligència de Mazón i el seu Consell, sinó també dels empresaris que van enviar els seus treballadors directament a morir. Gent que no va poder dir que no anava a treballar perquè tenia por de perdre la faena, persones que volien tornar a casa quan van veure les primeres imatges de com es desbordava el barranc i de les primeres inundacions, i no els van deixar. Quan van eixir dels seus llocs de faena ja era tard. Ara hi ha persones amb ERTO i no cobren el 100% del salari, persones que han perdut la seua única font d’ingressos, i per no parlar dels treballadors que estan en una situació encara més vulnerable perquè estan en situació irregular. Aquestes persones no tenen accés als ajuts, potser han perdut la faena i tampoc tenen accés a l’ERTO ni a l’atur perquè treballaven en negre. També s’ha aprofitat aquesta situació per donar un colp molt fort al sector cultural, ja malmès. Les polítiques de Mazón i del seu Consell consideren que la cultura no els beneficia i només volen mantenir allò que sí que els beneficia. Volem que s’assumisquen responsabilitats, més enllà de les dimissions. Responsabilitats jurídiques, i no sols hi ha Mazón i el seu Consell, també hi ha els empresaris.

—Què us transmeten els afectats?
—El sentiment més comú és el d’abandó. Per part de les institucions, no per part de la gent. Hi ha moltes persones que, per a netejar sa casa i tirar endavant, han tingut el suport de tot el seu entorn i de voluntaris anònims, però l’ajuda de les institucions arriba molt a poquet a poquet, no amb la urgència que és necessària. Quan es dissenyen polítiques per a implementar en aquestes situacions d’emergència, qui les dissenya no pensa en la urgència de qui les ha de rebre. Hi ha famílies que depenen del salari d’una persona o de dues, i si aquest salari no arriba, no tenen uns estalvis, perquè viuen al dia. Això implica que tindran problemes per a cobrir les seues primeres necessitats. Això també es pot evidenciar amb els familiars de les tres víctimes que aquesta setmana han estat finalment declarades com a mortes, que continuen desaparegudes. Si havien de cobrar pensions o qualsevol mena d’ajuda per haver perdut un familiar, han hagut d’esperar tres mesos. Amb l’emergència de la situació, aquesta dilatació que implica la burocràcia no té cap sentit. Hi ha gent que no ha perdut sa casa, però sí que ha perdut el vehicle que utilitzava per a anar a treballar. I ara com vas a treballar? Necessites comprar-te un vehicle nou? Potser no tens diners. Necessites anar amb transport públic? La xarxa encara és molt deficitària. Aquestes persones se senten abandonades, perquè se suposa que vivim en un estat on existeix l’estat de benestar, on se suposa que les institucions de seguida que les necessites han d’arribar, i en una situació de tal magnitud no hi han estat.

—Com espereu que siga la manifestació de dissabte?
—No ens agrada fer càbales de si serà massiva o no, perquè quan nosaltres convoquem una manifestació no ho fem pensant en les xifres, sinó que ho fem pensant que hi ha una ràbia col·lectiva, una frustració col·lectiva que s’ha de canalitzar. Ara és molt fàcil que tot quede impregnat d’un discurs d’antipolítica, per eixe descontentament amb les institucions, però la política no sols és la política institucional. La política també és la que es fa als diferents col·lectius, entitats cíviques, culturals, als sindicats de treball, d’habitatge, associacions que estan en les zones afectades, i que són convocants. Volem aquest esperit que va regnar just en el moment posterior a aquesta catàstrofe climàtica, quan tot el poble va anar-hi a ajudar i a ser present allà on no hi eren les institucions. Això també és una manera de fer política. Volem mostrar eixa solidaritat i dir-los que, encara que hagen passat tres mesos, no ens n’oblidem, que hi som, entenem el seu dolor perquè també és el nostre dolor. Dins les entitats que convoquem, hi ha persones afectades que ho han viscut de primera mà i volem organitzar i canalitzar eixa ràbia i eixe dolor cap a alguna cosa productiva.

Tres mesos després de la gota freda, quina és la situació a les zones afectades?

—La gent encara té força i ganes d’eixir al carrer?
—La gent no vol que ens oblidem de què ha passat. Les persones que ho viuen allà no tenen alternativa, encara ho viuen. Elles ixen al carrer i veuen la realitat, a casa seua. Si de cas, poden estar cansades del que viuen. Les úniques persones que podrien estar cansades són les qui no ho han viscut, i crec que no passarà per una qüestió de solidaritat. Ixen notícies constantment que demostren que la gestió ha sigut nefasta, que és nefasta a hores d’ara, i encara que no t’afecte a tu, això et desperta un sentiment d’indignació i de ràbia contra el que els passa als teus veïns.

—Tres mesos després de la catàstrofe, Mazón encara continua en el càrrec…
—En realitat, és coherent amb ell com a gestor, com a polític, si es pot considerar així. Si el dia de la gota freda aquesta persona feia reunions i un dinarot, i era completament aliè al que passava al País Valencià, lògicament, no es farà càrrec. Ell probablement no considere que siga responsable. O això es deu dir per dormir a la nit.

—Després del que s’ha vist, penseu que la pressió popular el farà dimitir?
—Això esperem, per això eixim al carrer per quarta volta, perquè no pense que ens n’oblidarem, que amb el temps ho deixarem estar, perquè per desgràcia les conseqüències d’aquesta catàstrofe duraran prou anys. La gent, probablement, no tornarà a recuperar aquesta normalitat, entre cometes, mai més. Tindrà una vida diferent. Això és la garantia que no ens n’oblidarem i que no pararem fins que cadascú no haja assumit les seues responsabilitats. I assumir responsabilitats significa que aquest senyor i el seu Consell dimitisquen.

—Heu notat cap canvi en l’actitud de Mazón?
—És molt cansat estar pendent constantment de quina nova estratègia de comunicació utilitzaran per a intentar desviar el focus del que realment passa. Va haver-hi una catàstrofe climàtica, hi ha 229 víctimes mortals —227 el dia de la gota freda i dos treballadors, posteriorment—, hi ha molta gent que ha perdut sa casa, hi ha agricultors que han perdut la seua principal font de treball. I mentre aquestes persones estan centrades en tot això que els ha passat, aquest senyor cada dia canvia d’estratègia comunicativa. Primer, una estratègia més de “sí, jo sóc el responsable”; en veure que això implicava assumir que ell era el responsable de dirigir-ho tot i que podia ser contraproduent per a la seua imatge política, va començar a fugir d’estudi. També ha passat per ser víctima, ha passat per tindre una actitud més agressiva… Van tocant tàcticament totes les estratègies que poden i al final acaben marejant, perquè no n’hi ha cap de versemblant. Juguen al desgast, que la gent se’n canse. Canvia d’actitud, canvia d’estratègia? Sí, constantment. És, en si, una estratègia política.

Carlos Mazón, el president amb els peus de fang

—A més de Mazón, hi ha un altre membre del Consell que també ha despertat polèmiques i malestars. Com valoreu la gestió del conseller Rovira?
—Tot el Consell va en la mateixa línia. Són gent completament irresponsable, que hi és per figurar. Pensen en els seus interessos polítics, que són qüestions econòmiques i de poder que es gestionen entre ells, però no estan per allò que haurien d’estar, que és per una vocació d’ajudar el poble que se suposa que representen. Rovira hauria d’estar per l’educació, no pels seus interessos com a senyor Rovira. Mazón hauria d’estar pels interessos de tot el poble valencià, no pels interessos privats del senyor Mazón. I això ho hem vist en molts altres polítics. Per això hi ha aquest desgast cap a la política institucional, aquest sentiment d’abandó, aquest sentiment que tots els polítics són iguals. I és normal que la gent se senta així, però hem de demostrar que no ha de ser així.

—Voldríeu dedicar algunes paraules al president?
—Li diria que com pot dormir a les nits. I que se’n vaja casa.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria que quedara clar que tant la catàstrofe climàtica com la gestió durant i després d’eixa catàstrofe són una conseqüència directa de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. El que hem viscut ací no és cap excepció. Sols cal fixar-se en què ha passat els últims anys al Mediterrani. La probabilitat que això torne a passar és molt elevada, no necessàriament en aquest territori, i això és una conseqüència de les polítiques que s’han fet. Ja no sols polítiques que han negat directament el canvi climàtic, sinó polítiques que han fet cada volta més precàries les institucions públiques, que se suposa que han d’estar preparades amb tot l’equipament necessari per a actuar en aquestes situacions. Ací hem vist no tan sols la conseqüència de la nefasta gestió de Mazón i del seu Consell, sinó també de la nefasta gestió de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. I això és important per a tindre una guia de què volem que siga eixa reconstrucció els pròxims anys. Hi ha iniciatives com els comitès d’emergència i reconstrucció que van marcant la línia. Volem que això siga un punt d’inflexió. No volem tornar al que teníem abans, volem un món diferent.

 

L’escena sembla que és tal com l’expliquen els seus protagonistes. Un dia de tardor de l’any 2018, el xef Carles Abellan que passava amb moto pel carrer de Borrell cantonada amb la Gran Via va veure un cartell que anunciava el traspàs d’aquell bar de tota la vida al bell mig del xamfrà. Un bar que li era familiar, perquè havia viscut just al davant cap a l’any 1995, quan el negoci ja s’encaminava cap a la decadència, antic i descurat on feien un cafè ranci. Vint-i-tres anys després, el local era tancat. Va aturar la moto i, sense temps de rumiar-ho ni de penedir-se’n, va trucar al número que acompanyava l’anunci. A continuació, va trucar al seu fill Tomàs, que en aquella hora sortia de la dutxa, i el va convocar allà mateix. Quan el noi va arribar no s’ho podia creure. El seu pare havia emparaulat un local que, literalment, queia a trossos, amb un tendal estripat que deixava degotar la pluja i un interior que era una pura ruïna. Però aquella era l’oportunitat per a pare i fill, que ja treballaven junts, d’obrir un negoci de cap i de nou i, a més, en un establiment que podia dir amb veu alta que estava obert del 1899 ençà. Sí, el mateix any del club que porto al cor, blau-grana són els colors. Futbol Club Barcelona.

El renaixement de l’Alegria

Era aquell any quan l’empresari Josep Cortés va deixar la zona portuària del final de la Rambla, on tan sols arribaven els repatriats de la guerra de Cuba i encara no s’havia convertit en l’espai predilecte d’esbarjo de la burgesia delerosa d’experiències més salabroses i esqueixades que les habituals als seus avorrits salons encoixinats, per obrir un bar a la frontera entre el barri de Sant Antoni i l’Eixample. Com que en aquella època de depressió de la intel·lectualitat oficial –però de creixement ciutadà impulsat pel catalanisme i el modernisme– tocava ser optimista, al bar li va posar el nom d’Alegria. Que no n’hi falti. Sembla que l’establiment de la Rambla ja es deia “La Alegría de la Huerta” i era cosa d’escurçar-ne el nom i, alhora, de fer uns horaris no tan encarats als mariners i noctàmbuls i més adequats als treballadors i passavolants de la menestralia, als hostes de les cases de dispesa que va retratar Josep Pla a Coses vistes, el seu primer llibre. Quan el bar ja tenia trenta anys, un dels clients habituals era l’enginyer Carles Buïgas, a qui anava molt bé de dinar d’hora si anava a visitar les obres de les fonts màgiques i lluminoses de Montjuïc, ensenya de l’Exposició Universal de 1929.

Però a l’Alegria del vell Cortés aquell any de l’exposició també hi va haver motius per a la gatzara. A l’entresolat, llavors un habitatge on s’encofurnaven sis membres de la família, hi va néixer la seva néta, Maria Cortés Macià, la persona que va estar al capdavant del negoci fins als anys vuitanta, quan es va jubilar. Allà es va casar, allà van créixer els seus fills i allà va formar una clientela entre el veïnat que era pràcticament una continuació de la família. Tant de casa per a jugar a cartes o mirar plegats l’arribada de l’home a la Lluna, l’any 1969. Ella, malgrat haver deixat taulell i cuina, no se n’ha allunyat mai. De fet, hi viu a sobre i, a gairebé noranta-sis anys, encara avui esguarda satisfeta la realitat del restaurant dels seus avantpassats, on, tot i que no hi fan la sarsuela amb llagostins o òpera amb llagosta que feia la seva mare –amb un receptari prodigiós, però amb un marit mà foradada–, s’hi continua menjant tan bé com als seus anys jovenívols.

Terrassa del Bar Alegria (fotografia: cedida).

Com la Maria Cortés, en Tomàs Abellan Alonso de Medina, nascut el 1988, va créixer amb un progenitor inspirat als fogons. Fill del xef bullinià i creador d’un dels restaurants més enyorats de Barcelona –aquell Comerç 24 on alguns com el qui escriu vam aprendre a menjar–, la seva vocació inicial –i frustrada– va ser el cinema i la fotografia. D’aquella passió, que va abandonar almenys professionalment per treballar amb el seu pare als desapareguts La barra de Carles Abellan i Bravo, a l’hotel W, n’ha quedat el gust per a crear atmosferes i escenaris propis. Com explica assegut en una de les cadires de fusta de l’Alegria, davant una taula de marbre, tot està molt ben pensat: la il·luminació, la música, la carta… Tot esdevé una escenificació. Però tornem a aquell dia de tardor del 2018, en què en Tomàs pensa que el seu pare ha tingut una idea, si més no, arriscada. La proposta era associar-se tots dos per reobrir-lo i afegir al projecte Max Colombo, un dels dos bessons del Xemei, per desempatar i sumar coneixement i experiència. Aquest darrer havia de ser l’encarregat de conceptualitzar el projecte, Abellan pare s’encarregaria de tota la paperassa i en Tomàs hi posaria l’experiència a la sala i l’atenció al dia a dia. El gener del 2019 començaven les obres, que van coincidir amb les de “pacificació” del carrer del Comte Borrell.

Un tipus de bar en perill d’extinció

Quan hom entra a l’Alegria té la sensació que no ha canviat res. Però en Tomàs de seguida aclareix que és més aviat una il·lusió, la màgia de la reforma, a càrrec de Ramon de los Heros. Quan van entrar, el bar ja era a les acaballes i va caldre treballar-hi de valent. “Pràcticament, és tot nou –confessa el propietari–, però en manté l’essència.” Calia que no es notés que s’havia fet la cuina nova, que s’havia mogut el taulell o que s’havia remodelat l’escala, perquè no es volia perdre en cap moment l’esperit històric, que venia dels temps del senyor Cortés. Es podia treballar en la nova decoració, però no es volia perdre aquell intangible, fet de memòria i temps, que dèiem fa uns dies a propòsit del Bar Boia de Cadaqués en aquesta mateixa secció. “El Bar Alegria és un espai en perill d’extinció, una espècie amenaçada i a punt de desaparèixer dels nostres carrers, ja que s’han acabat els bars d’aquella època i han estat substituïts per bars moderns, per bars de ‘disseny’. Per això el treball, la reconstrucció, la nova vida, l’actualització de l’Alegria és i ha estat un treball de molt valor sentimental i responsabilitat intel·lectual”, diu Carles Abellan en un dels texts del llibre sobre el restaurant que han escrit a quatre mans el seu fill Tomàs i el periodista Toni García Ramón, per celebrar els cent vint-i-cinc anys del negoci, amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Debate.

Tomàs Abellan, propietari del Bar Alegria (fotografia: cedida).

Finalment, el 2 de setembre de 2019 l’Alegria tornava a apujar la persiana. Però aquell dia en Tomàs també havia de descobrir que a partir de llavors ho faria tot sol. Tant el seu pare com Colombo es retiraven del negoci i li proposaven que es quedés amb la propietat única. Va demanar-los un dia per rumiar i, finalment, es va decidir. L’històric Alegria seria el seu primer negoci com a restaurador, que després ha continuat a Casa Luz, un balcó sobre la plaça de la Universitat, i Casa Linda, a l’interior de l’illa d’Eivissa. Perquè l’home que somniava de fer films mentre seguia el cursus honorum de la sala –ajudant de cambrer, cambrer, cap de sala…– i feia un màster de l’ofici al costat d’una personalitat com la del seu pare, tampoc no pot parar quiet. Tot i reivindicar l’ofici de restaurador, desdibuixada arran de l’emergència del xef estrella, explica que també li agrada intervenir en l’oferta gastronòmica del seu restaurant. Per exemple, tot i ser un bar de platets que s’inspira en el receptari tradicional, ha optat per deixar de banda els fregits i proposa plats amb una connexió directa i emocional amb la seva infantesa, com el biquini trufat, una de les propostes paternes que també es poden demanar al Bar 24, de l’avinguda Diagonal amb el carrer Tuset, assessorat per Carles Abellan. Producte de temporada, com les carxofes i els pèsols, complementen una carta que es pot acabar amb pa amb xocolata, oli i sal –també un record que trasllada a la infantesa de cadascú– o un pastís de formatge que es reconeix seguidor del de La Viña de Sant Sebastià, la recepta més plagiada de la rebosteria ibèrica. Per a beure, a més de canya ben tirada, una opció decidida pel vi natural. Aquest és el secret de l’Alegria, en minúscula i en majúscula: saber combinar la història centenària amb l’esperit jove.

De totes les escenes de pompa i circumstància que vam veure durant la investidura del president Donald Trump, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (la teniu aquí sencera). Trump és al seu despatx de la Casa Blanca, que ja li han decorat amb cortines daurades i les fotos familiars. A sobre del gran escriptori hi té diverses piles de carpetes, les ordres executives que vol aprovar, i al davant hi ha una munió de periodistes i càmeres.

Un assistent li allarga un dels documents. “Aquesta ordre és la retirada de l’Organització Mundial de la Salut.” “Oh, és una de les grans!”, exclama el president. I mentre la signa amb un enorme retolador negre, explica per què: “Hem pagat 500 milions de dòlars, i la Xina, que té 1,4 milions d’habitants, només n’aporta 39.” I mentre elimina el ius soli, perdona els atacants del Capitoli o pren més mesures per a tancar la frontera sud, va contestant les preguntes dels periodistes: Ucraïna (“Putin està destruint Rússia”), el futur de TikTok (“és a les meves mans”) o l’alto-el-foc a Israel (“no és la nostra guerra”). El tema estrella és el retorn al proteccionisme i l’amenaça d’aplicar aranzels a tothom que li vagi en contra (ho hem vist amb Colòmbia). De passada també mostra el seu domini total de l’escenari, com el moment juganer en què descobreix en un calaix la carta que li ha deixat el seu antecessor Joe Biden: “Voleu que la llegeixi aquí en veu alta? Ja us agradaria!”

Molts mitjans han analitzat aquest moment com un abús de l’autoritat executiva del president i la destrucció d’un llegat democràtic, però permeteu-me oferir una visió alternativa: és un polític complint el que va prometre en campanya, a plena llum del dia i davant dels periodistes. Sé que hi ha decisions terrorífiques, però els ciutadans el van votar per a això.

Les últimes eleccions als Estats Units es van plantejar com una batalla entre les institucions democràtiques i la insurgència. Davant d’aquest conflicte, la tria dels ciutadans hauria de ser clara –i, tot i això, Trump va guanyar. Com s’explica? En primer lloc, el Partit Demòcrata va recollir el suport d’una part minoritària dels republicans, i la persona més destacada va ser Liz Cheney, la filla de Dick Cheney, el vice-president de George Bush. És a dir, al bàndol de Harris hi havia el grup que va dissenyar la invasió de l’Afganistan i de l’Irac, una guerra global que va costar uns vuit bilions de dòlars i va provocar entre quatre i cinc milions de morts. Si aquest és el llegat que volen que salvem, no és lògic que molts en vulguin fugir?

En segon lloc, Trump sempre denuncia un “estat profund” que controla la política al marge dels representants electes, i tot i que alguns ho veuen com una teoria de la conspiració, de fet veníem d’una legislatura en què va regnar l’opacitat. El president Joe Biden gairebé no concedia entrevistes ni feia rodes de premsa, i quan havia de parlar dos minuts li posaven un teleprompter. Ara sabem que era conseqüència d’una davallada forta de les facultats mentals, i que fins i tot durant el primer any de la presidència tenia “dies bons i dies dolents”. Davant d’això, és lògic que els ciutadans es preguntin qui ha governat exactament el país més poderós del planeta aquests últims quatre anys, i desconfiïn d’unes institucions que permeten l’engany.

I per acabar, la candidata. Kamala Harris, com els seus companys de generació política –Salvador Illa, Emmanuel Macron, Pedro Sánchez–, representa la buidor ideològica total. En aquestes eleccions van tenir molta importància els pòdcasts de format llarg, molt populars entre els joves. Donald Trump va visitar els més escoltats, i va acabar explicant l’impacte de l’alcoholisme del germà al programa d’una mena de surfer decadent. Kamala Harris no hi va anar, perquè de fet no tenia alternativa: en una conversa de tres hores i sense guió, la façana s’hauria esfondrat (qui no té cap problema de sotmetre’s al format és el senador Bernie Sanders, d’ideologia sòlida i trajectòria coherent).

Mentre la insurgència avança per tot Occident, els vells partits –socialdemòcrates, demòcrata-cristians, ecosocialistes– ens diuen que són els guardians de la democràcia davant del populisme. Però són ells els que l’han corrompuda, els responsables últims d’haver ignorat la voluntat popular i de vendre’s a les elits. Bill Clinton es va presentar amb un missatge de renovació i optimisme, però no va explicar que firmaria uns acords de lliure comerç que destruirien la indústria del país i deixarien milions de persones a la intempèrie. Tampoc no recordo haver sentit José María Aznar anunciant que la seva política econòmica incloïa l’entrada de milions d’immigrants. I també podríem citar aquell lema que deia que “si vols que torni el president, has de votar el president”.

La manera com han rebregat els càrrecs ha estat indecent. Un govern que no pot aprovar uns pressupostos no té el suport per a executar les polítiques que va prometre en campanya i, per tant, ha de dimitir i convocar eleccions, o deixar pas a una alternativa –i, tot i això, Salvador Illa i Jaume Collboni s’arrapen sense vergonya a la cadira. Llavors s’exclamaran sobre els perills de l’extrema dreta, però quina força moral té qui alliçona des de la impostura? El cas més espectacular és el de Carlos Mazón: la mala gestió del seu govern va ser la responsable de la mort de més de dues-centes persones, però Mazón encara és president de la Generalitat i el PP governa el País Valencià. Hem de preservar unes institucions que ho permeten? Qui pot criticar els que tenen ganes de rebentar-ho tot? Us estranya que, en un estudi recent, la meitat de joves britànics digui que preferiria un dictador?

Seguir la política tradicional és fer un recompte de despropòsits. És veure Puigdemont i Junqueras dedicar-se a la política espanyola mentre ens volen vendre sopars de duro sobre la independència. És observar els tripijocs obscens de Sánchez i Macron per a sobreviure, tenir uns batlles atrapats en teranyines burocràtiques, i a sobre sentir que el referent europeu que ens salvarà és Ursula von der Leyen, una senyora que no ha votat absolutament ningú. No fem l’error de pensar que l’ascens de la insurgència, el populisme, l’extrema dreta, o com en vulgueu dir, és la causa de la crisi del sistema. N’és el símptoma.

Llavors Donald Trump respecta la voluntat dels seus votants, i ja sé que les polítiques són terribles i que molta gent en patirà les conseqüències, però no puc deixar de veure-hi un acte de radicalitat democràtica.

The Washington Post · Ian Duncan, Lori Aratani, Spencer S. Hsu i Michael Laris

L’espai aeri sobre el riu Potomac, on un helicòpter de l’exèrcit nord-americà i un avió de passatgers van col·lidir ahir a la matinada, és una de les zones dels Estats Units que més complicacions presenta per als pilots, i els obliga a seguir capes i capes de procediments de seguretat per a evitar possibles catàstrofes.

Els helicòpters de l’exèrcit i els helicòpters de la Guàrdia Costanera dels Estats Units sovint volen a baixa altura sobre el riu, compartint l’espai aeri amb avions que vénen de l’aeroport Ronald Reagan de Washington o s’hi dirigeixen. La congestió en les rutes que envolten l’aeroport fa anys que suscita preocupacions entre els experts en seguretat aèria. Originalment, l’aeroport de Washington es va construir per rebre uns quinze milions de passatgers l’any; ara en rep uns vint-i-cinc milions.

Dennis Tajer, pilot de l’aerolínia American, explica que aquesta congestió exigeix que els pilots no perdin cap detall a l’hora d’aterrar o enlairar-se.

“És com un formiguer de dimensions enormes”, diu Tajer, portaveu del sindicat de pilots d’American Airlines, sobre l’aeroport de Washington. “És extremadament compacte, i gestiona un volum molt gran de trànsit.”

Per causes que encara han d’aclarir-se, els nombrosos protocols i sistemes que custodien la seguretat de l’espai aeri de la capital dels Estats Units van fallar a l’uníson la matinada d’ahir, dijous, quan un helicòpter militar en missió d’entrenament i un vol d’American procedent de l’estat de Kansas van col·lidir sobre el riu mentre l’avió es preparava per a aterrar.

Les feines de rescat van continuar durant el dia d’ahir, però fins ara no s’ha trobat cap supervivent entre els seixanta-quatre passatges que viatjaven a l’avió i els tres soldats que anaven a bord de l’helicòpter. Els detalls de l’accident susciten tota mena d’interrogants sobre un espai aeri altament transitat –com ara, què va fallar en la comunicació entre les naus implicades en l’accident i els controladors aeris, o bé si els protocols implementats pels controladors aeris i les aerolínies per a evitar col·lisions d’aquesta mena són prou efectius.

“Sabem que els sistemes [de seguretat] han estat sota molta pressió”, diu Tajer, que remarca que no representa pas els pilots de PSA Airlines, la filial d’American a què pertanyia l’avió implicat en l’accident.

Les rutes designades per als helicòpters que sobrevolen la regió de Washington solen seguir el curs dels rius de la zona. Scott Dunham, investigador jubilat de l’agència del govern nord-americà que s’encarrega de vetllar per la seguretat en el transport, explica que les informacions preliminars apunten que, en el moment en què va col·lidir amb l’avió d’American, l’helicòpter anava per una d’aquestes rutes per la riba oriental del Potomac. En el moment de l’accident, els controladors estaven en contacte amb l’helicòpter.

“És una ruta en què els helicòpters poden volar a altures molt baixes”, explica Jeff Guzzetti, un altre ex-treballador de l’agència. Diu que ara el govern nord-americà i els controladors aeris se centraran a esbrinar què va fer que les rutes i altures d’ambdues naus s’encreuessin en el moment de la col·lisió.

Els avions comercials van equipats amb un sistema d’alerta de col·lisions conegut com a TCAS, que emet alertes verbals als pilots per a evitar xocs imminents. Segons que explica Ross Aimer, pilot jubilat de l’aerolínia United, la freqüència de les alertes d’aquest sistema es restringeix a mesura que els avions s’acosten a terra per no distreure els pilots en el moment de l’aterratge. Per tant, és possible que el TCAS de l’avió funcionés i detectés l’helicòpter en els moments previs a l’accident, però que no s’activés perquè la nau es trobava a una altura molt baixa i en un espai aeri molt transitat.

L’accident va tenir lloc en un dels corredors aeris de més importància estratègica dels Estats Units, atesa la proximitat de les rutes a la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon i moltes més instal·lacions civils i militars. La regió acull tres aeroports principals, onze aeroports regionals i cinquanta-cinc heliports, una xifra que no inclou els heliports gestionats per l’exèrcit nord-americà.

Segons un informe presentat el 2021 al congrés dels Estats Units, una cinquantena d’entitats van operar uns 88.000 vols d’helicòpter a l’àrea metropolitana de Washington entre el 2017 i el 2019.

El 2023, un grup de diputats va proposar d’afegir noves rutes de llarga distància a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Uns altres s’hi oposaren, tot argumentant que suscitava massa interrogants en matèria de seguretat aèria.

L’any passat, el congrés dels Estats Units va afegir cinc noves rutes d’anada i tornada a l’aeroport. La decisió es va adoptar tot i les objeccions dels representants de Washington, que feia temps que argumentaven que l’aeroport estava al límit de la seva capacitat.

El darrer accident mortal d’una aerolínia comercial als Estats Units va ser el 2009, fa gairebé setze anys. Però d’ençà del 2023, a mesura que el trànsit aeri al país s’ha anat recuperant de l’impacte de la pandèmia, els reguladors aeris han hagut d’actuar per a evitar que com més va més incidents entre aeronaus derivessin en col·lisions com la d’ahir a Washington.

Aquests darrers anys, les autoritats aèries nord-americanes han investigat tres d’aquests “quasi accidents” a la rodalia de l’aeroport Ronald Reagan. L’any passat, se’n van registrar dos força seguits, cosa que va atiar la preocupació sobre la seguretat de l’espai aeri de la ciutat. En un d’aquests incidents, els controladors van ordenar un avió de l’aerolínia Southwest que travessés una pista mentre un avió de l’aerolínia JetBlue hi començava l’enlairament. En l’altre, un avió d’American que es disposava a enlairar-se va ser a punt de col·lidir amb un avió de l’aerolínia King Air que aterrava en una pista de la vora. Ambdós incidents són ara sota investigació.

Michael McCormick, professor associat de la Universitat Aeronàutica Embry-Riddle i expert en el control del trànsit aeri, explica que el fet que hi hagi molts menys controladors aeris treballant de nit que no pas de dia podria ser un altre factor que expliqués l’accident.

“Ha estat una tragèdia evitable i desafortunada”, sentencia.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El Parlament de Catalunya s’ha afegit a les peticions de dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, per la gestió de la catàstrofe de la gota freda. Es tracta d’una de les propostes de resolució al ple monogràfic sobre la gestió d’emergències arran de la gota freda.

La cambra ha constatat la inoperància del govern presidit per Carlos Mazón, i ha donat suport a la petició de la seva dimissió, tal com reclamaven els Comuns. El grup del PSC no ha participat de la votació en considerar que correspon al poble valencià i a les Corts Valencianes “demanar la dimissió o la reprovació” de Mazón, i no al parlament. Però el president del govern, Salvador Illa, sí que ha votat i s’hi ha abstingut per error.

En una línia semblant, el parlament ha reprovat l’actuació de Mazón, en una proposta de resolució de la CUP, on el PSC (i Illa) han tornat a no participar de la votació.

El parlament ha constatat també la necessitat inajornable d’elaborar en la present legislatura una Llei d’Emergències pròpia, davant l’actual model d’emergències català, el qual consideren que ha donat bon resultat d’ençà de fa dècades, però que actualment precisa una actualització urgent, per donar resposta als reptes i realitats actuals. És una de les propostes de resolució de Junts que el ple ha aprovat avui.

La cambra també ha instat el Govern a revisar i analitzar l’estat actual dels punts inundables al conjunt de Catalunya, especialment a les zones costaneres i les més vulnerables als danys causats per la baixada de torrents i barrancs amb l’objectiu de prendre mesures preventives davant nous episodis intensos de pluja. Es tracta d’una altra de les propostes de resolució aprovades de Junts.

El ple ha avalat una altra proposta de resolució de la CUP que reclama elaborar una proposta de llei d’adaptació i  mitigació dels efectes del canvi climàtic, centrada especialment en les zones inundables o que poden patir fenòmens meteorològics extrems que posin en perill les per-sones, habitatges, equipaments o infraestructures, dins d’aquesta legislatura. Pel que fa a les propostes de resolució del PSC, el parlament n’ha aprovat una que insta el govern a promoure una cultura preventiva entre la ciutadania de Catalunya mitjançant proves d’alerta als telèfons mòbils i campanyes en massa de divulgació centrades en els riscos greus associats a determinades emergències, així com en mesures i actuacions d’autoprotecció.

El parlament també ha instat el govern a elaborar i revisar la cartografia de zones inundables, delimitació dels cabals públics per a l’avaluació i gestió dels riscos d’inundació, els mapes de perillositat i risc d’inundació per assolir una millor protecció del domini públic hidràulic i millorar la seguretat de les persones i els béns. És una de les altres propostes de resolució dels socialistes que la cambra ha aprovat al ple monogràfic.

Per la seva banda, ERC ha pogut aprovar una proposta que manifesta la necessitat de promoure canvis estructurals tant pel que fa a la mitigació de les causes que acceleren el canvi climàtic, com pel que fa a l’adaptació a les seves conseqüències per tal de minimitzar-ne els efectes. El parlament també ha instat el govern a garantir la renovació de vehicles, equipaments i materials dels diferents cossos perquè puguin seguir proporcionant un servei públic de qualitat, i alhora, ela-borar els plans estratègics per a cadascun d’ells (Pla estratègic Mossos 2030, Pla estratègic Bombers 2025-2030 i el Pla estratègic del cos d’Agents Rurals 2025-2030). Es tracta d’una altra de les propostes d’Esquerra.

La cambra ha aprovat una proposta transaccionada pels Comuns i CUP que insta el govern a realitzar i aprovar en divuit mesos un projecte de llei que actualitzi la normativa de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments. Així com un altre projecte de llei per modificar la llei de protecció civil de Catalunya per recollir les regulacions que tant l’Estat com Europa han anat marcant en la matèria durant els últims vint-i-vuit anys, per incorporar l’experiència de les emergències afrontades al territori.

Per altra banda, el parlament també ha demanat iniciar amb celeritat el procés d’internalització del servei CAT112, informant la comissió d’interior i seguretat pública del Parlament i promovent la negociació d’un conveni propi del personal laboral que s’adapti a les singularitats del servei. Es tracta d’una transacció entre els grups de PSC, ERC, Comuns i CUP.

Els mateixos quatre grups han transaccionat una altra proposta de resolució, també aprovada pel ple, que demana impulsar les accions que escaiguin perquè el document únic de protecció civil municipal (DUPROCIM) estigui “degudament homologat i implementat” a tots els municipis en dos anys. El ple l’ha aprovat per unanimitat.

El ple també n’ha aprovat una de transaccionada per PSC, Comuns i CUP, que opta per promoure una cultura preventiva i de l’autoprotecció, reforçant els sistemes d’emergències i anunci de precaucions dirigits a la ciutadania. La cambra també ha avalat un text transaccionat per PSC i Comuns que reclama definir els processos de gestió que permetin aplicar les mesures restrictives de mobilitat i similars adaptades a cada escenari.

El ple d’avui també ha demanat revisar i definir abans d’acabar el 2027 la cartografia d’inundabilitat de tots els nuclis urbans de Catalunya. Es tracta d’una proposta transaccionada per PSC i CUP que s’ha aprovat per unanimitat.

Cavall, atleta, ocell, de Manuel Baixauli, editada per Periscopi, ha guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. L’obra ha estat seleccionada per un jurat independent, format per Magí Camps, Neus Real, Marta Pessarrodona, Toni Puntí i Marta Segarra, a partir de les tres obres finalistes entre les deu novel·les publicades el 2024 pre-seleccionades. El guardó és el més ben dotat per a una obra publicada, juntament amb el Finestres, amb 20.000 euros directes a l’autor i 5.000 per a promoció, i pren el Goncourt i el Booker de referents.

El jurat ha considerat que, “a partir de la relació complexa entre un pare i un fill adolescent, l’autor ofereix una novel·la lírica i simbòlica, […] que pivota sobre la idea de l’art com a forma de salvació”. Un pare, fuster d’ofici, pateix per un fill que “balla a la vora del precipici”, mentre aquest mira de fugir de la vida ordinària i la por paterna. Baixauli articula la novel·la sobre un conflicte universal i difícil de resoldre, tal com l’ha definit. Ell, pare d’adolescents, ha volgut defugir qualsevol mena d’autobiografia. En conversa amb la periodista Anna Guitart, ha recordat: “Sempre partim de la vida, però el que m’agrada és imaginar. La meua vida és massa avorrida per a fer autoficció realista.”

Un protagonista que és bona persona i fa bé la seva feina –fet cada vegada més difícil de trobar, segons el premiat– i un entorn, la marjal de Sueca convertida en terra de plantacions de cafè, esdevenen una reivindicació d’un territori i d’un llenguatge propi, molt abans que la dignitat del País Valencià es convertís en motiu de reivindicació arran de la gota freda i la ineptitud de Carlos Mazón. Baixauli no s’ha estat de dir: “La novel·la és gairebé premonitòria. Es parla de terres inundades. El territori no és buscat, ha succeït. M’agraden molt els ambients, les atmosferes. No sabria, però, dir per què he convertit la marjal de Sueca en camps de cafè.”

El guanyador ha recordat que quan li van trucar per anunciar-li que era finalista, va pensar que havia de fer quatre-cents quilòmetres, sis hores de tren i dos transbords, i dormir a Barcelona, amb la possibilitat de quedar amb la mel als llavis. I va pensar: “Preferiria no fer-ho”, com el revolucionari protagonista de Bartleby, l’escrivent d’Herman Melville. Va llegir les altres obres finalistes, i totes el van encantar, a la seva manera. “De tal manera que el 33,3% d’opcions de guanyar em semblava massa optimista. Llegiu La conformista, d’Alba Dedeu, llegiu Mammàlia, d’Elisenda Solsona.” I, recordant la sobredosi d’inquietud que s’afegeix a la que ja l’acompanya sempre, s’ha preguntat on van a parar els discursos d’agraïment dels finalistes que no arriben mai a pronunciar-se. “Existeix el cementiri dels discursos no pronunciats?”, s’ha preguntat. En tot cas, el seu ha estat un parlament original, sentit i ple d’afecte cap a les altres obres guanyadores.

“Si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens colpeja el crani, per a què el llegim?”, es demanava Franz Kafka fa més de cent vint anys, en carta a un seu amic, tal com ha recordat el president d’Òmnium Cultural Xavier Antich. “Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i podríem, si fos necessari, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens facin feliços. Però el que hem de témer són els llibres que es precipiten sobre nosaltres com la mala sort i que ens pertorben profundament, com la mort d’algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que portem a dins.” I això és el que les tres obres finalistes oferien, cadascuna –com ha dit Baixauli– a la seva manera. En tot cas, la novel·la del guanyador fa bona la frase d’Antich, quan deia que la literatura uneix i eixampla.

El premi Òmnium a la millor novel·la de l’any va néixer l’any 2017. El primer guanyador en va ser Raül Garrigasait, amb Els estranys. De llavors ençà l’han rebut Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols; L’esperit del temps, de Martí Domínguez; Boulder, d’Eva Baltasar; Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís; Ràbia, de Sebastià Alzamora. El darrer any, el 2023, el premi se’l va endur La mestra i la bèstia, d’Imma Monsó.

Solidaritat Catalana per la Independència (SI), impulsors de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la independència, es reuniran al febrer amb el president de Junts, Carles Puigdemont, i també amb representants d’ERC i la CUP per abordar la iniciativa.

David Folch: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional”

A principis de desembre, la formació va tornar a registrar la ILP amb el mateix redactat que ja van presentar el passat febrer i que la mesa del parlament de la passada legislatura va admetre a tràmit, en un acord que posteriorment va ser tombat pel Tribunal Constitucional espanyol (TC).

No obstant això, a finals d’aquest mes, en constatar que s’acabava el termini perquè l’actual mesa decidís sobre la tramitació de la proposta, SI va sol·licitar de posposar-la perquè abans es volien reunir amb el president del Parlament, Josep Rull, com ja van fer després de les vacances de Nadal, i també amb els grups independentistes.

Quins passos ha de seguir la ILP de declaració de la independència?

Així, el dilluns 3 de febrer està previst que la direcció del partit es reuneixi telemàticament amb la CUP i posteriorment amb ERC al parlament, mentre que la trobada amb Puigdemont serà el dilluns 24 de febrer a Waterloo, Bèlgica.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha insinuat que l’accident aeri de Washington podria estar relacionat amb les polítiques de les anteriors administracions demòcrates– encapçalades per Barack Obama i Joe Biden –que, a parer seu, haurien rebaixat els requisits per treballar com a controladors aeris. “Hem d’exigir només els estàndards més alts a aquells que treballen en el nostre sistema d’aviació”, ha declarat. A més, ha defensat la selecció de les persones amb “més aptitud, amb l’intel·lecte més gran i una mentalitat superior”.

[VÍDEO] Una càmera capta el xoc fatal entre un avió i un helicòpter militar a Washington

Segons que ha dit sense aportar cap prova, aquests estàndards no es complien abans que ell arribés a la Casa Blanca per primera vegada. “Vaig canviar els estàndards d’Obama, que eren molt mediocres en el millor dels casos, per uns d’extraordinaris”, ha afirmat. A més, ha acusat sense proves Joe Biden d’haver tornat a rebaixar els requisits. En la mateixa línia, ha atacat les polítiques de promoció de la diversitat a les forces armades que, segons ell, han fomentat la contractació de persones amb “discapacitats intel·lectuals i psiquiàtriques severes”.

Trump ha confirmat que no hi ha hagut supervivents, tal com havien avançat hores abans les autoritats locals. El secretari de Transports, Sean Duffy, ha promès que l’administració durà a terme les reformes necessàries per evitar que aquests errors es repeteixin.

Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà quan s’acostava a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els aparells han caigut a les aigües gèlides del riu Potomac. Els serveis d’emergència han organitzat una operació de salvament amb uns 300 efectius, però els mitjans nord-americans informen ja que no hi ha supervivents.

Trump diu que vol enviar immigrants irregulars a Guantánamo

L’ANC, la Fundació Randa- i Òmnium Cultural han reivindicat el llegat de Lluís Maria Xirinacs amb una jornada commemorativa a la plaça de Sant Jaume, que ha aplegat milers de persones que s’han afegit a les activitats convocades. Coincidint amb el Dia Internacional de la Pau les entitats organitzadores han celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la plantada de Xirinacs davant del Palau de la Generalitat amb la lectura de textos de l’activista, parlaments d’entitats i també l’actuació musical d’Arnau Tordera i la coral “Xirinacs. Crida 2000-2025”. També s’han celebrat actes recordant l’acció del filòsof a València, Girona, Palma i Lleida.

“La independència no es demana, es pren”: actes per tot el país commemoren avui els 25 anys de la plantada de Xirinacs

 

La jornada ha conclòs a les sis del vespre amb la coral cantant la cançó “País Petit” de Lluís Llach, que ha donat pas als discursos dels representants de les entitats. El coordinador de la comissió d’Accions al Territori, Jordi Pesarrodona, ha proclamat que el llegat de Xirinacs “ens marca el camí de l’alliberament nacional a través de la lluita no-violenta, amb tenacitat constància i perseverança”. Genís Vives, en representació d’Òmnium Cultural, ha assenyalat com Xirinacs va predicar en un context molt advers: “Això ens recorda que cal continuar picant pedra, cal persistir, com ho va fer ell, sabent que tornaran a venir temps millors”.

Dolors Marín, membre del patronat de la Fundació Randa, ha recordat “l’esperit comunitari” que ens llega Xirinacs i que va florir durant el Primer d’Octubre i les consultes d’Arenys de Munt: “Les seves llavors s’escampen arreu de la nació que floreixen en l’experiència valenta, autodeterminada, autoorganitzada, popular i rebel de l’1-O”. Més tard s’ha llegit el manifest ‘Crida 2000 Països Catalans de Xirinacs’, que recull els punts més importants del discurs i del reclam de l’activista. Per, finalment, acabar la jornada reivindicativa amb la Santa Espina.

D’altra banda, en el marc de la commemoració i reivindicació de la figura de Xirinacs, la Fundació Randa organitzarà altres actes, com ara el 2 de febrer a Cardedeu, en la qual hi assistirà el president de l’Assemblea, Lluís Llach, acompanyat de secretaris nacionals de l’entitat, el 15 de febrer a Valls i a Amposta i Catalunya Nord a una data encara per determinar.

Sindicats dels Bombers de la Generalitat de Catalunya han denunciat que un agent infiltrat dels Mossos d’Esquadra va fer servir una motxilla del cos d’emergències per fer-se passar per un bomber durant la manifestació contra el desallotjament de l’Antiga Massana de Barcelona. Ho han expressat en un comunicat conjunt els sindicats UGT, IAC-CATAC, CCOO, Intersindical i CGT en el qual han dit que suposa una “manipulació inacceptable” per part del cos policial.

Llibertat provisional per als cinc detinguts en la protesta contra el desallotjament de l’Antiga Massana

A més, han afirmat que fer servir material identificatiu dels bombers danya la imatge del cos, que té una funció essencialment de servei públic, rescat i protecció de la ciutadania. “Els bombers són professionals que gaudeixen de gran confiança per part de la societat, i no hauria de ser explotada de forma fraudulenta per infiltrats policials amb objectius repressius”, han afegit.

A més, han indicat que aquesta estratègia suposa “una traïció a la bona fe i confiança” que la ciutadania té en els bombers. “Les persones presents en la manifestació podrien haver considerat a aquella persona com un bomber fora de servei, algú aliè a la repressió i que possiblement estava allí com un ciutadà més”, han indicat.

Els sindicats han indicat que l’ús indegut de la motxilla dels Bombers per part d’un policia genera desconfiança i confusió i erosiona la percepció de seguretat i transparència de determinats cossos de servei públic.

Davant d’aquesta situació, han exigit explicacions a la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, i una investigació sobre la suposada actuació policial, així com que la Direcció general de Bombers es posicioni clarament davant d’aquest abús.

[VÍDEO] Expulsen un regidor dels Comuns de la protesta contra el desnonament de l’Antiga Massana

Avui ha de començar el desnonament d’en Josep, veí de la Casa Orsola de Barcelona, un edifici situat a la cruïlla entre el carrer de Calàbria i el del Consell de Cent, al barri de l’Eixample Esquerre. Serà el primer intent de desnonament que es farà de la finca, perquè els altres que hi ha hagut programats sempre s’han acabat suspenent. Per a evitar-ho, el Sindicat de Llogateres, amb el suport de centenars d’organitzacions, ha organitzat una marató de resistència que ja ha començat i que durarà fins que no s’aturi el desnonament, previst per a divendres a les 10.30.

Comença el compte enrere pel primer intent de desnonament de Casa Orsola: “Quan vaig arribar-hi, pensava que seria per sempre”

Hi participen artistes com La Ludwig Band, Tarta Relena, Svetlana o Joan Colomo, i personalitats del món de la comunicació com Mònica Terribas, Ana Polo, Alba Riera, Jordi Évole, Joel Díaz o David Fernández.

Milers de persones han respost a la convocatòria. Josep ha agraït la presència dels manifestants i ha fet una crida a resoldre la crisi de l’habitatge: “Aquest problema no és una cosa que m’hagi passat només a mi individualment, sinó que està passant a tota la ciutat i al país, i és un problema que s’ha d’arreglar des de baix, perquè els polítics i les administracions ens estan expulsant de les nostres ciutats”, ha dit.

En els darrers mesos, la Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de la lluita contra l’especulació immobiliària i l’abús en els lloguers. A la manifestació del 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres en què demanaven, entre moltes més coses, que s’abaixessin els preus dels lloguers i que va aconseguir d’aplegar més de 170.000 persones, Enric Aragonès, un dels portaveus del Sindicat, va pronunciar un discurs on emfatitzava la importància de visibilitzar la lluita. Fa uns dies, ho reiterava en declaracions a VilaWeb: “Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat”. Avui, a la concentració, ha qualificat els veïns de Casa Orsola de models i referents i ha animat la ciutadania a resistir si es troben en una situació similar.

A càrrec dels alumnes de 1r de Batxillerat de l'Institut Els Tres Turons - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La taula de Museus d’Andorra, que agrupa museus, monuments i sales d’exposicions, ha anunciat que el conjunt d’equipaments va rebre 172.260 visitants durant el 2024, un 14,9% més que no pas el 2023. La responsable de l’àrea de Museus i Monuments del govern andorrà, Rut Casabella, ha destacat que les xifres confirmaven que els equipaments culturals del país eren vius, dinàmics i treballaven per crear comunitat.

El monument més visitat és la Casa de la Vall, l’antic parlament, amb 22.817 visitants, 2.500 més que no pas el 2023; seguit del Santuari de Meritxell, amb 15.654 visitants, i el Museu Casa d’Areny-Plandolit, amb 15.627.

Per la seva banda, la responsable del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE), Aurora Baena, ha reconegut que estaven contents amb les xifres i que demostraven que els museus del país tenien bona salut, eren molt diversos i enriquien l’oferta. També ha defensat que calia celebrar que espais de pensament, coneixement i comunitat tinguessin resposta entre el públic.

Casabella ha explicat que la recuperació de dos murals de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella– El bes de Judes i La flagel·lació –, que s’exposen a l’Espai Columba, havia contribuït a guanyar visitants.

D’altra banda, ha destacat les 586 activitats que es van organitzar durant l’any als museus.

El politòleg i doctor en història contemporània Frederic J. Porta serà el nou director de la Revista de Catalunya, publicació trimestral dedicada a la reflexió i l’assaig que enguany fa cent anys. Porta, que és especialista en història contemporània de Catalunya i de l’independentisme català, dirigirà un equip que combinarà integrants joves i veterans i encapçalarà la renovació de la publicació amb l’objectiu de tornar-la a convertir en una revista central en el debat històric i polític a Catalunya.

[1/6] És un honor anunciar-vos que he estat nomenat director de la Revista de Catalunya, fundada el 1924 per Rovira i Virgili, amb l'encàrrec de tirar endavant un relleu generacional i una transformació de la publicació @RevistaCat.https://t.co/vFAXhDDLUI

— Frederic J. Porta (@fredericjporta) January 30, 2025

Revista de Catalunya: 100 anys de resistència i rigor

El nou director substituirà en el càrrec Lluïsa Julià. A més, el consell de redacció passarà a ser format per Dolors Clotet, Roser Cussó, Adrià Fortet, Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Gerard Llorens, Bernat Mallén, Mercè Morales i Júlia Martínez, que serà secretària de redacció. Deixen el lloc Francesco Ardolino, Elisabet Armengol, Enric Pujol i Sílvia Tena.

Paral·lelament a la renovació, la Revista de Catalunya tancarà, entre els mesos de març i abril, la celebració dels cent anys de la seva fundació amb activitats que inclouen la presentació de tres publicacions: el monogràfic Història de la Revista de Catalunya (1924-2024), coordinada per Josep Maria Roig i Jordi Manent; l’antologia bilingüe català-anglès 100 anys de cultura catalana i el volum Índex de la Revista de Catalunya (1912 i 1924-2024). La commemoració del centenari es tancarà el 17 d’abril amb la inauguració de l’exposició “Entre temps i espais” a la Biblioteca de Catalunya.

La secretària general del PSIB i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha mostrat la seva disposició a presentar-se com a candidata a les pròximes eleccions. Ho ha manifestat en conferència de premsa després de les jornades parlamentàries que el partit ha organitzat per al nou període de sessions del parlament.

Armengol ha deixat clar que la decisió de si s’havia de presentar per tornar a ser la presidenta de les Illes havia de recaure en els afiliats i en la direcció del partit. També ha destacat que la situació política de les Illes avui era “molt preocupant” i ha responsabilitzat l’actual presidenta, Marga Prohens, d’estar “absolutament entregada” a l’extrema dreta.

A Califòrnia, ha començat a tramitar-se una iniciativa anomenada Calexit que té la independència a l’horitzó. La secretària d’estat, Shirley Weber, ha donat l’aval legal a la recollida de signatures per a fer-hi un referèndum el 2028.

Perquè la votació prosperi, els impulsors han de recollir 546.651 signatures abans del 22 de juliol. Si les recullen a temps, aleshores es votaria el 2028, coincidint amb eleccions, i la preguntaria seria clara: “Califòrnia hauria de sortir dels Estats Units i convertir-se en un país lliure i independent?”

Segons el text de la mesura, si es recullen les signatures necessàries, el 2027 es crearia una comissió estatal de vint membres, de californians elegits a l’atzar, que haurien de publicar un informe l’any següent sobre la capacitat de Califòrnia per a ser un estat independent. L’any 1869, després de la guerra civil americana, el Tribunal Suprem va dictaminar que l’acte d’admissió d’un estat al país era definitiu i “no subjecte a revisió o revocació, excepte per revolució o consentiment dels estats”.

L’aprovació de la iniciativa requeriria una participació del 50% dels votants i un 55% dels vots a favor. Amb un sí a la independència, no hi hauria una declaració immediata, però es declararia la “no-confiança als Estats Units” i l’expressió de la  “voluntat del poble de Califòrnia” de ser independent. Alhora, la bandera dels EUA es retiraria de tots els edificis governamentals. No diu una data concreta sobre quan esdevindria independent.

L’impulsor de Calexit és Marcus Evans, de Fresno. El 2016 es va fer una petició similar, quan Trump va guanyar per primera vegada les eleccions. Tanmateix, l’abril del 2017, el comitè polític de Yes California, que havia iniciat la votació, va cancel·lar la iniciativa. Això va passar després d’haver publicat una sèrie d’articles que acusaven el fundador del comitè, Louis Marinelli, de viure a Moscou i haver rebut el suport de les autoritats russes.

Tragèdia a Washington. Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà. L’accident ha passat quan l’avió maniobrava per aterrar a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els serveis d’emergència treballen al riu Potomac per rescatar supervivents i víctimes mortals.

Una càmera del Kennedy Center de Washington ha captat el moment de l’accident. En les imatges es veu com l’avió d’American Airlines és en ple descens per a aterrar i, de cop i volta, impacta amb un helicòpter que no es desvia de la seva trajectòria. Arran del xoc, els dos aparells esdevenen una bola de foc.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/ssstwitter.com_1738203842720.mp4

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: