Els usuaris d’internet fan servir habitualment sigles en anglès en les seves interaccions. Ara el compte de la Incorrecta ha fet una crida a catalanitzar les més comunes en un pas per a normalitzar la llengua. “Els catalanoparlants necessitàvem aquests equivalents amb urgència! Quin és el teu preferit?”, es demanen, i posen uns quants exemples, com ara, substituir ‘OMG’ (“oh my god”) per ‘MFC’ (“me’n faig creus)”; ‘WTF’ (“what the fuck”) per ‘PQC’ (“però què carai/collons”) o ‘LOL’ (“laughing out loud”) per ‘QFDR’ (“quin fart de riure”).

 

View this post on Instagram

 

A post shared by La incorrecta® (@somlaincorrecta)

La idea d’aquesta iniciativa, tal com explica la mateixa Incorrecta, és un piulet de l’usuari @esquenadret, que explicava que la seva filla feia servir ‘MFC’ (“me’n faig creus”) en compte de’ OMG’.

La meu filla per comptes d'escriure OMG als xats amb les amigues, escriu MFC (me'n faig creus). És la millor

— Albert (@esquenadret) January 16, 2025

Entre les respostes que hi ha hagut a aquesta campanya curiosa hi ha ‘PDC’ (“pendent de confirmar”), ‘PLC’ (“per llogar-hi cadires”), ‘PLTI’ (“per a la teva informació”) o ‘QG’ (“quin goig”).

No li diguis “xurri”, digues-li “carquinyoli”: la Incorrecta torna amb ‘Catalanament’

Una dona de Badalona ha denunciat públicament que va ser víctima d’assetjament sexual per part de l’ex-regidor de Guanyem Badalona Toni Flores. La dona ha respost a un piulet de la dirigent del partit, Dolors Sabater, en què justament lamentava que se silenciessin casos d’assetjament. “I tu què vas fer en el meu cas?”, li replica. La víctima lamenta que Guanyem no va fer res tot i que ella ho havia explicat a Sabater i a més dones del partit que ella creia de la seva confiança. En el seu moment, els protocols interns del partit van determinar que no hi havia hagut assetjament, però ara admeten que “hi ha hagut un dany que no s’ha reparat”. Sobre això, s’ha ofert a la dona suport d’una professional externa.

Ostres Dolors, i tu que vas fer en el meu cas? Ho vaig denunciar primer a tu personalment, tu i jo soles al teu cotxe.Perque volies saber amb qui treballaries, i després a les dones del partit, i a més persones que pensava de confiança. I no vau fer res.Ell va ser regidor amb tu

— SOKA (@Snia21368128) January 30, 2025

Segons el relat de la víctima, els fets van tenir lloc entre el 2018 i 2019, ara fa sis anys. “Som conscients que ha passat temps”, admeten fonts de Guanyem, que expliquen que el contacte amb la víctima es va reprendre a final del 2024: “Volem responsabilitzar-nos i obrim la porta a la reparació.”

La víctima detalla que aquest contacte per part del partit ha estat per mitjà de correu electrònic i que la proposta que li fan per assumir aquesta reparació “fa riure”.

Obre un dels porticons verds que contrasten amb el groc de la façana. Surt al balcó i encén un cigarret. Beu un cafè encara fumejant i, a poc a poc i mentre parla amb gent que podrien ser els companys de pis, menja una torrada. Va abrigat i porta la caputxa de la dessuadora de sota l’abric posada. Són les vuit del matí d’un divendres de gener i fa fred per vist que és Barcelona. Exhala el fum del tabac i abaixa la mirada. A sota, al carrer, hi veu desenes de persones concentrades davant el portal. Som al número 137 del carrer del Consell de Cent, cantonada amb el carrer de Calàbria, davant la Casa Orsola on, avui, hi ha previst el primer intent de desnonament. En Josep, després de més de vint anys a l’edifici, és possible que es quedi sense casa. El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i va voler-ne fer fora els llogaters per fer-hi lloguers de temporada amb el preu triplicat.

Concentració d’alumnes i professors de l’institut del veí de Casa Orsola que volen desnonar

La majoria dels assistents fan cara de son. Alguns han passat la nit al ras per evitar el desnonament. Han passat fred i han dormit poc, i es freguen els ulls per treure’s les lleganyes que encara els queden. Pau Cuadern, amb les mans a les butxaques i la màrfega blava plegada cilíndricament i desada a la motxilla que porta a l’esquena, explica que, amb un grup d’amics, han volgut venir-hi a dormir perquè és un cas “important, simbòlic i representatiu del que passa a Barcelona”. “No volem que ens facin fora de casa nostra”, diu. Segons que declara, la nit ha estat tranquil·la. “De tant en tant passava algun mosso d’esquadra, però, en general, ha estat tranquil.” La massa de manifestants s’estén a mesura que avança el matí: el Sindicat de Llogateres de Barcelona els ha convocat a les nou. Ahir a la tarda es va fer una marató de resistència que va aplegar mig miler de persones i que durarà fins avui a migdia.

Reporters de les principals ràdios i televisions del país –n’hi ha desenes, també d’internacionals– entren en directe a sengles programes informatius matinals per descriure l’ambient que es respira en aquesta hora davant la Casa Orsola. Són quarts de nou del matí. “Bon dia, sí, exacte, ens trobem davant la Casa Orsola. Com veieu, comença a arribar la gent, però de moment l’ambient és tranquil. El desnonament és previst…” Un nen que agafa el seu pare de la mà exclama, entusiasmat: “Mira, papa! Una altra càmera de tele!” Pare i fill travessen el carrer de Calàbria i es perden carrer del Consell de Cent enllà, entre les presses d’un matí feiner a la gran ciutat, malgrat tot. Però avui alguns arribaran tard a l’escola. És el cas de la filla de Marc Llaó Fuster, veí del barri de Sant Antoni, que acompanya el seu pare a la concentració. “Potser avui arribem una mica tard, però no passa res, oi?”, diu Llaó, adreçant-se a la seva filla, que se’l mira rere unes ulleres de pasta de color vermell. “Això també és educació”, es justifica. Quan demano a la nena, de nou anys i mig, si entén què li ha explicat el seu pare sobre la Casa Orsola, em respon de manera decidida: “Mmmh… Una mica, sí.” Lladó, com la majoria dels manifestants, ha vingut per allò que considera que representa l’edifici: un símbol de la lluita pel dret d’habitatge a la ciutat. És el que s’ha repetit i repetit aquests tres anys de conflicte entre veïns i propietaris, i molt especialment aquests darrers dies els portaveus del sindicat: “Defensar la Casa Orsola és defensar Barcelona.” Abans de deixar-los enrere, Lladó m’explica què és la iniciativa “Docents 080 pel dret a l’habitatge digne“, una plataforma que va crear la comunitat educativa de Salt (Gironès) contra els desnonaments i que ara s’ha reproduït a més ciutats, entre les quals, Barcelona. Una iniciativa significativa tenint en compte que, segons les dades, en el 70% dels desnonaments hi ha menors implicats.

Cap a dos quarts de nou, Enric Aragonès, un dels portaveus del sindicat, dóna la benvinguda als manifestants de dalt un balcó de la Casa Orsola estant. Cada vegada hi ha més gent. Al balcó del costat, envoltat de pancartes on poden llegir-se missatges com “Casa Orsola resisteix” o “Renovació de contractes ara”, un veí fa sonar una carraca de fusta mentre se li escapa el riure. Al meu costat, una noia jove fa una fotografia de la façana i la comparteix en una història d’Instagram acompanyada del text “La ciutat per a la seva gent.” A les nou en punt, dos cotxes i una furgoneta de la Guàrdia Urbana tallen el carrer de Calàbria a l’altura del carrer de la Diputació. Al número 128 del carrer de Calàbria, observo gent esmorzant tranquil·lament en una cafeteria de rajoles blanques i cafè d’especialitat, i pocs metres més enllà la concentració comença a animar-se a ritme de jazz i càntics com “Casa Orsola, no estàs sola”. Quan torno a escapolir-me entre la multitud, aturo un senyor gran que es manifesta. M’explica que viu al barri i que ha vingut a donar suport als seus veïns. “Diuen que quan perds la casa, ho perds tot. Hem d’evitar que passin aquestes coses. La casa és un dret que tenim tots per a viure dignament.”

Les hores passen volant: ja són dos quarts d’onze, hora en què s’havia previst l’arribada del comitè judicial i l’execució del desnonament d’en Josep. Des del balcó central de la Casa Orsola, membres del sindicat demanen a tothom que s’acosti davant la porta del número 137 per no deixar-los passar. “Agafeu-vos de bracet amb qui tingueu al costat. No passaran!”, exclamen. Però la porta de la Casa Orsola s’obre. De dins, en surt en Josep acompanyat de militants del sindicat. La gent l’ovaciona enmig de crits i aplaudiments. Vestit amb una jaqueta verd caqui, s’emociona i, amb els ulls plorosos, baixa carrer Calàbria enllà per anar a negociar amb la comitiva judicial. Hi va amb la fermesa que el caracteritza i que ha demostrat tenir aquests dies en què ha hagut de fer tantes declaracions per a tants mitjans de comunicació.

En Josep, acompanyat de membres del sindicat per a negociar amb la comitiva judicial. En Josep, acompanyat de membres del sindicat per a negociar amb la comitiva judicial. En Josep, acompanyat de membres del sindicat per a negociar amb la comitiva judicial.

Desenes i desenes de càmeres persegueixen en Josep. L’ambient és tan incòmode que asfixia. Membres del sindicat ens obliguen a apartar-nos per donar-li espai. “No és una situació gens fàcil, aparteu-vos, si us plau. No ens perseguiu”, ens demanen. A Calàbria amb Diputació, al mateix punt on fa estona que la Guàrdia Urbana ha tallat el carrer, apareix Estela Vergés, cap de la comitiva judicial, escortada per dos Mossos d’Esquadra. Els mitjans ens hi dirigim de pressa i, en qüestió de pocs segons, fem un cercle tot envoltant la comitiva, formada per Vergés i tres voluntaris de la unitat descentralitzada de la comitiva, en Josep i uns quants membres del sindicat, identificats amb armilles taronja fluorescent. El silenci sepulcral del moment permet de sentir, de fons, la remor dels manifestants, que continuen cridant, xiulant i fent dringar claus tan sols uns metres més amunt. De cop, es trenca el silenci: “No teniu vergonya! No teniu vergonya de suspendre el desnonament i ajornar-lo per dilluns!”, exclama una de les militants del sindicat que negocia. Minuts després, ho confirma del balcó estant Carme Arcarazo, acompanyada d’en Josep i Enric Aragonès, que es miren la multitud des del tercer pis de Casa Orsola, i exclamen: “Vam dir que, aquí, avui, no hi hauria cap desnonament i, avui, aquí, no hi ha hagut cap desnonament!” En aquest mateix moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat: “Us informem que la comitiva judicial encarregada de dur a terme avui el desnonament d’un veí de Casa Orsola ha acordat d’ajornar el llançament davant la impossibilitat de dur-la a terme en condicions de seguretat.” Així doncs, el desnonament ha estat ajornat fins a una nova data: dimarts 4 de febrer a les cinc de la matinada. Els manifestants, doncs, són convocats novament pel Sindicat de Llogateres dilluns 3 de febrer a les nou del vespre. “Avui hem estat molts, però necessitem ser molts més”, diu Arcarazo, que, quan acaba el discurs, s’abraça a en Josep, que avui podrà tornar a dormir a casa seva. Entre crits d’eufòria, sento un “tu hi aniràs o què, dimarts?”.

Pocs minuts després, a peu de carrer, Arcarazo és envoltada de micròfons de tots colors fent una valoració de la convocatòria. “Avui hem guanyat. Aquest desnonament s’ha aturat, no l’han pogut efectuar perquè érem tanta i tanta gent que era impossible.” Després de valorar positivament la convocatòria, ha volgut demanar explicacions al president de la generalitat, Salvador Illa, i a la consellera d’Interior, Núria Parlon, que considera responsables de la crisi actual d’habitatge, i també a l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. Ha repetit tot el discurs també en castellà i, quan ha acabat, una veu tímida li demana: “Perdona, Carme, podries repetir-ho en anglès, si us plau?” Mentre periodistes i manifestants marxen, de fons, es continua sentint Arcarazo. “So, today, we succeeded…”. A la cruïlla del carrer del Consell de Cent amb Calàbria, avui, no hi faltarà cap veí.

Tretze membres dels trenta-cinc de la junta de fiscals de sala han presentat un escrit en què demanen formalment a Álvaro García Ortiz que dimiteixi del càrrec de fiscal general després d’haver-se negat a respondre al magistrat del Tribunal Suprem espanyol que l’investiga per presumpta revelació de secrets.

“D’ençà de l’última junta de fiscals de sala en què la vostra excel·lentíssima va comunicar la seva decisió de continuar en el càrrec de fiscal general de l’estat, s’han produït fets en la causa en contra la vostra excel·lentíssima en el Tribunal Suprem que fan imprescindible –pel bé de la institució que dirigeix i dels membres que la integren– la seva renúncia d’aquest càrrec”, recull l’escrit, al qual ha tingut accés Europa Press.

Segons fonts fiscals consultades per aquesta agència de notícies, entre els signants d’aquesta missiva hi ha les ex-fiscals generals Consuelo Madrigal i María José Segarra, l’ex-cap d’anticorrupció Manuel Moix, els fiscals del procés Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Jaime Moreno i la cap de la Fiscalia Especial Antidroga, Rosa Ana Morán. A més, la signen els fiscals de sala Francisco Moreno, Javier Huete, Pilar Martín, José Miguel de la Rosa, Elvira Tejada i Antonio Narváez.​

La modificació de l’ordenança de circulació entrarà en vigor demà a Barcelona, cosa que implica l’obligatorietat per a usuaris de patinet de portar casc, entre més mesures que preveu el canvi normatiu, com la prohibició d’anar més d’una persona en un sol patinet. La nova normativa també fixa que aquests vehicles hagin de tenir elements de seguretat, com ara llums de davant i de darrere, i prohibeix de manera generalitzada que bicis i patinets puguin circular per la vorera, tot i amb algunes excepcions. El canvi normatiu pretén, ha dit la tinenta de batllia Laia Bonet, de “protegir els actors més fràgils” de la mobilitat i preveu de castigar els incompliments amb multes de fins a cinc-cents euros.

La nova normativa també prohibeix que les motos estacionin en accessos de centres escolars i hospitals. Amb l’entrada en vigor de la modificació de l’ordenança, la Guàrdia Urbana ja pot imposar a partir d’aquest dissabte multes a les persones que incompleixin les normes. Es multarà amb cent euros no dur casc, l’ús per més d’una persona o no dur els llums davanters i posteriors. L’ús de patinets per part de menors de setze anys se sancionarà amb dos-cents euros.

L’ordenança de circulació, vianants i vehicles que estava fins ara en vigor era del 2017 i la modificació cerca d’adaptar-la a les noves formes de mobilitat. La normativa vigent ja prohibia l’ús de patinets a menors de setze anys i en limitava l’ús a carril bici i a carrers amb límit de velocitat 30 km/h o inferior. Sobre això, la modificació cerca de clarificar les condicions de circulació, tot prohibint la circulació pels carrers 50km/h i definint la velocitat màxima de 25 km/h, que es redueix a 10 km/h als carrils bici en vorera.

Excepcions a la prohibició de circular en vorera

Pel que fa a la circulació per la vorera, la prohibició no s’aplica en el cas dels infants, ja que els menors de dotze anys i les persones adultes que els acompanyin sí que podran circular en bicicleta per les voreres, cosa que s’amplia fins als catorze anys en aquells carrers que no disposen de carril bici. En els carrers sense carril bici, podran circular per la vorera persones adultes que transportin menors d’edat. El transport de menors d’edat solament el podran realitzar majors d’edat i sempre amb sistemes de remolc o cadiretes homologats al pes del menor. Excepte en aquestes situacions, circular per la vorera se sancionarà amb cinc-cents euros.

El nou text també recull la prohibició de realitzar càrrega i descàrrega per part de qualsevol vehicle en un carril bici, cosa que tindrà una sanció de dos-cents euros.

La presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà, ha defensat que 3Cat ha de ser la principal factoria pública en llengua catalana, aprofitant els mitjans existents i els nous canals que puguin sorgir. Ho ha dit l’endemà que el president de RTVE, José Pablo López, expliqués al congrés espanyol que vol potenciar el centre de Sant Cugat per augmentar la seva producció en català i que abans de final d’any el canal infantil Clan tindrà una versió dual en aquesta llengua.

Durant la Comissió de Control de la CCMA al parlament, Romà ha insistit que 3Cat és la gran factoria audiovisual catalana perquè el centre de decisió és a Catalunya i depèn de la Generalitat. Ha recordat que l’objectiu del Consell de Govern de la CCMA és rellançar els mitjans públics del país, posant èmfasi en la llengua i la cohesió social. Segons que ha dit, avancen al ritme previst en el pla estratègic per a consolidar una gran factoria audiovisual catalana.

A banda, Romà ha reivindicat que 3Cat formi part del projecte Catalunya Media City a les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. “Som el principal instrument públic del país per impulsar el sector audiovisual”, ha remarcat.

Durant la sessió al parlament, ha tornat a destacar la “referència informativa” de 3Cat i ha reivindicat el compromís dels mitjans públics amb la neutralitat. En aquest sentit, ha dit que no pensen abandonar xarxes socials com X, tal com han fet alguns mitjans, argumentant que fer-ho significaria deixar el terreny lliure a la desinformació: “És important treballar amb rigor en un espai on hi ha interessos per manipular la ciutadania.” El director de TV3, Sigfrid Gras, ha avançat que amb l’estrena dels nous Telenotícies s’introduiran unitats de verificació de notícies per detectar informació falsa i garantir una millor anàlisi de les informacions que arriben als espectadors.

D’altra banda, després d’un 2024 d’èxit per al cinema català, Gras ha explicat que volen continuar apostant pel cinema en els anys vinents. Ha assenyalat que l’època dels drets exclusius audiovisuals s’ha acabat i ha reivindicat les coproduccions i el treball conjunt amb altres operadors com una estratègia bàsica per a les sèries i el cinema.

Prop d’un centenar d’alumnes i professors de l’Institut Alexandre Satorras de Mataró s’han concentrat avui per donar suport a Josep Torrent, docent del centre, a qui una jutgessa havia de desnonar aquest matí del seu domicili a la Casa Orsola de Barcelona. El col·lectiu ha llegit el manifest que ja es va fer públic ahir al vespre a la concentració davant de casa seva i un escrit breu dels estudiants. “Els alumnes ho viuen amb afectació”, ha dit Anna Sanchis, cap de departament de l’institut, que ha avançat que, malgrat la suspensió del desnonament previst per avui, es mobilitzaran la setmana vinent, quan s’ha tornat a programar el llançament.

Alumnes de batxillerat i professors han sortit a la porta del centre per donar suport a Torrent, mentre que els d’ESO s’han hagut de quedar a l’interior, des d’on han seguit la concentració. Els participants han exhibit pancartes tant en suport de Torrent com de la lluita col·lectiva dels veïns de la Casa Orsola, i una en què es llegia el lema: “Sense habitatge no hi ha educació”. Ja abans de la concentració, alumnes i professors han sabut que la comitiva judicial havia girat cua i no havia fet efectiu el desnonament, ajornat a la matinada de dimarts. “Sabem que és una lluita llarga. Hi ha un fons voltor a qui la llei ha donat la raó, però nosaltres creiem que és un problema general de la població. En Josep representa tots els veïns”, ha dit Sanchis.

Per això, ha explicat que tenen previst de mobilitzar-se de nou la setmana vinent, traslladant-se a Barcelona la matinada de dilluns a dimarts, com ja van fer ahir, i, molt probablement, concentrant-se de nou a la porta de l’institut dimarts mateix. “Els alumnes ho viuen amb afectació. És un professor a qui tenen molta estima. Ahir alguns van anar a la concentració per voluntat pròpia, i això ens va emocionar perquè s’adonen que és un problema greu que afecta algú que estimen”, ha dit. Ha afegit que molts estudiants els demanen per què s’està donant aquesta situació.

“No entenen les circumstàncies socioeconòmiques que envolten el problema, no comprenen per què no pot viure a casa seva si no ha fet res mal fet”, ha dit. “Ell treballa, paga la seva quota, és una persona responsable que té cura dels altres, i no ho comprenen”, ha conclòs Sanchis.

Junts per Catalunya considera que Salvador Illa té “una visió poc realista del que passa al país” arran de l’anunci que el govern invertirà en cinc anys 18.500 milions d’euros. A la sortida de la conferència, la portaveu del grup parlamentari, Mònica Sales, ha preguntat al president de la Generalitat “com ho farà possible sense pressupost, sense captació d’inversions i sense acords per a tirar-ho endavant”.

Sales ha denunciat que “el discurs del president no s’ajusta a la realitat, perquè no hi ha ni captació d’inversions ni pressupost per al país”. L’ha acusat d’haver estat “en silenci, fins i tot quan hi ha inversions en risc”.

“La primera cosa que va prometre Illa va ser aprovar el pressupost a principi d’any, i ara ha llançat la tovallola”, ha dit la portaveu de Junts, que ha posat en dubte com farà possibles aquests 18.500 milions d’euros anunciats.

A més, ha retret al president que hagi “obviat el dèficit fiscal, el malestar per les infrastructures i els problemes amb Renfe”. Illa no ha parlat de dèficit fiscal en la seva conferència, però el document presentat sí que critica els dèficits de finançament i inversions del govern espanyol, que diu que suposen un fre per a l’economia catalana.

Podeu presentar ací el pla econòmic d’Illa:

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que el govern invertirà 18.500 milions d’euros entre el 2025 i el 2030. “La mobilització de recursos públics més ambiciosa d’ençà del 2010”, ha dit. La inversió es distribuiria entre infrastructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d’oportunitats. D’aquests fons, 13.700 milions provindrien directament de la Generalitat i 4.800 es mobilitzarien a través de crèdits de l’Institut Català de Finances.

Junts pregunta a Illa com mobilitzarà 18.500 milions sense pressupost: “No té una visió realista del país”

En una conferència titulada “Catalunya lidera. Un model econòmic de prosperitat compartida”, Illa ha presentat el seu full de ruta econòmic, que es concretarà en dues-centes actuacions estructurades en cinc blocs i que el govern aprovarà dimarts al consell executiu. A la conferència, Illa ha apuntat l’objectiu que Catalunya lideri l’economia de l’estat espanyol i que s’arribi a situar entre les regions més pròsperes d’Europa en un termini de deu anys, o fins i tot en cinc.

El president ha defensat un “model de prosperitat compartida”, que, segons ell, ha d’evitar tant l’austeritat excessiva com la desregulació econòmica. Ha dit que és un error greu i una temptació perillosa agafar el millor de cada model sense compromís: voler impostos baixos i, alhora, serveis públics de qualitat.

L’habitatge, una prioritat en la lluita contra les desigualtats

Un dels àmbits que més ha destacat el president ha estat l’accés a l’habitatge, que ha descrit com un dels principals factors de desigualtat a Catalunya. Ha recordat que el preu de l’habitatge ha pujat molt per damunt de la renda disponible de les famílies i ha fet referència al desnonament previst a la Casa Orsola com un exemple del problema.

Per combatre-ho, Illa ha anunciat el desplegament d’un règim sancionador contra grans tenidors i la construcció de 50.000 habitatges públics abans del 2030, un anunci que ja va fer al parlament aquest octubre. “És la política d’habitatge més ambiciosa de l’Espanya”, ha assegurat, tot remarcant que el govern farà complir estrictament la nova normativa.

Infrastructures i modernització econòmica

Davant dels consellers i representants del món econòmic, Illa ha detallat algunes de les mesures concretes que inclou el seu pla. Pel que fa a infrastructures, ha anunciat una aposta per l’autonomia hídrica i l’impuls de les energies renovables amb 12.000 MW de nova potència (5.000 MW eòlics i 7.000 MW fotovoltaics) per assolir el 50% de generació renovable el 2030; millores en la mobilitat i en les connexions digitals per garantir un territori plenament digitalitzat i més sostenible; i la modernització de sectors estratègics com l’automoció, l’agroalimentari, la salut, la biomedicina i la indústria química.

A més, ha subratllat que la millora de la productivitat és essencial per recuperar el lideratge econòmic de Catalunya i que això demana reforçar la indústria, els serveis tecnològics i financers, i l’exportació.

Finançament i infraestructures pendents

Illa ha reconegut que els dèficits de finançament i inversió de l’estat espanyol suposen un fre per a l’economia catalana. El pla Catalunya Lidera denuncia l’execució baixa de les inversions estatals i un “desajust notable” entre el que Catalunya aporta i el que rep. “És un problema que s’accentua des del 2010”, afegeix

Sobre l’aeroport de Barcelona, el govern en defensa la transformació per potenciar vols intercontinentals de llarg radi, però diu que s’ha de fer garantint la protecció de les zones naturals. També aposta per potenciar la xarxa aeroportuària catalana amb un nou model de coordinació entre el Prat, Girona, Reus, Sabadell i Lleida-Alguaire.

Pel que fa al corredor mediterrani, Illa ha remarcat que acabar-lo és fonamental per millorar el transport de mercaderies i reforçar la connexió amb sectors estratègics com SEAT, Celsa i els ports de Barcelona i Tarragona.

Relacions amb Espanya i la Unió Europea

Illa ha explicat que, en les seves trobades amb altres dirigents polítics de l’estat espanyol, ha detectat “recel i desconfiança” cap a Catalunya. Davant d’això, Illa diu que cal explicar-se millor i defensar el paper de Catalunya com a motor econòmic.

També ha destacat que el futur del país passa per l’encaix en una Europa federal, alineant-se amb les polítiques de descarbonització i transició digital que promou la Comissió Europea.

Podeu presentar ací el pla econòmic d’Illa:

El ple de Barcelona ha aprovat una modificació de crèdit per incloure al pressupost prorrogat del 2025 una partida destinada a la licitació del tramvia fins a la plaça de Francesc Macià, amb l’objectiu de completar la connexió per la Diagonal. La proposta, presentada per BComú, ha rebut el suport del PSC i ERC, mentre que Junts, PP i Vox hi han votat en contra.

El tinent de batlle d’Economia, Jordi Valls, ha defensat que la connexió del tramvia continuarà essent una prioritat del pressupost i ha assegurat que el govern treballarà per executar-la com més aviat millor. El text aprovat també preveu que l’ajuntament impulsi una reserva de crèdit plurianual per garantir el finançament necessari per tirar endavant el projecte.

La presidenta de BComú, Janet Sanz, ha argumentat que una licitació integral evitaria sobrecostos i asseguraria que el projecte es pugui executar independentment del color polític del govern municipal. A més, ha retret que hagin hagut de presentar aquesta proposta per compensar la manca d’acords del govern de Jaume Collboni amb els grups d’esquerres. Rosa Suriñach, d’ERC, ha expressat el seu suport a la connexió fins a la plaça de Francesc Macià, però ha criticat que s’hagi convertit en un element de disputa política. Ha demanat als Comuns que no agreugin més el debat i ha defensat que el tramvia es liciti en una sola fase.

Francina Vila, de Junts, ha insistit que hi ha alternatives millors al tramvia i ha retret als Comuns que aprofitin la iniciativa per amagar la seva incapacitat d’arribar a acords sobre el pressupost. També ha dit que el govern Collboni no té ni ambició ni prou suport polític. Junts, PP i Vox hi han votat en contra.

Millora del traçat del Trambesòs i urbanització de la Gran Via

El ple també ha aprovat la millora del traçat del Trambesòs i la urbanització de la Gran Via entre les Glòries i la rambla del Poblenou. L’Ajuntament i l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) han signat un conveni per coordinar les obres de la urbanització definitiva i el desdoblament del tramvia.

El nou traçat estableix que totes les línies del Trambesòs accedeixin a la Diagonal des del carrer de la Ciutat de Granada. Segons l’ajuntament, aquest canvi millorarà la mobilitat de vianants i transport públic i endreçarà la circulació en un punt on conflueixen tramvia, autobusos, carrils bici i vehicles privats.

La primera tinenta de batlle, Laia Bonet, ha destacat que el projecte vol optimitzar els diferents modes de transport en una zona complexa, com la cruïlla entre el carrer de Badajoz, la Diagonal i la Gran Via, i facilitar la circulació de vianants.

L’acord s’ha aprovat amb els vots favorables del govern municipal i BComú, l’abstenció d’ERC i el PP, i el rebuig de Junts i Vox.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha inadmès la querella de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye contra el jutge Joaquín Aguirre pels delictes de prevaricació i malversació per la creació d’una peça separada per l’anomenada ingerència russa en el cas Vólkhov. Així ho ha resolt la sala civil i penal del tribunal en una resolució, a la qual ha tingut accés VilaWeb, signada pel president sortint del tribunal, Jesús María Barrientos (conegut per la seva animadversió contra l’independentisme, que li ha costat recusacions i fins i tot repeticions de judicis), Maria Eugènia Alegret i Carlos Ramos. El tribunal considera que els fets descrits en la querella no són constitutius de cap d’aquests delictes i rebutja també d’aplicar cap mesura cautelar. La fiscalia general de Catalunya (declaradament hostil a l’aplicació de l’amnistia) ja va demanar que no s’admetés aquesta querella. 

Puigdemont, Alay i Boye van denunciar Aguirre arran de l’obertura el juliol de l’any passat d’una peça separada per a poder continuar investigant la suposada ingerència russa en el procés d’independència de Catalunya amb el propòsit de desestabilitzar l’estat espanyol; els querellants denunciaven que ho fes malgrat la decisió recent de l’Audiència de Barcelona d’anul·lar les darreres pròrrogues de la instrucció que havia acordat i d’ordenar que tanqués la investigació; i de fer-ho, a més, sabent que allò que feia obrint la peça separada era cercar “una solució alternativa” (en paraules del jutge mateix) per a poder esquivar la decisió de la instància judicial superior. Aquella decisió ja va costar a Aguirre una desautorització històrica per part de l’Audiència de Barcelona el proppassat mes de desembre, amb un avís de la possibilitat que, si hi persistia, podia incórrer en delictes. Però ara el TSJC atura cap possibilitat que avanci la querella contra Aguirre, que es va jubilar a mitjans de gener. 

El tribunal diu que “si bé és cert que algunes de les expressions utilitzades pel magistrat (…) podrien ser reprovades, per desafortunades i extravagants, a més d’innecessàries per a justificar la seva decisió de formar una nova peça separada (…), aquestes expressions no podrien determinar per si soles la injustícia que es requereix per a poder apreciar l’eventual existència d’aquest delicte de prevaricació judicial.”

Al voltant d’un centenar de persones han passat la nit a la zona de la Casa Orsola, a l’Eixample Esquerre barceloní, per lluitar contra el desallotjament d’un veí previst per aquest matí. Ahir al vespre es van fer activitats culturals i reivindicatives, amb un miler d’assistents. Després de sopar, algunes persones es van quedar a dormir a la zona, en una carpa habilitada i a l’interior de l’edifici.

A primera hora del matí també han acudit al lloc desenes de persones, entre els quals alguns dirigents polítics, per donar suport a la protesta contra l’actuació de la comitiva judicial. Ara hi ha centenars de persones en la cruïlla entre el carrer del Consell de Cent i el de Calàbria. S’espera que els Mossos d’Esquadra n’executin l’ordre a partir de les 10.30.

Què és la Casa Orsola?

Els veïns van explicar la seva situació el desembre del 2021, poc després que el fons Lioness Inversiones comprés l’edifici, amb un total de 27 habitatges en diferents règims de lloguer. Quan els veïns van rebre la notificació que no se’ls renovaria el contracte i van veure que la situació era generalitzada, es van posar en contacte amb el Sindicat de Llogaters per organitzar-se i demanar una negociació col·lectiva.

Alguns llogaters van marxar després de rebre el burofax. Altres van decidir que no marxarien i en Josep ha estat el primer dels cinc demandats que ha anat a judici. Segons que indica el Sindicat de Llogaters, a la finca també hi ha vuit inquilins amb rendes antigues, sis amb contractes habituals vigents, set contractes de temporada i un pis buit.

Un col·laborador de l’eurodiputat Toni Comín l’ha denunciat per assetjament sexual i laboral al comitè consultiu d’assetjament del Parlament Europeu, segons que ha avançat La Vanguardia. L’home va treballar amb Comín durant set anys i en la denúncia relata tocaments, insinuacions, maltractaments i comentaris de caràcter sexual. La relació entre tots dos es va acabar poc abans de les eleccions europees del 9 de juny.

El denunciant detalla maltractament laboral, esbroncades sense fonament i amenaces d’acomiadament. Ara, la situació més tensa es va viure en una casa de Paçà (Rosselló), on Comín va reunir part del seu equip de campanya abans de les eleccions. En la denúncia es descriuen invasions de la intimitat, com ara l’ús de la tovallola i el lavabo del denunciant, però també carícies al braç i al pit en un cotxe entre comentaris sobre el seu estat físic.

Segons La Vanguardia, l’home, que és un militant de Junts, ha presentat la denúncia al Parlament Europeu, i no pas a la justícia ordinària, per la condició d’exiliat de Comín. A més, aporta el nom de mitja dotzena de persones disposades a testificar davant el comitè.

En un comunicat de deu punts, Comín ha negat totes les acusacions. “Nego amb tota rotunditat haver exercit cap acte d’assetjament ni maltractament laboral, psicològic o sexual sobre l’autor de la denúncia de la qual es fa ressò la notícia”, diu el text. Així mateix, està convençut que la investigació del comitè no trobarà cap mala pràctica i l’eximirà de qualsevol càrrec. “Alguns dels fets als quals fa referència la notícia es refereixen, de manera completament tergiversada, a bromes i comentaris més o menys oportuns, en el marc d’una relació de confiança i d’amistat construïda durant el mandat”, continua.

Comín també nega que el denunciant fos assistent seu. “Ni he tingut cap vincle legal amb ell, ni cap autoritat laboral sobre seu mentre jo he estat eurodiputat. Mai he tingut la potestat d’acomiadar-lo. Ni tan sols he tingut la potestat de donar-li instruccions o fer-li encàrrecs laborals d’obligat compliment”, afegeix. Segons ell, l’home va insistir a col·laborar amb el seu equip al Parlament Europeu, cosa que va acceptar, però sense incloure’l en el grup d’assessors.

Sobre els fets de la casa de Paçà, Comín assegura que no hi hagué cap situació d’invasió de la intimitat del denunciant i afirma que per accedir a l’única dutxa de l’immoble s’havia de passar per la seva habitació. Finalment, l’eurodiputat considera que les acusacions són una falsedat i que poden constituir un delicte d’odi per homofòbia.

Junts obre un procés intern

En un comunicat, Junts assegura que quan es va tenir coneixement de la denúncia es van activar els mecanismes d’investigació interna i que s’han posat en contacte amb el denunciant i amb Comín. “Volem deixar clar que el procés intern ha d’assegurar, d’una banda, la protecció a la persona denunciant i al mateix la presumpció d’innocència de l’eurodiputat Toni Comín. L’òrgan del partit està decidint quines han de ser les mesures cautelars”, afegeix. Així mateix, el partit confia que el comitè del Parlament Europeu i la investigació interna aclariran els fets.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre refranys i vocabulari del mes de febrer, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 13 de febrer, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre vocabulari i refranys del febrer)

El refranyer català conté centenars de dites amb el mot “febrer”. La Paremiologia Catalana Comparada Digital (de Víctor Pàmies) en recull 321. N’hi trobem de tota mena. N’hi ha, sobretot, de referits a l’oratge: al fred, a la variabilitat atmosfèrica, al vent, a les precipitacions… Sense moure’ns de la natura, també trobem dites que ens parlen d’ocells, caragols i corders; i dels arbres i de la lluna i de la mar… I, sobretot, d’auguris en l’agricultura, en les collites. En el joc també repassem el significat d’alguns mots que tenen a veure –o no– amb el mes de febrer, com febrejar.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Avui comença al Palau de Congressos de València el XV congrés nacional del PSPV. Amb el lema “Ací estem”, que vol ser un gest de complicitat amb Vicent Andrés Estellés, els 543 delegats debatran fins diumenge les polítiques que han de guiar els socialistes valencians. Com que no hi ha cap altra candidatura, Diana Morant serà elegida a la segona volta secretària general. Morant és secretària general d’ençà del mes de març de l’any passat, quan va substituir Ximo Puig.

L’alternativa a Carlos Mazón

Els socialistes valencians estan convençuts que Carlos Mazón no podrà acabar la legislatura i que convocarà eleccions avançades. De fet, treballen pensant que les convocarà passat l’estiu, si el president considera que ja ha recuperat l’alè i el crèdit perdut amb la gestió de la gota freda. Per això, diuen que ells són l’alternativa necessària, encara que els sondatges els ho neguen de manera tossuda.

Tots els estudis demoscòpics que s’han publicat d’ençà del 29 d’octubre constaten una caiguda molt accentuada del PP de Carlos Mazón, però els socialistes no són capaços de traure’n profit. Encara més, també els atribueixen una davallada, tot i que lleu. En aquest context de la crisi per la gestió de la gota freda, els partits que sí que pujarien segons els sondatges són Vox i Compromís. El partit encapçalat per Joan Baldoví a les Corts, ha manifestat, ja del primer moment, una posició ferma demanant la dimissió de Carlos Mazón i, fins i tot, proposant al PSPV de presentar una moció de censura tot sabent que populars i Vox hi votarien en contra. Els socialistes han canviat de posició a mesura que passaven els dies i van fer propostes com ara aprovar el pressupost del 2025 si eren clarament per a pal·liar els danys de la gota freda, o donar suport incondicional a un altre candidat del PP si el partit el feia retirar.

El discurs de Pedro Sánchez

En aquestes circumstàncies, s’espera que el discurs que dissabte de matí farà el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, per a obrir el congrés serà per a demanar la màxima mobilització dels socialistes valencians. Diana Morant, que és ministra en el govern d’Espanya, és una opció seua. Aquestes darreres setmanes, Sánchez ha clonat aquest esquema de situar membres del seu gabinet en les direccions autonòmiques del PSOE. En clau espanyola, necessita també els vots del socialisme valencià si opta per un avançament electoral.

El PSPV roman en una mena de letargia d’ençà de la pèrdua de les eleccions i de la Generalitat, el 28 de març del 2023. Ho han demostrat els vaivens i canvis de criteri en l’oposició a Carlos Mazón. El fet que Morant no siga qui done la rèplica al president en les Corts Valencianes i el fet de defensar l’actuació del govern espanyol en la crisi de la gota freda són un llast en el seu paper de l’oposició.

Després del discurs de Sánchez se sabrà si allibera el PSPV perquè faça l’oposició a Carlos Mazón.

La ponència política

La ponència política del congrés, que es va presentar fa poc dies, no es descuida en cap moment el capital polític atresorat pels socialistes durant les dues legislatures del Botànic. Tampoc no obliden qui en va ser el líder, Ximo Puig, ni el federalisme que defensa, i inclouen els noms de Joan Lerma, Ciprià Ciscar, Alfons Cucó, Vicent Soler o Joan Romero, com a socialistes que han tingut un paper decisiu en el procés de consolidació de la Generalitat.

En la ponència es fa explícita la voluntat de descentralitzar les institucions de l’estat per a recol·locar organismes i ministeris lluny de Madrid. Hi ha també crítiques al model centralista de l’estat i s’insinua la necessitat d’una reforma constitucional per a fer avançar l’estat cap al federalisme. Es demana que en el preàmbul de la constitució es faça un reconeixement explícit de la plurinacionalitat d’Espanya.

La batalla per València

Els socialistes valencians faran un parèntesi de dues hores en el congrés dissabte de vesprada perquè els militants puguen participar en la quarta manifestació contra Carlos Mazón per la gestió de la gota freda.

Diumenge al matí és quan es votarà la nova executiva que haurà elaborat Diana Morant. S’espera que hi haja canvis significatius perquè l’actual és una executiva de circumstàncies en què la secretària general va haver de cosir moltes ferides. Morant va ser elegida en el congrés extraordinari de Benicàssim del mes de març passat, després de la intervenció amb mà de ferro de la direcció federal per a impedir que es presentassen dues candidatures més. Hi havia el temor que el partit es trobàs encaminat a un procés de primàries que tothom creia que l’abocaria una de les crisis cícliques que ha tingut el PSPV. En canvi de la retirada d’Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa, Morant els va donar càrrecs de responsabilitat dins el partit. Però les coses no sempre han rutllat bé durant aquest any i Fernández Bielsa no ha amagat mai l’animadversió amb la secretària general.

El fet d’incorporar-los a l’executiva de país vulnerava els estatuts que impedeixen que una mateixa persona acumule dos càrrecs orgànics, però tothom va decidir de fer els ulls grossos si això contribuïa a la pacificació. Tant Soler com Fernández Bielsa són els secretaris generals de sengles demarcacions, Alacant i València.

Diana Morant no està còmoda amb Fernández Bielsa –també batlle de Mislata i portaveu a la Diputació de València–, dirigint el partit a València i treballa perquè hi haja una candidatura alternativa. Ell no li ho fa fàcil i va triar el dia en què es presentava la ponència política del congrés nacional per a dir que tornaria a optar a la reelecció.

Per tant, el conclave que comença avui a València tindrà els ingredients habituals dels congressos socialistes: reunions en passadissos, en despatxos, discussions en algun un bar fins a les tantes, però aquesta volta no per a triar l’executiva, sinó perquè serà l’escenari necessari perquè Bielsa prepare el congrés de València que es farà d’ací a poques setmanes. Les pre-candidatures s’han de saber el 8 de febrer.

L’entorn de la secretària general ha deixat anar el nom de Robert Raga, batlle de Riba-roja de Túria, perquè s’enfronte a Fernández Bielsa en la secretaria general de la demarcació de València. Raga, que abans de la gota freda havia comentat la intenció de presentar-se, guarda silenci. Diu que ara és el moment del congrés nacional.

Els portaveus de Bielsa fa setmanes que escalfen l’ambient proclamant la intenció de repetir i sovintegen les reunions, els dinars i les trobades de saló d’uns i altres per a mesurar i exhibir forces.

Tant Fernández Bielsa com Diana Morant es juguen molt en aquest congrés de la demarcació de València, perquè si el batlle de Mislata guanya el torcebraç, la secretària general n’eixirà molt afeblida.

Dimecres al vespre hi va haver el primer debat electoral entre candidats a la presidència del Consell de la República, que es faran entre el 8 i el 12 de febrer. L’organitzava l’àmbit territorial de les Comarques Gironines del Consell i hi van participar quatre candidats dels sis: Jordi Castellà, Toni Comín, Jordi Domingo i Montserrat Duran. Els altres dos, Antoni Walter Castelló i Lluís Felipe Lorenzo, en van quedar fora, segons que va dir l’organització, perquè se’n va anunciar la candidatura tard i no han tingut marge per a garantir-ne la presència. VilaWeb us n’ofereix l’enregistrament, fet pels organitzadors i sense cap intervenció d’aquest diari. El vídeo té dificultats de so, fins al punt que les primeres intervencions de Domingo són inintel·ligibles.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

El debat fou moderat per Maria Garcia i el va encetar Castellà, que va defensar la necessitat que el Consell de la República truqui a la porta dels organismes internacionals: “Volem que el Consell de la República s’institucionalitzi davant dels organismes internacionals, com les Nacions Unides, la Unió Europea, els BRICS o qualsevol altre que pugui ser interessant per a Catalunya”, va dir. I va recordar que l’any 1945 el Consell Nacional Català va reclamar a l’ONU el reconeixement de Catalunya com a nació.

Comín va dir que, amb la sortida de Puigdemont de la presidència del Consell, l’organisme entrava en una època de canvi i va defensar la necessitat de fer un pas més en la projecció exterior. “És el moment del pla exterior. La xarxa de delegats de la Generalitat ara ens rema en contra, és a les mans de l’unionisme. I tenim una comunitat internacional a punt de creure’s que el conflicte s’acabarà quan s’acabi la repressió”, va dir.

“Els consells locals són molt importants. Tant, que el dia que el govern va caure va ser gràcies a l’estructura creada que avui som aquí”, va reivindicar Duran, que proposa un Consell de la República desvinculat de les línies polítiques dels partits. “És importantíssim internacionalitzar la causa catalana, però no serveix de res si a casa cada cop som menys”, va dir per a presentar el seu pla d’acció.

Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”

Els consells locals i el paper que han de tenir van centrar part del debat. “Sense consells locals i consells territorials de la resta dels Països Catalans, no hi ha Consell”, va dir Comín, però va afegir que cal que estiguin “ben endreçats” i que facin “un activisme útil”. “L’activisme s’ha de centrar en la confrontació contra l’estat, no contra nosaltres”, va dir. I va proposar d’abocar esforços en el consum estratègic, la identitat digital republicana i la promoció de la llengua catalana. Per una altra banda, Duran va defensar que els consells locals fossin una eina per a controlar el territori –”cada consell local ha de saber com és la seva zona i fer-ne una radiografia, perquè el dia que l’hàgim de controlar ho puguem fer”–, i va proposar que els consells locals poguessin decidir el rumb del Consell de la República i fessin de contrapès del govern. Castellà va proposar que els consells locals anessin a l’una i ajudessin a recollir “milions de signatures” per a demostrar a les Nacions Unides “la voluntat inequívoca de ser reconeguts”.

Per Domingo, els consells locals han de reduir estructura i burocràcia, que creu que fins ara els ha fet molt de mal, una proposta que va ser discutida per Duran: “Els consells tenen una estructura que funciona, i una mostra és que hem arribat fins aquí.” No es va tancar a canviar-la, sobretot amb la perspectiva de creixement, i va defensar un govern organitzat amb conselleries, unes cambres amb forta presència dels consells locals i uns mecanismes de control, amb participació dels consells. “Nosaltres no en diem burocràcia, en diem ordre”, va respondre-li. Castellà va dir que calia una estructura àgil encapçalada per un president de la República Catalana que pugui parlar com a tal amb els organismes internacionals i conselleries equiparables a les d’un govern executiu. Per una altra banda, Comín va defensar la necessitat que el govern del Consell de la República sigui transversal i representatiu de la pluralitat independentista. “Però és imprescindible que estigui a la salvaguarda dels partits”, va dir, i va afegir que calia establir un màxim d’un 25% de membres del govern que siguin dirigents de partits polítics.

Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”

El públic assistent va poder adreçar preguntes als candidats, com ara quina relació han de tenir l’ANC i el Consell; com formarien els governs; quin projecte internacional tenen; quina cobertura jurídica i formal ha de tenir el Consell, fins ara dependent d’una associació belga; com fer créixer el nombre d’afiliats; la relació amb Aliança Catalana; i la relació que tindrà cada candidat amb el president, si no guanyen.

Sortirem de l’illa de Sumbawa, que forma part de les Illes Petites de la Sonda, a Indonèsia, l’abril del 1815, i acabarem a Barcelona el 24 de gener de 2025, amb Rufus Wainwright i Lord Byron. Semblarà que parlem del clima però serà música i literatura, llum i foscor.

L’estiu del 1816 Lord Byron va escriure el poema “Darkness” (‘Les Tenebres’) al costat del llac Léman, a Suïssa, a la Vil·la Diodati, on s’allotjava amb el doctor John Polidori. A prop d’allà, a la Maison Chapuis, s’hi estaven els Shelley amb Claire Clairmont. Als vespres es trobaven per explicar-se històries de por i un dia Byron va fer aquella proposta avui dia arxiconeguda: un “concurs” d’escriure històries de fantasmes aprofitant que estaven sota la influència del que es contaven cada nit quan es reunien i que a més eren dies “de pluja incessant”, segons va escriure Mary Shelley.

Va ser l’any sense estiu, el 1816, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Un núvol de cendra, una boira seca i persistent, o més concretament un vel estratosfèric d’aerosols de sofre, va enfosquir el cel. El 4 de juny d’aquell any hi havia gelades a Connecticut. El 6 de juny nevava a Nova York. Es va fer malbé bona part dels cultius tant a Europa com a l’Amèrica del Nord i va morir bona part del bestiar, i va arribar la pitjor fam del segle XIX. Tot plegat tenia una explicació científica, va ser un “hivern volcànic”, a conseqüència de l’erupció del volcà del mont Tambora, un volcà actiu situat a l’illa de Sumbawa que l’abril del 1815 va arribar al seu màxim històric d’activitat i la seva erupció va ser de nivell 7.

Si un volcà de 60 km de diàmetre, 2.722 m d’altitud, 1 km de profunditat i amb una caldera de 8 km de diàmetre esclata en una erupció, les conseqüències són devastadores tant al moment com a la llarga. A més, el 1815 el sol sembla que passava per un període de baixa activitat i la temperatura del planeta s’havia reduït un grau, i la violenta erupció del Tambora, amb 90.000 morts, va agreujar-ho tot encara més. No hi va haver estiu i el temps va ser més fred i plujós del normal.

Així que a Suïssa, aquell estiu, mentre veien ploure dia sí dia també, Mary Shelley ja sabem que escrivia el seu Frankenstein, que amb la perspectiva del temps queda clar que va ser la novel·la guanyadora d’aquell “concurs”. Som al segle XIX i aquestes anomalies meteorològiques, aquest fred, aquesta foscor, són interpretades de forma apocalíptica, molts creuen que s’acosta la fi del món. I és des d’aquesta visió que Lord Byron escriu el seu poema “Darkness” (“I had a dream, which was not all a dream”, comença), una composició ecocrítica sobre una apocalipsi ambiental escrita aquell mes de juliol a Ginebra, “quan hi va haver un dia fosc, i els ocells se’n van anar a dormir al migdia i les espelmes es van encendre com si fos mitjanit”.

Un fragment d’aquest poema, des de l’inici i fins a la mort del gos (“licking the hand which answered not with a caress — he died”), va ser recitat, en anglès, la setmana passada, al Palau de la Música, pel músic canadenc Rufus Wainwright. En teoria, ho hauria hagut de fer l’actriu Sharon Stone, però els incendis de Los Angeles l’hi van impedir. Va ser dins la interpretació del Dream Requiem, compost per Wainwright per encàrrec de Radio France, amb Ludovic Morlot de director, la soprano angloaustríaca Anna Prohaska de solista, l’OCB i l’Orfeó Català. Si us ho vau perdre, en podeu recuperar l’enregistrament de Radio France, a París, amb l’actriu Meryl Streep de narradora.

Dream Requiem és “una composició fúnebre concebuda arran de la pandèmia. […] Pretén exorcitzar els malsons, transformar el desvetllament en una forma de vida en què torni a ser possible somiar”. Impactat pel Rèquiem de Verdi, Wainwright ha tornat a la seva faceta clàssica i lírica, que compagina amb la de cantautor, per servir-nos 75 minuts d’apocalipsi musical amb rerefons ecocrític. Combinant el poema de Byron en anglès amb el Rèquiem de Celano en llatí, Wainwright, amb l’OCB, l’Orfeó Català i Anna Prohaska, ens transporta a un espai mental que és la interjecció entre la fi del món i el judici final, segons de quin peu coixegis o cap a quina banda et decantis. Ni vaig anar al Palau el 25 de gener ni hi entenc ni un borrall, de música, però sí que vaig poder assistir, la vigília, a l’assaig general, gràcies a una boníssima persona a qui li va sobrar una entrada –l’assaig es va fer per a familiars i amics dels cantaires i para de comptar.

Així que divendres, a les 20.00, entràvem una quarantena de persones a la platea del Palau i hi trobàvem els músics, els cantaires, el director, la soprano i l’autor vestits de carrer i acabant d’afinar les peces. Assistíem als últims retocs de l’obra i hi havia gent corrent amunt i avall per comprovar l’acústica i mil i un misteris més de la música i donant indicacions per trobar el to just a tot plegat.

Abans d’entrar, només sabia que anava a veure una peça clàssica d’un dels cantants que més admiro. Els cants en llatí, els versos originals de Byron, els efectismes musicals, tot plegat em venia de nou, i em va costar tancar la boca, badada, durant aquelles dues hores llargues que va durar l’assaig general. Però el que més em va captivar va ser veure com l’autor escoltava la representació de la seva peça per uns intèrprets diferents que els de París, assistint a la màgia de la música, idioma universal. Els ajustos que s’anaven comentant quan el director feia callar cantaires i músics ens feien adonar d’una banda de la imperfecció de la interpretació i de l’altra de la impossible perfecció que es persegueix quan es té la batuta als dits. Era com si Wainwright estigués acabant d’escriure la peça davant nostre. Tancava els ulls, es balancejava, també ho feia la soprano, i si te’ls miraves ho acabaves fent tu també.

Si tancava els ulls, tornava a l’any sense estiu, a la foscor, la por, la gana, el gos mort i la fi del món, i les peces en llatí m’acabaven de transportar fora del temps, gràcies a un Orfeó que m’inflava el cor d’orgull, com si hi tingués algun familiar, al cor cantaire. Em fixava en el primer violí, en els de la percussió, en les cares de tots els que tocaven, en els gestos de la soprano allargant els braços i tibant el cos enrere perquè la seva veu pogués arribar lluny. I que lluny que ens duia. A Indonèsia, a l’illa de Sumbawa, l’abril del 1815, amb un volcà en erupció que ho cremava tot, com crema ara Los Angeles. I al llac Léman, a Suïssa, on Byron i Shelley escrivien, com semblava que ho fes Wainwright en aquell moment, com si a fora la tempesta i la boira seca feta de sofre ens anunciessin un dia sense sol i un any sense estiu, dos segles i unes quantes guerres després, perquè el somni de Byron, ja ho deia ell, no era del tot un somni. 

Marta Orriols (Sabadell, 1975), una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts dels darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. La Joana s’esforça per desxifrar els canvis i alguns fets inquietants del seu entorn que debiliten l’equilibri que li procura la vida. Mentre s’ocupa de les obres d’art, també procura pels fills, els amics i antics amants.

A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.

—Confesso que quan vaig començar el llibre, pensava que llegia el primer thriller de Marta Orriols. Heu volgut començar a experimentar amb aquest gènere o va ser una cosa improvisada?
—Va ser improvisat, però sí que tenia molt present que era un llibre on la por tindria una presència important. Per tant, buscava tot d’elements que fossin una mica inquietants per a donar context. Quan vaig començar a escriure l’escena aquesta del cadàver esquarterat, i en algun altre moment inquietant de la novel·la, pensava: “No em desagrada, a veure si acabaré anant cap aquí…” Que no ho crec, eh? Però m’ho vaig passar molt bé fent-ho i posant elements de por. No és un thriller ni de bon tros, però sí que té aquesta part d’angoixa i de por.

—I serveix de fil conductor de tota la novel·la. Volíeu escriure sobre l’amor, i heu acabat escrivint sobre la por. En quin moment hi ha aquest canvi?
—No en sóc gaire conscient, del moment, però me’n vaig adonar força aviat. Per exemple, quan em documentava per a la novel·la, Carme Ramells, que és la cap d’àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC, m’explicava que una de les coses que li agradava molt de la seva feina era estar tota sola a les sales del museu revisant les obres, que tot fos a lloc. Jo m’imaginava la imatge d’una dona tota sola dins un museu i pensava que era perfecte per a fer una història d’amor: que, de cop, passés un home per allà i sorgís l’amor. Però, en canvi, qui va passar per allà va ser el vigilant [del museu]. I, en comptes de ser una història d’amor, la història se’m va enfosquir. I, bé, l’escriptura té aquesta cosa íntima: que t’adones que vols parlar d’una cosa i acabes parlant d’una altra. Jo tenia ganes de parlar sobre l’amor, però, en el fons, el que articula la novel·la és la por. T’adones que potser són les teves inquietuds i tot allò que portes dins: tot el soroll i pensaments que hi ha al teu voltant i la necessitat d’haver d’ordenar-los.

—Les pors i inseguretats que té la Joana, la protagonista, són inevitables en el context actual, que descriviu d’una manera tan realista: crisi d’habitatge, sequera, guerres, emergència climàtica…
—És inevitable, sí. Potser és el primer moment que tots tenim consciència del deteriorament del nostre entorn, del nostre planeta i, en conseqüència, d’aquest futur tan incert. Sempre diem que estem millor que mai: pel que fa a medicina, a tecnologia, etc. Però potser la cosa més concreta d’aquesta època contemporània és l’amenaça climàtica i veure que ja és molt irreversible. N’estem prenent molta consciència i ens fa transformar la manera de comportar-nos, com si el deteriorament de fora ens comencés a deteriorar a nosaltres: comença a influir-nos en les decisions personals, la por cap al futur… Passa que jo crec que allò que hauria de canviar és la manera de mirar-nos-ho. Ens mirem el futur des d’un pessimisme que, si no busquem una altra narrativa, acabarem malament. Tinc molta confiança que les noves generacions confiïn en la tecnologia, en el que sigui, per poder revertir-ho d’alguna manera.

—Torneu a partir de la realitat i del context més actual per a fer la novel·la. Per què? No teniu ganes de fugir-ne una mica, de la realitat?
—És que penso que tots portem una història a dins, no cal ser un personatge pintoresc. Tots tenim una història que val la pena d’explicar, segur. I amb la realitat em passa igual: el context real és una font inesgotable d’històries. Per exemple, jo sempre bado molt per la ciutat, m’ha passat tota la vida. M’agafo moltíssim a la realitat, trobo que té una textura que per a la literatura és meravellosa. No necessito crear mons. Com a lectora o espectadora de pel·lícules, també necessito que tot sigui molt del moment, no sé per què, és una mania pròpia.

—No us fa por que pugui ser una novel·la massa temporal, que quedi obsoleta?
—No hi penso. Saps què passa? Que si m’aturo molt a pensar en aquests aspectes –si agradarà, si quedarà obsolet, etc.–, no escriuria, perquè sóc una persona absolutament insegura. I, en aquest llibre, crec que m’he permès molt no pensar i deixar-me anar, provar. De fet, no sabia ben bé ni què escrivia. Partia molt de voler jugar amb aquest contrast del món de dins un museu, on tot està molt controlat, i el món de fora, on tot se’n va a fer punyetes. Això em semblava interessant. És un llibre fet de matisos, de pensaments, de reflexions. Sí que és molt contemporani, però no m’aturo a pensar gaire què pensaran, perquè, si no, no escriuria. De fet, en el moment d’entregar el llibre sempre penso: “Què he fet? Per què he escrit això?” Em voldria amargar sota la taula.

—A l’altra banda de la por va començar en un moment en què rellegíeu l’assaig de Vivian Gornick La fi de la novel·la d’amor, on conclou que l’amor, com a metàfora literària de la felicitat, ja fa temps que ha mort. Vosaltres demostreu que no és ben bé així, que l’amor pot salvar-nos de la soledat, de la por…
—Gornick ho enfoca en la literatura. El seu assaig és del 1997, les coses han canviat una mica, però té molta raó amb el que diu. Literàriament, és veritat: la metàfora de l’amor entesa com aquella cosa que transformarà la nostra existència i que ens farà sentir plens ja no se sosté. La gent troba aquesta plenitud en altres coses, no només en l’amor. Alhora, han canviat molt els rols de gènere, per tant, les relacions són absolutament diferents. No és que jo hi estigui en contra, però sóc una gran i fervent creient en l’amor com a motor. Evidentment, hi ha moltes excepcions, però crec que a gairebé tots ens mou l’amor, qualsevol tipus d’amor. Em feia gràcia explorar. No tant narrar una història d’amor i tancar-la com provar d’intentar entendre, en el món occidental, què és estimar ara, què vol dir l’amor avui en dia.

—I què vol dir?
—Les coses han canviat molt: el matrimoni o els fills ja no són els objectius d’una parella, per exemple, perquè la situació és difícil i costa trobar una estabilitat per a poder formar una família. Aleshores, què és l’amor avui en dia? És simplement això: un refugi per a algú. Estic molt d’acord amb l’assaig de Gornick, però continuo pensant que tots anhelem la promesa de l’amor. En una època en què hi ha aquest discurs més neoliberal de “nosaltres mateixos ho podem tot”… Fins i tot hi ha aquesta cançó de Miley Cyrus, “I can buy myself flowers” [“puc comprar-me flors jo mateixa”]. I és veritat, tu te’n pots sortir, no et cal ningú al costat, però a mi m’agrada pensar que si ens en sortim d’una cosa i no la podem celebrar amb ningú, tampoc té cap mena de sentit. En el fons, som animals socials, ens necessitem molt els uns als altres. M’agrada reivindicar l’amor, però sense caure en una novel·la romàntica.

—A part de l’amor, què diríeu que ens pot salvar, de la por?
—L’amistat, que la posaria en el grup de l’amor [riu]. Per a mi, els amics són un puntal molt important, i per a la Joana també. Però després hi ha totes aquestes coses que potser passen més desapercebudes, com el món de la cultura, on també pots trobar un refugi. A mi, la ficció o l’art, per exemple, em serveixen molt com a lloc on dir: “Bé, no sóc l’única que ho viu així”. Suposo que cadascú té un lloc on sentir-se segur. Jo ho trobo en la ficció. La protagonista, en la piscina.

Podeu comprar A l’altra banda de la por de Marta Orriols a la Botiga de VilaWeb

—La feina defineix molt les protagonistes de les vostres novel·les. Quina importància heu donat a la feina, a la vida? Ara que us dediqueu a l’escriptura, us definiu com a escriptora, però ho havíeu fet, abans, amb altres feines?
—Això és curiós. Trobo que és molt contemporani, que les feines ens defineixin. És molt inseparable de la nostra vida. És una cosa molt important i ens hi passem moltes hores cada dia. Veure un personatge que es mou en el seu terreny professional és important, perquè li veus uns altres aspectes. Respecte del meu cas personal, jo vaig estudiar una cosa de la qual no vaig treballar mai. Vaig estar molts anys en una feina fent de tot: de secretària, d’administrativa, de traductora… Feia de tot, però no he sabut mai què sóc. Mai. Potser aquests darrers anys, aquesta quasi-dècadada que em dedico a escriure, dec ser escriptora, però no he tingut mai una professió. Per això les protagonistes dels meus llibres tenen unes professions peculiars, perquè jo no n’he tingut i m’encantaria. La ficció et permet jugar d’aquesta manera, i és meravellós: de cop i volta, ara, mentre escric aquesta història, sóc restauradora- Això és molt bonic, però crec que ho faig, sobretot, per donar molt context i per veure els protagonistes en un context força real. A més, documentar-me sobre la feina és una part que em diverteix moltíssim.

—En aquest sentit, us heu sentit perduda, en algun moment? De no saber què fer, a què dedicar-vos…
—Sí, molts anys. Ara es parla molt que les generacions d’ara no troben feina, però la meva generació –sóc del 75– també vam estudiar molt, ens vam formar molt, i pocs hem acabat treballant del que volíem. Jo no em queixo, perquè sempre he anat treballant, però sí que m’he sentit perduda en alguns moments. Ara potser ja no, però fins fa poc encara pensava: “I si envio el currículum aquí o allà?” Si ara deixo d’escriure, no sé què faria. És una cosa que em preocupa molt, el tema de la feina.

—La Joana, la protagonista, és responsable de restauració i conservació del MANC. Quantes hores us heu passat al MNAC per a escriure el llibre?
—Moltes! [Riu] És un museu que m’agrada molt, abans ja hi anava molt sovint. Penso que, quan vius en una ciutat gran com Barcelona, és important tenir llocs que t’hi arrelin. Jo no sóc de Barcelona i, en canvi, m’hi sento molt quan vaig als museus o als llocs culturals. De fet, aquesta novel·la va sorgir del contrast entre el món de fora i el de dins del museu. La primera cosa que vaig fer va ser contactar amb una restauradora, la Carme Ramells –que ara és cap d’àrea del MNAC– i dir-li si podia donar-me un cop de mà, si li podia fer algunes preguntes. Em va ajudar molt: des de deixar-me entrar a la sala de restauració tantes vegades com ha calgut, fins a portar-me on feien el procés del “Més romànic”, que incorporaven fragments nous, passant per converses a la cafeteria amb ella… Abans de donar el llibre a l’editor, qui se’l va llegir primer va ser la Carme. Vaig dir-li: “Escolta’m, t’assenyalo a tot arreu on la Joana fa de restauradora i em corregeixes si hi ha alguna cosa que no hi pinta res.” M’ha ajudat moltíssim.

Operació romànic: el fascinant procés d’incorporació de fragments inèdits a tres conjunts d’art romànic del MNAC

—La Joana és restauradora, i també té molta cura de la gent del seu entorn: els fills, l’ex-parella, les amistats…
—Mentre la Carme m’anava explicant anècdotes, jo veia una restauradora treballar i la història s’anava omplint tota sola, perquè pensava: la Joana és algú que és aquí fent aquests moviments tan delicats, curant unes obres d’art, i ella ho ha fet moltes vegades pels seus fills: curar una ferida, per exemple. I a ella no la cuida ningú en aquests moments. La història va sorgint així i la professió, en aquest cas, sumava molt.

—Heu reconnectat amb la vostra part d’historiadora de l’art, amb aquestes visites constants al MNAC?
—Sí. Per a mi, el pas per la universitat va ser un desengany, perquè tenia unes expectatives molt altes de què era la universitat. Potser havia begut massa de pel·lícules d’aquestes de campus nord-americans i m’esperava que allò et canviava la vida, i no. A més, jo vaig triar la carrera d’història de l’art, i la nota de tall era baixa. Per tant, hi anàvem a petar els qui volíem estudiar-la però també tota la gent que, simplement, volia passar per la universitat. Va ser una època que vaig voler passar de pressa. Vaig fer pràctiques al MNAC, per exemple, i alguna feineta més, però coses molt mínimes. I després ja no m’hi vaig dedicar més. L’art se m’ha quedat com això: una cosa que m’encanta i un lloc més per a fer-nos preguntes i explicar una mica què hem vingut a fer en aquest món. Quan ets en un museu com el MNAC, realment, connectes amb aquestes reflexions. Si vas amb calma, crec que és un museu que convida a això. Quan veus com va evolucionant l’art al llarg del temps, t’adones que sempre hi ha les mateixes preocupacions darrere.

—Una de les obres d’art que apareix més sovint al llibre, i que és la preferida de la protagonista, és un autoretrat de Lluïsa Vidal. Qui era, Lluïsa Vidal?
—Lluïsa Vidal era una pintora catalana que va tenir molt èxit en vida. Era l’època del modernisme, coetània de [Santiago] Rusiñol, de [Ramon] Casas… Era una dona que exposava, que venia, que fins i tot tenia un taller propi i feia classes al carrer Gran de Gràcia. Venien dones de fora a fer classes de dibuix al natural. Vull dir, era una dona que en vida va tenir molt d’èxit. L’elogi que se li feia en aquell moment era que “pintava com un home”. Això ara és un disbarat molt gros, però en aquell moment era un elogi. Va morir molt jove de la grip espanyola, si no m’equivoco, i va passar el que passa amb les dones artistes: la història les va oblidar. La història de l’art l’escrivien els homes, des d’un cànon molt concret, i les dones van quedar arraconades, i mai més s’ha sabut res de la Lluïsa Vidal. Fins i tot, un cop morta, col·leccionistes venien els seus quadres i els feien passar per un Casas o Rusiñol perquè tinguessin més valor, és així de trist. Per sort, penso que ara es fa una revisió molt bona, tant de la història de l’art com dels museus, per treure del fons dones artistes que han caigut en l’oblit. Era una gran pintora i té quadres meravellosos. Aquest autoretrat que surt a la novel·la en concret és molt petitet, és molt discret, està penjat a les ales del MNAC, però per mi és molt significatiu d’ella, del que va significar en el seu moment, perquè es pinta vestida amb la bata de pintora, a la mà hi té la paleta amb els pinzells, i es mira en un mirall amb mirada molt concreta, de dir: “Sóc aquí fent el que jo vull fer. No estic casada, no tinc fills, estic trencant totes les convencions de l’època i sóc pintora.” Val la pena de recuperar aquests noms, ni que sigui amb aquestes pinzellades. I si algú, arran del llibre, corre a veure la Lluïsa Vidal, doncs tot això que hem guanyat.

—I per acabar… En el vostre cas, qui o què hi ha a l’altra banda de la por?
—Qui hi ha? En aquest moment, els amics. La seguretat que els teus estan bé. Els teus fills… Però, sobretot, el que a mi em fa fugir molt de la por –i jo sóc bastant insegura– són els amics, que saps qui són i que no et fallaran. Jo en tinc quatre, d’aquests, però sé que són unes persones que em donen seguretat i penso que, si no hi fossin, tindria un problema. I què hi ha? Crec que hi ha el control de la teva vida, tenir la seguretat que la teva vida la mous tu. Recordar-te que tu ets una entitat pròpia, que tens la teva manera de pensar i poder-la defensar. El control de tu mateix et treu la por.

 

Podeu comprar ‘A l’altra banda de la por’, de Marta Orriols, a la Botiga de VilaWeb

Un grup clandestí que actua en nombroses plataformes d’internet va posar els ulls en el malestar que havia causat la gota freda del País Valencià, amb un objectiu: desestabilitzar les autoritats i entitats opositores al règim xinès. Ho revela en un informe Graphika, una agència d’intel·ligència nord-americana especialitzada en anàlisis de xarxes socials.

El grup rep el nom de Spamouage i és considerat el més gran del món. D’ençà de l’any 2017 ja ha provat d’influir més vegades, com ara l’any passat en les eleccions presidencials dels EUA; o bé al Canadà, contra parlamentaris, inclòs el primer ministre Justin Trudeau.

El malestar per la gestió de la gota freda

En el cas de la campanya activada tot aprofitant el malestar causat per la gestió de la gota freda, Graphika detecta que va començar pel cap baix el 9 de desembre i que el mes de gener encara era activa. Comptes falsos de xarxes socials, com ara BlueSky, Facebook, Gettr, TikTok, X i YouTube, difonien vídeos, imatges i missatges crítics amb el govern espanyol, però alguns també amb el valencià.

Aquests perfils feien passar el material per una campanya de l’ONG Safeguard Defenders, especialment coneguda per haver publicat el 2022 una investigació que detallava que arreu del món, sobretot a la Unió Europea, hi havia una xarxa de més d’un centenar de comissaries parapolicíaques clandestines xineses. D’aquestes, suposadament, dues eren a Barcelona, dues a València i una Manresa, i es dedicaven a pressionar ciutadans del seu país que tenien negocis que no interessaven, o bé que eren dissidents polítics o culturals. Aquesta policia irregular no detenia gent pel carrer, però era capaç d’espantar a còpia d’amenaçar amb conseqüències per als familiars que resten a la Xina, per exemple.

La gent que hi ha darrere Spamouage va provar d’aprofitar el descontentament de la població i, com denuncia Graphika, “per primera vegada s’ha encoratjat a enderrocar un govern estranger”. L’informe recull exemples de l’activitat d’aquest compte, amb perfils anònims generats aleatòriament i imatges de perfil robades o d’estoc. Un dels materials identificats és un vídeo amb el logotip de Safeguard Defenders, en què apareix una persona amb una màscara de Guy Fawkes que assegura que el govern espanyol ha abandonat la “gent comuna”. El vídeo acaba amb una crida directa a enderrocar el govern de Pedro Sánchez.

També hi ha publicacions adreçades contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la seva gestió de la gota freda. De fet, s’han trobat vídeos amb errades de transcripció en què el nom és una traducció literal de la pronunciació xinesa i s’hi pot llegir “Carlos Ma Song”.

La campanya a les xarxes socials tenia l’objectiu d’augmentar la ira i el malestar polític als països occidentals tot fent-se passar per manifestants, i desprestigiant també les organitzacions humanitàries, que sovint són crítiques amb les polítiques de les autoritats xineses. Com explica l’agència d’intel·ligència nord-americana especialitzada en anàlisis de xarxes socials, entre les etiquetes més freqüents n’hi ha de molt genèriques, com ara #spanish o #government.

Una operació de milers d’usuaris

Els comptes identificats en aquesta campanya per la gota freda coincideixen, tal com explica Graphika, amb l’empremta de comportament de Spamouage, inclòs l’ús de noms d’usuari generats aleatòriament, amb imatges d’estoc o robades, interactuant exclusivament amb vídeos enllaçats per comptes vinculats a aquesta operació, publicant contingut idèntic en estreta coordinació i suplantant la identitat d’objectius.

En aquesta línia, en un informe de Meta del 2023, es detallava que aquesta empresa multinacional, propietària de les xarxes socials Facebook i Instagram, havia eliminat milers de comptes i pàgines vinculades a Spamouage. Meta va eliminar 7.704 perfils de Facebook, 969 pàgines i grups i 15 perfils d’Instagram per haver infringit la política contra comportaments coordinats no autèntics. Però l’activitat no se circumscrivia a aquestes dues aplicacions, sinó que n’afectava una cinquantena, com ara també a X, YouTube, TikTok, Reddit, Pinterest, Medium, Blogspot, LiveJournal, VK i Vimeo. Deien que era la primera vegada que podien vincular la campanya de Spamouage amb individus associats a les forces de l’ordre xineses.

Els comptes falsos eren gestionats en unes quantes ciutats de la Xina, i això feia pensar que darrere hi havia grups que treballaven en un emplaçament compartit, com ara una oficina. Cada clúster funcionava amb un patró de torn clar. Hi havia ràfegues d’activitat a mig matí i a primera hora de la tarda, hora de Pequín, amb pauses per a dinar i sopar, i després una ràfega final al vespre. L’activitat anava adreçada a un públic de diversos llocs del món, com ara Taiwan, els Estats Units, Austràlia, el Regne Unit, el Japó i el públic mundial de parla xinesa.

De la mateixa manera que l’ONG Safeguard Defenders, les operacions de Spamouage ja havien suplantat abans la identitat d’organitzacions de drets humans crítiques amb Pequín. Una acció que Graphika veu com un esforç per a desacreditar-ne les activitats i influir negativament en la política interna dels països occidentals.

Unes campanyes que creixen

L’agència especialitzada en xarxes socials autora de l’informe també destaca que l’activitat d’aquest grup clandestí ha crescut, especialment aquests darrers mesos. Les campanyes donen un suport sostingut a les reivindicacions territorials de Pequín a la mar de la Xina Meridional i proven de legitimar-ne les accions. El mes de novembre van reproduir els comentaris d’un especialista en dret internacional que donava suport a la posició xinesa.

També hi ha hagut una campanya contra l’empresa de tèxtil japonesa Uniqlo. El novembre passat, el director executiu de l’empresa va dir que no farien servir cotó de la regió de Xinjiang en els seus productes, perquè organitzacions internacionals de drets humans havien denunciat la repressió del govern xinès contra els uigurs.

En aquesta línia, el govern japonès va acusar el grup de pirateria informàtica MirrorFace, vinculat a la Xina, d’haver atacat agències governamentals, empreses i particulars del Japó d’ençà del 2019. Doncs després d’aquestes acusacions, els grups pro-xinesos van començar una campanya en unes quantes plataformes de les xarxes socials en què acusaven el Japó de difondre informació falsa.