El director de la Fira del Llibre de València, Manolo Gil, ha dit que enguany –l’any del seixantè aniversari– havia estat una fira d’èxits i rècords. Segons que ha indicat l’organització en un comunicat, Gil ha destacat que les expectatives s’havien complert i ha subratllat l’afluència elevada i la recuperació del sector després de la gota freda del 29 d’octubre.

Ha estat, diu, la fira més gran de les fetes fins ara, amb 135 casetes i 91 expositors. A més, ha estat el primer retrobament presencial del món del llibre d’ençà del temporal. Segons alguns llibreters, les vendes han crescut entre un 10% i un 20%, i fins i tot un 25% en alguns casos. Aquest augment ha estat especialment significatiu en les llibreries que van sofrir danys per la gota freda, cosa que els pot permetre d’afrontar el nou cicle econòmic amb optimisme.

Gil també ha remarcat el rècord d’autors participants: més de 500, entre els convidats per l’organització i els que hi ha hagut a les casetes. Tot i que no es pot quantificar amb precisió l’assistència, perquè l’entrada és lliure i no hi ha control d’accés, s’estima que més de 400.000 persones han passat pels Vivers durant els deu dies de la fira. Aquesta xifra, segons Gil, és un èxit i reforça el creixement econòmic, amb unes vendes totals que poden superar el milió d’euros.

Entre els moments destacats, Gil ha esmentat l’homenatge a Theodor Kallifatides, guardonat amb el premi internacional de la Fira del Llibre, que enguany també ha distingit Manuel Vicent, Bibiana Collado i Raquel Ricart.

Així mateix, ha fet esment de les cues per a signatures dels autors juvenils com Inma Rubiales, Alina Not, Blue Jeans i els autors d’Anna Kadavra, a més de l’homenatge a l’escriptora Maria Beneyto.

Gil ha fet un esment especial a l’edició en català, present entre els llibres més venuts, com ara El jo que no mor, de Ferran Torrent, i la reedició de El riu ve crescut, de Maria Beneyto. Aquesta novel·la, publicada per primera vegada el 1959 com El río viene crecido, ha estat traduïda al català per Carme Manuel i editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Segons Gil, ha tingut molt bona acollida entre els lectors.

El candidat de l’extrema dreta George Simion ha estat el més votat a la primera volta de les eleccions presidencials de Romania. Amb gairebé un 40% dels vots, es prepara per disputar la presidència en la segona volta el 18 de maig. S’haurà d’enfrontar a Crin Antonescu o Nicușor Dan, segons que mostren els resultats provisionals, amb el 96,24% escrutat. La votació de la diàspora, sovint decisiva, pot acabar de fer decantar la balança.

Simion, cap de l’Aliança per la Unió dels Romanesos (AUR), ha obtingut un 39,98% dels vots. El segon lloc és disputat per Antonescu, candidat independent però amb el suport dels dos partits del govern: el Partit Socialdemòcrata (PSD) i el Partit Nacional Liberal (PNL), que ara mateix té un 20,83%. El tercer aspirant és l’actual batlle de Bucarest, Nicușor Dan (també independent), amb un 20,4%, tot i que té la complicitat política del PSD i el PNL a la capital. El quart més votat ha estat l’ex-primer ministre Victor Ponta (independent), amb un 13,81%; i el cinquè, Elena Lasconi, de la Unió Salvem Romania (USR), amb un 2,66%.

Reaccions dels candidats

Així que s’han sabut les primeres dades, Simion ha difós un vídeo a les xarxes en què deia que el poble havia parlat i havia fet història; ha acusat els mitjans tradicionals de dividir la societat i escampar mentides; i ha reiterat el suport a Calin Georgescu, guanyador de les eleccions del 24 de novembre anul·lades pels tribunals.

Per una altra banda, Antonescu ha demanat prudència. “Tinc prou experiència per a saber que la victòria no es decideix a les enquestes a peu d’urna”, ha dit. Ha afegit que calia esperar el recompte complet abans de parlar de vencedors i ha recordat que la democràcia és una batalla d’idees entre conciutadans.

Nicușor Dan, al seu torn, ha comentat la reacció dels simpatitzants d’Antonescu en saber els primers resultats: “Mireu-los la cara”, ha dit. Tot seguit ha volgut felicitar els votants de la resta de candidats i ha admès que als polítics encara els manca camí per recórrer per a representar les aspiracions de les comunitats. També ha remarcat que les enquestes no inclouen encara els vots de la diàspora i que, per tant, cal esperar. “És un nou començament i tots tenim la responsabilitat de fer-ho bé”, ha dit.

Unes eleccions repetides

Les eleccions del 18 de maig són una repetició de les del 24 de novembre, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. En aquell cas, la victòria fou per a Calin Georgescu, també d’extrema dreta, que va denunciar una operació per a apartar-lo. El seu hereu polític és George Simion.

El Tribunal Constitucional va anul·lar les eleccions per irregularitats de finançament i per una intensa operació fraudulenta provinent de l’estranger a favor de Georgescu. Milers de persones van protestar per tot el país contra l’anul·lació.

En total, hi ha 17.988.031 persones cridades a votar en 18.979 col·legis electorals. També hi ha 159 observadors internacionals acreditats per l’Autoritat Electoral Permanent, provinents de països com els Estats Units, el Regne Unit i França.

El 15 de maig de 1995 començava oficialment VilaWeb, el primer diari electrònic en llengua catalana i aleshores un dels primers d’Europa. Enguany, doncs, VilaWeb celebra els seus primers trenta anys amb un seguit d’actes i festeigs que comencen aquesta setmana a València.

Així, dijous, dia 8, a les 19.00 s’inaugurarà l’exposició “De l’11-M a Mazón: VilaWeb, trenta anys contra la desinformació”. L’acte serà al Centre de Cultura Contemporània Octubre, on l’exposició restarà oberta fins el 18 de juliol.

L’exposició té dues ales diferents. En la primera, es fa un repàs de què és i ha significat VilaWeb al llarg d’aquests trenta anys, i en la segona es repassa, amb un format molt espectacular, el treball fet pel diari arran de la gota freda i els intents del president Mazón d’amagar la seua responsabilitat.

Durant les setmanes en què restarà oberta l’exposició, s’hi faran diverses activitats, incloses visites guiades a càrrec del director del diari, Vicent Partal, i la presentació del llibre de la cap de redacció del diari, Esperança Camps, Els morts de Mazón. Aquest és el segon volum de la nova col·lecció de llibres que ha encetat VilaWeb enguany. Per a participar en les visites guiades tan sols cal apuntar-s’hi demanant-ho al correu suport@vilaweb.cat.

The Washington Post · Michelle Boorstein i Anthony Faiola

Roma, Itàlia. D’ençà de la mort del papa Francesc, hi ha un tema recurrent que ha anat apareixent en els mems sobre el conclave a les xarxes socials, i també a les anàlisis dels experts de l’actualitat vaticana: l’esperança que el pròxim pontífex sigui un conservador de pedra picada, és a dir, del sector tradicionalista que s’oposà aferrissadament al papat de l’argentí.

“El bisbe conservador de Wisconsin que podria convertir-se en el primer papa nord-americà”, titulà el Daily Mail sobre Raymond Burke, defensor aferrissat de la missa tradicional en llatí. El reverend Gerald Murray, un tertulià conservador, declarà a la cadena nord-americana Newsmax que els cardenals que triessin el nou papa tornarien “a un estil i substància de govern a l’església més semblant a l’estil de Joan Pau II o Benet XVI”.

Però què hi ha de cert, en tot aquest rum-rum?

Alguns ultraconservadors ja han començat a fer campanya a favor dels seus candidats. El de Burke, sense anar més lluny, és un dels noms que més han aparegut en algunes travesses. Altres conservadors de línia dura, com ara, el cardenal Robert Sarah de Guinea i el cardenal Peter Turkson de Ghana, han aconseguit de situar-se entre els favorits de la casa d’apostes William Hill.

Però els experts diuen que aquests rumors sobre un tomb cap a la dreta dura després del papat de Francesc reflecteixen més els anhels d’un segment petit –però devot i certament sorollós– de l’Església Catòlica dels Estats Units que no pas la realitat. Després de suportar durant més d’una dècada un papa que alguns consideraven perjudicial per a la fe catòlica, els conservadors nord-americans creuen que ara podria ser el seu moment.

Fidels es confessen després de visitar la tomba del papa Francesc a la basílica de Santa Maria Major, a Roma (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

“Molts catòlics conservadors nord-americans somien de veure el cardenal Burke com a papa, però estan completament desconnectats de la realitat”, explica Alejandro Bermúdez, tertulià amb una llarga trajectòria en els mitjans catòlics conservadors nord-americans i consultor al portal de notícies Catholic Vote.

Un alt funcionari del Vaticà, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat, descarta sense embuts que candidats com Burke o Sarah puguin esdevenir el pròxim papa. “No hi ha espai per a ells, en les ments de la gran majoria dels cardenals. No tenen cap possibilitat, cap ni una.” Quant a Turkson, un clergue d’alt rang que parla sis idiomes i és un dels favorits dels tradicionalistes, el funcionari explica que el fet que Francesc el destituís d’un alt càrrec de l’església l’any 2021 disminueix les seves possibilitats en el conclave.

Altres analistes de l’actualitat vaticana es mostren d’acord amb el funcionari.

El reverend Thomas Reese, un sacerdot nord-americà que ha escrit uns quants llibres sobre el funcionament intern de l’Església Catòlica i ha seguit de prop els conclaves papals, titlla de ximpleries les informacions que apunten que un candidat ultraconservador seria el favorit a succeir Francesc. Prop d’un 80% dels cardenals que participaran en el conclave han estat nomenats pel papa Francesc, tal com explica Reese a The Washington Post. “Aquests cardenals no elegiran ningú que pugui dir que el papat de Francesc va ser un desastre, i que ara tornarem a la vella església. Això no passarà, ras i curt.”

Així i tot, Reese diu que sí que creu que els cardenals miraran d’elegir una figura moderada. Però què significa, al Vaticà, el terme “moderat”? Alguns conservadors nord-americans confien que un papa moderat farà marxa enrere en decisions que consideren que degraden la doctrina tradicional: eliminar les limitacions que Francesc imposà a les misses en llatí; abstenir-se de pronunciar-se en qüestions com ara la benedicció de les parelles LGBT i, en definitiva, no fer experiments amb les normes i les tradicions vaticanes.

El reverend Robert Sirico, un sacerdot nord-americà que ha passat de defensar el matrimoni homosexual a ser un conservador pro-lliure mercat, diu que creu que la majoria dels conservadors dels Estats Units volen un compromís en qüestions com la missa tradicional en llatí, l’antiga forma de culte catòlic a la qual Francesc posà límits estrictes l’any 2021 perquè considerà que s’havia convertit en un signe de rebel·lió contra l’Església moderna.

“En general, l’única cosa que els catòlics conservadors voldrien [del Vaticà] és una mica de claredat i substància teològica”, escriu Sirico en un correu electrònic a The Washington Post. I afegeix: “També apreciarien una doctrina teològica clara sobre un ampli ventall de qüestions –no necessàriament les més polèmiques–, en compte de l’obsessió amb la política que sembla haver marcat aquest papat.”

El cardenal Gerhard Ludwig Müller, crític aferrissat de Francesc, considera que és erroni separar els cardenals “en aquestes categories equivocades, entre conservadors i liberals”. I afegeix, en declaracions a The Washington Post: “Jesús no va fundar dues ales [de l’església] … Hi ha una sola església, unida al voltant de la fe en Jesucrist. No hi ha baptisme conservador o baptisme progressista.”

El cardenal Gerhard Ludwig Müller al seu despatx al Vaticà, la setmana passada (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Sigui com sigui, alguns conservadors d’alt rang han fet sentir la seva influència al Vaticà durant els preparatius del conclave, atès que consideren que les pròximes eleccions són clau per a canviar el rumb de l’església després de dotze anys de “portes obertes” de Francesc, amb acostaments cap a col·lectius com l’LGBT i els catòlics divorciats i tornats a casar.

Alguns cardenals relativament conservadors sí que són considerats seriosament candidats al papat, sobretot, el cardenal hongarès Péter Erdő. Però Erdő no ha estat considerat mai part del grup de bisbes i cardenals ultraconservadors que, durant anys, han criticat durament l’obra de Francesc –i a qui l’argentí, els darrers anys del seu papat, castigà activament.

Marco Politi, un analista veterà de l’actualitat vaticana, explica a The Washington Post que, entre bastidors, els conservadors han començat a promoure la idea que el papat de Francisco “ha estat un desastre”. L’objectiu, explica, és “intimidar els reformistes [de cara al conclave]”. I afegeix: “Ens trobem al començament de tot de la campanya.”

Quant a les possibilitats de Sarah i Burke al conclave, Politi es mostra clar: “Tot això són trucs per als rucs, que en diem a Itàlia”.

La campanya a favor de candidats ultraconservadors començà gairebé immediatament després de la mort de Francesc. “Conegueu el cardenal Robert Sarah, que és a les travesses per a convertir-se en el pròxim pontífex. És conservador, pro-vida, anti-woke“, escrivia l’influenciador d’extrema dreta Ian Miles Cheong a X el 21 d’abril, el dia de la mort de l’argentí.

“El cardenal Robert Sarah és tendència”, escrigué Pillar, un popular portal catòlic nord-americà, sobre el clergue guineà, que s’oposa fermament a la benedicció de les parelles del mateix sexe.

La campanya pel pròxim papa també ha arribat a les xarxes socials. Un vídeo del 2019 d’un dels principals aspirants progressistes –el cardenal filipí Luis Antonio Tagle– cantant la balada “Imagine”, de John Lennon, s’ha fet viral. Alguns conservadors s’han fet ressò del vídeo com a prova que Tagle és indigne de ser elegit papa: la lletra de la cançó inclou la frase “Imagina que no hi ha cel, ni tampoc religió.”

En les congregacions –les reunions entre cardenals prèvies al conclave– que començaren la setmana passada, alguns conservadors pressionaren activament per aconseguir un papa tradicionalista. El bisbe Athanasius Schneider, un conservador del Cassaquistan, ha demanat públicament l’elecció d’un pontífex “desvinculat de l’agenda globalista materialista, moralment depravada i anticristiana d’aquest món” i capaç de defensar “la integritat […] i disciplina de l’església.”

“Que tots els veritables fills i filles de l’església implorin el miracle de l’elecció d’un nou papa, que sigui plenament catòlic, plenament apostòlic i plenament romà”, afegia Schneider en una carta oberta.

 

Stefano Pitrelli, de Roma estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Els capitans de vaixell han d’anar molt amb compte pel caràcter traïdor d’aquests nadius, i no han de permetre a la seva tripulació que hi desembarquin desarmats, i, en tot cas, en un nombre prou considerable. S’hi pot trobar una aigua excel·lent vora el pilar ruïnós aixecat pels nàufrags del Dormouse el 1868; i per unes quantes quincalles, de preferència guimbardes, es pot persuadir els nadius perquè tallin fusta de bona qualitat.”

Així resa un dels articles de la guia del Pacífic Sud per Alexander G. Findlay, edició del 1866, que consulten, entre altres, en plena nit d’un hivern polar del 1887, dos homes drets vora la taula del menjador d’una rústega casa de fusta vora el llac Saranac, que els seus amos, els Baker, anomenen pretensiosament cottage. L’home alt i prim que porta la veu cantant, en aquesta exploració cartogràfica, opina que la caseta no és sinó “una capellera dalt del turó”: es tracta de Robert Louis Stevenson, de trenta-vuit anys, que ja és popular a tot el món, segons que podrà comprovar en desembarcar a Nova York, després de dinou dies de navegació atlàntica, com a autor de L’illa del tresor i El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Malalt de tuberculosi, Stevenson espera refer-se en el sanatori obert pel doctor Edward Livingstone Trudeau, quatre anys abans, en aquest racó de naturalesa encara verge dels Adirondacks. Mentrestant, a l’exterior, el riu Saranac gruny i borbolla sota el gel amuntegat al seu pas; la muntanya Pisgah, des de la llunyania, i el turó Baker, rere la casa, hi porten els embats de tots els vents del món, que fan contraure’s les parets fins a quaranta graus sota zero. El foc, encès tot el dia, no escalfa gens la casa; les mans es cremen en contacte amb les pedres, fredes com el marbre; i només sembla possible gaudir d’un cert confort al llit amb una pastilla de pedra sabonosa calenta als peus. La carn de cérvol freda cruix com el gel després d’una hora de tenir-la al forn; trossos de gel posats a l’olla no es fonen mentre l’aigua bull al seu voltant; i l’aigua es gela a la galleda de la minyona Valentine. Quina una us espera, deuen pensar els veïns, movent significativament el cap en veure que els nouvinguts no han taponat la xemeneia de la casa, però és que la família Stevenson no s’ha fet amb la gent del poble, llevat de quan surten a comprar o quan se les tenen “iradament” amb el carnisser per un “rostit dubtós”. Hi fa fred de debò, al bressol dels Ganienkehakeh, el Poble de la Pedra Foguera de la nació mohawk, membre de la Haudenosaunee o Confederació de les Sis Nacions Iroqueses. (A hores d’ara, en queden unes deu mil persones a la comunitat d’Akwesasne, situada en la confluència dels rius Arquette i St. Regis, que neixen, com el Sant Llorenç, als Adirondacks.)

L’altre home que fa l’exploració cartogràfica de l’itinerari cap als mars del Sud és un noi alt i esvelt, de vint anys, tímid aprenent d’escriptor, Lloyd Osbourne –que, en les fotografies, té una certa retirada a John Lennon. És fill de Frances Matilda Van der Grift, Fanny, una dona emprenedora d’“espatlles daurades” i “genolls bruns”, segons el seu segon marit, deu anys més jove, a qui anomenen Louis en la intimitat. És ella qui ha comprat a l’altre costat de la frontera amb el Canadà el gruixut abric de pell de búfal que embolcalla els ossos de Stevenson, un barret d’astracan i uns mocassins indis per a combatre els rigors de l’hivern i protegir la precària vitalitat de qui surt tots els dies de passeig pel petit turó rere la casa quan fa bon temps i es permet ocasionalment de patinar sobre el gelat Moody Pound “amb airoses figures i ostentosos ornaments de campió”.

Però, ¿què ha mogut aquests dos companys de vetllada a emprendre una navegació fictícia, en un vaixell fantasma, per cobrir la distància imaginada entre la realitat del clima àrtic del llac Saranac, que els assota, i l’edèn dels mars del Sud, que sembla cridar-los? Perquè Lloyd tenia mal de queixals, deixarà escrit en el seu diari la mare de Louis, Margaret Balfour, de cinquanta-vuit anys, vídua recent, menuda i rodanxona, vestida amb el sever abillament de la reina Victòria. Mamma Maggie ha vingut seguint el seu fill, amb qui se sent fortament lligada, en el periple iniciat a Londres, l’agost d’aquest any de 1887, a bord de l’S.S. Ludgate Hill, amb escala a Le Havre per carregar-hi cavalls. I, per distreure el fillastre, “Louis va plantejar un viatge en iot, i van discutir les mesures a prendre-hi, fins i tot on posar el piano al saló”.

Potser va ser així, però Lloyd ho explica d’una altra manera. L’editor S.S. McClure havia promès al seu padrastre una fortuna, garantida per endavant, si publicava mensualment una carta per a un grup de diaris sindicats al llarg d’un any de viatge, quan li plagués, pels oceans Índic o Pacífic.

I així, com tants projectes somiats amb un mapa, una guia i un full de ruta, van concebre el viatge travessant el continent americà per les Grans Planes dels Estats Units i navegant pel Pacífic fins a l’illa paradisíaca on van aixecar la casa amb un saló per al piano i on un d’ells va passar la resta dels seus dies.

“Samoa fineix amb tu, contista. Quan la mort tanca els ulls del nostre millor i més gran dels amics, sabem que el nostre propi dia és finit com a raça”, va dir un dels grans caps tribals davant el cos present de Robert Louis Stevenson.

A William S. Burroughs (Missouri, 1914 – Kansas, 1997) el guru de la contracultura, un tipus estrany, genial, fosc i solitari, l’ha acompanyat sempre l’aura de l’enigma. En la vida i en la mort. Qui era en realitat aquest fill d’una família rica de San Luis, Missouri, que va estudiar a Harvard, però es va convertir en un dels grans enemics del sistema americà, repudiat, censurat i perseguit? No ho sabrem mai del cert. Però la seva figura com a escriptor, artista i pensador es revalora cada dia més.

No solament la seva llegenda íntima el fa atractiu pel misteri que emanava la seva figura i el seu pensament, sinó que com més temps passa, els crítics i els artistes descobreixen noves joies ocultes que ens va deixar amagades entre els tresors de les seves obres. Són idees revolucionàries de fons àcrata, paraules, flaixos de pensaments, imatges, tècniques, deliris homosexuals i de drogues… Eren les seves armes en una profunda i intel·ligent batalla de franctirador solitari contra l’alienació del llenguatge (“Language is a virus from the outer space”), l’estat, el control, la possessió, la corrupció, la cultura oficial, la psiquiatria, la policia i, en general, contra tota la societat americana benestant, rica, retrògrada i cruel amb els dissidents, els diferents, els pobres i els marginats.

‘Unitat de cremats’, 1987 (fotografia: Estate of William S. Burroughs).

Moltes de les idees que va crear i posar en pràctica en la literatura i en la teoria assagística, a l’establishment cultural i acadèmic li semblaven llavors extravagants, perilloses, autèntics disbarats. No obstant això, amb els anys, han estat reconegudes i valorades com a precursores de moltes idees que avui han configurat la cultura més radical i avançada, sobretot en el terreny de la música, la literatura, el pensament i el món digital.

L’actitud Burroughs contra el món i contra tot, en essència, era una lluita contra la realitat mediocre, hipòcrita i reaccionària de l’Amèrica de la guerra freda, l’anticomunisme, l’addicció al consum, i els self-made-men. Era una lluita que emergia de la ràbia que havia acumulat íntimament en el submon dels marginats, homosexuals i drogoaddictes, covada i sembrada en les brutes cunetes de la societat benestant i triomfadora.

Un talent de visionari

Els seus raonaments crítics de llavors s’han anat verificant amb els anys, com si en els seus deliris d’heroïna hagués arribat a veure l’Amèrica neofeixista, homòfoba, racista i demencial de Donald Trump i els seus sequaços. És reconegut com un pioner i un visionari en moltes coses. De fet, molts dels trets actuals de la nostra cultura digital, d’escriptura i de composició musical són influïts per ell. De la referència als fenòmens “virals”, al muntatge vertiginós de videoclips, la composició musical i poètica. De fet, quan va dir “un virus és una unitat molt petita de paraula i imatge”, no predeia, sense saber-ho, l’aparició dels mems?

Patti Smith, una de les seves primeres amigues i fans novaiorqueses, va dir: “William tenia una visió del futur paral·lela al punk: la idea d’un grup de nois, d’ànimes andrògines compartint visions enfebrades.” Es referia a la seva obra com “una altra mena de Bíblia” i a ell com a “un xaman, algú en contacte amb uns altres nivells de realitat”.

Amb Patti Smith, que el considerava un xaman en contacte amb uns altres nivells de realitat.

És considerat l’últim dadaista, un membre destacat de la generació beat (ell no hi estava d’acord) i pioner del punk. Moltes de les seves obres inicials van ser censurades i ell perseguit per la policia americana per possessió i ús de drogues. Per alliberar-se del setge policíac i jurídic, va haver de desaparèixer en diverses ocasions uns quants anys. Les fugues el van dur a Tànger, París, Londres o Mèxic, escenaris i experiències que marcaren a foc la seva vida i les seves obres. A Tànger va escriure The Naked Lunch (1959) i a Mèxic, Queer, que no es va publicar fins el 1985.

De The Naked Lunch a Puerto de los Santos

Vaig llegir The Naked Lunch a divuit anys. És un relat brutal i dantesc, potser sinistre a voltes, fruit dels seus quinze anys de jonqui: “He consumit la droga en moltes formes: morfina, heroïna, dilauid, eucodal, pantopón, diccodid, disoane, opi, demerol, dolofina, palfium. L’he fumat, menjat, aspirat, injectat en vena-pell-múscul, introduït en supositoris rectals. L’agulla no és important. Tant és que la respiris, la fumis, la mengis o te la fiquis pel cul, el resultat és el mateix: addicció.”

Em va fascinar, tot i que no vaig entendre’l gaire i, al final, em cansava l’excés d’escenes eròtiques i orgies gais. De fet, la primera vegada a molts lectors seus ens ha passat el mateix. Potser el que més em va impactar van ser les seves seqüències visionàries, entre les revistetes pulp i els videoclips fantàstics, i, especialment, la seva tècnica de narració.

Com en la majoria dels seus llibres posteriors, aquí posava en pràctica la tècnica del cut-up, retallar, esborrar i ajuntar els paràgrafs com en un collage, com en el muntatge cinematogràfic més experimental i en els videoclips. Tècnica que, de fet, havien inventat els dadaistes. Aquest llibre em va enganxar per sempre a l’enigma Burroughs. D’aleshores ençà, he llegit tot el que m’ha caigut a les mans i, a poc a poc, crec que he anat comprenent més coses del seu univers mental i artístic. De la seva actitud rebel i visionària.

'Home boig', 1988 (fotografia: Estate of William S. Burroughs). 'El vell assassí', 1989 (fotografia: Estate of William S. Burroughs).

En el pròleg del recentment publicat Puerto de los Santos (Aristas Martinez, 2025), fins ara inèdit ací, el traductor Javier Calvo cita un comentari interessant sobre la incomprensibilitat de segons quins texts de l’escriptor. És del crític literari Alfred Kazin, del New York Times. En un to semiirònic, deia que el contingut “no era important” en les novel·les de Burroughs que importava “el gest, la provocació, la cacofonia i l’impuls llibertari, per molt que resulti destructiu i ocasionalment irritant”.

Puerto de los Santos és la història al·lucinant d’un home, les identitats alternatives del qual el porten en un viatge fantàstic per l’espai, el temps i la sexualitat. Es considera una continuació de The Wild Boys, una banda pintoresca de nois amb poders màgics i extraterrenals que engeguen una guerra a mort per tot Amèrica, contra la Policia del Pensament i el Control, i destrueixen fins al darrer vestigi del malson americà, arrasen les ciutats repulsives i anihilen els Normals. A qualsevol que emprés les paraules Bé o Mal, el mataven a l’acte. En el fons és una croada sanguinària de The Wild Boys, representant una contracultura sana i tribalitzada contra una societat americana malalta i putrefacta.

En el postfaci de Puerto de los Santos, l’escriptor John Updike diu, irònicament, que per elaborar els seus llibres, Burroughs escriu, retalla, acobla “o el que sigui que fa amb unes tisores i una batedora d’ous”. Tot i això, afirma que “la seva filosofia continua essent tan misteriosa com la seva persona […] la fragmentació deliberada de la seva tècnica amaga el bon escriptor que és en realitat Burroughs”.

John Updike, com molts lectors de nosaltres, se sent atret per la fascinació de l’enigma i l’univers de Burroughs: “A través dels seus engranatges brutals resplendeix un enginy estrany i una integritat a prova de corrupció, com també una malenconia personal genuïna.”

Era un apassionat de les armes. Queer i l’experiència mexicana

Mèxic va ser fonamental per a ell. Un lloc on les pistoles, les drogues, l’alcohol, la nit i el submon homosexual eren molt relaxats i fàcilment assequibles per un americà amb diners. Allà va viure l’experiència més dura, més brutal de la seva vida, un fet que el marcaria per sempre. A ell i la seva literatura. En una festa particular, amb un generós consum de drogues i tequila, Burroughs va matar la seva dona Joan. Volia emular Guillem Tell, ella es va posar un vas al cap, ell apuntà, disparà, i ella es va desplomar amb una bala al front.

Va ser detingut i empresonat per homicidi, però l’arribada del seu germà amb un bon feix de dòlars per a corrompre policies, jutges i buròcrates, el va alliberar dels càrrecs i de la presó. Allò el va torturar intensament tota la vida. “L’única dona que he estimat a la vida i la vaig matar”, deia quan se sentia enfonsat. L’episodi potser li va generar una psicosi que va combatre escrivint.

Ell mateix ho reconeix al pròleg de la novel·la Queer, en la qual es basa el film del mateix nom de Luca Guadagnino, protagonitzat per Daniel Craig, que fa una interpretació excel·lent de Burroughs, sense la qual l’obra passaria més desapercebuda. Tant és així, que ha estat nominada al Lleó d’Or del Festival de Venècia, i Daniel Craig a la categoria de millor actor als Globus d’Or i als premis de Cinema Europeu.

Burroughs confessa a la introducció de Queer: “Em veig forçat a la terrible conclusió que no m’hauria convertit mai en escriptor si no fos per la mort de la Joan i adonar-me de fins a quin punt aquest esdeveniment m’ha motivat i formulat la meva escriptura. Visc amb l’amenaça constant de la possessió, i la constant necessitat d’escapar-me de la possessió, del Control. La mort de la Joan em va posar en contacte amb l’invasor, l’Esperit Lleig, i em va portar a una lluita de tota la vida, en què no he tingut més remei que escriure la meva sortida.”

“Home of the Brave.” A l’escenari amb Laurie Anderson.

El film Queer no fa cap esment a l’episodi de la mort de la seva dona, que ja ha succeït, però fa molt evident les tensions vitals i creatives que viu el protagonista. Sempre a la cerca desesperada del sexe, les drogues i l’amor homosexual, Lee, l’alter ego de l’escriptor, pistola al cinyell, elegant vestit blanc i barret, recorre diàriament els carrers i els bars de Ciutat de Mèxic, com si cerqués ansiós alguna cosa que li manca, sigui l’amor o un fragment del complex món que habita en el seu imaginari alterat, fantàstic i violent.

Hi ha tequila, mescal, deliri, malsons, visions del més enllà, baralles de galls, apostes, toros, sarasses, heroïna, morfina, bisexuals, xapers, hotels de mala mort, seqüències de pel·lícules antigues en blanc i negre de gent que travessa un mirall com si fos aigua. I, també, el desamor, la pèrdua i la cerca obsessiva de noves portes d’accés a uns altres estadis de la realitat i la consciència.

Destaca un viatge a la selva per iniciar-se en l’ayahuasca i una col·locada bestial. L’endemà, quan torna a la realitat, la xamana li diu: “La porta ja és oberta i no pot tancar-se. Només no miri si té por.”

Burroughs va mirar i va travessar la porta tantes vegades com li va donar la gana, i ens va regalar teories i visions extraordinàries. Em va intrigar molt que centrés un dels seus darrers llibres en els lèmurs de Madagascar i la llegenda dels pirates llibertaris del capità Misson descobert per Daniel Defoe, fos real o fictici. El llibre és El fantasma de l’oportunitat (Males Herbes, 2018), una faula ecofilosòfica delirant, una denúncia contundent i apassionada de l’extinció dels lèmurs de Madagascar que, a la vegada, és una crítica demolidora de l’explotació dels recursos naturals i de la destrucció del món. Ho vaig explicar ací.

David Bowie i William Burroughs, l’estranya parella. La seva influència enorme en el rock and roll i el punk

Qui millor ha estudiat l’impacte i les influències de l’escriptor en el món dels artistes de rock and roll i punk és el músic i crític cultural Casey Rae al llibre William S. Burroughs and the Cult of Rock ‘n’ Roll (University of Texas Press, 2019). Segons ell, “tant la radicalitat experimental de la seva prosa, com la seva insubornable vida als marges el van convertir en un símbol de l’instint que inspira l’experiència creativa del rock”. A més, la seva tècnica del cut-up dessacralitzava la paraula i l’autoria, acoblava retalls i fragments, cosa que va interessar molt els músics. David Bowie i Bob Dylan, per exemple, la van aprendre d’ell i la van practicar en les seves lletres.

Quan es va instal·lar a Nova York als setanta, ja gran, el van acollir com una estrella del rock. Organitzaren retrospectives multimèdia de la seva obra, lectures de Frank Zappa, debats amb Timothy Leary i concerts de Suicide, Philip Glass, The B-52, Debbie Harry, Laurie Anderson o Lou Reed. Més tard, faria aparicions en films de Gus Van Sant, o en videoclips d’U-2. David Bowie l’entrevistaria per a Rolling Stone.

L’escriptor amb Frank Zappa, un dels seus admiradors. Exposició de pintures i dibuixos a Londres

Burroughs creia que els escriptors encara no sabien què eren les paraules, que la literatura estava endarrerida en cinquanta anys respecte de la pintura i per a competir amb el cinema i les fotonovel·les els escriptors havien de desenvolupar tècniques especials capaces de provocar-li al lector el mateix efecte d’un fet violent.

La recent exposició de les seves pintures a l’October Gallery de Londres va ser un bon motiu per a explorar unes altres cares de la seva immensa personalitat creativa. Rostres del deliri i del dolor. Ell no podia suportar que la gent patís. També hi ha la seva preocupació per l’extinció dels lèmurs i el mal que l’home fa al món salvatge i la natura.

Amb Laurie Anderson i John Giono a Nova York, 1980 (fotografia: Marcia Resnick).

Kathelin Gray, curadora i amiga de l’artista, va dir a la inauguració: “Algú ha dit d’ell que era com un Nostradamus. Certament, ell preveia clarament la catàstrofe climàtica. També va imaginar que qualsevol podia aconseguir l’alliberament interior i exterior dels estralls que s’infligeixen al món. Per això el seu art m’importa.”

La Fira d’Abril a Barcelona s’ha convertit en un d’aquells fenòmens recurrents que semblen destinats a recordar-nos cada any la mateixa propaganda: que Catalunya i Andalusia mantenen unes relacions “especialíssimes” i “històriques”, “úniques” i “impossibles de dissociar” –tot això són titulars d’aquests dies.

La majoria dels mitjans de comunicació –amb una mandra intel·lectual que fa feredat– i bona part de la classe política –també, ai!, de la classe política independentista– ens repeteixen any rere any aquesta cantarella de la germanor espanyola, com si parlàssem de l’essència de la catalanitat. Però la realitat és molt menys idíl·lica i molt més recent que no ens volen fer creure.

Perquè convé de recordar, amb la precisió que tan sols les dades ofereixen, que aquestes relacions que ens volen presentar com si fossen tan “profundes” són, en termes històrics, d’una jovenesa gairebé adolescent.

Es remunten, bàsicament, a la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, quan la misèria franquista va empènyer gairebé dos milions d’andalusos a abandonar el seu país. D’aquests, aproximadament la meitat van arribar als Països Catalans, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, en un èxode motivat per la fam i la manca d’oportunitats que el règim –que era tan “nacionalcatòlic” com classista i incompetent– no va saber o no va voler pal·liar a Andalusia.

Tanmateix, aquella immigració –filla, com les actuals, de la necessitat i no pas del romanticisme– ha esdevingut ara el pretext ideal per a una operació ideològica de gran abast: l’intent d’encaixar la catalanitat dins l’espanyolitat a qualsevol preu, siga com siga. Com si aquests darrers setanta anys d’història poguessen esborrar mil anys d’existència prèvia i tot allò que hem estat i som com a poble.

Però –potser és l’hora de repetir-ho i en veu alta– la catalanitat no va nàixer el 1950. Ni s’explica tan solament de la perspectiva de les relacions amb Espanya –com és ben visible a Andorra, a l’Alguer i a Catalunya Nord. La catalanitat té sentit per si sola. N’hi ha prou d’observar els altres marcs on s’ha inserit la nostra nació històricament, marcs completament aliens a l’espanyolitat que ara volen fer-nos creure que és consubstancial a la nostra existència.

La Mediterrània, per exemple, sempre ha estat per a nosaltres més determinant que no pas l’altiplà. Els intercanvis amb les illes mediterrànies, amb Nàpols, amb Sicília, amb el nord d’Àfrica, han modelat la nostra manera d’entendre el món, la nostra economia, la nostra cultura, molt més i més pregonament que no la immigració andalusa.

I què direm d’Occitània? No és casual que, durant segles, els catalans, molt especialment els valencians, anomenàssem la nostra llengua “llemosí”, en un reconeixement científicament equivocat, però implícit i cridaner, d’una unitat que saltava per damunt dels Pirineus.

D’una unitat que fou trencada precisament per la imposició dels nous marcs de referència francès i espanyol; i també pels nostres errors, si de cas –perquè, com explicava molt bé fa pocs dies Jordi Caldentey en un comentari a un altre editorial, nosaltres vam contribuir a aquest allunyament quan, a començament dels anys vint del segle passat, vam abandonar la visió occitanista del país paral·lelament a la consolidació del projecte autonomista dins Espanya.

Ara, tot amb tot, aquests marcs de referència, fonamentals per a entendre’ns a nosaltres mateixos amb independència del pes pràctic que puguen tenir avui, no interessen al discurs dominant. I no li interessen perquè qüestionen el relat d’una Espanya eterna i immutable i sobretot el d’una catalanitat que volen que s’entenga simplement dins l’espanyolitat. És més còmode exaltar la Fira d’Abril que no posar sobre la taula el paper que hem exercit i que encara avui exercim a la Mediterrània, paper que ha portat grans intel·lectuals com David Abulafia a definir-nos com una de les nacions essencials de la mediterraneïtat. Igual com és més fàcil parlar de “convivència” entre catalans i andalusos que no pas explicar que la industrialització catalana significà un contrast rotund amb el latifundisme andalús, una de les causes, precisament, d’aquella immigració dels anys cinquanta.

No és pas cosa de menystenir les relacions entre els dos països, ni de negar una realitat que existeix –jo mateix sóc fill d’un home que va nàixer a Algesires. És qüestió de situar aquestes relacions en el context correcte i entendre que la catalanitat té molts més marcs de referència que no pas l’espanyol. És qüestió de recuperar una visió més àmplia i menys provinciana de la nostra identitat.

Les nacions han de tenir un pensament fort sobre elles mateixes. Saber què són. I aquesta és una batalla que nosaltres hem deixat passar durant massa anys. Intel·lectualment, ens hem rendit a la banalitat nacional i cal que reaccionem. Sobretot perquè si volem entendre què som els Països Catalans –què és la catalanitat– no podem conformar-nos a acceptar acríticament el marc espanyol que ens és imposat de fa unes quantes dècades. I per això és imprescindible de recuperar aquests altres marcs de referència, aquestes altres catalanitats que el discurs dominant vol fer-nos oblidar. Parafrasejant Joan Fuster, tota història que no expliquem nosaltres serà explicada contra nosaltres.

No ens deixem confondre, per tant: una festa popular no és un fet històric transcendental. I la propaganda no és una construcció intel·lectual sòlida, mai. La catalanitat és molt més antiga, molt més complexa i molt més independent per ella mateixa que allò que els espanyols mai voldran acceptar. Per això, recuperar aquesta perspectiva –nacional i no subordinada– i no deixar-se arrossegar per la banalitat imperant no és un exercici de nostàlgia, ni un intent de no mirar la realitat, sinó una necessitat palesa i, en tot cas, l’aplicació del rigor històric sense el qual, en definitiva, no es pot fer res de profit.

 

PS1. Ha arribat el moment. VilaWeb complirà aquest mes trenta anys d’existència, un motiu tant de celebració com de compromís per a fer-ne trenta més. I comencem la commemoració a València, dijous, amb la inauguració d’una gran exposició al Centre de Cultura Contemporània Octubre, que s’hi podrà visitar fins el dia 18 de juliol. L’exposició, amb el títol “De l’11-M a Mazón. VilaWeb: trenta anys contra la desinformació”, explica què som i com hem arribat fins ací, posant l’accent, a més, en un dels darrers temes amb els quals aquest diari ha treballat intensament: la gota freda i els intents de manipulació per part del president de la Generalitat. Dijous, si hi voleu assistir, ens trobarem a les set per inaugurar la mostra i començar a celebrar tot allò que hem fet i farem. Més informació, en aquest article.

PS2. L’arrancada del conclave de l’Església Catòlica centrarà l’actualitat informativa de la setmana. Per això ja avui us n’oferim dues peces informatives. D’una banda, he fet aquesta Pissarreta que explica què són i com funcionen aquestes eleccions tan peculiars, segurament les més insòlites i estranyes del món. D’una altra, de Roma estant, Anthony Faiola ens explica que els catòlics ultraconservadors lluiten contra corrent per fer papa un dels seus, tasca que sembla que no els serà gens fàcil.

PS3. I encara una entrevista relacionada. Fa uns quants anys que el periodista francès Frédéric Martel va somoure el món amb el seu llibre Sodoma: Enquête au cœur du Vatican, en què analitzava i destapava les relacions entre l’homosexualitat i la jerarquia eclesiàstica. Arnau Lleonart l’ha entrevistat ara: “Com més homòfob és un cardenal, més possibilitats té de ser homosexual”.

PS4. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

El Mercat de les Flors és una institució pública d’arts escèniques que acull, difon i impulsa projectes entorn de la dansa, el cos i el moviment en tota la diversitat i pluralitat. Forma part de la Xarxa Europea de Cases de la Dansa i fa anys que ofereix una programació de primer nivell, que inclou els millors ballarins i les millors coreografies. Més enllà de l’edifici i la programació concreta, el Mercat de les Flors impulsa i coordina projectes d’àmbit local, nacional i internacional, treballa en xarxa i es dedica a teixir complicitats.

Ara mateix, el Mercat de les Flors es troba en un moment de doble canvi. En primer lloc, perquè hi fan obres. De moment, es renoven espais com ara el vestíbul, els despatxos, la teulada, els accessos i els aïllaments; en una segona fase arribarà el torn a la sala principal, la Maria Aurèlia Capmany. L’objectiu és arribar al 2029, l’any del centenari, amb l’edifici renovat i plenament adaptat a les necessitats actuals. El segon element de canvi afecta la direcció: després de vuit anys, tal com s’havia previst, Àngels Margarit cedirà aquesta responsabilitat a un nou director.

Per fer balanç d’aquests poc més de vuit anys que haurà estat al capdavant del Mercat de les Flors, ens trobem amb Àngels Margarit en un espai municipal compartit del Poble-sec, a poca distància del Mercat, on ella i el seu equip s’han traslladat de fa uns quants mesos, mentre durin les obres. Margarit és una de les grans de la dansa d’aquest país, juntament amb noms com Marta Carrasco, Cesc Gelabert, Maria Rovira, Ramon Oller, Andrés Corchero i Sol Picó, per esmentar-ne alguns. Mentre Albert Salamé li fa les fotografies, ens confessa que de petita no parava mai quieta, era un belluguet, i per això va començar a ballar. Ara, a seixanta-cinc anys, té ganes de retrobar-se amb el seu cos després d’anys de molta cadira i despatx.

—D’ençà del desembre del 2016 sou la directora del Mercat de les Flors de Barcelona. Encara recordeu què us va portar a presentar-hi la vostra candidatura?
—Sí, és clar. Per una banda, tenia l’experiència necessària. Havia ballat als escenaris des que tenia disset anys, havia estat en companyies col·lectives, havia governat locals de creació, havia iniciat festivals, havia fet formacions i feia trenta-quatre anys que dirigia una companyia pròpia. Per una altra banda, durant aquests quaranta anys exercint de professional, tenia la sensació que tant jo com molta gent de la meva generació sempre havíem hagut d’empènyer i empènyer per anar aixecant el sostre de la dansa. Cesc Casadesús havia fet molt bona feina al Mercat, però calia continuar canviant coses. És per això que, sense pensar-m’ho gaire, i sense tenir en compte que hauria de deixar de ballar i deixar la meva companyia, vaig voler presentar el meu projecte.

—En aquell moment havíeu posat en funcionament el festival Tensdansa a Terrassa, la vostra ciutat, oi?
—Exacte. És el precursor de l’actual TNT. El Tensdansa va funcionar entre el 2003 i el 2007, quan a Barcelona hi havia molt poca cosa, i en cinc anys vam fer créixer un festival internacional, que es va expandir a Sabadell i al Mercat de les Flors. Amb aquest festival vaig agafar experiència de programació, de curadories, que després m’ha servit al Mercat, és clar. Però començar a dirigir el Mercat em va canviar la vida, perquè implicava deixar d’actuar, de fer classe, de crear, de rodar espectacles, sense que hagués pres conscientment la decisió d’aturar-ho tot.

—Això formava part del contracte. Està bé que el director hagi de dedicar-se al cent per cent a la gestió i abandonar la creació o creieu que hauria de ser compatible?
—No deixa de ser curiós que al director del Mercat se li exigeixi i als del Lliure o el TNC no. Jo crec que fins a cert punt hauria de ser compatible. Retirar totalment un artista és molt bèstia. Alhora, és clar que si fas una cosa no tens temps de fer l’altra, per a la qual t’han contractat. Potser s’haurien de facilitar les condicions per a poder fer una creació cada dos o tres anys. Però és evident que has d’estar per allò que has d’estar. Per la meva manera de ser, a més, jo m’aboco als projectes de manera intensa i no puc tenir el cap en dues aventures alhora. També m’ha agradat no tenir interessos propis i dedicar-me de ple a la gestió. Però és una de les coses que hem canviat: de fa un parell d’anys jo ja tenia autorització per fer alguna creació, tot i que per la feina i l’estructura de la casa no ho he fet.

—Potser un model de direcció col·legiada com tenen alguns equipaments culturals, sobretot a l’estranger, ho facilitaria?
—En una època en què tendim a treballar més en equip i a compartir més les decisions, el model de direcció col·legiada em sembla interessant, sí. Tenir dues persones amb mirades diferents, potser una més hàbil amb la curadoria i l’altra amb la gestió, que puguin treballar plegades, em sembla positiu.

—Us heu trobat moltes parets infranquejables durant aquests vuit anys?
—Tota la vida he topat contra moltes parets, jo. Les parets a vegades deixen poc espai, són molt estretes, i el lloc te l’has de fer tu. Dirigint el Mercat de les Flors, allò que ha estat més pesat és haver d’enfrontar-me a uns procediments administratius cada vegada més complexos i feixucs. Caldria revisar-los de manera urgent, perquè si no hi ha una gran part dels diners, que són diners públics i que en teoria tenen una finalitat concreta, que es perden en gestions que no sempre són prou intel·ligents ni adequades. Ja sé que és molt complicat, però és que malbaratar diners també és això, destinar-los a tràmits i procediments innecessaris. És un dels grans problemes que té l’administració. A més, no pots tenir els mateixos procediments per a fer edificis i carreteres que per a fer una obra de teatre o una activitat en una aula. Necessitem unes eines una mica més fines.

—Ja m’imagino que tot això que expliqueu ho heu hagut de suportar especialment per a poder dur a terme les obres que es fan actualment al Mercat de les Flors. Havia quedat antiquat l’edifici?
—El Mercat de les Flors farà cent anys l’any 2029 i calia posar-lo al dia, sí. No fem les obres perquè sigui més bonic, sinó perquè són necessàries per a funcionar com a centre de creació escènica. En època d’en Cesc Casadesús ja es va intervenir en la caixa escènica i es van fer unes obres importants. Ara cal tocar la teulada, el sostre, les figuretes, les parets, l’aïllament tèrmic, l’aïllament de so, els accessos… En algun cas, per a adaptar-nos a les normatives vigents. Hem aprofitat que s’acostava la data del centenari per posar-nos-hi.

—Esteu contenta amb el projecte arquitectònic? Quedarà un bon Mercat?
—El nou Mercat serà molt semblant a l’actual, perquè d’espai no en guanyarem ni un centímetre. Però els arquitectes que hi treballen coneixen l’edifici i se l’estimen. Són els mateixos que han treballat amb el Lliure i sabran com treure’n el màxim partit. No hi haurà coses superficials. La sala MAC, per exemple, és una sala preciosa i molt austera, i a mi m’agradaria que en la següent fase, quan calgui decidir què fer-ne, es mantingui molt igual.

—El projecte de futur és viable sense guanyar metres quadrats?
—Es fa una mica curt. Sobretot d’espais per a poder assajar les creacions. Això fa molta falta. Però no podem créixer ni cap avall, on hi ha un petit magatzem de material escènic, ni cap amunt, on hi ha la cúpula de Miquel Barceló. Segurament es podria apujar un pis i fer un sostre de vidre a sobre de l’actual, però això és somniar i ficar-se en afers de patrimoni. Per tant, tenim el que tenim. Totes les coproduccions, acompanyament d’artistes, residències, etc., les fem als espais del Mercat de les Flors i al Graner, que és un centre de creació de l’Ajuntament de Barcelona situat al Port Vell que gestionem nosaltres i utilitzem per a assajos. Però no n’hi ha prou, necessitaríem més espai per a anar bé.

—Fent balanç dels anys que heu dirigit el Mercat, de què us sentiu més satisfeta?
—De moltes coses! Una de molt important és el suport a la creació local, amb una paleta molt diversa d’artistes, mirades i talents, que em sembla que és molt important per a mostrar la pluralitat i la riquesa creativa actuals. Hem donat suport a espectacles de format mitjà i de gran format, a artistes emergents i consolidats, amb estètiques i llenguatges molt diversos. Aquest suport també ha existit amb residències de creació, que fan que després els projectes arribin amb la màxima qualitat a l’escenari.

—Amb això que anomeneu “Constel·lacions del Mercat” heu volgut fer pedagogia de la dansa?
—Una mica sí. Cada “Constel·lació” ens ha permès presentar i conèixer l’univers particular d’un artista com a creador i aproximar-nos a la seva trajectòria més enllà d’un espectacle en concret. Tenim el problema que la dansa passa molt ràpida pels escenaris, se’n fan molt poques funcions, i sovint no tens prou mitjans per a conèixer un creador. I si no coneixes, no gaudeixes. La música, per exemple, és molt accessible. La dansa, no tant. Amb les “Constel·lacions” d’artistes com Lia Rodrigues, Boris Charmatz, Mette Ingvartsen i molts altres que són essencials i rellevants per a entendre la dansa actual, hem volgut oferir un espai per a conèixer aquests creadors. Quan vas al teatre, sovint ja has vist altres versions de l’obra o n’has llegit el text. En la dansa no, i per tant l’arxiu, si vols recuperar una obra, són els mateixos ballarins.

—La dansa continua essent un art molt minoritari. Hi ha iniciatives per a fer-la arribar a la mainada i guanyar nous adeptes?
—Jo he estat vinculada al projecte educatiu del Mercat des del començament i crec que la relació entre art i educació és essencial. Quan avui dia parlem de drets culturals, parlem d’això, de fer arribar l’art i la cultura a tothom. El Mercat va ser pioner en aquest àmbit i des del 2006 fem dansa de qualitat per a tots els públics. Hem invertit en creació d’espectacles per a infants de 0 a 5 anys i per a joves. També fem conferències, xerrades i tallers per a totes les edats.

—Teniu de veí el Conservatori Professional de Dansa. Hi col·laboreu d’alguna manera?
—Tant com podem, però no sempre és fàcil. Avui dia, totes les formacions tenen uns currículums molt plens i a vegades costa de trobar forats per a fer coses. Però a més de compartir un teatre, que és la sala Ovidi Montllor, situada dins l’edifici de l’Institut del Teatre, mirem d’avisar-los amb anticipació de quins artistes vindran, per si volen convidar-los a fer una classe magistral. O els convidem a veure les “Constel·lacions”, perquè entenem que són especialment interessants per als qui es van formant. També ens trobem quan hi ha xerrades o exposicions.

—Un altre dels projectes que heu engegat és el projecte Cèl·lula. M’expliqueu en què consisteix?
—En l’àmbit de la creació, al Mercat fem produccions pròpies, poques, i coproduccions, que a més després fan gira. L’any 2025, per exemple, tenim 21 actuacions per Catalunya de 5 creacions diferents: una és una producció pròpia i les altres són coproduccions. Doncs bé, la producció pròpia forma part del projecte Cèl·lula. Com que som un país que encara dóna molt poc suport a les companyies independents, i tampoc no tenim companyies públiques, fer el salt al gran format és molt difícil per als ballarins. Molt més que en teatre. El projecte Cèl·lula és un projecte pilot del que podrien ser les companyies modernes, sense ser fixes però sí amb una certa continuïtat i estabilitat. Una directora com jo, per exemple, que he estat vuit anys al capdavant del Mercat, puc tenir una sèrie de creadors i ballarins associats al meu projecte, de manera que es puguin plantejar de fer produccions de gran format. Avui dia tot és molt mòbil i les companyies estables són gairebé una utopia, però les institucions hem de crear fórmules que siguin alhora flexibles però no de precarietat.

—A escala internacional, a quina divisió juga el Mercat de les Flors?
—A primera, sens dubte! El Mercat ha tingut sempre una programació de primer nivell. Per una banda, donem suport als creadors locals, però, per una altra, portem a Barcelona tot el que és rellevant al món. Pel Mercat hi passa el bo i millor de Berlín, París, Brussel·les, Holanda o Anglaterra, i fins i tot del Canadà i els Estats Units, que són un altre univers. Els millors artistes, les millors coreografies.

—I fora de Barcelona i del Mercat de les Flors, hi ha vida per a la dansa? Si visc a Figueres o a Reus, on hi ha grans teatres, puc veure bona dansa o he d’anar a Barcelona?
—Hi ha molta feina a fer. Tenim una bona xarxa de teatres E3 al país, que és la denominació que reben els teatres amb més de tres-centes butaques. Hi ha ciutats molt punteres, com Olot, amb el festival Sismògraf i una programació excel·lent. O Girona, que també té una programació molt interessant. Però és cert que hi ha moltes ciutats que fan molt poc o no fan res de dansa. Un dels reptes que tenim és convèncer els programadors perquè s’atreveixin a programar dansa. És que el públic no ve, diuen. Oh, és que el públic te l’has de guanyar, l’has de crear, també! Els coreògrafs i els ballarins bé són d’algun lloc. Si de Torelló en surt un coreògraf, no en pot sortir públic per a veure les seves obres? Però bé, això és una feina lenta. Jo dic que són com les flors, que s’han d’anar regant. Des del Mercat mirem de posar el nostre granet de sorra oferint les nostres produccions i coproduccions a un preu especial, són gires promocionades. A més, aquest creixement es realimenta: com més ciutats s’animin a programar dansa, més se’n parlarà i més públic s’animarà a anar-hi. En tot cas, és evident que en aquest àmbit calen recursos i polítiques d’impuls, que espero que el segon pla d’impuls de la dansa inclogui.

—De fet, amb les obres actuals del Mercat hi haurà algun moment en què caldrà aturar la programació, no?
—La programació no s’aturarà, però caldrà cercar alternatives. Les obres tenen dues etapes. Fins al juny del 2026 afecten l’espai més social: el vestíbul, les oficines i aquelles parts de l’edifici que no són les sales. Per això ara som en aquest espai de treball compartit del Poble-sec. La segona fase no se sap quan serà exactament, perquè depèn del finançament, però tot fa preveure que la temporada del 2027 i potser la del 2028 s’hauran de fer fora del Mercat. Jo ja no en seré la directora i, per tant, no em tocarà gestionar-ho, però crec que hi ha molts teatres tant a Barcelona, com el Lliure i el TNC, com a fora de Barcelona, com els que ara ja acullen els nostres espectacles, que poden fer possible una programació del Mercat de les Flors fora del Mercat de les Flors.

—Fa una bona estona que parlem i encara no ha aparegut específicament la paraula “diners”, tot i que ara esmentàveu el finançament de les obres. Els diners són el gran maldecap quan es dirigeix una institució com el Mercat de les Flors?
—Doncs no, o només indirectament. El que necessitem amb moltíssima urgència és més personal. Si el projecte del Mercat de les Flors interessa políticament, si entre tots ens el creiem, ens han de deixar augmentar l’equip humà. Si no creixem d’estructura, estem asfixiats. No podem continuar externalitzant-ho tot. Això ve de lluny, amb anteriors governs ja se n’havia parlat i es fa amb comptagotes, però no n’hi ha prou. Ara mateix som un equip de 34 treballadors, incloent-hi el Graner, i aquesta xifra és del tot insuficient per a les dimensions del projecte. Mira quanta gent té el Lliure, quanta gent té el TNC, i després mira’ns a nosaltres, que tenim una programació molt extensa perquè cada espectacle tan sols el fem uns pocs dies. Ara mateix, o augmentem l’equip o haurem de reduir l’activitat, i el model del Mercat se’n ressentirà, és clar. Fins ara ens n’hem sortit perquè aquests 34 treballadors són magnífics, treballen molt i estan molt implicats, però necessitem urgentment entre 10 i 12 persones més.

—Això ho haurà de continuar batallant el futur director o directora a partir de quan?
—El concurs ja està fet i tancat. Suposo que ara s’avaluen els projectes presentats i calculo que al setembre hi haurà el relleu.

—I aleshores, què fareu?
—El mes de setembre confio tornar al meu cos. Tornar a l’estudi, tornar a ballar, tornar a mirar-me la dansa des d’una altra posició. Vull fer un munt de coses, però no puc oblidar que ara sóc una altra. Tinc seixanta-cinc anys i fa molt de temps que he canviat l’estudi per un despatx. Però sí que tinc projectes de tot: d’ensenyament de repertori, de revisar l’arxiu, de creació nova, de reposar peces… Sense pressa. Evidentment, no estic en situació de carregar amb el que significa tenir una companyia pròpia.

—La Companyia Mudances forma part del passat.
—Exacte. Tot i que en certa manera continuarà, perquè les Mudances tenen a veure amb l’estat d’ànim, amb la voluntat de canviar constantment, i això ho mantinc.

—Tornar a ballar dalt un escenari entra dins les opcions de futur?
—No ho sé. Tornar a ballar? En principi sí. A veure què diu el meu cos. Les ganes hi són. L’estudi encara no. No ho sé, no ho sé. D’alguna manera tornarà la coreògrafa, la pedagoga, la ballarina… I m’interessa molt l’arxiu, també.

—L’arxiu?
—Sí, m’interessen molt els llegats i els arxius vius. Aquí al Mercat tenim un arxiu molt important de dansa. Del 1985 al 2012 en analògic, amb fotografies, vídeos i documents, incloent-hi l’etapa de l’Espai de Dansa que hi havia a la Travessera de Gràcia. En el meu cas, quan parlo del meu arxiu, parlo d’un munt de llibretes de coreografia, de les peces, dels anys de Mudances… I fer que tot això sigui accessible digitalment, és clar.

—Quan vau saber que us volíeu dedicar al món de la dansa?
—Des de molt petita. Sempre m’he mogut molt, sóc un nervi. Feia moltes coses, però necessitava ballar. També feia judo. Vaig anar estudiant, però el que m’agradava era la dansa. Quan va arribar el moment de la universitat, girava per tot el món i ho vaig deixar córrer. Després vaig començar Humanitats a la UOC, però no he acabat. Quan no tenia un festival, era una gira, o una creació, o totes tres coses alhora. El meu creixement personal ha anat lligat a les meves creacions i les preguntes que et fas sobre el món amb cada creació.

—Al principi de l’entrevista em parlàveu dels vostres orígens amb companyies col·lectives i la necessitat d’obrir camí de la vostra generació. Hi havia un component polític també en aquest obrir camí?
—Totalment. Quan em pregunten per aquella època de final del franquisme, no parlo de dansa, sinó del moment social, de les influències que teníem, de l’autogestió, de la reconstrucció d’un país… Recordo a setze o disset anys veure The Living Theatre i els Bread and Puppet i que se’ns obria el món. Era un moment fantàstic perquè tot estava per fer. No havíem tingut grans mestres ni sabíem molt de dansa, però era igual, hi havia il·lusió. El que em va influenciar més en aquell moment era el cinema i l’arquitectura, també la literatura. Al principi vaig aprendre tècnica, però la dansa de veritat no la vaig descobrir fins que no vaig marxar a Nova York i més llocs a estudiar. A Nova York vaig entendre que el que jo feia era minimalisme, hi vaig posar nom i vaig veure que hi havia més gent que ho feia. I et diré una cosa, la nostra ignorància no sempre era negativa, perquè incentivava la nostra imaginació. A vegades ho penso quan veig les generacions actuals, que tenen tanta informació a l’abast que paradoxalment els pot dificultar de trobar l’espai personal necessari per a poder crear. Nosaltres creàvem peces a partir del buit. Avui, en canvi, cal crear des de la sobresaturació.

—Parlant de generacions, teniu dues filles artistes. Tan malament no els ho deveu haver pintat, aleshores?
—El que és segur és que a cap de les dues els he dit que seguissin aquest camí, perquè quan treballes en l’àmbit de la creació i les arts escèniques n’has de tenir moltes ganes, ho has de tenir molt clar. No és gens fàcil. Però, certament, també tens moments molt feliços i et sents molt viu, per dir-ho d’alguna manera.

La AP-7 ha acumulat més de 20 quilòmetres de retencions en diferents trams aquesta tarda en una operació tornada del pont del Primer de Maig que pot anar marcada pel risc de tempestes fortes. Entre les 12.00 i les 20.00 ja han tornat a l’àrea metropolitana de Barcelona 216.063 vehicles, un 86,4% dels 250.000 vehicles prevists a Catalunya.

En comparació amb el matí, la circulació a la xarxa viària ha millorat a primera hora de la tarda, tot i que hi ha hagut retencions a la AP-7 a la Roca del Vallès i entre la Granada del Penedès i Vilafranca del Penedès. Trànsit ha habilitat 50 quilòmetres de carril addicional al trànsit en aquesta autopista –11 al Vallès Oriental i 39 a l’Alt Penedès– i 22,5 quilòmetres més a la C-32 al Maresme.

Dispositiu especial Santa Cristina d’Aro

L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) ha desplegat un dispositiu especial i impedeix l’accés al centre del municipi dels cotxes que es desvien des de la C-31 per tornar des de la Costa Brava a Barcelona, la qual cosa col·lapsa durant hores a aquesta localitat. Només deixen entrar-hi veïns.

Santa Cristina pateix des d’anys congestió al seu municipi, ja que un gran nombre de cotxes abandonen la C-31, via d’alta capacitat, quan hi ha trànsit dens o amb parades i els conductors busquen una ruta alternativa pels carrers de la localitat, que en caps de setmana d’estiu o en ponts es col·lapsen durant hores.

Al País Valencià, hi ha hagut retencions a la A-3 en direcció a Madrid durant el migdia i al by-pass en sentit Alacant, però ja s’han anat desfent i tan sols en resten uns quants quilòmetres. 

Prudència

“Demano molta prudència i responsabilitat al volant en aquesta operació retorn amb motiu del pont de l’1 de maig, especialment en aquelles zones on hi ha previsió de pluges intenses”, ha assenyalat el president de la Generalitat, Salvador Illa, en un missatge a X.

El Servei Català de Trànsit avisa que l’operació tornada pot ser condicionada per la pluja, que faria no poder obrir els carrils addicionals prevists a la AP-7 i la C-32. Per tot plegat, Trànsit recomana avançar o ajornar el retorn, i evitar l’hora punta de sis a vuit del vespre.

Complicacions a l’aeroport de Barcelona

La boira densa causa retards en les sortides i arribades a l’aeroport de Barcelona. Els endarreriments en els enlairaments superen els seixanta minuts. Enaire i Aena parlen d’una jornada molt complicada a l’àrea de l’aeroport per l’oratge advers i la boira densa, i recomanen als viatgers d’informar-se de l’estat del seu vol amb les aerolínies.

La Policia Local de València ha detingut avui a quatre homes per haver agredit sexualment en grup a una dona a la platja de la Malva-rosa, segons que ha confirmat a Europa Press. Ha estat un amic de la víctima qui ha alertat als agents.

La detenció ha estat cap a les 7.30 a la parada del tramvia pròxima a la discoteca Akuarela de la ciutat.

Missa, benedicció, himne i hissada de la bandereta del campanar - Lloc: Església de Santa Maria

Un home ha mort i tres persones més han estat intoxicades en l’incendi d’un habitatge al centre de Tàrrega (Urgell). L’avís del foc s’ha rebut poc abans de les 4.30 en un immoble al carrer de Sant Joan.

La víctima és Xavier Garcia, àmpliament conegut a la ciutat per la seva tasca en l’àmbit de les lletres com a estudiós de l’obra d’uns quants autors locals, sobretot de Manuel de Pedrolo. Així ho ha confirmat la batllessa de la localitat, Alba Pijuan. També ha reconegut la seva dedicació com a treballador de l’Ajuntament de feia més de trenta anys en l’organització de diverses activitats culturals de la ciutat.

Deu dotacions dels Bombers de la Generalitat s’han desplaçat al lloc de l’incendi i han comprovat que les flames es concentraven en uns baixos. Els equips d’emergències han localitzat Garcia a l’habitatge incendiat i en un pis superior han rescatat tres persones, una de les quals era menor d’edat, amb símptomes d’intoxicació per fum.  Han estat traslladats a l’Hospital Arnau Vilanova de Lleida. El foc s’ha pogut donar per controlat una hora després, a les 5.25. Els Mossos s’han fet càrrec de la investigació de l’incendi.

Estudiós vinculat a la ciutat i el territori

Nascut a Tàrrega l’any 1967, Xavier Garcia era un estudiós del món literari vinculat a la ciutat i el territori. Com a treballador municipal, coordinava actualment diverses col·leccions impulsades per la Regidoria de Cultura. Destaquen la Col·lecció Natan, que acumula cinquanta-quatre números d’estudis i producció literària d’autors locals. També va impulsar la sèrie Col·loquis a Thä, volums d’assaigs literaris en el marc de la programació de Sant Jordi.

Garcia era un profund coneixedor de l’obra d’autors destacats de la ciutat, com ara Manuel de Pedrolo i Alfons Costafreda, als quals va dedicar antologies i articles. També coordinava les exposicions de la Sala Marsà, plataforma de promoció d’artistes de la ciutat. A més, va col·laborar en nombroses publicacions editades per la Regidoria de Cultura del consistori.

L’Església Catòlica ha tingut 266 papes, de sant Pere fins al papa Francesc, mort fa poc. Durant 21 segles s’han nomenat 214 pontífexs d’Itàlia; 16 de l’estat francès; 7 de Grècia; 4 d’Alemanya i 4 de Síria –al segle VIII, quan formava part de l’imperi bizantí–, com a nacionalitats principals. Gairebé el 95% han estat europeus, i solament 12 caps de l’Església provenien de fora d’aquestes fronteres: 8 d’asiàtics, 3 d’africans i 1 d’americà: Francesc, de l’Argentina, el primer en 12 segles. Durant aquests 2 mil·lennis, també hi ha hagut 2 papes del País Valencià: Calixt III (1455-1458) i el xativí Alexandre VI (1492-1503), tots dos de la família Borja.

La jerarquia eclesiàstica catòlica ha tingut caps d’una vintena de països –d’acord amb les fronteres actuals–, segons les dades del Vaticà.

L’actual estat francès és el segon que ha proveït més pontífexs, 16 en total, també segons les dades oficials del Vaticà. El primer, Silvestre II, va ser el darrer papa del primer mil·lenni. Originari de la regió d’Aquitània (Occitània), va tenir un papat curt de menys de cinc anys. El darrer, ja al segle XIV, també era occità: va ser Gregori VIII, provinent de Rosiers daus Gletons (Aquitània).

També s’han nomenat quatre caps de l’Església d’origen germànic. Els tres primers van exercir consecutivament durant el segle XI. El darrer, ja en ple segle XXI, va ser, precisament, l’antecessor del papa Francesc: el bavarès Joseph Ratzinger (Benet XVI), recordat entre moltes coses més per haver estat el primer papa que va renunciar el càrrec després de Gregori XII (al segle XV).

Els papes asiàtics

La tercera nacionalitat que despunta, després del domini aclaparador de papes italians, és la siriana, amb 4 pontífexs. Tots quatre ho van ser entre els segles II i VIII, un en la darrera etapa de l’imperi romà d’occident i tres ja en temps de l’imperi romà d’orient, que s’estenia. Els altres papes asiàtics que ha tingut l’església –9 en total– són de l’actual Turquia (2), Israel i Palestina.

Al llistat històric també hi figuren tres pontífexs de l’Àfrica. El vaticà referencia així els tres caps de l’església originaris de l’actual Tunis i Algèria, territoris de l’aleshores província africana de l’imperi romà. El primer de tots, Víctor I, va ser-ho a final del segle II; el segon, Melquíades, ja al segle IV; i, finalment, Gelasi I, a les darreries del segle V.

Dos papes valencians

Al segle XV, la família de la noblesa valenciana dels Borja va situar dos pontífexs al cim de l’Església Catòlica. El primer va ser Alfons de Borja (Torreta de Canals), que va adoptar el nom de Calixt III i va ser papa entre els anys 1455 i 1458. Un quart de segle més tard, va ser el torn de Roderic de Borja, nascut a Xàtiva, que va exercir com a papa Alexandre VI fins al tombant de segle XVI (1492-1503).

Francesc, el primer no europeu d’ençà del segle VIII

L’eurocentrisme de l’Església ha estat tan acusat que el papa Francesc no tan sols va ser el primer pontífex de la història nascut al continent americà, sinó que també va ser el primer no europeu nomenat d’ençà del segle VIII. Justament, aquell segle es van proclamar quatre papes asiàtics, en època de l’imperi romà d’orient.

D’ençà que existeix el conclave (1274), la reunió a porta tancada dels cardenals que trien el bisbe de Roma, s’han nomenat una norantena de papes. Tots noranta, menys Jorge Mario Bergoglio, Francesc, van ser europeus.

Amb tot, el papat de Francesc ha estat el tercer consecutiu d’un cardenal no italià. El seu antecessor, Benet XVI, era d’origen alemany, i el papa Joan Pau II (Karol Wojtyła), polonès. Però cal retrocedir fins al 1523 per tornar a trobar un papa no originari d’Itàlia: el papa Adrià VI, d’Utrecht, l’únic pontífex originari dels Països Baixos.

Avui, 4 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Martí: “El lideratge de Jaume Collboni és molt frívol”
• Apagada: la responsabilitat tomba cap a Red Eléctrica i l’estat espanyol, i els canvis que s’han de fer a la xarxa elèctrica
• Un dilluns d’èxode elèctric a la Meridiana
• Després de mesos d’incògnita, Corea del Nord reconeix les “gestes heroiques” dels seus soldats a Ucraïna
• Alexis Lara: “La ideologia conspiranoica fa que eixes persones creguen que són especials”
• Sarah Jaffe: “És igual si el cap et tracta bé o si t’agrada la feina, ens exploten a tots”
• El pastor que fa 47 anys que elabora un diccionari per a conservar el belsetà, una llengua en perill d’extinció
• Grandeses i febleses de les llibreries independents
• Vins de primavera a la Taverna del VINSEUM
• Gran Baldwin | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXV): Llistes com a claus

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Part baixa de la Riera

Per tot arreu del país, les llibreries independents sobretot mitjanes han esdevingut una xarxa important per al sector del llibre, sobretot perquè han garantit una diversitat en l’oferta i en els interessos dels lectors. A més, aquestes darreres dècades, bona part de llibreries s’han convertit en espais vius, plens d’activitat cultural. El seu paper en la societat i el seu valor cultural són importants. Tanmateix, sempre han tingut una certa feblesa i d’uns anys ençà comença a fer-se visible que un nombre important de llibreries fundades durant la transició requereixen relleu generacional, perquè els seus fundadors ja tenen edat de jubilar-se.

En el reportatge “El nou paisatge més concentrat de les llibreries del país”, parlàvem de com comencen a aflorar estratègies empresarials per a donar resposta a aquesta realitat. Més enllà de les grans cadenes, com la Casa del Llibre, que tenen una estructura vertical i absorbeixen llibreries i en creen de noves sota la mateixa marca i criteris, han començat a sorgir alternatives que tenen interès a mantenir la identitat de les llibreries que compren, com és el cas de Bookish amb la llibreria Caselles de Lleida i l’Alibri de Barcelona, o que entren en l’accionariat, com és el d’Abacus amb la llibreria 22 de Girona i la creació de la plataforma La22 per captar llibreries amb dificultats.

Tanmateix, com veuen les llibreries independents aquests moviments? Quines febleses tenen? Com es projecten cap al futur? Quines accions per part de les administracions públiques podrien afavorir-les i reforçar-les? Hem parlat amb tres llibreters propietaris de llibreries independents d’arreu dels Països Catalans per analitzar i entendre la seva realitat.

Fe Fernández, llibretera fundadora de l’Espolsada (fotografia: Joel Codina).

Fe Fernández, de la llibreria l’Espolsada de les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) i vice-presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, explica: “Cada llibreria independent es representa a si mateixa, tot i formar part d’un col·lectiu, perquè cada llibreria crec que té una realitat, que això alhora és el que fa que el país tingui una bibliodiversitat molt rica i excepcional, perquè a l’estat espanyol aquesta diversitat no hi és de la mateixa manera.”

L’Espolsada és una llibreria fundada per una llibretera més jove que la generació de la transició, que va obrir-la fa divuit anys. La jubilació encara li és lluny. Però bona part de la xarxa de llibreries de fora de Barcelona, les emblemàtiques, es creen durant la transició i avui ja tenen entre quaranta anys d’història i cinquanta i els seus propietaris es troben en edat de jubilar-se i s’imposa un relleu generacional.

Comenta Fernández: “Aquest model de llibreria que neix en ple franquisme i durant la transició, llibreries que van aparèixer a moltes capitals de comarca, algunes ja van tancar i desaparèixer en el seu moment (la Robafaves de Mataró, la Catalònia a Barcelona, la Tralla de Vic…). Unes altres es mantenen, com la Gralla de Granollers, la Documenta a Barcelona… Depèn de la gestió que es va fer, de com estàs ubicat i de l’entorn. Ara bé, és cert que les que hem nascut després, tot i fer anys que som obertes, com la llibreria Altell de Banyoles o la meva, hem nascut com a llibreries petites, unipersonals o bipersonals, de tres treballadors com a molt, i les nostres aspiracions no són ser una gran llibreria, sinó ser una llibreria d’unes mesures controlades, que no se’n vagi de mare.”

En aquesta línia, la llibreria Fan Set de València, que es va fundar el 2012, té similituds amb l’Espolsada. La seva propietària, Eva Gisbert, ens explica que són dues persones treballant-hi i tenen un fons de 15.000 llibres. Amb tot, veu un panorama i un mapa diferent entre les llibreries independents del País Valencià i les del Principat: “Segons dades de CEGAL (Confederació de Gremis i Associacions de Llibreters espanyola) del 2023, la xarxa de llibreries es reparteix de manera diferent al País Valencià. Hi ha unes 255 llibreries. D’Abacus, només n’hi ha 4. Tampoc tenim grans empresaris filantrops que muntin grans llibreries. Per tant, la situació s’ha d’analitzar de manera diferent. Ací les llibreries que s’obren són xicotetes, tenen una superfície d’uns 100 metres quadrats o una mica més, d’1 o 2 propietaris autònoms, amb un fons d’uns 6.000 llibres, amb un magatzem petit. Això revela que al País Valencià les llibreries que s’obren són sovint un projecte personal, amb la voluntat de ser un centre cultural, d’atenció personalitzada, de vincular els autors amb petits grups de lectors afins, buscar i aconseguir fidelitats i complicitats, allò que es diu crear comunitat. La Fan Set és això, tot i que tenim un fons major i ens trobem enllaçats amb el Centre Octubre, que també ens dóna la possibilitat d’utilitzar el seu espai per a les nostres activitats.”

Eva Gisbert, fundadora de la llibreria Fan Set.

Com Fe Fernández, Eva Gisbert encara és lluny de la jubilació, però comenta: “Al País Valencià el tema del relleu generacional també passa. Precisament, actualment hi ha un parell de llibreries emblemàtiques que els seus propietaris parlen de jubilar-se i de tancar. Són llibreries més grans que la nostra. Però diria que el problema no és tant el relleu generacional com la demanda del mercat immobiliari. El preu del lloguer fa impossible un traspàs i les llibreries emblemàtiques fundades als anys seixanta i setanta són expulsades del centre de València.”

Un cas de relleu generacional el viu actualment la llibreria Embat de Palma, que aquest any celebra el cinquantè aniversari, atès que es va fundar el 1975. Els actuals propietaris, Glòria Forteza-Rey i Francesc Sanchis, es van incorporar al projecte el 1979. És una llibreria literària emblemàtica de les Illes que sí que es troba en la tessitura del canvi de propietaris, perquè Forteza i Sanchis tenen edat de jubilar-se. Francesc Sanchis explica la realitat d’una llibreria independent com Embat dins el context literari actual: “Es dóna una situació doble que no ens afavoreix. Per una banda, la concentració editorial a l’estat és molt forta i competim amb cadenes de llibreries que tenen millors condicions que nosaltres, més marge. Grans empreses com Random House o Planeta arriben a acords amb cadenes com la Casa del Llibre, FNAC, Abacus, etc., i hem de competir amb aquesta gent. Per una altra banda, les petites editorials no professionals també ens porten molts problemes, perquè no tenen cap control de qualitat ni distribució i sovint costa de localitzar un llibre d’aquests segells. Tant la producció de grans editorials com la de les petites ens suposa una despesa de gestió que ens costa d’assumir. Tenim moltes despeses de personal. Les grans cadenes tenen millors condicions i el servei que han de donar és menor.”

La grandesa de la llibreria independent, un centre generador de cultura

A més de la bibliodiversitat que comenta Fe Fernández, les llibreries independents tenen com a grandesa l’atenció personalitzada, la fidelització, i actualment la funció de centre cultural. En aquest aspecte, les llibreries independents han canviat molt, perquè ja no són només establiments que venen llibres sinó que són espais generadors de cultura. A Sanchis li demanem com subsisteixen. Respon: “Tenim una gran complicitat amb el client. Nosaltres som més que una llibreria, som un centre cultural. I això genera una sèrie de complicitats que ens permeten subsistir.”

I la llibretera de l’Espolsada rebla: “S’ha de començar a valorar el paper que fem les llibreries en defensa de la llengua, també. Perquè jo no només venc més llibres en català el dia de Sant Jordi, a la meva llibreria el 80% dels llibres que venc durant tot l’any són en català. I, com jo, moltes llibreries que som a comarques. I això tinc la sensació que no es valora prou. Com tampoc es valora prou sovint per part de les editorials en català. El centralisme de país també ens passa amb això. I l’administració no sé si valora prou la difusió de la cultura en llengua catalana també amb els clubs de lectura que tenim, amb els clubs de lectura infantil… Fem molta feina a favor de la cultura catalana. I així com les editorials tenen moltes subvencions, per a la traducció al català, per a publicar en català, etc., les llibreries no en tenim. I crec que comencem a necessitar una protecció, com a centres culturals que som. La majoria de llibreries tenim una programació mensual al voltant del llibre.”

Fernández continua: “El client assumeix que això ho aporta la llibreria i quan comences a posar preu a algunes activitats, se li fa estrany. Però, és clar, el nostre marge és el mateix que fa vint anys, quan es feien la meitat d’activitats que es fan ara a la llibreria. Avui una part de les activitats que organitzem requereixen persones externes que vénen a fer-les i que cobren uns diners per fer-les. El que no pot ser és que aquests diners surtin del marge del llibreter. I s’ha de poder cobrar per fer aquestes activitats. En aquest sentit, la Institució de les Lletres Catalanes dóna uns ajuts directes a l’autor o al traductor en català per venir a clubs de lectura. Jo com a llibreria l’Espolsada en puc demanar dos per a tot l’any, que els cobra l’autor directament. És clar, jo tinc vuit clubs de lectura, dos és del tot insuficient.”

Les febleses de les llibreries independents

Demanem a Fe Fernández si falta suport de l’administració amb ajuts més concrets i més recursos. Respon: “Tenim una subvenció de l’ICEC que enguany s’ha modificat, però que ens demana de preveure tot el que farem durant l’any, i nosaltres no som com un teatre, treballem una mica sobre la marxa, en funció de les novetats, de la possibilitat que pugui venir un autor… Se’ns demana una previsió que és molt difícil de gestionar. Per una altra banda, no tenim reconeixement per part dels municipis.”

Una llibreria com Fan Set pot viure amb una certa tranquil·litat de tresoreria? Eva Gisbert respon: “Sempre fas equilibris, sobretot quan vols fer una programació cultural potent. Sempre estàs amb el voluntariat, posant-hi hores. I l’administració al País Valencià ja sabem com està en aquests moments amb el llibre en català. No hi podem comptar. Però la Fan Set és una llibreria que sempre ha funcionat sense suport públic. Tenim creades moltíssimes complicitats, moltíssima fidelitat de molta gent i això ens dóna una potència que ens permetrà perfectament tirar endavant i continuar. Jo em veig amb força.”

Però la realitat de les llibreries independents encara és més complexa i les solucions es troben en múltiples direccions. Fe Fernández explica: “Més problemes pel que fa a l’adquisició de llibres de les biblioteques, per exemple, són els contractes menors, que impliquen que una administració pública no pugui fer una despesa superior a tres mil euros sense obrir un concurs. Però els concursos són impossibles de guanyar. Hi ha empreses que es dediquen a presentar-se als concursos per a subministrar llibres a les biblioteques públiques i cada vegada es demanen més coses, perquè en un ajut dóna punts que els llibres estiguin catalogats, que vagin folrats… També puntua que tinguis personal amb discapacitats, que siguis paritari… A la meva llibreria som dues llibreteres i no tenim capacitat per a contractar una persona amb discapacitat. A aquests concursos, s’hi presenten grans empreses que tenen associades fundacions. I, a sobre, s’ha de fer el 15% de descompte. Les llibreries petites no tenim capacitat per a oferir tots aquests requeriments i en quedem fora. I els concursos els acaben guanyant empreses d’Extremadura, de Galícia, de Madrid… I jo sóc del parer que les biblioteques públiques de Catalunya haurien d’oferir en primera instància el llibre en català, però el nivell de burocràcia al qual arribem porta a situacions absurdes com aquesta.”

“Crec que ens trobem en un equilibri molt fràgil i enfortir-lo és tan fàcil com que es respecti la cadena del llibre, i que les escoles comprin els llibres a les llibreries i no directament a les editorials. O només que no haguéssim de fer el 15% de descompte per la venda de llibres a les escoles i biblioteques, moltes llibreries ja respiraríem d’una altra manera. Però, és clar, com que anem tots tant en precari…”, rebla.

Gloria Forteza i Francesc Sanchis, propietaris de la llibreia Embat.

Gisbert aporta un altre element al panorama, aquest amb relació als llibreters mateixos: “L’assignatura pendent, d’una banda, és la manca de professionalització, perquè de vegades muntes una llibreria perquè t’agraden els llibres, però falta la professionalització i la formació. I en aquest sentit és molt interessant la feina que fa l’Escola de Llibreries de la Universitat de Barcelona. Aquí a València es va fer formació durant un parell d’anys després de la pandèmia. Hi hauria d’haver una formació continuada del llibreter. I això ho hauria d’assumir el Gremi de Llibreters. Per una altra banda, sovint falta una planificació estratègica per a saber cap a on anem. Cal planificar a llarg termini. I des del gremi, penso que s’hauria de fomentar la cooperació entre llibreries independents. No sé si a través d’una cooperativa o d’una distribució compartida.”

Les cadenes de llibreries, Abacus i Bookish

I tornant a les llibreries que es troben amb la dificultat del relleu generacional, demanem a Francesc Sanchis de la llibreria Embat, com es projecta a cinc anys vista i el bany de realitat aterra en la conversa: “Ens projectem entrant en una cadena de llibreries. Hem mirat que gent jove entrés en el nostre projecte per acabar traspassant-los-hi, però els que es troben a la quarantena i més joves tenen un projecte vital que no passa per fer de botiguer, perquè implica un canvi d’actituds que no els interessa fer. Que els joves ara es dediquin a aquest negoci com ens hi hem dedicat nosaltres, fent tanta feina, com unes altres llibreries de Catalunya i València… no ho veig.”

Li demanem que si pensa que acabaran absorbits per una cadena de llibreries, com veuen projectes com Bookish o Abacus (La22) i què valoraran de l’operació. Respon: “Abacus, Bookish o altres. Per exemple, a Galícia hi ha Arnoia, que crea una cadena de llibreries per tot l’estat. Mira, per a nosaltres el més important és no canviar l’essència sinó canviar el model de negoci. Això és el que valorarem. El que ens farà decidir és que sigui una cadena tan pròxima com sigui possible a la nostra ideologia i valors. Evidentment, no vendré la llibreria a la Casa del Llibre. Entre la Casa del Llibre i Abacus triaré Abacus. Que no és el cas ni d’una ni de l’altre. Però perquè ens entenguem. I és un parlar, perquè hauria de veure la proposta. De fet, Bookish ens va venir a veure, però cerquen llibreries amb una facturació de més d’un milió d’euros anuals. Nosaltres no arribem a aquesta facturació. Nosaltres treballem amb el món de les biblioteques i hi ha gent que es dedica a les biblioteques que hi estan interessats, però no hi ha res concret. Som de les poques llibreries que ens hem preocupat de donar servei a les biblioteques. Més que ofertes hi ha hagut contactes. És que és complicat treballar a les Illes. El transport triga quatre o cinc dies i així es fa difícil competir amb Amazon.”

I què en pensen Fe Fernández de l’Espolsada i Eva Gisbert de la Fan Set de propostes com Bookish i Abacus/La 22? Gisbert explica: “Desconec la lletra xicoteta i, per tant, no en tinc una opinió formada. Sí que m’agradaria un sistema de cooperació entre llibreries independents, no pas quedar absorbida.”

I Fernández diu: “Abacus va venir a explicar l’operació de La22 al gremi, però no s’ha concretat amb res més i no hem tingut més explicacions. Hi ha una mena de secretisme, que és bastant particular amb Abacus, que no acabes de saber mai exactament el què, però diuen que tenen una preocupació perquè les llibreries petites no desapareguin. Però durant molts anys han fet molt males praxis, que ha contribuït a fer desaparèixer llibreries petites, ara potser no les fan perquè la llei del llibre no les permet i perquè des del gremi se’ls vigila de prop i cada vegada que hi ha una cosa que no funciona se’ls hi diu.”

Continua: “Ara, també et dic que en un futur no sé quina serà la meva situació econòmica i que si mai m’ofereixen alguna cosa, no sé què faré. Ens trobem en aquest punt, que hi ha moltes llibreries que no és que estiguem ofegades, però que les tensions de tresoreria són reals. Perquè els grans grups marquen uns nivells de publicacions brutals i mentrestant ens carreguem un munt de llibres que no tindran cap oportunitat i tornaran als magatzems, que aquest Sant Jordi s’ha vist molt, això. Hi ha un article a VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica molt bé, “Per una ecologia del llibre”. Aquest fenomen també comença a passar amb la Setmana del Llibre en Català, que si abans potenciava sobretot el llibre de fons, ara ja es focalitza amb la novetat. La roda és molt gran i la sostenibilitat econòmica de les llibreries és fràgil i sempre ens toca fer equilibris i trobar-nos a la corda fluixa i desitjant que no plogui per Sant Jordi…, perquè necessitem un coixí econòmic, perquè tot agafa unes dimensions tan grans que cada cop és més difícil.”