Un matí de divendres a tocar de la revetlla de Sant Joan, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) sembla aparentment tranquil, un equipament funcionant amb normalitat, com ha de ser. L’aparcament del museu és ple d’autocars de turistes, que entren al museu i abans o després admiren les vistes privilegiades de Barcelona que s’ofereixen des del Palau Nacional. Els qui vénen amb cotxe es queixen que el parquímetre de la zona blava no va i se senten obligats (i no ho estan) a instal·lar-se l’app per pagar i evitar la multa. I la calor és ben viva.

Dins el museu, tot al seu lloc, també. Aquest divendres del solstici d’estiu, és un dia especial en termes artístics per al MNAC, perquè al vespre s’inaugura la instal·lació multimèdia de l’artista Eugènia Balcells a la Sala Oval Des del centre, una estructura imponent d’alumini i teixits hologràfics (de 8,5 metres d’altura i 17 metres de diàmetre), en forma d’un gran ull, que canvia de colors segons la llum i que embolcalla i protegeix l’obra From The Center, composta per  dotze vídeos que Balcells va realitzar a Nova York durant els anys 1980 i 1982. 

Però dins d’aquesta dinàmica aparentment lògica, de normalitat del museu, de cadència gairebé estival, es palpa també un cert nerviosisme, malestar, inquietud, entre els membres de l’equip, tan aviat com es pronuncia la paraula Sixena: situació de crisi, en plena batalla, sensació de solitud… La conferència de premsa preparada havia de comptar amb el director del museu, Pepe Serra, però ja avisen que no podrà baixar, que es troba immers en el tema de Sixena. Que li serà impossible. 

La sala de les pintures murals de Sixena sembla aliena al conflicte i al perill en què es troba, tot i que, d’ençà que es va fer pública la sentència del Suprem, les pintures han estat el centre d’interès de molts visitants. Sota els arcs es fa difícil no preguntar-se com es poden traslladar les pintures sense malmetre-les. La impossibilitat s’imposa.

Per tot plegat, demanem a Eugènia Balcells quina posició té respecte de la sentència del trasllat de les pintures murals de Sixena. L’artista es deixa anar: “Em sap molt de greu que la instal·lació coincideixi amb aquesta situació. Aquest conflicte em sembla una pèrdua de temps dels humans. La guerra va ser real, tot el que ha passat és real. Que es quedin aquí les pintures, que estan perfectes, i ja està. A banda, que es podria fer una cosa interessantíssima en el lloc d’origen, amb una presentació virtual, màgica. Si jo la fes, seria màgica. I si vols veure les pintures originals, véns aquí, com es fa a tots els museus, com quan vas a Berlín a veure el fris de Pèrgam. Bé que l’he de veure allà. Per què? Perquè jo visc dins la història. No visc en un món abstracte, on cada cosa ha de ser on és. Aquest patrimoni s’ha salvat. Aquestes pintures, si s’haguessin quedat allà, potser ja no les tindríem.”

Continua Balcells: “És el de sempre, és aquesta cosa humana, política, de l’això és meu i no ho tinc! No, no és de ningú, és de la humanitat i ha acabat al MNAC. Doncs celebra que va començar a casa teva i ja està. Em sembla que és utilitzar l’energia humana molt malament. Aquesta és la meva opinió, que va molt més enllà de la política.”

Des del centre i en diàleg

La proposta Des del centre, d’Eugènia Balcells, conté la instal·lació multimèdia From The Center nascuda a Nova York entre el 1980 i el 1982, formada per dotze canals de vídeo, amb un muntatge sonor que va crear el músic i pioner del so Peter Van Riper (1942-1998). Aquests vídeos es troben dins d’una estructura desmuntable que s’ha creat per contenir-los i exposar-los a la Sala Oval del MNAC; una estructura desmuntable que, els anys a venir, es podrà exposar en altres espais museístics i també és pensada per mostrar-se al nou edifici d’ampliació del museu, previst per al 2029.

La instal·lació, que es complementa amb un vídeo que es pot veure a la sala annexa de la Sala Oval on Balcells explica el projecte i una sèrie d’activitats, té dos curadors, Eulàlia Bosch, que col·labora amb Eugènia Balcells d’ençà dels anys noranta del segle XX, i Àlex Mitrani, conservador de l’àrea d’art contemporani del museu. La proposta es podrà veure fins l’11 de setembre d’enguany. 

La gran cúpula de teixits hologràfics de la instal·lació ‘Des del centre’, d’Eugènia Balsells, al MNAC.

La peça ingressa al MNAC, però l’ha adquirida la Generalitat i forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. D’un temps ençà, les fronteres cronològiques imposades fa dècades que marcaven els límits dels anys quaranta per al MNAC i tota la segona meitat del segle XX en endavant per al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) s’han trencat, fins al punt que una peça com aquesta d’Eugènia Balcells ha arribat al MNAC i es considera clau. No és la primera, ni la primera proposta que fa dialogar els artistes contemporanis amb l’art antic. Abans que Balcells, han creat una peça per a la Sala Oval del MNAC Francesc Torres, Antoni Miralda i Laia Estruch. Però aquesta relació va més enllà. Per exemple, l’exposició temporal “Zurbarán (sobre)natural”, que s’acabarà ara, el 29 de juny, fa dialogar el pintor del segle d’Or espanyol amb artistes com Antoni Llena, Antoni Tàpies, Antoni Catany, Eulàlia Valldosera, Alfons Borrell, Aurèlia Muñoz, Marta Povo… 

Nova York en 360 graus

Eugènia Balcells ha explicat que el 1980 s’estava a Nova York. Vivia a l’àtic d’un edifici buit que era d’un banc i que també li feia d’estudi. Hi havia una escala privada que portava al terrat. Des d’aquell terrat, l’artista tenia una visió privilegiada de la metròpolis en 360. Durant dos anys, la càmera de vídeo no es va moure d’allà i va anar cercant o trobant dotze temes o canals: un cap a la lluna, un altre els ocells, els edificis, el trànsit, els vinants, l’asfalt, el sol… El resultat que ara podem tornar a veure és un conjunt de vídeos suggerents, plens de bellesa, amb una poètica pròpia. En aquest sentit, Eulàlia Bosch creu que el temps li ha anat a favor en aquesta peça: “Són imatges més misterioses i mítiques que en el moment que es van enregistrar.”

Continua Balcells: “Volia captar la naturalesa canviant de la realitat. Som part d’una dansa energètica, del subatòmic al galàctic. Aquesta és una idea molt antiga de la filosofia antiga oriental. La instal·lació és un globus òptic, una mena d’escultura amb moviment, amb so, de llum canviant.” Balcells, emocionada i agraïda de poder tornar a veure i a exposar From The Center després de tants anys, també parla d’energia i d’humanitat i assegura amb mirada crítica: “Jo fa anys que dic que voldria aprofitar la meva aportació a l’art per tornar a reencantar el món.”

Àlex Mitrani ha destacat que From the center és una peça fonamental en la història del videoart i que ara, a la Sala Oval Des del centre “és una màquina de visió mística que uneix ciència i espiritualitat. I trobo que des d’aquesta perspectiva dialoga perfectament amb les pintures de Sant Climent de Taüll, els frescos romànics que han fet famós internacionalment aquest museu. Eugènia Balcells, , a través de la visió, s’enfronta amb un coneixement profund de la realitat de l’univers. És una peça que té una actualitat enorme, que evoca l’òptica, la física més avançada, la nostra interrogació constant sobre quin és el nostre lloc al món i la nostra responsabilitat.”

Eulàlia Bosch ha exposat tres idees per contextualitzar la instal·lació: la primera fa referència al procés de treball de l’artista, que sempre comença amb una pregunta. La pregunta que Eugènia Balcells es va fer i que va iniciar el procés de recerca de From The Center fou: què puc arribar a veure amb els instruments de visió que tenim a l’abast? Va ser la primera vegada que utilitzava el vídeo. “Ella era molt jove i estava fora de casa, vivia a Nova York i això em fa pensar que la pregunta, de fet, era, ‘On sóc?’. L’obra és una reflexió complexa sobre la ubicació dels humans en el cosmos.” La segona idea fa referència a una cita de Goethe que Eugènia Balcells esmenta sovint: “Un objecte ben contemplat esdevé un nou instrument de visió.” I Eulàlia Bosch explica que Balcells ha construït un ull, un gran globus òptic que modifica el seu color segons la llum. I la tercera idea va lligada a la presència d’una artista contemporània com Eugènia Balcells dins del MNAC, perquè segons Bosch, necessitem ulls contemporanis cultivats per a veure i interpretar l’art històric.

Llac Roca
Terra del Foc, Argentina
Mapa a Google

Entre els nombrosos fronts de l’anomenada batalla cultural que, a cop de decret, encapçala Donald Trump d’ençà que va tornar a ocupar la Casa Blanca el gener passat, hi ha també la toponímia. Una de les primeres decisions que va prendre, en aquest àmbit, va ser modificar als EUA el nom tradicional del “golf de Mèxic” per “golf d’Amèrica”, tal com es pot comprovar consultant els mapes de Google. I, més recentment, just abans de la visita que va fer a uns quants països del golf Pèrsic, va insinuar que la seva administració es proposava de rebatejar la regió amb el nom de “golf Aràbic”, en un intent d’aïllar encara més l’Iran. Pel mig, sense tant de soroll mediàtic, encara hi va haver una altra decisió polèmica relacionada amb la designació d’accidents geogràfics: el cim més alt dels EUA, el Denali (6.190 metres), a Alaska, va perdre fa poc el nom autòcton oficialitzat el 2015 durant la presidència de Barack Obama pel topònim anterior, McKinley, en honor del vint-i-cinquè president dels EUA, William McKinley (1843-1901), assassinat per un anarquista.

“La violència simbòlica que hi ha al darrere de la voluntat supremacista de recuperar la toponímia d’origen europeu a Amèrica”, en paraules del geògraf Frédéric Giraut en una tribuna d’opinió a Le Monde, té un reflex també a l’altre extrem del continent americà, a la Patagònia argentina, on el president Javier Milei, de la mateixa corda que Trump, tampoc no va trigar gaire a practicar la “neteja toponímica” una vegada va assolir el poder a les acaballes de 2023. En el seu cas, la batalla es va centrar en el llac Acigami, al parc natural de la Terra del Foc. El juny de l’any passat, en una conferència de premsa del portaveu presidencial, Manuel Adorni, es va anunciar de sorpresa que el llac, compartit entre l’Argentina i Xile, tornava a la designació anterior de Roca al vessant argentí. “S’han acabat els simbolismes pseudo-maputxes”, va etzibar Adorni als periodistes.

El topònim recuperat fa referència a l’ex-president Julio Argentino Roca (1843-1914), nascut a San Miguel de Tucumán el 17 de juny de 1843. Com el mandatari que més anys ha governat en la història democràtica argentina (del 1880 al 1886 i del 1898 al 1904), ja disposa de nombrosos homenatges per tot el país: de monuments a noms de poblacions i, fins i tot, un altre llac a la província de Río Negro. Roca, val a dir, era fill d’un dels herois de la guerra d’independència del Riu de la Plata (1810-1812) i nét de Pere Roca i Vidiellas, un comerciant nascut a Tarragona el 1759 i establert cap al final del segle XVIII a l’actual Argentina.

La decisió unilateral de recuperar el nom colonial del llac –que a Xile és conegut per Errázuriz– va convertir en lletra morta la llei provincial número 180, que el 2008 havia restablert el nom autòcton d’Acigami per a designar aquella extensió d’aigua a pocs quilòmetres de la ciutat d’Ushuaia. Aquella aprovació –sota la presidència de Cristina Fernández de Kirchner– es va dur a terme un dia ben significatiu, el 25 de novembre, la Diada dels Aborígens de Terra del Foc, en record del 25 de novembre de 1886, quan hi hagué la considerada primera gran matança de pobles nadius de la zona promoguda pel govern argentí, just al final de la primera presidència de Julio Argentino Roca. Per la seva implicació directa en els plans de conquesta violenta de les “terres desèrtiques” del sud del país, nombrosos càrrecs electes del sud del país van considerar la mesura del president Milei una falta de respecte a la història ancestral d’aquestes terres australs.

Que Roca sigui el protagonista del primer topònim modificat per la presidència argentina no és gens estrany si es té en compte la predilecció de Milei i el seu partit, la Llibertat Avança (LLA), per la seva figura. En el discurs d’investidura, el 10 de desembre de 2023, va qualificar Julio Argentino Roca com “un dels millors presidents de la història argentina”. Fa l’efecte que, en aquesta valoració positiva del president actual i la seva formació, hi pesi més la llarga presidència de Roca o la seva vinculació directa en la polèmica “campanya del desert” que no pas el fet que fos qui més escoles va fundar quan va establir l’educació gratuïta, obligatòria i universal a l’Argentina.

I una mica més: Una bona mostra que Roca és un dels referents del moviment polític que envolta Milei és que una de les principals agrupacions juvenils a l’àrea metropolitana de Buenos Aires que va impulsar-lo quan era candidat a la presidència, present en tots els actes de campanya amb banderes, bombos, trompetes, bengales i pancartes amb l’eslògan “Tornem a fer gran l’Argentina”, rebi el nom de La Julio Argentino.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Retrat del president Julio Argentino Roca. Rètol recent del llac Roca, a la Terra del Foc. Una bandera del moviment La Julio Argentino.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

En les sis-centes quaranta pàgines del llibre A Quick and Dirty Guide to War, una frase de tan sols vint-i-tres paraules destaca per la seua precisió quirúrgica: “Montserrat. Monastery in mountains northwest of Barcelona. Long a center of Catalan intellectual and linguistic resistance, it maintains a thousand-year tradition of intellectual guerrilla warfare” [“Montserrat. Monestir a les muntanyes al nord-oest de Barcelona. De fa temps, un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana, que manté una tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual”].

Aquesta descripció, escrita pel coronel de l’exèrcit dels Estats Units Austin Bay i publicada el 1984, no és la mena d’informació que apareix en guies turístiques o enciclopèdies estàndard. És una anàlisi estratègica que revela un coneixement molt íntim de la història política catalana i del paper específic de Montserrat com a centre de resistència cultural. Però com va arribar aquesta informació tan específica a mans d’un analista militar americà durant la Guerra Freda? I què significa per a Montserrat que se’l considere així en els cercles d’intel·ligència?

L’evidència d’un coneixement excepcional

La història d’aquest llibre és fascinant. És un volum que es va publicar als Estats Units uns quants anys i que llistava totes les possibles guerres que hi podria haver al món –val a dir que amb un encert profètic monumental.

Quan el vaig comprar, als anys vuitanta, em va fascinar el que significava. Allò, aquella referència a la guerra entre Espanya i Catalunya, no podia ser casual i més aviat semblava una filtració interessada d’informació classificada. Però de qui, de què i amb quina intenció? Algunes de les pistes que s’hi donaven eren tan específiques que feien pegar voltes al cap. Els valencians érem classificats com la clau que podia fer canviar completament el conflicte entre Espanya i Catalunya, per davant de la contaminació que podien crear els bascs i la lluita armada d’ETA. I hi havia aquella descripció tan detallada, precisa i concisa de Montserrat.

Durant anys he perseguit els seus dos autors per mirar d’entendre com van arribar a aquestes conclusions. D’Austin Bay, militar encara en actiu, no he aconseguit mai cap resposta. No es digna ni a donar senyals de vida. Clarament no vol parlar. James Dunnigan, l’altre autor, sí que va voler parlar amb mi i em va confirmar que aquell capítol en què especulaven amb una guerra entre Catalunya i Espanya era obra exclusiva de Bay i, és més, que Bay s’havia entossudit molt que es fes públic, contra el criteri de Dunnigan, que no el veia interessant ni probable.

La precisió de la descripció sobre Montserrat de Bay és notable per uns quants motius. Primer, identifica Montserrat no solament com un monestir, sinó específicament com un “un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana”. Aquesta caracterització va molt més enllà de la imatge turística habitual del lloc com a santuari religiós i requereix un coneixement detallat dels esdeveniments polítics catalans del segle XX.

Segon, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” demostra una comprensió històrica que abasta de la fundació del monestir per l’abat Oliba el 1025 fins als esdeveniments contemporanis dels anys setanta i vuitanta. Aquesta mena d’anàlisi històrica a llarg termini és característica de la intel·ligència estratègica militar d’alt nivell, no pas del periodisme generalista.

L’abat Escarré: la icona de la resistència

La clau per a entendre aquesta descripció segurament es troba en la figura d’Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat del 1946 al 1966. El 14 de novembre de 1963, Escarré va fer unes declaracions al diari francès Le Monde que van canviar per sempre la percepció internacional de Montserrat.

En aquella entrevista històrica, Escarré va declarar que l’estat espanyol de Franco, malgrat dir-se cristià, no obeïa els principis bàsics del cristianisme. Va defensar el dret del poble a triar el seu govern, la llibertat de premsa, i va insistir a defensar la llengua catalana.

La reacció de Franco va ser fulminant. El govern va prohibir l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol, va clausurar Òmnium Cultural i va assaltar el Casal de Montserrat a Barcelona. El 1965, Escarré va ser forçat a l’exili a Itàlia, on es va morir el 1968.

Les declaracions van convertir Escarré en “una icona de l’oposició democràtica i el catalanisme”, segons que documenten els arxius històrics de l’època. Però, més important encara per a la nostra anàlisi, aquestes declaracions van establir Montserrat com un símbol internacional de resistència catalana contra la dictadura.

La Tancada del 1970: Montserrat com a santuari democràtic

Si les declaracions d’Escarré van establir la reputació internacional de Montserrat, la Tancada d’intel·lectuals del 12-14 de desembre de 1970 la va consolidar definitivament.

Quan el règim franquista va condemnar a mort nou militants d’ETA al procés de Burgos, tres-cents intel·lectuals catalans –escriptors, artistes, periodistes, cantants– es van refugiar a Montserrat per protestar. Entre els quals hi havia figures com ara Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Roig, Raimon i Oriol Bohigas.

L’abat Cassià Maria Just va acollir els manifestants i va convertir Montserrat en santuari físic i simbòlic de l’oposició antifranquista. Durant tres dies, sota l’amenaça d’assalt policíac, els intel·lectuals van debatre la situació del país i van redactar un manifest que demanava: “Un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.”

La repercussió internacional de la Tancada va ser enorme i va establir Montserrat com un símbol reconegut internacionalment de la resistència democràtica espanyola.

La màquina editorial de la resistència

Però la resistència de Montserrat no es limitava a gests espectaculars. Del 1959 ençà, el monestir publicava Serra d’Or, una revista cultural que es va convertir en una plataforma per als intel·lectuals catalans de la segona meitat del segle XX.

Malgrat la censura franquista, Serra d’Or va aconseguir de mantenir un espai de diàleg cultural en català. La revista va descobrir talents com ara Montserrat Roig, Carme Riera, Baltasar Porcel i Terenci Moix, i va servir de pont entre generacions d’escriptors catalans.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fundada en el llunyaníssim 1498 i continuadora de la impremta sorgida a Montserrat, es va convertir en una de les editorials catalanes més importants. Durant el franquisme, va continuar publicant en català malgrat els riscs i va mantenir vives la literatura i la cultura catalanes.

Com reconeix la documentació actual de l’editorial, ha mantingut una activitat cultural pràcticament ininterrompuda, “al servei de Montserrat i de la societat en el seu conjunt” durant més de cinc-cents anys. Aquesta continuïtat històrica explica la referència de Bay a la “tradició mil·lenària”.

El canal americà: dels acadèmics als militars

La pregunta que subsisteix és com aquesta informació tan específica va arribar a Austin Bay. La resposta probablement és en la xarxa d’acadèmics i analistes que connectaven les universitats americanes amb els cercles d’oposició europea durant la Guerra Freda.

Durant els anys setanta i vuitanta, les universitats americanes van desenvolupar programes d’estudis europeus extensos que incloïen anàlisis dels moviments de resistència sota dictadures. Professors com ara Hugh Thomas (The Spanish Civil War), Stanley Payne (Falange) i Gabriel Jackson (The Spanish Republic and Civil War) van establir contactes regulars amb intel·lectuals catalans o espanyols exiliats o d’oposició.

Bay, com a oficial de carrera i consultor del Pentàgon especialitzat en simulacres de guerra (war games), tenia accés privilegiat a aquests cercles acadèmics. A més, la seva feina de professor a la Universitat de Texas i la seva participació en conferències estratègiques el connectaven amb experts en estudis europeus que seguien de prop l’evolució de l’oposició antifranquista.

La connexió religiosa

Una altra via possible és la connexió religiosa. Montserrat, com a centre benedictí, mantenia llaços amb monestirs i institucions catòliques americanes. És documentat que l’impacte internacional de les declaracions d’Escarré i la Tancada del 1970 van arribar als cercles catòlics progressistes americans, que s’hi van mostrar solidaris.

Les connexions entre l’Església catalana i l’americana durant el franquisme són documentades. Monjos de Montserrat van estudiar a l’estranger, incloent-hi els Estats Units, i van establir contactes que podien haver transmès informació sobre la situació política catalana.

L’estructura dels simulacres de guerra: més que una casualitat

Un element que reforça la hipòtesi d’un origen militar per a la informació continguda en aquest llibre és l’estructura mateixa del capítol sobre Catalunya-Espanya. El format que segueixen Dunnigan i Bay –introducció, font del conflicte, qui hi està involucrat, geografia, història, política local, estratègies dels participants, interessos de superpotències, resultats potencials, cost de la guerra– coincideix exactament amb la metodologia estandarditzada dels simulacres de guerra de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta.

Aquesta estructura, desenvolupada per RAND Corporation i adoptada pels planificadors de l’Aliança, era la plantilla estàndard per a analitzar conflictes potencials dins dels països membres. La secció sobre Montserrat s’integra perfectament dins aquest marc analític, cosa que suggereix la hipòtesi –que encara no puc demostrar, però que continuaré treballant per fer-ho– que no va ser escrita sobre un simulacre de guerra, sinó que va ser extreta d’un simulacre real.

En aquesta línia és particularment reveladora la inclusió de Montserrat dins la secció “Wild Cards”, una terminologia específica dels simulacres de guerra que designa aquells factors impredictibles que poden alterar dramàticament l’evolució d’un conflicte de cop i volta. Aquesta categorització suggeria que Montserrat va ser analitzat com un element estratègic amb prou potencial per a influir en la dinàmica d’un hipotètic conflicte entre tots dos països.

La dimensió estratègica: “guerrilla intel·lectual” com a amenaça a l’estabilitat

De punt de vista de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta, cal remarcar a més que el concepte de “guerrilla intel·lectual” tenia unes implicacions estratègiques molt profundes. No era pas una descripció romàntica; era una categoria d’anàlisi de seguretat.

Durant la Guerra Freda, els planificadors de l’OTAN havien identificat que les amenaces més perilloses per a la cohesió dels països membres no eren sempre les militars convencionals, sinó les que minaven la legitimitat política de dins. El cas d’Itàlia, amb la presència d’un Partit Comunista fort, o França, amb les revoltes del 68, havien demostrat com la subversió cultural i intel·lectual podia desestabilitzar aliats crucials.

En aquest context, Montserrat podia representar un cas d’estudi fascinant: un centre de resistència cultural institucionalitzada capaç de mobilitzar l’opinió pública, influir en intel·lectuals i artistes, i mantenir una narrativa alternativa al poder establert. Per a analistes militars com Bay, clarament interessats en la dinàmica de conflictes interns dins d’aliats de l’OTAN, Montserrat oferia sens dubte, lliçons valuoses sobre com la resistència no-violenta podia evolucionar cap a inestabilitat política.

La descripció que Bay fa de Montserrat com a “centre de guerra de guerrilles intel·lectual” fa servir –i no es pot pensar atesa la precisió del text que no ho fa deliberadament– terminologia estàndard militar per classificar Montserrat com una font potencial d’insurgència cultural. I això no és una valoració neutral; és una avaluació professional de risc estratègic.

El model Montserrat: resistència sense violència

L’interès específic de l’OTAN en Montserrat podria explicar-se per la seua singularitat com a model de resistència. A diferència d’ETA, que feia servir la violència armada, o dels moviments comunistes, que volien la revolució social, Montserrat representava una “tercera via”: resistència cultural persistent que mantenia la legitimitat moral mentre qüestionava l’autoritat política.

Aquest model preocupava els estrategs de l’OTAN perquè era molt més difícil de combatre que no pas la subversió convencional. No es podia neutralitzar militarment sense crear màrtirs, i la seua base religiosa hi donava protecció internacional. A més, la capacitat per a inspirar moviments semblants en uns altres països europeus amb tensions nacionals (Irlanda, Còrsega, País Basc) el convertia en un “virus cultural” potencialment contagiós.

Així, la documentació de la Tancada de 1970 explica com Montserrat va aconseguir de mobilitzar tres-cents intel·lectuals de primer nivell en setanta-dues hores, cosa que demostra una capacitat organitzativa que qualsevol moviment polític envejaria. Aquesta eficàcia de mobilització cultural és exactament la mena de capacitat que els simulacres de guerra militars necessiten modelar i entendre per predir de manera eficaç l’evolució de conflictes interns.

L’enigma de la precisió

La precisió quasi etnogràfica de la descripció de Bay –identificar Montserrat específicament com a centre de resistència “intel·lectual i lingüística”– suggereix, a més, que va tenir accés a fonts molt informades. No és una informació que es puga obtenir de fonts obertes generals; requereix contacte directe amb gent que conega íntimament la història política catalana.

Per tant, cal pensar com a probable que Bay va tenir accés a informes d’intel·ligència americana sobre l’oposició antifranquista. Durant la transició (1975-1982), la CIA i el Departament d’Estat nord-americà van seguir molt de prop l’evolució política espanyola, incloent-hi els moviments nacionalistes català i basc, i van elaborar una enorme quantitat de documentació al respecte.

Per exemple, documents desclassificats posteriors han revelat que els serveis d’intel·ligència americans mantenien contactes permanents amb figures de l’oposició catalana. I és plausible que informes sobre Montserrat circularen dins aquests cercles i arribaren a consultors militars de primera fila com Bay.

La tradició mil·lenària

Però, per una altra banda, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” requereix una comprensió que abasta tota la història del monestir. I aquesta perspectiva suggereix que Bay (o les seues fonts) veien Montserrat no solament com un fenomen polític modern, sinó com la continuació d’una tradició de resistència que es remuntava als orígens del monestir.

Perquè, efectivament, Montserrat ha tingut papers polítics al llarg de la història catalana: durant la guerra dels Segadors (1640-1659), la guerra de Successió (1701-1714), les invasions napoleòniques (1808-1814), i les guerres Carlines (1833-1876). En cada període, el monestir ha tendit a posicionar-se al costat de la resistència catalana contra el poder espanyol.

Aquesta continuïtat històrica és la que justifica la referència de Bay a una “tradició mil·lenària” de resistència intel·lectual. Que no és hiperbòlica; és pura anàlisi històrica.

Un cas d’intel·ligència cultural

La descripció de Montserrat d’Austin Bay representa una anàlisi d’intel·ligència cultural sofisticada i demostra la capacitat que tenia Washington d’identificar i comprendre centres simbòlics de resistència dins les societats aliades.

Per a analistes militars americans dels anys vuitanta, comprendre aquestes dinàmiques era fonamental. L’estat espanyol acabava d’entrar a l’OTAN (1982) i la cohesió de l’Aliança depenia mot de la comprensió de les tensions internes dins els països membres.

Si ell no accepta de parlar-ne –cosa que em sembla que no passarà mai–, el contingut d’aquest llibre serà sempre un misteri, atès que la precisió de la descripció de Bay si més no suggereix que hi havia canals d’informació –acadèmics, religiosos, o d’intel·ligència– que permetien a alguns analistes americans de comprendre perfectament les complexitats de la política catalana amb una profunditat notable.

El “misteri de Montserrat”, en tot cas, ens recordarà sempre que darrere les anàlisis militars aparentment fredes, quan es fan bé, hi ha una comprensió humana molt profunda de com les cultures resisteixen, s’adapten i sobreviuen. En aquest cas, és evident que de manera oficial o no la “guerrilla intel·lectual” de Montserrat va ser reconeguda i respectada pels analistes de la gran superpotència americana, que donava suport al règim que Montserrat combatia.

I, en aquest context, l’homenatge que el pare Abat retrà al rei dels espanyols, segur que a l’altra banda de l’Atlàntic no passarà desapercebuda per a l’Austin Bay de torn, que no podrà interpretar-la sinó com un gir total, com una traïció a allò que el monestir ha representat durant mil anys d’història.

Fa mesos que hi ha escales mecàniques i ascensors fora de servei en moltes estacions de Rodalia. L’estació de la plaça de Catalunya, la més transitada del sistema ferroviari de Catalunya, arrossega problemes d’ençà del febrer. A voltes, les reparen i funcionen, però les incidències tornen a aparèixer al cap de pocs dies.

N’hi ha prou de passejar-se una estona per aquesta estació i parlar amb una quinzena de passatgers per constatar que s’hi respira molta indignació. Hi ha qui va carregat amb maletes, qui té dificultats de mobilitat o qui encara puja amb agilitat: tots topen amb els mateixos obstacles. Molts consideren que aquests problemes en les infrastructures són un símbol de “decadència” d’un sistema ferroviari que és “inqualificable”. No solament hi ha problemes a les estacions de Barcelona. També a Barberà del Vallès, Premià de Mar, l’Hospitalet de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vic, Sabadell i molts més indrets.

“Tinc problemes de genoll i pujar escales em va fatal”

Els passatgers relaten que les avaries són habituals. L’Oriol, usuari freqüent de Rodalia, ho resumeix així: “Fa anys que vinc per aquí [plaça de Catalunya] i de cada deu vegades, cinc hi ha avaries, endarreriments o escales avariades. No sé si és per excés de gent o per la saturació d’ús. No sé si a Madrid funciona més bé. Ens hem d’acostumar a tot, però no és agradable.” La Brígida és de Barberà del Vallès i les poques vegades que va a Barcelona sempre topa amb incidències. “Tinc problemes de genoll i pujar escales amb va fatal. Però també hi ha gent amb cadira de rodes o maletes.”

En Josep, veí de Sabadell, baixa tres vegades el mes a Barcelona per anar a veure les obres del Camp Nou, i també es troba amb incidències sovint. Ell se sent fort i pot pujar i baixar les escales, però es queixa que fa molt de temps que no funcionen. En Ferran i la seva dona vénen de Ripoll –han arribat amb cinquanta minuts de retard– i considera que “tot és un desmanec”. “Fins ara, no ens hi havíem trobat, amb tot això. Quan pujàvem per l’escala caminant, també hi havia un vidre trencat. Havia vingut força amb el tren, i anava bé. Però veig que això està deixat”, explica.

En Juan ve tres vegades la setmana i diu que, d’ençà de fa quatre mesos, sempre es troba amb problemes. “Un servei força deficient. Proven de millorar la informació, però no n’hi ha”, explica. La Dolors, de vuitanta-dos anys, n’està ben tipa, de l’estat de les instal·lacions a l’estació de la plaça de Catalunya: “És una desídia.” Va cap a Premià de Mar i diu que allà fa mesos que les escales mecàniques tampoc no funcionen. Considera que la línia R1 va prou bé, però que és difícil troba un tren com cal perquè “sempre hi ha alguna deficiència”. La Maria Dolors i en Carles relaten que els problemes són recurrents. “Hem ajudat a pujar una noia amb un cotxet que anava a Terrassa. Quan hi arribi, no podrà fer res, s’ho trobarà igual”, diu la Maria Dolors.

Alguns viatgers habituals denuncien que l’acumulació de gent a les escales normals, quan les mecàniques no funcionen, ha fet que arribin a perdre trens. És el cas d’en Gil: “Utilitzem molt el de Vic, i no van mai. Es crea una acumulació a les escales normals i he arribat a perdre un tren per la gent que hi havia.”

Per què les escales i els ascensors estan fora de servei?

El primer de febrer d’enguany, Renfe va adjudicar a TKE Elevadores España SLU el nou contracte de manteniment d’ascensors i escales mecàniques a les estacions de Rodalia, en substitució de l’empresa Schindler. La nova empresa va trobar-se escales i ascensors avariats o en mal estat i va decidir de deixar-los fora de servei per qüestions de seguretat.

Fonts de Rodalia expliquen a VilaWeb que tenen la previsió d’arreglar les escales i els ascensors tan bon punt la nova empresa n’hagi fet les revisions. “En alguns casos, hem vist que s’havia de renovar tot el mecanisme. S’han de revisar, però moltes ja s’han activat”, expliquen.

Amb el nou contracte, Rodalia pretén de reduir les incidències recurrents i agilitar la reparació d’avaries que han afectat greument l’accessibilitat en moltes estacions. Ara bé, els problemes han perdurat.

El contracte té una durada de quatre anys i preveu una inversió de més de 8,5 milions d’euros, destinats tant al manteniment preventiu i correctiu com a la modernització d’equips. En aquest sentit, s’han assignat 4,5 milions per a renovar prop de 90 ascensors i més de 40 escales mecàniques, un aspecte que no es preveia en l’anterior acord.

Malestar també amb el conjunt del servei

Les queixes dels usuaris no són noves, i les incidències fan evident que es tracta d’un problema estructural. Tot plegat configura un escenari que, a ulls dels usuaris, denota manca de manteniment i que afecta directament la mobilitat de milers d’usuaris cada dia, no solament pels retards que hi ha. “Ara vivim el pitjor moment de Rodalia, van molt plens, no hi ha aire, no compleixen els horaris. És un desastre”, assenyala la Mercedes.

La Isabel agafa el tren pràcticament cada dia i diu que s’adapta a allò que es troba. “Amb una setmana de cinc dies, potser hi ha problemes un dia o dos”, diu. Preguntada per la valoració del servei de Rodalia, respon: “És qualificable? Arriba a l’u o al dos? Afortunadament, no hem estat pagant. Ara ens faran pagar, i és una vergonya pagar per un servei com aquest. No ho qualifico perquè és inqualificable.” La Maria Dolors i en Carles reconeixen que proven de no agafar gaire el tren “perquè el sistema va fatal”. “No és correcte, el que paguem com a país per una Rodalia com la que tenim a Catalunya. Sempre hi ha problemes”, diu, indignat, en Carles.

La trama del mal anomenat cas Koldo ha arribat a les entranyes del PSOE i acorrala el govern de Pedro Sánchez. La seva mà dreta, Santos Cerdán, ha hagut de dimitir, però la dimensió real de l’escàndol és incerta. La Guàrdia Civil té constància per veu dels implicats –amb tota mena de detalls sòrdids– que es van cobrar més de mig milió d’euros en comissions.

“Si no canvia res, el govern serà un zombi que destrossarà l’esquerra”, avisa el jurista Joaquín Urías. En aquesta entrevista, es mostra molt crític amb les explicacions del president espanyol sobre la trama corrupta. “Em sembla inexplicable que ningú l’hagi avisat que això anirà molt més enllà judicialment i que han d’aparèixer molts més implicats”, afegeix.

—Què us semblen les noves revelacions que assenyalen Santos Cerdán com el cap de la trama?
—És una cosa que fa molt i molt de mal al govern. No tant per la dimissió de la corrupció com per la forma, sobretot. S’han cobrat comissions, però tot plegat, segons el que sabem, és una mica més de mig milió d’euros. El més greu és que són els números dos i tres del president. No hi havia gent més pròxima a Pedro Sánchez. I les formes, aquesta cosa tan bruta de les prostitutes i el llenguatge masclista… Això fa molt de mal a la reputació moral del govern. No és tan sols que hi hagi lladres, que hi són, sinó que són lladres grollers i masclistes. Això fa un dany irreparable al govern.

—En alguns àudios es parla obertament de diners i de les quantitats de les comissions…
—Això no té res a veure amb la corrupció de la Gürtel, en què es movien quantitats milionàries i s’amagaven a Suïssa. Això recorda més la corrupció dels pobles de la costa, on els batlles parlen obertament dels diners robats i després es munten les festes amb prostitutes. Repeteixo, el dany no és tan sols perquè siguin uns lladres, que també, el dany és moral perquè tot plegat és d’una sordidesa increïble. A part de la manca d’honestedat, hi ha la cosa nociva de l’entorn. El president del govern, que vol semblar modern i que ho controla tot, s’envolta dels paios més tronats i rònecs.

—Potser no és com la Gürtel, però Sánchez arriba a la Moncloa gràcies a la sentència de la Gürtel.
—L’esquerra ha defensat tradicionalment que és més estricta amb els temes que afecten l’honradesa. Per tant, em sembla totalment inexplicable que un president que arriba a la Moncloa amb una moció de censura contra la corrupció, la primera cosa que faci sigui donar el Ministeri de Foment i Transports, que és on es mouen més milions, a una persona amb dubtes seriosos sobre la seva integritat moral. Això demostra que hi ha hagut improvisació i molt poc enteniment des del primer dia.

—Les comissions superen per poc el mig milió d’euros, però potser el monstre es fa molt més gros a mesura que s’estira el fil…
—El govern s’equivoca amb la resposta que ha donat a l’escàndol. La frase aquesta de Sánchez que només són quatre brètols és la mateixa que deia Rajoy. Exactament la mateixa. No són tres o quatre persones. És impossible. Per cobrar una comissió, s’ha de donar una concessió a algú. S’han de reunir les persones responsables del sector públic, hi ha d’haver una empresa i un entramat. Això no ho poden mantenir quatre persones. Em sembla inexplicable que ningú hagi avisat el president del govern que això anirà molt més enllà judicialment i que apareixeran molts més implicats. Sánchez no pot dir que són quatre brètols. Ha de dir que no sap quanta gent hi ha, que ho pensa investigar i que enviarà al carrer tots els implicats.

—Com pot ser que ningú de l’aparell funcionarial fes saltar l’alarma?
—És evident que tenim un problema amb la llei de contractes, i no és cap novetat que les grans empreses espanyoles estan concertades. De fet, han estat condemnades fa poc perquè es repartien els contractes. És com un càrtel de molt poques empreses, sis o set, que són les que s’emporten tota l’obra pública espanyola. Això no s’ha combatut prou, no s’ha ampliat el nombre d’empreses i la llei de contractes falla. Hi insisteixo: el problema no és que Santos Cerdán cobri per adjudicar la reparació d’un pont, sinó que en el procés hi han intervingut un munt de persones, funcionaris i polítics de molt rang, i no han saltat les alarmes. Parlem d’un escàndol que revela que les entranyes de l’estat no funcionen adequadament.

—Molts dels dirigents del PSOE asseguren que Santos Cerdán els ha enganyat, com si tingués dues cares.
—Això sona exactament igual que les excuses dels dirigents del PP quan es va saber que el tresorer del partit tenia milions d’euros a Suïssa. Les personalitats de Bárcenas i Cerdán s’assemblen, tot i que Cerdán té unes formes molt més deixades. També ha robat menys quantitat de diners, però ha robat. Crec que són dues persones que s’assemblen. Tots dos eren a l’ombra del partit i han intentat de no sortir en públic. Han fallat els mecanismes de control. El problema no és que diguin que Cerdán no semblava un corrupte, el més greu és que un partit tan important com el PSOE no tingui mecanismes interns per a detectar això. No pot ser que coses tan importants depenguin d’una sola persona.

—Cerdán diu que no es reconeix en els àudios de les converses amb Koldo García i Ábalos.
—En tots els casos sempre cal tenir en compte la presumpció d’innocència. Però en aquest cas hi ha proves que, sincerament, trenquen aquesta presumpció en l’àmbit públic. Ara, és absurd dir que no hi ha prou proves o que Cerdán no ha estat condemnat. A vegades, la política no pot esperar els temps de la justícia. Cerdán segurament serà condemnat, o potser al final no, però ara no és el moment d’esperar l’acció de la justícia, perquè les proves són clamoroses. Una altra cosa és que en el judici la defensa aconsegueixi la nul·litat dels àudios, però ara mateix això ens és igual. Som davant la demostració pública que hi ha hagut irregularitats. En el cas de Cerdán, el vessant judicial passa a un segon pla.

—Abans us he comentat que el monstre podia ser molt més gros. Aquests darrers dies, han destituït dos dirigents del PSOE de l’Aragó i ha dimitit el número dos del govern de Navarra.
—Qualsevol que conegui el funcionament de l’administració de l’estat sap que tres o quatre persones no poden controlar l’adjudicació d’obres. Siguin a Sevilla, València o Navarra. Per això, és xocant que el president del govern es refugiï en l’argument que són tres pomes podrides i prou. Si el president vol demostrar que està compromès a lluitar contra la corrupció, hauria d’investigar qualsevol persona que hagi estat en contacte amb aquesta gent. En cas de tenir el mínim indici, fora del partit o del càrrec que ostenti. Pot fer molt de mal a la poca reputació que li queda al govern, que vagin apareixent implicats que encara són dins el PSOE o hi tenen càrrec. Si el govern realment no sap res de la corrupció, s’hauria de començar a espavilar.

—Què us va semblar la compareixença de Pedro Sánchez?
—La primera? Acceptable. Una persona sorpresa que no s’esperava què passava. Té aquesta excusa. Ara, quan ha tingut dies per a pensar i dissenyar una estratègia, em sembla un error garrafal que mantingui el mateix discurs. És un error que Sánchez es pensi que no ha canviat res. Totes les forces que donen suport al govern necessiten que el president els doni motius per a continuar al seu costat. Sánchez no ha valorat la intensitat del dany i creu que tot continua igual. És ell, qui ha de donar arguments per a retenir el suport al congrés.

—De moment, només ha proposat una auditoria al PSOE…
—Sánchez pot continuar al govern tot sol i sense suport durant dos anys, però enfonsarà de manera definitiva totes les aspiracions de l’esquerra a tot l’estat. El president ha de prendre consciència de la gravetat dels fets i demostrar que val la pena donar-li suport. Si no canvia res, el govern serà un zombi que destrossarà l’esquerra i causarà un dany irreparable a tots els partits que li han donat suport.

—Sempre s’havia dit que tenia més vides que un gat…
—Sánchez no ha tingut reflexos i no ha sabut valorar la intensitat de la crisi. Aquests dies, he parlat amb afiliats del PSOE que mantenen el suport al govern, però que són molt crítics. Si Sánchez no ofereix res, també pot perdre la fe de les seves bases. Aquesta setmana ja ha tingut un incident amb Rufián al congrés que demostra que la confiança s’ha trencat i que la situació és molt precària. És possible, sortir d’aquest moment tan crític? Sí, però el govern ha de donar motius. No es pot quedar quiet. Ha de proposar mesures que valguin la pena.

—Tenir encausats dos secretaris d’Organització demostra, com a mínim, negligència per part de Sánchez.
—Com a mínim, es pot dir que Sánchez no ha vigilat les persones que tenia a prop. Segurament, això no és cap delicte, és a dir, ara mateix no veig matèria perquè pugui ser condemnat o perseguit, però hi ha una responsabilitat política claríssima. Però, per sobre de tot, Sánchez ha de valorar que això té un cost per a ell, i també per a tots els partits d’esquerres. Ha d’oferir coses en canvi. Més enllà de mesures contra la corrupció, també ha de fer propostes desacomplexades i radicals.

—Com ara?
—Imagina’t que apareix demà i diu que aprova una llei d’habitatge que ofereix un sostre assequible a tothom. Llavors, el món de l’esquerra potser diria: són uns corruptes, però fan reformes. Com a mínim, aconseguim coses. Però no han estat capaços de fer res. Ni derogar la llei mordassa. No hi ha cap compromís. Si no hi ha mesures valentes i radicals, és impossible que la legislatura sobrevisqui.

—Algú dirà que això és una doble vara de mesurar amb la corrupció, tenint en compte què va passar amb el govern Rajoy.
—L’únic motiu que justifica la continuïtat del govern és que faci coses tan bones per al país, coses tan grans i valentes, que ens podem tapar el nas amb tot el que passa.

—Com veieu la possibilitat d’un avançament electoral?
—Si el govern no fa res espectacular per recuperar suport social, no hi ha cap més sortida. Si no fa res i es limita a sobreviure, el govern és tòxic. És normal que la resta de partits i dins el mateix PSOE comencin a considerar que tot el que toca el govern ho contamina. Un avançament electoral donaria, gairebé amb tota seguretat, la victòria a la dreta. Dins el PSOE i altres partits d’esquerres, hi ha veus que consideren que és millor anar a eleccions ara que no pas d’aquí a dos anys. Per què? Perquè llavors la dreta arrasarà. No tan sols a l’estat, sinó també a les municipals i a les autonòmiques.

—Veieu una convocatòria immediata?
—Hi ha unes quantes opcions. Segurament, no es poden fer ara mateix perquè el rebuig és molt gran. Es poden vincular d’aquí a un any a les andaluses o fer-les a la tardor, quan s’hagi calmat una mica l’escàndol i el govern estigui paralitzat. Dit això, cal tenir en compte que la batalla judicial s’allargarà. L’element judicial cal tenir-lo en compte, perquè els jutges també van actuant…

—Digueu.
—Per exemple, que no s’hagi actuat en contra d’Ábalos. La cosa més normal és que, amb el suplicatori i la retirada de la immunitat, Ábalos fos a la presó. Aquesta setmana s’ha sabut que, en l’escorcoll a casa seva, va provar de destruir proves o fer-les desaparèixer. Aquest és un motiu suficient per a anar a la presó. Per què Ábalos no és a la presó? Jo tinc una teoria.

—Quina?
—Els jutges saben que fa molt més mal al congrés, al seu escó, que no pas a la presó. El seu vot és necessari per a qualsevol cosa i desgasta el govern. Qualsevol altra persona seria a la presó.

—Hi pot haver finançament il·legal del PSOE?
—No m’estranyaria gens que, en algun moment, el Suprem digui que hi ha hagut finançament il·legal del PSOE i que, per tant, obre una investigació. Això enfonsa el partit. Assegurar que hi ha finançament il·legal, encara que aparentment no n’hi ha, és un terrabastall. A Espanya, el màxim nivell del poder judicial actua com un actor polític. Tots aquests casos que hi ha hagut al voltant de Sánchez són lawfare: el cas de Begoña Gómez, el cas del fiscal general i el cas del seu germà. Això no. El cas de Cerdán i Ábalos és un cas de corrupció, però un cas de corrupció que no tinc cap dubte que el poder judicial vol aprofitar políticament.

—Què us sembla el paper de l’UCO i el reguitzell de filtracions?
—Quan es descobreix un escàndol molt gros ens oblidem dels detalls i de les formes. Perdonem coses que són imperdonables. Les coses que han sortit d’Ábalos i Cerdán són inacceptables. Ara, la manera com s’utilitzen, fins i tot, per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat, fa molta vergonya. El fiscal general és a un pas de judici per haver enviat un correu, mentre la policia i els jutges filtren constanment qualsevol document que pugui fer mal. L’informe, les converses, els àudios… Ens hem assabentat d’un cas de corrupció gràcies a les clavegueres de l’estat. Com a ciutadà, me n’alegro d’haver-me’n assabentat, però no m’agraden gens les formes.

—Quina opinió us mereix la figura de Koldo García, que, com si fos un Villarejo de segona divisió, ho ha enregistrat tot.
—És un figura que hem d’entendre en el seu context. Koldo respon al tòpic de l’espanyol groller. Una mica Torrente. Ara, cal entendre’n el context. El 2016, Pedro Sánchez va ser expulsat de l’aparell del partit i es va quedar tot sol. Quan va començar a recórrer Espanya amb el seu cotxe, es va haver de recolzar amb el que va trobar. S’hi van acostar persones que, en un país i en una situació normals, no haurien tingut accés al secretari general d’un partit amb opcions de govern. Koldo no és una persona que hagi fet carrera dins un partit polític. És una persona que ha aprofitat una conjuntura, la lluita d’una persona contra l’aparell del PSOE, per escolar-se per l’esquerda. Persones com Koldo García no haurien de ser en un ministeri. És una anomalia. El context explica per què un personatge tan gris i amb tan poca densitat, sense entitat política, ha arribat tan amunt.

—Esteu segur que l’escàndol no esquitxarà directament el president o algun altre ministre?
—No. Segur, no. Ja ho veurem. Tinc la impressió que judicialment no sembla que hi hagi indicis. No ha sortit cap nom. De Santos Cerdán, feia temps que se’n parlava. Ara ha sortit l’informe, però el rumor ja hi era. Tinc la impressió que no esquitxarà ningú del govern, però sí que tindrà un cost molt alt per a María Jesús Montero, que va dir en públic que posava la mà al foc per Cerdán. Ella és candidata del PSOE a les eleccions andaluses. Aquesta frase li farà molt de mal. En política només has de posar la mà al foc per les persones que coneixes personalment i amb les qui tens una relació íntima.

—El superministre Félix Bolaños també va posar la mà al foc per Santos Cerdán.
—”Posar la mà el foc” no és una frase feta qualsevol. Vivim en un país on sembla que les coses no tenen importància. Si un ministre diu que posa la mà el foc per una persona, i és un delinqüent, em sembla lògic reclamar responsabilitats polítiques. No sé si ha de dimitir, però hi ha d’haver un cost polític, perquè es demostra que la teva paraula no val res. No pots sortir en públic a dir una cosa i l’endemà dir la contrària. Si no passa res, si no et pots refiar de ningú, és que la política no existeix.

—Ha calgut que saltés Cerdán perquè el PSOE tanqués l’expedient d’expulsió d’Ábalos.
—És així de trist. El govern ha de prendre mesures de manera proactiva. Sánchez hauria de sortir ara mateix a dir que hi ha un reguitzell de persones apartades o expulsades perquè han tingut contracte amb la trama. Ha de fer alguna cosa per demostrar que es pren la corrupció seriosament, però és clar…

—…
—Com et pots refiar d’un paio que surt plorant a la televisió però que la nit abans de publicar-se els àudios deia que no hi havia res. No val de res dir “jo creia que”, no. Calen mecanismes de control i que, en cas de sospita, s’aparti tota aquesta gent. S’ha de fer un tallafoc. Si has de fer fora el teu millor amic, el fas fora. Però abans que esclati l’escàndol. Un cop ha esclatat, és molt fàcil.

 

CineCiutat estrena avui a les 19.30 el documentari Espoliats, produït per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), amb entrada gratuïta. El film ofereix una panoràmica sobre les causes i els efectes de les balances fiscals de les Illes amb l’estat espanyol. Hi intervenen Guillem López Casasnovas, Antoni Riera, Natàlia Bueno, Joana Maria Mas, Antoni Llabrés, Jaume Horrach, Ramon Ferré, Joan Gaià, Toni Cànoves i Joan Planes.

L’ASM explica que les balances fiscals, segons el document publicat pel Ministeri d’Hisenda espanyol l’any 2008, revelen un saldo negatiu del 14,2% del PIB de les Illes: “Aplicat a l’exercici de l’any 2024 aquest percentatge equival a 6.226 milions d’euros, una quantitat comparable al pressupost total autonòmic, que se’n van a les arques de l’estat per no tornar.” 

Amb el documentari volen explicar que les conseqüències sobre la capacitat executora del govern balear són tan evidents com devastadores, amb repercussions directes sobre la sanitat, educació, transport, habitatge, llengua, etc. També critiquen que els polítics de les Illes rarament debaten sobre aquest afer. 

“Perjudica la nostra qualitat de vida”

És per això que, segons que explica l’ASM, el documentari té l’objectiu de difondre el problema entre els ciutadans i encoratjar els polítics a afrontar-lo amb valentia: “[L’espoliació] perjudica greument la nostra qualitat de vida i ens priva de mitjans per diversificar el model productiu, el gran objectiu ara mateix en boca de tothom.”

Els experts que apareixen al documentari parlen sobre les febleses i fortaleses de l’economia de les Illes, de com es calcula el saldo fiscal, de com s’explota el turisme de masses en canvi d’un empobriment general més accentuat, de com afecta la gestió d’AENA de l’aeroport a les Illes, dels efectes sobre l’habitatge, de la supervivència de la llengua davant el monocultiu turístic i el creixement poblacional i de com l’exercici d’autodeterminació pot oferir “un model alternatiu i més esperançador”. 

És probable que, parlant d’un temps determinat, alguna vegada hàgiu dubtat si havíeu de dir aviat o d’hora. El fet cert és que aquests dos adverbis no sempre són fàcils de diferenciar i, a més, la normativa permet una certa barreja. Vegem tot seguit l’ús específic de cadascun.

Aviat equival a ‘d’ací a poc temps’ o ‘al cap de poc temps’.

Si ens situem en el present, significa ‘d’ací a poc temps’:

—Aviat haurà passat tot.

—Mengeu-vos la fruita aviat, que si no es podrirà.

I si parlem d’una acció passada, vol dir ‘al cap de poc temps’:

—Tot feia pensar que tornaria molt aviat.

—Van agafar la bicicleta i aviat hi van arribar.

Quant temps fa que no diem “d’avui en vuit”?  

D’hora vol dir ‘a una hora relativament poc avançada’. Si parlem de l’hora de llevar-se o anar a dormir, de fer els àpats del dia, de començar a treballar… hem de dir d’hora.

—Veig que t’has llevat d’hora.

—Demà no vinguis d’hora; vine cap a migdia.

El contrari de d’hora és tard:

—Veig que t’has llevat tard.

—Demà no vinguis tard; vine cap a migdia

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

Vegeu la diferència entre aviat i d’hora en aquestes frases:

—Vés-hi aviat = Vés-hi d’ací a poca estona (no tardis gaire a anar-hi).

—Vés-hi d’hora = No hi vagis tard (vés-hi de bon matí, per exemple).

A més, tinguem present que en alguns parlars aviat també es diu prompte (sobretot al País Valencià) o prest (a Mallorca). I d’hora també es pot dir enjorn (País Valencià) o dejorn (mot viu sobretot a Mallorca).

The Washington Post · Cat Zakrzewski i Amanda Coletta

Calgary, província d’Alberta, Canadà. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat rebut amb els braços oberts en la seva visita el Canadà amb motiu de la cimera del grup dels set (G-7) d’aquesta setmana per una minoria –petita però sorollosa– que està entusiasmada amb la seva proposta de convertir-los en l’estat número 51.

Les paraules de Trump sobre una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units han suscitat un torrent d’indignació entre la gran majoria de canadencs. L’antagonisme de Trump envers el Canadà fins i tot ha causat un repunt en les manifestacions públiques de patriotisme canadenc, un fet relativament inusual al país. Al centre de la ciutat de Calgary, les botigues de records han registrat un augment de les vendes de productes amb la insígnia de la bandera canadenca.

Però els plans expansionistes del president nord-americà també han impulsat el moviment Make Alberta Great Again (“Tornem a fer Alberta gran”), que ha guanyat adeptes entre alguns habitants d’aquesta província de l’oest del Canadà, frustrats d’anys ençà per un govern progressista a què acusen d’impedir el creixement de la indústria petroliera i gasística, que constitueix el motor econòmic de la regió. Per a aquests canadencs, les paraules de Trump sobre convertir el Canadà en l’estat número 51 dels EUA no són una provocació sinó una oportunitat per a reduir imposts, facilitar l’accés a les armes de foc i, més en general, acostar la província als ideals del somni americà.

En el centre de cúrling Red Deer, uns cent cinquanta quilòmetres al nord de Calgary, centenars de residents d’Alberta es reuniren dissabte de la setmana passada per a aïrar les seves frustracions amb el govern central a Òttawa, en un esdeveniment organitzat pel mitjà conservador Rebel News. Molts assistents es presentaren a la reunió tot lluint gorres negres o vermelles amb el lema Make Alberta Great Again; a l’aparcament del local, ple de gom a gom, les banderes de la província onejaven amb força a les camionetes dels assistents. Quan un participant reivindicà la creació del cinquanta-unè estat dels Estats Units, la majoria d’assistents aplaudiren.

Jacob Fraser, un dels participants, diu que les insinuacions de Trump sobre annexionar part del Canadà –o, alternativament, el país sencer– l’han emocionat. L’home, de trenta-set anys, veu la unió amb els Estats Units com una oportunitat per a reforçar la llibertat d’expressió al Canadà, relaxar les restriccions sobre la tinença d’armes de foc i estimular l’emprenedoria.

“Estem molt vinculats als Estats Units, i com a habitants d’Alberta, en particular, som molt més compatibles amb la visió nord-americana que no amb la visió que preval avui dia al Canadà”, afirma. “Per mi i per molta gent dels meus cercles, som en un moment històric esperançador i emocionant.”

A escala canadenca, l’opinió de Fraser és clarament minoritària. L’oposició a Trump, de fet, contribuí decisivament a la victòria del liberal Mark Carney en les eleccions presidencials de l’abril. El resultat fou una inversió total d’allò que predicaven els sondatges pocs mesos abans, quan coincidien a situar els conservadors més d’una desena de punts per davant dels liberals.

Prop d’un 15% dels canadencs donen suport a la unió amb els Estats Units, segons un sondatge de YouGov. Aquest percentatge és lleugerament superior a les anomenades províncies de les praderes, incloent-hi Alberta –coneguda informalment com “la Texas del Canadà”–, on alguns diuen tenir més coses en comú amb els republicans dels Estats Units que no pas amb els seus compatriotes a la resta del Canadà.

Els habitants d’Alberta que donen suport a la unió amb els Estats Units formen part d’un grup més ampli de canadencs que se senten alienats pel govern central a Òttawa. Shawn Harvey, un camioner de cinquanta-dos anys que viu a Edmonton i treballa per al sector petrolier, presumeix del seu suport a la unió amb els Estats Units amb una samarreta d’hoquei vermella, blanca i blava amb el número 51 i l’eslògan “Drill, baby, drill” (“Perfora, nena, perfora”), que Trump ha adoptat de manera molt entusiasta.

Harvey explica que ha parlat amb advocats d’immigració sobre la possibilitat de sol·licitar asil polític als Estats Units, i que està disposat a arribar a un acord amb qualsevol nord-americà progressista que vulgui traslladar-se al Canadà per fugir del segon govern Trump.

“Canviaria el meu lloc pel seu sense dubtar-ho”, explica Harvey en declaracions en un establiment de Montana, una cadena canadenca de restaurants de barbacoa. “Cremaria el meu passaport canadenc i me n’aniria als Estats Units. No hi tindria cap problema.”

Les províncies occidentals d’Alberta i Saskatchewan –on hi ha gran part de la riquesa mineral del Canadà, incloent-hi grans reserves de petroli, gas natural, potassa i urani– han estat, durant anys, els focus principals de descontentament envers el govern central del país. Les difidències amb Òttawa augmentaren després de les eleccions generals del 2019, en què els liberals del primer ministre d’aleshores, Justin Trudeau, no aconseguiren representació a la província, però obtingueren prou escons a la resta del país per a formar govern.

A les eleccions generals d’enguany, els liberals van obtenir tan sols el 28% dels vots a Alberta. La capacitat de Carney –que es crià a Edmonton– de seduir els votants de les províncies de les praderes serà un dels primers grans envits del nou primer ministre canadenc.

El govern d’Alberta, mentrestant, medita d’organitzar un referèndum l’any vinent per a demanar als votants si volen escindir-se del Canadà. Els sondatges coincideixen a mostrar que el suport dels votants de la província al separatisme és limitat, però el govern provincial aprovà fa poc una llei que facilitava l’organització de referèndums sobre qüestions d’abast constitucional.

Duane Bratt –professor de ciències polítiques de la Universitat Mount Royal de Calgary– explica que, ara com ara, una hipotètica escissió d’Alberta del Canadà continua essent molt improbable. Fins i tot en cas que els electors votessin a favor d’escindir-se del Canadà, Alberta difícilment passaria a formar part dels Estats Units a curt termini, atès que la hipotètica annexió de la província als EUA és una qüestió controvertida fins i tot entre el moviment separatista.

“Per què hauríem de bescanviar un amo per un altre amo?”, es demana Art Matsui, un resident de Calgary de seixanta-vuit anys que començà a donar suport a la independència d’Alberta l’any 2020, en protesta per les restriccions aprovades per Òttawa per fer front a la pandèmia de la covid-19.

Les possibilitats que els Estats Units annexionin el Canadà, o cap de les seves províncies, són escasses. Tots dos països han aprovat mesures constitucionals destinades a impedir la pèrdua de territori; en el cas concret del Canadà, resulta probable que la resta de províncies impedeixin a Alberta d’escindir-se. En el cas dels Estats Units, qualsevol admissió d’un nou estat a la unió hauria de passar primer pel Congrés.

No és del tot clar per què Trump s’ha obsessionat de cop i volta amb la idea d’annexionar el Canadà. Un funcionari de la Casa Blanca, que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per tractar informació confidencial sobre el procés de presa de decisions del president nord-americà, explica que la idea de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels Estats Units sembla haver sorgit espontàniament de la ment de Trump, però que el president tracta la idea amb seriositat i està convençut que l’annexió beneficiaria tant els nord-americans com els canadencs.

La visita de Trump al Canadà d’aquesta setmana no ha fet sinó intensificar el debat sobre la relació entre els Estats Units i el Canadà –i, de retruc, el rebuig de la gran majoria de canadencs a les propostes del president nord-americà.

A les botigues de queviures, els productes produïts al Canadà es marquen amb un adhesiu especial, un sistema adoptat després de la formació d’un moviment de protesta que pretén boicotar els productes provinents dels Estats Units.

A Local Laundry, una botiga de roba de Calgary que fabrica els seus productes exclusivament al país, la venda de samarretes amb la paraula “Canadenc” i més productes patriòtics s’ha disparat. La xifra de vendes ha crescut d’un 100% respecte de l’any passat, i va pel camí d’aconseguir el seu millor any de vendes, segons que explica Connor Curran, gerent i fundador.

“Ha estat com un tsunami”, diu Curran. “Gent de tot el país ve a comprar ací amb ganes de mostrar el seu suport als productes canadencs.”

Process Color Print, una empresa amb seu a Calgary que es dedica a fabricar banderes, també ha viscut en carn pròpia els efectes de la polarització del debat polític. Al febrer, després dels primers comentaris de Trump sobre la possibilitat d’annexionar el Canadà, l’empresa registrà un augment en les vendes de banderes canadenques. Candice Mauro, gerent de l’empresa, explica que molts residents de la ciutat han decidit de penjar la bandera canadenca a casa seva d’ençà de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, en una mostra d’orgull patriòtic.

“El negoci és en auge”, presumeix Mauro, que afegeix que l’augment de la demanda ha obligat els treballadors de la divisió de banderes de l’empresa a fer hores extres.

De fet, Mauro explica que la venda de banderes ha augmentat d’un 30% en les setmanes transcorregudes d’ençà de les eleccions de l’abril. Tanmateix, la bandera més venuda no ha estat pas la del Canadà sinó la de la província d’Alberta, de color blau ultramar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El futur del diputat Vicenç Vidal dins el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol es decidirà en dues assemblees clau: la de Més per Mallorca, prevista per al 26 de juny, i la de Més per Menorca, que es farà el 5 de juliol. Els dos partits que conformen la federació sobiranista illenca optarien per traslladar a la militància la decisió sobre si el seu diputat ha de passar al grup mixt.

Urtasun diu que continuen les converses per a evitar que Compromís trenqui amb Sumar

Més per Menorca ja ha anunciat que la seva executiva proposarà a l’assemblea que Vidal faci el pas cap al grup mixt. Consideren que l’actuació del president espanyol, Pedro Sánchez, davant els casos de corrupció que esquitxen el PSOE ha estat “decebedora i insuficient”. A més, el partit menorquinista lamenta la manca d’avenços en l’agenda pròpia i es mostra crític amb els intents de Sumar d’implantar-se a les Illes, un moviment que consideren que vulnera l’acord de coalició. Tot i aquesta posició, Més per Menorca defensa que el diputat continuï donant suport a la majoria progressista del congrés i garanteixi que no prosperi cap alternativa de dreta o extrema dreta, però avisen que “amb corrupció no hi ha progrés democràtic possible” i que cal actuar amb coherència.

Pel que fa a Més per Mallorca, l’executiva va decidir ajornar la decisió una setmana perquè no hi havia prou consens. Fonts del partit han confirmat que la militància es reunirà el 26 de juny en assemblea extraordinària per discutir la sortida de Vidal de Sumar. Mentrestant, les joventuts de la formació, Mallorca Nova, han demanat al diputat que actuï amb independència i exigeixi a Sánchez una veritable agenda balear: “Ja n’hi ha prou de molles de pa.”

El debat de les Illes arriba en paral·lel al de Més Compromís, que aquest dilluns obrirà també una consulta interna per decidir si manté el vincle amb Sumar. La pressió sobre el projecte que encapçala Yolanda Díaz, cada vegada més qüestionat pels seus socis territorials, no para de créixer.

Aquest matí, s’han tancat vint mesos de treball intens amb un acte espectacular, pel nombre de participants i per la qualitat dels qui hi han intervingut. Durant aquest període d’anàlisis i debats profunds, s’ha estudiat a fons com afavorir la innovació, la internacionalització i la sostenibilitat de les nostres empreses, tres pilars imprescindibles perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties els principals envits econòmics, socials i ambientals dels anys vinents.

Sis anys després de l’anterior congrés, aquest matí, el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha clausurat el IV Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya. Aquest sexenni no ha estat un període qualsevol. La societat ha viscut esdeveniments molt intensos i dolorosos que han generat canvis econòmics importants, la qual cosa obligava els professionals catalans de l’economia a fer una nova reflexió envers el futur de la nostra economia i de les nostres empreses.

Com és lògic, és impossible sintetitzar en uns pocs paràgrafs les aportacions fetes en les 219 contribucions (99 ponències i 120 comunicacions), dividides en deu eixos temàtics. Per cert, l’eix de “sostenibilitat mediambiental” és el que ha rebut més contribucions, concretament, 41, seguit del de la “musculatura del sistema empresarial català”, amb 30. A l’altre extrem, trobem la “contribució dels professionals de l’economia” i “els determinants del context macroeconòmic”, amb catorze cadascun. Segons el comitè científic, totes presenten una qualitat alta.

Les contribucions han estat fetes per 414 autors diferents, la vinculació variada dels quals diu molt de l’ampli ventall representat i dels diferents punts de vista socials, atès que aporten una visió molt global del tema exposat. Així, 180 dels autors estan vinculats a la universitat, 56 a l’administració, 81 a l’empresa, 73 a serveis d’estudis i associacions socioeconòmiques i 24 a unes altres entitats.

He parlat amb la persona que tenia una visió més global de tota la feina feta, el president del comitè científic del congrés, el doctor Martí Parellada, que ha presentat les conclusions durant l’acte final. M’ha destacat, en primer lloc, la idiosincràsia del congrés, amb el qual “el Col·legi es projecta al conjunt de la societat i s’endinsa en aquells punts vinculats més directament al coneixement dels aspectes econòmics i socials”. I continua: “És un fòrum, ara com ara únic, en què acadèmics, treballadors de l’administració, professionals i de més sectors aporten les seves contribucions al debat general. Impulsar que cada vegada hi hagi més participants amb contribucions de qualitat, més enllà del cens de col·legiats, és la millor garantia de la importància del CEC en el conjunt de la societat catalana.”

El fet és que, d’ençà de final de febrer, els components que han treballat els deu eixos que conformen el congrés han anat fent, l’un darrere l’altre, sengles actes públics per a analitzar qüestions com l’efecte de la globalització i el context macroeconòmic, l’estructura empresarial, el capital humà, les polítiques públiques, la innovació, les finances, les infrastructures, la transició energètica, la sostenibilitat ambiental i el futur de la professió d’economista… fins a arribar a l’acte final d’avui.

De les conclusions que ha presentat Martí Parellada, m’ha agradat la cita prèvia, on feia un recordatori dels congressos anteriors. Jo també crec que convé no perdre de vista d’on venim i la tasca que ha fet històricament el CEC. En concret, ha recordat: “Cadascun dels quatre congressos són fruit, sobretot, de les circumstàncies en les quals es van desenvolupar, la qual cosa va condicionar l’objecte de les respectives contribucions presentades.”

En efecte, el primer congrés, que es va fer l’any 1979, es va desenvolupar en l’etapa pre-estatutària, amb la Generalitat de Catalunya acabada de restablir. El segon, l’any 1988, poc després de la incorporació de l’economia espanyola a la Unió Europea actual; el tercer, l’any 2018, en un moment d’una intensitat política a casa nostra molt accentuada; i el quart, en una nova circumstància en què els consensos bàsics internacionals s’han posat en qüestió, per l’aparició de nous desafiaments, com la intel·ligència artificial.

“No és difícil comprovar com cada context condiciona l’objecte de les contribucions presentades en cadascun d’ells, i com en els tres últims, en particular, vénen condicionades per les orientacions de la nostra economia, i que, al seu torn, també vénen condicionades per les que ha anat establint la Unió Europea”, ha afegit.

De tot el contingut (que trobareu aviat a la web del Col·legi), voldria destacar l’últim dels eixos (el desè), que és el que toca la part més humana del temari, atès que fa referència a la tasca que han de fer els economistes, d’acord amb tot allò que s’ha exposat en els nou eixos anteriors. Una tasca que no és pas fàcil. Així, s’ha posat en relleu que, en totes les àrees tractades al congrés, com ara, la digitalització, la sostenibilitat, els canvis normatius, la qualitat institucional i la innovació organitzativa, el paper que ha d’assumir l’economista, com a professional, va un pas més enllà del d’un simple tècnic format en finances o d’un analista de dades i s’ha d’encaminar cap a un professional amb mirada global, vocació pública i responsabilitat transversal.

En definitiva, les diferents contribucions presentades dissenyen un perfil que combina competències analítiques amb criteri ètic, capacitat per a encapçalar canvis i, tal com s’assenyala, una gran sensibilitat enfront dels desafiaments socials i ambientals. Per a respondre a aquest envit, cal fer un esforç compartit entre universitats, col·legis professionals, empreses i administració pública. Com he comentat abans, no és fàcil, la tasca que es demana a l’economista, precisament, pel seu rol transversal a la societat, que l’obliga a superar multitud d’entrebancs que unes professions més lineals no es troben mai pel camí.

Finalment, Carles Puig de Travy, degà del CEC, ha exposat que Catalunya necessitava afrontar urgentment grans envits, com ara, la reforma de l’administració pública, un nou sistema de finançament, la crisi de l’habitatge i l’aposta per infrastructures clau com el corredor mediterrani i l’aeroport de Barcelona. Abans d’acabar, també ha traslladat als assistents la necessitat d’impulsar un nou model econòmic i energètic, amb una indústria innovadora i tecnificada.

No voldria acabar sense fer també meva la consideració que ha fet Martí Parellada, dirigida al Col·legi. “Hauríem de contemplar la possibilitat que el congrés es fes amb una freqüència i regularitat més elevada que no pas la que s’ha registrat fins ara. Recordem que, entre el primer congrés i el segon, van transcórrer nou anys, entre el segon i el tercer, trenta anys, i entre el tercer i l’actual, set anys més. Qualsevol avenç en aquest sentit seria molt benvingut per a tots.” I també molt bo per a la societat catalana, atès el ritme accelerat dels canvis existents a l’entorn, afegeixo jo.

Moments de la història de la música - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Tribunal Administratiu de Montpeller ha confirmat que els ajuntaments de Catalunya Nord no poden utilitzar el català en els consells municipals. Aquesta nova resolució afecta el Sindicat Intercomunal per a la Promoció de les Llengües Occitana i Catalana (SIOCAT), que havia modificat el seu reglament intern per permetre que els seus membres poguessin intervenir en català.

El president del SIOCAT, Pere Manzanares, ha dit que aquesta decisió no era cap sorpresa, perquè continuava la línia marcada per sentències anteriors tant del mateix tribunal de Montpeller com del Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa. Amb tot, ha confirmat que el sindicat continuarà explorant les vies legals per a defensar el dret d’emprar el català.

L’argument del tribunal és que, segons la jurisprudència del Consell d’Estat i del Consell Constitucional francesos, no es pot fer servir cap llengua minoritzada quan s’exerceix un càrrec públic si no es garanteix la traducció simultània. No obstant això, Manzanares considera que aquesta exigència és absurda en el cas del SIOCAT: “Tots els membres entenem el francès i podem expressar-nos en català o occità sense problemes de comprensió.” Davant d’aquesta nova negativa judicial, el SIOCAT estudia de presentar un recurs davant el Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa i, si calgués, arribar fins al Consell d’Estat francès o al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg.

Per a Manzanares, la decisió no pot desvincular-se del context ideològic francès, clarament advers a la pluralitat lingüística: “Tot i que la justícia i la política són teòricament independents, hi ha una interpenetració evident entre les dues esferes. Aquesta prohibició és l’expressió d’una ideologia dominant que rebutja l’ús públic de les llengües regionals.”

Lloc: Local de la vocalia

El debat d’orientació política al Consell General ha acabat avui amb una fotografia de continuïtat: poques discrepàncies fortes, absència de grans anuncis i una majoria parlamentària que ha mantingut el to moderat. El cap de govern, Xavier Espot, ha aprofitat l’avinentesa per reivindicar el seu model de centralitat i de consens, mentre que l’oposició ha denunciat la manca de projecte del govern i la inacció amb els principals desafiaments del país, com ara, l’habitatge, la fiscalitat i el futur acord amb la Unió Europea.

Entre les propostes que s’han sotmès a votació, destaca el rebuig de la iniciativa del Partit Socialdemòcrata (PS) perquè Andorra reconegui l’estat palestí. Segons Demòcrates, ara mateix no es donen les condicions per a fer aquest pas, i han argumentat la necessitat que hi hagi un procés de pau estable abans d’avançar cap al reconeixement diplomàtic. En canvi, s’ha aprovat de manera unànime un pla integral de suport per a les persones cuidadores informals, amb la voluntat de reconèixer i acompanyar millor la tasca que fan fora del circuit professionalitzat. També ha tirat endavant el reforç de l’atenció domiciliària i una proposta per desplegar ajudes socials més precises per a persones en situació de vulnerabilitat, promoguda per Andorra Endavant.

Un dels punts que ha tornat a dominar el debat ha estat la crisi d’accés a l’habitatge, especialment davant l’escenari de liberalització del mercat prevista per al 2027. El PS ha tornat a reclamar que es diferenciï entre petits i grans tenidors per aplicar polítiques més justes, definint com a grans aquells que tenen més de cinc immobles. Judith Casal, presidenta del grup, ha defensat que no es pot tractar igual qui fa negoci que qui simplement complementa la renda. Demòcrates s’hi han oposat, tot dient que a Andorra no hi ha fons especulatius ni grans empreses que acaparin pisos, i que les mesures han de ser equilibrades per no desincentivar la inversió privada.

Concòrdia, per la seva banda, ha posat el focus en la necessitat de reservar una part del parc públic d’habitatge a persones de més de seixanta-cinc anys i ha proposat millores en el sistema de registre i seguiment dels usuaris dels serveis socials.

El model fiscal ha generat més tensió. Espot ha acusat Concòrdia de voler augmentar els impostos de manera encoberta i ha advertit contra els efectes que tindria una pujada generalitzada de la pressió fiscal. En resposta, Cerni Escalé ha dit que el sistema actual és injust i que les bonificacions a l’impost de societats i l’IRPF afavoreixen les rendes més altes. El PS ha reconegut obertament la seva aposta per apujar impostos a les rendes altes, mentre que Andorra Endavant ha tornat a posar l’accent en la necessitat de baixar-los i de limitar les ajudes socials només a qui demostri voluntat d’incorporar-se al mercat laboral.

Europa, en el centre del desacord polític

El punt més tens del debat s’ha produït quan Espot ha retret a Concòrdia la seva oposició a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Escalé ha replicat que cal fer una anàlisi econòmica detallada abans de prendre cap decisió i ha reclamat al govern que expliqui quines empreses o sectors econòmics han demanat realment accedir al mercat únic europeu.

El debat s’ha desenvolupat en un to moderat, sense intercanvis agressius ni interpel·lacions virulentes. De les vint-i-quatre propostes presentades pels grups, se n’han aprovat algunes, però també se n’han tombat de significatives, com el xec nadó del PS, la creació d’un organisme regulador dels mitjans o l’actualització del mínim exempt de l’IRPF.

El cap del Servei de Planificació de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències  ha comparegut com a testimoni davant la jutgessa de Catarroja que investiga les responsabilitats penals per gota feda del 29 d’octubre. Una tragèdia amb 228 víctimes mortals que ha implicat la imputació de l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, i del seu número 2, Emilio Argüeso, per delictes d’homicidi i lesions per imprudència greu. Segons que han informat fonts sabedores de la declaració, l’alt càrrec ha ratificat que la consellera era la màxima responsable del comandament aquell dia, tal com estableix el pla de Protecció Civil en situacions d’emergència de nivell 2. També ha remarcat que, a diferència d’allò que s’ha suggerit públicament, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, no tenia cap responsabilitat operativa assignada pel pla: “Solament era membre del CECOPI en representació de l’administració central.”

El testimoni ha anat més enllà i ha afirmat que, atesa la magnitud de la riuada, calia haver declarat una situació d’emergència d’interès nacional, com es va fer després de la gran apagada del 28 d’abril. Això hauria implicat que el comandament passés del conseller competent al president de la Generalitat, Carlos Mazón, mentre no s’activava l’emergència per part del govern espanyol. Entre els motius que ha exposat per a justificar aquesta necessitat, ha esmentat la interrupció del trànsit ferroviari i per carretera, i molt especialment l’afectació del bypass –la principal via de circumval·lació de València i l’àrea metropolitana. Ha recordat que declarar l’emergència d’interès nacional era una decisió discrecional que requeia en el Ministeri d’Interior espanyol, però que també podia ser sol·licitada per les comunitats autònomes.

En la seva declaració, també ha posat el focus en el paper de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), organisme dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol. Ha explicat que la Generalitat disposava de dades sobre la pluja, però que la interpretació tècnica de l’impacte d’aquests aiguats era competència de la CHX, que tenia el coneixement sobre els cabals i la seva evolució. Ha remarcat: “Una cosa és que ploga i una altra que el riu porte aigua. Quanta aigua porta? Quina perillositat té?” A més, ha qüestionat que alguns ajuntaments no haguessin activat els seus plans municipals d’inundacions i ha afegit que, en cas de no disposar-ne, haurien d’haver activat el pla territorial.

Segons que ha declarat, el 29 d’octubre va incorporar-se al Centre d’Emergències de l’Eliana a les 12.30 i hi va restar fins a les 17.20. No obstant això, ha explicat que no va formar part del dispositiu operatiu ni va participar activament en la gestió de la crisi. També ha dit que no va arribar a veure els membres del CECOPI reunits aquell dia. La causa continua oberta i és previst que s’hi acumulin més declaracions per aclarir si hi hagué negligència en la resposta institucional a una de les pitjors riuades de les darreres dècades al País Valencià.

El Museu Pau Casals ha començat una campanya de difusió digital adreçada a creadors de continguts per mitjà d’una agència de màrqueting d’influenciadors. L’objectiu és convidar-los a visitar el museu i compartir l’experiència a les xarxes socials. Tanmateix, el to i la llengua emprats per fer l’oferta han indignat alguns usuaris, arran que el músic Arnau Tordera ha compartit la comunicació rebuda per correu electrònic: un missatge íntegrament en castellà, sense cap opció en català, malgrat referir-se a un espai vinculat estretament a la llengua i la cultura catalanes.

Pau Casals va passar més de 30 anys a l'exili mostrant un compromís indiscutible amb Catalunya i la llengua catalana.@MuseuPauCasals, el mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d'exigir la llengua d'en Pau arreu. pic.twitter.com/fMRJ9D4ZlJ

— Arnau Tordera I (@ArnauTordera) June 20, 2025

L’acció pretenia de promocionar el museu que commemora el violoncel·lista Pau Casals, conegut pel seu compromís amb la pau, la llibertat i Catalunya. Casals va viure més de trenta anys a l’exili, precisament per no reconèixer el règim franquista ni participar en cap acte mentre no es restituís la legalitat republicana. Durant aquell temps, va defensar públicament la llengua i la identitat catalanes, tant a l’ONU com en nombrosos discursos arreu del món. Per això, el fet que una agència que representa el museu el promocioni en castellà ha estat considerat un menysteniment flagrant al seu llegat. Tordera, destinatari d’aquest correu, no ha estat l’únic que ho ha denunciat. A les xarxes, s’hi han pogut llegir missatges de rebuig com ara: “El mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d’exigir la llengua d’en Pau arreu.”

Aquest cas no és aïllat. L’any passat, l’humorista Peyu ja va denunciar una pràctica institucional semblant. Va fer pública una proposta de col·laboració que havia rebut també en castellà d’un acte organitzat amb suport del govern. “A quina merda de país vivim?”, es demanava. “N’estic fins als ous de rebre correus d’agències xupiguais contractades per la Generalitat escrits en castellà, fotent ‘Cataluña’ amb ñ.” I afegia, amb ironia, que no li interessava cridar “puta Espanya” als premis Ondas, però sí denunciar aquestes contradiccions en l’acció quotidiana.

Després de dècades de debat i d’anys de pressió internacional, el parlament de Finlàndia ha aprovat finalment la reforma de la Llei del Parlament Sami. Amb 150 vots a favor i 27 en contra, la reforma culmina trenta anys de reivindicacions i marca un punt d’inflexió en l’autogovern dels samis.

El canvi més significatiu de la nova llei és l’eliminació del conegut com a criteri lapó, que vinculava el dret de vot a activitats econòmiques tradicionals i no pas a la identitat o la llengua. Aquest criteri havia estat objecte de reiterades crítiques per part de les Nacions Unides, que consideraven que permetia d’incloure persones no reconegudes com a samis dins el cens electoral, vulnerant els drets del poble sami a definir qui els representa. La nova norma redefineix els requisits per votar i presentar-se a les eleccions al parlament sami –amb seu a Inari, a la Lapònia finlandesa– vinculant-los al llegat lingüístic: cal tenir el sami com a llengua materna o que l’hagi parlat almenys un dels progenitors, avis o besavis.

“És un dia històric per al poble sami”, va dir Pirita Näkkäläjärvi, presidenta del Parlament Sami. “Aquesta lluita llarguíssima ha acabat, i l’esforç tenaç de tota la comunitat és recompensat”. Tuomas Aslak Juuso, portaveu provisional del parlament, va destacar que amb aquesta reforma “es reforça el dret del poble sami a decidir com vol ser governat”. I va afegir: “Feia més de catorze anys que lluitàvem per tenir una veu lliure.”

La reforma també millora els mecanismes de consulta i cooperació amb les autoritats estatals, d’acord amb el principi de consentiment lliure, previ i informat, reconegut internacionalment. A més, estableix un nou òrgan independent per resoldre litigis sobre el cens electoral, deixant en segon pla el Tribunal Administratiu Suprem, que fins ara havia imposat interpretacions contràries als criteris del parlament sami.

Leo Aikio, vice-president primer del parlament, en destaca la importància per al futur: “Millorar els processos de consulta amb les autoritats nacionals permetrà donar estabilitat i claredat als procediments, i això és essencial per preservar les nostres llengües i cultura.” La nova llei incorpora també millores pràctiques, com ara la instauració de meses múltiples per municipi i una mesa mòbil per facilitar el vot en una regió tan extensa i escassament poblada.

Un esforç col·lectiu i una mirada al futur

La reforma és fruit de dècades de treball per part de la comunitat sami, dels anteriors parlaments i dels activistes que han sostingut la reivindicació. Els representants actuals han agraït especialment la col·laboració del govern encapçalat pel primer ministre Petteri Orpo, així com el suport rebut per part de les forces de l’oposició. Amb aquest nou marc legal, el parlament sami aspira a dedicar més temps i recursos a les prioritats culturals i lingüístiques del poble. Les tres llengües samis que es parlen a Finlàndia necessiten programes de revitalització, i també es vol impulsar una adaptació climàtica per als oficis tradicionals i reforçar la presència del poble sami en les institucions de la Unió Europea. Actualment, es calcula que hi ha entre 75.000 i 100.000 samis repartits entre Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Solament a Finlàndia en viuen uns 10.500. El seu territori tradicional, conegut com a Sàpmi, s’estén pels extrems septentrionals de la península escandinava.

Amb l’aprovació d’aquesta reforma, Finlàndia esdevé el primer estat de la regió que acompleix de manera efectiva els compromisos internacionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Un avenç esperat, que permet als samis de començar una nova etapa amb més garanties per preservar la seva cultura i decidir lliurement el seu futur.

El portaveu de Sumar i ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, ha dit que continuaven les converses per a evitar la ruptura del grup parlamentari, atès que el sector majoritari de Compromís, Més, ha convocat una consulta per a decidir si finalment se’n van de Sumar.

Urtasun ha fet aquestes declaracions a Granada, després d’haver lliurat el premi de poesia Ciutat de Granada – Federico García Lorca a la poetessa Coral Bracho. Segons que ha dit, la voluntat de la direcció de Sumar és total i absoluta per a trobar l’encaix perquè puguin continuar essent una veu valencianista forta, i col·laborin plenament amb la resta de forces que componen la confluència.