Andriy Portnov, antic assessor de l’ex-president ucraïnès pro-rus Víktor Ianukòvitx, ha estat assassinat a trets a la porta del Col·legi Americà de Pozuelo de Alarcón, a l’oest de Madrid. Els fets han passat poc després de les 9 del matí i els investiga la policia espanyola.

La direcció del centre ha remès un comunicat als pares per informar d’un “incident greu” a l’exterior de les instal·lacions. “Tots els estudiants estan sans i estalvis”, diu el comunicat, que també detalla que l’assassinat ha estat presenciat per uns quants pares després de deixar les criatures.

Segons SUMMA 112, els serveis d’emergència no han pogut fer res per salvar la vida de Portnov perquè presentava “lesions incompatibles amb la vida”, concretament quatre impactes de bala al pit i un al cap.

Qui era Portnov?

Andriy Portnov era un advocat i polític pro-rus que va tenir un paper destacat en l’escena política d’Ucraïna durant el mandat del president Víktor Ianukóvitx. Nascut el 1973 a Luhansk, va començar la seva trajectòria com a assessor jurídic i va arribar a ocupar càrrecs clau a l’administració presidencial, com ara el de vice-cap del gabinet de la presidència.

Abans d’unir-se al bloc pro-rus d’Ianukóvitx, havia estat diputat per la coalició de Iúlia Timoixenko. El seu perfil tècnic i la seva influència en l’elaboració de lleis van fer-lo una figura poderosa dins l’aparell estatal.

La seva figura esdevingué molt controvertida arran de la seva implicació en la redacció de les anomenades “lleis de la dictadura” aprovades el gener del 2014, que limitaven drets fonamentals com la llibertat de reunió i expressió en plena revolta de l’Euromaidan.

Amb la caiguda del règim i l’exili d’Ianukóvitx, Portnov es va traslladar primer a Rússia i després a Viena, mentre a Ucraïna se l’investigava per presumptes delictes com ara traïció i col·laboració en la repressió de manifestants. Entre 2014 i 2015 va ser sancionat per la Unió Europea.

L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) ha emès un comunicat en què denuncia l’ús residual del català i la manca de promoció de la llengua aquests darrers anys, especialment amb el nou govern de Mazón. Es queixen, especialment, dels atacs constants del govern a la llengua: no tan sols de la manca d’ús del català, sinó també de la reducció dràstica d’ajuts i finançament econòmic a entitats i associacions que el promouen, i la situació d’enfrontament i tensió que ha generat en l’àmbit educatiu.

“La política lingüística impulsada pel govern ha implicat una reducció dràstica de les ajudes a nombroses entitats de reconeguda trajectòria en la promoció del valencià. En l’àmbit educatiu, la denominada llei de llibertat educativa ha generat una situació d’enfrontament i tensió innecessària, alhora que mesures com l’ampliació de l’exempció de l’assignatura de valencià o la convalidació automàtica del nivell C1 contradiuen l’objectiu de garantir-ne l’aprenentatge efectiu i l’ús social”, expliquen en el comunicat.

Alhora, l’IIFV diu que, d’ençà de l’eliminació de l’Oficina de Drets Lingüístics, s’ha desatès la tasca de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, i s’han retirat els suports als lectorats de català en universitats tant de l’estat espanyol com de l’estranger.

També els preocupa la reducció progressiva del català als mitjans de comunicació públics, “amb anuncis de depuració del personal tècnic lingüístic i l’increment de continguts en castellà, fet que afecta negativament les empreses de l’àmbit audiovisual que treballen en valencià.” Aquests darrers dies, de fet, la direcció d’À Punt viu una gran transformació. Fa només dos dies, el cap de política dels informatius, Santi Hernández, va presentar la renúncia al càrrec per discrepàncies amb el nou cap d’informatius, Josep Magraner –un ex-alt càrrec de l’època més fosca de Canal 9–, i fa una setmana la nova direcció va retallar la figura del lingüista en els programes de televisió i ràdio que encarreguen a productores externes. Després d’això, el Col·lectiu de Lingüistes d’À Punt (CLÀP) va fer un comunicat en què denunciava que la nova direcció prescindia de la figura de lingüista explicant que eren retallades pressupostàries o que no calia corregir els redactors perquè ja tenien certificats de català. També alertaven que s’anul·laven més i més programes de televisió i de ràdio, i que en el doblatge i la subtitulació es prioritzaven els continguts en castellà. “Ens deixa sense material d’entreteniment i infantil en la nostra llengua”, denunciaven.

En aquesta mateixa línia, l’IIFV explica que el pressupost de la Generalitat d’enguany preveu “una retallada substancial en el finançament de la Subdirecció General de Política Lingüística i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)”. “Si s’aproven, aquestes retallades podrien posar en risc tant les funcions de promoció de la llengua com el funcionament ordinari de l’AVL”, alerten.

Per tot plegat, l’IIFV insta el Consell a revertir aquesta política lingüística regressiva i a defensar decididament la promoció i l’ús de la llengua, “tal com estableixen l’estatut d’autonomia i la legislació vigent.”

L’IIFV és integrat per la majoria dels docents i investigadors de valencià de la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat de València.

La ministra de Ciència espanyola i dirigent del PSPV, Diana Morant, ha anunciat que el PSOE demanarà la compareixença del president de la Generalitat, Carlos Mazón, i del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, a la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre la gestió de la gota freda. La comissió fa avui la sessió de constitució.

Segons que ha dit Morant als periodistes, l’objectiu és “donar veu a les víctimes”, que considera que han estat silenciades en les comissions impulsades pel PP i Vox tant a les Corts Valencianes com al senat espanyol.

Morant ha defensat que “el poble no ha estat escoltat” i ha reclamat justícia i veritat davant el que qualifica de gestió nefasta d’una emergència que va deixar centenars de morts i milers d’afectats. Ha criticat que Feijóo doni suport i protegeixi Mazón i ha assegurat que els socialistes “protegiran les víctimes davant un govern que ja no mereix representar els valencians”.

Ha avançat que volen citar com a testimonis tant víctimes com tècnics i alts responsables polítics. Entre aquests, ha situat expressament Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo, a qui volen preguntar què va parlar —i què no— amb el president valencià durant les hores més crítiques de l’emergència.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es reunirà demà amb les tres principals entitats que representen les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre. La trobada es farà a la seu de la delegació del govern espanyol a València i serà la primera reunió formal del president espanyol amb aquestes organitzacions gairebé set mesos després de la tragèdia.

Hi participaran les tres associacions que fa una setmana van anar a Brussel·les per exposar la seva situació: l’Associació Víctimes Mortals DANA 29-0, l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’Octubre de 2024 i l’Associació Damnificats de la Dana Horta Sud València.

El PP triga mig any a reunir-se amb víctimes de la gota freda i ho fa a Brussel·les 

Al cor de la UE, les associacions es van reunir amb la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen; la vice-presidenta de Transició, Teresa Ribera; i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. L’endemà es van reunir amb una delegació del PP encapçalada per Esteban González Pons.

Amb aquest moviment, Sánchez esdevé el primer representant institucional que es reuneix oficialment amb les associacions de víctimes. El Consell, per ara, no ha organitzat cap reunió conjunta, tot i que alguns damnificats han estat rebuts a títol individual.

Carles Puigdemont ha titllat d’error greu el tancament de l’oficina d’ACCIÓ a Tel-Aviv. “Una mostra més que al PSC només li interessa ocupar el poder, al preu que sigui. Pactant amb el PP l’alcaldia de Barcelona i amb els Comuns la política exterior i les relacions comercials internacionals del govern”, ha piulat.

El tancament de l’oficina s’ha anunciat a primera hora del matí després d’un acord entre el govern i els Comuns. “Ningú pot tenir dubtes de l’actitud del govern amb el que passa a Gaza. Ningú”, ha dit Salvador Illa al parlament. “El govern ha pres les decisions que havia de prendre quan les havia de prendre”, ha afegit.

“Tot se sacrifica en nom de mantenir-se al poder i poder culminar l’estratègia de desmuntar Catalunya, de fer-la petita, adotzenada, irrellevant, callada, quieta”, ha considerat Puigdemont, que ha acusat el govern de supeditar-se als interessos partidistes i de l’estat espanyol.

“Van venir a acabar la feina per fer exactament això. Que no ens n’oblidem”, ha conclòs.

Un error greu. Una mostra més que al PSC només li interessa ocupar el poder, al preu que sigui. Pactant amb el PP l'alcaldia de Barcelona i amb els Comuns la política exterior i les relacions comercials internacionals del Govern. L'habitatge, la fiscalitat, el turisme, la… https://t.co/Lbd6rzGCfl

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 21, 2025

El centre comercial Via Sabadell (Vallès Occidental) romandrà tancat com a mínim durant tot el dia d’avui per revisar que l’estructura externa dels edificis es troba en bon estat, segons que han detallat fonts del centre a l’ACN. Després de la caiguda d’un element de formigó que va causar la mort d’un home ahir, tècnics i personal de l’espai –entre els quals, el gerent, Xavier Alemany– revisen els diferents establiments que hi ha als tres edificis principals, on hi ha, entre més, negocis com Leroy Merlin, Mercadona, Galerías del Tresillo o Mediamarkt. Sí que han obert altres negocis, com Ikea o el magatzem Leroy Merlin dedicat al sector de la construcció, perquè es troben en edificis separats, i també Viena, McDonald’s o Pans&Company. La revisió ha de permetre de determinar les causes de la caiguda d’una part d’una paret de formigó que revestia l’estructura de l’edifici. L’aparcament soterrani que hi ha a la zona també ha quedat tancat al públic.

El tancament del centre comercial, que romandrà amb els establiments amb la persiana abaixada, acordonats i sota vigilància del servei de seguretat privada, es mantindrà com a mínim durant tota la jornada d’avui.

El president d’Esquerra, Oriol Junqueras, veu amb “un sa escepticisme” que el Tribunal Constitucional espanyol (TC) avali la llei d’amnistia en el ple del 24 al 26 de juny. El dirigent ha argumentat que no es volia avançar perquè l’experiència li havia ensenyat que podia passar qualsevol cosa. En aquest sentit, ha recordat que el Suprem ja va inventar-se un delicte de “malversació per pensament” perquè no va poder demostrar el delicte de malversació. “Hem vist coses al·lucinants i contràries al principi de dret i a la bona pràctica”, ha insistit. Junqueras, de fet, ha afegit que els magistrats que havien de votar potser ni tan sols sabien ara quines decisions prendrien.

El TC preveu de tractar el recurs del PP contra la llei d’amnistia en un ple monogràfic que tindrà lloc entre el 24 i el 26 de juny amb una majoria a favor d’avalar la norma. El president del TC, Cándido Conde-Pumpido, ja va avançar que hi hauria decisió sobre l’amnistia abans de l’estiu.

Al juny, hi ha prevists dos plens i és molt probable que aquest debat es faci en el de final de mes. Hi ha una majoria afí al PSOE de sis magistrats contra quatre, que fa preveure que s’avalarà la llei. El conservador José María Macías va ser recusat i l’ex-ministre Juan Carlos Campo es va abstenir.

Conde-Pumpido ja va apuntar a començament d’abril que el TC preveia de tenir enllestida abans de l’estiu la resolució sobre el primer recurs contra la llei d’amnistia, en concret, el del PP. Va assegurar que el tribunal respondria al recurs amb una sentència “argumentada i fonamentada”, en què estimaria allò que fos procedent i desestimaria allò que fos improcedent, deia.

Ell mateix, a més, ha rebutjat aquesta setmana la petició de suspendre el debat a l’alt tribunal sobre la llei d’amnistia fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no es pronunciï sobre qüestions prejudicials presentades per uns quants òrgans judicials.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat la decisió del seu govern de tancar l’oficina comercial d’ACCIÓ a Tel-Aviv, després de pactar amb els Comuns aquesta iniciativa, que la formació d’esquerres havia promès d’impulsar. Durant la sessió de control, la presidenta del grup de la CUP, Laia Estrada, ha celebrat el tancament de l’oficina perquè era imprescindible, però ha retret a l’executiu que feia tard. “Ningú pot tenir dubtes de l’actitud del govern amb el que està passant a Gaza. Ningú”, ha replicat Illa, que ha afegit que l’executiu havia “pres les decisions que havia de prendre, quan les havia de prendre”.

El president de la Generalitat diu que el tancament s’ha fet ara perquè és quan s’havia de fer, i no abans. De fet, altres membres del govern, com els consellers d’Exteriors, Jaume Duch, i Empresa, Miquel Sàmper, van defensar-ne la continuïtat. Ara, però, l’executiu i el pacte amb els Comuns ha precipitat la decisió. Illa ha justificat que la Generalitat no defensava pas “una doble vara de mesurar”. “El que serveix per a Ucraïna serveix per a Gaza”, ha dit.

Per part de la CUP, Estrada ha recordat que la seva formació ja li va demanar el trencament de relacions institucionals i comercials amb Israel i el tancament de l’oficina al debat de política general. “Han calgut dinou mesos d’extermini, milers d’assassinats, la majoria infants i dones, bombardaments d’hospitals i que s’impedeixi l’arribada d’ajuda humanitària per a actuar amb coherència. Perquè si es denuncia un genocidi, vol dir que es trenquen relacions institucionals i comercials amb el país genocida”, ha sentenciat.

L’Ajuntament de Madrid vol impulsar un canvi urbanístic, que l’oposició ja titlla de nou pelotazo, per a permetre la construcció del Madrid Innovation Center, un projecte promogut pel Reial Madrid en uns terrenys que té en propietat al barri de Valdebebas. Per fer-ho, caldrà modificar el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) del 1997 i transformar l’ús actual –qualificat d’esportiu– en sòl terciari, destinat a oficines.

Segons que han confirmat fonts del consistori a El País, la iniciativa rebrà el suport de l’àrea d’Urbanisme, encapçalada pel regidor del PP Borja Carabante. Aquesta operació permetria de multiplicar el valor d’una part del solar que el club blanc no utilitza actualment.

El projecte es va presentar dimecres passat en un acte conjunt del president del club, Florentino Pérez, amb el batlle José Luis Martínez-Almeida i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Segons el que van explicar, la idea és construir un nou districte d’innovació en un espai de 850.000 metres quadrats situat a prop de l’aeroport i del recinte firal d’IFEMA. La inversió prevista supera els 8.500 milions d’euros.

El Reial Madrid aspira a atreure-hi grans empreses tecnològiques, centres de recerca i institucions acadèmiques amb l’objectiu de crear un entorn col·laboratiu que actuï com a motor de creixement econòmic. Amb tot, encara no s’han concretat quants edificis s’hi faran ni quants metres quadrats s’hi urbanitzaran.

El club va aterrar a Valdebebas després d’una altra martingala urbanística: la requalificació de l’antiga ciutat esportiva al passeig de la Castellana, que es va vendrere el 2001 com a sòl terciari i es va convertir en el complex d’oficines de les Quatre Torres. Des del 2005, el club disposa d’una parcel·la d’1,2 milions de metres quadrats al nord-est de Madrid. Les instal·lacions esportives n’ocupen uns 400.000, però ara volen aprofitar la resta, fins ara buida, per a fer-hi un pol d’innovació.

“El repte és construir plegats una gran ciutat tecnològica”, va dir Pérez durant la presentació, en què va defensar que aquest nou espai pot esdevenir referent europeu en innovació. L’any passat, les instal·lacions van ser batejades amb el nom de Ciutat Esportiva Florentino Pérez.

El batlle, per la seva banda, va celebrar l’aposta i va dir que el projecte podria convertir-se “en un dels grans motors de transformació de la ciutat de Madrid”. Però de moment, no ha aclarit si el canvi del PGOU afectarà totes les 85 hectàrees buides o només una part.

La iniciativa s’haurà de tramitar primer a l’ajuntament i després passarà pel filtre de la Comunitat de Madrid, que té les competències urbanístiques a escala regional. Ayuso, que va elogiar la proposta, va dir que “si es fa de la mà del Reial Madrid, anirà bé”.

Fa vuit anys, altres propietaris de sòl al mateix barri van proposar el Valdebebas Fintech District, una idea semblant que no es va arribar a concretar. Alguns d’aquells terrenys ja tenen ús d’oficines, però continuen sense activitat. En paral·lel, la comunitat i el consistori han intentat de dinamitzar la zona amb altres iniciatives, com ara la construcció d’un circuit de Fórmula 1.

Aquest nou moviment urbanístic coincideix amb el gran esforç inversor que el Madrid ha fet per a remodelar el Santiago Bernabéu. Segons els comptes del 2023-2024, ja s’hi han destinat més de 1.160 milions d’euros. El canvi de qualificació de Valdebebas podria obrir una nova via d’ingressos, però la modificació del PGOU pot trigar anys a concretar-se.

Des de l’oposició municipal, hi ha crítiques per aquest canvi d’usos. Rita Maestre, portaveu de Más Madrid, considera que es tracta “d’un pelotazo en tota regla”, i recorda que el sòl té ús esportiu privat, cosa que impediria d’aixecar-hi oficines si no es fa una modificació explícita. “Florentino Pérez vol rendibilitzar el patrimoni del club, i Almeida el rescata amb una operació que només afavoreix un ús lucratiu.”

També el grup socialista posa el focus en la connexió entre els promotors i les facilitats legals que s’han fet a mida. Antonio Giraldo, portaveu del PSOE en urbanisme, assenyala que l’última llei òmnibus ja incloïa canvis per facilitar aquest tipus de projectes. “Tot sembla pensat per afavorir grans propietaris com Acciona i ACS, empresa presidida per Pérez, que curiosament també s’han adjudicat la Ciutat de la Justícia, just al davant”, diu. “Ara com ara, només hem vist uns renders i dues xifres. No sabem res de com es durà a terme tècnicament aquest projecte.”

El jutge Manuel Marchena, que va encapçalar el tribunal del judici contra l’1-O, és en plena ronda mediàtica per a promocionar el llibre La justicia amenazada (Espasa), on assegura que dissecciona els principals problemes del sistema de justícia espanyol. “S’equivoca qui vegi en aquest llibre una amenaça. Aquest llibre no està escrit en contra de ningú. És el resultat de la meva experiència de més de quaranta anys al servei de l’administració de justícia”, ha dit a l’ABC.

Ara, ha estat en un altre diari, concretament El Mundo, on ha expressat el seu lament encobert per no haver aconseguit de jutjar Carles Puigdemont. En aquest sentit, ha denunciat l’excés de càrrecs polítics amb aforament. “No creu que la legió d’aforats que presenta el sistema abona la desafecció ciutadana per considerar-lo un privilegi anacrònic?”, li pregunten. “Coincideixo plenament amb vostè”, respon.

Dit això, Marchena va una mica més enllà i llança un dard cap al cor de la UE, tenint en compte que el Suprem ha estat incapaç d’extradir Puigdemont (fins i tot quan no ha estat eurodiputat): “Em sembla molt significatiu que en la Unió Europea s’hagi creat també una legió de representants polítics aforats. L’aroma de privilegi és molt intensa”.

La lawfare i la pau social

En la mateixa entrevista, Marchena nega l’existència de la lawfare a l’estat espanyol i compara la situació de suposada persecució dels jutges amb els EUA de Donald Trump. “És el reflex fidel d’allò que passa quan el populisme s’enfronta a qualsevol intent de control. La societat espanyola s’està familiaritzant amb una normalitat que és patològica. Els atacs als jutges, incorporant fins i tot acords polítics que parlen de lawfare, tenen un efecte demolidor en la credibilitat de la justícia. I crec que es posa en risc la pau social”, diu.

La Generalitat tancarà de manera immediata l’oficina a Tel-Aviv arran d’un acord amb els Comuns, segons que ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN. Es tracta de l’oficina comercial d’ACCIÓ a la segona ciutat més gran d’Israel, que fa deu anys que es va obrir. L’anunci l’han oficialitzat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, just abans del començament del ple a la cambra.

El tancament d’aquesta oficina és una promesa que ja havien fet en campanya electoral els Comuns, socis d’investidura del govern de Salvador Illa.

“Què més havia de passar?”

Albiach ha celebrat el tancament de l’oficina. En una conferència de premsa, ha defensat el pacte després de negociar ella mateixa amb el president de la Generalitat. La dirigent ha dit que la massacre requereix respostes, i que Catalunya no podia seguir impassible davant l’apartheid d’Israel a Gaza: “La pregunta és per què no abans? Què més havia de passar? Si no era ara, quan?”.

Albiach ha denunciat l’extermini de la població civil i la colonització i neteja ètnica d’Israel contra els territoris ocupats. El tancament immediat de l’oficina es farà efectiu les pròximes hores.

El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, va defensar el 9 d’abril al ple mantenir l’oficina de Tel-Aviv oberta: “Tancar-la no s’ajusta al que necessitem”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Bàrbara Vidal va ser una peça clau en l’engranatge de l’operació de sortida del president Carles Puigdemont. Va ser l’encarregada de conduir el famós cotxe blanc amb què Puigdemont va sortir de l’Arc de Triomf de Barcelona. Fins ara no n’havia parlat. Però ahir va participar en l’acte de presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, el primer volum de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb. En l’acte, Josep Nualart va entrevistar Bàrbara Vidal, una conversa en què va donar molts detalls dels fets del 8 d’agost. A continuació us n’oferim la transcripció i també l’opció de veure-la en vídeo.

Podeu comprar el llibre Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb o subscriure-us a Llibres de VilaWeb

—Qui és Bàrbara Vidal?
—No sóc ningú. Sóc una persona compromesa ideològicament amb la causa independentista, amb la justícia. Tinc molt sentit de la justícia. El Primer d’Octubre vaig defensar una escola i vaig anar a la Jonquera. I un dia vaig pintar un llaç groc a terra, però això és el màxim activisme que havia fet.

—I aleshores arriba el 7 d’agost…
—El 7 d’agost al vespre, em diuen: “El president és aquí i algú l’ha de portar, l’ha de treure d’allà. Perquè farà un parlament a l’escenari, i algú l’ha de treure d’allà i portar-lo al parlament.” I em van dir: “Ho vols fer?” De cop, va ser: “Uau, quina pregunta!” Vaig pensar-m’ho, però no gaire. El fet que m’ho preguntessin volia dir que confiaven que jo ho podia fer i només per això, i per les meves conviccions, vaig dir que sí de seguida. Sense plantejar-me “I si…” Va ser bastant immediat.

—Llavors vas veure clar què havies de fer d’ençà del principi.
—Vaig dir “d’acord” també perquè m’ho demanaven com a Bàrbara i no com a Bàrbara que va amb cadira de rodes. No hi entrava en joc la cadira, en cap moment. Va ser circumstancial. I penses: “Confien en mi, potser no tenen ningú més a la llista, també pot ser. Tothom fa vacances.” I llavors em diuen: “Ara has de portar el cotxe al pàrquing de sota l’Arc de Triomf i assegurar-te si demà estarà tallat o què. L’endemà, et plantes allà, amb temps. El president Puigdemont sortirà, el puges al cotxe i tu el portes cap al parlament, per l’entrada de Nàpols.”

—Aquest era el pla. Llavors hi vas el dia 8, abans de l’acte.
—Vaig anar-hi amb temps i vaig deixar-hi el cotxe. L’hi vaig portar el dia abans, a les vuit del vespre, i després tenia un sopar. I pensava: deixo el cotxe i llavors me’n vaig al sopar. Tinc una moto que s’enganxa a la cadira i la converteix en tricicle elèctric. M’ho emporto. Així, en acabat me’n puc anar a casa sense taxis ni històries. Hi vaig anar, vaig carregar la moto al maleter i cap allà. Al pàrquing, em diuen que estarà obert vint-i-quatre hores. Agafo la cadira i vaig cap al sopar. Nerviosa, perquè sí que comences a pensar en els riscos. Perquè hi pujarà el president Puigdemont, la persona més buscada del país. Sembla mentida, però és així. Davant de no sé quants periodistes i policies. Pujarà al cotxe i en aquell moment estarà sol i poden passar coses. Des d’un sonat que tiri un còctel Molotov, gent que es llenci a sobre o una càrrega policíaca. Que jo amb la cadira no m’esmunyo fàcilment.

—Això sembla impossible. En el llibre expliquem que hi ha un moment que Jordi Turull pregunta: “Quines possibilitats hi ha que això surti bé?” I li diuen que cap. I diu: “D’acord. Som-hi.” I, tot i l’envit de fer una cosa gairebé impossible, vas preparar una llista de cançons.
—El dia abans estava nerviosa. I quan conduïa em vaig posar música, que em relaxa, i em vaig posar a cantar. A la nit, a casa, no podia dormir, pensant en tot. De fet, pensava: “És molt probable que el detinguin abans i no pugi al cotxe. I que hagi anat a l’aparcament i pagat el tiquet i ja està.” Dic: “Segurament no arribaré a fer res.” I llavors vaig dir: ostres, si puja, estarem nerviosos i hauré de posar música, perquè crec que va bé. I vaig preparar una llista de tres o quatre temes. Jo sé que al president li agrada molt una cançó que es diu “Anna”, que és del grup on canto. Una cançó tranquil·la. Vaig triar-ne una altra del grup. I després l’última, vaig pensar: “Si entra al parlament, cal un tema èpic.” I vaig triar un tema d’Oques Grasses que es diu “Elefants”.

—Situem-nos al dia 8, al matí. A quarts de nou ja baixes al pàrquing.
—Arribo allà i penso que és molt d’hora. Tinc temps. Vaig a l’Arc de Triomf amb la moto i dic: “Baixo, ja.” Encara faltava mitja hora. Vaig baixar-hi i només d’arribar a baix vaig notar aquella calor dels pàrquings subterranis a l’estiu. Horrorós. Vaig pensar: “No passa res, tens una feina a fer.” Cap allà, com un soldat. I ho vaig carregar tot i em vaig asseure al cotxe a esperar, amb les finestres obertes. No havia pogut esmorzar dels nervis. Vaig agafar fruita seca i vaig pensar: “Que no t’agafi un desmai.” Vaig encendre la ràdio per saber què passava, i ja parlava el president. I res, vaig esperar que acabés el discurs i el senyal per a sortir.

—El senyal va arribar.
—Llavors la qüestió és que van dir de pujar en Turull i en Puigdemont, tots dos. Normalment, la cadira de rodes es carrega al seient del darrere, almenys les rodes. Al davant no hi caben bé. Quan em van dir que pujarien tots dos, vaig haver de carregar la cadira al davant. Vaig fer el muntatge, que després va sortir que si portava una bombona de butà o una roda de recanvi, i no… Llavors vaig sortir. Hi havia molta gent i costava avançar, però vaig pensar, potser ja forma part del merder i que pugui passar desapercebut. Perquè sortia caminant, tal qual, és a dir, no anava disfressat, ni portava barret, ni res. Jo vaig estar una estona esperant quieta, parada, que vaig pensar: “Ai, triguen massa.” Potser van ser tres segons, però quan esperes i no tens ningú davant, se’t fa lent. Però de cop vaig sentir que s’obria la porta i el president ja era a dins. I llavors va venir en Turull i no sé per què va fer la volta per entrar a l’altra banda. He de dir que en Turull estava fotut, es trobava molt malament. No sé si ho puc dir, però jo ho dic. Va tenir un còlic nefrític, feia dos dies que estava fatal. Ja em fotrà l’esbronc si no ho podia dir, però jo crec que és important perquè, en fer la volta –que hauria tingut més lògica que entrés pel mateix seient, per la mateixa porta; a més, el president li havia fet lloc– es va trobar que el meu cotxe és una Honda que té les manetes de les portes del darrere integrades a les finestres. I jo ho vaig avisar, per a la gent que hauria d’obrir la porta. En Turull en principi no ho havia de fer. Llavors a ell no li ho van dir i quan va anar a la banda del copilot, a la porta del darrere, no va trobar la maneta i llavors va intentar entrar per davant. I va obrir i es va trobar la cadira de rodes. Feia cara de: “I ara què faig?” I li van dir: “No, no, la maneta és dalt.” Llavors va entrar. Potser van passar quatre o cinc segons, no va ser gaire, però era a la part més exposada del cotxe. Aquests cinc segons podien ser crucials. Segurament, va ser allà que ens van veure…

—Llavors arrenques el cotxe, tranquil·lament, i t’incorpores a l’avinguda de Vilanova, que és aquest carrer que va en direcció a l’estació del Nord. I el semàfor es posa en ambre?
—Sí, vaig sortir a poc a poc, vaig pensar que no havíem de cridar l’atenció. Que no fugim enlloc, anem cap al parlament. Vaig sortir tranquil·la. A més hi havia molta gent, hi havia una nena amb la bicicleta… Quan vaig arribar a aquell semàfor, vaig dubtar, però es va posar groc i, amb la idea de “tu has d’anar tranquil·la…”, potser em vaig tranquil·litzar massa, però vaig parar. Llavors aquell semàfor, és clar, era un punt de nervis màxims.

—Just acabàveu de sortir… Éreu molt a prop de l’Arc de Triomf.  És a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor, aquest semàfor.
—El semàfor aquell trigava molt. Hi va haver un moment que en Turull em diu: “És verd.” I jo: “No, no és verd.” I llavors: “Ai, no, no.” Vaig pensar: “Hòstia, aquest semàfor dura molt.” I vaig dir: “Ui, la llista de cançons.” Vaig posar-la. Em sembla que darrere devien pensar: “Què fa, aquesta?” Però bé, el semàfor era vermell, és que tampoc no podíem fer res més.

—En aquell moment no ho sabies, però darrere teu, uns quants metres darrere teu, passaven moltes coses.
—Jo havia mirat pels mirallets, però una de les coses que passaven era el meu angle mort, segur, perquè jo mirava, menys quan buscava la llista de cançons. En un moment determinat, en Turull diu: “Aquest ens ha vist.” I jo llavors veig un paio al costat que em feia uns senyals així: amb una mà feia com si telefonés i amb l’altra indicava que tirés endavant. Vaig pensar: “Ara què em diu aquest? Que tiri?” Però allà hi ha la Guàrdia Urbana. Jo què sé, dic: “Mira, jo no faig cas de ningú, jo a la meva, que tinc unes instruccions i ja està.” I no li vaig fer cas.

—Ara aquí t’interrompo. El primer cop que vaig parlar amb la Bàrbara per poder fer aquest llibre em va explicar això, tal qual. I l’endemà d’haver parlat amb ella, vaig anar a parlar amb un senyor que m’havia dit que ell era per allà. I arriba un moment que aquest home diu: “Sí, jo vaig veure que hi havia un noi molt alt que havia sortit darrere del cotxe blanc i que anava parlant per telèfon dient: “Tango, Mike, Tango”, tal com si cantés les lletres de la matrícula. Semblava un guàrdia civil, perquè parlava en castellà.” Ell va pensar que ho havia d’impedir, i es va posar a empaitar-lo. Ho va fer ell tot sol. L’altra persona era un mosso d’esquadra de la Comissaria General d’Informació que anava de paisà, anava corrent darrere el cotxe. I darrere d’aquest mosso hi havia aquest senyor, gesticulant, cridant, dient-li de tot. Fins que arriben al semàfor i s’aturen. I llavors aquest senyor continua el relat i em diu que, veient que el mosso s’aturava, va voler avisar els de dins. I m’explica que feia els gestos que m’havia descrit la Bàrbara.
—Quadra, eh? El semàfor era molt llarg. Vaig pensar que si havia d’anar recte, hauria de poder tirar perquè no podia passar ningú més. Per a girar, no, però per a anar recte hi hauria d’haver un semàfor diferent. I aquí va ser quan vaig dir: “Aquest semàfor dura massa, tiro.” Llavors, en aquell moment, em diu en Turull: “És vermell!” Li vaig dir que no passava res, que estiguessin tranquils. I vaig tirar. Tots els semàfors es van posar vermells. Tots. Tots.

—Vau anar continuant pel carrer de Nàpols, vau baixar cap avall, en direcció al parlament, però va arribar un moment en què et van dir: “No, parlament, no.”
—Hi ha un canvi de plans, i em diuen: “Anem a un pis.” I em van fer girar i vam anar a una altra banda. I jo els vaig deixar en un pis. I, a partir d’aquí, com que havíem vist senyals –una persona segur que ens havia vist–, vam pensar que era molt probable que ens haguessin identificat el cotxe. Me n’havia d’anar d’aquella zona, i me’n vaig anar a donar voltes. Me’n vaig anar a voltar, una mica amb l’adrenalina.

—A voltar sense un rumb gaire clar, oi?
—Vaig encendre la ràdio, a veure què passava. Vaig pensar que així em distrauria. Vaig començar a sentir els tertulians, que deien que no hi era. I jo vaig pensar: “No, no, és clar, aquí no hi és.” Deien que devia entrar per una altra porta. Fa riure, a vegades. No, realment aquí no hi és. I jo: “No, no, és clar, aquí no hi és…”

—Hi ha un moment que ja no saps per on voltar. Vas voltant per la ronda de Dalt i decideixes de sortir pel túnel de la Rovira. Allà hi ha una càmera de baixes emissions que fa una foto. Dies després, Albert Batlle va dir: “Teníem una foto del cotxe de Puigdemont al túnel de la Rovira”, com si Puigdemont hagués marxat per allà. Però no, era la Bàrbara que ja no sabia per on anar…
—Era el meu cotxe! Allà penso: “Necessito distreure’m i parar.” I vaig pensar en una amiga que viu per allà. I li dic: “Ets per aquí, fem un cafè?” Vaig aparcar en un xamfrà de càrrega i descàrrega, perquè puc fer-ho amb la targeta de minusvàlid; i vam anar a fer el cafè. Ella em feia la conya: “Nena, què passa?!” “Sí, sí, ara escoltava la ràdio”, li vaig dir. I ella em va dir: “Que el tens al maleter?” Quan surto de fer el cafè veig que hi havia un vigilant davant del meu cotxe. Dic: “Ostres!, em multa, però jo he posat la targeta…” Podia ser que em multés o bé que hagués descobert el cotxe, perquè ens buscaven. Però jo en aquell moment no n’era conscient. Vaig pensar en la multa. L’agent em va dir que feien una comprovació perquè hi ha targetes duplicades.

—I allà es va acabar. Però com van anar els dies posteriors? Què passa a partir del 9 d’agost? Perquè es va difondre la imatge del teu cotxe i es va filtrar informació sobre la teva identitat.
—La mateixa tarda, ja comencen a sortir notícies pertot arreu, en diaris fatxes, espanyolistes. Vaig al·lucinar bastant, perquè deien el meu nom i cognoms. No el diuen en cas de violadors i assassins i, en canvi, deien el meu nou i cognom… Hi van plantar tot el meu currículum, allà. No hi van posar l’adreça perquè no la devien saber. Jo havia de passar desapercebuda, jo no sóc ningú. I no hi comptava, amb això. Em van aconsellar que no em quedés sola, per si em venien a detenir. Potser em citarien a declarar. Si em venien a buscar en algun moment, millor que no estigués sola. M’acompanyava tothom a tot arreu. No vaig agafar el meu cotxe durant una setmana, perquè també va sortir la foto a Twitter i la meva matrícula es veia. Com que no tinc gaires xarxes socials, em vaig blindar bastant, en aquest sentit. A la feina vaig demanar de teletreballar durant dos o tres dies, perquè després tenia una setmana de vacances. Va baixar una mica el suflé i quan vaig tornar ja estava més tranquil·la.

—Els Mossos d’Esquadra havien començat una investigació. Hi va haver detencions, una el dia 8 i una altra el dia 9, d’agents del cos investigats per aquests fets. I en aquesta investigació hi havia el teu cotxe i qui eres tu. El dia 9 aquesta informació es va filtrar als mitjans.
—No entenc la investigació que fan els Mossos, perquè és utilitzada només per grups propers al franquisme i a la ultradreta espanyola. No entenc en quin costat pretén situar-se el cos dels Mossos.

—Aquesta investigació judicial l’apuntalen acusacions de l’extrema dreta, que són Hazte Oír i Vox, admeses com a acusació. Són qui demanen més diligències i són actives en aquesta persecució judicial. Parlaves d’aquests dies posteriors, en què tot plegat es va anar diluint…
—El meu germà em va dir que sort que no tenia Twitter, perquè Déu n’hi do. Quan vaig tornar de vacances, al cap de tres setmanes, i vaig entrar a Twitter amb un altre compte, hi vaig veure un assenyalament molt fort. Em va arribar un missatge a Instagram que deia: “Traïdora.” Veia fotos a Twitter amb la meva cara on es dedicaven a repiular notícies de mitjans espanyolistes. Alguna deia: “Mireu, és ella. Si la trobeu pel carrer, en un semàfor, ajudeu-la a creuar. Empenyeu fort quan sigui vermell.” En aquell moment em feia més riure. Bé, riure no, però pensava que era aquest activisme de sofà, de molta fatxenderia, però que aquests no s’atreviran a fer res, perquè ells només ho piulen perquè ho faci un altre. No em vaig preocupar, però realment és bèstia. I també volia comentar que no em vull imaginar els nervis del president i d’en Turull, perquè a en Turull li podien revocar l’indult i el president anava d’una banda a una altra confiant en la gent que s’anava trobant…

—Llavors, Bàrbara, vas viure tota aquesta experiència, i finalment l’has volguda explicar.
—Sí, va ser tot un tema, això. Per una banda, perquè sortien uns altres llibres i reportatges, i sortien mentides, i se centraven molt en la cadira de rodes, i també molts tweets que deien: “Com que és minusvàlida, pot aparcar on vulgui.” No m’interessava aquest relat. I pensava que si sortien explicacions d’altres mitjans, per què no havia de sortir la nostra?

—Has cregut que no te n’havies d’amagar, d’això.
—És clar, no he fet res mal fet. No m’interessa ser una persona pública, però vaig pensar que això s’havia d’explicar. Perquè, a més a més, el president va arribar caminant i va sortir caminant. Era molt difícil que tot això funcionés, no fugia ningú. Però en realitat hi havia molta gent allà, vigilant i controlant, era el punt de mira de tot l’estat, i, en canvi, va sortir. Es va poder fer gràcies a molta gent voluntària, com jo, que van ser-hi, no van qüestionar la instrucció que els donaven i van fer les coses per convicció. I pensava que això s’havia d’explicar, perquè si es treballa bé i amb intel·ligència podem fer moltes coses tots. Llavors, una part de la raó d’explicar-ho és aquesta: que vegem que es poden fer coses.

—Vas dir que tenies ganes d’explicar-ho per sacsejar una miqueta els ànims.
—Sí, estem tots una mica endormiscats. I és normal, perquè estem tots decebuts. Però jo vaig tenir un accident ja fa molts anys i sé què és tenir traves a la vida. També sóc de queixar-me, i de rondinar, i m’he trobat moltes dificultats en moltes coses, però les coses no se solucionen amb la queixa –que també hi ha de ser–, sinó treballant. I, per tant, penso que hem de continuar treballant.

Els Jocs dels Petits Estats d’Europa tornaran a Andorra aquest mes de maig amb una novetat destacada en l’àmbit polític: la celebració d’una cimera de caps d’estat i de govern dels nou països participants. La trobada es farà el matí del 26 de maig, hores abans de la cerimònia inaugural a l’Estadi Nacional. Segons que ha explicat el cap de govern andorrà, Xavier Espot, la reunió vol “crear sinergies i conformar una declaració conjunta per treballar junts en el context europeu i fer sentir la nostra veu”.

La dimensió institucional dels Jocs s’ampliarà també amb una reunió de ministres d’Esports, encapçalada per la titular andorrana, Mònica Bonell, que té com a objectiu establir línies de cooperació esportiva entre els estats participants.

Els Jocs dels Petits Estats són un esdeveniment multiesportiu biennal que es va idear el 1984 i que es va inaugurar un any després a San Marino. Reuneix els comitès olímpics nacionals dels estats europeus amb una població inferior al milió d’habitants, tot i que Xipre hi participa com a excepció, perquè quan es van crear els Jocs la seva població era inferior a aquesta xifra. Fins al 2009, el grup tenia vuit membres. Llavors s’hi va afegir Montenegro, convertint-se en el novè país integrant.

En aquesta nova edició, que se celebrarà entre finals de maig i principis de juny, Andorra donarà la benvinguda a Malta, Xipre, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Montenegro i San Marino. No és la primera vegada que el país acull els Jocs: ja en va ésser la seu el 1991 i el 2005.

L’esdeveniment portarà a Andorra més de 1.000 atletes, entrenadors, delegacions i personalitats de tots els països participants. Les competicions inclouran dinou disciplines d’estiu reconegudes en l’àmbit olímpic, com ara atletisme, judo, vòlei, ciclisme, bàsquet, karate, rugbi 7, tir, tenis, tenis de taula i natació.

Pel que fa a la resposta del públic, el comitè organitzador ha informat que ja s’han venut 2.000 de les 2.500 entrades disponibles per a la cerimònia d’obertura, en només pocs dies des que es van posar a la venda, el 15 de maig. Els tiquets tenen preus populars, d’entre 10 i 20 euros.

Viatge a la Vall d'Aran - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

L’Ajuntament de Barcelona ha executat la compra de l’edifici de la Casa Orsola per 9,2 milions d’euros, un cop aprovat el conveni de col·laboració amb l’entitat Hàbitat3. A més, ha anunciat que posarà nou pisos a disposició del parc públic d’habitatge.

El Sindicat de Llogateres fa una crida a teixir aliances i estendre “l’efecte casa Orsola” a tot Barcelona

L’acord arriba tres mesos després que el consistori anunciés que adquiriria el bloc, arran del moviment social que s’havia creat a conseqüència del procés de desnonament que s’havia iniciat contra Josep Torrent, un dels veïns.

Els nou pisos que passaran al parc públic són dos que actualment són buits i set més que tenen contractes de lloguer de temporada, els quals no es renovaran quan vencin.

La casa és un conjunt format per dos edificis: un al carrer del Consell de Cent i un altre al carrer de Calàbria. En total, suma vint-i-sis habitatges habitables i quatre locals comercials. Els pisos restants queden fora del parc públic per diverses situacions: set tenen contractes de lloguer indefinit, cinc més tenen contractes vigents i cinc estan pendents de demanda o immersos en procediments judicials.

Segons que ha explicat l’ajuntament, aquests contractes vigents es mantindran o es formalitzaran novament segons la legislació d’arrendaments urbans, valorant cas per cas.

El consistori assegura que ha adquirit el bloc per un preu un 30% inferior al de mercat al barri de la Nova Esquerra de l’Eixample. Ha comprat el 45,68% de la finca, mentre que Hàbitat3 n’ha adquirit el 54,32% restant.

Robert Chapman va ser un nen que no entenia què deia el professor, era callat i al pati estava sol. Va créixer als noranta en un barri pobre de Londres i fins que no va arribar a la joventut no va entendre que la seva manera particular d’entendre el món i la seva classe social l’havien estigmatitzat. Format en filosofia, s’ha especialitzat en la teoria de la neurodiversitat, la bogeria i la discapacitat. El 2023 va escriure l’assaig Empire of Normality: Neurodiversity and Capitalism (traducció espanyola: El imperio de la normalidad, Caja Negra, 2025), en què reflexiona sobre la història de la salut mental i l’explotació. Un llibre que parla sobre l’origen del paradigma de la patologia i de la lluita de les persones neurodivergents no tan sols per a aconseguir drets, sinó també per a avançar cap a una societat postcapitalista. Llums estridents, sorolls forts i multituds tan presents en la societat contemporània poden representar una forta agressió per a certes persones que reclamen de ser reconeguts i que volen que deixem de percebre els humans com una màquina que sempre ha d’anar a ple rendiment. Hem parlat amb ell amb motiu de la conferència que ha fet al CCCB de Barcelona.

—Fins ara no hem pensat en termes de neurodiversitat.
—Vivim encara en un paradigma de la patologia. És el paradigma dominant en la psiquiatria i la medicina.

—I què vol dir?
—Es pensa en termes de normalitat o anormalitat quant al funcionament del cervell. És una idea que s’estableix al segle XIX i no solament en el món científic. També és una idea cultural. És una idea que estructura el món entorn d’una estatística, d’una població mitjana. Per exemple, els treballadors són valorats segons la productivitat. A l’escola ens avaluen segons les notes i els exàmens. El paradigma de la patologia ho estructura tot i també les cures al final de la vida.

—On ens porta la visió patològica?
—Aquest paradigma acaba devaluant les persones que són atípiques. Contribueix a l’estigma i la discriminació. Fa que sembli que els problemes que tenen els neurodivergents són tan sols problemes naturals. Que són problemes inevitables. I els hem de tractar amb medicaments per fer-los més normals.

—Aquest paradigma canvia?
—Sí. S’intenta construir una nova manera de veure el món, encapçalada per persones neurodivergents, autistes o amb TDAH. La idea és que les persones són diverses i que el nostre funcionament no tan sols és determinat per les nostres habilitats individuals, sinó per la manera com ens relacionem amb el món i com s’estructura el nostre entorn.

—Quins canvis veurem en un futur gràcies a la perspectiva neurodivergent? Potser en els programes escolars o en el sistema mèdic?
—Si prenem l’exemple de l’escola, hi ha maneres diverses d’escolaritzar, però tendeix a haver-hi un gran èmfasi en les proves estandarditzades. Un enfocament segons el paradigma neurodivergent començaria dient: “Bé, la gent processa el món de maneres diferents, la gent aprèn de maneres diferents, la gent pensa de maneres diferents.” Per tant, una prova estandarditzada no capturarà mai la realitat, més aviat la desvirtuarà. Ens farà semblar que podem ser classificats d’una manera que no reflecteix la naturalesa real de la humanitat i la nostra diversitat. Crec que tot just ho comencem a veure ara, com més va més drets tenen les persones amb discapacitat. Hauríem de fer canvis en les avaluacions i en la manera d’estructurar l’aula. Ara, si ens ho prenem seriosament, els canvis hauran de ser més profunds.

—Quins són aquests canvis més profunds?
—Al llibre dic que molts d’aquests problemes es relacionen en última instància amb el capitalisme. El capitalisme té aquest èmfasi extrem en la competència. Socialment, som treballadors potencials. A l’escola es potencia una educació orientada al món del treball. Si realment volem abraçar un paradigma de neurodiversitat i alliberar les persones neurodivergents d’aquestes pressions, haurem de fer canvis profunds en el sistema econòmic. Haurem d’entrar en algun futur postcapitalista que no tingui aquesta obsessió en la competència i a mesurar tothom en relació amb els altres.

—Vau créixer a Londres als anys noranta. En aquell moment no sabíeu que éreu neurodivergent.
—Vivíem en un lloc on hi havia moltes drogues, feina sexual i bandes. No teníem diners. A l’escola sentia que era completament impossible d’aprendre. Tampoc no tenia suport a casa. Els meus problemes escolars tenien relació amb la classe social, però també amb el fet de ser autista. Era un entorn sensorial aclaparador. Les llums brillants, els sorolls feien impossible de sentir la veu del professor o processar allò que deia. D’adolescent vaig viure al carrer. Venia cànnabis per guanyar prou diners per a sobreviure. Vaig entrar en una família d’acollida quan tenia quinze anys. Era una família molt solidària. Vaig poder anar a la universitat i em vaig decidir per la filosofia; volia que m’ajudés a entendre per què el món era un lloc tan caòtic i confús.

—Dieu també que aquest imperi de la normalitat ha afectat més col·lectius i que té vinculació amb la lluita de descolonització o queer.
—Crec que és impossible d’entendre-ho sense tenir en compte no únicament el capitalisme, sinó també del colonialisme i l’imperialisme. Aquest imperi de la normalitat sorgeix en un context en què els europeus volen justificar la colonització d’unes quantes parts del món, com l’Àfrica i Amèrica. Són idees que connecten amb les de la superioritat racial. Aquesta idea que hi ha persones amb més capacitats que altres es va desenvolupar en aquest context. A les plantacions d’esclaus de Jamaica es veuen intents molt primerencs de mesurar la productivitat dels treballadors en un sentit científic. Era una manera de justificar l’explotació de treballadors esclaus per millorar la productivitat. La gent pensava que les races podien degenerar, hi havia preocupacions sobre la barreja racial. Per això, les persones amb discapacitat, especialment amb discapacitats hereditàries, eren vistes com un signe de deteriorament.

—Quina relació hi té la vostra lluita, amb el feminisme?
—Aquest model de classificació també afecta les dones. Són models que tendeixen a conduir a una aplicació molt estricta dels papers de gènere i qualsevol que els trenqui és castigat, es veu com a anormal. Hi ha programes científics semblants o pseudo-científics i, en última instància, també hi ha intents semblants de corregir la gent. Les teràpies més utilitzades per a l’autisme es podrien assemblar a la teràpia de conversió gai. Són teràpies que fan servir un sistema de càstig i recompenses per mirar de fer la gent normal. Si actuen de maneres considerades anormals, els castiga. Si actuen amb més normalitat, reben una recompensa. Es tracta de canviar els éssers humans, esborrant totes les maneres de ser diverses.

—Veig que ara els partits d’extrema dreta com el de Milei, a l’Argentina, proposen de tornar a velles classificacions capacitistes, fent ús dels termes “idiota” o “imbècil”. Què me’n dieu, d’aquest retorn al passat?
—Vivim una reacció global contra els drets contemporanis de les persones amb discapacitat. Això vol dir que moltes persones amb discapacitat, tant neurodivergents com amb discapacitats físiques, poden demanar adaptacions al lloc de feina. Això altera una certa idea d’una jerarquia natural que molts governs volen imposar, especialment els més conservadors i d’extrema dreta. No volen perdre els privilegis. Volen eliminar aquests drets perquè diuen que interfereixen en la productivitat.

—D’una altra banda, dieu que cal el diagnòstic de persones neurodivergents o autistes.
—L’antipsiquiatria és un moviment que no té pas una coherència única. Abasta tot l’espectre polític. Hi ha versions d’extrema esquerra a extrema dreta. Jo no és que vulgui defensar la psiquiatria, sinó que pensar que els “autisme” o “TDAH” són etiquetes inventades ens porta de nou a la idea de la moral individual. No ens ajuda a organitzar-nos o a resistir-nos-hi, és tan sols una altra manera d’individualitzar. Són problemes sistèmics, i els hem de veure amb una lent de dominació, explotació i opressió. L’autisme, per exemple, no és sols una categoria natural, és una construcció; però això no vol dir que no sigui real. Qualsevol cosa és una construcció. La raça també és una construcció. I, així i tot, si neguem com funciona realment el racisme no farem que desaparegui. Per tant, crec que és important de reconèixer la realitat de fets com l’autisme o la depressió, però evitar aquesta mena de psiquiatria estàndard, que parla únicament de desequilibris químics al cervell.

—Què en penseu de les teràpies psicològiques individuals i de la proliferació d’orientadors (coaches)?
—Vull reconèixer que algunes d’aquestes teràpies són útils a escala individual i això és important. És important que la gent pugui accedir-hi i, especialment, que siguin finançades pel sistema públic mentre siguin necessaris. Però no resoldran els problemes més profunds, les desigualtats estructurals més profundes. Si no ho tenim en compte, les formes de dominació es continuaran intensificant i això serà pitjor a llarg termini. Hem d’allunyar-nos dels enfocaments medicalitzats i avançar cap a l’organització col·lectiva com a persones neurodivergents.

—Creieu que el col·lectiu neurodivergent es va organitzant?
—Aquest moviment va començar a l’època dels noranta i dos mil, quan la gent es va interconnectar gràcies a les xarxes socials. Els havien dit que era un problema individual, però en van prendre de consciència i es va promoure la idea que més enllà de la norma cada individu floreix de manera heterogènia. Per tant, si algú no floreix caldrà canviar l’entorn.

—Un enfocament artístic a l’escola permetria als estudiants de créixer en la diversitat?
—Suposo que no hi ha una sola manera. Seria molt útil per a algunes persones, però per a unes altres no. Hi haurà enfocaments que ara ni tan sols podem imaginar.

—Dieu que les persones autistes podrien encaixar més en entorns tecnològics o en la informàtica.
—Sí, és cert que hi ha múltiples possibilitats.

—Tota aquesta idea de rendiment sorgeix amb l’assumpció de Descartes que els humans funcionem com una màquina.
—El capitalisme ens ha portat a veure’ns com a màquines. I com que hi ha una divisió del treball cada vegada més gran, això ens fa pensar en un cos format de moltes parts que poden funcionar o estar espatllades. Aquesta concepció mecanicista s’ha anat consolidant cada vegada més. Potser ha estat útil per a la medicina moderna, però crec no ho hauríem d’acceptar com a definició final de l’ésser humà.

The Washington Post · Louisa Loveluck, Zakaria Zakaria i Salwan Georges

Damasc. El règim d’Al-Assad va convertir Síria en un estat de delators, amb un sistema de vigilància que va fer que el país es girés contra si mateix. Els veïns i companys de feina s’espiaven els uns als altres a cada barri i lloc de feina: què deien, on anaven, qui sopava a casa.

Després de més de mig segle, aquell règim asfixiant es va esfondrar d’un dia per l’altre, el desembre passat, quan les forces rebels van avançar cap a Damasc. Allò que en resta és una societat marcada per la desconfiança i la traïció, amb la pregunta persistent de qui havia col·laborat, en silenci, amb la tirania dels Assad.

En un sol carreró, les ferides de la traïció continuen obertes.

Hamdy al-Barbary era al terrat cuidant un grup de coloms quan va sentir com una bala li passava a frec de la cara. Es va ajupir, va esquivar una altra bala per poc, i va caure enrere mentre corria cap a l’escala. De seguida va saber d’on havien sortit els trets.

Els veïns menyspreaven el seu pare, Abu Ayman, forner, a qui titllaven d’informador del règim d’al-Assad durant la llarga guerra civil. Abu Ayman ho nega, però en una entrevista recent admetia que una vegada havia conduït agents de la temuda branca de la intel·ligència militar de Palestina fins a cases de coneguts seus, a qui acusava d’haver-lo amenaçat. Tots van morir sota custòdia, segons ell i el seu fill Hamdy.

A uns quants portals de distància vivia la família Moghrabi, coneguda a la zona com a opositora del règim. Van explicar que, durant la guerra, una milícia pro-Assad local –en què hi havia Abu Ayman i el seu fill gran, Wassim– va estendre el terror al barri. Ahmed Moghrabi i el seu cosí Moussa foren detinguts per aquesta milícia i torturats, segons que relaten.

“El delator era Abu Ayman. Ens va fer molt de mal”, diu Ahmed Moghrabi. Abu Ayman nega haver tingut res a veure amb la detenció de Moghrabi i assegura que només va denunciar una vegada uns altres sirians. “Sempre he estat a favor de la gent del meu barri”, diu.

D’ençà de la caiguda de Baixar al-Assad, aquest tipus de conflicte entre famílies sunnites s’ha repetit per tot el país. Els qui van ser delatats exigeixen explicacions als qui consideren que els van trair. I aquestes fractures són un gran desafiament per al nou govern sirià, que també ha d’afrontar la divisió sectària i el ressentiment generalitzat envers la minoria alauita, d’on provenia el suport principal d’Assad. Les noves autoritats han fet crides a la unitat i a la reconciliació, però sense propostes concretes.

Hamdy al-Barbary, fotografiat al febrer al terrat on li van disparar al març. (Fotografia de Salwan Georges/The Washington Post.)

Una deriva cap al règim

Les famílies Barbary i Moghrabi viuen al districte de Tadamon, a Damasc, que el règim d’Assad retratava com un model d’harmonia social. Però, durant la guerra, milers de veïns van desaparèixer –alguns, a les presons; uns altres, enterrats en fosses entre les cases. Sovint, víctimes i botxins havien estat veïns.

A les escoles, els mestres informaven dels comentaris que feien els alumnes sobre allò que havien sentit a casa. Després de la caiguda del règim, un d’aquests alumnes –convertit en combatent rebel– va tornar per enfrontar-se a la directora, a qui acusava de la desaparició dels seus pares. Una altra dona va explicar que uns amics del seu ex-marit l’havien denunciada per sospites d’antipatia cap al govern.

Abu Ayman Barbary es va enriquir durant el règim, i va arribar a tenir una dotzena de propietats i uns quants negocis petits. Quan uns veïns d’un altre barri el van intentar d’extorsionar, diu que va col·laborar amb els serveis de seguretat per identificar-los i conduir-los, de nit, fins a les respectives cases.

També es va unir a la milícia local pro-règim, anomenada Forces de Defensa Nacional (NDF). Si no ho hagués fet, diu, li haurien pres la casa. Els milicians, fins i tot, van instal·lar un control davant de casa seva i disparaven aleatòriament contra vianants.

Ahmed Moghrabi recorda que el van detenir quan feia poc que la seva germana havia insultat una fotografia del president. El seu cosí Moussa va ser arrestat al cap d’uns mesos, després d’una disputa amb un veí de dalt, també integrant de la NDF. Uns agents de paisà el van fer baixar del camió, i van deixar els seus fills petits tots sols al seient del darrere.

Un cop sota custòdia, segons que diu Moussa, els carcellers li van apagar cigarretes als braços i a les cames, li van clavar vidres, i van penjar Ahmed pels canells fins a trencar-los. Quan la família els va poder visitar a la presó, no els van reconèixer fins que no els van sentir dir els seus noms.

Moussa al-Moghrabi, de 44 anys, a l’esquerra, amb la seva família i el seu parent Ahmed al-Moghrabi, a la dreta, a casa seva a Damasc, al gener. Ahmed i Moussa diuen que una milícia local pro-Assad els va detenir i posteriorment els va torturar. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Els comptes pendents esclaten

Quan els rebels van arribar a Damasc el 7 de desembre amb la dictadura d’Assad en el punt de mira, Hamdy va despertar son pare a mitjanit, diu. Al cap de poques hores, la família va decidir que Abu Ayman havia de fugir. Va fer una bossa amb diners i roba.

Als carrers, la gent plorava i cridava, desfermada després d’anys d’opressió. Abu Ayman va dir als fills que tard o d’hora vindrien a agafar-lo. Al cap de tres dies, ell, la dona i el fill Wassim ja eren al Líban.

L’endemà, Moussa i Ahmed Moghrabi miraven atònits com la gent arrencava els cartells d’Assad dels murs. El control de la policia havia desaparegut, i també la por. Moussa va deixar que els seus fills juguessin al carrer per primera vegada en anys.

Tres dies després, les tensions van esclatar. Mentre els Barbary preparaven el pa a la fleca, una dotzena d’homes emmascarats van arribar-hi amb armes, segons diu la família. Els van fer posar contra la paret mentre els veïns els escridassaven.

“El vostre pare va participar en assassinats”, cridava un. El van acusar de ser un xabikha, un lleialista del règim.

“Si el voleu acusar, necessiteu proves!”, cridava Hamdy. Sentia la dona plorar i suplicar. Finalment, els atacants se’n van anar.

En el seu primer discurs, el nou president, Ahmed al-Sharaa –abans conegut com a Abu Mohammed al-Jolani–, va dir que la victòria era dels qui havien patit la repressió. La justícia, va dir, consistia a “aconseguir la pau civil i perseguir els criminals tacats de sang siriana”, tant si s’amagaven dins el país com si havien fugit.

El govern va crear aleshores centres de reconciliació, on antics soldats i agents podien lliurar les armes en canvi d’un carnet civil. Però el procés era voluntari, i molts lleialistes es van estimar més d’anar-se’n cap a unes altres zones.

La gent fa cua per comprar pa a la fleca Barbary, a Tadamon. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Justícia o revenja

A Tadamon, alguns veïns van intentar de reconciliar-se. Un antic delator va cedir el seu pis als rebels retornats. La família que Moussa culpa de la seva detenció li va oferir un cotxe de luxe, segons que explica. La família Moghrabi diu que va haver de pagar més de 200.000 dòlars en suborns per saber on era Moussa i aconseguir-ne l’alliberament.

Els ex-presoners tenien malsons i insomni. “Hi ha crims imperdonables”, diu Moussa. “La meva dona s’entesta a perdonar. Em diu que tots tenim fills.”

Quan es van obrir les presons, els periodistes van revelar què hi havia als arxius: qui havia estat delator i què havia explicat a la intel·ligència.

Les xarxes socials han escampat la por entre antics lleialistes, amb notícies d’atacs de revenja. Els germans Barbary només surten per anar a treballar. Un grup d’ex-rebels els ve a demanar feines petites. Hamdy les fa en silenci, sense mirar-los als ulls. Li diuen “el gosset”.

Els infants ja no pregunten per l’oncle Wassim. Ara demanen a Hamdy que se’n vagi, per salvar la vida.

Ens diu que ja no combat les acusacions contra el seu pare, però no li té rancúnia. “Només demano que entenguin que jo no sóc ell”, diu. “Els dic: ‘Mireu, ell va fugir. El vostre problema és amb ell, no pas amb mi.’ Però si algú ha perdut un germà o un pare, em sembla que em voldran fer mal a mi, per sentir que s’han venjat.”

Hamdy no ha tornat a pujar al terrat d’ençà del tiroteig. Ara vol fugir de Síria. “No vam tenir l’opció de no ser de part del règim”, diu. “No defenso mon pare. Només vull dir la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb