“La senyora Borràs no es troba reeducada ni rehabilitada socialment i, en conseqüència, no s’ha assolit la finalitat de prevenció especial que es persegueix amb el compliment efectiu de les penes imposades.” Amb aquesta duresa extraordinària s’expressava la fiscal Assumpta Pujol, de la fiscalia superior de Catalunya, en l’informe amb què s’oposava rotundament a la concessió de cap indult, parcial o total, a l’ex-presidenta i ex-consellera de Cultura, Laura Borràs. Ha estat sorprenent tant el to com el contingut de l’informe, i també el moment en què ha arribat? La fiscal, que no havia presentat pas cap recurs de cassació contra la proposta del TSJC d’un indult parcial a Borràs, ara s’hi oposa rotundament: no el vol ni parcial, ni total, tal com ha demanat recentment l’escriptora Margarida Aritzeta.

El TSJC va condemnar Borràs el 2023 a nou anys d’inhabilitació per prevaricació administrativa, i a quatre anys, sis mesos i un dia de presó per falsedat documental, per contractació irregular quan presidia la Institució de les Lletres Catalanes. Aquella sentència anava acompanyada d’una petició d’indult parcial que feia el tribunal mateix i que haurà de resoldre el consell de ministres espanyol. El tribunal venia a dir que, atesos els delictes pels quals la condemnava, el còmput d’anys de presó que en resultava era massa alt tenint en compte la gravetat dels fets jutjats. Per això feia la petició d’indult parcial, perquè la pena de presó no excedís els dos anys de presó, de manera que Borràs no hagués d’ingressar-hi.

Aleshores, les fiscals Assumpta Pujol i Teresa Duerto, que van exercir l’acusació en el judici, no van recórrer contra la sentència. No van discutir al Tribunal Suprem ni la pena imposada (una mica inferior a la que elles demanaven) ni la proposta d’indult parcial. Però ara Assumpta Pujol sí que ho qüestiona, aprofitant aquest informe sobre les propostes d’indult a Borràs: diu al TSJC que és necessari i imperatiu que la tanquin a la presó. El desplegament argumental és molt agressiu; primer, perquè diu que la seva actitud no la fa mereixedora de l’indult. “No hi ha cap comportament de la senyora Borràs que permeti inferir una mínima acceptació de la conducta delictiva perpetrada i un propòsit decidit de no reincidir”, diu. I afegeix: “No ha exterioritzat ni el més mínim signe de penediment per les conductes que van motivar-ne la condemna, ans al contrari, són constants i contumaces les manifestacions públiques de la senyora Borràs […] en què nega la seva responsabilitat en el delicte reivindicant-ne la innocència, deslegitimant l’actuació jurisdiccional i afirmant, sense cap mena de pudor, haver estat víctima d’una persecució judicial per les seves idees polítiques.” Li retreu que es presenti com a víctima de la lawfare si “ha comès el delicte amb un absolut abús d’autoritat i menyspreu de la legalitat.”

Però no tan sols això, sinó que la fiscal considera imprescindible que Borràs estigui privada de llibertat perquè, com que actualment exerceix de professora titular a la Universitat de Barcelona, “pot perfectament reproduir conductes d’abús de poder, adoptar resolucions injustes, falsejar o alterar documents oficials o defraudar l’administració”. Diu que no n’hi ha prou que compleixi una pena d’inhabilitació especial (limitada a treballs o càrrecs públics o electius i de funcions de govern o de l’administració): l’han de tancar a la presó.

“És un frau processal, això que fa la fiscalia”, s’exclamava l’advocat de Borràs, Gonzalo Boye. Precisament pel fet que la fiscal qüestioni ara l’indult que proposava el TSJC i no quan tocava. I recordava que aquesta posició tan dura no es podia entendre sense tenir present la guerra interna que hi ha a la fiscalia espanyola. Els representants de la fiscalia general de Catalunya s’han alineat amb la posició més dura i intransigent en relació amb la causa de fons d’aquesta guerra: l’amnistia als dirigents independentistes.

El fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, va haver d’imposar el criteri de posició favorable a l’amnistia dels condemnats i els perseguits pel delicte de malversació vinculat al Primer d’Octubre. Els fiscals del Tribunal Suprem van encapçalar una rebel·lió interna contra aquesta posició, i els fiscals de Catalunya s’hi van afegir. El fiscal general fins i tot els va haver de tocar el crostó, quan el fiscal en cap de Catalunya (el superior jeràrquic d’Assumpta Pujol), Pedro Ariche, va voler recórrer al Suprem contra la concessió de l’amnistia a l’ex-conseller d’Interior, Miquel Buch, i el sergent dels Mossos Lluís Escolà, tots dos condemnats per malversació i prevaricació.

I no és pas l’únic exemple de l’actitud d’aquesta fiscalia, molt bel·ligerant amb l’independentisme, disposada a boicotar tot intent de negociació política per a la resolució del conflicte. Tan sols dos exemples, ben il·lustratius: el primer, quan al començament del judici per desobediència contra l’ex-president del parlament Roger Torrent i els altres membres independentistes de la mesa, el fiscal José Joaquín Pérez de Gregorio va fer una intervenció política insòlita, que va deixar tothom bocabadat: va manifestar que no estaven disposats a acceptar cap intent de “desjudicialització” del procés d’independència, i va demanar al tribunal que tampoc no l’acceptés.

I l’altre exemple, més recent, quan la fiscal Assumpta Pujol va demanar de no admetre a tràmit la querella per prevaricació i malversació presentada pel president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye contra el jutge Joaquín Aguirre per la determinació de tirar endavant el cas Vólkhov, sobre l’anomenada trama russa del procés, malgrat el revés de l’Audiència de Barcelona, que el forçava a arxivar-la. Pujol trobava que l’actuació del jutge era “totalment raonable i sostenible.”

Que la fiscal presenti ara aquest informe tan dur contra Borràs no té cap implicació directa sobre la possibilitat que sigui efectivament indultada. La decisió no depèn pas de la fiscalia, ni tan sols del tribunal sentenciador, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és el que fa la petició d’indult parcial. La darrera paraula la tindrà el govern de Pedro Sánchez, tan bon punt la petició d’indult parcial i la d’indult total arribin a la taula del consell de ministres.

Quan vaig començar a treballar en el llibre Torturades (Comanegra), sabia que havia d’escoltar, i fer-ho amb respecte, amb rigor i amb paciència. Les dones que han estat víctimes de tortura no acostumen a parlar de seguida. La paraula arriba quan hi ha confiança. I, sobretot, quan saben que allò que explicaran no serà ni instrumentalitzat, ni banalitzat, ni oblidat.

Una de les persones que em van moure a escriure aquest llibre és la Blanca Serra. Al programa FAQS, de TV3, del dissabte 2 d’octubre de 2021, ella i en Carles Castellanos denunciaven les tortures patides a la comissaria de la Via Laietana. Arran de l’horror narrat per la Blanca i en Carles, vaig publicar un article a VilaWeb.

La Blanca em va fer confiança, em va rebre a casa seva, i aquell dia vaig entendre què significa, en termes concrets, la paraula dignitat. Em va explicar les quatre detencions que havia patit entre 1977 i 1982, i què van comportar: interrogatoris, incomunicació, trasllats de nit, humiliacions, pallisses i, sobretot, tortura física i psicològica.

En la primera detenció, el 1977, encara abans de les primeres eleccions, la van acusar de propaganda i associació il·legal. A la comissaria de la Via Laietana, quan va reclamar un advocat, per tota resposta el policia li va pegar una bufetada tan forta que va anar a parar a l’altra banda de l’habitació, la seva impunitat era proporcional a l’odi i la ràbia tremenda a la catalanitat. Aquesta escena obria el que serien anys de persecució, d’arbitrarietat, de dolor sense justícia.

El juliol del 1980, a ella i a la seva germana Eva Serra, després de passar per la comissaria de la Via Laietana, se les van endur a la Direcció General de Seguretat de Madrid sota la llei antiterrorista, incomunicades. Del trajecte de nit, en furgons policials, les famílies no en sabien res. Un dels vehicles va punxar prop de Saragossa. Fins i tot, aquest detall va quedar gravat a la seva memòria, juntament amb els cops amb porres a les plantes dels peus, les bosses de plàstic al cap per provocar l’asfíxia, els interrogatoris. Tenia la sensació que la podien matar en qualsevol moment.

No sabien de què les acusaven, però això no els estalviava la violència. Nou dies incomunicades. I després, en van sortir només a canvi de signar una declaració que assegurava que no les havien torturat. Quan van voler denunciar-ho, els va ser impossible identificar els agents. La Blanca en va comptar nou. Però sense noms, la justícia no va arribar mai.

El desembre del 1981, la mateixa història: detenció, trasllat, interrogatoris. Els agents saludaven la Blanca i l’Eva amb sarcasme: “Ja tornen a ser aquí les germanes fantàstiques!” I el març del 1982, per una pancarta on deia “Independència”, la Blanca va tornar a ser detinguda i empresonada a la Trinitat. Sense càrrecs. Sense defensa. I, de nou, amb tortures prèvies a la Via Laietana.

L’edifici de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, a la Via Laietana, ha acollit detencions arbitràries per motius polítics, per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, per militància sindical, per origen ètnic o pel compromís amb la llengua i la cultura catalanes. Aquestes parets han estat l’escenari de pràctiques sistemàtiques de maltractaments i tortures, durant el franquisme i la transició, però també més enllà, fins el 2019. Tortures reconegudes i documentades per informes internacionals i organitzacions com Amnistia Internacional, el Comitè Contra la Tortura de l’ONU, el Consell d’Europa o el Tribunal Europeu de Drets Humans. Els actes de tortura i maltractaments són considerats crims de dret internacional. Així mateix, en determinades circumstàncies, poden constituir crims de guerra, crims de lesa humanitat o, fins i tot, actes de genocidi. Aquesta comissaria, una autèntica casa del terror, no només amaga els records dels horrors del franquisme, sinó també de la democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022. Des que l’estat espanyol va signar, el 1985, la Convenció contra la Tortura, i la va ratificar, el 1987, no s’han aturat les denúncies sobre casos de tortura i maltractaments per part dels cossos i forces de seguretat. A l’estat espanyol, s’ha practicat durant la dictadura franquista la tortura, i avui es continua practicant. I el pitjor de tot és la impunitat; les poques vegades que els agents són condemnats per un jutge, automàticament són indultats pel govern espanyol.

L’estat espanyol ha estat deu vegades condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no haver investigat denúncies de tortura. D’aquestes deu, en set ocasions el jutge instructor era Fernando Grande-Marlaska, l’actual ministre de l’Interior.

Les tortures a què han estat sotmeses les dones s’exercien amb el mateix odi i la mateixa força que amb els homes, però hi havia un component de gènere específic envers elles, tant en els insults com en l’ús particular i sexuat de la violència, les descàrregues als genitals o els cops al baix ventre. Una modalitat repressiva que no sol ser objecte de denúncia, per pudor o per vergonya. Les Nacions Unides, en un informe de l’Assemblea General del 2016, van establir la necessitat d’adoptar el biaix de gènere per distingir i comparar els efectes específics de la tortura i evitar incórrer en pràctiques discriminatòries, sobretot contra les dones. Les representacions culturals plenes de prejudicis, suposicions, interpretacions arbitràries, normes i mandats funcionen com a referents i sentits d’acció que podrien incidir en l’elecció dels mètodes de patiment per part dels funcionaris que exerceixen tortura.

Després d’anys de silenci institucional, la declaració de la Blanca Serra com a víctima directa de tortures davant la Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans obre una nova etapa. La denúncia ha estat presentada per Irídia, amb el suport d’Òmnium Cultural i l’Organització Mundial Contra la Tortura.

“Aquesta denúncia és en nom meu i de la meva germana, però també de tota la gent que ha passat per la Via Laietana 43”, ha dit la Blanca. “És important perquè el jovent sàpiga què ha passat, i potser què passarà.”

Aquesta és la funció de la memòria democràtica: no només recordar, sinó actuar. I per això és imprescindible que la Via Laietana deixi de ser un espai actiu de poder policial. L’edifici ha d’esdevenir un centre de memòria i de documentació contra la tortura, un arxiu obert, un lloc on preservar testimonis, on explicar la veritat i on educar en drets humans. La reparació col·lectiva comença per això: per reconèixer què va passar, per assegurar que no es repeteixi, per restituir la dignitat a les víctimes.

Malgrat tot el patiment viscut per la Blanca Serra a la comissaria de la Via Laietana, no ha defallit mai en la seva lluita: “Penses que estimes el país i vols continuar lluitant. Però de tota manera, hi ha una por que et queda bàsicament per sempre.” I malgrat tot, ens dóna una lliçó de vida: “Ens cal moral de victòria!”

Dilluns que ve, 9 de juny, serà la segona Pasqua, una celebració cristiana que es fa cinquanta dies després del Diumenge de Resurrecció, que enguany va caure el 20 d’abril. És una festivitat d’elecció municipal, i ha estat triada per l’Ajuntament de Barcelona i per molts més municipis del Principat.

Els pobles en què aquest 9 de juny és festiu són: Abrera (Baix Llobregat), l’Aldea (Baix Ebre), Alella (Maresme), Alfara de Carles (Baix Ebre), Altès (Alt Urgell), Amer (Selva), l’Ametlla de Merola (Berguedà), Anglès (Selva), Arfa (Alt Urgell), Arnes (Terra Alta), Argentona (Maresme), Avinyó (Bages), Badalona (Barcelonès), Badia del Vallès (Vallès Occidental), Bagà (Berguedà), Balaguer, Barberà del Vallès (Vallès Occidental), Begur (Baix Empordà), Bítem (Baix Ebre), Blancafort (Conca de Barberà), Borredà (Berguedà), Cabrera de Mar (Maresme), Cabrils (Maresme), Caldes de Montbui (Vallès Oriental), Calldetenes (Osona), Campelles (Ripollès), Campredó (Baix Ebre), Canapost (Baix Empordà), Canet de la Tallada (Baix Empordà), Capmany (Alt Empordà), Caresrius de la Rierada (Baix Llobregat), Castellfollit de la Roca (Garrotxa), Castelló de Farfanya (Noguera), Castelltallat (Bages), Cervelló (Baix Llobregat), Collbató (Baix Llobregat), la Coma i la Pedra (Solsonès), Coaner (Bages), Corçà (Baix Empordà), Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat), Cruïlles (Baix Empordà), Duesaigües (Baix Camp), Dosrius (Maresme), l’Esquirol (Osona), Falset, Ferran (Tarragonès), Folgueroles (Osona), Fonolleres (Segarra), Fonteta (Baix Empordà), la Galera (Montsià), la Garriga (Vallès Oriental), Gisclareny (Berguedà), Godall (Montsià), Gósol (Berguedà), Guissona (Segarra), Guixers (Solsonès), Gurb (Osona), l’Hostal Nou i la Codosa (Noguera), l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), Jesús (Baix Ebre), la Jonquera (Alt Empordà), Llagostera (Gironès), Llívia (Cerdanya), Malla (Osona), Manlleu (Osona), Marenyà (Baix Empordà), Martorell (Baix Llobregat), Masdenverge (Montsià), el Masnou (Maresme), Massoteres (Segarra), Mataró, Mediona (Alt Penedès), Moià, Monells (Baix Empordà), Montcada i Reixac (Vallès Occidental), Montgat (Maresme), Montmeló (Vallès Oriental), Montesquiu (Osona), el Montmell (Baix Penedès), Montseny (Vallès Oriental), els Muntells (Montsià), Navarcles (Bages), Òrrius (Maresme), Olost (Lluçanès), Organyà (Alt Urgell), Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental), Parlavà (Baix Empordà), el Papiol (Baix Llobregat), la Pera (Baix Empordà), Peratallada (Baix Empordà), Perles (Alt Urgell), la Pobla de Lillet (Berguedà), Premià de Dalt (Maresme), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), Pruit (Osona), Puig-reig (Berguedà), la Ràpita (Montsià), el Raval de Sant Feliu (Osona), els Reguers (Baix Ebre), Ribera de Cardós (Pallars Sobirà), Ripoll, Ripollet (Vallès Occidental), Roda de Ter (Osona), Rubí (Vallès Occidental), Rupit (Osona), Saló (Bages), Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), Sant Bartomeu de la Quadra (Baix Llobregat), Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), Sant Boi de Lluçanès (Osona), Sant Climent de Peralta (Baix Empordà), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa), Sant Feliu Sasserra (Bages), Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), Sant Hilari Sacalm (Selva), Sant Joan Despí (Baix Llobregat), Sant Julià de Vilatorta (Osona), Sant Julià del Llor i Bonmatí (Selva), Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), Sant Mateu de Bages, Sant Miquel de Balenyà (Osona), Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), Sant Pere de Torelló (Osona), Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), Sant Pol de Mar (Maresme), Sant Quirze de Besora (Osona), Sant Sadurní d’Osormort (Osona), Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà), Sant Vicenç de Montalt (Maresme), Santpedor (Bages), Santa Cecília de Voltregà (Osona), Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), Santa Creu de Jotglar (Osona), Santa Eugènia de Berga (Osona), Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), Santa Maria de Besora (Osona), Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), Santa Maria de Meià (Noguera), Seva (Osona), Siurana (Priorat), la Tallada d’Empordà (Baix Empordà), Teià (Maresme), Tor (Alt Urgell), Torà (Segarra), Tortosa, Tona (Osona), Ullastret (Baix Empordà) Ultramort (Baix Empordà), Vallbona d’Anoia, Vallbona de les Monges (Urgell), Vallfogona de Balaguer (Noguera), Vallpineda (Baix Llobregat), Vallirana (Baix Llobregat), Valls de Torroella (Bages), Vic, la Vilella Baixa (Priorat), Viladecans (Baix Llobregat), Vilassar de Dalt (Maresme), Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell), Vilanova del Vallès (Vallès Oriental), Vinyols i els Arcs (Baix Camp), Vinallop (Baix Ebre) i Vulpellac (Baix Empordà).

Amb quins noms es coneix la festa?

El fet que s’escaigui cinquanta dies després del Diumenge de Resurrecció fa que aquesta festivitat també es conegui amb els noms de Pentecostès, d’origen grec, i Cinquagesma, que té arrel llatina. Tots dos volen dir “el cinquantè dia”.

L’origen dels altres noms surt de la comparació amb la Pasqua Florida, considerada la festivitat principal. Per això, també és possible de referir-s’hi amb els noms de segona Pasqua o Pasqua Granada.

Quin és l’origen de la festa?

El rerefons de la festa és clarament religiós, perquè commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols. Segons que explica la Bíblia, cinquanta dies després de la resurrecció de Crist, l’Esperit Sant va aparèixer davant els seus deixebles més fidels i els va encomanar l’inici de la tasca evangelitzadora.

A partir d’aquest moment, els apòstols van recórrer el món per fer difusió de la fe cristiana i, per això, l’Esperit Sant els va dotar de la glossolàlia, que és la capacitat de comprendre i parlar múltiples llengües.

La segona Pasqua és la festivitat més important dels catòlics després de la Setmana Santa i Nadal. També és una de les principals festivitats de l’església ortodoxa oriental, el luteranisme i la comunitat anglicana.

Ara, hi ha qui creu que el fons històric d’aquesta celebració és més antic i que es basa en una festa agrària en què donaven les gràcies per la collita. Més tard, els jueus van convertir la festa en el “xavuot”, que vol dir “festa de les setmanes”. Aquesta celebració, que els jueus avui encara commemoren, recorda el cinquantè dia de l’aparició de Déu al mont Sinaí i celebra el lliurament de la llei al poble d’Israel.

Quines festes populars es fan per la segona Pasqua?

A Barcelona, encara s’hi fa la festa dels Cors Muts, una tradició en què unes quantes agrupacions corals surten en cercavila. Aquesta celebració és molt arrelada al barri de la Barceloneta, on els participants surten en colles a fer gresca vestits amb roba cridanera, collarets i barrets i porten instruments com ara rems, destrals i forquilles molt grosses.

Unes altres de les festes més destacades són l’aplec dels francesos que es fa a Sant Aniol d’Aguja, el del coral de Prats de Molló i la festa dels xatos de Rubí. També per aquestes dates, a Sant Feliu de Pallerols, s’hi fa la festa major, molt famosa per la riquesa de la imatgeria festiva que hi participa i coneguda popularment per “mata-degolla”, per la mulassa i el ball de cavallets que s’hi fa.

 

Ja han començat els exàmens de les PAU a les Illes i el País Valencià. Cada prova dura una hora i mitja, i els resultats es valoren sobre catorze punts. Tot i que encara no s’han publicat totes les correccions, anirem actualitzant i ampliant aquesta informació a mesura que es facin els exàmens i se’n publiquin les solucions.

Hi ha cinc matèries obligatòries: llengua castellana, llengua catalana, història d’Espanya o filosofia (cal triar), llengua estrangera (que acostuma a ser anglès) i la modalitat específica de cada branca de batxillerat. A banda, hi ha les assignatures optatives, que ajuden a pujar punts i varien d’acord amb les ponderacions per a la carrera universitària que vulgui fer cada alumne.

Tot allò que heu de saber sobre les proves de selectivitat 2025: dates i horaris de les PAU

Ací teniu els exàmens i les correccions, matèria per matèria:

País Valencià Dimarts 3 de juny 

• Llengua castellana i literatura: Examen | Correcció
• Història de la filosofia: Examen | Correcció
• Biologia: Examen | Correcció
• Empresa i disseny de models de negocis: Examen | Correcció
• Tecnologia i enginyeria: Examen | Correcció
• Història de la música i de la dansa: Examen | Correcció
• Física: Examen | Correcció
• Història de l’art: Examen | Correcció
• Cor i tècnica vocal: Examen | Correcció
• Disseny: Examen | Correcció

Dimecres 4 de juny 

• Llengua estrangera
  • Anglès: Examen | Correcció
  • Francès: Examen | Correcció
  • Alemany: Examen | Correcció
  • Italià: Examen | Correcció
• Història d’Espanya: Examen | Correcció
• Química: Examen | Correcció
• Literatura: Examen | Correcció
• Moviments culturals i artístics: Examen | Correcció
• Geografia: Examen | Correcció
• Dibuix plàstic aplicat a les arts plàstiques i al disseny: Examen | Correcció
• Dibuix tècnic: Examen | Correcció
• Grec: Examen | Correcció
• Tècniques d’expressió gràfico-plàstica: Examen | Correcció
• Geologia i ciències ambientals: Examen | Correcció

Dijous 5 de juny

• Llengua catalana i literatura: Examen | Correcció
• Dibuix artístic: Examen | Correcció
• Arts escèniques: Examen | Correcció
• Anàlisi musical: Examen | Correcció
• Matemàtiques: Examen | Correcció
• Matemàtiques aplicades a les ciències socials: Examen | Correcció
• Llatí: Examen | Correcció
• Ciències generals: Examen | Correcció

Com us pot ajudar el ChatGPT a estudiar per a la selectivitat?

Illes Dimarts 3 de juny 

• Llengua castellana i literatura: Examen | Correcció
• Història d’Espanya: Examen | Correcció
• Geografia: Examen | Correcció
• Química: Examen | Correcció
• Anàlisi musical: Examen | Correcció
• Dibuix tècnic: Examen | Correcció
• Geologia i ciències ambientals: Examen | Correcció
• Llatí: Examen | Correcció
• Tècniques d’expressió gràfico-plàstiques: Examen | Correcció

Dimecres 4 de juny 

• Història de la música i de la dansa: Examen | Correcció
• Matemàtiques aplicades a les ciències socials: Examen | Correcció
• Moviments culturals i artístics: Examen | Correcció
• Llengua catalana i literatura: Examen | Correcció
• Història de la filosofia: Examen | Correcció
• Biologia: Examen | Correcció
• Disseny: Examen | Correcció
• Història de l’art: Examen | Correcció
• Literatura dramàtica: Examen | Correcció
• Tecnologia i enginyeria: Examen | Correcció

Dijous 5 de juny 

• Arts escèniques: Examen | Correcció
• Ciències generals: Examen | Correcció
• Fonaments artístics: Examen | Correcció
• Grec: Examen | Correcció
• Matemàtiques: Examen | Correcció
• Llengua estrangera
  • Anglès: Examen | Correcció
  • Alemany: Examen | Correcció
  • Francès: Examen | Correcció
  • Italià: Examen | Correcció
  • Portuguès: Examen | Correcció
• Dibuix artístic: Examen | Correcció
• Física: Examen | Correcció
• Cor i tècnica vocal: Examen | Correcció
• Dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny: Examen | Correcció
• Empresa i disseny de models de negoci: Examen | Correcció

Docents acorden una proposta per a mantenir les ciències separades a batxillerat i més hores de llengua i filosofia

 

The Washington Post · Aaron Wiener

La victòria ajustada del conservador Karol Nawrocki a les eleccions presidencials de Polònia, fetes diumenge, ha estat motiu de gran celebració per part de la dreta populista europea i els seus aliats al govern Trump.

Per al primer ministre polonès, Donald Tusk, i la direcció centrista de la Unió Europea, la victòria renyida de Nawrocki –50,89% a 49,11%– contra el batlle de Varsòvia, el progressista Rafał Trzaskowski, evidencia com és de difícil revertir la deriva populista d’un país una volta hi ha entrat.

D’ençà que recuperà el càrrec de primer ministre l’any 2023, Tusk i el seu partit, Plataforma Cívica, han provat de revocar algunes de les mesures més radicals promulgades pel partit conservador Llei i Justícia (PiS) durant els seus vuit anys de govern, incloent-hi la prohibició estricta de l’avortament i la controvertida reforma judicial.

Tusk s’ha topat repetidament amb el vet –o l’amenaça de vet– del president Andrzej Duda, alineat amb el PiS. La victòria electoral de Nawrocki condemna ara la coalició centrista a dos anys més de blocatge legislatiu, si és que el govern de Tusk aconsegueix d’aguantar tant de temps.

“El resultat de les eleccions mostra que Polònia està molt polaritzada, que està dividida per la meitat”, diu Aleks Szczerbiak, expert en política polonesa de la Universitat de Sussex, al Regne Unit.

La majoria del poder polític a Polònia es concentra en la figura del primer ministre i la institució del parlament. El president té un rol més cerimonial, però pot vetar lleis i influir en la política exterior, entre més atribucions.

Alguns votants polonesos han considerat les eleccions com un referèndum sobre la Unió Europea. Tusk va ser president del Consell Europeu entre el 2014 i el 2019, era el primer polític d’Europa de l’Est que ocupava un càrrec tan alt en l’àmbit europeu. Precisament, fou com a president del Consell Europeu que Tusk s’enfrontà repetidament al govern conservador del seu país d’origen.

Trzaskowski, aliat de Tusk, ha abraçat sense embuts la cooperació europea durant la campanya electoral. Però Nawrocki s’ha mostrat més escèptic respecte del bloc, i s’ha fet seu el lema “Polònia primer”.

A les xarxes socials, la dreta populista europea ha coincidit a celebrar l’elecció de Nawrocki com un nou desafiament a Brussel·les. “La victòria de Karol Nawrocki a les eleccions presidencials poloneses és una bona notícia”, escrigué Marine Le Pen a X. “És un revés per a l’oligarquia de Brussel·les que pretén d’estandarditzar la legislació dels estats membres, en contra de la voluntat democràtica.”

“Quin resultat més ajustat!”, escrigué Viktor Orbán, primer ministre d’Hongria, a la mateixa plataforma. Orbán –l’autoproclamat defensor de la “democràcia cristiana il·liberal” que ha desafiat sovint Brussel·les, i que s’ha erigit en un dels grans aliats de Putin al continent– felicità Nawrocki per la seva “victòria fantàstica”. I afegí: “Desitgem treballar amb vostè.”

Piotr Buras, director de l’oficina de Varsòvia del Consell Europeu de Relacions Exteriors, diu que Nawrocki –que, a 42 anys, no ha ocupat cap càrrec polític fins ara– serà molt més radical com a president que no pas Duda. I afegeix: “Serà més antieuropeu, més nacionalista i més pro-Trump.”

“Trump ha canviat el context de la política europea”, continua Buras, que assegura que el retorn del magnat a la presidència ha empès la dreta populista europea a adoptar posicions encara més radicals.

Tot i no donar-li suport de manera explícita, Trump convidà Nawrocki al Despatx Oval el mes passat, una decisió que s’interpretà com una intervenció inequívoca en la campanya electoral. La secretària de Seguretat Nacional de Trump, Kristi Noem, ha estat més directa, i va demanar el vot per Nawrocki en plena campanya.

El primer ministre polonès, Donald Tusk, tindrà moltes dificultats per a implementar la seva agenda política després de l’elecció de Karol Nawrocki com a president del país (fotografia: Kent Nishimura/The Washington Post).

La reforma judicial ha estat la qüestió clau de la campanya electoral polonesa, segons que explica Szczerbiak.

Durant els seus vuit anys de govern, el PiS omplí el tribunal constitucional de jutges afins i prengué el control de l’organisme responsable de nomenar els jutges i vetllar per la independència judicial. El resultat final va ser la incorporació de gairebé 3.000 nous jutges afins al partit. La UE condemnà la reforma judicial com a antidemocràtica i imposà mesures punitives a Polònia, incloent-hi l’embargament de fons europeus.

En campanya, Trzaskowski posà èmfasi en l’estat de dret; Szczerbiak diu que, en cas d’haver estat elegit president, el batlle de Varsòvia hauria convertit la derogació de la reforma judicial en la prioritat màxima del govern. Però, amb l’elecció de Nawrocki, és altament probable que la reforma judicial del PiS romangui intacta els anys vinents.

La frustració per la incapacitat del govern de Tusk d’implementar la seva agenda política ha perjudicat la candidatura de Trzaskowski, segons que diu Buras. Ara, diu l’expert, un nou període de blocatge legislatiu podria fer perillar la supervivència de l’executiu de Tusk d’ací al final de la legislatura. Unes eleccions anticipades, probablement, se saldarien amb el retorn de la dreta populista al poder, segons que indiquen els sondatges d’opinió.

“Em fa por que l’obstrucció del president condueixi a una situació de blocatge [legislatiu] que aplani el camí perquè una coalició de partits d’extrema dreta recuperi el poder en unes eleccions anticipades”, explica l’Aleksander, un votant de Trzaskowski a Varsòvia. L’home accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que tan sols l’identifiquem amb el nom de pila, perquè té por de rebre represàlies professionals. “També em preocupa l’estat d’ànim de la població del país i la possible marginació [de Polònia] en l’àmbit internacional”, afegeix.

Però per a Anna Krysztafowicz, una altra resident de Varsòvia que votà per Nawrocki a les eleccions, el blocatge polític és preferible a l’alternativa que encarnava Trzaskowski. “Mentre la coalició [centrista] romangui en el poder, crec que els costarà molt tirar endavant qualsevol mesura”, diu. I afegeix: “Si Trzaskowski hagués guanyat, no tinc cap dubte que haurien començat a fer bogeries plegats.”

Julia Alekseeva, de Varsòvia estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un fragment d’Heràclit d’Efes, concretament el 97, diu: “Els gossos borden a aquells que no reconeixen.” L’escriptor anglès Sir Arthur Conan Doyle sembla haver-ne tret la conseqüència quan la seva creació, l’astut detectiu Sherlock Holmes, resol un crim observant que el gos guardià no havia lladrat la nit dels fets. Al contrari que l’investigador de Scotland Yard, insensible a un detall tan suggeridor com la inexistència d’una acció, Holmes considera l’absència de lladrucs com un indici. Sap que hi ha fets que són significatius per la seva incompareixença, fets que podríem anomenar negatius. No es tracta de fets adventicis, que poden concórrer o no sense alterar l’escaiença, sinó de fets que pertanyen a la lògica de l’esdeveniment i sense els quals no hi hauria esdeveniment. Si l’assassinat l’hagués comès una persona estranya, el gos hauria lladrat; per tant, el silenci forma part de la incidència i allò que no ha passat és el desllorigador del misteri.

Però què passa quan hi ha hagut lladrucs? Doncs allò que observà Heràclit cinc-cents anys abans de Crist: que hi ha manca de reconeixement. Els gossos borden quan alguna cosa no encaixa en la percepció rutinària, perquè, a diferència de Holmes, no són capaços de treure conclusions dels fets negatius. Obsedits per tot el que trastoca la normalitat canina, no fan compte de res que no es manifesti al seu olfacte. Allò que no ensumen no existeix. I el fet negatiu, que per a ments més complexes és curull de significació, per a ells no en té gens.

Allò que diferencia l’exegesi de Holmes de la lectura superficial que fa l’agent de Scotland Yard de l’evidència no és tant la minuciositat de l’observació com la suspensió del judici. Abans de formular conjectures, el detectiu esmerça temps a aplegar i assimilar tots els indicis, sense oblidar els que assenyalen la incidència de fets negatius. Holmes practica un empirisme integral, en què l’absència és tan rellevant com la presència i els fets no esdevinguts compten tant com els ocorreguts. Ara bé, fets negatius no ho són pas totes les coses que no s’escaigueren la nit dels fets, car aquestes són infinites, sinó les que en la determinació de la figura pel rerefons haurien d’haver concorregut i no passaren. En el misteri resolt per Holmes, l’únic fet negatiu rellevant és la manca de bordadissa.

Alfred North Whitehead remarcà en una ocasió que “no hi ha cap frase que estableixi adequadament el seu propi significat. Sempre hi ha un rerefons de pressupòsits que desafia l’anàlisi per raó de la seva infinitud”. Traslladada al cas tot just comentat, l’observació de Whitehead ve a dir que el silenci de la nit és infinit i que Holmes es perdria en una anàlisi inacabable si hagués de tenir en compte la magnitud dels pressupòsits que embolcallen el crim, el criminal, el motiu, l’ocasió, l’existència d’un cadàver i del gos mateix. La insalvable limitació de la comunicació, la necessitat de reduir-ne l’abast pragmàticament, la fa insondable i equívoca, però alhora la dinamitza i converteix en inesgotable. Mai no ens haurem explicat prou. La inadequació del llenguatge a l’expressió implica que cap frase no exhaureix el seu significat, i aquesta restricció n’és la gràcia. És per això que els filòsofs s’han empescat la filosofia del llenguatge. Tanmateix, en la comunicació ordinària cal posar terme a l’exegesi i fer com el detectiu que tanca el cas quan el rerefons infinit s’arrenglera amb la frase finita de manera semblant als astres que s’alineen amb la terra. Al cap i a la fi, que els gossos bordin no vol pas dir que allò que els esvalota no tingui sentit, simplement que no n’hi reconeixen. Un altre fragment d’Heràclit, el 17, diu: “Car n’hi ha molts que no ho entenen –encara que molts hi ensopeguin– ni ho reconeixen quan ho estudien; sinó que s’ho imaginen.”

Els lladrucs són la reacció a la presència d’una cosa estranya, deformada per l’instint (la por, la ràbia, l’agressivitat) en la imaginació. Perquè imaginar és irreflexiu, mentre que analitzar és treballós i demana sensibilitat, cosa absurda d’esperar en un gos de guarda. Si ara algun lector malpensa que l’al·legoria el concerneix, no s’enganyarà pas, a condició d’entendre “lector” en sentit impersonal. I per evitar una mala interpretació del recurs al·legòric, aclareixo que la referència als gossos no té valor expletiu i, per si no era prou evident, adverteixo que ja tenia valor translatici al fragment d’Heràclit, on no es tracta d’una banal observació zoològica.

D’ençà que la premsa s’ha digitalitzat, escriure és com posar un baròmetre al mig del carrer. Les reaccions indiquen la pressió intel·lectiva de l’ambient. L’article és també com aquelles tires envescades que es penjaven als cafès de poble per a caçar mosques. Sempre hi ha algú que hi cau de potes i hi deixa una petja untada d’ideologia i qualque vegada bruta d’intencions. Són lectors que supleixen amb la imaginació allò que l’autor no diu i sovint fins i tot allò que diu. Amb un sentit pueril del significat de la paraula, confonen la “crítica” amb la bonior d’aquelles mosques que, perquè borinotegen damunt les parts d’un bou, es creuen bèstia grossa. També n’hi ha, als dígits alts del baròmetre, que segueixen curosament el fil de l’escriptura amatents a allò que diu i allò que no diu, considerat contra el rerefons dels altres textos de l’autor. Són lectors conscients que les frases no van mai soles, sinó esglaonades en paràgrafs i envoltades de silenci expressiu; lectors que s’obliguen a pensar per què en aquest punt del text el gos, ço és l’autor, va callar. Hom escriu per a aquests lectors; els primers són, com el detectiu de Scotland Yard, comparses necessaris al contrast. 

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) estima que un nen de cada cinc no sap llegir bé a onze anys. A casa nostra, el 2022 el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu va calcular que de cada set alumnes de Catalunya un acaba la primària amb un nivell baix de comprensió lectora i, per tant, sense entendre què llegeix. Encara una altra dada: segons la Federació de Gremis d’Editors de l’estat espanyol, a partir de catorze anys el percentatge de lectors habituals cau del 71% al 45%.

La lectura és un hàbit que, com més va, més costa d’adquirir i, de retruc, se’n ressenten la competència i la comprensió lectores. És en aquest context que el 2016 va néixer a la Gran Bretanya Fiction Express, una plataforma de lectura innovadora per a connectar autors i lectors fomentant el diàleg creatiu en un fòrum digital, per a anar creant les històries. Als Països Catalans, la plataforma es va reproduir el 2019 i, d’ençà d’aleshores, cada any hi participen milers d’infants.

L’objectiu principal de Fiction Express és millorar la competència lectora gràcies a la participació conjunta, i també millorar els hàbits de lectura dels infants servint-se d’una metodologia pròpia: cada vuit setmanes es publiquen tres llibres diferents i cada setmana autors i lectors decideixen conjuntament com continua l’argument de la història. Els lectors poden opinar en un fòrum interactiu i amb un sistema de votacions. El mètode –dinàmic, àgil, fàcil, original i col·laboratiu–, ha estat aprofitat per moltes escoles i instituts del país, com ara l’escola Arcàngel Sant Rafel de Palma, que enguany s’han adherit a la creació del llibre Les set portes, de l’escriptor Ricard Ruiz amb els alumnes de tercer d’ESO.

L’escriptor Ricard Ruiz (fotografia: Fiction Express).

“Coneixia autors com Maite Carranza i Francesc Miralles que havien participat en el projecte de Fiction Express i n’havien quedat molt contents, de manera que enguany vaig decidir de participar-hi”, diu Ruiz, ara que es troba just a la meitat del procés de creació del llibre. Ruiz és especialista en el gènere fantàstic i la literatura infantil i juvenil, de manera que l’encàrrec que li va arribar de Fiction Express era de fer un llibre d’aquest gènere. Va inventar-se Les set portes per a tractar de temes com l’assetjament escolar, la convivència i la inclusió.

Després de presentar el primer capítol el 2 de maig, va proposar als lectors tres possibles continuacions. L’opció més votada indicava com havia de seguir la història, protagonitzada per l’Alícia i en Víctor, dos amics de l’institut. En total hi ha més de cent mil estudiants del país col·laborant en aquest llibre, com ara la Sofia i en Marc, dos alumnes de l’escola Arcàngel Sant Rafel. Fan tercer d’ESO i és la primera vegada que fan activitats sobre lectura a l’institut amb aquesta plataforma. Ara ja fa quatre setmanes que participen en el conte de Ruiz, i n’expliquen això: “A jo, que no m’agrada llegir i no llegeixo habitualment, m’ha anat molt bé tenir una rutina setmanal per a fer-ho. M’ajuda a llegir i fomentar la lectura fora de l’institut”, diu en Marc. I Ruiz ho rebla: “Després d’això és molt més fàcil començar a llegir pel teu compte. És molt més atractiu això que no pas obligar-los a llegir cada dia mitja hora.”

Aina Barceló, professora de català de la Sofia i en Marc, considera que Fiction Express és una alternativa molt bona a la lectura obligatòria a secundària perquè, a banda de fomentar la lectura, també facilita el seguiment de cada alumne: “Haver de fer qüestionaris de cada capítol i haver d’implicar-s’hi fa que els qui no tinguin l’hàbit de llegir el comencin a agafar, perquè se senten obligats a participar-hi, de manera que és molt més fàcil de fer-los un seguiment. Alhora, els qui ja llegeixen, no deixen de fer-ho.” Tanmateix, Barceló també destaca la importància d’obligar els alumnes a llegir en català, perquè, segons que diu, la majoria dels llibres que llegeixen fora de l’escola són en castellà. “En general, els alumnes que els agrada llegir no llegeixen en català. Si els obligues a llegir en català, en milloren les habilitats lingüístiques i adquireixen vocabulari.” A més, haver de participar en el fòrum i en activitats extres relacionades amb la novel·la també els fa reflexionar, compartir opinions, alimentar l’esperit crític i aprendre a relacionar conceptes, tal com explica Barceló.

Tanmateix, el projecte no és tan sols és estimulant per als alumnes, sinó també per als autors. Ruiz, per exemple, diu que l’experiència li ha servit per a innovar. “És una manera de jugar pensant directament en la teva audiència, perquè pràcticament al moment et diuen què els ha semblat i com volen que continuï. Et donen moltes indicacions útils que t’obliguen a anar on ells volen, no pas on a tu t’agradaria anar a parar. En definitiva, et fa ser més creatiu. Ho fa tot més ric, més interessant.” Així i tot, Ruiz creu que és imprescindible que l’autor dugui les regnes de la història. “És una experiència interactiva i compartida, però cal que l’autor tingui quatre nocions clares que s’han de seguir fins al final.” Això és, en part, perquè és impossible de seguir els milers d’opinions que generen els alumnes setmanalment.

Divendres Ruiz publicarà el cinquè i darrer capítol de Les set portes, i la plataforma n’imprimirà còpies físiques per als qui vulguin tenir-lo. Alhora, se’n fan enregistraments orals per a poder-lo escoltar com a audiollibre, i alguns autors fins i tot han volgut ampliar la història i editar-lo com a llibre propi. De moment, Ruiz s’enduu un molt bon gust de boca després d’haver participat en aquest projecte, i no descarta de tornar-hi més endavant, “sempre que es pugui”. Quant a la Sofia i a en Marc, els agradaria que l’any que ve, que faran quart d’ESO, també poguessin gaudir de Fiction Express més que no pas llegir les lectures obligatòries tal com havien fet fins ara.

Avui el frontó Jai Alai de Gernika serà la seu d’un fet històric i inèdit: la selecció del País Basc de pilota s’enfrontarà per primera vegada a la d’Espanya en un partit oficial. Concretament, serà en la modalitat de cesta punta femenina, en un duel corresponent a la fase de grups de la Lliga de Nacions d’aquesta disciplina, que dóna accés al campionat del món que es farà l’any vinent a l’Argentina. El partit serà a les 19.00 i es podrà seguir pel canal ETB4 de la televisió pública basca. D’aquesta manera, es resol una anomalia històrica, que la selecció basca no pogués competir oficialment en un esport basc.

Això és possible gràcies a una esmena que el PNB va incloure en la nova llei de l’esport espanyola aprovada el 2022, que establia que les federacions autonòmiques d’esports amb un “arrelament especial” al territori o les creades abans que la federació espanyola en podien demanar l’oficialitat. En aquest cas concret, l’organització internacional va acceptar l’argument que la federació basca era més antiga que no pas l’espanyola, i, per tant, tenia el dret de ser reconeguda i de competir oficialment.

Ara, malgrat que participa en la competició, la federació espanyola no reconeix la basca i ha dut el cas al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport. La federació cubana és l’única que fa costat a l’espanyola i també ha impugnat la decisió de l’assemblea de la Federació Internacional de Pilota (FIP) d’acceptar la federació basca com a integrant de ple dret. Mentre els tribunals no hagin dirimit la qüestió, la selecció basca pot participar en els torneigs organitzats per la FIP.

A més de les seleccions basques i espanyoles, en la Lliga de Nacions també hi participaran els combinats de França, les Filipines, els Estats Units i Mèxic.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilota Nazioen Liga (@pilotanazioenliga)

Maldar per superar les fronteres autonòmiques

Ara com ara, la selecció basca és formada per jugadors nascuts dins els límits autonòmics actuals del País Basc, però la federació treballa perquè hi puguin participar jugadors de la resta del país. “Tot i que ens sentim feliços i orgullosos del que hem aconseguit, no podem sentir-nos completament satisfets”, ha explicat un portaveu de la federació al diari Berria.

Per tant, els jugadors nascuts a la comunitat autònoma basca han pogut triar en quina selecció preferien representar. “Vam convocar per a la pre-selecció basca uns quants jugadors que finalment jugaran amb la selecció espanyola. Ens van dir que s’ho estimaven més i no hi hem posat cap impediment. Han estat lliures i cadascú ha triat allò que ha volgut”, va explicar Joxe Mari Mitxelena, president de la Federació Basca de Pilota, durant la presentació del torneig.

El seleccionador basc, Ander Bilbao, ha convocat vuit jugadors, quatre per a la categoria masculina i quatre per la femenina: Aritz Erkiaga, Eñaut Urreisti, Imanol Lopez, Unai Lekerikabeaskoa, Helena Barrenetxea, Elaia Gogenola, Maialen Aldazabal i Maia Goikoetxea.

Amb la selecció espanyola hi competiran set jugadors bascs, Gorka Mugartegi, Erik Mendizabal, Cosme Aguirre, Erika Mugartegi, Arai Lejardi, Lur Lejardi i Rubén Bailo, i una de catalana, Gisela Uclés.

Un possible segon partit a la fase decisiva del torneig

En categoria femenina, el duel entre la selecció basca i l’espanyola és assegurat perquè tots dos combinats formen part de l’únic grup de la competició. En canvi, en categoria masculina, hi ha dos grups. En l’A, hi juguen Espanya, Mèxic i els Estats Units, i en el B, el País Basc, França i les Filipines.

Per tant, si tant la selecció basca com l’espanyola compleixen els pronòstics i es classifiquen per a la segona fase, podrien enfrontar-se a les semifinals o fins i tot a la final.

Si les veus crítiques de Compromís ja van criticar la integració en les llistes de Sumar a les eleccions espanyoles, aquests dies encara s’han refermat més en la seua posició. La tensió entre els dos partits s’ha desfermat arran del menysteniment de Sumar cap a Compromís en la comissió de la gota freda del congrés espanyol. En concret, el diputat de Sumar Txema Guijarro, que va encapçalar la llista per Alacant tot i ser madrileny, va presentar el pla de treball per a la comissió, en què s’ometia la llista de compareixences proposada per Compromís, que n’havia assumit la iniciativa. En aquesta llista s’incloïa el president espanyol, Pedro Sánchez, un nom que la formació valenciana considerava clau.

L’executiva de Més Compromís, el partit majoritari dins Compromís, va decidir ahir de proposar per unanimitat de deixar el grup parlamentari; Amparo Piquer, dirigent de Més Compromís va explicar que la decisió de no incorporar Sánchez responia a les pressions directes de la Moncloa i al temor de desestabilitzar l’executiu. A més, va dir que havia rebut “telefonades de tota mena” i que s’havien sentit pressionats per l’entorn del govern espanyol per a rebaixar la tensió. Joan Baldoví, el síndic de la formació a les Corts Valencianes, va lamentar que allò que s’havia aprovat a Madrid no fos la seua proposta. I Àgueda Micó, portaveu de Compromís al congrés espanyol, va remetre a la direcció de la coalició valencianista la decisió sobre la relació amb Sumar.

Les veus crítiques, ja de bon començament, amb l’aliança amb Sumar també s’hi van pronunciar de seguida a les xarxes. Una d’aquestes veus va ser la de Josep Nadal, ex-diputat a les Corts. “Una mostra més que estar en el grup parlamentari de Sumar és una errada descomunal que acabarem pagant caríssima”, va advertir. En conversa amb VilaWeb, ha assenyalat que el PSOE i Sumar no poden entrar en el joc mediàtic del PP, i que és necessari que Sánchez comparega en la comissió. “És el president del govern, hi ha hagut una tragèdia i ha de respondre a les preguntes que li facen els representants del poble sobre què va passar i què no va passar”, diu.

Quant a l’aliança amb Sumar, sempre ha tingut una posició clara. “Un partit valencianista, independentment de les diferències que tinguem entre la gent que hi ha a Compromís, no hauria d’estar a Madrid dins un grup parlamentari estatal, i encara menys si aquest grup és dins el govern. És un error molt greu. Quan hi ha 228 morts damunt la taula, no pot ser que trien per nosaltres de fora qui ha de ser la gent que hi ha a la comissió d’investigació. Haurien de trencar, no crec que hi haja futur per a Compromís allí. El futur que es dibuixa per a Compromís és la defensa dels drets i interessos dels valencians, i més amb tot això que ha passat”, conclou.

“Una conseqüència lògica d’una submissió”

En la mateixa línia hi ha Ricard Chulià, del corrent sobiranista Bloc i País, a qui no ha sorprès aquest moviment de Sumar. “A nosaltres no ens sembla res més que una conseqüència lògica d’una submissió que no compartíem des del començament. Nosaltres no ens hauríem integrat mai en les llistes de Sumar. Quan tu t’integres en les llistes, t’integres en el grup parlamentari de Sumar, que té un protocol d’actuació del qual no sabem res, no l’hem vist. L’hem demanat, no ens l’han mostrat, ni tan sols el protocol de pacte. Després és normal que passen aquestes coses. Nosaltres ja ho advertíem, i per això consideràvem que havíem de mantenir la posició, mantenir allò que diferencia Compromís com a força valenciana”, diu.

Ara considera que el cost de trencar amb Sumar seria pitjor que si no s’hi haguessen integrat. Sobre la compareixença de Sánchez –que considera un testimoni imprescindible– i el vet de Sumar diu: “Aquesta decisió de Sumar respon als seus interessos i a les seues lògiques, que són les lògiques d’un partit d’obediència espanyola que forma part d’un govern. Evidentment, ho critiquem, però tampoc no té sentit és entrar en eixa lògica i després escandalitzar-te’n.” Recorda que qui segueix aquests interessos és Txema Guijarro, paracaigudista de cap de llista a Alacant. “Quin escàndol hi ha ací? Té sentit escandalitzar-se ara? Per a nosaltres no és tant això que ha passat ara com el fet que siga la conseqüència lògica d’haver emprès un camí equivocat en aquell moment”, conclou.

Compromís pel País Valencià, una de les tres candidatures alternatives a l’últim congrés de Més Compromís que encapçalava David González, ha convidat a obrir un procés de reflexió dins l’organització sobre la conveniència de mantindre l’acord amb Sumar. “En un assumpte de vital importància com és aclarir les responsabilitats polítiques en la catàstrofe natural més gran que ha sofert el poble valencià aquestes últimes dècades, amb 228 víctimes mortals, milers de persones afectades i enormes danys econòmics, que Sumar prioritze el seu interès de partit, que sembla ser no incomodar Pedro Sánchez, a la relació que té amb Compromís, implica una violació de l’acord i és totalment inacceptable”, diu González.

L’ex-batlle d’Oliva (Safor) considera que ha estat un fet greu que no es pot consentir, i critica el menysteniment de l’agenda valenciana. “Per a nosaltres la qüestió de fons no és si convé que Sánchez hi siga o no, sinó la falta de priorització de l’agenda valenciana i, sobretot, què denoten aquestes formes, que al final eres un actor secundari”, diu.

“L’argument que Sumar suma és fals”

Un altre dels crítics és Rafa Xambó, militant històric. Explica que el valencianisme polític, els militants que no tenen un jornal dins la coalició, estan majoritàriament enutjats i lamenta: “La vida interna de Compromís es limita pràcticament a la vida interna dels càrrecs de Compromís.” Sobre la qüestió actual, considera que Sumar no hauria d’estar preocupat per la compareixença de Sánchez, com tampoc no n’hauria d’estar el PSOE. “Pedro Sánchez hauria d’anar tranquil·lament a eixa comissió a explicar què ha fet el seu govern i no amagar-se”, diu.

Aquest gest de Sumar el veu com un “insult absolut”. I afegeix: “La resposta immediata de Compromís hauria d’haver estat trencar amb Sumar, cosa que ja hauria d’haver fet abans.” En aquesta línia, ha estat dur i contundent: “L’argument que Sumar suma és fals. Hi ha hagut moments relacionats amb qüestions econòmiques aprovades en el congrés dels diputats que Compromís ha consentit i que no hauria d’haver consentit. Però aquesta és la més greu, la més dura, del punt de vista del dany físic, per les persones que han mort. És una cosa molt greu: el dany psicològic a la societat valenciana, no solament a la zona que més ho ha patit, sinó al conjunt dels valencians. Aquesta actitud de suplantació política de Compromís per part de Sumar és inacceptable. Amb Sumar no es va enlloc, és molt clar que Sumar resta.”

Finalment, Xambó critica l’actuació dels diputats de Compromís a Madrid. “Ja fa temps que haurien d’haver trencat amb Sumar i haurien d’haver-li ensenyat les dents. Es pensen que salven el país, però ens porten a la ruïna”, ha dit.

Els drons ucraïnesos que han destruït un terç de la flota aèria estratègica russa han estat, per a mi, una d’aquelles imatges que et fan repensar el món de cap a cap. I el funcionament d’aquest món. Com els avions de la Primera Guerra Mundial o els Boeing estavellant-se contra les Torres Bessones, l’acció de l’exèrcit ucraïnès ha marcat una fractura nítida en la història. Però aquesta vegada la fractura no és tan sols militar: és conceptual. I té una importància enorme per a tothom, també per a nosaltres.

Un bombarder estratègic Tu-95MS o Tu-22M3 com els que van destruir els drons ucraïnesos costa milions d’euros i reclama un manteniment permanent caríssim. Un dron comercial, com el que es va usar per a l’atac, costa cent euros.

La desproporció dels mitjans de combat, en aquest cas, no és solament econòmica; és filosòfica, és conceptual. No ha canviat simplement la manera de fer la guerra, sinó la guerra mateix i el paper social que exerceix. I això és molt gros.

Perquè durant segles el poder militar ha estat el privilegi dels estats, que esmerçaven fortunes immenses a posseir allò que els particulars no podien ni somniar de tenir. Els submarins, els tancs, els avions de combat han estat sempre els símbols d’una sobirania construïda –no tan sols, però especialment– sobre la capacitat exclusiva d’atac i destrucció de l’estat, sobre el monopoli de la violència, per a dir-ho en termes clàssics. Però ara qualsevol amb una targeta de crèdit pot comprar-se un instrument de guerra i fer-lo anar. I no en una baralla de carrer sinó per a combatre, si cal, contra una de les grans potències mundials, de manera efectiva.

L’operació Teranyina –aquest nom tan evocador– no ha revelat tan sols la vulnerabilitat russa. Ha mostrat una cosa infinitament més important i històrica: que l’espai aeri, aquest territori invisible que crèiem controlat per altituds i autoritzacions, s’ha convertit, d’avui per a demà, en terra de ningú. Les institucions que el governaven, construïdes sobre la idea de controls centralitzats i exclusius, han esdevingut obsoletes de colp i volta. L’aire ja no es governa passivament: ara s’haurà de gestionar activament, constantment, amb una vigilància que els estats tradicionals simplement no estan preparats per a oferir. Ni crec que puguen oferir en el futur.

Però la qüestió és que això no és únicament una lliçó per a les grans potències o els estats. Allò que significa l’atac de l’altre dia, allò que ens explica l’atac de l’altre dia, va molt més enllà i té implicacions per a qualsevol grup o comunitat humana. També per a nosaltres com a nació.

Per exemple, demà mateix –i això ja no és ciència-ficció, ni faig cap brometa– es podria construir un exèrcit privat, o un exèrcit ciutadà, de qualsevol mena. Nacional català també. Alerta: no com una broma, sinó amb perspectives de dissuasió raonables. Amb “divisions” de drons i “unitats” cibernètiques, dues tecnologies que són plenament legals, accessibles i, com hem vist, poden ser letals. I cap estat –tampoc l’espanyol– no podria fer res per impedir-ho.

Vist això que s’ha vist amb aquesta acció, que passarà als llibres d’història, un grup de particulars amb recursos tècnics i voluntat política podria muntar una força “militar” pròpia, capaç –en el moment que fos necessari– de destruir els aparells enemics, com hem vist a Rússia; o capaç d’arraconar contra les cordes un estat sencer, com hem vist en el cas de la gran apagada. Hi insistesc i ho torne a dir: legalment. En el món antic tu no podies comprar-te un submarí ni un caça de reacció: les lleis i el cost te’n privaven. En canvi, en el món d’avui pots formar una unitat de defensa informàtica –d’empreses, si és que cal una tapadora– i comprar i entrenar unitats de drons. No parle d’un futur distòpic: això ja passa ara. I d’ací ve la sorpresa, l’estupor enorme, que fa unes quantes hores que experimente analitzant la nova situació en què vivim.

El monopoli estatal de la violència, aquest principi fonamental de la modernitat política, s’ha esquerdat, perquè hi ha armes amb què es pot fer una guerra d’alt nivell que ja no són prohibides als ciutadans normals. I quan el poder destructiu es democratitza –passeu-me l’eufemisme– les regles del joc canvien per sempre.

Entenc que us sorprenga, però ens n’hauríem de fer conscients.

L’activista Enric Duran (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1976) ha passat gairebé un any a la presó d’Onsy, a la rodalia de París. L’acusen d’haver emblanquit capitals per a una banda d’estafadors en intercanvis de criptomonedes. Duran, que atén VilaWeb per telèfon, ho nega tot i assegura que ha estat víctima d’un engany: “La policia era plenament conscient que jo no sabia res.”

En aquesta entrevista repassa les irregularitats del seu cas i deixa clar que tot plegat és una venjança després de la prescripció, la primavera del 2023, de la seva acció contra els bancs, en què va sol·licitar crèdits per valor de gairebé mig milió d’euros. “L’única conclusió que se m’acut és que em detenen pel meu historial com a activista”, diu.

—Com esteu?
—Molt content de ser lliure. Tinc molta feina, reorganitzant-me. Intentant de saber què ha passat una mica al meu entorn, en la vida personal i professional, durant aquest any. També em preparo per a aquesta nova etapa per continuar la lluita. Això no s’ha acabat. Encara hi ha molt per fer per ser totalment lliure i poder tornar a Catalunya.

—Entre les mesures preventives que us han imposat hi ha la prohibició de sortir de l’estat francès i l’obligació de presentar-se mensualment a la policia. Què fareu?
—No ho sé. Analitzo una mica la situació i avaluo com actuar. Intentaré ser tan coherent com pugui amb la meva manera de pensar. Vull fer una campanya forta perquè s’acabin les mesures de control judicial i aconseguir l’absolució com més aviat millor.

—Com ha estat aquest any d’empresonament? Heu denunciat que us tenien vint-i-dues hores tancat a la cel·la.
—El problema de les presons franceses és que són superpoblades. Hi ha massa gent i hi falta personal. Ets sempre a la mateixa cel·la i amb una persona amb qui no tens res en comú. La convivència és una de les coses més dures de la presó. A més, qualsevol activitat que vulguis fer implica un procés lentíssim. Passen mesos i mesos fins que no reps el vist-i-plau. Com a anècdota, ja de bon començament vaig demanar de poder anar a la biblioteca i fins al febrer no hi vaig poder anar per primer cop. Em va passar igual amb l’aula d’informàtica. Els primers sis o set mesos en una presó francesa no pots fer pràcticament res.

—Podíeu sortir al pati?
—Sí, però tampoc no és l’entorn en què em trobava més còmode. Quan sortia al pati, jugava a escacs. Vaig recuperar vells interessos i una manera de passar l’estona.

—Entenc que menjar era una de les poques coses que podíeu fer fora de la cel·la, no?
—No. Els àpats eren dins de la cel·la. Les condicions són més dures que a les presons espanyoles. No hi ha socialització entaulada. L’únic moment és quan surts a caminar al pati. On no hi ha ni cadires, ni taules. Res.

—Com ho heu fet per aguantar?
—L’única cosa que funcionava des de la cel·la de la presó era la cabina telefònica. Podia trucar a una llista de gent que havia escollit abans. D’allà estant podia trucar a la meva filla Alice, a la meva mare i a la meva advocada.

—Amb limitacions?
—No hi ha limitació temporal, com la que hi havia a la presó de Brians, quan el 2009 hi vaig passar dos mesos. Allà només podies fer trucades de vuit minuts. A França, no. Pagant, la cabina funciona, però això és tot el contacte que es permet amb l’exterior. Llavors, per a qualsevol cosa que hagués de fer arribar a altres persones, però també comunicats, l’Alice i la meva mare m’hi ajudaven.

—Com va afectar la vostra intimitat el fet d’haver de compartir cel·la?
—És molt dur. He estat onze mesos en una cel·la amb una persona analfabeta. El van condemnar per haver robat a gent gran. Imagina’t quins valors pot tenir una persona que s’ha dedicat professionalment a robar a avis. Persones especialment vulnerables. Com que no sabia llegir i escriure, em demanava que li escrigués totes les comunicacions amb l’exterior.

—Com va ser el vostre alliberament?
—Deu dies abans de sortir de la presó em van canviar de cel·la…

—Per què?
—Es van tornar més estrictes i van considerar que un condemnat no podia compartir cel·la amb un detingut en presó preventiva. Em van recol·locar en una altra cel·la de la mateixa àrea, però tenia la cabina espatllada. Només podia fer trucades a l’exterior des de la cabina comuna. Quan em van avisar que m’alliberaven eren les deu del vespre. No vaig poder trucar a ningú. Una hora més tard, em van portar al registre i em van tornar les coses que tenia en el moment de la detenció… Hi havia una mica de diners en efectiu, però els mòbils no tenien bateria. Tampoc no tenia els documents per a poder anar a un hotel.

—No us van deixar fer una trucada?
—Ho vaig demanar, però no em van deixar. Em van fer marxar.

—I què va passar?
—Aquella mateixa nit van alliberar una altra persona que tenia cotxe. Em va deixar en una estació perquè pogués agafar un taxi. Quan en vaig trobar un, li vaig dir l’adreça d’una amiga, pensant-me que encara vivia allà, però no hi vaig trobar ningú. Això encara era bastant als afores de París. Vaig provar d’agafar un altre taxi, però gairebé no n’hi havia o no es paraven. No vaig tenir més remei que caminar fins que vaig arribar a la zona de Saint-Denis, em sembla. Eren quarts de set del matí. Allà vaig aconseguir un taxi que em va deixar en una zona més cèntrica i vaig poder entrar en un lloc que a les set del matí era obert.

—És normal que s’alliberi la gent a les deu del vespre?
—Sí, a França tenen aquests hàbits [riu]. Ells van rebre l’ordre de la jutgessa, que la devia fer cap a les dues o les tres del migdia. Tampoc no sé per quina raó la meva advocada no la va rebre. Ella, com la meva mare i la meva filla, se’n van assabentar l’endemà, que havia estat alliberat.

—Per què us van alliberar aquella nit?
—Els motius exactes no el sé. El 19 de maig vaig fer una demanda de llibertat. Aquesta demanda de llibertat s’havia ajornat unes quantes vegades perquè l’estratègia era fer-la immediatament després de l’acarament amb el cap dels estafadors [la confrontació dels dos testimonis en seu judicial]. Això s’havia de fer el 23 d’abril, però es va ajornar perquè m’havien posat en el nivell més perillós com a pres. Van argumentar a la jutgessa que no tenien l’estructura per a organitzar l’acarament. D’aquesta manera, es va ajornar gairebé dos mesos, fins al 13 de juny.

—…
—En aquell moment vaig dir a l’advocada que no podíem continuar esperant perquè el 13 de juny era la vista per a prorrogar quatre mesos més la presó. Vaig preparar tots els arguments i la meva advocada va fer la demanda de llibertat.

—Per què era tan important aquest acarament?
—El 27 de setembre vaig declarar davant la jutgessa i em va dir que no em deixava en llibertat perquè la investigació encara havia d’avançar i era important de fer un acarament amb el cap dels estafadors. Però van passar els mesos i utilitzaven els mateixos arguments per no deixar-me en llibertat. En aquell punt, al febrer, va ser quan la meva defensa va demanar de fer d’una vegada per totes l’acarament.

—Reculem una mica. Com va ser la vostra detenció el juny passat?
—Em van detenir el dia 10 i vaig passar dos dies detingut. Em va venir a buscar la policia financera en un pis que havia llogat a París. Jo m’havia organitzat per residir a la ciutat una temporada, per raons de feina. Van venir i em van demanar que els acompanyés perquè em volien fer unes preguntes. No em va semblar que fos amenaçador, ni res em va fer sospitar que fos una detenció. Anaven vestits de paisà i no em van voler explicar de què es tractava.

—On us van portar?
—A la seu de la policia financera, a Nanterre. No tenia ni idea de què volien. Em van començar a interrogar i a preguntar per una de les meves empreses angleses i les transaccions que havia fet amb una empresa francesa. Jo vaig explicar que era un client i que em dedicava a l’intercanvi de criptomonedes. Ho vaig explicar directament perquè, del meu punt de vista, en la meva experiència com a activista, la meva activitat d’intercanvi de criptomoneda és la cosa més normal i més legal que he fet a la meva vida [riu]. No tenia res a amagar.

—Us van explicar per què us interrogaven?
—Els va costar molt. Al final, els vaig demanar quin problema hi havia i em van dir que rere la transacció no hi havia una empresa, sinó un estafador anomenat Mohàmmed Gara. Una persona que suposadament es dedicava al comerç electrònic, però després no enviava els articles de mobiliari que comparaven els clients. La policia era plenament conscient que jo no sabia res de tot això.

—En quin moment vau saber l’acusació?
—En cap moment no em van dir de què m’acusaven. No vaig demanar advocat perquè entenia que no el necessitava, tampoc no en coneixia cap a París. Creia que responia preguntes com a testimoni. En això es fonamenta el recurs de nul·litat contra la causa, que es resoldrà el 19 de juliol. La policia no va ser capaç en cap moment de dir-me: has fet això o sospitem que això que has fet és il·legal.

—I qui us va explicar l’acusació d’emblanquiment de capitals?
—Després de dos dies retingut em van dir que la jutgessa em volia veure. Deu minuts abans d’entrar, l’advocada d’ofici em va explicar que tenia un document que deia que m’acusaven d’això. No tan sols de blanqueig de capitals. Blanqueig de capitals agreujats perquè m’acusen de formar part de la banda d’estafadors. Havien fet un muntatge per dir que les transaccions demostraven que estava organitzat amb els estafadors per blanquejar diners. Però amb un error molt important…

—Quin?
—Les empreses havien començat a operar en el comerç electrònic, és a dir, a acceptar peticions de clients, el novembre del 2023. En canvi, les transaccions amb mi eren del primer semestre del 2023. És impossible de vincular-me en l’origen de tot plegat. A la plataforma d’intercanvi de criptomonedes, Mohàmmed Gara es va posar en contacte amb mi fent-se passar per un empresari anomenat Alexander Bravian. Tota la comunicació va ser per escrit: a la plataforma i després per Telegram. Tot el xat l’he posat a disposició judicial. Des del primer moment em vaig relacionar amb aquesta persona creient que era un empresari de comerç electrònic.

—Quina pena té l’emblanquiment de capitals agreujat?
—Això té una pena màxima de deu anys. Aquí hi ha un fet important. Si només m’haguessin acusat de blanqueig, la pena és d’un màxim de cinc anys. I no haurien pogut estirar la presó preventiva més enllà dels quatre mesos perquè no tinc antecedents. Ara, amb l’afegit de la banda organitzada la pena pot arribar fins a deu anys i un màxim de dos en preventiva.

—Abans de continuar. Podeu explicar què hi feu, amb les criptomonedes?
—En plataformes d’igual a igual, qualsevol persona es pot registrar i anunciar la seva activitat. Qualsevol persona es pot posar en contacte amb mi per comprar criptomonedes o vendre-me’n. Aquesta activitat la faig tant a la zona euro com a Anglaterra i als Estats Units.

—Recordo que fa molts anys ja estàveu vinculat amb criptomonedes com el faircoin.
—Sí. Crec que tecnològicament les criptomonedes són anticontrol estatal. Aquesta és la principal virtut. Si són anticapitalistes o no, això depèn de la cultura de qui les fa servir. En tot cas, donen les bases, donen la llibertat per poder construir models alternatius sense que l’estat els pugui controlar.

—Què ha passat amb els estafadors?
—Operaven des d’un pis a París i els van detenir in fraganti. Els van detenir tots tres a l’apartament. Una cosa curiosa és que si es pensen que sóc part de la banda, per què no em van detenir en la mateixa operació? El mateix dia? A mi em van detenir una setmana després. Sabien que no tenia un contacte real amb ells. De fet, quan va passar tot plegat jo era a Anglaterra. Si realment estigués implicat en això no hauria anat a París. Si feia vida normal és perquè no hi tenia res a veure.

—Continuen empresonats?
—El cap és un estafador amb experiència que ja té un historial amb aquesta mena d’activitats. Ja hi havia estat, a la presó. Les dues persones que l’ajudaven, que van ser detingudes amb ell, l’una va ser alliberada al novembre i l’altra al febrer. És molt fort que persones directament implicades en l’estafa fossin alliberades, mentre jo continuava a la presó. Em va xocar molt quan ho vaig saber. A Mohàmmed Gara li han allargat la presó preventiva quatre mesos més.

—Aquest grup va fer més contactes i intercanvis amb criptomonedes. Vós sou l’únic empresonat?
—Sí. Van operar amb altres traders [negociadors]. Un d’ells és un trader polonès que conec, perquè té una reputació. A ell, el van interrogar a Polònia i el van deixar marxar.

—Per què?
—L’única conclusió que se m’acut és que a mi em detenen pel meu historial com a activista.

—Us considereu víctima de les clavegueres?
—De les clavegueres espanyoles només en tinc sospites. No en tinc cap prova. Però ja em diràs quin interès pot tenir la justícia francesa o les clavegueres de l’estat francès a castigar-me. No els he pas afectat directament. Em vaig escapar de la justícia espanyola. He estat deu anys a l’exili, deu anys fora de l’estat espanyol, fins que la primavera del 2023 va prescriure el cas dels bancs. Vaig recuperar els meus documents i vaig començar a fer una vida més normal. És a dir, vaig deixar de prendre mesures de precaució per no ser detingut. Era molt més fàcil seguir-me la pista.

—En un comunicat dèieu que no us volien detenir pel cas dels bancs.
—Tenia aquesta sensació. Semblava que no em volguessin detenir. El 2008, quan vaig fer pública l’acció, me’n vaig anar uns quants mesos a l’Amèrica Llatina. Quan era allà, el jutge va dir al meu advocat que si no tornava no em passaria res.

—…
—Em convidaven a no tornar i, així, poder-se oblidar de mi. Com se sap, vaig tornar i el 2009 em van detenir perquè feia pressió, perquè no em podien deixar passar que muntés un moviment anticapitalista que podia tenir molta força. El 2013 no em vaig presentar al judici i me’n vaig anar a l’exili. Durant dos o tres anys no sabia si hi havia una ordre de detenció europea. Però movent-me, i passant controls policíacs, m’adono que no n’hi ha cap. Si et persegueixen per un delicte que pot implicar vuit anys de presó, com era el cas, és normal activar una ordre de detenció europea. I més si no et presentes al judici… Hi va haver una política expressa de fer el mínim de recerca. Hi havia la intencionalitat de no donar més promoció al cas amb una extradició a Espanya.

—Us tenien por?
—No sé si és por o que els mateixos bancs no volien que passés això. En tot cas, la causa d’ara vol embrutar el meu historial d’activista.

—A què us heu dedicat tots aquests anys?
—He estat a França, a Grècia, a Itàlia, a Anglaterra. Per exemple, en el documental que es va fer sobre mi, Robin Bank, surto al final en un vaixell. En aquell moment encara no tenia documents i havia de viatjar d’aquella manera. Vaig anar a Anglaterra per muntar una estructura d’activitat professional i poder reorganitzar els darrers anys del meu exili. Tot plegat va coincidir amb la covid. En aquell moment, els moviments cooperativistes i de desobediència, que implicaven un activisme molt organitzat en termes d’economia, es van enfonsar. Com que estava exiliat i no tenia una base social local, em vaig haver de guanyar la vida com vaig poder.

—Heu pogut tornar al país?
—Sí, hi he tornat unes quantes vegades, però privadament. Només privadament. A veure la família i fer alguns papers.

—Gairebé vint anys després, què en penseu del vostre sobrenom, el Robin Hood dels bancs?
—Crec que és útil per a recordar l’acció i recordar la persona que va fer l’acció. Però hi ha molt més, perquè en realitat no sóc una persona que s’hagi dedicat a fer això i prou. La meva principal motivació ha estat construir alternatives i el sobrenom no parla d’aquestes alternatives. Per això, experiències com la de la Cooperativa Integral Catalana són de les més importants per a mi.

—En una entrevista a Catalunya Ràdio vau explicar que havíeu col·laborat amb els exiliats de l’1-O per construir una economia al marge de l’estat espanyol.
—Amb motiu del Primer d’Octubre, quan va haver-hi tot el procés de repressió, vaig fer un escrit privat a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium Cultural. Vaig oferir els meus coneixements per a construir una alternativa econòmica sense el consentiment de l’estat. Òmnium va respondre i va enviar una persona. Al cap d’un mes, després del 27 d’octubre, va començar l’exili i aquesta persona va estar implicada en la formació de l’oficina dels exiliats. A partir del primer dia va estar en contacte amb mi. Vam debatre des de formes jurídiques que es podien utilitzar per rebre donacions fins als detalls de la logística, que els primers mesos era molt limitada. Hi havia molt poca gent a Brussel·les, i la meva experiència a l’exili es considerava útil.

—La cosa no va acabar de tirar endavant.
—Hi havia un seguit de possibilitats sobre la taula. Hi havia el debat sobre una moneda digital catalana, una estructura de suport a l’activitat de les petites i mitjanes empreses dintre aquesta economia fora de l’estat. Hi havia tot de propostes i discussions, que van implicar també persones amb experiències professionals diferents. I en un moment concret, recordo que tot això va deixar de continuar i l’exili es va centrar en el Parlament Europeu. La meva implicació va ser entre l’octubre del 2017 i el 2019, quan encara la confrontació amb l’estat era forta, sobretot amb el Tsunami Democràtic. Hi havia un ambient que feia pensar que encara hi havia possibilitats de desobediència en molts àmbits. En el moment en què l’exili i el carrer es van deixar de moure en aquest sentit, jo ja no hi tenia res a fer.

—Ho vau viure com una frustració?
—Bé, jo no crec en cap estat, però si un estat pot ser diferent, crec que aquest pot ser un de català amb tota la cultura pròpia de Catalunya, com ara la cultura llibertària. Un experiment de contraestat des de baix, amb una participació molt forta dels municipis, de les organitzacions polítiques locals i de les alternatives econòmiques, evidentment m’interessava. Ara, la part de dalt s’ha frenat, perquè la situació política dels partits és prou complicada i diferent de fa set anys… De totes maneres, si es va arribar al Primer d’Octubre va ser per la força dels moviments socials i de la societat civil. Perquè pugui sorgir una nova època en el futur potser cal no dependre dels polítics i construir-ho des de baix, del principi al final.

—El 2015, en una altra entrevista a Catalunya Ràdio, ja preveieu que el procés acabaria en una amnistia, tot i que no us ha beneficiat.
—Hi havia una situació política que era clar que podia explotar i l’amnistia és una via de recuperació. En tot cas, vaig estar atent a les possibilitats d’amnistia, però sempre hi ha hagut un element: l’independentisme. Les associacions polítiques mai no m’han considerat part de l’exili, perquè la meva sortida té unes raons més anticapitalistes que no pas independentistes. I, tot i això, vaig conèixer les persones de l’exili social, com en Valtònyc i l’Adrià, que em consideraven part de l’exili, perquè em veien com un d’ells.

—En l’àmbit dels moviments antisistema i cooperatius encara us tenen present. Considereu que el corrent central català s’ha oblidat de vós?
—Bé, com es va veure en aquest cas, han considerat les meves aptituds en l’àmbit de l’economia, però no m’han donat mai suport en l’àmbit antirepressiu. En aquest sentit, sí que m’ha deixat a banda.

—No us han temptat mai per fer política tradicional?
—Ja saben la resposta. Sí que ho van fer temps enrere, però potser parlo de fa més de vint anys. Crec que era Iniciativa. Era quan encara no tenia consolidada la meva experiència antisistema. Als anys 2002 i 2003, quan hi havia les mobilitzacions contra la guerra, els meus col·legues eren l’Ada Colau, la Gemma Ubasart, el Jaume Asens i alguns altres que no han fet el pas. Els que van fer el pas cap a la política en aquell moment, tots eren antipartits com jo [riu].

—En quin moment es van separar aquests camins?
—Crec que el 2011. En el moment que hi ha el 15-M i hi ha una discussió molt forta entre els qui volen aprofitar tota la força creada per a anar a les eleccions, crear un partit polític, i els qui no. D’aquí és on sorgeixen Podem, Barcelona en Comú… Tot això passa i creix quan me’n vaig a l’exili i tampoc no em puc implicar directament en les discussions del darrer moment. Però sí que és significatiu, no sé si us n’heu adonat, que vaig crear la marca Podem [una publicació sobre la crisi financera], quan vaig fer l’acció contra els bancs i després, curiosament, se la va apropiar el partit.

—Manteniu algun contacte amb alguns d’aquells dirigents polítics?
—En molts casos no hi ha relació. No sé si has llegit el llibre d’en Jaume Asens, que me’l van portar a la presó. Els anys irrecuperables, es diu. Ell explica moltes parts de tot això. La meva mare va anar a una xerrada que feia a Ribes i li va demanar disculpes per no haver fet aparèixer el meu nom al llibre. En Jaume ara mateix és a Brussel·les i dijous organitza un acte per a donar-me suport.

L’executiva de Més-Compromís ha acordat per unanimitat de proposar a la direcció de Compromís que els representants de la coalició abandonin el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol. Consideren que, fora del grup, tindrien més capacitat per defensar els interessos valencians i el seu programa electoral.

La direcció que encapçala Amparo Piquer traslladarà aquesta proposta a l’executiva de Compromís, que es reunirà la setmana vinent. Serà ací, en l’òrgan màxim de decisió de la coalició, on s’haurà de decidir definitivament sobre el futur encaix dels diputats valencians al congrés espanyol. Tot i la proposta de trencament, Més ha volgut deixar clar que manté el compromís amb l’estabilitat del govern espanyol de coalició i amb l’aprovació de mesures progressistes.

Aquest moviment arriba amb motiu del rebuig de Sumar a citar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a la comissió d’investigació sobre la gota freda. En canvi, l’executiva d’Iniciativa-Compromís, soci minoritari de la coalició, ha decidit la contrària. Per unanimitat, els membres de l’executiva han optat per mantenir els diputats de Compromís dins el grup parlamentari.

Casa Vicens Gaudí ha impulsat un projecte col·laboratiu que, amb el títol “Memòries”, vol recopilar i preservar la memòria històrica de la primera casa d’Antoni Gaudí a Barcelona. És una iniciativa oberta que convida a participar-hi tothom que hagi tingut algun vincle amb la casa, de residents a veïns, especialment abans que obrís com a casa museu. Gaudí va dissenyar la Casa Vicens entre el 1883 i el 1885 per encàrrec del corredor de canvi i borsa Manel Vicens i Montaner. Hi va viure amb prou feines deu anys, i després de morir, la vídua, Dolors Giralt, la va vendre, el 1899, al metge Antoni Jover. Els seus descendents hi van viure fins al 2014, quan es va vendre i es va restaurar per obrir-la com a casa museu el 2017.

En aquests cent quaranta anys d’història la casa ha estat residència privada, seu temporal de la revista infantil i juvenil Cavall Fort, escenari del film ‘Angoixa’ de Bigas Luna i enclavament simbòlic del carrer de les Carolines.

El projecte”Memòries” té com a objectiu recopilar i preservar els records personals dels qui han mantingut algun enllaç amb la casa per construir una narrativa històrica que reflecteixi “la vida i l’evolució” d’aquesta primera obra mestra de Gaudí.

El PSPV assegura que té nous documents oficials que demostren que diversos consellers del govern de Carlos Mazón eren a casa la tarda del 29 d’octubre, el dia de la gota freda, que va causar 228 morts. Tot i això, el Consell continua sense informar què va fer Mazón aquella jornada ni on era exactament.

El síndic socialista a les Corts, José Muñoz, ha presentat la informació en conferència de premsa després de la junta de síndics. Segons que ha explicat, són dades oficials sobre els trajectes dels vehicles dels consellers, obtingudes mitjançant una petició formal a la Generalitat.

Els registres indiquen que el vehicle oficial de la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, va deixar de circular a les 19.20; els dels consellers Vicente Martínez Mus (Medi Ambient) i Miguel Barrachina (Agricultura), a les 19.30. En el cas del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, el vehicle el va deixar a les 15.30 i va finalitzar el servei a les 20.00. Quant a l’ex-consellera de Justícia, Salomé Pradas –responsable d’Emergències aquell dia–, va deixar el vehicle a la 01.30 i va acabar el servei a la 01.54.

El PSPV també ha obtingut informació relativa al president Mazón: el seu vehicle va deixar de prestar servei a les 02.00. Tanmateix, Muñoz ha insistit que aquesta dada és insuficient perquè només prové del registre de dietes dels conductors, i no pas dels trajectes complets. “Encara no sabem què va fer. És escandalós que encara s’amagui la seua activitat aquell dia”, ha denunciat.

També ha dit que encara no havien rebut cap informació sobre els trajectes de la vice-presidenta, Susana Camarero, del conseller de Sanitat, Marciano Gómez ni de l’ex-consellera d’Indústria, Nuria Montes.

El PSPV denuncia que es continua encobrint Mazón

Per Muñoz, la informació obtinguda posa de manifest que el PP “ha deixat caure” Pradas perquè la considera amortitzada políticament, però continua encobrint el president. “Per primera vegada, tenim proves de què va fer Pradas. Però el cas de Mazón continua envoltat d’opacitat. És evident que es vol amagar alguna cosa”, ha dit. “El dia que arribe eixa informació, s’ha acabat tot.”

Pel dirigent socialista, la responsabilitat no és únicament del president, sinó del conjunt del Consell, a qui acusa d’haver-se desentès dels valencians en una jornada crítica. “El PP ha fallat en la seva obligació de protegir la ciutadania. No ens valen recanvis ni excuses. Cal fer fora els incompetents i negligents de les institucions.”

Muñoz també ha replicat al conseller Vicente Martínez Mus, que ha assegurat  diverses voltes que va passar la nit a la Conselleria. “Que ho acredite”, ha respost. Segons fonts del seu departament, el conseller va dormir a la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre perquè no va poder accedir a les instal·lacions de Ferrocarrils de la Generalitat i no volia tornar a casa.

El PP acusa el PSPV de manipular

El síndic del PP Juanfran Pérez Llorca ha acusat el PSPV de manipular l’opinió pública amb rumors falsos i relats interessats. Ha dit que no utilitzar el cotxe oficial no volia dir que un conseller no treballés. “Jo no l’he usat mai i no he deixat de treballar”, ha dit.

També ha criticat que siguin els consellers els qui hagin de sortir a desmentir les acusacions i ha qüestionat que el PSPV només confiï en la comissió del congrés espanyol per a saber la veritat: “És que no confia en els jutjats?”

a càrrec de Teresa Segura García de la Universitat Pompeu Fabra - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

L’advocat de Laura Borràs, Gonzalo Boye, ha presentat un escrit al TSJC en què denuncia que la fiscalia pretén boicotar l’indult a l’ex-presidenta del parlament mitjançant un “frau processal”. Boye ha pres aquesta iniciativa ara que la fiscalia s’ha pronunciat contra la concessió de l’indult –tant parcial com total– que el tribunal mateix havia proposat i que havia demanat també l’escriptora Margarida Aritzeta.

La fiscalia s’oposa a l’indult de Laura Borràs perquè no hi veu penediment

En l’escrit, Boye denuncia que la fiscalia, que no va recórrer contra la sentència, ara “pretén esmenar-la per la via indirecta”, sense cap legitimitat jurídica. Recorda que si la fiscalia considerava inapropiat que el tribunal proposés l’aplicació de l’article 4.3 del codi penal per justificar l’indult, podia haver interposat un recurs de cassació aleshores. Però no ho va fer. I ara, diu, empra el tràmit del procediment governatiu per fer valer “una esmena oportunista al judici propi de la seva inactivitat anterior”. Boye acusa la fiscalia d’inventar-se una nova figura jurídica –la “impugnació retrospectiva sense recurs formal”– i considera que actua de manera “moralitzant” i arbitrària, exigint per a l’indult unes condicions que la llei no preveu, com ara el penediment o la reeducació del condemnat. Segons Boye, això és “legislar des d’un despatx fiscal” i implica una reinterpretació subjectiva i extrajurídica del dret penal.

Qualifica l’escrit de la fiscalia d’“operació de propaganda institucional” i l’acusa d’inventar-se una nova tipificació penal –la “corrupció administrativa”– que no existeix al codi penal, amb l’objectiu de reforçar el relat condemnatori contra Borràs. “La senyora Borràs no ha estat condemnada per cap delicte de corrupció”, diu l’escrit, que subratlla que la fiscalia intenta de convertir el procediment d’indult en un “nou judici” que suplanta la funció que ja van exercir els tribunals. Boye conclou que les al·legacions de la fiscalia constitueixen un “ús desviat del procés” i recorda que això vulnera expressament l’article 11.2 de la llei orgànica del poder judicial espanyol, que obliga els jutges a rebutjar peticions que impliquin un abús de dret o frau processal.

Una batalla jurídica i política per l’indult

Laura Borràs va ser condemnada pel TSJC a quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació per delictes de prevaricació i falsedat documental per haver adjudicat contractes de manera fraccionada quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. El tribunal, tanmateix, va demanar un indult parcial perquè la condemna no li comportés l’entrada a la presó, al·legant que la pena era desproporcionada. L’escriptora Margarida Aritzeta, que fou degana de la ILC, va presentar una petició d’indult total, en què defensa que Borràs ha estat víctima d’una persecució política, judicial i mediàtica.

Tanmateix, la fiscalia s’oposa a qualsevol forma d’indult. En el seu escrit argumenta que Borràs no ha mostrat cap penediment, que ha desafiat el sistema judicial amb declaracions públiques i que, si hom li concedeix l’indult, es malmetrà la credibilitat de la justícia i s’enviarà un missatge de permissivitat de la corrupció. Ara el TSJC haurà de trametre totes dues peticions al govern espanyol, que resoldrà si concedeix l’indult o no. Mentrestant, l’execució de la condemna resta suspesa.

La Fundació .cat s’ha convertit en Accent Obert, “una identitat renovada que amplia i adapta la seva missió als reptes actuals del català a l’era digital”, han explicat en un comunicat. Segons l’equip, el canvi de nom reflecteix “una manera de fer més oberta i col·laborativa”, però amb el mateix objectiu de “ser útil per a la comunitat catalanoparlant al món digital”. Accent Obert es presenta com una infrastructura cívica al servei de la comunitat catalanoparlant a internet, més enllà de qualsevol frontera administrativa en el món físic.

Accent Obert neix reivindicant el llegat del domini .cat, fruit d’una mobilització cívica que el 2005 va situar el català com “la primera comunitat cultural no estatal plenament reconeguda a Internet”. Avui, Accent Obert projecta la força d’aquesta comunitat i dels més de 113.000 dominis actius cap a un futur on “els grans canvis tecnològics obren noves oportunitats per a la llengua catalana”. “El .cat defineix un producte; Accent Obert defineix una missió. No abandonem el .cat, podem explorar nous territoris gràcies a ell i la seva comunitat”, assenyala Genís Roca, president d’Accent Obert.

Amb un patronat renovat recentment, la seva activitat s’estructurarà en quatre grans àmbits. El primer és defensar els drets digitals, posant l’accent local als grans debats globals, amb iniciatives com el programa 4D o l’Aliança per la presència digital del català. El segon és promoure la creació digital en català, connectant talent i oportunitats, amb projectes com la Llista i els Premis CRIT. El tercer és facilitar eines digitals en català, com va.cat, ja.cat, jo.cat, i també a través d’accions com la campanya digitalitzem-nos. I quart, gestionar infraestructures essencials, molt especialment el domini .cat, com a actiu col·lectiu de país.

Lloc: Yogayo maternitat. c/ Rial de Sa Clavella, 59

L’artista empordanès Mazoni ha anunciat que al setembre publicarà un nou disc, tot oficialitzant el seu retorn als escenaris. El gener de l’any passat, va anunciar una pausa temporal i ara ha anunciat el retorn en un vídeo a les xarxes socials.

L’artista Jaume Pla, conegut com a Mazoni, ha explicat que aquest any i mig que ha estat parat ha aprofitat per crear “més cançons que mai” i això ha permès que enregistrés un nou àlbum amb onze temes que es publicaran a partir de la tardor. Aquest estiu, Mazoni encara no actuarà, tret de la seva participació en el festival Ítaca amb el Liverpool Empordanès, i mantindrà el silenci escènic fins a la represa del curs escolar amb la publicació del nou àlbum.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by MAZONI (@jaumazoni)

El Ministeri de Cultura, Joventut i Esports d’Andorra i la Institució de les Lletres Catalanes han signat avui a Encamp un conveni de col·laboració per a fomentar la promoció internacional dels autors del país. L’acord vol contribuir a fer més visible la literatura andorrana i consolidar la presència dels escriptors en llengua catalana en l’àmbit internacional. L’han signat Joan-Marc Joval, director del Departament de Promoció Cultural, i Eduard Escoffet, director de la Institució de les Lletres Catalanes. El conveni preveu impulsar programes conjunts amb institucions i entitats, tant públiques com privades, per fomentar la creació, la difusió i la lectura en català, i per organitzar activitats de promoció cultural tant dins com fora del país.

Aquesta col·laboració s’emmarca dins el Pla estratègic de la cultura d’Andorra, presentat el 2023, que proposa línies d’acció per donar suport als escriptors andorrans, potenciar la lectura i reforçar els vincles amb organismes internacionals. L’acord també preveu accions d’intercanvi i cooperació amb altres territoris del domini lingüístic.

La Institució de les Lletres Catalanes, fundada el 1937, té com a missió principal fer conèixer i difondre la literatura catalana, tant la clàssica com la contemporània, i promoure espais d’intercanvi entre escriptors d’arreu dels Països Catalans. Amb aquest conveni, s’obre una nova via per fer que les veus andorranes tinguin més pes en l’escena literària catalana i internacional.