El PP i Vox continuen la seua croada contra el català, aquesta vegada a Alacant, la segona ciutat més gran del País Valencià. El govern municipal de Luis Barcala, del PP, debilitat per la crisi que el colpeja arran de la dimissió del regidor d’Hisenda, s’ha vist abocat a doblegar-se a les exigències de l’extrema dreta.

Així, el ple de demà, si no hi ha cap contratemps, aprovarà una declaració institucional perquè les Corts Valencianes modifiquen la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) i qualifiquen la ciutat d’Alacant com a zona castellanoparlant. Per això la plataforma Alacant pel Valencià ha convocat una concentració a les 10.00 a la plaça de l’Ajuntament, per denunciar l’intent de castellanització de la ciutat per part de la dreta i l’extrema dreta. Un atac a la llengua que consideren frontal i injustificat. Associacions com ara el Tempir i Acció Cultural del País Valencià també es van pronunciar obertament en contra d’aquest atac que consideren inadmissible.

Aquesta pretensió del partit ultra ve de temps enrere. De fet, aquest és el cinquè intent que fan. Van començar l’any 2020, però en aquell mandat no van assolir prou majoria. L’any 2023, quan el PP i Vox sí que van sumar la majoria absoluta al consistori, els ultres van presentar una moció, que van retirar al cap d’uns quants dies. En aquell moment, el PP els va assegurar que era previst que les Corts Valencianes proposessen aquesta iniciativa. Però ara, quan Barcala necessita el suport de Vox per a recobrar l’estabilitat, s’ha acordat d’aprovar la declaració institucional i lliurar-la a les Corts.

La llei d’ús i ensenyament del valencià es va aprovar el 1983 precisament a la ciutat d’Alacant, i marcava al mapa del País Valencià zones castellanoparlants. Això feia que la llengua vehicular de les escoles fos el castellà i, a més, permetia a les famílies de demanar l’exempció de l’assignatura de català per als seus fills. Durant quaranta anys de vigència de la llei, aquesta exempció no s’ha derogat mai. La declaració d’Alacant com a ciutat castellanoparlant tindria un efecte immediat sobre l’ensenyament, perquè reduiria dràsticament les hores lectives d’ensenyament en català.

Una agressió més a la llengua

“Serà una més de les reiterades agressions a la llengua i a la societat valenciana que patim des de fa mesos. Aquest atac ignora que a Alacant tenim dues llengües oficials i el dret de viure en totes dues. La consulta lingüística per a l’elecció de la llengua en les escoles ja va demostrar que la societat valenciana, Alacant inclosa, vol ensenyament en valencià. El tema de la llengua no representa actualment cap problema, la ciutat d’Alacant respecta el percentatge de valencianoparlants que declaren usar la llengua (17%) i totes les persones que volen aprendre la llengua i que opten per l’ensenyament en valencià. L’evidència històrica reforça la valencianitat de la ciutat, que viu aquesta riquesa cultural amb orgull i naturalitat”, diu la plataforma.

Assenyalen que l’extrema dreta no té consideració ni amb la història ni amb la societat alacantina, i es demanen en quin aspecte el fet que Alacant pertanga a la llista de municipis de predomini lingüístic català de la LUEV perjudica els drets dels alacantins castellanoparlants. “Una societat plurilingüe respecta tots els seus parlants. Una societat democràtica respecta les minories. No ho farà el govern de la nostra ciutat? Sembla que no”, lamenten. Recorden que el català no és, ni ha estat mai, un tema de conflicte, ni a la ciutat ni a l’ensenyament, i diuen que no consentiran que interessos polítics tracten de crear problemes on no n’hi ha.

“L’Ajuntament d’Alacant té l’obligació legal de vetllar per la protecció del valencià a Alacant, d’instaurar mesures fermes per a fomentar la llengua pròpia i frenar-ne la discriminació, en comptes de donar suport a propostes d’exclusió tan poc compatibles amb una societat democràtica, inclusiva i moderna”, conclouen.

“Estan en guerra”: la societat d’Alacant reacciona a l’intent del PP i Vox de castellanitzar la ciutat

Començo aquest article amb un esperit crític i conciliador, a banda i banda. Sembla que això sigui impossible, però no ho ha de ser. Quan llegim, solem quedar-nos amb les parts negatives abans que amb la voluntat de reflexionar que hi pugui haver per part de qui escriu. Com és el cas, aquí. Recordo que Julio Cortázar, en un llibre sobre el primer procés revolucionari de Nicaragua, va escriure una frase que em fascina i que deia, més o menys, així: “Si critico ho faig per aquest procés i no en contra d’aquest procés.” 

He dit més d’una vegada que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha fet aquests darrers anys alguns canvis substancials molt positius: la nova disposició de les sales (especialment, pel que diré després, la col·lecció d’art modern que va concebre Juan José Lahuerta); la descentralització de moltes peces, que han arribat a propiciar fins i tot l’obertura de nous museus (el del Barroc, el del Renaixement); el diàleg de la contemporaneïtat amb els fons del museu… Per tant, em sento amb la legitimitat d’exposar, ara, uns dubtes sobre la seva programació d’exposicions centrades en les primeres dècades del segle XX.

En relació amb això, el MNAC va inaugurar fa unes quantes setmanes una exposició dedicada a Francesc d’Assís Galí. La podeu anar a veure fins el mes de setembre. Temps enrere n’havia programades dues més sobre aquest període tan interessant de la història de l’art europeu, i català: una sobre Feliu Elias i una altra sobre Adolf Fargnoli. Com que no escric per als meus col·legues, vull explicar per a qui no ho sàpiga que aquests tres personatges (Elias, Fargnoli, Galí), en els seus temps creaven controvèrsia. Estaven arrenglerats amb la línia conservadora de la cultura com a artistes i, en el cas de Feliu Elias, com a opinant retrògrad. Si això fos un article acadèmic, ara hauria de fer moltes precisions i notes a peu de plana per corroborar això que dic, però en un escrit periodístic no em cal equilibrar la veritat: aquells tres creadors eren tradicionalistes, per dir-ho amablement.

El que vull exposar no tracta sobre el resultat de les exposicions; en conec els comissaris i són bons professionals. Per tant, res a dir sobre cadascuna de les exhibicions a què em refereixo. El que m’amoïna, en tot cas, és que aquests darrers anys la programació d’exposicions temporals del museu sobre les primeres dècades del segle XX s’ha limitat a aquests tres personatges, no ha emprès cap iniciativa per ensenyar al públic d’ara (estudiants, diletants, turistes… i professionals de l’art) l’altra banda de l’art i la cultura catalanes d’aquell període: els dissidents, els avantguardistes, els rupturistes, els polititzats…

A les seves classes, Ricard Salvat deia que un teatre es caracteritza més per les obres que no programa que no pas per les que representa. En un museu passa igual? Som un país estrany. Tots els països que vénen de la normalitat del poder antic tenen uns mecanismes establerts per a “fer cànon”, és a dir, per a construir relats sobre la seva història artística. A Catalunya, la cosa s’entravessa quant al cànon contemporani. El MACBA va desistir fa anys de mirar enrere; els equipaments dedicats als tres grans avantguardistes (Picasso, Miró, Dalí) fan una lectura lògicament monogràfica i, per tant, esbiaixada del context català. Aleshores, quin equipament mostra el debat sobre la modernitat que es produïa en aquells anys travessats per la Primera Guerra Mundial; per les lluites obreres; per les tempestes culturals que s’originaven en territoris aparentment dòcils; per la voluntat artística de trencar que exhibien uns quants grups d’intel·lectuals?

Si el MNAC només exposa Elias, Fargnoli i Galí es deixa d’advertir els nostres coetanis que l’art d’aquells tres personatges ja era caduc abans de néixer si el comparem amb tot allò que passava a Europa. I que hi va haver uns altres artistes, grups i iniciatives que això ho deixaven ben palès amb les seves obres, les seves exposicions, els seus manifestos i els seus articles. Posem per cas, Francesc d’Assís Galí. Si aneu a veure l’exposició a Montjuïc, us agradarà o no. Però heu de saber, per exemple, que els cartells d’aquell senyor, especialment els que fa per a l’Exposició Internacional del 1929, eren absolutament carrinclons si els comparem amb tot el cartellisme que s’havia desenvolupat a Europa (i a Catalunya mateix) de feia lustres. Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, un mes després d’haver llançat el seu Manifest Groc (1928), publicaven una proclama a la revista l’Amic de les Arts, en què deien: “Denunciem els anuncis presidits per la deliqüescència malaltissa dels Galí i comparses.” Aquests mateixos personatges insultaven els cofrets de Fargnoli (“la cursileria sentimental i exquisidament pudenta de les cloaques de Girona”) i s’enfrontaven a les posicions artístiques antiquades de Feliu Elias, especialment Sebastià Gasch.

El problema del llenguatge curatorial, de com es munten les exposicions, és que quan un museu exhibeix una sèrie d’obres, aquestes peces passen a formar part d’un cert imaginari col·lectiu. Encara que en una cartel·la s’indiqués que les pintures d’Elias, els cofrets de Fargnoli o les pintures de Galí per a la cúpula del MNAC són una versió extrema de la tradició reaccionària, el públic es queda amb el que veu. I, inconscientment, pensem que, si un museu nacional exhibeix aquelles obres és perquè estan bé, van ser històricament importants i no tenien contestació en el seu temps.

Allargaré l’argumentari sobre aquesta condició immanent d’allò que veiem en una exposició amb un altre exemple, la que el museu dedica a Zurbaran, tot i que, és obvi, surto del marc cronològic que avui m’interessa. L’exposició mostra tres obres religioses del pintor espanyol, i hi ha tot un seguit de peces contemporànies que dialoguen –se’ns diu– amb l’espiritualitat de la pintura de Zurbaran. I jo pregunto: no hauríem de sortir de les veritats historiogràfiques que hem heretat per posar-les en qüestió? És una feina que un museu nacional pot fer. O ha de fer. Fa uns quants dies, l’artista Ferran Garcia-Sevilla em recordava que Zurbaran havia fet fortuna amb tots els encàrrecs dels espanyols que havien anat a Amèrica i volien penjar als seus palauets pintures “espirituals” de l’artista. Vull dir que l’espiritualitat de Zurbaran era política, interessada. I m’hauria agradat, potser, que per dialogar amb les tres peces que el MNAC exhibeix s’haguessin triat obres de totes les tribus i ètnies que van ser massacrades arran de la “conquesta” (segur que el Museu d’Etnologia en té; el Museo de América de Madrid, segur). Perquè aleshores veuríem l’expressió d’espiritualitats molt diferents i no la de l’Europa del poder. Un cop més: en un museu, el que s’ensenya agafa una transcendència submisa, encara que no ho vulguem.

Torno als inicis artístics del segle XX. Crec que és necessari que el MNAC contraresti les exposicions que ja ha fet amb unes altres que mostrin obres, artistes i tendències que, en aquells anys, sortien del marc acomodatici de la tradició. La Fundació Vila Casas prepara una exposició sobre Ramon Calsina, un tipus heterodox que Juanjo Lahuerta va recuperar per a la col·lecció permanent del MNAC a què m’he referit abans. Àlex Susanna va programar, també a la Vila Casas, una exposició sobre un altre heterodox molt interessant: Francesc Domingo. Potser aquestes iniciatives haurien d’haver partit del MNAC, o també del MNAC. Per construir un cànon de l’art català d’aquells anys poc –o gens– reduccionista, com passa si només ens deixen veure Elias, Fargnoli i Galí. 

Entre el 1900 i el 1940 no hi va haver només una lluita entre postmodernistes, noucentistes i avantguardistes, com la historiografia hegemònica ens ha dit. La cosa va ser molt més complexa i fascinant. I el relat sobre aquest panorama no es pot reduir als artistes més aviat immobilistes que fins ara ens han ensenyat. Al meu entendre, el nostre museu nacional ha de construir un cànon artístic molt més heterogeni sobre aquell període, tant per les exposicions que programa com per la manera en què s’exhibeixin les obres.

Nota al marge 1. El 2028 farà cent anys que el Manifest Groc va ser imprès i enviat en uns sobres de color blau (deien els contemporanis d’aleshores). Aquell pamflet va originar un enrenou de consideració. No sé si va servir per a canviar gaires coses; aleshores Catalunya era en plena dictadura de Primo de Rivera. Però, almenys, va fer enfadar molta gent. No em direu que això, culturalment, ja no és important en si mateix. Penso que, igual com s’ha fet amb el centenari de Joan Salvat-Papasseit, cal que l’entramat cultural institucional recordi l’esperit de combat que va originar aquell full volant. Pels cent anys, pels noranta-nou o pels cent un, que això de les efemèrides cronològiques no deixa de ser un altre consens vacu.

Nota al marge 2: A propòsit, el centenari Salvat-Papasseit encara va donant fruits. L’editorial Lo Diable Gros acaba d’editar un llibre que s’aproxima al poeta d’una manera diferent: Salvat-Papasseit. Al voltant de la Nitra, d’Àlex Darriba. És una aportació basada en les petjades visuals que va deixar Salvat-Papasseit: les seves dedicatòries, les seves amistats, els seus rastres per la geografia… És una proposta tan diferent, tan poc convencional per als qui venim de l’acadèmia, que l’he trobada molt suggestiva.

Aquesta matinada passada, quan la foguera de Sant Joan ja era gairebé extingida, em va desconcertar saber que Donald Trump anunciava un alto-el-foc entre Israel i l’Iran. Bàsicament perquè minuts abans no encenguessen la foguera del meu barri havia sabut que l’Iran atacava Catar, una acció que tots els analistes sempre havíem considerat que era la pitjor situació imaginable al Llevant.

En el seu moment, cap als anys noranta, vaig llegir amb entusiasme el filòsof francès Paul Virilio, que pronosticava molt encertadament que la velocitat seria el gran problema del nostre temps. El gran problema per a la nostra societat, segons ell, seria que l’acceleració de les coses, el fet que tot –especialment en un món interconnectat– passaria a una velocitat tan gran que no ens deixaria temps ni prou calma per a entendre què passava de veritat, per a reflexionar –el 2015 ho explicava en aquesta entrada del meu bloc personal. Com era possible, doncs, que en pocs dies Israel ataqués l’Iran, l’Iran ataqués Israel, els Estats Units ataquessen l’Iran, l’Iran ataqués bases dels Estats Units a Catar i, de sobte, tot això no acabés en una catàstrofe sinó que hi hagués un alto-el-foc?

Els analistes ens hem passat anys explicant que el pitjor malson era precisament aquest: una guerra regional generalitzada en què prengueren part l’Iran i els Estats Units. I ara, de sobte, passava i en qüestió de poques hores el president dels Estats Units anunciava una treva i arribava a pronunciar un tòpic, però en aquest context grotesc, “Que Déu beneesca l’Iran”. Què caram em perdia?

Aleshores vaig recordar una màxima tradicional del periodisme, que Virilio mateix posava sempre d’exemple d’allò que calia fer: atura’t, pensa, escolta les fonts atentament, cerca aquella frase inesperada que deu haver passat desapercebuda, però que diu les coses sense dir-les.

I a això m’he dedicat aquestes darreres hores, fins a trobar aquesta entrevista amb el general retirat israelià Amos Yadlin, al pòdcast de Dimitri Alperovitch.

Yadlin és un personatge que seguesc de fa molts anys, amb interès. Ara està retirat –encara que no saps mai què vol dir “retirat” quan parles d’un general israelià…–, però va ser cap de la força aèria israeliana i del directori d’espionatge militar. I, a més, va ser un pilot de combat mític, un dels vuit que va participar en l’espectacular operació Òpera, que va destruir la central nuclear de l’Irac l’any 1981. És un home d’orientació progressista –dins allò que a Israel es pot considerar progressista–, però, sobretot, és un home de qui s’entén tot allò que diu. Té una manera peculiar de parlar, molt dura en l’aparença, potser pel fort accent hebreu, però molt exacta alhora, i sempre evita el pànic i l’eufòria, les dues coses que diu que li molesten més del món. Com a mi.

L’entrevista va ser enregistrada abans de l’atac dels Estats Units, sobre el qual Yadlin especula unes quantes vegades, com si ja sabés que passaria. I en un moment de la conversa defineix els objectius del govern israelià per a aquesta guerra i diu que són tres: posar fi a les proves nuclears, posar fi als míssils balístics i aconseguir un canvi de règim a Teheran. Canvi de règim que ell mateix prova de justificar dient que l’arrel de tots els problemes que hi ha al Llevant és el règim dels aiatol·làs. Teoria discutible, però evidentment és difícil que algú com ell reconega mai res més.

Ara, immediatament, explica allò que jo cercava. Diu literalment: “El problema és que, nosaltres, en això de canviar règims no som bons.” Una frase majúscula. I detalla tot seguit com Israel i els Estats Units són molt bons fent operacions militars, però fracassen sempre quan pretenen canviar per la força un règim polític. Amb una conclusió ben transparent i que s’entén de seguida: el remei seria pitjor que la malaltia.

Segons ell –i crec que, bàsicament, té raó– destruir el poder dels aiatol·làs a Teheran no portaria a una democràcia o a un sistema polític estable aquests anys vinents sinó al caos i la confusió. Com ha passat a l’Irac, com ha passat a l’Afganistan, com ha passat a Líbia… I ell creu –això no ho diu tan clarament, però s’entén bé–, per tant, que és millor deixar els aiatol·làs on són. Especialment si els atacs han fet malbé una bona part de l’estructura nuclear i balística de l’Iran i, per tant, ara no hi ha tanta urgència com semblava que tenien els israelians–o com volien fer veure que tenien– ara fa deu dies.

Hi ha una frase històrica que resumeix a la perfecció aquestes actuacions. Se sol atribuir erròniament a Henry Kissinger, però en realitat la va pronunciar Lord Palmerston, primer ministre britànic, que el 1848 va dir: “No tenim ni aliats eterns ni enemics perpetus, tan sols els nostres interessos són eterns i perpetus.” Doncs bé, dos segles després encara és així i així funciona la política internacional. Cínicament. Sense que li importe ni per un segon la vida i el destí de la gent. I això és el que cal entendre, principalment, si volem explicar-nos aquesta bogeria geopolítica que hem viscut aquests darrers dies.

Amb aquest alto-el-foc, l’Iran, Israel i els Estats Units, tots tres, salven la cara i tots tres poden proclamar la victòria per als seus propis públics. Els qui hi perden més són els ciutadans –i molt especialment les ciutadanes– de l’Iran, que continuaran sotmesos uns quants anys més a la tirania teològica. No ens confonguem: no defensaré mai l’atac unilateral dels Estats Units i Israel contra l’Iran –il·legítim de tot punt de vista tenint en compte la legalitat internacional. Però espere que el lector m’entenga si dic que tant de cinisme, tant de menysteniment per les persones i la seua sort, em crispa especialment i em posa de molt mal humor.

 

PS1. “És surrealista.” Això és el que Neil Munshi, Fiona McDonald i Peter Martin ens expliquen avui de Catar estant en aquest article, que prova de fer un repàs racional de tot allò que s’ha esdevingut aquests darrers dies en relació amb aquest conflicte. És un bon complement d’això que he explicat en l’editorial.

PS2. Pere Camps és un home a qui cal estar agraïts. Durant trenta anys ha pilotat el Barnasants i ha convertit aquest festival en una autèntica meravella i en una referència indispensable no solament per a la música i la cultura sinó també socialment i políticament. Ara es retira i parla de tot plegat amb Martí Estruch: “Sense cultura, guanyen ells”.

PS3. Molts lectors de VilaWeb coneixeu Pau Vidal pels seus articles i per ser el creador dels Minimots, però també per la seua faceta de traductor, sobretot de l’italià. Ara apareix La por de Montalbano, l’últim llibre protagonitzat pel comissari Montalbano que faltava per sortir en català, i Sebastià Benassar ha aprofitat l’avinentesa per parlar amb ell: “Tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida”.

Bloomberg · Neil Munshi, Fiona MacDonald i Peter Martin

Abans-d’ahir a la nit, mentre el cel nocturn de Doha s’il·luminava amb la resplendor de míssils iranians interceptats pels sistemes antiaeris, els veïns de la capital de Catar s’aplegaren en balcons i jardins per contemplar l’espectacle en primera persona i enregistrar-lo en temps real.

Durant dècades, la idea d’un conflicte entre els Estats Units i l’Iran havia conjurat els fantasmes de la Tercera Guerra Mundial. Ara, la idea s’ha fet realitat: Israel ha atacat l’Iran, els Estats Units s’hi han afegit i la República Islàmica ha respost amb una ofensiva contra la base militar nord-americana més important del Llevant.

Tot això ha passat aquestes darreres quaranta-vuit hores, i després d’onze dies que han estat tan caòtics o més. Tanmateix, ahir al matí els veïns de Doha i Dubai anaren a la feina amb tota normalitat. El preu del petroli caigué al nivell a què es trobava immediatament abans del primer atac israelià contra l’Iran, el 13 de juny, i els principals índexs borsaris nord-americans i europeus tancaren la jornada a l’alça o, si més no, pràcticament al mateix nivell en què l’havien començada.

La moderació de la reacció a l’escalada d’aquests darrers dies evidencia fins a quin punt una situació que es considerava impensable fa ben poc ha esdevingut un ítem més de l’actualitat en una regió en què esdeveniments que, en un primer moment, poden semblar de gran transcendència són eclipsats ràpidament pel ritme frenètic de l’actualitat.

Per més afeblit que l’Iran pugui haver quedat arran de l’escalada d’aquests darrers dies, i per més airós que Israel sembli haver-ne sortit, el conflicte ha deixat més d’un presagi preocupant. Les cicatrius de la devastació israeliana de Gaza, l’aniquilació de l’Hesbol·là –aliat clau de l’Iran– al Líban i la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria continuaran condicionant aquests anys vinents anys a la regió.

“L’Iran no ha deixat de ser una potència regional”, diu Hal Brands, professor de l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats de la Universitat Johns Hopkins i ex-funcionari de seguretat del Pentàgon, que pronostica que a la regió hi haurà “una reorganització de forces important” a mitjà termini.

Després dels atacs de l’Iran –telegrafiats i anunciats amb antelació– contra posicions militars nord-americanes al Golf, la confusió i la preocupació s’apoderà dels països de la regió, insegurs de quin seria el següent pas de Washington. Tanmateix, ahir al matí tot semblà tornar a la normalitat quan el president dels Estats Units, Donald Trump, anuncià que s’havia arribat a un alto-el-foc.

Trump fins i tot agraí a l’Iran que hagués avisat amb antelació els Estats Units de l’atac contra la base de Washington a Catar, cosa que permeté a l’exèrcit nord-americà de desallotjar-la i evitar que hi hagués víctimes mortals. La borsa de Catar tancà la jornada d’ahir amb una pujada de gairebé un 2%; les exportacions de cru i gas natural pel contenciós estret d’Ormuz, paral·lelament, continuaren sense interrupcions.

“És surrealista que de pressa que hem tornat a la vida ‘normal’”, diu Charlie Eastwood, un britànic que ha viscut i treballat a Catar durant més d’una dècada. I afegeix: “El fet més surrealista de tots ha estat com s’ha tardat de poc a anunciar l’alto-el-foc després de l’atac iranià, que clarament era per a salvar les aparences.”

A última hora d’abans-d’ahir a la nit, Trump escrigué a les xarxes que el conflicte podria haver-se allargat durant anys i destruït tot el Llevant, però que no havia estat així ni ho seria mai.

La resposta iraniana a l’atac dels Estats Units, de fet, evidencià “una estratègia molt calculada” per part de Teheran. Ho explica així Bader Al-Saif, professor adjunt de la Universitat de Kuwait i membre associat de Chatham House, un think tank amb seu a Londres. Per a l’Iran, explica Saif, involucrar-se en un conflicte militar directe “seria una sentència de mort, i en són conscients”.

Sigui com sigui, hi ha indicis que permeten de pensar que l’alto-el-foc és més fràgil que no s’ha volgut creure. Entre l’anunci de Trump i la confirmació de l’acord per part del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, Israel i l’Iran s’atacaren mútuament; unes quantes hores més tard, les Forces de Defensa d’Israel afirmaren haver identificat un grup de míssils iranians que es dirigien cap a Israel, cosa que Teheran negà.

Israel no té un historial impecable a l’hora de respectar els alto-el-focs: al país, de fet, se l’ha acusat àmpliament de no respectar acords de pau anteriors tant a Gaza com al Líban. El govern de Netanyahu, per la seva banda, ja ha avançat que respondria amb contundència a qualsevol vulneració de l’acord.

Alguns ministres, i fins i tot Netanyahu mateix, han plantejat la possibilitat d’un canvi de règim a l’Iran, cosa que ha ressuscitat els fantasmes de conflictes anteriors a la regió que degeneraren en espirals de violència sectària i caos.

L’atac israelià contra l’Iran també l’ha ajudat a desviar l’atenció internacional de la guerra de Gaza. D’ençà de l’atac del 7 d’octubre, les forces israelianes han matat desenes de milers de persones a l’enclavament, han destruït la major part del territori i hi han causat una crisi alimentària.

Si el conflicte amb Teheran s’atenua, és possible que Europa –que ha donat suport als atacs israelians contra el programa nuclear iranià– torni a amenaçar el govern de Netanyahu d’imposar sancions comercials contra Israel per la guerra de Gaza.

Mentre Israel tancava l’alto-el-foc amb l’Iran, les forces israelianes obriren foc contra centenars de persones que esperaven rebre ajuda humanitària a Gaza, i en mataren vint-i-cinc pel cap baix. Poc després, l’ONU –a qui Israel ha impedit de repartir ajuda humanitària a l’enclavament– condemnà “la militarització de l’ajuda” per part d’Israel.

Els governs regionals, de Catar a l’Irac, han advertit que els atacs israelians i nord-americans contra l’Iran podien desencadenar una onada de violència a la regió. Diumenge, mentre els míssils nord-americans queien sobre els enclavaments nuclears de l’Iran, un atac suïcida matà desenes de persones en una església de Damasc, un recordatori cruent dels efectes que la inestabilitat a la regió pot tenir en les vides dels seus habitants.

Les ambicions nuclears de l’Iran són l’altra gran incògnita que ha romàs de la crisi. Diumenge, els Estats Units bombardaren tres enclavaments nuclears clau al país, incloent-hi la planta subterrània d’enriquiment d’urani de Fordow. Trump digué que els enclavaments nuclears iranians havien estat “destruïts dels tot” per l’atac. Però, tres dies després, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica continua sense saber on para l’urani enriquit amb què l’Iran podria acabar construint armes nuclears en un futur.

Això deixa el líder suprem iranià, Ali Khamenei, amb un dilema que molts autòcrates d’arreu del món deuen haver sospesat aquests darrers dies.

Una de les opcions de què Khamenei disposa és redoblar els esforços per a desenvolupar una bomba nuclear –si és que encara és possible– i, així, convertir l’Iran en un país intocable per als Estats Units tal com ho és, en certa manera, Corea del Nord. L’alternativa és renunciar al programa nuclear, sortir de l’aïllament diplomàtic i arriscar-se a sofrir un final com el de l’ex-dictador libi Muàmmar al-Gaddafi.

“El programa nuclear iranià ha rebut un cop dur, però no ha estat destruït del tot”, diu Aaron David Miller, investigador principal del Carnegie Endowment for International Peace i ex-diplomàtic del Departament d’Estat dels Estats Units al Llevant durant els governs de Bill Clinton i George Bush. “Voldran mantenir oberta l’opció de continuar enriquint [urani] i poder desenvolupar armes [nuclears]. És una estratègia a llarg termini.”

Alaric Nightingale i Paul Wallace han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ara que tothom dóna per acabada la carrera política de Pedro Sánchez i més d’un n’anuncia la caiguda amb l’adjectiu “inevitable”, trobo temerari de fer passar el carro davant dels bous. Més que no pas les raons o desraons per les quals la cadira de Sánchez trontolla, és la presumpció implícita en l’adjectiu que em regira el cervell. Potser perquè molts anys de sentir l’adjectiu i la forma adverbial emprats com a condiment als discursos acadèmics m’han dut a fugir-ne com de la pesta. “Inevitable” i “inevitablement” són deixalles de la descomposició del “socialisme científic”, altrament dit marxisme, i de la pretensió d’equiparar les “lleis històriques” amb les lleis naturals que estudien les ciències. D’ordinari, salpebrar el discurs amb “inevitables” no té cap més motiu que afegir un tast de cientificitat a un argument de tall ideològic.

Un experiment per a infants: si afegim suc de llimona a un got d’aigua oxigenada, inevitablement aquesta es descompon en aigua i oxigen. Aquest experiment tan senzill com segur no té correspondència en política. La revolució soviètica i la revolució cultural xinesa foren experiments basats en proposicions tan senzilles com la de l’experiment amb suc de llimona, i també produïren una descomposició: la de les societats respectives. Però al capdavall de la prova, les lleis del materialisme històric, lluny de confirmar-se, quedaren desacreditades.

En el fracàs de les utopies revolucionàries potser hi ha quelcom d’inevitable. Els resultats són diferents en el detall però anàlegs en conjunt, pel fet de barrejar dos elements tan refractaris com són el càlcul racional i la passió política. Als moviments de masses el càlcul és superat per l’embranzida primer i després per la inèrcia amb què la massa avança cap als seus fins. Apel·lar a la raó d’una massa inflamada per l’odi o engrescada per la il·lusió corre el risc de regirar-se contra el predicador. Per al triomf d’una revolució, més que raons cal el miratge de promeses que, en cas d’èxit, la mateixa revolució s’encarrega de destruir. I la il·lusió més important i de vegades decisiva és la inevitabilitat de la victòria: “el triomf final” que promet “La internacional”, l’himne sorgit de la desfeta de la comuna de París, experiment que acabà amb trenta mil morts.

Una revolució no triomfa pas per la cura amb què s’han estudiat les condicions i s’han mesurat les etapes, sinó per la fe dels protagonistes. Raonar tendeix a desactivar-la, sobretot quan els revoltats s’enfronten a la força objectivament superior de l’estat. A la massa revolucionària l’energia li ve de representacions equívoques sobre les opcions de guanyar la partida; és una energia irracional, com tota energia. Per això, quan el moviment reïx, acostuma a decebre les expectatives que li insuflaven l’energia i es desinfla en la resignació d’una dictadura.

Que la racionalitat sigui tan poc eficaç en política s’explica perquè les persones no actuen amb una finalitat exclusiva, car la vida en té moltes i diverses. I els partits mateix, que són agrupacions de persones, han d’harmonitzar programàticament interessos que a la pràctica reclamen de prioritzar finalitats sovint incompatibles. Per això, ni els polítics més astuts, que com els bons jugadors d’escacs han de calcular uns quants moviments a l’avançada, no estan en condicions de detectar la inevitabilitat de la partida, perquè, a diferència de l’escaquer, que és bidimensional i té un nombre fix d’escacs i una estricta ordenació del moviment de les peces, en política l’envit es fa dins el marc multidimensional de la vida pública i privada de les persones.

Acorralat pels poders de l’estat, els mitjans i els rivals dintre i fora del propi partit, Sánchez s’ha encastellat i té poques opcions per a moure peça. Però els qui ja canten “escac!” no valoren prou la complexitat psicològica del personatge ni la contingència dels esdeveniments. L’escàndol de corrupció del PSOE no és cap cigne negre, sinó un ingredient intrínsec a la política espanyola. Tombar Sánchez per netejar el règim és un contrasentit. Com ho és, per als interessos polítics catalans, venjar-se’n ara per l’aplicació de l’article 155, tant com ho fou regalar-li el poder el 2018. Enlairar-lo aleshores era netejar el PSOE, tombar-lo ara seria obrir la porta al retorn d’un Partit Popular recruat en coalició neofranquista.

L’amenaça de judici que plana sobre Sánchez no neix pas d’un insòlit afany d’ètica de la magistratura, la Guàrdia Civil i el Partit Popular, sinó de la intolerància d’aquests aparells de l’estat a la tímida obertura de Sánchez a unes poques reivindicacions catalanes. La guerra bruta i la persecució judicial dels caps visibles de la política catalana s’ha ampliat, alguns dirien inevitablement, a la política espanyola. El fanatisme amb què Sánchez és perseguit per l’establishment i pel PSOE mateix pel fet de negociar amb els partits catalans és un cas paradigmàtic de com l’aplicació d’un ideari liberal, ni que sigui retòrica, esperona la bel·ligerància del contrari.

La inevitabilitat de la caiguda de Sánchez, si la confirmen els fets, tindria el mateix valor que la determinació retrospectiva de la causalitat en història, és a dir, cap valor. La història no és mai inevitable si hom no creu en unes lleis calcades del determinisme. Una cosa és que les circumstàncies coaccionin i posin límit a l’acció de les persones i una de molt diferent que l’individu no tingui cap llibertat de decisió i avanci per la vida com la gota d’aigua dins l’onada. Les persones no som carn d’estatística. Com sabia intensament l’home del subsol de Dostoievski, l’individu és capaç de qualsevol bestiesa per tal de contradir els profetes de les profecies autocomplertes, que acostumen a ser dèspotes de l’opinió.

L’energia explosiva dels cignes negres rau en la imprevisibilitat. Un cigne negre no obeeix la llei de Murphy, que proclama la inevitabilitat, és a dir, la predicibilitat del desastre. Un cigne negre trastorna les expectatives d’homeòstasi, però pot ser una oportunitat per a qui sàpiga aprofitar-ne l’excepcionalitat. Si Sánchez cau, és ben segur que el sistema es reequilibrarà amb l’arribada d’un cigne blanc a la Moncloa? En una època d’extremismes, no és més probable que un dels extrems pertorbi l’equilibri que fins ara garantien el duet PSOE i PP d’ençà dels anys 80? Amb Sánchez o sense, és inevitable que es reprengui el consens constitucional que durant mig segle ha sostingut la ficció de la democràcia espanyola?

Si tota la vida has cridat “No passaran!” i has lluitat per guanyar cada centímetre a les batalles que has lluitat, que no han estat poques, no pots fer una passa enrere ni quan arriba l’hora de la retirada. Per això, després de trenta anys de Barnasants, Pere Camps diu que tan sols fa una passa al costat, i cedeix el relleu a un equip rejovenit que garantirà el futur d’un cicle que, amb el temps, s’ha convertit en referència obligada de la cançó d’autor.

El Barnasants va començar sent un senzill cicle de vuit concerts que es feien a les Cotxeres de Sants i ha acabat aquest trentè any amb un centenar llarg de recitals en unes quantes ciutats del país. La cloenda, per partida doble, va ser un concert del valencià Borja Penalba a Barcelona el primer de juny i un del solsoní Roger Mas que es farà a València el primer de juliol. L’assignatura pendent, diu, és no haver aconseguit una seu estable per al Barnasants.

Pere Camps és un d’aquests imprescindibles que lluiten tota la vida, com deia Bertolt Brecht. D’ençà que de ben jovenet es va convertir en cap de Comissions Obreres fins a l’actualitat, en què continua reivindicant el paper de la cultura com a eina revolucionària i la necessària unitat de les esquerres. Fa una vintena d’anys que viu a Camallera, a l’Alt Empordà, i des d’allà ens atén per videoconferència en una conversa familiar, amb la seva néta Ares asseguda pacientment a la falda mentre espera que acabi de xerrar.

—El 1996 us vaig entrevistar abans del primer concert del Barnasants i em va impressionar veure-us col·locant cadires a les Cotxeres de Sants. N’heu col·locades moltes, durant aquests trenta anys?
—Moltíssimes! Els qui venim de l’activisme social, polític o cultural, sabem perfectament que un dels elements que formen part de qualsevol acte és posar cadires. Qualsevol projecte que no es faci només per negoci implica un grau important de militància. En el meu cas, des de posar cadires fins a vendre entrades, portar aigües als artistes o organitzar conferències de premsa. Tot forma part del mateix i està molt bé, perquè així ho coneixes tot i saps els esforços que hi ha darrere de cada activitat. Es generen sinergies i empaties. Quan el Barnasants ha tingut més capacitat econòmica, lògicament hi havia més gent al darrere, però sempre hem estat una mena de comando, amb gent que creia en el projecte i hi posava més hores que un rellotge. Molts es van jubilar fa tres o quatre anys, perquè eren més o menys de la meva edat, i ara l’equip s’ha rejovenit, és clar, i té unes altres maneres d’enfocar les coses, però tothom continua posant cadires quan cal.

Discurs de cloenda del Barnasants 2025 a Barcelona.

—Què fèieu abans de dedicar-vos amb cos i ànima al Barnasants?
—Vinc del sindicalisme i de l’activisme social i polític. A dinou anys, amb Franco a punt de morir però encara viu, ja estava implicat a Comissions Obreres. Combinàvem la lluita legal i la il·legal, i això vol dir que miràvem d’ocupar el màxim possible de llocs de representació. L’any 1975 hi va haver un triomf impressionant de les candidatures obreres, democràtiques i unitàries. A mi em van acomiadar per haver preparat una candidatura a la petita empresa del metall on feia feina. Després d’una vaga de fam i bastant sidral, vaig encapçalar l’organització d’un potent moviment d’aturats, si remenes les hemeroteques encara ho trobaràs. Vam aconseguir que els aturats tinguessin representants a la unió de treballadors de tècnics i treballadors del sindicat vertical, tant al metall com a la construcció com al tèxtil, que era on els obrers tenien més força. Érem encara en una estructura molt industrial, amb fàbriques molt importants com la Maquinista, Motor Ibèrica, la Pegaso… Ara es manté la precarietat, però les noves estructures fan que sigui molt difícil que els treballadors i les treballadores s’organitzin.

—De les lluites obreres a organitzar concerts hi ha certa distància, no?
—Bé, diguem que després d’anys intensos de lluita obrera i antifranquista, de militància comunista, d’arribar a formar part del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya, d’anar a Extremadura a ajudar a reorganitzar el moviment comunista d’allà, de defensar posicions confederals en entorns diguem-ne que poc sensibilitzats amb la qüestió, arriba l’any 1983 i decideixo plegar. No per motius polítics, sinó vivencials. Estava esgotat. En aquells moments el PSUC era molt potent i em van proposar coses, però vaig dir que no i em vaig buscar la vida com vaig poder. Vaig entrar en una empresa de relacions públiques que muntava estands a les fires i uns anys més tard, cap al 1986, gent que també era de l’entorn del PSUC em va proposar de muntar una empresa de cultura i espectacles. Jo els vaig dir que no en tenia ni idea, però em van respondre que si havia estat secretari d’organització de la Federació de Catalunya, segur que me’n sortiria. Va anar prou bé i el 1989 em vaig animar a muntar la meva petita productora de concerts i vaig començar a fer els concerts a Catalunya de cantants com Joaquín Sabina a Catalunya, Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez…

—És en aquesta època quan us impliqueu amb SOS Racisme també?
—Sí, entre el 1991 i el 1995 vaig ser el portaveu de SOS Racisme. En aquells temps, l’antiracisme era molt potent, perquè era un concepte polític, no un concepte pròxim a la caritat com passa ara sovint. No fèiem immigrantisme, sinó que plantejàvem batalles polítiques i vam aconseguir una certa hegemonia i transversalitat. Les Festes de la Diversitat que organitzàvem eren absolutament multitudinàries i hi anava tothom.

—I el 1996 neix el Barnasants!
—Exacte, el 1996 vam començar a col·locar les cadires que tu deies a les Cotxeres de Sants. El primer cicle va ser de vuit concerts, i el primer que va actuar va ser l’Albert Pla. La proposta va néixer en un bar de Madrid, l’Elígeme, una nit de copes a les tantes de la nit, a final del 1994, en què hi havia el Labordeta, el Jaume Sisa disfressat de Ricardo Solfa, el Javier Krahe, el Luís Pastor i diversos amics del món de la cultura madrilenya, tots molt progres. I de cop van començar amb la cantarella aquella que no anaven a cantar a Catalunya perquè cantaven en castellà. I jo els vaig dir que a Catalunya no es cantava ni en castellà, ni en català, ni en xinès, perquè els cantautors i les cantautores catalans tampoc tenien concerts. Aleshores els vaig preguntar quantes actuacions tenien a Espanya i va resultar que tampoc no en tenien perquè no se’n programaven.

—Els cantautors ja havien fet el seu servei?
—Bé, estaven deixats de banda, segurament pel que representaven de memòria incòmoda, fins i tot a Catalunya. El 1995, quan van morir l’Ovidi i Guillem d’Efak, feia temps que ningú no els feia ni cas. Tots les passaven magres, excepte els més grans, el Serrat i el Llach. Raimon i Maria del Mar Bonet feien el que podien, i tots els altres, Quico Pi de la Serra, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell… estaven ben oblidats. A l’Espanya castellana, valgui la redundància, passava exactament el mateix. Excepte Víctor Manuel, Ana Belén i Eduardo Aute, tota la resta res de res. Els bascos, igual. Tota aquella presència que havien tingut durant la transició, que anava molt més enllà de les cançons, havia desaparegut. I quan va guanyar el PSOE de Felipe González allò ja va ser definitiu: els cantautors canten cançons tristes i ara és temps d’alegria! No sé si els treballadors de Sagunt estaven gaire alegres quan els van fotre fora, però, vaja, era la consigna general.

Pere Camps amb Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet (2017).

—Quan parleu del Barnasants m’he fixat que parleu de cicle i no de festival.
—Mira, abans parlava normalment de festival, però crec que ha arribat un moment en què cal diferenciar. Els festivals estan al servei del negoci, el business. Claríssimament. I ofereixen entreteniment. Està bé que hi hagi entreteniment, i que sigui de qualitat, i en català si pot ser. Però la nostra proposta és diferent, per això parlo de cicle. I m’agrada més parlar de recitals que de concerts. Per què? Perquè cada recital del Barnasants és especial. No forma part d’un festival amb uns caps de cartell famosos i tot d’artistes per fer el farciment, ben equilibrat de gèneres i colors. Ens agrada presentar treballs nous i fer concerts antològics. Ens agraden els poemes musicats. Ens agraden les reposicions, com passa amb el teatre de text i el cinema d’autor. Si fóssim capaços d’articular un projecte conjunt entre totes aquestes disciplines que oferim propostes semblants, encara podríem lliurar un combat en condicions dignes. Per això parlo de cicle. Perquè em sento més pròxim al Temporada Alta i al cinema Verdi que no als festivals de cinema. M’agrada pensar que els espectadors del Barnasants vénen a passar-s’ho bé, òbviament, però també a escoltar, a pensar, a nodrir l’ànima… El Barnasants forma part d’una mena de cultura que no és de consum, sinó que té voluntat de moure i canviar coses.

—Això entronca amb la idea de Montserrat Roig que la cultura és una eina revolucionària, no? I també lliga amb els lemes que cada any té el Barnasants, com “El gos la va dinyar, la ràbia es va quedar” d’enguany.
—Completament! Pensa que la Montserrat Roig, com l’Ovidi, també era del PSUC, eh? No farem partidisme ara, però es pot dir, oi? Jo sempre dic que sense cultura, guanyen ells. També dic que la cultura és el Kalàixnikov del segle XXI, que va ser el lema de l’edició del 2020.

—Són frases potents. Podeu elaborar-ho una mica?
—A veure, revolució és canvi, i els canvis no es poden fer amb un 51% d’adeptes. Necessites arribar al 70%. Els aparells judicials, funcionarials i repressius, sempre els tindràs en contra. Per tant, necessites ser hegemònic culturalment, sabent que a l’altra banda només són capaços de fer agitació i propaganda. No tenen res més. Per què en aquests moments l’onada reaccionària i neofeixista avança tant? És una pregunta que ens hem de fer. Doncs perquè han trobat la seva pròpia hegemonia, que en aquest cas ve de posar al dia el lema de “mori la intel·ligència”. Avui dia triomfa l’elogi de la incultura. Els referents d’aquesta colla de reaccionaris ens converteixen a tu i a mi en elit. Qualsevol persona que llegeixi i tingui una certa cultura és qualificada d’elit, de manera despectiva. En canvi, ells estan orgullosos de ser analfabets o quasi analfabets. Som als antípodes d’allò que ens van ensenyar les nostres rebesàvies i rebesavis, de la importància de la cultura com a eina de transformació i de sobirania personal. La primera de les sobiranies és la cultura, és la fonamental. Per superar l’onada reaccionària actual, hem de passar del “mori la intel·ligència” a “sense intel·ligència no hi ha vida”.

Pere Camps amb el cartell del Barnasants 2019.

—Trobar finançament ha estat un dels maldecaps principals durant aquests trenta anys de Barnasants?
—Ha estat un dels maldecaps principals, sí. El Barnasants té categoria de projecte de país i des que Lluís Puig va haver de marxar a l’exili, no hem tingut cap triennal, que és el conveni que dóna estabilitat a projectes com el nostre. No l’hem tingut perquè en aquest país fa anys que costa molt aprovar els pressupostos al parlament. El Barnasants o el Tradicionàrius presentem les nostres propostes a principi d’any i sempre tenim moltes dificultats de liquiditat. Més diners sempre van bé, però estabilitat i terminis i acords clars encara són més necessaris. No ajuda que cada dos per tres ens canviïn els consellers i les conselleres, la veritat.

—L’altre dia vau escenificar el relleu al capdavant del Barnasants i vau presentar Marçal Girbau com el vostre successor. Quina assignatura pendent li deixeu?
—Considero que el gran fracàs de la meva gestió és no haver aconseguit de crear un Ateneu de la Cançó. Això és clau. Necessitem un lloc físic, necessitem la nostra Sala Beckett o el nostre Lliure. Després de trenta edicions, el Barnasants continua essent un cicle nòmada. Els gitanos catalans que hi ha a Hostafrancs, on jo vaig néixer, fa quatre-cents anys que són sedentaris, però el Barnasants és nòmada. També té coses positives, això, perquè et permet de fer xarxa. És cert. Ser nòmades ens ha permès, per exemple, i no sense dificultats, arribar a tot el domini lingüístic i fer un Barnasants confederal.

Pere Camps i Marçal Girbau.

—Aleshores per què voleu un Ateneu?
—Per a poder treballar tot l’any. Alguns concerts del cicle es farien allà i uns altres es continuarien fent en uns altres llocs. Si jo tingués un Ateneu de la Cançó, podria anar a parlar amb la catedràtica o el catedràtic de francès de la Universitat de Barcelona i proposar-los de fer un taller de cançó a partir dels poemes de Baudelaire, i fer-ho en francès i en català. Implicar-hi Xavier Baró, que ha musicat diversos poemes de Baudelaire, Anna Roig i algú més, i fer un espectacle de petit format. Fas venir els estudiants, fas venir els periodistes, i durant una setmana allò té vida. Després, els altres ateneus dels Països Catalans potser també hi estaran interessats. El primer Ateneu de la Cançó l’has de fer a Barcelona, que ha d’exercir de capital, però si es fan les coses ben fetes, estic segur que al cap d’uns anys també n’hi hauria un a València i un altre a Palma.

—Doncs això és feina per al vostre successor. Vós què fareu a partir d’ara? Perquè els activistes no es retiren mai, oi?
—Els activistes sí que jubilen, però continuen fent coses i donant guerra. No et pots jubilar de la lluita contra les injustícies, perquè n’hi ha moltes. Podríem esmentar-ne moltes. Jo no acabo d’entendre, per exemple, com les esquerres s’han deixat prendre una bandera fonamental, que és la bandera del laïcisme. Tothom sap que les organitzacions religioses no han portat mai la llibertat. Quin és el paper de les teocràcies, en un costat i en un altre, en la massacre de Gaza? Si tens un mínim de consciència no et pots jubilar, no. I si tens néts, biològics o no biològics, quin món els deixem? No podem defallir, encara que a un altre ritme. Ara ja no puc córrer com abans davant els grisos, però potser tinc més intel·ligència.

—Per acabar, sabeu quants concerts heu organitzat en aquests trenta anys?
—No. Ara em podré dedicar a aquestes coses, comptar quants concerts hem fet, endreçar les fotografies, aplegar les entrevistes, recuperar coses de l’època de SOS Racisme… I continuaré actiu, eh? Jo ja he perdut el tren per canviar de camisa, així que intentaré ajudar en tot el que pugui el meu país, que és Catalunya, i més enllà, la nació sencera, i la meva gent, que són les classes populars i treballadores, perquè sóc fill de la classe obrera, fill de català i aragonesa del Maestrat. És evident que si en el seu dia cantants com Daniel Viglietti o Silvio Rodríguez van mostrar-se a favor de l’autodeterminació de Catalunya, alguna cosa hi vaig tenir a veure. O sigui que continuarem lluitant.

Fotografia d’arxiu (2020).

La batalla per l’ús de la llengua corsa arriba a la justícia europea. El Consell d’Estat francès ha confirmat la prohibició d’emprar el cors a l’Assemblea de Còrsega, una decisió que anul·la la reforma del reglament feta per la majoria sobiranista i que permetia l’ús del francès i del cors en pla d’igualtat.

El gran escull és la visió restrictiva que fan les institucions franceses de l’article 2 de la constitució, que estipula simplement que “l’idioma de la República és el francès”. Sobre aquesta base, el Consell d’Estat considera que no cal remetre la qüestió de constitucionalitat presentada per la Col·lectivitat de Còrsega al Consell Constitucional, i en la decisió argumenta que el recurs no és basat en “cap motiu greu”, i que de l’article de la constitució es desprèn que “els particulars no poden reclamar, en les seves relacions amb l’administració i els serveis públics, un dret de fer servir una llengua diferent del francès”. De manera que directament no ho ha admès.

La mobilització dels corsos

La reacció immediata, en un comunicat de premsa, de Gilles Simeoni, president del consell executiu cors, i Marie-Antoinette Maupertuis, presidenta de l’Assemblea de Còrsega, ha estat anunciar que ara es dirigirien a Europa, concretament al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè consideren que aquesta decisió condemna la llengua corsa a ser prohibida de l’esfera pública.

L’arrêt rendu le 5 juin 2025 par le Conseil d’Etat bannit la langue corse de la vie publique : nous le contesterons devant la Cour européenne des droits de l’homme.

notre communiqué @Gilles_Simeoni pic.twitter.com/WLI5q9oTcA

— Marie-Antoinette Maupertuis (@Maupertuis_N) June 6, 2025

El Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Marsella, el mes de novembre, ja va rebutjar el recurs que les autoritats corses havien presentat contra la sentència del Tribunal Administratiu de Bastia, del 9 de març de 2023, que anul·lava la modificació del reglament, aprovat per unanimitat, que establia que el francès i el cors eren les llengües emprades en els procediments de l’assemblea. Novament, s’apel·lava a l’article 2, amb l’argument que el dret d’expressar-se en una llengua diferent del francès xocava amb la constitució.

Simeoni i Maupertuis troben que la decisió és contrària als drets fonamentals consagrats i garantits en totes les grans democràcies, i que entra en contradicció amb les aspiracions de la gran majoria, fins i tot unànimes, dels corsos i els seus representants electes. D’acord amb això, i tenint en compte que al TEDH solament hi poden anar els individus per denúncies sobre drets fonamentals reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans –i no pas les institucions–, tots dos dirigents han fet una crida a tots els càrrecs electes i ciutadans que ho desitgin a adherir-s’hi.

Més enllà de la via judicial, les autoritats corses dipositen les seves esperances en la reforma constitucional, acordada amb les autoritats franceses, per a dotar d’autogovern Còrsega. Sobre això, diuen que l’anul·lació d’emprar la llengua pròpia els reforça la convicció que el procés de revisió constitucional amb vista a un estatut d’autonomia per a Còrsega ha de tenir èxit, incloent-hi permetre que la llengua corsa adquireixi l’estatus de llengua oficial, per garantir-ne l’ús en tots els actes de la vida pública.

Lluita per l’ús de llengua a Catalunya Nord i Bretanya

En paral·lel a la batalla dels corsos per la seva llengua, hi ha hagut més iniciatives lingüístiques a l’estat francès aquests darrers anys. Una d’aquestes és a Catalunya Nord. Uns quants municipis catalans van modificar els seus reglaments per permetre d’emprar el català en els plens, però estipulant que es traduiria instantàniament al francès. Tanmateix, el prefecte dels Pirineus Orientals ho va portar a la justícia i el Tribunal Administratiu de Montpeller va prohibir de fer servir el català en les sessions plenàries dels Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent). I el desembre del 2024 ho va confirmar el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc.

La qüestió és ara al Consell d’Estat francès, amb un recurs que esgrimeix que la prohibició de parlar català als plens vulnera clarament la llibertat d’expressió dels càrrecs electes. Un dret que recullen l’article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans i l’article 10 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals. El recurs també al·lega que l’article 2 de la constitució francesa, que diu que el francès és la llengua de l’estat francès, no pot ser interpretat com un obstacle o limitació a la llibertat d’emprar el català. I diu que s’ha de conciliar amb més principis constitucionals, especialment amb la llibertat d’expressió i amb l’article 75 de la mateixa constitució, introduït el 2008, segons el qual “les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Sobre això, en el recurs s’especifica que no hi ha cap disposició en l’ordenament jurídic francès que prohibeixi la coexistència del català –o més llengües minoritzades com ara el cors, el bretó i el basc– amb el francès.

L’advocat dels ajuntaments catalans, Mateu Pons, explica que no es poden fer paral·lelisme entre el cas cors i el català perquè, a diferència de Còrsega, les intervencions en català eren immediatament traduïdes al francès. “Si dius, ara no usarem més el francès i usarem el cors, es nota que hi ha una contradicció important amb l’article 2; mentre que el cas català no és ‘no farem servir més la llengua francesa’, és ‘usarem una altra llengua, però amb la llengua francesa sempre serà emprada amb una traducció quan algú el ple s’expressa en català’. No ho veig incompatibilitat amb l’article 2, però el jutge fa una lectura molt extensiva d’aquest article.” Segons el magistrat, emprar el català i traduir-ho immediatament al francès, i no fer-ho a la inversa, no representaria discutir en cap moment que la llengua de la República és el francès.

De fet, Pons ho equiparà a la situació que es viu a Bretanya. En línia amb el cas català, es permet l’ús del bretó i el galó, les dues llengües pròpies de Bretanya, i tot seguit es fa la traducció al francès. “El Consell Regional de Bretanya ha fet la mateixa modificació en el sentit català, és a dir, que han posat un reglament interior en què es podia parlar en bretó a condició que l’expressió fos traduïda immediatament integralment al francès. I el prefecte de Bretanya no va res dir i no va anar al Tribunal Administratiu de Rennes per demanar que l’anul·lació.” De manera que, com que les autoritats franceses no ho han portat als tribunals, d’ençà del 2022 es pot emprar el bretó o el galó a l’assemblea regional, sempre que instantàniament es tradueixi; d’aquesta tasca se n’encarreguen dos intèrprets instal·lats en una cabina.

El recurs dels plens catalans és ara al Consell d’Estat francès. “De moment no hi ha res, però és normal, com més trigui, millor és; perquè quan el cas no interessa, immediatament el fan fora”, detalla Pons. De manera que encara hi veu una possibilitat.

Tot i això, els advocats de la part catalana també tenen la vista posada en el TEDH. “Des del principi, per la via del TEDH, hem afegit en el recurs els elegits a nom personal, com a persones físiques, perquè es pugui recórrer a Estrasburg.” Sens dubte, una decisió favorable a la part corsa, tot i ser força complicat, beneficiaria la part catalana; però, fins i tot, encara que no fos així, es té l’esperança que la via catalana pugui tenir més recorregut dins la justícia francesa i europea, i que es pugui trencar la visió centralista de la constitució i es pugui emprar el català en els plens dels ajuntaments catalans.

Avui comença l’assemblea general ordinària per a aprovar la reforma dels estatuts que proposa el secretariat nacional de l’ANC, i que es farà virtualment fins el 30 de juny. Els punts més importants d’aquesta reforma són l’eliminació del suport de dos terços per a ser elegit càrrec orgànic de l’entitat, el blindatge gairebé total de la impossibilitat que l’ANC participi en les eleccions i la possibilitat que antics secretaris nacionals es puguin tornar a presentar.

Els socis, mitjançant les assemblees territorials, han proposat més d’un centenar d’esmenes al text original. Segons que informa l’Assemblea, dotze esmenes s’han transaccionat i han modificat lleugerament la ponència. Un centenar continuen vives i són les que votaran els socis a l’assemblea. El 26 i 27 de juny es votaran les esmenes. Les que s’aprovin, modificaran el text definitiu, que es votarà el 29 i el 30 de juny. Si no s’aprova cap esmena, el text definitiu no es modificarà. Això sí, es votarà igualment aquests dies.

Els crítics parlen de manca de consens

Ja fa mesos que la proposta de modificació dels estatuts ha aguditzat la fractura interna de l’ANC, que ve de lluny. Ara, aquesta assemblea arriba amb el sector crític de l’entitat mobilitzat en contra de la reforma. La setmana passada, bo i coincidint amb el debat sobre la reforma que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, van impulsar un manifest per a votar-hi en contra, que ara mateix supera els dos-cents signants. Entre els quals hi ha noms com els de Josep Costa i Uriel Bertran.

Els crítics assenyalen que la reforma dels estatuts i del reglament de règim intern no ha tingut el consens del secretariat nacional, que la va aprovar per un marge estret, i també argumenten que ha estat refusada per un nombre important d’assemblees de base. “Reduir les majories per elegir càrrecs, la no-limitació de mandats o la limitació de la sobirania de les assemblees de base no són millores tècniques: afecten el que és l’essència i l’esperit de la nostra entitat”, defensen. També critiquen que la decisió es prengui en una assemblea virtual, “sense possibilitat de debatre cara a cara”. “El nostre paper es limita a votar sí o no. Creiem que aquesta no és la millor manera d’assegurar la unitat i el futur de la nostra organització.”

Per tot plegat, demanen de votar no a la reforma i que, tot seguit, el secretariat nacional impulsi un grup de treball obert a les assemblees de base i a càrrecs antics de l’entitat que reculli les propostes de millora per impulsar les que tinguin consens.

Una mesura de desblocatge, segons el sector oficialista

En canvi, el sector oficialista sosté que el canvi dels estatuts prové de les demandes d’assemblees territorials i que el requisit dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics ha blocat la voluntat dels electors. “Els dos terços estan molt bé perquè, si hi ha un consens possible, s’arribi a un acord. Però si no, no es pot paralitzar l’Assemblea. Tampoc no es pot obligar una majoria amb un projecte a acceptar el projecte contrari”, deia el president de l’Assemblea, Lluís Llach, en una entrevista a VilaWeb. Aquest requisit, aquests darrers temps, va originar un blocatge en l’elecció d’un nou secretari, que finalment es va elegir.

La nova proposta diu que, si després de dues votacions cap candidat no arriba a dos terços, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta dels vots. Aquesta proposta de modificació, que beu de les recomanacions de la junta electoral de l’ANC i que pretén evitar blocatges, no agrada al sector crític, que considera que un horitzó en què no calguin els dos terços és una renúncia a cercar figures de consens.

Veten el suport a llistes electorals

Una altra qüestió molt central en aquesta pugna ha estat el paper de l’entitat en l’àmbit institucional. La llista cívica es va descartar i va ser això que va impulsar Llach a presentar-se a les eleccions internes per allunyar-se del camp electoral i situar l’ANC en el de la mobilització. Els crítics argumenten que ells ja no proposen pas la llista cívica, i que aquesta idea s’ha fet servir com un espantall per atacar-los, però la qüestió continua essent polèmica.

Així doncs, el nou text vol resoldre la situació sobre la possibilitat de donar suport a una llista electoral. La proposta de reforma dels estatuts vol fer més contundent la redacció que evita que l’entitat es presenti a unes eleccions. Diu que l’ANC es mantindrà independent de cap opció electoral, directament o indirectament. Obre una porta a canviar de parer, però amb un recorregut molt més complicat que el que es va seguir amb la llista cívica, amb el requisit de majories més àmplies.

La limitació de mandats

Un altre article dels estatuts que es vol modificar és el 21.1, que limita el càrrec de secretari nacional durant dos mandats, de quatre anys en total. La proposta de reforma diu que, després de complir dos mandats consecutius o de manera alternada, els secretaris nacionals podran tornar a presentar-se sempre que hagin deixat transcórrer el temps equivalent a dos mandats.

Per tant, podrien tornar-se a presentar a la direcció de l’ANC persones que van ser al secretariat nacional amb Carme Forcadell o Jordi Sànchez, per exemple. Per al sector crític, aquesta proposta no és coherent amb la petició de regeneració democràtica que l’entitat fa als partits i demanen de mantenir el límit de quatre anys en total al capdavant de l’ANC.

Pau Vidal (1967) és un dels traductors més coneguts del país, si és que en aquest país els traductors han arribat mai a ser una mica coneguts –les coses canvien i de fa uns quants anys algunes editorials posen els seus noms a les cobertes i fins i tot les biografies a l’interior, però no són pas totes ni de bon tros. Aquest filòleg recreatiu –la definició és seva– s’ha encarregat, entre moltes coses més, de girar al català la majoria de les obres que s’han traduït a la nostra llengua d’Andrea Camilleri (1925-2019), i molt especialment aquelles protagonitzades per Salvo Montalbano, el seu protagonista fetitxe. Ara, bo i coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor s’ha publicat La por de Montalbano (Edicions 62), el darrer llibre que faltava per traduir al català dels protagonitzats per aquest singular personatge. En parlem amb Pau Vidal.

—Què és La por de Montalbano?
—La por de Montalbano (en la meva traducció, La por d’en Montalbano, amb article personal) és un volum de contes. Sis, exactament, amb la particularitat que són tres de llargs i tres de curts. Les narracions llargues són com les novel·les, casos policíacs que es resolen segons les regles del gènere versió Camilleri; és especialment notori l’últim, en què en Montalbano investiga un assassinat d’un segle abans i l’únic testimoni que té és una senyora moribunda, al llit de mort, que no pot ni parlar. Potser és un dels millors contes de tota la montalbanitat. Els curtets, en canvi, són poc més que escenes quotidianes rebentades per algun fet anòmal (un accident a muntanya que no és ben bé un accident, una nit de febre en cerca d’una farmàcia de guàrdia…) a honor i glòria de la peculiar personalitat del comissari; és com una il·lustració dels seus trets de personalitat més destacats per raó dels quals l’adorem i alhora no el suportem. Els psicòlegs hi sucaran pa. Hagiografies d’en Monrtalbano, serien. Per cert, detall important: no és ni de bon tros l’últim montalbano en la seqüència original: a Itàlia va sortir el 2002.

—Quan va començar la vostra relació amb Montalbano i com la definiríeu?
—Va ser l’any 1998, amb Un gos de terracota. Va ser indiscutiblement un amor a primera vista: vaig al·lucinar amb aquell senyor que feia uns jocs de mans amb el llenguatge que a Itàlia, que jo sabés, no feia ningú més.

—Hi havia hagut més traductors abans, com és que no continuaren amb la tasca?
—Perquè eren més llestos que jo i només van necessitar un títol per adonar-se que traduir un autor com aquest és una ruïna. T’hi estàs el doble o el triple que amb els altres, però et paguen el mateix.

—A Camilleri l’heu traduït en pijama?
—Sempre. És una de les gràcies de treballar a casa, tot i que, ves quines coses, ell, que escrivia de sis a vuit del matí, per asseure’s a l’ordinador es vestia amb americana i corbata!

—Ara ens arriba un volum del 2002, que aplega sis peces molt diferents, tinc la sensació que en alguns moments hi ha hagut un cert desordre en el seguiment de la sèrie…
—És així. En català l’ordre de publicació no sempre ha seguit el de l’original. De fet, el montalbano anterior a aquest, Un Nadal amb Montalbano (Els arancini d’en Montalbano, en la meva versió), va sortir el desembre del 2024, però era del 2018. Tots dos, per tant, són anteriors a Riccardino, que és veritablement el volum que tanca la sèrie.

—Hem explicat alguna vegada que a Camilleri l’èxit li arriba tard, quan ja és un home fet i refet que ha passat bona part de la vida treballant en el teatre i els guions per a la televisió… Va ser una xamba, un encert, un acte de justícia?
—Devia ser una alineació dels astres, perquè és estranyíssim que en un país tan lingüísticament jacobí com Itàlia, que tracta la seva enorme variació dialectal amb no gaires més miraments que els espanyols la seva, unes novel·les amb tanta presència d’un altre idioma funcionessin bé. Suposo que també hi va tenir molt a veure el fet que en Camilleri representa la continuïtat històrica del narrador-explicador d’històries de la vora del foc, que va des de Les mil-i-una nits a Agatha Christie. Una escriptura (pirotècnia verbal a part) molt llegidora, a l’abast de tots els públics.

—Què és el que més us ha costat de traduir? Algun títol concret?
—Com a novel·la en conjunt, sens dubte L’òpera de Vigata (El birraire de Preston en la meva versió), que era una camillerada extrema. Com que no és un montalbano, sinó de la sèrie històrica, on en Camilleri accentua la sicilianitat, cada personatge fa servir el seu idioma matern: sicilià, piemontès, llombard, romà i toscà, concretament, més un prefecte alemany que gasta un italià macarrònic. Fa morir de riure, però alhora era tan impossible de girar al català que vaig proposar a l’editorial un experiment: representar cada varietat de l’original amb un dialecte català (mallorquí, rossellonès, pallarès, barceloní i lleidatà, respectivament). Una cosa desaconselladíssima per la traductologia (i ben fet que fan), però gràcies a la qual vaig xalar com un lladre. Això sí, no hi hem tornat, perquè, en efecte, la versemblança, com diria ell mateix, se’n va a fer-se fotre.

—De fet, sempre heu reivindicat molt els llibres que no són de la sèrie Montalbano. D’aquests ens en manquen gaires per a llegir en català? Sabeu si hi ha cap pla de traduccions al respecte?
—De la sèrie històrica, que és la més diguem camilleresca, en queden uns quants, sí. Una dotzeneta llarga, començant pel ja suat Il re di Girgenti (El rei d’Agrigent, en una hipotètica versió meva), una paròdia del domini borbònic de l’illa considerada unànimement, fins per l’autor mateix, el cim de la camilleritat (i ben mirat, sort que no me l’han encarregada, perquè el ris lingüístic hi està tan i tan arrissat que no sabria ni com posar-m’hi). La veritat és que no en tinc ni idea, si s’arribaran a fer mai; els traductors no juguem cap paper en la programació editorial. Bé, dic mentida: algunes editorials de les anomenades petites sí que ens consulten. I això també fa que després hi treballem de més bon grat.

—Però el català i totes les seves variants precisament han estat una eina molt dúctil, no?, per a la traducció d’uns llibres que precisament juguen amb la riquesa lingüística…
—Sí, és clar. De fet, aquest és l’element diferencial de l’obra d’en Camilleri i, per lògica (si més no, en la lògica de la nostra tradició traductòria, que secularment ha estat la de l’adaptació), també de les versions traduïdes. Justament en vam parlar aquí mateix en ocasió de l’Aplec Mundial de Fans de l’escriptor, que es va fer a Palerm ara fa vuit anys.

—Per cert, com és que amb els títols dels llibres en aquesta entrevista heu remarcat sovint això de “en versió meva” o “en una hipotètica versió meva”?
—Bé, el títol que figura a l’arxiu que jo envio a l’editorial no sempre coincideix amb el que després em trobo a la coberta del llibre. Per això ho especifico: jo només em puc fer responsable de les meves tries.

—Hi ha un personatge, en Catarella, a qui no teniu gaire estima, i, en canvi, molts lectors sí, i fins i tot per alguns arriba a ser fins i tot el seu preferit…
—[Riu.] Sí, cert. D’entrada li tinc poc afecte perquè és el que em fa dedicar més hores intentant (no sempre amb èxit) reproduir les seves intervencions, que són un festival de l’al·lolàlia: termes mal escrits o pronunciats, noms i cognoms trabucats, confusions de llocs, jocs de paraules constants… Un llenguatge propi, pràcticament, tan personal que en Màrius Serra el va batejar encertadament com a catarellès. M’hi torno boig. Representa aquella mena de parlant que adapta el material verbal a la seva imperícia amb lo lingüístic: que diu la montalbàn per “la mountain bike”, o comprativa en comptes de “cooperativa”… A tu et podria rebatejar com a Sebastopol Venecià, per exemple. Però el cert és que aquestes ocurrències una mica puerils, aquestes gracietes de Jaimito, al lector li solen fer molta gràcia, i com que el paio era viu (en Camilleri, dic, no en Catarella), a cada aventura n’augmentava la dosi. Encara sort que no va ser a temps d’escriure unes Memòries d’en Catarella, perquè m’hauria desesperat!

—Finalment, teniu una sensació d’orfandat?
—Sí i no. A mesura que s’acostava el final (a partir del 2019, diguem, quan es va morir i, per tant, ja sabíem quants títols quedaven per fer) jo m’anava preparant per al dol; però després he anat descobrint, gràcies sobretot a segells que tenen sensibilitat per a aquestes coses, que en el món editorial itàlic hi ha més variació lingüística que no em pensava, tant d’antiga com d’actual: Mencarelli (Tot demana salvació, la Segona Perifèria), Sandro Veronesi (Comandant, Periscopi), Balestrini (Els enrabiats, Manifest Llibres), Pasolini (Una vida violenta, l’Agulla Daurada), Cappellani (Tragèdia siciliana, Editorial Clandestina), la mateixa Elena Ferrante… És que a mi tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida.

El president de l’Iran, Massud Pezeixkian, ha proclamat en un missatge a la nació el final del conflicte amb Israel, poques hores després de l’entrada en vigor d’un alto-el-foc anunciat pel president dels Estats Units, Donald Trump, però que les acusacions creuades de vulnerar-lo entre Israel i l’Iran havien posat en dubte d’ençà del primer moment. Pezeixkian considera que la treva és fruit de la “valenta resistència” de la república islàmica.

Segons que ha dit, el conflicte va ser imposat per Israel, a qui ha acusat de perpetrar atacs terroristes amb excuses falses que contradeien els esforços diplomàtics de l’Iran per a resoldre possibles “malentesos”, en referència al desenvolupament d’una suposada bomba atòmica.

Tot i reconèixer que els atacs havien causat víctimes i danys materials a l’Iran, Pezeixkian ha qualificat d’històric el “càstig” infligit a Israel, un “enemic” que, segons ell, “ha fracassat una vegada i una altra” en tots els objectius, entre els quals hi havia la destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes.

Ha remarcat que l’operació israeliana havia deixat clar el cost elevat de qualsevol “aventura” contra l’Iran i ha aprofitat per dirigir-se als països de la regió. En aquest missatge, ha defensat la coexistència i l’estabilitat, i ha dit que els esforços de Teheran sempre estarien “al servei de la pau i l’amistat entre germans musulmans”.

Avui mateix, Pezeixkian ha mantingut una ronda de contactes amb mandataris d’uns quants països i els ha traslladat que l’Iran es comprometia a respectar l’alto-el-foc, sempre que Israel no el vulnerés.

La posició d’Israel

El ministre de defensa israelí, Israel Katz, ha dit el mateix als Estats Units: que respectarà l’alto-el-foc sempre que l’Iran també ho faci.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia parlat avui amb Trump per a explicar-li els atacs de les darreres hores i argumentar que havien arribat en resposta als tres míssils que havia disparat l’Iran. “No estic content amb Israel”, havia dit Trump poc després d’anunciar l’alto-el-foc i conèixer els moviments de Netanyahu.

Els portaveus d’Iniciativa-Compromís, Aitana Mas i Alberto Ibáñez, han enviat una carta als militants en què qualifiquen d’incomprensible la decisió de Més-Compromís d’abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol, una decisió que, segons que diuen, s’ha pres de manera unilateral i sense consensuar-la amb la resta de la coalició. La crisi dins Compromís es fa, com més va, més notòria i han anunciat la convocatòria d’una executiva demà per a analitzar les conseqüències d’aquest canvi en la relació que consideren imposat per Més, i que, segons que diuen, ha deixat de banda el consens com a mètode de presa de decisions.

Àgueda Micó explica per què Més-Compromís ha sortit del grup de Sumar: “Necessitem tenir les mans lliures”

En la carta, que també han enviat als mitjans, recorden que el 3 de juny proppassat l’executiva d’Iniciativa va acordar per unanimitat de continuar treballant dins el grup de Sumar, amb què es van presentar a les darreres eleccions espanyoles com a plataforma plural que representava “el conjunt de les esquerres valencianes”.

Consideren que la ruptura anunciada per Més –formació majoritària de Compromís, juntament amb Iniciativa i els Verds– és injustificada, especialment perquè, segons que remarquen, Compromís havia aconseguit plena autonomia dins el grup plurinacional. Posaven d’exemple la llibertat per a votar a favor de la compareixença de Pedro Sánchez a la comissió d’investigació sobre la gestió de la gota freda.

Per això, consideren incomprensible que Més argumenti una falta de capacitat de fiscalització al PSOE com a motiu de la seva eixida. “No només trenca amb el grup de Sumar, sinó també amb la dinàmica de funcionament per consens dins Compromís”, han advertit.

A més de convocar una executiva demà, Iniciativa també ha plantejat la necessitat que es convoqui la mesa nacional aviat.

Propostes al PSOE i compromís amb l’agenda social

En paral·lel, han subratllat el seu compromís amb una agenda contra la corrupció i han anunciat que havien presentat una bateria de mesures al PSOE, inspirades en les que es van aplicar al País Valencià durant el Botànic. Consideren que calen mecanismes més accessibles i rigorosos de fiscalització i control, tant per a la ciutadania com per als partits.

També han reivindicat una agenda política centrada en la integritat pública, els drets socials, l’accés a l’habitatge i la lluita contra el negacionisme climàtic. Aquestes prioritats, diuen, són les més útils per a frenar l’auge del feixisme internacional i combatre les polítiques regressives del govern de Mazón i Vox al País Valencià.

Finalment, han fet una crida a ampliar les aliances de les esquerres i han remarcat que no era hora de reduir espais ni “tancar-se en el patriotisme de sigles”, sinó d’oferir esperança, seguretat i ètica. “És urgent que el PSOE recupere la confiança dels socis d’investidura”, han afegit, i han demanat responsabilitats i mesures per a evitar nous casos de corrupció i recuperar els fons malversats.

“Seguim compromeses i compromesos amb la construcció d’un futur més verd, més just, millor”, han conclòs Mas i Ibáñez.

La jornada gran de les festes de Sant Joan a Ciutadella es desenvolupa avui amb una puntualitat extrema. Per primera vegada en molts anys, els Jocs del Pla comencen a plena llum del dia, fet que marca un canvi en el desenvolupament de la festa. Hi ha hagut un gran ambient festiu, com és habitual cada any en una data tan assenyalada per a Ciutadella.  

El Caragol de Santa Clara ha acabat poc després de les 13.30 i, passades les 17.00, ha començat el replec dels cavalls que participen en els Jocs del Pla, l’acte central de la celebració, amb una cabuda prevista de 25.240 assistents.

Fotografia: EFE/David Arquimbau.

La vaga del personal d’IB3 afecta la transmissió de la festa. Per televisió solament es podrà veure entre les 20.30 i les 22.18, però el senyal sí que es mantindrà sense interrupció a la pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born.

El caixer senyor ha fet la Convidada a la corporació municipal de Ciutadella.

Això dona el tret de sortida als esperadíssims Jocs des Pla.  https://t.co/kbaRFXDytr pic.twitter.com/P8ukIm1kbj

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 24, 2025

Sobre els ferits d’ahir, tan sols una dona de vint-i-vuit anys continua hospitalitzada per una ferida en un braç. La festa es clourà de matinada amb el darrer toc, l’últim so del tambor i el flabiol abans del canvi de bienni.

Un incendi en un solar del carrer d’Àlaba de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) ha obligat a confinar el CAP Vinyets, a escassos cinc-cents metres de les flames, com a mesura preventiva per la gran columna de fum que s’ha aixecat al lloc, segons que han informat els bombers. El foc ja ha estat controlat.

L’Ajuntament de Sant Boi, per la seva banda, ha fet extensiva la recomanació de confinament a tot el barri de Casablanca i ha demanat als veïns que tanquessin finestres per evitar l’entrada de fum. L’avís als cossos d’emergències ha arribat pocs minuts abans de dos quarts de cinc de la tarda.

El govern de Madrid ha donat llum verda a l’OPA del BBVA, després del dictamen de la Comissió del Mercat i la Competència espanyola (CNMC). No podia fer res més. Sí que podia endurir-ne les condicions, tal com ha fet, i es donava per descomptat aquests darrers dies. I les ha endurides d’acord amb el que podia fer, és a dir, mitjançant l’obligació de mantenir el nombre de treballadors, xarxa d’oficines i condicions financeres a la clientela, com a triangle que conforma el perímetre de l’interès general, que és allò que és prescrit per la llei.

Ara la pilota és en mans, en primera instància, del BBVA. Ha de decidir si amb aquest nou plantejament l’interessa de mantenir l’operació endavant. Té uns quants dies per a prendre la decisió. L’afegitó d’avui complica enormement la idea inicial dels bascs, en la línia de crear una sola unitat financera i aprofitar els beneficis que li representarien les sinergies que es crearien. És a dir, millorar beneficis, amb la minoració de costs, per fer el mateix negoci sumat de les dues entitats. Una minoració que representaria el tancament de sucursals, per eliminar repeticions en localitats, i prescindir d’una part, gens negligible, de la plantilla, sobretot del Sabadell.

La decisió dependrà de quin era propòsit inicial de l’operació, que ja apuntàvem a la píndola del 6 de juny. Si era el de créixer i millorar la condició financera del BBVA o el de reequilibrar el seu compte de pèrdues i guanys, encara excessivament dependent de Mèxic, un mercat que aporta al grup més de 50% del benefici net. Fer-lo més “espanyol”, vaja.

Si era el primer, sembla que la proposta d’avui el govern espanyol li ha posat un termini excessiu, atès que el seu interès seria el de tancar amb certa urgència la fusió de les entitats. Haver d’esperar tres anys o cinc no sembla que lligui amb aquest objectiu. Més aviat el contrari, atès que en aquests anys poden passar moltes coses. En canvi, si era el segon, haurà d’afinar els números, però si es permet la consolidació de balanços dins el grup, podria mantenir l’interès.

Però per arribar a aquest punt necessita, òbviament, que els accionistes del Sabadell hi estiguin d’acord i votin “sí” a l’operació. I ho faran, si creuen que el benefici que en trauran serà més alt que no pas continuant com a banc independent. I ací neix la segona gran pregunta. Què pot fer el BBVA per animar-los al “sí”? Ja hem explicat que, amb l’equació actual de bescanvi, els números no surten en absolut. A més, sempre amb la por que la cotització del BBVA caigui, després d’haver fet una nova oferta més llaminera, en termes d’accions. És el problema de fer una OPA, basada en el canvi de cromos. Tant sí com no haurien de posar més diners sobre la taula, que serien, segons que vam calcular en el seu moment, al voltant de tres euros per acció.

Però amb tot el que ha passat aquests darrers dies, potser tampoc n’hi hauria prou. Em refereixo a l’as que s’ha tret de la mànega el Sabadell quan ha anunciat que tenia ofertes pel seu banc filial anglès, el TSB. Aquest és un punt clau i que ha molestat molt el BBVA, com va denotar ahir a Santander el seu president, Carlos Torres. Va demanar claredat, atès que, segons que va explicar, l’entitat catalana havia reconegut mostres d’interès no sol·licitades però unes altres informacions apuntaven a un procés en curs. Sobre això, Torres va demanar que es complissin escrupolosament les obligacions que establia la legislació.

Efectivament, l’entitat vallesana va reconèixer la setmana passada que havia rebut mostres d’interès no vinculants per part de possibles compradors, entre els quals hi havia el Banc Santander i Barclays, de manera que analitzaria qualsevol oferta formal que es presentés. No cal dir que aquesta nova operació ha posat en alerta la CNMV, atès que podria ser una infracció del “deure de passivitat”, que impedeix al Sabadell de prendre decisions que obstaculitzin l’èxit de l’OPA sense l’aprovació de la seva junta d’accionistes.

El president del supervisor borsari, Carlos San Basilio, va explicar ahir en el mateix escenari de Santander que encara no s’havia detectat cap infracció, però que es continuava analitzant si la possible venda encaixaria dins aquest deure legal. Ara, en cas que la junta extraordinària aprovés la venda de TSB durant el període d’acceptació de l’OPA, no s’infringiria aquesta norma. No obstant això, San Basilio també va recordar que el BBVA podria desistir de l’operació si considerés que aquesta venda afectaria substancialment el perímetre de l’oferta, o bé podria modificar el fullet amb la nova informació.

Ací, la qüestió de fons són els diners frescs que entrarien al Sabadell i representarien un coixí important de solvència per a l’entitat. Els primers càlculs dels analistes divergeixen dins un interval de 2.000 milions a 3.000 milions. El que té clar el banc de Josep Oliu és que no vendria per menys dels 2.300 milions que va pagar en el seu moment. Al Banc de Santander sembla que l’interessaria l’operació, atès que milloraria la seva posició al Regne Unit. Vet ací un possible comprador.

Aquest coixí extra serviria al Sabadell per a llançar dos missatges simultanis a accionistes institucionals i detallistes, entre els quals es divideix el capital gairebé a parts iguals. Per als primers, el missatge és que hi hauria capacitat per a encapçalar operacions corporatives, al marge del BBVA, i que, per tant, facin números i tinguin present que pot haver-hi una fusió, com a líders, més endavant. Per als detallistes, que hi ha possibilitat d’augmentar el dividend, que ja de per si és més elevat que en la resta dels bancs, si es compara la retribució total –recompres i dividends– amb la capitalització.

El president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha opinat sobre les condicions: “Des del Foment, creiem que després de les noves condicions, l’OPA té poc recorregut. Com que no ha prosperat la fusió entre totes dues entitats, penso que l’OPA ja és amortitzada. Per tant, entenem que per a una part molt important dels accionistes aquesta OPA descarrilarà. Pensem que des del govern de Madrid s’ha defensat l’interès general.” En realitat, totes les entitats catalanes que van demanar al govern de frenar l’OPA deuen pensar si fa no fa igual.

El mercat també n’ha dit la seva. Les accions del BBVA i Banc Sabadell han tornat a cotitzar poc després de saber-se la decisió del consell de ministres espanyol sobre l’OPA que obliga el BBVA a mantenir separades totes dues entitats durant tres anys. La resposta dels inversors a les noves condicions de l’executiu no és violenta, però és clara. El Sabadell gairebé dilueix els seus guanys anteriors i s’anota una pujada del 0,45% en el dia, enfront d’una alça de l’1,49% abans de la suspensió. La reacció és menor en el cas del BBVA, que canvia una pujada del 2,85% pel 2,42%. Segons alguns analistes, el moviment del mercat després de la compareixença de Carlos Cuerpo es pot interpretar com un lleuger augment de les possibilitats que no prosperi l’oferta (o que el BBVA es retiri).

I així es tanca un important capítol més de l’operació, que podria ser gairebé definitiu… o no. És qüestió d’uns quants dies.

La Guàrdia Civil espanyola investiga la troballa d’uns quants cadàvers de possibles immigrants a la mar de les Illes amb indicis de criminalitat, segons que han confirmat fonts del cos. Els cossos han estat trobats lligats de mans i peus, cosa que apunta a possibles assassinats durant la travessia en barcassa d’Algèria a l’arxipèlag.

Aquest darrer mes, les embarcacions de la Guàrdia Civil han recuperat almenys cinc cossos. Dos han estat localitzats a les aigües de Formentera. El primer, el 18 de maig, va ser vist per una embarcació particular de bandera belga. El segon va ser trobat pocs dies més tard a la mar, també a prop d’aquesta illa.

La Guàrdia Civil no ha volgut donar detalls de la investigació que encara continua oberta. Segons dades oficials, entre el gener i el juny s’han trobat trenta-un cadàvers a la mar i les platges de les Illes, que podrien ser d’immigrants ofegats en naufragis de barcasses provinents d’Algèria. Els primers quinze es van localitzar entre el gener i el març i la resta, entre el 13 d’abril i el 3 de juny.

El darrer cos fou trobat el dimecres 4 de juny davant la costa de Cala Jondal (Eivissa).

El Banc Sabadell ha exigit al BBVA que donés informació detallada sobre l’impacte que tindrien les condicions imposades pel govern espanyol a l’oferta pública d’adquisició (OPA), tant en les sinergies previstes com en la capacitat de retribució als accionistes. Així ho han indicat fonts de Sabadell a l’agència Europa Press.

Avui el consell de ministres espanyol ha autoritzat l’OPA amb la condició que, durant tres anys –prorrogables a cinc–, totes dues entitats mantinguin l’autonomia i la gestió diària per separat. Aquesta exigència s’afegeix a les condicions ja imposades per la Comissió dels Mercats i de la Competència espanyola (CNMC).

Fonts de l’entitat catalana remarquen que ara el BBVA haurà d’analitzar i explicar com afecten aquestes restriccions a l’operació. Una de les conseqüències és que una possible fusió entre totes dues entitats no es podria concretar abans no passessin tres anys o cinc.

El Sabadell reitera la confiança en el seu projecte independent i en la capacitat de generar valor per als seus accionistes.

La majoria progressista del Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha conclòs que la constitució no prohibia pas la concessió d’amnisties en les deliberacions sobre l’esborrany de sentència que proposa de validar la llei d’amnistia al procés i que s’espera que sigui avalat al final del ple monogràfic que es du a terme aquesta setmana al tribunal.

Segons que ha informat el TC, en la primera part del ple d’avui, s’ha debatut si la constitució permetia una llei d’amnistia en abstracte. L’opinió majoritària dels magistrats ha considerat que no la prohibia i que, per tant, el legislador podia aprovar lleis d’amnistia.

Els magistrats han avançat així en el debat sobre la llei d’amnistia propiciat pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra tota la norma jurídica, la ponència de la qual ha recaigut en la vice-presidenta del TC, la magistrada Inmaculada Montalbán, del sector progressista.

Ahir, en la primera sessió d’aquest ple monogràfic, van analitzar la petició del PP, del senat i de tres magistrats conservadors –Enrique Arnaldo, César Tolosa i Concepción Espejel– perquè el TC presentés la seva pròpia qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) o almenys esperés que contestés a les fetes pels altres tribunals, però la majoria progressista també ho va rebutjar.

La deliberació, que es fa per blocs temàtics, continuarà amb l’estudi de si aquesta llei d’amnistia en particular és constitucional. Finalment, els magistrats estudiaran les impugnacions específiques que els populars fan a determinats articles de la norma jurídica.

Cada bloc tindrà un debat en què es donarà veu a tots els magistrats, per la qual cosa els terminis seran marcats per aquestes intervencions. No obstant això, les fonts jurídiques consultades per Europa Press confien que el TC emetrà la sentència dijous o divendres a tot estirar.

Majories

El ple és constituït per 10 magistrats dels 12 que el formen habitualment, amb una majoria progressista de 6 a 4. Aquesta aritmètica, que ha funcionat de manera assídua en aquest TC, porta les fonts consultades a assumir que el grup majoritari s’imposarà també per aprovar la ponència sense canvis de gran importància.

Cal recordar que el magistrat Juan Carlos Campo es va apartar voluntàriament de tots els assumptes relacionats amb l’amnistia perquè en els informes que va signar com a ministre de Justícia per a indultar als condemnats pel procés va dir que era “clarament inconstitucional”.

A la seva baixa es va afegir la del magistrat conservador José María Macías quan es va acceptar la recusació proposada per la fiscalia, que entenia que estava contaminat per fallar sobre l’amnistia perquè com a vocal de l’anterior Consell General del Poder Judicial (CGPJ) havia informat sobre la llei en el marc del tràmit parlamentari.

La sortida de Macías va causar un profund malestar en el bloc conservador que ha anat creixent. Les fonts consultades retreuen el “secretisme absolut” amb què es va gestar la ponència de Montalbán, malgrat que finalment es va donar a conèixer el seu sentit en els mitjans de comunicació abans no fos repartida entre tots els magistrats.

Apunten també als acords successius presos pel president del TC, Cándido Conde-Pumpido, que han desoït les peticions procedents del sector minoritari. En aquesta línia, recorden que primer va descartar de frenar la sentència de l’amnistia pel TJUE i després es va limitar a habilitar dilluns i divendres per a aquest ple, quan Arnaldo li va demanar d’estendre la deliberació al juliol. D’una altra banda, consideren aquestes sol·licituds maniobres dilatòries.

El govern espanyol ha anunciat que autoritzava l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell, però n’ha endurit notablement les condicions, fins a l’extrem que podria fer desistir el BBVA de l’operació.

En concret, el govern espanyol obliga el BBVA, si guanya l’OPA, a mantenir durant tres anys el Sabadell com a banc completament independent, fet que no li permetria d’aprofitar les sinergies de mercat. Aquest període es podria allargar dos anys més, d’acord amb un informe que s’hauria de presentar al cap dels tres primers anys de l’operació.

Després de més d’un any d’estira-i-arronses, l’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell encara la recta final. Si el BBVA no hi recorre judicialment en contra, com l’entitat ha insinuat aquests darrers dies, la decisió del consell de ministres serà l’últim pas abans els accionistes del Sabadell no decideixin si accepten definitivament l’oferta del BBVA, en una votació que és previst que es faci aquest estiu mateix.

El govern català, l’espanyol i els agents socials, bel·ligerants contra l’OPA

Tant el govern català com l’espanyol s’han oposat públicament i repetidament a l’operació, i n’han criticat la forma i el fons. L’argument del govern espanyol és que la hipotètica absorció del Sabadell en l’estructura del BBVA augmentaria la concentració del sistema bancari espanyol, reduiria la xifra de grans entitats financeres d’un 25% –és a dir, de les quatre actuals a tres– i faria perillar l’estabilitat del sector: si l’operació anés endavant, de fet, el Principat passaria a tenir el nivell de concentració bancària més alt de tot Europa; ara mateix, tan sols Xipre el supera. Tant la Generalitat com el govern espanyol han coincidit a assenyalar que l’augment de la concentració bancària que resultaria de l’operació podria tenir, també, un efecte perjudicial en la concessió de crèdit al país, que perjudicaria especialment els agents empresarials amb menys múscul econòmic: pimes i autònoms.

L’oposició a l’operació transcendeix els equips de govern actuals de la Moncloa i la Generalitat. L’executiu Aragonès, per exemple, ja s’oposà frontalment a l’OPA quan el BBVA la proposà per primera vegada, la primavera de l’any passat: la consellera d’Economia d’aleshores, Natàlia Mas, defensà que l’operació –la primera de la història recent que es presenta com una OPA hostil i no pas com un procés negociat entre entitats– “seria perjudicial per a l’interès públic”.

Els agents socials i econòmics també s’han pronunciat contra l’OPA; el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, diu que hi ha un clamor social i empresarial per a aturar l’operació. Tant Sánchez com Illa –i, anteriorment, Mas– han coincidit a augurar que l’operació implicarà riscs significatius per a l’ocupació, una preocupació de què els sindicats s’han fet ressò: en un escrit enviat al Ministeri d’Economia espanyol el mes passat, CCOO i UGT alertaren dels “riscs econòmics, socials i laborals” de l’operació. Calculen que es perdrien entre 7.684 i 10.567 llocs de feina directes si l’OPA reeixís, una retallada que afectaria especialment els treballadors de més de cinquanta anys: si s’hi afegeixen els llocs de feina indirectes, la xifra podria superar els 30.000. Ambdues entitats han avisat, també, que l’OPA implicaria el tancament eventual d’un nombre d’oficines que oscil·laria entre 589 i 883, cosa que perjudicaria desproporcionadament la gent gran i més col·lectius vulnerables.

El desequilibri territorial ha estat un altre dels grans arguments que ambdós governs han adduït per oposar-se a l’operació, i que els cercles empresarials catalans no han dubtat a subscriure. En un comunicat publicat a mitjan maig, el Cercle d’Economia lamentà que l’OPA “accentua el desequilibri territorial” en detriment de Barcelona i en benefici de Madrid, i constatà que la hipotètica absorció del Sabadell al BBVA implicaria el trasllat eventual a la capital espanyola de gran part dels recursos i centres de decisió de l’entitat, amb el perjudici ocupacional subsegüent.

Els socis d’investidura collen Sánchez per l’OPA

El govern espanyol ha exhaurit les vies per a endarrerir la consecució de l’operació, que legalment no pot blocar. Aquest maig, organitzà una consulta inaudita sobre l’operació. Tot i no ser vinculant, molts analistes l’han interpretada com una mesura de pressió: mai no s’havia consultat el públic sobre una operació mercantil entre ambdues empreses privades. Citant “la utilitat” de la consulta com a “mecanisme addicional d’informació”, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, anuncià a final del mes passat que elevaria l’OPA al consell de ministres. Va reiterar l’impacte potencial de l’operació en la concentració sectorial, la protecció dels treballadors i la cohesió territorial.

Poques setmanes abans, l’operació –que ja havia obtingut el vist-i-plau del Banc Central Europeu (BCE)– va ser aprovada per la CNMC, fins i tot amb el suport del conseller designat per Junts, l’ex-cap dels Mossos Pere Soler. Tanmateix, la CNMC fixà un seguit de condicions per a donar via lliure a l’operació, incloent-hi la necessitat de garantir la presència de caixers i oficines del Banc Sabadell en zones poc poblades o de rendes baixes, com també la necessitat de vetllar per la concessió de crèdits a pimes. La majoria d’aquestes condicions es mantindran vigents durant tres anys, amb una pròrroga opcional de dos anys, en el cas del crèdit a pimes, i d’un any i mig, en el cas dels caixers i oficines.

El consell de ministres, tanmateix, tan sols pot pronunciar-se sobre l’OPA en relació amb l’interès general –és a dir, en termes referents a l’impacte de l’operació en l’ocupació, la cohesió social o bé l’accés als serveis financers– i, a partir d’ací, imposar les condicions que consideri necessàries. Es preveu que la decisió del consell no se sabrà fins després del tancament del mercat (a partir de les 17.30) per a no perjudicar la cotització de les entitats implicades.

La decisió del consell de ministres, pocs dies després de l’esclat de l’escàndol del cas Cerdán, arriba en un moment polític especialment delicat per a l’executiu espanyol. Tant Junts i Esquerra com Sumar, tres socis clau en la fràgil majoria parlamentària que apuntala l’executiu de Sánchez, han estat especialment crítics amb l’operació, que a efectes pràctics significaria la fi d’un dels grans titans empresarials catalans i desplaçaria –encara més– el centre de gravetat del sistema bancari i financer espanyol a Madrid.

Sumar, soci de govern del PSOE, també ha estat implacable amb la proposta d’absorció del Sabadell al BBVA: Yolanda Díaz, cap del partit i ministra de Treball espanyola, ha alertat Sánchez que facilitar l’OPA seria un “error gravíssim”, atesos els efectes perjudicials que els sindicats preveuen que tindria en l’ocupació al sector bancari.

El BBVA ensenya les dents

Ara s’ha de veure, també, com reaccionarà el BBVA a les condicions del consell de ministres espanyol. Aquests darrers dies, Torres ha advertit que l’entitat considerava que la legislació espanyola no permetia a l’executiu d’endurir les condicions fixades per la CNMC, de manera que és probable –tal com insinuà Torres mateix la setmana passada– que el BBVA recorri contra la decisió del consell de ministres a la justícia. En la darrera operació d’aquestes característiques a l’estat espanyol, la fusió del 2011 entre Antena 3 i La Sexta, el govern espanyol intervingué únicament per suavitzar, i no pas endurir, les condicions estipulades pels reguladors.

Aquestes darreres setmanes, de fet, entitats i partits contraris a l’OPA –dels sindicats majoritaris als socis d’investidura catalans de Sánchez– han demanat al president espanyol que endurís prou les condicions per dificultar l’operació i, així, pressionar el BBVA perquè se’n desdigués –o, si més no, es trobés obligat a recórrer a la via judicial, cosa que endarreriria la consecució de l’OPA uns quants mesos, si més no.

Una vegada sabudes les condicions del consell de ministres, i sempre que el BBVA decideixi de no impugnar-les a la justícia, l’entitat haurà d’actualitzar el fulletó de l’OPA; és a dir, el document que l’entitat enviarà als accionistes del Sabadell per informar-los dels detalls de l’operació. Una volta la Comissió del Mercat de Valors (CNMV) aprovi el document, el BBVA s’encarregarà de publicar-lo i de pactar amb els reguladors el calendari d’acceptació de l’oferta d’adquisició als accionistes del Sabadell, que podria ser entre quinze dies i setanta. Aquest calendari determinarà els terminis definitius de l’operació –que, si tot va com és previst, no s’hauria d’allargar més enllà del setembre.

La Comissió Europea podria actuar per “eliminar restriccions injustificades”

La Comissió Europa avui ha dit que si fos necessari exerciria les competències per “eliminar qualsevol restricció injustificada en el mercat únic imposada pels estats membres”, després d’haver sabut les condicions anunciades pel govern espanyol.

“Recordem que qualsevol restricció imposada per un govern per aprovar una transacció ha de ser excepcional, proporcionada i justificada per raons d’interès general”, ha afirmat un portaveu de la Comissió. L’executiu comunitari ha apuntat que prenia nota de la decisió del govern espanyol, però alhora ha afegit que no comentava casos individuals.

Ex-ministres i ex-alts càrrecs del PSOE han enviat una carta a Pedro Sánchez en què li demanen una “renúncia immediata” com a secretari general del PSOE. Segons el contingut de la carta, avançat per El Independiente, el propòsit és “salvaguardar la dignitat dels votants” i “restituir l’honor del PSOE i la seva militància”.

És per aquest motiu que consideren urgent la decisió i complir el “compromís electoral de regeneració democràtica”. En la carta lamenten el deteriorament greu que han causat les darreres vinculacions del partit amb casos de corrupció, sobretot en persones de màxima confiança del president espanyol, com ara José Luis Ábalos i Santos Cerdán, ex-secretaris d’Organització del partit.

Entre els signants hi ha personalitats com ara José Barrionuevo, ex-ministre d’Interior; Eduardo Blanco, ex-director general d’Esports; Alejandro Cercas, ex-diputat; Eligio Hernández, ex-fiscal general de l’estat espanyol; César Antonio Molina, ex-ministre de Cultura, i Javier Sánz de Cosculluela, ex-ministre de Transports.

El president del govern de l’Aragó, Jorge Azcón, sol·licitarà al Tribunal Suprem espanyol l’execució forçosa i immediata de la sentència que obliga a retornar a l’Aragó les pintures murals del monestir de Sixena. Azcón ha dit que la sentència s’executaria “de grat o per força”, tot i que ha assenyalat que la cosa més important era no es malmetessin les pintures.

El MNAC va presentar ahir en seu judicial a Osca la petició d’incident d’execució mitjançant un escrit en què manifesta la incapacitat tècnica de dur a terme l’operació en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil.

El MNAC comunica al jutjat d’Osca que no pot traslladar les pintures de Sixena sense malmetre-les

En l’escrit, com va anunciar després de la reunió del patronat de la setmana passada, també assenyala la impossibilitat de fer el trasllat de les pintures murals per a restituir la sala capitular del monestir de Sixena sense posar-les en risc.

El govern de l’Aragó ja havia retirat els seus tècnics del grup de treball per al trasllat de les obres.