Les comparses del seguici de la festa major de Vic han expressat el rebuig a la presència del president de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe de Valladolid, Luis Argüello, a l’ofici tradicional previst per dissabte al migdia.

Luis Argüello, l’arquebisbe contra el dret de decidir i que troba que els homosexuals no són “enterament homes”

En un comunicat difós a les xarxes, les comparses dels geganters, l’àliga i el bou, així com els Sagals d’Osona i algunes associacions de veïns de la ciutat, denuncien que Argüello s’ha manifestat públicament en contra de drets i llibertats fonamentals, amb discursos que vulneren els drets humans, la dignitat de col·lectius i la identitat nacional negant l’autodeterminació dels Països Catalans. Per aquest motiu, demanen al Bisbat de Vic que recapaciti i retiri la invitació perquè sigui present a l’ofici de la festa major.

Si no fos així, els signants del manifest expliquen que han decidit plantar-se i organitzar una acció per mostrar el desacord i rebuig a la seva presència. “No estem disposats a normalitzar la presència d’aquest tipus de representants en la nostra festa, que ha de ser un reflex dels valors de respecte, llibertat i dignitat de les persones”, han afirmat.

El bisbe Argüello és conegut pel seu conservadorisme extrem. El 2019, va dir que el procés independentista i el dret a decidir del poble català no eren moralment legítims. “Significaria l’absolutització de la voluntat de poder desvinculada de la moralitat del contingut de la decisió i del marc social i institucional on es prenen les decisions”, va dir en un article a la revista Ecclesia.

Més recentment, també va carregar contra la llei d’amnistia, assegurant que atempta contra els pilars bàsics de la convivència. A més, va exigir que els polítics catalans es comprometessin a no encapçalar cap “procés il·legal” abans de no aprovar-la.

Uns mesos més tard, el juny del 2019, va tornar-se a posicionar públicament sobre el procés. Va ser al Fòrum Europa a Madrid, en què va fer una crida a valorar la història compartida de Catalunya amb la resta de l’estat espanyol i va refusar de moure’s per “regles majoritàries” a l’hora d’afrontar el “desafiament independentista”.

Quan feia poc temps que havia estat elegit secretari general i portaveu de la CEE, va defensar que l’església havia de poder elegir els candidats al sacerdoci i que, a més, “es reconeguin i siguin completament homes, per tant, heterosexuals”.

En la mateixa línia, és un negacionista dels abusos de l’església. El 2023, va assegurar que s’exagerava la qüestió i que potser “hi ha menys casos dels que mediàticament es diu”. L’any 2019, va afirmar que l’homosexualitat no es cura.

El comunicat també advoca per unes festes lliures de discursos d’odi i excloents. Les comparses, associacions de veïns i entitats defensen una ciutat oberta, diversa i compromesa amb els drets humans i la identitat nacional.

Alguns dels grups polítics a l’ajuntament de Vic, com ERC o els Comuns, també han expressat el seu rebuig a la presència de Luis Argüello a la festa major.

Enramada - Lloc: Plaça de l'Església

L’advocat gallec Francisco Soto Balirac serà el nou president del Comitè Tècnic d’Arbitratge (CTA) espanyol. Ho ha anunciat la Federació Espanyola de Futbol (RFEF).  “Hem vist en la persona de Fran la seva capacitat de gestió, de lideratge i, sobretot, la de bastir ponts i fer grans equips. Assumeix aquest nou repte, que no és menor”, ha dit el president de l’entitat, Rafael Louzán, en un acte celebrat a Madrid. Soto ha dit que comunicarà el seu nou equip en un termini de deu a quinze dies.

La dona del delegat del Reial Madrid sobreviu a la purga del col·legi d’àrbitres

Així, substituirà la junta directiva existent, encapçalada per l’ex-àrbitre Luis Medina Cantalejo, per una estructura funcional amb responsabilitats i responsables en cada àrea. A més del seu càrrec, existirà un portaveu, que serà un ex-àrbitre, per traslladar els criteris i altres qüestions al món del futbol.

També hi haurà un director tècnic que serà la pedra angular de l’equip i tindrà la responsabilitat de tota la formació i la part tècnica, ajudat per un equip amb un responsable de Primera Divisió, de Segona Divisió, de Primera RFEF, de Segona RFEF i d’assistents.

A més, hi haurà un responsable del videoarbitratge. “Tindrà una importància molt rellevant en aquest sistema perquè el VAR és quelcom que també hem de tractar de fer avançar i aconseguir la màxima uniformitat en els criteris”, ha destacat Soto.

També es crearà una comissió per a la unificació de criteris, en la qual participaran ex-entrenadors i ex-jugadors.

Soto Balirac té experiència com a àrbitre en categories amateurs, però mai ha xiulat partits professionals. Ara, la seva trajectòria professional com a advocat al bufet Garrigues –un dels més importants a l’estat espanyol– va fer que acabés exercint com a delegat del Comitè Gallec d’Àrbitres de Futbol, abans d’ara convertir-se en el cap dels àrbitres.

La setmana passada, la RFEF va anunciar que destituïa a tota la cúpula arbitral després d’una temporada convulsa amb pressions constants del Madrid, especialment a través de la seva televisió.

Avui a les 19.00 es presenta a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània el llibre Els morts de Mazón, el primer gran llibre sobre la tragèdia de la gota freda. L’acte anirà a càrrec de la periodista Esperança Camps, autora del llibre i cap de redacció de VilaWeb, Vicent Partal, director del diari, i Toñi Garcia, familiar afectada per la gota freda, que va perdre el seu marit, Miguel Carpio, de seixanta-tres anys, i la seva única filla, Sara, de vint-i-quatre, al garatge de casa, quan volien salvar els cotxes. També hi haurà una fila zero amb Dolores Ruiz, Saray Ruiz, i Núria Aracil, alguns dels familiars de les víctimes entrevistades.

Esperança Camps: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón”

Demà, es farà una segona presentació del llibre a la llibreria la Moixeranga de Paiporta, a càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i amb el testimoni de Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dos fills el 29 d’octubre. L’acte serà a les 19.30. La Moixeranga ha reobert fa poc, després d’haver quedat greument afectada per la gota freda.

El llibre també es presentarà a Barcelona el 10 de juliol, a les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès, amb l’editora de VilaWeb, Txell Partal, Esperança Camps, Dolores Ruiz, Núria Aracil, que va perdre el xicot a la gota freda, i Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare.

Els morts de Mazón és el segon títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari. També es poden comprar els llibres per separat a les llibreries.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

Donar veu a les víctimes

El llibre es fixa en les víctimes, en els 228 morts, en les desenes de ferits greus i en les desenes de milers de persones que aquell dia van ser abandonades per un govern que té l’obligació de protegir els ciutadans. Hi ha els relats colpidors en primera persona de set víctimes que expliquen com van viure la tragèdia i fan un retrat coral de què va passar i que transcendeix l’emoció, perquè és tan real, tot allò que expliquen, que permet al lector de fer-se una idea precisa de què va passar. Els testimonis recollits per Camps amb profunditat són els de: Dolores Ruiz, que va perdre el marit, Emeterio Mora, i els dos fills, Jesús Andrés i Javier, a Xiva, la Foia de Bunyol, a les 18.00; Saray Ruiz, que va perdre el pare, Paco Ruiz, a Montserrat, la Ribera Alta, a les 19.00; Marc Poveda, que va perdre la mare, Isabel Izquierdo, a la residència Savia de Paiporta, l’Horta Sud, a les 19.15; Toñi Garcia, que va perdre el marit, Miguel Carpio, i la seua filla Sara a Benétusser, l’Horta Sud, a les 19.40; Cristina Rodríguez, que va perdre el seu fill Luis Ángel a la carretera entre Xiva i Bunyol, la Foia de Bunyol, entre les 19.45 i les 20.00; Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare, Manuel Álvarez, a Catarroja, Horta Sud, a les 20.00; i Núria Aracil, que va perdre el xicot, Ruben Lima, a la Torre, València, a les 20.45.

Aquests testimonis fets de dolor són lúcids, plens d’informació que ajuda a comprendre què va passar, com ho van viure i com ho viuen ara. També parlen de les responsabilitats polítiques de qui consideren que ha destrossat les seues vides i les de les persones estimades. Les seues veus converteixen la ràbia en persistència i en fermesa, i amb aquestes veus es reflecteix la societat valenciana que ha decidit que no vol callar davant la negligència i la deixadesa.

El llibre repassa l’agenda negligent de Carlos Mazón i en fa un perfil, en què queda retratat com un president sense escrúpols. També en aquest capítol, titulat “Se sabrà tota la veritat”, hi ha noms propis, com ara, el de Maribel Vilaplana, que en una conversa telefònica reconeix el mal que encara li fa aquell dinar. O el de la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, que durant tot el dia va avisar del drama que s’esdevenia. I hi ha Salomé Pradas, una consellera d’Emergències desbordada que pràcticament no sap on és quan xafa la sala del CECOPI, i el seu número dos, que ha fet uns quants viatges polítics d’anada i tornada. I, és clar, tot l’aparell que sosté dret Carlos Mazón, que fabrica missatges i situacions per a allunyar-lo de la presa de decisions aquell dia.

Vicent Partal, que fa el pròleg del llibre, diu: “Camps ha sabut combinar la precisió informativa amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. I això no és gens fàcil. No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

El llibre també és un homenatge a les 228 víctimes mortals, i per això comença amb una pàgina on es reprodueixen tots els noms de les persones que van perdre la vida aquell fatídic 29 d’octubre de 2024.

El raper i actor Sean Combs ha estat declarat culpable de dos delictes dels cinc que li imputaven, de manera que, ara per ara, evita de passar la resta de la vida a la presó. El jurat, que ha deliberat sobre el cas d’ençà del 5 de maig, ha conclòs que era culpable dels càrrecs de tràfic de persones per a l’exercici de la prostitució.

Tot i això, les quatre dones i vuit homes del jurat han considerat que el músic no va encapçalar una organització criminal ni va ser responsable dels altres dos càrrecs relacionats amb el tràfic sexual.

La deliberació podria enviar-lo a la presó fins a deu anys, i probablement significarà el final de la seva carrera com a estrella musical i de la faràndula nord-americana.

Combs, conegut també com a Puff Daddy o Diddy, encara afronta més de 150 demandes pendents per abús, assetjament i violació.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el govern israelià havia acceptat les condicions per a un alto-el-foc de seixanta dies a la franja de Gaza, i ha instat el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) a acceptar-lo.

En una publicació a la seva xarxa social, Truth Social, Trump ha escrit: “Els meus representants han tingut una reunió llarga i productiva amb els israelians sobre Gaza. Israel ha acceptat les condicions d’un alto-el-foc de seixanta dies, durant els quals treballarem amb totes les parts per posar fi a la guerra.”

També ha assenyalat que Catar i Egipte, “que han treballat molt intensament per ajudar a portar la pau”, seran els encarregats de lliurar la proposta final. Trump ha advertit Hamàs que ha d’acceptar aquest acord perquè “la situació no millorarà, solament empitjorarà”.

Per una altra banda, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que fins ara no ha confirmat la declaració de Trump, farà una visita oficial als Estats Units la setmana vinent per reunir-se amb el president nord-americà.

Divendres passat Trump va dir que hi havia possibilitats d’arribar a un nou acord d’alto-el-foc a Gaza, una volta l’exèrcit israelià havia trencat el pacte assolit amb Hamàs el 18 de març.

El batlle de Girona, Lluc Salellas, ha dit que la transformació de la carretera de Barcelona en avinguda és el gran projecte de futur de la ciutat i del seu entorn urbà. Ha subratllat que, tal com passa amb les vies del tren, el traçat actual de la carretera actua com una barrera entre barris. Per això, ha dit que cal repensar-la de dalt a baix i ha anunciat que aquesta tardor l’ajuntament intervindrà a les naus abandonades de l’entrada sud, que són propietat d’un fons que ha entrat en concurs de creditors i se n’ha desentès.

Un jutjat obliga l’Ajuntament de Girona a penjar la foto del rei espanyol a la sala de plens

Salellas ho ha exposat en una conferència a l’Auditori de Girona, amb el títol Una Girona plena de vida, dividida en dues parts: una primera de balanç de la feina feta fins ara, i una segona per detallar els grans projectes que han de marcar el futur de la ciutat amb mirada llarga. A més, ha dit que ser alcalde és un privilegi i també “l’experiència més bèstia i brutal” que ha viscut en l’àmbit personal i professional.

Just abans d’arrencar l’acte, un veí havia deixat unes quantes bosses d’escombraries als seus peus en senyal de protesta pel nou model de recollida. Salellas ha dit que és el tema al qual dediquen més hores i ha reconegut que calen millores per afavorir el compromís ciutadà amb la gestió dels residus i millorar els índexs de reciclatge.

Salellas ha organitzat la proposta estratègica al voltant de tres grans eixos: ampliar equipaments i serveis, transformar l’espai públic i revitalitzar els barris. En el primer àmbit, a més dels equipaments previstos a la carretera de Barcelona, ha destacat la nova comissaria de Can Burrassó, la reforma dels pisos de l’Aurora, la nova biblioteca a la Casa de Cultura, la recuperació de la Casa Pastors i l’estratègia “Missió habitatge”. Dins aquest marc, l’ajuntament ha comprat una trentena de pisos, promourà 450 habitatges en solars cedits a la Generalitat i gairebé un centenar més –per a joves i habitatge assequible– a Can Gibert i Domeny.

Pel que fa a l’espai públic, l’ajuntament vol pacificar la plaça de Catalunya, ampliar els entorns escolars segurs i dignificar el tram final de l’avinguda de Lluís Pericot, una obra que començarà els dies vinents.

Finalment, en l’àmbit de la connexió metropolitana, Salellas ha anunciat un pla integral per al Sector Est, un pla de barris al Pont Major, un nou carril de bus ràpid amb Salt i el desenvolupament urbanístic de l’àmbit del futur hospital Trueta i el Campus de Salut.

Us recomane molt la lectura atenta de l’entrevista que Josep Nualart Casulleras ha fet a l’advocat Gonzalo Boye. Als qui recordeu la tesi del “pendent ferroviari”, us sonarà molt tot això que explica i els termes en què ho explica. “Ara es maten entre ells”, no tan sols és un titular bo sinó també la constatació que l’independentisme català ha aconseguit –o és ben a punt d’aconseguir– de trencar allò que fins avui havia estat el bloc monolític del règim del 78. Amb totes les conseqüències que això pot arribar a tenir en el futur més immediat.

Boye posa les dates a les coses de manera precisa: la partida, els espanyols, la tenen perduda d’ençà de la sentència de Slesvig-Holstein i el PSOE, ben particularment, està condemnat des que va optar –solament perquè els ciutadans, amb els seus vots, van decretar que necessitava ERC i Junts– per aprovar la llei d’amnistia.

A les dades i l’argumentari de Boye m’agradaria afegir-hi les que aporta, magistralment, Mercè Barceló Serramalera en el discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. La dissertació és de fa pocs dies –del 26 de juny, per a ser exactes– i enlluerna per la gran claredat i visió. (Podeu llegir-ne el text complet i la resposta d’Enoch Albertí, ben significativa.)

I m’agradaria destacar-ho perquè no em sembla de cap manera anecdòtic que en la instància cultural més alta del país una experta com ella faça una aportació que contrasta pel rigor històric i conceptual de manera notable amb el desencís i el pessimisme que s’han instal·lat en bona part de l’independentisme, i crec que és important d’escoltar.

Especialment, perquè el seu text és incontestable i aporta, a parer meu, un seguit d’arguments que més o menys tots coneixíem, però que molts (i m’hi incloc també jo) no hi donàvem la importància que té.

El primer fa referència a la transició. Després de recordar-nos que la gran feblesa del règim espanyol és haver estat construït sobre les bases d’un règim autoritari, Barceló analitza aprofundidament el constitucionalisme espanyol i posa sobre la taula el fet que el franquisme no és un fet històric aïllat, sinó la “natural conseqüència d’una història constitucional” –la història constitucional espanyola. D’una història que té com a grans trets definidors quatre elements que no han desaparegut mai. “El predomini dels elements conservadors i reaccionaris”; la supervisió permanent de la política per part de l’estat profund, tradicionalment representat per l’exèrcit i l’Església Catòlica; la idea que el poder és el “poder patrimonial d’uns quants”, que sempre controlen l’estat per la porta de darrere; i la incapacitat de resoldre la qüestió nacional, bàsicament catalana i basca. És una anàlisi històrica, però no em podeu negar que explica clarament també el punt on som avui.

Barceló analitza, aleshores, què va passar després de la mort de Franco i ens recorda, molt encertadament, que la reforma política, “més que trencar amb el franquisme, el blanquejà”. Però que, precisament, va ser en la qüestió nacional –per la força de les reivindicacions populars– on sobre el paper es va anar més lluny en un primer moment.

I en aquest punt fa un recordatori punyent: el disseny constitucional no era el cafè per a tothom que va acabar essent, sinó que la constitució es va dissenyar sobre una base clarament asimètrica. D’ací ve allò de “nacionalitats i regions” i la diferenciació en les vies d’accés entre les autonomies del 151 i les del 143.

Les del 151, en les quals es van incloure directament Catalunya, el País Basc i Galícia –i es va impedir significativament que hi entrassen el País Valencià i les Illes– havien de ser “autonomies polítiques”. I les del 143, tan sols “autonomies administratives”. Per això, recorda molt encertadament Mercè Barceló, l’article 151 obligava a crear un parlament autonòmic i el 143, no, per exemple. El dibuix constitucional original, doncs, era que Catalunya i el País Basc, i potser Galícia, fossen territoris políticament diferenciats, amb vida política pròpia, però els altres no. Aquesta era una via de solució a la qüestió nacional, un reconeixement de les nacions històriques, que no va arribar mai, emperò. Un reconeixement que es podria equiparar a les solucions que en les democràcies avançades han permès d’organitzar les qüestions nacionals amb racionalitat –com ara al Quebec i Escòcia–, i que haurien pogut fer d’Espanya un estat democràtic i modern.

Tanmateix, va passar que de seguida va arribar la LOAPA, que tenia l’objectiu de debilitar el ple exercici competencial de les comunitats autònomes de règim especial, com Catalunya, explícitament “per difuminar l’asimetria dissenyada en la constitució”. I a partir d’aleshores s’activa un estat autonòmic “dissenyat en paral·lel al que figurava en la constitució” (podríem dir-ne “inconstitucional”?) i que, evidentment, passats els anys, no funciona. No ha resolt, cinquanta anys després, res de res.

Fent un salt en el temps, Mercè Barceló defineix el projecte d’estatut de Pasqual Maragall com l’intent de “retrobar la posició original constitucional”, vist el fracàs evident de l’estat de les autonomies improvisat després de la LOAPA. I comenta tot seguit amb molta duresa, basant-se en l’anàlisi de Joan Vintró, la sentència del Constitucional espanyol. Una sentència que “invalida els estatuts d’autonomia”, “consagra la concepció homogènia de l’estat autonòmic i l’incapacita –atenció a aquest vocable– com a sistema integrador”; i “rebaixa fins a la més absoluta intranscendència el reconeixement de la identitat nacional catalana”. Anuncia, per tant una crisi que ja era servida.

El text de Mercè Barceló analitza finalment el procés independentista per explicar que la resposta de l’estat, en realitat, no ha aconseguit sinó “desestabilitzar el sistema en el seu conjunt” i “crear un govern dels jutges que furta a la ciutadania i a les cambres parlamentàries el poder de plantejar alternatives a l’organització territorial de l’estat, tot eliminant els poders d’autoregulació que cal reconèixer a les institucions amb legitimitat democràtica”. Fet que, en resum i finalment, “posa en franc qüestionament el grau de consolidació de l’estat espanyol com a estat democràtic“.

Ja em disculpareu la llargada de l’editorial d’avui, però és que crec que la combinació dels dos argumentaris, el de Boye i el de Barceló, és molt poderosa en termes intel·lectuals i com a visió política i anàlisi del moment tan especial en què ens trobem.

Perquè allò que se’n deriva, al capdavall, és que Espanya ha fracassat històricament i novament en l’intent de controlar la qüestió nacional catalana i basca i que ara aquest fracàs ha arribat al punt en què el constitucionalisme espanyol de sempre (recordeu els quatre punts que explica Barceló) s’ha fet fort en la reacció i ha decidit d’expulsar el PSOE, partit que és precisament la columna imprescindible per a aguantar la comèdia i legitimar l’emblanquiment del franquisme en què vivim encara avui.

Reconec que jo encara tinc un dubte, que és si el règim expulsarà el PSOE o es limitarà a expulsar Pedro Sánchez. Però, així i tot, la crisi en què va entrant l’estat espanyol és d’una dimensió colossal, històrica, i pot derivar en una nova gran oportunitat per a nosaltres, sobretot si sabem posar tot això que passa en el marc adequat –com fan tant Mercè Barceló com Gonzalo Boye.

Dit això, entenc, perfectament, també el desencís i la desil·lusió en què bona part de l’independentisme es rebolca fa temps i la desconfiança creada en aquest camí sòlid, però poc efectista i gens espectacular, d’anar erosionant amb paciència i a còpia d’anys la legitimitat i la funcionalitat de l’estat. I no sé, per tant, si estarem en condicions d’aprofitar el moment o si també nosaltres ens trobarem amb la paradoxa –que jo he vist en més països– que, en el moment que les condicions són les òptimes, és l’independentisme mateix que acaba fent impossible la independència. N’hauríem de parlar…

 

PS1. Moltes gràcies a tots els lectors i subscriptors que van respondre a la crida que vaig fer ahir per a saber si la intel·ligència artificial de Meta, de WhatsApp, funcionava en català o no fora de l’estat espanyol. Hem rebut captures de pantalla de vuitanta-sis països, pràcticament de tot el món, i efectivament no funciona enlloc. Però també hem descobert que hi ha llengües com el finès, el neerlandès, el polonès o el grec que es troben en la mateixa situació. De manera que ja podem descartar que siga una maniobra ordida contra el català. És una errada de disseny de la integració que podem pensar que es resoldrà tota sola.

PS2. La Societat Coral el Micalet és una de les institucions culturals més prestigioses i importants de la ciutat de València, on fa un paper de referència clau per al catalanisme. Com tantes altres institucions culturals, passa una època de penúries i el món de la cultura s’hi ha solidaritzat amb un concert extraordinari que es farà demà dijous al Teatre Auditori Municipal d’Aldaia. Hi participaran artistes valencians de primera fila, que consideren “un acte de justícia” retornar al Micalet el suport que sempre n’han rebut. A la web es pot comprar una entrada solidària de 25 euros, que us recomanem d’adquirir, si podeu.

PS3. La gran onada de calor que vivim ja ha causat, segons les dades oficials, setanta-dos morts aquest mes de juny. Sens dubte, serà un dels grans temes de l’estiu, no solament als Països Catalans. També Espanya, França, Itàlia, Grècia, el Marroc i Algèria es troben sotmesos a temperatures extremes. Per això us expliquem en aquest article què cal fer per prevenir els colps de calor, la causa més habitual de mort per altes temperatures.

PS4. Avui és un dia important per a VilaWeb. Aquest vespre, a les set, presentarem a València el segon volum de la nostra col·lecció de llibres: Els morts de Mazón, escrit per la nostra cap de redacció, Esperança Camps. Serà al Centre Octubre, obert a tothom. Hi intervindrà l’autora, jo mateix i Toñi Garcia, una de les familiars de víctimes que seran presents en l’acte. Us esperem. El llibre el podeu comprar ací.

“On no arriba la repressió del PSC ni la policia, arriba l’esquadrisme ultra.” Iru Moner, veí de Vallcarca de Barcelona, és al punt de mira de l’extrema dreta des que va començar la lluita contra el seu desnonament, i també com a portaveu de la resta d’afectats. Ha rebut amenaces de mort, amenaces contra la seva família, atacs i un assetjament constant a les xarxes aquests darrers mesos, un assenyalament compartit amb més portaveus de la lluita per l’habitatge al barri. Tot plegat a causa del desallotjament d’uns edificis de propietat municipal que s’havia d’executar avui, amb l’horitzó d’un pla urbanístic que topa amb l’oposició d’entitats i veïns.

Amenaces i atacs de l’abril ençà

Moner és un dels estadants que ocupen tres edificis de propietat municipal a Vallcarca i que van rebre un requeriment per a ser desallotjats fa un mes. El consistori va expropiar aquests edificis el 2015 i, després d’estar buits durant anys, el 2019 el Sindicat d’Habitatge del barri va cedir-los a famílies vulnerables, com és la seva, amb tres fills. Des que va saber-ho, s’ha mogut activament per evitar-ho, a més d’haver fet intents de negociació amb l’ajuntament. Quan va anar guanyant presència mediàtica i política, van començar les amenaces de l’extrema dreta, a principis d’abril.

“La primera amenaça va ser en una sessió informativa de la tinent de batlle Laia Bonet –explica ell mateix–. Va venir un feixista espanyolista conegut del barri, un home d’uns trenta anys, i em va dir a cau d’orella ‘sabem on vius’.” Moner també va rebre un missatge xifrat de Telegram, amb un perfil que tenia una bandera d’Espanya, que deia “Sabem on vius, anem per tu.” El mes de maig, en una altra sessió informativa, van tirar-los uns cartells per la finestra, amb el missatge “cremarem la casa amb vosaltres dins”. A més, Moner denuncia un assetjament a les xarxes que s’ha allargat i que afecta més gent implicada en l’activisme pel dret d’habitatge al barri. “El 18 de juny el perfil de Twitter @arletvallcarca va penjar una fotografia de la meva furgoneta, i l’endemà tenia la roda punxada. El mecànic em va dir que, per la mena de punxada, era evident que algú ho havia fet expressament. Dies després em van trencar el vidre de darrere.”

Iru Moner. Fotografia: ACN

Moner ha denunciat les amenaces, però el problema és que en alguns casos hi ha missatges o piulets que s’han esborrat o no s’han pogut capturar. Altres, en canvi, sí que els té. “És possible que perfils com @nosouelbarri –vint veïns organitzats per WhatsApp–, @arletvallcarca o @sosvallcarca hi tinguin a veure. Sospito d’ells, però no en tinc proves. Estan obsessionats amb l’Associació Veïnal Som Barri, amb els ocupes, amb els gitanos… No paren de dir-nos que som màfia ocupa i delinqüents. Ens assenyalen amb noms i cognoms, ens fan seguiment, pengen fotos dels nostres vehicles, fotos del lloc on vivim… Crec que s’han centrat en mi perquè sóc una cara visible de l’associació i visc en un dels pisos expropiats de l’ajuntament. De tots els qui faran fora, som els únics blancs que parlem català, i els mitjans ens fan cas. Això els fa ràbia i van darrere meu per castigar-me. Fan esquadrisme ultra. On veuen que no arriba la política institucional, les lleis i la policia, fan un pas més enllà per atemorir-nos. Les cases ocupades són un percentatge ínfim del total del problema, però han capgirat el relat i ara el marc general és que els okupes i els migrants són els pitjors mals de la societat. Això ha donat peu a un esquadrisme ultra, amb exemples com Desokupa, que arriba on no arriba la llei. És l’estratègia clàssica de l’extrema dreta de posar la diana en l’últim de la fila per treure el focus dels especuladors i rendistes.”

Una quarantena de persones, en risc de desnonament

Associacions veïnals denuncien que aquests desnonaments deixaran sense alternativa d’habitatge una quarantena de persones, entre les quals tretze menors. Dues finques són a l’avinguda de Vallcarca i l’altra és un taller al carrer de la Farigola. En total, tres finques que l’ajuntament va anunciar que volia recuperar per enderrocar-les, dins un projecte que preveu una rambla verda i centenars de pisos nous. El consistori diu que s’hi viuen situacions d’infrahabitatge, però els afectats denuncien que tan sols havien inspeccionat els baixos dels edificis i que tenen cèl·lules d’habitabilitat vigents. “Aquest argument l’ajuntament l’ha tret del seu marc discursiu, perquè no ens l’empassàvem. Jo visc en un pis normal i és evident que no és infrahabitatge. A més, en edificis del voltant encara no els han enviat ni la primera carta d’expropiació. Són processos que es poden allargar anys, i ens fa por que tot això no es converteixi durant anys en un solar. L’ajuntament agafa molts metres quadrats i construeix, quan fa habitatge públic. El nostre solar es quedaria allà fins que no s’hagués expropiat tot.”

Moner també explica que té un informe de vulnerabilitat, de risc econòmic. Treballa de lampista, però no té una feina fixa i té embargaments de l’època de la covid. “Necessito un pis amb més d’una habitació, però el més barat que trobes costa 800 euros. Hem demanat al PSC un lloguer social, però s’han negat a parlar amb nosaltres. Els meus fills han nascut i crescut al barri tots tres, i jo fa vint-i-tres anys que hi visc i hi tinc la feina i els clients. Tot això implica una càrrega mental i impotència dura. Els serveis socials m’han dit que estan saturats, que hi ha set-centes famílies en espera d’un pis d’emergència social.”

A l’ajuntament, Laia Bonet diu que el consistori aplica “processos administratius garantistes” i un “acompanyament social oportú” en aquests casos. Així mateix, defensa la “transformació” de Vallcarca, que diu que anirà acompanyada de la construcció d’habitatge protegit.

Centenars de veïns poden resultar-ne afectats

El Sindicat de Llogateres també ha denunciat el cas. Com Som Barri, denuncien que, malgrat les promeses del consistori de construir habitatge públic, en realitat en destrueixen, sense diàleg previ amb els veïns. De fet, l’alerta no és només pel desallotjament que s’havia d’executar avui i que finalment s’ha suspès, sinó pel desenvolupament del pla urbanístic en general, un pla del 2002 que el PSC ha decidit de reactivar ara, i que implicarà l’enderrocament de diversos edificis, cosa que pot afectar centenars de veïns, especialment aquells qui no tinguin dret de reallotjament. El mes passat l’ajuntament ja va desallotjar i enderrocar les barraques de Vallcarca.

Som Barri també denuncia racisme institucional en tota l’operació. “Van decidir d’anar per la peça més dèbil de Vallcarca, aquests edificis en què sabien que la majoria d’habitants són de la comunitat gitanoromanesa, marroquins, ghanesos… Es pensaven que ens farien fora i es posarien la medalla que el pla urbanístic de Vallcarca havia començat”, afegeix Moner. “Vox, Aliança Catalana i els seus pamflets digitals aplaudeixen les polítiques del PSC. I ens van dir que no volien saber res de moratòries ni de modificacions del plantejament urbanístic. Em sorprèn que els socialistes no vegin que aquestes mesures de mà de ferro i manca de negociació amb el veïnat donen ales a l’extrema dreta.”

Iru Moner. Fotografia: ACN

The Washington Post · Robyn Dixon

L’ofensiva d’estiu de l’exèrcit rus a l’est d’Ucraïna –el tret de sortida d’uns mesos clau en les ambicions del president rus, Vladímir Putin, de forçar la rendició de Kíiv– avança a pas lent, però constant, gràcies a l’avantatge de Moscou en matèria d’efectius i equipament militar.

Aquests darrers dos anys, tanmateix, Rússia ha aconseguit avenços més aviats magres a Ucraïna. El motiu, segons els experts, és l’estat de l’exèrcit rus, un problema que ve de lluny.

Ian Matvèiev, analista militar rus, prediu que l’ofensiva d’estiu no permetrà a Moscou de fer avenços dràstics, però sí de guanyar uns quants milers de quilòmetres quadrats de territori. L’exèrcit rus, explica, és incapaç de fer operacions complexes a Ucraïna a causa de la manca de formació dels seus efectius i l’escassetat de recursos, a més de les mancances logístiques i d’intel·ligència i la corrupció dels oficials.

“Ara com ara, aquestes tàctiques [d’assalt en massa] són l’única cosa que l’exèrcit rus és capaç de fer. És d’una gran inhumanitat: a efectes pràctics, Moscou bescanvia les vides dels seus soldats per territori [ucraïnès]. L’exèrcit rus d’avui compta amb una gran quantitat de soldats, però poc formats.”

Aquests darrers mesos, els blocaires militars russos i els mitjans de comunicació independents han destapat grans deficiències dins l’exèrcit, com ara afirmacions falses sobre la suposada conquesta de pobles, soldats enviats a “atacs suïcides” amb possibilitats d’èxit gairebé nul·les i mancances logístiques al front que sovint causen la mort evitable de soldats ferits.

La corrupció també és un maldecap gros, particularment entre els alts comandaments: molts oficials, per exemple, exigeixen suborns per a salvar els soldats d’assalts mortals i sotmeten els seus homes a càstigs inhumans, com ara tancar-los en gàbies o bé “posar-los a zero”, cosa que significa enviar-los a assalts suïcides o bé matar-los directament.

El resultat, segons les informacions d’aquests blocaires, és que la moral entre les tropes russes és extremadament baixa: les desercions són habituals i el consum d’alcohol i drogues és generalitzat.

Ivan Philippov, que ha seguit la informació dels blocaires militars russos durant la guerra i ara n’escriu un llibre, els descriu com un grup d’informants fervorosament favorables a la guerra de Putin, tanmateix –o precisament per això– especialment crítics amb els problemes i mancances de l’exèrcit rus.

“L’avantatge principal és que tenen una línia de contacte directe amb l’exèrcit rus, de les trinxeres als rangs més alts del Ministeri de Defensa. Poden proporcionar informació a què ningú més té accés”, diu.

“El problema més gran de l’exèrcit rus [a parer dels blocaires] és la manca d’efectius de mà d’obra. Fa un any, pel cap baix, que expliquen que els qui es presenten a lluitar a l’exèrcit són –segons les seves paraules– ciutadans de segona classe: alcohòlics, drogoaddictes, gent amb mala salut i que fa anys que han superat la plenitud física. No tots els soldats són així, però n’hi ha com més va més.”

L’escassetat de material militar també és un problema, per bé que Moscou destina el 40% del pressupost a la guerra i a la defensa. Els soldats russos desplegats al front sovint han hagut de dependre de les donacions dels internautes per comprar drons, armilles antibales, telèfons intel·ligents, vehicles, farmacioles de primers auxilis, generadors, bateries i unitats Starlink. Aquests darrers mesos, tanmateix, com més va més soldats s’han queixat que els ciutadans russos han començat a afartar-se de l’expectativa d’haver de donar diners constantment a l’exèrcit.

“Entenc que la gent estigui cansada d’ajudar l’exèrcit i cansada de la guerra. Entenc que molta gent es demani per què cal ajudar a l’exèrcit, però no tinc respostes a totes aquestes qüestions”, escrigué el 17 de juny un blocaire militar rus, que afegí: “Ens trobem un punt d’inflexió i els soldats necessiten ajuda.”

Un altre blocaire militar digué, en una publicació del 24 de juny, que tan sols amb propaganda patriòtica no n’hi haurà prou per a mantenir satisfets els soldats obligats a suportar les misèries de l’exèrcit rus en carn pròpia.

“Mentre un soldat es trobi obligat a gastar la meitat del seu sou en patates, cebes i pastanagues, llet i carn, drons i incubadores, armilles antibales i uniformes normals, armes i cartutxos, generadors i gasolina, Starlinks i emissores de ràdio i repetidors, serà difícil que accepti el ‘patriotisme’ que proven d’imposar-li amb tanta agressivitat”, afegí.

Els avantatges de Rússia en matèria d’efectius, municions i míssils fa que, a priori, sigui la potència dominant en el conflicte. Moscou ha bombardat ciutats ucraïneses repetidament, i ha causat molts morts, però les mancances de l’exèrcit rus al front fan pensar que l’ofensiva d’estiu pot fracassar, segons els analistes militars occidentals.

“L’exèrcit rus és lluny de ser una línia monolítica que avança com una piconadora”, diu l’analista militar Dara Massicot, investigadora principal del Carnegie Endowment for Peace, amb seu a Washington. “L’entorn operatiu al front és molt complicat per a ambdós bàndols. Els russos continuen provant d’empescar-se la manera de fer atacs prou forts per a avançar sense ser deturats per l’artilleria o els drons ucraïnesos”, diu. I afegeix que les baixes russes són molt elevades.

Un destacat blocaire pro-Kremlin, Iuri Podoliaka, publicà al gener un vídeo en què es veia un soldat rus ferit que es disparava al cap després d’haver estat enviat a conquerir Novoiehorivka, a la regió de Khàrkiv. Pocs dies abans, el Ministeri de Defensa rus havia afirmat, falsament, que el poble havia estat capturat per l’exèrcit rus.

“Els ferits se suïciden quan s’adonen que no els recollirà ningú i que, encara que hi anés algú, es congelarien abans”, escrigué. Tot i “l’estupidesa, i fins i tot, criminalitat” dels seus superiors, “els soldats hi van, i hi moren”. El comandant responsable d’haver enviat el soldat del vídeo a Novoiehorivka, escrigué més tard Podoliaka, fou ascendit.

Alguns blocaires han denunciat que l’exèrcit rus sovint afirma que ha pres pobles a Ucraïna que, en realitat, no ha pres. Això fa que els soldats no rebin suport aeri quan s’hi desplacen, perquè es considera innecessari, i són deixats a la mercè de les forces ucraïneses.

A mitjan juny, els blocaires militars informaren que l’exèrcit havia afirmat, falsament, que havia pres el poble de Komar, a la regió de Donetsk. “Una altra vegada una mentida, i una altra vegada, per culpa de les mentides, moriran soldats russos”, escrigué el blocaire militar Roman Aliokhin, que s’exclamà que les unitats russes més eficaces eren sacrificades “per a corregir les mentides i els errors de generals mentiders”.

El ministre de Defensa rus, Andrei Beloússov, ordenà l’obertura d’una investigació interna inusual el setembre passat, quan dos destacats operadors de drons russos, Dmitri Lisakovski i Serguei Gritsai, van morir en un atac a Ucraïna. En un vídeo publicat pocs abans de morir, a tall de testament, ambdós homes afirmaren que el seu comandant, Ígor Puzik, es lucrava venen equipament militar confiscat i traficant amb droga entre soldats del seu regiment, i que havia mentit sobre la presa del poble de Lisivka, a Donetsk.

“Aquesta situació no és única: passa a tot el front. Les mentides són constants en aquest exèrcit”, diu Lisakovski al vídeo. Segons ell, Puzik i els seus companys els havien enviat a morir per evitar que els denunciessin als seus superiors.

“Enregistro aquest vídeo perquè hi ha moltes probabilitats que no torni d’aquest assalt”, diu Lisakovski al vídeo. I afegeix: “El nostre objectiu principal és sobreviure; el seu, que no sobrevisquem.”

El cas va esdevenir de seguida un exemple paradigmàtic de les deficiències de l’exèrcit rus, i el vídeo obtingué milions de reproduccions.

Aquests darrers mesos, els mitjans independents han publicat molts vídeos en què es veuen soldats queixant-se que l’exèrcit ha fet tornar al front ferits que no estan en condicions de lluitar. Suleiman Borxtxigov, soldat del 353è regiment de fusellers motoritzats, publicà un vídeo a mitjan juny en què afirmà que “fins i tot persones amb un sol braç o una sola cama” havien estat obligades a lluitar. “Tots vam ser registrats com a aptes per al servei. Ens van ficar en l’esquadró d’assalt i ara ens envien a l’escorxador”, diu al vídeo.

Alguns blocaires militars russos afirmen que sense la mobilització de noves lleves –que el govern ha evitat, en gran manera, per raons polítiques– o la mobilització de més soldats nord-coreans, l’exèrcit rus no podrà aconseguir avenços estratègics al front aquest estiu. Al març, més de 10.000 soldats provinents de Corea del Nord ajudaren a expulsar les forces ucraïneses de l’oest de Rússia.

Tot i la duresa de les condicions en què els soldats malviuen al front, el reclutament de l’exèrcit rus ha continuat augmentant aquests darrers mesos gràcies a la generositat dels salaris i les bonificacions per allistament que ofereix l’exèrcit rus: més de tres milions de rubles, és a dir, més de 32.000 euros.

“Ho compararia amb guanyar la loteria”, explica Matveev. “La propaganda els continua dient que les coses van bé al front i, naturalment, ells pensen: ‘Hi estaré bé’.”

Natàlia Abbakumova, de Riga (Letònia) estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’onada de calor històrica que ens afecta ha causat la mort de setanta-dues persones tan sols aquest mes de juny. Segons les dades publicades pel Sistema de Monitorització de la Mortalitat (MoMo) de l’Institut de Salut Carlos III, d’aquestes morts, a Catalunya n’hi ha hagudes 43, i 29 al País Valencià. A les Illes i a Andorra, no n’hi ha hagut cap d’associada a la temperatura. Pel que fa a Catalunya Nord, no hi ha dades oficials que permetin de discernir les morts per calor.

Aquest és el nombre de morts més alt registrat fins ara en un mes de juny. Les xifres que més s’hi acosten són del 2022, que va ser també un mes extremadament calorós: 39 morts a Catalunya i 20 al País Valencià.

Però com els podem prevenir, els cops de calor? Sabem exactament què són i quina població hi és més vulnerable?

Augmenten les visites a urgències 

Alguns hospitals catalans han notat aquests darrers dies un augment als serveis d’urgències i un creixement dels ingressos que es pot relacionar amb l’onada de calor, sobretot de pacients crònics complexos.

A l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, per exemple, hi ha hagut més casos de deshidratació, síncopes i astènia (cansament i debilitat), sobretot de gent gran. Marga Sánchez-Arcilla, geriatra de l’hospital, explica a VilaWeb que els més grans de setanta-cinc anys i els menors de quatre són població de risc en cas d’onada de calor, i, per tant, cal parar-hi especial atenció. També els qui tenen malalties cròniques o que prenen molts medicaments, com ara diürètics o fàrmacs per a la tensió. “És molt important de revisar la medicació de la gent gran aquests dies de tanta calor”, subratlla Sánchez-Arcilla.

Què és un cop de calor? 

Un cop de calor es detecta perquè hi ha un augment de la temperatura corporal superior a 40º, que pot anar acompanyat de mal de cap, nàusees i vòmits, la pell envermellida, calenta i sense suor, i una respiració i freqüència cardíaca accelerades. Entre els símptomes, també es destaquen les alteracions de l’estat mental o el comportament, com ara confusió, irritabilitat o deliri.

Sánchez-Arcilla explica que un cop de calor és el resultat de l’exposició continuada, o bé molt sobtada i molt intensa, a les altes temperatures.

La temperatura interna del cos considerada normal oscil·la entre 36,1 graus i 37,2, i el nostre cos té mecanismes per a fer-la baixar. Però si puja per sobre de 39 i el cos és incapaç de regular-se (per exemple, no suem), pot desencadenar una fallada del sistema d’eliminació de toxines que ens pot fer perdre la consciència i, si la situació empitjora, entrar en estat de coma, o, fins i tot, morir. Ara, generalment, un cop de calor causarà deshidratació, que es pot traduir en un alentiment de l’estat mental, sequedat, o en un risc més gran de caigudes –sobretot en persones grans.

L’exposició a la calor també porta riscs per a la salut a llarg termini, perquè fa créixer la probabilitat de tenir malalties càrdio-vasculars, respiratòries i més afeccions, com la malaltia renal crònica o la infertilitat.

Com actuar si tenim un cop de calor?

En cas que tinguem un cop de calor, és primordial avisar a algú. Si estem sols, cal trucar al 112 o al 061 i esperar que ens traslladin a un lloc segur. Si veiem algú que ha tingut un cop de calor, a banda d’avisar els serveis d’emergència, cal no donar-li cap líquid. I, en cas que la persona perdi la consciència, col·loquem-la en posició lateral de seguretat. “Si ens traslladen a emergències, segurament ens faran un tractament que consisteix en una bona hidratació”, diu Sánchez-Arcilla.

Quan s’acabarà l’onada de calor?

Recomanacions per a evitar cops de calor 

Per evitar un cop de calor, la clau és la prevenció. Si ens trobem dins de casa, hem d’intentar de mantenir l’espai tan refrigerat com sigui possible; per exemple, amb les finestres una miqueta obertes a les hores de menys calor. En segon lloc, és fonamental de tenir sempre líquids a mà per a hidratar-nos, sobretot la gent gran, que no té el reflex de la set gaire actiu. A banda, cal usar roba lleugera, de colors clarets, que vagi baldera, i no pas cenyida ni estreta. S’ha d’evitar de sortir al carrer a les hores de màxima exposició solar. Per tant, sortir a primera hora del matí o a última i, especialment, evitar les hores centrals del migdia. A més, lògicament, cal anar sempre per l’ombra i evitar els esforços excessius.

“Si hem de fer esforços físics a l’hora de màxima calor, recomanaria d’intentar treballar sota alguna protecció, com un paraigua, o bé utilitzar gorres i barrets. També cal mirar d’estar a l’ombra tant de temps com sigui possible i mirar de fer els esforços físics a la mínima velocitat”, detalla Sánchez-Arcilla.

En aquesta línia, diu que, en general, hi ha força desinformació sobre com prevenir i com actuar en cas de cops de calor: “Sempre havíem tingut un clima mediterrani, que es caracteritza per ser temperat, suau, amb variacions més aviat progressives. Per tant no hi ha hagut mai gaire consciència sobre què fer en cas de temperatures extremes”, explica.

“El canvi climàtic és una realitat. Feia moltíssims anys que no s’enregistraven temperatures tan altes al mes de juny. La tendència serà de tenir temperatures més extremes i ens haurem de protegir molt millor –adverteix Sánchez-Arcilla–. Si la tendència és aquesta, potser a la llarga s’hauria de mirar de canviar algunes coses, com ara evitar els desplaçaments o fomentar el teletreball en les situacions de més calor.”

Un juny de temperatures de rècord

Aquest mes de juny els termòmetres han batut tot els rècords: la temperatura mitjana al Principat ha estat de 4 °C per sobre de la mitjana per a l’època. I d’ençà del 20 de juny no ha baixat de 25 graus. Dilluns, per exemple, es va arribar a 37,9º a Barcelona, la temperatura més alta registrada mai en aquest mes per l’Observatori Fabra, que aplega informació d’ençà de l’any 1914. L’Ajuntament de Barcelona ha activat la fase d’alerta diürna del pla Calor, per la possibilitat de temperatures superiors a 34 graus. En total, a Barcelona s’han registrat onze nits tòrrides, que vol dir que les temperatures no han baixat de 25 °C. A tot el país, cada nit ha estat tropical, de més de 20 °C.

L’alerta del pla PROCICAT per l’episodi de calor intensa es manté fins demà, amb avisos diürns i nocturns. L’episodi d’onada de calor va començar dissabte i s’ha mantingut tots aquests dies amb temperatures que han superat els 40,5º i fins i tot els 42º en alguns punts de les Terres de l’Ebre.

Al País Valencià es manté un altre avís groc per altes temperatures (més de 36 graus), amb l’excepció de la Marina i el Vinalopó, un esglaó per sota dels avisos carabassa d’aquests darrers dies (40 graus).

A les Illes, l’AEMET també ha activat avisos per risc alt de calor intensa, especialment a Mallorca i Eivissa.

A Andorra, el Servei Meteorològic Nacional ha emès avís de perill groc per calor intensa, amb temperatures que s’han enfilat fins a 35 graus a Andorra la Vella.

A Catalunya Nord, es manté activa l’alerta carabassa, perquè es calcula que s’assoliran gairebé els 36º a Perpinyà. Els més grans de 65 anys i les persones amb discapacitat es poden inscriure gratuïtament a un dispositiu d’acompanyament específic per a col·lectius vulnerables a causa de les altes temperatures.

Tanmateix, a final de setmana les temperatures es començaran a suavitzar a tots els Països Catalans, i s’acabarà progressivament l’onada de calor.

L’hotel més antic de Catalunya no vol ser ben bé un hotel. S’estima més la humil denominació de fonda, definida per l’Institut d’Estudis Catalans així: “Establiment públic on se serveixen menjars i es dona allotjament.” Ramon Parellada Garrell, setena generació de fondistes –actualment jubilat– ho té perfectament teoritzat: “En un hotel tot gira al voltant de l’habitació. En canvi, a la fonda l’hospitalitat comença a la taula, i si de cas, hi ha habitacions.” Fonda als Països Catalans, locanda a Itàlia, relais a França, pousada a Portugal, mesón a Espanya… de cap a cap de la geografia mediterrània, tenen molts noms aquests establiments, vençuts per l’hotel, impulsat per la cultura anglosaxona, que centra l’acolliment a la cambra i no al voltant de la cuina. Sigui com sigui, a l’actual Fonda Europa de Granollers, establiment hoteler de tres estrelles, hi senyoreja una xifra. 1771. Aquest és l’any fundacional establert de manera consuetudinària per la família Parellada, la vuitena generació de la qual regeix actualment el negoci, amb Mariantònia Parellada Bordas al capdavant.

Fou aquell any quan Fidel Viñamata i Margarida Planes estrenaven l’Hostal del Vallès o Can Fidel, a la seu actual –amb façanes al carrer d’Anselm Clavé, 1 i carrer d’Agustí Viñamata –un parent de la nissaga–, 2. Alhora, Cecília Camilo, coneguda per  Sila, i el seu marit, Isidre Parellada, havien inaugurat l’Hostal de Ca la Sila, a la carretera de Barcelona, una taverna que passà a anomenar-se Fonda Espanya. Dues famílies d’hostalers granollerins que s’emparentaran el 1852, amb el casament de Bonaventura Parellada i Margarida Viñamata, néta dels fundadors de l’establiment. Granollers, centre comercial d’ençà de l’època romana i cruïlla de camins de temps immemorials, acabava d’inaugurar la carretera de Barcelona a Ribes de Fresser, impulsada pel general Joan Prim, i dos anys després va veure arribar el ferrocarril, amb l’antiga estació situada a quatre passes de l’hostal, convertit ja en el centre neuràlgic de parada i fonda, a tocar de la Porxada i situat estratègicament, en un punt de tràfec de carros, tartanes, carretes i diligències, especialment el dijous, dia de mercat.

Formació francesa, clientela del país

Un nou matrimoni, aquest d’Isidre Parellada amb Dolors Riera, també de família d’hostalers –a la vila d’estiueig senyorial de Caldes d’Estrac–, farà canviar el nom al més modern i cosmopolita de “Europa”. L’Isidre ha après l’ofici de cuiner i restaurador amb els millors mestres, al Grand Hotel de France de Barcelona, conegut per Can Justin i situat a la plaça Reial, un dels més famosos, on tot un país va aprendre a menjar i a comportar-se a taula a la manera parisenca. Fins i tot, com a membre de l’equip del xef de Can Justin, va acabar treballant al Palau Reial de Madrid, perquè la reina espanyola Isabel II va restar fascinada per aquella cuina afrancesada. Convertit en un bon cuiner, mentre es feia un home, Isidre Parellada va tornar a Granollers portant noves receptes i elaboracions al negoci familiar, que va esdevenir l’espai gairebé públic on es compra i ven i es fixa el preu –a la manera de la llotja– d’alguns productes agrícoles en aquell Vallès encara rural.

Si el pare s’havia format al Justin, el seu fill es formà en un altre establiment afrancesat de renom: la Maison Dorée. Aquella seria la forja d’un autèntic mite de l’hostaleria catalana: Paco Parellada Riera. Si el seu pare era un mestre a la cuina, ell fou un mestre de la sala i de l’entregent, terme afrancesat que li agradarà d’usar per definir la seva tasca. A principi del segle XX, quan Granollers arriba a tocar els set mil habitants i apareixen els primers cotxes, l’establiment dels Parellada adopta el nom d’hotel, i deixa enrere el vell i entranyable nom de fonda, més humil encara que hostal, que avui llueix amb orgull. Habitacions i menjadors, on tant se serveixen esmorzars de forquilla com banquets. Tant cuina ordinària com extraordinària.

Granollers, parada i fonda

Paco Parellada regna a l’hostaleria catalana i és l’amfitrió del nét d’Isabel II, Alfons XIII, quan el monarca espanyol visita Granollers, el 21 d’octubre de 1926 per inaugurar la nova Biblioteca Popular Francesc Tarafa, acompanyat de les seves filles, les infantes Beatriu i Maria Cristina. “Muntat amb tot el confort modern. Situat en el punt més cèntric de la ciutat. Restaurant: servei a la carta, coberts i hostalatge; menjadors per a banquets; sales de bany; magnífiques habitacions; garatge; quadres; autos a l’arribada dels trens. Bar-cafè: granja, brasserie, charcuterie; cafè exprés; mariscs, fiambres, bocadillos, cervesa, refrescs, licors… Assortit de gelats. Servei de restaurant totes les nits de la Festa Major. Canonges de Granollers: el postre més exquisit, el millor record de la ciutat. Telèfon 96. Propietari: Francesc Parellada Riera”, s’anuncia orgullosament.

La guerra serà un cop duríssim. Paco Parellada es refugiarà inicialment a París, fabulant amb la idea de muntar-hi un restaurant i perdent-se entristit pel mercat central de Les Halles. La postguerra no serà millor: la fonda de Granollers entra en una crisi, en una època de restriccions, estraperlo i racionament. Per tirar endavant, agafa el traspàs de l’històric cafè de les 7 Portes, als Porxos d’en Xifré de Barcelona, al qual aplica l’exemple de la casa mare. El restaurant barceloní acaba essent un èxit, i la família supera amb esforç deu anys negres. A Granollers hi queda la matriarca, Teresa Novelles Barnils, i el seu fill i hereu, Paco Parellada Novelles, que es fa càrrec de la fonda-hotel amb la seva dona, Mariantònia Garrell Cot l’any 1947. La casa aguanta mentre els amos van pujant vuit criatures: Francesc, Teresa, Mercè, Ramon, Montserrat, Margarida, Mariantònia i Ada. Durant la seva etapa al capdavant de l’Hotel Europa, sovintejat pels viatjants de comerç, té dos hostes d’excepció: els periodistes i escriptors Josep Pla i Eugeni Xammar. El primer, a la seva Guia de Catalunya, escriu:

“Em vaig llevar aviat, perquè si no ho hagués fet m’hauria hagut d’aixecar per força. L’hotel, la cèlebre Fonda Europa –una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país–, era atapeïda de gent. Des de l’escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se’m presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l’abast. La gent arribava amb els comptes fets.

—Cap-i-pota per a sis! —cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d’una taula amb els seus amics.
I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles.

En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l’espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència. Com que l’hora era molt intempestiva per a entrar en aquella maregassa alimentària, vaig abandonar el meu lloc d’observació i vaig anar a donar un tomb per la ciutat.”

L’orgull fondista

Ramon Parellada creix i observa meravellat, a dotze anys o tretze, les converses de Pla i Xammar, que tornat de Seixanta anys d’anar pel món, s’ha instal·lat novament al seu país del Vallès, a redós del caliu de la família Parellada, per passar-hi l’hivern. Entorn de Nadal també arriba Pla, desitjós de veure l’amic que deia que li ho havia ensenyat tot, i amb qui, malgrat discrepàncies el 1936, no han perdut l’afecte i el respecte mutus, i són capaços d’allargar la sobretaula fins al dia de Nadal al vespre. El segon fill mascle dels Paradella, que ha començat a estudiar dret, en realitat estava atrapat en el món de la cassola, i quan el seu germà gran anunciï que no vol continuar la tradició, n’agafarà el relleu, l’any 1975. Ramon Parellada és un jove inquiet, que ha muntat la Sila, un establiment que vol portar l’ambient laietà de la Zeleste a Granollers, on despunta un cambrer i DJ sabadellenc anomenat Juli Soler. Després d’un pas per París, inspirat per aquella estada de l’avi durant la guerra, obre el Senyor Parellada a Barcelona, avui desaparegut.

Quan l’any 1988 pren les regnes definitivament ho fa per reforçar el concepte de fonda, orgullós de definir així l’hotel familiar que, amb vista a la subseu olímpica de Granollers per als Jocs de Barcelona 92, renova de dalt a baix les cambres i guanya un premi FAD. “Per a mi, és millor el premi estofat”, relativitza amb el seu sentit de l’humor. No tan sols renova l’establiment –convertint en menjador la primera estança del davant, entrant pel carrer d’Anselm Clavé, fins llavors destinada a bar–, sinó també els àpats tradicionals, com el fricandó, que s’alleugereix de la vella contundència i es refina per garantir-ne la preservació ancestral. El seu somni és convertir la fonda catalana en una marca de prestigi, com els francesos faran amb el relais-chateau. Tot i no acabar-se’n de sortir, recuperarà per a sempre aquest nom per a casa seva. L’any 2021, després de la pandèmia, pren el relleu la seva filla Mariantònia. “Una fonda és un establiment femení. I, sense una mestressa, no és una bona fonda”, explica Ramon Parellada. Avui, Mariantònia Parellada, essent fidel a la tradició de l’ofici mamat a casa, és l’encarregada de connectar, com van fer els seus predecessors, la Fonda Europa de Granollers amb la seva generació.

La decisió de l’ajuntament socialista de Palafrugell de retirar “El meu avi” de la cantada d’havaneres de Calella ha aixecat polèmica. És just que sigui així, perquè la resolució no ha estat pas a petició popular ni per a donar cabuda a altres peces d’aquesta música de regust colonial, com ho justificava l’alcaldessa, sinó per imperiós mandat de la correcció política, com denunciava Pilar Rahola la setmana passada. Amb un discurs punyent i sense circumloquis, Rahola despullava el sectarisme d’una esquerra que, a Catalunya, té per norma atropellar les tradicions. Una esquerra, cal afegir, que en els moments crítics és infiltrada per l’estat a fi de confondre i desorganitzar la solidaritat catalana. El lerrouxisme, la Setmana Tràgica, el pistolerisme dels anys vint, la FAI dels trenta, i d’ençà dels seixanta la guerra ideològica contra la “burgesia”, catalana per descomptat, en nom del “proletariat”, també per descomptat espanyol. I avui la guerra de la correcció política a favor d’una immigració incontrolada que l’estat orienta cap a uns Països Catalans sobresaturats de gent sobrevinguda i en molts casos repatània a la catalanitat. Catalunya no sols passa el pitjor moment per a la llibertat de pensament d’ençà del franquisme, com opina Rahola; encara pitjor: hi ha caigut de quatre potes. Per dir-ho literalment: s’hi ha llançat de cap.

El problema de la correcció política apareix quan convertim el compromís polític en un principi moral. Com si la política hagués estat mai moral o la moral fos propietat d’una opció política. Quan algú es creu bo pel fet de ser d’esquerres, o de dretes, converteix la seva militància en un ídol. Llavors Franco esdevé una mena de crist sota pal·li i  la Passionària la mare tutelar dels comunistes espanyols. Idolatrar la política és totalitzar-la. D’aquí ve el dogma, tan reductiu com perillós, que tot és política, que res no se n’escapa i que tota opinió és ideològica. No pas en el sentit lat i banal que els mots transmeten idees, sinó en el sentit restrictiu de servitud encoberta als interessos d’una classe social.  La totalització de la política ens deixa inermes davant les ideologies i les institucions que les imposen. És allò que Rahola denunciava invocant factors no polítics i també polítics per impugnar la prohibició de l’havanera: la popularitat de la peça, el costum inveterat d’incloure-la a les cantades, el fet de formar part del llegat cultural i despertar emocions en els qui la canten d’ençà que fou composta, el 1968. I és, o hauria de ser, una veritat evident que els objectius de la política s’han d’avaluar d’acord amb criteris no polítics. No es pot pas justificar una política d’esquerra amb criteris d’esquerra, igual com no es pot justificar el dogma de la infal·libilitat papal perquè ho diu l’Església. El criteri no polític esgrimit per l’alcaldessa de Palafrugell per justificar una decisió política es conculca tot sol, car ni ella té autoritat per a decretar quines peces són clàssiques o mereixen ser-ho, ni l’ajuntament ha sotmès el programa a votació popular. La decisió és clarament autoritària i marcadament ideològica.

Ara bé, Rahola també esgrimeix arguments polítics per defensar la cançó: el fet d’haver estat composta durant el franquisme per un membre de la Unió Militar Democràtica i incloure les frases “Visca Catalunya” i “Visca el català” que llavors podien semblar agosarades i contribuïren no pas poc a popularitzar la tonada. Per això, prohibir –o, dit amb l’eufemisme municipal, retirar– la cançó enmig de l’ofensiva renovada contra la catalanitat, és una declaració no ja de segones intencions sinó de terceres, per més que la intenció primera i mal dissimulada fos, com retreu Rahola, desvincular el consistori de la figura del compositor pel fet d’haver estat acusat de proxenetisme en un documental l’objectivitat del qual ara no discutirem. Per això sorprèn la dissimulació de la batllessa, com si, preveient la impopularitat de la mesura, hagués pres una disposició de caràcter simbòlic tot amagant-ne el simbolisme. D’això se’n diu llançar la pedra i amagar la mà. 

El fet és que la popularitat de “El meu avi” és inseparable del tarannà polític predominant a la Catalunya dels anys seixanta del segle passat. José Luis Ortega Monasterio féu diana combinant la reivindicació nacional amb l’antiamericanisme d’una joventut molt influïda pel doctrinari marxista. El sentiment antiamericà ha sobreviscut a les doctrines i ha cristal·litzat en un dret cultural adquirit. N’hi ha prou d’escoltar els cantaries d’estiu corejant “tingueren la culpa els americans” per a adonar-se que el clixé (no pas de la guerra de Cuba, sinó de la guerra freda) ja forma part d’una tradició que alguns creuen inalienable. 

Deixant de banda el missatge polític, la cançó és d’una ximpleria abismal, però la ximpleria és cosa del gust i del criteri. Si s’hagués de prohibir el mal gust, de cultura popular en restaria ben poca. Ara bé, la identitat cultural d’un poble depèn de la sedimentació del passat com a factor actiu en el present. Un obstacle cada vegada més gran a la persistència de l’esperit català és l’esvaniment de la consciència de la història. La manca d’aquest marc de referència dificulta l’acció en el present, però ignorar o deformar el passat no n’impedeix les conseqüències futures.

A prendre consciència del passat hi contribueix la memòria popular tant o més que la historiogràfica. Per això, és absurd de junyir el sentiment catalanista a l’heroïcitat dels soldats catalans en la guerra colonial espanyola, i arrodonir-ho batejant amb el nom de Català “el millor vaixell de guerra” de la flota. Ortega Monasterio oblida, tant com els qui li accepten la proposta, que a Catalunya el sentiment popular era contrari a una guerra que ja feia anys que durava quan els Estats Units hi intervingueren. I oblida, no sé si interessadament o ingènua, que el catalanisme prengué embranzida en bona part a conseqüència de la desfeta espanyola. I encara oblida, per torna, que l’estat respongué a la creixent politització del catalanisme destinant Valeriano Weyler, el carnisser de la guerra de Cuba, a la capitania general de Barcelona. La pèrdua de Cuba fou una humiliació que l’exèrcit espanyol no oblidà mai i tingué un paper decisiu en el cop d’estat del 36. No debades Franco començà el guió de Raza recordant la guerra de Cuba com a rerefons de la guerra civil. En un anacronisme curiós, repetit com a moralitat al final de la pel·lícula, Jaime de Andrade, àlies Francisco Franco, vinculà el valor del capità del vaixell enfonsat a Cuba amb els almogàvers, els mítics mercenaris de la Corona d’Aragó i de la companyia catalana d’Orient. Una associació que repetí Ortega Monasterio a la seva manera, i que rebutgen implícitament tots els qui enarboren l’estelada, inspirada en la bandera de la independència cubana.

La història fàcilment esdevé un camp de lluites ideològiques amb coneixement de causa. La cultura popular n’és un d’inconscient.  Això no és cap bon motiu per a proscriure les tradicions, agradin o no les circumstàncies i factors dels seus orígens. Tanmateix, quan la passió política es converteix en una festa, convé de saber què s’hi fa i per què es fa, car la història, que aflueix tant en les ocasions grans com en les petites, es revenja de qui en fa befa. Un llegat fals ofusca la comprensió no ja dels esdeveniments actuals sinó de les possibilitats de futur, que cal afrontar amb els cinc sentits.    

Gonzalo Boye assisteix a l’espectacle de la crisi del PSOE amb el convenciment que anirà encara més enllà, que afectarà més gent, “alts responsables polítics”. L’empresonament de l’ex-secretari d’Organització socialista Santos Cerdán no l’ha sorprès, perquè a Madrid ja feia temps que aquesta informació corria en cercles mediàtics i polítics, sobretot, d’ençà del moment en què l’estat profund va declarar la guerra el PSOE. L’advocat diu que fou el suport del PSOE a l’amnistia que ara ha validat el TC allò que va trencar “el bloc monolític”, i quan van decidir que “punxarien la mànega del PSOE”: “I aquí n’han sortit excrements.”

En aquesta entrevista, Boye s’expressa amb cruesa, celebra l’amnistia com un èxit de l’independentisme perquè ha estat capaç d’obrir una crisi profunda en el règim del 78 i insinua que els diners del cas Koldo van poder servir per a finançar la guerra bruta contra l’independentisme.

—Us ha sorprès l’empresonament de Santos Cerdán?
—No.

—Per què no?
—Perquè he anat seguint la causa i crec que hi havia molts indicis. I, en segon lloc, perquè crec que hi ha informació, si més no, rellevant pel que fa al risc de destrucció de proves.

—La seva situació actual té a veure amb el seu paper com a negociador de l’amnistia i com a interlocutor amb els independentistes?
—Mireu, fa set anys que ens persegueixen per terra, mar i aire. Set anys. Ens han obert causes, ens han instruït procediments, ens han acusat, i sempre que punxaven la mànega sortia aigua. Aquí han punxat la mànega i n’han sortit excrements. Si l’origen és una intencionalitat política, no ho sé. Però això que veiem és inqüestionable, salvant, és clar, la seva presumpció d’innocència, que no sé si ell sempre ens la va garantir a nosaltres.

—Voleu dir que pot ser compatible que el persegueixin políticament amb el fet que no hi hagi ni un pam de net?
—És que hi ha moltes coses que han passat i que necessiten explicació. Fa anys que sostinc que la guerra bruta té un cost, val uns diners. El que ens han fet, l’espionatge amb Pegasus, tot això té un cost. D’on han sortit tots aquests diners?

—Voleu dir que les comissions del cas Koldo podrien haver servit per a finançar la guerra bruta contra l’independentisme?
—No ho sé, però sí que tinc clara una cosa: quan se sobrepassen unes determinades línies, es tendeix a sobrepassar-ne moltes més.

—Quines línies s’han anat traspassant?
—Totes les causes que ens han creat, com l’operació Vólkhov, el Tsunami Democràtic, la causa que em va afectar a mi, i unes altres causes contra mi, contra Alay, contra el president, contra molta gent… Són causes creades expressament. Què voleu que us digui? Puc empatitzar-hi i entendre com de malament es deu sentir [Santos Cerdán], però això nosaltres ja ho hem viscut. La diferència és que en el nostre cas no hi havia res.

—Dieu que d’algun lloc han d’haver sortit els diners de la repressió. Han sortit d’aquí?
—Els fons reservats són trenta milions d’euros, segons la partida pressupostària, i estan perfectament assignats. Una altra cosa és en què es gasten cada cèntim d’aquests fons. Però tenim un cas com Pegasus en què és evident que hi ha hagut una despesa ingent de diners. D’on ha sortit? D’alguna activitat il·legal. Pot ser aquesta o pot ser qualsevol altra.

—L’interlocutor amb l’independentisme de dia negociava amb vosaltres i de nit mirava d’aconseguir il·lícitament els diners per a perseguir-vos?
—En el cas concret de Junts, les negociacions amb ell comencen després del juliol del 2023. És a dir, quan ja no quedaven causes, són causes posteriors. Quan van començar amb Esquerra o amb Bildu? No ho sé. Però, en el cas de Junts, conec la data aproximada i és evident que en aquell moment la guerra bruta va cessar obertament, tot i que en va quedar alguna cosa.

—Vau ser negociador de la llei d’amnistia. Negociàveu directament amb Santos Cerdán?
—La llei d’amnistia es va negociar entre juristes.

—Teníeu uns altres interlocutors.
—He tingut contacte amb Santos Cerdán, però, evidentment, la discussió era jurídica.

—Hi teníeu contacte, i ell era negociador polític. Us va sorprendre tota la informació que va revelar la Guàrdia Civil sobre ell?
—Jo ja fa mesos que deia que això passaria. Per què? Perquè Madrid no deixa de ser un poble gran on tots ens coneixem, i la informació circula i flueix. I era evident que això passaria. Si no, tampoc s’hauria posat en marxa una claveguera per a provar de desprestigiar l’UCO, per a subornar un fiscal anticorrupció, per a desacreditar el jutge Peinado o la jutgessa de Badajoz, en el cas del germà del president del govern espanyol. Totes aquestes coses, quan passen, és per alguna cosa. I era evident que aquí hi havia un risc important que acabés malament, com ha acabat. I encara falta.

—Això pot arribar a fer caure Pedro Sánchez?
—Això anirà més enllà dels tres imputats, perquè els noms ja són damunt la taula. Hem sentit una sèrie de noms a partir de les declaracions, sobretot d’Ábalos, de documents de l’UCO, d’àudios enregistrats per Koldo… Per deformació professional, segueixo tota aquesta informació i també llegeixo els atestats i informes policíacs. I d’aquí es desprèn tot un ventall de persones que acabaran formant part d’investigacions judicials, si no és que no hi són ja, en algunes peces secretes.

—Voleu dir alts responsables polítics?
—Sí, sens dubte.

—Fins i tot Salvador Illa?
—El senyor Illa va tenir un tema que, si no recordo malament, fou arxivat per la fiscalia europea, un cop [el fiscal] Ignacio de Lucas se’n va fer càrrec. Però hi ha converses enregistrades per Koldo, el tema de Xi Li… Jo crec que el dia que s’estiri bé aquest fil… Mireu, a hores d’ara crec que el millor que els podria passar és que s’investigués bé tot plegat per veure què hi ha i què no hi ha. Aquesta ombra de dubte no és compatible amb la funció pública.

—Tot això arriba amb la llei d’amnistia validada pel TC. Quin valor té, això?
—Hi ha dos moments clau en aquests darrers dos anys. L’un, és quan el Partit Socialista va acordar una llei d’amnistia com a solució a la part judicial del conflicte polític entre l’estat i Catalunya; això trenca el bloc nacionalista espanyol. I aquest trencament es consolida la setmana passada, quan es fa pública la sentència del Tribunal Constitucional. Aquests dos moments són, probablement, la crisi sistèmica més gran que ha viscut el règim del 78 d’ençà que l’estat espanyol va recuperar la democràcia. Perquè allò que era un bloc monolític –polític, judicial i mediàtic– ara es trenca, entra en col·lapse i en una baralla interna. Es maten entre ells.

—L’escàndol de corrupció del PSOE és una conseqüència d’aquesta escletxa de què parleu?
—Ha fet que aflorés. Jo crec que se’ls va permetre de fer moltes coses fins que es van convertir en enemics. I aleshores es va començar a revisar tot allò que havien fet.

—És quan van punxar la mànega del PSOE?
—Sí, però si la seva mànega hagués estat transparent i plena d’aigua clara, avui se’n riurien. A nosaltres no ens van veure mai nerviosos, perquè cada vegada que punxaven una mànega, en sortia aigua, no pas excrements.

—Ara el poder judicial us boicota l’amnistia.
—Sí, però al final tot plegat és un pas més dins l’ajustament d’un sistema que fa temps que ha sortit del marc del dret europeu i de la interpretació democràtica del dret. Hi ha detalls molt interessants en la sentència. Un que em crida l’atenció diu, més o menys, que la qüestió important no són els tipus penals concrets, sinó la intenció. I si aquesta intenció encaixa dins l’objectiu de la llei, això inclou, també, la malversació. I diu que és obligatori per als jutges i tribunals d’aplicar una llei vigent.

—Però l’amnistia dels perseguits per la malversació ara mateix és en mans de la interpretació que en vol fer el Tribunal Suprem.
—Hi ha recursos d’empara dels presos, i nosaltres en presentarem aviat, el del president i el d’en Toni [Comín].

—Per què no vau pactar amb el PSOE una redacció sobre l’amnistia de la malversació que fos més oberta, que no permetés una interpretació interessada com la que fa el Suprem?
—Perquè no hauria superat el filtre del dret europeu quant a la lluita contra la corrupció.

—Si no hagués dit que en quedaven exclosos els qui pretenien un enriquiment patrimonial no superaria el llindar europeu?
—Si algú ha tingut un increment patrimonial, evidentment, no entra dins la finalitat de la llei. Volia enriquir-se. Ara, la interpretació que fa el Suprem és: “Com que m’interessa que la Terra sigui plana, estiro la pilota fins que quedi plana.”

—La querella per prevaricació contra Pablo Llarena en quin moment la proposareu?
—Nosaltres no la proposarem.

—Per què no?
—Perquè creiem que, en el sistema actual, amb els mecanismes que hi ha, seria un brindis al sol. Nosaltres fem actuacions judicials que tinguin recorregut, no pas accions estèrils.

—Començareu per presentar un recurs d’empara al TC. Amb quins arguments?
—Hi ha dos motius. L’un té a veure amb la vulneració del jutge pre-establert per la llei d’acord amb allò que estableix la llei d’amnistia en l’article 11. I l’altre és el de l’arbitrarietat per la interpretació que fan de l’article primer de la llei.

—I demanareu cautelars al TC perquè aixequin l’ordre de detenció. Quant trigaran a decidir-ho?
—Crec que no trigaran gaire, perquè això que plantegem compleix tots els requisits del Tribunal Constitucional respecte de l’especial transcendència constitucional.

—Als ex-presos els les va denegar, el Constitucional va dir que no hi havia urgència.
—Van negar-los-les perquè no hi havia cap procés electoral a la vista. Però aquí hi ha dues vulneracions de drets fonamentals. L’un és el dret a la llibertat, perquè hi ha una ordre de detenció. I l’altre és el dret de participació política, perquè es tracta d’un diputat en exercici que no pot assistir a les sessions del parlament i el Constitucional ja ha dit que no pot votar telemàticament.

—El TC decidirà si aixeca l’ordre de detenció de Puigdemont la tardor vinent?
—Jo crec que sí, cap a la tardor.

—El president ja tornaria aleshores amb l’aixecament de l’ordre de detenció?
—Per què no? Si ja va tornar sense que li aixequessin l’ordre, per què no hauria de tornar amb l’ordre aixecada?

—Pel sentit polític d’una cosa i d’una altra.
—La decisió personal i política és del president. A mi em correspon de facilitar el camí perquè ell sigui lliure de prendre la decisió que consideri.

—Això seria de manera cautelar. Amb el vostre recurs d’empara voleu treure la causa de les mans del Suprem…
—… i portar-la a Catalunya.

—Abans hauran resolt els recursos d’empara dels condemnats per l’1-O.
—Sí, però nosaltres exposem, com a primer motiu, que la decisió no té cap validesa perquè la va adoptar un jutge incompetent. Per tant, caldria començar de zero al TSJC i que aquest tribunal prengués una decisió segons els criteris que ja ha aplicat, com en els casos de Buch, d’Escolà i d’altres.

—Però si el TC dóna l’empara abans als presos per la mala interpretació que fa el Suprem de l’amnistia de la malversació, això automàticament ja beneficiaria Puigdemont, Comín i Puig?
—Sí, és clar.

—Si, en canvi, l’empara és per la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la causa vindrà a Catalunya, al TSJC i al jutjat d’instrucció?
—Sí.

—Dèieu que el TSJC ja ha amnistiat casos de malversació, com el de Buch i Escolà. Però el Suprem també va deixar escrit que una cosa són els principals dirigents, que no poden ser amnistiats per malversació, i el dels altres, que sí que poden ser amnistiar perquè no se’ls pot imputar l’enriquiment patrimonial. El TSJC ja té l’argument fet per a negar l’amnistia a Puigdemont.
—No, perquè si anem al TSJC és, precisament, perquè l’argument del Suprem és nul de ple dret. I una resolució nul·la no pot servir de precedent de res.

—Però aquesta seria nul·la de ple dret?
—Sí, perquè la va dictar un jutge incompetent. I no oblidem que també estan pendents de resoldre’s a Estrasburg els recursos dels condemnats contra la sentència, cosa que pot esfondrar tot l’edifici.

—Diuen que aquesta sentència és imminent…
—Jo crec que sortirà aviat.

—Què passarà quan surti la sentència del TEDH?
—Depèn de quins drets fonamentals es considerin vulnerats. Tots han al·legat manca de competència del Suprem. I Estrasburg no pot passar per alt què va dir el TJUE en les pre-judicials de Lluís Puig: que el Suprem no és l’òrgan competent, perquè no hi ha una norma atributiva de competència.

—Perquè tingués efecte, Estrasburg hauria de donar la raó als condemnats per l’1-O sobre el jutge predeterminat per llei…
—O sobre el dret de defensa, o sobre la imparcialitat del jutge. Això obligaria a revisar la sentència. Però no oblidem que tot el que s’al·lega a Estrasburg afecta el nucli de la causa especial, de la qual aquesta només és una continuació.

—Si Estrasburg tomba els fonaments de la causa contra l’1-O, això què implicaria?
—La nul·litat de tot allò que s’ha actuat. Per tant, evidentment, no hi hauria causa.

—Però quan Estrasburg dicta una sentència com aquesta, perquè tingui efecte…
—Cal instar un incident de revisió extraordinària al Suprem, sí. Ara bé, amb tot el que s’ha fet aquests anys, quant trigarà el Suprem a fer-ho? Us poso com a exemple el cas Otegi. El van resoldre perquè no tenien més remei. Aquell ja era el punt final.

—En el cas d’Otegi es van inventar una repetició del judici.
—I aquí també ho podrien fer, però no hi hauria condemnats. Ni fets provats. I amb una diferència: la vulneració en el cas d’Otegi és durant el judici. En aquest cas, les vulneracions són en la instrucció, abans d’arribar al judici. És a dir, no hi hauria tot el material instructor i caldria començar de zero.

—El Suprem podria arribar tan lluny per a no obeir la sentència d’Estrasburg de l’1-O?
—No, però ja seríem en un altre escenari. Què volen? Una benedicció papal? Una encíclica? Perquè ja no queda cap més lloc on anar. L’últim argument se’ls va desmuntar quan algú va filtrar l’informe de la comissió de la UE en la pre-judicial del TJUE sobre l’amnistia. I què diu la Comissió? Que no hi ha interessos econòmics de la UE afectats.

—Un altre dels arguments de la Comissió al TJUE és que això és una autoamnistia, contrària a dret. Hi ha el risc que el TJUE ho compri?
—El tema de l’autoamnistia és propi d’un indocumentat. I conec qui ha fet aquest informe, i podria ser perfectament de Vox. Un senyor de Valladolid. És un argument fal·laç. I sabeu per què? Perquè una autoamnistia és una altra cosa i es defineix d’una altra manera.

—El Suprem ja té tancada l’opció d’enfangar l’amnistia al TJUE?
—Nosaltres vam plantejar dues coses al TJUE: volíem una vista i volíem l’acumulació dels quatre procediments. El TJUE encara no s’ha pronunciat sobre l’acumulació, però ja ha decidit fer-ho tot el mateix dia. Som a un pas que s’acumulin.

—Per què és important?
—Perquè això tanca el capítol europeu de l’amnistia i evita que el TJUE passi quinze anys rebent qüestions pre-judicials d’algun entusiasta que vulgui continuar qüestionant la legitimitat de la llei.

—I una cosa més: hi ha la vista sobre els CDR de l’operació Judes al TJUE. Que el Constitucional avali l’amnistia dels casos de terrorisme que preveu la llei els ajudarà a Europa?
—Quan Junts es va oposar a un text de la llei d’amnistia, i hi va votar en contra, ho va fer per aconseguir una llei sòlida. I és la que es va aprovar finalment. És la que dóna resposta a tot això.

—Els joves acusats de terrorisme pel 23-S i que esperen la vista a Luxemburg el dia 15, amb la sentència del Constitucional, poden respirar?
—Si no es cometen errors, és clar que poden respirar. Perquè el “no” de Junts el gener del 2024 és la millor garantia que han tingut tots per a acabar essent amnistiats.

—Dieu “si no es cometen errors”. Quins errors es poden cometre?
—Els advocats sempre en podem cometre. No som infal·libles.

—Però tenint en compte que la situació està força encarrilada en aquest sentit…
—A parer meu, sí. Ara tothom oblida una cosa: vam ser molt criticats els juristes que vam assessorar Junts perquè no votés a favor de la redacció de la llei d’amnistia del 30 de gener de 2024. Ens van criticar molt.

—Fins i tot us van criticar dins el partit.
—Jo sé perfectament com se’m va tractar, fins i tot en mitjans espanyols finançats per la Moncloa. Em van dedicar portades senceres. Perquè volíem una llei blindada, a prova del Constitucional, del TJUE, i del Tribunal Europeu de Drets Humans. Una llei amb recorregut, no una llei que morís en el primer recurs. I això no es volia entendre, perquè hi havia qui preferia una llei, encara que fos dolenta. Nosaltres dèiem que no: o la llei és bona o no n’hi ha d’haver. Junts va assumir el risc de votar-hi en contra. I ara es veuen els fruits de mantenir-se ferm en determinades qüestions.

—Amb tot el que hem repassat, voleu dir que a començament de l’any vinent el Suprem quedarà desarmat contra l’amnistia?
—Les dates les poseu vós. El Suprem està derrotat d’ençà del 5 d’abril del 2018, quan van deixar lliure el president Puigdemont a Slesvig-Holstein. Tot el que ha vingut després ha estat una agonia. El dia que decideixin de posar-hi fi, serà el dia que s’acabi.

—Ara, amb les circumstàncies actuals, potser tot dependrà d’una sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el cas del president Puigdemont.
—Sí, però jo continuo tenint confiança en la justícia. El dia que la perdi, penjaré la toga. Una altra cosa és que passem mals moments. Però això no vol dir que deixem de creure en jutges que apliquin el dret.

Zohran Mamdani ha guanyat les primàries del Partit Demòcrata per a la batllia de Nova York, segons que ha informat l’agència Associated Press. Ha obtingut el 56% dels vots, enfront del 44% del rival, Andrew Cuomo.

Mamdani, que té trenta-tres anys, es defineix com un demòcrata socialista i té el suport de figures destacades de l’esquerra nord-americana, com ara el senador Bernie Sanders o la diputada Alexandria Ocasio-Cortez. Quan va presentar la candidatura, era pràcticament desconegut pel gran públic, però ha bastit una campanya enèrgica i popular que ha superat de llarg la maquinària de Cuomo. “Dimarts passat, els demòcrates van parlar amb claredat i van expressar un mandat per una ciutat assequible, una política de futur i un lideratge que no tingui por de plantar cara a l’autoritarisme creixent”, ha dit Mamdani en un comunicat, tot agraint el suport rebut.

En les primàries demòcrates s’ha imposat a un rival molt poderós com Cuomo, que va ser governador de l’estat de Nova York del 2011 al 2021 i manté l’aval de dirigents destacats del vell aparell demòcrata.

Amb la nominació demòcrata confirmada, Mamdani s’enfrontarà ara a l’actual batlle, Eric Adams, el candidat independent Jim Walden i el republicà Curtis Sliwa.

Malgrat haver reconegut la derrota la mateixa nit de les primàries, Andrew Cuomo encara valora la possibilitat de presentar-se a les eleccions amb una candidatura independent.

El jutjat d’Instrucció número 2 d’Osca encara no ha iniciat l’execució forçosa de la sentència que obliga el MNAC a lliurar les pintures murals del monestir de Sixena.

Segons l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, el jutge ho manté paralitzat perquè encara no li han arribat els autos del Tribunal Suprem espanyol que confirmen la sentència del mateix jutjat. El lletrat ha explicat que han presentat un recurs davant aquesta dilatació del procés, perquè, a parer seu, no és “legal”, i confia que ben aviat es desencallarà.

Per la seva banda, fonts del govern d’Aragó han tret rellevància a aquest fet i han assegurat que se segueix el “procediment ordinari de qualsevol causa”.

El govern de l’Aragó reclama l’execució forçosa de la sentència de les pintures murals de Sixena

El govern d’Aragó va presentar divendres al Jutjat civil de Primera Instància i Instrucció número 2 d’Osca la petició d’execució forçosa de la sentència de Sixena. Ho va fer perquè dijous passat va finalitzar el termini d’entrega voluntària dels murals.

L’executiu aragonès va presentar juntament amb la petició un cronograma estimatiu de les feines a fer per part del MNAC per complir la sentència fixant un termini aproximat de 7 mesos per poder lliurar les pintures. També van demanar la imposició de multes de 5.000 euros al dia al MNAC en cas que s’incompleixin les fites setmanals fixades en aquest cronograma, així com l’advertència de cometre un delicte de desobediència per part del director de MNAC i el president del Patronat de l’equipament en cas d’incompliment.

Un 80,3% dels ciutadans del País Valencià voldrien un canvi de president a la Generalitat en les pròximes eleccions, segons una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) feta entre el 7 i el 31 de març. El resultat mostra un ampli rebuig a la presidència de Carlos Mazón (PP), que actualment governa amb el suport de Vox.

Sobre la gestió del Consell els darrers anys, el 32,5% dels enquestats la qualifiquen de “dolenta” i el 31%, de “molt dolenta”. Per contra, només un 25% en tenen una valoració positiva, i un residual 0,7% la consideren “molt bona”.

Preguntats per qui els agradaria com a futur president, la majoria (42,4%) no ho sap i l’11,6% no contesta. Entre els noms proposats, Mazón és qui obté més suports (8,3%), seguit de Joan Baldoví (Compromís), amb un 7,8%, i Diana Morant (PSOE), amb un 7,6%.

Esperança Camps: “Estic convençuda que se sabrà on era Mazón”

Valoració de la situació i intenció de vot

Pel que fa a la situació general del País Valencià, el 42,1% considera que és pitjor que abans de les eleccions del 2023, i un 19,8% creu que és “molt pitjor”. En conjunt, més del 60% considera que la situació ha empitjorat.

En intenció de vot, el PP (22,3%) i el PSOE (22%) estan pràcticament empatats, seguits per Compromís (12,7%) i Vox (11,5%). Més enrere queden Se Acabó la Fiesta (1,6%) i Podem (1,5%). Un 17,3% encara no sap a qui votarà.

Respecte de les darreres eleccions autonòmiques, un 30,2% diu que va votar el PP; un 27,7%, el PSOE; un 14,1%, Compromís; un 10,2%, Vox; i un 4,1%, Unides Podem.

Resultats similars en clau espanyola

En unes eleccions al congrés espanyol, el 25,2% dels valencians votaria el PSOE i el 23,7% el PP. Vox rebria el 12,2% dels vots i Sumar, el 6,5%. Més enrere hi ha Podem (3,2%) i Se Acabó la Fiesta (2,7%).

Tanmateix, el percentatge de ciutadans que no expressen simpatia per cap partit és molt elevat: un 42,9% diu que no en té per cap, tant en clau autonòmica com estatal. Pel que fa al partit que consideren més proper a les seves idees, el PP (25,3%) i el PSOE (24,9%) també apareixen pràcticament empatats, seguits per Vox (10,9%), Sumar (4,8%), Compromís (4,4%) i Podem (3,6%).

El govern espanyol ha tornat a demanar que la proposta per a fer oficials el català, el basc i el gallec a la Unió Europea es reprengui en el Consell d’Afers Generals, previst per al 18 de juliol. Ho ha comunicat el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, al seu homòleg danès, pocs dies després d’haver assumit Dinamarca la presidència rotatòria del Consell de la UE.

Sobre això, un dels governs que es va oposar la darrera vegada a l’aprovació, ha explicat a VilaWeb que després del Consell d’Afers Generals fet el 24 de juny, els representants espanyols van estar negociant-hi “enèrgicament” per a provar de convèncer-los.

L’executiu espanyol prova així de reactivar una iniciativa que fa mesos que resta pendent d’aprovació. En la reunió del maig del Consell, la proposta es va debatre però es va ajornar la votació per manca d’unanimitat. Segons que va explicar aleshores el mateix Albares, set estats membres mantenien reticències jurídiques, financeres o polítiques.

Per mirar de vèncer aquests obstacles, Espanya va modificar la proposta original i va oferir una aplicació progressiva. Segons el nou plantejament, la traducció de les normes europees al català, el basc i el gallec començarien l’any 2027 i ho faria per fases. Inicialment, es limitarien a textos jurídics de caràcter general –com ara reglaments del Consell i del Parlament– i no pas a tota la producció normativa.

També es va comprometre a assumir íntegrament el cost que suposaria la incorporació de les noves llengües. Amb tot, aquesta fórmula genera dubtes sobre la sostenibilitat a llarg termini si un govern espanyol futur decidís de no fer-se’n càrrec.

Si bé l’intent del maig va fracassar, l’estat espanyol espera que les gestions d’aquests darrers mesos i el relleu en la presidència del Consell ajudin a desencallar la situació. El Consell del dia 18 serà decisiu per a saber si els avenços han estat suficients. Amb aquest moviment, Albares vol evitar que la iniciativa s’estanqui durant l’estiu i manté la pressió perquè s’arribi a un acord abans de l’inici del curs polític europeu.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha defensat l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant la visita dels reis espanyols a Montserrat el 23 de juny, en què hi va haver una manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Durant la sessió de control al parlament, Parlon ha defensat que la intervenció va ser “adequada, proporcional i va garantir el dret a protesta”.

Parlon ha respost així a una pregunta de la diputada de Junts Carme Renedo, que aquell dia va assistir a la concentració juntament amb els diputats Francesc de Dalmases i Ennatu Domingo. Segons Parlon, si els manifestants haguessin col·laborat, la protesta “hauria anat millor”.

La mobilització de l’ANC, que va aplegar desenes de persones al voltant del monestir, va viure moments de tensió amb la policia. Els Mossos van intervenir unes quantes vegades per mantenir la línia policíaca, van retirar alguns pals de banderes independentistes i van identificar i denunciar un dels manifestants.

Arra d’això, Renedo ha instat la consellera a fer autocrítica i a demanar “disculpes per una actuació reprovable” de la policia catalana. Després, Dalmases ha demanat la paraula per al·lusions i ha criticat l’actuació de Parlon, que ha considerat “fora de lloc i fora de to”. Segons ell, la consellera “ha perdut una oportunitat per defensar un model de policia que garanteixi drets”. A més, ha acusat el govern de voler actuar “com a delegació, no del govern, sinó de la Guàrdia Reial”, i ha retret a Parlon que estigués “molt enfadada amb una manifestació que va ser cívica, pacífica i democràtica”, i que va fer que el rei espanyol hagués d’entrar “per la porta del darrere”.