La banalització de la memòria
No crec que Gabriel Rufián hagués entrat fins ara en una cova tan pregona com la d’idolatrar Patxi López, i mira que és versat en espeleologia. Va ser dimecres, en un ple que havia de servir per a demanar factures a Pedro Sánchez i que n’esdevingué la cerimònia de salvaguarda. Va dir Rufián, adreçant-se a Santiago Abascal: “Rentin-se la boca, abans de parlar de gent –i ho dic jo, que no formo part de la seva formació– com Patxi López o Jesús Eguiguren, perquè han portat taüts dels seus companys mentre vostès literalment s’amagaven. Si en aquest país hi ha la pau que hi ha, és gràcies al fet que hi va haver gent que es va arromangar i va negociar.” Una estampa del 2025: un pretès portaveu de l’independentisme català demanant, en castellà, al congrés espanyol, respecte pel senyor que va ser president gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale. I com l’aplaudien, els ministres de Sumar –més que no pas els socialistes. I com l’aplaudia, Francesc-Marc Álvaro.
Era un elogi estructural, gens anecdòtic, que explica perfectament l’arquitectura moral de l’Espanya contemporània: una Espanya en què els socialistes inclinen la balança del bé i del mal, maquillats d’uns valors progressistes que rarament practiquen, apuntalats per la força bruta de l’estat sempre que els convingui d’esclafar l’independentisme, i apuntalats per aquest mateix independentisme sempre que els convingui –i punt. La biografia política de Patxi López, la conegués o no Rufián abans d’emblanquir-lo, és un símbol de la repressió judicial espanyola contra l’independentisme, un cas infame de perversió democràtica, i és una vergonya fer servir els taüts no ja per disculpar-li els pecats polítics, sinó per esborrar-los.
Certament, López va arribar al poder en un clima d’indignació i d’afartament pels atemptats d’ETA, que un any abans havia assassinat el regidor socialista Isaías Carrasco, i amb un Juan José Ibarretxe molt desgastat, però amb això i prou no hauria fet el cim. Encara li van caldre dues coses més. La primera va ser la resolució del Tribunal Suprem espanyol que va impedir de presentar-se a les eleccions a les dues fórmules que havia trobat la il·legalitzada Batasuna per a fer-ho, Askatasuna i l’associació d’electors Democràcia Tres Milions. La prohibició era fruit d’un recurs del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La segona va ser el vot a la investidura d’un diputat d’UPyD i de tretze del PP, amb qui havia promès en campanya de no pactar. Potser no ho sabia, Rufián, però a l’executiva d’aquell PP del País Basc hi havia llavors un jove que es deia Santiago Abascal.
L’elogi de Rufián és la metàfora més nítida de com la subordinació dels aliats de del PSOE no és tan sols política, sinó moral. Els socialistes són la baula que relliga l’estat amb més consistència perquè saben jugar a dues bandes: el principi de realitat els endureix prou l’estómac per a empassar-se tant de cinisme i tanta cruesa i tanta hipocresia com calgui, i mai no perden de vista que han de triar sempre el poder, però a més a més ho abillen amb l’èpica democràtica que sempre, sempre, sempre fan miques quan hi ha en joc la qüestió nacional. La forma és diferent però el mecanisme polític sempre és el mateix: ho van fer en temps dels GAL, ho van fer al País Basc el 2009 i ho han fet després del 2017 a Catalunya, on no van poder governar fins que, presó rere presó, exili rere exili, inhabilitació rere inhabilitació, una volta escurada per dins tota possibilitat de fer política lliure, el vent va començar a bufar-los a favor.
La cosa més trista de la política catalana, avui, no és ni tan sols el cinisme, sinó la desmemòria: aquesta vida tan curta que té el record de la repressió, aquest significat tan volàtil de les paraules, aquest llistó tan baix sense resistència, aquesta frivolitat, aquesta despreocupació general, tanta fragilitat, tanta ingravidesa.
