The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Ciudad Juárez, Mèxic. Quan el govern mexicà anuncià les eleccions judicials més grans del planeta –en què els votants són cridats a elegir milers de magistrats, incloent-hi els jutges de Tribunal Suprem–, tothom esperava que el sistema judicial mexicà s’ompliria de cares noves: activistes cívics, joves advocats idealistes… Però ningú no s’esperava l’advocada del Chapo.

Heus aquí Silvia Delgado, abillada amb un minivestit cenyit i calçant talons de deu centímetres, repartint fulletons i somrient alegrement als clients d’un mercat ambulant dominical. Fa vuit anys, Delgado fou l’advocada de Joaquín Guzmán, el narcotraficant més conegut per “el Chapo”, quan fou extradit de la presó de Ciudad Juárez –més semblant a una fortalesa que no pas a un centre penitenciari convencional– a Nova York. L’advocada acompanyà la dona de Guzmán, la model Emma Coronel, durant el judici als Estats Units, en què el narcotraficant fou condemnat a cadena perpètua. Ara Delgado confia a ser elegida jutgessa penal, en un estat on el càrtel de Sinaloa del Chapo continua exercint un gran poder. “Espero comptar amb el vostre vot!”, exclama afablement als vianants.

Delgado (centre) reparteix fulletons de campanya (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

La influència del narcotràfic ha projectat una llarga ombra sobre les eleccions judicials del primer de juny, concebudes com un exercici de democràcia radical. L’Església Catòlica i el govern dels Estats Units han advertit que els narcotraficants podrien aprofitar la votació per infiltrar els seus propis candidats al sistema judicial. Aquestes darreres setmanes, alguns candidats han estat objecte de revelacions sorprenents. Per exemple, s’ha sabut que un d’ells va ser advocat d’un dirigent dels Zetas, un càrtel que ha fet “desaparèixer” milers de persones. Un altre candidat va complir sis anys de presó a Texas per possessió de metamfetamina.

La presidenta Claudia Sheinbaum diu que els escàndols afecten tan sols una proporció molt petita dels candidats. Els juristes recorden que defensar un client acusat de narcotràfic no és cap delicte; Delgado, per la seva banda, assegura que oferí al Chapo –el llegendari cap de la droga que ha estat objecte de dues sèries de Netflix– “el mateix assessorament jurídic que hauria ofert a qualsevol altra persona”.

Dos ciutadans examinen un fulletó de campanya de Delgado a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Però els analistes jurídics consideren que les sospites que planen sobre alguns candidats evidencien la manca de rigor dels criteris de selecció de candidats establerts pel govern mexicà. Fins ara, la majoria de jutges eren seleccionats amb un sistema de classificació que combinava les oposicions i l’experiència jurídica. Amb les noves normes, els analistes temen que el criteri que passi a decidir qui esdevé magistrat no sigui l’experiència ni la formació, sinó els vincles del candidat amb grups influents –com ara, el crim organitzat– capaços de mobilitzar el vot a favor seu.

El govern de Sheinbaum, indignat per les revelacions, ha pres mesures per a excloure divuit candidats, pel cap baix, del procés electoral. Però els analistes diuen que l’amenaça va més enllà del grapat de “narcoadvocats” que han transcendit als mitjans. Aquests darrers anys, els narcotraficants ja han demostrat la seva influència política a còpia d’instal·lar desenes de batlles en unes quantes ciutats mexicanes: per què no haurien de provar d’imposar ara, de manera més o menys discreta, els seus propis jutges?

Una reforma radical

La reforma judicial mexicana és obra de l’ex-president Andrés Manuel López Obrador. Durant la seva presidència, López Obrador atacà sovint els jutges que en blocaven les mesures, i els acusà de corruptes i esbiaixats. També mostrà una certa predisposició a reformes ambicioses i audaces: si el sistema judicial no funciona, per què no crear-ne un de nou? Quan el seu partit, Morena, arrasà a les eleccions de l’any passat i Sheinbaum n’agafà el testimoni, la nova presidenta mexicana posà fil a l’agulla.

Ara el Tribunal Suprem sencer i la meitat dels jutges federals –uns 850, si fa no fa– seran elegits pels votants; la meitat restant serà substituïda l’any 2027. Els mexicans també han estat cridats a elegir uns 1.800 magistrats estatals. Els requisits per a presentar-se són mínims: tan sols tres anys d’experiència jurídica, cartes de recomanació de col·legues o veïns i no tenir antecedents penals. Més de 50.000 candidats han estat examinats en qüestió de setmanes pel govern federal i el govern estatal.

Miguel Alfonso Meza, activista anticorrupció de 27 anys, fou un dels primers a fer saltar les alarmes. El seu grup, Defensorxs, féu una crida als ciutadans perquè li fessin arribar els noms de candidats considerats problemàtics amb l’objectiu de revisar-ne l’historial.

“En realitat, ha estat molt fàcil”, assegura a The Washington Post. “Sovint n’hi ha hagut prou amb cercar-ne els noms a Google.”

Delgado mostra els seus títols de dret (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Un d’aquests noms fou el de l’ex-fiscal estatal de Michoacán, Francisco Herrera Franco. El magistrat renuncià al càrrec l’any 2022, quan transcendí un enregistrament d’àudio en què se’l sentia oferir assessorant jurídic a un presumpte gàngster. Dos periodistes que escrigueren articles acusant-lo de corrupció van ser assassinats. Herrera Franco ha negat haver comès cap delicte, i diu que la veu de l’àudio no és la seva. La justícia, fins ara, no ha presentat càrrecs en contra seu.

Meza també se sobresaltà quan llegí sobre Delgado, que el 2017 criticà els mitjans l’extradició del Chapo. L’any següent, Delgado viatjà a Nova York per assistir al judici i fer de traductora a la dona del narcotraficant, a qui explicava els detalls tècnics del judici.

El grup de Meza descriu Delgado com una candidata “de gran risc”. “En un cas com aquest, el conflicte d’interessos és la menor de les nostres preocupacions”, diu Meza. “No pot ser que un dia defensis el càrtel de Sinaloa als tribunals i l’endemà ocupis un càrrec en què hauràs de jutjar molts acusats que en formen part.”

“Va ser una oportunitat”

Delgado tenia 27 anys i s’acabava de divorciar quan decidí, mentre encara treballava en una empresa de gestió de residus, fer-se advocada. Les seves classes universitàries començaven a les set del matí; abans d’anar-hi, deixava els tres fills a l’escola, on un conserge els vigilava fins que els professors arribaven. Delgado obtingué un màster en dret i exercí com a advocada en múltiples camps: dret laboral, dret penal i dret de família.

El 2016, el principal advocat del Chapo li trucà. Les audiències del cap de la droga eren a Ciutat de Mèxic, però ell romania pres a Ciudad Juárez i havia de comparèixer-hi per videotrucada. Que li agradaria unir-se a l’equip legal del Chapo?

“Per a mi, professionalment, era una oportunitat”, diu. I afegeix: “Era una oportunitat per a guanyar prestigi com a advocada. Sóc una persona ben formada, i per això em van triar.”

Alguns advocats de traficants exerceixen, en essència, com a treballadors de les bandes criminals; altres es limiten, simplement, a prestar assistència jurídica als acusats de narcotràfic. Delgado assegura que pertany a aquest segon grup.

Delgado parla amb votants potencials a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

És possible que molts residents de Ciudad Juárez passin per alt els vincles de Delgado amb el món de la droga. Fa temps que els grups de narcotràfic formen part de l’economia d’aquesta ciutat, segons que explica Daniel Beltrán, un venedor de 72 anys. Ell mateix va arribar a treballar com a peó d’obra en un club nocturn propietat d’Amado Carrillo Fuentes, cap del càrtel de Juárez. “Ens tractaven bé. Ens pagaven bé”, diu.

Carlos Murillo, professor de la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez que es dedica a estudiar el sistema de justícia mexicà, explica que la influència del narcotràfic en els comicis probablement serà molt subtil, atès que tan sols els partits polítics tenen prou influència electoral per a mobilitzar el vot en unes eleccions que han generat poc interès entre el públic mexicà.

El votant de Ciudad Juárez, per exemple, haurà d’elegir més d’un centenar de jutges locals, estatals i federals, cosa que l’obligarà a omplir una dotzena de paperetes. Per a facilitar el procés, els partits polítics estan autoritzats a proporcionar a cada elector una llista de candidats pre-seleccionats. Però els grups d’interès –incloent-hi els càrtels– provaran de pressionar els partits perquè incloguin els seus candidats en aquestes llistes, diu Murillo.

“Veurem penetració del narcotràfic en les eleccions, de la mateixa manera que hem vist penetració del narcotràfic en qualsevol altre àmbit de la societat”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m’han vençut. Aquest fet, per a mi, té una certa importància, perquè no m’hauria pensat mai que arribés a fer coses tan serioses. Sospito que no he nascut ni per fer llibres, ni novel·les, ni històries, perquè pel que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar a passeig, amb el bastó i el cigarret als llavis.” Ho escriu un jove Josep Pla al pròleg –”quatre paraules”, com sempre titularà, relativitzant tota transcendència de res, aquestes pàgines inicials dels seus volums– al seu primer llibre, Coses vistes, publicat ara fa tot just cent anys, el 18 de maig de 1925. Tot i tractar-se del seu debut literari, ell fa com si res. Com si no fos cosa seva. De fet, aquella “Captatio benevolentiae” planiana, amb la qual ens vol convèncer de la seva total manca d’afany i ambició literària, acabava d’una manera rotunda: “Si malgrat tot em decideixo a llançar aquest llibre al carrer és perquè a Catalunya falten llibres i sobretot llibres dolents.”

Josep Pla, a París. L’entrada de cavall sicilià de Pla a la literatura

La veritat és que el llibre és l’entrada de cavall sicilià d’un periodista que en aquell moment fa cinc anys que volta pel món com a corresponsal volant a París, Madrid, Gènova i Berlín, i que ha cobert la política internacional de la postguerra mundial, la marxa feixista sobre Roma i la crisi de la República de Weimar, amb entrevista a un tal Adolf Hitler inclosa, i que s’ha guanyat un públic fidel que ha captivat amb el seu estil viu i fresc, allunyat de l’encarcarament noucentista. El perspicaç i savi Joan Crexells ho ha vist de seguida: “Darrerament, degut, principalment, a Josep Pla, la prosa periodística catalana ha acceptat, amb tota llibertat, formes populars, maneres de dir vives, que poden donar a l’estil una gran vivacitat sense fer-li perdre el to. Però que Josep Pla és [un] prosista que depassa la majoria dels seus contemporanis ho demostra el fet que tots els seus imitadors fracassen.” L’arribada a les llibreries de Coses vistes, per tant, no és solament un èxit –se’n faran tres edicions–, saludat com un esdeveniment literari de primer ordre, sinó que és el primer pas d’una ambició literària i d’un projecte de vida d’algú que se sap pres d’una secreta i diabòlica mania d’escriure a la qual havia de sacrificar-ho tot, i que es materialitzarà en més de cinquanta anys d’escriptura, acompanyada de generacions de lectors, que no l’han abandonat d’ençà del 1925.

El procés d’edició ja és una mostra d’aquell escriptor en potència, que es mor de ganes de ser llegit. Fa dos anys, pel cap baix, que remou cel i terra per publicar un llibre, fent tractes amb diversos editors i prometent el llibre a tres segells diferents alhora. Primer es compromet amb Joan Estelrich, director de l’Editorial Catalana, l’home de Francesc Cambó per als afers culturals i amb un pes decisiu a la Veu de Catalunya. Després entra en acció Ventura Gassol, mà dreta de Francesc Macià, que també tira endavant un projecte editorial. Finalment, però, qui publicarà el primer llibre de Pla serà l’advocat manresà Ignasi Armengou, de filiació socialitzant, que havia publicat a la revista Cenacle les primeres proses literàries planianes, i que vol muntar una casa editorial independent, catalana, moderna i professional per editar els nous valors de les lletres catalanes que han fet les primeres armes a la premsa, començant per Josep Pla i continuant per Manuel Brunet i Eugeni Xammar. Coses vistes serà el primer volum de l’Editorial Diana, que publicarà els primers llibres de Josep Pla: Rússia, Llanterna màgica, Relacions…

Un llibre que no era una novel·la

Com a diputat de la Mancomunitat pel districte de la Bisbal destituït per la dictadura de Primo de Rivera, que el perseguirà per un article sobre la guerra del Marroc; de París estant, llegint aquells periodistes i escriptors que tant influiran en la seva obra, com ara Albert Londres o Paul Morand; descobrint amb Xammar, el seu introductor i guia, la vida berlinesa; o compartint converses amb el vice-cònsol a Gènova Josep Carner –després de passar pel quiosc de Rosetta Lagomarsino, la seva ragazza italiana–, Pla ha estat atent a la polèmica literària que ha ocupat els escriptors catalans d’un quant temps ençà: la qüestió de la novel·la. Havia disparat el primer article Josep Maria de Sagarra, assegurant que a les lletres catalanes després de gairebé cent anys de Renaixença, hi faltaven novel·les: “El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país.” Si en mancaven no és perquè la nostra llengua tingués cap incapacitat per a produir-les, sinó per la por dels escriptors a enfrontar-s’hi. Ho reblarà Carles Riba en una conferència a l’Ateneu, titulada precisament “Una generació sense novel·la”, reproduïda en articles a la premsa.

La resposta de Pla, que se situa sota l’empara protectora de Stendhal, que ha llegit Proust i aviat descobrirà Joyce, serà Coses vistes, un llibre que no serà pas la novel·la que la crítica esperava, l’esperança blanca de la narrativa catalana, sinó que inaugurarà un gènere genuïnament planià, alineat amb la crisi del gènere que viu la cultura europea, i al qual serà fidel tota la vida. Un gènere fet de literatura d’observació (“Homes i paisatges”), d’atenció als fenòmens del temps i de la terra (“Intermezzo” sobre la cuina catalana), de narrativa autobiogràfica (“capítols de novel·la”) i de testimoniatge contra l’oblit dels seus contemporanis (una vintena de “retrats”, entre els quals els dos editors frustrats, Estelrich i Gassol, juntament amb Carner, Riba, Xammar, Pompeu Fabra, Francesc Pujols i Manolo Hugué), que tindrà continuïtat en futurs volums, com El quadern gris, La vida amarga, El que hem menjat, i les sèries d’Homenots. El mètode serà també l’usual en la producció planiana: articles publicats prèviament a la premsa s’alternaran amb parts noves i texts refets i aprofitats.

Adi Enberg i Josep Pla al casament de Pere Pla i Maria Miquel.

El primeríssim Pla, que tornarà a fer el desmenjat en una conversa a D’Ací i d’Allà amb Carles Soldevila –”Probablement, el meu llibre no agradarà a ningú”–, va ser un èxit immediat. Va causar sensació, com es pot veure en les paraules dels seus contemporanis. Sagarra escriu: “És el llibre més suculent, més suggestiu, més inquiet, més entretingut, més emocionant, més llegidor, més humà en una paraula que ha produït, la nostra joventut literària. No tinc prou elogis ni prou efusió verbal per comentar la meva admiració.” I Carner el saludarà demanant vint-i-una canonades en honor seu, en una frase que farà fortuna. De tota manera, sempre hi haurà qui trobarà pèls a la sopa, com Tomàs Garcés, que previndrà contra “les grolleries i els estirabots innecessaris que esquitxen el llibre”. Pla, però, no es va adormir als llorers. Aviat va fer les maletes per anar-se’n a la Rússia soviètica, amb el senyor i la senyora Xammar, en un viatge que donà lloc al seu segon llibre, publicat novament per Armengou. Seguidament en van venir més, en què tornà a aprofitar tota mena d’experiències i materials. Ara, lectors d’avui, si cerqueu el primer llibre de Pla a l’Obra Completa de Destino no l’hi trobareu pas. Reeditat parcialment per Selecta l’any 1949, el primerenc Coses vistes –gairebé un títol genèric de bona part de l’obra planiana i un format que farà fortuna– acabà essent “desconstruït”, refós i reescrit en volums diversos, com ara El quadern gris. Però enguany, amb motiu del centenari, Destino el tornarà a posar en circulació, coincidint amb l’exposició que per a l’ocasió té previst d’inaugurar la Fundació Josep Pla.

Quan els veïns de les poblacions afectades per la gota freda van veure que se’ls havia negat la casa pel fang, el primer impuls va ser treure-ho tot al carrer. Les voreres de Paiporta, Picanya, Catarroja, Massanassa o Alfafar es van convertir en un aparador gegant on es podien observar tot de mobles, electrodomèstics, peces de roba i més béns que havien estat coberts pel fang i, per tant, ja no servien. Entre tots aquests objectes personals, se’n destacava un que amb la digitalització cada vegada és menys freqüent, però que sol ser present a cada casa i que posseeix un gran valor sentimental, l’àlbum familiar.

Amb l’objectiu de rescatar aquelles pàgines de records impregnades amb fang, tan sols quinze dies després de la tragèdia, la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València va crear el projecte “Recuperar les memòries”, una iniciativa dirigida pels professors Pilar Soriano, Pedro Vicente i Esther Nebot, que en poc més de mig any han pogut restaurar més de 72.000 imatges familiars. “El projecte vol donar sentit a la fotografia com a valor social, de transmissió de records”, diu Esther Nebot en una de les aules de tractament d’aquestes imatges habilitada per la UPV. En aquests espais fa mesos que desenes de voluntaris treballen per retornar a les famílies aquests records que el fang no va arribar a esborrar.

Hi ha una mena de fil invisible que lliga el franquisme, diria que a hores d’ara ja de manera inevitable, amb la consciència nacional espanyola. Un fil que, per més que alguns pretenguen tallar amb discursos impostats de modernitat i democràcia, sempre s’acaba tesant i revelant la seua existència quan menys t’ho esperes.

La qüestió no és sols que el nacionalisme espanyol tinga sempre la deriva autoritària que té. La qüestió és que sembla incapaç d’articular-se plenament sense recórrer, d’una manera o altra, al relat franquista, a la simbologia i als mites exacerbats franquistes, a les seues banalitats, com veiem perfectament aquests dies.

El fenomen és prou complex per a desenterrar-lo amb un simple article, però si mirem amb atenció els darrers esdeveniments –de les declaracions de l’extrema dreta al parlament balear defensant la televisió franquista com a paradigma d’objectivitat i cultura, fins a l’estrena aclamada per tota la progressia espanyola d’una sèrie sobre el “La, la, la” de Massiel i la seua victòria a Eurovisió–, s’evidencia clarament que el franquisme actua també com una mena de recer de l’espanyolisme, com un espai de confort on sempre es pot tornar, sigues de dretes o d’esquerres, per relaxar-te quan la realitat plurinacional amenaça d’esquerdar el relat unitari, el relat nacionalista espanyol.

El cas de la sèrie sobre el “La, la, la” és especialment revelador d’aquesta dinàmica. Presentar la cançó de Massiel com un simple èxit musical, deslligant-la del context històric i de l’evident i substancial funció propagandística per al règim, equival a perpetuar una falsificació de la memòria.

Aquell 1968, l’estat espanyol es trobava en un dels moments de més ebullició social des que havia començat la dictadura: el moviment estudiantil assolia cotes de mobilització inèdites, Raimon desafiava el règim amb recitals a Madrid, les manifestacions del Primer de Maig havien reeixit a trencar el silenci imposat, ETA començava la lluita armada al País Basc amb els primers morts d’ambdues bandes i el ressò de la Caputxinada revitalitzava el catalanisme polític, alhora que Europa condemnava sense fissures la brutal repressió franquista.

En aquest context, el règim, com s’ha demostrat de sobres, va concebre el “La, la, la” com una estratègia d’imatge, com un giny propagandístic destinat a projectar internacionalment una inexistent Espanya moderna i joiosa, representada per una joveneta amb minifaldilla, que provava de sobreposar la seua imatge a la d’un país cínic i xacrós on el nacionalcatolicisme continuava imposant una moral rígida i asfixiant. Era, en definitiva, un exercici de maquillatge per a dissimular la lletjor d’una dictadura que s’enfrontava a una contestació interna creixent i a l’aïllament internacional.

Però la cosa més inquietant, a parer meu, no és tant la manipulació històrica que denota aquesta sèrie televisiva com la facilitat amb què la societat espanyola accepta i fins i tot celebra aquests relats. Com s’explica que es puga no sols produir i projectar, sinó també consumir amb naturalitat una ficció que emblanqueix una dictadura sagnant? Com cal entendre que molts dels qui es defineixen progressistes puguen cantar amb nostàlgia el “La, la, la” sense experimentar cap contradicció ètica?

La resposta, em fa l’efecte, rau en aquesta percepció profundament arrelada que el franquisme, amb totes les seues atrocitats, va ser també el darrer moment en què Espanya va poder afirmar-se com a nació sense fissures. Fou el darrer moment en què al relat nacional espanyol no li va caldre justificar-se, en què la imposició d’una llengua, d’una cultura i d’una determinada visió de la història –com demostra la negativa a deixar que es cantàs en català– es podia exercir sense complexos ni matisos. Que la nació espanyola no era discutida per ningú, en públic. Evidentment, aquesta continuïtat banal del franquisme és possible també perquè forma part d’un pacte tàcit de la transició: es podia maquillar el sistema polític, però no es podia qüestionar la manera com la nació espanyola havia estat configurada pel franquisme a partir del 1936.

I ací és on rau la paradoxa: és més que clar que els demòcrates espanyols són incapaços de construir un relat nacional alternatiu sobre el seu país, un relat que puga prescindir completament de l’herència franquista, que hi puga trencar completament, com es faria en qualsevol país democràtic i decent. Perquè en el fons, nacionalment, accepten sense discutir-los mai la idea i el format de nació que va configurar la insurrecció franquista contra la República: del monarca a les cançonetes. Sense cap pudor ni reflexió, sense ni el mínim indici de crítica.

I és dins aquest marc, i perquè aquest marc existeix, que l’extrema dreta pot defensar la televisió franquista en un parlament, però també que l’esquerra pot celebrar sense ni pensar-s’ho una sèrie que arriba a presentar de manera vomitiva la imatge repugnant de Franco com un vellet simpàtic que, tot cofoi, taral·leja amb batí al sofà de casa, ben content, el “La, la, la”. O que ridiculitza Joan Manuel Serrat per haver volgut cantar en català, com si aquesta decisió fos una simple extravagància personal i no un acte de dignitat lingüística i de resistència cultural i política al règim feixista.

 

PS1. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, centrada en els escàndols desencadenats per l’actuació de la DGAIA, uns escàndols que va investigar, en primer lloc, Octuvre.cat, la publicació que dirigeix Albano-Dante Fachin. En el programa, per primera vegada, el testimoni protegit, l’alertador, parla en públic i explica i denuncia el cas de corrupció tan important que s’amaga rere aquesta institució. Vegeu-ne el vídeo, que hauria de circular molt.

PS2. En les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional Catalana, Josep Punga va ser el candidat que es va enfrontar a l’actual president, Lluís Llach. Ara Punga ha deixat el secretariat i s’ha adherit a un moviment, Dempeus, que vol promoure un nou partit polític. Clara Ardèvol hi ha parlat, en aquesta entrevista: “Hi ha un mandat ‘waterloonià’ per a controlar l’Assemblea”.

PS3. Ahir VilaWeb va celebrar trenta anys. I se’ns ha ocorregut de demanar un regal, sobretot a aquells lectors que no han volgut fer-se’n subscriptors i que, malgrat això, han pogut llegir amb accés obert tot el contingut del diari, sense compensar-nos-ho, durant tots aquests anys. El regal és fer aquests dies una donació única i sense compromís, tant hi fa de quina quantitat. Si ho voleu, a més, ja la podeu fer també per Bizum o amb la targeta, anant a aquesta pàgina. Gràcies.

Les càmeres del congrés espanyol, en plena sessió de control al president, enfoquen de gairó un escó buit a la setena fila. És el de José Luis Ábalos, el gran protagonista de la legislatura. El seient és al costat de les escales i a un pas de la sortida. Unes files més avall, Pedro Sánchez fuig d’estudi sobre la polèmica filtració al diari El Mundo dels whatsapps que s’intercanviava amb la seva antiga mà dreta. “Vostès, a l’oposició, entretinguts amb les butzes, i aquest govern millorant la vida de la gent”, diu al PP.

Ábalos, després de ser repudiat per les irregularitats en la compra de material sanitari durant la pandèmia –l’anomenat cas Koldo–, torna a ser la baula feble d’un govern esquitxat per tota mena d’escàndols. Els seus missatges amb el president reflecteixen insults a dirigents díscols del PSOE —Lambán, García Page, Susana Díaz i Fernández Vara—, però també a ministres en actius. “Bona peça”, diu sobre Margarita Robles.

“Se’ls ha de continuar marcant […]. Han de ser conscients que són una minoria i que són uns hipòcrites: fan el que volen i exigeixen el que els dóna la gana, encara que sigui una esmena a la totalitat del seu dia a dia polític […] Ells sí que no toleren la divergència interna, i porten l’assetjament fins a extrems impossibles per a nosaltres”, escriu sobre els díscols.

Els whatsapps demostren la relació estreta i profunda que tenien el president espanyol i l’ex-ministre i generen dubtes sobre si la Moncloa realment no era conscient de la trama que s’ordia en el Ministeri de Transports –amb el comissionista Víctor de Aldama– i que ara investiga el Tribunal Suprem. El PP assegura que Sánchez “manava i dirigia l’organització criminal” i defensa que “Ábalos no actuava sol”.

Entre les converses filtrades, també n’hi ha que impliquen Sánchez i Nadia Calviño en el rescat a correcuita d’Air Europa –una mica menys 500 milions d’euros– en plena pandèmia. Aquest moviment apareix en la instrucció del cas Koldo, però també en la causa contra la parella de Sánchez, Begoña Gómez. De fet, el president va donar a Ábalos instruccions concretes sobre el rescat uns dies després que Gómez rebés una “trucada d’auxili” de Javier Hidalgo, conseller delegat de Globalia, aleshores matriu de l’aerolínia.

El superministre Félix Bolaños ha tret importància al contingut dels missatges i ha descartat que fos cap estratègia d’Ábalos per a fer xantatge al govern arran de la causa judicial. Dit això, ha denunciat que la filtració era un atemptat contra la intimitat del president i podria constituir un delicte de revelació de secrets. “[Sánchez] vol tenir uns dies per a saber la gravetat del contingut”, ha declarat a Onda Cero sobre una possible acció judicial.

Dimecres, la Sexta va publicar que l’ex-ministre havia avalat la filtració d’una part dels whatsapps (les converses de l’any 2023). Però, en un piulet posterior, Ábalos va matisar que no havia lliurat els missatges a ningú, sinó que només n’havia confirmat la veracitat a un periodista del diari El Mundo. “No m’oposo a la publicació perquè entenc que són de caràcter positiu”, va escriure.

Deseo aclarar para evitar especulaciones a raíz de una información sobre la filtración de unos whatsapps correspondientes a una conversación de 2023 con el presidente:

Cuando el medio que los ha publicado me pide contrastar los whatsapps de 2023, no me opongo a su publicación…

— José Luis Ábalos (@abalosmeco) May 14, 2025

El director d’El Mundo, Joaquín Manso, s’ha negat a revelar la font de la filtració. “Hi ha centenars de missatges, si no milers, i jo no puc tenir una idea completa de què hi ha en el nostre poder”, va dir en una intervenció a Antena 3. Sobre si hi havia missatges presumptament delictius de Sánchez, va respondre: “No em consta.”

“Hi ha molts missatges sobre la vida interna del partit. El control orgànic era, gairebé amb tota seguretat, la cosa que més obsessionava el president del govern”, va afegir, abans de dir: “Jo si, fos ell, estaria preocupat.”

Nervis rere les cortines de la Moncloa

Els membres del govern espanyol, de cara al públic, desdramatitzen el contingut dels missatges i neguen que hi hagi nervis a la Moncloa. Tanmateix, en privat, ofereixen una versió molt diferent. El periodista Fernando Garea, ex-president de l’agència Efe i amb bones connexions al PSOE, explica que hi ha ministres “sorpresos, consternats, decebuts i, sobretot, molt preocupats”.

En aquest sentit, argumenten que Sánchez és víctima d’un xantatge si Ábalos és rere la filtració dels whatsapps. “Temen tot allò que sap, la seva capacitat de fer mal al govern i al partit, i la incertesa sobre fins on pot arribar”, relaten, i detallen que el cercle més pròxim al cap del govern espanyol admet que l’ex-ministre està molt enfadat amb els seus antics companys de files. “Se sent abandonat”, conclouen.

 

Un dia de primavera del 1965, ara fa seixanta anys, va arribar a les botigues un disc històric. Tenia la referència número 3-20951 del segell RCA Víctor i aplegava quatre cançons interpretades en català per quatre cantants italians. En una cara hi havia Jimmy Fontana i Donatella Moretti interpretant, respectivament, “El món” (amb la lletra adaptada per Josep Maria Andreu) i “He vist com sorties”; i al revers Rita Pavone cantava “Ell” i Gianni Morandi, “Si no et tingués ja mai més”.

No tinc dades sobre les vendes del disc, però juraria que varen ser molt altes pels costums de l’època perquè recordo que era en un munt de cases al costat dels primers tocadiscos estèreo.

Amb els Beatles a la Monumental

Per aquells mateixos dies es van obrir les taquilles de la plaça Monumental de Barcelona, no pas per veure Diego Puerta, Jaime Ostos, Santiago Martín, el Viti’ (que es feia dir d’aquesta manera perquè era de Vitigudino), o Paco Camino, ídols dels afeccionats tauròmacs d’aleshores, sinó per comprar les entrades pel primer i únic concert que els Beatles varen fer aquí. Tanco els ulls i evoco aquella cua d’una tarda de dissabte al costat de ma mare (l’any 1965 els nois de quinze anys érem moooolt diferents dels d’ara) per comprar tres entrades: una per a ella i les altres dues per a mon germà i per a mi. A la primera graderia i a cent vint-i-cinc pessetes cada una (mon pare ens va dir que el seu mal no volia soroll i que s’estimava més quedar-se a casa).

L’actuació dels quatre ídols de Liverpool, que precisament tancaven a Barcelona una breu ronda pel sud d’Europa per presentar Ticket to Ride (un disc senzill publicat dos mesos abans amb “Yes It Is” a la cara B), va ser el 3 de juliol. Pocs dies després estrenaven a Londres Help, el seu segon film dirigit també per Richard Lester, mentre preparaven la ronda pels EUA a partir de l’agost que els va consagrar definitivament. Això, però, és llenya selecta que potser caldrà cremar en algun altre article específic.

Parlant dels Estats Units, una cosa que en aquells moments no sabia ningú és que a sis mil quilòmetres d’aquí, en un estudi de Nova York, Bob Dylan enregistrava “Like a Rolling Stone” (aquell orgue excels tocat per Al Kooper…) i també feia història. Les històries musicals de fa seixanta anys.

La música d’Itàlia

Tot i que la música d’origen anglosaxó començava a imposar lentament la seva llei, en aquella època els que abominàvem les “espanyolades” teníem encara la música francesa –Becaud, Adamo, Hallyday, Hardy…– com a refugi de qualitat. Però la primacia se l’emportava la que ens venia d’Itàlia: Marini, Carosone, Dallara, Modugno, Celentano, Mina, Pravo, Cinquetti, Donaggio… i, és clar, els quatre del disc que ara evoquem. Jimmy Fontana (amb les seves inseparables ulleres, una novetat per a l’època), Rita Pavone, Gianni Morandi i la Moretti.

La influència italiana era molt potent i de llarg abast. Mesos abans ens havien arribat, l’una darrere l’altra, “Una lacrima sul viso” i “Se piangi se ridi”, dues meravelles de Bobby Solo, un xicot romà de dinou anys que cantava amb una tessitura de veu clavada a la d’Elvis Presley (res d’extraordinari, però; aquí teníem Francisco Heredero que feia allò mateix). “Una lacrima…” i “Se piangi…” són dues grans cançons que encara avui situo en el prestatge reservat als clàssics.

Però encara ens havien d’arribar més sorpreses del mal anomenat “país transalpí”. El fins aleshores “rocker” Adriano Celentano es despenjava amb una veritable perla: una balada lenta, gairebé parlada, de quasi sis minuts titulada “Il ragazzo della via Gluck” que evocava la seva infantesa al número 14 del carrer de Cristoforo Gluck “in una casa fuori città” d’una zona de Milà, a tocar de l’estació ferroviària central, que aleshores encara era enmig de camps però que no va trigar gaire a ser engolida pel creixement de la ciutat. Sense proposar-s’ho –o potser sí, vés a saber– el gran Adriano escrivia el primer manifest ecologista cantat en la llengua de Dant.

Guitarres contra la guerra

Tanmateix, les sorpreses italianes no s’acabaven aquí. En plena fase d’oposició popular a la guerra del Vietnam a l’altra banda de l’Atlàntic, Gianni Morandi va publicar “C’era un ragazzo che come me amava i Beatles e i Rolling Stones”, una cançó rotundament pacifista que també va fer forat. Inevitablement, aquell esperit que pretenia que en la cruïlla dels carrers Haight i Ashbury de San Francisco brollessin flors a raig i s’escampessin pel món ens el varen encomanar aquí els Tres Tambors que els primers mesos del 1966 varen publicar el seu disc de debut amb aquella entranyable “Cançó del noi dels cabells llargs” cantada per Jordi Batiste que encara avui escolto amb un somrís ingenu als llavis.

Tot plegat, velles notes i vells acords del 1965, fa seixanta anys. Quan tot semblava que era a punt de començar i crèiem que només amb una guitarra es podia canviar el món.

Quan quatre intèrprets italians enregistraven un disc en català i tothom el comprava.

Us confesso que d’un any ençà sóc molt pesat, i que si us trobo pel carrer i m’expliqueu que treballeu a l’ensenyament secundari és probable que us interrogui sobre els vostres alumnes. Fa un parell de cursos que veig que hi ha hagut un canvi sobtat, una ruptura, i no en sé ni la causa ni la solució. Diria que va començar a afectar els nascuts el 2006, però tampoc no n’estic segur.

Els que som a la trinxera educativa parlem sovint dels problemes dels joves, però llavors sempre surt algú a dir-nos que som uns exagerats, que l’adolescència és un temps de reptes i dificultats, i que al final tot anirà bé. En realitat l’època en què et toca anar a l’institut marca molt, i és molt diferent haver fet la secundària mentre l’heroïna feia estralls, durant l’optimisme clintonià dels noranta, o en ple ensorrament col·lectiu per la crisi financera. I ara, malgrat el confort provocat per l’abaratiment de l’oci, som en un moment difícil.

Si hagués de buscar un tret que definís la generació dels meus alumnes, diria que la clau és l’absència gairebé total de referents comuns. L’aparició dels mitjans de masses del segle XX va fer que es poguessin propagar amb facilitat modes i tendències culturals, i podem fer l’exercici de mencionar una dècada i de seguida pensarem en una colla de pel·lícules, cançons, llibres i personatges que van marcar la majoria de la gent. Ara, en canvi, la influència els arriba en un dispositiu personal –ja no van al cinema ni miren la televisió, actes que poden ser col·lectius– i la tria de continguts la fa l’algoritme, i per tant és individual. Més enllà d’algun mem que s’escampa durant uns dies i es desintegra sense deixar rastre, potser l’únic referent més o menys ampli que queda és el futbol. I tanmateix mai no havia vist tanta uniformització estètica, sobretot entre els nois.

Fins aquí res a dir, és un canvi cultural i cada generació en viu algun. La ruptura que menciono és una altra, i al nord se’ns manifesta d’una manera força evident: l’enfonsament de la capacitat de socialització de molts joves. A l’institut ho hem vist d’una manera molt crua. Els costa fer nous amics, i en lloc de crear un grup mantenen les relacions que van establir a les etapes educatives anteriors. La separació entre nois i noies és total, una barrera tan gegantina que fa que a les pauses busquin llocs diferents a l’edifici (a la cantina on dinen no hi ha ni una sola taula barrejada). N’hi ha molts que no saben tenir una conversa informal, però el fet més greu és que qualsevol situació nova els provoca un gran estrès, fins a arribar a l’angoixa. I són precisament en el moment de la vida en què els cal aprendre a enfrontar-se al món sense el paraigua dels adults.

Els mestres també hem viscut –alguns diran que hem patit– la multiplicació de les situacions especials. Fa una dècada calia parar atenció a un o dos alumnes en un grup de trenta. Ara potser n’hi ha deu o dotze que tenen algun trastorn (el TDAH sembla omnipresent), pateixen dislèxia, o els han diagnosticat alguna dificultat, o s’absenten de manera crònica. Hi ha quatre hipòtesis quan mirem d’explicar el perquè: avui es documenten situacions que abans existien però romanien invisibles; ens arriben alumnes que unes dècades enrere s’haurien quedat pel camí; hi ha un excés de diagnòstics de trastorns psíquics; o bé aquests trastorns han augmentat. Si trieu i remeneu, trobareu bibliografia que defensa qualsevol de les quatre idees. Evidentment, cada cas individual té un origen que segur que preocupa els pares, però és l’acumulació de casos allò que ens fa reaccionar.

Què els passa als adolescents d’avui? Per què arreu del món s’han disparat les depressions i les angoixes, i molts presenten aquesta manca de socialització? L’explicació que ha circulat és l’efecte de la pandèmia, però aquí al nord les escoles van estar tancades durant poques setmanes, i mai no hi va haver confinaments ni vam portar màscara mentre fèiem classe. Cal per tant mirar cap al mòbil, i hi ha molts joves que parlen d’una ruptura: una vida innocent abans que els donessin el trasto (que evidentment desitjaven), i una complexitat infinita que han d’aprendre a gestionar d’un dia per l’altre, sense ajuda d’uns adults ignorants, ni les eines que et dóna la maduresa. Una paraula fora de lloc et pot dur a l’ostracisme social o a rebre un atac massiu, i no és estrany que molts es refugiïn en la paràlisi. Mentrestant l’algoritme et proveirà d’un confort que pot ser tòxic.

Una altra escola de pensament diu que els ho hem fet massa fàcil o, més ben dit, que hem eliminat molts dels reptes de la infantesa, i per tant els hem robat molts dels moments en què havien de prendre sols una petita decisió. Hem buscat sempre que no s’avorrissin –de fet, hem convertit la primària en un joc–, i davant d’un conflicte no els hem dit que havien de callar i fer el que tocava, sinó que els hem empès a explorar les emocions. I potser m’equivoco, però puc intuir quins dels meus alumnes menjaven a taula amb una pantalla i quins havien de seguir les converses dels adults.

Tot i això, el gran problema que detecto no són els anys d’institut, sinó el que vindrà després, perquè no estan aprenent les eines que necessitaran. Els amics que són professors d’universitat ja em parlen de situacions extremes, estudiants que s’angoixen si han de parlar amb ells, o que són incapaços de sortir de l’habitació i anar a classe. Una amiga que treballa en una gran multinacional tecnològica m’ho deia fa poc: “Quan hem de contractar algú de menys de vint-i-cinc anys ja ens posem a tremolar.” El tòpic als Estats Units és de presentar-se a l’entrevista de feina amb un dels pares.

Potser sóc jo el que vaig equivocat i de fet no passa res. Alguns em diuen que m’he fet gran, però per què no estava preocupat pels meus alumnes fa quatre o vuit anys i ara sí? La ruptura la veu molta gent. Avui em sap greu, però acabaré l’article sense donar-vos cap resposta.

La Generalitat de Catalunya ha lliurat les Creus de Sant Jordi d’enguany en un acte institucional a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L’esdeveniment ha estat presidit pel president de la Generalitat, Salvador Illa, el president del parlament, Josep Rull, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar.

Han rebut el guardó l’escriptora Mercè Ibarz, la cineasta Carla Simón, el filòleg Isidor Marí, el biòleg Ramon Folch, la periodista Rosa Maria Calaf, l’ex-conseller Joan Saura, l’artista audiovisual Eugènia Balcells, la investigadora Montserrat Baiget, l’alpinista Josep Manuel Anglada, el biòleg Ramon Folch, el geòleg Josep Maria Mata-Perelló, l’òptic optometrista Manuel Roure, la pedagoga Mireia Montané, el pagès i ex-coordinador d’Unió de Pagesos, Joan Caball, el músic i gestor cultural Marc Lloret, dramaturga Lluïsa Cunillé, el director d’orquestra Josep Pons i l’empresària Laura Roigé.

Mercè Ibarz: “Mirar l’art ens ajuda a mirar el món”

També l’han rebut algunes figures que han causat polèmica pel seu marcat espanyolisme com l’actriu Loles León, el president del Grupo Planeta, José Creuheras i el fundador i president executiu de Prensa Ibérica, Francisco Javier Moll.

Illa denigra la Creu de Sant Jordi condecorant l’espanyolisme mediàtic

La periodista Rosa Maria Calaf ha parlat en representació dels premiats i ha fet una crida a lluitar contra la desinformació: “Vivim una construcció social basada en la contundència de les opinions i a l’abisme de les emocions. Els periodistes independents que som el nervi sensible de la societat els volen substituïts per predicadors i esvalotadors digitals”.

En aquesta línia, ha advertit del risc que el fanatisme ocupi el relat i que la polarització destrueixi el diàleg social. Finalment, ha demanat a la societat que respecti a la gent gran: “Una societat que esborra a les persones grans és injusta i és molt poc intel·ligent. L’edat no és una càrrega, és un actiu social”.

A banda, el secretari general de la Unió per la Mediterrània, Nasser Ahmed Kamel, ha parlat en representació de les entitats premiades i ha agraït el premi. En un discurs pronunciat en anglès, ha destacat el paper de la ciutat de Barcelona com a punt d’unió de la mar Mediterrània i ha demanat a totes les organitzacions presents que continuïn treballant per construir un món que “mai perdi de vista la humanitat de cada persona”.

Les entitats premiades han estat la companyia teatral la Cubana, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), el grup de música Sabor de Gràcia, el Centre de Titelles de Lleida, el Col·legi d’Enginyers de Camins, la Federació dels Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, l’Institut Jaume Huguet de Valls, la Unió per la Mediterrània, i la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

L’acte ha comptat amb les actuacions musicals de Mishima, que ha interpretat la cançó “Qui més estima” i Maria del Mar Bonet, que ha cantat “El pi de Formentor”.

La delegació russa que ha viatjat a Istambul per emprendre converses de pau amb Ucraïna ha endarrerit la reunió fins demà, segons informa l’agència de notícies russa TASS, que cita una font propera a l’organització de les negociacions. En un principi la cimera s’havia de produir avui, i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, havia reptat el seu homòleg rus, Vladímir Putin, a trobar-se cara a cara amb ell. Putin, però, ha rebutjat assistir-hi, i la delegació que ha viatjat a Turquia no és considerada d’alt nivell pels EUA, que han fet de mediador per aconseguir l’acostament entre els dos països en guerra.

El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, ha assegurat que el nivell de la delegació russa “no és certament indicativa” d’un avenç significatiu en les converses de pau, per bé que ha desitjat estar “equivocat al cent per cent”. Sobre això, no ha descartat que finalment hi hagi d’haver converses al màxim nivell entre Rússia, que menysté Zelenski com a interlocutor, i els EUA, un màxim nivell que podria implicar una trobada entre Donald Trump i Putin. Precisament, i sense descartar una trobada d’alt nivell, el mateix president dels Estats Units ha avisat que no hi haurà avenços fins que ell es reuneixi amb el dirigent rus.

A primera hora de la tarda, Ucraïna ha anunciat que seuria a la taula de negociació amb Rússia, per bé que també hi ha enviat una delegació de menys rang per l’absència de Putin i de dirigents russos rellevants. Zelenski ha criticat en una roda de premsa des de Turquia la falta d’alts càrrecs amb “poder de decisió” en la delegació russa, però ha assegurat que està preparat per negociar directament amb els russos si donen senyals de voler pactar un alto-el-foc, i que es quedarà a Turquia fins demà.

Aquestes darreres hores ha esclatat un escàndol de presumpte frau a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), arran de la investigació de l’Oficina Antifrau contra entitats encarregades de concedir les prestacions que la Generalitat atorga a joves ex-tutelats i fer-ne el seguiment. A La tertúlia proscrita hem parlat amb un tècnic de prestacions, amb el nom fictici de Roger, un testimoni protegit per l’Oficina Antifrau, que treballava a la Fundació Resilis, un d’aquests organismes del tercer sector, i que va denunciar els fets.

Tal com ha explicat, el Roger va entrar a treballar el setembre del 2023 al SEVAP de Girona, un servei que valora, acompanya i fa el seguiment de les prestacions econòmiques que sol·liciten a les persones joves tutelades i extutelades. No va ser fins al gener del 2024 que va veure les primeres irregularitats. Li va arribar un cas d’un jove que constava que vivia en un pis de la fundació –per tant, l’empresa cobrava de la DGAIA per aquesta plaça residencial– i alhora cobrava una prestació de jove extutelat, però en realitat tenia feina i vivia a València i, en conseqüència, no tenia dret a cap ajuda. Era, doncs, una plaça fantasma. En Roger va lliurar un informe explicant-ho, però la seva coordinadora l’hi va refusar. De fet, el problema sorgeix quan la coordinadora de la SEVAP, la cap d’en Roger, li va prohibir que fes aquests informes. Ja que aquests informes deixarien en evidència que Resilis, quan tenien els joves als seus pisos havia fet malament la seva feina. Per això la coordinadora li va dir que el refès. “Si la feina és emblanquir irregularitats anem apanyats… I és sistèmic, en un passat i en un futur. Em vaig sentir atrapat, què he de fer?”, ha dit.

El segon fet va passar més o menys en aquell moment, quan un jove el va alertar que hi havia molts coneguts que estaven en pisos de la fundació, però que en realitat treballaven, i per tant hauria d’haver aportat un copagament. En tots aquests casos, l’empresa cobrava tot l’important de la plaça residencial a la DGAIA.

En Roger va enregistrar una conversa amb la coordinadora, en què ell li deia “També són els nostres impostos. Això és malversació de fons”. La resposta de la seva coordinadora “Sí, sí, ja ho sé”. Fins i tot hi ha un moment de la conversa que li diu: “Haurem de fer molta feina bruta”. En la tertúlia, el Roger ha explicat que el va sorprendre la normalització que es feia de tot plegat. “El problema és que tot això té un impacte per aquests joves. Es preocupen més per pagar un preu per mòdul, i per blanquejar un conjunt d’irregularitats, que per protegir aquests joves”.

El Roger va decidir denunciar-ho els seus caps, però lluny de fer-li cas, va començar a patir assetjament a la feina. Més tard, va fer arribar la denúncia a la DGAIA, que tampoc no va fer cap mena de cas de les denúncies i les van negar. “Ho vaig denunciar, i la DGAIA em va dir que no havia detectat cap irregularitat. Són uns negligents”, diu en Roger. També va fer arribar a la denúncia a l’Oficina Antifrau i a la Sindicatura de Greuges que sí que hi han vist irregularitats. Per això, actualment és un testimoni protegit per l’Oficina Antifrau.

La DGAIA és l’organisme que promou el benestar dels infants i adolescents en alt risc de marginació social. Té l’objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal i s’ocupa de protegir-los i tutelar-los. Malgrat que té una dotació pressupostària, no presta els serveis, sinó que subcontracta entitats del tercer sector.

L’Oficina Antifrau investiga una presumpta xarxa de frau en entitats encarregades de concedir –i fer-ne el seguiment– les prestacions que la Generalitat atorga a joves ex-tutelats que encara estan sota el paraigua de la DGAIA. Concretament, investiga l’activitat de la Fundació Resilis i de l’UTE Fundació Mercè Fontanilles-Fundació Resilis, que s’encarreguen de seguir i valorar les prestacions econòmiques per a aquests joves.

A més, l’any passat, la Sindicatura de Comptes va detectar unes quantes disfuncions comptables en els contractes a empreses que havien de prestar el servei als centres d’acollida de menors. Segons l’informe del període 2016-2020, la DGAIA va prorrogar uns quants contractes sense haver signat cap document de pròrroga, tot i que es van continuar prestant els serveis. També es va fer servir reiteradament el procediment d’emergència en la contractació dels serveis el 2017 i el 2018, per bé que no es complien els motius recollits legalment.

L’informe explica que als centres de la mostra la despesa reconeguda per la DGAIA fou superior a la despesa contractada: el 2016 la va superar de 774.283 euros; el 2017, de 5,26 milions; i el 2018, d’11,80 milions.

Tema: parells o senars - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

Els grups parlamentaris del PSC, ERC i els Comuns han pactat la creació d’una comissió d’investigació sobre l’activitat de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) en el període comprès entre l’any 2011 fins a enguany. Els tres grups han registrat una proposta de resolució conjunta. Junts i PP també havien reclamat que s’impulsés una comissió d’investigació en el mateix sentit. El ple haurà de debatre i aprovar la creació d’aquest òrgan parlamentari. El jutjat d’instrucció 7 de Barcelona investiga quinze homes més per haver violat menors en la xarxa liderada per l’agressor d’una nena tutelada per la DGAIA. El principal encausat i un altre home estan en presó preventiva des de l’abril del 2024.

Junts impulsarà una comissió d’investigació al parlament per la crisi a la DGAIA

La proposta de PSC, ERC i Comuns passa perquè, a la comissió, s’estudiï el “tensionament” del sistema de protecció de menors i la consegüent realització de contractes d’emergència, així com el cobrament de prestacions i mecanismes de control. També volen analitzar els casos de violència sexual contra la infància tutelada per la DGAIA, i la garantia dels drets dels menors i millores en el sistema de protecció a la infància.

La Comissió, si es crea, també podria estudiar els possibles canvis que requereix la DGAIA i la dotació de recursos necessària per fer front als reptes, així com totes les eines necessàries per reforçar el sistema de protecció a la infància.

Advertiment del síndic de greuges

Una resolució del síndic de greuges del mes de març de 2024 ja demanava a la DGAIA que posés el focus en l’escapoliment dels menors tutelats dels centres. El document, al qual ha tingut accés l’ACN, és la resposta a una queixa presentada pel Col·lectiu d’Educadors i Educadores de Catalunya que alertava que aquesta era una problemàtica estesa arreu del territori. El text alertava que fugir del centre és un “dels principals factors de risc” de patir situacions d’explotació i violència sexual. A més, avisava que les noies es trobaven en una situació d’especial vulnerabilitat. Així, proposava millorar la comunicació amb els Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, escoltar més els infants i implicar-los en la presa de decisions.

En aquesta resolució, el síndic de greuges indicava que l’acolliment en un centre residencial havia de servir per aportar estabilitat als infants i adolescents que no podien viure amb les seves famílies. En aquest sentit, va alertar que els escapoliments representen “un dels principals factors de risc de patir situacions d’explotació sexual i violència, essent majorment exposades les noies”. Per això, va aconsellar abordar la problemàtica també des d’una perspectiva de gènere. Alhora, va considerar que la DGAIA havia de posar el focus en reduir aquesta mena d’episodis i que aquest “hauria de ser un objectiu en la intervenció dels recursos residencials i en general del sistema, atès que es tracta de situacions que generen un greu risc per als nois i noies atesos”.

“Una transformació profunda”

“És evident que la DGAIA necessita una transformació profunda i això és evident des de fa molts anys”. Així s’ha expressat la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, en declaracions a Balaguer, on s’ha referit a les últimes polèmiques que esquitxen la DGAIA. Martínez Bravo ha anunciat que el Govern es personarà com a acusació popular en el cas de la menor tutelada víctima d’una trama de prostitució i pederàstia. El departament ha obert un expedient. “Volem arribar fins al final”, ha dit.

Pel que fa als problemes en la contractació, ha explicat que pròximament es farà públic un pla de transformació, i ha reivindicat que aquest govern ha estat el primer que hi ha intervingut.

L’actriu Montserrat de Salvador Deop s’ha mort a noranta-set anys. Coneguda sobretot pel paper de la senyora Mercè Aymerich a la sèrie Nissaga de poder, va tenir una trajectòria dilatada als escenaris i a la pantalla, i va ser una figura destacada de l’escena catalana durant dècades. Filla d’exiliats republicans, va créixer a París, on va començar a actuar. Durant una gira a l’Amèrica Llatina, es va instal·lar cinc anys a Buenos Aires abans de debutar a Barcelona l’any 1956, prop dels trenta anys, amb el Teatre Experimental d’Esteve Polls. Aquell mateix any va estrenar-se al cinema amb La cárcel de cristal, de Juli Coll.

Entre els seus films, ha actuat La llarga nit de juliol, La ciutat cremada, La Moños, Carícies o 53 dies d’hivern. A banda de Nissaga de poder, on va esdevenir un rostre emblemàtic de TV3, també va actuar en sèries com El cor de la ciutat, Psico express, Cuéntame cómo pasó i Hospital Central.

El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya.

Xerrada a càrrec de professionals del cap d'Arenys de Mar. - Lloc: Espai Jove del C.C.Calisay

La batllessa de València, María José Catalá, ha defensat que la ciutat torni a ser la seu la Copa Amèrica de vela, però solament “quan la reconstrucció” després de la gota freda del 29 d’octubre hagi conclòs. El temporal, a la ciutat, va afectar greument tres pedanies.

La Copa Amèrica fuig dels Països Catalans i s’instal·la a Nàpols

Catalá ha remarcat que la relació amb els organitzadors del torneig continua essent fluida i que hi ha diàleg permanent i “confiança mútua” amb vista a edicions futures. Ha explicat que en el tram final de la negociació per al 2027, finalment adjudicada a Nàpols, es va haver de desistir a causa de l’impacte de la gota freda, que va obligar les administracions a centrar-se en la reconstrucció.

“Havíem d’atendre les conseqüències d’aquella situació dramàtica”, ha dit. “En aquell moment la nostra prioritat era aquesta i els organitzadors ho van entendre amb empatia i sensibilitat.” La batllessa ha fet aquestes declaracions durant la inauguració d’una exposició dedicada als deu anys de regnat de Felipe VI.

Els Mossos d’Esquadra han dissenyat un dispositiu de seguretat especial amb motiu del derbi entre l’Espanyol i el FC Barcelona, que es juga aquesta nit a les 21.30 a l’estadi de Cornellà – el Prat.

La Comissió espanyola contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància a l’Esport ha declarat que el partit és d’alt risc, i això implica una sèrie de mesures especials de seguretat i protocols per a garantir que el partit es desenvolupi amb les màximes garanties d’ordre públic i seguretat per als assistents, jugadors i organitzadors.

Quan els partits són d’alt risc, els dispositius de seguretat ja són més amplis de l’habitual, però avui ho serà encara més i hi haurà un augment significatiu dels efectius, tant de la policia catalana com dels equips privats dels dos clubs.

El dispositiu és pensat per a millorar la seguretat i la prevenció, però també per a evitar escenes com les que es van viure fa dos anys, quan afeccionats de l’Espanyol van envair el camp i van provar d’agredir jugadors del Barça. L’intendent Joan Salamaña, coordinador general de seguretat en esdeveniments esportius a Catalunya dels Mossos, explica tots els detalls a VilaWeb.

Objectiu: preservar la integritat de les persones

En aquesta mena de partits, la policia analitza la situació i fa una previsió de les amenaces, i també una previsió de la resposta que s’ha de donar i els recursos que calen. “I hem de tenir previst que hi haurà imprevistos, sempre n’hi ha”, explica. En un partit com el d’avui, hi haurà el doble dels efectius, tant pel que fa a la policia com en la seguretat privada, sense precisar-ne un nombre concret.

L’inspector destaca que l’objectiu principal és preservar la integritat de les persones. “I fer complir la llei, prendre decisions que siguin raonables a ulls de tothom”, explica. Segons ell, sempre tenint en compte la proporcionalitat: “Que el mal que puguem produir no sigui major del que podem evitar”, diu.

Prohibició de la simbologia del Barça

El dispositiu de seguretat d’avui no solament és el que es veu a través de la televisió. Ja s’ha activat hores abans, com ara reforçant la seguretat dels hotels. I també és palpable en les zones pròximes al camp i en els accessos als camps. En aquesta ocasió, el control de les entrades serà molt més exhaustiu, a fi d’evitar-ne de falsificades i detectar objectes perillosos o elements que puguin ser violents. “Tot això és clau perquè la gestió a dins sigui millor. Tot allò que es faci bé a l’entrada, ens donarà tranquil·litat durant l’esdeveniment”, apunta.

En un partit d’alt risc, la separació entre afeccionats és estricta. S’acostumen a establir zones diferenciades i més vigilades per als grups d’aficionats rivals i també es poden habilitar rutes d’accés i sortida diferenciades per evitar enfrontaments. Ara bé, en els partits entre l’Espanyol i el Barça, la situació és molt diferent.

Les dues juntes no han arribat a cap acord per la cessió d’entrades entre els clubs i això fa que en el camp de l’Espanyol no hi hagi cap espai destinat als afeccionats del Barça. En aquesta ocasió, la simbologia del Barça és prohibida i cap afecció pot entrar al camp de l’Espanyol amb algun element distintiu, com ara una samarreta o una bandera. Això obliga els efectius de seguretat a ser encara més estrictes en el control d’accessos. Entre més mesures de seguretat, també s’ha prohibit de fer volar drons sobre l’estadi.

I si hi ha una invasió del camp?

La policia no descarta que hi pugui haver una invasió del camp. Fa dos anys, afeccionats de l’Espanyol van provar d’agredir jugadors del Barça. Els agents de seguretat i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra van aconseguir de contenir la majoria dels radicals que perseguien els jugadors blaugranes, però n’hi va haver un que va aconseguir d’endinsar-se al túnel de vestidors, on es va topar amb Sergio Busquets, Ronald Araujo i Jordi Alba, que li van plantar cara. La cosa no va anar més enllà perquè els van separar i l’ultra va ser expulsat de la zona.

Els Mossos no van trigar a engegar una investigació i van acabar detenint sis afeccionats per la invasió. L’Espanyol tampoc no se’n va salvar i fou sancionat amb una multa econòmica i va haver de jugar un partit a porta tancada. Salamaña deixa clar que envair la llei incompleix la llei. Segons la llei, les multes poden entre tres mil i seixanta mil euros, segons la gravetat del cas, i pot implicar una prohibició d’assistir a esdeveniments esportius durant un període que pot anar de sis mesos a cinc anys.

Si hi ha una invasió del camp, l’inspector diu que no faran ús de la força, si és que no està en perill la vida de ningú. “Si hi ha invasió, hem de dirigir el dispositiu per a protegir les persones que hi puguin haver. Ens toca prevenir. Les decisions es prenen in situ i en qüestió de minuts”, diu.

La UD Las Palmas va baixar a segona arran de la victòria d’ahir de l’Alavés contra el València CF. Aquest fet no ha passat desapercebut, amb reaccions a les xarxes socials tot recordant el paper d’aquest equip el Primer d’Octubre, que va ser el rival en el partit del Camp Nou que es va jugar a porta tancada.

Tot i les imatges de violència contra els votants, Las Palmas va emetre un comunicat on feia cap mena de menció a les càrregues policíaques, però, en canvi, recordaven els “pronunciaments públics” del FC Barcelona en favor del dret d’autodeterminació i contra la repressió, que feien que fos “alguna cosa més que una cita esportiva” i, en contraposició, decidien de brodar a la samarreta una bandera espanyola: “Amb la bandera espanyola brodada a la nostra equipació volem votar de manera inequívoca en una imaginària consulta a la qual ningú ens ha convocat: creiem en la unitat d’Espanya”.

Més agents i controls estrictes: així serà el dispositiu reforçat dels Mossos pel derbi Espanyol – Barça

Així, per exemple, trobem la reacció de l’ex-conseller Miquel Buch, “Goita! D’aquells equips que em fa gràcia que baixin a segona…”; l’historiador Carles Viñas ha reaccionat tot dient “Feina feia”; o l’humorista Marc Lesan ha dit que “avui hauríem d’anar a Canaletes només per celebrar el descens de Las Palmas”, entre altres reaccions, la gran majoria citant el comunicat fet aquell primer d’octubre del 2017.

Per què va jugar el Barça l’1-O? La història de sis hores crítiques al Camp Nou

Goita! D’aquells equips que em fa gràcia que baixin a segona… https://t.co/0chdu6732g

— Miquel Buch (@MiquelBuch) May 14, 2025

Feina feta! https://t.co/AMusIaLMux

— Carles Viñas (@CarlesVinyas) May 14, 2025

Avui hauríem d'anar a Canaletes només per celebrar el descens de Las Palmas. https://t.co/w5yfjuAM1N

— Marc Lesan (@Marc_Lesan) May 14, 2025

A SEGUNDAAA OEEEE A SEGUNDAAA OEEEE https://t.co/solXV9wQ0z pic.twitter.com/mnjobHAdR1

— Pauma (@pauma__) May 14, 2025

Que triguin temps a tornar a primera. Aquell 1O van ser el clar exemple de la vergonya amb bandareta inclosa. https://t.co/V1gj5efKws

— Quim P. Casadesús (@Kasadesus) May 14, 2025

A SEGONA https://t.co/9i8H9jQenx

— Mas_Enfurecido (@Mas_Enfurecido) May 15, 2025

 

 

 

 

 

 

 

a carrèc de la coral Els Boixets d'EMA. Direcció Gemma Ruiz. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El conflicte veïnal per les reformes per a fer apartaments turístics al carrer del Poeta Mas i Ros de València ha pujat de tensió aquest matí, quan una de les veïnes s’ha engabiat per a evitar que continuen les obres. El xoc ve d’anys enrere, quan una empresa va comprar tots els baixos d’una illa de cases per a fer-hi apartaments turístics. I no només això, sinó que va obrir forats a la terrassa comunitària per a crear patis interns als baixos, amb l’argument que era el seu sostre i que podien fer-ho.

“Des de dilluns intenten fer més gran aquest forat, sense permís del veïnat”, denuncia Maria Alandes, la veïna que s’ha tancat per a impedir les obres. D’ençà del seu cas va començar a fer activisme i a assessorar altres veïns afectats per fer reformes a les zones comunitàries per a fer apartaments turístics. Va prendre el nom de la Mata Obres, i el projecte es va fer tan gros que es va convertir en un col·lectiu. Aquest matí, ha estat ella qui ha demanat col·laboració ciutadana per a mirar d’impedir que continuessin les reformes.

El 5 de maig es va celebrar el judici per a decidir a qui pertany la terrassa. L’empresa propietària dels baixos diuen que és seva, perquè és el sostre de les seves propietats, i els veïns diuen que és una terrassa comunitària i que no tenen dret de fer la reforma “Nosaltres ens quedem ací i diem que allí no es fa el forat, fins que no haja sortit la sentència”, afegeix Rafa Pérez, vice-president de l’associació de veïns.

Dimarts, el diari El Levante-EMV va publicar que el govern municipal avala les obres perquè, si bé inicialment les va començar amb una declaració responsable –insuficient per a aquest tipus d’obra– i va haver d’aturar-la per la denúncia dels veïns, més tard va ampliar la llicència i va rebre l’autorització per a reprendre les obres.

Els veïns van dur el cas als tribunals, i ara esperen que la sentència els sigui favorable. Tot i això, no hi ha cap mesura cautelar que aturi les obres i les continuen fent. Davant de la protesta veïnal d’avui, les obres s’han aturat, però els veïns creuen que demà tornaran a intentar reprendre la feina.

“Damunt, serà per a fer apartaments perquè vinguen turistes i serà insuportable. No podem viure tenint un baix així, totes aquestes finestres són dormitoris, això no és compatible amb la vida digna”, es queixa Alandes. “Som gent que treballa, i als turistes els és igual que siga dimarts que dissabte, perquè estan de vacances. El que volem és viure tranquil·lament”, acaba.

Endesa ha adaptat quaranta torres elèctriques a l’Alt Empordà per protegir la reintroducció de l’ibis ermità. És un ocell que es va donar per extingit a diversos països mediterranis i que durant les darreres dècades s’està recuperant. A Catalunya, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, de la mà de la Fundació Alive, està impulsant un projecte per repoblar els Aiguamolls de l’Empordà amb l’espècie. La previsió és alliberar els primers exemplars criats a la zona l’any vinent. Per evitar que pugui patir electrocucions durant la ruta migratòria, la companyia elèctrica ha reformat les torres instal·lant-hi dispositius aïllants que redueixen el risc elèctric.

L’ibis ermità és un tipus d’ocell que es va donar per extingit a Europa durant més de 300 anys i que, en les darreres dècades, s’ha anat recuperant fins a arribar als dos mil exemplars que hi ha actualment gràcies a la criança controlada en zoològics d’Àustria, Alemanya i Cadis. La Generalitat ha impulsat un projecte per reintroduir l’espècie convertint els Aiguamolls de l’Empordà en “casa” per als ibis ermitans, i no solament una parada en la seva ruta migratòria.

Des del 2023, cada any desenes d’ibis ermitans surten d’Àustria fins a Cadis, on viu una comunitat sedentària. Les aus recorren uns 2.800 quilòmetres guiades per ultralleugers on viatgen les cuidadores que han fet de “mares adoptives” del grup. Ara, la idea és reproduir aquest model d’èxit a l’Alt Empordà. La directora tècnica de la Fundació Alive, Sònia Duñach, ha concretat que ara mateix estan immersos en la construcció d’un aviari a la Torre d’en Mornau on tindran una trentena d’ibis ermitans procedents de llocs diferents. A principi de juny arribaran quinze exemplars provinents de Jerez que es “continuaran criant a mà” per una “mare adoptiva” humana.

Si estan preparats per fer-ho, cap al mes de juliol i fins a mitjans d’agost s’enlairaran al cel de l’Empordà. Quan arribin altres ibis ermitans procedents de nuclis zoològics europeus sense contacte amb humans, estaran tancats tots junts. “El mes de març del 2026 obrirem les portes de l’aviari i esperem que hi hagi ibis que es quedin aquí”, ha remarcat. El secretari de Transició Ecològica, Jordi Sargatal, ha subratllat que esperen que el projecte tingui èxit i hi pugui haver una població estable d’ibis a Catalunya, i deixi de ser només una zona de pas. De fet, ha remarcat que fa dos anys van passar aus per la zona trenta-quatre exemplars i l’any passat trenta-sis.

La zona dels Aiguamolls de l’Empordà compleix els requisits perquè l’ocell s’hi quedi, però, per reduir riscos i ajudar a la supervivència de l’espècie, Endesa ha adaptat quaranta torres elèctriques de l’Alt Empordà per evitar possibles electrocucions.

Els treballs d’adaptació dels suports van començar a l’abril i està previst que acabin aquest mes. Han suposat una inversió de més de cent mil euros aportats per la companyia. El director territorial d’Endesa a Catalunya, Enric Brazís, i el director de distribució, Francesc Alemany, han concretat que els treballs se centren a reformar el cap de les torres, modificar i redistribuir aparells ja existents i instal·lar elements de protecció, anticol·lisió o antiposada. Els dispositius aïllants redueixen el risc elèctric en el moment en què una au que reposa en una torre aixeca el vol.

Les actuacions les fan a través de professionals especialitzats en treballs en tensió, per evitar haver d’interrompre el subministrament elèctric mentre fan els treballs. Les quaranta torres són de mitjana tensió i abasten els municipis de Pau i Peralada.