El periodista de Gaza Anas al-Sharif, que treballava per Aljazeera, ha deixat un missatge pòstum en què demana que no s’oblidi el seu poble ni la seva família. El text, que ell mateix havia preparat en cas que Israel aconseguís matar-lo i silenciar-lo, segons que va deixar escrit, ha estat publicat a les seves xarxes socials per l’equip que gestionava el seu compte.

En la carta, escrita el 6 d’abril de 2025, al-Sharif explica que ha viscut d’ençà de petit als carrers i carrerons del camp de refugiats de Jabalia, al nord de Gaza, i que sempre havia esperat de poder tornar amb la seva família a la seva ciutat d’origen, Ascaló, però que “la voluntat de Déu” havia estat una altra. Recorda el dolor i les pèrdues sofertes durant la seva vida, però diu que no ha deixat mai de “transmetre la veritat sense manipulació ni tergiversació” per ser veu dels palestins.

هذه وصيّتي، ورسالتي الأخيرة.
إن وصلَتكم كلماتي هذه، فاعلموا أن إسرائيل قد نجحت في قتلي وإسكات صوتي.
بداية السلام عليكم ورحمة الله وبركاته

يعلم الله أنني بذلت كل ما أملك من جهدٍ وقوة، لأكون سندًا وصوتًا لأبناء شعبي، مذ فتحت عيني على الحياة في أزقّة وحارات مخيّم جباليا للاجئين،…

— أنس الشريف Anas Al-Sharif (@AnasAlSharif0) August 10, 2025

En el seu testament, al-Sharif demana que es tingui cura del seu poble i, especialment, dels infants palestins que han estat víctimes dels bombardaments: “Els seus cossos han estat aixafats per milers de tones de bombes i míssils israelians, i les seves restes s’han escampat per les parets.” També exhorta a no deixar-se aturar per fronteres ni cadenes i a continuar treballant per la llibertat de Palestina.

El periodista deixa encàrrecs personals per als seus familiars més pròxims: la seva mare, la seva dona –de qui la guerra l’havia separat llargues temporades–, i els seus dos fills, Sham i Salah. “Si moro, moriré ferm en els principis”, escriu. El text acaba amb una pregària perquè Déu el compti entre els màrtirs i perquè la seva sang sigui “llum que il·lumini el camí de la llibertat” del seu poble.

Cent deu ex-eurodiputats –entre els quals, dos ex-presidents del Parlament Europeu– han adreçat una carta oberta a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i a l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, en què els demanen que proposin de manera urgent la suspensió total de l’acord d’associació de la UE amb Israel.

Yair Dvir: “Genocidi és la manera adequada d’anomenar el que fa Israel a Gaza”

Entre els signants hi ha representants de les principals famílies polítiques europees i uns quants ex-eurodiputats dels Països Catalans, com ara Maria Badia (PSC), Josep Borrell (PSC), Joan Colom (PSC), Ignasi Guardans (CiU), Ernest Maragall (ERC), Teresa Riera (PSIB), Domènec Ruiz (PSPV), Enrique Guerrero (PSPV) i Jordi Sebastià (Compromís). Tots ells avisen que, en cas que no se suspengui l’acord d’associació, la Comissió Europea corre el risc d’infringir els tractats per “inacció culpable”, i diuen que si no accepten la proposta “quedarà al descobert la seva complicitat amb aquest crim de guerra”.

Al maig, la Comissió va anunciar que revisaria l’acord d’associació, que regula un marc de col·laboració respecte de les relacions polítiques, comercials, científiques i culturals entre la Unió Europea i Israel. Tot i això, al juliol els ministres d’Afers Estrangers de la UE van descartar la suspensió total perquè no hi va haver prou consens entre els governs i es va optar per una mesura molt més modesta: la suspensió parcial de la participació d’Israel en el programa de recerca Horizon Europe.

Israel mata expressament els cinc periodistes de l’equip d’Aljazeera a Gaza

Per als signants, és una mesura insuficient i massa tardana, i recorden que l’informe de revisió de la Comissió Europea mateixa, publicat al juny, ja demostrava l’incompliment per part d’Israel de l’article 2 de l’acord d’associació, que imposa que les relacions s’han de basar en el respecte als drets humans i els principis democràtics.

“Mentre no s’acabi el tancament de les fronteres de Gaza i no s’hi permeti un accés humanitari sense traves per part de l’ONU i de les ONG associades”, reclamen que es deixi en suspens l’acord d’associació. També consideren el blocatge de Gaza un crim de guerra.

Podeu consultar la carta oberta i la llista íntegra de signants a continuació.

Anit, es va veure una bola de foc brillant al cel en alguns punts del País Valencià, com ara Ibi (Alcoià), Torrevella (Baix Segura) i Altea (Marina Baixa). Aquest fenomen poc usual va poder ser capturat per algunes persones, que van compartir vídeos a les xarxes socials. No era un cometa ni una estrella fugaç, sinó el coet xinès Jielong 3, que es va llançar el 8 d’agost i el seu contacte amb l’atmosfera va causar-ne la desintegració. És a dir, eren deixalles espacials, en forma d’una bola de foc.

Siempre recordaremos algo así. Esta noche (10/08/2025), 23:54 h, vistas desde #Águilas (#Murcia). No es un cometa, no son las #Perseidas. Probable reentrada a la atmósfera de objeto confeccionado por el hombre (basura espacial). @RedSpmn ya investigándolo. Vídeo: @enriclopezj. pic.twitter.com/qNiJz5Q2Uy

— MeteOrihuela (@MeteOrihuela) August 10, 2025

@apuntoratge bòlid des d’Altea pic.twitter.com/VQCHdSK6o2

— Daniel Miralles (@jdanielmiralles) August 10, 2025

¡Misterio resuelto! Lo que vimos anoche en el cielo fue la reentrada en la atmósfera de la 4ª fase del cohete Jielong-3, lanzado por China el pasado 8 de agosto. No es, por tanto, ni un cometa, ni estrellas fugaces ni un asteroide; es basura espacial. Vídeos: Ana, Rumen y Rafa. pic.twitter.com/KrOwr6WpOW

— Proyecto Mastral (@ProyectoMastral) August 11, 2025

Els Mossos d’Esquadra han detingut cinc persones per un tiroteig aquest matí al districte de Sants-Montjuïc de Barcelona. Ho ha avançat El Caso i ho ha confirmat l’ACN amb fonts del cos policíac, que ha explicat que hi havia una investigació oberta per un incident amb arma de foc.

Segons el mateix mitjà, una persona ha estat ferida i ha estat traslladada a un centre sanitari. Els agents han detingut els sospitosos després d’haver interceptat el vehicle dels fugitius a la Zona Franca.

La investigació en marxa haurà d’esclarir els motius i les circumstàncies de l’atac i dels implicats.

El senador colombià Miguel Uribe Turbay, de trenta-nou anys, s’ha mort perquè no ha pogut superar les greus lesions causades per un atemptat el 7 de juny durant un acte polític a Bogotà, segons que ha informat Caracol Radio. Uribe Turbay, pre-candidat presidencial pel partit de dreta Centre Democràtic, va rebre dos trets al cap i un a la cama esquerra mentre feia un discurs públic.

D’ençà del dia de l’atac, va estar ingressat a la clínica Fundació Santa Fe de Bogotà, on va ser sotmès a unes quantes intervencions neuroquirúrgiques. El 16 de juny, els metges li van detectar un sagnat intracranial agut que va obligar a una operació d’urgència. Tot i la intervenció, el seu estat de salut va continuar essent crític.

Segons que ha informat la Fundació Santa Fe, dissabte el senador va tenir una nova hemorràgia al sistema nerviós central que va agreujar encara més la seva situació. Va requerir nous procediments d’urgència, a més del blocatge neuromuscular i sedació profunda.

Malgrat els esforços mèdics i el suport de la família, les ferides causades pels trets eren irreversibles i avui se n’ha confirmat la mort.

Fa dies que convivim amb una onada de calor que s’ha instal·lat a casa nostra i que aquest cap de setmana s’ha intensificat. Avui no hi haurà descans, sinó que és previst que s’arribi al pic de calor abans no comencin a baixar una mica les temperatures altes, que encara ens acompanyaran uns quants dies més. La previsió és que els termòmetres puguin superar els 40 °C a l’Empordà, les comarques del centre del País Valencià, el Baix Segura, i tota la zona de Ponent de Catalunya, inclosa la Franja, on ahir es van registrar les temperatures més altes i avui es podrien assolir, o fins i tot superar, els 43 °C.

Vinebre s’acosta als 44 graus, però els termòmetres encara podrien pujar més

Ahir, Fraga (Baix Cinca) va arribar als 41,2 °C, seguida de Llimiana (Pallars Jussà) amb 41 °C. Després hi ha Vallobar (Llitera) amb 40,8 °C, Lleida (Segrià) amb 40,5 °C, Roquetes (Baix Ebre) amb 40,1 °C, Espolla (Alt Empordà) amb 39,8 °C, el Soleràs (Garrigues) amb 39,6 °C i, finalment, Tamarit de la Llitera (Llitera) amb 39,4 °C.

Avui, les temperatures més infernals tornaran a repetir-se a l’oest de Catalunya. De tota manera, quasi tot el país té alguna mena d’avís per temperatura alta actiu. Al Baix Cinca l’avís de l’Agència de Meteorologia espanyola és de risc extrem per la intensitat de la calor, i al Pallars, la Ribagorça, la Llitera, la Noguera, el Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià són en avís per risc alt, tant per l’AEMET com pel Meteocat.

L’AEMET també marca l’Empordà com a risc alt, amb previsions de temperatures màximes entre 37 °C i 40 °C, igual que Meteofrance al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Fonolleda i el Capcir. A Catalunya Nord, s’espera que les temperatures més altes es registrin a la plana del Rosselló i les valls del Conflent, on s’arribarà a entre els 35 °C i els 38 °C. Els terços central i sud del Principat d’Andorra són en avís carabassa, per la previsió de temperatures màximes de 35 °C a Andorra la Vella, mentre que a la zona nord seran lleugerament més baixes i l’avís és groc.

El Camp de Morvedre, el Camp de Túria, València i l’Horta, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Ribera, la Canal de Navarrés, la Costera, la Vall d’Albaida i el Baix Segura són en alerta taronja per risc mitjà de l’AEMET, i s’hi esperen temperatures màximes entre 39 °C i 40 °C. Tota la resta del país –amb l’excepció de Menorca i el litoral de Mallorca– és en alerta groga per risc moderat, amb temperatures previstes entre 36 °C i 38 °C, segons la zona.

Demà encara farà calor, però la temperatura màxima serà lleugerament més baixa a tot arreu, excepte al nord-est de Catalunya, on pot ser lleugerament més alta. Tot i això, encara hi haurà avisos de risc per temperatures altes a l’oest de Catalunya, amb previsions de temperatures fins de 39 °C, on també hi haurà ruixats i tempestes.

La Guàrdia Civil ha desarticulat una organització que oferia per internet retirs espirituals i paquets vacacionals de medicina tradicional amb consum d’ayahuasca, cactus de San Pedro i més substàncies psicoactives en un xalet de Pedreguer (Marina Alta). El grup rebia clients d’arreu del món, sobretot d’Europa. La policia n’ha detingut tres membres i hi ha cinc investigats.

En dos escorcolls, un dels quals, al xalet, els agents han intervingut 11 litres d’ayahuasca preparada, 117 cactus de San Pedro, ampolles amb secrecions de gripau Kambó, 7 quilos de sensitiva (Mimosa pudica), 368 quilos de llavors d’harmala, 945 comprimits de Ritalin –un fàrmac per al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat–, diners en efectiu i documentació. Les substàncies es preparaven en un laboratori casolà sense cap mesura higiènica.

Paquets de més de 1.000 euros

La investigació, oberta al març arran d’una denúncia, va revelar que l’empresa es presentava com una organització de referència amb guardons. Oferien paquets de 3 dies a 5, amb allotjament, manutenció i consum de substàncies, per un preu mitjà superior a 1.000 euros. Els grups, d’una vintena de persones, eren atesos per 6 treballadors durant els “viatges astrals”. Segons la Guàrdia Civil, en un any han ingressat uns quants centenars de milers d’euros, la major part en efectiu i sense declarar.

Sense mesures sanitàries ni seguretat

Al xalet, on hi havia setze hostes durant l’escorcoll, hi havia sales amb desenes de llits per a sessions simultànies. Els organitzadors no disposaven de mitjans per a intervenir en cas d’intoxicació. Els detinguts –dos homes i una dona– eren els administradors i preparadors de les substàncies. Els cinc investigats –tres homes i dues dones– feien de “guies espirituals”. Els imputen delictes de tràfic de drogues, emblanquiment de capitals i pertinença a organització criminal. Les substàncies han estat enviades a laboratoris oficials per analitzar-ne la toxicitat.

Els Bombers de la Generalitat han controlat un incendi que ha obligat a desallotjar entre 1.500 hostes i 1.800 del càmping Vendrell Platja (Baix Penedès) a primera hora del matí. El foc ha començat cap a les 5.17 en unes quantes caravanes i no hi ha hagut ferits, tot i que el Servei d’Emergències Mèdiques ha atès dues persones.

#Bomberscat continuem amb una dotació a l'incendi del càmping del Vendrell. En total han cremat 17 parcel·les amb afectació diversa a caravanes, autocaravanes, tendes de campanya i material divers. Els dos incendis ja estan EXTINGITS https://t.co/XPpnqQVAMA pic.twitter.com/tsUXm3IhHG

— Bombers (@bomberscat) August 11, 2025

L’incendi s’ha donat per controlat a les 5.48 i els usuaris del càmping han estat desallotjats preventivament i traslladats al passeig marítim del municipi. Poc després de les 9.00, Protecció Civil ha anunciat que la majoria d’hostes havien tornat al càmping i que tan sols n’hi havia trenta-vuit de pendents de reubicar.

Tanquem la prealerta del pla #PROCICAT per l'incendi al càmping Vendrell Platja. Està extingit i els usuaris evacuats ja han retornat. Resten 38 persones pendents de reubicar. #ProteccióCivil https://t.co/CznXOI1Bsj

— Protecció civil (@emergenciescat) August 11, 2025

En el mateix recinte s’han declarat dos incendis simultanis: el primer, ja controlat, ha cremat unes dotze caravanes en setze parcel·les, i el segon, extingit, ha cremat dues caravanes i un turisme en dues parcel·les.

Els bombers hi han treballat amb set vehicles i el telèfon d’emergències 112 ha rebut quaranta-nou trucades. Arran de l’incident, Protecció Civil ha activat la pre-alerta del pla PROCICAT.

Foc al Camping Vendrell Platja a Calafell provocat accidentalment dintre d’una roulot. pic.twitter.com/XeDUt1duq0

— Miquel Moyano (@moyanitto10) August 11, 2025

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Els periodistes de la cadena de televisió Aljazeera Anas al-Sharif i Muhàmmad Qreiqeh i els càmeres Ibrahim Zaher, Muhàmmad Noufal i Moamen Aliwa han estat assassinats a la ciutat de Gaza en un atac de l’exèrcit israelià.

L’exèrcit mateix ha reconegut haver atacat expressament el grup de periodistes i ha donat d’argument que Anas al-Sharif era un membre operatiu d’Hamàs. Al-Sharif és un conegut periodista de la cadena catariana i el reporter que aquestes darreres setmanes ha documentat més bé l’ús de la fam com a arma de guerra per part del govern israelià.

Els periodistes estaven plegats en una instal·lació provisional a la vora de l’hospital al-Shifa en el moment de l’atac.

Les autoritats israelianes han convertit en impossible la presència de reporters i periodistes internacionals a Gaza, atès que controlen tots els accessos possibles a la franja i no han deixat accedir-hi ningú. Ahir, precisament, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va anunciar que Israel permetria l’entrada a la franja de periodistes internacionals, però seleccionats pel govern.

Segons l’organització nord-americana Comitè per a la Protecció dels Periodistes, 186 han estat morts a Gaza de l’octubre del 2023 ençà i almenys 90 són en presons israelianes. Entre els periodistes morts n’hi ha 10 que treballaven per Aljazeera.

El govern israelià ha acusat els periodistes morts unes quantes vegades de ser membres d’Hamàs, sense haver aportat proves que hi donin suport.

Anas Al-Sharif vivia al camp de refugiats de Jabalia, al nord de Gaza, una zona atacada reiteradament per tancs, avions i drons israelians d’ençà del 7 d’octubre de 2023. Graduat a la Facultat de Comunicació de la Universitat d’Al-Aqsa, a Ciutat de Gaza, treballa per a Aljazeera especialitzat en cobertura radiofònica i televisiva. També fa servir Instagram i X per difondre de manera immediata reportatges i vídeos. L’any 2018 va rebre el premi al millor jove periodista de Palestina per la seva cobertura sobre Gaza. I el 2024 Amnistia Internacional el va nomenar periodista de l’any.

Tant ell com la seva família han estat l’objectiu d’amenaces i intimidacions constants de l’exèrcit israelià. El desembre del 2023, un bombardament va destruir la casa familiar i va matar el seu pare, de noranta anys, que, per la seva salut delicada, no havia pogut acompanyar la resta de la família evacuada a una escola protegida per les Nacions Unides. El 22 de novembre, al-Sharif havia denunciat haver rebut trucades de militars israelians que l’advertien que deixés la cobertura i se n’anés del nord de Gaza. També va rebre notes de veu a WhatsApp amb el seu emplaçament.

Segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ), aquesta situació s’emmarca en un patró sabut: periodistes de Gaza reben amenaces i, poc després, els maten familiars. “L’assassinat de familiars de periodistes a Gaza fa gairebé impossible que puguin continuar informant, perquè el risc ja no solament és per a ells, sinó també per als seus éssers estimats”, explica Sherif Mansour, coordinador del programa per al Llevant i el nord de l’Àfrica del CPJ.

The Washington Post · Aaron Wiener i Kate Brady

Berlín, Alemanya. Terra de la cervesa, els bratwursts i els trens que no fan tard mai.

Tanmateix, les dades pinten un panorama menys afalagador: lluny de ser el paradís de la puntualitat, Alemanya és una país on tan sols un 56% dels trens arriben a tot estirar sis minuts després de l’hora prevista, el marge que Deutsche Bahn –la companyia ferroviària nacional– es concedeix a l’hora de classificar un tren com a puntual.

La puntualitat és poc menys que un dels trets distintius de l’esperit nacional alemany. Per tant, no és estrany que els ciutadans del país considerin ni més ni menys que una crisi nacional els problemes que, aquests darrers anys, han assolat la xarxa ferroviària del país.

Perquè quedi clara la gravetat de la situació: d’ençà de final d’abril, Suïssa ha prohibit alguns trens alemanys a viatjar més enllà de la ciutat fronterera de Basilea a causa dels estralls causats pels retards dels trens de Deutsche Bahn en el sistema ferroviari suís. Els passatgers que continuen el viatge han de canviar a Basilea a trens suïssos més fiables.

“A Alemanya li hauria de caure la cara de vergonya en veure com el nostre sistema ferroviari, antigament fiable, s’ha deteriorat tant”, afirma Detlef Neuss, president de Pro Bahn, una associació que defensa els interessos dels passatgers ferroviaris alemanys.

Trenta anys d’intervencions insuficients han acabat per passar factura a la tan lloada xarxa ferroviària del país, explica Neuss: “Si ningú no hi fa res, s’arriba a un punt en què la xarxa ja no funciona, i crec que podem dir que hi hem arribat.”

El 26 de juliol, un tren d’alta velocitat alemany amb destinació a Hamburg va tenir una avaria als afores de Viena que va deixar 400 passatgers atrapats en un túnel sense electricitat, llum ni aire condicionat durant més de sis hores. Els equips de rescat van evacuar-ne els passatgers per les sortides d’emergència.

La situació ha esdevingut tan greu que Deutsche Bahn s’ha vist obligada a recórrer a mesures extremes perquè el sistema ferroviari torni a funcionar correctament.

A partir de divendres proppassat, la línia que connecta Berlín i Hamburg, les dues ciutats més grans d’Alemanya, i que normalment opera 470 trens amb 30.000 passatgers diaris, ha estat tancada del tot durant nou mesos per obres de millora. Els trens són desviats per una ruta alternativa que no té les mateixes vies d’alta velocitat de la ruta original, cosa que converteix un viatge de dues hores en un de tres, tot privant l’accés al ferrocarril durant tres quartes parts de l’any.

L’operadora ferroviària ha reconegut la magnitud del problema: “A Deutsche Bahn no estem gens satisfets amb aquestes xifres de puntualitat”, declara un portaveu de Deutsche Bahn en un comunicat remès a The Washington Post per correu electrònic. “Un 80% dels endarreriments en els serveis de llarga distància són causats per l’antiguitat de la infrastructura, propensa a errors i a congestió. Això també inclou molts errors de funcionament de les nostres instal·lacions ferroviàries. És per això que renovem la infrastructura a tota velocitat.”

A primera hora de dilluns de la setmana passada, els passatgers de l’estació de Bonn, cansats i frustrats, esperaven el tren de les 6.23 a Berlín, que acumulava catorze minuts d’endarreriment a causa del retard d’un tren anterior.

Una hora després de començar el viatge, un centenar de passatgers pujaren inesperadament al tren a l’estació de Wuppertal. Explicaren que el tren que havien d’agafar, també amb destinació a Berlín, s’havia avariat i havia quedat fora de servei a l’estació.

Per a usuaris habituals del tren, com ara Michael Prieggen, un treballador bancari de Düsseldorf, els retards s’han convertit en un maldecap professional. Dilluns al matí, Prieggen explica que tenia previst de viatjar 45 minuts de Wuppertal a Hamm, però que el seu tren ni tan sols sortí de l’estació.

Després d’esperar un tren de substitució, Prieggen acabà arribant a Hamm dues hores més tard de l’hora d’arribada original, i que un company seu va haver-lo de substituir a la reunió d’empresa de les vuit del matí. La situació dels trens alemanya, admet Prieggen, és “complicada”. I, en un to en una mica menys diplomàtic, afegeix: “Per no dir desastrosa.”

“Els trens puntuals han esdevingut l’excepció”, rebla.

Gerald Vogel, un jubilat de 72 anys, també es va veure obligat a abandonar el tren a Wuppertal, on esperà a l’andana amb Prieggen que arribés el següent tren a Berlín. Vogel, que viatjava a la ciutat per visitar la seva filla, culpa dels problemes del sistema ferroviari alemany a tres dècades de dèficit d’inversió.

“Si no es fa res per la infrastructura, els problemes que fa anys que arrossega el sistema ferroviari no faran sinó agreujar-se”, explicà a un periodista de The Washington Post del comboi estant.

Fou aleshores que l’interrompé el conductor, parlant pels altaveus del tren: “A causa de l’aturada afegida a Hamm, arribarem a Hannover encara més tard que no es preveia. En aquest moment, lamentablement, no puc dir-los amb exactitud com serà de llarg el retard.”

A començament dels anys noranta, vora el 85% dels trens de llarga distància a Alemanya arribaven a l’hora. Tanmateix, durant la major part de l’any passat aquesta xifra oscil·là entre el 60% i el 65%. Aquest juliol, tan sols el 56% dels trens de llarga distància van complir l’horari estipulat amb un marge màxim de sis minuts, segons xifres de Deutsche Bahn.

Enguany, segons el portaveu de l’operadora ferroviària, Deutsche Bahn s’ha fixat l’objectiu del 65% de puntualitat, pel cap baix, en el servei de llarga distància, i entre el 75% i el 80% l’any 2027.

“La fiabilitat del ferrocarril ha de millorar significativament”, declarà dimarts Patrick Schnieder, el nou ministre de Transport d’Alemanya, a la cadena de notícies ZDF, tot qualificant d’insatisfactòries les xifres de puntualitat. Els passatgers consultats per The Washington Post solen opinar igual, tot i que sovint recorren a un llenguatge menys diplomàtic.

El Ministeri de Finances alemany ha assignat enguany una partida rècord de més de 20.000 milions d’euros per a inversions en la infrastructura ferroviària, dels quals 10.000 milions procedeixen d’un fons d’inversió especial per a projectes d’infrastructura i adaptació climàtica creat com a part d’un canvi més ampli en la postura fiscal del govern alemany.

El paquet aplana el camí per a una inversió ferroviària de més de 100.000 milions d’euros fins l’any 2029, una xifra que s’emmarca en el compromís d’Alemanya, en tant que membre de l’OTAN, d’invertir un 5% del producte interior brut (PIB) a projectes relacionats amb la defensa nacional.

Neuss afirma que el fons ajudarà, però que la xarxa ferroviària alemanya “necessita significativament més diners” que el paquet presentat pel govern.

Dilluns de la setmana passada, les cosines Dorethee Lohsa, de 21 anys, i Barbara Wilhelm, de 23, viatjaven des de Colònia, a l’oest, fins a Rostock, a la costa bàltica, per visitar el germà de Lohsa. Les joves també es van veure obligades a canviar de tren a Wuppertal, cosa que les deixà en risc de perdre l’escala a Berlín i haver de fer dues hores de viatge.

“Anit vam trucar-li per informar-lo de l’hora que arribaríem, i ell ens respongué: ‘D’acord, arribareu dues hores més tard'”, digué Wilhelm.

“Jo he tingut retards de quatre hores, o he arribat a alguns llocs a les tres de la matinada. Arriba un punt en què comences a acostumar-te a la idea de fer tard i ni tan sols comptes a tenir temps de fer res el dia que arribes”, afegí Lohsa.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Yair Dvir és portaveu de B’Tselem, el Centre Israelià d’Informació sobre els Drets Humans als Territoris Ocupats. Aquesta ONG israeliana va començar fa quaranta anys a investigar les accions d’Israel contra els palestins i, a final de juliol, va publicar l’informe “El nostre genocidi“. El document denuncia que l’ofensiva que Israel va començar fa gairebé dos anys a Gaza constitueix un genocidi.

—Com descriviu la situació a Gaza?
—El que passa a Gaza és brutal. Des de B’Tselem considerem que “genocidi” és la manera adequada d’anomenar el que fa Israel, i així ho hem dit al nostre últim informe. L’exèrcit israelià fa ja vint-i-dos mesos que ataca sistemàticament i conscientment la població de Gaza. Hi ha israelians que expressen obertament que volen expulsar tots els palestins de la Franja. I per aconseguir-ho, l’exèrcit colpeja civils i bombarda ciutats, barris i hospitals per assegurar-se que Gaza quedi completament destruïda. Els atacs han obligat a desplaçar 1,9 milions de persones, i això encaixa amb la definició de genocidi.

—Al vostre últim informe heu utilitzat els conceptes “genocidi” i “neteja ètnica”. Quin és el valor de fer servir aquests termes?
—El genocidi va més enllà del que molta gent pensa: no és tan sols matar tots els membres d’una comunitat, sinó destruir completament una societat. Això implica assassinats massius, però també la destrucció de les condicions de vida i la garantia que aquesta comunitat no pugui tornar a viure al seu territori. Per explicar-ho, hem recollit declaracions de molts alts càrrecs israelians que encaixen en la idea de genocidi. En totes prometen que Gaza serà totalment destruïda. Per tant, és evident que el que passa no és ni guerra ni autodefensa. Que la gent ho cregui és fruit de la propaganda del govern, que amaga el veritable objectiu: una neteja ètnica total a Gaza.

—Què en pensa, la societat israeliana, del que passa a la Franja?
—La societat israeliana ha estat manipulada per la propaganda. Ens han fet creure que érem un país democràtic i liberal i han difós la idea de la supremacia jueva. No és una cosa que hagi començat d’un dia per l’altre. És clar que l’atac del 7 d’octubre de 2023 va ser determinant, però no suficient. Això que passa és el resultat de dècades d’esforços d’Israel per a deshumanitzar els palestins i ocupar-ne el territori. S’ha sembrat un pensament genocida entre els israelians i la majoria és cega enfront de la violència. La gent que pensa així diu: “Això no és veritat, no ha passat.” I al mateix temps pensa també: “Si passa, és perquè hi haurà algun motiu.” Hem nascut en una situació totalment discriminatòria que separa jueus i palestins. A les escoles no coneixem cap palestí, ni tampoc en uns altres àmbits; el primer contacte és a l’exèrcit. Això genera una deshumanització profunda, a conseqüència de la qual molts israelians fan veure que no passa res i inventen excuses per llevar importància a les morts i a la fam a Gaza. Tot i això, a poc a poc, alguns israelians ens comencem a despertar. Han sorgit moviments jueus de resistència, però és massa tard. No podem resoldre el problema de dins estant: necessitem ajuda i pressió internacional.

—Quin paper creieu que té la premsa en la propaganda israeliana?
—És essencial. Crec que el que passa no seria possible si els mitjans israelians no participessin en la propaganda i la desinformació. Durant la història, els governs han controlat mitjans per estendre propaganda. Però a Israel, els mitjans han renunciat voluntàriament a la llibertat de premsa i s’han convertit en instruments del govern. A més, la majoria d’israelians viuen aïllats del món. No consumeixen cap altre mitjà i, si algun en publica alguna cosa en contra, el govern l’acusa d’antisemitisme. Propaganda i premsa estan completament lligades. És important remarcar això: molts israelians no reben tanta informació com rebeu a l’exterior. No veuen els vídeos i les fotografies que veu la resta del món. Però saben què passa. Així i tot, gràcies al mecanisme i a les excuses del genocidi, fan veure que no és real. Per exemple, quan veuen fotos de nens morts de fam, diuen que són creades amb intel·ligència artificial; si admeten que són reals, diuen que els nens ja estaven malalts; i si s’han mort de fam, diuen que Hamàs els ha robat el menjar.

—A Israel, és difícil o arriscat de manifestar-se contra el que passa a Gaza?
—Hi ha entitats i grups que s’hi oposen. El govern no els tolera i sovint en suspèn les activitats. Tot i això, la gent pot expressar opinions i nosaltres publiquem informes. Però la por de ser detingut hi és sempre. Al carrer es nota la tensió i, sovint, allunyar-se del discurs dominant és perillós, no solament per la repressió policial, sinó també per les reaccions dels ciutadans.

–A l’informe també advertiu que els palestins de Cisjordània poden ser víctimes d’un genocidi. Què voleu dir?
—Quan un sistema es converteix en genocida, perd tots els límits. El govern israelià no té fre per a aconseguir els seus objectius, i sap que no hi ha manera d’aturar-lo. Per tant, no tan sols els palestins de Gaza estan en risc: també els tres milions de Cisjordània i els dos milions que viuen dins Israel. Ja hem vist que Israel ha repetit a Cisjordània, en menor escala, el que ha fet a Gaza. Ha destruït habitatges i ha forçat, com a mínim, el desplaçament de 40.000 palestins. A Cisjordània també ha començat la neteja ètnica, i temem que Israel hi acabi portant el genocidi. Cal centrar-se en Gaza, però sense oblidar els palestins de Cisjordània i d’Israel. Cal entendre que el sistema israelià és genocida i que la pressió internacional és imprescindible per a fer-hi front.

Benjamin Netanyahu no vol que se sàpiga la veritat dels seus crims de guerra ni de l’ofensiva implacable de neteja ètnica que duu a terme a la franja de Gaza de l’octubre del 2023 ençà, després del terrible atac d’Hamàs. Aquell mateix any va vetar l’entrada de la premsa internacional, davant el silenci còmplice dels governs dels EUA i la UE. Era una decisió molt greu contra el dret d’expressió i d’informació reflectit a la Declaració Universal dels Drets de l’Home i en el Dret Internacional.

Després va fer igual mateix amb l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (UNRWA) de Palestina i més organitzacions humanitàries. Fins al punt d’impedir l’entrada d’ajuda, mentre assassinava ciutadans palestins, dones i nens, diàriament, i bombardava escoles, universitats, hospitals i més institucions de salut i ajuda humanitària. Molts van morir a trets quan anaven a recollir els paquets als punts disposats per Israel.

Tot això ha passat mentre la majoria dels governants occidentals callaven i els propagandistes occidentals d’Israel als mitjans de comunicació justificaven i manipulaven la informació en favor de Netanyahu o, anant molt bé, posaven en dubte la que ens arribava. I les veus crítiques i ben informades eren titllades d’antisemites i silenciades. Es va fer igual amb l’escriptor Roald Dahl als anys vuitanta, com ens ha explicat el magnífic Josep Maria Pou a Gegant.

Aquesta guerra ha estat i és també una guerra mediàtica. Ja s’alcen veus i s’han presentat demandes judicials acusant la UE de passivitat o complicitat amb els crims de guerra. No sembla lluny el dia en què mitjans europeus i alguns dels seus periodistes i opinants hauran de retre comptes també davant la justícia i la història.

Devastació a Rafah (fotografia: Hatern Khaled / Reuters).

D’ençà de l’octubre del 2023, els periodistes palestins són els únics narradors del genocidi. Per això han estat en el punt de mira de les forces israelianes. Per això han hagut de suportar campanyes desqualificadores de periodistes i opinants dels mitjans internacionals que els han acusats de mentir o de ser propagandistes d’Hamàs. Contra el menyspreu oficial occidental, majoritari, i l’amenaça constant de mort, ells han resistit, malgrat que ja n’han mort 232. Per a ells el periodisme és la forma de respondre a les matances. La seva forma de resistència i dignitat. Són testimonis i víctimes.

El Journal de bord de Gaza, de Rami Abou Jamous

Entre tots es destaca Rami Abou Jamous. Autor del Journal de bord de Gaza al diari digital francès Orient XXI, mereixedor del prestigiós Prix Bayeux 2024. Ja vaig citar-lo fa mig any en un article d’homenatge als periodistes palestins. El temps m’ha donat la raó. Ara torna a ser notícia. Vist l’èxit del seu treball, l’editorial Libertalia i Orient XXI han decidit de reeditar el llibre, ampliant i actualitzant el nombre de cròniques a mesura que s’allarga i agreuja el conflicte. Cada vegada s’alcen més veus contràries a les matances i la neteja ètnica.

“Aquesta guerra és com viure vint-i-quatre hores cada dia en un tornado que gira i gira… –escriu Abou Jamous–. Tots estem en aquesta mena de batedora. De tant en tant, algú és llançat fora de la batedora perquè és mort. Però ens hi quedem, a la batedora. Ens barreja en la misèria i la por, en la preocupació, en el perill, en els bombardaments, les matances i les carnisseries. I a la batedora ni tan sols podem expressar la nostra tristesa, per saludar els morts com es mereixen.”

Com que hi ha una manca greu d’informació sobre la magnitud del patiment quotidià i el desastre dels palestins de Gaza, la veu d’Abou Jamous és cada dia més valorada, escoltada i llegida a França. Ha estat protagonista de reportatges al Canal ARTE i, recentment, va fer una trobada digital amb els lectors de Le Monde.

Rami Abou Jamous, periodista palestí guardonat per les seves cròniques de Gaza estant, amb el seu fill, Walid.

Acabo de llegir l’edició ampliada de les seves cròniques diàries i em sembla un testimoni de primera magnitud per a conèixer el dia a dia dels ciutadans enmig de la fam i sota les bombes. Els problemes que els assetgen, la mort, el desesper, la humiliació constant, la “no-vida” a què han estat condemnats davant el silenci i la passivitat del món que, ara, sembla que comença a reaccionar, quan per a molts ja és massa tard. I el mal que s’ha fet durarà generacions.

Fóra interessant que algú es decidís a publicar en català el Journal de bord de Gaza, de Rami Abou Jamous, com s’ha fet amb Emporta’t el meu dolor (Comanegra) de la periodista russa Katerina Gordéieva sobre la guerra d’Ucraïna.

Al pròleg, el periodista Pierre Prier, ex-corresponsal a Israel-Palestina de Le Figaro i membre del comitè de redacció d’Orient XXI, que coneix de fa molts anys el treball de Rami Abou Jamous, diu: “Més enllà del seu testimoni, el seu llenguatge afegeix un nou capítol a la història de la literatura de l’aniquilació, al costat de Primo Levi i Imre Kertész.”

Per una altra banda, Leïla Shahid, delegada general de Palestina a França (1993-2005), escriu: “Rami ha inventat una nova forma de periodisme de guerra que restitueix la humanitat, la universalitat del patiment en les situacions de guerra i d’ocupació. El seu relat és personal, sensible, impregnat d’empatia per totes les víctimes, però mai ideològic […]. No transmet odi ni venjança, però sí la preocupació de mostrar qui són els palestins, tant de temps ocults; com si reconèixer-los com a habitants de la Palestina històrica durant segles fos una manera de negar la realitat horrible de la Xoà. És una acusació terrible, injustificable i mentidera, sobretot després del reconeixement el 1988 per l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) de l’estat d’Israel dins les fronteres del 1967.”

Rony Brauman, fundador i president d’honor de Metges sense Fronteres, associació que fa una gran tasca a Palestina, pagant-ho de vegades amb la vida dels seus metges i treballadors, ha fet una precisió important: “Els articles i fotos que Rami Abou Jamous envia són indispensables no solament per a la població francesa, sinó també per al poble israelià, al qual no es facilita de veure les imatges de la destrucció de la franja de Gaza i la magnitud de la seva devastació.”

Cròniques del “gazacidi”

“Gazacidi” és com sovint anomena el conflicte Abou Jamous. Ens falten paraules per a definir la situació. És impossible de resumir el contingut de totes aquestes cròniques, s’han de llegir seguint el pols dels esdeveniments del dia a dia, però sí que intentaré de subratllar algunes de les idees més repetides i explicades per l’autor. Més enllà del relat dels fets, el dolor pels morts, ferits i desapareguts, la por i la destrucció de la teva terra, conceptes habituals del conflicte violent i devastador, sorgeixen idees més profundes i contundents, com la humiliació, la reducció d’un fet polític a un problema humanitari o la invisibilitat dels palestins per la premsa internacional.

La humiliació és un tema constant en aquests escrits. És humiliant viure en una tenda de campanya foragitant serps i insectes, mullant-se amb la pluja i passant fred a l’hivern, com és humiliant no poder pagar una cuixa de pollastre per alimentar el teu fill, o no poder pagar el preu dels plàstics per fer els tendals on aixoplugar-se. També és humiliant per a ell tot això que veiem aquests dies: el llançament en paracaigudes d’aliments i ajuda humanitària. “Volen mostrar al món sencer que ajuden Gaza, però, de fet, l’humilien. És com donar menjar als gossos.”

Ciutat de Gaza, juny del 2025. Morts pels bombardaments israelians nocturns a l’hospital Al-Shifa (Omar Al-Qattaa / AFP).

No entenc, reflexiona, que països com el Canadà, França o, fins i tot, els EUA, no puguin fer-nos arribar els aliments amb dignitat. “Ja estem prou humiliats. Vivim sota l’ocupació, hem perdut els nostres éssers estimats, la casa, la feina. Només ens resta la dignitat. I ens la prenen. No ho acceptem. Ens estimem més morir que no acceptar un tros de pa amb gust d’humiliació.” Són paraules del març del 2024.

Sovint diu que s’ha reduït una qüestió política a una qüestió humanitària. “L’essencial no és què va fer Hamàs el 7 d’octubre, ni els presoners, sinó el fet que Israel vol aprofitar la situació per fer allò que no ha pogut fer d’ençà del 1948: perseguir tota la població palestina.”

La invisibilitat dels palestins en els mitjans internacionals o el fet de considerar-los víctimes inferiors a uns altres, com ara els ucraïnesos, és també per a ell un dels temes recurrents. Observa constantment que quan les víctimes són treballadors estrangers d’ONG són més destacables com a notícia que no pas les desenes de morts i ferits palestins de cada dia. O que quan els treballadors humanitaris atacats són jordans o indis tenen menys ressò que si són europeus. “No som rossos amb ulls blaus, però també som éssers humans”, repeteix una vegada i una altra.

Història de Rami Abou Jamous

Nascut a Beirut en el si d’una família palestina refugiada de la Nakba, va arribar a Gaza l’any 1994, al mateix temps que Iàsser Arafat. El seu pare, Suleiman, un dels fundadors de l’agència de premsa Wafa, s’hi va instal·lar amb el líder després dels acords d’Oslo. Ell va anar a estudiar enginyeria a Ais de Provença, però va haver d’interrompre els estudis i tornar a Gaza el 1999, amb la mort del seu pare, per assumir el paper de cap de família.

Camp de refugiats de Bureij, juny del 2025. Un palestí comprova si està ferit després d’un bombardament (fotografia: Eyad Baba / AFP).

Rami es va col·locar en l’embrió de l’administració palestina, primer com a portaveu de l’agència Wafa i després com a funcionari del Ministeri de l’Interior de l’OAP. Amb l’ascens al poder a la força del partit islamista Hamàs l’any 2007, Rami es va trobar sense feina i va començar a treballar oferint serveis d’informació, contactes i desplaçaments, primer als periodistes francesos i, amb el temps, a mitjans de tot arreu. Fundà també la Maison de la Presse, un centre d’ajuda, acollida i formació per als periodistes de Gaza.

Després del 7 d’octubre de 2023 Israel prohibí l’entrada al territori de la premsa estrangera. Els periodistes palestins es van trobar sols i fou llavors quan Rami passà a primer pla com a periodista a temps complet. Va començar les cròniques a Orient XXI, on, a més d’informar sobre qüestions complexes com ara les guerres internes entre Hamàs i els clans mafiosos palestins –que adés han treballat en sintonia amb els islamistes, adés amb els israelians–, analitza els projectes israelians, els atacs indiscriminats, la manipulació dels mitjans allà i ací, els silencis còmplices en comparació amb la solidaritat amb Ucraïna, la destrucció sistemàtica a gran escala de cases i edificis, del sistema sanitari i educatiu, els drons, els bombardaments, la por, la humiliació, els efectes psicològics avui i en el futur. Alhora es fa ressò de testimonis de la tortura, les desaparicions, la fam, l’extorsió i els crims de guerra, al costat de les petites alegries humanes de la vida quotidiana que, si ja no existeixen, se les inventen.

En resum, Rami esmicola i desxifra l’estratègia oculta d’Israel per a fer de Gaza un lloc invivible: de l’arma de guerra de la fam a la prohibició de productes d’higiene, mitjans d’un pla de neteja ètnica ben clar per a ell. És escrit amb un estil molt senzill i sincer, profund, sense artificis, anant als fets, amb una certa amarga ironia i una lucidesa aguda i contundent respecte d’allò que passa i passarà quan ja no en quedi res, de Gaza.

Al mateix temps, totes les cròniques s’impregnen de la vida quotidiana d’ell i la seva família, veïns, amics i coneguts. Ell té un fill petit de tres anys, Walid, amb la seva esposa, Sabah. I ella, tres fills d’un matrimoni anterior. El 2014 la casa d’ella va ser destruïda i hi moriren el pare, l’oncle i l’avi patern dels infants. Van viure en una tenda de campanya fins que el seu pare, mort fa poc per esgotament i depressió a causa de la guerra actual, els va poder acollir. També han mort més familiars propers d’ella a causa de la guerra.

Ciutat de Gaza, maig del 2025. Un nen palestí juga entre les tendes de campanya dels desplaçats (fotografia: Omar Al-Kattaa / AFP). Nens cercant les pertinences entre la runa de casa seva (fotografia: Dawoud Abu Alkas / Reuters).

El matrimoni amb Rami l’ha salvada del desastre, tal com ella afirma en una de les cròniques d’ell. El periodista li va cedir la crònica número cent perquè l’escrivís ella. L’octubre del 2023 van haver de fugir del seu apartament a la ciutat de Gaza i han viscut com nòmades a Rafah, i després en una tenda de campanya a Deir al-Balah. Sembla que fa poc que han pogut tornar a l’apartament de la ciutat de Gaza, poc afectat. Res no és segur ni estable per a ells.

L’amor amb què tenen cura del petit Walid, protagonista també de les cròniques del pare, és una mostra impressionant de supervivència contra l’horror. Et situa més en el patiment i la “no-vida” a què són condemnats els supervivents de Gaza, les anècdotes del pare i el fill, que no les xifres de morts, ferits i desapareguts. Tot i que el nen comença a fer preguntes i a constatar fets que els seus pares i germans encara no li volen explicar.

La ingènua lògica infantil va al cor del problema, i posa en evidència, sense saber-ho, l’horror i l’absurda crueltat de patir fam i no poder menjar en mesos una cuixa de pollastre o el simple fet d’acostumar-te a veure cadàvers enmig dels carrers enrunats. Tot amb tot, per evitar-li els sentiments de por, tristesa i desconsol, els pares el mantenen en una mena d’estat mental en què no perd les il·lusions infantils de descobrir la pluja, la platja o el mar, amb tota mena d’estratègies imaginatives. A les cròniques del seu pare, Walid representa els nens petits de Gaza.

Quan hi ha bombardaments a prop, el pare li fa creure que són focs artificials i el nen pica de mans content a cada bomba. Com més acostada i agressiva és l’explosió, millor per al nen. Quan s’instal·len en una tenda de campanya entre sorra i runa, el pare li diu: “Això no és una tenda. És el nostre xalet, hi farem un jardí, uns lavabos, una cuina, farem barbacoes amb branques dels arbres, serà com unes vacances a la vora del mar.”

Una terra d’humiliació

En les cròniques de Rami Abou Jamous hi ha moments de reflexió que defineixen amb precisió l’estat d’ànim d’ell i dels palestins enmig d’una tragèdia que nosaltres no ens podem ni imaginar de viure durant gairebé dos anys. Us deixo amb un fragment dels seus escrits:

“Quan s’acabarà tot això? Quan es mobilitzarà la gent? Nosaltres no tenim ni els ulls blaus ni els cabells rossos, però som éssers humans. Mereixem viure com éssers humans. El nostre pecat és estar ocupats pels israelians. Això és tot el que hem “fet” a la nostra vida. Hem nascut en aquesta terra, ocupada pels israelians; per tant ens mereixem tot això que ens fan. I perquè ells saben que a nosaltres ens importa molt la dignitat, ens volen humiliar fins al final. I tot per fer-nos marxar d’aquesta terra, convertida en una terra d’humiliació.”

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat, d’una manera o d’una altra, els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Ja hem visitat Tabarca amb L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre, amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes, amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i, segurament, la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany; i vam continuar els viatges insulars amb Soldats abandonats, de Gavino Balata, situada a l’Alguer. Tornem a terra ferma, a una de les àrees més singulars del país, amb Guilleries, de Ferran Garcia, i el territori homònim, però amb una aturada primer a Taradell, un altre escenari principal de la novel·la. La setmana vinent serà el torn del Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó; visitarem el país dels Pirineus amb Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat; i acabarem al Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària del país. Esperem que vagi de gust.

El viatge literari d’avui presenta un problema geogràfic important i a la vegada es converteix en un banquet per als amants de la bona literatura. Vagi això per endavant abans d’endinsar-nos en el particular univers de Ferran Garcia i d’aquest Guilleries, que el 2022 es va convertir en un dels principals èxits literaris del país que la gent es recomanava amb el boca-orella que mai no falla i que, a més, venia avalat per la pàtina de qualitat que impregna els llibres de Males Herbes, l’editorial que va publicar el text i que compta amb un dels catàlegs més originals, arriscats i suggeridors del conjunt d’editorials independents catalanes nascudes i crescudes aquests darrers tres lustres.

Guilleries té per protagonista principal en Boi i com a escenari Taradell i els boscs de la Plana de Vic i de les Guilleries, aquest sorprenent conjunt natural que ara alberga dos pantans, el de Sau i el de Susqueda. Aquest darrer és un dels espais naturals més inquietants d’un quan temps ençà, com palesa a bastament el llibre de Tura Soler El pantà maleït. Ferran Garcia va néixer a Taradell el 1971 i en llegir el seu llibre és inevitable pensar en uns altres mestres de la descripció de la vida rural i les seves violències, com són Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961) i Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932-2012), tot i que en el cas de Ferran Garcia hi ha una capa de misteri i de poesia que ho embolcalla tot.

L’època en què transcorre l’acció són els últims anys del segle XIX. La contrada ha estat escenari d’algunes de les principals crueltats de les guerres carlines i en Boi encara en viurà les darreres violències i conseqüències quan en el seu camí apareguin bandolers, emboscats i més gent de malviure. Aquesta violència és un dels temes que ha impregnat la narrativa catalana contemporània d’ençà de fa un temps, que ha cercat en la ruralitat i la seva reinterpretació una font d’inspiració de primer ordre i d’èxit inesperat, com pugui ser Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, una altra autora osonenca (Malla, 1990) d’una altra generació molt diferent de la de Garcia, però que comparteix no tan sols alguns escenaris, sinó també imaginaris semblants, ja que en el llibre de Garcia també hi ha una presència molt interessant de diferents elements de la nostra mitologia més ancestral.

Amb tot això, el paisatge de Taradell, els dels boscs de la Plana, el de les Guilleries, aquesta violència tan explícita, la descripció bellíssima del paisatge de la zona, els cavalls, la mitologia i uns personatges totalment inquietants, Ferran Garcia ha creat una petita obra mestra que la mateixa editorial no dubta a qualificar de western crepuscular. Un western absolutament diferent, sense desert ni grans planes, i que podria entroncar perfectament amb obres mítiques del gènere (amb molts més referents cinematogràfics que no pas literaris). Seria com si agaféssim Grup salvatge, de Sam Peckinpah; Sense perdó, de Clint Eastwood; i Valor de llei, dels germans Coen, i els passéssim per una batedora juntament amb alguns llibres de Cormac McCarthy, com ara Tots aquells cavalls o No és país per a vells, i els de Daniel Woodrell. El resultat seria quelcom d’espectacular, intens, brutal i, segurament, la cosa més propera a Guilleries que podríem trobar. I això és un elogi dels majúsculs.

“La Noia respirava boira. La xuclava pels narius i l’expulsava per la boca només per xuclar-la de nou unes passes més enllà, i tot això a un ritme constant. Caminava de pressa, provant de situar els peus descalços allà on no hi havia bassals. Unes roderes de carro havien dibuixat dos caminets al fang. S’hi acumulava un pòsit d’aigua bruta. En dies com aquell, amb la boira per tot arreu, Taradell era un món minúscul de la mida de quatre o cinc pams. Tot el que veies, amunt, avall, dreta i esquerra, estava dins d’aquells pams. Més enllà, la nit blanca. Com els talps, la Noia s’orientava pels sons, les olors i la memòria d’haver de passar per allà desenes de vegades. Entre penombres blanques, va veure les tres parets del molí vell que quedaven dempeus. Es veu que l’última carlinada l’havia esbotzat i ningú no tenia interès en arreglar-lo, la següent tornaria a fer el mateix. Algú, no sé on, havia decidit que el nostre poble fos liberal, tot i que ningú no ho era, de liberal, i cada dos per tres partides carlistes baixaven de les Guilleries, mataven algú i esbotzaven el molí. Es deia que l’última partida que va venir fou la que comandava Doña Blanca, tornant de la batalla d’Alpens. Jo això no ho sé, però si que sé que en aquell molí esbotzat hi passaven coses. La Noia, doncs, va aturar-se en veure les tres parets que quedaven dempeus, i va tancar els ulls. Més que el silenci va escoltar l’eco del silenci. Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el del peix mort surant al riu, el de la darrera brasa en apagar-se. Es va abraçar fort. Després va sospirar i va entrar per l’arc de la porta que encara s’aguantava. Tothom entrava per la paret enfonsada, però ella no, passar sota aquell arc que s’aguantava miraculosament l’ajudava a trobar la força necessària per fer el que havia de fer.”

Amb aquest fragment de la novel·la de Ferran Garcia comencem el viatge a la zona límit de les Guilleries, tot descobrint un dels llibres més ben valorats pel públic i la crítica d’aquests darrers anys i una contrada tocar de Barcelona amb molts encants que fan que la descoberta pagui la pena.

Com arribar-hi?

Taradell és un indret força ben comunicat. Si preteneu d’anar-hi en cotxe esteu a una hora justa des de Barcelona, i una hora i quaranta minuts des de Tarragona. Des de Lleida, una hora i cinquanta minuts, com si hi vinguéssiu des de Perpinyà, i una hora també des de Girona. Si voleu arribar-hi des de Vielha, teniu tres hores de trajecte, i dues hores i quart des d’Andorra. Des de València són quatre hores i cinc minuts, i des d’Elx, cinc hores i poc. Si hi voleu anar en transport públic ho teniu bé des de Girona i Barcelona, ben comunicades en autobús amb Vic. Una volta a la capital d’Osona, haureu de fer transbordament i agafar l’autobús fins a Taradell. El trajecte complet des de Barcelona, si teniu sort amb les combinacions, és d’aproximadament una hora i mitja en bus i dues en tren i bus.

Visita en un dia

Com bé sabeu, ens interessa que els llocs que us recomanem es puguin visitar en un sol dia i això ho podreu fer a Taradell sense gaires problemes. Un dels espais que heu de visitar és el centre cultural Can Costa, situat en una antiga fàbrica. Sempre hi ha exposicions interessants i, a més a més, acull la biblioteca pública Antoni Pladevall. La sala d’actes és on es fa anualment el festival Taradell Negre. Can Costa es va inaugurar el 1999 i l’edifici original era del 1927, tot i que l’actual és de la dècada del 1940.

La ubicació del poble permet de veure com és la transició entre tres espais geogràfics tan singulars i marcats del territori com són la Plana de Vic, el conjunt muntanyós i boscós de les Guilleries i el massís del Montseny. Tot plegat fa que els amants de les excursions i del senderisme puguin gaudir de nombrosos itineraris, entre els quals destaquen el castell de Taradell i les coves d’en Rocaguinarda. El castell és a uns dos quilòmetres i mig del poble i data del segle IX, tot i que s’hi han fet reparacions i restauracions. Les coves d’en Rocaguinarda són unes balmes situades a prop del poble que se suposa que van fer de refugi del famós bandoler Perot lo Lladre.

La nostra visita a Taradell passarà també per l’església parroquial de Sant Genís, que compta amb un important campanar d’estil llombard. El pas del temps no perdona i ara mateix és un edifici barroc neoclàssic que es va fer entre el 1755 i el 1765. Un incendi el 1904 i la profanació del temple el 1936 en el context de la guerra del 1936-1939 fan que no es puguin veure els retaules que hi havia.

La torre de don Carles és un altre dels elements arquitectònics que no us podeu perdre. Es va aixecar a mitjan segle XVI, quan el senyor de Taradell era Carles de Cruïlles i de Vilademany, i d’aquí en prové el nom. La podeu veure entre la plaça i els carrers d’en Quintana i de Guillem de Mont-rodon. Precisament aquest carrer està batejat amb el nom del templer que va fer de tutor del rei en Jaume durant la seva estada al castell de Montsó, on va rebre la formació i la preparació per a ser rei. La torre d’estil gòtic tardà tenia la funció de torre de guaita i de defensa i, possiblement, era el fonament d’una obra de fortificació. Va servir fins a temps moderns com a presó del terme.

Per acabar, us proposem també una visita al parc de la Font Gran, situat a la part baixa del poble, a la riba de la riera de Taradell. La font és del 1790, una vegada canalitzada l’aigua de la zona que sortia de les roques i que fou un dels elements clau en la conformació del nucli, ja que abastia d’aigua els molins. Veureu que té set brocs de metall i un cap de lleó de pedra al centre. En aquest parc hi ha un arbre monumental, un plataner molt corpulent i més que centenari.

El plat que no us podeu perdre

És difícil de destacar un sol plat de la variada gastronomia de la zona de les Guilleries o de Taradell i, per tant, us recomanarem uns quants elements variats per a incloure en les vostres propostes gastronòmiques. Les castanyes de Viladrau tenen molta fama i són molts els plats que s’hi poden cuinar, però us proposem una crema de castanyes a la qual podeu afegir un altre element clau de tots aquests boscs: la trumfa negra. Aquest producte de gran vàlua també el podeu fer servir en molts plats, des del més senzill, com pugui ser la truita de patates amb trumfa, fins a coses moltes més elaborades, com ara el rissotto de bolets amb trumfa. I, és clar, no podem deixar d’esmentar la gran varietat d’embotits de la contrada: llonganisses, fuets, somalles i secallones per a tots els gustos, que s’acompanyen amb un deliciós pa amb tomàquet fet al forn de llenya. No us oblideu de tastar el pa de coca. També són clau els bolets quan és temporada. El que és segur és que no ens morirem de fam!

L’anècdota

Guilleries és un llibre que ja ha transcendit l’àmbit popular, el de les ressenyes en premsa i el boca-orella, i ja ocupa un espai a l’acadèmia. Mariona Fontseré va presentar al primer congrés de novel·la negra Vic Negre, de la Universitat de Vic, la ponència “Western a la plana: una lectura de Guilleries i Sau, de Ferran Garcia”. Explicava Fontseré: “Ambdues novel·les, especialment la primera, han circulat sota l’etiqueta de western. Es tracta de pensar les potencialitats i les limitacions d’aquest gènere, molt localitzat geogràficament i temporal, i de quina forma s’adapten els seus codis a un altre espai geogràfic. Aquests westerns no tenen lloc al llunyà oest dels Estats Units, sinó que se situen a Taradell, a Sant Romà de Sau, a Vic. En aquest sentit, cal tenir en compte els codis preexistents en la tradició catalana, amb els quals conviurà el codi del western i pels quals es veurà afectat. Amb quines tradicions del polisistema local, català, dialoga l’obra de Garcia? I amb quines altres tradicions externes? I encara més: quins camins i quines possibilitats obren aquestes novel·les en la tradició catalana d’ara endavant?” Haurem d’esperar a la publicació de les actes per poder veure els camins que obre Garcia i com els ha estudiat Fontseré.

Menorca Talaiòtica és, sens dubte, una de les grans targetes de presentació de l’illa a tot el món. La declaració com a patrimoni mundial de la UNESCO el 2023, després dels intents dels anys anteriors, ha estat una fita ben celebrada a l’illa que també és Reserva de la Biosfera. Tanmateix, ara aquesta declaració com a patrimoni mundial pot estar en perill: les obres del viaducte de Rafal Rubí que el PP va projectar fa deu anys i que ara vol reprendre no estan avalades per l’organització internacional, que va defensar clarament el desmantellament de la infrastructura. 

La represa de les obres, aturades durant el mandat del pacte, ha tingut fortes conseqüències i ha comportat que peces clau en la declaració de Menorca Talaiòtica com a patrimoni de la humanitat hagin decidit de dimitir. És el cas del director de l’agència Menorca Talaiòtica, Toni Ferrer –que, per qüestions contractuals, s’ha de quedar tres mesos més al càrrec– i del fins ara coordinador de l’expedient Menorca Talaiòtica, Cipriano Marín, que ha tingut trajectòria a ICOMOS, la UNESCO i uns quants organismes internacionals i que va ser l’escollit pels governs d’esquerres per a reformular l’expedient i reordenar les idees per fer possible la declaració que es va suspendre l’any 2017. A la de Ferrer –que no pot fer declaracions perquè encara n’és director– i a la de Marín –amb qui VilaWeb ha intentat en va de posar-se en contacte–, se suma la dimissió de Mónica Luengo, una de les altres expertes que va assessorar la candidatura.

La UNESCO declara Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial de la Humanitat

La situació és, per a molts, un sense-sentit. “És una imprudència, una irresponsabilitat i una manca de capacitat de gestió”, resumeix Esteve Barceló, conseller de Més per Menorca al Consell Insular. “Han muntat una pel·lícula per fer veure que tenien l’aval del director de l’agència, però ell ha dimitit”, subratlla. Miquel Camps, portaveu de Gob-Menorca, ho diu ben clar: “Ho veim amb preocupació. Li cercam explicacions, perquè no s’entén gaire.” Unes explicacions que condueixen a presumptes interessos polítics i que relacionen, directament, els gestors de l’àrea amb el PP. Però anem a pams. 

Successió dels fets

Avui, a la carretera general de Menorca hi guaita un pont que va quedar a mig construir i que va projectar el PP, però que el pacte va frenar quan va assolir el govern del Consell insular. A poca distància del pont, es poden veure clarament les Navetes de Rafal Rubí, de les quals s’han localitzat restes que daten del 904 aC. En aquest vídeo s’hi aprecia clarament la distància:

El 2017, ICOMOS va fer algunes recomanacions, com ara reformular la candidatura per tenir en compte el paisatge que envolta els jaciments prehistòrics, un dels fets determinants que la va dur cinc anys més tard a rebre’n el reconeixement. I per què és important açò? Ho explicava l’arqueòleg i tècnic de Menorca Talaiòtica, Quim Pons, en aquest reportatge de VilaWeb: “En algunes àrees, els atributs més significatius són els jaciments, però també és molt important que l’entorn que els rodeja es conservi de la manera més semblant possible a com era a l’època prehistòrica. Que encara que hagin passat dos mil anys o tres mil, pots entendre com es va ocupar el territori, què van fer i com el van utilitzar.”

Ara, amb el PP al Consell una altra vegada, volen reprendre les obres i acabar el pont. Per això, es van fer nous informes per veure com es podrien protegir les Navetes de Rafal Rubí. Ferrer, el primer a dimitir, va signar el 2024 un informe favorable a les mesures de protecció de les Navetes: una pantalla vegetal i el soterrament de les línies elèctriques. Ara bé, en cap cas no va avalar l’obra del pont. Tanmateix, l’equip de govern va emprar aquest informe per avalar l’obra. Una maniobra política que ha molestat Ferrer i els altres tècnics.

En teoria, el consell científic i el consell rector de Menorca Talaiòtica –que té la darrera paraula– sí que van avalar les obres. Però això és el que va dur Marin a renunciar al càrrec. En la carta de renúncia al consell científic, de la qual va publicar el contingut Es Diari, Marín reitera que els van utilitzar de manera “inapropiada i incomprensible”. Barceló ho desgrana una mica més: l’informe aprovat en el consell científic de l’agència Menorca Talaiòtica està signat el dia 26 de novembre de 2024, quan la reunió en què es va aprovar va ser el 21 de juliol de 2024, gairebé quatre mesos abans de tenir l’informe definitiu. A més, segons que diu, els tècnics tampoc no sabien ben bé què signaven.

Parlem de l’informe elaborat per Jordi Tresserres, qui va ser abans president d’ICOMOS a Espanya i que ara detallava un seguit de mesures per a protegir les Navetes, però no per a solucionar el problema d’integració del patrimoni arqueològic amb l’entorn. Dit d’una altra manera, avalava unes actuacions que anaven en contra del que havia demanat ICOMOS temps abans.

Poblat talaiòtic de Rafal Rubí Poblat talaiòtic de Rafal Rubí Poblat talaiòtic de Rafal Rubí

“És el modus operandi que té el PP. Contracta informes externs fets a mida per justificar l’injustificable. És un ús malintencionat, una manca de transparència per a assolir per la via dels fets consumats uns objectius polítics”, subratlla Barceló. “Tresserres tenia una reputació que ha anat perdent. No només és aquest informe que grinyola”, diu el conseller, sinó que, per exemple, ja va mirar de fer passar com a element patrimonial una xemeneia d’una fàbrica de paper aferrada al camí de Sant Jaume, a Galícia, també en mans del PP, i que també va comportar dimissions.

La carta d’Urtasun

En tota aquesta situació també va voler prendre partit el ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun, que va enviar una carta –en castellà– al president del Consell, Adolfo Vilafranca, i a la presidenta del govern, Marga Prohens, en la qual demana de no continuar les obres fins que la UNESCO no se’n mostri favorable. 

“La declaració comporta també una responsabilitat comuna: garantir que qualsevol intervenció futura sigui plenament coherent amb els compromisos adquirits davant del Comitè de Patrimoni Mundial”, escrivia fa uns dies Urtasun, l’interlocutor directe amb l’organisme internacional. Recorda que roman vigent la decisió del comitè en la qual es va sol·licitar expressament de “retirar tan aviat com fos possible les obres vials parcialment acabades en la zona sud-est (component Alaior), així com els pals i línies elèctriques en les zones paisatgístiques entre diferents jaciments arqueològics que incideixen negativament en les vistes paisatgístiques.”

Les obres del pont que fan perillar la declaració de patrimoni de la humanitat Les obres del pont que fan perillar la declaració de patrimoni de la humanitat Les obres del pont que fan perillar la declaració de patrimoni de la humanitat Les obres del pont que fan perillar la declaració de patrimoni de la humanitat Les obres del pont que fan perillar la declaració de patrimoni de la humanitat

De fet, en la decisió de la UNESCO per a atorgar la declaració, també es recalca que “les ubicacions de les estructures i els assentaments són autèntics”, mentre que els seus entorns “es creu que evoquen a èpoques anteriors”. El GOB recorda que el pont –i, per tant, la carretera– formen part del component 6 del patrimoni mundial. En el mapa de sota es pot veure clarament com aquest entorn va ser declarat patrimoni, no només les Navetes. “A més, no té sentit, perquè a un quilòmetre tenim un pont de doble nivell que és de l’Argentina. Qualsevol persona que vagi o vengui de Rafal Rubí el pot utilitzar per canviar de sentit i entrar i sortir dels camins”, recalca Camps. 

L’enllaç de Rafal Rubí és a la zona declarada patrimoni de la humanitat (il·lustració: GOB Menorca).

Amb tot, el Consell es vol espolsar responsabilitats, ha sortit a la defensiva i demana “respecte per la feina rigorosa i professional dels tècnics”, mentre continua assegurant que el projecte garanteix la màxima protecció del patrimoni arqueològic.  

Interessos polítics

Però, per què interessa tant de construir aquest pont i millorar els accessos en aquest punt tan concret de l’illa, tot tenint alternatives que va proposar l’anterior equip de govern i un pont a només un quilòmetre de distància que ja fa les funcions pertinents? Presumptes interessos polítics que vinculen el gestor de l’empresa que explota l’àrea del jaciment amb el PP.

“Hem trobat vincles d’empreses que tenen expectatives de fer activitats turístiques i tenen molta vinculació amb el PP”, assegura Camps. El 2021, els mitjans locals informaven que el Parc Arqueològic de Rafal Rubí ja era una realitat. Els gestors, Menorca Natura Turisme i Cultura, en feien la presentació. Aquesta empresa és compartida entre Rafel Duran, portaveu del PP a Palma durant molts anys, obligat a dimitir per la seva imputació al cas Palma Arena, i Salvador Botella, ex-secretari general del PP de Menorca i nomenat administrador de l’empresa el 2017. Aquest, a més, és propietari de l’estació de servei que hi ha entre Rafal Rubí i l’Argentina. 

Duran també gestiona Pendent. Serveis i Gestió SL. Mitjançant aquesta empresa, l’actual vice-president del consell i encarregat de Medi Ambient, Reserva de la Biosfera i Cooperació, Simón Gornés, va ser l’encarregat de gestionar la fortalesa de la Mola. “Fa més de vint anys que ens coneixem, la seva col·laboració m’ha donat confiança. Si no, no m’hauria embarcat en aquesta aventura”, deia Duran sobre Gornés el 2017. 

Per aquest motiu, el GOB considera encara més un escàndol que les obres, si s’han d’arribar a enllestir –a més, es preveu que hi hagi espai per a un aparcament d’autobusos–, es facin amb doblers públics: “Si volen muntar un tinglado turístic, el que tocaria és que ells mateixos adaptassin la carretera a la seva necessitat. Pagam amb uns diners públics una necessitat privada. Havent-hi un altre pont a un quilòmetre, no cal aquest que costa 6,6 milions”, diu Camps. I, òbviament, tampoc paga la pena de posar en risc la declaració de patrimoni mundial. 

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

2005

El Parlament de Catalunya va aprovar l’estatut d’autonomia que va generar la gran crisi que desembocà en el procés d’independència. En l’àmbit internacional, la cimera de Kyoto anava a assentar les bases de la lluita contra el canvi climàtic i va representar un salt de consciència enorme que ha tingut repercussions en les dècades posteriors. I als Estats Units es posava en marxa una iniciativa de nom YouTube, per posar vídeos a la xarxa. El consum televisiu va canviar a tot el planeta.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2005.

 

El segon trimestre del 2023, la taxa de fecunditat de Corea del Sud es desplomà fins a la xifra més baixa registrada mai en un país en situació de pau: 0,72 fills per dona, tres vegades menys que no la taxa de reemplaçament –2,1 fills per dona a les economies desenvolupades– que caldria per a mantenir estable la població del país sense necessitat de la immigració. El ministre de Justícia d’aleshores, Han Dong-hoon, alertà que el país es trobava al caire de l’extinció; la premsa internacional deplorà el cas sud-coreà com, no sense un cert dramatisme,“el primer genocidi autoinfligit de la història”. Si la taxa de fecunditat actual del país es manté, Corea del Sud perdrà gairebé tres quarts de la població actual l’any 2100: passarà dels 51,7 milions actuals a tan sols 13,5 milions; la davallada podria ser encara més pronunciada en cas que la natalitat continués baixant.

Corea del Sud és un cas extrem, però no pas l’únic, ni de bon tros. Al Japó, país veí, on la davallada de la natalitat ha superat fins i tot les previsions més pessimistes de les autoritats demogràfiques, els naixements caigueren l’any passat a la xifra més baixa d’ençà que van començar els registres, el 1899; l’any anterior, el qui era primer ministre, Fumio Kishida, havia avisat que la davallada de la fertilitat deixava el país “al caire de no poder continuar funcionant com a societat”. A Europa, països com Itàlia, Anglaterra o Polònia també registraren la taxa de fecunditat més baixa de la seva història el 2024; a l’estat francès, el segon amb la taxa de fecunditat més alta de tota la UE, els naixements es van desplomar fins al punt més baix d’ençà del 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial.

El declivi de la natalitat és una tendència planetària: dos terços de la població mundial viuen en països on la natalitat és inferior a la taxa de reemplaçament, i si la trajectòria actual es manté, d’ací a setanta-cinc anys tan sols hi haurà dotze països al món amb una taxa de fecunditat superior a 2,1 fills per dona: onze a l’Àfrica i un a Oceania. El declivi de la natalitat, tanmateix, enlloc no ha estat tan pronunciat com a les economies desenvolupades, on la taxa de fecunditat ha caigut de 3,3 fills per dona l’any 1960 a tan sols 1,5 l’any 2022: dels 38 països que l’OCDE classifica com a més industrialitzats, de fet, tan sols un –Israel– té una taxa de fecunditat superior a 2,1 fills per dona, i més d’una vintena –d’Espanya al Japó, passant per Itàlia– es troben en risc de perdre la meitat de la població actual l’any 2100.

Una crisi, moltes causes

La davallada de la natalitat és un fenomen complex i amb múltiples condicionants, impossible de reduir a cap explicació monolítica. Els experts apunten a un entramat de factors diferenciats però interrelacionats, producte tant de tendències recents com de transformacions a llarg termini en l’estructura social i econòmica del món desenvolupat.

Històricament, el desenvolupament econòmic i la modernització han estat el gran motor de la caiguda de la natalitat a les economies que avui considerem avançades. És el que els demògrafs anomenen primera transició demogràfica, que a Europa començà a final del segle XVIII i en alguns països s’allargà fins ben entrat el segle XX. Els fills, sovint una font de seguretat financera en les societats agràries –més mans al camp o a casa–, es converteixen en una càrrega en les societats industrialitzades, on els imperatius del desenvolupament econòmic i la competència pels recursos obliguen els pares a esmerçar quantitats com més va més grans de diners i temps –en educació, roba o menjar– per a assegurar-ne el futur personal i professional. L’any 1965, per exemple, les mares als països desenvolupats dedicaven una mitjana de poc més d’una hora el dia a fer activitats amb els seus fills; el 2018, aquesta xifra havia augmentat a una mitjana de tres hores a les economies desenvolupades i de gairebé quatre en el cas de Corea del Sud, el país amb la taxa de fecunditat més baixa del món.

Al seu torn, el desenvolupament econòmic i la modernització desencadenen un seguit de processos socials i culturals que deprimeixen encara més la natalitat. Particularment importants, en aquest sentit, són la millora del nivell educatiu i l’augment de la participació laboral de les dones, dues tendències especialment pronunciades als països occidentals. Tradicionalment, la seguretat financera era un dels grans motius pels quals les dones –excloses o relegades als marges del mercat laboral i, per tant, dependents dels ingressos dels marits– decidien d’aparellar-se. Tanmateix, l’entrada al món laboral ha reduït considerablement el reclam material de l’aparellament per a la gran majoria de dones, que ara disposen de moltes més opcions i sortides que no en el passat i, per tant, tenen menys motius per a tolerar els abusos de les seves parelles: els estudis, de fet, demostren que la probabilitat de divorci de les dones va molt lligat a canvis sobtats en la seva situació financera, com ara guanyar un premi de loteria o rebre una pensió; en una línia semblant, la propensió d’una dona a divorciar-se també augmenta significativament quan és ascendida a un càrrec directiu.

Les dificultats experimentades per moltes dones a l’hora de compatibilitzar el fet de tenir fills amb les aspiracions professionals són un altre dels factors que incideixen en la davallada de la natalitat. Fins i tot en les societats més igualitàries del món, tenir fills sol tenir conseqüències adverses en la carrera laboral de les dones: alguns estudis atribueixen un 80% de la distància salarial entre homes i dones a la maternitat. Ho demostra el fet que les diferències salarials entre homes i dones, de fet, no comencen a ampliar-se de forma significativa fins a la trentena i al llarg de la quarantena, precisament el moment en què moltes dones comencen a tenir fills.

L’apoderament econòmic i social de les dones és un dels fenòmens més emblemàtics d’allò que molts demògrafs bategen “segona transició demogràfica”, caracteritzada per l’erosió de les normes socials tradicionals, la priorització de l’autonomia individual i la liberalització de les actituds socials cap a la maternitat i la família.

Tot plegat ha contribuït a alleugerir les pressions culturals i socials que, històricament, havien empès les dones a formar una família i tenir fills. Si, en dècades anteriors, moltes dones veien la seva carrera professional com un sacrifici a l’objectiu immediat de formar una família, com més va més dones prioritzen ara les seves aspiracions professionals i personals al fet de tenir fills, tal com explica la demògrafa finlandesa Anna Rotkirch: la família ja no és una meta en si mateixa sinó un complement a altres objectius vitals, com ara el progrés professional o el desenvolupament personal. Sovint, les exigències del món laboral empenyen fins i tot les dones que sí que volen tenir fills a endarrerir la maternitat, cosa que augmenta el risc de no poder concebre.

Una altra derivada de la segona transició demogràfica ha estat la reducció progressiva del percentatge de dones que viuen en parella, una clau sovint menystinguda rere la caiguda de la natalitat a Occident. Tal com explica Alice Evans, professora de Desenvolupament Econòmic al King’s College de Londres i experta en fertilitat, la taxa de fecunditat de les dones en relacions de cohabitatge (sigui per matrimoni, per parella de fet o per residència continuada en un immoble en què també viu un individu del gènere oposat que no sigui un familiar) s’ha mantingut sorprenentment estable aquestes darreres dècades: la diferència, ras i curt, és que la proporció de dones que viuen soles, molt menys propenses a tenir un fill que no pas les que viuen en parella, ha augmentat significativament.

Els diners no ho són tot

Aquesta distinció, per insignificant que pugui semblar, té implicacions enormes per al futur de la fertilitat als països occidentals: persuadir una dona que ja té dos fills perquè en tingui un altre, afegeix Evans, és molt més senzill que no pas convèncer una dona que no vol fills perquè en tingui un (o més), més encara si no té parella o ni tan sols en cerca.

Això ajuda a entendre per què els programes d’estímul de la natalitat han fracassat una volta i una altra als països occidentals. A Finlàndia, que té un dels programes d’estímul de la natalitat més generosos del món, la fertilitat és inferior a la de països amb un estat del benestar menys fort, com ara Txèquia. A Hongria, el programa d’exempcions fiscals que el govern impulsà fa anys per a estimular la natalitat, un dels més ambiciosos del món, ha tingut un efecte molt minso en la taxa de fecunditat del país, que roman per sota de la de països veïns sense aquesta mena d’incentius, com ara Sèrbia. Al Japó o Corea del Sud, els nombrosos incentius econòmics o laborals per a tenir fills –de subsidis als tractaments de fertilitat a ajuts a la compra de pisos– tampoc no han pogut aturar la davallada de la natalitat. Entre el 1980 i el 2019, de fet, les economies més desenvolupades del món van multiplicar pràcticament per tres la despesa per cap en polítiques de suport familiar, de subsidis a l’educació a prestacions familiars; la taxa mitjana de fecunditat, tanmateix, caigué d’1,85 fills per dona a 1,53.

A tot el món desenvolupat, la relació entre natalitat i despesa en polítiques familiars és mínima, si no nul·la: molts països amb polítiques generoses de suport familiar, de fet, continuen registrant taxes de fecunditat inferiors a la de països amb molts menys incentius a la natalitat. Això no vol dir que les polítiques públiques de suport familiar no paguin la pena: alguns estudis, de fet, apunten que la fertilitat en molts països occidentals podria ser encara més baixa en absència d’estímuls a la natalitat. Però el fet que cap d’aquestes mesures hagi aconseguit de revertir a mitjà termini la davallada de la taxa de fecunditat evidencia que les arrels de la crisi de la fertilitat d’Occident van molt més enllà de consideracions estrictament materials, tot reflectint canvis més profunds en l’organització sòcio-econòmica de les economies industrialitzades d’avui dia.

L’encariment de l’habitatge o la crisi del cost de vida que aquests darrers anys han afectat tantes economies occidentals, certament, no han fet cap favor als esforços per a estimular la natalitat al món desenvolupat, però el fracàs –en essència universal– dels programes de suport familiar a Occident suggereix que la davallada de la natalitat, que començà fa dècades i continua observant-se avui dia, no pot resoldre’s únicament a còpia d’oferir exempcions fiscals o facilitats a la compra de pisos.

Alguns estudis d’opinió, en aquest sentit, sembla que corroboren la idea que la davallada de la fertilitat no és tan sols un problema d’economia domèstica: un sondatge publicat el 2023 per Lyman Stone, demògraf i economista en cap del laboratori d’idees canadenc Cardus, revelà que el desenvolupament personal i professional –no pas els diners– és la principal raó que influeix en la decisió de tenir fills de les dones canadenques. Aquest enfocament també ajuda a entendre per què, aquestes darreres dècades, la fertilitat també ha caigut enormement en països de renda mitjana no afectats pels problemes d’habitatge o de cost de vida característics d’economies més desenvolupades.

Envits demogràfics, maldecaps econòmics

Tot i ser sovint relegada a un segon terme de l’actualitat mediàtica i política, la crisi demogràfica augura transformacions significatives en l’organització econòmica del món desenvolupat, tot obligant a replantejar un contracte social pensat en –i per a– un món de creixement demogràfic.

En absència de quotes d’immigració molt més altes que les que veiem avui a la gran majoria de països desenvolupats, la caiguda de la natalitat comportarà, a mitjà termini, la reducció eventual de la força laboral, cosa que fa perillar el model públic de pensions de gran part del món desenvolupat –en què els treballadors en actiu financen les pensions dels treballadors jubilats, teòricament menys nombrosos– i amenaça de reduir els ingressos tributaris sobre el treball, que representen el gruix de la recaptació impositiva a la majoria d’economies avançades. L’envelliment de la població també obliga els estats a augmentar la despesa en pensions o sanitat, sovint a costa d’augmentar la pressió fiscal sobre els treballadors, cosa que de retruc redueix els recursos disponibles en uns altres apartats del pressupost: a l’estat francès, per exemple, el percentatge del PIB destinat a les pensions es multiplicà per més dos entre el 2006 i el 2020: va passar d’un 5,6% a un 12,17%. Els estudis també demostren que les economies més envellides són menys dinàmiques, amb més dificultats per a innovar i emprendre.

El cas del Japó –un país amb poca immigració on la natalitat fa dècades que caigué per sota de la taxa de reemplaçament– il·lustra l’impacte que la crisi demogràfica pot tenir en una economia industrialitzada, per més avançada que sigui. Després de créixer a ritme accelerat durant la segona meitat del segle XX –l’anomenat miracle econòmic japonès–, l’economia del país s’estancà a la dècada dels noranta i no ha tornat a recuperar el dinamisme de les dècades de postguerra. Les dades macroeconòmiques del país, tanmateix, oculten que el rendiment dels treballadors japonesos s’ha mantingut sorprenentment estable d’ençà dels anys noranta, tal com revelà un estudi publicat l’any passat: per molt que els treballadors japonesos rendeixin tant o més que en èpoques anteriors d’esplendor econòmica, la reducció progressiva del percentatge de població activa sobre la població total –dit d’una altra manera: la proporció de treballadors– ha deixat sense gas el motor de l’economia japonesa, per molt que els fonaments se n’hagin mantingut ferms.

El cas del Japó, on la fertilitat començà a caure significativament abans que a bona part d’Occident, assenyala el futur de la resta d’economies desenvolupades. Un report publicat enguany per la consultora McKinsey diu que, si les taxes de fecunditat de les grans economies occidentals es mantenen en els nivells actuals, caldrà un miracle de productivitat per a mantenir el ritme de creixement registrat a les economies industrialitzades entre el 1997 i el 2023: a països com ara Itàlia i l’estat francès, la productivitat s’hauria de triplicar durant les tres dècades vinents; en el cas de l’estat espanyol, s’hauria de quadruplicar. Les xifres contrasten amb el creixement, nul o negatiu, dels índexs de productivitat registrats a la gran majoria d’economies avançades d’ençà de la crisi financera; ara per ara, les esperances que els avenços en intel·ligència artificial i robòtica industrial desencadenin un miracle en matèria de productivitat continuen sense materialitzar-se.

Tanmateix, alguns experts veuen la davallada de la fertilitat com una oportunitat econòmica, no pas un problema. L’economista noruec Vegard Skirbekk –professor al Centre d’Envelliment de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units– explica que la reducció de la població a Occident podria alliberar recursos que els governs podrien reinvertir en àmbits com ara l’educació i la sanitat, tot augmentant així la despesa per càpita. Skirbekk afegeix que la reducció de la població dels països occidentals –que registren les xifres d’emissions per càpita més altes del món– també promet d’alleugerir l’impacte ecològic de l’activitat humana sobre el planeta, un desenvolupament que podria ser clau en la lluita contra el canvi climàtic.

Sigui com sigui, sosté el noruec, la crisi demogràfica no necessàriament té per què traduir-se en una crisi econòmica: fins i tot en absència de grans avenços en robòtica o intel·ligència artificial, el progrés en matèria de salut pública i educació podria millorar el rendiment dels treballadors més vells, tot compensant així la pèrdua de treballadors més joves i atenuant l’impacte de l’alentiment demogràfic en el creixement econòmic. Un món amb menys creixement podria incentivar, també, una distribució més equitativa dels recursos econòmics entre els diferents grups de la societat, cosa que fins i tot podria traduir-se en una millora de l’estàndard general de vida.

Moltes causes, poques solucions

Les causes de fons de la crisi de la natalitat –producte de segles de transformacions sòcio-econòmiques en l’estructura les societats industrialitzades modernes, moltes de les quals positives– compliquen la formulació de solucions duradores a mitjà o llarg termini.

A escala més immediata, alguns governs han decidit d’obrir les portes a la immigració, sobretot de persones en edat activa: als Països Catalans, sense anar més lluny, l’arribada de nouvinguts és la clau que explica per què la població ha continuat creixent aquests darrers anys, per molt que la taxa de fecunditat hagi caigut en línia amb la d’unes altres economies occidentals. Tanmateix, l’ascens electoral de la ultradreta populista il·lustra els límits polítics d’aquesta estratègia; a la llarga, la importació de persones provinents de l’estranger tampoc no adreça les causes de fons de la davallada de la natalitat.

Més solucions a curt termini –com ara augmentar l’edat de jubilació, tot seguint l’exemple japonès– presenten encara més riscs polítics, tal com han evidenciat les onades de protestes en països com ara la Xina o l’estat francès contra l’allargament de la vida laboral. Alternatives com ara augmentar la pressió fiscal sobre el patrimoni o el treball, o bé rebaixar les pensions, també comportarien problemes evidents, tant des del punt de vista polític com social.

La crisi de la fertilitat a les economies avançades és, en molts sentits, el resultat directe de transformacions eminentment positives en l’organització social i econòmica d’Occident –d’avenços en matèria d’igualtat de gènere i autonomia reproductiva a millores en l’estàndard material de vida–, i els canvis que caldrien per a tornar als patrons reproductius de mitjan segle XX no són ni factibles ni desitjables.

En absència d’un canvi dràstic –i ara com ara impensable– en els patrons reproductius de les economies avançades, la baixa natalitat a què Occident s’ha acostumat aquestes darreres dècades sembla improbable, per no dir impossible, de revertir. Ens encaminen a un futur amb més gent gran i molts menys joves, amb els envits i oportunitats que això comportarà. Prosperar a despit del declivi demogràfic, insisteixen els economistes, serà difícil. Tot sembla apuntar que no quedarà més remei que intentar-ho.

El Tabaca Film Fest es farà per segon any el setembre i vol confirmar el potencial d’un festival dedicat a la mitologia, arrelat als Pirineus i compromès amb la creació contemporània i el diàleg intergeneracional. De l’11 al 14 de setembre, Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) tornarà a ser l’epicentre d’aquesta proposta singular que creix en durada, nombre de participants i activitats.

Les directores del festival, Ivana Miño, Gisela Arnao i Laia Gabriel, reivindiquen el festival com una eina de dinamització cultural i també com un espai de creació i reflexió al voltant del patrimoni immaterial. “El Tabaca Film Fest parteix d’una idea molt clara: obrir la mitologia a totes les seves formes possibles, des de llegendes i faules fins a arquetips familiars i relats simbòlics contemporanis”, explica Ivana Miño. “És un projecte pioner i innovador perquè no hi havia cap festival centrat en aquest tema, i el concepte ha estat construït a partir d’un treball de recerca rigorós”, afegeix. Enguany, la selecció oficial comptarà amb 251 curtmetratges procedents de 29 països, que optaran als cinc guardons que atorga el festival.

Una de les principals novetats d’enguany és l’impuls de dues iniciatives que cerquen de donar continuïtat al projecte més enllà dels quatre dies de festival. Per una banda, el projecte “Mite, càmera, acció!”, que vol preservar la memòria oral del Pallars. Per a fer-ho, recollirà testimonis de padrines i padrins per convertir-los en peces audiovisuals. Els primers documentals es podran veure durant el festival, i el projecte continuarà actiu durant tot l’any.

Per una altra banda, neix la Beca Farrera, una col·laboració amb el Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera, que oferirà residències artístiques per a la creació de guions de curtmetratge inspirats en la mitologia. Aquesta beca vol donar suport a nous creadors i, alhora, fomentar la recerca artística a partir de l’imaginari pirinenc.

Enguany creix també la dotació econòmica dels premis, que arribarà a 3.000 euros, gairebé el doble que l’any anterior. A més dels Premis Tabaca i el Premi del Públic, s’atorgaran dues distincions especials: el Premi Biterna, al millor curtmetratge inspirat en la mitologia dels Pirineus, i el nou Premi Gea, que reconeixerà la millor obra mitològica internacional.

El festival comptarà amb dues taules de jurat. Els Premis Tabaca i Gea seran decidits pel director i guionista Pau Freixas, i les actrius Nausicaa Bonnín i Clàudia Riera. En canvi, el Premi Biterna el decidiran veus del territori amb sensibilitat artística i coneixement local: l’escriptora i poetessa Ivet Eroles, l’actor i director Eduard Muntada i l’antropòleg Jordi Abella, director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Amb aquest segon any, el Tabaca Film Fest consolida el seu lloc al mapa dels festivals de cinema de Catalunya. Després d’un primer any reeixit a Ribera de Cardós, el certamen es trasllada a Gerri de la Sal. “És una oportunitat per a accedir a la cultura del cinema i per a donar a conèixer la mitologia del municipi, que és poderosa i no ens l’acabem”, diu la batllessa, Anna Sentinella.

En Xavier Barceló i la Teresa Fainé són els propietaris d’una finca de 300 hectàrees a Rupit (Osona) i es dediquen a la criança del ruc català –també conegut com a guarà–, un animal en perill d’extinció. En tenen una vintena que s’encarreguen de mantenir net el sotabosc d’una part del terreny. Una pràctica que ara la Diputació de Barcelona vol estendre amb un doble objectiu: evitar la desaparició del ruc català i convertir-lo en un aliat en la prevenció d’incendis forestals.

Per això, l’any vinent començarà una prova pilot per introduir aquest animal en urbanitzacions de l’àmbit metropolità perquè ajudin a mantenir netes les franges de protecció. La Diputació de Barcelona destinarà enguany 15.000 euros a les associacions de propietaris forestals perquè comencin a introduir el ruc català en la neteja de sotabosc de finques privades. “Només en aquest entorn, hi ha més de 1.500 urbanitzacions amb perill d’incendi i aquest animal pot ser cabdal per al futur del país”, subratlla el diputat de Prevenció d’Incendis i Gestió Forestal de la Diputació de Barcelona, Jordi Fàbrega.

Aquests últims anys, la manca de gestió i el despoblament de les zones rurals han multiplicat la massa forestal, i mantenir net el sotabosc s’ha convertit en una necessitat urgent enfront de l’amenaça creixent dels incendis. Per això, Xavier Barceló, defensa que una volta s’han fet aclarides al bosc, l’opció de posar-hi animals que es mengin els arbusts que hi creixen és més viable que contractar una brigada de neteja per mantenir el bosc a ratlla. Ells saben que aquest model funciona perquè van optar pel ruc català. Consideren que és l’animal ideal perquè és fàcil de controlar: “És un animal gran que té dents a dalt i a baix i que obre camins. És com una segadora, a diferència dels animals remugants com ara les ovelles i les vaques”, destaca.

Per la seva banda, Teresa Fainé, que és biòloga, subratlla que disminuir la densitat del bosc amb rucs també té uns altres efectes de millora a la finca. “Els rucs obren clarianes que fan augmentar la biodiversitat amb l’entrada de nous insectes i rèptils. A més, com que hi ha menys sotabosc absorbint l’aigua de les pluges, hi ha més aigua que va a parar al riu”, explica.

Salvar una espècie en risc d’extinció

Però més enllà del seu valor pràctic, el ruc català també és important des del punt de vista patrimonial: la població d’ases catalans fa anys que no ha deixat de minvar i la supervivència de l’espècie a Catalunya és incerta.

El president de l’Associació del Foment de la Raça Asina Catalana, Joan Gassó, assegura que tenen registrats al voltant de 350 exemplars (A Fuives, al Berguedà, hi ha el Centre Mundial del Ruc Català, on tenen un centenar de rucs). I les xifres situen aquesta espècie, autòctona i emblemàtica, en perill d’extinció a Catalunya. Amb aquesta mesura, l’objectiu de la Diputació de Barcelona és arribar a 1.000 exemplars per a garantir que l’espècie no desaparegui. “Podem salvar dofins, balenes, el que vulguis, però el ruc català està sota mínims. Si no ens afanyem, desapareixerà”, lamenta Gassó.

El Barça ha presentat avui la plantilla de la temporada 2025-2026, en el tradicional acte previ a la disputa del partit del trofeu Joan Gamper. El capità de l’equip Marc-André ter Stegen s’ha dirigit a l’afecció com a capità i ha tancat la crisi que tenia amb el grup d’ençà d’haver-se negat en primera instància a l’enviament d’un informe mèdic a la lliga espanyola sobre la lesió que té. “Crec que ha estat important solucionar el tema entre el club i jo, i ara és moment per mirar cap endavant”, ha dit en un missatge llegit en castellà.

A banda, ha afirmat que l’equip afronta la temporada amb molta ambició: “Tenim una temporada molt exigent per davant, queden pocs dies i treballem per a tenir molts èxits.”

Una de les incògnites del Gamper d’enguany era veure si l’afecció rebia el porter alemany amb xiulets. Finalment, bona part dels presents a l’estadi Johan Cruyff li ha dedicat aplaudiments.

El club va retornar la capitania a Ter Stegen després del comunicat que el jugador va publicar divendres per respondre a les informacions sobre la seva situació amb el club. El text arribava arran d’un expedient disciplinari que el Barça li va obrir que li retirava la distinció de capità.

En un primer moment, el porter alemany es va negar al fet que el club enviés el seu informe mèdic a la lliga espanyola. Aquesta gestió és necessària per a poder declarar-lo baixa de llarga durada i alliberar part de la seva fitxa, una condició clau per a inscriure nous jugadors, com ara Joan Garcia. Dies més tard, Ter Stegen va cedir i va acabar firmant l’autorització perquè els serveis mèdics del club blaugrana trametessin a la lliga espanyola l’informe mèdic de la seva operació per determinar la baixa per lesió i si és de llarga durada.