Els equips de rescat han trobat els cossos sense vida dels cinc miners que havien quedat atrapats el dijous a la mina el Teniente, la mina de coure subterrània més gran del món, situada a Machalí, un municipi de la regió d’O’Higgins, a 83 quilòmetres de Santiago de Xile. Ho ha confirmat el fiscal de la regió d’O’Higgins, Aquiles Cubillos. Així, el número total de víctimes mortals de l’accident s’eleva a sis.

La companyia estatal Codelco, operadora de la mina, també ha confirmat la troballa i ha identificat el miner trobat ahir: Gonzalo Núñez Caroca. “Acompanyem l’angoixa que aquesta situació genera a les famílies i a tota la comunitat”, ha comunicat la companyia en una nota.

Més d’un centenar de persones han treballat durant les darreres 48 hores entre les runes de la galeria on es trobaven els miners, a la recerca d’una possible zona de refugi on els treballadors s’haurien pogut protegir.

Aquest dijous, un terratrèmol va esfondrar la mina, situada cinc-cents metres sota terra, i la sortida va quedar totalment tapada. L’esfondrament va ser causat per un terratrèmol de magnitud 4,2 registrat a les 17.34. L’accident és el més greu després de l’esllavissada de la mina de San José, a la regió d’Atacama, que va deixar atrapats durant dos mesos trenta-tres miners el 2010, que van ser rescatats amb vida en una operació històrica.

El Teniente és la mina de coure més gran del món i té més de 4.500 quilòmetres de galeries excavades. Més d’un centenar d’efectius continuen perforant entre les runes de la galeria on es trobaven els miners per cercar una possible zona de refugi on es poden haver protegit els treballadors que resten desapareguts.

Un home va ser ferit a causa d’un tret d’una arma de foc, anit, vora les 23.30, al carrer del Comte d’Urgell de Barcelona. Segons que han confirmat els Mossos d’Esquadra, l’home ha estat traslladat a l’hospital i, quan les forces de l’ordre han arribat al lloc dels fets, la seva vida no perillava.

Els Mossos han obert una investigació per esclarir la motivació i les circumstàncies de l’agressió i determinar-ne l’autoria.

El cos d’Anna S., cooperant lleidatana de 22 anys que va morir en un accident de trànsit fa uns dies a Malawi, arribarà a Catalunya demà, segons que han explicat fonts de la família. Els familiars han agraït l’acompanyament de l’ambaixada espanyola a Harare (Zimbàbue) i de la cònsol de Malawi durant tot el procés de repatriació.

Així, la família farà una cerimònia de comiat en els pròxims dies i ha començat una campanya de micromecenatge per fer una donació solidària en nom de la jove per a ajudar la comunitat palestina. De fet, era coneguda per la seva vinculació a entitats esportives i culturals, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat a EFE la sots-delegació del govern espanyol a Lleida.

Durant l’accident, la víctima anava acompanyada d’una amiga i companya d’universitat catalana, que d’ençà de dimecres és a Johannesburg, atesa pels metges de la ciutat sud-africana. La noia va rebre una transfusió de sang i, malgrat que té ferides de consideració, té opcions de recuperar-se.

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha denunciat que IB3 “torna a l’època fosca” del govern presidit per José Ramón Bauzà perquè ha reprès l’emissió de films en castellà. L’entitat reclama una rectificació immediata perquè considera que incompleix la mateixa llei de l’ens públic.

Els treballadors d’IB3 en vaga intenten de boicotar l’emissió de l’informatiu

En un comunicat, lamenta el canvi de rumb de la radiotelevisió i demana al consell de direcció que rectifiqui perquè, a parer seu, vulneren l’estatut d’autonomia, la Llei de normalització lingüística, la Llei audiovisual de les Illes i, sobretot, la Llei de l’ens públic. Tal com recorda l’entitat, l’article 26.1 d’aquesta normativa estableix que la programació de la radiotelevisió de les Illes ha de complir les funcions de servei públic i ha de contribuir a la normalització de la llengua i la cultura pròpies de les Illes. Així, remarca que la llengua vehicular de tota la programació és el català, d’acord amb allò que disposen l’estatut de les Illes i la Llei de normalització lingüística, tot respectant les modalitats lingüístiques pròpies, i cita l’article que estableix que aquest requisit també s’aplica a la producció audiovisual de l’ens i de les empreses filials prestadores.

L’OCB subratlla que la llengua d’IB3 no és una opció, sinó un mandat que s’ha de complir i ha de reforçar la normalització lingüística del català. L’entitat afegeix que no té cap sentit que la ciutadania de les Illes pagui un servei que pot trobar en castellà en centenars de canals.

El president de l’organització, Antoni Llabrés, ha reivindicat que IB3 va néixer amb l’objectiu de reforçar els senyals d’identitat de les Illes i atendre adequadament les necessitats informatives, entre més finalitats de caràcter social i cultural.

Segons l’OCB, IB3 no pot funcionar al marge de la llei i una televisió autonòmica no té sentit si no té arrelament al territori.

Més per Mallorca amenaça de reprovar el director de l’ens

Per la seva banda, Més per Mallorca ha exigit que la televisió pública recuperi l’emissió íntegra dels films en català, tal com havia estat fins ara. La formació ha advertit que, si no es rectifica immediatament, demanaran la compareixença al parlament i la reprovació del director general de l’ens públic, Josep Codony.

El coordinador del partit, Lluís Apesteguia, ha recordat que a les Illes hi ha actualment vint-i-tres canals de televisió que emeten films doblats: vint-i-dos en castellà i només un –IB3– ho feia fins ara en català. “Eliminar aquesta garantia en l’únic canal que sempre les havia ofert en català suposa un pas més en la croada d’odi del pacte PP-Vox contra el català, contra els drets lingüístics dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, i contra tot allò que ens defineix com a poble”, ha denunciat en un comunicat.

Centenari de la Gruta de Lourdes d'Arenys de Mar 1925-2025 - Lloc: Gruta de Lurdes

El fenomen dels peluixos Labubu ha arribat a Barcelona amb l’obertura de la primera botiga de Pop Mart, que comercialitza aquests articles xinesos i més. Desenes de joves van fer nit al carrer per poder adquirir els productes i la cua va arribar a ocupar des del Portal de l’Àngel fins a la plaça de Catalunya, on és situat el nou establiment que tot just va obrir ahir. A més, Betevé ha explicat que alguns clients van arribar a fer quatre hores de cua per poder aconseguir un d’aquests ninots.

Els Labubu són uns peluixos col·leccionables dissenyats per l’artista hongkonguès Kasing Lung. Es tracta figures petites, sovint per a portar al clauer o penjar de motxilles i bosses, que tenen el cap i els ulls grans, a més d’un somriure malèvol que mostra unes dents puntegudes.

La tendència dels Labubu s’origina a les xarxes socials. Figures destacades de l’escena del pop coreà els han popularitzat, com ara els integrants del grup BTS i les cantants de Black Pink, que tenen milions de seguidors. A més, personalitats com ara Kim Kardashian i les cantants Dua Lipa i Rihanna també els han exhibit, tot generant un fenomen viral semblant al que es va viure amb els Sonny Angels.

Protecció Civil ha anunciat el tancament dels accessos al parc natural del Cap de Creus i al massís de l’Albera avui per perill extrem d’incendi. Així, ha posat en fase d’alerta el pla especial d’emergències per incendis forestals del Principat (INFOCAT), i els Agents Rurals han activat el nivell 4 del pla alfa per risc de foc forestal en una vintena de municipis de l’Alt Empordà.

Concretament, afecta les localitats d’Agullana, Cadaqués, Cantallops, Capmany, Colera, el Port de la Selva, Espolla, Garriguella, la Jonquera, la Selva de Mar, Llançà, Palau-saverdera, Pau, Portbou, Rabós, Roses, Sant Climent Sescebes, Vilajuïga i Vilamaniscle. A més, vint-i-dos municipis catalans més de cinc comarques restaran en nivell 3 del pla alfa per risc molt alt.

El cos d’Agents Rurals fan una crida a la ciutadania perquè augmenti les precaucions davant l’elevat risc d’incendi i recomana d’evitar activitats de risc a la natura. També demana d’esquivar zones forestals, sobretot en les hores de més insolació, i recorda que arribar al nivell 3 del pla alfa comporta la prohibició de fer activitats a menys de 500 metres d’un terreny forestal.

L’agència nuclear de l’ONU ha alertat d’explosions i activitat militar a les proximitats de la central nuclear de Zaporíjia, situada en territori ocupat d’Ucraïna. Les autoritats russes, que la gestionen, han denunciat que un atac de les forces ucraïneses ha causat un incendi a les instal·lacions. Segons que han informat a la xarxa Telegram, el foc ja està controlat. “El nivell de radiació al complex industrial i a la zona de protecció sanitària és dins els límits naturals i no representa un perill per a la població ni el medi”, ha informat la direcció russa de la planta.

La instal·lació afectada, segons Rússia, és a 1.200 metres del perímetre de la central nuclear. Els inspectors russos han trobat el cos sense vida d’un civil en un vehicle a prop del recinte. Les autoritats n’acusen Ucraïna de la mort, però no especifiquen si ha estat durant el mateix atac que han denunciat i tampoc n’han facilitat la identitat.

Els bombers del Ministeri d’Emergències rus han denunciat també un segon atac d’Ucraïna mentre treballaven per apagar les flames. L’exèrcit ucraïnès encara no ha fet declaracions sobre aquestes acusacions. Ambdós països es culpen mútuament de cada incident violent a la central d’ençà que va començar la guerra, malgrat els advertiments de l’agència nuclear de l’ONU sobre el risc de catàstrofe si la seguretat de la central es veu compromesa.

La mateixa agència nuclear de l’ONU, l’OIEA, mitjançant el director general, Rafael Mariano Grossi, ha constatat que el seu equip a la central ha sentit explosions i ha vist fum procedent d’un lloc proper. “L’equip de l’OIEA va ser informat pels responsables de la instal·lació que havien estat atacats per bombes i drons vora les 9.00, moment en què l’equip també va sentir activitat militar”, ha explicat.

Grossi ha recordat que qualsevol atac a la rodalia d’una central nuclear, sigui quin sigui l’objectiu, comporta riscs potencials per a la seguretat nuclear i s’ha d’evitar. Així mateix, ha tornat a demanar la màxima contenció militar a prop d’aquestes instal·lacions per evitar un accident nuclear.

La Mitja Lluna Roja palestina ha denunciat que almenys un dels seus treballadors ha mort i tres més han estat ferits en un incendi originat a conseqüència d’un atac de l’exèrcit israelià a la seu de l’organització a Jan Yunis, a Gaza. “Un membre del personal de la Mitja Lluna Roja palestina ha mort i tres més han estat ferits quan les forces israelianes han atacat la seu de la societat a Jan Yunis, cosa que ha causat un incendi al primer pis de l’edifici”, ha detallat l’organització en un comunicat difós a la xarxa X.

Almenys vint-i-un palestins morts en nous atacs israelians a Gaza

En una altra publicació compartida poc després, la Mitja Lluna Roja palestina ha difós un vídeo que documenta els primers moments de l’atac i de l’incendi, amb l’etiqueta Not a target (“No són un objectiu”), amb la qual reivindiquen que els equips mèdics i humanitaris, igual com la població civil, no han de ser mai objectiu militar.

L’ofensiva israeliana contra Gaza, que l’estat d’Israel diu que respon als atacs del 7 d’octubre de 2023, ha causat fins ara 60.400 morts i 148.700 ferits, segons que han denunciat les autoritats sanitàries de Gaza, controlades per Hamàs.

A més, 1.422 persones han mort a les cues d’ajuda humanitària i 162 palestins més, entre els quals 92 infants, han mort a causa de la fam o la desnutrició.

Avui, 3 d’agost de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Deu anys de Junts pel Sí, el record i l’aprenentatge d’una unitat excepcional.

– Condemna contra l’extrema dreta a Sant Just: una sentència reconeix l’odi ideològic en l’agressió a un independentista.

– Energia solar: en desmuntem els mites en contra, els malentesos i les desinformacions.

– “Benvinguts a l’infern”: els horrors de la megapresó d’El Salvador a què els Estats Units han deportat centenars d’immigrants.

– Lluís Bernils: “A comarques la cuina catalana és viva, no hi trobes els tatakis i ramens”.

– Receptes d’estiu: braç de patata amb bonítol escabetxat de Jordi Vilà.

– Leticia Martín: “A Catalunya podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta”.

– Nou repte d’estiu: trobeu el tema amagat en el Mot-li!

– Quina notícia us va impactar més el 1997? Jugueu al nou joc dels ‘Trenta anys!’ i podreu emportar-vos un regal.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Lloc: Part baixa de la Riera

L’incendi forestal de primera hora de la vesprada d’avui a Riba-roja (Camp de Túria) ja ha estat extingit després d’haver estat controlat, estabilitzat i d’haver-se retirat dos dels mitjans aeris, segons que ha informat el Consorci de Bombers de València.

El batlle de Riba-roja, Robert Raga, va explicar a l’agència EFE que hi va haver certa tensió perquè el foc s’havia estès pel Parc Natural del Túria, concretament a la partida de Botaia, tocant al nucli urbà, i n’ha cremat una hectàrea.

El Consorci va informar que l’avís de l’incendi s’ha rebut a les 16.35. És una zona de vegetació i canyar del Parc Natural del Túria. S’hi va mobilitzar un dispositiu d’extinció format per tres dotacions de bombers, quatre brigades BRIFO, un coordinador forestal del Consorci, cinc unitats de bombers forestals i tres mitjans aeris de la Generalitat.

L’incendi era molt a prop del col·legi públic Camp de Túria i d’una quarantena d’habitatges, segons Robert Raga, que va valorar la intervenció ràpida i força eficaç dels bombers, que amb dues avionetes i un helicòpter van aconseguir d’estabilitzar el foc.

“Donaran l’incendi per extingit quan hagin passat unes hores, i encara hi ha diverses dotacions controlant-ho, però el perill que hi havia per la proximitat a les cases ja ha passat”, va afegir el batlle.

El centre de coordinació d’emergències va establir la situació 1 del pla especial d’incendis forestals (PEIF) en l’incendi de Riba-roja. Aquesta situació correspon a un o més incendis forestals que, segons l’evolució prevista, poden afectar greument béns forestals o bé afectar lleument la població i béns de naturalesa no forestal.

Continua la recerca dels dos ocupants de l’avioneta acrobàtica biplaça caiguda al mar ahir davant el far del port de Sóller (Mallorca). Hi treballen especialistes del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques de la Guàrdia Civil (GEAS), Servei Marítim i Servei Aeri.

L’accident es va produir ahir cap a les 20.00 del vespre en aigües amb una profunditat d’uns trenta metres. L’avioneta acrobàtica biplaça havia sortit de l’aeròdrom de Binissalem unes dues hores abans, segons que van informar aquest dissabte als mitjans de comunicació des de la Guàrdia Civil.

Segons que han informat els Bombers de Mallorca, han rebut l’avís vora les 20.52. A les 20.07, el Servei d’Emergències 112 de les Illes ha rebut la trucada d’una persona que ha vist l’accident, i unes quantes embarcacions també l’han vist, segons el 112.

De moment, s’han trobat restes de l’avioneta. El 112 ha precisat que unes quantes embarcacions van veure restes flotant a l’aigua i que, segons el Servei d’Emergències, l’avioneta es deu haver enfonsat.

El quartet de jazz  3+1 ens presenta "JAZZEJANT" - Lloc: Pati del Xifré

Mr Hemry Good Band - Lloc: Club de Pesca Mar Sport

El festival Grec de Barcelona ha posat punt final al quaranta-novè certamen després de cinc setmanes de programació, que es va estrenar el 26 de juny amb l’espectacle Le petit cirque. Es podria dir que ha estat un any especial per al festival, no tan sols perquè assolit unes bones xifres d’assistència –la programació gestionada íntegrament pel festival ha tingut una ocupació del 92% i la gestionada per la resta d’equipaments, del 68%–, sinó també perquè ha estat el primer any amb Leticia Martín com a directora artística, que ha agafat el relleu de Cesc Casadesús després de vuit anys al capdavant del festival.

Martín, amb una llarga experiència en la gestió cultural, ha treballat especialment en la “descentralització” del Grec de Montjuïc i ha estès el festival per moltes sales i equipaments de la ciutat, i també ha ampliat la diversitat de disciplines en la programació. Ens reunim amb ella al terrat de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per fer-ne un balanç.

—Acabeu de tancar el vostre primer Grec com a directora. Quina valoració en feu?
—Ha estat preciós. D’ençà del primer moment, el repte era molt gros, perquè és un festival que la gent de Barcelona s’estima moltíssim. Més enllà de la programació, el repte també era fer equip, trobar noves maneres de treballar, intentar donar una empenta al festival…

—A part de la incorporació de Núria Ramis i Montse Portús, ha canviat gaire, l’equip, respecte del que ja hi havia?
—Sí, també hi ha hagut un canvi de secretariat i a l’administració, però la resta són els mateixos que ja hi havia. Durant el festival, evidentment, hi ha incorporacions de la borsa de treball de l’ajuntament, però són temporals.

—La vostra elecció com a directora del festival va causar cert rebombori dins el sector. Cridava l’atenció, sobretot, que vinguéssiu del sector musical, després de treballar deu anys al Liceu. Com ho vau viure, tot plegat?
—Crec que és una cosa que s’ha viscut molt més des de fora que no pas com ho he viscut jo. Ja feia deu anys que jo vivia a Barcelona, conec molt bé l’entramat cultural de la ciutat. Però una cosa que no sabia gaire gent i que he hagut d’explicar moltes vegades és que, abans del Liceu, ja havia estat a Teatros del Canal, a la Fundació SGAE, havia tingut una productora de teatre… Havia fet altres coses abans de ser a Barcelona. Ara bé: també ha estat bonic fer aquest aterratge al sector i haver de guanyar-me la confiança i el respecte de tothom. Jo no ho he viscut tant com un judici sinó com una sorpresa, i amb aquest tipus de nomenaments ja està bé que n’hi hagi, de sorpreses.

—És un error separar sempre l’àmbit musical de les arts escèniques, tenint en compte que, per exemple, el Grec és un festival multidisciplinari?
—Això té més a veure amb el segell del programador. Com a programador, allò que coneixes més bé se suposa que ho tractaràs amb més estima, però jo sempre he estat una persona molt transversal. De fet, quan vaig arribar al Liceu no venia pas del món de la lírica. Per tant, ja estic acostumada a arribar als llocs i no ser l’opció esperada. Però entenc que per a la programació es tingui molta cura amb el perfil que s’escull.

 

—Fa un any, vau deixar el Liceu, i al setembre vau començar al Grec. En realitat, heu tingut molt poc temps per a fer la programació d’enguany, tenint en compte que normalment es treballa a un any vista o dos.
—Sí. Al Grec, vaig començar-hi estrictament el 2 de setembre, de manera que només he tingut nou mesos. El juliol de l’any passat vaig deixar el Liceu i vaig anar a tots els actes que es feien del Grec per entendre-ho. Als festivals normalment es treballa a un any i mig vista, tret de projectes grossos, que potser és una mica més.

—Per tant, enguany hem vist espectacles programats per l’antic equip, encapçalat per Cesc Casadesús?
—No. Com que el maig passat en Cesc ja sabia que aquell seria el seu darrer any, d’una manera molt generosa no va deixar res tancat per a aquest. Hi havia totes les opcions i la informació d’espectacles a triar sobre la taula, però la decisió de què es programava era cosa meva. Ha estat un any de trobar-me amb tothom. Una cosa que tenia clara és que tothom pogués venir a explicar-me el projecte, i és graciós, perquè amb el Grec tothom té alguna història, ja sigui com a espectador, com a creador… És un festival que té moltes històries.

Àngels Margarit: “O augmentem l’equip del Mercat de les Flors o haurem de reduir l’activitat”

—Els dos grans festivals d’arts escèniques del país han canviat de direcció enguany: el Grec, amb vós al capdavant, i el Temporada Alta, ara amb Narcís Puig. Com conviuen aquests dos festivals en un lloc petit com Catalunya? Us comuniqueu i coordineu entre vosaltres?
—Ha estat bonic que hi hagi hagut relleu al Temporada Alta i al Grec. Amb el Temporada Alta, igual que amb la resta d’espais culturals, intentem d’estar informats de què fem, perquè si no… D’altra banda, Catalunya no és un lloc tan petit. Pensa, per exemple, en Brussel·les: tenen no sé quants teatres i no sé quants festivals! No som tan petits. El Temporada Alta és més aviat el festival de Catalunya o de Girona –ara també tindrà una branca a Barcelona–, mentre que a Barcelona hi ha el Grec. Però ja et dic: per la mida de Catalunya, podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta. Per a nosaltres, com més fort sigui tot l’entramat cultural, millor. No es pot veure amb ulls de competència sinó de convivència sana.

—Ho dic més que res perquè sou festivals més o menys semblants, amb un pressupost semblant…
—Sí, però la comparació no té gaire sentit, perquè allò que ens diferencia és què programem: el Temporada Alta és el Temporada Alta i el Grec és el Grec. L’un és a la tardor, i l’altre a l’estiu. I després, d’altra banda, un és de fundació privada, que això ja dóna un perfil diferent per naturalesa. En un festival públic tens unes obligacions que potser no tens en un de privat. Sempre hi ha matisos, però cadascú és cadascú.

—El pressupost del Grec és totalment públic? Depeneu d’algun percentatge de taquilles?
—No, els 3.600.000 euros del Grec són de l’ajuntament, i després ens demanen un mínim de taquilla, però no tenim més aportacions. Sí que hi ha alguna cosa de cocapitalitat, però arriba a l’ICUB, no al Grec. El Grec ni tan sols té personalitat jurídica pròpia, pertanyem a l’ICUB. Ara bé: aquests tres milions s’inflen amb les coproduccions i col·laboracions amb unes altres institucions, que posen part de diners.

—Vau inaugurar el festival amb l’espectacle Le petite cirque, de Marie i Yoann Bourgeois, amb la compositora Pomme com a protagonista. Començar amb circ, a casa nostra, encara és arriscat? Era una declaració d’intencions de tot el que vindria al festival?
—Sí. No era la primera vegada que passava: fa un parell d’anys, es va inaugurar amb una companyia de circ d’Austràlia. Jo volia que fos un espectacle que pogués arribar a tanta gent com fos possible. A més, era una col·laboració amb un festival internacional i era una estrena mundial. Tenir una estrena internacional sí que és una declaració d’intencions! La rebuda va ser bona, però pel públic encara costa, encara es programa poc circ a sales i molt al carrer. Crec que és una obligació del festival donar l’oportunitat de fer espectacles de circ a sales i demostrar que poden competir cara a cara amb els de dansa o teatre, perquè tenen uns acabats increïbles, unes dramatúrgies fantàstiques i una qualitat absolutament incontestable. Cal donar suport de manera conscient al circ.

—L’equilibri entre espectacles de diferents disciplines també es veu entre produccions internacionals i de casa nostra. Tot i haver portat grans noms, com Lisaboa Houbrechts, Mario Banushi o Sidi Larbi Cherkaoui, espectacles com El monstre, Gegant, o Dioptria 55 han tingut una gran rebuda. Per què cal, aquest equilibri?
—Per una banda, perquè som l’aparador del que passa internacionalment i això ens situa com a festival d’estiu i, per una altra, perquè també som un dels que aporta més diners –si no el que més– a coproduccions noves. Per al sector, és fonamental que tinguem programació local, perquè estrenar al Grec o al Temporada Alta, per exemple, pot fer que un espectacle tingui més possibilitat de supervivència. És molt important que els festivals apostin per la nova creació local.

—Una de les grans novetats d’enguany és l’extensió del festival a sales de la ciutat i la col·laboració amb equipaments i institucions públiques. Per què trobeu important “descentralitzar” el festival de Montjuïc?
—Montjuïc sempre serà el nucli del festival, perquè és on hi ha els espais que programem del tot nosaltres: hi ha el Teatre Grec, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. Són sales que durant l’estiu tenen una programació cent per cent nostra. Ara bé, per a mi era important que s’estengués per la ciutat per intentar que les persones se’l sentissin més seu. Aquest és l’objectiu, a més de col·laborar amb museus, auditoris i tota mena d’institucions culturals que ajudin que el festival arribi a tants llocs de la ciutat com sigui possible.

—Les xifres demostren que el festival arriba a la gent. Una de les dades més sorprenents és que hi ha hagut més ocupació a les sales durant el Grec que en tota la temporada al teatre.
—Això ens ha fet molt contents! Donar suport a les sales a l’estiu –que normalment és quan el públic baixa– i donar la força del festival perquè la gent hi vagi és important. Ha estat un èxit, i crec que ha estat més aviat per un canvi de comunicació i d’esperit que no pas per la manera de fer. Hi ha coses que ja es feien, però jo m’he encaparrat molt que se’n parlés.

—És que potser tenim grans sales infrautilitzades?
—No. Les xifres d’ADETCA i les dels teatres són cada vegada més bones. L’any passat va ser l’any amb més entrades venudes! No crec que siguin sales infrautilitzades. Crec que potser hi ha una mancança de sales de mitjà format. Passem de sales de cent cadires a sales de sis-centes, i potser un parell de sales més de quatre-centes cadires ens aniria bé per arribar a espectacles i llenguatges una mica més transversals. Però, vaja, crec que som en un moment molt dolç de les arts escèniques.

—El darrer informe del CoNCA, publicat al juny, recull que, dels teatres amb més de dues-centes butaques, el TNC i el Lliure, públics tots dos, són en 13è i 14è lloc quant a nombre d’espectadors. Per què no s’omplen les platees durant la temporada i per què el Grec sí que ho aconsegueix?
—Allò que cal que faci un festival –i això ho hem aconseguit no tan sols enguany sinó també els anteriors– és que tinguis la sensació que vas a veure coses que només pots veure en un festival. Precisament, a l’estiu, al Lliure, al TNC o al Mercat de les Flors, s’hi fan coses úniques. Si fas estrenes internacionals o estrenes de companyies locals que siguin especialment interessants, és una cosa única. L’esperit del festival és això: que el que hi passa no passa la resta d’any. I bé, durant la temporada sempre hi ha espectacles que tenen molt d’èxit i uns altres que en tenen menys, però això és llei de vida.

—Però n’hi ha prou que el teatre sigui interessant, trencador o innovador?
—Crec que la qüestió fonamental és fer una bona comunicació i ser-hi present tot l’any. Per exemple, la venda del xec regal per Nadal va ser un èxit, sense ni tan sols tenir encara informació de la programació. Vam vendre vuit mil entrades. És molt interessant que la gent hi confiï. Cal ser-hi i donar la seguretat que allò que hi passarà serà interessant i que s’hi podran viure moments únics.

—Les xifres d’assistència són molt bones. Enguany, un 80% d’ocupació. Quan parleu de fer créixer el festival, amb quins termes ho dieu? Pressupost, espais…?
—M’agradaria, sobretot, treballar en la fidelització de la gent. N’hi ha molta que només ve a una cosa, i segurament ja la coneixia. M’agradaria que la gent que va a un espectacle acabés anant-ne a dos, o que la que té molt clar què li agrada provés unes altres coses. Retenir el públic que entra una vegada i ja no torna més seria ideal. Pel que fa al percentatge de la gent que ve que és de la ciutat, del país i de l’estat, és un equilibri que cal mantenir, perquè majoritàriament sempre serà gent de Barcelona, i està molt bé que sigui així.

—Obrir-vos a un públic estranger no és un objectiu, doncs?
—Si vas a Avinyó, vas al festival. Si vas a Edimburg, pots anar a veure castells, però també vas al festival. Si vas a Mèrida, vas al festival. Nosaltres tenim tant turisme i està tan enfocat en unes altres direccions, que pensar que la gent vingui a Barcelona pel festival Grec és difícil… Seria desitjable? Segur. Però no sé si és la principal línia amb què treballar.

—Hem parlat molt de grans festivals, però tenim la sort de tenir-ne molts altres de petit format i mitjà, com el Sismògraf d’Olot, el Festival Z de Girona, el TNT de Terrassa… Quin paper tenen dins el sector i el circuit de festivals?
—Amb tots també hi ha una comunicació molt fluida, perquè aquests festivals focalitzats en un tipus de proposta més concreta són un aparador increïble per a saber què passa, per a conèixer artistes nous, per a conèixer propostes arriscades o per a intentar que algú que ha fet un projecte a Olot després pugui desenvolupar-lo al Grec, per exemple. És el que deia abans: com més gran sigui tot l’entorn cultural, millor per a tothom. Que els festivals petits tinguin múscul ens va molt bé als que som més grans.

—L’any que ve se celebrarà el cinquantè festival Grec, que coincidirà amb el cinquantè aniversari del Lliure. Què ens podeu explicar, del que organitzareu?
—Del contingut no puc revelar res, però sí que volem que aquests cinquanta anys ens facin pensar com és que continua tenint sentit un projecte que va néixer fa cinquanta anys: què va significar el 1976 i què volem que sigui el 2026? Què ens acosta o què ens separa del que érem el 1976? Aquesta seria la reflexió amb la qual m’agradaria treballar.

—Què em respondríeu, ara?
—Encara que tingués la resposta no te la donaria [riu].

—Ho haurem de veure l’any que ve, doncs…

 

“La cuina vol temps, però te’l torna.” Això defensa el xef Jordi Vilà mentre prepara una recepta que, ben segur, us portarà molts records. Ho fa al número 41 de la ronda de Sant Antoni de Barcelona, on conviuen els restaurants Alkimia, que brilla amb una estrella Michelin, i Al Kostat. Vilà ha inclòs en la carta d’aquest darrer un plat que a molts ens preparava l’àvia o, com en el seu cas, la mare: braç de patata amb bonítol escabetxat. Us expliquem com elaborar aquest plat original, tradicional i estiuenc.

Jordi Vilà: “Mai no he volgut formar part de la gastronomia”

Ingredients
Si voleu preparar el braç per a 4 o 6 persones necessiteu:
– 6 patates vermelles
– 6 ous
– bonítol escabetxat
– anxoves
– pebrot escalivat
– bitxos d’Ibarra
– cibulet
– maionesa
– sal

El xef Jordi Vilà elabora el braç de patata que serveixen al restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli).

Postres d’estiu: Préssecs amb gelat, menta i infusió de marialluïsa del restaurant Teresa Carles

Preparació
Per començar, poseu les patates i força sal en un recipient amb aigua freda. Feu-les bullir durant uns 40 minuts. “Les patates agafen la sal que necessiten”, diu Vilà, de manera que no patiu. És important que, quan poseu les patates al recipient, l’aigua sigui freda perquè d’aquesta manera quedaran compactes per a muntar després el braç. 

Segon pas. En un recipient amb aigua bullent, afegiu-hi 6 ous que estiguin a temperatura ambient. Alhora, afegiu-hi una mica de sal i vinagre: això farà que pelar els ous sigui més fàcil. La cocció dels ous ha de durar uns 10 minuts. 

Amb les patates llestes i encara calentes, heu de pelar-les, tallar-les a trossos i, finalment, esmicolar-les en un recipient. Per fer-ho, Vilà fa servir un estri específic, però aclareix que es pot fer amb un passapuré. Un cop triturada, afegiu-hi una mica de sal i barregeu-ho tot. Veureu que la base del braç queda compacta.

Per preparar el farcit, talleu a trossos petits el bonítol escabetxat, la ceba del mateix escabetx –un ingredient melós que permet de crear un contrast amb la patata–, el pebrot escalivat, les anxoves i el bitxo d’Ibarra. Afegiu-ho tot en un recipient. Si voleu, incorporeu-hi olives. Tot i que podeu comprar el bonítol i el pebrot, Vilà us anima a elaborar-los. “Si tu mateix prepares les coses, controles el gust que els vols donar”, defensa. A continuació, ratlleu dos ous sencers i afegiu-los-hi. Barregeu-ho tot amb la maionesa perquè quedi ben unificat. 

A continuació, agafeu paper de forn –més pràctic que no pas un drap o el paper film transparent– i escampeu-hi una mica d’oli. Poseu-hi la patata triturada i, amb un altre paper damunt, aplaneu-la. Sense el paper superior, igualeu els laterals i afegiu-hi el farcit al mig, tot deixant lliure una mica d’espai als extrems més llargs. Ara doblegueu el braç sobre si mateix dues vegades i acabeu de tancar-lo amb l’ajuda d’un ganivet. 

Finalment, retireu el paper i escampeu generosament la maionesa per tot el braç. Feu una línia amb el ganivet als ous i separeu-ne la clara del rovell. Ratlleu-los respectivament i, per acabar, feu igual amb el cibulet. Si ho voleu, podeu decorar el braç amb fulles d’alfàbrega o tires de pebrot. Vilà encoratja a recuperar tot l’ou que no quedi adherit a la maionesa i tornar-lo a afegir. 

Per emplatar, retireu les puntes del braç. Amb una espàtula, traslladeu-lo a una platera i, si ho voleu, serviu les porcions amb una mica de maionesa per sota. Només us queda llepar-vos-en els dits!

El xef Jordi Vilà elabora el braç de patata que serveixen al restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli). Braç de patata del restaurant Al Kostat (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: amanida de cap-i-pota del bar Pinotxo

Vilà us convida a preparar aquest plat durant les vacances, un període ideal per a posar-se el davantal i gaudir de la cuina de debò.

Els Mot-li! d’aquest mes d’agost vénen amb un nou repte, i amb premis! A partir del dilluns 4 d’agost, cada setmana, els mots que cal trobar formen part d’un tema que els jugadors hauran de descobrir.

El tema dels mots és diferent cada setmana, un del 4 al 10 d’agost, un de l’11 al 16 d’agost, un del 18 al 24 d’agost i un del 25 al 31 d’agost. Els altres dos jocs de llengua de VilaWeb, el Paraulògic i el Minimots, també amagaran pistes que ajudin a descobrir el tema de la setmana.

Per a participar en aquest repte, només cal omplir cada setmana aquest formulari. Entre tots els participants, sortejarem quatre lots de llibres cortesia de Rodamots.

El 17 de maig de 2021, un dilluns qualsevol, Aleix Abadia Huguet, que aleshores tenia vint-i-tres anys, caminava tranquil·lament pel parc que hi ha davant el Casal de Joves de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) en direcció a l’autoescola. Però aquell dia no va assistir a la lliçó. El van agredir pel fet de ser independentista, i va passar quaranta-dos dies de baixa.

Eren les set del vespre quan un grup de joves que es trobaven asseguts en un petit mur, significats per la seva ideologia ultradretana, el va aturar. Tal com descriu la sentència emesa pel jutjat penal 4 de Barcelona, un d’ells, Pau Andreu, el va increpar i li va barrar el pas. Aleix Abadia està convençut que l’esperaven. I, tot seguit, sense avís, el va colpejar amb els punys; li va trencar el nas i li va causar més lesions. Una vegada a terra, Andreu li va etzibar: “Això és un missatge per a tots vosaltres.”

Quatre anys més tard, l’agressor, que ha reconegut que la motivació havia estat l’animadversió ideològica cap a l’independentisme, ha estat condemnat per un delicte de lesions. Aleshores Andreu era membre del grup ultra Grada Canito del RCD Espanyol, que la sentència recull que es caracteritza perquè s’oposa a les posicions independentistes. El condemnat ha acceptat una pena de sis mesos de multa –sis euros per dia–, una indemnització de 5.710 euros i té prohibit d’apropar-se a Abadia menys de tres-cents metres durant un any.

Una agressió en un clima marcat per l’extrema dreta

Els fets s’inscriuen en un clima d’impunitat de l’extrema dreta a la localitat, sobretot a partir del 2017, amb la campanya del Primer d’Octubre, tal com explica Abadia a VilaWeb. El moviment independentista feia accions com les que es feien a bona part de Catalunya, com ara encartellades demanant el vot pel sí. Però a Sant Just, joves d’ultradreta es van coordinar per arrencar els cartells, amenaçar i insultar els qui es mobilitzaven. Eren coneguts com “els del casal de joves”, perquè justament solien reunir-se al parc de davant el casal. Molts es coneixien d’ambients futbolístics: alguns havien jugat a l’equip del poble, el FC Sant Just, alguns altres eren entrenadors de categories inferiors i també formaven part de grups de suport del FC Barcelona i el RCD Espanyol. Un dels membres destacats era Pau Andreu, l’agressor.

Entitats del municipi ja havien denunciat, abans de l’agressió a Abadia, llançament d’ous, pintades, amenaces i vexacions, sobretot contra el col·lectiu independentista. El mateix dia del referèndum es van passejar amb banderes espanyoles pels col·legis electorals amb actitud provocadora. I es destaca una nit de Cap d’Any, la del 2019,  quan enmig d’una festa que es feia al pavelló municipal de Sant Just, un individu va agredir un assistent mentre li deia “independentista de merda”. Aquesta actitud agressiva no era aïllada i se’n poden esmentar moltes més: van fer pintades en façanes d’habitatges que tenien penjada l’estelada, van atacar paradetes de l’ANC, van punxar les rodes del cotxe del representant d’Òmnium del Baix Llobregat i van fer amenaces com ara “Vigileu què feu, que sabem on viviu”.

Aleix Abadia ja havia estat amenaçat per haver ensenyat un domàs al Camp Nou en un gest de suport a Adrià Carrasco. Alguns d’aquests ultres, expulsats per conductes violentes d’un grup de suport futbolístic, li van dir que el tenien en el punt mira per haver penjat aquesta fotografia i per la seva significació política.

Per tant, l’agressió que va rebre Abadia el 2021 no va ser pas fortuïta. Finalment, el 29 de maig, es va fer el judici. Pau Andreu s’hi va presentar amb l’advocada Marina Roig, que havia defensat Jordi Cuixart en el judici contra el procés. Es va arribar a un acord de conformitat: Andreu va reconèixer que era culpable dels delictes de lesions i d’odi i va reconèixer el component ideològic de l’agressió, i això ha fet que la sentència no inclogui una pena de presó, atès que no tenia antecedents.

L’actitud tènue de l’ajuntament

En aquest context, el consistori va aprovar el 2019 una moció antifeixista, impulsada per la CUP i signada pel PSC, els Comuns i ERC, que es comprometia a donar suport a les víctimes i valorar de personar-se com a acusació en casos d’agressions feixistes. Però quan va succeir l’agressió a Aleix Abadia, se’n van mantenir al marge.

El batlle de Sant Just, Joan Basagañes (PSC), en una reunió amb Aleix Abadia, li va dir que no es personaven en el cas perquè consideraven que realment l’agressió no era ideològica, malgrat que encara no havia aparegut ni l’escrit de la fiscalia ni tenia gaire més informació. “Sempre han llevat importància al cas, i volen mostrar que som un poble tranquil i que són baralles entre joves”, diu Abadia. Tot i això, més tard la fiscalia sí que hi va veure una connotació ideològica.

De fet, tan sols dos mesos després, el regidor d’Esports es va fotografiar amb alguns dels joves que formaven part del grup present durant l’agressió, i els va permetre d’organitzar un torneig de futbol al camp municipal. Abadia considera greu que se cedeixi espai públic a individus radicalitzats pel futbol.

El govern municipal ha volgut tractar el cas com si fos un enfrontament simètric entre dos bàndols, i com si totes les ideologies fossin iguals. Va promoure mediacions amb els agressors i, de fet, el batlle també es va reunir amb Andreu. Malgrat tot, Abadia explica que els membres del grup han continuat movent-se en cercles d’extrema dreta i, fins i tot, durant les festes de Sant Just, han continuat assetjant i amenaçant joves independentistes.

Un poble mobilitzat contra la impunitat

Tres dies després de l’agressió, el 20 de maig de 2021, centenars de persones es van concentrar a Sant Just per condemnar l’atac. Va ser una de les mobilitzacions més nombroses que es recorden al municipi. Mesos més tard, el febrer del 2022, es va crear la Plataforma Antifeixista de Sant Just.

De fet, un any abans de l’agressió, el març del 2020, disset entitats polítiques i socials del municipi van publicar un manifest contra les agressions feixistes contínues que es cometien a Sant Just Desvern. Entre les entitats signants hi havia el Cau, l’Esplai, Loud Music, Dimonis i partits polítics.

Ara l’activitat d’extrema dreta ha disminuït una mica, però ha continuat havent-hi pintades i casos d’actituds violentes. Abadia espera que la sentència serveixi de revulsiu, troba que és un cas clar que es pot vincular a la catalanofòbia, i demana, per exemple, plans contra la radicalització en entorns com ara el futbol, que incloguin mesures com ara no contactar ultres com a entrenadors o promoure la introducció del català en els entrenaments, que considera que ja allunyaria aquest sector més espanyolista.

També exigeix que s’eviti que aquests grups actuïn amb total impunitat, sobretot a les festes majors. En aquest sentit, alerta que l’ajuntament, que sí que s’ha mogut per unes altres qüestions, ha estat molt tènue amb aquest cas i ha volgut tapar-lo i fer que semblés un fet aïllat i puntual. Demana un reconeixement del que ha passat aquests anys i que actuïn per aturar els canals de radicalització dins el poble.

The Washington Post · Samantha Schmidt, Helena Carpio, María Luisa Paúl, Silvia Foster-Frau, Teo Armus i Aaron Steckelberg

Un detingut acabà inconscient després de ser apallissat. Uns altres sortiren de la sala d’aïllament plens de blaus, amb dificultats per a caminar o bé vomitant sang. Un altre tornà a la seva cel·la plorant i digué als seus companys que acabava de sofrir una agressió sexual.

Els detinguts recorden les mofes dels guàrdies mentre els pegaven, el ressò dels cops contra les parets metàl·liques.

Informalment, la cel·la en què els veneçolans deportats dels Estats Units pel govern Trump expliquen que sofriren els pitjors abusos dels seus cent vint-i-cinc dies d’internament al Centre de Confinament per Terrorisme (CECOT), a El Salvador, era coneguda com “l’Illa”.

Els testimonis que han accedit a parlar amb The Washington Post ofereixen la visió més completa fins al moment de les condicions a la megapresó, on per defecte neguen als reclusos el contacte amb els seus advocats i els priven de gairebé qualsevol accés al món exterior. Pocs detinguts han sortit mai del CECOT, on continuen empresonats uns catorze mil salvadorencs, i encara menys han accedit a parlar mai de la seva experiència al centre.

The Washington Post ha entrevistat setze homes dels més de dos-cents cinquanta que van ser deportats pels Estats Units al centre i que hi romangueren detinguts durant quatre mesos fins que, aquest mes, foren alliberats com a part d’un intercanvi de presoners entre Veneçuela i els Estats Units.

Els veneçolans, detinguts en el marc de la campanya de deportació en massa de Trump, expliquen a The Washington Post que van ser sotmesos repetidament a les pallisses i agressions dels guàrdies, que sovint els deixaren lesions greus. També diuen que el personal de la presó restringia l’atenció mèdica als detinguts malalts de diabetis, hipertensió o insuficiència renal.

Els homes dormien en lliteres metàl·liques, normalment sense matalassos, en cel·les col·lectives on els llums del sostre eren encesos les vint-i-quatre hores del dia. Els obligaven a banyar-se i fer les seves necessitats en un tanc d’aigua i lavabos sense cap privadesa. Tan sols els permetien de sortir de la cel·la de manera molt excepcional, expliquen.

El govern salvadorenc ha refusat de respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els casos dels deportats. Tricia McLaughlin, portaveu del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, reitera en un comunicat remès a The Washington Post que els detinguts formaven part de la banda criminal veneçolana Tren de Aragua, per bé que la Casa Blanca hagi reconegut davant els tribunals que molts dels immigrants deportats al CECOT no tenien antecedents penals.

Robert L. Cerna, director interí de l’oficina local del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units, afirmà en un escrit presentat a la justícia nord-americana al març que l’absència d’antecedents penals no necessàriament volia dir que els deportats no representessin una amenaça, i que la manca d’informació personal sobre els deportats tan sols posava en relleu el risc que representaven.

“El president Trump i la secretària del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem, no permetran que les bandes criminals terroritzin els ciutadans nord-americans”, diu McLaughlin. I afegeix: “Una volta més veiem com els mitjans de comunicació s’afanyen a sortir en defensa dels membres de bandes criminals il·legals. Sentim parlar massa de les falses històries lacrimògenes dels membres de bandes i els delinqüents, i molt poc de les seves víctimes.”

Abigail Jackson, portaveu de la Casa Blanca, reitera que el govern Trump agraeix a Bukele la col·laboració “per a ajudar a expulsar dels Estats Units els pitjors delinqüents il·legals, terroristes i membres de bandes”, i remet les preguntes sobre les condicions al CECOT al govern salvadorenc.

Si els relats dels detinguts són certs, el tracte que van rebre al CECOT pot haver vulnerat les convencions de l’ONU contra la tortura, de les quals són signataris tant El Salvador com els Estats Units. Ho explica així Isabel Carlota Roby, advocada de l’organització de drets humans Robert F. Kennedy, que ha parlat personalment amb alguns dels detinguts. Roby diu que, d’acord amb les proves disponibles i el grau de coneixement dels funcionaris nord-americans sobre les condicions al centre, els Estats Units podrien ser culpables d’haver vulnerat els drets humans dels deportats. Washington pagà sis milions de dòlars al govern de Bukele perquè accedís a internar els homes al centre.

Si es demostra que són sistemàtics o generalitzats, els casos de tortura, detencions arbitràries, desaparicions forçades i agressions sexuals al centre podrien constituir crims contra la humanitat, més encara si s’aconsegueix demostrar que el govern –sigui el d’El Salvador o el dels Estats Units– en tenia coneixement. Un grup d’investigació internacional ha començat a preparar un informe sobre El Salvador a fi de determinar si el govern del país és responsable d’algun d’aquests crims.

Alguns membres del grup, si més no, creuen que els indicis meriten l’obertura d’una causa penal. “Basant-me en la informació a què hem tingut accés, hi ha motius de pes perquè el Tribunal Penal Internacional obri una investigació”, explica Santiago Canton, secretari general de la Comissió Internacional de Juristes.

The Washington Post ha pogut confirmar que molts dels deportats havien entrat legalment als Estats Units, i que complien activament amb la legislació migratòria nord-americana.

Molts dels deportats havien arribat al país després d’haver fugit del govern del president veneçolà Nicolás Maduro, rival geopolític dels EUA. A alguns, de fet, els havien concedit permís de residència i de feina. Dos, pel cap baix, van arribar als Estats Units com a refugiats després d’haver fugit de la persecució política a Veneçuela.

Molts veneçolans sospiten que van ser detinguts i deportats dels Estats Units únicament perquè tenien tatuatges.

Quan va detenir-los, el govern nord-americà no informà cap dels detinguts sobre on els deportaria.

Veneçolans deportats dels Estats Units arriben a San Luis Talpa, al Salvador, aquest març per a ser internats al CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). “Us farem una sorpresa”

Emmanillats pels canells, la cintura i els turmells, els immigrants van ser conduïts a tres avions que creien que es dirigien a Veneçuela. Si més no, pensaren, tornarien a casa. Els deportats recorden que els agents els prohibiren obrir les finestretes de l’avió. “Us farem una sorpresa”, els etzibà un.

Quan aterraren, un dels detinguts s’armà de valor i donà un cop d’ull per la finestra. Onejant a l’aire hi veié la bandera blava i blanca d’El Salvador. Els detinguts, recorda, entraren en pànic. Una dona deportada que parlava anglès llegí en veu alta un dels documents que els agents li havien lliurat i el traduí per a la resta dels passatgers: estarien detinguts durant un any, pel cap baix, a El Salvador.

Alguns deportats es negaren a baixar de l’avió. Un agent colpejà un passatger, recorda un dels deportats, i els crits feren emmudir l’avió. Entre cops i empentes, els agents els obligaren a baixar. Els reberen dos agents salvadorencs, que els agafaren pels braços.

“Tireu-los a terra!”, cridaren els agents salvadorencs mentre els detinguts eren agredits i arrossegats als autobusos. Miguel Rojas Mendoza, un dels deportats, explica que va veure com colpejaven un home amb tanta força contra el capó d’un autobús que li començà a rajar sang de la cara.

Roger Molina, un veneçolà que havia estat acceptat com a refugiat als Estats Units, suplicà als agents que li donessin una explicació.

“Si us plau, no entenc què faig aquí”, els digué. “No he comès cap delicte. Si us plau, deixeu-me parlar amb algú.” S’agenollà i començà a resar. Fou aleshores que un agent salvadorenc l’agafà pel coll.

“Corre, fill de…”, li ordenà mentre li clavava un rifle a les costelles.

“Benvinguts a El Salvador”, els cridaren els agents encaputxats durant el trajecte, segons que expliquen sis detinguts. “Benvinguts a l’infern.”

Una vegada al CECOT, segons que explica un altre deportat que havia immigrat legalment als Estats Units, els guàrdies els afaitaren el cap i els llevaren la roba i els telèfons.

“Per què m’afaiten el cap?”, recordar haver-se demanat Andry Hernández, un altre deportat que havia emigrat legalment als Estats Units. “Sóc gai i treballo de maquillador; no sóc membre de cap banda.”

Els homes van ser duts a empentes fins a un magatzem, flanquejats per fotògrafs i guàrdies, i obligats a agenollar-se. El director de la presó s’hi adreçà.

Al CECOT, els digué, no tindrien drets: ni dret d’un advocat, ni dret de sortir a l’aire lliure. No tornarien a menjar carn mai més.

“L’única manera amb què sortireu d’aquí és en una bossa”, els digué, segons que expliquen uns quants deportats.

Guàrdies amb la cara tapada custodien una de les entrades del CECOT (fotografia: Rodrigo Sura/Efe). “Extremadament humiliant”

El CECOT, inaugurat per Bukele el 2023 com a part de la seva campanya contra les bandes salvadorenques, fou dissenyat per terroritzar els criminals més violents del país. El govern salvadorenc l’ha descrit com la presó més gran d’Amèrica, amb una capacitat original per a vint mil detinguts que posteriorment es duplicà. La imponent fortalesa –situada als afores de San Salvador, la capital del país– s’estén al llarg de més d’un centenar d’hectàrees, envoltada per una tanca perimetral electrificada i dinou torres de vigilància.

Els veneçolans van ser internats en cel·les on hi havia fins a una vintena d’homes en cadascuna. Un detingut recorda que les parets, de formigó, estaven tacades de suor, gotes de sang seca i uns rastres que semblaven esgarrapades d’ungles humanes.

Cada cel·la contenia una vuitantena de lliteres metàl·liques apilades en files de quatre, segons que expliquen els detinguts i mostren les imatges del CECOT compartides anteriorment pel govern de Bukele. L’ús dels tancs d’aigua i dels lavabos era controlat pels agents i restringit a determinades hores del dia. Sense finestres ni ventiladors, els deportats vivien i menjaven entre la pudor de les seves pròpies aigües residuals.

La temperatura era l’única manera que els detinguts tenien de saber quina hora era: calor abrasadora de dia, fred de nit. No veien mai la llum del sol, recorden, però a voltes sentien la pluja.

El CECOT “semblava per a animals”, recorda un altre deportat, Julio Fernández Sánchez. “Era dissenyat perquè la gent es tornés boja o se suïcidés”, diu.

Un altre deportat, Marco Jesús Basulto Salinas, explica que, ocasionalment, permetien als detinguts de sortir de les cel·les per jugar a futbol durant vint minuts, o bé per assistir a una breu lectura de la Bíblia, però que el temps a les cel·les es feia etern. Els homes d’una cel·la, recorda, comptaven el pas dels dies fent marques a la paret.

Els detinguts amb problemes mèdics solien ser allotjats a la cel·la número 8, explica Fernández, que hi va ser reclòs després d’haver sofert una lesió en l’espatlla a causa d’una pallissa dels guàrdies. Hi havia homes que patien de diabetis, problemes de pell i atacs de pànic. Un dia, a un pres diabètic li van administrar la insulina equivocada i va començar a tenir convulsions després de la injecció, recorda Fernández. Els guàrdies van trigar gairebé mitja hora a demanar ajuda.

“El metge ens veia rebre cops i després ens demanava, ‘Que noteu res?’, amb un somriure”, recorda Basulto. “Era extremadament humiliant.”

Tito Martínez, de vint-i-sis anys, recorda que un metge li digué que tenia insuficiència renal, i que li caldria un trasplantament. Després de ser apallissat repetidament pels guàrdies del CECOT, Martínez recorda que deixà de poder aixecar-se del llit. S’orinava a sobre sovint, diu, i depenia de l’ajuda dels seus companys de cel·la per a poder-se alimentar.

“En Tito es mor”, recorda que un dels seus companys de cel·la digué al personal de la presó. Quan finalment l’atengueren, el metge digué a Martínez que el ronyó li funcionava tan sols a un 20% de la capacitat original, i que aviat li caldria diàlisi per a sobreviure.

Alguns detinguts, explica, van intentar de suïcidar-se tot provant de penjar-se amb llençols o de tallar-se les venes amb tubs oxidats.

Desobeir les regles tenia conseqüències gravíssimes. Un dia, Hernández es despertà amb mal de cap a causa de la calor, i provà de refrescar-se al lavabo. Però cometé un error crucial: no avisà als seus companys de cel·la que estiguessin a l’aguiat per si s’acostaven els guàrdies.

“Aixeca’t, tros de merda”, recorda que li digué un guàrdia mentre l’agafava. El personal de la presó el dugué a l’Illa, la cel·la d’aïllament amb una petita escletxa al sostre que tan sols deixava passar un fil de llum, i gairebé gens d’aire.

Quatre guàrdies van entrar-hi i començaren a acariciar-lo amb les porres. Un d’ells obligà Hernández a practicar-li sexe oral, segons que explica.

Basulto explica que Hernández tornà a la cel·la plorant i li explicà què havia succeït. Ell i més detinguts s’oferiren a denunciar-ho a altres guàrdies de la presó, però Hernández els demanà que no ho fessin, atès que li feia por que els guàrdies s’acarnissessin encara més contra ells.

Guàrdies del CECOT traslladen presos d’un punt de la presó a un altre (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). Un somni convertit en un malson

Després de setmanes de pallisses diàries, els detinguts decidiren començar una vaga de fam i van passar quatre dies sense prendre menjar ni aigua.

“La gent va començar a desmaiar-se”, recorda un altre deportat veneçolà, Mervin Yamarte. Els guàrdies, diu, es limitaven a riure-se’n.

Quan van constatar que la vaga de fam no havia aconseguit cridar-los l’atenció, alguns detinguts decidiren de fer-se talls a la pell per escriure missatges amb sang als llençols: “No som terroristes, som immigrants.”

“Volíem que veiessin que estàvem disposats a morir”, recorda un altre detingut, Neiyerver Adrián León Rengel.

Els homes es van desesperar. Dos mesos després d’arribar al CECOT, si fa no fa, els detinguts van arrencar els raïls de les lliteres i els van fer servir per trencar els cadenats de les cel·les. Desenes de presos s’alliberaren i començaren a llançar sabó i cartons de suc als guàrdies. Uns altres arrencaren ciment de les parets per a llançar-los-el.

Els guàrdies respongueren amb bales de goma, irromperen a les cel·les i obligaren els homes a agenollar-se amb les mans rere el cap.

“Ens van trepitjar les cames fins que vam deixar de sentir-les”, recorda León Rengel.

Després va venir el càstig: els van dur a l’Illa. Molina diu que, a vegades, en sentia els crits ressonar pels passadissos durant hores i hores.

L’endemà, recorda, els guàrdies emmanillaren els detinguts, els posaren en fila i s’alternaren per apallissar-los.

Molina recorda que a un home li van trencar una dent; a un altre van dislocar-li el braç. “Va ser el pitjor dia de tots”, diu.

 

Vista aèria del CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe).

Les condicions tan sols milloraven quan gent aliena a la presó la visitava, o quan els funcionaris del govern salvadorenc hi entraven per fer-ne fotografies, segons que expliquen múltiples detinguts. Poc després d’una visita de la Creu Roja, els guàrdies repartiren Bíblies a cada cel·la.

En anticipació de la visita de Noem, del govern dels Estats Units, van repartir menjar de més qualitat als detinguts i, fins i tot, matalassos. Quan un grup de polítics nord-americans va visitar la presó, recorda Basulto, els detinguts amb lesions visibles van ser traslladats a les cel·les més allunyades. Quan els presos començaren a cantar l’himne nacional veneçolà, afegeix Basulto, el director de la presó “va escurçar ràpidament la visita dels polítics i els va fer sortir a cuitacorrents”.

La Creu Roja, que visita regularment les presons del país, anà dues vegades al CECOT mentre els veneçolans hi eren detinguts. Els delegats de l’organització es reuniren amb els homes i en recolliren missatges verbals per a les seves famílies, segons que explica Martina Ferraris, coordinadora adjunta de protecció de la missió del Comitè Internacional de la Creu Roja a El Salvador. Els missatges van ser revisats posteriorment pel personal de la presó, recorda Ferraris.

Els últims dies al CECOT, els deportats recorden que les seves condicions d’internament semblaren començar a millorar sense explicació. Molina recorda que els guàrdies el portaren al metge per a una revisió mèdica, i que fins i tot li tallaren els cabells com ell demanà.

Els guàrdies també els van distribuir pasta de dents Colgate, una maquineta d’afaitar Gillette i un desodorant. Un guàrdia de la presó els va fer fotografies; el director es presentà a la seva cel·la i els ordenà que es rentessin les dents.

A les cinc de la matinada del 18 de juliol, van fer pujar els homes a autobusos, sense que ningú els digués on els duien. Fou aleshores que un home uniformat i amb una bandera veneçolana a la màniga pujà a l’autobús de Molina. Se n’anaven a casa.

Agents vestits de negre esperaven els detinguts en un avió amb destinació a Veneçuela. Més tard, els detinguts s’assabentarien que Maduro havia enviat al país un grup d’agents del SEBIN, la temuda policia secreta veneçolana.

Abans de retrobar-se amb les seves famílies, segons que explica un dels detinguts, els agents els ordenaren que enregistressin un vídeo d’agraïment al govern veneçolà. També l’advertiren que, si tornava a fugir del país i tornava a ser-hi deportat, podria ser acusat de traïció. El detingut accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per por de rebre represàlies del govern veneçolà.

Uns quants dels deportats, que en el seu moment havien fugit de Veneçuela per escapar del règim de Maduro, expressen ara un agraïment sincer al president veneçolà per haver-ne negociat l’alliberament quan semblava que no ho faria ningú. Així i tot, alguns admeten que tornaran a provar d’emigrar als Estats Units –però, segurament, quan Trump deixi de ser-ne el president.

Tanmateix, Molina dubta que torni mai als Estats Units. “No després d’haver passat per un tràngol així”, diu.

I afegeix: “El somni americà s’ha convertit en un malson.”

Ana Vanessa Herrero, Sarah Blaskey, Razzan Nakhlawi, Monika Mathur, Laris Karklis, Aaron Steckelberg i Erin Patrick O’Connor han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb