Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1999

Bona part de l’any va estar marcat per l’anomenat “Efecte 2000”, la por que els ordinadors es tornessin boigs amb el canvi d’any, segle i mil·lenni, cosa que al final no va passar. Al nostre país, Eduardo Zaplana aconseguia la presidència de la Generalitat Valenciana, alhora que Jordi Pujol renovava la de Catalunya i Francesc Antich encapçalava un govern balear de progrés.

La població mundial, per cert, arribava als sis mil milions d’éssers humans!

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1999.

A la vora del llac Eyasi, a Tanzània, uns homes coberts amb pells i amb arcs a l’espatlla es comuniquen amb un ocell. Li xiulen i li canten. No és cap presa, sinó el seu aliat. Quan l’ocell, d’ales marrons i pit blanc, s’enlaira, els homes el segueixen. És una simbiosi única al planeta, que demostra la connexió dels hadza amb la naturalesa. L’ocell els guia fins a un rusc d’abelles, normalment amagat en algun arbre, només a la vista del cel estant. Quan els humans se n’han menjat la mel, deixen la cera i les larves a l’animal, el seu aliment i recompensa per haver-los guiat fins allà.

La mel és de vital importància per als hadza, i es calcula que aporta entre un 15% i un 20% de les calories diàries d’aquesta tribu. Són considerats els darrers nòmades-recol·lectors de l’Àfrica, i uns dels pocs que queden al planeta. Tot allò que mengen, ho capturen el mateix dia. No emmagatzemen res ni tenen excedents. Cacen i recullen només allò que necessiten per a sobreviure aquella jornada.

Un home hadza es prepara per caçar.

El seu cas és pràcticament únic al món, una finestra que ens ajuda a entendre la història de la humanitat, i ara perilla. Les amenaces que enfronta el seu estil de vida i la seva cultura són moltes i grans. Com passa amb quasi totes les minories ètniques de la Terra que encara queden allunyades de la globalització, la seva vida tal com la coneixen podria tenir els dies comptats. Aquesta és la temàtica que tractarem en aquesta petita secció que ens acompanyarà durant aquest mes agost i que pretén de valorar algunes cultures en perill d’extinció que són un tresor per al món i que breguen per sobreviure en un planeta com més va més homogeni.

Feines repartides

Quan comença el dia, els hadza no tenen res per a menjar. El primer que han de fer és mirar de caçar i recol·lectar. Per això, les tasques a fer estan clarament dividides. Les dones se’n van a cercar baies, tubercles, arrels o mel. I els homes tenen la funció de caçar. En molts dels poblats, d’unes trenta persones, abans de sortir a cercar animals, s’ajunten per fumar marihuana i tabac, una tradició amb un segle d’història, d’ençà que van començar a canviar mel i pells per aquests productes amb grups veïns com els datonga, que són agricultors.

Uns nens caminen cap a la sabana.

Tots els homes tenen una gran destresa amb l’arc i la fletxa. Fins i tot de ben petits. Són capaços de caçar diminuts ocells i rosegadors, però també preses més grans, com zebres, girafes i, fins i tot, lleons. Però la cosa més habitual és tornar al campament amb alguna au, micos, impales, facoquers, babuïns o petits antílops com el dik-dik. Per a cada tipus de presa, porten una fletxa diferent, amb més punxa o menys, amb dents, o empastifat amb un verí que extreuen d’un arbust local. El que sigui que cacen ho cuinen al foc sense cap mena de condiment ni estri i s’ho mengen.

El qui té més habilitat caçant és qui es converteix en el líder de la tribu. Per aquest motiu, sol ser una persona jove, i no pas vella com passa en la majoria de les cultures. De totes maneres, els hadza són un poble molt igualitari. No hi ha classes socials, ni importa si s’és home o dona. Tothom té el mateix dret de vot i no hi ha diferències socials.

Una família posa davant de casa seva, feta amb branques i palla.

De fet, la dona té un gran poder de decisió a l’hora d’escollir amb qui es casa, si bé el matrimoni és força diferent d’allò a què estem acostumats. No hi ha cap cerimònia ni vincles vitalicis. Una parella es considera casada pel simple fet de decidir que dormen junts. Són relacions monògames, però no acostumen a durar gaire temps. Normalment, són uns pocs anys, però pot arribar a tractar-se d’un matrimoni de mesos. Els divorcis tenen lloc de manera natural, novament sense cap gestió, i novament acostumen a ser les dones les qui decideixen de separar-se quan ja no se senten atretes pel marit o quan l’home les tracta malament.

Una cultura mil·lenària

La història dels hadza és immensa. Diversos estudis genètics i arqueològics indiquen que els avantpassats dels hadza podrien haver viscut a la zona del llac Eyasi fa desenes de milers d’anys, possiblement, d’ençà de l’inici del període paleolític superior (fa més de quaranta mil anys). De fet, aquesta regió és coneguda com el “bressol de la humanitat” perquè a la vora es troben jaciments paleontològics emblemàtics, com ara, les petjades de Laetoli, un rastre de fa més de tres milions d’anys que demostra que ja llavors caminàvem drets.

Un home ensenya totes les fletxes que té per a caçar diferents animals.

Una de les seves riqueses més grans és la seva llengua, l’hadza, que es creu que no té cap relació amb cap altra llengua coneguda. La musicalitat i l’ús de sons com els clics fan que sigui completament única. Per als qui vulguin sentir-la, és altament recomanable veure algun vídeo d’aquest canal de YouTube que ensenya el dia a dia d’algunes famílies hadza.

Actualment, a les zones de sabana i bosc sec de la regió d’Arusha, hi queden uns 1.200 membres d’aquesta minoria ètnica. Ara bé, molts han deixat enrere l’estil de vida tradicional. Es calcula que només entre 300 i 400 persones continuen vivint com a nòmades-recol·lectors, i que van canviant de lloc segons l’època de l’any. Durant l’estació humida, acostumen a alimentar-se més aviat de fruita silvestre, baies, tubercles i mel silvestre. A la seca, augmenta el consum de carn, atès que molts animals es concentren a la vora dels punts d’aigua i són més accessibles.

Un nen hadza, amb el seu arc.

També recol·lecten fruita i llavors de baobab, l’icònic arbre de la zona que també poden utilitzar com a refugi. La clau de la seva subsistència és la flexibilitat i l’oportunisme: aprofiten allò que és més abundant en cada zona i moment de l’any. De fet, els hadza asseguren que la seva cultura no ha conegut mai la fam, atès que no depenen d’un sol cultiu o ramat. Si escasseja algun aliment en concret, senzillament, en busquen un altre.

El seu cas ha despertat molta admiració, perquè algunes investigacions han comprovat que la seva despesa energètica diària és comparable a la de persones sedentàries. De la mateixa manera, també se n’ha estudiat la microbiota intestinal, extraordinàriament diversa gràcies a la dieta lliure d’aliments processats. La preservació d’aquest estil de vida ens ajuda a entendre la supervivència de l’home al llarg dels mil·lennis i és una manera de copsar el passat de l’espècie, quan tothom era nòmada-recol·lector.

Un estil de vida en risc

Els canvis en el seu territori han alterat fortament la vida dels hadza. Es calcula que aquestes darreres dècades han perdut fins el 90% de les seves terres ancestrals. La immigració de comunitats veïnes a aquesta zona ha causat la desforestació del terreny per a conrear i pasturar, tot envaint els llocs on els hadza solien caçar.

Un noi hadza, després de caçar.

A més a més, els pastors han introduït ramats de cabres i vaques, animals que competeixen amb la fauna salvatge i que, fins i tot, poden arribar a transmetre’ls malalties. Passa amb la vegetació: es destrueixen arbusts de baies, tubercles i s’espanta les abelles pol·linitzadores.

Afortunadament, gràcies a la pressió social i a l’ajuda d’ONG locals, el govern de Tanzània va aprovar una regulació pionera i transcendental: d’ençà del 2011, els hadza són la primera comunitat a la qual l’estat ha atorgat títols comunals de possessió. Concretament, se’ls ha garantit el dret col·lectiu a la terra de 27.000 hectàrees.

Una de les coses que ha canviat aquests darrers anys és la manera de vestir, i ara combinen peces tradicionals i modernes.

També s’ha establert una forta regulació per a controlar el turisme que reben. És poc, i s’intenta que sigui poc invasiu. Per exemple, no es pot dormir en territori hadza, només es pot visitar durant el dia i acompanyat d’algun guia local. És important que hi hagi restriccions com aquestes, i més severes, perquè un turisme descontrolat pot tenir efectes molt negatius en els hadza, entre els quals, crear una dependència a aquest tipus d’activitats. L’entrada dels diners i el capitalisme en aquesta societat també és molt perillosa, perquè pot generar les primeres desigualtats entre individus dins un mateix poble.

Tot i el reconeixement de minoria ètnica amb una singularitat cultural que s’ha de preservar, la posició governamental i la pressió cultural externa han tingut històricament un impacte molt negatiu en aquesta tribu. D’ençà del primer contacte amb els europeus, a final del segle XIX, els missioners i funcionaris colonials ja van provar de sedentaritzar-los. Consideraven el seu estil de vida “primitiu” i inferior. Més endavant, amb governs independents de Tanzània, es van impulsar campanyes que també anaven en aquesta direcció. Els construïen cases, els les regalaven i els donaven tot allò que calgués perquè conreessin blat de moro. Alguns van abandonar la seva forma de vida, però molts d’altres no van voler renunciar-hi.

Uns nois hadza ballen per tenir una bona caça.

De la mateixa manera, s’ha ofert educació gratuïta per als infants d’aquesta comunitat. Encara avui, alguns dels infants van a l’escola, on tenen el primer contacte amb el suahili, la llengua nacional. Però la realitat és que molts d’ells acaben abandonant les classes i fugint al bosc, on de debò se senten còmodes.

Probablement és aquest fort esperit independent, a més de l’orgull cultural, que ha ajudat que, malgrat totes les pressions, els hadza continuïn mantenint aquest estil de vida tan diferent. Una autèntica anomalia en ple segle XXI.

 

David Ginard (Palma, 1966) és una de les veus més autoritzades per a parlar de memòria democràtica al país. Doctor en història, és autor de nombroses investigacions sobre el tema. La darrera, per a estudiar els moviments clandestins en contra del franquisme que hi va haver a les Illes durant la postguerra, un tema que ja va començar a investigar de ben jove i que ara culmina amb el llibre Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948), que edita Documenta. I ho fa perquè sempre s’havia imposat l’estereotip que a les Illes no hi havia hagut cap moviment de resistència contra el franquisme. En parlam amb ell, i també d’Aurora Picornell, figura que ha estudiat de manera exhaustiva, i de com es troba la salut de la memòria democràtica a les Illes.

—Fins als anys noranta, s’ha imposat sempre l’estereotip que a les Illes no hi va haver un moviment de resistència contra el franquisme. Però en aquest llibre ho desmentiu.
—Entre els anys setanta i vuitanta, els primers treballs sobre la guerra desmentien la idea que els mallorquins en bloc havien estat franquistes i que no hi havia hagut repressió. Josep Massot i Muntaner va demostrar que hi havia hagut una repressió important. Una publicació de Pere Gabriel sobre el moviment obrer a Mallorca, publicada el 1973, va demostrar que abans del 1936 hi havia hagut un moviment obrer amb una entitat notòria. I la lògica indicava que, si aquí hi havia una societat plural, era normal que, com en unes altres bandes, i singularment a Catalunya i al País Valencià, també hi hagués una resistència clandestina durant els anys quaranta. No hi havia investigació sobre el franquisme i el que vaig fer jo va ser pràcticament el primer que es va fer per part d’un historiador sobre l’època franquista a Mallorca. La idea que s’havia transmès fins aleshores era que aquí hi havia hagut un silenci absolut, que no hi havia hagut cap mena d’oposició organitzada, excepte al final. Semblava que tota aquella generació de gent republicana obrera dels anys trenta havia desaparegut. Encara que la repressió havia estat molt contundent, era lògic que en els quaranta hi hagués algun moviment de resistència.

—Parlau de la repressió durant la guerra, que precisament, i a diferència del que a voltes hom creu, també va ser molt important a les Illes.
—Va ser molt contundent, però a cada illa va ser diferent. A Mallorca, el prototip de la repressió que hi ha és el mateix que el de territoris que des del començament de la guerra estan en mans franquistes. És a dir, pateixen una repressió que té com a objectiu paralitzar qualsevol classe de resistència amb les “desaparicions forçades’” és a dir, assassinats sense cap tràmit judicial. El 80%-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser-ho. Parlam d’entre 1.500 morts i 2.000, que és una xifra molt important en relació amb la població. I a Menorca, va ser diferent, perquè era en zona republicana i va haver-hi una repressió d’ocupació al final de la guerra, sobretot amb els consells de guerra. Va haver-hi una repressió importantíssima, però no va impedir que durant els anys quaranta, sobretot quan es generalitzà la idea que l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista perdrien la Segona Guerra Mundial, hi hagués expectatives i uns primers nuclis organitzats prenguessin forma.

“El 80-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser assassinats sense tràmit judicial”

—Com s’organitzaven?
—Es vinculaven amb les estructures que hi havia a la península, sobretot amb Catalunya i el País Valencià. I van crear una xarxa local d’una certa incidència, començant a produir propaganda clandestina contra la dictadura. Es fan unes primeres activitats de comitès, en què es van estructurant els partits. El Partit Comunista, que és el que té més activitat, arriba a crear una estructura amb organització a cadascuna de les Illes. També es creen cèl·lules –grups de tres militants– que tenen connexió amb les estructures superiors. I també hi ha resistències individuals: per exemple, el cas de la persona que és al bar, beu dues copes i crida “Visca la República!” Pot semblar anecdòtic, però s’enregistren casos com aquest de gent que, després, és sotmesa a judici. I l’any 1939 també hi va haver un intent de crear una petita xarxa que connectava la presó de Can Mir, l’actual sala Augusta, amb l’activitat que hi havia a l’exterior. Sobretot, el que feien era ajudar els presos i crear xarxes de solidaritat.

—És possible de quantificar quanta gent formava part d’aquest moviment?
—És molt difícil. Però, per donar un exemple, hi ha uns informes sobre els efectius que tenia el Partit Comunista l’any 1946 que deien que tenien 900 militants aquí. Són informes interns, tot i que no vol dir que no exagerin. Però ho compares amb altres bandes i resulta que, en relació amb la població, tenia una representació molt significativa. Jo he anat reunint noms i llinatges de gent i me’n surten centenars. També hi va haver un seguit de batudes, en què va caient una quantitat molt considerable de gent. La darrera, el 1948, sembla que hi ha una detenció d’unes vuitanta persones.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Incloeu una perspectiva de gènere dins l’obra. Les dones també van tenir un paper clau?
—Depèn una mica de les èpoques, perquè la participació de les dones dins el moviment obrer a les Balears, que tradicionalment havia estat petit abans de la guerra, es trobava en un postprocés intens de creixement. Per exemple, hi ha escrits d’Aurora Picornell poc abans del cop d’estat, que evidentment també tenen una part propagandística, però que indiquen que sí, que començava a haver-hi dones en quantitats força importants dins determinades organitzacions. Llavors, a Menorca, durant la guerra, també sabem que va créixer molt el rol de les dones. Acabada la guerra, dins les primeres estructures clandestines, que són sobretot aquests comitès de suport als presos, les dones hi tenen un paper força notori. Moltes vegades no estaven fitxades i feien activitats de tipus solidari, dins els Socors Roig. Les dones tenien un paper com més anava més important. I dins dels comitès que hi havia a les presons, un dels més potents va ser el de la presó de dones del carrer de Can Sales, on s’arribà a crear un nucli d’una certa importància entorn de Matilde Landa, que se suïcidà el 1942 a causa de les pressions per ser batiada. I quan realment tingueren un pes important fou a final del franquisme, com la figura de Francisca Bosch.

—Si la repressió durant el cop va ser dura, quina repressió van patir després totes aquestes persones detingudes?
—Va ser força notòria. He trobat una dotzena de batudes. En alguns casos, acabaven amb penes de judici molt elevades. L’any 1945 hi ha una detenció de militants del PC que acaba en un judici en què el fiscal demana penes de mort per formar part d’una organització i repartir propaganda clandestina. No es condemna ningú a mort, però hi ha penes de vint anys de presó. Hi ha una repressió molt intensa, gent torturada de manera brutal. I les presons són duríssimes.

—S’enduien els presos cap a la península?
—La major part de les vegades, sí. Era una manera de desconnectar-los del seu espai de relacions. Això era una pena afegida.

—Després d’aquesta gran batuda del 1948, amb vuitanta detinguts, aquests moviments s’apaguen? 
—Sí, la caiguda del 1948 és un fet absolutament essencial en la història del moviment obrer de les esquerres a les Illes Balears. Gairebé m’atreviria a dir que és un tall més profund, des del punt de vista de l’articulació obrera, que el 1936. El que hi ha durant la postguerra ja és la darrera manifestació del que quedava del moviment obrer històric, vinculat a les petites fàbriques i la societat pre-turística. A partir del 1948 hi ha un tall molt profund, també molta gent que agafa barca i se’n va cap al nord d’Àfrica. Els que queden ja estan fitxadíssims. A més, coincideix amb el començament de la guerra freda. Les perspectives d’un canvi polític per una intervenció aliada per a tombar el règim franquista queden completament descartades. Fins als anys seixanta, la situació, en l’àmbit organitzatiu, és gairebé un desert. Són molt poca gent que, pel que contaven, es reuneixen a les muntanyes.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quin era el perfil d’aquestes persones?
—Als anys quaranta, el retrat robot del militant antifranquista és un home, nascut a les Illes, normalment catalanoparlant, que treballa en el sector secundari o a la construcció, sense estudis, que ve d’una família d’esquerres. Pot ser gent que ha estat a la presó durant la guerra o bé són germans petits o fills d’algú que hi havia estat. Normalment, ja era gent connectada amb aquesta tradició. Tot i que també és ver que comença a haver-hi gent que ve de la península, crec que amb més incidència que no es creia.

—Canvia amb els anys?
—Els anys seixanta i setanta aquest moviment obrer ja està connectat amb una societat que tendeix cap al monocultiu turístic. Hi ha més dones, com ara Francisca Bosch, que arriba a ser la màxima dirigent del PC. També molta gent que ve de la península, en alguns àmbits són un percentatge majoritari. Gent en àmbits de direcció, amb estudis universitaris o mitjans, gent que ve de famílies que havien estat franquistes, però havien evolucionat políticament. Són perfils molt diferents.

—Abans heu esmentat Aurora Picornell. Ella no va poder arribar a formar part d’aquests grups de resistència durant la postguerra perquè fou assassinada abans. Però ha estat tot un símbol. 
—És una figura de gran incidència. Ja ho era als anys trenta i des de molt jove. Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte. Pel nom, que és molt simbòlic; pel fet que és una persona que des de molt jove s’involucra en activitats de lluita social i política –a divuit anys ja proposen de fer-li un homenatge públic– i en aquell moment ja la comparen amb Mariana Pineda. El símbol va creixent durant la República, i arriba a quedar durant un temps com l’única militant important del PC. Apareixen escrits que parlen de l’heroica Aurora Picornell… Ja té aquest caràcter, la imatge de persona combatent. Una altra característica és la mort horrible, però amb un context molt significatiu, perquè el nombre de dones assassinades a Mallorca durant la guerra civil és limitat. I aquest assassinat en concret, d’ella i quatre companyes més, que té lloc la nit de Reis de l’any 37, va cridar molt l’atenció dins el món ultraclandestí que hi havia dins les esquerres a Mallorca en aquell moment, com demostra el fet que es divulgassin tot de llegendes entorn de les circumstàncies de la seva mort. Això va generar una commoció important.

“Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte”

—La seva figura infereix en la clandestinitat.
—Connectant amb la clandestinitat, durant els anys quaranta, quan es crea el grup de dones antifeixistes, es fa amb la idea de servir d’homenatge a Aurora Picornell. Malgrat la repressió, i que havia mort bona part de la família, el seu nom es manté. Al final del franquisme era un nom venerat. És un element que subsisteix d’una manera molt modesta i que es reactiva al final del franquisme i la transició, cosa que remet al fet que era una figura molt significativa.

—No és casual que, avui dia, els grups polítics d’esquerres l’exhibeixin al parlament i tampoc no ho és el que va passar amb el president de la cambra, que va esquinçar-ne la foto i serà jutjat per delicte d’odi. Com veieu que avui dia passin fets com aquest en una institució democràtica?
—Els símbols es van ressignificant i Aurora Picornell és un símbol del conjunt de les esquerres. També ho era al principi, es considera molt important que sigui un símbol compartit. I que actualment es puguin produir circumstàncies com les que esmentes, crec que és molt lamentable. A mi m’agrada més la imatge del 2017 quan el parlament acull una exposició dedicada a Picornell, amb representants de tots els grups polítics. Això és positiu. Que, com passa a França i Alemanya, les principals forces reconeguin el rol d’una persona que milita amb una determinada força amb la qual no coincideixen, però que va ser víctima de la repressió d’un cop d’estat.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Ara el PP ja no cerca aquesta imatge. El mateix partit que va votar a favor de la llei de fosses i en gran part la de memòria democràtica, salva Le Senne com a president i deroga aquesta segona norma. Vós, que heu estat un investigador clau per a la memòria democràtica de les Illes, com ho veieu tot plegat?
—El futur ho dirà, però crec que per a la salut democràtica d’aquest país seria molt important i molt interessant que hi hagués un consens bàsic entorn de la necessitat d’aplicar polítiques de memòria democràtica. En altres indrets, com ara Catalunya i el País Basc, ja passa així. I a Alemanya i França. Es demostra l’existència d’un consens democràtic antifeixista, que això crec que en els principals països europeus ha existit durant anys. En canvi, a Espanya no hi ha hagut això. Seria normal i saludable que l’actual règim polític, que evidentment té moltes deficiències, com qualsevol altre, tingués com a referent històric la Segona República. Però no és així, perquè hi ha una part dels actors polítics importants que diuen que la Segona República era tan dolenta com el franquisme. A mi em sembla molt preocupant. 

—Aquest consens es troba molt lluny.
—Sí. Crec que va ser molt positiu que s’aprovés la llei de fosses per unanimitat. Per ventura hauria estat més saludable del punt de vista democràtic que, en comptes de derogar la llei de memòria democràtica, s’hagués modificat algun punt, o millor encara: que la gestió d’aquesta qüestió, ara que governa una altra tendència política perquè va guanyar totes les eleccions i està evidentment legitimada per a governar, també aplicàs les polítiques de memòria democràtica, però una mica diferents que els altres.

El govern encapçalat pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, preveu de reunir-se a final de setmana per decidir si amplia l’ofensiva sobre Gaza enmig de les especulacions sobre un possible pla per a ocupar completament l’enclavament palestí, on ja han mort més de 60.900 persones.

Netanyahu ha anunciat que convocaria “el govern a final de setmana per orientar les forces de defensa d’Israel sobre com assolir els tres objectius de la guerra”, i ha afegit que aquestes fites eren “la derrota de l’enemic, l’alliberament dels ostatges i garantir que Gaza no torni a ser mai una amenaça per a Israel”.

Ex-alts càrrecs de l’exèrcit i dels serveis secrets israelians demanen d’acabar l’atac a Gaza

La reunió es farà després de la difusió dels vídeos de dos ostatges, Evyatar David i Rom Braslavski, en què apareixen pàl·lids i demacrats per la fam. Arran d’aquestes imatges, el representant d’Israel davant les Nacions Unides, Danny Danon, ha sol·licitat una reunió d’urgència al Consell de Seguretat de l’ONU.

El portaveu de les brigades de Hamàs, Abú Obeida, ha negat categòricament les acusacions d’Israel i ha insistit que la situació dels segrestats és conseqüència del blocatge israelià, que condemna la població de Gaza a la fam.

Segons fonts citades pel canal de televisió israelià 12, Netanyahu va decidir d’ocupar Gaza arran de la situació dels ostatges per demostrar que Hamàs realment no volia cap acord d’alto-el-foc. Tanmateix, aquestes mateixes fonts apunten que el govern està dividit sobre aquesta decisió.

Habitualment, les xifres del mercat laboral del mes de juliol presenten un augment lleuger de l’afiliació a la Seguretat Social i un descens de la desocupació. Però, aquesta vegada, les dades que hem conegut aquest matí trenquen, en part, amb aquest patró estacional, atès que l’afiliació puja a Catalunya respecte del mes anterior (+6.887 persones), però la desocupació registrada, en contra de la “normalitat” del mes, també creix (+4.339 persones). A primera vista, doncs, no em semblen unes bones xifres laborals, les registrades a casa nostra durant el mes de juliol, sobretot, les de l’atur.

En l’àmbit de l’estat espanyol, les coses no han anat pas gaire més bé. Es van afiliar a la Seguretat Social 4.404 nous cotitzants més, la qual cosa reflecteix cert estancament del sistema, després d’un juny força bo, en el qual el govern espanyol es va felicitar per la creació de gairebé 77.000 ocupacions. La desocupació tampoc no ha anat pas bé. L’atonia amb què va evolucionar l’ocupació es va deixar sentir també en la marxa del registre de desocupats. Només va baixar en 1.357 persones, enfront d’una caiguda de gairebé 11.000 persones el mateix mes del 2024.

Malgrat tot, la ministra d’Inclusió espanyola, Elma Saiz, ha dit que tot va sobre rodes. Concretament, ha centrat el seu comentari en aspectes parcials de les dades. “L’ocupació continua marcant un ritme de creixement molt dinàmic, especialment entre els més joves, els menors de trenta anys, que, a més, viuen un augment de les seves bases de cotització i un descens de la temporalitat superior a la mitjana.” I s’ha quedat tan ampla. Això sí, després de recordar que en el setè mes de l’any “l’efecte calendari té molta incidència”.

Tornant a Catalunya, respecte del juny, la desocupació registrada ha crescut d’un 1,4% (4.339 persones més), l’increment més fort d’ençà del 2022. Cal destacar que, quant a l’edat, l’increment de la desocupació ha estat especialment acusat entre els joves menors de vint-i-cinc anys (+8,3%; 1.521 més), de fet, s’ha registrat l’augment de joves sense feina més intens en un mes de juliol, segons l’Observatori del Treball de la Generalitat.

Mirant més enllà, em continua preocupant que mantenim un ritme de baixada anual molt lent, veient la bona evolució de l’economia catalana. Així, interanualment, el nombre de desocupats a Catalunya continua disminuint i ho fa d’un 2,4%; això són 7.860 persones menys que no pas un any abans. En canvi, al conjunt de l’estat espanyol, la reducció ha estat del 5,7%, molt més del doble que no pas la registrada a Catalunya. És un fet a destacar, tenint en compte que la diferència entre les taxes de creixement de l’economia entre els dos territoris són mínimes, aquest darrer trimestre. De totes maneres, com hem anat comentant cada mes, la taxa espanyola de descens de la desocupació supera la catalana de manera continuada d’ençà de l’agost del 2022.

Per posar-ho en context, val a dir que, quant a comunitats autònomes, la desocupació ha disminuït de manera generalitzada en termes interanuals a tot arreu. Però, en termes comparatius, Catalunya, al juliol, és la que presenta un descens més baix de tot l’estat (-2,4%), seguida de Navarra (-2,7%) i el País Basc (-2,8%).

Quant al nombre d’afiliats, l’Observatori destaca que “consolida un nou màxim històric en el volum d’afiliacions des de l’inici de la sèrie històrica (2004)”. La xifra, que supera els 3,9 milions, representa un increment del 0,2% respecte del mes de juny, amb 6.887 afiliacions més. Com acostuma a succeir en aquest mes, el ritme d’afiliacions ha tingut un bon comportament estacional en els sectors habituals, és a dir, comerç, hoteleria i sanitat, i una mala evolució, també estacional, en l’educació, amb unes 22.500 baixes. Cal dir que el sector l’hoteleria no és el més fort en creixement, perquè de fa uns anys avança les contractacions.

En termes interanuals, continuem punxant amb el ritme de creixement. L’afiliació ha augmentat d’un 2%, equivalent a 76.269 afiliacions més que no pas el juliol del 2024. Al conjunt de l’estat espanyol, la taxa de creixement és lleugerament superior, amb un increment del 2,3%. Per què creix també més de pressa l’ocupació? Això sí, tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol, l’afiliació encadena increments consecutius d’ençà de l’abril del 2021. Sobre aquest punt, el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, ha destacat que fa quatre mesos continuats que Catalunya bat rècords d’ocupació i que continuarien “treballant per poder continuar donant aquestes dades tan positives”. Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, ha afegit que el departament posava “el focus d’atenció en programes que vagin encaminats a reduir la desocupació de llarga durada”.

Sobre aquest punt, hi ha molta feina a fer. La directora de l’Àrea de Treball de Pimec, Sílvia Miró, ha explicat, durant una conferència de premsa telemàtica aquest matí, que 282.172 desocupats del mes de juny encara ho eren al juliol, xifra que representa una taxa de permanència del 89,6%, la segona més alta de la dècada. Miró ha mostrat la seva preocupació per l’increment de la durada de la desocupació, amb una mitjana actual de dotze mesos –la pitjor dada de la dècada exceptuant el període de pandèmia– i per la desocupació de llarga durada, que ha arribat aquest mes de juliol al 50,1% de les persones en els registres de la conselleria.

“Resulta contradictori tenir xifres de màxima afiliació a la Seguretat Social i el pitjor mes de juliol pel que fa a la desocupació registrada en els darrers setze anys”, ha dit el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. En aquest sentit, ha explicat: “Les dades diuen que creixem en afiliació i creem llocs de treball, però alhora les empreses tenen dificultats per a cobrir les vacants i no aconseguim de reduir el nombre de persones en atur en un context de creixement de l’economia.”

Quant a la qualitat de l’ocupació generada el mes passat, va mantenir la tònica general per a un mes de juliol. Això significa que el pes dels contractes fixos sobre el total va tornar a baixar respecte del mateix mes de l’any passat, i es va situar un punt per sota, en el 41% de les noves contractacions.

En general, el nombre de contractes es va incrementar d’un 13,2% en comparació amb el juny, si bé la signatura de temporals va créixer d’un 15%, més ràpidament que no pas els indefinits, que van augmentar un 10%. Quant a la contractació indefinida per a prestar serveis fixos discontinus, presenta, com era d’esperar, una evolució més bona que no pas la resta de contractes indefinits. Interanualment, també han crescut més, i també en l’acumulat dels set primers mesos de l’any.

En definitiva, un mes de juliol en què, malgrat el to positiu de les declaracions oficials, no ha estat tan bo com diuen. M’ha cridat l’atenció el comentari de Ginesta sobre el turisme, que és la base de l’activitat aquests mesos d’estiu. Ha posat el focus en l’economia del visitant i ha destacat que havíem tingut un mes de juliol que no havia “estat especialment bo en l’activitat turística”. En aquest sentit, ha manifestat la necessitat de protegir-la: “El nostre país viu d’aquest sector i genera una riquesa important en la nostra activitat econòmica”. Veurem què fa l’agost…

 

La UGT ha decidit d’estendre a totes les seves bases a l’estat espanyol la vaga prevista a partir del 15 d’agost als serveis a terra de Ryanair, en protesta per les sancions a la plantilla i l’abús d’hores complementàries.

Segons que ha informat el sindicat en un comunicat, la vaga a Azul Handling –la filial de Ryanair encarregada dels serveis a terra, conegut en anglès com a handling– es farà els dies 15, 16 i 17 d’agost i continuarà tots els dimecres, divendres, dissabtes i diumenges fins al 31 de desembre del 2025.

La convocatòria afecta totes les bases i centres de treball de l’empresa a l’estat espanyol. Les aturades seran de 5.00 a 9.00, de 12.00 a 15.00 i de 21.00 a 23.59.

Les bases de Ryanair del país afectades per la vaga són Barcelona, València, Alacant, Eivissa, Palma i Girona. De resultes de la vaga, hi pot haver alteracions o endarreriments en alguns dels aeroports.

El sector aeri de FeSMC-UGT ha demanat una mediació al Servei Interconfederal de Mediació i Arbitratge (SIMA) abans d’aquesta convocatòria espanyola a Azul Handling, que presta serveis d’assistència a terra a les aerolínies del grup Ryanair en nombrosos aeroports.

La UGT ja havia convocat, divendres, conjuntament amb la CGT, vint-i-dues jornades de vaga al llarg de l’any, però restringides a l’aeroport de Barajas, una situació que ara amplien a totes les bases.

En contra de les sancions

El motiu de la vaga són les sancions a treballadors que rebutgen de fer hores no obligatòries, amb càstigs de fins a trenta-sis dies sense feina ni sou. El sindicat acusa l’empresa de ser la responsable directa de la vaga per la seva actuació temerària amb la plantilla.

El secretari federal del sector aeri de FeSMC-UGT, José Manuel Pérez Grande, denuncia que Azul Handling manté “una estratègia de precarització i pressió sobre la plantilla que vulnera drets laborals bàsics i desatén sistemàticament les demandes sindicals”.

La UGT exigeix a l’empresa que retiri les sancions, respecti els dictàmens de la Comissió Paritària i obri “immediatament” un procés de negociació real per millorar les condicions laborals de més de 3.000 persones treballadores de tot l’estat.

a càrrec de Carlos Gonzàlez - Lloc: Biblioplatja

Un incendi forestal declarat aquest migdia a Moixent (Costera), a la zona de la urbanització Cims de València, ha obligat a tallar la carretera CV-589 en tots dos sentits a l’altura del quilòmetre 1.  Les flames han motivat el confinament preventiu de la urbanització i han activat la situació d’emergència 1 del Pla Especial d’Incendis Forestals, atesa la possible afectació de béns no forestals.

En les tasques d’extinció hi han participat tres dotacions de bombers de Xàtiva i de bombers voluntaris de Vallada, dues brigades forestals Brifo, dos coordinadors forestals, dos tècnics, un oficial i un cap de parc del Consorci Provincial de Bombers de València, a més de quatre unitats dels bombers forestals. Inicialment, hi han actuat sis mitjans aeris, dels quals només dos helicòpters –amb les seves unitats helitransportades– s’han mantingut operatius fins a la fase final de l’incendi.

Segons que han informat els Bombers de València, l’incendi ha quedat estabilitzat a les 17.40, després d’una evolució favorable en les últimes hores.

Renfe ha retirat temporalment de la circulació els cinc trens Talgo Avril (sèrie 106) que cobreixen el servei d’alta velocitat de baix cost Avlo entre Barcelona i Madrid. L’operadora diu que manté les mateixes freqüències i que la circulació es fa amb “total seguretat” per als viatgers, però ha decidit d’apartar tots els combois després d’haver-hi detectat fissures en el sistema de rodatge. Les primeres anomalies es van localitzar en una inspecció rutinària, quan es va descobrir una fissura en el bogi –la peça que integra eixos i rodes– d’un dels trens. Una revisió posterior va confirmar el mateix defecte a la resta de combois de la línia.

Per mantenir el servei, l’empresa ha retirat els Avril reparats del corredor Barcelona-Madrid i els ha substituït per trens Siemens S-103 procedents de la línia Madrid-Sevilla. Aquests, al seu torn, han estat reemplaçats per unitats de la sèrie 100 que feien la relació Madrid-València. Els Avril s’han destinat ara a serveis de la línia de la línia que connecta Madrid amb el País Valencià. El fabricant atribueix part dels problemes a l’estat del tram entre Madrid i Calataiud, on les vibracions serien més grans i accelerarien el desgast. Adif, però, sosté que la infraestructura compleix la normativa i recorda que cap altre operador –ni Ouigo ni Iryo– no ha informat d’incidències semblants.

Renfe va haver de repensar també el projecte d’implantació dels Avril a l’estat francès. L’operadora va fer una proposta amb aquests trens, adaptats per a circular per les amplades de via dels estats francès i espanyol, però encara no han estat homologats en cap altre estat europeu. A més, presenten problemes informàtics, són sorollosos i han acumulat massa incidències. Els dos primers mesos de funcionament, el 2024, se’n van registrar 479 –una mitjana de sis cada dia–, inclòs un episodi greu en què cinc-cents passatgers van quedar atrapats durant dues hores en un túnel de Madrid. Les dificultats tècniques van dur Renfe a reclamar una compensació econòmica a Talgo, fet que el ministre de Transports espanyol va denunciar públicament a les xarxes socials.

Els trens Avril formen part del contracte adjudicat a Talgo el 2016 per un valor de 1.491 milions d’euros, que incloïa el manteniment. La seva entrega s’havia de fer el 2021, però va arribar amb tres anys de retard, fet que va comportar una multa de 116 milions i que la companyia tingués pèrdues de 108 milions l’any passat.

Neix el Calçofest, un nou festival musical i gastronòmic que servirà per donar el tret de sortida a la temporada de calçotades a Valls. La jornada tindrà lloc el dissabte 22 de novembre i començarà al matí amb espectacles multidisciplinaris gratuïts, com la dansa, la màgia o el circ, al centre de la ciutat. A la tarda, el protagonisme serà pel macroconcert, de pagament, a l’aparcament de l’Hort del Carme.

El cartell el conformen Figa Flawas, The Tyets, Buhos, La Fúmiga, Els Catarres, Ginestà, Les Que Faltaband, Maria Jacobs i DJ Trapella. L’esdeveniment comptarà també amb una calçotada popular que tindrà lloc al centre de la ciutat, i els restaurants s’hi sumaran amb ofertes especials.

El Calçofest és el nou festival organitzat per la sala Redstar de Valls i Boom Boom Produccions. Les entrades per al Calçofest s’han posat a la venda aquest mateix dilluns 4 d’agost.

Després d’un mes de juliol amb temperatures moderades que podien recordar més aviat a final d’estiu, l’agost ha arribat amb una calorada que pot portar dues setmanes de temperatures per sobre de la mitjana. Segurament, ho acabarem considerant una onada de calor –que depèn de les temperatures mitjanes de cada territori i encara no està assegurada– però, sigui com sigui, no serà en aquests primers dies. Tot plegat, a causa de l’entrada d’una bossa d’aire càlid provinent del nord de l’Àfrica que s’instal·larà ací durant ben bé dues setmanes.

La brisa marina farà que, en general, als municipis del litoral les temperatures siguin més contingudes, i que la calor més alta sigui sobretot a l’interior. La contrapartida serà que pujarà la sensació de xafogor per la combinació de calor i humitat, i moltes nits de dormir malament per culpa de temperatures mínimes nocturnes especialment altes.

Avui, la setmana ha començat amb temps estable i un fort protagonisme del sol a tot el país. Les temperatures ja han començat a pujar en comparació amb les d’ahir, i s’han registrat valors per sobre dels 35°C a comarques com ara el Vallès Occidental, el Segrià, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Costera, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, la Plana d’Utiel, el Racó d’Ademús i els Ports. Requena (la Plana d’Utiel) ha arribat a 37,7°C, seguida de prop per Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) amb 37,4°C, Ontinyent (la Vall d’Albaida) amb 37,3°C i Montesa (la Costera), amb 37 °C.

Demà ja hi ha actius avisos del Meteocat per calor intensa a l’Alt Empordà, el Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, que en principi s’allargaran fins dijous i als quals no es descarta que s’afegeixin més comarques. A l’Empordà els valors més alts podrien ser entre 36ºC i 38°C, però a Ponent es podria arribar als 40°C o fins i tot superar-los. A més d’aquestes comarques, l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) també ha activat una alerta groga per calor intensa al Pallars, l’Alt Urgell i la Noguera, amb previsions de temperatures màximes de 36°C. A les Illes no s’arribarà a temperatures tan altes, i les màximes a Mallorca seran entre 31°C i 33°C.

Dimecres les temperatures mínimes seran similars o lleugerament més altes, però les màximes seran lleugerament més baixes. On s’espera més calor és al Pallars Jussà, la Noguera, el Segrià, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrés, la Costera i la Vall d’Albaida. Dijous, el Meteocat també actiu un avís per calor intensa al Segrià i el Pla d’Urgell.

La massa d’aire càlida tornarà a intensificar les temperatures al cap de setmana, amb temperatures màximes que podrien arribar o superar els 40 °C a les comarques més occidentals, d’entre 34 °C i 37 °C a l’interior i de fins a 33 °C al litoral, on la xafogor serà protagonista.

Protecció Civil recomana de beure molta aigua per a mantenir-se hidratat, d’evitar de fer activitats al carrer a les hores de més calor i de ventilar la casa al matí i al vespre, quan les temperatures són més baixes.

El Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol ha resolt a favor d’una petició presentada per l’entitat Fem-ho en Català, exigint que els jutjats i tribunals de les Illes emprin exclusivament els topònims oficials en català. La resolució posa fi a l’ús habitual de formes castellanitzades com “Mahón”, “Ibiza” o “Palma de Mallorca” en documents oficials.

Segons la resolució administrativa dictada pel Ministeri espanyol, s’ha donat trasllat a la Direcció General de Transformació Digital de la Justícia per a implementar els canvis i garantir l’adequació a la normativa vigent.

La mesura es basa en l’article 14 de la Llei 7/1985 de Bases del Règim Local, que estableix que només tenen validesa oficial les denominacions inscrites al Registre d’Entitats Locals i publicades al BOE. Actualment, aquest registre reconeix Palma, Eivissa i Maó com els noms oficials.

L’entitat Fem-ho en Català assenyala en un comunicat: “Que el Poder Judicial empràs denominacions no oficials en les seves actuacions era un fet inacceptable i incomprensible tenint en compte que estan sotmesos a l’imperi de la llei. Tant en l’àmbit autonòmic com estatal la legislació que regula la toponímia és clara: tots els topònims oficials de les Illes Balears són, a tots els efectes, en català”.

L’entitat es queixa que la depuració i castellanització dels topònims són eines “per a esborrar la nostra memòria i identitat lingüística”. “No és una amenaça que només existís durant la dictadura de Franco, és més viva que mai. Al País Valencià ho estan patint ara, però a les illes també ho patim. La presència de la nostra llengua a l’administració de justícia és anecdòtica i som conscients que aconseguir que els jutjats emprin denominacions en català és una fita petita, però creim que és un important acte de justícia”, assenyala Fem-ho en Català.

L’entitat també recorda que la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya, obliga a garantir l’ús efectiu de les llengües cooficials, advertència que ja ha estat reiterada pel Consell de Ministres del Consell d’Europa.

La Guàrdia Civil va detenir ahir tres homes per la seva presumpta implicació en un tiroteig a Torrevella (Baix Segura), en què en va morir un altre. Els fets van passar a les set de la tarda al carrer de Pedro Lorca, a l’altura de la rambla de Joan Mateo Garcia. Quan les patrulles de la policia van arribar al lloc dels fets, van trobar un home estès a terra que va acabar morint.

Els presumptes autors del crim van fugir, però més tard la policia els va localitzar i detenir. A més, va requisar l’arma amb què, presumptament, s’haurien fet els trets.

Uns quants mitjans de comunicació de Turquia s’han fet ressò de la notícia i han apuntat que el crim podria ser una revenja entre bandes criminals mafioses turques. De fet, han identificat la víctima com Caner Koçer, suposadament un dels caps de la banda Dalton, una organització criminal coneguda a Turquia.

El director de l’agència Menorca Talaiòtica, Antoni Ferrer, ha presentat la renúncia després de dos anys al càrrec, en disconformitat amb la utilització política que, segons ell, ha fet el govern del Consell insular del seu informe sobre l’afectació del viaducte de Rafal Rubí als jaciments prehistòrics de la zona.

L’informe replicava al ministre de Cultura espanyol, que havia demanat al president del Consell, Adolfo Vilafranca, que no avancés amb el projecte fins a obtenir el vistiplau definitiu de la UNESCO. Tanmateix, la compareixença pública, divendres, de Vilafranca i del vice-president, Simón Gornés, tot esgrimint el document com un aval per reprendre les obres, ha precipitat la decisió de Ferrer.

Els dos dirigents del PP van obviar que l’informe de Ferrer era de juliol del 2024, quan l’avaluació patrimonial feta per encàrrec del Consell per l’ex-director d’Icomos a l’estat espanyol, Jordi Tresserras, que avala definitivament el projecte, duu data del novembre, quatre mesos més tard.

El Consell ha confirmat avui la dimissió i li ha agraït la feina feta, tot desitjant-li èxits professionals. L’arqueòleg, que va participar en la reformulació de la candidatura que el 2023 va aconseguir que la Menorca Talaiòtica fos declarada Patrimoni Mundial, continuarà tres mesos més al capdavant de l’agència abans que la renúncia sigui efectiva.

Més per Menorca ha qualificat la situació de Rafal Rubí de “punt insostenible” i ha acusat l’equip de govern de “greu imprudència” per actuar “per la via dels fets consumats, amb prepotència i sense escoltar cap veu que no s’alineï amb els seus objectius polítics”. La formació denuncia que el PP ha fet servir informes tècnics per “crear un relat que es desfà tot sol” i que pot posar en perill la declaració de Patrimoni Mundial.  L’organització ha recordat que tant Icomos com el Comitè de Patrimoni Mundial de la UNESCO i el ministeri de Cultura espanyol han advertit que reprendre el projecte pot comprometre el reconeixement internacional del paisatge talaiòtic. Per això, reclama que s’aturin immediatament les obres fins que la UNESCO es pronunciï formalment, i exigeix al conseller de Cultura, Educació, Joventut i Esports, Joan Pons, que comparegui i assumeixi responsabilitats.

El viaducte de Rafal Rubí és una infrastructura parcialment construïda fa uns quants anys que, segons els experts, malmet la visió i l’entorn del conjunt arqueològic. La UNESCO va instar a desmantellar-lo i a no prendre cap decisió irreversible sense el seu aval formal.

La vaga indefinida dels socorristes de les platges de Barcelona ha tingut un nou episodi aquest matí, quan una trentena de treballadors s’han concentrat davant la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) per desmentir la tinenta de batllia Laia Bonet, que havia dit que hi havia “converses constants” amb el col·lectiu. Els socorristes ho neguen i asseguren que no han rebut cap proposta formal ni convocatòria de reunió des que va començar la protesta l’1 d’agost.

El secretari general de la secció sindical de la CGT, Ignacio García, ha deixat clar: “Continuem sense rebre cap notícia. No hi ha hagut cap reunió, ni per part de l’ajuntament ni de l’empresa concessionària, FCC.” Durant la concentració, han tornat a denunciar la manca de recursos i la distribució del servei mínim, que veuen inadequada. De fet, han insistit que seria necessari tancar parcialment algunes platges per garantir una vigilància efectiva a les zones obertes.

Els socorristes han explicat que aquest cap de setmana s’han produït dos accidents greus a les platges de Barcelona. Tot i que les víctimes ja es troben fora de perill, el col·lectiu considera que s’haurien pogut evitar amb un servei complet. “És un tema de seguretat per a la ciutadania. No podem garantir-la si no ens donen més personal i millors condicions”, ha dit García.

El sindicat també ha recordat que l’ajuntament té la responsabilitat de garantir la seguretat als espais de bany i ha destacat que, segons la llei de costes del 1988, les competències són del cent per cent municipals. Els treballadors mantenen la demanda d’ampliar la temporada alta de vigilància, millorar condicions laborals i actualitzar els mòduls de treball. Afirmen que continuaran mobilitzats mentre no s’obri una via real de negociació: “Nosaltres posem el cos. Són ells, els polítics, qui tenen la responsabilitat de posar solucions”.

La protesta d’aquest dilluns se suma a les mobilitzacions de divendres i diumenge, quan els socorristes ja van advertir que la situació encara podria empitjorar si augmentava l’afluència a les platges. De moment, la vaga continua sense data d’acabament i el col·lectiu manté la porta oberta al diàleg.

La CUP ha presentat a l’Agència Tributària Catalana (ATC) 340 denúncies de presumptes pisos turístics il·legals localitzats a Catalunya i les Illes. Segons que ha explicat la portaveu nacional del partit, Su Moreno, la gran majoria dels casos (323) corresponen a Catalunya –amb 212 concentrats a Barcelona– i 17 més s’han detectat a les Illes.

El partit ha recollit aquestes denúncies a través d’una pàgina web pròpia que es va activar a finals de juny per facilitar la identificació de pisos turístics que no disposen de llicència legal. Els casos ara s’han traslladat a l’ATC amb la petició que en faci la verificació i imposi les sancions pertinents.

Segons Moreno, el web permet comprovar si un allotjament dels Països Catalans té llicència legal i, si no en té, denunciar-lo anònimament. Dels 377 casos rebuts, el partit n’ha validat 340. “El nostre objectiu és perseguir amb contundència els pisos turístics il·legals i assenyalar aquells que especulen amb l’habitatge i expulsen els veïns”, ha dit Moreno, que també ha destacat que volen fer visible la magnitud real del problema amb dades obertes.

Tot i que el ritme de denúncies previsiblement baixarà les pròximes setmanes, la CUP es compromet a continuar traslladant-ne les que vagin rebent. “Encara queda estiu, i seguirem denunciant aquesta situació d’emergència i la necessitat de posar fre a la turistificació”, ha afegit.

Preguntada per les conseqüències que esperen, Moreno ha explicat que la feina de l’ATC hauria de ser verificar els casos i sancionar-los segons la legislació vigent. En concret, ha citat la llei 12/2002 de Turisme de Catalunya i el decret 75/2020 de Turisme, que preveuen multes d’entre 60.000 i 600.000 euros.

El Barça s’acomiada avui de la ronda asiàtica amb una última parada a Corea del Sud. A les 13.00, l’equip d’Hansi Flick s’enfrontarà al Daegu FC, que actualment és l’últim classificat de la lliga sud-coreana. VilaWeb ofereix l’emissió del partit en el vídeo que encapçala aquest article. Fermín López i Íñigo Martínez són dubte perquè tenen molèsties físiques.

Després del matx, el Barça tornarà a Seül i volarà directament cap a Barcelona. No hi ha cap altre partit de preparació fins al 10 d’agost, quan es disputarà el Trofeu Joan Gamper contra el Como, que dirigeix Cesc Fàbregas.

En la ronda asiàtica, els culers han guanyat 3 a 1 contra el Vissel Kobe i 7 a 3 contra el Football Club Seoul.

El president del Tribunal Constitucional espanyol, Cándido Conde-Pumpido, ha activat el procediment per a renovar quatre magistrats del tribunal, inclòs el seu propi càrrec. Segons que ha informat el diari La Razón i ha confirmat l’agència Europa Press, la darrera setmana de juliol va enviar una carta al senat espanyol avisant que el seu mandat, el de María Luisa Balaguer, Ricardo Enríquez i José María Macías, expirava al desembre, i que caldria renovar els càrrecs.

Tot i que habitualment aquest avís es fa quatre mesos abans de la renovació –és a dir, que seria al voltant del 17 d’agost–, enguany s’ha avançat perquè aquesta data coincideix amb període inhàbil al tribunal.

Dels quatre magistrats que han de plegar, dos formen part del bloc dit progressista (Conde-Pumpido i Balaguer) i dos del bloc conservador (Enríquez i Macías). Ara bé, Macías podria repetir en el càrrec si torna a ser proposat pel senat, perquè només fa un any que ocupa la plaça, en substitució d’Alfredo Montoya, que la va deixar per motius de salut.

Amb aquest canvi, el TC podria modificar la composició actual, que és de set membres progressistes i cinc conservadors. La darrera renovació –també de quatre magistrats, però en sentit invers– va fer decantar la balança de manera clara cap al bloc progressista.

El Constitucional espanyol és format per dotze magistrats, designats pel rei però a proposta d’altres institucions: quatre del congrés espanyol, quatre del senat, dos del govern i dos del Consell General del Poder Judicial. Els nomenaments requereixen una majoria de tres cinquenes parts i es fan per a un mandat de nou anys, renovable per terços cada tres anys.

Els quatre magistrats que ara compleixen el mandat van ser proposats pel PP i el PSOE al senat espanyol el març de 2017. Ho van ser amb tres mesos de retard respecte de la data fixada, cosa que explica que la renovació escaigui el desembre de 2025 en lloc del 2024. Ara bé, un avançament electoral dissoldria les corts espanyoles i obligaria a ajornar-ne la substitució.

La renovació implicarà també l’elecció d’un nou president del tribunal. Conde-Pumpido ocupa el càrrec des del gener de 2023, quan fou escollit amb sis dels onze vots possibles. La vice-presidència va recaure en la magistrada progressista Inmaculada Montalbán. Aquella elecció va trencar la norma no escrita segons la qual la presidència era per al sector majoritari i la vice-presidència per al minoritari.

Puigdemont presenta l’empara al Tribunal Constitucional i demana l’aixecament immediat de l’ordre de detenció

Les més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals que conformen la plataforma Mazón Dimissió han convocat una concentració contra el president de la Generalitat el 29 d’agost, quan farà deu mesos de la gota freda. La gestió negligent de Carlos Mazón va costar 228 víctimes mortals. La protesta serà a les 19.30 en la plaça de la Mare de Déu de València, on han acabat la major part de les manifestacions anteriors.

La setmana passada va haver-hi la novena manifestació per a exigir la dimissió de Mazón. Aquesta vegada, per primer cop, la mobilització va eixir de València i es va traslladar a Catarroja (Horta Sud), un dels municipis de la zona zero i el segon amb més morts per la catàstrofe. Tot i la calor, milers de persones s’hi van desplaçar i van desbordar el municipi.

“No sé si Mazón dimitirà, però espere que algun dia la justícia el pose al seu lloc, que és la presó. Tant em fa que siga la de Picassent o la de Fontcalent, però a la presó és on ha de ser, com qualsevol homicida. Si ja té 228 vides, espere que prompte reconegudes les 229, només que complira un any per a cadascun dels homicidis, serien 229 anys. No té prou vida per a complir-los”, va dir Rosa Maria Álvarez, presidenta de l’associació Víctimes Mortals DANA 29 d’octubre.