a càrrec de Martha Escudero (Mèxic) - Lloc: Biblioplatja

La setmana passada, el metge i divulgador Salvador Macip va fer públic que feia uns quants mesos que li havien diagnosticat un trastorn de l’espectre autista (TEA) i un trastorn per dèficit d’atenció (TDA). Aquests darrers anys, ha augmentat el nombre d’adults a qui diagnostiquen un trastorn de neurodesenvolupament com aquests.

A aquestes persones, és habitual que el diagnòstic els arribi perquè n’han diagnosticat algun familiar prèviament, normalment fills o germans. Però també hi ha gent que sempre s’ha sentit diferent, que ha tingut dificultats en la interacció social o bé dificultats per a entendre normes socials implícites. Normalment, han tingut una infància i una adolescència complicades: tenien la sensació que no encaixaven amb els altres, que eren peculiars. És gent que s’estima més rutines estrictes per a sentir-se còmoda i segura. En aquest cas, normalment, passa que coneixen algú a qui han diagnosticat un d’aquests trastorns, i, com que s’hi senten identificats, es demanen si també el poden tenir.Normalment, els diagnostiquen ja d’adults perquè durant molts anys hi ha hagut un infradiagnòstic d’aquests casos, ja que durant molts anys s’ha associat a l’autisme a un espectre concret, el que comporta més dificultats de comunicació i incapacitants, el qual requereix una assistència consta

Com es pot resoldre aquest dubte? En parlem amb el doctor Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del servei de psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron.

Com podem saber si som autistes en cas de dubte?

Ramos Quiroga ens explica que la primera pregunta que s’ha de fer algú que dubti és: quant fa que tinc aquests símptomes? Si els símptomes no van aparèixer en la infantesa, difícilment correspondran a TEA o TDAH. A més, cal mirar si aquests símptomes impliquen un trastorn que afecta el dia a dia. Els símptomes li afecten el rendiment acadèmic, professional o de les relacions familiars o socials? El perjudiquen a l’hora de gestionar els diners o d’organitzar-se? Si no passa tot això, és una situació subclínica. Hi ha gent que pot tenir trets obsessius, però que no li limiten la vida. És a dir, cal que això causi una disfunció en el dia a dia vital, d’una manera global, perquè sigui considerat un trastorn com ara el TEA o el TDAH.

Les actituds autistes més freqüents en adults tenen relació amb les habilitats interpersonals, la regulació de les emocions i les interaccions socials. Això pot originar maldecaps a la feina o amb les relacions socials. Per exemple, normalment és gent que té dificultats per a comprendre el llenguatge no verbal i el significat de les metàfores, o bé a l’hora de mantenir una distància adequada amb els altres.

Aquells a qui no han diagnosticat autisme en la infantesa acostumen a esforçar-se per adaptar-se al comportament habitual de la població, gràcies a estratègies compensatòries i mecanismes d’emmascarament de les dificultats en públic, però malgrat tot tenen estrès i de vegades depressió perquè han de fer un gran esforç per mantenir les relacions socials i senten que no acaben d’encaixar. Sobretot els passa a les noies, que són les que fan més bé aquest emmascarament.

Com es fan els diagnòstics?

Ramos Quiroga explica que cada dia més gent acudeix a la consulta mèdica dient que creu que té algun d’aquests trastorns, o bé perquè ha vist algun vídeo a les xarxes socials i s’hi ha identificat, o bé perquè ha llegit els símptomes i en té algun dels que s’esmenten. Recorda que un autodiagnòstic no és mai recomanable, i encara menys una consulta a la intel·ligència artificial. Sobretot, Ramos Quiroga deixa clar que un símptoma aïllat no significa res. “Que perdis una cosa o que arribis tard de vegades, no significa que tinguis TDAH. Has de tenir un bon grapat de símptomes.” En el cas del TEA s’ha de tenir en compte aquesta dificultat d’interacció social, aquesta rigidesa cognitiva, dificultats d’entendre les emocions d’altri… Això els crea moltes dificultats de contacte social, a vegades conductes molt repetitives i interessos molt restringits. “Hi ha gent que només s’interessa pels dinosaures. Tota la vida la focalitzen en allò. Tenen un interès molt restrictiu”, explica.

El diagnòstic es fa després d’una entrevista amb un psicòleg especialitzat. El professional farà preguntes al pacient sobre la seva història vital i el desenvolupament infantil. S’hi poden afegir entrevistes a familiars que puguin aportar més informació sobre les fites del desenvolupament. A més de l’entrevista personal, s’observa la conducta i la funcionalitat i s’avalua, si cal, la capacitat cognitiva i adaptativa. Es mira si els símptomes de la infantesa encara perduren en l’edat adulta. Així mateix, s’avaluen situacions mèdiques que de vegades poden derivar en símptomes semblants, com ara problemes metabòlics.

Els diagnòstics a hores d’ara encara són clínics, però el doctor Ramos Quiroga afirma que els anys vinents veurem una gran revolució en el camp de la salut mental. “Veurem diagnòstics amb símptomes clínics, evidentment, però també genètics que ens permetin d’acostar-nos molt millor al diagnòstic.”

Ara, com que el diagnòstic és clínic –basant-se sobretot en els criteris internacionals que dona l’OMS o l’Associació Americana de Psiquiatria–, és important que se n’encarregui un professional que n’ha vist més casos, cosa que l’ajudarà a fer un bon diagnòstic.

En cas de dubte, cal anar al metge de capçalera i explicar-li la situació en què ens trobem i el malestar que tenim. Si ho veu clar, ens derivarà al centre de salut mental comunitari que tinguem més a prop.

L’estiu avança i a poc a poc els dies es van escurçant. Ens acostem a la Mare de Déu d’Agost, dia que marca moltes de les festivitats del nostre calendari a tot el país, però hi ha moltes activitats els dies abans que no s’han de deixar passar per alt, com ara la festa de Sant Llorenç o la de Sant Magí. Així doncs, com cada cap de setmana, us oferim una selecció de propostes per a fer del 8 al 10 d’agost, per a gaudir de festes, fires i tota mena d’activitats amb amics o família.

Festes de Sant Magí de Tarragona

Tot i que el dia de Sant Magí, patró de Tarragona, és el 19 d’agost, aquest cap de setmana la ciutat ja comença a escalfar motors amb una agenda farcida d’activitats. Cercaviles, exposicions, activitats tradicionals, seguicis populars, concerts, sardanes, xocolatades, baixades d’andròmines i castells faran sortir als tarragonins al carrer per la festa major. Aquest estiu ja s’han fet actes previs, com ara el lliurament de la Faixa d’Honor de Sant Magí i la inauguració de l’exposició commemorativa dels trenta-cinc anys dels Gegants del Serrallo, però el tret de sortida oficial és avui.

Vegeu-ne més informació.

Moros i cristians de Cocentaina

Les Festes de Moros i Cristians de Cocentaina (Comtat) se celebren d’ençà del 1962 el segon cap de setmana d’agost. Fins aleshores, es feien els dies 11, 12, 13 i 14 d’agost; el tercer dia –el 13– és quan es commemorava la festa del patró, Sant Hipòlit. Actualment el segon dissabte d’agost sempre és el primer dia de la trilogia. A la vigília totes les comparses i bandes de música interpreten l’himne de Festes. La celebració començarà demà amb la Nit de l’Olla. Continuarà dissabte amb el Dia de l’Entrada, en què a les 19.00 hi haurà l’acte de l’escenificació de l’entrada de Moros i Cristians i, tot seguit, revetlla. Diumenge serà el Dia de Sant Hipòlit, dia de la processó amb la imatge i relíquia del sant. I s’acabarà dilluns, el Dia de l’Alardo, amb la tradicional Ambaixada de les Tomaques, l’estafeta i Ambaixada Cristina i l’acte d’Acció de Gràcies, entre més.

Vegeu-ne la programació completa.

Festival Amb So de Cobla de Palamós

Del 5 al 9 d’agost, Palamós (Baix Empordà) acull el novè Amb So de Cobla, el festival que difon el so de la cobla i el fusiona amb més disciplines per arribar a tots els públics. Va començar dimarts amb el concert de Roger Mas i la Cobla de Sant Jordi; ahir va actuar-hi la Principal de la Bisbal amb els Montgrins; avui hi actua Pep Ventura i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb la Cobla de Reus Joves i Marcel Caselles; demà serà el torn del duet barceloní Alosa; i, finalment, Coblatròpic clourà el festival dissabte. Tots els concerts són gratuïts.

Vegeu-ne tota la informació.

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

Festes de Sant Llorenç d’Alaior

El 10 d’agost és Sant Llorenç, un dia de gran celebració a Alaior (Menorca) de fa més de set-cents anys. La festa va vinculada a l’ermita de Binixems, a cinc quilòmetres d’Alaior, construïda el 1301. Fins el 1833 la festa se celebrava allà, però d’ençà d’aleshores es va traslladar al poble i se’n va perdre el caràcter religiós. Així i tot, cada any encara es carrega la imatge de Sant Llorenç de l’ermita al poble durant les festes. Un cop acabades, la imatge és retornada a l’ermita, on més tard es fa la Missa de Caixers oficiada pel caixer capellà.

Igual que en més pobles i ciutats de Menorca, els cavalls són els grans protagonistes de la festa, que marquen el ritme dels jaleos, l’activitat principal. La festa comença avui amb el Holi Festival i un torneig de bàsquet 3×3, però demà serà quan es farà el pregó, enguany a càrrec d’Elsa Pons. Dissabte hi haurà cercaviles de gegants i diumenge es farà el Replec de la Qualcada, a partir de diversos punts del poble. Al vespre hi haurà revetlla.

Vegeu-ne el programa sencer.

Festes Patronals de Sant Llorenç del Cardassar

Sant Llorenç del Cardassar (Mallorca) torna a empolainar-se per a celebrar les Festes Patronals. S’hi faran activitats per a totes les edats: cercaviles, gegants, correfoc, teatre, competicions esportives, tallers, exposicions, concerts, curses populars i molt més. Tot i aquesta gran diversitat, el plat fort serà dijous, 14 d’agost, quan hi haurà el gran concert de rock català amb els Pets i Sopa de Cabra. Per aquest concert, cal comprar entrada.

Vegeu el programa sencer de les Festes Patronals.

Quan la festa es fa trinxera: les neofestes, la nova revolta popular mallorquina

Festival de Rumba Catalana a Berga

Aquest cap de setmana a Berga hi haurà el Festival de Rumba Catalana, una proposta musical i cultural itinerant per diversos municipis de Catalunya durant l’estiu. La iniciativa forma part de la campanya impulsada per la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana per a aconseguir que aquest gènere musical sigui reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La programació musical d’enguany inclou les actuacions de la Rumba Blanca, Rumba Total, Triampa Trio, Dj. Pumo i, com a plat fort del festival, un concert de Sabor de Gràcia, que també oferirà un taller de rumba obert al públic, en què es combinaran ritme, guitarra, percussió i ball.

Podeu llegir tota la informació necessària del festival.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

The Washington Post · Mohamad El Chamaa i Suzan Haidamous

Beirut, Líban. Sarah Copland recorda vívidament aquell dia. Ella i el seu fill Isaac, de dos anys, sopaven a la sala d’estar del seu apartament de Beirut quan, de cop i volta, van sentir una forta explosió. “No sabia què era”, diu.

Minuts després hi hagué una altra explosió, encara més potent, que eclipsà Beirut rere un núvol en forma de xampinyó. La força de la detonació va fer sortir disparats els vidres de les finestres de l’apartament, que es van clavar en el pit de l’Isaac. Copland i el seu marit, en Craig, van sortir corrent en cerca d’ajuda i van fer autostop amb el seu fill als braços fins a l’hospital de més a la vora, on l’Isaac morí a causa d’una hemorràgia interna i una aturada cardíaca.

Aquell nen fou la víctima més jove de l’explosió del port de la capital del Líban del 4 d’agost de 2020, que deixà més de dos-cents morts i milers de ferits, a banda de destruir àmplies zones de la ciutat. El desastre fou causat per un incendi en un magatzem del port de Beirut on es guardaven 2.750 tones de nitrat d’amoni.

Dilluns, centenars de persones van sortir als carrers de Beirut per commemorar el cinquè aniversari de l’explosió i exigir responsabilitats. La investigació dirigida pel jutge Tarek Bitar es va tornar a obrir, finalment, a començament d’any, després de gairebé quatre anys de retard a causa de les ingerències polítiques.

“És realment repugnant que no hi hagi hagut cap depuració de responsabilitats ni justícia, i que, cinc anys després, no tinguem cap resposta”, diu Copland, una ciutadana australiana que en el moment de l’explosió treballava per a l’ONU a Beirut. “L’Isaac era un nen, i de cop i volta ens vam trobar al bell mig de tota aquesta xarxa de negligència, corrupció i delicte.”

El dirigent històric del grup militant Hesbol·là, Hassan Nasral·là, s’immiscí en els intents d’investigar l’explosió tan bon punt Bitar cità com a testimonis funcionaris governamentals afins al grup. “El país se n’anirà pel pedregar si aquest jutge continua per aquest camí”, va dir Nasral·là en un discurs pronunciat el 2021, abans d’enviar els seguidors de l’Hesbol·là al jutjat de Beirut on treballa Bitar per a intimidar-lo, cosa que acabà desembocant en un enfrontament armat. Els rivals de l’Hesbol·là asseguren que el grup ha provat de frustrar la investigació perquè tem que destapi l’abast de les seves activitats il·lícites al port.

La pressió de l’Hesbol·là i els seus aliats perquè el jutge s’inhibís del cas, com també les demandes presentades pels acusats contra Bitar per manca d’imparcialitat, van endarrerir encara més l’obertura de la investigació.

Després d’anys d’espera, Copland decidí prendre’s l’assumpte pel seu compte i començà a pressionar el govern australià perquè presentés una declaració davant el Consell de Drets Humans de l’ONU per a instar el Líban a posar fil a l’agulla de la investigació i protegir la independència dels investigadors.

Bombers al port de Beirut poc després de l’explosió, el 4 d’agost de 2020 (fotografia: Lorenzo Tugnoli / The Washington Post).

El cinquè aniversari de l’explosió del port arriba quan encara cueja el conflicte en què Israel assassinà, l’any passat, alts càrrecs de l’Hesbol·là, incloent-hi Nasral·là. L’escapçament de l’Hesbol·là ha empès el grup cap a una estratègia menys combativa.

“La investigació [sobre l’explosió] del port no és, ara com ara, la màxima prioritat de l’Hesbol·là”, diu David Wood, analista en cap sobre el Líban a l’International Crisis Group, un laboratori d’idees amb seu a Brussel·les. Wood explica que el grup s’ha ressentit molt del conflicte amb Israel. A començament d’any, per exemple, l’Hesbol·là acceptà l’elecció de Joseph Aoun com a president i de Nawaf Salam com primer ministre, cosa que aplanà el camí perquè es tornés a obrir la investigació.

El nou ministre de Justícia del Líban, Adel Nassar, diu que el govern es compromet a garantir la independència del poder judicial. “Un estat que no és capaç de donar respostes i retre comptes després d’una tragèdia o d’un crim tan horrible no és un estat amb cara i ulls”, diu.

La reobertura de la investigació, un lustre després de l’explosió, podria finalment oferir respostes als supervivents, que han hagut de veure com la justícia els eludia durant anys. “No ens considerarem satisfets fins que no es publiqui l’escrit d’acusació. Això exigeixen les famílies de les víctimes libaneses. El dolor, el patiment i la ira per la injustícia són encara forts que abans”, diu Mireille Khoury, mare de l’Elias, que aleshores tenia quinze anys i que morí per les ferides causades per l’explosió.

L’homenatge de dilluns inclogué un minut de silenci davant les sitges de gra, parcialment destruïdes, que s’erigeixen sobre el port com a recordatori punyent de l’abast de la catàstrofe. Moltes famílies esperen que el lloc es converteixi en un memorial per a les víctimes.

El nou ministre de Transport del Líban, Fayez Rasamny, diu a The Washington Post que el govern libanès encara no ha pres cap decisió definitiva sobre si enderrocarà les sitges o bé les conservarà. “El ministeri, i el govern libanès en general, aborda aquest assumpte amb la màxima sensibilitat i respecte a les víctimes de la tragèdia del 4 d’agost”, diu. El ministre de Cultura libanès, Ghassan Salamé, inclogué diumenge les sitges a la llista d’edificis històrics protegits, cosa que impedeix que es puguin enderrocar per la via ordinària.

A manca d’un monument oficial, l’artista Res Sehnaoui ha provat de mantenir viu el record de les víctimes amb un mural que dibuixà prop de l’epicentre de l’explosió, on apareixen fotografies de les víctimes cobertes de vidres. Sehnaoui explica que prengué la iniciativa perquè, històricament, els successius governs del país no s’han decantat per rememorar les grans tragèdies de la història del Líban, com ara la llarga guerra civil del país.

“La política del govern consisteix a fomentar l’amnèsia pública. Avui encara no tenim cap memorial de la guerra civil –diu–. Aquest memorial és per al present i per al futur.”

Després de consultar-ho amb els pares de l’Isaac, l’ambaixada australiana a Beirut instal·là un gronxador en record seu en un museu de Beirut on el noi solia jugar, segons que explica Copland. “Aquesta mena de gests marquen la diferència”, diu.

Copland afegeix que no podrà pair mai la pèrdua del seu fill, però que espera que la justícia prevalgui. “Haurem de treballar de valent per garantir que es depurin responsabilitats, com es mereixen l’Isaac i la resta de víctimes”, sentencia.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

2001

El 2001 va ser clarament marcat pels atemptats d’al-Qaida contra les Torres Bessones i el Pentàgon dels EUA, un esdeveniment major que explica moltes coses de les que van venir després. Però hi ha més fets. Joan Pau Alduy va consolidar la seva majoria a Perpinyà, mentre Pasqual Maragall fracassava en l’intent de moció de censura contra Jordi Pujol. I naixien la Wikipedia – immediatament en català– i el projecte de domini d’internet per a la llengua catalana, el .cat.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2001.

Les dades són contundents. Fa poques setmanes vam saber que les famílies de les Illes havien etzibat una altra bufetada al govern de Marga Prohens en la intenció de discriminar més el català en l’educació, però  a Eivissa i Formentera la clatellada no fou tan contundent. El 91,5% de les famílies de Menorca i el 82,7% de les de Mallorca van triar el català com a primera llengua d’ensenyament; en canvi, a les Pitiüses la xifra fou del 60,34%. Majoritari, però un 5% menor que la del curs passat, quan es va posar en funcionament el pla de segregació lingüística de PP i Vox.

Les darreres enquestes també apunten en la mateixa direcció. El 2022, el govern va demanar als joves quina era la llengua inicial dels habitants de les Illes: només un 12,2% a Eivissa i un 14,3% a Formentera va respondre que el català, valors que contrasten molt amb Menorca, per exemple, on la resposta va ser del 37,7%. Segons l’enquesta d’usos lingüístics del 2014 –darreres dades disponibles per illes–, el 78,5% dels joves d’Eivissa i de Formentera parla habitualment solament en castellà, i un 2,9% solament en català.

El català continua reculant com a llengua habitual entre els joves de les Illes

Com s’expliquen aquestes dades? El sociolingüista Bernat Joan i Marí, ens dóna una visió històrica: “La població illenca és tota monolingüe fins a una època recent, però hi ha dos fets que marquen el canvi: el règim franquista i la globalització.” Durant el franquisme arriba molta gent d’Espanya en un moment en què no es pot incorporar normalment la llengua en el sistema. Hi ha, doncs, un principi de substitució lingüística molt clar. En la segona etapa, que vivim ara, arriba una segona gran onada migratòria pel model econòmic de les Illes. “Ens tornen a agafar sense un estat que protegeixi la llengua catalana. I, per tant, els problemes que deriven de la primera etapa augmenten”, subratlla.

Demografia desorbitada pel model econòmic

Els problemes, sobretot, es noten a Eivissa i Formentera perquè el canvi demogràfic hi ha estat molt més acusat que no a Mallorca o Menorca. Les dades també són clares: aquests darrers vint-i-cinc anys, la població d’Eivissa ha crescut de 71.874 habitants (un 80,6%) i ha arribat a 161.000. A Formentera l’augment és d’un 82,6%. En l’altre extrem, a Menorca s’ha passat de 72.700 a 101.000 persones (+38,9%). Actualment, un 53,98% de la població que viu a Eivissa és de fora dels Països Catalans –la majoria, d’Europa–, com ho és un 50,65% de la de Formentera. A Mallorca (42,16%) i a Menorca (34,28%), els percentatges són menors.

“Això té un impacte molt gros”, diu Joan i Marí, que als anys noranta ja va dir que Eivissa era una zona d’urgent intervenció lingüística, atès que la densitat de població catalanoparlant ja era molt baixa. Fins ara, considera, no s’han dut a terme les polítiques necessàries. El model econòmic que han seguit les Illes Balears, i especialment les Pitiüses, ha amplificat el problema. “El turisme té un impacte molt fort sobre la llengua, com també el fet de patir l’economia que patim”, diu.

Alhora, fa un advertiment sobre un fet transcendental: “A Eivissa es va fer un canvi en cinquanta anys durant la segona meitat del segle XX que la majoria de societats occidentals han fet en tres-cents anys. És un canvi meteòric i rapidíssim d’una societat pràcticament autàrquica a una societat íntegrament basada en el sector serveis. És difícil d’assimilar perquè són uns canvis molt forts, en un món molt canviant, i no tenim instruments per a donar-hi una resposta adequada.”

‘Ibiza’, marca mundial

Els governs de diferent color s’han ocupat de promocionar Eivissa amb el nom d’Ibiza. Insisteix que no és tan sols una forma en espanyol, sinó una marca global “que diu molt del turisme al qual s’apel·la”. I fa aquesta crítica: “Els governs d’esquerra s’han caracteritzat més aviat per ser porucs i els de dreta per anar contra la llengua amb la cara descoberta. I això vol dir anar contra l’estatut d’autonomia i, per tant, contra la constitució espanyola.”

És per aquest motiu que destaca la manca de sobirania com un dels problemes evidents i principals que han agreujat la situació. “Si tenguéssim poder propi podríem fer polítiques adequades per a posar les coses en ordre. Sense aquest poder propi estam a mercè de l’estat espanyol i a mercè de la globalització.”

Les dades refermen aquesta realitat. Eivissa i Formentera són les illes amb un percentatge més baix de catalanoparlants i on més gent ignora el català. Però també, apunta Bernat Joan, el territori amb el percentatge més alt de gent que ignora el castellà. “Aquí és possible entrar en un bar que no hi hagi cap cambrer que sàpiga ni català ni espanyol. No és estrany, passa sovint.” Aquest fet exemplifica clarament en què han convertit l’illa. Els investigadors que han elaborat l’enquesta de la joventut i l’ús del català, també subratllen que a Eivissa hi ha un 16,2% dels enquestats que són parlants inicials d’altres llengües –és a dir, que mantenen la llengua familiar–, un percentatge més elevat que a la resta, “possiblement perquè és més fàcil d’establir comunitats al·lòctones aïllades fins a cert punt de la resta de la societat”.

Com s’ha d’intervenir?

Aquests darrers anys, i d’ençà que Bernat Joan ja va advertir que Eivissa era una zona un calia una intervenció lingüística urgent, hi ha hagut pocs avenços. Una proposta que fa el sociolingüista és seguir el model finès, un procés de normalització lingüística que ha funcionat i que es pot comparar, en molts aspectes, amb el de les Illes. “Al moment de la independència de Finlàndia, la meitat de la població no parlava finès a Hèlsinki, mentre que en alguns altres territoris gairebé el parlava tothom. La política lingüística aplicada consisteix a fer més intervencions i dedicar més pressupost on hi ha menys finoparlants. És una manera de compensar els dèficits lingüístics amb la intervenció pública. Això és una cosa que es troba a faltar totalment en el conjunt de la catalanofonia.”

I també hi ha d’haver canvis en les institucions. De posar clàusules perquè l’etiquetatge sigui en català fins a fer polítiques actives en l’àmbit educatiu o als mitjans de comunicació. Fent referència al govern de Prohens, diu: “Ataquen tant el sistema educatiu perquè és l’únic àmbit on hi ha una certa normalitat. És a dir, som lluny d’allò que seria plenament normal, però hi ha una certa densitat i presència de català. Aquells que volen que es residualitzi o desaparegui saben que han d’atacar el sistema educatiu perquè és un dels àmbits on està millor.”

A cara descoberta

Justament, començàvem aquest reportatge esmentant les polítiques segregadores del govern en aquest àmbit. Però no són pas les úniques. Si bé Joan i Marí esmenta els mitjans de comunicació, no és casual tampoc que la nova direcció d’IB3 hagi decidit de tornar a emetre films en castellà. “Van molt a cara descoberta provant de reduir els pocs espais on la llengua té una mínima presència”, remarca.

Fer un pronòstic és difícil, però la situació convida a pensar que, si no canvia, la situació del català a Eivissa i Formentera, com en la resta de les Illes, anirà cada vegada pitjor. Tanmateix, diu: “Hem de ser pessimistes pràctics i optimistes en els projectes i en els futurs.” La residualització de la llengua encara és evitable: “Hem de treballar per aconseguir més poder polític per a les Illes i treballar amb el conjunt de la catalanofonia per arribar a tenir un estat propi i gestionar realment la nostra política lingüística.”

La Comissió del Mercat de Valors espanyol (CNMV) ha imposat una sanció d’1.356.000 a Grífols i als seus consellers per la informació financera en els informes de gestió arran de les acusacions del fons baixista Gotham City Research. Per una banda, ha sancionat amb 800.000 euros la farmacèutica per donar “dades inexactes i no veraces” en els informes financers anuals consolidats dels exercicis 2021, 2022 i 2023, i de la informació financera consolidada corresponent al primer semestre del 2023. Per aquest mateix motiu, també un total de 230.000 euros a quasi una desena de directius. Per una altra part, ha multat amb 200.000 euros la firma per “informació enganyosa”, en el mateix període, per càlculs de les mesures alternatives del rendiment.

A més, cal afegir 126.000 euros de sanció per aquesta mateixa infracció a directius com ara l’actual conseller delegat de l’empresa, Nacho Abia, Raimon Grífols Roura, Victor Grífols Deu i Victor Grífols Roura i membres del consell com Carina Szpilka, Thomas Glanzmann i els consellers Tomàs Dagà, Iñigo Sánchez, Enriqueta Felip Font, Susana González Rodríguez, James Costos, Montserrat Muñoz, Steven F. Mayer, Belén Villalonga, Marla E. Salmon i Albert Grífols Coma-Cros.

Aquesta multa és fruit de l’expedient obert per la CNMV el setembre de l’any passat i que ha acabat amb la resolució en considerar que són infraccions “molt greus” i “greus”. Un dictamen, fet el 24 de juliol, i que s’ha donat a conèixer avui amb la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE).

El co-coordinador de Sumar, Carlos Martín, ha anunciat que renuncia al càrrec dins l’organització per raons de salut, tot i que continuarà com a diputat i portaveu econòmic al congrés espanyol.

He decidido dejar mis responsabilidades como co-coordinador de Movimiento Sumar. En los últimos meses mi salud me ha dado alguna aviso y es momento de prestarle atención. Seguiré plenamente comprometido con mi trabajo como diputado y portavoz de economía y hacienda en el Congreso

— Carlos Martín Urriza (@carlosurriza) August 6, 2025

“En els darrers mesos la salut m’ha donat algun avís i és hora de parar-hi atenció”, ha dit a la xarxa X. En un piulet, ha remarcat que continuarà “plenament compromès” amb la tasca parlamentària, tant com a diputat com a portaveu d’Economia i Hisenda al congrés.

Martín va ser elegit el mes de març com a co-coordinador general de Sumar juntament amb Lara Hernández, en la segona assemblea general del partit.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha defensat que la concessió de condecoracions al mèrit policíac als escortes que l’acompanyaven el dia de la gota freda és una decisió “presa amb professionalitat i independència” per la unitat del cos de la policia espanyola adscrita al País Valencià.

En una conferència de premsa, ha acusat els partits de l’oposició de voler sembrar dubtes injustificats. “Dubtar o voler crear polèmica sobre les forces i cossos de seguretat de l’estat em sembla una injustícia que no es mereixen”, ha dit.

La polèmica es va encetar al maig, quan es va saber que els escortes de Mazón rebrien aquestes distincions, mesos després de la barrancada. Tant el PSPV com Compromís en van reclamar els expedients per saber els motius de la decisió i es van preguntar si la intenció era “premiar el silenci” dels policies que acompanyaven el president aquell dia.

Ahir el Consell va aprovar l’atorgament de 107 condecoracions al mèrit policíac, diplomes de reconeixement a la trajectòria i distincions honorífiques a persones i entitats que han col·laborat amb la unitat adscrita. Segons que va confirmar la portaveu del Consell, Susana Camarero, entre els guardonats hi ha els escortes de Mazón, “a proposta de la unitat mateixa”.

En aquest context, el president ha dit que no entén que “es vulga desqualificar o posar en dubte la professionalitat de les forces de seguretat en general i de la unitat adscrita en particular”. I ha afegit: “[Els policies reconeguts] tenen el nostre aplaudiment i el de tota la Comunitat Valenciana.” Alhora, ha remarcat que aquestes condecoracions són “decisions autònomes” del cos policíac.

L’incendi de l’Aude ha tornat a posar en el focus mediàtic els problemes de la flota aèria francesa per lluita contra els incendis. Els aparells, segons que revelava Le Monde fa unes setmanes, és vella i insuficient. L’estat francès només disposa de 12 avions Canadair, amb una edat mitjana de 30 anys, i el seu relleu no arribarà abans de tres anys. Mentrestant, les empreses de manteniment i els sindicats de pilots alerten de les limitacions d’una flota cada vegada més fràgil.

En el marc d’una compra conjunta impulsada per la UE, França ha encarregat dos Canadair dins el programa RescEU, dels 22 que es repartiran també a l’estat espanyol, Itàlia, Grècia, Portugal i Croàcia. Ara, els aparells nous no arribaran abans del 2028.

La resta de la flota francesa, en ús des de fa dècades, pateix un desgast accelerat per les operacions en ambients salins i una activitat creixent. Un informe parlamentari del 2 de juliol va revelar que, l’estiu passat, hi va haver dies en què cap Canadair va estar operatiu.

Els Dash, avions cisterna que necessiten aterrar per recarregar-se, també presenten problemes. França en té vuit, però només entre dos i cinc estan disponibles a la vegada, segons les tasques de manteniment. Sabena Technics, l’empresa encarregada de la posada a punt, ha reforçat personal i compra de peces, fet que ha millorat la situació respecte dels anys anteriors, segons que reconeixen els sindicats de pilots (SNPNAC) i de bombers de la CGT.

Promeses incomplertes i retallades

L’anunci del president Emmanuel Macron, el juliol del 2022, d’una comanda de 16 Canadair per al 2028 s’ha rebaixat a 14 aparells arran d’una retallada de 53 milions d’euros en el pressupost de protecció civil durant el govern de Gabriel Attal. Els dotze avions restants no arribaran fins al 2031 o 2032, si es troba finançament i s’aprova una llei de programació específica.

Nous projectes industrials

Airbus treballa per convertir l’A400M en un avió antiincendis amb un dipòsit de 20.000 litres, molt per sobre dels 7.000 litres dels Canadair moderns. L’empresa emergent francesa Hynaero vol fabricar un nou amfibi, el Fregate F-100, amb capacitat per a 10 tones d’aigua. Però necessita 600 milions d’euros per arribar a les primeres entregues el 2031 i encara ha de guanyar-se la confiança dels pilots.

La junta general extraordinària d’accionistes del Banc Sabadell ha aprovat, sense cap vot en contra, la venda de la filial britànica TSB al Santander, acordada en 3.098 milions d’euros.

Com que el procés de l’OPA llançada pel BBVA sobre el Sabadell estava en marxa, el consell d’administració necessitava l’autorització prèvia dels accionistes per executar la venda de l’entitat britànica, especialitzada en el mercat hipotecari del Regne Unit i que el banc català va adquirir el 2015 per 1.950 milions d’euros, al canvi actual.

En una segona junta, que s’ha fet a les 13.00, els accionistes han aprovat el repartiment d’un dividend extraordinari de 2.500 milions d’euros, d’uns 0,5 euros per títol si es materialitza la venda de la filial britànica TSB.

“És important precisar que si no s’és accionista en el moment del pagament, previsiblement l’abril de 2026, perquè s’han venut les accions o s’accepta l’oferta del BBVA, no es podrà cobrar el dividend extraordinari”, ha explicat el president del Sabadell, Josep Oliu.

Oliu defensa que la venda de TSB és “beneficiosa”

Oliu ha assegurat que la venda de la filial britànica TSB “és beneficiosa” per a Banc Sabadell i els seus accionistes.

Oliu ha afegit que l’actual és “un moment particularment propici” per vendre TSB, ja que creu que permet de cristal·litzar un valor significatiu, tornar capital als accionistes i focalitzar l’estratègia del banc al seu projecte central, que és el mercat espanyol.

Ha detallat que el valor de la venda –que es podria situar al voltant dels 2.875 milions de lliures esterlines (3.361 milions d’euros)– representa un múltiple d’1,5 vegades el valor tangible en lliure, i que l’operació s’hauria de tancar el primer trimestre del 2026.

A més, si es pren com a referència la ràtio de preu sobre beneficis esperats per al 2025, suposa un múltiple de 10,5 vegades, per sobre de la quota mitjana de les operacions realitzades al Regne Unit, que se situa en vuit vegades.

Oliu també ha assenyalat durant la junta que la venda de TSB és “independent de l’OPA” i ha assegurat que s’hauria proposat també “en un context sense opa, per la seva clara aportació beneficiosa per al banc i els seus accionistes”.

Un moment de la junta extraordinària d’accionistes (fotografia: EFE / Quique García).

L’ex-rei espanyol Juan Carlos ha guanyat més de quatre milions d’euros d’ençà que va fugir a Abu Dhabi per les causes judicials sobre els seus negocis tèrbols. Segons que ha avançat El Mundo, el principal ingrés ha estat la venda dels drets per a fer documentaris sobre la seva vida. Ara, també ha fet tasques d’intermediació en operacions comercials.

Aquests milions d’euros no són rastrejables per l’Agència Tributària espanyola perquè Juan Carlos fa gairebé cinc anys que és resident als Emirats Àrabs. Segons el diari, els diners han servit perquè l’ex-monarca saldés els préstecs amb empresaris i aristòcrates, que li van permetre de pagar els deutes amb Hisenda.

El 2021, Juan Carlos va fer dues regularitzacions fiscals voluntàries, quan va saber que era investigat per evasió fiscal per les seves corrupteles. La més important fou de 4,39 milions d’euros, per uns viatges privats per valor de vuit milions pagats amb fons de la fundació Zagatka, controlada pel seu cosí Álvaro d’Orleans. L’altra fou de 680.000 euros per uns regals de l’empresari mexicà Allen Sanginés-Krause, considerats com a augments patrimonials no justificats.

El 2022, l’ex-rei va rebre una sanció administrativa inferior als 500.000 euros per caceres i regals entre el 2014 i el 2018.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a encendre la polèmica amb un missatge publicat a les seves xarxes socials, en què denuncia un suposat augment incontrolat de la delinqüència juvenil a Washington DC i amenaça d’imposar un control federal sobre la capital si no s’endureix la legislació penal contra els menors. “El crim a Washington és totalment fora de control”, comença Trump, que acusa els joves –a qui anomena irònicament “youths”, entre cometes– de cometre assalts, trets i agressions aleatòries amb total impunitat. “Alguns tenen només 14, 15 o 16 anys”, diu, i afegeix que “no tenen por dels cossos policíacs perquè saben que no els passarà res”.

Trump reclama canvis legislatius immediats que permetin de jutjar els menors com a adults a partir dels catorze anys i empresonar-los “durant molt de temps”. També assegura que l’última víctima coneguda va ser apallissada “sense pietat” per delinqüents locals i insisteix que Washington ha de ser una ciutat “segura, neta i bonica per a tots els americans i, sobretot, per a la resta del món”.

El president adverteix que si les autoritats locals no prenen mesures de manera immediata, “no tindrem més remei que prendre el control federal de la ciutat”. I conclou: “Posarem en alerta els criminals que ja no se’n sortiran. Si això continua, exerciré els meus poders i federalitzaré aquesta ciutat.”

Washington D. C. és governada d’ençà del 2015 per la batllessa Muriel Bowser, del Partit Demòcrata, que ha estat una de les veus més crítiques amb Trump durant els darrers anys. Nascuda el 1978 a la mateixa capital nord-americana, Bowser defensa un enfocament comunitari i preventiu en les polítiques de seguretat, en contrast amb la línia punitiva i de mà dura que reclama ara el president.

“Mare, són així els ocells que hi ha a la lluna, com els va veure el senyor Miró?” La nina mallorquina mira amb devoció una de les grans escultures completament negres que hi ha a la Llotja de Palma i juga a imaginar-se com és la fauna del satèl·lit de la terra. Miró sempre va voler conservar aquesta mirada innocent dels nins a l’hora de crear les seves obres, ho va explicar en moltes de les entrevistes que li van fer. Segurament aquesta curiositat va ser una de les grans pulsions creatives que va tenir. Era curiós de veure com el dissabte 2 d’agost a les set del vespre hi havia tants mallorquins com turistes a la Llonja. Alguns comentaven que feia anys que no hi havien posat els peus. El motiu d’aital concentració era poder veure in situ les grans escultures de “La força inicial”, una de les quatre exposicions que conformen la gran mostra “Paysage Miró”, que es pot veure a la Llonja; a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma; al Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Es Baluard; i al Casal Solleric. Sens dubte, el gran esdeveniment cultural d’aquest estiu a Mallorca, com ha palesat la inauguració de les mostres, començant per la de les escultures a la Llonja, presidida per la cap de l’executiu, Marga Prohens.

No és estrany que fos la presidenta qui inaugurés, el dijous 31 de juliol, la mostra, atès el protagonisme que ha tingut el govern en aquest muntatge. En una terra on no és fàcil posar d’acord les institucions, i manco en matèria cultural, “Paysage Miró” ha creat un precedent interessant: govern, Ajuntament de Palma, la Fundació Miró, es Baluard, el Solleric i el Museu Reina Sofía han unit esforços, juntament amb cessions de col·leccions particulars i l’ajuda de la galeria Pelaires, possiblement el centre d’art privat més influent de l’illa.

Del 1916 al 1981

El resultat són quatre exposicions que abracen obres del 1916 al 1981 i que s’ha convertit en el gran homenatge que es devia a un artista total que, com palesen les peces reunides, va molt més enllà de les seves famoses constel·lacions i de la mestria cromàtica que el varen dur a portar el surrealisme abstracte a un lloc nou, un univers propi que es defineix amb un derivat del seu cognom: mironià.

“Paysage Miró” té per comissaris David Barro, director del Museu d’Art Contemporani de Palma, es Baluard; Carmen Fernández, conservadora d’escultura i instal·lacions del Museu Reina Sofía; Antònia Maria Perelló, directora de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca; i Fernando Gómez de la Cuesta, director del Casal Solleric.

Els grans bronzes

La mostra de la Llotja de Palma encabeix el conjunt de peces de bronze de grans dimensions que, com expliquen els comissaris de la mostra, condensen la investigació formal i simbòlica de l’artista en l’àmbit tridimensional. “Són obres –afegeixen– que destaquen per les pàtines obscures, la solidesa dels volums i el caràcter metamòrfic.” La instal·lació d’aquestes deu grans peces a la Llonja, un dels edificis gòtics civils més importants de la Mediterrània, permet un joc de contrasts entre l’esveltesa de les columnes i la contundència i solidesa de les peces de Miró. En aquest cas les obres provenen de la Fundació Miró, préstecs particulars, els jardins de Marivent i el Reina Sofía. Es podrà visitar fins al primer de febrer de 2026.

La Fundació Pilar i Joan Miró, a Mallorca, és un indret de visita obligada per a tots els amants de l’art contemporani. Si els visitants restaven fortament impressionants per la visita al taller Sert o a Son Boter, i fascinats per la col·lecció de l’edifici Moneo, del 1992, ara es poden deixar seduir per “La guspira màgica”, la segona de les mostres que conformen el conjunt “Paysage Miró”. L’objectiu és descobrir el paper que varen tenir en la vida i creació de l’artista les troballes inesperades i accidentals. “Amb un recorregut per l’Espai Estrella, que emula les passejades i la trajectòria vital de l’artista, entendrem com Miró va atresorar i aprofitar totes aquestes trobades, troballes, imatges i estímuls per a donar forma a la seva obra.” Partint d’aquesta idea, s’aprofita l’estructura fragmentada dels espais expositius per a articular les guspires en sis apartats, amb interseccions entre ells: natura, vocabulari, cultures, arts, amics i indrets. És gairebé impossible d’aïllar temàticament cada una d’aquestes guspires i definir uns àmbits tancats. Tampoc no serveixen classificacions temporals ni geogràfiques. “Emprendrem un recorregut on s’entrecreuaran i coexistiran com, de fet, conviuen totes les troballes en el curs d’una vida”, expliquen els comissaris de la mostra.

En diàleg

Aquesta vegada Miró dialoga amb artistes que foren amics seus, però també s’hi mostren objectes dels tallers, fotografies, documents inèdits i més materials que provenen tant de la Fundació Miró com de la Successió Miró. “Reviurem la relació amb personatges imprescindibles com Picasso, Calder, Sert i Prats; la força del cel i la terra per mitjà d’animalons, branques, pedres o copinyes; la inspiració de la música, la dansa, la poesia o la literatura mitjançant la seva discografia i la seva biblioteca; l’esperit de l’art primitiu i popular amb la seva col·lecció d’objectes, bocins dels seus espais vitals i records d’instants, atrapats en fotografies, retalls de revista i anotacions; una successió de commocions i ruptures.”

Aquesta col·lecció es podrà veure fins el dia 11 de gener. A més de les peces de Miró, se n’hi podran contemplar de Kandinski, Paul Klee, Alexander Calder, Alberto Sánchez, Picasso, Fernand Léger, Alberto Giacometti, Georges Braque, Robert Motherwell i Miquel Barceló. La procedència de les obres és el Reina Sofía, la família Miró, col·leccions particulars, es Baluard i el MACBA.

El Casal Solleric és un dels edificis més singulars de Palma. Situat en allò que havia estat la Palma baixa, al passeig del Born, els diners per a construir-lo varen provenir d’una activitat ben arrelada i poc prestigiosa: el corsarisme. Fa molts anys que és un dels principals centres expositius de la ciutat i depèn directament de l’Ajuntament de Palma.

La relació entre pintura i escultura

És en aquest gran palau que es pot veure “El color i la seva ombra”, la tercera de les exposicions englobades en el projecte general d’homenatge a l’artista. En aquest cas l’espectador veurà un recorregut per l’univers plàstic de Miró en el qual la pintura i l’escultura dialoguen. Al mateix espai es podran veure escultures en bronze, pintures i obres sobre paper. “La mostra revela que l’artista català va construir un llenguatge propi en el qual el signe, la matèria i el buit adquireixen un profund significat poètic i conceptual. L’exposició destaca especialment la producció escultòrica de Miró a partir dels anys seixanta, amb personatges totèmics i muntatges que revelen la seva fascinació pels objectes trobats, l’art popular i el primitiu. Paral·lelament, s’exposen pintures que allarguen la reflexió sobre allò que és enigmàtic, ancestral i simbòlic.” Aquesta es podrà veure fins el 9 de novembre.

Finalment, tenim es Baluard, el Museu d’Art Contemporani de Palma, un espai expositiu de primer ordre creat durant aquest mil·lenni gràcies sobretot a la tenacitat de l’empresari Pere A. Serra Bauzà per a posar d’acord ajuntament, consell i govern balear. Serra va ser, a més a més, un dels més grans col·leccionistes de Miró del món i impulsor de projectes mironians com el llibre d’artista El vol de l’alosa.

Caràcter antipictòric

A es Baluard es pot veure “Pintar entre les coses”, que se centra eminentment a descobrir com pintava Miró amb el pas del temps i com va incorporar gest, signe i matèria i l’experimentació. “L’exposició estableix connexions entre la seva obra pictòrica, escultòrica i performativa i ressalta el seu caràcter antipictòric i la recerca d’una pintura més mental, tàctil i poètica. Miró esquiva la rigidesa de la pintura tradicional i persegueix la conceptualització dels seus signes pictòrics. És una pintura que amaga més que no mostra, que transforma. És una pintura que no és a les coses, sinó entre les coses.” També es podrà veure fins el 9 de novembre.

En total, “Paysage Miró” aplega un total de 117 obres de Miró i alguns dels seus amics en els quatre centres expositius i constitueix un autèntic homenatge a l’artista, del qual es poden veure peces fetes en molts de suports i tècniques i de totes les èpoques creatives. Una veritable aventura conceptual i estètica, molt més profunda que qualsevol absurda autofotografia en una platja massificada. Quants dels milions de turistes que passaran enguany per Mallorca la sabran apreciar? I quants dels residents? Són preguntes banals si les comparem amb allò que realment importa: “Són així els ocells de la lluna?”

El 2 de gener de 1937, cinc anys després, dia per dia, de la data d’inauguració oficial, l’Hostal de la Gavina acull una reunió transcendental. En plena guerra i presidits pel conseller primer de la Generalitat, Josep Tarradellas, un grup de juristes, economistes i tècnics, format per Josep Alzina, Josep Maria Pi Sunyer i els joves Lluc Bertran i Joan Sardà Dexeus –futur cervell del pla d’estabilització dels anys seixanta–, redacten els anomenats decrets de s’Agaró o pla Tarradellas, cinquanta-vuit decrets i ordres publicats al Diari Oficial de la Generalitat el 18 de gener, que posaven en solfa les finances de la Generalitat, el sistema creditici i el comerç exterior, i regulaven les apropiacions i el règim municipal, entre més qüestions.

Josep Tarradellas, l’any 1937, a l’Hostal de la Gavina de s’Agaró, durant les reunions que van posar ordre a les finances de guerra.

La història passa per s’Agaró

Durant més de quinze dies, l’hostal fundat per Josep Ensesa i Gubern l’any 1932 es va convertir en el centre polític de la Catalunya durant la guerra, amb la presència no solament dels polítics i tècnics, sinó d’un gran nombre de personal auxiliar –xofers, telefonistes, personal de neteja… Però tot havia començat gairebé vint anys abans, quan l’industrial fariner Josep Ensesa i Pujadas es va convertir en propietari d’uns terrenys arran de mar, a tocar de la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, potser pel pagament d’un deute d’un forner del poble. Gran visionari, el seu fill encarregà a l’arquitecte noucentista Rafael Masó la construcció d’una casa d’estiueig, batejada pels pescadors amb el nom de Senya Blanca, que el 1924 fou la primera del somni de bastir una autèntica ciutat jardí, connectada amb els ideals paisatgístics i arquitectònics més innovadors, batejada amb el nom de s’Agaró. De la unió de dues cases veïnes que no havien trobat comprador va sortir la idea de construir-hi un hotel –inaugurat amb un homenatge a l’escriptor gironí Prudenci Bertrana, guanyador del premi Crexells–, que ha preferit sempre el nom més entranyable i casolà de “hostal”, tot i ser actualment l’únic hotel de cinc estrelles gran luxe de Catalunya. El preu, vint-i-cinc pessetes la pensió completa en un establiment de solament onze cambres. L’any següent van augmentar a trenta-quatre, amb un menjador més ample, un saló de te i l’anomenat Pati Blanc. I l’any 1935 ja tenien seixanta cambres. En aquells primers anys de vida, la Gavina va acollir polítics, com ara els presidents Francesc Macià i Lluís Companys; artistes, com Josep Maria Sert i Margarida Xirgu; i intel·lectuals, com ara Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra i Eugeni d’Ors.

Josep Ensesa Gubert, fundador de la Gavina de s’Agaró.

Josep Tarradellas també havia estat dels primers polítics a visitar l’hotel. L’any 1936 ajudà els Ensesa a anar-se’n a l’exili i posà l’hotel sota la protecció de la Generalitat. Retornat del llarg exili com a president, l’any 1978 tornà a la Gavina, on saludà emocionat el seu amfitrió. Josep Ensesa, que havia militat a la Lliga i havia estat accionista i membre del consell d’administració del diari republicà la Publicitat, havia hagut de suportar que els franquistes li obrissin un expedient de responsabilitats polítiques. Fidel a les conviccions catalanistes, va aconseguir de mantenir sempre el mateix nom a l’hotel; va haver de convèncer les autoritats que una gavina no era ben bé el mateix que una gaviota, contra l’obligada oficialitat dels noms dels establiments en castellà. De la mateixa manera, evità de rebre en persona al general Franco en la seva visita a l’hotel, i delegà aquesta responsabilitat al seu fill, que recordà la desconfiança del dictador cap a la cuina de l’establiment, de manera que es va fer fer el menjar pel seu cuiner personal.

Més que un hotel i més que un client

Josep Ensesa, ja de bon començament, no es va conformar a ser promotor d’una ciutat jardí o propietari d’un hotel, sinó que va voler envoltar s’Agaró d’un munt d’activitats complementàries i un ús modern de la publicitat. Balls, regates, torneigs esportius, desfilades de moda i concerts musicals, va ser el primer a organitzar un festival estiuenc a la Costa Brava, festes majors, aplecs sardanistes, celebracions de carnaval… Un altre dels projectes que va emprendre el propietari de la Gavina va ser una publicació pròpia. “Mirant avui, al s’Agaró actual ens sorprèn la Gavina com l’obra d’un artista integral; la mateixa admiració ens provoquen les sales i les cambres, que el hall o la bona cuina”, va escriure Josep Pla a la Revista de s’Agaró, amb motiu dels cinquanta anys de la ciutat jardí. El fitxatge de Pla, amb qui unia una vella amistat, va ser un altre dels cops amagats d’Ensesa, tot un avançat en el màrqueting.

A la vellesa, l’escriptor es refugiava del fred hivernal del vetust mas de Llofriu a la magnífica habitació –la 113-14– que Ensesa li oferia. En canvi d’això, Pla va ser un dels millors amics i propagandistes de l’hotel. A la seva Guia de la Costa Brava, diu que és un hostal “de primer ordre, un dels millors de Catalunya i avançat del turisme internacional en aquesta costa”. La Gavina, a més, es convertirà en el lloc de retrobada i reconciliació amb el seu gran amic, el periodista Eugeni Xammar, que, com a bon gurmet, tampoc no escatimava elogis a l’hotel: “Amb l’Hotel de San Domenico de Taormina i el Villa d’Este a Cernobbio, llac de Cuomo, un dels tres millors hotels d’Europa en el gènere del turisme.” Enamorat del que anomenava “l’esperit de s’Agaró”, també va ser sucós el cap de setmana que Pla hi va passar amb el primer guanyador del premi que portava el seu nom, Terenci Moix, tot parlant de llibres i de l’ofici. Els Ensesa també van rebre el poeta Josep Carner, en el seu breu retorn l’any 1970.

L’hoste de la cambra 113-14, Josep Pla, amb Carmona Viñas, l’esposa de Josep Ensesa Montsalvatge. L’únic cinc estrelles gran luxe de Catalunya

A partir dels anys cinquanta, l’Hostal de la Gavina es va convertir en el predilecte a casa nostra d’un públic estranger, cansat de la Costa d’Atzur provençal. Al Herald Tribune, Horace Sutton, preguntava: “Quan Cugat s’agafa vacances del mambo, quan Orson fa vacances d’Otel·lo, quan Ava fa vacances d’en Frankie, on van?” La resposta és que van a la Gavina, on “en un dia pots menjar paella tres vegades, nedar en dues platges sorrenques i dormir en un llit amb cignes de fusta cisellats al capçal” per l’equivalent a nou dòlars. D’aquella època ja són molt conegudes les històries sobre l’engelosit Frank Sinatra, que al bar de l’hotel va clavar una plantofada a Ava Gardner, quan va descobrir que l’actriu, després d’una nit de festa i alcohol, se n’havia anat al llit amb l’actor, poeta i torero Màrius Cabré, amb qui hi rodava Pandora i l’holandès errant; de Liz Taylor, que hi va enregistrar I de sobte, l’últim estiu; o, encara, d’Orson Welles, que hi va filmar Mr. Arkadin. Són alguns dels noms d’una llarga llista d’estrelles –John Wayne, Sean Connery, Jack Nicholson, Claudia Cardinale, Robert De Niro o Peter Sellers– que forma part de la llegenda de l’hotel. Tot i que s’hi han rodat films com Nicholas and Alexandra i Marlowe, per als espectadors de TV3 la Gavina sempre serà l’escenari de la sèrie Tres estrelles, del Tricicle, que acabava cada capítol amb una persecució i amb les factures pendents a la mà de Carles Sans, en el paper de director d’hotel. D’aquella producció en va quedar a la Gavina el taulell de fusta de recepció, fet expressament per a aquella avinentesa.

Ava Gardner amb Nigel Patrick i John Laurie, a s’Agaró.

Avui l’Hostal de la Gavina, redissenyat l’any 1953 per l’arquitecte Francesc Folguera amb novetats com el vestíbul o la piscina, incorporades els anys següents per Adolf Florensa, té setanta-quatre cambres, entre les quals vint-i-una són suites, continua en mans dels néts del fundador –Júlia, Virgínia, Carina i Josep Ensesa Viñas– i és membre d’ençà del 1962 de The Leading Hotels of the World. Tot i que aquests darrers anys, amb una despesa de cinc milions d’euros, l’hostal ha reformat del tot les instal·lacions, s’hi continua percebent l’essència que li va donar el seu fundador, i també l’eclecticisme de la decoració, en què es combinen tapissos del segle XVIII, ceràmica catalana, escultures dels anys trenta i gerros de Sèvres.

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans. 2000

L’any 2000 va significar un canvi de rumb polític amb les victòries de polítics conservadors com George W Bush als Estats Units i José María Aznar a Espanya, que després foren protagonistes, amb el laborista Tony Blair, de l’atac a l’Irac que tantes conseqüències ha tingut per al món sencer.

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 2000.

The Washington Post · Hans Kristensen, Matt Korda, Eliana Johns i Allie Maloney

La guerra nuclear podria començar per accident.

La decisió de fer servir les armes més destructives mai creades pot derivar tan fàcilment d’un error humà o d’un malentès com d’una voluntat deliberada d’un estat. Un sistema informàtic defectuós pot detectar erròniament llançaments de míssils i fer que un país reaccioni contra qui creu que l’ha atacat. Una activitat sospitosa a la vora d’una base amb armes nuclears pot fer escalar un conflicte convencional. O un error logístic pot fer que soldats carreguin ogives nuclears en un vehicle equivocat. Qualsevol d’aquestes situacions podria desencadenar una escalada descontrolada.

Tot això no és únicament material per a films d’acció. Són fets que ja han passat i que podrien tornar a passar. Mentre hi hagi armes nuclears, hi haurà accidents i ensurts, perquè els humans no són infal·libles.

Ara mateix, hi ha nou estats que tenen armes nuclears. En temps de pau, la majoria les mantenen operatives en avions, míssils o submarins. La seva utilitat, diuen, depèn del fet que es puguin activar immediatament: més de 2.000 armes es troben en alerta permanent. Per tant, continuarà havent-hi errors i accidents, amb conseqüències imprevisibles.

Malgrat les tensions extremes de la guerra freda, no es va arribar mai a una guerra nuclear, però l’estratègia de la dissuasió permanent va causar nombrosos ensurts. L’error humà era aleshores un factor constant, i ho continuarà essent en l’actual era nuclear, amb més actors, tecnologies més ràpides i complexes i més punts calents al mapa.

Avui, que fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre Hiroshima, per entendre que tot pot sortir malament, podem mirar com ja ha sortit malament unes quantes vegades.

Centre d’operacions del North American Aerospace Defense Command l’any 1982 Joc a cegues

El febrer del 2009, el submarí francès Le Triomphant, carregat amb míssils nuclears, feia una patrulla rutinària a l’Atlàntic. A la mateixa zona, i sense que els francesos ho sabessin, també hi patrullava l’HMS Vanguard, un submarí britànic amb armes nuclears. Malgrat tenir 40 milions de milles quadrades d’oceà a disposició, els dos submarins van topar.

Si un dels submarins, o tots dos, s’hagués enfonsat, hauria estat difícil d’aclarir què va passar. I si això hagués passat en un moment de tensió amb Rússia o la Xina, el caos s’hauria pogut convertir en crisi.

Aquests submarins poden moure’s gairebé sense fer soroll. Porten sistemes de propulsió silenciosa i recobriments acústics per a esquivar el sonar. El ministre de Defensa francès ho va resumir així: “Fan menys soroll que una gamba.”

Gràcies a això, els submarins són considerats les armes nuclears més segures. Però, i si n’hi ha un que es perd de sobte? Els comandaments militars saben que serien objectius prioritaris en cas d’un atac preventiu. Si un país creu que li han enfonsat un submarí nuclear, podria veure’s obligat a respondre.

Afortunadament, el 2009, aquells dos submarins navegaven a una velocitat molt baixa. Ningú no va prendre mal i ni els reactors ni les ogives no van tenir cap dany. La marina francesa, primer, va dir que probablement havien xocat amb un contenidor. Però els danys visibles a tots dos submarins feien evident la col·lisió. Van tornar a port pel seu compte. Un diputat escocès, Angus Robertson, es va fer ressò del malestar general: “El ministeri ha d’explicar com pot ser que un submarí amb armes de destrucció massiva xoqui amb un altre, també armat, enmig del segon oceà més gran del món.”

I no ha estat l’únic cas.

El març del 1993, el submarí d’atac americà USS Grayling, que navegava prop de la península russa de Kola, va col·lidir amb el Novomoskovsk, un submarí rus carregat amb 64 ogives nuclears. L’any anterior, un altre submarí americà va topar amb un submarí d’atac rus prop de Murmansk.

És habitual que els submarins americans rastregin submarins russos, i viceversa. Aquestes persecucions continuen encara avui. Si aquests incidents haguessin passat enmig d’un conflicte, haurien pogut desembocar fàcilment en una resposta nuclear. Afortunadament, aleshores tothom va entendre què havia passat i es va evitar una escalada. Però imaginem que això hagués passat l’octubre del 2022, quan circulaven rumors que Rússia volia fer un atac nuclear a Ucraïna.

El submarí rus B-276 Kostroma, després d’un accident. El punt més calent del planeta

El sud de l’Àsia és encara una de les zones més sensibles del món pel risc nuclear que hi ha. Els Estats Units no volien intervenir en el xoc entre l’Índia i el Paquistan el maig passat, però van acabar fent de mitjancers quan uns drons indis van atacar la base de Nur Khan, a prop d’Islamabad. Aquesta base és molt a prop del quarter general del comandament nuclear paquistanès. Washington va témer una escalada.

El Paquistan considera les armes nuclears la darrera defensa contra la força superior de l’Índia. Per això, qualsevol amenaça a aquest arsenal es pren molt seriosament. La crisi també va ser amplificada per la desinformació de tercers.

I no és el primer ensurt entre aquests dos estats.

El 9 de març de 2022, el Paquistan va detectar un míssil indi BrahMos volant prop de la frontera. Al cap de pocs minuts, va entrar al seu espai aeri i va caure en un aparcament prop de Mian Channu.

Cap país no sabia per què. El Paquistan va posar les bases en alerta màxima. L’Índia va romandre en silenci durant dos dies. Finalment, va atribuir-ho a un error tècnic, i dues setmanes després, a un error humà.

La veritat va sortir a la llum dos anys més tard: durant una visita oficial, un equip va simular un llançament per a ensenyar el procediment a un superior, però no va desconnectar els circuits reals. El míssil va sortir. Per sort, no duia càrrega nuclear, no hi va haver ferits i l’impacte va ser en un lloc deshabitat.

Els míssils desviats no són tan estranys, tampoc. El novembre del 2022, un míssil va matar dues persones en una granja a Polònia, prop d’Ucraïna. Durant hores, es va creure que Rússia havia atacat un estat de l’OTAN. Però era un míssil ucraïnès de defensa antiaèria. En situacions tenses, una errada pot fer saltar la resposta abans de saber la veritat.

Alerta màxima

Durant la guerra freda, les armes nuclears eren a punt per a ser llançades en pocs minuts. La por d’un atac per sorpresa feia que tots els sistemes estiguessin activats permanentment. Això va ocasionar una llista llarga de falses alarmes.

Entre el 1960 i el 1976, el sistema d’alerta primerenc dels EUA va generar set alarmes falses. El 1979 i 1980, se’n van produir cinc més.

El 9 de novembre de 1979, els operadors de defensa nord-americans van veure com apareixia a les pantalles un atac nuclear en massa de la Unió Soviètica. Es va activar l’avió presidencial d’emergència i es van preparar els bombarders i míssils. Sis minuts després, es va anul·lar l’alerta: algú havia introduït una cinta d’exercici en el sistema real.

El 1980 hi hagué múltiples falses alarmes, una de les quals indicava que hi havia 2.020 míssils en vol. El conseller de seguretat nacional, Zbigniew Brzezinski, va rebre una trucada en què li Van dir: “Ens trobem sota un atac nuclear.” Va considerar de telefonar al president Carter i recomanar-li de respondre-hi immediatament. Després va confessar: “Vaig pensar que seríem morts en 28 minuts.”

Tres dies després, una altra alerta falsa indicava 2.000 míssils en vol. L’origen? Un xip defectuós que canviava zeros per dosos.

Els errors informàtics també han causat problemes més recents. El 2010, 50 míssils intercontinentals van quedar fora de servei a la base de Warren (Wyoming). Es va pensar en un atac informàtic, però tot havia estat causat per una targeta mal instal·lada.

El 1983, un radar soviètic va detectar un míssil americà. El coronel Stanislav Petrov va decidir de no activar la resposta nuclear perquè va considerar que no tenia sentit un atac tan limitat. La va encertar.

El 2007, sis míssils nuclears van ser carregats per error en un bombarder B-52 als EUA i ningú no se’n va adonar fins l’endemà. El 2018, Hawaii va rebre una alerta per error: “Amenaça de míssil balístic. Refugieu-vos.” Va durar 38 minuts. No era un simulacre. Però era una falsa alarma.

Porta d’entrada a una sitja nuclear de míssils Minuteman dels Estats Units. Allò que no veieu pot matar-vos

Durant la guerra freda, es mantenia separada l’operativa nuclear i convencional. Ara, ja no tant. Els EUA combinen sistemes de comandament i comunicació per a totes dues funcions. Rússia i la Xina tenen míssils de doble ús: poden dur caps convencionals o nuclears. Això fa que, quan s’activa un míssil, ningú no sàpiga de quin tipus és.

A l’espai, el risc és encara més greu. El 2019, Rússia va llançar un satèl·lit que es va dividir en dos i va començar a seguir un satèl·lit espia americà. El comandant John Raymond va dir que era un comportament “pertorbador”. I en una prova anterior, Rússia havia disparat un projectil a l’espai. Tot plegat demostra que poden atacar satèl·lits.

Els EUA depenen molt dels satèl·lits per coordinar els llançaments nuclears. Però aquests satèl·lits també tenen funcions convencionals. En un conflicte, atacar-los pot ser vist com un pas previ a una guerra nuclear.

Hi ha com més va més ambigüitats. Alguns satèl·lits serveixen per a usos tant civils com militars. I la frontera entre armes convencionals i nuclears també es desdibuixa. El míssil rus Oréixnik, usat a Ucraïna, porta caps convencionals, però també pot dur càrrega nuclear. El míssil xinès DF-26 pot canviar el cap de guerra directament al camp de batalla.

Si es detecta el llançament d’un d’aquests míssils, com poden saber els EUA si són nuclears o no? I si els intercepten, els adversaris entendrien que es tracta d’un atac nuclear?

Tot això potser no encendria la guspira un dimarts qualsevol, però enmig d’una crisi, sí. El conflicte entre Israel i l’Iran és l’exemple perfecte d’on pot esclatar tot.

Cal prevenir la catàstrofe

La comunicació directa i immediata entre els estats amb armes nuclears és clau. Han de poder parlar enmig d’una crisi i els sistemes han de funcionar encara que siguin sota atac. També cal que els comandaments locals hi tinguin accés.

Un altre element fonamental és la transparència. Els acords de control d’armament ajuden a evitar malentesos i a estabilitzar les relacions. Els més útils són els legalment vinculants, però fins i tot els acords polítics informals poden ser útils.

Els dirigents no haurien d’esperar a la crisi per establir aquests mecanismes. Durant la guerra freda, hi havia contactes constants entre oficials de rang mitjà. Ara amb Rússia els vincles són minvants i amb la Xina són molt febles.

Els EUA i l’URSS tenien trenta minuts per a decidir. Avui dia, això sembla molt de temps. Les armes noves poden colpejar sense avís. Cal actuar ara per evitar una escalada involuntària o accidental. Mentre hi siguem a temps.

 

Hans Kristensen i Matt Korda són el director i el director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans. Eliana Johns és investigadora sènior a la FAS. Allie Maloney va ser becària per la pau Herbert Scoville Jr. a la FAS. Jon Wolfsthal, director de riscos globals de la FAS, ha contribuït a aquest article.

•Subscribe to The Washington Post

•Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La setmana passada l’Oficina d’Estatística del Treball dels Estats Units publicà l’informe sobre creació de feina corresponent al mes de juliol. La xifra de 73.000 nous llocs de feina creats durant aquest mes era inferior a l’esperada i l’informe revisava a la baixa les dels mesos anteriors. D’acord amb aquest ajustament, durant el darrer trimestre l’economia americana va guanyar ocupació al ritme més baix d’ençà de la pandèmia.

Tot i que en conjunt les dades econòmiques són relativament bones, perquè els aranzels encara no s’han traduït gaire en inflació, el president Trump va reaccionar acomiadant la comissionada de l’Oficina, Erika McEntarfer, acusant-la de manipular les xifres per motius polítics. Fins i tot va acusar-la d’haver retocat les xifres a l’alça abans de les eleccions per afavorir Kamala Harris.

Els americans ens hem acostumat a les enrabiades del president quan les coses no van com ell voldria. No és pas que Trump canviï de principis com Groucho Marx; és que no en té, començant pel principi de realitat. Com un maníac depressiu, oscil·la entre els elogis desmesurats i els atacs furibunds, sense reposar mai en el terme mitjà. El quadre clínic, d’acord amb la doctrina clàssica dels humors, és el d’un colèric, com don Quixot, però mancat de l’idealisme de l’hidalgo castellà. La fascinació que exerceix i que té tothom pendent de les seves caparrades no és pas per causa del poder de què disposa, ja que els Estats Units són avui menys poderosos que un quart de segle enrere. Ni tampoc pel tarannà inescrupolós, perquè de governants sinistres n’hi ha un grapat i molts el superen en brutalitat, però en canvi no generen un rebuig ni un estupor comparables. Ni Putin ni Kim Jong-un ni Xi Jinping ni Narendra Modi, ni els sàtrapes islàmics, els dictadors llatinoamericans i els cacics africans no desperten l’interès o la repulsió que inspira el president americà.

Naturalment, no és igual ser el president dels Estats Units que un generalot autoproclamat president d’una república difícil de situar al mapa, però sospito que la fascinació inesgotable de Trump té molt a veure amb el fet que molts s’hi veuen reflectits amb els trets exagerats com en una caricatura. I és que Trump representa l’abjecció en el sentit etimològic d’abiectus, d’allò que es llença, que hom no vol, i en el sentit psicoanalític que en deriva: allò que hom es nega a acceptar en la pròpia persona. Trump és un reflex desmesurat i improbable de la criatura que tots hem estat i que s’amaga sota capes d’educació i socialització més o menys reeixida. Si Putin és un assassí fred i calculador, Netanyahu un monstre d’arrogància i Kim Jong-un un dèspota oriental de pel·lícula, Trump és un capo de màfia patètic. Patètic perquè reflecteix el pathos, les emocions primàries que la majoria hem après a suprimir en públic i sols afloren en somnis o en llambregades de desig d’omnipotència, que de tant en tant pugen del fons tèrbol del subconscient i suren un moment a la consciència abans de ser acomiadades per la raó. Qui no ha desitjat mai ser policia o jutge per castigar a plaer algú que ens ha perjudicat? Quina dona ofesa per un mascle no hauria volgut castrar-lo a l’instant? Qui no ha cregut mai en la màgia de dominar el món, o simplement el veí, amb el pensament? La popularitat de Trump no necessita la ciència política per a explicar-se. Com el flautista d’Hamelín s’ha endut les criatures cap a un país de fantasia on els pares no regeixen i els desigs es compleixen lluny del control de la realitat. 

El trumpisme no és pas una afecció específicament americana. Es manifesta en dosis homeopàtiques a la vida quotidiana d’ençà que es lleven les restriccions. Catalunya, on la gent practica la tolerància vocacional, on la jurisprudència és elàstica o no s’aplica i demanar-ne l’aplicació equival a ingressar en l’extrema dreta o directament al feixisme, és un Hamelín del crim organitzat i un paradís de la multireincidència. Aitals condicions afegeixen frustració social a la frustració política i hom acaba abraçant el pensament màgic. N’hi ha prou de voler la independència per tenir-ne la certesa, de dir que el català avui té més coneixedors que mai per restar convençuts que la llengua perviu, d’anomenar “català” el darrer nouvingut per a convèncer-se que la Catalunya dels deu milions serà quelcom més que una prestidigitació administrativa.

A la base del trumpisme hi ha el narcisisme de l’infant a qui no agraden les males notícies, i són dolentes les que trastoquen la imatge cofoia d’un mateix. Quan les xifres o les observacions no són les que el trumpista voldria, no les rebat amb el rigor necessari, ans es regira contra el portador. L’objectiu és salvar la imatge a costa dels fets. I si algú amb l’autoritat professional d’Erika McEntarfer, o amb la que atorga la consideració sòbria dels fets, posa en perill l’emmirallament, la solució és ben senzilla: és acusat de manipular la realitat amb tant se val quina mala voluntat i, si hom es diu Donald Trump, l’acomiaden sense cerimònia per posar-hi algú que presenti les xifres com cal.

La notícia que els premis Octubre ni tan sols es convocaran enguany –per primera vegada en dècades– hauria de provocar-nos alguna cosa més que un atac de melangia o un arronsament d’espatlles resignat. Ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan un altre bastió de la nostra arquitectura nacional s’esfondra. Els premis Octubre –una de les poques iniciatives que s’obstinaven a pensar en termes de país sencer, de València a Perpinyà, de Fraga a l’Alguer– agonitzen mentre nosaltres girem el cap per no veure-ho.

I, per desgràcia, no és pas un fet aïllat. La convocació tradicional, la pancatalanista, de l’aplec del darrer diumenge d’octubre al Puig fa anys que va decandint, des que el PSAN va desaparèixer i va deixar d’organitzar-la. I fins i tot la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, pateix per mantenir-se viva. Són símptomes, tots, d’una malaltia profunda: hem interioritzat la fragmentació fins al punt que ja ens sembla natural.

La cosa més perversa del sistema autonòmic espanyol no és que ens haja dividit administrativament –que això, al capdavall, és una qüestió de papers i burocràcia que es pot capgirar qualsevol dia també amb papers i amb burocràcia–, sinó que ha aconseguit de dividir-nos mentalment. Hem assumit com a pròpies unes fronteres que van ser dissenyades i alçades, precisament, per debilitar-nos. Per separar-nos, per fer-nos petits i més fàcils de vèncer.

I la paradoxa és que passen coses que al final del franquisme eren impensables. Com ara que un escriptor de Castelló no siga conegut a Perpinyà. O que un grup gironí no cante mai a Menorca, que un intel·lectual mallorquí puga passar tota la carrera sense trepitjar València. Que les notícies de Lleida no arriben a Perpinyà o que un polític de Perpinyà siga considerat un estranger quan baixa a Barcelona. I tots plegats ens hem convençut que això és normal, que és així com han de ser les coses. La provincianització no és solament un fet polític: s’ha convertit en una estructura mental, en una manera de pensar-nos que ens empetiteix i ens afebleix, que ens fa mal.

La conformació del marc autonòmic espanyol no va ser gens innocent. Veníem del temps del Congrés de Cultura Catalana, manifestant-se de punta a punta del país, de Raimon i la gent dels Setze Jutges cantant arreu i alçant la consciència de la gent, dels grans escriptors venent llibres en les llibreries de totes les comarques, dels partits polítics nacionalistes implantant-se o coordinant-se a tot arreu… Seria injust, ara, carregar tota la culpa sobre unes estructures polítiques imposades si és que abans d’existir érem capaços de fer-ho bé.

Hi ha, per tant, també una responsabilitat nostra, col·lectiva i individual. Per a molta gent resulta més còmode moure’s dins els límits de la seua comunitat autònoma, demanar subvencions al govern de torn, organitzar activitats que no qüestionen els marcs establerts. Pensar en termes de Països Catalans –o simplement en termes de comunitat lingüística i cultural compartida– demana un esforç suplementari, una voluntat de resistència, un esforç que hi ha gent que no està disposada a assumir –i a VilaWeb, precisament, en podem parlar amb coneixement de causa.

Els premis Octubre, l’aplec del Puig o la Universitat Catalana d’Estiu han estat sempre espais incòmodes per al poder. Perquè són el recordatori permanent que, malgrat les divisions administratives, hi ha una realitat cultural i lingüística –i nacional– que les transcendeix. Són llocs de trobada molt fructífers on gent de tot arreu poden conèixer-se i reconèixer-se en una tradició compartida, en una llengua comuna, en uns referents culturals. I els problemes que hi haja –més enllà de l’inevitable pes del pas dels anys sobre els promotors– són també el resultat d’un abandonament progressiu d’unes institucions que han preferit la comoditat del propi hort a la incomoditat del projecte comú.

La suspensió dels premis Octubre enguany em sembla que hauria de ser un toc d’alerta. Cada espai de trobada que perdem, cada iniciativa pancatalana que s’esvaeix, cada pont entre els diferents territoris que deixem caure, ens allunyen una mica més de la possibilitat de ser allò que podríem ser: una comunitat cultural cohesionada, diversa però unida, capaç de projectar-se al món amb la força que dóna la consciència de la identitat pròpia; un projecte de nació i de futur.

No és, per tant, una qüestió de nostàlgia, ni de romanticisme nacional. De cap manera. És una qüestió de supervivència cultural en un món que tendeix a l’homogeneïtzació i on les cultures sense estat perillem de diluir-nos fins a la insignificança. Els marcs autonòmics, dissenyats per fragmentar-nos, han complert la funció amb escreix: ens han fragmentat. Però acceptar-los com a definitius, com a horitzó insuperable de la nostra existència col·lectiva, resignar-nos-hi, seria la pitjor traïció: la traïció a nosaltres mateixos.

 

PS1. Raúl Incertis és un metge anestesista valencià que va treballar a Gaza fins la setmana passada, com a membre de Metges Sense Fronteres. Ha viscut, per tant, en la pròpia pell l’alarmant situació d’aquesta part de Palestina i això el converteix en un testimoni excepcional. Laura Escartí li ha fet aquesta entrevista: “Has de triar quin xiquet intubes i quin deixes morir”.

PS2. A Perpinyà es continuen movent fils per a desposseir l’extrema dreta de la batllia de la ciutat a les pròximes eleccions. Ara s’ha sabut que la consellera departamental Annabelle Brunet, que promou la candidatura transversal catalanista Primavera, serà regidora a partir del setembre, cosa que pràcticament marcarà el començament de la cursa a les eleccions municipals. Us ho expliquem fil per randa en aquest reportatge.

PS3. Avui fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima, per part dels Estats Units. Amb motiu de la commemoració, us oferim un article especial, signat per Hans Kristensen i Matt Korda (director i director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans), Eliana Johns i Allie Maloney, que fan una repassada molt explícita de les ocasions en què el món ha estat, per accident, al caire de la guerra nuclear. És una reflexió que fa posar els cabells de punta: “La guerra nuclear podria començar per accident (i això la fa encara més perillosa)”.

PS4. Ha de dimitir la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández? Aquest és la pregunta, i la interessant reflexió sobre les relacions d’Esquerra amb el PSC, que es fa Joan M. Minguet Batllori, en el seu article setmanal d’opinió.

PS5. Vivim un moment que exigeix d’anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu a aquesta pàgina.