Avui, 30 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Josep Ballart: “No pot ser que un incident a Extremadura trenqui la interconnexió amb França”
• Què podem fer per protegir-nos de les apagades? 
• Volem la veritat, volem saber què va passar I Editorial de Vicent Partal
• Motxilla de 72 hores: quins aliments s’han d’incloure en el lot per a sobreviure i disminuir l’estrès?
• No sempre el nom fa la cosa I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• Sant Jordi: el dolç fracàs de cada any I Mail obert de Joan Minguet Batllori
• L’endemà continuen els interrogants I Anàlisi de Jordi Goula   
• “Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón
• De Trump al món: les cinc grans claus de les eleccions canadenques 
• L’Inter de Milà, inventor del ‘catenaccio’, un altre gran club europeu perseguit pel feixisme

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Josep Ballart és enginyer de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i ha treballat trenta anys al sector elèctric, primer a Enher (1983-1991) i després a Endesa (1992-2010), on va ser director d’operacions. Ara, ja retirat, és membre de la comissió d’energia del Col·legi d’Enginyers de Catalunya. Hi ha poca gent que conegui tan bé com ell com funciona la xarxa de distribució d’energia a l’estat espanyol, i en aquesta entrevista explica que la gran apagada de dilluns pot ser que hagués estat causada per una desconnexió de plantes solars, tal com apunta Red Eléctrica. Però distingeix el detonant, l’incident inicial que ara per ara no se sap, d’allò que va fer que caigués el sistema fins a l’apagada general. I aquí assenyala la ineficàcia dels sistemes de protecció.

—Què vol dir que es perdessin setze gigawatts d’energia?
—És com si se n’anessin setze centrals nuclears de cop. Això no ho aguanta ningú.

—Com es pot explicar que es perdi tantíssima energia en cinc segons?
—Caldrà saber distingir clarament què en fou el detonant de les causes que van portar a l’apagada general. I en aquests moments això no se sap.

—És normal que vint-i-quatre hores després no se sàpiga?…
—Sí, és normal fins i tot que tres mesos més tard encara no n’hagis tret conclusions. I això pot donar feina per als cinc anys vinents, perquè caldrà canviar coses, fer plans d’inversió, fer una renovació…

—Per què costa tant?
—Cinc segons és una eternitat. Cada segon la xarxa fa cinquanta cicles, per això diem que la xarxa és de cinquanta hertzs, que vol dir que hi ha cinquanta oscil·lacions en la xarxa de corrent altern. En cinc segons, hi ha 250 cicles. I, per analitzar-ho, et cal anar dos-cents cicles abans. Parlem, doncs, d’uns 400 cicles de corrent altern. Tota aquesta informació és registrada, i la té Red Eléctrica. Però és una feinada treure-la, perquè l’has d’extreure de tots els nusos que ha implicat això. I quan els tens tots damunt la taula, has de saber identificar una marca de temps, una marca que ha quedat en algun lloc del primer incident, el temps zero. I a partir d’aquí has de començar a analitzar el comportament de la xarxa, a veure què ha passat al voltant d’aquest segon anterior a l’incident i, en aquest cas, els cinc segons posteriors. Hi ha hagut un error en cascada de proteccions que han fallat arran d’un incident, que no sabem quin ha estat, que pot ser un ocell que s’ha quedat enganxat a no sé quina línia, vés a saber. El detonant no justifica el que va passar, si hi ha hagut més coses que s’han fet malament.

—És a dir, que ja hi pot haver un detonant, un incident, que si hi hagués hagut unes mesures de seguretat prou eficaces a la xarxa haurien hagut d’evitar la gran apagada?
—S’hauria hagut d’aïllar el defecte en l’entorn. No pot ser que un incident a Extremadura trenqui la interconnexió amb França.

—Red Eléctrica parla de “dos esdeveniments consecutius de desconnexió”, que el primer el van poder salvar i el segon, no. Hi pot haver més d’una causa? 
—Pot ser. Una desconnexió d’una línia pot causar una sobrecàrrega en una altra, perquè al final l’electricitat ha de passar. Caldrà veure cadascun d’aquests registres de totes les substacions que s’hi han involucrat, a veure on hi ha les causes, en plural, que en trobarem més d’una. I no descartem que pugui ser una errada de maniobra.

—Què vol dir una errada de maniobra?
—Poso un exemple, que vaig viure, quan en una xarxa hi havia dos circuits que no es podien ajuntar perquè se’n desequilibraven les càrregues i saltava tot. Doncs aquell dia, per fer aquella maniobra, s’havien de descarregar una sèrie de coses per poder ajuntar aquells dos circuits. El tècnic d’operació va fer malament la maniobra, va tancar un circuit abans d’haver-ne obert un altre. Hi pot haver aquesta mena d’errors, també.

—I és raonable pensar en un atac informàtic?
—El sistema elèctric està concebut perquè sigui molt robust. Per poder fer un atac com aquest, que pugui afectar de cop tota aquesta energia, han d’anar directament a centres de control que la gestionin, com el de Red Eléctrica, o centres de control que algunes renovables tenen per a centralitzar l’operació dels seus molins de vent o les seves plantes. Atacar aquests sistemes no és fàcil, amb els sistemes de seguretat que tenen. Jo descartaria el ciberatac, com també aquella hipòtesi d’una radiació ionitzant electromagnètica provinent del sol; aquestes radiacions, que n’hi ha, normalment el sistema les aguanta i es detecten a temps.

—Aquesta apagada transmet a la població una sensació de fragilitat i de vulnerabilitat enorme. Com és possible que passés això, si no és per un problema sistèmic?
—Penseu que hi ha hagut uns grans canvis al sistema elèctric, no tan sols del punt de vista tecnològic, per la dimensió, sinó també organitzatiu. La xarxa s’ha hagut d’anar adaptant perquè hi ha hagut moltes complicacions que s’han hagut d’anar encarant.

—Això pot haver afavorit aquesta pèrdua sobtada de l’energia fotovoltaica?
—Però en les etapes finals de l’incident. Primer hi va haver l’incident que ignorem i després, segons aquesta hipòtesi, les fotovoltaiques se’n van anar. Perquè devien detectar que alguna cosa no anava bé.

—Què vol dir que detecten que alguna cosa no va bé?
—Penseu en la línia que teniu a casa, que us va del comptador del rebedor fins al menjador, on teniu una estufa de barres. I aleshores hi ha un curtcircuit a l’estufa; el comptador, que comprova la tensió i la intensitat que en surt, veu que de cop i volta hi ha hagut un salt important, i obre l’interruptor. És això, en un sistema de punt a punt. Quan tens un sistema més lligat, on hi ha un comptador, un grup electrogen, unes plaques fotovoltaiques, i a l’estufa del teu menjador hi ha el curtcircuit, tots ho veuen. I aleshores has de veure quin dels tres és el primer que se n’adona i desconnecta.

—En el cas de l’apagada, per què ho hauria detectat primer la fotovoltaica? Per què cau primer?
—Perquè el que té la pell més prima és el primer que deixa anar la corda.

—I això ha passat amb la fotovoltaica en un moment en què la producció provenia principalment d’aquesta font d’energia. 
—Home, un 60%, en aquell moment. I no hi havia potència rodant per poder cobrir amb una energia ferma l’energia que deixava d’aportar la fotovoltaica. Però, és clar, parlem de 16 gigawatts. És una monstruositat.

—Vet aquí la fragilitat del sistema. Que en un moment determinat depengui tant de la fotovoltaica i que aquesta tingui la pell tan prima perquè un incident, que encara no sabem quin, n’hagi propiciat la desconnexió de cop i hagi fet caure tot el sistema.
—Exacte. I calen tres passos: que els incidents no passin mai, que és difícil de garantir; que, si passen, es delimitin com més aviat millor a l’origen de l’incident, aïllant elèctricament, obrint interruptors, perquè aquell curtcircuit acabi essent un ensurt i prou, que les proteccions puguin aïllar el sistema; i el tercer, que si algú té la pell més prima que s’ho faci mirar.

—Què significa que la fotovoltaica té la pell més prima?
—Per exemple, un grup generador amb una tensió de sortida normal de 40.000 volts, i de sobte veu que li baixen un 10%, fins a 36.000. Ha de fer un sobreesforç, i ha de decidir què vol fer, si aguantarà dos segons aquests 36.000 i, si no es recupera, surt; o bé si diu: no, quan baixi de 39.000, ja me n’aniré. Això va passar a Vandellòs l’any 1993, passava amb les eòliques a començament dels 2000 i pot passar ara. I cal que puguin aguantar un cert temps, encara que baixi la tensió, perquè no hi hagi caigudes.

—Però això és una qüestió de regulació.
—És una qüestió de normativa. Per exemple, consta en el procediment operatiu de Red Eléctrica, que va fixar les característiques que havien de tenir les potències dels sistemes eòlics per integrar-se a la xarxa elèctrica peninsular.

—I no hi ha normativa en relació amb les fotovoltaiques?
—Hem avançat molt de pressa en fotovoltaica i hem avançat molt poc en regulació.

—Hi ha el risc de culpabilitzar les renovables, particularment la solar?
—Doncs pensem-ho, pensem-ho dues vegades, perquè les renovables les necessitem tant sí com no, i cada vegada més. Però també caldrà veure en aquesta combinació d’energia un 60% del qual era solar, quines són les exigències que li hem de fer. No tan sols als qui s’hagin pogut comportar malament, sinó que també caldrà veure què es pot fer amb els sistemes de protecció de la xarxa.

—No hi ha un problema de manca de recursos o de planificació per a poder utilitzar l’energia excedent de renovables, com la solar?
—La generació d’energia fotovoltaica es fa en corrent continu, i cal convertir-lo en corrent altern i injectar-lo a la xarxa amb aparells electrònics de potència. Però el problema és la seguretat. En comparació, què passa quan vas a la central hidroelèctrica de Riba-roja i veus aquelles turbines? Que allò, quan gira, no ho atures, perquè té una gran inèrcia. Per més que hi passi alguna cosa, allò no ho atures, i això et dona una seguretat: tens una potència ferma garantida. Aquesta inèrcia, en canvi, no la tens amb l’electrònica de potència que ha de servir per a injectar la solar, i quan tens un problema de debò et preguntes si això et donarà fermesa en el sistema. Contra això, què s’hi pot fer? Evidentment, caldria fer-hi coses, però tot és car…

—La fotovoltaica té unes limitacions en aquest sentit, voleu dir.
—Sí, no per la disponibilitat, sinó perquè aguanti.

—Caldria crear un mercat de capacitat per a tenir a disposició l’energia de centrals hidroelèctriques o de cicles combinats per a casos d’emergència?
—En part ja es fa, potser no prou. Red Eléctrica té tancat el mercat de l’energia casant l’oferta amb la demanda, i obre un altre mercat, el de reserva secundària, per a qui estigui disposat a engegar els seus grups, no pas per produir energia, sinó per estar disponible perquè entri al cap de tres o quatre segons… Això ja es fa. En aquest mercat hi és tothom. I aquest mercat també es casa i es tanca. I finalment se n’obre un altre, de reserva terciària, per a aquells que estiguin disposats a vendre l’energia que tinguin disponible en dues hores.

—Però aquest mercat s’ha tractat prou per contenir o evitar grans apagades?
—No s’ha casat prou energia. La pregunta és quanta energia hem de casar? Perquè una cosa és que tu tinguis prevista energia per a perdre dues nuclears i una interconnexió –posa-hi cinc gigawatts– i una altra cosa són setze gigawatts. Ni que la paguin a un preu infinit, no hi ha ningú que la pugui oferir.

—El futur no són les bateries?
—Sí, però adverteixo sobre allò que ens va passar amb els nuclears, com ens va passar amb les eòliques, com ens ha passat amb les fotovoltaiques, si no es fan els canvis que calen. D’aquí a vint anys ens pot passar això mateix amb les megabateries de liti, quan ens proporcionin vint gigawatts en el mixt energètic. Perquè si passa un ocellet per no sé on i ens genera una altra vegada un problema d’aquests, ens abandonaran els 20 gigawatts de les bateries. Si no n’aprenem, repetirem la història amb una altra tecnologia.

Abans-d’ahir, enmig de la gran apagada, molts propietaris d’habitatges amb plaques solars es van trobar, sorpresos o resignats, igualment sense llum a casa. És el cas d’un lector de VilaWeb, que, disposant d’una instal·lació solar amb 6 kW de plaques i una bateria de 14 kWh, prou per a cobrir durant uns quants dies el seu consum de 7 kWh diaris en aquesta època de l’any, no va disposar d’electricitat durant l’apagada. Alguns altres lectors van mitigar-ne l’efecte gràcies al seu cotxe elèctric. Un ens informava que en arribar a casa va tirar un cable del cotxe estant i va poder alimentar una nevera, un congelador i un llum al menjador, mentre la família podia també carregar els mòbils. La tecnologia associada a la transició energètica ens proporciona eines que poden servir a moltes famílies per a estalviar-se una altra jornada com la de dilluns. Ahir ja us en vam parlar breument i avui, atès l’interès, us en donem més detalls.

Una instal·lació solar d’autoproducció antiapagades

Avui dia, com més va més cases unifamiliars tenen plaques solars. Però n’hi ha instal·lacions solars de menes diverses i per evitar situacions com la de dilluns cal tenir en compte un seguit d’elements bàsics. Hem de considerar tres grans elements: plaques solars, inversor i bateries. L’inversor és la clau, perquè és el responsable de gestionar-ho tot plegat. Els més senzills (i econòmics) només gestionen la producció de les plaques i assumeixen que sempre estem connectats a la xarxa (on-grid). Si se’n va la llum, l’inversor s’apaga per seguretat, com determina la normativa, per evitar de vessar electricitat a la xarxa i electrocutar els operaris que puguin fer-hi reparacions.

Amb un inversor bàsic, si més endavant volem instal·lar bateries, necessitarem un inversor-mòdul addicional, o que la bateria l’incorpori, cosa que implica un cost addicional. Si, a més, volem que les plaques, l’inversor i les bateries (si en tenim) continuïn funcionant amb una apagada, necessitem un altre mòdul (amb el cost corresponent), comercialment anomenat backup, que permet d’aïllar-se de la xarxa (off-grid) automàticament en el moment de l’apagada. Els preus poden variar molt entre marques i segons les característiques, però, només com a referència, ens podem trobar inversors bàsics d’uns 1.000 euros, inversors-mòduls de bateria d’uns 3.000 euros i mòduls de backup d’uns 500 També hi ha mòduls duals, amb gestió de bateria i backup inclosos.

Així doncs, si tenim un inversor bàsic i volem ampliar-ne les característiques (bateries i antiapagades), podem afegir aquests mòduls a la instal·lació. Tot i que potser ens pot sortir a compte prescindir-ne completament i adquirir un inversor específic que contingui totes tres coses: gestió de les plaques solars, de bateries i de backup per quan hi hagi apagades. En aquest cas, els preus poden vorejar els 2.000 euros, el doble d’un inversor bàsic, però més barat que si compren els tres elements separats. Avui dia, i malgrat que d’entrada surti més car, només hauríem d’optar per un inversor bàsic en el cas que vegem clar que no tindrem bateries ni vulguem un sistema de backup per a protegir-nos contra apagades.

Tanmateix, el preu de les bateries ha baixat molt, i malgrat que sigui una inversió de milers d’euros, tenint bateries podrem aprofitar al màxim la nostra autoproducció i tenir més seguretat en cas d’apagades. Ens poden proporcionar electricitat durant 24 hores o més, segons la mida. Per això, com dèiem, necessitem també una unitat de backup. Però no tots els backups són iguals i ens hem de fixar en una característica molt important, que pot resultar cabdal per a moltes persones: quant de temps triga a aïllar-nos de la xarxa elèctrica i entrar en mode off-grid. La unitat de backup és com una mena d’interruptor. Quan hi ha electricitat a la xarxa l’interruptor és obert. Quan es talla la llum, l’interruptor es tanca de cop, ens aïlla de la xarxa i permet que pugui circular l’electricitat de les plaques per casa amb seguretat total, sense electrocutar ningú extern a casa nostra.

Però entre el tall amb la xarxa elèctrica i el moment que obtenim l’electricitat exclusivament de les plaques solars (o les bateries) poden passar segons o mil·lisegons. El primer cas, en què passem segons a les fosques, és el típic dels mòduls externs que s’afegeixen als inversors bàsics. Això vol dir que tota la casa s’apagarà i això pot ser un problema, com ara si tenim ordinadors no portàtils. És per això que és molt més recomanable d’optar pels mòduls duals de bateria i backup o els inversors que ho incorporen tot plegat. En aquest cas, tenen dues sortides d’electricitat, la normal i la de “càrregues crítiques”. La normal, en cas d’apagada, també s’apagarà. En canvi, la de càrregues crítiques continuarà funcionant amb les plaques solars (i la bateria, si en tenim), perquè hi actuarà el backup. En aquest cas, el tall és de mil·lisegons, de manera que ni ens n’adonarem: els ordinadors continuaran funcionant i els llums ni variaran la intensitat. De fet, per a saber que hi ha hagut una apagada general ens haurà d’avisar algú, o haurem de veure que els veïns no tenen llum.

En general, els inversos-mòduls amb càrregues crítiques actuals permeten potències suficients per a un habitatge normal. Per tant, posar tots els consums de la casa a la sortida de les càrregues crítiques no hauria de ser cap problema. Tanmateix, si la sortida de crítiques ens indica poca potència o tenim un consum molt elevat, haurem de decidir quins elements posem a la sortida normal, la que es quedarà sense llum en cas d’apagada, i quina posem a la sortida crítica (com ara llums i nevera-congelador). Finalment, quant a la mida de la bateria, al voltant de 10 kWh és la mida estàndard actual, tot i que puja cap als 20 kWh, perquè s’abarateix. La xifra exacta dependrà de factors com ara quantes plaques solars tinguem instal·lades, quin consum diari tenim i quants dies volem garantir el subministrament, especialment si tenim vehicle elèctric.

En resum, si ens hem de fer una instal·lació solar de cap i de nou, haurem de dir a l’empresa instal·ladora que volem que en cas d’apagada no ens quedem sense llum, i que el canvi es faci en mil·lisegons, sense que ni ens n’adonem. Si tant ens fa de passar uns quants segons amb la casa a les fosques, també podem optar pels mòduls no instantanis, que surten més bé de preu. Si ja tenim una instal·lació feta, haurem de demanar a l’instal·lador quines opcions tenim amb el nostre inversor i, segons el pressupost i què ens ofereix, avaluar si no és millor canviar l’inversor per un que ho gestioni tot.

Què podem fer als habitatges en edificis?

El cas anterior és l’ideal, però cal dir que, ara per ara, només es pot implantar en cases unifamiliars, on viu cap al 30% de la població del país. Als habitatges en edificis, ara com ara, no tenim l’opció d’evitar completament una apagada, però sí de mitigar-ne l’efecte. Segurament, la primera opció serà els kits solars per a balcons. De gran èxit a Alemanya, al nostre país són encara una raresa. Són fàcils d’instal·lar. Instal·lem plaques solars al balcó, les endollem a qualsevol endoll i passen a proporcionar electricitat al nostre pis. La normativa obliga a instal·lar també un dispositiu d’abocament zero perquè no injecti mai electricitat a la xarxa, que es quedi sempre dins del nostre habitatge. És a dir, que la producció solar és aïllada de la xarxa general en tot moment, de manera que les apagades no l’afecten.

El problema és que, per a una instal·lació solar d’aquesta mena, la normativa en limita la potència a 800 W (si fos de més potència requeriria una instal·lació estàndard més complexa) i amb això no podem cobrir tots els consums de casa. En situació normal, ens ajudarà a cobrir una part del consum domèstic, i la resta l’agafarem de la xarxa general. Però, en cas d’apagada general, ens garanteix una producció que cobreix el consum bàsic de nevera i llums. Addicionalment, amb aquests kits solars hi podem afegir bateries, generalment entre 1,5 kWh i 10 kWh, algunes de les quals són portàtils completament i inclouen endolls estàndards. De manera que ni tan sols ens caldrien les plaques solars del balcó per a proporcionar electricitat a elements essencials com la nevera o els llums. Una altra opció és prescindir de plaques solars i tenir una bateria portàtil de 2 kWh a 4 kWh que ens pugui servir també per a les escapades de càmping i que, de passada, puguem emprar en moments d’apagades. Tanmateix, són força cares i, per tant, amb les apagades i prou no es poden justificar.

Aprofitar els vehicles elèctrics

Com més va més gent té un vehicle elèctric. I també ens poden ajudar, perquè tenen una bateria que en molts casos podem fer servir. N’és un exemple la marca catalana de motocicletes elèctriques Silence, que tenen una bateria extraïble de 5,6 kWh (uns 4,6 kWh aprofitables) amb rodetes per a desplaçar-la fàcilment on convingui. La bateria, d’entrada, només serveix per a la moto, perquè no té cap endoll estàndard. Tanmateix, i això potser molts propietaris no ho saben, la marca ven un inversor que es connecta a la bateria i proporciona dos endolls, amb una potència de sortida de 3.000 W. Una nevera pot gastar cap a 300 W, de manera que ens garantiria més de 10 hores de subministrament. Tanmateix, costa uns 700 euros i, doncs, no se’n justifica la compra si és tan sols per a preservar els aliments d’una nevera, que tindrien un cost menor. Ara, també ens pot servir si fem sortides de càmping o per a més usos, aprofitant que ja tenim la bateria per a la moto. Quant a les altres marques de motos elèctriques, ignorem si ofereixen res de semblant, però n’hi ha prou de demanar-ho al concessionari.

On, sens dubte, podem obtenir més profit és amb les bateries dels automòbils. Per una banda, són molt més grans i, per una altra, es comencen a aplicar protocols justament per a aprofitar-les com a central energètica per a casa. Molts comencen a incorporar el V2L (Vehicle-To-Load, ‘vehicle amb endoll’). Podem connectar un adaptador (en podem trobar per menys de 50 euros) al port de càrrega del cotxe, que té un presa d’endoll estàndard, on podem endollar qualsevol aparell, com en qualsevol altre endoll de la casa. Només cal que tirem un allargador i, amb una regleta estàndard, podrem connectar-hi unes quantes coses. Això sí, generalment tindrem la potència limitada a un interval entre 1,5 kW i 3,5 kW. Amb això n’hi ha de sobres per a la majoria d’usos normals d’una casa. Tenint en compte que la bateria d’un cotxe elèctric té una capacitat d’uns 60-80 kWh, tindrem electricitat per a dies.

Més enllà d’això, podem fer que el nostre cotxe alimenti no tan sols uns endolls, sinó tota la casa, i transformar-lo en una central elèctrica personal. Per això s’ha desenvolupat el protocol V2H (Vehicle-To-Home, ‘vehicle a casa’) i en aquest cas necessitem un carregador de cotxe especial, que permet potències fins a 11 kW. És a dir, cobreix la potència normal de tota la casa, de manera que no hem de canviar la rutina en cas d’apagada. Malauradament, ara per ara al nostre mercat no hi ha cotxes que ofereixin aquesta opció, ni les autoritats han regulat que els vehicles elèctrics incorporin aquest protocol obligatòriament. Hi ha empreses que ofereixen carregadors V2H, però de moment no hi ha informació clara de si serveixen per a tots els cotxes que es comercialitzen o cal que el cotxe contingui algun element elèctric específic. Tanmateix, tard o d’hora els cotxes incorporaran també aquest protocol. El V2H, a més, es pot combinar amb una instal·lació solar. En aquest cas, podríem estar aïllats de la xarxa elèctrica sense dificultats durant setmanes i fins i tot mesos.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha fet un nou gir en la guerra desfermada per la seva política comercial tot rebaixant els aranzels al sector de l’automoció. Manté els del 25% que estan en vigor d’ençà del 3 d’abril, però rebaixarà els que s’apliquin als components, que s’han de començar a aplicar el 3 de maig.  A banda, la indústria de l’automòbil tampoc haurà de fer front als aranzels que penalitzen la importació d’acer i d’alumini.

Trump ha fet l’anunci coincidint amb els cent dies del seu segon mandat, que ha celebrat amb una visita i un míting a Warren, a prop de Detroit. Trump cerca amb aquests moviments que els fabricants nord-americans ampliïn la seva producció als EUA per fomentar l’ocupació al país.

Avui València s’ha despertat amb llum, però tensa i espessa. Avui, 29 d’abril, fa sis mesos de la pitjor catàstrofe que es recorda al País Valencià: una gota freda que va deixar 229 morts. Avui, també, el Partit Popular Europeu ha fet el seu congrés a la Fira de València, un espai que ara fa sis mesos va servir de dipòsit de cadàvers. I les víctimes hi han estat presents per recordar la negligència del president de la Generalitat, Carlos Mazón, durant tota la gestió de la gota freda. Davant les burles d’alguns dels assistents al congrés, hi havia la dignitat dels familiars i afectats, que ahir no es van poder manifestar a causa de l’apagada.

Aquest vespre es feia un sopar amb els dirigents del PPE al Palau de les Arts i les Ciències i, novament, les víctimes han fet soroll i han protestat. El pont de l’Assut de l’Or ha estat el lloc triat per a la protesta, i també per a presentar l’Acord Social Valencià. “No pensaven en la possibilitat de mantenir mobilitzacions multitudinàries com aquesta en un context de tragèdia, abandonament institucional i dolor. Segur que tampoc no pensaven que avui es trobarien una benvinguda popular denunciant la negligència criminal i presentant l’Acord Social Valencià, un espai de trobada de tota la societat valenciana per acabar per sempre amb les polítiques de mort, explotació i misèria”, ha dit un dels portaveus.

Aquest acord naix de la reunió entre els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, les associacions de víctimes de la gota freda i una àmplia representació dels moviments socials del País Valencià. “Considerem urgent articular-nos per a demanar justícia i que els responsables de la tragèdia no continuen governant amb impunitat, com també reprendre el poder popular als carrers per a posar sobre la taula polítiques públiques que responguen a les necessitats reals de tothom”, han dit. Han afegit que mentre Mazón governe, “la reconstrucció és impossible” i han recordat la negligència política del govern valencià durant la gota freda, a més de la complicitat de Feijóo i Von der Leyen amb la seua presència a València.

Han exigit la dimissió immediata de Mazón i el Consell i han anunciat els àmbits en què treballaran: immigració, habitatge, treballadors, feminisme, educació, cultura i defensa de la llengua, salut i medi. “Fem una crida a totes les persones, organitzacions, entitats, sindicats i, en definitiva, a tota la societat valenciana a participar i formar part de l’Acord Social Valencià. El 7 de maig, a les 19.00, al parc Alcosa, ens reunirem per continuar lluitant pel present i construir el futur. El primer acord és fer fora a Mazón. Botxí d’Alacant, si no te’n vas, tot es trencarà”, han advertit.

La veu de les víctimes

En representació de l’associació Víctimes Mortals DANA 29 d’octubre, ha parlat la presidenta, Rosa Maria Álvarez. Ha insistit que els seus familiars van morir per una negligència, per una falta de previsió i prevenció d’una gota freda, no per un problema atmosfèric. També ha assenyalat que avui Mazón no havia aparegut pel congrés del PP europeu i s’ha amagat una vegada més. “Si parle és perquè pense que les famílies hem de tindre veu, no hem d’estar a casa plorant. No som ploramiques”, ha dit.

Álvarez també ha comparat l’actuació de Mazón durant l’apagada, amb la gestió de la gota freda. “Ahir, per una apagada, la persona que ocupa la presidència del nostre poble, de la nostra Generalitat, perquè jo mai no li diré president, perquè no és el meu president d’ençà del 29 d’octubre, va demanar el nivell 3 automàticament. Va posar en evidència qui havia de demanar el nivell 3, per si algú tenia algun dubte. Si per una apagada el va demanar, els dies 29 i 30 no tenim llum ni aigua, no teníem telecomunicacions, no teníem aliments. Aliments, senyors, no teníem quemenjar. Res, en cap poble de l’Horta Sud i més amunt no teníem aliments. Teníem morts a casa sense poder-los traure. Persones que no es trobaven. Encara queden tres persones sense trobar, i vostè encara no ha demanat el nivell 3”, ha reblat.

La presidenta de l’associació ha explicat que es van presentar a la seu madrilenya del PP per a ser escoltats. “Quan vam eixir, érem onze perilloses persones. La nostra única arma era el dolor, i teníem catorze antiavalots, més dos cotxes de policia local”, ha denunciat. Dues, de fet, van ser identificades. “Avui intentaven que açò no es produïra, que cadascú fóra a casa perquè no volien que el PP europeu vera que Mazón no és volgut”, ha dit. Han demanat a Ursula von der Leyen una reunió, i finalment els han respost que els rebrien el 13 de maig a Brussel·les.

Com és habitual cada 29 de mes, avui els familiars de les víctimes hi eren presents. “Demanem la dimissió de Mazón, necessitem que es faça justícia, que isca la veritat, que complisca amb la seua responsabilitat i que ens diga on era. Que complisca la seua falta d’assistència en tot. La cronologia que ens presenta la Generalitat Valenciana acaba a les 20.00, i després continua havent-hi molts més morts. La meua parella va morir a les 22.15 per un tsunami d’aigua i llot. Sis mesos després encara no sé d’on va eixir eixa aigua, sis mesos després no sé per què eixes carreteres no estaven tallades i per què s’hi va poder accedir. Per tant, no van ser-hi ni abans, ni durant, ni després”, ha dit Soraya, que va perdre el marit.

“Hem vingut a demanar justícia pels nostres morts, perquè la presidenta del Parlament Europeu force l’eixida del president Mazón i el faça eixir del govern. Aprofitem que han vingut per a protestar i que sàpiguen a la resta d’Europa què ha passat ací, i la mala gestió que va fer el senyor president Mazón”, ha dit Toñi García, que el dia de la gota freda va perdre el marit i la filla.

Convocatòria de vaga general

La Intersindical Valenciana, CGT, la COS i CNT han fet un recordatori de la vaga general convocada per al 29 de maig, per la gestió negligent de la gota freda del Consell. “D’ençà del 29 d’octubre tenim una ferida oberta que no podrà començar a sanar fins que els responsables no paguen per la seua actuació criminal i negligent. El principal responsable és Carlos Mazón”, han dit. A més, han assenyalat els empresaris i el perill que van causar a la vida dels treballadors aquell dia.

Entre els crits, a més de l’habitual “Mazón dimissió”, avui també s’ha sentit “Mazón culpable per omissió; PP europeu, per col·laboració”, i “No volem un ninot de president”. Per a acabar la concentració, alguns artistes i grups valencians, com ara JazzWoman, Auxili i Pau Alabajos, han cantat algunes cançons als assistents concentrats.

Els treballadors de Port Aventura han desconvocat les dues jornades de vaga previstes pels dies 1 i 2 de maig després d’haver arribat a un acord amb l’empresa que gestiona el parc. Els sindicats UGT i CCOO han ratificat el pacte.

Segons que han explicat els treballadors en un comunicat, les negociacions han culminat en unes “millores substancials” tant en els salaris com en les jornades de treball. El Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat ha mediat en les negociacions entre les dues parts.

El director general de PortAventura, Fernando Aldecoa, ha celebrat l’acord: “Ens permet operar amb normalitat durant el pont de maig, una notícia positiva tant pel benestar dels equips com per als visitants que havien planificat les seves vacances”.

El 19 d’abril, en la primera jornada de protestes, vora cinc-cents treballadors es van concentrar en un dels accessos per a empleats del parc d’atraccions per reclamar millores en les condicions laborals i un nou conveni col·lectiu.

Al Palau de les Nacions de Ginebra, s’hi fa avui l’Examen Periòdic Universal de l’estat espanyol, un procediment del Consell de Drets Humans de l’ONU que obliga tots els estats membres a sotmetre’s a una revisió cada quatre anys i mig. Per a aquesta cita, desenes d’organitzacions catalanes han presentat informes que denuncien vulneracions en matèria de drets civils, polítics, socials, culturals i econòmics.

Aquestes entitats demanen als estats participants que instin l’estat espanyol a aplicar plenament l’amnistia, a garantir la immersió lingüística i a posar fi a pràctiques d’espionatge il·legal, entre més. A banda de les aportacions de la societat civil, també s’hi ha inclòs informació enviada per l’estat espanyol mateix i per experts independents.

Repressió contra l’independentisme

Entre els catorze informes lliurats, cinc se centren en la vulneració de drets civils i polítics arran de la repressió contra el moviment independentista, amb una demanda unànime: que s’apliqui l’amnistia. Dos d’aquests informes, impulsats respectivament per Òmnium Cultural i per l’ANC, juntament amb Unrepresented Nations and Peoples Organization, denuncien la criminalització de protestes pacífiques, la instrumentalització del delicte de terrorisme contra l’independentisme, els casos d’espionatge amb Pegasus, la infiltració d’agents en entitats civils i la manca de reparació de les tortures comeses durant el franquisme.

També alerten de la resistència de la cúpula judicial espanyola a aplicar l’amnistia i reclamen que es respecti el dret d’autodeterminació, avalat per més del 75% dels catalans. Un altre document, elaborat per entitats com el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Plataforma per la Llengua, denuncia la vulneració de la llibertat d’expressió i de reunió. A més de remarcar l’abús de la llei antiterrorista, adverteixen sobre els perills de la reforma del delicte de desordres públics i recorden que Espanya no ha complert recomanacions com, per exemple, la despenalització de la difamació o la revisió del delicte d’injúries a la corona.

Amnistia i Llibertat i Sine Qua Non hi aporten un quart informe, que se centra en la repressió econòmica. Denuncien les multes milionàries imposades a activistes i polítics independentistes, i la manca d’imparcialitat del Tribunal de Comptes, que consideren una eina per a exercir persecució política encoberta.

Un cinquè document, signat per Irídia i Gentium, denuncia l’espionatge en massa amb el programari Pegasus contra l’independentisme. Diuen que és el cas més greu a Europa després del d’Hongria, i alerten que les investigacions sobre aquest escàndol han quedat paralitzades pel blocatge del govern espanyol i la manca de col·laboració de l’empresa NSO Group.

Atacs contra la immersió lingüística

Tres informes tracten els atacs al model d’immersió en català. Un, impulsat per sindicats com la USTEC·STEs-IAC i la Intersindical i per la Plataforma per la Llengua, adverteix del perill de deixar en mans de la justícia decisions sobre la llengua i denuncia la imposició d’un mínim del 25% de classes en castellà. La Plataforma per la Llengua aporta un altre document que recull discriminacions contra catalanoparlants en àmbits com els tribunals o l’administració pública. L’entitat demana que es reconegui el català com a llengua pròpia d’una minoria protegida i que es combati el discurs d’odi contra els catalanoparlants.

El tercer informe, elaborat conjuntament amb entitats gallegues, asturianes, basques, l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, denuncia la regressió en la protecció de les llengües minoritzades i demana, entre més mesures, l’oficialització de l’asturià i l’aragonès.

Racisme i participació política

Dues organitzacions han presentat informes sobre discriminació racial. El CIEMEN demana que es garanteixi el dret de vot als residents estrangers, de manera que s’elimini l’exigència de convenis de reciprocitat i se centrin únicament en el criteri de residència. Per la seva banda, l’Institut de Drets Humans de Catalunya alerta que les lleis espanyoles no prohibeixen explícitament les identificacions per perfil ètnic o racial i demana mesures per a evitar la discriminació en àmbits com la intel·ligència artificial o les polítiques contra el canvi climàtic, tenint en compte vulnerabilitats socials, racials i econòmiques.

El deute amb les víctimes del franquisme

Un altre informe important denuncia l’incompliment sistemàtic en la investigació de desaparicions forçades de menors entre el 1936 i el 1996. Les entitats memorialistes exigeixen que l’estat reconegui que aquests delictes no prescriuen fins que no es restableixi la identitat de les víctimes i que apliqui les recomanacions internacionals pendents.

Finalment, també s’han presentat informes sobre drets econòmics, socials i culturals, que posen el focus en la desigualtat educativa i en les condicions penitenciàries. Reclamen, entre més mesures, la prohibició de l’aïllament de llarga durada a les presons i la redefinició del delicte de tortura per a garantir-ne una persecució eficaç.

 

El Bloc Quebequès confiava d’aconseguir un resultat històric en aquestes eleccions federals al Canadà, aprofitant l’enfonsament del Partit Liberal anunciat en els sondatges. Tanmateix, el context internacional, marcat per l’amenaça del president dels Estats Units, Donald Trump, i el reforç del sentiment de la solidaritat canadenca han capgirat les expectatives. Els liberals s’han recuperat miraculosament i, finalment, el Bloc ha quedat lluny del seu millor resultat i ha perdut un terç dels diputats que tenia.

Segons les projeccions de CBC, el Bloc ha passat dels 35 diputats de la legislatura anterior a 23, tot i mantenir victòries importants en circumscripcions clau, com ara Gaspésie-Les Îles-de-la-Madeleine-Listuguj i Lac-Saint-Jean. El seu dirigent, Yves-François Blanchet, ha revalidat l’escó a Beloeil–Chambly i ha insistit que no es presentava per ser primer ministre, sinó per defensar els interessos del Quebec i oferir-se com a soci responsable i competent al parlament federal.

La presència amenaçadora de Donald Trump en la campanya electoral ha canviat les prioritats d’una part important de l’electorat quebequès. Segons les enquestes d’Ipsos, molts votants han prioritzat la unitat canadenca per l’amenaça exterior i han deixat en segon pla les aspiracions sobiranistes. Aquest canvi d’enfocament ha reforçat els liberals, que han aconseguit de guanyar en 41 circumscripcions de les 78 que té el Quebec; el Bloc ha quedat en segon lloc, amb 25.

Mark Carney, el nou dirigent liberal, ha sabut aprofitar bé aquest clima d’inquietud. Durant la campanya ha promès que sota el seu govern no es posaran en qüestió elements fonamentals per al Quebec, com la protecció de la llengua francesa i el sistema de gestió de l’oferta agrícola, aspectes que Trump podria amenaçar en futures negociacions comercials.

Malgrat la reculada, el Bloc conserva una posició decisiva al parlament federal. La majoria liberal no serà possible, i això converteix el Bloc en una peça indispensable per a la governabilitat. Segons Stéphanie Chouinard, professora de ciència política al Royal Military College, una minoria liberal és “probablement el millor escenari per al Bloc”, perquè li atorga un poder d’influència que no tenia en la legislatura anterior.

En aquesta hipòtesi, el Bloc pot condicionar l’agenda del govern en qüestions importants per al Quebec, com ara la protecció de l’alumini, la defensa del francès i el reconeixement de la cultura quebequesa.

Han passat vint-i-quatre hores d’ençà de la gran apagada elèctrica que va paralitzar la península ibèrica i, malgrat els anuncis triomfalistes dels governs, la realitat és que continuem submergits en una penombra informativa tan preocupant com l’incident mateix.

Les autoritats s’han afanyat a proclamar que havia tornat la normalitat, en un acte reflex que ja forma part del manual bàsic de gestió política contemporània: declarar resolt un problema abans d’haver-lo entès.

Però quina és exactament aquesta “normalitat” que tant s’ha repetit avui als mitjans oficials? Certament no és la situació dels milers de passatgers que s’han trobat amb estacions de tren col·lapsades, amb trens que no funcionen; ni la dels municipis on encara avui s’han registrat talls intermitents o on no arriba l’aigua amb prou pressió; ni la d’aquells pacients a qui han ajornat les proves mèdiques; ni la de les escoles que han obert merament com a aparcament de criatures. La normalitat –proclamada sobretot pel PSOE– és, en realitat, una construcció retòrica, un artefacte comunicatiu dissenyat per enterrar sota una capa de tranquil·litzadora ficció institucional la crisi i la responsabilitat política corresponent.

I aquesta –em sembla a mi– és la veritable anomalia que hauríem d’analitzar: la creixent dissociació entre el relat oficial i l’experiència ciutadana. En aquesta crisi i en anteriors. Perquè un govern que declara superada una crisi mentre se’n mantenen vigents els efectes no comet simplement un error de càlcul, ans revela una concepció de la política en què la gestió de la percepció ha substituït la gestió de la realitat. En què –si em permeteu de dir-ho d’una manera potser massa brusca– l’anunci ha passat a ser més important que el fet. En què la comunicació institucional no serveix per a informar, sinó per a suplantar el debat necessari i evitar-lo.

Vint-i-quatre hores després del més gran col·lapse elèctric viscut a Europa, continuem sense saber amb precisió què va fallar, per què va fallar i, sobretot, quines mesures concretes es prendran per evitar que torne a passar avui mateix. I cal recordar, per tant, que en democràcia la transparència no és un luxe, sinó una obligació. Elemental. Els ciutadans tenim el dret de saber els detalls d’un incident que ha afectat la nostra vida de manera tan directa. No per a alimentar alarmismes –quina mania que els ha agafat amb això de les fonts oficials!–, sinó precisament per a evitar-los. Perquè quan el silenci institucional ocupa l’espai de l’explicació racional, són les teories més catastrofistes que tendeixen a imposar-se a l’imaginari col·lectiu.

Siga com siga, l’episodi que vivim de despús-ahir ençà evidencia una deriva particularment preocupant de la política contemporània, convertida cada vegada més en un exercici d’escenificació. Els governants semblen haver interioritzat que la seua funció principal no és resoldre problemes, sinó gestionar relats. No abordar les crisis, sinó declarar-les superades. No afrontar les vulnerabilitats sistèmiques, sinó negar-ne l’existència. I això és d’una profunda irresponsabilitat. Perquè cada volta que un govern proclama una falsa normalitat renuncia implícitament a l’obligació d’afrontar els problemes reals. I cada volta que es minimitza l’impacte d’un incident d’aquesta magnitud es dilueix la responsabilitat de prevenir-ne de futurs.

La societat moderna descansa sobre infraestructures essencials d’una fragilitat que l’apagada d’ahir va exposar amb claredat. Aquesta vulnerabilitat no es resol amb comunicats tranquil·litzadors, sinó amb inversions, planificació i protocols efectius. No necessitem polítics que ens asseguren que tot va bé quan és evident que encara no és així; necessitem institucions que garantesquen que els sistemes dels quals depèn la nostra vida quotidiana funcionen amb fiabilitat. 

I, sobretot, necessitem la veritat. Perquè en una democràcia madura, el dret de saber la veritat no és negociable. I perquè aquesta política d’anuncis triomfalistes, de fabricacions desconnectades de la realitat no tan sols insulta la intel·ligència dels ciutadans sinó que erosiona el fonament mateix de la confiança sobre la qual ha de construir-se qualsevol projecte democràtic sòlid. Recuperar l’electricitat era el primer pas a reclamar. Però recuperar la veritat és, ara mateix, igualment urgent.

 

PS1. Dit tot això, la recerca d’explicacions és també una feina que ens correspon als periodistes. Analitzar al detall què ha passat i per què. En aquesta línia us recomane aquest article de Jordi Goula sobre les conseqüències econòmiques de l’apagada, i aquest altre de Marc Belzuncesaquest altre de Marc Belzunces que explica una cosa que molta gent s’ha preguntat: per què si tinc plaques solar no tinc llum?

PS2. Els independentistes quebequesos tenien uns sondatges magnífics que els feien somiar un resultat històric i, tanmateix, en les eleccions federals canadenques han perdut un terç dels escons. La tenalla dels grans partits federals i les fanfarronades de Trump han capgirat la situació, tal com expliquem en aquest article. D’una perspectiva més general, Rachel Pannett, Frances Vinall, Amanda Coletta i Victoria Bisset ens expliquen de Toronto estant les cinc grans claus que han marcat aquestes eleccions canadenques.

PS3. Aquest vespre el FC Barcelona s’enfrontarà a l’Inter de Milà en una semifinal apassionant de la Lliga de Campions. Tots sabem el significat que té el Barça més enllà del futbol. Però i l’Inter? Ho expliquem ací: “L’Inter de Milà, inventor del ‘catenaccio’, un altre gran club europeu perseguit pel feixisme”.

PS4. Aquests dies VilaWeb ha treballat fent honor al servei públic que entomem com un deure professional, essent com som una empresa privada. Perquè, enmig de la crisi a causa de l’apagada, el nostre únic pensament era com fer arribar als ciutadans la informació més precisa i completa possible. Però, a diferència dels mitjans públics, nosaltres depenem dels diners dels nostres lectors i no tenim res assegurat. Ens ajudeu fent-vos-en subscriptors?.

Qui recorda avui els il·liris, els pictes, els antics prussians, els escites, o a casa nostra els mateixos ibers? Cert, d’aquesta població de la conca mediterrània n’ha quedat el nom geogràfic de tota la península, ja que el nom romà d’Hispania el monopolitza un dels regnes que s’hi fundaren posteriorment i creixé deglutint els altres. Però a banda del nom, què en resta dels ibers? Signe inequívoc de la subjecció dels pobles és l’expropiació del gentilici. I res no delata tant l’assimilació com dissociar el nom i l’origen. Quan ser català consisteix exclusivament a residir en una circumscripció administrativa, conservant ad libitum la identitat nacional d’origen, la conseqüència és la pèrdua de significat de l’apel·latiu. No pot ser de cap altra manera, perquè la identitat implica precisament que l’ésser coincideix amb ell mateix malgrat els desplaçaments.

Crida l’atenció que els qui promouen una catalanitat lliure de compromís, quan els convé sí que respecten el criteri d’origen. Picasso, educat en una Barcelona substancialment catalana i lligat afectuosament amb el país, passa per ser un pintor malagueny. Leo Messi, format a la Masia d’ençà que tenia tretze anys, és per a tothom i per a ell mateix un futbolista argentí. I ningú no ho discuteix, perquè el grau d’integració, ço és, de compromís amb un país i la seva cultura, és una prerrogativa de la persona. En canvi, el novel·lista extremeny Javier Cercas, que escriu idiomàticament i ideològicament en espanyol, es mou en l’ambigüitat com un vulgar oportunista. Quan convé, és fill predilecte d’Hibahernando, vila de Càceres, però alhora pot protagonitzar l’acte de Sant Jordi al Palau de la Generalitat sense que l’escàndol sacsegi la cadira del molt honorable president Illa. Perquè Catalunya és terra d’acollida, país d’immigrants, obert i dialogant…  totes aquestes coses que ja sabeu, i perquè ara toca descatalanitzar fins i tot les festes populars amb el pretext que són de tothom. I ja que Sant Jordi és, entre més coses, la festa dels llibres, cal simbolitzar la desnacionalització de la cultura honorant per damunt de tots un escriptor fanàticament anticatalà.

L’anticatalanisme de Cercas, com ell mateix, és un producte de la guerra civil que encengueren els seus parents falangistes, que l’escriptor ha convertit sentimentalment en víctimes de les circumstàncies. El missatge “conciliador” de Cercas és que tots som productes de la guerra civil espanyola i al capdavall tenim una història en comú, que no convé escodrinyar gaire. Ara, com deia Manuel Vázquez Montalbán, novel·lista també de llengua espanyola però als antípodes ideològics de Cercas, la història compartida no és igual vista d’una banda del canó com de l’altra. Una història de vencedors i vençuts per força ha de ser dicotòmica, però Cercas resolgué la dicotomia a Soldados de Salamina narrant l’afusellament fallit de Rafael Sánchez Mazas i exalçant la comunió humana a banda i banda d’un fusell. Així responia a les reclamacions del moviment per la recuperació de la memòria històrica proposant la unió mística entre el feixista espanyol i un milicià català, la identitat del qual s’esvaeix en la moral de l’oblit que vol transmetre la novel·la. La virtut del perdó, desconeguda pels cristianíssims franquistes, s’esgrimeix com un xantatge sentimental per a refermar l’status quo amenaçat pels activistes de la memòria.

El sentimentalisme del bon samarità reencarnat en un milicià anònim fou la clau de l’èxit de la novel·la, paradoxalment considerada per alguns crítics pionera de la memòria històrica. Paradoxalment i acríticament, perquè l’obra de Cercas és un exemple d’antimemòria, ço és, de tergiversació i oblit. Tergiversació dels fets i de la genealogia dels fets que el portaren, encara infant, a una Catalunya violentament arranada, on es crià amb la consciència de pertànyer a la nissaga dels vencedors. No és pas l’origen geogràfic sinó la història familiar que en el Cercas adult s’expressa en un menyspreu patològic pels catalans que defensen els drets elementals d’un poble i en una notable predisposició a afalagar els poders més rancis.

L’apòcope semàntica de “català”, la  restricció del significat i les implicacions del gentilici, compleix una doble funció. D’una banda, neutralitzar la nació històrica reduint-la a una simple demarcació administrativa, com pot ser-ho l’Extremadura nativa de l’escriptor. I d’una altra banda invisibilitzar-la de portes enfora, presentant com a espanyols els èxits catalans i les persones que els culminen. Cercas mateix, que es reclama català per a reivindicar una Catalunya reduïda a la mida del seu estrat social, fora de Catalunya esdevé espanyol a tots els efectes. Aquesta ambivalència segons l’ocasió és la seva idea de conciliació. Altrament, defensar la nació torturada físicament i escanyada culturalment és perillosíssim, diu a tothom que l’escolta; més perillós que el feixisme, el qual, com a cosa passada, és fàcil de tractar. El gran repte que afronta actualment la democràcia és la voluntat popular de llibertat per a Catalunya. I en això estaríem d’acord, si no fos que Cercas ho entén a l’inrevés. Ell no entén pas democràcia en el sentit d’equitat amb les nacions oprimides, sinó en el sentit de salvaguardar en la norma i amb els mitjans repressius de l’estat privilegis adquirits antidemocràticament. Per a Cercas votar en un referèndum d’autodeterminació és més perillós que les camises blaves dels seus parents o les camises negres i marrons dels aliats històrics dels seus parents.

La disfunció del gentilici arriba fins l’areferencialitat quan abaixa les últimes defenses de la identitat en un exercici d’obertura absurd. És la darrera fase de la desconstrucció nacional. Per a entendre-hi res cal acudir al pleonasme, recurs molt català, avesats com som a reblar les dites per inseguretat comunicativa. Me’n vaig adonar fa anys, quan una col·lega madrilenya em preguntà si jo era català i, en respondre afirmativament, va precisar: “Però català, català?” El desglossament de la identitat, evidentment relacionat amb la diglòssia, era un reconeixement espontani del desdoblament de la societat catalana en personalitats asimètriques. Com en tota esquizofrènia, l’alienació de la personalitat original en benefici d’una de diferent té un origen traumàtic, però d’aquest trauma ni Cercas ni Illa no en volen saber res. Per això, o neguen la persistència del mal, com fa Illa, o el desorbiten com Cercas, a fi de rematar en “democràcia” allò que començaren els seus en destruir-la.

El proppassat 26 de març, la Unió Europea va publicar una guia en què instava els ciutadans a disposar d’un lot que permetés la supervivència d’una família durant tres dies. Més enllà de l’alarma que causa la possibilitat d’un conflicte armat, el missatge de la UE pretenia que tots estiguéssim preparats per a una emergència, incloent-hi catàstrofes naturals –com la gota freda de València– o pandèmies, com la del coronavirus.

La “motxilla per a setanta-dues hores” no és una cosa nova. Ja hi havia recomanacions d’organismes com UNICEF per a països en què els desastres climàtics són freqüents. El nom no es va triar a l’atzar: “motxilla”, perquè ha de ser una cosa còmoda de transportar, i “setanta-dues hores” perquè és el temps que triguen a arribar els serveis d’emergència.

Dins aquesta motxilla, s’hi han de ficar unes quantes coses, però és molt important d’incloure-hi menjar que ens proporcioni l’energia i els nutrients necessaris. A més, han de ser aliments que no es facin malbé ràpidament i fàcils de transportar i consumir.

El més bàsic

El primer producte de la llista és l’aigua, el més necessari. Es pot sobreviure setmanes sense menjar, però sense aigua, només uns dies. Quanta aigua cal? Doncs depèn de molts factors, entre els quals, el clima.

El mínim és un litre d’aigua diari per persona, i també s’hi pot incloure alguna pastilla potabilitzadora. A més, cal pensar en els elements minerals. No seria mala idea algun sobre de sèrum fisiològic o gels rehidratants.

D’altra banda, els aliments que triaríem serien principalment liofilitzats –llet en pols, sopes de sobre, etc.– i enllaunats, o barretes energètiques. També hem de pensar si algú té necessitats especials, com ara, gent gran o persones amb intoleràncies alimentàries. I en cas que hi hagi nadons, cal incloure-hi llet de fórmula.

La dieta pot ajudar-me a bregar amb l’estrès?

Recordem que és un lot bàsic per a sobreviure a una situació d’emergència, i que, per tant, és normal que hi hagi aliments diferents del que normalment incloem en la nostra dieta. Ara bé: és imprescindible anar-lo revisant per retirar-ne els productes que caduquen.

Què passa si ens veiem obligats a fer ús dels aliments del lot? Els aliments emmagatzemats poden ajudar-nos a disminuir l’estrès de la situació? En moments d’estrès sostingut, el nostre cos pateix els efectes negatius del cortisol, la principal hormona que s’allibera. Alhora, disminueixen la serotonina i la melatonina, responsables de la nostra sensació de benestar i estat d’ànim positiu.

La bona notícia és que hi ha aliments que fan baixar el cortisol, i d’altres que fan augmentar la serotonina i la melatonina. Són aquests:

• Xocolata negra: les varietats amb 75% o més de cacau tenen una gran quantitat de flavonoides. Aquestes molècules han demostrat que fan disminuir el cortisol. També són grans antioxidants, que va molt bé per a la salut cardiovascular.
• Fruita seca: és rica en magnesi i potassi, que ajuden a disminuir el cortisol en sang i, a més, fan augmentar la melatonina.
• Llegums: no tan sols són fantàstics per a evitar la diabetis tipus 2 i les malalties cardiovasculars, sinó que també poden mantenir el cortisol en nivells estables.
• Peix blau: els àcids grassos d’Omega-3 dels peixos són ben coneguts pels seus beneficis per a la salut cardiovascular. A això, cal afegir-hi l’efecte modulador sobre l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenals i l’alliberament de cortisol.
• Lactis: qui no s’ha pres mai un got de llet calenta abans d’anar al llit? El seu alt contingut en triptòfan, aminoàcid que utilitzem per sintetitzar la serotonina i la melatonina, fa que dormim més bé i estiguem més tranquils.

En resum: en el lot, podrien afegir-s’hi algunes llaunes de llegums i de peix blau, una rajola de xocolata negra, fruita seca i un paquet de llet en pols.

I després de les setanta-dues hores?

Sovint, no cal experimentar una situació d’emergència per a viure períodes d’estrès. De fet, la majoria vivim en un estat constant d’inquietud. Així i tot, podem aconseguir que aquesta sensació incòmoda d’estrès i ansietat es redueixi. Com?

Hi ha petits canvis en els nostres hàbits que ens poden ajudar. Per exemple, trobar-se amb els amics o anar a la muntanya d’excursió, però, sobretot, menjar sa i equilibrat seguint una dieta mediterrània. La dieta no tan sols descriu què mengem, també fa referència a l’ambient, l’exercici físic i la interacció social. Tots aquests aspectes han demostrat la seva funció com a antidepressius i ansiolítics.

Hi ha molts estudis que demostren que la dieta mediterrània és un “estil de vida”  excel·lent per a millorar la salut física i mental. L’oli d’oliva, per exemple, el protagonista indiscutible de la dieta mediterrània, ens aporta molts beneficis. És antihipertensiu, antioxidant i també ansiolític. Al costat d’una gran varietat de fruites, verdures, llegums, fruita seca i peix, conforma el patró de dieta més recomanat per a mantenir allunyats l’estrès i l’ansietat.

Gaudiu de la bona companyia i els bons aliments. És la millor motxilla per a fer front a l’estrès i, ja que hi som, estar ben preparats en casos d’emergència.

 

Ana Belén és llicenciada en biologia i doctora en Ciències de la Salut. També és professora titular a la Universitat de Jaén. Isabel Prieto és catedràtica de fisiologia a la Universitat de Jaén.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

 

El govern espanyol va començar la feina per a la reducció de la jornada laboral el gener del 2024. El projecte de llei s’havia d’aprovar ahir al consell de ministres, però l’apagada va obligar a ajornar la decisió a avui, però s’ha tornat a ajornar. Finalment, caldrà esperar una setmana més, pel cap baix, perquè s’aprovi la reducció de 40 hores setmanals a 37,5. És la segona vegada que el text, pactat amb els sindicats majoritaris, passa pel consell de ministres. La norma surt de l’acord de govern entre el PSOE i Sumar i té el rebuig de les patronals.

Quan entrarà en vigor?

L’objectiu és que la normativa es publiqui al BOE abans de l’estiu. D’aquesta manera, les empreses podran tenir uns mesos d’adaptació: abans d’acabar l’any s’haurà d’aplicar el nou horari. Amb l’aprovació al consell de ministres, el següent pas és que es remeti al congrés espanyol, on els grups parlamentaris encara podrien decidir si fan una esmena a la totalitat o hi introdueixen alguna esmena parcial. En tot cas, el govern espanyol necessita la majoria de la cambra perquè el text prosperi. De moment, un obstacle per a l’aprovació pot ser el de Junts, que no ha fixat una posició clara.

Qui se’n beneficia?

Aproximadament, dotze milions de persones que fan feina 40 hores setmanals. També se’n veuran afectades les persones que tinguin jornades de més de 37,5 hores: és a dir, nou milions més. Una part significativa de la població activa veurà reduïda la jornada laboral sense que això tingui cap repercussió en el salari.

Què passa amb els contractes a temps parcial?

Els contractes a temps parcial d’una durada de 37,5 hores setmanals o més es convertiran automàticament en contractes a temps complet. Els treballadors amb jornades inferiors tindran garantit el dret de mantenir el nombre d’hores que feien abans de la reforma, a més d’un augment proporcional del salari.

Quins són els sectors més afectats?

La reforma incidirà en sectors en què les hores de feina pactades són les més elevades. Per exemple, el de l’agricultura, l’hoteleria, el comerç i les comunicacions.

Sancions

Es multarà amb un màxim de 10.000 euros les empreses per cada treballador que incompleixi el registre horari i la reducció de la jornada setmanal màxima de 37,5 hores. Es prohibeix també que les empreses intentin de compensar la disminució de les hores amb modificacions de les condicions de treball unilaterals.

Quantes hores es fa feina als països europeus?

Als Països Baixos, la jornada laboral és de 30,9 hores setmanals de mitjana. A Noruega, 33,3; a Àustria, 33,6; a Dinamarca, 34,2; a Alemanya, 34,5; a Bèlgica, 34,8, i a França, 35.

Ara bé, també hi ha països on es fan més hores: a Sèrbia i a Suïssa, les jornades són de 43,3 hores setmanals. A Islàndia arriben a les 42,5 hores, i a Bòsnia i a Grècia, a les 42,4.

Mesures més enllà de la reducció horària

Una mesura que entrarà en vigor és la reformulació del control horari. Haurà d’estar més digitalitzat i es reforçarà amb nous protocols d’inspecció.

Hi haurà més vacances?

La resposta és que no: es mantindrà el mínim de 30 dies naturals de descans retribuït que figura a l’estatut dels treballadors. Ara bé, les empreses sí que hauran de reorganitzar els horaris i els torns per fer complir la normativa.

 

L’endemà de Sant Jordi, la poeta Dolors Miquel, una de les grans, va penjar això a les xarxes: “Vaig rebre la rosa. I vaig comprar dos llibres. Tot perfecte… però. Més enllà del moment eufòric d’alegria compartida sempre sento una profunda buidor.”

Vaig passar la diada de Sant Jordi a Lleida, del matí al vespre, a la rambla de Ferran. Que bonic! Va passar tanta gent, petits i grans, la majoria amb rostres somrients, saludant els coneguts, vibrant amb la festa! Els escriptors passàvem d’una paradeta a una altra, les que tenien muntades les llibreries, les de les editorials de Ponent (Fonoll i Pagès). Allà vaig compartir taules (jo, de signatures poques, que no es tracta d’enganyar ningú) amb col·legues de la cultura que ho petaven (uns més que uns altres, tant se val): Teresa Ibars, Anna Sàez, Juan Cal, Toni Prim, Francesc Baena, Ivet Eroles, Carles Sanuy, el gran poeta Jordi Pàmias… Un ambient de concòrdia entre tots. Una passada!

L’endemà de Sant Jordi era a la capital, vaig agafar el carrilet cap a Barcelona i vaig comprovar que en el meu vagó no havia canviat res: la gran majoria dels passatgers miraven el mòbil, alguns teníem la mirada perduda i, eureka!, una noia llegia un llibre, de biblioteca, ho sé perquè estava folrat. A les biblioteques se celebra Sant Jordi cada dia: ningú no provoca competicions estèrils, tothom tria els llibres que vol sense influències externes i, sortosament, no deixen de tenir persones que les freqüentem. 

Cues per a signar llibres a la diada, només en vaig veure una, si més no al matí: era per obtenir un exemplar de la traducció al lleidatà (si tal cosa la filologia ho accepta) d’El petit príncep. Fenomen curiós: reivindicar el lleidetanisme (sic) escrit em recorda el “leridanismo” que va sorgir en temps franquistes, fer-ho amb parada pròpia, obtenir l’atenció de la gent. I, planant sobre tot això, el seu autor, Robert Masip, que és membre actiu d’Aliança Catalana al Segrià. Quina por! No sé si Antoine de Saint-Exupéry es mereixia que el fanatisme xenòfob s’hi apropés amb tanta expectació. (I sí, jo sóc dels qui creuen que la ideologia de les persones no pot separar-se d’allò que diem i fem. Encara no s’ha inventat un bisturí que ho pugui aconseguir.)

L’endemà de Sant Jordi vaig llegir alguns articles que reflexionaven sobre els problemes que amaga la festa: la competència deslleial entre les editorials independents i aquelles altres que hi ha sota el paraigua de grans empreses, darrere les quals hi ha estratègies que no tenen res que veure amb la literatura i que, malauradament, un cert periodisme en fa seguidisme carronyaire. Em semblen especialment interessants els articles de Laura Huerga i els de Bernat Puigtobella. Tots dos encaren el problema de fons, que té a veure, a parer meu, amb el funcionament del capitalisme i, ensems, amb l’actitud pusil·lànime de la política institucional, a la qual ja li sembla bé que el llibre –i la cultura en general– respongui a la facturació abans que a la creació que no aspira com a primer objectiu a ocupar les llistes de vendes.

Mentre era a les taules de la rambla de Ferran, amb un somrís pel meu fracàs com a “dedicador”  de llibres, tenia temps de rumiar: sobre les editorials que no paguen els autors, com els pagesos que no cobren per les collites; sobre els grans fracassos del món editorial, com el que va protagonitzar Joan Abellà al capdavant d’Enciclopèdia Catalana, a qui s’ha acabat premiant la incompetència, com denunciava amb rotunditat Assumpció Maresma… També vaig tenir temps per a pensar en utopies sarcàstiques: que una possible solució per a les descompensacions de la diada del 2026 fóra que les editorials independents busquessin alternatives a la competència deslleial. Fer manifestacions que, en comptes de reivindicar drets, oferissin a peu de carrer llibres de poesia, d’assaig, de narrativa no expressament banal. Que assaltessin les riuades de gent amb bon humor i perseverança, i ens fessin entendre que si compres sempre la mateixa mena de producte t’acaben sortint crostes al cervell, com als posseïts de la sèrie The Last of Us.

L’endemà de Sant Jordi, el periodisme servil ens indicava que els llibres més comprats, és a dir, que els autors més venuts (“que s’ha deixat subornar a canvi de diners o d’algun altre benefici material”, diu el diccionari, ha ha ha!) eren Xavier Bosch, Javier Cercas, Xavier Sala i Martín… Els qui, davant d’aquests noms, i altres que enguany ens han deixat tranquils (la Rahola, periodistes de “la nostra”…), no hi veieu el problema, per més que ho intentés, no podria convèncer-vos que el problema hi és. I, si us plau, no em digueu que cadascú compra el que li rota. Que això seria cert si tots els productes s’oferissin en igualtat d’oportunitats. Però davant dels monopolis, només pots lluitar contra allò que es divulga fins a l’extenuació si tens un mínim interès a espigolar entre el que t’ofereixen aquelles editorials que no tenen prou poder per a anunciar-se impúdicament.

L’endemà de Sant Jordi, aquest endemà que dura més de tres-cents dies, ens oblidarem de la lectura economicista del dia del llibre i de la rosa. I recordarem la festa que significa aquella jornada, l’alegria de la gent i la vocació de ser un poble culte. Encara que, sobtadament, ens assalti la profunda buidor de què parlava Dolors Miquel.

The Washington Post · Rachel Pannett, Frances Vinall, Amanda Coletta i Victoria Bisset

El Partit Liberal del Canadà, encapçalat per Mark Carney, s’ha proclamat guanyador d’unes eleccions generals sota l’ombra de Donald Trump, que ha començat una guerra comercial contra el país i ha amenaçat repetidament d’annexionar-lo als Estats Units.

Ara com ara no s’ha aclarit si els liberals encapçalaran un govern en majoria o en minoria, perquè l’escrutini no s’ha acabat. Sigui com sigui, Carney ara haurà d’enginyar-se-les, com a primer ministre, per mitigar l’impacte dels aranzels d’un 25% imposats per Trump a bona part de les exportacions canadenques. I això sense parlar de les repetides insinuacions del president nord-americà de convertir del Canadà en el “cinquanta-unè estat” dels Estats Units.

Aquestes són les cinc grans claus dels resultats electorals.

1. Els votants canadencs veuen Carney com l’antídot contra Trump

En la campanya, les preocupacions tradicionals dels votants canadencs han anat deixant pas a la gran preocupació que el país sencer s’ha marcat com a prioritària aquests darrers mesos: com fer front a Trump. Les eleccions han acabat convertint-se en un referèndum sobre la manera de protegir el país de les turbulències econòmiques i geopolítiques provinents de la Casa Blanca.

Trump ha anunciat aranzels sobre algunes de les exportacions més importants del Canadà als Estats Units, com ara les peces d’automòbils, cosa que ha empès el govern canadenc a imposar aranzels recíprocs a les importacions provinents dels Estats Units. Aquests darreres mesos també ha aparegut una campanya ciutadana, coneguda per “Buy Canadian” (‘Compra canadenc’), que vol esperonar els consumidors a boicotar les marques dels EUA en favor dels productors canadencs.

Per si no n’hi hagués prou, les repetides amenaces d’annexió de Trump han desfermat la ira milions de canadencs. Al febrer, l’ex-primer ministre Justin Trudeau digué als dirigents empresarials que creia que les insinuacions del president nord-americà sobre l’annexió del Canadà anaven de debò, amb els recursos minerals del país com a objectiu principal. Carney, que rellevà Trudeau al capdavant del Partit Liberal al març, ha sabut capitalitzar l’angoixa dels votants sobre Trump durant la campanya.

El candidat conservador Pierre Poilievre, per contra, ha vist com la seva afinitat política amb Trump, que fins fa pocs mesos li havia estat un gran avantatge, se li girava en contra. Al gener, el Partit Conservador encapçalava els sondatges, més de vint punts per sobre dels liberals; abans-d’ahir, a les eleccions el candidat del partit a la circumscripció de Poilievre li arrabassà l’escó.

2. Carney vol negociar amb els EUA, però reitera que el Canadà té més opcions

Carney, economista i ex-cap dels bancs centrals del Canadà i del Regne Unit, es presenta com un expert a gestionar crisis econòmiques, singularment ben preparat per a fer front al caos econòmic de Trump. En campanya, digué: “L’antiga relació del Canadà amb els Estats Units, basada en l’aprofundiment de la integració de les nostres economies i en una estreta cooperació militar, s’ha acabat.”

Així mateix, ha explicat que alguns sectors de l’economia canadenca continuaran profundament integrats amb els Estats Units, i que provarà de negociar una nova relació comercial i de seguretat amb Trump. Però també s’ha mostrat disposat a estrènyer vincles amb alguns altres socis estrangers, d’Europa a l’Àsia.

En el discurs de victòria, Carney assegurà que es reuniria amb el president dels Estats Units per tractar “la futura relació econòmica i de seguretat entre dues nacions sobiranes”, però matisà que el govern canadenc no perdria de vista que tenien “moltes, moltes més opcions que els Estats Units”.

La ministra d’Afers Estrangers canadenca, Mélanie Joly, ha expressat la voluntat que el Canadà estrenyi vincles amb els països europeus. En una reunió de ministres d’Afers Estrangers del G-7 al març, Joly declarà: “Que els Estats Units puguin fer-nos això a nosaltres, el seu millor amic, vol dir que ningú no està fora de perill.”

3. El món també vol estrènyer vincles amb el Canadà

En els missatges de felicitació a Carney per la victòria electoral, molts dirigents mundials s’han centrat a remarcar la importància estratègica del Canadà enmig del panorama geopolític actual, marcat per l’agitació política i econòmica. “Vós encarneu un Canadà fort enfront dels desafiaments actuals”, escrigué el president francès, Emmanuel Macron, en un missatge a Carney. El primer ministre australià, Anthony Albanese, digué: “En un moment d’incertesa global, espero continuar treballant amb vós per aprofundir en l’amistat entre les nostres nacions.”

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski elogià “la fermesa moral del Canadà a l’hora de donar suport a Ucraïna, de l’ajuda militar, financera i humanitària fins a la imposició de sancions contra Rússia”.

Els missatges de la Xina i l’Índia, amb els quals el Canadà ha tingut una certa diplomàtica aquests últims anys, també han remarcat la voluntat d’estrènyer llaços amb Òttawa. El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers xinès, Guo Jiakun, digué: “Volem reforçar les relacions entre la Xina i el Canadà sobre la base del respecte, la igualtat i el benefici mutu.” La relació entre ambdós països empitjorà significativament l’any 2018, quan el Canadà detingué un alt executiu tecnològic xinès i Pequín empresonà dos canadencs, en una decisió que Òttawa anomenà “diplomàcia d’ostatges”. Tots tres van ser extradits als països d’origen respectius l’any 2021.

La relació de l’Índia amb el Canadà també tocà fons el 2023, quan Trudeau atribuí a agents del govern indi l’assassinat d’un dirigent separatista sikh al Canadà. Però ahir el primer ministre indi, Narendra Modi, digué que confiava a treballar amb Carney “per a enfortir la relació entre els nostres països i aconseguir noves oportunitats per a la nostra gent”.

4. Els partits minoritaris han estat les víctimes col·laterals de l’ascens dels liberals

Gran part del suport electoral als liberals ha estat a costa dels partits minoritaris. La xifra de vots i diputats dels conservadors ha augmentat en comparació amb les darreres eleccions, l’any 2021, però amb aquest creixement no n’hi ha hagut prou per a contrarestar l’auge del partit de Carney.

Jagmeet Singh –el cap del Nou Partit Democràtic (NDP), d’ideologia més progressista que no els liberals– anuncià durant la nit que dimitiria arran del pobre resultat del seu partit, que ha passat de 25 diputats a tan sols 7: Singh mateix, de fet, ha estat un dels diputats que han perdut l’escó. El Bloc Quebequès, independentista, també ha perdut escons: de 32 a 23. En cas que Carney no aconsegueixi la majoria absoluta, l’enfonsament dels partits petits podria complicar la formació d’un govern en minoria.

Els governs en minoria són habituals al Canadà: els darrers dos executius de Trudeau, sense anar més lluny, han hagut de recórrer al suport de partits més patits per a aprovar lleis. Quan encara no s’ha acabat el recompte electoral, Carney sembla encaminat a governar en minoria: sigui com sigui, el tomb dels votants cap als dos grans partits –en detriment de la resta– ha estat una de les grans tendències d’aquestes eleccions.

5. Els resultats podrien fer preveure un canvi de fortuna per als polítics populistes de tot el món

El resultat de les eleccions canadenques podria fer pensar en un canvi de fortuna per als polítics alineats amb Trump arreu el món. A les eleccions de l’any passat, els electors sovint es decantaren per l’oposició en detriment dels partits de govern, i les formacions de dreta populista van anar a l’alça en països com ara Àustria i França. Fins a l’arribada de Trump a la Casa Blanca, el Canadà semblava tenir tots els números de continuar aquesta tendència.

Unes altres eleccions a què caldrà parar atenció seran les generals australianes d’aquest cap de setmana. El cap dels conservadors, Peter Dutton, ha proposat en la campanya moltes de les polítiques que han marcat les primeres setmanes del govern Trump, com ara l’eliminació dels programes de promoció de la diversitat del govern australià.

Els analistes pronostiquen que els paral·lelismes amb Trump podrien dificultar que Dutton arrabassés la presidència d’Austràlia al seu oponent, el primer ministre, Anthony Albanese. Aquestes darreres setmanes, de fet, els sondatges han registrat un canvi de tendència en favor del partit majoritari de centre-esquerra, els laboristes d’Albanese.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Diversos batlles del Baix Camp van rebre diumenge un avís d’una avaria al seu municipi. No hi havia cap avaria, semblava un fals avís. Però tot va agafar una altra dimensió quan dilluns a les 12.33 hi va haver la gran apagada a tota la península Ibèrica. I si algú els estava alertant de l’avaria? Hi havia ja un problema? Es preguntava avui Josep Bigorra, batlle de Vilaplana, al Baix Camp, a les xarxes.

Bigorra va ser un dels batlles que van rebre l’SMS per part d’edistribucion. Segons ha explicat a RAC1, el missatge l’informava d’una incidència en el subministrament elèctric, però l’avaria no existia. Cap veí va notar cap problema. Com que li va semblar estrany, va mirar a la pàgina web, i va veure que afectava diversos municipis de la comarca. Sorprès per la situació es va posar en contacte amb diversos batlles de la comarca, i tots li van dir al mateix, havien rebut l’avís, però cap veí els hi havia notificat una avaria. “No acabem d’entendre que és el que va passar, però tampoc volem fomentar especulacions” ha dit el batlle a RAC1.

En realitat, si només hagués sigut aquest SMS, tot plegat hauria quedat com un simple error d’edistribucion. És un nou servei, i per tant van pensar que era un error. Però clar, les especulacions es van activar quan l’endemà hi va haver la gran apagada elèctrica. A més, van comprovar que l’SMS que havien rebut el dia abans era real, ja que ahir durant l’apagada al mateix número li va enviar un missatge informant del tall de subministrament elèctric.

Diumenge a les 22.38 h de la nit vaig rebre SMS d'edistribucion informant d'una incidència en el subministrament, aleshores aparentment inexistent.

A l'entrar a la web sortia mitja comarca amb avaries.

Al cap de poc més de 12 hores apagada general… Hi havia ja un problema? pic.twitter.com/XHtXMFjsyY

— Josep Bigorra i Llauradó (@jbigorra) April 28, 2025

 

 

“Jo sincerament l’endemà no ho vaig relacionar” afirmava a RAC 1 Josep Sabaté, batlle de Castellvell del Camp (Baix Camp), qui també confirmava la mateixa situació.

El jutge disciplinari únic de la federació espanyola de futbol ha sancionat amb sis partits el defensa alemany del Reial Madrid Antonio Rüdiger pel llançament d’un objecte contra l’àrbitre del partit Ricardo de Burgos Bengoetxea durant la pròrroga de la final de la copa que va acabar amb victòria del Barça per 3 a 2. Com que la sanció és superior als quatre partits, l’haurà de complir a la lliga. Per tant, no jugarà més en el que queda de temporada.

[VÍDEO] Gran xiulada contra Felipe VI i l’himne d’Espanya en la final de copa

El defensa central havia estat substituït i era a la banqueta quan va perdre els estreps després d’una decisió arbitral. Així, des de l’àrea tècnica, va llançar un objecte contra l’àrbitre i després va haver de ser subjectat pels seus companys mentre proferia amenaces al col·legiat. El jutge de la federació ha catalogat els fets com a “violència lleu contra els àrbitres”.

 

El enfado de Antonio Rüdiger.#LaCopaMola #LaCasaDelFútbol pic.twitter.com/NKIcY3KLeU

— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) April 26, 2025

A banda, el lateral Lucas Vázquez també ha rebut dos partits de suspensió per envair el camp i protestar contra l’àrbitre. En ser una sanció inferior als quatre partits, el gallec la complirà a la copa de l’any vinent. El seu company, Vinícius Jr, que va fer exactament el mateix, ja no va ser sancionat durant el partit.

Ara bé, jutge disciplinari únic ha decidit de no sancionar l’anglès Jude Bellingham, que també va ser expulsat. A més, li ha retirat la targeta vermella en considerar que la redacció de l’acta de Ricardo de Burgos Bengoetxea, que deia que se li havia acostat per protestar després del partit amb actitud amenaçant, no coincidia amb els fets. Així, ha fet prosperar el recurs de l’al·legació amb vídeos presentats pel Reial Madrid.

El Barça va guanyar la copa en la pròrroga d’un partit disputat a Sevilla, que va acabar amb un resultat de 3 a 2, amb gols de Pedri, Ferran Torres i Koundé. El dia abans de la final, el Reial Madrid va provar d’empastifar-la amb una ofensiva sense precedents contra l’àrbitre.

El Madrid escalfa la final de la copa amb un vídeo incendiari contra l’àrbitre

Barcelona i Milà comparteixen molt més que el simple fet de ser els dos grans motors econòmics de la Mediterrània. A la història del futbol, el FC Barcelona i l’Inter de Milà han construït identitats que transcendeixen l’àmbit esportiu per convertir-se en autèntics fenòmens socials, cadascun amb una personalitat pròpia que reflecteix valors profundament arrelats a la seva història.

El FC Barcelona va ser fundat el 1899 i, amb el pas de les dècades, va assumir un paper que anava molt més enllà de l’esport. El seu lema “més que un club” encapsula a la perfecció aquesta dualitat. Durant el franquisme, el Barça es va convertir en un dels pocs espais on la identitat catalana podia expressar-se públicament, i va esdevenir un símbol de resistència cultural. La identificació entre el club blau-grana i Catalunya és tan profunda que és impossible entendre l’un sense l’altre.

Per la seva banda, l’Inter de Milà va néixer el 9 de març de 1908 com a resultat d’una escissió del Milan AC, precisament, amb una filosofia oposada a la d’aquest equip. Aquella nit, al restaurant Orologio de Milà, un grup de dissidents del Milan, entre ells, Giorgio Muggiani, un pintor que dissenyaria l’emblemàtic escut del club, va fundar el Football Club Internazionale. El nom “Internazionale” reflectia la voluntat explícita de crear un club obert als jugadors estrangers, en un temps en què el Milan només acceptava futbolistes italians. “Serem germans del món”, proclamaren els fundadors, i van establir una visió cosmopolita que ha perdurat fins avui.

Els primers anys de l’Inter van ser d’èxit immediat. El 1910, tan sols dos anys després de la seva fundació, ja aconseguia el seu primer scudetto. El creixement del club es va veure interromput per la Primera Guerra Mundial, però en la dècada dels anys vint i trenta, sota el règim feixista de Mussolini, l’Inter va viure una transformació forçada. El 1928, es va veure obligat a fusionar-se amb la Unione Sportiva Milanese i va canviar el seu nom a Ambrosiana per la pressió del règim feixista, que considerava el terme “Internazionale” massa cosmopolita i poc italià. Tot i això, el 1931 va recuperar part de la seva identitat quan passà a anomenar-se Ambrosiana-Inter i, finalment, amb la caiguda del feixisme el 1945, va recuperar el seu nom original.

En l’àmbit sociològic, el Barça ha aconseguit de transcendir les classes socials per convertir-se en un fenomen transversal a Catalunya, i ha unificat sensibilitats diverses sota els colors blau-grana. L’Inter, per la seva banda, ha estat tradicionalment associat a la classe mitjana-alta milanesa, en contrast amb un AC Milan més vinculat als barris obrers, encara que aquestes divisions s’han diluït considerablement amb el pas del temps.

L’època daurada de l’Inter va arribar a la dècada dels seixanta, sota la direcció tècnica d’Helenio Herrera. L’anomenat Grande Inter va aconseguir dues Copes d’Europa consecutives (1964 i 1965) i tres scudetti (1963, 1965 i 1966), i va establir una hegemonia europea basada en un sistema defensiu revolucionari. El catenaccio desenvolupat per Herrera, amb el llegendari Giacinto Facchetti com a lateral esquerre que s’incorporava a l’atac, va redefinir el futbol modern. Aquesta època va forjar l’ADN competitiu de l’Inter, amb figures com Sandro Mazzola, Luis Suárez, Jair i Armando Picchi, que van esdevenir ídols del biscione (la serp que simbolitza el club).

Després d’aquesta era daurada, l’Inter va viure èpoques de relativa sequera fins a l’arribada dels anys vuitanta, quan amb figures com Alessandro Altobelli, Giuseppe Bergomi i l’alemany Karl-Heinz Rummenigge va tornar a guanyar l’scudetto la temporada 1988-89. Els anys noranta van portar l’era d’estrelles internacionals, com Ronaldo, Roberto Baggio i Ivan Zamorano, però els grans èxits no van arribar fins al nou mil·lenni.

La segona gran època daurada de l’Inter va ser sota la presidència de Massimo Moratti (fill d’Angelo Moratti, el president de la Grande Inter). Amb la direcció tècnica de Roberto Mancini primer i José Mourinho després, l’Inter va aconseguir cinc scudetti consecutius entre el 2006 i el 2010, que culminaren amb el triplet històric del 2010: lliga, copa i Champions League, en què derrotaren el Barça de Guardiola a semifinals, en un dels duels tàctics més memorables de la història recent.

Els estils de joc també reflecteixen aquesta identitat diferenciada entre un club i un altre. El Barça ha construït un model basat en la Masia, el joc de possessió i figures llegendàries com Johan Cruyff, que va transformar l’entitat com a jugador i com a entrenador. És un estil que busca la bellesa a partit del control. L’Inter, fidel a la tradició del calcio, ha destacat històricament per un futbol més pragmàtic, especialment durant l’era d’Helenio Herrera i el seu famós catenaccio, en què la solidesa defensiva prevalia sobre qualsevol altra consideració.

La relació amb les ciutats respectives també marca diferències notables. Barcelona viu i respira Barça de manera gairebé absoluta, mentre que Milà divideix la seva passió entre els nerazzurri i els rossoneri en un equilibri que ha donat lloc a un dels derbis més intensos del continent, el Derby della Madonnina, anomenat així per l’estàtua de la Mare de Déu que corona la Catedral de Milà. L’estadi Giuseppe Meazza (conegut popularment com a San Siro) és compartit per ambdós clubs, fet gairebé únic entre rivals tan acèrrims, i que simbolitza aquesta coexistència milanesa. Tanmateix, ambdós clubs han mostrat sempre una especial connexió amb l’essència de les seves ciutats: cosmopolites, orgulloses i amb vocació europea.

Cal destacar que l’arribada de l’empresari xinès Zhang Jindong a la presidència de l’Inter el 2016, per mitjà del grup Suning, va marcar l’inici d’una nova etapa. Després d’anys complicats a l’ombra dels grans d’Europa, el club va recuperar el seu lloc a l’elit amb l’scudetto del 2021 sota la direcció d’Antonio Conte. Actualment, tot i les dificultats financeres, l’Inter manté la seva filosofia d’obertura internacional en un futbol com més va més globalitzat.

En l’aspecte competitiu, tots dos clubs han aconseguit les màximes fites continentals. El Barça ha guanyat cinc Lligues de Campions, i s’ha consolidat especialment en el segle XXI. L’Inter, per la seva banda, té tres títols europeus, amb un record especial per al triplet aconseguit sota la direcció de José Mourinho el 2010, que culminava una tradició d’èxits que es remuntava als anys seixanta.

La rivalitat entre el Barça i l’Inter s’ha intensificat aquests darrers anys, especialment després de les intenses semifinals de Champions del 2010, quan l’equip de Mourinho va eliminar el Barça de Guardiola en un duel tàctic que encara es recorda com un dels moments més emblemàtics de la història recent de la competició europea. Aquell enfrontament va evidenciar el contrast entre dues grans concepcions futbolístiques: el joc de possessió blau-grana contra el pragmatisme italià.

A la semifinal que comença a jugar-se avui, caldrà veure si s’hi repeteix aquell esquema o no, però la competició promet d’oferir dos partits d’alt nivell entre dos dels clubs més singulars d’Europa.