Tono Folguera rebrà el premi a productor català de l’any del BCN Film Fest 2025. Folguera va ser productor del reeixit film Alcarràs.

El guardó, anomenat en anglès Screen International Award for Catalan Producer of the Year, el lliura la revista britànica Screen International en reconeixement de la trajectòria i impacte d’un productor català en el panorama internacional. L’any passat, el primer que es lliurava aquest premi, el va rebre Sandra Tapia.

Tono Folguera: “‘Alcarràs’ és filla d’una època nefasta del cinema en català”

El funeral d’un papa sol fer-se entre quatre dies i sis després de la seva mort i marca el començament de nou dies de dol. El de Joan Pau II, el 2005, va durar tres hores. En canvi, la missa que el papa Francesc va oficiar pel papa Benet XVI, el 2023, va durar noranta minuts.

Els observadors eclesiàstics preveuen que el mateix Francesc –tot i ser un papa en actiu i no pas retirat– pot haver demanat un servei litúrgic igualment reduït per a ell mateix.

Les directrius publicades a la tardor estableixen que s’empri un sol taüt, en compte dels tres taüts encaixats que s’havien fet servir fins ara per enterrar els papes.

Malgrat que la basílica de Sant Pere és el lloc més habitual per a les sepultures papals –hi ha enterrats més de la meitat dels papes de la història–, Francesc va expressar en una entrevista el 2023 que volia ser enterrat a la basílica de Santa Maria la Major de Roma.

Així mateix, és probable que el conclave per a elegir un successor comenci abans dels quinze dies habituals. El 2013, Benet XVI va introduir una nova norma que permet de reunir-lo una volta els 137 cardenals siguin a Roma, sense més dilacions.

El cardenal irlandès i camarlenc Kevin Farrell ha estat l’encarregat de comunicar aquest matí la mort del papa Francesc. “Estimadíssims germans i germanes, amb una gran tristesa us he d’anunciar la mort del nostre sant pare Francesc. A les 7.35 d’aquest matí, el bisbe de Roma, Francesc, ha tornat a la casa del Pare”, ha llegit en un breu comunicat.

Els detalls del funeral de Francesc: nou dies de dol i un sol taüt 

“Va dedicar tota la vida al servei del Senyor i de la seva Església. Ens va ensenyar a viure els valors de l’evangeli amb fidelitat, coratge i amor universal, especialment envers els més pobres i marginats”, ha continuat.

Francesc va nomenar Farrell camarlenc el 2019. I ara serà l’encarregat de dirigir de manera transitòria la institució fins que s’elegeixi un nou papa.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/ssstwitter.com_1745223836745.mp4

Francesc, el 266è papa de l’Església Catòlica, s’ha mort a vuitanta-vuit anys, tal com confirma el servei de premsa del Vaticà.

La defunció ha estat a les 7.35, segons que ha comunicat el cardenal Kevin Farrell: “Tota la seva vida va estar dedicada al servei del Senyor i de la seva Església. Ens va ensenyar a viure els valors de l’Evangeli amb la fidelitat, el coratge i el marge més universals, especialment a favor de l’amor universal. Immensa gratitud pel seu exemple com a veritable deixeble del Senyor Jesús, encomanem l’ànima del papa Francesc a l’amor infinitament misericordiós del Déu Únic i Triun”, ha anunciat.

Ahir, va poder participar finalment en la cerimònia de benedicció “Urbi et Orbi” del diumenge de Pasqua. El pontífex va comparèixer al balcó del Vaticà en cadira de rodes i encara convalescent, en ple procés de recuperació de la greu malaltia respiratòria que havia tingut. Només va saludar i va fer la benedicció final als 35.000 fidels que omplien la plaça de Sant Pere. “Bona Pasqua”, va dir en arribar.

Els metges li havien recomanat que fes repòs a casa després de sortir de l’hospital per haver tingut una pneumònia bilateral. Aquesta Setmana Santa, tan sols va aparèixer el dijous Sant a veure uns presos a la presó que hi ha prop del Vaticà, com marca la tradició, i ahir, diumenge de Pasqua, amb la cerimònia de benedicció. També va rebre a casa seva, breument, la visita del vice-president dels Estats Units, J. D. Vance.

Francesc va haver de ser ingressat a l’hospital Agostino Gemelli de Roma arran d’una bronquitis, que després va derivar en una pneumònia bilateral. Passades sis setmanes d’incertesa, el 23 de març va rebre l’alta mèdica hospitalària i va continuar la recuperació a la residència de Santa Marta del Vaticà.

No serà fins d’aquí a 15 dies o 20 que es farà el conclave, que serveix per a triar el futur papa de Roma.

El comiat del papa Francesc, de nom Jorge Mario Bergoglio, marca la fi d’un procés d’obertura inconclús que en poc més d’una dècada ha transformat radicalment la institució i que li ha fet guanyar aliats a tot el món –i també enemics poderosos, tant dins el Vaticà com fora.

Pope Francis died on Easter Monday, April 21, 2025, at the age of 88 at his residence in the Vatican’s Casa Santa Marta. pic.twitter.com/jUIkbplVi2

— Vatican News (@VaticanNews) April 21, 2025

Sacerdot del poble

Bergoglio va néixer el 1936 a Buenos Aires, en el si d’una família de classe treballadora i profundament catòlica. Eren emigrants italians que havien fugit pocs anys abans per esquivar l’avenç del feixisme. Es va graduar com a tècnic químic i va treballar poc temps d’ajudant de laboratori. Però ja a l’adolescència, en una època de grans turbulències socials i polítiques a l’Argentina, sempre sentí una gran vocació religiosa. I el 1957, a vint-i-un anys, decidí que volia ser sacerdot. L’any següent, entrà al noviciat de l’orde jesuïta de Santiago de Xile, on es va llicenciar en humanitats. Després de tornar a l’Argentina, es llicencià també en filosofia i teologia, i es creà una reputació de religiós amb inquietuds intel·lectuals i espirituals molt profundes.

Lluita de poder al Vaticà per a substituir el papa

Ordenat sacerdot l’any 1969, Bergoglio formulà els vots perpetus com a jesuïta el 1973, i ascendí progressivament en els escalafons de l’orde durant les dècades següents. Durant la dictadura militar argentina, Bergoglio sovint va valer-se de la seva influència al si de l’església per protegir els opositors de la repressió del règim; fins i tot, arribà a entrevistar-se personalment amb el dictador Jorge Videla per demanar-li l’alliberament de dos sacerdots segrestats i torturats per les tropes del govern.

Consagrat com a bisbe el 1992, Bergoglio succeí Antonio Quarracino com a arquebisbe de Buenos Aires sis anys més tard, l’any 1998, i el 2001 esdevingué la màxima autoritat de l’Església Catòlica a l’Argentina, on es destacà per la seva consciència social i la crítica a les desigualtats econòmiques. “Els drets humans es violen no tan sols amb el terrorisme, la repressió i els assassinats, sinó també a causa d’estructures econòmiques injustes que originen grans desigualtats”, va dir.

Un papat auster, però transformador

Després de quedar a un pas de ser escollit al conclave del 2005 –en què fou el segon cardenal més votat, segons la premsa italiana–, Bergoglio fou finalment triat com a successor de Joseph Ratzinger en el conclave del 2013, per bé que no era considerat un dels favorits abans de la reunió.

Bergoglio –el primer papa americà i jesuïta de la història– prengué el nom de Francesc en homenatge a sant Francesc d’Assís, el sant i fundador de l’orde franciscà que destacà per una extraordinària humilitat i devoció als pobres.

Aquesta tria aviat fou tota una declaració d’intencions: d’ençà del primer moment del seu papat, Francesc va optar per un estil de vida singularment auster, allunyat de l’opulència que sovint ha caracteritzat aquells qui han ocupat el tron de sant Pere. El pontífex també renuncià a viure al Palau Apostòlic, tal com correspon als papes, i optà per traslladar-se a una residència molt més modesta, la Casa de Santa Marta, la residència de convidats del Vaticà.

En un discurs del 2015, Francesc pronuncià una frase que sovint s’ha interpretat com una definició del seu papat: “No vivim en una era de canvi, sinó en un canvi d’era.” Per al papa, aquest ímpetu transformador s’estenia també al si de l’església: com a pontífex, Francesc encapçalà una comissió d’investigació sobre els abusos sexuals comesos sota els auspicis de l’Església Catòlica; també establí l’obligació d’informar de casos d’abús o d’encobriment d’abusos.

El pontífex també volgué ampliar el paper de la dona en l’església: per exemple, ordenà una dona com a prefecta del Vaticà per primera vegada en la història; també ordenà més dones als dicasteris i als òrgans col·legiats. Tanmateix, la qüestió del sacerdoci femení ha romàs en un segon terme del seu papat; en el sínode sobre la sinodalitat de la tardor passada, en què les dones van poder votar per primera vegada, per exemple, el pontífex semblà tancar la porta al sacerdoci femení després d’anys d’ambivalència.

Tot i criticar la cirurgia d’afirmació de gènere com una violació de la dignitat humana, Francesc va fer un pas inaudit per a un papa: obrir les portes del Vaticà a un grup de treballadores sexuals transgènere locals, amb qui es reuní unes quantes vegades. Com a papa, Francesc –que, l’any 2010, va arribar a demanar una “guerra de Déu” contra la llei que legalitzà el matrimoni homosexual a l’Argentina– clamà pel reconeixement legal de les unions civils entre homosexuals, tot defensant que els membres del col·lectiu, en tant que fills de Déu, també tenien el dret de formar una família.

Com el papa Francesc ha obert les portes del Vaticà a les treballadores sexuals trans

Defensor d’una església més moderna, inclusiva i compassiva, Francesc es preocupà per problemes socials, com ara el dels refugiats, fins i tot quan això l’obligà a enfrontar-se amb més autoritats: al pontífex, per exemple, no li tremolà el pols a l’hora d’acusar la Unió Europea d’haver comès un “gran pecat” en el tractament dels immigrants provinents de l’Àfrica; durant les primeres setmanes del segon govern de Trump, Francesc també s’erigí en un dels principals crítics de la campanya de deportació en massa ordenada pel president dels EUA. A l’encíclica Laudato si’, de l’any 2015, el pontífex també criticà el consumisme i la degradació del medi, tot instant els dirigents mundials a actuar amb immediatesa contra l’amenaça del canvi climàtic.

Durant el seu papat, també es distingí com a defensor del diàleg interreligiós, esdevingué el primer pontífex a visitar els Emirats Àrabs Units i provà de bastir ponts amb algunes altres fes –del judaisme a l’islam, passant pel cristianisme ortodox. El papa, un dels dirigents mundials que més decididament es manifestà contra la guerra israeliana a Gaza, també es distingí per viatjar recurrentment a àrees de majoria no cristiana i entonar un discurs notòriament condemnatori amb el llegat colonialista de l’església: el 2023, per exemple, demanà perdó pel tractament històric de l’església als indígenes del Canadà i condemnà la mentalitat colonialista de les potències.

Enemics molt poderosos

Però aquest tarannà reformista i trencador, tan diferent del d’alguns altres papes, també li ha creat molts enemics, sovint molt poderosos, de punta a punt de la cristiandat. Al llibre Vaticangate, el periodista Vicenç Lozano detallà la gestació d’un complot contra el mandat de Francesc comandat per la ultradreta internacional, i especialment la dels EUA. El pontífex, que el 2021 va rebre una carta amb tres bales, va fer-ne broma, dient: “Alguns em volen mort.”

Vicenç Lozano: “Es preveu un gran xantatge en l’elecció del pròxim papa”

“El papa Francesc molesta perquè és un papa ecologista i que ataca el moll de l’os dels principals negocis dels grans financers; un papa que critica el sistema capitalista salvatge que provoca això que ell anomena ‘els descartats’, les bosses de pobresa […] Però no tan sols molesta per la seva ideologia, sinó també pels canvis que ha emprès dins l’església, en què ha donat més presència a la dona en dicasteris importants i ha reformat la cúria perquè, per primera vegada a la història, els laics tinguin accés al govern de l’església”, explicà a VilaWeb l’any 2023.

Un pontífex interessat pels Països Catalans

Francesc es reuní amb uns quants representants polítics dels Països Catalans durant el seu mandat –com ara el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, la presidenta de les Illes, Marga Prohens, i el president andorrà, Xavier Espot. Quant al procés d’independència català, remarcà sovint la importància d’establir un diàleg durador per a adreçar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. “‘Unitat nacional’ és una expressió fascinant, és cert. La unitat nacional. Però mai no es farà sense la reconciliació bàsica dels pobles. I crec que, qualsevol govern, sigui del signe que sigui, se n’ha de fer càrrec i mirar de tirar endavant com a germans i no com a enemics, almenys amb aquest inconscient deshonest que em fa jutjar l’altre com a enemic històric”, explicà en una entrevista concedida el 2021 a la cadena Cope.

En una visita a Montserrat, el 2023, Francesc –el primer papa castellanoparlant de la història– mostrà també una certa sensibilitat cap a la llengua catalana. Va ser durant l’audiència a la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, quan el pontífex va quedar-se parat en constatar que el text que el cardenal Joan Josep Omella havia preparat per a l’acte era redactat en espanyol. “Però ha de ser en català!”, exclamà el pontífex.

El secretari de defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, va compartir detalls sobre atacs contra els rebels hutis del Iemen en un segon xat de la xarxa social Signal en què hi havia la seva dona, el seu germà i el seu advocat personal, segons fonts consultades per mitjans dels EUA.

Hegseth va fer servir aquest xat, anomenat “Defensa/Reunió d’Equip”, al seu telèfon personal, en lloc del governamental, i va compartir l’horari del vol en què atacarien objectius de la insurgència iemenita, tal com ha pogut saber el diari The New York Times.

Al grup hi havia més d’una desena de persones del seu cercle íntim personal i professional el gener, abans de confirmar-lo com a secretari de defensa. La seva dona, l’ex-productora de Fox News Jennifer Hegseth, no forma part de la cartera ministerial, malgrat que el seu marit la incloïa al començament del seu mandat en reunions amb dirigents estrangers, cosa per la qual va rebre crítiques. De moment, no se sap si tots els participants d’aquest xat tenien autorització de seguretat, segons que informa la cadena de televisió dels EUA CNN.

El portaveu adjunt del Pentàgon, Sean Parnell, ha negat en un comunicat a X que hi hagués informació classificada al xat i ha criticat que els informes dels mitjans de comunicació es basen en declaracions de membres de la cartera ministerial que han estat acomiadats fa poc. Diu que tenen l’objectiu de sabotejar Hegseth: “No hi havia informació classificada en cap xat de Signal”, ha assegurat.

Aquesta informació ha sortit a la llum setmanes després de l’article de la revista The Atlantic que divulgava el contingut íntegre d’un xat sobre operacions militars al Iemen en què el director del mitjà, Jeffrey Goldberg, va ser-hi inclòs per error, tot i que les autoritats han defensat que en cap moment no es va compartir informació classificada ni plans de guerra.

Actualment, el xat esmentat és investigat i un jutge federal ha ordenat de prendre un seguit de mesures per a preservar-ne els missatges. Va ser creat per l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Mike Waltz, que n’ha assumit la responsabilitat.

El president dels Estats Units, Donald Trump, diu que espera que les autoritats de Rússia i Ucraïna arribin a un acord aquesta setmana, després que hagi finalitzat la treva anunciada per Vladímir Putin per Pasqua.

“Esperem que Rússia i Ucraïna arribin a un acord aquesta setmana. Aleshores, tots dos començaran a fer grans negocis amb els Estats Units, que està prosperant”, ha dit Trump a través d’un breu missatge publicat al seu perfil a la xarxa social Truth Social.

Aquestes declaracions arriben tot just dos dies després que el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, advertís que l’administració de Trump podria abandonar els esforços per assolir un acord entre les parts si els involucrats no demostraven estar compromeses.

Putin havia anunciat de manera unilateral una breu pausa a les hostilitats a Ucraïna amb motiu de les commemoracions de la Pasqua i amb el propòsit de calibrar la sinceritat de Kíev de cara a unes negociacions de pau. Ucraïna va manifestar la voluntat de complir amb reciprocitat aquesta treva i, fins i tot, va proposar de prorrogar-la trenta dies per donar marge a mesures de confiança que havien de permetre d’avançar cap a una solució del conflicte. Tanmateix, el Kremlin no va volar-la allargar. Totes dues parts s’han acusat mútuament de trencar l’alto-el-foc.

Avui, dilluns 21 d’abril, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Maite Gabaldón: “Veien les telefonades del 112, la nostra pantalla és la que tenen en el CECOPI”
• Nous detalls de la negligència d’Emergències: no va activar els helicòpters dels forestals durant la gota freda
• “No vull que el català es perdi”: Maxime Cayuela, cinc anys després de l’èxit a ‘The Voice’
• Tres patrulles britàniques intercepten avions russos a Kaliningrad
• El Kremlin apunta que no hi ha cap ordre de Putin de prorrogar la treva de Pasqua
• 25 llibres de ficció en català per a regalar aquest Sant Jordi 2025
• Per què fem festa el dilluns de Pasqua?
• La volatilitat de Trump fa apropar dos rivals històrics: l’Índia i la Xina
• Joan M. Minguet: “En el món cultural hi ha una manca de compromís molt gran”
• Viatge a un món que se’n va
• El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia… | Mail Obert d’Esperança Camps
• Les cartes de la baralla | Mail Obert de Julià de Jòdar
• Joc de Miralls | Vides marginals entre la runa de la Roma de postguerra
  Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Fa un any, la Judit Morera, una jove de Calaf, va publicar a les xarxes socials una fotografia d’una casaca de diable que havia teixit per a un amic seu. No es podia imaginar que un gest tan senzill, com penjar una fotografia, li canviaria la vida per complet. La fotografia es va viralitzar a les xarxes, generat molt de rebombori entre les colles de diables. De cop i volta, molta gent li va començar a demanar a on podia comprar aquella casca. Davant la pluja de trucades, Morera va decidir aparcar temporalment els estudis de fotografia que estava fent a Lleida i dedicar-se 100% a elaborar vestits de diables. 

Morera tenia nocions de costura gràcies a la seva àvia, modista de professió: “Tot el que sé, m’ho ha ensenyat ella”. Així que amb el nom de El Cosidor de la Judit, la jove va començar a confeccionar des del seu taller de Calaf (Anoia) vestits de diables per colles d’arreu de Catalunya. Ara mateix es troba en ple procés per confeccionar una vuitantena de vestits per a la colla Cua de Drac de Cornellà de Llobregat. Abans, però, ha rebut encàrrecs vinguts de l’Urgell, la Noguera, el Tarragonès, l’Alt Penedès o la Conca de Barberà. De fet, des que va decidir muntar el taller ara fa tot just un any, el telèfon no li ha parat de sonar.

Beix, vermell i negre, els colors preferits

La Judit Morera dissenya, confecciona i pinta els vestits de diable. Encara que també els repara. Els materials que fa servir són cotó 100% o lli. Totes dues fibres són molt resistents, de fet, defensa que no cal portar material ignífug per posar-se a sota el foc. Morera explica que hi ha moltes colles que són més tradicionals i que estèticament volen preservar el que s’ha fet tota la vida, però que, en canvi, també n’hi ha que volen innovar. Els colors més demanats són el negre, el vermell i el beix. I explica que ens els seus dissenys, ella sempre intenta aportar un punt de practicitat en tots els models que confecciona perquè siguin còmodes a l’hora de portar-los.

Apassionada per la cultura popular i el món del foc

Malgrat tot, no és casual que Morera s’hagi acabat dedicant a confeccionar vestits de diables. La seva passió pel món del foc i els diables li ve des de ben petita. “La cultura popular sempre me l’he estimat i a casa m’ho han inculcat molt”. De fet, el seu pare feia de diable i ella sempre l’acompanyava a tots els correfocs. Quan ja va ser més gran es va apuntar a la colla de diables de l’Alta Segarra i, posteriorment, a la colla del Ball de Sant Miquel d’Igualada. “Ho visc moltíssim. I tant de bo ho pugui viure fins el dia que em mori”, exclama Morera.

De fet, un altre dels projectes que té entre mans ara mateix i que més li il·lusiona és el de crear el vestit de diablessa de la seva colla, els Diables de l’Alta Segarra. De fet, serà ella mateixa qui l’estrenarà i el cremarà.

D’ençà del 29 d’octubre, hi ha moltes mirades fixades en la sala del 112, el telèfon d’emergències on, a primera hora del matí, van començar a notar-se els símptomes que aquell no seria un dia normal. Els operadors, gestors com s’anomenen, van atendre vora vint mil telefonades, però en van deixar milers sense atendre. Tècnicament, el 112 no va caure aquell dia, sinó que no hi havia mans per a respondre l’allau de demandes d’ajuda. L’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso ha arribat a dir coses com ara que el 112 no va avisar al CECOPI de l’allau de trucades que arribaven, que no hi havia comunicació. La vice-presidenta Susana Camarero va dir que no sabia què es feia amb aquelles telefonades. Argüeso va dir en seu judicial que el sots-director d’Emergències li havia dit que no fes cas de la xifra tan alta de trucades perquè per experiència sabia que per un accident truquen cinquanta persones.

La realitat és que tot el que succeeix a la sala del 112 té un reflex instantani a Emergències, que hi ha pantalles i mapes que indiquen quants casos hi ha oberts en cada moment i on succeeix cada cas.

De tot això en parlem amb Maite Gabaldón, que aquell dia lliurava, però fa més de quinze anys que treballa al 112 i ens ajuda a entendre alguns dels conceptes que envolten les emergències i a veure què va passar el 29 d’octubre. Gabaldón, que va ser presidenta del comitè d’empresa, explica també la precarietat laboral a què els sotmet l’empresa Ilunion Emergencias, del grup social ONCE, que és qui gestiona aquest servei tan sensible i essencial.

—De què parlem quan parlem de la sala del 112? Com és?
—La sala del 112 són tots els llocs que hi ha per a agafar totes les telefonades de tota la Comunitat Valenciana. És l’edifici que forma part del Centre de Coordinació d’Emergències, i està davant d’on es reuneix el CECOPI.

—Com és el lloc de treball d’un gestor?
—Nosaltres tenim tres pantalles. La pantalla principal és el que anomenem “la carta”, que és el que s’envia a tots els serveis d’emergència a qui nosaltres avisem. Després hi ha una llista amb tot el que està passant a tot arreu, tots els casos que estan actius. I a l’altra part tenim el mapa que localitza la telefonada, on nosaltres podem localitzar el que busquem.

—En un dia normal, quanta gent hi treballa?
—Ara per a nosaltres seria un festiu [dijous Sant]. Podria ser que a la sala estiguen agarrant telefonades unes quinze o disset persones. Després hi hauria els coordinadors, que potser són quatre o cinc. I una persona que fa la supervisió de la sala.

—Quan no és festiu, quantes persones sou?
—Potser dotze.

—Quin és el protocol quan us arriba una trucada?
—L’agafem i, segons la carta de serveis, hem de veure què passa i on passa. I això és fonamental. Si és una persona que vol fer una consulta amb un metge, s’avisa a Sanitat i se li facilita el número del centre de salut. Si és una persona que és a la carretera i veu un incendi, nosaltres avisem els Bombers, la Guàrdia Civil, a tots els que, per protocol, hem d’avisar. I és automàtic. Fins i tot, hi ha voltes que jo continue parlant amb eixa persona i ja estic avisant amb la carta que he fet recopilant on està i què passa. Per exemple, en el cas d’un intent de suïcidi, estic en línia amb eixa persona fins que arriba el primer servei d’emergència, siga la policia, siga l’ambulància. Els he avisat, saben on és i si durant la conversa hi ha alguna variació o alguna cosa que pense que els serveis d’emergència han de saber, l’escric i la informació es transmet.

—Quan una persona crida al 112, quanta estona espera perquè l’atenguen?
—Nosaltres tenim un temps fixat en set segons, a la carta de serveis.

—Quan hi ha una alerta roja per pluges, com es reforça el servei?
—Et criden. Si la previsió és de dies abans, t’avisen, o, fins i tot, en eixe moment, si la cosa es desborda, comencen a cridar gent.

—Teniu l’obligació de respondre?
—La realitat és que nosaltres no tenim l’obligació de contestar perquè no cobrem per estar disponibles. Una altra cosa és que tu saps que passa alguna cosa i estàs disponible i penses que hi pots anar. I, sobretot, depèn de quina càrrega de treball tingues i de la càrrega personal de conciliació. Però hi ha molta gent en una borsa de treball. Eixos companys han de dir que sí, perquè si no, els treuen de la borsa. El que fa l’empresa és no dimensionar prou. Si sé que eixe treball ix amb deu persones, contracte deu persones. Si després passa alguna cosa i en tinc vuit o la cosa es complica, cride gent de la borsa de treball que segur que em dirà que sí perquè si no, sap que no el tornaré a cridar.

—En plantilla quants sou?
—Som cent vuitanta.

—Sou prou?
—Hauríem de ser més. Perquè dels cent vuitanta, trenta-cinc són de fora de sala. Són tècnics, formació, atenció de telefonades… En borsa de treball tenim unes vint o trenta persones. La gent que són coordinadors, també és una borsa que fluctua. Al final, som molt poques persones per a agarrar totes les telefonades. Tenim una càrrega de treball molt gran. Si tu saps que pots fer el mateix amb menys gent, perfecte, perquè guanyes més diners. Al final, és una empresa que busca guanyar diners. Si contracte menys persones, més diners que m’emporte. I no m’importa la salut laboral d’eixes persones.

—El 29 d’octubre es van rebre 19.821 telefonades. En un dia normal, quantes se’n poden rebre?
—Depèn moltíssim del dia, però moltes menys.

—Mil, dues mil?
—Com a molt. Hi ha dies més tranquils, i dies que ho són menys, però les 22.000 telefonades que estan en els jutjats, eixes les van agafar seixanta gestors.

—…
—En els tres torns.

—En cada torn, quants n’hi havia?
—Hi eren tots els que podien de la sala. Perquè la sala té una capacitat d’unes vint persones més dotze en el barracot, i la sala dos, podria ser el màxim. Al matí, més de vint, i de vesprada, trenta o quaranta. I els de nit que eixien, que encara els va agarrar una hora, potser eren sis persones.

—El despatx de l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso és al 112?
—El secretari autonòmic hi té relació, però ell no està en l’edifici del 112. Estaria enfront.

—Quina distància hi ha entre el vostre edifici i on es reuneix el CECOPI?
—Deu metres o menys.

—Les portes estan tancades o obertes?
—Estan obertes. Nosaltres passem d’un lloc a un altre sense problema.

—S’ha afirmat que les telefonades que arribaven al 112 no van arribar a la sala del CECOPI. La vice-presidenta Camarero va dir que no sabia què es feia amb eixes telefonades. Això és possible?
—És impossible. Impossible. Perquè tècnicament nosaltres estem en una xarxa de comunicació. No podem estar d’esquena al Centre de Coordinació d’Emergències, que és on es reuneix el CECOPI, perquè automàticament s’envia. Des del primer rescat ja estaven avisats, ja ho sabien els Bombers, ja ho sabia el Consorci, ja ho sabia Emergen. Emergen és la part del 112 que sí que són funcionaris. És impossible que no ho saberen, perquè és automàtic. No és que l’operador haja de fer res.

—En el CECOPI tenen la pantalla amb eixa llista de casos oberts, amb eixe mapa que teniu vosaltres? Ells ho veuen?
—Ells tenen la pantalla general que nosaltres tenim amb les telefonades, amb el percentatge de telefonades, si són sanitàries o d’una altra índole… Ho saben en temps real.

—La vostra cap és Immaculada Piles, la cap del servei de coordinació d’emergències?
—Sí. El que passa és que per a nosaltres, el nostre cap és el que li diuen el JEO, que és el jefe de explotación operativa [cap d’explotació operativa], que és de l’empresa. El que fan és que ells parlen amb l’empresa.

—El vostre cap parla amb Immaculada Piles?
—Tota la gent de fora es coordina amb els caps. La relació és directa perquè l’administració són els clients.

—En la llista de telefonades que el secretari Emilio Argüeso va donar a la jutgessa es veu com amics seus el cridaven per demanar auxili, perquè no podien accedir al 112. Ell deia que era al 112 i que allò era un caos. Això és possible?
—No ho sé. Pot passar que algú cride directament a supervisió i puga dir: “Està passant alguna cosa.” Com qualsevol agència que pot dir que li crees un cas perquè passa tal cosa. Què va passar eixe dia? No ho sé. Els companys no ho comenten. La situació d’eixe dia és que tots agarraven totes les telefonades que podien, sense descansar. Sense contestar WhatsApps d’altres companys que preguntaven què passava a la sala. La situació era molt complicada de gestionar anímicament i laboralment.

—En la declaració davant la jutgessa, Argüeso va dir que el sots-director Jorge Suárez els va demanar que no fessen cas al 112 perquè per un accident criden cinquanta persones. Què en penseu?
—Que els números no tenen res a veure. Evidentment, per un incendi que comença a una hora de la vesprada i al vespre encara es veu, la gent crida, però no seria eixe el volum. I, evidentment, quan hi ha moltes telefonades, el primer que volem saber és per què. On van? Si, de sobte, hi ha 2.000 o 3.000 telefonades en dues hores, volem saber què està passant. Les dades parlen per si mateixes. Coneixen perfectament el servei. Saben que és impossible.

—Perdoneu que insistesca. Al CECOPI es pot veure si alguna cosa no va bé?
—Ho veuen, perquè el CECOPI és un òrgan col·legiat, no és un edifici de rajoles. El CECOPI està format pels consorcis, per tota eixa gent que rep els nostres avisos, les nostres cartes. Ho estan veient en temps real, saben què passa al mateix temps que nosaltres. Encara més, ells tenen una visió per damunt de nosaltres perquè en eixe moment, per al gestor d’emergències, per a l’operador, el més important que té és la persona a qui està atenent, que em diu que està a Paiporta en eixe carrer, que està damunt de la teulada… Per a mi eixa persona és la meua persona. Jo no tinc una visió de conjunt tan gran com des de fora, perquè jo estic dins de l’emergència. Ells ho veien tot, perquè són tots els caps de totes les agències.

—Diguem que veuen tots els puntets rojos, totes les persones en totes les teulades.
—Clar, jo estic allí amb la meua emergència, una darrere d’una altra. Ells estan per damunt i ho veuen tot.

—Per tant, en cas que fos cert que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer hagués deixat d’enviar informació, que no hagués dit res del que passava al barranc, veient què passava al 112, ells haurien tingut informació?
—Tota. Tota. Nosaltres rebíem tota la informació.

—Hipòtesi: imaginem que sóc una consellera que m’han nomenat, tot i la meua ineptitud, i és la primera vegada que pose els peus en el 112. Si quan arribe allí mire les pantalles, ja sabré que passa alguna cosa?
—[Dubta] Jo no puc saber-ho. Perquè jo no sé què sap o no la consellera, o què entén o no. Com a gestora d’emergències i com a ciutadana confie que la ineptitud sobrevinguda, o general, de qualsevol polític no siga tan gran com per a no deixar treballar a la gent que sí que sap què ha de fer. Jo crec que allí hi havia gent que sabia el que havia de fer.

—Per què no es va fer?
—No ho sé.

—…
—Si tu ets un tècnic d’emergències i vols saber què passa, la teua referència és la sala d’emergències. Et faria igual que un organisme com l’AEMET o com la Confederació Hidrogràfica diguera que no plou. Encara que no hagueren dit res, o hagueren dit que no plou, si tens una sala que et diu que plou, és que plou. Perquè no ho diuen els gestors del 112, ho diu tota la ciutadania valenciana. Està cridant tot el món perquè veu que la gent està en perill o hi estan ells mateixos. La realitat és la realitat de la sala perquè és una realitat que fem entre tots. No es pot qüestionar.

—Si haguéreu de resumir en un titular què va passar el 29 d’octubre, quin seria?
—En un titular seria molt difícil, però la sala d’emergències és la sala on tenim la tecnologia, on veiem en una llista tot el que està passant, jo estic amb el meu cas, i el mapa de les emergències el veig sencer, i la nostra pantalla principal és la que tenen en el CECOPI, on veuen tot el número de les telefonades, el percentatge de cada cosa que està passant. Nosaltres som com el cor de les emergències. El que passa a la sala, gràcies a la ciutadania que crida, perquè veu que passa alguna cosa, o perquè els passa a ells. Som el cor. I el batec d’eixa sala és el que et diu què està passant a la comunitat.

—Físicament, on és el lloc des d’on s’envia l’EsAlert?
—L’envien els tècnics des del CECOPI. És Emergències de la Generalitat, que són tots els tècnics. Es diu molt que la consellera no coneixia el pla, o no coneixia com municionava, però els tècnics d’emergències de la Generalitat coneixen perfectament com funcionen els plans, saben com funciona l’EsAlert. Saben com funciona tot. Els polítics prenen decisions amb tècnics que coneixen perfectament el seu treball. Sabien perfectament què estava passant en la sala del 112. Cap tècnic d’Emergències de la Generalitat no podia preguntar-se: “Què estarà passant en la sala?” És impossible.

—Perquè ho veuen?
—Clar! Si tu et gires i dius: “Ah, al matí, 5.000 telefonades, ha estat dur.” Però després et gires i veus que continua, és impossible que no sàpigues què passa.

—En quin moment del dia els vostres companys van notar que passava alguna cosa?
—Al matí van començar pluges molt fortes a llocs com ara la Ribera, i ja sabíem que seria un dia complicat. El dia no millorava. Les telefonades anaven a més i a més. Quan ja van començar els rescats a Utiel, ja es van adonar que això no era un episodi de pluges greus. Es van adonar que era una cosa diferent. Nosaltres havíem viscut la gota freda d’Oriola i ja sonava a això.

—La primera d’Utiel, a quina hora va ser?
—Al començament del torn de vesprada. Entre el torn del matí i el de vesprada. Sobre les tres. La gent que eixia del torn del matí deia als de vesprada que això era molt gran, que hi havia moltes telefonades, molts casos oberts i que no havien parat i que estaven tot el temps en roig.

—…
—Segons com està d’ocupada la línia, es posa primer en verd, si passa temps es posa en groc, i si passa més temps es posa en roig. I estava sempre en roig.

—En roig vol dir que hi ha moltes cridades esperant?
—Sí. Cridades que esperen. Tot el temps. I els del matí van avisar als de la vesprada, però entre la gent de la vesprada hi havia gent de Catarroja, per exemple. La sensació era: passa alguna cosa. Està passant ja per Xiva, Xest, Utiel.

—Aquella vesprada, molta gent no va poder parlar amb emergències. Quina és la sensació que teniu com a operadors quan tot està en roig?
—A la sala, érem tots els que podíem ser. No hi havia cap lloc sense cobrir. Eixa és la realitat. Els companys no feien ni els descansos. Anaven al bany i tornaven. Hi havia gent que, fins i tot, tenien la família a Catarroja, a Paiporta i no en sabien res. Intentaven contactar amb ells i no podien, però tampoc no podien perdre gaire temps intentant-ho perquè estaven intentant salvar altra gent. Escoltar una persona quan està en un moment d’emergència és molt important, perquè és acompanyar-la i fer-li sentir que l’ajudem. A vegades, si l’ajuda no pot arribar o eixa persona ja sap que és impossible, l’operador potser és l’última persona amb qui parla. Això és una cosa que vivim en el nostre dia a dia, però de cop es va concentrar en molt poquet de temps i una telefonada darrere d’una altra. Tu ets un professional i saps que fas la teua feina i, fins que no passen dies, no ho arribes a assimilar.

—Hi ha hagut baixes laborals per depressió o estrès, després d’això?
—Sí. N’hi ha moltes, de sempre, perquè la càrrega de treball és molt gran i perquè els nostres responsables no són responsables de la seua gent.

—Això és vocacional?
—Una de les coses de què s’aprofiten és que és vocacional, perquè encara que tu, com a treballador, estàs maltractat, nosaltres hem après a no valorar el nostre treball i a fer-lo. I és molt complicat, perquè entenem que una persona que està en una situació d’emergència et crida a tu perquè la relació és directa, i encara que tu no estigues bé, has d’ajudar a eixa persona. Si tu no tens eixa vocació, és molt complicat. Te n’aniries de seguida. No aguantaries.

—El president Mazón va dir el vespre del dia 29 que el 112 no havia caigut i que la gent continuara cridant. Tècnicament, això és així? No va caure mai?
—Clar. Tècnicament, és de veres. Per a nosaltres, caure el servei és que, de sobte, no poden entrar les telefonades. Però el servei no va caure perquè els companys agarraven les telefonades una darrere d’una altra. Com es pot dir que el servei ha caigut si estaven treballant per damunt de les seues capacitats personals i professionals? No podem dir-ho. És de veres que les telefonades eren moltes més que les que nosaltres podíem agarrar.

—En la darrera manifestació contra Mazón, quan s’estava llegint el vostre manifest, hi havia familiars de víctimes que s’indignaven, que deien: “No és cert, no és cert.” Enteneu que la gent estiga així d’indignada?
—Clar. Nosaltres som l’únic telèfon d’emergències. Qualsevol persona crida i automàticament hi ha algú darrere que et pot ajudar. Està parlant amb tu. Si en eixos moments tu crides i no et poden ajudar, la sensació ha de ser d’una indefensió i d’una desesperació total. Perquè, a qui crides? Si no funciona el 112, que és un número al qual pots cridar, fins i tot, si no tens cobertura o si no tens targeta SIM en el mòbil, a qui crides? Qui sap què m’està passant i on sóc? I en quina situació estic… Qui em pot ajudar? I entenc que el desconeixement d’allò que vivien els companys en sala, i com funciona el 112, és el que després ha fet que durant molt de temps es diguera que el 112 va caure. O que havien cridat a tota la plantilla o que eren el 30% més o 40% més…

—La sensació que tenim la gent que no ho sabem és que el 112 es pot ampliar quasi fins a l’infinit…
—La realitat és que normalment som pocs, que eixe dia érem els que érem, que eixe dia estaven tots els llocs ocupats, que no haurien pogut fer més, i que el fet que siga una empresa privada que gestiona el 112 és una cosa que tampoc sap la gent. Es pensen que som públics, que jo depenc de l’administració, que els meus criteris són de l’administració pública. I no és la nostra realitat. I crec que, per això, el secretari autonòmic pot dir que el 112 no l’havia avisat… Ho pot dir perquè la realitat és que tot això ho diem els treballadors del 112. No ha eixit l’empresa responsable, amb els seus caps, a dir: “No senyor, estava passant això.” Perquè ells no tenen eixe sentiment de pertinença. Som nosaltres els que tenim la vocació de servei públic. L’empresa vol guanyar diners. I en guanya molts només per gestionar-nos a nosaltres. Encara que ens la juguem… No ens diran: “Estem damunt de tu mirant què fas en el treball i què deixes de fer perquè no ens agrada que vages a les manifestacions, que dónes la cara i que si et pregunten, contestes.”

—Temeu represàlies?
—Jo ja tinc represàlies d’ençà de fa molt de temps. Les represàlies hi són, clar. Però no et poden dir: “Ho faig per això.” Però d’ençà que vaig ser presidenta del comitè d’empresa la meua vida va canviar. A partir d’eixe moment va ser un marcatge total. Fins i tot, hi ha vegades que et fan dubtar, perquè quan tot ho fas malament, tot està malament: “No m’agrada el teu to de veu. No m’agrada com tractes les persones que criden. No ens agrada com treballes…” Arriba un moment que arribes a casa i et preguntes si això que diuen de tu serà de veres. Ho faig malament? A voltes arriba un moment que dius: “Ja no puc més, me n’he d’anar.” A mi, la salut mental me la guarden els meus metges de capçalera que, quan m’han vist en una situació límit, m’han dit: “Prou, para, fins ací.” I he de parar, perquè pense que en la pròxima telefonada que agarre no seré professional. Jo he de ser la persona que espera qui necessita ajuda. No pot trobar, darrere d’eixa telefonada, una persona destruïda.

—Voleu afegir res?
—Som un servei tan desconegut… Pense per què hi ha companys que des del principi hem eixit a donar la cara i a parlar i anar a les manifestacions, perquè d’alguna manera hem format part d’això i mai no deixem a ningú a soles quan ens telefonen, ara tampoc no els deixarem a soles. Per això estem en les manifestacions. El que ens agradaria és que la gent entenguera que nosaltres continuarem estant ací, que fins i tot lluitem per millorar el servei d’emergències i que de veres estiga al servei de la ciutadania. Que es deixe de fer negoci amb les emergències. Que les emergències no són un negoci…

Maxime Cayuela es va fer molt popular per tot el país a només nou anys, quan va participar en l’edició francesa del programa The Voice Kids amb la cançó “Tant com me quedarà”, del rossellonès Jordi Barre. Com molts nois nord-catalans de la seva generació, el català li ha arribat pel seu avi, no pas pels seus pares, a causa del trencament generacional que va sofrir la llengua a la zona. Però els pares sempre han tingut clar que volien que aprengués català, i gràcies a la Bressola i a les portes professionals que li ha obert la llengua, ara el parla de manera molt fluida, i també el canta habitualment. Al seu primer disc, 13, el català hi és molt present. A quinze anys, el cantant i actor ha aconseguit d’introduir-hi tretze cançons, moltes de composició pròpia, que barregen el pop orquestral amb el hip-hop, l’electrònica i la música disco, a més de la tradicional.

—Quan teníeu nou anys, es va fer molt popular la vostra actuació a The Voice Kids en català. Com heu viscut la fama des de tan petit?
—Tot el que faig (sortir a la televisió, entrevistes…) per a mi és un somni, i és a petita escala, no sóc conegut nacionalment. He hagut d’organitzar-me molt per fer la part de música, d’estudis, de concerts… Si d’aquí a dues setmanes tinc un concert, em preparo la part de la música per poder fer els deures després. He après a organitzar-me bé, perquè, si no, estic perdut! [Riu.]

—Quantes activitats combineu, a hores d’ara?
—A l’escola faig l’últim any abans del Liceu i música al conservatori de Perpinyà. Faig cursos de piano, cant i música i això m’ajuda a compondre. També faig esport, teatre, concerts, espectacles, comèdia musical… Abans ballava hip-hop, però ho he aturat. I ara he tret el disc i vull fer concerts per a promoure’l, i continuar component.

—Com ha estat el procés d’elaboració del disc? El vau començar el 2023, quan teníeu tretze anys.
—Sí, quan vaig començar a publicar cançons. “Aquesta nit” va ser la meva primera cançó i després vaig continuar escrivint i component. He treballat amb un enginyer de so per millorar-ne la qualitat, tant de veu com de música. He creat les meves tretze cançons i una petita introducció.

—Algunes són versions, però unes altres són completament vostres.
—Tret de cançons com “Tant com me quedarà”, “L’estaca Catena” o “Un home”, la majoria són les meves paraules i la meva música. No ha estat fàcil, m’ha pres molt de temps. Només crear la música, sense gravar, m’ha pres dos anys.

—A quinze anys suposo que encara aneu cercant el mètode.
—Em vénen les idees i a vegades trobo primer les paraules i després la música i altres vegades em passa a la inversa. Visc una cosa, em toca, i em dic “en faré una cançó”. Per exemple, “Aquesta nit” va dedicada a la meva besàvia. Ja l’havia publicat, però per al disc vaig tornar a fer-ne la música, més orquestrada i bonica. I l’última cançó es diu “P.M.”, dedicada al meu avi, que ha marxat a les estrelles. A vegades em ve una idea de música pel carrer, la gravo amb el mòbil i quan arribo a casa m’hi poso.

—Hi ha una cançó, “La festa de l’ós”, en què parleu d’aquesta tradició. Com va sorgir?
—És una cançó per a aquestes festes tradicionals. És un ós que arriba al poble, a Arles, a Prats de Molló i a Sant Llorenç de Cerdans. També se celebra a Andorra, hi ha una tradició que se celebra tot el dia. L’equip que organitza aquestes festes, que són patrimoni cultural de la UNESCO, em va demanar de fer-ne una música. Vaig compondre’n una en orquestral i vaig demanar a l’Orquestra Internacional Maravella que vingués a gravar-la. Els cantants i jo vam cantar-hi a sobre. La música i les paraules són meves i ells l’han tocada.

—Al disc també hi ha la versió instrumental de “L’estaca Catena”, un videoclip en què la versió catalana de “L’estaca” es barreja amb la versió corsa. 
—Un dia vaig veure un vídeo d’uns artistes que cantaven “L’estaca” en cors. Vaig pensar que seria interessant fer-la amb totes dues llengües, i tinc una amiga que canta d’origen cors. Vaig tornar a fer la música i vam reestructurar-la, i ha agradat molt.

—Teníeu clar des del principi que el català seria molt present al disc?
—Sí, el català i el francès són les meves llengües i per a mi era evident que, si un dia feia un àlbum, hi serien. No vull que el català es perdi, vull que es continuï parlant a Catalunya Nord, a Catalunya Sud i a altres indrets. No vull que s’aturi i faig tant com puc per continuar fent viure aquesta llengua.

—També hi apareix la cançó “Un home”, que té molt a veure amb el vostre avi, Claude Cayuela. Va conèixer el cantant Jordi Barre durant els anys vuitanta i va compondre per a ell la cançó.
—Sí. Vaig afegir-hi també “Tant com me quedarà” perquè és el començament de la meva història, la cançó que vaig cantar a The Voice i que després he gravat amb la Cobla Mil·lenària. Quan ens vam trobar per gravar aquesta, també vam gravar “Un home”, una cançó escrita per Jordi Barre a la qual el meu avi havia posat en música. Volia donar les gràcies al meu avi per haver-me descobert Jordi Barre.

—Vau impressionar el públic quan vau cantar en català a The Voice Kids. D’ençà de llavors no heu parat… 
—Vaig tenir un munt de demanda per a cantar en francès a Catalunya Nord i en català a Catalunya Sud. El català em va obrir força portes, m’han cridat de ple d’indrets. Vaig poder cantar als premis del Temps de les Arts, a Barcelona, al premi del Llibre Vivent amb Eliseu Climent… Vaig fer “No oblideu les paraules”, una emissió molt coneguda a França; vaig participar en el programa Fort Boyard; vaig fer comèdia musical… I ara preparem unes comèdies musicals sobre la Segona Guerra Mundial que farem a Perpinyà.

—Per què vau decidir de cantar en català al concurs?
—M’ho va proposar el meu avi. Vaig escoltar tots els discs del seu company, Jordi Barre, fins que vaig arribar al “Tant com que quedarà”, que em va agradar molt, i vaig cantar-la per primera vegada al càsting de París.

—Quina és la vostra història familiar amb el català?
—El meu avi parla rossellonès i amb ell parlo català i francès. Els meus pares, no, no l’han après, però em van posar a l’escola immersiva la Bressola, que em va permetre d’aprendre al mateix temps el francès i el català, i cantar i parlar en català.

—És gaire habitual que els nois de la vostra edat tinguin pares que no parlen català però avis i besavis que sí que el parlin?
—Sí, això és així en tothom menys en les famílies que vénen de Catalunya Sud i que tenen pares i avis que parlen català. Molt sovint, quan els avis són de Catalunya Nord, els pares no parlen català. Escoles com la Bressola permeten de tornar a parlar aquesta llengua, i això és molt maco. Ara, amb el temps, els meus pares el parlen una mica més. El meu pare ja se sap comunicar en català perquè l’ha parlat amb professors de la Bressola, en els concerts a què m’ha acompanyat a Catalunya Sud…

—Ara parleu el català amb fluïdesa, però a nou anys encara no, malgrat que l’usàveu per cantar. Com ha estat aquest retrobament amb la llengua?
—Vaig començar l’escola a la Bressola, però per problemes dels pares me’n van treure i em van posar a l’escola pública, en bilingüe català-francès. Però quan vaig sortir a The Voice em van demanar de fer moltes coses en català i, com que no era en una escola immersiva, vaig perdre bastant el nivell. Vaig demanar de tornar a la Bressola per tornar a veure els amics i comunicar-me amb la gent que volia parlar català amb mi.

—Heu assistit a les manifestacions de suport a la Bressola aquests darrers anys. Com n’explicaríeu la importància, especialment per a aquesta generació que aneu recuperant la llengua?
—És molt bo poder aprofitar aquesta escola, tornar a l’immersiu català, a aquesta llengua que es parlava tant a Catalunya Nord. Es perd perquè, si no ets a la Bressola, als altres instituts es fa molt menys català. I a la Bressola hi ha un costat familiar, diferent de les escoles clàssiques de França. Aquí hi ha una relació diferent entre professors i alumnes i entre alumnes, i és maco. És una escola increïble i cal fer coses per a no perdre-la. Tenir escoles bilingües també està molt bé, però a vegades no és suficient per a poder parlar amb fluïdesa.

—Volia acabar demanant-vos pel rugbi. Heu interpretat “L’estaca” i “Els segadors” en alguns estadis de rugbi de Catalunya Nord. Són espais on és més fàcil sentir català? 
—Sí, ho he fet força vegades, i després puc veure el partit. El rugbi és l’esport d’aquí, tothom en fa! A mi m’agrada molt, tot i que faig bàsquet. Abans del partit es canta una cançó en català, a les samarretes de la USAP i els Dracs hi ha la bandera catalana, hi ha gent al costat teu que parla català durant el partit… És un indret per a trobar-se i continuar fent viure la llengua.

De vesprada, a la plaça de l’Ajuntament pugen parelletes de gent gran que ve del cinema o d’alguna tertúlia de l’Ateneu. És la tendresa. L’autobús baixa pel carrer de les Barques, el que queda de l’hotel Reina Victòria, el Teatre Principal, l’esplendor de l’antic Banc de València, i les mans vigoroses del pilotari emmotllades per Manolo Boix a l’antic edifici de Bancaixa. Tot això són vestigis d’aquella València exportadora, burgesa i culta que malda per no desaparèixer, però que a vegades costa massa de trobar. A El Corte Inglés del carrer del Pintor Sorolla puja gent enfeinada amb bosses de les rebaixes, amb menjar preparat, amb l’últim atuell que necessiten per a la cuina. Un grup de cinc joves italians hi entren cridant i rient i arrossegant maletes. Sembla que per fi han trobat la manera de baixar fins a la platja on han llogat un apartament. Potser aquesta platja que han llogat és al jardí d’Aiora i hauran de caminar molt si es volen banyar els peus.

L’autobús ja és ple i la conductora prem el botó que emet un missatge enregistrat en català i en castellà perquè la gent vaja fins al final. Les parelletes d’avis comenten la jugada mentre el bus passa pel Parterre, la Porta de la Mar i fa aquella trompada tan desagradable quan comença a travessar el pont de l’Exposició, aquell de Calatrava que surt a totes les fotos. A la dreta, més Calatrava, amb la Ciutat de les Arts i tots aquells edificis fora d’escala, i el sol que es vol pondre, però com que és primavera, mandreja una mica més i pinta els núvols de color taronja. A l’esquerra, als camps d’esport que clapen aquest tram del caixer antic del riu Túria, centenars de xiquets i xiquetes juguen a futbol o corren i els ciclistes avancen entre corredors i patinadors.

L’edifici de la Cigonya, el palau de l’Exposició, l’antic Balneari de l’Albereda, l’antiga fàbrica de tabacs que ara és un edifici municipal. El carrer de Finlàndia, amb aquell bar espanyol i molt espanyol amb tant de bou i tanta bandera espanyola. Travessem l’avinguda d’Aragó amb l’edifici Europa, que no amaga un grup de persones que han dedicat el dia a recollir ferralla i tota mena d’andròmines dels contenidors i, quan el dia s’acaba, es reuneixen en un banc.

A la parada d’Ernest Ferrer baixa una de les parelles d’ancians i s’acomiada dels amics fins demà. Puja una dona amb tres criatures, tres motxilles, una pilota de futbol, un cèrcol de gimnàstica i poca paciència. També pugen una dona cinquantina amb l’uniforme d’una empresa de neteja que fa una videoconferència amb algú a qui enyora molt, i un executiu amb la corbata mig desfeta i el botó de dalt de la camisa despassat. Parla per telèfon, però sense el telèfon a les mans. S’embolica amb el cèrcol, l’autobús frena en sec i se senten renecs i rialles.

El 32 va baixant pel carrer de Just i Pastor. Al final hi ha la mar. A cada parada puja gent i en baixa. Al jardí d’Aiora posa el cartell de complet. Els passatgers es queixen i s’impacienten. Una dona comenta a la veïna de seient que és clar, que això sembla un bus turístic i té una freqüència molt dolenta i que el podrien posar d’aquells que són més llargs.

Pel carrer de la Serradora, l’autobús entra al barri del Cabanyal. A cada parada en baixa gent. Uns amb maletes, uns altres amb plànols de la ciutat, la majoria amb el mòbil a la mà. El mercat del Cabanyal, el carrer de la Mediterrània, el Tio Pepe, el Montblanc, el tramvia del carrer del Doctor Lluch. A la dreta, l’antic balneari de les Arenes, que tenia aquella piscina blava que semblava que s’ajuntava amb la mar i el solàrium a dalt de tot. Ara és l’hotel de les Koplowitz.

I la mar. El passeig marítim que arriba fins a la Patacona, i el 32 el fa tot, encabit dins un carril pintat de color grana. Circula en paral·lel a una franja tan ampla d’arena i d’aigua que donen sentit a l’infinit. Tenen un ecosistema propi les platges de la Malva-rosa i les Arenes, que les fa més atractives a l’hivern, quan Sorolla no baixa a pintar, amb les llevantades, les onades d’escuma blanca, les parelles furtives i els microplàstics. A l’estiu fan poca nedera, amb el fons marronós i fangós.

De la platja, el 32 torna a València pel carrer d’Isabel de Villena. És estiu o potser primavera. Està ple d’arena, fa olor de crema bronzejadora, de cervesa esbravada i de patates fregides, de cistelles de vímet, de tovalloles humides i de paquets de galetes Príncipe esmicolades. Els joves amb el banyador banyat i la pell cremada posen els peus descalços damunt el seient de davant, es fan autofotos i no cedeixen el lloc a una dona gran que els ho recrimina. Són russos i no l’entenen.

Remunta cap a Just i Pastor una altra volta. Amb el cartell de complet. Les estacions de metro d’Aiora, Amistat i Aragó. Abans de travessar l’avinguda, una minyona puja amb dues bessones uniformades. L’avinguda de Suècia, amb el vell Mestalla que resisteix al pas del temps i contempla immòbil les anades i tornades d’unes directives que no s’estimen el futbol, i els embats dels ultres, i exhibeix amb orgull les cares dels ídols de l’afició, Kempes, Medieta, Mundo, Albelda, Puchades, Claramunt…

I després de Mestalla, Estellés. “Educadament, Misser Mascó, 17.” Reverència al gran poeta que va escriure València i el país sencer i va viure en alguna d’aquelles finques no gaire altes, a tocar de l’Albereda. “Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre: / és el meu domicili. és el món. és ma casa.”

Davant l’escola Esclavas baixen la minyona i les bessones uniformades i dues o tres famílies més que duen els cadells a l’escola de monges. Són les nou del matí. Algú puja amb un carret de la compra perquè va al mercat central. L’edifici la Pagoda, on va viure Eduardo Zaplana, el quiosc la Pérgola, els Vivers a la dreta, el pont del Reial. La plaça de Tetuan i el carrer de la Pau. Les botigues comencen a obrir. El carrer fa olor de cafè i de torrada amb alvocat, de xocolata Valor a la plaça de la Reina, amb el Micalet i Santa Caterina. El carrer de Sant Vicent i la plaça de l’Ajuntament.

El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia, qualsevol estació. Qualsevol any.

Joan M. Minguet (Cornellà de Llobregat, 1958) ha publicat el llibre Per una república catalana de les arts (Editorial Fonoll), que interpel·la el món de la cultura i a la seva passivitat per a transformar l’estat de les coses. Minguet, col·laborador habitual de VilaWeb, es qüestiona per què la lluita per un estat propi no ha anat acompanyada d’una voluntat de sacsejar la cultura i convertir-la en un element clau d’aquesta transformació. Minguet dóna respostes i, sobretot, fa propostes perquè tot canviï. Defensa la necessitat d’un canvi cultural profund, que no s’acomodi a les engrunes del poder, que sigui polític, però no de partit polític. Critica la manca de compromís de molts artistes amb la cultura catalana, recorda que aquest compromís sempre havia existit i el reivindica.

—Per què aquest títol?
—El títol és enganyós, perquè sembla com si fóssim el 2017, i jo proposo una República Catalana, que ho faig, però fora de les línies ortodoxes del procés, que ens han portat a un lloc irresoluble. Hi ha un punt que és important, que és el que explica Antonio Gramsci, en un sentit molt ampli, quan diu que abans de conquerir el poder polític has de conquerir el poder cultural. Això, aquí, no es va fer. Al començament, la gent d’esquerres s’hi va posar en contra amb aquella ximpleria que el moviment independentista era un moviment burgès. Els que em coneixen em preguntaven per què era independentista.

—I què els responíeu?
—Per a capgirar-ho tot, però fer-ho des de la cultura, posar el debat cultural en primera línia, per a fugir dels consensos actuals, els heretats de l’autonomisme, per a proposar una dissidència cultural de primera magnitud. Pensa que, gairebé vuit anys més tard, estem en una situació cultural terrible.

—El vostre llibre és un manifest polític?
—A mi el que em preocupava, abans que res, era fer un bon llibre. Estic molt content de la col·laboració d’aquests artistes que m’han cedit imatges d’algunes de les seves obres. Es podria dir que és un pamflet il·lustrat, fórmula amb la qual m’identifico molt. Faig literatura extrema, en sóc conscient. Sí que en el llibre hi ha un programa polític, no de partit, òbviament.

—Sou crític amb les indústries culturals?
—Les indústries culturals sempre juguen a favor del sistema, de l’estat de les coses, tal com ens les trobem. I això és una calamitat. La prioritat de la indústria és guanyar diners. Llavors, passen situacions com les del cinema català, que es fan mans i mànigues perquè sembli que tenim una indústria, però que és raquítica per més premis Gaudí que es convoquin. Sense un estat que ens doni suport als Països Catalans és molt difícil que una indústria cultural pugui existir plenament. Les llengües minoritàries ho tenim molt complicat.

—Falta compromís en el món de la cultura?
—Hi ha artistes, escriptors, que s’han acomodat en l’estadi burocràtic de la cultura autonomista: demanar subvencions, competir amb els col·legues per una misèria. Sembla que no el vulguin, aquest estat nou. I no estic parlant de si són independentistes o no. Sí que parlo de la poca reacció que han tingut els artistes respecte dels atacs que hi va haver, i que encara hi ha. Espanya és un dels estats de tot el món que té més artistes empresonats, més control ideològic sobre la creació. I quan l’artista no s’aixeca en contra d’aquestes situacions, passa a formar part del problema. Que n’és un de sol: no pots demanar un món millor, igualitari, i continuar avalant una cultura de l’antic règim. En el llibre explico que, com a resposta del món de les arts, hi va haver l’exposició “55 Urnes per la Llibertat” i poca cosa més… En el món de la cultura hi ha una manca de compromís molt gran.

—Aquest llibre és una provocació?
—Si és una provocació, serà perquè a l’altra banda s’ho prendran així. Dic el mateix que en Joan Brossa responia quan li deien que era avantguardista: són els altres que estan a la rereguarda. Per a mi, més que una provocació, és una sacsejada cap als altres i també cap a mi mateix, perquè hi ha moments en què el llibre també m’incomoda. Encara que pugui semblar estrany, no sempre estic cent per cent d’acord amb el que escric.

—El fet turístic us preocupa especialment?
—Sí, perquè la cultura ha de ser, primer, pels autòctons, i això no és així. En tenim prou exemples cada dia. La Pedrera es gestiona com un centre només per a turistes; el MACBA allunya la població, el veïnat mateix. Per sort, aquests últims anys, el MNAC ha canviat molt, i ara ho està fent bé. És un museu que, en primer lloc, és per als d’aquí, per a aquells que volen anar-hi, evidentment. I està descentralitzant la col·lecció que té. Barcelona ha apostat pel turisme sense saber fer allò que han fet bé els de París, que és treballar per als turistes, però reservar una part molt important perquè la gent francesa vagi als museus. És cert que a França fa dos-cents anys que es va crear una col·lecció nacional i aquí fa poc més de cinc anys que es fa. La Generalitat ha de tenir una col·lecció nacional, independentment dels museus.

—D’aquesta col·lecció no se’n parla massa.
—Es va crear en el temps del Mascarell, jo llavors era president de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) i totes les associacions vam contribuir a fer-ho possible i va anar bé. El que passa és que després no s’ha fet el que les associacions volíem. En el moment en què hi ha uns diners, el que fan els museus és voler influir. La idea inicial era de crear uns criteris que marquessin la tendència de la col·lecció nacional. Així i tot, és una bona iniciativa i s’ha de fer, portem massa temps de retard.

—També parleu de com el poder perverteix l’art: poseu l’exemple d’en Miró, de qui també n’heu parlat fa poc en aquest article.
—El règim que el franquisme dóna per bo, que és aquesta monarquia que tenim, s’apropia del Miró combatiu i intenta de neutralitzar-lo. Theodor Adorno, després de la Segona Guerra Mundial, ja diu que el sistema capitalista absorbeix tot el que li va en contra per sancionar-ho; i posa l’exemple del surrealisme, que és un moviment que havia creat molta tensió. El mateix André Breton, l’any 1947, organitza amb Marcel Duchamp una exposició, una gran exposició sobre el surrealisme a la Galeria Maeght, que serà el final del surrealisme rupturista. A partir d’aleshores, l’art surrealista es converteix en mercaderia. El mateix li passa a Miró, que a desgrat seu acaba essent la imatge de la Caixa. I com tantes imatges de Magritte, que acaben formant part de l’ecosistema publicitari del capitalisme. Tot això és un fenomen que és normal perquè estem en el sistema capitalista. El que a mi em preocupa, o diríem que em molesta, és que el món de la cultura, que en teoria és un món que pensa, que està a favor del coneixement crític, tot això ho vegi amb naturalitat.

—La cultura està malalta?
—Això, de fet, ja ho deia Freud, eh? El malestar de la cultura. Fellini també va dir que la televisió és el mirall en què es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural. I tu veus TV3 i comproves la caiguda que ha fet d’ençà que va començar. Ara és la banalització absoluta: Ricard Ustrell fent bromes absurdes. Aquest “ha, ha, ha!” frívol de tants programes televisius, la presència irrespirable de l’esport en les graelles, les tertúlies que sentim a Catalunya Ràdio, en què sempre riuen ells amb ells. Tot plegat és un símptoma d’una malaltia, perquè no es prenen els oients ni els espectadors amb la concepció que són, o som, gent intel·ligent. Això ho explicava molt bé Xavier Montanyà en un article de fa poc.

—L’art no és neutral?
—L’art no és neutral perquè històricament l’art ha treballat a favor del poder. L’art que ens ha arribat és el que ha treballat a favor del poder. Hi ha un art que ha anat desapareixent durant el temps, per diverses vicissituds. Hi ha uns quants artistes, artesans, que no havien treballat per al poder i les seves obres han acabat en el mercat secundari o han desaparegut. Històricament, és evident que l’art no és neutral, perquè la història de l’art és el relat dels encàrrecs de la noblesa, de l’església, de l’aristocràcia, i més tard, a partir de la Revolució Francesa, de la burgesia. És important que no perdem de vista aquest punt, per no convertir la feina de l’historiador o del crític d’art en un inspector d’obres, com si la forma fos més important que la funció que han tingut aquelles obres en els cenacles del poder.

—I ara?
—Ara hi ha dos tipus d’artistes. Un, a qui ja li va bé treballar en els marges, en les perifèries, i que, per tant, sap que el més probable és que la seva condició natural de l’obra que produeix sigui l’oblit. Hi ha un altre artista que no, que vol treballar per als centres de poder, o sigui, sempre aspira a exposar en els millors centres de poder, vol ser més vist…

—Però això no hauria d’estar malament.
—Això està molt bé sempre que no traeixis allò que vols fer. Si ets algú que amb les teves obres d’art, amb les performances, les instal·lacions, vols arribar a aquest sacseig mínim, a la vida subterrània de l’art, que diu el John Berger, potser t’has de quedar en un estadi intermedi per arribar més als teus veïns, que no arribar a exposar en un museu de l’altra punta del món.

—Sou crític amb la Nit dels Museus. La part divulgativa no és eficient? A qui hi va, no és possible que li desperti l’interès més enllà d’aquell dia?
—Ara que fa tants anys que es fa, crec que puc dir que això no passa i és estadísticament observable. Després de la Nit dels Museus, l’assistència als museus és la mateixa que la d’abans d’aquella nit. Hi ha un pic i després es torna al mateix punt. El món de la cultura necessita un esforç, i no dic que els museus hagin de ser sagrats, sinó de tot el contrari. Però l’escenari que representa la Nit dels Museus no facilita la connexió amb l’art, perquè el context és de festa, és d’espectacle. El que interessa són les xifres finals, és el mateix que passa per Sant Jordi, no que l’art t’interpel·li dissidentment l’individu. Els consellers de Cultura que hem tingut, m’atreveixo a dir que tots han estat uns funcionaris de partit que han continuat amb allò que ja existia i estava previst, i, per tant, no han canviat res. Si no removem tot això en l’àmbit de la cultura, que és el menys dotat econòmicament, quina diferència hi ha entre la cultura i l’esport? Sempre diuen que ha de créixer la dotació pressupostària de la conselleria de Cultura , però jo em pregunto, per a fer el mateix? Per a continuar amb els mateixos relats? O per a canviar-los? Potser el que dic és utopia, però visca la utopia!

—Sense desvelar el contingut del llibre, digueu-me un parell de coses fonamentals que canviaríeu.
—El conseller de Cultura no pot dependre d’un partit polític. Hauria de ser algú independent que pugui marcar un programa propi. Això, a França, ho han fet. Una segona cosa és que aquest conseller ha de treballar pels nervis últims de la cultura, no pels grans equipaments, això ja vindrà: les escoles d’art, els centres d’art de barri, aquells que no ho tenen fàcil… A Catalunya, els consellers i els presidents sempre estan parlant del passat. Com pot ser que volem fer un estat nou, si no estem preparant que la visió de l’art que hem de donar ha de ser diferent? Aquest és un punt important.

—També sou molt crític amb la centralitat que s’exerceix al Principat.
—Nosaltres critiquem el centralisme de Madrid, però el que passa aquí és el mateix. Allò que fan en els grans estats, Catalunya també ho imita. Però tenint en compte la nostra condició de país sense estat, tenim la llibertat de generar nous relats culturals, noves formes de comportament que no fossin la còpia d’allò que fan els llocs de poder. Tenim aquesta possibilitat, però no l’exercim. I és una pena, perquè som un país molt petit i amb una riquesa extraordinària.

—Heu parlat, a vegades, del Museu Morera de Lleida.
—És un museu magnífic, extraordinari, que és capaç de fer un relat alternatiu al que hi ha als museus de Barcelona. És un museu capaç de fer un relat diferent, des d’un lloc diferent. Si bé el sector li reconeix la importància, poca gent sap que existeix.

—El món de l’art també ha renunciat al català?
—La llengua és fonamental i en aquest terreny hem perdut molt. En els anys en què jo em formava, hi havia tot un treball d’artistes visuals que tenien un compromís amb la cultura catalana en què el català era irrenunciable. Estic parlant de Tàpies, Miró, Viladecans… Ara hi ha una renúncia a presentar-se al món des de la nostra realitat política. Els artistes no han d’oblidar que també treballen des d’una realitat lingüística. I si la ignoren, o la camuflen, no poden aportar res de singular, com a subjectes polítics, a la resta d’artistes del món.

—Abans d’acabar, com hauria de ser Sant Jordi?
—La Diada dels llibres hauria de concebre’s des de l’igualitarisme, no des dels privilegis de les editorials més potents. El periodisme cultural, en comptes de parlar dels productes literaris gestats fonamentalment per a la venda, per a la fanfàrria publicitària, hauria d’espigolar entre totes les novetats per a marcar criteris, no deixar-se endur pel vendaval industrial. Tenim la sort que als Països Catalans hi ha tot un seguit d’editorials petites que ofereixen productes digníssims i que a penes són esmentats en els programes de la televisió i la ràdio públiques. Sort que molts d’aquests llibres viuen del boca-orella, aquest comportament que, enfront de les audiències i del públic de les indústries culturals, encara té en compte l’individu, el lector.

The Washington Post · Karishma Mehrotra

Nova Delhi, l’Índia. Les convulsions diplomàtiques i comercials desfermades pels primers mesos de presidència de Donald Trump han propiciat un desglaç inesperat –i fràgil– en les relacions entre dos països que fa dècades que es veuen com a adversaris mutus: l’Índia i la Xina.

Durant la major part del segle passat, la disputa diplomàtica sobre els més de 3.000 quilòmetres de frontera que ambdós països comparteixen a l’Himàlaia mantingué allunyats els dos països més grans del món. Però a mesura que Trump trenca aliances diplomàtiques que s’havien mantingut intactes durant dècades, altera els equilibris de poder regionals i imposa aranzels a les importacions d’amics i enemics per igual, la receptivitat de l’Índia a les propostes de la Xina no ha fet sinó augmentar. Aquests apropaments incipients s’han intensificat a mesura que Trump ha anat imposant aranzels sobre les importacions xineses.

Els analistes diuen que Nova Delhi veu l’oportunitat de minimitzar els riscs de tractar amb un president dels EUA altament volàtil, que durant el seu primer mandat ja sorprengué l’Índia en tancar un acord comercial amb Pequín. Aquest desglaç, progressiu i estratègic, no canvia els desacords fonamentals entre ambdós països, però sí que amplia el ventall d’opcions diplomàtiques de l’Índia.

“Ens dóna més marge de maniobra estratègica i més flexibilitat per a tractar amb l’administració dels EUA, en compte d’haver-nos de veure acorralats”, explica Pankaj Saran, ex-vice-conseller de Seguretat Nacional de l’Índia. “Volem restaurar la pau a la regió i creiem que ara podria ser un bon moment per a aconseguir-ho.”

Ni el Ministeri d’Afers Exteriors indi ni el Ministeri d’Afers Exteriors xinès no han volgut atendre les preguntes de The Washington Post.

“Dansa elefant-drac”

Les relacions entre les dues principals potències de l’Àsia van tocar fons l’any 2020, quan els seus respectius exèrcits van enfrontar-se a la frontera –en què l’ús d’armes de foc no està permès– a garrotades: quatre soldats xinesos, pel cap baix, i una vintena de soldats indis van morir en l’incident. Fou la confrontació més mortífera entre ambdós països d’ençà de la guerra d’un mes del 1962, que se saldà amb la victòria xinesa, però que no resolgué la disputa fronterera.

Molt abans de l’escaramussa de l’estiu del 2020, el primer ministre Narendra Modi havia cortejat el president xinès, Xi Jinping, tot organitzant visites i atraient inversors xinesos al país.

“A Modi sempre li ha fascinat la Xina”, afirma Sushant Singh, professor d’estudis sud-asiàtics de la Universitat Yale.

Però després de la confrontació del 2020, l’ambient diplomàtic entre ambdues capitals s’enrarí a pas de gegant. L’Índia prohibí l’ús de centenars d’aplicacions xineses, inclosa TikTok; també començà a monitorar les inversions xineses al país i supedità les relacions econòmiques a la pau a la frontera.

L’octubre passat, després de gairebé dues dotzenes de rondes de converses, ambdues parts acordaren la creació de noves zones tampó, tot permetent a les tropes índies de patrullar en algunes àrees que Pequín havia mantingut sota control d’ençà del 2020. Aquest mes, Modi i Xi s’han reunit al marge de la cimera dels BRICS a Rússia, la primera trobada formal entre ambdós dirigents en cinc anys.

“Quan dos països són veïns, és normal que es produeixin desacords puntuals”, digué Modi al podcaster Lex Fridman el mes passat. “Però el nostre objectiu és garantir que aquestes diferències no es converteixin en disputes.”

Les declaracions no trigaren a ser recollides pels mitjans estatals xinesos, que clamaren per una “dansa elefant-drac”; és a dir, un desglaç diplomàtic entre Nova Delhi i Pequín.

Ambdós països, que sovint recorren als seus vincles històrics per a remarcar els interessos comuns, han acordat d’aleshores ençà de permetre intercanvis d’acadèmics i periodistes, cooperar en la gestió dels rius transfronterers, reprendre els vols directes i tornar a permetre l’accés dels indis al Kailash Mansarovar Yatra, un punt de pelegrinatge sagrat en l’hinduisme i el budisme, entre més creences.

Aquest mes, el ministre indi d’Afers Exteriors, Vikram Misri, va tallar un pastís amb l’ambaixador xinès, Xu Feihong, per celebrar els 75 anys de relacions bilaterals entre ambdós països.

Els analistes asseguren que aquest canvi de rumb es deu, en part, als esdeveniments a Washington.

“L’escletxa entre el poder de l’Índia i el poder de la Xina no és que sigui enorme –que ho és–, sinó que és insalvable”, afirma Pravin Sawhney, ex-oficial de l’exèrcit indi.

“Ateses les capacitats militars de la Xina, el govern indi creu que hauria d’acordar una treva tàctica amb Pequín fins que Trump decideixi què en vol fer, de la Xina”, diu.

Alguns analistes expliquen que Trump no ha fet més que tirar llenya al foc del principal motor de la distensió entre Pequín i Nova Delhi: l’economia, un àmbit en què la col·laboració entre empreses índies i xineses s’ha estretit considerablement aquests darrers anys.

Economistes i empresaris afirmen que l’Índia no pot reduir la dependència en els components de fabricació xinesa sense continuar atraient inversió xinesa al país. Després de les queixes persistents de la indústria del país, Nova Delhi ha suavitzat les restriccions de visat per als tècnics xinesos.

Ara que Trump ha imposat aranzels del 145% a les importacions xineses, la postura de Pequín envers Nova Delhi s’ha suavitzat considerablement.

“En l’Índia, la Xina veu un soci potencial a l’hora de defensar un ordre internacional més estable i predictible –precisament l’ordre que Trump ha provat de sabotar tant”, diu Lin Minwang, sots-director del Centre d’Estudis del Sud d’Àsia de la Universitat de Fudan, a Xangai.

Tanmateix, Lin confessa que no té grans expectatives que aquesta millora en les relacions entre Pequín i Nova Delhi resulti duradora. “Col·laborar més estretament amb la Xina s’interpretarà, inevitablement, com una decisió anti-EUA”, diu. “Està l’Índia disposada a córrer aquest risc? No n’estic tan segur.”

Un canvi de postura cautelós

Lin té motius per a mostrar-se escèptic.

Singh assegura que “la campanya de relacions públiques” del govern sobre l’acord de patrullatge de la frontera suggereix que la crisi ha estat resolta. Però les tropes índies continuen tenint vetat l’accés a unes quantes zones de la frontera a les quals podien accedir anys enrere, cosa que pot fer trontollar l’estabilitat de l’acord.

Jaishankar, ministre d’Afers Exteriors indi, declarà al parlament el desembre que les mesures adoptades en alguns punts de fricció eren “temporals i limitades”.

Vora 50.000 soldats d’ambdós països continuen estacionats a la frontera, segons la premsa índia, cosa que comporta una càrrega especial per a l’ajustat pressupost de defensa d’uns comandaments que preferirien centrar-se en uns altres conflictes. El desplegament xinès al llarg de la frontera continua superant el de l’Índia, bo i consolidant l’avantatge estratègic de Pequín a la zona.

I tot i permetre noves inversions xineses en territori nacional, Nova Delhi també ha traçat algunes línies vermelles, inclosa la prohibició de l’empresa xinesa de vehicles elèctrics BYD, com també els gegants de les telecomunicacions Huawei i ZTE, en territori nacional. El ministre de Comerç, Piyush Goyal, ha adoptat un to particularment dur contra l’augment de les inversions xineses al país.

A les autoritats índies també els preocupa que la pèrdua del mercat dels EUA i l’excés de producció de Pequín facin que les empreses xineses a “inundin” l’Índia de productes anticompetitivament barats.

La Xina ha posat bastons a les rodes als esforços de l’Índia per a convertir-se en un centre manufacturer alternatiu a l’Àsia. Segons que expliquen tres persones, que parlen des de l’anonimat perquè aporten informació delicada, Pequín ha impedit la visita de tècnics xinesos al país; també ha aturat els enviaments de maquinària i components per a la fabricació de panells solars, telèfons intel·ligents i vehicles elèctrics.

Les tensions han reforçat el suport a l’Índia a l’escalada aranzelària de Trump envers la Xina, que arriba en un moment en què Washington i Nova Delhi negocien un acord comercial.

“L’entusiasme en alguns sectors de Nova Delhi amb Trump, per dir-ho d’alguna manera, es deu precisament al fet que Trump ha tornat a posar el focus allà on l’hem de posar nosaltres: la Xina”, diu Saran. “En aquest punt, si més no, la visió del món de Trump i la de Nova Delhi són força semblants.”

Tanmateix, hi ha qui es mostra més escèptic. Washington s’ha desdit dels aranzels a la importació de telèfons intel·ligents i més tecnologies xineses, després d’haver-los anunciat a so de bombo i platerets. “Els indis no confien en Trump en absolut, per molt que l’adulin en públic”, diu Singh. “Em costa de veure que el govern indi pugui arribar mai a prendre’s Trump com un soci fiable.”

Els escèptics vigilen amb lupa els assessors de Trump, inclòs Elon Musk, que tenen forts vincles comercials amb la Xina. A uns quants membres del govern indi els preocupa que la transaccionalitat de la Casa Blanca pugui temperar l’entusiasme dels EUA per l’anomenada aliança Quad, un baluard regional anti-Pequín que inclou l’Índia, el Japó, Austràlia i els Estats Units.

“El govern Biden necessitava l’Índia com a soci estratègic i baluard militar contra la Xina”, afirma Sawhney. “Avui dia, però, l’Índia necessita més els Estats Units que no pas a la inversa, precisament per la qüestió de la Xina.”

Però les accions de la Casa Blanca envers la Xina no és l’única cosa que preocupa els funcionaris del govern indi sobre els Estats Units. Ho explica així Ashley Tellis, ex-alt funcionari del Departament d’Estat dels Estats Units.

“El quid de la qüestió és si els Estats Units es retiraran dels grans punts del planeta, com Trump ha insinuat”, diu Tellis. “Això és el que realment preocupa als responsables polítics indis.”

“L’Índia diversificarà la seva cartera d’amics i aliats”, diu. I afegeix: “Però no sense certa recança.”

Lyric Li, de Seül estant, i Vic Chiang, de Taipei estant, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

I

En la carta de 40 secretaris de l’ANC (42, diumenge a migdia: normalment, 31 o 32 solen votar a favor de les propostes del Comitè Permanent, encapçalat per Lluís Llach), publicada en aquest diari com a resposta a una altra, publicada a El Món, per 17 companys del mateix secretariat (normalment, 22 o 23 solen votar a favor de les propostes del grup crític amb el Comitè Permanent, encapçalat per Josep Costa), hi manca una informació de gran importància, obviada segurament pel redactor a fi de no entrar en polèmiques: el fet que alguns d’aquells 17 secretaris, que, en la seva carta oberta al president de l’ANC, afirmaven haver desat al calaix l’anomenada “llista cívica”, no s’hi van estar de demanar, explícitament o implícitament, en algunes de les esmenes que van presentar al Full de Ruta, una nova llista electoral promoguda per la mateixa Assemblea. I com que em sembla que no es tracta d’una qüestió personal, ni únicament de la proposta instrumental d’un grup particular, crec que caldria parlar-ne obertament com el que és: un fantasma que respon a una necessitat real. I encara que se’n vulgui negar la presència, no deixarà de ser un incordi que treurà la son a l’ANC, en particular, i al moviment independentista, en general, per molts cops d’escombra que li clavem i per molts tranquil·litzants que ens vulguem subministrar amb cartes o sense.

El fantasma és el següent: ¿quina organització política es necessita per a vehicular els moviments de carrer, en els termes que propugna el Full de Ruta de l’ANC, aprovat per una majoria de més del 80% dels votants? Més cruament: ¿la represa del moviment ha de passar gràcies a una organització política que estiri del carro o, inversament, mercès a la creació de l’organització necessària per a fer la independència seguint la represa del moviment? ¿Hi poden anar de bracet, mobilització i organització política nova de trinca? El fet segur és que, tant si es vol com si no es vol, ens caldrà una organització política de nova planta; en cas contrari, millor no parlar de fer la República Catalana que hauria de crear les noves condicions per a la representació de la voluntat nacional.

II

Fins el Primer d’Octubre, Junts pel Sí, al capdavant del govern de la Generalitat, i la CUP eren la politja de transmissió, més o menys inestable, que havia de portar al parlament l’energia històrica llevadora de la independència. Una vegada aquestes formacions s’han revelat impotents per a dur a terme aquella tasca, hi resta un espai polític institucional ocupat formalment per un parlament de majoria espanyolista que segrega un govern de la Generalitat al servei d’una renovada submissió a Espanya. En seria el corol·lari –si no l’antecedent, segons com es miri– el fet que el mateix moviment independentista, capaç, en moments de plenitud, de conjuminar mobilització i representació institucional, s’hagi trencat en dues parts desiguals: una d’absentista, tant al carrer com a les urnes, i una altra d’activa, que, tot reprenent la mobilització al carrer, aspiraria a recuperar la iniciativa política que torni a posar la necessitat d’independència al bell mig de l’escenari nacional. Mitjançant el seu Full de Ruta, l’ANC representa aquesta última opció, però hi manca l’eina política que, bo i arrossegant la massa absentista tant al carrer com a les urnes, sàpiga convertir en poder constituït l’energia històrica de què parlàvem. Quan la mobilització esdevé activisme, és a dir, ideologia, està condemnada a dependre de forces externes, que no controla (“la política que no fem nosaltres, ens la faran uns altres”), o a transformar-se en força política no pensada (“substituir els partits per llistes cíviques”).

III

En termes estratègics, em sembla clar que només un moviment al carrer, massiu i ben organitzat, serà la garantia de la creació a llarg termini d’una organització política nova de trinca, en les condicions de nació sotmesa a un domini colonial com el que patim. En termes tàctics, però, no em sembla menys clar que necessitem a curt i mitjà termini una eina que intervingui entre el carrer i el marc institucional establert per a capgirar els equilibris de poder que garanteixen la continuïtat de la dominació espanyola, és a dir, per a recuperar la majoria absoluta al parlament. I és amb la detecció d’aquesta necessitat política –d’aquest fantasma– que fa forat un projecte de llista cívica, plataforma electoral o grup d’electors, com se’n vulgui dir, tant més reclamada que la pèrdua de la majoria absoluta al parlament ha adquirit un significat alhora simbòlic i material, com de fi d’una etapa que el dominador voldria convertir en “pacificació”. El problema comença quan no es disposa de la massa crítica indispensable per a donar suport a una organització circumstancial, que, per definició, només hauria de tenir validesa com a oportunitat electoral, però que no podria garantir la pròpia supervivència a llarg termini. I no la podria garantir perquè jugar en el camp acotat per un sistema antidemocràtic, que no consent ni tolera l’alternativa de poder per la independència, és gastar pólvora en salves. En aquestes condicions, la pretensió d’aconseguir majories absolutes es revela doblement utòpica: no pot esperonar el vot absentista, severament crític amb una representació merament electoral, sense garantir que ha de servir per a fer un “pas endavant”, però tampoc no podria executar, arribat el cas, el poder d’una majoria absoluta independentista sense haver dissenyat prèviament els passos i mecanismes de resistència (i això només ho pot fer una organització política ad hoc, nova de trinca) contra un estat decidit a fer la guerra amb tots els mitjans al seu abast. En aquest últim cas, una llista cívica que no fos una mera crossa dels partits ex-independentistes, no hauria pas de ser un projecte amb caducitat electoral, sinó de llarg termini, que anul·laria d’arrel els espais intermedis autonomistes per actuar directament, en tots els fronts, contra l’estat. I, llavors, ja no seria una llista cívica electoral, sinó un embrió d’organització política nova de trinca, que no era pas el projecte presentat als socis de l’ANC. La qüestió, òbviament, no és resoluble amb una ANC “al marge de cap actor polític”, com diu la carta dels 17 membres del secretariat, sinó mirant l’entorn i adonant-se que, vulguis que no, la mateixa Assemblea té davant els nassos el problema de ser un actor polític o no ser-ho, ja que la incompareixença manifesta de cap organització política independentista l’obliga alhora a mobilitzar el carrer i a dirigir-lo políticament. Atès el currículum d’alguns dels signants de la carta dels 17 crítics del secretariat, dono per fet que no propugnen que les mobilitzacions previstes en el Full de Ruta hagin de caure en sac foradat mentre creix la crosta del sistema de dominació autonomista –una crosta, sigui dit de passada, a la qual contribuiria qualsevol llista o plataforma electoral que abans no tingués resolt el problema cabdal de crear l’organització política necessària per a fer la independència. A mi, particularment, em sembla que el problema és que a l’ANC, en general, li reca de pensar un projecte polític que vagi més enllà de la participació electoral en termes formals; i això planteja el greu problema que només pensem en termes de democràcia representativa, o sigui, de poder delegat en la forma-partit, mentre que la independència enfront de l’estat espanyol demana un disseny d’organització política radicalment nova que representi l’energia col·lectiva que, en termes de poder directe, exigeix la consecució de la plena llibertat nacional. I, com que aquesta perspectiva mareja el més ardit dels nostres conciutadans, la sortida més airosa és continuar fent allò que hem fet fins ara mentre ignorem que, ni que tornéssim a aconseguir la majoria absoluta al parlament, amb unes mobilitzacions dignes dels anys més potents del procés, el problema romandria irresolt sense haver creat, en paral·lel, l’organització adient que proclami la independència i sostingui la República Catalana.

IV

Per a disposar d’una massa crítica, en qualsevol cas, cal dissenyar, promoure i organitzar mobilitzacions que demostrin, en viu, l’antagonisme amb el tracte colonial que patim. També, en aquest punt, l’ANC s’ha compromès a actuar bo i seguint el Full de Ruta aprovat. Però, en mancar-li un projecte d’organització política que el dugui a terme, és com si un estat major dissenyés perfectament tots els moviments d’una armada i no hi posés els vaixells necessaris per a emprendre la navegació; inversament, disposar d’una armada i no saber on fer-la anar, traçar-ne el periple, o preveure-hi els esculls, equival a fer batalles sobre els mapes. Si, com semblaria lògic, l’organització política que ha de dur a terme l’èxit de la navegació ha de néixer fora de l’ANC, ens haurem de preguntar en quines instàncies s’hauria de crear, a partir de quines forces, i amb quins pressupòsits i mitjans. ¿O haurem de confiar que els partits ex-independentistes tornin a port i es posin al capdavant de la nova armada? N’hi ha que pretenen que l’actual direcció de l’ANC és un “submarí” dels partits existents per a recuperar el carrer, però, a banda que això només pot embadocar badocs desinformats, no dóna resposta a la qüestió principal: ¿es pot reprendre la mobilització sense una direcció política organitzada per a fer la independència? Si diguéssim que això fóra possible, negaríem l’experiència viscuda per centenars de milers de persones que ja no combreguen amb la idea que el moviment ho és tot; si diguéssim que no és possible, caldrà saber com es fa per a lligar represa i pensament, pensament i acció, acció i organització.

De tot això, no en parlen, les cartes de la baralla de l’ANC. ¿És que no poden? ¿Potser no volen? ¿O és que no en saben? Tanmateix, allò que no podran dir és que ho ignoren, perquè el fantasma hi és tant per activa (“com recuperar la majoria al parlament”) com per passiva (“si ens movem tots a l’una, ja ho tindrem”). Mentrestant, 42 secretaris fidels a la tradició de l’ANC han pres posició per les mobilitzacions com a primera providència per a sortir del pou; la carta publicada en aquest diari és una invitació a la resta del secretariat per a reprendre, junts, la marxa cap a la independència.

“A Pietralata, per educació, no hi havia ningú que sentís pietat dels vius, imagineu-vos què collons sentien pels morts.” Aquesta frase de Pasolini defineix el sentiment moral de les veus anònimes de jovenets marginals, mig delinqüents, mig trinxeraires, futura carn de presó, que protagonitzen la novel·la Xavals de carrer, publicat per l’Agulla Daurada, en traducció de Joan Casas. Una crònica lluminosa, vital, descarnada i realista de la vida marginal als suburbis romans enrunats després de la Segona Guerra Mundial.

Es pot considerar la peça inaugural del neorealisme italià, l’embrió que conté moltes de les idees i preocupacions intel·lectuals que l’autor va anar desenvolupant durant la seva vida en literatura, cinema i assaig. És un jove Pasolini de trenta-tres anys en estat pur, de mirada esmolada i denúncia implacable, alhora que poètica i d’una gran bellesa plàstica. Una descripció gairebé documental, cinematogràfica, dels territoris suburbials més feréstecs de la Roma arrasada per la guerra. De fet, Roma és potser la gran protagonista.

La mirada de Pasolini, com si fos una càmera que vagués amb absoluta llibertat per aquells territoris destruïts, ens interpel·la i ens descriu escenes i flaixos de paisatges que avui ja solament existeixen en la memòria, en les fotos antigues o en els films i documentaris de postguerra. El detallisme de l’escriptor, com un entomòleg o un etnògraf, ens il·lumina un món on sobreviu una humanitat desheretada i condemnada. Però lliure i independent de tot un altre món que li és aliè.

L’escriptor desenruna el paisatge metafòricament perquè, després dels anys de l’horror i la mort de la guerra, els lectors puguin tornar a posar noms als carrers, a les tavernes, als nois del barri, les seves famílies i els seus pobres i petits habitatges compartits, on viuen gairebé amuntegats, nens, joves i adults.

És preciós com descriu la vida al Tíber, d’aigua bruta, nois desvagats, pescadors despistats i putes de marge. Un espai captat en el precís instant en què vivia un plàcid i trist abandó, abans del trànsit que imposaria l’urbanisme capitalista i el consumisme. Un món a la inòpia, com a la inòpia viuen els protagonistes de la mala vida romana, entre la infantesa i la joventut: “De l’edat heroica i amoral a l’edat que ja és prosaica i immoral.”

Pasolini i els xavals de carrer.

Entre la runa d’un passat imperial, superat l’horror del feixisme, la repressió i la mort, aquests nois viuen en suspens en un món a la vegada ingenu i amoral, no exempt de violència i maldat. Però, en el fons, sempre tenyit de companyonia, ganes de viure i de gaudir l’instant amb totes les forces. No tenen mestres ni profetes, ni models a seguir. Són lliures. No tenen pràcticament res, excepte les lliçons de supervivència que els dóna el carrer i una bondat natural, espontània, encara no ensinistrada ni modelada per la religió ni per la política i la cultura.

Viuen en un estadi social previ al consumisme i a la televisió, amb les seves armes de reeducació i control, que ell, amb tanta lucidesa, va denunciar tota la vida. En una entrevista d’Arturo Gismonde del 1958, titulada “Neocapitalisme televisiu”, recollida a Todos estamos en peligro (Editorial Trotta, 2018), Pasolini afirmava sobre la influència de la televisió en la cultura i la vida de la gent:

“Quan escrivia la meva primera novel·la, Xavals de carrer (Ragazzi di vita), la televisió encara no havia entrat en funcionament. Encara més: moltes coses que avui omplen la vida dels joves, i dels pobres en general, no existien. No existien les màquines de milió, ni els futbolins, ni les travesses, ni els patufets, ni les fascinants fotonovel·les. Aquell cine que els productors destinen a un públic de pobres encara no s’havia consolidat, o almenys no en la mesura actual. L’existència dels xavals de carrer, del punt de vista de les diversions, era esquàlida i buida. Avui, per contra, la societat no ofereix feina al jove, però sí infinites formes d’oblidar el present i de no pensar en el futur.”

Els protagonistes de Xavals de carrer viuen, en definitiva, absolutament al marge de tot. De la cultura estàndard, de la vida escolar, dels projectes de futur, de les expectatives socials i individuals. No les tenen i, a més a més, les ignoren. No les poden ni imaginar. Viuen amb un cert optimisme innat com nàufrags en una mena de paradís perdut, violent, devastat, on els cal reinventar-se i improvisar cada dia les coordenades del seu món.

Entre la misèria dels habitatges, la runa dels vells edificis, els marges humits i enfangats, els solars podrits d’escombraries o les maresmes, els peixos i les putes del Tíber, existeixen i viuen allunyats de les il·lusions de les classes altes i mitjanes o de les normes de l’estat i de l’església catòlica. Les ignoren. Les desconeixen. Com també les aspiracions dels sectors socials obreristes més compromesos i militants.

Són uns adolescents abocats a delinquir per viure ells i les seves famílies: planegen petits furts, venen ferralla, roben les tapes de les clavegueres, saquegen els horts, es juguen els pocs calers que tenen en timbes de cartes, beuen vi si tenen quatre quartos, es banyen despullats al Tíber, comparteixen putes a les casetes de bany de la platja d’Ostia i, de tant en tant, quan s’ho poden permetre, baixen al centre de Roma per ampliar el radi d’acció vital i picaresc de les seves aventures i malifetes.

En aquest petit univers tan ben descrit, amb tot detall, apareixen algunes escenes de la realitat més ritual i costumista, com ara processons religioses, funerals i festivitats diverses, totes de signe catòlic. Són com la irrupció de l’absurd i el surreal en la vida del suburbi. Representacions esperpèntiques, entre dramàtiques i còmiques, que denoten una viva paradoxa: la desconnexió del ritual amb el real i, a la vegada, la permanència d’un catolicisme popular molt arrelat en les mentalitats dels pobres, sobretot, en les generacions de més edat.

Pier Paolo Pasolini es va atrevir a mostrar en detall, amb una mirada fina i sensible, la vida miserable i dura dels suburbis romans. I les ànimes en pena, i en joia, innocents i salvatges dels nois dels ravals. Sense filtres morals ni estètics. Sense apriorismes ni moral. Publicant Xavals de carrer, Pasolini, malgrat ell, va ser objecte d’un dels primers escàndols i persecucions judicials de la seva vida. Així començà una aventura de denúncia i polèmica cultural i social que el definí com un intel·lectual important, premonitori i profètic del segle XX.

De fet, moltes de les seves crítiques al capitalisme, al comunisme, al catolicisme, al consumisme desfermat, a la submissió dels intel·lectuals i la cultura al poder, o la destrucció ecològica del planeta, són avui plenament vigents. En alguns casos, com a motiu de polèmica; en alguns altres, com a profecia més o menys polèmica, però sempre valenta, lúcida, sòlida.

Xavals de carrer va ser objecte d’atacs tant des de l’esquerra com des de la dreta. La van denunciar als tribunals per obscena i la justícia italiana la va segrestar. Un any després, en el procés judicial, Pasolini va ser absolt i el segrest de l’obra va restar sense efecte. Aquesta fou una de les moltes batalles judicials que l’autor va haver d’encarar a la seva vida. La primera.

Accatone (1961)

En aquells anys, Pasolini va explorar el món dels desheretats dels suburbis en unes quantes novel·les que el motivaren a escriure i filmar Accatone (1961). La protagonitza un singular personatge que fa de proxeneta i malviu als suburbis amb els seus amics desvagats, més inclinats a la vida tavernària que no a la vida laboral. Quan la dona amb qui viu, obligada a fer de prostituta per mantenir-lo a ell, és detinguda i empresonada, ell resta desemparat en la misèria. Per sobreviure, arriba a demanar ajuda a la seva ex-dona, que havia abandonat feia molts anys.

Escena de ‘Accatone’ (1961).

Pur neorealisme cinematogràfic, que té un precedent evident en Xavals de carrer i més novel·les, com Una vida violenta que va escriure per aquella època. Com en les obres anteriors, els protagonistes són proxenetes, carteristes, lladres i més éssers de “mala vida”. L’escriptor ens els mostra tal com són, sense fer cap judici de valor. Senzillament, passava que els seus “defectes” responien a una escala de valors pròpia, ben diferent de l’escala de valors burgesa. L’obra va ser un xoc per als benestants, mentre que a molts altres els personatges els arribaven a semblar simpàtics. La polèmica era servida, igual que havia passat amb Xavals de carrer.

En un article titulat “El meu Accatone a televisió després del genocidi”, del 8 d’octubre de 1975 al Corriere della Sera, recollit a Cartas Luteranas (Editorial Trotta, 1997), l’escriptor afirmava que l’any 1961 el film havia originat per primera vegada a Itàlia fenòmens explícits de “racisme”, una ferotge “persecució” contra ell i contra l’actor que, com tots ells, no era professional, sinó un noi marginal de la barriada.

‘Accattone’, l’actor no professional Franco Citti i el director.

És molt interessant la seva reflexió, i més encara llegida avui, en plena onada de ressorgiment del neofeixisme a Itàlia.

“El 1961 els burgesos veien en el subproletariat el mal, exactament igual que els racistes americans el veien en l’univers negre. Llavors els subproletaris eren ‘negres’ a tots els efectes. La seva ‘cultura’ –una ‘cultura particularista’ en el marc d’una cultura més vasta, al seu torn ‘particularista’, com era la cultura pagesa meridional– donava als subproletaris romans no solament uns originals trets psicològics sinó també uns trets físics propis. Creava veritablement una ‘raça’. L’espectador d’avui pot comprovar-ho veient els protagonistes d’Accatone. Cap no era actor, ho repeteixo per enèsima vegada. Cadascú era realment cadascú. La seva realitat es representava a través de la realitat. Aquells ‘cossos’ eren així, tant en la vida com en la pantalla.”

En realitat, però, l’any 1961, segons ell, “quan es va estrenar Accatone cap burgès no sabia exactament què era ni com vivia el subproletariat urbà i, en especial, el romà; i el 1975, any en què Accatone s’emet per televisió, cap burgès no sap encara què va ser aquell subproletariat i què és el subproletariat avui”.

Una passejada amb Fellini per les barriades

Pasolini va seguir de prop l’evolució dels suburbis romans i els seus habitants per analitzar, entre més coses, els efectes del capitalisme i el consumisme en l’orientació i el progrés de la societat italiana. Era un dels seus temes d’estudi i reflexió. En una entrevista de l’any 1971, recollida en el llibre esmentat abans, feia una confidència íntima a l’entrevistador, A. Arbassino: “Feia molt temps que no passava pels carrers de les barriades romanes. L’altre dia vaig passar-hi amb cotxe, amb Fellini, per casualitat. Saps que gairebé em vaig posar a plorar? El barri de Tiburtino era allà davant els meus ulls, idèntic a com era fa deu anys, com en els temps per a mi llunyans –i conclusos– en què vaig escriure Xavals de carrer. Maleïts siguin! Parlen de benestar i pretenen que se’n parli com d’un fet científicament provat, real, bategant i ferotgement actual. Qui no ho admet està passat de moda, desqualificat. Saps què em sembla Itàlia? Un tuguri els propietaris del qual han aconseguit comprar-se un televisor, i els veïns, en veure l’antena, diuen –com enunciant l’apartat d’una llei–: Són rics! Estan bé!”

Jugant a futbol amb els nois del carrer. El transgressor controlat és ben al contrari de l’heretge

En els moments inicials d’incertesa i desconcert durant la pandèmia, em vaig submergir en els llibres i els films de Pier Paolo Pasolini. Vaig publicar aquí l’article “Tots estem en perill” que, aquells dies, va ser força llegit. Ara, en repassar-lo, no em puc estar de repetir, per acabar aquest text, les paraules que vaig escriure fa cinc anys. El mateix sentiment o la mateixa reflexió de fa cinc anys em retorna ara després de llegir Xavals de carrer.

Aleshores vaig escriure: “Llegint els escrits de Pasolini, pensant en la seva marginació i allò que avui coneixem per intel·lectuals, crec que, com deia ell, ells també estan absorbits pel consumisme de la indústria cultural i mediàtica, al servei dels interessos del poder que els és més proper.

Recordo una frase de Pierre Bourdieu sobre el món intel·lectual. ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent d’aquest joc amb les regles del joc un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’

Potser ja és arribada l’hora, finalment i per necessitat, d’estalviar-se el soroll  mediàtic dels transgressors controlats per escoltar atentament les paraules dels heretges en respectuós silenci.”

El portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha explicat avui que no hi ha cap ordre del president rus, Vladímir Putin, per a una pròrroga de la treva de trenta hores que expira a les 0.00 de demà.

“No hi ha hagut cap altra ordre”, ha afirmat Peskov en una conferència de premsa quan ha respost a una pregunta sobre si l’alto-el-foc unilateral pot ampliar-se, segons que informa la televisió pública russa RBC.

Putin va anunciar una treva humanitària de trenta hores a partir de les 18.00 del 19 d’abril fins a aquesta mitjanit que ha tingut com a conseqüència un descens de l’activitat militar, malgrat que totes dues parts s’han acusat mútuament de trencar l’alto-el-foc.

Ucraïna ha manifestat la voluntat de complir amb reciprocitat aquesta treva i, fins i tot, ha proposat de prorrogar-la trenta dies per donar marge a mesures de confiança que permetin d’avançar cap a una solució del conflicte.

Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, espera que Ucraïna i Rússia aconsegueixin arribar a un acord aquesta setmana. Aquestes declaracions arriben tot just dos dies després que el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, advertís que l’administració de Trump podria abandonar els esforços per assolir un acord entre les parts si els involucrats no demostren estar compromeses.

Revolta Pagesa ha protestat aquesta tarda amb marxes lentes a la C-16 al Berguedà, la C-14 a la Conca de Barberà i la C-55 al Solsonès, tot coincidint amb l’operació tornada de Setmana Santa. Agricultors i ramaders volen fer un toc d’atenció al govern pels incompliments amb el sector. “Fa dies i mesos que dialoguem amb la Generalitat. A principis de febrer es van pactar divuit punts a Cervera i no s’ha avançat gens ni mica”, ha lamentat Montse Centellas, de Revolta Pagesa, en declaracions a l’ACN. “I la gota que ha fet vessar el got és que un pagament que es van comprometre a fer el 30 de març ja s’ha ajornat dues vegades i ara diuen que es farà el 15 de maig”, ha continuat Centellas.

“Se salten la seva normativa. L’únic que volem és que la Generalitat compleixi els acords”, ha insistit Centelles. Al Berguedà, una desena de vehicles –entre turismes i remolcs– han sortit en marxa lenta des de Bagà en direcció a Manresa. Ha estat vora les 17.00 i uns quants portaven pancartes de Revolta Pagesa. Han circulat per la C-16 sense interrompre la circulació, però han obligat a la resta de vehicles a reduir la velocitat. Dues hores més tard, a Sallent, han acabat la protesta. I a Solsona, la protesta de Revolta Pagesa ha recorregut la C-55 en direcció a Cardona. Una vintena de vehicles s’han sumat a la marxa lenta –principalment tractors– a una velocitat mitjana de vint quilòmetres per hora, cosa que ha obligat la resta d’usuaris a reduir la marxa.

Una desena de tractors a la C-14 al Camp de Tarragona

Al Camp de Tarragona, una desena de tractors han participat en la marxa lenta organitzada pel Gremi de la Pagesia a la C-14, amb confluència amb la N-420. El punt de trobada ha estat Solivella, a la Conca de Barberà, on ramaders i agricultors de la comarca s’han concentrat poc abans de les 18.00. Si bé l’acció coincideix amb l’operació tornada de Setmana Santa, la circulació no s’ha aturat del tot en cap moment. “La marxa no serà molt lenta perquè no volem generar molta problemàtica a la societat, però sí que volem ser visibles”, ha apuntat Eduard Escolà, representant del Gremi de la Pagesia a la zona.

Així, a velocitat de tractor i en columnes separades, els pagesos han recorregut la C-14 des de Solivella cap a Montblanc, per tornar més tard al punt de partida i enfilar cap a Belltall, en un recorregut de dues hores de durada. Tot plegat, amb l’objectiu de denunciar que els acords signats amb el govern el febrer no s’han complert del tot. “Al final, el que es vol aconseguir és donar un toc d’atenció. Sabem que la conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca hi posa tota la voluntat i esforç del món; molts d’aquests acords que vam signar no depenen tan sols d’ells i el que volem és que la resta de conselleries donin suport a la nostra, perquè creiem que és un sector primordial per al país”, ha conclòs Escolà.

Ucraïna i Rússia s’acusen mútuament de violar la treva de trenta hores per la Pasqua ortodoxa. El Kremlin ha recriminat el govern de Kíev d’haver atacat de nit i amb drons les seves posicions al Donetsk i a la península de Crimea. Els atacs de Kíev també han tingut per objectiu les regions frontereres russes de Briansk, Kursk i Belgorod, amb víctimes entre la població civil i desperfectes de consideració a la infrastructura civil, segons el Ministeri de Defensa rus. Per la seva banda, Zelenski ha fet balanç a les 16.00 i ha parlat d’una jornada amb 46 assalts russos i 901 bombardaments, 448 amb armament pesant. “També s’han documentat més de 400 casos d’ús de drons FPV per part de les forces russes. El nivell més alt de combat rus aquesta Setmana Santa és en la direcció de Pokrovsk”, ha precisat Zelenski en un missatge a X. “Les paraules de Putin sobre un alto-el-foc s’ha mostrat buides a les regions de Kursk, Siversk i Donetsk”, ha criticat el president ucraïnès.

“A Toretsk, malauradament, les nostres tropes van caure en una emboscada russa i uns quants militars han estat assassinats. Els soldats russos responsables d’això seran eliminats”, ha afegit Zelenski, que assenyala que l’exèrcit ucraïnès actua i ho continuarà fent “d’una manera totalment simètrica”. “Aquesta Setmana Santa ha demostrat clarament que l’única font d’aquesta guerra és Rússia. Estem preparats per a avançar cap a un alto-el-foc complet i incondicional d’almenys trenta dies, però fins ara no hi ha hagut cap resposta per part de Rússia”, ha lamentat Zelenski. “La situació a la primera línia de combat demostra que cal pressionar Moscou i fer una supervisió real del seu exèrcit per establir un alto-el-foc honest”, ha conclòs.

Un noi de disset anys s’ha mort ofegat avui a la platja de Coma-Ruga (Vendrell). El 112 ha rebut l’avís quan faltaven tres minuts per a les dues del migdia. Segons que han informat els Bombers de la Generalitat, el jove es banyava amb tres amics més, però no ha sortit de l’aigua. Els Bombers han activat un dispositiu de recerca amb dotze dotacions. Els helicòpters dels Bombers i de Salvament Marítim han localitzat el cos cap a les 15.15. Efectius dels Bombers l’han rescatat i li han fet maniobres de reanimació, però el noi ha perdut la vida. En el moment dels fets, hi havia mala mar.

Els Bombers han activat una unitat del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) per aire i una altra de submarinistes, i vehicles de suport i de comandament per terra. En el dispositiu de recerca també han participat unitats dels Mossos d’Esquadra, del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i de Salvament Marítim. El SEM ha activat dos comandaments, dos equips de psicòlegs i cinc unitats terrestres. Els Mossos s’han fet càrrec de la investigació.

Un adolescent ha mort ofegat a Coma-ruga (avís 13.57h @112). Hem activat immediatament un dispositiu amb 12 dotacions #bomberscat (unitat #GRAE i #GRAESub, helicòpter, vehicles suport i comandament).

L’hem rescatat i, malgrat les maniobres de reanimació, ha perdut la vida.

— Bombers (@bomberscat) April 20, 2025

El PNB ha celebrat avui a la plaça Barria de Bilbao el primer Aberri Eguna amb Aitor Esteban com a president de l’EBB (Euskadi Buru Batzar) i Imanol Pradales com a president basc. Amb el lema “Euskadi gara. Mundialak gara!” (Som Euskadi. Som mundials!), el president de la formació jeltzale ha assegurat que “un país es fa a poc a poc, va evolucionant i millorant” i que “en aquest país hem millorat molt”.

“Qui ha aconseguit la prevalença dels convenis bascs sobre els estatals? El PNB. Qui ha aconseguit la transferència de ferrocarrils i la de trànsit per a Navarra? El PNB. I la substitució de la Guàrdia Civil espanyola per l’Ertzaintza en ports i aeroports? El PNB”, reivindicava Esteban que, en total, ha citat catorze mesures que el partit ha aconseguit i que ha utilitzat per criticar l’esquerra abertzale. Per exemple, també ha ressaltat que ha estat el PNB qui “ha aconseguit que la selecció nacional basca de pilota competeixi en torneigs oficials internacionals” i que la llengua basca “s’estableixi com a requisit en el contingent de les vacants de l’administració de justícia” al País Basc. “Així doncs, que no ens diguin a nosaltres què és l’ambició nacional”, ha deixat anar Esteban per defensar les fites aconseguides i treure múscul pel llegat del partit en el “patriotisme basc”.

“Aquest partit ha demostrat la seva ambició nacional dia a dia, any a any, d’ençà de fa més de quaranta anys, d’ençà de fa cent trenta anys, caminant cap endavant i sense posar bastons a les rodes”, ha dit. També ha recordat que han sabut resistir a aquells que volien “sotmetre’ls” segle rere segle, “els jacobins de França” i els “fervents unitaristes d’Espanya, de tots els colors”. “Franco va creure que ens havia guanyat, però aquí estem, drets. Nosaltres hem estat els veritables vencedors”, ha dit. També ha afegit que el PNB sempre treballarà per la construcció nacional amb accions que van “més enllà de les paraules”, tot ampliant i enfortint l’autogovern basc, i ha recordat que Euskadi està format per set territoris: els del País Basc, els de Navarra i els d’Iparralde.

A més, Esteban ha fet una crida als militants del partit a “celebrar que tenim un país bonic anomenat Euskadi”, però ha volgut recordar que “a l’altre costat d’aquest dia ple d’alegria, també hi ha foscor, al món”. En aquest sentit, ha afirmat que hi ha hagut moments molt més difícils que els d’ara, però que, així i tot, “seguim i seguirem, amb la nostra llengua i la nostra identitat nacional. No ho dubtin”.