Un dels fundadors de la modernitat, Niccolò Machiavelli, escrigué a El príncep: “Molts s’han imaginat repúbliques i principalitats que mai ningú no ha vist ni sabut que existissin de veritat; car hi ha tanta diferència entre com es viu i com s’hauria de viure, que qui deixa allò que es fa per allò que caldria fer aprèn més aviat la seva ruïna que no pas la seva preservació.”

De la república imaginària encara es discuteix qui n’ha de presidir el consell. Aquesta superfetació de la república avortada es gestà com a òrgan d’un hipotètic govern a l’exili. Però aquell govern, que havia de ser com la rèplica de la France Libre a la França de Vichy, no sobrevisqué a la declaració d’independència, car els seus membres es dividiren des del primer moment entre els qui marxaren i els qui es confiaren a la misericòrdia de la justícia espanyola.

Un govern empresonat en ple hauria fornit la imatge definitiva de la impotència i d’una injustícia més per a l’àlbum de cromos de la història nacional. Una repetició de la fotografia del president Companys i els seus consellers darrere reixes arran dels fets del 6 d’octubre. Un govern exiliat en ple hauria representat la legitimitat a l’exterior i cridat l’atenció a la il·legitimitat de la nova situació, com féu una Generalitat espectral però simbòlicament efectiva entre el 1939 i el 1976. L’una opció i l’altra eren defensables en la lògica de la derrota temporal. Però en lloc de refermar-se amb totes les conseqüències en una declaració d’independència que havia estat inconseqüent, els partits del “govern legítim” rivalitzaren en unes eleccions que s’havien negat a convocar quan podien i que ara acceptaven sota l’autoritat de l’article 155 de la constitució. Participant-hi, l’independentisme no sols amortitzava el govern destituït; en el mateix fet enterrava la república non nata. Foren, doncs, els partits mateixos, pugnant per recuperar espai i influència en la restauració autonòmica, els qui consignaren un possible govern a l’exili a la ineficàcia, si no ja a la il·legitimitat. El trencament es visualitzà quan el president del parlament impedí la restauració de l’status quo ante refusant d’investir el candidat guanyador. Amb aquest gest fongué qualsevol possibilitat d’articular el govern autonòmic amb l’exili. D’aquest trencament ja es podia deduir el fracàs del Consell de la República, però si calia més evidència, el parlament certificà la ruptura retirant la condició de diputat (i per tant l’aforament) al president Torra, l’enllaç governamental entre Barcelona i Brussel·les. La república nascuda entre himnes i vares d’alcaldes quedava consignada definitivament als llimbs dels reialmes imaginaris.

Maquiavel aspirava a recolzar la política en uns pilars més sòlids que la teoria heretada dels antics. Si la política clàssica es fundava en una concepció ideal de l’univers i una idealització de la figura humana, ell es proposava de presentar la realitat nua i de dir les coses com són i no com haurien de ser. La gent repeteix com una salmòdia que la política és l’art d’allò que és possible. Per a Maquiavel, la política és l’estudi no pas dels fins, possibles o impossibles, sinó dels mitjans. És doncs la ciència del poder. Si els antics confiaven en els oracles i veneraven la deessa Fortuna, els moderns podien aprendre a modificar les condicions naturals mitjançant l’observació freda i acurada de com s’obté el poder i com es perd. La novetat, ço és, la modernitat, consistia a procurar amb el propi esforç i habilitat –amb la virtù– allò que abans pertanyia a l’àmbit del desig o a la intervenció d’agents sobrenaturals. Políticament, ser modern consistia a perseguir amb càlcul i premeditació una empresa que abans es confiava a l’atzar o a la voluntat dels déus.

Fins a la Guerra Civil els catalans foren l’avantguarda de la modernitat a Espanya. Políticament, però, eren lluny de l’empirisme d’un Maquiavel o del realisme catastrofista d’un Hobbes. A la novel·la La febre d’or de Narcís Oller hi ha una frase reveladora del cofoisme català quan un personatge exclama eufòricament: “Diu, diu… que som els terços de Flandes!” Per molt que sembli mentida, a la història catalana hi ha aquests moments d’entusiasme. El 14 d’abril de 1931 en fou un. El primer d’octubre de 2017, un altre.

El català cada dia pren un bany de raó i en surt regalimant satisfacció. Amb la raó a favor seu, s’enlaira a una visió superior dels esdeveniments, convençut que al capdavall les coses s’arranjaran d’acord amb el seny i la república s’esdevindrà indefectiblement en les condicions més raonables. Parafrasejant una dita molt grapejada: la república serà progressista o no serà. Malgrat haver tingut per monarca el model del Príncep, els catalans mai no han après les lliçons de Maquiavel. Qui sí que l’entengué, i ben aviat, fou la monarquia espanyola. Durant “el procés” i fins ara mateix, l’estat ha seguit fil per randa les observacions de l’inventor de la teoria política.

La imaginació pot ser una fórmula de supervivència a curt termini, però no és cap refugi a termini mitjà. Es pot, per exemple, atiar la ficció d’un nou embat amb la relació entre Junqueras i Puigdemont pacificada, però cal molta ingenuïtat per a creure que es pot recuperar el temps perdut. Com si passejant-se en el cotxe del primer d’octubre —talment el tast d’una magdalena proustiana— poguessin recuperar el moment en què llançaren al món una declaració de salva.

Hom pot assumir l’expressió profètica de Martin Luther King en el discurs de recepció del premi Nobel de la pau: “El dret temporalment derrotat és més fort que el mal triomfant.” Però convé no oblidar que darrere aquestes paraules hi bategava una fe molt robusta i una voluntat insubornable amb un pla d’acció que incloïa acceptar el risc que es concretà el 4 d’abril de 1968 amb l’assassinat de King. Com altres líders que han deixat petja a la història, King sentia la força universal del dret (concretat als Estats Units dels anys seixanta en els drets civils) i s’hi orientava sense desviar-se’n, però era sensible en un grau molt alt a les relacions entre el poder i els fets, i als mètodes a seguir per a modificar-les. King era modern i practicava un maquiavel·lisme paradoxal.

Som un país satisfet del seu patrimoni. És una impressió que no tinc en altres llocs, o no amb aquest grau de cofoisme. Jo compararia la nostra estima pel patrimoni autòcton amb la que professen els francesos per la seva presumpta grandeur. El patrimoni cultural, a Catalunya, s’exhibeix com un valor que, juntament amb la llengua, sustenta un imaginari col·lectiu originari i exclusiu: (quasi) tot allò del passat conforma una riquesa patrimonial que, se’ns diu, ens pertany a tots. I ens explica com a societat.

Aquesta impressió es recolza, a més, en dades que podem comprovar, en primer lloc, a les webs institucionals. La Generalitat dedica una atenció especial al patrimoni i, més encara, al nostre patrimoni material i immaterial vinculat a la UNESCO. També les diputacions catalanes i molts ajuntaments consignen les seves riqueses artístiques i històriques, o totes dues coses ensems. És lògic que sigui així. El problema en tot cas no és el que hi ha, sinó com es gestiona el que hi ha i, d’una altra banda, les coses que s’han deixat perdre o que es mantenen sense rescatar i estudiar per falta de diners.

Tinc una altra impressió sobre aquesta afecció que els catalans professem cap al nostre patrimoni: de vegades som massa dogmàtics, ens agrada tenir uns referents molt clars. En la història de l’art, els catalans hem forjat una època ideal, o mítica: el període medieval. I uns estils: el romànic i el gòtic. Aquesta causa medievalista ja ve de la Renaixença, quan agafem una idea que recorre Europa: l’origen dels pobles es troba a l’edat mitjana. Després, el catalanisme noucentista ho acabarà de subratllar: tot i que Eugeni d’Ors s’obnubila per les troballes a les ruïnes d’Empúries, l’acció de govern de la Mancomunitat rescata les pintures romàniques del Pirineu. I envia un missatge clar: la història de l’art català comença allà. El problema d’aquest capficament col·lectiu és que hem menystingut, en art i en literatura, uns altres períodes, tendències o moments que són tan nostres com els estils medievals. Per exemple, el barroc, tan present en els nostres paisatges, especialment a la Catalunya nova. Fa uns quants mesos hi va haver dues persones que van reivindicar aquest barroc català: el filòleg Albert Rossich, arran de la celebració de l’Any del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia; i la historiadora de l’art Maria Garganté, amb el seu llibre Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell editors). De fet, Garganté fa anys que estudia i divulga la importància del barroc català. Un dia vaig sentir-li una idea suggestiva que he pogut corroborar: al contrari del que es pot pensar, l’skyline del món rural català és fonamentalment barroc.

Hi ha moltes consideracions teòriques sobre el patrimoni. Fa poc Daniel Rico, company al Departament d’Art i Musicologia de la UAB, va publicar un llibre molt suggestiu: ¿Quién teme a Francisco Franco? Memoria, patrimonio, democràcia. (Anagrama). És un llibre curt, però d’una densitat admirable. El professor Rico, entre més coses, posa en qüestió la iconoclàstia que s’estén en les institucions polítiques governades per l’esquerra, o que són més a l’esquerra que la dreta nominativa (això ho dic jo). Aquesta iconoclàstia que fa que es treguin del carrer monuments del passat fets en memòria de personatges funestos de la història (l’esclavista Antonio López o el dictador Franco, entre més individus) i es desen en uns magatzems. Com si traient del carrer aquells monuments, o rastres visuals de tota mena, féssim taula rasa respecte al que signifiquen aquells personatges del poder antic.

Daniel Rico aporta un debat summament interessant sobre el patrimoni i la memòria. Sobre si només hem de deixar als carrers allò que és políticament correcte, segons les ideologies dels qui manen en un moment determinat, o cal deixar tots els rastres dels períodes històrics que han conformat una societat. Rico ens recorda que aquest debat ja el van tenir després de la Revolució Francesa, quan s’havien començat a destruir elements urbans que representaven la monarquia borbònica. L’Assemblea Constituent, tot i haver tallat el cap de Lluís XVI, va decidir de mantenir les riqueses dels Borbons (i conservar-les als museus) com a mesura didàctica, per saber allò que no havia de tornar.

Daniel Rico escriu que “hi ha mil maneres de fer memòria sense esborrar la història”. I aquí, com la majoria dels qui parlen sobre el patrimoni, oblida, ho sap però no ho diu, que la història dels qui no han tingut mai monuments commemoratius ja ha estat esborrada abans de començar, i la seva memòria no existeix. Efectivament, quan parlem de patrimoni, gairebé sempre parlem d’edificis, personatges i monuments que fan referència a les classes dirigents, als vencedors. El patrimoni de les classes populars ha estat foragitat dels carrers i dels museus. Tothom ho sap, però a mi m’agrada recordar-ho, perquè en això els catalans som com tots, ens agraden els farbalans nobiliaris de l’art del passat, no la memòria dels nostres avantpassats humils i treballadors.

A banda d’això, sobre la presència al carrer d’un seguit de monuments i no d’uns altres, al meu entendre cal atrevir-se a plantejar que la monumentalitat és en si mateixa retrògrada. El poeta Carles Hac Mor, més valent que jo, va arribar a dir que “la perfecció és feixista” i, potser en aquest cas, ens hauria dit que fer monuments als carrers és, també, una actitud feixista, encara que de vegades recordin personatges rupturistes. A Praga hi ha un museu del comunisme farcit de bustos i estàtues de Lenin, i de pintures i  d’objectes que s’estaven als centres d’administració soviètica. Els van treure del carrer, ho entenc, però la història de la Unió Soviètica no s’esborra per emmagatzemar tots aquells munts de signes artístics i històrics.

Un apunt final, en aquesta sèrie on no em puc permetre de divagar massa. Fins aquí m’he referit al patrimoni del passat. Però un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur. Per què és un problema? És una qüestió estrictament volumètrica: hi ha molts artistes que produeixen molta obra –massa artistes?, massa obra?, massa crítics i historiadors de l’art, també?– perquè es pugui conservar tota per al futur de la humanitat. Primer, no hi cap en tots els museus que hi ha ni en els que s’obrin en el futur; segon, el patrimoni d’avui ha de tenir una lectura prospectiva, ajudar a entendre la nostra època als que vindran, tal com el patrimoni del passat hauria d’explicar coses del que aleshores va ocórrer. Tercer, tampoc no cal omplir els carrers de les obres d’uns artistes que el poder afavoreix, solen ser sempre els mateixos. I és lògic que sigui així. No és cap tragèdia: mai no s’ha pogut conservar tota la producció artística del passat, ni de bon tros. I, aleshores, sorgeix una pregunta: com s’ha de decidir el que es preserva i el que no cal conservar?

Els mecanismes pels quals unes obres, antigues o contemporànies, han perviscut i han passat a formar part de col·leccions públiques o privades no parteixen de regles uniformes. Però les qüestions materials o econòmiques sempre s’han imposat al suposat valor estètic de l’art. Un exemple: tots (amb poques excepcions) els artistes que durant el segle XX van crear una fundació amb el seu nom tenien prou bona posició econòmica per a iniciar el procés, independentment de la vàlua del seu llegat. A les seves classes, Alexandre Cirici parlava d’un clàssic de la sociologia de l’art: el valor d’ús i el valor de canvi del producte artístic. I el que predomina és, d’una banda, l’origen nobiliari de l’art del passat i, d’una altra, el valor mercantil de l’art més nou.

Hi ha artistes que no han promogut una fundació amb el seu nom i que mereixen un reconeixement de cara al futur més enllà dels suports que han rebut en vida. I, viceversa, n’hi ha molts, d’artistes –o d’obres–, que no expliquen res de nou i són prescindibles. Això genera un dilema, és clar: quins criteris s’adopten per conservar unes obres i desestimar-ne unes altres? Un crític d’art català, Joan Merli, va dir fa molts anys que “triar és trair”. Però no triar, si és que tal cosa és possible, ens aboca a la impossibilitat de preservar-ho tot. I més encara si ens imposem la tasca d’esmenar l’oblit de les classes subalternes a què m’he referit abans. Per mi és evident que un signe distintiu d’unes societats democràtiques és salvaguardar i fer memòria de la manera de viure dels més humils. I això no es fa, òbviament, amb els mateixos criteris amb què s’han omplert els nostres museus: amb les decisions i els gustos dels més afavorits.

 

Nota al marge 1. Un amable lector, que va llegir el primer article d’aquesta sèrie, dedicat als museus, em va fer veure que la llista de museus registrats que mostra el Departament de Cultura de la Generalitat, i que jo citava i enllaçava, inclou molts buits –hi ha salts de numeració–, per la qual cosa en el nombre final de museus registrats que jo donava en falten, ni més ni menys, 78. El departament ho hauria de resoldre. I jo, abans de donar una dada per bona, corroborar-la. Demano perdó.

Fermin Muguruza (Irun, 1963) celebra enguany quaranta anys de trajectòria musical amb una ronda que passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona aquest divendres, 24 de gener. Després d’onze anys sense fer actuacions internacionals, el músic celebrarà el quarantè aniversari de la formació de la seva primera banda, Kortatu, en un concert multitudinari en què també repassarà més moments de la seva carrera. Serà el segon concert d’una ronda que començarà a Tenerife i recorrerà indrets d’Europa, Àsia i Amèrica. Parlem amb ell no tan sols d’aquesta ronda, que es preveu històrica, sinó també d’alguns dels moments més destacats de la seva carrera, de la repressió que sempre l’ha perseguit i de la situació política.

—Què n’hem d’esperar, del concert al Palau Sant Jordi? Repassareu la vostra carrera d’ençà de Kortatu fins als vostres àlbums tot sol, passant per Negu Gorriak.
—No tenia pensat de fer una gira, però la idea va sorgir després de l’anunci dels concerts a Bilbao. Novament, havia sofert una campanya de repressió: van encausar els membres de l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor), acusats d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural que em feia un reconeixement. No era un atac directe contra mi, sinó contra la gent que em feia un reconeixement, i vam patir molt, es podien haver quedat sense feina. De la mateixa manera que hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats. És un avís per a navegants: “Si ets a prop seu, en pots patir les conseqüències.” El cas és que vaig dir que hi havíem de respondre amb més cultura.

“Hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats”

—Amb més concerts…
—Ho vaig dir sense pensar en cap concert, tot i que tenia la idea de celebrar els quaranta anys de la primera maqueta i el primer concert de Kortatu per a dir que hi som, encara, malgrat que no hi hagi el meu germà. Vaig anunciar, primer, un concert a Bilbao i es van exhaurir les entrades, i després, un segon concert, i igual, va ser molt emocionant. Llavors vaig veure que calia pensar maneres perquè tothom pogués gaudir d’aquests concerts el 2025. Ivan Altimira, de la CUP de Sant Andreu, em va dir que havíem de fer un Sant Jordi. Jo sóc andreuenc d’adopció, hi vaig aprendre el català i m’estimo molt el poble –no puc dir que és un barri– de Sant Andreu de Palomar. Un Sant Jordi no és qualsevol cosa, però no volia que ningú es quedés sense entrada i vam pensar que podríem fer-lo sense una gran productora.

—Ho heu aconseguit.
—Hi tindrem unes 14.000 persones i és una victòria de tots els moviments socials i de la gent que ha estat al voltant de la meva feina. Poder anar a un lloc que normalment no és per a gent com nosaltres, com el Sant Jordi, és una victòria. Ocuparem el Palau Sant Jordi i hi farem un concert amb tota la nostra reivindicació i des de la independència i l’autogestió. Catalunya és el meu segon país i poder tocar al Sant Jordi és molt gros, serà un aquelarre basco-català antifeixista i interseccional amb gent d’edats molt diferents. Hi ha gent que ens va començar a escoltar amb quaranta i que ara en té vuitanta, i gent jove que també ens segueix.

—De moment no és previst que toqueu a València. Per què?
—Igual que la Diputació d’Osca ha dit que no tocaré en cap festival a l’Aragó, la situació al País Valencià és complicada, no he trobat lloc per a fer-hi un concert, tot i que per a mi és un territori molt important. El 2007 ja no hi vaig poder tocar. El 2013 tampoc no vam passar per València. Amb el canvi de govern sí que hi vaig poder fer coses, però amb la tornada del feixisme a la Generalitat Valenciana ha estat impossible. Explorem la possibilitat d’anar a un festival a l’estiu, però encara no es pot assegurar. En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig, ja he tingut l’experiència que a última hora arribi una ordre del govern d’Extremadura, per exemple, que el prohibeix. Encara tenim aquesta tensió. Qui em diu que Ayuso no aturarà el concert de Madrid?

“En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig”

—Sempre que us han vetat ha estat al·legant els suposats vincles amb ETA.
—Sí. Hem de recordar que hi ha una persona presa per cantar: Pablo Hasel. Hi ha una sèrie de cantants que som molestos i ens volen destruir. Amb mi ho han intentat moltes vegades, el feixisme em va venir a posar una bomba a un concert a les Cotxeres de Sants el 2001, després d’haver celebrat la victòria en el procés judicial que vam tenir amb Galindo. Fa catorze anys que ETA va cessar la seva activitat, però si fas un mural sobre mi encara pots ser acusat d’enaltiment del terrorisme. Igual com van fer una campanya brutal contra l’actriu Itziar Ituño per haver cantat per donar-me suport en la recollida d’un premi.

—També va generar molta polèmica un concert vostre a la presó de Martutene. Com ho vau viure?
—Vox i totes les associacions de víctimes d’ultradreta també van fer aquesta campanya contra mi per haver cantat “Sarri, Sarri” a la presó de Martutene. No totes les víctimes tenen la mateixa sensibilitat, algunes han vingut al meu concert de Bilbao. Però aquestes associacions de la ultradreta aprofiten la condició de víctima per anar contra qualsevol iniciativa que no els agrada. El govern basc va dir que quedava prohibit un concert d’aquesta mena amb aquestes cançons. Doncs que ens passin la llista de les que es poden tocar…

Fotografia: ikorkotx.

—Heu esmentat “Sarri, Sarri”. Com va sorgir la idea de la cançó i quin significat creieu que té avui dia? Va ser escrita el 1985 arran de la fugida de la presó de Martutene, precisament, de Joseba Sarrionandia, Sarri, i Iñaki Pikabea, Piti.
—Vam tocar dins la presó de Martutene un mes abans d’aquesta fugida i no en sabíem res, però els presos ja la preparaven. Es van fugar el 7 de juliol, el dia de Sant Fermí! I no era qualsevol pres, era el nostre escriptor nacional, Joseba Sarrionandia, a qui un lehendakari socialista va donar el premi Euskadi de Literatura fa uns anys. Va ser una fugida musical, poètica, dins els bafles d’un concert. Quan ho vam saber vam pensar que havíem de fer una cançó sobre el tema. Vam agafar “Chatty Chatty”, de Toots & the Maytals, i la vam convertir en “Sarri, Sarri”.

—Com altres cançons, la vau fer en èuscar, llengua que vau haver d’aprendre per iniciativa pròpia.
—Sí, de fet, en aquell moment aprenia èuscar i vaig preguntar a la meva professora com podíem dir “hi ha una marxa de l’hòstia”, i em va dir “kriston martxa dabil”, una frase que es va fer popular. Al cap d’un temps la vam treure del repertori, fins el 2003, que ens van proposar de tocar-la en un concert a Madrid. Parlem del moment d’Aznar, del tancament d’Egunkaria, de la guerra d’Irac, del “Nunca mais”… Fernando León de Aranoa ens va comentar que no entenia com el PP no deia res dels nostres concerts. Va ser premonitori, després d’aquest concert ens els van anul·lar tots.

—Sempre heu format part del relat contrahegemònic. El rock radical basc ho era, en contrast amb la moguda madrilenya, per exemple.
—Els vuitanta dèiem que fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons. I és un relat que també hem celebrat, als nostres concerts sempre hi ha hagut una sensació de celebració de la vida, malgrat que la situació sigui desil·lusionant, una manera de dir “encara som aquí i podem lluitar”. El “Sarri, Sarri” és una excusa per a anar contra aquesta proposta. Si no, en trobarien una altra. Precisament perquè hem proposat un contrarelat, no els agrada. No els agrada res si és fora del seu relat. Però si pots omplir un Palau Sant Jordi o un WiZink amb aquest contrarelat, ho veuen perillós.

“Fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons”

—Com fer, com a músics, el contrarelat al moment d’auge reaccionari que vivim?
—Un dels objectius del poder sempre ha estat la desunió, i per això els nostres concerts són perillosos per a ells i empoderadors per a nosaltres. Si al Palau Sant Jordi la gent comença a cridar “els carrers seran sempre nostres”, això anirà en contra de la desunió creada. Ha de quedar clar que la gent està activa i que, si hi ha una espurna, el foc torna a ser al carrer. M’agradaria que servís com a catarsi col·lectiva, que es vegi que hi ha una massa crítica. Tenim Trump i Musk i som en un moment de neoliberalisme molt complicat que no sabem combatre des de l’esquerra, no sabem com contrarestar aquesta ofensiva mediàtica i de xarxes. Però no està tot perdut. Com diu Angela Davis, l’esperança és una disciplina, l’hem de treballar dia a dia. És molt difícil no ser pessimista, però jo sóc un pessimista actiu, no passiu.

—També sou pessimista actiu quant a la situació dels Països Catalans i del País Basc?
—Vaig tenir la sort de viure la tardor del 2017 a Sant Andreu, vaig defensar el col·legi i vaig anar a totes les manifestacions. Vaig ser el teloner d’Anna Gabriel i David Fernàndez en l’últim míting abans de l’1-O. El moment revolucionari del Primer d’Octubre ja és històric. Diuen “després ens van trair”, però hem de pensar que un estat, amb tota la seva força armada i d’intel·ligència, ens va dir “no votareu”, i la gent va respondre “votarem”. Recordo el moment de la gent cridant “hem votat”, i és històric. Tenim aquest moment, hem estat capaços d’arribar-hi. Va ser un acte de desobediència civil increïble, però encara no existeix cap pel·lícula de ficció sobre el tema! Al País Basc sabem molt bé com és la repressió i jo no tinc cap clau, només sé que sols el poble salva el poble, com hem vist al País Valencià. Hem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i de dir que ho tornarem a fer. És important dir-ho perquè és una espècie d’amenaça. Al Sant Jordi vull fer aquest discurs: han passat quaranta anys, m’han censurat, m’han encausat, m’han intentat posar una bomba i sóc aquí, som aquí. És la nostra victòria i hem de celebrar-la per continuar la lluita.

 

Fermín Muguruza: “L’heroïna és una eina de la guerra bruta i no tan sols al País Basc”

La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, sabia d’un bon començament que encapçalaria un govern municipal dèbil. D’ençà del 2023 que ha tastat què implica governar en minoria. I un bon exemple per a calibrar-ho és el pressupost. L’any passat, la dirigent d’Aliança Catalana fou incapaç d’aprovar el del 2024. Tan sols hi van votar a favor els seus sis regidors. L’oposició, Junts, ERC, el PSC, la CUP i Som-hi Ripoll, el van fer fracassar. La història s’ha repetit.

Per segona vegada consecutiva, Orriols no ha aconseguit d’aprovar el pressupost. L’oposició l’hi va tornar a tombar ahir en un ple extraordinari pensat únicament per a votar el pressupost. L’any passat, va optar per prorrogar-lo. Però ara ha canviat d’estratègia i ha presentat una qüestió de confiança que es votarà dijous en un ple extraordinari.

Al ple d’ahir es va tornar a fer palès el malestar de l’oposició amb la manera com governa Orriols i les polítiques que impulsa. En el cas del pressupost, es queixen que hi ha hagut una manca total de transparència i de voluntat negociadora, i que no hi ha hagut gens d’interès a dialogar amb la resta de forces polítiques.

Voluntat d’entesa de tots els partits

VilaWeb ha parlat amb tots els partits de l’oposició i la diagnosi que fan és compartida. Assenyalen que Ripoll és blocada, que la ciutat ha perdut protagonisme, que Orriols se centra més aviat a enfortir el projecte polític que encapçala, que la situació política i social municipal s’ha degradat i que la gent reclama canvis.

Per tot plegat, els partits deixen clar que votaran contra la qüestió de confiança de dijous i consideren que aquesta vegada sí que seran capaços d’arribar a un acord per a apartar l’extrema dreta del govern municipal.

Els dos principals partits, Junts i ERC, s’han erigit en els negociadors principals. “Hem arribat a un punt màxim. No li podíem aprovar el pressupost. No podem deixar que continuï governant. A hores d’ara, tal com estem, l’efecte seria molt més perjudicial. Hem de ser conseqüents amb allò que fem i diem als plens”, assenyala Maria Soldevila, cap de files de Junts, que té tres regidors.

Chantal Pérez, d’ERC, diu que cal configurar una alternativa al govern actual i que en començaran a parlar amb la resta de partits dijous. “Allò que es faci, ha de tenir cara i ulls. Si dijous hi ha el vot de censura, començarem les negociacions”, afegeix. El PSC, amb dos regidors, té clara la seva posició. “Serem al costat de qualsevol alternativa a l’extrema dreta. Ho facilitarem, hi serem. En quins termes i condicions, no ho sabem. Però tenim clar que qualsevol alternativa a l’extrema dreta serà millor”, explica Enric Pérez, dirigent dels socialistes de Ripoll.

Segons la CUP, també amb dos regidors, la situació ha madurat ara que Orriols ha constatat que no té prou força i que l’única manera de continuar endavant és amb la qüestió de confiança. “Sempre hem estat onze contra sis. La novetat és que dues formacions volen assumir responsabilitat. El canvi és aquest i ara s’obre un escenari nou”, diu el regidor Dani Vilaseca. Malgrat aquesta nova situació política, Vilaseca es queixa que s’arriba tard: “D’oportunitats, n’hi ha hagut moltes. Hi havia majoria a l’oposició.”

Segons Joaquim Colomer, l’únic regidor del partit independent Som-hi Ripoll, Orriols ha constatat que no és capaç de gestionar amb “solvència” l’Ajuntament de Ripoll”. “No és una qüestió política, sinó de gestió. El nostre grup critica la manca de gestió de Ripoll en mans d’aquest govern”, afegeix Colomer.

Què se’n farà, de la batllia?

Segons la previsió, a Orriols li resten pocs dies a la batllia. Quan els partits de l’oposició hagin tombat la qüestió de confiança, tindran trenta dies per a presentar una moció de censura. Si no es presenta o no reïx, el pressupost s’aprovarà automàticament. Però aquesta possibilitat no la preveu absolutament ningú, a l’oposició. Ans al contrari: tenen clar que aquesta vegada les negociacions sí que arribaran a bon port.

L’any 2023, fruit de les eleccions municipals, els partits ja van engegar una ronda de negociacions per a barrar el pas a l’extrema dreta. Aleshores, ERC, el PSC i la CUP van presentar un acord sense Junts, que pocs dies després va anunciar que volia formar govern sense la CUP. No van arribar a cap mena d’acord. Al ple d’investidura, s’hi van presentar tres candidates: Sílvia Orriols, que va rebre el vot dels 6 regidors del partit; Chantal Pérez, d’ERC, amb 7 vots, i Manoli Vega, de Junts, que en va aconseguir 3. Com que cap candidat no va obtenir majoria absoluta, l’elegida fou Orriols, cap de la llista més votada a les eleccions.

Ara la situació ha canviat perquè la decisió de formar un nou govern no sorgeix d’uns resultats electorals, sinó d’haver constatat una gestió política, segons que expliquen els partits. I, a més, hi ha nous agents polítics, com ara Maria Soldevila, que exerceix de cap de llista de Junts en substitució de Manoli Vega, que va deixar el càrrec el setembre. “La intenció i voluntat de tots els grups és tirar endavant un govern fort per a Ripoll i enfortir la resta del mandat, deixar Ripoll en una posició correcta i minimitzar la polarització social i política que hi ha”, diu Soldevila.

Els partits de l’oposició encara no s’han reunit, però es veuran aviat i compartiran visions i fulls de ruta. Ara mateix, el nom que té més pes per a esdevenir nova batllessa és el de Chantal Pérez, d’ERC, atès que hi hagut canvis en les primeres posicions de Junts. Pérez diu que encara és aviat per arribar a conclusions i no ha detallat quina posició defensarà ERC.

Orriols en sortirà reforçada?

Orriols en sortirà reforçada, sigui quina sigui la situació? Els regidors reconeixen que aquesta pregunta ressona en el si dels partits i que causa malestar i incertesa. Consideren que tindrà un discurs bel·ligerant, com ara, que optarà pel victimisme i que els cordons sanitaris no són profitosos. De fet, segons Vilaseca, a Ripoll, des que govern Orriols, no s’ha pas aplicat i diu que el nou acord també l’ha de descartar.

A Vilaseca li fa la sensació que Ripoll s’ha convertit en un cas d’assaig i error per a l’extrema dreta. “Som el laboratori d’allò que pot passar en més viles i ciutats de Catalunya d’aquí a dos anys. L’extrema dreta fa un banc de proves a Ripoll. Toquen els temes i miren quins són els que es mouen”, diu. Segons ell, en aquesta situació, els partits s’han despertat tard en relació amb el fenomen de la ultradreta i “tothom ha anat despistat”.

Enric Pérez té coll avall que, passi què passi, Orriols ho aprofitarà per a guanyar protagonisme. “Ella pot sortir-ne reforçada, però hi ha una gran part de la població que demana que fem alguna cosa. És de molt mal diagnosticar”, diu. Segons ell, el primer error ja va ser permetre que el 2023 accedís a la batllia. Soldevila també reconeix que el moviment pot fer guanyar notorietat a Orriols, però diu que s’havia arribat a una situació límit: “Em feia més por que continués el mandat fins al final.”

Chantal Pérez explica que els ha tocat de viure un fenomen mundial i que no tenen cap manual per a fer-hi front. “Sempre hi ha pors, però sempre és millor actuar que lamentar no haver-ho fet”, diu. Per una altra banda, Colomer considera que el paper que ha pres Orriols és fruit d’una estratègia, és més encarada al partit i la posició amb vista a les eleccions catalanes. “Ella creu que està en un bon moment i ho vol aprofitar.” I afegeix: “Sap que si presenta la moció de confiança, la farem fora. Ella farà veure que no, però busca això.”

a càrrec de Oriol Izquierdo Llopis, escriptor, professor, gestor cultural - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació