Avui, 3 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Trump declara la guerra comercial al món i imposa aranzels d’un 20% als productes europeus
• La UE i la Xina avisen que els aranzels tindran “conseqüències devastadores” i anuncien contramesures
• I per què 2Cat no emet, en català, per a tot l’estat espanyol? I Editorial de Vicent Partal 
• “Tristesa i impotència”: la frustració de la generació que no pot anar-se’n de casa
• Relleu al tron de l’Audiència espanyola: un jutge “moderat” que volia perseguir el govern de Puigdemont
• Problematitzar els (nostres) noms I Mail obert de Núria Cadenes 
• Les dones que ja no existeixen i els homes que encara han d’existir I Mail obert d’Estel Solé 
• El cap de l’emergència de la gota freda va deixar de vigilar el barranc perquè era l’hora de dinar
• Arià Paco: “Fa deu anys tots crèiem en el poliamor, ara ja només queden els convençuts”  
• Indiferent a la indignació del món, Washington comença a explorar opcions per a annexionar Grenlàndia
• Pau Alabajos: “Encara hi ha residus del franquisme que cal eradicar amb poemes i cançons”  
• El sector turístic ja escalfa motors i comença a contractar
• La Unió de Pagesos demana al parlament una comissió d’investigació per les irregularitats urbanístiques de Santa Susanna

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, ha avisat que els aranzels de Donald Trump tindran “conseqüències devastadores” i que se’n ressentirà tota l’economia mundial. En un discurs a Usbèquia, ha dit: “La incertesa augmentarà en espiral i farà créixer el proteccionisme.” Tot i que ha volgut mantenir la mà oberta a l’administració dels EUA per passar “de la confrontació a la negociació”, Von der Leyen ha dit que la UE està preparada per a reaccionar i ha reivindicat el mercat únic europeu com a “refugi segur” per a empreses i consumidors. Malgrat això, ha advertit que la UE ni pot absorbir “l’excés de capacitat global” ni acceptarà “el dumping” al seu mercat.

“Com a europeus, sempre defensarem els nostres interessos i valors. I sempre defensarem Europa”, ha dit. També ha criticat el caos de les mesures de l’administració Trump: “No sembla haver-hi ordre en aquest desordre. No hi ha un camí clar enmig de la complexitat i el caos creat per l’impacte global d’aquests aranzels.”

La presidenta de la CE ha assenyalat que el cost de fer negocis amb els EUA augmentarà dràsticament i els efectes es notaran immediatament a tot el món: “Milions de ciutadans veuran augmentar el cost de la seva cistella de la compra. Els medicaments seran més cars, el transport també, la inflació augmentarà, i això afectarà especialment els ciutadans més vulnerables.”.

“Totes les empreses, grans i petites, patiran a partir del primer dia”, ha afegit Von der Leyen, que preveu també una “disrupció de les cadenes de subministrament” i un augment de la burocràcia.

Mà oberta al diàleg

Malgrat les crítiques, Von der Leyen ha admès que el sistema de comerç mundial té greus deficiències, i ha assegurat estar d’acord amb Trump que alguns països s’han aprofitat injustament de les normes actuals. “Estic disposada a donar suport a qualsevol esforç per a adaptar el sistema comercial global a les realitats de l’economia mundial. Però també vull ser clara: recórrer als aranzels com a primera i última opció no resoldrà el problema”, ha assegurat.

Von der Leyen ha recordat que la UE va enllestint un primer conjunt de contramesures com a resposta als aranzels de l’acer i l’alumini, i que en prepara més per a protegir els interessos europeus i les empreses, si les negociacions fracassen.

Sigui com vulgui, ha dit que encara no és tard per a continuar negociant, i ha recordat que el comissari de Comerç, Maros Sefcovic, està en contacte permanent amb els seus homòlegs nord-americans. “Passem de la confrontació a la negociació”, ha demanat.

La presidenta de la CE s’ha adreçat també als europeus, a qui ha dit que entén que molts se sentin decebuts amb el seu principal aliat, els Estats Units. “Hem de preparar-nos per a l’impacte que això inevitablement tindrà”, ha dit, però ha afegit: “La UE té tot allò que necessita per a superar aquesta tempesta.”

“Si ataquen un de nosaltres, ens ataquen a tots. Ens mantindrem units i ens defensarem mútuament –ha exclamat–. “La Unió Europea farà costat a qui es vegi directament afectat pels efectes dels aranzels.”

La Xina prepara contramesures

La Xina s’oposa frontalment als “aranzels recíprocs” anunciats per Trump i avisa que adoptarà contramesures per a protegir els seus interessos, segons que ha indicat un portaveu del Ministeri de Comerç xinès a l’agència estatal Xinhua. Trump ha anunciat aranzels del 34% a les importacions de la Xina, per sobre del 20% que, per exemple, pretén cobrar a la Unió Europea. El govern xinès diu que “en una guerra comercial no hi ha guanyadors” i que el proteccionisme no condueix enlloc. Per això, la Xina insta els EUA a cancel·lar immediatament els seus aranzels unilaterals i resoldre les seves diferències amb els socis comercials mitjançant el diàleg.

El senat nord-americà ha votat aquest dimecres a la nit per 51 vots a favor i 48 en contra per anul·lar els aranzels que el president Donald Trump havia imposat al Canadà, en una de les primeres esmenes importants contra Trump d’ençà que ha tornat a la Casa Blanca. Quatre senadors republicans –Mitch McConnell (Kentucky), Susan Collins (Maine), Lisa Murkowski (Alaska) i Rand Paul (Kentucky)– han desafiat Trump i el cap de la majoria republicana a la cambra, John Thune (Dakota del Sud), votant amb els demòcrates per invalidar l’estat d’emergència nacional que Trump va declarar al febrer i que li havia permès d’imposar un aranzel del 25% als productes canadencs.

Trump ha promès de vetar la resolució encara que superi el tràmit a la cambra de representants, que també és controlada pels republicans.

Abans de la votació, el president ha acusat Collins, McConnell, Murkowski i Paul de deslleialtat. “Aquesta resolució del senat és només una estratègia dels demòcrates per mostrar i exposar la feblesa d’alguns republicans, concretament aquests quatre. No va enlloc, perquè la cambra no l’aprovarà mai i jo, com a president vostre, no la signaré mai”, ha escrit en una publicació a la plataforma Truth Social a les 00.58.

Els promotors de la resolució l’han presentat com una manera d’enviar un missatge a Trump sobre el malestar general amb la seva política aranzelària, malgrat que la proposta no tingui cap possibilitat de convertir-se en llei.

“Creiem que el caos econòmic que provoca –amb els mercats alterats, la confiança dels consumidors a la baixa i alguns que ja preveuen una recessió–, combinat amb un vot bipartidista, potser farà que la Casa Blanca rectifiqui”, ha dit el senador Tim Kaine (Demòcrata per Virgínia), que ha presentat la resolució amb Amy Klobuchar (Demòcrata per Minnesota) i Mark R. Warner (Demòcrata per Virgínia).

Trump va acusar el Canadà –juntament amb Mèxic i la Xina– de no fer prou per aturar el tràfic de drogues il·legals cap als Estats Units quan va declarar l’emergència que li permetia d’imposar els aranzels. Però els senadors que han donat suport a la resolució consideren que l’argument és incoherent. “A diferència de Mèxic i la Xina, el Canadà no és còmplice d’aquesta crisi”, ha dit Collins aquest dimecres en una intervenció al senat.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que la Casa Blanca imposarà, a partir de dissabte, aranzels d’un 20% a les importacions de productes provinents de la Unió Europa i d’un 54% a les de productes de la Xina. El president, paral·lelament, ha anunciat que imposarà un “aranzel general” d’un 10% a la resta de països no afectats per aquests aranzels recíprocs; és a dir, aquells que no imposin aranzels a les importacions provinents dels Estats Units.

La decisió, que afectarà bilions –milions de milions– de dòlars en importacions als Estats Units, no té precedents en la història recent de la política nord-americana, i amenaça de desfermar una guerra comercial en què podrien veure’s implicades les grans economies del planeta, que s’espera que anunciïn els seus propis aranzels a les importacions de productes nord-americans en resposta als aranzels de Trump.

“És un dels dies més importants de la història dels Estats Units”, ha començat dient el magnat, que ha pronosticat que el 2 d’abril de 2025 marcaria el començament “d’una nova edat d’or” i que seria recordat per sempre “com el dia en què va renéixer la indústria nord-americana”.

“Durant dècades, el nostre país ha estat saquejat, furtat i violat per nacions d’ací i d’allà, tant per aliats com per enemics. Els treballadors de la indústria del ferro nord-americana; els nostres treballadors del sector de l’automòbil, els nostres grangers –en tenim molts ací, amb nosaltres–, han patit molt”, ha dit Trump. I ha afegit, adreçant-se a les empreses del món: “Si voleu que els aranzels siguin zero, us convido a produir en aquest país.”

L’estratègia comercial de Trump, que ha anunciat l’augment aranzelari més pronunciat en gairebé un segle als Estats Units, té dues potes. En primer lloc, la Casa Blanca imposarà un aranzel ‘base’ d’un 10% a la importació de pràcticament tots els productes que entren als Estats Units; en el cas de certes classes de béns, com ara els cotxes, aquesta xifra podrà augmentar fins a un 25%. En segon lloc, el seu govern imposarà aranzels addicionals a una seixantena de països –incloent-hi la Unió Europea, la Xina o bé el Vietnam– amb qui els Estats Units acumulen un dèficit comercial més pronunciat. Aquests aranzels afegits, que Trump ha descrit com a recíprocs, correspondran a la meitat dels que aquests països imposen als Estats Units: els productes provinents de la Unió Europea, per exemple, seran gravats amb un aranzel d’un 20%, la meitat del 40% amb què Washington considera que els països europeus graven els productes nord-americans.

Els aranzels recíprocs no s’aplicaran als dos principals socis comercials dels Estats Units, el Canadà i Mèxic, a qui Trump ja anuncià que imposaria un aranzel base d’un 25% a mitjan febrer. En el cas de la Xina, els aranzels recíprocs, d’un 34%, s’afegiran als aranzels que Trump ja havia anunciat contra els productes xinesos a mitjan febrer, d’un 20%, per a un aranzel final de ni més ni menys que un 54%.

Trump, que ha facilitat una taula amb el nivell exacte d’aranzels recíprocs que s’aplicaran a cadascun dels països afectats, no ha explicat com ha calculat el seu govern el nivell d’aranzels amb què creu que els socis comercials dels Estats Units graven els productes nord-americans –la Unió Europea, per exemple, n’imposa de molt inferiors a un 40% a la gran majoria de productes provinents dels Estats Units–, però ha deixat entendre que la xifra d’aranzels de cada país reflecteix factors que van més enllà dels imposts: per exemple, si el soci comercial en qüestió manipula o no la seva divisa per a fer més atractives les seves exportacions.

https://x.com/RapidResponse47/status/1907531727683334384

“És la declaració d’independència econòmica”, ha explicat Trump, que ha promès que els aranzels permetran al govern nord-americà de “recaptar milers de milions de dòlars” que serviran, per exemple, per a reduir el deute dels Estats Units i finançar les rebaixes d’imposts que el seu govern ha promès. I ha afegit: “Durant anys, els nostres incansables treballadors americans han hagut de veure entre bastidors com altres països van fent-se rics i poderosos, en gran part a costa nostra. Però ara és el nostre torn”, ha promès Trump.

El Sindicat de Professionals del Doblatge de la Comunitat Valenciana ha emès un comunicat en el qual rebutja la decisió d’À Punt de prioritzar el castellà en l’emissió de films internacionals.

COMUNICAT SOBRE LA DECISIÓ D’ÀPUNT DE PRIORITZAR EL CASTELLÀ EN L’EMISIÓ DE PRODUCCIONS INTERNACIONALS pic.twitter.com/d7wElk5URz

— Cpdvalencia (@Cpd_Valencia) April 2, 2025

El castellà com a recepta per a augmentar l’audiència d’À Punt, el nou president presenta el full de ruta

A partir d’aquest cap de setmana, els films s’emetran per defecte doblades al castellà i per a poder accedir a la versió en català caldrà seleccionar la segona opció d’àudio. Per aquest motiu, el sindicat ha acusat À Punt de contravenir l’estatut del País Valencià.

A més, el sindicat ha considerat que la decisió és un menyspreu a tot el sector del doblatge en català al País Valencià. “Forma part del teixit audiovisual del nostre territori i com a tal, s’alça no només com una ferramenta d’entreteniment sinó com una via per a protegir la nostra llengua i acostar-la al poble”, assenyala el comunicat.

Finalment, ha demanat que la llengua torni a ocupar el lloc que li correspon a la radiotelevisió pública.

Comiat de programes emblemàtics i arribada de la televenda: així comencen els canvis a À Punt

La trajectòria musical de Pau Alabajos s’enfila al 2002, amb nou treballs discogràfics a les espatlles. La seua vocació de treball a favor de la cultura és ben sabuda: és membre del Col·lectiu Ovidi Montllor, és part de l’organització del festival Barnasants i es va implicar de cap a peus en l’Any Estellés: va escriure la primera biografia del poeta, va musicar quatre poemes en l’EP Una granota viva a la butxaca i és el portaveu de la plataforma Cent d’Estellés, que ha organitzat tot d’actes arreu del país.

Ara ha publicat el llibre-disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, que inclou els quatre poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, i de cinc poetes més: Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Marc Granell, Joan Margarit i Ovidi Montllor, de qui reivindica “unes lletres que s’haurien d’estudiar a les facultats de filologia.” A més, Valtònyc, exemple actual de la repressió del règim hereu del franquisme, n’ha escrit el pròleg. Aquest llibre-disc és el primer treball publicat per la nova editorial Rebel, creada a Torrent per Alabajos –al seu poble natal–, Ricard Chulià, Òscar Pérez i David Vila. Naix amb l’objectiu de reivindicar el caràcter de poble de la capital de l’Horta Sud, habitualment titllada de “ciutat dormitori”.

La presentació de Versos a la vietnamita es farà el 5 d’abril a la llibreria Ona de Barcelona, a les 18.00, i el 8 d’abril a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, organitzada per la llibreria Fan Set, a les 19.00.

—“La llibertat”, de Joan Margarit, és el primer tema del disc. És una declaració d’intencions?
—Sí, des del primer poema sabíem que havien de ser un grapat de textos que foren molt contestataris, que denunciaren moltes injustícies del passat, sobretot de la dictadura franquista, que és el leitmotiv del llibre-disc. Però, al mateix temps, és un poema absolutament vigent en l’actualitat, per aquests fantasmes i monstres del feixisme que tornen a pul·lular per damunt dels nostres caps. Eixes denúncies que feia la poesia són pràcticament inalterables. El mateix que es denunciava en aquell moment es torna a denunciar ara mateix.

—Què és per a vós la llibertat?
—Això és una resposta amb pes, eh? La llibertat és tindre una democràcia que funcione. Quan s’acaba la dictadura es comença a treballar per buscar una democràcia plena, però venim d’una dictadura que acaba sense jutjar-se. Els crims de lesa humanitat del franquisme no s’han jutjat i eixa llei de punt final fa que moltes de les estructures que existien durant el franquisme es repetisquen durant el règim del 1978. Per exemple, l’Audiencia Nacional és hereva del Tribunal de Orden Público. O coses vigents ara com la llei Mordassa, que potser no era exactament igual, però castiga la protesta i la mobilització social. O les lletres de Valtònyc, que podrien haver-lo portat a la presó, i de Pablo Hasel, que és a la presó. Totes eixes actituds demostren que hi ha uns vasos comunicants des del franquisme fins ara. Per això duu el títol Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, perquè encara hi ha eixos residus del franquisme que cal eradicar amb poesia i amb cançons. Per a mi la llibertat és eliminar totes eixes coses per a tindre una democràcia plena, i que la qualitat de vida no estiga en perill per aquestes actituds feixistes i neoliberals del capitalisme salvatge, que fan perillar molts dels drets democràtics i de les llibertats civils que hem guanyat aquests anys.

—Per què heu triat la vietnamita per a donar títol al disc? Què simbolitza?
—La vietnamita és la ferramenta amb què la gent que treballava en la cultura en clandestinitat driblava la censura. Implica una generositat, un compromís cívic de moltíssima gent que, malgrat el perill que corrien físicament, pel fet de fer costat a l’antifranquisme i a la resistència, pensaven que s’havia de fer perquè era el seu deure moral, tenint en compte que hi havia en joc la democràcia i el futur. I això continua un poc igual. Les persones vinculades als moviments socials s’han trobat amb infiltracions policials. El temps viscut amb una persona pot ser que siga una mentida perquè les arrels de l’estat policial arriben fins a eixos nivells. O les protestes com la de Valtònyc, simplement per haver criticat unes injustícies que són paleses i que són flagrants, que podien haver-lo portat a la presó i va haver d’anar-se’n a l’exili. Totes eixes coses són damunt la taula i vénen de lluny. Eixa merda que es va amagar sota l’estora comença a eixir molts anys després perquè no s’hi va aplicar una solució efectiva.

—Quin seria el símbol anàleg actual a la vietnamita?
—Les xarxes s’han convertit en una ferramenta de difusió d’idees, però al mateix temps hi ha tant de soroll a les xarxes, que el que fan és traure gent del carrer. I al carrer és on realment hem d’anar per reivindicar amb més efectivitat. La prova són les manifestacions per la dana cada 29 de mes, la mobilització social i moltes entitats i associacions culturals unides per a celebrar l’Any Estellés quan hi hagué l’agressió del conseller Barrera, eixa declaració de guerra que deia que ni un cèntim per a la càtedra. Això implica que la gent isca al carrer a organitzar-se i a plantejar alternatives. O la consulta per la llengua dins l’ensenyament, que ha fet que la gent torne a mobilitzar-se d’una manera extraordinària. Al final, la xarxa social és la xarxa humana, la que toca pell amb pell.

—Per què heu triat el format de llibre-disc?
—Perquè ara no saps quanta gent té lector de CD a casa. Jo mateix només en tinc al cotxe. Però, a banda, el disc va associat a una crònica d’una època molt determinada i genera una sèrie de preguntes: la relació entre la poesia i la Nova Cançó, quin sentit té la Nova Cançó en els anys 1960 i 1970, i quin sentit té en l’actualitat, moltes de les estratègies que van portar gent de les editorials, de les revistes poètiques, a plantar cara a la dictadura, i des de la poesia sobretot. És un projecte 360 graus que m’ajuda a tindre un espai més ample on puc contextualitzar aquests poemes que hem decidit convertir en cançó, que em permet portar-lo a llibreries, instituts, universitats. Pots explicar coses en primera persona a uns alumnes que veuen la poesia molt llunyana, coses que tenen una història darrere i que són el testimoni d’unes lluites compartides. Hi havia unes estadístiques fa poc amb un percentatge altíssim d’alumnes que deien que preferien viure en una dictadura. Això és perquè no saben realment què implica. El llibre intenta contextualitzar una època que va ser terrible, i posa en dubte la banalització que es fa actualment de l’extrema dreta. Això primer de tot. Després, també puja a l’escenari en format d’espectacle musical.

—Parleu de les línies difuses que delimiten la cançó i la poesia, i convideu els cantants a musicar poetes que han caigut en l’oblit. Quin paper hi té la música?
—Té un poder molt gran, i t’ho dic com una experiència personal. He vist el poder que té portar els poemes d’Estellés a les aules. L’alumnat moltes vegades veu la poesia com una cosa molt llunyana, molt inaccessible. Per mitjà la música, d’una cosa que és, a priori, lúdica –evidentment s’ha de contextualitzar amb les paraules–, la cançó arriba per tots els porus de la pell, no arriba només per l’intel·lecte, i fa que entenguen millor les coses i agafen gust a la literatura. A mi em va passar amb l’Ovidi cantant Estellés, amb Raimon cantant els clàssics, Lluís Llach cantant Miquel Martí i Pol, o Maria del Mar Bonet cantant Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Eixa manera d’accedir a la poesia és més passional. Almenys és com ho vaig viure jo. A través de la música és com si arribara més a prop del cor que si només hi ha la pàgina impresa. En eixe sentit hem de reivindicar que es continue fent. Som una de les cultures que tenen més producció de poesia musical. Hi ha llengües molt més fortes que el català que no tenen aquests valors de difondre la poesia amb la música. Ens n’hem d’enorgullir.

—La setmana passada es va tancar l’Any Estellés, la mateixa setmana que la dreta de Godella proferia un nou atac contra la seua figura…
—La dreta cavernícola d’aquest país ens va acostumant a demostrar que tenen un odi absolut a la intel·ligència i a la cultura, pròpia sobretot. No cal donar més importància a una persona que es nota que està malalta d’odi. Es desacredita sola. Notaves, no tan sols en la tria de les paraules, sinó també en el to, que el que hi havia davant de tot això era una animadversió, un anticatalanisme i un odi a tot el que no siga espanyol.

Aquest odi antivalencià | Editorial de Vicent Partal

—Quina valoració en feu, de l’Any Estellés?
—N’estic molt content. És una llàstima que hi haja una part de la societat que es gire d’esquena a Vicent Andrés Estellés, però estic content perquè eixa declaració de guerra va fer que moltes entitats cíviques, moltes associacions culturals, molts ajuntaments progressistes, moltes institucions públiques –com universitats– uniren esforços, buscaren un espai comú per a compartir l’organització d’eixa comissió cívica que ha fet una quantitat d’actes, concerts, homenatges, jornades acadèmiques, exposicions… Al marge d’aquest odi del Partit Popular i Vox, que van votar en contra de declarar l’Any Estellés a les Corts Valencianes, hi ha una societat civil que se l’estima. La gent de la cultura no està disposada que xafen un dels seus grans referents. Per això tot el món es va posar a treballar. La plataforma Cent d’Estellés ha de continuar treballant els anys vinents per a mantenir eixe espai d’unió cívica i organitzar una resposta contracultural a aquesta recepta que plantegen el Partit Popular i Vox, que és liquidar la llengua i la cultura. És tornar una altra volta a eixes actituds franquistes de persecucions, de repressions quotidianes, d’eliminar el valencià de l’esfera pública. Tornem una altra volta a eixa batalla de València, i serem sempre enfront.

—Enguany farà cinquanta anys de la mort del dictador i, com dèieu, el País Valencià és governat per una dreta extrema que abraça obertament l’extrema dreta. Com s’ha de plantar cara a eixa foscor?
—A eixa foscor només s’hi pot plantar cara d’una manera. Un dels lemes del Festival Barnasants és que la cultura és el kalàixnikov del segle XXI. A les aules i ensenyant valors, recuperant el context polític, social i històric de la dictadura perquè la gent que no l’ha viscuda en primera persona s’assabente de què vol dir exactament i què implicava. Gràcies a projectes culturals, teatrals, musicals, pictòrics, literaris, recuperant eixos episodis tan terribles que vam viure, perquè la memòria democràtica torne a estar damunt la taula i siga considerada protagonista en el nostre dia a dia. En les fosses republicanes es van soterrar en massa i de manera anònima moltes de les víctimes de la repressió franquista. Això sembla que és una cosa del passat, coberta de pols perquè és, com es diu popularment, memòria històrica. Però, en realitat, és una qüestió del present, perquè molta gent encara no ha pogut fer una pregària o dir unes paraules davant les despulles mortals dels seus éssers volguts. Perquè encara, a hores d’ara, hi ha moltíssimes fosses d’aquella època que ni s’han identificat. Aquestes famílies encara no han pogut tancar un capítol dolorosíssim de la seua vida. El franquisme no és una cosa del passat, és una cosa que ens afecta encara, tot i que faça mig segle de la mort de Franco. Els artistes ens posem davant un micròfon i tenim un altaveu que algunes altres persones no tenen. Tenim la responsabilitat de difondre totes aquestes coses si no volem que repetisquen moments terribles de la història.

—De vegades els qui ho reivindiquen són titllats de nostàlgics…
—Sí, al poder, a l’establishment, li interessa més que no es parle d’aquestes coses, perquè això implica que tu t’examines com a societat. Quan mires en els teus orígens i en les teues arrels, i busques en la teua història els episodis que has viscut aquestes últimes dècades, això implica que et planteges on ets, en quin moment de la història et trobes i d’on venim. Algunes de les coses que van passar durant el franquisme continuen passant en el present, després d’eixa mal anomenada transició modèlica, eixe conte de fades que ens han venut. Durant eixa transició modèlica van matar Miquel Grau, es van posar dues bombes a casa de Joan Fuster, es va fer un atemptat amb una bomba que no va esclatar a casa de Sanchis Guarner, s’intimidà i s’insultà Vicent Andrés Estellés, van posar un artefacte a una de les escultures que hi havia al seu poble, en honor seu. Però és que als anys 1990 també va morir Guillem Agulló d’una ganivetada al cor per uns feixistes. Hi ha moltes d’aquestes actituds que tenen una continuïtat. I només generant debat des de l’escenari, des de l’àmbit cultural, podrem buscar un antídot col·lectiu contra eixes actituds absolutament denigrants i d’odi.

—El pròleg us l’ha fet Valtònyc, que en sap molt, de repressió…
—Totalment. Pensant qui podria fer un pròleg per a aquest llibre i sabent que una de les peces principals era eixa continuïtat entre la dictadura i el moment actual, Valtònyc era la persona ideal, perquè ell ha patit la repressió de tot el pes de l’estat, del règim del 1978, simplement per haver fet unes lletres que critiquen la corona i que, a més a més, diuen coses plenes de raó i de trellat. No és que se n’anara de mare, sinó que realment el temps l’ha carregat de raons, perquè hem vist com les corrupteles i els abusos de poder hi eren. Calia tan sols gratar una miqueta amb l’ungla i apareixien. I la veritat és que ha fet una cosa molt bonica.

No ho fan perquè sí: és deliberat.

Hi ha vegades en què l’article se’m condensa en una frase i avui m’ha tornat a passar. Ho desenvoluparé, ara de seguida, ho miraré de desenvolupar tan bé com podré, però el moll de l’os queda contingut en això que deia: que no és, simplement, l’estirabot d’un xitxarel·lo ni la prosternació davant dels qui es proclamen encara més ultres que tu (que també: l’arrogància estòlida i el genoll vinclat hi són factors ben reals, en aquesta història), sinó una manera de fer practicada expressament, a consciència i amb objectius.

La idea és senzilla: convertir les nostres coses, els nostres noms, en un problema. En molts problemes. En batibull i mullader i confusió. En conflicte. En cansament. Que al seu voltant s’hi creï una boira desagradable, que la gent se n’aparti, ai, deixa-ho estar, quin maldecap, jo no vull bregues, que s’acabi d’una vegada, que s’acabe; com siga però que s’acabe.

La idea és simple, sí: que els nostres noms siguin un problema (ells, els noms, la seva existència) i aconseguir així que el sol fet de pronunciar-los comporti un posicionament, un assenyalament polític. Això pretenen: aconseguir que si dius català quan parles de la teva llengua al sud de seguida s’interpreti amb connotació, i hi hagi una hesitació, un silenci, una incomoditat, un no-havíem-vingut-a-parlar-de-política. Que hagis de patir per anomenar les teves coses. Que hagis de patir sempre, perquè sempre troben un nou objectiu per a generar trasbals.

Ara volen aconseguir que dir Catalunya Nord sigui conflictiu, que escriure València sigui conflictiu.

I aquí, ves quines coses que tan clarament ens mostra la vida, s’hi han trobat, agafadets de la maneta per a ballar la sinistra contradansa, l’actual president de la Generalitat de Catalunya i l’actual batllessa de València, PSOE i PP, Salvador Illa i Maria José Català.

Perquè, en realitat, l’actitud que va mostrar l’individu que ocupa el càrrec de director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà quan es va negar a pronunciar Catalunya Nord, aquella sobergueria, no té transcendència pel personatge, irrellevant en ell mateix, sinó pel fet que hagi estat nomenat per al càrrec (que l’experiència laboral al·legada per a aquesta responsabilitat sigui alguna campanya de màrqueting per al PSC de Cervera i per a una plataforma de lloguer de cotxes ja es comenta tot sol). I pel fet que l’hi mantinguin. Malgrat les protestes que els seus estirabots ofensius han causat. Ja n’han reclamat la substitució personalitats i entitats socials i culturals al nord i al sud de l’Albera, incloent-hi els cinc anteriors directors de la Casa de la Generalitat (els quals denunciaven “l’arrogància i la ignorància” del subjecte en qüestió).

Però aquest Christopher Person continua a la cadira.

I Salvador Illa i el seu equip sistemàticament perpetren la tristíssima pràctica de convertir-nos en problema (perquè convertir els nostres noms en problema és convertir la nostra existència en problema): quan premeditadament eviten pronunciar Catalunya Nord i diuen que fer-ho seria “entrar en debats nominalistes” (quins debats?! No hi eren fins que, precisament amb la seva actitud, no els han volgut crear!) o “perdre la neutralitat” (aquesta gran fal·làcia que pressuposa guerra i que, a sobre, obvia que l’omissió ja és posicionament i, per tant, el contrari de cap “neutralitat”); quan s’empesquen eufemismes i estrafolàries endevinalles per evitar de pronunciar el nom que volen estigmatitzar, i diuen “aquest territori” o “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”, i fent-ho ja posen en evidència que eludeixen alguna cosa, i la cosa és el nostre nom assenyalat així amb la lletra escarlata.

Assenyalat i escarnit i posat a la picota.

La qüestió, per tant, aquí, no és la simple supèrbia del pipioli de torn, aquest o l’altre o el següent, sinó la decisió política de generar conflicte entorn dels noms de les nostres coses. Això que du a terme el govern de Salvador Illa.

Això que fa el govern municipal (tan agafat amb pinces per l’extrema dreta de Vox i d’ex-Vox) de María José Català. Que tan bon punt van ocupar la plaça van retrocedir a escriure el nom de la ciutat també en castellà (València-Valencia, per a ells, perquè la primera es veu que no l’entenien), i que ara han decidit de fer també un problema del seu accent i tornar a embolicar la troca amb aquest tema per provar de canviar-lo de direcció. Sense que hi hagués cap demanda social, evidentment, ni cap conflicte ni cap res. Cap res fins que no va sortir el PP a agitar la bandereta de les seves obsessions. Igual com no hi havia cap conflicte fins que no va sortir el PSOE d’Illa a crear polèmica on no n’hi ha.

Catalilla, PPOE: per les seves coincidències els coneixereu.

Estic una mica perplex amb tot això del nou canal en català de Televisió Espanyola i la picabaralla –que em sembla una mica infantil– sobre el nom. Més enllà d’aquesta historieta, però, hi ha un fet que em resulta difícil d’entendre: per què un canal de TVE en català –un canal estatal, per tant– no emet per a tot l’estat?

Ja fa temps que rumie, precisament en relació amb la llengua, que hi ha gat amagat en aquesta cosa del sobtat furor plurilingüe de Madrid. Espanya, per exemple, ara intenta d’aconseguir que el català siga llengua oficial a Europa. Però em pregunte si no seria molt més lògic i raonable començar per fer del català llengua oficial a tot l’estat espanyol. Cosa que és molt més senzilla i que, a més, no has de negociar amb ningú.

L’anacronisme és molt evident: el català podria ser demà llengua oficial a la Unió Europea i a les tres comunitats autònomes, però no ho seria precisament allà on és important que ho siga, allà on rau el problema de veritat, allà des d’on s’imposen les normatives discriminatòries. On és el parany?

Això mateix passa ara amb aquest canal de TVE. RTVE és una empresa estatal espanyola, que té uns quants canals de televisió i ràdio i que es finança amb els imposts de tots els ciutadans actuals de l’estat espanyol –inclosos els catalanoparlants que encara hi restem.

Tenint en compte que els poders autonòmics ja inverteixen en televisions en català –TV3, À Punt i IB3–, quin sentit té que TVE anuncie un nou canal, però tan sols en dos dels tres territoris? I quin sentit té que aquest canal no emeta tampoc per a la Franja de Ponent i el Carxe?  Interessa donar suport a la llengua catalana o interessa intervenir, i tenir una veu controlada, sobretot a Catalunya?

Encara més. Hi ha milers i milers de catalanoparlants a Madrid. I un bon grapat a Sevilla. Hi ha catalanoparlants a Sant Sebastià i a Vigo. Fins i tot a Condemios de Arriba, que sembla que és la població més aïllada de l’altiplà i on una vegada em van explicar que hi vivia una parella valenciana catalanoparlant. Per què, doncs, una televisió de l’estat espanyol –que per definició té l’abast i el marc estatals– els ha de deixar fora, els de Madrid i els de Condemios de Arriba, de l’opció televisiva en la seua llengua? O és que tan sols els castellanoparlants han de poder reclamar protecció quan se’n van a un lloc on es parla una altra llengua?

Posaré un exemple senzill i comprovable perquè s’entenga que això que sona tan estrany i sorprenent ací és la cosa més comuna del món en unes altres latituds.

Al Canadà hi ha una província francòfona (el Quebec) i nou províncies anglòfones. Al Quebec la majoria de la televisió és en francès, però en les altres nou províncies, no. I per això és la televisió pública canadenca –no pas la quebequesa– que assegura que hi haja com a mínim un canal de televisió en francès, concretament Ici Radio – Canada Télé, en tot el país. Perquè el poder federal considera que té l’obligació de garantir el dret dels francòfons, precisament i sobretot fora del Quebec, entenent que d’això, al Quebec, ja se n’encarrega el govern propi. I a Espanya?

El model canadenc i l’espanyol s’assemblen com un ou a una castanya. I a Madrid em sembla que interpreten que la qüestió és fer gests simbòlics cap a alguns territoris catalanoparlants –engrunes lingüístiques que cauen de la taula del poder central–, però sense modificar mai realment i a fons l’estructura lingüística de l’estat. És una política de mínims, forçada, que pretén apaivagar, però que no vol transformar, que cerca acontentar, però sense cedir en allò que sempre s’ha considerat intocable.

La qüestió, per això, no és tant el nom o la programació del canal com tot allò que revela sobre la concepció de l’estat espanyol. Sobre aquest refús tossut a assumir plenament el caràcter plurilingüe dels seus ciutadans actuals. Cosa que, en realitat, és el símptoma d’una malaltia més profunda: la incapacitat de concebre una Espanya que no siga, en el fons i en realitat, una Castella amb alguns guarniments perifèrics –si em permeteu de dir-ho així. En fi, no sé si m’explique…

Adverteixo que, per a alguns, aquest article pot ser considerat un womansplaining en tota regla,  i no ho nego. Darrerament, he sentit molt a anomenar un concepte que assegura que, actualment, la gran majoria d’homes cerca dones que ja no existeixen, i que la gran majoria de dones cerca homes que encara no existeixen. I hi estic bastant d’acord, però, abans d’avançar, puntualitzo per a les pells més fines: al llarg d’aquest article parlaré de les dones, així en general, i dels homes, així en general, sabent que no tot home, ni tota dona, s’hi ha de veure representat, però atenent allò que opina un gran gruix de femelles i allò que opina, o es deriva del que opinen, un gran gruix de mascles.

D’entrada, cal dir que el concepte apel·la al món de la parella, que allò que es busca i no es troba és en el terreny sexoafectiu i heterosexual. Però qui són les dones que ja no existeixen? I qui són els homes que encara no existeixen? És evident que, en la cerca d’ells, hi ha un enyor d’una dona que fou però ja no és. I en la cerca d’elles, hi ha una projecció frustrada, una espera. Si reformulem el concepte i el desgranem, l’afirmació vindria a dir: els homes cerquen dones “com les d’abans”, i les dones eviten els homes com els d’abans. És a dir, ells busquen, o els agraden, dones que representin l’estàndard de muller que hem vist i que socialment s’ha establert i s’ha considerat que era el correcte durant les darreres generacions. Una dona que ha assumit el seu paper de secundària vers la seva parella mascle, que és amable, serena (no té alts i baixos emocionals), és ordenada i polida, capaç de tenir la llar impecable, alhora que controla, sense cercar protagonismes, l’economia familiar perquè res s’esfondri. Té passions i és sociable, és intel·ligent, i té humor i és prou culta i bonica, i a més a més, té clar que ha de cultivar totes aquestes característiques, però mai tant per a arribar a eclipsar el seu home. Si és mare –seria desitjable que ho volgués arribar a esdevenir–, ha de ser abnegada i sentir un amor i un delit profund per les criatures, alhora que no descuida les necessitats o desitjos del marit perquè ell no se senti mai tan secundari com ella. Que treballi fora de casa està bé, però assumint que la feina important, per remuneració i per repercussió social, serà la d’ell. I que, per tant, pot tenir ambicions laborals, però sempre tenint clar que si algú ha de reduir la jornada laboral per cuidar la canalla, serà ella, i que la seva feina i vocacions seran possibles sempre en aquest segon pla.

Tal vegada alguns considerareu que exagero i us posareu les mans al cap mostrant un absolut desacord, fins i tot sentireu ràbia cap a mi i se us ofendran els ulls de llegir-me perquè vosaltres com a homes no heu cercat mai tals coses en una dona. Però, estimats, elles no diuen el mateix. Que no hàgiu expressat mai aquesta llista de requisits en veu alta no vol dir que, internament, no els hàgiu assumit i donat per fets, perquè, entre més coses, així és com uns van dir que havien de ser les dones que tindríeu per parelles. No seria la primera vegada que un home afirma que la seva dona és feliç, que tot va bé dins la parella i, quan pregunten a ella com se sent, ella, amb culpa i amb la veu atemorida, contesta que no ha estat pas gaire feliç, però que ha fet veure que sí, perquè és el que havia de fer i perquè ben poca gent li ha preguntat mai, sincerament, com se sentia.

El concepte diu que la gran majoria d’homes cerca dones que ja no existeixen, i això, ben mirat, no és del tot cert. Per a sorpresa de ben poques, la dreta, esparverada amb els nous models relacionals, i amb el tarannà alliberat, rebel i d’autoestima de les noies i dones actuals, s’ha afanyat a rentar el cap a les noves generacions de joves per fer-los entendre que ser una tradwife és el millor, i el més trist és que, en part, ho està aconseguint, sobretot d’ençà que el dèspota de Trump arribà al poder. Aquell fenomen que s’inicià als Estats Units aviat va començar a inundar les xarxes i va arribar a Europa.

I en aquesta societat que tendeix a la polarització, ara ens trobem amb dos blocs diferenciats de dones; aquelles que, sabent-ho o no, segueixen els preceptes més tradicionalistes marcats per la dreta, i aquelles que malden per trencar amb els dics de contenció que les volen fent passes enrere per tornar a ser àngels preciosos de les llars. Si jo, en part, ho entenc: el món va molt millor quan el 50% de la població que representem les dones calla i es conforma. Va molt millor per als homes, és clar, i quina nosa i quina mandra i quina ràbia aquest despertar feminista que ara ens obliga a revisar-nos i a entendre que és l’hora del relleu a la gran torre de marfil dels privilegis. Homes, ja em sap greu, de debò. Ho repeteixo, us entenc. Ningú vol renunciar als seus privilegis, jo tampoc, i quina tocada de pebrots que hagi de ser ara, precisament en aquest tram de la història on us ha tocat viure a vosaltres, que hagi esclatat el desig de les dones de voler-se alliberar per recuperar els seus drets. No viviu moments fàcils; ho entenc. Sabeu que ja no podeu perpetrar els models de masculinitat que van representar els vostres besavis, avis i pares, però ara us sentiu perduts, perquè aleshores, qui heu de ser ben bé? No queda clar. I mentre sentiu aquest vertigen de qui es veu obligat a socialitzar els seus privilegis pel bé comú i us sentiu qüestionats, venim nosaltres, les dones, a plantar-vos cara, a dir-vos així-ja-no, i a fer-vos entendre que és moment de canvis i que volem els resultats ara perquè tota aquesta feina s’hauria d’haver fet no per abans-d’ahir, sinó pels segles d’ahir.

I això ens porta al que cerquen les dones i no troben; els homes que no existeixen. No existeixen perquè estan en procés de transformació. I de la mateixa manera que nosaltres tenim el cos i l’ànima dividits entre el que ens van dir que havíem de ser com a dones i mares i el que realment volem ser, ells també tenen el cos dividit entre el que ja no poden ser i el que no saben que volen ser. D’aquí, la refotuda dificultat actual que viuen les parelles heterosexuals: nosaltres i ells, dues computadores en procés d’esborrar vells sistemes operatius i instal·lant-se’n de nous, que en comptes de confluir, s’allunyen o s’oposen. Les dones volem un home que no ha estat mai educat per fer el que necessitem que faci, que sigui: més humà, treballat emocionalment, capaç d’expressar-se i de mostrar-se vulnerable sense sentir aquella vergonya ancestral, aquella veu que us ha dit tants cops: els homes no ploren, els homes sempre saben què cal fer, els homes manen, executen, lideren, són forts, ho tenen sempre tot clar i triomfen, són els pals de paller de les famílies i s’esllomen per fer rutllar l’economia de la llar, i del món. Volem homes que demanin perdó sense sentir que se’ls fereix l’orgull, que esmenin errors, que reconeguin que estan perduts, potser tant com nosaltres, que es mostrin vulnerables, que diguin: sóc aquí per donar-te suport, que se sentin feliços de criar els seus fills, de passar hores amb ells, que tinguin ganes de veure triomfar les seves dones, que els permetin ser, desenvolupar-se i créixer espiritualment, socialment i vocacionalment sense que això els faci témer ser desbancats o tan secundaris com ho hem estat nosaltres. Volem homes que entenguin que, a nosaltres, cardar ens agrada tant o més que a ells, però que alhora comprenguin que han de tolerar que els diguin avui no vull, sense que això condueixi a comportaments violents o càstings psicològics. Que ens preguntin com estem, que ens cuidin, que ens cardin, que ens adorin sense oprimir-nos, que ens donin les gràcies, que demostrin que ens veuen i que actuïn en conseqüència.

Sigui com sigui, gosaria dir que abans aconseguiran ells trobar les dones que ja no existeixen que no pas nosaltres trobarem els homes que encara no existeixen.

Una sala de sostre baix, parets cobertes de plafons de fusta i un tapís ple d’arrugues amb l’escut de l’estat espanyol. Aquest és el decorat que espera Juan Manuel Fernández a la sala de plens de l’Audiència espanyola, on prendrà possessió de la presidència del tribunal hereu del TOP franquista. Fernández no és en cap cas un nouvingut a la cúpula de la justícia espanyola. Entre el 2013 i el 2024, a proposta del PP, va ser vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

El jutge agafa el relleu de José Ramón Navarro, un altre home del PP, que va ser al centre de la polèmica –va rebre fins i tot una querella– quan es van publicar uns whatsapps que l’implicaven en l’operació Kitchen. Fernández no té el currículum tan tacat i, per això, és considerat un “moderat”. És un rostre conegut dins el sector conservador de la judicatura i és membre de la majoritària Associació Professional de la Magistratura (APM).

Enhorabuena Juan Manuel Fernández Martínez pic.twitter.com/UvmosQlvig

— APM Nacional (@juecesAPM) March 27, 2025

En les votacions, el jutge es va imposar a candidats molt més controvertits, entre els quals, Enrique López, ex-conseller d’Isabel Díaz Ayuso; Francisco Manuel Oliver, ex-alt càrrec d’Esperanza Aguirre; i María Tardón, encarregada de perseguir Gonzalo Boye.

Un antiindependentista convençut

Fernández és nascut a Veneçuela (1958), però de ben petit va tornar a Galícia, la terra de la seva família. Allà es va formar, fins que el 1975 es va traslladar a Pamplona per estudiar dret a la Universitat de Navarra. Gairebé tot el gruix de la carrera judicial, que va començar el 1984, l’ha feta en jutjats navarresos.

El 1996, com a magistrat de l’Audiència de Navarra, va instruir la investigació del cas Urralburu –anomenat també la trama navarresa del cas Roldán– sobre les comissions milionàries que el govern del socialista Gabriel Urralburu (1984-91) cobrava per l’adjudicació d’obres públiques. L’ex-president va ser condemnat a onze anys de presó, que el Suprem va rebaixar a quatre.

Entre el 2004 i el 2013, Fernández va ser president del Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN). Aleshores, a proposta del PP –amb majoria al congrés i al senat–, va fer el salt a Madrid com a vocal del CGPJ. El jutge va assegurar que no “seria vocal de cap partit”, però la realitat és que es va sotmetre als designis del ministre Alberto Ruiz-Gallardón i els seus successors.

Fernández no ha protagonitzat grans escàndols com alguns dels seus companys, però el 2017 ja va deixar clar que era un ferm antiindependentista. Quatre dies després del Primer d’Octubre, va participar en la reunió anual dels presidents dels Tribunals Superiors de Justícia i no va poder evitar de comentar l’actualitat política catalana: “Els delictes que s’hagin comès no quedaran impunes.”

A més, va dir que el poder judicial no admetria “xantatges”, ni cediria “A les amenaces”. I, tot i que no va esmentar explícitament el govern de Puigdemont, va dir que els responsables de “vulnerar l’ordre constitucional” no es podien “aixoplugar sota una pretesa voluntat democràtica”.

Fernández va titllar de “interessos quimèrics” la independència i va dir que sentia un “rebuig absolut” pel que passava a Catalunya. Per això, va expressar el seu “respecte, solidaritat i suport” al president del TSJC aleshores, Jesús María Barrientos, una figura clau en l’engranatge repressiu de l’estat contra l’independentisme.

Disposat a fer descarrilar l’amnistia

Dins el CGPJ, Fernández va moure fils, com uns altres vocals de l’òrbita del PP, per fer descarrilar l’amnistia. Ell va ser un dels impulsors de les declaracions i de l’informe en contra de la llei. Aquest document, després de molts estira-i-arronses dins el ple, es va aprovar el 21 de març, dos mesos abans que l’amnistia.

El jutge continua defensant que la llei no té encaix constitucional. “L’argument que és necessària per a la pacificació social no és creïble. La pacificació social s’aconsegueix amb el compliment de les lleis i els pronunciaments dels tribunals que les apliquen. Aquesta és la veritable funció pacificadora: per evitar que els conflictes es resolguin de manera violenta entre particulars”, va dir en un digital ultra.

Així mateix, ha acusat el govern de Pedro Sánchez de censurar els òrgans de l’estat per evitar qualsevol crítica institucional a la norma. “No hi ha lloc per a l’amnistia. A Espanya no hi ha presos polítics”, afegia en una altra entrevista.

Abans de l’arribada del nou president, l’Audiència espanyola va arxivar la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic, una de les principals carpetes vinculades al procés, però encara manté viva la de l’operació Judes.

 

El risc de destrucció de l’espai agrari del pla de Balasc, al municipi de Santa Susanna (Maresme), el més important de l’àrea periurbana al nord de Barcelona, ha arribat al Parlament de Catalunya. Ahir representants de la Unió de Pagesos van explicar la situació a la comissió de Territori i Habitatge. Eren Pep Riera, pagès de Mataró representant històric de la Unió de Pagesos, emblema de les grans manifestacions pageses dels anys setanta i vuitanta al país, i dos membres del servei jurídic del sindicat agrari, Pilar Berney i Josep Alzina. La sessió s’allargà més d’una hora i els representants d’Unió de Pagesos van mostrar i demostrar que el nou pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) de Santa Susanna és plegat d’irregularitats i propostes que afavoreixen el sector hoteler i turístic en detriment de l’agrari del pla de Balasc, amb l’objectiu darrer d’ocupar i destruir aquest espai, com ja es va fer fa dues dècades amb el primer espai hoteler de la població.

Els representants de la Unió de Pagesos van defensar que aquesta agressió a un espai agrari necessari no és un fet d’interès local i prou, sinó que és un problema d’àmbit nacional. També perquè aquest espai agrari a tocar de mar és protegit pel pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC) i aquestes accions urbanístiques vulneren aquesta protecció. Ahir tots els partits polítics van donar suport a la preservació del pla de Balasc. Els grups d’ERC, la CUP i els Comuns van impulsar una proposta de resolució a favor de la defensa del pla de Balasc. Quan els van demanar què podria fer el Parlament de Catalunya per ajudar-los, els responsables de la Unió de Pagesos van sol·licitar que s’obrís una comissió d’investigació per estudiar i evidenciar les irregularitats urbanístiques de Santa Susanna d’ençà del 2016, quan segons els serveis jurídics de la Unió de Pagesos s’ha comès “un delicte continuat de prevaricació per omissió”.

Una imatge de les obres del pla de Balasc, a Santa Susanna (Maresme) fa pocs mesos.

Punt zero, l’ampliació del camí agrari i més agressions que preveu el nou POUM

El pla de Balasc és un espai agrícola de cent hectàrees de conreus, paral·lel a la via del tren i davant de mar, a Santa Susanna, tocant a Pineda (Alt Maresme). La lluita dels pagesos de Santa Susanna per preservar aquest espai va començar el mes de setembre de l’any passat, quan es van engegar les obres per eixamplar un camí rural, situat entre la via del tren que dóna a la platja i els conreus. Ja es veia que quinze metres d’amplada i el camí asfaltat no responien a les necessitats d’un camí agrícola. Aquí va començar tot. Arran d’aquesta obra desproporcionada els advocats de la Unió de Pagesos van analitzar el nou POUM que es vol aprovar i van descobrir que hi havia molts més moviments urbanístics encaminats a afavorir els interessos turístics en detriment dels conreus i els pagesos. Segons la Unió de Pagesos, el nou POUM té la intenció de posar fi al pla de Balasc com a espai agrari per a convertir-lo en espai per a usos turístics.

L’advocat Josep Alzina, que ha estudiat i analitzat el nou POUM, va explicar ahir alguns dels canvis que proven les sospites dels pagesos. Per començar, va dir: “L’espai agrari no necessitava l’ampliació del camí i encara menys un carril bici ni un carril per a vianants, oimés quan per l’altre cantó de la via és per on passa i passeja la gent.” Però, més enllà de les obres del camí, quan van començar a analitzar el nou POUM van descobrir que proposava dos nous equipaments al pla de Balasc d’usos no agraris, que donen servei a usos turístics. Un altre exemple: es planteja un nou vial que passa per la finca de Can Pons, que és l’últim productor de roses del país. Alzina afegí: “Hi havia dos convenis signats amb aquesta explotació agrícola pels quals es garantia que no s’ampliarien els vials i no afectarien els hivernacles.” A més d’incomplir els convenis, el nou vial elimina una part de conreus del pla de Balasc, ultrapassant el nivell màxim de protecció que li dóna el PDUSC, que protegeix l’espai agrari que hi ha a tocar de la costa, del cap de Creus fins a Alcanar. Els advocats entenen que aquestes modificacions atempten contra l’esperit i la norma del PDUSC.

Precisament, perquè vulnera la protecció que atorga a aquest espai agrari el PDUSC, Pep Riera va remarcar que això era un problema de país, també, perquè l’acció al pla de Balasc de Santa Susanna pot establir un precedent perillós per a la protecció de tots els altres espais agrícoles costaners de Catalunya.

Josep Alzina va continuar analitzant el POUM amb més exemples: hi ha una introducció de nous usos no agrícoles al pla de Balasc, mitjançant el catàleg de masies i cases rurals. Avui dia, tan sols dues masies poden tenir un ús turístic, però amb l’aprovació del nou POUM serà més fàcil d’introduir nous usos en el catàleg, gràcies a modificacions aïllades del POUM. Per contra, es prohibirà la construcció d’habitatges agrícoles, i això no permetrà que els pagesos que es guanyen la vida amb la terra puguin tenir la casa dins les seves explotacions. També es parla de la creació d’un “parc en mosaic mediterrani”, que no s’explica exactament a què es refereix, però que diu que serà d’usos compatibles amb el turístic i l’hoteler. Alzina va continuar posant exemples fins que se li va acabar el temps.

De totes aquestes accions encaminades a usos turístics dins l’espai agrari, la Unió de Pagesos n’extreu la conclusió que s’aprofita el nou POUM per resoldre els problemes del sector turístic.

Un moment de la comissió de Territori i Habitatge del parlament, amb els representants de la Unió de Pagesos a l’esquerra.

Perilla la reserva d’aigües freàtiques del pla de Balasc 

Un altre problema greu derivat de les obres d’ampliació del camí agrícola és que perilla la reserva d’aigües freàtiques del pla de Balasc, a causa de la construcció d’un pas subterrani per sota la via del tren que connecta el camí amb la platja. La Unió de Pagesos denuncia que aquesta obra per sota del nivell del mar, en una zona molt feble entre aigua dolça i aigua salada, l’esvoranc que han fet pot afectar les aigües dolces de l’aqüífer i causar escassetat d’aigua per a regar. A més, actualment en aquest forat hi ha uns equips de bombatge que treuen aigua contínuament. Ara com ara, només salada, segons l’anàlisi d’un geòleg que van contractar. Però la Unió de Pagesos també reclama suport de l’administració per a poder elaborar un estudi geològic que analitzi la capa freàtica i estudiï com podria resultar afectada per aquest pas subterrani, que, per una altra banda, els pagesos han denunciat que s’hauria pogut fer en zona urbana.

El batlle de Santa Susanna perd el suport de Junts per Catalunya

Tots els partits de l’arc parlamentari van donar suport ahir al manteniment de l’espai agrícola del pla de Balasc, tret del grup mixt, que no hi va enviar cap representant. La intervenció que va cridar més l’atenció fou la de Junts, que també va fer costat clarament als pagesos. Això no s’havia vist fins ara. El polèmic batlle de Santa Susanna, Joan Campolier, al capdavant del grup Ara i Sempre, estava vinculat a Convergència primer i fins ara tenia el suport de Junts. Però ahir al Parlament de Catalunya va perdre aquest suport. Sembla que la visita a Waterloo de representants de la Unió de Pagesos, que es van reunir amb el president Carles Puigdemont, n’és una conseqüència directa. Què passarà ara amb Campolier sense el suport de Junts ni de cap altre grup parlamentari? Caldrà veure si se’n surt o ha quedat tocat de mort políticament.

Sobre la comissió d’investigació

Sobre la petició d’obrir una comissió d’investigació, els grups polítics no s’hi van pronunciar durant la comissió, perquè no sabien que la Unió de Pagesos faria aquesta petició. Perquè vagi endavant, cal presentar una proposta de resolució al ple i si hi ha tres grups o més que proposen aquesta comissió, s’aprovarà directament. Sembla factible de començar aquesta comissió d’investigació amb el suport d’ERC, la CUP i els Comuns, perquè aquests tres grups ja s’han posat d’acord per presentar a la mesa del parlament una proposta de resolució en defensa dels espais agrícoles. La proposta “dóna suport a la pagesia del pla de Balasc i insta el govern a vetllar perquè en qualsevol modificació urbanística es respectin les zones de classificació C1 del PDUSC de Santa Susanna i de la resta del país, així com també insta al govern a seguir treballant per la protecció real i efectiva de tots els espais agraris i forestals inclosos en el PDUSC”.

The Washington Post · Lisa Rein, Michael Birnbaum, Natalie Allison i Jeff Stein

La Casa Blanca ha preparat una estimació preliminar del cost d’assumir el control de Grenlàndia com a territori, segons que han explicat a The Washington Post persones coneixedores de la qüestió. És el pas més concret que la Casa Blanca ha fet fins ara per a arrabassar l’illa de Dinamarca, una hipòtesi amb què Trump ha flirtejat repetidament durant les primeres setmanes de la seva presidència.

Tot i que les pretensions de Trump han desfermat una allau d’indignació de la comunitat internacional i, sobretot, de Dinamarca, els funcionaris de la Casa Blanca ja han començat a prendre mesures per a determinar l’impacte financer de convertir Grenlàndia en un territori dels Estats Units, incloent-hi el cost de sufragar els serveis als 58.000 habitants de l’illa. Washington també ha començat a fer càlculs sobre els possibles ingressos que els Estats Units podrien obtenir de l’explotació dels recursos naturals de Grenlàndia, segons que expliquen dues persones familiaritzades amb els plans del govern nord-americà.

Una de les opcions que la Casa Blanca ha analitzat per convèncer els grenlandesos dels avantatges de passar a pertànyer als Estats Units és multiplicar els ajuts amb què el govern danès subvenciona els serveis públics a l’illa –a raó d’uns 600 milions d’euros anuals.

“La xifra que ofereix la Casa Blanca és molt més alta que no aquesta”, explica un funcionari del govern nord-americà que coneix els plans, i que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat. “La qüestió essencial, per als grenlandesos, és que els oferirem molts més diners que no pas Dinamarca.”

Trump ha reiterat que els Estats Units s’apoderarà de Grenlàndia. “Cent per cent”, digué dissabte passat a la cadena NBC News, sobre les possibilitats que l’illa passés a mans dels Estats Units. Preguntat sobre si la presa del control de Grenlàndia dels Estats Units podria implicar l’ús de força militar, Trump replicà: “És ben possible que puguem fer-ho sense recórrer a la força” però “totes les opcions són damunt la taula”.

Els documents interns de la Casa Blanca suggereixen que les ambicions de Trump per prendre el control de Grenlàndia van més enllà de les elucubracions del president, i reflecteixen l’estratègia a llarg termini del govern nord-americà.

L’interès de Trump per arrabassar el control de l’illa a un aliat de l’OTAN ha causat una barreja de commoció i incredulitat a Copenhaguen, que en tot moment s’ha mostrat disposada a col·laborar amb Washington per augmentar la presència militar i econòmica dels Estats Units a l’illa sense modificar-ne les fronteres territorials. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, viatjà a l’illa ahir, convidada pel nou govern de Grenlàndia, com a part d’una visita de tres dies destinada a demostrar el compromís de Dinamarca amb el territori.

“Hi ha un debat al si del govern sobre quina seria la relació cost-benefici, per als Estats Units, d’adquirir Grenlàndia”, explica un funcionari del govern nord-americà. “Dit d’una altra manera: quant ens costaria mantenir Grenlàndia, si esdevingués un territori dels Estats Units.” En aquest sentit, matisa que tots aquests càlculs es basen en el supòsit que els grenlandesos votessin a favor de passar a formar part dels Estats Units.

De les possibles adquisicions territorials que Trump ha exposat, incloent-hi el Canal de Panamà i la nació sencera del Canadà, Grenlàndia és l’opció que el president considera més factible, segons que explica un altre funcionari del govern nord-americà.

Els dirigents de Grenlàndia s’han girat d’esquena a les reclamacions de Trump sobre l’illa, i han declarat que els únics que en decidirien el futur serien els residents.

“Cal que sapiguem què diuen els altres de nosaltres. Però això no vol dir que hàgim de deixar que ens intimidin”, escrigué aquest cap de setmana a Facebook Jens-Frederik Nielsen, primer ministre grenlandès. Nielsen assumí el càrrec divendres passat, després d’unes eleccions en què les insinuacions de Trump sobre Grenlàndia dominaren la campanya electoral.

“No hem de deixar-nos guiar per la por. Hem de respondre amb pau, amb dignitat i unitat. I és amb aquests valors que hem de mostrar al president nord-americà, decididament i tranquil·la, que Grenlàndia és nostra”, escrigué Nielsen.

L’oficina de la primera ministra danesa no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

El vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, es convertí la setmana passada en el representant de rang més alt del govern nord-americà a viatjar a una base militar dels Estats Units a Grenlàndia. Allà, Vance aprofità l’ocasió per criticar la manera en què Dinamarca ha gestionat el territori, i assegurà que Washington seria un soci molt més satisfactori per als grenlandesos.

“El nostre missatge a Dinamarca és molt simple: no heu fet una bona feina amb els habitants de Grenlàndia. No heu invertit prou en la població de l’illa, i no heu invertit prou en la seguretat d’aquesta increïble i bella massa continental, plena de gent increïble”, afirmà.

I afegí: “No podem menystenir aquest indret; no podem menystenir els desigs del president. I, encara més important, no podem menystenir el risc que Rússia o la Xina envaeixin Grenlàndia. Cal que hi fem més.”

Trump considera la presa del control de Grenlàndia un objectiu estratègic per als Estats Units, tant pels seus recursos minerals com per la ubicació estratègica de l’illa. Situada en un punt crucial entre els oceans Àrtic i Atlàntic, Grenlàndia és a tocar de rutes marítimes clau, tant d’un de vista comercial com militar.

Amb tot, la presa del control de l’illa continua sense encapçalar les prioritats de la Casa Blanca en matèria de seguretat nacional, segons que explica un funcionari del govern nord-americà. Ara com ara, diu, Washington dóna més importància a les negociacions per a posar fi a la guerra d’Ucraïna, el conflicte entre Israel i Palestina i la contenció de les pretensions militars del règim iranià.

El govern Trump confia de convèncer el públic nord-americà que Washington sufragaria els costs de controlar Grenlàndia amb els ingressos de l’explotació dels recursos minerals de l’illa i de la recaptació d’imposts sobre les activitats comercials.

Però els possibles beneficis econòmics dels recursos minerals de l’illa disten de ser clars. L’extracció de minerals és un negoci impredictible, i les dures condicions climàtiques del territori representen una dificultat afegida per a qualsevol companyia minera.

“És ridícul pensar que els Estats Units podran rendibilitzar uns dipòsits minerals que no han estat encara explorats, que podrien no ser rendibles i que es troben sota el glaç –tot això, en un país que no vol ni sentir a parlar de nosaltres”, diu Alex Jacquez, que exercí com a alt funcionari al govern de Joe Biden.

I afegeix: “Tot això no és res més que una tapadora per a les fantasies colonials de Trump, i una oportunitat perquè els amics inversors del president facin diners a curt termini.”

Al gener, l’American Action Forum, un think tank de centre-dreta, conclogué que el cost de comprar Grenlàndia i els seus actius podria ascendir a uns 200.000 milions de dòlars, però que el valor estratègic de l’illa a l’Atlàntic Nord vorejava els 3.000 milions de dòlars.

“Ara mateix, només tenim un lloc d’on podem vigilar què passa a l’Atlàntic Nord: Islàndia. Grenlàndia ens ampliaria la nostra perspectiva sobre la regió, i també ens donaria accés a les rutes marítimes que s’aniran obrint a mesura que el glaç polar es vagi fonent: és un punt estratègic”, afirma Doug Holtz-Eakin, president del think tank.

En el passat, els Estats Units s’han expandit per mitjà del conflicte o de la compra de nous territoris. L’any 1917, Washington va comprar a Copenhaguen l’arxipèlag caribeny avui conegut com a Illes Verges dels Estats Units. Guam, Puerto Rico i les Filipines van ser arrabassades a Espanya al final de la guerra hispano-americana; les Filipines s’acabaren independitzant uns anys més tard. Els Estats Units annexionaren Hawaii després de la caiguda de la monarquia de l’illa en un cop d’estat en què participaren els Estats Units, segons que va reconèixer posteriorment el congrés.

Hannah Natanson ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El Consell de Ministres del Govern d’Andorra ha aprovat una modificació del reglament del Servei d’Immigració per evitar la sobreocupació de pisos. Segons ha informat l’executiu en un comunicat, els canvis aprovats introduiran nous mecanismes per incrementar el nivell de control sobre el nombre de persones que viuen en un habitatge, a més d’adaptar el text a la nova llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge.

El reglament incorpora la necessitat d’acreditar el consentiment del propietari de l’allotjament en cas que l’ocupant no sigui titular del contracte de lloguer de la unitat immobiliària. Aquest consentiment s’haurà d’aportar en totes les sol·licituds que es duguin a terme al departament d’Immigració per poder rebre els permisos de residència i treball corresponents.

Fins ara, aquest document d’autorització el podia emetre directament l’arrendatari i, segons exposa el comunicat, l’objectiu de la mesura és poder incrementar el nivell de control per evitar la sobreocupació de les unitats immobiliàries. A més a més, s’han fet modificacions en relació amb les autoritzacions per a estudis i les autoritzacions de residència i treball pels autònoms en el marc d’una inversió estrangera.

Així mateix, també es fan certes precisions tècniques per aclarir la tramitació de certes autoritzacions d’immigració i evitar eventuals problemes d’interpretació de la normativa. El govern andorrà destaca que tot i que les modificacions aportades en el reglament afecten “pocs articles”, per facilitar la consulta de la norma reglamentària s’aprova un nou reglament del Servei d’Immigració, tot i que la majoria de les disposicions es mantinguin invariables en relació amb les del reglament actual.

“Ens ho vam creure força, no trobes?”, es pregunta un dels personatges de Teoria del joc (Editorial Anagrama, 2025). “Que la manera era ser menys masculins. Ho vam intentar.” “I vam fracassar”, li respon l’Ernest, el protagonista.

És amb intercanvis com aquest que l’escriptor Arià Paco, guanyador del desè premi Llibres Anagrama de novel·la, prova de prendre el pols afectiu i sexual a una generació sencera: la d’aquells qui ara voregen la trentena, entrats a l’adultesa gràcies al vendaval de xarxes socials i del desvetllament feminista de la dècada passada. És la dissecció, mordaç i incisiva, de la cerca col·lectiva d’una lògica moral pròpia: dels codis amb què donar forma i sentit als misteris de la seducció i del desig, a l’amor i al sexe, a la masculinitat i al feminisme, a les relacions i a tot allò que se’n deriva. És el retrat d’un món –i, sobretot, d’uns homes– que ha canviat molt i que, alhora, no ha canviat ben bé tant. En parlem amb l’autor, doctor en filosofia per la Universitat d’Arizona, que també ha escrit Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres, 2022) i Mentir a les mosques (Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2020).

—De Teoria del joc heu dit que és la novel·la que hauríeu volgut llegir.
—Jo vaig als llibres per provar d’entendre’m, per provar d’entendre la gent del meu voltant. És el que diu Ferrater en una de les anotacions del seu diari: que el tema de la novel·la moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres, sinó la inexperiència en què se sent en relació amb ells. Això m’agrada molt: escrius novel·les morals perquè sents que tothom sap com funcionen les coses excepte tu. Jo volia un llibre que tractés del meu món, que fes d’interlocutor literari amb aquestes experiències.

—Una de les claus de la novel·la és la forma, culpable i gairebé penedida, amb què l’Ernest s’acosta al desig, al sexe. D’on prové, tota aquesta culpa?
—La novel·la no vol psicologitzar: més que diagnosticar d’on ve la culpa, m’interessa explicar-la, descriure-la.

—Mirem-ho d’una altra perspectiva. És exclusivament seva, aquesta culpa que sent l’Ernest, o és generalitzable a la seva generació?
—Tinc moltes ganes de saber què en pensa la gent, d’això. L’Imma Monsó, un dels membres del jurat del premi Anagrama, va dir que l’havia agafada de sorpresa –que l’havia deixada astorada– que a la novel·la hi hagués tanta culpa masculina. Deia: com és que sent tota aquesta culpa per unes seves fantasies sexuals amb les quals, en el fons, no n’hi ha per a tant? A mi m’ha agradat molt, sentir això, però la veritat és que no en tinc ni idea: no tinc ni idea de si els altres homes ho viuen amb aquesta mateixa culpa o si ho viuen de forma molt diferent –amb odi, ràbia, amb felicitat–, si per ells és una cosa divertidíssima i sense problemes, perquè és una conversa que no existeix gaire. Jo la vaig buscant, aquesta conversa, però no la trobo del tot.

—Què reflecteix de la relació del protagonista amb el feminisme, aquest sentit de culpa? En un moment de la novel·la, l’Ernest fins i tot s’hi refereix com “la versió actualitzada i sòlida d’aquella culpa religiosa que havia estat sempre l’altra cara del seu desig”.
—Part de l’evolució del personatge de l’Ernest, al començament del llibre, és entendre que el feminisme no és una moda passatgera que ha fet fortuna entre les noies a l’ESO, sinó que és part del seu món, que és el marc que dóna forma a aquesta culpa amorfa –pel desig, pel sexe– que arrossega de fa anys. Vull pensar que els protagonistes d’aquesta novel·la, que la novel·la en si, és banalment feminista, en el sentit que reflecteix, implícitament, uns valors socials que han canviat respecte de dècades anteriors.

—No és difícil d’apreciar una certa sensació de resignació, o fins i tot de derrota, en la manera com la novel·la tracta les noves masculinitats. És com si, tots plegats, haguéssim intentat de refer els homes i hi haguéssim fracassat.
—Jo no ho llegiria pas així: si la novel·la té una ideologia és que no vol fer filosofia de les idees; que es resisteix a posar etiquetes. Penso que les noves masculinitats potser comencen en el pla de les idees –l’home nou serà A, B o C–, però que aleshores, quan les proves a la teva vida, veus que no agraden. Crec que part de l’aprenentatge de l’Ernest és adonar-se que no agrada tant, això de les noves masculinitats: que els seus amics i amants volen que també mantingui coses de la masculinitat antiga. Amb tot això vull dir que sí que encarnem una nova masculinitat. Però això no implica que aquesta masculinitat s’assembli necessàriament al dibuix que en vam a fer cegues, fa anys, sense saber què ens agradava dels homes i què no. Vam dir que els homes serien així i aixà, i potser no han acabat essent així. Però clarament han canviat.

—La novel·la també sembla desprendre un cert pragmatisme en matèria de gènere: la constatació que ni tan sols als cercles més progressistes s’ha aconseguit –o volgut, fins i tot– llimar les diferències de gènere.
—Per a mi, la clau de tot això són les xarxes socials. Això la novel·la ho diu explícitament: van arribar els mòbils i es van acabar les bones intencions. Hi ha un moment en què els personatges, tot mirant les fotografies sexualitzadores que han penjat a les xarxes noies adolescents, en parlen: a nosaltres ens hauria fet vergonya, penjar això, i als nois els hauria fet vergonya dir que els agraden noies que pengin fotografies com aquestes. Tot això forma part d’un canvi de paisatge que m’interessa molt: nosaltres, els qui ara voregem la trentena, hem viscut una fase més “antigènere” i, ara, una altra de molt més “pro-gènere”. Crec que això, precisament, ens converteix en una generació molt interessant, perquè hem viscut diverses directrius morals estranyes que hem anat prioritzant o descartant segons formes d’entendre el gènere que no sé exactament d’on vénen.

—Un altre concepte que plana sobre la novel·la és el consentiment, que amb els mesos ha esdevingut l’objecte d’intens debat al si del moviment feminista.
—A mi no m’interessa situar la novel·la en un discurs polític concret o altre. Crec, justament, que el valor de la literatura és el contrari: el de veure que les coses són complexes, de provar d’obrir espais. En la meva experiència, saber quan has de perdre la vergonya –quan has de dir què vols– és una qüestió molt més central que no el consentiment. Crec que, en el fons, sempre saps on hi ha consentiment o no, si l’altra persona vol o no vol. Però molt més difícil que això, i més interessant, és tenir la valentia, el desvergonyiment, d’arribar a la complicitat, de dir: “Desitjo això.”

—Posats a parlar de desitjar, la novel·la sovint sembla emprar les paraules “amor” i “desig” com a sinònimes. Ho són?
—És una cosa de què els amics de l’Ernest l’acusen: que quan parla de l’amor, en realitat es refereix al desig. En la nostra societat, el sexe està sota sospita. Però penso que, amb l’amor, passa una cosa semblant: l’amor, d’entrada, està sota sospita si no encaixa perfectament en els models establerts, en l’arquitectura que ens és llegada, i compleix els patrons i les expectatives socials. Quan els seus amics li diuen això del desig, a l’Ernest, ell respon: “No és el desig el que ens retraieu, és l’amor.” I jo tinc la sensació que sí, que la sospita cap a les relacions obertes no és una qüestió de puritanisme: ningú no s’escandalitza perquè cardis amb dues persones. Més aviat, crec, la sospita és que una relació oberta –tenir una relació sentimental amb dues persones alhora, per exemple– deixa al descobert aquella cosa de l’amor que et fa vulnerable, que et deixa a la intempèrie. Sento, en definitiva, que m’aproximo a una cosa que no ha canviat tant com sembla que ha canviat aquests últims cinquanta o seixanta anys.

—Seguint el fil dels models relacionals: la novel·la sovint dóna per entès que la monogàmia és una idea inherentment opressiva. Però els personatges semblen trobar-se en una mena de terra de ningú afectiva: sospiten de la monogàmia, però tampoc no semblen atrevir-se a transcendir-la.
—Fa deu anys, tots crèiem en el poliamor: ara ja només queden els convençuts. El més divertit del llibre és que els personatges, al cap i a la fi, no creuen en el poliamor, que senzillament el veuen com una moda divertida. Crec que la gràcia rau a mostrar que, fins i tot quan la gent et diu que sí, que les coses estrambòtiques li agraden molt, quan arriba l’hora de veritat i et veuen fer coses estrambòtiques, la cosa canvia.

Podeu comprar ‘Teoria del joc’ a la Botiga de VilaWeb

—L’Ernest, com la resta de personatges, tracta el seu propi desig com a innat i natural. Però la novel·la també interroga, sovint de manera implícita, sobre la influència que la pornografia exerceix en la formació de la sexualitat, tant a títol individual com generacional.
—Sense voler caure en psicologismes, el llibre sí que llança la pregunta de la influència del porno en la producció del desig. Això es veu molt, en l’evolució del personatge de l’Ernest. Al començament, el porno li sembla una absurditat, una dimensió totalment paral·lela al sexe: les seves primeres relacions no hi tenen res a veure, i ell no pensa gens en el porno com a model. Però aleshores té aquesta experiència amb la Jackie, que és on ell uneix aquests dos llenguatges, i a partir d’aquí s’obre una nova dimensió de fantasies.

—A la primera part, de fet, el narrador diu, sobre l’Ernest i els seus amics: “Si algú els hagués jurat que el porno afectaria la seva producció de desig a cinc o deu anys vista, haurien rigut a cor què vols.”
—És clar, és que és això. La meva sospita és que el pas és una mica així: que penses que el porno no t’influiria mai i que efectivament no t’influeix, al començament de la teva vida sexual, però que arriba un punt en què se t’obre una dimensió cap al porno i en comences a treure referents i pràctiques a imitar i a explorar.

—Canviem de tema. Un dels trets més distintius de la novel·la és l’imaginari conceptual a què recorre el narrador, en què referències a l’obra d’artistes com Lessing, Auden i Bergman conviuen amb un torrent d’al·lusions a mems i més exabruptes d’internet.
—Intuïtivament, et diria que incloc totes aquestes referències, ras i curt, perquè jo –i tots els qui estem tan ficats en Twitter i, concretament, en l’esfera anglòfona de Twitter– penso així: que les profunditats d’internet són el canal que em connecta amb una sèrie de referents morals que m’empenyen a fer-me les preguntes importants. Jo, moralment, he après molt de Twitter.

—Destaca, també, l’ús d’expressions i conceptes derivats de l’anglès, sovint sense traduir al català.
—En aquest país, en general, hi ha molta gent a qui li interessa molt més la llengua que no la literatura. Crec que allò que hem de fer amb la llengua és fer-la servir per explicar el nostre món, i que això és el que la fa forta. Això, al cap i a la fi, és el que vull fer amb la novel·la, molt més que no pas presentar un català més polit o reivindicar expressions més genuïnes.

—S’ha dit que aquest llibre és un llibre d’idees. Per què, doncs, heu optat per a escriure’l com a novel·la, i no pas com a assaig?
—En els assajos tu defenses una cosa, i te les has d’empescar perquè tot tendeixi cap a allò que defenses. La contradicció, en un assaig, treballa en contra de l’autor. A la novel·la, en canvi, és a la inversa: tot allò que l’autor no sap, totes les contradiccions, juguen a favor seu. Una novel·la desplega l’experiència, apel·la al lector i li diu: “Mira que estranys, complexos, incomprensibles que som els éssers humans.” Iris Murdoch, en un assaig titulat The Sublime and the Good (“Allò que és sublim i allò que és bo”), defensa que el bon art celebra la derrota del discurs en el món, i que el mal art prova de dissimular aquesta derrota. És aquesta idea de les contradiccions de què parlava: si fas art és perquè vols acollir el misteri, venerar-lo, respectar-lo, no pas liquidar-lo a còpia de diagnosticar. Sempre penso que la ficció és més interessant per això, perquè abans de començar a escriure no et cal saber la resposta.

Malauradament, aquest no és un reportatge optimista, sobretot per als joves. La realitat és crua quan es parla d’habitatge i, encara més, si parlem d’emancipar-se. Algunes dades dibuixen la situació d’una manera molt clara. A les Illes, només un 18% dels joves fins a 29 anys ha pogut anar-se’n de casa els pares. A Catalunya, la situació és pitjor: se n’ha anat un 17,2%, i això que el 2012 van arribar a ser el 30%. Al País Valencià, més greu encara: la taxa d’emancipació juvenil és del 16,5%.

“És una miqueta de frustració i una miqueta d’ansietat”, diu Miquel Alba, de 25 anys, que viu a València amb els pares. Maria Ceballos, mallorquina de vint anys, hi coincideix amb unes altres paraules: “És una mescla total d’impotència i tristesa. No és que no facis res: estudies una carrera, però els sous no arriben per a pagar els lloguers abusius.”

On i com seran les principals manifestacions per l’habitatge del 5 d’abril? 

Avui, llogar un pis a Catalunya s’enfila a 18 euros el metre quadrat, i a Barcelona arriba a 20 euros. Llogar al País Valencià costa 11,7 el metre quadrat, i a la capital el preu puja a 15,3 euros. A les Illes, els lloguers ronden els 18,5 euros per metre quadrat, i a Eivissa, els preus són d’escàndol: 25,3 euros. Per fer-nos-en una idea: la mitjana del lloguer d’un pis de 70 metres quadrats –a 20 euros el metre– seria d’uns 1.400 euros. Fa deus anys, tots aquests preus eren molt més baixos: la meitat o menys dels que tenim ara. De fet, el darrer mes ronda els màxims històrics, segons el portal immobiliari Idealista.

“No podré viure mai al meu barri”

Un dels efectes més clars dels preus disparats és que la gent es veu expulsada de les capitals i ha d’amar a viure a pobles de la rodalia. Però no passa tan sols a ciutats com Barcelona, sinó també en uns altres indrets, com Reus. És el cas de Clara Mas, que tan sols és optimista amb el fet d’emancipar-se si assumeix que haurà de renunciar a la seva ciutat: “Els preus han pujat moltíssim aquests darrers anys, i arriben a ser gairebé dues terceres parts del sou mínim. Si vols un lloguer més baix, són pisos molt antics, has de compartir casa o són llocs amb una habitabilitat qüestionable.”

Una situació similar és la de Miquel Alba, que viu al barri valencià Camins al Grau: “Els meus pares i jo volíem mirar si podíem agarrar un pis als afores de València quan estigués treballant de manera estable. No podré viure mai al meu barri. Si llogar una casa és complicat, ja no dic comprar-la.” Això la frustra perquè al barri hi té tots els vincles. “Si d’ací a un parell anys, que ja faré feina normal, tampoc puc viure-hi, serà una merda”, diu renegant. Explica que al costat de casa hi construeixen dos edificis nous, però destinats principalment al lloguer turístic. “I és una barriada normal, no és el centre. Tot allò que es construeix de bell nou ja no es fa per a la gent que viu ací”, sentencia.

I Maria Ceballos, que ara estudia a Barcelona i, per tant, viu una emancipació forçosa, vol tornar a Mallorca quan acabi la carrera. “Sóc molt conscient que hauré de viure indefinidament a casa els meus pares. No puc fer ni una previsió de quants d’anys, perquè és inassumible”, diu. Durant la seva etapa d’estudiant també es veu amb una situació “molt precària” i ha de treballar cada horabaixa per poder pagar un lloguer que ha trobat a Badalona, també fora de Barcelona.

“No val la pena perdre el vincle amb la ciutat”

Un efecte directe d’aquest èxode cap a la rodalia és que els preus també augmenten i, com més va, hi ha menys habitatges de lloguer. Fins i tot, apareixen pisos turístics a pobles on l’activitat turística és més remota.

Alba Huerga, que té 32 anys, és molt crítica amb el fet d’haver de partir a una altra ciutat o poble per poder pagar un lloguer assumible. “Anar-se’n a la rodalia no serveix. Sóc de Sant Feliu de Llobregat i no hi ha cap pis per menys de 800 euros. I no podria anar-me’n més enfora per un tema de feina: significaria perdre molt temps de la meva vida i no crec que valgui la pena perdre tot un vincle amb la ciutat o haver de passar dues hores d’anada i tornada per anar a fer feina”, diu. Ella no veu cap solució clara a curt termini.

El sou net de set anys per a l’entrada d’un pis

En el cas de les Illes, segons l’Observatori de la Joventut, per poder llogar un habitatge tot sol, a un jove li caldrien 237,53 euros el mes a banda de tot el sou; és a dir, que hi ha de destinar un 122,6% del sou. Al País Valencià, tot i ser una dada més optimista, la part destinada al sou no es limita, ni de bon tros, al 30% del sou, tal com s’acostuma a recomanar, sinó que hi ha de dedicar el 87,9%. A Catalunya, tampoc no n’hi ha prou amb tot el sou sencer per a pagar el lloguer.

I mentre els joves valencians necessiten el salari net acumulat de 3,9 anys de feina per a pagar l’entrada d’un pis nou, els de les Illes s’han d’esperar set anys. En el cas de Catalunya, són quatre anys i mig.

Encara que la taxa d’emancipació creix amb l’edat, a Catalunya, segons dades de l’Observatori Català de la Joventut, un 27,7% de la població entre 30 anys i 34 encara no s’ha pogut emancipar. A les Illes, un 29%, i al País Valencià, un 25,8%. En tot cas, Alba ho té clar: si no és amb l’ajut dels pares, serà impossible.

Un altre problema que veuen els joves ja no afecta la seva generació, sinó les que vénen. Ho explica el mallorquí Miquel Huguet, felanitxer de 20 anys: “Hi ha joves que, a partir d’herències, tenen un lloc on anar. Però d’aquí a una generació o dues, les famílies més normals ja no tendran aquestes cases.” Ho diu per una raó molt òbvia: com més descendents, menys possibilitats de repartir el lloc on viure.

Emancipar-se del tot

Emancipar-se de casa dels pares és un primer pas, i per aconseguir-ho molts joves han d’optar per compartir pis. Però això significa emancipar-se totalment? Alba Huerga viu a l’Eixample esquerre de Barcelona. Quan es va emancipar va ser perquè podia compartir pis amb la seva parella. Després de la ruptura, va haver de tornar a casa la mare. Fins el 2022, que va poder tornar a partir, però compartint pis amb quatre persones més.

“Viure independent dels pares era impossible. No podia tenir un lloguer per a mi sola amb el sou que cobrava… I aquí continuo encara, perquè els preus no han parat de pujar”, diu. Tot i que el seu sou també ha pujat, ara amb 1.700 euros el mes continua veient-se incapaç de fer front a un lloguer. L’alternativa que sospesa és la hipoteca, però “també s’acaba el temps”, perquè són a molts anys vista i no ho veu en un futur immediat. “No sé si espero un miracle, o que tot peti… Però ara a curt termini no ho veig gens viable”, diu.

De tota manera, critica que “es consideri un privilegi viure sol, com si fos un caprici”, perquè no ho és. “Vull tenir el dret de viure en el meu espai. Encara que m’avingui amb les companyes, vull tenir-lo”, conclou.

Miquel Huguet també comparteix pis, a Palma, entre setmana. Ho fa perquè estudia la carrera allà, però els caps de setmana encara viu amb els pares al poble. Si no fos perquè comparteix pis, no hauria pogut anar-se’n, perquè no veu viable viure tot sol: “És impensable. En cap moment m’ha passat pel cap pagar un lloguer tot sol.” De tota manera, sap que sense l’ajuda familiar també seria inviable compartir pis.

Els joves també estan decebuts amb l’administració. “El sistema no ajuda, ni tampoc les polítiques en relació amb l’habitatge”, diu Clara Mas. Miquel Alba critica que ni es compleix ni es fa res. Dissabte, a tot el país, s’han convocat mobilitzacions per a reclamar un accés digne a l’habitatge. Un problema que no afecta únicament els joves.

 

El barri de Font de la Pólvora de Girona ha estat escenari de nous aldarulls aquesta tarda cap a dos quarts de set, a causa d’un dispositiu format per una desena de furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, que s’han presentat al barri per detenir un menor de quinze anys presumptament implicat en els primers esvalots que van provocar danys al centre cívic del barri.

Unes quantes persones del barri han rebut el dispositiu policial a cops de roc, i entre les persones que se’ls enfrontaven hi havia la mare del menor, que també ha acabat detinguda. Els veïns acusen els Mossos d’haver-los llançat gas pebre.

Després de les detencions, els Mossos han dut mare i fill a la comissaria de Vista Alegre, que els agents de la Brigada Mòbil custodien per evitar nous incidents.

L’Audiència d’Osca ha ratificat que les cent onze obres d’art de la Franja que eren al Museu de Lleida són propietat de les parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó. Segons el bisbat aragonès, l’Audiència ha confirmat la sentència del jutjat de Barbastre que el desembre del 2019 va ordenar de traslladar les peces, que va culminar el 2021. El Bisbat de Lleida, el Consorci del Museu de Lleida i la Generalitat van recórrer contra la decisió però, ara, l’Audiència d’Osca ha desestimat íntegrament el recurs de la Generalitat i ha estimat parcialment els recursos de les altres dues institucions, a les quals ha eximit de pagar les costes judicials del procediment. La sentència encara es pot recórrer en cassació al Tribunal Suprem espanyol.

En un comunicat, el Bisbat de Barbastre-Montsó ha mostrat la seva “satisfacció” per la sentència, que ratifica la resolució del jutjat de Barbastre que ordenava que les obres fossin traslladades a les quaranta-tres parròquies aragoneses d’on eren originàries. El 2020, el jutjat de primera instància i instrucció de Barbastre va ordenar l’execució provisional de la sentència i que les peces que eren al Museu de Lleida es van traslladar en quatre entregues, l’última el març del 2021.

Des del seu trasllat, hi ha una seixantena de peces que es mostren al públic al museu diocesà de Barbastre i no a les parròquies, segons s’explica, davant impossibilitat de fer-ho allà. De fet, experts explicaven el 2022 a l’ACN que solament al voltant d’un 10% de les quaranta-tres parròquies originàries podrien acollir les obres amb seguretat.

El Museu de Lleida havia apel·lat al dret que dona la usucapió, pels cent vint-i-tres anys que la institució havia fet manteniment, custòdia, restauració i difusió d’aquell patrimoni. Per la seva banda, el Bisbat de Lleida sostenia en el seu recurs que la devolució ocasionaria un perjudici als drets dels catalans, però segons l’Audiència d’Osca aquest és un procés “estrictament jurídic i no polític”, en el qual “no valen més els drets dels ciutadans catalans ni els dels ciutadans aragonesos”.