L’ex-futbolista del Barça Dani Alves ha recollit personalment avui el passaport a l’Audiència de Barcelona, una volta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) l’hagi absolt del delicte d’agressió sexual a una noia el desembre del 2022 en una discoteca de la capital catalana.

L’esportista brasiler tenia el passaport retirat i havia de comparèixer setmanalment a l’Audiència de Barcelona des que va sortir de presó fa un any, però ara li han retirat les mesures cautelars i podrà viatjar al seu país i on vulgui, a l’espera de la sentència ferma del Tribunal Suprem (TS) espanyol. Alves també ha fet altres tràmits de l’execució de la seva pena, i podria haver demanat recuperar la indemnització que va pagar.

Acció Cultural del País Valencià ha presentat els actes de la diada del País Valencià a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant. Enguany, els actes amb motiu del Vint-i-Cinc d’Abril tornaran a tenir lloc a Alacant, el dia 12 d’abril. La conferència de premsa ha servit per a explicar els detalls de la commemoració d’enguany i, sobretot, per a reivindicar la valencianitat del sud del país en la construcció d’un projecte col·lectiu en català.

“La nostra cultura manifesta clarament la nostra valencianitat”, ha començat Marinela Garcia Sempere, vice-presidenta d’ACPV. Ha recordat la lletra de l’himne d’Alacant, les cançons de les Fogueres, els noms dels pobles i la presència de la llengua al territori. “Formem part d’un país amb una llengua i una cultura que ens fan millors com a poble”, ha dit. Garcia també ha fet memòria de les grans mobilitzacions a la ciutat, com les de 1985 i 1995. “Sense el sud no hi ha país, i el nostre futur, de tots junts i juntes, és en valencià”, ha remarcat.

Josep Escribano, president del Tempir, ha defensat que eren “la baula necessària per a cohesionar el país”, i ha instat a sumar protesta i proposta. “A mi la protesta no em val, però la protesta amb proposta, sí”, ha dit. També ha valorat positivament els resultats de la consulta lingüística, com a mostra que hi ha consciència de valencianitat al sud.

Josep Antoni Pujol, del col·lectiu Séquia Mare de Sant Joan d’Alacant, ha convidat els ciutadans a acostar-se als pobles de la comarca. “Convidem tothom a vindre el dia 12 i a parar l’orella en els mercats i celebracions: la llengua viu en la quotidianitat de la comarca de l’Alacantí”, ha dit.

Anna Baeza, del grup de danses Salpassa del Campello, ha animat a descobrir la cultura del sud. “No l’hauríem de descobrir, l’hauríem de tenir sempre present. Quan es comença a conèixer la riquesa cultural del sud, és una forma de gaudir fantàstica”, ha dit.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, ha reivindicat que anar a Alacant era una decisió política. “Ens han volgut esborrar del mapa, però resistim i som ací. Som a Alacant perquè volem”, ha dit. A més a més, també ha denunciat la gestió política actual: “Ens governa una extrema dreta que només entén l’insult com a resposta política.” Tot seguit, ha fet una crida a la mobilització: “Abandonar la lluita és abandonar el nostre país.”

Els actes del Vint-i-cinc d’Abril a Alacant començaran el dia 7 amb un concert d’Andreu Valor, i continuaran el dia 12 amb un homenatge a Ovidi Montllor, una manifestació a les 18 .00 des de l’IES Jordi Joan fins a l’Esplanada, i un concert de Pep de la Tona. Hi participaran muixerangues, colles de dolçainers i grups de danses d’arreu del País Valencià.

El cervell dels atemptats del 17-A, l’imam Abdelbaki es-Satti, era un confident a sou —500 euros mensuals— del CNI. Després dels atacs, segons que publica l’ABC, els dos agents que eren els responsables de controlar-los van ser enviats fora de l’estat espanyol. Cal tenir en compte que les informacions sobre l’imam apareixen en plena comissió d’investigació del 17-A, on s’ha reclamat que el servei d’intel·ligència desclassifiqui més documentació sobre els contactes amb Es-Satti.

L’home que tenia relació directa amb l’imam a Ripoll i li feia els pagaments —a canvi d’informació “anodina”, segons el diari— va ser destinat a Panamà, mentre que el cap de l’oficina de Girona del CNI, un agent de carrera militar, va ser traslladat a Bogotà, a l’ambaixada espanyola a Colòmbia.

Fonts del CNI, consultades per l’ABC, asseguren que el trasllat dels dos agents va ser una mena de “represàlia”, però també una estratègia per allunyar-los i evitar que els vincles amb Es-Satti es fessin públics. L’informe definitiu sobre l’actuació dels dos agents el va fer un membre de l’àrea de contraterrorisme, aleshores encapçalada per Luis García Terán, actual secretari general del CNI.

“Simple deixadesa”

Les mateixes fonts del CNI neguen que els serveis d’intel·ligència espanyols fessin els ulls grossos amb l’organització dels atemptats. En aquest sentit, diuen que l’agent que s’encarregava de contactar amb Es-Satti no hi va posar interès. “Simple deixadesa”, asseguren. “L’imam va ocultar les seves intencions, però és cert que, arran del seu passat radical, se l’hauria d’haver controlat més. Els atemptats van agafar totalment per sorpresa al CNI”, afegeixen.

Cal tenir en compte que després dels atemptats el CNI va negar de manera oficial cap mena de vincle amb Abdelbaki es-Satti. Una versió que s’ha anat modulant arran de les informacions aparegudes a la premsa. Ara fa uns mesos, en la comissió del 17-A al congrés espanyol, l’ex-responsable dels serveis secrets Félix Sanz Roldán va reiterar que l’imam no era confident, cosa que s’ha demostrat falsa.

De fet, a la mateixa comissió, Mohàmmed Houli Chemlal, l’únic gihadista supervivent de l’explosió d’Alcanar, va declarar que el CNI sabia de les intencions de l’imam. “El CNI tenia coneixement de les intencions de l’imam i va permetre que vingués i ens mengés el cap. Ho dic ara i no ho vaig dir abans perquè tenia por que ens pogués perjudicar. Però ja estic condemnat i no tinc res a perdre”, va dir.

Avui, 4 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tres problemes estructurals de Rodalia amagats sota la catifa 
• ‘La tertúlia proscrita’: 17-A, un atemptat amb més interrogants cada dia que passa
• Trump, aquest perillós ignorant I Editorial de Vicent Partal
• La crisi de l’habitatge a Andorra: què es pot fer amb les competències d’un estat?
• “Europa hauria de tenir un paper clau”: Famílies pel Valencià denuncia la llei Rovira al Parlament Europeu
• Laia Ballesté, la futbolista catalana que volia jugar amb Suïssa i no amb Espanya
• Com perdre’s amb instruccions I Mail obert de Tina Vallès
• Problematitzar els (nostres) noms I Mail obert de Núria Cadenes
• Les tres grans mentides d’un fatu president I Anàlisi de Jordi Goula
• Egocèntric, incendiari i destructiu: així és José María Lozano, que serà nomenat president del Consell Valencià de Cultura per Mazón
• La NASA es desdiu de la promesa d’enviar una dona a l’espai arran de les pressions del govern Trump
• Vilma Montoliu: “Pots meditar tant si duus americana i corbata com pantalons cagats” 
• ‘Dracamar’, el videojoc amb què 3Cat vol emular Nintendo
• ‘El Gattopardo’, la renovada seducció dels guepards sicilians I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Història a TV3. El concursant del programa Atrapa’m si pots! Simón Casas ha guanyat el pot de diners més gran de la història de la cadena. Concretament, 241.000 euros.

Era la cinquena vegada que Casas arribava a una sola pregunta del pot i, finalment, ho ha aconseguit. En total, ha aparegut en cinquanta edicions del concurs presentat per Llucià Ferrer. Pel que fa als diners, ha explicat que bona part aniran destinats a donar un cop de mà a la família.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Casas ha guanyat el premi després de respondre correctament a la pregunta: “Contra qui va jugar el Barça el primer partit de futbol que va emetre TV3?” La resposta correcta era Osasuna. De fet, el concursant ha fet broma després dient que s’haurà de comprar una samarreta de l’equip navarrès.

Visiblement emocionat, ha dedicat el premi a la família i ha reconegut que ho ha passat malament econòmicament durant el seu pas pel programa. “No sabeu com m’ha anat de bé venir aquí després d’una època en què he estat fotut”, ha dit.

Bloomberg · Loren Grush

Durant anys, la NASA ha anunciat a so de bombo i platerets que, dins el programa espacial Àrtemis, faria aterrar la primera dona a la superfície de la Lluna. Fa poc, l’agència també va prometre de fer-hi aterrar el primer astronauta negre.

Però, aquestes darreres setmanes, ambdues promeses han desaparegut de la pàgina web de l’agència.

El canvi ha estat tot un cop de realitat per als qui feia temps que confiaven que el planter d’astronautes de l’agència començaria a reflectir la diversitat de la societat nord-americana. També el futur del programa Àrtemis podria perillar, atesa la intenció de la Casa Blanca de prioritzar l’exploració i les missions a Mart.

Un portaveu de la NASA confirma el canvi a The Washington Post, i explica que els responsables de l’agència han revisat els continguts de la pàgina web per garantir que s’ajustin als decrets executius de Trump i a les directrius de la Casa Blanca. El president ha ordenat a tots els departaments i agències del govern nord-americà, incloent-hi la NASA, que retirin totes les al·lusions a la diversitat de raça o gènere dels seus continguts, tant físics com digitals.

Però l’agència explica que el canvi de llenguatge “no indica necessàriament un canvi en l’assignació de tripulacions”, atès que la tripulació de la missió Àrtemis III –que té com a objectiu enviar els primers astronautes a la lluna d’ençà de la missió Apol·lo, l’any 1972– encara no ha estat seleccionada.

Per a l’agència, la promesa de fer aterrar una dona a la Lluna ha estat controvertida de bon començament. La NASA rarament sol anunciar els astronautes que formaran part d’una missió espacial; generalment, l’agència diu que els requisits específics de cada missió defineixen en última instància les tripulacions que s’hi acaben seleccionant.

Però a generacions senceres de dones no els ha passat per alt que, quan Kennedy pronuncià el seu famós discurs sobre l’exploració espacial l’any 1961, es comprometé a “dur un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra” abans no acabés la dècada. Fins i tot, abans d’aquest discurs, les forces aèries nord-americanes ja havien impulsat un programa anomenat MISS (acrònim de “Man in Space Soonest”; literalment: “Home a l’espai com més aviat millor”) amb l’objectiu específic de fer arribar un home a la Lluna abans que l’URSS.

Molts nord-americans havien rebut l’Àrtemis com la correcció molt esperada d’un greuge històric per part de l’agència, disposada finalment a posar fi a les dècades d’exclusió de les dones del seu planter d’astronautes: quan començà el programa espacial nord-americà, de fet, a les dones ni tan sols se’ls permetia de pilotar naus, una prohibició que també s’ampliava als coets espacials. El nom mateix del programa, anunciat el 2019 durant la primera legislatura de Trump, és una picada d’ullet a la deessa bessona d’Apol·lo en la mitologia grega.

L’eliminació de l’objectiu d’enviar una dona a l’espai semblava tan sols qüestió de temps, atesa l’obsessió del segon govern Trump d’escapçar els programes de promoció de la diversitat: de fet, aquests darreres setmanes, la NASA ja havia eliminat els termes relacionats amb el gènere de la seva pàgina web, i l’agència també ha exigit als seus treballadors que eliminin els pronoms d’identificació de gènere de les seves signatures de correu electrònic.

Es fa difícil evitar la sensació que la NASA ha fet un pas enrere, atesa la feina que encara s’ha de fer per a aconseguir la paritat entre el cos d’astronautes. Tan sols un 15% dels astronautes que han anat a l’espai han estat dones. En el cas de les persones afro-americanes, les xifres encara són més descoratjadores: tan sols una vintena d’astronautes afro-americans han volat a l’espai.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

“Tot això no hauria de durar, però durarà sempre; el sempre dels homes, és clar, un segle, un parell…; i després serà diferent: serà pitjor. Nosaltres hem estat els Gattopardo, els guepards; els qui ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món.” He buscat la frase, per a tornar-la a llegir, en la traducció que va publicar Pau Vidal (Editorial Proa, 2009) de la versió canònica de la novel·la mítica de Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, que l’any 1962 l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga havia anostrat com El guepard, basant-se en l’edició de Giorgio Bassani, el novel·lista i editor que havia publicat pòstumament la novel·la a Feltrinelli, i que avui es considera superada. Darrer plançó d’una aristocràtica família palermitana, Lampedusa no va poder ni entreveure la glòria de la seva novel·la, rebutjada abans pels cecs lectors de les cases Enaudi i Mondadori, ni tampoc la fama que s’enduria una altra cita del romanço, que ha fet fortuna entre politòlegs, tertulians i d’altres regurgitadors de tòpics. Aquella que diu que tot ha de canviar perquè tot continuï igual. Ben dit, seguint Vidal: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.”

Sicília no vol canviar

D’aquesta pràctica oportunista d’adaptació al medi polític, aparentant un gran capgirament, se n’ha acabat dient gattopardisme o lampedusisme, tot i que, òbviament, la novel·la més aviat ridiculitza aquesta idea, que acabarà concretant-se en el casament entre l’autor de la frase, el jove Tancredi Falconeiri, nebot de Fabrizio Corbera, príncep de Salina, amb la bella Angelica Sedara, filla de l’alcalde de Donnafugata i néta per part de mare d’un parcer de l’aristòcrata, conegut com a Peppe Mmerda, símbol de la unió necessària per a sobreviure entre la vella aristocràcia borbònica arruïnada i la nova burgesia tricolor enriquida. Per això, tinc predilecció per les paraules del Gattopardo don Fabrizio, en un moment climàtic del volum, la conversa amb el funcionari piamontès Aimone Chevalley de Monterzuolo, l’idealista secretari de la prefectura de Sicília, que ofereix a sa Excel·lència un lloc al nou senat italià. La negativa del patriarca de Can Salina, massa lligat al passat –i massa escèptic– per a embarcar-se en l’obra política del Risorgimento, que duria a la unificació d’Itàlia, impulsada pel regne de Sardenya i el Piemont. “Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tant magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs com vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i, tanmateix, fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.”

Josep Pla assegurava que El Gattopardo es llegiria sempre, “perquè si es compara aquesta novel·la (suposant que sigui una novel·la) amb les que solen escriure els novel·listes d’avui, cal reconèixer que aquests darrers, sobretot en els països que tenen una gran tradició literària, són (en general, encara que amb molt poques excepcions i fins on arriba el meu abast) uns purs i simples barrets de rialles”. Parlàvem abans de la primigènia traducció de l’autor d’una novel·la tan emparentada amb El Gattopardo com Bearn, publicada al Club Editor de Joan Sales, que l’escriptor i periodista Miquel Pairolí va resseguir a l’assaig El príncep i el felí, una aproximació a la gran novel·la siciliana que ha tingut continuïtat a La mort del Príncep, de l’historiador, periodista i llibreter Jordi Romeu, guanyador del 36è premi d’assaig Josep Vallverdú, l’any 2019, i que va arribar a les llibreries en el mal any del 2020. Una seducció catalana que entronca amb aquell sentiment d’italianitat mancada –frustrada, en deia ell– que creia entreveure al país l’advocat Josep Solé i Barberà, i que es fon amb aquells segles d’història compartida, des de les Vespres Sicilianes, la revolta contra la dinastia d’Anjou impulsada per nostre rei Pere el Gran que posaria l’illa en l’òrbita de la corona d’Aragó, passant a la corona espanyola dels Àustries i, finalment, al regne borbònic de les Dues Sicílies.

Concetta Corbera, princesa de Salina

Baixo de la lleixa El Gattopardo i en parlo en aquest article, perquè, italianòfil com sóc –vici compartit amb alguns notables camarades–, acabo de veure amb avidesa la nova sèrie de Netflix que adapta l’obra de Tomasi di Lampedusa, seixanta anys després de la que en va fer Luchino Visconti di Modrone, comte de Lonate Pozzolo, de vella nissaga milanesa, homosexual i de simpaties comunistes, amb Burt Lancaster en el paper de Don Fabrizio, Alain Delon com a Tancredi i Claudia Cardinale com a Angelica, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes. No seria just fer-ne comparacions, perquè es tracta d’un film que el pas del temps ha convertit en una obra mestra, amb unes interpretacions fascinants que es condensen en la bellesa d’aquells joveníssims Delon i Cardinale. Cada generació té dret de fer les seves pròpies adaptacions, de rellegir els clàssics a la llum del seu temps, d’acord amb els signes d’aquest temps.

I El Gattopardo de Netflix, en sis capítols disponibles amb subtítols en català, és fill de la magnificència de la filmació serial, de les possibilitats de grans plànols aeris i creació d’escenaris i multituds, de les formes actualitzades de narrar i, òbviament, de les lectures dels personatges a la llum dels valors compartits ara i aquí. Si la de Visconti posava l’accent en el transformisme de classe en els convulsos anys seixanta, aquí, sense perdre de vista la visió desapassionada i meridional de les gestes històriques que uns altres de més romàntics i patriotes van glorificar, emergeix el personatge certament fascinant de donna Concetta Corbera, la filla gran i preferida del príncep, que en aquesta nova versió sap treure les ungles heretades del guepard, reivindicant-se com una autèntica princesa de Casa Salina, encapçalada per aquest guepard que té la còrpora de Kim Rossi Stuart, a qui seguim des de la vigília de la invasió garibaldina fins a la seva mort.

La Concetta, interpretada per Benedetta Porcaroli, és l’autèntic fil conductor de la trama, des que son pare la va a buscar al convent per portar-la al decadent i senyorial casal dels afores de Palerm on la família es refugia, a l’aguait de l’arribada dels camises vermelles, en què s’enrola el seu cosí i amor secret, un Tancredi a qui dóna vida Saul Nanni, que després d’omplir-li el cap de pardals que volen cap al nord, la deixarà amb un pam de nas davant la bellesa i el patrimoni d’Angelica. La seva rival i antagonista en la trama amorosa és aquest personatge interpretat per Deva Cassel, filla de Vincent Cassel i Monica Bellucci, de qui no tan sols s’apunta la bellesa gens innocent, sinó també la malícia pagesa i l’ambició sense escrúpols. Una dona a qui, des de ben petita, el seu pare –un don Calogero especialment barroer, a qui dóna vida Francesco Colella– ha preparat per regnar. Ni l’amor pur i sincer del coronel Bombello (Alessandro Sperduti) acabarà d’arrencar-la de Sicília, escenari i gran tema de la novel·la i de la sèrie, on està inamoviblement arrelada l’última senyora del clan dels guepards. Perquè, com escrivia Lampedusa mateix en una carta que acompanyava el manuscrit, “Sicília és la que és: la del 1860, la d’abans i la de sempre.”

Fa uns anys, 3Cat va decidir que, si volia reconnectar amb l’audiència i ser un actor potent en totes les branques de la indústria cultural, no podia continuar mirant a una altra banda en relació amb els videojocs. Arran d’això, va activar unes quantes línies de desenvolupament en la indústria catalana del videojoc, que ha creat jocs com el de Crims –que ja acumula més de 80.000 descàrregues als telèfons mòbils i al gener va incorporar deu casos nous–, i ahir ja va presentar un dels grans títols, centrat en el públic juvenil: Dracamar, un videojoc de plataformes al més pur estil Super Mario Odyssey per a ordinador, Nintendo Switch, PlayStation i Xbox. Ja es pot jugar de franc amb la versió de prova als ordinadors a la plataforma Steam, i es preveu que la versió completa arribi al mercat a final d’any o començament del 2026.

Dracamar és, principalment, un videojoc de plataformes d’acció amb una estètica acolorida que ens recorda tants altres videojocs del mateix gènere, però amb la particularitat que és fet a Catalunya i adopta els nostres elements geogràfics i culturals amb la mateixa naturalitat com ho han fet sempre els japonesos als videojocs o els nord-americans a Hollywood. De referències, n’hi ha a cabassos: la denominació de les illes on passa l’aventura (Giròlia, Celònia, Eida i Tàrraca, inspirades en Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona), el nom dels protagonistes jugables (Espurna, Caliu i Foc), referències territorials (a Giròlia pots passar per davant d’una fleca on venen xuixos) o personatges mitològics reinventats, com el Tió o la Castanyera. El joc té vocació internacional i, a més de ser en català, té versions totalment traduïdes a l’anglès i el castellà, però totes aquestes referències catalanes es mantenen invariables.

El videojoc és orientat a un jugador casual, que no cal que hi dediqui gaires hores per gaudir-ne. De fet, dura poc més de catorze hores, una per a cadascun dels catorze nivells. Els desenvolupadors, de Petoons Studio, expliquen que té una corba de dificultat baixa per tal que sigui assequible de manera general, però que incorpora mecàniques afegides de més dificultat per a qui s’hi vulgui dedicar i treure’n tot el suc. “La nostra voluntat és que no sigui un joc infantil, sinó per a tothom. No volem perdre ningú pel camí”, ha dit Dani del Amor, director creatiu de Petoons Studio, durant la presentació de Dracamar.

La sinopsi del videojoc ens presenta un món de fantasia que es proveeix de l’energia de la flor Coroki, amenaçada pel rei Crad, un drac que vol apropiar-se de l’energia de la flor Coroki i que transforma els afables Okis –unes criatures rodanxones i afables– i Mokis, la seva antítesi. Els protagonistes, l’Espurna, en Foc i la Caliu, han de salvar les illes Dracamar recuperant la flor Coroki i reconstruint tot allò que ja ha sucumbit al poder de Crad. Un univers de fantasia amb moltes possibilitats narratives i que, de fet, a 3Cat no descarten que pugui continuar amb més productes, tant amb videojocs com a la televisió.

Com podeu provar de franc Dracamar

Abans de l’estrena definitiva del videojoc, ja es pot jugar al primer nivell de Dracamar en ordinadors Windows. Per fer-ho, cal tenir instal·lat Steam, una plataforma molt habitual en el món dels videojocs i que podeu descarregar de franc ací. Una volta instal·lat, haureu de crear un usuari o iniciar-hi sessió si ja en teniu.

Ara ja podeu cercar Dracamar al cercador de l’aplicació o fer clic ací per a descarregar-ne la versió de prova. Una volta instal·lada, trobareu el videojoc a la vostra biblioteca de Steam.

Per jugar-hi, no cal un ordinador amb gaires prestacions. Els requisits tècnics mínims són un sistema operatiu Windows 10, un processador de 2,5 GHz, 12 GB de memòria RAM, una targeta gràfica equivalent a la GeForce GTX 1660 i 6 GB d’emmagatzematge. Ara bé, per a un funcionament òptim, els desenvolupadors recomanen un Windows 11, un processador de 3 GHz, 16 GB de memòria RAM, una targeta gràfica equivalent a la GeForce GTX 2060 i 10 GB d’emmagatzematge. A més, és compatible amb comandaments de Xbox.

‘Sol’, el videojoc en català que t’atrapa i que s’hi pot jugar de franc

Una estratègia de desenvolupament de videojocs a llarg termini

Dracamar arribarà al mercat d’ací a uns mesos, però 3Cat té més cartes guardades per a continuar participant en el sector dels videojocs. “Els videojocs són cultura, són creativitat, i nosaltres també ho som”, ha reivindicat Rosa Romà, presidenta de 3Cat. És per això que han obert unes quantes crides de coproducció amb el sector i han allargat la mà a aliances amb la Generalitat i les universitats, a partir de les quals van crear els premis Ludi per a cercar talent jove.

A l’horitzó ja hi ha més projectes encarregats, com un videojoc de plataformes i trenca-closques per a joves entre 18 anys i 25 que desenvolupa l’estudi Jandusoft i que es podrà jugar en les principals consoles del mercat; també un altre per a infants de 8 anys a 10 per a tauletes i telèfons mòbils que prepara Cubus Games, autors del videojoc de Crims.

“La idea és publicar crides al sector per a fer noves produccions cada any i intentar cobrir totes les franges. Volem que el públic més adult també se senti atret”, diu Oriol Boira, responsable d’Arts digitals i Videojocs de 3Cat. “Quan hàgim cobert totes les franges, veurem si repetim”, afegeix.

‘Dark mass’: el videojoc de terror psicològic que arribarà doblat al català

Vilma Montoliu (Barcelona, 1997) és molt jove, però ha aconseguit de crear la comunitat de creixement personal més gran en català, amb més de 22.000 seguidors a Instagram. A més, és autora de llibres i pòdcasts sobre meditació, que són guies escrites i parlades per a ajudar els qui volen iniciar-se –o aprofundir– en aquesta pràctica, que ella va descobrir de nena. La seva comunitat és molt variada, però ara ha publicat un llibre dedicat a un sector molt concret: els infants. A Soc com el mar (Columna) ofereix vint meditacions i visualitzacions per practicar amb els fills. Se centren molt en la qüestió de les emocions, perquè les puguin viure amb calma i naturalitat. Montoliu, a més de ser l’autora del llibre, també n’és la il·lustradora.

—Per què un llibre sobre meditació per a infants?
—Mai no he deixat de sentir-me connectada amb la infància. Els nens han de ser nens, els hem de protegir, i més avui dia amb les pantalles, la pornografia… Volia crear una eina que generés moments en família, fora de les pantalles. Quan vaig començar a penjar meditacions a les xarxes vaig observar que els nens eren un gruix important del públic. Hi havia moltes mares  –el 80% eren dones– que em comentaven que posaven vídeos de meditació als fills, però que volien fer alguna cosa amb la seva veu. Jo vaig aprendre a meditar amb la meva mare i hi connectava fàcilment perquè era la seva veu. Les veus de les mares curen, si la relació és bona. Amb el llibre poden llegir la meditació sense haver d’inventar-se cap història, com un conte.

“Les veus de les mares curen, si la relació és bona”

—Com és que vau començar a meditar amb la vostra mare?
—Quan tenia sis o set anys la meva mare va tenir una depressió que ara en diríem síndrome del treballador cremat, i arran d’això va fer tractaments estàndards i també va indagar en més eines, com la meditació. Li va venir de gust guiar-me en meditacions, m’adaptava els seus exercicis i també s’hi unia el meu pare.

—Suposo que no ens hem d’imaginar els pares més hippies del món…
—En absolut! Van fer un canvi de vida molt gran, però eren els típics que treballaven mil hores. Són més aviat de casa bona… [Riu.]

Vilma Montoliu (fotografia: Enric Galli).

—Heu explicat que vau ser víctima d’assetjament escolar i que en part aquesta eina us va ajudar.
—Em va passar durant la primària, l’ESO… Fins i tot al batxillerat, em feien el buit. Per sort, a la universitat, ja no. Això et deixa una cicatriu que et canvia la personalitat. Si has estat víctima d’assetjament escolar potser de gran has de treballar en la voluntat de fer tothom content sempre. Al llibre i a la meditació treballem sobre l’empatia, una autoimatge més amable, l’autoestima… La meva feina es basa molt en aquesta nena ferida i solitària que vaig ser. He creat una comunitat amable en què ens acceptem tal com som.

“La meva feina es basa molt en aquesta nena ferida i solitària que vaig ser”

—El llibre vol ensenyar els infants a viure les emocions amb calma. Tenim tendència a ignorar les negatives?
—No hi ha emocions negatives ni positives. No hem de dir que no volem la ira o la tristesa. Cal aprendre a expressar-les i acompanyar-les. Si t’enfades i no ho expresses allò ho guardes fins que explotes. Si el nen té un atac d’ira al supermercat no meditaràs en aquell moment, sóc realista. Però en un altre moment podem llegir el primer apartat en què s’explica què és l’enuig i es pot fer la meditació. Al principi de cada capítol s’explica una emoció. Com a adults, el gran repte és aprendre a acompanyar les emocions dels infants. A les dones ens ensenyen a no enfadar-nos, i hem de reivindicar que ens podem enfadar, posar límits i expressar opinions amb contundència. Igual que un home pot plorar.

—Quins són els beneficis de la meditació?
—N’hi ha molts, psicològics i físics. Baixa la tensió arterial, va molt bé per a la presa de decisions, és positiva per a la gestió de l’estrès… Fins i tot va bé per a fer la digestió. El cos, menys accelerat, digereix millor els aliments. I és bona per a dormir millor, per a la depressió i l’ansietat… Moltes persones fent petits canvis tenen un gran impacte. I la meditació no és només el que vius individualment, sinó l’impacte en la comunitat. Si tot Catalunya medités fins i tot milloraria el trànsit… [Riu.] Et fa una persona més amable.

—Aquests beneficis es noten només amb la meditació profunda o fer-la de manera superficial també funciona?
—No es medita mai malament. Amb cinc minuts diaris n’hi ha prou. I hi ha coses quotidianes que es poden convertir en meditació: dutxar-nos, regar les plantes… Alguns petits actes, si hi ets present, hi poses intenció i connectes amb la respiració, poden ser meditació. Tenim la imatge del monjo i la muntanya, una cosa d’un gran esforç intel·lectual o molt espiritual. I no, és una anàlisi de com està la teva ment, cor, emocions, cos… Jo sóc espiritual, però el meu objectiu és que ho pugui fer també la persona més escèptica. Pots meditar tant si dus americana i corbata com pantalons cagats, cadascú amb la seva recepta.

“No es medita mai malament”

—Hi ha el mite que meditar és deixar la ment en blanc, però sempre el desmentiu.
—La ment només la tenim en blanc quan som morts. L’objectiu és aprendre a observar què et passa, els teus pensaments. Et pots imaginar estirat a la gespa i que els pensaments són núvols que passen. Tens un pensament relacionat amb la feina, hi poses l’etiqueta “feina” i el deixes marxar. També et pots imaginar que ets en una estació de tren, veus els trens passar, però no puges a cap.

Vilma Montoliu (fotografia: Enric Galli). Vilma Montoliu (fotografia: Enric Galli).

—Per exemple, has discutit amb algú i et ve aquest pensament. En comptes de pensar “li hauria d’haver dit això” o “sempre actua d’aquesta manera” és millor observar el pensament i deixar-lo passar, no encallar-s’hi.
—Sí. El cap és com un mico que va saltant de branca en branca. Però quan segueixes una meditació guiada, has de procurar que la teva atenció estigui en la respiració, que et porta al cos i al present. I que segueixis el fil de la veu. Tenim aquesta ment rumiant que no para, i es tracta de connectar amb el cos. Els pensaments ni tenen la raó ni defineixen qui ets. Pots tenir un pensament horrible i no ets una persona horrible. Has de deixar-lo passar, no encallar-t’hi, tot i que aquest desaferrament costa.

—També parleu molt de la importància de la respiració. Respirem malament?
—A la ciutat anem molt accelerats i la respiració acostuma a ser superficial, respiracions molt curtes i des del pit, agafant l’aire per la boca. Hauríem d’agafar l’aire pel nas i deixar-lo anar també pel nas, i portar-lo a la part més baixa de la panxa per estimular el nervi vague, fer treballar el diafragma. Això fa entendre al cos que ets en un espai segur. Quan respirem per la boca el cos entén que hi ha una situació de perill i genera cortisol, l’hormona de l’estrès. Quan comences a meditar, com que fas aquesta respiració, en altres contextos la reprodueixes. La respiració és una ajuda i un símptoma. A vegades pots haver superat una situació en el pla psicològic, però el cos té memòria i tarda més a alliberar-ho. Quan et tornes a posar en aquell context potser notes tensió i respires per la boca. El cos és el gran savi, i per això ens podem conèixer a través seu.

“Anem molt accelerats i la respiració acostuma a ser superficial, respiracions molt curtes i des del pit”

—Quins consells donaríeu per començar a meditar?
—La primera vegada et pots estirar al llit, panxa enlaire, amb les mans cap munt. Poses una mà al pit i l’altra al ventre i procures que la mà que es mogui més sigui la del ventre. Intentes portar l’aire cap avall, amb una exhalació més llarga que la inhalació. Recomano d’iniciar-se amb algun àudio, una meditació guiada entre cinc i set minuts. Al meu pòdcast Quadern de meditacions hi ha 160 meditacions en català. Hi ha gent que no necessita àudio i és capaç de meditar simplement mirant el foc o un paisatge, però cada persona és diferent. I és important de compartir-ho, buscar algun grup, som fets per a fer les coses en comunitat.

—I com hem de començar a meditar amb criatures?
—Tu com a pare has d’haver meditat una mica. És com quan enviem els nens a teràpia, els pares també hi han d’anar. Normalitza-ho: “Me’n vaig a meditar!” I amb la criatura recomano molt el moment abans d’anar a dormir. Els expliquem que la meditació és com un conte, però que ells en són els protagonistes. El que vol un nen és que els pares el cuidin, i com que són moguts sempre pensem que no l’aguantaran, però hi reaccionen molt bé.

Vilma Montoliu (fotografia: Enric Galli). Vilma Montoliu (fotografia: Enric Galli).

—Teniu una gran comunitat de meditació en català. Quina és la importància de poder-ho fer en la llengua materna? 
—Puc posar-me una meditació d’algú de Colòmbia i gaudir-ne, però potser no hi connectaré tant o no em serà tan familiar com una veu en català. Parlar una llengua minoritzada ens connecta molt. Quan fas un viatge i sents parlar català sempre et fa il·lusió… A la comunitat en part hi ha tant de caliu gràcies a la llengua. La gent és molt agraïda i reconeix l’esforç de crear un projecte en català. A vegades penso que m’agradaria tenir més suport de les institucions, com a emprenedora. No he rebut mai cap subvenció per haver creat un projecte en català.

“A la comunitat en part hi ha tant de caliu gràcies a la llengua”

—Heu comentat que hi ha més dones que homes amb interès per aquests temes. Per què?
—Quan vaig començar potser només hi havia un 10% d’homes, però això creix, i molts vénen acompanyats de la parella. Cada vegada hi ha més espais perquè els homes parlin de les seves emocions, més terapeutes homes que creen aquests espais… Les noves generacions cada vegada exterioritzen més el que senten i es permeten més de connectar amb ells, plorar… El paper dels homes aquests darrers anys ha canviat molt i els hem de donar un temps d’adaptació. Socialment, s’han mogut tantes coses que hem de tenir paciència amb ells, entenc que se sentin desorientats. Hi ha canvis que requeriran molts anys.

“Laia, qui?” La sorpresa va ser majúscula quan la seleccionadora suïssa de futbol femení, Pia Sundhage, va presentar una de les novetats per als següents partits de la Nations League. Acabava d’anunciar la convocatòria de Laia Ballesté, una jugadora absolutament desconeguda per al futbol suís i que, de fet, tan sols fa tres anys i mig que té la nacionalitat suïssa, segons que informa el diari Blick. Aquest vespre, Ballesté podria debutar amb la samarreta de Suïssa en un partit contra França, i dimarts vinent torna a ser convocada per jugar contra Islàndia.

En realitat, Ballesté és nascuda a l’Ampolla (Baix Ebre). El seu segon cognom ja mostra les arrels suïsses: Sciora. “La meva mare és de Suïssa. Van haver de venir al Delta per una malaltia del meu avi, pel clima”, va explicar ara fa dos anys en un diari esportiu. Era la primera volta que verbalitzava a la premsa esportiva que ella anava amb Suïssa i no pas amb Espanya, i ho justificava com un homenatge a la mare. “A vegades em pregunten què faria si hagués d’elegir entre jugar amb l’una o l’altra, i jo sempre dic que elegiria Suïssa… per ma mare. Al final, és qui m’ha dut sempre a tots els camps de futbol, qui ha fet més sacrificis. És un sentiment que ho dec a ella i a la meva àvia materna, que és com la meva segona mare. Per a elles seria un orgull.”

Llavors, encara quedava lluny la possibilitat de jugar en una competició internacional. Tenia 22 anys i era jugadora de l’Sporting de Huelva, on havia arribat del Rayo Vallecano. Abans havia estat un any al DUX Logroño, un altre al Deportivo Alavés i tres al València CF B, el primer club professional en què va jugar. A 16 anys havia rebut la trucada del Barça, que va haver de refusar perquè no ho podia combinar amb la seva vida a l’Ampolla. “Del poble a Barcelona són dues hores, els meus dos pares treballaven, jo anava a l’institut, els entrenaments eren a les vuit del vespre…”, explicava. Em compte d’això, va fitxar pel Joventut Almassora CF, a la Plana Alta, cosa que la va posar al radar del València CF. I aquesta temporada ha fitxat per l’Espanyol per al seu retorn a primera divisió.

Després del Mundial de futbol del 2023 –que va guanyar Espanya–, l’agent de Ballesté va trucar a la Federació Suïssa de Futbol per fer-los saber que tenia passaport suís i que estava disponible per a ser convocada, però ha hagut d’esperar dos anys fins que li ha arribat el moment. “És un somni fet realitat”, ha dit en una entrevista a la radiotelevisió suïssa SRF. “No em puc creure que sigui aquí. Estava nerviosa a la meva habitació i he dit, ‘endavant, som-hi’.”, diu. Hi explica que és una mica tímida i que veure les seves companyes l’impressiona, però que no sent pressió. “Només visc el moment.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by SRF Sport (@srfsport)

Justament, aquest estiu es jugarà a Suïssa l’Eurocopa de futbol femení, però Ballesté no vol aventurar-se si la convocaran ni s’ho marca com un objectiu. “No penso en l’Eurocopa, però sé que sóc aquí per algun motiu, per la feina que he fet.” Ara com ara, diu, vol ajudar les companyes d’equip i empènyer per a anar més amunt.

Se sent molt còmoda a l’Espanyol

La convocatòria amb Suïssa ha arribat en un bon moment per a Ballesté, però no li va ser fàcil aconseguir la titularitat a l’eix de la defensa de l’Espanyol. Segons que ha explicat al diari 1900, que segueix l’actualitat esportiva de l’Espanyol, va ser a partir de converses amb l’entrenadora Sara Monforte per a veure què podia millorar, i el rodatge en el joc li ha obert les portes de l’equip titular. També ha estat molt important l’aprenentatge que pot extreure de les seves companyes Amaia Martínez, Júlia Guerra i Simona Botero, amb qui comparteix posició al camp. “Som un grup molt bo col·lectivament, no som un equip d’individualitats i això fa gaudir. Les companyes que tinc són genials, no havia tingut mai un vestidor que sabés que puc comptar amb elles”, confessa.

Explica que durant la temporada va tenir “un moment personal una mica dolent”, però que sabia que, si durant el partit li passava res, les tindria totes al seu costat. “Els vaig agrair aquest sentiment que tenim de família, els vaig dir ‘gràcies, noies, no m’he sentit desprotegida, m’he sentit forta i som un gran equip’.”

El caos a Rodalia s’ha agreujat, darrerament, perquè hi ha més de 180 obres en marxa: substitucions de carrils o travesses, enclavaments electrònics, supressions de passos a nivell, renovacions de catenàries i més reparacions. Són deures inajornables que s’havien anat acumulant damunt la taula, sobretot, per la desatenció d’ADIF, entitat titular de les infrastructures i, per tant, del manteniment. Els maldecaps que deriven d’aquest devessall d’obres s’afegeixen a dos problemes històrics: la impuntualitat recurrent dels trens i la desinversió crònica, agreujada a partir dels anys noranta per la priorització de la gran velocitat, que s’ha articulat tot afavorint un model radial amb Madrid al centre.

Són dos factors estructurals i un de conjuntural que expliquen l’explosió d’incidències actual, però el sistema de Rodalia català té tres problemes greus molt importants que no solen ocupar titulars. N’hi ha més. Per exemple, l’augment de les freqüències o de la capacitat dels combois, o els trams encara pendents de desdoblar de línies tan determinants com la R3, de l’Hospitalet de Llobregat a la Tor de Querol, que passa per Vic i Puigcerdà. Els tres que expliquem aquí, tanmateix, no es poden resoldre amb intervencions parcials o limitades, sinó amb grans decisions de país, perquè tenen a veure amb la concepció del model a partir de la base.

Joan Amorós: “El perill que veig en tot això de Rodalia és que la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops”

1. La saturació que causaran les mercaderies

A la xarxa de la rodalia catalana, els trens de mercaderies fan servir les mateixes vies que els trens de passatgers. És una anomalia europea: en alguns altres hubs logístics de les proporcions del nexe Tarragona-Barcelona, com el de l’Illa de França o el de la vall del Ruhr, uns i altres van separats. L’excepció catalana s’explica perquè no hi ha la infrastructura d’ús exclusiu per a mercaderies prou desenvolupada, cosa deguda sobretot a la manca de planificació i d’inversió. Una de les raons històriques és la lentitud en el desenvolupament del corredor mediterrani, que hauria de permetre d’alliberar espai per a les mercaderies. Com que els trens de mercaderies són més lents i més pesants que no pas els altres, aquesta coincidència a les vies amenaça sovint de fer col·lapsar la capacitat de la infrastructura.

El problema, lluny de ser provisional, té tots els números de la rifa per a agreujar-se aquests anys vinents. Primer, perquè la quantitat de passatgers creix: després de les bonificacions que van començar l’any 2022, Rodalia ha registrat rècords d’usuaris –tan sols el primer any ja van augmentar d’un 30%. La Generalitat, a més, treballa amb la previsió que el Principat passi de vuit milions d’habitants a deu. Segon, perquè el trànsit de mercaderies amb tren també haurà d’augmentar. Brussel·les exigeix que, l’any 2030, per raons de sostenibilitat ambiental, el 30% del trànsit total de mercaderies es faci per via ferroviària. Ara com ara, l’estat espanyol té una de les xifres més baixes de tota la Unió Europea, al voltant del 4%. El govern espanyol es va marcar l’objectiu més tímid d’un 10%, però fa poc el ministre Óscar Puente va reconèixer que les possibilitats de complir-lo són “a anys llum”.

Rodalia: una incidència greu cada dos dies i mig i més de 10.000 afectats

2. Un territori invertebrat: la desconnexió de les ciutats mitjanes

Un altre dels problemes bàsics de la xarxa de Rodalia catalana és la consolidació d’un model centralista, que encara té molta dependència de Barcelona. Per una banda, hi ha ciutats mitjanes que no tenen cap mena de connexió ferroviària: és el cas de Lloret de Mar, amb 42.000 habitants; d’Olot, amb 39.000; d’Amposta, amb 23.000; de Banyoles, amb 21.000; de Roses, amb 20.000; de Berga, amb 17.000. I podríem anar fent una llarga llista: la Seu d’Urgell, Solsona, Esparreguera, Castellar del Vallès. De fet, n’hi ha que en tenien, d’estació de tren, però l’han perduda, com Caldes de Montbui, de 18.000 habitants, o Argentona, de 13.000.

La cosa no s’acaba aquí. A les ciutats mitjanes que sí que tenen estació de tren, l’efecte de la concepció centralista les deixa invertebrades. Un cas de bona interconnectivitat és el dels Països Baixos, en què les ciutats estan ben enllaçades sense necessitat de passar sempre per Amsterdam –tal com explicava fa poc a VilaWeb Carme Miralles-Guasch, catedràtica de geografia urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en mobilitat. Ací, en canvi, Barcelona fa de centre de comandament, cosa que origina situacions ben poc sostenibles. El trajecte amb cotxe entre Terrassa i Granollers, per exemple, es fa en mitja hora; amb tren, cal anar fins a Montcada, caminar una mica i canviar de línia, i tot plegat porta una mica més d’una hora, si els horaris encaixen. Entre Sabadell i Vilafranca del Penedès hi ha vora quaranta minuts amb cotxe; amb tren, cal passar per Barcelona i esmerçar-hi una hora i tres quarts.

Un exemple palmari de l’endarreriment en aquest terreny és l’anomenada línia orbital, que fa dècades que és desada en un calaix. Si es fes, un traçat de 119 quilòmetres, que aprofitaria en part estacions i trams que ja existeixen, connectarien Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró. Els mateixos arxius de la Generalitat de Catalunya la descriuen com “un projecte clau pera  articular la mobilitat futura de Catalunya”, però el més calent és a l’aigüera. Tot i que figura als plans territorials vigents i que el pla específic de mobilitat del Vallès en preveu el primer tram entre Granollers i Sabadell, el pla general de Rodalia 2020-30 només l’inclou en l’apartat d’estudis informatius o projectes d’avaluació pendents d’elaborar. Les perspectives d’execució s’han anat aigualint d’ençà que se’n va fer una aprovació inicial, l’any 2010.

La mateixa mena de dèficit traspassa els confins de la regió metropolitana, és clar. Entre Lleida i Igualada –una hora de trajecte amb cotxe–, no hi ha cap mena de connexió ferroviària; ni tampoc entre Lleida i Tortosa –una hora i mitja– o Ripoll i Solsona –també una hora i mitja.

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

3. La manca de planificació

Ben lligat amb el punt anterior, la xarxa arrossega deficiències també per manca de planificació i d’adequació al creixement poblacional. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha repetit unes quantes vegades: “Tenim les infrastructures pensades per a un país de sis milions i mig d’habitants, ja en som vuit i aviat en serem deu.” Però, de fet, encara és més greu. Si bé s’han fet ampliacions a tot el Principat, la regió metropolitana de Barcelona, la zona més poblada i més densa del país, té pràcticament la mateixa xarxa de rodalia que tenia fa cent anys, el 1925, quan hi havia escassament dos milions i mig d’habitants. Durant tot aquest temps, és clar, les infrastructures s’han modernitzat, però amb prou feines se n’han fetes de noves: tot just la connexió fins a la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona i el bypass que va per darrere el Tibidabo, dissenyat, en part, perquè els residus nuclears de Vandellòs no travessessin el centre de la capital.

Les explicacions d’aquest retard, ací, també s’encavalquen. N’hi ha d’històriques. A principi del segle passat, la Mancomunitat de Catalunya va propiciar grans avenços en la xarxa metropolitana, però uns altres plans que tenia a mitjà i llarg termini, com un bon grapat de línies secundàries, no van arribar a veure mai la llum arran de l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera. Més tard, en temps de la república, el Pla d’Enllaços Ferroviaris del 1933 fou estroncat, primer, per les desavinences institucionals i, després, per la imposició de la dictadura franquista. Moltes de les obres previstes es van acabar desenvolupant lustres o dècades més tard, però n’hi havia que van acabar descartades, com una línia per l’interior del Maresme. Sigui com sigui, totes dues dictadures van interrompre plans que ja eren prevists fa molt de temps.

Unes altres explicacions són més controvertides. Políticament, hi ha un foc creuat de retrets. Paneque ha retret als governs de CiU, PDECat i Junts una “no-gestió”, cosa que Junts ha rebatut amb l’argument que la competència ha estat sempre de Madrid, que ha invertit desproporcionadament en la connectivitat de la capital espanyola –cosa, d’una altra banda, contrastada per les xifres oficials– i que el traspàs de l’any 2010 es va fer buit de contingut. Algunes altres formacions, com ERC, els Comuns o la CUP han adduït unes quantes vegades que la manca de planificació de la rodalia es deu, a banda la desinversió, a la decisió en favor de la gran velocitat que CiU també va alimentar. En una entrevista recent a VilaWeb, el president de FERRMED, Joan Amorós, deia: “La primera responsabilitat és de Madrid, sí. Ara, la segona és de la Generalitat, que no ha previst mai de fer un projecte amb perspectiva de regió.”

“Hem de continuar imaginant en aquest món boig.” És un missatge privat que em va enviar l’escriptor Gabriel Ventura per Instagram quan jo acabava de penjar una foto del seu últim llibre, l’assaig El millor dels mons impossibles. Un viatge al multivers del reality shifting (Anagrama, 2025), per dir que el llibre és enlluernador, en part perquè m’agrada mostrar què llegeixo, i en part també perquè li volia fer saber que l’estava llegint. “És un llibre per a narradors, per a qui encara creu en el poder de la ficció”, em va dir també Ventura pel mateix canal, i va afegir que estava fascinat “per les ‘noves’ maneres d’imaginar i narrar”. 

Qui no sàpiga què és això del reality shifting, que no pateixi, l’autor no solament ens explica què és, en què consisteix, d’on ve, per a què serveix i com es fa, sinó que en traça fins i tot uns antecedents i el relaciona amb la física quàntica i amb el món dels somnis i el de la creació. L’assaig és com una pastilla efervescent que t’omple el cap d’idees-bombolla i alhora et connecta universos aparentment tan allunyats com TikTok i els contes de Jorge Luis Borges. 

Aquest fenomen del reality shifting, per dir-ne d’alguna manera, sembla que sorgeix i pren força durant la pandèmia, quan els que llavors eren adolescents van trobar més que mai el seu refugi a la pantalla, i no solament com a “espectadors” sinó que van fer un pas més enllà, o hauria de dir “més endins”. Però abans que algú s’embali, no és un llibre per a desxifrar conductes adolescents, no l’agafeu per aquí, perquè Ventura pren un altre camí, el que us he dit més amunt citant-lo a ell mateix: per entendre la realitat ens cal l’artifici, encara ens cal l’artifici, i com que la realitat –això ho afegeixo jo– és cada cop més complexa, l’artifici també. 

No és que la realitat sigui cada cop més complexa, mentida, és que cada cop és menys habitable i la necessitat de fugir pròpia de l’adolescència, de fugir de la realitat “dels adults”, ara pren unes dimensions més profundes perquè l’ànsia d’evasió és urgent, perquè hi ha per una banda un desencant polític i social que demana fugir més que actuar, perquè hi ha un desconsol que si continues connectat a la realitat quotidiana només fa que créixer, perquè l’angoixa ara ja és un tret generacional dels joves. 

I fugir a un univers paral·lel és la solució, tot i que dir-ne “solució” potser és simplificar-ho i no és just, perquè seríem un pas més a prop de ridiculitzar-ho i l’assumpte és seriós. El shifting diu Ventura que és com una “solitud compartida” i no és un acte impulsiu de fugida, és una operació rumiada i elaborada perquè resulta que l’univers paral·lel on fuges te l’has de pensar tu, te n’has de fer un guió abans d’endinsar-t’hi. I per endinsar-t’hi hi ha una sèrie de mètodes que passen tots per la meditació primer i per la projecció d’imatges interiors després. El refugi és simbòlic però es fa real, transites cap a una vida alternativa que és la vida que has imaginat en un guió prèviament, la vida imaginada. I mentrestant continues també sent a la vida quotidiana, la “real”, tot i que també existeix el permashifting, que ja seria el pas extrem de quedar-se a viure en l’univers imaginat, perquè tal com està tot “per què m’hauria de quedar aquí?”, en aquest món real que m’angoixa i que cada cop empitjora més, m’ofega més. 

A la vida desitjada, la imaginada, hi ha el plaer que persegueixes i no trobes mai en el món real, i hi ha una seguretat que no tens tampoc fora d’aquí, una seguretat dissenyada sense fissures. El guió és com un protocol de seguretat, no hi ha lloc per a imprevistos. I tot es fa des de l’habitació, el temple de l’adolescent, l’únic lloc físic segur des d’on es pot traslladar al món imaginat, primer amb els ulls tancats, estirat, però després fins i tot obrint els ulls. 

He de confessar que ho escric i em costa d’imaginar-ho i em fa por no explicar-ho bé i treure-hi transcendència, perquè en té, des del moment que és una opció de vida per a tants joves, ho hem de tenir en compte, perquè el món que tenim, i sobretot el que els deixarem, demana aquesta mena de “teologia digital”, en paraules de Ventura, per sobreviure. I els adolescents no volen sobreviure, volen viure, com ho vam fer nosaltres, i per això fugen, els que no poden viure aquí: per “evadir situacions de marginació social –i sobretot problemes mentals, com l’ansietat o la depressió– que ens impedeixen desenvolupar una vida afectiva estable”. Persegueixen el mateix que els adolescents de totes les èpoques, i “llegir-los com una anomalia en la història de la imaginació seria un error”. 

D’Agustí d’Hipona a Rosalía, de Baudelaire a Philip K. Dick, Gabriel Ventura traça una xarxa de fugides, realitats, mons paral·lels, possibles i impossibles, una xarxa que no és en absolut un mapa, perquè la cosa va de perdre’s per trobar-se i si et vols perdre el mapa no el necessites, al contrari. I no sé què és el contrari d’un mapa, potser és això el que ens queda per inventar. Unes instruccions per perdre’s, i jo he entès que el reality shifting és com perdre’s amb mapa, perdre’s però sabent on perquè ho hem guionitzat nosaltres. 

I perdre’ns fins que pot ser que ens fem una pregunta que de fet ens podríem fer tots, en qualsevol edat i circumstància: “Existeixo realment o només soc la projecció d’una consciència que m’està imaginant en una realitat alternativa?” No sé si cap de nosaltres pot respondre amb seguretat aquesta pregunta, sense ni un mil·ligram de dubte. Jo me n’enduc un munt, de preguntes, d’aquest llibre fúcsia, però veure que la ficció, que la imaginació, pot ser un antídot m’empeny a confiar en el poder dels universos paral·lels com a possibilitats d’insurgència o si més no de qüestionament de la realitat: “És més fàcil imaginar un univers paral·lel que la fi del capitalisme”, escriu Ventura parafrasejant Jameson, i després de llegir el seu assaig tinc clar que impossible ho és tot d’entrada, però la imaginació ha sigut al principi de tantes coses.

L’habitatge és ara mateix, sens dubte, el maldecap polític principal a Andorra. De fet, un 70% dels andorrans el situen com el principal problema en el darrer Observatori del grup Andorra Recerca + Innovació. Aquests darrers anys hi ha hagut mobilitzacions multitudinàries per a demanar solucions i ha estat un punt central en els debats electorals i institucions.

Demà, com en bona part del país, hi ha convocada una nova manifestació, que partirà de la plaça del Príncep Benlloch, d’Andorra la Vella, a les 19.30, i que acabarà a la rotonda del Km 0, a Escaldes-Engordany.

On i com seran les principals manifestacions per l’habitatge del 5 d’abril?

Vora un 64% dels residents viuen de lloguer, i les darreres xifres mostren uns preus desorbitats. El portal immobiliari Pisos.ad indicava en el darrer informe que el preu mitjà dels nous lloguers s’enfila fins a 2.832 euros. Per a comparar-ho, el salari mínim mensual és de 1.376 euros i el mitjà d’uns 2.500. I tot i que el govern fa un càlcul més baix, continua essent una despesa important, amb un preu mitjà de 16,60 euros el metre quadrat, és a dir, de 1.328 euros per a un pis de 80 m2.

Quines iniciatives s’han pres a Andorra?

Si els nous lloguers superen el miler d’euros, resulta que la mitjana de preu del lloguer o hipoteca que paguen els andorrans no arriba a aquesta xifra: és just de 959 euros mensuals. Això es deu sobretot a la congelació dels lloguers, que ha creat una forta desigualtat entre els nous contractes i els signats abans. El novembre del 2023 el parlament va aprovar per unanimitat una llei que prorrogava els contractes almenys fins al 2027 –una mesura vigent d’ençà del 2019– i congelava la majoria de lloguers.

Alhora, el proppassat 6 de març, el Consell General aprovava una llei que ha de ser essencial per a la qüestió, la Llei del Creixement Sostenible i Dret a l’Habitatge, més coneguda per llei òmnibus, que va ser votada solament pels dos partits que donen suport al govern, Demòcrates i Ciutadans Compromesos, i el conseller no adscrit, Víctor Pintos. La nova llei, que entrarà en vigor progressivament durant l’any, té algunes mesures contundents, com ara la de limitar l’adquisició d’immobles per part d’inversors estrangers, que solament podran comprar dos pisos; o bé la d’augmentar els imposts sobre la plus-vàlua immobiliària.

També es prohibeixen les promocions immobiliàries si no destinen pel cap baix la meitat dels immobles a lloguer assequible. A més no es donen noves llicències d’allotjaments turístics. I quan els apartaments turístics representen menys d’un 30% del bloc, les llicències s’anul·laran i hauran de passar a ser residencials.

Finalment, una de les mesures més contundents és la cessió forçosa de pisos buits per a destinar-los a lloguer assequible, que es defineix com un preu pel cap baix un 25% inferior al de mercat. Els propietaris hauran de posar els pisos buits al mercat o bé cedir-los al govern perquè ho faci. I l’objectiu de les autoritats és que en tres anys aflorin uns 1.500 pisos al mercat.

Mesures a mitjà i llarg termini

El president de grup parlamentari de Demòcrates, Jordi Jordana, explica que el problema va començar el 2019, quan es van imposar unes mesures –la pròrroga i el topall de lloguer– per a una situació que consideraven conjuntural. Però ara s’ha vist –diu Jordana– “que no solament és conjuntural, sinó que ja es converteix en estructural, de manera que ha calgut aplicar mesures més a mitjà i a llarg termini, per a tots els fronts que tracta la llei òmnibus, com la inversió estrangera, pisos turístics o ajudes a l’habitatge”.

Troba que no caldran més decisions perquè la situació es normalitzi en un parell d’anys, quan acaben les pròrrogues sobre els lloguers. Sobre això, explica que amb les mesures que s’impulsen n’hi hauria d’haver prou, però troba complicat que el 2027 el mercat de l’habitatge s’hagi normalitzat completament com era fa uns anys. Tanmateix, creu que almenys es podran suavitzar, progressivament, les mesures actuals ara de pròrrogues forçoses.

Andorra flexibilitza l’accés als pisos del parc públic de lloguer assequible

Descarta de convertir en permanents certes mesures com ara un topall al lloguer i troba que limitar la inversió ajudarà a fer que aquesta pressió no sigui tan intensa. Tot això creu que cal vincular-ho amb mesures per a controlar la immigració i tenint present que hi ha un parc públic d’habitatge. Sobre això, paral·lelament a la llei, el govern ha impulsat un parc públic d’habitatge, que ara mateix és de 197 pisos i que es preveu que el 2027 ja sigui de 467.

Sobre les quotes d’immigració considera que són “plenament absorbibles”. I afegeix: “Importem dues mil persones o tres mil l’any, que és el que necessitem per mantenir el país.” El president de grup parlamentari de Demòcrates explica que el creixement és tant urbanístic com d’immigració, com de comerços, com de tot. El govern ha impulsat una revisió dels plans d’urbanisme i que les parròquies facin estudis de càrrega per determinar quina població podria absorbir cada localitat d’acord amb les infrastructures i recursos propis. “Justament aquests estudis de càrrega ara la majoria de les parròquies els van acabant”, diu. A partir d’aquí es vol definir com ha de ser Andorra a mitjà i llarg termini, què és necessari en l’àmbit de l’habitatge, infrastructures, hospitals, o turisme: “S’haurà d’acabar de definir el país que volem, en tots els àmbits.”

Andorra modifica el reglament d’immigració per evitar la sobreocupació de pisos

“Absolutament insuficient”: les crítiques d’entitats i oposició

La demanda principal de la Coordinadora per un habitatge digne a Andorra, que convoca la manifestació, és de regular tots els lloguers, inclosos els nous, i de manera permanent. Alhora, exigeixen urgentment que es prohibeixin els desnonaments sense alternativa residencial, posar fi a la trampa del fill, és a dir, extingir el contracte del lloguer sota el fals pretext de destinar-lo a un familiar, i crear més parc públic d’habitatge.

En general, la major part de l’oposició troba que la llei òmnibus és insuficient. Tot i que hi ha excepcions, com ara el partit ultradretà Andorra Endavant, que considera, per contra, que és massa intervencionista i que la cessió obligatòria dels pisos buits “vulnera la propietat privada”.

Per una altra banda, el president del grup parlamentari de Concòrdia i cap de l’oposició, Cerni Escalé, crítica que la llei òmnibus “no és prou ambiciosa per a aturar l’augment de preus” i remarca que la situació d’Andorra és més que excepcional, perquè de l’abril del 2023 –quan hi va haver eleccions– fins al desembre del 2024, el preu de l’habitatge ha augmentat d’un 19,6% –i d’un 25% el lloguer. En canvi, a l’estat espanyol, “on –diu– es viu una situació d’emergència en l’habitatge”, ha pujat d’un 6,9%, i a l’estat francès, d’un 3,8%.

Escalé és del parer que la limitació a la inversió estrangera, amb caràcter especulatiu, hauria de ser molt més dura: “El nombre establert d’immobles per cada inversor és de dos, però si una família de cinc persones hi posa el nom de cada membre de la família, n’hauran comprat deu”, diu. Alhora, remarca que cada inversor pot comprar sis places d’aparcament, que és també un bé molt limitat.

Així mateix, considera insuficients els gravàmens sobre la plus-vàlua: “La llei modifica la fiscalitat, que crea un recàrrec d’un 10% quan es compra i es ven un pis en menys de dos anys, i quan s’espera dos anys i un dia, aquest recàrrec ja passa a ser del 5%.” Per això, diu: “Amb aquest tipus el règim fiscal continua essent, respecte de l’especulació, tan atractiu que no aturarem aquesta inversió. A criteri nostre, el govern busca el terme mitjà entre els interessos dels especuladors i els interessos dels qui no tenen casa. L’equidistància entre el privilegi i la precarietat és un punt que no pot ser més que injust.”

El dirigent de Concòrdia explica que Andorra creix sense mesura. “Hem construït molt, però per a un públic extern. I a més a més tensionen molt els recursos naturals. Viu més gent a Andorra que a l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars junts, en un territori molt petit. Això acaba causant tensió en els recursos naturals i, a més, menys gaudi de la natura, més contaminació, menys qualitat de vida per als qui viuen aquí. Som en una situació de creixent saturació, i això erosiona el paisatge, les cases –en el sentit més tradicional del terme, i en el sentit de la família també– i el sentiment de comunitat.” Més enllà de l’habitatge, un creixement tan ràpid té implicacions greus: “La nostra llengua es deixa de parlar, la prosperitat deixa de ser compartida i és més desigual, i la identitat s’afebleix.”

Sobre la congelació dels lloguers, Escalé troba que era una mesura necessària aleshores però que ha tingut efectes perversos, perquè, sense més mecanismes, va apujar els preus per a aquells que no tenien un immoble de lloguer en el moment de la llei. Molts propietaris prefereixen vendre els pisos, i això en redueix l’oferta i causa una inflació de preus. Alhora, molts encara apugen més el preu amb la previsió que el govern pugui congelar la quota.

Així, doncs, Escalé troba que el problema és multifactorial però creu que és clau la limitació de la inversió especulativa. “El mercat de lloguer –diu– depèn del mercat de compra-venda, i si aquest és molt elevat s’acaben inflant els lloguers, perquè hi ha menys oferta disponible.” Això també implica reduir la pressió migratòria que hi ha ara, perquè aquesta població augmenta a un ritme molt ràpid. “Cal fer-ho de manera planificada, perquè és el govern qui obre quotes, i la situació combinada de més persones vivint al país, més inversors estrangers comprant pisos en què no viuen, augmenta molt el preu de l’immobiliari.” Com a conclusió, doncs, creu que és “una llei absolutament insuficient, que pal·lia algunes de les conseqüències del programa, però no adreça la situació directament”.

Hi ha poques combinacions més perilloses que la ignorància i el poder absolut. I precisament és aquesta la que el món acaba de presenciar amb una enorme estupefacció: heus ací un home, Donald Trump, que no entén els fonaments més bàsics de l’economia i que pren decisions que afectaran i complicaran el destí de milions i milions de persones.

Per a justificar els seus aranzels al·lucinants, Trump ha pronunciat un discurs sobre política comercial tan ple d’errors i desvariejaments que qualsevol estudiant de primer curs d’economia l’hauria suspès. Però la ignorància, per si mateixa, no seria tan alarmant si no anàs acompanyada d’una autoconfiança que ni tan sols sé com qualificar.

Trump no dubta mai. No admet matisos. Està convençut que entén l’economia millor que qualsevol economista, la història millor que qualsevol historiador, el comerç millor que qualsevol expert en relacions internacionals. Com menys sap d’una cosa, segons que sembla i anem comprovant, més convençut està de la seua infal·libilitat.

Però el problema no és tan sols que Trump no sàpiga d’economia. El problema –concret i exacte, descomunal– és que Donald Trump no sap què no sap. No té ni idea del volum de la seua ignorància. I aquesta és la veritable perversió que resulta de la combinació de la ignorància amb el poder: tanca totes les portes al coneixement i a la rectificació.

La ignorància de Trump, siga com siga, no és cap accident: és una elecció. És el resultat d’una vida sense gens de curiositat intel·lectual, sense gens de respecte pel coneixement expert, sense gens d’humilitat davant la complexitat del món. Trump és un home que ha viscut sempre en una bombolla de riquesa heretada, envoltat d’aduladors i eliminant qualsevol veu discrepant. L’únic paràmetre que l’impulsa a jutjar una idea és si l’afavoreix personalment o no –a tot estirar, si sona bé en un titular, si impressiona la seua base electoral.

I què passa quan un home com ell té a les mans les palanques de l’economia més poderosa del planeta? Doncs això que veiem: caos, incoherència, destrucció. Els mercats han reaccionat amb pànic, la confiança empresarial s’esfondra, els socis comercials preparen represàlies. És com si haguéssem posat una criatura de cinc anys als comandaments d’un avió i ens sorprengués que minuts després s’estavellàs.

En el curs de la nostra història, durant segles, les societats civilitzades han desenvolupat mecanismes per a protegir-se dels efectes de la ignorància en el poder. Imperfectes, de vegades molt molests, però eficaços a la seua manera. Burocràcies professionals, assessors independents, contrapesos institucionals, premsa lliure… Trump ha anat desactivant totes aquestes salvaguardes una per una. Ha acomiadat experts que no li donaven la raó, ha desprestigiat institucions que no s’ajustaven als seus desigs, ha menystingut informes que contradeien les seues intuïcions, ha emprès una croada contra el periodisme.

I el resultat de tot plegat és un home sol, tancat en la seua monumental ignorància i prenent decisions que afecten el món sencer basant-se únicament en els seus prejudicis i obsessions. He seguit de fa molts anys la política americana –les primeres eleccions que hi vaig viure enfrontaven Bush pare amb Dukakis…–, i crec que puc afirmar que no he vist mai cap dirigent com Trump tan desinteressat pels fets objectius, tan desdenyós amb el coneixement expert, tan còmode en la seua ignorància. Tenim –tots, no solament els americans– un gran problema.

 

PS1. Amb el seu magisteri habitual, però em sembla que més desconcertat i indignat que d’habitud, Jordi Goula posa els punts sobre les is, del punt de vista econòmic, respecte de l’absurda proposta de Donald Trump. Cal llegir-ho: “Les tres grans mentides d’un fatu president“.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta setmana dedicada a les novetats, cada volta més inquietants, sobre de l’atemptat del 17-A. Robert Manrique es va unir als habituals Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal. El vídeo el podeu trobar ací.

PS3. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

Avui, una comissió formada per Famílies pel Valencià, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i Intersindical Valenciana ha intervingut en l’intergrup de minories nacionals i llengües minoritzades del Parlament Europeu per exposar la situació crítica que viu el català al País Valencià. Les entitats han estat convidades per l’eurodiputat Vicent Marzà, del grup dels Verds – Aliança Lliure Europea.

Adriana Gil, representant de Famílies pel Valencià, ha explicat què implicava la llei de segregació lingüística. “Aquesta llei posa en perill la cohesió social i la igualtat d’oportunitats del poble valencià, perquè és una llei inadequada al nostre context sociolingüístic”, ha criticat.

En la seua intervenció, Gil ha insistit que la llei era “regressiva, antipedagògica i concebuda amb l’objectiu de reduir la presència del valencià als centres educatius” i ha criticat la Conselleria d’Educació per haver fet la consulta sobre la llengua base tot i el rebuig majoritari de la comunitat educativa. També ha recordat que, durant les setmanes prèvies a la consulta, la conselleria va prohibir, perseguir i censurar actes a favor del català. Amb tot, la representant de Famílies pel Valencià s’ha felicitat pels resultats aconseguits en la consulta. Finalment, Gil ha recordat que “Europa hauria de tenir un paper clau en la defensa dels drets lingüístics dels parlants de les llengües minoritzades, com és el cas del valencià”.

Per la seua banda, la presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha posat l’accent en la regressió dels drets lingüístics, la manca de polítiques públiques eficaces i la necessitat de prestigiar l’ús del català en tots els àmbits socials. Ha denunciat “la davallada alarmant de l’ús social del valencià”, i ha aportat dades oficials que mostren que només un 24% de la població usa habitualment el català en l’àmbit laboral, un 17,6% en l’administració pública i un 13,2% en l’àmbit comercial. “Aquesta caiguda està relacionada amb l’absència de polítiques públiques valentes, com ara l’eliminació del requisit lingüístic per a funcionaris i inspectors”, ha afirmat.

Oliver també ha apuntat que només un dels 224 jutjats del País Valencià fa servir habitualment el català i que un jutge ha arribat a demanar a la Generalitat de Catalunya la traducció d’un text redactat en català. “És una situació kafkiana que demostra fins a quin punt es vulneren els nostres drets”, ha dit. Així, ha denunciat “la folklorització” de la llengua i ha reclamat que el català siga una llengua “normal i digna” a la justícia, a l’educació, als mitjans i a tots els àmbits socials.

Consummatum est! El multimilionari president dels EUA aclaria ahir les incògnites que pesaven sobre les seves decisions dels aranzels. I n’ha obert moltes més. De moment, veiem que han estat més dures que no esperaven els analistes de tot el món, perquè afecten tothom. Finalment, ha optat per atacar els països amb els quals té més dèficit comercial, amb uns tipus diferents, tots molt més alts que no es preveia i que arriben fins al 50% en alguns casos. Els principals afectats són els països de la UE, amb un aranzel del 20%, i la Xina, que en rebrà un de nou del 34%.

Trump està obsessionat, i poc s’hi pot fer quan el sentit comú no acompanya i qui pren les decisions està convençut que és l’amo del món. Els Estats Units contra tothom, confiant en la seva potència econòmica… i militar. Vol que les nacions capitulin. Un emperador modern, que fonamenta la seva bogeria en postulats del segle XIX, quan hom encara pensava que l’autarquia i el proteccionisme eren les claus de la fortalesa pròpia. No vol recordar que l’última vegada que els EUA van fer una cosa semblant amb els aranzels, el 1930, van fer el llit a la Gran Depressió i van provocar l’ensorrament de tot el món –i del seu país també. És cert que en un segle les coses han canviat molt, però encetar una guerra d’aquesta mena no pot portar sinó molts maldecaps. Tot plegat ens menarà a un lloc on tots hi perdrem –ells també, és clar.

No pretenc ficar-me dins el seu cap –m’és impossible–, però em sembla mentida que al país on hi ha els millors economistes del món es permeti una barbaritat com aquesta, que, si no canvien molt les coses, desfarà el teixit que durant vuitanta anys s’ha anat confeccionant, de mica en mica i amb molts esforços, per tractar de fer un món multilateral, més equilibrat i just. Per evitar, en definitiva, que torni a ser la jungla de la llei del més fort, que sembla que és allò que cerca. Juga amb foc, perquè hi ha blocs també prou poderosos –o es poden construir de resultes de la seva boutade– que li poden fer una mica més que pessigolles.

El fet més ressenyable em sembla que són els arguments que aporta per dur endavant el seu pla, basats en tres fal·làcies que, si no les veu, les hi haurien de fer notar els cervells que cal suposar que té al voltant, cosa de la qual començo a tenir seriosos dubtes.

Trump es basa en una llei del 1977 per fer decrets i declarar “una emergència econòmica nacional” a causa del suposat maltractament infligit per països que venen satisfactòriament els seus productes als nord-americans, mentre s’obstinen a executar accions per a fer que els productes fabricats als Estats Units no siguin atractius. Enfront d’això, el mandatari va dir que tornaria a posar els EUA al primer lloc del món. “S’han emportat gran part de la nostra riquesa, i no permetrem que això continuï passant. Serem més rics que mai. No podem mantenir una política de rendició econòmica unilateral. Tindrem cura de la nostra gent.”

Sap que això no és veritat. Per exemple, diu que la UE posa un 39% d’aranzels als seus productes i no és cert. De fet, la UE aplica aranzels entorn del 3%, depenent dels casos. Trump menteix i confon l’opinió pública de casa seva, tot barrejant naps amb cols. Considera l’IVA com un aranzel, i no hi té res a veure, perquè l’impost s’aplica al valor de tots els productes, de dins o de fora, i els aranzels tan sols a les importacions. Però és igual. Sembla que els seus compatriotes s’ho empassen i, amb això, ell creu que ja n’hi ha prou.

La segona mentida és el càlcul que ha fet sobre l’aranzel que cal aplicar a cada país. La fórmula realment utilitzada no és la que la Casa Blanca havia anunciat inicialment. En el seu memoràndum del 13 de febrer, que anunciava les tarifes recíproques, Donald Trump va ordenar una anàlisi “global, que examinés les relacions comercials no recíproques amb tots els socis comercials dels Estats Units”, incloent-hi les tarifes, imposts, barreres no aranzelàries, manipulacions monetàries i “qualsevol altra pràctica” que “imposa una limitació injusta de l’accés al mercat o un obstacle estructural a la competència lleial”. El text no esmentava explícitament les balances comercials, però indicava, separadament, que el comerç no recíproc representava “una de les causes de l’important i persistent dèficit comercial anual dels Estats Units en els béns”. La fórmula de Trump incloïa dos paràmetres més: l’elasticitat-preu de la sol·licitud d’importació i l’elasticitat dels preus d’importació respecte dels aranzels duaners.

A l’hora de la veritat, en compte de fer càlculs profunds per a arribar a aquestes xifres, com havien dit, l’administració nord-americana sembla haver utilitzat una fórmula bastant bàsica, d’estudiant de primària, que consisteix a dividir l’excedent comercial que té un país amb els EUA per les seves exportacions i, després, gràcies a la seva generositat –com diu ell mateix–, dividir el nombre obtingut per dos. Així s’obtenen les taxes finals que ha presentat, que de recíproques només en tenen el nom.

És a dir, si aquí exportem 1.000 als EUA i allà en comprem 200, per exemple, l’aranzel a aplicar a les nostres vendes serà de 1.000 menys 200, i aquests 800 dividits entre mil, és a dir, un 80%, que, generosament, ens dividirà per la meitat, fins al 40%. Una veritable aixecada de camisa. Ah!, i si no hi ha dèficit per part dels EUA, ens cobrarà igualment un 10% a les nostres vendes. Simplement, perquè “toca”.

La tercera mentida va adreçada als seus conciutadans. “Ens cobren i els cobrem. Com pot molestar-se ningú? És la nostra declaració d’independència econòmica”, va dir el president el “dia de l’alliberament”. I va prometre una època d’or, en què els americans comprarien productes americans, que fabricarien els americans i que donarien feina als americans. Això vol dir viure molt millor. Però no serà així, perquè, d’entrada, es causarà inflació, i ho sap.

Segons estimacions del departament de recerca econòmica del banc ING, l’augment dels preus hauria d’assolir els 1.350 dòlars per ciutadà dels EUA, cosa que significa una inflació del 2,5%. Per a una família de quatre persones, això representaria 5.400 dòlars. Analistes de JP Morgan, Bank of America i Citibank, entre més, han advertit que el nou règim aranzelari podria conduir a un augment de la inflació durant tot l’any i afectar potencialment la confiança del consumidor, els salaris reals i la despesa familiar.

Evidentment, l’impacte serà més gran en les famílies d’ingressos baixos. Pensem que els aranzels afecten sobretot els béns essencials (aliments, energia, roba…), que són consumits en més gran proporció per les llars modestes. A aquestes famílies, fràgils econòmicament, se’ls reduirà encara més la capacitat de compra. Però això no importa gens ni mica a un govern de gent multimilionària, que menysprea profundament els pobres i els veu simplement com uns fracassats.

I a les empreses què els passarà? Doncs depèn. Però a moltes multinacionals americanes els tocarà el rebre, perquè tenen la cadena de producció descentralitzada i dividida en centres de països diversos. O encara que sigui en un sol país. L’exemple del Vietnam, castigat amb un aranzel del 46%, és ben clar. Recordem que, amb mà d’obra barata i veí de la Xina, s’ha convertit en alternativa a la potència xinesa en la cadena de subministrament mundial, també per a empreses dels EUA. A l’empresa de roba i calçat esportiu Nike, per exemple, que manufactura al voltant de la meitat del calçat a la Xina i el Vietnam –el 25% en aquest darrer–, no li agradarà. Ni tampoc a companyies de joguines nord-americanes com Mattel o Crayola que depenen del país per a la seva producció.

La resposta més immediata l’han donat tots els polítics d’arreu, ben enutjats, aquest matí. Però també hi ha la resposta contundent dels mercats. L’or, per exemple ha arribat a nivells de rècord històric, pel damunt de 3.100 dòlars l’unça; el petroli avui ha caigut al voltant del -7%, per la por que la baixada de l’activitat que es preveu pugui dur a una recessió; el dòlar ha baixat davant l’euro i, sobretot, davant el franc suís (-2,5%), perquè la gent ven els bitllets verds; els bons del Tresor dels EUA cauen més del -3% i la borsa de Wall Street baixa entre el -3% i el -4%. Els mercats financers sembla que han donat un veredicte ràpid.

Ara s’ha de veure la resposta a la barbaritat que ha fet Trump. Caldrà anar tots junts amb el cap molt fred, perquè una resposta a cop calent podria ser equivocada i encara més perillosa per als europeus. S’ha d’encertar la jugada com en el set i mig, sense fer curt ni excedir-se. No sé si els americans estaran disposats a negociar res, però cal tenir un pla preparat per a punxar-los allà on els faci més mal, sense que, de retruc, ens afecti a nosaltres. De punts febles, segur que en tenen.

L’advocada de Rosa Peral, Núria González, ha presentat una petició al Tribunal Suprem (TS) espanyol perquè revisi la condemna de vint-i-cinc anys de presó que se li va imposar per la mort de la seva parella, Pedro R., l’any 2017.

La petició arriba arran de la confessió d’Albert López, també condemnat pel cas conegut com el crim de la Guàrdia Urbana, i que reconegut la participació en els fets.

Segons que recull l’escrit, al qual ha tingut accés Europa Press i que ha avançat El Periódico, l’advocada sol·licita que es reexamini la sentència dictada per l’Audiència de Barcelona el 14 d’abril del 2020 i confirmada posteriorment pel Suprem espanyol.

Un nou element de prova clau en la revisió

González basa la petició en l’article 954.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que permet de revisar una condemna quan es presenten nous fets o proves que podrien haver portat a una absolució o a una pena menor.

En aquest sentit, sol·licita la incorporació d’una nova prova: la confessió íntegra d’Albert López davant la Junta de Tractament de la presó de Quatre Camins. En aquesta sessió, sembla que López va reconèixer ser l’autor dels fets que, segons la sentència del 2020, s’atribuïen tant a ell com a Rosa Peral.

L’advocada recorda que la seva clienta sempre ha negat els fets i que va ser pels mitjans de comunicació que es va assabentar de la confessió de López. Considera que aquesta declaració constitueix una prova determinant i inèdita, que podria haver canviat el veredicte del judici i haver comportat una reducció de la pena o fins i tot l’absolució de Peral.