Un ciclista britànic de quaranta anys s’ha mort avui durant la prova cicloturista Mallorca 312 OK Mobility, segons que ha confirmat l’organització. L’esportista ha tingut un accident greu mentre feia el recorregut i, tot i la ràpida intervenció dels serveis d’emergència, ha arribat sense vida a l’hospital.

Segons que ha informat l’organització, el participant s’ha desplomat damunt la bicicleta mentre competia a les carreteres de l’illa. “Des de Mallorca 312 OK Mobility lamentam profundament comunicar aquesta pèrdua”, han expressat en un comunicat, en què també han expressat el condol a la família i els amics del ciclista i els han ofert tot el suport necessari en aquests moments difícils.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Mallorca 312 OK Mobility (@mallorca312)

Com a mostra de respecte, s’han introduït canvis en el programa d’avui, que inclourà un acte en memòria del participant durant la cerimònia de lliurament de trofeus, que s’adaptarà a les circumstàncies. L’organització ha demanat el màxim respecte envers el participant, la seva família i tots els implicats.

Lloc: Riera zona nova coberta

Almenys 516 persones han resultat ferides per una explosió enorme que ha sacsat avui el port iranià de Bandar Abbas, al sud del país, segons que ha informat la mitjana oficial de la república islàmica, IRNA.

Segons que ha explicat un portaveu de l’Organització d’Emergències iraniana, Babak Yektaparast, els serveis d’emergència han respost amb rapidesa i han traslladat 516 ferits als hospitals. Fins ara, s’han mobilitzat quinze ambulàncies i quatre autobusos medicalitzats per transportar els ferits.

Fotografia: EFE/EPA/IRIB. Fotografia: EFE/EPA/Mohammad Rasoul . Fotografia: EFE/EPA/Mohammad Rasoul .

A massive explosion, possibly caused by ammonium nitrate the same highly-explosive chemical which caused the Beirut explosion in 2020, has rocked the port of Bandar Abbas this morning in Southern Iran. Iranian media is reporting over 400 injures, while the death toll is still… pic.twitter.com/TrVkR70Zzy

— OSINTdefender (@sentdefender) April 26, 2025

Els pacients han estat ingressats a l’Hospital Shahid Mohammadi, l’Hospital Sayyid al Shuhada, l’Hospital Hazrat Sahib al Zaman, l’Hospital Jatam al Anbiya i l’Hospital dels Màrtirs del Golf Pèrsic. A més, s’han habilitat noranta llits als hospitals de la ciutat de Shiraz per si fos necessari de traslladar-hi més ferits.

Les autoritats portuàries iranianes investiguen les causes de l’explosió. La delegació de duanes del port ha apuntat que l’origen podria ser un incendi en un magatzem de productes químics, que hauria desencadenat una reacció en cadena amb altres dipòsits de materials inflamables.

Les imatges difoses pels mitjans oficials iranians mostren una columna de fum de centenars de metres d’altura, amb una desena d’ambulàncies desplegades a la zona. Quatre equips de resposta ràpida de la Mitja Lluna Roja també han estat mobilitzats per actuar sobre el terreny.

Lloc: Església de Santa Maria

Iron kids - Lloc: Platja Picòrdia

La mort de Pere Sampol ha commocionat la política i la societat civil de les Illes, que han expressat de manera unànime i de seguida el seu condol i pesar.

MÉS per Mallorca ha afirmat que “el nostre estimat amic, company i referent Pere Sampol ens ha deixat un llegat impagable de compromís amb el nostre país. Una lluita que ell ens ensenyà triple: per la cultura, la llengua i l’alliberament nacional, per la justícia social i pel territori i el medi ambient. Perquè per ell una cosa no tenia sentit sense l’altra, perquè al final la seva lluita, la nostra lluita, és la de la vida digna per a tothom. I així va contribuir a fer una Mallorca i unes Illes Balears millors des de pràcticament totes les responsabilitats institucionals. Haurem d’aprendre a seguir endavant sense ell. Un poc més orfes, però amb el pas ferm del seu exemple; com va fer ell: sempre més enllà. T’enyorarem molt, Pere. Que la terra et sigui lleu.

També el coordinador de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha dit a través de la xarxa X que els ecosobiranistes avui se senten “una mica més orfes, com a moviment, com a partit i com a país”.

“Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb la seva mestria continuarem endavant, sempre més enllà. Gràcies per tantíssim, Pere”, ha afegit.

Avui som un poc més orfes. Com a moviment, com a partit, com a país. El company, amic i referent Pere Sampol ens ha deixat. Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb el seu mestratge seguirem endavant, sempre més enllà.

Gràcies per tantíssim, Pere.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) April 25, 2025

Per la seva banda el diputat de MÉS, Vicenç Vidal, ha remarcat que Sampol fou “un gran referent del mallorquinisme” i ha assegurat que, sense ell, les Illes serien “una altra cosa molt pitjor”.

“Va obrir camins que mai no s’havien transitat. Aquests anys a Madrid l’he tengut i el tenc molt present. Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina!”, ha exclamat.

En Pere Sampol és mort.

Gran referent del mallorquinisme. Sense ell aquest país seria una altra cosa molt pitjor. Ell obrí camins que mai haviem transitat. Aquests anys a Madrid ho he tengut i ho tenc ben present.

Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina! pic.twitter.com/f4nmFDk61Z

— Vicenç Vidal Matas (@vidalmatas14) April 25, 2025

La presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha destacat que Sampol formava part d’una generació de polítics “valents” que conduïren les Illes “cap al progrés”, i que “indicaren el camí cap a un país compromès amb la seva cultura, la seva terra i la seva gent”.

Armengol, també secretària general del PSIB, ha ressaltat que el més important que va ensenyar fou “el valor de l’honestedat en la política”.

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha admès que ha rebut amb “pesar” la notícia de la mort del polític, a qui ha definit com un “servidor públic compromès” amb la defensa de les Illes.

L’ex-secretari general del PSM i MÉS Gabriel Barceló ha dit que és “en xoc” per la notícia, i ha recordat que Sampol fou “un dels seus mestres polítics”, de manera que “mai no se li podrà agrair tot el que va fer pel PSM i per les Illes”.

Finalment, el portaveu de MÉS per Mallorca al Consell de Mallorca, Jaume Alzamora, ha remarcat que la mort de Sampol “deixa un referent polític i un pare ideològic per a molts”, i ha afegit que el millor homenatge serà “continuar la seva lluita”.

Obra Cultural Balear ha lamentat la mort de Sampol, de qui ha recordat que va ser fundador de l’Obra al seu poble Montuïri i “referent del mallorquinisme polític”.

La mort de Pere Sampol ha commocionat la política i la societat civil de les Illes, que han expressat de manera unànime i de seguida el seu condol i pesar.

MÉS per Mallorca ha afirmat que “el nostre estimat amic, company i referent Pere Sampol ens ha deixat un llegat impagable de compromís amb el nostre país. Una lluita que ell ens ensenyà triple: per la cultura, la llengua i l’alliberament nacional, per la justícia social i pel territori i el medi ambient. Perquè per ell una cosa no tenia sentit sense l’altra, perquè al final la seva lluita, la nostra lluita, és la de la vida digna per a tothom. I així va contribuir a fer una Mallorca i unes Illes Balears millors des de pràcticament totes les responsabilitats institucionals. Haurem d’aprendre a seguir endavant sense ell. Un poc més orfes, però amb el pas ferm del seu exemple; com va fer ell: sempre més enllà. T’enyorarem molt, Pere. Que la terra et sigui lleu.

També el coordinador de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha dit a través de la xarxa X que els ecosobiranistes avui se senten “una mica més orfes, com a moviment, com a partit i com a país”.

“Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb la seva mestria continuarem endavant, sempre més enllà. Gràcies per tantíssim, Pere”, ha afegit.

Avui som un poc més orfes. Com a moviment, com a partit, com a país. El company, amic i referent Pere Sampol ens ha deixat. Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb el seu mestratge seguirem endavant, sempre més enllà.

Gràcies per tantíssim, Pere.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) April 25, 2025

Per la seva banda el diputat de MÉS, Vicenç Vidal, ha remarcat que Sampol fou “un gran referent del mallorquinisme” i ha assegurat que, sense ell, les Illes serien “una altra cosa molt pitjor”.

“Va obrir camins que mai no s’havien transitat. Aquests anys a Madrid l’he tengut i el tenc molt present. Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina!”, ha exclamat.

En Pere Sampol és mort.

Gran referent del mallorquinisme. Sense ell aquest país seria una altra cosa molt pitjor. Ell obrí camins que mai haviem transitat. Aquests anys a Madrid ho he tengut i ho tenc ben present.

Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina! pic.twitter.com/f4nmFDk61Z

— Vicenç Vidal Matas (@vidalmatas14) April 25, 2025

La presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha destacat que Sampol formava part d’una generació de polítics “valents” que conduïren les Illes “cap al progrés”, i que “indicaren el camí cap a un país compromès amb la seva cultura, la seva terra i la seva gent”.

Armengol, també secretària general del PSIB, ha ressaltat que el més important que va ensenyar fou “el valor de l’honestedat en la política”.

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha admès que ha rebut amb “pesar” la notícia de la mort del polític, a qui ha definit com un “servidor públic compromès” amb la defensa de les Illes.

L’ex-secretari general del PSM i MÉS Gabriel Barceló ha dit que és “en xoc” per la notícia, i ha recordat que Sampol fou “un dels seus mestres polítics”, de manera que “mai no se li podrà agrair tot el que va fer pel PSM i per les Illes”.

Finalment, el portaveu de MÉS per Mallorca al Consell de Mallorca, Jaume Alzamora, ha remarcat que la mort de Sampol “deixa un referent polític i un pare ideològic per a molts”, i ha afegit que el millor homenatge serà “continuar la seva lluita”.

Obra Cultural Balear ha lamentat la mort de Sampol, de qui ha recordat que va ser fundador de l’Obra al seu poble Montuïri i “referent del mallorquinisme polític”.

Aquest divendres s’ha mort Pere Sampol (Montuïri, 16 de setembre de 1951), que va ser vicepresident del Govern, senador i diputat al Parlament de les Illes Balears. La seva és la mort d’un dels principals noms de la història del nacionalisme a les illes i d’un activista i intel·lectual que ha marcat els Països Catalans durant les darreres dècades.

Sampol a militar durant el franquisme al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i a partir de 1976 al Partit Socialista de Mallorca (PSM) partit del qual fou president i diputat i portaveu del grup parlamentari del PSM al Parlament de les Illes Balears. Durant la legislatura 1995-1999 fou conseller del Consell de Mallorca i durant la següent legislatura (1999-2003) fou vicepresident del Govern i Conseller d’Economia, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears en l’anomenat Pacte de Progrés.

El juliol del 2007, arran del pacte subscrit entre PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina per governar les institucions, fou designat senador a Madrid pel Parlament de les Illes Balears i s’integrà al grup mixt. Sampol va ser el candidat al congrés dels diputats de la candidatura nacionalista Unitat a les eleccions generals del 2008, sent nomenat senador autonòmic fins al 2011, quan deixà la primera línia de la política.

Més enllà de la seva activitat política oficial, Sampol va tenir una gran activitat intel·lectual sent una de les referències del mallorquinisme arreu dels Països Catalans. Va publicar diversos llibres i va participar en tot de conferència i jornades.

• Entrevista amb Pere Sampol: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista’ (2019)
• Entrevista amb Pere Sampol: “Si Catalunya se’n surt, tindrem una esperança” (2013)
• Vídeo. Entrevista a Pere Sampol en ocasió de les eleccions de 2008

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània s’ha anat omplint aquesta tarda de personalitats del món de la cultura per a una cita ineludible: els primers premis ACPV 25 d’Abril. Enguany, Acció Cultural del País Valencià ha organitzat per primera volta aquests guardons per a reconèixer les trajectòries individuals i col·lectives en defensa de la llengua, la cultura i la identitat del país. En aquest primer certamen, l’entitat ha reconegut Eliseu Climent i Escola Valenciana.

“Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu.” Així començava l’acte, amb la cançó “Lladres” d’Al Tall, interpretada pel Cor de l’Eliana (Camp de Túria). Una cançó que dibuixa allò que els valencians commemorem avui, Vint-i-cinc d’Abril.

Violeta Tena, periodista del Temps, ha estat l’encarregada de conduir l’acte, i ha començat recordant la importància de l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Ha recordat que va nàixer el 1971 amb l’objectiu de promocionar la llengua i la cultura pròpies, i la consciència civil que se’n deriva. I també per a reivindicar les dones, els homes i les institucions que treballen i han treballat per fer-ho possible.

Guardó col·lectiu a Escola Valenciana

Carme Agulló, presidenta de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana del IEC, ha fet la lloança a Escola Valenciana, guardonada amb el premi col·lectiu. Ha fet un repàs per tots els moviments educatius, des de les reivindicacions als anys setanta dels estudiants de magisteri per a rebre classes en català, fins als moviments per la renovació pedagògica. Ha destacat que Escola Valenciana era una entitat cívica que naixia des de baix, amb un moviment que replegava tot un seguit de col·lectius de tota la comunitat educativa. “Des que es va fundar, ha desenvolupat una actitud decidida i constant per la normalització lingüística”, ha dit.

També ha posat al centre les Trobades, les quals ha definit com “l’expressió de l’autèntic esperit d’Escola Valenciana”. “El present torna a ser difícil, continuar la lluita per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials, en especial l’educatiu, per defensar, protegir i fer créixer el patrimoni cultural i lingüístic valencià, per aconseguir una escola pública i de qualitat, renovadora, bilingües i inclusiva, no és fàcil en un moment en què defensar tot açò és lluitar contra corrent. Però mirem el futur amb esperança. Escola Valenciana sempre ha estat sinònim d’il·lusió, d’imaginació i de passió. Si estimem i lluitem per la nostra terra i la nostra llengua, amb la passió que sempre hi hem posat, continuarem endavant”, ha dit.

Josepa Costa, vice-secretària d’ACPV, ha lliurat el guardó a Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Usó ha fet una reivindicació del nacionalisme valencià en un dia com avui, “una diada que simbolitza la diada d’un poble que mai no s’ha resignat a veure arraconada la seua llengua i ha trobat en l’educació, en la cultura i en el compromís cívic, el camí per a avançar.”

S’ha referit a ACPV com una entitat germana, i un referent històric. “Que reconega la nostra tasca és una mostra de gratitud a una lluita compartida, una trajectòria teixida braç a braç des de fa dècades, per fer del valencià una llengua viva, present i estimada”, ha dit. La presidenta d’Escola Valenciana ha assenyalat la gestió de la gota freda del Consell, i ha criticat la consulta sobre la llengua base a les escoles. “L’actual govern valencià pretén de fer un canvi cultural i social gravíssim, un retrocés en la societat valenciana, que amenaça l’escola en valencià i posa en risc l’ús del valencià com a llengua vehicular, essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística”, ha apuntat.

Per acabar, ha fet una crida a la manifestació de dilluns per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón, i ha dedicat el guardó a totes les persones que feien escola cada dia. “No renunciarem a cap dels nostres objectius, continuarem treballant perquè el valencià siga llengua de futur, de cohesió i d’estima. Continuarem teixint xarxes vertebrant el país, enfortint una societat més lliure, més justa, més arrelada al territori”, ha dit.

Guardó individual a Eliseu Climent

El primer premi ACPV 25 d’Abril a la trajectòria individual ha estat per a Eliseu Climent, un dels fundadors d’Acció Cultural del País Valencià i figura clau del nacionalisme valencià. Agustí Cerdà, ex-president d’Esquerra Republicana del País Valencià, ha lloat la figura de Climent. Ha recordat com “les ments més brillants de la nostra terra es van ajuntar per fer-nos llum”, amb Eliseu Climent com a punt d’intersecció. “És la peça clau de tot aquest entramat nacional que fa que les coses es facen, que tot es puga fer. És aquella personalitat tossuda i rebel que converteix les idees i els projectes en accions i realitats”, ha dit.

Ha destacat que era “un referent ineludible” i també ha esmentat Rosa Raga. Emocionat, ha donat les gràcies per haver viscut el segle d’Eliseu. “No és només un homenot, Eliseu és un gegant a les espatlles del qual caminaran les generacions del nostre poble fins a assolir la plena llibertat de la nostra pàtria completa”, ha acabat.

La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha lliurat el premi a Eliseu Climent, que ha mostrat un especial agraïment a l’entitat, de la qual va ser fundador i president. “En tots aquests anys, per dir-ho d’alguna manera, he escurat una quantitat gran de plats, i quan escures plats, sempre acabes trencant-ne algun. A tots aquells que he pogut ofendre o decebre, els demane que m’accepten les meues sinceres disculpes. He fet pel país allò que les nostres forces ens han permès i, així i tot, tinc la convicció que no és prou. Encara queda molt per fer, i tot serà possible. Endavant”, ha dit. En aquest moment, tot el públic s’ha aixecat per aplaudir-lo.

Per tancar l’acte, la presidenta d’ACPV ha fet un recopilatori de tots els premis 25 d’Abril que es lliuren per tot el país, i ha explicat que els guardons de l’entitat tenien l’objectiu de “reconèixer el treball cívic i nacional” de la gent amb qui feien camí. “Estem de celebració, i tots vosaltres sou obrers i obreres de la democràcia”, ha dit. I ha apuntat les conseqüències de tenir un govern d’extrema dreta i espanyolista. “Més enllà de resistir, cal organitzar la protesta i fer la proposta”, ha dit, tot fent una crida a la unitat i posar fi al “foc amic”.

“En aquest país nostre, tot el que fem és política. Els premis d’avui materialitzen la voluntat de compartir, de construir conjuntament, reconèixer que cadascú de nosaltres som sols una baula d’un llarg llinatge que continuarà més enllà de nosaltres. I eixa és la grandesa de les entitats, que ens perviuen. Avui, el País Valencià seria un altre sense Eliseu, i afegiria que seria pitjor. Però també estic convençuda que ho és per haver treballat braç a braç amb molta gent. Des de Fuster a Vicent Martínez Sancho, Joan Francesc Mira, les discussions serien eternes. Però l’objectiu comú, clar, i per damunt de les diferències. Cadascú a la seua manera, amb mirades diferents, amb accions diverses, però que res ens desvie de l’objectiu comú: la llengua, la cultura i el país”, ha dit.

Per tancar l’acte, el Cor de l’Eliana, que ja havia interpretat alguns dels himnes dels Països Catalans, com ara, “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach i una versió pròpia de “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés, ha cantat la “Muixeranga” amb una lletra de Feliu Ventura. I amb tot el públic dempeus i emocionat, els assistents han passat a gaudir del vi d’honor.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània s’ha anat omplint aquesta tarda de personalitats del món de la cultura per a una cita ineludible: els primers premis ACPV 25 d’Abril. Enguany, Acció Cultural del País Valencià ha organitzat per primera volta aquests guardons per a reconèixer les trajectòries individuals i col·lectives en defensa de la llengua, la cultura i la identitat del país. En aquest primer certamen, l’entitat ha reconegut Eliseu Climent i Escola Valenciana.

“Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu.” Així començava l’acte, amb la cançó “Lladres” d’Al Tall, interpretada pel Cor de l’Eliana (Camp de Túria). Una cançó que dibuixa allò que els valencians commemorem avui, Vint-i-cinc d’Abril.

Violeta Tena, periodista del Temps, ha estat l’encarregada de conduir l’acte, i ha començat recordant la importància de l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Ha recordat que va nàixer el 1971 amb l’objectiu de promocionar la llengua i la cultura pròpies, i la consciència civil que se’n deriva. I també per a reivindicar les dones, els homes i les institucions que treballen i han treballat per fer-ho possible.

Guardó col·lectiu a Escola Valenciana

Carme Agulló, presidenta de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana del IEC, ha fet la lloança a Escola Valenciana, guardonada amb el premi col·lectiu. Ha fet un repàs per tots els moviments educatius, des de les reivindicacions als anys setanta dels estudiants de magisteri per a rebre classes en català, fins als moviments per la renovació pedagògica. Ha destacat que Escola Valenciana era una entitat cívica que naixia des de baix, amb un moviment que replegava tot un seguit de col·lectius de tota la comunitat educativa. “Des que es va fundar, ha desenvolupat una actitud decidida i constant per la normalització lingüística”, ha dit.

També ha posat al centre les Trobades, les quals ha definit com “l’expressió de l’autèntic esperit d’Escola Valenciana”. “El present torna a ser difícil, continuar la lluita per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials, en especial l’educatiu, per defensar, protegir i fer créixer el patrimoni cultural i lingüístic valencià, per aconseguir una escola pública i de qualitat, renovadora, bilingües i inclusiva, no és fàcil en un moment en què defensar tot açò és lluitar contra corrent. Però mirem el futur amb esperança. Escola Valenciana sempre ha estat sinònim d’il·lusió, d’imaginació i de passió. Si estimem i lluitem per la nostra terra i la nostra llengua, amb la passió que sempre hi hem posat, continuarem endavant”, ha dit.

Josepa Costa, vice-secretària d’ACPV, ha lliurat el guardó a Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Usó ha fet una reivindicació del nacionalisme valencià en un dia com avui, “una diada que simbolitza la diada d’un poble que mai no s’ha resignat a veure arraconada la seua llengua i ha trobat en l’educació, en la cultura i en el compromís cívic, el camí per a avançar.”

S’ha referit a ACPV com una entitat germana, i un referent històric. “Que reconega la nostra tasca és una mostra de gratitud a una lluita compartida, una trajectòria teixida braç a braç des de fa dècades, per fer del valencià una llengua viva, present i estimada”, ha dit. La presidenta d’Escola Valenciana ha assenyalat la gestió de la gota freda del Consell, i ha criticat la consulta sobre la llengua base a les escoles. “L’actual govern valencià pretén de fer un canvi cultural i social gravíssim, un retrocés en la societat valenciana, que amenaça l’escola en valencià i posa en risc l’ús del valencià com a llengua vehicular, essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística”, ha apuntat.

Per acabar, ha fet una crida a la manifestació de dilluns per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón, i ha dedicat el guardó a totes les persones que feien escola cada dia. “No renunciarem a cap dels nostres objectius, continuarem treballant perquè el valencià siga llengua de futur, de cohesió i d’estima. Continuarem teixint xarxes vertebrant el país, enfortint una societat més lliure, més justa, més arrelada al territori”, ha dit.

Guardó individual a Eliseu Climent

El primer premi ACPV 25 d’Abril a la trajectòria individual ha estat per a Eliseu Climent, un dels fundadors d’Acció Cultural del País Valencià i figura clau del nacionalisme valencià. Agustí Cerdà, ex-president d’Esquerra Republicana del País Valencià, ha lloat la figura de Climent. Ha recordat com “les ments més brillants de la nostra terra es van ajuntar per fer-nos llum”, amb Eliseu Climent com a punt d’intersecció. “És la peça clau de tot aquest entramat nacional que fa que les coses es facen, que tot es puga fer. És aquella personalitat tossuda i rebel que converteix les idees i els projectes en accions i realitats”, ha dit.

Ha destacat que era “un referent ineludible” i també ha esmentat Rosa Raga. Emocionat, ha donat les gràcies per haver viscut el segle d’Eliseu. “No és només un homenot, Eliseu és un gegant a les espatlles del qual caminaran les generacions del nostre poble fins a assolir la plena llibertat de la nostra pàtria completa”, ha acabat.

La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha lliurat el premi a Eliseu Climent, que ha mostrat un especial agraïment a l’entitat, de la qual va ser fundador i president. “En tots aquests anys, per dir-ho d’alguna manera, he escurat una quantitat gran de plats, i quan escures plats, sempre acabes trencant-ne algun. A tots aquells que he pogut ofendre o decebre, els demane que m’accepten les meues sinceres disculpes. He fet pel país allò que les nostres forces ens han permès i, així i tot, tinc la convicció que no és prou. Encara queda molt per fer, i tot serà possible. Endavant”, ha dit. En aquest moment, tot el públic s’ha aixecat per aplaudir-lo.

Per tancar l’acte, la presidenta d’ACPV ha fet un recopilatori de tots els premis 25 d’Abril que es lliuren per tot el país, i ha explicat que els guardons de l’entitat tenien l’objectiu de “reconèixer el treball cívic i nacional” de la gent amb qui feien camí. “Estem de celebració, i tots vosaltres sou obrers i obreres de la democràcia”, ha dit. I ha apuntat les conseqüències de tenir un govern d’extrema dreta i espanyolista. “Més enllà de resistir, cal organitzar la protesta i fer la proposta”, ha dit, tot fent una crida a la unitat i posar fi al “foc amic”.

“En aquest país nostre, tot el que fem és política. Els premis d’avui materialitzen la voluntat de compartir, de construir conjuntament, reconèixer que cadascú de nosaltres som sols una baula d’un llarg llinatge que continuarà més enllà de nosaltres. I eixa és la grandesa de les entitats, que ens perviuen. Avui, el País Valencià seria un altre sense Eliseu, i afegiria que seria pitjor. Però també estic convençuda que ho és per haver treballat braç a braç amb molta gent. Des de Fuster a Vicent Martínez Sancho, Joan Francesc Mira, les discussions serien eternes. Però l’objectiu comú, clar, i per damunt de les diferències. Cadascú a la seua manera, amb mirades diferents, amb accions diverses, però que res ens desvie de l’objectiu comú: la llengua, la cultura i el país”, ha dit.

Per tancar l’acte, el Cor de l’Eliana, que ja havia interpretat alguns dels himnes dels Països Catalans, com ara, “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach i una versió pròpia de “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés, ha cantat la “Muixeranga” amb una lletra de Feliu Ventura. I amb tot el públic dempeus i emocionat, els assistents han passat a gaudir del vi d’honor.

 

Abadia d’Emmaús
Vyšehradská 320/49, Praga, Txèquia
Mapa a Google

La veneració de la Moreneta, que aquest diumenge surt excepcionalment en processó per a celebrar el mil·lenari de l’abadia de Montserrat, va rebre un impuls important amb l’adscripció del monestir a la congregació benedictina de Valladolid, per voluntat de Ferran el Catòlic, el 1493. La difusió de Nostra Senyora de Montserrat pels nous territoris americans fou molt notable, amb mostres tan evidents com ara el Santuario de Monserrate de Bogotà (Colòmbia), la Basílica Menor Nuestra Madre de Monserrate a Montecristi (Equador), la Basílica de Nuestra Señora de la Monserrate a Hormigueros (Puerto Rico), el Santuário de Nossa Senhora do Monte Serrat a Santos (Brasil) i el Santuario de Nuestra Señora de Montserrat a Santiago (Xile), a més del barri de Montserrat a Buenos Aires i l’illa caribenca del mateix nom, batejada per Cristòfor Colom el 1493 i amb domini d’internet propi (.ms).

Però l’expansió de la imatge i l’advocació de la Moreneta també fou important per Europa, amb nombroses fundacions a nom de la Mare de Déu de Montserrat durant els segles XVI i XVII, com ara la importantíssima església de Santa Maria de Montserrat a Roma i el monestir de Montserrat a Viena. Hi té molt a veure, en tot plegat, la veneració que hi van professar un bon grapat de reis de l’antic continent, de Carles V a Lluís XIV, passant per Manuel de Portugal, Francesc I de França i els emperadors Maximilià II i Ferran III (1608-1657). Aquest últim, arxiduc d’Àustria, rei d’Hongria i rei de Bohèmia, va ajudar a expandir la fama del monestir a l’actual Txèquia, gràcies sobretot al casament amb la princesa castellana Maria Anna d’Àustria (1631-1646), filla de Felip III i molt devota de la Moreneta.

Fruit d’aquell matrimoni, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic lliurà l’any 1635 l’antiga abadia d’Emmaús de Praga als benedictins de Montserrat, com a expressió d’agraïment arran de la victòria sobre els suecs a la batalla de Nordlingen. Els monjos montserratins arribaren a Praga, encapçalats per l’abat Benet Peñalosa (confessor àulic de la reina Maria Anna), el 15 d’abril de 1636, i van convertir el monestir en el principal centre benedictí del Regne de Bohèmia fins el 1871. Durant quasi dos segles i mig, doncs, els monjos i abats de Montserrat van revifar l’abadia després de les guerres hussites, van refer-la i redecorar-la amb estil barroc i van estendre l’advocació de la Moreneta al Regne de Bohèmia fins a convertir-lo en l’únic país del món –fora de les penínsules ibèrica i itàlica– on el nom i el culte de Montserrat es va estendre a més llocs.

La marca que van deixar tant a Praga com a l’actual Txèquia, la va estudiar en profunditat l’historiador i hispanista txec Pavel Štěpánek en un article publicat el 2006 al butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. L’expert explica que els monjos montserratins “hi portaren una còpia de l’estàtua de la Moreneta i donaren a Emmaús el seu nou escut, una muntanya tallada per la serra, fins avui encastat dins la muralla exterior de l’església monàstica”. També van aixecar un retaule consagrat a Nostra Senyora de Montserrat i “foren pintades l’any 1734 un nombre d’escenes, sobretot la Verge de Montserrat al tron, acompanyada de les figures de Ferran II i III […] a més d’escenes de vida del fundador de l’orde, sant Benet, i pintures del rei ostrogot Tòtila”.

La majoria d’elements ornamentals i de molts espais arquitectònics del temple d’Emmaús a Praga, també conegut amb el nom de Na Slovanech, van quedar molt malmesos arran del bombardament aliat sobre la ciutat del 1945. Miraculosament, se’n va salvar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que després d’un temps a l’església de Sant Ignasi de Praga (una capella de la qual és dedicada a sant Francesc de Borja), torna a ésser exposada al monestir.

Tal com explica Štěpánek, de Praga la devoció per la Moreneta es va difondre durant els segles XVII i XVIII per més llocs de Bohèmia i fins i tot de la veïna Moràvia. El cas més paradigmàtic i curiós és el d’Albert de Wallenstein, un dels grans generals de la guerra dels Trenta Anys, que el 1623 va prometre, abans de la batalla de Lützen, que en cas de victòria edificaria al seu castell de Bezděz (a una setantena de quilòmetres al nord de la capital txeca) un nou monestir inspirat en idea i forma en el gran santuari català. “Fins i tot en aquest Montserrat txec havia d’ésser imitat no tan sols qualsevol element constructiu del model català, sinó també la famosa schola dels cantadors. Però el projecte no es realitzà, perquè Wallenstein fou assassinat.”

No obstant això, dos anys després de la mort del gran duc, l’emperador Ferran donà Bezděz al monestir dels benedictins d’Emmaús, que en van prendre possessió el 1666 transportant solemnement una imatge de la Mare de Déu de Montserrat fins a la capella del castell. A partir de llavors, el santuari esdevingué un lloc de pelegrinatge important, amb una biblioteca destacable. L’estàtua de la Moreneta, derivada de la de Praga, es conservà afortunadament després de l’abolició del monestir (el 1785) a l’església de Sant Bartomeu a Doksy, on ha restat fins ara.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Imatge de la Moreneta a Praga. Castell de Bezděz. Foto: Wikipedia L'església de Sant Bartomeu a Doksy. Foto: Wikipedia

 

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquest cap de setmana se celebra la festivitat del Mil·lenari de Montserrat amb uns quants actes i símbols, i amb la processó inèdita de la Moreneta al centre. Demà, la talla romànica de la verge sortirà en processó per primera vegada aquest segle. La darrera va ser el 1997, en el cinquantenari de la seva entronització. Llavors, més de 10.000 persones van omplir l’esplanada del santuari. Tot plegat serà en una festivitat que també tindrà actes litúrgics, música i un espectacle de drons. La celebració es fa amb motiu de la Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, coincidint amb els mil anys de la fundació del monestir.

Un espectacle de drons

Els actes més destacats es faran diumenge, però durant el dia d’avui també n’hi ha alguns de prevists. El gruix d’actes començarà avui a les 17.00, amb un concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès a la plaça de Santa Maria. L’orquestra oferirà l’espectacle especial “Un Mil·lenari de pel·lícula”, amb les bandes sonores més destacades de la història del cinema.

A les 18.45 es farà el cant de la Salve montserratina, i a les 21.00 es farà la vetlla de Santa Maria, amb cants i pregàries del Llibre vermell de Montserrat, un còdex del 1399 que destaca pel cançoner montserratí. A les 22.00 es farà la missa de la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat, amb l’ofrena de les llànties votives i la recepció de l’oli de les llànties.

Acabada la missa, es farà l’espectacle de drons “1.000”, que ja es va veure als actes d’inauguració del Mil·lenari al setembre. La nit es clourà amb una ballada de sardanes amb la Cobla Ciutat de Granollers.

La processó, diumenge al matí

Per a la processó, aquesta vegada la imatge de la verge serà col·locada en un baiard de 1916 que ha estat restaurat. Quan sigui a la plaça, restarà sota el tàlem utilitzat el 1947. La processó començarà a les 10.30 i tindrà un protocol rigorós. El rector del santuari, Joan M. Mayol, retirarà la imatge del tron i la lliurarà a l’abat Manel Gasch Hurios. L’abat la conduirà fins a l’entrada del cambril, on el prior, Jordi Puigdevall, i el subprior, Bernat Juliol, la portaran fins a l’altar major de la basílica de Santa Maria.

El recorregut serà dividit en dos trams. En el primer, de la basílica fins a l’atri, la portarà la Schola Cantorum de l’Escolania de Montserrat. En el segon, fins a l’altar, la duran els monjos benedictins. A la missa, hi participaran totes les corals vinculades a l’entorn montserratí: l’Escolania, la Schola Cantorum i la Capella de Música de Montserrat. Un dels elements més vistosos serà la decoració floral, a càrrec de la Federació Catalana de Catifaires, que guarnirà part de la plaça de Santa Maria. Quan acabi la missa, es farà un ball de sardanes i, a la nit, la segona part del concert “Un Mil·lenari de pel·lícula”.

Dispositiu especial

El Servei Català de Trànsit ha organitzat un dispositiu amb els Mossos d’Esquadra, que destinaran efectius de trànsit, ordre públic i seguretat ciutadana a la zona. A la C-55, a l’altura de Monistrol, hi haurà plafons informatius per a comunicar incidències i possibles retencions. Es recomana d’utilitzar el transport públic per evitar col·lapses i problemes d’aparcament, ja que es preveu una gran afluència de visitants. Més de 5.000 persones ja han reservat plaça per a assistir als actes. Totes les cadires estan reservades, però qui ho vulgui podrà veure els actes dempeus.

Una celebració que s’allargarà fins al desembre

Els actes per a celebrar els mil anys de la fundació del monestir de Montserrat van començar el setembre del 2024 i acabaran el desembre d’enguany. Els actes de Solemnitat de la Mare de Déu han estat precedits pel concert de Rams del dissabte 12 d’abril, i aquesta solemnitat musical es clourà el primer de maig, amb el sisè concert del Festival de Música del Mil·lenari. Segons que detallen a la web de la festivitat, el Parsifal de Richard Wagner visitarà la basílica i la muntanya que el van inspirar. Es comptarà amb els cantants Nikolai Schukoff, Albert Dohmen i José Antonio López, i la participació de l’Escolania de Montserrat, la Schola Cantorum, el Cor d’Antics Escolans de Montserrat i la JONC, sota la direcció del mestre Josep Pons.

 

La mort del papa Francesc reobre el conflicte entre les dues ànimes de l’església per a traçar el rumb d’una institució mil·lenària amb uns ritmes molt allunyats de la vida mundana. Qui serà el pròxim papa? És la gran pregunta sense resposta. “Es fan moltes travesses amb el papa, però els periodistes normalment la caguem”, adverteix el periodista i escriptor Vicenç Lozano (Vic, 1956), que ha estat corresponsal a Roma i és un expert en afers vaticans.

Lozano defensa el caràcter revolucionari i trencador del papat de Francesc, tot i que no hagi pogut culminar algunes reformes. “Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut”, detalla, i destaca que els sectors més reaccionaris de l’església –amb el suport d’actors ultres del món de la política– han fet mans i mànigues per boicotar el pontificat. Una conxorxa que, a parer seu, encara no s’ha acabat: “Hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave.”

—Com valoreu el pontificat de dotze anys del papa Francesc?
—Ha estat un pontificat de sorpreses en molts aspectes. Des del minut zero del 13 de març de 2013, quan va ser nomenat papa, vam veure que era un papa diferent. Francesc ha canviat el to de l’església en molts sentits, ha canviat l’aspecte monàrquic que tenia el pontificat, l’ha convertit en una cosa més planera, més terrenal. Ho veiem aquests dies amb el seu testament espiritual, com vol ser enterrat i on vol ser enterrat, que això és molt important: fora del Vaticà, de les grans basíliques de Roma, a Santa Maria la Major, en una tomba senzilla i un taüt senzill.

—Què voleu dir amb “pontificat de sorpreses”?
—En el sentit que ha intentat de fer reformes profundes i toca temes tabú dins l’Església Catòlica. És veritat que moltes de les reformes no s’han acabat encara, diguem que han de brotar, però cal pensar que els temps de l’església són temps molt més lents que els de l’exterior dels murs vaticans. L’església ha tingut sempre un tarannà conservador al llarg dels segles i trencar molts tabús de manera radical era molt i molt difícil.

—…
—Quan entro als murs vaticans llenço el rellotge perquè no serveix per a res. Allà van d’una altra manera, van molt més lents. Francesc ha provat de posar els rellotges en marxa per adaptar l’església al segle XXI, després dels pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI. Ara, la revolució no és immediata. Parlem d’una església universal, no només d’una església europea, en una Europa més laica, on hi ha hagut progressos socials i culturals. Hi ha moltes diferències amb la resta de continents.

—I com ho va viure, això?
—Quan ell va arribar al Vaticà era un outsider total. No controlava ni els mecanismes, ni la burocràcia del Vaticà. No ho entenia. Li va costar molts anys d’entendre-ho. Moltes vegades va intentar el pacte entre els dos sectors de l’església, el més tradicionalista i el més radicalment reformista.

—I bé…
—Els últims quatre anys o cinc es va adonar que això era impossible. I ara feia uns dos anys que tirava pel dret. Veia que tot això s’alentia d’una manera extraordinària. De fet, ha viscut una guerra, una guerra brutal.

—Com ha estat, aquesta guerra que descriviu en els vostres llibres?
—El seu pontificat ha estat una guerra des del primer moment. El sector més conservador i tradicionalista s’ha oposat de manera bel·ligerant als seus plans i, fins i tot, s’ha unit amb l’extrema dreta internacional per organitzar un complot contra Francesc. Li han posat bastons a les rodes de manera constant. Han provat de desprestigiar-lo, l’han acusat de ser l’anticrist, un heretge i un comunista. Ho va provar, però es va adonar que era impossible conciliar les dues ànimes de l’església. Aquest papa molestava.

—Què molestava?
—Que prediqués la justícia social i critiqués el capitalisme salvatge i especulatiu, que crea grans bosses de pobresa al món. També per les crítiques que feia a les polítiques migratòries de personatges com Donald Trump, Viktor Orbán, Matteo Salvini i Giorgia Meloni. Polítiques que, en definitiva, van en contra dels principis de l’Evangeli, diguem-ho clar. Les dues columnes troncals del seu pontificat han estat el retorn als principis de l’Evangeli i recuperar allò que es va aprovar, ara fa seixanta anys, al Concili Vaticà Segon, del qual no queda pràcticament res.

—Res?
—Es volia una església més col·legiada, més oberta, més participativa, més democràtica… D’això, no en queda pràcticament res. El papa ho ha intentat de recuperar.

—Ha decebut en alguna cosa, el seu papat?
—Jo no parlaria de decepció. Com he dit, els temps de l’església són molt diferents dels nostres. Ara, hi ha reformes que s’han quedat a mig camí. Per exemple, ha donat un paper important a la dona. Ara governen dicasteris o ministeris importants de l’església. Tenen un paper fonamental, però no ha aconseguit d’avançar amb el sacerdoci, tal com li demanaven molts sectors. Però ho ha posat sobre la taula i això és molt important. Igual com ha posat sobre la taula uns altres temes tabú, com el del celibat, és a dir, la possibilitat que els sacerdots es puguin casar, com passa amb unes altres congregacions cristianes. O les noves famílies del segle XXI. Les famílies ja no són un home i una dona amb fills, sinó que hi ha diversos tipus de famílies, això inclou els homosexuals i la possibilitat d’adoptar fills. Aquests temes aterrien a l’Església.

—Com el valoreu en termes de política internacional?
—Francesc ha estat el primer papa ecologista de la història. Ha lluitat contra el canvi climàtic i ha estat una figura clau per a tancar acords geopolítics crucials, com ara, els Acords de París pel clima. Durant el seu mandat, també ha intentat de fer la pau i ha aconseguit coses, com ara, la represa de relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units i el desarmament de la guerrilla de Colòmbia. També ha intentat de conciliar en el conflicte d’Israel amb Palestina i va provar de fer la pau a Ucraïna, però Vladímir Putin sempre es va negar a negociar res. Amb això va tenir un fracàs que se’l va sentir com a propi.

—Com sobreviurà el llegat del papa Francesc als embats dels sectors més reaccionaris?
—El nou papa tindrà el seu poder, com sabeu, és un poder total, un poder absolut. Té poder sobre l’executiu, el judicial i també sobre les lleis, el legislatiu, i pot fer i desfer. Depèn del tarannà que tingui el nou papa. Si és conservador, evidentment farà recular moltes coses. Si és un papa en la línia de Francesc, intentarà d’aprofundir en les reformes que ha fet. Veig molt difícil que el nou papa sigui conservador o reformista. Ho veig molt difícil.

—Serà un papa de transició?
—Sí, aquesta és l’aposta més realista. Tenint en compte el context geopolític i dins el Vaticà. El fet que Francesc hagi col·locat un 80% del Col·legi de Cardenals no vol dir que el successor sigui reformista o de la seva corda. No és un grup homogeni. Jo opto per pensar que el nou papa serà una figura que defensarà que l’església tingui una veu pròpia en aquest moment d’incertesa, d’un món canviant, on hi ha derives neoconservadores i neofeixistes avalades per la Casa Blanca. El nou papa hauria de ser de la línia diplomàtica, i aquesta figura és Pietro Parolin, l’actual secretari d’estat.

—Com és Parolin?
—Va ser nomenat secretari d’estat pel papa Francesc el 2013. És un personatge que ha estat a favor de les seves reformes, però tampoc no les ha defensades d’una manera visceral en públic. Té un peu també en el sector més conservador i, per tant, té la possibilitat de conciliar i de ser un candidat que no seria malvist per cap dels dos sectors. Ara, no n’acontentaria cap, tampoc. Un papa de transició, tot pendent de temps més bons. Un papa amb veu pròpia per a defensar els principis de l’Evangeli, però que no s’enfronti directament amb els poders emergents.

—Un papa parallamps…
—És el perfil que veig més factible. Més que no pas un progressista absolut o un ultraconservador absolut. Un home com Parolin allunyaria aquest perill de cisma que hi ha per part de l’església nord-americana, que és un dels nuclis econòmics que sosté el Vaticà. Al Vaticà no li interessa gens que hi hagi aquest cisma, i tampoc no li interessa que n’hi hagi un de progressista alemany. L’església alemanya ha anat molt més enllà en les reformes de Francesc i el sobrepassava per l’esquerra. Ni un cisma, ni l’altre. Una església unida.

—…
—Jo no tinc cap bola de vidre. Sóc periodista i em remeto a allò que veig i que he copsat parlant amb cardenals conservadors i progressistes.

—Què us han dit?
—He detectat la necessitat que no hi hagi aquest enfrontament radical i, per tant, que hi ha d’haver un candidat que sigui un figura de conciliació de les dues ànimes. Ara, cal trobar i elegir la persona. Segurament, ni ens la podem imaginar, però podria anar en aquesta línia diplomàtica. Moltes vegades, s’elegeix un cardenal molt vell perquè la transició sigui breu i, d’altres vegades, s’elegeix un candidat aparentment dèbil i així els dos sectors creuen que el poden manipular.

—Creuen?
—A vegades també hi ha sorpreses, com va passar amb Joan Pau I. Semblava que era una figura dèbil, però en el seu breu pontificat va deixar clar que no. Veurem què passarà. Jo no ho sé i tot és molt complex.

—Amb quants cardenals heu parlat?
—Tinc contacte amb una quinzena de cardenals amb dret de vot. Bastants més, si comptem els vells, els de més de vuitanta anys.

—El papat de Francesc hauria estat més revolucionari si els papats de Joan XXIII o Joan Pau I haguessin durat més?
—Sense cap mena de dubte. Joan XXIII va significar un trencament en una època absolutament diferent de l’actual. Va representar la gran esperança de canvis a l’església, és a dir, de reformes per a adaptar l’església al segle XX. Per la seva banda, Joan Pau I va morir al cap de 33 dies de pontificat… Als meus llibres explico què va passar. Era un home que també tenia un esperit reformador. Es pensaven que havien elegit un papa dèbil, i era un papa que volia sacsar el Vaticà. Volia reformar la banca vaticana, com ha fet Francesc, que l’ha treta de la llista de paradisos fiscals. Joan Pau I volia fer reformes profundes, però va acabar com va acabar. Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut.

—Aquests dies les travesses treuen fum amb tota mena de nom de papables…
—Tots aquests noms ara són hipòtesis, noms que poden arribar a ser grans electors, és a dir, els dos cardenals que representen les dues ales de l’església. Un podria ser el cardenal reformista Luis Antonio Tagle, mentre que pels conservadors m’inclino per Gerhard Müller, l’ex-prefecte de la Doctrina de la Fe. Veurem què passa. No crec que Raymond Burke arribi a aquest estadi. És molt més radical i amic de Donald Trump. De totes maneres, no m’atreveixo a dir què passarà.

—Aquestes dues primeres candidatures són, en certa manera, posicions de màxims i s’acaben cremant. Llavors què?
—Ells dos acabaran caient a favor d’un tercer, d’un quart, d’un cinquè… D’un tapat que pugui sortir elegit. Ara es parla més de perfils que no pas de noms. Les congregacions, les reunions prèvies a les tancades a la Capella Sixtina, analitzen què necessita ara l’església. Evidentment, uns diuen que necessita un cardenal ultraconservador, que vagi amb la doctrina… Els altres diuen que necessiten un reformista com Francesc. Jo crec que no serà ni una cosa ni una altra. I això serà una decepció per a molta gent, però també una manera de donar temps perquè en un futur el pèndol de l’Església es posi a lloc.

—Quins altres noms veu amb força?
—Es fan moltes travesses, però els periodistes normalment la caguem i ens equivoquem. Però, per una banda, el cardenal italià Matteo Zuppi, de la comunitat de Sant Egidi, és una persona que sempre ha intentat de construir ponts de diàleg en tota mena de conflictes i és molt proper als pobres. Per una altra, hi ha un candidat del qual es parla molt poc, que és Péter Erdő, que és un cardenal hongarès radicalment ultraconservador i pròxim a Orbán.

—Com ens hem d’imaginar les negociacions en el conclave?
—Hi ha moltes pressions exteriors. Si heu vist la pel·lícula Conclave, veureu què passa dins la Capella Sixtina. Ara, té un defecte molt greu, a parer meu, que és el que explico al llibre, Vaticangate, que són les pressions exteriors. És a dir, com l’església nord-americana s’aboca en aquest conclave perquè sap que té possibilitats de treure un cardenal ultraconservador afí a les polítiques del Trump. L’església alemanya també té potencial i els italians miren de recuperar un pontificat que no tenen d’ençà de Joan Pau II. Tot això, per exemple, són pressions exteriors.

—A Vatincagate parleu d’un complot contra el papa…
—No sóc amant de les teories de la conspiració, però he investigat aquest complot i hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave. Aquest projecte, anomenat Red Hat Report, fa deu anys que dura i ara se’n comencen a distribuir els dossiers entre els cardenals. Uns dossiers que treuen els cadàvers de l’armari dels candidats: abusos de poder econòmic, corrupció, abusos sexuals, etc. En la confecció d’aquests dossiers hi ha col·laborat molta gent a títol personal, però hi ha membres de la CIA, de l’FBI, del CNI espanyol i d’altres serveis secrets europeus. En el focus hi ha, sobretot, els cardenals més progressistes. Manipulant aquests dossiers, que ja són en mans dels electors, es vol eliminar rivals. Això és xantatge.

—I mentrestant, grups d’extrema dreta fa dies que promouen a les xarxes socials figures ultraconservadores com Raymond Burke i Robert Sarah.

—No deixa de ser una campanya electoral. Els grups d’extrema dreta internacional en saben molt, d’ordir aquesta mena de campanyes, i ho hem vist recentment en eleccions democràtiques. Volen situar aquests personatges a les travesses i donar-los cert avantatge. Parlem de grups amb un potencial econòmic i d’influència molt gran. Controlen grans empreses i mitjans de comunicació i, per si no n’hi hagués prou, compten amb la col·laboració de xarxes socials, com ara X, d’Elon Musk.

—Teòricament, si no hi ha acord, els cardenals s’han d’aïllar a Santa Marta.
—És una idea molt romàntica, però la realitat l’ha atropellat. Durant el conclave, hi ha inhibidors de mòbils a tot el Vaticà. De fet, ho patim els periodistes perquè a la plaça de Sant Pere no hi ha manera de tenir senyal. Ara, qui vol pot. A Santa Marta, que és on es retiren, hi ha wifi i poden fer el que volen. Tradicionalment, hi havia fins i tot criats dels cardenals que passaven informacions entre l’interior i l’exterior. Ara ja no cal, perquè hi ha nous mitjans per a fer-ho. Dit això, quan es tanquen a la Capella Sixtina, últimament, els cardenals ja tenen uns candidats bastant clars. Hi ha un pla A, un pla B, un pla C, un pla D… I l’últim pla és el de buscar consens. Als dos blocs els falten vots per a imposar-se.

—Quin paper hi tenen els cardenals de més de vuitanta anys?
—Són influenciadors. Malgrat que són dinosaures, són influenciadors i poden inclinar certs cardenals cap a un costat o un altre.

—Creieu que el cardenal Angelo Becciu, condemnat per malversació, podrà participar en el conclave?
—Li van retirar els drets cardenalicis. Hauria de ser el pròxim papa, qui el restituís.

—Està convençut que pot participar del conclave.
—Legalment, hi ha subterfugis, hi ha llacunes amb el dret canònic que podrien permetre, en un moment donat, que pogués participar. Però, en principi, si ha estat el mateix papa qui t’ha apartat, sembla difícil… Potser el cardenal degà del Col·legi de Cardenals, Giovanni Battista Re, o el cardenal camarlenc, Kevin Joseph Farrell, el podrien ajudar, però ho veig molt difícil. Va tenir un cas de corrupció enorme. Va comprar un immoble a Londres per valor de centenars de milions d’euros amb la intenció d’especular. I a sobre, els fons de la compra havien de ser per a ajudar els pobres.

—Això pot afectar d’alguna manera les aspiracions de Parolin, tenint en compte que Becciu dirigia la secció d’Afers Generals de la Secretaria d’Estat?
—No ho crec. Pietro Parolin té la capacitat camaleònica de sortir-se’n de tot i, quan dic de tot, vull dir de tot. És un personatge que fa prevaldre la diplomàcia. Procura avenir-se amb tothom i, així, després pot fer el que vol.

 

Avui, a les deu de la nit, a Sevilla, el Barça maldarà per aconseguir la copa de futbol contra el seu gran rival, el Reial Madrid. Serà el primer d’una sèrie de partits clau per als blau-grana que pot desembocar en la consecució d’un triplet de títols, juntament amb la lliga espanyola i la Copa d’Europa.

El Madrid empastifa la final de la copa contra el Barça amb una ofensiva sense precedents contra els àrbitres

Després d’uns anys complicats pels resultats esportius i la inestabilitat institucional, el Barça s’ha tornat a situar en els llocs capdavanters del futbol mundial. En bona part, ha estat gràcies a l’arribada al primer equip d’una fornada de jugadors joves i excepcionals formats a la Masia, l’acadèmia de futbol del club. Lamine Yamal i Pau Cubarsí en són dos grans exponents, però figures com Alejandro Balde, Marc Casadó, Fermín López i Gavi també han tingut un paper fonamental. Tot plegat, sota la batuta de Hansi Flick, el tècnic alemany que ha donat continuïtat a la tasca de Xavi Hernàndez de promoure aquests talents.

En parlem amb Xavier Martín, ex-cap de comunicació del Barça (2011-2014) i ex-director de la Masia (2019-2021) i, per tant, peça clau en la renovació de l’acadèmia de futbol del Barça i un dels artífexs a l’ombra de l’èxit d’aquesta generació de futbolistes. Va deixar el club després de l’arribada de Joan Laporta a la presidència i ara gaudeix dels èxits culers de fora estant, i és optimista. “Penso en el triplet”, diu quan ens rep al menjador de casa seva.

[VÍDEO] Un periodista de l’Sport diu “Paco” a l’avi Francesc del blau-grana Gerard Martín i el fa parlar en castellà

—Els clubs de futbol més importants del món tenen tots una acadèmia d’esportistes. I molts hi inverteixen molts diners, alguns, més que el Barça i tot. Quin és el secret de l’èxit de la Masia?
—Que és un projecte 360 graus. Va molt més enllà del futbol. De fet, l’eslògan que feia servir quan hi treballava era que formava persones més enllà de l’esport. Per una banda, forma més enllà de l’entrenament esportiu, en àrees com l’alimentació, el descans, però també hi ha un equip de tutors i psicòlegs per a ajudar a resoldre qualsevol problema que pugui aparèixer. Per una altra, és un projecte molt sòlid perquè hi ha una continuïtat. Els nens i nenes apliquen el model de joc del primer equip des de pre-benjamins, que tenen sis o set anys.

—Aquesta doble formació esportiva i personal com es tradueix en el dia a dia?
—Els nanos que van a l’escola i a l’ESO van al col·legi o a l’institut al matí. Es lleven a les set i agafen l’autobús cap a classe. Després dinen a la Masia, descansen, fan els deures i a la tarda entrenen. A partir de l’edat juvenil, que ja és quan cursen batxillerat o cicles formatius, entrenen al matí, dinen també a l’acadèmia i després fan les classes allà mateix, en unes aules que vam habilitar al centre.

—És complicat convèncer joves que pensen a triomfar en el món del futbol que és important estudiar?
—Amb alguns és més fàcil que amb uns altres. Ara, per a mi era absolutament innegociable. Perquè en el futbol professional una lesió et pot deixar fora. Per això els deia que havien de tenir un futur també més enllà de l’esport. Quan jo era a la Masia, cap futbolista deixava els estudis.

—La realitat a moltes famílies del país és que, si la criatura no assoleix els resultats acadèmics adequats, la castiguen sense futbol. A la Masia també passa?
—Cada final de trimestre a l’escola em reunia amb el primer entrenador i el segon de cada equip per comentar les notes i, sobretot, l’actitud i l’esforç a l’aula. Llavors, ells decidien, però puc dir que vaig trobar un gran suport dels entrenadors i el rendiment acadèmic era un factor que tenien en compte. Per exemple, el Gavi tenia el mal costum de descuidar-se la màscara durant la covid-19: doncs, vaig parlar amb el seu entrenador per avisar-lo. Estàvem molt a sobre d’aquestes coses, i si un nano no es comportava com ho havia de fer tant a classe com a la gespa, deixava de jugar i ho fèiem constar als informes que després arribaven a la secretaria tècnica. Analitzàvem el jugador més enllà de les qualitats purament futbolístiques, tenint en compte factors com la maduresa, la humilitat o l’esforç.

Frederic Porta: “El Barça no es mereix viure sota sospita”

—Com es combina el fet d’educar joves en el màxim nivell competitiu i alhora mantenir la dimensió humana de la Masia?
—A la Masia hi ha cinc valors: esforç, humilitat, respecte, treball en equip i ambició. Els vaig fer col·locar a les parets de l’edifici perquè els nanos els veiessin cada matí quan anaven a esmorzar. A més, hi ha especialistes en totes les àrees. Hi ha una àrea psicològica, que ajuda els nanos a gestionar la pressió. Hi ha uns tutors, que es reuneixen cada tarda amb els jugadors i els ajuden a fer els deures i fan un seguiment del dia a dia.

—Vau treballar molt de prop amb l’anomenada generació del 2007, amb Lamine Yamal, Marc Bernal i Pau Cubarsí, entre més. En aquell moment, sabíeu que teníeu una fornada especial?
—Sí, sabíem que era una generació molt potent, però no esperàvem que un noi com el Lamine Yamal jugués al primer equip amb només setze anys. Al final, també és molt important que hi hagi un entrenador que els posi. Per tant, també és mèrit d’en Xavi, que va donar-los una oportunitat, i d’en Hansi Flick, que els ha consolidat. Amb uns altres perfils d’entrenadors, potser Fermín s’hauria quedat cedit al Linares. Ara, encara hi ha jugadors al cadet i al juvenil que poden arribar al primer equip perfectament.

—Ara mateix és habitual veure aquests joves de disset anys o divuit tenint un paper molt important en l’equip, fins i tot, aguantant el pes de tot un club com el Barça. Això és sa?
—Joves com Lamine Yamal, Gavi, Fermín, Balde han jugat amb pressió des de ben petits. Ja tenien pressió quan jugaven la final del torneig d’alevins contra el Reial Madrid, que l’emeten per televisió. Per això ara ja hi estan acostumats, estan entrenats per competir. I, a més, ho fan projectant els valors de la Masia. Sempre dic que els culers hauríem d’estar tan orgullosos de com es comporten aquests nanos que de com juguen i què guanyen, o més. I no tan sols els d’ara, també ho podem dir de figures com Guillermo Amor, Pep Guardiola, Andrés Iniesta, Xavi o Messi mateix, que sempre han tingut un comportament exemplar al camp.

—Com es gestiona la frustració dels jugadors que veuen com uns altres més joves que ells ja han debutat amb el primer equip?
—Moltes vegades venia algun nano plorant perquè l’havien substituït en un partit o directament no havia jugat. La nostra tasca com a acadèmia és gestionar-ho. Jo sempre els repetia: paciència. Un mite com Iniesta va arribar al primer equip amb vint-i-un anys. No hi ha pressa. Alguns hi arriben abans i uns altres, després. Cada jugador desenvolupa el físic en un moment diferent.

—Causa problemes de convivència?
—Al contrari. És bo que els jugadors comparteixin espai amb aquests referents perquè s’adonin que és possible d’arribar-hi. Gavi dormia a la Masia mentre era internacional i Lamine Yamal va ser elegit millor jugador de l’Eurocopa de seleccions també mentre era resident.

—Malgrat ser de Mataró, Lamine Yamal vivia a la Masia perquè tenia un entorn complex. És una pràctica habitual?
—Sí, si hi ha nanos que per una qüestió d’estructura familiar o d’algun altre condicionant considerem que és millor monitorar-los de més a prop, se’ls acull a la Masia. Ho vam fer també amb Ansu Fati, malgrat que els pares vivien aquí, i amb altres nanos catalans com Balde, Marc Casadó o Ilaix Moriba.

—Una de les primeres mesures que vau prendre quan vau entrar a dirigir la Masia va ser prohibir els telèfons. Per què?
—Perquè els nanos han de descansar. El descans és fonamental. Era molt estricte amb això, els deixava trucar a les famílies fins a les onze de la nit i, a partir d’aquí, els retirava els telèfons. Tampoc els podien fer servir durant els àpats. Els nanos han d’estar centrats en els estudis i el futbol. Si deixes anar un telèfon a una habitació amb dos o tres nanos, segurament s’hi estarien fins a les dues de la matinada…

—També vau prohibir les xarxes socials.
—Són un tema molt complicat i que s’ha de gestionar molt bé, perquè en un moment et pot caure tot un tsunami. De fet, aquests darrers dies, un nano del primer equip [Héctor Fort] ha patit un tsunami que no entenc per haver fet un bon gest… Gràcies a la meva experiència com a director de comunicació, hi era molt a sobre, perquè és un tema fonamental, igual que els recomanava que responguessin a les entrevistes en català.

[VÍDEO] L’exemplaritat de Fermín López responent en català després de la victòria contra l’Atlètic de Madrid

—Parlant de llengua, aquests darrers mesos, s’ha destacat l’exemple de Fermín, migcampista andalús del primer equip que atén els mitjans en català. Els jugadors formats a la Masia han d’exercir de referents lingüístics?
—Absolutament. És la llenguda del club i del país. De la mateixa manera que Pep Guardiola, quan va fitxar pel Bayern de Munic, va fer la primera compareixença de premsa en alemany, els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català. És innegociable. A més, el soci i l’afeccionat del Barça és català, i la majoria parlem en català. Per tant, l’afecció ho agraeix. Durant la meva etapa, vaig fitxar un xaval d’onze anys de Granada, que es diu Pedro Rodríguez i ara és el capità del juvenil B. En aquell moment, també tenia una oferta del Reial Madrid. I parlant amb els pares, em deien: “Ens fa por el català, que li costarà molt i a Madrid no tindrà aquest problema…” I jo els vaig dir: “La meva àvia també era andalusa i jo parlo català. El seu fill el parlà d’aquí a sis mesos.”

—I ho va fer?
—Aquella mateixa temporada, va venir el Club Super3 a entrevistar-lo a ell i a un altre nano que tenia els pares africans. I els vaig dir que ho farien en català. No ho veien clar, perquè tenien por, però vam entrenar una mica abans i… dit i fet. Vaig enviar el vídeo de l’entrevista a la família i van al·lucinar. Hauries de veure com parla ara el Pedro!

—Aquesta política també és aplicable al primer equip?
—Sí. Quan era director de comunicació, vaig agafar el Martín Montoya perquè debutés en una roda de premsa. I també li vaig dir que ho fes en català. Tenia dubtes, perquè deia que li costava, però al final també és beneficiós per a ells, per una qüestió de marca personal. Un altre gran exemple és Míchel, del Girona, que és de Vallecas! M’encanta el seu català amb accent de Vallecas, és un altre que ha de servir de referent per a tots els nanos.

—També vau impulsar la Masia femenina. Era una assignatura pendent del club?
—Vaig impulsar dues coses: primer, les classes de batxillerat també per a les noies, que fins aquell moment no en feien. I la segona, vam habilitar una part de la tercera planta per a les jugadores femenines. I ho vaig fer per tres motius: primer, per a donar les mateixes oportunitats a les nenes i als nens. Segon, perquè si volem que l’equip femení tingui la mateixa continuïtat en l’estil de joc que els nois, la Masia és clau. I, tercer i més important, perquè ens fa únics. En aquell moment, no hi havia cap club de l’estat que tingués una residència d’esportistes femenines.

—La Masia fa el Barça un club únic?
—Indubtablement, és la marca més important del club, perquè ens fa diferents. A més, el seu nom ens situa en el nostre país. Quan les famílies de possibles jugadors visitaven la Masia i els guiava per les instal·lacions, els ensenyava una imatge que vaig fer penjar com si fos una tanca de carretera on apareixen els onze futbolistes de la base que van jugar plegats contra el Llevant, amb Tito Vilanova, en pau descansi, a la banqueta. I els deia, si trobeu un altre club d’aquest nivell on això sigui possible, aneu-hi.

—Actualment, el Barça és un club global. Com es pot arribar a tot el món mantenint la idiosincràsia catalana i catalanista?
—Quan era el director de comunicació, viatjava a tot arreu amb el primer equip. Allà on anàvem explicàvem que el Barça era un club català i que representava Catalunya. També que era propietat dels socis, fet que ens fa únics i diferents. I en aquell moment vam batre rècord de seguidors a les xarxes socials! A més, vam llançar la samarreta de la senyera, que jo hauria mantingut per sempre com a equipació alternativa. Per tant, són dues coses que es poden combinar amb normalitat.

—Aquests darrers mesos, el club ha rebut atacs molt forts contra la seva reputació. Per una banda, el cas Negreira de presumpta compra d’àrbitres, i per una altra, la guerra amb la patronal per la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor. Creieu que s’ha defensat bé?
—El problema no és com ho gestioni el club, és com ho fa la caverna. Quan les coses ens van bé, sempre surt alguna cosa. Però al final, Dani Olmo i Pau Víctor juguen, per molt que digui el president de la Lliga, Javier Tebas. Avui ha sortit l’àrbitre de la final de la copa plorant perquè al seu fill li diuen que el seu pare és un lladre a conseqüència dels vídeos de la televisió del Reial Madrid… Nosaltres ens hem d’aïllar d’aquest ambient, el club ha de ser ambaixador dels valors de la Masia.

[VÍDEO] L’àrbitre de la final de la copa esclata a plorar per les pressions del Madrid

—Vau ser cap de comunicació del club durant l’etapa de Sandro Rosell com a president i director de la Masia amb Josep Maria Bartomeu. Us molesta que us encasellin en la banda dels “ismes”?
—No sento que pertanyi a cap “isme”. Com vaig dir al Tito abans de la primera atenció als mitjans, no sóc ni rosellista, ni laportista, ni nuñista, simplement barcelonista. Quan un president nou arriba al club, hi posa els seus, és normal. Dubto que s’assabentés de la meva sortida, no era tan important. De fet, em va felicitar per la feina. Em trec el barret amb el fitxatge de Hansi Flick de la mateixa manera que em vaig treure el barret amb el Sandro quan va portar el Ronaldinho. He treballat molts anys al club i ho he fet perquè ho visc com un sentiment, no per motius econòmics.

The Washington Post · Lena H. Sun

Els Estats Units podrien registrar milions de casos de xarampió els vint-i-cinc anys vinents si les taxes de vaccinació contra la malaltia cauen d’un 10%, segons un nou estudi publicat aquesta setmana.

Si la taxa de vaccinació contra el xarampió –una de les malalties més contagioses del planeta– es manté com ara, el país registrarà centenars de milers de casos de la malaltia durant aquest mateix període, segons un model matemàtic elaborat per un equip d’investigadors de la Universitat Stanford.

“El nostre país es troba en un punt d’inflexió. Hi ha un perill real que el xarampió torni a ser una malaltia domèstica comuna”, diu Nathan Lo, metge de Stanford i autor de l’estudi, publicat a la revista d’investigació mèdica JAMA.

Amb les taxes de vaccinació actuals, el model prediu que el xarampió podria escampar-se i causar centenars de milers de casos. Lo –que investiga l’impacte de les polítiques de salut pública en la transmissió de malalties infeccioses– adverteix que, en una situació com aquesta, “les morts serien habituals, i hi hauria noves hospitalitzacions constantment”.

Les estimacions dels autors de l’estudi varien dràsticament segons els canvis en la taxa de vaccinació infantil. Segons l’estudi, un petit augment de la taxa vaccinació –de tan sols un 5%– evitaria un augment significatiu dels casos de xarampió.

Però Lo creu que la situació més probable és que la taxa de vaccinació infantil continuï disminuint i que, per tant, la xifra acumulada d’infeccions augmenti considerablement.

L’escepticisme sobre el vaccí contra la covid-19 ha dut més famílies nord-americanes a qüestionar els avantatges dels programes de vaccinació infantil. L’interès del secretari de Salut dels Estats Units, Robert F. Kennedy Jr., a relaxar el calendari de vaccinació infantil podria reduir substancialment les taxes d’immunització dels infants nord-americans, explica Lo.

“Aquest estudi és un advertiment d’allò que podria ser el nostre futur”, explica Mujeeb Basit, professor i expert en transmissió de malalties del Centre Mèdic de la Universitat de Texas a Dallas. Basit, que no ha participat en l’estudi, diu que els casos de xarampió s’acumularan amb el pas de temps. “Per doblegar a aquesta corba, caldrà molt i molt temps per a tornar a vaccinar tanta gent.”

Els Estats Units ja han registrat uns 800 casos de xarampió els primers tres mesos i mig del 2025, la xifra més alta registrada en un sol any d’ençà del 2019.

I les xifres continuen creixent, segons dades dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC) i les autoritats sanitàries estatals. La setmana passada, l’estat de Montana va informar que havia registrat els primers casos de xarampió en 35 anys.

La majoria de les infeccions registrades enguany als Estats Units corresponen a un brot a l’oest de l’estat Texas, que ha causat la mort de dos infants. S’ha registrat una tercera mort relacionada amb el brot a l’estat veí de Nou Mèxic.

Amb la malaltia com més va més estesa pel país, els sondatges mostren que la majoria de nord-americans s’ha trobat amb informació falsa sobre el vaccí contra el xarampió a les xarxes, i que molts no saben què pensar-ne. Ho mostra un sondatge publicat dimecres d’aquesta setmana, en què més de la meitat dels enquestats diuen que no estan segurs si algunes de les afirmacions falses que han circulat a les xarxes sobre el vaccí són certes o no –com ara, que els efectes del vaccí contra el xarampió són més perillosos que la mateixa malaltia. El fet que Kennedy, com a secretari de Salut, s’hagi fet ressò d’algunes d’aquestes afirmacions no ha fet sinó aprofundir el problema.

La dècada anterior a la introducció del vaccí contra el xarampió, l’any 1963, s’estimà que entre tres i quatre milions de persones s’infectaven cada any de xarampió als Estats Units. D’aquests, entre 400 i 500 acabaren morint, 48.000 foren hospitalitzats i un miler sofriren encefalitis, segons el CDC.

Tanmateix, l’any 2000, els Estats Units declararen eradicat el xarampió, cosa que significa que no hi ha hagut propagació contínua de la malaltia durant més d’un any. Encara hi ha casos i brots a causa dels viatges internacionals, generalment, quan un viatger nord-americà no immunitzat torna d’un país on el xarampió és endèmic.

Els autors de l’estudi també han previst què caldria perquè unes altres malalties infeccioses erradicades per un vaccí tornessin. La rubèola, probablement, tornaria a ser endèmica als Estats Units si les taxes de vaccinació caiguessin d’un 35%, i la pòlio té un 50% de probabilitats d’esdevenir endèmica si la taxa de vaccinació disminueix d’un 40%. Perquè tornessin els brots d’una malaltia com la diftèria, caldrien caigudes encara més pronunciades en els nivells de vaccinació.

Els autors de l’estudi calculen que la taxa de vaccinació contra el xarampió als Estats Units es troba entre un 87,7% i un 95,6%. Per prevenir els brots de xarampió, es calcula que un 95% de la població ha d’haver rebut ambdues dosis del vaccí contra el xarampió.

Segons que expliquen els autors, l’estudi no té en compte les diferències en les taxes de vaccinació dins un mateix estat. Tampoc no té en compte els canvis en les taxes d’immunització quan les infeccions augmenten a causa d’un brot, tal com passà durant la pandèmia del coronavirus. Però, fins i tot, les estimacions més conservadores anticipen conseqüències greus per a la salut pública si el xarampió torna a establir-se als Estats Units, expliquen.

Els brots de xarampió han crescut a tot el món. L’any passat, Romania va registrar la xifra més alta de casos entre un grup de 53 països d’Europa i l’Àsia central, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El país, amb una població d’uns 19 milions d’habitants, va registrar més de 30.000 casos l’any 2024, seguit del Cassaquistan, amb uns 28.000 casos. El recent repunt del xarampió a Romania va relacionat amb la caiguda de les taxes de vaccinació, el creixement del moviment antivaccins i la saturació dels serveis sanitaris durant la pandèmia, segons els experts.

Als EUA, els experts en salut pública i malalties infeccioses fa mesos que debaten com combatre la proliferació de desinformació sobre els vaccins. Aquesta setmana, sense anar més lluny, el centre de recerca de malalties infeccioses de la Universitat de Minnesota ha anunciat una iniciativa per a respondre a la desinformació contra els vaccins.

“Els qui treballem per evitar el sofriment innecessari i la mort per malalties prevenibles amb la vaccinació hem hagut d’observar, amb una alarma creixent, el brot actual de xarampió als Estats Units i l’escepticisme de Kennedy sobre els vaccins”, explica Michael Osterholm, director del Centre d’Investigació i Política de Malalties Infeccioses de la Universitat de Minnesota.

L’objectiu del grup és tractar qüestions clau relacionades amb la vaccinació “en cas que el govern dels Estats Units ofereixi informació enganyosa sobre els vaccins […] o bé en cas que el sistema que ajuda a garantir-ne la seguretat i l’eficàcia sigui qüestionat”, digué Osterholm en una conferència de premsa abans-d’ahir.

Durant la presentació del projecte, Osterholm cità el cas de Minnesota, on els diputats republicans al parlament estatal van presentar un projecte de llei que proposava de catalogar els vaccins d’ARNm com a “armes de destrucció massiva”, cosa que permetria de criminalitzar-ne la fabricació, distribució i possessió. La tecnologia ARNm ha permès el desenvolupament de vaccins com el de la covid.

“Respondrà algú de la Casa Blanca, a barrabassades com aquesta?”, demana Osterholm. “Aquesta és la pregunta que hauríem de fer-nos en aquest moment.”

El grup serà dirigit per un comitè de vuit membres presidit per Margaret Hamburg, ex-comissària de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units, i Harvey Fineberg, ex-president de l’Acadèmia de Medicina del país.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els afiliats d’ERC a Barcelona voten avui si mantenen la confiança en Eva Baró com a presidenta o opten per convertir la federació en un contrapès a l’hegemonia d’Oriol Junqueras al partit. La presidenta del casal de l’Eixample, Creu Camacho, encapçala una candidatura alternativa que aplega els suports dels sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. En canvi, Baró és afí a la direcció nacional, i presenta la seva llista com la unió entre les dues candidatures que es van batre a les urnes en l’anterior congrés barceloní, el 2023. El miler de militants amb què compta el partit a Barcelona podran votar telemàticament de les deu del matí a les vuit del vespre. Tot apunta que el resultat podria ser ajustat, com ja va passar fa dos anys, quan Baró va guanyar la candidatura de Patrícia Gomà per només 23 vots. La llista de Baró, Endavant Barcelona!, va registrar dimarts 302 avals vàlids. La de Camacho, Dignitat Republicana, 263. Són xifres similars als suports que van presentar les dues llistes que s’enfrontaven el 2023 i que, després, gairebé van quedar en un empat tècnic.

Baró es presenta com a garant de la unitat i demana de girar full a les disputes internes per sumar esforços per a les eleccions del 2027, la primera prova de foc a les urnes que tindrà el partit després del llarg procés congressual que ha ressituat Junqueras a la cúpula. Camacho denuncia una manca de democràcia interna perquè la direcció de la federació d’ERC a Barcelona va ajornar sense data el congrés de l’any passat en què els militants havien de ser informats sobre el pre-acord per a entrar el govern de Jaume Collboni i votar si hi entraven o no. L’assemblea polèmica de l’Orfeó Martinenc no es va tornar a convocar. Els crítics creuen que va ser perquè, atesa l’afluència tan nombrosa de militants, la decisió podria haver estat tombada i s’hauria convertit en un obstacle per a les aspiracions de Junqueras de ser reelegit. Els afins a Baró sostenen que, enmig de les tensions pel congrés nacional, amb el bullici pel cas dels cartells dels germans Maragall i amb les negociacions per la investidura de Salvador Illa, no es podia garantir que la decisió es prengués en clau barcelonina.

Ara la candidatura de Camacho promet de fer una consulta telemàtica sobre l’entrada al govern abans de l’estiu. Els de Baró proposen de parlar abans amb el grup municipal i amb el PSC, avaluar la vigència del pre-acord i debatre amb els afiliats en una assemblea la conveniència d’entrar al govern en el moment polític actual, quan el mandat municipal ja ha travessat l’equador. Només convocarien el congrés per prendre una decisió definitiva si aquesta fos la conclusió de l’assemblea.

La federació de Barcelona és l’únic territori on els crítics han articulat una alternativa a l’hegemonia de la direcció actual. La capital catalana ha tingut tradicionalment dinàmiques pròpies dins ERC, i una influència clau per ser la més nombrosa en afiliats. Les eleccions d’avui dirimiran, en el fons, si els militants opten perquè estigui més connectada que mai amb la direcció nacional –on la seva cap de files a l’ajuntament, Elisenda Alamany, és també secretària general– o l’erigeix en un bastió d’articulació dels díscols dins l’estructura territorial del partit.

Si dimecres van començar les exèquies públiques del papa Francesc a la basílica de Sant Pere del Vaticà, avui se’n farà el funeral i el sepeli. Durant tres dies, el temple ha romàs obert i hi han acudit uns 130.000 catòlics per acomiadar-se del pontífex. Tot i que el papa va introduir canvis en el document que regula els funerals papals per reduir-ne la sumptuositat, les exèquies han conservat la solemnitat habitual i el funeral tindrà un protocol estricte.

Trasllat al centre de la plaça

La litúrgia començarà a les 10.00 i serà presidida pel cardenal Giovanni Battista Re. Els patriarques i cardenals aniran vestits amb mitra de domàs blanc i els arquebisbes i bisbes duran l’amit, el cíngol i una mitra blanca. El fèretre serà traslladat de l’interior de la basílica fins al centre de la plaça de Sant Pere, amb un evangeli a sobre. Durant la cerimònia, es farà ús únicament del títol de “papa Francesc”, i no d’unes altres denominacions, com s’ha fet en anteriors funerals papals. Aquest és un dels canvis introduïts per Francesc.

Després d’oracions i lectures, el cardenal Re pronunciarà l’homilia dedicada al pontífex, i després de la comunió es farà la Ultima commendatio per a encomanar l’ànima del papa Francesc a Déu. També pregarà pel papa el vicari general per a la diòcesi de Roma. Després, el cardenal Re aspergirà el fèretre amb aigua beneïda, l’encensarà i es clourà la cerimònia.

Seguici a Santa Maria la Major

Tot seguit, amb el cant de l’Antífona, el fèretre serà traslladat a l’interior de la basílica de Sant Pere i es prepararà el seguici que el traslladarà a Santa Maria la Major. Això implicarà una comitiva fúnebre que recorrerà sis quilòmetres pel centre històric de Roma fins a arribar a la basílica. El fèretre serà transportat en un vehicle que avançarà a pas solemne, seguit per alguns cotxes amb cardenals i més membres de l’església. El trànsit quedarà tallat durant el recorregut, i s’hi desplegaran grans mesures de seguretat. També es col·locaran quatre pantalles gegants perquè els fidels puguin seguir tant el funeral com la comitiva.

Francesc va escriure que no volia ser enterrat en tres fèretres, que és el protocol habitual. Així doncs, serà enterrat a la capella Paolina de Santa Maria la Major en una tomba senzilla i a peu de terra, tal com havia dit. Aquesta tomba portarà únicament la inscripció en llatí Franciscus i una reproducció de la seva creu pectoral, en plata, amb la imatge del Bon Pastor. Un cop acabada la cerimònia d’enterrament a Santa Maria la Major, a partir del 27 d’abril es permetrà a tothom qui ho vulgui d’acostar-se a la basílica per veure la tomba de Francesc, que quedarà visible i acordonada.

El lloc triat no és casual, té una relació directa amb el papa: la capella acull l’icònic Salus Populi Romani, una Mare de Déu bizantina amb el Nen. Francesc tenia una gran devoció per aquesta imatge i hi anava molt sovint, especialment abans i després dels seus viatges apostòlics.

200.000 fidels i més de 150 delegacions

S’espera que uns 200.000 fidels, més de 150 delegacions i cinquanta caps d’estat o govern assisteixin al funeral. Entre els confirmats, hi ha la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni; el president dels Estats Units, Donald Trump; el president de l’Argentina, Javier Milei; el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski. També hi assistirà la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el secretari general de l’ONU, António Guterres; el president del Consell Europeu, António Costa; i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. Del país, hi assistiran els caps d’estat d’Andorra, els coprínceps Joan Enric Vives, actual bisbe de la Seu d’Urgell, i el president de França, Emmanuel Macron.

No hi serà el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha argumentat que, atès que és una cerimònia d’estat, la representació correspon al cap d’estat, en aquest cas, el rei Felipe VI. Per la seva banda, Trump ha expressat la seva intenció d’aprofitar el viatge a Roma per fer reunions amb dirigents internacionals i impulsar negociacions comercials.

El protocol de la cerimònia mirarà d’evitar tensions polítiques i els dirigents estaran col·locats segons l’alfabet francès, per evitar jerarquies conflictives. A la plaça de Sant Pere, les delegacions internacionals ocuparan el sector dret, i els cardenals se situaran al costat esquerre. Les primeres files són reservades als caps d’estat, però tindran prioritat les delegacions italiana i argentina, per la significació especial d’aquests dos estats per al papa difunt. També hi tindran un lloc destacat les cases reials catòliques, com ara, els reis espanyols i els de Bèlgica.

Gest als més desfavorits

Fora de l’àmbit institucional, una quarantena de persones pobres, trans, immigrants, sense-sostre i presos seran els darrers d’acomiadar el papa Francesc abans de l’enterrament del fèretre. Aquest gest, segons que ha informat el Vaticà, vol destacar la relació profunda que Francesc mantenia amb els més desfavorits, a qui sempre va considerar centrals en el seu ministeri. “Els pobres tenen un lloc especial en el cor de Déu. També en el cor i el magisteri del Sant Pare, que va escollir el nom de Francesc per no oblidar-los mai”, diu el comunicat de la Santa Seu.

Els quaranta acompanyants tindran una rosa blanca a la mà. Seran al peu de l’escalinata en el moment final abans que el fèretre sigui traslladat al sepulcre. Una d’aquestes persones, explica Benoni Ambarus, secretari de la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Italiana i delegat per a la caritat, acabava de signar el primer contracte de feina amb l’ajuda de Càritas. “Hi ha moltes històries boniques entre aquestes quaranta persones. Quasi tots han pogut conèixer Francesc alguna vegada. Per a molts, ha estat com un pare.”

El conclave, entre el 5 i el 10 de maig

La celebració del conclave per a triar un nou papa no es pot allargar més de vint dies després de la mort de l’anterior, però tampoc es pot fer abans de nou dies després de l’enterrament. Per tant, es calcula que el conclave es farà entre el 5 i el 10 de maig.

El papa, que tenia vuitanta-vuit anys, va ser elegit el 2013 i ha estat al capdavant de l’Església Catòlica durant dotze anys, marcats pel seu estil auster, senzill i proper. Es va morir dilluns a causa d’un ictus, després de mesos de problemes respiratoris greus.

Prop de 250.000 persones han visitat la capella ardent del Papa d’ençà que es va obrir dimecres al matí a la basílica de Sant Pere del Vaticà, fins a les set de la tarda, quan s’ha tancat oficialment. La Santa Seu preveia de tancar ahir a la nit, però les llargues cues que hi ha hagut des del primer moment han obligat a allargar el termini. A partir de les sis ja no s’ha deixat accedir a la cua. Avui s’ha celebrat la quarta congregació general de cardenals al Vaticà amb cent quaranta-nou membres, en el marc dels preparatius per al conclave que triarà el nou Papa. La Santa Seu ha explicat que, segons els desitjos de Francesc, el funeral serà “com el d’un pastor, més que com el d’un sobirà” i que el cos no serà exposat en un cadafal.

L’enterrament tindrà lloc aquest dissabte, i el diumenge a la tarda els cardenals aniran a la basílica de Santa Maria la Major per visitar la tomba de Francesc i la capella on s’exposa la icona mariana Salus Populi Romani, panell pictòric de fusta de cedre que mostra la verge Maria dreta de mig cos amb el nen Jesús als braços. També travessaran la Porta Santa i celebraran junts les vespres.

Tot plegat s’ha decidit a la quarta congregació general de cardenals on hi ha hagut trenta-tres intervencions sobre uns quants temes, “entre ells qüestions eclesials i mundials”, informa la Santa Seu. La cinquena congregació tindrà lloc dilluns 28 d’abril a les 9 del matí. De moment continua sense transcendir la data d’inici del conclave que haurà de decidir el nou pontífex.

L’Oficina de Premsa del Vaticà ha donat detalls protocol·laris de l’enterrament de dissabte. A la missa exequial, a la primera fila hi haurà el president de l’Argentina, Javier Milei, en tant que màxim representant de la pàtria de Francesc, i el president de la república italiana, Sergio Mattarella. Després hi haurà els reials i la resta de presidents “per ordre alfabètic francès”. De moment hi ha confirmades prop de 130 delegacions, amb una cinquantena de caps d’Estat i deu “sobirans regnants”.

Després de la missa el seguici funerari no passarà per la plaça de Sant Pere, sinó que tornarà a la basílica. Després, un vehicle que s’obrirà per permetre veure el fèretre sortirà del Vaticà per la Porta del Perugino i anirà a la basílica de Santa Maria la Major. Es preveu un trajecte d’entre mitja hora i tres quarts, amb el vehicle avançant a uns deu quilòmetres per hora. El ritu d’inhumació serà un acte privat. El papa ha estat recordat per haver combatut els “crims” comesos per representants del clergat contra menors i persones vulnerables, segons es llegeix a l’acta sobre la seva vida que serà introduït al fèretre.

A les nou de la nit, el cardenal Rolandas Makrickas dirigirà el rosari en sufragi del papa Francesc a l’exterior de la basílica. Almenys dos mil cinc-cents periodistes s’han acreditat per als actes d’aquests dies.

Lloc: Mercat municipal

En gairebé cent dies al poder, el president Donald Trump ha signat un vertiginós nombre de decrets –130, un rècord històric–, en què ha eliminat nombroses accions dutes a terme pels seus predecessors. D’ençà de la seva investidura, per exemple, ha revocat 67 decrets de l’administració Biden. Els seus decrets pretenen de desmantellar programes federals –gairebé la meitat dels decrets signats van en aquest sentit– o desmuntar-ne més de la quarta part del total, en la batalla cultural que polaritza el país, i una cinquena part són la seva revenja personal contra alguns dels seus adversaris.

No s’havia fet mai tant en tan poc temps. Trump té pressa i això ha fet que alguns dels seus decrets hagin estat rebutjats per la justícia, o criticats directament pels mercats financers, que han estat molt durs amb els seus disbarats. En alguns casos, ell mateix ha hagut de fer marxa enrere, aconsellat per algú del seu equip amb una mica de senderi.

Fins fa pocs dies, hi havia crítiques de totes bandes, però no sabíem gaire què en pensaven els nord-americans, que són els qui pagaran més cara la incontinència del seu president. Finalment, sembla que la constatació de què pensen és inequívoca. Tots els baròmetres que mesuren la popularitat del president apunten la mateixa pèrdua de punts. Segons un estudi de YouGov per a la revista The Economist, Trump rebia un 41% d’opinions positives contra un 50% al gener, en el moment de la seva investidura. Un altre sondatge del Pew Research Center donava un 40% d’opinions favorables al president contra un 47% al febrer. Una puntuació molt més baixa que la del seu predecessor, Joe Biden, l’abril del 2021, en el mateix moment de la seva presidència.

El fet és que, en els tres primers mesos del seu segon mandat, Donald Trump aconsegueix una nota mitjana del 45% d’opinions positives, la qualificació més baixa de tots els presidents dels EUA d’ençà de la Segona Guerra Mundial, segons que publicava la setmana passada l’Institut Gallup. La taxa mitjana d’aprovació el primer trimestre per a tots els presidents elegits del 1952 al 2020 és del 60%. En el mateix moment del seu mandat, el seu predecessor Joe Biden, per exemple, era al voltant del 56%, segons l’agència Reuters.

Passats tres mesos, sembla que als nord-americans mateixos no els fa gaire gràcia l’espectacle que els ha muntat el seu president, després de les primeres actuacions. Durant aquest període, la part dels qui aproven la seva política econòmica basada en una guerra comercial sense precedents ha passat del 93% al 86% entre els republicans, del 40% al 30% entre els independents i del 10% al 7% entre els demòcrates, informa l’esmentada enquesta YouGov per a The Economist. En general, la part dels descontents de la política de Donald Trump arriba al 54% dels enquestats, que jutgen que, d’ara endavant, l’economia nacional està inclinada clarament a la baixa, contra només el 37% al gener, segons YouGov. I la cosa que deu costar més de digerir al multimilionari, després de les seves promeses, és que la seva qualificació pateix particularment en relació amb el cost de la vida, perquè tan sols el 31% dels enquestats aprova la seva acció en aquest àmbit, segons enquesta d’Ipsos per a Reuters. Em sembla molt poc, la veritat.

A més del temor de l’augment dels preus, pronosticat per molts economistes, hi ha alguns aspectes cabdals dels quals és l’únic responsable, i que no li surten bé. Un exemple ben clar és el que li van dir a la cara, en el despatx oval, alguns dels distribuïdors comercials més importants del país, dilluns passat. Els CEO de Home Depot, Target i Walmart el van advertir que els seus clients potser veurien els prestatges buits d’ací a unes setmanes. I li van recordar que el comerç exterior no revifaria amb comentaris fets en reunions financeres a porta tancada; que les empreses necessiten certesa sobre la política, i creuen que no l’aconseguiran.

El premi Nobel d’economia Paul Krugman escrivia al seu bloc dimarts passat: “Aviat veurem una interrupció de les cadenes de subministrament que ens recordarà què va passar durant la pandèmia de la covid-19 i després. Però aquesta vegada el responsable no serà pas un virus. Tota la responsabilitat recaurà sobre Donald Trump. I no hi haurà cap vaccí que ens ajudi. Estarem atrapats amb aquest agent del caos durant uns anys.” Val a dir que Krugman diu penjaments, argumentats, de Trump dia sí dia també.

Em costa d’entendre que ningú dels qui manen no li hagin fet veure el perill que tenen les empreses nord-americanes amb les seves decisions. L’informe de l’FMI apuntava aquesta setmana que les cadenes de subministrament mundials, escampades pertot arreu, podien multiplicar els efectes dels aranzels i la incertesa ja existent. Al capdavall, avui, la majoria dels béns intercanviats són productes intermedis que travessen unes quantes vegades les fronteres, abans de convertir-se en productes acabats. Això fa que les turbulències puguin estendre’s per la xarxa d’una munió de productes entrants i sortints, amb efectes multiplicadors que podrien ser considerables, com ja vam observar durant la pandèmia. “Les empreses, amb un accés incert als mercats, probablement posaran un fre a curt termini, tot reduint les inversions i la despesa.” Un panorama senzillament sinistre, aquest que pinta l’FMI.

Pierre-Olivier Gourinchas, el seu economista en cap, deia: “Segons les nostres previsions, el creixement del comerç mundial es deteriorarà més que no pas la producció, i es reduirà a l’1,7% el 2025, la qual cosa representa una degradació notable respecte de les anteriors dades de l’actualització de les perspectives de l’economia mundial del gener del 2025.” I afegia: “El creixement mundial hauria d’alentir-se i els perills de degradació s’accentuaran a mesura que es perfilen reorientacions importants en matèria de polítiques públiques.”

Els aspectes quantitatius de l’actuació de Trump fins avui són ben clars. Comencem per les borses. Els primers cent dies de l’actual mandat de Donald Trump s’han convertit en l’únic primer període d’una presidència en què queien els índexs de borsa. L’S&P 500 ha baixat d’un 14,7%, el Dow Jones, d’un 13%, i l’índex FTSE World, d’un 9,75%, per posar uns exemples, en aquests primers dies de presidència.

El dòlar ha seguit el mateix camí, amb una caiguda del 10% enfront de l’euro d’ençà del 20 de febrer. Deixa, doncs, de ser moneda refugi i els inversors prefereixen l’euro i, sobretot, el franc suís i el ien, respecte dels quals ha tingut baixades iguals o superiors. I, per descomptat, l’or, que sempre apareix en moments d’incertesa. D’ençà que va començar la presidència de Trump, ha pujat d’un 11%, i avui se situa al voltant dels 3.300 dòlars l’unça, però és que aquests darrers dies ha arribat a la vora dels 3.500! La mateixa desvaloració del bitllet verd el fa pujar, atès que es cotitza en aquesta moneda.

Però la cosa que més por ha fet a Trump, i que el va obligar a demorar noranta dies la posada en marxa dels inexplicables aranzels, és la caiguda dels bons del tresor nord-americans. La baixada va fer que la seva rendibilitat arribés al 4,5%. Avui ja s’ha relaxat una mica i és al 4,3%, però continua el perill que el nou deute que han d’emetre els EUA per a refinançar el que arribi a termini s’hagi de fer a aquests tipus més alts que no preveien. De poc serviria la destral d’Elon Musk desmuntant l’administració federal si allò que estalvien per aquesta banda ho han de pagar més en tipus d’interès, perquè interessin als compradors en el mercat.

Per una altra banda, no hem d’oblidar que el deute nord-americà s’imposa sempre com a primera opció de venda, atès que és l’actiu més líquid existent al món i el que tenen tots els grans inversors. Ara com ara, la incertesa sobre la futura política comercial i de despesa dels EUA pot ser una part de la raó de la fugida dels inversors d’aquestes darreres setmanes.

No oblidem que els EUA viuen sobre una muntanya de deute. En aquest moment, el deute públic nord-americà és de 36,2 bilions de dòlars (el 121% del PIB), dels quals 28,9 bilions són en poder d’inversors, segons dades oficials. Els 7,3 bilions restants corresponen a compromisos i obligacions contretes pel govern dels EUA amb jubilats i altres beneficiaris de prestacions.

Entre els grans tenidors de bons nord-americans, destaca la Reserva Federal, que posseeix entorn de 9 bilions de dòlars, i els inversors estrangers controlen entorn de 8,5 bilions. Per països, el tenidor més gran és el Japó, amb 1,08 bilions de dòlars, seguit de la Xina, amb 761.000 milions, i el Regne Unit, amb 740.000 milions. Per això s’ha especulat en alguns moments si els xinesos haurien venut bons nord-americans per fer-los trontollar en el mercat. Una dada que ningú no ha confirmat.

En definitiva, han passat uns cent dies que s’han fet molt llargs, i tot indica que continuarà així. Què passarà quan acabin els 90 dies de moratòria als aranzels que ha donat Trump? S’haurà arribat a pactes bilaterals per a evitar la guerra comercial? Sembla que sí, però, amb un personatge tan imprevisible, pot passar qualsevol cosa. De moment, les pèrdues de les borses li diuen que no va bé i que, pel camí, haurà fet perdre molts diners als estalviadors nord-americans, molts dels quals l’ha votat. Les enquestes esmentades indiquen que n’hi ha uns quants que se’n penedeixen, d’haver-lo votat, però encara han de passar moltes coses.