Lloc: Arenys de Mar

Festa fi de temporada amb l'actuació del Grup Genion's - Lloc: Ateneu Arenyenc

Mostra d'art d' Artistes Locals - Lloc: Riera Pare Fita,1

Comiat i proclamació del pubillatge comarcal del Maresme - Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Riera zona nova coberta

T´ensenyem com fer-la - Lloc: Casal Popular Norai

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El futur del diputat Vicenç Vidal dins el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol es decidirà en dues assemblees clau: la de Més per Mallorca, prevista per al 26 de juny, i la de Més per Menorca, que es farà el 5 de juliol. Els dos partits que conformen la federació sobiranista illenca optarien per traslladar a la militància la decisió sobre si el seu diputat ha de passar al grup mixt.

Urtasun diu que continuen les converses per a evitar que Compromís trenqui amb Sumar

Més per Menorca ja ha anunciat que la seva executiva proposarà a l’assemblea que Vidal faci el pas cap al grup mixt. Consideren que l’actuació del president espanyol, Pedro Sánchez, davant els casos de corrupció que esquitxen el PSOE ha estat “decebedora i insuficient”. A més, el partit menorquinista lamenta la manca d’avenços en l’agenda pròpia i es mostra crític amb els intents de Sumar d’implantar-se a les Illes, un moviment que consideren que vulnera l’acord de coalició. Tot i aquesta posició, Més per Menorca defensa que el diputat continuï donant suport a la majoria progressista del congrés i garanteixi que no prosperi cap alternativa de dreta o extrema dreta, però avisen que “amb corrupció no hi ha progrés democràtic possible” i que cal actuar amb coherència.

Pel que fa a Més per Mallorca, l’executiva va decidir ajornar la decisió una setmana perquè no hi havia prou consens. Fonts del partit han confirmat que la militància es reunirà el 26 de juny en assemblea extraordinària per discutir la sortida de Vidal de Sumar. Mentrestant, les joventuts de la formació, Mallorca Nova, han demanat al diputat que actuï amb independència i exigeixi a Sánchez una veritable agenda balear: “Ja n’hi ha prou de molles de pa.”

El debat de les Illes arriba en paral·lel al de Més Compromís, que aquest dilluns obrirà també una consulta interna per decidir si manté el vincle amb Sumar. La pressió sobre el projecte que encapçala Yolanda Díaz, cada vegada més qüestionat pels seus socis territorials, no para de créixer.

Aquest matí, s’han tancat vint mesos de treball intens amb un acte espectacular, pel nombre de participants i per la qualitat dels qui hi han intervingut. Durant aquest període d’anàlisis i debats profunds, s’ha estudiat a fons com afavorir la innovació, la internacionalització i la sostenibilitat de les nostres empreses, tres pilars imprescindibles perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties els principals envits econòmics, socials i ambientals dels anys vinents.

Sis anys després de l’anterior congrés, aquest matí, el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha clausurat el IV Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya. Aquest sexenni no ha estat un període qualsevol. La societat ha viscut esdeveniments molt intensos i dolorosos que han generat canvis econòmics importants, la qual cosa obligava els professionals catalans de l’economia a fer una nova reflexió envers el futur de la nostra economia i de les nostres empreses.

Com és lògic, és impossible sintetitzar en uns pocs paràgrafs les aportacions fetes en les 219 contribucions (99 ponències i 120 comunicacions), dividides en deu eixos temàtics. Per cert, l’eix de “sostenibilitat mediambiental” és el que ha rebut més contribucions, concretament, 41, seguit del de la “musculatura del sistema empresarial català”, amb 30. A l’altre extrem, trobem la “contribució dels professionals de l’economia” i “els determinants del context macroeconòmic”, amb catorze cadascun. Segons el comitè científic, totes presenten una qualitat alta.

Les contribucions han estat fetes per 414 autors diferents, la vinculació variada dels quals diu molt de l’ampli ventall representat i dels diferents punts de vista socials, atès que aporten una visió molt global del tema exposat. Així, 180 dels autors estan vinculats a la universitat, 56 a l’administració, 81 a l’empresa, 73 a serveis d’estudis i associacions socioeconòmiques i 24 a unes altres entitats.

He parlat amb la persona que tenia una visió més global de tota la feina feta, el president del comitè científic del congrés, el doctor Martí Parellada, que ha presentat les conclusions durant l’acte final. M’ha destacat, en primer lloc, la idiosincràsia del congrés, amb el qual “el Col·legi es projecta al conjunt de la societat i s’endinsa en aquells punts vinculats més directament al coneixement dels aspectes econòmics i socials”. I continua: “És un fòrum, ara com ara únic, en què acadèmics, treballadors de l’administració, professionals i de més sectors aporten les seves contribucions al debat general. Impulsar que cada vegada hi hagi més participants amb contribucions de qualitat, més enllà del cens de col·legiats, és la millor garantia de la importància del CEC en el conjunt de la societat catalana.”

El fet és que, d’ençà de final de febrer, els components que han treballat els deu eixos que conformen el congrés han anat fent, l’un darrere l’altre, sengles actes públics per a analitzar qüestions com l’efecte de la globalització i el context macroeconòmic, l’estructura empresarial, el capital humà, les polítiques públiques, la innovació, les finances, les infrastructures, la transició energètica, la sostenibilitat ambiental i el futur de la professió d’economista… fins a arribar a l’acte final d’avui.

De les conclusions que ha presentat Martí Parellada, m’ha agradat la cita prèvia, on feia un recordatori dels congressos anteriors. Jo també crec que convé no perdre de vista d’on venim i la tasca que ha fet històricament el CEC. En concret, ha recordat: “Cadascun dels quatre congressos són fruit, sobretot, de les circumstàncies en les quals es van desenvolupar, la qual cosa va condicionar l’objecte de les respectives contribucions presentades.”

En efecte, el primer congrés, que es va fer l’any 1979, es va desenvolupar en l’etapa pre-estatutària, amb la Generalitat de Catalunya acabada de restablir. El segon, l’any 1988, poc després de la incorporació de l’economia espanyola a la Unió Europea actual; el tercer, l’any 2018, en un moment d’una intensitat política a casa nostra molt accentuada; i el quart, en una nova circumstància en què els consensos bàsics internacionals s’han posat en qüestió, per l’aparició de nous desafiaments, com la intel·ligència artificial.

“No és difícil comprovar com cada context condiciona l’objecte de les contribucions presentades en cadascun d’ells, i com en els tres últims, en particular, vénen condicionades per les orientacions de la nostra economia, i que, al seu torn, també vénen condicionades per les que ha anat establint la Unió Europea”, ha afegit.

De tot el contingut (que trobareu aviat a la web del Col·legi), voldria destacar l’últim dels eixos (el desè), que és el que toca la part més humana del temari, atès que fa referència a la tasca que han de fer els economistes, d’acord amb tot allò que s’ha exposat en els nou eixos anteriors. Una tasca que no és pas fàcil. Així, s’ha posat en relleu que, en totes les àrees tractades al congrés, com ara, la digitalització, la sostenibilitat, els canvis normatius, la qualitat institucional i la innovació organitzativa, el paper que ha d’assumir l’economista, com a professional, va un pas més enllà del d’un simple tècnic format en finances o d’un analista de dades i s’ha d’encaminar cap a un professional amb mirada global, vocació pública i responsabilitat transversal.

En definitiva, les diferents contribucions presentades dissenyen un perfil que combina competències analítiques amb criteri ètic, capacitat per a encapçalar canvis i, tal com s’assenyala, una gran sensibilitat enfront dels desafiaments socials i ambientals. Per a respondre a aquest envit, cal fer un esforç compartit entre universitats, col·legis professionals, empreses i administració pública. Com he comentat abans, no és fàcil, la tasca que es demana a l’economista, precisament, pel seu rol transversal a la societat, que l’obliga a superar multitud d’entrebancs que unes professions més lineals no es troben mai pel camí.

Finalment, Carles Puig de Travy, degà del CEC, ha exposat que Catalunya necessitava afrontar urgentment grans envits, com ara, la reforma de l’administració pública, un nou sistema de finançament, la crisi de l’habitatge i l’aposta per infrastructures clau com el corredor mediterrani i l’aeroport de Barcelona. Abans d’acabar, també ha traslladat als assistents la necessitat d’impulsar un nou model econòmic i energètic, amb una indústria innovadora i tecnificada.

No voldria acabar sense fer també meva la consideració que ha fet Martí Parellada, dirigida al Col·legi. “Hauríem de contemplar la possibilitat que el congrés es fes amb una freqüència i regularitat més elevada que no pas la que s’ha registrat fins ara. Recordem que, entre el primer congrés i el segon, van transcórrer nou anys, entre el segon i el tercer, trenta anys, i entre el tercer i l’actual, set anys més. Qualsevol avenç en aquest sentit seria molt benvingut per a tots.” I també molt bo per a la societat catalana, atès el ritme accelerat dels canvis existents a l’entorn, afegeixo jo.

Moments de la història de la música - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Tribunal Administratiu de Montpeller ha confirmat que els ajuntaments de Catalunya Nord no poden utilitzar el català en els consells municipals. Aquesta nova resolució afecta el Sindicat Intercomunal per a la Promoció de les Llengües Occitana i Catalana (SIOCAT), que havia modificat el seu reglament intern per permetre que els seus membres poguessin intervenir en català.

El president del SIOCAT, Pere Manzanares, ha dit que aquesta decisió no era cap sorpresa, perquè continuava la línia marcada per sentències anteriors tant del mateix tribunal de Montpeller com del Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa. Amb tot, ha confirmat que el sindicat continuarà explorant les vies legals per a defensar el dret d’emprar el català.

L’argument del tribunal és que, segons la jurisprudència del Consell d’Estat i del Consell Constitucional francesos, no es pot fer servir cap llengua minoritzada quan s’exerceix un càrrec públic si no es garanteix la traducció simultània. No obstant això, Manzanares considera que aquesta exigència és absurda en el cas del SIOCAT: “Tots els membres entenem el francès i podem expressar-nos en català o occità sense problemes de comprensió.” Davant d’aquesta nova negativa judicial, el SIOCAT estudia de presentar un recurs davant el Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa i, si calgués, arribar fins al Consell d’Estat francès o al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg.

Per a Manzanares, la decisió no pot desvincular-se del context ideològic francès, clarament advers a la pluralitat lingüística: “Tot i que la justícia i la política són teòricament independents, hi ha una interpenetració evident entre les dues esferes. Aquesta prohibició és l’expressió d’una ideologia dominant que rebutja l’ús públic de les llengües regionals.”

Lloc: Local de la vocalia

El debat d’orientació política al Consell General ha acabat avui amb una fotografia de continuïtat: poques discrepàncies fortes, absència de grans anuncis i una majoria parlamentària que ha mantingut el to moderat. El cap de govern, Xavier Espot, ha aprofitat l’avinentesa per reivindicar el seu model de centralitat i de consens, mentre que l’oposició ha denunciat la manca de projecte del govern i la inacció amb els principals desafiaments del país, com ara, l’habitatge, la fiscalitat i el futur acord amb la Unió Europea.

Entre les propostes que s’han sotmès a votació, destaca el rebuig de la iniciativa del Partit Socialdemòcrata (PS) perquè Andorra reconegui l’estat palestí. Segons Demòcrates, ara mateix no es donen les condicions per a fer aquest pas, i han argumentat la necessitat que hi hagi un procés de pau estable abans d’avançar cap al reconeixement diplomàtic. En canvi, s’ha aprovat de manera unànime un pla integral de suport per a les persones cuidadores informals, amb la voluntat de reconèixer i acompanyar millor la tasca que fan fora del circuit professionalitzat. També ha tirat endavant el reforç de l’atenció domiciliària i una proposta per desplegar ajudes socials més precises per a persones en situació de vulnerabilitat, promoguda per Andorra Endavant.

Un dels punts que ha tornat a dominar el debat ha estat la crisi d’accés a l’habitatge, especialment davant l’escenari de liberalització del mercat prevista per al 2027. El PS ha tornat a reclamar que es diferenciï entre petits i grans tenidors per aplicar polítiques més justes, definint com a grans aquells que tenen més de cinc immobles. Judith Casal, presidenta del grup, ha defensat que no es pot tractar igual qui fa negoci que qui simplement complementa la renda. Demòcrates s’hi han oposat, tot dient que a Andorra no hi ha fons especulatius ni grans empreses que acaparin pisos, i que les mesures han de ser equilibrades per no desincentivar la inversió privada.

Concòrdia, per la seva banda, ha posat el focus en la necessitat de reservar una part del parc públic d’habitatge a persones de més de seixanta-cinc anys i ha proposat millores en el sistema de registre i seguiment dels usuaris dels serveis socials.

El model fiscal ha generat més tensió. Espot ha acusat Concòrdia de voler augmentar els impostos de manera encoberta i ha advertit contra els efectes que tindria una pujada generalitzada de la pressió fiscal. En resposta, Cerni Escalé ha dit que el sistema actual és injust i que les bonificacions a l’impost de societats i l’IRPF afavoreixen les rendes més altes. El PS ha reconegut obertament la seva aposta per apujar impostos a les rendes altes, mentre que Andorra Endavant ha tornat a posar l’accent en la necessitat de baixar-los i de limitar les ajudes socials només a qui demostri voluntat d’incorporar-se al mercat laboral.

Europa, en el centre del desacord polític

El punt més tens del debat s’ha produït quan Espot ha retret a Concòrdia la seva oposició a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Escalé ha replicat que cal fer una anàlisi econòmica detallada abans de prendre cap decisió i ha reclamat al govern que expliqui quines empreses o sectors econòmics han demanat realment accedir al mercat únic europeu.

El debat s’ha desenvolupat en un to moderat, sense intercanvis agressius ni interpel·lacions virulentes. De les vint-i-quatre propostes presentades pels grups, se n’han aprovat algunes, però també se n’han tombat de significatives, com el xec nadó del PS, la creació d’un organisme regulador dels mitjans o l’actualització del mínim exempt de l’IRPF.

El cap del Servei de Planificació de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències  ha comparegut com a testimoni davant la jutgessa de Catarroja que investiga les responsabilitats penals per gota feda del 29 d’octubre. Una tragèdia amb 228 víctimes mortals que ha implicat la imputació de l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, i del seu número 2, Emilio Argüeso, per delictes d’homicidi i lesions per imprudència greu. Segons que han informat fonts sabedores de la declaració, l’alt càrrec ha ratificat que la consellera era la màxima responsable del comandament aquell dia, tal com estableix el pla de Protecció Civil en situacions d’emergència de nivell 2. També ha remarcat que, a diferència d’allò que s’ha suggerit públicament, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, no tenia cap responsabilitat operativa assignada pel pla: “Solament era membre del CECOPI en representació de l’administració central.”

El testimoni ha anat més enllà i ha afirmat que, atesa la magnitud de la riuada, calia haver declarat una situació d’emergència d’interès nacional, com es va fer després de la gran apagada del 28 d’abril. Això hauria implicat que el comandament passés del conseller competent al president de la Generalitat, Carlos Mazón, mentre no s’activava l’emergència per part del govern espanyol. Entre els motius que ha exposat per a justificar aquesta necessitat, ha esmentat la interrupció del trànsit ferroviari i per carretera, i molt especialment l’afectació del bypass –la principal via de circumval·lació de València i l’àrea metropolitana. Ha recordat que declarar l’emergència d’interès nacional era una decisió discrecional que requeia en el Ministeri d’Interior espanyol, però que també podia ser sol·licitada per les comunitats autònomes.

En la seva declaració, també ha posat el focus en el paper de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), organisme dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol. Ha explicat que la Generalitat disposava de dades sobre la pluja, però que la interpretació tècnica de l’impacte d’aquests aiguats era competència de la CHX, que tenia el coneixement sobre els cabals i la seva evolució. Ha remarcat: “Una cosa és que ploga i una altra que el riu porte aigua. Quanta aigua porta? Quina perillositat té?” A més, ha qüestionat que alguns ajuntaments no haguessin activat els seus plans municipals d’inundacions i ha afegit que, en cas de no disposar-ne, haurien d’haver activat el pla territorial.

Segons que ha declarat, el 29 d’octubre va incorporar-se al Centre d’Emergències de l’Eliana a les 12.30 i hi va restar fins a les 17.20. No obstant això, ha explicat que no va formar part del dispositiu operatiu ni va participar activament en la gestió de la crisi. També ha dit que no va arribar a veure els membres del CECOPI reunits aquell dia. La causa continua oberta i és previst que s’hi acumulin més declaracions per aclarir si hi hagué negligència en la resposta institucional a una de les pitjors riuades de les darreres dècades al País Valencià.

El Museu Pau Casals ha començat una campanya de difusió digital adreçada a creadors de continguts per mitjà d’una agència de màrqueting d’influenciadors. L’objectiu és convidar-los a visitar el museu i compartir l’experiència a les xarxes socials. Tanmateix, el to i la llengua emprats per fer l’oferta han indignat alguns usuaris, arran que el músic Arnau Tordera ha compartit la comunicació rebuda per correu electrònic: un missatge íntegrament en castellà, sense cap opció en català, malgrat referir-se a un espai vinculat estretament a la llengua i la cultura catalanes.

Pau Casals va passar més de 30 anys a l'exili mostrant un compromís indiscutible amb Catalunya i la llengua catalana.@MuseuPauCasals, el mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d'exigir la llengua d'en Pau arreu. pic.twitter.com/fMRJ9D4ZlJ

— Arnau Tordera I (@ArnauTordera) June 20, 2025

L’acció pretenia de promocionar el museu que commemora el violoncel·lista Pau Casals, conegut pel seu compromís amb la pau, la llibertat i Catalunya. Casals va viure més de trenta anys a l’exili, precisament per no reconèixer el règim franquista ni participar en cap acte mentre no es restituís la legalitat republicana. Durant aquell temps, va defensar públicament la llengua i la identitat catalanes, tant a l’ONU com en nombrosos discursos arreu del món. Per això, el fet que una agència que representa el museu el promocioni en castellà ha estat considerat un menysteniment flagrant al seu llegat. Tordera, destinatari d’aquest correu, no ha estat l’únic que ho ha denunciat. A les xarxes, s’hi han pogut llegir missatges de rebuig com ara: “El mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d’exigir la llengua d’en Pau arreu.”

Aquest cas no és aïllat. L’any passat, l’humorista Peyu ja va denunciar una pràctica institucional semblant. Va fer pública una proposta de col·laboració que havia rebut també en castellà d’un acte organitzat amb suport del govern. “A quina merda de país vivim?”, es demanava. “N’estic fins als ous de rebre correus d’agències xupiguais contractades per la Generalitat escrits en castellà, fotent ‘Cataluña’ amb ñ.” I afegia, amb ironia, que no li interessava cridar “puta Espanya” als premis Ondas, però sí denunciar aquestes contradiccions en l’acció quotidiana.

Després de dècades de debat i d’anys de pressió internacional, el parlament de Finlàndia ha aprovat finalment la reforma de la Llei del Parlament Sami. Amb 150 vots a favor i 27 en contra, la reforma culmina trenta anys de reivindicacions i marca un punt d’inflexió en l’autogovern dels samis.

El canvi més significatiu de la nova llei és l’eliminació del conegut com a criteri lapó, que vinculava el dret de vot a activitats econòmiques tradicionals i no pas a la identitat o la llengua. Aquest criteri havia estat objecte de reiterades crítiques per part de les Nacions Unides, que consideraven que permetia d’incloure persones no reconegudes com a samis dins el cens electoral, vulnerant els drets del poble sami a definir qui els representa. La nova norma redefineix els requisits per votar i presentar-se a les eleccions al parlament sami –amb seu a Inari, a la Lapònia finlandesa– vinculant-los al llegat lingüístic: cal tenir el sami com a llengua materna o que l’hagi parlat almenys un dels progenitors, avis o besavis.

“És un dia històric per al poble sami”, va dir Pirita Näkkäläjärvi, presidenta del Parlament Sami. “Aquesta lluita llarguíssima ha acabat, i l’esforç tenaç de tota la comunitat és recompensat”. Tuomas Aslak Juuso, portaveu provisional del parlament, va destacar que amb aquesta reforma “es reforça el dret del poble sami a decidir com vol ser governat”. I va afegir: “Feia més de catorze anys que lluitàvem per tenir una veu lliure.”

La reforma també millora els mecanismes de consulta i cooperació amb les autoritats estatals, d’acord amb el principi de consentiment lliure, previ i informat, reconegut internacionalment. A més, estableix un nou òrgan independent per resoldre litigis sobre el cens electoral, deixant en segon pla el Tribunal Administratiu Suprem, que fins ara havia imposat interpretacions contràries als criteris del parlament sami.

Leo Aikio, vice-president primer del parlament, en destaca la importància per al futur: “Millorar els processos de consulta amb les autoritats nacionals permetrà donar estabilitat i claredat als procediments, i això és essencial per preservar les nostres llengües i cultura.” La nova llei incorpora també millores pràctiques, com ara la instauració de meses múltiples per municipi i una mesa mòbil per facilitar el vot en una regió tan extensa i escassament poblada.

Un esforç col·lectiu i una mirada al futur

La reforma és fruit de dècades de treball per part de la comunitat sami, dels anteriors parlaments i dels activistes que han sostingut la reivindicació. Els representants actuals han agraït especialment la col·laboració del govern encapçalat pel primer ministre Petteri Orpo, així com el suport rebut per part de les forces de l’oposició. Amb aquest nou marc legal, el parlament sami aspira a dedicar més temps i recursos a les prioritats culturals i lingüístiques del poble. Les tres llengües samis que es parlen a Finlàndia necessiten programes de revitalització, i també es vol impulsar una adaptació climàtica per als oficis tradicionals i reforçar la presència del poble sami en les institucions de la Unió Europea. Actualment, es calcula que hi ha entre 75.000 i 100.000 samis repartits entre Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Solament a Finlàndia en viuen uns 10.500. El seu territori tradicional, conegut com a Sàpmi, s’estén pels extrems septentrionals de la península escandinava.

Amb l’aprovació d’aquesta reforma, Finlàndia esdevé el primer estat de la regió que acompleix de manera efectiva els compromisos internacionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Un avenç esperat, que permet als samis de començar una nova etapa amb més garanties per preservar la seva cultura i decidir lliurement el seu futur.