Parlar amb els sentits
Comença el 2025 i potser alguns ens hem fet el propòsit d’aprendre una nova llengua o millorar-ne alguna que fa temps que tenim rovellada. Malgrat les bones intencions i la motivació (que esperem que arribi a finals d’any!), ens trobarem amb el repte d’haver d’emmagatzemar dins la memòria les paraules i formes noves que anem aprenent. A vegades ens podrà ser fàcil, però altres ens trobarem davant de paraules que no ens donaran ni la més mínima pista sobre el seu significat. Això es deu a una propietat fonamental de les llengües naturals: l’arbitrarietat. A principis del segle passat, Ferdinand de Saussure postulava que la relació entre el signe lingüístic (significant) i el seu significat és totalment arbitrària. És a dir, no hi ha cap mena de relació entre la forma d’una paraula i l’element de la realitat a què es refereix. El fet que anomenem “balena” aquell animal mamífer que viu al mar no té res a veure ni amb la seva forma, ni els seus colors, ni els seus sorolls. I així amb moltes altres paraules. Però no totes. En aquest article veurem que la llengua també és icònica i que podem arribar a relacionar moltes de les coses que diem amb allò que percebem pels sentits.
L’arbitrarietat es troba en totes les llengües; també les de signes. Per sorpresa d’alguns a qui costa equiparar les llengües de signes amb altres llengües naturals, els signes no sempre són una representació icònica de la realitat. Per exemple, que el signe per al color blau en llengua de signes catalana es faci passant els dits índex i petit per davant la galta (vegeu aquí una representació en vídeo) no té cap relació intrínseca amb el color blau ni cap objecte de la realitat que sigui d’aquest color. És veritat, però, que, en les llengües de signes, a causa de la modalitat gesto-visual, hi trobem molta iconicitat; és a dir, un grau alt de similitud entre el signe i l’objecte que representa. En el signe per a tractor, per exemple, hi veiem el volant i les rodes.
Però en les llengües parlades no hi ha iconicitat, llavors? Doncs sí, i molt més del que ens pensem. Segur que molts ja penseu en el tic-tac del rellotge, el cric-cric del grill, el nyigo-nyigo del violí o paraules com xiuxiueig i brunzit. Les onomatopeies són l’exemple clàssic que ens ensenya que la relació entre significat i significant no és sempre arbitrària. Ara bé, la iconicitat en les llengües parlades no es limita a aquesta petita part del vocabulari sinó que va molt més enllà. De fet, de casos com aquests en podríem fer una llista llarga. O encara millor, una llista llarga llarga, que encara ho seria més.
La reduplicació (el fet de repetir una paraula o una part d’una paraula) és una estratègia lingüística molt icònica. En llengües com el català, no es fa servir per a gaire més que per intensificar, com amb la llista llarga llarga, o per especificar que allò que es diu és ben cert, com quan una xocolata és bona bona, que llavors sí que és bona de veritat, o quan dius que ets de Barcelona Barcelona, ni rodalia ni província. En altres llengües, la reduplicació té moltes més funcions. En algunes llengües serveix per a fer plurals: quan repetim una paraula, vol dir que tenim més d’un objecte. En indonesi, un home és un orang, mentre que molts homes serien orang-orang, i si parem taula per a una persona, necessitarem un piring (plat), mentre que si som més, necessitarem piring-piring. En canvi, quan es repeteix un verb, podem expressar que l’acció es fa de manera desenfadada: berjalan significa caminar i berjalan-jalan significa passejar.
Fa un paràgraf, en lloc de repetir la paraula, hauria pogut dir que us en faria una llista llaaaaaarga. Allargar un so ens pot servir per a exagerar o intensificar una qualitat. Ens sembla més ruc aquell de qui diem “mira que és burrrro!” que no aquell que porta menys erres, de la mateixa manera que com més llarga la vocal, més llaaarga la llista. Però no només allarguem, també engrandim i empetitim. Agafem dues paraules del dyirbal (una llengua aborigen australiana): midi i bulgan. Quina diríeu que vol dir “petit” i quina vol dir “gran”?
Efectivament, midi vol dir “petit” i bulgan, “gran”. No us cal saber la llengua perquè sembla que, en molts casos, associem aquelles vocals que ens fan obrir més la boca (com la /a/ i la /o/) amb mides més grosses, mentre que les vocals que ens deixen un espai més petit a la boca (com la /e/ i la /i/), ens recorden a objectes més petits. En català, igual: gran porta una /a/ i petit porta una /i/. I en anglès, large i little (tot i que no sempre: big i small).
Tenim llargada i grandària i no ens podia faltar la forma. En aquest aspecte és molt conegut el fenomen kiki-bouba. Tot i que aquest fenomen ja s’havia proposat en estudis anteriors, l’efecte kiki-bouba rep el nom d’un estudi de 2001 de Ramachandran i Hubbard que preguntava a diferents parlants a quina de les formes següents posarien el nom de kiki i a quina n’hi dirien bouba.
Probablement heu batejat la forma punxeguda amb el nom de kiki i l’arrodonida amb el nom de bouba. No sou els únics. La mateixa associació l’han feta parlants de més de vint-i-cinc llengües de famílies diferents i parts del món molt allunyades entre si. Això suggereix que alguns sons (com el so de la /b/ o de la /m/) ens recorden a formes més arrodonides, mentre que altres sons (com el de la /k/ o el de la /t/) s’associen amb formes més punxegudes i tallants. No sabem del cert a què respon aquest fenomen, però es proposa que pot tenir a veure amb la forma que agafa la boca quan pronunciem aquests sons i la força que es necessita per articular-los. No fa gaire, un experiment que incloïa les mateixes llengües amb què s’ha provat l’efecte kiki-bouba, mostrava un efecte semblant amb altres sons. Amb una majoria indiscutible, els participants de l’experiment associaven el so de la /r/ vibrant (el de dins de carro) amb superfícies rugoses, mentre que el so de la /l/ s’associava amb superfícies planes i llises. Com que durant l’experiment els participants havien de resseguir línies de diferents perfils amb el dit, els autors de l’estudi plantegen la hipòtesi que l’associació no és només visual sinó que també implica el sentit del tacte.
Hem vist, doncs, que, per molt que utilitzem un sistema en gran manera arbitrari, no deixem de fer servir estratègies per dibuixar o imitar la realitat amb la llengua. Més enllà de l’anècdota i la seva bellesa sinestèsica, aquestes formes icòniques en la llengua ens podrien donar informació essencial sobre dos aspectes cabdals en l’estudi de l’evolució del llenguatge. Per una banda, els processos de transmissió de la llengua: què és més fàcil d’aprendre? I de recordar? Com és que ens en sortim de transmetre un sistema lingüístic generació rere generació? I, per altra banda, l’origen del llenguatge: pot ser que les primeres formes de comunicació fossin altament icòniques? Hi ha moltes hipòtesis i teories al voltant d’aquestes preguntes i aquí no en traurem la resposta. Però en tot cas queda palès que, quan ens comuniquem, ens hi posem amb gairebé tots els sentits.
Maria Bardají Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
