La PIMEC tanca avui les celebracions del seu cinquantè aniversari amb un gran acte al nou auditori de la seva seu a Barcelona. Amb el títol “50 anys de PIMEC; diàleg i compromís amb Catalunya”, l’esdeveniment reunirà set presidents de la Generalitat: Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont (en pantalla), Quim Torra, Pere Aragonès i l’actual president, Salvador Illa.

Entre més autoritats confirmades, també hi assistirà el president del parlament, Josep Rull, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, la consellera d’Economia, Alícia Romero, i el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper.

L’acte començarà a les 18.15 amb l’arribada de les autoritats. Hi intervindran el president de la Generalitat i l’acte clourà pels volts de les 19.20 amb la intervenció d’Antoni Cañete, president de la PIMEC, i el president del govern, Salvador Illa.

Antoni Cañete: “Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes”

Més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià es mobilitzaran el primer de febrer en una nova manifestació per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda. La mobilització començarà a les 18.00 a la plaça de l’Ajuntament de València. D’altra banda, el 29 de gener es faran actes en unes quantes localitats, entre les quals, Alacant, Alcoi i Burjassot.

Amb el lema “Mazón, dimissió”, la quarta manifestació contra el Consell exigirà justícia, reparació i dignitat. La convocatòria respon a la inactivitat, la manca de responsabilitat i la gestió nefasta del govern arran de la catàstrofe del passat 29 d’octubre, que ha deixat més de 220 morts i desenes de milers d’afectats.

La marxa eixirà de la plaça de l’Ajuntament i recorrerà el carrer de les Barques, del Poeta Querol, de la Pau, la plaça de la Reina, dels Brodadors i del Micalet, per acabar a la plaça de la Mare de Déu. Aquesta volta, es vol visibilitzar la censura que es comença a imposar, la manca de transparència, la impunitat, la manca de responsabilitat i la incompetència en la reconstrucció.

En aquest sentit, l’organització lamenta que tres mesos després de la tragèdia encara hi ha carrers amb fang, els ajuts van amb retard i no s’ha fet públic el suposat pla de reconstrucció. “Ara el Consell es dedica a contradir setmana sí, setmana també, les paraules del seu vice-president militar. Un senyal més de les mentides i l’amateurisme de gestió que caracteritza els dirigents actuals”, afegeix.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha confós l’estat espanyol amb un membre dels BRICS –organització multilateral que agrupa unes quantes economies emergents i que s’ha constituït com un espai internacional alternatiu al G7–, i ha promès d’imposar aranzels del 100% a aquest grup.

Trump: They are brics nation, Spain? Do you know what a brics nation is? You will figure it out. pic.twitter.com/APkdaw1D9f

— Acyn (@Acyn) January 21, 2025

Al Despatx Oval, preguntat sobre l’aportació de menys del 5% del PIB d’uns quants estats a l’OTAN, Trump ha dit que l’estat espanyol formava part dels BRICS.

“Crec que Espanya està molt per sota. I, tanmateix, és dels BRICS […] I, si els BRICS volen fer això, està bé, però imposarem almenys un aranzel del 100% als negocis que facin”, ha declarat.

Les sigles BRICS provenen dels països fundadors de l’organització: el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, si bé actualment és format per onze membres, que inclouen l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs Units, Etiòpia, l’Iran i Indonèsia. També té uns quants països com a socis.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Donald Trump ha signat al despatx oval de la Casa Blanca una proclamació que concedeix un “indult complet i incondicional” a tothom “condemnat per delictes relacionats amb els esdeveniments que van tenir lloc al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021”, tret de nou membres dels Oath Keepers i cinc membres dels Proud Boys, a qui ha commutat les condemnes.

La decisió de Trump implica que tots aquells processats pel Departament de Justícia –dels conspiradors empresonats per conspiració sediciosa i els culpables d’agredir agents de policia fins als qui simplement van entrar sense permís en zones restringides el 6 de gener de 2021–aviat seran alliberats si encara estaven sota custòdia federal.

A més, Trump ha ordenat al seu fiscal general que asseguri que aquells que “actualment són a la presó siguin alliberats immediatament”. També li ha ordenat que intenti que es retirin totes les acusacions pendents contra els acusats per aquells fets.

Extrema dreta de Proud Boys

Enrique Tarrio, cap del grup d’extrema dreta Proud Boys, és un dels gairebé 1.600 acusats pels fets del 6 de gener que han estat indultats o a qui s’han commutat les condemnes en aquestes primeres hores de Trump com a president dels Estats Units. La família ha explicat que espera que Tarrio arribi a Miami aquesta tarda. Quatre dirigents dels Proud Boys, condemnats per conspiració sediciosa són entre els centenars d’assaltants del Capitoli que han restat en llibertat gràcies als indults i commutacions signats pel nou president dels EUA.

Tarrio, que encapçalava el grup ultradretà durant l’assalt al Capitoli ara fa quatre anys, havia estat condemnat a vint-i-dos anys de presó, la pena més llarga imposada a qualsevol acusat pels fets. Ha estat indultat. Als seus coacusats, Zachary Rehl, Joseph Biggs i Ethan Nordean, condemnats a 15 anys, 17 i 18, respectivament, també els han commutat les condemnes i han estat alliberats.

Més commutacions

Trump ha signat 14 commutacions de condemna i ha concedit indults generals a tots els condemnats. En total, prop de 1.580 persones van ser encausades per delictes relacionats amb l’assalt.

A Stewart Rhodes, fundador dels Oath Keepers, un altre dels grups extremistes que donen suport a Donald Trump i també condemnat per conspiració sediciosa, li han commutat la pena i serà alliberat.

Com a primera acció presidencial, l’indult en massa dels assaltants del Capitoli ha estat un gest profundament simbòlic i que ha anat molt més enllà que no es preveia.

S’havia especulat que Trump signaria un perdó multitudinari, però que no afectaria els qui els tribunals havien condemnat per actes de violència. Tanmateix, Trump ha ordenat l’alliberament de tothom i la fi de les investigacions sobre els fets de fa quatre anys.

Aquesta acció implica una declaració extraordinària sobre un dels capítols més divisoris de la història recent dels Estats Units. Aquests darrers dies, el vice-president, JD Vance; la candidata a fiscal general, Pam Bondi; i legisladors com el senador Thom Tillis (R-Carolina del Nord) havien condemnat amb fermesa els manifestants que van atacar la policia.

Fins i tot a final de novembre, Trump havia declarat a la revista Time que no aplicaria un tractament generalitzat: “Ho faré cas per cas, i si no van ser violents, crec que ja han estat castigats molt durament.”

Tanmateix, sectors clau de la seva base de suport han deixat clar que volen que es perdoni tothom acusat per l’assalt. Joey Mannarino, un presentador de pòdcasts amb una gran audiència a les xarxes socials, demana que els acusats siguin també honorats. “Els del 6 de gener no tan sols haurien de ser indultats amb un indult general, sinó que haurien de rebre les medalles presidencials de la Llibertat per haver-se alçat quan el país necessitava lluitadors més que mai”, va escriure Mannarino fa poc a X. “Sí, també els violents.”

Fa quatre anys, el 6 de gener de 2021, milers de seguidors de Trump, instigats per teories conspiratives sobre el resultat de les eleccions del 2020, van anar a Washington DC i van assaltar el Capitoli per impedir el traspàs pacífic del poder. Les escenes violentes d’aquell dia van culminar amb cinc morts i més de 140 policies ferits per la gent que ara ha estat alliberada.

L’FBI va classificar l’assalt al Capitoli d’acte de terrorisme domèstic, i el Departament de Justícia ha dedicat aquests darrers anys a intentar de processar els responsables, en una tasca titànica i costosa. Prop de 1.600 persones han estat acusades de delictes federals en relació amb l’assalt i processades. Ara totes han restat en llibertat.

Quim Masferrer va fer ahir l’últim programa de la novena temporada d’El foraster. Una temporada més, el programa ha obtingut un gran èxit d’audiència i ha demostrat que, lluny d’esgotar la fórmula, encara té molta corda. De fet, Masferrer ens explica que ja filmen la desena temporada, que els espectadors podran veure a la tardor. Ell té clar quin és l’èxit de tot plegat: la veritat que hi ha en tot allò que fan. “Els protagonistes d’El foraster són la gent, no jo.” I diu que tot plegat s’acabarà algun dia, perquè tot en aquesta vida s’acaba, però que ara mateix a l’equip l’apassiona això que fa i no hi veu final. Però confessa: “El dia que la gent no vulgui parlar amb mi s’haurà acabat el programa.”

—Ahir vau tancar una nova temporada d’El foraster. Quan vau començar us podíeu imaginar que arribaríeu a la novena temporada i amb l’èxit d’audiència que heu tingut?
—Sempre quan començo qualsevol projecte penso que anirà molt bé. És una actitud davant qualsevol cosa a la vida. Sempre penso: “Això anirà molt bé.” Però, és clar, al meu currículum tinc coses que no han anat bé, coses mediocres i coses que han anat molt bé. El 2013, quan vam començar El foraster, no podia imaginar que gairebé dotze anys després el programa tindria aquesta salut.

—I més en una època en què tot es crema molt de pressa, costa que hi hagi formats que durin tant de temps.
—Sí, avui dia tot és molt efímer i volem coses noves. Però potser a El foraster cada programa és una cosa nova i té una mica això, perquè és gent nova, són històries noves, que la gent comparteix amb l’espectador. Aquesta potser és una de les claus d’aquesta cosa que de moment sembla inesgotable, però que no ho és, perquè s’acabarà.

—Potser també una de les altres claus per a entendre aquest èxit és que en un moment que tot va tan de pressa, vosaltres proposeu d’asseure’ns i escoltar-nos els uns als altres.
—No ho sé. Sóc un autor i un actor de teatre que el van convidar a fer un programa de televisió que ha anat molt bé, però no entenc de televisió. M’agradaria pensar que l’èxit d’El foraster és perquè hi ha molta veritat. Que ens interessen les històries de la gent, de les persones anònimes. No només té una entrevista el qui surt a la televisió o el qui marca un gol. Tothom té una entrevista. Amb les coses que ens explica la gent anònima, ens hi sentim identificats. No parlo amb personatges, sinó amb persones. No m’expliquen ficció, sinó la seva història, la seva veritat.

—D’alguna manera tot plegat ens permet de reconèixer-nos els uns als altres… De vegades tinc la sensació que coneixem poc el país i la seva gent.
—És que els pobles existeixen. És curiós, però el cap de setmana després de l’emissió d’El foraster hi ha molta gent que s’acosta a aquell poble, i volen conèixer les persones que han xerrat amb mi. De fet, moltes vegades, els veïns m’ho fan saber: “Aquest cap de setmana el poble era el ple.” És molt bonic que et diguin això, perquè és una manera de tornar tot el que et dóna la gent, que és molt. El dia que la gent no vulgui parlar amb mi s’haurà acabat el programa. Llavors aquesta cosa de voler escoltar allò que t’explica la gent, de sentir-t’hi identificat, de veure també quin país tan extraordinari que tenim. És a dir, cada setmana, de manera estratègica, intentem de poder veure la varietat paisatgística que tenim a casa nostra.

—És molt més pensat que no sembla, el programa?
—Sí, és clar, hi ha molta feina. Tenim un equip extraordinari. Estan molt pensats, els pobles que fem cada temporada. És a dir, hi ha una qüestió de varietat, tenim un país tan ric que ho ensenyarem. De fet, si us hi fixeu, a cada temporada procurem esquitxar al màxim el territori. Hi tenim boira, l’Ebre, la tramuntana, el Pirineu… Tot plegat és fet expressament. I després a cada poble hi ha una feinada. Primer ens hi posem en contacte, tenim la sort que tots volen que hi anem. Això és la millor demostració que fem una bona feina. Posteriorment, hi ha un equip de localització que va al poble, per saber per exemple a on podrem fer el monòleg. Però hi van amb les orelles molt obertes, per si hi troben històries. La mateixa gent del poble ens acostuma a ajudar moltíssim. No només l’Anna Bujons, que és la localitzadora, sinó quan arriba l’equip també ens vénen i ens diuen: “No us perdeu aquella senyora o aquell nen.” Nosaltres estem oberts al màxim, i posem el micròfon a tot arreu. Tenim una cosa, tot l’equip, que és extraordinari i és que ens apassiona la feina. És molt bonic. Ara hem començat a gravar la desena temporada, després de mig any, i m’he emocionat. El rodatge d’El foraster té un punt d’atzarós, com la vida mateixa. Moltes vegades penses, encara sort que vam passar per aquí aquella hora, perquè, si no, no hauríem trobat aquella història boníssima. Però, és clar, tampoc sabem si ens hem perdut una altra història que passava un carrer més enllà. I tot plegat fa que sigui una cosa que està molt vivia.

—És clar, si tornéssiu a un dels pobles que heu fet segurament en sortiria un programa completament diferent.
—I tant, el darrer programa, que era la granja d’Escarp, vam anar-hi durant la floració, hi havia aquells presseguers, aquell color dels arbres fruiters, que és brutal. Recomano a tothom que hi vagi. I si haguéssim anat a la tardor, hauria estat un altre El foraster, no només paisatgísticament, sinó que no m’hauria trobat aquelles persones amb qui vam parlar.

—Per tant, no us acabareu mai els pobles?
—Abans acabaran amb mi. [Riu.] Hem fet uns cent vint pobles, però ens en queden molts. Perquè, a més, hem constatat que no només es poden fer de pobles petits, també podem visitar pobles més grans, o fer un El foraster a la Vall d’Hebron o a Mercabarna. O sobre un barri concret, hem fet la Mina o la Barceloneta. N’hem fet fins i tot sobre Madrid. Però tot s’acaba. I El foraster hi haurà un moment que s’acabarà, és evident, en aquesta vida tot s’acaba.

—I enregistrant la desena temporada penseu que el final és més a prop?
—Cada any que passa falta un any menys perquè s’acabi El foraster. Com deia, tot s’acaba: les relacions sentimentals, les amistats… Es tanquen cicles. La natura mateixa ens ho diu. El foraster hi haurà un moment que també s’acabarà. Quan vam arrencar el programa, em pensava que faltava menys perquè s’acabés, o que no duraria tant. I ara te n’adones, i a més amb les audiències que tenim, que té una salut de ferro. L’equip ens ho passem molt bé fent-ho, tenim moltes ganes de continuar. De moment ens consta que la direcció de TV3 també, i l’audiència també. Per tant, les tres potes s’aguanten, però hi haurà un moment que s’acabarà. I cada any que passa és un any menys perquè s’acabi. És una qüestió metafísica.

—Teniu la sensació que coneixeu molt més el país?
—Oi tant, conec molt més el país i, fins i tot, llocs que em pensava que coneixia, m’he adonat que no. No acabes de conèixer un lloc fins que coneixes la seva gent. Jo havia anat a algun dels pobles, a dinar o a fer un volt, però ara m’he adonat que no el coneixes de veritat fins que no parles amb la gent. Ara, gràcies a la gent, conec molt més bé el país. De fet, gairebé demano que la gent conegui els llocs a través de la seva gent. Moltes vegades trobo molt més interessant qui t’ensenya una església que l’església mateixa. O qui t’ensenya un penya-segat que el penya-segat mateix. El millor guia que pots tenir és la gent que viu en un lloc, i recomano a tothom que faci de turista a través de la gent dels llocs.

—Us volia demanar què era allò que us havia sorprès més aquests anys, però potser ja m’ho heu respost. És la gent?
—Sí, segur. I hi afegiria que la gent té ganes d’explicar coses. Recordo que, quan ens plantejàvem el programa dèiem, i si la gent no ens vol explicar res? Podria passar, això? Que arribes a un lloc i et diguin que no els atabalis. Si no volguessin parlar amb mi, no hi hauria programa. I, en canvi, ara, després d’uns quants anys, t’adones que si hi vas amb respecte i amb ganes d’escoltar, la gent t’explica coses. I la gent té ganes de compartir. És fantàstic. Compartir històries, emocionar-nos i riure junts. I després de més d’una dècada fent el programa, puc dir que tothom té coses interessants a explicar. I les coses que ens explica la gent, a la resta, ens atrapen. Ens atrapen perquè compartir és segurament un dels verbs més encisadors que pot tenir l’espècie humana. Quan comparteixes, tot es fa gran.

—A cada temporada hi ha algun capítol que tothom recorda. Crec que aquesta segurament serà el que vau dedicar a Prada de Conflent.
—Sí, estem molt contents d’haver pogut fer aquest programa a Prada de Conflent, a Catalunya Nord. Feia temps que hi anàvem al darrere. Sempre sortia a la pluja d’idees de cada temporada. Crec que és un programa que va sorprendre, sobretot molta gent va descobrir les dificultats que tenen els catalans d’allà en un tema tan troncal com la llengua. A més, anar-hi en una data tan assenyalada com és la Flama del Canigó, el dia abans de la revetlla de Sant Joan, va ser emocionat. Potser hi ha gent que no sabia que la foguera de Sant Joan del seu poble s’encenia amb la flama que venia de dalt del Canigó i s’escampava per tots els Països Catalans, i ho van descobrir.

—Visualment era molt potent aquell moment. Veies tot el país unit per una flama.
—Sí! Jo estava esgotadíssim, perquè arribar fins allà dalt va ser duríssim. Però, és clar, només amb una pregunta senzilla es va fer la màgia. Jo preguntava: “D’on ets?” I de cop, trobava gent de Mallorca, Alcoi, Castelló, de l’Empordà, de Terres de l’Ebre… T’adones que som un sol poble. Els Països Catalans, allà dalt, tenen més sentit que mai.

—Ramon Gual va començar molt fort, deixant les coses clares.
—I tant, és fantàstic, perquè a través de cantar-me les quaranta ens les va cantar una mica a tots, i això està molt bé. No parava, l’una darrera a l’altra. Que tenim una frontera aquí [s’assenyala el cap], que se senten oblidats… Tots els programes són especials, però n’hi ha alguns que van més enllà d’un programa d’entreteniment, que en realitat és el que som i és el nostre objectiu.

—Quins altres van ser especials?
—No ho sé, ara em ve el cap el programa de la Mina. Vam poder trencar estigmes d’un barri tan estigmatitzat, on normalment només hi van les càmeres quan hi passen coses dolentes. És ple de bona gent, a la Mina. Però també el de la Vall d’Hebron. Viure un Nadal a la Vall d’Hebron quan tots celebrem una data tan casolana i no poder ser a casa, tant els que treballen com els pacients. El programa de Catalunya Nord és d’aquests. Segurament hi ha gent que ha conegut una realitat que li quedava lluny. Vaig quedar astorat amb alguna història que ens van explicar, com ara els càstigs físics que ha patit la gent només per parlar català. Tot plegat és un toc d’atenció!

—Parlant de toc d’atenció, us demanaven més programes de Països Catalans. En penseu fer més?
—Sí, però això no depèn tant de nosaltres, eh? Vam fer Formentera, ara hem pogut fer Catalunya Nord. A mi, personalment, m’agradaria molt poder fer un poble del País Valencià, i per què no, també de la Franja.

—Al Conflent vau visitar la Bressola. Justament, la setmana passada, anunciaven problemes econòmics. Què vau aprendre en aquell pati?
—Fan una feina ingent. El sobreesforç que cal fer per una cosa tan bàsica com és respectar la llengua és brutal. I t’adones que les Bressoles són petites Gàl·lies. En un pati d’una escola de la Bressola es parla sempre en català, però a fora tothom parla francès. Tothom. Per tant, és d’un mèrit estratosfèric. I a més, ara, t’adones que el finançament per a continuar amb la Bressola és finit, perquè no té el suport de l’estat francès. I poder retratar això, poder explicar-ho, em va agradar moltíssim.

—La paraula “foraster” moltes vegades té una connotació negativa, vosaltres hi doneu un significat positiu
—Sí! A mi també m’han canviat una mica les sensacions que tenia amb aquesta paraula. És veritat que el foraster és algú de fora, i té un to despectiu… I, és clar, en el meu cas, que jo vagi pel carrer i em cridin aquesta paraula és bonic. Ara mateix han passat uns nens per aquí davant i el seu pare li han dit: “Mira, el foraster.” És bonic. Em passa igual quan vaig pel carrer i algú diu “bona gent”. Què hi ha més bonic que el fet que et diguin bona gent, no? Ara confessaré que al començament no m’agradava el títol del programa. Volia que es referís alguna cosa relacionada amb la gent, que són els protagonistes. Els protagonistes d’El foraster són la gent, no jo. El foraster és un mèdium que fa que puguem compartir coses a través seu, i que tot plegat arribi als espectadors. Per riure, en la pluja d’idees per al nom del programa jo vaig posar “Village People”. Evidentment, per sort no em van fer cas. Però sí, la meva concepció de la paraula “foraster” ha canviat. Ara és una paraula amable, i abans no ho era.

—Parlant de bona gent, és el títol de l’espectacle que feu ara. I en què empreu la mateixa fórmula que a El foraster, escoltar i parlar amb la gent.
—Si no hagués fet El foraster, segurament no hauria fet aquest espectacle. Però una mica com tot, perquè si no hagués fet El Xarlatan, tampoc no faria el programa, perquè gràcies al fet que em van veure allà em van proposar de fer-lo. És a dir, sempre som hereus de tot el que hem fet. Però sí, aquest espectacle va sorgir de pensar què passaria si féssim allò que fem a El foraster, però sense la postproducció. Què passaria si ho féssim en un teatre? Recordo que, quan ho vaig proposar a la meva productora de teatre, em van arrufar el nas. Em van dir que era boig. Però vaig decidir que ho havíem de provar. I només amb tres o quatre funcions ens vam adonar que el resultat era molt semblant. Allò que et deia que em passava amb els carrers, ara em passa amb els seients. Penso, quina història tan bona, però què hauria passat si ho hagués demanat al de darrere? Té aquest punt d’atzarós. Ahir vaig fer la funció quatre-cents vuit.

—I totes són diferents, no?
—L’altre dia em vaig trobar una parella, que realment tenia un punt malaltís, perquè em van dir que havien vingut quinze vegades. És la mateixa font, tot brolla d’allà mateix. De cop i volta sentir-me molt a gust en aquest compartir i desviar una miqueta l’atenció. D’alguna manera ens plantem a l’escenari, però els protagonistes no som nosaltres i el que expliquem, sinó que és la gent que t’explica coses. Ho trobo extraordinari. La veritat, quan em pregunten ja no sé dir què faig, no sé si això és teatre. No en tinc ni idea, però m’és igual. Perquè el que faig em té atrapat. Estic en una mena d’espiral que no sé sortir-ne. No tenim res preparat, és tot improvisació. Cada dia no sabem què trobarem.

—Però també s’ha de tenir una gran capacitat d’escolta.
—Sí, és clar, d’això també n’hem après. És saber escoltar i voler aprendre més que no tenir ganes de xerrar i d’ensenyar, girar amb tornes. I et puc assegurar que la gent té ganes d’explicar coses. Ahir una parella em van acabar explicant que la primera vegada que van fer l’amor va ser en un cotxe en un pàrquing de Sabadell. No sé com vam arribar allà, ni idea. Però trobo fantàstic que de cop i volta tot el teatre estigui pendent de la seva història.

Del cap de setmana a la capital de l’imperi, comencem per les anècdotes, va. Divendres, sopar a un restaurant modern de Lavapiés: el cambrer sud-americà ens rep amb un “benvinguts” quan ens sent parlar en català i ens explica que va fer feina uns anys a Barcelona. Dissabte, concert de Carlos Nuñez al Price: el músic gallec cola una versió celta de la nadala “Fum, fum, fum” entre el seu repertori, segurament per influència de la seva violinista catalana, i el públic la balla feliç. Diumenge, al Rastro: un venedor que ens intenta vendre unes postals de Tintín ens insisteix que li parlem en català, que ell ha estat tota la vida a Madrid però va néixer a València.

Segur que hi ha una part important d’atzar i segur que el clima polític general hi ajuda, però honestament no puc dir que hàgim viscut l’anticatalanisme en la pròpia pell aquesta vegada. No ens han fet baixar de cap taxi per parlar en català (tampoc n’hem agafat cap, tot s’ha de dir). El meu fill duia una dessuadora dels Voladors d’Igualada amb un trabuc i en cap moment el van acusar de terrorista. Tot i que costa molt de fer un càlcul mínimament aproximat, vaig tenir la sensació que es veien més samarretes del Barça a les botigues de souvenirs de Madrid que no pas samarretes del Reial Madrid a Barcelona.

En definitiva: Madrid ja no és la fosca capital del franquisme, sinó que ha aconseguit convertir-se en aquella ciutat moderna, oberta i cosmopolita que tants havien somniat i que tants diners ha costat. Ens ha costat, per ser precisos. A la perifèria peninsular en general i a la perifèria basca i les diverses perifèries catalanes en particular, que en aplicació de la científica teoria dels vasos comunicants s’han anat buidant a mesura que Madrid i Castella s’omplien. Políticament, continua sent el que és i votant el que vota, però la ciutat fa goig. Franquisme latent que perdura en l’ambient i en determinats barris, però de Madrid al cel. Ja té semàfors inclusius (alguns, no tots), un barri que acull la diversitat sexual amb orgull i un centre cultural municipal anomenat Matadero que fa enveja, per exemple.

Passejant per Madrid et fas sovint la pregunta de qui les deu pagar, aquestes misses. Tots aquests edificis oficials, totes aquestes acadèmies i tribunals i consells d’estat. Totes aquestes banderes espanyoles, no nacionalistes. Els bitllets de metro gairebé a meitat de preu dels de Barcelona. L’esmentat Matadero, amb una superfície de 180.000 metres quadrats, i no m’equivoco amb els zeros. Com deia abans, hi ha els vasos comunicants, l’espoliació fiscal generalitzada. Però és que, a més, Madrid ha mantingut una pressió fiscal baixíssima els darrers anys que ha atret empreses, patrimonis i rendes com ossos a la mel. Ara bé, els insolidaris sempre són els altres.

Com acostuma a passar en les qüestions d’estat, i aquesta n’és una de ben evident, PP i PSOE han anat de bracet en la construcció de Madrid com a única i gran capital política i financera. El somni federal, si mai va existir, enterrat i ben enterrat. La possibilitat d’una capitalitat més o menys compartida amb Barcelona, Déu me’n guard. El model no és ni serà mai el de Roma-Milà, Washington-Nova York, i encara menys el de Berlín-Frankfurt-Stuttgart-Munic. El model era, és i continuarà sent el centralista i jacobinista francès, i per això Madrid s’emmiralla en París. Madrid com a quilòmetre zero d’un estat 100% radial, tal com han explicat a bastament polítics com Ramon Tremosa i Germà Bel, que fa un parell de mesos va escriure l’article “Castella, capital Madrid” en què ho explica tot molt millor que no pas jo. Madrid és allà on es creuen els camins, com cantava Sabina, i on trens de gran velocitat procedents de tot arreu de l’estat hi aboquen milers de persones cada dia.

“Defensar Madrid és defensar Catalunya” és el lema d’un cartell de la guerra del 1936-1939, obra de Joaquim Martí Bas, que es pot veure a la segona planta del Museu Reina Sofía, ben a tocar del Guernica. A la imatge, tres soldats avancen fusell en mà, amb la baioneta calada. Diumenge m’hi vaig quedar plantat davant una estona. Palplantat. La veritat és que la Història s’ha encarregat sovint de deixar clar que el lema és un oxímoron gairebé perfecte. Però també són molts els polítics catalans que han mirat de convèncer-nos de la seva validesa actual. Per la mateixa època, el president Lluís Companys va dir allò que “Catalunya només ens té a nosaltres”. Uns anys més tard, des de Madrid van ordenar afusellar-lo.

 

The Washington Post · Arelis R. Hernández

Ciudad Juárez, Mèxic. Ridel Jiménez va arribar al pont fronterer que porta a Texas a trenc d’alba d’ahir amb la seva dona i la seva filla de pocs mesos, amb l’esperança de poder entrar als Estats Units després d’haver fugit de Cuba.

Havien esperat sis mesos a Ciutat de Mèxic per a la cita amb els funcionaris d’immigració nord-americans mitjançant CBP One, l’aplicació mòbil que l’administració de Joe Biden va engegar i que l’equip de Donald Trump havia promès d’eliminar.

Però moments després d’haver pres possessió Trump, Jiménez es va connectar a l’aplicació i va veure un missatge que el va deixar desconcertat. “Les cites existents ja no són vàlides”, deia.

Més emigrants que s’hi havien congregat també van entrar a l’aplicació i van rebre el mateix missatge. Una dona es va asseure i es va posar a plorar tapada per una manta. Una altra, recolzada contra un pal, es va tapar la cara amb les mans enfundades en guants i es va desfer en plors. Jiménez va fer una videotrucada a la seva mare, que esperava ansiosa les notícies de Cuba estant.

“Després de tot el que hem fet i passat per arribar fins aquí”, lamentava Jiménez. “Si només haguéssim tingut la cita tres hores abans… Per això ho vam intentar.”

Mentre Trump assumia el càrrec i prometia d’aturar immediatament “qualsevol entrada il·legal” al país, una escena com més anava més desesperada es va viure just a l’altra banda de la frontera d’El Paso, a Ciudad Juárez, Mèxic.

Dotzenes de persones van arribar durant les primeres hores del dia amb nadons embolicats amb mantes i les poques pertinences que esperaven portar a sobre als Estats Units. Aquells que tenien les cites més primerenques van poder entrar. Però a migdia, emigrants com Jiménez rebien missatges primer indicant que les seves cites es retardaven i després que ja no eren vàlides.

Molts dels qui tenien una cita amb CBP One havien esperat durant mesos, amb l’esperança de poder travessar de manera oficial i legal als Estats Units per un port d’entrada, obtenir un permís humanitari i sol·licitar asil. En el discurs d’investidura, Trump va anunciar que declararia una emergència nacional a la frontera i instauraria una política que obligaria els sol·licitants d’asil a esperar a Mèxic mentre se’n revisessin les peticions.

Una dona mostra el correu de cancel·lació de la cita que tenia aparaulada a la frontera. (Fotografia de Joebeth Terríquez)

Tot i que no va esmentar específicament CBP One, a migdia va aparèixer un missatge al lloc web de l’aplicació que informava que, amb efecte immediat, el programa ja no estava disponible i que les cites existents eren cancel·lades.

Després de veure el missatge a l’aplicació, Jiménez es va acostar al pont fronterer per demanar directament als agents de la duana i de protecció fronterera si la seva cita s’havia cancel·lat. Li van dir que sí.

Jiménez es va recolzar contra les baranes del pont mentre dos emigrants més provaven de raonar amb els agents sobre què podien fer a partir d’ara. “Això és molt difícil”, va dir.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hores abans de prendre possessió com a quaranta-setè president dels Estats Units, Donald Trump va sorprendre el món amb el llançament de $TRUMP, la seva nova criptomoneda oficial. La divisa electrònica s’ha disparat en el poc temps que fa que circula pels mercats i va arribar a un valor màxim de 15.000 milions de dòlars diumenge al matí. Per contra, aquestes darreres hores, la cotització ha baixat considerablement. El lloc web oficial de venda de la moneda digital la descriu com “l’únic mem col·leccionable oficial de Donald Trump” i diu que és una expressió del suport dels ideals i les creences que representa el magnat. En aquesta línia, Trump mateix la va promocionar a les xarxes com una via per a formar part d’una nova “comunitat Trump”.

My NEW Official Trump Meme is HERE! It’s time to celebrate everything we stand for: WINNING! Join my very special Trump Community. GET YOUR $TRUMP NOW. Go to https://t.co/GX3ZxT5xyq — Have Fun! pic.twitter.com/flIKYyfBrC

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) January 18, 2025

La clau de l’èxit de la divisa ha estat el suport directe i explícit de Trump. De fet, el llançament ha estat coordinat per CIC Digital LLC, una empresa filial que forma part del conglomerat empresarial del president i el 80% dels tokens, és a dir, dels actius, són propietats d’aquesta mateixa empresa i d’unes altres d’afiliades al grup. A més, n’han restringit la venda aquests tres anys vinents. Aquestes maniobres tenen l’objectiu d’evitar caigudes abruptes del valor de la divisa, però alhora fan dubtar sobre el seu valor real. Sobre això, la web de CIC Digital LLC deixa clar que la $TRUMP és un col·leccionable i no s’ha de fer servir com a inversió o valor. Alhora, la cotització a l’alça també fa que la família Trump hagi monetitzat el suport dels seus seguidors i hagi sumat un bon pessic d’aquest capital tan volàtil a la seva ja extensa fortuna.

El $TRUMP forma part de la família de les monedes mem, unes divises que s’originen a partir d’un mem d’internet i que no tenen una funcionalitat clara al mercat. En aquest cas, la imatge triada és l’intent d’assassinat del president dels Estats Units en un míting a Butler, Pensilvània, el 13 de juliol de 2024.

Melania Trump també s’hi apunta

Després de l’èxit inicial de $TRUMP, Melania Trump ha seguit les passes del seu marit i ha llançat $MELANIA, la divisa oficial de la primera dama. El token és la imatge de Melania Trump en blanc i negre, somrient i tapant-se una part de la cara amb les mans.

The Official Melania Meme is live!

You can buy $MELANIA now.  https://t.co/8FXvlMBhVf

FUAfBo2jgks6gB4Z4LfZkqSZgzNucisEHqnNebaRxM1P pic.twitter.com/t2vYiahRn6

— MELANIA TRUMP (@MELANIATRUMP) January 19, 2025

Curiosament, l’aparició de $MELANIA ha coincidit amb la davallada de valor de la divisa del seu marit.

Trump comercialitza fins i tot la Bíblia de la presa de possessió

Els experts n’assenyalen la perillositat

Bona part dels executius que operen amb criptomonedes han criticat vehementment els llançaments de $TRUMP i $MELANIA perquè consideren que resten seriositat al mercat de valors digitals.

A més, adverteixen que aquesta mena de monedes acostumen a començar generant grans beneficis, gràcies a l’entusiasme primer que desperten gràcies a anar associades a imatges o personatges famosos, però que posteriorment s’enfonsen i causen pèrdues significatives als últims compradors.

En la mateixa línia, bona part dels analistes d’agències com ara Bloomberg i Forbes han titllat d’oportunista el fet que tant Donald com Melania Trump hagin aprofitat el moment de la presa de possessió per llançar totes dues divises. Així, han apuntat que aquest fet podria haver-ne afectat la valoració a l’alça. També han exposat molts dubtes sobre la manca de regulació del sector per a evitar que personatges amb molt de poder mediàtic puguin fer maniobres com aquesta.

Un nou context per a les criptomonedes

Més enllà del llançament de la criptomoneda de Trump, l’arribada a la Casa Blanca del magnat representa un canvi de paradigma per als actius digitals. Si l’administració Biden tenia recels sobre el sector i el provava de regular, Trump és molt més partidari de potenciar-lo. Durant la campanya, va prometre de convertir els Estats Units una “superpotència bitcoin” i “la capital bitcoin del planeta”.

També va dir que crearia una “reserva estratègica” –una mena de fons sobirà– de bitcoin i posaria fi a la “repressió” que el sector havia rebut durant el mandat de Gary Gensler com a cap de la Comissió de Borsa i Valors (SEC, per les sigles en anglès) nord-americana.

De marginal a popular: l’any en què el bitcoin va esdevenir respectable

Tot plegat, en un context inflacionista en el sector de les criptomonedes, precisament causat pel retorn del magnat a la Casa Blanca.

De la pandèmia ençà, una altra epidèmia: el nombre de xiquets afectats i empastillats per problemes de salut mental que no para de créixer. Entre els menors de quinze anys, es parla d’un increment del 253% respecte del 2020. A Catalunya, dels 10.000 del 2019 hem passat a 21.000 xiquets i adolescents que, si no és farmacològicament, no poden amb la vida. Nanos deprimits i angoixats en un racó de món que oficialment viu en pau, on teòricament no els falta el plat a taula, ni endolls on carregar el mòbil ni extraescolars, i no hi ha mala bava en l’observació: a una ànima en rodatge no cal sotmetre-la a cap extrem per a desmanegar-la.

Ja se n’ha parlat i reparlat, de l’ús i abús de les xarxes socials com un dels factors del deteriorament del seu benestar –sobretot de les xiquetes, però avui parlem en general. Qui els pot culpar? Qui sap on pararíem, naltros, si a la seua edat ens haguessin donat un dispensador de dopamina a demanda, posem per cas una finestreta màgica amb fil directe a tot allò que ens barrufava –una font de desconnexió i de plaer immediats a un cop de ditada–, però que alhora també fos una escletxa per a tot allò que temíem i tot allò que no sabíem que temíem, per a aberracions que ni sabíem que existien i impactes (audio)visuals que no voldríem haver vist mai. I aquí em voldria aturar.

No cal marejar més amb xifres, tothom té una idea de la barbaritat de canalla que va pel món armada amb una connexió personal a internet. I no és que en un moment donat haguessin plogut mòbils en una llevantada i mira, tantes desgràcies poden passar: darrere hi ha la pressió social que no han pogut resistir no pas ells –que en tot cas no és la fortalesa que els toca–, sinó els seus adults proveïdors. És “pel seu bé”, perquè no hagin de patir el tràngol de ser els últims, els únics, els marginats: qui voldria per al seu xiquet aquest mal, tan fàcil com era d’estalviar? I bé, al final ha resultat ser l’equivalent d’encolomar-los el mòbil al restaurant, però a escala vital: xutar un problema cap endavant.

Parlar des del futur és fàcil, és clar. Abans no ho sabíem i ara ja ho sabem, tot i que també hi ha experts que asseguren que les xarxes fan tant de bé a totes les edats, i que no hi ha prou proves que sostinguin una relació directa amb l’empitjorament de la salut mental dels infants, però de moment la coincidència és poderosa, vull dir la de la puixança de les xarxes socials i l’enfonsament de tanta canalla, tanta alhora, la més protegida, vetllada i encotonada de la història; la que, amb una mica de lògica, hauria de tindre menys números per a acabar a les consultes i ja no cal dir a la farmàcia, per pocs recursos que tingui una administració desbordada per tants casos iguals, perquè això no-és-nor-mal.

Les causes d’aquesta epidèmia són multifactorials, això ja ho tenim, però de tant en tant m’agafa per pensar en els moderadors de continguts de les plataformes socials, els peons que han de filtrar-ne el contingut extrem i pertorbador abans que no arribi als nostres ulls: suïcidis, tortures, mutilacions, pederàstia, violacions, tot el mal de què és capaç l’animal humà i que els acaba provocant danys psicològics que arriben a l’estrès posttraumàtic i fins i tot als jutjats. “Són coses que no hauria de veure mai ningú”, manifestava un dels afectats, “imatges que no les oblides mai”. I bé, què ens fa pensar que aquests escuts antimíssils humans, justament per humans, ho poden parar tot entre la barbàrie i els nostres infants?

Com dèiem al començament, no cal arribar a extrems. Els que ja tenim una edat per a espantar-nos de res, feina rai tenim a pair aquell fragment d’horror irromput en el contingut impredictible de les nostres xarxes, a neutralitzar-lo amb les eines que hem adquirit a còpia d’anys endurint la pell. Però, com podem estar segurs que entre la novetat de la velocitat, la distracció constant i la tirania del like els nanos no es veuen igualment exposats a la cara més fosca del món, la de tota la vida, inermes davant de tot el seu catàleg d’atrocitats? Fotografies, vídeos, imatges que no hauran demanat i que els burxaran en somnis o que els turmentaran en la vigília, que els perseguiran tot i esborrades per un mecanisme de defensa mental –i que potser algun dia un professional els acabarà desblocant. Perquè la possibilitat que se’ns tornin insensibles, com ha passat amb el porno violent, només faria el panorama més desolador.

L’altra cosa que sabem de les xarxes és que els estats emocionals s’hi encomanen, com va demostrar el famós experiment de Facebook de sotmetre grups diferents d’usuaris a continguts alegres i depriments respectivament, amb el resultat que els conillets d’índies acabaven fent publicacions en el mateix sentit que els havien administrat. Entre això i els algorismes de l’atenció, que en les aplicacions preferides dels adolescents són la cosa més afinada, no sabem quanta canalla acaba atrapada en un bucle de vídeos d’iguals compartint angoixes, desesperacions i imitant-se l’estil de les autolesions (poca broma: un 25% de les urgències psiquiàtriques infantils a la Vall d’Hebron són per aquesta causa). Ara és quan tocaria parlar de desllorigadors, o d’obrir una escletxa a l’esperança, i ganes n’hi ha, però com a víctimes que són d’aquest món que els hem donat, no hi ha cap solució per als menuts que no passi per “solucionar” els grans.

 

A partir d’avui es podrà veure al cel del vespre un fenomen espectacular: sis planetes del sistema solar en línia recta, com si estiguessin alineats. Efectivament, semblarà que ho estiguin, tot i que tan sols serà un efecte òptic. Els planetes sempre apareixen al llarg d’una línia al cel, però és poc comú de veure quatre planetes brillants o cinc alhora. Això que fa aquest fenomen tan especial. I no és tot: el 28 de febrer, Mercuri s’afegirà als altres planetes, i se’n podran veure set d’alineats al cel. Això és tan poc comú, que no tornarà a passar fins el 2492.

Gener, un mes especial per a l’observació planetària

Avui, els planetes seran molt ben emplaçats en un mateix costat del Sol, de manera que els podrem veure alhora. D’oest a est, a simple vista observarem Saturn, Venus, Júpiter i Mart. Urà i Neptú tan sols seran visibles amb l’ajuda d’un telescopi.

Aquesta “alineació planetària” es pot veure durant tot el mes de gener, però a l’hemisferi nord, avui serà el millor moment per a observar-ho. Per gaudir del fenomen, caldrà esperar que es pongui el sol. Segons els experts, entre les 20.30 i les 23.30 serà la millor franja per a buscar els planetes al cel. Primer es veuran Venus, Saturn i Neptú, i després Júpiter i Urà, seguits de Mart, just abans de l’alba.

Tot i que l’alineació visual de tots sis planetes (quatre a ull nu) tindrà el moment de màxima observació aquesta nit, el mes de gener ofereix un espectacle astronòmic constant. Concretament, a mitjan gener (17 i 18 de gener) Venus i Saturn van arribar a l’acostament màxim. Això vol dir que al voltant d’aquests dies se’ls ha pogut veure més a prop que mai, malgrat que realment són a centenars de milers de quilòmetres en l’espai.

Una altra dada important és que Mart es col·locarà durant tot el mes de gener exactament al costat oposat de la Terra respecte del Sol. És a dir, que serà el moment en què serà més a prop del nostre planeta i, per tant, es veurà més gros i brillant. Aquesta “oposició” de Mart respecte de la Terra passa, aproximament, cada dos anys.

28 de febrer, un dia apoteòsic

Però el moment més espectacular encara ha d’arribar. Serà el 28 de febrer, moment en què es podran veure set planetes del sistema solar en línia, atès que Mercuri s’afegirà als altres sis que ja haurem pogut observar. És tan poc comú presenciar un moment com aquest, que no es tornarà a repetir fins el 2492. Aquest fenomen es podrà veure durant pocs dies; a tot estirar, serà visible del 25 de febrer al 2 de març, segons el punt del planeta en què s’observi el cel. Mercuri tan sols s’alinearà un grapat de dies, perquè, a principi de març, al costat de Saturn i Neptú, ja serà massa prop del Sol per a ser visible.

El perquè del fenomen

Els vuit planetes principals del sistema solar orbiten al voltant del Sol en el mateix pla, i tots a diferents velocitats. Mercuri, el planeta més a prop del Sol, completa una òrbita (equivalent a un any per al planeta) en 88 dies. A l’altre extrem, hi ha Neptú, que triga 60.190 dies, uns 165 anys terrestres, a completar una volta al Sol.

Les diferents velocitats dels planetes fan que, a vegades, uns quants es trobin aproximadament alineats al mateix costat del Sol. De la Terra estant, si les òrbites s’alineen correctament, podem veure uns quants planetes alhora al nostre cel nocturn.

Sis planetes s’alinearan aquesta matinada en un fenomen únic

Un Seat Ibiza aparca al carrer del Prat de la Creu d’Andorra la Vella, a la zona habilitada per a personal autoritzat que hi ha davant el número 34, la seu de l’ambaixada d’Espanya. En baixen dos agents de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia espanyola. Formen part d’un grup especialitzat en emblanquiment de capital anomenat grup 22. Un dels dos té una placa identificativa que diu: “Inspector actiu, número 111.129.” Són dos quarts de deu del matí del 24 de març de 2015, i fa tan sols dues setmanes que la Banca Privada d’Andorra ha estat intervinguda arran d’una nota del Tresor nord-americà que l’acusa d’emblanquiment a gran escala de diners provinents del crim organitzat. Tots dos agents arriben amb una missió encarregada pels fiscals José Grinda i Juan José Rosa, en el marc d’una investigació de l’Audiència espanyola per un suposat emblanquiment de diners contra la filial espanyola de la BPA, Banco Madrid: faran una còpia de tota la base de dades de l’entitat i se l’enduran a la capital espanyola. Però ho faran vulnerant la sobirania andorrana, amb una maniobra bruta que té un propòsit principal: obtenir informació bancària dels dirigents de l’independentisme per a enfonsar-los. I el 111.129 n’és l’executor, de la mateixa manera que fou l’artífex de pràcticament tots els informes falsos de la UDEF en l’operació Catalunya. Avui aquest misteriós agent ha de comparèixer a la comissió d’investigació del congrés espanyol.

Si al capdamunt de l’estructura de la policia patriòtica de Rajoy hi havia comissaris com ara Eugenio Pino, José Luis Olivera (que també compareix avui) i José Manuel Villarejo, en un segon nivell necessitaven infanteria que piqués pedra, que cerqués tots els draps bruts possibles dels rivals polítics, per tots els mitjans possibles i, en cas que no en trobessin, que els fabriquessin. I un d’aquests agents era el 111.129, que aquell dia de final de març del 2015 va entrar a l’ambaixada espanyola a Andorra amb el propòsit d’aconseguir tota informació possible de la BPA, que aleshores ja era tocada de mort. Per això van tenir accés al disc dur extret de les instal·lacions de BPA amb tot l’històric de dades de clients de Banco Madrid, perquè es van presentar a l’ambaixada, mitja hora més tard, un tècnic informàtic i el responsable de seguretat del grup BPA amb un maletí que contenia el disc dur Toshiba de 2 TB amb la informació reclamada per les autoritats judicials espanyoles.

I van començar a filtrar les dades bancàries, cosa que vulnerava la sobirania andorrana, perquè en el moment que va començar el procés, poc després de les deu del matí, la comissió rogatòria de la fiscalia espanyola per a poder fer aquesta operació encara no havia arribat a la fiscalia andorrana per a posar-ne en coneixement la batlle. No fou fins a tres quarts de tres de la tarda que la fiscalia d’Andorra va donar compte de la recepció de la comissió rogatòria per a obtenir aquesta informació, segons la documentació que ha pogut consultar VilaWeb. I l’autorització de la batlle Canòlic Mingorance no va arribar fins més tard, quan la comissió rogatòria no autoritzada ja fou executada per part de l’agent 111.129, que va tornar a Espanya amb les mans buides, perquè de tota aquella filtració de dades bancàries andorranes no va obtenir cap informació sobre Artur Mas, Oriol Junqueras ni cap dels altres dirigents independentistes que eren en el seu punt de mira en un moment en què es negociava la culminació del procés d’independència i es preveien eleccions plebiscitàries per al 27-S.

Ningú no ha sabut dir públicament encara quin nom té aquest inspector, que fou un dels executors principals de la claveguera policíaca en l’operació Catalunya. I ha aconseguit que se’n preservi la identitat en la compareixença d’avui a la tarda a la comissió del congrés espanyol, que ha desestimat –això sí– la petició de declarar a distància i hi haurà de comparèixer personalment. Però el seu número de placa, el 111.129, sí que el recorden alguns dels seus damnificats, víctimes que ja han comparegut a la comissió de l’operació Catalunya.

És el cas de l’ex-president del Barça Sandro Rosell, que va acusar aquest agent d’haver signat informes de la UDEF amb dades falses en contra seu. I també el de l’ex-vice-primer ministre de Veneçuela Nervis Villalobos, al càrrec entre el 2002 i el 2007, durant la presidència d’Hugo Chávez. Després d’aquella etapa, va exercir de consultor de multinacionals i es va instal·lar a Madrid. Va tenir comptes al Banco de Madrid, la filial de BPA, i en més entitats bancàries. Això va cridar l’atenció a la policia patriòtica, i l’anterior agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, Bonifacio Díaz, s’hi va posar en contacte, i el va pressionar perquè els donés informació sobre els comptes de la família Pujol. S’hi va negar, els va dir que no tenia cap informació, i d’aleshores ençà li van fer la vida impossible, i va passar a ser investigat en una causa per emblanquiment de diners que instruïa el jutge Juan Carlos Peinado –el mateix que investiga Begoña Gómez–, que va decretar dues vegades presó provisional sense fiança contra ell. Va haver de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol, que li va donar la raó: li havien vulnerat drets fonamentals.

Però allò que crida l’atenció de la compareixença de Villalobos al congrés espanyol el 28 de novembre de l’any passat són les declaracions que va fer sobre l’agent 111.129: “Tot allò que té a veure amb els informes de la UDEF, els garanteixo que és fals. En el meu cas, és fals perquè tots han estat manipulats pel mateix grup, el cap del qual és el 111.129.” I encara va afegir: “M’assabento que fa cinc setmanes l’agent 111.129 va declarar com a testimoni al jutjat d’instrucció número 29 de la plaça de Castilla i en la seva declaració va deixar molt clar que l’havien ascendit, em sembla que a l’exterior, com a agent especial, i suposo que aquest és un premi que té a veure amb haver difamat la meva persona, la meva família i no sé quantes persones més, perquè no ha aconseguit de demostrar que jo sigui culpable de res.”

Arran d’aquestes declaracions, el grup de Junts al congrés espanyol va presentar una pregunta escrita demanant si era cert que aquest agent havia rebut una medalla i, si era així, quins mèrits havia fet. De moment, no hi ha hagut cap resposta, tot i que el govern espanyol té temps per a respondre fins el 12 de febrer vinent. Si això fos cert, el 111.129 no solament no hauria estat castigat internament ni judicial, ans hauria obtingut no solament una medalla del cos, sinó també un premi tan cobejat per a un agent com l’enviament a una destinació a l’estranger com a agent especial.

Els Estats Units són un país de tradicions arrelades i respectades. Per exemple, les eleccions es fan sempre el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, una decisió presa pels pares fundadors basada en el calendari agrícola de l’època. Avui, tot i que per raons climatològiques aquesta data ja no és pràctica en absolut, ningú no s’atreveix a canviar-la, per por de ser acusat d’antiamericà.

La cerimònia de presa de possessió del nou president és, o era, una altra tradició intocable. Pateix del mateix inconvenient, fins al punt que ahir ni tan sols es va poder fer a l’aire lliure per culpa de la temperatura gèlida que colpejava Washington DC. Però no solament és el clima: la cerimònia simbolitza l’estabilitat i la continuïtat de la democràcia americana. I si Trump no té gens de culpa de si fa fred o calor, sí que en té del contingut del seu discurs.

Històricament, fins ara, cada president dels Estats Units cedia el càrrec al successor amb normalitat i elegància, fins i tot amb un cert afecte. Perquè la transició era una exaltació de la presidència, més enllà del partit o la figura concreta que l’havia d’ocupar els quatre anys següents.

Per exemple, John F. Kennedy, en un moment de gran tensió social i política, va remarcar vehementment en el seu discurs inaugural: “Avui no celebrem la victòria d’un partit, sinó la victòria de la democràcia.” Igualment emblemàtiques són les famoses paraules d’Abraham Lincoln, un dels presidents més importants de la història, que en un moment tan crític com el que li va tocar de viure va deixar clar: “No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Encara que la passió haja tensat la nostra relació, no hem de trencar els nostres vincles d’afecte.”

Més presidents republicans han destacat per discursos d’unió. Entre els quals, l’únic de viu, George W. Bush, que el 2011 deia: “Amèrica no ha estat mai unida per la sang, el lloc de naixement ni la terra. Ens uneixen uns ideals que transcendeixen els nostres orígens i interessos.” Ahir, assegut a ben pocs metres de Donald Trump, Bush supose que devia reflexionar sobre aquestes paraules mentre el nou president feia un discurs que solament es pot qualificar d’insultant, violent i extremista. Especialment contra els emigrants que Bush fill definia com el cor de la nació americana.

Fa quatre anys, Trump ja va trencar la tradició i es va convertir en el primer president que no assistia a la presa de possessió del seu successor. Tanmateix, el discurs d’ahir va superar tots els límits imaginables. El columnista del Washington Post Shadi Hamid ho va resumir clarament i de seguida: “Aquest és un discurs de ‘canvi de règim’. No és gens normal parlar d’una transferència pacífica de poder com si fos el ‘dia de l’alliberament’.”

I és que mai cap president nord-americà no havia usat aquest moment solemne per insultar obertament el president sortint, assegut just al seu costat, ni per menysprear els votants que no li havien donat suport. Sense atrevir-se a esmentar-lo, Trump va acusar Joe Biden d’haver-se enriquit amb els diners dels contribuents, sense aportar-ne proves. Però allò que impressionava era que ell mateix havia venut hores abans per internet una “Bíblia de la proclamació” que finalment no va fer servir per jurar el càrrec i havia especulat amb una nova criptomoneda per enriquir-se de manera opaca i ràpida una vegada més.

Les manipulacions van ser constants. Va prometre “retornar la llibertat d’expressió a Amèrica” mentre anunciava que volia controlar el 50% de les accions de TikTok. Va citar Martin Luther King per defensar posicions absolutament oposades al llegat del líder dels drets civils. Va afirmar que els seus predecessors havien frenat l’extracció de petroli, tot i que les dades mostraven rècords històrics de producció. Va proposar de canviar el nom del golf de Mèxic, tot i no tenir competències per a fer-ho. I va insinuar que faria servir la justícia com una arma política, després d’haver criticat justament que els demòcrates haguessen fet servir la justícia com una arma política.

Trump, en fi, va defensar que ell representava “la gent normal i corrent”, mentre l’acompanyaven i l’embolcallaven alguns dels milionaris més grans del món, incloent-hi un Elon Musk que es va mostrar entusiasmat quan Trump va prometre de posar la bandera dels Estats Units a Mart, una proposta que el farà immensament ric.

 

PS1. Una pissarreta sobre un dels temes que Trump ha posat sobre la taula: Trump pot canviar el nom del golf de Mèxic?

PS2. Qui és el misteriós agent 111.129? Josep Nualart Casulleras ens explica en aquest article les conspiracions d’un home clau en l’operació Catalunya

PS3. Quim Masferrer va tancar anit una altra temporada d’èxit del seu conegut programa “El Foraster”. Txell Partal ha parlat amb ell en aquesta entrevista.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha rebut avui els guardonats de la 17a edició dels Premis Gaudí reivindicant la importància de la tasca del cinema, que segons ell ajuda a construir un espai compartit. Illa també ha dit que actualment la societat viu en una època de “canvis accelerats” en la qual les històries humanes tenen una gran importància.

El president ha rebut els premiats al Palau de la Generalitat, acompanyat de la consellera de Cultura, Sònia Hernández i la presidenta de l’Acadèmia de l’Acadèmia del Cinema, Judith Colell. Aquesta darrera ha celebrat els resultats “d’un any de gran èxit” i ha demanat que “no sigui flor d’un estiu” i que no es deixi d’apostar per una cinematografia rica i àmplia.

Illa ha agraït a tots ells la seva feina, la qual ha recordat que estan desenvolupant en un moment de “canvis profunds” al món en aspectes geopolítics, econòmics, mediambientals o tecnològics que afecten molts àmbits, entre els quals també hi ha el sector del cinema. El president ha exemplificat aquest “canvi de paradigma” amb la investidura del president dels Estats Units, Donald Trump –que prenia possessió del càrrec en aquell instant– ha insistit que caldrà disposar cada vegada més d’un “relat compartit” que permeti agrupar gent diferent i promoure un sentiment de comunitat. “El cinema ha d’ajudar a construir aquest espai i ressaltar les coses que ens uneixen”, ha afegit.

Eduard Sola, sobre la polèmica pel seu discurs: “Si ho arribo a saber, no el faig”

Illa també ha posat l’accent en la importància dels “valors humans” com per exemple l’esperança, que ha recordat que sovint es genera gràcies a la cultura i que té un paper molt important. “Les persones canvien, però les històries estan allà”, ha dit.

“Els èxits no són fruit d’una única decisió, sinó que requereixen temps i complicitat”, ha explicat. “No cal canviar per canviar, i per això seguirem en aquesta línia, acompanyant la indústria”, ha afegit. En la mateixa línia s’ha expressat la consellera de Cultura, Sònia Hernández, que ha dit que el cinema és una prioritat i que no es deixarà d’acompanyar el sector perquè pugui continuar treballant “sense complexos, amb veu pròpia i orgull”.

“En aquestes disset edicions el cinema ha anat creixent, igual que la feina increïble que està fent l’Acadèmia, ja convertida en un lloc de referència”, ha afirmat, “esteu marcant camí, vosaltres i també els que us han precedit”. Per això, ha deixat clar que la celebració per tot plegat no acaba aquí: “en sentirem a parlar”, ha conclòs.

La importància de la diversitat

La presidenta de l’Acadèmia de Cinema, Judith Colell, ha valorat molt positivament que enguany, segons ella, s’hagi aconseguit de tenir-ho tot. “Tenir èxit i arribar als espectadors”, ha detallat. Aquesta fita ha arribat, segons Colell, després de molt de temps i que ha anat directament lligada al fet que “tothom hagi remat en la mateixa direcció”.

Tot i això, també ha deixat clar que no es pot quedar aquí i que s’ha de continuar apostant de forma clara per una cinematografia de continuïtat. “Amb pel·lícules petites, grans, mitjanes, documentals, de ficció o d’animació”, ha enumerat, “s’ha de continuar apostant per tot el que hem estat fent”. Colell també ha incidit en la importància de la “diversitat” que ajuda a “cohesionar” una societat que ha de ser tolerant i plural.

Els Gaudí resolen la pugna entre ‘El 47’ i ‘Casa en flames’: l’autobús a Torre Baró arrasa

Una de les promeses que Donald Trump ha fet en el discurs de presa de possessió ha estat la de canviar el nom del golf de Mèxic per “golf d’Amèrica”. La pregunta és si ho pot fer i la resposta la trobareu en aquesta Pissarreta de Vicent Partal.

 

Segons la tradició, els dirigents mundials no solen assistir a la presa de possessió presidencial dels Estats Units. Però l’assistència a la cerimònia d’investidura del president Donald Trump ha inclòs un bon grapat de dirigents estrangers, entre els quals hi ha hagut uns quants populistes d’extrema dreta destacats.

Ha estat el cas del president argentí, Javier Milei, o  la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que fa poc va visitar Mar-a-Lago i fou elogiada per Trump com “una dona fantàstica”. Meloni és la dirigent europea de més nivell que hi ha participat.

La llista de convidats incloïa polítics de dretes que comparteixen algunes de les idees polítiques de Trump. Entre els quals, l’ex-primer ministre britànic Boris Johnson i el promotor del Brexit Nigel Farage, com també Tino Chrupalla, codirigent d’Alternativa per Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta alemany avalat per Elon Musk, i la diputada d’AfD Beatrix von Storch, néta del ministre de Finances d’Adolf Hitler. També ha fet el viatge a Washington Éric Zemmour, el polític francès xenòfob condemnat per incitació a l’odi.

El sistema de recerca i universitats català se situa en la vintena posició mundial en el rànquing d’investigadors més citats internacionalment, per damunt de països com ara Irlanda, Noruega i Finlàndia. Així es desprèn, segons el Departament de Recerca i Universitats, de les dades presentades en l’informe Clarivate Highly Cited Researchers 2024.

La llista inclou 6.886 investigadors, 38 dels quals són adscrits a universitats i centres de recerca catalans, un 0,55% del total i un 38% dels de l’estat espanyol. A més, Catalunya presenta una relació de 4,81 autors més citats per milió d’habitants, xifra que situa el país en 16a posició d’aquest rànquing concret, per davant del conjunt de l’Estat que apareix al lloc 29.

També, segons el Departament, l’informe explicita que en relació amb el gènere es registra un increment “significatiu” de les investigadores catalanes incloses en el rànquing d’autors més citats respecte de l’any anterior. Del 14% del 2023 s’ha passat al 22% en el darrer informe, xifra superior al 14% de l’Estat que també apareix en aquest recull.

Finalment, l’estudi recull que els investigadors catalans gaudeixen d’un impacte “especialment influent” en camps com la Neurociència i el comportament (2,6% del total mundial), Ciències socials (2%), Medicina clínica (1,6%), Ciència de plantes i animals (1,5%) o medi i ecologia (1,4%), entre d’altres.

Avui comença la segona etapa del mandat de Donald Trump, al capdavant de l’economia més poderosa del món. La recança sobre què pot fer a partir d’ara és més que justificada. És un personatge imprevisible i viu en un planeta que no és el nostre. Els darrers dies de campanya afirmava, sobre les tempestes violentes que sacsegen els cinc continents del seu món: “No és per cap escalfament climàtic, perquè en certs moments la temperatura comença a baixar una mica, com avui…”. Unes declaracions que exemplifiquen quin és el seu pensament i que pressuposen un perill seriós per als esforços mundials per a frenar el canvi climàtic.

Però malauradament no és l’únic risc. Fa uns dies, l’economista americà Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia 2001, alertava sobre la seva particular visió del poder, que no dubtava a qualificar de “llei de la selva”. Parlant sobre Els camins de la llibertat, el seu darrer assaig, explicava que el nou president americà menyspreava “els principis de cooperació i del dret internacional” i privilegiava “un enfocament transaccional que augmenta els riscos d’inestabilitat econòmica i política”. En entrevistes a uns quants mitjans ha exposat les grans línies del llibre i els temors que hi reflecteix.

Per exemple, destaca l’ascens dels monopolis i el perill que representa la col·lusió entre el poder polític i les grans fortunes. El nomenament d’Elon Musk, patró de X i una de les grans fortunes de la tecnologia, com a secretari per l’Eficàcia Governamental (aprimar l’estructura de l’estat federal) il·lustra, segons el premi Nobel, una veritable captura de la llibertat política per part de la concentració de riquesa. També li fa por que la desregulació promesa per Trump, especialment en el sector financer i mediambiental, alimenti noves crisis.

I toca terra. Per Stiglitz, aquest model desregulat ja es tradueix en la vida quotidiana dels americans, obligats a tractar amb assegurances de salut molt deficients, amb serveis monopolistes poc fiables i, sobretot, amb una desinformació creixent. Els gegants del món digital, renunciant a moderar els continguts que difonen a les seves xarxes, no fan sinó accentuar aquest repugnant desafiament democràtic.

El pensament de Stiglitz, òbviament, és als antípodes de Trump. I la visió que té de la situació que pot crear és més semblant a la que tenim a Europa que no pas a la de molts americans que l’han votat. Al marge de la pujada dels aranzels, de la baixada d’imposts (que afavorirà sobretot els més rics) i de les deportacions en massa de treballadors immigrants, que són les mesures que s’apunten com més properes en el calendari (si bé ja veurem com les materialitza), n’hi ha dues més en el seu programa que són bombes de rellotgeria, i que ja esmenta Stiglitz. Són la desregulació financera i l’aposta decidida pel petroli, el gas i el carbó, en contra dels esforços mundials en la lluita pel clima.

Perquè resulta que, en el seu planeta hi ha, sobretot, rics. Però rics de veritat. Em va fer gràcia una notícia que va sortir poc després de l’elecció de Trump, al novembre, que venia a dir que, segons l’índex de Bloomberg, la fortuna dels deu homes més rics del planeta havia augmentar de 63.500 milions de dòlars els tres dies posteriors a l’elecció de Trump. L’home més ric del món, Elon Musk, tot sol, va guanyar aquells dies 26.500 milions. I els propietaris d’Amazon i Oracle, Jeff Bezos i Larry Ellison, per posar dos exemples, també es trobaven entre els qui més s’havien beneficiat immediatament –amb xifres milmilionàries– de l’anunci del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Aquests guanys s’expliquen per un augment del valor de les accions nord-americanes, en resposta al programa de Trump que afavoreix la baixada d’imposts i una reducció de la reglamentació. Que barat que els ha sortit patrocinar a Trump!

Em sembla necessari insistir que és particularment important la desregulació que fa referència a la banca. Entre més coses, perquè ja en tenim experiència. Els grans banquers americans no estan d’acord amb les reserves que estan obligats a mantenir per precaució, després del sotrac de la gran crisi. Són diners que podrien fer treballar i la seva retenció els fa “perdre” molts guanys. Han perdut totalment la memòria d’aquells dies del 2008 en què demanaven l’ajut del govern i fins i tot, si calia, la nacionalització d’entitats per a salvar els vaixells (i els colls). L’ambició desmesurada és el millor remei per a fer oblidar els mals records, i ara alguns banquers americans ja fa temps que critiquen la regulació que han de suportar, per “excessiva”.

La temptativa de Trump, en la seva primera etapa, d’alleugerir la regulació que s’havia posat en marxa el 2010 va desembocar en els problemes financers d’uns quants bancs regionals el 2023. Trump ha après la lliçó d’aquella crisi, de la qual, amb el seu retoc a la baixa de 2018, havia estat el facilitador? Sembla que no. Però el fet més preocupant és que una desregulació més ampla faria més competitius els bancs americans i la reticència a l’enquadrament actual del risc bancari podria estendre’s també a Europa i a tot arreu. “Qualsevol intent de desregulació financera de la pròxima administració nord-americana augmentaria el risc que algun dia hi hagi una crisi financera”, va advertir dimecres de la setmana passada el governador del Banc Central francès, François Villeroy de Galhau.

Quant al clima, no cal insistir en la importància que té el fet que els Estats Units es retirin de l’Acord Climàtic de París, la qual cosa pot passar, probablement, els primers dies de la nova administració, com va prometre Trump. I això passarà quan fa tot just dues setmanes que es va saber que el 2024 havia estat l’any més calorós mai registrat al món. Les temperatures no tan sols van superar les de 2023, l’any més càlid anterior, sinó que també van superar, per primera vegada, l’objectiu fixat en l’Acord de París de limitar l’escalfament global a 1,5 graus per sobre dels nivells preindustrials.

En realitat, Trump no s’ha amagat mai de dir que és un gran partidari dels combustibles fòssils, i tornarà a afavorir l’explotació petroliera i gasística del país en nom de la seva “independència energètica”. Segons The New York Times, va fer aquesta promesa fa pocs mesos a uns quants magnats del petroli en canvi de mil milions de dòlars de donacions a la seva campanya. I sembla que va fer igual amb el carbó. Segons un estudi publicat a la web especialitzada anglesa Carbon Brief, la política de Trump emetrà a l’atmosfera uns 4.000 milions de tones de CO₂ addicionals fins el 2030, i això que els Estats Units ja són el segon emissor mundial anual, darrere de la Xina. Alhora, també podria blocar la construcció de parcs eòlics a la mar. Els té fòbia, tal com s’ha ventat nombroses vegades. De fet, les cotitzacions de les accions dels fabricants de molins han caigut a la borsa a causa dels temors de cancel·lació de molts projectes.

I fem memòria. Abans de les eleccions, el mes de juliol, setze guanyadors del Nobel d’rconomia van fer pública una carta en què manifestaven els riscs que guanyés Donald Trump. Deien això: “Si bé cadascun de nosaltres té punts de vista diferents sobre els detalls de les polítiques econòmiques, tots estem d’acord que l’agenda econòmica de Joe Biden és molt superior a la de Donald Trump. Creiem que un segon mandat de Trump tindria un impacte negatiu en la posició econòmica dels Estats Units al món i un efecte desestabilitzador en l’economia interna dels EUA. Molts nord-americans estan preocupats per la inflació, que ha disminuït força de pressa. Amb raó, hi ha la preocupació que Donald Trump revitalitzi aquesta inflació, amb els seus pressupostos fiscals totalment irresponsables.” Que els americans no llegeixen gaire els premis Nobel ha quedat ben clar…