“Fa massa anys que sento que el sistema canviarà i no canvia.” Així s’ha expressat la Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas, sobre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). En declaracions a Catalunya Ràdio ha assegurat que tot el sistema ha quedat una mica obsolet: “Fa molts anys que es diu que s’ha de renovar i fer les coses diferent.”

En el cas concret de la noia sota guarda de la DGAIA que va ser víctima d’una trama de prostitució, Giménez-Salinas ha subratllat que hi ha un cert convenciment que això no és un cas aïllat: “Quan coneixem, coneixem la punta de l’iceberg.” La síndica ha reconegut que no pot entendre com la situació de violència sexual va durar tant. “Entenc un tema puntual que pugui passar, però no una cosa prolongada en el temps”, ha assenyalat.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

La defensora ha parlat de raons múltiples, però, en tot cas, ha demanat una reflexió profunda sobre el sistema d’atenció a la infància. A parer seu, els centres han de ser més petits, més personalitzats, i que les educadores puguin estar-hi molt de temps. Ara, ha dit que hi ha molta rotació i són relativament joves. En centres grans, a més, hi ha torns de matí, de tarda i de nit.

“Créixer en un centre no és el millor per a un nen”

Però, sobretot, creu que cal treballar en la prevenció, fer molta feina prèvia amb les famílies per evitar l’ingrés en un centre. “No parlo de maltractaments o casos molt clars”, ha matisat. Giménez-Salinas ha constatat que “créixer en un centre no és el millor per a un nen”.

Un altre exemple que ha posat sobre la necessitat de reformar el sistema és que hi hagi nadons en centres de menors. Segons ella, hauria d’estar prohibit: “Com a mínim, els menors de tres anys haurien de créixer amb una família d’acollida, i fa aproximadament deu anys que tenim les mateixes.”

La síndica també ha criticat la lentitud en els processos, també en les peticions d’informació que fa ella a les institucions. “Tot és molt lent, tu fas la petició, t’acaba arribant, però tot arriba molt tard”, s’ha queixat, tot remarcant que en una qüestió com aquesta justament és més necessari que mai que la informació arribi a temps.

Lloc: Riera zona nova coberta

Dos civils ucraïnesos han mort després d’un dels atacs més potents de Rússia durant la guerra a Ucraïna, segons que han informat les forces aèries ucraïneses. Rússia ha utilitzat 273 drons des d’ahir a la tarda fins avui a primera hora, amb atacs a Kíev i Donetsk.

A la capital ucraïnesa, l’atac ha matat un jove de 28 anys i ha ferit tres persones, entre les quals un infant de quatre anys. Un habitatge particular ha quedat parcialment destruït i uns quants blocs de pisos residencials han tingut danys.

L’alerta aèria sobre la ciutat roman activa, tot esperant que les autoritats proporcionin més detalls sobre l’atac.

A Donetsk, la víctima mortal és una dona de 27 anys. El gruix de l’atac va ser esquivat amb “míssils antiaeris, unitats de guerra electrònica i grups de foc mòbils de les forces de defensa ucraïneses”, segons el governador de la regió, Vadim Filaixkin.

Ahir van morir també nou persones per un atac rus amb drons a un minibús a la rodalia de Bilopillia.

“Oportunitat perduda per a un alto-el-foc”

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha lamentat aquesta agressió i l’ha qualificada de “oportunitat perduda per a un alto-el-foc”, en referència als contactes a Istanbul de fa pocs dies, el resultat dels quals ha estat l’acord entre tots dos països per a intercanviar, en un futur pròxim, un total de 2.000 presoners de guerra, mil per bàndol.

“Cal pressionar Rússia perquè cessin els assassinats. Sense sancions més dures, sense pressió més forta, Rússia no entrarà en una diplomàcia real”, ha advertit.

Zelenski va assegurar també que el president rus, Vladímir Putin, “té por d’una negociació bilateral”, en referència a l’absència de Putin a la trobada d’Istanbul. “La setmana passada hi havia una oportunitat real de donar una passa important cap a la fi de la guerra”, va insistir Zelenski.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Aquest dimarts es publica Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció de VilaWeb. És la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont. Nualart ha aconseguit de parlar amb testimonis que fins ara s’havien mantingut en l’anonimat, i que han decidit de donar la seva versió per mirar que no es tergiversi ni es polititzi el que va passar aquell dia. Tot plegat permet de llegir un relat trepidant que sembla extret d’una novel·la políciaca.

El llibre és el primer d’un nou projecte que estrena VilaWeb en ocasió de la celebració dels trenta anys del diari. VilaWeb Llibres és la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics que ens ha de permetre de fer més investigació i tractar qüestions d’actualitat més a fons. Cada any publicarem quatre llibres. És una finestra que permetrà d’anar a fons en l’anàlisi de la realitat dels Països Catalans. Tots aquells que vulgueu us podeu subscriure al projecte i rebre tots els llibres a casa. També es podrà comprar el llibre sol, a la Botiga de VilaWeb.

Els subscriptors de Llibres de VilaWeb o de VilaWeb podran assistir a la presentació del llibre al Teatre Poliorama el 20 de maig.

—En el pròleg, dieu que heu deixat molta informació en un calaix.
—Una de les coses que més m’ha costat del llibre és poder trobar l’equilibri entre allò que vull explicar i allò que puc explicar. Hi ha molta por d’explicar les coses, perquè encara estem en un context de repressió contra l’independentisme, malgrat la llei d’amnistia. De fet, hi ha una causa judicial oberta contra tres agents dels Mossos d’Esquadra acusats d’un presumpte delicte per haver protegit el president Puigdemont aquell dia. Aquest context condiciona molt la gent que vol explicar algunes de les coses que van passar, sobretot perquè no volen que es manipuli el relat d’aquell dia, que en surtin versions tergiversades o interessades políticament. Per tant, hi ha una voluntat d’explicar, però amb uns límits. He hagut de treballar amb això. He pogut explicar moltes coses, però n’hi ha moltes que encara crec que, per prudència, no les he d’explicar.

—De fet, la majoria de les persones que hi surten, les manteniu en l’anonimat. Fins i tot, els tres agents investigats, que malgrat que s’ha publicat el seu nom, decidiu de no dir-lo.
—Crec que és necessari. Encara que alguns noms són públics, jo no els faig aparèixer com a tals. És una qüestió de responsabilitat periodística en una situació de repressió. Alhora també de respecte a aquestes persones que són represaliades o a unes altres que ho poden arribar a ser. I no només des d’un punt de vista judicial, sinó també mediàtic, social i d’assetjament. I per això, els agents de mossos que són detinguts, com deies, decideixo anomenar-los agent 1, 2 i 3, segons l’ordre en què van ser detinguts.

—En el pròleg afirmeu que aquella aparició i desaparició de Puigdemont el 8 d’agost en aquell moment no la vau entendre. Després de fer aquesta investigació, l’enteneu?
—El 8 d’agost al vespre, estava desconcertat, no vaig entendre el moviment, no ho vaig saber situar políticament ni vaig trobar una explicació massa clara. Ara ho he entès. Una altra cosa és que pensi si fou més o menys encertat, però ho he entès. He entès què és el que pretenia el president Puigdemont, què és el que va voler fer, quines motivacions polítiques hi ha al darrere. Puigdemont tenia molt assumit que gairebé segur que el detindrien. De fet, ho pensava tothom. Pensa que ell va gravar el 5 d’agost un missatge en vídeo per fer arribar un missatge a la població quan l’haguessin detingut. Ho tenia molt coll avall.

—De fet, havien pactat què havien de fer si el detenien…
—Exacte, estava tot molt previst. Així ho havien assumit. Era l’opció més probable. Tothom em deia que un 99,9% de les possibilitats era que el detinguessin. Però al final, el 0,01% és el que va acabar succeint. Per això és un relat tan extraordinari i tan trepidant. Per això té aquests aires com de novel·la policíaca tot plegat. Però si bé hi havia aquesta assumpció de la detenció, també hi havia uns límits.

—Què voleu dir?
—El president Puigdemont tenia molt clar que si l’havien de detenir no havia de ser d’una manera que fos humiliant o indigna. Tenia clar que no havia d’anar ni disfressat, ni amagat en un maleter. L’altre límit era que ell pensava que si l’havien de detenir era perquè havia pogut assistir al ple del parlament durant la investidura de Salvador Illa. Havia de poder fer el seu discurs. Llavors assumia que després el podien detenir, era pràcticament inevitable. Ell no volia ser detingut al mig del carrer, de qualsevol manera. I això, en aquell moment, el 8 d’agost, molta gent no va entendre, entre els quals m’incloc. Ara podem veure que si tires una mica enrere, ell donava un seguit de pistes d’aquests límits. De fet, la mateixa entrevista que li vam fer nosaltres durant la campanya electoral de les eleccions del 12 de maig, ja donava pistes. El titular de l’entrevista era: “Em voldran detenir, i jo faré tot el que pugui perquè no ho aconsegueixin.” Per tant, he entès quina era la seva voluntat política a l’hora de fer-ho. Tot i que no confiava gens que se’n poguessin sortir. L’altra cosa és el sentit polític de tot plegat. De fet, molta gent li preguntava si valia la pena fer-ho.

—En el llibre expliqueu que molta gent li va dir que no ho fes.
—Pràcticament tothom del seu entorn, i de partits i entitats amb els quals es va reunir els dies previs. Tots li van dir que no ho fes. Però ell tenia clar que era el seu compromís. Ell va tenir aquest compromís polític just abans de la campanya electoral, quan va decidir que seria candidat. Va dir molt clar que tornaria pel ple d’investidura tant si era candidat com si no. No va voler trencar el compromís. És això el que el va motivar a tornar, malgrat que fos en ple agost i per la investidura d’Illa. Eren unes circumstàncies complicades, però ell havia decidit que tornava.

—En el llibre no tan sols expliqueu què passa aquells tres dies d’agost, sinó que també expliqueu com es va preparar tot plegat. Per exemple, quines eren les relacions amb Esquerra i la CUP.
—Esquerra i la CUP es van acabar despenjant de participar en l’organització de la tornada. Evidentment, van ser convidats a Waterloo en una reunió preparatòria al juliol. Allà, Puigdemont va compartir amb ells la situació, en un moment que el Tribunal Suprem espanyol va desobeir la llei d’amnistia, i el jutge Llarena es va negar a retirar l’ordre de detenció. En aquell moment encara no hi havia l’acord entre el PSC i ERC, però hi havia la possibilitat d’un ple d’investidura. En aquesta reunió, hi havia partits i entitats independentistes. I tots plegats van compartir una diagnosi de la situació. Però a l’hora de començar a treballar per l’acte de retorn, ERC i la CUP se’n van anar despenjant. ERC més al principi, la CUP una mica més tard. No veien clar l’element partidista del retorn. Pensaven que al final era una acció de partit, i no de país.

—Un dels punts clau del llibre és que podeu afirmar que malgrat que els Mossos d’Esquadra diuen que van perseguir el cotxe on hi havia Carles Puigdemont durant dos quilòmetres, això no és així.
—Sí, és un dels descobriments que he fet investigant els fets. Els Mossos van fer aquest relat per intentar de justificar per què se’ls havia escapat Puigdemont, entre molts arguments. El relat era que un agent dels Mossos de la Comissaria d’Informació va empaitar el cotxe en què se’n van anar Puigdemont i Turull de l’Arc de Triomf. Segons que expliquen, l’agent els va perseguir durant dos quilòmetres pels carrers de Barcelona. Però jo, a partir d’uns quants testimonis, he pogut comprovar que no va ser així. Parlo de testimonis directes. Tots ells coincideixen que, efectivament, hi va haver un agent dels Mossos d’Esquadra que va seguir el cotxe de Puigdemont, durant uns trenta metres o cinquanta, fins al primer semàfor, que és a l’avinguda de Vilanova amb el carrer de Roger de Flor. Segons tots els testimonis amb què he pogut parlar, el mosso no va passar d’allà. I és clar, són testimonis que no estan connectats entre ells, no es coneixen de res. Una part d’aquests testimonis són els que anaven dins el cotxe. Però hem pogut parlar amb més gent que era fora del cotxe i va seguir l’agent que seguia al cotxe de Puigdemont. I les versions dels uns i els altres coincideixen en tot. I em permeten d’explicar els fets d’una manera molt detallada, i que fan veure no tan sols que el mosso no va empaitar el cotxe, sinó que aquest agent va estar aturat al costat del cotxe on hi havia el president Puigdemont durant molta estona, mentre el semàfor estava vermell.

—Per tant, l’hauria pogut detenir?
—Sí, va tenir temps. Va tenir temps de cridar l’alto de sobres. El cotxe es va aturar en aquell semàfor just en el moment en què va passar d’ambre a vermell. He pogut calcular que el vermell d’aquell semàfor dura seixanta-dos segons. És molta estona. Un minut en aquesta situació es fa etern. És veritat que l’agent potser va arribar uns segons més tard que el cotxe de Puigdemont. Però van ser molt pocs. Si no van estar un minut costat per costat, i van estar-hi quaranta segons o mig minut, són suficients. Els testimonis descriuen l’agent com una persona molt nerviosa. Que estava a la vorera al costat del cotxe, però no feia res. No va cridar l’alto, no va picar amb la porra el cotxe, per dir-los que baixessin i que estaven detinguts. No, no va fer res. Només amb una actitud nerviosa parlava amb el seu superior. Però és clar, el dubte és de què parlava. Què feia un agent durant mig minut al costat del cotxe de Puigdemont sense fer res, parlant per telèfon? Per què?

—En part, quan llegeixes això, una de les coses que et preguntes és: estava pactat entre Mossos i Puigdemont?
—És la gran pregunta. Amb la investigació que he fet, concloc que no hi va haver cap pacte entre Mossos i Puigdemont. Sí que hi va haver un intent per part de Mossos de posar-se en contacte amb l’entorn de Puigdemont, però no van voler. Concretament, va ser l’intendent Carles Hernández qui va trucar a Gonzalo Boye. Després, tot el que hi va haver va ser una guerra d’informació entre els uns i els altres. Es van donar pistes falses sobre què podria fer Puigdemont quan tornés i a l’inrevés. Hi va haver un joc d’informació i contrainformació, res de cap pacte. Tota la resta són especulacions de si els Mossos van tenir una actitud més dura. Encara que es pot discutir l’efectivitat del dispositiu per mirar de detenir el president.

—El dispositiu dels Mossos va ser el correcte?
—El problema del dispositiu dels Mossos és que es va fonamentar en una mala anàlisi de la situació. Estaven segurs que Puigdemont aniria, tant sí com no, fins al parlament; o bé a peu, per l’accés des del parc de la Ciutadella, o bé que s’hi intentaria esmunyir abans. Però no s’imaginaven que apareixeria en públic, desapareixeria i tornaria a anar a l’exili. Als Mossos els van fallar les fonts d’informació dins l’independentisme. Per això estaven tan dolguts, especialment Eduard Sallent. L’aleshores comissari en cap va pensar en un dispositiu que permetés a Puigdemont, en certa manera, d’aparèixer a l’acte públic a l’Arc de Triomf, però van blindar completament els accessos al parc. Sallent el volia detenir en persona, abans no pogués apropar-se a l’entrada del parlament. Això, l’entorn de Puigdemont ho va veure clar a primeríssima hora del dia 8, i el president no tenia cap intenció de deixar-se detenir a l’entrada del parc. La manca d’efectius a la zona de l’Arc de Triomf, en contraposició amb el blindatge de la Ciutadella, va facilitar el dispositiu de sortida amb el cotxe que conduïa la Bàrbara.

—Sabem fins i tot quines cançons sonen durant el recorregut amb el cotxe…
—Sí, ella va preparar una llista de reproducció amb algunes cançons. I ho expliquem.

—Aquest dimarts presenteu el llibre al Teatre Poliorama. Per cert, recordem que els subscriptors que ho vulguin, encara s’hi poden apuntar. I ho fareu precisament amb la Bàrbara.
—Sí, crec que estarà bé que puguem reviure amb ella aquells moments tan intensos. Sobretot, crec que és interessant poder sentir-la en persona. És una voluntària que decideix de fer un pas endavant perquè creu molt fermament en una causa política. Decideix de fer aquest pas tot assumint les conseqüències que pugui tenir i assumint molts riscs. Però decideix de fer el pas. El fa sense dubtar. Ella sap que no té res de què avergonyir-se, no hi ha res il·legal en tot això. Va donar un cop de mà a una persona que hauria d’estar emparada per una llei d’amnistia. Serà molt interessant poder-la escoltar.

—En l’últim capítol parleu dels que sempre hi són. És una mena d’homenatge a gent com la Bàrbara. Gent anònima que no cerca protagonisme, sinó ajudar. 
—Hi ha moments en la història recent d’aquest país, ho hem vist, que quan ens hem d’activar per alguna cosa, de cop i volta surten unes persones que saps que sempre hi seran. Persones que ho faran possible. Jo els anomeno “els que sempre hi són”. És gent anònima, com la Bàrbara, i més que apareixen en el llibre, que van tenir un paper molt important en l’entrada i sortida del president Puigdemont. Són qui van fer possible que fos reeixida aquesta operació. A més, en alguns moments aquell 8 d’agost es va haver de recórrer a gent que no estava avisada ni formava part del dispositiu. Però hi van ser quan els van demanar que hi fossin.

—És gent que no va fer preguntes, oi? Perquè en el llibre expliqueu que de sobte hi ha coses que no funcionen segons que era previst, i llavors s’han de canviar els plans. I hi ha gent que va al lloc on els demanen sense preguntar res…
—A una persona li demanen: “Necessitem que vagis a buscar dues persones.” I ell s’imagina qui deuen ser. Però no ho pregunta. Hi va i ho fa. Hi ha un moment en què la improvisació és importantíssima. I, per tant, l’atzar i la sort que caigués d’un cantó i no d’un altre. Hi va haver una planificació important per a fer arribar el president. Perquè pogués sortir sense ser detingut hi va haver molta més improvisació. La sortida tenia un cert punt d’imprevisible. Per això va ser tan important aquesta gent que sempre hi són.

—Hi ha gent com el Tercer Home, com li dius en el llibre. Però si us sembla bé, no explicarem el seu paper. Millor que la gent ho llegeixi.
—El seu nom ja és força revelador. Va tenir un paper molt rellevant.

—I el paper de Turull, va ser qui va acompanyar Puigdemont durant més temps… És qui conviu amb ell en el pis.
—El paper de Turull és molt important. En un principi, Turull no havia d’anar dins el cotxe amb què va sortir Puigdemont. En un primer moment, la previsió era que només hi anés Puigdemont. Finalment, l’acompanya Turull, amb l’argument que és advocat, i uns dies abans s’havia donat d’alta al col·legi amb la previsió que si el detenien i entrava a la presó, ell hi podria accedir a veure’l. I després, per això el va acompanyar, perquè el podia assistir. Aquells dies algú va destacar que Turull no feia bona cara a les fotografies, que tenia la cara desencaixada. Ara sabem que no es trobava bé. De fet, aquells dos dies al pis hi va haver moment complicats. I en l’acte, no es trobava bé.

—Casualment, al vostre últim llibre també parlàveu de Puigdemont: La batalla de l’exili. Explicàveu els primers moviments judicials de l’exili. Ara, set anys més tard, expliqueu la tornada, encara que momentània, d’aquest exili.
—Sí, és curiós, perquè aquell llibre el vaig escriure al principi, quan es començava a trenar tota l’estratègia judicial d’exili. En realitat, era la construcció d’una gran esperança, que la batalla judicial tingués unes conseqüències polítiques que fossin el retorn dels exiliats, començant pel president Puigdemont. I durant aquests anys, el que podria ser el llibre del que ha passat entremig l’he anat fent a VilaWeb, amb el Diari d’una guerra judicial. I ara, al final, he acabat fent aquest llibre d’aquest episodi, que crec que simbolitza la fi d’aquella batalla judicial. Perquè en el fons, aquest retorn del 8 d’agost, és el canvi de paradigma d’aquesta batalla a l’exili, que comença quan el 2023 el Tribunal General de la Unió Europea, al mes de juliol, va tancar la porta de l’opció d’utilitzar la immunitat com a eurodiputats per poder fer aquest retorn polític. I al mateix mes de juliol, al cap de pocs dies, hi va haver les eleccions espanyoles en què, de cop i volta, Junts i el president Puigdemont van esdevenir una peça clau per poder investir Pedro Sánchez, a canvi d’una sèrie de contrapartides. La primera era la llei d’amnistia, i és a través d’aquesta que es dibuixa aquest nou escenari de retorn. Es passa de la confrontació a la negociació.

—Aquests set anys us han marcat com a periodista. En aquells inicis no sabíeu quasi res de dret, i ara en sou un expert.
—Sí. Aquell primer llibre el vaig fer perquè em vaig obsessionar a intentar explicar i fer entenedor per què allò que feia Espanya judicialment contra l’independentisme era tan aberrant. Veia un contrast brutal entre què feien altres estats europeus i el que feia Espanya. I clar, a partir d’aquí vaig anar encadenant, vaig anar llegint… L’estil de Pablo Llarena i de Manel Marchena a l’hora de fer interlocutòries el tinc molt interioritzat. Me n’he hagut de llegir moltes. He fet un curset accelerat de dret.

—Aquest és el primer llibre, dels llibres de VilaWeb. Un projecte que hem iniciat ara que celebrem trenta anys. És una nova manera d’informar. Vós que heu fet el primer, en què es diferencia en el que fem en el nostre dia a dia? Què hi trobaran els lectors?
—Fer aquests llibres ens dona l’espai per poder oferir els lectors una investigació, un periodisme més treballat d’una manera més pausada. Poder aprofundir més. De vegades en el dia a dia, no tenim aquesta oportunitat. Tot plegat és un repte per la redacció, perquè ens hem d’organitzar per poder continuar fent les últimes hores, entrevistes i reportatges amb més profunditat i els llibres encara més reposats i amb més investigació. Trobo molt interessant que aquesta redacció sàpiga explicar-te un tema amb un TikTok d’un minut, i a la vegada aprofundir sobre aquest tema a través d’un llibre. És una aposta molt valenta, i ens fa molta il·lusió. Per això és important el projecte de subscripció dels llibres, perquè això ens ajudarà a poder fer més investigació i a anar més a fons en molts temes.

Podeu comprar el llibre Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb o subscriure-us a Llibres de VilaWeb

Al carrer del Carme de Barcelona hi ha un jardí de plantes medicinals. Les monges de la Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hi conreaven remeis per als malalts. En aquest jardí, l’any 1988 s’hi va penjar una placa que deia “Jardí de Mercè Rodoreda”. Era l’homenatge que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) retia a l’escriptora més reconeguda i traduïda internacionalment, amb motiu dels cinc anys de la seva mort. Va ser l’escriptora Maria Àngels Anglada qui, aquell mateix any, en una carta adreçada a Carles Miralles, aleshores secretari general del IEC, suggerí de plantar en aquell jardí plantes que Rodoreda esmenta en les seves obres. I així es va fer.

Ben esplendorós, i acabat de rehabilitar a causa d’humitats, el jardí exhibeix aquests dies camèlies, margarides, geranis, roses, berbena, nimfees, lilàs i fins prop d’una vintena de flors. Cadascuna va acompanyada del seu nom en llatí i d’un fragment d’alguna obra de Mercè Rodoreda en què apareix, com ara el llorer, present a Mirall Trencat, o la camèlia d’El carrer de les camèlies.

El jardí és en una ala del primer pis de l’edifici del IEC, a la planta baixa del qual trobem l’espai museístic Mercè Rodoreda, una petita estança, de tan sols una trentena de metres quadrats, on s’ha sabut incloure fotografies, mobles i objectes personals i correspondència que ens permeten de resseguir la vida i la trajectòria professional de l’escriptora. En una pantalla es poden sentir entrevistes televisives i, en un altre angle de la sala, un suport digital interactiu serveix per a endinsar-se a conèixer-ne la prosa, la poesia i l’obra plàstica –algunes d’aquestes pintures també les veiem emmarcades a la paret de la cambra.

D’una manera molt visual, s’ha donat protagonisme a la primera persona, que sigui ella mateixa que acompanyi el recorregut per la seva vida i obra.

Visites guiades concertades

La intenció és obrir aquests dos espais literaris a grups d’alumnes, tant de primària com de secundària, a universitaris i estudiants de màsters i a tots els estudiosos de la llengua i de l’obra de Rodoreda. Es vol fer amb visites guiades i concertades prèviament, que esperen poder començar al setembre, quan engegui el curs. “Volem que, qui vingui, tingui l’interès de conèixer més a fons l’escriptora i tota la increïble potència d’una de les figures més rellevants de la literatura catalana contemporània”, diu la presidenta del IEC, Teresa Cabré.

“Era obligació nostra mostrar tot el llegat artístic, intel·lectual i literari de Rodoreda que teníem al IEC”, va dir ahir Cabré en la presentació del jardí i l’Espai Mercè Rodoreda als periodistes. Ambdós racons d’homenatge seran inaugurats oficialment avui, amb la presència de la consellera de Cultura, Sònia Hernández, representants de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona i el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun.

A la pàgina web de la Fundació Mercè Rodoreda es pot consultar tota l’obra literària i plàstica de l’autora. El IEC té cura de l’arxiu Mercè Rodoreda, que es pot consultar a la plataforma IEC Obert.

El 30 d’abril, al pàrquing de la seu de Google de Mountain View, a Califòrnia, es va encendre un cotxe elèctric. El foc es va estendre a tres cotxes més, abans que els bombers l’extingissin. Dies més tard, un altre cotxe elèctric es va encendre al garatge de casa d’una família anglesa, mentre es carregava. I als EUA una comunitat de veïns va expressar preocupació perquè hi hagués cotxes elèctrics aparcats al pàrquing comunitari, perquè es podien encendre. Els incendis de cotxes elèctrics són recollits a bastament per la premsa de molts països, inclòs el nostre. En canvi, no acostumen a fer-se ressò dels focs dels cotxes de benzina, que n’hi ha cada dia, i molts més. Fins i tot, com va passar fa poques setmanes a l’estat espanyol, on van morir dos bombers, s’arriben a atribuir a vehicles elèctrics focs que, en realitat, són de cotxes de combustió. Contra aquest alarmisme, les dades mostren una realitat oposada: de cotxes elèctrics se n’encenen, però de benzina se n’encenen 120 vegades més. Tot amb tot, el sector de les bateries treballa de fa anys per reduir aquest risc al mínim. Atesa la preocupació pública, el govern xinès va aprovar al març una normativa que obliga a fer bateries que no emetin flames ni gasos tòxics, i que no esclatin. El primer fabricant de bateries del món, CATL, acaba d’anunciar que ja compleixen la nova normativa, de manera que els incendis dels cotxes elèctrics seran cosa del passat. Tot seguit, per combatre mites i desinformacions, uns en donem més detalls i us expliquem per què s’encenen les bateries.

A partir del juliol del 2026 les bateries comercialitzades a la Xina no s’han d’encendre ni han d’emetre fums tòxics

El mes de març el Ministeri d’Indústria i Tecnologies de la Informació xinès aprovava uns nous “Requisits de seguretat per a bateries de vehicles elèctrics”, denominat abreujadament reglament de “sense foc, sense explosió”. És la primera normativa mundial de seguretat de bateries que requereix específicament que les bateries no s’encenguin ni explotin fins i tot després d’una anomenada “fuita tèrmica”, el fet que actualment degenera en un foc i que més endavant us explicarem amb més detall. També exigeix que no generin fums tòxics per als ocupants del vehicle, un altre dels problemes coneguts dels incendis de bateries.

La normativa també inclou una prova d’impacte per a avaluar les proteccions de les bateries en cas d’accident. A més, han de superar un test de 300 cicles de càrrega ràpida seguida d’un curtcircuit. Tot això serà obligatori a la Xina a partir del primer de juliol de 2026, però té implicacions que van molt més enllà d’aquell país. Cal tenir en compte que les empreses xineses de bateries dominen absolutament el mercat i són els productors del 75%-80% de les bateries que es comercialitzen al món. Si comprem un cotxe elèctric al nostre país, molt probablement té bateries fabricades a la Xina o per alguna empresa xinesa.

Restarà la incògnita si les empreses xineses limitaran les noves bateries al mercat xinès i continuaran comercialitzant les velles a la resta de mercats. Tanmateix, d’entrada això sembla improbable per uns quants motius. El primer és que molt probablement aquesta normativa serà copiada o servirà de model per a normes equivalents de la UE i de la resta del món. El segon és que els analistes preveuen que la nova normativa de seguretat consolidarà el sector de bateries xinès, ara amb múltiples empreses, i això farà que hagin de tancar les més petites, que no puguin encarar els costs de recerca i desenvolupament per a complir uns objectius tan exigents i ambiciosos. El tercer motiu que fa pensar que aquestes noves bateries arribaran al nostre mercat ràpidament és que CATL acaba de presentar les primeres bateries que compleixen el nou reglament. Més d’un any abans de ser obligatori.

D’una altra banda, aquest reglament també pot afectar les bateries per a patinets i bicicletes elèctrics. Amb això es podria acabar la prohibició de dur-les al transport públic, com passa actualment a Catalunya i a ciutats com Londres.

Les bateries de CATL que continuen funcionant sense foc ni fum, encara que les tallem

A començament de maig CATL va presentar la “tecnologia de no-propagació tèrmica” (NP), que ha començat a incorporar les bateries Qilin, adreçades a automoció. Aquesta tecnologia els permet de passar la nova normativa de seguretat aprovada. El vídeo de la presentació, que inserim aquí sota, mostra bateries carregades que són sotmeses a esclafament, perforació amb un clau i un trepant i, fins i tot, tallades per la meitat amb una serra. Efectivament, la bateria no emet gens de fum, ni flama ni, encara menys, esclata. De fet, el llum que alimenta continua il·luminant fins i tot quan és tallada per la meitat.

inserir el vídeo aquí:

Cal dir que les bateries de CATL no són les primeres que passen alguns d’aquests tests sense encendre’s. El seu competidor immediat, BYD, també xinesos, ja van presentar fa quatre anys bateries de química LFP que superaven la prova de penetració sense encendre’s ni emetre gasos ni augmentar de temperatura destacablement, mentre continuaven funcionant. A més, BYD, que només fabrica bateries LFP, ho comparava amb les de química NMC, que fabrica el seu gran competidor CATL, que ràpidament emetien una flamarada molt intensa. Aquí és on el nou anunci de CATL ha sorprès experts i analistes: era esperable que ho assolissin amb bateries LFP, però, en canvi, també ho han aconseguit amb les NMC, que ara tampoc no s’encenen ni emeten gasos ni esclaten.

Cal tenir en compte que CATL proporciona bateries a fabricants com Volkswagen, BMW, Ford, Tesla, Volvo, Hyundai i Volvo, a banda diverses marques xineses. Això vol dir que la tecnologia antifoc presentada per CATL s’incorporarà ràpidament als cotxes elèctrics d’arreu del món.

Els cotxes elèctrics són els que tenen menys risc d’incendi, actualment

Amb la nova normativa i l’anunci de CATL, que serà imitat per la resta de grans fabricants de bateries xinesos d’aquí a poc, es pot dir que s’acaben definitivament els incendis de bateries de liti en els cotxes elèctrics. Però això no afecta els més de 350 milions de vehicles elèctrics, 40 milions dels quals són cotxes 100% elèctrics (BEV) o híbrids endollables (PHEV), que actualment circulen cada dia a tot el món i incorporen bateries sense aquestes mesures de seguretat. Malgrat les contínues notícies als mitjans de comunicació, i que poden fer la impressió que els vehicles elèctrics s’encenen fàcilment, les dades mostren just la contrària.

A Noruega, per exemple, el país amb més cotxes elèctrics en circulació proporcionalment, un estudi amb dades del 2022 determinava que hi havia 4 incendis per cada 100.000 cotxes elèctrics. En comparació, de combustió se n’encenien 35 de cada 100.000. És a dir, els de combustió cremen 9 vegades més. A Suècia, el risc d’incendi d’un cotxe de combustió és 20 vegades superior als elèctrics i als EUA 60 vegades. Un estudi més ampli, amb dades del 2010 al 2023 d’arreu del món mostrava que s’havien incendiat un 0,0012% dels cotxes elèctrics. Cal tenir en compte que l’incendi pot haver estat causat per elements que no són la bateria de liti, com ara la bateria de 12V. Sigui com sigui, en els de combustió la taxa era del 0,1%. Un nombre certament molt baix, però que és 80 vegades superior al dels vehicles elèctrics.

Els bombers d’arreu del món s’entrenen per afrontar incendis de cotxes elèctrics.

I dins els cotxes amb motor de combustió, els híbrids són els que més risc d’incendi tenen, 120 vegades superior al d’un cotxe 100% elèctric. Dit d’una altra manera, si pensem a comprar un cotxe i ens preocupa que es pugui encendre sobtadament, l’opció més segura és un cotxe elèctric. I si ens fa por que els cotxes aparcats al pàrquing del nostre edifici es puguin encendre tot d’una i pensem que s’hi ha de prohibir l’aparcament d’alguns en concret, els híbrids haurien de ser els primers, seguits del de combustió tradicional.

Un cotxe elèctric en flames es pot apagar en pocs minuts

Una altra de les coses que s’acostumen a repetir a les xarxes socials, i fins i tot en alguns mitjans de comunicació, és que quan un cotxe elèctric s’encén és gairebé impossible d’apagar i que es tarda hores, fins i tot dies, a extingir-se. O que provar d’apagar-lo amb aigua té un efecte contraproduent. Tot això no és cert. Certament, els focs a les bateries de liti actuals és de naturalesa diferent dels dels vehicles de combustió. Per aquest motiu els equips de bombers s’entrenen fent experiments controlats. Ho mostra el vídeo següent, on el foc comença en un Tesla Model 3 i no s’actua fins passats els minuts que de mitjana acostumen a trigar a arribar els bombers a un incendi real:

Com s’hi pot observar, el foc es pot apagar completament en menys de deu minuts amb aigua. De fet, l’habitacle dels passatgers resulta pràcticament indemne, amb una característica típica dels focs en cotxes elèctrics: la virulència inicial és menor, cosa que deixa més temps per a sortir del vehicle amb seguretat. A més, com més va més equips de bombers adquireixen eines i productes químics específics contra incendis de vehicles elèctrics, com ara elements que col·loquen sota el cotxe i foraden la base del vehicle per introduir aigua a pressió dins el paquet de bateries.

En cas que els bombers no actuïn, o triguin a arribar-hi més del compte, el foc s’acaba propagant a tot el cotxe i el destrueix completament. Però res que no passi també en cotxes de combustió. De fet, fets com els de Madrid de fa poques setmanes, on van morir dos bombers per l’incendi de dos cotxes de combustió dins un pàrquing, ens recorden que perillosos que són els incendis dels vehicles quan comencen.

Per què es produeix un foc en una bateria de liti?

Les tres causes principals d’un incendi en una bateria de liti són un dany físic, un abús elèctric i un sobreescalfament de les piles. El primer cas, inclou accions com ara penetrar-les amb un objecte punxant o esclafar-les. Això pot passar en una col·lisió o si els baixos del cotxe toquen amb el terra violentament. L’abús elèctric i el sobreescalfament tenen més relació amb l’envelliment de la bateria i l’estat del vehicle. Hi ha abús elèctric quan se sobrecarreguen les piles més del 100%, com ara perquè falli el gestor de càrrega (BMS), o hi hagi un curtcircuit intern causat per la degradació de la bateria.

Les bateries de liti actuals de química NMC originen focs intensos.

En el cas del sobreescalfament, pot ser degut a una fallada del sistema de refrigeració. Són casos molt excepcionals, però sempre que es fabriquen milions d’unitats hi ha algun error de manufactura. O pot ser que el vehicle hagi tingut desperfectes i no ens n’hàgim adonat. O bé no hem dut el cotxe a la revisió periòdica on ho haurien pogut detectar. Res que no passi amb els vehicles de combustió: la major part de vegades les avaries a la carretera són causades per un manteniment deficient. En totes aquestes causes, l’incendi prové de l’anomenada “fuita tèrmica” (“thermal runaway” en anglès). Origina fum i gasos tòxics, seguits d’un foc que es pot presentar amb flamarades molt intenses i petites explosions, més semblants a petards que no pas a una bomba. El BMS fa comprovacions automàtiques a la bateria per veure si hi ha cap problema amb les piles i els mòduls, i pot desconnectar-les i avisar, cosa que evita la fuita tèrmica. En això un cotxe elèctric també és millor: té més mesures de seguretat contra el risc d’incendi que no pas un vehicle de combustió.

Quan una bateria es carrega més del 100% comença una alteració química interna i una alteració del voltatge, de manera que es formen gasos que inflen la bateria. Si continua la sobrecàrrega, es genera calor i es trenca físicament. Amb el sobreescalfament, a partir de 70 °C hi ha més descomposició química i a partir de 100 °C els components de la bateria comencen a reaccionar químicament entre si, fet que genera més calor, que es retroalimenta. A partir de 130 °C es genera un curtcircuit i més calor. A 200 °C es produeixen gasos per la descomposició de l’electròlit de la bateria, que és un líquid orgànic, cosa que genera gasos tòxics i perillosos, perquè es poden transformar en àcid fluorhídric. Arribats a 300 °C es genera oxigen (els metalls de la bateria són òxids), aspecte important perquè vol dir que la combustió s’autoalimenta sense necessitat d’aire.

La velocitat d’aquesta reacció també té unes quantes fases. Inicialment, la pujada de temperatura és molt ràpida, però per sobre de 150 °C s’alenteix enormement. Superats els 300 °C es torna a accelerar extraordinàriament. Aquí la química de les bateries també hi influeix. Les LFP assoleixen una temperatura màxima més alta que no les NMC, però el ritme d’escalfament de les LFP és més lent, i això les fa més segures. Tanmateix, com dèiem, tot això és vàlid per a les bateries que s’han comercialitzat fins ara. A partir del 2026 (o abans, amb les bateries de CATL) tot això serà desfasat gràcies a la nova normativa de seguretat xinesa. Fabricants com CATL han desenvolupat nous electròlits que no emeten gasos i han aconseguit composicions químiques i més elements de seguretat que eviten que pugi la temperatura en cas de fuita tèrmica, evitant que les bateries s’encenguin, esclatin i emetin gasos tòxics. La innovació en la transició energètica no s’atura.

The Washington Post · Rick Noack

Islamabad, el Paquistan. L’alto-el-foc amb l’Índia, considerat poc menys que una victòria militar total al Paquistan, ha desfermat una onada d’alegria i fervor nacionalista al país. Però l’acord amb Nova Delhi també ha empès uns quants opositors a fer una pregunta incòmoda: si l’exèrcit del país pot acordar una treva amb el seu gran enemic transfronterer, què li impedeix de negociar amb els seus rivals polítics?

L’any 2023, la detenció de l’ex-primer ministre Imran Khan desfermà avalots al país, on desenes de milers de simpatitzants sortiren als carrers per acusar l’exèrcit de la destitució i l’empresonament de Khan. Fou el desafiament més directe en dècades a l’autoritat de l’exèrcit, que durant molt de temps ha estat més poderós –i sovint més popular– que no pas el govern civil del país. Aquests darrers anys, l’augment de la inflació i de la violència política ha alimentat encara més aquest descontentament popular envers les forces armades.

Però després dels enfrontaments d’aquest mes amb l’Índia, en què ambdues nacions afirmen que van infligir greus danys a l’altra, els generals paquistanesos –els principals beneficiaris pel fervor nacionalista que el conflicte ha despertat– es troben en una posició sorprenentment còmoda. Als carrers de la capital del país, Islamabad, fins i tot s’han vist cartells en homenatge al cap de l’exèrcit paquistanès, Asim Munir, sovint finançats per empreses i polítics locals. El govern ha declarat el 10 de maig –el dia de l’alto-el-foc– dia nacional de commemoració.

“L’operació ha unit el Paquistan”, explica Masood Khan, ex-ambaixador paquistanès als Estats Units. I afegeix. “Quan es tanca una porta, s’obre una finestra.”

Tanmateix, resta per veure si els caps militars i polítics del Paquistan seran capaços de traduir aquest fervor nacionalista en estabilitat política a mitjà termini i a llarg termini. Khan continua empresonat, i el seu partit –que l’actual força de govern arribà a classificar d’organització terrorista– continua condemnat a l’ostracisme polític.

“Si estàs disposat a negociar amb [el primer ministre indi] Narendra Modi, que ha provat de destruir el Paquistan, per què no pots negociar amb el teu poble?”, es pregunta Mushahid Hussain Sayed, ex-president de la Comissió de Defensa del Senat del Paquistan i membre del partit de govern.

“El moment polític exigeix que el govern allargui la mà a l’oposició política i alliberi els presos polítics, incloent-hi Imran Khan”, afirma. “Cal que redrecem el rumb del país”, continua.

Khan ha estat condemnat per corrupció i acusat de molts més càrrecs, que els seus partidaris titllen d’infundats i atribueixen a una campanya política per a destruir-ne la carrera. Tanmateix, el PTI continua gaudint de gran suport entre el públic: l’any passat, el partit sorprengué tothom després d’obtenir un gran resultat a les eleccions generals, tot quedant-se a les portes de la majoria absoluta.

Durant l’anunci de l’alto-el-foc, en què els dirigents militars paquistanesos declararen que l’operació contra l’Índia havia reeixit, les forces armades lloaren explícitament el suport dels joves del país, un gest que alguns veieren com una picada d’ullet a les bases de Khan, un polític especialment popular entre els joves.

Khurram Bashir, un estudiant de dinou anys del Caixmir paquistanès, explica que el sorprengué l’hostilitat que es respira a Islamabad contra l’exèrcit quan s’hi traslladà, ara fa dos anys. Bashir, la família del qual patí un bombardament indi la setmana passada, diu que frisa per allistar-se a les forces armades del país.

“Sembla que l’opinió de la gent [sobre l’exèrcit] canvia a tot arreu”, afirma.

“Un dels errors de càlcul que han comès els indis és que hi ha un problema de base en les relacions entre el poble [paquistanès] i les forces armades”, declarà dimecres en una entrevista el tinent general Ahmed Sharif Chaudhry, portaveu en cap de l’exèrcit paquistanès. “Les forces armades del Paquistan procedeixen del poble: nosaltres som el poble”, assegurà.

Alguns analistes adverteixen que aquest creixement sobtat de la popularitat de l’exèrcit difícilment conduirà al procés de reconciliació nacional que molts esperen. “L’exèrcit s’ha tret un pes de sobre”, afirma Ayaz Amir, ex-oficial paquistanès. “A ulls seus, crec, Imran Khan i el PTI han sortit perdent del conflicte amb l’Índia.”

A l’oposició, afegeixen aquests analistes, podria no quedar-li cap altra sortida que cercar una reconciliació obligada amb l’exèrcit. En un moment en què l’economia del Paquistan comença a repuntar, de fet, fins i tot alguns dels aliats més pròxims de l’ex-primer ministre han optat per tancar files amb el govern.

Zulfi Bukhari, assessor de Khan, afirma que el PTI ha estat una de les forces que més s’ha significat en favor de l’exèrcit durant el conflicte amb l’Índia.

“Els activistes del partit, sovint tractats de traïdors i d’agents del caos, han estat qui més han defensat l’exèrcit i el país”, argumenta Bukhari, que afegeix que confia que l’episodi “ens ajudi a tots a rebaixar la tensió”.

Però els principals rivals del PTI no sembla que vulguin cap distensió. Bilawal Bhutto Zardari, cap del Partit Popular del Paquistan i un dels polítics que més números sembla que té per a esdevenir el següent primer ministre del país, diu que ara no és l’hora d’una reconciliació nacional.

“Tot i que jo diria que la gran majoria de simpatitzants del PTI han fet costat al Paquistan durant el conflicte, n’hi ha uns pocs que sempre que poden –passi què passi– aprofiten l’avinentesa per a reclamar l’alliberament d’Imran Khan.”

Alguns membres del PTI també es mostren escèptics sobre el moment polític en què es troba el país, tot assegurant que el sentiment d’unitat nacional desfermat pel conflicte amb l’Índia no serà sinó un breu respir a la profunda polarització política del país.

Irfan Saleem, dirigent regional del PTI a la ciutat paquistanesa de Peixawar, diu que, encara que el partit hagi fet costat a l’exèrcit durant el conflicte, “continuarem considerant-lo adversari nostre si perpetra actes il·legals i inconstitucionals”.

Waqar Abbasi, treballador d’un taller de reparació de telèfons mòbils d’Islamabad, diu que sent pena per Khan, i que li agradaria veure’l en llibertat, però que ara com ara està disposat a concedir als generals el benefici del dubte.

“Per fi tornen a fer allò que un exèrcit ha de fer”, diu, assegut al costat d’una bandera paquistanesa. I afegeix: “Això demanàvem als militars que fessin.”

Shaiq Hussain i Haq Nawaz Khan han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dimarts, el periodista Guillem Carles, de Sord Press TV, va fer un toc d’atenció a Sílvia Paneque, portaveu de la Generalitat, per no haver inclòs la llengua de signes catalana (LSC) al Pacte Nacional per la Llengua. “[El pacte] és una molt bona notícia per a la comunitat oïdora, però una molt mala notícia per a la sorda. Què ha passat amb l’addenda de la llengua de signes catalana? Per què la Conselleria de Política Lingüística n’ha eliminat l’addenda a última hora?”, preguntava.

La seva estupefacció és compartida per la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), que feia anys que negociava amb el govern –abans que Illa n’esdevingués president– per poder tenir una mínima representació en aquest pacte. “Tenim molta influència de la llengua de signes espanyola, i per això crèiem important que el pacte treballés per blindar la llengua de signes catalana, sense imposar-la a ningú i com a llengua que suma”, exposa a VilaWeb Albert R. Casellas, president de la FESOCA.

Impossibilitat d’incloure-ho al pacte

En un primer moment, la LSC havia d’estar inclosa en el pacte de “manera transversal, i no testimonial”, segons que denuncia la FESOCA. “La nostra voluntat era que s’inclogués la llengua de signes catalana com una llengua més al pacte, igual que el català, establint un règim especial de protecció, en ser una llengua històricament minoritzada i discriminada”, explica Esther Gálvez, tècnica-assesora d’accessibilitat. Però la Conselleria els va negar aquesta possibilitat, tot dient que tant la LSC com l’aranès representaven “una petita minoria”, i que, per tant, no les podien incloure al pacte. Segons que explica la Conselleria a VilaWeb, la LSC és una llengua independent de la llengua catalana, i, en canvi, el pacte tenia l’objectiu principal de blindar el català. Tanmateix, com que és una altra llengua pròpia del país, van proposar d’incloure-la en forma d’addenda.

El principal problema, segons que denuncia la FESOCA, és que la proposta d’addenda inicial es va esmicolar progressivament, i es reduïa el pes de la llengua de signes catalana a cada nova versió que els aprovaven.

A tall d’exemple, comenten que a la primera versió de l’addenda s’indicava que es prendria en consideració una de les reivindicacions històriques de la comunitat signant, que és l’estudi sobre la privació lingüística. Aquest concepte fa referència a les conseqüències negatives que es deriven de no haver estat exposat al desenvolupament natural d’una llengua primera durant els primers anys d’aprenentatge, aproximadament, fins a set anys. Així, hi ha molts casos d’infants que, com que tenen problemes auditius, arriben a certa edat sense haver adquirit cap llengua, ni l’oral ni la signada, com a llengua natural des de la infància, i això genera un greuge comparatiu. En canvi, segons la FESOCA, a la darrera versió de l’addenda no s’esmentava el desplegament normatiu de la LSC ni la consideració de la síndrome de privació lingüística.

“Lluny d’aconseguir un reconeixement de la riquesa i de potenciar el valor lingüístic, cultural i social de la LSC, han comportat una devaluació del seu règim jurídic i lingüístic”, expressa la FESOCA. Finalment, tot i considerar aquesta darrera versió (que en teoria era la que s’havia d’aprovar) “descafeïnada i insuficient”, van acceptar-la amb l’objectiu de blindar, ni que fos mínimament, certes característiques de la LSC.

Discrepàncies entre entitats 

Dilluns, just un dia abans de presentar i aprovar el pacte, la Conselleria va avisar que es retiraria finalment també aquesta addenda del pacte. La Conselleria de Política Lingüística ha explicat a VilaWeb que van decidir-ho a causa de la manca de consens entre la FESOCA i una altra associació de persones sordes, l’Associació catalana de famílies i persones amb sordesa (Acapps), que havien de pactar conjuntament el contingut de l’addenda: “En un moment del procés va semblar que es podia avançar en aquesta línia, però les divergències entre l’Acapps i FESOCA s’han mantingut durant el temps, i, malauradament, fins ara no ha estat possible d’assolir un acord satisfactori per totes dues parts”, declaren. 

“Per a nosaltres va ser molt frustrant i decebedor. Tenim la sensació que som un fantasma, que ningú ens té en compte, i sempre es repeteix el discurs que el 98% de persones sordes són oralistes, quan el que és important és advocar per un model centrat en la persona”, subratlla Casellas. La FESOCA assegura que l’Acapps no estava d’acord amb el contingut de l’addenda, i que es van negar reiteradament a posar data a una trobada conjunta per a discutir els punts de fricció i arribar a un consens. 

L’Acapps posa el focus en les persones amb sordesa que es comuniquen oralment

Per la seva banda, David Prujà, coordinador tècnic de l’Acapps, diu que no és que estiguessin en contra de l’addenda, sinó que tenien unes altres prioritats. El que els diferencia de la FESOCA és que ells representen a la comunitat de persones amb sordesa que es comunica oralment. “Cal vigilar de no reproduir l’estereotip d’identificar les persones amb sordesa amb persones signants. El 97,8% de les persones amb sordesa a Catalunya es comuniquen oralment. El text de l’addenda deia que cal promoure la llengua de signes catalana a Catalunya i que totes les persones amb sordesa la coneguin, però no totes aquestes persones elegeixen d’aprendre la modalitat de comunicació de llengua de signes”, explica Prujà. La FESOCA insisteix que revisin les diferents versions de l’addenda en què en tot moment es parla de la llibertat d’elecció de la llengua de signes.

Per detalls de forma i de nomenclatura com aquests, l’Acapps va decidir de no acceptar l’addenda. De totes maneres, diu que no descartava de reunir-se amb la FESOCA per acordar-ne una altra versió, però van demanar a la Conselleria que, abans de fer-ho, els garantís certes condicions que havien demanat que incloguessin al Pacte per la Llengua. És a dir, que determinades millores per a la comunitat de persones amb sordesa que es comuniquen oralment estiguessin incloses al Pacte Nacional per la Llengua. “Com que el pacte ha de ser sobre el català, ha d’estar circumscrit al català, no a la llengua de signes catalana”, diu Prujà, que, de totes maneres, recalca que veuen la FESOCA com els seus aliats. 

Eliminació in extremis de l’addenda pactada

Així, tot emparant-se en la manca de consens entre les entitats, la Conselleria va decidir d’aprovar el pacte sense incloure-hi l’addenda, en què es tractava específicament la llengua de signes catalana. Per a la FESOCA, el més greu és que la Conselleria no va fer tot el possible per aconseguir que es reunissin totes dues entitats. “No s’ha treballat ni s’ha buscat que arribéssim a un consens. Ens van dir que no hi havia res a fer”, diu Casellas. I afegeix: “A nosaltres ens reclamen un consens que ells mateixos no han aconseguit, perquè no han sumat ni tots els partits en un pacte que hauria de ser conjunt”, diu, tot fent referència al fet que ni Junts ni la CUP han signat aquest pacte. Per contra, la Conselleria assegura que ha dedicat moltes hores i esforços perquè totes dues associacions es posessin d’acord. 

“És inconcebible com un projecte de país com és el pacte –que destaca la riquesa lingüística del català i els mecanismes per a enfortir-la–, exclogui l’addenda de la LSC, que recordem que és una llengua que també és catalana, patrimoni lingüístic i cultural d’una minoria i de la ciutadania”, es queixa la FESOCA. “En quin punt ens protegeix el govern? Precisament perquè som una minoria, ens haurien de tractar millor, i respectar el nostre dret a signar en llengua de signes catalana”, alerta Casellas.

De fet, el periodista Guillem Carles ja va denunciar que l’eliminació d’aquesta addenda era contrària a l’article 50.6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que concretament estableix que cal “garantir l’ús de la llengua de signes catalana i les condicions que permetin assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha de ser objecte d’ensenyament, protecció i respecte.”

S’acabarà incloent l’addenda al pacte?

Paneque va assegurar que el compromís del govern amb la llengua de signes catalana és ferm, i que en cap cas s’ha eliminat l’addenda, sinó que més aviat han d’acabar de treballar-hi. “Justament és una addenda que s’està treballant i tancant amb les diferents entitats i sectors perquè pugui ser acceptat i compartit pel més ampli consens possible”, va dir. Així, la Conselleria recalca que la feina feta amb les entitats no ha estat debades: “Dilluns passat hi va haver una reunió amb la FESOCA on es van explorar diverses vies per continuar incrementant la protecció i el foment de LSC, atès el compromís amb la protecció i la promoció de la LSC continua inalterat per part de la conselleria.”

En aquest sentit, Prujà confia que en un futur s’acabin retallant les diferències entre les entitats i que es pugui redactar una addenda que satisfaci el conjunt de la comunitat sorda catalana, tant els signants com els oralistes. Mentrestant, la FESOCA i les associacions afiliades han emès un comunicat en què exigeixen una declaració pública de la Conselleria on s’expliquin els motius concrets pels quals han decidit d’excloure l’addenda de la LSC del Pacte per la Llengua. 

El cotxe circula a 30 km/h a una carretera on es pot anar a 90. Davant tenc un BMW descapotable i la matrícula MZN delata que és nou i de lloguer. Els cabells blancs d’un home gran es van movent amb l’aire i, al seu retrovisor, hi veig mitja cara tapada per unes ulleres de sol ben negres. M’agrada imaginar que és l’actor Michael Douglas, que acaba d’arribar dels EUA per descansar l’estiu a l’Estaca, la finca que va comprar als anys noranta a Valldemossa. La veritat és que s’hi assemblen, però ràpidament veig que és un turista més: va lent amb el cotxe perquè contempla el paisatge meravellós de la Serra de Tramuntana. Fins i tot, li va fent senyals a la copilot.

Sé que condueix fins a Valldemossa. Al primer aparcament que trobi, no hi podrà entrar. Uns quants cartells ho deixen ben clar: “Aparcament només per a residents”, hi diu, en català, castellà i anglès. És una de les mesures que l’ajuntament ha hagut d’aplicar arran de l’allau de turistes i cotxes de lloguer que envaeixen el poble de 2.047 habitants. Fa només uns anys, un informe de Tramuntana XXI i Palma XXI apuntava que la pressió turística diària al poble era de 154 visitants per cada 100 habitants. L’estudi també detallava que durant un any –el 2018– Valldemossa va acollir tanta gent com la població total de les Illes. Una xifra que, presumiblement, ha augmentat, perquè el nombre de turistes que han arribat a l’arxipèlag no ha aturat de créixer any rere any. Enguany, van cap als vint milions.

Un dels aparcaments on els turistes poden estacionar, estibat de cotxes (fotografia: Martí Gelabert). L'ajuntament ha hagut d'habilitar un dels aparcaments de zona blava només per als residents (fotografia: Martí Gelabert).

En “Michael Douglas” volta a la dreta en el següent aparcament i jo, en aquell moment, ingenu, pens: no sap que més endavant s’hi pot aparcar sense pagar zona blava. És una petita victòria dels mallorquins que coneixem l’illa. Però, poc després, veig que tot ha canviat: retxes d’un blau lluent nou de trinca tenyeixen l’asfalt de cada carrer. I pertot arreu només veig matrícules que comencen amb M i tot d’adhesius de cotxes de lloguer. Els vehicles de treballadors o residents es poden comptar amb els dits d’una mà.

Benvinguts a Mallorca

Vaig pensant en la cançó de Xanguito i Tomeu Penya, “Fent voltes per Palma”, i la melodia no atura dins el meu cap, com si sonés a la ràdio on realment sona IB3. “Welcome to Mallorca / Wonderful sky / Everybody wanna be a part of paradise / Entre bicicletes i cotxes llogats / pots arribar on vulguis / però oblida’t d’aparcar”, seguit d’un “Guiris van, van, van, van i vénen / guiris van, van i vénen” que s’enganxa.

Aconseguesc aparcar als afores, però m’hi trob un problema més: “Pagament amb monedes”. Duc un bitllet de cinc euros que algú em podrà bescanviar. Veig un veí que passeja els cans per la zona: “Han omplert tot el poble de zona blava. Ara els treballadors que pugen de Palma han de pagar això.” La sensació de saturació turística també es fa notar amb la quantitat ingent de cotxes: “És criminal, no podem aparcar mai davant ca nostra.”

“No es pot anar per dins del poble tranquil”

El veí queixós nom Marcos i, tot i que no viu al centre del poble, no pot més. “Si no aturam la massificació d’alguna manera… Això és un bordell, estam saturadíssims. Els veïns som els estranys dins ca nostra. No es pot anar per dins del poble tranquil. Hem perdut una sèrie de privilegis de viure a Valldemossa, es prioritza la massificació abans que el bon viure del poble”, denuncia.

Els carrers del poble plens de turistes (fotografia: Martí Gelabert). Dos grups de turistes coincideixen a la plaça de la Cartoixa, escoltant els respectius guies (fotografia: Martí Gelabert). Els carrers del poble plens de turistes (fotografia: Martí Gelabert).

La situació, diu, se n’ha anat de les mans. Tot un patrimoni de la humanitat per la UNESCO, com és la Serra de Tramuntana, lliurat al turisme de masses. La situació no és gaire diferent de pobles com Sóller, Deià o Banyalbufar. “O es fa com a Formentor, que s’ha restringit el trànsit, o això és intransitable. Tenc amics que diuen que si hi tenguessin una casa no hi voldrien viure. I si véns en diumenge, agrairies no haver vengut”, acaba en Marcos, abans de donar-me canvi per a poder pagar l’ORA.

“Tal vegada em pots ajudar…”, diu un alemany que no sap com funciona la màquina. “Només es pot pagar amb monedes”, li responc. Ho maleeix. L’escena es repeteix cada dia, amb desenes i desenes de turistes fent cua per pagar l’aparcament. Ho denunciava tot just fa uns dies el compte d’Instagram Welcome.to.valldemossaland, que, seguint l’exemple d’altres indrets com Sóller, Santanyí, Estellencs o Son Servera, denuncia que Valldemossa s’ha convertit en un part temàtic.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Welcome to Valldemossaland (@welcome.to.valldemossaland)

“Ens podem preparar per a l’estiu, ja fa por”

Parl amb una de les impulsores del compte, que prefereix de mantenir l’anonimat. “Es torna insostenible. En línies generals, a Mallorca ens podem preparar per a l’estiu. Perquè ja fa por. I a Valldemossa, si no es posa un control, això se surt de mare. No és només el caos que es crea, sinó el sobrepoblament momentani que hi ha dins el poble”, diu. I posa damunt la taula uns quants problemes: la gran afluència d’autocars carregats de turistes, la manca d’aparcament per als residents i que el poble està dedicat al souvenir.

I és que, en comptes de la coca de patata, ara l’emblema del poble és el souvenir per al turista. En cont desenes, per cap botiga enfocada al resident –deixant de banda forns i cafeteries. S’hi ven de tot: els “típics” calcetins “Islas Baleares”, decorats amb dibuixos de taronges; les “característiques” maraques mallorquines; els “autèntics” atrapa-somnis valldemossins, o els “tradicionals” ànecs de goma gegants que no falten a cap banyera de les Illes. Sangria. Cartells de toros. Degustació de cinc licors per dos euros. I tot sota un cartell que diu “I love Valldemossa”. Una Valldemossa estimada pels turistes que els residents, si res no canvia, potser deixen d’estimar algun dia.

Gairebé tots els locals són botigues de ‘souvenirs’ (fotografia: Martí Gelabert).

“Si jos batllessa, m’odiarien. Totes les paradetes estan enfocades al turisme. Tot és souvenir. No hi ha ni una botiga gourmet mallorquina, amb producte local. Està bé que n’hi hagi un o dos, però que tots els locals siguin això…”, diu la impulsora del compte d’Instagram. “No hi ha lloc perquè un local com jo pugui posar una cafeteria d’especialitat, una pamboleria, jo què sé. Alguna cosa d’aquí.”

“M’he de barallar cada dia per prendre un cafè tranquil·lament”

Ella veu molt clar que el dret de gaudir del propi poble es va perdent. Diu que quan va a la cafeteria, devers les 10.15, comença la marabunta de tots els autocars. “Els guiris pugen a la plaça, se’t tiren damunt. Jo m’he de barallar cada dia per prendre un cafè tranquil·lament. I això no és aquí i prou: a Palma, una senyora m’explicava que no li van deixar seure per fer només un cafè a la cafeteria de tota la vida. Imagina on arribarem.”

Tots els autocars esperen a la zona on hi ha la parada del TIB. Alguns aparquen a la zona blava mateixa, creen caos a tots els carrerons on no caben, però s’hi fan caber, circulen a alta velocitat… Només són alguns dels exemples que ens posa aquesta veïna.

Un grup de turistes baixa d'un dels autocars que omplen el poble (fotografia: Martí Gelabert). Un grup de turistes segueix un guia entre els autocars que omplen de més turistes el poble (fotografia: Martí Gelabert). Un grup escolta una guia a la plaça de la Cartoixa (fotografia: Martí Gelabert). Un grup segueix una guia a les portes del museu Chopin (fotografia: Martí Gelabert).

Els veig i els seguesc una estona, cap a l’entrada del poble. No és dia de creuer, però la saturació ja pesa sobre Valldemossa. Van cap a la plaça de la Cartoixa, un dels punts calents del poble. En l’antic monestir que hi ha, el músic Frédéric Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Lucile Dupin –coneguda pel sobrenom de George Sand– van viure-hi un temps. Hi ha turistes que fan cua, amb la guia de TUI, per comprar tiquets. Alguns es mesclen entre el jardí posterior. Uns altres compren un gelat a preu de turista. Una dona en dóna al seu ca. A la plaça de la Cartoixa, un cartell que hi diu: “Museu Chopin”. Un altre grup turístic just davant. Fa calor.

Deix tots aquests grups i em dirigesc cap al mirador de la Miranda dels Lledoners, no sense abans passar per davant una botiga que es dedica a vendre, exclusivament, sal del Trenc. Una argentina mira una mostra que hi ha en una senalla a terra. “Aquesta és de decoració, eh? No la tastis”, diu un dels treballadors. “Ah!”

Turistes es fan selfies al mirador de la Miranda dels Lledoners (fotografia: Martí Gelabert). Uns turistes pugen amb la maleta a l'hotel i la resta fa ruta pel poble (fotografia: Martí Gelabert). El turisme s’estén per tota la serra

Més gent al mirador i més gent als carrers típics del poble. No sé què en deu pensar Sor Tomasseta, que se’ls mira a tots des de gairebé cada portal. Per allà, més als afores, trob dues mallorquines que seuen en un banc amb un carretó d’infants. Són de Caimari, però van a Valldemossa dia sí dia no. Diuen el que diu tothom: al centre no s’hi pot estar. I revelen que a Caimari passa igual. Amb un afegitó: “No s’hi troben cases.”

Parlam una estona d’això, que no hi ha habitatge per un preu digne. Que els estrangers són els únics que poden comprar a preu de luxe. Que un fill seu ha hagut de partir a viure a Inca, i perquè ha trobat bon preu arran d’un conegut. Que reim, però no fa riure, que la situació és un drama.  Pens en un conegut –i bon– periodista caimarienc i li deman com ho veu ell. Coincideix en l’anàlisi: “El turisme ja arriba a pobles fins ara al marge.”

A Valldemossa, el preu mitjà de l’habitatge és d’uns 4.000 euros el metre quadrat. Hi ha molt turisme d’interior. De la dotzena d’anuncis de lloguer que es poden trobar en un conegut portal immobiliari, cap baixa dels 1.300 euros el mes i la majoria són lloguers de temporada.

“Això és famós, no?”

Abans de partir, vaig a cercar una coca de patata. Perquè tot mallorquí sap que no pot anar a Valldemossa sense tornar amb aquest dolç a casa. Dins de Can Molinas, una dona demana a la dependenta en castellà: “Això és famós, no?”. “Sí, dolç típic.” Pag uns doblers que no vull interioritzar i torn. Encara tenc temps de trobar en Toni, un altre veí, que viu als afores del poble d’ençà de fa tres anys. És de Palma i s’hi va mudar cercant la bellesa del lloc. Tot i que ell és dels que diu que el turisme “també és necessari”, confessa que en l’estiu Valldemossa és un desastre.

Un ciclista passa davant d'un cartell que diu 'Visit Valldemossa' (fotografia: Martí Ciclistes dinen a un dels bars del poble (fotografia: Martí Gelabert). Un ciclista estranger a la carretera que connecta Valldemossa amb Deià (fotografia: Martí Gelabert). Un grup de ciclistes fa ruta i passa davant d'una botiga de souvenirs (fotografia: Martí Gelabert).

A hora de tornar surten tots els ciclistes, un altre dels booms turístics de la Serra de Tramuntana i de tota l’illa. En el tram entre l’Esgleieta i Valldemossa ja havia comptat desenes de grups. Ara en veig per tot el poble que seuen, mengen, deixen les bicicletes en un racó. I a jo no se’m treu del cap la cançoneta de Xanguito i Tomeu Penya, i me’n ve una altra al cap. “Ossifar”. “Everyone is happy in Majorca / I have found the paradise of love.”

Aquest íncipit amb el qual he titulat el quadre de mots d’avui juga com la clau de tota la contarella la missió de la qual sembla precisament voler desplegar totes les virtualitats d’aquesta cova d’un palimpsest d’ecos.

Tot quadra: el món subterrani de la cova tan impenetrable al narrador que és l’objecte del seu desig arcaic, gruta opaca i inextricable, més somiada que realment percebuda, i la dansa de les meves mans nervioses damunt el teclat del piano que escriu aquestes músiques.

Tot quadra: l’espai multiforme i canviant de la nostra fesomia que no coneixem mai.

Tot quadra: el mirall on escrivim i on ens escrivim.

Tot quadra: el mirall on llegim i on ens llegim.

Tot quadra: el que em fa escriguera és el cant que sempre travessa les nostres ànimes, els estats d’infantesa.

Tot quadra: saber que llegir i escriure és el mateix acte creador.

Tot quadra: una carícia exasperada, sorpresa, impedida.

Tot quadra: la frase és una estructura antropològica, de vegades en forma d’home, de vegades en forma de dona.

Tot quadra: l’epígraf funerari de l’amiga Louise de Vilmorin, “Au secours”.

Tot quadra: subtilitat i finesa als paisatges cal·ligrafiats a mà; cares, vestits, esquenes, arbres d’estiu o de tardor, roquissars plens de copinyes, cels il·limitats o tancats, horitzons perduts, nacrats, inicis. Sentiu el ritme de les proximitats essencials?

Tot quadra: executava l’escrit amb cops petits i bruscs, amb tocs furtius de la ploma que de vegades esqueixava la pell del paper com si dibuixàs una ferida oberta.

Tot quadra: aquesta veu tan mòbil, tan plena de gràcia, de capricis, d’insistències, de plomalls, de fantasia, d’escarnis, de ràbies amagades; aquesta veu vivifica el real, posa en relació les diferents escenes amb una intensitat fulgurant i anima la representació quotidiana de l’existència.

Tot quadra: la literatura és un sentiment i és una rememoració del viatge cap a l’orgasme, és carnal, és remeiera, és bestial, és salvatge, és tel·lúrica, és riallera enormitat, és iniciàtica, és vegetal, és geogràfica, és assumpció de frases, és mineral, és sensible, és poblar la memòria d’absència, és extravagant, és diferència, és espermàtica, és urgència, és carnívora, és un espai vibratori electritzant, és exili, és retorn, és la llengua que mostra la transparència d’una imatge revelant els estrats que formen la seva opacitat, és desig violent, és tinta humida, és cop de força verbal, és ferotgia, és frase viva, emocionant i nua, és la història d’una vida feta de bucles i de bifurcacions intempestives, és tapisseria exaltada, és commoció íntima i oferta de llibertat, és abisme d’horror i de bellesa, és la invenció de la llengua de l’inconsolable, és un art de l’evocació, és imantació de brúixoles, és un conjunt de plecs impresos damunt la pesadesa de les ones, és rastrejar l’altre en un mateix, és l’enigma impenetrable d’una vida, és meteòrica, és explosiva, és arriscada, és gratar paper sense aturall, és èxtasi, és fer un llibre d’imatges invisibles, és fer un llibre il·legible, indesxifrable, incomprensible.

Tot quadra: la lletra amarada d’un bestiari pulsional, la turgència del forat d’aquesta caverna que s’obri a la carn fosca del terrer, i el text que treballa la mare terra associant desig eròtic i creació estètica.

Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVII.mp3

El 2 de juny, Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) rebrà el 57è Premi d’Honor de les Lletres. Filòsof, teòleg, professor d’història de la filosofia i de filosofia de la religió, traductor… El jurat va decidir de reconèixer-lo, per unanimitat, “per la seva contribució en el camp de la filosofia en llengua catalana; perquè ha estat editor i potenciador de la filosofia en català i perquè en el camp de la traducció ha portat a la nostra llengua la filosofia més important d’àmbit europeu”. En va destacar, a més, “la tasca en el terreny acadèmic, contribuint a l’ensenyament filosòfic en català a les noves generacions”, cosa que “representa la baula de la filosofia catalana de l’escola de Barcelona, estroncada durant la guerra civil”. L’anem a veure a casa seva, a Sabadell (Vallès Occidental), on ens rep al despatx, ben a prop dels volums de Michel de Montaigne, René Descartes i Blaise Pascal, assegut entre un fragment de l’Escola d’Atenes del pintor Rafael, al·legoria de la filosofia, i una marededeu, símbol del cristianisme.

—Em sembla curiós, si m’ho permeteu, que sigueu el primer filòsof distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes…
—Suposo que és pura casualitat. Potser perquè la filosofia no té gaire cartell, diguem.

—Us han atorgat el guardó per la vostra contribució al camp de la filosofia en llengua catalana. Quina importància ha tingut en la vostra vida?
—Sóc un maniàtic de la llengua. Crec que la llengua és una cosa molt important, que ens marca molt. A cadascun de nosaltres, la llengua condiciona, possibilita i limita el pensament, de manera que segons els recursos verbals que tinguem, el nostre pensament no serà el mateix. No pensa exactament igual una persona de llengua francesa, que de llengua alemanya, que de llengua italiana, que de llengua espanyola, castellana, anglesa… La llengua és una realitat d’una profunditat antropològica molt rellevant.

—Com es pensa en llengua catalana?
—No sé si tinc resposta a aquesta pregunta. Els catalans, doncs, som com som i tenim la llengua que tenim. N’hi ha que diuen que són bilingües, però més aviat són diglòssics. Els bilingües em semblen una mica com els ambidextres, que probablement són, diguem-ne, persones mal lateralitzades, o que se’ls ha reprimit d’utilitzar sobretot l’esquerra, perquè tocava fer-ho amb la dreta, etcètera.

—Què us ha ensenyat la traducció?
—M’ha fet prendre consciència precisament de la dependència que té el pensament de la llengua. Una traducció ha de ser fidel al contingut, buidant el que s’ha dit en una llengua a una altra llengua.

—Us fa patir la llengua?
—No les tinc totes… Abans es deia que el 60% dels habitants de Catalunya, de la Catalunya estricta, parlaven català. Ara ja és només el 30%. Aquesta reculada és espectacular. I a mi no em serveix l’esquema irlandès de residualització lingüística. Els irlandesos tenen independència política però perdent la llengua. A mi si em prenen la llengua, ja els ho dono tot.

—Una llengua que es vulgui viva i de prestigi ha de tenir els clàssics traduïts?
—Una llengua que encara no s’hagi exercitat en la filosofia, encara és una llengua truncada. És una llengua que no alimenta tota una cultura. Sense filosofia, a la llengua li falta alguna cosa important. I, sobre això, la cultura catalana té moltes dificultats, perquè té una tradició filosòfica pobreta, sobretot a l’època moderna. Durant l’edat mitjana, Catalunya era globalment una potència cultural i Ramon Llull és el primer gran escriptor europeu que va fer filosofia i teologia en llengua vernacla, que va escriure les seves obres més importants en català, i no en llatí ni en àrab ni en grec, que eren les llengües prestigioses del pensament.

 

—La tradició filosòfica catalana té a veure amb la història del país?

—És clar. Catalunya va ser una petita potència cultural, amb Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda, però al segle XVI Felip II va posar duanes al pensament europeu. Per tant, Catalunya, dins la península ibèrica, va quedar desconnectada d’Europa. El ritme del pensament filosòfic a Catalunya correspon al ritme de la situació política. Es va començar a normalitzar a començament del segle XX, amb la Segona República, però després amb el franquisme va tornar enrere. Durant el franquisme, jo havia de fer les classes en castellà, però tenia espies a classe. Un dia em vaig trobar tots els bidells molt interessants en Parmènides i Heràclit…

—Heu ensenyat durant anys història de la filosofia. Per què és important conèixer la història de la filosofia?
—Tinc assimilada una idea d’un professor francès que va ser el mestre dels meus mestres, i que deia que la història de la filosofia és el laboratori del filòsof. Jo he treballat en aquest laboratori durant tota la meva vida i és una delícia. No és el lloc del confort intel·lectual, perquè no hi trobes respostes acomodatícies. Perquè uns diuen naps i els altres cols, però tots, tant si diuen naps com si diuen cols, troben en el teu interior alguna complicitat. I, per tant, tens la impressió que dialogues amb els esperits més lúcids i més intel·ligents que hi ha hagut en el passat. I això és extraordinari. La història de la filosofia no és el lloc del confort intel·lectual, però sí que és el lloc d’un cert plaer intel·lectual.

—Us sentiu més historiador que pròpiament filòsof?
—Aquesta em sembla que és una falsa distinció. Un historiador de la filosofia, llevat que tracti de la història de la filosofia, només per fer turisme intel·lectual, fa filosofia fent història de la filosofia. I filosofia no se’n pot fer sense tenir en compte precisament la història de la filosofia. Perquè, com es fa la filosofia? Són els grans mestres del passat els que t’ho ensenyen.

—I tot filòsof ha de ser un historiador de la filosofia?
—Si no professionalment, almenys ha de ser algú que estigui prou familiaritzat amb alguns dels grans autors de la història de la filosofia. Dic amb alguns perquè no es pot estar familiaritzat amb tots, perquè n’hi ha molts. Però almenys amb alguns dels més importants. De fet, amb un gairebé n’hi hauria prou perquè cada un dels grans filòsofs ho ha dit gairebé tot, però cadascun a la seva manera .

—Repassant la vostra vida, descobrim que vau néixer a Pujalt, al Pallars Sobirà, l’any 1934. Teníeu dos anys quan va esclatar la guerra.
—Jo tinc record de la guerra. Recordo, per exemple, quan passaven els avions, que no sé si eren dels uns o dels altres. Anàvem a un refugi al poble i, entreobrint la porta, els adults que hi havia allà deien: “Són els rojos?” I jo deia, però si no ho són pas, de rojos, aquests avions! O bé el dia que es va acabar la guerra, quan un veí del poble, des del balcó de casa seva, ho va explicar al meu pare, que era al balcó de casa nostra. També recordo el lloc on es van cremar les imatges i la roba de l’església. Al meu poble hi ha una història curiosa: la FAI va destruir l’església i al seu lloc hi va construir una escola, que no n’hi havia. Tot un símbol de la relació entre religió i cultura. I, en fer-la, van eixamplar el carrer, que si no avui no hi podrien entrar els cotxes.

—A dotze anys vau entrar al seminari de la Seu d’Urgell…
—Els xics de casa pobra, i és el meu cas, pràcticament no tenien altre mitjà de culturitzar-se que anar al seminari. Però jo hi vaig anar amb la convicció de voler ser capellà. Després vaig olorar idees renovadores, cristianes però diferents de les que m’oferien al seminari, i vaig plegar. Em vaig autoexiliar a França, vaig estudiar filosofia a la universitat pública i, com que de l’època del seminari m’havia quedat el cuc de la teologia, vaig voler estudiar teologia. Per tant, després em vaig llicenciar en teologia a l’Institut Catòlic de Tolosa, que era on hi havia una facultat de teologia petita, però relativament pluralista, relativament variada. Allà vaig fer la teologia i vaig intentar repensar el cristianisme a partir de la filosofia moderna que duia a la motxilla, que havia après a la universitat pública. Així em vaig convertir en el laic llicenciat en teologia més antic de Catalunya. De fet, a l’Institut Catòlic de Tolosa era l’únic laic, perquè només s’hi educaven frares i capellans.

—En algun moment us heu penedit de no haver acabat essent sacerdot?
—La veritat és que vaig estar uns quants anys abans de renunciar totalment a fer-me capellà, perquè quan deia que havia olorat idees renovadores a la Seu el bisbe va decidir d’enviar-me un any a la Universitat Gregoriana de Roma. A Roma no em va passar allò que diuen de “Roma veduta, fede perduta”, però vaig tenir uns professors tan tradicionals i arcaics que encara em van convèncer més d’anar a veure el bisbe i dir-li que no em veia amb cor de continuar per aquell camí per a ser capellà, que hi havia moltes maneres de ser cristià al món i que jo miraria de seguir el meu camí. Això és el que he fet. Quan vaig tornar a Catalunya vaig venir amb unes idees que havia adquirit a França, on, d’altra banda, vaig viure l’època daurada dels anomenats intel·lectuals catòlics francesos. Aquestes idees m’han acompanyat sempre, les he contrastades amb la vida i han aguantat. Una prova que devien ser encertades.

—Aquesta època de formació coincideix amb la preparació de l’aggiornamento del concili Vaticà II?
—Vaig viure el concili Vaticà II com una mena de revival, d’alguna manera, a allò que havia viscut. Com una mena de déjà-vu. M’ho vaig passar molt bé amb el concili, perquè hi vaig retrobar unes coses en què, en certa manera, ja havia entrat i, per tant, vaig veure que aquest era el camí.

—Fou com si l’església se sincronitzés amb vós?
—Dit així potser seria un disbarat. Però és que l’església és molt vella, té dos mil anys, i hi ha hagut una mica de tot. La història de l’Església Catòlica no és una història brillant, hi ha moltes coses que fan vergonya. Ara es critica molt l’església per coses que són realment molt grosses i molt penoses; la pederàstia, per exemple. Però potser, després de tot, l’església no havia estat mai tan bé com ara. Tot i el passiu que té, l’actiu és el fet d’haver possibilitat la transmissió del missatge de Jesús, que és la part essencial del cristianisme.

—Acabem de viure l’elecció d’un nou papa, Lleó XIV. Vós n’heu coneguts uns quants, de sants pares…
—N’he conegut uns quants. I per mi n’hi ha un que és el gran referent, que és el papa bo, Joan XXIII, un home que tenia una teologia molt tradicional, però confiava en Déu i en la gent, i es va arriscar a una cosa que ningú no sabia com acabaria, que era convocar un concili per discutir les grans qüestions i l’orientació de l’església. El concili Vaticà II no va renovar gaire la doctrina, però sí que va renovar coses molt importants. Per exemple, s’hi va proclamar la bondat dels drets humans, la tolerància, la llibertat religiosa… que havien estat condemnades al Syllabus, de Pius IX.

—La relació entre el cristianisme i la filosofia moderna ha estat el vostre afany vital?
—A Occident, la sort del cristianisme va lligada a la possibilitat d’aclimatar-se a la modernitat. A la modernitat, com en totes les èpoques, hi ha el que és bo, el que és no tan bo i el que és dolent, és com una trena, en diferents ramals, alguns dels quals porten a la mort de Déu, però altres no. Per això dic, que hi ha una dimensió transversal de la modernitat que em sembla assumible i compatible amb el cristianisme. Per això el gran retret que em sembla que es pot fer a l’Església Catòlica a l’època moderna és no haver sabut dialogar amb les idees modernes a mesura que anaven apareixent. Això va fer girar d’esquena els pensadors moderns respecte de l’església.

—Montaigne, Descartes i Pascal són els filòsofs que més companyia us han fet?
—És una tríada que vaig descobrir a França i em sembla que són tres mestres de pensament inseparables i molt diferents entre ells, però que tenen en comú que fan una filosofia molt lliure i sense maquillatge. És a dir, sense retòrica, sense entonació, sense aquest acomplexament davant la ciència que sovint té la filosofia. Per mi, són tres pensadors exemplars. Montaigne és com un jardí d’idees, i d’aquestes idees van poder sortir Descartes i Pascal.

—Heu estat durant quatre dècades professor universitari…
—Cinc anys a la Universitat de Barcelona i trenta-sis a l’Autònoma. Vaig entrar a la UB el curs 63-64, per explicar la història de la filosofia antiga. I no en sabia gaire, de la història de la filosofia antiga, perquè ningú no me l’havia explicada gaire bé. Però no hi ha manera més eficaç d’aprendre una cosa que haver-la d’ensenyar i tenir la consciència que els alumnes no els pots ensarronar. Quan l’any 1968 es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona em van proposar d’anar-hi. I a bodes em convides, hi vaig anar i vaig estar-hi fins que em vaig jubilar, l’any 2004. Passa que no he estat mai carrerista, he estat una persona administrativament una mica marginal, perquè he tingut les meves prioritats.

—Una de les vostres grans contribucions al país és la col·lecció de traduccions de clàssics de la filosofia. Què va significar?
—És una col·lecció que va començar a l’editorial Laia, on quan, havíem publicat quaranta o cinquanta títols, l’administrador va desaparèixer i es va endur la caixa de l’editorial. Vam continuar a Edicions 62, on ens vam entendre molt fàcilment amb Josep Maria Castellet, que n’era el director literari. I quan es va jubilar van començar els problemes. Era un projecte molt ambiciós. Al principi teníem previst de fer-ne cent cinquanta volums i en van acabar sortint noranta-set. Uns francament bons, per la traducció i per la introducció, uns altres de mitjans i algun de francament dolent.

—Acabeu de publicar els Poemes de Joan de la Creu en català. D’on surt aquest projecte?
—És un llibret que em feia una certa il·lusió, però que té la seva història. El 90% de la traducció data de fa més de trenta anys. Els meus amics carmelites van fer una traducció del càntic espiritual de Joan de la Creu amb un criteri literari desafortunat. I el van fer malbé. Perquè si no es respecta la música es perd la meitat del poema. Vaig pensar que havia de provar de fer-ho, va semblar que sonava bé, però vaig deixar-ho en un calaix durant trenta anys. Fins que un bon dia els vaig recuperar, els vaig acabar, i els vaig ensenyar a l’editor Ignasi Moreta, de Fragmenta, que em va dir que ho volia editar. I això que ell no publica coses traduïdes del castellà, amb raó, perquè no hi ha cap català que no tingui accés directe al castellà, però ha fet una excepció amb els Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola i amb els Poemes de sant Joan de la Creu. A mi em sembla que poder contribuir a anostrar, que és una paraula molt bonica, a fer nostra, una obra que té un valor universal, doncs mira, és una mena de valor afegit.

—Teniu cap llibre en previsió?
—Vaig acabant un llibre que vull titular Filosofia al natural, i que sortirà abans de l’estiu. I buido una trentena de dietaris sense data i potser en sortirà alguna cosa. Hi ha gent que em demana que escrigui unes memòries, però no sé si ho podré fer i si ho voldré fer. Els anys pesen i la meva salut està molt tocada.  Dissimulo com puc, però els anys pesen. L’edat fatídica dels noranta no perdona. Fins ara només em semblaven vells els que ho eren més que jo, però ara estic definitivament al club dels vells.

—Heu pensat què direu en l’acte de lliurament del Premi d’Honor?
—Segurament que hi ha coses que he dit altres vegades, però és el meu discurs i ja està. Començant per dir que sóc conscient del que té d’aleatori un premi així. El primer que un pensa és per què jo i no aquest, perquè afortunadament el país té bons candidats. I bé, m’ha tocat a mi. Estic molt content, però comporta un enrenou que no et pots imaginar.

Els vins de trepat de la Conca de Barberà, negres i rosats, són vins frescs, de poca graduació, fruitosos, especiats, molt en la línia del gust dels consumidors actuals. Amb aquest avantatge a favor, aquesta setmana, disset cellers dels vint-i-vuit de la DO Conca de Barberà han participat en el vuitè Concarim, en què els elaboradors mostren els seus vins a un públic especialitzat. Tanmateix, a diferència dels anys anteriors, que es feia a Barcelona, enguany s’ha volgut portar els prescriptors i restauradors a un dels punts neuràlgics de la Conca des del punt de vista patrimonial i històric: el monestir de Poblet. Tastar els vins al territori sempre és sumar. I així va ser la jornada: expressiva, recollida, festiva i de qualitat. 

Per raons familiars, l’actual president de la DO Conca de Barberà, Ricard Sebastià Foraster, del celler Josep Foraster, no va assistir a l’acte. En nom del Consell Regulador de la Conca va obrir l’acte l’ex-president Bernat Andreu, del celler Carles Andreu. Amb ell vam parlar d’aquest territori vinícola i dels desafiaments que té al davant: “Fa uns vuit anys es va començar a fer el Concarim Barcelona i era una manera d’apropar els vins de la DO a un públic ampli. Però després d’aquests anys, volíem donar una mica la volta a l’acte i vam decidir de fer venir la gent a casa. I hem pogut fer-ho en aquest espai exterior de l’hostatgeria de Poblet, just davant de la façana del monestir, que és el punt més conegut de la Conca i amb una importància històrica òbvia i també vinculada al vi, perquè actualment encara hi ha vinyes dins el recinte de Poblet.”

I sobre els desafiaments que Bernat Andreu creu que ha d’afrontar actualment la DO Conca de Barberà, respon: “Per una banda, hi ha desafiaments col·lectius que són de tota la viticultura i de tota l’agricultura, que tenen a veure amb l’adaptació al canvi climàtic i les maneres de produir que siguin sostenibles en tots els àmbits. Són col·lectius. Però si entrem en els desafiaments específics del nostre territori, jo diria que és un desafiament que ve donat per una gran oportunitat que tenim ara mateix, i és el fet que hi ha un canvi en els patrons de consum, un desplaçament aparent cap als vins blancs i els vins negres d’un perfil que és habitual a la Conca, també se’n beneficien. Perquè els negres de la Conca són més lleugers, amb menys alcohol, més frescs… I, per tant, ara que tenim el vent a favor (a diferència de fa vint anys que remàvem a la contra), és un molt bon moment per a posicionar-se, per a créixer, perquè en el moment en què la tendència canviï, perquè el món del vi és cíclic, que ens agafi ben posicionat i havent crescut. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat.” 

Parla sobretot de la varietat trepat, tot i que també en parla d’unes altres: “El trepat elaborat com a monovarietal, però també fent cupatge amb unes altres varietats, algunes tradicionals i algunes no, pot marcar l’estil de vins de tota una denominació. Això pot ajudar també a caminar cap a una descripció més concreta del que és l’estil del vi de la Conca de Barberà. Crec que això ens serà bo amb vista a comunicar el nostre territori vinícola. De fet, en termes generals, el vi DO Conca de Barberà ha mantingut el volum de producció tot i la sequera i la disminució de quilos, perquè els cellers l’han preferit davant la possibilitat de destinar el raïm a unes altres denominacions d’origen.” [Recordem que la Conca també és DO Catalunya i DO Cava. El 85% del raïm, aproximadament, no s’elabora com a DO Conca de Barberà sinó que es destina, sobretot, a fer cava.] “Mantenir el volum de la DO Conca de Barberà i sacrificar unes altres elaboracions és un senyal molt positiu, en el sentit que en un moment en què el consum de vi negre es troba en reculada i, en general, el consum de vi es troba en reculada, som una DO sobre la qual els cellers tenen el convenciment que no hem de tirar enrere, que podem continuar creixent o aguantant. Cal aprofitar el moment.”

Bernat Andreu explicava que el trepat té poc color i això de vegades fa dubtar i preguntar-se on s’acaba el negre lleuger i on comença el rosat intens. Diu: “Els californians anomenen aquest tipus de vins ‘negre que es refreda’ (chillable red).” Però té importància si és un rosat o és un negre? Constata Andreu: “Té importància a l’hora d’explicar-lo. El mercat ens demana que definim com són els negres de la Conca, com són els negres de trepat.”

Durant la jornada vam triar sis cellers i els vam demanar que triessin un monovarietal de trepat per a presentar als lectors de VilaWeb. Tots van coincidir que el gran desafiament d’aquesta DO és donar-se a conèixer a un sector molt més ampli de la població. Els seus vins ho mereixen. Us oferim els trepats que ens van proposar, tots diferents perquè és una varietat versàtil. És la màgia dels trepat:

Marta Pedra, de Vins de Pedra. Picapedra negre 2024, del celler Vins de Pedra

Marta Pedra, propietària del celler, explica que el Projecte Picapedra és dels últims projectes engegats: “Els Picapedra avui són els vins monovarietals, un blanc de parellada i un negre de trepat, més identitaris que ara mateix tenim a la Conca. Fem diferents vins de trepat, però en aquest el que busco és elaborar un negre juganer, divertit, molt varietal, que expressi molt bé el nostre territori. Un territori que expressa vins amb fragilitat, amb subtilitat, intensos. Són vins absolutament contemporanis. Amb una graduació moderada, perquè això ho porta la varietat, i no hi ha una aportació de tanins. Són vins negres que es prenen un punt frescs. Tenen capes baixes de color i són vins fantàstics per a un sopar a base d’embotits, per exemple. El trepat és una varietat que casa molt bé amb els aliments picants. És una de les característiques de la varietat, perquè mostren pebres, llorer, espècies com ara el clau… i molta finor i frescor en boca.”

Picapedra trepat.

“El Picapedra és un projecte molt bonic. Cada any canviem l’etiqueta i hi posem de protagonista un personatge que hagi picat molta pedra. Jo em dic Marta Pedra i a casa sempre m’han dit que sóc una picapedra, em veuen com una dona lluitadora, treballadora. Per tant, vaig voler fer un homenatge a tot un seguit de gent que són picapedrers i que amb el seu esforç arriben a fer una feina important. Cada any busco uns personatges que no han pas de ser famosos. Per exemple, pel negre de trepat enguany he triat en Lluc Castells, que ha publicat les cartes que el seu avi enviava a l’àvia des del front en un llibre que es diu Papers de la guerra. En Lluc, de Cardedeu, és escenògraf i vinculat al món del teatre, de manera que el llibre també té una versió teatral.”

Jaume Pujol, enòleg d’Abadia de Poblet, amb els vins del celler. La Font Voltada 2020, del celler Abadia de Poblet

Jaume Pujol, enòleg i artífex d’aquest projecte que es troba dins el conjunt de cellers que conformen avui Codorniu, recorda que les vinyes que hi ha plantades dins el monestir són dels monjos, però les conrea el seu celler. “Aquest trepat el fem tal com s’elaborava abans dins el monestir, amb el 100% de la rapa, tot el procés és manual, no fem control de temperatura i no posem cap mena d’additiu. Fem l’elaboració amb tina de ciment i la criança en barrica vella de 600 litres. És un vi fi, elegant, amb el caràcter de la Conca de Barberà. Els trepats de la Conca són vins frescs, fàcils de beure i amb bona complexitat també.”

Ramon Ribas Solé, del celler Pla de la Masó.
Xauxa, del Pla de la Masó. Xauxa 2024, del celler Pla de la Masó

Ramon Ribas Solé, el propietari del projecte, ens explica que el Xauxa és l’última referència que ha tret al mercat fins ara. Neix del desafiament de cercar un altre color per al trepat. Perquè aquest trepat és un blanc de noirs, elaborat com un vi blanc: “La complexitat de fer un blanc de trepat amb la mínima intervenció comença a la vinya, perquè triem el raïm de final de tira, on hi toca una mica més l’aigua, raïms grassos, que els costa madurar, fins al punt que al setembre, quan els collim, tenen encara un color verolat rosat, però no de vi negre madur. Però no collim el raïm abans, perquè el volem concentrat. El premsem amb una premsa vertical, una premsada suau, per evitar el color. És un trepat 100% i ens sorprèn especialment la quantitat de fruita que trobem al nas. I és un vi amb una entrada molt suau, però molt llarg en boca. Té una acidesa ben marcada. Té només deu graus.”

Bernat Andreu, del celler Carles Andreu.
Dotze Arroves, del celler Carles Andreu. Dotze Arroves 2024, del celler Carles Andreu 

L’anyada 2023 d’aquest vi va obtenir l’any passat el premi Vinari al millor vi negre jove. Ara, amb l’anyada 2024 que va sortir el març al mercat, el celler Carles Andreu també ha canviat l’etiqueta. Ens explica Bernat Andreu, responsable del projecte que tot i el canvi d’imatge en la concepció del vi no s’han fet pas canvis: “Aquest és el vi d’elaboració més recent. Hem deixat l’altre negre de trepat que elaborem com el clàssic, per mantenir també la idea que teníem fa vint anys del nostre negre de trepat. Però aquest Dotze Arroves és el vi que creiem que avui podem oferir d’acord amb el que ens demana la gent i que encaixa molt amb el potencial del trepat. Aquest és un negre lleugeríssim, sense tanins, amb un 7% de maceració carbònica que el fa molt afruitat, però la base del vi és una maceració pel·licular, fresca, relativament curta, mostrant el que és un trepat. Per aquest vi la verema és relativament tardana, 10 i 11 d’octubre, i fa uns dotze graus.”

Kepa Martínez, enòleg del celler Josep Foraster.
Julieta, del celler Josep Foraster. Julieta 2023, del celler Josep Foraster

El jove Kepa Martínez, l’enòleg del celler Josep Foraster, ens proposa el Julieta: “És un vi molt especial per a nosaltres. És el primer vi de trepat que vam fer a consciència. És un vi que surt d’una sola vinya per a captar tot el caràcter del trepat. Aquesta vinya es diu Montornès i es troba al peu de la serra de Miramar, que fa frontera amb el Camp de Tarragona. És un sòl d’argila vermell i és una vinya vella de vuitanta-quatre anys. La vinya vella dóna al trepat un caràcter més profund. En aquesta vinya el sol toca a partir de mig matí. Amb el raïm fem una maceració molt llarga amb un 40% de la rapa que seleccionem prèviament i fem una criança en cubs de formigó. És un material que manté viva l’acidesa i dóna al vi molta verticalitat. És un vi molt gastronòmic.”

Imma Soler, de Mas de la Pansa. Dolç de trepat, del celler Mas de la Pansa

L’autora dels vins, Imma Soler, és d’empenta, com la Marta Pedra. Té un talent especial i això es nota en els vins que fa. Per als lectors de VilaWeb explica el Dolç de trepat que elabora d’una manera ben singular, amb un cert risc, amb dificultat i amb un resultat d’impacte: “Comencem fent una maceració pel·licular durant quatre dies, premsem i reduïm el 50% del most resultant durant trenta hores. Com ho fem? El posem en una olla a foc directe i el remenem constantment a fi que no s’enganxi. Vi bullit? Sí, fem vi bullit, però el que és determinant és que no deixem que arribi als 100 °C, perquè no volem que se’ns caramel·litzi ni se’ns faci una capa enganxada. Durant trenta hores no deixem de remenar i l’aigua es va evaporant i el vi es va concentrant, en especial el sucre i l’acidesa. Una vegada acabada la reducció, reposa, i quan està a temperatura ambient comença la fermentació. Fermenta i no li fem res més. La fermentació s’atura sola i els llevats es moren sols. Tot i que és un pèl arriscat no aturar la fermentació (el filtrem perquè no refermenti), és com ens agrada aquest vi. Altres anys l’hem posat en damajoanes per afinar-lo, però aquest 2024 trobem que ja és prou afinat i està a punt de sortir a la venda. De seguida l’embotellarem i a final de juny o primers de juliol ja es podrà trobar a les botigues.” 

Els vins del celler Mas de la Pansa.

“El gust que aconseguim és molt peculiar, perquè és un vi negre, però li trobem fruita blanca compotada: pera, poma, albercoc, codonyat, notes de raïm i, fins i tot, em surt un punt de fruita tropical, aroma de mango, fet que em sorprèn molt. Com pot ser? No ho sé. És la màgia del trepat. Aromes reconfortants que fan que prendre aquest vi sigui molt agradable. En boca, és un vi molt fresc i lleuger, perquè té una acidesa molt elevada i això equilibra molt el sucre, amb només 12,5 graus d’alcohol. Aquest any seran unes 600 ampolles de 0,37 centilitres que en sortiran.”

Dilluns arriba a les llibreries El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodínov, en una traducció del búlgar de Marc Casals. “El meu pare era jardiner. Ara és un jardí”, escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies,  se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui  Gospodínov retrata l’amor paterno-filial en un text emotiu que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.

Llegiu un fragment d’El jardiner i la mort de Gueorgui Gospodínov (Edicions del Periscopi).

Explica Edicions del Periscopi que Gueorgui Gospodínov (Bulgària, 1968) és un dels autors més importants de la literatura búlgara i europea actual. Les seves obres s’han traduït a una trentena d’idiomes i ha guanyat nombrosos premis nacionals i internacionals. Se’n destaquen el premi nacional de literatura Novel·la Búlgara de l’any 2013, el premi Ciutat de Sòfia de Literatura 2012 i el premi del PEN americà de traducció el 2016. La seva segona novel·la, Fizika na tagata (‘Física de la tristesa’), va esgotar la primera edició en un sol dia i es va convertir en el llibre més venut de la dècada a Bulgària. Periscopi també ha publicat del mateix autor El refugi del temps.

Aniol Rafel, editor de Periscopi, diu:

“El març del 2024, vam incorporar Gueorgui Gospodínov al catàleg de Periscopi amb El refugi del temps, una novel·la extraordinària amb què va aconseguir el premi Booker Internacional 2023 i l’Strega Europeu 2021, i que el situava al cim de les lletres europees. Per donar-lo a conèixer, li vam proposar un viatge promocional a Catalunya, però tot i que tenia moltes ganes de trobar-se amb els lectors catalans de la seva obra, va haver de declinar l’oferiment: el seu pare s’havia mort.

Mesos més tard, vam tenir la sort de poder fer realitat el viatge de Gospodínov a Barcelona. Va ser un dels convidats de la Biennal del Pensament i ens va explicar que la pèrdua del pare s’havia convertit en l’embrió del seu nou llibre, segurament el més personal de tots els que ha escrit, el que acabaria essent El jardiner i la mort. Quan el vam llegir, però, ens vam adonar que no era només un llibre sobre el dol per la pèrdua del pare, sinó una obra extraordinària, escrita amb una delicadesa i una sensibilitat només a l’abast dels millors, que retrata un món que desapareix, amb una mirada tendra, trista i, alhora, excepcional.

El jardiner i la mort és un llibre que ens reconcilia amb la vida, amb el pas del temps, fins i tot amb la nostàlgia. És un d’aquells llibres que només ens arriben de tant en tant, i que demostra que el talent literari de Gospodínov és dels que marquen una època. Llegint El jardiner i la mort, la vida del pare de Gueorgui Gospodínov pren tot el sentit del món. Tenim a les mans un llibre que, n’estem convençuts, arrelarà i donarà fruits, i que arribarà a l’ànima dels lectors que s’hi acostin.”

Tres estats de la Unió Europea voten avui en unes eleccions que poden ser decisives i marcar el rumb dels mesos vinents al continent. Malgrat que els contextos són diferents, en tots els casos hi ha una pugna entre els projectes europeistes i forces autoritàries, i el resultat es preveu que no solament determinarà el futur d’aquests estats, sinó que poden condicionar l’agenda europea en àmbits clau com la defensa, la política migratòria, la cohesió social i el suport a Ucraïna.

Especialment, les eleccions a Romania i Polònia poden reforçar un eix autoritari a l’Europa central que ara es troba en hores baixes i que té Viktor Orbán, a Hongria, i Robert Fico, a Eslovàquia, gairebé com a únics representants.

Romania: l’ultra que pot girar l’esquena a Ucraïna

Els ciutadans de Romania voten avui en la segona volta presidencial, marcada per una forta polarització al país. El candidat ultranacionalista George Simion, que va obtenir un 40,96% dels vots a la primera volta, és considerat el favorit contra l’independent proeuropeu Nicușor Dan, batlle de Bucarest.

Simion es reivindica hereu del pro-rus Calin Georgescu, inhabilitat per la justícia després de la primera volta del novembre, anul·lada de manera polèmica per ingerències russes.  Inspirat en Viktor Orbán i alineat amb el president nord-americà Donald Trump, Simion podria capgirar el rumb geopolític d’un estat fonamental en el flanc oriental de l’OTAN, i ja ha suggerit que vetarà el nou ajut militar a Ucraïna. Alhora, ha promès de donar un paper a Georgescu, probablement el de primer ministre.

Aquesta setmana, milers de persones s’han mobilitzat a Bucarest en contra de l’extrema dreta i per defensar la continuïtat europea del país amb el lema “Un sol camí: Europa”. L’alternativa, Nicușor Dan, va aconseguir solament un 20,99% dels vots en la primera volta i va entrar per la mínima en aquesta segona votació; tanmateix, ara té l’esperança de rebre el suport de tota l’oposició enfront de l’ascens de la ultradreta. Les enquestes revelen un resultat extremadament ajustat entre tots dos candidats sense que hi hagi un guanyador clar.

La victòria de Simion podria desembocar en una crisi governamental i obrir un període de forta inestabilitat a totes les institucions romaneses. De fet, l’endemà de la primera volta de les eleccions, el 5 de maig, el primer ministre del país, Marcel Ciolacu, ja va dimitir arran del fracàs del seu candidat, més pro-europeista que els dos que han accedit a la votació definitiva.

Tot i compartir bona part del discurs i actitud de Viktor Orbán i bona part dels posicionaments polítics a escala europea, tots dos dirigents tenen posicions irreconciliables en l’àmbit nacional. El candidat romanès és ultranacionalista, cosa que ha ocasionat un xoc amb la gran comunitat hongaresa de Transsilvània, que té el suport públic del primer ministre hongarès.

Polònia: barrar el pas a la ultradreta

Polònia viurà avui la primera volta de les eleccions presidencials. L’actual cap d’estat és Andrzej Duda, vinculat al partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS), que ha dominat la política del país de manera gairebé hegemònica durant una dècada. Tanmateix, i arran de la unió de l’oposició, van perdre les eleccions parlamentàries del 2023, fet que va portar l’ex-president del Consell Europeu Donald Tusk a esdevenir primer ministre.

No obstant això, el president Duda, que no es pot presentar a la reelecció, ha impedit bona part de l’activitat legislativa de la majoria, fins fa poc, opositora. Per exemple, ha vetat una llei que garantia l’accés sense recepta a la píndola de l’endemà, i també la reforma dels mitjans de comunicació i el reconeixement de la llengua silesiana.

De manera que, en aquestes eleccions, hi ha en joc de fer fora totalment la ultradreta de les institucions i poder revertir i impulsar polítiques alternatives després d’anys de govern de Llei i Justícia. En canvi, una victòria del candidat ultradretà Karol Nawrocki podria debilitar els plans de reforma del govern de Tusk d’ara i fins d’ací a dos anys, quan hi ha d’haver noves eleccions.

La gran alternativa és el liberal europeista Rafał Trzaskowski (KO), actual batlle de Varsòvia, que fa quatre anys es va quedar a les portes de ser president, amb un 48,97% a la segona ronda de les eleccions del 2020. Enguany, encapçala les enquestes amb les propostes de facilitar l’aprovació de lleis vetades per Duda i promoure una llei de silesià, la reforma del sistema judicial, legalitzar l’avortament i accedir a la píndola de l’endemà sense recepta mèdica.

Fins fa pocs mesos, semblava que la segona volta de les eleccions seria sens dubte una pugna entre Nawrocki i Trzaskowski, però darrerament ha aparegut un candidat que podria trencar aquesta divisió tradicional: l’ultradretà Sławomir Mentzen, cap del partit Konfederacja i que ja estat titllat de trumpista. Mentzen ha crescut amb força a les xarxes socials, especialment a TikTok, amb un discurs contra l’ajuda a Ucraïna, antifeminista i euroescèptic, ple de referències a la llibertat de mercat i valors ultraconservadors.

Una victòria de qualsevol dels dos candidats ultradretans, i més si es combina amb la presidència de Simion a Romania, pot representar un tomb radical cap a la ultradreta a l’Europa de l’Est, que deixi Ucraïna més sola. Tot i tenir un tarannà més pro-ucrainès, Nawrocki ha criticat durament el president Volodímir Zelenski perquè, a parer seu, s’ha comportat “de manera aindecent” amb els seus aliats, i s’ha fet ressò de les crítiques del vice-president nord-americà J.D. Vance, que va assegurar que Zelenski no havia estat prou agraït pel suport rebut.

De fet, les eleccions d’avui estan tan vinculades, i les polítiques són tan similars, que Nawrocki i el romanès Simion han fet un acte conjunt. Tot i que Romania, com Polònia, té un sistema parlamentari, els presidents d’ambdós països són comandants de les forces armades i tenen una influència significativa sobre la despesa militar i la política exterior.

Portugal: nova batalla entre esquerra i dreta, amb l’obra de Chega

Per la seva banda, els portuguesos voten avui en unes noves eleccions legislatives, les terceres en tres anys. Aquestes darreres s’han convocat arran de la caiguda del govern de Luís Montenegro (Aliança Democràtica), que no va superar una moció de confiança que havia presentat enmig de la polèmica relacionada amb els seus negocis familiars. Els mitjans de comunicació van revelar les activitats de Spinumviva, una empresa fundada per Montenegro quan era fora de la política i que ara gestionen la seva dona i els seus fills. Segons les informacions publicades, la companyia va rebre pagaments d’empreses amb les quals Montenegro havia tingut vincles professionals, com ara, Solverde.

Ara, la corrupció ha estat novament una de les grans qüestions del debat electoral. De fet, cal recordar que les darreres eleccions, del març del 2024, ja es van convocar arran de la dimissió d’António Costa com a primer ministre, enmig d’un escàndol de corrupció que afectava el seu govern. La política portuguesa, doncs, ha estat protagonitzada per legislatures curtes i escàndols polítics, cosa que ha causat un cansament evident entre els electors.

Les enquestes mostren un resultat ajustat entre blocs. El partit més votat tornaria a ser el de Montenegro, tot i una millora de Pedro Nuno Santos, que representa una nova generació de dirigents socialistes. El Partit Socialista té complicat de poder configurar un govern arran de la crisi que viuen el Bloc d’Esquerres i el Partit Comunista, que han perdut l’impuls que els va permetre de formar la geringonça, l’aliança d’esquerres que els va permetre de governar entre el 2015 i el 2019.

Tot apunta que el partit d’extrema dreta Chega es mantindrà en tercer lloc. Encapçalats per l’ex-comentarista televisiu André Ventura, conegut pels atacs racistes contra la comunitat gitana i un discurs populista i autoritari, podria, pel cap baix, de tenir prou escons per a evitar que es pugui formar cap majoria que no passi per ells o per una gran coalició entre la dreta i els socialistes, cosa que tornaria a deixar la legislatura en una situació d’extrema fragilitat.

Així que, novament, la ultradreta tindria un paper protagonista en les eleccions; ara com ara, Montenegro ha descartat de pactar amb l’extrema dreta, però plana l’ombra del dubte sobre si podria canviar de parer si això li permet de conservar el poder.

 

Imaginem en Marc, un adolescent de setze anys que estudia en un institut on, malgrat estar envoltat de companys, se sent tot sol. En una sessió de tutoria decideix d’explicar com se sent al seu professor. Diu que quan es lleva es troba desconnectat, que durant les classes experimenta una sensació d’aïllament i a casa seva es tanca a l’habitació sense trobar motivació per a estar amb els seus amics. En Marc confessa que, sovint, sent falta de suport en el seu entorn familiar i educatiu, i això fa que es qüestioni el seu lloc en la societat. Només mostra interès i experimenta una sensació de connexió quan juga en línia.

Com en Marc, cas fictici, molts adolescents se senten sols, malgrat que, en aparença, no estan aïllats. La solitud no desitjada és un problema que afecta especialment els joves. Per què?

Factors determinants i causes

Les societats occidentals han experimentat una transformació social marcada per l’individualisme, la globalització i l’auge de les tecnologies digitals. Tot plegat ha contribuït a fer créixer el sentiment de solitud no desitjada.

Parlem de solitud no desitjada perquè, lluny de ser una elecció personal, reflecteix la deterioració dels vincles socials i de les estructures familiars i comunitàries, essencials per a consolidar el sentiment d’identitat i pertinença.

Les tecnologies digitals faciliten el contacte a distància, però poden tenir la contrapartida d’establir relacions més superficials i despersonalitzades, cosa que pot derivar en un sentiment de soledat. La virtualitat, a diferència de les interaccions cara a cara, limita l’empatia i la connexió emocional plena.

A més, la transformació de la vida familiar i comunitària és un altre determinant crucial. La desintegració gradual d’estructures tradicionals –on la família i la comunitat exercien un paper central en el suport social i emocional– ha fet créixer la dependència de l’individu en si mateix. Aquesta evolució estructural normalitza la soledat i afecta uns quants grups poblacionals, especialment adolescents i joves que es troben en un procés vital de cerca de la pròpia identitat i del sentit de pertinença.

Impacte especial en noies adolescents

A l’estat espanyol, la solitud no desitjada afecta especialment adolescents i gent gran. Segons el meu últim estudi, els adolescents registren nivells de solitud no desitjada catorze punts percentuals més que la mitjana de la població general. Aquesta situació és preocupant, perquè percebre falta de suport emocional i escassetat de vincles sòlids en aquesta etapa de la vida pot causar problemes socials i psicològics.

Els qui experimenten solitud solen percebre la seva salut més negativament i, a més, es troben menys capacitats per a afrontar i recuperar-se dels problemes. Aquesta vulnerabilitat afavoreix els problemes de salut mental, i els afebleix a l’hora d’encarar l’estrès i les incerteses del pas a la vida adulta.

A més, les adolescents presenten taxes de soledat significativament superiors a les dels nois, especialment en el grup de divuit anys a vint-i-quatre. El 20,7% de les joves han tingut problemes psicològics de manera contínua aquests darrers mesos, en comparació amb el 13,3% dels homes; el període més crític és entre vint anys i vint-i-quatre.

Per contra, la incidència de suïcidis en l’adolescència és significativament més alta en homes que no en dones. Hi ha una clara disparitat: els homes presenten una taxa més elevada de suïcidi; en canvi, les dones solen cercar més ajut. En aquesta diferència hi poden influir factors culturals i socials, com l’estigma que encara envolta la salut mental entre alguns homes i les diverses expectatives relacionades amb els rols de gènere. Aquests condicionants poden fer que els homes, en cas de dificultats socials o mentals, no demanin ajuda i no accedeixin als recursos d’orientació i suport.

Propostes d’intervenció

La solitud no desitjada obliga a replantejar el rol de la comunitat, la família i les institucions (especialment els centres educatius) en el procés d’integració social dels adolescents. La solitud no desitjada és un símptoma de problemes estructurals en la societat postmoderna. Per això, es fa imprescindible dissenyar estratègies d’intervenció que contemplin el suport psicològic i la generació d’espais de trobada i diàleg.

Hi ha unes quantes estratègies per a combatre la solitud no desitjada:

• Millorar les tutories als centres educatius per a identificar riscs primerencs i oferir suport emocional.
• Promoure activitats comunitàries, culturals, esportives i artístiques que enforteixin els llaços interpersonals i construeixin xarxes de suport, en centres juvenils municipals, associacions culturals, ONG, centres educatius, clubs esportius i organitzacions religioses.
• Fer intervencions relatives a la salut mental amb teràpies grupals i individuals, tallers i campanyes de sensibilització que previnguin conductes autolesives i suïcides.
• Impulsar polítiques públiques inclusives per fomentar la connexió social i reduir l’aïllament individual, especialment dels adolescents. Per exemple, a Barcelona hi ha una estratègia municipal contra la soledat 2020–2030. I a Madrid, un projecte estratègic per a prevenir la solitud no desitjada al servei de salut.

El cas d’en Marc exemplifica com es manifesta la solitud no desitjada en el dia a dia i la importància de tenir sistemes de suport efectius. Tan sols amb la identificació primerenca de l’aïllament i la intervenció oportuna es podrà evitar la deterioració de la salut mental. Les institucions i el conjunt de la societat han d’assumir la responsabilitat de fomentar entorns comunicatius i afectius que restaurin en els adolescents la confiança en la seva capacitat per a integrar-se en la comunitat.

Joan Tahull Fort és professor de sociologia de l’educació a la Universitat de Lleida.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Veure algú en el món cultural, durant més de quaranta anys, actuar, prendre la paraula en l’espai públic, obrir camins per als més joves, crear estructures docents, de producció i d’arxiu, sense fer cap mal pas ni cap mal a ningú, no passa cada dia. No és l’única persona que he tingut i tinc la sort de tractar que treballa sense fer soroll en aquest món d’alta competició i travetes, i per fortuna unes quantes d’aquestes persones baròmetre de la generositat genuïna de fer del món cultural un paisatge habitable les tenim actives entre nosaltres. En la mort d’Antoni Mercader, la memòria és un film d’imatges vives que des que el vaig conèixer honoren la trajectòria d’aquest home de cultura.

Com concentrar en poques paraules qui era. Ho provaré, conscient que corro el perill de reduir-lo i que ell creuria que en faré un gra massa. No, en tot cas, en faré un gra massa poc. Aquest home nascut a Banyoles el 1941 va ser i és per sempre un dels pioners del videoart i la contrainformació al país i de les imatges que en els primers anys setanta escapaven al rigor mortis d’aquella dictadura que semblava eterna i ens mostraven la vitalitat en pobles i ciutats sense maquillar res, anys abans d’internet. Imatges que vistes en perspectiva ens avisaven que la iconosfera prèvia a l’inimaginable llavors món digital podia ser un bé social planetari de comunicació lliure entre persones i entre comunitats, o el seu contrari. Raó no els ha mancat, a aquells visionaris del Grup de Treball, col·lectiu d’art conceptual que enllaçava creació, els afores i els marges del mercat, pensament crític i intervenció social.

Coherent amb aquest ideari, Mercader va comprendre de seguida que unes pràctiques artístiques i comunicatives així necessitaven no sols creadors, com ell mateix havia començat, sinó sobretot estructures. S’hi va llançar amb dedicació constant i sense ostentació. Quina cosa ridícula, imaginar el Merca fent ostentació de tot això. Només en feia del gavadal de càmpings que amb la dona i els fills havien recorregut amb entusiasme, fins al punt que una foto d’ell en un càmping és ara el recordatori de la seva existència.

Es va convertir en promotor de l’obra d’artistes i va alçar estructures de producció i sobretot d’arxiu. A ell se li deu la mediateca de la Fundació la Caixa, de quan ho era de debò i que en part va deixar de ser el que havia estat quan es va carregar aquest arxiu extraordinari que a hores d’ara no se sap on para. Atès que el millor artista és l’artista mort i ara el Merca ho és, tal vegada encara ens farà des del més enllà el servei de recuperar la mediateca.

Inseparable d’Antoni Muntadas, la reconeguda trajectòria del qual en els últims anys és també un reconeixement del treball sostingut d’arxiu i difusió sobre la seva obra d’Antoni Mercader. Molts altres artistes audiovisuals pioners i recents hi estan vinculats, basti aquesta parella artística de fet, el Munti i el Merca, com a exemple seminal. També podríem parlar d’un trio, amb el dissenyador i referent de la museografia Enric Franch, el llegat del qual Mercader va recuperar.

Com formular, hi torno, tot el que ha fet i ens llega aquest home. Historiador, comissari d’exposicions, director, assessor i coordinador de projectes, productor audiovisual i multimèdia, li reconeix el MACBA. Un dels fundadors de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans, hi afegeixo la seva docència, que compta força. El vaig retrobar als estudis de comunicació audiovisual de la UPF. Va ser de l’equip fundador. Això també se li ha de reconèixer, que no va ser gens menor la seva contribució.

Després de defensar la tesi, dedicada a la iconosfera relacional preludi d’internet que llavors començava, no va aconseguir plaça a la Fabra per aquelles coses sovint pròpies del món acadèmic en aquest cas. Molta condescendència sobrada convençuda dels seus drets virils convertits en pretesos arguments acadèmics davant un home i bon acadèmic que defensava la seva feina amb veu serena sense trepitjar ningú. Per sort per a l’ensenyament artístic audiovisual el va cridar la Universitat de Barcelona amb una plaça de professor titular, que va ocupar els darrers anys i des de la qual va continuar facilitant i obrint camins als alumnes, alguns dels quals avui remenen cireres. Mercader era un catalitzador. El vaig substituir a la UPF en l’assignatura d’art contemporani, em va avisar de seguida. Li dec això i molt més. La veritat, diria que tots, al país, li devem molt.

Sóc prou conscient que en la cultura necròfila dominant això que escric ara ho diem de tots els morts que han ocupat ni que sigui un polsim del món cultural, gairebé com si els agraíssim el traspàs perquè d’aquesta manera els podem reconèixer tot allò que no els hem reconegut en vida, però, mira, en el cas d’Antoni Mercader és ben bé així. Li devem molt.

amb l'actuació de Pep i Ma. José Músics - Lloc: Ateneu Arenyenc

RTVE ha llançat un missatge breu a favor de Palestina abans de començar la retransmissió de la final d’Eurovisió: “Davant els drets humans, el silenci no és una opció. Pau i Justícia per a Palestina.” En canvi, France 2 no n’ha fet cap comentari.

Ni la televisió d’Andorra ni les televisions de la resta dels Països Catalans emeten el festival d’Eurovisió. Anys enrere, entre el 2004 i el 2009, la televisió pública andorrana va transmetre el festival en català tot coincidint amb la participació d’Andorra a Eurovisió; però quan va deixar de concursar-hi també va haver d’interrompre’n les transmissions.

El text de RTVE, difós en castellà i anglès, arriba després de la polèmica provocada per les paraules dels comentaristes Tony Aguilar i Julia Varela durant la semifinal en què va actuar Israel, quan van recordar els morts a Gaza. Arran d’aquella intervenció, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha amenaçat RTVE amb sancions, motiu pel qual la cadena pública espanyola ha instat l’organisme europeu a obrir un diàleg sobre la participació israeliana al certamen. Durant la retransmissió de la final, els locutors no hi han fet cap menció.

Com veure Eurovisió 2025 en català i tot allò que cal saber per a seguir la final

La participació d’Israel ha generat protestes arreu d’Europa per la diferència de tracte amb Rússia, que fou vetada per la invasió d’Ucraïna. Uns quants artistes i antics participants del festival n’han exigit l’exclusió a causa de la guerra a Gaza, i les cadenes d’Islàndia i Eslovènia, entre més, n’han expressat públicament el rebuig. Malgrat això, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha mantingut la participació d’Israel amb l’argument que el festival és una plataforma apolítica.

La candidatura israeliana, New Day Will Rise, serà interpretada en la quarta posició de la gala. La cançó és en hebreu, francès i anglès.

Lloc: Museu Marès de les Puntes