Agregador de canals

Festa del Carme

Agenda de mar -

Benedicció i pregària a la Verge del Carme, processó de barques i sardinada popular - Lloc: Port d'Arenys de Mar - Zona de la confraria de pescadors

Impunitat d’ahir, impunitat d’avui

Vilaweb.cat -

Quasi noranta anys del cop d’estat de Franco i els seus generals, que ens dugueren a la cruenta guerra civil i la llarga i fosca dictadura. Noranta anys del franquisme sociològic, que encara impregna tants sectors i que dicta els designis d’un present al qual li supuren les ferides.

Que la transició espanyola no en té res, de modèlica, prou que ho saben les persones torturades als forats de l’horror, com ho era Via Laietana –i tants d’altres–, aquells que van morir a mans de la policia o totes les persones assassinades per l’acció de la ultradreta. La mateixa que “surt de cacera” (així ho anomenaren la setmana passada) de persones migrades al crit de “¡Esto es España!”, atiada des de les diverses tribunes parlamentàries –incloses les de Catalunya.

Una ultradreta que no dubtarà a corejar un “¡A por ellos!” que coneixem bé, i que és tan ampli com la seva capacitat d’odiar: persones LGTBIQ+, musulmanes, negres, racialitzades no blanques, feministes, defensores de les llibertats, independentistes o, simplement, qualsevol que no s’ajusti a la seva visió de món rància i amb olor de naftalina són susceptibles de persecució.

Tanmateix, no es tracta del que no es va fer bé en aquell moment, sinó de tot el que es pot fer ara –que és molt. Avui encara hi ha l’oportunitat d’esmenar-ho, perquè moltes de les qui van ser torturades i represaliades continuen lluitant, mostrant el camí, exigint allò que ja fa molt temps que se’ls hauria d’haver donat i que se’ls continua negant.

Carles Vallejo, Maribel i Pepus Ferrándiz, un cop aprovada la llei de memòria de l’any 2022 –que deien que faria justícia a les represaliades–, van presentar querella per les tortures patides a Via Laietana durant els anys setanta. En ambdós procediments, els tribunals han donat la mateixa resposta: no es pot investigar per la llei d’amnistia de 1977 i perquè al codi penal espanyol els crims de lesa humanitat no estaven reconeguts com a delicte quan es van cometre els fets. Com si els tribunals d’aquí no estiguessin obligats pel dret internacional, que determina que aquells crims són imprescriptibles i que, òbviament, ja estaven prohibits quan es van cometre, independentment del que establís la llei interna –i franquista– del moment.

Es podria pensar que aquesta decisió no afecta com s’investiguen les vulneracions de drets d’avui, que això només succeeix amb els abusos del passat. Res més lluny de la veritat. Només una petita mostra: dels 49 litigis penals d’Irídia actius l’any 2024, comesos per cossos policials, funcionaris de presons o seguretat privada, els jutjats d’instrucció han arxivat la denúncia sense una investigació eficaç en 32 casos. Davant delictes contra la integritat moral, tortura o lesions, la resposta ha estat negativa el 65% de les vegades i ha calgut que instàncies superiors els reobrissin mesos més tard, o fins i tot anys. Fins ara, ho han fet en 24 dels processos, com es pot consultar a l’Informe de Violència Institucional.

Investigar i jutjar els crims del franquisme i la transició, doncs, no és només un acte de justícia i reparació cap a les persones que els van patir directament, que en seria motiu suficient. És també un antídot contra la desmemòria del que va suposar per a la societat sencera, un impacte que avui es nega o, directament, es desconeix. És garantir que l’horror no es repetirà –ni avui ni demà.

Perquè l’autoritarisme que empaita pels carrers, crida als parlaments o es filtra en resolucions judicials impròpies d’una democràcia no s’entén sense la impunitat d’ahir, que encara perdura i es reprodueix. Per això, perquè és molt més que una qüestió individual, Carles Vallejo i els germans Ferrándiz no estan sols. Acudiran al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè contra la Tortura acompanyats d’un centenar de persones represaliades que han signat una carta conjunta adreçada a aquests organismes, exigint que obrin una porta que fa massa temps que és tancada.

Milers de persones s’han afegit a la iniciativa, que encara recull adhesions en aquest web.

Al setembre, quan en Carles presenti la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans, és important mostrar que som milers les persones que tenim clar que mai no és tard per a fer justícia, però que ha de ser ara. Que no podem esperar més.
Les tortures del franquisme no són història passada. Són impunitat present.

Anaïs Franquesa Griso és directora d’Irídia.

Carme Forcadell: “Molts dels militants d’ERC que van votar la investidura d’Illa ara no ho farien”

Vilaweb.cat -

Carme Forcadell ja no és a la primera línia però diu que no ha deixat de fer política ni de treballar per la independència de Catalunya. Presideix l’Associació d’Amics de la Casa Macià i l’Associació Nativitat Yarza Planas. També és a la Plataforma per la Llengua. Forcadell segueix de prop els moviments d’ERC i de l’ANC. Es manté connectada amb molta gent, no ha deixat mai de moure’s, i amb tot aquest bagatge fa balanç de la situació d’ERC, de l’Assemblea, de l’independentisme i del país. L’entrevistem als Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, ara que s’ha posicionat en contra de l’acord de la comissió bilateral sobre un nou finançament.

—Vau piular a X que l’acord de finançament era “una altra presa de pèl”.
—Es va parlar d’un acord singular. Singular vol dir singular, no general. I resulta que no és singular, sinó que és generalitzat. De fet, ja m’ho pensava, això, perquè mai a la vida hem pogut tenir res singular. Tot allò que ha obtingut Catalunya, fos bo o dolent, immediatament ho han volgut tots els altres. Sempre ha estat així. Hi havia dues coses molt importants. L’una és el principi d’ordinalitat. Sempre que s’ha tractat un acord de finançament per a Catalunya se n’ha parlat. No pot ser que tu, després de pagar imposts, en surtis perdent. Perquè també tens uns serveis socials, sanitaris, salut, escola; i també els has de pagar. Per tant, el principi d’ordinalitat, per mi, és bàsic. La segona cosa és que es va dir que es recaptaria l’IRPF l’any 2026. Resulta que, d’això, res de res. Per això considero que és una presa de pèl.

—No creieu que l’acord s’assembli a la sobirania fiscal que havia proposat ERC ni a un concert econòmic.
—Evidentment. El concert econòmic, com el del País Basc, ja sabíem d’entrada que no seria possible. Però sí que pensava que hi podia haver un pas endavant. Però no hi ha sobirania fiscal. Sobirania fiscal vol dir que tu recaptes els imposts, que tu pactes amb l’estat quant contribueixes, quina és la quota de manteniment de l’estat i la solidaritat. Sembla que es quedarà només en una cosa de gestió, que serà una hisenda de gestió compartida i res més. Això, per mi, no és el que es va pactar l’any passat.

—Com valoreu la resposta de la direcció d’ERC?
—He sentit Josep Maria Jové i ha estat molt contundent: si no compliu allò que es va pactar, no hi haurà nou pressupost. Tinc l’esperança que això es reconduirà. S’ha de reconduir. En aquests moments, Esquerra té força, perquè dóna suport al govern a Catalunya, al govern de Madrid, a diputacions i ens comarcals i, per tant, crec que té força per a aconseguir, com a mínim, que es compleixi una part, que no es quedi en això, que és no res.

—No creieu, per tant, que sigui moment de trencar ara mateix amb el PSC ni amb el PSOE?
—S’ha d’intentar reconduir-ho de totes totes, perquè Catalunya té una situació molt complicada. L’habitatge s’ha convertit en el principal problema per a totes les famílies, hi ha la salut… Tenim molts problemes i necessitem realment millorar el finançament. S’ha d’intentar i ERC té força per a aconseguir-ho. Si els altres partits també hi donessin suport, encara tindríem més força.

—Si passat un temps es demostrés inviable, aleshores, sí?
—Crec que llavors sí que Esquerra s’hauria de replantejar el seu suport. En tot cas, això ho heu de preguntar a la direcció d’Esquerra. Aquesta és la meva opinió.

—Vós vau votar en contra de la investidura de Salvador Illa en la consulta interna d’ERC.
—Sí, però ara és igual. És a dir, va guanyar el que va guanyar. La militància va decidir que s’havia de donar suport a la investidura. Pensaven que era un bon acord i és veritat que, mirat fredament, podies pensar que era molt bo. Que, si es complia, valia la pena. Passa és que tenim molts anys d’experiència i d’incompliments. Ara, què hagi votat tothom no té cap mena d’importància. La qüestió important és en quin moment som. El pacte entre els dos partits va estar bé, però ara les institucions l’han rebaixat. D’un bon pacte s’ha arribat a un mal pacte.

—Vist en perspectiva, creieu que ERC es va equivocar amb la investidura?
—No. Jo, vist en perspectiva, el que penso és que molts dels militants que van votar-hi a favor ara potser no ho farien. Això sí que ho veig, i moltes vegades ho he pensat. Molts que van votar que sí, ara votarien que no.

—Pels incompliments?
—Pels incompliments, sí.

—No creieu que ja es podia intuir que era difícil que el PSC complís aquest acord?
—Per mi, sí. Però per altra gent, no, perquè sempre hi ha aquella esperança. Nosaltres necessitem un finançament just com l’aire que respirem. El necessitem per temes socials, però també per invertir en el català. Necessitem recursos. Hi ha gent que hi va confiar, i per això va votar que sí.

—El PSC ha fet prou davant el PSOE?
—No, crec que no ha fet prou. Ells diuen que s’hi han compromès, que ho faran avançar i que això és l’inici, però jo ho veig molt complicat, perquè són el mateix partit. El PSC està subordinat al PSOE.

—La situació política espanyola, amb el cas Cerdán, i el fet que la ministra d’Hisenda sigui la candidata del PSOE a Andalusia encara ho complica més, no?
—Són tota una sèrie de circumstàncies que ho fan més difícil. No s’atreviran a fer una cosa singular, com ho és el concert econòmic basc, precisament, perquè estan en una situació de debilitat i perquè molts barons del PSOE també hi estaran en contra, no només el PP i Vox. El tema de la singularitat el veia difícil, però no el principi d’ordinalitat, que és, en definitiva, el que ens interessa. No pot ser que donem molt més i quedar-nos menys. Això és insuportable, no es pot tolerar. I, després, el tema de l’IRPF i recaptar tots els imposts. Si nosaltres recaptem tots els imposts, m’alegro que també ho puguem fer al País Valencià i a les Illes. Em sembla perfecte que pactin el que vulguin, però que Catalunya recapti tots els imposts i mantingui el principi d’ordinalitat. Per mi, això és sobirania fiscal.

—ERC i Junts necessiten que el PSOE compleixi els acords i no veuen que pactar amb el PP sigui una alternativa. No tenen força per a tombar-lo. Això no els debilita o els fa estar-ne una mica supeditats?
—Crec que sí, però està més debilitat el PSOE, en aquests moments, que no pas nosaltres. A nosaltres ens debilita, però ell ho està més. I nosaltres tenim més força per a negociar, precisament, perquè el PSOE està debilitat.

—Què penseu de l’acord del traspàs de Rodalia i de la condonació d’una part del deute del FLA?
—La condonació està bé, però és la xocolata del lloro, perquè ens entenguem. I Rodalia, doncs exactament el mateix. Ara faran una empresa en què el 51% el tindrà l’estat. Som en la mateixa situació. El PSC hauria pogut fer més. Crec que aquest acord també s’ha de millorar, perquè tampoc no és el que s’havia pactat.

—Com veieu ERC després del congrés, amb la nova direcció? S’han guarit les ferides o hi ha coses que s’han tancat en fals?
—Tothom té clar que s’ha de fer pinya. És a dir, que en el congrés vas donar suport a una candidatura o a una altra, però ara tothom té clar que ha de donar suport a Esquerra. Que Esquerra és el partit que en aquests moments pot fer tots aquests pactes que beneficien el país. S’ha d’intentar que ERC sigui un partit fort. Tothom veu clar que el país necessita que Esquerra sigui forta.

—ERC podrà aturar la davallada electoral a les municipals?
—En política, de vegades, d’una setmana a una altra passa alguna cosa i ho canvia tot. Dos anys vista és una eternitat. Depèn molt de la situació, del context, de com vagin aquests acords, precisament. Si fossin bons, si es complissin, seria molt important.

—Fa un temps, vau dir que crèieu que l’ANC avançava per recuperar la transversalitat que havia perdut. Ho manteniu?
—Ara no ho sé, perquè és molt complicat.

—Com veieu l’Assemblea?
—Em sap molt de greu, perquè sempre dic que me l’estimo com si fos un fill i ho pateixo molt. Hi ha molta gent que em truca molt preocupada i que també s’ho passa molt malament. Lluís Llach fa tant com pot i més, però és una situació molt complicada, perquè són lluites internes. Això és el que sempre ens ha perdut, que ens barallem entre nosaltres. Veient tota la situació del país, cal una societat civil forta i amb empenta, precisament, per a pressionar el govern. Sempre he dit que la principal funció de l’ANC és pressionar el govern i els partits polítics. En aquests moments, necessiten ser pressionats més que mai. I em sap greu que, per lluites internes, perquè hi ha persones que estan disconformes… Però va guanyar el que va guanyar. Per molt poc, ni que fos per un vot, però això és la democràcia. Han guanyat i se’ls ha de donar suport i això no passa a l’ANC. Em sap molt de greu, perquè costa molt que tirin endavant, malgrat que sé que hi ha molta gent al secretariat que treballa molt, i molt bé, i que ho passa molt malament i pateix. Sé que Lluís Llach, perquè de vegades n’hem parlat, fa tant com pot i més, però és molt complicat. Són els mateixos del secretariat, els qui són dins, diguéssim, els qui fan el joc al govern espanyol. D’això, n’hauríem de ser conscients.

—L’ANC no pot teixir aliances amb entitats i partits per avançar cap a una unitat d’acció en aquestes condicions?
—Sempre pots teixir aliances amb partits polítics, amb unes altres entitats. Però la qüestió important és que tingui prou força per a pressionar el govern. No té prou força perquè ha perdut la transversalitat, perquè hi ha molta gent que ja no se sent representada per l’Assemblea.

—En què creieu que hauria de pressionar ara el govern, l’ANC?
—Hauria de pressionar per tot: pel finançament, per l’habitatge, per les infrastructures, per tot allò que millori la vida dels catalans i catalanes. Vam començar per la independència perquè aquell era el context i el moment. La independència ha de ser el seu objectiu prioritari, però també pot treballar amb altres objectius socials. Per tot allò que també signifiqui avançar en el camí de la sobirania de Catalunya.

—Falten actors polítics nous i una renovació de lideratges encara?
—Crec que falten actors polítics nous. Sí que ho penso. Passa que també és molt difícil.

—No és el vostre cas, però el fet que dirigents de l’1-O es mantinguin en actiu ho complica?
—És clar, però si els seus respectius partits els han votat i han decidit que siguin ells, doncs res a dir-hi, no? Això ha de ser una decisió personal. Si són al capdavant és perquè han confiat en ells i creuen que ho poden fer bé. Ho han decidit els partits.

—Tenint en compte la situació del país, la defensa de llengua ha de ser prioritària?
—Absolutament prioritària. En aquests moments, lluitar per la independència és lluitar per la llengua. La independència a Catalunya passa per la llengua. És absolutament prioritària. Per a l’ANC hauria de ser un tema prioritari, i no només per a l’ANC: per a partits polítics, entitats socials, la societat en general. No puc separar la llengua de la independència.

—Estem pendents de la sentència del 25%. Si acaba imposant-se, què haurien de fer els partits i el govern?
—Jo sóc partidària de la desobediència. Arriba un moment que és l’única eina que tens. S’ha de plantejar lluitar d’una altra manera perquè contra els tribunals no pots lluitar, et desarmen. Moltes vegades, la desobediència ha fet avançar els drets civils i socials. En tenim molts exemples, no només a Catalunya.

—És difícil que el govern empari la desobediència: el PSC sempre acata els tribunals.
—No el govern del PSC, però sí la societat civil, els partits polítics.

—I els mestres?
—Cadascú amb les seves possibilitats, i actuar d’acord amb la seva consciència per mantenir l’ensenyament en llengua catalana, en forma i contingut. Perquè la immersió lingüística és un sistema pedagògic que no s’utilitza només per ensenyar català, també s’utilitza en uns altres països per ensenyar unes altres llengües. La immersió lingüística ha funcionat. A Catalunya Nord, a les escoles de la Bressola funciona. S’ha demostrat que és un bon sistema, però s’ha d’aplicar bé. Si no s’aplica bé, no.

—No és un problema, que la responsabilitat última la tinguin els mestres i les direccions dels centres sense una empara del govern?
—Evidentment, però això és una cosa que ens ha tocat gairebé sempre, perquè sempre hem tingut un estat en contra, sempre hem lluitat d’una manera o d’una altra. De vegades, amb un govern de Catalunya a favor. D’altres, no tant. Sempre dic que ser català és molt dur, perquè tens un estat en contra, perquè sempre has de lluitar per defensar els teus drets, per defensar la teva llengua, a casa teva, al teu país, al teu territori.

—Cap a on creieu que va l’independentisme?
—Sóc optimista. Sempre ho he estat. El juliol del 2010, molta gent va sortir al carrer per defensar un estatut, i set anys després votàvem per la independència. Set anys. El 2010 ningú no ens ho hauria dit, i si ens ho haguessin dit no ens ho hauríem cregut. I va passar. Va passar. L’independentisme ara, evidentment, no passa per bon moment, però totes les persones que eren independentistes o que van votar el Primer d’Octubre continuen essent-hi. Ara estan decebudes, desil·lusionades, molt enfadades, enrabiades, no han anat a votar… però hi són. Quan hi torni a haver un objectiu, quan salti la guspira, hi tornaran a ser.

—Com a ex-presidenta del parlament, com veieu la manera en què la majoria dels partits intenta de frenar l’extrema dreta i els discursos d’odi?
—Tot va començar quan es va permetre que Sílvia Oriols fos alcaldessa. Això va fer que es presentés al parlament i ara hi té un altaveu faci el que faci. Si ella no hagués estat alcaldessa, si hagués estat regidora, segurament no s’hauria presentat a les eleccions o no les hauria guanyades i ara no tindria l’altaveu. Això s’hauria hagut d’evitar molt abans perquè ara és molt complicat. És molt fàcil, el populisme. Quan saps que no governaràs un país, és molt fàcil fer discursos simplistes i criticar sense construir. Quan has de governar, és molt més difícil. Sóc partidària del cordó sanitari: si s’hagués fet en un determinat moment, no seríem on som. No es va fer i ens vam equivocar.

—Us veieu tornant a la primera línia política algun dia?
—Ara, no. La veritat és que no. Em vaig presentar a les eleccions amb Junts pel Sí perquè l’objectiu era aconseguir la independència de Catalunya i ho vaig fer tant bé com vaig saber. Si no ho vaig fer més bé és perquè no en vaig saber més. És a dir, sempre es pot fer millor. Vaig fer tant com vaig poder i no me’n vaig sortir. Aquest objectiu continua essent el prioritari, que s’hi posi una altra persona, vejam si ho fa millor i ens en sortim. Dono suport sempre a totes les persones que treballen per això, sempre ho faré. Sigui en la política o no hi sigui, perquè sempre es fa política. Jo faig política des de moltes associacions.

—No us han aplicat la llei d’amnistia. El Tribunal Suprem va refusar d’esborrar-vos els antecedents penals.
—És una cosa incomprensible, oi? Perquè van dir que el delicte de sedició que havia comès era molt dolent. És absurd, perquè el delicte de sedició ja no existeix, però a mi em van condemnar per aquest delicte. I estic així, amb antecedents penals, que fa que no pugui viatjar a molts països. Però això no es pot comparar amb el que li passa al president Puigdemont, als consellers Puig i Comín o a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull… La llei s’està aplicant selectivament. Als policies, se’ls va aplicar a tots. I per sort, a molts joves també, i me n’alegro molt, perquè molts s’ho van passar molt malament. Però no s’està aplicant als polítics, ni als de l’operació Judes, que dimarts van anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Qui l’aplica? Els jutjats normals. Qui no l’aplica? El Suprem, l’Audiència Nacional… És a dir, els que realment tenen causes polítiques.

—Confieu que la sentència del Tribunal Constitucional obri noves vies?
—Hi confio, però també diré que el Suprem farà el que li donarà la gana. La sentència del Constitucional és positiva, però el Suprem continuarà tant de temps com pugui sense aplicar l’amnistia als polítics i a les persones que realment li interessi. N’estic convençuda. Tret que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea faci una sentència molt favorable o que surti la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Als jutges el Suprem, els interessa més la unitat d’Espanya que no pas fer justícia. És una llei d’amnistia que ha votat el congrés, és que l’ha signada el rei, s’hauria d’aplicar. Si no l’apliquen és perquè no els interessa, perquè hi estan radicalment en contra i faran tant com pugui per a no complir-la.

 

 

Els tres llocs especials de Girona per Laia Palau

Vilaweb.cat -

Laia Palau (Barcelona, 1979) és una llegenda del bàsquet català. Ho ha guanyat pràcticament tot en aquest esport. Després d’una trajectòria de més de dues dècades i de voltar per uns quants països –ha viscut a França, Txèquia, Polònia i Austràlia–, aquesta ex-base que feia màgia dins la pista va decidir d’establir-se finalment a Girona, ciutat on es va retirar després de quatre temporades a l’Uni Girona.


Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Ens veiem perquè ens expliqui quins són els tres llocs que més li agraden de la ciutat, seguint la sèrie sobre indrets especials de ciutats dels Països Catalans que vam començar amb Tomeu Penya.

Laia Palau: “No crec que els esportistes canviem el món en cap sentit”

Laia Palau, una gironina més

Ara ja fa set anys que Palau viu a Girona i, tot i que no és gironina de naixement, ho ha acabat essent d’adopció. “Enguany Girona s’ha convertit en el lloc on més temps he viscut després de Barcelona”, explica un matí sufocant de final de juny. La veritat és que, tenint en compte la seva brillant carrera professional, per als gironins és tot un orgull tenir-la com a ambaixadora de la ciutat. L’any passat, per exemple, va ser pregonera de les Fires de Sant Narcís, conjuntament amb Noemí Jornada i Marta Xargay, també dues llegendes del bàsquet català amb ADN gironí. Aquesta fita es podria considerar històrica, perquè els gironins no som pas coneguts precisament per la nostra simpatia i hospitalitat. “Sou molt tancats, i punt. En el meu cas, que he estat i viscut a molts llocs, veus com és el tarannà de la societat on vas a parar, i aquí…”, deixa anar amb total sinceritat. “Quan vaig fer el pregó, vaig sentir-me un punt intrusa, perquè hi ha molta gent que fa coses rellevants, a Girona! Va ser un honor, però hi havia aquesta cosa de dir: ‘Què els haig de dir jo, als gironins?’ Perquè els gironins sou molt gironins. Ara, també hi ha un punt del caràcter d’aquí que ja m’agrada, eh?”

La Devesa, un espai privilegiat

Malgrat tot, Palau s’ha adaptat perfectament a la ciutat, que ja considera casa seva. S’hi mou còmodament amb una bicicleta verd caqui que duu una cistelleta negra al davant. El dia de l’entrevista, la veig venir de lluny pel passeig de la Devesa, entre centenars de plataners altíssims, proveïdors d’una ombra generosa i agraïda que dóna una mica de treva a la primera onada de calor de l’estiu. El parc de la Devesa –la Devesa, per als gironins– és un dels tres llocs de Girona triats per ella. És el parc urbà més gran de Catalunya, situat entre el riu Ter, l’Onyar i el Güell, tres dels quatre rius que travessen la ciutat. “Ho sabies, que els plàtans van ser plantats a tan poca distància els uns dels altres que van haver de créixer més de llargada que no d’amplada?”, em demana Palau mentre els contempla. Molts passen de seixanta metres d’altura. Per això, per a mirar-se’ls sencers cal aixecar molt el cap: mirar amunt, cap al cel, i deixar-se seduir per una verdor infinita que impressiona.


Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La Devesa és el principal pulmó de la ciutat, però molts gironins només la trepitgen quan arriben les Fires, moment en què les avingudes i carrers de plataners esdevenen un batibull d’atraccions, música i parades de menjar. “Aquest lloc és un privilegi, i no sé si realment la gent hi ve gaire a passejar”, diu. Ella no en valora tan sols la gran extensió de natura, sinó també la importància en aquest temps d’emergència climàtica. “Per a mi és important ser a prop de la natura. Cada dia, quan vaig a la feina, travesso la Devesa per anar cap al pavelló de Fontajau, veig el riu, les muntanyes… I quan torno, la posta de sol. Això és preciós, i per a algú com jo, que és de Barcelona, té un valor incalculable.”

Tot i que ja fa tres anys que es va retirar, Palau continua anant cada dia al pavelló de Fontajau. Actualment, treballa d’assistent de l’Spar Girona i de directora esportiva dels equips base del Bàsquet Girona. Hi va amb bicicleta, un hàbit que ha incorporat no fa gaire. “Canviar el cotxe per la bici ha estat essencial. Moure’s amb cotxe per Girona és un merder, i poder anar amb bici a tot arreu em fa molt feliç.” Certament, Girona té la mida perfecta per a arribar a tot arreu amb bicicleta en menys de vint minuts. “Per a mi, això, és benestar.”


Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg). Girona: mar, muntanya… i cultura

Una de les coses que més valora Palau de Girona és la proximitat amb la mar i la muntanya. “Girona té la sort de ser a prop de tot: de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Costa Brava, del Pirineu… I, a més, també és a prop de Barcelona, on tinc la família. És un privilegi, viure aquí.” Aquest factor va ser clau a l’hora d’establir-se definitivament a la ciutat on, de moment, sembla que vol viure molt temps. “Em sembla que això de viure aquí va per llarg. El que em vincula aquí és, sobretot, la feina, però realment és molt bon lloc per a viure.” Tot amb tot, no descarta de traslladar-se a un indret més rural a la llarga, tot i que confessa que no planifica gaire a llarg termini. “La meva vida ha funcionat tant per temporades i ha anat tant a remolc d’una feina inestable que no planifico a llarg termini.”


Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Tothom qui la coneix sap que Palau és una dona amb inquietuds culturals. És habitual trobar-la al teatre o a concerts i és, sobretot, una gran afeccionada del festival Temporada Alta. “Girona no és que sigui capdavantera en cultura, però sempre hi passen coses. Et prometo que una de les coses que em van fer decidir a venir a viure-hi va ser el Temporada Alta.” Diu que quan vivia fora li feia molta ràbia no poder ser aquí per anar al festival, un dels més importants de les arts escèniques en l’àmbit europeu. Així mateix, valora l’extensa oferta cultural que hi ha no solament a la ciutat sinó també al seu voltant: “Divendres hi havia la Blanca Llum Vidal a Banyoles, a Celrà també sempre hi ha coses… No és Girona i prou, al voltant hi ha una xarxa cultural que s’ha de saber aprofitar.”

Sant Pere de Galligants, porta d’entrada a les Gavarres

El segon lloc que ha triat Laia Palau per parlar de Girona és el monestir de Sant Pere de Galligants, la porta d’entrada a la Vall de Sant Daniel i al massís de les Gavarres, serralada que fa de frontera amb l’Empordà, i que rep el nom del quart riu de Girona: el Galligants. Molts passem pel costat del monestir el cap de setmana per fer una de les sortides més típicament gironines: la pujada al castell de Sant Miquel, situat al cim del puig homònim. Compost per una església romànica de mitjan segle XII i un claustre adossat, Sant Pere de Galligants és una de les esglésies amb més encant de la ciutat –i això que hi tenim la catedral i Sant Fèlix, esglésies que, de fet, es poden veure de Galligants estant, amb què formen un conjunt arquitectònic únic molt admirat, també per Palau. “Veure Sant Fèlix, la catedral i Galligants junts és increïble i estèticament preciós.”


Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Quan era petita, els seus pares van portar-la a visitar moltes esglésies, ermites i catedrals per a conèixer el patrimoni del país. “A casa meva no practiquem la religió, però és el patrimoni cultural que tenim. Molta part de la nostra cultura prové de tot aquest art”, explica. Allò que més li agrada de Sant Pere de Galligants és que sigui petita i que s’aprofiti per a fer activitats culturals. D’ençà del 1857 és la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona i, a més, durant el curs s’hi fan exposicions, concerts i tota mena d’activitats. “M’agrada molt perquè és un espai que ha quedat per a fer-lo servir d’una altra manera”, apunta. I afegeix: “Li dono molt de valor, perquè també és una porta d’entrada a la natura, a cinc minuts de la ciutat. És increïble.”

Fer el toc a la plaça Bell-lloc

Pujant pel carrer Nou del Teatre venint de la plaça de Vi, a mà dreta hi ha la plaça Bell-lloc, una placeta que als vespres i migdies –especialment el cap de setmana– s’omple de gom a gom de gent que hi fa el toc. És el tercer lloc preferit de Laia Palau de Girona. “És un racó molt bonic”, destaca. Es troba una mica amagada, però els gironins més cinèfils saben perfectament de quina placeta es tracta, perquè és un dels llocs per on es passa per anar cap al cinema Truffaut, situat una mica més amunt del carrer.


Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Laia Palau l’ha triada per parlar de la seva etapa com a veïna del barri Vell, al començament de viure a la ciutat. “El carrer Nou del Teatre també fa d’entrada a la part de dalt del Barri Vell. Normalment, la gent es queda pel carrer de les Ballesteries i Ciutadans, i aquí dalt no hi vénen gaire. Hi ha moltes escales, s’ha de pujar i baixar molt, però hi ha racons increïbles.” El primer any de viure a Girona, Palau es va voler allotjar al rovell de l’ou per viure “l’autèntica experiència gironina”. Va viure-hi els quatre anys de jugadora a l’Uni. “Ho tenia molt clar: quan vaig saber que fitxava per l’Uni Girona, vaig voler anar a viure al Barri Vell i viure’n l’experiència. Van ser anys molt bonics i, en certa manera, ho trobo a faltar, perquè és espectacularment preciós. La bellesa arquitectònica, l’equilibri de les coses… Tot això em produeix benestar.” Malgrat tot, va arribar un moment en què se’n va haver d’anar. “Me’n vaig anar perquè hi havia molta gent i moments en què era molt pesat. A més, és un lloc fosc. Ara ja no hi vaig gaire, només quan vaig al teatre o si he quedat per prendre alguna cosa.”


Fotografia: Adiva Koenigsberg.

El Barri Vell és la zona més gentrificada de Girona. Aquests darrers anys ha perdut pràcticament tot el teixit comercial local i històric que tenia i s’ha omplert de restaurants, locals de brunch i cafès d’especialitat, botigues de ciclisme i pisos turístics. Per això molts gironins han optat per anar a viure a barris més “perifèrics”.

Com a casa

Quan ens acomiadem, Palau s’endinsa Devesa endins dalt de la bicicleta. Va vestida d’estiu, amb una brusa amb estampat floral, pantalons curts i sandàlies. Ha passat el cap de setmana arran de mar i confessa que ja té ganes de fer vacances. S’ha passat la temporada treballant de valent i anant amunt i avall. “Passo molt temps fora de casa. Tornar i que casa sigui aquí, em fa molt feliç”, diu. I m’adono que ha estat un encert elegir-la com a ambaixadora de Girona per a aquesta sèrie d’articles.


Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Pàgines