a càrrec de l'editora i traductora del llibre Diana Coromines Calders. - Lloc: Biblioteca

Enramada - Lloc: Plaça de l'Església

El BBVA ha comunicat a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) que no desistirà de l’oferta pública d’adquisició (OPA) sobre el Banc Sabadell, malgrat les condicions que el govern espanyol va imposar la setmana passada per a autoritzar l’operació.

Entre les condicions fixades pel consell de ministres del 24 de juny, destaquen que les dues entitats hauran de mantenir l’autonomia jurídica i la gestió diària de manera separada, com a mínim, durant de tres anys. En concret, el govern espanyol obliga el BBVA a mantenir durant tres anys el Sabadell com a banc completament independent, fet que no li permetria d’aprofitar les sinergies de mercat. Aquest període es podria allargar dos anys més, d’acord amb un informe que s’hauria de presentar al cap dels tres primers anys de l’operació.

Cuerpo defensa les condicions a l’OPA del BBVA i descarta el trasllat de la seu del Sabadell a Bilbao

“Una vegada analitzat aquest acord, el BBVA ha decidit de no desistir de l’oferta i, per tant, es manté vigent d’acord amb la normativa aplicable”, conclou el comunicat.

Després de més d’un any d’estira-i-arronses, els accionistes del Sabadell decidiran si accepten definitivament l’oferta del BBVA, en una votació que és previst que es faci aquest estiu mateix.

L’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i el president Carles Puigdemont s’han reunit aquest cap de setmana a Suïssa, segons que ha avançat l’agència Servimedia i ha confirmat VilaWeb. La reunió forma part de la ronda de trobades que el PSOE i Junts mantenen d’ençà de l’acord d’investidura de Pedro Sánchez, i arriba després de la crisi que hi ha hagut arran de l’escàndol de Santos Cerdán, que ha estat empresonat per ordre del Tribunal Suprem i que, fins fa poc, era un dels principals interlocutors amb Junts.

Zapatero també ha estat un dels principals negociadors amb Junts, i la reunió és la constatació que les reunions mensuals entre les dues formacions no s’aturen malgrat les turbulències i els moviments interns que hi ha hagut en el PSOE. Tot i això, és una incògnita si Sánchez nomenarà algun altre interlocutor, a més de Zapatero, després del comitè federal del PSOE que es farà aquest cap de setmana.

El portaveu de Junts, Josep Rius, ha mantingut la discreció habitual i no ha volgut confirmar la reunió després de l’executiva. “Ni confirmem ni desmentim que s’hagin celebrat. No comentem res del que passi en el marc de l’acord de Brussel·les”, ha dit. En aquestes reunions, sembla que s’hi ha negociat l’aprovació de la llei d’amnistia –avalada fa poc pel Tribunal Constitucional espanyol– i la creació de la comissió de seguiment sobre el compliment dels acords, i sobre la taula hi ha la qüestió del finançament singular per a Catalunya.

El Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València s’ha adherit al comunicat de rebuig contra la declaració institucional impulsada per l’extrema dreta de Vox per a castellanitzar la ciutat; un comunicat que van emetre divendres el Departament de Filologia Catalana, la Unitat per a l’Educació Multilingüe i el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant (UA).

En un nou comunicat, les institucions recorden que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) es basa en criteris històrics i no pas en l’ús social actual. En aquest sentit, subratllen que Alacant ha estat històricament valencianoparlant i que la substitució lingüística no ha estat espontània, sinó fruit de polítiques repressores.

A més, alerten que el canvi tindria greus conseqüències educatives, socials i culturals. Sobre això, diuen que posaria en risc els avenços en competències en valencià i vulneraria drets dels alumnes. També ignora que hi ha una base social sòlida a favor de l’ensenyament en valencià. A més, implicaria esborrar part del patrimoni identitari de la ciutat, present en festes, gastronomia i topònims.

L’adscripció a la zona castellana trencaria la relació de capitalitat d’Alacant amb la comarca i el rerepaís valencianoparlant. “Si Alacant renuncia a la seua llengua històrica, el valencià, també renunciarà a la capitalitat que hauria d’exercir la ciutat sobre la seua comarca”, diu el document.

Per tot plegat, els signants consideren que la mesura seria un retrocés injustificable.

Dinamarca assegura que l’estat espanyol encara no s’hi ha posat en contacte per tornar a portar el debat de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. Ho ha dit l’ambaixador danès davant la Unió Europea, Carsten Gronbech-Jensen, en una compareixença de premsa a Brussel·les en què ha explicat les prioritats de la pròxima presidència rotatòria del Consell de la UE. Dinamarca, que durant el segon semestre del 2025 dirigirà les reunions en l’àmbit ministerial dins el club comunitari –i que durant l’anterior presidència polonesa va mostrar-se a favor de l’oficialitat– s’ha limitat a dir que seguiria els “procediments ordinaris” per fixar l’agenda del Consell durant els sis mesos vinents.

Les declaracions de l’ambaixador danès arriben en ple relleu a la presidència del Consell de la Unió Europea, que d’ençà del primer de gener passat era en mans de Polònia. Després de complir el mandat de sis mesos, la presidència passarà a Dinamarca demà, primer de juliol, i fins el 31 de desembre.

Durant la presidència polonesa, l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec va arribar a tractar-se una vegada, concretament, en el Consell d’Afers Generals fet el 27 de maig. Les setmanes prèvies a aquella reunió, el govern espanyol va intensificar els contactes amb la resta de capitals perquè la qüestió prosperés, però uns quants estats –entre els quals, Alemanya o Itàlia– van presentar objeccions a la proposta, amb l’argument que encara tenien dubtes jurídics.

La votació finalment es va ajornar per la manca d’unanimitat necessària, però alguns països –com ara, Dinamarca– es van mostrar obertament a favor de l’oficialitat. Aleshores, la ministra d’Afers Europeus danesa, Marie Bjerre, va assegurar que el seu país no impediria que s’assolís la unanimitat al Consell. “Si es vota, votarem que sí”, va declarar el mes de maig.

Primera oportunitat

Després de sis mesos de presidència polonesa, la qüestió de l’oficialitat passa ara a mans de Dinamarca, que serà l’encarregada de decidir si es torna a elevar la proposta a escala ministerial per a una possible votació. La primera oportunitat es presenta el 14 de juliol, quan és previst que es faci el primer Consell d’Afers Generals amb presidència danesa. No obstant això, i més enllà de les declaracions de l’ambaixador danès, fonts diplomàtiques afirmaven la setmana passada que no tenien constància que Espanya hagués sol·licitat d’incloure aquest punt en l’agenda de la reunió.

L’actor nord-americà Will Smith va actuar aquest cap de setmana al festival Les Déferlantes, que es fa al Barcarès (Rosselló). Ara, la seva experiència a Catalunya Nord va anar força més enllà. Diumenge a la nit, va sopar al restaurant Can Paco, de Sant Cebrià de Rosselló, on va aprendre l’art de beure amb porró.

En les imatges publicades pel local, es veu com Smith, dret en una cadira, precipita el contingut del porró a la boca d’una altra persona entre rialles.

Móra la Nova competeix amb més d’una setantena de projectes per ser una de les 4 o 5 noves gigafactories d’intel·ligència artificial (IA) de la Unió Europea. La vice-presidenta executiva de la Comissió Europea per Sobirania Tecnològica, Henna Virkkunen, ha explicat en una conferència de premsa que s’han presentat 76 propostes de gigafactories d’IA en 16 estat membres. Entre aquestes, hi ha la presentada per un consorci empresarial encapçalat per Telefònica i impulsada pel govern espanyol per instal·lar una gigafactoria a Móra la Nova. Virkkunen ha assegurat que aviat començaran converses bilaterals amb els promotors i estats implicats de cara a preparar la convocatòria oficial, que està previst que s’obri a finals del 2025.

La Comissió Europea ha destacat el gran interès entre els països europeus per invertir en aquesta tecnologia: “Tenim una oportunitat real de posicionar Europa com a potència mundial en IA”.

La UE vol crear entre quatre i cinc gigafàbriques d’intel·ligència artificial amb un fons de 20.000 milions per convertir-se en una “gran potència computacional”.

Des de la cimera de l’OTAN a la Haia la setmana passada, la presidenta de l’executiu comunitari, Ursula von der Leyen, va subratllar la necessitat d’unir les capacitats civils i militars al conjunt de la UE, per exemple amb les noves gigafactories. Així, Brussel·les vol permetre que les noves gigafactories d’intel·ligència artificial es puguin utilitzar amb fins militars.

De totes maneres, Virkkunen ha explicat que encara estan treballant en els “criteris de selecció de la convocatòria oficial”, que s’obrirà “segurament al novembre”.

La Societat Coral el Micalet tenia previst de fer un concert per a recollir fons a mitjan mes de novembre, perquè es troba en una situació econòmica molt delicada. La destrossa física i humana provocada per la gota freda van fer ajornar el concert. Finalment, es farà aquest dijous al Teatre Auditori Municipal, el TAMA, d’Aldaia, i s’ha reconvertit. D’una banda, perquè hi participen més músics, i de l’altra, perquè hi ha més capacitat de públic. A més, la meitat dels diners que es recapten seran per al Micalet, però l’altra meitat aniran a associacions culturals afectades per la barrancada.

El cartell del concert és de luxe: Pep Gimeno, Botifarra, Miquel Gil, Pau Alabajos, Borja Penalba, Carraixet, la Maria, Feliu Ventura i Hilari Alonso.

El lema del concert és “Som Micalet”. “Si el Micalet és alguna cosa, és poble: fer cultura per al poble”, ha dit la presidenta de l’entitat, Gemma Pasqual. Fa més d’un segle que el Micalet imparteix ensenyaments musicals, de cant, de dansa o de teatre. “Si volem continuar sent un focus de cultura en el mateix cor de la ciutat de València, necessitem la implicació de la ciutadania i ara és el moment”.

Borja Penalba, que ha participat en la presentació del concert, ha remarcat de manera molt gràfica com serà el concert: “El Micalet és capaç d’aglutinar en un concert una orgia musical d’estils. L’únic que podem fer els artistes és estar al seu costat”, ha dit, en referència a la importància de la pervivència de l’entitat per a la cultura i el país.

Empar Folgado, la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Aldaia, ha agraït al Micalet el seu compromís amb la cultura i amb les persones que treballen en aquest sector.

El preu de les entrades és de vint-i-cinc euros i es poden comprar en el web de la Societat Coral el Micalet, i s’ha habilitat una fila zero per a aquelles persones que no puguen assistir-hi, però vulguen col·laborar.

El jutge del Tribunal Suprem Leopoldo Puente ha acordat l’ingrés a presó sense fiança per a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, pel seu presumpte paper en la trama de repartiment de comissions il·legals en adjudicacions públiques irregulars.

El magistrat, que atén la petició de la fiscalia anticorrupció i de les acusacions, considera que Cerdán hauria pogut incórrer en delictes d’integració en organització criminal, suborn i tràfic d’influències, i pren la mesura d’enviar-lo a presó. És la primera vegada que el jutge adopta una decisió d’aquesta gravetat en la investigació que també afecta l’ex-ministre José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García, que de moment solament se’ls hi ha retirat el passaport i han de comparèixer cada dues setmanes al jutjat.

Santos Cerdán ha declarat avui per primera vegada davant el jutge d’ençà que va dimitir. Solament ha respost a preguntes del seu advocat, negant que ell ni el PSOE hagin rebut pagaments il·legals, i ha afirmat ser víctima d’una persecució política per haver negociat la investidura de Pedro Sánchez amb el PNB i EH Bildu. Segons fonts d’Efe, ha pronosticat que el següent objectiu serà el ministre espanyol Félix Bolaños. Tot i això, el jutge considera que hi ha indicis sòlids que justifiquen la mesura. En concret, adverteix d’un “risc cert que, si aquell es mantingués en situació de llibertat, es produiria un perill fundat que el mateix pogués procedir a l’ocultació, destrucció o alteració de fonts de prova rellevants per a un futur enjudiciament”; un risc que no veu en els altres investigats a la causa.

El magistrat subratlla que Santos Cerdán tenia un paper fonamental dins la trama. Segons la interlocutòria, “era en l’organització la persona encarregada de percebre les comissions, a canvi de les quals s’atorgaven les indegudes adjudicacions”. Les gravacions aportades per la policia, trobades als dispositius de Koldo García, evidencien que Cerdán participava activament en les converses sobre aquestes pràctiques i que, en paraules del jutge, “resulten extraordinàriament explícites”.

També es documenta la seva relació amb l’empresa SERVINABAR 2000 SLU, que formava una Unió Temporal d’Empreses (UTE) amb Acciona i rebia adjudicacions tot i no oferir la millor oferta. Cerdán, a més, va proposar nomenaments clau en el Ministeri de Transports espanyol i va mantenir converses sobre licitacions i obres malgrat no tenir cap responsabilitat administrativa.

El jutge conclou que el seu coneixement detallat del funcionament de la trama, dels pagadors i dels canals utilitzats per efectuar les comissions el converteix en una figura central i potencialment perillosa per a la preservació de les proves. “És aquest coneixement el que podria permetre de desvelar les responsabilitats penals no sols dels investigats, sinó també de les empreses corruptores”, diu la interlocutòria. Per això conclou que, si quedés en llibertat, podria frustrar l’esclariment del cas i el situa en un lloc més important dins la trama que no pas la resta d’investigats, ja que aquests estarien un graó per sota en coneixement de l’entramat i li reclamaven diners al mateix Cerdán.

A més, argumenta el jutge que com que fa poc que Cerdán s’ha incorporat a la causa, encara no s’ha pogut investigar la seva veritable situació patrimonial. Tampoc hi ha hagut encara un registre domiciliari, ja que fins fa poc era diputat, és a dir, aforat; això no passaria amb Ábalos i García, a qui ja se’ls ha registrat el domicili.

El jutge considera finalment que Cerdán no actuava solament com a gestor, sinó que també era beneficiari dels fons: “Sembla descartable que actués exclusivament en benefici de García i Ábalos de manera completament desinteressada”. De fet, les comissions detectades fins ara, d’uns 550.000 euros rebuts i 450.000 compromesos, considera el jutge que són “un percentatge insòlitament mínim” si es comparen amb l’import de les adjudicacions: 537 milions d’euros, cosa que suggereix que hi hauria més persones o empreses s’haurien pogut lucrar i, de fet, el magistrat afirma que si solament fos una comissió d’un 1%, la xifra del que s’hauria rebut il·legalment ja seria superior als 5 milions d’euros. Així que encara suggereix que podria ser molt més grossa i Cerdán seria una peça clau per a resoldre aquestes incògnites.

Ni àudios manipulats ni Koldo com a ‘agent encobert’

El jutge fa valdre les “tan explícites” converses que durant quatre anys va gravar Koldo García, en què intervenen Cerdán i Ábalos, i el “inequívoc contingut” de la qual l’ex-dirigent socialista no ha qüestionat, sinó que ha assenyalat que no recorda haver-les mantingut. Aquestes converses es van trobar al registre policíac a qui “per algun motiu no difícil d’imaginar” va decidir de gravar-les primer i després conservar-les, diu el jutge, que rebutja que es produïssin amb el “propòsit immediat” de denunciar els fets, de manera que “sembla difícilment concebible” que no haguessin existit o que estiguessin manipulades per Koldo.

I si Koldo no les va manipular, “menys encara ho podria haver fet” la Guàrdia Civil, de manera que, subratlla el jutge, ni estem davant d’un “delicte provocat” ni hi ha “element” per considerar “com a hipòtesi mínimament” que l’ex-assessor fos un “agent encobert o provocador”. El jutge empra esgrimeix això per a rebutjar el principal argument de la defensa, és a dir, que hi ha una persecució política per negociar amb PNB i EH Bildu la investidura d’un “govern progressista”.

Un 69,6% dels habitants de Catalunya ha hagut de parlar en castellà al metge alguna vegada. A més, el 36,5% dels catalanoparlants diu que sovint, o mai, no són atesos en català en els establiments comercials. Entre el 2019 i el 2023, els casos de discriminació lingüística que ha sabut la Plataforma per la Llengua s’han multiplicat per set.

Es clou la campanya “Mantinc el català: repte 21 dies” amb una crida a fer del català l’hàbit de cada dia

Ho recull l’InformeCAT 2025, que cada any publica la Plataforma amb l’objectiu d’oferir una visió general de la situació de la llengua. També posa en relleu el retrocés de l’ús social del català, sobretot, entre els residents nascuts a l’estranger: només un 8,6% el parla habitualment, mentre que un 72,9% parla en castellà.

A més, la identificació amb el català ha disminuït: entre el 2018 i el 2023, el percentatge de població que es declara bilingüe ha crescut 7,7 punts, mentre que el grup que s’identifica només amb el català ha caigut 6,3 punts.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ha explicat que l’InformeCAT no era pas un estudi sociolingüístic, sinó un recull de dades de diversos àmbits i territoris del domini lingüístic. Segons el document, un 62,4% dels enquestats considera que la llengua i la cultura catalanes perillen. També mostra que gairebé un milió de persones nascudes fora de Catalunya diuen que no han tingut prou oportunitats per a aprendre català.

La Plataforma atribueix aquest retrocés a les transformacions demogràfiques que han afectat els territoris catalanoparlants aquestes darreres dècades. Això explica, en part, la caiguda de la identificació exclusiva amb el català i les dificultats per a accedir a serveis en la llengua pròpia. També ha denunciat que el català “se senti menys en molts espais de la vida social”.

L’entitat hi ha afegit dues causes igualment importants: un ordenament jurídic que consideren discriminatori i les actituds lingüístiques dels catalanoparlants, sovint orientades a convergir cap al castellà.

Per tot plegat, Escuder ha reclamat responsabilitat a la societat i, sobretot, a les administracions. Per exemple, ha lamentat que del 2012 al 2024 només el 6,3% de les denúncies rebudes per l’Agència Catalana de Consum per qüestions lingüístiques acabessin amb un procediment sancionador. “Això demostra que el tema no es considera important. Cal reconèixer el català com un dret de tothom i actuar en conseqüència. L’aplicació de les lleis també és una eina pedagògica de primer nivell”, ha dit.

Quant a l’àmbit laboral, el 82,4% dels enquestats consideren que el català és “bastant o molt important” per a avançar professionalment.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder. Mitjans, cultura i empresa

L’informe també analitza l’estat del català en l’àmbit cultural i comunicatiu. El cinema en català ha assolit rècords d’audiència el 2024, amb prop d’un milió d’espectadors. Tanmateix, dels més de tres-cents films estrenats l’any passat a les Illes, només una quinzena es van poder veure en català.

Respecte de la música, malgrat l’increment de producció, la presència a les ràdios i televisions encara és minoritària. Els responsables de l’estudi alerten que la manca de compliment de la quota del 25% de música en català ha fet perdre a la indústria musical 200 milions d’euros.

En l’àmbit empresarial, el català és la llengua d’atenció més habitual entre les petites i mitjanes empreses de Catalunya. Tot i això, la disponibilitat lingüística ha baixat significativament a Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona entre el 2015 i el 2022.

Educació, justícia i tecnologia

Quant a l’educació superior, totes les universitats catalanes tenen màsters impartits parcialment o totalment en català, però només un 10% ho són íntegrament.

L’àmbit judicial continua essent un dels més problemàtics. Segons l’informe, la majoria de resolucions a Catalunya es redacten en castellà. Amb tot, la Plataforma per la Llengua ha destacat l’aprovació d’una llei que permet l’ús del català en tribunals amb jurisdicció a tot l’estat espanyol, encara que amb limitacions. “Aquest àmbit ja fa dècades que és el pitjor, segurament”, ha dit Escuder, que recorda que és competència majoritària del govern espanyol, que fa anys que incompleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Finalment, l’ús del català en tecnologia creix: d’ençà del 2020, l’oferta de tecnologies lingüístiques ha augmentat d’un 16%. A les xarxes socials també hi ha presència creixent, especialment amb creadors de continguts valencians. A mitjan 2024, els cinc més seguits a Instagram superaven el mig milió de seguidors.

El tirador que ha assassinat dos bombers pel cap baix i n’ha ferit un altre durant un incendi provocat a l’estat d’Idaho (Estats Units) ha estat trobat mort al Mont Canfield, al costat d’una arma de foc, segons que ha informat el xèrif del comtat de Kootenai, Robert Norris.

Tot apunta que es tractava de l’únic autor de l’atac, segons que ha dit el mateix xèrif. El cos ha estat localitzat per un equip del SWAT, gràcies al senyal d’un telèfon mòbil trobat prop del cadàver. “Amb la informació preliminar, creiem que era l’únic tirador que hi havia a la muntanya en aquell moment”, ha declarat.

“Ha estat una emboscada. Aquests bombers no tenien cap possibilitat”, ha afegit.

Segons Norris, el tirador es va enfrontar a uns 300 agents en un tiroteig en què van participar dos helicòpters amb franctiradors. Ha agraït la col·laboració de l’FBI, que va donar suport tàctic i operatiu, tal com ha explicat a X el director adjunt, Dan Bongino.

El districte de bombers de North Lakes (Idaho) ha assegurat a la cadena NBC que l’incendi, que ha cremat uns vuit hectàrees, no ha estat pas accidental.

Uns quants alts càrrecs dels Estats Units han reaccionat als fets. La fiscal general, Pam Bondi, ha donat les gràcies als “increïbles” membres de l’FBI que han donat suport sobre el terreny a les autoritats locals. I la secretària de Seguretat Interior, Kristi Noem, ha dit que el seu departament “supervisa activament” els fets i que “es farà justícia”.

El governador d’Idaho, Brad Little, ha dit que estava “desconsolat” per aquest “atac directe i atroç” i ha demanat als ciutadans que resessin per les víctimes i els seus familiars.

Els trets van començar cap a les dues del migdia, hora local (les onze de la nit a Catalunya), mitja hora després que l’Oficina de Gestió d’Emergències del comtat comencés a intervenir en un incendi forestal al parc natural de Canfield Mountain.

Avui, 30 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Milers de persones al carrer, el gran antídot contra Carlos Mazón I Crònica d’Esperança Camps
• Finançament singular: un termini incomplert i un horitzó amb incerteses I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Censurar “El meu avi”, censurar més que una cançó I Editorial de Vicent Partal 
• Eduard Sallent explicarà avui a la jutgessa el dispositiu fallit per a detenir Puigdemont
• Santos Cerdán declara avui al Suprem pel cas Koldo
• Tancament de caixa I Mail obert de Julià de Jòdar
• Si cau Alacant, cau la llengua catalana I Article de Gerard Furest 
• “No tenia aquesta notícia”: Urtasun diu que no sap res del que ha passat a Alacant, tot i ser ministre de Cultura espanyol 
• El manga que ha espatllat la temporada turística al Japó
• Joan S. Moñino (Parlars Mallorquins): “Tot contingut en català és activisme” 
• Tabarca és l’illa de l’holandès? 
• El Vietnam, sobreviure al present amb el pes del dolor del passat

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Seguidament, des de la Platja Picòrdia Tronada aèria - Lloc: Plaça de l'Església

Alerta carabassa per altes temperatures, festivitat de Sant Pere, platges i piscines plenes, la gent als horts, als xalets, a les casetes… Tot feia pensar que la vuitena manifestació per a demanar la dimissió de Carlos Mazón per la mala gestió de l’emergència de la gota freda seria un fracàs, que no hi aniria ningú i que els titulars dels diaris més conservadors se’n lleparien els dits. Però hi ha hagut dos antídots contra això: el primer, l’advertiment de Rosa Maria Álvarez, la presidenta de l’associació de víctimes mortals, que abans de començar ha posat les cartes damunt la taula per a desarmar aquells temptats de fer titulars dient que havien fracassat. El segon antídot és més efectiu encara, perquè és la presència de la gent al carrer. La gent hi era i n’hi havia milers.

La gent cridava les mateixes consignes que, com a roses de paper, van de mà en mà i maduren de mes en mes. La gent continua demanant la dimissió de Carlos Mazón per uns fets que van ocórrer a causa d’un aiguat previsible i anunciat, i la demana davall un sol que bada les pedres. Amb ampolles d’aigua i orxates i granissats per a remullar la boca seca, per a hidratar-se. Amb la suor regalimant per les galtes. Amb gorres i barrets de palla. El crit sempre sona igual: “Mazón, dimissió!”, i qui el sent una volta i una altra, o el sent per primera volta, té un calfred que li recorre l’espinada.

“Fins quan convocareu manifestacions?”, han demanat a Rosa M. Álvarez. “Fins que aquest senyor se’n vaja”, ha respost de manera automàtica.

Aquest senyor és el president de la Generalitat, Carlos Mazón, que continua en el càrrec malgrat que el carrer li demana insistentment la dimissió, i malgrat que cada dia que passa és més acreditada la mala gestió, la negligència i l’abúlia amb què es va comportar aquell dia.

El dia ja dura vuit mesos. Han obert els centres comercials, però no moltes botigues de proximitat. El metro ja torna a funcionar, però no molts ascensors que han condemnat centenars de persones grans o amb dificultats per a moure’s a una presó domiciliària que no es mereixen.

Mazón aguanta amb respiració artificial, i les víctimes també aguanten. Però el seu suport no és el d’uns quants diputats d’extrema dreta, sinó el de tot el poble valencià. També els ajuda a sobreviure saber que la seua lluita és digna, i és perquè es faça justícia. Perquè els siga reconegut que el marit, la filla, el nét, el pare, la mare, la sogra…, o el marit i la filla o el marit i els dos fills, van morir quan no els tocava. Aquesta és la força que tenen, el somriure evocador de les fotografies que exhibeixen. Tota la gent que els acompanya i crida contra Mazón, i tota la gent que quan els veu passar els aplaudeix, els ajuda a caminar. Són les cames d’Ernesto que ja no té la germana que li diu que té ales. O les crosses per a la cama amputada de Juan que, persistents, protestes i caminen i reclamen.

A la manifestació d’avui ha tingut un paper especial el dibuix del jove Adrian Larok amb un Carlos Mazón vestit de presidiari. Li’l van voler censurar, la Generalitat va voler traure’l de l’exposició a la Universitat Politècnica, i les víctimes l’han convertit en una nova icona, en un nou símbol per a la seua lluita. Tantes vegades com Mazón s’amaga, tantes vegades és escridassat. A continuació fa la víctima i diu amb la boca petita que tothom té el dret de protestar. Però amb la boca grossa insulta les víctimes i les acusa de deixar-se manipular pels partits polítics. Mazón no ha entès la força de la gent, la força de les més de dues-centes entitats diverses, diferents com el dia i la nit, que s’han organitzat i s’han unit i han fet eixir la gent al carrer al marge dels partits polítics. “Som nosaltres que els demanem que ens ajuden i, entre cometes, ens aprofitem d’ells”, deia Ernesto Martínez, el germà d’Elvira, l’oncle d’Eli, en una entrevista, quan li preguntàvem si se sentien utilitzats.

Avui les finestres del palau eren tancades. Potser tan sols els guàrdies de seguretat han sentit els crits contra el president i els deu punts del manifest. Potser demà els assessors de Mazón passaran molt per damunt la informació de la vuitena manifestació, però la gent no hi passarà per damunt. Han arreplegat les pancartes i les fotografies i els micròfons i qualsevol dia les tornaran a traure. Ells tenen molt de temps davant. Tot el temps que ja no queda a Carlos Mazón.

Adrian Larok, amb el cartell que representa Carlos Mazón vestit de presidiari

La decisió de l’Ajuntament de Palafrugell de retirar “El meu avi” de la cantada d’havaneres –després de cinquanta-vuit anys en què tradicionalment aquesta peça tancava el concert– ens situa a tots enfront d’una d’aquestes qüestions que, de tant en tant, sacsegen la consciència col·lectiva i posen al descobert la fragilitat dels nostres principis. Perquè, al cap i a la fi, ací hi ha en joc no solament una cançó, sinó alguna cosa molt més profunda: la relació entre l’art i l’artista, entre l’obra d’art i la biografia de qui la va crear.

Jo m’he preguntat moltes vegades si la humanitat seria capaç de gaudir de l’art si en cada cas sabés a fons la vida dels seus creadors i l’anteposàs als sentiments, a les emocions íntimes, que et fan vibrar quan la veus, la lliges o la sents. Em fa l’efecte que no. Si més no, amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho fem ara. Perquè la realitat és que la història de l’art és plena d’homes i dones d’una creativitat extraordinària, però massa sovint, també, d’una condició personal lamentable.

Prenguem per exemple Pablo Picasso. El gran geni que va revolucionar l’art del segle XX era, segons tots els testimonis, un home que tractava les dones amb una crueltat que avui qualificaríem sense contemplacions de maltractament. I que condemnaríem o portaríem a judici. Sobre això, les biografies són unànimes i, tanmateix, quan contemplem Les senyoretes d’Avinyó o el Guernica ningú no pensa en la vida privada del pintor, sinó en l’impacte d’aquella meravella sobre la nostra consciència. L’obra s’ha independitzat de l’home i ha contribuït a l’evolució de la cultura i la humanitat.

El cas de Caravaggio és encara més evident. Michelangelo Merisi era un home extremadament violent, amic de les baralles i dels jocs de cartes, que va acabar matant un rival en una disputa i va viure com un fugitiu fins a la seua mort, prematura. Era, per dir-ho sense embuts, un delinqüent perseguit. Però quan mirem La vocació de sant Mateu o Judit decapitant Holofernes, no hi veiem la violència de l’autor, sinó la revolució artística i conceptual que va representar el seu ús de la llum i de l’ombra. El geni artístic creatiu transcendeix la baixesa moral de l’autor. O, per dir-ho d’una altra manera, el món ha conservat l’obra i la contribució que ha tingut en aquest bé col·lectiu que en diem cultura, i ha deixat de banda com era qui la va fer.

La llista seria llarguíssima: Roman Polanski és un fugitiu de la justícia dels Estats Units per un cas d’abús sexual. Jorge Luis Borges feia comentaris racistes que avui ens farien feredat. Richard Wagner era d’un antisemitisme virulent. Ezra Pound simpatitzava amb els feixistes. Paul Gauguin va abandonar els seus fills. Céline va col·laborar amb els nazis. Josep Pla festejava amb el franquisme… No acabaríem mai.

El resultat previsible d’aquesta actitud és que si aplicàssem amb rigor el criteri moral que sembla haver guiat l’Ajuntament de Palafrugell, hauríem de buidar els museus, cremar les biblioteques i silenciar les orquestres. I, cosa més greu: censurant els autors per la manera com eren i no per allò que van proposar, crear o ensenyar, hauríem de renunciar a bona part de l’evolució intel·lectual de la societat. I seríem infinitament més pobres. Martí Luter, segurament l’home més influent de la història d’Europa, era un antisemita tan radical que fa uns quants anys fins i tot les esglésies protestants van haver de renegar públicament d’aquest aspecte de la seua vida. Tanmateix, ningú no va pensar a proposar que renunciem a continuar llegint i a entendre els ensenyaments continguts en les noranta-cinc tesis de Wittenberg, que tant han ajudat a dibuixar l’ètica protestant, el pensament europeu, el capitalisme i la democràcia, entre més coses.

En contrast amb aquesta actuació sensata de les esglésies europees, l’ajuntament socialista de Palafrugell ha decidit que Josep Lluís Ortega Monasterio, el compositor de “El meu avi”, no mereix el mateix tracte. I, a més, ni tan sols han esperat que la justícia fes la seua faena –basant-se únicament en les acusacions d’un documentari televisiu. Crec que és una actuació políticament estúpida i que revela una comprensió molt pobra de què signifiquen la cultura i la tradició.

Perquè “El meu avi” fa molt de temps que va deixar de ser simplement una cançó. És un símbol d’identitat col·lectiva que va nàixer els darrers anys del franquisme i que va aconseguir, d’alguna manera misteriosa, de superar la censura dictatorial. Una cançó que acaba amb un equívoc, però eficaç, “Visca Catalunya, visca el Català” –equívoc perquè fa referència al vaixell i no pas a la llengua– i que durant dècades ha estat entonat amb ganes com una forma de reivindicació. De manera que, retirar-la, així, manu militari, del seu context natural per motius moralistes és una forma de censura que –paradoxalment, en aquest cas– resultarà més efectiva que la que van exercir els censors de Franco.

L’art sempre ha estat incòmode. Els grans artistes solen ser personatges complicats, sovint insuportables, de vegades repugnants i tot, del punt de vista moral. Però la grandesa dels artistes no rau en la seua exemplaritat ètica, sinó en la capacitat de crear bellesa, de transmetre emocions, de fer-nos veure el món amb ulls nous. Una capacitat independent de la vida privada de qui la posseeix.

Per això és un error tan gran qualsevol intent de “purificar” la cultura eliminant-ne aquells elements personals de l’autor que resulten incòmodes per a la consciència contemporània. Aquesta mentalitat s’acosta de manera molt perillosa a aquella que va inspirar la destrucció d’obres d’art en unes altres èpoques, o que encara avui en algunes cultures contemporànies aplaudeix la destrucció de les icones que no encaixen amb una determinada mentalitat cultural o religiosa. La diferència, en tot cas, és que ací s’exerceix amb el vocabulari de la correcció política.

Supose –i m’hi podria jugar un pèsol– que l’única cosa que aconseguirà l’Ajuntament de Palafrugell amb aquesta decisió tan errònia serà que el públic cante “El meu avi” de manera rebel i ostensible al final del concert. I que l’extrema dreta puga rebolcar-se encara més contra això que en diuen la cancel·lació i puga manipular més població encara a favor seu –i no em podeu negar que siga ben curiós, deixem-ho així, veure Vox defensant una cançó que diu “Visca Catalunya i visca el Català!”.

La gent, n’estic segur, la cantarà igualment, i farà ben fet, perquè la cultura popular té una força que cap decisió administrativa no pot aturar amb la simple voluntat. Però pel camí s’haurà perdut una mica més de la dignitat cultural d’aquest país. Perquè haurà tornat a demostrar que prefereix el “facilisme” –i, en aquest cas, la censura és tirar pel camí més fàcil– que no intentar d’assumir la complexitat que és, en definitiva, una part inseparable de la cultura.

Amb l’aval del Tribunal Constitucional a la llei d’amnistia, es clou políticament el cicle del procés amb el triomf de l’estat, que s’empassa constitucionalment tot l’antagonisme amb Catalunya bo i convertint els antics partits independentistes –ERC i Junts– en un derelicte inservible per al nostre alliberament nacional. Ho sabíem, és clar, però amb l’última escenificació es fa impossible tota pretensió d’assolir un acord per a resoldre democràticament –en els termes amb què ho entén la constitució espanyola i que accepten, de facto, els partits que van investir Pedro Sánchez– el conflicte entre Catalunya i Espanya: el TC és al TS allò que el policia bo és al policia dolent, però la prefectura no es toca. La caixa és tancada i, per a aconseguir el seu propòsit, l’independentisme només pot comptar, definitivament, amb la ruptura unilateral. També era vox populi, però ja és un precepte polític indefugible.

Com és natural, a l’hora d’aplicar la llei, el litigi entre judicatura i legislatiu dóna molt recorregut formal per aconseguir que els líders polítics recuperin, tard o d’hora, els seus drets. La qüestió és que tot allò que s’esdevingui es jugarà en camp contrari (constitucional), legitimarà les regles de joc imposades (tribunals), i alhora el propietari farà de jutge i de part (estat). Després correran a lamentar la naturalesa profundament franquista de l’estat espanyol, de la seva corrupció intrínseca, o de la seva conducta antidemocràtica amb la nació catalana sencera… Flors i violes. La manera amb què s’ha ofert tot l’escenari a l’estat perquè hi representi la farsa de les seves “dues ànimes” –correlat del crit “que ve la dreta, que ve la dreta”, que tants rèdits ha donat al PSC– és antològica; i es correspon, naturalment, amb la renúncia vergonyosa a mobilitzar la gent per a demostrar que l’únic instrument amb què comptava –i compta– l’estat per a “pacificar” Catalunya era –i continua essent– la repressió nua i crua. Els antics partits independentistes han esdevingut –en distint grau i responsabilitat, perquè ERC ha investit Illa– estructura (autonòmica) d’estat i, mentre continuï la repressió, la recuperació dels drets dels seus líders serà un afer estrictament personal, no pas de país.

Certament, per a qui tingui ulls i hi vulgui veure, l’aclariment de posicions no és pas cap mal, però ens fa la tasca més feixuga. A cada pas que l’estat ens endossa la mercaderia que tot comença i acaba amb ell, com diu amb claredat meridiana un editorial de La Vanguardia (“Les desavinences, les diferències, els greuges i els problemes estructurals en la relació Catalunya-Espanya se substancien de nou d’acord amb les regles de l’estat de dret i el marc que prefigura la Constitució”), més difícil se’ns farà crear l’alternativa alliberadora. Perquè, sense mobilització organitzada per a posar l’antagonisme al centre de la lluita política, la combinació de consentiment (com ho és l’acceptació de la llei d’amnistia, eina excloent de formes de lluita directa contra l’estat) i repressió (només cal veure l’arrogància dels Mossos a Montserrat contra la gent de l’ANC) mena la política a una resignació autonomista, a una rutina de “allò que hi ha” i, en definitiva, a un manteniment de la degradació democràtica, representada, ara més que mai, per la indiferència de l’establishment enfront del país, trinxat en totes les esferes i en tots els espais nacionals, d’Alacant a Sixena, de la dana a Barcelona.

La sortida no serà pas fàcil. Per començar, cada espai on els instruments de l’estat produeixin i reprodueixin la seva dominació, s’haurà de convertir en un espai de lluita directa en què es posi de manifest l’antagonisme entre Catalunya i Espanya. D’ara endavant, i per a estalviar-nos malentesos i desviacions equívoques, caldrà delimitar netament els marges entre l’independentisme coherent i l’establishment legitimador de l’estat: projectes personalistes i provatures electorals hauran de ser molt malvistos. Ja hi llogo cadires perquè algun tractadista polític em demostri que, gràcies a una llista electoral, podrem fer reviure el moviment al carrer. I, sense moviment, no hi ha majoria que valgui al castell d’ombres de la Ciutadella. Tot allò, doncs, que, amb la millor voluntat, pugui ajudar a mantenir símbols i pràctiques de la imposició de l’estat, garantirà el domini banal del nacionalisme espanyol. O, cosa que és el mateix, engruixirà l’establishment amb noves cares que romandran desconegudes sense els telenotícies de TV3 (la destinació final d’un aparell d’estat sense estat).