La AP-9 és tallada entre Narbona i Perpinyà Nord, causant un gran problema circulatori, a conseqüència d’un gran incendi forestal en marxa a prop de la ciutat occitana. S’han posat en marxa diverses rutes alternatives, però la fluïdesa del trànsit és molt complicada a tota la Catalunya Nord. A conseqüència del risc d’extensió del foc, a més, s’ha prohibit l’accés a zones forestals en la major part de la comarca del Rosselló.

El foc a l’Aude es localitza prop de Narbona i ha cremat ja més de 1.450 hectàrees. El foc s’ha originat a tocar de la carretera D13, i continua actiu, afavorit per vents violents que n’acceleren l’avenç. Segons el prefecte del departament, Christian Pouget, el foc continua propagant-se i la situació és “complexa”. Es preveu que el front del foc arribi a l’estany de Bages.

El foc arriba en plena onada d’incendis forestals a Occitània, amb focus actius des de dissabte també a l’Erau i les Boques del Roine.

La setmana passada, es va presentar a Terrassa el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, amb un testimoni excepcional, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull. Pel seu interès, hem transcrit les parts essencials d’aquesta conversa. El president del Parlament de Catalunya va destacar la capacitat narrativa de Josep Nualart Casulleras: “En Josep fa entendre la cosa més complexa, com és el dret, com a bon periodista. Ara, amb aquesta novel·la, també hem descobert que és un bon prosista, perquè el llibre té un to de novel·la trepidant, i no pots deixar de llegir.” Per una altra banda, el to distès de la conversa va permetre que el president del parlament expliqués com havia viscut el 8 d’agost de 2024 amb molt de detall.

Podeu comprar Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb

—Josep Rull [J. R.]: El 8 d’agost vaig sortir de casa convençut que hauríem de suspendre el ple. De fet, per a proposar un diputat per a sotmetre’s a la investidura, hi ha un tràmit de consultes prèvies. Jo en vaig fer dos. Un primer, el mes de juny de l’any 2024, en què vaig acreditar que no hi havia cap diputat que volgués sotmetre’s a la investidura. I una segona ronda, quan es va arribar a un acord entre el PSC, ERC i els Comuns, en què vaig acreditar que, efectivament, hi havia un candidat, en aquest cas, Salvador Illa Roca, que tenia majoria suficient. Recordo que, en aquella ronda de consultes, ja m’anticipava a la idea que el president Puigdemont vindria i compliria el seu compromís. Ell hi seria i era força probable que pogués ser detingut. Ell s’havia compromès a venir si tenia la possibilitat d’intervenir en el debat d’investidura. Només assumiria el risc de ser detingut si podia garantir que la seva veu seria escoltada al parlament. Aquest era l’element bàsic i fonamental. I estava disposat a participar-hi. Era un equilibri d’elements. Estic disposat a assumir el risc i afrontar la presó a canvi de poder intervenir en el debat i  fer una intervenció de mitja hora, amb rèplica i contrarèplica amb el candidat a la investidura. Aquesta era la idea.

—Josep Nualart [J. N.]: Dúieu a la butxaca el discurs escrit per quan el detinguessin…
—J.R.: Jo intuïa que, quan arribés a l’acte de l’Arc de Triomf o quan estigués a punt d’entrar a dins el Parlament de Catalunya, podria ser detingut i hauríem de suspendre el ple. Si detenien el líder del principal partit de l’oposició, que, a més a més, és el president Carles Puigdemont, no tenia cap mena de sentit continuar el ple. Jo ja tenia la intervenció escrita per a comparèixer solemnement al Saló d’Audiències del Parlament de Catalunya i dir: “Catalans, aquest ple no es podrà celebrar”, o bé, matiso, “no es podrà reprendre, perquè el diputat Carles Puigdemont, el president Carles Puigdemont, ha estat detingut”. Vaig sortir de casa amb el paper a la butxaca, convençut que hauria de fer-lo servir. Finalment, no va ser així, cosa que en l’àmbit personal em va generar una extraordinària satisfacció.

—J.N.: Que el president Puigdemont fos empresonat us condicionava molt també pel fet d’haver estat pres polític?
—J.R.: Quan vam entrar a la presó la primera vegada, el 2 de novembre de l’any 2017,
la pretensió que teníem, els qui ens vam quedar aquí, era ser detinguts en els nostres respectius departaments, sempre que ho fes la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. El que no volíem, de cap manera, és ens detinguessin els Mossos. Volíem evitar aquesta imatge, perquè eren els Mossos d’Esquadra del 17 d’agost i eren els Mossos d’Esquadra del Primer d’Octubre. Hi havia una relació extraordinàriament intensa entre el poble de Catalunya i el cos dels Mossos d’Esquadra. Volíem evitar la imatge dels Mossos d’Esquadra detenint membres del govern legítim de Catalunya, i va ser quan vam decidir d’anar a Madrid i comparèixer davant l’Audiència, que ja sabíem que ens tancaria a la presó. Dit això, evidentment, si pogués anar enrere, no hauria anat a Madrid. M’hauria parapetat al Departament de Territori i Sostenibilitat, em detingués qui em detingués.

—J. N.: Si a vós us van fer tot allò a la presó, què no farien a Puigdemont? Aquell dia teníeu aquest neguit…
—J.R.: En el moment que ingressem a la presó, jo queo desparellat. Quan la magistrada Lamela dicta la presó preventiva, envien a Estremera Joaquim Forn i Oriol Junqueras, a Valdemoro Raül Romeva i Jordi Turull, a la presó d’Aranjuez Santi Vila i Carles Mundó, i a mi m’envien tot sol a la presó de Navalcarnero. Els meus companys van anar a la furgoneta de dos en dos, i no és el mateix entrar a la presó acompanyat d’algú que tot sol. La meva experiència a Navalcarnero va ser brutal, ja ho vaig explicar en una entrevista a VilaWeb. T’agafen, t’emmanillen, et vexen, els funcionaris et comencen a insultar i a dir-te frases com “et passaràs tota la vida tancat aquí per traïdor”. Durant aquests dies, vaig tenir molt presents aquests records de la presó. Sé què passa quan entres a la presó, fase a fase, moment a moment, i em genera una convulsió interna. Si a mi em van fer això, imagina’t al president Puigdemont, que és caça major i l’han deshumanitzat completament. Imagineu-vos anar de Barcelona a Madrid, amb la Guàrdia Civil, amb aquells funcionaris amarats de rancúnia i d’odi.

—J.N.: S’havia parlat molt de la tornada del president Puigdemont de l’exili. Uns dies abans, vau deixar clar que, mentre fóssiu president del Parlament, la policia no entraria a detenir ningú. Havíeu assumit un compromís que implicava un risc per a la vostra situació.
—J.R.: N’érem molt conscients, i estàvem disposats a assumir aquestes conseqüències, la primera de les quals era un indult, que era parcial i reversible, i fins que la llei d’amnistia no entrés en vigor plenament hi podria haver una reformulació a fons de la nostra condició processal. Per tant, podien revertir aquest indult i ens podien encausar per elements nous, amb antecedents penals, que són greus. I, d’això, n’hem parlat molt amb Jordi Turull. Ell assumia molts més riscs, perquè continua processat per malversació amb una petició de condemna absolutament inaudita. Però, de la mateixa manera que nosaltres, l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, sobretot, sabíem quins riscs assumíem fent aquella declaració formal d’independència, en aquest cas, estàvem disposats a arriscar amb totes les conseqüències, perquè ens hi jugàvem la dignitat institucional del país. I després del procés, hi ha hagut la voluntat –en el llibre també es desprèn això– d’inocular la por a tots els racons de Catalunya. La por d’anar a la presó, la por de quedar inhabilitat, la por que t’esbudellin civilment, com va passar a l’alcalde Trias i al president Mas. Aquí, a Terrassa, hem tingut molts encausats, que ara es comencen a beneficiar de l’amnistia, però que durant anys han tingut tota la vida condicionada. A mi, veient això, m’agrada citar Franklin Roosevelt: “Només hem de témer la nostra pròpia por.” Els qui creiem fermament en el projecte de llibertat de Catalunya ens hem de rebel·lar davant la nostra pròpia por, i aquesta era una ocasió per a emfasitzar-ho.

—J.N.: Efectivament, la por és un dels elements centrals del llibre. Per escriure’l, he parlat amb molta gent que ha volgut parlar, però hi ha hagut persones amb qui no he pogut parlar. Estar exposat als factors de la lawfare implacable, tant mediàtica com política i judicial, els funciona bé. Hi ha aquests engranatges tan mesurats de fa anys de l’estat espanyol contra l’independentisme, que condicionen molt la gent, i m’ha sorprès la intensitat d’aquesta por. Hi ha gent que ha decidit que vencia aquesta por i que feia el pas endavant per explicar en els termes justs què va passar aquell 8 d’agost, perquè no hi hagi relats interessats ni tergiversats sobre què va passar. Però fent el llibre he tingut la voluntat de no exposar innecessàriament una altra gent, que de manera molt legítima i comprensible no ha volgut parlar, precisament, per aquesta raó. Tenint en compte tot aquest context, com recordeu aquell matí? S’ha de deixar clar que no sabíeu què passaria.
—J.R.: Aquesta és la gràcia, eren molt pocs, els qui ho sabien tot. Jo tenia, evidentment, comunicació permanent amb l’Antoni Castellà, que era una d’aquestes persones, amb un mecanisme arcaic i segur, no cal ser més explícit. I, per tant, a mi em corresponia de saber només la meva part, que consistia a fer tot el possible perquè el president Puigdemont pogués entrar dins el parlament. En conseqüència, en el moment que ell aparegués en el punt de concentració com a president envoltat de més electes, la meva pretensió, com a president del parlament, era protegir el president Puigdemont, protegir un dels 135 diputats del parlament. Aquesta era la funció fonamental. No tan sols per a defensar els seus drets com a elegit, sinó per a defensar els drets de la gent que l’havia votat i per a defensar els drets de la gent que no l’havia votat i els del candidat Salvador Illa. Perquè el candidat Salvador Illa tenia tot el dret d’afrontar un debat d’investidura, en el qual es pogués confrontar amb tots els partits polítics, i també amb Junts per Catalunya, també amb el diputat Carles Puigdemont. Per tant, eren tot un seguit de drets que jo, com a president del parlament, havia de preservar. I tan bon punt va aparèixer, va ser un moment d’una emotivitat extrema i de molta intensitat.

—J.N.: Vau passar por en aquell moment?
—J.R: [Riu.] Por de caure, no física perquè hi ha aquell punt d’entusiasme i inconsciència que sempre l’hem tinguda.

—J.N.: Vau prendre el compromís de defensar-lo físicament, si calia.
—J.R.: El compromís era que de cap de les maneres un cop entrés al Parlament de Catalunya, si aconseguíem que hi entrés, no podria ser detingut. Vam actualitzar un protocol que ja existia en èpoques anteriors del procés, amb una base fàctica i una base jurídica, i teníem l’aval de la secretaria general del parlament, del lletrat major, que és que en el moment que el ple ja s’ha convocat, que formalment s’ha iniciat un acte parlamentari, no pot ser detingut cap dels 135 diputats dins el parlament. Havien pensat fins i tot que podíem acollir el president al meu despatx petit. Tancar les portes i físicament preservar-lo. Consideràvem que ens emparava justament el dret parlamentari: el dret d’inviolabilitat i el dret d’immunitat parlamentària. Els diputats del Parlament de Catalunya són immunes, en el sentit que no poden ser detinguts ni retinguts en aquell espai. Puigdemont no era en seu parlamentària, però ningú no pot ser perseguit per les opinions expressades en l’exercici de la seva funció de diputat, i crec que aquest element també s’havia de tenir en compte.

—J.N.: La qüestió era fer-lo arribar fins al parlament… però el president Puigdemont arriba a l’escenari de l’Arc de Triomf, fa aquell discurs intens, nerviós, durant cinc minuts, baixa de l’escenari i… En aquell moment amb els ulls de president del parlament, què veieu, quina percepció teniu d’allò que passava, a partir de la vostra posició?
—J.R.: Ens van dir que anéssim baixant el passeig de Lluís Companys cap al passeig de Pujades. Nosaltres havíem quedat amb els Mossos d’Esquadra que, en tornant de la concentració, entraríem per la porta del Mamut. Anàvem baixant el president Mas, el president Torra, la presidenta De Gispert, tots suats com polls. Llavors es genera un moment de confusió perquè hi ha gent que es pensa que el president continua estant encapsulat amb nosaltres, que també baixa. Quan arribem a la porta del Mamut ens adonem que hi ha un desplegament de la policia extraordinari. Hi ha molts efectius de la BRIMO, arrenglerats, amb una actitud de molta gravetat. En aquell moment vaig entendre que si el president Puigdemont volia travessar aquella porta seria detingut immediatament. Aquells efectius no eren per a protegir els diputats davant les manifestacions –que n’hi havia d’ordre divers–, tal com jo havia demanat al Departament d’Interior, com a president del parlament, per preservar la integritat dels 135 diputats. Insisteixo en aquell equilibri que deia al principi: no té sentit que el detinguin si ell no pot intervenir, si no pot parlar, ni participar en el debat. No vaig tenir ni temps de trucar, d’enviar un SMS al meu contacte per dir que no entrés. Pel seu compte, els que hi eren ja van arribar a la mateixa conclusió.

—J.N.: Allà, si no m’equivoco, un cop passat aquest accés blindat per la BRIMO, us vàreu trobar amb el comissari en cap, Eduard Sallent. Com va anar aquesta trobada? Què en recordeu, d’aquell moment?
—J.R.: És inconcebible que el comissari en cap dels Mossos, en veient el president del parlament, no tingui una actitud de respecte i de salutació. Jo el vaig anar a buscar directament i em vaig posar a la disposició, però el vaig haver d’anar a buscar. Allà vaig començar a percebre que hi havia uns nivells d’incomoditat extrems. Que hi havia alguna cosa que no estava controlada. Continuem dins el parc per a anar cap al parlament, i em trobo  una ambulància en què hi havia ingressat el vice-president segon, David Pérez, que va tenir un atac de cor devastador i que, afortunadament, ara es reincorpora. Que hi hagués ambulàncies allà li va salvar la vida. Recordo unes imatges del diari El País, en què em veig amb una cara de consternació i no era perquè detinguessin o no el president Puigdemont, sinó perquè hi havia un company nostre en perill de mort. Continuem i entrem al parlament i em comuniquen que comenci el ple i que el president Puigdemont s’hi podria incorporar més tard, no recordo els eufemismes que em van dir.

—J.N.: Què us va semblar el disseny del dispositiu? I què en penseu de la manera com el comissari va reaccionar després dels fets i l’anàlisi de la prefectura dels Mossos d’Esquadra en l’informe que van enviar al magistrat Pablo Llarena.
—J.R.: A mi no em pertoca judicar dispositius. Crec que el cos dels Mossos d’Esquadra és un dels grans patrimonis que té el sistema institucional de la Generalitat de Catalunya. És un actiu de primer ordre. Com que m’estimo la Generalitat, m’estimo l’expressió més rotunda de poder en majúscules de sobirania, que és tenir la seguretat pública, la seguretat ciutadana i l’ordre públic. L’operació Gàbia va ser clarament desproporcionada. Però sí que vaig lamentar veure com s’expressaven l’endemà en relació amb la figura del president o assenyalant funcionaris concrets del Parlament de Catalunya. Aquest informe entrava a qüestionar la professionalitat dels servidors públics del parlament amb uns termes que no eren adequats. El president del parlament ha de sortir a defensar justament aquests servidors públics, que havien tingut una actitud impecable. Perquè la primera funció que teníem, passés el que passés, era la responsabilitat penal, que en el cas que es produís l’assumia íntegrament jo, i per tant sempre preservar els servidors públics. En aquest cas, tant l’informe com les primeres declaracions de la direcció dels Mossos d’Esquadra assenyalaven, des de la meva perspectiva de manera inacceptable, uns servidors públics que havien tingut una actitud impecable. Em vaig sentir molt incòmode per l’informe dels Mossos.  I així ho vaig fer saber en una carta a la consellera d’Interior i al president Salvador Illa.

—J.N.: Fins que va acabar el ple no sabíeu com estava el president Puigdemont?
—J.R.: Quan s’acaba el ple em diuen que no l’han detingut i això era una notícia excel·lent. Jo no vaig saber que havia travessat la frontera, que havia anat al Vallespir, a Catalunya Nord, fins que a dos quarts d’una de la matinada amb un telèfon segur em truca Toni Castellà, que em diu ja són a Catalunya Nord. Va ser un moment de satisfacció plena perquè no sabíem exactament on era. Al final de tot, això és un reconeixement a tota la gent valenta, generosa, compromesa, com la Bàrbara, que ens coneixem de fa temps i per qui només puc tenir paraules de respecte i admiració. Aquest dispositiu que descrius en el llibre només es va poder fer perquè hi ha gent que és extraordinària. Jo vaig tenir la possibilitat de conèixer-los alguns dels que hi van participar i posar elements en comú. Aquest nivell de generositat i de patriotisme és excepcional. Insisteixo, que el que defensàvem és la dignitat institucional de la presidència de la Generalitat de Catalunya.

—J.N.: Ha passat un any gairebé d’aquells fets i em trobo força gent que em pregunta de què va servir allò?  Quin sentit va tenir? Encara s’arrossega un desconcert important per part de força gent. Del vostre punt de vista, com hem de situar el 8 d’agost en la història recent del país i quin sentit polític va tenir, vist des de la perspectiva d’un any després.
—J.R.: La dimensió internacional que va tenir aquest esdeveniment va ser de primer ordre. Tu ho reflecteixes bé en el llibre. Tots els grans mitjans de comunicació en una pantalla del metro del Japó parlant del president, per dir-ne només un exemple. En els viatges oficials com a president del parlament he pogut veure que a tot arreu me’n parlen. Aquest impacte en l’àmbit internacional, que va ser majúscul, és un patrimoni del conjunt de l’independentisme català.

—J.N.: No puc acabar sense preguntar-vos per Santos Cerdán, que va ser un dels negociadors més importants per a aconseguir d’arrencar del PSOE, de l’estat, una llei d’amnistia com aquesta. Ara és a la presó, tancat per una investigació amb una colla d’indicis molt sòlids, si més no de moment, per un cas de corrupció d’una magnitud que ja veurem fins on arriba. Quina lliçó n’hauríem d’extreure, d’això que passa, com a país i en particular l’independentisme.
—J.R.: Per una banda, els diversos assoliments que hi ha hagut són rellevants. La llei de l’amnistia, en aquests moments avalada pel Tribunal Constitucional, no és un tema menor. Si algú vol tenir clar que no és un tema menor, que escolti què en diu José María Aznar o Felipe González, que arriba a dir que és la traïció més gran que s’hagi perpetrat mai, que prefereixen les armes que les urnes, ell que indultà els colpistes el 23 de febrer l’any 88. La llei d’amnistia té una força excepcional i demostra l’extrema tensió que hi ha a l’estat. Abans de la llei d’amnistia hi havia una cohesió entre els grans partits espanyols per a aplicar el 155. Això s’ha trencat, el nivell de tensió que tenen és excepcional. I això fins al punt que el Tribunal Suprem ha entrat en rebel·lia. Aquest és un dels elements que ens costen més d’explicar, si em permets, en l’àmbit internacional.

—J.N.: Digueu…
—J.R.: La Unió Europea sempre diu que el poder més vulnerable és el poder judicial, que sempre s’ha de preservar per sobre dels altres, que són més poderosos i més expansius. Quan proves d’explicar que a l’estat espanyol, justament, és el poder judicial que se sobreposa als altres poders els costa d’entendre. Faig un parèntesi que és molt il·lustratiu. Quina és la diferència entre l’estat espanyol i Portugal? N’hi ha moltes. Però en termes democràtics, sobretot, és que ells van tenir l’abril del 1974. Durant la Revolució dels Clavells, Portugal fa neteja en termes democràtics dins la policia, de l’exèrcit i de la judicatura, i l’estat espanyol no. Aquesta és la diferència fonamental. Per tant, la llei d’amnistia és un element que no és menor, i hi ha hagut moltes dificultats per a implantar-la. I és veritat, Santos Cerdán hi va tenir un paper molt important. Ara algú pretén desacreditar la llei d’amnistia per l’actitud inadmissible, inacceptable, vergonyosa amb tots els indicis que hi ha sobre la taula… Algú vol relacionar les dues coses. Per una altra banda, és molt complicat de mantenir aquesta posició, per molt que ens doni una força afegida per la debilitat dels altres, amb un govern que no és prou contundent a l’hora de condemnar aquesta corrupció. Per tant, hem de buscar aquest equilibri, veure com fem valer la nostra força afegida, sense girar-nos d’esquena a determinats elements de confrontació contra la corrupció en el sentit més contundent. No és fàcil, però hem de tenir el cap molt clar i, sobretot, en això que diu sempre el president Puigdemont i que de vegades és escarnit: que Catalunya com a nació no té amics, que Catalunya com a nació té interessos, el benestar, el progrés i la llibertat, que la gent de Catalunya hem de ponderar molt.

—Molt agraït, president, per aquesta conversa en què heu pogut explicar la vostra experiència, un capítol concret d’aquest llibre, de l’agost de l’any passat.

En aquesta última crisi del govern espanyol, diu que Pedro Sánchez se servirà de senyores per substituir els senyors que no li han resultat. És una plantilla de manual en la política, en l’empresa, en les institucions: quan van molt mal dades, toca posar una dona a capejar el temporal. Ha passat tantes vegades que al final li han hagut de posar nom: el precipici de vidre, o el penya-segat de vidre, un concepte que aquests dies deveu haver sentit de les periodistes i analistes dels mitjans, que són les qui ens fan fixar en aquestes coses que als seus quefes els passen per alt.

La murga de les dones és un no acabar mai. Com a mínim, mentre certes situacions sistèmiques no es podien anomenar, i per tant categoritzar, es quedaven en anècdota i no ens donaven tants maldecaps. Ara mateix, quan ja ens havíem familiaritzat amb el sostre de vidre, ens hem d’aprendre això del penya-segat. I perquè no ens entretindrem amb les denominades “escales trencades”, que representen les interrupcions de les carreres laborals de les dones per a parir i per a cuidar; o el “terra enganxós”, referent a les que, lluny de picar de cap contra el vidre del sostre, s’hi queden atrapades a sota i sota el pes de les mateixes càrregues, sense oportunitats per a prosperar. I això no vol dir que aquestes discriminacions les pateixin les dones pel simple fet de ser dones, sinó per tot el que comporta ser dona en un sistema patriarcalment muntat.

La cosa és que, superades les barreres domèstiques –no sé si ve d’aquí tanta al·lusió a terres i escales i sostres–, les professionals encara tenen més obstacles preparats. Quan tanquen darrere seu la porta de casa, quan aspiren a una ambició més alta, quan senten sota els peus tot el camp per córrer i albiren tot l’horitzó al final del mar, pot passar que l’oportunitat per la qual s’han escarrassat tant les esperi en forma d’esvoranc dissimulat, preparat perquè s’hi precipitin amb totes les facilitats.

La història d’aquest penya-segat és curiosa i ens porta al 2003, a un article a The Times que correlacionava els resultats de 100 empreses de primera línia i el sexe dels seus directius: les que tenien pitjors resultats a la borsa, concloïa, eren les liderades per dones. Ja era mala sort: tant que els costa arribar a manar, i les poques que manen resulta que no valen. Per a aquest viatge no calien tants necessers. I d’aquí parteix l’estudi documentat que encunyaria la metàfora del daltabaix: no és que aquelles dones portessin les empreses al desastre, sinó que era el desastre que va portar les empreses a nomenar dones per a gestionar-lo, tot sovint després d’anys d’una administració pèssima a càrrec dels corresponents taurons.

Pel que fa a l’exercici del poder públic, posar una dona al capdavant en situacions de crisi, d’inestabilitat, de gran perill de fracassar, és una aposta segura: la maniobra permet de fer la impressió d’un canvi de debò, i a més a més ofereix una imatge de progressisme i de responsabilitat igualitària, amb l’avantatge que si al final s’estimben, tampoc no s’hi haurà perdut tant. D’exemples, no sé quins triar. Un cas conegut és el de la crisi financera d’Islàndia el 2008, que va portar a posar dones a dirigir el país i els bancs principals; o de Theresa May, que va assumir el càrrec de primera ministra del Regne Unit en el context d’un Brexit en què no creia; i a Catalunya, tenim el cas d’Arrimadas, que del parlament la van enviar a Madrid a socórrer el partit que Rivera havia enfonsat.

Hom es pot demanar, i amb raó, per què unes dones que figura que són tan vàlides es deixen enredar, i aquí entra una altra variable, que és el cost de les oportunitats: en general, els hòmens assumeixen els canvis professionals sota la percepció que tindran més opcions futures, mentre que les candidates viuen cada oportunitat com una excepció: si no l’agafen ara, pot ser que no torni mai. Dit d’una altra manera, si elles són més propenses a acceptar aquests regals enverinats és perquè són conscients que les ocasions que tenen d’ascendir professionalment són escadusseres. Més enllà que aquesta realitat sigui àmpliament documentada, els referents de què disposen els uns i les altres en poden donar fe.

A l’àmbit privat, la piràmide del poder va així: partint que a les universitats les dones representen un 60% dels alumnes, amb prou feines un 30% arriba a ocupar càrrecs intermedis, i només entre un 15% i un 20% acaben sent directives, que vist al revés són un 70% al 80% de senyors prenent decisions segons la seua visió del món. A l’esfera pública, les proporcions des de la base municipal fins a les cúpules polítiques són si fa no fa. Les calculadores parlen: cal alguna cosa més que mèrits per fer-se un lloc entre els latifundis de naps.

Si heu arribat fins aquí, ja no us vindrà d’un concepte més: l’escletxa d’autoritat –no em feu dir “bretxa”, que escupo capellans. Al llibre The Authority Gap, la periodista i investigadora Mary Ann Sieghart parla d’aquest altre obstacle que és mental: la idea generalitzada que un home és competent fins que es demostra el contrari, i que en les dones resulta que va al revés. Tot ajuda a subestimar les capacitats d’elles i a sobreestimar les d’ells, i aquí ens podríem remuntar a què espera la societat dels uns i les altres des que som canalla i ningú no ens ha dit encara què podem i què no podem arribar a ser.

La qüestió és que fins i tot les societats més avançades encara consideren que els hòmens són líders per naturalesa, i quan la caguen esperen que les dones a qui els cedeixen el pas aportaran –faig servir tòpics– més diàleg, més intuïció, més empatia –que en situacions de crisi deuen pensar que és el que falta per provar. Sigui com vulgui, és innegable que els qui avui tenen edat de manar van ser socialitzats per a assumir aquests papers diferenciats: ells per a ser competitius, agressius, verticals; elles per a ser conciliadores, col·laboradores, horitzontals. I no penso entrar en la dicotomia rònega de la raó i l’emoció, perquè tanta emoció és el plor com l’impuls que fa fumbre un cop de puny a la paret o prémer un botó nuclear.

En tot cas, mentre continuem empenyent xiquets i xiquetes a perseguir ambicions diferents, a tindre referents diferents, a témer precipicis diferents, la governança ideal, l’equilibri necessari, només pot passar per forçar la paritat. I de moment, si es tracta de comparar, encara ens falta veure tantes líders mediocres com hòmens mediocres hem vist manar.

L’art ha vençut la censura. Onze artistes armats amb pinzells i esprais han tornat a convertir el poble de Fanzara, de menys de tres-cents habitants, a l’Alt Millars, en la capital mundial de l’art urbà. Per un cap de setmana, si més no. El festival MIAU, el Museu Inacabat d’Art Urbà (que realment és rural), té vocació de combat i s’ha imposat a l’intent de silenciament de l’ajuntament, en mans del PP.

El MIAU va nàixer l’any 2014, quan el poble es va alçar contra la construcció d’una gran planta de residus tòxics. La idea era fer únicament un mural, però hi havia tants artistes amb tantes ganes de participar-hi que se’n van fer més. I d’una acció concreta es va passar a una cita anual. Els veïns s’hi van implicar, siga cedint els murs de les cases, allotjant els artistes, o bé amb tot de tasques necessàries per a un esdeveniment que creix cada any.

Però l’any passat el MIAU no es va fer perquè l’ajuntament va emetre una ordenança per a establir la censura prèvia als murals. L’origen de tot és una obra que Elias Taño va pintar l’estiu del 2023 dedicada a la memòria històrica. El PP acabava d’arribar al consistori i va demanar als organitzadors que la retirassen. L’excusa és que alguns veïns es trobaven incòmodes amb el missatge. Com que van refusar de tocar l’obra, el consistori va deixar el festival sense pressupost i amb aquesta ordre de censura prèvia, que tant el Síndic de Greuges com el Consell Valencià de Cultura han denigrat. L’ajuntament es va trobar obligat a retirar aquesta ordenança, però ha deixat el MIAU pràcticament sense recursos. Sense recursos, però amb molta més visibilitat. De fet, 440 artistes de 40 països han optat a pintar enguany a Fanzara. Després de la selecció, n’han convidats onze, conscients de què representa pintar a Fanzara.

Els artistes hi participen sense rebre cap remuneració i saben que el pas del temps i les inclemències meteorològiques malmetran les obres i que, finalment, algun dia, desapareixeran davall una capa blanca que servirà de llenç per a un nou pintor. Aquest és l’esperit del MIAU, sempre inacabat, que VilaWeb ha pogut copsar aquest cap de setmana de calor i de tempestes.

The Washington Post · Annabelle Timsit

Dinamarca s’ha convertit en un dels pocs països del món que reclutarà les dones al servei militar obligatori. Copenhaguen ha presentat la decisió com un intent de reforçar les capacitats militars del país en un context geopolític de tensions creixents amb Rússia, i de més pressió de Washington perquè els països europeus destinin més recursos a la defensa.

La decisió, que entrà en vigor la setmana passada, estipula que les dones que facin divuit anys després del primer de juliol podran ser reclutades aleatòriament per al servei militar en virtut d’un sistema de rifa, el mateix que ja s’aplica als homes. A partir de l’any vinent, la durada del servei militar obligatori també s’ampliarà de quatre mesos a onze.

El Ministeri de Defensa danès ha descrit la decisió com una manera de garantir “la igualtat de gènere plena en el servei militar obligatori”. És una opinió compartida per unes quantes de les daneses amb qui els periodistes de The Washington Post han parlat.

“Crec que és injust que tan sols es recluti els homes”, explica Rosa Collet, de setze anys. Collet, que es defineix a si mateixa com a feminista, explica que s’oposa al servei militar obligatori en el seu conjunt, però que creu que, si ha d’existir, hauria d’incloure tant homes com dones.

Emily B. Rasmussen, estudiant de física i filosofia de vint anys de la Universitat d’Aalborg, també acull amb satisfacció la decisió del govern danès, que descriu com a “positiva […] per al debat sobre la igualtat de gènere”. I hi afegeix: “És un gran pas endavant a l’hora d’anivellar les dones i els homes; també reduirà la quantitat de persones obligades a allistar-se contra la seva voluntat.”

Julie Christiansen, una altra estudiant de la Universitat d’Aalborg, de 23 anys, s’hi mostra d’acord: “És una bona decisió: a Dinamarca es parla molt de la igualtat entre homes i dones, i crec que això hauria d’aplicar-se a tots els àmbits de la societat.”

Encara que la igualtat de gènere a Dinamarca és relativament bona –el país ocupa la tercera posició en el rànquing d’igualtat de la UE–, el motiu per a reclutar dones no és tan sols ideològic, sinó també pràctic.

L’acord d’ampliació del servei militar obligatori, signat entre el govern i uns quants partits de l’oposició, defensa que “l’empitjorament del panorama de seguretat” i les crisis experimentades aquests darrers anys, incloent-hi la pandèmia del coronavirus, han evidenciat la necessitat d’expandir el reclutament militar.

En una declaració conjunta, el ministre de Defensa, Troels Lund Poulsen, i el general Michael W. Hyldgaard, cap de Defensa de Dinamarca, afirmaren que els canvis geopolítics d’aquests darrers anys –de la invasió russa d’Ucraïna al conflicte al Llevant– han posat de manifest la necessitat que Dinamarca desenvolupi capacitats de defensa “modernes i oportunes”, incloent-hi “més soldats”. El fet d’incloure les dones a les operacions de reclutament certificarà que les forces armades del país “captin els joves més talentosos i motivats de Dinamarca”, afegiren.

Però no tots els afectats pel canvi n’estan satisfets.

Othilie Fauerskov Jorgensen –una estudiant de setnze anys que, com Collet, podrà ser reclutada al servei militar obligatori en virtut de la nova normativa– diu que està “molt emprenyada i molt trista” pel canvi, i defensa que la participació en el servei militar hauria de ser una decisió personal.

“No hi dono suport, perquè és una cosa en la qual no em veig”, explica a The Washington Post, i afegeix que no creu que ni ella ni la majoria de les dones daneses siguin necessàriament “aptes per a l’exèrcit”.

“M’estimo més acabar els meus estudis que no pas passar un any o uns quants mesos a l’exèrcit. M’estimo més trobar feina aviat que no pas servir”, afegeix.

Collet, per la seva banda, diu que l’argument que sol sentir dels qui s’oposen a la inclusió de dones al reclutament militar és que les daneses ja tendeixen a quedar-se enrere, professionalment parlant, quan tenen fills, i que –fins i tot en un país com Dinamarca– cobren menys i progressen professionalment a ritme més baix, per la qual cosa el servei militar obligatori significaria “un pas enrere encara més gran”.

“Sí, a Dinamarca continua havent-hi desigualtat de gènere, escletxa salarial i moltes més coses que frenen les dones”, reconeix. “Però també som un dels països més igualitaris en termes de gènere […] No veig per què no hauríem d’esperar que tot sigui exactament igual per a reclutar les dones.”

El nou sistema obliga tots els homes i dones danesos a sotmetre’s a proves d’aptitud física i mental quan assoleixen la majoria d’edat. Si els consideren aptes per al servei, els assignen un número en un sorteig, que determinarà si queden exempts del servei militar o si poden ser cridats a files en cas que les forces armades no puguin cobrir les quotes de personal amb voluntaris. El primer sorteig amb aquest nou sistema es farà l’abril de l’any vinent, segons que ha informat el Ministeri de Defensa.

Fins ara, les dones podien allistar-se a l’exèrcit de manera voluntària: gairebé una quarta part de la promoció militar de l’any passat, de fet, fou formada per voluntàries. Ara, les futures generacions de dones participaran automàticament en el sorteig si són considerades aptes, en igualtat de condicions amb els homes.

Aquests darrers anys, segons que ha explicat l’exèrcit danès, gairebé totes les places del servei militar han estat cobertes per voluntaris. L’acord d’ampliació del servei militar obligatori reconeix que la decisió “imposarà més exigències a les generacions més joves, i podria reduir les xifres de voluntaris en el servei militar”.

Dinamarca no és l’únic país que ha ampliat el servei militar obligatori a les dones: Noruega i Suècia també han fet el pas aquests darrers anys, empesos per l’empitjorament del panorama geopolític al continent després de l’annexió russa de Crimea i, sobretot, de la invasió russa d’Ucraïna.

Tanmateix, a escala mundial, tots tres països continuen essent excepcions: menys d’un terç dels països disposen d’alguna mena de servei militar obligatori actiu, segons el Pew Research Center, i la gran majoria d’aquests països recluta exclusivament homes.

Els sondatges coincideixen a mostrar que els danesos estan a favor d’ampliar les capacitats defensives del país. Un sondatge publicat aquest maig pel Consell Europeu de Relacions Exteriors, per exemple, revelà que un 70% dels adults danesos dóna suport a l’augment de la despesa militar.

Prop d’un terç dels enquestats també deia que estava molt preocupat per la proliferació nuclear i la possibilitat d’una tercera guerra mundial, o d’un conflicte europeu a gran escala que transcendís la guerra a Ucraïna.

Més enllà dels temors desfermats per la invasió russa d’Ucraïna, molts danesos també han expressat preocupació per les insinuacions del president dels Estats Units, Donald Trump, sobre la possibilitat que Washington prengui el control de l’illa danesa de Grenlàndia, sense descartar-hi l’ús de força militar i tot.

“Crec que tot el rebombori sobre Grenlàndia […] pot haver fet que el govern es plantegi: què farem, com a país realment petit, si esclata la guerra?”, reflexiona Collet.

Per la seva banda, Rasmussen diu que sent que Dinamarca, com a país petit amb una població de tan sols sis milions d’habitants, “ha de poder estar preparada, d’alguna manera” per a la possibilitat d’un conflicte. “Com a país petit amb poc múscul militar, estem assenyalats”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Simiots, grandalla, boles de picolat, mestre de Cabestany, el Canigó, xicolatada, Serrabona, trabucaires, la Festa de l’Ós… Edicions Trabucaire publica l’Atles de Catalunya Nord, escrit per Míriam Almarcha i il·lustrat per Barbara Nascimbeni, que aspira a ser un llibre essencial per a descobrir i aprofundir en la cultura, la història i les especificitats del Capcir, el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i també la Fenolleda, la comarca nord-catalana de cultura occitana.

En total, tracta d’onze grans temes, amb vora cent quaranta il·lustracions, que ofereixen una introducció completa al territori, i que també pot ser una eina útil a les escoles, per a professors, alumnes i famílies, amb la voluntat de transmetre el coneixement de Catalunya Nord dins els Països Catalans, i de la riquesa cultural d’aquestes comarques. S’hi exploren temes com la geografia, la història, l’economia, la cultura popular, les llegendes, la flora i la fauna, la cuina i els productes de la terra. Tot plegat, explicat amb un llenguatge amè i reforçat amb il·lustracions plenes de color i detall.

En història, per exemple, trobem Anníbal enfilat en un elefant, els Angelets de la Terra, l’home de Talteüll o el tractat dels Pirineus.

Juntament amb el mapa, que situa cada un dels esdeveniments geogràficament, hi ha una petita explicació de cada qüestió.

El llibre s’ha elaborat amb la col·laboració de reconeguts especialistes nord-catalans, com ara Joan-Pere Gensane, Joan Peytaví, Eric Forcada, Guillem Dalmau, Didier Payré, Esteban Castanyer, Karine Geslot i la Federació de les Reserves Naturals Catalanes.

L’edició ha estat impulsada per Mireia Falquès, d’Edicions Trabucaire, Sebastià Girard, d’Ampli Productora, i Joana Serra, de la Llibreria Catalana de Perpinyà. El volum té també el suport de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana i és pensat especialment per a infants de sis anys a dotze.

Entre les curiositats que s’hi poden descobrir, hi ha les particularitats arquitectòniques de les masies nord-catalanes i el paper històric d’aquesta terra en l’imaginari col·lectiu català. El llibre es pot trobar a les llibreries de Catalunya Nord i també a la Llibreria Catalana de Perpinyà.

Una eina pedagògica per a una situació fràgil

A més d’oferir una visió completa de Catalunya Nord, aquest atles temàtic ofereix codis QR que permeten d’accedir a continguts audiovisuals en català, subtitulats en francès. Aquest suport interactiu facilita l’ús del llibre tant a casa com a les aules.

El llibre també permet de reforçar la llengua catalana, amb una visió de país, en un moment de fragilitat de la llengua, també entre els infants. Segons els càlculs de l’Associació per a l’Ensenyament del Català (APLEC), solament un 20% dels alumnes estudien el català. Alhora, la Bressola, la xarxa d’escoles en immersió en català a Catalunya Nord, ha necessitat una campanya de suport i aportacions extraordinàries per a garantir la continuïtat un curs més. Per tant, aquest atles és una eina que pot esdevenir essencial per a facilitar la transmissió lingüística i cultural.

Les autores

Barbara Nascimbeni, nascuda el 1969 a Vimercate (Itàlia), ha rebut formació artística a Darmstadt (Alemanya) i té la nacionalitat alemanya. Viu entre el seu país i Catalunya Nord. Ha publicat uns quants àlbums infantils amb editorials com Albin Michel Jeunesse, Nathan i Autrement Jeunesse.

Míriam Almarcha París, nascuda el 1979 a Andorra, es va formar a Catalunya Nord i actualment és docent i investigadora a l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. Hi forma futurs professors en llengua catalana, didàctica i societat dels Països Catalans i d’Andorra. És vice-presidenta de l’Associació per a l’Ensenyament del Català i redactora en cap de la revista infantil Mil Dimonis.

El vice-president segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social, el tinent general en la reserva Francisco José Gan Pampols, ja té ganes de pronunciar el tòpic “missió acomplerta”, serrar les dents, picar els talons i plegar del càrrec. Acostumat a la cadena de comandament de l’exèrcit i a la disciplina de les casernes, no li agrada la política. El mes de novembre, quan va ser nomenat a la desesperada pel president Carlos Mazón, el militar va dir que no seria al Consell més temps del necessari. Ara fa una setmana, quan va presentar amb Mazón el Pla Endavant per a la reconstrucció de les zones afectades per la gota freda del 29 d’octubre, va dir que  final d’any seria un bon moment per a retirar-se als quarters d’hivern. “No és una decisió, és un compromís”, va dir.

Gan Pampols s’ha instal·lat en la conselleria que va ser de Transparència, a l’edifici de la Cigonya, a l’Albereda de València. Va tardar prou a trobar el seu lloc al món i l’encaix en un Consell confegit de civils. Presidència li va assignar molt pocs funcionaris i molt poc pressupost. Va dir que aniria agafant d’ací i d’allà, de cada conselleria allò que consideràs necessari, però no ha funcionat ben bé així. La seua missió era la de preparar el pla que va presentar amb solemnitat, al costat del president, al Palau de la Generalitat. Feia vuit mesos que la gota freda havia causat 228 morts i tota mena d’estralls en habitatges, indústries i infrastructures. “Ens podran acusar d’excés de prudència, però no de negligència”, va dir, quan relatà algunes de les actuacions integrades en el document.

El pla encara ha de passar per uns quants tràmits administratius i després l’ha d’aprovar el Consell, probablement, abans no s’acabe el mes de juliol.

Aquest pla arriba quan encara hi ha centenars de finques que no tenen ascensor, i això vol dir que hi ha milers de persones grans o amb dificultats de mobilitat que no poden eixir al carrer. Arriba quan encara hi ha centenars de veïns que no han pogut tornar casa i quan molts lluiten per evitar que l’ajuntament els impedesca de reconstruir-la. O quan, encara, moltes poblacions de l’Horta Sud tenen el sistema de clavegueram en mal estat i les aigües brutes regloten pels desaigües de les plantes baixes. Per una altra banda, algunes actuacions ja s’han fet o han acabat, com ara, la recuperació del metro o la reobertura de ponts i de carreteres.

29.000 milions i cap víctima

Quatre o cinc dies després del desastre, el president de la Generalitat ja havia fet comptes i va dir que la reconstrucció costaria uns 31.000 milions d’euros i va demanar ajuda al govern espanyol. El pressupost que ha presentat Pampols és de 29.000 milions d’euros: 14.500 corresponen a accions que haurà de fer la Generalitat, i 12.600, el govern espanyol.

Malgrat aquesta implicació que demana el militar, el dia de la presentació únicament hi havia el comissionat del govern espanyol per a la reconstrucció, José María Ángel. Ningú més. Ni la delegada del govern espanyol. Ni la secretària general del PSPV, que és ministra del govern d’Espanya, Diana Morant. Tan sols Ángel.

Tots dos, Pampols i Ángel, presumeixen de ser vells amics, però en una qüestió tan destacada com aquesta de la reconstrucció han perdut la sintonia absolutament.

A la presentació, tampoc no hi van anar les associacions de víctimes. Contràriament al govern espanyol, a elles no les va convidar ningú.

Una revolució

Tant Gan Pampols com Carlos Mazón es van referir sempre a allò que va passar el 29 d’octubre com a un desastre natural i, tot i que van admetre que podia tornar a passar, en cap moment no es van referir al canvi climàtic causat pel comportament humà. Però sí que van parlar de revolució. De quatre revolucions, concretament: una revolució a les infrastructures, una revolució a la prevenció, una revolució a la protecció i una revolució a la gestió de les emergències.

A desgrat de reconèixer que aquestes revolucions són necessàries, en cap moment va haver-hi gens ni mica d’autocrítica respecte de la gestió de l’emergència el dia de la gota freda, per exemple, que va fer 228 morts i ha afectat un milió i mig de ciutadans al País Valencià.

El pla parla de tres-centes trenta-nou actuacions. La part més gruixuda és la que fa referència a les grans actuacions hidràuliques i a les infrastructures que fa anys que estan pendents de fer. Moltes, és clar, sobre el barranc de Torrent i el riu Magre, que van ser els dos llits que van fer més mal el 29 d’octubre.

El pla, com la majoria dels presentats en aquestes ocasions solemnes, inclou una sèrie de paraules que ocupen espai però no tenen contingut. Per exemple, sobre el medi, parla de restaurar l’equilibri ecològic mitjançant la recuperació de l’entorn natural i de reforçar la capacitat de resistència per a les futures catàstrofes…

PwC

Gan Pampols va encarregar la redacció del pla a la consultora PricewaterhouseCoopers Assessors de Negocis. El pressupost s’ha adjudicat per la via del contracte d’emergència, que facilita l’agilitat administrativa –però té menys controls– i que tant fa servir l’administració de Carlos Mazón en el cas de la gota freda. Ha costat 2,2 milions d’euros i ja se n’ha abonat la meitat. Gan Pampols justificava l’externalització del pla de reconstrucció en el fet que l’administració ja tenia una càrrega de treball que feia inviable assumir aquest desafiament.

El personal de la consultora es va instal·lar en les dependències de la conselleria i la Inspecció de Treball investiga si hi ha hagut cessió il·legal de treballadors. Això passa quan un treballador està contractat per una empresa determinada, que és qui el paga, però el treballador presta els serveis a una empresa diferent.

Un mandat carregat de polèmiques

La vice-presidència de Gan Pampols ha estat peculiar d’ençà del començament, i va farcida de rectificacions i reculades. En unes primeres declaracions, va dir que no acataria ordres de cap polític. Unes hores després, les va “matisar” tot admetent que formava part d’un govern.

Ara fa uns mesos, també es va embutxacar un altre pla ambiciós per a ajudar els ajuntaments a gestionar els expedients i els projectes de reconstrucció, a més de justificar les inversions dels diners que el govern espanyol aportarà per a refer les instal·lacions municipals malmeses. La idea del tinent general era que les diferents conselleries aportassen personal funcionari en una mena de prestació de serveis. Els treballadors públics s’hi havien d’apuntar voluntàriament, però la proposta no els ha resultat atractiva i, a més, els problemes operatius i administratius han estat tan grans, que la iniciativa ha tornat al calaix. Serà la Diputació de València qui ajudarà els municipis amb la burocràcia per a rebre els ajuts estatals.

El tinent general també s’ha afegit al costum del president i més companys de gabinet de presentar factures d’àpats de faena amb continguts peculiars. El mes de maig, Compromís va mostrar un tiquet del 20 de març per un dinar que l’equip de la conselleria havia fet en un restaurant molt a prop de l’edifici de la Cigonya. A banda dels cinc menús del dia a 22 euros cadascun, la factura, de 188,50 euros, cridava l’atenció per la generosa quantitat d’alcohol i licors amb què el van regar.

Però l’embolic més gran va arribar just en el moment de ser nomenat. Amb l’explicació de poder “fitxar els millors” per a gestionar la crisi, el Consell va aprovar una ordre per a permetre que alts càrrecs de la Generalitat poguessen cobrar més d’un 15% més que el president de la Generalitat. Això es va aprovar en la primera reunió del Consell després de la remodelació que Mazón va fer per a cessar les conselleres Salomé Pradas i Nuria Montes. Pocs dies després, es va saber que aquesta mesura es prenia per poder pagar més de 100.000 euros de salari al vice-president Gan Pampols. Això va ser considerat un escàndol pels partits de l’oposició i també per Vox, que va amenaçar de rebutjar aquest decret. Llavors, el Consell va fer veure que reculava i va dir que el sou de Gan Pampols seria de 84.000 euros anuals.

Però la portaveu Susana Camarero va mentir. Segons que es va poder comprovar a la pàgina de transparència, el sou del vice-president amb tots els complements és de 101.761,61 euros anuals.

La Moleskine i la incomoditat a les Corts

Gan Pampols és el conseller que menys intervé en les Corts Valencianes, pràcticament no respon mai a cap pregunta parlamentària i deixa que els seus companys més “polítics” ho facen. Durant les sessions, és fàcil veure’l prendre notes en la seua inseparable llibreta Moleskine negra, o revisant papers.

Amb aquesta llibreta ha visitat els pobles afectats per la gota freda i s’ha entrevistat amb els batlles. És un home d’acció, ell, i allò que més li agrada és xafar el carrer. Li desagrada la batalla política i l’ambient que es respira a les Corts. En una entrevista al diari El Confidencial, es mostrava decebut per aquesta batalla i deia que influïa de manera molt negativa en la cerca de solucions acordades entre les diferents administracions públiques. Ell mateix va ser subjecte d’aquestes discussions, i qui va discutir el seu paper, la seua tasca i la seua utilitat no va ser l’oposició, sinó el grup d’ultradreta, Vox, que va arribar a qualificar-lo d’enemic i d’infiltrat de Pedro Sánchez.Aquell dia va rebre un suport molt tènue per part de la vice-presidenta Camarero, que feia equilibris per a no enfadar els seus socis prioritaris.

Per això es va mostrar molt dolgut quan cap membre del PSPV ni de Compromís no va anar a escoltar-lo en la presentació del Pla Endavant.

“Direm no a sa temporada / si és així de saturada / no hi ha més aforament / a Menorca hi viu gent. […] Menorca era una illa verge per bandera / i ara els menorquins viuen a la vorera. […] Els creuers tapen les vistes / la mar sembla una autopista / convindria dir que no. […] El turisme ve en massa / no podem comprar a sa plaça / embús a sa carretera / aparcar ens desespera / convindria dir que no.”

Són fragments de la cançó “Convindria”, que la setmana passada va arribar a les plataformes digitals i avui dimarts al migdia estrena videoclip. És una cançó col·laborativa en què han intervingut uns quants artistes menorquins, entre els quals Anna Ferrer, Verlaat, Frank Pons del grup Pèl de Gall, i músics de la xaranga Bon Ball Tenim. “Convindria” és un crit d’alerta, un més dels que apunta, impulsa i difon la campanya “Via Menorca” de l’incansable i imprescindible GOB, els ecologistes que fa un munt d’anys que encapçalen les lluites per defensar el territori i combatre les grans operacions turístiques que el feien perillar, com les de Macarella, Trebalúger i l’Albufera des Grau.

Via Menorca es presenta com una campanya per a evitar de perdre la via de la sostenibilitat i com un pacte a favor de l’economia i la conservació de l’illa. Segons els impulsors, Menorca és a punt de perdre el control d’aspectes essencials que havien permès que fins ara l’illa hagués seguit un camí diferent del de les seves germanes Mallorca i Eivissa i que fos possible parlar d’un model turístic menorquí. Ara, però, la massificació creixent durant els estius s’afegeix i és alhora causa directa d’unes altres realitats, com la problemàtica de l’accés a l’habitatge, un esgotament progressiu dels recursos naturals, especialment l’aigua, i un mercat laboral que ho fia tot a la mà d’obra no qualificada i de curta durada.

El problema hi és, a Menorca i a més indrets, i convindria afrontar-lo. Convindria debatre i cercar solucions, acompanyats per experts i allunyats dels totpoderosos lobbies del sector hoteler. Convindria analitzar quines mesures apliquen territoris semblants i veure si funcionen o no, si serien adaptables o no. I òbviament a vegades convindria dir que no, com diu la cançó. Quan el preu a pagar és massa alt, dir que no és just i necessari. Fa cinquanta anys, l’actitud de la majoria de menorquins era d’absoluta submissió davant d’un turisme que semblava que havia de convertir tots els pagesos i menestrals en milionaris. Davant dels déus turistes, abaixaven el cap, canviaven d’idioma i anaven a passar l’estiu a la cotxeria per poder-los llogar casa seva.

Però els temps, com diu una altra famosa cançó, han canviat. El turisme no tan sols no és la solució de tots els mals, sinó que en causa uns quants. És qüestió de xifres, gairebé diria que de física. Si en un territori no expandible, com és una illa, a l’hivern hi viuen 95.000 habitants i a l’estiu aquesta població es duplica, amb els corresponents desplaçaments amb cotxe, consum d’energia i aigua, producció de residus i anades al metge, ja es veu que l’equilibri serà difícil de mantenir. De fet, passarà això que deia de la física, que el poeta menorquí Guillem Alfocea va descriure tan bé en un dels seus textos: “És estiu i l’illa vessa”. Quan el contingut sobrepassa la capacitat del continent, aquest vessa, o sobreïx, o explota.

Mentre escric aquestes línies ja puc sentir els comentaris dels qui se senten tan liberals que fins i tot volen la llibertat per enfonsar-se i anar cap a una mort segura si això és el que vol la majoria. A tots ens agrada viatjar, afirmen. Tu també ets part del problema, afegeixen, no sense part de raó. Són les lleis del mercat, criden mentre maniobren per tombar qualsevol llei que reguli o limiti les places hoteleres o els apartaments turístics. Segurament, són els mateixos que el dia que Menorca deixi d’atreure turistes perquè haurà perdut tots els encants, giraran els ulls cap a la propera destinació de moda i iniciaran el ràpid camí cap a la seva saturació i destrucció. A escala local, no deixa de ser el que fem tots plegats des de fa anys amb el nostre planeta.

Per això ens convé un GOB actiu i lluitador, per això ens convenen iniciatives com “Via Menorca”, i per això ens convenen cançons com “Convindria”. Perquè davant la imatge idíl·lica que transmeten els anuncis d’una coneguda marca cervesera, en què una colla de nostàlgics no tenen cap altra preocupació que menjar una caldera de llagosta per sopar després de penjar a Instagram una foto de la posta de sol al Far de Cavalleria, hi ha una altra illa amagada. L’illa dels qui queden atrapats a la carretera, dels qui no veuen l’horitzó perquè és ple de iots i velers, dels qui no troben casa perquè es lloga per setmanes a preu d’or. “Convindria” parla d’això i de molt més, i quan aquest estiu soni a les festes, potser algú, amb el got de pomada a la mà, pensarà què li convé i què no li convé a aquest bonic bocí de terra anomenat Menorca.

Hi ha moments en la història intel·lectual d’una tradició política en què la desesperació es fa massa evident. És el cas del darrer informe de la Fundació Jean Jaurès –el vell bastió teòric del Partit Socialista francès–, que la setmana passada va presentar a so de bombo i platerets allò que es pensa que és un descobriment: la “tercera esquerra” o “esquerra postsocietal“. Llegit el voluminós treball, però –que podeu descarregar–, apareix una criatura conceptual que en realitat diu més sobre la crisi existencial dels seus progenitors que no de les veritables i urgents alternatives de l’esquerra europea.

L’informe identifica amb solemnitat acadèmica allò que qualsevol observador atent ja havia detectat feia temps: que l’esquerra s’enfonsa a Europa perquè ha abandonat les classes populars, perquè ha acceptat acríticament un neoliberalisme econòmic que va buidar de contingut les promeses redistributives i per l’elitisme urbà, el dúmping econòmic i la disbauxa que ha creat i afavorit, sobretot per alimentar la vida del sottogoverno i dels polítics professionals –en definitiva, del seu grup d’elit.

I el relat que construeixen els de la Jaurès és el d’una caiguda: de la socialdemocràcia clàssica fins a Terra Nova, que va teoritzar el 2011 aquella “nova coalició electoral” que abandonava deliberadament el “vell bloc obrer” per abraçar joves amb diploma i ambició, dones i minories ètniques i emigrants com a ànima d’allò que havia de ser “la segona esquerra”.

L’estratègia va resultar un desastre, que ens ha portat al punt on som, però ara la solució màgica que ens ofereixen –aquesta “tercera esquerra”– no crec que funcione tampoc. Els socialistes francesos cerquen una síntesi impossible entre “autoritat estatal” i “ambició social”, entre seguretat i redistribució, entre republicanisme laic i estat del benestar. Però, en essència, no proposen sinó recuperar la classe treballadora com a subjecte polític –sense demanar-se si encara existeix com a tal–, adoptar posicions més dures –autoritàries i tot– en l’àmbit de la immigració i la seguretat, rebutjar el multiculturalisme i intensificar les polítiques socials redistributives, però no a partir de la justícia sinó del suborn social. Tanmateix, la proposta amaga algunes contradiccions que l’informe sembla incapaç de reconèixer.

La primera és un determinisme de classe que avui em sembla anacrònic i que assumeix l’existència d’una “classe treballadora” homogènia amb interessos clars i definits, per bé que la realitat és que les estructures de classe s’han fragmentat fins a esdevenir irrecognoscibles. La generalització dels treballs precaris, l’economia de plataformes, el teletreball i això que en diuen la gig economy –l’economia dels treballs esporàdics, freelance o per projectes…– han creat noves formes de subordinació i explotació que, simplement, no encaixen en les categories clàssiques. Avui, per exemple, pots tenir feina i ser pobre. I com més va més difícil és tenir casa. I sempre et disputen el mercat gent que està per sota teu i en condicions pitjors. És un panorama molt allunyat dels anys de la postguerra mundial.

Així mateix, la seua proposta de “regular la immigració per protegir l’estat del benestar” implica una enorme miopia política, car ignora o no vol veure que les migracions contemporànies responen a crisis estructurals –guerres, canvi climàtic, col·lapse estatal, pobresa extrema, explotació…– que no es poden resoldre ni es resoldran amb polítiques nacionals més restrictives, ni tancant Europa com una ciutadella blanca. La seua proposta, en realitat, és massa temorosa del ressò que aconsegueix l’extrema dreta i que eludeix les responsabilitats històriques i presents d’Europa en la generació d’aquests fluxos migratoris –com si poguesses tancar la porta i ja està, després d’haver incendiat la casa del veí. I que passa per alt, a més, que és precisament la desregulació brutal de l’economia i la descomposició de la classe obrera tradicional que fomenta l’emigració, perquè Europa necessita tanta i tanta mà d’obra barata i poc qualificada, que ja no la pot trobar a dins.

Però encara em sembla més greu la falsa dicotomia que estableixen entre lluites “materials” i “culturals” –en què s’interpreta que fins i tot inclouen el feminisme o la lluita LGBTI–, com si fossen mons paral·lels que no es toquen mai. I, francament, tornem-hi: la música que entonen els socialistes francesos sona més a una resposta poruga a la defensa del masclisme que fa l’extrema dreta que a res més.

La idealització que l’informe fa del model danès de Mette Frederiksen és particularment reveladora. Presenten com a innovació revolucionària allò que és, simplement, populisme socialdemòcrata amb tocs clarament xenòfobs i reaccionaris. Una estratègia que pot tenir èxit electoral a curt termini, si allò que cerca és tan sols frenar els ultres, però que alimenta i legitima les bases ideològiques de l’extrema dreta com un bumerang que torna per ferir qui el va llançar. És tragicòmic, i trist, veure que a Europa creix una esquerra que, per por de perdre vots, acaba legitimant els arguments dels seus grans adversaris històrics.

I per si no n’hi hagués prou, l’informe passa per alt, amb una ceguesa que esparvera, elements clau del panorama contemporani. La dimensió europea, per exemple. Avui no pots parlar de França –o de Croàcia, o de Suècia, o de què siga– sense parlar d’Europa. O el canvi climàtic, que, tot i esmentar-lo de passada, no integren realment com a factor que transforma radicalment les condicions de la política contemporània –segurament perquè també és un dels temes tabú que l’extrema dreta ha sabut rendibilitzar. O les noves formes d’explotació i repressió que emergeixen de la digitalització desregulada, de la financerització o de l’economia de la vigilància, i que creen formes de dominació que requereixen respostes que van molt més enllà de la socialdemocràcia clàssica.

Anecdòticament, la cosa ja és de traca i mocador quan parlen d’Espanya i presenten Pedro Sánchez poc menys que com un heroi i una gran esperança –l’informe es va publicar la setmana passada, ja amb l’escàndol de corrupció ben viu, però el devien haver acabat fa molt de temps. I no hi ha ni una ratlla dedicada a analitzar la revolta democràtica catalana, la més potent revolta popular que ha vist Europa aquests darrers decennis, i el seu perquè.

La “tercera esquerra”, vista així, sembla més que res una operació de nostàlgia disfressada de futur. La recuperació idealitzada d’un passat que probablement no va existir mai amb la forma romàntica amb què el recorden ells. Perquè l’època daurada de la socialdemocràcia es basava en unes condicions històriques específiques –guerra freda, creixement econòmic, estat nació fort, demografia favorable– que ja no existeixen i que no tornaran mai.

I per tot plegat el resum és trist: si al final l’esquerra europea es pensa que farà res amb aquestes idees, va ben servida. Europa necessita una esquerra de la majoria, una revolució de les classes mitjanes, que es confronte amb l’autoritarisme, l’elitisme polític, el poder desbocat i insultant de les grans empreses, la degradació dels principis i la destrucció dels mínims socials i econòmics dignes que qualsevol ciutadà té, o hauria de tenir, el dret de reclamar. I precisament és això que –per desgràcia, a parer meu– no es veu per enlloc.

 

PS1. D’ací a una setmana, dimarts 15, seré a Londres per a participar en un sopar-tertúlia organitzat per Catalans UK. Si hi sou i voleu participar-hi hauríeu d’enviar un correu avui o demà a info@catalansuk.com, que a mitjan setmana ha de tancar el nombre de participants.

PS2. La setmana passada es va presentar a Terrassa el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, amb un testimoni excepcional, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull. Per l’interès que va tenir, hem transcrit les parts essencials d’aquesta conversa: “Pensàvem d’acollir el president al meu despatx petit, tancar les portes i preservar-lo”.

PS3. El vice-president segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social de la Generalitat Valenciana, el peculiar tinent general en la reserva Francisco José Gan Pampols, ja té ganes de pronunciar el tòpic “missió complerta”, serrar les dents, fer xocar els talons i plegar del càrrec. El seu pas pel govern valencià haurà estat un d’aquells episodis difícils d’entendre que Esperança Camps resumeix en aquest article.

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb.

Dijous, 10 de juliol, a les 19.00, a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, al carrer de la Canuda, 6, es farà la presentació a Barcelona del llibre Els morts de Mazón, de la periodista i cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps. Serà un acte amb la presència de l’autora i de l’editora del diari, Txell Partal, i amb el testimoni valuós i excepcional de tres familiars de víctimes: Dolores Ruiz, Núria Aracil i Rosa Maria Álvarez, que es desplaçaran expressament a Barcelona per participar-hi.

Els morts de Mazón és el primer gran llibre sobre la tragèdia que va viure el País Valencià el 29 d’octubre de 2024, arran del temporal que va causar 228 víctimes mortals, desenes de ferits greus i danys materials encara no quantificats. Camps reconstrueix aquell dia amb una visió cronològica dels fets, una anàlisi política documentada i els relats en primera persona de set familiars afectats. El resultat és un llibre colpidor i necessari, que posa nom i veu a les víctimes i exposa fil per randa la cadena de negligències del govern de Carlos Mazón.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”

El llibre comença amb una pàgina d’homenatge a les víctimes, en què es reprodueixen tots els noms de les persones que hi van perdre la vida. Després s’hi poden llegir els testimonis de persones com Dolores Ruiz, que va perdre el marit i els dos fills a Xiva; Núria Aracil, que va perdre el xicot a la Torre; i Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare a Catarroja. Són veus què retraten què va passar aquell dia, però també com se senten avui: desemparades, menystingudes i decidides a no callar.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Esperança Camps hi combina la precisió periodística amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. Vicent Partal ho diu al pròleg: “No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

La presentació forma part de la ronda d’actes que acompanya la publicació del llibre, que ja s’ha presentat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a la llibreria la Moixeranga de Paiporta. Per assistir a la presentació de Barcelona, cal enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat indicant el nom de la persona assistent i, si escau, l’acompanyant. Les places es confirmaran per ordre de recepció fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

Els morts de Mazón és el segon títol de la col·lecció Llibres de VilaWeb, nascuda enguany coincidint amb els trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció anual per 68 euros, o bé a un preu reduït de 64 euros per als subscriptors del diari. En el moment de fer la subscripció, es reben tots els llibres publicats fins aleshores. A més del llibre de Camps i Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, enguany es publicaran dos volums més: Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal.

Podeu comprar Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb.

Guateke de Festa Major - Lloc: Pati del Xifré

Una explosió durant l’espectacle Interferència 02, programat en el marc del festival Grec de Barcelona, ha deixat tres persones ferides lleus aquest diumenge a la nit a l’Arc de Triomf. Segons que ha confirmat l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), l’incident s’ha produït quan un dels elements pirotècnics va esclatar fora del perímetre de seguretat.

Les tres persones afectades formaven part del públic i van haver de rebre atenció mèdica allà mateix. Tot i que les ferides no van ser greus, l’Ajuntament de Barcelona diu que s’ha posat en contacte amb les víctimes i que fa seguiment de la seva evolució. Fonts municipals asseguren que la instal·lació complia els requisits exigits per a espectacles d’aquesta mena. Tanmateix, arran dels fets, el consistori ha activat una revisió interna per aclarir les causes de l’explosió i garantir que no hi hagi cap altra disfunció tècnica o de seguretat.

L’espectacle Interferència 02, de caràcter experimental, es representava en la seva segona funció. El festival Grec, organitzat pel mateix ICUB, és una de les principals cites culturals de l’estiu a Barcelona i inclou una programació àmplia que combina teatre, dansa, música i espectacles de carrer.

Fa tot just una setmana, Joan Marquilles treballava a Barcelona quan va rebre una trucada dels seus pares. L’informaven que hi havia un incendi a Coscó (Noguera). La terra que fa set generacions que treballa la seva família perillava. Marquilles no en va dubtar ni un minut: va deixar allò que feia i va pujar corrents cap a Coscó a ajudar-los. A la Masia Rovira, com es diu la seva casa pairal, hi havia els seus pares, de vuitanta-dos anys, i dues persones que tenen llogada l’antiga casa dels masovers. Entre tots, veient que el foc s’acostava, van remullar les terres per mirar de frenar-lo. “Vam començar amb mànegues, però hi va haver un moment que se’n va anar la llum. Llavors ho vam continuar remullant amb galledes d’aigua. Érem a l’epicentre del foc, ben bé al mig de l’incendi.”

[VÍDEO] Un pagès sorprès per l’incendi: “M’hauria pogut cremar tranquil·lament, va sortir foc per tot arreu”

Però l’incendi va anar avançant i va haver-hi un moment que van haver d’entrar dins la masia. “Pateixes perquè veus que el foc s’acosta. Saps que són cases antigues, de pedra, i que a dins no hi pot arribar, però pateixes. La meva mare va tenir un atac d’angoixa seriós. Li costava de respirar. Per nosaltres, darrere cada tros de la terra hi ha un record familiar. Pot semblar una ximpleria, però ma mare veia cremar el bosc i s’angoixava perquè es cremava allà on jo havia jugat de petit. Es cremen records, una part de la nostra vida. Et sents molt impotent.”

Per sort, la feina feta va funcionar i la casa, la granja i els cavalls van poder escapar-se del foc. “Hem pogut salvar la zona de més a la vora de la casa. I tenim la sort que ja havíem segat. Havíem acabat quatre dies o cinc abans de l’incendi. De manera que no hi havia cereal al camp. Però, més enllà de la casa i el voltant de la piscina, tot ha quedat calcinat. El paisatge és desolador”, ens explica Marquilles.

Sentint-lo parlar, veus clarament com s’estima aquella terra, que fa tants anys que la seva família treballa. “Ara fa just quinze anys que ens va tocar de viure un altre incendi. Igual que ara, aquella vegada vam poder salvar la casa, però els camps i els boscos es van cremar. Hem tardat uns quants anys a poder tornar-hi a veure verd. Però aquest incendi ha estat pitjor. Era més virulent. Dubto que aquesta vegada la regeneració sigui tan ràpida. Calculo que els quinze anys vinents seran complicats.”

Al dolor per la pèrdua de les terres, s’hi ha afegit més sentiments, com la ràbia i la impotència. “Ens hem sentit molt sols. Els bombers no ens van visitar fins divendres, tres dies després de l’incendi, i perquè ens vam queixar que no havia passat ningú. Dijous va venir un comandament i van mirar l’estat de la zona. Però fins divendres no va venir un camió amb aigua per apagar un femer que encara cremava, i algunes soques que encara fumejaven.”

Marquilles deixa clar que no és pas cap crítica als bombers, perquè considera que van fer tant com van poder i més. “En realitat quan ens vam sentir pitjor va ser dimarts a la nit, després de l’incendi. Vam veure arribar una patrulla dels Mossos d’Esquadra. Van arribar davant la masia, però no van ni baixar, no ens van dir res. Van mirar i van girar cua. Ens va saber molt de greu. Ens va semblar una falta d’empatia brutal. No els preocupava com estàvem?”

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

“Sembla que les masies no existim. Suposo que, com que la cartografia no diu que és un nucli urbà, no vénen. Els comandaments veuen als mapes nuclis urbans i se’n van a pobles abandonats com el que tenim darrere casa nostra, com ara Maravella i Claret. Allà, on no hi viu ningú, dimarts hi havia bombers. A casa, no. Hi ha una falta de coneixença del territori. Vénen bombers de molts llocs i no coneixen el territori. I aquí, o et coneixes la zona o és molt difícil d’accedir-hi.”

Marquilles ens explica que fa quinze anys va passar una cosa semblant. “Aquella vegada van venir els bombers, però eren tres nois que s’havien perdut. Buscaven un poble abandonat i van arribar a la masia. És a dir, no venien aquí, s’ho van trobar. Mira si coneixen poc el territori, que fa quinze anys ens van obligar a posar un hidrant; doncs, l’hem de mantenir nosaltres. Nosaltres paguem el dipòsit d’aigua i vigilem que sempre sigui ple. És un punt on els bombers es podrien connectar, però no saben ni que existeixi.”

Quan li demano si després de l’incendi hi veu futur, en la terra, ho veu clar: “No tenim alternativa. Hem de tornar a començar. Però no només nosaltres, eh? Tots els pagesos de la zona tornarem a començar. Estem indignats, però tots hi tornarem. Tornarem a conrear els nostres jardins que són les nostres terres. Estem molt enfadats i molt indignats amb el tracte rebut; ara, continuarem aixecant el cap i treballant. Segurament, enguany en les tertúlies de les festes majors parlarem de la indignació que sentim i de la injustícia de tot plegat; tanmateix, després tornarem a agafar els tractors i a conrear les terres. Ningú, absolutament ningú, que porti un vestit i una corbata no s’estima més la terra que els que la treballem. Hi ha gent que perquè porta vestit i corbata es creu amb l’autoritat moral de dir-nos com s’ha de fer la feina que han fet tots els nostres avantpassats. Si creuen que amb tota aquesta burocràcia ens ajuden i fan que les coses vagin millor, s’equivoquen. No és operatiu. Si ha augmentat la massa forestal a Catalunya no és perquè siguem un país molt ecològic. És perquè hi ha un abandonament de les terres. Algun càrrec polític hauria de pensar bé per què la gent deixa les terres.”

I afegeix encara: “Els meus jardins eren bruts perquè no em deixen tallar la llenya. És a dir, si a l’hivern veig que allà hi ha massa, massa forestal, i vull tallar llenya, no ho puc fer. He de demanar tants permisos, he de donar tantes explicacions… Al final acabes no fent-ho. Però no és que no ho faci jo, és que no ho fa ningú. Perquè al final per nosaltres també és més fàcil encendre la calefacció que no pas tallar la llenya i fer anar la llar de foc. Avui dia ja és una cosa nostàlgica, i encara més si ens ho fan tan complicat. Crec que tot això no passaria si ens deixessin tenir més cura d’aquests espais. Per això els nostres avantpassats ho feien. No és casual.”

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) ha informat la jutgessa de Catarroja que investiga la gestió de la gota freda que el punt de control del barranc de Torrent a Massanassa (Horta Sud) presenta limitacions tècniques i operatives que en fan inviable l’ús per al seguiment de crescudes. L’informe, sol·licitat per la magistrada, indica que el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH) només hi registra el nivell de l’aigua, però no el cabal ni la precipitació.

L’estació és operativa de fa anys, però no compleix els requisits mínims per a detectar o emetre alertes hidrològiques, segons que diu l’informe de la CHX. L’organisme remarca que la seva localització –al tram final de la conca– no permet d’anticipar crescudes que puguin posar en risc la població aigües avall, ni genera informació útil per a la Protecció Civil. A més, no disposa de pluviòmetre.

L’informe adverteix que no és un sistema de predicció, sinó d’observació, i que el retard de vint o trenta minuts entre la captació de les dades i la seva presentació impedeix d’utilitzar com a eina d’alerta per a municipis com Catarroja o Massanassa mateix.

Durant el temporal, el sensor va registrar un nivell màxim de 5,271 metres a les 19.35, després d’haver començat el dia amb -0,001 metres. L’ascens va començar cap a les 18.20 i es va interrompre amb una fallada tècnica a partir de les 19.40.

Alarmes al riu Magre

Pel que fa al riu Magre, la CHX explica que el SAIH transmet dades de pluja i cabal als serveis d’emergència per a la gestió d’inundacions. El sistema envia avisos automàtics per correu electrònic quan se superen determinats llindars de precipitació: més de trenta litres per metre quadrat en una hora o cinquanta litres en quatre hores, segons que diu el Pla Especial d’Inundacions de la Generalitat Valenciana.

Els avisos de cabal, a diferència dels de pluja, han de ser validats manualment pels tècnics del centre de control i després són enviats als serveis d’emergència. Aquest procés pot trigar entre 10 i 15 minuts.

El dia del temporal, el SAIH va enviar vuitanta-quatre correus electrònics automàtics sobre superacions de llindars de pluja en punts de la conca del Magre, entre les 6.04 i les 23.40. També va trametre disset correus d’alerta per cabals elevats: dos des de Requena, nou des de l’embassament de Forata, dos de Macastre (Foia de Bunyol) i quatre de Guadassuar (Ribera Alta).

amb els Acordionistes i panderetes del Coro - Lloc: Riera zona nova coberta

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha anunciat que ha ordenat a l’exèrcit que construeixi una “ciutat humanitària” al sud de Gaza amb l’objectiu concentrar-hi uns 600.000 palestins. La zona estarà situada a Rafah, prop del corredor de Morag, i serà sota control militar israelià.

Katz ha detallat que, en una primera fase, el camp acollirà desplaçats palestins d’Al Mawasi i d’altres punts de la franja. Per accedir-hi, caldrà registrar-se i superar un procés d’investigació per impedir l’entrada de membres d’Hamàs. Un cop dins, no es permetrà de sortir-ne, excepte per emigrar fora de Gaza, segons que ha explicat el ministre.

El pla també inclou que les zones estaran custodiades per tropes israelianes des d’una certa distància i gestionades per organismes internacionals. Hi haurà quatre punts de distribució d’ajuda. Tanmateix, cap agència internacional amb presència consolidada a Gaza no ha confirmat la participació en aquest projecte. De fet, la Fundació Humanitària de Gaza –l’única que col·labora a hores d’ara amb l’exèrcit israelià– s’ha desvinculat completament del projecte. “La GHF no té previst ni aplicarà cap zona humanitària de trànsit ara ni en el futur”, ha dit en un comunicat. També ha desmentit l’autenticitat del document atribuït a la fundació per alguns mitjans.

Katz ha remarcat que l’objectiu final és fomentar que la població palestina abandoni voluntàriament Gaza. Ha insistit que aquestes zones no seran governades per Israel, però ha subratllat que la iniciativa s’ha de complir. En cas d’acord amb Hamàs per a l’alliberament d’ostatges i una treva de seixanta dies, la construcció de la ciutat començaria durant aquest període.

Mentrestant, Israel assegura que ja controla el 70% del territori de Gaza. El projecte ha estat àmpliament criticat per organitzacions de drets humans, que consideren que equival a una política de desplaçament forçat.

Si us parlo d’empreses com Reddo, Moneyman, Cashper, Vivus, Wandoo… probablement no les coneixereu. Són empreses de què es parla poc i que es dediquen a una de les activitats més antigues de la història: deixar diners a uns tipus d’interès que fan esgarrifar. Són els moderns usurers, en forma d’operadores de concessió de minicrèdits amb dues característiques principals: són quantitats petites de diners i amb terminis de venciment molt curts. Un exemple: et deixo 300 euros avui i me’n tornes 500 d’aquí a dos mesos. Em cobren un 66% en tan sols seixanta dies, que significa una TAE del 2.000% i un TIN del 400% (vegeu nota al final el text). Evidentment, n’hi ha que cobren una mica menys i n’hi ha que cobren encara més.

La setmana passada, l’Associació d’Usuaris Financers (ASUFIN), presentava el sisè Baròmetre de Minicrèdits, que analitza per sisè any consecutiu l’evolució d’aquest mercat del qual se sap tan poc. Cal dir que no n’hi ha dades oficials de cap mena. L’opacitat és total. Les conclusions a què arriba l’informe, per a mi, són més que preocupants.

L’estudi diu: “El mercat dels minicrèdits sembla consolidat, a l’ombra d’una petició més gran de préstecs, alhora que continua operant d’una manera molt independent. Aprofita la situació actual de més demanda per a augmentar els seus tipus d’interès, especialment en els trams més utilitzats, de 30 i 60 dies.”

Alhora, “augmenta terminis i imports per adequar-se a una demanda que cerca quantitats com més va més grans. Amb tot, en el cas dels minicrèdits és evident que, amb més quantitat, cal ampliar el factor termini, atès que s’encara el pagament d’un deute més gran. Per això és normal que les tres variables –més costs, més termini i més import– vagin sempre de bracet”.

És un món fosc, molt fosc, en què s’aplica la usura sense miraments. I sense que ningú hi faci res. Parlo amb l’autor de l’informe, l’economista Antonio Luis Gallardo, que l’ha fet conjuntament amb el servei d’estudis d’ASUFIN, per a saber una mica més d’aquest submon tan real com desconegut. Li demano de seguida qui són els usuaris d’aquestes operadores. “Són consumidors que es troben expulsats del mercat formal de finançament d’entitats regulades, bancs i establiments financers de crèdit (EFC)”, em respon.

És, doncs, un segment de mercat a la base de la piràmide de les rendes, ple de gent que no pot oferir cap garantia i que demana quantitats petites per raons diverses: acabar de passar el mes, una necessitat inesperada… sempre de l’òptica de persones amb nivell de vida molt baix… que no són pas poques, certament.

Segons l’informe, les característiques principals que defineixen els minicrèdits són una quantitat baixa i un termini de devolució curt. La fórmula més usual, de 300 euros a trenta dies, ha estat la més repetida durant els anys, per bé que ha anat incorporant alguns canvis, sigui oferint terminis i especialment imports superiors per a clients antics que hagin retornat els seus préstecs en termini i forma o, en general, per a tothom.

“Respecte de la quantia havíem detectat especialment un creixement entre el 2022 i el 2023, amb una aturada i un lleuger descens l’any passat. Però el 2025, possiblement aprofitant la bonança del mercat de préstecs, torna a pujar”, em comenta Gallardo.

Un aspecte que m’interessa és el límit màxim d’aquests minicrèdits. Doncs, l’import màxim mitjà ha pujat el 2025: ha passat de 908 euros a 990. Aquesta xifra, que ja s’acosta a 1.000 euros, sembla una resposta a una necessitat creixent de quantitats superiors per part del consumidor. Si la quantitat puja, lògicament pugen també els terminis màxims, que passen de 40,5 dies de mitjana el 2024 a 45,8 el 2025.

Gallardo m’explica que la importància dels minicrèdits es multiplica si observem què ha passat aquests darrers anys. “Ja no és un producte nou per al consumidor, i fa dècades que és entre nosaltres, de manera que té unes característiques i uns desavantatges més coneguts. Per això ha canviat la manera de comercialitzar-se.” Els anuncis que en fan a la televisió són bastant marginals, esporàdics i solament d’empreses capdavanteres. Per contra, la manera preponderant de comercialitzar-se és per internet, intentant captar un públic més jove.

M’explica quins són els mètodes per a captar clients. Em diu que utilitzen sobretot una tàctica. “El fet és que, de les 10 empreses analitzades, 8 ofereixen el primer préstec amb l’etiqueta ‘gratis’, havent de retornar el capital prestat i prou. Aquest és el principal reclam per a captar clients.” Ho he comprovat personalment entrant a la web d’alguna de les empreses.

Hi ha un fet curiós. Em diu que una primera hipòtesi que tornen a corroborar enguany és que el comportament dels tipus d’interès dels minicrèdits és independent del del mercat. En un moment en què els tipus dels préstecs baixen (el tipus mitjà ponderat dels préstecs al consum a Espanya segons el Banc d’Espanya ha passat del 7,78% el març del 2024 al 7,05% el 2025), els minicrèdits pugen. És a dir, viuen en un món propi, que té la seva dinàmica. El cost dels minicrèdits més comuns, els que ofereixen 300 euros a trenta dies, puja del 3.278,60% TAE al 3.417,40% TAE. Aquesta pujada deixa el cost mitjà molt a prop del màxim de 3.478,30% del 2021, any en què, a conseqüència de la pandèmia, els préstecs més usuals es contractaven per a necessitats que es poden endevinar fàcilment… i de les quals van treure profit uns quants prestadors.

Una de les queixes principals del sector d’aquests operadors financers és que, per l’estructura de producte, quantitats petites i terminis de devolució curts, la TAE no és la millor mesura de comparació. Potser tenen raó i caldria aplicar el TIN, per la qual cosa parlaríem de tipus més ajustats, al voltant del 400%. A mi em sembla usura, igualment, o, si voleu parlar clar, una estafa amb totes les lletres, a gent que difícilment pot protestar.

No cal dir que el risc principal dels minicrèdits és l’impagament. És evident que el client que està disposat a pagar els costs elevats per impagament ho fa generalment per una necessitat de diners que no pot cobrir per unes altres vies. Per això, si hi afegim la variable dels terminis curts, el problema de possibles impagaments es dispara, i més amb uns costs addicionals molt alts.

Aquestes penalitzacions es mantenen, habitualment, entorn de l’1% diari, i no s’han relaxat amb la baixada dels tipus d’interès, encara que, en alguns casos, s’autoimposen alguns límits. Per exemple, que no es cobra un sobrecost que sigui dues vegades més alt que el préstec. Passat el límit del termini sense pagar, les operadores venen la cartera d’impagats, a un preu més baix, a empreses que es dediquen només a cobrar.

La pregunta obligada és per què es permet tota aquesta barbaritat? Gallardo em diu: “Perquè les operadores tenen total impunitat per a actuar: amb la normativa actual, els consumidors han d’acudir als tribunals si volen aconseguir que es declari abusiu l’interès que paguen. I és clar que, per les quantitats de què parlem i pels nivells de renda dels clients, no té sentit pagar un advocat per a fer la denúncia. A més, les empreses que concedeixen aquests microcrèdits i préstecs ràpids no són entitats de crèdit i no es troben subjectes a la supervisió del Banc d’Espanya, ni tenen una activitat sotmesa a cap regulació.” ASUFIN i més organitzacions de consumidors veuen que cal regular-ho i demanen, amb urgència, una normativa reguladora.

Gallardo m’explica que en un primer moment havien pensat de crear una figura nova, però que en realitat no cal, perquè són regulades per les EFC i si s’encabissin a dins això s’acabaria. “Es podria permetre una prima de risc addicional, en aquests casos, però el marc legal ja és regulat. No seria tan complicat.”

PS. En el context financer, TIN i TAE són sigles que es refereixen a dos tipus de taxes d’interès utilitzades en préstecs i més productes financers. El TIN (tipus d’interès nominal) és l’interès bàsic que s’aplica al capital prestat, sense incloure-hi comissions ni despeses addicionals. La TAE (taxa anual equivalent) és un indicador més complet que inclou el TIN i totes les despeses i comissions associades al préstec, expressades com un percentatge anual. Serveixen per a comparar ofertes diferents. La TAE és més útil per a avaluar el cost real i el TIN pot servir de punt de referència inicial.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que imposarà uns aranzels del 25% a totes les importacions que vinguin del Japó i de Corea del Sud. A més, ha remarcat que, si hi responen amb nous impostos, hi haurà represàlies. Diu que si adopten aranzels a tall de represàlia, hi sumarà un 25% a la xifra que fixin pel seu compte.

“Lamentablement, la nostra relació ha estat lluny de ser recíproca. A partir de l’1 d’agost, cobrarem al Japó un aranzel de només el 25% sobre tots i cadascun dels productes japonesos enviats als Estats Units, sense incloure els aranzels sectorials”, explica la carta remesa al govern nipó i compartida per Trump. En el comunicat, que ha enviat amb les mateixes paraules exactes a Corea del Sud, assegura que el 25% és “molt menys” del necessari per a eliminar el dèficit comercial que tenen amb els països.

A més, ha instat tant el Japó com Corea del Sud a obrir els seus mercats, que considera que estan tancats, així com a eliminar les seves “barreres aranzelàries, no aranzelàries, regulatòries i comercials.”

A banda, la carta anima les empreses de les dues nacions a invertir dins de les fronteres dels Estats Units, tot recordant-los que els productes fabricats allà no estaran penalitzats amb aranzels. Si ho fa, la Casa Blanca ha promès facilitats burocràtiques i tramitacions accelerades d’expedients.

El sindicat de policia ultra JUPOL ha denunciat que deu agents destinats a Mallorca per protegir els integrants de la casa reial espanyola han estat expulsats de l’hotel en el qual s’allotjaven perquè se’ls han acabat les dietes per pagar-lo.

Els policies formen part d’una brigada de València i han estat traslladats a les Illes per reforçar el dispositiu de seguretat del monarca espanyol, Felipe VI, i la seva família, que passen les vacances al palau de Marivent. Encara s’hi han d’estar set dies més, però a hores d’ara no tenen garantit cap indret per a dormir.

El sindicat ha titllat la situació d’intolerable i ha acusat la direcció de la policia espanyola de negligent i de tractar els agents com a treballadors de segona. A més, han lamentat que les dietes concedides als policies no es corresponen amb el cost real de la vida, especialment a les Illes durant la temporada turística.