La protecció dels drets humans és avui més necessària que mai. L’Assemblea General de les Nacions Unides està preocupada per protegir plenament els drets humans de tots els que emigren. No li falten motius de preocupació, atesa la proliferació de comentaris xenòfobs i racistes a tot el món. Fins i tot hi ha qui acusa les persones que emigren de transportar malalties com ara el tifus.

Davant aquesta mena de comentaris mancats de rigor contra persones que han deixat enrere la llar tot cercant un futur millor, no podem sinó posicionar-nos com a ciutadans i com a científics. Com a ciutadans, estem perplexos i indignats. Com a científics, el nostre deure és oferir informació veraç i lliure de partidismes.

Per això, el grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia ha decidit de desmentir, amb el suport d’estudis i dades rigoroses, quatre mentides recurrents sobre la immigració.

Mentida 1: els immigrants ens envaeixen

L’ésser humà ha migrat d’ençà de la prehistòria. Sempre hi ha hagut persones que deixen la llar i el país per cercar oportunitats econòmiques i vitals més bones, o per fugir de la persecució política i els conflictes, com en el cas dels refugiats.

En un món globalitzat on les poblacions es mouen, hauríem d’aprendre a mirar el fenomen migratori com quelcom de comú i atemporal, i no pas com un esdeveniment dramàtic i puntual de la nostra època. L’any 2020, el nombre de migracions internacionals es va xifrar en 281 milions, un augment important respecte dels 150 milions estimats l’any 2000. Així i tot, la proporció que representaven els migrants internacionals dins la població mundial era només d’un 3,6 % el 2020, i va augmentar proporcionalment menys que la població mundial.

Per una altra banda, aquests anys hem observat un augment dels moviments poblacionals causats per desastres naturals. Alguns dels efectes de la crisi climàtica –la causa fonamental de la qual són els factors humans, i no la natura– apareixen en forma de fenòmens meteorològics extrems, com ara inundacions, sequeres i huracans. Alhora, aquests esdeveniments desemboquen en escassetat d’aigua, inseguretat alimentària, fam, epidèmies i conflictes armats, entre més. Tal és el seu impacte que, actualment, podem afirmar que el canvi climàtic és un motor més potent per a les migracions que tota la resta de factors econòmics i polítics junts.

No oblidem que les poblacions que menys contribueixen al canvi climàtic són les que més en reben les conseqüències, fet que alimenta les inequitats i constitueix un problema de justícia social global.

Mentida 2: Europa suporta el pes més gran de la immigració

La gran majoria de les persones que migren no travessen fronteres internacionals, sinó que romanen dins el seu país. L’última estimació disponible és de l’any 2009, quan es va xifrar en 740 milions el volum de migrants interns, tres vegades i mitja més que el nombre de migrants internacionals estimats aquell any (214 milions).

Les migracions internes es produeixen, sobretot, de zones rurals a zones urbanes, en gran part motivades pels canvis ambientals i en els sistemes de producció, accelerats per la crisi climàtica. El 2021, un 56% de la població mundial vivia en ciutats, i la urbanització creixent és un dels grans desafiaments actuals. A això cal afegir-hi els desplaçats interns a causa de catàstrofes, crisis i conflictes que, a final del 2022, arribaven a la xifra rècord de 71,1 milions, principalment a l’Àfrica i el Pròxim Orient.

Quant a les migracions internacionals, Europa i l’Àsia es troben més o menys al mateix nivell com a receptors d’immigració. Aquests dos continents van acollir el 2022 vora 87 milions d’immigrants internacionals cadascun, però l’augment més marcat entre el 2000 i el 2020 es va registrar a l’Àsia, i no pas a Europa.

A més, en relació amb la quantitat de població de cada regió, les proporcions més altes de migrants internacionals el 2020 es van observar a Oceania (22%) i a Amèrica del Nord (16%), seguides d’Europa (12%).

El gener del 2022, un 5,3% de la població dels vint-i-set països de la Unió Europea (UE) eren ciutadans de fora de la UE, xifra que passa al 12,5 % si tenim en compte els moviments entre països de la UE.

Finalment, no hem d’oblidar que Europa també és emissora d’emigrants: el 2021, els 2,9 milions de nous permisos de residència als països de la UE contrastaven amb els 2,3 milions d’emigrants registrats.

Mentida 3: els immigrants ens porten malalties

Ben al contrari. Ja fa dècades que es va descobrir un fenomen conegut per “l’efecte del migrant sa”. Aquest concepte, emprat en epidemiologia i salut pública, s’utilitza per descriure que la població migrant, independentment del seu origen, té una salut més bona que la de la població autòctona, tant del país d’origen com del país de destinació. Al cap i a la fi, se sap que no emigra qui vol, sinó qui pot, i el trajecte pot ser molt exigent, tant físicament com econòmica.

Ara bé, s’ha observat que la salut dels migrants empitjora a mesura que augmenta l’estada al país de destinació, sobretot a causa de les condicions de vida, com ara l’amuntegament, la malnutrició i la situació irregular, que dificulten el contacte amb els programes de salut pública i l’accés al sistema sanitari, entre més conseqüències. Aquestes condicions impacten negativament en la salut i fan augmentar la vulnerabilitat social i la susceptibilitat a malalties, tant infeccioses com cròniques.

Si bé és cert que alguns grups d’immigrants poden provenir de zones amb alta prevalença de malalties com ara el VIH i la tuberculosi, els estudis demostren que més de la meitat dels immigrants que viuen amb el VIH a l’estat espanyol s’hi van infectar un cop ja hi eren.

Per una altra banda, les barreres d’accés al sistema sanitari dificulten que els pacients tinguin un seguiment mèdic adequat de les patologies, i poden tenir interrupcions de tractaments crònics i, fins i tot, que els els deneguin.

Quant a les malalties cròniques, un estudi de l’any 2020 va revelar que la prevalença d’aquestes era menor en els immigrants en situació irregular que en aquells en situació regular i en la població autòctona. Aquests resultats, com també el concepte de “migrant sa”, refuten les afirmacions prèvies que la càrrega de malaltia en els immigrants és superior a la de la població nadiua del país de destinació.

Ben al contrari, molts immigrants poden tenir malalties desateses. Són malalties infeccioses clàssicament presents només en zones tropicals i associades a la pobresa. En línies generals, no són transmissibles a la població autòctona dels països de destinació, sigui perquè no es donen les condicions ambientals adequades perquè els cicles es completin, sigui perquè les possibles vies de transmissió estan regulades, com és el cas de les transfusions de sang i els trasplantaments d’òrgans.

Mentida 4: els immigrants ens roben els recursos

L’evidència científica demostra que els immigrants no tan sols no utilitzen més els recursos sanitaris, sinó que els fan servir molts menys que la població autòctona. Quant als immigrants en situació irregular, els més demonitzats quan es tracta de l’ús de recursos, s’ha comprovat que, en condicions d’igualtat d’accés, la utilització de l’assistència sanitària és molt més baixa en aquest grup d’immigrants que entre els autòctons, i també inferior a la dels immigrants documentats, independentment del país d’origen o de la durada de l’estada. Passa igual amb el consum de medicaments.

Igualment, la situació d’irregularitat implica la manca de dret a baixes laborals retribuïdes i a més drets socials que sí que tenen els treballadors en situació regular, amb estalvis en imposts que habitualment no reverteixen en l’empleat, sinó en l’ocupador.

Finalment, es pot afirmar que la immigració constitueix un factor d’alleujament de la crisi demogràfica i que és beneficiosa per al mercat laboral. Per això, l’Oficina Regional Europea de l’Organització Internacional per a les Migracions es fa una crida a considerar la immigració com una oportunitat, i no pas com un problema.

L’ésser humà sempre ha temut allò que no sap. Saber i intentar d’entendre allò que ens és estrany és la base per a començar a acceptar allò que ens resulta diferent. Tenim a les nostres mans combatre l’odi i la falsedat amb les dades i l’evidència científica.

 

Miriam Navarro Beltrá és epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx. Susana Monge Corella forma part del grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

Les paraules “desconfiança” i “descrèdit” aplicades al sistema democràtic són ja habituals avui en els discursos i els articles; com també en els insults i les mentides que es diuen a la claveguera de les xarxes socials. Tots hem sentit o llegit aquests darrers anys, i no tan sols en boca de Trump, Orbán o Milei, també de gent molt acostada geogràficament, frases desqualificadores, contundents com esmenes a la totalitat. L’objectiu és arribar al poder i enfonsar el sistema democràtic per instaurar governs neofeixistes, neoliberals, racistes i xenòfobs. Alguns ja ho han aconseguit. La propaganda s’estén arreu del món ràpidament. L’amenaça és molt greu.

Recordem-ne algunes frases. “Democràcia. És el règim en què es dóna al poble la il·lusió intermitent de ser sobirà.” “El parlament és el circ agonal de la democràcia. Les promeses dels programes electorals són una de les manifestacions més obscenes de la trampa política. El candidat es vendria l’ànima al dimoni per resultar elegit. Les seves maniobres de seducció de l’opinió pública i dels electors no tenen mesura.” “La democràcia, en el fons, només pot parlar. Viu de la paraula i per a la paraula. Però en temps de crisi els pobres no demanen que els facin propaganda, demanen que els manin. El temps de la discussió inútil, per tant, ha de deixar pas al temps de l’obediència.”

Idees que tots hem sentit entremig del soroll d’aquests últims anys. Dites per polítics o pels seus opinants a sou, formen part de la retòrica oficial de líders i moviments polítics que, tot i situar-se dins el sistema democràtic, ambicionen el poder per desmantellar-lo. El fet més significatiu és que les frases que acabo de citar són totes de Benito Mussolini, pronunciades als anys vint i trenta del segle passat, el segle de la gran batalla a mort entre la democràcia i els seus enemics.

Aquest exemple enlluernador l’he extret de Feixisme i populisme. Mussolini avui, de l’escriptor i professor de literatura contemporània de la IULM de Milà Antonio Scurati (Nàpols, 1969), que l’Editorial Afers i Raig Verd acaben de publicar amb un epíleg de l’assagista Gustau Muñoz. És un llibre clau per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta fins avui, que ressuscita sota fórmules no tan violentes, però igualment perilloses. El rigor analític, ideològic i documental d’Antonio Scurati ha estat lloat i admirat per pensadors i historiadors d’arreu per la seva impressionant investigació sobre Mussolini i els seus temps, editada en quatre volums, del qual el darrer acaba de ser traduït i publicat en castellà.

El hijo del siglo (2020), M. El hombre de la providència (2021), M. Los ultimos días de Europa (2023) i M. La hora del destino, tots publicats per Alfaguara, són un gran projecte que ja forma part de les millors obres de la literatura i la història contemporània. L’autor ha estat comparat amb Gore Vidal, Marguerite Yourcenar o W. G. Sebald. Aquesta magna tetralogia “és un panorama d’una riquesa extraordinària que ajuda a entendre una època decisiva”, afirma Gustau Muñoz; “assistim a l’aparició, auge i caiguda del feixisme amb una plasticitat inaudita, inèdita”.

L’èxit i l’impacte social i acadèmic de l’obra de Scurati, que ha renovat el corrent antifeixista, l’ha convertit en l’enemic públic número 1 dels populistes italians, que ja estaven llestos per a reescriure la història i revalorar el neofeixisme. Per això ha estat objecte de pintades amenaçadores i atacs a casa seva amb bosses plenes d’excrements. També, de constants insults a la premsa d’extrema dreta. Com que el director d’un d’aquests diaris és coautor de la biografia de Giorgia Meloni, la policia li ha posat escorta personal.

Meloni mateix l’ha atacat personalment amb mentides. Scurati va ser vetat en un programa de televisió sobre l’alliberament del nazisme. La presentadora li va reconèixer que la primera ministra no volia que es parlés del reconeixement a la lluita antifeixista. Després Meloni va publicar un post dient, falsament, que Scurati no havia estat censurat, sinó que demanava molts diners per participar-hi, perquè pretén enriquir-se amb l’antifeixisme.

La demagògia feixista de Mussolini, avui

Feixisme i populisme (Afers i Raig Verd) és el text d’una conferència de l’autor als Rencontres Internationales de Ginebra, que es fan d’ençà del 1946, ben bé acabada la guerra, quan un grup d’escriptors i intel·lectuals van pensar que era imperatiu de reprendre el diàleg cultural entre nacions per preservar la pau. Scurati hi va pronunciar el discurs, que ell qualifica d’“oració civil”, el 29 de setembre de 2022, pocs dies després de les eleccions italianes que va guanyar la neofeixista Giorgia Meloni, dirigent del partit Fratelli d’Italia.

En les mitings de les joventuts de Fratelli d’Italia sonen himnes a Mussolini i es fan salutacions nazis.

La tesi de Scurati és que les noves formacions d’ultradreta a Europa i al món no descendeixen del Mussolini feixista, sinó del Mussolini populista. Ell fou l’inventor del feixisme, però, també, el creador de la manera de fer, el tipus de comunicació i el lideratge polític que avui anomenem populisme sobiranista.

El polític i periodista Benito Mussolini, ens explica aquest gran especialista, va ser expulsat del Partit Socialista Revolucionari Italià. El 1918, per aprofitar-se de la frustració causada per la Primera Guerra Mundial, es va afegir a la causa dels arditi, aleshores indignats. Eren uns escamots d’assalt que havien viscut molt bé a la rereguarda, on els tractaven com a herois. Alguns eren delinqüents a qui es va commutar la pena per integrar els escamots. Només s’enfilaven als camions per anar al front quan els ordenaven missions arriscades i sovint suïcides. El seu emblema era la bandera negra i una calavera amb el ganivet entre les dents. A la postguerra es van enfurismar perquè havien perdut els privilegis.

Mussolini va saber canalitzar el seu descontentament i el 1919 fundà els Fasci de Combattimento, amb aquesta púrria de professionals de la violència que formaren els primers escamots feixistes. El ressò popular va ser un fracàs. Mussolini va ser empresonat, acusat d’organitzar bandes armades. Un cop alliberat era conscient que estava acabat. No obstant això, es posà a treballar en la seva figura i en la gestació d’un moviment populista sobiranista, que seduí la societat italiana.

Segons que explica molt gràficament l’autor, Mussolini violà Itàlia amb els arditi, però no es limità a violar-la, també la va seduir. La combinació de violència i seducció populista li permeté d’atreure sectors importants de les classes mitjanes i la burgesia. Aquest fou l’èxit que l’impulsà fins a la presidència del govern l’any 1922, càrrec que exercí fins al 1943. Però el feixisme fou comèdia i tragèdia. El 1945 fou detingut i afusellat, juntament amb més jerarques feixistes, i penjat en públic cap per avall amb la seva amant, Clara Petacci.

Els arditi van formar els primers escamots feixistes mussolinians.

Scurati investiga i troba rere la màscara marcial del feixista els trets persuasius del populista i analitza l’evolució, en el curs dels anys, del seu pensament en els seus discursos i articles, fins a perfilar nítidament les claus del seu populisme seductor. Aquí és on assenyala la veritable herència dels grups d’extrema dreta actuals. No seria exacte de titllar-los de feixistes, perquè el feixisme original era violència, i els d’avui no en practiquen, encara. D’on de debò beuen els hereus actuals, creu ell, és del seu complement imprescindible: el populisme sobiranista que va engendrar l’inventor del feixisme.

Segons l’autor, el Mussolini “animal polític” tenia una intuïció visionària sobre la política en l’era de les masses, que llavors començava i que avui prossegueix en la fase de maduresa.

Les regles del populisme 

La primera regla del populisme és la personalització autoritària, essència del mot “populisme”.  Del “jo sóc el poble” evoluciona cap a “el poble sóc jo”. I al “qui no està amb mi, és el meu enemic i, per tant, l’enemic del poble”. Així s’estigmatitza qualsevol pensament diferent, qualificant-lo de “antiitalià”, “antiamericà”, etc.

Reduir el tot a un individu va implicar una revolució en el llenguatge periodístic, que influí molt la premsa italiana. Mussolini s’allunyà de la cultura literària vuitcentista i engegà una nova maquinària. Frases curtes, elementals. Tota frase era susceptible de ser un eslògan, una dita memorable extrapolable al text perquè funcionés sola públicament en qualsevol situació i context.

Moltes començaven per la primera persona del singular: “jo dic”, “jo penso”, “jo prometo”. Les escrivia o les projectava a crits a les masses. No li importava gens la coherència històrica ni l’ontològica. De fet, va ser el precursor de la política actual feta a base de piulets elementals, mentides i tergiversacions de la història i de la realitat. Un llenguatge perfectament entenedor i assimilable, fins i tot per als més analfabets, incultes i babaus.

La segona és la polèmica antiparlamentària. De fet, antidemocràtica. Que a força de repetir va anar arrelant en la societat italiana. En síntesi, el raonament és: si jo sóc el poble i el poble sóc jo, aleshores el parlament esdevé “una pèrdua de temps, un lloc de corrupció, de degeneració patològica, d’incapacitat, de robatoris, de privilegis de casta, l’epicentre d’un inútil caos crònic. L’espera el destí dels febles, dels ineptes”. Una música que avui ens resulta també molt familiar. Mussolini va dir: “Jo no faig política, jo faig antipolítica”, un eslògan que ja té un segle i circula àmpliament en el nou mil·lenni.

La tercera és “guiar i seguir”. Ell deia que guiava les masses, però no precedint-les, sinó seguint-les. Volia dir que el líder no cal que tingui idees pròpies, ni fidelitat o lleialtat a res, ni objectius a llarg termini. Simplement, ha de saber de tàctica i no d’estratègia, d’oportunitats i no de conviccions, de praxi i no de teoria.

La quarta és la “política de la por”. Els líders populistes no apel·len gairebé mai a les esperances de la gent, sinó a les seves pors. Si hi havia por de la revolució socialista, ell la va multiplicar, per exemple. I de les llavors que sembra la por, en neix l’odi, que seria la cinquena regla. L’odi era l’objectiu. No tan sols calia tenir por dels socialistes, per exemple: calia odiar-los, com els alemanys als jueus, o el populisme sobiranista i l’extrema dreta actual als immigrants.

La sisena regla consistia a simplificar la vida moderna. Brutalitzar la política per destruir el pensament. Convèncer la gent que la realitat és molt simple. Tot es pot reduir a un únic problema, que es pot reduir a un únic enemic, que s’identifica amb un estranger, un estranger que aviat serà vist com un invasor. Com que l’estranger invasor es pot matar, problema resolt.

Elon Musk fent la salutació nazi.

La setena és comunicar el cos amb el cos. Mussolini va situar el cos, el seu, el cos del mascle potent, al mig de l’escena política. Fent-se fotos a pit descobert amb els pagesos, fent veure que veremava o cavava, o nedant davant les masses o gesticulant com un ninot grotesc. Això ho practiquen tots els d’avui, sobretot Putin i Trump. Aquesta apel·lació a l’animalitat humana significa per a ell que en l’era de les masses la comunicació política no passa de cervell a cervell, sinó de cos a cos. S’accentua la comunicació corporal, quasi visceral, en perjudici de la intel·lectual, feta de raonaments, reflexions i anàlisis. L’odi a la cultura, a la paraula i la reflexió, als estudis d’humanitats i al pensament, també és molt estès avui entre els populistes sobiranistes.

“No hi ha res d’estúpid en tot això”, remarca Scurati fent un advertiment. “És un procés que reactiva en la història necessitats, estats d’ànim i sentiments primaris, experiències de vida ancestrals, fins i tot, prehistòriques. Si despatxem aquest atavisme amb una ganyota de suficiència, els estúpids som nosaltres. No hi ha res de ridícul o de divertit, aquí. Si ens en riem, no riurem gaire temps.”

 “Cal reprendre la lluita, seguint el llegat antifeixista dels nostres avis”

Al final de la seva “oració civil”, Antonio Scurati, davant l’audiència d’escriptors i intel·lectuals, va abordar la gran qüestió: “Què podem fer?”

Manifestació de grups neonazis a Leipzig, Alemanya, l'octubre del 2009. El grup ultradretà Yomus a la zona afectada per la gota freda abans de fer patrulles.

La resposta, va reconèixer, és fàcil d’enunciar, però terriblement difícil de dur a la pràctica: cal reprendre la lluita. Fins ara havíem viscut en la il·lusió de la suposada immortalitat de la democràcia. Ara cal retornar a la seva història, que també és la història de la lluita per la democràcia. “Una lluita quotidiana, interminable, incansable”, afegia. “Hem d’assumir el llegat de l’antifeixisme dels nostres pares i dels nostres avis […]. Un llegat que no cau del cel, cal guanyar-se’l, merèixer-lo, fer-lo nostre.”

Dit això, Scurati afirmava que per poder esdevenir hereus de l’antifeixisme del segle XX cal renovar-lo. Ell veu avui possible i absolutament necessari un antifeixisme cívic i no ja ideològic: “Un antifeixisme que no imposi a segons quin arrenglerament sota banderes de to pujat, sinó que dugui tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea, liberal, plena i sencera. No n’hi ha cap altra. Avui, superades les sangonoses batalles político-ideològiques del Nou-cents, és finalment possible un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers, qualsevulla que sigui la seva orientació política personal. És possible i és necessari.”

Protestes de Vox davant la seu del PSOE. La dirigent d'Aliança Catalana, solemne, envoltada dels seus correligionaris.

En síntesi, Scurati ens recorda que la democràcia no és immortal, com veiem avui arreu del món, on creix com l’escuma la força i l’amenaça del neofeixisme i el populisme. Aquests últims anys, a Catalunya han anat creixent, sota banderes diferents, les formacions d’extrema dreta Vox i AC, connectades amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, relacionada amb els neonazis. Avui ja tenen 11 i 2 diputats, respectivament. Les previsions són que augmentin aquests anys vinents. Sobretot, AC.

No es pot esborrar la nostra història, la portem amb nosaltres. No hem d’esperar el retorn del feixisme perquè les forces antidemocràtiques ja són aquí. Cal reprendre la lluita, com diu Antonio Scurati. No es pot abandonar ara. És la feina de tota una vida, com ho va ser per als nostres avis.

 

Coberta

Els resultats de la consulta sobre la llengua base imposada pel conseller José Antonio Rovira van donar un titular genèric: li ha eixit el tret per la culata. Però amb les dades a la mà se’n poden fer lectures més fines per a dibuixar un mapa de la situació del català a l’ensenyament i, per què no dir-ho, en l’estat d’ànim de la ciutadania.

De tot això en parlem amb Jordi Antolí que és, entre més, professor titular a la Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat. Durant les setmanes prèvies a la consulta, el professor Antolí ha estat un dels activistes que ha participat en conferències informatives sobre els beneficis de triar el català com a llengua base.

Fem l’entrevista al passadís del departament. Antolí parla pausat i remarca les frases amb gests característics. En tot moment deixa anar una sensació d’optimisme informat i raonat després d’haver llegit i analitzat els resultats amb calma i deteniment. Ens concentrem a parlar de la situació del sud que molts voldrien perduda per al català, però on els resultats confirmen que la ciutadania és molt més intel·ligent que els governants.

—Quina valoració general feu dels resultats?
—Com a resultat general, trobe que podem estar molt contents. Hi ha hagut una mobilització social a favor del valencià que ni tan sols les persones que estem més posades en qüestions de demolingüística i sociolingüística no esperàvem. Fins i tot, per a les associacions que hem estat darrere de les campanyes a favor de triar el valencià, han estat uns resultats molt més bons que no esperàvem. Per tant, fem una valoració molt positiva de la consulta. Però, per una altra banda, potser no és tan positiva, perquè ha estat una consulta absolutament inútil en la qual les famílies han acabat dient el que ja sabíem, que volien el que ja hi havia. Les famílies volen quedar-se com estaven, no volen canviar el sistema.

—Potser això explicaria, en part, l’abstenció que hi ha hagut?
—D’una banda, en la zona de predomini lingüístic castellà, l’abstenció ha estat molt notable. Per una cosa tan senzilla com que per defecte ja tenen llengua base castellana. No calia anar a votar si ja sabien que per defecte eixiria castellà. D’una altra banda, hi ha hagut problemes tècnics per a accedir a la votació. Pot haver-hi gent que s’ha vist desencoratjada a participar. Hi ha hagut una campanya de promoció, el conseller ha enviat dues cartes, i amb tot això, aconsegueix només un 58% de participació? Si eixe és el gran mèrit de la consulta, potser ho posaria en quarantena. Si tota aquesta llei, la llei de llibertat educativa, l’hem bastida amb l’objectiu que les famílies trien i el resultat és aquest, per a fer tot aquest viatge, no calia fer tot el que hem fet.

—Fixem-nos ara què ha passat a les comarques del sud, a les zones de frontera.
—Primer faré un comentari macro sobre la qüestió, i és que és cert que es donen les dades de la província d’Alacant i tenen uns resultats molt desfavorables al valencià, però això es fa sense desagregar les dades, sense separar, per exemple, els resultats de la zona de predomini lingüístic castellà, segons la LUEV del 1983. I sense separar la concertada de la pública, que és una altra variable molt important. A la província de València també hi ha zona de predomini lingüístic castellà, però la densitat de població en aquelles comarques no és la mateixa que ací, amb ciutats com ara Torrevella, Oriola, Villena. No és comparable. Si mirem específicament les comarques de predomini lingüístic valencià, els resultats són molt més bons, i específicament si es focalitza en l’ensenyament públic. Hi ha titulars i valoracions que no miren on haurien de mirar.

—Digueu.
—No es partia d’un sistema que vehiculava majoritàriament en valencià i hem passat a un sistema en què la gent triava valencià o castellà. A la ciutat d’Alacant hi ha escoles que vehiculaven un 26% de valencià, com ara el CEIP Gabriel Miró, i que han votat, en tots els nivells i en tots els grups, sí al castellà, i per tant no té cap grup en valencià, però és que els percentatges en què ens quedem ara són entre un 25% i un 32,5%. No és que hàgem reculat. En conseqüència, la valoració l’hauríem de fer mirant centre a centre, què és el que teníem amb el PEPLI i què ha resultat ara. Si férem eixa comparativa, no hem quedat tan malament. Hem quedat millor de com estàvem amb l’anterior sistema de línies.

—Hi ha alguna altra cosa en què ens hàgem de fixar per anar entenent on som?
—A la ciutat d’Alacant, el que ha passat, a parer meu, és que els centres que amb el sistema de línies eren de referència per al valencià, s’han mantingut ara com a centres de referència per al valencià. És el cas, per exemple, del CEIP Rabassa, i del Joaquim Sorolla, que han votat majoritàriament en valencià. Això, en una ciutat amb la base demolingüística de la ciutat d’Alacant, és una cosa digna d’esment. Perquè no és que la població valencianoparlant haja votat valencià com a llengua d’escolaritat dels seus fills, és que hi ha hagut un percentatge enorme de famílies que tenen el castellà com a llengua primera que han entès que era important de mantenir eixa línia del centre. Les famílies han agafat aquest testimoni i han mantingut aquesta llengua de cohesió del centre. Jo crec que això és un motiu de molta alegria i de felicitació per a aquests centres que han estat capaços de transmetre a les famílies per què era important triar valencià en aquesta consulta. Crec que la notícia és que hem salvat eixos centres que eren de referència del valencià a la ciutat d’Alacant i que hem recuperat eixos espais segurs que amb el PEPLI van desaparèixer. Hem recuperat eixos espais de referència del valencià a la ciutat d’Alacant.

—Com llegiu els resultats a Elx?
—A la ciutat d’Elx podríem traure la mateixa conclusió. Més o menys, la cosa ha quedat com s’està fent fins ara, amb algun retrocés en algun centre. Però a grans trets, els centres que vehiculaven més en valencià, s’han mantingut en eixos percentatges. Evidentment, hi ha hagut uns nivells en què poden aparèixer grups solts de castellà com a llengua base, però pense que no és significatiu.

—Un dels efectes de la consulta és que ha revifat la problematització de la llengua dins el sistema educatiu, quan semblava desapareguda.
—Sí. Per descomptat. I això és un problema greu. Qui és competent a configurar com s’han de gestionar les llengües a les aules és la conselleria, i la conselleria ha traslladat una obligació que era pròpia a les famílies. Les famílies no tenen aquesta obligació i els han demanat que, sense necessàriament estar prou informades, prenguen una decisió tan important per al futur acadèmic dels seus fills. I això, en què s’ha traduït? En molta conflictivitat, i això s’ha vist en els grups de pares de whatsapp del centre. S’ha vist en les denúncies que vosaltres mateixos heu publicat entre associacions de pares que denunciaven el centre per haver fet difusió. Hi ha hagut conflicte, però a la vista dels resultats, potser no ha estat tan greu i les famílies han entès que es volia embrutar el terreny de joc i no ho han permès. M’agradaria que la conselleria entengués que la matèria lingüística ja no hauria d’interessar com a camp de batalla política.

—Abans de la consulta heu fet xerrades d’orientació en unes quantes poblacions. Quins eren els principals dubtes de les famílies?
—Són molts els companys que han fet xerrades, jo, ni de lluny, sóc la persona que més n’ha fet. Ho hem fet perquè hi havia molta necessitat d’informació, tant per part de les famílies com per part dels centres. Per això ens convocaven associacions culturals i de pares. La gent estava molt preocupada per l’impacte que tenia l’aplicació d’una norma de la qual els centres educatius no els havien informat, però és que els centres mateixos no sabien de què anava la cosa. Per tant, les famílies estaven molt preocupades perquè sabien que venia alguna cosa important, que tindria un impacte gran ja des del curs vinent, però no sabien de què anava la cosa. Els preocupa que els seus fills, el dia de demà, siguen competents en valencià. Volien saber què passaria si en un nivell eixia un grup de cada llengua base. O com impactaria sobre els criteris d’agrupació. O si tots els repetidors acabarien en el mateix grup. O què passaria amb l’alumnat amb necessitats especials. Eixia molt el tema de la xarxa de llibres. Els resultats que hem tingut tan favorables al valencià s’expliquen per la fidelitat de les famílies a la llegua. I moltes vegades per la confiança que tenen les famílies en els centres.

—Hi ha una segona fase, a partir de la consulta, amb tot de dubtes i situacions poc clares. A pesar de tot l’enrenou, el conseller no ha assegurat que totes les famílies tinguin plaça segons l’opció triada.
—El conseller no ha enganyat mai perquè sempre ha dit que un vot no era decisiu. Si una família ha votat llengua base valencià o llengua base castellà, i al seu centre no hi ha oferta, haurà de decidir si vol continuar en eixe centre o si vol provar un altre centre, si hi haguera capacitat. Evidentment, nosaltres ho hem dit de primera hora: aquesta consulta deixarà molta gent descontenta. Hi ha un percentatge, per menut que siga, en tots els centres, de famílies que no tindran el que volen. I, evidentment, la conselleria pot dir que intentaran oferir plaça en un altre centre, però això és un gran impacte per al centre, per matriculacions i desmatriculacions. És un impacte per a la família i per als alumnes.

—Dependrà dels recursos dels centres?
—Clar: hem d’esperar que oferesquen més recursos als centres per poder tenir els desdoblaments que toca, 0 cal que insistim en les qüestions pendents que té la conselleria i que no resol per qüestions econòmiques? Dubte molt que puguen oferir tots eixos recursos perquè tothom tinga assegurada una plaça en el grup de llengua base que desitja. I una cosa que crec que és molt important que la gent tinga present és que el dia de demà, a qui han de demanar explicacions no és als equips directius, perquè els equips directius estaran aplicant el que diu la norma. Hauran de demanar explicacions a la conselleria, que és qui, en definitiva, ha dictat aquest sistema molt detallat. Si això no es té en compte, qui ho acabarà pagant són els equips directius als quals ni tan sols els han preguntat sobre el tema.

—Una de les coses que ha fet el conseller, per defensar la consulta, ha estat denigrar el paper d’un òrgan, fins ara gens discutit, que és el Consell Escolar.
—El Consell Escolar no solament inclou les famílies. Per tant, quan el conseller critica la configuració del Consell Escolar, obvia que també hi ha els equips directius, el claustre de professors, o de mestres, l’administració local. Hi ha moltes persones representades a les quals els han negat la veu. Aquesta llei, la llei de llibertat educativa, parteix del supòsit que les famílies fins ara no havien tingut veu. No és cert, la tenien mitjançant el canal establert, que era el Consell Escolar. Ara li neguen la veu a tota la resta, i això inclou les persones que estan més preparades i coneixen més bé l’entorn, que és el professorat que ha estudiat sobre la matèria. Jo considere que és molt més representatiu i és molt més informada una decisió que puga prendre un Consell Escolar tan plural que no simplement les famílies.

—La consulta s’ha convertit pràcticament en un espectacle, en el pitjor sentit de la paraula. Però a partir del curs vinent, què passarà? Com es faran les tries?
—No és a partir del curs vinent, és ja. Perquè ara, en el procés d’admissió ordinari, ja tornaran a triar les famílies que hagen sol·licitat admissió a infantil, o que hagen sol·licitat admissió a batxillerat… Ara mateix, en el procés d’amissió ordinari tornarem a tenir famílies consultades sobre la llengua base. I això passarà cada curs. No hi tornaran a participar totes les famílies, però sí les que comencen etapa. I els resultats d’aquesta tria condicionen la llengua base de l’escolaritat fins que l’alumne acaba etapa. En el moment que s’ha fet la tria a infantil, condiciona tota la primària. Fins i tot, pot arribar a condicionar, diu la llei, si continua en el mateix centre, fins a quart de l’ESO. L’accés a secundària condiciona tota la secundària. Aquesta decisió era una decisió molt important, perquè ara ja no podrà haver-hi modificacions.

—Tornant a les dades de participació, a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, ha estat molt més alta que la mitjana. Es deu al fet que la gent que hi ha participat és la que realment volia el català? O es tracta d’una mobilització contra la conselleria?
—Una cosa no lleva l’altra. Hi ha hagut una grandíssima mobilització en certes comarques, en moltes, i en bona part el percentatge de participació s’explica per aquesta mobilització. La gent que no ha anat a votar és que possiblement no ho considerava rellevant. No hauríem de llevar el mèrit a les mobilitzacions que hi ha hagut en moltes comarques perquè hi ha hagut molt d’esforç i realment han tingut molt d’èxit. Pense en la ciutat d’Alcoi, que té nou centres concertats, que té només quatre centres públics, parle d’educació infantil i primària. En els concertats, només en un cas, havia tingut abans programa d’ensenyament en valencià. Quan va venir el PEPLI procuraven vehicular el mínim de percentatge en valencià, el 25%. I ara, de sobte, aquests centres concertats es troben que hauran d’oferir, en la major part, si tenen dos grups, grup en valencià i grup en castellà. Això ja no s’explica per la inèrcia del centre, això s’explica perquè hi ha hagut una gran mobilització. Hi havia gent sensible a qui han donat l’opció de triar, i ha triat valencià. Per tant, un comentari final potser podria ser que es parla tota l’estona d’imposició del valencià, però alerta, perquè potser hi havia centres que estaven vehiculant en castellà més del que les famílies dels alumnes haurien volgut. I ara ho hem vist, perquè en la concertada han eixit coses que no ens esperàvem.

—A la concertada de les ciutats d’Alacant i València no hi ha hagut aquestes sorpreses…
—Una cosa que estaria bé d’aclarir és per què durant tota aquesta campanya que hem fet algunes entitats externes, de promoció del valencià, una campanya que hauria d’haver fet la conselleria, potser s’ha posat molt en el focus el fet que els centres públics no es posicionaren, han arrancat pancartes, etc. També estaria bé que el focus s’haguera posat en la concertada, per assegurar-nos que no hi havia equips directius que deien obertament que la llengua vehicular del centre era el castellà. Això també estaria bé saber-ho.

—Sabeu de casos on això ha passat?
—No, però estaria bé saber-ho, perquè ens han posat molt el focus problematitzant la pública i potser estaria bé saber què ha passat en la concertada.

—Sou professor en la facultat de filologia catalana de la Universitat d’Alacant. Els vostres alumnes, quan veuen aquest interès a eliminar el català, amb quins ànims vénen a classe?
—Aquestes setmanes hi ha hagut una miqueta d’estupor. Els de filologia i els de la resta de graus. En el de mestre en educació infantil i primària on faig també classes, l’alumnat no entenia què estava passant i per què la conselleria promovia una mesura com aquesta. Però crec que el nostre alumnat ara està eufòric en veure que hi ha una societat valenciana que realment entén que el valencià és important i jo crec que és amb el que ens hem de quedar. Potser pensàvem que la societat estava una mica desanimada o que el tema de la llengua potser a la gent no li interessava tant, però sí que hem rebut una resposta que ens encoratja a continuar treballant. Això és la nostra llengua. Això no va de voler imposar el valencià, que és el que diuen alguns. Ací va estrictament de defensar els drets de les persones valencianoparlants del País Valencià i ací va estrictament de salvar la nostra llengua. Entusiasme. Estem força satisfets…

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

—Creieu que el conseller no s’esperava aquesta resposta?
—En una entrevista que li van fer al conseller Rovira, ell considerava que el que seria normal és que les famílies castellanoparlants triaren com a llengua base el castellà, i que les persones que foren valencianoparlants triaren com a llengua base el valencià. Segons les dades de l’última enquesta de coneixement i ús del valencià, la població valencianoparlant de llengua primera és un 20% i la resta parla unes altres llengües, principalment castellà. Suposem que el conseller Rovira esperava que aproximadament un 20% de la població triaria el valencià com a llengua base. I a més, que en comarques de la zona de predomini lingüístic castellà, haja eixit com a resultat que les famílies han votat majoritàriament, com als Serrans, valencià, això no s’ho esperaven. I això ho podem confirmar perquè la llei de llibertat educativa ni tan sols preveu com s’implementarà això. Diu que la conselleria aplicarà les mesures oportunes per a donar resposta a eixa demanda. Això és molt abstracte.

—Rovira va dir en la conferència de premsa de presentació dels resultats que és impossible de trobar més equilibri entre el català i el castellà. Estan en el mateix nivell, va dir.
—En algunes de les xarrades reflexionàvem amb les famílies que si els xiquets no aprenen el valencià normatiu en el centre educatiu, o el valencià, en general, que no tenen a casa, on l’aprendran? Aniran al supermercat i tindran tot el producte etiquetat en valencià? Aniran a la plataforma de contingut a veure la sèrie en valencià? No ho trobaran. Ni a les xarxes socials… Com es pot parlar d’igualtat en unes llengües que parteixen d’una situació demolingüística tan diferent? Partim de la base que tenim un govern que pràcticament no fa intervencions en valencià. Quina igualtat és eixa? Igualtat és que hagen eixit uns resultats molt equiparables en aquesta consulta? I tota la resta de l’ecosistema on queda?

—Voleu afegir res?
—Trobe que el resultat d’aquesta consulta ens ha de donar energia, optimisme, esperança. Hem d’analitzar molt bé els resultats. Veure què és el que ha fet que les famílies optaren pel valencià. Per què han pres aquesta decisió? Per què hi ha famílies que no han entès que era important triar el valencià i a partir d’ací plantejar bones estratègies de cara al futur per aconseguir estendre el valencià al sistema educatiu. El sistema educatiu sol no salvarà la llengua, però sense sistema educatiu no hi ha solució possible.

I

Temps era temps, l’independentisme de masses sobrevingut els últims quinze anys (manifestació del juliol del 2010) presumia de “transversalitat” –encara avui l’ANC en fa un senyal d’identitat–: tothom hi era convidat, a la taula d’en Bernat, i si no hi eres, hi tenies un lloc reservat. Enguany, això semblaria que tot això s’ha acabat: el “nacionalisme català”, segons un subscriptor d’aquest diari, estaria representat, en exclusiva, pel partit que arreplega tot el ressentiment i la frustració del moviment fins el Primer d’Octubre. Els comentaris d’altres subscriptors a la notícia de la detenció de tres membres de la CUP pels Mossos d’Esquadra per l’atac a una parada d’Aliança Catalana (vegeu VilaWeb, 15 de març) fa basarda: la CUP serien des d’una “colla de violents colonitzats per policies nacionals” passant per “persones sectàries, ressentides, talibans”, fills de “famílies benestants… que ataquen persones que intenten explicar el seu ideal”,  que fan “més por que els de Vox”: o sigui, una “extrema esquerra [que] agredeix el nacionalisme català (¡?)”. Importa poc que la CUP sigui l’actual avatar d’un  independentisme (d’esquerres) que va sostenir la memòria de la nació popular quan no n’hi havia cap, de moviment ni de partit, que la representés. Amb un grau no menor  d’ira i menyspreu, reben partits, entitats, o persones, en comentaris a articles diversos d’aquest mateix diari, que tampoc no en surt estalvi. És sabut que, en temps de desgovern, o de governs titella, la irracionalitat i la demagògia són la manifestació “intel·lectual” de l’uomo qualunque.  

Som davant la caricatura històrica d’un temps d’entreguerres (aquí, entre Espanya i Catalunya). La primera guerra, entre el 2017 i el 2024, va acabar en derrota catalana per la claudicació dels lideratges partidistes, la inexperiència de les entitats independentistes i la repressió espanyola. Va fer figa l’estratègia basada a aconseguir una independència consensuada mercès a l’empenta política, organitzativa i moral d’unes masses mobilitzades sota el signe de la democràcia, el pacifisme i l’ordre social establert. L’efecte més aparent, però no més significatiu, haurà estat el col·laboracionisme amb l’estat espanyol d’uns partits independentistes doblement derrotats: per la repressió des del 2017 i per la pèrdua de la majoria al parlament el 2024. No obstant això, és més rellevant, a parer meu, el desinflament del gruix de la base independentista, ressentida, un cop més, per la nova “traïció dels líders” i incapaç de suportar la imatge de la pròpia incapacitat per a reprendre l’ofensiva a través de les entitats que, en temps més feliços, podien fer sortir al carrer centenars de milers de persones a toc de xiulet. 

 

II

No menys singular, però gens anòmal, en temps d’entreguerres, és girar la por, induïda per la ferocitat d’un estat poderós, contra dos “enemics” que en fan un tot. El primer “enemic” dins els propis rengles –abans “transversals”, com hem dit– seria representat per agents dels partits camuflats al si de les entitats, per infiltrats de la policia, o per destructors de l’ordre social (“com en temps del 36”, remarcava un altre dels comentaristes de la notícia a dalt esmentada). 

El segon “enemic” amenaçaria la nació, des de la base de la reproducció, per raons etnoculturals (bàsicament, religioses), com a instrument d’una conspiració mundial contra els valors d’Occident i de l’essència de Catalunya –la “nació pura”. El fet que segones generacions d’aquest “enemic” assenyalat s’hagin integrat mercès al treball, l’ensenyament i la llengua (vegeu reportatge d’Emma Granyer sobre Salt en aquest diari, 14 de març), encara abonaria més, en comptes de negar-la, l’amenaça contra la “nació pura”. Res que no s’hagi viscut a Europa en temps d’entreguerres ètniques, religioses, socioeconòmiques o polítiques. I tant se val l’etiqueta que es deixin penjar els seus missatgers: les paraules parlen per ells encara que els fets no ho facin (encara). 

A partir d’aquestes premisses, com serà la segona guerra? N’hi haurà, de guerra? Perquè n’hi hagi, caldria, en primer lloc, reunificar els rangs del moviment independentista. No s’hi val a reclamar, des de cap posició ideològica, el “mandat democràtic” del Primer d’Octubre: en aquest sentit, si no hi ha materialització de poder al carrer, les institucions són mortes. Haurà de ser des del propi moviment, que es creï una nova realitat de poder nacional. En tenen cap visió, els partidaris de la “nació pura”? Mirem-ho de prop.

El partit de la “nació pura” (uso el terme “partit” en sentit ampli, de “tendència”, no pas d’organització política), sorgit de la frustració del moviment derrotat en la primera guerra esmentada, tira a matar contra tot allò que es mou a fi d’esdevenir un moviment de masses difús, agitador ideològic i activista social –no pas militant ni militaritzat, en el sentit clàssic dels moviments d’entreguerres que hi serien pròxims. La seva manifestació electoral, Aliança Catalana, no pot quallar en majories sense crear el miratge d’una “transversalitat” en defensa de la nació amenaçada de mort. Però és una “transversalitat” fula, basada en el negativisme o, si es vol, en el pessimisme que pretendria combatre, mentre la realitat social és bellugadissa, complexa i indòcil a les simplificacions. En canvi, la “transversalitat” real –social, ideològica, cultural, política–, que va alimentar el moviment i és un dels “valors” fonamentals de la mobilització durant la primera guerra, és ignorada –o sembla ser-ho– olímpicament pel partit de la “nació pura”: en aquest sentit, rema al marge de la realitat profunda del moviment. 

Com podria, doncs, realitzar la independència, el partit de la “nació pura”, si només tira pel seu compte? Només obrint tres fronts alhora: contra l’estat espanyol, contra l’“enemic” al si del moviment i contra l’“enemic” al si de la nació. Unes combinacions de què sempre sortirà perdedor. Encara que assolís les condicions prèvies al Primer d’Octubre, el partit de la “nació pura”, per si sol, no pot fer res contra l’estat espanyol: necessitaria una força militar que Catalunya no li pot proporcionar –no tenim la potència financera i industrial indispensable– o l’auxili d’una potència exterior que la nostra posició geopolítica no propicia (i encara menys si concita l’enemistat de tota la Mediterrània nord-africana i llevantina). Hi hauria, igualment, la possibilitat que, a canvi de promeses avançades d’autogovern, l’estat trobés l’auxili dels partits catalans per a aïllar el partit de la “nació pura” (si aconseguia un veritable èxit electoral) d’un nou consens polític Espanya-Catalunya. I també hi cabria la possibilitat que l’espectre de centre-esquerra –incloent-hi l’independentisme d’esquerres–  formés una aliança electoral per deixar en clara minoria  el partit de la “nació pura” al parlament. I així successivament.

On anem a parar, en aquesta segona guerra que s’està covant contra la prepotència “pacificadora” de l’estat i la gansoneria mesella del govern Illa? El partit de la “nació pura” té com a funció ideològica aïllar el moviment respecte a la societat: només n’agita el fantasma, però no n’inquieta la realitat. No els trobareu, els seus partidaris –ni hi són ni hi seran–, a les estacions de Rodalia, en les mobilitzacions en defensa de la llengua, a la Bressola de Perpinyà, en l’organització  unitària de la  Diada –van contra els “okupes”, però no contra els fons voltor. En conseqüència, estan arraconats a una doble tasca complementària: 1) auxiliar les dretes catalanes imposant a les xarxes el discurs de l’“ordre” i fent-los pessigolles a compte d’enquestes electorals i denúncies amb la boca petita; 2) auxiliar el sistema-estat assenyalant “enemics” de l’ordre però no creadors del desordre capitalista; denunciant persones i organitzacions “sospitoses” però no repressors, jutges i corruptes d’estat; alimentant recels i desconfiances contra l’“enemic” però estalviant-se de disparar contra la connivència econòmica, jurídica i policial enfront de la desigualtat social regnant. Així és, i així ha estat sempre, en totes les fases, entre el desordre provinent de la derrota i el nou ordre que ens volen imposar des de l’estat opressor: la “pacificació” espanyola va de bracet amb el “discurs de l’ordre” del partit de la “nació pura”. I la seva organització més vistosa, Aliança Catalana, fa la tasca del verí que paralitza la víctima sense arribar a matar-la, perquè es troba en un ecosistema –el català– on no són pensables formes complexes d’organització superior com exigeix la construcció d’un estat. En aquest sentit, el “nostre” partit de la “nació pura” és una pobra caricatura (valgui el rodolí) dels moviments populistes d’extrema dreta de què no vol saber, per a poder “victimitzar-se”, mentre predica l’exclusió del proïsme que no respongui al seu imaginari de puresa.   

Al que hi resta de sa, dins del moviment, li toca d’agafar el toro esquerp per les banyes.

Els sindicats han desconvocat la vaga de RENFE i ADIF que s’havia de fer aquest dilluns perquè han arribat a un acord amb el Ministeri de Transports espanyol. Segons fonts de la negociació, l’acord s’ha tancat in extremis, tan sols quatre hores abans de començar l’aturada.

Els comitès generals d’empresa de RENFE i ADIF, formats per SEMAF, CCOO, UGT, CGT, SF-I i SCF, havien convocat set jornades de vaga per als dies 17, 19, 24, 26 i 28 de març, i també els dies 1r i 3 d’abril contra les implicacions del traspàs de Rodalia a Catalunya i la “privatització” del transport de mercaderies. Els sindicats consideraven trencats els compromisos que garantien que RENFE i ADIF continuarien essent els prestadors dels serveis de Rodalia i que es preservaria la integritat de la plantilla de les dues empreses.

Rere la vaga de RENFE: per què els sindicats posen traves al traspàs de Rodalia?

Fora dels sindicats majoritaris, fonts del sindicat CGT han indicat que ells mantenen la protesta fins que consultin les bases sobre l’acord, mentre que SF creu que “no soluciona els problemes” i per això també fan una crida a la vaga.

L’acord a què han arribat les parts implica que RENFE Viajeros tingui la participació majoritària en el capital de la nova empresa que gestionarà Rodalia per un percentatge ínfim mentre que la Generalitat en controlarà el consell d’administració perquè el presidirà i hi tindrà vot de qualitat. El secretari d’estat de Transports, José Antonio Santano, ha confirmat en declaracions a la premsa que hi haurà una “majoria de RENFE Viajeros” a l’accionariat i que la representació al consell d’administració serà “majoritàriament per a la Generalitat”. També ha assegurat que la negociació amb els sindicats s’ha fet en tot moment “de bracet amb la Generalitat”, en contacte permanent amb la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque.

ERC avala el pacte, però el considera una solució temporal

ERC ha donat suport al pacte, però ha remarcat que era una solució temporal dins el procés de traspàs de Rodalia. En un comunicat, ERC, que ha seguit la negociació de prop, ha dit que aquesta adscripció a RENFE és transitòria i que preveia un marge de dos anys per a trobar mecanismes que garantissin tots els drets laborals i permetessin que la nova empresa passés a dependre de la Generalitat. Això ja és previst en l’acord amb els sindicats.

Segons ERC, la nova empresa tindrà autonomia i serà tutelada pel govern, que en presidirà el consell d’administració i hi tindrà la majoria. Consideren que el traspàs de Rodalia no pot prosperar sense el consens dels treballadors i afegeixen: “És un procés llarg i ple d’obstacles que volem recórrer amb la complicitat dels usuaris, de la societat catalana i dels treballadors.” ERC argumenta que l’acord permet de “pacificar” la relació amb els sindicats i ofereix avantatges operatius, com la subrogació de contractes, llicències i autoritzacions, que facilitaran l’engegada de la nova empresa. També insisteix que no renuncia a cap dels acords signats amb el PSC i el PSOE i avança que es reuniran aviat amb el Ministeri de Transports espanyol i el govern per a concretar la magnitud de l’acord amb els sindicats i definir les fases següents del procés. L’objectiu, diuen, és culminar la creació de la nova societat abans del 31 de desembre i avançar cap a una solució definitiva.

Aquesta tarda, la carretera C-16 registra 22 quilòmetres de retencions entre Berga i Bagà (Berguedà) en sentit sud, cap a Barcelona. En vista d’aquesta situació, el Servei Català de Trànsit ha tancat els accessos nord i centre a Berga per als vehicles que circulen en direcció als Pirineus, que només poden entrar a la ciutat des de l’accés sud. A més, la mateixa xifra de retencions es dóna a l’autopista AP-7, on un camió avariat a Gelida ha obligat a tallar un carril en sentit nord. Aquesta incidència ha causat llargues cues que arriben fins a Olèrdola (Alt Penedès).

El tren Iryo avariat a l’estació de Barcelona-Sants ha estat retirat de la via 3, i la circulació ha recuperat la normalitat, segons que ha informat Adif. Tot i això, l’avaria ha afectat un total de tretze trens de llarga distància i alta velocitat, que han acumulat un retard mitjà de vint minuts.

L’avaria del pantògraf del tren ha deixat sense tensió la via 3 de Sants vora les 17.00, fet que ha causat alteracions en els serveis ferroviaris amb origen o destinació en aquesta estació. Adif havia advertit que els trens podien tenir retards durant la tarda, però la situació ja s’ha resolt.

També s’han registrat retards en els trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid a causa de la presència de neu entre les poblacions de las Inviernas (Castella-la Manxa) i Ariza (Aragó). Segons que ha informat Adif, l’acumulació de neu en aquest tram ha obligat a limitar la velocitat dels combois.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Grup Triangle Teatre de Cornellà - Lloc: Teatre dels Seràfics

amb la Companyia Xirriquiteula - Lloc: Teatre Principal

L’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès ha declinat d’assistir a la cloenda del 30è Congrés Nacional d’ERC en protesta per la Comissió de la Veritat presentada ahir per Joan Tardà. Aragonès, que sí que va participar ahir en la primera sessió a Martorell, ha decidit de no avalar amb la seva presència unes conclusions que considera que “buscaven dividir i atacar companys del partit”. Fonts pròximes a l’ex-president asseguren que la investigació no tenia “ni garanties ni transparència” i que la seva manera d’actuar “no afavoria la unitat” d’ERC.

Aragonès tenia previst d’assistir a la cloenda del congrés, però finalment no ho ha fet per discrepàncies amb la direcció. Segons que ha defensat, sempre ha estat al servei d’ERC i considera que ara cal recosir el partit amb honestedat i visió de futur. En canvi, veu la comissió política de Tardà com un intent de “confondre, enfrontar faccions i atacar companys i companyes”.

També critica que no s’hagi demanat perdó a Ernest Maragall i la seva família. Ha assegurat que el seu nom s’ha fet servir de manera “injusta i interessada”, i que la comissió ja sabia que ell no tenia coneixement de l’estructura B del partit ni podia aportar-ne informació. Tot i això, manté que cal aclarir els fets i arribar “fins on calgui”, però refusa que s’hagi fet servir la investigació amb intencions polítiques.

ERC dóna per tancada la investigació de l’estructura B

Malgrat la polèmica interna, la direcció d’ERC va donar ahir per “tancada políticament” la investigació de l’estructura B del partit, tot assenyalant el departament de comunicació i estratègia –encapçalat per Sergi Sabrià i Marc Colomer– com a responsable. Segons el vice-secretari general de comunicació, Isaac Albert, algunes persones “han estat injustament acusades i assenyalades públicament”, com ara Tolo Moya, i la investigació ha demostrat que no van ser partícips dels fets. Tot i això, el document no aclareix quants diners es van destinar a aquestes operacions ni com es van executar. ERC ha demanat perdó i ha assegurat que treballarà per evitar que es repeteixin situacions similars.

Crítiques internes i acusacions de “purga”

El sector crític del partit ha carregat contra l’informe de la comissió. La direcció nacional d’ERC no el va sotmetre a votació, sinó que només el va presentar davant les bases, fet que ha generat malestar entre els diferents corrents interns. Helena Solà, candidata de Foc Nou, hi ha expressat rebuig a la xarxa X, bo i assegurant que esperava “rigor, transparència i imparcialitat” i no pas “escarni”. A més, segons fonts de NEN consultades per l’ACN, alguns militants van sortir de la sala cridant “purga, escarni i judici polític” i hi ha qui considera d’estripar el carnet del partit. També hi ha militants que portaran les conclusions de la comissió al canal ètic del partit i a la comissió de garanties. Isaac Peraire ha titllat la ‘comissió de la veritat’ de “farsa” i de “acte polític, espectacle i escarni lamentable, imprecís, de part, incendari i irresponsable”.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha complert la seva promesa d’invocar la Llei d’Enemics Estrangers de 1798 per accelerar la deportació d’immigrants en situació irregular. Aquesta normativa, d’infame record, es va utilitzar per empresonar ciutadans japonesos nord-americans durant la Segona Guerra Mundial i atorga al president un ampli poder per expulsar persones, segons ha alertat Amnistia Internacional.

La Casa Blanca ha explicat que el primer objectiu d’aquesta llei seran els immigrants considerats simpatitzants del grup criminal veneçolà Tren de Aragua, declarat “grup terrorista” pels Estats Units. Segons el govern nord-americà, aquests immigrants s’haurien “infiltrat il·legalment als Estats Units i estarien duent a terme una guerra irregular i realitzant accions hostils contra el país”.

Aquesta llei permet ser invocada si els Estats Units estan en guerra amb un altre país, si una nació estrangera ha envaït territori nord-americà o si existeix una amenaça d’invasió. En el passat, es va fer servir per justificar la detenció i deportació d’immigrants alemanys, austrohongaresos, italians i japonesos durant la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Amy Fisher, directora del Programa de Drets de Refugiats i Migrants d’Amnistia Internacional als Estats Units, ha qualificat la decisió de Trump com “una mesura increïblement cruel” i ha denunciat que reforça l’agenda xenòfoba del president.

Segons Amnistia, aquesta llei “concedeix al president un poder amplíssim per detenir i deportar grans grups de persones per la seva nacionalitat” i suposa un risc de vulneracions greus dels drets humans, inclosos el dret a la no-discriminació, el degut procés i la possibilitat de sol·licitar asil.

Davant aquesta situació, alguns jutges federals ja han començat a oposar-se a la mesura. Ahir el magistrat James E. Boasberg va acceptar una demanda preventiva presentada per la Unió Nord-americana per les Llibertats Civils (ACLU) i Democracy Forward, i va emetre una ordre de restricció temporal per impedir la deportació durant 14 dies de cinc veneçolans detinguts sota aquesta llei. Aquesta ordre s’aplica únicament als demandants, però el jutge ha convocat una nova vista per decidir si amplia la seva aplicació a altres casos.

L’oferta de docència en català a les universitats públiques de Catalunya es manté entorn del 65% de les assignatures, segons les dades del curs 2023-24 obtingudes per l’ACN. Tanmateix, aquesta presència es redueix als màsters, on només una de cada tres assignatures s’ofereix en català. Aquest descens suposa un retrocés respecte del curs 2016-17, quan gairebé la meitat de les matèries es podien cursar en català. En els graus, en canvi, el català es manté estable i s’utilitza en el 75% de les assignatures. Ara bé, només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català. Paral·lelament, la docència en castellà ha crescut fins al 35%, i la impartida en altres llengües, com l’anglès, ha passat d’un 20% a un 24% en els últims anys.

Dificultats per conèixer l’oferta real de places en català

El Departament de Recerca i Universitats no detalla la disponibilitat de places per idioma en cada grup d’una assignatura, fet que impedeix saber quants estudiants poden cursar efectivament les matèries en català. Les dades recollides per l’ACN permeten de conèixer només el nombre absolut d’assignatures en cada llengua, sense especificar-ne la distribució real entre estudiants.

Malgrat la caiguda de tres punts respecte del 2016-17, el català continua sent la llengua majoritària en l’oferta global de les universitats públiques. Al mateix temps, el castellà ha guanyat vuit punts percentuals, fins al 35%, i les altres llengües han crescut cinc punts, fins al 25%.

Diferències entre graus i màsters

La situació varia segons el tipus d’estudis. En els graus, el català és present en el 74% de les assignatures, mentre que el castellà ha passat del 24% al 34%, i les altres llengües, del 15% al 20%. En canvi, en els màsters la situació ha canviat significativament. Actualment, només el 32% de les assignatures són en català, mentre que el 2016-17 arribaven al 46%. El castellà ha crescut fins al 41% i les altres llengües fins al 37%.

El català és plenament majoritari en pocs graus

Només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català i, en poc més d’un terç dels casos, el català és present en el 90% de les assignatures. No obstant això, en el 90% dels graus el català està present almenys en la meitat de les assignatures. Pel que fa als màsters, hi ha una major presència de programes completament en català (17%), però en general tenen una oferta menor: només un de cada tres màsters ofereix almenys la meitat de les assignatures en català.

L’orientació de les universitats influeix en l’ús del català

La presència del català varia segons la vocació de cada universitat i l’àmbit acadèmic. En els estudis de filologia, per exemple, la llengua de docència depèn de la disciplina, mentre que en els àmbits científics, tècnics i econòmics la presència del català és menor. Les universitats amb una forta vocació internacional, com la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ofereixen més docència en anglès (30% de les assignatures) que en castellà (25%), fet que ha fet baixar la presència del català fins al 45%.

El català a cada universitat

La Universitat de Girona (UdG) és la que ofereix més assignatures en català (84%), mentre que la UPF és la que en té menys (45%). A la Universitat Rovira i Virgili (URV), el percentatge ha caigut del 78% al 72% en els últims sis anys, mentre que a la Universitat de Lleida (UdL) és del 71%. La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) té una oferta del 60% en català, però en els últims anys ha augmentat la presència del castellà (36%) i de les terceres llengües (31%). A la Universitat de Barcelona (UB), el català és present en el 62% de les assignatures, mentre que el castellà ja s’acosta al 50%, fent de la UB la universitat pública amb més assignatures en castellà.

Queixes per canvis de llengua a l’aula

Des del curs 2021-22, el Departament de Recerca i Universitats ha rebut 200 queixes d’estudiants per canvis de llengua a l’aula, gairebé totes pel pas del català al castellà. Només un cas registrat correspon a un canvi del català a una altra llengua que no és el castellà. En un terç de les situacions, s’ha restituït el català com a llengua de docència. Aquest curs, 9 de les 12 queixes presentades han comportat el retorn al català. En altres casos, els estudiants han estat derivats a grups amb docència en català, sempre que n’hi havia. El departament destaca que les queixes per canvis de llengua representen menys de l’1% del total d’assignatures. Tot i això, el debat sobre la garantia del català a les universitats continua obert.

ERC ha consagrat el 2031 en l’horitzó del seu nou full de ruta polític. Els militants reunits en el congrés de Martorell han situat aquesta data simbòlica per construir una majoria social i política favorable a la República Catalana i a fer efectiu el dret d’autodeterminació. Amb un suport del 92,3% dels vots (503 a favor, 20 en contra i 22 en blanc), el partit s’agafa a la coincidència amb el centenari de la fundació per comprometre’s a aconseguir que hi hagi una base social que pressioni per un referèndum i el faci inevitable. Tanmateix, ERC no li posa data. El congrés també ha tombat l’esmena impulsada pel conseller nacional i ex-diputat al congrés espanyol Joan Tardà. El seu col·lectiu, Àgora Republicana, pretenia que el partit s’afirmés com una organització que “agrupa independentistes i sobiranistes compromesos amb l’anhel compartit de la conquesta de l’exercici del dret a l’autodeterminació i fer realitat una societat més justa, lliure i solidària”. Tardà volia que l’estratègia del 2031 fos compartida per militants independentistes dins el partit perquè els uns i els altres reclamen “la construcció i proclamació de la República Catalana” i de la resta de territoris dels Països Catalans i l’Aran. La proposta no s’ha aprovat amb 311 vots en contra, 196 a favor i 48 en blanc. Segons fonts consultades per VilaWeb, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, hi ha votat a favor, i la secretària general, Elisenda Alamany, en contra. Les votacions són a mà alçada.

ERC tampoc no ha aprovat una segona esmena promoguda per Àgora Republicana que considerava “indispensable, en nom de la fraternitat envers tots els pobles ibèrics i en pro dels interessos comuns, intensificar sinergies i complicitats amb les forces polítiques progressistes d’altres nacions de l’actual estat espanyol o d’àmbit estatal amb la voluntat de sumar esforços”, per superar el marc legal espanyol. La iniciativa ha estat refusada per 371 vots en contra, 159 a favor i 33 blancs, i Junqueras i Alamany han reproduït el mateix vot, segons les mateixes fonts. El sector de Tardà està convençut que les seves propostes aconseguiran prosperar d’aquí a quatre anys, perquè reflecteixen una realitat que ja conviu al partit. Finalment, a més, han retirat una tercera esmena estratègica.

Les de Tardà eren, de fet, les úniques esmenes que havien arribat vives al congrés amb forta càrrega política, després de la retirada i la transacció d’unes altres propostes clau aquestes setmanes. Àgora Republicana va aparcar l’intent de modificar els estatuts per obrir el partit a sobiranistes no independentistes i va traslladar aquesta defensa a la ponència estratègica, però tampoc no va poder pactar-la finalment amb l’equip redactor perquè s’incorporés a la ponència. L’objectiu de Tardà no era fàcil d’entrada, perquè genera el refús frontal dels sectors més independentistes del partit. A més, Tardà va protagonitzar ahir un dels moments més delicats del congrés. En tant que president de la Comissió de la Veritat, va assenyalar la cúpula de comunicació d’Esquerra entre el 2019 i el 2023 com a responsables dels cartells dels germans Maragall i va indignar especialment el sector rovirista, aplegat en l’antiga candidatura de Nova Esquerra Nacional.

La ponència aprovada defensa que la independència és “la millor eina per a garantir una Catalunya més justa, més pròspera i més democràtica”. Davant el canvi d’etapa que implica la pèrdua d’una majoria independentista al parlament, advoca perquè hi hagi un enfortiment institucional, i treballa perquè les institucions catalanes tinguin més poder polític, sobirania i capacitat d’influència. Parteix de la base, a més, que la catalanitat ha de ser plural i inclusiva, amb el català com a element de cohesió.

 

La fiscalia d’Alacant sol·licita dos anys i dos mesos de presó per a dos agents de la policia local de Benidorm que, el maig del 2020, van humiliar i insultar una dona trans des d’un cotxe patrulla a la via pública. Segons la fiscalia, un dels agents va proferir insults i vexacions mentre l’altre enregistrava la situació en vídeo. Aquest enregistrament es va enviar primer a un company i després a un grup de WhatsApp amb més agents, fins que un d’ells el va acabar difonent a la plataforma YouTube. La fiscalia considera que els fets constitueixen un delicte d’odi. El judici contra els dos agents es farà dimarts a partir de les 9.30 a la Secció Primera de l’Audiència Provincial d’Alacant, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia de València (TSJCV).

Els insults van ser el primer de maig de 2020, en pandèmia, quan tots dos agents circulaven en un vehicle oficial i es van apropar a la víctima. Segons la fiscalia, un dels agents li va etzibar: “De dia ets encara més lleig, ets horrible”, i va afegir, fent referència a les restriccions pel confinament: “Ara que no podeu menjar polles ni robar, què feu? Com vius? Si abans ja en menjaves poques, tan lleig que ets, ara què fas?”

En el vídeo difós a internet, l’agent també li diu: “Et vaig dir l’altre dia que no podies estar per aquí i no et vaig denunciar”, mentre el company que enregistrava respon: “No, no, l’has de denunciar.” Finalment, l’agent de la policia local tanca l’enregistrament amb un altre insult: “Fora d’aquí, porc.”

La difusió del vídeo va tenir una gran repercussió a les xarxes socials i als mitjans, cosa que va portar a la detenció de l’agent que va proferir els insults, que va quedar en llibertat amb càrrecs després de passar a disposició judicial. Tant ell com el company que va enregistrar les imatges van ser expedientats per l’Ajuntament de Benidorm i suspesos de funcions.

Un incendi de grans dimensions en una discoteca de Kočani, a Macedònia del Nord, ha deixat un balanç provisional de desenes de morts i almenys un centenar de ferits, segons que recull l’agència EFE. De moment, la xifra de víctimes mortals és de 51.

El foc s’ha declarat a les tres de la matinada, hora local, en plena actuació de la banda local de música urbana DNK, en una discoteca on hi havia unes 1.500 persones, majoritàriament joves. Les autoritats investiguen les causes de l’incendi i treballen en les tasques de rescat i assistència als afectats.

Una incidència en la infrastructura ferroviària entre les estacions de Garraf i Sitges causa retards en cinc línies de Rodalia: la R2 Sud, la R14, la R15, la R16 i la R17, segons que ha informat la companyia. A la R2 Sud circulen dos trens per hora i sentit entre Garraf i Sant Vicenç, amb parada a totes les estacions.

A causa de l’avaria, els trens circulen amb afectacions en aquest tram, i els combois que s’hi apropen poden restar detinguts durant més temps del previst, fet que allarga el temps de recorregut. Segons Rodalia, els tècnics d’Adif ja treballen per solucionar la incidència i restablir la normalitat en el servei.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Almenys 31 persones han mort i 101 han estat ferides a conseqüència dels primers atacs de la nova operació militar ordenada pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra posicions dels hutis a Sanà, la capital del Iemen.

Segons que ha informat el portaveu del ministeri de Salut dels rebels, Anis al-Asbahi, en un missatge a la xarxa X, la majoria de les víctimes mortals i ferits són infants i dones. Ha precisat que és un “balanç preliminar”, atès que “la recerca continua”.

Abans, el ministeri de Salut de les autoritats hutis havia confirmat un primer balanç difós per la cadena de televisió panàrab Al-Mayadin, que parlava de tretze morts, i havia denunciat que tots eren víctimes civils.

“Condemnem i denunciem el crim d’atacar civils i béns de caràcter civil, que és un crim de guerra en tota regla i se suma a l’historial criminal de l’aliança malvada, a més de representar una flagrant violació de totes les lleis i convencions internacionals”, ha dit Al-Asbahi.

Per una altra banda, Mohàmmad al-Bukhaiti, membre del politburó del moviment Ansarul·là –nom amb què es coneixen els hutis–, ha dit que “la implicació dels Estats Units en l’agressió contra el Iemen és injustificada” i que les milícies respondran a una escalada amb una altra escalada.

Avui, 16 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”
• La neollengua dels expats | Mail obert de Mercè Ibarz
• Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes
• Els errors de la tesi del ‘pic del petroli’ i el començament de l’era de l’electricitat
• Fons, sabates, dents: el “camp d’extermini” que ha commocionat Mèxic
• Quimi Portet: “Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”
• Veure-hi amb el nas: el que ens revela la diversitat lingüística sobre l’olfacte | Opinió del Grup de Lingüistes per la Diversitat
• [VÍDEO] Presentació del llibre de Vicenç Lozano a l’Espai VilaWeb
• Corpinnat: descens de les vendes, però amb expectatives múltiples per als mesos a venir
• Avançament editorial: ‘Chéri’ de Colette
• Closcadelletra (CDLVIII): Esvair, vaig amollar, com un crit de silenci

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: