El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha inadmès la querella de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye contra el jutge Joaquín Aguirre pels delictes de prevaricació i malversació per la creació d’una peça separada per l’anomenada ingerència russa en el cas Vólkhov. Així ho ha resolt la sala civil i penal del tribunal en una resolució, a la qual ha tingut accés VilaWeb, signada pel president sortint del tribunal, Jesús María Barrientos (conegut per la seva animadversió contra l’independentisme, que li ha costat recusacions i fins i tot repeticions de judicis), Maria Eugènia Alegret i Carlos Ramos. El tribunal considera que els fets descrits en la querella no són constitutius de cap d’aquests delictes i rebutja també d’aplicar cap mesura cautelar. La fiscalia general de Catalunya (declaradament hostil a l’aplicació de l’amnistia) ja va demanar que no s’admetés aquesta querella. 

Puigdemont, Alay i Boye van denunciar Aguirre arran de l’obertura el juliol de l’any passat d’una peça separada per a poder continuar investigant la suposada ingerència russa en el procés d’independència de Catalunya amb el propòsit de desestabilitzar l’estat espanyol; els querellants denunciaven que ho fes malgrat la decisió recent de l’Audiència de Barcelona d’anul·lar les darreres pròrrogues de la instrucció que havia acordat i d’ordenar que tanqués la investigació; i de fer-ho, a més, sabent que allò que feia obrint la peça separada era cercar “una solució alternativa” (en paraules del jutge mateix) per a poder esquivar la decisió de la instància judicial superior. Aquella decisió ja va costar a Aguirre una desautorització històrica per part de l’Audiència de Barcelona el proppassat mes de desembre, amb un avís de la possibilitat que, si hi persistia, podia incórrer en delictes. Però ara el TSJC atura cap possibilitat que avanci la querella contra Aguirre, que es va jubilar a mitjans de gener. 

El tribunal diu que “si bé és cert que algunes de les expressions utilitzades pel magistrat (…) podrien ser reprovades, per desafortunades i extravagants, a més d’innecessàries per a justificar la seva decisió de formar una nova peça separada (…), aquestes expressions no podrien determinar per si soles la injustícia que es requereix per a poder apreciar l’eventual existència d’aquest delicte de prevaricació judicial.”

Al voltant d’un centenar de persones han passat la nit a la zona de la Casa Orsola, a l’Eixample Esquerre barceloní, per lluitar contra el desallotjament d’un veí previst per aquest matí. Ahir al vespre es van fer activitats culturals i reivindicatives, amb un miler d’assistents. Després de sopar, algunes persones es van quedar a dormir a la zona, en una carpa habilitada i a l’interior de l’edifici.

A primera hora del matí també han acudit al lloc desenes de persones, entre els quals alguns dirigents polítics, per donar suport a la protesta contra l’actuació de la comitiva judicial. Ara hi ha centenars de persones en la cruïlla entre el carrer del Consell de Cent i el de Calàbria. S’espera que els Mossos d’Esquadra n’executin l’ordre a partir de les 10.30.

Què és la Casa Orsola?

Els veïns van explicar la seva situació el desembre del 2021, poc després que el fons Lioness Inversiones comprés l’edifici, amb un total de 27 habitatges en diferents règims de lloguer. Quan els veïns van rebre la notificació que no se’ls renovaria el contracte i van veure que la situació era generalitzada, es van posar en contacte amb el Sindicat de Llogaters per organitzar-se i demanar una negociació col·lectiva.

Alguns llogaters van marxar després de rebre el burofax. Altres van decidir que no marxarien i en Josep ha estat el primer dels cinc demandats que ha anat a judici. Segons que indica el Sindicat de Llogaters, a la finca també hi ha vuit inquilins amb rendes antigues, sis amb contractes habituals vigents, set contractes de temporada i un pis buit.

Un col·laborador de l’eurodiputat Toni Comín l’ha denunciat per assetjament sexual i laboral al comitè consultiu d’assetjament del Parlament Europeu, segons que ha avançat La Vanguardia. L’home va treballar amb Comín durant set anys i en la denúncia relata tocaments, insinuacions, maltractaments i comentaris de caràcter sexual. La relació entre tots dos es va acabar poc abans de les eleccions europees del 9 de juny.

El denunciant detalla maltractament laboral, esbroncades sense fonament i amenaces d’acomiadament. Ara, la situació més tensa es va viure en una casa de Paçà (Rosselló), on Comín va reunir part del seu equip de campanya abans de les eleccions. En la denúncia es descriuen invasions de la intimitat, com ara l’ús de la tovallola i el lavabo del denunciant, però també carícies al braç i al pit en un cotxe entre comentaris sobre el seu estat físic.

Segons La Vanguardia, l’home, que és un militant de Junts, ha presentat la denúncia al Parlament Europeu, i no pas a la justícia ordinària, per la condició d’exiliat de Comín. A més, aporta el nom de mitja dotzena de persones disposades a testificar davant el comitè.

En un comunicat de deu punts, Comín ha negat totes les acusacions. “Nego amb tota rotunditat haver exercit cap acte d’assetjament ni maltractament laboral, psicològic o sexual sobre l’autor de la denúncia de la qual es fa ressò la notícia”, diu el text. Així mateix, està convençut que la investigació del comitè no trobarà cap mala pràctica i l’eximirà de qualsevol càrrec. “Alguns dels fets als quals fa referència la notícia es refereixen, de manera completament tergiversada, a bromes i comentaris més o menys oportuns, en el marc d’una relació de confiança i d’amistat construïda durant el mandat”, continua.

Comín també nega que el denunciant fos assistent seu. “Ni he tingut cap vincle legal amb ell, ni cap autoritat laboral sobre seu mentre jo he estat eurodiputat. Mai he tingut la potestat d’acomiadar-lo. Ni tan sols he tingut la potestat de donar-li instruccions o fer-li encàrrecs laborals d’obligat compliment”, afegeix. Segons ell, l’home va insistir a col·laborar amb el seu equip al Parlament Europeu, cosa que va acceptar, però sense incloure’l en el grup d’assessors.

Sobre els fets de la casa de Paçà, Comín assegura que no hi hagué cap situació d’invasió de la intimitat del denunciant i afirma que per accedir a l’única dutxa de l’immoble s’havia de passar per la seva habitació. Finalment, l’eurodiputat considera que les acusacions són una falsedat i que poden constituir un delicte d’odi per homofòbia.

Junts obre un procés intern

En un comunicat, Junts assegura que quan es va tenir coneixement de la denúncia es van activar els mecanismes d’investigació interna i que s’han posat en contacte amb el denunciant i amb Comín. “Volem deixar clar que el procés intern ha d’assegurar, d’una banda, la protecció a la persona denunciant i al mateix la presumpció d’innocència de l’eurodiputat Toni Comín. L’òrgan del partit està decidint quines han de ser les mesures cautelars”, afegeix. Així mateix, el partit confia que el comitè del Parlament Europeu i la investigació interna aclariran els fets.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre refranys i vocabulari del mes de febrer, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 13 de febrer, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre vocabulari i refranys del febrer)

El refranyer català conté centenars de dites amb el mot “febrer”. La Paremiologia Catalana Comparada Digital (de Víctor Pàmies) en recull 321. N’hi trobem de tota mena. N’hi ha, sobretot, de referits a l’oratge: al fred, a la variabilitat atmosfèrica, al vent, a les precipitacions… Sense moure’ns de la natura, també trobem dites que ens parlen d’ocells, caragols i corders; i dels arbres i de la lluna i de la mar… I, sobretot, d’auguris en l’agricultura, en les collites. En el joc també repassem el significat d’alguns mots que tenen a veure –o no– amb el mes de febrer, com febrejar.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Avui comença al Palau de Congressos de València el XV congrés nacional del PSPV. Amb el lema “Ací estem”, que vol ser un gest de complicitat amb Vicent Andrés Estellés, els 543 delegats debatran fins diumenge les polítiques que han de guiar els socialistes valencians. Com que no hi ha cap altra candidatura, Diana Morant serà elegida a la segona volta secretària general. Morant és secretària general d’ençà del mes de març de l’any passat, quan va substituir Ximo Puig.

L’alternativa a Carlos Mazón

Els socialistes valencians estan convençuts que Carlos Mazón no podrà acabar la legislatura i que convocarà eleccions avançades. De fet, treballen pensant que les convocarà passat l’estiu, si el president considera que ja ha recuperat l’alè i el crèdit perdut amb la gestió de la gota freda. Per això, diuen que ells són l’alternativa necessària, encara que els sondatges els ho neguen de manera tossuda.

Tots els estudis demoscòpics que s’han publicat d’ençà del 29 d’octubre constaten una caiguda molt accentuada del PP de Carlos Mazón, però els socialistes no són capaços de traure’n profit. Encara més, també els atribueixen una davallada, tot i que lleu. En aquest context de la crisi per la gestió de la gota freda, els partits que sí que pujarien segons els sondatges són Vox i Compromís. El partit encapçalat per Joan Baldoví a les Corts, ha manifestat, ja del primer moment, una posició ferma demanant la dimissió de Carlos Mazón i, fins i tot, proposant al PSPV de presentar una moció de censura tot sabent que populars i Vox hi votarien en contra. Els socialistes han canviat de posició a mesura que passaven els dies i van fer propostes com ara aprovar el pressupost del 2025 si eren clarament per a pal·liar els danys de la gota freda, o donar suport incondicional a un altre candidat del PP si el partit el feia retirar.

El discurs de Pedro Sánchez

En aquestes circumstàncies, s’espera que el discurs que dissabte de matí farà el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, per a obrir el congrés serà per a demanar la màxima mobilització dels socialistes valencians. Diana Morant, que és ministra en el govern d’Espanya, és una opció seua. Aquestes darreres setmanes, Sánchez ha clonat aquest esquema de situar membres del seu gabinet en les direccions autonòmiques del PSOE. En clau espanyola, necessita també els vots del socialisme valencià si opta per un avançament electoral.

El PSPV roman en una mena de letargia d’ençà de la pèrdua de les eleccions i de la Generalitat, el 28 de març del 2023. Ho han demostrat els vaivens i canvis de criteri en l’oposició a Carlos Mazón. El fet que Morant no siga qui done la rèplica al president en les Corts Valencianes i el fet de defensar l’actuació del govern espanyol en la crisi de la gota freda són un llast en el seu paper de l’oposició.

Després del discurs de Sánchez se sabrà si allibera el PSPV perquè faça l’oposició a Carlos Mazón.

La ponència política

La ponència política del congrés, que es va presentar fa poc dies, no es descuida en cap moment el capital polític atresorat pels socialistes durant les dues legislatures del Botànic. Tampoc no obliden qui en va ser el líder, Ximo Puig, ni el federalisme que defensa, i inclouen els noms de Joan Lerma, Ciprià Ciscar, Alfons Cucó, Vicent Soler o Joan Romero, com a socialistes que han tingut un paper decisiu en el procés de consolidació de la Generalitat.

En la ponència es fa explícita la voluntat de descentralitzar les institucions de l’estat per a recol·locar organismes i ministeris lluny de Madrid. Hi ha també crítiques al model centralista de l’estat i s’insinua la necessitat d’una reforma constitucional per a fer avançar l’estat cap al federalisme. Es demana que en el preàmbul de la constitució es faça un reconeixement explícit de la plurinacionalitat d’Espanya.

La batalla per València

Els socialistes valencians faran un parèntesi de dues hores en el congrés dissabte de vesprada perquè els militants puguen participar en la quarta manifestació contra Carlos Mazón per la gestió de la gota freda.

Diumenge al matí és quan es votarà la nova executiva que haurà elaborat Diana Morant. S’espera que hi haja canvis significatius perquè l’actual és una executiva de circumstàncies en què la secretària general va haver de cosir moltes ferides. Morant va ser elegida en el congrés extraordinari de Benicàssim del mes de març passat, després de la intervenció amb mà de ferro de la direcció federal per a impedir que es presentassen dues candidatures més. Hi havia el temor que el partit es trobàs encaminat a un procés de primàries que tothom creia que l’abocaria una de les crisis cícliques que ha tingut el PSPV. En canvi de la retirada d’Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa, Morant els va donar càrrecs de responsabilitat dins el partit. Però les coses no sempre han rutllat bé durant aquest any i Fernández Bielsa no ha amagat mai l’animadversió amb la secretària general.

El fet d’incorporar-los a l’executiva de país vulnerava els estatuts que impedeixen que una mateixa persona acumule dos càrrecs orgànics, però tothom va decidir de fer els ulls grossos si això contribuïa a la pacificació. Tant Soler com Fernández Bielsa són els secretaris generals de sengles demarcacions, Alacant i València.

Diana Morant no està còmoda amb Fernández Bielsa –també batlle de Mislata i portaveu a la Diputació de València–, dirigint el partit a València i treballa perquè hi haja una candidatura alternativa. Ell no li ho fa fàcil i va triar el dia en què es presentava la ponència política del congrés nacional per a dir que tornaria a optar a la reelecció.

Per tant, el conclave que comença avui a València tindrà els ingredients habituals dels congressos socialistes: reunions en passadissos, en despatxos, discussions en algun un bar fins a les tantes, però aquesta volta no per a triar l’executiva, sinó perquè serà l’escenari necessari perquè Bielsa prepare el congrés de València que es farà d’ací a poques setmanes. Les pre-candidatures s’han de saber el 8 de febrer.

L’entorn de la secretària general ha deixat anar el nom de Robert Raga, batlle de Riba-roja de Túria, perquè s’enfronte a Fernández Bielsa en la secretaria general de la demarcació de València. Raga, que abans de la gota freda havia comentat la intenció de presentar-se, guarda silenci. Diu que ara és el moment del congrés nacional.

Els portaveus de Bielsa fa setmanes que escalfen l’ambient proclamant la intenció de repetir i sovintegen les reunions, els dinars i les trobades de saló d’uns i altres per a mesurar i exhibir forces.

Tant Fernández Bielsa com Diana Morant es juguen molt en aquest congrés de la demarcació de València, perquè si el batlle de Mislata guanya el torcebraç, la secretària general n’eixirà molt afeblida.

Dimecres al vespre hi va haver el primer debat electoral entre candidats a la presidència del Consell de la República, que es faran entre el 8 i el 12 de febrer. L’organitzava l’àmbit territorial de les Comarques Gironines del Consell i hi van participar quatre candidats dels sis: Jordi Castellà, Toni Comín, Jordi Domingo i Montserrat Duran. Els altres dos, Antoni Walter Castelló i Lluís Felipe Lorenzo, en van quedar fora, segons que va dir l’organització, perquè se’n va anunciar la candidatura tard i no han tingut marge per a garantir-ne la presència. VilaWeb us n’ofereix l’enregistrament, fet pels organitzadors i sense cap intervenció d’aquest diari. El vídeo té dificultats de so, fins al punt que les primeres intervencions de Domingo són inintel·ligibles.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

El debat fou moderat per Maria Garcia i el va encetar Castellà, que va defensar la necessitat que el Consell de la República truqui a la porta dels organismes internacionals: “Volem que el Consell de la República s’institucionalitzi davant dels organismes internacionals, com les Nacions Unides, la Unió Europea, els BRICS o qualsevol altre que pugui ser interessant per a Catalunya”, va dir. I va recordar que l’any 1945 el Consell Nacional Català va reclamar a l’ONU el reconeixement de Catalunya com a nació.

Comín va dir que, amb la sortida de Puigdemont de la presidència del Consell, l’organisme entrava en una època de canvi i va defensar la necessitat de fer un pas més en la projecció exterior. “És el moment del pla exterior. La xarxa de delegats de la Generalitat ara ens rema en contra, és a les mans de l’unionisme. I tenim una comunitat internacional a punt de creure’s que el conflicte s’acabarà quan s’acabi la repressió”, va dir.

“Els consells locals són molt importants. Tant, que el dia que el govern va caure va ser gràcies a l’estructura creada que avui som aquí”, va reivindicar Duran, que proposa un Consell de la República desvinculat de les línies polítiques dels partits. “És importantíssim internacionalitzar la causa catalana, però no serveix de res si a casa cada cop som menys”, va dir per a presentar el seu pla d’acció.

Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”

Els consells locals i el paper que han de tenir van centrar part del debat. “Sense consells locals i consells territorials de la resta dels Països Catalans, no hi ha Consell”, va dir Comín, però va afegir que cal que estiguin “ben endreçats” i que facin “un activisme útil”. “L’activisme s’ha de centrar en la confrontació contra l’estat, no contra nosaltres”, va dir. I va proposar d’abocar esforços en el consum estratègic, la identitat digital republicana i la promoció de la llengua catalana. Per una altra banda, Duran va defensar que els consells locals fossin una eina per a controlar el territori –”cada consell local ha de saber com és la seva zona i fer-ne una radiografia, perquè el dia que l’hàgim de controlar ho puguem fer”–, i va proposar que els consells locals poguessin decidir el rumb del Consell de la República i fessin de contrapès del govern. Castellà va proposar que els consells locals anessin a l’una i ajudessin a recollir “milions de signatures” per a demostrar a les Nacions Unides “la voluntat inequívoca de ser reconeguts”.

Per Domingo, els consells locals han de reduir estructura i burocràcia, que creu que fins ara els ha fet molt de mal, una proposta que va ser discutida per Duran: “Els consells tenen una estructura que funciona, i una mostra és que hem arribat fins aquí.” No es va tancar a canviar-la, sobretot amb la perspectiva de creixement, i va defensar un govern organitzat amb conselleries, unes cambres amb forta presència dels consells locals i uns mecanismes de control, amb participació dels consells. “Nosaltres no en diem burocràcia, en diem ordre”, va respondre-li. Castellà va dir que calia una estructura àgil encapçalada per un president de la República Catalana que pugui parlar com a tal amb els organismes internacionals i conselleries equiparables a les d’un govern executiu. Per una altra banda, Comín va defensar la necessitat que el govern del Consell de la República sigui transversal i representatiu de la pluralitat independentista. “Però és imprescindible que estigui a la salvaguarda dels partits”, va dir, i va afegir que calia establir un màxim d’un 25% de membres del govern que siguin dirigents de partits polítics.

Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”

El públic assistent va poder adreçar preguntes als candidats, com ara quina relació han de tenir l’ANC i el Consell; com formarien els governs; quin projecte internacional tenen; quina cobertura jurídica i formal ha de tenir el Consell, fins ara dependent d’una associació belga; com fer créixer el nombre d’afiliats; la relació amb Aliança Catalana; i la relació que tindrà cada candidat amb el president, si no guanyen.

Sortirem de l’illa de Sumbawa, que forma part de les Illes Petites de la Sonda, a Indonèsia, l’abril del 1815, i acabarem a Barcelona el 24 de gener de 2025, amb Rufus Wainwright i Lord Byron. Semblarà que parlem del clima però serà música i literatura, llum i foscor.

L’estiu del 1816 Lord Byron va escriure el poema “Darkness” (‘Les Tenebres’) al costat del llac Léman, a Suïssa, a la Vil·la Diodati, on s’allotjava amb el doctor John Polidori. A prop d’allà, a la Maison Chapuis, s’hi estaven els Shelley amb Claire Clairmont. Als vespres es trobaven per explicar-se històries de por i un dia Byron va fer aquella proposta avui dia arxiconeguda: un “concurs” d’escriure històries de fantasmes aprofitant que estaven sota la influència del que es contaven cada nit quan es reunien i que a més eren dies “de pluja incessant”, segons va escriure Mary Shelley.

Va ser l’any sense estiu, el 1816, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Un núvol de cendra, una boira seca i persistent, o més concretament un vel estratosfèric d’aerosols de sofre, va enfosquir el cel. El 4 de juny d’aquell any hi havia gelades a Connecticut. El 6 de juny nevava a Nova York. Es va fer malbé bona part dels cultius tant a Europa com a l’Amèrica del Nord i va morir bona part del bestiar, i va arribar la pitjor fam del segle XIX. Tot plegat tenia una explicació científica, va ser un “hivern volcànic”, a conseqüència de l’erupció del volcà del mont Tambora, un volcà actiu situat a l’illa de Sumbawa que l’abril del 1815 va arribar al seu màxim històric d’activitat i la seva erupció va ser de nivell 7.

Si un volcà de 60 km de diàmetre, 2.722 m d’altitud, 1 km de profunditat i amb una caldera de 8 km de diàmetre esclata en una erupció, les conseqüències són devastadores tant al moment com a la llarga. A més, el 1815 el sol sembla que passava per un període de baixa activitat i la temperatura del planeta s’havia reduït un grau, i la violenta erupció del Tambora, amb 90.000 morts, va agreujar-ho tot encara més. No hi va haver estiu i el temps va ser més fred i plujós del normal.

Així que a Suïssa, aquell estiu, mentre veien ploure dia sí dia també, Mary Shelley ja sabem que escrivia el seu Frankenstein, que amb la perspectiva del temps queda clar que va ser la novel·la guanyadora d’aquell “concurs”. Som al segle XIX i aquestes anomalies meteorològiques, aquest fred, aquesta foscor, són interpretades de forma apocalíptica, molts creuen que s’acosta la fi del món. I és des d’aquesta visió que Lord Byron escriu el seu poema “Darkness” (“I had a dream, which was not all a dream”, comença), una composició ecocrítica sobre una apocalipsi ambiental escrita aquell mes de juliol a Ginebra, “quan hi va haver un dia fosc, i els ocells se’n van anar a dormir al migdia i les espelmes es van encendre com si fos mitjanit”.

Un fragment d’aquest poema, des de l’inici i fins a la mort del gos (“licking the hand which answered not with a caress — he died”), va ser recitat, en anglès, la setmana passada, al Palau de la Música, pel músic canadenc Rufus Wainwright. En teoria, ho hauria hagut de fer l’actriu Sharon Stone, però els incendis de Los Angeles l’hi van impedir. Va ser dins la interpretació del Dream Requiem, compost per Wainwright per encàrrec de Radio France, amb Ludovic Morlot de director, la soprano angloaustríaca Anna Prohaska de solista, l’OCB i l’Orfeó Català. Si us ho vau perdre, en podeu recuperar l’enregistrament de Radio France, a París, amb l’actriu Meryl Streep de narradora.

Dream Requiem és “una composició fúnebre concebuda arran de la pandèmia. […] Pretén exorcitzar els malsons, transformar el desvetllament en una forma de vida en què torni a ser possible somiar”. Impactat pel Rèquiem de Verdi, Wainwright ha tornat a la seva faceta clàssica i lírica, que compagina amb la de cantautor, per servir-nos 75 minuts d’apocalipsi musical amb rerefons ecocrític. Combinant el poema de Byron en anglès amb el Rèquiem de Celano en llatí, Wainwright, amb l’OCB, l’Orfeó Català i Anna Prohaska, ens transporta a un espai mental que és la interjecció entre la fi del món i el judici final, segons de quin peu coixegis o cap a quina banda et decantis. Ni vaig anar al Palau el 25 de gener ni hi entenc ni un borrall, de música, però sí que vaig poder assistir, la vigília, a l’assaig general, gràcies a una boníssima persona a qui li va sobrar una entrada –l’assaig es va fer per a familiars i amics dels cantaires i para de comptar.

Així que divendres, a les 20.00, entràvem una quarantena de persones a la platea del Palau i hi trobàvem els músics, els cantaires, el director, la soprano i l’autor vestits de carrer i acabant d’afinar les peces. Assistíem als últims retocs de l’obra i hi havia gent corrent amunt i avall per comprovar l’acústica i mil i un misteris més de la música i donant indicacions per trobar el to just a tot plegat.

Abans d’entrar, només sabia que anava a veure una peça clàssica d’un dels cantants que més admiro. Els cants en llatí, els versos originals de Byron, els efectismes musicals, tot plegat em venia de nou, i em va costar tancar la boca, badada, durant aquelles dues hores llargues que va durar l’assaig general. Però el que més em va captivar va ser veure com l’autor escoltava la representació de la seva peça per uns intèrprets diferents que els de París, assistint a la màgia de la música, idioma universal. Els ajustos que s’anaven comentant quan el director feia callar cantaires i músics ens feien adonar d’una banda de la imperfecció de la interpretació i de l’altra de la impossible perfecció que es persegueix quan es té la batuta als dits. Era com si Wainwright estigués acabant d’escriure la peça davant nostre. Tancava els ulls, es balancejava, també ho feia la soprano, i si te’ls miraves ho acabaves fent tu també.

Si tancava els ulls, tornava a l’any sense estiu, a la foscor, la por, la gana, el gos mort i la fi del món, i les peces en llatí m’acabaven de transportar fora del temps, gràcies a un Orfeó que m’inflava el cor d’orgull, com si hi tingués algun familiar, al cor cantaire. Em fixava en el primer violí, en els de la percussió, en les cares de tots els que tocaven, en els gestos de la soprano allargant els braços i tibant el cos enrere perquè la seva veu pogués arribar lluny. I que lluny que ens duia. A Indonèsia, a l’illa de Sumbawa, l’abril del 1815, amb un volcà en erupció que ho cremava tot, com crema ara Los Angeles. I al llac Léman, a Suïssa, on Byron i Shelley escrivien, com semblava que ho fes Wainwright en aquell moment, com si a fora la tempesta i la boira seca feta de sofre ens anunciessin un dia sense sol i un any sense estiu, dos segles i unes quantes guerres després, perquè el somni de Byron, ja ho deia ell, no era del tot un somni. 

Marta Orriols (Sabadell, 1975), una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts dels darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. La Joana s’esforça per desxifrar els canvis i alguns fets inquietants del seu entorn que debiliten l’equilibri que li procura la vida. Mentre s’ocupa de les obres d’art, també procura pels fills, els amics i antics amants.

A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.

—Confesso que quan vaig començar el llibre, pensava que llegia el primer thriller de Marta Orriols. Heu volgut començar a experimentar amb aquest gènere o va ser una cosa improvisada?
—Va ser improvisat, però sí que tenia molt present que era un llibre on la por tindria una presència important. Per tant, buscava tot d’elements que fossin una mica inquietants per a donar context. Quan vaig començar a escriure l’escena aquesta del cadàver esquarterat, i en algun altre moment inquietant de la novel·la, pensava: “No em desagrada, a veure si acabaré anant cap aquí…” Que no ho crec, eh? Però m’ho vaig passar molt bé fent-ho i posant elements de por. No és un thriller ni de bon tros, però sí que té aquesta part d’angoixa i de por.

—I serveix de fil conductor de tota la novel·la. Volíeu escriure sobre l’amor, i heu acabat escrivint sobre la por. En quin moment hi ha aquest canvi?
—No en sóc gaire conscient, del moment, però me’n vaig adonar força aviat. Per exemple, quan em documentava per a la novel·la, Carme Ramells, que és la cap d’àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC, m’explicava que una de les coses que li agradava molt de la seva feina era estar tota sola a les sales del museu revisant les obres, que tot fos a lloc. Jo m’imaginava la imatge d’una dona tota sola dins un museu i pensava que era perfecte per a fer una història d’amor: que, de cop, passés un home per allà i sorgís l’amor. Però, en canvi, qui va passar per allà va ser el vigilant [del museu]. I, en comptes de ser una història d’amor, la història se’m va enfosquir. I, bé, l’escriptura té aquesta cosa íntima: que t’adones que vols parlar d’una cosa i acabes parlant d’una altra. Jo tenia ganes de parlar sobre l’amor, però, en el fons, el que articula la novel·la és la por. T’adones que potser són les teves inquietuds i tot allò que portes dins: tot el soroll i pensaments que hi ha al teu voltant i la necessitat d’haver d’ordenar-los.

—Les pors i inseguretats que té la Joana, la protagonista, són inevitables en el context actual, que descriviu d’una manera tan realista: crisi d’habitatge, sequera, guerres, emergència climàtica…
—És inevitable, sí. Potser és el primer moment que tots tenim consciència del deteriorament del nostre entorn, del nostre planeta i, en conseqüència, d’aquest futur tan incert. Sempre diem que estem millor que mai: pel que fa a medicina, a tecnologia, etc. Però potser la cosa més concreta d’aquesta època contemporània és l’amenaça climàtica i veure que ja és molt irreversible. N’estem prenent molta consciència i ens fa transformar la manera de comportar-nos, com si el deteriorament de fora ens comencés a deteriorar a nosaltres: comença a influir-nos en les decisions personals, la por cap al futur… Passa que jo crec que allò que hauria de canviar és la manera de mirar-nos-ho. Ens mirem el futur des d’un pessimisme que, si no busquem una altra narrativa, acabarem malament. Tinc molta confiança que les noves generacions confiïn en la tecnologia, en el que sigui, per poder revertir-ho d’alguna manera.

—Torneu a partir de la realitat i del context més actual per a fer la novel·la. Per què? No teniu ganes de fugir-ne una mica, de la realitat?
—És que penso que tots portem una història a dins, no cal ser un personatge pintoresc. Tots tenim una història que val la pena d’explicar, segur. I amb la realitat em passa igual: el context real és una font inesgotable d’històries. Per exemple, jo sempre bado molt per la ciutat, m’ha passat tota la vida. M’agafo moltíssim a la realitat, trobo que té una textura que per a la literatura és meravellosa. No necessito crear mons. Com a lectora o espectadora de pel·lícules, també necessito que tot sigui molt del moment, no sé per què, és una mania pròpia.

—No us fa por que pugui ser una novel·la massa temporal, que quedi obsoleta?
—No hi penso. Saps què passa? Que si m’aturo molt a pensar en aquests aspectes –si agradarà, si quedarà obsolet, etc.–, no escriuria, perquè sóc una persona absolutament insegura. I, en aquest llibre, crec que m’he permès molt no pensar i deixar-me anar, provar. De fet, no sabia ben bé ni què escrivia. Partia molt de voler jugar amb aquest contrast del món de dins un museu, on tot està molt controlat, i el món de fora, on tot se’n va a fer punyetes. Això em semblava interessant. És un llibre fet de matisos, de pensaments, de reflexions. Sí que és molt contemporani, però no m’aturo a pensar gaire què pensaran, perquè, si no, no escriuria. De fet, en el moment d’entregar el llibre sempre penso: “Què he fet? Per què he escrit això?” Em voldria amargar sota la taula.

—A l’altra banda de la por va començar en un moment en què rellegíeu l’assaig de Vivian Gornick La fi de la novel·la d’amor, on conclou que l’amor, com a metàfora literària de la felicitat, ja fa temps que ha mort. Vosaltres demostreu que no és ben bé així, que l’amor pot salvar-nos de la soledat, de la por…
—Gornick ho enfoca en la literatura. El seu assaig és del 1997, les coses han canviat una mica, però té molta raó amb el que diu. Literàriament, és veritat: la metàfora de l’amor entesa com aquella cosa que transformarà la nostra existència i que ens farà sentir plens ja no se sosté. La gent troba aquesta plenitud en altres coses, no només en l’amor. Alhora, han canviat molt els rols de gènere, per tant, les relacions són absolutament diferents. No és que jo hi estigui en contra, però sóc una gran i fervent creient en l’amor com a motor. Evidentment, hi ha moltes excepcions, però crec que a gairebé tots ens mou l’amor, qualsevol tipus d’amor. Em feia gràcia explorar. No tant narrar una història d’amor i tancar-la com provar d’intentar entendre, en el món occidental, què és estimar ara, què vol dir l’amor avui en dia.

—I què vol dir?
—Les coses han canviat molt: el matrimoni o els fills ja no són els objectius d’una parella, per exemple, perquè la situació és difícil i costa trobar una estabilitat per a poder formar una família. Aleshores, què és l’amor avui en dia? És simplement això: un refugi per a algú. Estic molt d’acord amb l’assaig de Gornick, però continuo pensant que tots anhelem la promesa de l’amor. En una època en què hi ha aquest discurs més neoliberal de “nosaltres mateixos ho podem tot”… Fins i tot hi ha aquesta cançó de Miley Cyrus, “I can buy myself flowers” [“puc comprar-me flors jo mateixa”]. I és veritat, tu te’n pots sortir, no et cal ningú al costat, però a mi m’agrada pensar que si ens en sortim d’una cosa i no la podem celebrar amb ningú, tampoc té cap mena de sentit. En el fons, som animals socials, ens necessitem molt els uns als altres. M’agrada reivindicar l’amor, però sense caure en una novel·la romàntica.

—A part de l’amor, què diríeu que ens pot salvar, de la por?
—L’amistat, que la posaria en el grup de l’amor [riu]. Per a mi, els amics són un puntal molt important, i per a la Joana també. Però després hi ha totes aquestes coses que potser passen més desapercebudes, com el món de la cultura, on també pots trobar un refugi. A mi, la ficció o l’art, per exemple, em serveixen molt com a lloc on dir: “Bé, no sóc l’única que ho viu així”. Suposo que cadascú té un lloc on sentir-se segur. Jo ho trobo en la ficció. La protagonista, en la piscina.

Podeu comprar A l’altra banda de la por de Marta Orriols a la Botiga de VilaWeb

—La feina defineix molt les protagonistes de les vostres novel·les. Quina importància heu donat a la feina, a la vida? Ara que us dediqueu a l’escriptura, us definiu com a escriptora, però ho havíeu fet, abans, amb altres feines?
—Això és curiós. Trobo que és molt contemporani, que les feines ens defineixin. És molt inseparable de la nostra vida. És una cosa molt important i ens hi passem moltes hores cada dia. Veure un personatge que es mou en el seu terreny professional és important, perquè li veus uns altres aspectes. Respecte del meu cas personal, jo vaig estudiar una cosa de la qual no vaig treballar mai. Vaig estar molts anys en una feina fent de tot: de secretària, d’administrativa, de traductora… Feia de tot, però no he sabut mai què sóc. Mai. Potser aquests darrers anys, aquesta quasi-dècadada que em dedico a escriure, dec ser escriptora, però no he tingut mai una professió. Per això les protagonistes dels meus llibres tenen unes professions peculiars, perquè jo no n’he tingut i m’encantaria. La ficció et permet jugar d’aquesta manera, i és meravellós: de cop i volta, ara, mentre escric aquesta història, sóc restauradora- Això és molt bonic, però crec que ho faig, sobretot, per donar molt context i per veure els protagonistes en un context força real. A més, documentar-me sobre la feina és una part que em diverteix moltíssim.

—En aquest sentit, us heu sentit perduda, en algun moment? De no saber què fer, a què dedicar-vos…
—Sí, molts anys. Ara es parla molt que les generacions d’ara no troben feina, però la meva generació –sóc del 75– també vam estudiar molt, ens vam formar molt, i pocs hem acabat treballant del que volíem. Jo no em queixo, perquè sempre he anat treballant, però sí que m’he sentit perduda en alguns moments. Ara potser ja no, però fins fa poc encara pensava: “I si envio el currículum aquí o allà?” Si ara deixo d’escriure, no sé què faria. És una cosa que em preocupa molt, el tema de la feina.

—La Joana, la protagonista, és responsable de restauració i conservació del MANC. Quantes hores us heu passat al MNAC per a escriure el llibre?
—Moltes! [Riu] És un museu que m’agrada molt, abans ja hi anava molt sovint. Penso que, quan vius en una ciutat gran com Barcelona, és important tenir llocs que t’hi arrelin. Jo no sóc de Barcelona i, en canvi, m’hi sento molt quan vaig als museus o als llocs culturals. De fet, aquesta novel·la va sorgir del contrast entre el món de fora i el de dins del museu. La primera cosa que vaig fer va ser contactar amb una restauradora, la Carme Ramells –que ara és cap d’àrea del MNAC– i dir-li si podia donar-me un cop de mà, si li podia fer algunes preguntes. Em va ajudar molt: des de deixar-me entrar a la sala de restauració tantes vegades com ha calgut, fins a portar-me on feien el procés del “Més romànic”, que incorporaven fragments nous, passant per converses a la cafeteria amb ella… Abans de donar el llibre a l’editor, qui se’l va llegir primer va ser la Carme. Vaig dir-li: “Escolta’m, t’assenyalo a tot arreu on la Joana fa de restauradora i em corregeixes si hi ha alguna cosa que no hi pinta res.” M’ha ajudat moltíssim.

Operació romànic: el fascinant procés d’incorporació de fragments inèdits a tres conjunts d’art romànic del MNAC

—La Joana és restauradora, i també té molta cura de la gent del seu entorn: els fills, l’ex-parella, les amistats…
—Mentre la Carme m’anava explicant anècdotes, jo veia una restauradora treballar i la història s’anava omplint tota sola, perquè pensava: la Joana és algú que és aquí fent aquests moviments tan delicats, curant unes obres d’art, i ella ho ha fet moltes vegades pels seus fills: curar una ferida, per exemple. I a ella no la cuida ningú en aquests moments. La història va sorgint així i la professió, en aquest cas, sumava molt.

—Heu reconnectat amb la vostra part d’historiadora de l’art, amb aquestes visites constants al MNAC?
—Sí. Per a mi, el pas per la universitat va ser un desengany, perquè tenia unes expectatives molt altes de què era la universitat. Potser havia begut massa de pel·lícules d’aquestes de campus nord-americans i m’esperava que allò et canviava la vida, i no. A més, jo vaig triar la carrera d’història de l’art, i la nota de tall era baixa. Per tant, hi anàvem a petar els qui volíem estudiar-la però també tota la gent que, simplement, volia passar per la universitat. Va ser una època que vaig voler passar de pressa. Vaig fer pràctiques al MNAC, per exemple, i alguna feineta més, però coses molt mínimes. I després ja no m’hi vaig dedicar més. L’art se m’ha quedat com això: una cosa que m’encanta i un lloc més per a fer-nos preguntes i explicar una mica què hem vingut a fer en aquest món. Quan ets en un museu com el MNAC, realment, connectes amb aquestes reflexions. Si vas amb calma, crec que és un museu que convida a això. Quan veus com va evolucionant l’art al llarg del temps, t’adones que sempre hi ha les mateixes preocupacions darrere.

—Una de les obres d’art que apareix més sovint al llibre, i que és la preferida de la protagonista, és un autoretrat de Lluïsa Vidal. Qui era, Lluïsa Vidal?
—Lluïsa Vidal era una pintora catalana que va tenir molt èxit en vida. Era l’època del modernisme, coetània de [Santiago] Rusiñol, de [Ramon] Casas… Era una dona que exposava, que venia, que fins i tot tenia un taller propi i feia classes al carrer Gran de Gràcia. Venien dones de fora a fer classes de dibuix al natural. Vull dir, era una dona que en vida va tenir molt d’èxit. L’elogi que se li feia en aquell moment era que “pintava com un home”. Això ara és un disbarat molt gros, però en aquell moment era un elogi. Va morir molt jove de la grip espanyola, si no m’equivoco, i va passar el que passa amb les dones artistes: la història les va oblidar. La història de l’art l’escrivien els homes, des d’un cànon molt concret, i les dones van quedar arraconades, i mai més s’ha sabut res de la Lluïsa Vidal. Fins i tot, un cop morta, col·leccionistes venien els seus quadres i els feien passar per un Casas o Rusiñol perquè tinguessin més valor, és així de trist. Per sort, penso que ara es fa una revisió molt bona, tant de la història de l’art com dels museus, per treure del fons dones artistes que han caigut en l’oblit. Era una gran pintora i té quadres meravellosos. Aquest autoretrat que surt a la novel·la en concret és molt petitet, és molt discret, està penjat a les ales del MNAC, però per mi és molt significatiu d’ella, del que va significar en el seu moment, perquè es pinta vestida amb la bata de pintora, a la mà hi té la paleta amb els pinzells, i es mira en un mirall amb mirada molt concreta, de dir: “Sóc aquí fent el que jo vull fer. No estic casada, no tinc fills, estic trencant totes les convencions de l’època i sóc pintora.” Val la pena de recuperar aquests noms, ni que sigui amb aquestes pinzellades. I si algú, arran del llibre, corre a veure la Lluïsa Vidal, doncs tot això que hem guanyat.

—I per acabar… En el vostre cas, qui o què hi ha a l’altra banda de la por?
—Qui hi ha? En aquest moment, els amics. La seguretat que els teus estan bé. Els teus fills… Però, sobretot, el que a mi em fa fugir molt de la por –i jo sóc bastant insegura– són els amics, que saps qui són i que no et fallaran. Jo en tinc quatre, d’aquests, però sé que són unes persones que em donen seguretat i penso que, si no hi fossin, tindria un problema. I què hi ha? Crec que hi ha el control de la teva vida, tenir la seguretat que la teva vida la mous tu. Recordar-te que tu ets una entitat pròpia, que tens la teva manera de pensar i poder-la defensar. El control de tu mateix et treu la por.

 

Podeu comprar ‘A l’altra banda de la por’, de Marta Orriols, a la Botiga de VilaWeb

Un grup clandestí que actua en nombroses plataformes d’internet va posar els ulls en el malestar que havia causat la gota freda del País Valencià, amb un objectiu: desestabilitzar les autoritats i entitats opositores al règim xinès. Ho revela en un informe Graphika, una agència d’intel·ligència nord-americana especialitzada en anàlisis de xarxes socials.

El grup rep el nom de Spamouage i és considerat el més gran del món. D’ençà de l’any 2017 ja ha provat d’influir més vegades, com ara l’any passat en les eleccions presidencials dels EUA; o bé al Canadà, contra parlamentaris, inclòs el primer ministre Justin Trudeau.

El malestar per la gestió de la gota freda

En el cas de la campanya activada tot aprofitant el malestar causat per la gestió de la gota freda, Graphika detecta que va començar pel cap baix el 9 de desembre i que el mes de gener encara era activa. Comptes falsos de xarxes socials, com ara BlueSky, Facebook, Gettr, TikTok, X i YouTube, difonien vídeos, imatges i missatges crítics amb el govern espanyol, però alguns també amb el valencià.

Aquests perfils feien passar el material per una campanya de l’ONG Safeguard Defenders, especialment coneguda per haver publicat el 2022 una investigació que detallava que arreu del món, sobretot a la Unió Europea, hi havia una xarxa de més d’un centenar de comissaries parapolicíaques clandestines xineses. D’aquestes, suposadament, dues eren a Barcelona, dues a València i una Manresa, i es dedicaven a pressionar ciutadans del seu país que tenien negocis que no interessaven, o bé que eren dissidents polítics o culturals. Aquesta policia irregular no detenia gent pel carrer, però era capaç d’espantar a còpia d’amenaçar amb conseqüències per als familiars que resten a la Xina, per exemple.

La gent que hi ha darrere Spamouage va provar d’aprofitar el descontentament de la població i, com denuncia Graphika, “per primera vegada s’ha encoratjat a enderrocar un govern estranger”. L’informe recull exemples de l’activitat d’aquest compte, amb perfils anònims generats aleatòriament i imatges de perfil robades o d’estoc. Un dels materials identificats és un vídeo amb el logotip de Safeguard Defenders, en què apareix una persona amb una màscara de Guy Fawkes que assegura que el govern espanyol ha abandonat la “gent comuna”. El vídeo acaba amb una crida directa a enderrocar el govern de Pedro Sánchez.

També hi ha publicacions adreçades contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la seva gestió de la gota freda. De fet, s’han trobat vídeos amb errades de transcripció en què el nom és una traducció literal de la pronunciació xinesa i s’hi pot llegir “Carlos Ma Song”.

La campanya a les xarxes socials tenia l’objectiu d’augmentar la ira i el malestar polític als països occidentals tot fent-se passar per manifestants, i desprestigiant també les organitzacions humanitàries, que sovint són crítiques amb les polítiques de les autoritats xineses. Com explica l’agència d’intel·ligència nord-americana especialitzada en anàlisis de xarxes socials, entre les etiquetes més freqüents n’hi ha de molt genèriques, com ara #spanish o #government.

Una operació de milers d’usuaris

Els comptes identificats en aquesta campanya per la gota freda coincideixen, tal com explica Graphika, amb l’empremta de comportament de Spamouage, inclòs l’ús de noms d’usuari generats aleatòriament, amb imatges d’estoc o robades, interactuant exclusivament amb vídeos enllaçats per comptes vinculats a aquesta operació, publicant contingut idèntic en estreta coordinació i suplantant la identitat d’objectius.

En aquesta línia, en un informe de Meta del 2023, es detallava que aquesta empresa multinacional, propietària de les xarxes socials Facebook i Instagram, havia eliminat milers de comptes i pàgines vinculades a Spamouage. Meta va eliminar 7.704 perfils de Facebook, 969 pàgines i grups i 15 perfils d’Instagram per haver infringit la política contra comportaments coordinats no autèntics. Però l’activitat no se circumscrivia a aquestes dues aplicacions, sinó que n’afectava una cinquantena, com ara també a X, YouTube, TikTok, Reddit, Pinterest, Medium, Blogspot, LiveJournal, VK i Vimeo. Deien que era la primera vegada que podien vincular la campanya de Spamouage amb individus associats a les forces de l’ordre xineses.

Els comptes falsos eren gestionats en unes quantes ciutats de la Xina, i això feia pensar que darrere hi havia grups que treballaven en un emplaçament compartit, com ara una oficina. Cada clúster funcionava amb un patró de torn clar. Hi havia ràfegues d’activitat a mig matí i a primera hora de la tarda, hora de Pequín, amb pauses per a dinar i sopar, i després una ràfega final al vespre. L’activitat anava adreçada a un públic de diversos llocs del món, com ara Taiwan, els Estats Units, Austràlia, el Regne Unit, el Japó i el públic mundial de parla xinesa.

De la mateixa manera que l’ONG Safeguard Defenders, les operacions de Spamouage ja havien suplantat abans la identitat d’organitzacions de drets humans crítiques amb Pequín. Una acció que Graphika veu com un esforç per a desacreditar-ne les activitats i influir negativament en la política interna dels països occidentals.

Unes campanyes que creixen

L’agència especialitzada en xarxes socials autora de l’informe també destaca que l’activitat d’aquest grup clandestí ha crescut, especialment aquests darrers mesos. Les campanyes donen un suport sostingut a les reivindicacions territorials de Pequín a la mar de la Xina Meridional i proven de legitimar-ne les accions. El mes de novembre van reproduir els comentaris d’un especialista en dret internacional que donava suport a la posició xinesa.

També hi ha hagut una campanya contra l’empresa de tèxtil japonesa Uniqlo. El novembre passat, el director executiu de l’empresa va dir que no farien servir cotó de la regió de Xinjiang en els seus productes, perquè organitzacions internacionals de drets humans havien denunciat la repressió del govern xinès contra els uigurs.

En aquesta línia, el govern japonès va acusar el grup de pirateria informàtica MirrorFace, vinculat a la Xina, d’haver atacat agències governamentals, empreses i particulars del Japó d’ençà del 2019. Doncs després d’aquestes acusacions, els grups pro-xinesos van començar una campanya en unes quantes plataformes de les xarxes socials en què acusaven el Japó de difondre informació falsa.

La imatge de desenes d’afeccionats del Barça envoltant els vehicles dels jugadors a la sortida de la ciutat esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), s’ha tornat habitual aquests darrers mesos. Cerquen una signatura autògrafa, una fotografia o un vídeo. En definitiva, un record dels seus esportistes preferits. Aquesta escena, amb persones devotes fent guàrdia durant hores per compartir uns instant amb els seus ídols, també és habitual a l’exterior de concerts i dels hotels de luxe on s’allotgen grans estrelles del món de l’entreteniment i l’espectacle. Ara bé, darrere aquesta pràctica, a priori innocent, també s’hi amaga un negoci molt lucratiu de compravenda d’articles amb autògrafs.

Els cercadors d’autògrafs se les empesquen de tots els colors per aconseguir l’objectiu. Els esportistes, en general, i els futbolistes, en particular, són les preses més senzilles, perquè les seves rutines, que la gran majoria de vegades són determinades pels clubs on juguen, són públiques. És a dir, se sap a quina hora entrenen i on. També l’horari i la localització dels partits. En el cas dels artistes, la cosa es complica i cal emprar tant la creativitat com la paciència. “La cosa més habitual és esperar-los a la porta de darrere del lloc on actuen. O bé descobrir a quin hotel s’allotgen i anar-hi a esperar-los. T’hi pots passar hores i hores. Ara, si tens experiència, una bona tècnica és esbrinar amb quin vol arriben o se’n van de la ciutat i anar-los a trobar a la porta de la terminal corporativa de l’aeroport, que és on menys gent hi ha”, explica Javi Bono, col·leccionista d’articles signats.

Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça La portera del Barça femení Ellie Roebuck signant autògrafs La portera del Barça femení Ellie Roebuck signant autògrafs Pilota del Barça autografiada Afeccionats aplegats a la porta de la ciutat esportiva del Barça Imatges autografiades

De fet, la quantitat de persones que s’apleguen per aconseguir un moment amb els seus ídols determina les possibilitats d’èxit: “Si un artista troba cent persones que se li tiren a sobre, és impossible que s’aturi a signar. Els qui fa temps que ho fem i en sabem, busquem alternatives per a enxampar-los amb més tranquil·litat”, afegeix.

Entre la passió i el col·leccionisme

Javi Bono recull signatures d’artistes famosos d’ençà del 2009. Va començar amb els integrants del grup de rock dur irlandès The Answer. Li van signar un àlbum que acabava de comprar al concert mateix, cosa que el va animar a continuar. “És una pràctica que enganxa. Vaig començar amb artistes de rock i heavy. Amb el pas del temps, com molts altres, he acabat cercant autògrafs d’artistes que en realitat no m’agraden o gairebé ni conec”, diu. Més de quinze anys després, ja acumula vora tres-cents articles signats, entre els quals, destaquen un pòster del film Reservoir Dogs signat per Quentin Tarantino o un altre de la versió japonesa de Terminator signat per Arnold Schwarzenegger.

Pòster del film 'Reservoir Dogs' signat per Quentin Tarantino Pòster de la versió japonesa de 'Terminator' signat per Arnold Schwarzenegger

Precisament, l’autògraf de Schwarzenegger és un dels que guarda amb més estima. “Va ser qüestió d’intuïció. El vaig aconseguir amb un amic. Sabíem que havia de marxar de Barcelona diumenge perquè l’endemà començava un rodatge. I ens vam imaginar que, per una qüestió d’edat, seria un home matiner. El vam anar a esperar a les set del matí a l’aeroport, i allà el vam enxampar”, relata. Ara, la seva especialitat és la dels grups de rock. Mites del gènere, com Ronnie Wood, dels Rolling Stones, Rod Stewart, Alice Cooper o els Iron Maiden li han signat productes.

Vinil dels Rolling Stones signat per Ronnie Wood Vinil de Rod Stewart signat Vinil dels Iron Maiden signat per alguns integrants de la formació de metall Figureta d'Alice Cooper signada per l'artista Vinil dels Scorpions signat pels integrants de la banda Un negoci soterrat

Alguns caçadors d’autògrafs combinen la passió amb el negoci. Uns altres ho fan únicament amb la voluntat de guanyar-hi diners. “Hi ha productes autografiats que tenen molt valor, especialment els d’artistes difícils de trobar”, apunta Bono. El preu pel qual es pot vendre un producte amb un autògraf varia segons la popularitat del personatge i de la dificultat d’accedir a la signatura. Les compravendes es fan per internet, especialment en aplicacions o web de productes de segona mà. El mercat principal és als Estats Units. “Un vinil signat per un artista pot valer uns 150 dòlars. Ara, si són d’artistes difícils d’aconseguir, com Bob Dylan o Paul McCartney, el preu pot enfilar-se fins als 3.000 dòlars”, assenyala.

Això fa que es creïn autèntiques estructures destinades a obtenir aquestes signatures i que hi hagi molta competitivitat. “Hi ha gent que té contactes a l’aeroport o que manté relació amb treballadors de seguretat. Això et pot proporcionar informació privilegiada que et facilita molt la vida”, assegura. També hi ha grups de joves que fan guàrdia tot el dia davant la porta de la terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona esperant famosos per aconseguir autògrafs.

Terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona.

Un bon exemple d’aquestes xarxes organitzades es troba al voltant de la ciutat esportiva Joan Gamper, on entrena tant l’equip masculí com femení del Barça. Cada matí, grups de joves s’hi passen hores, esperant que surtin els futbolistes, a la recerca de les seves signatures per poder-les vendre després. Això fa que alguns jugadors evitin d’aturar-se a signar. “Els jugadors ja els coneixen. Quan arribes i veus els grups de cercadors organitzats, ja saps que serà un mal dia per a la gent que ve de bona fe”, diu Ainhoa Puig, una creadora de contingut per a TikTok que freqüenta la ciutat esportiva. “Semblen una màfia: n’hi ha un que ho organitza tot i ho ven. Els altres les cerquen i s’enduen una comissió”, relata.

D’ençà de fa més de dos anys, Ainhoa Puig –coneguda a la xarxa com a
@ainhoa_fcb– comparteix vídeos dels futbolistes que enregistra a la ciutat esportiva i l’estadi olímpic amb els més de 227.000 seguidors que té. Allà entra en contacte amb els cercadors de signatures. “Ve molta gent de l’estranger amb molta il·lusió per aconseguir una signatura que, per a ells, té molt valor… I per culpa dels venedors de signatures, els jugadors no s’aturen”, critica.

Productes del Barça autografiats (Autor: Ainhoa Puig) Guants signats pels porters del Barça (Autor: Ainhoa Puig) Botes de futbol signades pels jugadors del Barça (Autor: Ainhoa Puig) Una convivència difícil

Aquesta situació ha generat moments de tensió entre afeccionats i futbolistes. Alguns cercadors d’autògrafs es llancen contra els vehicles per obligar-los a frenar i, si no ho fan, els increpen. L’any passat, el central del primer equip masculí, Íñigo Martínez, va encarar-se amb un noi per les reiterades faltes de respecte que, a parer seu, li havia dedicat. Abans, el lateral portuguès Joao Cancelo també havia tingut una trifulga amb un grup de nois que l’havien perseguit fins a una benzinera.

 

Si te vas del Athletic acabas perdiendo… pic.twitter.com/EWDcZzdgAD

— Julen (@julenathclub) April 1, 2024

Aquests episodis van fer que la policia local de Sant Joan Despí intensifiqués les patrulles durant la sortida dels jugadors per evitar més incidents. “Jo no he tingut mai cap problema i tots m’han signat. Si tu els tractes bé, els jugadors et tracten bé”, explica Puig, que destaca que jugadores del femení, com Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas o Mapi León, eviten els venedors d’autògrafs i només signen als afeccionats reals.

Aitana Bonmatí, en l’acte de recollida de les Creus de Sant Jordi: “He rebut més crítiques pel fet de parlar català que pel fet de jugar a futbol”

Aquesta negativa fa que les màfies recorrin a tota mena d’estratègies per a enganyar els futbolistes. “Un noi es va presentar a la ciutat esportiva fent-se passar per minusvàlid. Anava amb cadira de rodes. Li va demanar al Pedri que li signés vint-i-cinc samarretes dient que eren per a una ONG. Passats uns dies, ja eren totes a la venda”, explica. Una rèplica de l’equipació del Barça signada per un futbolista pot valdre fins a 300 euros. “Hi ha d’altres que s’aprofiten dels nanos de deu o onze anys que són per allà. Els donen una samarreta i els prometen diners si els la tornen signada”, afegeix.

Per la seva banda, Javi Bono coincideix que l’abús en aquestes situacions perjudica el col·lectiu. “Hi ha gent que abusa. He vist persones que es presenten amb tots els vinils d’un músic o, fins i tot, el mateix àlbum en diferents formats. Perjudiques el col·lectiu, perquè cremes l’artista”, raona. Malgrat això, reconeix haver perseguit alguns artistes. “Ho he fet. He seguit taxis, he seguit músics fins a un restaurant… Entenc que s’enfadin, però si no posessin les coses tan difícils, no ho faríem”, reivindica.

Aquestes pràctiques extremes han estat a punt de causar més d’una desgràcia. Sense anar més lluny, un cercador es va colar a l’aparcament de la terminal corporativa de l’aeroport de Barcelona seguint el vehicle que transportava la diva del pop Ariana Grande per mirar d’aconseguir-ne un autògraf. Arran d’aquesta situació, l’operari de seguretat de la cantant va arribar a treure una arma de foc, relata Bono.

Demà, dissabte, es farà a València una altra manifestació de denúncia contra el Consell per l’actuació durant la gota freda i per demanar la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat.

Les tres manifestacions anteriors han estat, sense discussió, les més multitudinàries en molts anys i han posat en relleu –sense que ningú ho puga ocultar– que l’actuació del govern valencià té el rebuig en massa i transversal dels ciutadans. I que l’exigència de responsabilitats va més enllà de les polítiques. Amb la declaració, ahir, com a morts dels tres desapareguts que hi havia fins ara, ja són 227 les víctimes imputables a la gestió criminal de la tragèdia feta pel Partit Popular. I molts valencians, moltíssims, reclamem que la presó siga la destinació dels culpables.

Però que Carlos Mazón continue encara avui en el govern, que es mantinga impassible al seu despatx de palau, és molt mal senyal. Evidentment. Perquè fa palès, una vegada més, fins a quin punt estan tancats en el parlamentarisme els nostres sistemes democràtics. Fins a quin punt el poder ofega o menysté les altres vies de participació política de la societat.

Mazón és el president de la Generalitat perquè el va votar una minoria majoritària de valencians. Això no ho discutirem. Però avui –ho sap tothom i ho diuen tots els sondatges– Mazón no podria obtenir el càrrec, perquè no tindria prou vots. I no en tindria prou perquè allò que va fer és tan gros que trenca l’adhesió a una ideologia qualsevol, la que siga. Hi ha molta gent que combrega amb el PP, però que no pot acceptar que Carlos Mazón, després de tot això que ha passat, continue presidint la màxima institució valenciana.

Tots ho sabem, perquè els hem vists en les manifestacions. Hi ha votants del PP, i no pas ni un ni dos, que han reaccionat a la incompetència del president reclamant-ne la dimissió. Però el fet és que si ell no convoca eleccions –que no ho farà mai– té assegurats uns quants anys al càrrec, anys en què d’una manera inevitable l’esquerda entre el carrer i la política institucional anirà creixent i creant malestar i irritació. Mazón, a més, ja s’encarrega de crear-ne més ell tot solet, a còpia d’anar afegint corrupteles de tota mena a càrrec de la reconstrucció o de mirar de censurar i lligar curt À Punt.

La tensió –que en definitiva és això– entre la democràcia representativa i la democràcia directa és, per desgràcia, una qüestió irresolta i que no ens afecta a nosaltres i prou. La tensió entre la política professionalitzada i el carrer és una tensió visible avui, per desgràcia, en tot el món occidental. Més encara: la incapacitat de la política tradicional per a fer viables les aspiracions de la gent fa mal, fa molt de mal a la societat –i el cas del procés d’independència de Catalunya n’és un altre de claríssim. I és la causa profunda de l’enorme desafecció i el desencant que amenacen la credibilitat, si és que en queda, del sistema democràtic. Tots odiem aquesta sensació tan i tan estesa i tan irritant que la política cada dia més és un negoci exclusiu de diputats, parlamentaris, consellers i assessors diversos, que viuen en un món autoreferenciat i que de nosaltres no volen sinó que cada quatre anys posem el paperet del seu color i callem.

Això és així. Però alhora vull dir que és exactament per això que no es pot acceptar. Perquè no ho podrem mai acceptar, que demà cal ser als carrers de València, i hi serem. Per quarta volta seguida i tantes vegades com calga.

 

PS1. Ana Mar Bueno és una de les portaveus de la plataforma convocant de les manifestacions. Avui l’hem entrevistada a VilaWeb: “No pararem fins que Mazón i el seu Consell no dimitisquen”.

PS2. Ahir era dijous, de manera que hi va haver La tertúlia proscrita, en què es parlà dels pactes entre Junts i el PSOE, de les eleccions al Consell de la República i, evidentment, de la manifestació de dissabte. Amb Esperança Camps, Txell Partal, Albano-Dante Fachin i Josep Costa. Podeu veure-la en vídeo.

PS3. L’accident d’aviació a Washington ha desfermat una gran polèmica sobre la saturació dels aeroports i els perills que implica. Però el cas de la capital dels Estats Units és especial, com ens expliquen en aquest reportatge Ian Duncan, Lori Aratani, Spencer S. Hsu i Michael Laris.

PS4. Marta Orriols, una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts d’aquests darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por. Emma Granyer hi ha parlat en aquesta entrevista: “Sóc una persona absolutament insegura”.

Demà els carrers del centre de València es tornaran a omplir de pancartes i crits de “Mazón, dimissió”. Serà la quarta manifestació que la plataforma, integrada per més de dues-centes entitats cíviques, convoca per a demanar la dimissió del president de la Generalitat per la mala gestió de la gota freda. Les tres anteriors han estat multitudinàries, especialment la primera, amb 130.000 persones. Els organitzadors exigeixen responsabilitats jurídiques i que s’escolte la veu dels afectats, que se senten abandonats per les institucions. Parlem de tot plegat amb Ana Mar Bueno, una de les portaveus de la plataforma.

—Què us ha impulsat a convocar una quarta mobilització?
—Allò que ens ha motivat a eixir al carrer les voltes anteriors, que és la nefasta gestió d’aquesta catàstrofe climàtica, i no ha canviat. La gestió continua essent nefasta a hores d’ara.

—Què denuncieu?
—Denunciem moltes coses, però una de les principals és que s’intenta imposar la normalitat a les vides dels afectats. La reconstrucció, o eixe intent de reconstrucció, es fa d’esquena als afectats. Els ajuts no arriben. A hores d’ara, hi ha gent que encara no té una alternativa residencial que puga dir-se, efectivament, alternativa. Recorre al seu cercle d’amistats o nuclis familiars. Hi ha persones que han perdut la feina i persones que estan en una situació molt vulnerable, com ara, persones amb mobilitat reduïda que viuen en plantes altes i necessiten encara un ascensor, i aquests ascensors no funcionen. Hi ha una responsabilitat clara del que va succeir el 29 d’octubre i de la gestió posterior, i això hem dit a totes les manifestacions, però encara no s’han assumit aquestes responsabilitats.

—A més de fer caure Mazón i el seu Consell, quins objectius teniu?
—N’hi ha molts. Posar en el centre qüestions que ja hi eren abans de la barrancada, com el problema de l’habitatge. Aquesta catàstrofe climàtica ho ha agreujat considerablement a les zones afectades, però la situació ja era prou greu abans. De fet, aquesta catàstrofe manifesta precisament que hi ha una crisi d’habitatge. Una altra de les reivindicacions importants és la qüestió de la faena. El dia de la gota freda no sols hi va haver negligència de Mazón i el seu Consell, sinó també dels empresaris que van enviar els seus treballadors directament a morir. Gent que no va poder dir que no anava a treballar perquè tenia por de perdre la faena, persones que volien tornar a casa quan van veure les primeres imatges de com es desbordava el barranc i de les primeres inundacions, i no els van deixar. Quan van eixir dels seus llocs de faena ja era tard. Ara hi ha persones amb ERTO i no cobren el 100% del salari, persones que han perdut la seua única font d’ingressos, i per no parlar dels treballadors que estan en una situació encara més vulnerable perquè estan en situació irregular. Aquestes persones no tenen accés als ajuts, potser han perdut la faena i tampoc tenen accés a l’ERTO ni a l’atur perquè treballaven en negre. També s’ha aprofitat aquesta situació per donar un colp molt fort al sector cultural, ja malmès. Les polítiques de Mazón i del seu Consell consideren que la cultura no els beneficia i només volen mantenir allò que sí que els beneficia. Volem que s’assumisquen responsabilitats, més enllà de les dimissions. Responsabilitats jurídiques, i no sols hi ha Mazón i el seu Consell, també hi ha els empresaris.

—Què us transmeten els afectats?
—El sentiment més comú és el d’abandó. Per part de les institucions, no per part de la gent. Hi ha moltes persones que, per a netejar sa casa i tirar endavant, han tingut el suport de tot el seu entorn i de voluntaris anònims, però l’ajuda de les institucions arriba molt a poquet a poquet, no amb la urgència que és necessària. Quan es dissenyen polítiques per a implementar en aquestes situacions d’emergència, qui les dissenya no pensa en la urgència de qui les ha de rebre. Hi ha famílies que depenen del salari d’una persona o de dues, i si aquest salari no arriba, no tenen uns estalvis, perquè viuen al dia. Això implica que tindran problemes per a cobrir les seues primeres necessitats. Això també es pot evidenciar amb els familiars de les tres víctimes que aquesta setmana han estat finalment declarades com a mortes, que continuen desaparegudes. Si havien de cobrar pensions o qualsevol mena d’ajuda per haver perdut un familiar, han hagut d’esperar tres mesos. Amb l’emergència de la situació, aquesta dilatació que implica la burocràcia no té cap sentit. Hi ha gent que no ha perdut sa casa, però sí que ha perdut el vehicle que utilitzava per a anar a treballar. I ara com vas a treballar? Necessites comprar-te un vehicle nou? Potser no tens diners. Necessites anar amb transport públic? La xarxa encara és molt deficitària. Aquestes persones se senten abandonades, perquè se suposa que vivim en un estat on existeix l’estat de benestar, on se suposa que les institucions de seguida que les necessites han d’arribar, i en una situació de tal magnitud no hi han estat.

—Com espereu que siga la manifestació de dissabte?
—No ens agrada fer càbales de si serà massiva o no, perquè quan nosaltres convoquem una manifestació no ho fem pensant en les xifres, sinó que ho fem pensant que hi ha una ràbia col·lectiva, una frustració col·lectiva que s’ha de canalitzar. Ara és molt fàcil que tot quede impregnat d’un discurs d’antipolítica, per eixe descontentament amb les institucions, però la política no sols és la política institucional. La política també és la que es fa als diferents col·lectius, entitats cíviques, culturals, als sindicats de treball, d’habitatge, associacions que estan en les zones afectades, i que són convocants. Volem aquest esperit que va regnar just en el moment posterior a aquesta catàstrofe climàtica, quan tot el poble va anar-hi a ajudar i a ser present allà on no hi eren les institucions. Això també és una manera de fer política. Volem mostrar eixa solidaritat i dir-los que, encara que hagen passat tres mesos, no ens n’oblidem, que hi som, entenem el seu dolor perquè també és el nostre dolor. Dins les entitats que convoquem, hi ha persones afectades que ho han viscut de primera mà i volem organitzar i canalitzar eixa ràbia i eixe dolor cap a alguna cosa productiva.

Tres mesos després de la gota freda, quina és la situació a les zones afectades?

—La gent encara té força i ganes d’eixir al carrer?
—La gent no vol que ens oblidem de què ha passat. Les persones que ho viuen allà no tenen alternativa, encara ho viuen. Elles ixen al carrer i veuen la realitat, a casa seua. Si de cas, poden estar cansades del que viuen. Les úniques persones que podrien estar cansades són les qui no ho han viscut, i crec que no passarà per una qüestió de solidaritat. Ixen notícies constantment que demostren que la gestió ha sigut nefasta, que és nefasta a hores d’ara, i encara que no t’afecte a tu, això et desperta un sentiment d’indignació i de ràbia contra el que els passa als teus veïns.

—Tres mesos després de la catàstrofe, Mazón encara continua en el càrrec…
—En realitat, és coherent amb ell com a gestor, com a polític, si es pot considerar així. Si el dia de la gota freda aquesta persona feia reunions i un dinarot, i era completament aliè al que passava al País Valencià, lògicament, no es farà càrrec. Ell probablement no considere que siga responsable. O això es deu dir per dormir a la nit.

—Després del que s’ha vist, penseu que la pressió popular el farà dimitir?
—Això esperem, per això eixim al carrer per quarta volta, perquè no pense que ens n’oblidarem, que amb el temps ho deixarem estar, perquè per desgràcia les conseqüències d’aquesta catàstrofe duraran prou anys. La gent, probablement, no tornarà a recuperar aquesta normalitat, entre cometes, mai més. Tindrà una vida diferent. Això és la garantia que no ens n’oblidarem i que no pararem fins que cadascú no haja assumit les seues responsabilitats. I assumir responsabilitats significa que aquest senyor i el seu Consell dimitisquen.

—Heu notat cap canvi en l’actitud de Mazón?
—És molt cansat estar pendent constantment de quina nova estratègia de comunicació utilitzaran per a intentar desviar el focus del que realment passa. Va haver-hi una catàstrofe climàtica, hi ha 229 víctimes mortals —227 el dia de la gota freda i dos treballadors, posteriorment—, hi ha molta gent que ha perdut sa casa, hi ha agricultors que han perdut la seua principal font de treball. I mentre aquestes persones estan centrades en tot això que els ha passat, aquest senyor cada dia canvia d’estratègia comunicativa. Primer, una estratègia més de “sí, jo sóc el responsable”; en veure que això implicava assumir que ell era el responsable de dirigir-ho tot i que podia ser contraproduent per a la seua imatge política, va començar a fugir d’estudi. També ha passat per ser víctima, ha passat per tindre una actitud més agressiva… Van tocant tàcticament totes les estratègies que poden i al final acaben marejant, perquè no n’hi ha cap de versemblant. Juguen al desgast, que la gent se’n canse. Canvia d’actitud, canvia d’estratègia? Sí, constantment. És, en si, una estratègia política.

Carlos Mazón, el president amb els peus de fang

—A més de Mazón, hi ha un altre membre del Consell que també ha despertat polèmiques i malestars. Com valoreu la gestió del conseller Rovira?
—Tot el Consell va en la mateixa línia. Són gent completament irresponsable, que hi és per figurar. Pensen en els seus interessos polítics, que són qüestions econòmiques i de poder que es gestionen entre ells, però no estan per allò que haurien d’estar, que és per una vocació d’ajudar el poble que se suposa que representen. Rovira hauria d’estar per l’educació, no pels seus interessos com a senyor Rovira. Mazón hauria d’estar pels interessos de tot el poble valencià, no pels interessos privats del senyor Mazón. I això ho hem vist en molts altres polítics. Per això hi ha aquest desgast cap a la política institucional, aquest sentiment d’abandó, aquest sentiment que tots els polítics són iguals. I és normal que la gent se senta així, però hem de demostrar que no ha de ser així.

—Voldríeu dedicar algunes paraules al president?
—Li diria que com pot dormir a les nits. I que se’n vaja casa.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria que quedara clar que tant la catàstrofe climàtica com la gestió durant i després d’eixa catàstrofe són una conseqüència directa de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. El que hem viscut ací no és cap excepció. Sols cal fixar-se en què ha passat els últims anys al Mediterrani. La probabilitat que això torne a passar és molt elevada, no necessàriament en aquest territori, i això és una conseqüència de les polítiques que s’han fet. Ja no sols polítiques que han negat directament el canvi climàtic, sinó polítiques que han fet cada volta més precàries les institucions públiques, que se suposa que han d’estar preparades amb tot l’equipament necessari per a actuar en aquestes situacions. Ací hem vist no tan sols la conseqüència de la nefasta gestió de Mazón i del seu Consell, sinó també de la nefasta gestió de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. I això és important per a tindre una guia de què volem que siga eixa reconstrucció els pròxims anys. Hi ha iniciatives com els comitès d’emergència i reconstrucció que van marcant la línia. Volem que això siga un punt d’inflexió. No volem tornar al que teníem abans, volem un món diferent.

 

L’escena sembla que és tal com l’expliquen els seus protagonistes. Un dia de tardor de l’any 2018, el xef Carles Abellan que passava amb moto pel carrer de Borrell cantonada amb la Gran Via va veure un cartell que anunciava el traspàs d’aquell bar de tota la vida al bell mig del xamfrà. Un bar que li era familiar, perquè havia viscut just al davant cap a l’any 1995, quan el negoci ja s’encaminava cap a la decadència, antic i descurat on feien un cafè ranci. Vint-i-tres anys després, el local era tancat. Va aturar la moto i, sense temps de rumiar-ho ni de penedir-se’n, va trucar al número que acompanyava l’anunci. A continuació, va trucar al seu fill Tomàs, que en aquella hora sortia de la dutxa, i el va convocar allà mateix. Quan el noi va arribar no s’ho podia creure. El seu pare havia emparaulat un local que, literalment, queia a trossos, amb un tendal estripat que deixava degotar la pluja i un interior que era una pura ruïna. Però aquella era l’oportunitat per a pare i fill, que ja treballaven junts, d’obrir un negoci de cap i de nou i, a més, en un establiment que podia dir amb veu alta que estava obert del 1899 ençà. Sí, el mateix any del club que porto al cor, blau-grana són els colors. Futbol Club Barcelona.

El renaixement de l’Alegria

Era aquell any quan l’empresari Josep Cortés va deixar la zona portuària del final de la Rambla, on tan sols arribaven els repatriats de la guerra de Cuba i encara no s’havia convertit en l’espai predilecte d’esbarjo de la burgesia delerosa d’experiències més salabroses i esqueixades que les habituals als seus avorrits salons encoixinats, per obrir un bar a la frontera entre el barri de Sant Antoni i l’Eixample. Com que en aquella època de depressió de la intel·lectualitat oficial –però de creixement ciutadà impulsat pel catalanisme i el modernisme– tocava ser optimista, al bar li va posar el nom d’Alegria. Que no n’hi falti. Sembla que l’establiment de la Rambla ja es deia “La Alegría de la Huerta” i era cosa d’escurçar-ne el nom i, alhora, de fer uns horaris no tan encarats als mariners i noctàmbuls i més adequats als treballadors i passavolants de la menestralia, als hostes de les cases de dispesa que va retratar Josep Pla a Coses vistes, el seu primer llibre. Quan el bar ja tenia trenta anys, un dels clients habituals era l’enginyer Carles Buïgas, a qui anava molt bé de dinar d’hora si anava a visitar les obres de les fonts màgiques i lluminoses de Montjuïc, ensenya de l’Exposició Universal de 1929.

Però a l’Alegria del vell Cortés aquell any de l’exposició també hi va haver motius per a la gatzara. A l’entresolat, llavors un habitatge on s’encofurnaven sis membres de la família, hi va néixer la seva néta, Maria Cortés Macià, la persona que va estar al capdavant del negoci fins als anys vuitanta, quan es va jubilar. Allà es va casar, allà van créixer els seus fills i allà va formar una clientela entre el veïnat que era pràcticament una continuació de la família. Tant de casa per a jugar a cartes o mirar plegats l’arribada de l’home a la Lluna, l’any 1969. Ella, malgrat haver deixat taulell i cuina, no se n’ha allunyat mai. De fet, hi viu a sobre i, a gairebé noranta-sis anys, encara avui esguarda satisfeta la realitat del restaurant dels seus avantpassats, on, tot i que no hi fan la sarsuela amb llagostins o òpera amb llagosta que feia la seva mare –amb un receptari prodigiós, però amb un marit mà foradada–, s’hi continua menjant tan bé com als seus anys jovenívols.

Terrassa del Bar Alegria (fotografia: cedida).

Com la Maria Cortés, en Tomàs Abellan Alonso de Medina, nascut el 1988, va créixer amb un progenitor inspirat als fogons. Fill del xef bullinià i creador d’un dels restaurants més enyorats de Barcelona –aquell Comerç 24 on alguns com el qui escriu vam aprendre a menjar–, la seva vocació inicial –i frustrada– va ser el cinema i la fotografia. D’aquella passió, que va abandonar almenys professionalment per treballar amb el seu pare als desapareguts La barra de Carles Abellan i Bravo, a l’hotel W, n’ha quedat el gust per a crear atmosferes i escenaris propis. Com explica assegut en una de les cadires de fusta de l’Alegria, davant una taula de marbre, tot està molt ben pensat: la il·luminació, la música, la carta… Tot esdevé una escenificació. Però tornem a aquell dia de tardor del 2018, en què en Tomàs pensa que el seu pare ha tingut una idea, si més no, arriscada. La proposta era associar-se tots dos per reobrir-lo i afegir al projecte Max Colombo, un dels dos bessons del Xemei, per desempatar i sumar coneixement i experiència. Aquest darrer havia de ser l’encarregat de conceptualitzar el projecte, Abellan pare s’encarregaria de tota la paperassa i en Tomàs hi posaria l’experiència a la sala i l’atenció al dia a dia. El gener del 2019 començaven les obres, que van coincidir amb les de “pacificació” del carrer del Comte Borrell.

Un tipus de bar en perill d’extinció

Quan hom entra a l’Alegria té la sensació que no ha canviat res. Però en Tomàs de seguida aclareix que és més aviat una il·lusió, la màgia de la reforma, a càrrec de Ramon de los Heros. Quan van entrar, el bar ja era a les acaballes i va caldre treballar-hi de valent. “Pràcticament, és tot nou –confessa el propietari–, però en manté l’essència.” Calia que no es notés que s’havia fet la cuina nova, que s’havia mogut el taulell o que s’havia remodelat l’escala, perquè no es volia perdre en cap moment l’esperit històric, que venia dels temps del senyor Cortés. Es podia treballar en la nova decoració, però no es volia perdre aquell intangible, fet de memòria i temps, que dèiem fa uns dies a propòsit del Bar Boia de Cadaqués en aquesta mateixa secció. “El Bar Alegria és un espai en perill d’extinció, una espècie amenaçada i a punt de desaparèixer dels nostres carrers, ja que s’han acabat els bars d’aquella època i han estat substituïts per bars moderns, per bars de ‘disseny’. Per això el treball, la reconstrucció, la nova vida, l’actualització de l’Alegria és i ha estat un treball de molt valor sentimental i responsabilitat intel·lectual”, diu Carles Abellan en un dels texts del llibre sobre el restaurant que han escrit a quatre mans el seu fill Tomàs i el periodista Toni García Ramón, per celebrar els cent vint-i-cinc anys del negoci, amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Debate.

Tomàs Abellan, propietari del Bar Alegria (fotografia: cedida).

Finalment, el 2 de setembre de 2019 l’Alegria tornava a apujar la persiana. Però aquell dia en Tomàs també havia de descobrir que a partir de llavors ho faria tot sol. Tant el seu pare com Colombo es retiraven del negoci i li proposaven que es quedés amb la propietat única. Va demanar-los un dia per rumiar i, finalment, es va decidir. L’històric Alegria seria el seu primer negoci com a restaurador, que després ha continuat a Casa Luz, un balcó sobre la plaça de la Universitat, i Casa Linda, a l’interior de l’illa d’Eivissa. Perquè l’home que somniava de fer films mentre seguia el cursus honorum de la sala –ajudant de cambrer, cambrer, cap de sala…– i feia un màster de l’ofici al costat d’una personalitat com la del seu pare, tampoc no pot parar quiet. Tot i reivindicar l’ofici de restaurador, desdibuixada arran de l’emergència del xef estrella, explica que també li agrada intervenir en l’oferta gastronòmica del seu restaurant. Per exemple, tot i ser un bar de platets que s’inspira en el receptari tradicional, ha optat per deixar de banda els fregits i proposa plats amb una connexió directa i emocional amb la seva infantesa, com el biquini trufat, una de les propostes paternes que també es poden demanar al Bar 24, de l’avinguda Diagonal amb el carrer Tuset, assessorat per Carles Abellan. Producte de temporada, com les carxofes i els pèsols, complementen una carta que es pot acabar amb pa amb xocolata, oli i sal –també un record que trasllada a la infantesa de cadascú– o un pastís de formatge que es reconeix seguidor del de La Viña de Sant Sebastià, la recepta més plagiada de la rebosteria ibèrica. Per a beure, a més de canya ben tirada, una opció decidida pel vi natural. Aquest és el secret de l’Alegria, en minúscula i en majúscula: saber combinar la història centenària amb l’esperit jove.

De totes les escenes de pompa i circumstància que vam veure durant la investidura del president Donald Trump, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (la teniu aquí sencera). Trump és al seu despatx de la Casa Blanca, que ja li han decorat amb cortines daurades i les fotos familiars. A sobre del gran escriptori hi té diverses piles de carpetes, les ordres executives que vol aprovar, i al davant hi ha una munió de periodistes i càmeres.

Un assistent li allarga un dels documents. “Aquesta ordre és la retirada de l’Organització Mundial de la Salut.” “Oh, és una de les grans!”, exclama el president. I mentre la signa amb un enorme retolador negre, explica per què: “Hem pagat 500 milions de dòlars, i la Xina, que té 1,4 milions d’habitants, només n’aporta 39.” I mentre elimina el ius soli, perdona els atacants del Capitoli o pren més mesures per a tancar la frontera sud, va contestant les preguntes dels periodistes: Ucraïna (“Putin està destruint Rússia”), el futur de TikTok (“és a les meves mans”) o l’alto-el-foc a Israel (“no és la nostra guerra”). El tema estrella és el retorn al proteccionisme i l’amenaça d’aplicar aranzels a tothom que li vagi en contra (ho hem vist amb Colòmbia). De passada també mostra el seu domini total de l’escenari, com el moment juganer en què descobreix en un calaix la carta que li ha deixat el seu antecessor Joe Biden: “Voleu que la llegeixi aquí en veu alta? Ja us agradaria!”

Molts mitjans han analitzat aquest moment com un abús de l’autoritat executiva del president i la destrucció d’un llegat democràtic, però permeteu-me oferir una visió alternativa: és un polític complint el que va prometre en campanya, a plena llum del dia i davant dels periodistes. Sé que hi ha decisions terrorífiques, però els ciutadans el van votar per a això.

Les últimes eleccions als Estats Units es van plantejar com una batalla entre les institucions democràtiques i la insurgència. Davant d’aquest conflicte, la tria dels ciutadans hauria de ser clara –i, tot i això, Trump va guanyar. Com s’explica? En primer lloc, el Partit Demòcrata va recollir el suport d’una part minoritària dels republicans, i la persona més destacada va ser Liz Cheney, la filla de Dick Cheney, el vice-president de George Bush. És a dir, al bàndol de Harris hi havia el grup que va dissenyar la invasió de l’Afganistan i de l’Irac, una guerra global que va costar uns vuit bilions de dòlars i va provocar entre quatre i cinc milions de morts. Si aquest és el llegat que volen que salvem, no és lògic que molts en vulguin fugir?

En segon lloc, Trump sempre denuncia un “estat profund” que controla la política al marge dels representants electes, i tot i que alguns ho veuen com una teoria de la conspiració, de fet veníem d’una legislatura en què va regnar l’opacitat. El president Joe Biden gairebé no concedia entrevistes ni feia rodes de premsa, i quan havia de parlar dos minuts li posaven un teleprompter. Ara sabem que era conseqüència d’una davallada forta de les facultats mentals, i que fins i tot durant el primer any de la presidència tenia “dies bons i dies dolents”. Davant d’això, és lògic que els ciutadans es preguntin qui ha governat exactament el país més poderós del planeta aquests últims quatre anys, i desconfiïn d’unes institucions que permeten l’engany.

I per acabar, la candidata. Kamala Harris, com els seus companys de generació política –Salvador Illa, Emmanuel Macron, Pedro Sánchez–, representa la buidor ideològica total. En aquestes eleccions van tenir molta importància els pòdcasts de format llarg, molt populars entre els joves. Donald Trump va visitar els més escoltats, i va acabar explicant l’impacte de l’alcoholisme del germà al programa d’una mena de surfer decadent. Kamala Harris no hi va anar, perquè de fet no tenia alternativa: en una conversa de tres hores i sense guió, la façana s’hauria esfondrat (qui no té cap problema de sotmetre’s al format és el senador Bernie Sanders, d’ideologia sòlida i trajectòria coherent).

Mentre la insurgència avança per tot Occident, els vells partits –socialdemòcrates, demòcrata-cristians, ecosocialistes– ens diuen que són els guardians de la democràcia davant del populisme. Però són ells els que l’han corrompuda, els responsables últims d’haver ignorat la voluntat popular i de vendre’s a les elits. Bill Clinton es va presentar amb un missatge de renovació i optimisme, però no va explicar que firmaria uns acords de lliure comerç que destruirien la indústria del país i deixarien milions de persones a la intempèrie. Tampoc no recordo haver sentit José María Aznar anunciant que la seva política econòmica incloïa l’entrada de milions d’immigrants. I també podríem citar aquell lema que deia que “si vols que torni el president, has de votar el president”.

La manera com han rebregat els càrrecs ha estat indecent. Un govern que no pot aprovar uns pressupostos no té el suport per a executar les polítiques que va prometre en campanya i, per tant, ha de dimitir i convocar eleccions, o deixar pas a una alternativa –i, tot i això, Salvador Illa i Jaume Collboni s’arrapen sense vergonya a la cadira. Llavors s’exclamaran sobre els perills de l’extrema dreta, però quina força moral té qui alliçona des de la impostura? El cas més espectacular és el de Carlos Mazón: la mala gestió del seu govern va ser la responsable de la mort de més de dues-centes persones, però Mazón encara és president de la Generalitat i el PP governa el País Valencià. Hem de preservar unes institucions que ho permeten? Qui pot criticar els que tenen ganes de rebentar-ho tot? Us estranya que, en un estudi recent, la meitat de joves britànics digui que preferiria un dictador?

Seguir la política tradicional és fer un recompte de despropòsits. És veure Puigdemont i Junqueras dedicar-se a la política espanyola mentre ens volen vendre sopars de duro sobre la independència. És observar els tripijocs obscens de Sánchez i Macron per a sobreviure, tenir uns batlles atrapats en teranyines burocràtiques, i a sobre sentir que el referent europeu que ens salvarà és Ursula von der Leyen, una senyora que no ha votat absolutament ningú. No fem l’error de pensar que l’ascens de la insurgència, el populisme, l’extrema dreta, o com en vulgueu dir, és la causa de la crisi del sistema. N’és el símptoma.

Llavors Donald Trump respecta la voluntat dels seus votants, i ja sé que les polítiques són terribles i que molta gent en patirà les conseqüències, però no puc deixar de veure-hi un acte de radicalitat democràtica.

The Washington Post · Ian Duncan, Lori Aratani, Spencer S. Hsu i Michael Laris

L’espai aeri sobre el riu Potomac, on un helicòpter de l’exèrcit nord-americà i un avió de passatgers van col·lidir ahir a la matinada, és una de les zones dels Estats Units que més complicacions presenta per als pilots, i els obliga a seguir capes i capes de procediments de seguretat per a evitar possibles catàstrofes.

Els helicòpters de l’exèrcit i els helicòpters de la Guàrdia Costanera dels Estats Units sovint volen a baixa altura sobre el riu, compartint l’espai aeri amb avions que vénen de l’aeroport Ronald Reagan de Washington o s’hi dirigeixen. La congestió en les rutes que envolten l’aeroport fa anys que suscita preocupacions entre els experts en seguretat aèria. Originalment, l’aeroport de Washington es va construir per rebre uns quinze milions de passatgers l’any; ara en rep uns vint-i-cinc milions.

Dennis Tajer, pilot de l’aerolínia American, explica que aquesta congestió exigeix que els pilots no perdin cap detall a l’hora d’aterrar o enlairar-se.

“És com un formiguer de dimensions enormes”, diu Tajer, portaveu del sindicat de pilots d’American Airlines, sobre l’aeroport de Washington. “És extremadament compacte, i gestiona un volum molt gran de trànsit.”

Per causes que encara han d’aclarir-se, els nombrosos protocols i sistemes que custodien la seguretat de l’espai aeri de la capital dels Estats Units van fallar a l’uníson la matinada d’ahir, dijous, quan un helicòpter militar en missió d’entrenament i un vol d’American procedent de l’estat de Kansas van col·lidir sobre el riu mentre l’avió es preparava per a aterrar.

Les feines de rescat van continuar durant el dia d’ahir, però fins ara no s’ha trobat cap supervivent entre els seixanta-quatre passatges que viatjaven a l’avió i els tres soldats que anaven a bord de l’helicòpter. Els detalls de l’accident susciten tota mena d’interrogants sobre un espai aeri altament transitat –com ara, què va fallar en la comunicació entre les naus implicades en l’accident i els controladors aeris, o bé si els protocols implementats pels controladors aeris i les aerolínies per a evitar col·lisions d’aquesta mena són prou efectius.

“Sabem que els sistemes [de seguretat] han estat sota molta pressió”, diu Tajer, que remarca que no representa pas els pilots de PSA Airlines, la filial d’American a què pertanyia l’avió implicat en l’accident.

Les rutes designades per als helicòpters que sobrevolen la regió de Washington solen seguir el curs dels rius de la zona. Scott Dunham, investigador jubilat de l’agència del govern nord-americà que s’encarrega de vetllar per la seguretat en el transport, explica que les informacions preliminars apunten que, en el moment en què va col·lidir amb l’avió d’American, l’helicòpter anava per una d’aquestes rutes per la riba oriental del Potomac. En el moment de l’accident, els controladors estaven en contacte amb l’helicòpter.

“És una ruta en què els helicòpters poden volar a altures molt baixes”, explica Jeff Guzzetti, un altre ex-treballador de l’agència. Diu que ara el govern nord-americà i els controladors aeris se centraran a esbrinar què va fer que les rutes i altures d’ambdues naus s’encreuessin en el moment de la col·lisió.

Els avions comercials van equipats amb un sistema d’alerta de col·lisions conegut com a TCAS, que emet alertes verbals als pilots per a evitar xocs imminents. Segons que explica Ross Aimer, pilot jubilat de l’aerolínia United, la freqüència de les alertes d’aquest sistema es restringeix a mesura que els avions s’acosten a terra per no distreure els pilots en el moment de l’aterratge. Per tant, és possible que el TCAS de l’avió funcionés i detectés l’helicòpter en els moments previs a l’accident, però que no s’activés perquè la nau es trobava a una altura molt baixa i en un espai aeri molt transitat.

L’accident va tenir lloc en un dels corredors aeris de més importància estratègica dels Estats Units, atesa la proximitat de les rutes a la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon i moltes més instal·lacions civils i militars. La regió acull tres aeroports principals, onze aeroports regionals i cinquanta-cinc heliports, una xifra que no inclou els heliports gestionats per l’exèrcit nord-americà.

Segons un informe presentat el 2021 al congrés dels Estats Units, una cinquantena d’entitats van operar uns 88.000 vols d’helicòpter a l’àrea metropolitana de Washington entre el 2017 i el 2019.

El 2023, un grup de diputats va proposar d’afegir noves rutes de llarga distància a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Uns altres s’hi oposaren, tot argumentant que suscitava massa interrogants en matèria de seguretat aèria.

L’any passat, el congrés dels Estats Units va afegir cinc noves rutes d’anada i tornada a l’aeroport. La decisió es va adoptar tot i les objeccions dels representants de Washington, que feia temps que argumentaven que l’aeroport estava al límit de la seva capacitat.

El darrer accident mortal d’una aerolínia comercial als Estats Units va ser el 2009, fa gairebé setze anys. Però d’ençà del 2023, a mesura que el trànsit aeri al país s’ha anat recuperant de l’impacte de la pandèmia, els reguladors aeris han hagut d’actuar per a evitar que com més va més incidents entre aeronaus derivessin en col·lisions com la d’ahir a Washington.

Aquests darrers anys, les autoritats aèries nord-americanes han investigat tres d’aquests “quasi accidents” a la rodalia de l’aeroport Ronald Reagan. L’any passat, se’n van registrar dos força seguits, cosa que va atiar la preocupació sobre la seguretat de l’espai aeri de la ciutat. En un d’aquests incidents, els controladors van ordenar un avió de l’aerolínia Southwest que travessés una pista mentre un avió de l’aerolínia JetBlue hi començava l’enlairament. En l’altre, un avió d’American que es disposava a enlairar-se va ser a punt de col·lidir amb un avió de l’aerolínia King Air que aterrava en una pista de la vora. Ambdós incidents són ara sota investigació.

Michael McCormick, professor associat de la Universitat Aeronàutica Embry-Riddle i expert en el control del trànsit aeri, explica que el fet que hi hagi molts menys controladors aeris treballant de nit que no pas de dia podria ser un altre factor que expliqués l’accident.

“Ha estat una tragèdia evitable i desafortunada”, sentencia.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El Parlament de Catalunya s’ha afegit a les peticions de dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, per la gestió de la catàstrofe de la gota freda. Es tracta d’una de les propostes de resolució al ple monogràfic sobre la gestió d’emergències arran de la gota freda.

La cambra ha constatat la inoperància del govern presidit per Carlos Mazón, i ha donat suport a la petició de la seva dimissió, tal com reclamaven els Comuns. El grup del PSC no ha participat de la votació en considerar que correspon al poble valencià i a les Corts Valencianes “demanar la dimissió o la reprovació” de Mazón, i no al parlament. Però el president del govern, Salvador Illa, sí que ha votat i s’hi ha abstingut per error.

En una línia semblant, el parlament ha reprovat l’actuació de Mazón, en una proposta de resolució de la CUP, on el PSC (i Illa) han tornat a no participar de la votació.

El parlament ha constatat també la necessitat inajornable d’elaborar en la present legislatura una Llei d’Emergències pròpia, davant l’actual model d’emergències català, el qual consideren que ha donat bon resultat d’ençà de fa dècades, però que actualment precisa una actualització urgent, per donar resposta als reptes i realitats actuals. És una de les propostes de resolució de Junts que el ple ha aprovat avui.

La cambra també ha instat el Govern a revisar i analitzar l’estat actual dels punts inundables al conjunt de Catalunya, especialment a les zones costaneres i les més vulnerables als danys causats per la baixada de torrents i barrancs amb l’objectiu de prendre mesures preventives davant nous episodis intensos de pluja. Es tracta d’una altra de les propostes de resolució aprovades de Junts.

El ple ha avalat una altra proposta de resolució de la CUP que reclama elaborar una proposta de llei d’adaptació i  mitigació dels efectes del canvi climàtic, centrada especialment en les zones inundables o que poden patir fenòmens meteorològics extrems que posin en perill les per-sones, habitatges, equipaments o infraestructures, dins d’aquesta legislatura. Pel que fa a les propostes de resolució del PSC, el parlament n’ha aprovat una que insta el govern a promoure una cultura preventiva entre la ciutadania de Catalunya mitjançant proves d’alerta als telèfons mòbils i campanyes en massa de divulgació centrades en els riscos greus associats a determinades emergències, així com en mesures i actuacions d’autoprotecció.

El parlament també ha instat el govern a elaborar i revisar la cartografia de zones inundables, delimitació dels cabals públics per a l’avaluació i gestió dels riscos d’inundació, els mapes de perillositat i risc d’inundació per assolir una millor protecció del domini públic hidràulic i millorar la seguretat de les persones i els béns. És una de les altres propostes de resolució dels socialistes que la cambra ha aprovat al ple monogràfic.

Per la seva banda, ERC ha pogut aprovar una proposta que manifesta la necessitat de promoure canvis estructurals tant pel que fa a la mitigació de les causes que acceleren el canvi climàtic, com pel que fa a l’adaptació a les seves conseqüències per tal de minimitzar-ne els efectes. El parlament també ha instat el govern a garantir la renovació de vehicles, equipaments i materials dels diferents cossos perquè puguin seguir proporcionant un servei públic de qualitat, i alhora, ela-borar els plans estratègics per a cadascun d’ells (Pla estratègic Mossos 2030, Pla estratègic Bombers 2025-2030 i el Pla estratègic del cos d’Agents Rurals 2025-2030). Es tracta d’una altra de les propostes d’Esquerra.

La cambra ha aprovat una proposta transaccionada pels Comuns i CUP que insta el govern a realitzar i aprovar en divuit mesos un projecte de llei que actualitzi la normativa de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments. Així com un altre projecte de llei per modificar la llei de protecció civil de Catalunya per recollir les regulacions que tant l’Estat com Europa han anat marcant en la matèria durant els últims vint-i-vuit anys, per incorporar l’experiència de les emergències afrontades al territori.

Per altra banda, el parlament també ha demanat iniciar amb celeritat el procés d’internalització del servei CAT112, informant la comissió d’interior i seguretat pública del Parlament i promovent la negociació d’un conveni propi del personal laboral que s’adapti a les singularitats del servei. Es tracta d’una transacció entre els grups de PSC, ERC, Comuns i CUP.

Els mateixos quatre grups han transaccionat una altra proposta de resolució, també aprovada pel ple, que demana impulsar les accions que escaiguin perquè el document únic de protecció civil municipal (DUPROCIM) estigui “degudament homologat i implementat” a tots els municipis en dos anys. El ple l’ha aprovat per unanimitat.

El ple també n’ha aprovat una de transaccionada per PSC, Comuns i CUP, que opta per promoure una cultura preventiva i de l’autoprotecció, reforçant els sistemes d’emergències i anunci de precaucions dirigits a la ciutadania. La cambra també ha avalat un text transaccionat per PSC i Comuns que reclama definir els processos de gestió que permetin aplicar les mesures restrictives de mobilitat i similars adaptades a cada escenari.

El ple d’avui també ha demanat revisar i definir abans d’acabar el 2027 la cartografia d’inundabilitat de tots els nuclis urbans de Catalunya. Es tracta d’una proposta transaccionada per PSC i CUP que s’ha aprovat per unanimitat.

Cavall, atleta, ocell, de Manuel Baixauli, editada per Periscopi, ha guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. L’obra ha estat seleccionada per un jurat independent, format per Magí Camps, Neus Real, Marta Pessarrodona, Toni Puntí i Marta Segarra, a partir de les tres obres finalistes entre les deu novel·les publicades el 2024 pre-seleccionades. El guardó és el més ben dotat per a una obra publicada, juntament amb el Finestres, amb 20.000 euros directes a l’autor i 5.000 per a promoció, i pren el Goncourt i el Booker de referents.

El jurat ha considerat que, “a partir de la relació complexa entre un pare i un fill adolescent, l’autor ofereix una novel·la lírica i simbòlica, […] que pivota sobre la idea de l’art com a forma de salvació”. Un pare, fuster d’ofici, pateix per un fill que “balla a la vora del precipici”, mentre aquest mira de fugir de la vida ordinària i la por paterna. Baixauli articula la novel·la sobre un conflicte universal i difícil de resoldre, tal com l’ha definit. Ell, pare d’adolescents, ha volgut defugir qualsevol mena d’autobiografia. En conversa amb la periodista Anna Guitart, ha recordat: “Sempre partim de la vida, però el que m’agrada és imaginar. La meua vida és massa avorrida per a fer autoficció realista.”

Un protagonista que és bona persona i fa bé la seva feina –fet cada vegada més difícil de trobar, segons el premiat– i un entorn, la marjal de Sueca convertida en terra de plantacions de cafè, esdevenen una reivindicació d’un territori i d’un llenguatge propi, molt abans que la dignitat del País Valencià es convertís en motiu de reivindicació arran de la gota freda i la ineptitud de Carlos Mazón. Baixauli no s’ha estat de dir: “La novel·la és gairebé premonitòria. Es parla de terres inundades. El territori no és buscat, ha succeït. M’agraden molt els ambients, les atmosferes. No sabria, però, dir per què he convertit la marjal de Sueca en camps de cafè.”

El guanyador ha recordat que quan li van trucar per anunciar-li que era finalista, va pensar que havia de fer quatre-cents quilòmetres, sis hores de tren i dos transbords, i dormir a Barcelona, amb la possibilitat de quedar amb la mel als llavis. I va pensar: “Preferiria no fer-ho”, com el revolucionari protagonista de Bartleby, l’escrivent d’Herman Melville. Va llegir les altres obres finalistes, i totes el van encantar, a la seva manera. “De tal manera que el 33,3% d’opcions de guanyar em semblava massa optimista. Llegiu La conformista, d’Alba Dedeu, llegiu Mammàlia, d’Elisenda Solsona.” I, recordant la sobredosi d’inquietud que s’afegeix a la que ja l’acompanya sempre, s’ha preguntat on van a parar els discursos d’agraïment dels finalistes que no arriben mai a pronunciar-se. “Existeix el cementiri dels discursos no pronunciats?”, s’ha preguntat. En tot cas, el seu ha estat un parlament original, sentit i ple d’afecte cap a les altres obres guanyadores.

“Si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens colpeja el crani, per a què el llegim?”, es demanava Franz Kafka fa més de cent vint anys, en carta a un seu amic, tal com ha recordat el president d’Òmnium Cultural Xavier Antich. “Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i podríem, si fos necessari, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens facin feliços. Però el que hem de témer són els llibres que es precipiten sobre nosaltres com la mala sort i que ens pertorben profundament, com la mort d’algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que portem a dins.” I això és el que les tres obres finalistes oferien, cadascuna –com ha dit Baixauli– a la seva manera. En tot cas, la novel·la del guanyador fa bona la frase d’Antich, quan deia que la literatura uneix i eixampla.

El premi Òmnium a la millor novel·la de l’any va néixer l’any 2017. El primer guanyador en va ser Raül Garrigasait, amb Els estranys. De llavors ençà l’han rebut Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols; L’esperit del temps, de Martí Domínguez; Boulder, d’Eva Baltasar; Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís; Ràbia, de Sebastià Alzamora. El darrer any, el 2023, el premi se’l va endur La mestra i la bèstia, d’Imma Monsó.

Solidaritat Catalana per la Independència (SI), impulsors de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la independència, es reuniran al febrer amb el president de Junts, Carles Puigdemont, i també amb representants d’ERC i la CUP per abordar la iniciativa.

David Folch: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional”

A principis de desembre, la formació va tornar a registrar la ILP amb el mateix redactat que ja van presentar el passat febrer i que la mesa del parlament de la passada legislatura va admetre a tràmit, en un acord que posteriorment va ser tombat pel Tribunal Constitucional espanyol (TC).

No obstant això, a finals d’aquest mes, en constatar que s’acabava el termini perquè l’actual mesa decidís sobre la tramitació de la proposta, SI va sol·licitar de posposar-la perquè abans es volien reunir amb el president del Parlament, Josep Rull, com ja van fer després de les vacances de Nadal, i també amb els grups independentistes.

Quins passos ha de seguir la ILP de declaració de la independència?

Així, el dilluns 3 de febrer està previst que la direcció del partit es reuneixi telemàticament amb la CUP i posteriorment amb ERC al parlament, mentre que la trobada amb Puigdemont serà el dilluns 24 de febrer a Waterloo, Bèlgica.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha insinuat que l’accident aeri de Washington podria estar relacionat amb les polítiques de les anteriors administracions demòcrates– encapçalades per Barack Obama i Joe Biden –que, a parer seu, haurien rebaixat els requisits per treballar com a controladors aeris. “Hem d’exigir només els estàndards més alts a aquells que treballen en el nostre sistema d’aviació”, ha declarat. A més, ha defensat la selecció de les persones amb “més aptitud, amb l’intel·lecte més gran i una mentalitat superior”.

[VÍDEO] Una càmera capta el xoc fatal entre un avió i un helicòpter militar a Washington

Segons que ha dit sense aportar cap prova, aquests estàndards no es complien abans que ell arribés a la Casa Blanca per primera vegada. “Vaig canviar els estàndards d’Obama, que eren molt mediocres en el millor dels casos, per uns d’extraordinaris”, ha afirmat. A més, ha acusat sense proves Joe Biden d’haver tornat a rebaixar els requisits. En la mateixa línia, ha atacat les polítiques de promoció de la diversitat a les forces armades que, segons ell, han fomentat la contractació de persones amb “discapacitats intel·lectuals i psiquiàtriques severes”.

Trump ha confirmat que no hi ha hagut supervivents, tal com havien avançat hores abans les autoritats locals. El secretari de Transports, Sean Duffy, ha promès que l’administració durà a terme les reformes necessàries per evitar que aquests errors es repeteixin.

Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà quan s’acostava a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els aparells han caigut a les aigües gèlides del riu Potomac. Els serveis d’emergència han organitzat una operació de salvament amb uns 300 efectius, però els mitjans nord-americans informen ja que no hi ha supervivents.

Trump diu que vol enviar immigrants irregulars a Guantánamo