The Washington Post · Will Oremus i Julian Mark

El fiscal en funcions del districte de Columbia –l’entitat administrativa amb què es denomina Washington, la capital dels Estats Units– ha enviat una carta a Wikimedia, l’organització sense ànim de lucre que gestiona la Wikipedia, en què l’acusa de “permetre que actors estrangers manipulin informació i difonguin propaganda política entre el públic nord-americà”.

A la carta, datada del 24 d’abril, Ed Martin explica que vol determinar si les accions de la Fundació Wikimedia vulneren els estatus de la Secció 501(c)(3), l’apartat del codi fiscal dels Estats Units que eximeix les organitzacions sense ànim de lucre d’haver de pagar imposts sempre que compleixin certes condicions.

El fiscal exigeix a la fundació que faciliti informació sobre el procés editorial intern i sobre el procés de verificació d’informació i de control de manipulacions per part d’agents estrangers.

“La Wikipedia ha permès que es manipuli la informació a la seva plataforma, inclosa la reinterpretació d’esdeveniments històrics clau i d’informació biogràfica de dirigents nord-americans del present i el passat, i més qüestions que afecten la seguretat nacional i els interessos dels Estats Units”, escriu Martin a la carta. I afegeix: “Emmascarar propaganda que influeix en l’opinió pública amb el pretext de facilitar material informatiu és contrari amb la missió ‘educativa’ de Wikimedia”.

La carta forma part d’una campanya més àmplia per part del govern Trump i els seus aliats –inclòs Martin– contra institucions, mitjans de comunicació i plataformes digitals a qui la Casa Blanca acusa de promoure i expressar idees polítiques progressistes. Wikipedia, l’enciclopèdia en línia escrita i editada de manera col·laborativa per milers de voluntaris de tot del món, s’ha convertit aquests darrers anys en una de les fixacions ideològiques dels conservadors dels EUA, que sovint l’han acusada de fer propaganda política.

Algunes de les afirmacions de la carta de Martin es fan ressò d’un informe publicat el març per la Lliga Antidifamació (ADL), una organització dels EUA de defensa dels drets civils dels jueus, que denuncià “el biaix antisemita i antiisraelià generalitzat de Wikipedia”. L’ADL ja criticà públicament Wikipedia l’any passat, perquè els col·laboradors de l’enciclopèdia van acordar de rebaixar el grau de fiabilitat de la informació proporcionada per l’organització en qüestions relacionades amb el conflicte entre Israel i Palestina.

L’ADL no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre la carta de Martin.

Llançada el 2001, Wikipedia és la novena pàgina més visitada de tot l’internet, segons els càlculs de l’empresa d’anàlisi Similarweb. Els continguts de Wikipedia ocupen un lloc destacat en els resultats de cerca de Google i en les bases de dades amb què s’entrenen els principals models d’intel·ligència artificial.

Jimmy Wales, cofundador de la Wikipedia, creà el 2003 la Fundació Wikimedia –una organització sense ànim de lucre– amb l’objectiu de finançar la pàgina i més projectes col·laboratius amb la rúbrica “wiki”.

“La Wikipedia és una de les darreres pàgines que es manté fidel a la promesa original d’internet, tot acollint més de 65 milions d’articles escrits per a informar, no pas fer propaganda”, declarà la Fundació Wikimedia en un comunicat publicat divendres, en què no esmentà la carta de Martin.

Al text, la fundació també defensà que els continguts de Wikipedia es regeixen per criteris destinats a garantir que la informació que hi ha es presenti de la manera “més precisa, justa i neutral possible”, i recordà que gairebé 260.000 voluntaris participen en el procés d’elaboració de continguts.

“La nostra visió és crear un món en què puguem compartir lliurement la suma de tot el coneixement humà”, afegí la fundació.

Encara que els continguts dels articles de Wikipedia han suscitat polèmica alguna vegada, l’estatus de l’enciclopèdia com a blanc del moviment conservador dels EUA és relativament recent. El 2018, sense anar més lluny, un article publicat per la revista The Atlantic es referí a la Wikipedia com “l’últim bastió d’una realitat compartida” entre la polarització política creixent dels Estats Units.

Elon Musk, director general de Tesla i propietari d’X, és un dels conservadors que se n’ha desencantat. L’octubre del 2023, el magnat prometé de donar mil milions de dòlars a la Fundació Wikimedia si canviava el nom de Wikipedia per “Dickipedia”, en un joc de paraules groller en anglès. A començament d’any, Wales criticà veladament Musk per la decisió d’X de complir les demandes de censura del govern turc, que Wikipedia combaté i guanyà als tribunals.

“Això és el que passa quan tractes la llibertat d’expressió com un principi, i no pas com un eslògan”, escrigué.

El desembre, Musk demanà als seus seguidors que no fessin donacions a la Wikipedia, tot compartint una publicació d’un compte conservador que afirmava que l’organització gasta part del pressupost anual en iniciatives de promoció de la diversitat (més conegudes per l’acrònim anglès DEI), que Trump ha cercat d’eliminar activament d’ençà que arribà a la Casa Blanca.

Una anàlisi publicada el juny de l’any passat pel Manhattan Institute, un think-tank conservador, identificà “indicis” d’un biaix polític progressista “de lleu a moderat” en el llenguatge emprat per l’enciclopèdia a l’hora de descriure personatges públics dels EUA.

Una altra organització conservadora dels EUA sense ànim de lucre, Media Research Center, assenyalà el febrer que molts mitjans conservadors dels EUA estaven identificats com a “poc fiables” en un llistat intern de Wikipedia dedicat a catalogar la fiabilitat de fonts d’informació.

L’editora de Wikipedia i periodista tecnològica Molly White explicà divendres que la carta de Martin forma part d’una campanya més àmplia del govern Trump i els seus aliats “d’instrumentalitzar la llei per provar de silenciar fonts d’informació independents d’alta qualitat” fora del seu control.

Stephen Harrison, un periodista que ha cobert la Wikipedia durant anys i ha escrit una novel·la inspirada en l’enciclopèdia, diu que la missió de la Wikipedia és servir com a font d’informació per al món sencer, però que Martin “sembla que en vol una versió ‘Amèrica Primer'”.

La Wikipedia no és la primera institució a trobar-se en el punt de mira de Martin, un veterà polític republicà que, abans de ser nomenat per Trump com a fiscal federal interí el gener, no havia format mai part de la judicatura. La setmana passada, Martin envià una carta a una revista científica en què demanava informació sobre la política editorial de la publicació.

Abans de ser nomenat fiscal dels Estats Units, Martin intervingué en més de 150 ocasions en mitjans de comunicació aliats amb el Kremlin, segons que ha informat The Washington Post. En una intervenció a la cadena russa RT el 2022, Martin assegurà que no hi havia proves que Rússia hagués concentrat els efectius militars a la frontera amb Ucraïna: nou dies després, el Kremlin envaí el país. Durant el conflicte, Martin ha acusat els representants del govern de Biden de bel·licistes i d’haver ignorat les preocupacions de seguretat de Rússia.

Aquesta setmana, Martin es disculpà per haver lloat un simpatitzant nazi condemnat –i després indultat per Trump– per haver participat en l’assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En la disculpa, l’ara fiscal federal assegurà que no sabia quines eren les creences de l’acusat, tot i haver-lo defensat repetidament aquests darrers anys.

Spencer S. Hsu ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquests últims sis mesos després de la gota freda, els periodistes hem centrat molt l’atenció en la comarca de l’Horta Sud, una de les zones més afectades per la barrancada del 29 d’octubre. Però aquests no han estat els únics municipis afectats.  Xiva, a la Foia de Bunyol, també va quedar greument colpejada per la gota freda. La barrancada va desbordar-se al mig del nucli urbà i va destrossar desenes de cases que ara esperen a ser enderrocades. Les imatges parlen soles. La normalitat a Xiva encara és molt lluny, mig any després de la catàstrofe.

Treballs de demolició de les cases pròximes al barranc a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista d'una de les cases en procés de demolició (fotografia: Andreu Esteban). Cases precintades a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista de les cases en procés de demolició (fotografia: Andreu Esteban). Passarel·la provisional en un dels ponts destruïts a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Estat de les cases pròximes al barranc de Xiva, mig any després de la gota freda (fotografia: Andreu Esteban).

Maria Elena és una veïna que viu en una de les cases a la vora del barranc, a Xiva, però per sort casa seva no en va ser afectada. “Em vaig refugiar a casa del veí. Vam tenir sort que el barranc no va venir cap al nostre costat”, afirma Maria, i afegeix que “s’ha anat treballant sense parar, però per als qui han de derruir sa casa això va molt a poc a poc”. A la part central del poble per on travessa el barranc, les màquines treballen destruint aquelles cases que no es poden recuperar i que pareixen haver quedat congelades en el temps, amb objectes personals a dins que desapareixeran amb la casa.

Però el problema va més enllà de les cases. A pocs quilòmetres del nucli de la població de Xiva, vora la AP-7, Aurelio i Carlos Folgado, dos germans agricultors de Torrent, caminen pels seus camps de tarongers, que van quedar del tot destruïts el 29 d’octubre. Costa d’imaginar que aquesta parcel·la d’unes 90 fanecades (60 hectàrees), on les canyes s’amunteguen o es claven als tarongers, fóra abans un camp completament productiu. “Quan vam intentar entrar tot era fang, havíem de deixar el cotxe a dos o tres kilòmetres i venir caminant”, comenta Carlos mentre caminem entre el que queda dels tarongers. Aquella vesprada del 29 d’octubre, el barranc de Gallego, que passa just al costat, es va desbordar, i no tan sols va fer malbé tota la collita, sinó que va obligar a arrencar tots els tarongers per tornar a plantar-ne de nous.

Aquests camps on abans un tractor passava entre l’ombra dels tarongers ara s’han convertit en dunes del desert a causa de tota l’arena que el barranc va amuntegar; en algunes zones hi pot haver més d’un metre i mig de sorra que ens permet de caminar per sobre dels tarongers. Tot i els treballs de l’empresa Tracsa per a retirar els cultius afectats, la gran quantitat de desperfectes al camp valencià els fa estar desbordats de feina. Tots dos germans coincideixen en el fet que “després de sis mesos, encara estem al principi de la recuperació”; i Aurelio afegeix: “Haurem d’esperar cinc o sis anys a tornar a produir com abans.”

Carlos i Aurelio en un dels camps afectats per la gota freda a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista general del barranc del Gallego (fotografia: Andreu Esteban). Detall de plàstics arrosegats pel barranc del Gallego, a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Canyes arrosegades pel barranc per sobre dels tarongers (fotografia: Andreu Esteban). Detall de l'estat del camp de tarongers de Carlos i Aurelio a Xiva (fotografia: Andreu Esteban).

 

Però aquest és un problema que va més enllà de Xiva. Al sud d’aquest municipi es troba Torís, la població que registrà la quantitat més gran de pluja al dia de la gota freda, amb quasi 800 l/m² en vint-i-quatre hores. El poble no va tenir desperfectes importants, però els efectes d’aquestes pluges històriques es van fer notar al riu Magre, tant al terme de Torís com a Alboraig. Avui, les marques de la crescuda del Magre encara són ben visibles, amb un riu que ha canviat totalment el curs habitual i ha passat d’una amplada de deu metres a més de quaranta en algunes zones.

Al terme de Torís, una casa vora el riu aguanta amb prou feines: l’aigua va passar aquella vesprada per l’interior i la va deixar plena de canyes. José Joaquín Collado, president de la Turisana Cooperativa, camina pel terreny on abans es trobava part del seu cultiu, avui convertit en part del riu i gairebé sense cap evidència que abans hi hagués caquis plantats. “A més de la pluja, aquella vesprada va granissar de manera molt intensa, que unit als camps arrasats ha disminuït un 50% tota la producció de la cooperativa”, apunta José assegut en un antic mur del seu bancal que delimitava amb el riu i que avui es troba al bell mig d’aquest nou riu Magre.

Vista aèria del riu Magre al pas per Torís (fotografia: Andreu Esteban). Vista de l'antic riu Magre (part inferior) i la nova amplada sobre antics camps de cultiu (fotografia: Andreu Esteban). Tarongers per sobre els quals el riu Magre va passar el 29 d'octubre de 2024 (fotografia: Andreu Esteban). Vista aèria d'una casa a la vora del riu Magre, a Torís (fotografia: Andreu Esteban). José Joaquín Collado, president de la Turisana Cooperativa, assenyala part dels camps afectats per la crescuda del riu Magre (fotografia: Andreu Esteban). Canonades de reg desplaçades per la crescuda del riu Magre, a Torís (fotografia: Andreu Esteban).

Sis mesos després de la catàstrofe són molts els que lluiten cada dia per tornar a la vida d’abans d’aquell 29 d’octubre. Però ara, mig any més tard, tothom sap que això no serà fàcil, que encara queda molta feina per fer.

Amb Orthemis Orchestra - Lloc: Teatre Principal

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Passejada teatralitzada pel cementiri - Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Onze persones, pel cap baix, van morir ahir a la nit a conseqüència d’un atropellament multitudinari durant un festival de carrer a Vancouver (Canadà), segons que han informat les autoritats policíaques locals.

“Unes quantes persones han mort i unes quantes han resultat ferides quan un conductor ha atropellat a una multitud en un festival de carrer en l’avinguda 41 Est i Fraser poc després de les 20.00 [hora local]”, ha explicat la Policia de Vancouver en un comunicat a la xarxa social X.

Eleven people have now died as a result of the mass-casualty event at the Lapu Lapu Day Festival. Our hearts are with all of the victims, their loved ones, and everyone who has been impacted by this act of violence. This is the darkest day in our city’s history.

— Vancouver Police (@VancouverPD) April 27, 2025

En el mateix missatge, han assenyalat que el conductor del vehicle ha estat detingut. Hores més tard han descartat que es tracti d’un acte terrorista. Finalment, la policia ha confirmat el nombre de morts.

 

La pugna per la direcció de la federació de Barcelona s’ha resolt amb una victòria molt ajustada dels crítics amb Oriol Junqueras, i el president d’Esquerra ha rebut el primer revés d’ençà que va ser reelegit. Creu Camacho presidirà la territorial barcelonina amb Miquel Colomé com a secretari general. La federació de Barcelona s’ha convertit en el bastió orgànic dels díscols: un contrapoder rellevant dins el partit, perquè és la que té més militants.

El resultat és gairebé un empat tècnic. Un reflex de la divisió interna que ja va aflorar amb les eleccions a l’executiva nacional del desembre, però aquesta vegada amb les particularitats barcelonines i decantat a favor dels crítics per tan sols catorze vots. Camacho ha obtingut el 49,6% del suport i la llista d’Eva Baró (fins ara presidenta) i Lourdes Arrando, el 47,5%, amb un 2,9% de vots en blanc. El malestar entre els afiliats per la gestió del preacord per a entrar al govern de Jaume Collboni, amb l’ajornament del congrés en què s’havia de prendre la decisió, sembla haver fet prou forat perquè la candidatura que aplegava els sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou hagi pogut desbancar l’antiga permanent.

Baró també comptava amb el suport dels artífexs de la candidatura de Patrícia Gomà del 2023. Aquest sector també es va decantar per entrar al govern de Collboni amb el preacord, però la unió de les cúpules de les dues antigues llistes no ha estat prou per a convèncer les bases amb la projecció d’una imatge d’unitat que, en realitat, deixava espai als crítics.

La primera carpeta que haurà d’afrontar la nova permanent de la federació de Barcelona d’ERC serà, precisament, la de l’entrada al govern municipal. Camacho es va comprometre a convocar una consulta telemàtica entre els militants abans de l’estiu per a decidir-ho, encara que el preacord amb els socialistes hagi envellit i les condicions polítiques hagin canviat. Tenint en compte els resultats d’aquestes eleccions internes, és molt difícil que Esquerra acabi optant ara a entrar a l’executiu. La consulta podria ser, més aviat, un cop de porta definitiu.

Una vegada travessat l’equador del mandat municipal, ERC haurà d’abocar-se a la preparació de les eleccions del 2027. Aquest serà l’examen decisiu per a Junqueras, el que permetrà de veure si el partit és capaç de remuntar tot un cicle de davallada electoral, però també ho serà per als crítics que ara capitanejaran la federació barcelonina. Elisenda Alamany, cap de files a l’ajuntament i secretària general d’Esquerra, és l’únic nom amb què s’especula com a candidata, tot i que no ha fet el pas i ho hauria de validar la militància.

Si Baró hagués aconseguit guanyar, com ells mateixos esperaven, Junqueras hauria consolidat l’hegemonia a Esquerra. En el congrés del març, l’oposició interna no va tenir prou força per a qüestionar-li el projecte polític i el president del partit va sortir del plenari amb les quatre ponències aprovades amb un suport incontestable. Una victòria de Baró hauria complicat l’articulació i el manteniment de l’activitat dels crítics, que sovint constaten baixes de les veus més discordants entre la militància. Però Barcelona els dóna, ara, alè.

Camacho, Colomé i la resta de membres de la nova direcció hauran d’entendre’s, a més, amb el grup municipal, en què també hi ha Baró. La regidora Rosa Suriñach és l’única que s’havia posicionat a favor de la llista de la també presidenta del casal de l’Eixample. Suriñach, de fet, presidirà l’assemblea barcelonina. Els crítics insistien en la necessitat de separar els càrrecs orgànics dels electes perquè no es barregessin més interessos que els estrictament polítics en la presa de decisions, i així serà a la pràctica a partir d’ara.

En un comunicat, Baró ha agraït que la participació hagi estat del 72% (han votat 682 d’un total de gairebé 950 militants) i ha desitjat sort i encerts a la nova direcció. Camacho ha assumit el càrrec amb “una gran alegria i una enorme responsabilitat”. “Comencem una nova etapa amb il·lusió, amb força i el compromís de tornar a fer d’Esquerra una eina útil i guanyadora”, ha afirmat en un altre comunicat.

Si Nova Esquerra Nacional i Foc Nou van voler batallar per la federació d’ERC a Barcelona era perquè, segons els seus càlculs, creien que tenien possibilitats de guanyar. Ho suposaven tenint en compte els suports que havien obtingut a Barcelona a les eleccions internes nacionals, com va explicar VilaWeb. És a dir, comptaven que la candidatura Baró obtindria més avals d’entrada, però que ells podrien aglutinar més vots inesperats a les urnes. Totes dues coses han acabat passant.

La recollida dels avals –que són exclusius, atès que cada militant només pot donar suport perquè es presenti una candidatura– va anticipar que les eleccions podien acabar amb un resultat ajustat. Finalment, la federació de Barcelona d’ERC ha fet honor a una llarga tradició: la de mantenir-se internament amb dinàmiques pròpies i amb capacitat d’exercir de contrapoder.

El que em fascina d’aquest escrit que començ és sentir fins a quin punt les traces del present duen la marca de l’efímer.

I de la fragilitat.

Em fa por que els mots no quedin a la superfície, que perdi el temps, ai las!, escrivint menudències, pedretes que quan les tir al safareig les engoleix l’aigua sense cap ondulació.

I això em passa quan voldria que emergís de les meves paraules una emoció sensible, una essència del quotidià, uns rotlles que es multiplicassin. 

De vegades una frase llegida a l’atzar en un article que no era gens menjador et pot mostrar la transparència de l’obstacle.

Musil deia: “L’única prova a favor o en contra d’un ésser és si la seva presència ens rebaixa o ens eleva.”

Aquí, al full, el desig no s’expressa en un intercanvi de mirades, sinó tan sols pel circuit de la paraula.

Això que semblen diàlegs traeixen un pensament que se cerca, es contradiu, assaja organitzar-se amb l’altre.

Des que escric, un dubte, i una opacitat es creen, davant els quals el lector s’ha de fer detectiu.

¿Es produeix un suspens de paraula?

Vull tornar a un present en què no he estat mai.

Em sent un subjecte escindit, amb la inquietud constant de mi mateix, del meu passat, del meu present, del meu futur, mal a pler en la certesa i perpetualment en procés d’inventar-me.

Vull ser contemporani, però no per ser conscient de les llums que s’allunyen infinitament, sinó de les foscors que ens aclaparen per totes bandes d’aquest temps incomportable. 

¿No t’agradaria que hagués començat així amb aquests petits moviments que et mostren les entreteles de les idees, els crec-crec del midó que desenravena el llenguatge, una llenegadissa presència d’un humor que no gosa dir el seu nom i, sobretot, aquest camp d’intensitats enigmàtiques amb una vibració particular, una qüestió oberta i una presència per omplir?

Sura per entre les línies aquesta idea que el passat i el futur no són gaire res més que il·lusions de les quals caldria desfer-se’n per arreplegar millor la vida en la seva integral sencera dins la punta extrema del present.

El que ens manca és el color, l’energia, la clara percepció de l’instant, que és una combinació de pensament, de sensació i de sentir la veu de les coses que ens fan companyia i de la natura que ens ajuda a viure.  

El paradís no és al més enllà, sinó que és aquí, accessible, davant nostre, i fins i tot just davant dels nostres ulls, un moment i un moviment que pot contenir en si mateix tota l’alegria i l’angoixa de l’existència.

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

Un dels nostres horitzons és la gràcia.

Aquesta irradiació d’extrema senzillesa que conjuga en la plenitud de la simplicitat, l’expressió del dolor més elevat i el gaudi més gran.

¿No has vist aquesta posada en escena circular que ofega els personatges d’ombres i de colors violentament artificials, reflexos dins reflexos d’una mecànica espantosa, i que tenen l’íntima consciència de la mercantilització dels individus en la vida actual, convulsa i carnissera, com una gran màquina desposseïdora?

¿No podríem assegurar que allò que el mirall de l’escrit ens mostra som nosaltres mateixos més de bon de veres que mai, que creient-nos en revolta, paradoxalment aquesta revolta ens duu a una altra forma de submissió?

El fracàs és un dels únics temes dramàtics vertaderament apassionants.

Sé que he de recular per veure-hi clar, aquell que està massa a prop només veu boira.

Quan cau l’horabaixa i intent viure a poc a poc el temps (“vull fer la vida lenta” escrivia damunt la pedra fa anys), m’imagín que aquestes notes plenes de curt-circuits elèctrics que espiregen no són altra cosa que intents d’afinar l’instrument del llenguatge per aconseguir una unitat i fer que la música verbal s’expressi en tota propietat.

El mestre Ramón Andrés em diu que això només s’ateny posant l’oïda més enllà de l’acostumat, i a l’escoltar el que passa a l’altre costat de l’habitació del temps i de l’espai que són uns veïnats malavinguts que es barallen des del primer dia que començàrem a pensar el món.

Estic dins la revolta contra la pressa que ens fa malbé.

Estic en la.

En l’humus viu.

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelltra-mc-CDLXIV.m4a

 

The Washington Post · Chico Harlan

Ciutat del Vaticà. El papa Francesc prometé repetidament d’eradicar la xacra de l’abús sexual de l’Església Catòlica. Convocà a Roma reunions de bisbes d’alt nivell destinades a tractar de les denúncies; també aplicà noves directrius per a investigar els casos d’abús.

Els defensors de la lluita contra l’abús sexual a l’Església elogien Francesc per haver reconegut la magnitud –sistèmica– del problema, com també per l’empatia mostrada en les reunions amb les víctimes. Però també consideren que no va canviar la propensió de l’Església al secretisme, ni la tendència a evitar decisions contundents fins que els casos no transcendeixen a l’esfera pública.

No hi ha dubte, per tant, que el nou papa heretarà una crisi que continua sacsejant els fonaments de l’Església Catòlica.

La Santa Seu continua rebent un flux molt constant de casos –uns 800 anuals– procedents d’Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia. Ho explica així l’arquebisbe Charles Scicluna, membre del departament del Vaticà que s’encarrega de gestionar les denúncies d’abús sexual.

L’Església, una organització coneguda pel fet de mantenir uns registres meticulosos de les activitats que fa, era conscient de la proliferació d’abusos sexuals per part de clergues molt abans que la qüestió saltés a la primera plana de l’actualitat, a començament de la dècada dels 2000. Tot i que les primeres revelacions van esclatar en països occidentals, el centre de gravetat de la crisi s’ha anat desplaçant a unes altres parts del planeta aquests darrers anys.

Una de les preocupacions del Vaticà és que qualsevol nova revelació sobre casos d’abús faci trontollar la reputació de l’Església més enllà d’Europa, on les xifres d’assistència a missa han caigut estrepitosament aquestes darreres dècades. L’Àfrica i l’Àsia són els dos continents on la influència de l’Església ha crescut més de pressa aquests darrers anys, i si hi esclatessin nous escàndols d’abusos aquesta expansió podria perillar, bé ara, bé més endavant. La lliçó d’aquests tres darrers decennis és que els abusos clericals són àmpliament estesos al si de l’Església, sempre que algú estigui disposat a investigar-los i les víctimes sentin que els poden denunciar.

Shaun Dougherty, un nord-americà que presideix la junta de la Xarxa de Supervivents d’Abusats per Sacerdots (SNAP), diu que els abusos “són el problema més gran que l’Església té avui dia”.

“Continuen més centrats a protegir l’Església, i a si mateixos, que no pas a les víctimes”, afirma.

La qüestió dels abusos, de fet, ja ha alterat el rumb dels tres darrers pontificats.

El papa Joan Pau II, que dirigia l’Església quan els primers casos aparegueren a la premsa, tendí a centrar-se exclusivament en els sacerdots acusats d’abús i prestà menys atenció als casos d’encobriment. Anys després, es revelà que havia passat per alt les denúncies de conducta sexual inapropiada contra Theodore McCarrick, un poderós cardenal nord-americà que fou destituït l’any 2019. El cas afectà considerablement la reputació del pontífex.

El successor de Joan Pau II, el papa Benet XVI, prengué mesures més agressives per a perseguir i castigar els sacerdots acusats d’abusos; també fou el primer pontífex a reunir-se amb supervivents d’abús. Però Benet també va haver de fer front a acusacions, recollides en un informe de 1.900 pàgines publicat un any abans de la seva mort, que havia gestionat indegudament els casos d’abús presentats contra l’Església durant una etapa anterior de la seva carrera eclesiàstica. Benet expressà la seva “vergonya profunda” pel cas a les víctimes, però no admeté haver comès cap delicte.

Els casos d’abús també marcaren de ple el papat de Francesc. Els sectors més conservadors de l’Església, que històricament han vinculat la xacra dels abusos al caràcter homosexual de molts religiosos, sovint acusaren el papa d’ignorar les causes més profundes del problema. Els progressistes, especialment a Alemanya, sovint consideraren insuficients les mesures del papa. La ira i la traïció que moltes víctimes senten per la gestió que l’Església ha fet dels casos d’abús també han dominat alguns viatges internacionals de Francesc, incloent-hi una visita a Bèlgica el setembre passat.

“És vergonyós”, declarà Francesc durant aquell viatge. “L’església ha d’avergonyir-se, demanar perdó i tractar de resoldre aquesta situació”, afegí.

Però alguns crítics consideren que Francesc ha parat menys atenció als casos d’abús els darrers anys del seu papat, quan van passar a segon pla mediàtic. En l’històric sínode que s’acabà el 2024, després de dos anys, es tractà de moltes de les qüestions més espinoses que envolten l’Església Catòlica. Els casos d’abús, tanmateix, no va ser-ne un tema central.

“Tenint en compte que és una crisi existencial per a la legitimitat moral de l’Església a tot el món, va ser una gran decepció”, diu Anne Barrett Doyle, codirectora del grup Bishop Accountability, que investiga casos d’abús a l’Església.

“Lluita sense treva” contra els abusos

Les mesures més destacades de Francesc sobre la qüestió dels abusos a l’Església arribaren a l’equador del seu papat, quan la successió d’escàndols arreu del món van intensificar la pressió sobre l’Església fins a extrems mai vists. A Xile, els fiscals escorcollaren esglésies i encausaren alts càrrecs eclesiàstics per un delicte d’encobriment. A Austràlia, un cardenal ha estat portat davant els tribunals per nombrosos delictes d’abús sexual. Als Estats Units, els mitjans no cessaven de destapar noves acusacions contra McCarrick.

Francesc no trigà a convocar un grup de bisbes a Roma per a una reunió inèdita sobre abusos. Algunes víctimes hi explicaren el seu testimoni; també es presentaren propostes per a millorar el procés d’investigació de casos i depuració de responsabilitats.

Al final d’una reunió de quatre dies, el papa prometé una “lluita sense treva” contra els abusos i promulgà una nova llei destinada a crear un sistema de tramitació i investigació de les denúncies d’abusos. La llei, entre més aspectes destacats, obliga les diòcesis a crear oficines per a gestionar les denúncies de casos d’abús; també obliga els sacerdots i les monges a denunciar acusacions d’irregularitats a les autoritats religioses, per primera vegada en la història de l’Església. Les mesures afegiren una nova capa de control a les activitats dels bisbes, que fins aleshores responien tan sols al papa. En el nou sistema, els bisbes poden investigar-se mútuament: si un bisbe és acusat d’encobrir acusacions, el prelat de la diòcesi regional pot intervenir en el cas i obrir una investigació formal.

El Vaticà no dubtà a convertir McCarrick en la cara de totes aquestes reformes. Al cardenal li retiraren els drets del sacerdoci, el càstig més significatiu relacionat amb un cas d’abús que l’Església ha imposat mai a un sacerdot. El seu ascens en l’organització de l’Església també fou objecte d’una investigació interna, per la qual s’elaborà un extens informe de 449 pàgines.

Manca de transparència

Però McCarrick resultà ser un cas aïllat.

I els experts en abusos, com també els funcionaris del Vaticà, reconeixen que l’Església continua sense actuar amb transparència i coherència.

Un informe publicat a l’octubre per la comissió d’abusos del papa, per exemple, assenyalà que no totes les diòcesis havien creat les oficines de gestió de casos que el pontífex demanà.

A voltes, les investigacions internes de l’Església als seus superiors segueixen les normes i els protocols establerts. Però de vegades, tanmateix, els procediments semblen improvisar-se, sovint sense justificació aparent. Els experts expliquen que costa de jutjar si el sistema funciona correctament, atès que l’Església no informa mai sobre quins bisbes sanciona, i encara menys per què els sanciona.

“Cal vetllar perquè la llei s’apliqui i es faci complir amb coherència i integritat”, diu Hans Zollner, un sacerdot alemany que ajudà a organitzar la cimera sobre els abusos de Francesc. “Aquest és el principal envit, per a l’Església, a l’hora de tractar dels abusos.”

Quan un dels cardenals de més alt rang de Francesc, el canadenc Marc Ouellet, fou denunciat per tocaments inapropiats, el Vaticà delegà la investigació del cas en un vell conegut seu. Per una altra banda, el Vaticà sancionà Carlos Ximenes Belo, bisbe de Timor Oriental i guanyador del Nobel de la pau, després de ser acusat d’abusar d’infants pobres. Però el cas –incloent-hi la prohibició a Ximenes, ordenada pel Vaticà, de continuar tenint contacte amb menors d’edat– es mantingué en secret fins que no el destapà un mitjà neerlandès.

Les víctimes d’abusos diuen que sovint topen amb tota mena de dificultats a l’hora d’obtenir informació sobre les mesures disciplinàries imposades als seus presumptes agressors. L’arquebisbe Scicluna, per una altra banda, qualifica aquesta crítica de justa.

“Crec que es pot dir que, gràcies al papa Francesc, estem en una posició més favorable a l’hora d’investigar i sancionar els casos d’abusos: ara tenim lleis i estructures que, abans del seu papat, no existien”, diu Scicluna. “Però una cosa és tenir lleis i estructures i una altra és com funcionen, aquestes lleis i estructures, a l’hora de la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Sis mesos després de la gota freda la plana major del PP europeu desembarca a València. No és en cap cas una missió per a saber de primera mà els estralls d’una  de les principals catàstrofes que han afectat el territori de la Unió Europea. L’agenda dels centenars de delegats té unes altres “prioritats” que les 228 víctimes mortals i els danys a Massanassa, Paiporta i Sedaví, entre més llocs.

Toñi Garcia: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi” 

Si repassem la web del congrés, queda clar que el contacte del PPE amb la realitat serà mínim. “A la ciutat vibrant de València, a la costa oriental d’Espanya, ens trobem en un lloc ric en història, cultura i encant […] El nostre congrés girarà entorn d’espais impressionants, cadascun dels quals celebra l’encant i la vitalitat de València”, diu.

Ara, per molt que es tapin els ulls, la indignació popular no entén de protocols i es farà notar, tal com passa amb qualsevol activitat del president Carlos Mazón fora del Palau de la Generalitat. El dia abans del congrés, el dilluns 28, hi haurà la setena manifestació per a exigir-ne la dimissió i l’endemà, durant la jornada inaugural, es farà una protesta en una de les seus.

Els crits serviran, en part, per a denunciar el silenci de la Comissió Europea. Fa unes setmanes, associacions de víctimes van enviar una carta a Ursula von der Leyen per demanar-li una reunió i explicar-li l’abast de la tragèdia. “Moltes famílies encara no tenen recursos per a reconstruir casa seva, els negocis o els projectes de vida”, deia la missiva.

Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”

Dijous passat, un portaveu de la Comissió va confirmar que la presidenta havia rebut la carta, però va descartar de fer més comentaris. Aquell mateix dia, Politico avançava que “Von der Leyen no acceptarà cap reunió que pugui resultar incòmoda per als seus companys del PPE a Espanya”. Incòmoda o no, el rastre de la tragèdia serà present en tot moment al congrés.

El gruix de conferències i activitats es faran al recinte de la Fira de València. “Aquest recinte ampli, conegut per acollir esdeveniments internacionals de gran envergadura, oferirà espai de sobra per a debats, exposicions i oportunitats de networking“, diu la web del congrés. No esmenta enlloc que la Fira es va convertir en morgue temporal per a desenes i desenes de víctimes de la gota freda.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que troben mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

Allà, on la tragèdia es mostrava de la manera més crua, també es va veure el rostre més inhumà del Consell. En una atenció als mitjans, l’ex-consellera Núria Montes, amb un to indigne, va alliçonar les famílies de les víctimes. “No es lliuraran cossos a famílies. No es permetrà l’accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, de manera que hauran d’esperar, obligatòriament”, va dir.

Indignació pel mal tracte als familiars dels morts 

A qui importen 228 víctimes i centenars de familiars? És primavera a València i el PPE, el principal partit al Parlament Europeu, té unes altres “prioritats”, com ara fer gala d’unitat amb la reelecció de Manfred Weber a la presidència i col·locar Dolors Montserrat a la secretaria general.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida'” 

El lema és “Lideratge, unitat i visió”, però fa unes setmanes, arran de la pressió i les protestes contra Mazón, el congrés de València va estar a punt de traslladar-se a Madrid. Alberto Núñez Feijóo volia evitar el tràngol de ser eclipsat pel malestar popular, però certificar el canvi de seu –ai, las! El poder dels diners– hauria comportat despeses milionàries.

EPP getting ready for Valencia!

Leadership, unity, vision. pic.twitter.com/Hr6CNquZRF

— EPP (@EPP) April 9, 2025

El fantasma de Mazón

El president Carlos Mazón es deixarà veure al congrés, tot i el recel que genera la seva figura en alguns sectors del PPE. “Tindrà el paper que li correspon, lògicament”, han afirmat aquesta setmana des de Madrid, sense concretar res més. Costa de creure que Feijóo li cedeixi el micròfon en el discurs inaugural.

El més probable és que Mazón esdevingui una mena de fantasma, és a dir, sigui a tot arreu, però sempre en segon terme. Les protestes que el persegueixen a tot arreu i les investigacions de la jutgessa de Catarroja, que demostren la gravetat de la seva negligència, l’han convertit en un actiu radioactiu.

I, sis mesos després de la gota freda, sembla que el mateix president n’és conscient. Amb una agenda opaca –com es va veure durant les Falles– i incongruent. De fet, l’últim dia de congrés marxarà abans d’hora a l’aeroport de Manises per encapçalar “una missió comercial” amb empresaris a Nova York i Miami.

“A vegades les agendes són com són”, ha dit als mitjans, sobre la coincidència. “Serà un congrés molt important per a la imatge de València, però no deixa de ser un acte del Partit Popular i, per descomptat, la prioritat és la meva terra”, ha afegit.

Mazón, que vol aprofitar el congrés per tergiversar el relat de la mala gestió de la gota freda i culpar-ne la Moncloa, també es perdrà el romiatge de Santa Faç. Pot semblar poca cosa, però és una cita ineludible per a qualsevol president, especialment ell que és nadiu d’Alacant.

L’abril en l’àmbit de la mobilitat elèctrica ha estat marcat per l’anunci sorprenent del primer fabricant mundial de bateries de liti, els xinesos de CATL. Responien així ràpidament a l’anunci recent del seu principal competidor –BYD, també xinesos– d’una superbateria que podia carregar a 1.000 kW de potència, cosa que feia possible de recarregar 400 quilòmetres d’autonomia en 5 minuts. CATL ha anunciat la segona generació de les seves bateries Shenxing, també d’LFP, que poden arribar a potències de 1.300 kW i que necessiten tan sols 5 minuts per a passar del 5% al 80%, amb càrrega fins a 2,5 quilòmetres d’autonomia per segon. També milloren el comportament a temperatures sota zero i poden donar autonomies fins a 800 quilòmetres per paquet de bateria. Tanmateix, aquest anunci notable ha estat superat immediatament: a la mateixa presentació CATL anunciava una nova generació de bateries de sodi (no pas de liti) encara més sorprenents.

Bateries de sodi Naxtra: el començament del final de les bateries de liti?

La nova generació de bateries de sodi de CATL reben el nom comercial de Naxtra i s’adrecen també al sector automobilístic. Fins ara, com que tenen menys densitat energètica, els analistes consideraven que les de sodi es comercialitzarien solament com a bateries estacionàries BESS, les que s’instal·len a les centrals renovables i la xarxa elèctrica. Tanmateix, CATL ha aconseguit que les bateries de sodi tinguin una densitat energètica de 175 Wh/kg, molt semblant a les LFP (160-205 Wh/kg). Això permet que ara una bateria de sodi pugui proporcionar 500 quilòmetres d’autonomia dins un cotxe. Però no s’acaba pas aquí la millora. Les noves Naxtra superen els 10.000 cicles de vida útil, de manera que poden superar 5 milions de quilòmetres, unes 20 vegades la vida útil d’un motor de combustió. Si un cotxe fa, de mitjana, 15.000 quilòmetres l’any, això equival a més de 300 anys de funcionament.

Aquesta ciclicitat ja era normal en bateries BESS, que es carreguen i descarreguen a velocitats molt més baixes, cosa que fa que no s’escalfin tant. Així, doncs, CATL per primera vegada porta ciclicitats (vida útil) pròpies de l’emmagatzematge estacionari al sector automobilístic. Les bateries de sodi, a més, funcionen millor que les de liti a temperatures molt baixes (-40 ºC), tenen menys risc d’incendi i es poden descarregar sense problemes al 0%. A més, es poden mantenir en aquest estat durant un any sencer sense dificultats. Això permet que els usuaris no se n’hagin de preocupar tant. A més, el transport dels vehicles al punt de destinació, sovint amb vaixells intercontinentals, es pot fer amb la bateria completament buida, de manera que és més segur. Les noves bateries de sodi per a automoció es començaran a fabricar en massa enguany, a partir del desembre. Tot plegat pot significar el començament del final de les bateries de liti.

CATL ha presentat una nova generació de bateries de sodi. Continua la caiguda de Tesla, tot i que manté beneficis gràcies a la UE

Mentrestant, Tesla, que havia estat el gran referent occidental de la mobilitat elèctrica, continua enmig d’una crisi sense precedents, causada per l’activisme polític del director general, Elon Musk. Als EUA les protestes contra Tesla es mantenen, i deriven fins i tot en actes de vandalisme contra els vehicles i les estacions de càrrega de la marca, una de les quals va explotar a principi de mes. La policia sospita que s’hi va emprar un artefacte explosiu. El vandalisme també ha arribat a Europa. A Roma disset cotxes de la companyia van ser destruïts per un foc en un concessionari. Les vendes a Europa ja han baixat d’un 43%. I aquesta baixada, que és també mundial (d’un 13%), no afecta tan sols la comercialització dels vehicles.

Les bateries residencials de Tesla, les Powerwall, també han baixat en vendes, per l’animadversió dels potencials compradors cap a Elon Musk. Internament, no sabem si fruit d’aquest ambient enrarit o no, un directiu històric, el cap de programari de la companyia, David Lau, l’ha abandonada. És una baixa molt important, perquè el principal front d’innovació de Tesla, a banda la part elèctrica, és el programari dels vehicles, fins ara molt superior al de la competència. A més, els aranzels de l’administració Trump, de la qual Elon Musk forma part, poden perjudicar l’únic segment de negoci on Tesla creix enormement, el de les bateries estacionàries BESS.

BYD ja ha posat a la venda a la Xina els primers models que poden carregar a 1.000 kW de potència.

Finalment, el 22 d’abril Tesla ha presentat els resultats del primer trimestre del 2025. És una mostra de la greu crisi que travessa la companyia: 409 milions de dòlars de benefici, una baixada del 71%. Tanmateix, els resultats estructurals encara són pitjors. La companyia ha ingressat 595 milions de dòlars pel pagament de drets d’emissions d’uns altres fabricants que els han incomplert i no volen pagar multes encara superiors. Això vol dir que sense aquesta venda de drets, amb les vendes normals als consumidors finals, Tesla hauria tingut unes pèrdues d’uns 200 milions de dòlars. Elon Musk, rebutjat a la UE pel seu suport a partits d’ultradreta, paradoxalment és salvat per la mateixa UE gràcies a la seva legislació de venda de drets d’emissió.

Continua l’expansió BYD

Mentrestant, BYD, el principal competidor de Tesla i la marca que va esdevenint la gran referència mundial, encara no ha presentat els resultats financers per al primer trimestre del 2025, però han filtrat que esperen que sigui d’un 86% superior al mateix trimestre de l’any passat. Han doblat les vendes internacionals i ja són presents a més de 100 països i regions, amb concessionaris a 400 ciutats. Aquests dies ha començat a operar el seu nou vaixell de transport de cotxes, el quart de la companyia, de nom BYD Shenzhen (la ciutat on té la seu). Amb una capacitat de transport de 9.200 cotxes, és el més gran del món de la seva categoria. BYD no s’aturarà aquí, i ja té construïts dos vaixells més, el BYD Changsha i el BYD Xi’an, que seran operatius ben aviat.

Els xinesos volen ser una gran marca també a Europa, on volen disputar el mercat a Volkswagen. Aquest mes hi han continuat l’expansió: han entrat en els mercats de Txèquia i Eslovàquia, on pensen establir 50 concessionaris a final d’any. Mentrestant, a la Xina ja han posat a la venda els dos primers cotxes amb la nova superbateria que carrega a 1 MW, la Han L i la Tang L. I cal no oblidar el seu supervendes Seagull, que s’ha abaratit i ara es comercialitza a la Xina a partir de 6.850 euros. Aquest model urbà 100% elèctric s’espera que es comenci a comercialitzar a final d’any a Europa, amb el nom de Dolphin Surf. Però a un preu notablement superior: segons els analistes, voltaria els 20.000 euros abans d’ajudes.

Silence ha presentat a Barcelona la renovació del disseny del model S02 i la motocicleta S05 Weekender. Silence presenta les seves noves motos i el Port de Barcelona un nou vaixell elèctric

La catalana Silence, ara dins la multinacional madrilenya Acciona, ha presentat aquest abril en societat a Barcelona la renovació de la seva gamma de motos elèctriques. L’escúter S01, equivalent a 125 cc, és el model elèctric més venut a Europa de fa cinc anys. Però hi havia espai de millora i ara la nova versió resol dos dels aspectes que més criticaven els usuaris: té més bona suspensió i una velocitat punta de 110 km/h, que facilita els avançaments de camions a les vies ràpides. La companyia no s’atura aquí i ara hem pogut veure al país els models que ja havia presentat a la fira del sector a Milà al novembre. Per una banda, un redisseny complet de l’escúter S02, adreçat a empreses. Ara presenta una estètica molt més moderna i en línia amb el de la competència. Arribarà abans de l’estiu.

La companyia catalana comercialitzarà també la seva primera motocicleta, l’S05 Weekender. Amb estètica tradicional, arriba a 120 km/h, amb una autonomia màxima de 133 km i espai per a un casc on aniria el dipòsit de benzina. S’espera que arribi a final d’any o començament de l’any vinent, amb un preu de sortida de 3.500 euros. També ha presentat el prototip del seu maxiscúter, el GT-SX, que podrà anar amb una bateria o dues i arribar a 200 quilòmetres d’autonomia, amb espai per a dos cascs sota el seient i una acceleració pròpia de models esportius. Tots aquests models fan servir la mateixa bateria extraïble, perquè la companyia vol establir una àmplia xarxa d’estacions d’intercanvi de bateries on en puguis tenir una de nova carregada en menys d’un minut, si s’opta pel model de subscripció. Tot i que també es pot optar per tenir la bateria en propietat, la subscripció permet, a banda d’accedir a la xarxa d’intercanvi, de fer viatges de llarg recorregut sense preocupacions i adquirir la moto a un preu més reduït, perquè es descompta el cost de la bateria, que es paga amb una quota mensual segons nombre d’intercanvis que es facin. Té un cost equivalent a fer benzina.

D’ençà de l’estiu passat, el Port de Barcelona té el Bus Nàutic, amb tres embarcacions elèctriques.

I, sense abandonar Barcelona, aquest mes el Port ha presentat l’Ecocat Tres, la seva tercera embarcació elèctrica del bus marítim que enllaça el moll de les Drassanes amb el de Llevant. El servei es va inaugurar l’estiu passat amb dues embarcacions, i ara s’amplia amb una altra, després d’haver tingut 125.000 passatgers els tres primers mesos de servei. Els viatges duren 10 minuts i els ferris surten cada 15-30 minuts durant un mínim de 12 hores. L’Ecocat Tres té capacitat per a 84 passatgers i pot fer el servei durant 8 hores amb una sola càrrega, perquè disposa de 36 bateries amb un total de 216 kWh. Incorpora plaques solars integrades, que poden proporcionar fins al 40% del consum.

Centrals solars que es posen en servei abans d’hora i preus de l’electricitat negatius a Europa

Les energies renovables tornen a mostrar el seu potencial. A Austràlia s’ha construït una central de 380 MW en tan sols dotze mesos, i ha entrat en funcionament set mesos abans del termini previst. Això contrasta, per exemple, amb la construcció de centrals nuclears, que sempre acumulen sobrecosts i retards que poden arribar a superar la dècada. Un dels defensors més coneguts de l’energia nuclear és Bill Gates. Però ell també inverteix en renovables, i una de les companyies emergents on ha posat diners, Arnergy, vol proporcionar energia solar a Nigèria. En aquell país hi ha un boom solar perquè el maig del 2023 el govern va decidir d’eliminar la subvenció als combustibles fòssils. D’aleshores ençà, el preu de la benzina ha pujat d’un 500%, i això ha fet que els generadors dièsel siguin molt cars de fer funcionar en un país on la xarxa elèctrica no és fiable.

En aquestes condicions, l’energia solar esdevé una opció molt millor. Per una banda, és molt més econòmica i, per una altra, garanteix el subministrament d’electricitat independentment que hi hagi apagades a la xarxa elèctrica o no. Enmig d’aquest esclat de l’energia solar a Nigèria, el govern d’aquell país ha proposat de prohibir la importació de plaques solars. Essent una potència petroliera i gasística, vol reproduir el model i que les plaques solars es fabriquin al país. De primer, per cobrir la demanda nacional, però després per exportar-les, com fa amb els combustibles fòssils.

A Europa a l’abril hem experimentat també el gran abaratiment que impliquen les renovables, amb preus d’electricitat negatius durant moltes hores. A Alemanya la desconnexió de les centrals renovables ha augmentat d’un 97% i l’estat espanyol per primera vegada ha cobert més del 100% de la demanda elèctrica amb energies renovables. Els preus negatius no interessen ningú, perquè desincentiven la inversió en més generació renovable, que encara és necessària. Tot plegat és la mostra que Europa ha d’accelerar el desplegament de grans bateries estacionàries BESS, de les quals ja té 89 GW, clarament insuficients. Una opció és emprar alhora les bateries residencials que s’instal·len molts propietaris de plaques solars. A l’estat francès han calculat que equipar 600.000 habitatges amb plaques solars i bateries equivaldria a 6 reactors nuclears, però seria molt més econòmic i flexible a l’hora de gestionar la xarxa elèctrica.

Aquesta xarxa, ara mateix, té un coll d’ampolla a tot el món: la fabricació de transformadors per a ampliar-ne les capacitats. Un ex-directiu de Tesla, Drew Baglino, que era oficiosament el segon de Tesla després d’Elon Musk –abans d’abandonar la companyia fa pocs mesos–, ha fundat una nova empresa per mirar de resoldre-ho. Heron Power vol fabricar transformadors d’estat sòlid, molt millors que els tradicionals per a regular els salts de voltatge de la producció de plaques solars i molins eòlics. Un altre ex-directiu de Tesla va fundar una companyia de reciclatge de bateries, Redwood Materials. I en el camp de reciclatge també hem tingut una notícia important: investigadors polonesos i singapuresos han desenvolupat una nova tècnica que permet de recuperar el 99,5% dels materials de les plaques solars.

La Xina, mentrestant, juga a una altra lliga: ha afegit 60 GW d’energia solar durant el primer trimestre del 2025. Al març, en un sol mes, va posar en funcionament 20 GW solars nous, el doble que el març del 2024. Què no podrà fer en el futur?

El 29 d’abril es compliran sis mesos de la riuada que va colpejar l’Horta Sud, mig any d’ençà que la vida de milers de persones va canviar completament. Als carrers les imatges són molt diferents de l’octubre, ja no hi ha fang que enfangui les sabates, ni els cotxes s’amunteguen, però la situació dins els habitatges és molt diferent.

Caminar per municipis com ara Paiporta implica trobar soroll d’obra. Cada carrer compta almenys amb un habitatge on els obrers treballen sense descans, per treure escombraries o per donar els últims retocs a la reforma de la casa. Continua essent impressionant d’observar l’altura fins on el fang va arribar i aquelles cases que no van poder resistir l’envestida del barranc i es van esfondrar. Les humitats, la manca de mà d’obra per a fer totes les reformes que se sol·liciten i l’encariment dels preus són alguns dels problemes que els veïns de l’Horta Sud encara han de fer front en les seves cases mig any més tard.

Si el fang ha desaparegut dels carrers, dins les cases i baixos comercials encara en queden moltes marques gairebé 182 dies després de la tragèdia. La llar, aquest lloc de seguretat, continua essent un espai que cerca de recuperar-se de la riuada, encara que potser sempre quedarà alguna empremta del fang.

Mig any després de la gota freda, el poble es troba immers en una reconstrucció que avança, però ho fa amb limitacions i de manera desigual. A Paiporta es poden trobar cases que llueixen com noves, com si res no hagués passat, mentre que unes altres encara presenten desperfectes o estan esfondrades. Aquest ritme desigual de reconstrucció es deu a la manca de professionals que puguin donar l’abast a la quantitat de demanda que hi ha per a reformar les cases. “Ací hi ha feina per a anys, tenim ja sol·licituds de reforma fins a finals de 2025 i en continuen arribant més”, afirma José Gimeno, un dels operaris que treballa a l’habitatge de María José. Aquesta manca de mà d’obra, unida a l’encariment dels preus, ha fet que moltes famílies hagin d’ajudar-se mútuament per a pagar aquestes reformes.

Hi ha coses de la festa del llibre que el públic sospita però no les coneix prou i els mitjans de referència no n’informen, sobre l’edició més i més industrial a la manera del turbocapitalisme i com s’expressa en la diada. Que enguany ha fet un pas de rosca més en aquest sentit. Haver escrit sobre l’evolució de l’agricultura contemporània m’ha donat una plantilla per observar i comprendre qualsevol altre comerç. La terra és la mare de tot, ho puc assegurar. El món del llibre és més i més com l’agricultura, que no n’hem de dir intensiva sinó industrial, per una producció agrícola al compàs, fora mida i sense respecte per res, del mercat de l’alimentació: adobs i pesticides químics tants com convinguin, la terra en producció constant, la pagesia sotmesa al ritme de Chaplin al profètic Temps moderns del 1936 i a les inclemències de la crisi climàtica provocada per tot plegat, també per l’agricultura industrial. Les paraules importen i emmascaren: no és intensiva, la cosa, és industrial. I això comporta un seguit de situacions i processos en diversos àmbits. 

Que la indústria editorial demana més i més exemplars de títols és un fet que la diada del llibre il·lustra de fa temps, no és cosa d’ara. Per als editors que no pertanyen a grans grups industrials, la competència ferotge d’aquesta sobreproducció industrial els obliga a pagar un munt pels magatzems on per força van a parar els seus fons editorials: l’espai és el bé més car avui, en habitatges i en magatzems. Però allò que ha fet un pas de rosca enguany és sobre les novetats: l’allau per a la diada ha estat de novetats només des del mes de gener. Més llibres previs als magatzems, doncs. Ni tan sols tants llibres publicats pel setembre, que es mantenen a llibreries perquè se segueixen venent (ho sé per experiència pròpia) i fins ara eren també llibres de Sant Jordi, no tenen cabuda en les parades de les grans llibreries, que atenen signatures de novetats en exclusiva d’autors de venda industrial, que en són un fotimer. Al pas de rosca s’han afegit enguany els mitjans i les seves recomanacions per a la diada. Només compten els del gener ençà.

És important, això? Diria que sí. Informa d’un fet clau: els fruits de l’escriptura són més i més caducs, duren ben poc en el mercat en les llibreries, si no són la fruita més apreciada per la moda de temporada. A la majoria dels autors que guanyen premis grossos i els autors de vendes impressionants també els collen, això no ho sé per experiència pròpia sinó per col·legues que s’hi troben: hi ha ben pocs premis grossos en català que no comportin un contracte que obliga l’escriptor a dues novel·les més en dos o tres anys com a molt, iguals a la novel·la premiada. Més informació sobre això no en tinc, a veure qui ens la proporciona. A les autores de novel·la romàntica, catalanes i valencianes, gairebé totes en espanyol, que congreguen les cues de signatures més llargues i fidels per Sant Jordi, puc imaginar que els respectius contractes editorials els demanen producció ininterrompuda.

És com a l’agricultura, insisteixo. Els arbres fruiters s’han d’arrencar cada vuit o nou anys, i no perquè estiguin exhausts a causa de la producció industrial sinó perquè el mercat ja demana un altre fruit, un altre arbre fruiter. Pregunto als de Saidí com és que ja no fan préssec de vinya i em diuen que és clar que no, ara el mercat vol préssecs plans, paraguayos. I els arbres s’arrenquen. Com s’arrenquen de les llibreries els llibres que no es venen seguit –un llibre s’ho juga tot en dos mesos– i la llibreria no pot fer altre perquè cada setmana li arriben caixes i caixes de llibres nous. Llibres industrials o no, atesa l’abundosa edició artesanal, gràcies a les tecnologies contemporànies de l’edició. Avui dues persones a casa poden fer una editorial, fins i tot una. O sigui que el cafarnaüm del llibre és d’envergadura.

En parlava aquest dimecres santjordià amb col·legues a l’espai de trobada que ens facilita l’editorial al migdia. Un altre pas de rosca, vaig dir, i un escriptor més jove –no en dic el nom perquè no sé si ell ho voldria i com que també col·labora als mitjans potser ho voldrà explicar ell mateix– s’hi va afegir. L’espai públic de la jornada està cada vegada més controlat, avaluava ell. Per la meva part li argumentava la sobreproducció industrial. Un altre col·lega, Eloy Fernández Porta, que de ben segur no li importarà que l’esmenti, informava que el dia anterior, el 22 d’abril, es va fer un Sant Jordi alternatiu, al Paral·lel: les editorials petites s’estan atipant del control de l’espai públic que deia el col·lega, i s’ho munten en altres llocs de la ciutat. “La vie est ailleurs”, la vida és en un altre lloc, ho va deixar escrit el poeta Rimbaud. Sabia que un santjordi més s’ho munta al passeig de Sant Joan. Parlo de Barcelona, potser en altres ciutats del país passa el mateix. Altres eixos són a la Sagrada Família, a Hostafrancs i més barris. Com és que cap mitjà d’una certa referència ha informat del santjordi previ al Paral·lel barceloní? 

Una ecologia del llibre és indispensable. La seva producció afecta els arbres i els boscos, d’on surt la pasta del paper, igual que la producció agrícola industrial du a la malvestat del planeta i dels aliments. Les consideracions romanticoides habituals cada any per Sant Jordi sobre la importància del llibre per a l’idioma i la cultura, arriba un punt que només són efluvis de la hipocresia convençuda dels seus drets que ho aplana tot. Quin cansament. Una persistència sanitosa de la Diada del Llibre i de la Rosa –la producció de roses deu ser igual d’extremada, no deixen de formar part dels conreus de la terra– dependrà, depèn, del decreixement de la seva indústria abassegadora, a través del retorn a la manera tradicional de l’agricultura: respecte pel descans de la terra, el guaret i la saó. O potser no. Potser ens hi resignem, com a tantes arbitrarietats destructives d’aquesta Era de la Resignació. Per a nosaltres va el pollastre, autors i lectors.

La rapidesa amb què moltes llengües amenaçades van desfilant silenciosament cap a l’extinció no té precedents. La reacció de ciutadans d’arreu per revitalitzar-les és el símptoma més clar de fins a quin punt la vida i la mort de les llengües són al cor de les inquietuds de moltes comunitats i de tantes agendes informatives i polítiques d’arreu. Com que a tots els racons del món respirem el mateix aire, el neguit per la sort de les llengües amenaçades també va entrant aquí i ben enllà en el terreny de les distopies. Ara que fa uns dies que vivim inundats pels rànquings de llibres més venuts, és un bon moment per sortir de les novetats editorials d’última hora i posar en relleu apostes editorials menys recents que tracten la diversitat lingüística en alguna mena de no-llocs.

La supervivència de les llengües minoritzades és un dels grans temes de la novel·la Edèn d’Auður Ava Ólafsdóttir. L’Alba, la lingüista protagonista, compra una finca en “paratge desolat, desprotegit, nu”,  lluny de Reykjavík. També en un territori semblant, concretament “en una regió desconeguda”, en un territori especial “amb limitacions d’accés” se situa l’escenari del conte “Futur silenciós” de Kim Aer-ran (Inchon, Corea del Sud, 1980), on es fabula sobre un imaginari Museu de Llengües Minoritàries. Islàndia i Corea són a gairebé nou mil quilòmetres de distància, però totes dues ficcions literàries bateguen en paral·lel, si bé amb termòmetres diferents.

Dues distopies distants però properes

L’Alba d’Edèn combina l’estudi de les llengües minoritzades amb la pràctica individual de lluita contra l’emergència climàtica. La lingüista va iniciant un canvi de vida que l’allunya dels despatxos universitaris i l’acosta a la natura i a una nova manera d’entendre la vida, tot i que la investigadora no pot deixar d’estar posseïda per la llengua en tota mena de situacions quotidianes. Escoltant la ràdio, pot aturar-se en la paraula heimur (‘món’), i pensar en l’arrel compartida amb heimili  (‘llar’) i eiga haima  (‘el lloc on vius’). En els somnis se li apareix la paraula nipp i es desperta pensant en l’etimologia de l’expressió vera á nippinu (‘anar d’un pèl’, ‘estar a punt de’). Parlant amb el seu pare, s’adona que véla (‘ensibornar’) es va perdent en la llengua oral. 

En un context de destrucció del planeta i de moviments migratoris massius, l’Alba posa al centre del seu projecte vital la reforestació del “paratge desolat” on vol arrelar i el voluntariat per la llengua, destinat a un petit grup de refugiats que volen aprendre islandès, encara que la llengua no els pugui donar les eines per la probable mobilitat intercontinental que espera als refugiats i migrants de manera permanent. En un context de canvis personals i professionals accelerat, va assistint a un interès ciutadà creixent pels seus llibres universitaris de lingüística. Els seus veïns i conciutadans els compren de manera compulsiva i s’aboquen a l’estudi voraç de la lingüística especialitzada, tot un interès per les llengües minoritzades sense precedents. 

Un vell capficat per la pèrdua de la paraula flapur (‘vent fluix i de poca durada’) en la llengua corrent n’explica a l’Alba el sentit i totes les possibilitats de derivació que permet. Un altre veí li explica els errors lingüístics comesos per un diputat durant una entrevista televisada. Una caixera li fa arribar el seu patiment per la pèrdua del subjuntiu en la llengua oral: “Se l’endú el vent”, aquest mode verbal. Devorant més llibres de lingüística que no pas novel·les, els convilatans de l’Alba es van especialitzant en sintaxi diacrònica, anàlisi del discurs o pragmalingüística. Són veus literàries que tenen ecos universals en tots els contextos de minorització locals, on els ciutadans ja portem de sèrie un sociolingüista en potència.

En el conte “Futur silenciós” del recull A fora ja és estiu de l’escriptora sud-coreana, el lector entra en un Museu de Llengües Minoritàries on pot visitar i sentir la veu de multituds d’últims parlants de milers de llengües, separats en sales amb l’últim parlant nadiu de cada llengua. Sols, vells i amb trastorns mentals greus, són exhibits com bèsties al zoo, consumits per la nostàlgia de saber que no podran ni sentir les paraules més habituals de la seva llengua. El conte és un retrat oníric d’allò que pot representar la patrimonialització de llengües a les portes de l’extinció, però també de la incomunicació total i absoluta de milers de ciutadans que tenen en comú el fet de ser l’últim parlant. Mentre el govern de torn veu en el museu una inversió que recuperarà amb escreix pel turisme que atraurà i una manera de conscienciar la població davant les amenaces contra la diversitat, l’aposta museística cada cop té menys visitants, tot i ser una riquesa que s’ha de preservar. 

Estàndards i autenticitats

Mentre el món d’avui avança al ritme de la globalització, amb tot el que comporta d’encara més creixement en espais i parlants per a les llengües dominants, queda algun espai per a l’autenticitat a les llengües minoritzades i a solucions locals i regionals d’aquestes mateixes llengües. Si en la restauració adotzenada i turisticocèntrica no hi poden faltar fingers per picar o cheesecakes per postres, el ciutadà que fuig dels estàndards també pot trobar productes quotidians de qualitat que es volen lligar al territori: en el meu tros de país, per exemple, tenim a l’abast formatges de gust local i valor universal com l’Eixorit (‘eixerit’), el Gaüc (‘ocell nocturn’) o el Lluert (‘llangardaix verd’), gràcies a la bona feina de Pasturabosc (Gaüses, Baix Empordà), una de les nombroses empreses familiars del país que lliguen llengua, territori i producte de qualitat, amb un reconeixement creixent per part de tota mena de públics.

Sembla que les escales de valor entre opcions estandarditzades i locals no es donen en contextos de minorització on la llengua local té gravíssims problemes de vitalitat social. Per exemple, en determinats territoris del sami o l’irlandès, s’ha reintroduït la llengua en els cartells i senyals de l’espai públic esperant oferir als turistes interessats en el territori i la cultura tota una experiència d’autenticitat: en determinats casos, els especialistes en paisatges lingüístics hi han vist no sols una mercantilització de la llengua, sinó també una certa folklorització, la qual cosa ha provocat un cert estranyament de la població local davant unes polítiques que no deixen de ser postisses si no van acompanyades d’una revitalització més global. Les llengües són autèntiques si són sobretot sons i carrer, vida quotidiana i anònima. 

No hi ha, doncs, política de revitalització més eficaç que tingui com a nord principal la reimplantació de la llengua en els usos quotidians i no marcats. El repertori comunicatiu actual d’una societat moderna és tan ampli i variat que hi ha espais per a tota mena de varietats de llengües, des de l’estàndard de les llengües dominants fins a les solucions locals o regionals de la llengua del país, ja que un procés de revitalització en curs hauria de dotar la llengua minoritzada de les funcions comunicatives bàsiques del dia a dia d’una societat, les que garanteixen de veritat l’anonimat a tots els ciutadans, les que no fan d’una llengua una font constant de conflicte i de negació de drets lingüístics elementals. Vaja, just el contrari de museïtzar les llengües en perill d’extinció, de patrimonialitzar-les tot mostrant-ne els indígenes i les seves formes de vida, tal com passa en el conte de Kim Ae-ran.

Una darrera distopia

Als bons historiadors els interessen totes les possibilitats existents de qualsevol període i no sols la narració lineal i notarial dels fets que acaben modelant un present. A cada moment hi ha llavors de futur possible i, en certa manera, les distopies ficcionals distorsionen un present en potència per imaginar escenaris possibles. Gaustí, un personatge enigmàtic i possible conarrador d’El refugi del temps de Gueorgui Gospodínov (una distopia més del nostre món), deixa anotada aquesta perla en el seu dietari: “No amuntegueu tresors aquí al present, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al passat, on ni les arnes ni els corcs els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.” 

 

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Són moltes les novel·les negres que combinen un punt d’humor per fer més suportables els casos que expliquen. El cinisme de les novel·les de Raymond Chandler protagonitzades per Philip Marlowe és una de les marques del gènere, però volem anar molt més enllà i analitzar els llibres en què l’humor és una part essencial, imprescindible, de la novel·la, com si l’autor ens hagués volgut matar de riure (ja perdonaran la broma fàcil). En un moment en què coincideixen a les llibreries tres texts en què aquesta característica és un tret important, podem fer un repàs d’una tradició que a casa nostra compta amb més de quaranta anys d’història. Les obres en qüestió són Carpe diem, de Teresa Solana; Mort en diferit, de Toni Aira i El dia dels ximples, de Pere Figueras, en les quals ens detindrem una mica més endavant.

Alguns crítics i especialistes en el gènere negre en llengua catalana consideren que les aportacions que han fet els autors valencians han estat de primer ordre i que bona part dels millors autors i títols que es poden llegir actualment s’han fabricat al sud de la Sènia. I com calia esperar, apareix l’ombra sempre allargada de Ferran Torrent i tota la plèiade de personatges que va crear en les seves primeres novel·les negres: Toni Butxana, el Llargo, Remigi l’Artillero, Hèctor Barrera i el comissari Tordera, per posar només uns quants exemples. De fet, es podria considerar que Torrent és un dels principals responsables de la introducció de l’humor en la novel·la negra catalana, com a mínim en la represa democràtica.

Resulta que abans de la guerra del 1936-1939 el gènere policíac ja havia tingut un primer moment d’esplendor a casa nostra. Els anys 1920 i el començament del 1930 s’havien traduït obres protagonitzades per Sherlock Holmes i la novel·la de tipus enigma començava a tenir un cert predicament. Alguns autors també havien decidit de fer llibres d’aquesta mena, com ara Cèsar August Jordana amb, per exemple, El collar de la Núria. I devien tenir requesta perquè ben aviat van aparèixer les primeres paròdies i ja se sap que aquestes no són possibles si un gènere no està consolidat. En aquest cas, l’autora de la paròdia negra –i, per tant, responsable de la introducció de l’humor– és una joveníssima Mercè Rodoreda, que el 1936 publica Crim (una de les novel·les inicials que va repudiar), en què precisament escarneix la societat literària del moment i que, per tant, es pot considerar un bon precedent de la introducció de l’humor al mig de la malvestat criminal.

No és debades que hàgim començat per Ferran Torrent i la contribució que fan els autors valencians, perquè són els que han optat d’una manera més descarada per incorporar aquest tret a la seva narrativa, segurament, en bona part, propiciat per l’èxit inicial del model Torrent. Així les coses, tenim bons exemples del fet en el cas de Xavier Aliaga, que crea l’inspector Feliu Oyono a Els neons de Sodoma, un text que li va valer d’emportar-se el premi Àndromina de la Nit dels Octubre, amb una novel·la esbojarrada en què desapareix la imatge de Sant Roc just abans de les festes patronals i en què l’humor és una part fonamental de la trama. Oyono ha aparegut en més novel·les d’Aliaga. Cal recordar, per cert, que el 1982, a La corona valenciana, Jaume Fuster ja va cometre un delicte patrimonial: robar les joies de la Mare de Déu d’Elx.

Un mort al palau, escrita a quatre mans per Emili Piera i Tonino López-Gaitán, va ser una novel·la molt celebrada, però que no va acabar de transcendir més enllà del País Valencià, quan en realitat és un relat demolidor de la societat valenciana contemporània, un tema que han explotat des d’uns altres punts de vista més seriosos autors com ara Rafael Chirbes, en castellà, a la inoblidable Crematorio, i Esperança Camps a La cara B. En aquest cas, la novel·la es va publicar el 2009 i reeditar el 2018. Un mort al palau és la versió catalana que va tenir molta més reeixida que no pas la castellana, segurament perquè els afegitons que hi van incorporar i el llenguatge funcionaven molt més bé en la llengua del país que no pas en castellà, en què tot semblava molt més impostat. I atenció a la capacitat de predicció dels autors, que imaginen una inundació al Palau de les Arts de València, que poc més tard va passar. Que després no diguin que els escriptors no són visionaris, com Jules Verne.

Encara unes quantes aportacions valencianes més. Per una banda, tenim l’escriptor Juli Alandes, que incorpora uns quants trets humorístics en alguns dels seus llibres negres. Possiblement, on més bé es vegi aquesta elecció sigui a Crònica negra (Bromera), l’obra amb què va guanyar el premi Enric Valor del 2011, amb una trama ben enrevessada motivada per l’aparició de documents ben importants del segle XIII just quan la ciutat es prepara per commemorar el 750 aniversari de la Conquesta de València per part del rei Jaume I. L’enfilall de medievalistes morts va creixent i la policia no sap per on girar-se. Serà el primer cas per a Miquel O’Malley, el personatge fetitxe d’Alandes, però no la primera aparició, aquesta és una aventura anterior del policia. Per una altra banda, tenim un autor que ha fet de l’humor bandera i un dels punts clau de la seva narrativa. Es tracta de Joan Carles Ventura i la sèrie de novel·les protagonitzades pel Fletxa, un investigador privat ocasional que ha utilitzat, entre més coses, per fer-nos memòria, la famosa ruta del bacalao, però en el moment just abans que es popularitzés internacionalment. Em diuen fletxa i Fletxes desviades són les dues obres en què apareix, totes dues a Crims.cat.

La tradició de l’humor a la novel·la negra no és, lògicament, una exclusiva catalana. De fet, la novel·la negra portuguesa més famosa de tots els temps (més de quaranta edicions, 150.000 exemplars venuts i fins i tot un film horrorós basat en el llibre), la Crònica dels bons trinxeraires –es pot llegir en català a Crims.cat–, és la història d’una banda de perdedors absoluts que volen assaltar la col·lecció de joies Lalique del Museu Gulbenkian. Moltes vegades, quan es llegeix, hom no pot deixar de pensar que el robatori és la part menys important i que l’autor, Màrio Zambujal, el que volia era precisament explicar la delirant història de la banda. També té molts punts d’humor, gràcies als jocs de paraules i les confusions, la sèrie de Montalbano, d’Andrea Camilleri, amb les pífies del personatge Catarella, i, sens dubte, la ironia en molts casos de Petros Márkaris.

Entre els autors històrics de la literatura catalana que han fet servir aquest recurs cal destacar la delirant història, que no ha envellit gens malament, La gallina cega, de Josep Palou, publicada el 1993 a la Negra de la Magrana, amb un investigador casual que ha de desmantellar un complot per a matar el príncep de les espanyes en la inauguració d’un camp de golf, i, per descomptat, l’aportació d’Agustí Vehí i la seva novel·la Torn de nit (crims.cat). Un esment a banda el mereix el projecte ben singular que va emprendre Miquel Aguirre, un dels autors més estimats i llegits de Llibres del delicte, amb Els morts no parlen, Animals dels marges i Els cadàvers del candidat. Aguirre ha sabut trobar un nínxol en la unió entre novel·la negra, humor i una certa ruralitat que l’han convertit en un cas únic en la literatura catalana contemporània.

Fet aquest repàs ens cal tornar a les novetats de les quals parlàvem al començament. Per una banda, ens trobem amb el retorn de Toni Aira al gènere negre, amb un text més proper a la novel·la enigma que no pas la negra. Es tracta de Mort en diferit, en què aplega diferents tertulians, els deixa en un espai tancat, hi posa un mort i embolica que fa fort, amb una forta dosi d’ironia i sarcasme contra la professió. Torna a La Campana, amb qui ja havia publicat Cos a terra. També tenim el cas de Pere Figueras, que el 2024 va publicar El dia dels ximples. L’autor ja s’havia donat a conèixer en el món de la ficció amb la sorprenent i ben divertida Fets caldo, i ara al darrere de la irreverència de la seva banda d’atracadors ens ofereix una dosi brutal de crítica social, que en essència és la clau de la novel·la negra contemporània. De fet, hi havia molts dubtes sobre què passaria en el seu segon llibre després de la proposta tan singular del primer, i el resultat és excel·lent i amb nota.

Finalment, ens hem de detenir en el retorn de Teresa Solana amb Carpe Diem. I és que ella és també una de les responsables directes que els somriures es perfilin a la boca dels lectors en aquests darrers vint anys. Va ser el 2006 quan va crear la primera aventura protagonitzada per dos germans ben diferents que es movien com peix a l’aigua per damunt l’avinguda Diagonal de Barcelona. Ara ha publicat la novel·la que va guanyar el premi Margarida Aritzeta de Creixell, amb una nova aparició de Borja Masdeu-Canals Sáez de Astorga i Eduard Martínez, en què tot és més irònic que no pas histriònic, però en què els seguidors de la sèrie i aquells que la descobreixin notaran la mestria de l’autora per a esbudellar Barcelona i els seus habitants sense perdre el somriure.

 

MÓN NEGRE Congrés a la Universitat de Vic

Els dies 8 i 9 de maig a la Universitat de Vic es farà el primer Congrés Universitari Vic Negre, dedicat a la literatura i als mitjans audiovisuals. El professor de la Universitat de Salamanca, Àlex Martín, farà la conferència d’obertura i la professora de Tours, Paula Martínez, la de cloenda. Ponències, audiovisuals, rutes literàries i molt més conformen el programa. Encara us hi podeu inscriure per assistir-hi com a espectadors. Us hi podeu inscriure aquí: https://mon.uvic.cat/vicnegre/

Festival Black Mountain Bossòst

El festival de Bossòst que comença a demà, sobretot, a la Vall d’Aran, lliurarà el premi trajectòria a Empar Fernández. El festival compta amb un programa força atractiu, però hi ha una absència pràcticament incomprensible d’activitats en català i en aranès i, fins i tot, són molt pocs els autors del programa que escriuen en català o en qualsevol variant de l’occità. Tot i això, les activitats previstes i les taules rodones són molt interessants i al darrere hi ha José Luis Muñoz i Lluna Vicens.

Creixell, premi

Encara teniu dies per a presentar-vos al premi de novel·la negra que convoca el festival de Creixell, el Margarida Aritzeta. L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 120 pàgines i un màxim de 250, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12 i la presentació dels originals es tancarà el 9 de maig. El festival es farà els dies 11, 12 i 13 de juliol. Per tant, ja ho sabeu, si teniu alguna novel·la al calaix, potser podeu ser el relleu de Teresa Solana.

Ruth Troyano (Reus, 1979) és periodista vinícola i sommelier, a més de tenir un màster en planificació i gestió de l’enoturisme. És una de les comunicadores del vi més conegudes, que mira d’analitzar i fer aflorar tendències, alhora que sap que cal conèixer els projectes vinícoles i les persones que els fan allà on neixen. Els darrers actes d’envergadura que ha conduït han estat el Simposi de Vins de la Mediterrània, la Barcelona Wine Week, en què col·labora d’ençà del 2021, i el Cava Meeting. És autora de la col·lecció de llibres Retrats de vi, editats per Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Ruth Troyano ha estat destacada com a Millor comunicadora per l’Associació Catalana de Sommeliers i també per l’Associació Catalana d’Enòlegs. També ha estat reconeguda Millor prescriptora de vi català als premis Bite&Mos de la Generalitat de Catalunya. 

Hem compartit un temps amb ella i li hem demanat que reflexioni sobre el moment que viu el món del vi al país. És optimista, tot i l’emergència climàtica. En aquesta entrevista parla de la importància de la pagesia, del vi com a fet cultural i fa més reflexions per mirar d’entendre on es troba el món del vi avui i quins desafiaments té al davant.

—En quin moment diríeu que es troba el vi avui al país?
—Malgrat totes les amenaces i els reptes que té, principalment l’emergència climàtica i també l’emergència dels sols, que s’ha de resoldre perquè sense sòl no hi ha vida, i amb totes les advertències sanitàries que giren al voltant del vi, que això plana sobre el sector, jo diria que trobem el món del vi amb molt bona salut. Per una banda, estem davant de la generació d’enòlegs més ben formada de la història, tenim una universitat de referència, no només a Catalunya sinó més enllà, que és la Universitat Rovira i Virgili d’enologia, a Tarragona. Molta gent s’ha format a l’acadèmia; uns ja venien de pagès o de famílies que feien vi; uns altres, que se n’han anat després a conèixer com fan el vi en uns altres hemisferis i després han tornat i amb tot aquest aprenentatge, s’han instal·lat a Catalunya per interpretar un tros molt concret de terra. El treball amb els sols és important per a aquesta nova generació d’enòlegs i elaboradors i parlen d’agricultura ecològica, biodinàmica, regenerativa, de restaurar els sols… Miren més que mai la terra, què hi passa, en aquests trenta centímetres endins, on hi ha tota la vida, que no havíem observat gaire. 

—I què més?
—I s’estén una consciència molt ancestral també, la de recuperar varietats autòctones antigues i entendre-les millor. La tendència és que cada vegada hi ha més cellers fent vins de mínima intervenció, mostrant la puresa de les varietats, i vins que reflecteixen una parcel·la molt concreta. Es diu que els grans vins són aquells que reflecteixen el seu origen i crec que aquesta és la base del que passa a Catalunya. Vivim també un moment de molta efervescència pel que fa a les elaboracions. Malgrat voler mostrar la puresa, quan entrem en un celler descobrim que no només hi ha bótes, per exemple, sinó que també hi ha damajoanes, contenidors de ciment en formats diferents (ous i dipòsits), hi trobem la ceràmica i el vidre… Perquè els elaboradors treballen les varietats amb molta precisió i molta cura.

—Per tant, aquestes darreres dècades el sector ha canviat molt.
—Catalunya es troba en un bon moment, però encara ha de tenir més vins d’alta qualitat. Això ho ha d’apuntalar. Al mateix temps, perquè tot va lligat, és imprescindible assegurar també la dignitat del pagès i del viticultor, aquesta primera baula sense la qual no es pot fer vi. En molt pocs anys hi ha hagut un canvi substancial. De fet, es diu que a Catalunya tenim 2.700 anys d’història vinícola, amb la descoberta del jaciment de la Font de la Canya, al Penedès, que situa l’elaboració del vi en època pre-ibèrica, abans dels grecs i dels romans, que són els que el van estendre i van perfeccionar-ne el cultiu. Però la història del vi bo embotellat és molt curta. Fa poc se celebrava l’aniversari de la fundació del celler Escaladei, del 1974. Al Priorat es comencen a embotellar els vins en aquesta època.

—Fa quatre dies.
—I quan l’enòleg que avui es troba al davant del celler, en Ricard Rofes, me’n parlava, deia que encara estem a l’adolescència, que al vi català li falten anys. Si una cosa ens falta és temps. No obstant això, en aquests últims anys s’han fet canvis molt significatius. Crec que l’acadèmia ha tingut una part important i després la voluntat del sector de significar-se, perquè tenim un país que està amarat de vinyes, que avui reneix amb un coneixement molt profund d’allò que té entre mans. Hem fet aquest salt, de la quantitat a la qualitat, d’una manera real i efectiva.

—En aquestes dues últimes dècades l’enòleg i el celler han perdut protagonisme per a donar pas a la vinya i el paisatge. El vi comença a la vinya. És com el motor d’entendre diferent la manera de fer vi.
—Anna Espelt, que a l’Empordà té un projecte meravellós, explica que ara, després de vint anys de treball, de crear un mosaic agroforestal, el raïm i el paisatge s’han mostrat més resilients que mai. Per exemple, davant dels incendis, les vinyes actuen com a tallafocs. Aquesta consciència ambiental no s’improvisa, fa temps que s’hi treballa. De fet, molts dels enòlegs d’aquest país també són biòlegs i alguns són geòlegs. És a dir, hi ha una mirada molt atenta a la terra, segueixen tot el cicle de la vinya. Això s’ha anat covant en els últims anys. I també m’he adonat que els bons enòlegs es reivindiquen primer com a viticultors, com a pagesos, i fan vins de més alta gamma i també vins més respectuosos amb el paisatge que trepitgen. En el cas del Priorat, Sara Pérez sempre diu: “No ens plou, per una banda, i en el sòl hi ha una temperatura molt alta, ens crema.” Doncs hem de veure de quina manera podem fer vi per resistir aquest clima semiàrid que ens ve, que també arriba a Catalunya. 

—La solució no és abandonar la vinya o replantar-la amb un altre cultiu.
—No. I la vinya no es deslocalitza, aquesta història que les vinyes es planten a més alçada… Algunes, puntualment, es poden plantar, però els territoris vinícoles no es deslocalitzaran de la primera línia de mar, ni del Priorat, que només es troba a quaranta minuts del mar. Per tant, l’obsessió primera és el camp, perquè sense aquesta obsessió i aquesta dèria per a cuidar-lo i entendre’l, no hi ha la possibilitat de fer un gran vi, per descomptat.

—A més, la pagesia és la base per a mantenir vius els pobles i el paisatge cultivat i cuidat. Representen el futur de molts territoris del país.
—“Pagesia o mort”, el cartell del qual s’ha parlat tant. I també la necessitat de tenir pagesos, perquè, si no hi ha pagesos, no hi ha aliments i si no hi ha aliments, no hi ha vida. Durant les revoltes pageses, també a Mallorca, es podia llegir un cartell que deia: “Si seguim per on anem, menjareu turistes”. És a dir, s’ha d’acompanyar el productor de proximitat, perquè no només ens dóna aliments, sinó que ens cuida i preserva el paisatge. I si no hi ha paisatge, tampoc no hi haurà turisme, no vindrà ningú. Ester Nin diu que el departament d’Agricultura els hauria de pagar a ells. Perquè fan una feina importantíssima de conservar i restaurar el paisatge amb les vinyes en costers. És una feina titànica i un esforç econòmic increïble.

—L’altra cosa que ha passat en aquestes últimes dècades és el naixement de l’enoturisme, turisme interessat en el món del vi. D’una manera generalitzada, també és un fenomen molt nou.
—Crec que ha estat també una gran revolució. Catalunya, els Països Catalans, sempre han estat hospitalaris, són país d’acollida. Maria Sangenís, de Porrera, explica que les portes del seu celler sempre estaven obertes. El carter, quan arribava, feia un trago de vi i deixava les cartes. El que passa és que això s’ha professionalitzat. En els últims anys, els cellers ho han vist com una via de negoci. Per a mi el més important és que comuniques de manera directa allò que fas al celler. Crec que el millor lloc per a entendre un vi és allà on es fa, escoltant la persona que el fa i trepitjant les vinyes d’on ha sortit. Per tant, és una via de comunicació directa, franca, molt transparent. T’emportes una ampolla, un tros de paisatge i una filosofia de vida. La idea és que s’ha de viatjar i fer rebost, no només de vi sinó d’oli, que molts cellers també en fan, i de descobrir la restauració que hi ha al món rural, que és fabulosa.

—De fet, el vi hauria d’anar sempre lligat a la gastronomia, oi?
—Crec que sempre ha estat així. Nosaltres venim del porró, que sempre era a taula, si més no a casa meva. A l’estiu, a sobre les tovalles no hi faltaven mai el porró, el pa i les olives. La tríada mediterrània. Hi hauríem de tornar, tot i que el ritme de vida que porten és molt diferent del d’abans i a casa sovint hi mengem poc. Especialment a l’hora de dinar. Però, vaja, el vi i el menjar fan una harmonia natural històrica. Però per a mi és molt important també reivindicar el maridatge cultural. Crec que el vi necessita nous públics i nous espais i la cultura ho permet i ho facilita amb un bon llibre, amb una bona pel·lícula, escoltant música, amb una copa de vi. I, sobretot, el vi ha d’aparèixer i ha d’entrar als espais on els joves tenen relació. I això requereix que hi hagi un maridatge cultural. I en aquest sentit, per què no el vi en llauna, si és bo? No substitueix una ampolla, sinó un moment de consum a la platja, a la muntanya o en un concert a peu dret. Hem de ser més innovadors, més atrevits. El món del vi encara té un punt conservador i crec que hem de ser capaços de superar aquesta barrera i obrir-nos a nous consumidors. El gran repte en l’àmbit del consum i del consumidor és crear un vincle nou, jove, que és el que ara mateix no contempla beure vi ni gaudir-lo. Els últims estudis que s’han fet, que em sembla que són del govern de Madrid, sobre joves i vi, diuen que els joves beuen vi quan se celebrava alguna cosa a casa.

—No va amb ells?
—Ho veuen com una cosa molt dels pares. També hem vist, en aquests anys, una evolució en les etiquetes més atrevides, informals, en què entra el disseny, la il·lustració, la fotografia… És a dir, que el vi ens ha d’entrar pels ulls. I després ha de tenir coherència amb el que trobem en boca. I hem de ser molt desenfadats amb les propostes, creuar disciplines i que la gent pugui gaudir del vi, no els hem de dir que cal saber-ne per a beure’n, i això lliga també amb la consciència, amb la moderació a l’hora de beure vi. Crec que sempre hi ha un vi esperant algú en algun lloc. 

Avui, diumenge 27 d’abril, se sortejarà la Grossa de Sant Jordi, de Loteries de Catalunya. Enguany s’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999–, amb un total de trenta-cinc sèries per cada número. El preu del bitllet és de cinc euros i qui tingui la combinació guanyadora –que hi coincideixin el número i la sèrie– s’endurà el primer premi, de dos milions d’euros.

On es pot comprar la Grossa de Sant Jordi?

Els bitllets es poden comprar en els punts de venda de la xarxa comercial de Loteries de Catalunya i per internet, a la web o a l’aplicació. També es pot demanar un número concret a qualsevol dels punts de venda que tinguin terminal, que podrà imprimir al moment el bitllet amb el número elegit.

On i quan serà el sorteig de la Grossa de Sant Jordi? 

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2025 serà a porta tancada. La previsió és que es faci a la 13.00, però el resultat oficial serà disponible al cap d’una estona. No s’emetrà en directe per la televisió, com es fa sempre amb la Grossa de Cap d’Any, sinó que es publicaran els números premiats a la web de Loteries de Catalunya. A VilaWeb en farem un seguiment en directe perquè sapigueu immediatament quins són els números guanyadors.

També podreu consultar els resultats a la web oficial de Loteries de Catalunya, a la pàgina web i a l’aplicació mòbil.

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

• Premi extraordinari: 2.000.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la primera extracció i el número de sèrie (de l’1 al 35) coincideixi amb les xifres obtingudes en la segona extracció.
• Primer premi: 50.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Segon premi: 20.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Tercer premi: 10.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la quarta extracció. Igual que en els premis anteriors, es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Quart premi (segon reintegrament): 5 euros. Quan la darrera xifra de la butlleta coincideixi amb la cinquena extracció del sorteig, entre el 0 i el 9.

Premis relacionats amb el 1r premi

• 2.000 euros: els números anterior i posterior al 1r premi
• 500 euros: les quatre darreres xifres
• 100 euros: les tres darreres xifres
• 30 euros: les dues darreres xifres
• 5 euros: la darrera xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

• 500 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 200 euros: les quatre darreres xifres
• 30 euros: les tres darreres xifres
• 10 euros: les dues darreres xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

• 200 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 100 euros: les quatre darreres xifres
• 20 euros: les tres darreres xifres
• 5 euros: les dues darreres xifres

On i quan es poden cobrar les butlletes premiades?

Els premis fins a 120 euros es poden cobrar a qualsevol establiment autoritzat per a vendre aquesta rifa que tingui terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària, a CaixaBank –a partir de 120 euros i fins a 150.000– i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya.

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig.

Els Amics de les Arts fan vint anys. Per celebrar-ho, el grup integrat per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué publiquen 20 anys d’Amics, un àlbum en què revisiten vint èxits de la trajectòria acompanyats de vint artistes convidats. Hi han participat, entre més, Santi Balmes, Lluís Gavaldà, Judit Nedderman, Tomeu Penya, Joan Dausà, Sergio Dalma, Sidonie, Andrea Motis, Figa Flawas i The Tyets. Tots plegats han deixat la seva petjada en el disc en forma de veus i arranjaments musicals.

Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”

La tarda de Sant Jordi visiten la redacció de VilaWeb per culminar una diada plena de compromisos. Durant la conversa, s’alternen a l’hora de respondre amb la mateixa compenetració i naturalitat que ho fan quan canten sobre l’escenari.

—Estreneu disc per Sant Jordi, un dia a priori reservat als llibres. Per què?
—Dani Alegret [D. A.]: Ho havíem pensat moltes vegades, però no ho havíem acabat de dur a terme.
—Ferran Piqué [F. P.]: Molta gent ens ha recomanat de no publicar el disc per Sant Jordi, però nosaltres sempre hem pensat que és el millor dia de l’any! Una jornada en què la cultura i, concretament, els llibres surten al carrer. Ara que també som una discogràfica i que ens ho maneguem tot nosaltres, ho hem pogut complir.

—Per celebrar els vint anys de carrera, heu fet un disc en què reinterpreteu vint èxits en col·laboració amb vint artistes. Com va sorgir la idea?
—Joan Enric Barceló [J. E. B.]: La intenció era fer una festa i convidar-hi amics. I quan et conviden a una festa, normalment preguntes què hi has de dur. Si una coca, el cava o el que sigui. Doncs aquí, igual, molts d’aquests artistes convidats ens van demanar de reinterpretar una cançó. Per exemple, la Pegatina va elegir “Ja no ens passa” i hi va voler afegir uns vents i un acordió. En canvi, en Lluís Gavaldà va voler cantar “No ho entens” sobre la base original. Els Figa Flawas van refer “Carnaval” de zero i la van encarar des d’un angle totalment diferent. En definitiva, cada convidat ha triat la petjada que volia deixar en la discografia dels Amics de les Arts.
—D. A.: Hem de dir que, quan vam comentar la idea, això de fer vint cançons pels vint anys amb vint convidats sonava molt bé i tenia molt sentit… Però no érem conscients de la feinada que era. Però ara estem convençuts que ha valgut la pena, quadrar totes aquestes agendes, perquè hem recollit molt amor.
—F. P.: Ha costat tant, que gairebé l’hem de treure per al vint-i-unè aniversari!

—Habitualment, moltes d’aquestes col·laboracions es fan a distància, però heu optat per treballar plegats a l’estudi. Això ha marcat la diferència?
—F. P.: No ho enteníem d’una altra manera. La gràcia del projecte també era fer-nos el regal de dedicar temps i espai a estar amb la gent que admirem i amb qui hem compartit molts anys de carrera musical. Cada artista treballa d’una manera diferent i aquesta experiència ens ha servit per a aprendre molt. No té res a veure com entra en un estudi el Santi Balmes que els Figa Flawas. Ho fan amb una energia diferent, amb idees diferents i ataquen els problemes i la música de manera també diferents. Per això aquests aprenentatges han estat el millor regal que ens enduem d’aquest disc dels vint anys.

Ferran Piqué. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Ferran Piqué. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Ferran Piqué. Els Amics de les Arts 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Entre els convidats, hi ha artistes de tot el país i també una barreja entre projectes consolidats o veterans, com Sopa de Cabra o Sidonie, i altres generacions més joves, com The Tyets o els Figa Flawas que ara esmentàveu. Ha estat intencionadament?
—D. A.: Ha estat tot força natural. Amb els artistes més joves, com per exemple els Figa Flawas, hem connectat i hem acabat construint una certa amistat arran d’haver-nos trobat compartint camerinos. En canvi, a l’Alba Careta li ho vam proposar perquè l’admirem artísticament i la idea de tenir una cançó versionada en format jazz també ens semblava curiosa. Tot ha sorgit orgànicament, fruit del que ens venia de gust. No hi ha hagut cap artifici de cap mena. És cert que hi ha algú que no coneixíem directament, com el Sergio Dalma, tot i que teníem vincle amb ell perquè havíem fet una broma mítica en els concerts sobre ell…
—F. P.: Teníem un vincle amb ell sense que ho sabés!
—D. A.: O en Tomeu Penya, que tampoc el coneixíem personalment, i ha estat una sort poder-hi treballar-.

—Aquesta versió de “Tothom es separa” amb Tomeu Penya ha sorprès molt. Com es va gestar?
—J. E. B.: Tot ve d’un joc intern que tenim. Quan fem una cançó, a vegades ens agrada jugar a cantar-la amb la veu d’un altre artista famós. I en Tomeu Penya té una manera de cantar que és molt imitable. Per això, vam pensar que seria divertit que jugués amb nosaltres. I de seguida ens va dir que sí. A més, va ser molt divertit perquè ens va demanar que li enviéssim tot de manera totalment analògica. El CD en un sobre i la lletra que havia de cantar impresa en un paper. Quan ho va rebre, ens va respondre amb una adreça i una cita, com si fos una cosa secreta.

—Per tant, en aquest cas, el mite encaixa amb la realitat.
—J. E. B.: Té la seva part enigmàtica, però alhora és un paio molt proper. De seguida va començar a explicar anècdotes d’aquí i d’allà, va venir amb un amic seu que li fa les veus en els concerts, ens va explicar que després tenia un dinar…
—D. A.: És que Tomeu Penya cantava en català a Mallorca quan ningú ho feia. Poca gent l’ubica tant en aquest passat més reivindicatiu, però el té!
—F. P.: En aquest sentit, és un referent.

—Tinc entès que sou bons amics també fora de l’escenari. Com heu gestionat aquestes dues dècades de convivència gairebé ininterrompuda?
—J. E. B.: Érem molt bons amics quan vam començar, però ara ja no! [Riuen]
—F. P.: No hi ha hagut mai cap drama. Cap moment en què ens hàgim plantejat plegar. Alhora, és evident que, com passa en qualsevol relació, no tot sempre són flors i violes. Ara, personalment, tinc clar que la feina és el que més m’agrada i que els meus companys em fan millor. Per tant, si el meu objectiu és fer música i explicar històries en cançons, la millor manera és fer-ho acompanyat de la gent que considero que són els millors i que m’estimen. A més, són els qui poden dir-me si m’equivoco en algun lloc o, al contrari, si he de posar-me més amb una cosa que em surt bé. En aquest sentit, crec que tenim aquesta honestedat de dir-nos les coses que pensem que cal en una relació, i encara més en una relació de tres. Sabem quan hem de cedir i sabem quan hem de remar.
—J. E. B.: No es pot dir millor!

Els Amics de les Arts. (D'esquerra a dreta: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Els Amics de les Arts. (D'esquerra a dreta: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—El grup es va formar fa vint anys arran de la convivència en un pis del carrer de Muntaner de Barcelona. Què en recordeu, d’aquella època?
—J. E. B.: Molta brutícia… Molta carmanyola!
—F. P.: Fets per la teva mare!
—J. E. B.: La meva mare em preparava moltes carmanyoles i tothom en menjava. Era una cosa magnífica, perquè els alimentàvem a tots.
—D. A.: Magnífica per a nosaltres!
—J. E. B.: Diguéssim que la resta del pis no estava tan ben proveïda… Però, seriosament, era una època d’explosió total. En el meu cas, venir d’un poble a Barcelona… Compartir pis ens va canviar la vida. Van ser anys molt intensos i molt macos. De fet, encara avui quan passo per on teníem el pis, a l’encreuament de Muntaner amb la Travessera de Gràcia, no puc evitar de somriure perquè hi vam viure coses molt maques.
—D. A.: Penso que hauríem d’haver fet més cançons! No sé què passa quan ets jove, però sempre perds el temps. I no n’ets conscient, que després no en tindràs tant!
—J. E. B.: Quan ets jove el temps també passa de forma diferent. Quan et fas grans i tens fills, t’adones que és molt valuós…

—El canvi més visible en aquestes dues dècades és que vau començar essent quatre i ara sou tres.
—D. A.: Hòstia! [Fingint sorpresa mentre mira als costats com si faltes algú]

—Com van gestionar la sortida d’Eduard Costa el 2018?
—F. P.: El grup neix perquè som quatre amics que tenim una idea i unes inquietuds comunes i volem fer un tipus de cançons i remar cap a un lloc concret. És molt difícil que això aguanti tota la vida. Arriba un moment que l’Eduard té unes inquietuds diferents i comença a veure que vol explicar un altre tipus de coses i fer-ho d’una altra manera. Nosaltres, com a amics, vam fer dues coses: primer, abraçar-li la idea, encoratjar-lo i desitjar-li molta sort. I, després, li vam dir que havia de valorar el fet que havíem tingut èxit i això és molt estrany. I bé, sabem que continua fent coses i li desitgem sempre el millor.

—Va ser difícil comunicar-ho?
—F. P.: Ho vam explicar tal com va ser. Tampoc ens vam plantejar de fer-ne màrqueting. No ha estat mai la nostra manera de ser. Sempre ens ha funcionat ser honestos amb la gent.
—D. A.: El més difícil de la gestió va ser repartir-nos les lletres una altra vegada! Recordo ser en ple concert i pensar, ara què cantem cadascú?

[VÍDEOS] Els Amics de les Arts acomiaden Eduard Costa amb un emotiu concert simfònic

—En aquests vint anys, com heu evolucionat a l’hora de treballar plegats?
—D. A.: Amb el temps hem après a delegar millor les feines. Al principi, tots volíem fer-ho tot i tot plegat acabava essent una mena de competició. Ara hem après que està bé que cadascú tingui la seva responsabilitat: el Ferran amb la producció, els sons dels sintetitzadors, les línies electròniques, el Joan Enric amb les lletres i jo amb els arranjaments musicals més clàssics i també vocals. Sabem que tothom pot opinar de tot, però així treballem de manera paral·lela.
—J. E. B.: A mesura que et fas gran i entres a l’estudi moltes vegades, entens que el que tens al cap és només un punt de partida. Molts cops hi entràvem amb massa idees fixes i volíem 50.000 coses en cada cançó. Hem descobert que, un cop comences a enregistrar, la cançó es va escrivint sola i, a vegades, vol anar cap a uns altres llocs i val la pena tenir certa flexibilitat.
—F. P.: Ho deia el mític productor Quincy Jones en un documental: sempre has de deixar un espai perquè Déu entri a l’estudi. No pots anar amb una idea massa tancada, sempre s’ha de deixar un espai perquè aparegui la màgia.

Dani Alegret. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Avui hi ha organitzada una manifestació a Barcelona en favor del català. Com a exponents de la cultura i la música en català, com valoreu el moment de la llengua?
—D. A.: Amb preocupació.
—J. E. B.: Ens preocupa que els joves no adoptin el català com a llengua i la nostra manera de lluitar-hi és continuar fent cançons. Fer-les en català, la llengua que estimem i en què parlem als nostres fills. Penso que cadascú ha de fer una militància absolutament individual. Es poden fer polítiques per a atacar segments concrets de població i canviar coses, però el més important és mantenir-te en el català i fer-lo servir. Tenim idees per a fer sèries, films, cançons, musicals… I sempre amb la nostra llengua com a punt de partida. Quan nosaltres vam començar, els Figa Flawas devien tenir deu anys i van veure que es podia fer música en català i per això ara ho fan. Així que ho continuarem fent perquè d’aquí a deu anys més, quan aparegui una nova fornada que ja ens redueixi a uns autèntics dinosaures de la música, treballin també en català.

—De fet, heu adoptat aquest paper de padrins de grups emergents. Sense anar més lluny, vau col·laborar amb The Tyets quan encara no eren el grup d’èxit que són ara.
—J. E. B.: Sí, i ens fa molt contents. Vam anar al concert final de la seva anterior gira i un integrant del seu equip ens ho va agrair. Ho vam fer d’una manera totalment altruista. Recordo que la cançó ens va agradar molt i ràpidament vam veure que eren gent que volien fer coses divertides, però no ens imaginàvem que ho petarien com ho han fet! Només volíem fer una cosa divertida, que estigués bé i que tingués un sentit.
—D. A.: Sempre hem intentat abraçar coses artístiques només pel fet que ens han agradat. Al disc hi ha la cançó “Apunto Shakespeare” amb Amulet i O-erra, que són dos grups de Mallorca que ara mateix no són gaire coneguts, però que segurament ho arribaran a ser. Hem volgut col·laborar amb ells simplement perquè la versió que ens van enviar fa uns anys era tan bonica que, tot i que no tinguessin aquest grau de fama que tenen la resta d’artistes del disc, els volíem incloure. Com a artista, has de fer aquestes coses perquè el teu compromís no és únicament amb la indústria, sinó també amb l’art. Evidentment, no vull ser fals, i és cert que també col·laborem amb artistes reconeguts, però, sempre que podem, intentem mirar cap als costats.

Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Ara que parleu de la indústria, les dinàmiques de consum musical han canviat molt en aquests vint anys. Sembla que ara és el moment de fer cançons curtes i enganxifoses, amb coreografies que funcionin a xarxes com TikTok. Com viviu aquesta transformació?
—J. E. B.: M’agrada molt el teu matís. Has dit enganxifoses perquè soni més pejoratiu… Una cosa que no farem mai serà perseguir res. Aquests canvis comunicatius, els veiem, i n’agafem les coses que ens interessen i les provem al nostre terreny, però no ens veig fent segons quines coses per una qüestió generacional. Bé, les coreografies no les veig per un tema de motricitat i coordinació…
—D. A.: És absurd, que els cànons de la indústria imposin als artistes i compositors una restricció temporal com aquesta. Et llences pedres a la teva teulada! Fets com que la tornada hagi d’arribar en els primers trenta segons d’una cançó no et permet desenvolupar segons quines coses… Nosaltres no ho encarem així!
—F. P.: A vegades, les limitacions poden tenir un vessant positiu, perquè posen reptes a l’artista. Antigament, els singles tenien una durada determinada, i quan van aparèixer els LP, de cop i volta, van arribar també els àlbums conceptuals amb cançons de vuit o deu minuts. Ara, crec que aquesta limitació que imposa TikTok és anar una mica massa enllà. Al final, parlem de visualitzacions de deu segons, això no són cançons. Si fer-ne una implica emocionar algú, deu segons són tan breus que no pots fer ni els preliminars.

—Després de l’èxit de Pares normals teniu a l’horitzó la producció d’un altre musical. Com va la cosa?
—J. E. B.: Com ho saps, això? [Riu.]
—D. A.: Tenim una idea que ens agrada moltíssim. És el musical natural que algun dia havíem de fer. De fet, tenim escrites tres o quatre cançons, tenim el guió estructurat, però ja vam aprendre amb Pares normals que cal anar molt a poc a poc amb els musicals, perquè és molta feina i una gran inversió econòmica. Els musicals no ens serviran per a viure, però per a això ja tenim les nostres cançons i els nostres concerts.

—Un cop complerts i celebrats els vint anys, us queda corda?
—D. A.: Ens ho passem molt bé fent el que fem. Som tres ments inquietes que ens hem trobat i gaudim molt creant. Tenim aquesta gran sort i la volem aprofitar. Si algun dia aquesta màgia se’n va, pararem. Per sort, crec que tenim amics per molt de temps!
—J. E. B.: Per vint anys més!

Els Amics de les Arts. (D’esquerra a dreta: Ferran Piqué, Dani Alegret, Joan Enric Barceló ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

El Cine París de Solsona ha tornat a obrir avui després d’haver estat tancat d’ençà del 2020, quan la pandèmia en va obligar la clausura. Cinc anys més tard, la ciutat recupera una de les sales més emblemàtiques gràcies a la implicació d’una xarxa de voluntaris que gestionaran íntegrament el funcionament del cinema.

La reobertura s’ha fet amb la projecció de Casablanca, un clàssic del 1942 que, amb la cèlebre frase “Sempre ens quedarà París”, ha estat una tria molt simbòlica. La sessió ha aplegat 250 persones en una platea amb capacitat per a 489. Demà, es projectarà Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, basat en la novel·la homònima de Laia Aguilar, i abans de la sessió hi haurà una conversa amb l’equip de producció.

Martí Abella, president de l’Associació d’Amigues i Amics del Cine París, ha expressat a l’ACN la gran emoció que es viu a Solsona: “És un equipament molt important per a la ciutat.” També ha remarcat que prioritzaran la projecció de films catalans i en català sempre que sigui possible.

Un model de gestió amb vocació d’extensió

El projecte ha estat possible gràcies a un acord entre la propietat del cinema i l’Ajuntament de Solsona, que assumirà la meitat del lloguer (15.000 euros anuals). L’altra meitat serà a càrrec de l’associació gestora, que ja compta amb 150 voluntaris i 320 socis. La iniciativa, basada en la implicació ciutadana, preveu que els voluntaris s’encarreguin de la venda d’entrades i crispetes, la gestió del bar i la projecció dels films, per a la qual han rebut formació específica.

Martí Abella ha expressat la voluntat que aquest model pugui servir d’exemple per a més poblacions: “Som una proposta nova i creiem que pot servir a altres llocs. Catalunya està plena de bons cinemes que han hagut de tancar.”

Un dia d’emoció i orgull per a la ciutat

L’ambient avui era de gran emoció. Ignasi Ferràs ho ha resumit amb entusiasme: “És un dia de celebració molt important. En un moment en què els cinemes tanquen, obrir-ne un a Solsona és tot un orgull.” Maria Claret ha recordat que durant aquests cinc anys els veïns havien de desplaçar-se a ciutats com ara Manresa per a veure cinema, cosa que, sovint, desanimava molta gent.

Joan Parcerisa n’ha descrit l’obertura com una “festa molt gran”, i Núria Lorente, voluntària del projecte, ha explicat que la reobertura li fa especial il·lusió: “Quan va tancar, em va fer molta llàstima i volia fer tot el possible perquè això funcionés.”