L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) ha publicat un sondatge que mostra un empat entre els partidaris de la independència i els qui volen mantenir Catalunya com a comunitat autònoma, tots dos entorn del 30%. Aquesta situació no es donava d’ençà del 2011. El 2013, la màxima divergència entre les dues opcions situava els partidaris de la independència en un 44,3% i els de l’autonomisme en un 24%. D’aleshores ençà, les posicions s’han anat acostant, sobretot a partir dels esdeveniments del 2017. L’estudi també constata un lleuger augment dels qui voldrien que Catalunya fos només una regió d’Espanya, que ara són el 10%.

El desencís amb el procés independentista es fa evident en les expectatives de futur: només un 5% dels enquestats creu que culminarà amb la independència. Aquesta percepció ha retrocedit des del 2018: 16 punts entre els votants de Junts, 24 entre els d’ERC i 20 entre els de la CUP. Tot i això, la majoria considera que el procés no s’ha acabat. Ara com ara, hi ha un empat (40%) entre els qui defensen l’abandonament del procés i els qui prefereixen un acord amb l’estat espanyol per ampliar l’autogovern.

La dretanització dels homes joves i la bretxa de gènere

L’estudi destaca la creixent dretanització dels homes joves i la bretxa ideològica respecte a les dones de la mateixa edat. Entre els homes de 18 a 24 anys, només el 53% considera l’extrema dreta una “amenaça” per a la democràcia, mentre que entre les dones del mateix grup d’edat el percentatge arriba al 82,6%.

Aquesta diferència es fa més evident en la percepció sobre els sistemes polítics: encara que la democràcia és el model preferit del 61,8% d’aquests nois, un 16,4% considera que “en algunes circumstàncies un règim autoritari pot ser preferible”, més del doble que entre les dones de la seva edat.

La bretxa de gènere també es reflecteix en l’eix esquerra-dreta, amb els homes situant-se, de mitjana, en un 4 sobre 7 i les dones en un 3. Pel que fa al feminisme, el suport dels nois menors de 25 anys ha caigut del 57,7% el 2023 al 40% enguany, una davallada de gairebé divuit punts.

Democràcia amenaçada i canvi polític a Catalunya

L’enquesta identifica les principals amenaces percebudes per a la democràcia: les notícies falses (83,7%), l’extrema dreta (81,7%) i les desigualtats econòmiques (79,2%). En canvi, la immigració (18,1%) i el feminisme (16,6%) són les menys assenyalades.

Pel que fa a l’escenari polític català, el sondatge reflecteix un canvi de tendència. Salvador Illa és el preferit per al 20,6% dels enquestats, gairebé deu punts més que fa un any, abans de ser president. En canvi, Carles Puigdemont baixa del 16,7% al 14,5%, i Oriol Junqueras, del 12,8% al 10,7%. Segons el director de l’ICPS, Oriol Bartomeus, aquesta pregunta podria estar condicionada per l'”efecte president”, atès que “molta gent” l’interpreta com un examen sobre qui ocupa el càrrec.

L’opinió sobre la immigració també ha canviat respecte del 2023. Els qui es mostren favorables han passat del 59,7% al 53,9%, mentre que els qui la veuen amb recel han crescut del 21,7% al 28,1%. Els homes menors de 25 anys són els més contraris (38%), mentre que les dones de menys de 35 anys són les més favorables (71%).

L’estudi es va fer al novembre amb 1.200 entrevistes presencials a majors de 18 anys amb passaport espanyol. Els analistes subratllen que les dades reflecteixen un moment de transformació social i política a Catalunya, amb diferències generacionals i de gènere creixents en la percepció de qüestions fonamentals com la democràcia i el futur polític del país.

“Estem davant d’un cas de lawfare de manual”, ha reafirmat el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull. Junts ha denunciat “acarnissament” en la decisió del Tribunal Suprem espanyol de ratificar la condemna de Laura Borràs a quatre anys i mig de presó per prevaricació i falsedat documental, i tretze d’inhabilitació, per haver adjudicat una vintena de contractes a Isaías Herrero quan dirigia la Institució de les Lletres catalanes. Turull ha mantingut el discurs que oficialment havia fet el partit fins ara: que el de Borràs és un cas de lawfare. Turull ha emmarcat la sentència en una “dinàmica més de rebel·lia” del Suprem i ha qualificat la resolució d’injusta. Junts sosté que fins i tot és més dura que la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

“La justícia espanyola s’està consolidant com el Guantánamo de la justícia europea”, ha afirmat Turull. Junts ha assegurat que el partit farà tot el que li que demani la que va ser la seva presidenta fins al darrer congrés, però no faran cap pas sense el seu consentiment. S’ha de tenir en compte que una de les opcions que hi pot haver sobre la taula per evitar l’entrada a la presó de Borràs és la petició d’un indult. I és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que també va imposar-li una multa de més de 36.000 euros, ja va proposar un indult parcial perquè la pena de presó no excedís els dos anys i no hagués d’ingressar en un centre penitenciari. Entre altres raons, el tribunal sentenciador considerava que la pena que resultava de la suma dels delictes tipificats era excessiva i no hi va haver lucre personal. En qualsevol cas, l’indult dependria d’una decisió del consell de ministres, i es podria afegir a les carpetes negociadores que Junts manté obertes amb el PSOE, amb la complexitat afegida que suposa el compte enrere del debat al congrés de la proposició de llei de la qüestió de confiança, que podria tenir lloc en el termini d’un mes. 

Carles Puigdemont i Borràs havien negociat que, en deixar la presidència del partit, la també ex-presidenta del parlament presidiria la nova fundació de Junts. La setmana passada, l’executiva del partit va aprovar la petició d’entrada de Borràs al patronat de la FunDem, però la ratificació de la condemna del Suprem no només ho complica legalment sinó que situa la prioritat política en evitar l’entrada de Borràs a la presó. Junts no ha volgut entrar en l’estratègia judicial de l’ex-presidenta del partit però Turull ha assenyalat que el Tribunal Constitucional podria aturar les conseqüències de l’execució de la sentència.

Montserrat Duran i Toni Comín, candidats a les eleccions del Consell de la República, denuncien que hi ha hagut irregularitats durant el procés electoral i reclamen una auditoria per a esclarir els fets. Tots dos accepten la victòria de Jordi Domingo, però manifesten dubtes sobre la transparència del procés i reclamen una auditoria. Segons els resultats proclamats, Duran ha estat segona amb el 22,77% dels vots i Comín tercer, amb el 9,19%.

En un comunicat, Duran, que ha encapçalat la candidatura #REvolucionemNos, assenyala directament Domingo i diu que la seva campanya ha estat plena “d’irregularitats i abusos”. “Per la qual cosa demanarem les explicacions necessàries i, en cas que no siguin prou clares ni suficients, emprendrem totes les mesures i accions que corresponguin”, diuen. També esperen que la candidatura de Domingo anunciï que complirà el compromís que va adquirir en signar l’acord de garanties electorals, que estableix que el nou govern encarregarà una auditoria informàtica per garantir que no s’ha produït cap alteració voluntària ni involuntària dels resultats electorals.

Comín també ha expressat la seva preocupació pel procés electoral del Consell de la República i assenyala que hi ha hagut unes quantes incidències que han afectat els drets dels electors i la neutralitat exigida en un procés electoral. En un comunicat, considera que cal analitzar aquestes anomalies i elevar-les als responsables del procés.

Comín també lamenta que la Sindicatura Electoral no hagi permès la presència d’interventors durant l’obertura de les urnes. “Aquesta petició forma part de l’acord signat per les cinc candidatures. La candidatura “Destí: Independència” hem reiterat aquesta petició fins a tres vegades a la Sindicatura Electoral en els darrers dies i en cap de les tres hem obtingut una resposta explícita. “, diu. A més, Comín insisteix en la necessitat d’una auditoria posterior per certificar els resultats, tal com s’havia acordat, i demana que es dugui a terme de manera immediata i amb les garanties tècniques necessàries.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) ha guanyat el tercer premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, convocat per Comanegra i Àfora Focus Edicions i dotat amb 25.000 euros. La novel·la, titulada El passatge, és la història d’una nena de família humil del barri de Sant Pere. És marcada per la importància de dos passatges paral·lels: el passatge d’en Cirici (avui passatge de les Manufactures) i el passatge de Sert, i per la relació d’amor i amistat entre la Regina i Josep Maria Sert, el gran pintor i muralista de la primera meitat del segle XX. L’acció d’El passatge arrenca a la Barcelona de final del segle XIX. Les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, cada vegada amb més activitat i noms destacats.

La localització del lliurament del premi no ha estat casual: els organitzadors han volgut fer-lo al Teatre Romea, situat al carrer de l’Hospital, un espai que pren molta importància en la novel·la, perquè és un dels escenaris on la protagonista creix personalment i culturalment. “En aquella època, espais culturals com aquests eren especialment importants per a les classes obreres. El Teatre Romea, no ho oblidem, va ser creat precisament perquè les classes populars també poguessin anar al teatre”, ha dit Maria Carme Roca, que de petita també va trepitjar molt aquest espai. El Teatre Principal i el Goya també treuen el cap a la novel·la.

El jurat, format per Francesco Ardolino, Llucia Ramis, Enric H. March, Jordi González i Alba Cayón, ha decidit premiar la novel·la per diferents motius: d’una banda, la capacitat de transmetre l’essència d’un barri de Barcelona poc explorat literàriament i, especialment, per com aconsegueix fer-ho concentrant el gruix de l’acció en molt pocs metres; de l’altra, pel treball minuciós de documentació històrica, amb un arc temporal tan ampli com rellevant (de finals del segle XIX fins al 1949); la recreació d’un mapa cultural de la ciutat estretament marcat pel teatre, en què la diversitat dels teatres de Barcelona hi apareix representada com a reflex de la realitat econòmica i política de cada moment i de l’ascens social de la protagonista; la construcció d’una veu narradora que “mimetitza perfectament amb la senzillesa de la dona protagonista i amb la seva evolució” i, finalment, per l’exploració en la vida i obra d’un artista barceloní “amb un profund interès literari com és Josep Maria Sert.”

Durant l’entrega del premi, Maria Carme Roca, nascuda a Barcelona, ha reconegut que d’ençà que va descobrir fa tres anys que es va crear aquest premi que pensava a presentar-hi un novel·la algun dia. Per això, avui, s’ha mostrat especialment emocionada i feliç. “M’estimo molt Barcelona i Santa Eulàlia. Com que vaig anar a un col·legi de monges, tenia especialment estima a Santa Eulàlia, que és molt nostrada.”

A la novel·la, Roca demostra tenir un gran coneixement dels carrers i la història del barri de Sant Pere, per on ha confessat haver-s’hi passejat molt amb els seus pares. Així mateix, ho ha volgut destacar Fèlix Riera, director d’Àfora Focus: “Maria Carme Roca té la capacitat de transmetre l’essència d’un barri, i són les pedres dels passatges les que ens parlen, les que ens expliquen la història de la ciutat a través de la seva memòria.” Alhora, ha afegit que els passatges ens ajuden a entendre i connectar els barris i els temps històrics. “Connecta la Barcelona de dins i fora les muralles, la Barcelona cosmopolita i la local. I és de les poques novel·les en què el carrer transforma també els personatges.”

Jordi Puig Ferrer, director i editor de Comanegra, també ha aprofitat per a celebrar la consolidació del premi després de tres edicions. El 2024 va guanyar-lo Lluís-Anton Baulenas, amb Seré el teu mirall, i l’any passat Sylvia Lagarda-Mata, amb Veus de mort als Encants Vells. Justament aquest mes s’imprimeix la cinquena edició del llibre de Lagarda-Mata.

Gino Rubert ha estat l’artista que ha fet el guardó d’enguany, que representa una copa.

L’argument d'”El passatge”

El passatge arrenca l’acció a la Barcelona de finals del segle XIX, en un moment en què les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, amb cada vegada més activitat i noms destacats.

És l’època de l’actriu Margarida Xirgu –avui present en certa manera a través del mural de Joan Fontcuberta que hi ha exposat al tetre Romea titulat El fantasma de la Xirgu (2020)–, que la protagonista coneixerà perquè són veïnes del barri de Sant Pere. La Regina estima el seu barri, la seva foscor i el seu tragí, la ciutat vella; a la vegada, va descobrint les possibilitats que li ofereix la ciutat nova. Amb el periple vital de la protagonista, el lector passa de l’esclat de llum del Modernisme al pou de foscor de la postguerra.

Quan la Regina Soldevila era una nena i jugava a fet i amagar pel passatge de Sert, va creuar la mirada per primer cop amb un noi que ho espiava tot des de la seva finestra. Josep Maria Sert, que acabaria sent un dels artistes més importants d’Europa, es va enamorar de la Regina abans de començar la seva fulgurant carrera d’èxit internacional, i no es van acabar de separar mai del tot. Mentre ell col·leccionava amants il·lustres (Colette, Misia, Roussy Mdivani…), ella procurava formar una família que li fes oblidar la pobresa, els conflictes que sotragaven la ciutat i aquell primer amor.

L’autora

Maria Carme Roca és historiadora i filòloga catalana, i una de les escriptores més llegides del país. D’ençà del 1997 es dedica exclusivament a l’escriptura. Ha publicat més de setanta llibres, tan adreçats a adults com al públic infantil i juvenil. Ha cultivat el conte curt, l’assaig i la novel·la, especialment el gènere històric. Al llarg de la seva trajectòria ha guanyat nombrosos premis, com ara el Nèstor Luján de novel·la històrica el 2006 per Intrigues de palau, el Joaquim Ruyra el 2012 per Katalepsis o el Premi Literari de Girona Prudenci Bertrana de novel·la per El far, el 2018. Ha dedicat novel·les a moltes figures destacades de la història de Catalunya, i amb aquest Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona suma un nou reconeixement. A més, l’autora ha dedicat molts llibres a la seva ciutat natal, Barcelona, tal com ha recordat Riera, com ara Barcino, La noia del club o Les illes interiors.

Jordi Domingo serà el nou president del Consell de la República. Domingo ha guanyat les eleccions de l’entitat amb 5.340 vots, el 65,86% del total; per sobre de Montserrat Duran, candidata de la plataforma REvolucionemNos, que ha quedat en segona posició, amb el 22,77% dels vots (1.846 en total), i Toni Comín, que ha obtingut el 9,19% dels vots (745).

Domingo havia disputat l’hegemonia de Comín d’un bon començament i el seu pes havia guanyat notorietat amb el pas de les setmanes. El dia abans de les eleccions, el candidat Jordi Castellà va integrar-se en la candidatura de Domingo. Segons que van explicar, Castellà assumirà el lideratge en l’acció internacional del Consell davant les Nacions Unides i diuen que aquesta nova col·laboració permetrà d’impulsar la “via de les Nacions Unides” i coordinar les delegacions exteriors del Consell.

Qui és Jordi Domingo?

Jordi Domingo és advocat i ex-cònsol major del Consolat del Mar. És un advocat amb una trajectòria professional de més de quaranta-set anys en els àmbits del dret civil, mercantil i processal. Es va graduar a la Universitat de Barcelona i és membre del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) d’ençà del 1975.

Durant anys, com a advocat i el seu paper com a jurista, ha estat compromès amb la denúncia contra els abusos i la repressió de l’aparell judicial espanyol contra l’independentisme i ha tingut un paper actiu en la construcció nacional, fent aportacions polítiques, com ara una proposta de constitució de la República Catalana.

El 1989 va fundar el primer despatx català a Moscou, amb què va establir una relació estreta amb la Unió Europea i va col·laborar en projectes empresarials internacionals, especialment en països amb economies emergents. El seu despatx va ser col·laborador de les Nacions Unides i membre del Centre de les Nacions Unides per a la Facilitació del Comerç i Desenvolupament del Comerç Electrònic (UN/CEFACT).

Domingo es presenta a les eleccions amb tres eixos: transparència, consens i territori. Segons ell, en la legislatura anterior hi va haver manca de transparència. Creu que convé que el Consell aplegui totes les sensibilitats de l’independentisme i que els consells locals tinguin un paper clau. Així mateix, assenyala que el Consell és l’única institució del país que deriva de la declaració d’independència i per això convé protegir-lo i mantenir-ne l’estructura fora de l’estat espanyol.

Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”

Què proposa Domingo?

Durant la campanya, Domingo ha fet èmfasi en la necessitat de fer recuperar la confiança en el Consell de la República i convertir-lo en una eina efectiva per a culminar el procés independentista. El seu programa se centra a millorar la transparència del Consell i la participació ciutadana i a definir una estratègia clara per a construir la República catalana i internacionalitzar el conflicte.

Es va comprometre que si era elegit president cercaria punts de coincidència amb algunes altres candidatures per a assegurar la unitat d’acció i que presentaria en poc temps l’estructura bàsica del nou govern del Consell. També va dir que convocaria l’Assemblea Territorial per integrar-hi les propostes dels consells locals.

Prestigi, reorganització del Consell i ampliar la base

El programa de Domingo per al Consell de la República cerca de reconnectar amb la ciutadania i recuperar el prestigi de la institució mitjançant una millor comunicació, transparència i una gestió més eficient. També vol aconseguir una majoria social favorable a la república catalana, enfortint les institucions republicanes i consolidant sobiranies en sectors estratègics com el financer i l’energètic.

En l’àmbit internacional, proposa d’enfortir la presència del Consell, establir aliances amb estats favorables a l’autodeterminació i adreçar-se a les Nacions Unides per demanar-ne el reconeixement. Per donar suport a aquesta estratègia, crearà un document explicatiu sobre les raons de la independència.

Domingo també vol reorganitzar el Consell en tres àrees principals (construcció de la República, internacionalització i enfortiment del Consell), cadascuna amb un vice-president i equips especialitzats. A més, proposa de crear un consell assessor i un consell consultiu per garantir la representativitat del moviment independentista.

Domingo també aposta per ampliar la base ciutadana del Consell mitjançant Iniciatives Legislatives Populars (ILP) i reprendre el projecte de la República digital per reforçar la projecció internacional del cas català.

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha ratificat la condemna de quatre anys i mig de presó a l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs, condemnada per prevaricació i falsedat documental per haver contractat un conegut com a responsable de la web de la Institució de les Lletres Catalanes. Així doncs, refusa íntegrament el recurs de cassació presentat per Borràs, que qüestionava la proporcionalitat de la pena tenint en compte que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia inclòs en la sentència una petició d’indult parcial per a deixar en dos anys la pena de presó. A més, també argumentava que una magistrada del tribunal havia emès un vot particular a la sentència per demanar una condemna inferior.

El TS, a més, considera que no se li pot aplicar l’amnistia perquè el cas no té a veure amb el procés d’independència, sinó que és un cas de corrupció administrativa. Borràs havia al·legat que el cas s’havia obert perquè tenia “un perfil netament independentista” i que havia dirigit la Institució de les Lletres Catalanes sota un govern independentista. Tot amb tot, el tribunal diu que la causa contra Borràs no té aquest component polític, sinó que va lligada a la mala gestió dels diners públics. I afegeix que la llei d’amnistia exclou de manera expressa els casos de corrupció quan hi ha un benefici personal o de tercers. En aquest cas, el Suprem considera que la contractació fraudulenta i la manipulació documental van implicar un tracte de favor a un tercer que es pot considerar corrupció, i que, per tant, no és amnistiable.

La sentència del Suprem diu que el judici va provar que, com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre el 2013 i el 2018, va fraccionar contractes per a adjudicar-los a dit a Isaías Herrero, amic seu, per a la creació i manteniment de la pàgina web de la institució. Això, diu la sentència, és una vulneració de la normativa de contractació pública i implica un delicte de prevaricació administrativa. A més, a parer del tribunal hi ha proves de falsedat documental en l’emissió de factures i contractes per tal de dissimular l’adjudicació.

La fiscalia es va oposar a la petició d’indult del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dient que no hi havia motius per a reduir la pena, i que aquesta eventual reducció podria enviar un missatge de permissivitat parcial respecte d’aquesta mena de delictes. De totes maneres, la concessió o no d’un indult depèn exclusivament de la voluntat del govern espanyol.

La sentència del Suprem ordena de comunicar formalment aquesta decisió al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que haurà d’iniciar els tràmits per a executar l’entrada a la presó. Tanmateix, Borràs encara pot demanar mesures cautelars que n’endarreririen l’empresonament.

Jordi Domingo ha guanyat amb claredat les eleccions del Consell de la República i en serà el nou president. S’ha imposat per 5.340 vots, el 65,86% del total; per sobre de Montserrat Duran, candidata de la plataforma REvolucionemNos, que ha quedat en segona posició, amb el 22,77% dels vots (1.846 en total). El tercer ha estat Toni Comín, amb 745 vots, el 9,19% dels vots. Finalment, Antoni Walter Castelló ha rebut 161 vots, l’1,98% del total.

La participació ha estat tan sols d’un 9,06% del cens de 89.474 inscrits. És a dir, hi han votat 8.108 electors. L’any passat, en les eleccions en què es va reelegir Carles Puigdemont com a president de l’entitat, van votar 8.941 persones de les 89.970 que hi tenien dret, el 9,94%.

Domingo ha agraït a X els socis del Consell que han votat en les eleccions i als que l’han votat. “El Consell és l’única institució sorgida de l’1-O i de la declaració d’independència i entomo el repte de liderar-lo en aquesta etapa”, assenyala.

Vull agrair a tots els registrats que han participat a les eleccions i gràcies també als que m'heu fet confiança per presidir el @ConsellRep

El @ConsellRep és l'única institució sorgida de l'1-O i de la declaració d'independència i entomo el repte de liderar-lo en aquesta etapa. https://t.co/7R7m5UbcwG

— Jordi Domingo (@JordiDomingoGM) February 12, 2025

Segons que ha dit la junta gestora del Consell de la República, durant el procés de votació s’han detectat atacs al sistema informàtic, però els han interceptats sense que afectessin la votació ni els bancs de dades ni la web. A més, diuen que han atès per correu electrònic 359 consultes relacionades amb dificultats per a votar, i que s’han resolt totes satisfactòriament.

Què proposa Domingo?

Jordi Domingo, advocat i ex-cònsol major del Consolat de Mar, ha integrat dins la seva candidatura Jordi Castellà, que es va retirar el dia abans de començar les eleccions. En canvi d’això, Castellà assumirà l’acció internacional que vol dur a terme davant les Nacions Unides i coordinarà les delegacions exteriors del Consell. Domingo també ha rebut el suport del conseller exiliat Lluís Puig i de Neus Torbisco, ex-responsable d’acció exterior.

Durant la campanya, Domingo ha fet èmfasi en la necessitat de fer recuperar la confiança en el Consell de la República i convertir-lo en una eina efectiva per a culminar el procés independentista. El seu programa se centra a millorar la transparència del Consell i la participació ciutadana i a definir una estratègia clara per a construir la República catalana i internacionalitzar el conflicte.

Es va comprometre que si era elegit president cercaria punts de coincidència amb algunes altres candidatures per a assegurar la unitat d’acció i que presentaria en poc temps l’estructura bàsica del nou govern del Consell. També va dir que convocaria l’Assemblea Territorial per integrar-hi les propostes dels consells locals.

Recuperar la confiança i restablir el paper del Consell

Segons que defensa Domingo al seu programa, el Consell de la República ha de tornar a connectar amb la ciutadania i recuperar el prestigi que considera que ha perdut aquests darrers anys. Per a això proposa de reforçar-ne la implantació territorial, prioritzar la comunicació amb la societat i garantir-ne la transparència. Ha dit que n’eliminaria la burocràcia innecessària i que establiria mecanismes de control que asseguressin una gestió eficient i fiscalitzada dels recursos.

Domingo ha defensat que la condició necessària per a instaurar la república catalana és aconseguir una majoria social favorable i preparada per a sostenir-la. Això implica treballar en àmbits diversos: de l’enfortiment de les institucions republicanes a la consolidació de sobiranies en sectors estratègics.

Entre les seves propostes, es destaca la recuperació d’institucions històriques com el Consolat de Mar, el desenvolupament de les sobiranies financera i energètica i la protecció de la llengua i la cultura catalanes com a elements essencials d’identitat nacional.

Internacionalitzar el conflicte català

Domingo considera que el reconeixement internacional és clau per a consolidar la independència. Per aquest motiu, proposa d’enfortir la presència del Consell de la República en els espais internacionals i establir aliances estratègiques amb estats i institucions favorables al dret d’autodeterminació. És en relació amb això que ha incorporat la proposta de Castellà d’adreçar-se directament a les Nacions Unides per demanar-ne el reconeixement i l’empara.

El seu programa inclou l’elaboració d’un document de referència per a explicar les raons històriques, econòmiques i culturals que justifiquen la independència, amb la finalitat de difondre’l en organismes internacionals i mitjans de comunicació.

Reforçar l’estructura del Consell

Per garantir-ne l’eficàcia, Domingo proposa de reorganitzar el Consell en tres grans àrees: construcció de la república, internacionalització i enfortiment del Consell. Cada àrea tindria un vice-president i un equip estructurat en conselleries i secretaries amb missions concretes.

També proposa la creació d’un consell assessor format per personalitats de prestigi i un consell consultiu per a assegurar la representativitat i la transversalitat del moviment independentista.

Ampliar la base ciutadana del Consell

Un dels objectius principals de la candidatura és augmentar el nombre de registrats al Consell perquè sigui un veritable reflex del moviment independentista. Per aconseguir-ho, Domingo vol impulsar iniciatives legislatives populars (ILP) que permetin de recollir propostes de la ciutadania i, alhora, captar nous adherits.

També vol reprendre el projecte de la República Digital, aprofitant eines com el Grup Objectivament Identificable (GOI) català, que podria tenir un paper important en la projecció internacional del cas català.

L’ex-seleccionador de la selecció femenina espanyola Jorge Vilda ha declarat en el judici pel petó de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso, i ha dit que es va acostar a parlar amb la família d’Hermoso pel seu compte per mirar de frenar “l’impacte negatiu” que podia tenir el petó. Així doncs, ha negat que ho fes per indicació de Rubiales o per por de perdre la feina. “Quan ets campió del món, sents que has aconseguit un gran èxit i et sents prou reforçat per continuar com a seleccionador”, ha dit. Vilda s’enfronta a una pena d’un any i mig de presó per un presumpte delicte de coaccions.

Rubiales declara que està completament segur que el petó va ser consentit

Durant l’interrogatori de la fiscalia, Vilda ha dit que va actuar “per voluntat pròpia i veient la importància que prenia tot plegat, sobretot a escala mediàtica”. Tot i això, ha dit que ell no va veure el petó. “Vaig començar a preocupar-me perquè es donava massa importància al que havia passat i es restava importància al gran èxit que havíem aconseguit”, ha explicat. Ha dit que, com a entrenador, “quan guanyes un campionat, el buit és encara més gran, i el que fas és pensar en la següent competició”. En aquest cas, ha dit que el motivaven molt els Jocs Olímpics i que creia que aquella situació tindria un impacte negatiu en les jugadores. “Vaig pensar en la manera de tornar a la normalitat una selecció que havia estat campiona del món”, ha explicat.

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

“El germà ho veu anecdòtic”

Vilda ha dit que en aquell moment, durant el vol de tornada, no va veure “oportú” acostar-se a Hermoso, que celebrava el títol amb les companyes. I ha afegit que ha estat durant la declaració de la futbolista al judici que ha descobert que li va doldre que no s’interessés pel seu estat d’ànim. “Potser hauria d’haver-li preguntat com estava”, ha admès, afegint que d’aleshores ençà no n’han tornat a parlar.

Amb qui sí que va parlar va ser amb el germà i un amic d’Hermoso, a qui va preguntar si havien vist el petó. “Ell –el germà de Jenni– ho veu anecdòtic, una cosa sense importància”, ha dit Vilda. En aquell moment, segons ell, va demanar a Rafael Hermoso que parlés amb la seva germana perquè fes “algun tipus de comunicació”, una manera de “normalitzar la situació” i fer que es parlés “del que realment era important”, la victòria en el Mundial.

Putellas declara que Hermoso estava afectada de bon començament i que va plorar unes quantes vegades

Vilda ha negat les acusacions i ha insistit que el germà d’Hermoso va accedir a parlar amb ella, cosa que contradiu la versió de Rafael Hermoso. La fiscal Marta Durántez li ha recordat aquest detall, però ell ho ha negat. “No, això és fals. Ell em va dir que parlaria amb ella”, ha respost Vilda.

Encara que ha assegurat que es va acostar a l’entorn d’Hermoso per voluntat pròpia, també ha admès que va informar Rubiales que el germà de la futbolista havia acceptat que intentaria convèncer-la d’enregistrar un vídeo.

La fiscalia li ha preguntat si era conscient de la situació que vivia Hermoso en aquell moment. “En cap moment no ho vaig presenciar ni ningú m’ho va dir. Quan la vaig veure amb la cara una mica creuada –perquè Jenni és molt expressiva i la conec–, el que pensava era que tot el que llegia als mitjans no li agradava, igual que als altres”, ha conclòs.

.cat/botiga/producte/com-som-els-catalans/">Com som els catalans (Viena Edicions), l’últim llibre d’Antoni Gelonch. L’acte començarà a les 19.00 i el presentarà Assumpció Maresma, editora de VilaWeb.

El llibre revisita Les formes de vida catalana (1944), de Josep Ferrater i Mora, i ens explica com som i cap on anem. Ho fa d’una manera arriscada, sense patir pels voravius, tot i ser un home de seny. Analitza com és ara aquesta manera de ser catalana. Com el factor de continuïtat, de perseverar en la identitat, és el més afeblit i com, en canvi, la mesura, el seny i la ironia perviuen amb més salut. Creu que les darreres generacions no han transmès la identitat de la mateixa manera que a començament del segle XX i que això ens ha debilitat.

Podeu llegir l’entrevista a Antoni Gelonch sobre el llibre en aquest enllaç.

Els interessats a assistir-hi han d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat, tot especificant quantes places volen reservar. Confirmarem les inscripcions per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

El grup municipal de Junts a la Seu d’Urgell (Alt Urgell) ha denunciat un comentari a Facebook de l’ajuntament, en què s’insultava el partit. El 22 de gener, el compte institucional va comentar en castellà una publicació referint-se al PP i a Junts per Catalunya: “Són la mateixa merda”. El comentari ha estat esborrat i el consistori ha demanat disculpes.

“Aquest comentari insultant des del compte institucional de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell incompleix l’ètica professional i vulnera drets polítics. La institució municipal ha de representar tots els ciutadans de la Seu d’Urgell i Castellciutat i tots els grups municipals amb representació al consistori i, per tant, totes les sensibilitats”, diu Junts.

En aquest sentit, el portaveu Jordi Fàbrega assegura que no és la primera vegada que l’equip de govern de Compromís per la Seu (marca local del PSC) fa un ús partidista dels canals de comunicació municipal.

Hem fet públic que fa uns dies el canal institucional de l’@ajlaseu va insultar el nostre partit.

Una pràctica que incompleix l’ètica professional i vulnera drets polítics. Hem demanat que retirin l’insult, saber qui el va escriure i que es prenguin mesures disciplinàries. pic.twitter.com/cnc3Lwz20n

— Junts per la Seu d'Urgell (@JuntsXlaSeu) February 11, 2025

El Circuit de Barcelona-Catalunya mantindrà el Gran Premi de MotoGP fins el 2031 pel capbaix. Demà, la Generalitat signarà l’acord amb Dorna, l’empresa que organitza el mundial de motociclisme.

Ho ha avançat RAC1 i ho ha confirmat el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, en una entrevista a la mateixa emissora, en què ha expressat que mantenir el gran premi significava un retorn econòmic de més de 500 milions d’euros.

Segons Sàmper, el gran premi també posiciona Catalunya com a capdavantera en el món del motor. Quant a la cursa de Fórmula 1 —el contracte actual s’acaba el 2026—, ha demanat paciència i discreció amb les negociacions, perquè, a parer seu, acostuma a ser garantia d’èxit.

El Centre Irídia ha presentat un recurs a l’Audiència de Barcelona contra la decisió del jutjat d’instrucció 24 de denegar l’ampliació de la querella per l’espionatge amb Pegasus a l’advocat Andreu Van den Eynde. En la querella s’identificaven tres alts càrrecs del grup empresarial NSO Group —amb presència a Luxemburg— i, amb l’ampliació, es volia citar a declarar els responsables legals de les empreses.

Amb el recurs, Irídia insisteix en la necessitat d’investigar els responsables legals de NSO Group. En aquest sentit, assenyala la incongruència de la jutgessa de refusar l’ampliació de la querella i, a la vegada, activar l’Ordre d’Investigació Europea (OIE) a Luxemburg per avançar en la causa.

D’altra banda, Irídia ha demanat l’encausament del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) perquè considera que l’estat espanyol és un actor clau en l’ús de Pegasus i vol que doni explicacions i assumeixi responsabilitats per les vulneracions de drets fonamentals. “L’ús del programari espia contra representants de la societat civil i altres actors polítics i socials, incloent-hi tres advocats, suposa un atac greu a l’estat de dret i a la democràcia”, afegeix l’entitat.

Per això, Irídia exigeix una investigació exhaustiva, imparcial i efectiva que no tan sols analitzi la implicació de NSO Group, sinó també les responsabilitats de l’estat espanyol en l’espionatge il·legal.

Avui, 12 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Darreres hores per a saber qui serà el nou president del Consell de la República 
• El vice-president de la reconstrucció, Gan Pampols, origina una esquerda en el Consell I Anàlisi d’Esperança Camps
• Si ens volen nacionalistes… I Editorial de Vicent Partal 
• ‘Tres voltes rebel’: poesia de trinxera i resistència feminista I Mail obert de Gemma Pasqual
• La filosofia de la història, encara I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• La crisi del PSOE amb l’esquerra espanyola que compromet la supervivència de Sánchez
• Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va més usuaris diuen prou
• Maria Barbal: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”
• “És una estratègia de terror”: la xarxa clandestina que cerca els ucraïnesos desapareguts a les presons russes 
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La calçotada - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

El cantant solsoní Roger Mas ha presentat al Palau de la Música Catalana el seu nou disc, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona (vol. 2), un disc que estava pendent d’ençà del 2012.  El concert forma part del Festival Folk Internacional Tradicionàrius.

Al final, el públic s’ha posat dret per cridar “independència”. I, tot seguit, Mas ha afegit: “Si fos per mi, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.”

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

Ja em perdonareu l’obvietat, però sempre m’ha semblat molt curiós com és que aquells que més criden contra el nacionalisme –i seguesc el fil d’allò de què parlàvem ahir– són els mateixos que més s’esforcen a fer-nos-en.

Ja ho sé que això no és cap novetat. La història va plena d’aquests predicadors (armats) de la unitat que, amb el pretext de combatre els particularismes, en realitat treballen perquè se n’impose un de sol: el seu. De predicadors (armats) que després, molt teatralment, se sorprenen –i s’indignen i bracegen i parlotegen, desbarrant– quan els altres reaccionem dient prou. No sé què caram s’esperaven: la resignació perpètua? El silenci còmplice? Que ens deixem matar com qui es menja un plat d’olives? Que entonem nosaltres mateix el gori-gori?

Ho deia mestre Fuster i ho reafirmava mestre Pedrolo: el cas és que a nosaltres ens hi obliguen, a ser nacionalistes. No ens deixen cap més opció. Quan criminals com Mazón et neguen la llengua i la volen extirpar de l’escola, l’has de defensar. A mort. Quan ignorants amb títol et neguen la cultura i reivindiquen, per exemple, que don Juan Marsé siga un autor català, però, en canvi, et diuen que monsieur Claude Simon no ho és –i aquest té el Nobel–, has de parar-los els peus, és clar que sí. Igual que quan els manipuladors de tota mena et neguen la història –en parlàvem ahir, arran dels films catalans– has de recordar-la i reivindicar-la. Entre solfa i solfa, doncs, i sense voler-ho i tot, et trobes així cada dia exercint de nacionalista. Havent d’exercir de nacionalista. Per necessitat, per supervivència, per pura i simple dignitat.

I com que resulta que el nacionalisme és com l’aigua –que para bé per a cuinar qualsevol cosa, però que no té gust llevat que li’l poses des de fora–, ací ens teniu, nacionalistes contra nacionalistes, en tots els racons del planeta constatant que la història mai no es va acabar. Els uns intentant d’amagar que ho són i els altres conscients que no tenim més remei que ser-ho. Nacionalistes oprimits contra nacionalistes opressors. Nacionalistes petits contra grans nacionalistes –si és que Botran em dóna permís per a invocar el camarada Ílitx. Nacionalistes armats de raó contra nacionalistes armats de pistoles i de coses que fan més mal encara. Jo i vosaltres ho som. Ho és Pedro Sánchez i Emmanuel Macron i el reverend bisbe de la Seu d’Urgell. I ho són els presidents Illa i Prohens. I el batlle Aliot ho és a muntó. Ho és el senyor Trump al despatx oval amenaçant de desfermar l’infern aquest dissabte, i ho són els palestins, i ho són els israelians… En tot cas, la pregunta fóra: qui no ho és en aquest món?

I quan faig la pregunta, aquesta, la faig amb intenció. Perquè normalment qui diu que no és nacionalista és un nacionalista de campanar, monumental, com una casa de pagès. Com qui diu que no té ideologia és sempre de dretes i qui diu que es pot discutir com es va crear el món és un ignorant. Ells, alguns, tot això no ho reconeixeran mai. Els veiem caminar cada dia al nostre costat i xerrar per les ràdios, fer conferències o piular a X queixant-se que res no és com era. Bé que ho sabem, que faran l’orni tant com puguen. Que badallaran d’avorriment si els ho expliquem, si els expliquem que ells, criatures dolcíssimes que foren, són tan nacionalistes espanyols com ho era donya Concha Piquer o el Zarra aquell de la futbolera fúria hispànica, com ho és el Tejero del bigot o els victormanuels, anesbelens i companyia –”España, camisa blanca…”.

Ara, i això crec que ho digué l’homenot de Sueca –si fa no fa així–, precisament perquè ens hi forcen, nosaltres hauríem de ser nacionalistes del gènere intel·ligent. És a dir, no hauríem de caure en el parany de reproduir els seus vicis, els seus defectes, les seues catàstrofes i misèries. Reconèixer l’altre –cosa que ells no saben fer amb nosaltres– no és cap feblesa; és, més aviat, una fortalesa. Entendre que la diversitat enriqueix –cosa que no entendran mai–, que les fronteres són relatives o que les identitats són complexes… Tot això no lleva força a les nostres reivindicacions. Al contrari: les fa més sòlides, molt més madures, i en termes pràctics fins i tot molt més difícils de rebatre. Per més que els feixistoides nostrats, professorals o esquadres militants, s’escaroten tant quan ho expliques i protesten sorollosament i insistent amb els mateixos arguments que fan servir aquells a qui pretenen voler combatre.

Precisament: no hem de jugar el seu joc. No hem d’acceptar les seues regles. Si ens volen nacionalistes, siguem-ho nosaltres amb totes les conseqüències, sense vergonya ni limitacions, sense renunciar a res, plenament nacionalistes. Però no siguem com ells. Que el nostre país no siga mai una Espanyeta petita, una imitació patètica del país de ponent i dels seus defectes consuetudinaris. Siguem-ho sense exclusions, sense fanatismes encegadors, amb la mínima retòrica inflada possible, amb els mínims visques possibles, somniant com l’Estellés una pàtria “lluminosa i alta”, que són els dos qualificatius nacionalistes més universalistes i elegants que podem declamar.

També perquè, al capdavall, nosaltres sempre hem estat així i val més que no ho oblidem. Fem-los veure que es pot defensar allò que és propi sense negar allò que és aliè. Que es pot estimar amb una passió reverencial una llengua sense que això ens obligue a odiar-ne cap altra. Que podem ser fidels a una terra –a aquesta terra que ens pertany– sense convertir-la en una cova on ens arrisquem a acabar mirant el reflex en la paret. Demostrem-los que el seu nacionalisme i el nostre no són la mateixa cosa ni ho seran mai. Que hi ha maneres i maneres de ser nacionalista, milers de maneres de ser-ho. I que la més civilitzada –si em permeteu l’expressió i ningú no se la pren com una ofensa– és justament la que ells ni practiquen ni coneixen ni entenen ni entendran. I derrotem-los. Pel bé de la humanitat.

 

PS1. A les nou del matí d’avui, dimecres, s’acabarà el període de votació a la presidència del Consell de la República. I cap a migdia sabrem qui substituirà el president Carles Puigdemont en el càrrec. Pol Baraza ens ha fet aquest resum de les darreres hores de la votació.

PS2. Anar al gimnàs i que les classes es facen sistemàticament en castellà és, dissortadament, una experiència força comuna en molts centres esportius del país, especialment a les àrees metropolitanes. Però el personal cada dia està més enfadat i per això Clara Ardévol ha parlat amb tot d’usuaris que ja n’estan farts i reclamen respecte: “Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va, més usuaris diuen prou”.

PS3. Maria Barbal és un dels grans noms de la nostra literatura. Assumpció Maresma li ha fet aquesta entrevista: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire“.

PS4. El tòpic diu que Lluís Permanyer és un senyor de Barcelona. I ho és. I un dels millors periodistes de la ciutat, si no el millor, que també ho és. Per això ha estat un convidat de luxe al pòdcast d’Ot Bou: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”.

PS5. Tots aquests continguts, i més, els podem fer cada dia accessibles a tothom, perquè els nostres subscriptors ens fan confiança i ens ajuden solidàriament. Aquells que encara no en sou, ens faríeu un gran favor si us en fésseu, anant a aquesta pàgina.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es troba en una situació de gran fragilitat parlamentària. Les iniciatives i lleis les negocia una a una amb les formacions independentistes i això, per exemple, ja ha fet que enguany no hi hagi pressupost. Per si no n’hi hagués prou, el dia a dia dels socialistes es troba marcat per uns quants escàndols sota investigació judicial, com el cas Koldo, la investigació contra el germà de Sánchez i el que afecta el fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz.

La tensió latent amb l’esquerra espanyola –tot i no ser tan evident com la que té amb ERC i Junts– va corcant el govern. Tot plegat fa que creixin els rumors sobre eleccions avançades i ja n’hi ha pocs que prevegin que la legislatura pugui durar dos anys més.

Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE

El PSOE i Sumar miren que les desavinences en el si del govern no arribin al congrés i fan mans i mànigues per assolir una entesa abans. Però el cas és que aquests darrers mesos són com més va més públiques, sobretot en matèria laboral. Una de les picabaralles més fortes va ser entre la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, i el titular d’Economia, el socialista Carlos Cuerpo, per la reducció de la jornada laboral a un màxim de 37,5 hores.

El 20 de desembre Díaz va acordar amb els sindicats, en nom del govern, la reducció laboral. Aquí va començar un xoc públic, quan Díaz va acusar Cuerpo de vetar la iniciativa i d’incomplir el pacte de govern, i va titllar l’actitud del ministre de “gairebé de mala persona”: “Que un ministre socialista es manifesti en contra d’un acord amb els sindicats és una cosa que cal explicar als votants progressistes”, deia públicament. Finalment, el consell de ministres no ho va aprovar fins el 4 de febrer.

Les tensions han sorgit novament aquesta setmana. Després d’augmentar el salari mínim, ara s’ha fet públic que alguns treballadors que el cobren hauran de pagar l’IRPF, cosa que significa que l’increment real no sigui tan gran. Ahir Díaz, en una compareixença de premsa, es lamentava d’haver-se assabentat de la decisió pels mitjans de comunicació. Al seu costat, la portaveu del govern espanyol, la socialista Pilar Alegría, ho atribuïa a la “velocitat informativa”. “Saltem pantalles massa de pressa”, afegia.

Aquesta crisi encara no s’ha acabat, i Sumar ja va anunciar ahir una iniciativa al congrés per a apujar el llistó del grup exempt de l’IRPF i esmenar així la decisió del Ministeri d’Hisenda, dirigit per la socialista María Jesús Montero. Una mesura a la qual s’ha afegit al PP, amb una clara maniobra per a debilitar més el govern.

Unes discrepàncies que vénen de lluny

Tot i ser les darreres i més visibles, ja hi ha hagut més dissonàncies durant aquest any i mig de govern. Bona part, en política internacional. Ja l’abril de l’any passat, Sumar es va oposar en el consell de ministres a aprovar una partida de milers de milions d’euros en defensa, tot i que aleshores no ho van fer públic. També sovint hi ha crides de Sumar a trencar les relacions amb Israel.

Alhora, fa tot just poques setmanes, Tesh Sidi, diputada de Sumar d’origen saharià, registrava una pregunta dura contra l’executiu: “Per què el Govern d’Espanya posa tots els seus esforços a donar suport a la dictadura del Marroc?” Els socialistes van fer un viratge històric quan el 2022 van decidir de donar suport a la proposta d’establir un règim d’autonomia, sota jurisprudència marroquina, per al Sàhara Occidental.

Hi ha hagut més qüestions, com ara en matèria d’habitatge, en què Sumar ha titllat de “decebedores” les propostes del PSOE. Sobre això, trobem que el mes d’octubre el PP i Sumar es van votar conjuntament dues propostes a esquena del PSOE. Per una banda, una iniciativa del PP per a elevar el control sobre l’enviament d’armes a zones de guerra i, per una altra, una de Sumar sobre clàusules hipotecàries.

I no són pas les úniques. La primera votació que el PSOE va perdre va ser el mes de maig: una proposició de llei sobre proxenetisme, que no havien negociat ni consultat amb els seus socis de govern. Però si un fet palesa les diferències és que els dos partits no van ser capaços d’acordar un esborrany de pressupost. Díaz, de fet, va arribar a confirmar que les negociacions s’havien encallat i que hi havia una enorme distància en matèria de fiscalitat.

Tot plegat mostra un executiu dèbil. Però les baixes expectatives electorals de Sumar i les previsions d’una majoria del PP i Vox fan que l’avançament electoral tampoc no sigui una opció gaire engrescadora per a cap dels dos socis de govern.

Sumar, en crisi, vol marcar perfil

Sumar té un problema afegit, i és que el govern espanyol és l’única institució on encara governa, després d’haver perdut batllies importants i no tenir presència en cap govern autonòmic. De manera que és allà on proven de marcar perfil propi respecte del PSOE, fet que evidencia les diferències, encara que això pugui significar un desgast per a la coalició de govern.

Sumar, per una banda, ha de guanyar protagonisme entre els votants de l’esquerra, en un moment en què es juga fins i tot la supervivència com a partit. Per una altra banda, hi ha una pugna amb Podem per a ocupar el mateix espai, com ja es va veure a les eleccions europees, quan Sumar va obtenir solament un eurodiputat més malgrat presentar-se amb Compromís i els Comuns.

Després de l’escissió del grup parlamentari, Podem s’ha diferenciat de Sumar amb un discurs més trencador, d’esquerres i feminista, i fent una defensa ferma del referèndum català. Fent valer que és imprescindible per a les majories parlamentàries, va collar el govern amb l’exigència de trencar la relació amb Israel i abaixar el lloguer si volien el seu suport al pressupost. Ara, amb la polèmica del salari mínim, Podem ha registrat una iniciativa perquè tothom qui el cobri estigui sempre exempt de pagar imposts. És, novament, un pas que obliga el partit de Yolanda Díaz a no deixar de presentar propostes ambicioses.

Un problema d’aliances i lideratge

Més enllà de Podem, Sumar té un problema de lideratges i aliances. El mes de juny, Díaz va dimitir com a presidenta del partit i d’ençà d’aleshores hi ha una direcció provisional sense cap visible. De fet, una de les alternatives més destacades era Íñigo Errejón, que es va trobar forçat a abandonar la política per comportaments masclistes i denúncies d’agressions sexuals. El nou màxim dirigent i el rumb que prengui el partit han de sortir de l’assemblea del partit el 29 i 30 de març.

Un altre punt de fricció és amb els seus aliats. Més per Mallorca ja es va presentar a les europees amb ERC i les negociacions per a les europees van ser dures. Sumar solament va poder aconseguir un escó, i els altres van anar a parar als Comuns i Compromís. Això ja va implicar un conflicte amb Esquerra Unida. A la pugna pels llocs a les llistes, s’afegeix el fet que s’impulsen seccions del partit al País Valencià i a les Illes, cosa que també pot ser un focus de tensió. De fet, si les expectatives són baixes, molt probablement Compromís i la resta de partits poden cercar unes altres aliances o presentar-se tots sols.

Per una altra banda, Podem farà una assemblea els dies 11 i 12 d’abril. Com expliquen, “l’evident debilitat i paràlisi” del govern de Pedro Sánchez fa plausible que l’executiu no pugui exhaurir la legislatura el 2027. “Volem estar preparats per a qualsevol escenari”, ha afirmat el coportaveu de la formació, Pablo Fernández. De manera que es preveu una renovació de tots dos partits, que proven de combinar el fet de ser clau parlamentàriament i esdevenir el referent de l’esquerra.

Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) acaba de publicar Peripècies (Columna Edicions), que, tal com il·lustra la coberta del llibre, parla de tot allò que fa que la vida sigui travessar una maroma, en aquest cas la vida d’un escriptor. L’obra surt quan Barbal fa quaranta anys que escriu. Fem l’entrevista abans de la conferència de premsa, en una sala en penombra, on les seves respostes llueixen una franquesa que crea una intimitat poc habitual. Tot i que la novel·la no és biogràfica, sí que permet de preguntar sobre aspectes de la seva vida d’escriptora. Potser les preguntes se li fan feixugues de respondre, però s’explica amb paraules pensades i amb lluentor als ulls. És propera i no amaga els dubtes que té quan mira la vida viscuda. Ens regala aquells pensaments íntims que pots tenir quan has fet anys. Escriure és allò que volia i allò que ha fet, mentre ha passat setanta-cinc anys de vida. Una vida que insinua que podia haver estat millor, sense les tensions que implica viure i escriure.

—No pareu mai d’escriure i publicar…
—És cert, sóc activa i he estat molt activa amb l’escriptura. Després de Pedra de tartera hi ha hagut una continuïtat, que no he tallat mai d’una manera significativa. He anat escrivint, escrivint… moltes vegades escrivint i deixant-ho, com m’ha passat en aquest llibre, que havia començat el 2012 i l’he acabat ara. Per a mi, no és una mala manera de treballar, però sí, és veritat que potser he escrit massa i tot. De vegades m’ho plantejo.

—Què voleu dir quan dieu que potser heu escrit massa? Jo no ho he dit…
—De fet, crec que encara podria escriure molt més si tots els apunts que tinc els arribés a portar a terme. M’interessen moltes coses, m’impressionen moltes imatges del dia a dia. Soc molt àvida mentalment de temes, de qüestions, de petits arguments. Per tant, més aviat penso que sóc una persona que m’he de frenar per estabilitzar el que vull escriure si ha de tenir una certa extensió, un cert pes narratiu. O sigui que no sóc d’aquells que diuen: ara no tinc cap idea per a escriure.

—Ara escriviu?
—Sí, sí.

—Teniu uns hàbits d’escriptura?
—Doncs no n’he tingut gaire, perquè, és clar, durant molt temps he compartit ensenyament i escriptura. Va ser una època difícil. Només em podia dedicar a escriure a retalls de temps, vacances… Això no és gaire recomanable per a la vida normal, de cada dia. A partir del 2000, quan demano l’excedència, ja em distribueixo millor el temps i puc escriure d’una manera més normal. Però en cap cas sóc d’allò d’escriure de vuit a dotze i d’aquí no em moc. No he estat una persona gaire exigent amb mi mateixa, en aquest aspecte. Perquè em conec i sé que si em poso a escriure i tinc cinc coses properes per a resoldre en un termini molt més curt, acabaré que no escriuré bé. O sigui que és millor primer resoldre les coses i després posar-se a escriure. He anat escrivint una mica quan he pogut.

—Però deveu escriure gairebé cada dia?
—Els últims anys sí que han estat d’escriptura diària, sigui poc o molt, però abans no tant.

—A l’hora d’apuntar les idees sou ordenada? Teniu un dietari?
—També els últims anys he descobert les llibretes [riu], i em van bastant bé. Tot i que a casa faig servir també paperets, que després de vegades volen, es perden.

—El llibre presenta la dicotomia entre la vida d’escriptor i la persona. Escriviu descrivint el protagonista: “La seva mania de captar-ho tot per poder escriure a la vida real li fa nosa.” Heu sentit aquesta sensació?
—D’alguna manera, sí, aquesta capacitat de fabulació que de vegades et serveix per a pensar en un probable conte, en la vida real trobo que m’és molt desfavorable. M’espero, per exemple, en una visita del metge i començo a fabular. Tot allò que he fabulat m’ha fet passar una mala estona, que me la podia haver estalviat. Aquesta repartició de la persona en un element vital purament i l’escriptor, trobo que pot crear conflictes, no a tothom. La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.

—Ho heu patit això?
—Sí, ho he patit molt, a la meva ordenada manera. Jo, més aviat, intento controlar les coses perquè no es tensin ni esclatin. I llavors, com que han estat bastants anys de compartir l’escriptura amb la vida, amb la família, amb els amics, amb els problemes, he procurat sempre supeditar l’escriptura als problemes importants. Per tant, ja no ho deixava esclatar, deia: ara no toca escriure, però el conflicte es mantenia. Ara, mirant-ho amb retrospectiva, perquè ja estic en una edat per a mirar cap enrere, penso que l’escriptura, en certa manera, m’ha fet retallar possibilitats que hauria pogut explorar amb persones properes. Tinc aquesta sensació, que no sé si és veritat. Però sí que ara penso que sí que hagués estat més lliure i no tan pendent d’acabar un llibre o de començar-lo potser les coses haurien pogut anar d’una altra manera, és a dir, millor. Som aquí.

—Crec que ara deixareu els lectors una mica encongits. La gent, també, a vegades, projectem coses a les persones públiques que no són reals. Això també us ha condicionat? Us n’heu protegit?
—Sí, en certa manera, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. M’ha sortit així…

—…

—Jo vinc d’una situació molt realista, arribo a la literatura per necessitat. No hi arribo per convicció, dient: jo vull ser escriptora, perquè és una cosa que m’agrada molt o m’agrada molt llegir, que era veritat. Escric la primera novel·la perquè necessito escriure-la, ho necessito. Allò ho he de treure, ho he d’explicar, ho he de fer conèixer. No és racional. Això sí que m’ha protegit, crec. També la meva manera de ser. Ara, després de quaranta anys, penso que la vanitat és alguna cosa que algunes persones poden manifestar molt clarament però que tu pots tenir-la interioritzada sense que t’hagi afectat en el dia a dia. És a dir, que t’hagis acabat creient, potser, que ho fas bé –parlo de vanitat en aquest sentit– perquè t’ho han dit i tens tendència a creure el que et diuen. Això t’afecta relativament, molt relativament. I jo penso que quan tu creus que d’alguna manera fas coses que els altres no fan te’n separes, dels altres. Jo el que més desitjo és estar amb la gent que estimo, que aprecio, que valoro, amb qui tinc relacions de feina, d’amistat i de tot això. A mi no m’agrada estar fora.

—La gent a vegades ja situa els escriptors, d’entrada, fora de la normalitat, no?
—Sí, això és veritat. És qüestió, si és possible, de posar-ho de seguida en clar.

—En la novel·la també surt la qüestió que a vegades sembla que interessa més la persona que escriu que no allò que escriu.
—D’alguna manera aquesta facilitat per a rebre notícies, per a comunicar-nos, per a estar presents fa que es creï més aquesta necessitat d’una figura, més que interessar-se realment, en aquest cas, per la lectura del llibre que ha publicat. Jo sí que ho penso, això, i fins i tot té un efecte que és molt negatiu per a mi, almenys. Hi ha gent que escriu o vol escriure i es pensa que tu tens la vareta màgica. Que llegiràs el seu llibre i li diràs tu ets bo, pots publicar. Això és una dificultat molt gran perquè a vegades pots llegir el que et porta una persona i li pots dir què en penses i et quedes tranquil. Però, de fa un temps t’adones que la gent espera molt més, gairebé que donis la benedicció i que diguis: jo ara et posaré a la meva xarxa i diré que ets molt bo i tot això. I això que jo no tinc xarxes, i així i tot tinc demanda.

—Una altra situació que descriviu a Peripècies és que l’escriptor acaba fent de tot menys escriure. Fa programes de tele, articles, conferències, crítica…
—Una cosa és ser escriptor i una altra és fer d’escriptor. Jo ara, en aquest moment, contestant a aquesta entrevista, faig d’escriptora, però això no es pot separar de cap manera. Per a mi, com més possibilitats tens de ser escriptor i escriure, millor. Si jo abans no hagués estat professora de batxillerat, no hagués fet unes oposicions, no hagués tingut una feina d’aquelles segures, que se’n diu, fins a l’any 2000, no m’hauria pogut permetre d’escriure tan tranquil·lament. L’Anton, el personatge de la novel·la, es troba que escriu novel·les, però necessita escriure articles, va als clubs de lectura, presenta altres llibres, etcètera… Aquest fer d’escriptor de vegades es menja l’escriptor.

—Fer aquesta entrevista és fer d’escriptora… Respondre les mateixes preguntes, tot això que feu en la promoció d’un llibre també deu ser pesat?
—Sí, sí, per a mi és pesat. I de fet, una roda de premsa com la que faré ara em sona com un examen oral. D’un en un és més amable, perquè és sobre un personatge, l’Anton, que no sóc jo.

—Heu fet que el vostre personatge tingui una primera obra amb molt d’èxit. Això no farà que preguntem molt sobre el vostre cas i l’èxit fabulós de Pedra de tartera?
—Sí, ho sé.

—Teniu més sort que ell, perquè heu tingut una trajectòria molt llarga i reconeguda, però el gran pes de la primera obra us ha marcat molt. Posant-ho us heu exposat?
—És veritat que comença així, però no ho he fet per retratar el que vaig viure jo, sinó per què és un fet que de vegades passa, més del que la gent es pensa. Llavors, el que és difícil, que això m’ho va dir algú, és mantenir-se. O sigui, que a mesura que tu vas escrivint, reincidint, que ha estat clarament el meu cas, puguis anar endavant amb alts i baixos, que de vegades són bruscos, perquè realment vols fer allò. Sents que ets escriptora, vols escriure i vols continuar, encara que les novel·les, per exemple, més treballades siguin les menys valorades.

—Això fa mal?
—Una mica, sí, que es vagi repetint que ho vas fer molt bé, et deixa al descobert del que estàs fent i podries arribar a pensar: bé, si només hagués fet aquella novel·la, molt millor. A vegades, ha passat que alguna novel·la que a mi m’ha semblat que estava bé –i que hi havia treballat molt de temps, amb ganes, il·lusió i amb dificultats– et diuen que és incomparable! El que et puc dir és que jo, a partir d’un moment, vaig saber que mai més tornaria a tenir un èxit com Pedra de tartera.

—Quina novel·la és la vostra preferida?
—Jo no tinc cap novel·la preferida, realment. Pedra de tartera, a part que allò necessitava escriure-ho personalment, em va fer escriptora. Em va donar la confiança de dir: tu continua, ja veurem.

—Em sembla que ara se us reconeix la trajectòria.
—Ara és el moment de fer balanç abans d’acabar. És normal.

—Sembla que escriureu molt abans d’acabar.
—No ho sé. Tot i que tinc moltes idees, no ho tinc tan clar. Tu ho has dit abans, crec que he estat una escriptora molt afortunada, i això que se m’ha reconegut la trajectòria, no solament ara, sinó entremig també. I, per tant, no tinc una novel·la clarament preferida perquè cada novel·la ha estat una mica una història. Aquesta et dóna això, l’altra et pren alguna cosa, l’altra creus tu que es mereixia més i no ho ha tingut, però penses: bé, vés a saber… Potser d’aquí a uns anys aquest tema tindrà més interès. O qüestions així, no?

—Teniu una gran transversalitat en temes. Tot això ve d’aquesta vostra curiositat?
—Soc molt tafanera, això ja m’ho deia una tieta meva quan era xica.

—També els editors són protagonistes de la novel·la. No sé si me’n voldreu parlar, dels vostres editors?
—Jo penso que he tingut sort. L’editor de la novel·la no m’ha tocat a mi. El fet que sigui un home l’escriptor i un home l’editor també condiciona bastant els fets. D’entrada em vaig voler separar bastant del personatge. Passa que hi ha coses, hi ha reflexions, hi ha fets que, alguns, els he viscut o els he viscut en un tant per cent.

—El fet de ser dona us ha condicionat molt?
—Molt, no. I de cara als editors, no gaire. Penso que de vegades potser m’ha afavorit. Després hi ha altres camps en què potser no m’ha afavorit. Recordo durant una època haver-ne parlat amb la Isabel-Clara Simó, que a l’hora de comentar els nostres llibres ens queien unes garrotades bastant fortes. Vèiem que a les dones ens tocava més. Crec que no era una il·lusió. Érem bastants escriptores que ho notàvem. Sobretot, això va passar durant una època.

—En un moment, el protagonista de la novel·la se sorprèn que la crítica pugui arribar a ser tant contra la persona i no contra l’obra. Això us ha passat?
—Sí, a veure, si vols tu, no d’una manera directa. Hi ha crítiques que et fan pensar: però què diu? M’està insultant, però a mi com a persona, no diu coses de la novel·la. Això ho podria demostrar. Però no ho faré.

—Abans d’aquest llibre heu publicat un gran volum de contes…
—Aquest llibre l’agraeixo molt perquè alguns contes estaven dispersos en uns quants llibres, però també n’hi havia molts que s’havien publicat en revistes i publicacions que ja no existien. També n’hi ha de nous. És una cosa que em va fer molta mandra quan me la van proposar, però després m’ha fet molta il·lusió que estiguin recollits i organitzats per temes.

—Ara teniu setanta-cinc anys. Ser gran té avantatges?
—Sens dubte que n’hi ha. Ara m’ho agafo molt millor tot plegat.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre “Peripècies” de Maria Barbal

The Washington Post · Francesca Ebel, Natalia Abbakumova i Anastacia Galouchka

Moscou, Rússia. Fa gairebé tres anys que la Nadezhda Ievdokimova no veu el seu marit. La darrera vegada que el va veure va ser en un punt de control de militar, envoltat de cadàvers calcinats i restes de tancs, al nord-est de Rússia, quan un grup de soldats de l’exèrcit rus va aturar el cotxe en què viatjava el matrimoni i va detenir l’home sense més explicacions.

Aquest hivern, després de mesos de silenci eixordador, la Nadezhda –que d’aleshores ençà s’ha traslladat a Alemanya– va rebre una trucada d’un número rus desconegut. La veu del telèfon deia que el seu marit, en Vlad, continuava viu, detingut en una presó russa. El desconegut n’havia trobat el nom i el número en un petit tros de paper que en Vlad havia aconseguit treure de la seva cel·la, amagat en una bobina de fil, li va explicar.

La Nadezhda no va trigar a descobrir que l’home que li havia trucat aquell dia formava part d’una constel·lació de voluntaris que arrisquen la vida –a voltes a canvi de diners, però sovint per pur altruisme– per passar informació crucial sobre els ucraïnesos “desapareguts” en el sistema penitenciari rus.

La Nadezhda Ievdokimova, que va fugir d’Ucraïna amb els seus dos fills, a casa seva a Lütgendortmund, a Alemanya (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

En Vlad és tan sols un dels milers de civils ucraïnesos que, segons que denuncien advocats i activistes, han estat detinguts il·legalment durant la invasió russa d’Ucraïna i tancats en presons, centres de detenció i cel·les de tortura tant a Rússia com a la Ucraïna ocupada.

“És la crisi de drets humans més greu de la història moderna de Rússia”, explica en Roman, un advocat resident a Moscou que s’ocupa de casos de desapareguts d’ençà del 2022. Com més entrevistats en aquest article, The Washington Post no identifica en Roman pel seu nom complet pel risc de represàlies de les autoritats russes.

“Moltes persones han esdevingut víctimes d’aquest sistema; les xifres són astronòmiques”, afegeix en Roman.

Una ex-funcionària de les forces de seguretat russes, que va fugir de Rússia i ara ajuda les famílies ucraïneses a localitzar els seus éssers estimats, explica que la crisi dels desapareguts és de proporcions sistèmiques.

“L’anarquia legal que preval a Rússia en aquests moments em posa els pèls de punta”, afirma. “El segrest de civils és una estratègia de terror. A la gent li horroritza la possibilitat que els seus familiars puguin desaparèixer de cop i volta, sense que sàpiguen on són ni quan tornaran.”

A mesura que augmenta la pressió diplomàtica sobre Ucraïna i Rússia per a posar fi al conflicte, els activistes pels drets humans reclamen que la qüestió dels civils ucraïnesos capturats a Rússia es prioritzi en qualsevol hipotètic procés de negociació, fins i tot abans que es tractin qüestions com concessions territorials i garanties de seguretat.

“Hem de tractar aquesta crisi humanitària tan bon punt hi hagi un alto-el-foc”, diu Grigori Mikhnov-Vaitenko, un sacerdot rus que col·labora amb les autoritats ucraïneses i russes per ajudar les famílies dels desapareguts ucraïnesos a localitzar els seus éssers estimats.

A diferència dels soldats, que Rússia i Ucraïna s’han intercanviat en reiterades ocasions, ben pocs d’aquests civils han estat alliberats o intercanviats d’ençà de l’esclat del conflicte. En un dels intercanvis més recents, per Cap d’Any, tan sols dos dels 189 presoners intercanviats eren civils. Els interrogants centrals –per què les autoritats russes segresten civils ucraïnesos a aquesta escala, i per què no s’han intercanviat més presos fins ara– continuen sense resposta.

Els governs occidentals han demanat a Rússia que compleixi el compromís de protegir els civils enemics i investigui els casos d’abús. A mesura que el conflicte s’allarga i les tropes russes s’endinsen a l’interior d’Ucraïna, la xifra de civils segrestats no fa sinó créixer.

“Els congelats”

El Centre Ucraïnès per a les Llibertats Civils, un observatori de drets humans guardonat amb el premi Nobel, va informar el març de l’any passat que la xifra de civils ucraïnesos detinguts per Rússia ascendia als 7.000 civils. Fa poques setmanes, el govern ucraïnès va calcular que la xifra real de detinguts era més de dues voltes més alta.

Els activistes que s’ocupen de la qüestió dels desapareguts sovint s’hi refereixen informalment com “els congelats”, en al·lusió al buit legal pel qual els civils ucraïnesos són detinguts, sense haver estat acusats o processats formalment. Una petita minoria dels ucraïnesos detinguts han estat jutjats formalment, sovint sota l’acusació terrorisme o sabotatge, però la resta són retinguts fora del marc legal, sovint en presons incomunicades del món exterior.

“Als civils se’ls manté en condicions terribles i se’ls sotmet a tortures molt dures. No tenen cap mena de protecció legal, i molts han d’enfrontar-se a tribunals imparcials en processos que compleixen els requisits d’un judici just”, explica un informe publicat fa poc per First Flight, una xarxa antibèl·lica d’activistes russos exiliats.

El Ministeri de Defensa rus sosté que els civils han estat detinguts d’acord amb la Convenció de Ginebra. Però el tractat prohibeix la presa d’ostatges civils durant els conflictes bèl·lics.

Segons la legislació internacional, els civils tan sols poden ser detinguts, “d’acord amb les lleis i reglaments de la potència ocupant”, si es pot garantir que tindran un judici imparcial i que els respectaran els drets bàsics. Segons els activistes en defensa dels drets humans, les autoritats russes no respecten cap d’aquestes estipulacions. El Ministeri de Defensa no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

Una trucada de la presó estant

El desconegut que va trucar a la Nadezhda aquell dia, segons que va saber més tard, era un guàrdia penitenciari rus que treballava al centre penal on hi ha empresonat en Vlad.

El seu marit, va explicar el guàrdia a la Nadezhda, havia estat detingut per l’exèrcit rus sota l’acusació d’oposar-se a la guerra. Després de ser detingut, en Vlad va ser traslladat repetidament entre colònies penals al sud de Rússia, prop de Moscou.

“Ell tan sols volia ajudar-me”, explica la Nadezhda, que afegeix que el guàrdia no li va demanar mai res en canvi de la informació.

En Vlad (centre), en una fotografia amb la seva dona Nadezhda (esquerra) i un dels seus fills (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

L’home sembla formar part del col·lectiu, informal i inconnex, de ciutadans russos que treballen per ajudar els ucraïnesos detinguts en el sistema penitenciari del país. És una xarxa que inclou sacerdots, advocats i, fins i tot, ex-membres de les forces de seguretat russes.

Uns quants ucraïnesos entrevistats per The Washington Post afirmen que els treballadors penitenciaris russos s’han ofert sovint a ajudar, sigui per compassió o per afany de lucre.

Aquesta xarxa d’intercanvi d’informació representa un dels pocs casos de cooperació entre russos i ucraïnesos, en què els activistes comparteixen informació, contacten familiars dels detinguts i intermedien amb les autoritats de cada bàndol.

Mikhnov-Vaitenko, el sacerdot rus, es dedica a visitar civils ucraïnesos pendents de judici a la Crimea ocupada i a Rússia. Els que coneix tenen la fortuna relativa d’haver estat acusats formalment i, per tant, haver superat la “fase de congelació”.

“No podem aturar aquesta guerra, però puc ajudar a mantenir fora de perill algunes persones”, diu. I afegeix: “Cal tenir sempre present que, al cap i a la fi, tots som éssers humans, i que molta gent a Rússia pensa com jo.”

El sacerdot, que coordina grups de voluntaris per tot Rússia, situa en centenars la xifra de russos que ofereixen ajut de manera altruista als refugiats i presoners ucraïnesos. “Són gent d’orígens, edat i nivell educatiu totalment diferents. Molts tenen familiars ucraïnesos o arrels familiars a Ucraïna; uns altres tan sols volen ajudar”, explica.

Olga Romanova, una periodista i activista russa resident a Berlín, treballa amb una trentena d’activistes i advocats ucraïnesos i russos que coordinen el contacte amb els presos ucraïnesos retinguts a Rússia. Romanova viatja regularment a Kíiv per informar el govern dels esforços del grup, que fins ara ha verificat la identitat i localització d’uns 1.600 detinguts.

Cada mes, grups religiosos envien paquets de menjar i roba per als presoners ucraïnesos. Els activistes coordinen els voluntaris a Rússia, que solen disfressar-se per evitar de ser identificats per les autoritats, perquè dipositin diners en els caixers automàtics a fi de mantenir en funcionament la xarxa d’ajuda.

“La identitat de la gent que fa això dins de Rússia ha de romandre en secret”, explica Romanova, que descriu el clima de por social que preval al país d’ençà de l’esclat del conflicte. “De fet, coneixem molt poques persones pel seu nom real: la majoria treballen amb sobrenoms.”

En Roman, per la seva banda, explica que la “injustícia salvatge” de la invasió russa li toca de molt a prop. L’advocat diu que es passa el dia recollint informació sobre ucraïnesos desapareguts i presentant sol·licituds al Comitè de Recerca –la màxima autoritat fiscal russa– perquè obri formalment investigacions sobre cada cas.

“Crec que he de fer alguna cosa per a contrarestar o, si més no, redreçar les conseqüències d’aquesta tragèdia”, afirma.

La Nadezhda a Lütgendortmund, el suburbi de la ciutat alemanya de Dortmund al qual s’ha traslladat amb els seus fills d’ençà de l’esclat de la guerra d’Ucraïna (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

Fa dos mesos, la Nadezhda va rebre una altra trucada inesperada. Aquesta vegada, la veu a l’altra banda de la línia era la d’un ex-presoner de guerra ucraïnès que n’havia aconseguit el número per mitjà de voluntaris. L’home li va explicar que havia compartit cel·la amb en Vlad durant un any en una colònia penitenciària situada al sud de Moscou.

En Vlad continuava viu, va dir, però havia perdut les dents després de repetides rondes de tortura, incloent-hi pallisses amb una pala. Ni les autoritats ucraïneses ni les russes han respost a les preguntes de The Washington Post sobre l’intercanvi de civils detinguts.

La Nadezhda se centra ara a explicar la història del seu marit a tot aquell qui vulgui escoltar-la, amb l’esperança de trobar-ne noves pistes o informació.

“Estàvem profundament enamorats. Així que sí, crec que tornarà. No he deixat d’esperar-lo”, acaba dient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Recta final en la cursa electoral del Consell de la República. Les eleccions van començar el 8 de febrer a les nou del matí i els socis han pogut votar fins avui a les nou del matí. El nom del nou president de l’entitat s’anunciarà a les dotze del migdia. Hi ha quatre candidats: Toni Comín, Jordi Domingo, Montserrat Duran i Antoni Walter Castelló.

En aquestes eleccions, la participació és clau per a fer una diagnosi clara sobre l’estat actual del Consell. És a dir, si els socis hi continuen confiant i li donen legitimitat i reputació. Dos ingredients que s’han anat desdibuixant amb el pas dels anys. L’any passat, en les eleccions en què es va reelegir Carles Puigdemont com a president de l’entitat, de 89.970 socis, tan sols hi van votar 8.941.

Comín, Domingo o Duran

Tots els candidats tenen trets i suports ben diferents, però ara mateix tot fa pensar que la disputa principal és entre Comín i Domingo. Comín ha fet bandera de tenir experiència en el Consell. N’ha estat vice-president i ara es presenta, entre més motius, perquè considera imprescindible “que al capdavant hi hagi algú amb experiència, que el conegui a fons i el conegui bé”, detallava en una entrevista a VilaWeb.

Fa uns mesos, Toni Comín era el nom que tenia més pes per a rellevar el president Carles Puigdemont, però amb el pas del temps ha anat perdent volada. Hi ha uns quants motius que ho expliquen. El principal són les irregularitats econòmiques destapades per una auditoria interna, que assenyala que hi va haver subvencions sense documentació i despeses personals de Comín sense justificació adequada.

A tota la informació sobre l’auditoria interna que assenyala Comín, s’hi han d’afegir les crítiques punyents del raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc, exiliat més de cinc anys a Bèlgica, que va dir que recomanava “allunyar Comín de qualsevol organització”, i deia que la informació que havia sortit als mitjans era “només la punta de l’iceberg”. Segons Valtònyc, hi ha gent que el podria denunciar, però que “en aquest país, les responsabilitats només es demanen de portes enfora”. I encara hi ha hagut una informació nova que ha danyat el nom de Comín: la denúncia d’un col·laborador de Comín al Parlament Europeu, que l’acusa d’assetjament sexual i laboral.

Enmig d’aquesta situació, Jordi Domingo, advocat i ex-cònsol major del Consolat del Mar, ha disputat l’hegemonia a Comín i el seu nom ha guanyat notorietat amb el pas de les setmanes, sobretot després d’haver-se aliat amb un altre candidat al Consell, Jordi Castellà, que s’ha integrat a la seva candidatura i assumirà el lideratge en l’acció internacional del Consell davant les Nacions Unides si guanyen les eleccions.

Domingo ha volgut deixar clar d’un bon començament que el Consell de la República és l’única institució que deriva directament de la declaració d’independència i del Primer d’Octubre. “Deixar perdre aquesta institució seria una indignitat per al país”, deia en una entrevista a VilaWeb. Domingo compta amb el suport de Lluís Puig, exiliat d’ençà del 2017 i conseller de Cultura durant el govern del Primer d’Octubre, i Neus Torbisco, que fou responsable d’acció internacional del Consell de la República.

L’altre nom és el de Montserrat Duran, que encapçala la candidatura  REvolucionemNos, que agrupa gent diversa d’uns quants consells locals. Aquest és, a parer de Duran, l’al·licient principal de la candidatura que encapçala. “Perquè coneixem el Consell a fons, perquè som els qui cada dia aixequem la persiana dels consells locals, que són l’ànima del consell”, deia en una entrevista a VilaWeb.

La candidatura de Duran, que és concebuda com la d’excel·lència de les bases, té el suport d’unes quantes personalitats destacades, entre les quals, l’activista independentista històrica Blanca Serra; les ex-conselleres del govern del Consell Montserrat Corrons i M. Antònia Font; el professor d’institut retirat Josep Maria Virgili; l’activista Roger Español, mutilat durant el Primer d’Octubre; i l’humorista i ex-representant de l’Assemblea de Representants del Consell, Toni Albà.

Hi ha un candidat més: Antoni Walter Castelló. És un mallorquí professor de secundària amb ascendència alemany i militant d’Esquerra Republicana, tot i que es defineix com a “militant passiu i molt crític amb la deriva que té d’ençà de fa uns quants anys”. Walter no té cap mena d’intenció d’esdevenir president del Consell. “Jo el que vull és deixondir l’independentisme, a fi que arribem a la nostra llibertat”, diu en la presentació.