El president de l’estat francès, Emmanuel Macron, ha parlat amb telèfon amb el president dels Estats Units, Donald Trump, hores abans de la reunió d’urgència d’avui amb uns quants dirigents europeus per a tractar la situació a Ucraïna.

La trucada, segons fonts de la presidència de l’estat francès, ha durat uns 20 minuts i  s’ha produït poc abans de l’arribada dels mandataris europeus a la seu presidencial de París.

A la cimera hi participen els caps de govern d’Espanya, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Polònia, Països Baixos i Dinamarca, així com la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el president del Consell Europeu, António Costa; i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

La trobada es produeix en el context dels darrers moviments diplomàtics impulsats per Washington per intentar de desescalar la crisi a Ucraïna. Demà, els governs dels Estats Units i Rússia es reuniran per primera vegada a l’Aràbia Saudita per explorar vies de diàleg.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ja ha advertit que Kíiv no participarà en aquesta trobada i que, per tant, no acceptarà cap conclusió directa que en pugui sorgir.

El famós brau d’Osborne de Mallorca, conegut per ser un suport habitual de missatges i reivindicacions, ha aparegut avui amb una pintada nova, aquesta vegada dirigida als compradors estrangers rics que adquireixen propietats a l’illa. L’acció ha estat reivindicada pel grup “SOS residents”, que aplega gent preocupada per l’impacte de la massificació turística.

El text, escrit en anglès i amb pintura vermella en majúscules, diu: “Compradors estrangers rics de propietats, aneu a l’infern”. El brau és ubicat en un turó al costat de la carretera de Palma a Manacor (Ma-15), entre Algaida i Montuïri. Aquest és l’únic exemplar del brau d’Osborne a Mallorca.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by ÉS BEN HORA D’ATURAR (@sos_residents)

Les imatges del missatge han generat un gran ressò a les xarxes socials. Més enllà del to provocatiu de la pintada, el missatge expressa el malestar social creixent per l’impacte de la demanda estrangera en el mercat immobiliari local. L’afluència de compradors adinerats ha contribuït a l’augment constant dels preus de l’habitatge, dificultant l’accés a la compra o al lloguer per a molts residents de l’illa.

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

L’Incasòl ha començat les obres per a restaurar el castell d’Olèrdola, en una intervenció que es preveu que permeti de recuperar la silueta de l’Alt Penedès del segle X. De la fesomia que tenia aquest territori fa més de mil anys, ara només queda l’església del conjunt monumental d’Olèrdola, i del castell solament se’n poden apreciar unes poques runes. La intervenció preveu de recuperar unes parets de prop de tres metres d’alçària, de manera que l’edifici torni a lluir dalt del cim. “Podrem explicar molt millor com era l’Olèrdola medieval, la segona ciutat més important de l’època”, ha celebrat la coordinadora del recinte, Núria Molist. La singularitat de l’espai ha obligat a traslladar els materials d’obra amb un helicòpter.

Les obres, que està previst que s’allarguin fins a finals d’any, comencen amb una excavació arqueològica al recinte del castell. Amb la intervenció s’espera de recuperar la part de les parets que han quedat enterrades d’ençà que l’edifici va ser abandonat. La directora del projecte, Anna Ibarz, ha precisat que les runes estan amagades parcialment per una acumulació de terra i pedres fruit del pas del temps, “que ara es retiraran per aflorar murs en diferent estat de conservació”.

Les pedres extretes s’utilitzaran per reconstruir les parets. La previsió és fer una consolidació partint del punt més alt que es conserva ara. Entre les excavacions i la reconstrucció, s’estima que quedaran a la vista unes parets d’aproximadament tres metres d’alt. Seran les corresponents a la planta baixa de l’antic castell, el qual en plena esplendor va tenir tres pisos. No està previst, però, fer una reconstrucció completa “perquè no es planteja inventar un castell del qual no hi ha certesa de com era”. També s’actuarà a l’antiga torre romana.

Consolidar la planta baixa i fer el desbrossat de tot l’entorn del cim permetrà deixar visible parcialment un edifici que ara els visitants pràcticament s’han d’imaginar. El castell “tornarà a ser una de les dues icones de la ciutat medieval del segle X”, celebra Molist, que recorda com antigament la fortificació marcava el punt més alt de la plana penedesenca juntament amb l’església de Sant Miquel situada a pocs metres.

“Ara tothom veu només l’església, però d’aquí a un any veurem també el castell i podrem posar en relleu la importància que tenia”, afegeix. I és que recorda que el castell tenia una destacada tasca militar i administrativa, ja que la ciutat era just a la frontera entre al-Àndalus i la regió cristiana. “El Comte de Barcelona repartia des d’aquí totes les terres que anava conquerint fins a arribar a Tarragona”, explica.  Olèrdola era la segona ciutat més important de l’època, després de Barcelona. Amb prop de dos mil habitants, el recinte englobava una munió de cases construïdes a les pedres, on vivien artesans, ferrers, boters, pagesos i ramaders. “Recuperar el Castell és recuperar l’edifici més emblemàtic, el qual dona context i explica molt bé com era la ciutat medieval, actualment en bona part coberta per vegetació”, afegeix Molist, que assenyala l’edifici com l’assignatura pendent on intervenir, després de diversos projectes focalitzats en la muralla o l’església.

Per iniciar les obres, s’ha traslladat tota la maquinària i material fins al cim amb un helicòpter, ja que el castell se situa a la part més alta d’un bosc on no poden arribar els vehicles rodats. Al llarg d’una hora, l’helicòpter ha fet una trentena de viatges aquest dilluns al matí entre l’aparcament del Conjunt Monumental i el cim on hi ha el castell. Sota una gran expectació mediàtica, ha traslladat màquines excavadores desmuntades, material de construcció i nombroses tanques per assegurar l’espai. El mateix operatiu està previst repetir-lo a finals d’any, quan l’obra estigui enllestida.

L’històric militant independentista i fundador del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, Josep Guia i Marín, i l’entitat Famílies pel Valencià han estat guardonats amb els premis Joan Valls i Jordà per l’ús i promoció del català. 

L’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, que atorga aquests premis que han arribat a la seva 31a edició, exposa que l’abast del treball de Guia que l’ha fet mereixedor del premi “té un caràcter plenament nacional des de dos àmbits complementaris: el de l’activisme polític i el de la investigació científica en els camps de la matemàtica i la filologia”. 

De fet, és doctor en matemàtiques i ha exercit de professor a la Universitat de València gairebé quaranta anys. En la part filològica, destaquen la publicació de desenes de llibres, alguns en col·laboració de la seva dona i també Premi Joan Valls 2013, la filòloga Maria Conca. També ha publicat articles a VilaWeb. 

Josep Guia: “El president Puigdemont no es pot permetre de fer figa una segona vegada”

Com a vice-rector d’Estatuts (1984/86) de la Universitat de València aconseguí que, en l’articulat del text dels Estatuts de la Universitat, es recollís la denominació acadèmica «llengua catalana» per a la llengua pròpia del País Valencià, així com «àrea lingüística catalana» per a designar l’àmbit lingüístic propi, la qual cosa ha estat el fonament de totes les sentències judicials guanyades en favor de la unitat de la llengua.

Per la seua activitat en favor dels drets nacionals dels Països Catalans Guia fou multat, detingut i processat diverses vegades, abans i després de la mort de Franco, per exemple durant l’episodi conegut com “Els 10 d’Alaquàs”, quan el 24 de juny de 1975 van ser detinguts aquests assistents a la reunió per a la creació del Consell Democràtic del País Valencià.

Famílies pel Valencià

L’entitat Famílies Pel Valencià, de molt recent creació, ha rebut el reconeixement per “l’esforç civil de defensa del dret a rebre l’educació en la llengua pròpia del país i d’oposició a l’aplicació a la Llei Rovira”. L’organització destaca el seu paper en l’organització de les mobilitzacions en contra de la llei i la tasca informativa que ha desplegat a favor del Sí en la consulta per la llengua base. 

L’acte de lliurament tindrà lloc el 15 de març al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi. En el mateix acte públic es presentarà l’obra guanyadora del 42è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi, Poar la set, de l’autora mallorquina Aina Riera Serra.

L’ex-presidenta de les Illes i actual presidenta al congrés espanyol, Francina Armengol, ha estat reelegida secretària general del PSIB. Cap militant no ha presentat candidatura, de manera que s’evita activar el procés de primàries i Armengol continuarà encapçalant el partit. 

El càrrec es ratificarà en el 15è congrés del PSIB, amb l’elecció de la nova comissió executiva i del full de ruta per als anys vinents.

Armengol ja havia anunciat la intenció de ser la candidata dels socialistes per a recuperar la presidència del govern el 2027. En una carta a la militància, Armengol ha assegurat que “el 2027 liderarem aquest país i tornarem a posar les Illes en el camí del progrés”. 

També ha fet referència a l’ex-president Francesc Antich, que es va morir a començament del mes passat: “El millor homenatge que li puc fer és continuar treballant amb la mateixa passió i compromís”. 

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va anunciar la setmana passada que admetia a tràmit la demanda del president Quim Torra contra Espanya per la condemna per desobediència per no haver despenjat a temps la pancarta que exigia l’alliberament dels presos polítics. El cas va acabar amb una inhabilitació contra Torra que el va apartar de la presidència, malgrat que ell considerava l’acció com  “un acte de reivindicació política”. El tribunal d’Estrasburg va acceptar la demanada i ja immediatament ha començat per abordar el tema a fons. En total, el tribunal ha fet arribar nou preguntes a Espanya i li dóna fins al 25 de maig perquè les contesti i faci les seves al·legacions. Algunes preguntes són qüestionaments durs de les vulneracions de drets de Torra, vinculades a un judici equitable, amb un tribunal imparcial i amb referències a la llibertat d’expressió i la prohibició de discriminació.

El tribunal pregunta si considera que es va respectar el principi d’imparcialitat en tot el procés penal, posant l’accent en un tribunal independent i imparcial, i qüestiona específicament per la composició de la sala del Tribunal Suprem espanyol, encarregada d’examinar el recurs, que era encapçalada pel magistrat Manuel Marchena. Torra ja havia posat l’accent amb anterioritat de la manca d’imparcialitat de membres de la Junta Electoral espanyola, així com del magistrat que va instruir el procediment de la causa i dels membres del tribunal que el van jutjar, pels seus posicionaments públics contra el procés i representants polítics.

També pregunta a les autoritats espanyoles sobre la desestimació de la sol·licitud d’audiència de testimonis al judici del TSJC o sobre si la condemna del delicte de desobediència va ser correcta. Una altra pregunta fa referència a una possible violació del dret d’eleccions lliures, i la possibilitat que s’alterés el resultat de les eleccions pel fet que Torra fos apartat del càrrec de diputat sense que ni tan sols tingués encara una sentència ferma.

“La condemna del demandant per desobediència va afectar la seva llibertat d’expressió?”, també demana, tenint en compte que va ser forçat a retirar una reivindicació que era símbol de la seva proposta política. En una altra pregunta, el TEDH esmenta directament el precedent de l’ex-primer ministre georgià Ivane Merabixvili, de qui va reconèixer que havia estat empresonat il·legalment com a persecució política, per a demanar a Espanya si creu que ha complert adequadament l’article 18 del conveni del TEDH, que diu de quina manera es poden restringir els drets.

L’article 18, o com fer que condemnin Espanya per l’agenda oculta contra l’independentisme

El TEDH pregunta si Torra fou castigat dos cops pel mateix fet, tenint en compte que va ser multat administrativament per la Junta electoral i, també, multat i de nou i inhabilitat pel TSJC. Això és rellevant, perquè no es permet que algú sigui perseguit o castigat penalment per un delicte pel qual ja hagi estat absolt o condemnat en un mateix estat membre. Per últim, demana a Espanya que proporcioni informació sobre el procediment intern que Torra va presentar contra la decisió de la junta electoral d’inhabilitar-lo.

En un comunicat, l’oficina del president Torra destaca que és poc habitual que les demandes presentades al TEDH s’admetin a tràmit, i celebra que el gran nombre de preguntes formulades abasten tot el procés seguit en la inhabilitació, del TSJC al Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional espanyols.

Nuria Ruiz Tobarra, la magistrada del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja que investiga la riuada i la barrancada del 29 d’octubre, ha demanat a la Conselleria d’Interior que informe si, al CECOPI, i s’hi va integrar cap altra autoritat diferent de les 29 persones i organismes que en formaven part el dia de la gota freda. I concreta que la franja horària que li interessa és entre les cinc de la vesprada, hora que es va convocar el CECOPI, i les vuit i onze minuts, que és quan es va llançar l’alarma. Diu la interlocutòria: “Atès el temps transcorregut entre la convocatòria a les 17.00 i la remissió del missatge a les 20.11, resulta procedent requerir a la conselleria si va concórrer alguna altra autoritat al CECOPI prèviament a l’emissió del missatge mencionat i si es va integrar en el CECOPI més enllà de les 29 persones citades”. Entre aquestes 29 persones o institucions que es van incorporar al CECOPI a les cinc, la jutgessa cita, entre més, la delegada del govern espanyol, l’AEMET, la consellera d’Emergència, Iberdrola i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

La conselleria té tres dies hàbils per a respondre aquesta nova sol·licitud.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

Requeriments a Emergències, AEMET i el 112

D’altra banda, el jutjat ha notificat unes altres resolucions. En la primera demana a l’Associació de Damnificats Dana Horta Sud que identifique les persones que van resultar lesionades i que indique quines lesions van patir. Això és previ a l’admissió a tràmit de la querella.

La magistrada ha demanat al telèfon d’emergències 112 a partir de quin moment del dia 29 van començar a rebre telefonades sobre els efectes de la gota freda i de quina població eren.

La jutgessa signa una providència on demana una altra volta a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que aporte la informació demanada en l’últim acte sobre els cabals del barranc de Torrent. La confederació té tres dies per a respondre, ja que en el CD que va aportar la setmana passada no es respon a allò que se li va sol·licitar.

I encara, la jutgessa demana a l’AEMET que informe de les actuacions que va fer en l’àmbit de les seues competències el 29 d’octubre.

El govern de la Generalitat i el seu soci principal, ERC, han escenificat un acostament polític, després d’un mes de fredor pel descarrilament del pressupost. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, i la secretària general dels republicans, Elisenda Alamany, han anunciat avui com “un acord històric” la certificació del traspàs de Rodalia. Tan sols se n’ha anunciat el calendari –la nova empresa mixta serà operativa a partir del cap d’any del 2026– i s’ha formalitzat que l’executiu del president Salvador Illa subscrivia l’acord a què ja van arribar els republicans i el PSOE, el novembre del 2023, per a investir Pedro Sánchez president. A la pràctica, tot continua igual com llavors. “Era un acord entre partits i ara és un acord entre governs”, ha dit Alamany.

Al gener, els republicans van explicar que es negaven a continuar negociant el pressupost de la Generalitat si abans no es complien els acords que ja havien signat amb els socialistes. Paneque, portaveu del govern, ha mirat de complaure’ls les últimes setmanes amb reconeixements sistemàtics de la feina feta pel govern anterior. Avui hi ha tornat, tot agraint a ERC “les setmanes de treball conjunt” i reconèixer que el traspàs és “una demanda que ha estat històrica” i que “va ser iniciat pel govern del president Pere Aragonès”. Paneque també ha volgut insistir que el govern s’imposa la “màxima exigència amb els compromisos adquirits amb Esquerra Republicana”.

Alamany, tanmateix, no ha especificat si l’acte d’avui facilita que ERC pugui donar suport al pressupost o als suplements de crèdit que s’han de votar per a la pròrroga. “Som en la màxima exigència cap al govern de la Generalitat d’uns acords que estaven presos. Hem millorat l’acord que havíem impulsat, l’hem concretat i ho hem de celebrar. Hem de continuar fiscalitzant i condicionant amb la mateixa ambició”, ha reblat.

ERC diu que no té por del dret a veto de Madrid

En la lletra petita, hi ha dos aclariments: que els estatuts de l’empresa es presentaran el mes de març vinent i que, a partir del primer de gener del 2026, l’empresa Rodalies de Catalunya tindrà la titularitat de la gestió de totes les línies de Catalunya –encara que la transferència dels actius de cadascuna de les línies serà progressiva i trigarà molt més temps. Aquest vespre, després de la reunió de la Comissió Bilateral d’Infrastructures entre Madrid i la Generalitat, tal volta se’n sabran més detalls. Fins ara, l’estructura del pacte es manté: Rodalies de Catalunya serà una empresa mixta amb participació majoritària de la Generalitat, amb un president proposat per la Generalitat i que tindrà vot de qualitat, però el govern espanyol tindrà el 50% del consell d’administració de l’empresa i les decisions estratègiques s’hauran de prendre per una majoria qualificada –és a dir, més de la meitat.

Alamany ha assegurat que ERC no està preocupada pel detall que l’estat hagi de participar de les decisions estratègiques. “No ens preocupa perquè hi ha participació majoritària de la Generalitat”, ha dit. A parer seu, aquesta clàusula tan sols és procedimental: “Com en tota societat mercantil s’han de garantir els drets d’aquells socis minoritaris, en aquest cas el govern de l’estat”. En tot cas, els republicans estan convençuts que les decisions estratègiques sobre el país s’hauran de negociar cada vegada i continuen demanant la concreció del finançament singular per a tenir-hi més poder de decisió. “Entenem que són acords complexos i que sovint caldrà tensar postures a favor de Catalunya”, ha admès Alamany.

Ara per ara tampoc no hi ha novetat sobre les inversions. A mitjan gener, el govern va explicar que havia aprovat de demanar al Ministeri de Transports espanyol que comencés els tràmits per al traspàs del tram de la línia R1 que circula entre la futura estació de Bifurcació Sagrera i la de Maçanet-Massanes. Així doncs, durant un temps indeterminat, una part de la primera línia traspassada a la Generalitat continuarà en mans d’Adif. Llavors, el govern adduïa que la bifurcació de Sagrera donava servei a altres infrastructures de competència estatal, de manera que havia de continuar inclosa a la xarxa ferroviària d’interès espanyol. Avui, Paneque ha promès que hi haurà altres traspassos i que això “no vol dir que la Sagrera no sigui mai traspassada, sinó que ho hem d’anar fent per trams”.

El jugador de bàsquet Rudy Fernández, i l’ex-política del PP María Luisa Cava de Llano són les medalles d’or de les Illes 2025. Ho ha avui anunciat el govern, que lliurarà els guardons dia 28 de febrer, juntament amb els premis Ramon Llull.

La Medalla d’Or i els premis Ramon Llull són els màxims guardons que atorguen les Illes. Tenen per objecte honorar els mèrits assolits de persones o entitats distingits per la seva trajectòria personal o professional en la defensa, la promoció o el foment de les institucions i interessos generals de les Illes.

Pel que fa als premis Ramon Llull, el govern ha decidit de distingir Anna Ferrer, per la seva tasca amb la Fundació Vicenç Ferrer; la doctora Dora Romaguera, responsable del grup d’investigació Epidemiologia Nutricional i Fisiopatologia Cardiovascular de l’IdISBa; Asunción Gallardo, directora del CEIP Gabriel Vallseca a Son Gotleu; l’actriu mallorquina Vicky Luengo; l’humorista Agustín El Casta; l’impulsor de l’Associació Balear d’Apicultora, Joan Rallo; el paratriatleta menorquí Nil Riudavets; l’atleta paralímpic Joan Munar; el dissenyador eivissenc Tony Bonet; l’Associació de Mares i Pares de Persones amb Discapacitat (AMADIBA); el Grup Piñero, dedicat al turisme; l’Escola de Música i Danses de Mallorca Bartomeu Ensenyat i Ensenyat; la Confraria de Pescadors de Formentera; la Congregació Salesiana de Ciutadella i el contingent balear d’ajuda a València.

A títol pòstum, s’han otorgat els premis també a Rafael Perera, referent del dret a les Illes, i a Bartolomé Beltrán, metge acadèmic i autor de nombroses obres mèdiques.

Els bombers de la Generalitat han trobat aquesta mitjanit el cos d’un excursionista de cinquanta-quatre anys que feia una ruta pel Pedraforca, a Saldes (Berguedà), segons que ha informat el cos d’emergències. La recerca va començar ahir al vespre. La família havia denunciat la desaparició de l’home, veí de Reus (Baix Camp), perquè no en tenia notícies d’ençà del migdia. Cap a mitjanit, efectius del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels bombers han trobat el cos sense vida a la zona del Pollegó Inferior del massís.

Els Mossos d’Esquadra s’hi han desplaçat amb cinc unitats per fer els tràmits judicials i retirar el cos, i han obert una investigació per a determinar les causes de la mort.

L’avís de la desaparició va arribar a les 20.19 i es va activar una operació de recerca amb efectius de les unitats de muntanya del GRAE de la Seu d’Urgell, Olot i Cerdanyola del Vallès, a més de tres dotacions de suport dels parcs de Manresa i Guardiola de Berguedà.

Quan hi van arribar, van comprovar que el vehicle del desaparegut era aparcat a la zona i van emprendre la recerca, que va acabar amb la troballa del cos a mitjanit.

L’opinió de les dones guanya espai als mitjans catalans, però alguns dels principals, de titularitat privada, encara es resisteixen a la paritat. Aquesta és la conclusió de l’últim informe del col·lectiu #OnSónLesDones, que ha analitzat la presència de dones als espais d’opinió entre octubre i desembre de 2024 per documentar-ne la representació i denunciar les desigualtats que encara persisteixen.

Per elaborar l’informe, el col·lectiu ha comptabilitzat el nombre d’articles d’opinió signats per dones als mitjans escrits i el nombre d’intervencions femenines en tertúlies i debats dels mitjans audiovisuals. En total, ha analitzat el contingut de dinou mitjans i programes d’abast nacional. Segons els criteris establerts, s’entén per paritat una presència femenina d’entre el 40% i el 60% als espais d’opinió.

En la premsa escrita, només El Punt Avui, VilaWeb i El Nacional arriben a aquest llindar que estableixen per a considerar que són mitjans paritaris entre homes i dones. VilaWeb i El Punt Avui tenen un 45% de dones als espais d’opinió, i El Nacional un 42%. Nació Digital es queda amb un 33%, l’Ara amb un 30% i El Món amb un 26%. El diari menys paritari de tots els analitzats és La Vanguardia, amb només un 18% d’articles d’opinió signats per dones.

A la televisió, les dones han representat el 45% dels participants en debats i tertúlies d’actualitat, assolint la paritat als mitjans públics. A la ràdio, Catalunya Ràdio també compleix aquest criteri en programes com El matí de Catalunya Ràdio, Catalunya Migdia i El Suplement, on la participació femenina arriba al 47%. En canvi, a RAC1 només No ho sé, l’informatiu del vespre, és paritari. La resta de programes d’opinió de l’emissora privada tenen un clar desequilibri: El món a RAC1 registra només un 30% de dones opinadores i Via lliure, el magazín del cap de setmana, un 27%. Globalment, a RAC1 les dones només representen el 34% de les veus en tertúlies i espais d’anàlisi.

Una millora progressiva, però resistències persistents

Aquest és l’informe trimestral més paritari des que #OnSónLesDones va començar a fer aquest seguiment el 2016. Aquell any, només dos mitjans o tertúlies eren paritaris. El 2019, n’eren sis, i el 2021, nou. Ara, la xifra ha arribat a dotze, però encara hi ha resistències importants en alguns mitjans, especialment en els privats i la premsa escrita.

Davant aquesta situació, el col·lectiu denuncia que es continuïn destinant ajuts públics a mitjans que no compleixen els criteris establerts per la llei aprovada al parlament, que exigeix la “participació activa de les dones, la presència paritària d’homes i dones i una representació plural en tots els àmbits, amb especial atenció als espais d’opinió”.

Les intrigues vaticanes de Conclave han estat reconegudes per l’acadèmia britànica de cinema amb el premi BAFTA al millor film de l’any, al millor guió adaptat, al millor film britànic i al millor muntatge. És, doncs, el gran triomfador de la nit, i ha recollit més premis que The Brutalist i Emilia Pérez, que n’han rebuts tres. Adrien Brody ha guanyat el premi BAFTA al millor actor protagonista per The Brutalist i Mikey Madison el de millor actriu, pel seu paper a Anora.

Consulteu, a continuació, tota la llista de premis BAFTA, amb els guanyadors marcats en negreta.

Millor film

• Anora
• The Brutalist
• A Complete Unknown
• Conclave
• Emilia Pérez

Millor actriu protagonista

• Cynthia Erivo, per Wicked
• Karla Sofía Gascón, per Emilia Pérez
• Marianne Jean-Baptiste, per Hard Truths
• Mikey Madison, per Anora
• Demi Moore, per The Substance
• Saoirse Ronan, per The Outrun

Millor actor protagonista

• Adrien Brody, per The Brutalist
• Timothée Chalamet, per A Complete Unknown
• Colman Domingo, per Sing Sing
• Ralph Fiennes, per Conclave
• Hugh Grant, per Heretic
• Sebastian Stan, per The Apprentice

Millor actriu de repartiment

• Selena Gomez, per Emilia Pérez
• Ariana Grande, per Wicked
• Felicity Jones, per The Brutalist
• Jamie Lee Curtis, per The Last Showgirl
• Isabella Rossellini, per Conclave
• Zoe Saldaña, per Emilia Pérez

Millor actor de repartiment

• Yura Borisov, per Anora
• Kieran Culkin, per A Real Pain
• Clarence Maclin, per Sing Sing
• Edward Norton, per A Complete Unknown
• Guy Pearce, per The Brutalist
• Jeremy Strong, per The Apprentice

Millor direcció

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet, per The Brutalist
• Edward Berger, per Conclave
• Denis Villeneuve, per Dune: Part Two
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor guió original

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet i Mona Fastvold, per The Brutalist
• Rich Peppiatt, Naoise Ó Cairealláin, Liam Óg Ó Hannaidh, JJ Ó Dochartaigh, per Kneecap
• Jesse Eisenberg, per A Real Pain
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor guió adaptat

• James Mangold i Jay Cocks, per A Complete Unknown
• Peter Straughan, per Conclave
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• RaMell Ross i Joslyn Barnes, per Nickel Boys
• Clint Bentley, Greg Kwedar, Clarence ‘Divine Eye’ Maclin, John ‘Divine G’ Whitfield, per Sing Sing

Millor film britànic

• Bird
• Blitz
• Conclave
• Gladiator II
• Hard Truths
• Kneecap
• Lee
• Love Lies Bleeding
• The Outrun
• Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl

Un centenar de persones ha publicat un manifest que pretén de fomentar la llengua catalana entre els nous parlants. La campanya assenyala que tothom que viu, estudia o treballa a Catalunya hauria de poder accedir al català, però que, malauradament, avui això no passa. Denuncia que els cursos són insuficients per als dos milions de persones interessades, que no s’arriba a molts municipis i que els horaris sovint són incompatibles amb la feina i la família. Per tot plegat, reclama tota una bateria d’accions a institucions, empreses, entitats i escoles i a la societat en general.

"Volem més català!"

L'accés al català hauria d'estar garantit per a tothom, però això ara no és així. Cal que institucions, empreses, entitats, escoles i la societat en general ens posem a treballar plegats per garantir que tothom que vol aprendre i parlar català ho pugui fer. pic.twitter.com/paNOKsuGk5

— Òmnium Cultural (@omnium) February 17, 2025

El vídeo de campanya és protagonitzat, precisament, per cinc nous parlants del català. Són Merlys Mosquera, de Veneçuela; Martina Puga, de l’Argentina, Daniel Camilo i Mauricio Sierra, de Colòmbia, i Jens Matthiessen, de Suècia. Són cinc exemples ben diferents de gent que va arribar a Catalunya i va decidir d’aprendre el català. “L’hem incorporat o l’estem incorporant a les nostres vides gràcies a l’escola, als cursos, a la feina, amistats, parella… Tenim orígens i llengües diverses que, amb la catalana, fan més ric aquest país”, expliquen.

Els cinc testimonis relaten que hi ha molta més gent que vol aprendre’l: “Perquè accedir al català permet viure més plenament a Catalunya: gaudir de la vida social i cultural, tenir més i millors oportunitats professionals, i participar sense barreres en la construcció d’aquest país, que també és el nostre.” Relaten que trobar espais i persones per a parlar-lo en els seus entorns no és fàcil i que els canvien de llengua massa sovint pel color de pell, accent o aparença. “Això ens exclou i ens impedeix avançar com a societat. Accedir al català a Catalunya és un dret que hauria d’estar garantit a tothom”, diuen. La campanya compta amb el suport d’Òmnium Cultural. 

Què reclama la campanya?

La campanya fa una bateria de demandes en quatre sectors. Reclama al govern i a les institucions que multipliquin l’oferta de cursos, que es garanteixin almenys 200.000 places anuals, que s’adaptin els horaris i que arribin a tots els pobles perquè tothom qui vulgui aprendre el català ho pugui fer durant els deu anys vinents. A les empreses, reclamen que amb els diners de les cotitzacions destinades a la formació contínua ofereixin formació de català gratuïta al mateix lloc de feina, aprofitant les hores en què hi són i adaptant-la a cada professió.

I un parell més de demandes. A les entitats i escoles, “que arribin allà on no arriben els cursos formals, organitzant grups per a aprendre català entre veïns i famílies de diferents orígens, creant espais compartits i facilitant l’accés dels nous parlants a les activitats que es fan en català”. I a la societat en general, que no canviï de llengua automàticament i els “permeti fer servir el català sense prejudicis ni barreres”.

“Tenim dret a la ciutadania plena i a una vida digna, on el català sigui llengua comuna i eina d’oportunitats per a tothom. No podem perdre més temps: milers de persones esperen per aprendre català, troben obstacles per a usar-lo i no poden viure plenament a Catalunya. Volem un país inclusiu, cohesionat i amb llengua viva que sigui exemple per al món”, diuen en el vídeo de la campanya. I acaben amb una reclamació: “Volem més català”.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

En Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell han anunciat a les xarxes socials que dimarts a les 10.00 es posaran a la venda les entrades per a assistir als espectacles del final de ronda de “El búnquer confidencial”. Serà l’última oportunitat per veure el seu espectacle “Les biografies que no sentiràs enlloc més”, un recull de deu biografies inèdites en clau d’humor. Ho faran al Teatre Tívoli de Barcelona, una setmana al juliol i una altra setmana al setembre.

Però més l’espectacle serà el comiat defintiu del programa de Catalunya Ràdio. Quan van començar la temporada, ja van anunciar que aquesta seria la última, i que el programa no reenovaria. De fet, en el vídeo ho deixen clar: “És un comiat. No és com aquells que diuen ‘Rigoberta Bandini es retira’, i el cap d’un mes estava tocant un altre cop. No, això és de veritat”.

Per això alerten a tots els seguidors d'”El búnquer” que dimarts a les 10.00, en donaran tots els detalls en directe a “El Matí de Catalunya Ràdio”.

EL COMIAT. Aquest dimarts a les 10:00 al matí de @CatalunyaRadio pic.twitter.com/4xvbx5KzKY

— Peyu (@enpeyu) February 16, 2025

La setmana passada, Josep Guia, que aquí no necessita presentació, va fer una piulada a X on recollia aquest paràgraf d’un article meu en aquest diari, “Resposta a Josep Costa”: “A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el Full de Ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de costat per no avorrir els lectors la crida a altres mobilitzacions i manifestacions.)”

Josep Guia ho aprofitava per comentar que era “una mostra del mantra de ‘les lluites compartides per avançar cap a la independència’”; i, seguidament, remarcava que “la lluita per la independència ha d’ésser una prioritat absoluta perquè, en situació de dependència, de sotmetiment colonial a Espanya i França, cap altre alliberament, cap conquesta de les classes populars, no pot ser assolible de forma definitiva”. (En termes històrics, res no és “definitiu”, però, en el cas de la fundació i manteniment d’una república catalana, la qüestió a abordar seria quina mena de règim econòmico-social ens caldrà per sostenir aquelles “conquestes” de les classes populars.)

A banda que el Full de Ruta, aprovat per un 83% dels participants en la votació de l’ANC, aborda sense embuts la unilateralitat com a via única cap a la independència, sense cap mena de concessió als “sobiranismes” que voldrien dissoldre’ns en el republicanisme espanyol, la qüestió central és com es construeix el moviment que ha de dur a terme i mantenir la república independent.

El Full de Ruta de l’ANC ho té clar, i lliga les mobilitzacions anticolonials (que coincideixen en el punt nodal de l’espoliació econòmica i l’opressió política, lingüística i cultural) amb la independència. En cap punt no hi ha res que pugui assimilar-se, sense una lectura interessada, a “lluites compartides” que abonin una sortida pactada amb l’estat espanyol. Contràriament, s’hi parla, justament, de “noves formes de lluita” per donar entenent que les mobilitzacions ja no són vàlides per si soles, en un context polític marcat per la pèrdua de la majoria independentista al parlament, l’assimilació dels partits polítics de l’1-O a la normalitat autonomista i la pèrdua de pes polític del moviment autoorganitzat.

Allò que importa, doncs, és com aquest moviment ha de recuperar el batec del carrer i passar a l’ofensiva interna (cohesionar un bloc que formi el nucli d’un Moviment d’Alliberament Nacional) i externa (portar l’embat contra Espanya a l’escala de la unilateralitat).

En l’ofensiva interna, hi ha de comptar la capacitat de reunir una massa crítica mobilitzada, organitzada i dirigida per tal que l’antagonisme abasti tots els aspectes de la vida quotidiana, la representació política i els efectes simbòlics. En una paraula, desplegar tots els mecanismes de lluita, organització i direcció que menin a la insurrecció no violenta unilateral, al control del territori des de les bases (comarcals, afegeixo), i a la proclamació i sosteniment de la república. D’aquesta manera, el Moviment d’Alliberament Nacional aplegarà totes les forces presents antagòniques amb l’estat, separarà el gra de la palla posant cadascú al seu lloc (des dels partits de l’1-O fins a AC-que-vota-amb-PSC-PP-Vox al parlament a favor dels tribunals espanyols contra la llengua catalana a l’aparell escolar), garantirà les estructures de país indispensables, i mantindrà l’ordre de la nova república des de baix.

En l’ofensiva externa, la unilateralitat obligarà a crear i mantenir mecanismes d’autodefensa col·lectius, trencar els punts febles del domini espanyol als Països Catalans (tant de bo, amb un estat major conjunt provisional, que articulés els distints nivells de lluita, consciència i organització de la nació sencera) i desplegar un sistema internacional de propaganda i solidaritat, amb les corresponents aliances estratègiques per a afeblir la posició de l’estat espanyol. També, d’aquesta manera, s’afebliria l’hegemonia de l’estat sobre la resta de nacions peninsulars i s’acabarien les confusions “federals” i “confederals” en què s’han empantanegat els antics Comuns, Podem i companyia fins a morir a les platges de la monarquia borbònica com a col·laboradors, més o menys ingenus, més o menys necessaris (ja sabem que els vells progres catalano-espanyols, línia IC-Colau i companyia, són experts a mistificar la relació entre supervivència personal i bé comú).

És cridada, doncs, a participar en aquest programa de pensament, acció i organització, contingut en el Full de Ruta, tanta gent com hi càpiga, disposada a recuperar la iniciativa al carrer, a enfrontar-se a les estructures autonomistes, i a forjar les bases d’un Moviment d’Alliberament Nacional que faci la unitat, elabori un programa i desplegui el poder popular als nostres països i a tots els nivells.

Maria Buhigas i San José (Barcelona, 1971) és l’arquitecta en cap de Barcelona d’ençà del juny del 2023, quan Jaume Collboni assumí la batllia de la ciutat. En aquesta entrevista, feta un plujós migdia de divendres a la plaça de Sant Jaume, li demanem per un ventall ben divers de qüestions: per exemple, la seva visió ideològica de la ciutat, la importància de la rehabilitació i el futur d’avingudes metropolitanes com la Meridiana, la Gran Via o la Diagonal.

Buhigas parla amb apassionament dels seus projectes, tot i que evita de cremar-se amb els debats de la primera línia política. No cerca la controvèrsia, però hi ha moments de la conversa en què els detalls i els gests, expressiva com és, en comuniquen bé les opinions de fons. Insisteix, sobretot, a superar marcs mentals que considera obsolets: la idea equivocada, diu, que les ciutats mediterrànies van ser dissenyades per al vehicle privat; la idea de la pendularitat, en què el centre de la ciutat és absorbent d’una perifèria desnerida; i la idea que Barcelona pot créixer exponencialment.

—Suposem que podeu ser arquitecta en cap de Barcelona fins el 2050. Quina ciutat us imagineu?

—La mobilitat haurà canviat molt, la dominarà el transport públic. La ciutat, que ja és molt caminable, ho serà encara més. I, sobretot, tindrem una manera de treballar molt diferent. Hem heretat una ciutat construïda sobre la base de la transformació constant. Els instruments que tenim per a dissenyar la ciutat vénen d’un marc de creixement. A les ciutats consolidades, per falta de terreny rústic, es transformava l’industrial. Tot això formarà part del passat.

—No forma part del passat, ja, aquesta lògica de creixement?
—Sí. Comença a formar part del passat. No a escala global, però a Barcelona i a Catalunya hi ha hagut un punt d’inflexió: podem continuar creixent, però no per expansió, sinó per dins. Podem intensificar o hibridar segons quins territoris. El futur serà això. El 2050 això estarà del tot normalitzat i tindrem unes eines per a fer-ho de manera molt més àgil.

—Dieu sovint que les eines per a fer urbanisme són obsoletes. Què fa aquest ajuntament per a modernitzar-les?
—Tenim un compromís amb la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità, que ha de modernitzar els instruments de planejament. Contribuirem a la retirada del Pla General Metropolità de 1976. Hi ha coses que ens poden servir, però necessitem molt més. Ara treballem com si tinguéssim trepants per a traspassar parets de formigó i, en canvi, tenim davant parets de fusta. Necessitem instruments més sofisticats per a treballar sobre el sòl urbà consolidat, en lloc de créixer. També treballem per a l’agilització administrativa. La burocràcia és un problema per als ciutadans i per al sector privat, però també per a nosaltres. Hem d’actualitzar ordenances heretades de moments en què les coses han canviat.

—Quina ideologia té la manera com Maria Buhigas entén les ciutats?
—Tinc una manera de fer progressista; no de progrés en el sentit de la modernitat, de construir, sinó de millora constant de condicions. Som responsables de l’escenografia on passa la vida, de les condicions dels espais on es despleguen les polítiques públiques. Ideologia? Em sento amb la responsabilitat d’adequar els espais als projectes de vida. En cada moment la societat aspira a coses diferents, té necessitats diferents: ara ens preocupen coses que fa vint anys no eren en l’agenda política ni en l’imaginari de la gent. Per això moltes vegades sóc crítica amb els qui diuen: “Els d’abans es van equivocar”.

—Però és bo fer anàlisis crítiques del passat. Quins errors i quins encerts hi hagué durant l’etapa d’Ada Colau?
—No em demaneu que faci una llista. La meva posició no és d’assenyalar errors. La història ens jutjarà. Tothom arriba al govern amb la voluntat de fer una bona feina. Es va posar una agenda o un focus en una agenda global, no exclusivament de Barcelona, que començava a reclamar de posar més al centre les persones, amb més participació i més implicació de la gent.

—Més enllà d’analitzar el mandat anterior: vós què feu de diferent? Com es nota?
—Crec que la meva empremta és de combinar la visió de llarga durada amb una mirada operativa sobre el dia a dia. Tenir l’ambició de projectes importants i, alhora, fer valer els petits canvis que semblen insignificants però que, sumant-los, fan economies d’escala. Aquest govern posa el focus en la qüestió de l’endreça i del manteniment en la política pública, en lloc de la novetat. És un dels canvis més revolucionaris que podem començar a fer. L’altra cosa important és cuidar internament la casa, perquè aquest càrrec és sempre temporal, té una data límit que no depèn de tu. Per això és tan important la feina que es fa cap endins, i aquesta no es veu.

—Parlem d’habitatge. Com es pot evitar que hi hagi més cases Orsola?
—Les polítiques d’habitatge necessiten accions per terra, mar i aire. Necessitem regulacions legislatives que estan fora de l’abast d’un govern local. Cal fer habitatge i fer-lo tenint en compte que la població no és homogènia, que té necessitats molt diferents. Tens una població que es va envellint i necessitarà uns habitatges adequats a les seves situacions. Al país que hem heretat hi havia una porció molt gran de propietat i una de molt petita de lloguer. Ara tenim una demanda totalment diversificada. Els governs locals han de continuar fent la seva feina: posar sòl en el cas del nou habitatge, rehabilitar i regenerar, instruments de planejament per a intensificar on sigui possible, i acompanyar-ho de programes que han de venir de la Generalitat i de l’estat en marcs legislatius.

—Esteu a favor de la modificació de la norma que obliga que el 30% de les noves promocions d’habitatges a Barcelona sigui assequible?
—La pregunta necessita més matís. És honest dir-ho: innovar normativament, innovar en general, implica riscos. Cal provar si les coses funcionen. Tots som conscients que la  modificació del pla general metropolità del 30%, com està descrita, ara clarament no ha obtingut els resultats que van justificar-ne la definició. El nombre d’habitatges que es preveia que s’haurien d’haver generat no s’han generat. Quan una cosa no funciona, cal revisar-la per intentar de modular-la. L’objectiu final és mobilitzar aquest 30%, que es pugui executar. Ha de ser exactament de la manera com es va preveure? Jo no sóc tan rígida. La nostra feina és ser equalitzadors: mesurar els greus i els aguts.

—D’habitatges nous, se n’han fet. Les dades del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya diuen, per exemple, que durant el primer semestre del 2024 se n’havien fet 1.273, cinc vegades més que l’any anterior.
—Això són dades generals. Aquests habitatges que s’han generat poden venir d’operacions anteriors a l’aprovació del 30%. Hi falten matisos. La previsió que va fer la modificació del pla general metropolità d’habitatge públic no s’ha produït. I no per un diferencial petit. Han caigut operacions que, d’altra banda, es podrien haver fet. El plantejament no és d’anar-hi a favor o en contra, s’han de prendre tot un ventall de mesures a favor de l’habitatge assequible. Aquesta n’és una. Tal com està plantejada, no dóna els resultats esperats? Doncs hem d’equalitzar.

—Un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona diu que s’acabarien perdent més de divuit mil habitatges protegits si es renuncia al 30%.
—Fa molts anys que treballo en qüestions d’urbanisme: aquesta mena de dades són plenes de matisos. En habitatge, encara més. Si 18.000 de públics són un 30%, vol dir que el 70% restant són 42.000. En els primers vint anys de segle, la mitjana anual de producció d’habitatge d’aquesta ciutat era de 1.200. Cada any. S’ha de posar en perspectiva. Ningú no ha dit que el 30% es derogui, ningú no renuncia a aconseguir aquests 18.000 pisos. Allò que diem és que, amb la norma tal com és ara, aquests 18.000 no són assolibles en un període de temps que pugui tenir impacte sobre la problemàtica actual.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parleu molt sovint de rehabilitació d’habitatges. La rehabilitació ha de tenir un paper prioritari, en tot el ventall de solucions que proposeu?
—Sí. L’haurà de tenir. Hi ha pocs punts del mapa de la ciutat on es pugui generar habitatge nou: la Marina del Prat Vermell, la Sagrera, potser en part a Porta Diagonal, i potser hi haurà una intensificació al 22@. El futur el tenim en la rehabilitació. Quan el tauler de joc queda fixat, fer habitatge sobre sòl on ja n’hi ha vol dir restar per sumar. Són faves comptades. O fas habitatges més petits en determinades zones o bé intensifiques i rehabilites. Al nostre entorn, el gran repte de les ciutats és com augmentem la rehabilitació.

—No és prou àgil, ara, la gestió d’aquestes rehabilitacions? Ha funcionat prou bé, la distribució de fons per a rehabilitacions energètiques, per exemple?
—Ens centrem en el problema energètic perquè els fons Next Generation hi han vingut orientats –a parer meu, esbiaixats per la mirada nòrdica–, però no és l’únic problema. Aquí tindrem calor, no fred. La gran rehabilitació ha de millorar les condicions generals d’habitabilitat. Cal fer feina en les estructures, les façanes, les distribucions dins les cases. Penseu, per exemple, com baixa la mitjana de persones que viuen en un habitatge. Venim d’un estoc fet per a una mitjana de quatre i ara som al voltant de dues. Aquí hi ha un absurd i un potencial d’espai.

—Però cal millorar els sistemes de repartiment de fons?
—Calen subvencions, però també ser proactiu per a ajudar les comunitats. Un dels problemes és la capacitat econòmica dels propietaris. Quan parlem del problema de l’habitatge, ens centrem en el de lloguer, però gran part del parc és en mans de petits propietaris, i això ens dóna moltes comunitats de propietat horitzontal. Molts veïns han experimentat què vol dir posar un ascensor, fer obres a la coberta o als espais comunitaris… No és fàcil, posar d’acord tanta gent. Hi ha interessos molt diferents. La rehabilitació no és fàcil. Per tant, el problema no és només l’accés als recursos, sinó la gestió per a mobilitzar tot això.

—La recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample era una de les grans promeses del batlle Collboni, però som gairebé a mig mandat i no acaben d’arrencar. Què falla?
—Jo no hi era, en la campanya, i, un cop nomenada, li vaig proposar una petita modificació: un programa d’espais de proximitat i interiors que anés més enllà de la trama Cerdà, perquè d’espais interiors a la ciutat n’hi ha molts. Ell ho va acceptar, i ho hem ajuntat tot. Molts d’aquests projectes ja han engegat la maquinària: són en fase de redacció de projectes o en processos de participació. Ho veurem a final de mandat.

—Aquesta diversificació dels interiors d’illa s’ha fet perquè aquest govern s’ha adonat que fer-ne a l’Eixample era més difícil que no es pensava?
—No. El govern no desisteix, sinó que fa la reflexió que aquesta mena d’espais interiors són per tota la ciutat. Hi ha una manera de fer espai públic que consisteix a fer parcs, com a Glòries. N’hi ha una altra: agafar la superfície de Glòries, que són divuit hectàrees, tallar-la en petits trossos i treure profit de més espais. La manera d’urbanitzar carrers, places o parcs evoluciona i en modifiquem la configuració física, els acabats, l’ús que en fem; per exemple, amb els eixos verds. Allò que proposo jo és transformar també espais que no tenen nom. Hem impulsat el Programa d’Espais de Proximitat i Interiors, que preveu una inversió de 150 milions d’euros i 357 actuacions. És un procés més lent.

—Això significa d’enterrar definitivament la idea original de la superilla, tal com la concebia Salvador Rueda, escampada per tota la trama Cerdà?
—Aquella idea original no la comparteixo per una qüestió teòrica. Ho explica un text fonamental de la meva disciplina: La ciutat no és un arbre, de Christopher Alexander. La idea original de la superilla jerarquitza una malla, i això no és mai una bona idea, perquè especialitzes carrers. La gran virtut de l’Eixample de Cerdà és que la seva malla no té jerarquia sinó que és isotròpica: per anar d’un lloc a un altre, tens diferents opcions. Hem posat l’accent en el vehicle privat, un mètode de transport que es troba en un punt d’inflexió, perquè se’n reduirà l’ús i la quantitat i se’n modificaran les condicions. Per tant, tots estem d’acord que l’ocupació de l’espai entre façana i façana haurà de canviar. Però aquí hi ha un error de comprensió.

—Quin?
—L’Eixample és anterior, no es va pensar per a vehicles, sinó per al tramvia i perquè les persones hi caminessin. L’Eixample comença amb el transport públic, no amb el vehicle privat. Les ciutats no tenen l’origen en el vehicle privat, és un malentès. La ciutat americana del fordisme sí, és clar, però la ciutat del XIX no. Ens costa molt d’imaginar-nos una ciutat que no tingui el focus en el vehicle privat, però només cal saber una mica d’història de ciutats per saber que desapareixerà. Per tant, necessito jerarquitzar-lo? No. Necessito començar a guanyar-li espai i donar-lo al transport públic, que és el que m’ajudarà de debò per a combatre el canvi climàtic.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quin transport públic cal prioritzar per a la connexió amb l’àrea metropolitana?
—Hem de millorar el transport públic, sí, però hem de superar el marc mental de la popularitat, cal reduir el commuting. No podem continuar amb el marc mental en què tens una perifèria residencial i dormitori i tota l’activitat al centre. Això ha de canviar. A Barcelona encara hem de cobrir territoris perquè encara hi ha marge per a millorar l’accessibilitat amb transport públic, però en paral·lel, fora dels límits administratius stricto sensu, els municipis de l’AMB han de fer més complexos els seus teixits urbans –molts ja ho fan. No tens activitat econòmica sense determinada massa crítica: has d’incrementar massa crítica per assegurar-ho. Per què no hi ha cinemes en determinats llocs? Perquè no hi ha prou gent que hi vagi. Una de les solucions del 2050 és que unes altres ciutats hagin importat una part d’aquesta intensitat que tenim a Barcelona. La idea centre-perifèria torna al marc mental de la modernitat. Especialitzar i segregar, tot això ja ho hem provat! Hem d’enterrar la modernitat. Tot això ja s’ha fet i és un desastre.

—I doncs?
—Hem de trobar quin és l’equilibri a partir del qual pots garantir uns serveis de proximitat privats i públics. Quanta població necessites perquè sigui raonable la despesa pública de tenir una piscina, una biblioteca o un CAP? Hem de fer que cada ciutat tingui prou diversitat i complexitat. La sostenibilitat implica que les condicions d’urbanitat que reconeixem en els centres de Barcelona les portem a uns altres llocs.

—Dieu que hem de redistribuir la gent i l’activitat econòmica.
—Sí, però redistribuir no vol dir que hàgim de fer fora la gent. Aquesta ciutat ha crescut i continuarà creixent, és un problema demogràfic. Si la natalitat baixa, ha de venir gent, perquè, si no, qui pagarà les nostres pensions? Som davant d’escenaris on tindrem creixement de població. A Barcelona ciutat i a tota l’àrea metropolitana. És una gran oportunitat per a ser més sostenibles.

—Què pot fer l’arquitecta en cap per a facilitar aquest canvi de paradigma en la comunicació entre Barcelona i l’àrea metropolitana?
—La meva competència és municipal, però ningú no em prohibeix que, quan penso en Barcelona, tingui present Viladecans, Terrassa o Sabadell. El gran canvi és que les avingudes metropolitanes no són vies interurbanes sinó urbanes. Les hem de redissenyar, com passa amb la Meridiana: allò important és la transversalitat que generen. Als anys cinquanta, la Meridiana no era un carrer, sinó una autopista que arribava fins a les Glòries, com si la ciutat comencés a les Glòries. Després vam canviar de rasant. Tot això ja està més que superat. Posem-hi urbanitat: afegim-hi voreres, ampliem les que ja hi ha, posem-hi carrils de transport públic, carrils de mobilitat activa, de bicicletes, abaixem-hi les velocitats, posem-hi arbres. Això són les avingudes metropolitanes: un canvi de xip. La seva funció és la connectivitat i la capil·laritat, no pas d’endollar-se a una ciutat.

—Tot això qui ho ha de decidir i quin paper hi han de tenir els municipis metropolitans?
—Sempre ho dic a l’alcalde: les imposicions de dalt cap a baix són tan difícils d’encaixar quan s’imposen als ciutadans com quan s’imposen a municipis més petits. Hi ha una sèrie de municipis amb què compartim la majoria de problemes i les solucions. Fer aquest canvi té una part de generositat, però igualment anem cap a un futur on el marc serà metropolità. I tots hi guanyarem. És bo que ho fem amb el convenciment que col·laborar té avantatges. És fàcil? No. El consens és automàtic? No. Les discrepàncies són habituals. Barcelona no té més poder, però té més musculatura. La cosa intel·ligent és fer servir aquesta musculatura per guanyar-hi tots.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Frederic Perers (Barcelona, 1974) és un artista compromès. Els seus treballs giren entorn de la memòria, de la dominació i de la llengua. Aporta una mirada que suma, perquè pren un punt de vista diferent, el de l’art, per aproximar-se a la realitat del país. És autor, per exemple, del llibre Voreres, la memòria subtil, sobre els panots de lletres dels carrers de Barcelona, vestigis d’allò que va significar el franquisme en la imposició dels símbols feixistes i l’abolició dels símbols i de la història del país. I també és seu, per exemple, La Ribera homenatja la Ribera, un homenatge dels veïns actuals d’aquest barri als antics, que, arran de la derrota de Barcelona el 1714, van ser expulsats de casa per construir-hi la Ciutadella. I encara Patirmoni, que denunciava la destrucció sistemàtica de l’horta de València.

El seu darrer projecte porta per títol L’efecte Villalpando, que va començar fa més d’una dècada, en un mural que va mostrar al Centre d’Arts Santa Mònica i al Museu de Valls i que ara s’ha tancat amb l’edició del llibre del mateix nom, publicat per Andana i dissenyat per l’estudi Bildi, amb un pròleg del lingüista Jem Cabanes. És una recerca sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. Es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Perers va col·locar els mots de cada segle en una columna diferent, ordenats alfabèticament, i això va constituir el mural. D’una manera molt visual, el mural mostra mitjançant les paraules la submissió de la llengua catalana i, en conseqüència, una situació de subordinació política.

Ara el llibre completa el projecte, perquè mostra aquest treball mot a mot, amb tots els significats, la datació i la cita on en parla un lingüista reconegut. Hi trobem diccionaris de referència, especialment els de Joan Coromines, i articles de lingüistes i lexicògrafs com Carles Castellanos, Carles Riera, David Casellas, Eugeni S. Reig, Gabriel Bibiloni, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Joan Veny, Lluís Marquet i Xavier Rull.

Mural del projecte ‘L’efecte Villalpando’. © Pere Queralt.

—Com comença aquesta història?
—Engega, òbviament, amb una consciència lingüística prèvia, que la tinc des de jovenet, i engega, veritablement, amb un viatge que vaig fer el 2009 a l’Índia. Era la primera vegada que hi anava i, parant l’orella, que és una cosa que fem la gent que ens interessa la llengua, entremig de paraules inintel·ligibles per mi, de tant en tant m’apareixien paraules en anglès, fruit de noranta anys d’ocupació britànica del subcontinent indi. Aquesta situació em va recordar la que havia viscut de molt més jove, als anys 1990, al País Basc, on el jovent bascòfon de tant en tant també esquitxava paraules castellanes. Tant en el cas de l’Índia com en el cas del País Basc m’era molt fàcil detectar aquestes paraules o mots de la llengua dominant sobre les llengües dominades, perquè coneixia les llengües dominants, coneixia el castellà i coneixia l’anglès. I sobretot perquè el contrast entre aquestes llengües i les llengües locals, l’hindi i el basc, era evident. Això em va portar a preguntar-me: com devem estar nosaltres, com deu estar la nostra?

—Però ja vèieu que era una situació diferent, perquè no era evident.
—Perquè català i castellà vénen del mateix tronc. I això vol dir que hi ha molts castellanismes o moltes paraules que ja les portem pràcticament incorporades i que no detectem que són castellanismes. I si els indis, amb noranta anys de presència britànica a casa seva, encara feien servir paraules en anglès de tant en tant, com devíem estar nosaltres després de 300 anys sota dominació política i 250 anys amb la llengua desoficialitzada? És a dir, des del 1716 fins al 1979, menys als anys 30 del segle XX, la llengua catalana va estar desoficialitzada. I no tan sols desprotegida, sinó bandejada de molts àmbits de la vida pública. I aquesta va ser la metxa del projecte.

—La intenció era fer una mirada interior de la llengua, ultrapassant els aspectes més epidèrmics?
—És clar, constantment tenim dades sobre l’ús de la llengua, entre els joves i en general, i també tenim dades de l’ús del català a les xarxes, per exemple, l’ús del català al cinema, l’ús del català a la justícia (malauradament minúscul), etcètera. Però tot això conforma l’aspecte més extern de la llengua. I jo volia saber com estàvem per dins. I aquest projecte, de fet, és un viatge endins de la llengua. És un viatge, bàsicament, per a quantificar o avaluar d’una manera molt lliure, perquè jo no soc filòleg, la situació de la llengua. Llavors, la primera fase del projecte es va centrar a recollir tots els castellanismes.

Podeu comprar L’efecte Villalpando de Frederic Perers a la Botiga de VilaWeb
El llibre ‘L’efecte Villalpando’, editat per Andana i dissenyat per l’estudi Bildi.

—Però aquesta mirada interior de la llengua, aquesta arreplega de tots els castellanismes, podia ser un projecte inabastable. Com el vau delimitar?
—D’entrada, vaig fer molta recerca, posant en dubte constantment les paraules, que això és una pràctica que havia fet tota la vida. I sobretot recorrent a diccionaris, articles, etc. Però, és clar, de seguida tota aquesta cerca se’m va fer inabastable, perquè era infinita, malauradament. Aleshores em vaig centrar en els castellanismes normatius, només.

—Castellanismes normatius?
—Són termes dels quals existeix una traçabilitat, perquè han quedat fixats. I vaig bandejar tots els castellanismes no normatius, que en són molts més. I aquesta primera fase va ser això, voler obtenir una xifra, com qui busca la temperatura d’algú que està malalt, tenir la temperatura de la llengua a partir d’aquesta xifra. Això va anar així fins que va haver-hi un moment que ja tenia un gruix important de termes.

—De quants castellanismes parlem?
—Tenia entre tres-cents i quatres-cents castellanismes localitzats. I llavors vaig decidir, amb aquest afany meu d’endreçar i d’inventariar, que endreçaria aquestes paraules. Però un ordre alfabètic no hauria aportat res al projecte, no tenia cap mena d’interès. I se’m va acudir de fer-ho a partir de la primera adaptació escrita que trobés en català d’aquella paraula. Llavors, si aquella paraula havia aparegut en un text en català del segle XIV, en el text que fos, doncs aniria amb les paraules del segle XIV. Si havia aparegut al segle XIX, doncs la col·locaria amb les paraules del segle XIX. I això va anar fent unes columnes, cadascuna corresponent a un segle i, dins de cada segle, les paraules es trobaven endreçades alfabèticament. Llavors va haver-hi un moment que em vaig trobar a l’estudi que tenia totes les columnes juntes. I allò va ser un moment revelador, perquè em vaig trobar amb la història del país. Simplement, jo havia endreçat, havia classificat unes paraules, sempre amb tot el rigor possible, buscant sempre que hi hagués un filòleg de renom, algú amb autoritat que considerés aquell terme castellà, i després buscant en diccionaris etimològics aquesta primera datació. Tenia la història del país desplegada.

—I bàsicament, què hi vèieu?
—Fins al segle XV, aquestes columnes de paraules tenien una llargària normal, curta, perquè entre territoris veïns amb què hi ha hagut aquesta relació de veïnatge o hi ha hagut relacions comercials és normal que s’influeixin. És una cosa natural. Només no hi ha influència entre llengües quan una llengua és morta. Totes les llengües vives influeixen i reben influències. Unes són més receptores i unes altres són més donants, això és així. Fins al segle XV, el català tenia també la seva influència sobre el castellà. Fins al segle XV l’equilibri es manté raonable. A partir del segle XV, amb la unió dinàstica i l’augment del prestigi del castellà, sobretot en les elits catalanes, estaments com l’església, etc., aquest prestigi del castellà creix i també creix, consegüentment, aquesta influència. I les columnes de paraules són més llargues que les anteriors. I a partir del XVIII és quan comença un devessall descomunal. Aquesta influència, amb la derrota a la guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta, es torna una allau infinita i desbocada de castellanismes. I és la dinàmica on som ara.

L’artista Frederic Perers (fotografia: Albert Salamé).

—De manera que el punt d’inflexió és clarament la guerra de Successió.
—Sens dubte, perquè el canvi és brutal. És a dir, no tan sols va canviar la història del país, va canviar també la història de la llengua. A partir del XVIII, hi ha tota un seguit d’edictes, decrets, ordres, lleis específiques, per a bandejar el català de l’església, de les universitats, dels llibres notarials… Hi ha una voluntat expressa de fer fora el català de la vida pública i de deixar-lo sense la categoria de llengua oficial a casa nostra. Abans del decret de Nova Planta no dèiem “ajuntament” ni “regidor” ni “alcalde”. Eren el batlle i la batllia. És una terminologia que ens va venir imposada. Òbviament, Catalunya Nord segueix una altra dinàmica –però igual de negativa–, encetada dècades abans.

—El projecte inclou el País Valencià i les Illes Balears?
—Inclou tot el que surt al diccionari. En principi, hi és tot. Però sóc conscient que és un treball incomplet. I ho deixo dit, eh? És un treball que se sap incomplet. Perquè jo m’hi he dedicat amb tota la rigorositat, però em poden haver passat per alt mots per malla. De fet, quan el llibre era a la impremta, en vaig localitzar sis o set més que no vaig poder-hi incloure. A banda, periòdicament el IEC també fa acceptació de terminologia molt diversa i a vegades també hi ha acceptació de castellanismes. I aquestes últimes tongades tampoc no hi són. El llibre recull 425 mots.

—Poseu-nos alguns exemples de castellanismes que no diríem que ho són.
—Abans he de dir-vos que, així com en un moment determinat vaig descartar els castellanismes no normatius, també vaig decidir de descartar els castellanismes normatius que portaven terminologia provinent de llengües ameríndies, perquè no era una terminologia que suplantés terminologia nostra, sinó que venia a enriquir totes les llengües europees, perquè eren termes que no teníem: tomàquet, mico, lloro, volcà, xocolata, moniato, patata, piragua, xirimoia, canoa, vainilla, llanxa… Per una altra banda, hi ha alguns mots curiosos, perquè tenen més d’un significat i un és un castellanisme i l’altre no. Per exemple, xop. Amb el significat de ‘amarat de líquid’ és una paraula patrimonial genuïna nostra. Però si ens referim a un pollancre és un castellanisme. En aquests casos la paraula apareix amb un asterisc. O, per exemple, marxar. Si parlem d’una desfilada militar no és castellanisme. Però quan vol dir ‘anar-se’n’, sí. I desfogar, si vol dir ‘esbravar-se’ és un castellanisme. En català, tota la vida, desfogar ha volgut dir donar sortida al foc.

—Aporteu més exemples, si us plau.
—També hi ha paraules que les vam adoptar al principi sense saber-les pronunciar. El nostre sistema fonològic no ens permetia de pronunciar segons quina consonant. Per exemple, majo. Això no ho sabíem dir, nosaltres. I vam acabar dient maco. També hi ha paraules que han evolucionat, és a dir, que quan les vam adoptar apareixien escrites en català tal com sonaven en castellà i després el català, pels mecanismes interns propis que tenim, les ha catalanitzades. Per exemple bando o plano, que amb el temps van passar a ser bàndol i plànol. Hi ha algun cas en què els filòlegs no es posen d’acord. En paraules com clero, caldo o borratxo, no hi ha acord. I uns diuen que sí que són castellanismes i uns altres diuen que no. I després també és bonic de veure que, com que els filòlegs o lingüistes són de generacions diferents, allò que uns consideren en un moment determinat, al cap d’un temps, amb més coneixement de la llengua, un altre filòleg ho tomba. I després en ve un altre i ho acaba de matisar.

Fotografia: Albert Salamé.

—Abans parlàveu del IEC. Per una banda, hi ha una clara acció de dominació política a partir del segle XVIII que afavoreix la incorporació de castellanismes, però actualment el IEC també ha fet normatius força castellanismes.
—Aquest projecte, més que criticar, vol fer una fotografia de la situació de la llengua. Se’n podrien fer mil, però he fet aquesta. Sobretot vol ensenyar d’on venim, on som i cap a on anem de manera inexorable. Perquè amb la columna del segle XXI no m’hi he posat ni la faré, però segueix la tendència, i la velocitat d’aquesta influència castellana és exponencial. I sobretot vol ser una sacsejada als parlants i a les autoritats normatives. Però no vol posar en qüestió si ho hem fet bé o si no ho hem fet bé, si som massa permissius, si el IEC és massa dur o massa tou, ni aquests debats de català light i el català heavy que hi havia als anys 1990. No, perquè jo no sóc filòleg. Jo he ensenyat aquesta fotografia perquè ens toqui a tots: de nosaltres, els parlants del carrer, a les autoritats, polítics, qui sigui, per a prendre consciència d’on anem. I si ens està bé cap on anem, no cal tocar ni una coma. Ara, si volem revertir la situació, hem de fer coses diferents tots plegats. És neutre, doncs, és un treball científic, gairebé. Tracta de llengua, però és un treball científic. L’única interpel·lació que faig és de demanar-nos a tots si una llengua pot resistir eternament la pressió que pateix el català, per part d’una llengua molt més potent, amb molts més parlants i, sobretot, emparada per un estat. Aquesta resistència pot ser eterna? Aquesta és la pregunta que vol llançar el projecte.

—És un projecte polític.
—Sí. Aquest projecte ensenya els efectes d’aquesta subordinació política, les conseqüències d’aquesta subordinació política de llarga durada.

—El títol, L’efecte Villalpando, hi té a veure?
—Aquest projecte porta el títol de L’efecte Villalpando perquè és el nom del fiscal del Concejo de Castilla que va donar l’ordre de castellanització del país a la gent que havia d’aplicar el decret de Nova Planta. Aquesta castellanització s’havia d’aconseguir de manera dissimulada. Villalpando és l’autor de la malaurada frase “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (que s’aconsegueixi l’efecte sense que se’n notin els procediments). I això aquest senyor ho va deixar per escrit, i aquesta ordre és la primera pedra de la política lingüística que ens tenia preparat l’estat espanyol (primer Castella, després Espanya), per als tres-cents anys següents. I aquesta és la política que a grans trets continua funcionant avui dia.

Després de visitar la magnífica exposició que hi ha al Palau Maricel de Sitges “L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929”, comissariada per Aitor Quiney, vaig anar a fer un tomb pel poble amb una amiga. Parlàvem de la importància que havia tingut la revista i els seus col·laboradors, dels meus familiars que havien col·laborat en aquell projecte i uns altres, com mostra la famosa foto de tot el grup a l’estació de Sitges amb García Lorca i Dalí.

Recordo haver passejat algun dia de nen per aquells carrers amb la meva família, la tieta Rosa i l’oncle Josep Carbonell i Gener (Sitges 1897-1979), artífex de l’Amic de les Arts i altres publicacions, com Terramar (1919-190), Monitor (1921-1923) i Oc. Carbonell es casà amb Rosa Montanyà, germana del meu avi Lluís. També recordo haver anat alguna vegada a visitar-los a l’hotel que tenien al Mas de Sant Bartomeu. O al pis de Barcelona del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia. I els seus fills Joan, Marc i Oriol.  El primogènit, Jordi, havia mort de tifus a disset anys. En Foix li va dedicar un poema preciós. “On ets, Jordi, què fas, en quina nit…”

Retrat de Rosa Montanya, pintat per Artur Carbonell Dibuix de Garcia Lorca dedicat a Rosa Montanyà

En els meus records infantils, el passat estava en suspens. Era com inexistent, boirós. Per la necessitat de trencar el silenci i l’abisme imposat per la dictadura, durant anys, vaig anar reconstruint tot sol algunes d’aquelles visions per anar comprenent i assimilant, amb dificultats i moltes llacunes, qui eren els qui m’havien precedit, de quin món venien, quines idees polítiques i artístiques defensaven apassionadament. I per què.

Vaig tenir la sort de passar els estius en una casa familiar on es conservava gran part de la biblioteca del meu avi, diaris, revistes i exemplars del Servei de Biblioteques del Front. Va ser la meva universitat autodidacta. El lligam amb els avantpassats, la cultura i la República. Allà hi havia tot el que es va poder salvar quan van saquejar casa seva, amb l’entrada dels franquistes a Barcelona. Molts anys després d’acabada la guerra, la biblioteca i l’arxiu de Carbonell a Sitges també van ser assaltats i destruïts, i es va perdre un material històric i documental de primer ordre.

Mentre passejàvem l’altre dia, la figura elegant, alta i prima, de cavaller discret i ferm, d’en Carbonell, sempre amb diaris i revistes sota el braç, se m’anava fent progressivament més present, com en un somni. Malgrat la seva cordial bonhomia irònica –a estones, per a mi, inintel·ligible– era un home que, per l’alçada i el posat, m’imposava respecte. Encarnava un poder moral que, en algunes celebracions familiars, substituïa els qui eren absents. La seva presència ens recordava que teníem un passat per descobrir, malgrat el silenci imposat per la dictadura.

El llegendari Carbonell és prou conegut en el seu paper com a impulsor i artífex de l’art i la cultura més innovadora i d’avantguarda, en connexió amb els corrents europeus, sempre en sintonia amb les millors realitzacions de l’art català clàssic i universal. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia J.V. Foix, íntim amic seu i còmplice en aquells anys efervescents i esperançadors.

Trobada el 1973 a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges (Fundació J. V. Foix).

Avui dia, en el moment que viu el país, crec que de totes les seves activitats, iniciatives i idees d’aquells temps, val la pena de recordar, també, la seva importància com a intel·lectual humanista, nacionalista i occitanista.

En tornar a casa, vaig buscar dues obres que per a mi havien estat fonamentals per a conèixer de prop aquell senyor a qui de nen jo anomenava oncle Josep. La primera va ser una sorpresa que el meu pare va portar un dia a casa. Una entrevista que li havia fet Oriol Pi de Cabanyes a Serra d’Or, el maig del 1977. Allò em va obrir les portes a un món nou, profund i complex.

I, sobretot, l’excel·lent i rigorosa biografia d’ell i del seu temps que publicà Vinyet Panyella l’any 2000: Josep Carbonell i Gener (Sitges, 1897-1979). Entre les avantguardes i l’humanisme (Edicions 62), mereixedora del premi Ferran Soldevila. Font imprescindible per a escriure aquest article i llibre que recomano a tots els lectors interessats en la figura i els temps de l’impulsor de l’Amic de les Arts.

Panyella, en el pròleg, subratlla que en el cas de Carbonell es feia necessària “una reconstrucció per a atorgar unitat i coherència al que poden semblar actuacions ocasionals, o poc o molt desarticulades, i que, en realitat, són tot el contrari”. Fins llavors, ell era un nom de referència i d’acompanyament d’altres noms, com J.V. Foix, en les lletres catalanes, o Loís Alibèrt, en la reforma de l’occità modern. Però, en realitat, era l’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives importants d’aquells anys.

Un animal polític

El número de Serra d’Or del maig del 1977 titula en portada “Volem l’estatut”, amb una fotografia d’una manifestació a la plaça de Sant Jaume. L’entrevista d’Oriol Pi de Cabanyes, “Josep Carbonell, de l’Avantguarda a la política d’expansió”, l’encapçala una nota breu de la redacció que anuncia que s’ha fet uns quants anys enrere. “Com veurà el lector, Picasso encara era viu. Les circumstàncies d’aquell moment haurien portat a mutilar-la i, per aquesta raó, va romandre inèdita. Creiem que el temps que ha passat des d’aleshores no n’ha disminuït l’interès.”

L’entrevistador defineix Carbonell com un “d’aquests homes sovint innominats o menysvalorats”, “un animal polític de la més pura classe” que no ha estat mai un home de partit, i que ha “traginat al llarg de tota la seva existència aquesta ultrança apassionada dels grans herois o dels somiatruites, dels màrtirs i dels eixelebrats, dels homes de pedra picada i dels visionaris”.

“Calia que algú agités l’esperit català, calia remoure’l. És allò d’agítese antes de usarlo”, li deia Carbonell. “Calia, ves, tirar endavant en aquesta immensa oficina d’informació que és el món. Ara bé, no es tractava d’épater burgesos com a pura distracció. No, això, no. Hi havia molta carrincloneria i calia revisar moltes coses. No, no es tractava de destruir sinó d’escombrar el que fos dolent. Ara mateix hi ha molts llibres catalans que no s’aguanten, la traducció en seria una bona prova de foc… L’avantguardisme, avui? Tot això, després, ha estat una potineria… Imagina’t Picasso quina font d’energia no és, als seus anys! Ara bé, qui vulgui fer de Picasso serà tan acadèmic com el que més. Tot el que sigui renovar té un valor, què vols que et digui, didàctic.”

Seguint el camí de Prat de la Riba de la “política imperial catalana”, Carbonell i Foix, des dels temps de Monitor, propugnaven la relació i l’expansió amb els Països d’Oc. Va ser tanta, i tan valuosa, la feina feta per Carbonell en aquest sentit, que Josep Carner un dia, comentant-li una conferència que havia fet a Tolosa el 1933, “Idea e politiques culturalas de Catalonha”, després aplegada al llibre Revolució catalanista (1934), amb J.V. Foix, li va escriure: “Jo només soc que dels assenyalats pel record de Prat de la Riba; vós en sou una mena d’hereu; n’administreu domenys”.

Coberta de Revolució Catalanista.

A l’Amic de les Arts ja van dedicar un número especial a Occitània, amb col·laboradors d’aquí i d’allà. Després, Carbonell va crear Oc, en col·laboració amb el lingüista Loís Alibèrt i els col·laboradors de l’Amic. I va fundar i dirigir l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya, entre 1928 i 1939. Primer, va ser finançada per gent com Cambó i, més tard, gràcies a l’amistat que ell tenia amb Francesc Macià i Ventura Gassol, va passar a dependre del govern. Carbonell va presentar Pompeu Fabra a Loís Alibèrt, que llavors treballava en la normalització de l’occità.

Deia ell a Pi de Cabanyes: “Dit cruament, es tractava de crear un coixí a la part meridional a fi de preservar-nos de tota ingerència forastera. Pensa que tots els mals ens han vingut de França. Els d’aquí en són una imitació. Entén-me, era fer política de grans ambicions. Home, la cosa és clara, dividir l’enemic. El catalanisme havia començat d’una manera i s’havia anat enxiquint: calia trobar per a Catalunya un camp d’expansió cultural i econòmica, sí.”

Fill de “americano”

L’escriptora Vinyet Panyella és de Sitges i el va conèixer i tractar durant anys. La seva biografia és molt completa i documentada. A més de converses amb ell i textos seus inèdits, compta amb entrevistes, declaracions i fragments d’escrits i cartes d’altres amics i contemporanis seus.

El seu pare, Bartomeu Carbonell, era un “americano” sitgetà que féu fortuna comerciant entre Cuba, Nova York i Sitges. També col·laborà al diari la Llumenera de Nova York. De retorn a la vila, ric, es convertí en un propietari dedicat a la vinya i l’elaboració vinícola.

El pare era un vell amic de Santiago Rusiñol, i així fou com el seu fill va accedir íntimament a la coneixença i l’amistat dels artistes postmodernistes com ell, Utrillo, Casas, etc. Un ampli cercle de relacions i afinitats que després ell va ampliar als noucentistes i els avantguardistes. En paral·lel, s’apassionà per Prat de la Riba i el catalanisme. La seva curiositat universal el portà a rebre diaris i revistes de tot Europa per estar al dia de tot allò que succeïa al món en la política i la cultura. De fet, una de les idees que proposà anys a venir seria la creació d’una agència de notícies a Barcelona per a informar-nos del que passava al món.

En les revistes que fundà i dirigí, ell s’encarregava de tot, pràcticament. Meticulós i pulcre, Carbonell finançava, dirigia, encarregava els articles, els ajustava, els retallava, els corregia, feia suggeriments, cercava publicitat i enviava exemplars a tot arreu. N’era l’ànima i el motor. L’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives. Un home elevat, dotat d’una mentalitat eclèctica, tolerant i amatent amb tot el que suposés una renovació de l’esperit, obrint camins pel futur de Catalunya com a entitat política i cultural.

La trobada amb J.V. Foix

Foix i Carbonell es van conèixer a Barcelona, compartint converses sobre Josep Carner, Pompeu Fabra, Dant, Petrarca, Maurràs, Sorel, Rússia, Anglaterra i, sobretot, Catalunya. Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Folguera i Josep Obiols van ser alguns dels seus primers amics.

La seva amistat va durar fins a la mort. Segons que va explicar Foix, el seu amic era “un minyó esprimatxat, fredolic i eloqüent” que, en conèixer la biblioteca del poeta, descobrí infinitat de coincidències. “En Carbonell, bregós en el país de les idees i autodidacta efusiu, l’ha admirat i m’ha dit: ‘En un país de caramellaires i de noies finestreres no és gaire freqüent trobar algú que s’afanyi en nits brescades per conèixer i conèixer-se’.”

Carbonell i Foix a Sitges, 1971 (Fundació J.V.Foix).

Va ser Foix qui va presentar al seu amic la dona de la seva vida. Un dia en un ball de festa major del Vallès, Foix es va fixar “en una noia que ho movia tot”: “Tenia tots els balls ocupats, i jo li vaig dir si podia ballar amb ella, i em digué ‘buenu, un’. Li vaig dir que els diumenges jo anava a Sitges a veure en Carbonell. Deixà de ballar. Era la Rosa Montanyà. Ja no va ballar amb ningú més. De retorn a Sitges li ho dic a Carbonell, que l’esperà a l’aguait, a missa… I es posaren d’acord. Si no és per mi, no es casen.”

Tots dos amics creien en una Catalunya integral que s’unís políticament, cultural i lingüística amb el Rosselló. I així ho van manifestar des de les pàgines de Monitor, on eren els dos únics redactors polítics. Al mateix temps, volien un catalanisme confederat, una nova unió entre els pobles d’Espanya. Discrepaven, per tant, dels separatistes catalans i dels periodistes i polítics espanyols.

Van mantenir ferms debats públics amb molta gent, com Cambó i la Lliga, o Nicolau d’Olwer, inclosos els diferents sectors del nacionalisme català. Carbonell no era un home de partit i estava convençut que el que ells pensaven era un projecte a llarg termini per al futur del país. “Hem de comptar per segles”, deia. L’occitanisme i la llatinitat els feren posar el focus en Roma i semblà que arribaren a sentir certa admiració pel patriotisme del feixisme italià, des de punts de vista estrictament teòrics. Van ser criticats i es defensaren. La Revista de Catalunya parlà del “foixista Feix” i Carbonell, entre més rèpliques, al·legà: “El feixisme és un extremisme nacionalista sui generis, del tot aliè a les nostres preocupacions.”

Entre revistes, llibres, articles, assaigs, conferències, l’organització de les activitats i contactes de l’Oficina de Relacions Meridionals, Josep Carbonell ideà i desplegà, de vegades tot sol, un innovador pla d’acció per a Catalunya, molt ben documentat i contextualitzat en la biografia de Vinyet Panyella.

L’any 1932, Foix publicà a La Publicitat un article titulat “Una política cultural”, en què feia un elogi del seu amic que avui ens aporta un bon testimoni de la seva importància en aquells anys. “Cap desengany no el torç, i de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres ‘polítiques’ de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon; aquesta insuportable falange d’oradors ‘polítics’ d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.”

La seva activitat occitanista no es va aturar malgrat la guerra. Carbonell va haver de fugir amb la dona i els fills. Des de la casa que el seu amic lingüista Loís Alibèrt li havia deixat a Bram, prop de Montreal d’Aude, no va defallir mai a treballar per estrènyer els vincles entre la cultura catalana i l’occitana fins el dia en què les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Com que ell era a l’exili, el seu intermediari aquí amb el govern de la Generalitat va ser Lluís Montanyà.

Monogràfic dedicat a la cultura occitana.

El gener del 1939, en acabar la guerra, es va girar la truita. El meu avi i uns altres membres de la família es van exiliar i ell va tornar. Poc després, la França de Vichy va detenir Alibèrt i la seva dona i el grup d’Oc i la Societat d’Estudis Occitans van ser represaliats i silenciats.

Ciutadà d’un món que ja no existia, la resta de la seva vida fou l’amarg i resignat exili interior. “Em vaig sostreure a tota activitat. Com que no feia res ni desitjava el lloc de ningú, em van deixar fer el mort.” No obstant això, amb la mateixa profunditat i rigor que caracteritzava tota la seva obra, va publicar diversos llibres d’història de Sitges i reprengué les seves col·laboracions a la premsa local. Orfe de futur, va aprofundir en el passat.

Després de la mort de Franco, el desembre del 1975, el primer ajuntament democràtic de la vila el nomenà fill predilecte de Sitges. Quan en el sopar d’homenatge es trobà amb J.V. Foix, el va abraçar, tot exclamant: “Ara ja hi sóc, sencer!”

Josep Carbonell va morir el 1979.

Testament moral

L’any 1997 es va trobar un document manuscrit original seu, datat el gener del 1939, en els dies de la derrota final, que revela la lucidesa i enteresa moral amb què va afrontar l’enfonsament definitiu del seu món. El seu testament moral es va trobar darrere d’un  dibuix emmarcat de Joaquim Sunyer que Carbonell havia regalat a Frederic Malagelada i Benaprès. Es va publicar al monogràfic que l’Eco de Sitges va dedicar al centenari del seu naixement.

El reprodueixo literalment:

«Hi ha dues coses que no sabré fer mai en la vida: una, donar als altres les culpes dels mals col·lectius propis; altra, ésser pessimista.

Del desastre present de Catalunya, només en té la culpa la gran majoria, per no dir la totalitat, dels catalans, i no en enemics, sinó en ells mateixos, en llur tarannà ineducat, en llurs errors i en llur conducta cal cercar les causes del novell fracàs polític de la nació catalana.

Sóc sistemàticament optimista. Crec que la veritat és una, i que més aviat o més tard acaba essent reconeguda, homenatjada, honorada. Les bones idees nacionals catalanes en les quals hem cregut i que hem predicat són les idees possibles de ver salvament, de vera germandat, de veritable grandesa i llibertat de tot Espanya, de tots els espanyols.

No ho comprengué la Monarquia; no ho arribà a entendre tampoc la República. Fracassà en Cambó; fracassà en Macià. Dia vindrà que algú, català o no català, amb més esperit reconsiderarà lúcidament el problema, i posarà realment els fonaments de la grandesa indiscutible d’Espanya, de totes les nacions peninsulars.

Gener de 1939

Som el gener de 1939

esterilitat mental

torpitud moral

fracàs polític.»

 

Em sembla que la intimitat, tan falsament custodiada per la llei de protecció de dades i més fantasies burocràtiques, convertides en parany d’allò que diuen ser, està sentenciada. Potser algun dia, que no crec que sigui proper, les noves generacions decidiran que és important de preservar-la. No com a cosa sagrada, sinó com allò que no hauria de servir per a fer transaccions comercials, ni tampoc per a apropiar-nos del que és de l’altre. Però, ara per ara, tot li va en contra, pobra intimitat! Sobretot va a favor de la comoditat, la gran reina del món actual. Aquesta comoditat que corseca les coses i que contamina. Ah! I els descomptes, és clar, que també formen part d’aquest món del benestar fictici. Segur que si et vens la confidencialitat al supermercat, les ofertes se t’acumulen i fins i tot pots sentir-te privilegiat.

I les càmeres, és clar! Les càmeres estupendes dels mòbils que fan que tinguem records enllaunats de qualsevol cosa que fem. Aquestes càmeres que, de manera imprevista, han convertit el jovent en mercaderia de like, que s’apoderen de la teva la vida, sense que hi puguis fer res. Fas un dinar amb amics i l’endemà, catacrac, la foto de casa teva a Instagram, sigui l’amanida o aquella cadira que tant t’agrada. Naturalment, no t’ha demanat permís ningú. Potser encara hauries d’estar agraïda de veure-la reproduïda i glorificada als altars d’Instagram. No s’han pas preocupat de demanar-te autorització, perquè tot és de tots.

Però això et pot passar no tan sols amb els convidats. També amb qualsevol que vingui a casa teva, sigui el lampista o el paleta, o fins i tot el que et ve a muntar el moble, o aquell pintor que ha vingut a tapar unes taques d’humitat. De cop, ha passat per WhatsApp un vídeo amb el teu terrat perquè s’hi veien els tres turons, però de passada hi afegeix una mica de tot, com si fos casa seva. Si tens mala sort, t’acabarà arribant al teu WhatsApp i et deixarà amb un pam de boca. Ni t’ho havies imaginat, que el món anava així.

I, en el sentit contrari, trobo que hi ha una gran preservació de la intimitat convencional, sempre del punt de vista del políticament correcte. Però no sé si preserva res o només tenalla les persones, i que les acaba aïllant. Potser perdo la xaveta. Com que som a la societat del “res no pot ser allò que sembla”, resulta que no és gaire correcte de preguntar res a ningú. Que ens hem de mirar els uns als altres sense fer cap comentari d’allò que veiem i sentim. Encapsular la nostra curiositat. Preguntar és malvist, de manera que aquella eina tan fabulosa per a empatitzar realment amb l’altre, que és preguntar, de debò no és gaire benvista. Només podem fer allò tan avorrit de “com anem, com esteu?”. Uf! Sort que sembla que els taxistes encara no et responen amb un moc i pots demanar com ha anat el dia, per copsar les espurnes de com rutlla la ciutat. Jo sóc d’aquell temps en què preguntar sobre alguna cosa concreta de la vida de l’altre podia ser una bona manera de conèixer qui tens al costat, de passar d’una relació superficial a una de més sincera. Perquè, si no, tot rellisca i res no arrela. Definitivament, em posaré en el lloc dels incorrectes.

I ja no parlo de l’escola, on els mestres han de veure com alguns pares, amb una prepotència i una estupidesa preocupants, es queixen per qualsevol gest que fan als seus fills, com si tot fos una amenaça per als seus cadells. Direu que m’he fet un garbuix, que no hi ha res que lligui amb res. Tot plegat només té un lligam: jo ja no sóc d’eixe món! No m’hauria pensat mai que faria servir aquesta frase per a parlar de les coses de cada dia.