L’exercici del periodisme està subjecte a rutines. A la Facultat de Periodisme de l’Autònoma, si no em falla la memòria, hi havia una assignatura que s’anomenava més o menys així: “Rutines de la producció periodística”. Les rutines es fan cada dia. Suposadament, per estalviar temps i guanyar eficàcia. També, per responsabilitat i ètica. La rutina, per tant, és una cosa pràctica. L’observació de la realitat i el fet d’explicar-la, no tant. Respon a com es processa per mitjà d’un filtre, personal, barrejat amb una idea apresa de “com són les coses”. Aquest filtre sovint s’embruta i s’embussa. Amb els anys, s’acumulen partícules invisibles, greixos, pols, convencions excessives. Cal revisar-lo. Com qui passa la ITV del cotxe. Passa igual amb totes les professions, o així hauria de ser. Els mestres quan revisen la seva infantesa per tractar les criatures; els sanitaris, la malaltia abans de curar; els psicòlegs, la pròpia bogeria abans de diagnosticar. Rebecca Solnit és guia per a recordar-nos com fer bé la nostra feina de periodistes, com “observar” per practicar el que ella anomena “profecies autocomplertes”,  idea que desenvolupa a Elogi del camí inesperat (Angle) i que es podria explicar perfectament en paraules seves. “Els anhels poden ser una brúixola que ens indica un lloc i ens dóna una direcció per a avançar.” Aquests dies, arran de la seva estada a Catalunya i de l’entrevista que he tingut la sort de fer-li, he pogut refrescar aquesta “visió” seva, i, treure’n algunes conclusions, exposades aquí com una llista, potser massa simple i pràctica, però necessària, per al periodisme i per a la vida.

Excés de notícies de famosos i polítics electes
Diu Solnit que les persones que canvien el món són directors de cors musicals, capaços d’unir i harmonitzar veus, de fer-les sumar per una melodia conjunta. Contràriament, els diaris solen destacar polítics electes i persones famoses. No hi ha gaire informació que ens digui que la gent del carrer té poder. Que hi ha persones cabudes i pacients que estan fent treballs de formigueta que provocaran grans canvis. Solnit vol restar noms propis als diaris i anar cap a “una democràcia de les veus”, com titula en un dels seus articles. Podríem prescindir de la supremacia de les autories o de les entrevistes que posen noms i cognoms i una cita al capdavant de tot un text? Aquesta narrativa de l’heroïcitat personal la tenim molt arrelada i els mitjans de comunicació no en són aliens. Diu Solnit que en tota la filmografia de Hollywood sovint la història gira al voltant del superheroi. “L’ home que ho fa tot. Ell tot sol és capaç de canviar-ho tot i normalment per mitjà de la violència. És el centre de la història. És una història bàsicament individualista” explica. “Passa igual amb la manera com es presenten les notícies” diu. I pel que fa a les veus, quines són al centre i quines a la perifèria? “El canvi sovint comença a la perifèria, amb pensadors inicialment menystinguts, tot i que a mesura que progressa, sovint es mouen cap al centre”, expressa en la introducció del seu darrer llibre publicat al català.

Informacions sense context
Aquesta periodista, que també és historiadora, relata que fins i tot les coses interessants són explicades amb poc context. Per posar context, cal conèixer els fets històrics i sobretot establir relacions. “Crec que hi ha massa informació i massa pocs patrons de reconeixement. Tu pots llegir una notícia on diuen que el parlament ha aprovat una llei o que els polítics han dit tal cosa o tal altra, però no t’expliquen tota la història”, deia en l’entrevista. La clàssica fórmula de les cinc W, o les cinc Q –Who? (Qui?) What? (Què?) Where? (On?) When?(Quan?) Why? (Per què?)–, s’ensenya a les escoles i universitats de periodisme i té punts en comú amb les investigacions policíaques i de detectius. Responen a ubicar la realitat en unes coordenades concretes però per mitjà de l’actualitat, no del context. Com pot conviure la visió ampla amb els detalls reveladors sobre el present?

Obsessió en el curt termini
Connectada amb l’anterior, Solnit defensa que no té res en contra del que és “fàcil, immediat, obvi, directe i previsible”. Però proposa mirades que puguin enllaçar fets abraçant períodes més llargs de temps. Cinc, deu, vint, vuitanta anys. Com més temps, com més vista d’ocell, més fàcil establir correlacions i condicions imperceptibles perquè les coses passin. Fins i tot des del punt de vista de les lluites socials, reivindica “els relleus” entre persones. “No cal que corris tota la cursa sinó que va per trams. S’ha de tenir el sentit de responsabilitat de participar, però no de voler fer-ho tot tu sol”, comentava durant la mencionada entrevista. Diu que ella s’ha convertit en una narradora que busca exemples d’aquestes històries. És necessari desmuntar les històries que ens empresonen. “La sensació que res canviarà és només un malestar mental”, diu en el pròleg. “En realitat, tot està a favor del canvi”, tot i que puntualitza que el canvi “no necessàriament és sempre a millor”.

Èxits sense victòries
Ella ho anomena així. La gent té una idea simplista del canvi, i tira la tovallola molt ràpidament. Ho observem amb moltes notícies vinculades a la lluita per la independència o a la catàstrofe del canvi climàtic. No hi ha res a fer, hem perdut, pensen sovint periodistes i opinadors. Això també implica l’obsessió que tenim els periodistes per veure el món ple de polaritats. Guanyar/perdre, victòria/derrota, blanc/negre. I de “la bellesa de la complexitat”, què? De fet, assumir la derrota significa pessimisme i passivitat. No faig res perquè no puc fer res més. “La nostra manera de veure el món està totalment relacionada amb allò que hi podem fer.” Aquesta és la frase que obre el seu llibre, perquè és molt important. Hi ha moviments que no aconsegueixen una victòria oficial però sí uns altres efectes. Ella argumenta que la cultura funciona en substrats profunds de la nostra visió del món i dóna forma als nivells superficials on es desplega la política. Podríem posar mil exemples, un dels que ella anomena són “els aparentment modestos moviments que al capdavall van fer caure els règims autoritaris de l’Europa de l’Est del 1989 van sorprendre fins i tot els seus participants”.

L’imprevisible passa regularment
La pandèmia, l’apagada elèctrica del mes d’abril, la gota freda a València. Moltes de les coses considerades improbables han passat. Per tant, hem d’assumir que les coses imprevisibles passen regularment. “Vivim en un món més boig del que hauria somiat qualsevol món de ciència-ficció”, escriu en el pròleg d’Elogi del camí inesperat. En aquest sentit, assegura que no creu en les maneres lineals d’explicar la història tan habituals a Occident. “Una de les grans influències transformadores de la vida són les visions d’aquests nadius americans que jo vaig descobrir a final dels anys vuitanta. Per exemple, en molta de la mitologia a l’Amèrica del Nord, el món no era mai perfecte ni obra de la gràcia. El món era una improvisació creativa i no hi ha cap motiu perquè aquesta improvisació creativa no pugui continuar. És com en el jazz lliure, que de vegades hi ha una cosa que no encaixa, però llavors s’aprofita per seguir aquell camí que ha sorgit espontàniament. Aquesta idea t’allibera del pecat original o de l’error primigeni. D’aquella idea fatal que quan hi ha un trencament ja no pots anar enrere” diu. Hem d’estar oberts al camí inesperat, que un fet tràgic o traumàtic sigui la porta d’accés més directa a l’alliberament. Com sempre ha passat.

 

L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) és autora d’una llista extensa d’obres, de què destaquen Habitacions tancades, Desig de xocolata (premi Ramon Llull) o Diamant blau, en què partia de la història de la seva àvia materna per construir una novel·la de ficció. Ara torna a pouar en la història familiar a L’amor que passa (Columna), una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare, Antonio Santos, va enviar a la seva mare, Claudina Torres, durant un llarg festeig epistolar, entre Sevilla i Mataró, i com aquesta relació improbable va arribar a bon port, malgrat tenir-ho tot en contra.

—Volia començar per una escena de què parleu al llibre, en què sou vós, el juliol del 2023, llegint les gairebé mil cinc-centes pàgines de les cartes del vostre pare a la vostra mare…
—Va ser una emoció enorme, perquè les havia donades per perdudes, la veritat. La mare, de tant en tant, em deia que ja les havia llençades i quan, després d’haver mort ella, vaig començar a buidar el pis, va ser la primera cosa que vaig anar a buscar. I no les vaig trobar. Vaig trigar molt, gairebé dos mesos, havia esgotat tots els llocs on buscar-les, però finalment les vaig trobar. En aquell moment tenia molta feina amb el buidatge del pis i amb tota la paperassa, però quan vaig poder, m’hi vaig posar amb calma. Primer vaig fer una lectura molt emocionant de filla, vaig poder retrobar el pare, ara que farà trenta-cinc anys que és mort. Després vaig fer una segona lectura de novel·lista…

—I quina de les dues es va acabar imposant?
—La novel·lista va haver de tenir a ratlla la filla. Era un material tan emotiu per a mi que era facilíssim que se me n’anés la mà. Era facilíssim caure en la carrincloneria, en l’excés, en l’anècdota repetida. Per a mi eren emocionats fins i tot les comes, però el lector no en tenia la culpa. La novel·lista va haver de posar ordre, deixar coses fora, apostar per una novel·la més àgil, convèncer-se que no passava res si quedaven coses fora. I, alhora, endreçar un material difícil d’endreçar.

—També devia ser la que va veure clar que ací hi havia una novel·la…
—De fet, feia anys que volia escriure aquesta història i, de fet, ho vaig intentar. És una història d’amor tan bona que la volia escriure d’ençà que en vaig ser conscient. Quan vaig començar a ser gran, vaig dir que un dia l’escriuria. En vaig fer un intent fa vint anys, però llavors la mare era viva, vaig optar per ficcionar-ho i no acabava de funcionar. Era tan inversemblant, amb aquestes caramboles que té la història, que no es podia explicar com una ficció i prou. Quedava una novel·la d’amor carrinclona i ximple. Vaig arribar a signar-ne un contracte, però la vaig deixar a mitges. Me n’alegro molt, de no haver-la acabat.

—Us calia poder llegir les cartes?
—Llegir les cartes, i tenir més edat. L’amor que passa s’ha beneficiat de totes dues coses.

—De com es van conèixer i enamorar els pares, per carta, se’n parlava, a casa?
—Tota l’estona en parlaven. Per ells era una història tan divertida que en presumien. Per exemple, el pare explicava com va fugir quan va descobrir que dues bessones amb les quals sortia alhora havien descobert que les simultaniejava i l’esperaven. Faig servir històries que he sentit tota la vida, però també cal novel·lar, perquè et falten els detalls. Tens l’esquelet de la història, però l’has d’omplir com a novel·lista. Fer-ne una narració versemblant.

—Va ser important escriure la novel·la després de la mort de la mare?
—Sento que m’ha deixat les cartes i m’ha donat permís perquè l’escrivís. Ella sabia que les volia llegir, l’hi havia dit moltes vegades fins a fer-me pesada. I sabia que les volia per escriure’n una novel·la, perquè ja ho havia intentat. De fet, d’aquell intent, en va ser còmplice. Però en realitat necessitava la llibertat absoluta del novel·lista. No podia ser que ella opinés sobre la novel·la. Necessitava la llibertat que no tenia si els protagonistes eren vius. A més, ella sabia que, si em deixava les cartes, la mataria a preguntes, i crec que no volia fer una tertúlia de la seva vida.

—És complicat descobrir els pares quan eren joves?
—Descobrir els pares de joves és un abisme. Un dels efectes d’aquesta novel·la és que fa pensar en els teus pares abans que ho fossin. Els reconeixes, però són molt diferents de com els has conegut. També és un abisme mirar d’imaginar la història que cap fill podem conèixer de primera mà, de l’amor d’on provenim.

—El vostre pare en aquest moment tenia l’edat que ara té el vostre fill, i la vostra mare encara era més jove.
—El meu fill té vint-i-tres anys i el meu pare quan va començar a escriure’s amb la meva mare en tenia vint-i-cinc. Podia ser el meu fill perfectament. De fet, quan llegia les cartes, sovint pensava, però com pot fer això? Que és boig? Em sorprenien decisions de la joventut que no són raonables. Ell tenia vint-i-cinc anys i se sentia molt gran, perquè els vint-i-cinc d’ara no són els d’abans, però llegint-lo em feia posar les mans al cap.

—L’Antonio Santos era un home molt apassionat, oi?
—Ja sabíem que ho era, però tan forassenyat? Hi havia hagut d’haver una cosa molt poderosa perquè deixés tot el que tenia a Sevilla i vingués cap a Mataró. I ho va deixar, sense tenir res segur, perquè no hi havia ni matrimoni res a la vista. Va venir deixant-ho tot perquè estava enamorat. Pensava que hi havia hagut d’haver algun altre motiu, una baralla familiar o alguna cosa així, però quan vaig llegir les cartes em vaig adonar que no. Que el motiu era un enamorament desbordant, que a mi em sembla una mica injustificat, perquè no s’havien pràcticament ni vist. Si fos el meu fill, l’hi hauria mirat de treure del cap!

—La relació dels vostres pares va ser, bàsicament, per correspondència…
—Es coneixen en persona durant set hores, però ja feia mesos i mesos que s’escrivien. Al principi, la mare es va inventar una personalitat, amb un altre nom, amb una edat més gran que la que tenia realment, i no li diu res personal perquè no estava bé escriure a un desconegut explicant segons què. De fet, la primera carta el tracta de vostè. Però el pare se n’enamora. És un amor galopant, sense cap motiu, perquè no només no en sap res d’ella, sinó que el poc que sap és mentida. Però, quan es van conèixer ja s’havien confessat tot, fins i tot coses que el pare no explicaria a ningú més, perquè era d’aquella generació en què els homes no tenien facilitat per a obrir-se.

—Finalment, es veuen, dèiem, durant set hores…
—I el pare es beu l’enteniment, i només viu per a tornar amb ella.

—En aquella època, les fotografies s’enviaven per carta, però eren d’anada i tornada.
—Aquestes fotos havien de formar part del llibre, i hi són, perquè són protagonistes tant de les cartes, com de la història. A la primera carta, el pare ja li demana una foto, que la mare no li vol enviar, però es posa tan pesat, i quan el pare es posava pesat, era molt persistent, que finalment n’hi envia una, on pràcticament no se la veu. Però, a partir d’aquí, es van enviant fotografies viatgeres, que es trameten, es miren i es retornen. Les fotos eren objectes valuosos, que sovint eren l’única còpia, i s’havien de robar dels calaixos de les mares. Quan es coneixen a Sevilla, el pare hi va amb una càmera de fotos, i li fa tot un reportatge que revela a casa d’un amic que té un estudi.

—El vincle amb la literatura us ve de família. El pare era un poeta incipient. De fet, dieu que si hagués romàs a Sevilla ara seríeu filla d’un escriptor.
—Tot el seu cercle de Sevilla va fer carrera literària, tots tenien els mateixos mentors i publicaven allà mateix i ell hauria continuat la mateixa inèrcia. N’hi ha que van guanyar el Planeta o en van ser finalistes. Ell va renunciar a la carrera literària, però no pas a escriure.

—Va continuar fent-ho?
—No és escriptor aquell qui publica, sinó aquell que escriu tota la vida. I ell ho va fer. Va renunciar a buscar editor, a la vida literària. Va presentar-se a un parell de premis, i com que no guanyar, ho va deixar estar. Escrivia al Diari de Mataró i va deixar algunes novel·les inèdites. Vaig trobar per sorpresa una obra de teatre escrita en català, titulada Pa amb tomàquet.

—Una de les discussions que la parella té mentre festeja és sobre si el català és un idioma o un dialecte.
—És curiós veure l’evolució que va fer el meu pare, des de jove, quan parteix d’un anticatalanisme molt tòpic que expressava amb humor, quan deia que els catalans li eren antipàtics però les catalanes no, a aprendre català i estimar Catalunya com el que més. Recordo la il·lusió que li feia quan un pacient li ensenyava una paraula nova, com als seus pacients els feia il·lusió trobar que aquell metge andalús els atenia en català. De fet, abans de marxar de Sevilla la mare ja li va enviar un diccionari. Ell té clar que, per convèncer els seus futurs sogres, ha d’aprendre català i oblidar l’accent andalús.

—De fet, la vostra àvia tenia molts prejudicis contra els andalusos.
—Són els anys de la gran emigració a Catalunya des d’Andalusia i no tenien bona fama, els andalusos. A la meva àvia no li quadrava que es pogués ser andalús i seriós.

—A Catalunya, el vostre pare va aconseguir d’acabar la carrera de medicina. Un somni truncat a Sevilla.
—Quan triem una persona, triem una vida. I ell, triant la meva mare, va triar una altra vida diferent de la que tenia, en què va poder acabar la carrera de medicina. Si s’hagués quedat a Sevilla hauria continuat treballant al banc o potser hauria estat novel·lista, però no hauria estat metge. En canvi, a Catalunya es reenganxa als estudis, i de quina manera! De fet, els amics sevillans amb què vaig parlar, els estranyava molt que hagués estat metge i tots em preguntaven, com va acabar allò d’aquella noia?

—Va acabar bastant bé i en sou la prova. L’àvia els tenia mania, però la mare, en canvi, tenia la dèria de casar-se amb un andalús.
—Penso que era una idealització romàntica, perquè no crec que n’hagués conegut mai cap. Li semblava que, per les cobles que sentia a la ràdio, havien de ser més apassionats que cap home català que ella coneixia, i que sempre va considerar que no tenien ni suc ni bruc. A més, el seu entorn masculí era molt particular, de carnissers i escorxadors. La mare volia fugir d’aquest entorn d’homes bruts de sang, i la idea del sevillà va ser una pensada de bomber, que només es pot tenir quan tens quinze anys. Perquè, quan comencen a escriure’s, el que menys podia imaginar era que li sortís bé. Enviar cartes de Mataró a Sevilla era com fer-ho a la Lluna, una cosa irreal i tan fantasiosa. De cap manera podia imaginar que trobaria un home disposat a seguir-la allà on fos.

—Aquesta història seria possible en temps de Tinder i les xarxes socials?
—En paral·lel a l’escriptura del llibre, he viscut una història d’amor molt pròxima, d’un parell de jovenets que estan en la mateixa situació. I ara tot són videoconferències. Jo pensava, i això es pot gravar perquè algú ho guardi i ho llegui als seus fills? No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui perquè la immediatesa és poc solemne, parlen tant que les paraules són poc transcendentals. L’espera feia que hi pensessis molt, que et posessis solemne i pensessis a dir-ho bonic. Les cartes del pare estan tan ben escrites que era un gust llegir-les. Però també és peculiar la manera que es coneixen, l’espurna, com avui pot ser que una parelleta es conegui en un canal per aprendre alemany.

—Us interrogueu al llarg del llibre sobre què és l’enamorament. Heu arribat a cap conclusió?
—Penso que ens enamorem del que tenim al cap, de l’ideal que projectem. Quan t’enamores, això s’ha de correspondre amb el que has trobat, i si allò que trobes no s’assembla a allò que vols trobar, segurament no funcionarà.

—En el cas dels protagonistes, hi ha una certa idealització.
—Totalment, però si la realitat no hagués encaixat amb el que s’havien imaginat, no hauria funcionat. També he arribat a la conclusió que qualsevol altre home s’hauria rendit i hauria claudicat davant de tants impediments i tantes distàncies, però el pare no era raonable. Tenia claríssim que res, ni ningú s’hi posaria pel mig.

—A la Claudina o Clàudia Torres, la vostra mare, l’anomeneu Senyora Santos.
—És com li agradava que li diguessin. En presumia i marcava molt les distàncies. Li agradava que li parlessin de vostè, ho volia tenir tot controlat i no feia concessions. De vegades era molt antipàtica. També era tot un personatge: es barallava amb la gent si no caminaven per la seva dreta, i no sortia mai de casa abans de les 11.

—Va passar molts anys vídua. Potser més que casada.
—Vivint del record, que també va idealitzar. De fet, quan perds una persona la idealitzes i és com si tornessis a la fase inicial de l’enamorament. Ella va començar imaginant aquell andalús que no es podia imaginar d’una altra manera, i va acabar idealitzant aquell andalús, molt a la seva manera, que sovint no es corresponia al record que nosaltres teníem d’ell.

—Ell era un seductor i un apassionat, però també un home amb un passat difícil.
—Havia patit un daltabaix familiar, que li va canviar la vida. Va haver de deixar els estudis, posar-se a treballar. Ell li diu que ha viscut molt i que ha recorregut molts camins. Per això vol trobar alguna cosa que sigui només seva. Penso que a ell l’ajudava a donar més importància als moments bons que als dolents. I això sempre em va agradar del meu pare.

—No és la primera vegada que treballeu a partir de material familiar, però en aquest cas, no hi heu posat ficció. De fet, dieu que algunes de les coses menys boniques d’aquesta història, potser val més deixar-les a la ficció.
—Hauria pogut fer una altra novel·la, una biografia familiar, allargant-la més i arribant als moments més complicats. La mare no era una dona fàcil, i podria haver aprofitat per ajustar comptes. O haver buscat la meva identitat a través de les vides dels meus pares. Però no volia fer res d’això. Vaig llegir moltes històries de pares i fills i vaig descobrir que volia fer tota una altra cosa. Tenia una història per explicar, que era la dels inicis, i no carregaria les tintes en el que va venir més tard o en les parts negatives. De fet, tinc un amic que diu que totes les històries acaben malament, depèn de com les allarguis. A vegades ens fixem molt en els finals, però sovint hi ha moments més importants que acaben redimint tot el que ve després. I, per mi, aquest enamorament inicial, redimeix la resta de la història.

—La novel·la arriba fins al moment que el vostre pare és metge i naixeu vós…
—Podia haver acabat amb el casament, que fins i tot seria més lògic, però no volia deixar al lector amb l’interrogant sobre si aquest home se n’acabava sortint. Em va semblar que havia de tancar-la amb la culminació d’aquest projecte seu que era tenir una família i la seva obsessió de tenir una noia. Doncs, vet aquí la noia.

—La família és un gran material literari…
—N’hi ha cap més? La família és un univers del qual acabes parlant encara que no parlis de la família. Yasmina Reza diu que és l’únic tema que hi ha. La família ho conté tot, tant sigui feliç com infeliç. Hi ha tantes històries dins una família que ens podríem passar tota la vida escrivint de la nostra família i no acabaríem el tema.

El començament de les hostilitats directes entre Israel i l’Iran, després de mesos d’això que s’ha anomenat guerra interposada, ha aixecat una gran alarma internacional per les complicacions que se’n poden derivar tant del punt de vista bèl·lic com de l’econòmic.

En aquesta Pissarreta, el director de VilaWeb, Vicent Partal, repassa el significat històric i geopolític de l’Iran, com a representant modern de la civilització persa, una de les més antigues i consistents del món. I analitza què hi ha en joc, més enllà de la realitat immediata.

Tot passejant per la cala de Gipsy Cove, a les Malvines, em vaig topar amb una estampa única: un munt de pingüins jugaven i prenien el sol en platges de sorra blanca i aigua turquesa. A la mar, es veien les aletes d’uns dofins que surfejaven onades. Però trepitjar aquella platja era un luxe impossible, fins feia poc.

D’ençà del conflicte del 1982, aquella sorra havia amagat mines antipersones que havien plantat els joves soldats argentins per mirar de prevenir un desembarcament de les tropes britàniques. De fet, allò mateix havia beneficiat aquella colònia de pingüins papua. Com que pesaven tan poc, aquells artefactes no els representaven cap amenaça, i van viure amb tranquil·litat durant dècades, sense que els humans s’hi acostessin.

Uns pingüins papua prenen el sol a Gipsy Cove.

El 14 de novembre de 2020, les Malvines es van considerar oficialment lliure de mines, després d’enretirar i detonar totes les que hi havia a les illes. D’aleshores ençà, part de la Gipsy Cove es va reobrir, i va habilitar uns camins que permeten d’observar-ne la vida salvatge sense molestar els animalons.

La situació a l’arxipèlag ha canviat dràsticament aquests darrers quaranta anys. Abans de la guerra, la principal font d’ingressos era l’exportació de llana d’alta qualitat, d’ovelles merines. Ara, més de la meitat del PIB l’aporta la indústria pesquera. A més a més, les llicències que s’atorguen internacionalment per a pescar calamars generen vora 35 milions d’euros anuals. Els seus habitants, de cop i volta, s’han convertit en uns dels més rics del planeta.

A les Malvines també hi ha les cabines telefòniques vermelles típiques del Regne Unit.

Tot això es pot palpar als carrers de Stanley, la capital de les illes. És un poble net i amb una qualitat de vida alta. El vehicle per excel·lència és el Land Rover, que històricament ha estat el cotxe més adient per a circular per ací, atès que fora de Stanley no existeix l’asfalt. Al municipi es respira un ambient totalment britànic, amb banderes del Regne Unit que onegen per tot arreu, pubs que serveixen fish and chips i amb el te com ritual diari i beguda per excel·lència. Fins i tot l’arquitectura recorda molt l’escocesa.

Dels 3.600 residents que hi ha a les Malvines, es calcula que vora 2.500 viuen a Stanley. És a dir, gairebé tothom és a la capital, però no deixa de ser un poble on tothom es coneix i ni tan sols hi ha semàfors. Fins i tot, és habitual que saludin els turistes amb qui es creuen.

A les Malvines hi impera l’estepa, la roca i la torba.

Però si alguna cosa continua igual tot i el pas del temps és la natura i la seva connexió amb els habitants. Un exemple és l’emblemàtica Christ Church, considerada la catedral anglicana més meridional del planeta. L’edifici marca el centre neuràlgic de Stanley, però allò que destaca veritablement és una escultura que té davant, un arc fet amb les mandíbules de dues balenes blaves.

L’arc de la Christ Church és un dels monuments més emblemàtics de Stanley.

Més enllà de Stanley, les Malvines són pràcticament buides. Hi ha una base militar britànica, i alguna finca ramadera. La densitat de població mitjana a l’arxipèlag és inferior a 0,3 habitants per km². És a dir, set vegades menys que el país amb menys densitat de població del món, Mongòlia. Per això, el paisatge de les Malvines és tan verge, i el seu ecosistema, intacte. Bé, amb algunes excepcions.

Al dofí fosc li agrada jugar amb les ones i fer salts.

L’illa de Saunders

La quarta illa més gran de les Malvines és la de Saunders. Ha estat coneguda sobretot perquè ací és on es van instal·lar per primera vegada els britànics, el 1765. Van crear un assentament que van anomenar Port Egmont. Va ser tan sols uns mesos després dels francesos, que van fundar el primer enclavament permanent de les Malvines. El 1767, França va cedir la colònia a Espanya en canvi d’una compensació, i el 1770 els espanyols van expulsar a la força els colons britànics de Port Egmont. Després d’allò, els anglesos encara hi van tornar, però el 1774 se’n van desdir completament per motius econòmics, i van deixar-hi una placa commemorativa que reafirmava la seva sobirania.

Ara bé, actualment, l’illa de Saunders és sobretot coneguda per la seva riquesa natural. Quan vaig tenir l’oportunitat d’explorar-la a peu, amb una petita volta em vaig trobar fins a quatre espècies diferents de pingüins. Uns d’ells eren els pingüins papua, que ja havia pogut veure en el viatge a l’Antàrtida. També hi havia els de Magallanes, la mateixa espècie que hi havia a la Gipsy Cove, a la vora de Stanley. Aquests pingüins eren ben especials, perquè feien caus als prats, ben bé com si fossin algun tipus de rosegador. Els podia veure traient el cap just per sobre la gespa, mirant al voltant i buscant possibles depredadors.

Un pingüí de Magallanes treu el cap del seu cau.

Pujant per la muntanya, s’hi podia observar una colònia de pingüins salta-roques meridionals, també molt característics. A simple cop d’ull, en destacaven les celles, d’un color que en els individus adults arribava a ser groc molt intens. A més, tal com indica el seu nom, tenien una gran habilitat saltant entre roques i penya-segats, tot demostrant una agilitat que es diferenciava molt de la resta de pingüins que havia vist fins aleshores, maldestres i acostumats a caure a terra.

Els pingüins salta-roques són dels més hàbils de la seva família.

Per acabar, ja a la vora de l’aigua, s’hi podia trobar una petita colònia de pingüins rei, la segona espècie més gran d’aquest animal, que gairebé arribaven al metre d’alçada. La seva manera de moure’s també era molt característica: anaven completament rectes, i tenien una coloració molt brillant, amb groc a les galtes i taronja al pit. Tot plegat feia d’aquesta espècie un pingüí molt elegant. Novament, el nom hi encaixava perfectament.

Els pingüins rei incuben els ous i protegeixen les cries sota un plec de pell a sobre els peus.

Curiosament, a les Malvines no hi ha amfibis ni rèptils natius. Tampoc mamífers terrestres autòctons. Només n’hi havia un, la guineu de les Malvines, però la caça dels grangers de la zona la va extingir completament. La darrera vegada que se’n va veure un exemplar va ser el 1876.

Així doncs, com que històricament no hi ha hagut depredadors terrestres, a les Malvines hi ha florit una gran riquesa d’aus. I ací, a Saunders, era un dels llocs més destacats. El fet que hagués pogut veure tants pingüins d’una sola tacada n’era una bona prova. També l’enorme colònia d’albatros cellanegre, d’11.000 parelles reproductores, que volaven tot buscant aliment per a les seves criatures.

Dos pares d’albatros, amb el bec taronja, alimenten a les seves cries.

No obstant això, algunes de les aus terrestres més petites sí que han desaparegut de l’illa, indirectament, per culpa dels humans. En els vaixells que arribaven a les Malvines als segles XIX i XX hi anaven també unes polissones incompreses: les rates. Es van instal·lar en molts llocs i van passar a formar part de l’ecosistema d’algunes illes, tot expulsant els ocells que s’havien convertit en la presa del rosegador.

L’illa de Carcass

En canvi, a l’illa de Carcass no n’hi van arribar, de rates. Ni gats, que també contribuïen de la mateixa manera. És per això que allà hi ha la concentració més gran de cantaires i passeriformes de les Malvines. Una autèntica riquesa.

El caracarà austral és autòcton de les Malvines.

Ara bé, una espècie invasora que sí que hi ha són els xiprers, pins i arbustos que poblen la vall propera a Port Patterson. És un bosc artificial que va plantar la família que tenia cura de l’única propietat que hi ha: una granja d’ovelles. D’arbres, no n’hi ha, a les Malvines. Només algunes espècies plantades per l’home com les d’aquell bosc que, curiosament, s’ha convertit en el refugi de moltes espècies d’aus.

El bosc de l’illa de Carcass és una anomalia a les Malvines.

Alhora, a la mar, també s’hi poden trobar moltes espècies interessants, com ara, balenes migratòries, dofins, lleons marins i elefants marins. Aquests darrers es poden trobar en algunes illes, descansen en algunes platges i es mouen pesadament. Els mascles poden arribar a pesar gairebé tres tones.

Dues femelles d’elefants marins descansen a sobre de varec, una alga bruna molt abundant a la zona.

Aquesta biodiversitat, que és un tresor, també ha generat un cert rèdit econòmic a una part dels habitants de les Malvines. Aquestes illes solen ser propietat privada d’una única família. Lògicament, com més riquesa natural, més visitants reben i, per tant, més diners s’obtenen. “Em compraré una finca i robaré uns quants ous de pingüí”, bromejava un immigrant que vaig conèixer a Stanley. “Aquests animals sempre tornen al lloc on van néixer. Estic convençut que molts dels que tenen aquestes illes i granges ho han fet”, assegurava, ara seriosament.

Tanmateix, no és pas això, que atrau més l’atenció de malvinencs, britànics i argentins. El 2010 es va anunciar la primera troballa comercial de petroli al nord de les illes. S’estima que se’n podrien treure fins a 500.000 barrils diaris, cosa que transformaria de cap a cap l’economia de l’illa. A més a més, es creu que a la zona hi ha presència de més hidrocarburs, com ara, gas.

Dues cries de pingüí salta-roques es donen caliu.

De moment, no s’ha fet cap moviment per a extreure aquests materials. La llunyania de la localització del pou de petroli i les disputes amb l’Argentina ho han aturat. El projecte es troba en fase d’avaluació i finançament, i les autoritats locals han manifestat que procedirien amb cautela. Diuen que volen assegurar-se que qualsevol activitat petroliera sigui respectuosa amb el medi salvatge de les illes. Aquesta virginitat de l’ecosistema és, sens dubte, una rara avis en el món actual, i un exemple del valor que té l’arxipèlag més enllà de la geopolítica.

Quan es va confirmar l’oposició de set països a l’oficialitat del català a la Unió Europea, el ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, va prometre que reprendria les negociacions aquella mateixa tarda. Sense esmentar cap data concreta, totes les mirades es van fixar en el 24 de juny, la data prevista per a la següent reunió del Consell d’Afers Generals, l’òrgan que ho ha d’aprovar. Tanmateix, quan falta una setmana per a la cita, la reforma del reglament lingüístic no figura en l’ordre del dia ni hi ha previsió que, de moment, torni a posar-se sobre la taula.

L’ordre del dia es tanca setze dies abans de la reunió, i fins llavors la presidència del Consell de la Unió Europea està obligada a incorporar-hi qualsevol qüestió que demanin els governs. Un cop tancat, encara s’hi poden afegir temes, però cal el vist-i-plau unànime de tots els governs europeus al començament de la reunió.

Albares va xifrar en set els governs europeus que s’hi oposen activament, i va dir que entre els altres vint n’hi havia que hi estaven obertament a favor i uns altres que, senzillament, no s’hi oposaven. Sovint, aquests governs parlen genèricament de dubtes financers, legals i de les implicacions polítiques que tindria oficialitzar llengües fins ara sense reconeixement; però després d’haver compromès que el cost seria assumit per Espanya, d’haver lliurat un informe favorable de l’advocacia de l’estat espanyola i d’haver constret la proposta de reforma de manera que no donés espai a unes altres llengües, Albares demana ara que diguin quins punts concrets no els agraden per trobar-hi una solució.

Fonts del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol diuen que continuen treballant amb tots els països per resoldre qualsevol dubte “de manera que quedin dissipats en el text final, que es durà perquè sigui adoptat tan aviat com sigui possible”. Aquest “tan aviat com sigui possible” és, realment, un termini indeterminat que fa témer un nou atzucac de mesos fins que el govern espanyol torni a collar els socis europeus perquè li facin costat. Més encara, amb la debilitat de l’executiu de Pedro Sánchez després de l’impacte de les revelacions sobre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García, que posa en qüestió la viabilitat de la legislatura. Sigui com sigui, les mateixes fonts del govern espanyol escenifiquen un compromís ferm i diuen que no desistiran “en la seva obstinació” fins a aconseguir el reconeixement del català, l’èuscar i el gallec.

Ara fa un mes, alguns d’aquests governs es van mostrar sorpresos per la pressió sobtada que feia Espanya després de mesos d’inactivitat. En poques setmanes, es va bolcar en les negociacions directament amb les capitals europees i va aconseguir de capgirar alguns recels, però no van arribar a temps per reunir la difícil unanimitat. Els detractors no foren únicament els països bàltics –que arrufen el nas amb aquesta qüestió d’ençà del primer dia–, sinó que també s’hi van mostrar en contra motors europeus com ara França i Alemanya. Consultats per VilaWeb, els governs europeus són discrets i no comenten l’estat de les negociacions ni si han continuat durant aquest darrer mes.

Una aplicació gradual de l’oficialitat

La darrera proposta d’Espanya oferia una entrada en vigor gradual de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec, una manera de vèncer els recels sobre l’aplicabilitat de la mesura. La proposta és que l’oficialitat no tingui efectes jurídics fins que no comenci el 2027, i que inicialment només es tradueixin els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i les normes que s’apliquin directament a tots els estats i no necessitin cap transposició a les legislacions estatal.

No seria fins més endavant que no s’assoliria l’oficialitat total, que, en tot cas, no hauria d’anar més enllà del 2031 i que es podria escurçar si ho avalessin unànimement els governs europeus. Aquest procés seria similar al del maltès, que es va declarar oficial el 2004, però no va entrar plenament en vigor fins el 2007, i l’irlandès, que es va aprovar el 2005 però no es va desplegar del tot fins el 2022.

La següent oportunitat, al juliol

Si, com s’espera, no hi ha novetats la setmana vinent, el dia de Sant Joan, encara hi ha una oportunitat que es pugui tractar abans de l’aturada de l’agost. Aquella reunió es farà el 18 de juliol a Brussel·les i serà la primera sota la presidència danesa, que ostentarà fins a final d’any. Dinamarca és un dels països que s’ha pronunciat obertament a favor de l’oficialitat del català, si bé això no és cap garantia en si mateix, com posa de manifest el balanç de la presidència belga o l’espanyola.

Si no hi ha avenços, les següents reunions serien el 16 de setembre, el 21 d’octubre, el 17 de novembre i el 16 de desembre.

 

El Banc Sabadell ha confirmat que ha rebut ofertes pel TSB Banking Group –la seva filial britànica– enmig de l’opa hostil del BBVA. Els directius del banc català han comunicat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) que tenen indicacions d’interès preliminars i no vinculants per a l’adquisició de la totalitat del capital social de l’entitat britànica. També han remarcat que estudiaran qualsevol eventual oferta vinculant que puguin rebre.

La possible venda del TSB s’interpreta com un moviment estratègic del Sabadell per frenar l’opa, amb la promesa d’augmentar els dividends als accionistes.

La vice-presidenta segona del govern i dirigent de Sumar, Yolanda Díaz, s’ha reunit aquesta tarda amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per abordar la crisi causada per la presumpta implicació de Santos Cerdán, ex-secretari d’Organització del PSOE, en la trama Koldo.

En la conferència de premsa posterior, Díaz ha expressat malestar i preocupació per l’escàndol del cas Cerdán. A més, ha considerat que les explicacions de Sánchez després l’executiva del PSOE “han estat insuficients” i ha reclamat una bateria de mesures a fi de recuperar la “confiança política”. “Aquests dies hem sentit que la corrupció és inevitable, que tots els polítics són iguals. I és fals. Sóc una persona neta”, ha dit Díaz.

Díaz ha demanat acabar amb el règim d’aforament dels diputats del congrés espanyol i que les empreses corruptores no puguin accedir mai més en un contracte públic de qualsevol administració. La vice-presidenta espanyola també ha reclamat la garantia perquè el cas de Santos Cerdán no s’estengui al conjunt del PSOE, “la neteja absoluta de tots els racons de poder i organització en qualsevol presumpte cas de corrupció del PSOE” i l’impuls de l’agenda social. “Volem garanties i terminis clars de l’acord de govern, la ciutadania ens espera, mereix respecte”, ha dit. 

Díaz i Sánchez han acordat de convocar la comissió de seguiment urgent de l’acord de la coalició per a abordar totes les matèries que han tractat en la reunió. Díaz també ha volgut dirigir un missatge al “poble progressista”: “tenim la garantia que no arribarem a les eleccions del 2027 amb por i incertesa”. “El PSOE no pot fer com si no hagués passat res. El que ha passat és molt greu i trenca la confiança”, ha afegit Díaz.

El PIB de Catalunya va registrar una variació interanual del 3,4% el primer trimestre del 2025, segons que ha fet públic l’Idescat aquest matí. L’augment del PIB s’explica principalment per l’evolució de la demanda interna, amb un creixement del 3,7%, impulsada per l’evolució de la formació bruta de capital (4,3%) i, sobretot, del consum de les famílies (3,9%). L’evolució de l’economia catalana el primer trimestre de l’any deixa la taxa de creixement del PIB català, en termes interanuals, sis dècimes per sobre de la de l’avanç de l’economia espanyola (2,8%), i un punt i vuit dècimes per sobre de la taxa de la UE (1,6%). En canvi, la variació intertrimestral del PIB a Catalunya és del 0,3%, tres dècimes inferior a la taxa espanyola (0,6% avanç) i a la taxa de la UE (0,6%).

Aquesta és la introducció de la nota de premsa que l’Idescat ha passat aquest matí. L’aspecte més important és que hi ha una millora substancial en l’estimació inicial del creixement intertrimestral i interanual. “Les estimacions de comptabilitat trimestral incorporen la informació econòmica conjuntural completa del primer trimestre del 2025, cosa que ha implicat un augment de dues dècimes respecte de l’avanç del PIB trimestral publicat el 8 de maig de 2025, tant en la taxa de variació interanual com en la intertrimestral”, afegeix l’Idescat.

A la Píndola d’aquella data vaig comentar: “No m’acaben de quadrar les dades referides a l’augment intertrimestral (sobre el trimestre anterior). Resulta que l’avanç de l’Idescat apunta un minso 0,1%, mentre que els creixements dels dos trimestres passats eren del 0,9% cadascun.” Ara he de dir que és cert que ha millorat de dues dècimes, però encara em sembla molt baix, sobretot en comparació amb l’avanç de l’estat espanyol, que la dobla. Del comparat amb la UE, en faré un comentari a banda.

Dit això, crec que el creixement anual del 3,4% és una bona dada, i en línia amb l’esperat alentiment del ritme (venim del 3,9%). I, sobretot, destacaria el comportament del consum de les cases, pel pes majoritari que té en el PIB (un 50%), que, malgrat que alenteix el creixement, ho fa a un ritme inferior al PIB i es manté en un excel·lent 3,9%. Del punt de vista de l’oferta, em sembla important que pràcticament no baixi el ritme de creixement en el subsector que inclou comerç, transport i hoteleria, que continua augmentant d’un 3,5%, només una dècima per sota del trimestre anterior. Segons els indicadors d’activitat, la restauració, l’hoteleria, el comerç a l’engròs i les activitats d’emmagatzematge són les branques amb més bon creixement.

En canvi, la indústria ha afluixat una mica més. Segons l’Idescat, l’activitat industrial assoleix una taxa interanual del 2,4%, sis dècimes inferior a la del trimestre anterior. Per branques d’activitat, es destaca l’augment de la indústria farmacèutica, de la indústria de l’automoció i de la branca de l’energia, d’acord amb la informació provinent dels indicadors d’activitat del sector.

Però aquest trimestre hi ha un fet que no podem passar per alt. És la idea errònia que ens podem fer en la comparació amb Europa. Segons la dada intertrimestral, creixem la meitat que la UE; en canvi, anualment creixem més del doble, perquè la UE augmenta a l’1,6%. La conseqüència que es pot derivar de la comparació és que Europa ha tingut un creixement espectacular el primer trimestre. I no ha estat així. Fixem-nos per què. Si de la zona euro li restem un país, Irlanda, resulta que el creixement intertrimestral cau al 0,26% i l’anual, al 0,8%. Com pot tenir un pes tan decisiu un país que només té l’1,5% dels habitants de tota la zona?

Doncs, senzillament, perquè ha fet un trimestre excepcional i també per la seva idiosincràsia. El PIB intertrimestral hi ha crescut d’un 9,7% i, a escala interanual, d’un 21,1%. Són percentatges inversemblants en una economia normal. Però la irlandesa no ho és. En aquest trimestre hi ha hagut un augment enorme de les seves exportacions als Estats Units, abans que entrin en vigor, suposadament, els aranzels de Trump. Hem de pensar que Irlanda és un dels països on el PIB ens explica menys la realitat de l’economia i la societat pròpies. Això és perquè el pes de les filials de grans multinacionals americanes, sobretot tecnològiques i farmacèutiques, que hi tenen la seu europea, és molt important. En aquests moments el nombre d’aquestes grans empreses arriba gairebé al miler. Google, Meta, Amazon, Apple, Microsoft, Pfizer… en són algunes. Us sonen?

I que hi fan a Irlanda? Doncs gaudeixen d’un impost de societats (IS) del 12,5%, molt més baix que a la resta de països, i tenen una gran facilitat a l’hora de trobar gent per a treballar… perquè tothom hi parla anglès i hi ha gent molt formada. El 75% de l’IS que recapta la hisenda irlandesa ve de les multinacionals i el 40% ve de tres companyies i prou. Però potser on es veu més clara l’anomalia d’Irlanda és en la composició del PIB, per la via de les rendes. El càlcul es fa sumant la remuneració dels assalariats, més l’excedent brut d’explotació de les empreses, més la diferència entre imposts menys subvencions.

Bé, en un país diguem-ne normal, la relació dels tres epígrafs voreja el 50% dels salaris, 40% d’excedents i 10% d’imposts. Doncs a Irlanda la diferència és espectacular i ho diu tot: l’aportació és del 27%, 68% i 5%, respectivament. És a dir, que el gruix del PIB (gairebé el doble que a l’Europa “normal”) és format pels excedents de les empreses, alguns obtinguts a dins i molts a fora. Per això tot plegat és fictici, igual que el PIB per capita és gairebé el doble de l’alemany i molt a prop del de Luxemburg. Fins i tot, els irlandesos, per no errar, internament fan servir unes altres estatístiques, sense comptar amb les multinacionals, que llavors situen els comptes lluny del lloc capdavanter europeu que tenen en l’oficial, utilitzada per Eurostat. Això no vol dir que els irlandesos no estiguin millor avui que ara fa quinze anys, quan van començar la nova política d’atracció inversora.

Però ara tenen el risc de Trump, que els té el dit a l’ull, atès el dèficit comercial de béns que tenen els EUA amb Irlanda. Trump ha parlat obertament de la necessitat de “tombar” el model irlandès, emportar-se tota aquesta producció de fàrmacs i tecnologia de l’illa i escampar-la per tota la geografia dels EUA. Fa uns quants mesos ho va dir sense embuts, en una reunió amb el president d’Irlanda, Michael Martin, en què, davant la premsa, va afirmar: “Irlanda enganya els EUA.”

En definitiva, el cas irlandès ens diu que l’entorn econòmic europeu no creix al ritme que ens indica l’estatística, sinó que és molt inferior. A Alemanya creix al 0,2% intertrimestral i al -0,2% anual. I a França, al 0,8% trimestral i al 0,1% anual. Ras i curt, les dues grans economies de la zona euro creixen, en l’últim any, pràcticament al 0%, és a dir, que es troben estancades. D’aquí ve que tingui molt més valor el 3,7% anual de creixement assolit per Catalunya durant aquest trimestre.

Nou ex-consellers de Cultura han advertit que es querellaran per un delicte contra el patrimoni històric si no s’atura l’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a traslladar a l’Aragó en un període de vint dies hàbils el conjunt de pintures murals del monestir de Sixena que hi ha exposades.

El patronat del MNAC informarà el jutjat de la incapacitat tècnica d’executar la sentència sobre Sixena

“Advertim a totes les persones implicades que tractant-se de béns d’elevat valor històric, la causació de danys a aquests, sigui dolosament o per imprudència està tipificat com a delicte sobre el patrimoni històric al vigent Codi Penal”, diu l’escrit.

El document també demana explícitament a la Generalitat i al Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya que esgotin totes les accions al seu abast per evitar el trasllat de les pintures, posant de manifest davant el jutjat responsable de l’execució de la sentència els diversos informes tècnics que alerten dels riscos de qualsevol intent de moure les pintures.

Segons tots els experts, el trasllat de les pintures murals del MNAC a #Sixena podria produir danys irreparables. 

Si no s’aturés l’execució de la sentència, tenim l’encàrrec de l’HC @LluisPuigGordi i diversos exconsellers de cultura de preparar una querella per delicte contra… pic.twitter.com/xfFEFaKexK

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) June 16, 2025

El CoNCA mostra la seva preocupació per la preservació de les pintures murals de Sixena

En aquest sentit, el patronat del MNAC ha acordat de comunicar al jutjat de primera instància d’Osca que no pot executar la sentència al·legant incapacitat tècnica per dur a terme aquesta operació en el termini establert.

Finalment, els ex-consellers també han exhortat a les autoritats polítiques de Catalunya, l’Aragó i l’estat espanyol perquè busquin una solució de consens que eviti el risc de destrucció o el deteriorament de les pintures.

Els sotasignats, que ja van presentar un manifest contra la sentència el 5 de juny, són quatre ex-consellers de Junts, Àngels Ponsa, Mariàngela Vilallonga, Laura Borràs i Lluís Puig –que continua a l’exili–; Santi Vila, que ho va ser amb el PDECat; Joan Manuel Tresserras per Esquerra; Ferran Mascarell –primer amb el PSC, després, amb CDC–; Caterina Mieras, pel PSC; i Joan Guitart, de l’època del president Jordi Pujol.

“Una forma de catalanofòbia institucional”: front comú dels ex-consellers de Cultura a favor del MNAC

L’empresa constructora Acciona ha decidit d’acomiadar el fins ara director de construcció per a l’estat espanyol, Justo Vicente Pelegrini, per la seva presumpta implicació en la causa instruïda al Tribunal Suprem espanyol per una trama d’adjudicació fraudulenta de contractes públics i cobrament de comissions irregulars, relacionada amb l’anomenat cas Koldo.

Santos Cerdán lliura l’acta de diputat del congrés espanyol

A més, ha iniciat els tràmits per trencar els contractes i acords de col·laboració vigents entre la companyia –o qualsevol de les seves filials– i l’empresa Servinabar 2000 SL, que també és investigada en la mateixa trama.

Així mateix, la companyia ha comunicat que aquesta decisió respon a l’incompliment de Servinabar 2000 dels compromisos contractats amb Acciona Construcción, entre els quals hi ha el compliment de les normes legals. També que la destitució de Justo Vicente Pelegrini és a conseqüència de la seva “manca de diligència” en l’exercici de les responsabilitats de direcció.

El PSOE expulsa José Luis Ábalos del partit

Glovo, que durant anys ha emprat el model de falsos autònoms i ha abocat a la precarietat milers de treballadors, ha celebrat el desè aniversari considerant que la regularització dels repartidors a partir del primer de juliol servirà, segons Óscar Pierre, conseller delegat de la multinacional, per a “construir des de zero” i “obrir un nou capítol on no hi hagi conflicte”.

L’acte ha comptat amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa, que ha felicitat la companyia. “Volem empreses com Glovo a Barcelona”, ha dit, però amb la condició que “adaptin el seu esquema de negoci a les regulacions”. També hi eren, entre més personalitats, el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, el dirigent de la UGT, Pepe Álvarez, i l’ex-responsable de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, que ha dirigit el sindicat en els darrers vuit anys.

Els dos sindicats han criticat durament Glovo i el seu model empresarial. A tall d’exemple, la UGT va portar la multinacional a judici a l’Audiència espanyola per vulneració de la llibertat sindical; i Pacheco mateix, fa anys, demanava de tancar l’empresa, de la qual avui celebrava el desè aniversari. “El govern hauria de poder tancar una empresa que, com Glovo, ha mostrat reiteradament l’incompliment voluntari de la llei de manera escandalosa. Una empesa que esclavitza treballadors no interessa al desenvolupament econòmic i social del govern”, deia en una entrevista a On Economia.

Avui, els sindicats, la patronal i el president Illa han abraçat una companyia que ha estat en l’ull de l’huracà acusada d’explotació laboral, tot i que ara ha promès un canvi de rumb amb la regularització del personal. Fa pocs dies, Glovo va ser condemnada a pagar 329 milions d’euros per haver actuat com un càrtel, té litigis oberts per falsos autònoms i demà afronta un judici per una demanda de Just Eat per competència deslleial.

La presència dels sindicats ha generat polèmica i malestar a les xarxes socials.

Pepe Álvarez (UGT) i Javier Pacheco (CCOO) a la celebració del 10è aniversari de Glovo, que fa poques setmanes va ser multada amb 329 milions d'euros acusada de formar un càrtel contra la competència al sector precari del delivery.

Amb sindicats així, qui necessita patronals? pic.twitter.com/NUV29QMZKy

— Gerard Furest (@gerard_furest) June 16, 2025

Hoy, Pepe Álvarez de la UGT ha acudido al décimo aniversario de Glovo vestido de amarillo a juego del color de esta multinacional que está siendo juzgada por explotación laboral. Muy poca vergüenza. pic.twitter.com/WgqIuH4MiL

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) June 16, 2025

Glovo té judicis oberts per la via penal i la mercantil, li reclamen 295M€ per competència deslleial, té 200M€ en multes de treball i 329M€ en multes de la UE.

Illa fa el discurs de cloenda de la festa d'aniversari.
I CCOO i UGT han anat a aplaudir.https://t.co/KxJeyw1Dyk

— Enric Aragonès Jové (@AJEnric) June 16, 2025

Sánchez Llibre: “Un nou model d’èxit empresarial català”

El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha elogiat Glovo, “un nou model d’èxit empresarial català”, que ha qualificat de “disruptiu” i “resilient”. Ha destacat que l’empresa era, “probablement, un dels unicorns més importants de la Unió Europea” i que Catalunya podia “competir “amb Silicon Valley, París i Amsterdam”.

El president Illa ha agraït “la nova etapa” per a fer compatible el projecte empresarial amb els drets dels treballadors. Ha destacat que era “molt important” el “respecte a la normativa laboral”, i ha reiterat que la tecnologia no havia de servir “per a controlar on som, ni per a escoltar què diem, ni per a esbrinar què pensem”.

Judici per competència deslleial i la maniobra amb els falsos autònoms

L’acte del desè aniversari s’ha fet el dia abans d’un judici per la demanda de Just Eat per competència deslleial. La vista començarà demà al jutjat mercantil 2 de Barcelona i s’allargarà fins el dia 20.

Just Eat va denunciar la multinacional a final de novembre de l’any passat i va reclamar una indemnització de 295 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis. Just Eat va assenyalar que Glovo, gràcies a la “violació de normes i contractar falsos autònoms”, s’havia estalviat 645 milions els últims anys.

Aquest judici contra Glovo s’afegeix a una altra causa judicial que té oberta al jutjat d’instrucció 31 de Barcelona, on s’investiga el conseller delegat, Òscar Pierre, per un delicte contra els drets dels treballadors.

Pierre ja va declarar el 3 de desembre de 2024 davant el jutge per aquest cas arran de la querella de la fiscalia. La declaració va durar un quart d’hora i va defensar el model de contractació d’autònoms, però va al·legar que no volia continuar mantenint discussions jurídiques, laborals, legals i administratives amb els sindicats i amb l’administració.

Justament, el dia abans que Pierre assistís al jutjat, Glovo va anunciar que canviaria el model laboral després d’anys esquivant l’anomenada “llei rider”, de manera que contractaria els repartidors i deixarien de ser falsos autònoms. Aleshores, Glovo va dir en un comunicat que el canvi era pel “compromís ferm amb Espanya i amb l’impuls de l’economia digital al país”.

Óscar Pierre, en un moment de l’acte del desè aniversari (fotografia: Efe / Enric Fontcuberta). Acusada de càrtel i condemnada a pagar 329 milions d’euros

Aquest juny ha estat negre per a Glovo. A començament de mes, la Comissió Europea va multar la companyia i la seva matriu, l’alemanya Delivery Hero, amb 329 milions d’euros per haver format un càrtel en el sector del repartiment en línia. Del total de la multa, 223,3 milions corresponen a Delivery Hero i 105,7 milions a Glovo. També hi ha aplicat una reducció del 10%, ja que totes dues empreses han reconegut haver participat en el càrtel i han acceptat la multa màxima que Brussel·les tenia prevista.

L’executiu europeu va concloure que, entre el juliol del 2018 i el juliol del 2022, les dues empreses van compartir informació comercial sensible, es van repartir mercats geogràfics i van acordar de no contractar treballadors de l’altra part. L’operació es va dur a terme abans de la fusió del 2022, i va ser facilitada per l’entrada de Delivery Hero a l’accionariat de Glovo, el 2018.

Segons la Comissió Europea, ambdues companyies van eliminar les restriccions competitives i van substituir la competència per una coordinació anticompetitiva a diversos nivells. Durant aquest període, van intercanviar dades sobre preus, capacitats, costos i característiques dels productes per tal d’alinear els interessos i influir en el comportament dels respectius mercats. A més, Glovo i Delivery Hero van pactar de repartir-se diversos mercats estatals de repartiment a domicili, amb la intenció d’eliminar les superposicions geogràfiques i decidir quina de les dues havia d’entrar en mercats nous on cap de les dues no tenia presència.

Més multes milionàries

Glovo arrossega més multes milionàries. A mitjan maig de l’any passat, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va confirmar una sentència condemnatòria del jutjat social 15 de València del desembre del 2022 que l’obligava a pagar un milió d’euros en concepte de les quotes de la seguretat social dels seus repartidors. Glovo hi va presentar un recurs en contra, però el TSJ el va desestimar. El procediment es va obrir arran d’una denúncia que la Intersindical va presentar a la Inspecció de Treball perquè la companyia no donava d’alta els repartidors.

En la sentència, es va concloure que entre l’octubre del 2015 i el juliol del 2018 l’empresa no havia cotitzat per un total de 610 repartidors, motiu pel qual va aixecar una acta de liquidació d’1.009.325,51 euros. L’empresa va recórrer-hi en contra al·legant que els repartidors treballaven de manera autònoma i independent, sense mantenir cap relació laboral amb Glovo.

En la sentència, també s’assenyalava que l’empresa havia fixat el preu i les condicions del servei i que s’aprofitava d’una xarxa de repartidors que no disposaven “d’una organització empresarial pròpia i autònoma”, sinó que el seu servei “era inserit en l’organització de treball de l’ocupador, sotmès a la direcció i organització de la plataforma”.

El setembre del 2022, la Inspecció de Treball espanyola va notificar unes quantes actes d’infracció i liquidació a Glovo a Barcelona i València per haver tingut 10.614 treballadors com a falsos autònoms, i imposà una multa de gairebé 79 milions d’euros. Concretament, 63,2 milions d’euros pels falsos autònoms a Barcelona i a 15,7 milions a València.

Durant la inspecció, es va aixecar acta d’infracció per haver ocultat la relació laboral de 8.331 treballadors, que treballaven com a autònoms i que, per tant, no els havia donat d’alta en el règim general de la Seguretat Social. Aquesta maniobra ja li va comportar una multa de 39,06 milions d’euros. A més, també va rebre una multa per la manca de cotització a la Seguretat Social de l’empresa per aquests treballadors, amb una sanció de 24,16 milions. A València, hi havia 2.283 treballadors en situació irregular.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha dit que han quedat decebuts un cop més amb la compareixença del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. A més, l’ha criticat per haver estat ell mateix qui va nomenar l’ex-ministre José Luis Ábalos i l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, tots dos presumptament implicats en la trama Koldo i en suposades comissions irregulars per adjudicacions d’obra pública.

Santos Cerdán lliura l’acta de diputat del congrés espanyol

L’altre diputat de Compromís, Alberto Ibáñez, ha demanat que el PSOE deixi de gestionar l’obra pública dins el govern espanyol. Segons ell, això ajudaria a superar la crisi generada pel cas Cerdán i transmetria un missatge clar de regeneració.

Després de la compareixença de Sánchez posterior a la reunió de l’executiva del PSOE, Ibáñez ha coincidit amb altres formacions que cal obrir una comissió d’investigació per depurar responsabilitats polítiques i que cal una nova legislació per combatre la corrupció, també la dels corruptors i les seves empreses.

Micó, per la seva banda, ha dit també a X que l’extrema dreta no governarà si depèn de Compromís, però ha reclamat a Sánchez un gir en la legislatura i decisions clares contra la corrupció, tal com també ha exigit Sumar.

De nou decebudes de la compareixença de Sánchez. Va ser ell qui va posar a Àbalos i Santos Cerdán a càrrec del seu partit i de les obres públiques. L’extrema dreta no governarà en el nostre nom, però necessitem un gir en la legislatura i decisions clares contra la corrupció.

— Àgueda Micó Micó (@aguedamico) June 16, 2025

En aquest sentit, el portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, ha demanat al PSOE garanties que erradicarà qualsevol rastre de corrupció per recuperar la confiança fracturada i ha exigit un reinici de legislatura amb mesures ambicioses de regeneració democràtica i d’impuls a l’agenda social.

En una compareixença aquest matí, ha assegurat que Sumar vol encapçalar aquest gir des del govern, des de la legitimitat d’un espai lliure de corrupció, i que això no implica pas un augment de ministres ni una reassignació de competències. Ara bé, sí que reclama un compromís ferm per reactivar les polítiques socials que, segons ha dit, estan encallades des de la part socialista del govern.

Allà on va, Carlos Mazón no és ben rebut d’ençà del 29 d’octubre. Així li ho recorden els ciutadans cada vegada que apareix públicament. Una desena de persones s’ha concentrat davant l’estació de metro de Torrent Avinguda (Horta Sud) per a rebre el president de la Generalitat amb crits de “Mazón dimissió“. A la pancarta, s’hi podia llegir: “228 morts, ni oblit ni perdó, Mazón dimissió”. El president acudia aquesta tarda a una prova de Metrovalència, que encara té pendent de reobrir el tram entre les estacions de València Sud i Castelló (Ribera Alta), afectat per la gota freda.

Durant la seua visita, Carlos Mazón ha anunciat que el metro tornarà a estar completament operatiu el 27 de juny. La setmana passada, el conseller d’Infrastructures, Vicente Martínez Mus, va avançar que la línia de metro entre València-Sud i Castelló no reobriria el 21 de juny, com s’havia previst inicialment. Segons que va dir, el retorn del servei es retardava uns quants dies per qüestions de seguretat, però va garantir que es faria abans no s’acabara el mes.

El diputat de Més per Mallorca i Més per Menorca al congrés espanyol, Vicenç Vidal, ha assegurat avui que la compareixença de Pedro Sánchez per l’escàndol del PSOE ha estat “decebedora i insuficient” i ha afegit: “La paciència de les forces plurinacionals que sostenim el govern té límits.”

Vidal ha explicat que “quan els famosos cinc dies de reflexió -en relació amb la reflexió de Sánchez l’any 2024 sobre el seu futur arran dels atacs polítics i judicials a la seva parella- ja vàrem esperar fets i mesures que no s’han donat. Volem un organisme Anticorrupció estatal potent i l’acceleració immediata de l’agenda democratitzadora i per a les Illes Balears el que quedi de legislatura”.

L’ecosobiranista ha advertit els socialistes que seria “absolutament indecent perdre l’oportunitat de fer neteja democràtica i d’aplicar de forma efectiva el paquet de mesures socials que els pobles de l’estat necessiten” incloent, ha dit, “una agenda balear que continua incompleta.”

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha mostrat la seva “preocupació” per la preservació de les pintures murals de Sixena i ha instat a les autoritats a actuar en el marc del que estableixen la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric espanyol i la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català. Com a òrgan avaluador dels equipaments nacionals de Catalunya i, entre ells, del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), també ha deixat clar a través d’un comunicat que considera “especialment pertinent” la creació d’un grup de treball especialitzat –a proposta pel patronat del MNAC– integrat per experts de les diferents parts implicades, per arribar a conclusions “tècnicament rigoroses”, al servei del patrimoni cultural afectat.

Tot plegat després que el patronat hagi acordat aquest matí demanar una incidència d’execució al Tribunal Suprem espanyol en la qual al·legarà la “incapacitat tècnica” del museu per traslladar les pintures murals de Sixena “en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil ni tampoc tècnicament”. L’equipament també ha presentat un nou informe que constata la “impossibilitat” de restituir els frescos a la sala capitular del monestir “sense posar-los en risc”.

Amb tot, ha manifestat la voluntat de complir la sentència i ha instat les administracions del consorci a crear un grup de treball de caràcter tècnic integrat “únicament per personal especialitzat” i amb tècnics de l’Aragó per avaluar els treballs per fer-la efectiva.

Una estudiant va denunciar al Conservatori del Liceu a principis del 2024 tocaments per part d’un professor de guitarra clàssica a les seves parts íntimes, segons ha avançat El Periódico. El centre va decidir canviar de classe l’alumna, així com altres companyes que també ho van demanar. El professor, que fa classe al conservatori d’ençà de fa més de trenta anys, continua amb la seva activitat. En un comunicat remès a l’ACN, la Fundació Conservatori Liceu argumenta que va actuar “de manera immediata” de seguida que va rebre la queixa, i subratlla que l’estudiant va expressar la voluntat de no interposar denúncia formal, però sí de no mantenir cap mena de relació ni coincidència acadèmica amb el professor.

La fundació subratlla que la voluntat de l’estudiant va ser “plenament respectada” i es van aplicar mesures específiques per evitar qualsevol interacció entre ambdues parts. També es van reubicar dues estudiants més que, “per solidaritat”, van sol·licitar no coincidir amb el docent.

El conservatori afegeix que no hi ha cap altre incident previ relatiu a aquest professor, que va acceptar per escrit les mesures que es van aplicar i que es mantenen vigents. Des d’aleshores tampoc no s’ha rebut cap altra comunicació per part dels estudiants afectats.

L’entitat apunta que es va activar el protocol establert i que es va mantenir en tot moment la confidencialitat i l’acompanyament necessari a la persona afectada. En aquest sentit, assegura que actuarà amb la màxima diligència i responsabilitat davant de qualsevol situació que pugui comprometre un entorn educatiu segur, respectuós i lliure de qualsevol forma d’assetjament.

Continua l’escalada de violència entre Israel i l’Iran. L’exèrcit israelià ha bombardat la seu de la radiotelevisió iraniana, segons que ha confirmat el ministre de Defensa, Israel Katz. Hores abans, l’exèrcit israelià havia fet una crida a evacuar el districte tres de Teheran immediatament. L’edifici de l’IRIB, l’ens públic de radiotelevisió de l’Iran, és dins la zona de l’avís.

BREAKING: Iranian State TV IRIB has been struck in Israeli airstrikes pic.twitter.com/fbDDPu3R64

— Faytuks News (@Faytuks) June 16, 2025

A conseqüència d’una explosió, la transmissió en directe s’ha tallat, però s’ha reprès poc després. Les imatges difoses mostren la presentadora Sahar Emami en pantalla quan se sent una forta explosió.

Katz mateix havia advertit hores abans que l’altaveu de la “propaganda i la incitació iraniana” era “a punt de desaparèixer” i que ja havien començat a evacuar els residents de la rodalia.

Per la seva banda, mitjans com la BBC apunten que s’han sentit fortes explosions a l’oest de la capital iraniana. A més, mitjans iranians expliquen que la defensa antiaèria s’ha activat a l’oest de Teheran. L’agència Fars, vinculada al règim iranià, diu que Israel ha atacat una base militar en aquella zona.

Com a resposta a l’advertència israeliana, les autoritats iranianes han instat els residents de Tel-Aviv a evacuar el sud de la ciutat tan aviat com puguin.

Vuit morts pel cap baix i més de noranta ferits per un atac iranià al centre d’Israel

Un home ha resultat ferit greu en caure mentre feia paracaigudisme a Empuriabrava (Alt Empordà), segons que ha avançat el Diari de Girona i ha confirmat l’ACN. L’avís als serveis d’emergència s’ha fet pocs minuts abans de les dotze del migdia.

Segons les primeres investigacions, l’home feia la maniobra d’aterratge quan ha tingut problemes que haurien impedit que el paracaigudes s’obrís correctament.

Al lloc dels fets s’hi han desplaçat tres unitats terrestres del SEM, una dotació dels Bombers i patrulles dels Mossos d’Esquadra i de la policia local de Castelló d’Empúries. Un helicòpter medicalitzat l’ha traslladat a l’hospital Trueta de Girona, on és en estat crític i amb pronòstic reservat.

A càrrec d'Enric agustí - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’ajuntament de Vilanova de Sixena ha anunciat que demanarà l’execució forçosa de la sentència que obliga a lliurar les pintures murals del monestir que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Ho ha assegurat l’advocat del consistori, Jorge Español, després de la comunicació que ha fet el consorci del museu on ha indicat que al·legaran al Tribunal Suprem espanyol incapacitat tècnica per traslladar les pintures.

El Teatre Romà de Sagunt: el precedent judicial que pot arribar a impedir el trasllat de les pintures de Sixena

Español ha assenyalat que “respecta” aquest posicionament, però ha recordat que la sentència s’ha de complir. Per aquest motiu, una vegada s’hagi esgotat el termini de vint dies per complir la sentència fixada pel tribunal, preveu de presentar al jutjat dos d’Osca la instància per demanar-ne l’execució forçosa.

El patronat del MNAC ha acordat per unanimitat demanar una incidència d’execució al Suprem en la qual al·legarà la “incapacitat tècnica” del museu per traslladar les pintures murals de Sixena en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil ni tampoc tècnicament.

L’equipament ha presentat un nou informe que constata la impossibilitat de restituir els frescos a la sala capitular del monestir sense posar-los en risc. Amb tot, el patronat ha manifestat la voluntat de complir la sentència i ha instat a les administracions del consorci a crear un grup de treball de caràcter tècnic integrat únicament per personal especialitzat i amb tècnics de l’Aragó per avaluar els treballs per fer-la efectiva.

Per la seva banda, el president de l’Aragó, Jorge Azcón, ha expressat la voluntat de col·laborar amb el MNAC per traslladar les pintures, però ha advertit que no pensa deixar-se aixecar la camisa ni acceptar cap intent de dilatar l’operació. “Treballarem conjuntament, però no ens deixarem enganyar”, ha dit.

Lluís Puig: “No crec que els tècnics de l’Aragó sàpiguen ni per on descollar les pintures de Sixena”