A joc vist tothom és savi. Hi ha qui diu que abans de les eleccions ja sabia tot allò que Trump ha fet (o desfet) en poc menys de tres mesos. Hi havia, certament, una declaració d’intencions hiperbòlica, però la veritat és que l’extensió i oportunitat dels decrets de Trump sovint escapen als propis col·laboradors. Vegeu, si no, la decisió d’imposar aranzels pràcticament a tots els països i deixar-la en suspens vint-i-quatre hores més tard sense consultar-ho amb Peter Navarro, l’arquitecte de la política d’aranzels del president. Quan Trump decideix per un impuls i deixa la decisió sense efecte per un impuls contrari, l’única cosa que es pot dir amb seguretat d’aquesta política erràtica és que el president escriu història. Amb mala lletra, si voleu, però història al cap i a la fi. Tanmateix, ningú no és encara en situació d’explicar-la convincentment, perquè el protagonista se supera ell mateix d’un dia per l’altre i no sabrem el final del conte fins que no sigui acabat. Quan la normalitat esdevé anormal, avançar conclusions és una empresa arriscada i cal molt de coneixement o molta frivolitat per a anticipar-se a allò que s’esdevindrà. Per això, de savis retrospectius n’hi ha a cabassos, però que reïxin a descriure la forma que tindrà la realitat quan encara no és pastada n’hi ha poquíssims. Tanmateix, són aquests que val la pena de llegir, fins i tot quan els fenòmens que explicaven al seu dia ja són història en el sentit formal de la paraula.

Sense aventurar cap profecia, perquè no en tinc el do, m’arriscaré si més no a expressar un sentiment. I un sentiment pot ser tan subjectiu com voldreu, però no és mai cap ficció. Heu-lo aquí: quan observo els personatges que envolten Donald Trump, no puc evitar de veure-hi futurs cadàvers polítics. Són com morts vivents que xuclen la substància vital de la realitat, desrealitzant-la. Havent lligat el seu destí al de Trump, difícilment el sobreviuran en el poder. Estic en desacord amb els qui temen que el trumpisme s’institucionalitzi en esgotar-se el líder. Tampoc no albiro una recuperació immediata del GOP, el vell partit conservador dels valors tradicionals i del patriotisme. Si en queda res, hiverna en la foscor i el silenci de la por, esperant l’hora del desglaç.

Amb el trumpisme em fa la impressió d’assistir a una tragèdia clàssica, amb l’hubris pujant cada dia de grau per arribar a l’altura de la qual s’estimbarà. Quan arribi el dia, però, no és gens segur que la democràcia americana reneixi de les cendres. El trumpisme té, pel cap baix, dos vessants ideològics i el desastre predicible de l’una no pressuposa necessàriament la de l’altra. La més estrident és el populisme: l’estil desvergonyit, l’acció matussera, el recurs a la mentida, el prejudici, la indiscreció i l’exhibicionisme. Aquesta faceta histriònica connecta amb les classes populars, que van comprar al seu ídol la promesa de millorar les condicions de vida castigant els suposats responsables del seu desclassament: les elits de les dues costes del país, les universitats que apliquen criteris de discriminació positiva, els immigrants que deprimeixen els salaris acceptant sous de misèria, els països que “maltracten” els Estats Units amb una política comercial abusiva i s’emporten la indústria competint amb mà d’obra a preu de saldo i condicions laborals properes a l’esclavatge. És la faceta del ressentiment emmirallant-se en un president profundament ressentit.

Però hi ha un vessant del trumpisme no tan conegut: l’elitisme visionari. Que Trump adora els diners gairebé tant com Salvador Dalí i venera els qui més en tenen no és cap descobriment. Tampoc no és cap novetat. Als Estats Units, amb menys embuts que en altres països, la política i els diners sempre han anat de bracet. Però aquesta simbiosi no havia generat mai una ideologia tan hostil a l’estat. Aquesta és la cara més perillosa i per a molts desconeguda del trumpisme. Car darrere o al costat de l’histrió, que alguns menystenen ingènuament per la seva incultura, com si no haguessin estat incultes Ronald Reagan i George W. Bush sense que això els restés popularitat, hi ha personalitats a qui seria excessivament agosarat de titllar d’ignorants.

La digitalització ha reconfigurat el món de manera irreversible. Darrere aquesta transformació hi ha una elit tecnològica concentrada a Silicon Valley. Alguns residents d’aquesta regió, que no és cap circumscripció oficial, sinó una referència a l’univers paral·lel de la tecnologia, van crear en pocs anys una subcultura d’arrels llibertàries que darrerament ha evolucionat cap a la visió d’un estat governat per aquestes elits. No és pas cap estat convencional, sinó una utopia (o distopia, segons qui ho consideri) tecnològica que arraconarà l’estat constitucional a les golfes de la història. D’aquests veïns de proximitat, me’n separa un mur no sols de riquesa i d’influència sinó especialment d’atmosfera cultural.

Sóc un supervivent de la tribu que habitava a la Galàxia Gutenberg i encara freqüento les vendes de llibres usats, on ens trobem una vegada el mes els voltors del reciclatge cultural. En aquests indrets hom pot fer-se càrrec de l’estat d’esperit de la comunitat, com el forense que analitza les restes d’un àpat a l’estómac d’un difunt. Una primera impressió és l’abundància i varietat dels llibres que es reciclen a Palo Alto, cosa poc sorprenent tenint en compte l’alt consum de béns intel·lectuals que representa Stanford.  Més remarcable és la quantitat de còpies de les novel·les d’Ayn Rand que hi trobo gairebé tot l’any. Rand fou la creadora de l’Objectivisme i la inspiradora de l’eudemonisme individualista. També fou una enemiga jurada del col·lectivisme, com de l’altruisme i la seva màxima expressió, l’estat provident. Que aquesta autora dels anys quaranta i cinquanta sigui tan llegida en els cercles empresarials de Silicon Valley hauria d’haver cridat l’atenció. La seva filosofia informa la ideologia i la pràctica social (o antisocial) de persones com Elon Musk. Són persones cognitivament superdotades que, a diferència d’unes altres com per exemple Bill Gates, avorreixen tot el que fa olor de beneficència i pretenen reduir la petja de l’estat en el control de la producció. Ho fan no sols per oportunisme sinó també per convicció filosòfica. És per això que, quan Musk desguarneix les funcions de l’estat titllant-les d’ineficients, ho fa amb la coartada de salvar la civilització. No és una idea personal sinó una divisa que distingeix els iniciats. Abans que Musk ja l’havia proclamada Michael Anton, l’actual director de planificació política dins el Departament d’Estat (Ministeri d’Afers Estrangers), afirmant que “la nostra civilització ha perdut la voluntat de viure”.

Musk és l’exemple més conegut de la secta tecno-llibertària. Però més influent ideològicament que ell és Peter Thiel, cofundador de PayPal, de l’empresa de dades massives Palantir i de l’empresa de capital de risc Founders Fund. Thiel, que havia estat soci de Musk, es defineix com a llibertari conservador. Estudià filosofia i dret a Stanford i exercí d’advocat abans de fer fortuna al món de la tecnologia digital, del qual es retirà perquè trobava l’ambient de Silicon Valley asfixiant per massa liberal. És un pensador a la contra, un inconformista. Sens dubte, la seva faceta antisistema fou una de les raons que financés la candidatura de Trump el 2016 i l’ajudés en més ocasions. Així i tot, l’any passat va rebutjar la petició de Trump de deu milions per a la seva campanya perquè estava decebut amb els polítics i pensava que, guanyés qui guanyés, no canviaria res de fonamental. Potser ara s’ho repensa. Thiel està convençut que la democràcia no té futur i albira un món regit per una mena de rei filòsof i una elit intel·lectualment superior. Amb la seva influència sobre Trump aconseguí que l’implacable candidat no sols perdonés J. D. Vance d’haver-lo comparat amb Hitler, sinó fins i tot que l’elevés a la vice-presidència. El perdó se segellà el febrer del 2021 en una trobada a Mar-a-Lago arranjada per Thiel.

Vance prové d’una de les zones més pobres dels Estats Units, la regió dels Apalatxes, i amb un passat de drogues, servei militar amb els marines i la relativa fama que li va donar Hillbilly Elegy: A Memoir of a Family and Culture in Crisis, un llibre sobre la marginació viscuda al seu ambient familiar, no hauria fet carrera política si no l’haguessin ajudat els milions invertits per Thiel, que Vance va conèixer en una conferència de l’empresari a Yale quan Vance hi estudiava dret. El 2017 Thiel el va contractar a la seva empresa d’inversions Mithril Capital i començà de finançar-li la carrera política. El 2022 invertí 15 milions de dòlars en la campanya de Vance al senat d’Ohio, una xifra històrica per a un únic donant. Aquell escó, crucial per al Partit Republicà, decidí la tria de Vance com a segon de Trump a les passades eleccions presidencials.

Vance és l’enllaç de Thiel i de més empresaris de la secta tecno-llibertària a la Casa Blanca. Aquests personatges són als antípodes del populisme, però el parasiten perquè hi coincideixen en l’autoritarisme. Fa uns quants anys Thiel va escriure en una publicació llibertària: “Ja no crec que la llibertat sigui compatible amb la democràcia.” Havia arribat a la mateixa conclusió que Plató, quan projectà de substituir la moribunda democràcia atenenca per una república governada pel coneixement.

Un personatge clau en la deriva filosòfica de Thiel és Curtis Yarvin, un altre ciutadà de Silicon Valley. Yarvin és un blocaire, el fundador del projecte “Il·lustració fosca” i un dels ideòlegs més influents en l’actual administració, sobretot en el vice-president, amb qui l’uneix, a més de les idees antidemocràtiques, el patrocini de Thiel. I no solament de Thiel. Marc Andreessen, un altre empresari de capital de risc i assessor informal de Trump, ha defensat les idees de Yarvin. I l’inversor Balaji Srinivasan se n’ha fet ressò, proclamant la bondat del cameralisme tecnocràtic que promou Yarvin, ço és la idea d’un estat paral·lel governat per Silicon Valley i independent de la jurisdicció dels Estats Units. Això era el 2103. Ara que s’han apoderat de l’estat federal, és més temptador de retallar-lo fins a fer-lo insostenible tot preparant el camí al nou cesarisme, el terme emprat per Yarvin per a la dictadura tecnocràtica del futur. No el cesarisme clàssic, segons ell, sinó un cesarisme legitimat per la necessitat de salvar el país de la descomposició. La fórmula és sorprenentment vella, malgrat les galindaines tecno-digitals. És la justificació emprada per tots els dictadors, que a Espanya, a més, teoritzà Donoso Cortés al seu cèlebre discurs sobre la dictadura del 4 de gener de 1849 al congrés dels diputats.

Moltes actuacions de Trump d’ençà de la investidura corresponen a idees exposades per Yarvin. Principalment la defensa d’una monarquia corporativa en mans d’“inversors” que elegirien un directiu amb poder absolut al servei dels interessos de la corporació. Per a aconseguir aquest objectiu, l’aspirant a autòcrata havia d’anunciar els seus plans durant la campanya electoral, i una vegada hagués guanyat la presidència hauria de proclamar-se en possessió d’un mandat i procedir a desmuntar el sistema. En primer lloc, neutralitzant l’escull que representen les universitats d’elit i els mitjans de comunicació, un conglomerat liberal que Yarvin designa amb l’epítet de “la catedral”. Una altra estratègia que promou d’ençà del 2012 és l’expressada per l’acrònim RAGE (‘ràbia’), que en anglès vol dir “Retireu Tots els Funcionaris del Govern”. Exactament el que han fet Musk i els seus acòlits, escudant-se darrere les sigles DOGE o departament d’eficiència governamental.

Abans de les eleccions, Vance, que sempre ha reconegut la influència de Yarvin, ja havia dit que si Trump tornava a la presidència i ell l’hagués d’aconsellar, li diria: “Acomiada tots els buròcrates de nivell mitjà, tots els funcionaris de l’estat administratiu i substitueix-los per gent nostra. I quan els tribunals t’aturin, presenta’t davant el país i digues: ‘El jutge ha dictat sentència. Ara que l’apliqui.’” Als Estats Units, els jutges no tenen capacitat de fer complir les sentències. Som davant la mateixa actitud que la tradició espanyola ha esculpit en la frase “s’acata, però no es compleix”. És una crida en tota regla a la rebel·lió, que ja s’ha produït primer amb la desobediència de l’ordre judicial de fer tornar els avions que transportaven deportats a la presó de màxima seguretat d’El Salvador i després desobeint l’ordre de repatriar Kilmar Abrego García, que el govern americà reconeix haver deportat per error administratiu. Per evitar de complir l’ordre del Tribunal Suprem, Trump ha arribat a fer que el dictador d’aquell país, durant una visita a la Casa Blanca, es negués a tornar el presoner que li reclama el màxim organisme judicial dels Estats Units. La rebel·lió s’estén a pretendre destituir els jutges que no es dobleguen a la voluntat de Trump.

Quan el president desgasti el seu prestigi plebeu i l’opinió es recentri, tornaran les aigües a la llera? Hi haurà un endemà democràtic amb institucions revigoritzades i un renovat imperi de la llei, o ens despertarem en una república comandada per tecnòcrates, amb usuaris en lloc de ciutadans? Ens trobarem en una república de súbdits que hauran lliurat la seva informació més íntima, diluint-se en l’imperi de les dades massives, en la monarquia d’una paradoxal il·lustració fosca que recompondrà a la seva manera l’ordre d’una societat trencada i fracassada políticament? Qui afirmi saber la resposta menteix. Però els elements per a pensar-la ja hi són, com també hi són les apostes. Les jeux sont faits.

Un gat negre al jardí (l’Altra), guanyador ex aequo del quaranta-cinquè premi Documenta, és el debut d’Irene Zurrón en la narrativa breu, però no ho sembla. Escrit amb un estil molt mesurat, sobri en la forma i florit en el fons, els vuit contes d’aquest recull interroguen les transicions vitals d’uns personatges femenins que lluiten des de la vulnerabilitat per posar arrels en un món melangiós, en què els grans tòtems de la connexió humana –l’amor i les relacions, la família i la llar, fins i tot i la llengua– sovint esdevenen escenaris d’exclusió, de rebuig. En poc més d’un centenar de pàgines, l’autora esbossa un univers narratiu líric i intimista, en què la natura i la tradició oral s’alien amb referents decididament moderns per a retratar la desubicació d’uns personatges que fugen cap endavant sense deixar de mirar enrere. Parlem del llibre amb Zurrón, que és professora subtituta de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autora de la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya (Tàndem, 2021).

Irene Zurrón (esquerra) ha compartit amb Víctor Recort (dreta) el premi Documenta 2024.

—En aquest país hi ha una certa tendència, sobretot entre la gent de ciutat, a idealitzar la vida als pobles. Els contes d’Un gat negre al jardí en presenten una visió decididament més ambivalent, en què abunden els prejudicis i el ressentiment, fins i tot la violència.
—En la literatura catalana, darrerament, hi ha hagut un cert retorn a la natura, cosa que entenc i que em sembla totalment comprensible. Les ciutats sovint se’ns presenten amb molta hostilitat: somiar en un espai més petit, en una comunitat més humana i més amable, és lògic, en certa manera. No és estrany que caiguem en aquesta idealització dels pobles, i jo soc la primera que pens que a vegades hi he caigut: en certa forma, el llibre també serveix per a desmitificar els meus propis pensaments. Aquesta dicotomia ciutat-rural, a la qual crec que la literatura d’aquest país ara ha tornat amb molta força, ha existit de sempre: sempre hi ha hagut aquesta idea de la natura, del poble, com un espai més saludable i més pur, mentre que la ciutat sovint ha estat vista com un espai de vicis i de perversions. En aquest llibre intent de trencar aquesta dicotomia. No és que el poble sigui pitjor que la ciutat, o que la ciutat sigui pitjor que el poble, sinó que ambdós espais, avui dia, estan molt mesclats: que aquesta frontera que pensem que els divideix no existeix. Els espais són porosos, i els pobles –com a espais humans que són, al cap i a la fi– també tenen les seves perversitats, de la mateixa forma que les ciutats. És per això que els personatges dels meus relates sospiten, o defugen, d’aquesta idea de comunitat harmònica i idealitzada amb què sovint identifiquem els pobles.

—Sou doctora per la UB amb una tesi sobre el rol del suïcidi en la literatura de Mercè Rodoreda. La influència d’obres com ara La mort i la primavera o La plaça del diamant és molt present, en els relats del llibre.
—És inevitable, i segurament hi és més del que jo conscientment he volgut que hi fos [riu]. Quan vaig escriure aquest llibre, al final de la meva tesi, venia d’un període molt intens de llegir Rodoreda, que és l’autora que més he llegit i rellegit i que és tot un model per a mi, en molts sentits. M’ha influït tant que, en alguns moments, fins i tot l’he intentada evitar conscientment: no volia que semblés que n’estava fent una imitació barata. Però sí, és inevitable que aquesta admiració profundíssima que tinc per Rodoreda no es palesi al llibre: la manera en què és capaç de conjurar aquests camps semàntics que creen un ambient molt determinat, una mena d’inquietud o tensió; els personatges que sempre sembla que siguin ingenus però que en realitat no ho són; l’estranyament narratiu tan particular amb què posa distància del món.

—Heu escrit, com a acadèmica, sobre la centralitat del concepte de natura en l’obra de Rodoreda. Per als personatges d’Un gat negre al jardí, la naturalesa també té una importància cabdal: anhelen jardins, s’identifiquen amb plantes, veuen com el pis se’ls omple de vegetació…
—Crec que l’imaginari natural és molt potent, perquè és molt universalitzable: les imatges del món natural s’entenen amb molta facilitat. Per una banda, hi ha la universalitat del símbol, que serveix com a recurs metafòric, i després hi ha una certa desmitificació, una mostra d’un caràcter més fosc o més pervers. A la majoria dels contes –tret del primer, potser–, la natura sovint és una força hostil, que serveix com a forma de descriure un costat més fosc de la humanitat. Al relat del confinament, per exemple, les plantes serveixen com aquesta força hostil que ofega metafòricament la protagonista, que s’infiltren en el seu espai –a casa seva– i li treuen l’aire. Més endavant, al final del relat, hi ha també aquesta imatge, molt típica del confinament, de les plantes que creixen en l’asfalt: és la natura que s’infiltra a la ciutat, que simbolitza aquesta angoixa que la protagonista sent en veure com el seu espai és ocupat. I, novament, es posa en qüestió aquesta dicotomia entre la natura, com a espai idíl·lic, i la civilització, com a espai intrínsecament dolent: tot s’entremescla.

—Un tret que uneix els personatges d’aquest llibre és el desconcert. Molts protagonistes, si no tots, es troben a si mateixos arrossegats pel context en què viuen i prenen una certa distància narrativa de la seva pròpia vida, com si relatessin les experiències d’algú altre.
—Sí que és cert que, en alguns moments, hi ha personatges que senten aquesta desubicació del món, que no tenen lloc on aferrar-se, i que es deixen endur com a forma de supervivència. Perquè també crec que hi ha una idea, que va apareixent al llarg del llibre, d’aquest desajust o distància amb el món: aquesta sensació, que supòs que és una mica universal, que hi ha coses que haurien d’haver estat i no hi han estat. I els personatges, molt sovint, enyoren o reclamen el fet de tenir aquests espais segurs –una família, per exemple– on deixar-se emportar i no haver de fer res més: on ser estimats perquè sí, perquè s’ho mereixen, on no hagin de lluitar contínuament contra el món per haver de trobar un espai sòlid.

—Els personatges d’Un gat negre al jardí es troben en el pas entre l’adolescència i l’adultesa, o bé entre l’adultesa i la maduresa. Què us interessa, d’aquesta transició?
—El títol del llibre, de fet, recull una mica aquesta idea de l’anhel d’un espai sòlid: la casa amb jardí representa, en certa manera, aquest somni material que vols aconseguir, i que serveix per a vehicular tota una sèrie d’aspiracions que tenen els personatges, i a les quals no sempre poden arribar. Trob que són interessants, totes aquestes expectatives en potència que tenim quan som joves, i com després van agafant forma, com evolucionen o es transformen. Crec que hi ha molta potència, aquí. Hi ha molta potència en l’adolescència, per exemple: en aquest moment en què tot és obert, d’alguna manera, en aquestes etapes de transició o de canvi en què es fan una sèrie de projeccions del futur que, estèticament i vitalment, em semblen molt potents. Per això vaig traient aquest tema del futur durant el llibre, també: quin futur imaginam? Per què no n’imaginam un altre? Com condicionen els nostres somnis la forma en què ens imaginem el futur? I hi ha tota aquesta estètica del futur que va apareixent al llarg dels relats: la sibil·la, els horòscops, etcètera. Forma part d’una voluntat més àmplia de reflexionar sobre el relat del futur, sobre com els relats que t’acompanyen condicionen la idea que un es fa del futur.

—Molts dels relats del llibre interroguen un punt d’inflexió molt habitual en les relacions sentimentals: el moment en què la passió dels primers mesos es difumina i deixa pas a un amor més reposat, amb més clarobscurs. A molts personatges els amara un neguit molt prevalent: que tot se’n vagi en orris.
—Els personatges d’aquest llibre són vulnerables: s’insinua que provenen d’entorns materials i familiars fràgils, i aquesta fragilitat l’acaben traslladant en els vincles que estableixen. M’imagín que les persones que creixen amb vincles forts i segurs després tenen molta més facilitat, a l’hora d’establir vincles forts i segurs, i també a la inversa: els qui creixen en espais vulnerables i fràgils –fins i tot en espai més subtilment fràgils– fan uns aprenentatges que després es transformen en pors i en vulnerabilitats, en aquest sentiment tan prevalent de no merèixer prou ser estimat.

—Sovint, la processó va per dins: els personatges desitgen, però no expliciten mai el desig.
—En molts moments del llibre hi ha el·lipsis molt buscades d’episodis, de converses, que el lector intueix que s’han produït –perquè s’han d’haver produït per força–, però a les quals no té accés. M’interessava generar aquesta mena de buits, de silencis, tant perquè crec que narrativament agilitzen la trama, com perquè donen una certa versemblança a les històries. A la vida real, difícilment accedeixes a una història podent-ho saber absolutament tot: sempre hi ha buits, coses que no se’t revelen. Això, al llibre, potser es fa més palès en l’àmbit amorós, però crec que és més general: que es presenten una sèrie de fets que el lector pot intuir, que no cal sobreexplicar. Intent d’evitar sobreexplicar les coses, no només perquè crec lector pot fer inferències i entendre-les, sinó també perquè, com a lectora, sentir que em sobreexpliquen em molesta profundament. Preferesc que els escriptors m’ho posin una mica complicat, que hi hagi un cert desafiament.

—Però el final del llibre ofereix una visió molt optimista de l’amor: el darrer relat retrata la satisfacció emocional d’un personatge que progressa cap a una relació sentimental més madura, més adulta.
—Fins i tot abans de saber ben bé cap on aniria el llibre tenia clar que volia cloure’l amb aquesta imatge: l’enterrament del gat que ha acompanyat el protagonista en la transició cap a l’edat adulta, i a qui acaba enterrant en aquest espai que no és seu i que li hauria agradat que ho fos però que, en el fons, tant fa que no ho sigui, perquè hi ha coses molt més importants que tenir un jardí. I al final, la vida, és una mica això: les coses no acaben d’anar com les havies imaginat, però poden fer-te feliç igualment. Crec que, en aquest sentit, el conte té un punt d’alliberament, de catarsi. No hi havia pensat fins ara, però és una mica com el final de La plaça del Diamant de Rodoreda –potser sí que hi estic una mica obsessionada–, que acaba amb aquesta imatge tan plàcida de la protagonista i el seu nou marit al llit, aquesta idea que tot està en ordre. M’interessava molt, aquesta imatge catàrtica.

—Per què?
—Perquè a la vida hi ha moltes angoixes i moltes frustracions; les coses no van sempre com volem. Però també poden anar d’altres maneres i agafar altres formes, i això també pot estar bé. Formalment, aquesta idea també es vehicula amb un darrer relat que es resol amb un protagonista que no vol fugir cap a un altre lloc o una altra relació, com fan els protagonistes de la majoria dels altres relats, sinó que accepta la seva situació i que mira cap a la vida, i cap al futur, amb més maduresa. L’enterrament del gat, simbòlicament, funciona una mica com l’enterrament d’aquests moments de fugida, d’aquests moments de joventut i de transició. Hi ha molta fugida, en aquest llibre, però també hi ha molta recerca dels personatges en ells mateixos: és, en certa manera, un reflex del procés de créixer. I l’estructura del llibre ho reflecteix, això: els contes són independents, sí, però els relats d’infantesa queden més cap al començament i els de l’adultesa cap al final, cosa que dóna una certa continuïtat formal a aquesta idea.

—Heu explicat que vau conèixer el premi Documenta perquè, de jove, vau llegir L’extinció, la novel·la amb què Sebastià Alzamora guanyà el guardó l’any 1999. Hi ha prou intercanvi literari, dins els Països Catalans?
—No és una opinió ferma, és clar, perquè tampoc no en tinc dades, però sí que em fa aquesta impressió. Sobre el cas del País Valencià, no en puc parlar perquè no el conec tant (tot i que m’imagino que la situació és semblant), però en el cas de les Balears sí que és cert que arriba molta més literatura feta a Catalunya que no pas a la inversa: a les Balears hi ha molt d’interès per tot allò que s’escriu a Catalunya, però a Catalunya no hi ha tant interès per allò que s’escriu a les Balears. Crec que, tot sovint, hi ha determinats prejudicis que tenen un paper molt important en tot això. Es veu molt clar en el cas de la literatura infantil, per exemple, en què hi ha determinats prejudicis amb el dialecte –com si no escrivíssim tots amb un dialecte o un altre!– que dificulten que allò que s’escriu a les Balears arribi a Catalunya, cosa que no passa en el sentit contrari. Sí que és cert que, en el panorama musical, aquest mur ha caigut: ara les cantants de les Balears tenen èxit i toquen a Catalunya amb una naturalitat total. M’alegra molt, aquesta naturalització d’un mateix espai cultural que hem vist en el món musical els darrers anys, però en el món literari encara hi ha molta feina per fer: encara hi ha una certa resistència, uns certs prejudicis i unes certes barreres.

 

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, hem preparat una llista de vint-i-un llibres de poesia tant d’autors catalans com universals que s’han publicat entre el gener i l’abril. En la selecció, hi apareixen autors clàssics, com Luís de Camões, i autors contemporanis, com Adrià Targa, Blanca Llum Vidal, Sònia Moll i Marc Granell. Tampoc no hi falten grans autors de les lletres catalanes, com Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa.

Obra completa Vol.XII

Vicent Andrés Estellés

Editorial: 3i4

A començament d’any va publicar-se el dotzè volum de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés, preparat per Irene Mira-Navarro. En més de tres-centes pàgines, hi trobem tant poemes com estudis introductoris i l’edició filològica dels poemes. Aquesta és la quarta i darrera part d’una de les obres més destacades d’Estellés: Mural del País Valencià.

Obra orba

Albert Aragonès

Editorial: LaBreu

Obra orba és el primer i únic llibre d’Albert Aragonès, on reuneix la seva poesia visual “farcida d’erotisme, ironia i savoir faire“. Tot i ser el seu primer llibre de poemes, l’obra artística d’Aragonès és extensa i multidisciplinària: ha fet llibres col·lectius, revistes, catàlegs d’exposicions, calendaris, invitacions, postals, cartells, portades de llibres, discs i revistes, i ha participat en convocatòries d’art postal, exposicions col·lectives, recitals i tota mena d’accions poètiques.

Un viatge a l’inconegut

Joan Brossa

Editorial: 3i4

Glòria Bordons ha editat aquesta antologia de Joan Brossa on s’apleguen creacions de l’autor dels anys quaranta als noranta que mostren les diferents formes i etapes del seu experimentalisme i del seu compromís polític. Cinquanta anys d’obra polièdrica, rigorosa, profunda i crítica.

Com l’oculta flor d’un cactus

Gemma Casamajó

Editorial: Quaderns Crema

Autora dels llibres Bloc de notes (premi les Talúries 1999), Terra campa (premi Jordi Pàmias 2013) i Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022), Gemma Casamajó publica ara Com l’oculta flor d’un cactus, una obra que s’endinsa profundament en l’experiència de la maternitat. Versos que cavalquen entre el fet de ser mare o no ser-ho.

Sonets

Luís de Camões

Traducció: Joan Alegret i Gabriel de la S.T. Sampol

Editorial: Lleonard Muntaner

Luís de Camões és considerat un dels poetes essencials de la literatura portuguesa (i molt sovint, “el gran poeta de les lletres portugueses”), i la seva obra, Sonets, una de les més emblemàtiques. L’editorial Lleonard Muntaner n’ha fet una selecció amb dos experts i grans coneixedors de l’obra de l’autor, Joan Alegret i Gabriel S.T. Sampol.

La policia irà de bòlit

Enric Casassas

Editorial: Documenta

Il·lustracions: Tura Sanglas

Tot i publicar-se ara, La policia irà de bòlit és un llibre inspirat i escrit arran dels fets del Primer d’Octubre i el batibull polític que va ocasionar. En total, són 140 poemes que, malgrat tot, volen ser un cant a l’amor, a la llibertat i a les diferents maneres de viure. Tot plegat, acompanyat per il·lustracions de l’artista Tura Sanglas. 

 

Els cels dels divendres

Josep Civit

Editorial: Pagès Editors

“Un llibre que cobeja melangia i memòria i preserva la petita figura d’un nen que encara duu la tendresa del món a la mirada.” Així descriuen el llibre de Civit els editors de Pagès Editors. Això és perquè Els cels dels divendres és una obra que traspua maduresa i que, amb la retrospectiva que dóna la vida, parla dels límits entre allò que diem i allò que volem dir, entre allò que expressem també com a límit d’allò que el món oculta.

Poesia completa

Emily Dickinson

Traducció: Jaume Busquet

Editorial: Edicions de 1984

En el pròleg de l’obra, el poeta i assagista Sam Abrams diu: “Dickinson, com tantes altres figures a la nostra tradició occidental, va ser un geni, és a dir, una poeta que es va avançar moltíssim al seu temps i va marcar un clar i contundent abans i després en el terreny de la poesia.” Poesia completa és l’oportunitat, per primera vegada, de llegir en català la totalitat de la producció de Dickinson, i de conèixer i endinsar-se en totes les versions que l’autora ens ofereix d’ella mateixa.

Pressentida llum

Carles Fabregat

Editorial: El Gall Editor

Deu anys després de Suite del Pachá (Premi Ciutat d’Eivissa de Poesia de 2015), Carles Fabregat publica el seu tercer poemari, Pressentida llum, un poemari en què, en més de cinquanta pàgines, l’autor relata l’experiència de l’amor que va viure l’autor entre el 2017 i el 2020. Així doncs, tot i que podria considerar-se un llibre de poemes d’amor, més d’una vegada l’autor també ha deixat clar que l’obra porta “el germen del desamor incorporat”.

Que avui sopem al carrer

Cesk Freixas

Editorial: Sembra Llibres

La publicació d’aquest llibre coincideix amb l’adeu dels escenaris d’un dels cantautors i poetes actuals més reconeguts del país. A Que avui sopem al carrer, Cesk Freixas dedica unes corrandes d’amor a la nostra geografia, als nostres carrers. “Un Cesk Freixas madur que ens regala versos que ens seran conhort i esperança, plens d’una tendresa que no oblida el puny tancat”, diu Roc Casagran en unes paraules que li dedica.

Els afores

Isabel Garcia

Editorial: 3i4

Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2024

Què hi ha als afores? Qui habita el centre? Poden ser una mateixa cosa, afores i centre? Què passa, quan aconseguim travessar els afores, els contorns? Isabel Garcia fa preguntar-nos totes aquestes coses en el seu llibre Els afores, on parla de relacions, de llenguatge, de pèrdua, d’intuïció, d’amor… De tots els elements quotidians que habiten als afores.

Mastaba

Marc Granell

Editorial: Bromera

Els primers llibres de Marc Granell van veure la llum a final dels anys setanta, quan va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg, i va publicar Notícia de la tribu, Refugi Absent i Materials per a una mort meditada. Aquest darrer va merèixer el premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia. Va continuar la seva trajectòria literària amb els llibres Fira desolada, Versos per a Anna, Corrent de fons i Matèria d’ombra, entre més. Ara torna amb Mastaba, un recull de poemes breus i personals que exploren els temes centrals de la seva obra: la mort, l’existència i la reivindicació social.

Jo tinc una mort petita

Anna Gual

Editorial: Angle

Jo tinc una mort petita es descriu com un recull de “poemes de dol per la pèrdua d’una criatura”, perquè parla de la pèrdua d’una criatura durant l’embaràs, durant la primera infància o el part. Malgrat tot, Anna Gual aconsegueix de fer un poemari lluminós.

Viure i saber

Paul Klee

Editorial: laBreu

L’escriptor, traductor i home de teatre Feliu Formosa ha fet una tria dels dietaris i poemes del pintor Paul Klee, que van publicar-se pòstumament, l’any 1960. Feliu Formosa, a la nota del traductor, diu: “Després de la mort de Klee (1940), la seva viuda, Lily Stumpf, va conservar un quadern escolar on el seu marit havia escrit amb llapis una sèrie de poemes. Felix Klee, el fill del pintor, a l’epíleg de l’edició final de l’obra completa del seu pare, recopilada per ell (Arche, 1996), fa constar que el 1960 havia publicat un primer recull de poemes que el 1965 va ser objecte d’una antologia a cura de Carola Giedion-Welcker: Die Anthologie der Abseitgen (L’antologia dels discriminats).”

Tan bonica i tan tirana

Blanca Llum Vidal

Editorial: Proa

66è premi Carles Riba 2024

Al desembre, Blanca Llum Vidal va recollir el 66è premi Carles Riba de poesia 2024 per l’obra Tan bonica i tan tirana, una antologia sobre amor que s’ha publicat fa poc: un amor desbocat, un cor trencat, el poliamor, però també la justícia social, l’existència complexa, la revolució de la identitat, el desig com a motor de creació… 

Les despulles

Carles M. Sanuy

Editorial: Afers

29è Premi de poesia Màrius Torres

Les despulles és un poemari que ens parla de solitud, desig i decadència, un llibre que reflexiona amb ironia sobre la quotidianitat domèstica, interrompuda per la relació sexo-afectiva que s’estableix entre un sexagenari i una dona de vint-i-pocs anys.

On fugirem, amor

Sònia Moll

Editorial

“La menopausa m’ha donat una força que no és complaent”

La col·laboradora de VilaWeb Anna Zaera resumia així el nou llibre de Sònia Moll al començament d’una entrevista recent a l’autora: “Sònia Moll es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. […] Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes.”

Defensionari

Llucia Palliser

Editorial: Nova Editorial Moll

L’autora menorquina deixa per escrit aquest llibre en primera persona, Defensionari, un recull de pomes on també explora una gran varietat de registres des de la primera part, “Vulnerabilitat”, fins al “Comiat”. Hi trobem sonets, poemes d’estructures clàssiques o innovació en el format mentre l’autora escriu d’amor propi, de mort i de la vida.

Hivern humil

Joan Perelló

Editorial: AdiA

Aquest hivern, Joan Perelló va escriure un dietari poètic. Un hivern que ell considera humil, però no tothom és capaç de fer un recull de poemes de les vivències del dia a dia. Hi llegim, per exemple: “Plor, sense llàgrimes, els dits sobre un mapa a la deriva. Escric dins un parèntesi de la vida, els ploms fusos, vetllant l’abisme. El quinqué acaba la seva vida. La fosca intermitent de la penombra. La poesia és la pàgina escrita a les palpentes, la intuïció dibuixada amb rastres en un escriptori de turbulències, eufemismes de paraules calcades a l’atzar.”

Cançons en bell llemosí 1987-2020

Quimi Portet

Editorial: la Segona Perifèria

“Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”

Cançons en bell llemosí aplega les cent trenta cançons que ens ha llegat fins ara la carrera de Quimi Portet. Martí Estruch escrivia això en una entrevista que va fer al lletrista i compositor a VilaWeb: “A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un ‘Magne estudi introductori’, a càrrec de Quim Monzó, i ‘Un colossal epíleg’, del company de mil batalles, Manolo García.”

Arnau

Adrià Targa

Editorial: Proa

Amb Arnau, d’Adrià Targa, fem una excepció, perquè no va publicar-se el 2025 sinó a final de l’any passat. Però ho fem perquè és considerada una de les millors obres poètiques publicades darrerament. Té la particularitat que és un poema escrit en clau de novel·la en què Targa reflexiona sobre l’actualitat a partir dels seus coneixements de cultura clàssica, i tot plegat ho amenitza de manera divertida amb un viatge a les profunditats de l’infern per tractar temes com la depressió o l’ansietat. És, en definitiva, un llibre sobre la fi de la joventut –i una oda per tot allò que ha estat i una volta per la ciutat de Barcelona.

La llista de trucades del 29 d’octubre de la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, revela que no es va poder posar en contacte amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, durant els moments més greus de la gota freda. Segons el document lliurat al jutjat de Catarroja, Pradas va provar de parlar-hi almenys sis vegades durant la jornada, però no se’n va sortir fins passades les 19.43, quan la comarca de l’Horta Sud ja sofria les conseqüències més greus del temporal. Mentrestant, el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) es trobava completament paralitzat.

L’informe judicial, avançat per Eldiario.es, demostra que mentre centenars de persones restaven atrapades per les inundacions, especialment a Utiel i Xiva, ell va estar hores en silenci i no va respondre cap de les tres trucades que Pradas li féu entre les 18.30 i les 19.43. El missatge als mòbils es va enviar finalment a les 20.11.

Segons les dades facilitades per Presidència, Carlos Mazón va parlar amb la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, cinc voltes. A les 17.37, a les 18.16, a les 18.25, a les 18.30 i a les 19.43. La darrera telefonada, la de les 19.43, dura menys d’un minut, perquè a les 19.44 el president estableix una altra comunicació, amb el director general d’Organització i Coordinació.

Segons que consta en el document, la consellera d’Emergències va trucar per primera vegada a Mazón a les 12.52. Mitja hora abans, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, li havia ofert d’activar la Unitat Militar d’Emergències (UME), que finalment no es va activar fins a les 15.30. Aquell primer intent coincidia amb un acte públic de Mazón de l’àmbit sanitari. Més tard, el president va tornar al palau per rebre la patronal i els sindicats, fins a les 14.30. Just després, teòricament, va anar a dinar al restaurant El Ventorro, en companyia de la periodista Maribel Vilaplana.

Durant aquell dinar, entre les 14.30 i les 17.37, Mazón va romandre completament il·localitzable. Pradas li va fer una trucada a les 16.29, que no fou atesa. A aquelles hores, Utiel ja s’havia inundat i a Xiva hi havia una crescuda perillosa del barranc que travessa el municipi. No fou fins a les 17.37 que Mazón va tornar la trucada a Pradas. Segons el registre, la conversa entre tots dos es va reprendre breument a les 18.28 (durant 28 segons) i a les 18.30 (33 segons). Després, el president va tornar a desaparèixer una altra hora. Pradas va provar de comunicar-s’hi a les 19.10 i a les 19.36, però no ho va aconseguir fins a les 19.43.

En vista de la manca de resposta del president, Pradas es va coordinar amb la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé. Entre totes dues hi hagué catorze comunicacions, amb tan sols tres intents fallits. La primera fou a les 12.23, quan Bernabé demanà que s’activés l’UME, segons que va declarar a la jutgessa instructora de la gota freda. Ella mateixa, durant la declaració, va esmentar les dificultats de connexió i disponibilitat que havia tingut Mazón durant tot el dia.

El Tribunal Suprem espanyol ha designat Manuel Marchena com a ponent per estudiar la petició de revisió de condemna de l’ex-policia Rosa Peral, després d’haver reconegut el coautor de l’anomenat ‘crim de la Guàrdia Urbana’, Albert López, la seva participació.

En una providència, a la qual ha tingut accés Efe, el tribunal ha designat com a ponent al magistrat perquè avaluï la tramitació de la petició de la defensa de Peral, conegut especialment per a presidir el tribunal que va jutjar els presos polítics.

Els ex-agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona Rosa Peral i Albert López van ser condemnats a vint-i-cinc anys i vint, respectivament, l’any 2020 per haver assassinat el 2017 a la parella d’ella, Pedro R., també membre d’aquest cos policíac, en el marc d’un complex triangle amorós.

La lletrada Núria González, al costat de la seva companya de despatx Elisenda Massa, va presentar un recurs davant el Tribunal Suprem on va expressar que el reconeixement de fets d’Albert López suposa una nova prova, desconeguda en el moment en què es van enjudiciar els fets. Albert López va reconèixer, en el marc del tractament individual de reinserció que segueix a la presó, que va cometre l’assassinat de Pedro R.

Ara, podrà començar a gaudir de les seves primeres sortides programades després d’haver finalitzat el programa específic de rehabilitació per a interns condemnats per delictes violents, conegut com a ‘Devi’, autoritzades prèviament per la junta de tractament de la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès. L’escrit presentat per González assenyalava la rellevància d’aquest reconeixement de fets per part d’Albert López davant l'”absoluta falta de concreció” en la sentència de com va succeir realment el crim pel qual tots dos van ser condemnats com coautors. En declaracions a Efe, l’advocada de l’ex-agent de la Guàrdia Urbana ha manifestat que “des que va ocórrer el crim és la primera vegada que s’analitzaran els fets tenint en compte la possible innocència de Rosa Peral”.

Albert Piñeira Brosel (Puigcerdà, Cerdanya, 1980) ha estat nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, en substitució de Christopher Daniel Person.

Piñeira, llicenciat en ciències polítiques i de l’administració i en ciències del treball per la Universitat Pompeu Fabra, ha estat batlle de Puigcerdà pel PDECat i actualment era membre de Junts. El 2007 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Puigcerdà i diputat a la Diputació de Girona. Ha estat batlle de Puigcerdà durant tres mandats (2011-2023), sempre amb majoria absoluta. Durant aquests anys es va posar en funcionament l’Hospital de Cerdanya, un dels projectes transfronterers més emblemàtics.

El nou director de la Casa Generalitat a Perpinyà també va ser diputat a la Diputació de Girona durant quatre mandats consecutius (2007-2023). Entre més responsabilitats, va ser vice-president, diputat de Cultura i portaveu del govern. També ha estat vice-president del Consell Comarcal de la Cerdanya (2019-2023).

En les darreres eleccions espanyoles es va presentar com a candidat al senat espanyol per Junts a la circumscripció de Girona, però no en va ser elegit.

El 2024 va ser l’any més càlid a Europa d’ençà que se’n tenen registres i va haver-hi una escalada dels fenòmens meteorològics extrems, especialment greus a la conca mediterrània. Aquesta són les dues principals conclusions de l’informe “Estat europeu del clima”, que ha elaborat el programa europeu Copernicus. Concretament, el text parla de la gota freda al País Valencià, destacant els 720,4 mm de precipitació que es van acumular en només dotze hores.

La incompetència confessa de Pradas segella i rubrica la negligència de Mazón | Mail obert d’Esperança Camps

Copernicus titlla les conseqüències humanes i econòmiques de l’episodi de “colpidores” i apunta les 232 persones mortes pel cap baix i les pèrdues econòmiques superen els 16.500 milions d’euros, entre infraestructures afectades, habitatges inundats i danys agrícoles.

Segons que ha dit Florence Rabier, directora general del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques, gairebé un terç de la xarxa fluvial europea va superar el llindar d’inundació extrema el 2024, i l’estrès tèrmic continua augmentant a tot el continent, fet que posa de manifest la importància de reforçar la resiliència davant el canvi climàtic.

L’informe ha conclòs que l’any 2024 reforça la tendència d’escalfament observada des del segle XXI, amb un increment dels fenòmens extrems com les inundacions, les onades de calor i els incendis forestals. Aquests impactes no només suposen una amenaça per al medi ambient, sinó que tenen conseqüències humanes i econòmiques cada cop més greus.

La Unió Europea alerta que cal adaptar les infraestructures, revisar els protocols de protecció civil i avançar en la mitigació del canvi climàtic si es volen evitar escenaris futurs encara més dramàtics.

L’episodi valencià és només un exemple d’un patró que es va repetir al llarg del 2024 a gran part del continent. El gener, la tempesta Henk va causar greus inundacions a Anglaterra, Gal·les i el nord de l’estat francès, mentre que al juny el sud d’Alemanya i Suïssa es van veure afectats per crescudes de rius i despreniments.

Al setembre, la tempesta Boris va esdevenir una de les més destructives mai registrades, afectant vuit països d’Europa central i Oriental. A Bòsnia i Hercegovina, les pluges van provocar la pitjor inundació des de 2014. Tot plegat evidencia una intensificació de la freqüència i gravetat dels fenòmens hidrometeorologies a causa del canvi climàtic.

El 2024 també va destacar per un fort contrast est-oest en termes de precipitació. Mentre Europa occidental va viure un dels deu anys més plujosos des de 1950, l’est d’Europa va registrar menys precipitació i una durada de sol molt superior a la mitjana. Alemanya va quedar al centre d’aquest contrast, evidenciant la desigual distribució dels efectes climàtics al continent.

El cineasta Pere Portabella ha completat la cessió del seu fons fílmic i documental a la Filmoteca de Catalunya. La signatura del conveni que completa el procés iniciat el 2017 s’ha escenificat amb una recepció a Palau de la Generalitat. Hi han participat la família de Portabella, el president del govern, Salvador Illa, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández.

En un comunicat, la conselleria de Cultura ha destacat l’alt valor patrimonial del fons i ha dit que és una font valuosa per a l’estudi de la història cinematogràfica, cultural i política de la Catalunya contemporània. En aquest sentit, ha assenyalat que la unitat del llegat Portabella a la Filmoteca serà “cabdal” de cara a la commemoració del centenari del naixement del cineasta, previst per al 2027.

Portabella ha estat el responsable, com a realitzador i productor, de fites de la cinematografia catalana i un agent clau en xarxes d’avantguarda artística amb impacte nacional i internacional. A més, també se’l considera un referent polític pel compromís amb els drets democràtics i culturals de Catalunya des de la militància clandestina antifranquista a la participació en les noves institucions democràtiques.

Des del 2017, Portabella va confiar a la filmoteca la preservació i documentació del gruix del seu llegat cinematogràfic. El fons cedit comprèn tots els treballs cinematogràfics, materials audiovisuals inèdits i documentació relacionada amb l’activitat cinematogràfica, cultural i política de l’artista.

Nascut a Figueres el 1927, ha exercit de director, guionista i productor cinematogràfic. Des dels inicis com a cineasta és propietari de la productora Films 59, amb la qual ha produït tots els seus films i els de personatges destacats com Carlos Saura, Marco Ferreri o Luis Buñuel.

Com a director, es va estrenar amb la pel·lícula No compteu amb els dits el 1967, amb guió del poeta i artista català Joan Brossa. El 1999 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Amb el documental Mudanza, un encàrrec de la Huerta de San Vicente per homenatjar el poeta Federico García Lorca, va obtenir el 2009 el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat. El 2012 l’Acadèmia del Cinema Català li va concedir el Gaudí d’Honor en reconeixement a la trajectòria.

RAC1 va publicar a començament d’abril uns correus confidencials del CNI sobre maniobres per a implicar les autoritats nord-americanes i intoxicar-les, tot fent-los arribar un informe que presentava la BPA i el Banco de Madrid com a centres d’emblanquiment de capitals provinents de Veneçuela, del càrtel de Sinaloa, de la màfia xinesa i d’oligarques russos, i els demanava que emetessin una alerta que permetés d’intervenir el banc.

Aquesta operació contra l’independentisme català, per a trobar informació comprometedora dels dirigents independentistes, sembla que va ser pactada entre el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, i el cap de govern andorrà, Antoni Martí. L’objectiu era fer caure la BPA, que tenia una filial a l’estat espanyol, i que es considerava la baula feble del sistema financer andorrà perquè no era propietat de cap de les grans famílies.

La cap d’Andorra Endavant, Carine Montaner Raynaud, ha interpel·lat el Cap de Govern, Xavier Espot, sobre aquestes informacions, que parlaven d’una coordinació entre autoritats andorranes i espanyoles. Sobre això, Espot, que aleshores era ministre d’Interior i Justícia, ha dit: “O bé els correus són inventats o són reals i s’hi diuen mentides, però només poden ser una d’aquestes dues coses.” Espot, doncs, nega la veracitat d’aquesta informació sobre la “suposada guerra bruta contra l’independentisme català”, ha dit.

Espot ha dit que si no s’intervenia el banc hi havia el risc que col·lapsés i hi hagués un contagi sistèmic. Ha apel·lat a un article publicat al Diari d’Andorra i ha dit que el contingut dels correus són una “versió deformada i falsa que els promotors d’aquest relat donen dels fets”. “És contrària al més mínim raonament lògic: quin responsable polític, quin cap de Govern participaria en una conxorxa per esborrar del mapa un banc que representa gairebé el 20% del sistema financer del seu país?”. Així que ha demanat de “no donar veracitat a informacions falses sobre conxorxes” i ha remarcat que cap demanda judicial contra el govern per l’operació Catalunya havia prosperat.

Arran d’aquesta pregunta, Demòcrates, el partit governant, ha retret al cap de l’oposició, Cerni Escalé, que hagués difós la notícia, quan va mencionar la notícia de RAC1 i va dir: “Siguem clars: la falta de resposta del Govern d’Andorra a les dures acusacions d’ingerència a la sobirania del país per la persecució de l’independentisme és incomprensible. Desmentir amb contundència o investigar la veracitat, però l’ambivalència actual és feridora.”

Siguem clars: la falta de resposta del @GovernAndorra a les dures acusacions d’ingerència a la sobriania del país per la persecució de l’independentisme (@rac1) és incomprensible.
Desmentir amb contundència o investigar la veracitat, però l’ambivalència actual és feridora. https://t.co/yBCEhQd53A

— Cerni Escalé (@CerniEscale) April 11, 2025

Espot l’ha acusat de desprestigiar les institucions i persones com l’ex-cap de Govern Antoni Martí (1963-2023) i li ha retret que no li truqués o que, en compte de dir-ho a les xarxes, ho preguntés al parlament.

Com a rèplica, Escalé ha instat a prendre accions, com ara, analitzar la veracitat de la informació dels correus, encara que fos amb una prova pericial externa: “Tenim sobre la taula uns coreus presumptament de la intel·ligència espanyola instant a actuar contra el país”; i ha demanat de desmentir-los per defensar l’estat, ja que considera que ataquen Andorra i “el meu govern no fa res”.

Espot ha tornat a dir que els correus eren falsos, que en desmentia el contingut categòricament i que el govern no havia d’investigar res, sinó la fiscalia, i que ara calia “tancar files”.

Concòrdia demana de defensar la sobirania d’Andorra

Avui mateix, en un comunicat, el grup parlamentari de Concòrdia, principal partit de l’oposició, havia demanat al govern que respongués a les acusacions i que demanés “les proves que sustenten la informació publicada, a fi de poder analitzar des del país la seva veracitat. L’absència actual de resposta definitiva genera interrogants i col·loca Andorra en una situació de fragilitat”.

També ha afirmat que la resposta, en tot cas, no havia de venir d’una de les parts, tal com ha estat plantejada la llei d’amnistia, i que era “evident que l’actual estancament judicial del cas BPA, després de deu anys, perjudica tothom: les persones encausades, la pròpia administració de justícia i la imatge del país”.

Els embassaments de les conques internes del Principat ja són al 65,7%, amb 456,8 hectòmetres cúbics d’aigua, segons el darrer informe de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Això manté la tendència positiva, atès que la setmana passada eren al 64,1%.

Concretament, el pantà de Darnius-Boadella (Alt Empordà) és al 65,7%, el de Sau (Osona) al 70%, Susqueda (Selva) al 50%, la Baells (Berguedà) al 97,8%, la Llosa del Cavall (Alt Empordà) al 60%.

D’altra banda, Sant Ponç (Solsonès) és al 79,6%, Foix (Alt Penedès) al 99,3%, Siurana (Priorat) al 24,9% i Riudecanyes (Baix Camp) al 56,5%.

Per la seva banda, els embassaments del Ter-Llobregat, que proveeixen Barcelona i l’àrea metropolitana i Girona i el seu entorn, són al 66,4% de la seva capacitat, amb 406,8 hectòmetres cúbics d’aigua, mentre que dimarts passat estaven al 64,7% i tenien 396,1 hectòmetres.

Divendres passat, la Generalitat va aixecar les limitacions per sequera als 202 municipis que depenen dels embassaments del Ter-Llobregat, que passen de l’escenari d’alerta a pre-alerta.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat i portaveu del govern, Sílvia Paneque, va detallar que actualment hi ha 493 municipis “sense cap mena de restricció ni en l’ús ambiental, ni en l’ús del reg”, tot i que alguns sí que hauran de continuar traslladant les seves dades de consum.

El director de l’ACA demana prudència malgrat l’aixecament de les restriccions per sequera

El govern ha aprovat la convocatòria de 7.896 noves places de treballadors públics per al 2025. És una xifra superior a la del 2024. Aquesta oferta pública es va pactar amb els sindicats a la mesa general de negociació del 2 d’abril.

Per una altra part, l’executiu compleix amb el compromís d’aprovar l’oferta pública d’ocupació durant el primer quadrimestre de l’any i també mantenir la temporalitat de la plantilla per sota del 8%, tal com marca la Unió Europea. Les places són per als cossos de seguretat, de prevenció i extinció d’incendis, docents, sanitaris, penitenciaris i personal d’administració i tècnic i laboral.

El gran gruix, al voltant del 30% de l’oferta, són per feines a l’Institut Català de la Salut (ICS), 1.919 per a docents, 1.781 a places de personal d’administració i tècnic i laboral, 1.637 per integrar-se als Mossos d’Esquadra, 154 als serveis penitenciaris, cinquanta-quatre als bombers i quaranta-set als Agents Rurals.

3Cat, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) i la Fundació.cat han impulsat els premis Crit, que es faran enguany per primera vegada amb l’objectiu de reconèixer la creació de contingut en català a les xarxes socials i plataformes digitals. Volen professionalitzar el sector i fer que guanyi múscul, segons la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà. Entre les categories, s’hi troben temàtiques com l’humor, l’art i la gastronomia. Els premis aportaran visibilitat als creadors i els obrirà la porta a participar en la plataforma de 3Cat per a joves, EVA. L’acte d’entrega de guardons serà el 20 de juny al TNC, on es distingirà el millor vídeo de l’any amb el vot del públic.

En la presentació d’aquest dimarts de la primera edició dels Premis Crit a la sala Artchimboldi de Barcelona, Romà ha explicat que la creació d’aquesta iniciativa respon a la voluntat de tenir més creadors de contingut en llengua catalana i que des de les grans empreses com ara 3Cat s’afavoreixi a aquest creixement perquè també hi hagi major consum en català a les xarxes.

El president de l’AMIC, Ramon Grau, ha aspirat al fet que aquest concurs es posicioni com a uns premis acceptats per tot el sector, per fomentar la creativitat i la llengua, elements que, segons ell, formen part de l’ADN de l’entitat que presideix. Per la seva banda, el president de la Fundació.cat, Genís Roca, ha recordat que fa vint anys el domini ‘.cat’ va donar “identitat digital” en català i amb l’arrencada d’aquests guardons volen eixamplar els seus objectius.

Les tres entitats s’han dotat d’un comitè assessor format per una dotzena de personalitats vinculades al sector com Albert Lloreta de ‘Bonobo Films’, Miquel Campany, del Col·legi Oficial de màrqueting i Comunicació de Catalunya, la periodista i comunicadora Gina Tost, i Magda Gregori de ‘La Mira’, entre d’altres.

Objectius dels premis

La missió dels Premis Crit és impulsar la llengua catalana com a llengua de creació digital de qualitat per fomentar el talent creatiu en constant evolució a les xarxes socials, professionalitzant el sector, oferint més oportunitats i visibilitat als creadors, i inspirant les noves generacions a crear contingut en català. D’aquesta manera, el concurs pretén convertir-se en el guardó “més prestigiós i innovador de l’ecosistema digital en llengua catalana”.

Entre les categories generals, s’hi troben el millor creador de l’any; el millor projecte de l’any, així com el més innovador; la millor campanya digital i el creador emergent de l’any. El premi al millor vídeo de l’any serà triat a través del vot del públic fins el 19 de juny. Els participants podran presentar la seva candidatura i el mateix públic podrà presentar els candidats segons la temàtica: entreteniment, divulgació científica, llengua, gastronomia, art i cultura, compromís social, informació i actualitat, esport, humor i estil de vida.

Romà ha detallat que els premis aportaran visibilitat als creadors de cara a les empreses que busquin col·laboracions, així com els obrirà la porta a participar a la plataforma de 3Cat per a joves, EVA. L’acte d’entrega de guardons serà el 20 de juny al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona, i comptarà amb actuacions en directe, creadors reconeguts i espais per fer xarxa.

El ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) en què ha pres possessió el nou president, José María Lozano, ha transcorregut entre bregues i acusacions. En la seua intervenció, Lozano ha dit que intentaria estar a l’altura dels predecessors i que no començaria un procés de reacció, involució o cancel·lació, sinó que cercaria acords i consensos.

Un dels consellers, Gerardo Muñoz, nomenat a proposta de Ciutadans, ha denunciat que per primera volta s’haviea imposat un president en la institució, sense el consens de totes les forces polítiques de les Corts. “Així opinem catorze dels divuit consellers, vora el 80%”. Muñoz també ha criticat les formes de la secretaria de Presidència, que va demanar l’opinió dels consellers sobre el nomenament d’una manera poc cortés i per correu electrònic.

En aquest moment, el nou president ha volgut tallar Muñoz, però ell ha continuat parlant sobre el menysteniment per part de la conselleria de Cultura. “L’equip de Rovira està actuant amb menyspreu cap a la cultura en general, cap al valencià i cap al Consell Valencià de Cultura”, ha dit.

Egocèntric, incendiari i destructiu: així és José Maria Lozano, que serà el nou president del Consell Valencià de Cultura

En aquest moment, el conseller José Antonio Rovira, que era a la sala, ha respost al conseller Gerardo Muñoz tot etzibant-li que qui no havia de ser membre del CVC era ell mateix. “Vostè va entrar de vocal per un partit que ja no existeix, per tant, és una de les persones menys indicades per a parlar. El normal seria dimitir i marxar a casa, però cadascú pren les decisions que pren personalment.”

Quan Muñoz ha volgut respondre al conseller, José María Lozano li ha llevat la paraula i ha donat per conclòs el ple extraordinari.

Dolors Pedrós, fins ara presidenta en funcions, ha dimitit com a vice-presidenta.

El nomenament de José María Lozano com a president del Consell Valencià de Cultura és una decisió directa del president de la Generalitat, Carlos Mazón. D’ençà del seu ingrés a la institució ha protagonitzat tota mena d’episodis extemporanis i polèmiques amb altres vocals. És columnista habitual del diari digital Es Diario, cosa que aprofita per a criticar algunes de les polítiques de la institució que ara passa a presidir.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, declararà davant de la jutgessa que instrueix la causa de la gota freda el pròxim 29 d’abril a les 9.30. La citació coincideix amb els sis mesos de la tragèdia i el congrés anual del PP Europeu, que es farà a València. De fet, un dia abans s’ha convocat una nova manifestació per reclamar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

Mompó havia de declarar ahir davant de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, però finalment es va suspendre perquè la declaració de la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, es va allargar set hores.

Bernabé a l’ex-consellera Pradas: “Demana’m l’UME, per favor!” 

Ahir, a la Ciutat de la Justícia, Mompó va dir als periodistes que estava tranquil i que tenia la intenció de declarar la veritat i contar tot el que va veure el 29 d’octubre. De fet, va participar presencialment en la reunió del CECOPI i va intentar de col·laborar amb els municipis afectats per la pluja torrencial.

El Parlament de Catalunya avaluarà si la diputada d’Aliança Catalana Sílvia Orriols va vulnerar el codi de conducta en diverses intervencions parlamentàries en què va fer acusacions directes i reiterades de misogínia contra la diputada d’ERC Najat Driouech Ben Moussa pel fet de portar vel. ERC creu que Orriols ha volgut humiliar i menystenir la diputada del seu grup parlamentari aprofitant l’altaveu del ple del parlament per emetre “un discurs capaç de comprometre els valors dels drets humans que pretenen protegir la dignitat humana i la prohibició de la discriminació” establertes en la Declaració Universal dels Drets Humans. Sosté que la diputada d’Aliança Catalana ha actuat amb un ànim de persecució constant amb l’objectiu de personificar en Driouech “l’atac a un col·lectiu i a una religió concreta”. En conseqüència, Esquerra defensa que n’ha vulnerat de manera flagrant els drets individuals i de les persones que professen l’islam i, a més, ha sobrepassat els límits del codi de conducta del parlament. Per això, ha demanat a la mesa que mogui fitxa i determini si ha de sancionar-la.

L’òrgan rector de la cambra ha de demanar ara a la Comissió de l’Estatut dels Diputats que examini els fets i conclogui si, amb les seves paraules, Orriols va incomplir l’article setè del codi de conducta. Aquest article obliga els parlamentaris a mantenir una “conducta respectuosa” amb els altres diputats i amb els ciutadans, també pel que fa al principi d’igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra. Si la comissió conclou que Orriols va vulnerar el codi de conducta, la mesa del parlament li podria arribar a imposar una sanció. Podia ser en forma d’amonestació pública o amb una multa de 600 a 12.000 euros. A més, el codi de conducta també preveu que, en casos d’infracció molt greu, la mesa proposi al ple que acordi una suspensió temporal de l’exercici de la funció parlamentària mentre el diputat examinat mantingui la situació d’incompliment, tot i que no és un precepte que encaixi amb el cas d’Orriols.

Vox també ha registrat una sol·licitud perquè la mateixa comissió determini si la diputada de la CUP Laure Vega va incomplir el codi fent referència a una piulada de l’humorista Manuel Vidal sobre els Mossos d’Esquadra en una intervenció al primer ple del mes passat.

Set intervencions contra Driouech

Pel que fa a Orriols, ERC esmenta en l’escrit set intervencions diferents contra Driouech en sis plens del parlament. La diputada d’Aliança ha carregat contra la diputada d’Esquerra aprofitant el torn de paraula en punts de l’ordre del dia que no hi tenien res a veure. Per exemple, la primera de les intervencions que esgrimeix ERC en què Orriols va actuar de manera improcedent va ser durant la compareixença de Salvador Illa per donar compte de l’estructura i la composició del govern. “No poden denunciar la discriminació de la dona i permetre l’entrada d’un diputada que fa ostentació de la misogínia islàmica”, va afirmar Orriols, que ha fet de l’islamofòbia un pilar del seu discurs, també dins de l’hemicicle. ERC denuncia que Aliança Catalana fins i tot parli de prohibir l’entrada al parlament a una diputada escollida democràticament. El grup parlamentari, que presideix Josep Maria Jové, assenyala que la llibertat d’expressió té límits i que no s’hi poden encabir expressions ofensives formalment injurioses o “absolutament vexatòries”.

El govern espanyol ha aprovat avui una reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) que obligarà els mitjans de comunicació públics a organitzar, com a mínim, un debat electoral en cada procés electoral. L’avantprojecte, aprovat pel Consell de Ministres espanyol, també estableix que les candidatures hi hauran de participar obligatòriament, llevat que tinguin una causa justificada que sigui acceptada per la junta electoral competent.

Aquesta mesura forma part del pla d’acció per la democràcia que impulsa l’executiu espanyol i pretén reforçar la transparència i la participació política durant les campanyes. El govern defensa que aquests debats públics són un mecanisme “essencial” perquè l’electorat pugui conèixer i contrastar les propostes de cada candidatura.

A més de la regulació dels debats, l’avantprojecte també introdueix una altra novetat significativa: obliga a publicar les microdades de les enquestes electorals. Fins ara, la legislació establia que cada sondatge havia d’anar acompanyat d’una fitxa tècnica amb informació com ara l’entitat responsable de l’estudi, les característiques metodològiques, el text complet de les preguntes i la distribució de les respostes. Ara, a més d’això, s’hauran de difondre també els fitxers amb les dades individuals —anonimitzades— que han servit de base per a l’estudi.

Segons el comunicat difós pel govern espanyol, “accedir en obert a les dades individuals, anonimitzades, permet garantir la fiabilitat d’una enquesta i facilita a la ciutadania i a les entitats, públiques o privades, comprovar els resultats del sondeig i extreure’n les estimacions pròpies”.

çL’executiu recorda que aquest canvi legal s’alinea amb les recomanacions de la Comissió Europea en matèria de participació política i transparència democràtica, i emmarca aquesta reforma dins el conjunt de mesures que volen garantir unes eleccions més igualitàries i informades.

D’ençà de la gota freda, la taula de les rodes de premsa del Consell han esdevingut un apèndix de la trona de les Corts. Deixant de banda la institucionalitat i la convenció històrica de no polemitzar amb l’oposició ni donar opinions sobre temes que no s’han tractat en el Consell, Susana Camarero accentua cada setmana el paper d’ariet. És la portaveu de Carlos Mazón per a respondre, no les preguntes dels periodistes, sinó les afirmacions de Compromís o dels socialistes. D’ençà de fa unes setmanes, l’objectiu que té en la diana és la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé.

Avui Camarero ha entrat molt somrient al Palau de Castellfort i de seguida s’ha notat que la lectura dels acords dels dos plens de Consell, l’ordinari i l’extraordinari, eren un pur tràmit per a arribar a allò que realment li interessava: comentar i respondre amb duresa a la declaració que durant set hores ahir va fer Bernabé va fer com a testimoni davant la jutgessa que instrueix la causa de la gota freda que se centra, com ha deixat escrit, a investigar si les morts s’haurien pogut evitar enviant més prompte un missatge a la població.

Concretament, com ja va fer Carlos Mazón ahir, Susana Camarero s’ha agafat a les paraules de Bernabé quan diu que va saber què passava en el barranc després que la batllessa de Paiporta l’avisara que el poble s’ofegava.

Sense seguir tampoc la màxima de no comentar les accions judicials, a Camarero li ha bastat la pregunta d’un periodista per a desenvolupar tot l’argumentari que portava escrit. Consistia, bàsicament a dir que Pilar Bernabé s’ha passat cinc mesos i mig dient mentides i que només ara, quan està obligada a dir la veritat, ha reconegut davant la jutgessa que durant la vesprada del 29 d’octubre no va haver-hi informació sobre el barranc de Torrent, conegut també com a barranc de Poio.

Ha dit que ha quedat clar que el govern espanyol no va comunicar al CECOPI quina era la situació del barranc. I ha insistit en allò que diu d’ençà del 29 d’octubre, que sense informació no es pot actuar. “És la primera veritat de la delegada en sis mesos”, ha dit en diverses ocasions.

A continuació, Camarero ha dit que Pilar Bernabé és la coordinadora de les agències estats AEMET i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i que cap de les dues la van mantenir informada aquell dia. Li ha retret que va estar vint-i-quatre hores desconnectada de la informació.

Aquesta es l’estratègia del PP, que s’han agafat a les paraules de Benabé com a una taula de nàufrag i bombarden a través de les xarxes socials el que consideren una mentida flagrant de Bernabé.

A partir d’ací, qualsevol pregunta que li fessen a la portaveu del Consell no tenia gens d’importància perquè tornava a la llista de retrets contra Pilar Bernabé.

Fins i tot, quan li han preguntat per l’afirmació en què la delegada deia que el CECOPI es va reunir massa tard, Camarero ha preguntat què hauria canviat si no hi havia informació.

I quan la pregunta ha sigut sobre la retirada de la retirada de la vigilància del cabal del torrent, admesa pel cap de l’emergència, ha dit que això és una cosa que ja s’ha dit i que ja se sap.

Els oblids de Camarero

En les seues respostes, la vice-presidenta del Consell ha obviat que a les 12.20 del 29 d’octubre, l’Agència de Seguretat i Emergències va emetre una “Alerta Hidrològica a la Rambla de Poio” que ve encapçalada per aquesta frase: “Es rep de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, avis d’augment de cabal en la rambla del Poio…”.

Tampoc no ha tingut en compte que a les 15.15, el subdirector d’emergències, Jorge Suárez, va fer una intervenció en directe per la televisió pública À Punt, on deia que la situació era molt complicada i que s’havia d’anar amb molt de compte en els rius i barrancs i fa un esment especial al de Torrent.

Quan Suárez deia això per la televisió, Josep Miquel Basset, el cap de l’emergència havia retirat els efectius que en vigilaven el cabal.

Personalitats i entitats –la majoria de Catalunya Nord– que havien demanat la destitució de Christopher Daniel Person com a director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà han agraït la seva substitució, anunciada avui. En una carta al president de la Generalitat, Salvador Illa, han expressat la seva satisfacció per la decisió de substituir el director actual. “Aquesta mesura, que considerem necessària i encertada, suposa un pas important cap a una gestió més rigorosa, responsable i alineada amb els valors i les necessitats de Catalunya, en la seua globalitat, sud i nord”, diuen a la carta. “Confiem que la persona designada per ocupar aquest càrrec actuarà amb el rigor i el compromís que la responsabilitat exigeix, i que les seves accions estaran sempre guiades pel bé comú i l’interès d’una Catalunya sencera i de tots els catalans. Reiterem el nostre agraïment, i restem a disposició per col·laborar, des del nostre àmbit, en tot allò que contribueixi a una Catalunya més justa, transparent i cohesionada”.

El nomenament de Person va ser molt mal rebut a Catalunya Nord per la seva manca de vincles amb el territori. Una indignació que no va parar de créixer per la poca cura amb la llengua –ni tan sols va enviar felicitacions de Nadal en català– i amb la identitat nord-catalana.

En seu parlamentària, Person fins i tot va refusar de fer servir el terme “Catalunya Nord”, tot al·legant “neutralitat institucional”. Això, més enllà d’originar un embolic polític, va desembocar en una carta conjunta de tots els ex-directors de la Casa de la Generalitat reclamant-ne la destitució.

Vegeu ací els signats, particulars i associacions, de la carta:

Signants:

Joan Daniel Bezsonoff Montalat, escriptor
Pere Figueres, cantautor
André Robèr, pintor-editor
Josefina Matamoros, conservadora en cap del patrimoni
Esteve Sabench, pintor-editor
Jordi Aligué, pintor i escriptor
Jordi Isern, pintor
Fina Duran Riu, conservadora
Rafel de Querol Cerdà, activista cultural
Nuria Homs Serra, conservadora
Alfons Olmo Boronat, cantautor
Miquel Arnaudies, pintor i escriptor
Jaume Sais, fotògraf
Jean Luc Respaut, fotògraf
Enric Pladevall, escultor
Margarida Trias Pareja, directora de la Fundació J. V. Foix
Christian Vila, pintor
Odile Vila, galerista
Didac Rocher, cantautor
Annabelle Brunet, consellera general
Carolina Barrere, historiadora de l’art
Cristina Giner, poetessa i traductora
Joan-Pere Pujol, escriptor
André Laurent Coronel, jubilat de l’exèrcit de l’aire francès, soci de l’Assemblea i del Casal Jaume I
Joan Becat, membre de l’IEC
Bernat Casals, president d’Aire Nou de Bao
Albert Bertrana, president de la Federació del Comitè Poble Català des de Perpinyà
Teresa Dalmau, presidenta dels Amics de la Casa Samsó
Víctor Alexandre, escriptor
Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua

Associacions:

Agissons / Actuem
Aire Nou de Bao
Amics de la Casa Samsó
Associació d’Advocats de Defensa dels Drets Humans de Catalunya Nord
Associació Mirmanda
Casal de Perpinyà
Casal del Conflent
Catalunya Nord per la Independència
Centre Cultural Català del Vallespir
Coral Solstici
Delegació del Consell de la República a Catalunya Nord
Delegació de la Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord
Ecologistes de Catalunya Nord
Enraonem al Vallespir
Federació de Comitès Poble Català
GPrenc
Grup Teatral Fontfreda
Unim
Unitat Catalana
Xarxa Cebrianenca

La Generalitat Valenciana no conserva les imatges de les càmeres de vigilància del Palau de la Generalitat del 29 d’octubre, el dia de la gota freda. Segons que han explicat fonts del Consell, les imatges es conserven un màxim de quinze dies i, passat aquest temps, si no han estat requerides per les forces i cossos de seguretat de la manera prevista per la llei, s’esborren.

Les mateixes fonts responen així, basant-se en un informe de la policia espanyola, als grups parlamentaris del PSPV-PSOE i Compromís a les Corts, que havien demanat els enregistraments de l’interior i l’exterior del palau per comprovar la versió del president, Carlos Mazón, sobre què va fer el dia de la gota freda entre les 14.00 i les 20.28, l’hora en què va dir que havia arribat al CECOPI.

Segons que assenyala la Generalitat, les imatges s’esborren per la superposició de nous enregistraments, i els criteris de conservació i custòdia es limiten, per llei, a un màxim d’un mes. Tanmateix, la normativa no estableix cap mínim, de manera que, a la pràctica, s’esborren al cap de quinze dies si no hi ha cap petició policíaca.

El govern ha nomenat Alexandre Fernández Llopart com a nou delegat al sud-est d’Europa. Fernández és llicenciat en estudis àrabs i islàmics per la Universitat de Granada i, d’ençà del 2019, ha treballat a l’Oficina Econòmica i Comercial de l’Ambaixada d’Espanya a Turquia com a responsable i analista de les relacions comercials i institucionals amb l’Irac.

Abans havia exercit de consultor de mercats per a l’empresa Cartago-L@b a Tunísia (2017-2019) i d’assessor del Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya a Turquia (2016-2017).

Rui Reis continua al capdavant de la delegació de Portugal

D’una altra banda, l’executiu de Salvador Illa també ha aprovat de donar continuïtat a Rui Álvaro Serra da Costa Reis com a delegat del govern a Portugal, càrrec que exerceix d’ençà del 2019, quan es va obrir l’oficina.

Havia estat representant de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) a Moçambic i l’Àfrica Oriental (2006-2015), responsable de la unitat Països a l’ACCD (2015-2016) i tècnic a la delegació del govern a Portugal (2017). Prèviament, s’havia dedicat al sector educatiu a Portugal i Moçambic (1991-2006).