Grups de música han anunciat el boicot a festivals del país per la seva vinculació amb el fons pro-israelià KKR. Aquest fons és d’ençà del juny de l’any passat propietari de Superstruct, el segon promotor més important del món, però també, a través del grup Axel Sringer, participa en la promoció immobiliària en assentaments israelians a Palestina, que són considerats il·legals per la legislació internacional.

Això ha portat a crides al boicot d’aquest promotor, que és propietari de festivals i festes com ara el Sónar, l’Arenal Sound, el Brunch Electronik, elrow, el Festival de les Arts o el FIB de Benicàssim.

Els grups de música Animistic Beliefs, Jeisson Drenth, Mаgdalena Petrova i Ratri Notosudirdjo, van anunciar que no tocarien enguany al Sónar tal com era previst, tot afirmant que “sabem que cap espai està lliure de contradiccions, però en algun lloc, s’ha de traçar la línia.⁣⁣” i demanen de “trencar el cercle” en contra de l’emblanquiment a través de l’art.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by ANIMISTIC BELIEFS (@animisticbeliefs)

Per la banda, el Sónar ha emès un comunicat en el qual assegura que el festival “promou la diversitat, la inclusió i respecta la llibertat d’expressió dels seus artistes, participants i col·laboradors” i ha remarcat que treballen “amb la premissa d’afavorir el respecte pels drets humans universals”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sónar Festival (@sonarfestival)

La DJ Marissa Malik, coneguda com a Manuka Honey, també ha anunciat que no participarà, i la nord-americana Juliana Huxtable ha publicat un comunicat en el qual desenes d’artistes també refusen de participar-hi. Artistes com Fermin Muguruza, Boikot o La Élite també han fet una crida a boicotar els festivals propietats d’aquest fons.

En l’àmbit internacional, al Regne Unit, una quinzena d’artistes han cancel·lat la participació al festival Field Day, entre els quals hi ha Brian Eno, Ben UFO i Robert del Naja, de Massive Attack.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la pena de presó permanent revisable imposada a una dona per haver assassinat la seva filla de quatre anys a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) el 2021. El tribunal desestima el recurs de cassació interposat per l’acusada contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va confirmar la condemna que li va imposar l’Audiència de Barcelona per assassinat amb traïdoria sobre menor de setze anys, amb l’agreujant de parentiu, així com el pagament d’una indemnització de 250.000 euros al pare de la menor i de 150.000 euros als avis. El TSJC va retirar l’atenuant de confessió que havia apreciat l’Audiència.

La sala considera que en aquest cas la qualificació dels fets com a assassinat es fonamenta en la concurrència de la traïdoria, “circumstància que no s’esvaeix pel fet que l’acusada, després de posar fi a la vida de la seva filla, tingués també el propòsit de posar fi a la seva pròpia”. Assenyala que en el supòsit examinat no s’acredita que l’acusada patís cap patologia i que tingués les facultats mentals alterades. Per al tribunal, els fets reflecteixen sens dubte que l’acusada va planificar la mort de la seva filla i que, per a això, “trobant-se les dues soles al seu domicili, cosa que excloïa la possibilitat de ser auxiliada per terceres persones, primer li va proporcionar fàrmacs ansiolítics i tranquil·litzants, i després, quan la menor es trobava sota els efectes de substàncies li va provocar la mort per insuficiència respiratòria aguda”.

A més, afegeix que l’atac es va produir “enfront d’una nena de tan sols quatre anys que en cap moment no podia imaginar un atac d’aquesta naturalesa per part de la seva mare, de qui depenia i a qui corresponia protegir-la”. “I per descomptat, -explica la sala- la mare no podia ser aliena al fet que amb aquest modus operandi anul·lava qualsevol possibilitat de defensa efectiva per part de la nena, a més d’eliminar tot el risc per a ella”.

El tribunal rebutja que en aquest cas la pena de presó permanentment revisable sigui desproporcionada, com sosté l’acusada en el seu recurs, i conclou que resulta imposable en aplicació de l’article del codi penal espanyol sobre la presó permanent revisable. Raona que “van ser diverses les circumstàncies sobre les quals s’assenta l’apreciació de la traïdoria: l’edat de la víctima (4 anys); trobar-se tota sola al domicili amb l’acusada; haver-li subministrat aquesta prèviament psicofàrmacs; i el fet que l’acusada era la seva mare, de la qual la víctima no podia esperar un atac”. Per a la sala, a més, aquest atac es va produir sobre una persona especialment vulnerable, que obliga a “una resposta punitiva de més entitat mitjançant l’apreciació de l’agreujament de referència i la imposició de la pena de presó permanent revisable que està d’acord amb la gravetat de la conducta desplegada per l’autora”.

D’altra banda, el tribunal rebutja aplicar l’atenuant de confessió, reclamada en el recurs, perquè considera que, en aquest supòsit, únicament consta que l’acusada no va revelar la comissió del delicte a les autoritats abans de conèixer que el procediment penal es dirigia contra ella. Per això, conclou que el reconeixement d’autoria va ser completament tardà, quan ja s’havia descobert el cadàver i la recurrent era a l’hospital recuperant-se dels efectes de la ingesta de medicaments. Amb això, afirma la sala, “es va limitar a acceptar allò evident, reconeixent allò obvi, o anticipant allò immediatament inevitable. No és més que un reconeixement tardà, parcial i inevitable dels fets”. De tota manera, adverteix que l’apreciació de l’atenuant, com recollia la sentència recorreguda, no tindria efectes penològics concrets, perquè no afecta ni la qualificació del delicte ni la pena imposada.

Un tribunal del comtat de Chautauqua, a l’estat de Nova York, ha condemnat a vint-i-cinc anys de presó Hadi Matar, l’home que el 2022 va intentar d’assassinar l’escriptor Salman Rushdie durant una conferència literària.

Matar, de vint-i-set anys i veí de Nova Jersey, va ser declarat culpable de temptativa d’assassinat fa gairebé tres mesos, i ara s’ha fet pública la sentència. L’atac va commocionar el món literari i va posar en relleu, una vegada més, les conseqüències de la fàtua emesa contra Rushdie arran del seu llibre Els versos satànics.

Durant el judici, l’escriptor, que ara té setanta-set anys, va descriure amb detall els instants del crim i va dir que va arribar a pensar que es moria. “Vaig ser conscient que jeia en una gran quantitat de sang. Tenia dolor a l’ull i a la mà, i em va semblar ben clar que m’estava morint”, va declarar.

L’agressor li va clavar quinze ganivetades al cap, el coll, el tronc i la mà esquerra. A conseqüència de l’agressió, Rushdie ha perdut la visió de l’ull dret i va patir ferides greus al fetge i als intestins. L’atac també va ferir Ralph Henry Reese, qui moderava l’acte en què participava l’escriptor.

Francesc Torres ha estat elegit nou rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) amb el 53,28% dels vots. Torres rellevarà Daniel Crespo, que ocupava el càrrec d’ençà del juny del 2021 i que ha obtingut el 36,16% dels suports. El nou rector ja ho va ser entre el 2017 i el juny del 2021 i començarà ara un segon mandat, que durarà sis anys. Daniel Crespo i Francesc Torres eren els candidats definitius a rector de la UPC. La campanya electoral va començar el 28 d’abril i va finalitzar el 9 de maig. Des d’aquest dimarts i fins aquest divendres s’han produït les votacions, per urna electrònica. El 10,5% dels vots han estat en blanc.

El nou rector de la UPC s’ha mostrat molt content pel suport rebut per part de gairebé tots els sectors de la universitat, un fet que, assegura, els permet posar en marxa les seves propostes tan aviat com sigui possible.”Em fa especial il·lusió el suport dels estudiants, sense ells no hi ha universitat”, ha manifestat en declaracions a l’ACN.

Ha explicat que una de les seves principals apostes implica potenciar les conegudes com a soft skills: “La formació tecnològica ningú la posa en dubte, però creiem que hi ha un camí per a recórrer amb aquests complements de formacions més transversals”, ha assenyalat.

Pel que fa a projectes estratègics, ha considerat que la UPC s’ha de convertir en l’objecte de referència per donar suport a la reindustrialització d’Europa. “Tenim un teixit productiu de petites i mitjanes empreses, i des de la UPC crec que podem jugar un paper molt important”, ha destacat.

Per una altra banda, ha valorat que el seu anterior mandat va ser “molt complicat”. Ha recordat que en un primer moment no hi havia govern, després no hi havia pressupost, i més tard va irrompre la pandèmia.

L’etapa que enceta avui serà diferent, ha comentat Torres que ha dit que en l’àmbit econòmic hi ha canvis que l’il·lusionen: “Realment podrem posar en marxa molts projectes que els teníem, però per falta de suport i per la pandèmia no els van poder posar en marxa”, ha afegit.

En aquest sentit, s’ha referit a la introducció de la intel·ligència artificial en el món acadèmic. “És aquí per quedar-se i com a universitat tecnològica de referència hem de marcar el lideratge”, ha opinat Torres. Ha considerat que caldrà abordar la manera com s’aplica en diversos camps com l’administració o en la recerca, i també el debat ètic que comporta.

Un altre dels reptes que el nou rector es planteja implica alinear la formació dels titulats amb l’entorn productiu proper. “Hi ha feina per fer perquè no hagin de buscar feines fora d’Espanya, sinó que realment contribueixin al desenvolupament del dèficit industrial proper”, ha conclòs.

La Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha admès a tràmit avui l’opa d’Inoc per controlar el 100% del grup Catalana Occident. En un comunicat, el supervisor ha indicat que els documents presentats s’ajusten al que marca la normativa.

Així mateix, recorda que l’admissió a tràmit és un pas més de l’operació i no suposa cap pronunciament sobre la seva resolució. Inoc ja és accionista del grup assegurador -controla un 62,03% del seu capital social- i el passat 27 de març va llançar una opa per controlar-ne la totalitat. L’oferta fixa el preu en 50 euros per acció.

La sonda Voyager 1, la nau més llunyana enviada mai per la humanitat, ha tornat a activar uns motors que no funcionaven d’ençà de fa vint anys. A més de 24.000 milions de quilòmetres de la Terra i amb més de quaranta-vuit anys de viatge per l’espai, la nau continua operativa gràcies a una nova intervenció de la NASA, que ha aconseguit de reactivar un conjunt de propulsors essencials per a mantenir la comunicació amb el planeta.

Els enginyers del Laboratori de Propulsió a Raig han reviscolat els propulsors de rotació principals de la Voyager 1, que havien estat descartats el 2004 a causa d’una avaria als escalfadors interns.  Aleshores es va considerar que no es podien reparar a distància, i es va optar per fer servir el conjunt de reserva. Però, amb el pas del temps, aquests motors alternatius han començat a fallar: els tubs de combustible s’obstrueixen progressivament i podrien deixar de funcionar completament d’ací a pocs mesos. Aquest escenari ha dut l’equip de la NASA a revisar el diagnòstic original. El responsable de la missió, Kareem Badaruddin, ha explicat que, quan es va perdre el control dels motors, “probablement no s’imaginaven que les Voyager continuarien actives vint anys després”. Però la persistència de la missió i el deteriorament dels sistemes de reserva han fet urgent de trobar una solució abans no sigui massa tard.

Un interruptor mal posicionat… des del 2004?

L’equip ha començat a sospitar que l’origen del problema podia ser més simple del que s’havia pensat: un canvi inesperat en el circuit d’alimentació potser havia apagat, sense voler, els escalfadors, com si s’hagués mogut un interruptor. Si es podia tornar a activar, els motors considerats morts potser revifarien. La maniobra era arriscada. Els propulsors serveixen per a ajustar l’orientació de la nau, especialment la rotació que manté l’antena apuntant a la Terra. Sense aquest control, la NASA perdria tant la capacitat d’enviar instruccions com de rebre dades. Però si s’activaven els motors abans de tornar a escalfar-los, podien esclatar. Per això, el moment era crític i requeria una sincronització perfecta. A més, el temps jugava en contra. El 4 de maig, la NASA havia apagat temporalment la gran antena DSS-43, a Canberra (Austràlia), l’única capaç d’enviar ordres potents a la Voyager. Aquesta antena estarà en manteniment fins al febrer del 2026, i solament tornarà a funcionar puntualment a l’agost i al desembre. Si la maniobra fallava, potser no hi hauria cap segona oportunitat.

Els tècnics van enviar la seqüència d’ordres a la nau el 20 de març. Com que el senyal triga més de vint-i-tres hores a arribar-hi, no van saber si havia funcionat fins a l’endemà. Però al cap de vint minuts d’haver rebut la resposta, van comprovar que la temperatura dels escalfadors augmentava: els motors tornaven a la vida. “Va ser un moment gloriós. La moral de l’equip era altíssima aquell dia”, ha dit Todd Barber, responsable de propulsió de la missió. “Aquests motors es consideraven definitivament inoperatius. Però un dels nostres enginyers va tenir la intuïció que potser la causa era una altra, i era possible de reparar. Ha estat un miracle més per a la Voyager.”

Una missió irrepetible

La Voyager 1 es troba fora de l’heliosfera, la bombolla de partícules i camps magnètics que envolta el sistema solar. Tant ella com la seva bessona, la Voyager 2, són les úniques sondes que han enviat dades de l’espai interestel·lar. El seu llegat científic inclou les primeres observacions properes de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, i han permès d’estudiar el vent solar, els raigs còsmics i el medi interestel·lar com mai no s’havia fet abans.

A més dels instruments científics, la Voyager 1 transporta un missatge simbòlic: una placa d’or amb sons i imatges de la Terra, destinada a eventuals civilitzacions extraterrestres. Amb aquesta nova operació reeixida, la nau continua el seu viatge més viva que mai, en un silenci còsmic que travessa el temps i l’espai.

3Cat farà una renovació profunda dels seus informatius a la tardor. Un dels canvis més visibles serà el relleu a les cares dels Telenotícies. El TN migdia tindrà Anna Garnatxe i Xavi Coral de dilluns a divendres i Júlia López i Joan Raventós el cap de setmana. El TN vespre posarà més èmfasi en el context i l’anàlisi, amb Toni Cruanyes de dilluns a dijous i Raquel Sans de divendres a diumenge.

Ramon Pellicer deixarà els caps de setmana i, segons que ha avançat l’Ara i ha confirmat VilaWeb, presentarà La Marató d’enguany i un programa nou centrat en temes socials que s’emetrà els caps de setmana del 2026. D’altra banda, el TN Comarques continuarà centrat en el territori, amb Núria Solé. Tots els telenotícies es renovaran visualment i s’integraran dins una estratègia unificada, amb adaptacions específiques per als entorns digitals.

Adeu al 324

Una de les principals novetats serà 3CatInfo, el nou segell informatiu que substituirà les marques del 324 al canal de vint-i-quatre hores i l’àmbit digital, i Catalunya Informació a la ràdio.

La nova oferta de periodisme digital tindrà una plataforma pròpia amb web i aplicació mòbil. L’espai oferirà vídeos verticals, àudios curts i continguts personalitzats, a més de millores d’accessibilitat, com ara l’audiodescripció de totes les notícies. També s’hi afegiran un pòdcast diari, un butlletí setmanal i canals informatius a WhatsApp i Telegram.

Aquesta nova organització inclourà un equip de verificació de continguts, encapçalat pel periodista Carlos Baraibar, que s’encarregarà de combatre la desinformació.

Nou plató per a tots els continguts informatius

Tot plegat s’emetrà des d’un nou plató amb tecnologia capdavantera, amb sistemes gràfics millorats, pantalles d’última generació i càmeres robotitzades Artimo, úniques al món, que permetran oferir continguts més atractius i sofisticats visualment.

El nou plató serà el centre dels serveis informatius dels mitjans públics i acollirà tant els Telenotícies com la resta de programes informatius diaris i els especials informatius.

Amb aquesta transformació, 3Cat pretén d’adaptar-se als reptes actuals i futurs de l’ecosistema mediàtic, mantenint el compromís amb la qualitat, la llengua i el servei públic, i alineant-se amb els estàndards informatius més avançats d’Europa.

La fiscalia de València proposarà que s’obri una investigació judicial sobre la filtració de la comunicació entre una tècnica de l’Agència Estatal de Meteorologia espanyola (AEMET) i una treballadora del servei d’emergències 112 de la Generalitat, feta el 29 d’octubre, el dia de la gota freda.

Segons que ha informat EFE, AEMET ja va presentar una denúncia a la fiscalia per aquesta filtració, i el fiscal que en porta el cas considera que cal obrir diligències. La proposta ja ha estat traslladada a la prefectura de la fiscalia provincial, que previsiblement hi donarà el vistiplau, com és habitual en aquests casos, abans d’enviar la causa al jutjat competent. En els pròxims dies es formalitzarà la denúncia per la filtració.

L’àudio filtrat correspon a una conversa d’uns quatre minuts, registrada al migdia del 29 d’octubre, en què una tècnica d’AEMET avisava el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat que es mantenia l’avís roig per la gota freda i que s’esperava una tarda més complicada. En concret, l’experta de meteorologia apuntava que les pluges més fortes es desplaçarien cap al nord i cap a l’interior, i afegia: “Tenim els rojos oberts i estam en vigilància. A nivell d’avís no es pot pujar més, però podem anar avisant si es dirigeix cap a alguna zona concreta.”

La tècnica d’Emergències va demanar una estimació de la franja horària en què es podia produir el pitjor del temporal. AEMET li va respondre que, previsiblement, començaria cap a les tres de la tarda i duraria fins a les sis, afectant primer la zona de transició entre el litoral i l’interior, i avançant cap al Racó d’Ademús. “Sembla que la part del litoral sud ja s’ha calmat. A veure com evoluciona la tarda”, va afegir la treballadora de l’agència meteorològica.

L’àudio complet es va fer públic el 13 de febrer, després que el dia abans es filtrés una versió escurçada, en què es recollien fragments de la conversa que podrien haver-se interpretat com a mostra de manca d’alerta, especialment quan es deia que no es volia “marejar amb més avisos”.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, es va fer ressò de l’àudio manipulat i el va reproduir al seu compte de la xarxa social X amb la frase: “La trucada d’AEMET a la Generalitat a les 12.08 del 29 d’octubre: ‘No us marejarem amb més avisos’”. El secretari d’estat de Medi Ambient espanyol, Hugo Morán, li va respondre amb un altre missatge: “Mazón, al límit del delicte, manipulant els àudios del 112”.

La llamada de Aemet a la Generalitat a las 12:08 del 29 de octubre:

"No vamos a marearos con más avisos"
https://t.co/pMzX9F91Jy

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) February 12, 2025

Set persones han estat detingudes durant la celebració de la lliga a la font de Canaletes, segons que han informat a EFE els Mossos d’Esquadra. Dels set detinguts, tres ho han estat per robatoris amb violència o intimidació, tres més per furts i l’últim per tenir pendent una ordre policíaca de detenció. Els Mossos tenien organitzat un dispositiu de seguretat amb efectius de seguretat ciutadana, ARRO, BRIMO, drons i un helicòpter.

Així serà la rua del Barça: horari i recorregut

Més de 5.000 persones es van concentrar de matinada a Canaletes, lloc de reunió habitual dels èxits del club blaugrana. Els culers van entonar càntics, brandar banderes blaugranes i encendre algunes bengales. Alguns seguidors també van pujar als fanals de la zona per celebrar el títol.

Avui, la plantilla del primer equip celebrarà el títol amb una rua pels carrers de Barcelona.

[VÍDEO] Pedrerol talla una connexió amb Canaletes per un crit de “puta Espanya” 

El FC Barcelona ja és campió de la lliga de futbol. Ha guanyat a l’Espanyol en el derbi barceloní de 0-2 i, d’aquesta manera, ha assegurat el títol. Els gols de la victòria els han fets Lamine Yamal amb un xut exterior que ha entrat per l’escaire i Fermín López al temps afegit de la segona part.

[VÍDEOS] Alegria desfermada a Canaletes pel títol de lliga del Barça

En acabar el partit, s’han viscut escenes de tensió sobre la gespa. Uns quants futbolistes de blanc-i-blaus han recriminat als futbolistes del Barça per celebrar el títol. A més, els aspersors de l’estadi s’han encès.

El partit ha estat marcat per l’atropellament en massa que s’ha produït als afores de l’RCDE Stadium minuts abans i que ha causat tretze ferits, cap d’ells de gravetat.

Així, l’equip de Hansi Flick tanca la temporada amb tres títols, la Supercopa, la copa i la lliga. Uns resultats molt per sobre de les expectatives que hi havia abans de començar la temporada.

Malgrat que la lliga ha quedat resolta avui, el Barça ja la va sentenciar diumenge passat, quan va guanyar el Madrid per 4-3 a l’estadi Lluís Companys de Barcelona.

El Pacte Nacional per la Llengua ha estat marcat per les crítiques, sense l’aval de Junts, la CUP o el sindicat de l’ensenyament USTEC, i amb crítiques, fins i tot d’alguns signants, per manca d’ambició i de concreció. En aquesta línia, la llibreria Ona Llibres ha emès un comunicat de la seva directora, Iolanda Batallé, en el qual també esmena el pacte.

Voleu un Pacte Nacional per la Llengua?

A ONA en tenim més de 40.000 pic.twitter.com/9ZI89RrWwc

— Ona Llibres (@OnaLlibres) May 15, 2025

Òscar Escuder: “No és el pacte que hauríem escrit nosaltres”

Batallé explica que “fa més de seixanta anys, ONA va fer el seu propi, discret i ferm pacte per la llengua. Tot en català” i afirma que “allò que salvarà el nostre idioma, la nostra cultura, la nostra manera de ser i el nostre futur col·lectiu és el pacte per la llengua que fem cadascú de nosaltres cada dia”.

Sobre això, diu que el seu pacte “comença dient a tot arreu del meu país ‘cafè amb gel i entrepà’. És estimar la llengua de l’única manera com la podem estimar: usant-la, llegint-la. Pic i pala cada dia”. I en aquesta línia, remarca que “per això dic que a ONA tenim més de quaranta mil pactes per la llengua: són els més de quaranta mil llibres que tenim, que compartim amb vosaltres”.

Finalment, agraeix el suport i acaba amb una sentència: “Volem viure en català. Podem viure en català. Vivim en català”.

Josep Punga (Cornellà de Llobregat, 1997) va plegar, el cap de setmana passat, del secretariat nacional de l’Assemblea, després de mesos de tensions internes fortes entre el sector oficialista i el crític. Punts com la reforma dels estatuts, la votació d’un secretari o la relació amb els partits independentistes han tibat la corda i finalment el jove, que va competir amb Lluís Llach per a la presidència de l’entitat, ha decidit de plegar. Parlem amb ell sobre aquestes tensions internes i sobre Dempeus per la Independència, una nova candidatura a què s’han adherit, entre més, algunes cares conegudes de l’Assemblea.

—Per què heu decidit de plegar del secretariat nacional de l’Assemblea? 
—Hi vaig entrar amb un compromís amb el bloc jove, que em va elegir. En les eleccions al secretariat els meus compromisos van ser clars, ferms i senzills. El relleu generacional: el jovent hi serà si resulta creïble la confiança i l’espai per a aquells joves determinats a fer un pas endavant. També mantenir una Assemblea alineada amb la unilateralitat i amb una estratègia de confrontació amb l’estat, l’única realista. Les dèries processistes d’acordar amb l’estat o de perdre el temps amb qüestions ideològiques que no acosten a la independència resten credibilitat i fan que el jovent no s’hi adreci. Veient la deriva de l’Assemblea i el comportament tòxic i facciós de la direcció, no podia complir aquests compromisos. No tenia sentit ser-hi per ser-hi, sense poder complir la raó per la qual vaig ser escollit.

—Per què parleu de comportament tòxic?
—L’Assemblea era un oasi dins l’independentisme, l’única organització potent i transversal alhora. Aquesta transversalitat la va assegurar gràcies a uns valors fundacionals que gent d’orígens molt diferents va establir. Ara veiem que hi han aterrat una sèrie de persones amb un mandat waterloonià per controlar l’Assemblea i trencar les bases d’aquests valors fundacionals per a sotmetre-la a una facció molt concreta de l’independentisme, perquè els discrepants fem nosa.

“Els discrepants fem nosa”

—A partir de quins fets concrets feu aquesta acusació? 
—El bloc oficialista o llaquista no ha sumat cap vot extra a la seva posició, no ha assolit les dues terceres parts del secretariat, i per tant hauria de cedir, pactar, consensuar… La direcció no ha tingut aquesta actitud. Els lideratges polítics del 2017 han perdut la credibilitat i el lligam. Això s’ha de denunciar i l’Assemblea hauria d’aixecar el to. En canvi, la nova direcció té un to connivent, amistós, poc molest i poc crític amb els partits amb projectes processistes. S’instrumentalitza l’Assemblea per afavorir certs discursos o propostes. Per exemple, la manifestació de Sants per Rodalia. Dos dies després, Judith Toronjo, de Junts, va fer una campanya al mateix lloc, i amb un lema que perseguia la mateixa idea que l’Assemblea havia impulsat dos dies abans. Em preocupa que s’instrumentalitzi l’Assemblea per part d’una de les faccions de l’independentisme.

—Llach ha dit que l’Assemblea és i serà independent dels partits. Què hi respondríeu?
—Remeto a les seves declaracions públiques. En els últims quatre o cinc anys sempre que ha pres posició públicament en una contesa electoral ha estat en el mateix sentit. Va demanar el vot per a Comín a les europees, per Puigdemont, per Comín al Consell de la República… És evident que hi ha un lligam entre el president i l’espai de Junts.

“És evident que hi ha un lligam entre el president de l'Assemblea i l'espai de Junts”

—En alguns casos són declaracions fetes abans de ser president.
—Però no se n’ha desdit, i ja dins l’Assemblea ha donat suport a Comín. Com a president de l’Assemblea també ha criticat l’enemic acèrrim del puigdemontisme. Crítiques a Junqueras, a ERC…

—Caldria que el president critiqués de la mateixa manera els partits, que no es pronunciés de manera tan directa…? Quin equilibri demanaríeu? 
—El principal problema que hi ha és una manca d’estratègia pròpia. El que assenyalaria com hauria de ser aquest equilibri seria que l’Assemblea fixés el seu parer. Tota la relació amb la resta d’actors de l’independentisme hauria d’anar en consonància amb això. Si l’Assemblea és un espai unilateralista i el president fa una crítica, s’entén que sigui una crítica al sector que no pren aquesta posició, però sense una estratègia clara, això que fa són apreciacions personals, de facció. Critica Junqueras, però no per manca d’unilateralisme; no fa pas la mateixa crítica a Junts, perquè són amics, i ho diu públicament. No hi ha cap coherència ni visió perquè no hi ha estratègia. I és un debat que no tenim perquè perdem el temps en lluites faccioses, sense escoltar tothom.

—Quina autocrítica faríeu, del vostre sector?
—M’encantaria poder fer autocrítica, però cauríem en una equiparació que no s’assimila a la realitat. Qui executa el poder absolut –càrrecs, comissions…– és la mateixa facció. Quin grau d’influència tenim nosaltres? A Elna es va arribar a un acord per aprofitar el debat sobre el secretari per a refer ponts. És un dels acords amb més suport, només uns onze secretaris van votar-hi en contra. Quina casualitat que gran part del comitè permanent era dins d’aquests onze. L’autocrítica que faria és no haver-nos adonat de la facciositat o bel·ligerància amb què actuen els membres del comitè permanent. Caldria recuperar l’esperit d’Elna, però qui té el poder per a trobar entesa és qui l’exerceix. Esperàvem propostes per a trobar-nos, però han passat el corró amb una idea molt clara, sense fre per a executar-la, passant per sobre de qui calgués.

—Quin paper ha tingut, en la vostra renúncia, allò que vau denunciar el cap de setmana passat? L’ANC ha elegit finalment un secretari per al lloc que havia quedat vacant i fonts del sector crític han denunciat que no es va deixar votar en línia alguns secretaris. Ara, ja havíeu manifestat la possibilitat de renunciar feia setmanes.
—És un exemple més d’una tendència, la deriva de la direcció ha estat clara i nítida des del primer minut, una cosa que s’arrossega i acumula obstacles. Una suma d’arguments m’hi han empès. Ja hi estava incòmode, però el ple de dissabte va fer vessar el got. Veus que sobre la teva persona hi ha un ànim d’apartar, marginar i evitar la participació que et pertocaria. És el que fan amb tots els secretaris crítics, i és trist.

“La deriva de la direcció ha estat clara i nítida des del primer minut”

—Sobre les votacions, fonts oficials de l’ANC van defensar que la normativa exigeix que les connexions telemàtiques siguin justificades.
—Les justificacions per a poder participar telemàticament en el ple s’havien de lliurar de manera documentada. En alguns casos, es va demanar més documentació per a justificar-ho, però la nit anterior, sense marge de temps. Quina casualitat que aquells secretaris nacionals que havien de justificar més la votació telemàtica fossin secretaris crítics amb la direcció, mentre que tots els qui es van poder connectar hi són afins. La decisió d’admetre aquestes connexions és discrecional i queda en mans del secretari, que és alhora membre del comitè permanent. No deixa de ser un secretari nacional més, qui ho decideix, i per tant una persona amb una presa de posició determinada. Hi ha poques garanties que prengui decisions neutres. Si tothom tingués veu al comitè permanent això es reduiria, però si és monolític poden executar mesures draconianes.

—Quins altres temes destacaríeu, que hagin dut a aquest punt de tensions internes?
—El debat és molt més senzill de la manera com es vol plantejar. La direcció ha impulsat una reforma dels estatuts que vesteix com a modernització de l’Assemblea, però realment hi ha un debat entre una posició que vol mantenir els valors fundacionals de consens i relleu –limitació de mandats i obligació que els càrrecs orgànics i més importants es prenguin per dues terceres parts– i una altra que vol facilitar el control faccional.

—Us heu adherit al manifest de Dempeus per la Independència, que vol articular una llista per a les eleccions al parlament. Per què una altra llista, tenint en compte que la llista cívica ja es va refusar?
—Es vol relacionar el manifest de Dempeus amb el projecte de llista cívica que va votar l’Assemblea, però són moments polítics diferents, amb casuístiques diferents. Evidentment, hi ha una relació de gent, d’una idea d’entendre la política, però aquesta vinculació excessiva vol empetitir el projecte. No hem de pensar en termes de l’Assemblea, hi ha molt d’independentisme fora.

—Però els darrers anys ja han sortit diverses candidatures independentistes fora dels grans partits.
—Cap no ha aconseguit d’arreplegar els 800.000 abstencionistes. Ni Alhora, ni Aliança Catalana ni cap altre no ha pogut revertir aquesta sagnia de desconfiança. El manifest és molt clar: identifica aquesta desconfiança cap a la classe política del 2017 –que no s’ha responsabilitzat de les conseqüències morals– i posa la independència com a únic focus. Hi ha molts independentistes farts de llepar-se les ferides que volen fer un pas endavant, però no tenen el mitjà.

“Hi ha molts independentistes farts de llepar-se les ferides que volen fer un pas endavant, però no tenen el mitjà”

—Per què una altra candidatura hauria d’arreplegar més abstencionistes?
—Si aquests projectes no han recuperat el vot independentista és potser perquè han parlat massa poc d’independència. Tenim un partit que es perd en si s’ha d’ampliar l’aeroport, un altre en qüestions de migració, un altre a fer el català oficial arreu… Perdem l’enfocament. Hem de centrar-nos en allò que ens va fer generar el moviment més democràtic i potent d’aquest segle a Europa, això que realment ens fa vibrar i viure. Aquesta és la diferència: no perdem el temps en qüestions autonòmiques ni ideològiques. La independència és el motiu absolut i prioritari de tota l’acció política.

—El manifest parla de convertir les eleccions següents en plebiscitàries, novament. Com es pot fer, a la pràctica? És un moment molt diferent del de les darreres plebiscitàries.
—Connecta amb la qüestió de centrar el debat i forçar la resta d’actors independentistes a comprometre’s i a ser contundents. Evidentment són moments diferents, però el punt positiu és l’aprenentatge que cal determinació. I no ens adonem que és molt greu que, passats vuit anys, tinguem els mateixos lideratges que van fracassar al capdavant de les organitzacions polítiques. Aquesta gent no ens durà a la independència ni remobilitzarà res. Cal un relleu generacional i democràtic.

—Alguns dels impulsors han parlat de la possibilitat de fer de paraigua d’uns altres partits. 
—És cabdal que tot l’independentisme unilateralista estigui unificat. La unitat és un concepte buit de contingut, però si l’emplenes del contingut correcte és potent.

—Unitat amb línies vermelles? 
—La línia vermella és l’autonomisme, i el punt d’unió, l’independentisme. Hem de centrar-nos en les qüestions que ens duran a la independència i no perdre’ns en disquisicions, en debats entre esquerres i dretes que no ens condueixen cap aquí. Però tot això que he dit és opinió personal, no la posició d’un projecte de què només sóc adherent.

“La línia vermella és l'autonomisme, i el punt d'unió, l'independentisme”

—Tot plegat ha de passar necessàriament per la política institucional?  
—Hi ha el front institucional –en què és important tenir gent que no faci autonomisme ni estigui vinculada al politburó del 2017– i també una societat civil mobilitzada que quan li diguin “torneu a casa” no hi torni, que sigui capaç de fer, no una Urquinaona, sinó mil, desobediència civil el temps que calgui. I l’Assemblea hi té un paper cabdal, en la societat civil, però per a tenir pes ha de ser creïble, i per tant no pot ser connivent amb els sectors que no volen la independència a curt termini o que hi han deixat de creure.

Té tot el sentit del món que el primer seminari de Narrativa que ha organitzat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana s’hagi celebrat a la Biblioteca Gabriel García Márquez. Té sentit perquè una biblioteca plena d’escriptors és com una xocolata amb el 95% de cacau, i perquè trobar-se dins de García Márquez per parlar de com es pensa, s’escriu i es llegeix la narrativa dóna una pàtina extra de pompositat a un acte rodoníssim organitzat per l’AELC amb Sara Serrano i Xavier Mas Craviotto al timó. Era un acte obert, gratuït i obert a tothom, i la sala era plena de gent de l’ofici d’escriure que va seure durant quatre hores seguides per rumiar i debatre sota el títol “Del fons a la forma, de la forma al fons”. Obviarem que la biblioteca és a la plaça de Carmen Balcells, que ahir es parlava de lletres, no de xifres, però veure’n el nom a la placa, en sortir, et feia tornar a la realitat d’una patacada, després de dos-cents quaranta minuts de refugi ficcional. 

L’acte es va enregistrar sencer, com tots els seminaris que organitza l’AELC, i el podreu recuperar aviat a la xarxa, però us asseguro que no serà el mateix que ser allà dins en aquella tarda del dimecres 14 de maig de 2025, amb tants noms de la literatura catalana per centímetre quadrat i tanta sintonia que servidora avui estima la professió com feia temps que no ho feia. També se’n publicarà un quadern amb les intervencions, de manera que ara no us reproduiré aquí tot el que vaig anotar que es va dir, perquè són vuit pàgines de llibreta atapeïdes de lletra diminuta i un pèl espriuana. Faré com va explicar Imma Monsó que feia Carlos Fuentes, que a la nit es preparava una escaleta de tot el que havia d’escriure l’endemà i quan es llevava el primer que feia era estripar aquell paper i començar a escriure.

Toni Sala (© AELC).

La tarda va arrencar amb Toni Sala fent-ne la conferència inaugural: “La narrativa catalana: una aventura personal”. Vaig arribar cinc minuts tard, just quan el president de l’AELC, Sebastià Portell, donava la benvinguda, i només entrar a la sala vaig topar amb Sala, dret, repenjat a la paret, en una certa tensió, i en un xiuxiueig em va dir que estava nerviós. Sala va pujar a la tarima i amb una pila de llibres damunt de la taula va iniciar un passeig per deu autors de la narrativa catalana començant per Ramon Llull i acabant per Quim Monzó. L’hora es va fer curta i el seu discurs, en posició de lector, fa ser enlluernador. Va arrencar explicant-nos que llegir és una conversa i que per exemple ell s’havia adonat, feia pocs dies, llegint Joseph Conrad, que ell llegia Conrad a través de Josep Pla. I això és el que va anar fent, anar teixint complicitats i converses entre autors, com ara Bohumil Hrabal i Mario Vargas Llosa amb Joanot Martorell, posem per cas. Va reivindicar Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona) com a baula entre Ausiàs Marc i Jacint Verdaguer. En llegir-nos un tastet de Marines i boscatges de Joaquim Ruyra estic segura que li van brillar els ulls d’admiració, tot i que des de la penúltima fila vaig ser incapaç de veure-ho. I quan va ser el torn de Josep Carner, en llegir-nos un trosset del conte “La frescoreta” de La creació d’Eva ens va confessar que era el seu preferit, “no escriu, Carner escrea”. Cada cop que Sala llegia un tastet d’algun dels deu autors triats, el silenci que es feia a la sala, entusiastament plena, era més devocional, i un aire de respecte ens tenia a tots encisats i quiets, atrapats per una sola fe, la fe creativa.

David Guzman, Imma Monsó i Albert Pijuan (© AELC)

Sala va sospirar descansat en baixar de la tarima i va ser el torn del diàleg entre Imma Monsó i Albert Pijoan conduït per David Guzman: “Pensar un món: d’on neixen les històries?”. Cada cop estic més convençuda que la prova del cotó per detectar un bon escriptor (un escriptor interessant) és la de demanar-li pel seu procés d’escriptura. Si us ho sap detallar fil per randa com qui explica una recepta de cuina i no hi ha ni una ombra de dubte o de misteri o d’imprevist en cap moment, potser convindrà que el poseu en quarantena. Monsó i Pijuan van fer tot el contrari fins al punt de fer evident que si escriuen és perquè han de trobar com explicar-se mentre escriuen, que és el que es fa quan s’escriu, perseguir alguna cosa que no es pot atrapar de cap altra manera. Què és el que fa que arrenqui una història, de vegades una cosa tan mínima com els cabells de Nicolas Cage. “Si volgués escriure una novel·la sobre una cosa concreta, faria un assaig”, va explicar Monsó. “L’interessant és la màscara, i no sé escriure sense màscara, fins i tot l’assaig”, ens va confessar Pijuan. I potser podia semblar que no s’acabaven d’explicar o que feien molta volta per arribar a port, però van ser seixanta minuts d’entrar dins del cap de dos escriptors molt diferents que anaven descobrint que tenien més coses en comú que no es pensaven. 

Núria Cadenes, Cristina Masanés, Jordi Nopca i Sebastià Perelló (© AELC).

Llavors va venir la traca final, amb Jordi Nopca de mestre de cerimònies, a qui també vaig veure especialment neguitós abans de pujar a la tarima. Em sembla important destacar aquests dubtes, aquests titubeigs, aquests nervis, perquè en aquella sala em va fer l’efecte que tothom hi va entrar amb respecte i alhora amb devoció i això es respirava en l’ambient. En sortir, m’ho comentava Sebastià Portell: “Tothom s’ha escoltat.” Núria Cadenes, Cristina Masanés i Sebastià Perelló, amb el títol de “La construcció d’una veu”, van regalar-nos una taula rodona sinceríssima i endreçada gràcies als dots periodístics de Nopca (“Sóc periodista, sóc l’enemic”), que es notava que amagava un xai narrador sota la pell de llop que li va permetre moderar tres plomes tan diferents i tan interessants que realment van fer el que Sala ja ens havia anticipat en la seva conferència inicial: fer de la literatura una conversa. 

“El perill de dominar l’ofici és que l’art sigui només ofici”: Perelló va citar Joan Puig i Ferreter per afirmar tot seguit que “escriure és un campament. D’escriure mai en saps”. Cadenes ens va explicar que la lectura i la conversa amb Joan Francesc Mira va ser clau a l’hora de fer el seu Tiberi Cèsar, i va parlar, des d’aquell punt tan aterrat que sempre parla, dels còmplices de l’escriptora amb un esment especial, agraït i generós a la seva correctora, Carme Geronès. Masanés, potser l’autora menys “narrativa” de la sala, si se’m permet, perquè “jo sempre penso que faig assaig”, confessà que en venir de la filosofia i viure empatxada, per feina, de llenguatge artístic i conceptual, quan escriu vol ser reactiva i a la llengua li demana lleugeresa i que “estigui a prop de la vida”. I entre tots tres, comandats per un Nopca que s’encomanà a Robert Walser amb una certa sornegueria, van assajar de narrar-nos com entenen la tècnica, el procés i la llengua en el seu escriure.

La sala era plena de noms que sovint veiem escrits en lloms de llibres i durant tota la tarda es van esmentar escriptors i escriptores d’arreu del món i del temps, així que vam acabar sent una multitud reunida sota el paraigua de la narrativa, de la literatura, i per això em sembla que cal, per una banda, posar en negreta tots els noms propis d’aquesta crònica escrita en calent, i per l’altra, acabar amb una frase de Toni Sala que vol ser un toc d’atenció, una cleca amb la mà oberta, una protesta enrabiada i rumiada: “Tenim una nació perquè tenim literatura.” 

Si hagués de dedicar aquesta crònica a algú, seria a tots els còmplices de la destrucció de l’ensenyament de la literatura a les escoles i instituts: us hauria de caure la cara de vergonya de privar tantes generacions de la literatura com una conversa al llarg del temps i a prop de la vida, com un camp de proves, una xarxa de complicitats, una màscara, una fe i una nació.

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Ciudad Juárez, Mèxic. Quan el govern mexicà anuncià les eleccions judicials més grans del planeta –en què els votants són cridats a elegir milers de magistrats, incloent-hi els jutges de Tribunal Suprem–, tothom esperava que el sistema judicial mexicà s’ompliria de cares noves: activistes cívics, joves advocats idealistes… Però ningú no s’esperava l’advocada del Chapo.

Heus aquí Silvia Delgado, abillada amb un minivestit cenyit i calçant talons de deu centímetres, repartint fulletons i somrient alegrement als clients d’un mercat ambulant dominical. Fa vuit anys, Delgado fou l’advocada de Joaquín Guzmán, el narcotraficant més conegut per “el Chapo”, quan fou extradit de la presó de Ciudad Juárez –més semblant a una fortalesa que no pas a un centre penitenciari convencional– a Nova York. L’advocada acompanyà la dona de Guzmán, la model Emma Coronel, durant el judici als Estats Units, en què el narcotraficant fou condemnat a cadena perpètua. Ara Delgado confia a ser elegida jutgessa penal, en un estat on el càrtel de Sinaloa del Chapo continua exercint un gran poder. “Espero comptar amb el vostre vot!”, exclama afablement als vianants.

Delgado (centre) reparteix fulletons de campanya (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

La influència del narcotràfic ha projectat una llarga ombra sobre les eleccions judicials del primer de juny, concebudes com un exercici de democràcia radical. L’Església Catòlica i el govern dels Estats Units han advertit que els narcotraficants podrien aprofitar la votació per infiltrar els seus propis candidats al sistema judicial. Aquestes darreres setmanes, alguns candidats han estat objecte de revelacions sorprenents. Per exemple, s’ha sabut que un d’ells va ser advocat d’un dirigent dels Zetas, un càrtel que ha fet “desaparèixer” milers de persones. Un altre candidat va complir sis anys de presó a Texas per possessió de metamfetamina.

La presidenta Claudia Sheinbaum diu que els escàndols afecten tan sols una proporció molt petita dels candidats. Els juristes recorden que defensar un client acusat de narcotràfic no és cap delicte; Delgado, per la seva banda, assegura que oferí al Chapo –el llegendari cap de la droga que ha estat objecte de dues sèries de Netflix– “el mateix assessorament jurídic que hauria ofert a qualsevol altra persona”.

Dos ciutadans examinen un fulletó de campanya de Delgado a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Però els analistes jurídics consideren que les sospites que planen sobre alguns candidats evidencien la manca de rigor dels criteris de selecció de candidats establerts pel govern mexicà. Fins ara, la majoria de jutges eren seleccionats amb un sistema de classificació que combinava les oposicions i l’experiència jurídica. Amb les noves normes, els analistes temen que el criteri que passi a decidir qui esdevé magistrat no sigui l’experiència ni la formació, sinó els vincles del candidat amb grups influents –com ara, el crim organitzat– capaços de mobilitzar el vot a favor seu.

El govern de Sheinbaum, indignat per les revelacions, ha pres mesures per a excloure divuit candidats, pel cap baix, del procés electoral. Però els analistes diuen que l’amenaça va més enllà del grapat de “narcoadvocats” que han transcendit als mitjans. Aquests darrers anys, els narcotraficants ja han demostrat la seva influència política a còpia d’instal·lar desenes de batlles en unes quantes ciutats mexicanes: per què no haurien de provar d’imposar ara, de manera més o menys discreta, els seus propis jutges?

Una reforma radical

La reforma judicial mexicana és obra de l’ex-president Andrés Manuel López Obrador. Durant la seva presidència, López Obrador atacà sovint els jutges que en blocaven les mesures, i els acusà de corruptes i esbiaixats. També mostrà una certa predisposició a reformes ambicioses i audaces: si el sistema judicial no funciona, per què no crear-ne un de nou? Quan el seu partit, Morena, arrasà a les eleccions de l’any passat i Sheinbaum n’agafà el testimoni, la nova presidenta mexicana posà fil a l’agulla.

Ara el Tribunal Suprem sencer i la meitat dels jutges federals –uns 850, si fa no fa– seran elegits pels votants; la meitat restant serà substituïda l’any 2027. Els mexicans també han estat cridats a elegir uns 1.800 magistrats estatals. Els requisits per a presentar-se són mínims: tan sols tres anys d’experiència jurídica, cartes de recomanació de col·legues o veïns i no tenir antecedents penals. Més de 50.000 candidats han estat examinats en qüestió de setmanes pel govern federal i el govern estatal.

Miguel Alfonso Meza, activista anticorrupció de 27 anys, fou un dels primers a fer saltar les alarmes. El seu grup, Defensorxs, féu una crida als ciutadans perquè li fessin arribar els noms de candidats considerats problemàtics amb l’objectiu de revisar-ne l’historial.

“En realitat, ha estat molt fàcil”, assegura a The Washington Post. “Sovint n’hi ha hagut prou amb cercar-ne els noms a Google.”

Delgado mostra els seus títols de dret (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Un d’aquests noms fou el de l’ex-fiscal estatal de Michoacán, Francisco Herrera Franco. El magistrat renuncià al càrrec l’any 2022, quan transcendí un enregistrament d’àudio en què se’l sentia oferir assessorant jurídic a un presumpte gàngster. Dos periodistes que escrigueren articles acusant-lo de corrupció van ser assassinats. Herrera Franco ha negat haver comès cap delicte, i diu que la veu de l’àudio no és la seva. La justícia, fins ara, no ha presentat càrrecs en contra seu.

Meza també se sobresaltà quan llegí sobre Delgado, que el 2017 criticà els mitjans l’extradició del Chapo. L’any següent, Delgado viatjà a Nova York per assistir al judici i fer de traductora a la dona del narcotraficant, a qui explicava els detalls tècnics del judici.

El grup de Meza descriu Delgado com una candidata “de gran risc”. “En un cas com aquest, el conflicte d’interessos és la menor de les nostres preocupacions”, diu Meza. “No pot ser que un dia defensis el càrtel de Sinaloa als tribunals i l’endemà ocupis un càrrec en què hauràs de jutjar molts acusats que en formen part.”

“Va ser una oportunitat”

Delgado tenia 27 anys i s’acabava de divorciar quan decidí, mentre encara treballava en una empresa de gestió de residus, fer-se advocada. Les seves classes universitàries començaven a les set del matí; abans d’anar-hi, deixava els tres fills a l’escola, on un conserge els vigilava fins que els professors arribaven. Delgado obtingué un màster en dret i exercí com a advocada en múltiples camps: dret laboral, dret penal i dret de família.

El 2016, el principal advocat del Chapo li trucà. Les audiències del cap de la droga eren a Ciutat de Mèxic, però ell romania pres a Ciudad Juárez i havia de comparèixer-hi per videotrucada. Que li agradaria unir-se a l’equip legal del Chapo?

“Per a mi, professionalment, era una oportunitat”, diu. I afegeix: “Era una oportunitat per a guanyar prestigi com a advocada. Sóc una persona ben formada, i per això em van triar.”

Alguns advocats de traficants exerceixen, en essència, com a treballadors de les bandes criminals; altres es limiten, simplement, a prestar assistència jurídica als acusats de narcotràfic. Delgado assegura que pertany a aquest segon grup.

Delgado parla amb votants potencials a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

És possible que molts residents de Ciudad Juárez passin per alt els vincles de Delgado amb el món de la droga. Fa temps que els grups de narcotràfic formen part de l’economia d’aquesta ciutat, segons que explica Daniel Beltrán, un venedor de 72 anys. Ell mateix va arribar a treballar com a peó d’obra en un club nocturn propietat d’Amado Carrillo Fuentes, cap del càrtel de Juárez. “Ens tractaven bé. Ens pagaven bé”, diu.

Carlos Murillo, professor de la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez que es dedica a estudiar el sistema de justícia mexicà, explica que la influència del narcotràfic en els comicis probablement serà molt subtil, atès que tan sols els partits polítics tenen prou influència electoral per a mobilitzar el vot en unes eleccions que han generat poc interès entre el públic mexicà.

El votant de Ciudad Juárez, per exemple, haurà d’elegir més d’un centenar de jutges locals, estatals i federals, cosa que l’obligarà a omplir una dotzena de paperetes. Per a facilitar el procés, els partits polítics estan autoritzats a proporcionar a cada elector una llista de candidats pre-seleccionats. Però els grups d’interès –incloent-hi els càrtels– provaran de pressionar els partits perquè incloguin els seus candidats en aquestes llistes, diu Murillo.

“Veurem penetració del narcotràfic en les eleccions, de la mateixa manera que hem vist penetració del narcotràfic en qualsevol altre àmbit de la societat”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m’han vençut. Aquest fet, per a mi, té una certa importància, perquè no m’hauria pensat mai que arribés a fer coses tan serioses. Sospito que no he nascut ni per fer llibres, ni novel·les, ni històries, perquè pel que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar a passeig, amb el bastó i el cigarret als llavis.” Ho escriu un jove Josep Pla al pròleg –”quatre paraules”, com sempre titularà, relativitzant tota transcendència de res, aquestes pàgines inicials dels seus volums– al seu primer llibre, Coses vistes, publicat ara fa tot just cent anys, el 18 de maig de 1925. Tot i tractar-se del seu debut literari, ell fa com si res. Com si no fos cosa seva. De fet, aquella “Captatio benevolentiae” planiana, amb la qual ens vol convèncer de la seva total manca d’afany i ambició literària, acabava d’una manera rotunda: “Si malgrat tot em decideixo a llançar aquest llibre al carrer és perquè a Catalunya falten llibres i sobretot llibres dolents.”

Josep Pla, a París. L’entrada de cavall sicilià de Pla a la literatura

La veritat és que el llibre és l’entrada de cavall sicilià d’un periodista que en aquell moment fa cinc anys que volta pel món com a corresponsal volant a París, Madrid, Gènova i Berlín, i que ha cobert la política internacional de la postguerra mundial, la marxa feixista sobre Roma i la crisi de la República de Weimar, amb entrevista a un tal Adolf Hitler inclosa, i que s’ha guanyat un públic fidel que ha captivat amb el seu estil viu i fresc, allunyat de l’encarcarament noucentista. El perspicaç i savi Joan Crexells ho ha vist de seguida: “Darrerament, degut, principalment, a Josep Pla, la prosa periodística catalana ha acceptat, amb tota llibertat, formes populars, maneres de dir vives, que poden donar a l’estil una gran vivacitat sense fer-li perdre el to. Però que Josep Pla és [un] prosista que depassa la majoria dels seus contemporanis ho demostra el fet que tots els seus imitadors fracassen.” L’arribada a les llibreries de Coses vistes, per tant, no és solament un èxit –se’n faran tres edicions–, saludat com un esdeveniment literari de primer ordre, sinó que és el primer pas d’una ambició literària i d’un projecte de vida d’algú que se sap pres d’una secreta i diabòlica mania d’escriure a la qual havia de sacrificar-ho tot, i que es materialitzarà en més de cinquanta anys d’escriptura, acompanyada de generacions de lectors, que no l’han abandonat d’ençà del 1925.

El procés d’edició ja és una mostra d’aquell escriptor en potència, que es mor de ganes de ser llegit. Fa dos anys, pel cap baix, que remou cel i terra per publicar un llibre, fent tractes amb diversos editors i prometent el llibre a tres segells diferents alhora. Primer es compromet amb Joan Estelrich, director de l’Editorial Catalana, l’home de Francesc Cambó per als afers culturals i amb un pes decisiu a la Veu de Catalunya. Després entra en acció Ventura Gassol, mà dreta de Francesc Macià, que també tira endavant un projecte editorial. Finalment, però, qui publicarà el primer llibre de Pla serà l’advocat manresà Ignasi Armengou, de filiació socialitzant, que havia publicat a la revista Cenacle les primeres proses literàries planianes, i que vol muntar una casa editorial independent, catalana, moderna i professional per editar els nous valors de les lletres catalanes que han fet les primeres armes a la premsa, començant per Josep Pla i continuant per Manuel Brunet i Eugeni Xammar. Coses vistes serà el primer volum de l’Editorial Diana, que publicarà els primers llibres de Josep Pla: Rússia, Llanterna màgica, Relacions…

Un llibre que no era una novel·la

Com a diputat de la Mancomunitat pel districte de la Bisbal destituït per la dictadura de Primo de Rivera, que el perseguirà per un article sobre la guerra del Marroc; de París estant, llegint aquells periodistes i escriptors que tant influiran en la seva obra, com ara Albert Londres o Paul Morand; descobrint amb Xammar, el seu introductor i guia, la vida berlinesa; o compartint converses amb el vice-cònsol a Gènova Josep Carner –després de passar pel quiosc de Rosetta Lagomarsino, la seva ragazza italiana–, Pla ha estat atent a la polèmica literària que ha ocupat els escriptors catalans d’un quant temps ençà: la qüestió de la novel·la. Havia disparat el primer article Josep Maria de Sagarra, assegurant que a les lletres catalanes després de gairebé cent anys de Renaixença, hi faltaven novel·les: “El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país.” Si en mancaven no és perquè la nostra llengua tingués cap incapacitat per a produir-les, sinó per la por dels escriptors a enfrontar-s’hi. Ho reblarà Carles Riba en una conferència a l’Ateneu, titulada precisament “Una generació sense novel·la”, reproduïda en articles a la premsa.

La resposta de Pla, que se situa sota l’empara protectora de Stendhal, que ha llegit Proust i aviat descobrirà Joyce, serà Coses vistes, un llibre que no serà pas la novel·la que la crítica esperava, l’esperança blanca de la narrativa catalana, sinó que inaugurarà un gènere genuïnament planià, alineat amb la crisi del gènere que viu la cultura europea, i al qual serà fidel tota la vida. Un gènere fet de literatura d’observació (“Homes i paisatges”), d’atenció als fenòmens del temps i de la terra (“Intermezzo” sobre la cuina catalana), de narrativa autobiogràfica (“capítols de novel·la”) i de testimoniatge contra l’oblit dels seus contemporanis (una vintena de “retrats”, entre els quals els dos editors frustrats, Estelrich i Gassol, juntament amb Carner, Riba, Xammar, Pompeu Fabra, Francesc Pujols i Manolo Hugué), que tindrà continuïtat en futurs volums, com El quadern gris, La vida amarga, El que hem menjat, i les sèries d’Homenots. El mètode serà també l’usual en la producció planiana: articles publicats prèviament a la premsa s’alternaran amb parts noves i texts refets i aprofitats.

Adi Enberg i Josep Pla al casament de Pere Pla i Maria Miquel.

El primeríssim Pla, que tornarà a fer el desmenjat en una conversa a D’Ací i d’Allà amb Carles Soldevila –”Probablement, el meu llibre no agradarà a ningú”–, va ser un èxit immediat. Va causar sensació, com es pot veure en les paraules dels seus contemporanis. Sagarra escriu: “És el llibre més suculent, més suggestiu, més inquiet, més entretingut, més emocionant, més llegidor, més humà en una paraula que ha produït, la nostra joventut literària. No tinc prou elogis ni prou efusió verbal per comentar la meva admiració.” I Carner el saludarà demanant vint-i-una canonades en honor seu, en una frase que farà fortuna. De tota manera, sempre hi haurà qui trobarà pèls a la sopa, com Tomàs Garcés, que previndrà contra “les grolleries i els estirabots innecessaris que esquitxen el llibre”. Pla, però, no es va adormir als llorers. Aviat va fer les maletes per anar-se’n a la Rússia soviètica, amb el senyor i la senyora Xammar, en un viatge que donà lloc al seu segon llibre, publicat novament per Armengou. Seguidament en van venir més, en què tornà a aprofitar tota mena d’experiències i materials. Ara, lectors d’avui, si cerqueu el primer llibre de Pla a l’Obra Completa de Destino no l’hi trobareu pas. Reeditat parcialment per Selecta l’any 1949, el primerenc Coses vistes –gairebé un títol genèric de bona part de l’obra planiana i un format que farà fortuna– acabà essent “desconstruït”, refós i reescrit en volums diversos, com ara El quadern gris. Però enguany, amb motiu del centenari, Destino el tornarà a posar en circulació, coincidint amb l’exposició que per a l’ocasió té previst d’inaugurar la Fundació Josep Pla.

Quan els veïns de les poblacions afectades per la gota freda van veure que se’ls havia negat la casa pel fang, el primer impuls va ser treure-ho tot al carrer. Les voreres de Paiporta, Picanya, Catarroja, Massanassa o Alfafar es van convertir en un aparador gegant on es podien observar tot de mobles, electrodomèstics, peces de roba i més béns que havien estat coberts pel fang i, per tant, ja no servien. Entre tots aquests objectes personals, se’n destacava un que amb la digitalització cada vegada és menys freqüent, però que sol ser present a cada casa i que posseeix un gran valor sentimental, l’àlbum familiar.

Amb l’objectiu de rescatar aquelles pàgines de records impregnades amb fang, tan sols quinze dies després de la tragèdia, la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València va crear el projecte “Recuperar les memòries”, una iniciativa dirigida pels professors Pilar Soriano, Pedro Vicente i Esther Nebot, que en poc més de mig any han pogut restaurar més de 72.000 imatges familiars. “El projecte vol donar sentit a la fotografia com a valor social, de transmissió de records”, diu Esther Nebot en una de les aules de tractament d’aquestes imatges habilitada per la UPV. En aquests espais fa mesos que desenes de voluntaris treballen per retornar a les famílies aquests records que el fang no va arribar a esborrar.

Hi ha una mena de fil invisible que lliga el franquisme, diria que a hores d’ara ja de manera inevitable, amb la consciència nacional espanyola. Un fil que, per més que alguns pretenguen tallar amb discursos impostats de modernitat i democràcia, sempre s’acaba tesant i revelant la seua existència quan menys t’ho esperes.

La qüestió no és sols que el nacionalisme espanyol tinga sempre la deriva autoritària que té. La qüestió és que sembla incapaç d’articular-se plenament sense recórrer, d’una manera o altra, al relat franquista, a la simbologia i als mites exacerbats franquistes, a les seues banalitats, com veiem perfectament aquests dies.

El fenomen és prou complex per a desenterrar-lo amb un simple article, però si mirem amb atenció els darrers esdeveniments –de les declaracions de l’extrema dreta al parlament balear defensant la televisió franquista com a paradigma d’objectivitat i cultura, fins a l’estrena aclamada per tota la progressia espanyola d’una sèrie sobre el “La, la, la” de Massiel i la seua victòria a Eurovisió–, s’evidencia clarament que el franquisme actua també com una mena de recer de l’espanyolisme, com un espai de confort on sempre es pot tornar, sigues de dretes o d’esquerres, per relaxar-te quan la realitat plurinacional amenaça d’esquerdar el relat unitari, el relat nacionalista espanyol.

El cas de la sèrie sobre el “La, la, la” és especialment revelador d’aquesta dinàmica. Presentar la cançó de Massiel com un simple èxit musical, deslligant-la del context històric i de l’evident i substancial funció propagandística per al règim, equival a perpetuar una falsificació de la memòria.

Aquell 1968, l’estat espanyol es trobava en un dels moments de més ebullició social des que havia començat la dictadura: el moviment estudiantil assolia cotes de mobilització inèdites, Raimon desafiava el règim amb recitals a Madrid, les manifestacions del Primer de Maig havien reeixit a trencar el silenci imposat, ETA començava la lluita armada al País Basc amb els primers morts d’ambdues bandes i el ressò de la Caputxinada revitalitzava el catalanisme polític, alhora que Europa condemnava sense fissures la brutal repressió franquista.

En aquest context, el règim, com s’ha demostrat de sobres, va concebre el “La, la, la” com una estratègia d’imatge, com un giny propagandístic destinat a projectar internacionalment una inexistent Espanya moderna i joiosa, representada per una joveneta amb minifaldilla, que provava de sobreposar la seua imatge a la d’un país cínic i xacrós on el nacionalcatolicisme continuava imposant una moral rígida i asfixiant. Era, en definitiva, un exercici de maquillatge per a dissimular la lletjor d’una dictadura que s’enfrontava a una contestació interna creixent i a l’aïllament internacional.

Però la cosa més inquietant, a parer meu, no és tant la manipulació històrica que denota aquesta sèrie televisiva com la facilitat amb què la societat espanyola accepta i fins i tot celebra aquests relats. Com s’explica que es puga no sols produir i projectar, sinó també consumir amb naturalitat una ficció que emblanqueix una dictadura sagnant? Com cal entendre que molts dels qui es defineixen progressistes puguen cantar amb nostàlgia el “La, la, la” sense experimentar cap contradicció ètica?

La resposta, em fa l’efecte, rau en aquesta percepció profundament arrelada que el franquisme, amb totes les seues atrocitats, va ser també el darrer moment en què Espanya va poder afirmar-se com a nació sense fissures. Fou el darrer moment en què al relat nacional espanyol no li va caldre justificar-se, en què la imposició d’una llengua, d’una cultura i d’una determinada visió de la història –com demostra la negativa a deixar que es cantàs en català– es podia exercir sense complexos ni matisos. Que la nació espanyola no era discutida per ningú, en públic. Evidentment, aquesta continuïtat banal del franquisme és possible també perquè forma part d’un pacte tàcit de la transició: es podia maquillar el sistema polític, però no es podia qüestionar la manera com la nació espanyola havia estat configurada pel franquisme a partir del 1936.

I ací és on rau la paradoxa: és més que clar que els demòcrates espanyols són incapaços de construir un relat nacional alternatiu sobre el seu país, un relat que puga prescindir completament de l’herència franquista, que hi puga trencar completament, com es faria en qualsevol país democràtic i decent. Perquè en el fons, nacionalment, accepten sense discutir-los mai la idea i el format de nació que va configurar la insurrecció franquista contra la República: del monarca a les cançonetes. Sense cap pudor ni reflexió, sense ni el mínim indici de crítica.

I és dins aquest marc, i perquè aquest marc existeix, que l’extrema dreta pot defensar la televisió franquista en un parlament, però també que l’esquerra pot celebrar sense ni pensar-s’ho una sèrie que arriba a presentar de manera vomitiva la imatge repugnant de Franco com un vellet simpàtic que, tot cofoi, taral·leja amb batí al sofà de casa, ben content, el “La, la, la”. O que ridiculitza Joan Manuel Serrat per haver volgut cantar en català, com si aquesta decisió fos una simple extravagància personal i no un acte de dignitat lingüística i de resistència cultural i política al règim feixista.

 

PS1. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, centrada en els escàndols desencadenats per l’actuació de la DGAIA, uns escàndols que va investigar, en primer lloc, Octuvre.cat, la publicació que dirigeix Albano-Dante Fachin. En el programa, per primera vegada, el testimoni protegit, l’alertador, parla en públic i explica i denuncia el cas de corrupció tan important que s’amaga rere aquesta institució. Vegeu-ne el vídeo, que hauria de circular molt.

PS2. En les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional Catalana, Josep Punga va ser el candidat que es va enfrontar a l’actual president, Lluís Llach. Ara Punga ha deixat el secretariat i s’ha adherit a un moviment, Dempeus, que vol promoure un nou partit polític. Clara Ardèvol hi ha parlat, en aquesta entrevista: “Hi ha un mandat ‘waterloonià’ per a controlar l’Assemblea”.

PS3. Ahir VilaWeb va celebrar trenta anys. I se’ns ha ocorregut de demanar un regal, sobretot a aquells lectors que no han volgut fer-se’n subscriptors i que, malgrat això, han pogut llegir amb accés obert tot el contingut del diari, sense compensar-nos-ho, durant tots aquests anys. El regal és fer aquests dies una donació única i sense compromís, tant hi fa de quina quantitat. Si ho voleu, a més, ja la podeu fer també per Bizum o amb la targeta, anant a aquesta pàgina. Gràcies.

Les càmeres del congrés espanyol, en plena sessió de control al president, enfoquen de gairó un escó buit a la setena fila. És el de José Luis Ábalos, el gran protagonista de la legislatura. El seient és al costat de les escales i a un pas de la sortida. Unes files més avall, Pedro Sánchez fuig d’estudi sobre la polèmica filtració al diari El Mundo dels whatsapps que s’intercanviava amb la seva antiga mà dreta. “Vostès, a l’oposició, entretinguts amb les butzes, i aquest govern millorant la vida de la gent”, diu al PP.

Ábalos, després de ser repudiat per les irregularitats en la compra de material sanitari durant la pandèmia –l’anomenat cas Koldo–, torna a ser la baula feble d’un govern esquitxat per tota mena d’escàndols. Els seus missatges amb el president reflecteixen insults a dirigents díscols del PSOE —Lambán, García Page, Susana Díaz i Fernández Vara—, però també a ministres en actius. “Bona peça”, diu sobre Margarita Robles.

“Se’ls ha de continuar marcant […]. Han de ser conscients que són una minoria i que són uns hipòcrites: fan el que volen i exigeixen el que els dóna la gana, encara que sigui una esmena a la totalitat del seu dia a dia polític […] Ells sí que no toleren la divergència interna, i porten l’assetjament fins a extrems impossibles per a nosaltres”, escriu sobre els díscols.

Els whatsapps demostren la relació estreta i profunda que tenien el president espanyol i l’ex-ministre i generen dubtes sobre si la Moncloa realment no era conscient de la trama que s’ordia en el Ministeri de Transports –amb el comissionista Víctor de Aldama– i que ara investiga el Tribunal Suprem. El PP assegura que Sánchez “manava i dirigia l’organització criminal” i defensa que “Ábalos no actuava sol”.

Entre les converses filtrades, també n’hi ha que impliquen Sánchez i Nadia Calviño en el rescat a correcuita d’Air Europa –una mica menys 500 milions d’euros– en plena pandèmia. Aquest moviment apareix en la instrucció del cas Koldo, però també en la causa contra la parella de Sánchez, Begoña Gómez. De fet, el president va donar a Ábalos instruccions concretes sobre el rescat uns dies després que Gómez rebés una “trucada d’auxili” de Javier Hidalgo, conseller delegat de Globalia, aleshores matriu de l’aerolínia.

El superministre Félix Bolaños ha tret importància al contingut dels missatges i ha descartat que fos cap estratègia d’Ábalos per a fer xantatge al govern arran de la causa judicial. Dit això, ha denunciat que la filtració era un atemptat contra la intimitat del president i podria constituir un delicte de revelació de secrets. “[Sánchez] vol tenir uns dies per a saber la gravetat del contingut”, ha declarat a Onda Cero sobre una possible acció judicial.

Dimecres, la Sexta va publicar que l’ex-ministre havia avalat la filtració d’una part dels whatsapps (les converses de l’any 2023). Però, en un piulet posterior, Ábalos va matisar que no havia lliurat els missatges a ningú, sinó que només n’havia confirmat la veracitat a un periodista del diari El Mundo. “No m’oposo a la publicació perquè entenc que són de caràcter positiu”, va escriure.

Deseo aclarar para evitar especulaciones a raíz de una información sobre la filtración de unos whatsapps correspondientes a una conversación de 2023 con el presidente:

Cuando el medio que los ha publicado me pide contrastar los whatsapps de 2023, no me opongo a su publicación…

— José Luis Ábalos (@abalosmeco) May 14, 2025

El director d’El Mundo, Joaquín Manso, s’ha negat a revelar la font de la filtració. “Hi ha centenars de missatges, si no milers, i jo no puc tenir una idea completa de què hi ha en el nostre poder”, va dir en una intervenció a Antena 3. Sobre si hi havia missatges presumptament delictius de Sánchez, va respondre: “No em consta.”

“Hi ha molts missatges sobre la vida interna del partit. El control orgànic era, gairebé amb tota seguretat, la cosa que més obsessionava el president del govern”, va afegir, abans de dir: “Jo si, fos ell, estaria preocupat.”

Nervis rere les cortines de la Moncloa

Els membres del govern espanyol, de cara al públic, desdramatitzen el contingut dels missatges i neguen que hi hagi nervis a la Moncloa. Tanmateix, en privat, ofereixen una versió molt diferent. El periodista Fernando Garea, ex-president de l’agència Efe i amb bones connexions al PSOE, explica que hi ha ministres “sorpresos, consternats, decebuts i, sobretot, molt preocupats”.

En aquest sentit, argumenten que Sánchez és víctima d’un xantatge si Ábalos és rere la filtració dels whatsapps. “Temen tot allò que sap, la seva capacitat de fer mal al govern i al partit, i la incertesa sobre fins on pot arribar”, relaten, i detallen que el cercle més pròxim al cap del govern espanyol admet que l’ex-ministre està molt enfadat amb els seus antics companys de files. “Se sent abandonat”, conclouen.

 

Un dia de primavera del 1965, ara fa seixanta anys, va arribar a les botigues un disc històric. Tenia la referència número 3-20951 del segell RCA Víctor i aplegava quatre cançons interpretades en català per quatre cantants italians. En una cara hi havia Jimmy Fontana i Donatella Moretti interpretant, respectivament, “El món” (amb la lletra adaptada per Josep Maria Andreu) i “He vist com sorties”; i al revers Rita Pavone cantava “Ell” i Gianni Morandi, “Si no et tingués ja mai més”.

No tinc dades sobre les vendes del disc, però juraria que varen ser molt altes pels costums de l’època perquè recordo que era en un munt de cases al costat dels primers tocadiscos estèreo.

Amb els Beatles a la Monumental

Per aquells mateixos dies es van obrir les taquilles de la plaça Monumental de Barcelona, no pas per veure Diego Puerta, Jaime Ostos, Santiago Martín, el Viti’ (que es feia dir d’aquesta manera perquè era de Vitigudino), o Paco Camino, ídols dels afeccionats tauròmacs d’aleshores, sinó per comprar les entrades pel primer i únic concert que els Beatles varen fer aquí. Tanco els ulls i evoco aquella cua d’una tarda de dissabte al costat de ma mare (l’any 1965 els nois de quinze anys érem moooolt diferents dels d’ara) per comprar tres entrades: una per a ella i les altres dues per a mon germà i per a mi. A la primera graderia i a cent vint-i-cinc pessetes cada una (mon pare ens va dir que el seu mal no volia soroll i que s’estimava més quedar-se a casa).

L’actuació dels quatre ídols de Liverpool, que precisament tancaven a Barcelona una breu ronda pel sud d’Europa per presentar Ticket to Ride (un disc senzill publicat dos mesos abans amb “Yes It Is” a la cara B), va ser el 3 de juliol. Pocs dies després estrenaven a Londres Help, el seu segon film dirigit també per Richard Lester, mentre preparaven la ronda pels EUA a partir de l’agost que els va consagrar definitivament. Això, però, és llenya selecta que potser caldrà cremar en algun altre article específic.

Parlant dels Estats Units, una cosa que en aquells moments no sabia ningú és que a sis mil quilòmetres d’aquí, en un estudi de Nova York, Bob Dylan enregistrava “Like a Rolling Stone” (aquell orgue excels tocat per Al Kooper…) i també feia història. Les històries musicals de fa seixanta anys.

La música d’Itàlia

Tot i que la música d’origen anglosaxó començava a imposar lentament la seva llei, en aquella època els que abominàvem les “espanyolades” teníem encara la música francesa –Becaud, Adamo, Hallyday, Hardy…– com a refugi de qualitat. Però la primacia se l’emportava la que ens venia d’Itàlia: Marini, Carosone, Dallara, Modugno, Celentano, Mina, Pravo, Cinquetti, Donaggio… i, és clar, els quatre del disc que ara evoquem. Jimmy Fontana (amb les seves inseparables ulleres, una novetat per a l’època), Rita Pavone, Gianni Morandi i la Moretti.

La influència italiana era molt potent i de llarg abast. Mesos abans ens havien arribat, l’una darrere l’altra, “Una lacrima sul viso” i “Se piangi se ridi”, dues meravelles de Bobby Solo, un xicot romà de dinou anys que cantava amb una tessitura de veu clavada a la d’Elvis Presley (res d’extraordinari, però; aquí teníem Francisco Heredero que feia allò mateix). “Una lacrima…” i “Se piangi…” són dues grans cançons que encara avui situo en el prestatge reservat als clàssics.

Però encara ens havien d’arribar més sorpreses del mal anomenat “país transalpí”. El fins aleshores “rocker” Adriano Celentano es despenjava amb una veritable perla: una balada lenta, gairebé parlada, de quasi sis minuts titulada “Il ragazzo della via Gluck” que evocava la seva infantesa al número 14 del carrer de Cristoforo Gluck “in una casa fuori città” d’una zona de Milà, a tocar de l’estació ferroviària central, que aleshores encara era enmig de camps però que no va trigar gaire a ser engolida pel creixement de la ciutat. Sense proposar-s’ho –o potser sí, vés a saber– el gran Adriano escrivia el primer manifest ecologista cantat en la llengua de Dant.

Guitarres contra la guerra

Tanmateix, les sorpreses italianes no s’acabaven aquí. En plena fase d’oposició popular a la guerra del Vietnam a l’altra banda de l’Atlàntic, Gianni Morandi va publicar “C’era un ragazzo che come me amava i Beatles e i Rolling Stones”, una cançó rotundament pacifista que també va fer forat. Inevitablement, aquell esperit que pretenia que en la cruïlla dels carrers Haight i Ashbury de San Francisco brollessin flors a raig i s’escampessin pel món ens el varen encomanar aquí els Tres Tambors que els primers mesos del 1966 varen publicar el seu disc de debut amb aquella entranyable “Cançó del noi dels cabells llargs” cantada per Jordi Batiste que encara avui escolto amb un somrís ingenu als llavis.

Tot plegat, velles notes i vells acords del 1965, fa seixanta anys. Quan tot semblava que era a punt de començar i crèiem que només amb una guitarra es podia canviar el món.

Quan quatre intèrprets italians enregistraven un disc en català i tothom el comprava.