L’actor Julian McMahon s’ha mort a cinquanta-sis anys a Clearwater, Florida (EUA), a causa d’un càncer que no havia fet públic. La seva dona, Kelly Paniagua, n’ha confirmat la mort amb un comunicat en què diu que es va morir en pau després d’un esforç valent per a superar la malaltia. “En Julian estimava la vida. Estimava la seva família, els amics, la feina i els fans. El seu desig més profund era portar alegria a tantes vides com fos possible”, diu.

McMahon va ser una cara coneguda a la televisió internacional a partir del 2000, especialment pels seus papers a Nip/Tuck, Charmed i FBI: Most Wanted, i per haver interpretat el Doctor Doom a les adaptacions cinematogràfiques d’Els quatre fantàstics (2005 i 2007). A Nip/Tuck, sèrie que TV3 també va emetre, interpretava el doctor Christian Troy, un cirurgià plàstic cínic i carismàtic, paper que li va valdre una nominació als Globus d’Or.

Nascut a Sydney el 27 de juliol de 1968, era fill de Billy McMahon, vintè primer ministre d’Austràlia. Va començar a fer de model abans de debutar a la televisió australiana amb The Power, the passion (1989) i Home and away (1990-1991). El salt al cinema va arribar amb Moguda a la platja (1993), una comèdia estiuenca coprotagonitzada per Elliot Gould.

Instal·lat als Estats Units, McMahon va saber combinar televisió i cinema. Al costat dels films de Marvel, va aparèixer en títols com ara Red (2010), amb Bruce Willis, Premonition (2007), amb Sandra Bullock, i Faces in the crowd (2011), amb Milla Jovovich.

El nou secretari general del PP i portaveu al congrés espanyol, Miguel Tellado, ha tornat a criticar durament el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el PSOE, que avui fa un comitè federal per reaccionar per l’impacte del cas Cerdán. En un discurs al congrés del PP que es fa a Ifema (Madrid), ha dit que la seu dels socialistes era un vetllatori perquè, segons que ha dit, “la corrupció és la seva senya d’identitat”. Per contra, ha volgut projectar una imatge de partit fort i unit en el PP, que ha definit com un partit il·lusionat i preparat per a recollir el suport d’aquells que volien girar full del sanchisme.

Sánchez demana perdó i mira d’apagar el foc al PSOE amb mesures internes contra la corrupció i el masclisme

Tellado ha acusat Sánchez de no presentar cap projecte nou i de mantenir-se al poder perquè hi era “addicte”. Segons ell, el comitè federal del PSOE d’avui no ha estat cap mostra de renovació, sinó “una nova conxorxa per a esprémer fins a l’última gota de poder”. “Més que un comitè federal, avui fan un comitè funeral. Això sí, de cos present, amb Sánchez present, presidint el funeral”, ha afegit.

També ha comparat la situació dels socialistes amb la del seu partit. Ha dit que mentre al PP creixien, ampliaven equips i redoblaven esforços, el PSOE cercava com tapar “el forat” deixat pels seus dos últims secretaris d’Organització: José Luis Ábalos, imputat pel Tribunal Suprem espanyol, i Santos Cerdán, empresonat sense fiança. Ha acusat el PSOE de no tenir cap legitimitat per a donar lliçons de democràcia, adduint que van “robar” les primàries del 2017 i les andaluses del 2021.

Toni Nadal pica el crostó al PP en el congrés del partit: “A Mallorca parlam català”

Tellado també ha fet referència a la destitució de Francisco Salazar, que havia de ser nomenat adjunt a la Secretaria d’Organització del PSOE i que ha estat apartat abans del nomenament arran d’acusacions de comportaments inadequats amb dones. “Un nou èxit sanchista”, ha dit amb to irònic. I ha afegit que això era la prova més evident de la “descomposició” del PSOE.

Barcelona en Comú ha fet una crida a construir un “front ampli” d’esquerres transformadores amb vista a les eleccions municipals del 2027. Així ho ha anunciat el portaveu del partit, Max Cahner, en una atenció a la premsa durant el primer congrés de Barcelona en Comú (BComú), que es fa a les Cotxeres de Sants. Tot i que no ha detallat si la proposta implicava una candidatura conjunta amb la CUP o ERC, ha defensat la creació “d’espais de trobada” per a teixir un horitzó compartit entre esquerres i moviments socials.

Cahner ha dit que BComú acumulava una dècada de trajectòria i que el congrés servia per a actualitzar el projecte polític i construir una proposta “guanyadora, aglutinadora i engrescadora”. Ha remarcat la necessitat de bastir una alternativa al model de ciutat “elitista” que encapçalava el batlle actual, Jaume Collboni, i ha explicat que feia mesos que mantenien converses amb actors polítics, socials i veïnals per preparar el 2027. “Aquest congrés obre un procés d’obertura per bastir un front ampli, un projecte obert i transversal”, ha apuntat, i ha aclarit que no necessàriament s’havia de parlar en termes de candidatures electorals.

Sobre la proposta de la CUP de Barcelona de fer una candidatura àmplia sense les seves sigles, Cahner ha reconegut que compartien la voluntat de trobar espais d’entesa, però ha descartat de canviar de nom o renunciar a la identitat pròpia de BComú.

La presidenta del grup municipal, Janet Sanz, també ha explicat que treballaven per crear un front popular antifeixista, anticorrupció i progressista que permetés el retrobament de sensibilitats polítiques i socials, i ha insistit en la necessitat d’implicar la ciutadania organitzada.

Colau: “El projecte torna a ser més necessari que mai”

L’ex-batllessa Ada Colau ha dit que el projecte de BComú era més necessari que mai i ha optat per actualitzar-lo i reforçar la idea de front ampli que el va fer néixer. “No vam néixer per a ser un partit a l’ús, sinó per a sumar moltes mirades de la ciutat”, ha dit, i ha explicat que aquesta demanda de suma i confluència també provenia de la ciutadania.

En la mateixa línia, la portaveu municipal Gemma Tarafa ha defensat que el congrés havia de servir per a reconstruir ponts trencats i teixir complicitats amb moviments socials, veïns i més espais transformadors.

Una crítica frontal a la corrupció del bipartidisme

Els representants de BComú han aprofitat el congrés per denunciar els “escàndols de corrupció inacceptables” del PP i el PSOE. Cahner ha parlat del retorn de velles praxis i d’una sensació de patrimonialització del poder en les dues grans formacions espanyoles. “No tots els partits són iguals”, ha dit, i ha reivindicat que l’espai dels Comuns no havia estat mai esquitxat per la corrupció. També ha defensat que, en un context d’auge de l’extrema dreta i crisi democràtica, hi havia una altra manera de fer política, més necessària que mai.

Tarafa ha ironitzat sobre la coincidència dels congressos del PSOE i el PP: “Sembla que competeixin per veure qui és més corrupte dels dos.” I ha dit que el seu espai havia traslladat directament al PSOE la necessitat de mesures contundents contra la corrupció i d’un tomb clar cap a les polítiques socials: “Si aquesta legislatura ha de tenir sentit, cal que sigui així.”

Sánchez demana perdó i mira d’apagar el foc al PSOE amb mesures internes contra la corrupció i el masclisme

Protecció Civil demana d’extremar precaucions aquesta tarda per la previsió de pluja intensa que pot superar els 40 litres per metre quadrat en tan sols 30 minuts. L’avís afecta tot el país, però amb especial incidència a la Catalunya Central, on hi ha activa una alerta de risc molt alt, i al vespre, també al Camp de Tarragona.

El Meteocat preveu que les precipitacions siguin molt intenses a partir del migdia i fins a la nit. Les comarques amb més probabilitats d’afectació són el Bages, el Lluçanès, el Moianès, Osona, el Berguedà i l’Anoia. Més cap al sud, s’esperen tempestes al Baix Camp i el Tarragonès a última hora del dia. L’AEMET també ha activat l’alerta groga de risc moderat a l’interior septentrional del País Valencià, en comarques com els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Millars i l’Alt Palància.

La calorada donarà uns dies de treva a partir del cap de setmana

El pla especial d’emergències per inundacions de Catalunya (INUNCAT) és activat, i el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) ha comunicat l’alerta als ajuntaments. Tarragona ha posat en marxa el seu pla d’actuació municipal per risc d’inundacions, seguint les previsions del Servei Meteorològic de Catalunya.

L’Ajuntament de Tarragona recomana de no accedir a espais oberts o inestables i limitar els desplaçaments. A casa, aconsella de no baixar als soterranis ni als garatges, i de retirar del carrer qualsevol objecte que pugui ser arrossegat per l’aigua. També s’aconsella pujar a pisos superiors si cal. A les carreteres, s’ha d’evitar de travessar rieres, torrents, passos soterranis i zones inundables.

A Salou (Tarragonès), l’ajuntament ha decidit cancel·lar totes les activitats previstes a l’aire lliure, com ara les celebracions pel quinzè aniversari de la bèstia de foc la Morena o les recreacions històriques de la Carta de Població del 1194. També s’han suspès sardanes, mercadets i més actes públics. El consistori ha agraït la comprensió ciutadana i ha insistit en la importància de seguir les indicacions dels serveis d’emergència.

Protecció Civil recomana de circular per vies principals, amb precaució, i dirigir-se a zones elevades allunyades de lleres i barrancs. També es demana prudència per l’estat de la mar, atès que hi pot haver cops de mar i onades violentes. Cal evitar accedir a punts afectats per l’onatge i respectar els tancaments establerts.

De cara a demà, diumenge, es preveuen més tempestes de tarda, però amb menys intensitat. El dia començarà amb el cel clar o amb pocs núvols en general, però ja hi podria haver algun ruixat feble entre el litoral central i nord de Catalunya. A la tarda, començarà la pluja amb tempestes localitzades al Pirineu i a l’interior nord del País Valencià, que s’aniran estenent i al vespre podrien arribar a la costa catalana. Així i tot, el risc alt per pluja intensa serà al Ripollès, la Garrotxa, l’Alt Empordà, l’Alta Cerdanya, el Vallespir i el Rosselló.

Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Riera zona nova coberta

El congrés federal que el PSOE fa aquest cap de setmana, i que ha de servir per a girar full de la crisi oberta pel cas Cerdán, ha començat marcat per una nova sacsejada. Un article d’Eldiario.es ha destapat que unes quantes dones que han treballat amb Paco Salazar –que havia de ser designat nou adjunt a la Secretaria d’Organització– havien denunciat comportaments inadequats de caràcter sexual i laboral. Arran d’aquest escàndol, el PSOE ha fet públic que Salazar havia renunciat al nou càrrec orgànic i que havia demanat l’obertura d’una investigació sobre aquestes acusacions. Posteriorment, també ha fet públic que ha renunciat al seu càrrec al govern espanyol.

El PSOE mira de sobreviure a la crisi més greu de Sánchez amb canvis interns

Segons que recull Eldiario.es, una de les treballadores de la Moncloa, que ha demanat d’amagar la seva identitat amb el nom fictici de Lidia, explica que Salazar va tenir amb ella una actitud que qualificava d’assetjament sexual i abús de poder. Narra una dinàmica de comentaris obscens sobre el cos i la roba, missatges insistents fora de l’horari laboral per a sopar tots sols o, fins i tot, perquè es quedés a dormir a casa seva. Segons que diu, aquestes insinuacions eren una constant i no acceptar-les tenia conseqüències professionals: menys responsabilitats i cap perspectiva de promoció.

El seu testimoni no és aïllat. Almenys una altra dona, una voluntària molt jove del PSOE durant les primàries del 2017 i familiar d’un dirigent històric del partit, també va explicar al seu entorn que Salazar li havia fet un tracte “bavós” i que havia tingut actituds inapropiades, malgrat la diferència d’edat i el vincle familiar amb un dirigent del partit.

Segons aquesta informació, quan Lidia va començar a treballar a la Moncloa amb l’equip de Salazar, les seves companyes la van advertir del perill. “El primer que em van dir va ser que tingués cura, que ja se sabia què comentava tothom del cap, i que era millor no quedar-se gaire estona amb ell tota sola”, explica. Un company també li va recomanar explícitament que no es tanqués mai sola amb Salazar, un avís poc habitual, diu, en boca d’homes. “El seu equip era conegut com ‘les noies de Salazar’, i era vox populi que això havia passat a moltes dones més”, afegeix.

Segons que relata, el seu entorn de feina era format gairebé exclusivament per dones joves d’uns trenta anys. Descriu com el tracte va començar amb mirades inquietants i comentaris inadequats, fins que van començar a arribar missatges per WhatsApp perquè s’hi estigués més estona, perquè sortissin a sopar o prenguessin alguna cosa. “Si se’ns feia tard, em deia que ens podíem quedar a dormir a casa seva.” Diu que, tot i no deixar cap referència sexual explícita per escrit, l’objectiu era evident i que Salazar era plenament conscient de la posició d’inferioritat en què la posava.

“No em vaig atrevir mai a denunciar res perquè era el meu cap”, diu. També explica que entre l’equip es deia que una de les companyes sí que havia fet una queixa interna i que no havia tingut cap conseqüència. “Hi havia un poder absolut. Tothom sabia què passava, i ningú no deia res.”

La segona dona que apareix a l’article d’Eldiario.es va treballar de voluntària per al PSOE l’any 2017. No va explicar públicament els fets fins molt més tard, quan ja era funcionària pública. Va ser un familiar, també socialista veterà, qui va confirmar el seu relat al mitjà. Una tercera font, que també havia treballat amb Salazar, admet que li va cridar l’atenció el “llenguatge sexualitzat” que feia servir, tot i que no hi va veure conductes d’assetjament explícit.

Consultat per Eldiario.es, Salazar nega totes les acusacions. “No paro de donar-hi voltes i no trobo cap moment de la meva vida en què hagi fet cap bajanada. No he fet res amb cap persona. Penso a veure si he dit alguna cosa inconvenient a alguna companya, i la veritat és que no ho trobo.”

Rentada de cara feminista

Les acusacions han arribat en un moment extremadament delicat per al PSOE. Fa poques setmanes va esclatar el cas Cerdán, una trama de presumpta corrupció vinculada a contractes públics i comissions, que va acabar amb l’ex-número 3 del partit, Santos Cerdán, empresonat. Aquest escàndol no solament va obrir una crisi política i judicial, sinó que va fer mal a la credibilitat feminista del PSOE per la divulgació d’àudios en què José Luis Ábalos i Koldo García, tots dos implicats, feien comentaris vexatoris sobre dones, en un context de consum de prostitució.

Pedro Sánchez va anunciar mesures per a reconstruir el discurs d’igualtat del partit. Una de les més simbòliques, la reforma dels estatuts per a permetre l’expulsió de qualsevol militant que fos client de prostitució. I també canvis en l’organigrama del partit: la diputada Montse Mínguez ha estat nomenada nova portaveu, i la nova secretària d’Organització és Rebeca Torró, ex-consellera valenciana i dona de confiança de Sánchez.

Tanmateix, la figura de Paco Salazar amenaçava de torpedinar aquest viratge. Salazar, que ja havia estat adjunt al cap de gabinet d’Iván Redondo i membre del cercle de confiança d’Ábalos i Cerdán, havia estat nomenat nou número dos de la Secretaria d’Organització, just per sota de Torró. El seu ascens ha estat rebut amb “pànic” dins el partit, segons que recull Eldiario.es, per l’historial d’acusacions que l’envolten.

Avui, 5 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

–  Jorge Español, el xèrif anticatalà disposat a tot amb l’excusa de Sixena
–  El PSOE mira de sobreviure a la crisi més greu de Sánchez amb canvis interns
–  Rita Grané: “Hi ha joves que estudien i viuen al carrer. Quin model de societat creem?”
–  Cinquanta anys del primer Canet Rock: de l’oasi contracultural a la festa major del pop català
–  Per què la dinastia política més influent de Tailàndia torna a ser a punt de perdre el poder?
–  Trenta mots de Catalunya Nord que hauria de saber tothom
–  D’Escòcia al Japó: el llegat arquitectònic d’Enric Miralles, en deu escales
–  DelaCrem Terra: l’homenatge al quilòmetre zero del gelat italià
–  L’economia creix, però moltes famílies no ho noten | La píndola de Jordi Goula
– El vot en blanc de Felipe González | Bots i barrals, d’Ot Bou
–“I tu, això, com ho saps?” | Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular: 

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Vicent Císcar ha estat proclamat nou batlle de Paiporta (Horta Sud) després d’encapçalar la llista més votada en les eleccions municipals del 2023. L’acte d’investidura s’ha fet en un ple extraordinari a les 18.30, arran de la renúncia de Maribel Albalat, que va deixar el càrrec el 26 de juny per motius de salut.

El ple també ha servit per a fer efectiva la substitució d’Albalat pel nou regidor Miguel Ángel Ortiz i la incorporació del regidor de Compromís Juan Elías López.

Císcar ha rebut 9 vots, Chelo Lisarde (PP) n’ha obtingut 7 i Daniel Furió (Vox), 2. Compromís no ha presentat candidatura. Així, segons l’article 179 de la llei orgànica del règim electoral general espanyol (LOREG), i com que no hi havia cap majoria absoluta, la batllia ha recaigut en el socialista perquè encapçalava la llista més votada.

Durant el discurs, Císcar ha tingut paraules d’agraïment cap a la batllessa sortint, de qui ha destacat el lideratge i el compromís amb les polítiques públiques i el benestar dels veïns. Ha dit que volia donar continuïtat al projecte engegat després de les eleccions i que la prioritat immediata era reconstruir no solament espais i infrastructures, sinó també la confiança i les oportunitats: “Ara toca reconstruir, i ho farem amb tots els recursos municipals disponibles.”

També ha reclamat la implicació de totes les administracions –Generalitat, diputació i govern espanyol– i ha dit que estava convençut que no estarien sols: “Quan es tracta de persones, no hi ha temps per perdre.”

Císcar ha defensat la necessitat de mirar més enllà de l’emergència i treballar per un model de poble verd, sostenible i resilient, amb inversió pública que no sols repare allò que s’ha perdut, sinó que prepare el municipi per al futur. Ha insistit en un model basat en el progrés, la justícia social, els serveis públics i el diàleg amb entitats i col·lectius.

Sobre això, ha fet una crida a tots els grups del ple municipal perquè treballassen amb responsabilitat i unitat: “El poble ens exigeix estar a l’altura. No ens demana enfrontaments estèrils ni bloquejos polítics. Ens demana responsabilitat, propostes i unitat. Paiporta és per damunt de qualsevol sigla.”

El primer torneig de Throw Throw Burrito! - Lloc: Platja Picòrdia

amb Los 80 Principales - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Platja Picòrdia

Lád Cúig, Angangas i En Rick - Lloc: Platja Picòrdia

Vine a ballar sota les espurnes dels diables! - Lloc: Recorregut: carrer del Bisbe Català (Perera), Sant Antoni, Anselm Clavé (Ample) i Riera davant la plaça de l'Ajuntament

La consigna de Felipe González és la següent: Pedro Sánchez hauria de dimitir, convocar eleccions i deixar que el vell PSOE –no pas una mutació de Sánchez– hi presentés un altre candidat per “restituir” el partit. Com que, de moment, no hi ha previst res de tot això i González no pensa donar suport a Alberto Núñez Feijóo, diu que votarà en blanc a les pròximes eleccions, siguin quan siguin. No és cap sorpresa, però finalment, després de tants recels i dards creuats, és una posició formalitzada en públic. Sobre les últimes eleccions, les del 23 de juliol del 2023, González s’havia limitat a dir que li havia “costat” de votar els socialistes. Si deia la veritat, ja són figues d’un altre paner.

El diagnòstic de González es concentra en Sánchez d’una manera personal perquè sembli que, al capdavall, tot és fruit de les atzagaiades d’un autòcrata sense escrúpols. La gràcia del seu vot en blanc és que, precisament, revela que el problema no és la psicologia de Sánchez, ni les manies dels partits, sinó el sistema: no hi ha alternativa. L’abstenció d’una figura tan influent i prominent com González, el president més longeu de l’escanyolida democràcia espanyola, costa d’imaginar en qualsevol estat democràtic més o menys funcional. Tot just se m’acut l’exemple de George Bush fill, que el 2020 no votà Donald Trump ni Joe Biden, sinó que va escriure a la butlleta el nom de Condoleezza Rice, la seva secretària d’estat. Als Estats Units els problemes del sistema són més crus i més fondos, encara. Fa anys que es publiquen enquestes en què gairebé la meitat dels nord-americans declara que veu possible una guerra civil a mitjà termini. No és un mirall gens estimulant.

El vot en blanc no és una sortida enginyosa, sinó l’admissió tàcita d’un blocatge fonamental en la política espanyola. En el fons, la posició de González s’assembla molt a l’abstenció de l’independentisme que molts dirigents encara no comprenen. La dècada de procés no ha trobat cap sortida democràtica –ni la independència, és clar, ni un nou contracte territorial seriós d’inspiració federal–, de manera que només ha deixat marge per a un pacte d’abstinència política que mantingui la ficció institucional d’estabilitat. Com que hi ha un empat a zero permanent, als jugadors amb profunditat històrica com González i el president Jordi Pujol –que no s’ha fet de Junts i encara els renya– els costa de decidir amb quin equip anar, i els febles i superficials opten per arreglar el partit amb l’àrbitre. Per això tanta pressa a dir que l’amnistia ho tanca tot amb pany i clau.

Un dels símptomes més cridaners que no es tracta d’una situació provisional, sinó d’una crisi estructural, és que el Tribunal Constitucional espanyol, vetllador de la norma fonamental de l’estat, sigui al centre de la diana. El PP ja s’hi va abraonar durant la investidura de Sánchez, quan un dels homes forts de Feijóo, Esteban González Pons, va dir que el tribunal havia de decidir si s’afegia al bàndol dels enemics de la constitució. A la mateixa entrevista on va dir que votaria en blanc, González va dir que la ponència sobre la llei d’amnistia era una “porqueria” i, entre línies, va posar en dubte la legitimitat del tribunal. En l’acusació que Sánchez és un autòcrata que va destruint l’estat de dret hi ha, encara que no ho vulguin, el reconeixement d’una debilitat institucional seriosa.

L’altre símptoma és que a les patums escandalitzades no se’ls acut cap més recorregut que una gran coalició, és a dir, un replegament, una formació en closca de tortuga. González ja la defensava durant l’última campanya, quan va dir que, si el PP i el PSOE no es posaven d’acord, “no es podria dur a terme cap reforma seriosa” a l’estat espanyol. Mariano Rajoy ja ho havia fet el 2015 i el 2016, després de la repetició electoral forçada, justament, pel blocatge de l’estat, i aquests dies l’ha tornada a proposar en una entrevista: “La solució està inventada, funciona amb èxit a Alemanya i es diu gran coalició.” Han tingut deu anys per a pensar una oferta per a Catalunya que desencallés la solució i ni la volen ni la tenen; per això un polític tan prim i cínic com Sánchez sobreviu escenaris de tanta fragilitat.

Les consignes de González són molt clares. Una altra cosa és que encara tingui poder per a aconseguir que algú les obeeixi.

Feia anys que madurava la idea i, finalment, el gelater Massimo Pignata ha materialitzat una gelateria dedicada exclusivament als sabors de fruita, hortalisses i fruits secs de proximitat. Són matèries primeres conreades en pobles de Catalunya amb les quals Pignata elabora gelats sorprenents.

Li arriben fruits d’almenys vint-i-cinc productors, segons que ens explica ell mateix. El nom triat per a la seva tercera botiga de gelats és DelaCrem Terra, un apel·latiu que fa joc amb aquest homenatge a la terra, que, de fet, és qui mana veritablement. A l’obrador d’aquesta gelateria, cada dia hi ha allò que els camps i els horts donen en cada moment. Ara, cireres, meló, síndria, albercoc, préssecs. Demà, Déu ho dirà. Perquè a DelaCrem Terra, allò que no dóna la terra i no creix en terra pròxima no pren forma de gelat.

Massimo Pignata, l’ànima de DelaCrem.

En un racó de les dues primeres gelateries DelaCrem, això ja passava. El gelat fet de fruits de proximitat s’anava fent un lloc a l’obrador i Pignata se sentia tan bé amb aquest acostament a la terra, que finalment li ha dedicat una gelateria sencera. És al número 59 del carrer de Muntaner de Barcelona. Hi trobarem el gelat fet amb festucs del Foment Agrícola de les Garrigues, amb avellana de la Trencadora de Reus, amb ametlles de Lleida i nous de la Noguera. De fruita, n’arriba del Gironès, de Lleida i de Vilassar de Dalt (Maresme). Les peres i pomes vénen del pla de Lleida, i els cítrics, concretament, del nord del País Valencià i del Baix Ebre.

El iogurt dels seus gelats és fet a la Fageda, una entitat que promou la integració social de persones en situació de vulnerabilitat a la Garrotxa. Els ous i làctics també són d’allà, però el gelat que porti mascarpone solament es pot trobar a les altres dues gelateries, per la procedència més llunyana d’aquest ingredient. També més gelats que porten fruita de la passió, mango o coco els trobarem a les altres gelateries, però en aquesta no.

Pignata ja coneixia força moltes produccions locals, però amb l’engegada de la gelateria especialitzada en fruita que creix als camps dels Països Catalans se n’ha fet una mica expert. Ha anat a conèixer els productors, amb qui, a banda de seleccionar els millors fruits, alimenta idees de possibles noves creacions de gelateria.

Ja ho diu el lema de la casa: “Som artesans, curiosos i llaminers.” Així és que l’afany explorador d’aquest italià que demana als catalans que li parlin en català li ha acabat concedint el plaer de fer passar la natura en un gelat, “que pot semblar una cosa banal”, diu. Però precisament això li va robar el cor i d’una gelateria de Torí que practicava aquesta increïble comunió amb el camp, la natura i el producte local. “Si no hagués conegut aquella gelateria, no hauria entrat en aquest món”, comenta, parlant d’un fet que va ser un punt d’inflexió en la seva vida.

Avis pagesos

Ara, amb DelaCrem Terra, tanca un cercle, explica Massimo Pignata. Les cremes gelades elaborades amb el màxim d’ingredients de l’entorn local han fet arrelar totalment aquest italià a Catalunya. Ha arrelat en el seu passat, com a nét de pagesos. El vincle de Pignata amb la terra és una cosa mamada, viscuda de ben petit, a la seva població natal, Bricairàs, que és a tres quarts d’hora de Torí, la capital del Piemont, bressol del moviment slow food. “Els meus avis eren pagesos i la meva mare comprava sempre la fruita de temporada als veïns que en produïen”, diu. Un hort darrere de casa també el va fer créixer sabent que, a cada moment de l’any, la terra dóna allò que dóna. “Consumir producte de temporada ho he viscut com a normalitat”, precisa.

Quan va obrir la seva primera gelateria, al número 15 del carrer d’Enric Granados, tot i que ja duia al cap emprar fruita de temporada, reconeix que va haver de ser més conservador, perquè el mercat aquí estava bastant verd respecte del que havia vist al Piemont. Però, a mesura que s’anaven fent cues a la porta d’aquesta primera gelateria, fet que el va dur a obrir la segona, al passeig de Sant Joan, 59, el gelater italià va anar sentint que podia atrevir-se a apostar molt més a fons pel producte de proximitat i temporada.

L’extensa roda de sabors de temporada que classifica els gelats segons el mes de l’any que som, a la tercera botiga és, per força, més limitada. I més autèntica i genuïna perquè tot és producte de quilòmetre zero. Amb la xocolata han optat al màxim pels productors locals, com ara els torradors Blanxart, de Sant Joan Despí, el pastisser Ivan Pascual, de Lleida, o CAUA de Barcelona, ens explica.

Combinacions impensables

Mentre a les dues primeres botigues, les clàssiques, els sabors de la fruita de la passió, la guaiaba, el mango amb llima i hibiscos triomfen, a DelaCrem Terra, gelats com el de camamil·la salvatge de Menorca o qualsevol de les fruites, verdures o hortalisses arribades de llocs com el Penedès són els reis. En aquest cas, gràcies a la gent del Tros d’Ordal, que té molt bon sistema de servei a la ciutat, dos cops per setmana li porten carabassa, api, préssecs… Amb tanta varietat com arriba a l’obrador, Pignata pot fer combinacions sorprenents, com ara el gelat de mató, safrà i festuc –cada dia diferent, segons que comenta, perquè són tres ingredients a equilibrar– i el sorbet de llimona del Baix Ebre amb melmelada de saüc del Tarragonès. Uns altres que tenen molt d’èxit són els de crema de la casa, que és crema d’ous pastissera feta gelat; el gelat de crema de tota la vida, i el de xocolata i oli d’olives de les Garrigues i ametlles torrades. El de pastís de formatge el fan amb una base cremosa de formatge de Maó. Diuen que són gelats a foc lent, com també ho pot ser la tria, per tanta sorpresa i originalitat, les minucioses combinacions de sabors i la gran varietat.

El Maresme, amb les maduixes, i el Baix Llobregat amb verdures, són els altres punts on DelaCrem Terra té proveïdors. “Anant a fires, descobrim productors, com ara el celler Vega de Ribes, de Sant Pere de Ribes, que té vins molt antics i molt típics. Fa dos anys no van tenir producció per la sequera, i aquest any en podem tenir”, explica Pignata. Al seu obrador també hi arriben gerds de producció ecològica dels productors del Montseny, amb seu a Viladrau, sota la firma Red Passion Berries.

Amb aquesta tercera gelateria, la plantilla de DelaCrem s’acosta al mig centenar de treballadors. “Són moltes hores de servei de personal a cada botiga, més l’obrador, però ens agrada que la gent ens trobi oberts”, comenta Pignata. Moltes compres i encàrrecs són de gelat per emportar-se i anar-lo gaudint a casa. S’enduen gelat, però també se’n van amb un bocí de tradició agrícola, de sabors de la terra, de consum sostenible, amb el saber italià de donar forma i creativitat a gusts propis que fan gelats que alimenten.

El català septentrional (anomenat també “dialecte rossellonès”) és poc conegut pels parlants de la resta del país. Per començar, molts catalans que viuen sota domini espanyol ignoren que al nord dels Pirineus també s’hi parla la nostra llengua. Per a molts, aquelles terres són, simplement, “el sud de França” o, anant molt bé, “la Catalunya francesa”.

Una supervivència miraculosa

Catalunya Nord conté cinc comarques: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya. Juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, formen el departament francès dels Pirineus Orientals, inclòs dins la regió anomenada oficialment Occitània.

Per motius històrics i de veïnatge, en el curs dels segles els parlars de Catalunya Nord han rebut influència occitana. Però després del tractat dels Pirineus (1659) s’hi va imposar progressivament el francès i s’hi va prohibir el català. Això no tan sols va fer créixer les interferències en la llengua (d’una manera semblant a la penetració de mots i estructures castellans en el català del sud dels Pirineus), sinó que va fer que molta gent abandonés la llengua dels pares i dels avis per parlar francès.

Fa poc més de quaranta anys (1982), el dialectòleg Joan Veny escrivia: “Només un 65% [dels nord-catalans] aproximadament són catalanoparlants; la resta són jubilats (‘retratats’ diuen els rossellonesos adaptant el francès retraité) i rendistes al·loglots, pied-noirs repatriats, obrers estrangers, etc.” Avui el percentatge de catalanoparlants no és, ni de bon tros, del 65%. Les causes del descens que hi ha hagut ja les apuntava Veny el 1982: “Un bon percentatge de rossellonesos ha abandonat l’ús actiu de llur llengua i es troba en una fase purament receptiva. Molts matrimonis parlen exclusivament francès a llurs fills, pensant sovint que el bilingüisme els pot perjudicar a l’hora d’avaluar els resultats dels estudis realitzats en el monolític francès.”

Joan Veny: “Això del català és un vertader miracle”

Sigui com sigui, malgrat les adversitats i el desdeny de molts catalans del sud, la flama de la llengua en aquestes terres es manté viva. La llista que presentem tot seguit vol contribuir modestament a no deixar-la apagar.

(Ni aquesta llista ni aquest article no haurien estat possibles sense l’ajut inestimable d’Idali Vera, que –a banda la informació que em va subministrar– em va posar en contacte amb quatre informadors solvents més: Joan-Daniel Bezsonoff, Joan Bosch, Luigi Martell i Pasqual Tirach. Moltes gràcies a tots cinc.)

Una trentena de mots de Catalunya Nord que hauria de saber tothom A l’encop 

La locució adverbial a l’encop significa ‘de cop, alhora’. No és general a tota Catalunya Nord.

A polit

L’expressió a polit! vol dir ‘compte!’. Es fa servir tota sola i també acompanyada de fer (fer a polit és ‘parar compte’, ‘anar amb compte’) i anar (anar a polit és ‘anar a poc a poc’).

Adiu

Adiu és ‘adeu’, però també ‘bon dia’. És a dir, salutació i comiat, com el ciao italià.

S’avisar, s’envisar

Avisar-se o envisar-se d’alguna cosa vol dir ‘adonar-se’n’. A Catalunya Nord, el pronom reflexiu s’avantposa al verb: s’avisar (o s’envisar).

Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom

Baldament

Baldament (o baldaments) vol dir ‘tant de bo’. L’Alcover-Moll ens diu que també és viu a l’Empordà, el Gironès i la plana de Vic. En alguns altres indrets baldament significa ‘encara que’.

Banasta

Una banasta és una mena de cove o de cabàs, o bé una gàbia, però a Catalunya Nord es fa servir amb el significat de ‘beneitot, ximple’.

Belleu

L’adverbi belleu vol dir ‘potser’. Segons Joan Coromines, és fruit d’ajuntar-se ben i lleu. Antigament significava ‘lleuger’ i, com a adverbi, ‘fàcilment’.

Calmàs

Calmàs és un nom molt emprat aquests dies a Catalunya Nord. Vol dir ‘xafogor de l’atmosfera; temps molt calent, ofegador’.

Cel de la boca

L’expressió cel de la boca vol dir ‘paladar’. És local, no pas general a tota Catalunya Nord.

Clavar i desclavar

Clavar es fa servir amb el significat de ‘tancar amb clau’; i desclavar amb el de ‘obrir amb clau’. Segons l’Alcover-Moll també es diu a Oliana (Alt Urgell). No és general a tota Catalunya Nord.

Despenjafigues

Un despenjafigues és una ‘persona molt alta’. “I una mica curt d’enteniment”, afegeix un informador.

Einam

L’einam és la ‘vaixella’. El diccionari general registra aquest mot amb el significat de ‘conjunt d’eines’.

S’enyorar

S’enyorar (enyorar-se) vol dir ‘avorrir-se’. De fet, avorrir amb aquest significat pot ésser influència del castellà. Genuïnament, avorrir vol dir ‘tenir o agafar aversió’ (“Ha avorrit els cigrons, de tant menjar-ne”).

Espertinar

El verb espertinar, avui ja registrat al DIEC, vol dir ‘berenar’. L’espertina és la ‘berena’, allò que mengem a l’hora de berenar. És un mot provinent de l’occità espertina (al seu torn, del llatí vespertina).

Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom

Espiar

A Catalunya Nord espiar vol dir ‘mirar’, però no pas d’amagat, com a la resta del país.

Gassot 

Un gassot (o aigassot o aiguassot) és un ‘bassal’.

Ja i tal!

L’expressió ja i tal! es fa servir amb el significat de ‘i tant!’. No és general a tota Catalunya Nord. En alguns indrets es manté oh i tal!, com a més llocs del català central.

Llestar

El verb llestar vol dir ‘triar’. L’Alcover-Moll ens diu que la mainada, quan jugaven a endevinar en quina mà s’amagava una cosa, deien: “Cresta me llesta, el cor me diu de prendre aquesta”.

Mainatge

Un mainatge és un ‘nen’. El plural és mainatges i el nom col·lectiu, coherentment, mainada, terme que s’ha difós a tot el país.

Ò

L’adverbi ò vol dir ‘sí’. Prové del llatí hoc, com l’oc d’Occitània (Llenguadoc és ‘llengua d’oc’).

Pallago

Un pallago i una pallaga són un ‘noi’ i una ‘noia’. De vegades es fa servir en compte de ‘fill’. I noi s’empra sovint per a designar un ‘gitano jove’.

Parpallol

Un parpallol és una ‘papallona’. També se’n diu parpanyol i parpinyol, segons el lloc.

Patota

Una patota és una ‘nina’ (joguina). De fet, nin i nina volen dir ‘nen, nena’, com en més indrets del país.

Peirer

Un peirer és un ‘paleta’ o ‘mestre d’obres’. Probablement prové de l’occità.

Pellot

Un pellot és un ‘drap’ o ‘fregall’.

Querre 

Heus ací un mot antic: querre, que vol dir ‘cercar’. Prové del llatí quarere. “És anat a querre el pallago a l’escola”, per exemple, equival a “Ha anat a cercar el noi a l’escola”. No és pas viu a tota Catalunya Nord.

Regantar

El verb regantar (o reguantar) vol dir ‘vomitar’.

Remostegar

Remostegar significa ‘mormolar, murmurar’.

Les calces són les mitges?

Re-no-val

Un mot molt expressiu: un re-no-val és una ‘persona que no val res, sobretot moralment’. No és general a tota Catalunya Nord.

Se’n repatriar

Se’n repatriar significa ‘guarir-se’, ‘refer-se d’una malaltia’. És un mot –un significat– que no surt a cap diccionari.

Repotegar

El verb repotegar vol dir ‘rondinar’. L’Alcover-Moll ho escriu amb u, reputegar, i diu que prové de ‘reputa’, però sembla que té relació amb rebotegar, d’aquest mateix significat, que pot provenir de rebotir.

De trucalembut 

Quan diem que una cosa és de trucalembut volem dir que és ‘de nyigui-nyogui, de fireta’.

Veire

El nom veire, pres de l’occità, vol dir ‘got’. És general a Catalunya Nord i l’han fet servir poetes de tot el país.

El “rossellonès” és un dialecte?

Fent aquest article, he pogut veure que hi ha qui posa en qüestió la condició de dialecte d’aquest conjunt de parlars del nord. Per començar, el doctor Veny, quan descriu el “dialecte rossellonès”, n’exclou l’Alta Cerdanya, que situa dins el català septentrional de transició. De fet, s’ha descrit el parlar cerdà (del nord i del sud), amb unes característiques pròpies ben singulars. Alhora, quan he cercat alguns dels mots de la llista al diccionari Alcover-Moll, m’he trobat sovint que o bé els restringien a alguna comarca i prou (per exemple, amb la marca “Ross.”, ‘Rosselló’), o bé n’ampliaven l’extensió més enllà de les comarques nord-catalanes (“pir-or”, és a dir, ‘Pirineu oriental’).

Però a l’hora de qüestionar que el català septentrional sigui realment un dialecte, hi ha quin ha anat més enllà. El 1975, la professora Anna Sardà i Roqueta va presentar el seu estudi “Le mythe du dialecte roussillonnais” (‘El mite del dialecte rossellonès’), basant-se en la tasca d’Enric Guiter per a l’Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales). En la conclusió final d’aquest treball de Sardà diu: “L’objectiu principal del present estudi era qüestionar el ‘dialecte rossellonès’ que conservaven molts lingüistes catalans. Cal reconèixer que res no justifica el traçat de la frontera dialectal tradicionalment acceptada entre ‘dialecte rossellonès’ i ‘dialecte central’. Les diferències entre els punts situats a banda i banda d’aquesta línia són, al contrari, particularment petites, i hem d’admetre que aquest anomenat ‘dialecte rossellonès’ no tenia sinó el caràcter d’un mite que cal abandonar.”

Advertiments finals

Ultra les errades que pugui contenir la llista d’aquest article, sobretot pel fet que –malgrat haver demanat assessorament– no sóc nord-català, demano als lectors que tinguin en compte que hi ha mots o variants molt locals, en tots els parlars catalans, i segurament en totes les llengües. I és bonic que sigui així. (Vegeu, si us abelleix, les setze maneres de dir sargantana aplegades per Alcover i Moll.)

A la llista no hi trobareu gal·licismes corrents en aquests parlars (com carrota o votura), perquè no era l’objectiu d’aquest article. També he mirat d’estalviar-m’hi mots que són en més parlars, com ara ca.

Fent aquest recull, he trobat diferències notables entre informadors. Allò que per a un era vivíssim per a un altre era molt estrany. No cal dir que això m’ha fet ballar el paraigua i ha dificultat la tria. Per això he renunciat a fer-hi constar mots o locucions tan expressius com pruna dels ulls (‘nineta’), llucet (‘llamp’) o s’anguilar (‘entrar o sortir d’un lloc, discretament’).

Com a la resta del país, els mots es perden. L’escriptor Joan-Lluís Lluís, per exemple, deia el novembre passat que rambolar (‘renyar’) és un verb “del tot sepultat”, per bé que els meus informadors encara me l’han fet arribar. Com tants i tants mots de la nostra llengua, segurament que té mala peça al teler, però no ha dit ningú que no es pugui recuperar. Per si de cas, m’encomano al gran poeta i filòleg Josep Espunyes, que diu: “Els mots es perden, però si els escrius, no.”

El 3 de juliol de 2000 es va tallar prematurament, molt abans que no tocava, una vida dedicada en cos i ànima a l’arquitectura. Parlem d’Enric Miralles i Moya, nascut a Barcelona tan sols quaranta-cinc anys abans i lligat, d’ençà de la fi de la dècada de 1970, tant a l’ensenyament universitari com a l’exercici professional amb tot un seguit d’estudis arquitectònics, ara acompanyat de col·legues de formació com per exemple Albert Viaplana i Helio Piñón, ara amb les seves dues companyes de vida, també grans arquitectes: Carme Pinós, primer, i Benedetta Tagliabue, posteriorment.

Per a recordar la figura capital de Miralles en el vint-i-cinquè aniversari de la mort, en repassem el llegat arquitectònic que va deixar per racons de tot el planeta just quan s’acosten les vacances d’estiu i, poc o molt, tothom aprofita alguns dies per viatjar. Partint del catàleg molt detallat que Eduardo Almalé Artal en va elaborar el 2016, ací teniu els deu projectes materialitzats fora dels Països Catalans, un terç del total que va signar durant les tres etapes laborals esmentades.

Palau d’Esports d’Osca (1989-94)

Mapa a Google

En l’etapa professional amb la seva primera dona, l’arquitecta Carme Pinós, un dels grans projectes que va rebre l’estudi que compartien va ser el del Palau d’Esports d’Osca, a l’Aragó, en el qual van participar ja una llarga llista de col·laboradors que, de fet, el van acompanyar en molts projectes posteriors: Agustí Obiols, Rocío Peña, Joan Callís, Rodrigo Prats, Josep Ustrell, Francesc Pla…

Fotografia: Viquipèdia. Centre Social del Círculo de Lectores de Madrid (1990-92)

Mapa a Google

Situat al cèntric carrer d’O’Donnell de Madrid, és un dels primers encàrrecs importants de l’estudi que Miralles va crear amb la segona dona, l’arquitecta milanesa Benedetta Tagliabue, i l’únic que va desenvolupar a la capital espanyola. Dissenyat seguint unes línies modernes i avançades a l’època i amb elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca, es destaca per l’ús de la fusta com a material principal. Actualment és l’anomenat Espai Bertelsmann.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Pavelló de Meditació a Unazuki (1991-93)

Mapa a Google

En paral·lel a l’edifici madrileny, l’estudi EMBT va entomar una obra molt especial a l’altre extrem del planeta, al Japó: es tracta d’un vistós pavelló dedicat a la meditació i a la contemplació del paisatge sobre el riu Kurobe, a la prefectura de Toyama, en què l’acer i la fusta es fusionen amb la vegetació i l’aigua.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Plaça de l’estació i pavelló d’acollida de visitants (1991-93)

Mapa a Google

En la mateixa estada japonesa i en una línia semblant a la del mirador, la parella d’arquitectes va concebre una nova entrada a l’estació de Takaoka, també a la prefectura de Toyama. Una obra que van resoldre amb alumini en sintonia amb el caràcter de la ciutat, una de les principals productores d’aquest material al Japó.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Kolonihaven (1996)

El mateix any en què, encara al Japó, Miralles i Tagliabue duien a terme una instal·lació artística amb el nom de Heaven, a Copenhaguen –com a Capital Europea de la Cultura del 1996– van rebre la invitació d’aixecar una caseta de fusta als afores de la ciutat. Kolonihaven, com van batejar aquell projecte experimental, reflectia tota una vida familiar i, de fet, hi va col·laborar la primera filla del matrimoni, un nadó aleshores. Val a dir que, actualment, hi ha una reconstrucció de la Kolonihaven als jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona, com a caseta de jocs infantils i, alhora, com a homenatge familiar a Miralles a la ciutat on va néixer.

Fotografia: Viquipèdia. Sis habitatges a Borneo Eiland (1996-2000)

Mapa a Google

Al port central d’Amsterdam, a l’illa de cases formada per Pompmanstraat, Scheepstimmermanstraat i Stuurmankade, Miralles i Tagliabue van aixecar un conjunt d’habitatges plurifamiliars amb el nom de Borneo, una intervenció a gran escala, amb jocs geomètrics i de colors, convertida en un reclam arquitectònic un xic amagat a la ciutat dels canals.

Fotografia: EMBT. Staatliche Jugenmusikschule d’Hamburg (1998-2000)

Mapa a Google

En una línia que recorda lleugerament la intervenció d’Amsterdam, a l’àrea central d’Hamburg, al carrer Mittelweg, 42, s’aixeca l’escola de música juvenil de la ciutat, l’únic projecte materialitzat per l’estudi EMBT a Alemanya. Propostes anteriors, com ara la construcció del Palau d’Esports de Chemnitz (1995) i de l’auditori de l’Escola d’Art de Frankfurt (1997), no es van arribar a concretar.

Fotografia: EMBT. Rehabilitació de l’Ajuntament d’Utrecht (1999-2001)

Mapa a Google

En una ciutat amb una vinculació directa amb la història del nostre país, atès que el 1713 s’hi va signar el tractat infaust que posava fi a la guerra de Successió i abandonava els catalans a la seva sort, Miralles i Tagliabue es van encarregar de rehabilitar i d’ampliar l’edifici de la municipalitat. L’encàrrec es va acabar poc després de la mort de Miralles.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Campus de la Universitat de Vigo (2000-04)

Mapa a Google

En la intervenció arquitectònica de l’estudi EMBT a l’aulari, el poliesportiu i el centre comercial del Campus Universitari de Vigo, a Galícia, Miralles va poder participar en el procés de conceptualització, però ja no va poder ser present en la fase de concreció i construcció.

Fotografia: EMBT. Parlament d’Escòcia a Edimburg (2000-04)

Mapa a Google

I com a colofó de la ruta i de la cronologia, cal parlar de la joia de la corona de Miralles i Tagliabue, l’edifici del parlament d’Escòcia a Edimburg, un projecte que el seu estudi va guanyar per concurs el 1998 i en què es van esforçar per mirar d’arrelar l’hemicicle a la idiosincràsia escocesa. El parlament de Holyrood és l’edifici més emblemàtic i en certa manera simbòlic de la seva carrera, però també el més problemàtic per un important sobrecost final. Se’n va arribar a publicar un informe oficial i tot, que va eximir de responsabilitat l’estudi barceloní. Tota la polèmica, cal dir, Miralles ja no la va viure.

Fotografia: Parlament d’Escòcia.

I una mica més: El parlament d’Escòcia no és l’únic dissenyat per arquitectes del nostre país. A Geòrgia, tal com vam explicar en un article anterior, n’hi ha un altre d’aixecat per un estudi d’enginyeria valencià i inspirat en l’icònic Hemisfèric de València, de Santiago Calatrava.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquesta setmana, els joves ex-tutelats han estat notícia arran de les reclamacions que han rebut per part per part de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) –abans DGAIA– per les prestacions econòmiques que, segons l’administració, van rebre indegudament. Ells han alçat la veu i han denunciat que era una injustícia i que eren diners que els calien.

Se n’ha parlat molt, del col·lectiu. Hi ha gent que els reclama que tornin fins al darrer euro de les prestacions i les xarxes socials s’han omplert de missatges racistes i provinents de l’extrema dreta, amb comentaris estigmatitzadors i criminalitzadors. Qui són, exactament, els joves ex-tutelats? Quines dificultats tenen? Com és el sistema que els ha de protegir? Manquen recursos? Tenen la capacitat de tornar els diners que els reclamen? Com s’expliquen les irregularitats que hi ha hagut a la DGAIA?

De tot plegat, en parlem amb Rita Grané, directora de l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants de Barcelona.

—Com vau rebre l’escàndol de les irregularitats a la DGAIA?
—Amb molta tristesa i dolor. Sabem que l’administració vol acompanyar el jovent en la seva emancipació, però potser la gestió administrativa no és prou adequada en molts àmbits. El que sí que creiem molt important és que hi hagi una molt bona gestió dels diners públics, molt necessaris per a aquest jovent. Aquestes prestacions són per a sortir de la tutela, sortir del sistema de protecció. I són uns recursos de 700 euros mensuals a la majoria d’edat, que els permet de tenir un mínim recurs per a continuar amb la seva trajectòria, en molts casos encara educativa, i buscar habitatge, entrar al mercat laboral, tenir una petita miniautonomia. Qualsevol jove amb família té un suport econòmic. Aquests nois i noies no en tenen, i a sobre els demanem que visquin en una situació de precarietat molt alta.

—Per què la gestió administrativa no és prou bona? Teníeu sospites de les irregularitats?
—No. El que hem anat veient i reclamant a l’administració és que hi ha molt retard en la tramitació, en la concessió de les prestacions. Hi ha casos en què ha passat quasi un any i mig i aquest jove no tenia res. No pot ser que quan una persona demana una prestació, que la necessita per a viure, es trigui tant de temps a resoldre-la. Passa igual amb el seguiment. Amb el nostre jovent, ens ocupem que es compleixin els requeriments administratius, com ara notificar quan tenen feina. Però n’hi ha molts que ho han comunicat i no els han fet cap canvi administratiu. Això sabíem que passava, que l’administració no és prou àgil en el funcionament, en la gestió de les prestacions.

—Però a què ho atribuïu?
—L’Àrea de Suport al Jove, l’organisme de dins la nova DGAIA que és responsable de l’acompanyament en la majoria d’edat, no té els recursos necessaris. En els darrers anys, hi ha hagut un empitjorament dels recursos humans disponibles. Mentre hi havia un creixement de persones en el sistema de protecció, hi havia una reducció de recursos disponibles. Les entitats socials hem anat dient que calien més recursos. No és que hi hagi una mala voluntat, és que realment no hi ha els recursos necessaris. I aquí sí que hi ha un tema polític important. Per una banda, hi ha consciència que cal acompanyar aquest jovent en aquesta etapa vital, però, per una altra, no és prioritari.

—Els governs sempre diuen que és prioritari, que cal blindar-ho, parar-hi atenció.
—No és així. És a dir, massa vegades hi ha bones intencions, però això no s’acompanya d’un pressupost adequats. Els serveis socials estem molt precaritzats en molts àmbits. Anys enrere ho havíem comentat alguna vegada i et deien que no passava res perquè els joves podien viure sota un pont. No pots deixar cap jove sense suport perquè són el futur de la nostra societat i, per tant, cal garantir que aquests joves tinguin les mateixes oportunitats que la resta.

—Quin pressupost cal?
—És difícil de saber-ho del cert. Però hi ha coses senzilles que també són significatives. El salari que tenim al conveni del sector és d’un 30% menys que el que té la mateixa categoria professional en el sector públic. Com a mínim, s’hauria d’augmentar d’un 30% el pressupost dedicat a projectes i a entitats socials. També per equiparació amb uns altres sectors que també es considera que són prioritaris, sanitat i educació. Quan diem que l’administració no ens té en compte, això afecta fins i tot quan et donen una subvenció, que poden passar mesos sense rebre els recursos econòmics i ens posen en situacions de precarització econòmica molt gran.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—En l’àmbit social, molts professionals es cremen. Estrès, ansietat, condicions i situacions complicades… Hi ha dificultats per a trobar gent?
—De trobar-ne, no. Que es quedin, sí. Perquè els formem i després se’n va anar a l’administració. No és només un tema de diners. També es cremen perquè no hi ha recursos per al jovent, perquè acompanyes situacions molt complexes, amb un creixement en patologies de salut mental i dificultat en la sortida d’emancipació. Hi ha els recursos de pisos assistits fins a vint-i-un anys, però no n’hi ha per a tots els joves. Manquen recursos. I després dels vint-i-un, què? Com continuem les trajectòries? Com els acompanyem si no hi ha accés a l’habitatge? També hi ha prejudicis a oferir una plaça d’habitatge a un jove que no pugui comptar amb un aval de la família.

—Quina situació els presenten a partir dels divuit anys, quan deixen d’estar tutelats?
—Se’ls ofereix l’Àrea de Suport al Jove. La Generalitat mateixa té un recurs que és una cartera de serveis, uns pisos assistits de quatre o sis places, amb acompanyament educatiu. Això és una prestació, una de les que hi ha. Igual que hi ha la prestació econòmica dels 740 euros, també fins a 21 anys, que pot ser ampliable fins a 23 si estudien i no han acabat. Si estan a mig grau, ho poden ampliar fins a 23. No hi ha recursos d’habitatge per a tot el jovent que surt. Més o menys, calculem que cada any surten del sistema de protecció al voltant d’uns 1.300 joves a Catalunya. I places d’habitatge, n’hi ha com a molt per a la meitat. Els joves poden triar. El problema és que si tria tornar amb la seva família, perd el dret a la prestació econòmica. Pot triar compartir pis, però amb els preus que hi ha, per exemple, a la ciutat de Barcelona, amb habitacions a 600 euros, amb 700 euros no vius.

—I quin paper hi té ací Punt de Referència? Quina relació teniu amb la DGAIA?
—Gestionem tres pisos assistits amb un valor afegit, que és poder participar en els nostres programes de mentoria. D’una altra banda, tenim un seguit de projectes propis. L’entitat no va néixer per a gestionar pisos assistits, tot i que entenem que un jove sense un lloc on viure no se’n pot sortir, i per això tenim la part d’habitatge. Vam néixer per a combatre la soledat no desitjada d’aquest pas de la majoria d’edat en un moment en què els joves no tenen la xarxa familiar de suport. L’administració ens reconeix l’expertesa i ens subvenciona una part d’aquests projectes. També hem tingut interlocució per explicar-nos, o que el nostre jovent hagi pogut explicar necessitats, dificultats amb què es troben. En alguns casos, algun director o directora general els ha rebut i els ha atès. Busquem tenir una interlocució directa per a demanar millors condicions, resolucions de les prestacions amb temps, més recursos. Els diem que necessitem més recursos en salut mental, també per a la població en general, però especialitzats en joves i en joves migrants. Necessitem accés a un habitatge jove, un pla d’emancipació jove, que un jove pugui estudiar i, en tot cas, treballar o tenir una prestació que li permeti viure i acabar uns estudis.

—En habitatge, fa temps que denuncien que com més va més joves estan abocats al sensellarisme. És una mostra clara que el sistema falla.
—Claríssimament. No hi ha bones polítiques d’accés a l’habitatge per als joves. En molts països europeus hi ha les polítiques d’emancipació. Els joves marxen a divuit anys, aquí marxen als trenta de casa. En molts llocs d’Europa hi ha polítiques d’emancipació, recursos, habitatge jove, un seguit de prestacions que et permeten estudiar i tenir accés a un lloc on viure. Ni Catalunya ni Espanya tenen plans d’emancipació juvenil. I, per tant, cal que pensem polítiques des d’aquí, que no només ajudaran aquests joves, sinó tots els joves.

—Molts joves podem emancipar-nos. I si mai ens va malament, sabem que hi ha casa dels pares. Molts d’ells no tenen aquesta opció, ni la xarxa.
—I si ocupen algun lloc, són delinqüents. Al final, necessites un lloc on viure. Acompanyem joves que estudien graus de FP o universitaris i viuen al carrer. Unes situacions que et preguntes: quin model de societat creem? Volem aquest futur per a la nostra societat? Intentem que hi hagi també polítiques que puguin trencar la barrera econòmica i de racisme, no només per raons d’immigració. Perquè si no tens algú que t’avala, no et lloguen una habitació ni un pis.

Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què n’opineu, de la refundació de la DGAIA?
—Esperem conèixer-ho a fons. Fa molts anys que parlem de refundació de la DGAIA. Sabíem que hi havia neguits i ganes de canviar les coses. Que s’incorporin les paraules “protecció” i “prevenció” en el nom ens sembla fantàstic si això va seguit de recursos.

—La consellera Mònica Martínez Bravo fa molt d’èmfasi en la prevenció.
—Sí, passa que encara no hem vist polítiques dirigides a la prevenció. Encara no ens les han compartides, però hi estem cent per cent d’acord.

—Quines polítiques us imagineu?
—Nosaltres treballem més amb joves, però la gent que treballa amb infància fa molt de temps que diu que s’ha de treballar més, i més a fons, amb les famílies perquè puguin estar al costat dels joves, perquè tinguin recursos i puguin acompanyar-los.

—El darrer episodi de l’escàndol de la DGAIA han estat les prestacions econòmiques que es reclama als joves ex-tutelats. Alguns expliquen que hi ha companys que han sospesat de suïcidar-se i tot. És molt greu.
—Hi ha situacions molt complexes. Tot i que siguin joves que segurament se’n van sortint, vénen de situacions molt complexes, personals i d’entorn. Això és una agressió, i així ho viuen. La majoria no tenen xarxa. Nosaltres vam néixer per combatre aquesta soledat. Fa quasi trenta anys que treballem amb la figura educativa de referent d’emancipació, perquè en algun moment poden necessitar ajuda i suport. Això és bàsic, i el sistema hauria de garantir-ho, però no ho fa. Parlem de tenir xarxes per als temes més quotidians, del lloc on viure, de tenir diners a la butxaca. O quan passen coses com això de les reclamacions, els joves ens diuen que no tenen ningú amb qui comptar. Alguns han demanat a companys d’estudi ajuda per a entendre els documents. Perquè l’administració s’adreça amb un llenguatge molt agressiu, incomprensible; ja va passar amb la renda garantida. Hi ha molts joves que no el poden entendre, ni atendre. Amb aquests recursos, si has fet les notificacions, creus que ho has fet bé. Si l’administració no respon, penses que no calia fer res més. Un error administratiu l’ha d’assumir l’administració, no l’ha de carregar en les persones, i menys si són altament vulnerables. L’administració ha de garantir que les prestacions funcionen bé en tot el circuit, també en l’atorgament, a l’inici i al final de tot el procés. Defensem les bones pràctiques, però també la no-dependència. Que hi hagi prestacions, però que no es cronifiquin, sinó que s’ofereixin oportunitats. Sempre treballem perquè els nois puguin trobar una feina i es puguin mantenir. Les prestacions hi han de ser per cobrir necessitats puntuals i servir de catapulta, de palanca d’èxit.

—Les xarxes són plenes de gent reclamant que els ex-tutelats tornin les prestacions. Realment, les poden tornar?
—No. No les poden tornar perquè no tenen una xarxa familiar de suport i s’han d’espavilar en el dia a dia, i viure és car. La majoria dels nois, si han tingut un bon acompanyament, potser hauran après a fer un bon pla d’estalvi. Però això no vol dir que puguis retornar segons quins imports. I més, quan han passat tants anys. Quatre anys després, qui s’espera que et reclamin res? Això de demanar el reintegrament no té cap mena de sentit, genera angoixa.

—Sou del mateix parer que la síndica de Greuges, que si hi ha error administratiu, ho ha d’assumir l’administració.
—Sí, i que millorin i ho arreglin. Si l’error és perquè no ho has fet bé, ho has d’assumir. No has posat els recursos necessaris, no has fet el seguiment que calia.

—I si en algun cas es comprova que realment hi ha hagut irregularitats per part d’algun ex-tutelat?
—Com s’ha fet en el món de les hipoteques, quan va haver-hi tota la crisi econòmica? Hi ha coses que poden ser negociables. Imaginem que hi ha hagut una mala praxi i que n’hi ha hagut algun, que pot haver estat fins i tot per desconeixement. En aquest cas, s’ha de treballar amb aquella persona, com es fa en els serveis socials, fer un pla de retorn, veure fins on es pot assumir. El que no pots fer és deixar algú sense res. Això no pot ser, de cap manera. Només ho faria en casos en què es pogués demostrar que hi ha hagut realment una mala fe. En els casos en què això no es pot demostrar, és simplement un error administratiu. I serà en la immensa majoria de casos.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Enmig d’aquest context, les xarxes socials són plenes de missatges racistes i d’extrema dreta i vinculen els joves ex-tutelats amb els menors estrangers no acompanyats. Qui són, exactament, els joves ex-tutelats?
—Són nois i noies que han hagut de viure la infància o l’adolescència sense la família, per raons molt diverses. Poden haver estat separats de la família per causes de violències, de desemparament, d’orfandat, de maltractament, o bé per haver fet una migració sense la família, com a menors d’edat, tots sols. La legislació demana que, en aquests casos, el noi o la noia quedi sota la tutela de l’administració, en aquest cas és la Generalitat, que assumeix el rol de la família, la responsabilitat i la cura. Han de superar situacions personals molt difícils i tenen molta necessitat de suport i d’acompanyament. Però també vull parlar-ne en positiu. Com que no tenen el suport familiar, són nois i noies molt resilients. Quan els ofereixes qualsevol recurs o oportunitat, l’aprofiten. Per tant, no volen viure de prestacions. Volen viure i tenir accés a oportunitats, aquelles que moltes vegades ens dóna la nostra xarxa, la família, l’entorn. I accés al primer lloc on viure, a la primera feina o als estudis, o a treure’t el carnet de conduir, a moltes coses.

—Si això no fos poc, han de fer front a tota mena de missatges criminalitzadors, estigmatitzadors i deshumanitzadors.
—L’extrema dreta viu de crear por en la població. I per crear-la, has de crear enemics que tens a casa i buscar persones que et volen mal. Es generen discursos d’odi basats en la por, dient que hi ha gent que et vol treure la feina o la llar, o et vol agredir. La població atemorida vota extrema dreta. La població a qui es convenç que perdrà drets perquè unes altres persones els els prenen, vota extrema dreta. Quan algú ve al nostre voluntariat i coneix el jovent, no entén aquests discursos, veu que no té res a veure amb aquests nois i noies. Són discursos absolutament falsos i malintencionats.

—En les irregularitats a la DGAIA, la Sindicatura de Comptes ha assenyalat directament dues fundacions, Resilis i Mercè Fontanilles. Durant aquest temps, us heu sentit assenyalats?
—Com a entitat, no ens ha arribat cap qüestionament. Però també és veritat que mirem de ser totalment transparents. Tenim publicada una auditoria econòmica anual, amb molt de detall i profunditat, auditat externament. Expliquem els costos de tot el que fem, treballem amb la màxima transparència i suposo que la gent del nostre entorn ho valora. Ara bé, quan sents que diuen que al tercer sector hi ha gent fosca, que busquem un enriquiment, penses en com patim per aconseguir els recursos econòmics, per poder acompanyar aquest jovent i garantir oportunitats. La gent que ens posa aquestes etiquetes desconeix molt el sector. Els animaria que s’acostessin a les entitats, que hi parlin.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

Bloomberg · Patpicha Tanakasempipat

Els Shinawatra, la dinastia de multimilionaris que ha dominat la política tailandesa durant més de dues dècades, torna a ser a punt de ser defenestrada del poder. El centre de la polèmica és ara la primera ministra del país, Paetongtarn, que ha estat suspesa del càrrec pel Tribunal Constitucional tailandès tot esperant la sentència del cas en què és investigada per haver vulnerat dels codis de conducta ètica.

La investigació culmina el terratrèmol polític causat per la filtració d’una trucada amb el primer ministre de Cambotja d’aleshores, Hun Sen, en què Shinawatra criticava l’exèrcit tailandès i semblava posar-se del costat del govern cambotjà en la disputa fronterera que involucrava tots dos països.

L’escàndol ja havia desfermat una onada de protestes al país, en què milers de persones van sortir als carrers per exigir la dimissió de la primera ministra. A mitjan juny, el segon partit més important de la fràgil coalició de govern tailandesa sortí de l’executiu. Si un altre aliat es retira de la coalició mentre el tribunal delibera sobre el cas de Shinawatra, el primer ministre en funcions de Tailàndia podria veure’s obligat a dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades.

Elegida mitjançant votació parlamentària l’agost del 2024, Paetongtarn Shinawatra –la dirigent més jove de la història de Tailàndia– podria convertir-se en la tercera política de la família Shinawatra a perdre el poder abans d’acabar la legislatura. El cas posarà a prova la democràcia a Tailàndia, un país on hi ha hagut uns quants cops d’estat aquestes darreres dècades, i on l’exèrcit i la monarquia continuen acumulant grans cotes de poder polític.

Quin ha estat el detonant de la crisi?

El detonant immediat de la crisi ha estat una disputa territorial a la frontera entre Tailàndia i Cambotja que s’intensificà al maig, quan un enfrontament entre exèrcits a la zona fronterera de Chong Bok, que tots dos països es disputen, causà la mort d’un soldat cambotjà. Tant Tailàndia com Cambotja reforçaren el desplegament de tropes a la zona i restringiren els passos fronterers. Fins ara, els intents de trobar una solució diplomàtica a la crisi han fracassat.

Manifestants participen en una protesta contra el govern de Tailàndia a Bangkok, la capital del país, la setmana passada (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

En la trucada amb l’ex-primer ministre cambotjà, filtrada per Hun Sen mateix, Paetongtarn Shinawatra sembla culpar de la crisi les accions de l’exèrcit tailandès. La primera ministra ha demanat perdó per les declaracions i ha dit que tenia al cap els millors interessos de Tailàndia i que els seus “comentaris comprensius” i el seu “to suau” formaven part d’una estratègia de negociació més àmplia per a rebaixar tensions.

Quines implicacions pot tenir l’escàndol per a la política tailandesa?

Si la justícia tailandesa condemna Shinawatra, la primera ministra serà inhabilitada indefinidament, atès que la constitució del país prohibeix a qualsevol persona condemnada per haver vulnerat el codi ètic del país d’exercir càrrecs polítics.

Fins i tot en cas que la justícia li permetés de continuar de primera ministra, el marge de maniobra de què disposarà Paetongtarn Shinawatra serà ben estret. La sortida del govern del Partit Bhumjaithai, conservador i monàrquic, ha reduït els escons de l’executiu al parlament de 495 a tan sols 255, cosa que equival a poc més de la meitat dels diputats de la cambra.

En una situació extrema, les protestes podrien agreujar-se fins al punt d’empènyer l’exèrcit a intervenir. Les forces armades tailandeses, que han estat un actor clau a la política tailandesa durant dècades, han perpetrat prop d’una dotzena de cops d’estat del 1932 ençà, quan Tailàndia passà de ser una monarquia absoluta a una monarquia constitucional.

Qui són els Shinawatra, i per què són tan importants en la política tailandesa?

Descendents de la immigració xinesa, els Shinawatra han estat la força motriu rere els diferents partits que han guanyat la majoria de les eleccions generals de Tailàndia del 2001 ençà: aquestes darreres dues dècades, ni més ni menys que tres membres de la família han ocupat el càrrec de primer ministre, el més poderós del país. Tanmateix, els membres del clan han estat repetidament defenestrats dels càrrecs polítics per la classe monàrquica del país, que els considera una amenaça al seu poder.

El poder electoral i el múscul econòmic dels Shinawatras han convertit la família en una de les grans amenaces al poder de l’elit política tailandesa, que ha dominat les institucions estatals amb mà de ferro d’ençà de la fi de l’era de la monarquia absoluta, als anys trenta del segle passat. Thaksin Shinawatra, en particular, ha aconseguit de guanyar-se el suport dels votants de classe treballadora del nord i el nord-est del país, que conformen la majoria de l’electorat tailandès, gràcies a les seves ambicioses iniciatives econòmiques.

Thaksin Shinawatra, el multimilionari pare de Paetongtarn, s’ha erigit en una de les figures més influents de la política tailandesa d’ençà que fou nomenat primer ministre del país, l’any 2001. Thaksin reedità el càrrec l’any 2005, després d’una victòria electoral aclaparadora, però el seu segon mandat acabà abruptament tan sols un any després, quan un cop militar el defenestrà. El 2008, l’ex-primer ministre abandonà el país per evitar de ser empresonat per uns càrrecs de corrupció que ell sempre ha defensat que tenien motivacions polítiques.

Paetongtarn Shinawatra i el seu pare, Thaksin, en una cerimònia a Bangkok l’any 2023 (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

La seva germana, Yingluck Shinawatra, va tenir una sort semblant després d’haver guanyat les eleccions del 2011 i haver-se convertit en la primera dona a exercir el càrrec de primer ministre del país. Yingluck fou destituïda per ordre judicial el 2014; setmanes més tard, el seu govern fou enderrocat en un altre cop d’estat.

El maig del 2023, després de gairebé nou anys de govern amb el suport de l’exèrcit, el partit Pheu Thai dels Shinawatra fou segon en les eleccions que guanyà Move Forward, un partit de nova creació que tingué èxit especialment entre els votants joves i urbans, i que es presentà a les eleccions amb la promesa de modificar la llei de lesa majestat, que restringeix què pot dir-se sobre la poderosa monarquia del país.

En resposta, el Pheu Thai i els partits conservadors i pro-establishment uniren forces en una gran coalició encapçalada per Srettha Thavisin, que fou nomenat primer ministre. L’acord, negociat per Thaksin Shinawatra, li permeté de tornar del seu exili autoimposat. Menys d’un any després, Srettha Thavisin fou destituït del càrrec per ordre judicial després de ser condemnat per haver vulnerat el codi ètic del país. Fou aleshores que el parlament elegí la filla petita de Thaksin, Paetongtarn, com a nova primer ministra.

Sortir de l’ombra del seu pare ha estat tot un envit per a Paetongtarn Shinawatra, atès que molts continuen considerant Thaksin el cap a l’ombra del Pheu Thai. Durant el seu breu període de primera ministra, Paetongtarn sovint s’ha vist obligada a respondre preguntes sobre la suposada influència del seu pare al seu govern i ha hagut de fer front a una allau de demandes d’inhabilitació per part dels seus rivals polítics, que han provat de defenestrar-la del càrrec amb el pretext d’evitar que el seu pare influenciés el govern per la porta de darrere.

Encara que la primera ministra superi la crisi actual, és probable que els problemes legals del seu pare continuïn essent un maldecap per a Paetongtarn. Thaksin té pendent un judici per injúries a la corona, en un cas que es remunta a una entrevista del 2015. La vista ha començat aquest mes, el mateix mes en què el Tribunal Suprem del país començarà a deliberar si el període que Thaksin passà ingressat en un hospital policíac, després d’haver tornat de l’exili, pot commutar-se per la sentència de presó a què fou condemnat per corrupció.

Thaksin Shinawatra (dreta) saluda els seus partidaris després d’haver tornat de l’exili, l’any 2023 (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

Encara que l’acord que Thaksin negocià el 2023 implicà el retorn del Pheu Thai al govern tailandès, l’aliança amb els monàrquics féu minvar la popularitat del partit entre els votants tailandesos i podria perjudicar-ne els resultats en les pròximes eleccions generals, previstes per al 2027 si s’esgota la legislatura.

Move Forward fou dissolt l’any passat, després d’haver estat condemnat per la justícia per haver vulnerat la legislació electoral, i tot seguit els dirigents de la formació fundaren el Partit del Poble, també amb l’objectiu de fer una reforma profunda del sistema polític tailandès. L’agenda econòmica de la formació, que ha promès d’impulsar programes socials a gran escala amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida del gruix dels tailandesos, ha desafiat l’estatus de Pheu Thai com a partit de la classe treballadora. Molts tailandesos tenen problemes d’endeutament, en un país en què la desigualtat és molt gran i en què el creixement econòmic s’ha anat alentint aquests darrers anys.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb