La policia basca ha detingut el mànager de les rondes de concert de 31 FAM i més grups de l’escena urbana catalana per un presumpte delicte d’agressió sexual i d’un de descobriment i revelació de secrets. La detenció s’ha fet després de la denúncia de dues persones, que segons que ha explicat la SER, acusaven l’home d’haver col·locat una càmera amagada al lavabo amb l’objectiu d’enregistrar artistes despullats.

Fonts de 31 FAM han explicat a l’ACN que van acomiadar el detingut tan bon punt van assabentar-se dels fets. A més, han aclarit que l’home treballava en el grup com a proveïdor i que el presumpte delicte no es va cometre en cap concert ni ronda del grup.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el director de Rodalia, Antonio Carmona, han demanat disculpes per una nova jornada de caos ferroviari. Aquest matí, una incidència en el subministrament elèctric de la catenària entre Bellvitge i el Prat de Llobregat ha deixat un tren aturat, i els passatgers han hagut de ser evacuats.

Restablerta la circulació de trens entre Bellvitge i Gava després d’un matí de caos ferroviari

Durant una estona, s’ha tallat del tot el servei perquè els passatgers de trens aturats, una volta evacuats, poguessin caminar per les vies cap a les estacions més properes. La incidència ha afectat vora 900 persones.

El caos d’aquest matí tanca una setmana negra per al servei de Rodalia, tot just després d’haver recuperat la circulació de trens pel túnel de Roda de Berà (Tarragonès) un cop han acabat unes obres que han durat tres mesos.

Davant d’aquesta situació, el president de la Generalitat ha admès que aquests incidents no són acceptables i s’ha disculpat: “Demano excuses a tots els ciutadans afectats”. A més, ha promès tots els esforços i recursos del govern per a reconduir, revertir i resoldre la situació. Segons Illa, el govern hi posa “tota l’atenció” i diu que fan inversions a Rodalia després de “molts anys de desatenció”.

També ha subratllat que treballen en un nou model de governança, arran del traspàs de Rodalia, perquè hi hagi un millor servei. Finalment, ha assegurat que l’executiu està en les solucions i no en les polèmiques.

Per la seva banda, Antonio Carmona també ha demanat disculpes i ha agraït la feina dels Mossos d’Esquadra, els bombers i la guàrdia urbana de l’Hospitalet de Llobregat, que han contribuït a l’evacuació dels passatgers del tren aturat.

El director de Rodalia, Antonio Carmona, donant explicacions de les incidències a l’estació de Sants de Barcelona

També ha explicat que des del govern treballen en un pla de mesures urgents per a millorar el servei. “No voldria estar aquí per aquesta incidència, sinó per explicar les bondats del pla d’acció”, ha admès.

Preguntat sobre que la causa de la incidència fos un boicot a les instal·lacions, ha assegurat que encara s’han de determinar les causes del problema.

Paneque responsabilitza la manca d’inversió

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, també ha lamentat el caos ferroviari. “Són unes imatges que no volem per Catalunya ni pels usuaris de Rodalia”, ha dit des de la Vall d’en Bas. Ha assegurat que no hi ha hagut moments de perill per les persones atrapades i que han hagut de caminar per les vies, però ha admès que s’hauria pogut donar una atenció molt millor a l’usuari sobretot pel que fa a la informació i l’acompanyament.

La consellera ha insistit que les incidències es produeixen perquè la xarxa està “clarament desactualitzada” i fa anys que pateix “desinversió”.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque

A banda, ha explicat que es reunirà avui amb Adif, Renfe i el ministeri espanyol de Transports, en el marc de les reunions diàries que fan per supervisar la situació.

El ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha triat la professora de la Universitat d’Alacant (UA) Mar Iglesias com a nova acadèmica de la institució normativa del català al País Valencià. A partir d’avui, ocuparà la vacant que va deixar la filòloga i professora Tudi Torró després de la seua renúncia al càrrec l’any passat.

Iglesias és professora titular del departament de Comunicació i Psicologia Social de la UA. Ha sigut professora de Redacció en Mitjans en Línia en el Màster de Comunicació Digital, i de Comunicació i Mitjans Escrits en el grau de Publicitat i Relacions Públiques. La nova acadèmica també ha impartit assignatures com ara Comunicació 2.0 en el Màster de Comunicació i Indústries Creatives i unes quantes matèries en l’àmbit de la comunicació digital i corporativa. A més a més, va escriure la tesi “Un model de periodisme per a la xarxa, el cas de VilaWeb“, que li va merèixer el reconeixement de la UA.

Quant a la tasca de gestió universitària, ha exercit com a directora del Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística. Durant l’exercici del càrrec, va coordinar les Aules Universitàries a les comarques del sud, i també el programa de cinema en català. A més, va ser responsable de la preparació del Pla d’Increment del València en la Docència i de la col·laboració amb la Càtedra Enric Valor i la Càtedra Antoni Miró.

En l’àmbit professional, ha desenvolupat una extensa activitat en uns quants mitjans de comunicació, com a periodista i com a responsable de mitjans de comunicació i equips de periodistes. Va treballar en el Full Informatiu de Serveis Socials i en Canal 9 Ràdio. Va ser fundadora i directora del primer diari digital a Alacant, AlacantExpress, i va dirigir el gabinet de comunicació de la Universitat d’Estiu de Guardamar.

Cal afegir que va ser vice-presidenta i presidenta en funcions de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i va formar part de la comissió del llibre d’estil d’À Punt i del consell d’informatius. Així mateix, va exercir com a presidenta de FORTA (Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics) i, el 2015, va formar part de la comissió d’experts en Comunicació de les Universitats Valencianes per a la reestructuració de la RTVV.

El govern ha presentat les línies clau per a “contenir” la pressió turística que viuen les Illes. Mesures per a “ni créixer ni decréixer”. La primera, que va ser anunciada per la presidenta Marga Prohens en el debat de política general, és l’eliminació de l’impost de turisme sostenible –l’ecotaxa– el gener i febrer i l’augment en els mesos d’estiu. La segona, la creació d’un impost per als vehicles turístics. També s’han anunciat més línies d’actuació, que contradiuen la política del PP dels darrers anys.

L’ecotaxa passarà de dos trams a quatre. A part d’eliminar-la els dos primers mesos de l’any, al juny, al juliol i a l’agost augmentaria d’1 euro a 2,5, en el tram més baix, i de 4 euros a 6, en el tram més alt. La crescuda més gran afectarà els creuers els mesos d’estiu, en què els turistes hauran de pagar 6 euros la nit. En el cas dels albergs, hostals i càmpings, l’augment serà del 150%, i en els hotels de tres i quatre estrelles, que concentren l’oferta familiar, l’increment serà del 66%.

Els mesos de maig, setembre, octubre, per un costat, i els de març, abril, novembre i desembre, per un altre, es mantenen les quotes actuals. En el cas dels residents, s’ha anunciat la intenció d’una deducció en la declaració de la renda de fins a 250 euros anuals, ja que també han de pagar l’impost. A més, es modifica la finalitat de la destinació de l’impost, prioritzant la sostenibilitat ambiental, les inversions en cicle de l’aigua.

Nou impost als vehicles turístics

El vice-president, Antoni Costa, ha explicat que es proposava la creació d’un nou impost “pioner a Europa” per als vehicles vacacionals. Afectarà vehicles d’ús privat –no vinculats a activitats econòmiques– que circulin per les Illes de manera temporal per un període de sis mesos i que no estiguin inscrits en el registre de vehicles no turístic, que es crearà. També afectarà els vehicles d’ús privat que no paguin l’impost de circulació a les Illes i circulin més de sis mesos a les Illes. I, per últim, els cotxes de lloguer, circulin tot l’any o de manera temporal.

Les tarifes que es plantegen són similars a l’impost de circulació. En el cas dels vehicles de lloguer que sí que estiguin domiciliats a les Illes, podran restar-se de pagar l’impost de circulació. És a dir, la quota que acabaran pagant seria la mateixa. És una mesura perquè els cotxes de lloguer tributin a les Illes, cosa que moltes empreses no fan.

Segons les tarifes que ha anunciat l’executiu –que van en funció de les emissions i del temps que circulin a les Illes– variarien entre els 35 als 150 euros. La tarifa fixa va de 30 a 70 euros en funció de les emissions, mentre que la variable va en funció del període d’ús del vehicle. Tota la recaptació de l’impost, segons el Govern, es destinaria a la millora de la mobilitat sostenible i al transport públic.

Necessita el suport de l’esquerra

Per fer possible aquests desitjos, el govern necessitarà el suport de l’esquerra, perquè Vox ja ha dit que no aprovaran cap pujada d’impostos. Per un costat, hi aniria el tema de l’ecotaxa, que el govern vol aprovar a través d’un decret llei. Prohens havia promès que l’augment es produiria aquest estiu, però ara és més que qüestionable que pugui arribar als tempos desitjats. Costa ja ha dit que no s’aprovarà el decret si no hi ha la seguretat que es pugui convalidar al parlament.

En el cas del nou impost als vehicles no matriculats a les Illes, de moment es tracta només d’una “proposta” en un estat molt inicial. Així ho ha remarcat Costa, que ha dit que si no té el consens dels agents socials i econòmics de les Illes i dels grups parlamentaris, ni arribarà a fase de projecte de llei. 

En tot cas, no s’ha volgut banyar sobre si acceptaria un augment més gran de l’ecotaxa els mesos d’estiu, com reclama l’esquerra. De fet, ha titllat la proposta del PSIB –d’augmentar-la a deu euros– “d’oportunista”.

Altres mesures

El conseller de turisme, Jaume Bauzá, ha presentat més mesures enfocades a la “sostenibilitat turística”. “Aquestes Illes han arribat al seu límit, el patró de creixement ja no és sostenible”, ha dit en roda de premsa posterior al consell de govern. Ara bé, ha insistit que no es tractava de decréixer, sinó de “contenir”. 

Fins que els consells insulars no fixin el sostre de places i la capacitat de càrrega turística no s’aixecarà la moratòria de noves places. Encara que tant el consell d’Eivissa com el de Menorca ja han manifestat la intenció d’anar pel baix, el govern, de manera transitòria, reactivarà l’intercanvi de places entre particulars “per reactivar el mercat d’oferta turística i la inversió”. Diuen que no implicarà cap increment. També es reactivarà els canvis d’ús en establiments turístics obsolets cap a habitatges a preu limitat. 

 

Sí que considera que s’ha de decréixer en l’oferta il·legal i, per això, plantegen més mesures de control a les plataformes comercialitzadores, com exigir el registre d’allotjament a l’hora de publicar els anuncis. S’incrementen també les sancions màximes un 25%, fins a arribar als 500.000 euros. Els propietaris sancionats tendran una rebaixa del 80% de sanció si destinen la plaça il·legal a habitatge de lloguer social o a preu limitat. 

També ha anunciat la prohibició de noves places en habitatges turístics plurifamiliars en tots els municipis.

Els Mossos d’Esquadra, la policia espanyola i la policia italiana han desarticulat un grup gihadista que incitava a cometre accions violentes en canals xifrats. Hi ha onze detinguts: deu a Barcelona i l’àrea metropolitana i un a Piacenza (Itàlia). Se’ls acusa de delictes d’enaltiment, apologia, finançament i adoctrinament del terrorisme, i d’haver fet accions per seleccionar possibles objectius. Una de les arrestades administrava un grup de missatgeria format només per dones on es promovia la violència. L’operació és la tercera fase d’un dispositiu en què ja es van detenir cinc persones el 2022 i catorze el 2023, vinculades a una organització radical paquistanesa.

Les detencions es van fer dilluns a la matinada. La investigació ha permès detectar la presència d’un grup perfectament jerarquitzat que difonia a través de canals xifrats consignes que fomentaven l’assassinat i la decapitació de persones que consideraven contràries a la seva doctrina. A més, en les seves publicacions enaltien individus que havien comès atacs contra persones per suposada blasfèmia a Europa i al Paquistan. Alguns dels investigats ja havien començat a identificar persones a Europa com a possibles objectius.

Els investigadors han acreditat que els detinguts pertanyen a un grup finançat per aportacions periòdiques dels seus integrants.

La investigació ha estat dirigida pel jutjat central d’instrucció 6 i coordinada per la fiscalia general de l’Audiència espanyola. Els detinguts van ser posats a disposició del jutge ahir, que va empresonar-ne provisionalment quatre.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç - Lloc: Sala Exposicions del C.C.Calisay

La secció quarta de la sala del contenciós administratiu del TSJ del País Valencià ha anul·lat el decret del 2020 pel qual el Consell aprovava que la localitat de Castelló, a la Ribera Alta, tingués com a oficial solament aquesta denominació en català. Arran d’aquesta sentència, el nom oficial passarà a ser Villanueva de Castellón.

La batllessa Hortensia Gómez ha informat la població que ha rebut la sentència contra el topònim, i que l’acataran, però ha anunciat que impulsaran iniciatives perquè  “el nostre poble mereix un nom en valencià”.

Els magistrats han pres la decisió perquè consideren que, a partir d’un informe elaborat pel secretari general de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el nou topònim pot produir, i ja ha generat, “confusions” entre la ciutadania i administració entre les dues poblacions. Sobre això, es fa referència al fet que solament entre el 30 de març i el 10 de juny del 2021 hi va haver 474 registres d’entrada que anaven dirigits a la capital de la Plana Alta però van ser enviats per error a la seu electrònica de l’ajuntament de la localitat de la Ribera.

Així que, tot i que el tribunal, reconeix que tant el Consell com l’ajuntament han complert tots els tràmits legals i que no s’han produit cap “indefensió de cap mena”, tampoc aprecia que el topònim de Castelló per a referir-se a la localitat “no s’adeqüe a la tradició històrica i lingüística del municipi ni que siga coincident amb una altra ja existent”, però ho anul·la perquè considera que s’ha traspassat el límit previst en l’article 4.5 del Decret 69/2017, “relatiu al risc de confusió en la identificació de les administracions públiques, de forma real, significativa i no testimonial”.Estima així els recursos contra el decret del Consell interposats per l’Ajuntament de Castelló de la Plana, la Federació Coordinadora d’Entitats del Regne de València i tres particulars. Tot i això, la sentència, notificada avui a les parts pot ser recorreguda en cassació davant del Tribunal Suprem espanyol (TS).

De Villanueva de Castellón a Castelló de la Ribera, i viceversa

La qüestió del nom d’aquesta localitat de la Ribera d’uns set mil habitants ve de lluny, i ha canviat unes quantes vegades aquestes últimes dècades. Quan al poble manava l’esquerra, defensava el nom de Castelló de la Ribera, i quan manava la dreta, Villanueva de Castellón, en castellà.

Un Castelló menut a la Ribera que fa enfadar la capital de la Plana Alta

L’últim canvi de nom fou el 2020. Amb la intenció d’evitar el conflicte polític, es va optar per la forma “Castelló”, sense cap qualificatiu. El canvi va ser avalat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que afirmà que Castelló era la denominació correcta i adequada del punt de vista històric i lingüístic, i considerant que és el nom tradicional amb què és coneguda la població en tota la comarca i per tots els veïns. “Castelló té sentit perquè va ser un castell amb un poblament cristià per part de Jaume I; per tant, s’ha de dir Castelló. I com que és a la comarca de la Ribera, doncs tindria sentit que es diguera Castelló de la Ribera. Però com que aquest nom el proposava Esquerra Unida, al poble té una connotació política. La resta de partits no es volen comprometre i prefereixen dir Castelló, per a evitar conflicte polític”, explicava Laura Bellver, historiadora i també veïna del poble.

Emili Casanova, l’acadèmic de l’AVL que va signar l’acord del canvi, explicava que la qüestió del nom en aquest poble de la Ribera va ser camp de lluita política durant molts anys. “Castelló n’hi ha molts, Castelló de Farfanya, Castelló de Rugat… I en aquest hi ha un plet històric entre els noms de Villanueva de Castellón i Castelló de la Ribera”, deia. L’Acadèmia volia catalanitzar el nom i els van fer més propostes, com ara Castelló del Xúquer, però no els va convèncer i finalment es va optar per Castelló i prou. Casanova també deia que quan hi havia dues poblacions que coincidien en el nom, habitualment la més important no duia el qualificatiu. No obstant això, en aquest cas semblava que Castelló de la Plana, que és capital i té un nombre d’habitants molt major que Castelló, estava a gust amb aquest nom. “És una anomalia que el nom d’una ciutat menys important que una altra tinga el nom sense qualificatiu i l’altra tinga el qualificatiu? Sí, però això és una voluntat dels ajuntaments. L’Acadèmia l’única cosa que pot fer és aprovar-ho o no, si està bé del punt de vista reglamentari”, assenyalava.

Malgrat tot, confessava que entre els acadèmics ja comentaven en aquell moment que això portaria algun problema. Però assegurava que no és una confusió única, que també passa amb més pobles que tenen noms pareguts, com ara Quatretonda i Quatretondeta.

The Washington Post · Amanda Coletta

Toronto, Canadà. Quan Justin Trudeau anuncià, el 6 de gener passat, que dimitiria com a primer ministre del Canadà, el seu partit –els Liberals– feia més d’un any que anava a remolc del Partit Conservador als sondatges. La incògnita no era si els liberals perdrien les eleccions generals, sinó per quin marge de vots.

Però dos mesos després, la cursa electoral sembla més ajustada que mai. La clau d’aquest canvi i paradigma té nom i cognoms: Donald Trump, que irònicament és un dels grans enemics polítics de Trudeau.

Les barrabassades del president nord-americà –que ha imposat aranzels d’un 25% als productes canadencs i ha promès repetidament de convertir el Canadà en “l’estat número 51 dels Estats Units”– han capgirat el debat polític nacional, perquè han desfermant un fervor anti-americà sense precedents en la història moderna del país. “Sempre havíem pensat en els americans com els nostres amics i socis”, deia aquesta setmana Jonathan Wilkinson, ministre de Recursos Natural canadenc. I afegia: “No crec que puguem tornar enrere, encara que els aranzels s’acabin retirant.”

“En compte de debatre sobre problemes interns, tal com nosaltres esperàvem, les eleccions generals orbitaran entorn l’amenaça econòmica i política que el govern Trump representa per al Canadà”, explica Lisa Young, professora de ciències polítiques de la Universitat de Calgary.

Amb la dimissió de Trudeau i el retorn de Trump al Despatx Oval, els liberals canadencs –que diumenge elegiran el successor del primer ministre– han aconseguit girar la truita electoral en qüestió de setmanes, han remuntat un dèficit de vint punts als sondatges i se situen frec a frec amb els conservadors.

Els analistes esperaven un repunt dels liberals arran de la dimissió de Trudeau. Després de gairebé una dècada al càrrec, la popularitat del primer ministre havia començat a caure per l’augment del cost de vida al país. Però pocs esperaven que el partit tanqués una escletxa tan àmplia abans d’unes eleccions que han de fer a final d’octubre, però que és probable que es convoquin abans.

“Ni tan sols els qui fa dècades que seguim la política canadenca podem pensar en un cas en què hàgim vist un canvi tan veloç i significatiu en la intenció de vot com aquest”, diu Young.

Mark Carney, el favorit dels liberals

La qüestió de qui podrà plantar cara més bé a Trump ha estat el tema central de les primàries per a substituir a Trudeau com a cap dels liberals canadencs: en el debat de la setmana passada, sense anar més lluny, els principals candidats van dedicar més d’una hora a parlar-ne. Tots ells han promès d’imposar aranzels de represàlia per a contrarestar els aranzels, d’un 25%, que Trump ha decretat sobre les importacions provinents del Canadà.

Mark Carney és el candidat més ben situat per a assumir el lideratge del partit, segons els sondatges. Carney va exercir com a governador del Banc del Canadà durant la crisi financera del 2008, i anys més tard ajudà a gestionar el Brexit com a governador del Banc d’Anglaterra, cosa que el convertí en el primer estranger de la història a dirigir el banc central.

Carney es presenta a si mateix com un independent amb experiència a l’hora de gestionar crisis i fer front a situacions difícils. Però no té cap experiència en política electoral, i la seva manca de domini del francès –bàsic al Quebec, un camp de batalla clau en el sistema electoral canadenc– ha suscitat alguns dubtes.

“El Canadà s’enfronta a una de les crisis més greus de la nostra història”, digué Carney durant el debat de la setmana passada. “Sé com gestionar crisis, i sé com construir economies fortes.”

El seu principal oponent és Chrystia Freeland, una ex-periodista que dimití del seu càrrec al govern el desembre passat, tot al·legant diferències amb el primer ministre sobre la política fiscal. La dimissió de Freeland fou el detonant de la decisió de Trudeau, presa pocs dies després, de dimitir.

Freeland, que durant anys havia estat un dels grans baluards de Trudeau, va ser elogiada durant la primera legislatura de Trump pel seu rol en la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA). L’ex-periodista ha dit que els Estats Units s’havien convertit en un “depredador” amb Trump, i que el president nord-americà representava l’amenaça més gran per al Canadà d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

“Permeteu-me ser molt franca amb el president Trump”, digué Freeland durant el debat. “Si sóc primera ministra, no em faré enrere. Prendrem represàlies. Si ens ataca, ens hi tornarem, però les nostres represàlies seran molt més intel·ligents que els seus ximples aranzels.”

Els conservadors, obligats a nedar a contracorrent

Els atacs de Trump contra el Canadà –i la consegüent ressurgència dels liberals– han obligat el cap del Partit Conservador, Pierre Poilievre, a canviar d’estratègia.

Poilievre, un populista abrandat, ha promès lluitar contra la “cultura woke“, i sovint ha recorregut a sobrenoms despectius per a referir-se als seus rivals polítics. Propugna el lliure mercat, les rebaixes d’imposts i el retorn a “la política del sentit comú”.

Polievre ha provat de convertir les eleccions d’enguany en un referèndum sobre Trudeau i el seu impost sobre el carboni, altament impopular. Però el primer ministre ja no serà a la butlleta, i els seus possibles successors han anunciat que eliminaran l’impost. Mentre els atacs de Trump desfermen una onada de nacionalisme canadenc, el missatge de Poilievre –que el Canadà “s’ha convertit en un país trencat”– no acaba d’encaixar amb l’estat d’ànim nacional. D’una altra banda, la seva predilecció pels insults personals el deixa en risc de semblar frívol en un moment extremadament seriós per al país, segons que expliquen els analistes.

“Els conservadors van fer bé, en un primer moment, de centrar-se en les preocupacions dels votants sobre l’augment del cost de vida”, explica l’enquestador Nik Nanos. “Però no han sabut veure que el factor Trump pràcticament ha anul·lat tot allò que ha passat fins ara.”

En un acte de la Diada de la Bandera del Canadà, el mes passat, Poilievre va revelar un eslògan de campanya nou: “Canada first”. El cap dels conservadors, que ha promès d’imposar aranzels de represàlia contra els productes nord-americans, digué que Trump tenia dues opcions: aprofundir la relació comercial amb el Canadà o bé arriscar-se a “convertir un amic lleial en un veí ressentit”.

“Seré clar: no serem mai el cinquanta-unè estat dels Estats Units. Pagarem el preu que calgui per a protegir la nostra sobirania i independència”, digué.

Poilievre sovint ha rebut el suport de personalitats de l’entorn de Trump, com ara, Elon Musk. Això l’ha posat en una posició complicada, segons els analistes: tot i que Trump roman altament impopular entre la majoria de votants canadencs, una petita facció de votants conservadors continua fent costat al president nord-americà, i podria desertar al Partit Popular del Canadà –d’extrema dreta– si Poilievre s’hi gira d’esquena.

Aquestes darreres setmanes, els liberals han publicat uns quants espots electorals que cerquen de vincular Poilievre amb Trump. Un dels espots intercala talls vídeos de Poilievre queixant-se que “tot està trencat” i malparlant de les “notícies falses” i la “ideologia de censura woke” amb imatges en què es veu Trump fent servir pràcticament els mateixos termes. “Com pots parlar en nom del Canadà si sones com Donald Trump?”, sentencia l’espot.

Per la seva banda, Trump no s’ha mossegat la llengua a l’hora de criticar el cap conservador. “El principal problema de Poilievre és que, en el fons, no és un perfil MAGA [Make America Great Again]”, digué fa poc en una entrevista a la revista Spectator.

En una publicació a X, Poilievre s’hi mostrà d’acord: “Senyor president, teniu raó. No sóc MAGA. Jo defenso el ‘Canadà First’. I sempre ho faré”, escrigué

La incògnita ara és si el repunt dels liberals és sostenible.

“Quan les xifres es mouen tan de pressa a favor d’un partit, sempre hi ha la possibilitat que la tendència es trenqui de cop i volta”, acaba dient Nanos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Ahir es van saber els resultats globals de la consulta sobre la llengua base a les escoles, impulsada pel conseller José Antonio Rovira. Amb el 50,53% dels vots, el català s’ha imposat pràcticament a tota la zona catalanoparlant, llevat de les àrees metropolitanes de València i Alacant-Elx. Fins i tot hi ha hagut una comarca considerada castellanoparlant, els Serrans, que ha decidit que vol l’educació en català. Les xarxes es van omplir ràpidament de missatges d’alegria i d’agraïment, especialment al col·lectiu Famílies pel Valencià, que aquests darrers mesos s’havia dedicat en cos i ànima a informar a tot arreu sobre què significava realment aquesta consulta, amb la campanya “Marca ‘sí’ al valencià”. Parlem de tot plegat amb Núria Cerveró, una de les portaveus.

—Com valoreu els resultats de la consulta?
—Els valorem de manera molt positiva, estem molt contentes perquè aquesta llei volia arraconar el valencià i no ho ha aconseguit. Hem de tindre en compte que aquests resultats els han donat de manera global. Com que engloba les zones castellanoparlants, baixa el percentatge. Però hi ha zones castellanoparlants, com la comarca dels Serrans, on hi ha hagut més percentatge de valencià que de castellà. També cal destacar això.

—Hi ha hagut una certa eufòria col·lectiva a les zones on el català ha guanyat la votació. Esperàveu aquest resultat?
—Sí, esperàvem aquest resultat perquè, al final, quan les famílies saben la realitat, volen el que és millor per als seus xiquets, i estimen la llengua. Qui no estima la llengua és el senyor Rovira, que ni tan sols la parla. Les famílies estimen la llengua pròpia, estimen la seua cultura, i volen allò que és millor. Per això esperàvem aquest resultat.

—Rovira s’ha afanyat a dir que, per a ells, “no era una competició entre el valencià i el castellà”. Creieu que el conseller esperava un altre resultat?
—Absolutament. El conseller Rovira està totalment desesperat amb aquests resultats, que li diuen obertament: “Canvia la política lingüística i vés-te’n a ta casa.” Les famílies no tenien cap necessitat de fer aquesta votació. Ens ha preguntat, i hem respost. I obertament, i clarament, ha guanyat el valencià. És un missatge directe i clar al conseller Rovira, que no esperava aquests resultats. Ell esperava arraconar el valencià i no ho ha aconseguit.

—Tot i que el català siga la llengua base, les hores lectives s’hi reduiran. Creieu que això és una trampa?
—És una de les trampes, perquè aquesta llei en té de moltes. Una és eixa. Fins i tot en els col·legis on ha guanyat el valencià, és clar que molts hi perdran hores en valencià. També és veritat que n’hi ha que no, que en guanyaran. La trampa més gran ha estat fer creure que era llibertat, i no. Ara preguntem al conseller què farà amb totes aquestes famílies que han triat una llengua i no els garanteix que puguen escolaritzar els seus fills en eixa llengua. Veurem com ho fa.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

—S’han conegut les dades generals, però us preocupa la implantació d’aquesta consulta a la realitat de cada centre?
—Sí, ens preocupa molt. Nosaltres treballarem per garantir que cada percentatge que ha eixit en valencià es complesca. Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies.

—Els dies de la consulta ja vau denunciar que moltes famílies havien tingut dificultats per a votar. Què els passarà?
—No ho sabem. Acompanyem i animem totes les famílies que no han pogut votar per errades d’aquesta conselleria a presentar un recurs d’alçada, a lluitar pels seus drets i per una consulta realment democràtica i transparent, que aquesta no ho és. Hi ha moltes errades. Per exemple, hi havia gent que apareixia en la llista provisional, i no en la definitiva, gent que s’ha equivocat per falta d’informació de la conselleria, gent que ha votat amb el mòbil amb una aplicació mal feta en què no es veia l’opció del valencià, gent que s’ha equivocat en triar dades i, la cosa més preocupant, gent amb xiquets i xiquetes d’acollida o en adopció que no han pogut votar. Ja sabem que el conseller no mourà un dit per a afavorir cap família. En tot cas, si ho fa, efectivament serà per a afavorir les de castellà. Veurem què fa als Serrans, amb tota eixa gent que ha dit que vol valencià.

—Precisament, mirant els resultats, hi ha dades curioses, com ara que als Serrans, una comarca considerada castellanoparlant, hi ha guanyat el català, i a les grans àrees metropolitanes de zones catalanoparlants com València i Alacant ha guanyat el castellà. Com ho valoreu?
—Això s’ha de valorar estudiant bé les coses. Ens preguntem per què no han donat les dades desglossant la pública i la concertada. Alguna cosa ens fa pensar que, per exemple, a la ciutat de València haja guanyat el castellà per la concertada. La concertada ha tingut molt de paper, i ho veurem quan en sapiguem les dades. Crec que no m’equivocaré. Fins i tot a València ciutat fem una valoració positiva perquè en tots i cadascun dels centres als quals hem pogut arribar, fer xarrades i informar, a tots ha guanyat el valencià. Això què vol dir? Que les famílies han votat amb una bena als ulls. Quan les famílies tenien la informació, ho veien claríssim. Si haguérem pogut arribar a tots els llocs… Però nosaltres som famílies que criem, que tenim la nostra feina i que hem arribat on hem pogut. Avui hi havia una allau de missatges de gratitud a Famílies pel València, a tots els integrants ens han arribat moltíssims missatges de “gràcies, gràcies a vosaltres ho hem aconseguit”. Simplement hem informat. Si tu informaves del que significava la votació, ja està, la gent ho tenia clar. Perquè qui no vol el que és millor per als seus fills? Passa que no els informaven perquè no els interessa. Han fet una consulta tramposa i enganyosa. I amb mala intenció, la intenció d’arraconar i eliminar el valencià, que és la seua obsessió.

—Imagine que esteu molt emocionats amb eixa allau de gratitud…
—N’estem molt, sí. I la veritat és que ens volem permetre un dia de felicitat, tindre un dia d’alegria i de rebre tota aquesta gratitud amb els braços oberts. Sabem que la lluita continua, ja sabíem que en aquesta consulta, encara que guanyàrem, hi perdríem, perquè les hores de valencià minven. Això ho teníem clar, però volem permetre’ns aquesta alegria perquè ens l’hem guanyada. Som la resistència, hi som i hi serem sempre.

—Famílies pel Valencià va nàixer per a lluitar contra aquesta consulta. Mantindreu el col·lectiu?
—Va nàixer per fer front a aquesta consulta i arran de la llei, però sobretot va nàixer per defensar els drets lingüístics dels nostres fills. I encara perillen molt. Continuarem fent guerra. El senyor Rovira no s’oblidarà de nosaltres. Em sap molt greu perquè, pobret, es veu que té complex d’inferioritat. No sé si no sap parlar el valencià, perquè com que no el parla mai; però que no es preocupe, que si ell no estima la nostra llengua, nosaltres sí que l’estimem. I lluitarem pel futur de les generacions del País Valencià.

—Voleu afegir res?
—Que exigim de tenir més bon coneixement de les dades, volem saber quines dades són de la pública i quines de la concertada. Perquè les que sabem de la pública són totes bones. Aleshores, tan sols pot ser la concertada que ha abaixat el percentatge. I volem saber què faran amb aquestes famílies que no podran estudiar en la llengua que volen. Perquè n’hi ha moltes.

“Gairebé no cal dir que el prestigi actual de la novel·la és escassíssim, tan escàs que la frase ‘no llegeixo mai novel·les’, la qual fa una dotzena d’anys es pronunciava amb un deix de disculpa, actualment es pronuncia sempre en un to d’orgull i de confiança.” Així comença un assaig que George Orwell va publicar el novembre de l’any 1936 a New English Weekly. Sembla escrit ahir. El podeu llegir en català en el recull Per què escric que publica Edicions de 1984 per commemorar els setanta-cinc anys de la mort de l’autor, la traducció i l’epíleg són de Pau Dito Tubau. 

En obrir el llibre topareu amb la taula de continguts i podreu anar directament a les peces que més us interessin: jo m’he llançat de cap en aquest “En defensa de la novel·la” i en acabat he anat enrere cap a “Memòries d’una llibreria”, també del 1936, de quan l’escriptor va treballar de llibreter en una llibreria de vell “a la frontera entre Hampstead i Camden Town”. Després he llegit amb fruïció les “Confessions d’un crític literari” (1946) i “Per què escric” (1946), i amb la set ja saciada, he anat a raure mig per desídia a “Algunes reflexions sobre el gripau comú”, també del 1946, i a banda d’entendre la coberta del llibre (“Fes servir les armes de l’enemic”, Homenatge a George Orwell amb IA, 2024), que d’entrada m’havia xocat, m’ha semblat que Orwell parlant del gripau que anuncia la primavera cada any també en temps de guerra, era un Orwell tan polític com el de Rebel·lió a la granja o 1984. 

Fa setanta-cinc anys que va morir George Orwell, vestit d’esmòquing perquè així ho va demanar a l’hospital on li tractaven la tuberculosi, ell que no havia tingut mai cura del seu aspecte i que diuen que fins i tot xarrupava el te que li queia de la tassa al plat. Les peces de Per què escric són del 1931 al 1948, el 1949 publica la novel·la 1984 i el 1950 es mor. I nou anys abans de publicar Rebel·lió a la granja ja es veia abocat a defensar la novel·la i a carregar el mort del seu desprestigi al que ell anomena la crítica llepa: “Quan se’ns assegura que totes les novel·les són obres genials, és ben natural que assumim que no n’hi ha cap que s’ho valgui. Entre la intel·lectualitat, aquesta assumpció és ara mateix un prejudici.” Ara mateix, diu. I ara d’ara, al segle XXI, també: “La crítica llepa és de fet una necessitat comercial”, diu unes ratlles més avall, i acaba fent una radiografia del sistema editorial que gairebé un segle després encara encaixa amb la realitat. 

“No és possible que hi hagi una bona crítica de novel·les mentre s’assumeixi que totes les novel·les mereixen una crítica […]. La novel·la no seria desprestigiada mentre se sabés que en un lloc o altre hi ha una colla de crítics de novel·les que no es dediquen als subterfugis.” El prestigi! La mare dels ous! 

Per a què serveix la crítica? Per vendre llibres? Encara som aquí. La recepció d’un llibre en poques ocasions és realment crítica. Hi ha reaccions més que anàlisi, i les opinions parlen més de qui les emet que del llibre en qüestió. No descobreixo res, que ja ho deia Orwell. A “Confessions d’un crític literari” (Orwell va ser un munt de coses a banda d’escriptor, periodista i crític; va ser llibreter, ja ho hem dit, però també mestre i rentaplats i fins i tot va formar part de la Policia Imperial de l’Índia), escriu: “Sempre m’ha semblat que la millor pràctica es basaria simplement a ignorar la gran majoria dels llibres i fer ressenyes molt llargues, de com a mínim mil paraules, dels pocs que semblen tenir valor” (ho publica a Tribune el 3 de maig de 1946). Per sort, aquest paper el fan algunes revistes especialitzades, però la novel·la és de per si un gènere popular i privar el públic majoritari d’una crítica en condicions és condemnar-la a aquest desprestigi que ja descrivia Orwell fa gairebé un segle. 

És la millor lectura que podem fer, aquests textos de Per què escric, ara que s’acosta l’època més mediàtica i exposada de l’any per als del gremi de la lletra. No podem tallar els fils dels titelles, cadascú se sap el que és seu, però sí que els podem veure i fins i tot assenyalar-los, i dedicar temps, esforços i també gaudi a les novel·les que s’ho mereixen, que no són totes, això ho sabem tots, titelles i titellaires i espectadors. 

“No he tornat a escriure una novel·la durant set anys”, diu Orwell a la peça que dóna nom al llibre (publicada l’estiu del 1946 a la revista Grangel), “però espero escriure’n alguna ben aviat. Segurament serà un fracàs, cada llibre és un fracàs, però sé amb certa claredat quina mena de llibre vull escriure.” El llibre que va escriure, i que va publicar tres anys després, va ser la novel·la 1984. 

A “La política i la llengua anglesa” ens dóna unes normes per a quan ens falla l’instint en escriure i llegint-les trobo que també funcionen com a detectors d’una determinada manera de parlar de llibres que s’acosta a l’espectacle de titelles que dèiem abans i que s’abona a l’exageració entusiasta per encegar tothom, per començar a l’editor i l’autor que toca acontentar, però també al lector, i això em sembla més greu. Són aquestes:

(I) No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa. 

(II) No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.

(III) Si és possible eliminar una paraula, elimineu-la. 

(IV) No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’actiu. 

(V) No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.

(VI) Desestimeu qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

 

“Aquestes normes sonen massa elementals, i ho són, però demanen un canvi profund d’actitud en qualsevol persona que s’hagi acostumat a escriure en l’estil que ara està de moda.” Jo hi afegiria una setena norma, adreçada només als que hagin de fer crítica: mesureu l’entusiasme. No vull dir que el reduïu, vull dir que en prengueu la mida i l’adeqüeu a cada ocasió, perquè llegint mitja dotzena de crítiques vostres puguem fer-nos una idea de què us interessa i què no, i així valorar si podeu ser o no el nostre crític de confiança. Si tot us agrada exageradament és que en realitat no us agrada res, és que tot ho fingiu perquè sou, com deia el mestre, crítica llepa, i se us veuen els fils.

Eren dades fragmentàries, ara un centre, ara un altre, ara un recull de centres d’una població de la Ribera… Ahir a primera hora del matí a les xarxes hi havia una certa efervescència de pares que publicaven, eufòrics, que el col·legi on anaven els seus fills havia votat amb seny i havia reenviat la consulta com un bumerang a la Conselleria d’Educació i, de rebot, al Palau de la Generalitat. Els pares i les mares s’han plantat i han dit al conseller Rovira i a Carlos Mazón que amb les coses importants no s’hi juga. I aquesta consulta i aquesta llei que es van inventar els companys de pis de joventut a València anava contra el bell cor del poble valencià.

Hi ha coses que són innegociables, i una és la llengua, però el PP no ho sap. A desgrat de les ganes d’imposar el castellà com a llengua única i vehicular a l’escola que podien tenir Mazón i Rovira, el canvi de la llei educativa és un dels peatges que el PP va haver de pagar per tenir els vots de Vox a la investidura de Mazón. De manera que el 21 de març de l’any passat la van presentar a les Corts un diputat del PP i un de Vox. Un any més tard aquesta imposició forassenyada ha estat desacreditada pels resultats.

[MAPA] Les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Per què algú es creu que té el dret de prohibir a les noves generacions de valencians d’estudiar, de saber i de viure en la llengua d’Ausiàs Marc, d’Estellés o de Maria Beneyto, que és la llengua pròpia d’aquest país? És la pregunta que s’han fet moltes famílies aquests dies quan s’han trobat obligades a participar en una consulta prevista en una llei que la comunitat científica considera aberrant i dissenyada per a bandejar i desconnectar el català del sistema educatiu valencià.

El tret per la culata contra Mazón i Rovira

No li ha servit de res, a Carlos Mazón, confiar al seu íntim amic José Antonio Rovira la missió d’eliminar el català dels centres educatius. No li ha servit de res revestir-ho amb paraules grandiloqüents, ni tan sols buidar de contingut la paraula “llibertat” i provar de pervertir-ne el significat.

Per bé que la conselleria les va presentar de la manera que considerava menys lesiva als seus interessos, les dades són infal·libles. Aquesta manera és donar els resultats globals, és a dir, barrejant les dades de les comarques històricament castellanoparlants amb les que són catalanoparlants. Només així el conseller va poder començar la conferència de premsa dient que les famílies que havien participat en la consulta s’havien decantat “per un sistema equilibrat i de convivència de les dues llengües oficials triant un 50,53% valencià i un 49,47% castellà”. Després va insistir a dir que és molt difícil d’aconseguir un equilibri com aquest, “i més encara, quan han estat les famílies les que ho han decidit i no l’administració ni cap organització política”, per reblar amb una altra cantarella caducada: “Ha guanyat el pluralisme enfront del pensament únic. No era una competició entre valencià i castellà, com volien fer veure alguns partits.”

Rovira fracassa en l’intent que el castellà s’impose a les aules

I tant, que és difícil, perquè no s’ha assolit aquest equilibri. Per exemple, el català s’ha imposat en 20 comarques de les 33. I, si s’aïllen els resultats únicament en les comarques de parla catalana, el resultat és del 68% a favor. Lluny també de l’equilibri que ha predicat el conseller Rovira. I, així i tot, hi ha alguna sorpresa a favor dels catalanoparlants com el resultat dels Serrans, una comarca considerada castellanoparlant, on el resultat ha estat de 51,97% per al català i el 48,03% per al castellà. Titaigües hi ha tingut molt a veure, per exemple, amb un 78% a favor del català. O Villar de l’Arquebisbe, que sí que assoleix un equilibri quasi perfecte, amb un 49,53% a 50,37%. O Alpont, que ha dit “sí al valencià” amb un 67,86% a 32,14%.

Un vigor que la llei Rovira no esvaeix

El sí de comarques tan densament poblades com l’Horta Sud, que ha votat encara en plena recuperació després de la gota freda, i amb centres escolars malmesos, l’Horta Nord, les Riberes o la Safor ha estat eixordador. Com el del Camp de Morvedre, l’Alt i el Baix Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa, els Ports, l’Alcalatén… Per bé que ho ha intentat, el conseller no ha pogut doblegar la voluntat de les famílies de tradició valenciana.

En la compareixença d’ahir, el conseller va donar les dades tot cofoi, amb aquest gest meninfot que fa sempre, però tot fou escuma, sense entrar en aquests detalls que demostren el vigor de les comarques i del col·lectiu d’ensenyants que, tot i que els ha intentat desprestigiar fins a l’avorriment, sostenen de manera titànica el sistema educatiu. Un vigor capaç de fer emergir desenes de grups de música, escriptors o creadors de continguts per a les xarxes socials que no es pregunten en quina llengua fan els seus productes culturals.

Per terra, mar i aire

En compte d’això, el conseller Rovira va tornar a parlar de llibertat i va dir una frase que costa d’entendre: “Les famílies dibuixen el mapa lingüístic de la Comunitat Valenciana.” Tot, per dissimular que les dades, llegides en profunditat, no donen el resultat que ell desitjava. Ho ha intentat tot, aquests mesos previs a la consulta. No s’ha estat de criticar els sindicats de docents, les famílies agrupades en col·lectius com Escola Valenciana o Famílies pel Valencià o la FAMPA Gonzalo Anaya. Fins i tot, fa un parell de dies va intentar de desprestigiar un organisme que ningú no havia gosat qüestionar fins ara: el Consell Escolar. També ha coaccionat els equips directius, els ha impedit d’explicar els beneficis per als infants d’arribar al final de l’ensenyament dominant la llengua pròpia i la cooficial, ha escrit cartes als correus privats dels pares per incitar-los a votar… Tots aquests esforços ara semblen ridículs.

Escola Valenciana i ACPV demanen la dimissió de Rovira arran del fracàs de la consulta

Un altre torpede contra Mazón

Aquest resultat arriba en un moment d’absoluta debilitat de tot el Consell i del president Carlos Mazón en particular. És una via d’aigua més per al dirigent que ha saludat els resultats de la consulta en una piulada parlant de llibertat. Un Mazón assetjat pels més de mil fulls que ja té el sumari que instrueix la jutgessa de Catarroja en relació amb les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre. En aquest sumari, a banda els relats esfereïdors dels familiars de les víctimes, hi ha les resolucions de la magistrada i les respostes que els diversos organismes van donant-li a preguntes molt concretes. Totes apunten a una deixadesa de funcions. Com si el president aquell dia no ho fos, com si passàs per allí. Com si, tapant-se els ulls, hagués desaparegut. La consulta sobre la llengua base no li ha donat ni cinc minuts de tranquil·litat. Ni aquesta bona notícia, ha tingut, en un dia en què ha continuat sobreactuant en relació amb el temporal de pluges i amagant l’agenda pública.

Vinc d’una família treballadora de perdedors de la guerra espanyola –l’avi patern empresonat pels franquistes, el matern de la lleva del biberó i supervivent de la batalla de l’Ebre. Vaig créixer en un barri obrer de Girona, totes les etapes educatives les vaig cursar al sistema públic, i malgrat que (per sort) no em vaig socialitzar mai en els espais polítics d’esquerres, sempre he votat els partits d’aquesta banda de l’arc parlamentari, tant a Catalunya com a Noruega. Els meus antecedents són clars.

Tot i això, com ja deveu haver deduït els que em llegiu amb regularitat, fa temps que visc un trencament total amb la forma que l’esquerra ha pres durant el segle XXI. Alguns m’han acusat de conservador, i diu la saviesa popular que ens fem més de dretes amb l’edat, però de fet no és així: els estudis indiquen que la majoria de la gent manté les coordenades ideològiques durant tota la vida. Ho hem vist a les últimes eleccions als Estats Units, en què els més grans de 65 anys van votar Kamala Harris i Donald Trump a parts iguals, mentre que fins no fa gaire eren el sector d’edat que més votava els republicans. Per què? Molt fàcil, ara entre els jubilats hi ha els hippies dels seixanta, els lluitadors contra la guerra del Vietnam i les dones que van fer la revolució sexual.

Quan miro l’esquerra postmoderna tinc clar que no sóc jo qui ha canviat, sinó que són ells. Fa uns vint-i-cinc anys el poder va comprar els sindicats, va aniquilar els moviments antiglobalitzadors i va debilitar molt l’ecologisme, i el relleu el van agafar una colla d’acadèmics de bar de facultat de ciències socials que regurgitaven lectures mal païdes de Michel Foucault, Edward Said i Judith Butler. Nanos de classe alta amb un discurs de canviar el món, però que només aspiraven a una plaça de professor associat, una cadira en un observatori o una subvenció. La lluita va passar del carrer a les aules universitàries, i les idees van començar a girar.

Recordo molt bé el moment en què vaig caure del cavall i vaig entendre que aquest món era perillós. Fa més d’una dècada vaig cursar un màster en línia d’humanitats, i en una de les assignatures ens van fer llegir un text en què es defensava que els occidentals no podem criticar la mutilació genital femenina perquè cal respectar les tradicions africanes. Em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tots tenim límits morals, i això d’arrencar un tros del cos de les nenes és un dels meus. Ho vaig plantejar al fòrum, i la sorpresa va ser encara més gran quan tothom va defensar el text, i de retruc aquesta pràctica execrable (i moltes de les participants es definien com a feministes!).

Aquest famós respecte cultural –una idea paternalista que fossilitza els elements més retrògrads de les societats alienes– ho ha empastifat tot. La trajectòria de la meva família permet deduir que a casa sempre hem estat anticlericals, i fins als noranta tota l’esquerra tenia clar que, com deia Marx, la religió és l’opi del poble (completem la cita: “l’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és l’exigència de la seva felicitat real”). De sobte, però, el respecte religiós es va convertir en un bé suprem, i des de llavors veiem com els anomenats progressistes defensen algunes formes evidents d’opressió contra les dones i les minories, perquè es veu que lluitar contra la superstició és una forma d’opressió colonialista.

Potser el moment més detestable va tenir lloc després de la massacre de Charlie Hebdo, quan van sortir aquests acadèmics de fireta a dir que, en el fons, els dibuixants francesos s’ho mereixen. Meravellós, gent d’esquerres aplaudint el delicte de blasfèmia, amb pena de mort executada sumàriament, i dins de les fronteres europees. L’equivalent a casa nostra va ser la reacció després dels atemptats del 2017, quan la consigna de la gent benpensant va ser que “el problema de veritat és la islamofòbia”. Escolteu, no. El problema és que uns joves amb una ideologia totalitària ens han omplert un carrer de cadàvers. Quedarà per a la infàmia del nostre país el moment en què vam donar el micròfon a la germana d’un dels assassins.

La llista de tares que ha acumulat el món progressista és llarguíssima. El rebuig a la ciència, amb l’expansió del moviment contra els vaccins; la justificació de la censura de llibres i discursos, quan abans aquesta pràctica es considerava de dretes; la manera com només es pot grimpar proclamant que una idea o una persona és “problemàtica” i cal que sigui expulsada; els atacs contra les feministes de la segona onada; l’adopció d’un llenguatge hermètic que només es podia usar amb propietat pagant màsters de sis mil euros. Un món resclosit en què calia comprar tots i cadascun dels dogmes, o paties una excomunicació pública. En el cas català cal afegir-hi el supremacisme espanyol d’aquests espais polítics, obsedits amb l’anàlisi dels cognoms però que no ha vist mai cap mena d’opressió cultural contra els catalans. Es veu que allò d’obligar els pares a posar als fills un nom en una altra llengua no tenia cap mena d’importància.

Dit això, aquesta esquerra ha perdut la guerra i ara mateix està trinxada. El poble els ha rebutjat amb contundència, i els canvis sòcio-polítics duran a una gran retallada de les subvencions que reben, el seu mode de vida. Abans aquesta combinació de dogmatisme i hipocresia em feia enfadar, ara em fan llàstima –o riure quan veig que alguns ja comencen a descartar idees per mirar de sobreviure.

I aquí és on em toca deixar anar un mea culpa. Els de la meva corda hem passat tant de temps criticant el nostre bàndol –i creieu-me que s’ho mereixien– que no hem fet res mentre la dreta més retrògrada conqueria els governs, les empreses tecnofeudals i la ment dels adolescents. Ni tan sols ens podem complaure a dir que ja havíem previst que passaria, perquè hi ha poques coses més estèrils que anar de Cassandra per la vida. La feinada de reconstrucció és tan gran que no sé ni per on hem de començar, però un dia o altre ens tocarà d’engegar-la.

Arriben a les llibreries dos llibres de dos periodistes singulars. Per una banda, Albert Molins Renter, nascut a Barcelona el 1969, fill d’una casa més o menys acomodada, però acostumada a pencar de valent, cap de la secció de societat del diari La Vanguardia i apassionat de la gastronomia en hores lliures, que són totes les que pot, com prova el bloc que va mantenir durant anys, Homo gastronomicus, elogiat per Ferran Adrià mateix, i el seu llibre més personal, Comer sin pedir permiso. Per una altra, Salvador Garcia-Arbós, nat a Besalú set anys abans, orgullós fill de casa pagesa, enginyer tècnic agrícola esdevingut periodista, ofici en què s’ha ocupat, segons confessió pròpia, d’agricultura, d’economia, de política, municipal i parlamentària, de religió, de cultura jueva, de còmics i de Tintín, de música i d’esports de regional, i d’etnobotànica. En l’esfera del menjar, ha fet de crític gastronòmic, d’inspector de guies i es defineix com a caníbal gastronòmic i gastropredicador. No sé pas si mai s’han assegut a taula, no sé pas si ho farien, però, com deia, acaben de publicar sengles llibres que fan rumiar i fomenten la sobretaula, i que estan units pel fil roig de la reivindicació, sense prendre precaucions, d’una catalanitat tenallada per un cosmopolitisme mal entès, per un provincianisme de la darrera moda o un autoodi propi d’acomplexats. I això que, com veurem el llibre de l’un divergeix obertament del que l’altre defensa amb passió.

La cuina que torna

Comencem aquest Mirador, per exemple, entaulats al Gelida, amb un volum titulat, sense buscar-hi tres peus al gat, Esmorzar de forquilla (Cossetània) i signat per Molins en tant que impulsor de l’aplicació Esmorzarpp, que vol servir de brúixola dels nobles practicants del desdejuni de cassola. De fet, el llibre va més enllà del receptari, que també ho és, per esdevenir una recopilació teòrica sobre un àpat singular esdevingut espai de resistència de la cuina catalana tradicional. Primera lliçó apresa de l’autor, l’esmorzar de forquilla no s’ha de contraposar al brunch, com hem fet manta vegada a l’hora d’abordar la qüestió. Contraposar és començar a perdre, i l’esmorzar de forquilla vol la pilota, i no pas situar el catenaccio, si se’m permet la paràbola futbolística, adient si pensem que no ens hem mogut d’un museu no oficial del Futbol Club Barcelona com és l’establiment dels Llopart. Segona constatació, l’esmorzar de forquilla no desapareix, sinó que té una salut robusta i pròspera, feta de nobles practicants que l’han convertit en això que s’anomena trending topic, matraca d’Instagram, militància patriòtica i final de jornada ciclista. De fet, aquesta resistència ha convertit l’esmorzar de forquilla en el reservori de la catalanitat gastronòmica. D’una cuina nacional feta de fricandó, d’ànec amb peres (i naps), de romescos i coques de recapte, que, no s’hi val a badar, han de ser ben fetes.

Tot i haver esdevingut, en el nostre temps, un signe d’identitat culinari, l’esmorzar de forquilla, com aclareix el llibre, és patrimoni civilitzatori compartit, fruit de la necessitat de fer un àpat a mig matí que permetés aguantar la gana fins a l’hora de dinar, i arriar amb una jornada feixuga de feina davant. El feien els pagesos, els obrers i els venedors de plaça, gent que matinava de valent i a qui la gana feia acte de presència quan ja feia estona que eren llevats. El nom, fins i tot, sembla francès, o bé prové de l’alemany, i el ritual d’avui, canonitzat al volum, requereix entaular-se i fer servir els coberts, fet que elimina de l’equació l’entrepà menjat d’una mossegada a peu dret, que no podria ser considerat mai un ver esmorzar de forquilla. El menú fa dècades que fou establert a les fondes de sisos, amb menuts i carns poc nobles en abundància, amb cassola preeminent –no és territori d’olles i, per tant, no hi busquem ni escudelles ni potatges ni bullits–, i, en ports de mar, amb presència de suquets i plats de peix d’aprofitament, amb una notable varietat segons la temporada, que es pot acompanyar d’amanida per a fer baixar, i mai postres, tret de la grana de capellà o postres de músic, que ve a ser el mateix. Ara bé, és en el territori del beure on comença a haver-hi problemes. Molins confessa la seva animadversió, literal, pel porró, que diu que deu venir del fet que no sap beure a galet.

L’art de saber beure a galet

Aquí és on apareix la Història galàctica del porró (Vibop), de Garcia-Arbós, a contradir-lo.  Un llibre que es podria haver titulat, com faig jo amb aquest article –amb el benentès del copyright registrat per Pep Antoni Roig–, “Teoria poètica”. “Beure amb porró és fàcil com nedar, en sap tothom. Si n’aprens aviat, de nadó, surt de manera natural, si ho fas tard i agafes por, t’ofegues. Beure xumant, a morro, a xupamorro, a xarrup, a popet, al xum o com en vulgueu dir, és contrari a la cultura del porró. És fastigós. Beure amb porró és net, per no dir pur. És promiscu, però sense tocaments ni sense intercanvi de fluids. No és un acte sexual. I això que n’hi ha que proclamen el porró com un objecte fàl·lic, i n’hi ha que no s’hi havien fixat mai, tot i que el troben sexi. El porró ha estat i serà una forma cordial, ecològica i econòmica de compartir”, escriu d’entrada a l’apologia porronaire. Un volum on hi és tot, en poques pàgines, que no saps per on començar: hi ha etimologia i hi ha història documentada des del segle XIV; hi ha creació artesana, disseny i vidre i hi ha ciència emparentada amb comptar titius; hi ha unitat de mesura i hi ha innovació… I, sobretot, hi ha una història cultural del porró. Amb apologetes, com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Pla (“Ja ningú no berena ni es veuen passar els núvols sota la corba que fa el raig del porró”), Salvador Dalí, Bigas Luna… i aquell polític catalanista i republicà, Joaquim Riera i Bertran, que arribaria a batlle de Girona que deia que “l’ús del porró prova’ls hábits de moderació en la beguda y ensems lo genial econòmich dels catalans”. I detractors, entre els quals, destaquen Alexandre Dumas, el baró de Maldà o George Orwell, amb una desafortunada comparació amb les gibrelletes d’hospital de vidre, aplanades i sense l’orgull xiroi del porró. Fos com fos, el soldat del POUM Eric Arthur Blair va demanar un got quan li van passar el porró a la trinxera. I és que, com apunta el doctor Miquel Berga, no va deixar d’actuar com el noi educat a Eton que era.

Tot i que, com apunta Josep Roca, el porró no és l’instrument més adequat per a beure i apreciar un bon vi –potser sí vins de l’any, escumosos joves, vinets d’agulla, cervesa o moscatells fresquets–, i més aviat representa l’enyorança i l’hospitalitat, el porró va ser usat de manera habitual a les cases fins ben bé els Jocs Olímpics, quan el país es va revestir de la modernor. Perquè, malgrat que els porrons van arribar a Manhattan amb Montse Guillén i Antoni Miralda, el porró va esdevenir símbol d’una catalanor passada de moda, que calia escombrar. Ai de qui pogués ser identificat amb el porró i la barretina! Els primers a desertar del porró van ser els nous-rics, els senyorets i els qui volien oblidar que, si avui eren senyors, és perquè ahir eren pastors. Després va venir la classe mitjana, que tot ho copia, i ja la vam tenir. Ara mateix, tenim el porró arraconat a la comparsa del vi de postres, potser amb la grana o d’altres dolços, però, com escriu Garcia-Arbós: “És perfecte per a començar un àpat, per a alegrar un aperitiu i entrar a taula amb ganes de sobretaula.” També un esmorzar de forquilla, i només cal que mirem al nostre voltant –insisteixo, som entaulats al Gelida–, on corren els porrons de vi de Gandesa. “El dia que es prengui consciència que el got fomenta l’individualisme i l’egoisme, tornarà el porró”, pràcticament conclou l’encíclica. Només podem dir-hi: amén. I alçad ben alt el porró, és clar.

Com m’agrada aquest país més meu! Com m’apassiona aquesta terra que, generació rere generació i contra tots els obstacles, s’alça quan volen silenciar la nostra veu i posa a lloc els enterramorts.

El conseller Rovira, el president Mazón i tots els seus sequaços es pensaven que ens tenien atrapats. Amb un somriure hipòcrita parlaven de “exercici de llibertat” mentre preparaven un parany pensat no per a la llibertat sinó per fer desaparèixer el català de les aules. I quin disgust s’han endut quan han vist la reacció de la gent! Quin bac els han clavat els pares i mares dels nostres xiquets! Ni tan sols han tingut el pobre consol de proclamar que ens havien derrotat en conjunt sumant, com tenien preparat, el resultat de les comarques on es parla castellà de sempre –com si en un partit de futbol un equip volgués sumar els gols que es fan al camp del costat. Ni això: un 50,53% ha votat a favor del català en el còmput global, una xifra que significa en realitat un impressionant 68% a les comarques valencianes que parlen i fan escola en català, allà on anava dirigida la maleïda consulta, allà on aquest personal ens volia ferir, fer mal.

I quina bellesa, quina emoció contemplar el mapa dels resultats! A l’Alt Maestrat, un 94,71% dels pares han dit ben alt que el valencià, el nostre català, és la llengua en què volem que aprenguen els nostres xiquets. Als Ports, un 93,20% i al Comtat, un 87,63%. Un 80% i un 85% a les dues Riberes. Un 79% a la Safor, un 77% a la Vall d’Albaida i un 76% a l’Alcoià i un 71% a la Marina Alta. Fins i tot –la gran sorpresa!– als Serrans, terra tradicionalment castellanoparlant i exempta per llei de l’ensenyament en català, la majoria han dit ara que no, que no volen continuar ignorant la llengua que ens fa valencians, i han votat pel català també.

Lamentablement, alguns mitjans mandrosos han comprat la propaganda del conseller i ens venen dòcilment que el català “ha guanyat pels pèls”, tot i que la realitat és que fins i tot a València i a Alacant-Elx, on el procés de substitució lingüística és molt més agressiu, les xifres són negatives en conjunt, però amb les primeres dades indicant també que el català s’ha imposat a les escoles públiques, i que si no ha guanyat en el còmput global és pel pes de les concertades. A la ciutat d’Alacant mateix ens trobem amb un 94% de les famílies a favor del català al Joaquín Sorolla, un 86% a l’Enric Valor, un 82% a Sant Gabriel, un 76% al Rabassa, un 66% a l’Azorín, un 60% al Benalúa, un 55% al Sant Blai i també al Palmeral… Poca broma: contra la propaganda aberrant de l’esquerra espanyolista, vet ací que els fills del poble, els que vénen de les classes treballadores, han triat majoritàriament la llengua pròpia fins i tot a la ciutat on l’espanyolisme vol trencar-nos amb més obsessió i duresa.

I això ho explique sense fer servir les xifres –sempre opinables– sobre l’abstenció. Que en aquest cas semblaria més raonable que mai ajuntar-les-hi. Perquè hi ha un 42% de pares que no han anat a votar, ni després de llegir les malèvoles cartetes del consell, que volien omplir-los el cap de pardals. No podem especular amb el significat de l’abstenció, és evident, però sí que es pot apuntar que l’abstenció d’aquests pares és la prova fefaent que no s’han cregut la fantasia apocalíptica del Consell, tot allò que l’educació dels seus fills perillava i que calia anar a les urnes a defensar el castellà. I, alerta, que si comptàssem que és evident que els abstencionistes no qüestionen l’educació que reben avui, la cosa pren proporcions èpiques. Car hauran votat pel castellà tan sols el 28% de les famílies valencianes, i això incloent-hi les comarques castellanoparlants i tot.

Eixes, eixes, són les xifres que avui fan mal als espanyoladors. El senyor Rovira es pensava que podria ensibornar-nos amb la seua consulta parany, que aconseguiria dividir-nos, que podria vestir de “llibertat” allò que no és sinó un intent de genocidi cultural. Però ha xocat contra una muralla feta de gent, feta de pares i fills. No ens enganyem, tampoc: és evident que el conseller Rovira i la gentola que l’envolta no s’hi conformaran i cercaran de manera rabiosa noves maneres d’atacar-nos, crearan nous obstacles, inventaran nous paranys, començant per l’aplicació mateixa d’això que s’ha votat. Però de moment s’han estavellat, s’han pegat un bon bac i més val que ho celebrem, això, sense manies ni prevencions.

Que ho celebrem perquè darrere les xifres fredes s’amaga una cosa molt important: que hi ha una generació de pares, de trenta anys de mitjana, que té clar què significa ser valencià i vol ser-ho i que ho siguen els seus fills durant les dècades vinents. I perquè el país ha tornat a demostrar que és capaç d’organitzar-se aula a aula i escola a escola, de manera molt autogestionada, anant més enllà de les organitzacions que ens defensen a tots. I perquè aquestes organitzacions –Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià, Plataforma per la Llengua i totes les altres– han sabut ser el far magnífic, la guia, que ha explicat a cada col·lectiu de cada classe, de cada escola, què havien de fer.

Sí! M’agrada molt el meu País Valencià. I tant com m’agrada.

 

PS1. He fet una Pissarreta explicant això de les xifres. Hem d’analitzar les dades molt més en concret, escola a escola, però ara com ara les grans xifres les trobareu en aquest vídeo.

PS2. Núria Cerveró, una de les portaveus de Famílies pel Valencià, ha respost a les preguntes de Laura Escartí sobre què cal fer d’ara endavant: “Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies”.

PS3. Com cada dijous, ahir La tertúlia proscrita analitzà totes les notícies de la setmana política, aquesta setmana amb Josep Costa, Antonio Baños, Josep Sala i Cullell i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. L’advocat de Gonzalo Boye va ensorrar ahir el castell de cartes contra ell en una intervenció memorable que ens reconta Josep Nualart Casulleras en aquesta crònica.

Dimecres, la Directa va destapar un cas més d’infiltració policíaca en moviments socials catalans. En aquest cas, era una noia de Madrid que es presentava amb el sobrenom de Belén Hammad Gómez i amb la història que el seu pare era palestí. Gràcies a aquesta carta de presentació, va entrar a la comunitat palestina catalana i, des d’allà, es va moure per diferents espais anticolonials i de lluita no violenta, entre els quals, un taller de Novact, que la va acostar al Casal Popular 3 Voltes Rebel, a Nou Barris (Barcelona). Allà va teixir xarxes de confiança política que li van donar accés a Endavant-OSAN, una de les organitzacions estratègiques que marca el pols de l’Esquerra Independentista. El 2020 se’n va anar de Catalunya amb l’argument d’un canvi de feina i de tornar amb la seva mare, que deia que estava malalta. La revelació dels altres infiltrats destapats per la Directa va fer que alguns dels qui havien estat companys de militància de la noia aixequessin la cella i comencessin a buscar-ne el rastre. Ara la seva identitat secreta ha estat exposada i, fins i tot, té una pàgina a la Viquipèdia amb el seu nom real.

De tot plegat, n’hem parlat amb dues representants d’alguns dels espais que va parasitar: Sara Soler, membre d’Endavant-OSAN a Nou Barris, i Melani Barbero, del Casal 3 Voltes Rebel.

Soler (esquerra) i Barbero (dreta) reben VilaWeb al Casal 3 Voltes Rebel, on es va infiltrar l’agent.

—Què us va fer sospitar que la vostra companya en realitat era una policia?
—Melani Barbero [M. B.]: Feia un temps que ja no era sòcia del casal ni era a Endavant. Arran del documentari Infiltrats, vam veure uns patrons comuns que ens van fer pensar que hi havia alguna cosa no quadrava.

—Quins eren aquests patrons?
—Sara Soler [S. S.]: Després d’anar-se’n, va mantenir contacte amb nosaltres, però molt intermitentment. L’excusa que va posar quan se’n va anar va ser per coses de la feina, però també que tenia un familiar malalt, igual que en altres casos d’infiltració.

—La diferència amb els altres és que ells van tallar en sec el contacte i van desaparèixer, en canvi, ella sí que el va mantenir.
—M. B.: Molt puntual. Avui en parlàvem amb companyes de la comunitat palestina, sí que va reprendre algun contacte, el 2023. Fa gairebé dos anys que no.

—Se’n va anar deixant amics o gent amb qui tingués una relació propera i que pogués tenir interès per com li anava?
—S. S.: Al Casal 3 Voltes Rebel no havia fet gaire amistat. Amb algunes de les companyes sí que hi havia parlat una mica, i després d’anar-se’n hi va continuar parlant una temporada, però la intensitat va anar disminuint fins que només hi parlava intermitentment. Alguna vegada havia dit que tornaria a Barcelona perquè havia de visitar algun familiar, però no va arribar a quedar amb ningú.

—I en aquests intercanvis de missatges preguntava coses de l’àmbit més polític o de mobilització, o era purament personal?
—S. S.: Era absolutament personal. Era una persona que semblava molt simpàtica, que es preocupava molt per la resta, sempre amb paraules molt afectuoses… No feia sospitar.

—Quina personalitat mostrava?
—M. B.: Aquests dies hem estat recordant coses i al final rèiem, perquè era la militant perfecta. Molt seriosa, molt responsable, portava sempre la feina feta, proactiva, col·laboradora sempre que calien mans… Un perfil de persona que tothom vol tenir a la seva organització. Això, pel que fa a la militància. Jo no vaig tenir gaire relació personal amb ella, però la gent que la tenia més a prop deia que era molt bona amiga, molt assertiva, molt acollidora, convidava la gent a parlar i explicar les seves vivències… molt companya.

—Era molt amigable, però dèieu que no va teixir relacions d’amistat profundes.
—M. B.: Era molt freqüent veure-la amb les coses de la feina de militància, però en els espais més lúdics o d’oci no acostumava a venir. Per exemple, quan feien algun vermut més social al Casal, menys polític, ella no venia. No tenia aquesta relació més lúdico-festiva.

—Sabíeu res de la seva vida personal?
—S. S.: No en parlava gaire. Venia de Sants, passant l’Hospitalet. Deia que vivia allà, però havia arribat al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris a partir de la formació que va fer amb Novact, en la qual va teixir relació amb persones del casal. Va començar a militar aquí perquè deia que se sentia més còmoda perquè ja hi coneixia gent. Però no explicava gaire la seva vida, era una mica reservada.

—Com heu passat de la sospita que és una infiltrada a la verificació?
—M . B.: Teníem una companya que va començar a estirar el fil. Quan va trobar alguna cosa ho va passar a les companyes de la Directa, que són les qui han fet tot el procés d’investigació.

—Com va estirar el fil?
—M. B.: Amb alguna foto que teníem… Una recerca mitjançant les fotos, no el nom. I apareixia en uns altres espais.

—Fotografies amb policies?
—M. B.: No podem entrar gaire en això. No sabem si tot plegat acabarà amb una querella i ens agradaria deixar-ho, que tota la investigació l’ha feta la Directa.

—Teniu por que ella faci servir contra vosaltres la informació que va extreure?
—M. B.: No en aquest sentit. És perquè, si finalment decidim posar una querella, no volem que hi hagi res en el procediment que ens pugui complicar el procés. No és per la informació que hagi pogut trobar ella. Aquí poca cosa podia trobar, no ens amaguem. Sempre tenim la porta oberta i tot el que es fa és obert al carrer. No hi ha res a amagar.

—Voleu combatre-ho judicialment?
—M. B.: M’agradaria trobar responsabilitats polítiques. Tenim la sensació que hem d’estar justificant per què se’ns ha ficat una infiltrada a casa, com si féssim res dolent. És molt pervers. Som un espai obert, organitzat, que fa vida al barri i per al barri, i no hi ha res que justifiqui que ens fiquin aquesta persona. Ens agradaria trobar els mecanismes per a poder-ho denunciar legalment i que no quedi així, perquè ja n’hi ha hagut molts.

—Va començar la infiltració al moviment palestí i va arribar fins al casal i Endavant. Què creieu que buscava?
—S. S.: Era un moment previ a la sentència del procés, una escalada de la conflictivitat al carrer de tot el moviment independentista. Suposo que buscava informació de les nostres companyes, ella mateixa va participar en manifestacions. A Urquinaona, va anar amb mi a l’aeroport, i al tall que es va fer a la Jonquera. Però tampoc ha passat res a cap companya. Entenem que només volia una informació. Va venir, la va extreure i se’n va anar. Com deia la Melani, a Endavant no tenim res a amagar i estem tranquil·les.

—Dèieu abans que era una militant perfecta, molt propositiva i tot plegat. Però també ho era en el debat ideològic o només per a complir la feina?
—S. S.: No debatia gaire. Simplement, venia sempre amb tots els documents llegits, però era una persona que no intervenia ni es posava en treball de comissions.
—M. B.: Estava molt predisposada a fer totes les formacions que s’oferien. Tot i que acabés d’aterrar, volia fer qualsevol formació que es proposés.
—S. S.: A Endavant, també. Malgrat que feia molt poc que havia arribat, insistia molt a anar a l’assemblea nacional.

—I així podia llegir els documents interns.
—S. S.: Sí.

—Ella era nascuda a Madrid. Parlava català?
—M. B.: Molt poc. Se li veia l’esforç de parlar-lo, i la vergonya aquesta quan saps que no ho domines.

—Aquesta també és la diferència remarcable amb els altres casos que han sortit, que els policies eren dels Països Catalans. En aquest cas, era directament madrilenya.
—S. S.: Per a nosaltres no era cap sorpresa, perquè no se n’amagava, deia que venia de Madrid. Però el fet que fos palestina i milités en moviments palestins li va obrir les portes perquè no en desconfiéssim i també li obríssim les portes. Va aparèixer en un moment d’alta conflictivitat, en què molta gent va entrar a militar a l’esquerra independentista. No era estrany que qualsevol persona amb una mínima sensibilitat política volgués començar a organitzar-se. Havia passat uns anys abans amb els CDR, que hi anava absolutament tothom, fos com fos. Era normal, no era una cosa estranya.

—Es definia com a independentista, com a mínim?
—M. B.: No vaig tenir en cap moment aquest nivell de conversa amb ella. Només us podem dir que era present a les reunions, a l’organització, i que anava a les activitats al carrer i manifestacions. Entre nosaltres no ens ho hem preguntat, però si ets allà, t’ho pressuposen.

—Dins aquest rol propositiu, proposava accions de desobediència o sabotatge?
—S. S.: No proposava mai res, però sempre ho feia tot. Sempre estava disposada a fer qualsevol cosa. No era la persona que proposaria fer una barricada, però si hi havia companys fent-ne, ella hi era.

—Què heu pogut descobrir de la seva vida real? És veritat que el seu pare és palestí?
—S. S.: No ho sabem…
—M. B.: És una informació que no tenim. Per les gestions i l’organització que hem fet aquests dies amb la comunitat palestina, hem mirat d’estirar una mica més el fil, però no ens consta.

—Si ho fos, creieu que li podria haver sabut greu rebregar així l’herència palestina per a fer una infiltració policíaca?
—M. B.: És el que hem estat parlant entre nosaltres tots aquests dies. Si al final és veritat que aquesta dona té família a Gaza, què deuen pensar-ne ara mateix? És molt fort. Les companyes de la comunitat palestina hi han tingut una relació radicalment diferent que nosaltres. El nostre espai era molt polititzat i de molta militància, en canvi, per a elles, i en paraules textuals, era com rebre una germana. No els calia explicar gaires coses, al final és una lluita comuna, del mateix país d’origen, dones, joves… La rebuda era amb els braços oberts. Molta interacció a cases, amb la família… Compartien coses molt més privades. Aquí no tenia aquesta complicitat tan íntima. Per a elles l’impacte ha estat molt més fort que no pas per a nosaltres.

—Com ho han rebut?
—M. B.: Encara ho paeixen. Nosaltres tenim més aviat ràbia, elles estan en xoc.

—No en volen parlar?
—M. B.: Ara mateix tenen un ritme diferent. Necessiten més temps per a fer un treball intern i ens han demanat de fer-lo, però d’aquí a unes setmanes, quan estiguin una mica més tranquil·les.

—Saber que la policia ha pogut entrar dins les vostres organitzacions us fa canviar la manera com esteu oberts?
—M. B.: En un principi, impacta. Però hi poses cor i hi poses cap i t’adones que justament cerquen això. Hi ha aquesta resistència de dir, potser ara em fa més por o sóc una mica més curosa en segons quines rebudes, però no deixarem que això passi. El casal és un espai obert, un espai per al barri i des del barri que aglutina moltes organitzacions i persones amb sensibilitats polítiques diferents, però amb objectius comuns. Aquest projecte no es pot desenvolupar des de la por i la suspicàcia. No pots fer xarxa, així. Tot i que ara tinguem aquest neguit, continuarem funcionant de la mateixa manera.

—I a Endavant, que és una organització molt diferent d’un casal?
—S. S.: Ens caldrà mirar quins mecanismes interns tenim i com posar aquestes barreres perquè no torni a passar, però hem d’assumir que, si ho volen, pot tornar a passar. Aquesta por no ens ha de frenar, hem de mantenir la nostra acció política i continuar endavant amb l’organització i tot el moviment. Però ara sabem què és, sabem com han entrat i quines errades hem comès. Podem millorar tot això i construir coses noves.

—Quines errades heu identificat?
—S. S.: [S’ho pensa.] Això ho haurien de dir les persones que porten la lluita antirepressiva. Al final, milito al nucli local i hi pot entrar qualsevol persona si passa el procés de pre-militància.
—M. B.: El fet que ella vingués de la comunitat palestina ja era com un aval d’entrada. Hem de reconèixer que no posem gaire filtre, perquè és un espai obert. Hi ha gent que treu el cap a una activitat oberta, un concert, una exposició, i arrela; hi ha gent que ve un cop el mes; i n’hi ha que ve dos cops l’any. Aquest flux de gent diferent ja és normal, no podem posar gaires filtres.

—Sabeu què fa ara?
—S. S.: Qualsevol persona, sabent-ne el nom real, pot fer una cerca a Google i segur que en troba alguna cosa. Que la gent ho miri, si ho vol saber.

—Sabeu si encara és a Madrid o si l’han destinada a algun altre lloc?
—S. S.: No ho sabem.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han aprovat l’instrument de 150.000 milions d’euros en préstecs per a despesa militar dins el pla per a rearmar Europa la dècada vinent. També han establert les prioritats en les compres militars, en un nou pas per a respondre a l’actual situació geopolítica marcada pel conflicte a Ucraïna i el viratge dels EUA de Donald Trump.

En les conclusions sobre defensa, han donat suport al full de ruta de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que preveu d’accelerar immediatament la despesa en defensa. La mesura més destacada és una proposta per a crear un instrument de préstecs als estats membres amb el suport del pressupost comunitari, però amb el pes principal sobre els pressuposts estatals. Això inclou activar de manera coordinada la clàusula de flexibilització perquè la inversió en defensa no computi en el dèficit.

El pla també preveu flexibilitzar les partides de cohesió per a destinar fons a la despesa militar i insta el Banc Europeu d’Inversions (BEI) a continuar adaptant les seves regles per a finançar projectes militars. A més, els dirigents europeus han identificat per primera vegada una llista “d’àmbits prioritaris” per a reforçar les capacitats militars de la UE, en coherència amb l’OTAN i basant-se en les lliçons apreses a Ucraïna. En aquesta llista destaquen la defensa antiaèria, els sistemes d’artilleria –incloent-hi capacitats d’atac de precisió profunda–, míssils, municions, drons i sistemes contra avions no tripulats.

Unes altres prioritats inclouen inversions en facilitadors estratègics, mobilitat militar, protecció d’infrastructures crítiques, ciberseguretat, intel·ligència artificial i guerra electrònica.

El text de conclusions de la cimera subratlla la necessitat de protegir les fronteres terrestres, marítimes i aèries de la UE i posa l’accent en el flanc oriental. No obstant això, a petició de l’estat espanyol i Itàlia, també inclou una menció a les amenaces provinents del flanc sud.

El RCD Espanyol ha començat avui els actes de celebració del cent vint-i-cinquè aniversari del club, en un acte institucional en què han assistit el director general del club, Mao Ye, el director esportiu, Fran Garagarza, l’entrenador del primer equip masculí, Manolo González, i els quatre capitans, Puado, Cabrera, Sergi Gómez i Joan García.

A més, també hi han estat presents ex-presidents del club, com Joan Collet i Dani Sánchez, i grans jugadors del club, com Tommy N’Kono, Toni Jiménez o Javi Márquez.

A més, l’Espanyol ha presentat el logotip commemoratiu de l’aniversari, dissenyat per Carlos Belmar i inspirat en el modernisme, estil artístic que dominava en l’època en què va ser fundat el club.

El resultat de la consulta sobre la llengua a les escoles del País Valencià ha significat un bac important per al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i el president Carlos Mazón. Ni fent totes les trampes amb la presentació de les dades no han pogut evitar la derrota de l’opció pel castellà. I si ens fixem en les dades detalladament, com fa Vicent Partal en aquesta Pissarreta, la patacada és monumental.

La principal trampa que prova de fer el conseller Rovira és barrejar les dades de les comarques històricament castellanoparlants –on no es fan classes en català– amb les de les comarques històricament catalanoparlants. Això li fa dir que un 50,5% de les famílies ha optat per l’ensenyament en català, però la xifra en realitat s’enfila a prop del 70% si es tenen en compte les comarques catalanoparlants i prou. Allà on els alumnes són ensenyats en català, per tant, les famílies volen que siga així.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Amb les dades actuals, i pendents del recompte en detall, hi ha dues excepcions, precisament, a les dues grans àrees metropolitanes, València i Alacant-Elx. Però fins i tot ací les xifres que apareixen, molt probablement, seran positives quan es donen per separat les escoles concertades i les públiques. Amb una victòria també del català als centres públics.

Les xifres, a més, aporten tres elements molt positius sobre la voluntat dels valencians.

El primer és que aquestes dades corresponen al vot de pares que ronden els trenta anys. Tenint en compte que en dotze comarques els partidaris del català superen el 70%, això assegura un coixí per a la llengua clar en les pròximes dècades.

Un conseller Rovira cofoi no concreta si es respectarà l’opció triada per les famílies

El segon és que, segons les xifres preliminars, hi ha més partidaris encara del català entre les famílies que tenen xiquets més menuts, cosa que insinua un creixement de la demanda.

I el tercer és una gran sorpresa. A les comarques històricament castellanoparlants no es fan classes en català i, tanmateix, als Serrans la majoria de les famílies en reclamen (un 51%) i en quatre comarques més també és la llengua preferida per més del 30% de les famílies.