Fer-se gran és, entre moltes més coses, veure com cauen certes creences, certes mentides que ens hem empassat senceres, o de glop a glop. Quan una veritat s’imposa i ens obre els ulls fent-nos prendre consciència, la fal·làcia que havíem donat per vàlida s’esberla dintre nostre. A vegades, la caiguda de la mentida es produeix en un sol acte, com si un gerro caigués a terra i s’esmicolés en desenes de trossets que dibuixen un nou paradigma, però hi ha unes altres vegades en què la falsia que ens habita, que ens ha construït un tarannà, no es destrueix de cop, sinó que es va erosionant de mica en mica, i amb els anys va perdent capes d’engany fins que la veritat queda ben nua i ja és impossible de no reconèixer-la. Aquesta darrera metàfora descriuria el que m’ha passat amb el que considero una gran estafa: les dones no som bones amigues entre nosaltres. Des de ben petita havia sentit a tot arreu una lletania que, per força, vaig acabar repetint i que va marcar, durant dècades, la meva tria d’amistats. Entre uns i altres em van fer creure, a mi, com a tantes dones, que l’amistat entre nosaltres no era noble, que no rutllava perquè “vosaltres sou més pèrfides que els homes; us critiqueu molt més entre vosaltres, sou més falses”. I com que una mentida repetida moltes vegades acaba esdevenint veritat, moltes dones hem assegurat, durant anys, que ens enteníem més amb els homes, que hi podíem ser més amigues que no pas amb les dones.

No sabria dir quin soroll fa una mentida quan es trenca, però per força ha d’assemblar-se al so que fa la ràbia sortint d’un cos on fa temps que està estancada. Suposo que per aquest motiu sento una mena de rancúnia cap a mi mateixa, no només per haver-me empassat tal bòfia, sinó per haver-la perpetrada ajudant a unes altres dones a caure-hi. Aquesta gran estafa fa temps que es va desintegrar dintre meu, en un procés progressiu, però les darreres setmanes ha tornat a encendre’m a mesura que he anat comprovant com estem de soles les dones, especialment, les qui som mares. I se m’ha escrit al front una pregunta que llegeixo cada vegada que em miro en un mirall: a qui li convenia que les dones creguéssim que valia més aliar-nos a fer amistat amb homes, desestimant i traient valor a l’amistat amb les dones? Qui n’ha tret benefici, d’aquest divideix i venceràs? Doncs, evidentment, qui hi ha sortit guanyant són els artífexs de l’actual societat capitalista i patriarcal. Si bé les dones que no tenen criatures també n’han pagat les conseqüències, hem estat les mares de les darreres tres dècades, pel cap baix, les qui, progressivament, hem acabat colgades per aquesta mentida acceptada col·lectivament. Perquè, per si mateixa i per culpa dels engranatges socials, la maternitat ja és una forma d’aïllament de les dones respecte del món, però si a més a més hi sumem la manca de xarxa i de vincles profunds, confiats i sincers amb altres dones mares, el panorama que ens queda és el dibuix d’una munió de dones exercint tasques de cures menystingudes socialment, des d’una profunda solitud. Cal apuntar també que el pervers fenomen de la gentrificació no només no ha ajudat a revertir aquest angoixant isolament femení i maternal, sinó que l’ha agreujat a marxes forçades.

Si bé és cert que, abans, les dones s’havien resignat a viure la condemna de ser àngels de les llars, lluny dels focus i dels triomfs i els valors públics i reconeguts, com a mínim, havien aconseguit alçar matriarcats dins de casa. Les dones d’abans també estaven soles durant hores a casa, treballant no remuneradament mentre els marits treballaven fora remuneradament, però fa anys aquelles dones, que són les nostres besàvies i àvies, defensaven i practicaven el concepte de tribu, de xarxa femenina. Sabien que la família anava més enllà del fet sanguini i alçaven nous lligams estructurals amb les veïnes i totes esdevenien cuidadores i educadores de les criatures d’un mateix bloc de pisos, d’un mateix barri. Aquest fet era possible, entre més factors, gràcies a uns lloguers que permetien a la gent viure durant dècades a casa seva, però ara, les dones, malgrat que sembli que hem avançat, continuem portant el pes de les tasques de cures dins les llars, sense gaire reconeixement i sense remuneració, encara, i alhora treballem fora de casa com ho fan els homes. És a dir, actualment, les dones, pugem dues muntanyes, la de la criança i la de la vida laboral, perquè quan nosaltres vam entrar al mercat laboral, ells no van venir pas a fer el canvi de torn, i aquí ens tenim, fent dobles jornades laboral i, a més a més, sense el suport de la tribu. Fàcilment, trobarem un gran gruix de mares que conviuen en un mateix edifici, en un mateix carrer, però que amb prou feines es coneixen entre elles. Els preus abusius de lloguer i la por que ens inocula constantment el capitalisme han fet que temem els nostres veïns, que hi desconfiem, que no ens esforcem a alçar-hi amistats, perquè és constant l’anar i venir de llogaters, o perquè directament els nostres veïns i veïnes són turistes allotjats en un Airbnb. La solitud que pateixen les dones mares no fa soroll, però és terrible i ferotge. Alguns grups de lactància i la socialització entre dones mares als parcs ajuden a trencar-la, però són només oasis en un desert estructural de deshumanització i individualisme. I no, elles no en tenen la culpa. La responsabilitat és de qui treu partit d’aquest fenomen: el capitalisme mateix.

Per tot plegat, és urgent que desmuntem del tot la mentida i retornem el valor a l’amistat entre dones. És imprescindible que ens unifiquem, que teixim vincles i tornem a estar unides, perquè d’aquí ve la nostra força, de poder parlar obertament del que sentim, de què ens passa i d’aconseguir assenyalar, juntes, les desigualtats que ens esclafen i que ningú pot entendre tan bé com una dona que ha viscut o viu el que nosaltres també hem viscut. Unides fem por, és clar, però si fem por és perquè unides tornem a tenir valor, ens el creiem reforçant-nos les unes a les altres i, sobretot, aprenem a reclamar i a construir una societat on hi hem de tenir lloc, veu i poder.

Per bé que miren de dissimular-ho, la declaració imminent com a investigats de l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, i del seu número dos, l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, ha accentuat la tensió en l’entorn de Carlos Mazón. Públicament, tant el president com la resta de consellers miren de donar una imatge de normalitat i de tranquil·litat. Mazón mateix repeteix una de tantes frases que té apreses que inclou, precisament, el mot “tranquil·litat”, i a continuació afegeix que té confiança absoluta en la justícia.

A desgrat d’això, la maquinària de la Generalitat treballa per confeccionar una armadura al president. Un vestit de ferro per a impedir-ne l’encausament. De moment, la jutgessa no ho ha fet perquè Carlos Mazón és aforat, però l’ha convidat reiteradament a declarar de manera voluntària, cosa que ell ha declinat. Però, a més, van vestint un relat segons el qual el president no tenia cap paper en l’emergència. Ni presidia el CECOPI, ni tenia el comandament únic de l’emergència, i ni tan sols era al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana. La vice-presidenta i portaveu, Susana Camarero, és la principal artífex de repetir aquest missatge cada dimarts a la taula de la conferència de premsa del Consell. Per cert, Camarero va dir que feia dies que no parlava amb Salomé Pradas.

Per reforçar això encara més, dimarts mateix, l’Advocacia de la Generalitat va demanar de personar-se en la causa com a responsable civil subsidiari. Una petició que la jutgessa Núria Ruiz Tobarra no va tardar ni dos dies a desestimar.

Continuen les declaracions de testimonis

Els dies previs a la declaració de Pradas i Argüeso com a encausats, la jutgessa ha continuat rebent els testimonis tant de familiars de les persones que van perdre la vida com de ciutadans que van provar de rescatar gent i experts en matèries diverses.

Nuria Ruiz Tobarra, que treballa a la Ciutat de la Justícia de València perquè els jutjats de Catarroja van quedar destrossats per la barrancada, persisteix a emetre interlocutòries, ordres i oficis per a acumular informació sobre què va passar el dia 29 d’octubre. En concret, per què no es va avisar la població del perill que hi havia i, en tot cas, per què es va avisar tan tard i amb un missatge tan inútil. Són paraules escrites per la magistrada en la resolució del 10 de març. També ha escrit unes quantes voltes que les 228 morts s’haurien pogut evitar.

Tant Salomé Pradas com Emilio Argüeso han intentat, per mitjà dels seus advocats, d’evitar aquesta compareixença, però la jutgessa no els ha admès els recursos.

Aquella resolució del 10 de març és molt detallada a l’hora de descriure allò que la magistrada considera que va ser una “cadena de negligències greus”. És on qualifica d’aclaparadora la xifra de víctimes.

La informació que té la jutgessa

Per dictar aquella resolució que acabava amb l’encausament de Pradas i Argüeso, la jutgessa ja tenia a les mans tots els avisos que havia emès l’AEMET d’ençà del cap de setmana tot anunciant unes pluges molt intenses que agranarien el país el dimarts 29 d’octubre. També havia revisat hores i hores d’enregistraments de programes informatius especials emesos, principalment per À Punt, però també per altres mitjans públics i televisions privades espanyoles. S’havia fixat que altres organismes, com ara, la Universitat de València, havien suspès les classes, i que la Diputació de València havia enviat els seus treballadors a casa.

Ara se sap que a les 20.34 del vespre hi havia un correu preparat pel director general d’Emergències, Jorge Suárez, per a demanar l’ajuda de l’UME, i que en el formulari ja s’havia marcat l’existència de morts, ferits, desapareguts i atrapats, a banda d’infinits danys materials. L’alarma va sonar a les 20.11.

El caos al 112

La jutgessa també té, per avaluar per què les pluges torrencials van esdevenir una catàstrofe, les dades dels milers de telefonades al 112. La primera que parlava del perill al barranc de Torrent és de les 16.40. Són trucades d’auxili que van començar a primera hora del matí i es van anar multiplicant a mesura que el dia avançava. Tant, que hi ha testimonis de milers de persones a qui mai van agafar el telèfon. Un d’ells és el de Victòria Sánchez, que diu que va mentir al seu marit dient-li que aguantàs, que de seguida anaven a rescatar-lo, tot i que ella sabia que no era veritat, perquè al 112 no li agafaven el telèfon.

Després hem sabut que ningú no va informar els responsables de l’emergència, que eren en el mateix recinte, de l’arribada d’aquestes telefonades. A la vice-presidenta Camarero, li ho van demanar amb insistència en una compareixença de premsa, i ella no va saber explicar què es feia amb tota aquella informació si no era passar-la als responsables de coordinar l’emergència. Ella s’ha entestat sempre a dir que al CECOPI no hi havia informació per a prendre unes mesures diferents de les que es van prendre aquell dia.

La jutgessa ha demanat tota aquesta llista de telefonades i, segons sembla, per la nova petició d’informació feta dimarts, la va rebre desordenada, incompleta o amb dades il·legibles. Ara els ha donat un nou termini perquè ho endrecen tot en un full d’Excel i li ho faciliten.

El barranc ja perillava a les tres de la vesprada

Entre els vídeos que ha vist la jutgessa que interrogarà Pradas i Argüeso hi ha el d’una entrevista que a les tres de la vesprada van fer a À Punt al número tres de les emergències, Jorge Suárez, que ja parlava del barranc de Torrent, conegut com a barranc de Poio. I totes les connexions en directe dels periodistes en llocs molt complicats, i els comentaris dels companys de plató que els demanaven que anassen amb compte. Dies després, À Punt mateix va mostrar imatges d’algun dels seus vehicles que també va ser arrossegat per la barrancada.

Dimarts, la magistrada va demanar informació addicional a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer sobre els sensors i els mesuraments fets en el barranc de Torrent, del Possalet i la Saleta, i també del barranc de Picassent. La jutgessa vol saber quins controls es feien a tota la conca dels rius Xúquer i Túria.

La resolució de la jutgessa del 10 de març, en què explicava tota la informació que havia recopilat de diferents testimonis i entitats, la jutgessa trencava l’estratègia de defensa del president de la Generalitat, que s’emparava en la manca d’informació per a prendre decisions, com ara, canviar la seua agenda i posar-se al capdavant de l’emergència. Va ser llavors quan va decidir de fer pública una llista de cridades telefòniques i canviar l’hora que fins aquell moment havia dit que havia arribat al CECOPI. De passades les set de la vesprada, va dir les 20.28, quan ja s’havia enviat l’alarma.

 

Per bé que miren de dissimular-ho, la declaració imminent com a investigats de l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, i del seu número dos, l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, ha accentuat la tensió en l’entorn de Carlos Mazón. Públicament, tant el president com la resta de consellers miren de donar una imatge de normalitat i de tranquil·litat. Mazón mateix repeteix una de tantes frases que té apreses que inclou, precisament, el mot “tranquil·litat”, i a continuació afegeix que té confiança absoluta en la justícia.

A desgrat d’això, la maquinària de la Generalitat treballa per confeccionar una armadura al president. Un vestit de ferro per a impedir-ne l’encausament. De moment, la jutgessa no ho ha fet perquè Carlos Mazón és aforat, però l’ha convidat reiteradament a declarar de manera voluntària, cosa que ell ha declinat. Però, a més, van vestint un relat segons el qual el president no tenia cap paper en l’emergència. Ni presidia el CECOPI, ni tenia el comandament únic de l’emergència, i ni tan sols era al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana. La vice-presidenta i portaveu, Susana Camarero, és la principal artífex de repetir aquest missatge cada dimarts a la taula de la conferència de premsa del Consell. Per cert, Camarero va dir que feia dies que no parlava amb Salomé Pradas.

Per reforçar això encara més, dimarts mateix, l’Advocacia de la Generalitat va demanar de personar-se en la causa com a responsable civil subsidiari. Una petició que la jutgessa Núria Ruiz Tobarra no va tardar ni dos dies a desestimar.

Continuen les declaracions de testimonis

Els dies previs a la declaració de Pradas i Argüeso com a encausats, la jutgessa ha continuat rebent els testimonis tant de familiars de les persones que van perdre la vida com de ciutadans que van provar de rescatar gent i experts en matèries diverses.

Nuria Ruiz Tobarra, que treballa a la Ciutat de la Justícia de València perquè els jutjats de Catarroja van quedar destrossats per la barrancada, persisteix a emetre interlocutòries, ordres i oficis per a acumular informació sobre què va passar el dia 29 d’octubre. En concret, per què no es va avisar la població del perill que hi havia i, en tot cas, per què es va avisar tan tard i amb un missatge tan inútil. Són paraules escrites per la magistrada en la resolució del 10 de març. També ha escrit unes quantes voltes que les 228 morts s’haurien pogut evitar.

Tant Salomé Pradas com Emilio Argüeso han intentat, per mitjà dels seus advocats, d’evitar aquesta compareixença, però la jutgessa no els ha admès els recursos.

Aquella resolució del 10 de març és molt detallada a l’hora de descriure allò que la magistrada considera que va ser una “cadena de negligències greus”. És on qualifica d’aclaparadora la xifra de víctimes.

La informació que té la jutgessa

Per dictar aquella resolució que acabava amb l’encausament de Pradas i Argüeso, la jutgessa ja tenia a les mans tots els avisos que havia emès l’AEMET d’ençà del cap de setmana tot anunciant unes pluges molt intenses que agranarien el país el dimarts 29 d’octubre. També havia revisat hores i hores d’enregistraments de programes informatius especials emesos, principalment per À Punt, però també per altres mitjans públics i televisions privades espanyoles. S’havia fixat que altres organismes, com ara, la Universitat de València, havien suspès les classes, i que la Diputació de València havia enviat els seus treballadors a casa.

Ara se sap que a les 20.34 del vespre hi havia un correu preparat pel director general d’Emergències, Jorge Suárez, per a demanar l’ajuda de l’UME, i que en el formulari ja s’havia marcat l’existència de morts, ferits, desapareguts i atrapats, a banda d’infinits danys materials. L’alarma va sonar a les 20.11.

El caos al 112

La jutgessa també té, per avaluar per què les pluges torrencials van esdevenir una catàstrofe, les dades dels milers de telefonades al 112. La primera que parlava del perill al barranc de Torrent és de les 16.40. Són trucades d’auxili que van començar a primera hora del matí i es van anar multiplicant a mesura que el dia avançava. Tant, que hi ha testimonis de milers de persones a qui mai van agafar el telèfon. Un d’ells és el de Victòria Sánchez, que diu que va mentir al seu marit dient-li que aguantàs, que de seguida anaven a rescatar-lo, tot i que ella sabia que no era veritat, perquè al 112 no li agafaven el telèfon.

Després hem sabut que ningú no va informar els responsables de l’emergència, que eren en el mateix recinte, de l’arribada d’aquestes telefonades. A la vice-presidenta Camarero, li ho van demanar amb insistència en una compareixença de premsa, i ella no va saber explicar què es feia amb tota aquella informació si no era passar-la als responsables de coordinar l’emergència. Ella s’ha entestat sempre a dir que al CECOPI no hi havia informació per a prendre unes mesures diferents de les que es van prendre aquell dia.

La jutgessa ha demanat tota aquesta llista de telefonades i, segons sembla, per la nova petició d’informació feta dimarts, la va rebre desordenada, incompleta o amb dades il·legibles. Ara els ha donat un nou termini perquè ho endrecen tot en un full d’Excel i li ho faciliten.

El barranc ja perillava a les tres de la vesprada

Entre els vídeos que ha vist la jutgessa que interrogarà Pradas i Argüeso hi ha el d’una entrevista que a les tres de la vesprada van fer a À Punt al número tres de les emergències, Jorge Suárez, que ja parlava del barranc de Torrent, conegut com a barranc de Poio. I totes les connexions en directe dels periodistes en llocs molt complicats, i els comentaris dels companys de plató que els demanaven que anassen amb compte. Dies després, À Punt mateix va mostrar imatges d’algun dels seus vehicles que també va ser arrossegat per la barrancada.

Dimarts, la magistrada va demanar informació addicional a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer sobre els sensors i els mesuraments fets en el barranc de Torrent, del Possalet i la Saleta, i també del barranc de Picassent. La jutgessa vol saber quins controls es feien a tota la conca dels rius Xúquer i Túria.

La resolució de la jutgessa del 10 de març, en què explicava tota la informació que havia recopilat de diferents testimonis i entitats, la jutgessa trencava l’estratègia de defensa del president de la Generalitat, que s’emparava en la manca d’informació per a prendre decisions, com ara, canviar la seua agenda i posar-se al capdavant de l’emergència. Va ser llavors quan va decidir de fer pública una llista de cridades telefòniques i canviar l’hora que fins aquell moment havia dit que havia arribat al CECOPI. De passades les set de la vesprada, va dir les 20.28, quan ja s’havia enviat l’alarma.

 

El cos menut, els cabells fins, la veu prima, els gestos pausats: pot ser que la primera impressió, en topar amb ella, sigui de fragilitat. Avui, que els anys viscuts s’acumulen també sota la pell translúcida, pot ser fins i tot que aquesta sensació guanyi encara més espai en una primera impressió. Fins que et clava els ulls. Penetrants, punyents, tan intensos que de vegades cremen.

Perquè dins dels ulls de la Blanca Serra hi ha tanta força concentrada que sembla impossible.

Però que és.

Ella i la seva germana, la historiadora Eva Serra, formaven una unitat mútuament complementària de pensament i d’acció política, ampliada, de seguida que l’edat li ho va permetre, amb el germà petit, l’impressor Josep de Calassanç Serra, en Cala. I la Blanca els enyora, i nosaltres també. I la seva petjada és fonda, i roman: personalment, entre els qui vam tenir la sort de conèixer-los, i col·lectivament, pels camins que ens van ajudar a desbrossar.

Gent serena i ferma i honesta i compromesa amb la llibertat del seu poble, vet-ho aquí. Que ho escric perquè és així, i que si sona grandiloqüent hi afegeixo una petició: traieu-hi, en llegir-ho, tot rastre de pompa, perquè aquí no n’hi ha. Gens ni mica ni gota: mai no els ha calgut, a cap dels tres, amanir-se la figura amb impostures.

El novembre passat, la Blanca Serra va comparèixer davant dels mitjans de comunicació al costat dels advocats d’Irídia i dels representants d’Òmnium Cultural. Duia un patracol de fulls a les mans i, amb aquella seva determinació, va explicar el què: que presentava denúncia per les tortures que, l’any 1977, la seva germana i ella havien patit a la comissaria que la policia espanyola té (encara, sí, encara) a la Via Laietana de Barcelona. “Tortura és quan tu penses que et pots morir, que pots deixar d’existir i que, a més, et mors sol”, explicava. Perquè en això insistien aquells policies torturadors: que ningú no es recordava d’elles, allà tancades. I ho deien i els cobrien el cap amb una bossa, i amb les porres els colpejaven les plantes dels peus. L’ofec i el dolor que fins aleshores no sabien que existien i les coses que costen tant d’explicar. L’abús, les vexacions. Al llibre Torturades, de la Gemma Pasqual, hi queda recollit el testimoni. Tan necessari, això: que en quedi constància.

“Notes perfectament que els molesta moltíssim que siguis català i, sobretot, que siguis catalana”, va explicitar la Blanca Serra en aquella conferència de premsa. I va presentar la denúncia. Per això que dèiem: perquè en quedi constància. Que s’expliqui, que se’n parli, que es mostri i es conegui aquesta realitat inclement. Perquè la denúncia és important per si mateixa: més enllà del recorregut que pugui tenir pels canals judicials, o no, hi ha el fet, l’existència de la denúncia, l’exposició pública dels actes de tortura, dels assalts a la dignitat humana que són perpetrats pels cossos policíacs espanyols dins (i sota l’empara) de les seves dependències oficials.

Però no és dels torturadors, aquesta foscor incrustada a les estructures de l’estat espanyol, que vull parlar, aquí, sinó d’ella, de la Blanca, de la seva integritat, de la seva tenacitat, d’aquesta determinació invicta.

Ara fa cosa d’una setmana s’ha sabut que la “fiscalia de memòria democràtica” ha acceptat d’investigar les tortures denunciades per la Blanca Serra. I el cas és important per si mateix, perquè per primera vegada s’obren diligències per una qüestió d’aquesta mena (diguem-ho més exactament: perquè per primera vegada, finalment, aquesta lluita d’anys ha forçat l’estat espanyol a haver de fer aquest moviment); perquè situa els fets (les tortures perpetrades dins dels murs de la casa del terror que és la comissaria de Via Laietana) un cop mort el dictador Franco i engegada la modeliquíssima transissión; perquè aquest cop no serveix l’excusa de l’exoneració dels policies per l’aplicació (a ells sempre els l’apliquen) de l’amnistia del 77, donat que aquella llei abastava fets fins el 15 de desembre de 1976; perquè en tornem a parlar… i per la manera com en parla ella, la Blanca Serra. Que, no debades, té la perspectiva de la formació clàssica (ha estat professora de grec i llatí) i de la llarga experiència política (va ser membre de Front i fundadora del PSAN i després del PSAN-Provisional, i ha treballat amb l’MDT i amb l’ANC i amb la CUP i amb el Consell de la República…), i no es deixa enlluernar per pampallugues. Quan s’ha sabut que s’obrien aquestes diligències, els mitjans han tornat a cercar la veu de la Blanca Serra, i ella, amb aplom característic els ha respost: “Hi he pensat moltíssim, si presentava la denúncia o no. No tinc gaires esperances que prosperi, que aboqui a una idea de justícia, però penso que, per la meva germana, per mi i per tota la gent que ha passat per Via Laietana, val la pena que se’n parli.”

A les germanes Serra, les van detenir l’any 1977 i l’any 1980 i l’any 1981 i l’any 1982. Amb acusacions formals diverses, des de la primera “propaganda il·legal” a la darrera “apologia de la rebel·lió” (per dur, a una manifestació contra la LOAPA, una pancarta amb la paraula independència). Van conèixer la tortura física i psicològica, la presó. I avui, ara, des dels seus vuitanta-tants anys, la Blanca mostra a tothom qui s’hi vulgui fixar que la por existeix, és clar, i que ella l’ha sentida cruament, però que mai no ha permès que dominés la seva vida, que la torcés del seu camí. I aquesta és la clau.

Bloomberg · Morgan Meaker i Sara Sjolin

Situat entre el tranquil passeig marítim de Copenhaguen i la congestionada carretera 02, que circumval·la la ciutat, el centre comercial Fisketorvet s’ha convertit en un dels camps de batalla de la guerra comercial mundial desfermada per Trump. A la primera planta del centre comercial, Kirsten Mogensen té un paquet de fideus d’arròs a les mans i reflexiona sobre el fet que els seus hàbits de compra poden perjudicar els interessos comercials dels Estats Units.

Com en qualsevol altre supermercat europeu, els productes que es venen ací procedeixen de tot el món. Però el mes passat aquesta sucursal del supermercat gourmet Føtex –juntament amb més propietats del grup danès Salling– va adoptar un nou sistema per a descoratjar els consumidors de comprar productes procedents dels Estats Units: uns petits adhesius negres en forma d’estel que indiquen que el producte en qüestió s’ha fabricat a Europa. Als passadissos de begudes, el refresc danès Faxe Kondi té un estel negre, però la Pepsi no. El vi italià Il Capolavoro també té estel, però no pas el pinot noir californià.

Els estels “faciliten el procés de tria”, explica Mogensen, una de les poques compradores que passegen per Føtex una vesprada tranquil·la de dimarts. El sistema, diu, li facilita les coses a l’hora de donar suport a les empreses europees i comprar productes de proximitat, que generen menys emissions pel transport. “El sistema em funciona, tant per motius ambientals com per a evitar de comprar productes nord-americans.”

Salling, el grup propietari de Føtex i més cadenes de supermercats daneses, duu a terme la iniciativa a instància dels clients, segons que explicà el director general, Anders Hagh, en una publicació a LinkedIn fa poc. D’aleshores ençà, l’empresa ha introduït els estels a la majoria de supermercats i té previst d’estendre-les a la resta abans de l’estiu, segons que explica un portaveu.

A tot Europa, els consumidors han reaccionat amb empenta contra els aranzels de Trump, per no parlar dels comentaris despectius que els representants del govern nord-americà han fet sobre el continent. Les xarxes socials mostren terrines de formatge Philadelphia cap per avall en botigues de queviures alemanyes, i als supermercats francesos han aparegut adhesius de “boicot als EUA”.

Paral·lelament, les vendes de Tesla han caigut bruscament a tot el continent i els concessionaris de la marca als Països Baixos i Alemanya han estat objecte d’actes vandàlics.

A mesura que s’intensifica la guerra comercial entre els Estats Units i la UE, la secció de begudes alcohòliques dels supermercats s’ha convertit en un dels grans epicentres del conflicte, amb els Estats Units i la UE enfrontats pels aranzels sobre el whisky nord-americà i el xampany francès, posem per cas.

“És un moment molt angoixant”, diu Chris Swonger, president i conseller delegat del Distilled Spirits Council, una organització comercial de begudes alcohòliques nord-americana. La indústria a banda i banda de l’Atlàntic ha prosperat aquests últims tres anys, d’ençà de l’aixecament dels aranzels imposats durant la primera legislatura de Trump. Entre el 2021 i el 2024, les exportacions de whisky nord-americà a la UE, el mercat exterior més gran del sector, van créixer d’un 60%, fins a 699 milions de dòlars.

“La reputació comercial dels Estats Units s’ha enfonsat”, diu Jacob Kirkegaard, investigador del laboratori d’idees Bruegel, amb seu a Brussel·les. Kirkegaard, de fet, és un dels europeus que han deixat de comprar productes fabricats als Estats Units. Explica que en algun moment havia pensat a comprar un Tesla, però que l’aliança entre Musk i Trump –i les interferències de l’home més ric del món en la política europea– l’han fet canviar d’opinió. “Ara, ni em passaria pel cap”, diu.

Dinamarca ha estat un dels països més afectats per la crisi de relacions entre Washington i Brussel·les. Aranzels a banda, el govern Trump s’ha enfrontat públicament a la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, arran de l’interès del president nord-americà a prendre el control de Grenlàndia, un territori semiautònom danès. Del febrer ençà, 90.000 persones s’han afegit a un grup danès de Facebook anomenat “Boicot als productes nord-americans”, en què els membres comparteixen fotografies de botigues locals que promouen productes danesos. En una d’aquestes fotografies es veu una caixa de refrescs de la marca danesa Jolly Cola a la prestatgeria d’un supermercat, sota un gran cartell que diu “Refresc danès”.

Tørk Eskild Furhauge, director general de la marca de refrescs Naturfrisk, explica que aquestes darreres setmanes han rebut moltes peticions de restaurants que volen canviar l’oferta de refrescs per alternatives daneses. “Hem parlat amb molts clients, alguns dels quals han dit directament que la situació política actual era el motiu per a prescindir gradualment de les marques nord-americanes”, explicà Furhauge en un comunicat.

No tothom evita les omnipresents marques nord-americanes, tanmateix. A les prestatgeries de Føtex s’hi continuen veient-se marques famoses dels EUA, com Coca-Cola, Oreo i la pasta de dents Colgate. Un consumidor diu que confia que les relacions entre la UE i els EUA millorin aviat, perquè no vol trobar-se obligat a canviar la llista de la compra. Alguns altres diuen que esperaran a veure com es desenvolupa la guerra comercial abans de deixar de comprar productes nord-americans.

L’objectiu de comprar productes del país sovint pot suscitar més dubtes que no pas respostes, atesa la complexitat de les cadenes de subministrament que solen intervenir en la fabricació de milions de productes. Ho explica Ann Lehmann Erichsen, economista del banc danès Sydbank. Coca-Cola, per exemple, és una marca nord-americana, però la Coca-Cola que es ven a Dinamarca la fabrica Carlsberg, una empresa danesa. “Boicotar una marca com Coca-Cola equival a boicotar productes fets a Dinamarca”, diu Erichsen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Bloomberg · Morgan Meaker i Sara Sjolin

Situat entre el tranquil passeig marítim de Copenhaguen i la congestionada carretera 02, que circumval·la la ciutat, el centre comercial Fisketorvet s’ha convertit en un dels camps de batalla de la guerra comercial mundial desfermada per Trump. A la primera planta del centre comercial, Kirsten Mogensen té un paquet de fideus d’arròs a les mans i reflexiona sobre el fet que els seus hàbits de compra poden perjudicar els interessos comercials dels Estats Units.

Com en qualsevol altre supermercat europeu, els productes que es venen ací procedeixen de tot el món. Però el mes passat aquesta sucursal del supermercat gourmet Føtex –juntament amb més propietats del grup danès Salling– va adoptar un nou sistema per a descoratjar els consumidors de comprar productes procedents dels Estats Units: uns petits adhesius negres en forma d’estel que indiquen que el producte en qüestió s’ha fabricat a Europa. Als passadissos de begudes, el refresc danès Faxe Kondi té un estel negre, però la Pepsi no. El vi italià Il Capolavoro també té estel, però no pas el pinot noir californià.

Els estels “faciliten el procés de tria”, explica Mogensen, una de les poques compradores que passegen per Føtex una vesprada tranquil·la de dimarts. El sistema, diu, li facilita les coses a l’hora de donar suport a les empreses europees i comprar productes de proximitat, que generen menys emissions pel transport. “El sistema em funciona, tant per motius ambientals com per a evitar de comprar productes nord-americans.”

Salling, el grup propietari de Føtex i més cadenes de supermercats daneses, duu a terme la iniciativa a instància dels clients, segons que explicà el director general, Anders Hagh, en una publicació a LinkedIn fa poc. D’aleshores ençà, l’empresa ha introduït els estels a la majoria de supermercats i té previst d’estendre-les a la resta abans de l’estiu, segons que explica un portaveu.

A tot Europa, els consumidors han reaccionat amb empenta contra els aranzels de Trump, per no parlar dels comentaris despectius que els representants del govern nord-americà han fet sobre el continent. Les xarxes socials mostren terrines de formatge Philadelphia cap per avall en botigues de queviures alemanyes, i als supermercats francesos han aparegut adhesius de “boicot als EUA”.

Paral·lelament, les vendes de Tesla han caigut bruscament a tot el continent i els concessionaris de la marca als Països Baixos i Alemanya han estat objecte d’actes vandàlics.

A mesura que s’intensifica la guerra comercial entre els Estats Units i la UE, la secció de begudes alcohòliques dels supermercats s’ha convertit en un dels grans epicentres del conflicte, amb els Estats Units i la UE enfrontats pels aranzels sobre el whisky nord-americà i el xampany francès, posem per cas.

“És un moment molt angoixant”, diu Chris Swonger, president i conseller delegat del Distilled Spirits Council, una organització comercial de begudes alcohòliques nord-americana. La indústria a banda i banda de l’Atlàntic ha prosperat aquests últims tres anys, d’ençà de l’aixecament dels aranzels imposats durant la primera legislatura de Trump. Entre el 2021 i el 2024, les exportacions de whisky nord-americà a la UE, el mercat exterior més gran del sector, van créixer d’un 60%, fins a 699 milions de dòlars.

“La reputació comercial dels Estats Units s’ha enfonsat”, diu Jacob Kirkegaard, investigador del laboratori d’idees Bruegel, amb seu a Brussel·les. Kirkegaard, de fet, és un dels europeus que han deixat de comprar productes fabricats als Estats Units. Explica que en algun moment havia pensat a comprar un Tesla, però que l’aliança entre Musk i Trump –i les interferències de l’home més ric del món en la política europea– l’han fet canviar d’opinió. “Ara, ni em passaria pel cap”, diu.

Dinamarca ha estat un dels països més afectats per la crisi de relacions entre Washington i Brussel·les. Aranzels a banda, el govern Trump s’ha enfrontat públicament a la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, arran de l’interès del president nord-americà a prendre el control de Grenlàndia, un territori semiautònom danès. Del febrer ençà, 90.000 persones s’han afegit a un grup danès de Facebook anomenat “Boicot als productes nord-americans”, en què els membres comparteixen fotografies de botigues locals que promouen productes danesos. En una d’aquestes fotografies es veu una caixa de refrescs de la marca danesa Jolly Cola a la prestatgeria d’un supermercat, sota un gran cartell que diu “Refresc danès”.

Tørk Eskild Furhauge, director general de la marca de refrescs Naturfrisk, explica que aquestes darreres setmanes han rebut moltes peticions de restaurants que volen canviar l’oferta de refrescs per alternatives daneses. “Hem parlat amb molts clients, alguns dels quals han dit directament que la situació política actual era el motiu per a prescindir gradualment de les marques nord-americanes”, explicà Furhauge en un comunicat.

No tothom evita les omnipresents marques nord-americanes, tanmateix. A les prestatgeries de Føtex s’hi continuen veient-se marques famoses dels EUA, com Coca-Cola, Oreo i la pasta de dents Colgate. Un consumidor diu que confia que les relacions entre la UE i els EUA millorin aviat, perquè no vol trobar-se obligat a canviar la llista de la compra. Alguns altres diuen que esperaran a veure com es desenvolupa la guerra comercial abans de deixar de comprar productes nord-americans.

L’objectiu de comprar productes del país sovint pot suscitar més dubtes que no pas respostes, atesa la complexitat de les cadenes de subministrament que solen intervenir en la fabricació de milions de productes. Ho explica Ann Lehmann Erichsen, economista del banc danès Sydbank. Coca-Cola, per exemple, és una marca nord-americana, però la Coca-Cola que es ven a Dinamarca la fabrica Carlsberg, una empresa danesa. “Boicotar una marca com Coca-Cola equival a boicotar productes fets a Dinamarca”, diu Erichsen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quan les associacions memorialístiques diuen que la guerra continua, no ho fan per crear una alarma sensacionalista. És perquè, d’ençà de la victòria franquista, encara hi ha pels carrers vestigis d’un trauma que és intergeneracional. Els símbols, sovint, ho representen tot. I que a Palma hi hagi un monument de vint-i-dos metres d’alt que enalteixi el règim franquista és motiu prou clar perquè les associacions de les víctimes de la matança franquista posin aquest crit al cel. La guerra no acabarà fins que es tanquin totes les ferides.

Aquest dimarts, l’Ajuntament de Palma, a la batuta de PP i Vox, va decidir de protegir encara més el Monument a les víctimes del creuer Baleares, conegut com a Monument de la Feixina. D’ençà del 2006, Memòria de Mallorca ha batallat per esbucar-lo. Però aquest somni sembla avui una mica més lluny. La gerència d’Urbanisme va començar els tràmits perquè tingués la màxima protecció del catàleg municipal de béns protegits. Això s’afegeix a la protecció que el Consell de Mallorca li va atorgar com a bé catalogat, el 2023. “No ho entenem. A un monument franquista se li ha de llevar la catalogació, no posar-la-hi. Saben perfectament què és el monument, tothom sap què representa”, diu Maria Antònia Oliver, portaveu de Memòria de Mallorca.

Maria Antònia Oliver: “El mercadeig que ha fet el PP amb la llei de memòria és molt dolorós, no l’oblidarem”

El PSIB disfressa el monument

Tornem enrere. El 2010, una cinquantena d’entitats, impulsades per Memòria de Mallorca, van insistir a demanar la retirada del monument feixista. En aquell moment, el PSIB comandava a Cort. La batllessa Aina Calvo tampoc no va acceptar d’esbucar-lo i, per adequar-lo a la llei espanyola de memòria –a les Illes encara faltaven anys perquè s’aprovés la norma–, va decidir d’eliminar els elements franquistes del monument i “reconvertir-lo” en un monument de reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres. Una solució que va ser l’excusa perfecta perquè els jutjats l’acabessin protegint.

“Segons ells, se li va llevar el significat franquista, però la resposta de la societat no ha estat aquesta. No han aconseguit la concòrdia”, assenyala Oliver.  Al text eliminat es llegia: “Mallorca a los héroes del crucero Baleares. Gloria a la marina nacional. Viva España.” Ara s’hi pot llegir una inscripció en català, castellà, anglès, alemany i francès que hi diu: “Aquest monument va ser erigit l’any 1948 en record de les víctimes de l’enfonsament del creuer Baleares, durant la Guerra Civil (1936-1939). Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures. Palma 2010.”

“Ni és un monument de pau ni un monument de totes les guerres. Al contrari, ha aixecat més enfrontaments. El que volem és que es retiri”, subratlla Oliver. Ella demana que, si no s’hi pot fer res, es retiri aquesta nova placa que va fer que Memòria de Mallorca trenqués relacions amb l’equip de govern municipal: “Que s’expliqui què és. Si no es pot esbucar, que hi posin la veritat, perquè el disfressen d’una cosa que no és.”

S’inicien els tràmits per esbucar-lo

Després del mandat de Calvo, durant el de Mateu Isern (PP), no s’hi va fer res. De fet, Isern aplaudia la decisió de la seva predecessora. Era evident que el monòlit no s’esbucaria mai mentre el batlle fos del PP. Però el 2015, l’Ajuntament de Palma –i empès sobretot per Més en aquesta decisió– va decidir de comprometre’s a esbucar-lo i va començar-ne els tràmits. El PP, primer, va intentar d’aturar-ho instant que es declarés la Feixina bé d’interès cultural, cosa a la qual la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca va dir que no. En aquells moments la demolició es veia més a prop que mai, i s’especulava que fos durant la primera meitat del 2016.

De fet, l’abril del 2016 es van aprovar els plecs per a la contractació de la demolició. Però el procés es va acabar allargant més que no es preveia. L’associació ARCA va posar-hi un recurs perquè deia que tenia valor patrimonial –és en el que s’ha centrat la justícia en cada sentència. S’hi va afegir l’associació Veïnats de Santa Catalina, de qui Oliver diu que realment són entitats d’extrema dreta que volen mantenir el monument.

I el juliol del 2017 encara continuava la tramitació de l’expedient, que ara Cort volia fer pel tràmit d’urgència, fins que els jutjats van decidir, el mateix estiu, de mantenir les mesures cautelars que impedien de continuar per aquesta via d’urgència. Un any més tard, l’estiu del 2018, la demolició del símbol feixista continuava essent un misteri: el Tribunal Superior de Justícia de les Illes va mantenir la catalogació del monument fins que no hi hagués cap sentència ferma sobre el recurs presentat per ARCA, que també volia preservar el monument.

Primera sentència

No va ser fins el 2020 que el jutjat de Palma va decidir que el monòlit s’havia de protegir. Va ser la primera sentència, que després cada tribunal va avalar: un any més tard, el TSJIB ho va confirmar: la Feixina era un bé catalogat. A més, tampoc no va admetre els recursos de Memòria de Mallorca el 2022, per la qual cosa van recórrer al Tribunal Constitucional espanyol, que també va decidir de protegir el monòlit. El 2023 el consell insular, ja en mans de PP i Vox, executava la sentència judicial per catalogar el monument, i ara l’Ajuntament de Palma ha fet una passa més endavant.

“Hi ha eminències que diuen que el monument no té cap valor. No podem tenir un monument que honori persones que han fet crims de guerra. Al vaixell també hi havia nazis”, recorda Oliver, que insisteix que el canvi de significació que va fer el govern de Calvo va significar “banalitzar el franquisme, com si tots fóssim germans”.

Judicialment, Memòria de Mallorca ja no hi pot fer res. Sobretot, ara que l’Ajuntament ha decidit d’atorgar-li la màxima protecció. El monument feixista està escudat per tots costats.

És al cens de simbologia franquista que la Comissió Tècnica de Memòria i Reconeixement Democràtics va fer, seguint la llei de memòria de les Illes aprovada el 2018. I ara la petita esperança és que el govern espanyol l’inclogui en el seu cens, de la llei del 2022. És la primera cosa que hauria de passar per poder fer alguna acció, però Oliver no és gaire optimista, atès que considera que el govern espanyol ha menystingut les Illes en la qüestió de la memòria democràtica, tot i ser-ne pioneres.

Història del monument

El monument a les víctimes del creuer Baleares, obra de Francesc Roca, Antoni Roca i Josep Ortells, va ser inaugurat el 1948 per Franco. Homenatjava 788 tripulants del creuer ofegats en el naufragi del vaixell durant la guerra, que participava en la protecció d’un comboi de la Itàlia de Mussolini. Va ser el diari Última Hora que, dies després de l’enfonsament, va promoure’n la construcció al parc de la Feixina tot recaptant “donacions populars”. “Eren donacions forçades. Si no aportaves, el veí et mirava malament. Que contin la història ben contada”, matisa Oliver.

Després de la mort de Franco, la Feixina es va erigir en punt de reunió habitual de feixistes. De fet, Vox ha anat fent mítings de campanya davant el monument. El 2023, amb la presència de Santiago Abascal.

Per Oliver, “és molt esgotador i frustrant” haver de lluitar tants d’anys per poder esbucar un símbol que els alumnes del CEIP Jaume I –just davant el parc on se situa– han de veure cada dia. “La simbologia és brutal. És molt mal de fer llevar el caràcter i la càrrega que té. Per això ho fan”, sentencia.

 

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, es reunirà dimecres vinent, 16 d’abril, amb el president del Consell Europeu, António Costa, a Brussel·les, per fer seguiment de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE).

Serà la primera reunió d’Espot amb l’actual president del Consell Europeu, si bé ja havia mantingut diverses trobades amb el seu predecessor, Charles Michel.

Segons que ha informat el govern andorrà, la trobada forma part de l’impuls diplomàtic que l’executiu du a terme en darrers mesos amb els estats membres de la UE i les seves institucions.

El govern, que s’ha reunit aquesta tarda amb els representants de les forces polítiques que integren el pacte d’estat per a l’acord d’associació, també ha informat de la creació d’un grup de treball amb els agents econòmics del país.

Aquesta tarda també s’ha actualitzat l’estat de la revisió jurídica del text de l’acord que duen a terme els serveis tècnics d’Andorra i de la Comissió Europea, i els representants del pacte també han continuat avançant en la redacció del reglament sobre el referèndum.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, es reunirà dimecres vinent, 16 d’abril, amb el president del Consell Europeu, António Costa, a Brussel·les, per fer seguiment de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE).

Serà la primera reunió d’Espot amb l’actual president del Consell Europeu, si bé ja havia mantingut diverses trobades amb el seu predecessor, Charles Michel.

Segons que ha informat el govern andorrà, la trobada forma part de l’impuls diplomàtic que l’executiu du a terme en darrers mesos amb els estats membres de la UE i les seves institucions.

El govern, que s’ha reunit aquesta tarda amb els representants de les forces polítiques que integren el pacte d’estat per a l’acord d’associació, també ha informat de la creació d’un grup de treball amb els agents econòmics del país.

Aquesta tarda també s’ha actualitzat l’estat de la revisió jurídica del text de l’acord que duen a terme els serveis tècnics d’Andorra i de la Comissió Europea, i els representants del pacte també han continuat avançant en la redacció del reglament sobre el referèndum.

Una nena ha mort i un nen ha resultat ferit molt greu aquesta tarda en haver caigut el cotxe en què viatjaven al canal de Roquetes (Baix Ebre), segons ha pogut confirmar l’ACN. En el cotxe hi anaven una dona i tres menors i es desconeixen les causes de l’accident. Sí que ha transcendit que el tercer menor també ha resultat ferit i ha hagut de ser ingressat a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Al nen ferit molt greu l’han dut a l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Els cossos d’emergències han rebut l’avís a les cinc de la tarda. Els bombers han enviat deu dotacions, entre elles el GRAE i les unitats subaquàtiques, que no s’han activat.

En les tasques de salvament, hi han treballat quatre dotacions del cos de bombers, així com de la policia local i dels Mossos d’Esquadra. Segons fonts properes a la investigació, els efectius han rescatat un dels menors ràpidament. Per la seva banda, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha explicat que l’avís de l’accident s’ha rebut minuts abans de les cinc de la tarda. La menor que ha acabat perdent la vida ha estat traslladada en estat crític a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa, el menor en estat greu ha estat atès i traslladat a l’Hospital Sant Joan de Déu en helicòpter medicalitzat i el tercer menor, en estat menys greu, ha estat atès i traslladat al Joan XXIII de Tarragona. Pel que fa a la conductora, mare dels menors, ha estat traslladada en estat lleu al Verge de la Cinta.

El SEM ha activat sis ambulàncies, un Helicòpter medicalitzat i l’equip de psicòlegs per atendre aquest accident.

Canvi de tendència en la borsa. La suspensió del president Donald Trump durant noranta dies dels aranzels als països que no han engegat contramesures contra els Estats Units han provocat que els principals índexs de les borses nord-americanes, que havien sofert un enfonsament els darrers dies, s’hagin disparat de cop.

L’índex que més ha crescut ha estat el Nasdaq Composite, amb una pujada del 12,16%, la més gran d’ençà del 2001. A banda, el Dow Jones augmenta un 7,87% i l’S&P 500 un 9,51%. Aquests són els augments més grans pel cap baix dels darrers disset anys, és a dir, el 2008.

Això no ha afectat encara les borses europees, que ja han tancat avui, amb pèrdues. Els principals índexs borsaris han registrat pèrdues de més del 2% i es preveu que els efectes es puguin notar demà.

Creix la tensió entre la Xina i els Estats Units: Trump apuja els aranzels fins al 125%

Canvi de tendència en la borsa. La suspensió del president Donald Trump durant noranta dies dels aranzels als països que no han engegat contramesures contra els Estats Units han provocat que els principals índexs de les borses nord-americanes, que havien sofert un enfonsament els darrers dies, s’hagin disparat de cop.

L’índex que més ha crescut ha estat el Nasdaq Composite, amb una pujada del 12,16%, la més gran d’ençà del 2001. A banda, el Dow Jones augmenta un 7,87% i l’S&P 500 un 9,51%. Aquests són els augments més grans pel cap baix dels darrers disset anys, és a dir, el 2008.

Això no ha afectat encara les borses europees, que ja han tancat avui, amb pèrdues. Els principals índexs borsaris han registrat pèrdues de més del 2% i es preveu que els efectes es puguin notar demà.

Creix la tensió entre la Xina i els Estats Units: Trump apuja els aranzels fins al 125%

Detectar l’Alzheimer amb una simple anàlisi de sang és cada vegada més a prop. Un equip internacional d’investigadors ha provat la utilitat d’un biomarcador, concretament, la proteïna p-tau217, per detectar la malaltia en 1.767 pacients de Suècia, Itàlia i l’estat espanyol.

Fins ara, els biomarcadors més usats per detectar la malaltia s’obtenen del líquid cefaloraquidi dels pacients, mitjançant tècniques invasives i costoses. Els científics fa anys que estudien la presència de nous biomarcadors en la sang amb l’objectiu d’avançar cap a tècniques de diagnòstic més senzilles. És a dir, busquen molècules que actuïn com a senyals d’alerta primerenca que permetin els metges d’identificar aquesta malaltia que afecta aproximadament 60 milions de persones a tot el món amb una simple anàlisi de sang.

En l’estudi d’aquests biomarcadors ha estat fonamental el treball de científics associats acentres com l’Hospital del Mar, el BarcelonaBeta Brain Research Center (BBRC), el centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Barcelona Institute of Science and Technology (BIST).

Avui, els autors presenten a la revista Nature Medicine. El resultat demostra la utilitat de la proteïna p-tau217 en sang per detectar l’Alzheimer i l’eficàcia d’utilitzar-la en l’atenció primària, fet que permetria de fer cribratges poblacionals de la malaltia a gran escala.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Consorci del Museu de Lleida interposarà un recurs de cassació al Tribunal Suprem espanyol contra la sentència de l’Audiència d’Osca que ratifica que les cent onze obres d’art de la Franja que eren al museu són propietat de les parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó.

Així ho han decidit, per unanimitat, les institucions que conformen el consorci: la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Lleida, la diputació, el bisbat i el Consell Comarcal del Segrià. En un comunicat, el consorci justifica que no comparteix la resolució judicial perquè entén que no es fonamenta adequadament i assegura que seguirà reivindicant la unitat de la col·lecció del museu i que les obres formen part del patrimoni cultural català.

El consorci manté que la diòcesi de Lleida va adquirir les obres mitjançant compravendes, permutes i donacions, o bé per usucapió, i ha aportat, per cadascuna de les obres, documentació històrica i informes pericials. “Els tribunals civils han negat valor a totes aquestes proves i s’han mostrat molt estrictes amb els arguments del consorci. Per contra, el bisbat de Barbastre-Montsó no ha al·legat en virtut de quin títol legal aquestes parròquies són propietàries d’aquestes obres i no ha aportat cap prova de la seva adquisició”, diu el comunicat.

Segons el consorci, l’aplicació de les normes que regulen els procediments civils obligaria a desestimar la demanda del bisbat de Barbastre-Montsó.

Per contra, lamenta que el tribunal hagi obviat aquest defecte en els plantejaments del bisbat aragonès i hagi donat per fet, sense fonament, que les parròquies de la Franja són les propietàries dels béns en disputa.

La setmana passada, l’Audiència d’Osca va ratificar la sentència del jutjat de Barbastre, que el desembre del 2019 va ordenar de traslladar les peces, que va culminar el 2021. El Bisbat de Lleida, el Consorci del Museu de Lleida i la Generalitat havien recorregut contra la decisió però, el tribunal va desestimar íntegrament el recurs de la Generalitat i va estimar parcialment els de les altres dues institucions, a les quals va eximir de pagar les costes judicials del procediment.

El bloc conservador alemany, encapçalat per la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el seu aliat bavarès, la Unió Social Cristiana (CSU), ha tancat un acord amb el Partit Socialdemòcrata (SPD) per governar junts la pròxima legislatura. El pacte, en negociació des de fa setmanes, convertirà el democristià Friedrich Merz en el nou canceller i implicarà el retorn de la coneguda gran coalició (Grosse Koalition) a Alemanya.

Merz ha comparegut avui amb el seu soci bavarès, Markus Söder, i el dirigent socialdemòcrata Lars Klingbeil per anunciar la formació d’un “govern capaç d’actuar i amb força per fer-ho”. Segons que ha dit, l’entesa envia un senyal “fort i clar” tant a la ciutadania alemanya com a la resta de la Unió Europea.

“Tenim un pla sòlid amb què podem fer avançar de nou junts el nostre país”, ha declarat. Ha apel·lat al “centre polític” com a única via per a resoldre els problemes pendents i fer front a reptes com l’estancament econòmic o la seguretat.

Tot i l’anunci, l’acord encara ha de ser ratificat per les tres formacions. El tràmit més complicat l’haurà de superar el SPD, que haurà de sotmetre’l a votació entre els afiliats, en un procés que durarà almenys deu dies. Merz confia que el nou govern podrà començar a treballar a principis de maig.

Reformes migratòries i canvis en política econòmica

Entre les mesures destacades del full de ruta acordat hi ha una reforma migratòria més estricta. La normativa per obtenir la nacionalitat s’endurirà, i es posarà fi a l’opció d’accedir a la ciutadania alemanya després de només tres anys de residència en determinats casos.

La política migratòria ja va ser un dels punts centrals de la campanya electoral, amb la majoria dels partits defensant restriccions a l’arribada d’estrangers. En l’àmbit de defensa, el pacte preveu la renovació del servei militar, que continuarà essent voluntari.

En matèria econòmica, l’entesa recull una retallada de 1.000 milions d’euros en els programes d’ajuda al desenvolupament i les contribucions a organitzacions internacionals. A més, es compromet a apujar el salari mínim fins als 15 euros l’hora (ara és de 12,82 euros), una mesura amb què esperen reactivar el consum intern.

Les autoritats també es proposen fomentar la reincorporació dels desocupats al mercat laboral. Per aconseguir-ho, s’aplicaran noves regles de control i seguiment.

El retorn d’una fórmula coneguda

Aquest acord entre CDU/CSU i SPD implica la repetició de la gran coalició, una fórmula que totes dues parts pretenien evitar durant la campanya. Amb tot, el repartiment de forces al Bundestag va acabar deixant-la com a única opció viable per garantir estabilitat institucional i mantenir el cordó sanitari contra l’extrema dreta.

Angela Merkel ja es va servir d’aquesta aliança en dotze dels setze anys que va ser al capdavant del govern. En la seva última etapa, va tenir com a vice-canceller l’actual cap de govern en funcions, Olaf Scholz, que ara deixa el càrrec.

Scholz ha anunciat que no formarà part del pròxim Consell de Ministres, però continuarà com a diputat del Bundestag. L’acord de coalició és pensat per durar quatre anys, fins a les eleccions següents.

Unes quantes entitats de víctimes i damnificats han convocat una concentració divendres a les 9.00 davant de la Ciutat de la Justícia de València per mostrar el seu suport a la jutgessa Núria Ruiz Tobarra, instructora del procediment relacionat amb els fets de la gota freda.

L’acte de protesta coincideix amb les declaracions de l’exconsellera Salomé Pradas i l’ex-cap d’emergències Emilio Argüeso. “Volem veritat, memòria, reparació i justícia”, han proclamat en un comunicat.

Les associacions convocants —l’Associació Víctimes Mortals Dana 29-O, l’Associació Víctimes 29 d’octubre, l’Associació de Damnificats de la Dana Horta Sud i els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció— denuncien la “negligència” en la gestió de l’emergència i alerten que “no pot quedar impune”.

Les entitats han convidat la ciutadania a unir-se a la mobilització: “No ens tornaran a ofegar, tenim dignitat a cabassades”.

El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha negat que el caos ferroviari del servei de Rodalia al Principat s’hagi agreujat, malgrat que no ha aportat cap dada per a sostenir aquesta afirmació. “Les incidències es van reduint, i cosa que és més important, també es redueix el nombre de trens afectats i l’endarreriment acumulat”, ha dit en una compareixença al congrés espanyol.

Tres problemes estructurals de Rodalia amagats sota la catifa

A més, ha promès que el mes d’abril els usuaris podran comprovar la millora en el servei i ha defensat que les incidències que es registren diàriament no tenen a veure amb la manca d’inversió, sinó a elements exògens o als efectes de les obres que s’estan aplicant a gran escala a tot el servei.

Paradoxalment, mentre compareixia, RENFE ha anunciat la interrupció del servei les línies R1, R2, R2 Nord, R3, R4 i R7 per una incidència a la infrastructura. Mitja hora després, la circulació s’ha restablert i ara els trens circulen amb endarreriments d’uns vint minuts.

Una xarxa molt complexa

El ministre Puente s’ha escudat en l’elevada complexitat de la xarxa de Rodalia al Principat per l’elevat nombre de trens que hi circulen i les múltiples intervencions de millora que s’hi estan fent simultàniament. “Mil trens diaris, proporcionalment el 15% de tot el trànsit ferroviari de l’estat espanyol”, ha afirmat. “La seva configuració no té res a veure amb cap altra xarxa ni, possiblement, d’Europa”, ha afegit.

També ha enumerat les darreres incidències viscudes a localitats com Flaçà (Gironès), Sitges (Garraf), Roda de Berà (Tarragonès), Ribes de Freser (Ripollès) o l’estació de Sants de Barcelona. Puente ha assegurat que aquestes afectacions són causades per elements com la “sensibilitat electrònica” dels nous aparells instal·lats, els problemes de tensió, els errors dels maquinistes o els casos apedregament contra els trens.

L’equip de la Universitat de les Illes (UIB) s’ha proclamat campió de la Lliga de Debat Universitària 2025 de la Xarxa Vives. La Universitat d’Alacant (UA) ha quedat en segon lloc. El jurat ha decidit de distingir l’estudiant Ariadna Tarrida Valle, integrant de l’equip de la Universitat Rovira i Virgili (URV), com a millor oradora de la competició.

El rector de la UB, Joan Guàrdia, assumeix la presidència de la Xarxa Vives d’Universitats

Durant tres dies, un centenar d’estudiants de grau, màster i doctorat de quinze universitats del Principat, el País Valencià i les Illes han participat en aquesta competició que té l’objectiu de potenciar l’ús de la paraula, el diàleg i l’intercanvi d’idees, i de crear un espai de formació on el català és la llengua vehicular.

Finalment, el jurat ha proclamat vencedor l’equip de la UIB, format pels estudiants Blanca Gómez, Laura Vila, Fermín Rodríguez i Marc Gómez, que n’ha estat el capità. El jurat ha valorat cada debat d’acord amb la qualitat de les intervencions i la solidesa de les argumentacions, així com el grau de domini del tema, la fluïdesa comunicativa dels participants i la posada en escena.

Enguany, hi han participat: la Universitat d’Alacant, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de les Illes, la Universitat Jaume I de Castelló, la Universitat de Lleida, la Universitat Miguel Hernández d’Elx, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Politècnica de València, la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, la Universitat Ramon Llull de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la Universitat  de València i la UVic-UCC.

Canvi de tendència en la borsa nord-americana. Els principals índexs de Wall Street han obert la sessió a l’alça després de l’anunci de la Xina d’apujar fins al 84% els aranzels als productes nord-americans i de la Unió Europea d’implantar-ne del 25%. L’índex que més creix és el Nasdaq Composite, amb una pujada que supera l’1,5%. A banda, el Dow Jones i l’S&P 500 pugen molt lleugerament.

La Casa Blanca cita l’economista català Pau Pujolàs per justificar el càlcul dels aranzels

Per contra, els mercats europeus han registrat pèrdues que voregen el 2% en l’obertura de la sessió. A Londres, l’FTSE 100 cau més d’un 2% i voreja els 7.741 punts. A Frankfurt, el DAX registra un retrocés similar. Perd d’un 2,1% i se situa en els 19.829. A París, les dades també són en vermell. El CAC recula d’un 2,2%, fins als 6.941 punts. A Madrid, l’Íbex s’ha enfonsat gairebé d’un 3%, però de seguida ha mitigat la caiguda, que voreja el 2% (11.829 punts).

L’STOXX 600, que fa un seguiment de les 600 principals europees, cau més d’un 2% (476 punts). Aquests darrers cinc dies, l’índex ha caigut més d’un 10%.

La tendència de les borses europees segueix el rastre de les asiàtiques, que tampoc no han rebut bé el nou paquet d’aranzels. L’índex Nikkei 225 del Japó ha caigut gairebé d’un 4% i voreja els 31.71o punts, en una de les sessions més negatives de l’any.