El govern de Filipines ha anunciat que l’ex-president Rodrigo Duterte havia estat arrestat per la policia a l’aeroport internacional de Manila arran d’un ordre del Tribunal Penal Internacional (TPI), en relació amb un cas de crims contra la humanitat.

Segons que ha confirmat el govern en comunicat, Duterte ha arribat aquest matí, cap a les 9.20 (hora local), a Manila procedent d’Hong Kong, arran de la còpia oficial de l’ordre d’arrest rebuda per la Interpol.

“L’ex-president i la seva comitiva es troben bé de salut i han estat examinats per metges del govern. Actualment, és sota custòdia de les autoritats”, diu el comunicat.

Hores abans, Duterte s’havia mostrat disposat a “lliurar-se” al TPI per les suposades violacions dels drets humans comeses durant la seva administració, en el marc de les polítiques controvertides aplicades per combatre el consum i tràfic de drogues.

L’ex-president va assumir el càrrec el 2016 després d’una campanya en què va fer, precisament, de la “lluita contra les drogues” la seva bandera. Les autoritats del país reconeixen prop de 6.000 morts arran de les operacions, una xifra que, segons que alerten organitzacions humanitàries, podria ascendir a 30.000.

Rússia assegura que ha interceptat gairebé 340 els drons durant la nit, gairebé un centenar sobre el territori de la regió de Moscou. Si es confirmés, seria l’atac aeri més gran d’Ucraïna d’ençà del començament de la invasió russa, el febrer del 2022. Tot plegat passa poques hores abans de les negociacions entre delegacions d’alt nivell ucraïneses i nord-americanes a l’Aràbia Saudita.

337 drones hit Russia in its biggest attack yet overnight.

Drones targeted multiple regions, including Moscow and the surrounding areas. Mayor Sobyanin claimed that 73 drones were shot down near the capital.

The attack is still ongoing. pic.twitter.com/Efqvl0hizE

— KyivPost (@KyivPost) March 11, 2025

Arran de l’atac, dues persones han mort i una desena han resultat ferides. El governador de Moscou, Andrei Vorobiov, ha dit que havia estat “un atac en massa” i ha confirmat el balanç provisional de víctimes, que eren a les localitats de Dinoye, a uns tres quilòmetres al sud de la capital, i de Yam, a uns vuit quilòmetres.

El Ministeri de Defensa rus ha dit al seu canal de Telegram que la majoria dels aparells no tripulats, un total de 126, havien estat destruïts sobre la regió de Kursk, que és a la frontera amb Ucraïna.

A més, ha xifrat en 38 els aparells aeris no tripulats abatuts sobre la frontera de la regió de Briansk; 25 sobre la de Belgorod (també fronterera); 22 a la de Riazan (al sud-est de Moscou), i deu a la de Kaluga (al sud-oest de Moscou).

Les defenses aèries també han interceptat vuit drons sobre la regió de Lípetsk, vuit més a la d’Oriol, sis a la de Vorónej i tres a la regió de Nijni Nóvgorod (a l’est de la regió de Moscou).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El jutjat de primera instància i instrucció 1 de Vilanova i la Geltrú (Garraf) farà avui una vista prèvia per la demanda civil de Rosa Peral –condemnada pel crim de la Guàrdia Urbana– contra la productora de la sèrie El cuerpo en llamas, Arcadia Motion Pictures, i la plataforma Netflix. Reclama vora 30 milions d’euros perquè considera que la ficció vulnera el dret de l’honor, la pròpia imatge i la intimitat tant d’ella com de la seva filla menor d’edat, que també hi apareix representada. En aquesta vista, les parts podran proposar proves testificals i pericials, però no documentals, i també impugnar les que presentin les altres parts.

Rosa Peral critica la sèrie de Netflix sobre el crim de la Guàrdia Urbana i diu que no ha cobrat res

Peral fou condemnada a vint-i-cinc anys de presó com a coautora de l’assassinat de la seva parella i company a la Guàrdia Urbana de Barcelona, Pedro Rodríguez, el maig del 2017, amb l’assistència de l’agent dels Mossos d’Esquadra Albert López. Un cas en què Netflix es va basar per a la sèrie El cuerpo en llamas, estrenada el 2023 i que, de fet, Peral ja va mirar d’aturar judicialment.

La defensa de Peral, que exerceix l’advocada Núria González, ja va proposar en la demanda la declaració com a testimonis dels dos guionistes de la sèrie. D’altra banda, Netflix ha proposat com a prova documental el contingut de tres llibres: Condenados relatos: más mala vida, de Carlos Quílez; Solo tú me tendrás: celos, mentiras y muerte en el crimen de la Guardia Urbana, de Toni Muñoz, i 29 balas y una nota de amor, d’Alfonso Egea, a més de cròniques periodístiques i obres documentals.

La jutgessa decidirà quines proves accepta i, si no hi ha acord entre les parts, fixarà la data del judici. Peral no assistirà a la vista, segons que han informat fonts judicials, però sí hi anirà el seu pare, que la representa legalment.

“Reconeguda i identificable”

La defensa de Peral argumenta que, fins el maig del 2024, la sèrie s’havia vist 26,6 milions d’hores a tot el món –una mitjana de 3,32 milions d’hores al mes–, i per això reclama un euro per cada hora reproduïda per a la filla, pels danys morals causats, i deu cèntims per a Peral “per la imatge que es dóna d’ella com a mare”, segons que va explicar l’advocada en la presentació la demanda. Tot plegat suma 29,2 milions d’euros.

La demanda diu que Peral s’ha convertit en protagonista involuntària d’una sèrie on apareix encarnada per Úrsula Corberó, una actriu amb una certa semblança física, cosa que fa que sigui “totalment reconeixible i identificable per a l’espectador”. A més, remarca que Peral no va cedir els seus drets d’imatge ni va autoritzar que es representés una de les seves filles, i que la sèrie podria haver-se fet sense incloure-hi la menor. De fet, critica explícitament que aparegui un relat de la filla de Rosa Peral explicant que es va trobar la seva mare coberta de sang, un extrem que no apareixia a la sentència. A més, també s’exposa que la filla representa el trauma de la nena explicant que s’orina al llit.

Netflix, per la seva banda, defensa que El cuerpo en llamas no és un documentari, sinó una ficció, i que, per tant, no vulnera els drets fonamentals de la intimitat ni de la pròpia imatge. Argumenta que, tot i les similituds amb fets reals, s’han pres llicències creatives.

Sobre la presència del personatge que representa la filla de Peral, l’empresa assegura que, de les 6 hores i 35 minuts que dura la sèrie, la nena hi apareix 23 minuts i 37 segons –un 5,97% del total–, de manera “minoritària, pràcticament incidental”, i sempre acompanyant la protagonista. Sosté que aquest personatge és necessari per a entendre el paper de Peral, i que s’hi presenta amb un nom fictici i amb uns trets físics diferents dels de la menor real. Tot i això, la defensa de Peral considera que continua essent identificable, perquè el personatge de la mare hi apareix amb el seu nom real.

Sobre la representació de la vida privada de Peral, Netflix defensa que la seva vida sentimental i sexual “és necessària per a contextualitzar” els fets i que la sèrie no s’allunya de la realitat en el retrat de les relacions sentimentals i sexuals que va tenir, que ja han estat documentades en llibres i articles proposats com a prova.

Rosa Peral com a ‘femme fatale’ i més casos mediàtics: és possible un ‘true crime’ sense masclisme?

Aquesta manifestació del 8 de març és diferent. La primera com a mare. Hem quedat amb la Sandra, amiga i companya de lluites de fa anys. A les sis a la plaça de la Universitat, o una mica abans per poder situar-nos, que hi haurà molta gent. Anar a la mani era avui per a mi autocura. Temps propi, temps de germanor entre amigues. Encara que, precisament avui, sortir, sigui recordar el que visc dins de casa. Sabeu allò que quan estàs embarassada veus més les embarassades? A mi em passa ara amb les mares. Vull oblidar per unes hores que ho sóc, però surto i em ve al cap una vegada i una altra. La gran paradoxa. Les veig totes. Les que arrosseguen de la mà la criatura de quatre anys que no vol caminar, la que duu lligat el portanadons com una faixa pressionant les lumbars, i vés a saber quants quilos carrega al dia. Capto també per sobre la mitjana els cotxets que em passen per la vora i penso si és pràctic tan petit o tan gros o tan trail. A mi, que no m’agradava escriure sobre maternitats o pensar que si ets mare només parlaràs de les teues avorrides enrònies. Jo també tenia l’enemic interioritzat. Avui, potser de primeres no ho havia previst així, però he vingut a reivindicar-ho. Tornem a la manifestació. Veig les mares, les joves, i les que fa anys que ho han estat, i les persones en general que cuiden algú. Si ho pensem bé, no hi ha ningú que no cuidi algú, que no materni d’alguna manera. M’imagino els seus minúsculs maldecaps de logística diària acumulats. Deuen ser com els meus, o potser pitjors. Del metro comencen a sortir humans que volen manifestar-se. Diem amb la Sandra que hi ha més homes que uns altres anys. No sabem si acompanyant les xicotes per fer alguna cosa el dissabte a la tarda o si realment perquè s’aprecia un canvi de paradigma. Les criatures corren per allà, en el seu món de joc i d’anarquia. Alguns han passat per la pastisseria Mistral, que té cua, a comprar coques o croissants als menuts i que no passen fam. Es respira aquella potència de la prèvia. Jo sento que surto també d’una letargia particular. Que torno als carrers després de travessar un túnel indeterminat que m’ha convertit en mare. Un túnel fet d’hores de criatura i soledat. Això tenia un nom i no ho sabia. Temps de cures. Hores d’allò que se’n diu postpart, que dura més d’un any, si no tota una vida. Avui som al carrer perquè, precisament, la mani d’enguany va d’això. De les cures a les criatures, a la gent gran, a les persones amb diversitat funcional. De les cures que també haurien de rebre les mares. De les cures cap a les treballadores sexuals, de les cures cap a les dones migrades que netegen cases sense contracte. De les cures cap a les dones trans o les dones d’altres països que sobreviuen en plena guerra. De les cures que hi són però no es veuen. Per allà sobrevola un submarí de plàstic amb les inicials del sindicat, i per allà un globus violeta d’un partit i darrere les pensionistes. Comencen a sentir-se les botzines i alguns càntics. Tot està preparat per iniciar la marxa. Jo em vaig fonent entre cares desconegudes. Com sempre, faig d’observadora, És la meua manera de relacionar-me. Ja fa temps que sé que, encara que observi, és una contemplació empàtica. Observar, per mi, no és un acte passiu. Observo perquè me’n sento part. Quan passem la universitat i som a tocar del passeig de Gràcia veig una pancarta: Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Porten escrit que no volen favors, sinó recursos. Quin encert parlar de la paraula “favors”, la protecció feta d’actes privats o de petites voluntats. Quants favors hem de demanar les mares per a sobreviure? Els miro les cares. El seu túnel de soledat deu ser més llarg que el meu. Si ja és difícil la criança en general, l’exigència d’haver-ho de fer vint-i-quatre hores, i sense recursos professionals, espanta. La Sandra em diu: quina sort que s’hagin trobat i hagin creat una associació. Penso que ens cal recordar sovint l’obvietat. Cal col·lectivitzar això que vivim, amigues. Seguim caminant cap endavant fins a la capçalera de la marxa, que en aquest punt travessa els comerços amb lletres xineses de la ronda Sant Pere i ja enfila cap a l’Arc del Triomf. Sorpresa, uns tricicles de color vermell transporten dones grans sobre rodes mentre sona la música. Anem darrere d’una voluntària que activa els pedals amb la seua força motriu. Això també són cures. I unes cures físiques precioses, per cert. Porta una motxilla amb un gosset que treu el capet curiós davant de la cridòria. La mani és, efectivament, transversal. Es veu que són d’una iniciativa que es diu “En bici sense edat”, que es dedica a passejar gent gran per la ciutat i que no només hagin de veure les manifestacions per la televisió. Tenir les més veteranes encapçalant la marxa no és un fet menor, dóna autoritat. Van assegudes com si fossin reines emèrites de les cures. Avui tenen aquell poder moral que els dóna ser transportades en carruatge. I jo els veig la força a la cara i la reivindicació que ve de lluny. Segurament, fa anys que van començar a lluitar per acabar veient la multitud d’avui. Ja ho diu una escriptora jove que acabo de conèixer, Lola Olufemi, en un llibre que publica Raig Verd, Feminisme interromput. Rebentar el poder. “Sempre mira cap endavant, inverteix en futurs que encara no podem arribar a copsar.” La manifestació del 8 de març és una mica això, no deixar-se vèncer per la fatalitat i la frustració de qui diu que ara tot va malament. La Sandra i jo crec que conservem aquesta confiança que alguns titllen d’innocent. Creiem que podem fer alguna cosa. I anem xerrant, i diem que les TERF deuen anar dos o tres carrers més avall, però que, efectivament, són quatre gats. Ja hem arribat a l’inici de la desfilada. Una pancarta llarga travessa la ronda i els ditets de moltes dones, més de trenta, l’aguanten fort. “Les cures sostenen la vida”, hi diu. Més endavant, amb una bici amb altaveus, les joves aixequen el micròfon i marquen les proclames del vespre. Tornem a mesclar-nos entre la gentada, hi trobem les metzineres, les dones d’una cooperativa al barri del Raval, i també l’associació Petra de Maternitats Feministes que lluiten pels drets laborals de les mares, per les baixes i els permisos. La Sandra em pregunta si ja ho sé, això que ara en el món del cinema s’ha popularitzat la figura del coordinador d’intimitat perquè les escenes puguin filmar-se en un ambient més respectuós. I pensem que això també són cures i que aquest concepte és realment amplíssim. Tan ample que podria cabre-hi tot. Per aquí vénen els de la cooperativa Laifari, que potencien la llengua de signes catalana, i defensen els drets de les persones sordes. Això també són cures. Continuo veient milers de cares mentre camino ara a contracorrent de les manifestants, de camí al metro. No puc registrar tot el que veig. Com la Ventafocs, he de marxar a casa abans d’arribar a la lectura del manifest. La criatura m’espera i el temps del “favor” s’acaba. En el trajecte cap a casa, començo a rumiar en el sopar, en allò que durant segles ha ocupat l’espai mental diari de totes les mares del món i que s’ha relatat tan poc. Abans d’arribar-hi, passo per la farmàcia a comprar un col·liri per la conjuntivitis de ma filla i en arribar al pis, tatxam!, unes decimetes de febre. No saps si la cosa empitjorarà o no, i si demà podràs escriure aquest article. Les cures també són conviure amb l’absoluta certesa que sempre vius en la incertesa. “Cures explotades, mares revoltades”, deia una pancarta menuda amb lletres violeta. Anar a la mani a mi m’ha donat l’energia que necessitava per a tornar a fer del meu cas una lluita més. El carrer té aquella cosa miraculosa que dóna forces a qui hi surt. S’encomanen. Hem de fer política més sovint, companyes. Aquestes són les nostres cures.

 

A l’històric programa de ràdio Versió RAC1, l’altre dia van fer un muntatge genial que combinava la versió de “Paraules, paraules” de la Núria Feliu amb promeses de pluges de milions dels últims vint-i-cinc anys per a Rodalia. Us ho heu d’imaginar: un tall de veu del ministre de torn que avançava “l’ampliació de 100 quilòmetres de les línies ja existents, 70 quilòmetres de noves línies…” i la Feliu que replicava: “No m’enredis, no em menteixis més…”; una ministra anunciant “una inversió de 4.000 milions d’euros durant els pròxims set anys…”, i la Feliu: “No tens remei, no tens remei…”; “Nou estacions noves de Rodalia, onze nous intercanviadors, duplicacions de 80 quilòmetres de línies…”, i la tornada: “Paraules, paraules, paraules…”; “Tota, absolutament tota la xarxa de Rodalia tindrà via doble…”, “Paraules, paraules, paraules”, i així fins a la conclusió final de la Streisand catalana: “Les teves paraules per mi no són res.”

Donada l’operació despolititzadora dels grans mitjans catalans després del procés, aquest exercici en un magazín d’humor és periodisme del bo. A més a més, l’expert en trens que van entrevistar a continuació va explicar un detall que tampoc no em sé estar de compartir: que els catalans no tenen tirada a opositar per esdevindre maquinistes de la RENFE, i aquí ens envien molts conductors espanyols novells que bàsicament no veuen l’hora de poder tornar al seu país a exercir. La dada em va semblar interessant perquè em va recordar el cas de jutges, policies nacionals i altres agents d’ocupació que, per la via dels fets i no de les paraules, tenen clar que Catalunya no és Espanya i es resignen a anar-hi a servir com un càstig. En el cas dels funcionaris maquinistes, tota insinuació de traspàs de Rodalia al nostre país la senten com una amenaça d’ostracisme que els podria deixar atrapats treballant en terra estranya per sempre més.

La catalanofòbia té molts tentacles i ni l’anunci d’una empresa mixta estat-Generalitat per a gestionar els seus trens no els és cap consol. Suposo que deuen consumir els mitjans del seu país per als quals Illa és un temible independentista i els pactes sobre Rodalia, el retorn d’una mica de FLA o la delegació de competències en immigració han tornat a encendre l’alarma que Espanya es torna a trencar molt fort. Si consumissin informació d’aquí, potser s’adonarien que no els cal patir tant. Fins i tot podrien haver ensopegat un dels tertulians pròxims a ERC, l’històric Joan Puigcercós, que ens venia l’acord com una jugada mestra en aquests termes: “El finançament ve de l’estat, per això té sentit l’empresa mixta […]. Els que han intentat negociar això […] han dit ‘escolti, tinguem lligat l’estat, perquè si no ens podem trobar que aquí no hi hagi finançament’. […] Precisament per això fan la mixta: per tenir lligat l’estat.” Tenir-lligat-l’estat, l’acudit de l’any.

No m’amago que sóc una malalta de les tertúlies, cosa difícil d’entendre per a la resta de contribuents, però en l’era dels dircoms i del llenguatge polític giragònsic i esporuguit, la distensió tertuliana dels analistes afins a unes sigles és una manera més clara i directa d’accedir a les consignes dels partits. Per això, quan vaig sentir repetir el concepte publicitari de “tenir lligat l’estat” referit a un pacte amb els professionals del PSOE, em vaig imaginar una corda llarga-llarga que travessava la frontera catalanoaragonesa fins a un ministeri de Madrid i que algú de tant en tant hi feia un parell d’estrebades mentre continuava llegint el Marca o El País. Vull dir que no cal ni sentir la consellera de Territori emplenant-se la boca de “lleialtat institucional” per a saber qui tindrà lligat qui.

Ah, qui fos espanyolista per a poder viure sense memòria. Però un independentista està condemnat a recordar que els socialistes ja van coincidir als governs espanyol i català fa vint anys, amb els suports corresponents des del Principat, en plena crisi ferroviària catalana. Ser independentista és tindre memòria des del 1714 fins a la línia Vic-Puigcerdà, la de Barcelona-València a baixa velocitat o la gimcana per a arribar a Ulldecona; és recordar els anys que fa que la megafonia d’Adif diu “Flics” en lloc de Flix i continua estrafent tota la toponímia catalana sense que ningú li planti cara, i és ser conscient que aquestes obres i inversions que avui s’executen tard i malament i a cuita-corrents ja haurien estat una humiliació fa vint anys, quan acumulàvem dècades de greuges i els governs PSOE-PP es van estimar més de veure com Catalunya esclatava per després reprimir-la salvatgement.

Per tot això, que els partits independentistes escaldats per la repressió hi acordin una empresa per a gestionar els trens… a mitges amb el seu opressor, o que aconsegueixin de posar mossos a les fronteres… a col·leguejar amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional pot fer un gran efecte per als desmemoriats, però amb la història recent sobre la taula, els qui volíem el pa sencer trobem que és vendre baratíssim tant de dolor i tanta esperança. Si el 2008 una ministra es vantava de cosir l’estat amb els “fils d’acer” del TGV, el PSOE avui el cus amb les puntades fines d’unes col·laboracions Catalunya-estat en què cada negociador ven la part que li convé, fins i tot contradictòriament. Hom podria dir que és un empat, un ni tu ni jo, però no hi ha empats a l’estat espanyol. Dit en termes matemàtics, que és més clar: Catalunya més estat sempre dóna estat.

Geoffroy Lourdou es defineix com un rossellonès a l’Eixample. Fill d’una família que, com tantes a Catalunya Nord, va canviar el català pel francès, explica que va descobrir la catalanitat a poc a poc, gairebé com un secret amagat col·lectivament. De la seva Elna natal va traslladar-se a París i finalment a Barcelona, on viu de fa gairebé vint anys. El fil amb el nord no l’ha tallat mai, i treballa dia a dia perquè els catalans del Principat tampoc no el tallem. De fet, és el president de l’Associació Amics de la Bressola, l’entitat que dóna suport, al sud, a aquestes escoles immersives de Catalunya Nord. Parlem de la seva història i també de la situació de la Bressola, que es troba en un moment econòmic molt delicat.

—Heu convocat una manifestació el 15 de març a Perpinyà per a exigir al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània un suport digne, amb motiu de les dificultats econòmiques de la Bressola. En quina situació esteu? 
—Volíem pressionar les col·lectivitats territorials del nord –Consell Departamental i Regional– i veure la reacció del rectorat. La resposta del sud va ser tan contundent i ràpida que hem hagut d’avançar la crida prevista per a la inscripció de socis. Òmnium de seguida va organitzar una caixa i nosaltres vam engegar la campanya una setmana després. També hem tingut bona reacció de les institucions. Amb la Generalitat, el president del parlament i les diputacions hem tingut una bona entesa.

—I quina reacció hi ha hagut a les institucions de Catalunya Nord? 
—Accions mínimes que són gairebé engrunes, i per això mantenim la manifestació. Per exemple, el Consell Departamental ens donarà 30.000 euros més, però això no paga ni un mestre l’any. Som en un moment de retallades i les primeres víctimes són les col·lectivitats territorials, però igualment fa anys que hi ha deixadesa. No hi ha compromís de les institucions perquè saben que la Generalitat ens ajuda. Han delegat el seu compromís a les entitats del sud.

“Les institucions de Catalunya Nord han fet accions que són gairebé engrunes”

—Què argumenten?
—És com això que es diu que no es poden donar diners a certes coses perquè llavors no hi haurà beques menjador. El consell departamental ens ha fet un xantatge similar. És com dir que no pots construir escoles perquè has de construir hospitals… Amb la Regió d’Occitània ha anat millor, però les reunions es van allargar molt, i per això vam decidir d’accelerar-ho. Ells van reconèixer que no ens havien ajudat prou i que pensaven que teníem diners de sobres. Com que vam comprar el monestir del Vernet, hi ha gent que pensa que som una multinacional, però va ser gràcies a un préstec i vam fer reserves durant anys a cada final de tancament. S’han avingut a donar-nos una subvenció excepcional o a augmentar-nos la normal.

—Quina crida voleu fer, per a la manifestació?
—Que, tot i que ens han dit que pujarà la subvenció –ho han dit a la premsa, no hi ha res signat–, amb això no en tindrem prou per a assegurar la perennitat de l’entitat. Hem d’arribar al juny, i per a l’any vinent necessitarem més compromís institucional. Una part de les nòmines dels mestres la paga l’estat, l’altra nosaltres. Cada any es negocia l’atribució de noves places de funcionaris. Fa deu anys que en demanem cinc i ens en donen una o dues. I les escoles immersives en altres territoris en tenen més, perquè tenen més diputats que penquen per a ells. Els nostres són de Rassemblement National i el català tant els fa… Hem de parar el cop abans de l’estiu i després aconseguir més places de funcionaris. Cinc mestres més ens ajudarien, deixaríem de pagar gairebé 150.000 euros l’any. En canvi, si tanquem la paradeta, hauran d’assumir el cost de mil alumnes.

—Heu explicat que, per a ajudar, la millor manera és fer-se soci de l’Associació Amics de la Bressola. Quina feina fa? 
—És l’entitat al Principat que dóna suport a la Bressola. Són dues entitats perquè tenim dos estats diferents i, administrativament, és més fàcil de trobar finançament quan tens dues associacions. Es va crear deu anys després de la Bressola, per la voluntat i força de Francesc Ferrer i Gironès. Va ser arran de la inquietud que tenien uns catalans del sud amb aquest experiment. També Enric Larreula, que és el nostre president d’honor. Van veure que es podia fer un petit miracle, que la Bressola és el miracle permanent.

“La Bressola és el miracle permanent”

—Parlem d’un entorn molt hostil per al català.
—I a final dels setanta ja ho era. Hi havia gent que, amb autoodi, deia: “No hi porteu els nins, que no sabran pas parlar francès, els fareu idiotes.” La gran majoria d’alumnes quan entren són francòfons, però quan surten dominen totes dues llengües. La immersió, ben feta, funciona. A la Bressola les mainaderes parlen català, els mestres juguen al pati amb els nens en català, el personal de la cantina parla català i els mestres mengen amb els alumnes en català… Això al Principat no passa.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

—Com va ser que acabéssiu presidint l’Associació Amics de la Bressola? 
—A partir de la constatació que qui fa catalanoparlants al nord és la Bressola, perquè la transmissió familiar s’ha perdut. Me’n vaig fer soci i, com que sóc de Catalunya Nord i visc al Principat, em van animar a ser-ne el president. Fa vint anys que visc al Principat, però conec bé l’autoodi que hi ha a Catalunya Nord, i fins i tot un complex d’inferioritat de cara al sud que abans havia estat de superioritat.

—Com és aquest complex? 
—Hi ha molta gent que et diu que ells no parlen català de veritat. Falta confiança. Com no tenen ningú amb qui parlar-ne, simplement el tenen rovellat. Jo vaig allà i parlo en català normatiu, perquè sé que m’intentaran contestar en català. Però si s’adonen que sóc rossellonès, pot passar que em preguntin per què no parlo francès. Hem passat tres-cents anys en un estat que ens ha intentat convèncer que la nostra llengua és d’estar per casa, com un patuès, uns esclops. Per què vols esclops si tens sabates? Els meus avis no van parlar català a la meva mare, hi va haver un tall generacional. Al meu oncle, com que era pagès, el meu avi sí que li parlava en català. Però a la meva mare, com que feia estudis, li parlava en francès. A més, el meu oncle va néixer abans de la Segona Guerra Mundial, i hi ha tota una generació que després de la guerra va passar massivament a parlar en francès als fills.

“Ens han intentat convèncer que la nostra llengua és d'estar per casa, uns esclops. Per què vols esclops si tens sabates?”

—I entenc que us vau criar en francès.
—A casa, sí. Quan era petit, als anys vuitanta, a Elna, el meu poble, totes les persones de més de cinquanta anys parlaven català entre elles, i les de menys de cinquanta, en francès. De petit pensava que el català era la llengua dels vells… Fins als noranta el català era molt viu als pobles perquè, encara que no transmetessin la llengua als fills perquè no la consideraven seriosa, entre ells sí que la parlaven, era una cosa íntima. Joan Pau Giné deia que teníem dues llengües, una per al dia i una altra per a la nit. La de la nit era el català, la llengua íntima. Però a partir dels cinquanta la ràdio i la televisió, que van entrar a les cases en francès i eren símbols de modernitat, ajudaven encara més a pensar que el català era una llengua que no servia.

—Com en vau aprendre, de català? 
—De petit teníem uns veïns que parlaven català perquè el pare venia del sud. Em vaig preguntar per què ells parlaven català i jo no. I veia coses estranyes: per què a Perpinyà tenim el Palau dels Reis de Mallorca? I vas estirant el fil i t’adones que de tot allò que es va construir abans del 1659 no en tens informació. Al meu amic li vaig demanar que continuessin parlant en català, i parava l’orella. I entre això, el mercat i els meus avis l’entenia, i després m’hi vaig posar més. Com més dominava la llengua, més informació tenia sobre tot això. És com Matrix, descobreixes tot un món. Quan vaig veure Matrix vaig pensar que era la història de Catalunya Nord! Tenim un passat que ens han amagat. No t’expliquen la història de Catalunya ni res que t’hi lligui. L’única cosa que ens lliga és que al nord ningú no té cap dubte que la llengua que parlem és català, cosa que no passa al País Valencià.

“Quan vaig veure 'Matrix' vaig pensar que era la història de Catalunya Nord”

—Quan vau arribar al Principat què us va sorprendre?
—El desconeixement total. Abans d’arribar al sud vaig passar cinc anys a París, i no sentia que fos casa meva. Tenia una enyorança total, estava subscrit al Punt Catalunya Nord i tenia uns col·legues de rugbi que em miraven estrany. Un em va dir “Deu ser estrany tenir una identitat així.” Jo li vaig respondre: “Tu també en tens una, ets francès.” En aquella època a Barcelona hi havia una web que es deia rugbicatala.org, però no tenien notícies dels clubs de Catalunya Nord, tot i que el rugbi al nord és molt més potent… Els ho vaig fer veure i vaig començar a col·laborar-hi. Vaig coincidir en una manifestació per les seleccions catalanes amb un dels qui m’havien convidat a col·laborar-ho. Era mesos abans de decidir la seu dels Jocs Olímpics del 2012, amb París, Madrid i Londres nominades. I hi havia una gran pancarta que deia “No a Madrid 2012, sí a París”. Em vaig indignar moltíssim: “Per què aneu amb París? Una part dels vostres germans estan segrestats per això! Aquests diners fomentaran el nacionalisme banal francès.”

—Al cap de poc, el 2007, vau deixar tot allò que teníeu a París per treballar a Barcelona. Què us hi vau trobar?
—Diàlegs com ara “Com és que parles català, si ets francès?”, “És que sóc català”, “Ets català? Els teus pares van anar a viure allà?” “No, no, és que sóc català del Nord, rossellonès”. I no ho acabaven d’entendre. Tot l’exili del 39 té un nom, al nord, se’n diu “la retirada”. Al Principat ningú no sap què és. Jo em preguntava per què no tothom era independentista, si és un país ric, amb una identitat pròpia i autonomia. Llavors t’adones que aquí també hi ha autoodi, hispanocentrisme, que la gent canvia al castellà, que allò d’un sol poble no és ben bé un sol poble, que hi ha gent que viu molt bé en espanyol i se senten espanyols i que això fa que els altres no estiguin prou segurs d’ells mateixos… I també t’adones que des del sud no ens consideren catalans de debò.

—Què voleu dir? 
—Molta gent pensa que som o venim d’exiliats i que per això parlem català. Hi ha molta gent que no sap què és el tractat dels Pirineus, i que no és que s’arranqués un tros de Catalunya, sinó que es va dividir Catalunya en dos. Molta gent té aquesta idea romàntica de “al sud de França hi ha gent que parla català”. No, no és el sud de França. Si passes Salses és un tros de Catalunya. Això ha millorat una mica des que el 2017 les urnes es van amagar al nord.

—Va activar una certa connexió emocional. 
—Hi ha un fil que sempre ha unit el sud i el nord. Quan al sud hi havia les guerres carlistes, hi havia gent que travessava la frontera. Abans de Primo de Rivera, hi havia els Jocs Florals. Amb la repressió de Primo de Rivera hi va haver gent que va tornar a pujar. Després, l’exili del 39; després, les pel·lícules porno a Perpinyà… Però sobretot durant els setanta i tot el franquisme hi havia molts rossellonesos que ajudaven represaliats a travessar el Pirineu i els acollien. Aquest fil hi és, però, com que no tenim un estat al darrere per a mantenir la memòria i ajudar-nos amb els símbols, hi ha pèrdues de memòria, coses que has de redescobrir sempre. I hi ha una altra cosa, aquest sentiment de superioritat que es tenia abans al nord.

“Hi ha un fil que sempre ha unit el sud i el nord”

—En què consistia? 
—En l’època de Primo de Rivera, els qui anaven del sud al nord deien: “Quina sort que teniu d’estar a França, que podeu parlar català i no patiu una dictadura.” I els nord-catalans pensaven: “Quina sort tenim, de ser francesos.” Els quaranta anys de franquisme encara van fomentar més aquest sentiment. Després va venir aquesta idea de “sigueu nets, parleu francès” a les escoles. Però amb els jocs olímpics la cosa va canviar.

—París i Barcelona van competir per aquells jocs. 
—Estaven convençuts que guanyaria París perquè veien Barcelona com una ciutat de província d’un país pobre. “À la ville de… Barcelona” va ser la primera bufetada. La gent de Catalunya Nord es va adonar que tothom defensava una ciutat a 1.000 quilòmetres de Perpinyà i que va guanyar una ciutat a 200 quilòmetres. I, amb totes les càmeres del món mirant, van veure un home ben vestit parlant en català. Si els havien dit durant anys que el català no servia de res! Qui guanya a París, el símbol de la modernitat, és un català que parla català. I amb uns jocs que són un èxit. La imatge sobre el català va començar a canviar: “Si el meu fill parla català potser tindrà una sortida laboral al sud.” I cada vegada el Principat és més ric mentre que el nord s’empobreix. Es gira la truita i el sentiment de superioritat es converteix en sentiment d’inferioritat.

Ahir va fer trenta anys justs de la mort d’Ovidi Montllor. D’un Ovidi que fou, en essència, un home incòmode, tan incòmode com gran artista i encara més bona persona. La seua veu –sobretot aquella manera de recitar que ningú no ha pogut imitar mai– no admetia concessions ni tergiversacions. Cantant, recitant o actuant, Ovidi Montllor era sempre ell mateix: íntegre, radical i autèntic.

La seua biografia és coneguda: fill d’obrers alcoians, treballador en diversos oficis abans que artista, comunista i pancatalanista convençut i militant. Poca gent en la nostra cultura ha pogut unir amb tanta naturalitat l’ofici d’artista amb la condició proletària i molts pensem que, per això mateix, la seua figura traspuava una autenticitat enorme que tinc la sensació que els anys han anat fent créixer. Algú –lamente molt no recordar qui era, perquè la definició és perfecta– va dir que la diferència era que l’Ovidi no actuava: vivia.

Però, dit tot això, cal recordar, i hem de recordar-nos, que aquest país nostre el deixà morir en la penúria. Mentre la transició postfranquista anava consolidant un model cultural basat en la domesticació, també, de la cultura i sobretot de les músiques, l’Ovidi i molts altres noms de la cançó van anar essent relegats als marges, considerats “massa radicals”, “massa honests” o simplement “massa catalanistes”. De sobte, quan l’esquerra i els partits democràtics es van apoderar dels ajuntaments, els gestors polítics i culturals van passar a considerar-lo –no tan sols a ell, però especialment a ell– un vestigi d’un temps que s’havia de considerar superat. I van deixar de cridar-lo per actuar, i no feren res perquè la gent l’escoltàs mentre omplien de milions subvencionats i d’actuacions pagades qualsevol folclòrica andalusa que no hagués mogut ni un dit per la democràcia.

En això no vam ser un país exemplar. Ni ho som encara. Perquè dècades després també cal recordar i recordar-nos que el moviment independentista s’ha posat a parlar aquests darrers anys de tot excepte de cultura. I de llengua. Que sembla que són coses que molesten.

Siga com siga, la paradoxa és que, malgrat això, avui, trenta anys després de la seua mort, l’Ovidi sembla més present que mai. Les noves generacions l’han redescobert, les seues cançons circulen per les xarxes, hi ha places que porten el seu nom i fins i tot monuments i festivals que en commemoren la memòria: el mateix país que l’arraconà ara el reivindica i el fa lluir en samarretes llampants i en frases per a difondre a les xarxes socials.

La cosa, si fos així i prou, estaria bé, com una mena de final feliç passat el temps. Però tampoc no cal que ens enganyem. Jo ja m’he fet gran i la veritat és que no em sent capaç d’opinar rotundament si ara hi ha més Ovidis que continuen vivint precàriament, marginats i marginalitzats per la cultura oficial, esperant potser que la mort els atorgue el reconeixement que la vida els nega. Però, sabent com som i d’on venim, m’imagine que sí, que deu passar, això, i em dol, molt especialment avui.

Em dol perquè l’autèntic homenatge a l’Ovidi seria trencar com a societat amb aquesta dinàmica perversa que continua considerant la bona cultura com una mena de luxe innecessari per a les masses votants. I perquè, en qualsevol cas, allò que ens cal i ens caldrà sempre és precisament els seus continuadors, incòmodes i bons com ell: els Ovidis d’avui.

 

PS1. Aquests dies molta gent ha vist esbalaïda com els mitjans públics catalans han permès a Susanna Griso de provar de reescriure la història del seu comportament professional durant el moment culminant del procés. Per això mateix, avui és obligada la memòria d’allò que va arribar a fer. “Manipulació i sensacionalisme: el manual periodístic de Susanna Griso durant el procés”.

PS2. Jordi Goula posa avui el seu afilat bisturí sobre RENFE, ADIF i l’escàndol de Rodalia. Amb dades i records que cal tenir en compte per a entendre allò que ell mateix anomena una aixecada de camisa: “Rodalia? Paciència… fins que s’acabi”.

PS3. Grenlàndia vota avui en unes eleccions que s’han tornat d’interès mundial després de la intervenció de Donald Trump. Us les expliquem amb aquest article d’Alexandre Solano; però si voleu també podeu mirar aquesta Pissarreta –publicada fa poques setmanes–, en què explicàvem d’on ve l’interès per l’illa.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

The Washington Post · Jeffrey Collins (The Associated Press)

Columbia, Carolina del Sud, Estats Units. Rere vidres i barrots, he vist l’execució d’onze homes a les presons de l’estat de Carolina del Sud. Cap de les deu execucions anteriors no em preparà pas per presenciar l’execució per afusellament de Brad Sigmon, divendres proppassat.

És possible que sigui un cas únic entre els periodistes nord-americans. He presenciat tres mètodes diferents d’execució: nou injeccions letals, una electrocució a la cadira elèctrica i, ara, un afusellament. Vint-i-un anys després, encara puc sentir l’espetec del tallacircuit.

En les dues setmanes que transcorregueren entre que m’assignaren el cas i que Sigmon fou executat, em vaig documentar extensament sobre els afusellaments. Fins i tot, vaig revisar les fotografies de l’autòpsia del darrer home executat per afusellament als Estats Units. Va ser a l’estat de Utah l’any 2010.

També vaig estudiar detingudament la transcripció del judici de Sigmon. Vaig llegir el relat dels fiscals, que explicaren que Sigmon havia tardat menys de dos minuts a matar els pares de la seva ex-parella amb un bat de beisbol l’any 2001, colpejant-los repetidament al cap fins a deixar-los tots dos morts.

Però no hi ha res que pugui preparar-te per veure ningú essent afusellat davant teu. Per molt que t’hi mentalitzis, és impossible fer-te una idea de com és un afusellament de ben a prop.

L’afusellament és, sens dubte, un mètode d’execució més ràpid –i més violent– que no pas la injecció letal. També és molt més tens, és clar. Quan l’advocat va haver llegit la declaració final de Sigmon, recordo que el cor em començà a bategar descontroladament. Un guàrdia penitenciari cobrí el cap de Sigmon amb una caputxa i els guàrdies enretiraren la cortina que separava l’home dels tres botxins, tots ells voluntaris.

Al cap d’uns dos minuts, si fa no fa, els homes dispararen. No va haver-hi cap advertiment, no va haver-hi cap compte enrere. El retruny dels trets em va sobresaltar més que no esperava. En qüestió d’un instant, la diana blanca i vermella col·locada al pit del condemnat –l’únic element de color en tot l’uniforme negre de presidiari– desaparegué mentre el cos de Sigmon, assegut en una cadira també negra, se sacsejava.

L’escena em recordà la manera com s’estremí el cos d’un altre pres que vaig veure executat a mort per descàrrega elèctrica a l’estat, ara fa més de dues dècades.

En el punt per on les bales entraren al cos de Sigmon, hi aparegué una taca vermella irregular, de la mida d’un puny. El pit del condemnat es mogué dues vegades o tres més. No se sentí cap soroll, a banda del retruny de les bales.

Al cap de menys d’un minut, un metge s’atansà a l’home i l’examinà durant un minut més. A les 18.08, Sigmon va ser declarat mort oficialment.

Una volta acabada l’execució, els assistents sortírem de la sala per la mateixa porta per la qual havíem entrat.

El sol es ponia. El cel era d’un color rogent bonic. El contrast amb la fredor dels fluorescents de la sala d’execució –amb la grisor de la cadira del condemnat, amb les tonalitats asèptiques de les parets– era corprenedor.

La sala d’execució es troba a menys de cinc minuts amb cotxe de les oficines centrals de la presó. Al cotxe, quan torno d’una execució, sempre solc mirar per la finestra. Just al costat de la sala hi ha un prat, amb vaques que pasturen rere una tanca; més enllà es veuen els murs de filferro que custodien la presó.

Recordo que hi havia guàrdies de presons armats per tot arreu. En sortir de l’execució, els treballadors de la presó van fer-nos seure en unes furgonetes durant uns quinze minuts, crec recordar. Tampoc no ho podria assegurar: els guàrdies van requisar-me tot allò que duia a sobre –incloent-hi el telèfon i el rellotge– per raons de seguretat. Tan sols em permeteren de mantenir una llibreta i un bolígraf.

Assegut, a la meva dreta, veia les reixes del corredor de la mort. A primera hora de divendres, al corredor hi havia 28 reclusos. Ara n’hi ha 27.

L’agost passat, aquesta xifra era més alta. Després d’una treva de tretze anys, en què l’estat ha lluitat per obtenir els fàrmacs amb què es fabriquen les injeccions letals, les execucions a Carolina del Sud s’han reprès. Els reclusos poden triar el mètode d’execució: injecció letal, electrocució o afusellament.

El 20 de setembre de l’any passat, vaig ser testimoni de l’execució de Freddie Owens. Recordo que, instants abans de ser executat, mirà fixament tots els testimonis de la sala, un a un.

El primer de novembre, vaig veure morir Richard Moore. El recordo mirar serenament el sostre de la sala mentre el seu advocat, que havia lluitat per salvar-li la vida durant més d’una dècada, plorava.

També vaig presenciar l’execució de Marion Bowman Jr., el 31 de gener passat. Recordo com somrigué serenament mentre intercanviava mirades amb el seu advocat. Recordo com tancà els ulls, com es limità a esperar.

També recordo més execucions. He vist testimonis mirar fixament l’assassí dels seus éssers estimats mentre els guàrdies en preparaven l’execució. He vist una mare vessar llàgrimes mentre veia morir el seu fill, prou a prop seu per a tocar-lo si hagués allargat la mà.

No oblidaré mai el retruny dels trets, com tampoc no he oblidat aquell espetec del tallacircuit, l’any 2004. També no se m’esborrarà del cap la imatge de Sigmon provant de comunicar-se amb el seu advocat, mentre li posaven la caputxa, per fer-li saber que es trobava bé.

És probable que torni a la presó de Broad River aquest abril mateix. Al corredor de la mort seuen dos homes que ja han esgotat totes les vies d’apel·lació possibles, i el Tribunal Suprem de l’estat sembla decidit a programar-ne sengles execucions a partir d’aleshores.

Seran la dotzena execució i la tretzena, respectivament, que hauré presenciat a l’estat de Carolina del Sud. Amb els seus casos, hauré vist més d’un quart de totes les execucions que s’han dut a terme a l’estat d’ençà que la pena de mort hi fou restablerta, ara fa gairebé mig segle.

 

Collins fou un dels tres periodistes que presencià, divendres proppassat, l’execució per afusellament de Brad Sigmon. Durant gairebé 25 anys com a periodista de The Associated Press, Collins ha estat testimoni d’un total d’onze execucions a Carolina del Sud.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El president interí de Síria, Ahmed al-Sharaa, ha anunciat a través de les xarxes socials la signatura d’un acord que estipula la integració de les Forces Democràtiques Sirianes, liderades pels kurds que controlen el nord del país, en les institucions de la República Àrab Siriana.

Al-Sharaa ha volgut fer èmfasi, d’aquesta manera, en la “unitat” del territori del país, i ha valorat el fet que, a parer seu, el pacte “rebutja la divisió”.

L’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) ha atorgat la Medalla d’Or als components del grup Uc, Joan Marí Muñoz, Murenu, Isidor Marí Mayans i Victorí Planells, per la seva trajectòria musical i la tasca de recuperació i popularització de la música de les Pitiüses. Segons ha informat l’institut en compareixença de premsa, l’acte de lliurament del guardó tindrà lloc el 20 de març a l’auditori de Cas Serres.

L’entitat han recordat que la Medalla d’Or és el màxim guardó de l’IEE, i és un reconeixement a persones que, d’una manera o altra, han aportat un canvi a la societat pitiüsa. La primera medalla es va lliurar el 2020 a la primera comissió executiva de l’entitat.

Sobre els components d’UC, l’IEE ha ressaltat que ha aconseguit de recuperar i popularitzar la música de les Pitiüses, elevant l’autoestima del poble d’Eivissa i Formentera per la seva música.

El papa Francesc ha presentat una millora “consolidada” en el seu estat de salut i els metges han decidit de fer públic el pronòstic, si bé continuarà a l’hospital alguns dies més atesa la complexitat del quadre clínic i l’important quadre infecciós presentat en el moment de l’ingrés, per la qual cosa caldrà continuar la teràpia mèdica.

Així ho ha informat el butlletí de l’Oficina de Premsa de la Santa Seu difós avui sobre l’estat de salut del papa Francesc, hospitalitzat d’ençà del 14 de febrer a l’Hospital Gemelli de Roma. En aquest context, el Vaticà ha detallat que les condicions clíniques de Francesc continuen sent estables.

“Les millores registrades els dies anteriors s’han consolidat encara més, com confirmen les anàlisis de sang, l’objectivitat clínica i la bona resposta a la teràpia farmacològica”, ha revelat, per assenyalar que, per aquestes raons, els metges han decidit fer públic el pronòstic en trobar-se el cas fora de perill.

L’ex-consellera de Justícia i Interior del País Valencià Salomé Pradas ha emès un comunicat en què subratlla que “des del primer minut fins a l’últim” del dia de la gota freda, el 29 d’octubre, va estar “atenent les funcions institucionals que corresponien segons la normativa aplicable”.

Així s’ha expressat Pradas després de ser citada com a investigada per la jutgessa de Catarroja, que analitza les responsabilitats en la gestió de la gota freda, que va causar més de 220 víctimes mortals. En la mateixa resolució judicial, també s’ha citat com a investigat l’ex-secretari d’Emergències, Emilio Argüeso.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

Pradas assegura que ha conegut la citació a través dels mitjans de comunicació i assenyala que els seus advocats i la seva procuradora procediran a la seva personació en el procediment: “A fi de tenir coneixement de tot el que s’ha instruït i de les resolucions dictades durant aquests mesos, ja que l’únic que coneixen és el publicat pels mitjans”.

L’ex-consellera diu que sempre estarà a disposició de “poder ajudar que es conegui tota la veritat sobre les circumstàncies que van envoltar la gestió de l’emergència d’aquesta catàstrofe natural”. També manifesta que, per respecte a les víctimes, als damnificats i a la instrucció judicial, no farà més declaracions fins al moment en què comparegui davant la justícia.

Jordi Graupera, fundador d’Alhora, ha anunciat la creació d’un cos de voluntaris de Catalunya per a fer front a emergències nacionals. El cos sorgeix arran del moviment ciutadà Voluntaris DANA, que va néixer arran del desastre de la gota freda al País Valencià. L’objectiu és crear una força cívica organitzada capaç de respondre a situacions de crisi.

El curs es farà els dies 29 i 30 de març a l’Alberg La Conreria, situat a Tiana (Maresme). La formació inclou unes quantes conferències i tallers pràctics impartits per professionals de bombers, salvament i altres forces de seguretat i emergències. Entre els ponents destacats, hi ha Joan Rovira, dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, i Jordi Ricós, de l’associació de Voluntaris de Salvament Marítim de Catalunya (SALVACAT).

Segons l’Associació Participació Política, els participants adquiriran habilitats tàctiques i coneixements operatius necessaris per actuar com a cos de defensa civil en situacions de crisi, especialment quan les estructures oficials siguin insuficients o hagin col·lapsat. Aquesta formació cerca, segons que expliquen, establir “reserva de voluntaris nacional, preparada i organitzada per protegir la nació quan les circumstàncies ho exigeixin.”

La formació inclou allotjament i pensió completa. El preu és de vuitanta-cinc euros, amb una tarifa reduïda de seixanta euros per a menors de vint-i-cinc anys. Les places són limitades, i les inscripcions es poden realitzar a través del lloc web de l’associació.

“A causa de les incidències recents, hem demanat de fer una reunió urgent amb els màxims representants del ministeri, d’ADIF i RENFE per buscar solucions immediates, perquè necessitem respostes i millores evidents a partir de dilluns”, deia dissabte, enutjada, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, a Palamós, on va anar a inaugurar la nova estació d’autobusos. Realment, la setmana havia estat de traca i mocador. Cada dia algun incident més o menys seriós, fins a acabar divendres i dissabte amb viatgers caminant per les vies arrossegant les maletes perquè el tren els havia deixats al mig del no-res o del túnel. I, compte, dissabte ja no eren tan sols dos Rodalia, sinó també un Ouigo de gran velocitat. L’espectacle que apareixia a les televisions era tercermundista, dantesc i, sobretot, impropi d’una de les comunitats més pròsperes d’un estat que ens recorda sovint –amb molt d’orgull– que té la xarxa de gran velocitat més important d’Europa i la segona del món, després de la Xina. De què ens serveix, devien pensar els passatgers que caminaven a les palpentes enmig del túnel?

Són els contrasts d’haver prioritzat la gran velocitat i d’haver menystingut Catalunya durant molts anys. Sumeu aquestes dues directrius molt de temps i tindreu la raó del desastre resultant de la manca de milions i milions d’euros en inversions que s’han deixat sempre per a més endavant. Un estudi de Foment del Treball estimava l’any passat que el dèficit d’inversió pública en infrastructures a Catalunya del 2009 al 2023 acumulava una xifra que vorejava els 42.500 milions. És una aproximació, però la xifra fa esgarrifar.

Si no em falla la memòria, el 2008 els catalans ja estàvem molt emprenyats amb el funcionament dels trens i Rodríguez Zapatero va ser el primer il·lusionista que ens va prometre un pla de Rodalia, dotat amb 5.000 milions, que no va arribar mai. Devia ser per la crisi. Anys després va ser la promesa de Rajoy, amb el mateix resultat, i ja no hi havia crisi. I el ministre Ábalos també ho va repetir, a final del 2020, amb un pla de deu anys. Tots han anat prometent veritables pluges de milions que arribaven molt escapçades a l’hora de l’execució, o senzillament no arribaven ni a mullar a terra.

L’última pluja de milions la va anunciar el president Illa el mes passat. Va dir que el govern invertiria un total de 18.500 milions d’euros en cinc anys, entre el 2025 i el 2030, que va anomenar “la mobilització de recursos públics de la Generalitat més ambiciosa d’ençà del 2010”. Seran 13.700 milions d’inversió directa de la Generalitat i 4.800 milions mitjançant crèdits que aniran destinats a infrastructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d’oportunitats. En una conferència titulada “Catalunya lidera. Un model econòmic de prosperitat compartida”, el president de la Generalitat va anar més enllà i es va fixar l’objectiu de “liderar l’economia espanyola i ser la regió capdavantera d’Europa” d’aquí a deu anys, “si pot ser, cinc”.

Bé, aquesta és la promesa, allò que va dir que faria, però la realitat és la reunió d’ahir, convocada per la consellera Paneque. Segons que va dir en acabar, va ser una reunió “intensa, però profitosa” i va remarcar que es feien “inversions de gran envergadura” a la xarxa de Rodalia, després de “molts anys de desinversions”. No tots van veure igual el resultat de la reunió. La portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales, per exemple, assegurava que el govern n’havia sortit “amb les mans buides”. “No hi ha les mesures per a revertir aquesta situació que afecta cada dia molts ciutadans”, va dir Sales en un missatge difós a les xarxes.

La realitat de la reunió és que la Generalitat, el govern espanyol, RENFE i ADIF van pactar de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Aquest és l’acord més tangible d’una llista de deu punts que no aporten cap mesura definitiva per a frenar el caos a Rodalia. L’editorial d’avui de Vicent Partal és contundent del punt de vista polític i aclareix prou bé la realitat que implica l’autonomia a l’hora d’enfocar i resoldre problemes. En aquest cas concret, de vegades, oblidem que ens van “traspassar el mort” l’any 2010, sense aportar diners. Però, això sí, ens donaven la facultat de modificar els horaris, les freqüències i el servei. Quina aixecada de camisa! I de llavors ençà? Poca cosa, no ens enganyem. La resposta a la Generalitat a la reunió d’ahir, per a mi n’és un bon exemple.

Però fem una mica més de memòria, per mirar d’extrapolar les promeses vigents. Segons un informe de la Generalitat del 2023, entre el 2010 i el 2021 a Catalunya només s’havia executat la meitat del pressupost previst de RENFE i ADIF, un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros. La Generalitat de llavors insistia a dir: “És un problema endèmic que castiga especialment les inversions en ferrocarril.” I per argumentar-ho es fixava en el conjunt de les inversions de l’estat espanyol i en quins projectes resten sense executar any rere any.

Per poder-ho comparar, abastava el període a partir del 2013, el primer any en què la intervenció general de l’administració de l’estat espanyol va començar a publicar dades homologables de la inversió per comunitats autònomes. En el període 2013-2021 es va pressupostar una inversió a RENFE i ADIF de 4.634 milions d’euros per a Catalunya, però a la pràctica se n’hi van invertir 1.489, és a dir, un 32% del capital previst. Això significa que, segons els càlculs del Departament d’Economia, de cada 100 euros pressupostats i finalment no invertits, 72 corresponien a obres de RENFE i ADIF.

Podríem cercar més dades a l’hemeroteca, però totes porten al mateix punt: un desinterès clar perquè Catalunya tingui una infrastructura ferroviària d’acord amb les necessitats de la seva economia. No vull parlar del corredor mediterrani, perquè ja fa pudor, ni de la inexplicable manca de gran velocitat entre Barcelona i València, perquè també en fa.

De tant en tant, alguna autoritat gosa dir alguna cosa sobre aquest problema. El ministre Óscar Puente, per exemple, assegurava fa dos mesos que durant les setmanes vinents es presentarien dades concretes sobre l’execució del pla de Rodalia 2024. “Fins al novembre –va dir– s’hauran executat 850 milions d’euros en inversions a Catalunya, amb més de 400 milions assignats a Rodalia.” Però, de moment, no en sabem res més. Potser falten encara més setmanes.

Abans-d’ahir, després de l’espetec dels tres incidents en un sol dia, el director de Rodalia, Antonio Carmona, va demanar perdó als usuaris per tot el desgavell de la setmana –amb l’espatarrant culminació de dissabte. I també en va demanar el president de la Generalitat. Però no n’hi ha prou. La gent ja està molt cremada. No sé si hi ha cap probabilitat que es pugui repetir una munió d’incidents tan seguits i perjudicials com els de la setmana passada. Però, deixant de banda què diguin les probabilitats, es manté el temor que es repeteixin. I això no se sembla que es pugui resoldre tan sols amb més gent per a atendre els viatgers afectats i mirar vies.

Cal molt més, que sembla que no es vol fer, amb l’excusa que en aquests moments ja s’apliquen inversions molt importants a Catalunya, com insinuava Puente. I que potser avui és cert. No ho sé, però sí que sé que ara com ara no ho veiem. Potser ho veurem, però, de moment, els diners que perd cada dia el país amb aquests incidents continuats no s’han quantificat i potser més val no fer-ho, per a no tenir més mala sang. Ni tampoc es pot mesurar l’angoixa que pateix qui ha d’agafar el tren per anar a treballar cada dia i sap que és molt possible que faci tard a la feina. I un fet que podria arribar a ser molt greu: que algunes empreses sospesin si, a l’hora de contractar, cal posar a la cua dels aspirants o no la gent que ve amb tren de fora de la localitat.

Honestament, penso que l’enrenou que tenim a la xarxa ferroviària és tan fort que, a curt termini, o es fa molt més d’això que s’ha dit, o haurem d’acceptar allò que digué Carmona el novembre passat: que manquen dos anys per a començar a veure millores evidents al servei. “Tot i que –va dir– ja hi ha millores! Però evidents, pel que fa a trens nous, acabar obres, deixar nets certs trajectes i reconfigurar oferta.” Dos anys són més de sis-cents dies laborables d’agafar el tren!

O potser hem de ser encara menys optimistes i dir que Rodalia necessitarà, “si més no, una dècada d’inversions molt importants” per a posar-se al dia. Ho va dir el setembre de l’any passat el comissionat per al traspàs de Rodalia, l’ex-conseller Pere Macias. Segons ell, aquest és el temps necessari per a capgirar les més de dues dècades de falta d’inversions, quan la majoria dels diners es van destinar a la gran velocitat. Sense dir-ho, doncs, recomanava paciència, veient el panorama. D’acord, però fins quan durarà?

Les borses nord-americanes han obert la sessió d’avui amb fortes caigudes en resposta a les darreres decisions del president dels Estats Units, Donald Trump –com per exemple la imposició d’aranzels– i com a resultat a les preocupacions econòmiques que viu el país nord-americà.

L’índex del Nasdaq, que agrupa les empreses tecnològiques principals del país, ha obert la sessió amb una caiguda al voltant del 4%, sent Tesla (-8%) o Apple (-5%) alguns dels valors més castigats. Al mateix temps, el Dow Jones ha experimentat una davallada de l’1,6%. La situació també ha afectat els principals parquets europeus, i l’Ibex 35 és un dels que més ha notat el contagi (-1,32%), juntament amb el Dax alemany (-1,69%).

El jutge Juan Carlos Peinado ha citat a declarar com a testimoni el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol, Félix Bolaños, el 16 d’abril a les 10.00, en el marc de la investigació sobre la contractació de Cristina Álvarez, assessora de Begoña Gómez, esposa del president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Segons que ha avançat El Confidencial i han confirmat fonts jurídiques a Europa Press, el magistrat del Jutjat d’Instrucció Número 41 de Madrid ha disposat que la declaració es faci des del despatx del mateix Bolaños, tal com permet l’article 412.2.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que estableix que els membres del govern poden informar per escrit sobre els fets dels quals tinguin coneixement per raó del seu càrrec.

Imputació de Cristina Álvarez

La citació de Bolaños arriba una volta que el febrer el jutge encausés Cristina Álvarez, que inicialment havia declarat com a testimoni el 20 de desembre. Durant la seva primera declaració, va admetre haver enviat uns quants correus electrònics relacionats amb l’activitat privada de Gómez i va explicar que el seu nomenament es va produir per assistir la dona del president en assumptes oficials i privats.

El 26 de febrer, Álvarez va tornar a comparèixer, aquest cop com a investigada, i va negar haver intervingut en gestions amb la Universitat Complutense de Madrid (UCM) o amb empreses patrocinadores per afavorir Begoña Gómez abans de la creació de la Càtedra Extraordinària en Transformació Social Competitiva, a l’octubre del 2020.

Davant la seva imputació, Álvarez ha presentat un recurs, criticant que el magistrat li hauria parat “una trampa” en canviar la seva condició de testimoni a investigada basant-se en la seva declaració prèvia.

Els correus electrònics en el sumari

Segons la documentació del cas, Álvarez apareix en unes quantes cadenes de correus electrònics en comunicació amb membres de l’Oficina de Transparència de Resultats d’Investigació (OTRI) de la UCM.

En un d’aquests correus, enviat el 6 d’octubre de 2022, se li facilita un model de “contracte de cessió de drets” per registrar un domini web d’un màster de la Complutense. El correu també estava destinat a Begoña Gómez i a Blanca de Juan, coordinadora del màster.

En altres missatges recollits en el sumari, consta que Álvarez va fer ús tant del seu correu personal com del seu correu oficial de presidència del govern, on es presentava com a directora de programes de la Secretaria General de Presidència. A més, en un altre correu, s’indica que va traslladar a l’empresa Reale l’interès de Gómez perquè la companyia asseguradora continués patrocinant la càtedra que dirigia.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha incorporat l’escultura de l’artista francesa Parvine Curie Première mère, una obra de l’artista dels anys 1969-1970 que va adquirir el col·leccionista Antonio Sagnier per a donar-la al museu per enriquir la col·lecció d’art de postguerra i segona avantguarda.

Es tracta d’una escultura en bronze a la línia de l’obra abstracta de Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Barbara Hepworth en la qual explora el potencial expressiu de l’objecte tridimensional. Francesa d’origen iranià, Curie (Nancy, 1936) va viure, treballar i establir vincles profunds amb Catalunya, on va arribar el 1956, i en les primeres exposicions va fer servir el nom d’Arlette Martí, que després va canviar pel pseudònim de Parvine Curie, i el 1969 es va instal·lar a París.

La magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, ha citat a declarar com a investigats, allò que abans es coneixia com a imputats, l’ex-consellera d’emergències, Salomé Pradas i el director general d’Emergències, Emilio Argüeso. Aquestes citacions les basa en una resolució de setze pàgines que esdevenen un relat demolidor dels fets del 29 d’octubre. La jutgessa escriu la història de la jornada a partir de les respostes a les demandes d’informació que ha fet tant a la Generalitat com a les agències estatals i també als mitjans de comunicació. Incideix en afirmacions que ja ha fet en altres resolucions com ara que l’avís va arribar tard, desmenteix que qui havia de prendre la decisió d’avisar no tinguera prou informació, i diposita tota la responsabilitat de les emergències en les autoritats autonòmiques.

Com que algunes acusacions havien demanat la imputació del president Carlos Mazón, la jutgessa diu que no, però li obri la porta a què ho faça voluntàriament.

225 morts i tres desapareguts

En aquesta resolució, la jutgessa ha elevat la xifra de morts a conseqüència de la gota freda a 225 perquè en la llista inclou el cas d’una dona que estava malalta de leucèmia i necessitava un tractament a base de transfusions periòdiques de sang i assistència respiratòria amb oxigen. En quedar sense aquesta assistència va morir en l’hospital La Fe el 12 de novembre.

La gota freda no va ser un fenomen imprevist

La jutgessa insisteix a dir que l’avís de les 20.11 va arribar tard i era erroni. “S’ha d’assenyalar que la DANA no va ser un fenomen meteorològic imprevist, el seu avanç i desenvolupament ja va ser anunciat per l’AEMET fins al punt que la Universitat de València va acordar la suspensió completa de les activitats”, escriu.

A continuació afirma que, donades les previsions meteorològiques, s’hauria d’haver convocat el CECOPI el dia 29 al matí amb l’objectiu d’avisar la població. “En les previsions meteorològiques expressades per tots els mitjans i aportades al procediment, cobra una especial transcendència les que va fer À Punt, però no únicament en els dies previs, sinó el mateix dia”.

Hi havia prou informació

La jutgessa recorda, sense citar-la, la declaració que a les 21.30 va fer el president de la Generalitat dient que À Punt era el mitjà oficial per a la transmissió d’informació sobre l’alerta, i retrau als responsables que no hagueren vist les previsions meteorològiques que va fer la cadena. “No tindria sentit que allò que es va qualificar de canal d’informació per a avisos, no fos vist en les previsions meteorològiques pels responsables d’emergències”.

A continuació remarca que la informació meteorològica del migdia establia gràficament quan seria que la gota freda arribaria al punt àlgid de gravetat i resultat mortal. I després fa una lectura de l’emissió que tot el dia va fer la televisió pública. Inclou el nom dels periodistes destacats en els diversos punts de directe i, fins i tot, reprodueix els rètols i els faldons que s’emetien a cada hora per a il·lustrar com era de greu la situació. Un exemple: “A les 18.09 apareix Xiva/Chiva, “AIGUA DEVASTADORA”. La periodista Alba Campos diu ‘0 minuts passen de les sis de la vesprada, veiem imatges en directe des de la localitat de Xiva a la Foia de Bunyol’. Les imatges permeten veure cotxes que han sigut arrossegats i la periodista diu que s’ha desbordat el barranc a l’altura de Xiva. I en la pantalla apareix: “EL BARRANC DEL POIO BAIXA AMB FORÇA DES DEL NAIXEMENT”…” I així continua la descripció que fa la jutgessa Ruiz Tobarra de l’emissió especial d’À Punt.

La jutgessa encara insisteix en l’existència de múltiples maneres de saber què estava passant i diu que, en cas que ningú a Emergències estiguera mirant la televisió, hi havia la premsa i altres canals que també van informar de manera exhaustiva de tot allò que passava.

Descarta apagada informativa d’AEMET i la CHX

En la resolució feta pública avui, la jutgessa de Catarroja recorda que el 26 d’octubre AEMET ja avisava que el dia 29 seria el dia en què s’acumularia més pluja. El 27, l’agència va emetre un avís especial per fenòmens adversos. També recorda que la matinada del 29 d’octubre ja es van rebre trucades al 112 parlant d’inundacions a la Ribera. “Es pot citar com a exemple: Guadassuar, 9.30: un camió aturat amb l’aigua que arriba a la porta. La Pobla Llarga, 7.42: se li inunda la casa, planta baixa, li arriba als turmells. Llombai, 8.03: se li inunda la casa, cau aigua per les escales”. A continuació cita les trucades a partir de les dues del migdia a Xiva, Utiel o Torís.

Quant al silenci de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en què s’escuda Carlos Mazón, la jutgessa diu que l’agència publicava regularment els informes sobre aforaments. “No es pot al·legar un desconeixement dels responsables d’emergències de la Generalitat del SAIH, ni de la possibilitat d’accedir-hi, ni atribuir responsabilitat penal al president de la CHX ni a pràcticament tots els càrrecs directius o no de l’organisme” I a continuació posa en dubte que les autoritats saberen per quines localitats discorre el barranc de Torrent “Una cosa que no desconeixen els periodistes, com ja s’ha dit, i que podrien veure’s afectats pel cabal ascendent per possible desbordament. Per a això, no es necessitarien coneixements tècnics especials”.

Les autoritats autonòmiques, responsables d’avisar

La resolució de la jutgessa recorda la pantanada de Tous i la riuada del 1957 i afirma: “Corresponia a les autoritats autonòmiques alertar la població, acordar les mesures pertinents en l’àmbit de la protecció civil i garantir i minimitzar les conseqüències dels efectes d’unes precipitacions que van desbordar rius i barrancs i van posar al límit les preses i que van produir una successió tràgica de morts”.

I és aquest, a parer de la jutgessa, el fonament de la negligència amb rellevància penal, la imprudència greu: “L’anunci de precipitacions que feia previsible gravíssimes conseqüències i la successió d’afectats a mesura que l’aigua i el fang es desplaçava desbordant barrancs i rius, assolant les poblacions, provocant morts, amb una inactivitat patent de l’administració autonòmica”.

No calia l’autorització de ningú més

La jutgessa de Catarroja recorda que és l’administració autonòmica la responsable de les emergències i afirma que no calia l’autorització de tots els membres reunits en el CECOPI per a enviar l’alarma. Era prendre la decisió i avisar els ciutadans. “La instrucció haurà de determinar les causes, que fins ara no resulten explicables, no només per als familiars de les víctimes, sinó per a aquesta jutgessa instructora de per què no es va demanar a la població que es resguardara en les zones més altes, més enllà del dolorós, perquè va arribar tard, i incomplet pel contingut, missatge que es limitava a evitar desplaçaments”.

La pantalla negra del CECOPI

La jutgessa considera que el fet de desconnectar la pantalla dels participants del CECOPI de manera telemàtica i d’això dir-ne “Període de treball exclusivament presencial”, és un eufemisme que només es pot entendre del punt de vista que la decisió d’enviar l’alarma era una qüestió autonòmica perquè, apagant la pantalla s’excloïa la confederació, que és estatal, de la reunió de treball. “El problema no rauria en l’absència d’informació, n’hi havia de sobres, i en tremps real, i a l’abast dels responsables, ni si la informació venia d’òrgans dependents de l’administració central o autonòmica, sinó en el fet que davant d’aquesta informació o bé es va ignorar, o bé no es va comprendre la importància que tenia (cosa que seria molt greu), no se sabera per on discorria el barranc del Poio, o no es prengueren les decisions pertinents per qui tenia el poder de decisió”.