Alarma a l’aeroport d’Eivissa –en plena temporada alta– per l’incendi d’un vehicle a l’aparcament ràpid, que és just davant les portes de la terminal. Això ha obligat a tancar els accessos de les instal·lacions. Uns quants testimonis, segons que publica IB3, diuen que han sentit un parell d’explosions, segurament arran del foc.

#ÚLTIMAHORA Un vehicle s'incendia a l'aparcament express de l'aeroport d'Eivissa. https://t.co/9IQfF2zNJe pic.twitter.com/VFRd40nXh5

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 21, 2025

El vehicle afectat era una furgoneta negra de càrrega. L’incident ha causat una columna de fum gran i densa de color negre que es podia veure de Dalt Vila estant. Els bombers han pogut apagar el foc abans no afectés cap més vehicle.

Esquerra Republicana reclama explicacions públiques i transparents sobre l’agenollament de la Generalitat davant del govern de l’Aragó en el cas Sixena arran de l’eliminació de l’acta d’una reunió de treball les referències a la fragilitat dels murals. En aquest sentit, sembla que totes dues administracions debaten els terminis per al trasllat al monestir d’Osca.

Albert Velasco dimiteix del plenari del Museu de Lleida per la posició del govern sobre els murals de Sixena

Davant aquesta situació, ERC ha anunciat que registrarà la sol·licitud de compareixença de la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i del president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Joan Oliveras.

Així mateix, el partit també reclamarà les compareixences al congrés espanyol del ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, i del secretari d’estat, Jordi Martí. A més, l’Ajuntament de Barcelona, que forma part del patronat del MNAC, presentarà una proposició al plenari.

ERC considera que cal garantir la transparència i la responsabilitat en un afer que afecta de ple la defensa del patrimoni cultural català i la memòria col·lectiva del país.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Església de Santa Maria

L’ex-conservador del Museu de Lleida Albert Velasco ha anunciat la dimissió irrevocable com a membre del plenari d’aquesta institució. Velasco ha explicat que pren la decisió a causa de la posició adoptada per la Generalitat de Catalunya en el litigi per les pintures murals del monestir de Sixena conservades al MNAC, una posició que considera “profundament reprovable”.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans” 

Acabo de presentar la meva dimissió com a membre del plenari del Museu de Lleida. El motiu és la posició de la Generalitat de Catalunya, indigna i reprovable, en relació amb les pintures del monestir de Sixena conservades al MNAC. pic.twitter.com/quyLPUGUm4

— Albert Velasco (@velasc_alberto) June 20, 2025

Segons que ha expressat en una carta, la Generalitat –que el va nomenar l’any 2021 per formar part del plenari del Museu de Lleida– manté una postura que el fa sentir “profundament incòmode” i que contradiu la defensa del patrimoni cultural del país.

Velasco ha denunciat que el govern català s’alinea amb les tesis de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i actua contra els interessos del MNAC en el litigi per les pintures murals del monestir. Ha afegit que aquesta actitud hauria de causar dimissions dins el Departament de Cultura i que, per coherència i respecte, no pot continuar formant part del plenari.

“Ho faig perquè estimo el Museu de Lleida”, escriu Velasco, que justifica la renúncia com un acte de dignitat i compromís amb els museus del país. En la carta, explica que ha comunicat amb antelació la decisió a la directora del museu i diu que és una de les més difícils que ha pres en anys.

Després de dotze anys com a conservador i quatre com a membre del plenari, expressa que se’n va amb un “profund dolor” i un “gran sentiment de frustració”. Amb tot, conclou que el Museu de Lleida sempre serà casa seva i que continuarà treballant pel seu bé.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els primers Premis CRIT han volgut fer valdre el talent digital en català. La gala, presentada per la periodista Nerea Sanfe i el meteoròleg de 3Cat Gori Masip, ha reconegut setze creadors i projectes de contingut digital en llengua catalana d’arreu dels Països Catalans.

El creador de contingut Fran Tudela, conegut a xarxes socials per Cabrafotuda, s’ha imposat als Premis CRIT amb dos guardons, un com a Millor Creador de l’Any i un en la categoria d’informació i actualitat, tot convertint-se en el gran guanyador de la nit. Cal destacar que hi ha hagut guanyadors d’arreu dels Països Catalans, cosa que demostra que a les xarxes socials no existeixen aquestes fronteres falses que alguns ens volen posar entre els territoris.

Precisament en aquest sentit, Cabrafotuda ha volgut deixar clar, després de guanyar el premi a Millor Creador de l’Any, que veu aquests nous guardons com un crit perquè els de dalt entenguin una cosa important: “Al sud parlem català, a les Illes es parla català, a Catalunya es parla català, el que passa és que nosaltres li diem valencià, però és la mateixa puta llengua, a veure si els entra a alguns al cap.”

“Mazón dimissió”, el crit més repetit de la nit

Cabrafotuda ha acabat els dos discursos amb el crit: “Mazón dimissió”. Però no ha estat l’únic, perquè aquest s’ha convertit en el crit més repetit aquesta nit, sens dubte. De fet, la gala ha tingut un marcat accent valencià, tant pels guardons que han aconseguit els influenciadors del País Valencià com per les consignes contra el govern de Mazón. Entre ells, Alegria de Poble, pseudònim de Rixi Barberà, que ha guanyat el guardó a Millor Vídeo de l’Any, escollit per votació popular, per un vídeo viral sobre els afectats de la gota freda a Algemesí. Barberà ha confessat que li hauria agradat no haver guanyat aquest premi, perquè no hauria volgut haver de fer mai aquest vídeo. Ha explicat que, malgrat no ser un dels afectats per la gota freda, com a valencià va anar a ajudar i molta gent li va demanar que els donés veu a les xarxes. “Una cosa que ha quedat clara amb la gota freda, perquè només el poble salva el poble d’eixos putos merdes”, ha dit en el seu discurs tot fent referència a la samarreta que duia posada amb aquest eslògan. També ha volgut recordar que tot plegat encara no s’ha acabat, i que qualsevol ajuda encara ara és necessària.

Qui també ha demanat la dimissió de Mazón ha estat Blanca Trull, que ha guanyat el guardó a la categoria de Compromís social: “A vore si s’enteren ja tots els nostres polítics que no els volem allí, especialment a Mazón. Per favor, Mazón dimissió.”

Defensa del català i els Països Catalans

Un dels altres crits que més s’han repetit durant la nit ha estat a favor de la llengua. Per exemple, Parlars Mallorquins, que ha guanyat en la categoria de Llengua, ha dit: “M’agrada pensar que si la gent veu els nostres vídeos és perquè la llengua continua essent un element clau de la nostra identitat, que pot parèixer una cosa súper obvia, però de vegades no ho és tant quan vius en un territori on el català està maltractat constantment.” A més, ha afegit: “La llengua pròpia no pot ser mai optativa, que els queda ben clar que el nostre dret a viure en català no pot dependre de la voluntat d’aquells que ens volen eliminar.”

Els altres guardonats

El guardó a Millor Projecte de l’Any ha estat per a La Turra, programa de 3Cat de debats i actualitat conduït per Alba Riera. En les categories generals també s’ha premiat el pòdcast musical Déus i Simis com a Projecte més innovador, la campanya ‘Amunt País Valencià!’ com a Millor Campanya Digital i Constança Ramis (@Co.torrita) com a Creadora Emergent. Quant a les categories temàtiques, més enllà de les que ja hem dit, els reconeixements han estat per a El dolcet pal cafè (Entreteniment), Neurones Fregides (Divulgació científica), Lefki.B (Art i cultura), La Ruta dels Esmorzars (Gastronomia), Parisio Productions (Humor), Cèlia Espanya (Estil de vida) i un reconeixement ex aequo per a Kajol Escútia i Loren Muñoz (Esport).

La gala ha tingut actuacions musicals dels artistes que més ho estan petant a les xarxes socials. Svetlana han estat els encarregats d’obrir la cerimònia al ritme de la cançó “Esclaves de l’algoritme”, una col·laboració amb Ivan Labanda que ha fet vibrar l’escenari amb la participació de creadors en escena. També ha actuat la cantant Ouineta, que ha interpretat la cançó de l’estiu de 3Cat, “DMs”, i el grup Fades, que han protagonitzat un dels moments més esperats de la nit, quan han interpretat en directe “Artificial remix”, amb Samantha Hudson, la seva primera cançó en català.

L’acte ha estat impulsat per l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), 3Cat i Accent Obert, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

A la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar de la plaça de la Universitat, comença la història de l’orxateria la Valenciana, l’any 1910. María Planelles i Francisco Cortés, besavis dels actuals propietaris, venien a Barcelona del seu poble, Xixona, cada any a vendre el torró que feien ells mateixos. Per poder guardar tot el producte que portaven, van llogar el local que fa xamfrà entre la Gran Via i el carrer d’Aribau. Durant els primers anys, allò va ser solament un magatzem, fins que la parella, pensant en com ampliar la temporada més enllà de l’hivern i els torrons, va començar a preparar i servir orxata i gelat en aquell gran establiment que tenia taules a dins i una gran terrassa que fins l’any 2000 va ser molt gaudida pels barcelonins i els turistes que, d’ençà dels Jocs Olímpics, havien descobert els atractius d’aquesta ciutat.

Severino Cortés Planelles i Rafaela Oncina van ser la segona generació, i Severino Cortés Oncina i Eliane Verdú la tercera, que van continuar amb la mateixa tradició: portar torró de Xixona i elaborar orxata i gelat com ho feien els seus avantpassats.

Amb el canvi de segle, van deixar el local de lloguer a la cantonada de la Gran Via amb Aribau, i van adquirir-ne un al número 16 del carrer d’Aribau, on la seva reputada orxata continua delectant avui clients que ja són besnets, alguns, dels primers consumidors que va descobrir el gust per aquesta beguda autènticament natural.

Al capdavant de l’orxateria la Valenciana ha estat sempre Severino Cortés Verdú. Ell mateix ens explica que el secret de la seva orxata és la matèria primera, la xufa d’Alboraia. I què té, Alboraia, que dóna tan bones xufes? “És el seu microclima, la brisa marina sobre els camps de xufes i els minerals, el ferro i el potassi de la terra, més la salubritat, la temperatura, la humitat i el sol fan que aquest tubercle que hauria pogut quedar només com a menjar per al bestiar, sigui tan bo per a fer l’orxata.”

En un petit article d’homenatge al diari que van preparar amb la història de la família i dels seus productes, amb motiu dels cent anys de la Valenciana (l’any 2010), explicaven que l’orxata és una beguda d’origen sudanès i que els egipcis també en consumien, perquè se’n va trobar als sarcòfags. Els perses i els àrabs n’esmentaven les virtuts desinfectants i digestives i el País Valencià n’és el principal productor d’Europa.

DO Xufa de València

L’orxata és un producte amb denominació d’origen i és el Consell Regulador DO Xufa de València que vetlla per la seva qualitat i assegura la procedència de les xufes amb les quals és feta. D’aquesta beguda altament energètica i nutritiva també es diu que té propietats beneficioses per al sistema cardiovascular semblants a les de l’oli d’oliva. També és molt rica en minerals i baixa en sodi i, per tant, apta per a hipertensos. A l’estiu calma la set i, si es pren sense sucre, té molt poques calories.

Precisament, Cortés ens explica que molts clients que volen prendre’n sense sucre, o haurien de fer-ho, comencen barrejant-ne mig got amb sucre i mig, sense, i a poc a poc en van demanant més quantitat de la que no porta sucre i, quan arriben a zero sucres, ja no tornen enrere. De fet, com passa quan es menja sense sal, el veritable sabor i tota l’essència dels aliments, en aquest cas la xufa, afloren com no ho poden fer si s’hi afegeix sucre, o sal.

A la Valenciana –comenta Cortés– la versió d’orxata que més serveixen és tota sola, tant per a prendre a l’orxateria, o per a endur-se’n a granel. “Però també en preparem amb gelat, amb cafè, batuda o amb gelat batut. I tant el cafè fred amb orxata com el granissat de llimona amb orxata també agraden molt.”

Severino Cortés és el gran dels quatre germans de la quarta generació d’artesans hereus de la Valenciana. En Guillermo, l’Ana i en Carlos són a la botiga Parami, al carrer de la Diputació, 204, on hi ha l’obrador d’orxata, de gelats fets amb llet fresca, i totes les elaboracions de pa i pastisseria que preparen, entre les quals hi ha els fartons fets amb oli d’oliva per a sucar a l’orxata, i la mona de Pasqua alacantina, un pa cremat amb ou dur a sobre coneguda com la tonya. Però aquest comerç de l’Eixample també és molt conegut per la seva gran venda de fruits secs del País Valencià, envasats i a granel, torrons xixonencs i tot allò que es precisa per a fer pastissos.

A l’orxateria la Valenciana –diu Cortés– també hi ha una gran part de clientela que, generació en generació, “segueix la tradició de venir a comprar els torrons i, de pas, prendre una orxata, o una xocolata calenta, que a l’hivern ve molt de gust”.

Tan sols tanquen el dia de Nadal i de Cap d’Any, i els dies festius de la Setmana Santa. La resta de l’any, una dotzena de treballadors s’organitzen els horaris els set dies de la setmana perquè aquesta emblemàtica orxateria del carrer d’Aribau no pari mai de servir orxata. Un mes de juliol poden arribar a vendre’n 400 litres diaris, entre la que els clients prenen a l’orxateria, amb prou taules en els 300 metres quadrats de l’establiment, i la que s’enduen per a beure a casa. A l’hivern, entre 100 litres i 150 també els despatxen.

Severino Cortés fa mig segle que despatxa orxata a la Valenciana. Mig segle d’orxater

Severino Cortés s’ha passat més de mitja vida en aquest comerç especialitzat en orxata, fins i tot hi va fer la comunió. Ja a setze anys va començar a treballar-hi els estius, quan encara eren a la Gran Via, i fa tot just un parell de mesos que s’acaba de jubilar. Han estat quaranta-nou anys que ara requereixen una adaptació progressiva a una vida fora de l’orxateria. “El que més costa és no tenir el contacte amb el públic. Alguns clients vénen cada dia o cada setmana”, diu. I, pensant en aquest prop de mig segle a l’orxateria, expressa: “Em quedo amb el fet que el nostre èxit ha estat aconseguir que les quatre generacions hàgim pogut viure d’un mateix negoci, donant un producte que saps que és de qualitat i que en tants anys no hem deixat que en perdi. Hem satisfet molta gent amb sabors especials i genuïns d’aquí, mantenint una tradició.”

És tradició i és un vincle amb la terra d’origen, que dóna sentit a la vida pagesa dels conreadors d’aquestes xufes de tanta qualitat al poble d’Alboraia. La xufa es cull al novembre i es fa assecar, abans de viatjar a Barcelona. Ací, detalla Cortés, s’ha de macerar vint-i-quatre hores en remull, després es tritura amb aigua i es cola. I la que porta sucre es barreja amb el sucre i es torna a tamisar. Això cada dia, puntualitza, perquè no porta cap conservant, és tot xufa, aigua i, si es vol, sucre.

La cinquena generació –nou néts– ja comença a donar un cop de mà durant les vacances d’estudis. Són tots hereus d’una firma, la Valenciana, el llegat que els besavis de Xixona van començar a construir fa cent quinze anys. L’orxata, com els torrons i el gelat, són ben instaurats en l’ADN dels Cortés, que suma l’origen d’aquesta artesania per banda de pare i mare. “Per part del nostre pare, els besavis eren de Xixona i feien torró i orxata i tot això ho van portar a Barcelona. I, per part de mare, els nostres avantpassats van fer el mateix a Orà (Algèria), que era colònia francesa”, explica el besnet Severino Cortés. Li havien explicat que a Orà es parlava català perquè la meitat de la gent era vinguda del País Valencià. L’avi de Cortés hi va muntar una fàbrica de gelats.

També ens conta com va néixer la tradició de fer gelat a Xixona. “A Xixona tenim la muntanya de la Carrasqueta, que és a una mica més de mil dos-cents metres d’altitud, que era plena de pous de neu amb la qual es feia gel. I aquell gel, barrejat amb llet, feia que sortís més a compte de vendre.”

Orxata tot l’any

Ara, de gelateries, la ciutat de Barcelona n’és plena, i de gelats se’n menja tot l’any, però Cortés recorda bé que quan ell va començar era costum de menjar-ne solament a l’estiu. L’orxata, en canvi, ve de gust tot l’any. Si no, que ho demanin als professors i gent de l’administració de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. “Vivim molt de la universitat, sobretot del professorat i la gent d’administració, per als qui sovint fem càterings”, exposa.

L’altre veí que va ajudar a fer gran el negoci va ser els cinemes Aribau. Es van inaugurar l’any 1962, amb la projecció del film West Side Story, que va estar a la cartellera gairebé dos anys.

De fet, aquesta orxateria és un dels comerços testimoni de primera línia de la vida a la ciutat. La nevada del 1962, el pare de Cortés la va filmar amb una càmera de vídeo, i en les imatges es veia gent baixant amb esquís pel carrer d’Aribau, i amb prou feines quatre cotxes als carrers. “Teníem una terrassa emblemàtica on els clients passaven moltes estones mirant passar la gent”, recorda aquest orxater de raça. Ha heretat nom i ofici dels Severinos que el van precedir. “Som, a més, nascuts cada trenta anys rodons, el 1900, l’avi, el 1930, el pare, i el 1960, jo.” Entre got i got, en aquest darrer mig segle, a l’orxateria s’han viscut de ben a prop les manifestacions a la Gran Via, amb els grisos actuant. També vivències més agradables, com les parelles que s’han conegut o han festejat a l’orxateria, i tota la gent que encara avui hi entra explicant que els seus avis ja hi anaven, o gent que se’n va anar de la ciutat i quan hi torna, passa a fer una orxata com acostumava a fer quan vivia més a prop. Ara serà ell qui, de tant en tant, hi tornarà per seure a prendre una orxata sense poder evitar que per la ment li passin, sense aturador, tants records viscuts a la seva orxateria, que continuarà funcionant com fins ara, amb els mateixos treballadors, sota la responsabilitat dels germans de Cortés.

Ves per on, el cas de Santos Cerdán potser servirà col·lateralment per a ensorrar mites de fa sis anys o set. Durant la segona meitat del 2018, una volta Pedro Sánchez ja havia arribat a la Moncloa gràcies a una moció de censura, Podem i l’entorn dels Comuns van pressionar amb molta duresa el PDECat i ERC perquè n’aprovessin el primer pressupost. La repressió espanyola bombejava llavors a màxima potència: hi havia presos polítics –fins i tot que s’acostaven a l’any de presó preventiva–, i exiliats, és clar, i encara en plena negociació va començar el judici del procés. El tràngol i la tensió complicaven les coses, de manera que l’esquerra espanyola va recórrer a un argument ètic ben capciós: la lluita contra la repressió no era pas incompatible amb l’aprovació de polítiques socials. 

En aquell temps, també l’imperi del xantatge emocional era implacable. “Com ajudarà una pròrroga pressupostària a treure de la presó els presos polítics?”, va demanar el portaveu de Catalunya en Comú aleshores, Joan Mena, al PDECat i ERC. No eren tan sols els pobres, doncs, els perjudicats que l’independentisme no fes de crossa de Sánchez: també els mateixos dirigents que eren a la presó, després d’haver estat exposats a la intempèrie per l’aplicació de l’article 155 que havien votat els socialistes. Segons Mena, si a més de regalar-li la presidència no es regalava l’estabilitat a Sánchez, hi havia el risc de “més repressió”. En podria abocar un devessall interminable, de declaracions com aquestes. A partir del desembre, quan Vox va irrompre al parlament d’Andalusia, l’extrema dreta s’afegí de seguida a l’equació. Mena mateix, en la valoració d’aquell resultat, ja va dir que el pressupost era imprescindible si no volien arriscar-se que l’extrema dreta arribés a Madrid.  

Recordo especialment unes paraules de la batllessa Ada Colau, que, en un acte a Nou Barris, l’11 de novembre de 2018, va exigir als jutges la llibertat física dels presos i, als presos, la llibertat política de Sánchez amb el pressupost. Els presos, va dir, també s’havien de posar “al costat de la gent treballadora que fa molts anys que pateix retallades i no té cap culpa de les polítiques del PP”. Tenia alguna cosa especial, aquell acte. Un missatge silenciós: calia relativitzar la qüestió nacional. Pablo Iglesias hi va declamar un conte de Mario Benedetti, “Oh, quepis, quepis, qué mal me hiciste”, com un missatge metafòric per a convidar l’independentisme i el PSOE a reconciliar-se i remar junts. En la primera part del conte, tot de companys militants que discrepen entre ells es fan, en cadena, un retret l’un a l’altre, fins que els acaben afusellant; en la segona, cadascú fa una concessió al del costat i, plegats, amb la força de la companyonia i la flexibilitat, apunten el botxí i el desarmen. “Sé que la política és difícil, que la política és complexa. Tots sabem que el govern no ha estat a l’altura. Però, de vegades, és fonamental de no encasellar-nos en la nostra posició encara que estiguem convençuts que tenim raó”, va dir en acabat. 

El PDECat i ERC no van passar per l’embut d’aquell pressupost perquè, amb el judici en marxa, el gripau podia ser massa indigest, i els sondatges no auguraven l’apocalipsi que Mena dibuixava. En la resta de decisions, però, van assumir l’autèntic missatge de fons del conte de Benedetti: no pas que calia dialogar, sinó que, davant la repressió, havien de considerar-se del bàndol del PSOE, encara que el PSOE l’hagués alimentada i que, com es descobrí més tard, encara llavors en participés per mitjà de l’espionatge. D’aleshores ençà, l’emblanquiment del PSOE ha estat un esforç col·lectiu de tots els socis de la moció de censura, fins al punt que, set anys després, un partit que semblava moribund i que tenia problemes per a sobreviure sense ells, se’ls ha menjats tots. 

Ara la corrupció esberla el relat de Sánchez, aquell diputat jove i desconegut, vingut en nom de la regeneració democràtica i renascut president contra la trama Gürtel. Però també esberla l’excusa moralista que l’esquerra espanyola va fer servir per empènyer l’independentisme sota la capa del PSOE. Serà interessant de veure, segons l’abast de la trama, com aquella mateixa esquerra espanyola que retreia insolidaritat al PDECat i ERC diu que traça una línia vermella contra la corrupció. Certament, la línia no serà pas irreversible –tot aquell univers s’ha demostrat incapaç de sortir de la falda dels socialistes–, però la mera posició ja despullarà que el xantatge del 2018 era tan sols un estratagema retòric. Barallats, dividits, afeblits i atemorits que no els esquitxi la porqueria del PSOE, la política deixarà de ser difícil i complexa per esdevenir una arenga contra el mateix partit que fa tant de temps que apuntalen.     

El primer de fer-ho ha estat, justament, Iglesias, aquesta setmana, en una entrevista a RAC1: “En aquestes coses sempre es pot negociar. Crec que ningú amb dos dits de front no pot acceptar en aquests moments el plantejament que diu ‘o PSOE o feixisme’. Si ha de ser així, que ningú més no es presenti a les eleccions i tothom voti el PSOE com a única alternativa davant la possibilitat de Vox, malgrat la corrupció i el rearmament. Aquest argument, que el PSOE ha explotat moltes vegades en clau electoral, ara no té suport.” I encara ho completà: “És probable que si Sánchez demanés la confiança ho fes en aquests termes: ‘Fes-me confiança o vindrà el feixisme’. No sé si seria gaire raonable, això, ateses les circumstàncies.”

Fóra injust d’ometre que, en aquell temps, el xantatge emocional no el practicaven tan sols Podem i els Comuns. També n’hi havia en el sentit invers: l’error fundacional del mal anomenat “govern efectiu”, que sepultà qualsevol possibilitat d’aprofitar de debò la crisi de règim, es va fer amb arguments similars. De fet, encara anaven més enllà, perquè esgrimien directament el dolor d’unes famílies concretes –les dels represaliats. Cap dels dos xantatges no ha resistit el pas del temps dignament, perquè no hi havia res a sota. Els dirigents independentistes no han tingut res més per oferir que mesures de perdó i de reparació. El PSOE mateix, implosionant, s’ha encarregat d’ensorrar aquells mites que van justificar de subordinar-s’hi. Ves per on, sí, una conseqüència tangencial del cas Cerdán serà que l’esquerra espanyola dirà en públic que no se li pot tolerar tot, al PSOE –encara que, a la pràctica, li ho acabin tolerant. Potser, al capdavall, l’única cosa que passava és que amb l’eix nacional no en tenien prou per a posar en perill la seva carícia de poder. Potser, al capdavall, no passava res si tot continuava igual.

Ciutadella ja viu ben immersa en l’emoció i la passió de la festa ancestral de Sant Joan, que comença demà amb el Dia del Be, i ja enllaçarà sense interrupció amb els dies més forts, que són el 23 i el 24, dilluns i el dia de Sant Joan.

Un any més, es confirma que la festa és un pol d’atracció i per a moltes persones representa el moment en què comença l’estiu. És previst que, entre avui i Sant Joan, el poble dupliqui amb escreix una població que actualment és de 34.800 habitants. Així, s’espera que únicament pel port de Son Blanc arribin 40.000 persones, la majoria provinents de Mallorca, encara que també n’arribaran del Principat i del País Valencià. Això, a banda de la gent de la resta de l’illa, i les arribades per l’aeroport i pel port de Maó. Només ahir, va haver-hi nou arribades de ferris a Son Blanc.

El conflicte amb el GOIB
Com que enguany el calendari ha volgut que el 23 i el 24 vagin seguits del Dia del Be, que sempre és el diumenge anterior al dia de Sant Joan, l’afluència de visitants serà molt més gran i estarà més comprimida que no pas uns altres anys. Llorenç Ferrer, que viu les seves primeres festes com a batlle de Ciutadella, diu que tot l’equip municipal ha fet feina perquè no hi hagi imprevists i perquè tot estigui controlat i vagi bé. “El pla d’emergències preveu uns actes amb moltíssima afluència, que són el Caragol del Born, el dia 23 i els Jocs del Pla, el dia 24, amb una presència màxima de 27.000 persones en cadascun d’aquests actes”, diu. Per al batlle, les festes de Sant Joan són les festes de les Illes, per la gran quantitat de gent de Mallorca que travessa el canal amb els ferris. “Encara que soni prepotent o superb, això és la festa de les festes. Si volguessin fer el dia de les Illes Balears el 24 de juny, no seria cap disbarat”, diu.

Però això comporta una sèrie de maldecaps que enguany han ocasionat un enfrontament polític entre el govern de les Illes, de dreta i ultradreta, i el consistori, format per la coalició progressista de PSOE, PSM i Ciutadella Endavant. La polèmica l’ha encesa el fet que l’Agència Tributària de les Illes Balears no ha fet enguany l’aportació de 100.000 euros per a fer programes de prevenció i de conscienciació sobre l’esperit amb què s’han de viure les festes de Sant Joan, el respecte als cavalls i als cavallers, i allunyar-les de la imatge d’una bauxa i una festa alcohòlica de quatre dies, com moltes vegades s’anuncia i es promociona.

El fet que el viatge a Ciutadella sigui moltes vegades el regal per haver aprovat la selectivitat, o per haver acabat l’ESO amb aprofitament, ha fet que l’arribada de grups de visitants extremadament joves converteixi la festa en una cita per a les entrompades lluny del control dels pares.

Arran de la negativa del GOIB d’ajudar en aquesta campanya, el batlle va voler parlar amb la presidenta Marga Prohens, però no ha rebut resposta. La indignació ha saltat quan s’ha sabut que el govern sí que paga el bitllet d’autobús dels joves perquè arribin al punt d’embarcament al port d’Alcúdia. “La queixa no és que posin el bus gratuït a Mallorca. La queixa és que per a això sí que tenen doblers, però no en tenen per als busos escolars d’aquí, per exemple. És indignant. La nostra posició és clara i dir-ho no ofèn ningú.”

Segons el batlle, les festes costen 800.000 euros, que paga íntegrament l’ajuntament. Això inclou, per exemple, 150.000 euros en seguretat privada. I s’hi han de sumar les feines extres de la brigada, la il·luminació extraordinària, les pantalles, l’acústica, el reforç de policies, bombers, protecció civil…

La festa ja ha començat

A banda d’aquestes polèmiques més o menys cícliques, i abans de l’arribada multitudinària de gent, l’esperit de la festa bull de portes endins de les cases del poble, amb l’elaboració dels àpats tradicionals. També bull de portes enfora, amb l’emblanquinada dels enfronts i la instal·lació dels taulons de fusta per a protegir finestres i portals.

Ballada a la plaça Música i animació a la plaça La comitiva de Dia del Be durant la visita a cal Bisbe (fotografia: Antoni Barber) L'home del be i el be (fotografia: Antoni Barber)

Ahir mateix ja es van fer les festes de carrer amb balls tradicionals, berenetes, festers, grups de música que recorrien el nucli històric, els fru-fru, que canten peces tradicionals i santjoaneres… i avui es farà la vetlla del be que demà sortirà a les nou en punt del palau del caixer senyor.

No hi ha cavalls, i la comitiva, encapçalada pel flabioler i per un pagès que carrega un anyell blanc adornat amb flocs de colors farà 95 visites a les cases dels pagesos, dels nobles i de les diverses entitats locals per a anunciar-los que la festa s’atraca. En cinc cases farà el toc de dol, en senyal de respecte perquè en el darrer any ha traspassat alguna persona relacionada amb la festa o que havia rebut la visita del be en anys anteriors.

La vaga a IB3

Entre moltes causes que poden explicar la massificació de les festes de Sant Joan, n’hi ha una que és la retransmissió que la televisió pública IB3 fa dels actes principals de la festa d’ençà de fa una vintena d’anys. Una altra és la construcció del dic de Son Blanc, que ha possibilitat la connexió marítima en menys de dues hores entre Alcúdia i Ciutadella pel canal de Menorca.

IB3 emet en directe el primer toc de flabiol a casa del caixer senyor, el Caragol del Born del dia 23 i els Jocs del Pla del dia 24. L’espectacularitat de les imatges i la sensació festa immersiva i col·lectiva, combinada amb la facilitat per viatjar d’una illa a una altra, han convertit l’anada a Ciutadella en aquesta fita anual imperdible.

A la vegada, el fet de la retransmissió televisiva dels actes més emotius de la festa ha permès d’acostar-la a molts col·lectius de ciutadellencs que per moltes circumstàncies no la podien viure. Com ara, gent que viu fora de l’illa, o persones grans, o malalts que no poden participar en les aglomeracions. A més, l’ajuntament instal·la pantalles gegants en diferents parts del poble per a dissuadir molta gent d’anar-hi.

Enguany, els treballadors de l’ens públic, que estan en plena negociació per a assolir diverses reivindicacions laborals, han anunciat una vaga per Sant Joan. En principi, afectava totes les retransmissions, però el decret de serveis mínims que ha imposat l’administració permetrà la retransmissió del primer toc i els Jocs del Pla. “La retransmissió ens ajuda a desmassificar i que la festa arribi a tothom que no la pot viure en directe. L’equip de govern consideram lícita qualsevol reivindicació dels treballadors. Per nosaltres, els drets laborals són sagrats”, diu el batlle, amb satisfacció perquè finalment s’emetran dos dels actes més concorreguts.

Una gernació segueix els Jocs del Pla per la pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born.

El primer toc de flabiol

A les dues en punt del migdia de dilluns, els ciutadellencs i tota la gent que no puguin ser a Ciutadella podran veure per la televisió com el flabioler, Sebastià Salort, que és un treballador de l’ajuntament, demanarà permís al caixer senyor d’aquest bienni que enguany s’acaba, Carlos de Salort, per a començar la festa. Serà al palau de la família al carrer Major del Born. El noble serà dalt de tot, al replà de l’escala, el flabioler no acabarà de pujar. Sant Joan és una festa estamental. El senyor li dirà que sí, que comenci la festa, que vagi per tot el poble arreplegant els cavalls, perquè a les sis ha d’entrar al Caragol del Born, i llavors serà quan el flabioler tocarà per primera volta i el poble esclatarà en una festa que cadascú viurà a la seva manera.

Hi haurà moltes llàgrimes, segur. Llàgrimes dels que hi són i dels qui no i, sobretot, pels qui ja no hi seran més. Pell de gallina i emoció. El flabioler recorrerà el poble damunt una somera que guiaran al·lots i santjoaners veterans que consideren un honor aquesta manera de participar en la festa. Cadascú viu el seu Sant Joan, amb les petites coses que, a còpia de repetir-les cada any, es convertiran en tradició. Una tradició particular que corre en paral·lel amb la tradició en majúscules que guia la festa d’ençà de no se sap quan. Cal recordar que l’any 1558 Ciutadella va ser arrasada a sang i foc i que pràcticament no hi ha vestigis escrits d’aquell any cap enrere.

El flabioler dalt la sumera.

A poc a poc, s’aniran afegint cavalls a la comitiva. Per evitar retards en la celebració dels actes, s’ha posat un topall de 130 en els actes dels dos capvespres, i 80 el dia de Sant Joan al matí. I quan sonin les campanes i el rellotge de la catedral marqui les sis en punt, el caixer senyor entrarà al galop a la plaça del Born per començar el Caragol, sempre al ritme de la mateixa peça musical el jaleo, que toca de manera insistent la banda de música de Ciutadella.

Quan s’acaba el Caragol del Born, els cavalls surten del terme de Ciutadella per anar a resar completes a l’ermita de Sant de Missa, i no tornaran fins que el sol no s’hagi post. I mentrestant, al poble, la gent aprofita per descansar, anar a fer la bereneta amb la família i a carregar forces per les corregudes a la plaça i el caragol de Santa Clara.

Un altre efecte de la massificació i de la participació multitudinària de gent que desconeixia el sentit d’aquest acte ha estat la desvirtuació de tirar avellanes per la Contramurada, davant el Casino Nou. Fins i tot, se’n va pervertir el nom, i de dir “vaig a tirar avellanes” o com feien els xiquets, “vaig a arreplegar avellanes”, això es va convertir en una “guerra d’avellanes” on es produïen tota mena d’abusos i d’imatges poc edificants. Poca gent de Ciutadella hi participa a hores d’ara.

Un cavall bota davant el seminari, on espera la capellana per incorporar-se a la comitiva La cavalcada passa per les Voltes El caixer senyor entra al galop a la plaça per començar el Caragol del Born Tirar avellanes Por d’una apagada elèctrica

El 31 de maig, pràcticament a tot el centre de Ciutadella hi va haver una apagada elèctrica que va durar hores. Això va encendre totes les alarmes a l’ajuntament en previsió que una avaria com aquella es pogués repetir durant les festes. Per posar-hi remei, Endesa ha mantingut un dels generadors que va traslladar a Ciutadella aquell dia, es disposa d’un camió de bombers capaç d’il·luminar una extensió molt gran, com serien els carrers del Caragol de Santa Clara, les Voltes i tot el nucli antic, on també hi haurà, de manera estratègica, equips autònoms per a il·luminar la via pública en cas de necessitat.

Anar-se’n de Ciutadella perquè hi ha massa gent

Durant tot el reportatge ha surat la paraula massificació. El fet que hi hagi control d’accessos als actes del Pla, del primer toc de flabiol o al Caragol del Born, ha fet canviar molts hàbits dels ciutadellencs. Un exemple és el d’anar amb les criatures a tirar i arreplegar avellanes. Un altre és el de baixar al Pla el dia 24 al matí, quan els cavallers assagen els jocs en què participaran al capvespre. Fins no fa gaire anys, era una manera íntima de celebrar la festa, les famílies hi anaven amb els fills, que podien tocar l’estel dels cavalls i fer-los carícies, amb una certa tranquil·litat. Eren moments en què la tradició es transmetia de generació en generació. Ara és impossible. Al Pla hi ha pràcticament la mateixa gent al matí que al capvespre, els carrers tan estrets del Caragol de Santa Clara són tan plens de gent que als cavalls els costa d’avançar i entrar a les cases que estan preparades…

Aspecte del Pla el dia de Sant Joan al matí Efectius policials Dos cavallers corren abraçats Un acavaller se'n du l'ensortilla Els voluntaris de Sant Joan que treballen per la seguretat al Pla

Fa anys que hi ha el debat sobre si s’haurà de limitar l’arribada de visitants. Mentrestant, ja hi ha ciutadellencs que decideixen anar-se’n del poble. Alguns van a una segona residència i uns altres, directament, surten de l’illa perquè no suporten la deriva de la festa. El batlle entén, diu, que limitar l’arribada de gent seria una situació ideal. Però, amb la legislació a la mà, ho veu complicat. “Seria bo poder dir a les navilieres: en comptes de 40.000 bitllets, posa’n 20.000 a la venda; però això no es pot fer. El que podem fer és continuar educant, mostrant la festa al jovent dels instituts de Mallorca, com ja fem, i ja ens plantejam d’anar a Catalunya per mostrar com ha de ser la festa, amb respecte a la tradició, als sentiments de la gent i que permeti que tothom pugui xalar”, diu.

Mentrestant, al Pla continuarà essent necessària l’actuació dels voluntaris de Sant Joan per a obrir el passadís per on han de córrer els cavallers que trencaran les carotes o voldran encertar l’ensortilla. Unes quatre-centes persones vetllaran per la seguretat entre membres de Protecció Civil, els cossos de policia, la Creu Roja, bombers i voluntaris, només al Pla. En tots els dies de festa, seran unes mil.

Vista del Pla de Sant Joan durant la celebració dels jocs.

Un matí de divendres a tocar de la revetlla de Sant Joan, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) sembla aparentment tranquil, un equipament funcionant amb normalitat, com ha de ser. L’aparcament del museu és ple d’autocars de turistes, que entren al museu i abans o després admiren les vistes privilegiades de Barcelona que s’ofereixen des del Palau Nacional. Els qui vénen amb cotxe es queixen que el parquímetre de la zona blava no va i se senten obligats (i no ho estan) a instal·lar-se l’app per pagar i evitar la multa. I la calor és ben viva.

Dins el museu, tot al seu lloc, també. Aquest divendres del solstici d’estiu, és un dia especial en termes artístics per al MNAC, perquè al vespre s’inaugura la instal·lació multimèdia de l’artista Eugènia Balcells a la Sala Oval Des del centre, una estructura imponent d’alumini i teixits hologràfics (de 8,5 metres d’altura i 17 metres de diàmetre), en forma d’un gran ull, que canvia de colors segons la llum i que embolcalla i protegeix l’obra From The Center, composta per  dotze vídeos que Balcells va realitzar a Nova York durant els anys 1980 i 1982. 

Però dins d’aquesta dinàmica aparentment lògica, de normalitat del museu, de cadència gairebé estival, es palpa també un cert nerviosisme, malestar, inquietud, entre els membres de l’equip, tan aviat com es pronuncia la paraula Sixena: situació de crisi, en plena batalla, sensació de solitud… La conferència de premsa preparada havia de comptar amb el director del museu, Pepe Serra, però ja avisen que no podrà baixar, que es troba immers en el tema de Sixena. Que li serà impossible. 

La sala de les pintures murals de Sixena sembla aliena al conflicte i al perill en què es troba, tot i que, d’ençà que es va fer pública la sentència del Suprem, les pintures han estat el centre d’interès de molts visitants. Sota els arcs es fa difícil no preguntar-se com es poden traslladar les pintures sense malmetre-les. La impossibilitat s’imposa.

Per tot plegat, demanem a Eugènia Balcells quina posició té respecte de la sentència del trasllat de les pintures murals de Sixena. L’artista es deixa anar: “Em sap molt de greu que la instal·lació coincideixi amb aquesta situació. Aquest conflicte em sembla una pèrdua de temps dels humans. La guerra va ser real, tot el que ha passat és real. Que es quedin aquí les pintures, que estan perfectes, i ja està. A banda, que es podria fer una cosa interessantíssima en el lloc d’origen, amb una presentació virtual, màgica. Si jo la fes, seria màgica. I si vols veure les pintures originals, véns aquí, com es fa a tots els museus, com quan vas a Berlín a veure el fris de Pèrgam. Bé que l’he de veure allà. Per què? Perquè jo visc dins la història. No visc en un món abstracte, on cada cosa ha de ser on és. Aquest patrimoni s’ha salvat. Aquestes pintures, si s’haguessin quedat allà, potser ja no les tindríem.”

Continua Balcells: “És el de sempre, és aquesta cosa humana, política, de l’això és meu i no ho tinc! No, no és de ningú, és de la humanitat i ha acabat al MNAC. Doncs celebra que va començar a casa teva i ja està. Em sembla que és utilitzar l’energia humana molt malament. Aquesta és la meva opinió, que va molt més enllà de la política.”

Des del centre i en diàleg

La proposta Des del centre, d’Eugènia Balcells, conté la instal·lació multimèdia From The Center nascuda a Nova York entre el 1980 i el 1982, formada per dotze canals de vídeo, amb un muntatge sonor que va crear el músic i pioner del so Peter Van Riper (1942-1998). Aquests vídeos es troben dins d’una estructura desmuntable que s’ha creat per contenir-los i exposar-los a la Sala Oval del MNAC; una estructura desmuntable que, els anys a venir, es podrà exposar en altres espais museístics i també és pensada per mostrar-se al nou edifici d’ampliació del museu, previst per al 2029.

La instal·lació, que es complementa amb un vídeo que es pot veure a la sala annexa de la Sala Oval on Balcells explica el projecte i una sèrie d’activitats, té dos curadors, Eulàlia Bosch, que col·labora amb Eugènia Balcells d’ençà dels anys noranta del segle XX, i Àlex Mitrani, conservador de l’àrea d’art contemporani del museu. La proposta es podrà veure fins l’11 de setembre d’enguany. 

La gran cúpula de teixits hologràfics de la instal·lació ‘Des del centre’, d’Eugènia Balsells, al MNAC.

La peça ingressa al MNAC, però l’ha adquirida la Generalitat i forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. D’un temps ençà, les fronteres cronològiques imposades fa dècades que marcaven els límits dels anys quaranta per al MNAC i tota la segona meitat del segle XX en endavant per al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) s’han trencat, fins al punt que una peça com aquesta d’Eugènia Balcells ha arribat al MNAC i es considera clau. No és la primera, ni la primera proposta que fa dialogar els artistes contemporanis amb l’art antic. Abans que Balcells, han creat una peça per a la Sala Oval del MNAC Francesc Torres, Antoni Miralda i Laia Estruch. Però aquesta relació va més enllà. Per exemple, l’exposició temporal “Zurbarán (sobre)natural”, que s’acabarà ara, el 29 de juny, fa dialogar el pintor del segle d’Or espanyol amb artistes com Antoni Llena, Antoni Tàpies, Antoni Catany, Eulàlia Valldosera, Alfons Borrell, Aurèlia Muñoz, Marta Povo… 

Nova York en 360 graus

Eugènia Balcells ha explicat que el 1980 s’estava a Nova York. Vivia a l’àtic d’un edifici buit que era d’un banc i que també li feia d’estudi. Hi havia una escala privada que portava al terrat. Des d’aquell terrat, l’artista tenia una visió privilegiada de la metròpolis en 360. Durant dos anys, la càmera de vídeo no es va moure d’allà i va anar cercant o trobant dotze temes o canals: un cap a la lluna, un altre els ocells, els edificis, el trànsit, els vinants, l’asfalt, el sol… El resultat que ara podem tornar a veure és un conjunt de vídeos suggerents, plens de bellesa, amb una poètica pròpia. En aquest sentit, Eulàlia Bosch creu que el temps li ha anat a favor en aquesta peça: “Són imatges més misterioses i mítiques que en el moment que es van enregistrar.”

Continua Balcells: “Volia captar la naturalesa canviant de la realitat. Som part d’una dansa energètica, del subatòmic al galàctic. Aquesta és una idea molt antiga de la filosofia antiga oriental. La instal·lació és un globus òptic, una mena d’escultura amb moviment, amb so, de llum canviant.” Balcells, emocionada i agraïda de poder tornar a veure i a exposar From The Center després de tants anys, també parla d’energia i d’humanitat i assegura amb mirada crítica: “Jo fa anys que dic que voldria aprofitar la meva aportació a l’art per tornar a reencantar el món.”

Àlex Mitrani ha destacat que From the center és una peça fonamental en la història del videoart i que ara, a la Sala Oval Des del centre “és una màquina de visió mística que uneix ciència i espiritualitat. I trobo que des d’aquesta perspectiva dialoga perfectament amb les pintures de Sant Climent de Taüll, els frescos romànics que han fet famós internacionalment aquest museu. Eugènia Balcells, , a través de la visió, s’enfronta amb un coneixement profund de la realitat de l’univers. És una peça que té una actualitat enorme, que evoca l’òptica, la física més avançada, la nostra interrogació constant sobre quin és el nostre lloc al món i la nostra responsabilitat.”

Eulàlia Bosch ha exposat tres idees per contextualitzar la instal·lació: la primera fa referència al procés de treball de l’artista, que sempre comença amb una pregunta. La pregunta que Eugènia Balcells es va fer i que va iniciar el procés de recerca de From The Center fou: què puc arribar a veure amb els instruments de visió que tenim a l’abast? Va ser la primera vegada que utilitzava el vídeo. “Ella era molt jove i estava fora de casa, vivia a Nova York i això em fa pensar que la pregunta, de fet, era, ‘On sóc?’. L’obra és una reflexió complexa sobre la ubicació dels humans en el cosmos.” La segona idea fa referència a una cita de Goethe que Eugènia Balcells esmenta sovint: “Un objecte ben contemplat esdevé un nou instrument de visió.” I Eulàlia Bosch explica que Balcells ha construït un ull, un gran globus òptic que modifica el seu color segons la llum. I la tercera idea va lligada a la presència d’una artista contemporània com Eugènia Balcells dins del MNAC, perquè segons Bosch, necessitem ulls contemporanis cultivats per a veure i interpretar l’art històric.

Llac Roca
Terra del Foc, Argentina
Mapa a Google

Entre els nombrosos fronts de l’anomenada batalla cultural que, a cop de decret, encapçala Donald Trump d’ençà que va tornar a ocupar la Casa Blanca el gener passat, hi ha també la toponímia. Una de les primeres decisions que va prendre, en aquest àmbit, va ser modificar als EUA el nom tradicional del “golf de Mèxic” per “golf d’Amèrica”, tal com es pot comprovar consultant els mapes de Google. I, més recentment, just abans de la visita que va fer a uns quants països del golf Pèrsic, va insinuar que la seva administració es proposava de rebatejar la regió amb el nom de “golf Aràbic”, en un intent d’aïllar encara més l’Iran. Pel mig, sense tant de soroll mediàtic, encara hi va haver una altra decisió polèmica relacionada amb la designació d’accidents geogràfics: el cim més alt dels EUA, el Denali (6.190 metres), a Alaska, va perdre fa poc el nom autòcton oficialitzat el 2015 durant la presidència de Barack Obama pel topònim anterior, McKinley, en honor del vint-i-cinquè president dels EUA, William McKinley (1843-1901), assassinat per un anarquista.

“La violència simbòlica que hi ha al darrere de la voluntat supremacista de recuperar la toponímia d’origen europeu a Amèrica”, en paraules del geògraf Frédéric Giraut en una tribuna d’opinió a Le Monde, té un reflex també a l’altre extrem del continent americà, a la Patagònia argentina, on el president Javier Milei, de la mateixa corda que Trump, tampoc no va trigar gaire a practicar la “neteja toponímica” una vegada va assolir el poder a les acaballes de 2023. En el seu cas, la batalla es va centrar en el llac Acigami, al parc natural de la Terra del Foc. El juny de l’any passat, en una conferència de premsa del portaveu presidencial, Manuel Adorni, es va anunciar de sorpresa que el llac, compartit entre l’Argentina i Xile, tornava a la designació anterior de Roca al vessant argentí. “S’han acabat els simbolismes pseudo-maputxes”, va etzibar Adorni als periodistes.

El topònim recuperat fa referència a l’ex-president Julio Argentino Roca (1843-1914), nascut a San Miguel de Tucumán el 17 de juny de 1843. Com el mandatari que més anys ha governat en la història democràtica argentina (del 1880 al 1886 i del 1898 al 1904), ja disposa de nombrosos homenatges per tot el país: de monuments a noms de poblacions i, fins i tot, un altre llac a la província de Río Negro. Roca, val a dir, era fill d’un dels herois de la guerra d’independència del Riu de la Plata (1810-1812) i nét de Pere Roca i Vidiellas, un comerciant nascut a Tarragona el 1759 i establert cap al final del segle XVIII a l’actual Argentina.

La decisió unilateral de recuperar el nom colonial del llac –que a Xile és conegut per Errázuriz– va convertir en lletra morta la llei provincial número 180, que el 2008 havia restablert el nom autòcton d’Acigami per a designar aquella extensió d’aigua a pocs quilòmetres de la ciutat d’Ushuaia. Aquella aprovació –sota la presidència de Cristina Fernández de Kirchner– es va dur a terme un dia ben significatiu, el 25 de novembre, la Diada dels Aborígens de Terra del Foc, en record del 25 de novembre de 1886, quan hi hagué la considerada primera gran matança de pobles nadius de la zona promoguda pel govern argentí, just al final de la primera presidència de Julio Argentino Roca. Per la seva implicació directa en els plans de conquesta violenta de les “terres desèrtiques” del sud del país, nombrosos càrrecs electes del sud del país van considerar la mesura del president Milei una falta de respecte a la història ancestral d’aquestes terres australs.

Que Roca sigui el protagonista del primer topònim modificat per la presidència argentina no és gens estrany si es té en compte la predilecció de Milei i el seu partit, la Llibertat Avança (LLA), per la seva figura. En el discurs d’investidura, el 10 de desembre de 2023, va qualificar Julio Argentino Roca com “un dels millors presidents de la història argentina”. Fa l’efecte que, en aquesta valoració positiva del president actual i la seva formació, hi pesi més la llarga presidència de Roca o la seva vinculació directa en la polèmica “campanya del desert” que no pas el fet que fos qui més escoles va fundar quan va establir l’educació gratuïta, obligatòria i universal a l’Argentina.

I una mica més: Una bona mostra que Roca és un dels referents del moviment polític que envolta Milei és que una de les principals agrupacions juvenils a l’àrea metropolitana de Buenos Aires que va impulsar-lo quan era candidat a la presidència, present en tots els actes de campanya amb banderes, bombos, trompetes, bengales i pancartes amb l’eslògan “Tornem a fer gran l’Argentina”, rebi el nom de La Julio Argentino.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Retrat del president Julio Argentino Roca. Rètol recent del llac Roca, a la Terra del Foc. Una bandera del moviment La Julio Argentino.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

En les sis-centes quaranta pàgines del llibre A Quick and Dirty Guide to War, una frase de tan sols vint-i-tres paraules destaca per la seua precisió quirúrgica: “Montserrat. Monastery in mountains northwest of Barcelona. Long a center of Catalan intellectual and linguistic resistance, it maintains a thousand-year tradition of intellectual guerrilla warfare” [“Montserrat. Monestir a les muntanyes al nord-oest de Barcelona. De fa temps, un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana, que manté una tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual”].

Aquesta descripció, escrita pel coronel de l’exèrcit dels Estats Units Austin Bay i publicada el 1984, no és la mena d’informació que apareix en guies turístiques o enciclopèdies estàndard. És una anàlisi estratègica que revela un coneixement molt íntim de la història política catalana i del paper específic de Montserrat com a centre de resistència cultural. Però com va arribar aquesta informació tan específica a mans d’un analista militar americà durant la Guerra Freda? I què significa per a Montserrat que se’l considere així en els cercles d’intel·ligència?

L’evidència d’un coneixement excepcional

La història d’aquest llibre és fascinant. És un volum que es va publicar als Estats Units uns quants anys i que llistava totes les possibles guerres que hi podria haver al món –val a dir que amb un encert profètic monumental.

Quan el vaig comprar, als anys vuitanta, em va fascinar el que significava. Allò, aquella referència a la guerra entre Espanya i Catalunya, no podia ser casual i més aviat semblava una filtració interessada d’informació classificada. Però de qui, de què i amb quina intenció? Algunes de les pistes que s’hi donaven eren tan específiques que feien pegar voltes al cap. Els valencians érem classificats com la clau que podia fer canviar completament el conflicte entre Espanya i Catalunya, per davant de la contaminació que podien crear els bascs i la lluita armada d’ETA. I hi havia aquella descripció tan detallada, precisa i concisa de Montserrat.

Durant anys he perseguit els seus dos autors per mirar d’entendre com van arribar a aquestes conclusions. D’Austin Bay, militar encara en actiu, no he aconseguit mai cap resposta. No es digna ni a donar senyals de vida. Clarament no vol parlar. James Dunnigan, l’altre autor, sí que va voler parlar amb mi i em va confirmar que aquell capítol en què especulaven amb una guerra entre Catalunya i Espanya era obra exclusiva de Bay i, és més, que Bay s’havia entossudit molt que es fes públic, contra el criteri de Dunnigan, que no el veia interessant ni probable.

La precisió de la descripció sobre Montserrat de Bay és notable per uns quants motius. Primer, identifica Montserrat no solament com un monestir, sinó específicament com un “un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana”. Aquesta caracterització va molt més enllà de la imatge turística habitual del lloc com a santuari religiós i requereix un coneixement detallat dels esdeveniments polítics catalans del segle XX.

Segon, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” demostra una comprensió històrica que abasta de la fundació del monestir per l’abat Oliba el 1025 fins als esdeveniments contemporanis dels anys setanta i vuitanta. Aquesta mena d’anàlisi històrica a llarg termini és característica de la intel·ligència estratègica militar d’alt nivell, no pas del periodisme generalista.

L’abat Escarré: la icona de la resistència

La clau per a entendre aquesta descripció segurament es troba en la figura d’Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat del 1946 al 1966. El 14 de novembre de 1963, Escarré va fer unes declaracions al diari francès Le Monde que van canviar per sempre la percepció internacional de Montserrat.

En aquella entrevista històrica, Escarré va declarar que l’estat espanyol de Franco, malgrat dir-se cristià, no obeïa els principis bàsics del cristianisme. Va defensar el dret del poble a triar el seu govern, la llibertat de premsa, i va insistir a defensar la llengua catalana.

La reacció de Franco va ser fulminant. El govern va prohibir l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol, va clausurar Òmnium Cultural i va assaltar el Casal de Montserrat a Barcelona. El 1965, Escarré va ser forçat a l’exili a Itàlia, on es va morir el 1968.

Les declaracions van convertir Escarré en “una icona de l’oposició democràtica i el catalanisme”, segons que documenten els arxius històrics de l’època. Però, més important encara per a la nostra anàlisi, aquestes declaracions van establir Montserrat com un símbol internacional de resistència catalana contra la dictadura.

La Tancada del 1970: Montserrat com a santuari democràtic

Si les declaracions d’Escarré van establir la reputació internacional de Montserrat, la Tancada d’intel·lectuals del 12-14 de desembre de 1970 la va consolidar definitivament.

Quan el règim franquista va condemnar a mort nou militants d’ETA al procés de Burgos, tres-cents intel·lectuals catalans –escriptors, artistes, periodistes, cantants– es van refugiar a Montserrat per protestar. Entre els quals hi havia figures com ara Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Roig, Raimon i Oriol Bohigas.

L’abat Cassià Maria Just va acollir els manifestants i va convertir Montserrat en santuari físic i simbòlic de l’oposició antifranquista. Durant tres dies, sota l’amenaça d’assalt policíac, els intel·lectuals van debatre la situació del país i van redactar un manifest que demanava: “Un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.”

La repercussió internacional de la Tancada va ser enorme i va establir Montserrat com un símbol reconegut internacionalment de la resistència democràtica espanyola.

La màquina editorial de la resistència

Però la resistència de Montserrat no es limitava a gests espectaculars. Del 1959 ençà, el monestir publicava Serra d’Or, una revista cultural que es va convertir en una plataforma per als intel·lectuals catalans de la segona meitat del segle XX.

Malgrat la censura franquista, Serra d’Or va aconseguir de mantenir un espai de diàleg cultural en català. La revista va descobrir talents com ara Montserrat Roig, Carme Riera, Baltasar Porcel i Terenci Moix, i va servir de pont entre generacions d’escriptors catalans.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fundada en el llunyaníssim 1498 i continuadora de la impremta sorgida a Montserrat, es va convertir en una de les editorials catalanes més importants. Durant el franquisme, va continuar publicant en català malgrat els riscs i va mantenir vives la literatura i la cultura catalanes.

Com reconeix la documentació actual de l’editorial, ha mantingut una activitat cultural pràcticament ininterrompuda, “al servei de Montserrat i de la societat en el seu conjunt” durant més de cinc-cents anys. Aquesta continuïtat històrica explica la referència de Bay a la “tradició mil·lenària”.

El canal americà: dels acadèmics als militars

La pregunta que subsisteix és com aquesta informació tan específica va arribar a Austin Bay. La resposta probablement és en la xarxa d’acadèmics i analistes que connectaven les universitats americanes amb els cercles d’oposició europea durant la Guerra Freda.

Durant els anys setanta i vuitanta, les universitats americanes van desenvolupar programes d’estudis europeus extensos que incloïen anàlisis dels moviments de resistència sota dictadures. Professors com ara Hugh Thomas (The Spanish Civil War), Stanley Payne (Falange) i Gabriel Jackson (The Spanish Republic and Civil War) van establir contactes regulars amb intel·lectuals catalans o espanyols exiliats o d’oposició.

Bay, com a oficial de carrera i consultor del Pentàgon especialitzat en simulacres de guerra (war games), tenia accés privilegiat a aquests cercles acadèmics. A més, la seva feina de professor a la Universitat de Texas i la seva participació en conferències estratègiques el connectaven amb experts en estudis europeus que seguien de prop l’evolució de l’oposició antifranquista.

La connexió religiosa

Una altra via possible és la connexió religiosa. Montserrat, com a centre benedictí, mantenia llaços amb monestirs i institucions catòliques americanes. És documentat que l’impacte internacional de les declaracions d’Escarré i la Tancada del 1970 van arribar als cercles catòlics progressistes americans, que s’hi van mostrar solidaris.

Les connexions entre l’Església catalana i l’americana durant el franquisme són documentades. Monjos de Montserrat van estudiar a l’estranger, incloent-hi els Estats Units, i van establir contactes que podien haver transmès informació sobre la situació política catalana.

L’estructura dels simulacres de guerra: més que una casualitat

Un element que reforça la hipòtesi d’un origen militar per a la informació continguda en aquest llibre és l’estructura mateixa del capítol sobre Catalunya-Espanya. El format que segueixen Dunnigan i Bay –introducció, font del conflicte, qui hi està involucrat, geografia, història, política local, estratègies dels participants, interessos de superpotències, resultats potencials, cost de la guerra– coincideix exactament amb la metodologia estandarditzada dels simulacres de guerra de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta.

Aquesta estructura, desenvolupada per RAND Corporation i adoptada pels planificadors de l’Aliança, era la plantilla estàndard per a analitzar conflictes potencials dins dels països membres. La secció sobre Montserrat s’integra perfectament dins aquest marc analític, cosa que suggereix la hipòtesi –que encara no puc demostrar, però que continuaré treballant per fer-ho– que no va ser escrita sobre un simulacre de guerra, sinó que va ser extreta d’un simulacre real.

En aquesta línia és particularment reveladora la inclusió de Montserrat dins la secció “Wild Cards”, una terminologia específica dels simulacres de guerra que designa aquells factors impredictibles que poden alterar dramàticament l’evolució d’un conflicte de cop i volta. Aquesta categorització suggeria que Montserrat va ser analitzat com un element estratègic amb prou potencial per a influir en la dinàmica d’un hipotètic conflicte entre tots dos països.

La dimensió estratègica: “guerrilla intel·lectual” com a amenaça a l’estabilitat

De punt de vista de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta, cal remarcar a més que el concepte de “guerrilla intel·lectual” tenia unes implicacions estratègiques molt profundes. No era pas una descripció romàntica; era una categoria d’anàlisi de seguretat.

Durant la Guerra Freda, els planificadors de l’OTAN havien identificat que les amenaces més perilloses per a la cohesió dels països membres no eren sempre les militars convencionals, sinó les que minaven la legitimitat política de dins. El cas d’Itàlia, amb la presència d’un Partit Comunista fort, o França, amb les revoltes del 68, havien demostrat com la subversió cultural i intel·lectual podia desestabilitzar aliats crucials.

En aquest context, Montserrat podia representar un cas d’estudi fascinant: un centre de resistència cultural institucionalitzada capaç de mobilitzar l’opinió pública, influir en intel·lectuals i artistes, i mantenir una narrativa alternativa al poder establert. Per a analistes militars com Bay, clarament interessats en la dinàmica de conflictes interns dins d’aliats de l’OTAN, Montserrat oferia sens dubte, lliçons valuoses sobre com la resistència no-violenta podia evolucionar cap a inestabilitat política.

La descripció que Bay fa de Montserrat com a “centre de guerra de guerrilles intel·lectual” fa servir –i no es pot pensar atesa la precisió del text que no ho fa deliberadament– terminologia estàndard militar per classificar Montserrat com una font potencial d’insurgència cultural. I això no és una valoració neutral; és una avaluació professional de risc estratègic.

El model Montserrat: resistència sense violència

L’interès específic de l’OTAN en Montserrat podria explicar-se per la seua singularitat com a model de resistència. A diferència d’ETA, que feia servir la violència armada, o dels moviments comunistes, que volien la revolució social, Montserrat representava una “tercera via”: resistència cultural persistent que mantenia la legitimitat moral mentre qüestionava l’autoritat política.

Aquest model preocupava els estrategs de l’OTAN perquè era molt més difícil de combatre que no pas la subversió convencional. No es podia neutralitzar militarment sense crear màrtirs, i la seua base religiosa hi donava protecció internacional. A més, la capacitat per a inspirar moviments semblants en uns altres països europeus amb tensions nacionals (Irlanda, Còrsega, País Basc) el convertia en un “virus cultural” potencialment contagiós.

Així, la documentació de la Tancada de 1970 explica com Montserrat va aconseguir de mobilitzar tres-cents intel·lectuals de primer nivell en setanta-dues hores, cosa que demostra una capacitat organitzativa que qualsevol moviment polític envejaria. Aquesta eficàcia de mobilització cultural és exactament la mena de capacitat que els simulacres de guerra militars necessiten modelar i entendre per predir de manera eficaç l’evolució de conflictes interns.

L’enigma de la precisió

La precisió quasi etnogràfica de la descripció de Bay –identificar Montserrat específicament com a centre de resistència “intel·lectual i lingüística”– suggereix, a més, que va tenir accés a fonts molt informades. No és una informació que es puga obtenir de fonts obertes generals; requereix contacte directe amb gent que conega íntimament la història política catalana.

Per tant, cal pensar com a probable que Bay va tenir accés a informes d’intel·ligència americana sobre l’oposició antifranquista. Durant la transició (1975-1982), la CIA i el Departament d’Estat nord-americà van seguir molt de prop l’evolució política espanyola, incloent-hi els moviments nacionalistes català i basc, i van elaborar una enorme quantitat de documentació al respecte.

Per exemple, documents desclassificats posteriors han revelat que els serveis d’intel·ligència americans mantenien contactes permanents amb figures de l’oposició catalana. I és plausible que informes sobre Montserrat circularen dins aquests cercles i arribaren a consultors militars de primera fila com Bay.

La tradició mil·lenària

Però, per una altra banda, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” requereix una comprensió que abasta tota la història del monestir. I aquesta perspectiva suggereix que Bay (o les seues fonts) veien Montserrat no solament com un fenomen polític modern, sinó com la continuació d’una tradició de resistència que es remuntava als orígens del monestir.

Perquè, efectivament, Montserrat ha tingut papers polítics al llarg de la història catalana: durant la guerra dels Segadors (1640-1659), la guerra de Successió (1701-1714), les invasions napoleòniques (1808-1814), i les guerres Carlines (1833-1876). En cada període, el monestir ha tendit a posicionar-se al costat de la resistència catalana contra el poder espanyol.

Aquesta continuïtat històrica és la que justifica la referència de Bay a una “tradició mil·lenària” de resistència intel·lectual. Que no és hiperbòlica; és pura anàlisi històrica.

Un cas d’intel·ligència cultural

La descripció de Montserrat d’Austin Bay representa una anàlisi d’intel·ligència cultural sofisticada i demostra la capacitat que tenia Washington d’identificar i comprendre centres simbòlics de resistència dins les societats aliades.

Per a analistes militars americans dels anys vuitanta, comprendre aquestes dinàmiques era fonamental. L’estat espanyol acabava d’entrar a l’OTAN (1982) i la cohesió de l’Aliança depenia mot de la comprensió de les tensions internes dins els països membres.

Si ell no accepta de parlar-ne –cosa que em sembla que no passarà mai–, el contingut d’aquest llibre serà sempre un misteri, atès que la precisió de la descripció de Bay si més no suggereix que hi havia canals d’informació –acadèmics, religiosos, o d’intel·ligència– que permetien a alguns analistes americans de comprendre perfectament les complexitats de la política catalana amb una profunditat notable.

El “misteri de Montserrat”, en tot cas, ens recordarà sempre que darrere les anàlisis militars aparentment fredes, quan es fan bé, hi ha una comprensió humana molt profunda de com les cultures resisteixen, s’adapten i sobreviuen. En aquest cas, és evident que de manera oficial o no la “guerrilla intel·lectual” de Montserrat va ser reconeguda i respectada pels analistes de la gran superpotència americana, que donava suport al règim que Montserrat combatia.

I, en aquest context, l’homenatge que el pare Abat retrà al rei dels espanyols, segur que a l’altra banda de l’Atlàntic no passarà desapercebuda per a l’Austin Bay de torn, que no podrà interpretar-la sinó com un gir total, com una traïció a allò que el monestir ha representat durant mil anys d’història.

Fa mesos que hi ha escales mecàniques i ascensors fora de servei en moltes estacions de Rodalia. L’estació de la plaça de Catalunya, la més transitada del sistema ferroviari de Catalunya, arrossega problemes d’ençà del febrer. A voltes, les reparen i funcionen, però les incidències tornen a aparèixer al cap de pocs dies.

N’hi ha prou de passejar-se una estona per aquesta estació i parlar amb una quinzena de passatgers per constatar que s’hi respira molta indignació. Hi ha qui va carregat amb maletes, qui té dificultats de mobilitat o qui encara puja amb agilitat: tots topen amb els mateixos obstacles. Molts consideren que aquests problemes en les infrastructures són un símbol de “decadència” d’un sistema ferroviari que és “inqualificable”. No solament hi ha problemes a les estacions de Barcelona. També a Barberà del Vallès, Premià de Mar, l’Hospitalet de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vic, Sabadell i molts més indrets.

“Tinc problemes de genoll i pujar escales em va fatal”

Els passatgers relaten que les avaries són habituals. L’Oriol, usuari freqüent de Rodalia, ho resumeix així: “Fa anys que vinc per aquí [plaça de Catalunya] i de cada deu vegades, cinc hi ha avaries, endarreriments o escales avariades. No sé si és per excés de gent o per la saturació d’ús. No sé si a Madrid funciona més bé. Ens hem d’acostumar a tot, però no és agradable.” La Brígida és de Barberà del Vallès i les poques vegades que va a Barcelona sempre topa amb incidències. “Tinc problemes de genoll i pujar escales amb va fatal. Però també hi ha gent amb cadira de rodes o maletes.”

En Josep, veí de Sabadell, baixa tres vegades el mes a Barcelona per anar a veure les obres del Camp Nou, i també es troba amb incidències sovint. Ell se sent fort i pot pujar i baixar les escales, però es queixa que fa molt de temps que no funcionen. En Ferran i la seva dona vénen de Ripoll –han arribat amb cinquanta minuts de retard– i considera que “tot és un desmanec”. “Fins ara, no ens hi havíem trobat, amb tot això. Quan pujàvem per l’escala caminant, també hi havia un vidre trencat. Havia vingut força amb el tren, i anava bé. Però veig que això està deixat”, explica.

En Juan ve tres vegades la setmana i diu que, d’ençà de fa quatre mesos, sempre es troba amb problemes. “Un servei força deficient. Proven de millorar la informació, però no n’hi ha”, explica. La Dolors, de vuitanta-dos anys, n’està ben tipa, de l’estat de les instal·lacions a l’estació de la plaça de Catalunya: “És una desídia.” Va cap a Premià de Mar i diu que allà fa mesos que les escales mecàniques tampoc no funcionen. Considera que la línia R1 va prou bé, però que és difícil troba un tren com cal perquè “sempre hi ha alguna deficiència”. La Maria Dolors i en Carles relaten que els problemes són recurrents. “Hem ajudat a pujar una noia amb un cotxet que anava a Terrassa. Quan hi arribi, no podrà fer res, s’ho trobarà igual”, diu la Maria Dolors.

Alguns viatgers habituals denuncien que l’acumulació de gent a les escales normals, quan les mecàniques no funcionen, ha fet que arribin a perdre trens. És el cas d’en Gil: “Utilitzem molt el de Vic, i no van mai. Es crea una acumulació a les escales normals i he arribat a perdre un tren per la gent que hi havia.”

Per què les escales i els ascensors estan fora de servei?

El primer de febrer d’enguany, Renfe va adjudicar a TKE Elevadores España SLU el nou contracte de manteniment d’ascensors i escales mecàniques a les estacions de Rodalia, en substitució de l’empresa Schindler. La nova empresa va trobar-se escales i ascensors avariats o en mal estat i va decidir de deixar-los fora de servei per qüestions de seguretat.

Fonts de Rodalia expliquen a VilaWeb que tenen la previsió d’arreglar les escales i els ascensors tan bon punt la nova empresa n’hagi fet les revisions. “En alguns casos, hem vist que s’havia de renovar tot el mecanisme. S’han de revisar, però moltes ja s’han activat”, expliquen.

Amb el nou contracte, Rodalia pretén de reduir les incidències recurrents i agilitar la reparació d’avaries que han afectat greument l’accessibilitat en moltes estacions. Ara bé, els problemes han perdurat.

El contracte té una durada de quatre anys i preveu una inversió de més de 8,5 milions d’euros, destinats tant al manteniment preventiu i correctiu com a la modernització d’equips. En aquest sentit, s’han assignat 4,5 milions per a renovar prop de 90 ascensors i més de 40 escales mecàniques, un aspecte que no es preveia en l’anterior acord.

Malestar també amb el conjunt del servei

Les queixes dels usuaris no són noves, i les incidències fan evident que es tracta d’un problema estructural. Tot plegat configura un escenari que, a ulls dels usuaris, denota manca de manteniment i que afecta directament la mobilitat de milers d’usuaris cada dia, no solament pels retards que hi ha. “Ara vivim el pitjor moment de Rodalia, van molt plens, no hi ha aire, no compleixen els horaris. És un desastre”, assenyala la Mercedes.

La Isabel agafa el tren pràcticament cada dia i diu que s’adapta a allò que es troba. “Amb una setmana de cinc dies, potser hi ha problemes un dia o dos”, diu. Preguntada per la valoració del servei de Rodalia, respon: “És qualificable? Arriba a l’u o al dos? Afortunadament, no hem estat pagant. Ara ens faran pagar, i és una vergonya pagar per un servei com aquest. No ho qualifico perquè és inqualificable.” La Maria Dolors i en Carles reconeixen que proven de no agafar gaire el tren “perquè el sistema va fatal”. “No és correcte, el que paguem com a país per una Rodalia com la que tenim a Catalunya. Sempre hi ha problemes”, diu, indignat, en Carles.

La trama del mal anomenat cas Koldo ha arribat a les entranyes del PSOE i acorrala el govern de Pedro Sánchez. La seva mà dreta, Santos Cerdán, ha hagut de dimitir, però la dimensió real de l’escàndol és incerta. La Guàrdia Civil té constància per veu dels implicats –amb tota mena de detalls sòrdids– que es van cobrar més de mig milió d’euros en comissions.

“Si no canvia res, el govern serà un zombi que destrossarà l’esquerra”, avisa el jurista Joaquín Urías. En aquesta entrevista, es mostra molt crític amb les explicacions del president espanyol sobre la trama corrupta. “Em sembla inexplicable que ningú l’hagi avisat que això anirà molt més enllà judicialment i que han d’aparèixer molts més implicats”, afegeix.

—Què us semblen les noves revelacions que assenyalen Santos Cerdán com el cap de la trama?
—És una cosa que fa molt i molt de mal al govern. No tant per la dimissió de la corrupció com per la forma, sobretot. S’han cobrat comissions, però tot plegat, segons el que sabem, és una mica més de mig milió d’euros. El més greu és que són els números dos i tres del president. No hi havia gent més pròxima a Pedro Sánchez. I les formes, aquesta cosa tan bruta de les prostitutes i el llenguatge masclista… Això fa molt de mal a la reputació moral del govern. No és tan sols que hi hagi lladres, que hi són, sinó que són lladres grollers i masclistes. Això fa un dany irreparable al govern.

—En alguns àudios es parla obertament de diners i de les quantitats de les comissions…
—Això no té res a veure amb la corrupció de la Gürtel, en què es movien quantitats milionàries i s’amagaven a Suïssa. Això recorda més la corrupció dels pobles de la costa, on els batlles parlen obertament dels diners robats i després es munten les festes amb prostitutes. Repeteixo, el dany no és tan sols perquè siguin uns lladres, que també, el dany és moral perquè tot plegat és d’una sordidesa increïble. A part de la manca d’honestedat, hi ha la cosa nociva de l’entorn. El president del govern, que vol semblar modern i que ho controla tot, s’envolta dels paios més tronats i rònecs.

—Potser no és com la Gürtel, però Sánchez arriba a la Moncloa gràcies a la sentència de la Gürtel.
—L’esquerra ha defensat tradicionalment que és més estricta amb els temes que afecten l’honradesa. Per tant, em sembla totalment inexplicable que un president que arriba a la Moncloa amb una moció de censura contra la corrupció, la primera cosa que faci sigui donar el Ministeri de Foment i Transports, que és on es mouen més milions, a una persona amb dubtes seriosos sobre la seva integritat moral. Això demostra que hi ha hagut improvisació i molt poc enteniment des del primer dia.

—Les comissions superen per poc el mig milió d’euros, però potser el monstre es fa molt més gros a mesura que s’estira el fil…
—El govern s’equivoca amb la resposta que ha donat a l’escàndol. La frase aquesta de Sánchez que només són quatre brètols és la mateixa que deia Rajoy. Exactament la mateixa. No són tres o quatre persones. És impossible. Per cobrar una comissió, s’ha de donar una concessió a algú. S’han de reunir les persones responsables del sector públic, hi ha d’haver una empresa i un entramat. Això no ho poden mantenir quatre persones. Em sembla inexplicable que ningú hagi avisat el president del govern que això anirà molt més enllà judicialment i que apareixeran molts més implicats. Sánchez no pot dir que són quatre brètols. Ha de dir que no sap quanta gent hi ha, que ho pensa investigar i que enviarà al carrer tots els implicats.

—Com pot ser que ningú de l’aparell funcionarial fes saltar l’alarma?
—És evident que tenim un problema amb la llei de contractes, i no és cap novetat que les grans empreses espanyoles estan concertades. De fet, han estat condemnades fa poc perquè es repartien els contractes. És com un càrtel de molt poques empreses, sis o set, que són les que s’emporten tota l’obra pública espanyola. Això no s’ha combatut prou, no s’ha ampliat el nombre d’empreses i la llei de contractes falla. Hi insisteixo: el problema no és que Santos Cerdán cobri per adjudicar la reparació d’un pont, sinó que en el procés hi han intervingut un munt de persones, funcionaris i polítics de molt rang, i no han saltat les alarmes. Parlem d’un escàndol que revela que les entranyes de l’estat no funcionen adequadament.

—Molts dels dirigents del PSOE asseguren que Santos Cerdán els ha enganyat, com si tingués dues cares.
—Això sona exactament igual que les excuses dels dirigents del PP quan es va saber que el tresorer del partit tenia milions d’euros a Suïssa. Les personalitats de Bárcenas i Cerdán s’assemblen, tot i que Cerdán té unes formes molt més deixades. També ha robat menys quantitat de diners, però ha robat. Crec que són dues persones que s’assemblen. Tots dos eren a l’ombra del partit i han intentat de no sortir en públic. Han fallat els mecanismes de control. El problema no és que diguin que Cerdán no semblava un corrupte, el més greu és que un partit tan important com el PSOE no tingui mecanismes interns per a detectar això. No pot ser que coses tan importants depenguin d’una sola persona.

—Cerdán diu que no es reconeix en els àudios de les converses amb Koldo García i Ábalos.
—En tots els casos sempre cal tenir en compte la presumpció d’innocència. Però en aquest cas hi ha proves que, sincerament, trenquen aquesta presumpció en l’àmbit públic. Ara, és absurd dir que no hi ha prou proves o que Cerdán no ha estat condemnat. A vegades, la política no pot esperar els temps de la justícia. Cerdán segurament serà condemnat, o potser al final no, però ara no és el moment d’esperar l’acció de la justícia, perquè les proves són clamoroses. Una altra cosa és que en el judici la defensa aconsegueixi la nul·litat dels àudios, però ara mateix això ens és igual. Som davant la demostració pública que hi ha hagut irregularitats. En el cas de Cerdán, el vessant judicial passa a un segon pla.

—Abans us he comentat que el monstre podia ser molt més gros. Aquests darrers dies, han destituït dos dirigents del PSOE de l’Aragó i ha dimitit el número dos del govern de Navarra.
—Qualsevol que conegui el funcionament de l’administració de l’estat sap que tres o quatre persones no poden controlar l’adjudicació d’obres. Siguin a Sevilla, València o Navarra. Per això, és xocant que el president del govern es refugiï en l’argument que són tres pomes podrides i prou. Si el president vol demostrar que està compromès a lluitar contra la corrupció, hauria d’investigar qualsevol persona que hagi estat en contacte amb aquesta gent. En cas de tenir el mínim indici, fora del partit o del càrrec que ostenti. Pot fer molt de mal a la poca reputació que li queda al govern, que vagin apareixent implicats que encara són dins el PSOE o hi tenen càrrec. Si el govern realment no sap res de la corrupció, s’hauria de començar a espavilar.

—Què us va semblar la compareixença de Pedro Sánchez?
—La primera? Acceptable. Una persona sorpresa que no s’esperava què passava. Té aquesta excusa. Ara, quan ha tingut dies per a pensar i dissenyar una estratègia, em sembla un error garrafal que mantingui el mateix discurs. És un error que Sánchez es pensi que no ha canviat res. Totes les forces que donen suport al govern necessiten que el president els doni motius per a continuar al seu costat. Sánchez no ha valorat la intensitat del dany i creu que tot continua igual. És ell, qui ha de donar arguments per a retenir el suport al congrés.

—De moment, només ha proposat una auditoria al PSOE…
—Sánchez pot continuar al govern tot sol i sense suport durant dos anys, però enfonsarà de manera definitiva totes les aspiracions de l’esquerra a tot l’estat. El president ha de prendre consciència de la gravetat dels fets i demostrar que val la pena donar-li suport. Si no canvia res, el govern serà un zombi que destrossarà l’esquerra i causarà un dany irreparable a tots els partits que li han donat suport.

—Sempre s’havia dit que tenia més vides que un gat…
—Sánchez no ha tingut reflexos i no ha sabut valorar la intensitat de la crisi. Aquests dies, he parlat amb afiliats del PSOE que mantenen el suport al govern, però que són molt crítics. Si Sánchez no ofereix res, també pot perdre la fe de les seves bases. Aquesta setmana ja ha tingut un incident amb Rufián al congrés que demostra que la confiança s’ha trencat i que la situació és molt precària. És possible, sortir d’aquest moment tan crític? Sí, però el govern ha de donar motius. No es pot quedar quiet. Ha de proposar mesures que valguin la pena.

—Tenir encausats dos secretaris d’Organització demostra, com a mínim, negligència per part de Sánchez.
—Com a mínim, es pot dir que Sánchez no ha vigilat les persones que tenia a prop. Segurament, això no és cap delicte, és a dir, ara mateix no veig matèria perquè pugui ser condemnat o perseguit, però hi ha una responsabilitat política claríssima. Però, per sobre de tot, Sánchez ha de valorar que això té un cost per a ell, i també per a tots els partits d’esquerres. Ha d’oferir coses en canvi. Més enllà de mesures contra la corrupció, també ha de fer propostes desacomplexades i radicals.

—Com ara?
—Imagina’t que apareix demà i diu que aprova una llei d’habitatge que ofereix un sostre assequible a tothom. Llavors, el món de l’esquerra potser diria: són uns corruptes, però fan reformes. Com a mínim, aconseguim coses. Però no han estat capaços de fer res. Ni derogar la llei mordassa. No hi ha cap compromís. Si no hi ha mesures valentes i radicals, és impossible que la legislatura sobrevisqui.

—Algú dirà que això és una doble vara de mesurar amb la corrupció, tenint en compte què va passar amb el govern Rajoy.
—L’únic motiu que justifica la continuïtat del govern és que faci coses tan bones per al país, coses tan grans i valentes, que ens podem tapar el nas amb tot el que passa.

—Com veieu la possibilitat d’un avançament electoral?
—Si el govern no fa res espectacular per recuperar suport social, no hi ha cap més sortida. Si no fa res i es limita a sobreviure, el govern és tòxic. És normal que la resta de partits i dins el mateix PSOE comencin a considerar que tot el que toca el govern ho contamina. Un avançament electoral donaria, gairebé amb tota seguretat, la victòria a la dreta. Dins el PSOE i altres partits d’esquerres, hi ha veus que consideren que és millor anar a eleccions ara que no pas d’aquí a dos anys. Per què? Perquè llavors la dreta arrasarà. No tan sols a l’estat, sinó també a les municipals i a les autonòmiques.

—Veieu una convocatòria immediata?
—Hi ha unes quantes opcions. Segurament, no es poden fer ara mateix perquè el rebuig és molt gran. Es poden vincular d’aquí a un any a les andaluses o fer-les a la tardor, quan s’hagi calmat una mica l’escàndol i el govern estigui paralitzat. Dit això, cal tenir en compte que la batalla judicial s’allargarà. L’element judicial cal tenir-lo en compte, perquè els jutges també van actuant…

—Digueu.
—Per exemple, que no s’hagi actuat en contra d’Ábalos. La cosa més normal és que, amb el suplicatori i la retirada de la immunitat, Ábalos fos a la presó. Aquesta setmana s’ha sabut que, en l’escorcoll a casa seva, va provar de destruir proves o fer-les desaparèixer. Aquest és un motiu suficient per a anar a la presó. Per què Ábalos no és a la presó? Jo tinc una teoria.

—Quina?
—Els jutges saben que fa molt més mal al congrés, al seu escó, que no pas a la presó. El seu vot és necessari per a qualsevol cosa i desgasta el govern. Qualsevol altra persona seria a la presó.

—Hi pot haver finançament il·legal del PSOE?
—No m’estranyaria gens que, en algun moment, el Suprem digui que hi ha hagut finançament il·legal del PSOE i que, per tant, obre una investigació. Això enfonsa el partit. Assegurar que hi ha finançament il·legal, encara que aparentment no n’hi ha, és un terrabastall. A Espanya, el màxim nivell del poder judicial actua com un actor polític. Tots aquests casos que hi ha hagut al voltant de Sánchez són lawfare: el cas de Begoña Gómez, el cas del fiscal general i el cas del seu germà. Això no. El cas de Cerdán i Ábalos és un cas de corrupció, però un cas de corrupció que no tinc cap dubte que el poder judicial vol aprofitar políticament.

—Què us sembla el paper de l’UCO i el reguitzell de filtracions?
—Quan es descobreix un escàndol molt gros ens oblidem dels detalls i de les formes. Perdonem coses que són imperdonables. Les coses que han sortit d’Ábalos i Cerdán són inacceptables. Ara, la manera com s’utilitzen, fins i tot, per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat, fa molta vergonya. El fiscal general és a un pas de judici per haver enviat un correu, mentre la policia i els jutges filtren constanment qualsevol document que pugui fer mal. L’informe, les converses, els àudios… Ens hem assabentat d’un cas de corrupció gràcies a les clavegueres de l’estat. Com a ciutadà, me n’alegro d’haver-me’n assabentat, però no m’agraden gens les formes.

—Quina opinió us mereix la figura de Koldo García, que, com si fos un Villarejo de segona divisió, ho ha enregistrat tot.
—És un figura que hem d’entendre en el seu context. Koldo respon al tòpic de l’espanyol groller. Una mica Torrente. Ara, cal entendre’n el context. El 2016, Pedro Sánchez va ser expulsat de l’aparell del partit i es va quedar tot sol. Quan va començar a recórrer Espanya amb el seu cotxe, es va haver de recolzar amb el que va trobar. S’hi van acostar persones que, en un país i en una situació normals, no haurien tingut accés al secretari general d’un partit amb opcions de govern. Koldo no és una persona que hagi fet carrera dins un partit polític. És una persona que ha aprofitat una conjuntura, la lluita d’una persona contra l’aparell del PSOE, per escolar-se per l’esquerda. Persones com Koldo García no haurien de ser en un ministeri. És una anomalia. El context explica per què un personatge tan gris i amb tan poca densitat, sense entitat política, ha arribat tan amunt.

—Esteu segur que l’escàndol no esquitxarà directament el president o algun altre ministre?
—No. Segur, no. Ja ho veurem. Tinc la impressió que judicialment no sembla que hi hagi indicis. No ha sortit cap nom. De Santos Cerdán, feia temps que se’n parlava. Ara ha sortit l’informe, però el rumor ja hi era. Tinc la impressió que no esquitxarà ningú del govern, però sí que tindrà un cost molt alt per a María Jesús Montero, que va dir en públic que posava la mà al foc per Cerdán. Ella és candidata del PSOE a les eleccions andaluses. Aquesta frase li farà molt de mal. En política només has de posar la mà al foc per les persones que coneixes personalment i amb les qui tens una relació íntima.

—El superministre Félix Bolaños també va posar la mà al foc per Santos Cerdán.
—”Posar la mà el foc” no és una frase feta qualsevol. Vivim en un país on sembla que les coses no tenen importància. Si un ministre diu que posa la mà el foc per una persona, i és un delinqüent, em sembla lògic reclamar responsabilitats polítiques. No sé si ha de dimitir, però hi ha d’haver un cost polític, perquè es demostra que la teva paraula no val res. No pots sortir en públic a dir una cosa i l’endemà dir la contrària. Si no passa res, si no et pots refiar de ningú, és que la política no existeix.

—Ha calgut que saltés Cerdán perquè el PSOE tanqués l’expedient d’expulsió d’Ábalos.
—És així de trist. El govern ha de prendre mesures de manera proactiva. Sánchez hauria de sortir ara mateix a dir que hi ha un reguitzell de persones apartades o expulsades perquè han tingut contracte amb la trama. Ha de fer alguna cosa per demostrar que es pren la corrupció seriosament, però és clar…

—…
—Com et pots refiar d’un paio que surt plorant a la televisió però que la nit abans de publicar-se els àudios deia que no hi havia res. No val de res dir “jo creia que”, no. Calen mecanismes de control i que, en cas de sospita, s’aparti tota aquesta gent. S’ha de fer un tallafoc. Si has de fer fora el teu millor amic, el fas fora. Però abans que esclati l’escàndol. Un cop ha esclatat, és molt fàcil.

 

CineCiutat estrena avui a les 19.30 el documentari Espoliats, produït per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), amb entrada gratuïta. El film ofereix una panoràmica sobre les causes i els efectes de les balances fiscals de les Illes amb l’estat espanyol. Hi intervenen Guillem López Casasnovas, Antoni Riera, Natàlia Bueno, Joana Maria Mas, Antoni Llabrés, Jaume Horrach, Ramon Ferré, Joan Gaià, Toni Cànoves i Joan Planes.

L’ASM explica que les balances fiscals, segons el document publicat pel Ministeri d’Hisenda espanyol l’any 2008, revelen un saldo negatiu del 14,2% del PIB de les Illes: “Aplicat a l’exercici de l’any 2024 aquest percentatge equival a 6.226 milions d’euros, una quantitat comparable al pressupost total autonòmic, que se’n van a les arques de l’estat per no tornar.” 

Amb el documentari volen explicar que les conseqüències sobre la capacitat executora del govern balear són tan evidents com devastadores, amb repercussions directes sobre la sanitat, educació, transport, habitatge, llengua, etc. També critiquen que els polítics de les Illes rarament debaten sobre aquest afer. 

“Perjudica la nostra qualitat de vida”

És per això que, segons que explica l’ASM, el documentari té l’objectiu de difondre el problema entre els ciutadans i encoratjar els polítics a afrontar-lo amb valentia: “[L’espoliació] perjudica greument la nostra qualitat de vida i ens priva de mitjans per diversificar el model productiu, el gran objectiu ara mateix en boca de tothom.”

Els experts que apareixen al documentari parlen sobre les febleses i fortaleses de l’economia de les Illes, de com es calcula el saldo fiscal, de com s’explota el turisme de masses en canvi d’un empobriment general més accentuat, de com afecta la gestió d’AENA de l’aeroport a les Illes, dels efectes sobre l’habitatge, de la supervivència de la llengua davant el monocultiu turístic i el creixement poblacional i de com l’exercici d’autodeterminació pot oferir “un model alternatiu i més esperançador”. 

És probable que, parlant d’un temps determinat, alguna vegada hàgiu dubtat si havíeu de dir aviat o d’hora. El fet cert és que aquests dos adverbis no sempre són fàcils de diferenciar i, a més, la normativa permet una certa barreja. Vegem tot seguit l’ús específic de cadascun.

Aviat equival a ‘d’ací a poc temps’ o ‘al cap de poc temps’.

Si ens situem en el present, significa ‘d’ací a poc temps’:

—Aviat haurà passat tot.

—Mengeu-vos la fruita aviat, que si no es podrirà.

I si parlem d’una acció passada, vol dir ‘al cap de poc temps’:

—Tot feia pensar que tornaria molt aviat.

—Van agafar la bicicleta i aviat hi van arribar.

Quant temps fa que no diem “d’avui en vuit”?  

D’hora vol dir ‘a una hora relativament poc avançada’. Si parlem de l’hora de llevar-se o anar a dormir, de fer els àpats del dia, de començar a treballar… hem de dir d’hora.

—Veig que t’has llevat d’hora.

—Demà no vinguis d’hora; vine cap a migdia.

El contrari de d’hora és tard:

—Veig que t’has llevat tard.

—Demà no vinguis tard; vine cap a migdia

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

Vegeu la diferència entre aviat i d’hora en aquestes frases:

—Vés-hi aviat = Vés-hi d’ací a poca estona (no tardis gaire a anar-hi).

—Vés-hi d’hora = No hi vagis tard (vés-hi de bon matí, per exemple).

A més, tinguem present que en alguns parlars aviat també es diu prompte (sobretot al País Valencià) o prest (a Mallorca). I d’hora també es pot dir enjorn (País Valencià) o dejorn (mot viu sobretot a Mallorca).

The Washington Post · Cat Zakrzewski i Amanda Coletta

Calgary, província d’Alberta, Canadà. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat rebut amb els braços oberts en la seva visita el Canadà amb motiu de la cimera del grup dels set (G-7) d’aquesta setmana per una minoria –petita però sorollosa– que està entusiasmada amb la seva proposta de convertir-los en l’estat número 51.

Les paraules de Trump sobre una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units han suscitat un torrent d’indignació entre la gran majoria de canadencs. L’antagonisme de Trump envers el Canadà fins i tot ha causat un repunt en les manifestacions públiques de patriotisme canadenc, un fet relativament inusual al país. Al centre de la ciutat de Calgary, les botigues de records han registrat un augment de les vendes de productes amb la insígnia de la bandera canadenca.

Però els plans expansionistes del president nord-americà també han impulsat el moviment Make Alberta Great Again (“Tornem a fer Alberta gran”), que ha guanyat adeptes entre alguns habitants d’aquesta província de l’oest del Canadà, frustrats d’anys ençà per un govern progressista a què acusen d’impedir el creixement de la indústria petroliera i gasística, que constitueix el motor econòmic de la regió. Per a aquests canadencs, les paraules de Trump sobre convertir el Canadà en l’estat número 51 dels EUA no són una provocació sinó una oportunitat per a reduir imposts, facilitar l’accés a les armes de foc i, més en general, acostar la província als ideals del somni americà.

En el centre de cúrling Red Deer, uns cent cinquanta quilòmetres al nord de Calgary, centenars de residents d’Alberta es reuniren dissabte de la setmana passada per a aïrar les seves frustracions amb el govern central a Òttawa, en un esdeveniment organitzat pel mitjà conservador Rebel News. Molts assistents es presentaren a la reunió tot lluint gorres negres o vermelles amb el lema Make Alberta Great Again; a l’aparcament del local, ple de gom a gom, les banderes de la província onejaven amb força a les camionetes dels assistents. Quan un participant reivindicà la creació del cinquanta-unè estat dels Estats Units, la majoria d’assistents aplaudiren.

Jacob Fraser, un dels participants, diu que les insinuacions de Trump sobre annexionar part del Canadà –o, alternativament, el país sencer– l’han emocionat. L’home, de trenta-set anys, veu la unió amb els Estats Units com una oportunitat per a reforçar la llibertat d’expressió al Canadà, relaxar les restriccions sobre la tinença d’armes de foc i estimular l’emprenedoria.

“Estem molt vinculats als Estats Units, i com a habitants d’Alberta, en particular, som molt més compatibles amb la visió nord-americana que no amb la visió que preval avui dia al Canadà”, afirma. “Per mi i per molta gent dels meus cercles, som en un moment històric esperançador i emocionant.”

A escala canadenca, l’opinió de Fraser és clarament minoritària. L’oposició a Trump, de fet, contribuí decisivament a la victòria del liberal Mark Carney en les eleccions presidencials de l’abril. El resultat fou una inversió total d’allò que predicaven els sondatges pocs mesos abans, quan coincidien a situar els conservadors més d’una desena de punts per davant dels liberals.

Prop d’un 15% dels canadencs donen suport a la unió amb els Estats Units, segons un sondatge de YouGov. Aquest percentatge és lleugerament superior a les anomenades províncies de les praderes, incloent-hi Alberta –coneguda informalment com “la Texas del Canadà”–, on alguns diuen tenir més coses en comú amb els republicans dels Estats Units que no pas amb els seus compatriotes a la resta del Canadà.

Els habitants d’Alberta que donen suport a la unió amb els Estats Units formen part d’un grup més ampli de canadencs que se senten alienats pel govern central a Òttawa. Shawn Harvey, un camioner de cinquanta-dos anys que viu a Edmonton i treballa per al sector petrolier, presumeix del seu suport a la unió amb els Estats Units amb una samarreta d’hoquei vermella, blanca i blava amb el número 51 i l’eslògan “Drill, baby, drill” (“Perfora, nena, perfora”), que Trump ha adoptat de manera molt entusiasta.

Harvey explica que ha parlat amb advocats d’immigració sobre la possibilitat de sol·licitar asil polític als Estats Units, i que està disposat a arribar a un acord amb qualsevol nord-americà progressista que vulgui traslladar-se al Canadà per fugir del segon govern Trump.

“Canviaria el meu lloc pel seu sense dubtar-ho”, explica Harvey en declaracions en un establiment de Montana, una cadena canadenca de restaurants de barbacoa. “Cremaria el meu passaport canadenc i me n’aniria als Estats Units. No hi tindria cap problema.”

Les províncies occidentals d’Alberta i Saskatchewan –on hi ha gran part de la riquesa mineral del Canadà, incloent-hi grans reserves de petroli, gas natural, potassa i urani– han estat, durant anys, els focus principals de descontentament envers el govern central del país. Les difidències amb Òttawa augmentaren després de les eleccions generals del 2019, en què els liberals del primer ministre d’aleshores, Justin Trudeau, no aconseguiren representació a la província, però obtingueren prou escons a la resta del país per a formar govern.

A les eleccions generals d’enguany, els liberals van obtenir tan sols el 28% dels vots a Alberta. La capacitat de Carney –que es crià a Edmonton– de seduir els votants de les províncies de les praderes serà un dels primers grans envits del nou primer ministre canadenc.

El govern d’Alberta, mentrestant, medita d’organitzar un referèndum l’any vinent per a demanar als votants si volen escindir-se del Canadà. Els sondatges coincideixen a mostrar que el suport dels votants de la província al separatisme és limitat, però el govern provincial aprovà fa poc una llei que facilitava l’organització de referèndums sobre qüestions d’abast constitucional.

Duane Bratt –professor de ciències polítiques de la Universitat Mount Royal de Calgary– explica que, ara com ara, una hipotètica escissió d’Alberta del Canadà continua essent molt improbable. Fins i tot en cas que els electors votessin a favor d’escindir-se del Canadà, Alberta difícilment passaria a formar part dels Estats Units a curt termini, atès que la hipotètica annexió de la província als EUA és una qüestió controvertida fins i tot entre el moviment separatista.

“Per què hauríem de bescanviar un amo per un altre amo?”, es demana Art Matsui, un resident de Calgary de seixanta-vuit anys que començà a donar suport a la independència d’Alberta l’any 2020, en protesta per les restriccions aprovades per Òttawa per fer front a la pandèmia de la covid-19.

Les possibilitats que els Estats Units annexionin el Canadà, o cap de les seves províncies, són escasses. Tots dos països han aprovat mesures constitucionals destinades a impedir la pèrdua de territori; en el cas concret del Canadà, resulta probable que la resta de províncies impedeixin a Alberta d’escindir-se. En el cas dels Estats Units, qualsevol admissió d’un nou estat a la unió hauria de passar primer pel Congrés.

No és del tot clar per què Trump s’ha obsessionat de cop i volta amb la idea d’annexionar el Canadà. Un funcionari de la Casa Blanca, que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per tractar informació confidencial sobre el procés de presa de decisions del president nord-americà, explica que la idea de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels Estats Units sembla haver sorgit espontàniament de la ment de Trump, però que el president tracta la idea amb seriositat i està convençut que l’annexió beneficiaria tant els nord-americans com els canadencs.

La visita de Trump al Canadà d’aquesta setmana no ha fet sinó intensificar el debat sobre la relació entre els Estats Units i el Canadà –i, de retruc, el rebuig de la gran majoria de canadencs a les propostes del president nord-americà.

A les botigues de queviures, els productes produïts al Canadà es marquen amb un adhesiu especial, un sistema adoptat després de la formació d’un moviment de protesta que pretén boicotar els productes provinents dels Estats Units.

A Local Laundry, una botiga de roba de Calgary que fabrica els seus productes exclusivament al país, la venda de samarretes amb la paraula “Canadenc” i més productes patriòtics s’ha disparat. La xifra de vendes ha crescut d’un 100% respecte de l’any passat, i va pel camí d’aconseguir el seu millor any de vendes, segons que explica Connor Curran, gerent i fundador.

“Ha estat com un tsunami”, diu Curran. “Gent de tot el país ve a comprar ací amb ganes de mostrar el seu suport als productes canadencs.”

Process Color Print, una empresa amb seu a Calgary que es dedica a fabricar banderes, també ha viscut en carn pròpia els efectes de la polarització del debat polític. Al febrer, després dels primers comentaris de Trump sobre la possibilitat d’annexionar el Canadà, l’empresa registrà un augment en les vendes de banderes canadenques. Candice Mauro, gerent de l’empresa, explica que molts residents de la ciutat han decidit de penjar la bandera canadenca a casa seva d’ençà de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, en una mostra d’orgull patriòtic.

“El negoci és en auge”, presumeix Mauro, que afegeix que l’augment de la demanda ha obligat els treballadors de la divisió de banderes de l’empresa a fer hores extres.

De fet, Mauro explica que la venda de banderes ha augmentat d’un 30% en les setmanes transcorregudes d’ençà de les eleccions de l’abril. Tanmateix, la bandera més venuda no ha estat pas la del Canadà sinó la de la província d’Alberta, de color blau ultramar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu