El resultat de la batalla d’Almansa, el fatídic 25 d’abril de 1707, no va ser cap sorpresa per a ningú que entengués mínimament en estratègia militar. Amb una desproporció de forces evident –25.000 soldats borbònics contra uns escassos 15.000 austriacistes– i amb els comandaments aliats dividits i sense cap estratègia coherent, el desastre era previsible ja de bon començament.

Cal recordar que allò que es dirimia aquell dia a Almansa transcendia amb escreix les fronteres peninsulars. L’anomenada guerra de Successió no era tan sols una disputa dinàstica local com es vol presentar sovint, sinó un autèntic conflicte global que enfrontava les principals potències europees. D’una banda, combatien França i Castella defensant els drets successoris de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV; d’una altra, l’anomenada Gran Aliança de l’Haia (la Gran Bretanya, les Províncies Unides, l’imperi austríac, Portugal, Savoia i més, entre els quals tots els estats catalans de l’època) que feia costat a les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria.

En joc no hi havia tan sols el tron dels regnes d’Espanya, sinó l’equilibri de poder a Europa i el control de les rutes comercials i colònies americanes. França amenaçava amb l’hegemonia continental si aconseguia de situar un Borbó al tron espanyol. I per aquest motiu, les cancelleries europees havien mobilitzat enormes recursos i contingents militars de tot Europa per impedir-ho.

La dimensió internacional es reflecteix perfectament en la composició dels exèrcits enfrontats a Almansa: francesos, castellans i bascs al bàndol borbònic; anglesos, escocesos, irlandesos, holandesos, portuguesos, alemanys, austríacs i catalans, sobretot valencians, al bàndol austriacista. Una veritable “guerra mundial” de l’època que, per casualitats o capritx del destí, va tenir en aquest racó entre València i Castella un dels episodis més decisius.

Un escenari predeterminat

Almansa, una vila situada en la cruïlla entre l’altiplà castellà i les terres valencianes, no va ser elegida a l’atzar com a escenari de la batalla. L’emplaçament, a uns setanta quilòmetres de la costa i a prop de set-cents metres d’altitud, domina el corredor natural que comunica Espanya amb les planes litorals valencianes.

El terreny on es va desenvolupar l’enfrontament era una àmplia plana semiàrida envoltada de serres d’altitud mitjana. Aquest espai obert, amb escassa vegetació arbòria i predomini d’espart i matolls baixos, va afavorir clarament el desplegament de les nombroses unitats de cavalleria borbònica. El pendent lleugeríssim cap a l’est i una petita rambla que travessa la plana foren els únics accidents geogràfics dignes d’esment en un terreny que semblava dissenyat expressament per a una batalla campal a la manera antiga.

Les altes temperatures primaverals d’aquell dia –poc habituals per a l’època de l’any– i el vent de ponent que aixecava núvols de pols van complicar encara més la situació per a les tropes austriacistes, ja prou desmoralitzades, que s’havien mantingut en moviment de feia dies, sense un descans adequat.

Una batalla desigual

Si la inferioritat numèrica dels austriacistes ja era preocupant (gairebé 10.000 homes menys), la composició heterogènia de les seves tropes agreujava encara més la situació. L’exèrcit aliat era format per un autèntic trencaclosques multinacional: regiments britànics, batallons portuguesos, mercenaris holandesos i alguns contingents valencians i catalans, tots amb una escassa coordinació. La comunicació entre oficials de nacionalitats diferents esdevenia, en aquestes condicions, complicada i les cadenes de comandament eren confuses.

Per contrast, l’exèrcit borbònic presentava una estructura molt més cohesionada. Tot i ser format també per tropes de nacionalitats diverses –sobretot francesos i espanyols–, operava sota un comandament unificat i decidit: el del duc de Berwick, un militar experimentat de trenta-sis anys, fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra i mariscal de França al servei de Felip V. La seva experiència en campanyes anteriors i la disciplina de les seves tropes eren avantatges tan importants com la superioritat numèrica.

A més, l’artilleria borbònica superava en nombre i en qualitat l’aliada: trenta canons ben situats en elevacions estratègiques contra uns vint de tecnologia més antiquada pels austriacistes.

Crònica d’un desastre anunciat

Cap a migdia, amb el sol al zenit castigant els soldats amb temperatures inusualment altes, va començar la batalla amb un intercanvi d’artilleria que va afavorir clarament els borbònics. Els núvols de pols i fum que van cobrir ràpidament el camp de batalla van dificultar la visibilitat i la coordinació de les tropes aliades.

En un intent desesperat per compensar la inferioritat numèrica amb audàcia, Lord Galway va ordenar un avanç general de la infanteria aliada cap a les línies borbòniques. D’entrada, aquest atac semblava tenir un cert èxit, i algunes unitats britàniques van poder penetrar en la primera línia francesa. Però aquesta aparent victòria no era sinó un miratge: el centre borbònic, ben reforçat amb tropes de reserva, va absorbir l’impacte sense trencar-se.

L’error fatal fou en el flanc esquerre aliat, on el marquès de les Minas, potser per impaciència o per falta de comunicació amb Galway, va ordenar a la cavalleria portuguesa d’avançar prematurament. Aquest moviment, executat sense la coordinació necessària amb la resta de l’exèrcit, va originar un buit en la formació aliada que no va passar desapercebut als experimentats comandants borbònics.

La cavalleria francesa i espanyola, numèricament superior i en més bon estat, no va perdre l’oportunitat. En una maniobra que els manuals militars estudiarien durant segles, uns quants esquadrons borbònics van atacar fort el flanc exposat i van aconseguir d’envoltar part de la infanteria aliada. El pànic es va estendre ràpidament entre les files austriacistes quan van començar a rebre atacs de múltiples direccions.

A mesura que avançava la tarda, la batalla es va anar convertint en una matança unilateral. La infanteria britànica, fidel a la seva reputació, va intentar una retirada ordenada formant els famosos quadres defensius, però fins i tot aquesta tàctica disciplinada va resultar insuficient contra aquella superioritat numèrica aclaparadora. D’un en un, els batallons aliats van ser aniquilats o forçats a rendir-se.

Cap a les sis de la tarda, quan el sol començava a declinar, el camp oferia un espectacle desolador: més de 5.000 baixes entre els aliats (entre morts, ferits i presoners), banderes capturades, armes abandonades i unitats senceres desintegrades. Només alguns contingents de cavalleria van aconseguir escapar de la carnisseria. El resultat, de conseqüències terribles, va ser que amb aquella derrota el camí cap a València restava completament obert per a l’exèrcit hispano-francès.

Les conseqüències polítiques

La magnitud del desastre va superar l’àmbit purament militar. En qüestió de setmanes, i malgrat la resistència heroica dels grups de maulets, les principals ciutats valencianes van anar caient en mans borbòniques. L’ocupació va anar acompanyada d’una repressió brutal, simbolitzada en l’incendi i destrucció de Xàtiva, que fou rebatejada San Felipe, en un intent d’esborrar-ne fins i tot el nom.

Però més enllà de les conseqüències immediates, la batalla d’Almansa va marcar el principi de la fi per als estats de la corona d’Aragó, per als furs i institucions del Regne de València i del conjunt dels Països Catalans. El 29 de juny de 1707, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, amb què abolia els furs valencians i aragonesos i imposava les lleis de Castella. Era el començament d’un procés centralitzador que transformà per sempre l’estructura política de la península.

Almansa, de fet, no va significar tan solament la fi de l’estat valencià, sinó el primer acte d’una tragèdia que culminà set anys després a Barcelona. La caiguda dels regnes de València i Aragó va deixar Catalunya en una posició extremadament vulnerable, obligada a defensar-se pràcticament tota sola contra tot el poder de les dues corones borbòniques.

Els anys següents van veure una resistència heroica però que al final va restar condemnada al fracàs. La retirada de les tropes britàniques el 1713, fruit del tractat d’Utrecht, va deixar els catalans abandonats pels seus aliats internacionals. Així i tot, Barcelona va resistir durant 14 mesos més, fins el fatídic 11 de setembre de 1714, quan les tropes del duc de Berwick (el mateix general que havia vençut a Almansa) van entrar a la ciutat després d’un setge implacable i s’enfrontaren en primera línia amb els regiments valencians que havien acudit a defensar la capital, lleials al regne que ja havia desaparegut.

La línia que uneix Almansa amb la caiguda Barcelona és directa i evident. El mateix comandant, la mateixa estratègia d’ocupació i repressió i les mateixes conseqüències: l’abolició de les institucions catalanes amb el Decret de Nova Planta del 1716. Es completava així la destrucció del model polític de la confederació, un procés que havia començat precisament aquell 25 d’abril a la plana d’Almansa.

Durant aquells set anys, entre el 1707 i el 1714, els espanyols van anar desmuntant sistemàticament una arquitectura política i institucional que havia perviscut durant segles i que encarnava una concepció del poder i de l’estat radicalment diferent de la que imposaria el centralisme borbònic. El 25 d’abril valencià i l’11 de setembre català són, doncs, dues dates que reflecteixen el mateix procés històric.

The Washington Post · Shams Irfan i Karishma Mehrotra

Pahalgam, Caixmir. Aquesta ciutat de l’Himàlaia, coneguda com la “mini-Suïssa” de la regió, hauria de ser plena de turistes, aquesta època de l’any, fotografiant els camps de flors silvestres i muntant amb poni amb els pics nevats de fons.

Però ara, a Pahalgam, hi regna una calma tensa. Les escoles i els mercats de tota la part índia del Caixmir han estat tancats. Els taxis, molt sol·licitats fins fa poc pels turistes, s’aturen en els controls de seguretat muntats a la sortida de la ciutat. La violència d’aquesta setmana continua latent en l’aire.

Dimarts, uns homes armats van obrir foc contra un grup de turistes que s’havien congregat en un prat a prop de la ciutat molt concorregut. Vint-i-sis persones pel cap baix –vint-i-cinc indis i un nepalès– van morir-hi, segons la policia índia. L’incident ha estat l’atac més mortífer registrat contra civils a l’Índia en més d’una dècada.

Els mitjans de comunicació indis han atribuït l’atac al Front de Resistència, un grup designat per Nova Delhi com a organització terrorista i prohibit el 2023. Però, fins ara, cap grup no ha reivindicat públicament l’atac.

L’esclat sobtat de violència ha commogut el país sencer. L’atac ha ressuscitat els fantasmes dels anys noranta, quan una violenta insurrecció tenallà el Caixmir, amb els civils de la regió com a principals víctimes.

Després d’anys d’impasos diplomàtics, l’Índia i el Paquistan –dues potències nuclears rivals que reclamen el Caixmir com a territori propi i administren diferents parts de la regió– es troben ara en una cruïlla molt perillosa, segons els analistes.

“La situació era dolenta, però feia temps que no la vèiem empitjorar de manera activa. Ara sí”, diu Srinath Raghavan, historiador i analista de seguretat de la Universitat d’Ashoka.

“Pot passar qualsevol cosa”

L’atac a Pahalgam pot desfer un alto-el-foc fràgil entre l’Índia i el Paquistan, acordat després d’un llarg procés de consultes diplomàtiques l’any 2021.

L’acord posà fi als intercanvis de foc, fins aleshores diaris, al llarg de la Línia de Control, la frontera de facto entre la part del Caixmir sota administració índia i la part del Caixmir sota administració paquistanesa. La disputa pel territori ha causat ni més ni menys que tres guerres entre ambdós països.

“L’alto-el-foc és l’últim punt d’unió que queda en una relació que, ara com ara, és pràcticament inexistent en qualsevol altre àmbit. Si aquest acord acaba trencant-se, pot passar qualsevol cosa”, explica Happymon Jacob, professor de relacions internacionals a la Universitat Jawaharlal Nehru.

Vikram Misri, secretari d’Afers Estrangers indi, declarà a la premsa abans-d’ahir que el govern indi prohibiria als ciutadans paquistanesos d’entrar a l’Índia, i que retiraria els assessors de defensa indis desplegats al Paquistan i suspendria un tractat clau sobre la gestió de l’aigua entre ambdós països. El ministre d’Energia del Paquistan condemnà la mesura com “un acte de guerra, la guerra de l’aigua”. Ahir, el Paquistan ordernà l’expulsió dels diplomàtics indis a Islamabad, la capital del país, i aturà el comerç amb l’Índia.

Durant dècades, els insurgents armats del Caixmir –que es divideixen entre els qui volen la independència i els qui volen passar a formar part del Paquistan– han lliurat una lluita armada contra el control indi sobre part de la regió. La violència ha remès aquests darrers anys, enmig d’una intensa repressió per part de les forces de seguretat índies. Diversos grups de drets humans han acusat Nova Delhi d’haver practicat detencions arbitràries i execucions extrajudicials contra la població local, de majoria musulmana.

Els milicians continuen llançant atacs periòdics contra soldats indis i treballadors immigrants hindús, però els assassinats d’aquesta setmana han representat una escalada sense precedents en la violència contra civils.

“Els responsables dels atacs sentiran molt aviat la contundència de la nostra resposta”, declarà dimecres el ministre de Defensa indi, Rajnath Singh. Tot i que no esmentà el Paquistan, la implicació de les paraules del ministre eren clares. Unes altres figures destacades de la política índia, en aquest sentit, van ser molt més directes.

Shama Mohamed, portaveu de Congrés, el principal partit de l’oposició, digué abans-d’ahir a X que “Rawalpindi hauria de ser arrasada”, en al·lusió a la ciutat on es troba la caserna general l’exèrcit paquistanès. “És l’hora de donar al Paquistan una lliçó que no oblidarà”, afegí.

L’Índia fa temps que acusa el Paquistan de donar suport a la violència separatista al Caixmir, i els analistes de seguretat indis afirmen que els autors de l’atac probablement tenien vincles amb Lashkar-e-Taiba, el grup milicià paquistanès que perpetrà els atacs del 2008 a Bombai, que deixaren 166 morts i més de 300 ferits.

Els polítics i analistes indis s’han afanyat a assenyalar un discurs pronunciat la setmana passada pel general Asim Munir, cap de l’exèrcit paquistanès, en què definí el Caixmir com “la vena jugular” del seu país. “No abandonarem els nostres germans caixmirs en la seva lluita heroica”, afegí.

Les autoritats paquistaneses han condemnat l’atac i han rebutjat qualsevol hipotètica implicació. En un comunicat publicat abans-d’ahir, el Ministeri d’Afers Estrangers del Paquistan digué que estava “preocupat per la pèrdua de les vides dels turistes”.

“Fem arribar el condol als familiars dels morts i desitgem una ràpida recuperació als ferits”, continuà el text.

La senadora paquistanesa Sherry Rehman publicà a X: “Les acusacions reflexives contra el Paquistan s’han convertit en la resposta habitual d’una Nova Delhi incapaç de posar remei als seus propis fracassos.”

Mentrestant, Islamabad es troba immers en la seva pròpia crisi de seguretat. El país fa temps que malda per contenir els atacs dels insurgents islamistes i separatistes al Balutxistan. Molts d’aquests insurgents van armats amb armes de fabricació nord-americana que van quedar a l’Afganistan després de la retirada dels Estats Units del país.

L’atac de Pahalgam coincidí amb la visita diplomàtica a l’Índia del vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, cosa que alguns analistes consideren que no ha estat casual. L’any 2000, per exemple, un grup de milicians islamistes assassinà 35 sikhs al Caixmir durant una visita de Bill Clinton a l’Índia.

Els experts diplomàtics –tant paquistanesos com indis– coincideixen a assenyalar que el rol de Washington serà fonamental, d’ara endavant, per a determinar l’esdevenir de la regió.

“El Paquistan recorrerà als països aliats, especialment als Estats Units, per a aturar qualsevol possible escalada”, explica Hasan Askari Rizvi, analista polític paquistanès. “No hi ha dubte que Washington no vol una guerra.”

“Ha tocat una fibra que pocs atacs han aconseguit de tocar”

El govern indi revocà l’estatus de territori semiautònom al Caixmir l’any 2019, tot imposant-hi mesures de seguretat altament restrictives. Aquests darrers anys, Nova Delhi ha fet mans i mànigues per representar el Caixmir com un territori pacificat i políticament estable, tot encoratjant-hi la inversió estrangera i el turisme.

L’atac de dimarts ha posat cap per avall aquest discurs de suposada normalitat. “És enganyós dir als teus ciutadans que vinguin a aquest indret si no pots garantir-ne la seguretat”, diu Anuradha Bhasin, redactora cap del Kashmir Times, a The Washington Post.

L’exèrcit indi ha desplegat efectius per tot el Caixmir d’ençà de l’atac. El famós mercat de fruita seca de l’autopista Jammu-Srinagar, generalment ple de gom a gom de turistes, ha romàs tancat d’aleshores ençà. El 2019, un terrorista suïcida va matar més de 40 soldats en un atac a la rodalia del mercat. L’Índia hi respongué amb atacs al Paquistan, cosa que desencadena un breu conflicte militar al llarg de la Línia de Control.

Les relacions entre ambdós països es deterioraren considerablement arran de l’incident. Islamabad expulsà l’enviat especial de l’Índia al Paquistan, suspengué el comerç entre ambdues nacions i denuncià Nova Delhi a les Nacions Unides. L’Índia es negà a dialogar amb Islamabad sobre el Caixmir. Malgrat l’alto-el-foc del 2021, la diplomàcia entre ambdós països ha estat pràcticament inexistent aquests darrers anys.

Ara, segons els analistes, Nova Delhi medita com venjar-se de l’atac.

Syed Akbaruddin, ex-diplomàtic indi a l’ONU, diu que la quantitat i diversitat de les víctimes –procedents de punts molt diferents de l’Índia– augmenta les probabilitats d’una resposta de Nova Delhi.

“Ha tocat una fibra que pocs atacs d’aquesta mena han aconseguit de tocar”, diu. “Hi haurà molta pressió per a trobar els autors i perseguir-los.”

Modi “voldrà demostrar que l’Índia és forta”, explica Rizvi, l’analista polític paquistanès. “Les forces paquistaneses estan preparades per a fer front a qualsevol situació.”

A molts analistes els preocupa que la tragèdia també atiï les tensions polítiques i sectàries a l’Índia. Molts mitjans de comunicació indis, en aquest sentit, no tan sols han assenyalat el Paquistan per l’atac, sinó també la comunitat musulmana índia de manera més general.

“Les repercussions no tan sols les sofriran els caixmiris, sinó també els musulmans d’altres punts de l’Índia”, explica Bhasin, del Kashmir Times.

Els analistes també preveuen que l’Índia intensifiqui la repressió política i militar al Caixmir, cosa que augmenta el risc d’una possible reacció violenta de la població local.

“El ressentiment entre la població local és com més va més gran, però la presència de l’exèrcit silencia tot aquest descontentament”, diu Bhasin. “L’augment de la repressió potser no es traduirà automàticament en una reacció violenta, però sí que hi aplanarà el camí, si més no.”

Mehrotra informa de Nova Delhi estant.
Shaiq Hussain, d’Islamabad estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Fa anys, en una revista cultural, la dramaturga i directora teatral Clàudia Cedó deia: “És molt valuós escriure per a tot el conjunt de la societat, és a dir, perquè totes les persones de la societat es vegin reflectides en les ficcions actuals. És molt important i no passa. Almenys a la meva ciutat, la platea és tota blanca, d’una certa classe social i hi falta molta representació de diversitat funcional. Penso que aquesta falta de diversitat a la platea dels teatres és perquè les històries no parlen de tot el món, sinó que només parlen d’uns quants i, per a mi, és una cosa que cal canviar.”

Clàudia Cedó, Jordi Galià i Anna Moliner (fotografia: Albert Salamé). Diversitat als escenaris

Anys més tard d’aquella entrevista, Cedó és un dels noms més respectats de la cultura del país per obres com Una gossa en un descampat o la brillant adaptació de l’obra d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla, però també per Els àngels no tenen fills i l’aplaudidíssima Mare de sucre, que quatre anys enrere va omplir la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) gairebé un mes sencer. Aquestes dues darreres són obres que dialoguen entre si no tan sols perquè comparteixen temàtica –el desig de maternitat en persones amb discapacitat intel·lectual– sinó perquè, a més, incorporen dalt l’escenari actors amb diversitat funcional. Aquella situació que fa temps la dramaturga considerava que havia de canviar, ha aconseguit de normalitzar-la.

Els darrers muntatges teatrals de Cedó han tingut una bona rebuda i una gran repercussió perquè s’han interpretat als grans teatres de Catalunya, però la veritat és que ja fa gairebé dues dècades que la directora i dramaturga treballa en teatres locals rere el teló amb actors amb necessitats especials amb Escenaris Especials, un projecte que va néixer a Banyoles (Pla de l’Estany), ciutat natal de la dramaturga, cap al 2008 amb l’objectiu de reflectir als escenaris la diversitat real que existeix en la societat. Aquesta mateixa idea s’ha reproduït ara al Teatre Lliure de Barcelona amb el nom Ànima Lliure. Fruit d’això ha nascut Fantàstic Ramon, la darrera peça teatral de Cedó, la primera producció pròpia de l’equipament amb actors amb diversitat funcional. A començament de temporada, dins aquest mateix projecte, també es va presentar Hamlet, una versión recontralibre, una versió del Hamlet de Shakespeare a partir de les experiències dels seus intèrprets, artistes amb síndrome de Down.

Clàudia Cedó durant l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Clàudia Cedó durant l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Hostilitat amb la diferència

Fanàstic Ramon és protagonitzada per Andrea Álvarez, Marc Buxaderas –actors que ja han treballat en altres muntatges de Cedó– Francesc Ferrer, Jordi Galià, Xicu Masó, Mercè Méndez, Anna Moliner, Edgar Murillo, Judit Pardàs, Vanessa Segura i Kathy Sey. El personatge més destacat és el d’en Ramon, un “nen de drap” –un ninot sense rostre– que funciona a la perfecció com a metàfora perquè pot encarnar qualsevol mena de diversitat funcional. Aquesta vegada, Cedó no se centra en el debat sobre la maternitat en persones amb discapacitat sinó que posa el focus en una societat poc inclusiva amb la diversitat, amb la diferència. Un retrat molt acurat de la realitat. “De fet, sí que és una obra que parla de maternitat, perquè la Clara, el personatge de l’Anna Moliner, ha d’afrontar el repte de ser mare d’un nen de drap, un nen amb diversitat funcional. Què fa una mare davant d’això: intenta de canviar la societat? Dóna eines al seu fill perquè pugui viure en aquesta societat? El protegeix? El deixa fer?”, explica la directora.

Fantàstic Ramon és això: una comèdia amb tocs fantàstics que reflexiona sobre l’exclusió, la dependència, la sobreprotecció i la convivència familiar amb un fill amb discapacitat, en Ramon. A l’escenari, és representat literalment per un ninot de tela, un cos inert que no parla, que no es mou, que no interacciona, que no respon a cap estímul. Representa que és la primera persona de drap del poble de Santa Aurora de la Pietat, i per això no és ben acollit per la comunitat. Arran d’això, la Clara (Anna Moliner) i en Josep (Francesc Ferrer) faran mans i mànigues perquè la gent del poble accepti el seu fill, l’inclogui i l’estimi tal com fan ells.

Com és habitual en les obres de Cedó, l’autora exposa debats socials, però no en dóna resposta. Per exemple, el moment en què els pares d’en Ramon l’han d’inscriure a l’escola del poble: “Què fem amb un nen com en Ramon? Uns volen que vagi a una escola especial per a nens de drap, però per a quedar-se a l’escola ordinària calen recursos, i no en tenen”, diu Cedó. Què és millor per en Ramon? Què li farà més bé? Què voldria, ell? Tot plegat és un cúmul de preguntes sense resposta, però que estimulen i conviden el públic a la reflexió.

Precisament, necessiten recursos, projectes com aquests, que requereixen molt més temps de preparació i, per tant, molta més producció. Per Fantàstic Ramon, per exemple, que s’ha estrenat a l’abril, els actors van haver de començar a preparar-se el juliol de l’any passat. A més, són una gran companyia: els onze intèrprets i tota la gent entre bastidors: tècnics, directors, gent de vestuari, regidors, escenògrafs i, en aquest cas, també educadors especials que acompanyen els actors amb diversitat. A més a més, per no haver-se de desplaçar cada dia de funció, els actors amb discapacitat –la majoria de comarques nord-orientals– s’allotgen temporalment en un pis acompanyats dels seus educadors. Per això Cedó insisteix a dir que és important que el públic hi vagi ara, a veure-la, perquè és una obra difícil de fer rodar pel país.

Anna Moliner i Jordi Galià (fotografia: Albert Salamé). Anna Moliner durant l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Actors amb diversitat o sense, l’etiqueta no és tan important

Una de les decisions més ben valorades de Fantàstic Ramon és el fet que la directora hagi atorgat als actors amb necessitats especials rols de personatges normatius. Per exemple, Jordi Galià fa d’Innocent, l’amo del bar del poble. Segons que explica, per a ell ha estat tot un desafiament interpretar aquest personatge, especialment perquè l’Innocent és una mala persona que tracta amb bel·ligerància els seus treballadors i, en canvi, “ell és tot el contrari”, segons Cedó. També ha estat tot un desafiament memoritzar el text, tot i que ja hi està avesat perquè fa molts anys que fa teatre. “Vaig començar el 2012 amb una obra de la Clàudia Cedó, i a partir d’allà ja vaig anar fent obres. Ara la meva afició és fer teatre”, relata Galià. No era la primera vegada que els saltencs el veien dalt l’escenari: ha participat en alguns dels projectes del Talleret de Salt, la mateixa companyia que anys abans havia estat escola de teatre per a l’actor Xicu Masó. Després d’un temps, s’han retrobat a l’escenari i Galià es mostra molt emocionat de poder compartir aquesta experiència amb Masó.

Un altre exemple és Marc Buxaderas –actor que ja havia participat tant a Mare de sucre com a Els àngels no tenen fills–, que interpreta el capellà del poble. En una entrevista que van fer-li a la Plaça, espai audiovisual del Lliure, l’actor –que va amb cadira de rodes– explicava que el seu desafiament principal era “desprendre’s de la cadira i interpretar un personatge que li passen més coses més enllà de la diversitat.” O Edgar Murillo que, tot i ser sord-mut, interpreta un locutor de ràdio.

La decisió ha estat presa per la directora justament per a defugir de l’etiqueta de “teatre sobre diversitat funcional”. Cedó diu: “Per mi, [la diversitat] no és un tema com a tal, sinó que senzillament vull que hi hagi actors amb diversitat funcional dalt els escenaris que facin que la forma de què parlem, no només el contingut, no sigui normatiu.” És per això que tampoc no li agrada que li posin l’etiqueta de directora especialitzada en actors amb necessitats especials perquè, segons ella, cada actor és diferent, amb necessitats diferents. “Fa molts anys que treballo amb persones amb diversitat, però des de dins no té res a veure dirigir en Jordi Galià que dirigir l’Anna Moliner. Cadascú té la seva manera de ser actor.” Ras i curt: Cedó no fa distincions.

Anna Moliner i Jordi Galià (fotografia: Albert Salamé). Clàudia Cedó i Jordi Galià (fotografia: Albert Salamé). Anna Moliner i Jordi Galià (fotografia: Albert Salamé). Herois o monstres

Una de les crítiques principals que denuncia la directora amb Fantàstic Ramon és la deshumanització de les persones amb discapacitat. “O bé els convertim en algú monstruós, algú a qui rebutjar perquè és diferent de nosaltres –remarcant molt aquesta diferència–, o bé els convertim en herois i en exemples a seguir. ‘Oh, mira, no pot caminar, però, en canvi, corre maratons.’ Els col·loquem al terreny de l’heroïcitat per a donar sentit a les nostres vides i a la cultura de l’esforç que diu que, si t’esforces, pots aconseguir-ho tot, en lloc d’acceptar que viuen una violència estructural”, reflexiona. I afegeix: “Oi que en Marc Buxaderas, que va amb cadira de rodes, necessita una rampa per a pujar les escales? Doncs quan hi ha una diversitat psíquica, també en necessitem, de rampes. I si com a societat no les hi posem, els col·loquem en un lloc en què, si assoleixen grans objectius són herois, i no han de ser-ho.” És aquí quan Galià exposa que, de petit, a l’escola, se’n reien perquè era diferent, però de seguida canvia de tema per no parlar-ne.

Anna Moliner complementa la reflexió de Cedó demostrant una gran admiració per la directora: “El risc i l’aposta que fa la Clàudia és, precisament, que és una història que no tracta de diversitat sinó de les llums i foscors de tots nosaltres. El fet que et faci reflexionar i que t’obri la ment a pensar que un altre món és possible és increïble, perquè el teatre ha de ser això, i m’emociona molt que es pari d’això dalt els escenaris.” Precisament per això Moliner també creu que no tan sols s’ha de donar cabuda a la diversitat sinó també al talent. “Aquesta gent és molt talentosa. S’hauria de donar espai a tota aquesta gent. Espai i oportunitats.”

Aquesta és la primera vegada que Moliner participa com a actriu en un projecte inclusiu com aquest, amb actors amb diversitat funcional, i explica que ha representat “un abans i un després”. “Per això espero que sigui així per a molta més gent. Que puguin fer-se moltes més coses com aquestes”, diu. Un dels grans desafiaments de l’actriu ha estat treballar amb un ninot com si fos una persona real. “Hem après a donar vida a en Ramon, i això ha estat un gran repte. Sembla mentida, la relació i la comunicació física i emocional que pots arribar a establir amb un ninot i la gran quantitat de coses que pots explicar amb una titella, amb una cosa que no té vida.” La llarga trajectòria de Moliner als escenaris i la seva capacitat interpretativa fa que, moltes vegades, l’espectador no s’adoni que el diàleg amb en Ramon, en realitat, és unidireccional i que l’actriu parla amb un ninot.

Omplir teatres i espais culturals amb mirades, persones i cossos diversos és un dels grans envits del sector per a aconseguir de plasmar la diversitat –la realitat, al capdavall– també a les platees. Fa molts anys que Cedó hi treballa amb la seva companyia banyolina, però cal celebrar i aplaudir que teatres públics com el Teatre Lliure de Barcelona ho defensi i ho incorpori al seu programa. El públic també cal que hi respongui. De moment, sembla que ho fa.

Anna Moliner, Clàudia Cedó i Jordi Galià al Teatre Lliure de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Imagina un retrat buit, que allà on hi ha d’haver la persona retratada no hi ha res. Però tota la resta hi és, vull dir tot el que envolta el retrat; hi és i està tan detallat, reproduït amb tanta minuciositat que l’observador acaba omplint el buit i veient-hi la persona retratada. Com si de cada detall de fora de la silueta buida en sortís un traç definitori i entre tots els traços nascuts de tots els detalls se t’afigurés una cara, una expressió, un gest, una mirada, un bust, una persona que no hi és però que la veus de tant mirar el que la limita. 

Ara imagina que algú escriu així. I imagina que algú escriu així sobre la seva mare, perquè no vol retratar-la sinó fer-se’n un retrat a mida, amb els records triats per qui retrata i no per la retratada. És un retrat doblement capgirat, perquè a més qui acaba quedant reflectida és la filla. 

Imagina un record que es fabrica a consciència, que qui l’atresorarà se’l fa a mida, triant-ne també tots els traços, tots els matisos, tots els detalls. Un record que es fa a l’instant en què passa el que es vol recordar, com un exercici de pintura ràpida, capturant amb el pinzell de la memòria tot el que veus i no vols oblidar, i sabent què et deixes, què no captures, què descartes, deliberadament. 

Ara imagina que algú escriu així. I imagina que escriu així per fabricar-se al mil·límetre el record que vol tenir de la seva mare, que encara és viva mentre ella l’escriu. Se l’escriu perquè el record es fossilitzi en l’escriptura i ni la mare el pugui alterar. 

I què és el que envolta aquest buit perquè s’empleni fins a dibuixar-s’hi aquesta mare? Què ens defineix fins al punt de no haver de dir res sobre la nostra fesomia perquè se’ns reconegui? Potser les coses, vull dir els objectes, que ens envolten, que ens envolten no en el sentit de fer-nos la silueta que deia, sinó que formen part del nostre entorn, que els fem servir, i la manera com els fem servir, com els desem, com els cuidem o no, ens defineix. 

Una mare que detesta els botons, que només mastega xiclet per prescripció mèdica, que té la casa plena de calendaris, que viu obsessionada per mesurar el pas del temps i ja té més de noranta anys, que recicla des d’abans que reciclar fos un dels deu manaments, que ella recicla perquè no vol gastar i perquè no hi ha res que li doni més satisfacció que les coses gratis, que menja perquè ha de menjar però la cuina no li interessa, que no sap cosir, que col·lecciona punts de llibre però llegeix les piles de diaris que atresora en totes les cadires de casa, i que donarà el cos a la ciència, perquè no vol que es gastin ni un duro per enterrar-la, perquè ella sap en què els vol gastar, els diners, un cop morta: en el seu obituari. 

Erica Van Horn escriu sobre “la possibilitat de no tornar a veure les nostres mares”, per damunt de tot, però sobretot intenta configurar en forma de llibre el record que tindrà de la seva, perquè la mare de Van Horn fa si fa no fa igual des de fa temps, perquè el seu llibre comença així: “La mare i jo estem escrivint el seu obituari. Fa uns quants anys que l’anem redactant. Abans que ens hi poséssim plegades, la mare ja havia començat aquest projecte amb ma germana gran. Ho vol fer bé. Quan ma germana es va morir, la tasca de reescriure, retocar i editar em va tocar a mi. Si em passés res, la meva germana petita m’hauria de rellevar. El diari cobra cinquanta cèntims per paraula pels obituaris. A la mare tant li fa el que costarà, perquè no tindrà ni taüt ni funeral.” 

Al seu llibre Aún nos queda el teléfono (traducció d’Ana Flecha Marco, Alpha Decay, 2024), Erica Van Horn ens confessa que “em fa por que quan la mare es mori els meus records adquireixin una pàtina diferent”, i tot i que és un llibre que parla d’una absència que serà tan dolorosa que s’anticipa suposo que per amortir el xoc, se’ns escapa el riure perquè el personatge de la mare nonagenària que abans d’anar-se’n vol configurar el record que ha de quedar d’ella té un punt tragicòmic que desperta la tendresa justa. 

El llibre és el retrat d’una dona obsessiva, sí, però és el retrat sobretot d’una mare vista per una filla, un retrat doble escrit a partir de textos breus sobre temes trivials i no tan trivials que van dibuixant-nos aquesta anciana que sap què ha de fer per no morir-se (mentre no hagi enllestit del tot la versió definitiva del seu obituari): “Diu que l’edat mata per la rigidesa i que ella està compromesa a no quedar-se rígida. Està convençuda que si continua movent-se, es mantindrà amb vida.”

Imagina que has de triar deu objectes per retratar la teva mare com ho fa Van Horn, a partir del que l’envolta. I ara escriu. Rellotge, ulleres, ombra d’ulls, unes malles negres, una tassa de cafè, un tornavís, un pinzell, un dos cavalls groc, unes sabates platejades i un vinil de Raimon.

Dissabte hi ha convocat un ple extraordinari del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per a debatre i aprovar inicialment la modificació parcial dels estatuts i el reglament de règim intern de l’entitat. Si el document s’aprova, el procés continuarà endavant i la proposta de reforma s’enviarà a les bases, per tal que tots els socis hi puguin presentar esmenes; i, finalment, es votarà telemàticament en una assemblea general extraordinària de final de juny.

La reforma que es proposa, a la qual ha tingut accés VilaWeb, no és poca cosa, perquè toca alguns dels temes clau que han marcat el mandat des de bon començament: les possibilitats que l’ANC participi d’alguna manera en unes eleccions o la norma dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics, que ha originat un blocatge continuat en l’elecció d’un nou secretari. També es proposa d’obrir la porta al retorn al comandament de l’ANC d’antics secretaris nacionals, cosa que al sector crític s’interpreta com l’avantsala de la tornada d’alguns dels fundadors de l’entitat, que consideren que volen apropiar-se-la. Tot plegat, quan fa una setmana que tots dos sectors de l’ANC van exposar activament la discrepància amb la publicació de cartes bescanviades.

Es fa miques l’intent de rebaixar tensions a l’ANC

Els crítics veuen la reforma viciada d’origen

De fet, la tensió interna ha arribat al punt que catorze secretaris del sector crític van presentar un escrit per a impugnar tot el procés de reforma dels estatuts. Argumenten que s’ha activat sense l’aval del conjunt del secretariat nacional i que ha estat el comitè permanent –l’òrgan més executiu del secretariat nacional i conformat exclusivament per membres que comparteixen les tesis del president, Lluís Llach– que ho ha engegat sense competències per a fer-ho.

El ple del secretariat del març va aprovar de crear una comissió organitzadora de l’assemblea general i una altra per a fer esmenes de modificació o revisió dels estatuts i del reglament de règim intern. A partir d’aquí, el comitè permanent va aprovar un esborrany de reforma dels documents interns i es va enviar al conjunt del secretariat nacional, acompanyat d’un calendari de com seria el procés de reforma.

Ara, els secretaris crítics que ho han impugnat diuen que aquelles comissions es van aprovar per més del 50% dels vots dels secretaris presents, però que l’article 18.2 dels estatuts estableixen que els acords sobre la modificació dels estatuts necessiten una majoria qualificada del 65%, a la qual no van arribar. Per contra, secretaris del sector de Llach assenyalen que aquest article, el 18.2, no s’aplica en aquest cas perquè forma part del capítol relatiu a l’Assemblea General. És a dir, que el mínim del 65% de vots favorables que defineix és per a l’aprovació final de la modificació dels estatuts, no pas per a començar el procés.

A banda, els secretaris crítics denuncien falta de transparència en el procés perquè no tenen cap acta formal de l’esborrany aprovat pel secretariat nacional, perquè el secretariat nacional no va nomenar cap equip redactor i no saben com es van elegir els secretaris que el van fer i perquè la proposta de calendari del procés que seguiria no va ser aprovada formalment per cap òrgan legitimat. Per tot plegat, demanen a la comissió jurídica la nul·litat de tot el procés de reforma dels estatuts i el reglament de règim intern.

La impugnació es va presentar el 10 d’abril, però encara no ha tingut resposta, de manera que no s’espera pas cap suspensió del ple extraordinari de dissabte. Fins ara, l’únic moviment ha estat de proposar una mediació amb tres membres del comitè deontològic, però no hi ha hagut cap concreció. És per això que els secretaris crítics han demanat als mitjancers que certifiquin que no s’han reunit per a elevar el cas fora de l’ANC, al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona.

Definir quan l’ANC pot participar en les eleccions

En la pugna entre sectors del secretariat hi ha de fons la discrepància pel paper de l’ANC en l’arena institucional. Els mandats anteriors d’Elisenda Paluzie i Dolors Feliu van estar molt marcats per la crítica als partits independentistes per la incapacitat de sostenir la independència el 2017 o de reactivar l’embat els anys posteriors. Una crítica que va derivar en la proposta que l’ANC presentés una llista cívica a les eleccions que representés l’independentisme desencantat amb Junts, ERC i la CUP, que aquests anys s’ha decantat per l’abstenció.

La llista cívica es va descartar per noranta-vuit vots de diferència, i va ser això que va impulsar Llach a presentar-se a les eleccions internes per a impedir de totes passades que l’ANC alterés el seu rumb fundacional. D’aleshores ençà, la voluntat d’allunyar-se del camp electoral i situar l’ANC en l’àmbit de la mobilització ha estat la seva gran obsessió. El full de ruta aprovat pels socis ja marca aquesta direcció, però, així i tot, les acusacions als crítics de voler reactivar la llista cívica han estat constants. Per això, la carta publicada durant la Setmana Santa per part de membres d’aquest sector reivindicava que ells no proposen pas la llista cívica, i que aquesta idea es fa servir com un espantall per a atacar-los.

El secretariat de Dolors Feliu va impulsar la llista cívica, però finalment va ser refusada pels socis.

Sigui com sigui, la relació de l’ANC amb l’arena electoral continua essent objecte de debat. Amb aquesta idea, la proposta de reforma dels estatuts modifica l’article que diu que l’ANC no es presentarà a cap mena d’eleccions i que es mantindrà independent de qualsevol candidatura. Com que, malgrat que ja existia aquest punt els secretariats anteriors van engegar els projectes de la llista cívica o de Primàries Catalunya, es proposa de refermar aquesta negativa amb una redacció més contundent: diu que l’ANC es mantindrà independent de qualsevol opció electoral i que, a més, “no la impulsarà, ni promourà, ni s’implicarà i tampoc no es presentarà ni directament ni indirectament a cap classe d’eleccions”.

Ara, alhora, obre una porta a canviar de parer, però estableix un recorregut més complicat per a fer-ho que el que es va seguir per a proposar la llista cívica. En primer lloc, caldria una aprovació de dos terços dels secretaris nacionals presents en un ple; i després s’hauria de dur a una consulta de tots els socis. En aquesta consulta només hi podrien participar els socis que estiguessin al corrent de pagament i caldria una majoria qualificada del 65% dels vots vàlids emesos. A més, en cas que l’ANC fes una campanya de comunicació, hauria d’oferir la mateixa visibilitat a les dues opcions; una cosa que fou molt criticada en la campanya de la llista cívica.

Contra aquesta modificació s’hi han presentat esmenes per a deixar la redacció tal com estava o amb una modificació molt lleu, però que argumenten que no té gens de sentit de dir que l’ANC ha de mantenir-se totalment independent en l’àmbit electoral, i tot seguit proposar un camí per a entrar-hi, per molt que sigui difícil. També hi ha una esmena per a fer encara més costerut el camí perquè s’hi pugui presentar. En aquest cas, estableix que caldria que el secretariat nacional obrís un procés de reflexió d’un mínim de sis mesos que inclogui estudis d’impacte d’experts externs que desemboqui en una consulta en què només podrien participar els membres de ple dret al corrent de pagament durant els darrers tres mesos anteriors a l’anunci de la data de la consulta. Per a aprovar-se, caldria una participació mínima del 50% i un suport de més del 75% dels vots.

Trencar la norma dels dos terços que bloca l’ANC

Per deixar enrere el blocatge perpetu que ha impedit fins ara d’elegir el nou secretari (càrrec vacant del desembre ençà), la proposta vol canviar el punt dels estatuts que defineix que aquestes eleccions s’han de fer amb el suport de dos terços dels secretaris nacionals presents. Si després de dues votacions cap candidat no arriba a dos terços –diu la proposta–, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta dels vots.

La regla dels dos terços pretén que els càrrecs de govern de l’entitat siguin de consens i tinguin un suport ampli, però l’enfrontament descarnat entre sectors fa que, sense acords, es perpetuï un blocatge. El sector de Llach és el majoritari, però no té prou suport per a assolir una majoria qualificada, i els crítics persisteixen a votar el seu candidat per molt que tampoc pugui arribar a ser elegit.

L’elecció de Llach com a president de l’ANC va ser marcada pel blocatge continuat, que va obligar a ajornar el ple.

Aquesta modificació, que beu de les recomanacions de la junta electoral de l’ANC, no ha agradat a alguns secretaris del sector crític, que veuen que si hi ha un horitzó en què no calguin els dos terços és com rebaixar el llindar del tot i renunciar a cercar figures de consens. Una esmena proposa que, en compte de rebaixar l’exigència dels dos terços, després de dues votacions sense èxit s’ajorni fins al ple següent i es faci un grup perquè els candidats mirin d’acostar posicions.

Una altra, en canvi, és més expeditiva i diu que si després de tres votacions els candidats no han assolit els dos terços han de retirar la candidatura i s’hi han de presentar unes altres persones. I una tercera agafa el camí del mig: si després d’una primera votació cap candidat no arriba als dos terços cal que cerquin el consens, si cal ajornant la votació per a més endavant, i si després de dues votacions més tampoc no són elegits, hauran de retirar les candidatures perquè s’entendrà que no són figures de consens.

El retorn d’antics secretaris

Un altre article dels estatuts que es vol modificar és el 21.1, que fins ara ha limitat el càrrec de secretari nacional durant dos mandats, de quatre anys en total. Ara la proposta de reforma diu que, “després de complir dos mandats consecutius o de manera alternada”, els secretaris nacionals podran tornar a presentar-se sempre que hagin deixat transcórrer el temps equivalent a dos mandats. És a dir, si s’aprovés, ara podrien tornar-se a presentar a la direcció de l’ANC persones que van ser al secretariat nacional amb Carme Forcadell o Jordi Sànchez.

Per a alguns membres del secretariat actual aquesta proposta no és coherent amb la petició de regeneració democràtica que es fa als partits, i demanen de deixar el text tal com era fins ara, amb un màxim de quatre anys en total al capdavant de l’ANC.

Incompatibilitats, arbitratge, gestió econòmica i més qüestions

A banda, la proposta de reforma dels estatuts posa sobre la banda més canvis com la possibilitat que s’estengui la incompatibilitat actual entre ser secretari nacional i tenir un càrrec públic o polític significat fins al punt que tampoc no puguin tenir cap càrrec orgànic en una altra associació o partit independentista. També s’unifica tot el poder sancionador en cas d’infraccions en el comitè deontològic, que actualment s’ocupa tan sols de les sancions lleus i deixa les greus i molt greus per al secretariat nacional.

També es vol tancar la via que alguns secretaris crítics volen transitar en el cas d’impugnacions: anar al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona perquè resolgui problemes interns que no han arribat a bon port en els canals establerts. La proposta de reforma diu que si el litigi no es pot resoldre amb mediació, se sotmetrà a arbitratge d’acord amb les normes establertes pels àrbitres que acordin les parts enfrontades. I si no hi ha acord, els ha de designar el Comitè Deontològic.

Diverses reformes del reglament del règim intern fan referència a la necessitat de ser més curosos amb els diners de l’ANC, i volen establir restriccions com ara que les assemblees territorials hagin de justificar adequadament les peticions per a rebre una quantitat major de les quotes dels seus afiliats, o recordar que les despeses han de cenyir-se als objectius i àmbits d’actuació de l’ANC.

Hi havia vingut moltes vegades amb els pares, però feia anys. Així ho vaig confessar d’entrada a Jordi Coloma, copropietari d’El Merendero de la Mari, juntament amb la seva dona, Rosa Maria Ribera, que llavors encara feinejava a la cuina, i em va mirar amb un somriure en què s’endevinava tot. Un altre que m’ho diu –devia pensar interiorment–, que havia vingut, però que li ha costat de tornar…; això que som al mateix lloc des de 1994. El fet és que el restaurant del Port Vell, a l’extrem del Palau de Mar –antic Magatzem General de Dipòsit– més acostat al passeig de Joan de Borbó de la Barceloneta, és un d’aquells restaurants de la ciutat on les famílies s’han anat aplegant per celebrar aniversaris, bones notícies i el simple gaudi de la vida, però que sovint els fills hem deixat de banda, captivats per la babilònica oferta de la ciutat. Tornar-hi és recordar els orígens, es reconciliar-te amb els ensenyaments paterns, és demanar perdó per les revoltes adolescents i preparar el terreny per a la continuïtat que algun dia vindrà.

Jordi Coloma i Maria Rosa Ribera (fotografia cedida per El Merendero de la Mari). La Barceloneta, un barri de mar singular

Si més no, els Coloma Ribera practiquen amb l’exemple, seguint una llarga nissaga que gairebé entronca amb la mateixa història del barri mariner de la ciutat de Barcelona, nascut sobre l’antiga illa de Maians –espai insular que donà un títol a Quim Monzó– el 1749 per ordre del marquès de Mina, capità general de Barcelona. En plena ocupació militar de la ciutat, posterior a la caiguda de Barcelona, però també escolant-s’hi el despotisme il·lustrat que anava germinant a les monarquies europees, aquell primer barri fora muralles, dissenyat amb escaire i cartabó per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, volia posar fi a la manca d’habitatge, però també permetre el control social d’un barri que d’ençà dels més remots orígens, va demostrar un caràcter indomable. D’aquí ve que la flamígera Bullanga del 1835 tingués l’espurna inicial en una mala tarda de braus a la plaça del Torín. Més pacíficament i quant a la teca, el barri mariner del cap i casal, habitat per pescadors, mariners, gent de mar, estibadors i aquells que, com deia el poeta, sabien què era guardar fusta al moll i l’oració dels fanals dels vaixells, es va omplir de fondes, cafès, becos, posades i tavernes. Especialment, aquelles que eren anomenades pudes, i que s’arraïmaven al voltant del moll de la Riba.

Guillermo Coloma Ribera és la cinquena generació, llicenciat en història a la UB i esdevingut xef executiu per passió per l’ofici i destí familiar, a més d’haver-se format amb xefs com Albert Adrià, Ramon Freixa i Alain Ducasse, o el pastisser Oriol Balaguer. Acompanyat dels seus pares, ens fa saber que els annals d’El Merendero van començar amb la rebesàvia Carme Fresquet posant un tauló on oferir alguna cosa als qui visitaven els banys, que llavors anaven de punta a punta de la platja, entre els més populars, els de Sant Sebastià. Allà la visionària fundadora d’aquesta nissaga matriarcal hi va oferir de primer pa amb xocolata, però aviat sardines i, especialment, musclos. Quan em parlava de la seva avantpassada, no podia deixar de pensar en la figura de Manuel Utor, un dels fills més il·lustres del barri. Cerca-raons dotat d’una veu prodigiosa, però mancat de qualsevol mínim coneixement musical, els espinguets que proferia mentre atenia el negoci de la seva germana, dedicat precisament als musclos, el van fer arribar a debutar al Liceu, on va néixer la llegenda del Musclaire. L’humilíssim fill de la Barceloneta dotat per la natura, però més d’allargar les nits fent tabola amb els amics que no pas d’assajar sobre les taules dels teatres, acabà esdevenint un d’aquells tipus ciutadans singulars, com la Monyos i el Noi de Tona. Aristòcrates populars estimats per tothom, que donaren caràcter al cap i casal.

Entre la tradició dels berenadors i el receptari de l’alta cuina

Com que alguns ja som prou grans per a tenir memòria, recordem, per exemple, les barraques o berenadors de la platja (dits xiringuitos), que foren sentenciats per obra i gràcia de la llei de costes i la necessitat d’obrir la ciutat a la mar a les albors dels Jocs Olímpics de 1992. Hi vam anar a dinar, de ben petits, amb els pares, i hi vam veure per primera vegada el gran Bernardo Cortés Maldonado, l’inimitable –i ho van intentar a bastament, escarnit fins al deliri– cantant i poeta, que amenitzà amb la guitarra els dinars de mitja ciutat, entre gra d’arròs i gra de sorra. Van créixer a partir dels quaranta, després d’una guerra que va tenir el port com a objectiu militar, i que no convidava a baixar a tocar ratlla. Eren establiments d’origen precari, de fusta repintada, amb noms com Can Pinxo, Can Costa – El Deporte, Costa Azul, Catalunya, Mar y Playa, Salmonete, l’Escamarlà, Aurora, Sol y Sombra, Casa Paulino, Rancho Grande, Miramar, La Gaviota, la Marina, Terramar i El Avión. O El Merendero de la Mari, que l’any 1988 va obrir a la platja de Sant Miquel la matriarca Maria Vellvé Costa, la Mari original, que ja havia vist passar la família del bar Esport dels anys vint fins a Can Costa. Tots atreien amb les paelles, les bullabesses, el peixet fregit o la sarsuela –cassola de festa major que ha anat de calabaixa, tot i ser reivindicada amb passió per Maria Nicolau a Cuina o barbàrie –pintors com Salvador Dalí o Antoni Tàpies, artistes com Lola Flores, Joan Manuel Serrat i Julio Iglesias, o protagonistes de la transició espanyola, com un Santiago Carrillo que, cofat amb la mítica perruca, es deixà retratar davant els berenadors. Però, sobretot, van ser els anònims barcelonins i els catalans vinguts d’arreu els qui van gaudir d’aquell entranyable esbarjo a l’hora d’anar a mar.

“Hi ha un abans i un després de l’oferta gastronòmica de Barcelona en relació amb els Jocs Olímpics. L’aparició del nou port esportiu davant la Vila Olímpica o la caiguda dels tinglados que tapiaven el port de Barcelona han originat la concentració més gran i més ràpida de restaurants de la història de la ciutat. Alguns són fills dels humils berenadors enderrocats per la piqueta olímpica al barri de pescadors de la Barceloneta.” Ho escrivia el bon connaisseur Manuel Vázquez Montalbán en un text sobre el menjar a la ciutat postolímpica. La filla i el gendre de na Mari, Maria Rosa i Jordi, ell també nascut al barri, fill d’estibador, han estat els darrers trenta anys al capdavant d’El Merendero, al qual ara s’han incorporat els seus fills, Jordi i Guillermo. Sense perdre les arrels, han anat confegint una carta on no falten els clàssics, com la closca diversa, els bunyols de bacallà o les croquetes, l’arròs –de marisc, negre, el típic del senyoret o bé el propi, anomenat del Nen–, o el rap a la Mari –un plat insòlit i pantagruèlic, que uneix el plat de rap amb una base de tomàquet i amb allioli per sobre amb la fideuada– amb novetats ben acceptades i apreses dels millors, com la paella de cua de bou i trompetes de la mort, els macarrons que els va ensenyar el gran Josep Maria Freixa, la Royal de Maracuià, apuntada als cursos d’estiu del Bulli, o els paquetets de crema, recepta de Mey Hofmann i que són una de les postres més preuades pels llaminers. Aquest és el secret per a –essent al centre del bullici turístic, que en algun cas va arribar a desbordar-se– aconseguir de tenir un 80% de client local, fidel i habitual. Amb això n’hi hauria d’haver prou per a començar a tornar a El Merendero de la Mari. Per a tornar a la Barceloneta.

Sempre m’ha semblat sorprenent –però també extraordinàriament significatiu– que, tenint com tenim una data tan clara i evident de quan va començar tot, de quan va començar la situació d’opressió nacional que vivim, en parlem tan poc. El 25 d’abril de 1707 és el moment exacte, el moment documentat, en què, per la força de les armes, va néixer aquesta construcció política artificial que avui fa servir el nom d’Espanya. Perquè a Almansa no va perdre un exèrcit i prou: va perdre tota una idea de país.

I cal dir-ho clarament, això: aquell 25 d’abril, els nostres territoris –concretament els tres estats catalans de l’època– no formaven part de cap “Espanya” tal com l’entenem ara, amb el significat que avui es dóna a aquest nom. Érem entitats polítiques sobiranes, amb institucions pròpies i sobirania acreditada, que simplement havíem pactat una unió dinàstica amb Castella –però no pas una fusió, ni una subordinació. Els regnes de València i Mallorques i el Principat de Catalunya teníem Generalitat i Corts, teníem moneda pròpia i exèrcit, teníem lleis pròpies i una concepció pactista del poder que era l’antítesi total de l’absolutisme borbònic. I és tot això que es va perdre als camps d’Almansa aquell dia. No pas per un acord entre iguals, ni per una reforma, ni per un procés democràtic, ni amb el diàleg, sinó per una ocupació militar en tota regla.

Aquesta és la veritat fundacional i incòmoda que el relat oficial espanyol ha maldat per amagar o desacreditar durant tres-cents anys: que l’estat que avui coneixem, l’Espanya aquesta que existeix avui, té l’origen concret en un acte de força brutal. En una conquesta militar. En una guerra. En una ocupació comparable i equiparable a tantes altres que hi ha hagut en el curs de la història i al món.

Per això després d’Almansa van arribar els decrets de Nova Planta i, doncs, la supressió total i absoluta de les nostres institucions, de les nostres lleis, de la nostra llengua i de la nostra administració. “Por justo derecho de conquista”, com escrivien ells mateixos sense cap mena de vergonya. Sense dissimular gens ni mica.

I és important que ens fixem avui en la impunitat amb què ells expliciten la violència com a font i origen del seu poder. El “dret de conquesta” era l’únic argument. El dret de conquesta i no pas el respecte a la voluntat popular, és l’únic argument. No hi havia cap altra justificació per a arrasar el nostre sistema institucional que el fet que ells havien guanyat la guerra i nosaltres l’havíem perduda.

D’aleshores ençà ja han passat més de tres segles. Però aquesta ferida original no s’ha tancat mai. S’ha mantingut oberta –i el fet és per si admirable– per la persistència del nostre poble, per la tossuderia amb què hem defensat això que som, per la continuació generació rere generació d’aquesta consciència popular que afirma, amb raó, que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança.

Per això –encara més després de la violència emprada per Espanya com a únic argument per a frenar el Primer d’Octubre– continua essent tan important parlar d’Almansa, explicar què hi va passar aquell dia i servar-ne viva la memòria. Perquè el 25 d’abril és, exactament, l’espill on es reflecteix amb claredat –sense cap possibilitat d’equívoc– la il·legitimitat de la presència espanyola en el nostre país.

 

PS1. L’episodi històric de la batalla d’Almansa és, malgrat tot, encara poc conegut. Per això us oferim avui aquest article que repassa històricament tot allò que hi va passar i el perquè de la derrota dels nostres exèrcits.

PS2. L’economista i professora de la Universitat de Tulsa Clara E. Mattei és l’autora del llibre The Capital Order, un volum que ha suscitat molt de debat i que ha estat reconegut com un dels millors texts d’economia d’aquests darrers anys. Mattei defensa que l’austeritat –el nom amb què es coneix la política de reducció deliberada de la despesa pública, especialment en períodes de dificultats econòmiques– és un projecte de classe i no una qüestió tècnica. Per saber-ne més, l’ha entrevistada Blai Avià: “A molts progressistes els agrada fer veure que pot haver-hi capitalisme sense austeritat”

PS3. Ahir va tornar La tertúlia proscrita, amb un debat molt sucós sobre les posicions i els gests de Salvador Illa al voltant de Sant Jordi, que tanta polèmica han aixecat. Podeu veure’n el vídeo.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals, en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem de ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

Durant anys, la persistència de l’austeritat ha desorientat molts analistes. Estudi rere estudi, s’ha demostrat que l’austeritat –el nom amb què es coneix la política de reducció deliberada de la despesa pública, especialment en períodes de dificultats econòmiques– rarament aconsegueix d’estimular el creixement econòmic; sovint, ni tan sols assoleix l’objectiu cabdal de reduir el deute públic.

Així, doncs, per què els governs d’arreu del món –grans i petits, desenvolupats i en via de desenvolupament– continuen encomanant-s’hi cada volta que els vents macroeconòmics se’ls giren en contra? Per a alguns, l’austeritat és una “idea zombi”, una mena de fe cega que els experts es neguen qüestionar; alguns altres l’han descrita com una forma molt subtil de bogeria col·lectiva. Com s’explica, per exemple, que algú com Andrew Cuomo, l’ex-governador de l’estat nord-americà de Nova York, decidís de retallar la despesa en sanitat durant els primers compassos de la pandèmia més greu en més d’un segle?

Per a Clara E. Mattei, professora d’economia i directora de la Universitat de Tulsa (Estats Units), totes aquestes preguntes tenen una mateixa resposta. A The Capital Order, publicat el 2022 i elegit com un dels millors llibres de l’any pel Financial Times (en espanyol, El orden del capital, de Capitán Swing), l’economista defensa que l’austeritat no és un projecte tècnic sinó de classe. Amb un estil directe i un registre historiogràfic excepcionalment ampli, ressegueix l’austeritat fins al punt d’origen: els programes de retallades de despesa pública adoptats al Regne Unit i Itàlia immediatament després de la Primera Guerra Mundial, un moment en què el moviment obrer semblava més a prop que mai de derrocar el sistema capitalista. I demostra que rere els objectius macroeconòmics amb què sovint s’associa l’austeritat –equilibrar els comptes públics, estabilitzar els preus– s’amaga un propòsit molt més polític: aïllar el capitalisme de la democràcia, tot neutralitzant les demandes populars per a bastir un ordre econòmic més just i reforçant la posició de les elits –la burgesia– a la cúspide de la piràmide econòmica.

—A la introducció, argumenteu que l’austeritat no és un remei contra les crisis econòmiques, en el sentit convencional del terme, sinó contra les “crisis del capitalisme”. Què voleu dir, quan parleu de “crisis del capitalisme”, i quina diferència hi ha entre una crisi econòmica i una “crisi del capitalisme”?
—La gran majoria d’economistes, incloent-hi els progressistes, troben naturals les relacions socials en què es basa l’economia capitalista: el fet que tu, com a treballador, hagis d’anar a la feina cada dia per a guanyar-te la vida, per exemple. És un error: qualsevol fenomen econòmic –tant en el capitalisme com en qualsevol altre sistema econòmic– és també un fenomen polític. El capitalisme és una invenció molt recent en la història de la humanitat, per molt que sovint no ho sembli. Quan parlo d’una crisi del capitalisme no em refereixo a una crisi en el sentit convencional del terme, com ara la crisi financera del 2008, sinó a una conjuntura social i política en què la gent comença a qüestionar-se –i organitzar-se políticament en contra– dels dos pilars bàsics del sistema econòmic capitalista: la propietat privada i el treball assalariat.

—Al llibre distingiu entre democràcia política i democràcia econòmica. A què us referiu? I, vist que la democràcia política i la democràcia econòmica són diferents, pot existir l’una sense l’altra?
—Una de les grans particularitats del capitalisme és que la coerció econòmica no és tan evident com en uns altres sistemes. En el feudalisme, per exemple, qualsevol serf era conscient de la seva explotació, perquè sempre hi havia present l’amenaça de la violència. En el capitalisme, aquesta explotació pren una forma molt més impersonal. La gent no va a treballar perquè algú –un senyor feudal, per exemple– l’hi obligui, sinó perquè necessita diners per a comprar tot allò que li cal per a viure: de l’habitatge al menjar. No tenim cap més opció que cercar feina, per molt que aquesta feina no ens satisfaci. Políticament, tots som lliures: tots som iguals davant la llei, tots tenim dret de vot. Però com a treballadors no tenim cap poder de decisió sobre què produïm o com fem servir el temps, sobre com es distribueixen els recursos econòmics en la societat: tot això els experts ja ho decideixen per nosaltres. Jo, evidentment, crec que sense aquesta democràcia econòmica no pot haver-hi democràcia política, però el sistema econòmic en què vivim –el capitalisme– amaga molt bé aquesta contradicció.

—Expliqueu que la Primera Guerra Mundial, tant a Itàlia com al Regne Unit, “exposà la naturalesa profundament política de l’economia capitalista” i “revelà a tothom que les prioritats econòmiques eren prioritats polítiques”. A què us referiu?
—Hi ha moments en què aquesta il·lusió d’impersonalitat es trenca i aquesta contradicció –entre els ideals de la democràcia en l’esfera política i la manca de democràcia en l’esfera econòmica– esdevé molt clara. És en aquests moments que la gent veu que els fonaments en què es basa el nostre sistema econòmic no són naturals ni immutables: que són contingents i que, com a tals, podem provar de canviar-los. La Primera Guerra Mundial fou, precisament, un d’aquests moments. Al Regne Unit, per exemple, el govern va centralitzar la producció en sectors com ara l’armament o l’agricultura per assegurar que les necessitats del país fossin cobertes: al començament del conflicte, molts empresaris van provar de reduir deliberadament la producció per a poder cobrar preus més alts. Això no tan sols va fer veure a milions de britànics que la producció es podia organitzar per un principi que no fos el benefici privat, sinó també que l’ordre econòmic de l’època era profundament polític: que l’explotació que hi havia a les fàbriques on treballaven no era impersonal o abstracta, sinó el resultat de decisions polítiques molt concretes executades per gent amb noms i cognoms. I és a partir d’aquest moment que els treballadors, tant al Regne Unit com a Itàlia, comencen a experimentar amb models alternatius basats en aquesta idea de la democràcia econòmica: que els treballadors poden prendre decisions, com a col·lectiu, sobre la producció i la distribució, que no s’han de resignar a ser espectadors passius de l’economia. Però tot això atemptava directament contra els fonaments del capitalisme, i és aquí on entrà en joc l’austeritat.

—La política econòmica, i en particular l’austeritat, sovint es presenta com una cosa neutral, fins i tot apolítica. No obstant això, argumenteu que l’austeritat és “l’acció més política de totes”.
—La idea de la neutralitat –la idea que l’austeritat és quelcom apolític, fins i tot natural– ha estat, històricament, una eina molt poderosa a l’hora de justificar i de fer complir polítiques que perjudiquen la majoria treballadora. Això ho veus molt clar si estudies la història de l’austeritat. Un govern, com pot justificar la decisió d’imposar un seguit de polítiques que redistribueixen els recursos de la majoria treballadora cap a la petita minoria que viu del capital? Una opció és fer veure que no hi ha més remei, que no té cap més opció que limitar-se a seguir allò que la ciència econòmica li diu. Però els efectes de l’austeritat no ho són gens, de neutrals.

—El llibre explora dos casos en què l’austeritat s’imposà, amb gran efectivitat, a l’Europa occidental d’entreguerres: el Regne Unit, una democràcia parlamentària forta, i Itàlia, una dictadura feixista. Com pot ser que dos sistemes polítics tan diferents –un de democràtic i un d’autocràtic– arribessin un diagnòstic tan sorprenentment semblant?
—Aquesta és la força de la comparació: que et fa qüestionar fins a quin punt són democràtiques, les democràcies parlamentàries liberals, quan parlem de política econòmica. Els casos del Regne Unit i Itàlia són diferents només en la forma: els britànics van apujar els interessos i van fer retallades per a subjugar el moviment obrer; Mussolini va prohibir els sindicats i va retallar els salaris dels treballadors pel decret. Però el fons és, en essència, idèntic: preservar l’ordre capitalista. Si analitzes amb detall el procés d’elaboració i aplicació de les polítiques econòmiques, costa de no arribar a la conclusió que la forma amb què es gestiona el sistema capitalista és molt poc democràtica, fins i tot en les grans democràcies.

—La complicitat entre els industrialistes italians i el règim de Mussolini és ben coneguda. Però el programa d’austeritat del dictador també va comptar amb el suport entusiasta de veus liberals i institucions de tot el món, de Winston Churchill a JP Morgan, per no parlar de les principals figures de la disciplina de l’economia.
—Quan el que hi ha en joc és l’estabilitat del capitalisme, els liberals no tenen cap mirament a donar suport a mesures i règims altament repressius –incloent-hi, si cal, dictadures sense escrúpols a l’hora de torturar i assassinar rivals polítics. El llibre examina un moment històric en què les classes dirigents, tant al Regne Unit com Itàlia, van veure que l’única manera de contenir les reclamacions polítiques d’una població extremadament radicalitzada era la repressió, política i econòmica. És en aquesta mena de punts d’inflexió històrics que la pretensió que el capitalisme i la democràcia són compatibles es trenca de cop i volta, i els portaveus del sistema liberal es troben obligats a revelar la veritable cara del sistema. Molts dels experts i dirigents liberals que apareixen en el llibre coincideixen a assenyalar que els crims del règim de Mussolini, per desagradables que poguessin resultar, eren l’únic camí possible per a estabilitzar l’economia italiana: que no hi havia res més a fer. Aquesta és la força d’estudiar la història: veure com la veritable naturalesa del nostre sistema econòmic es reflecteix en les accions dels individus i els col·lectius.

—El llibre explora a fons el biaix classista dels experts que aplicaren els primers programes d’austeritat, tant al Regne Unit com a Itàlia. Què voleu dir, quan afirmeu que l’austeritat és classista?
—Els models econòmics desenvolupats a començament del segle XX pels experts que apareixen al llibre són extremadament tècnics i matemàtics, cosa que sovint fa que sigui fàcil d’oblidar les pressuposicions en què es basen. Però aquests experts –precursors de l’economia neoclàssica, el corrent que continua essent hegemònic en la disciplina de l’economia– eren extremadament explícits en les seves pressuposicions. En els seus models, l’únic agent econòmic que importa és el capitalista, que és l’únic capaç d’invertir i estalviar: els treballadors no compten gens, tal com ells mateixos afirmaven obertament. El motor de l’activitat econòmica són els capitalistes, que són els qui inverteixen i contracten treballadors, no pas els treballadors, que són els qui produeixen. D’aquí es deriva tot una arquitectura moral molt concreta: el capitalista és moralment virtuós perquè és capaç d’estalviar –de contenir-se– i d’invertir els diners a mitjà o llarg termini, en compte de gastar-los tots immediatament. Els treballadors, en canvi, només cerquen el plaer immediat i, per tant, gasten tot allò que guanyen en indulgències, com ara vi o tabac. La idea que hi ha rere totes aquestes pressuposicions és que la jerarquia de les nostres societats té una base moral: que els qui són a dalt de tot mereixen de ser-hi, i els que són a baix de tot, també. No hi ha classes: només hi ha individus millors i pitjors, i una economia que funciona de la mateixa manera per a tothom. Per això el llenguatge que els experts del llibre fan servir per a parlar dels treballadors és tan moralista. Però, si hi penses una mica, totes aquestes pressuposicions són força absurdes. Un exemple: és molt difícil d’estalviar o invertir si ets un treballador que cobra un sou molt baix amb què amb prou feines es pot mantenir.

—De fet, el missatge central del llibre és que l’austeritat no és un projecte tècnic sinó de classe, dissenyat específicament per mantenir el sistema capitalista.
—Una de les coses que provo d’explicar al llibre és que l’austeritat és un seguit ampli de polítiques unides per un mateix objectiu: debilitar el poder col·lectiu dels treballadors en benefici dels empresaris. Es divideix en tres grans blocs: l’austeritat fiscal, l’austeritat monetària i l’austeritat industrial. L’austeritat fiscal és la forma d’austeritat que tots coneixem: retallades de despesa social, rebaixes d’imposts als rics i augments d’imposts als treballadors, etcètera. L’austeritat fiscal sol anar acompanyada de l’austeritat monetària, l’encariment dels tipus d’interès (el preu dels diners). L’austeritat monetària no tan sols afebleix el poder dels treballadors, atès que refreda l’economia i fa créixer la desocupació, sinó que també beneficia els grans creditors, atès que l’augment dels tipus d’interès augmenta la rendibilitat de concedir crèdits, i els industrialistes, atès que rebaixa els costs laborals (és a dir, dels salaris dels treballadors). Finalment, tenim, també, l’austeritat industrial, que inclou mesures com ara la privatització d’empreses públiques o bé la desregulació laboral, que facilita que els salaris baixin.

—El lliure mercat sovint es presenta com l’estat natural de l’economia, lliure de les distorsions de l’estat. Vós, tanmateix, argumenteu que per a defensar el lliure mercat, calgué “acció coercitiva directa” per part de l’estat.
—El terme “lliure mercat” ja és, en si mateix, un concepte completament ideològic. Ni tan sols té sentit: un mercat capitalista –qualsevol– requereix la intervenció activa de les institucions polítiques per a protegir-lo i mantenir-lo. El nostre sistema econòmic no en té res, d’espontani: ha de ser mantingut per la força constantment, amb polítiques violentes d’austeritat que priven constantment la població dels seus drets. Dir que l’austeritat implica la retirada de l’estat de l’economia és absurd, ras i curt. L’objectiu fonamental de l’austeritat és, precisament, fer allò que els mercats no poden fer per si mateixos: aturar l’avenç d’opcions polítiques que defensin un sistema econòmic diferent de l’actual.

—Hi ha una certa tendència, especialment en l’esquerra, a presentar el neoliberalisme com a font de tots els mals del capitalisme. Tanmateix, argumenteu que l’austeritat és un invent molt anterior al neoliberalisme, que és “un pilar del capitalisme modern”.
—A molts economistes progressistes els agrada fer veure que pot haver-hi capitalisme sense austeritat: que és possible un capitalisme més humà, que el problema de tot plegat és el neoliberalisme. L’estudi de la història de l’austeritat, de començament del segle XX fins ara, deixa molt clar que l’austeritat és fonamental per al funcionament correcte del capitalisme. Aquí, als Estats Units, per exemple, es parla molt de l’anomenada era daurada del capitalisme, als anys cinquanta i seixanta. Però si realment estudies aquell període amb detall, veus que els conflictes socioeconòmics i l’impuls a l’austeritat de la nostra època eren tan vigents com avui.

—Les pàgines finals del llibre citen el famós assaig Aspectes polítics de l’ocupació plena, en què l’economista polonès Michal Kalecki argumentà que la desocupació, en quantitats justes, és fonamental per al funcionament correcte del capitalisme. Pot existir el capitalisme sense austeritat?
—Qualsevol problema econòmic és, en essència, un problema polític. Les contradiccions d’un sistema econòmic no es poden resoldre simplement amb petits ajusts tècnics. A l’assaig, Kalecki explica que l’ocupació plena –una economia sense desocupació– és inviable en el sistema capitalista, perquè donaria massa poder de negociació als treballadors i els apoderaria per a reclamar i lluitar per sistemes econòmics alternatius. Amb tot això vull dir que l’única forma de preservar un sistema basat en l’explotació és preservar aquesta explotació, assegurar-se que els explotats continuïn essent explotats. De manera que sí, crec que el capitalisme no pot existir sense austeritat d’alguna mena. Fins i tot en moments de més igualtat social, la redistribució econòmica sol topar ràpidament amb obstacles polítics de tota mena: si la gent pogués viure sense haver d’anar a treballar, deixaria d’anar-hi. Això, evidentment, és incompatible amb el capitalisme.

—Com la Primera Guerra Mundial, l’esclat de la pandèmia desafià les convencions econòmiques que durant dècades s’havien presentat com a naturals, i evidencià la importància de la intervenció de l’estat en el funcionament del capitalisme. Hi veieu cap paral·lelisme entre la trajectòria econòmica de la postguerra i la dels anys post-covid?
—Sens dubte, sí. Una de les grans lliçons de la pandèmia és que no pots donar mai per descomptat el funcionament del sistema econòmic. Fins i tot als Estats Units, on l’austeritat ha prevalgut durant més de mig segle i el moviment obrer és extremadament feble, la gent s’aferra a qualsevol oportunitat que se li presenti per a imaginar un sistema econòmic alternatiu. El 2022, més de 50 milions de treballadors dels Estats Units –un 30% del total– van deixar la feina espontàniament. La gran majoria d’aquests treballadors ni tan sols eren membres de sindicats: eren, senzillament, gent que deixà la feina a títol individual perquè, després de la covid, decidí que n’estava tipa. Totes aquestes dimissions van fer augmentar el poder dels treballadors: els sous van pujar considerablement, els sindicats van aconseguir victòries importants. I què va passar, aleshores? Doncs que l’austeritat, tant monetària com fiscal, tornà a l’ordre del dia. Biden, per exemple, es negà a prorrogar les exempcions fiscals per a pares, ampliades durant la pandèmia, que havien fet que, l’any 2021, la pobresa infantil caigués al nivell més baix de la història dels Estats Units: en tan sols dotze mesos, l’índex de pobresa infantil es multiplicà gairebé per tres, tot i que la política d’exempcions fiscals havia estat, objectivament, un èxit.

—D’ençà que arribà a la Casa Blanca, Trump ha impulsat un programa de retallades extremadament agressiu, tot i que aquests darrers anys els Estats Units ha crescut considerablement més que no la resta d’economies avançades. Hi veieu cap vincle entre el cas de Trump i el dels experts econòmics que van imposar l’austeritat al Regne Unit i Itàlia, ara fa un segle?
—Precisament per això dic que estudiar tendències estructurals pot ajudar a entendre decisions que, a priori, poden semblar individuals i aïllades. Trump no és cap excepció: simplement ha portat a l’extrem una estratègia política –l’austeritat– que fa temps que s’aplica a tot el món. Ni tan sols ha entonat l’excusa típica de mantenir la prudència fiscal: el seu missatge és que bombin els pobres i els treballadors; que cal fer costat a les elits. És un d’aquests moments en què es revela fins a quin punt és polític el nostre sistema econòmic. I no és pas cosa dels Estats Units i prou. A Europa, la situació és molt semblant: les normes de deute han limitat dramàticament la inversió en educació o sanitat durant anys, però ara que toca invertir en producció militar podem suspendre-les sense que passi res. Per a invertir en escoles o hospitals no hi ha diners; per a invertir en armes, sí. Invertim en allò que genera beneficis, no en allò que ens cal. A això em refereixo quan dic que l’austeritat és política, que no té res de natural. Espero que la gent se n’adoni.

L’Àngela viu a la porta 2 del número 101 de l’avinguda del Primat Reig del barri de Benimaclet de València d’ençà del 2016, i és l’única veïna que encara roman en aquesta finca de quinze habitatges, que temps enrere eren de protecció oficial. Ara, en lloc de veïns, té portes tapiades. Ja fa gairebé dos anys que els residents van començar a rebre burofaxos en què se’ls comunicava que, una volta acabats els contractes de lloguer, havien de deixar els pisos. Així, i com un degoteig constant, la finca va anar perdent tota la vida que l’habitava. Amb l’excusa d’evitar ocupacions, l’empresa propietària de l’edifici, Sparus Aurata S.L. –que té una gran quantitat de finques per tota la ciutat–, va paredar les portes dels pisos que es buidaven. I això va ser una manera de pressionar la gent que encara hi vivia perquè se n’anàs.

“Al principi, quan començaren a tapiar les portes i tapiaren la del meu veí de la porta 1, m’agafava pena i plorava perquè em recordava el cementiri. Però després t’hi acostumes”, diu l’Àngela, amb una mescla de resignació i normalitat. Fins fa dues setmanes, a part d’ella, encara hi residia una altra família, que, gràcies a les negociacions del Sindicat d’Habitatge de València amb la propietat, ha estat reallotjada en un altre pis de la mateixa empresa. No obstant això, les negociacions per a reubicar l’Àngela s’han estancat, perquè el pis que li havien ofert no s’ajusta a les seues necessitats.

El contracte de l’Àngela va acabar el 9 de febrer de 2024, però ella havia estat vuit mesos de baixa a causa d’un accident, i la seua economia no li permetia de pagar-se un lloguer en un altre lloc. Tenia el muscle trencat, una hèrnia discal, un lipoma a l’esquena i tot l’estrès que patia per la casa va fer empitjorar la seua situació. Havia tornat a treballar per mirar de tirar endavant, però la dona que cuidava no es podia valer per si mateixa, i la força que havia de fer per a moure-la va fer-li mal a les lumbars, i va empitjorar els danys que ja tenia de l’accident. Llavors, va agafar una altra baixa el gener d’aquell any. Ara ja fa més d’un any que no pot treballar perquè no millora, i cobra únicament 700 euros el mes.

Les portes tapiades al 101 de l’avinguda del Primat Reig de València (fotografia: Laura Escartí). La negociació, estancada

Mentre tenia el contracte de lloguer en vigor, pagava 380 euros, tot i que el cost sempre era més alt per les despeses de la finca que la propietat feia pagar als inquilins. Un preu que podia pagar gràcies als ajuts al lloguer. D’ençà que se li acabà el contracte, els propietaris li envien cada mes una carta on li reclamen 800 euros mensuals com a indemnització, però l’oficina d’habitatge de l’Ajuntament de València li ha dit que no es preocupe, que això no figura en cap clàusula del contracte. “Et poden demanar que vages a sa casa a netejar la sala d’estar, però no té cap mena de base legal. És per pressionar, principalment”, explica Esteban Arellano, representant del Sindicat d’Habitatge de València. “D’on trac jo 800 euros? D’on trac jo diners per a pagar això? I tampoc puc eixir de casa, perquè, on vaig?”, es demana l’Àngela.

El drama dels desnonaments: “És un assetjament continu, és com tenir un càncer”

Ara el pis on volen reubicar-la, de seixanta metres quadrats, li costaria 500 euros, més les despeses. Un cost que no pot assumir. Com que s’ha negat a acceptar aquesta opció, explica que els propietaris han aturat la negociació. “Quan els vaig dir que no em podia ficar en eixe pis, em van dir que el tren s’havia d’agafar quan passava, i que ja no havíem de parlar de res. Ells ja han complit, supose que diran que em van oferir un habitatge i que jo el vaig rebutjar. No, jo vull un habitatge on estiga còmoda, on puga viure i puga tenir les coses, puga cuinar, puga tindre la roba en un armari, no tindre-la en bosses o maletes sota el llit o en el corredor”, diu l’Àngela.

Atesa la impossibilitat de trobar un pis, va començar a cercar directament habitacions, però també li demanaven entre 400 euros i 500. I tampoc l’admetien perquè té seixanta-cinc anys i el perfil que cerquen per a llogar habitacions és més aviat d’estudiants o de gent treballadora jove. A més a més, l’Àngela té un informe de vulnerabilitat a causa de la seua situació, que ha estat reconegut pel jutge. Tot i això, ja li han fixat la data de desnonament per al 25 de setembre, però no sap què passarà. “Ni jo, ni la meua veïna, ni crec que ningú, hem volgut aquesta guerra. Ells negocien amb les vides de les persones necessitades, perquè ací, en aquests habitatges, no s’hi fiquen, ells. En aquests habitatges, s’hi fica la gent que no té diners i que no pot comprar”, lamenta.

La situació ha arribat a ser desesperant per a ella. “Va arribar un punt que estava tan estressada i tan malament, que vaig dir ‘s’ha acabat, no puc fer més del que faig’. No trobe una habitació on anar, ja no perquè siguen cares, sinó perquè no m’admeten, ningú em lloga una habitació, i tampoc no puc llogar un pis. Llavors, em quedaré ací i alguna cosa hauran de fer amb mi. Quan el jutge diga que me’n vaja, què faré? On aniré? Vaig arribar a pensar que, quan diguen que me n’he d’anar, baixaré les coses a la vorera i em quedaré allí, perquè no tinc enlloc on anar”, diu.

Gairebé dos anys convivint amb una trentena de pisos turístics al Bloc Tarragona: “És inacabable el que patim”

Què faran amb l’edifici?

La situació del 101 de Primat Reig es repeteix també a l’edifici del costat, el 103, on encara queden dues famílies en situació vulnerable. Ni el sindicat ni els veïns tenen clar què vol fer Sparus Aurata amb les dues finques. “Ells han dit que els reformaran per arreglar les cases. Però els rumors van des d’una residència d’estudiants fins a un hotel. No ho sabem”, diu Arellano. Fins i tot, han sentit que volen fer dues altures més. “En tot cas, és clar que el seu objectiu és explotar-les de manera bèstia i deixar la gent treballadora al carrer. No pensen ni en mi ni en la meua veïna”, lamenta l’Àngela.

Ara que la negociació s’ha aturat, l’Àngela desconfia de les intencions de la propietat i se sent amb ànims de continuar lluitant per un habitatge digne amb el suport del Sindicat d’Habitatge. D’ençà que s’hi ha afegit, ha participat activament en la campanya fent pancartes i cartells, i assistint a les assemblees. Abans de tot aquest procés, alguns veïns ja feia quaranta anys que hi vivien, i quan l’Àngela va arribar-hi, pensava que s’hi quedaria per sempre. Ara, si no troba cap més opció, haurà d’anar-se’n a la seua terra natal, Ciudad Real, i deixar ací la mare –que viu en una residència–, i els seus fills, que treballen a València. “Si no fóra pel sindicat… Em vaig desmoralitzar molt. M’he adonat que és una lluita per tu mateix, i perquè no vull que els meus fills passen pel que he passat jo”, clou, amb tota la força que els falta als envans de les portes tapiades.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots, frases fetes i refranys relacionats amb els ocells, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 8 de maig, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (de mots, frases fetes i refranys sobre ocells)

Els noms dels ocells són un aspecte del cabal lèxic català riquíssim. Per a comprovar-ho, n’hi ha prou de tenir en compte dues xifres: als Països Catalans es calcula que hi ha 387 espècies d’ocells, però tenen 6.816 noms. Això vol dir que hi ha molts noms populars escampats per ací i per allà, espècies anomenades de moltes maneres diferents. I la relació entre l’ornitologia i la llengua no s’acaba pas en aquesta quantitat tan gran de sinònims o de variants dialectals, sinó que, a més, trobem moltíssimes comparances, frases fetes, refranys, jocs de paraules… que tenen a veure amb els ocells. Si hi afegim els noms i els verbs que indiquen el crit de cada ocell, acabarem de completar aquest tresor, que sembla inacabable i que ha omplert pàgines i pàgines d’estudiosos, filòlegs i també poetes.

Els noms dels ocells: un tresor de la llengua popular 

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Els que hem anat a raure a un altre país sabem que la integració no comença per la nació, sinó per la via municipal –jo em vaig convertir en un ciutadà de Trondheim molt abans d’entrar de ple en la societat noruega. Ara que el meu procés nòrdic ha quedat més o menys completat he pogut connectar una altra vegada amb la meva Girona natal, i recuperar els costums i les amistats de jove. Aquest mes hi vaig portar un grup d’alumnes, que evidentment van quedar meravellats per l’arquitectura i tot l’ambient, i sempre és un orgull mostrar-los la catedral o explicar-los la història de Sant Narcís. Ara bé, les conclusions que trec de l’estat de la ciutat són més ambivalents, i permeteu-me que comparteixi amb vosaltres les notes que he escrit aquestes setmanes de primavera.

El millor és, sens dubte, que Girona manté una gran vitalitat cultural i comercial. A molts racons del continent les ciutats mitjanes estan patint una forta decadència, devorades per unes metròpolis que concentren tot el poder, però per sort el model socioeconòmic català –aquest model que el PSOE vol anorrear a mitjà termini– encara ens permet de tenir una xarxa urbana vigorosa. No sé quina part de l’economia local se sosté amb les pensions dels setantins i els sous dels funcionaris, però de moment és un goig veure les botigues plenes i la gent fent el cafè a la tarda. I tot i que tenim Barcelona a quaranta minuts en tren, els equipaments culturals ofereixen una programació fantàstica. La gran amenaça és el preu de l’habitatge, que expulsa els joves a qui la família no pot cedir un pis.

Un altre detall que m’entusiasma de la Girona contemporània és l’èxit del projecte de renaturalització. Si fa dècades l’Onyar només contenia peixos al·lòctons i algunes gavines, ara hi podem veure esplugabous, corbs marins, bernats pescaires, i sembla que ja hi ha arribat la llúdriga. També és magnífic el nou model de jardineria més silvestre, pensat per als insectes pol·linitzadors, i que ens deixa una explosió de flors. Sé que molts gironins arrufen el nas quan ho veuen, però el futur va cap aquí. 

Per altra banda, em sembla força evident que tenim una ciutat pensada per als 75.000 habitants de fa un quart de segle, però ara la població ja supera els 107.000. Aquest creixement extraordinari s’ha produït en una època en què els ajuntaments han tingut menys capacitat de construir les infrastructures necessàries, o desenvolupar els serveis fins als nivells adequats, i això es nota en el trànsit, les línies d’autobús o les oficines municipals. El Barri Vell ja s’havia gentrificat quan Aznar va obrir les portes a la immigració, i per tant han estat els barris perifèrics els que s’han transformat de dalt a baix; la convivència és inestable i ja veurem cap a on ens durà.

Lligat amb això hi ha el gran augment de persones sense llar, i fa temps que la Sopa, el lloc principal d’atenció, està desbordada. L’any passat la Creu Roja en va atendre 335 a Girona ciutat, un 30% més que l’any anterior. És força sorprenent visitar la muralla i trobar un campament en una de les torres, o veure com les entrades arrecerades de les velles oficines bancàries ara són plenes de matalassos i mantes. Com passa sovint, la responsabilitat d’aquest fet la tenen administracions superiors, que descarreguen tot el cost social i econòmic en els ajuntaments.

Una altra evidència si visiteu Girona aquests dies és que hi ha molta brutícia. Això és en part resultat de la implantació del nou sistema de recollida de residus, que va signar l’anterior govern i de moment no funciona bé. A més, hi ha ciutadans que creuen adequat llançar mobles a la via pública, fins i tot pisos sencers, i buidar les escombraries allà on els sembla. Davant d’això, l’única sortida és combatre aquestes actituds, i espero que la corporació municipal no tingui la temptació d’afluixar: hi ha molta gent en un espai molt reduït, i una minoria poc cívica pot destruir el paisatge i la convivència en poc temps. Això els superbatlles dels vuitanta i noranta ho sabien fer bé.

Pel que fa al Barri Vell, la sensació és que s’ha aturat al caire del precipici. Semblava inevitable que es convertís en un parc temàtic per a turistes, però el procés s’ha frenat i encara forma part de la vida dels autòctons. S’han pres mesures adequades, com allunyar els aparcaments d’autobusos i obligar a retolar en català. La pregunta que ens hem de fer és com revertir el model, perquè n’hi hauria prou amb un canvi de color polític per tornar a tenir una explosió de pisos turístics, locals de bicicletes i restaurants que ofereixen el brunch.

I per acabar, he de mencionar el gran projecte de futur de l’àrea urbana, el nou hospital Josep Trueta i el campus de salut. Després d’anys encallat per la insistència de l’anterior govern de construir-lo en un lloc absurd, fa poc el tripartit municipal va aprovar-ne el planejament urbanístic allà on té més sentit: a cavall de Girona i Salt, unit a l’hospital de Santa Caterina. El PSC s’ha aferrat a l’afectació d’un petit parc (en una zona amb molts espais oberts) per a oposar-se al pla per motius electorals, però si això endarrereix les obres la jugada serà imperdonable.

A Girona de moment encara s’hi està prou bé, sobretot si ets propietari. També és possible de viure-hi en català, sempre que et moguis en ambients com més va més segregats. Per desgràcia, un moment de fortes necessitats i tensions socials, per l’explosió demogràfica, coincideix amb l’època de menys poder i influència dels ajuntaments, esclafats per un estat espanyol que els imposa severíssimes obligacions burocràtiques i una economia ruïnosa. Sí, a Girona s’hi viu prou bé, però la sensació és que un dia tot es pot trencar.

Dimarts vinent, 29 d’abril, quan farà sis mesos de la gota freda que va causar 228 morts i danys materials milionaris al País Valencià, entitats socials, sindicals i veïnals es concentraran a València per denunciar la gestió de la catàstrofe del govern de Carlos Mazón.

Es concentraran davant el Pont de l’Assut de l’Or, just davant el Museu de les Arts i les Ciències, on es farà el congrés del Partit Popular Europeu (PPE), amb la participació del dirigent espanyol Alberto Núñez Feijóo i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Els convocants —associacions de víctimes de la gota freda, comitès locals d’emergència i reconstrucció de les zones afectades, sindicats i moviments socials— denuncien la “negligència política del govern de la Generalitat Valenciana” i la “complicitat” dels dirigents europeus que l’avalen. En un comunicat, exigeixen la dimissió immediata de Mazón i de tot el seu Consell.

La jutgessa de la gota freda desmunta la defensa d’Argüeso i n’assenyala la ignorància amb les alertes hídriques

Durant l’acte, també es presentarà públicament l’Acord Social Valencià, una proposta col·lectiva sorgida “davant la deixadesa institucional i la manca de polítiques públiques de reconstrucció i reparació”, i com a resposta “a la crisi climàtica i social que s’evidencia amb cada episodi de gota freda”.

Els comitès denuncien que, mentre el president Mazón continuï en el poder, “no hi haurà reparació, ni justícia, ni reconstrucció” i que la seva permanència revictimitza les famílies de les víctimes i els sectors socials més afectats. Adverteixen que si es mantenen les mateixes polítiques, els efectes d’episodis com la gota freda podrien estendre’s a altres territoris del país.

L’Acord Social Valencià es presenta com una eina de dignitat, de lluita i d’esperança que vol aglutinar la societat valenciana al marge dels partits polítics. “Aquest procés no acaba amb una declaració: la desobediència civil i la vaga general esdevenen instruments legítims per a defensar drets fonamentals com l’habitatge, l’educació, la sanitat o la cura del territori”, afirmen.

Tema: mirall - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El director general d’Indústria de la Generalitat de Catalunya, Oriol Alcoba, ha dimitit, segons que ha avançat El Economista i ha confirmat VilaWeb.

Fonts del Departament d’Empresa i Treball expliquen a VilaWeb que Alcoba plega per motius personals i professionals. Segons Empresa, es reincorporarà a ESADE per dirigir-hi un projecte de futur de deu anys: havia de prendre la decisió ara i això no li ha permès d’esgotar la legislatura. El Departament desmenteix que la sortida hagi estat motivada per cap mena de malestar.

El nou director general serà Xavier Roca, que d’ençà de l’any 2018 és delegat rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a Terrassa, segons que ha publicat Expansión i ha pogut confirmar VilaWeb.

Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1974, Roca és doctor enginyer industrial per la UPC des del 2005 i professor a la UPC Terrassa des del 1999. Abans d’assumir la responsabilitat de la direcció de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), Roca va desenvolupar la tasca de sotsdirector cap d’estudis del 2011 al 2015, i va ser delegat del rector de l’Àrea Acadèmica de l’ESEIAAT durant el procés de fusió de les dues escoles d’enginyeria de la UPC a Terrassa. També va coordinar el màster universitari en Enginyeria Industrial i el màster universitari en Enginyeria Aeronàutica.

Xavier Roca, en una imatge d’arxiu (fotografia: UPC).

Una quarantena de pobres, transsexuals, immigrants, sense-sostre i presos seran les darreres persones d’acomiadar el papa Francesc abans de l’enterrament del fèretre, aquest dissabte, 26 d’abril. Seran presents a les escales d’accés a la basílica papal de Santa Maria la Major, a Roma, el lloc elegit pel pontífex per a ser enterrat, fora del Vaticà i sense ornaments, amb tan sols una inscripció al sepulcre: “Franciscus”.

Aquest gest, segons que ha informat el Vaticà, vol destacar la relació profunda que Francesc mantenia amb els més desfavorits, a qui sempre considerà centrals en el seu ministeri. “Els pobres tenen un lloc especial en el cor de Déu. També en el cor i el magisteri del Sant Pare, que va escollir el nom de Francesc per no oblidar-los mai”, diu el comunicat de la Santa Seu.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els curiosos dos estats del papa

Els quaranta acompanyants tindran una rosa blanca a la mà. Seran al peu de l’escalinata en el moment final abans que el fèretre sigui traslladat al sepulcre, situat entre la capella Paulina (la de la Salus Populi Romani) i la capella Sforza. Entre aquests acompanyants hi haurà una representació de diverses realitats de vulnerabilitat: presos i ex-presos, famílies pobres, migrants, sense sostre i una petita comunitat de persones transgènere que han estat acollides i acompanyades per una congregació de monges i per Càritas Diocesana de Roma.

Una d’aquestes persones, explica Benoni Ambarus, secretari de la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Italiana i delegat per a la caritat, acabava de signar el primer contracte de feina amb l’ajuda de Càritas. “Estava emocionadíssima”, diu. I afegeix: “Hi ha moltes històries boniques entre aquestes quaranta persones. Quasi tots han pogut conèixer Francesc alguna vegada. Per a molts, ha estat com un pare.”

La decisió de permetre’ls d’acompanyar el papa els últims instants va néixer d’un intercanvi entre Ambarus i el mestre de les celebracions litúrgiques pontifícies, monsenyor Diego Ravelli. “Volíem trobar la manera de donar valor a la presència dels pobres també en els funerals”, explica Ambarus. I diu que, al final, van optar per una representació plural de les persones més oblidades de la societat.

Ambarus, que va ser al costat del papa Francesc el 26 de desembre en una de les imatges més simbòliques del seu pontificat –l’obertura de la Porta Santa a la presó de Rebibbia–, es declara commogut: “És una decisió preciosa. El Sant Pare és rebut per la mare que tant va estimar i pels seus fills estimats, que l’acompanyen en els últims passos.”

Les qüestions delicades als Països Catalans que la mort del papa Francesc deixa sense resoldre

Quatre persones han hagut de ser hospitalitzades aquesta tarda després d’haver resultat ferides amb lesions de caràcter menys greu per un incendi que s’ha produït en un bloc de pisos de Gavà.

Segons els Bombers, que ja han controlat les flames, el foc hauria afectat la planta baixa i el primer pis de l’edifici, situat al carrer de la Pau.

El cos ha enviat nou dotacions a la zona, que un cop apagat l’incendi han ventilat i revisat els pisos i el calaix de l’escala. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que ha activat sis ambulàncies, ha dut dos dels ferits a l’Hospital de Viladecans i els altres dos a l’Hospital Moisès Broggi.

Informació preliminar:

Per aquest incendi d'un habitatge a #Gavà, fins el moment, el SEM ha atès i traslladat posteriorment a 4 afectats en estat menys greu:
– 2 a l'Hospital de Viladecans
– 2 a l'Hospital Moisès Broggi
El SEM ha activat 6 unitats terrestres.@bomberscat https://t.co/4pNCEUoiYm

— SEM. Generalitat (@semgencat) April 24, 2025

La jutgessa d’instrucció 18 de Barcelona, Carmen García, ha arxivat la causa contra dos afeccionats del FC Barcelona investigats pels insults racistes proferits contra el futbolista del Reial Madrid Vinícius Jr. durant el partit jugat a Montjuïc l’octubre del 2023. Així i tot, ha remès el cas a l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació.

Segons que han informat fonts jurídiques a l’agència EFE, la magistrada ha coincidit amb el criteri de la fiscalia i ha conclòs que els fets no constitueixen un delicte d’incitació a l’odi. Considera que els insults no van tenir conseqüències i que, a més, el jugador ni tan sols els va sentir.

La causa es va obrir arran d’un atestat dels Mossos d’Esquadra que recollia càntics i insults de caràcter racista dirigits contra Vinícius Jr. en el partit entre el Barça i el Reial Madrid al Lluís Companys. Tot i la decisió de la jutgessa, tant el futbolista com el Reial Madrid, que exercien l’acusació, així com la lliga espanyola, han recorregut contra l’arxivament davant l’Audiència de Barcelona.

a carrèc de Santi Rovira.  Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Un individu ha estat detingut aquest migdia després d’haver disparat contra un camió a la sortida del túnel del Coll de Lilla, a la A-27, dins el terme de Montblanc (Conca de Barberà). El sospitós ha fugit en vehicle fins a Molins de Rei (Baix Llobregat), on finalment ha estat interceptat pels Mossos d’Esquadra gràcies a l’activació d’un dispositiu gàbia.

L’avís l’ha donat un agent dels Mossos que era fora de servei i que ha presenciat el tiroteig cap a tres quarts de dues. Tot seguit, els comandaments de la regió policíaca de Tarragona han activat el protocol d’intercepció i s’han coordinat amb els efectius de la regió Metropolitana Sud, ja que el vehicle del sospitós es dirigia cap a aquesta zona.

El dispositiu ha mobilitzat patrulles de seguretat ciutadana, unitats de trànsit, un helicòpter, efectius de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) i membres de la divisió canina. Finalment, s’ha pogut aturar el vehicle a Molins de Rei, i s’ha detingut el conductor, que viatjava sol.

En paral·lel, s’ha aturat un segon vehicle amb un ocupant que podria estar relacionat amb els fets. Els Mossos investiguen ara quin grau d’implicació té en el tiroteig. Tant el camioner com el camió han resultat il·lesos.

Un incendi al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València aquesta tarda ha obligat a evacuar els interns per precaució. Dos agents de la policia espanyola han estat atesos per inhalació de fum, segons que han informat fonts policíaques a l’agència Efe.

El foc s’ha originat a les 15.20 i ha afectat una zona de les instal·lacions que, arran dels fets, ha quedat inhabilitada. Els interns han estat traslladats al pati, a l’aire lliure, i, segons que han avançat les mateixes fonts, seran reubicats en una àrea diferent de la sinistrada.

La policia científica espanyola ha anunciat que investigarà les causes de l’incendi tan bon punt els bombers confirmin que es pot accedir amb seguretat a la zona afectada.