El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat una acció militar “decisiva i contundent” contra la insurrecció huti del Iemen, en resposta als atacs contra vaixells militars i comercials a la mar Roja.

A més, ha advertit a l’Iran que deixi de donar suport a aquestes milícies rebels. “El vostre suport als terroristes hutis ha d’acabar immediatament”, ha escrit, abans d’exigir al govern iranià que deixi d’amenaçar al poble nord-americà, al seu president, i a les rutes marítimes mundials.

“Avui he ordenat a les forces armades dels Estats Units que emprenguin una acció militar decisiva i contundent contra els terroristes hutis al Iemen, que han fet una campanya implacable de pirateria, violència i terrorisme contra bucs, aeronaus i drons nord-americans i de més països”, ha anunciat al seu compte de la plataforma Truth Social. “Utilitzarem una força letal aclaparant fins a aconseguir el nostre objectiu”, ha afegit.

“Els hutis han blocat el transport marítim en una de les vies fluvials més importants del món, tot paralitzant grans franges del comerç global i atacant el principi fonamental de la llibertat de navegació, del qual depèn el comerç internacional. A tots els terroristes hutis: el vostre temps s’ha esgotat i heu d’aturar els atacs ara mateix, o en cas contrari plourà l’infern sobre vosaltres com mai no haureu vist”, ha advertit Trump.

Fonts locals iemenites han confirmat a la cadena Al-Arabiya que s’han registrat cinc explosions pel cap baix a la capital del país, Sanà, sota control del moviment insurgent d’ençà de fa més d’una dècada. Els bombardaments han destruït una base dels hutis al barri d’Al-Jarf i també a la rodalia de l’aeroport, al nord de la capital.

Minuts abans que Trump anunciés el començament de l’operació, fonts de seguretat nord-americanes han avançat a The New York Times que els bombardaments aniran dirigits contra desenes d’objectius hutis i que l’ofensiva pot durar uns quants dies.

La Comissió de la Veritat d’ERC, presidida per Joan Tardà, ha exposat aquesta tarda davant del plenari del congrés del partit les conclusions del seu informe, que determina que els responsables de l’estructura B i del cas dels cartells dels germans Maragall va ser l’àrea de comunicació del partit entre el 2019 i el 2023. Tardà ha estat l’encarregat d’intervenir davant de la militància i no ha esmentat cap nom, però sí les àrees implicades, amb els càrrecs responsables corresponents. D’aquesta manera, ha situat el focus, indirectament, els tres vice-secretaris generals de Comunicació durant aquest període: Sergi Sabrià, Oriol Lladó i Marc Colomer. En el seu relat, també ha assenyalat com la cúpula comunicativa es va traslladar al govern, assenyalant així la influència que Sabrià mantenia igualment sobre el partit. Tots tres eren dirigents afins a l’aleshores secretària general, Marta Rovira, de qui Tardà també ha dit que, en un moment determinat, va ser coneixedora dels fets.

En canvi, Tardà ha exonerat altres persones que van ser acusades. “Hi ha alguns membres que, des del punt de vista de la comissió, han estat injustament acusats i assenyalats públicament i amb la documentació que queda no queda acreditat que fossin partícips ni tinguessin el lideratge d’aquestes campanyes”, ha explicat l’actual vice-secretari general de Comunicació i portaveu adjunt del partit, Isaac Albert, que ha comparegut davant dels mitjans després de la presentació de les conclusions de la formalment anomenada Comissió sobre les suposades estructures paral·leles als òrgans de govern. En concret, Tardà s’ha referit als responsables de la campanya Free Junqueras i alguns dels presents, consultats per VilaWeb, han interpretat que es referia també al que fou director de comunicació del partit, Tolo Moya.

De fet, la Comissió de la Veritat ha invertit el criteri que havia seguit el responsable de compliment d’ERC que va investigar el cas, Xavier Mombiela. L’informe de Mobiela situava Moya al centre de la responsabilitat, al costat del militant de l’Anoia que va determinar la distribució dels cartells, i proposava sancions lleus per a Colomer i Sabrià. L’equip de Tardà, en canvi, focalitza les responsabilitats en la màxima direcció política. Albert ha assegurat que l’informe de la comissió determina que “el responsable de compliment no va ser del tot diligent en les seves gestions”. La direcció pretén girar full amb la compareixença de Tardà d’avui, però el procés d’investigació intern continua en els òrgans estatutaris que tenen la potestat per fer-ho. La Comissió de la Veritat tenia un caràcter polític, però no podia assenyalar persones concretes i les hipotètiques sancions dependran de la Comissió de Garanties. Així, Tardà ha lliurat les seves conclusions a l’actual responsable de compliment i a la Comissió de Garanties.

En la presentació de l’informe, Joan Tardà ha esmentat alguns dels dirigents que no han volgut declarar davant de la comissió que ha presidit. Segons fonts consultades per VilaWeb, ha esmentat Sabrià i Colomer; l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès; l’ex-cap de files d’ERC a Barcelona Ernest Maragall, contra qui anaven dirigits els cartells sobre l’Alzheimer que van desencadenar la crisi interna; i el president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové. Rovira va declarar per escrit.

Tardà també ha xifrat en més de 4 milions d’euros els milions de despesa que el partit va fer a Relevance entre el 2016 i el 2023, a través de la qual s’haurien pogut sufragar les anomenades campanyes de contrast. En concret, segons fonts presents al plenari, es tracta de 4,2 milions. Albert ha recordat, tanmateix, que Relevance era el principal proveïdor del partit en campanyes electorals i sectorials i, per tant, aquestes despeses no es poden barrejar amb els recursos potencialment destinats a l’estructura comunicativa paral·lela.

Membres del sector afí a Marta Rovira, agrupats en el sector de Nova Esquerra Nacional, sortien del plenari indignats. Consideraven que l’exposició de les conclusions era un escarni públic, més en la línia d’una purga que de la voluntat de reconciliació. “Judicis de valor, de part, incoherències semàntiques, i pocs aclariments”, ha criticat l’ex-consellera d’Esquerra Anna Simó. L’ex-alcalde i ex-alt càrrec del govern d’Aragonès Isaac Peraire ha titllat l’exposició de Tardà d’un “acte polític, espectacle i escarni lamentable, imprecís, de part, biaixat”, també “incendiari” i “irresponsable” i ha apuntat que van impugnar la creació de la comissió per evitar el que ha passat avui. Peraire ha afirmat que portarà els fets al canal ètic i a la Comissió de Garanties.

“No és això, companys, no és això. Esperava rigor, transparència i imparcialitat de la Comissió de la veritat, no escarni”, ha opinat la que va ser candidata a la presidència del partit de Foc Nou, Helena Solà. Jordi Orobitg, del mateix sector, ha criticat que es xifressin els milions de Relevance. “Si no se sap què es va gastar en campanyes de contrast, no es dona cap xifra”, ha escrit a X.

Isaac Albert ha resumit que la immediatesa, la voluntat de ser originals i voler donar una resposta ràpida als fets polítics va provocar “dinàmiques perverses” en l’àrea de comunicació del partit. “Es va perdre el control d’aquestes accions i sobretot el que es va acabar perdent era l’ètica”, ha resumit. Segons Albert, la direcció de Junqueras vol que “aquests fets no es tornin a produir mai.” La cúpula volia aparcar definitivament la polèmica sobre l’estructura B i el cas dels cartells però l’informe de Tardà n’ha tornat a encendre les brases, especialment en el sector afí a Rovira.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

El ninot de la falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal ha estat escollit com l’indultat d’enguany a les Falles de València. Es tracta d’una parella d’avis que celebra les noces d’or en una pastisseria de Paiporta (Horta Sud), un dels pobles més afectats per la gota freda. El vespre del dia de Sant Josep se salvarà de les flames i farà part del Museu Faller on romandrà com a record.

Un homenatge als voluntaris de la gota freda, ninot indultat infantil

La figura, obra de l’artista David Sánchez Llongo i titulat “Un poble d’Or que ajuda en lo cor“, forma part de la falla “Or”, que planta la comissió en el sector la Roqueta-Arrancapins.

L’obra ha rebut 13.847 vots dels 69.922 emesos. Enguany és el sisè que la falla aconsegueix el ninot indultat. Anys abans ho havia aconseguit amb Regino Más el 1958, el 1969 amb Julià Puche Ferràndiz, el 1992 amb Agustín Villanueva Collar, i el 2007 i 2008 amb Paco López Albert.

L’anomenada Intifalla s’ha convertit en una tradició més de les Falles de València. Va néixer el 2012, arran de la Primavera Valenciana, com un espai de protesta de molts col·lectius i lluites del País Valencià sota el balcó de l’ajuntament al final de cada ‘mascletà’. Avui, ha reivindicat la llibertat del poble palestí, malgrat que també s’hi han sentit alguns crits per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón.

En acabar la ‘mascletà’, els manifestants s’han situat sota el balcó de l’ajuntament i han desplegat una gran bandera palestina. Llavors ha estat quan s’han posat a cridar consignes en favor de la llibertat del poble palestí i en contra de l’estat d’Israel, com ara “Palestina lliure” i “On està el boicot a Israel?”. A més, també s’han sentit crits de “Mazón dimissió”.

La protesta ha transcorregut de manera totalment pacífica i sense cap incident, sota un balcó on hi havia una gran representació política del Partit Popular, entre els quals la secretària general, Cuca Gamarra, i l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida.

El gran absent ha estat el president Mazón que, com ja comença a ser habitual en els actes d’aquestes falles, ha preferit no aparèixer-hi per evitar possibles protestes.

Després de mesos de pugna interna, la direcció d’ERC ha convidat els crítics a discrepar a partir d’ara dins el partit, però no fora. El secretari general adjunt, Oriol López, ha defensat que el partit reconeixerà a partir d’ara l’existència de corrents interns amb l’objectiu “que hi hagi un nou espai de debat” dins l’organització. Els militants congregats en el congrés de Martorell han aprovat una reforma dels estatuts amb 714 vots a favor, 26 en contra i 60 en blanc. El nou text que regirà a partir d’ara el funcionament d’Esquerra inclou, així, la constitució de corrents interns, uns col·lectius que fins ara no tenien cabuda orgànica. Ha estat fruit d’un acord a quatre bandes entre la direcció i els sectors de Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Àgora Republicana.

En concret, els estatuts d’ERC reconeixeran a partir d’ara el pluralisme de les opcions ideològiques, culturals i polítiques a l’interior del partit “com a part indestriable de la seva democràcia interna”. Entenen aquests col·lectius com a agrupacions d’afiliats d’abast nacional que comparteixen una determinada sensibilitat ideològica, programàtica o estratègica dins el marc de principis i valors del partit. “Tenen com a finalitat principal fomentar el debat intern, enriquir la pluralitat d’idees i contribuir al desenvolupament de les propostes del partit”, diu el text acordat, a què ha tingut accés VilaWeb. Per a constituir-se, aquests sectors han de comptar amb el suport mínim d’un 3% de la militància de ple dret. La direcció haurà de proposar-ne la constitució i l’haurà d’aprovar el consell nacional. No obstant això, s’haurà de redactar un reglament específic que n’estableixi els drets i deures i el funcionament intern en un termini màxim de sis mesos, segons que s’estableix en una disposició addicional. Serà l’executiva qui haurà de proposar aquest reglament al consell nacional. El vice-secretari general d’Organització, Pau Morales, ha apuntat que el reglament també concretarà l’abast territorial que hauran de tenir els militants que donin suport als corrents, així com la garantia que són representatius d’un col·lectiu de manera estable en el temps.

El debat sobre el model de partit, d’aquí a tres anys

La direcció també ha aclarit que ERC entrarà a debatre el model de partit un any abans del pròxim congrés. Es formarà un grup d’estudi que l’analitzarà per preparar la següent possible reforma dels estatuts. Aquesta és la concreció del debat específic amb què Nova Esquerra Nacional donava per aconseguida l’aspiració a la limitació de mandat i la incompatibilitat orgànica i de càrrecs institucionals de la presidència i la secretaria general, després de retirar les esmenes a la ponència organitzativa que qüestionaven indirectament la presidència d’Oriol Junqueras. No obstant això, Morales ha aclarit que la direcció va tancar l’acord per fer aquest debat amb Àgora Republicana, el sector que encapçala Joan Tardà, i no amb el sector de Xavier Godàs. Morales ha situat la retirada de les esmenes de NEN després de les converses que hi van tenir després de compartir l’evolució de la ponència organitzativa en el procés de discussió i transacció de les esmenes. “ERC ha passat un congrés, ha superat una etapa i ara n’ha passat a una altra”, ha afirmat.

La reforma dels estatuts aprovada també escurça a dos mesos el termini màxim perquè la secretaria general convoqui el congrés en cas de dimissió de la presidència. I en el cas que hi hagi d’haver una segona volta perquè cap candidatura a la direcció no supera el llindar del 50% dels vots en la primera votació, es farà una setmana després de la primera. A més, es podrà ampliar el màxim d’integrants en l’executiva per a facilitar que s’hi integrin membres de la segona candidatura amb més suports. En el següent congrés, a més, les candidatures hauran de presentar les línies mestres de les ponències que es discutiran en la segona part del congrés.

La discussió sobre obrir el partit a no independentistes, demà

El sector de Tardà va arribar a una entesa amb la direcció per retirar l’esmena als estatuts amb què pretenia obrir el partit a sectors sobiranistes no independentistes i la va traslladar a la ponència estratègica. Però l’intent d’acord va ensopegar i Àgora Republicana manté viva aquesta esmena en l’última de les ponències que es votarà. El mateix Tardà la defensarà demà al matí davant el plenari. Fonts d’aquest col·lectiu asseguren que han arribat a un acord amb la cúpula perquè la direcció no es posicioni ni a favor ni en contra d’aquesta esmena. Tampoc d’una segona, que igualment mantenen viva, que defensa la necessitat de coordinar-se amb les esquerres d’àmbit estatal per a superar els marcs legals imposats.

Endavant-OSAN i la CUP han denunciat la detenció de tres militants per part dels Mossos d’Esquadra. La policia ha confirmat la detenció de dos homes i una dona per uns fets que van passar el 25 de gener, però no n’han especificat el motiu. Per la seva banda, les dues organitzacions independentistes relacionen l’actuació de la policia amb l’enfrontament en una carpa d’Aliança Catalana ara ja fa gairebé tres mesos.

Segons que expliquen fonts de l’esquerra independentista a VilaWeb, els detinguts s’enfronten als càrrecs de robatori amb violència, danys, lesions lleus i coaccions amb agreujant d’odi.

Així, l’organització ha convocat una concentració de rebuig davant la comissaria de les Corts de Barcelona. En la protesta, militants de l’esquerra independentista han llegit un comunicat en el qual han denunciat que les detencions s’han fet per haver “plantat cara a l’extrema dreta”.

A més, han acusat el govern de la Generalitat i els Mossos de donar cobertura a qui escampa “discursos d’odi basats en mentides”: “Tot el que espanta de Trump, Milei o Meloni és el que el govern i la policia defensen avui”, han assegurat.

En la mateixa línia, han dit que aquesta detenció és un episodi més de l’assetjament contra l’esquerra independentista organitzada.

Concentrades a Les Corts per la llibertat de les detingudes!

Aquestes detencions són només un pas més de la política d'assetjament constant propi del totalitarisme de l'extrema dreta que practica Aliança Catalana.

Davant la seva persecució, cap pas enrere #TombemAC pic.twitter.com/HSQQNM5t3l

— Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) March 15, 2025

A més, Endavant-OSAN i la CUP han convocat una concentració de suport demà a les 10.30 davant la Ciutat de la Justícia, on els detinguts passaran a disposició judicial.

Uns quatre-cents veïns s’ha mobilitzat aquest migdia a Salt (Gironès) pel dret a l’habitatge. Ho han fet amb una marxa lenta de més d’una hora que ha recorregut des de l’Ateneu de la Coma Cros fins a l’ajuntament.

El batlle de Salt: “Hi ha gent que s’ha volgut aprofitar de la situació per generar conflicte”

A més, han reclamat d’ampliar el parc d’habitatge públic per garantir lloguers assequibles: “A Salt, hi ha un miler de persones demandants d’habitatge protegit i només tres-cents pisos públics; per això, demanem que s’ampliï el parc amb la compra d’edificis construïts”, ha dit Tarek Cheriha, membre del Sindicat d’Habitatge de Salt.

També han denunciat la violència policial que asseguren que s’aplica durant els desnonaments: “Activen els ARRO per desnonar famílies vulnerables”. La protesta l’han convocat una vintena d’entitats després dels aldarulls d’aquesta setmana arran del desnonament d’un imam i la seva família.

Els Mossos detenen una setena persona pels aldarulls de Salt

Nou revés judicial als eixos verds de Barcelona. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs d’apel·lació presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la revocació de l’eix verd del carrer del Consell de Cent. Per tant, ha donat la raó a l’entitat Unió d’Eixos Comercials Turístics de Barcelona (Barcelona Oberta) en una sentència a la qual ha tingut accés l’agència ACN.

Així, el tribunal confirma la sentència del setembre del 2023 que va revocar l’aprovació d’aquest eix en considerar que, per tirar-lo endavant, s’hauria d’haver aprovat una modificació urbanística del Pla General Metropolità (PGM). La sentència no és ferma i fonts de l’ajuntament han anunciat que presentaran un recurs i han tornat a defensar la legalitat de l’actuació.

Segons que diu la sentència, el TSJC confirma la decisió del jutjat contenciós administratiu de Barcelona perquè el Consell de Cent ha deixat de ser una via local per passar a ser una via cívica i perquè l’ajuntament no ha utilitzat un curs adequat per canviar la funcionalitat de la via. “Les obres executades han suposat la modificació del PGM sense que s’hagi observat el procediment legalment establert”, explica el text.

Per al tribunal, la funcionalitat de la via “ha mutat, perdent en essència la seva funció connectora i d’enllaç”. A més, remarquen que la mobilitat amb vehicles de dues o tres rodes segueix sent una de les principals formes de mobilitat.

La sentència no ha estat unànime, ja que ha tingut el vot particular d’una de les magistrades del tribunal, que defensa que s’estimi el recurs de l’ajuntament i es revoqui la sentència apel·lada. Considera que les obres no vulneren el PGM, perquè no en modifica ni el traçat, ni l’ample de la via, ni les alineacions ni les rasants.

L’ajuntament ho veu com una oportunitat per “desjudicialitzar”

Més enllà de presentar-hi un recurs, fonts del consistori consideren que la “divergència de parers” en les sentències –en referència a una altra sentència favorable– i el vot particular demostra que cal “avançar en la desjudicialització del conflicte sobre els eixos verds, que mai no s’hauria d’haver judicialitzat”.

El consistori també lamenta que si s’hagués treballat amb consens i diàleg i s’haguessin tingut en compte les preocupacions i discrepàncies sobre els eixos verds, no s’hauria arribat a la situació actual.

Per això, sostenen que la sentència i les altres són una oportunitat per desjudicialitzar els eixos verds. “És una oportunitat per fer les coses d’una altra manera, que és el que aquest govern municipal està fent”, conclouen.

Finalment, avança que farà “més pacificacions” i que ho volen fent “escoltant, compartint i arribant a acords”, ja que la ciutat “necessita més verd i més espais per als vianants i la mobilitat sostenible”.

La fiscalia ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol que inadmeti una qüestió d’inconstitucionalitat elevada per l’Audiència de Madrid sobre la possible aplicació de la llei d’amnistia als condemnats per les protestes a Madrid contra la sentència del procés el 16 d’octubre de 2019.

El constitucional va abordar la qüestió en el ple del passat 14 de gener i va acordar de demanar l’opinió de la fiscalia abans de decidir si l’admet a tràmit. El cap de la fiscalia a la cort de garanties, Pedro Crespo, ha emès un informe on es pronuncia a favor d’inadmetre-la, bo i assegurant que el raonament de l’audiència és inconsistent i “evidentment erroni”. “El que paradoxalment ve a sostenir la interlocutòria de plantejament, com a pressupòsit de dubte d’inconstitucionalitat, és que la norma qüestionada no és aplicable al cas”, exposa.

A més, el fiscal recrimina l’Audiència de Madrid que faci “un judici abstracte d’inconstitucionalitat d’una norma que obertament reconeix que no és aplicable al supòsit de fet sobre el qual ha de resoldre, precisament, tot adduint que, segons ell, per a respectar el principi d’igualtat aquesta norma hauria de poder aplicar-se”.

L’origen és la condemna contra Dani Gallardo

L’Audiència de Madrid va condemnar l’activista Dani Gallardo a quatre anys i mig de presó per delictes de desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat i lesions lleus. Gallardo va participar en la manifestació en solidaritat amb els presos polítics catalans a la plaça del Sol de Madrid, i es va interposar entre un grup d’antiavalots de la policia espanyola que havien capturat amb violència una amiga seva. “La policia va rebentar la manifestació i va començar a carregar. En aquesta persecució van agafar la meva amiga, l’Elsa, i la van apallissar. Instintivament, em vaig posar entre ella i els antiavalots per aturar aquella barbàrie”, va explicar en una entrevista a VilaWeb.

Dani Gallardo: “Necessitava fugir de Madrid”

A més, Elsa Vikki va ser condemnada a un any de presó per desordres públics i un altre activista, Mariano Javier Hormigos, a una multa de tres mesos per resistència a agents de l’autoritat.

Gallardo i Vikki van recórrer contra la sentència al Suprem espanyol, que finalment va rebaixar a sis mesos la condemna per desordres públics i els va aplicar el tipus bàsic, en lloc del tipus agreujat pel qual havien estat condemnats inicialment.

Després d’un seguit d’avenços processals, el 5 de març de 2024 es va ordenar la cerca i captura de Gallardo i el 15 d’abril es va dictar una euroordre. El 12 de juny, amb l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, es va donar trasllat a les parts per tal que es pronunciessin sobre l’aplicació de la llei en aquest cas.

La fiscalia va considerar que els fets no hi encaixaven perquè van succeir després d’una concentració sense incidents de suport a la democràcia i les llibertats i en contra de les condemnes dels polítics catalans, fins que uns grups extremistes de signe contrari van causar danys molt a prop de la concentració, la qual cosa va desembocar en enfrontaments amb dispositius policíacs. “Atès que de la sentència es desprèn que els fets objecte de condemna no van tenir lloc en el curs d’actes dirigits a mostrar suport als objectius i fins descrits a la llei d’amnistia, sinó una volta acabats aquests fets sense incidents, i que s’esmenten com a fets per grups extremistes de signe contrari, els fets objecte de condemna no semblen encaixar”, va dir, segons que recull l’informe al qual ha accedit Europa Press.

En canvi, l’Audiència de Madrid va entendre que sí que es podria aplicar l’amnistia perquè la sentència que va condemnar Gallardo, Vikki i Hormigos recollia expressament que els fets es van produir en el marc d’un dispositiu policíac desplegat davant la possibilitat d’existència d’incidents després d’una concentració convocada per “donar suport a la democràcia i les llibertats i en contra de les condemnes dels polítics catalans”.

Tanmateix, va advertir que, a parer seu, la llei seria inconstitucional, perquè només parla dels actes de desobediència, desordres públics, atemptat contra l’autoritat, resistència i més actes contra l’ordre públic amb la finalitat de demostrar suport a l’independentisme. Així, el 30 de setembre va posar una qüestió d’inconstitucionalitat, bo i considerant que la llei vulnera els drets a la igualtat i a la seguretat jurídica perquè introdueix un criteri de discriminació ideològica.

ERC ha començat aquest matí el plenari de la segona part del congrés a Martorell. La direcció d’Oriol Junqueras ha arribat a les votacions finals de les ponències política, de reforma dels estatuts i estratègica només amb deu esmenes vives, i després de retirar propostes que qüestionaven el lideratge de Junqueras, tal com va explicar VilaWeb. “Les candidatures, en aquest moment, són història”, ha defensat el portaveu adjunt i vice-secretari general de comunicació, Isaac Albert, en un intent de girar full definitivament de l’enfrontament intern. Ho ha exemplificat amb les dades de les escasses esmenes que s’acabaran de debatre aquest cap de setmana. No obstant això, la direcció ha transaccionat amb els sectors Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Àgora Republicana la regulació i el reconeixement dels corrents interns, que fins ara no existia als estatuts.

Segons fonts presents al congrés, l’informe de la presidència s’ha aprovat amb 644 vots a favor, 29 en contra i 139 en blanc. Es van inscriure al congrés vora 1.500 militants. L’ex-secretària general d’ERC Marta Rovira no hi ha assistit, però sí que ho han fet l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès i els ex-presidents del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Ernest Benach, tots trens afins al sector rovirista.

Si el resultat de les eleccions internes del desembre, en què la candidatura de Junqueras va guanyar amb el 52,2%, deixava la imatge d’un partit dividit en l’àmbit de la direcció, la nova cúpula ha presentat aquest congrés com un intent per a sortir-ne reforçada i deixar enrere les lluites internes. L’objectiu, en paraules d’Albert, és aquest: “Deixar de parlar de nosaltres i parlar del país i de la seva gent.” Després d’aquest congrés, i de la renovació de les direccions territorials que es farà després, el principal desafiament del partit serà d’intentar revertir en les pròximes eleccions municipals, el 2027, el cicle de davallada electoral que ha viscut.

Lloc: Plaça de l'Església

Milers de persones s’han concentrat al centre de Perpinyà per reivindicar la continuïtat de la immersió educativa en català i, concretament, del projecte educatiu de la Bressola. La marxa, encapçalada per la pancarta “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ja!” ha estat plena de proclames a favor de la llengua, banderes estelades i samarretes i pancartes en favor de l’educació en català a Catalunya Nord.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

“Avui hem demostrat que la llengua i la cultura catalanes són ben vives a Catalunya Nord”, ha dit el president de l’entitat, Guillem Nivet, que en el seu parlament ha reclamat al Departament dels Pirineus Orientals i a l’ajuntament que respectin el dret de la ciutadania a rebre l’educació en català.

Per la seva banda, el president de l’Associació Amics de la Bressola, Geoffroy Lourdou, ha agraït la mobilització popular i institucional a tots els Països Catalans. “És el reconeixement implícit de la tasca que fem de manteniment de la llengua i la cultura catalanes”, ha dit. “Seria imprescindible que les institucions del nord també se n’adonessin”, ha afegit.

A més, ha citat Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”, i ha assegurat que una institució com la Bressola no pot viure de “cops a l’esquena”.

 

Aquesta xarxa d’escoles, que ara compta amb set centres d’educació infantil i primària i dos col·legis de secundària, es va fundar el 1976, ara fa gairebé cinquanta anys, i té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies que paguen quotes segons els ingressos, i 110 treballadors.

El gener, Nivet va explicar que, si no hi havia canvis estructurals per part de les administracions, s’abocarien a una “ruptura de liquiditat”, cosa que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del maig. Avui ha explicat que els més de 250.000 euros aconseguits fins ara donen cert oxigen a la institució, però ha remarcat que encara continuen en situació “d’urgència”.

La crisi econòmica que passa l’escola respon, per una banda, a l’augment de la inflació, però, per una altra, a la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes. Nivet ha explicat que tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 són finançats per l’estat francès, i la resta és coberta per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben un ajut de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global), i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans l’entrada del govern d’ultradreta de Louis Aliot, rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Però ara no tan sols els l’han retirada, sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per aquest motiu, Nivet explica que se senten abandonats i demana la implicació real de l’ajuntament i el departament amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost.

Guillem Nivet (la Bressola): “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda” Com es pot ajudar?

La crida de la Bressola ha portat a una campanya de donatius, més enllà de la sol·licitud de subvencions. L’entitat ha animat qui vulgui, i pugui, a fer-se soci de l’Associació d’Amics de la Bressola. També es pot fer directament una donació, i ho separen segons si es viu a Catalunya Sud o a Catalunya Nord. Al mateix temps, Òmnium Cultural també recull donatius, i l’ANC ha habilitat aquesta pàgina per fer-ne. Entitats com el Consell de la República i partits polítics s’han adherit a la manifestació.

a càrrec de Gemma Tomàs - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La NASA i Space X han iniciat la missió de rotació de la tripulació de l’Estació Espacial Internacional (EEI) Crew-10, que facilitarà el retorn, entre d’altres, dels astronautes de la NASA Suni Williams i Butch Wilmore, que són atrapats al complex orbital d’ençà del juny de l’any passat.

Williams i Wilmore haurien d’haver tornat al planeta Terra fa nou mesos, però no van poder fer-ho arran d’un error en la nau Starliner de Boeing en què van arribar a l’estació per a una estada d’una setmana. El seu retorn s’ha endarrerit unes quantes vegades per la manca de naus disponibles.

Have a great time in space, y'all!
#Crew10 lifted off from @NASAKennedy at 7:03pm ET (2303 UTC) on Friday, March 14. pic.twitter.com/9Vf7VVeGev

— NASA (@NASA) March 14, 2025

La missió Crew-10 transporta la comandant de la NASA, Anne McClain; la pilot, Nichole Ayers; l’astronauta de JAXA (Agència d’Exploració Aeroespacial de Japó) Takuya Onishi; i el cosmonauta de Roscosmos, Kirill Peskov.

Es preveu que els quatre membres de la tripulació arribin a l’estació espacial durant aquesta matinada. Després d’uns dies de transició, Williams i Wilmore podran tornar a la Terra.

El 4 de març, els astronautes atrapats van participar en una compareixença en què van explicar que no s’han sentit abandonats per la NASA.

El moviment veïnal “Mai més peatges“, que s’oposa al pagament per circular per les vies ràpides, tallarà l’autopista AP-7 a l’altura de l’Aldea (Baix Ebre) el pròxim 30 d’abril per a exigir a les administracions més inversions en la millora, manteniment i seguretat d’aquestes infrastructures.

La previsió és que la protesta s’allargui durant una hora a partir de les 18.30 de la tarda. El tall es farà, principalment, en el tram d’autopista que comprèn les sortides de l’Aldea-Tortosa i Amposta-la Ràpita, totes dues dins del terme municipal de l’Aldea. A més, no descarten la possibilitat que es concreti en una mobilització híbrida, que inclogui talls i marxes lentes.

Els veïns han avançat que aquesta serà la primera d’unes quantes accions per a reivindicar mesures però també per conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de disposar d’unes vies ràpides públiques i segures.

A més, han dit que esperen que els transportistes, un col·lectiu que consideren injustament maltractat, s’hi sumin.

Els accidents i les llargues retencions que els usuaris han patit especialment durant els últims mesos a la AP-7 han reactivat el moviment veïnal que es va significar en la lluita contra els peatges i l’alliberament de les autopistes. “Ens hem de mobilitzar perquè hem de pressionar davant la inactivitat del món polític”, ha assegurat el portaveu de Mai Més Peatges, Llorenç Navarro.

Avui, 15 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Aldarulls i una crisi d’habitatge complexa a Salt: radiografia d’un cas singular.
• Josep Lluís Alay o com derrotar l’obsessió espanyola | Editorial de Vicent Partal.
• Qui té por de triar la llengua de l’escola? | Opinió de Germà Bel.
• El tren descarrilat de la fantasia neopujolista | Bots i barrals d’Ot Bou.
• Comiat de programes emblemàtics i arribada de la televenda: així comencen els canvis a À Punt.
• Manel Vidal: “No vull asfixiar el meu pare”.
• “Estirar el fil” o “estirar del fil”?: preposicions sobreres en català.
• Núria Cadenes: “Les coses més bèsties d’aquest llibre, no me les he inventades”.
• A milers de quilòmetres de Moscou, els mercenaris de Wagner desfermen el terror a Mali.
• Els clubs de córrer, un lloc on l’esport i la socialització fan disparar les pulsacions.
• La conquesta valenciana de Grenlàndia.
• ‘La Fallera Calavera’, de l’èxit a la taula a fer el salt al videojoc.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Acompanyats i guiats per Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d'Elna - Lloc: Autocar al C.C. Calisay

Manel Vidal (Salt, 1989) ens espera en una taula del pati del centre cívic Can Deu de les Corts. El veiem pels finestrals del bar. Mira el mòbil, completament aliè a l’entorn. “Va!”, diu en un missatge a X. Fem la comanda i ens hi acostem. Els escriptors tenen aquestes coses. Després d’anys fent ràdio, guions i humor –amb una veu que remou l’ànima–, ha decidit d’escriure unes memòries parcials: La passada a l’espai (Grup 62), on barreja el Barça amb retalls de la seva vida. Ara és un autor, tot i que es considera Dennis Rodman a Corea del Nord.

—Esteu preparat? Serà dels llibres més venuts de Sant Jordi.
—No ho sabem. No ho sabem.

—Ho podem suposar…
—L’editorial estaria contenta.

—I en el vostre cas no?
—Sí, sí. M’agrada la idea.

—Com es gesta el llibre?
—Fa qüestió d’un any i mig. Una cosa així. La Glòria Gasch, que és l’editora, em va dir si volia escriure un llibre i jo li vaig dir que no. I, després de dir-li unes quantes vegades que no…

—Per què li vau dir que no?
—No veia clara la idea d’escriure un llibre, perquè jo tinc certs problemes per a llegir-ne. Imagina’t escriure’n un.

—No és una bona excusa…
—No sempre va relacionat.

—Gens.
—Llavors, ella va aconseguir que ens veiéssim. Vam quedar en una terrassa d’un bar i em va explicar la proposta. I me’n vaig anar d’allà, després que em fes un conjur estrany, pensant que podia escriure el llibre. Era una idea que sempre havia tingut una mica a la recambra, però no em pensava que fos res urgent.

—La idea inicial, la que flotava en la conversa, ja era La passada a l’espai?
—Sí, la idea que em va dir ella era molt semblant a això. A partir del futbol, escriu sobre allò que tu vulguis.

—No hem d’agrair al PSC que ara siguis autor.
—No, no. Són successos diferents. Les portes de la televisió se’m van tancar sense que haguessin estat gaire estona obertes. Tampoc és que fes vint anys que era a TV3 i em fessin fora. I què faig? Em faig youtuber de bicis… Home, dona, criatures i tres hipoteques. No, no. Feia diverses coses i una era la televisió, que es va acabar al cap de poc. No he tingut la sensació que m’hagués de reinventar.

—Una cosa que sí que confesseu al llibre és que heu cobrat del PSC.
—Sí. No sé si ho havia confessat abans, però sí. Vols que ho matisi perquè la resposta quedi millor?

—Endavant.
—Vaig treballar al PSC de Salt, del qual el meu pare era militant.

—I regidor, no?
—Sí, regidor de Medi Ambient, que a Salt és una feinada, com et pots imaginar.

—A tot Catalunya, em sembla.
—Era un moment en què no estudiava i treballava per al PSC d’auxiliar administratiu. Feia molt malament la meva feina, que és una tradició bastant marca de la casa.

—Què fa un auxiliar administratiu socialista?
—No recordo què havia de fer, però recordo què vaig fer. Vaig començar a muntar cinefòrums a la biblioteca de Salt amb una mena d’empenta cultural que clarament no encaixava gens amb el meu lloc de feina. Al cap d’uns mesos vaig plegar, i ningú m’ha trobat a faltar.

—Com viviu això de ser escriptor?
—No hi dono un significat gaire elevat. Fa anys que visc d’escriure. Això és una altra manera d’escriure, que, en principi, està més mal pagada.

—Sí?
—Crec que sí.

—I aquesta veu baixa, de cop i volta?
—[Riu i mira de reüll la companya de premsa de l’editorial.]

—Al llibre mencioneu els vostres ídols futbolístics. Sé que tothom us demanarà per Iván de la Peña, però és una mica de panenkita, no?
—És veritat. És un jugador molt reivindicable per certa gent que segurament no l’ha vist mai. Jo l’he vist, eh? Suposo que l’apel·latiu de panenkita, per molt que ens en fotem, arriba un moment que és indefugible. Si parlem de futbol i tenim ganes de parlar d’altres coses… Pot haver-hi matisos, però al final som allà mateix. De fet, m’entrevistaran.

—[Riu].
—És veritat, que hi ha una mica la romantització del jugador amb talent i sense una gran carrera, però realment us juro, estimats lectors de VilaWeb, que era molt fan d’Iván de la Peña.

—Recordeu quan se’n va anar del Barça?
—Sí. De fet, va passar dues vegades.

—La primera vegada, quan se’n va anar a la Lazio, és més fastigosa que no pas quan va tornar cedit, no?
—Va ser més traumàtica la primera. Quan va tornar, ja ens el vam creure menys. També recordo molt bé quan va fer dos gols al Camp Nou amb la samarreta de l’Espanyol. I el Barça va perdre en una temporada [la primera de Guardiola] en què es van perdre molt pocs partits. Això no ho vaig incloure en el llibre, no ho vaig saber explicar bé, però tinc molt interioritzat el salt temporal de veure’l marcar i celebrar els gols sense cap mena de problema.

—Quan va fitxar per l’Espanyol ja havíeu desconnectat del personatge?
—Em sembla que sí. A l’Espanyol va tenir una carrera més o menys remarcable. S’entenia molt bé amb Tamudo…

—Quina frase…
—[Riu] És que, és clar, va passar d’entendre’s molt bé amb Ronaldo a fer-ho amb Tamudo…

—Va com va.
—Van arribar a una final de la UEFA, i la van perdre… En fi, el col·loco, no sé si del tot encertadament, en el calaix dels migcampistes creatius que no acabaven de sortir-se’n, no només al Barça, sinó a la lliga espanyola. N’hi havia molts. Migcampistes creatius amb poques ganes de treballar defensivament i amb poques ganes de seguir consignes d’equip i d’entrenador. Quan ell més o menys va triomfar a l’Espanyol, entre totes les cometes que tu vulguis, al Barça ja teníem Iniesta. No són iguals, però hi ha semblances pel que fa al talent i la feblesa física.

—Ara és representant de futbolistes.
—L’altre dia em vaig discutir amb en Joel [Díaz] perquè em deia que havia estat representant de Lamine Yamal. Jo li vaig dir que no, però es veu que sí. Iván de la Peña va ser el seu primer representant. Ara crec que és Mendes.

—Prou problemes devia tenir amb el pare…
—Necessita més un road manager el pare que no pas Iván de la Peña.

—Per què decidiu de tancar el llibre amb la remuntada al PSG i la galleda d’aigua freda contra la Juventus.
—És bastant català, realment. Aquest capítol final, sobre la remuntada al PSG amb el gol de Sergi Roberto, anava junt amb el que ara és “El Camp Nou i jo, primera part”, en què explico la meva primera vegada a l’estadi. Però, per coherència, sense que sigui un llibre cronològic, m’agrada tancar amb el meu retorn d’Alemanya, després de la final de la Champions a Berlín, i el Barça caient en decadència.

—Han passat un munt d’anys d’ençà de la remuntada.
—Set anys.

—No són unes memòries parcials. Són unes memòries llunyanes.
—Han passat moltes coses. Ja ho farem.

—Hi ha una figura, Joan Laporta, que gairebé no apareix al llibre. Sou el laportista de La sotana.
—No sé si l’arribo a escriure, el seu nom. M’ha quedat aquesta cosa del laportista perquè la resta…

—La resta no ho són gens.
—[Riu] Faig aquest paper de defensa amb una barreja d’ironia, però crec que podem dir que Joan Laporta ho ha tornat a fer, no? No sabem el com…

—Ni el què…
—Exacte. Ni el què, ni el com. Però ho ha fet. La conclusió és molt simplista, però és un paio amb molta sort. Per tant, ni que sigui per això, ha de ser el nostre president. Si ens tapem un ull amb les coses que passen i mirem cap a un altre costat…

Les plantes del pati del centre cívic Can Deu es comencen a moure com si un animaló, un petit bartorosellista silvestre, volgués rebentar la conversa. “Sembla que hi hagi animals salvatges, aquí”, diu Vidal, mentre el fullatge es remou amb certa intriga. Segurament, només és una trista rata de ciutat. “Ja apareixerà. On érem?”, afegeix.

—Laporta.
—És veritat. No surt al llibre perquè tampoc no és que el consideri un referent, tot i que potser és injust. Però això no és una antologia. El puc haver defensat, a ell o el seu mandat, amb la boca més gran o més petita, però en el món del futbol són molt més importants Messi, Guardiola o Busquets.

—A Messi, que sí que l’esmenteu, l’acoteu molt com a personatge. Un Déu al camp, però res a dir fora de la gespa.
—El capítol de Messi està escrit en el moment que se’n va del Barça. Una mica actualitzat, però és aquell estiu de 2021, en què hi ha aquella ruptura freda, com si fos un amor absolutament burocràtic. El que ens ha passat amb Messi és que nosaltres l’hem sobreinterpretat moltíssim.

—Li van donar la Creu de Sant Jordi.
—Quim Torra va donar la Creu de Sant Jordi a Messi, eh?

—Hi ha un fotografia…
—És increïble. Són dues persones que van amb el deu a l’esquena. Crec que en aquest moment és quan Messi decideix que se’n va al PSG.

—[Riu].
—Quim Torra, investit president amb la missió d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre, i al final es va distreure.

—Quan escriviu sobre la sobrerepresentació de Messi, també descriviu una Catalunya “amb caràcter d’animal abandonat”.
—És així.

—Què en penseu, de la Catalunya actual?
—Ara toca això de ser catalans de manera passiva, no? Som en un moment en què no deixar-se anar és una feina activa per a la gent com nosaltres. Quan dic “nosaltres” vull dir la gent independentista.

—Amb tota la confiança. Els tres que quedem en aquesta taula.
—Hi ha eco a les reunions.

—Al llibre parleu de la catalanitat del vostre avi. Una cosa continguda i sense reivindicació. Veieu una regressió cap a la cosa folklòrica?
—Tampoc no sé si és comparable el que ens ha passat a nosaltres amb l’escarmentada que portava el meu avi, que era del 1927. Penso molt amb això del folklore. És l’últim que es perd, no? És com això que diuen que en l’apocalipsi només queden les paneroles.

—No hi haurà ningú per a comprovar-ho.
—[Riu] Quan hi hagi una mena d’extinció de la nació o un retrocés molt clar de la llengua… L’últim que quedarà serà el mata-rucs de Solsona.

—En castellà?
—…

—A Solsona és impossible.
—Segurament és el pitjor exemple. Però m’imagino això a Catalunya Nord. Hi queda només el folklore. O al País Valencià, cada vegada més, sobretot a Alacant. Queda aquest petit reducte, que no ets mort, però ets al purgatori.

—No us motiva, el govern de Salvador Illa?
—No em motiva especialment el govern de Salvador Illa. Fins i tot crec que no el motiva ell.

—Diria que és una cosa de tots els consellers, també. Berni Álvarez no transmet gaire energia.
—Tot el govern està basat sobre la idea de no fer res que no sigui a l’ordre del dia. No donar gaires titulars i, sobretot, que els titulars grossos siguin des de Madrid. La cosa és fer veure que no passa gairebé res, tot i que fa uns anys semblava que érem un punt molt calent d’Europa i del món, ara la pacificació subtil, que també n’hi ha de més subtil i de menys, consisteix que la conversa es rebaixi moltíssim i que nosaltres no parlem de coses interessants. Aquí no passa res.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘La passada a l’espai’, de Manel Vidal Boix

—Per què feu el pas i expliqueu coses personals al llibre?
—Explico coses que són força personals, fins i tot, diria que són íntimes. Ara, havent rellegit el llibre una vegada, crec que no és pornogràfic.

—Només l’heu llegit una vegada?
—L’he llegit una vegada en veu alta perquè he enregistrat l’audiollibre.

—D’una tirada?
—Em vaig equivocar moltíssim. Dura tres hores i mitja. Ho vaig fer en un estudi de so en tres tardes. Vaig llegir el llibre a una persona que no coneixia de res. De fet, li vaig declamar.

—Us mirava als ulls?
—No ho sé, perquè jo estava llegint.

—Sóc idiota…
—Jo tenia unes certes ganes d’explicar les coses que m’han passat o les coses que he pensat, sense que cap em sembli vergonyosa.

—Hi ha res que hàgiu esborrat després d’haver-ho escrit?
—Crec que no. Tampoc no vaig gaire a fons. Per exemple, quan parlo del meu pare, que segurament és el punt més íntim del llibre, és molt evident que no vull asfixiar el meu pare. Hi ha molts llibres que parlen del pare d’una manera més o menys alegre o venjativa o traumàtica… A carta al pare, Kafka asfixia el seu pare. Hi ha llibre de Philip Roth sobre el seu pare –Patrimoni: una història autèntica–, que és molt bonic. Hi ha coses molt més esponjades. No ens enganyem. He escrit unes memòries en un moment jove de la meva vida [riu], tot i que per altres coses no ho sóc tant. Quan llegia Natalia Ginzburg, que va escriure Lèxic familiar, que va molt més de la seva família…

—Un moment. Dieu que no llegiu i m’acabeu de colar tres autors en una resposta…
—[Riu] Només llegeixo a l’estiu, de veritat. Aquest és el que tinc més recent, el de Natalia Ginzburg. Ella deia que s’havia esperat que es morissin abans d’escriure. Crec que té més mèrit fer unes memòries quan la gent és viva, que no pas quan ja és morta. Però no recordo cap moment de dir: això no ho puc explicar. Suposo que també hi ha una mica d’autocensura o autoconsciència.

—Quan escrivíeu sobre el vostre pare pensàveu com podria reaccionar?
—No. En aquell moment mirava d’abstreure’m al màxim. Però tampoc no sabia com reaccionaria el meu pare. No m’ho podia imaginar i, per això vaig patir quan li vaig enviar el llibre. No sabia cap a quina banda podia anar. De totes maneres, he arribat a la conclusió que qui en surt més exposat o vulnerable sóc jo.

—Heu dit que el vostre pare va plorar quan va llegir el llibre.
—Sí. No sé si m’ho va explicar ell o m’ho va explicar la meva mare.

—El matís és important.
—Jo sé que el meu pare l’ha llegit i li ha agradat. Que s’hagi emocionat o no, no és una cosa que hagi sortit d’ell, em sembla, però jo ho sé i ell sap que ho sé perquè ho he explicat a en Basté i ell ha llegit el titular… Encara s’està construint la reacció a aquest llibre. Encara la puc cagar. Encara se’n pot anar a la merda [riu]. Estic descobrint sobre la marxa que el llibre és escriure’l i després defensar-lo. I no em puc relaxar a l’hora d’explicar-lo.

—Us heu tret un pes de sobre, en definitiva.
—Un gran, gran, gran pes de sobre. I, a més, em culpo una mica –sense martiritzar-me– d’haver-lo infravalorat, perquè he pensat que ell això no ho entendria. Ho ha entès perfectament a la primera.

—Per què creieu que us ha passat això?
—Crec que em va encegar més la idea que aquest llibre anés per un costat i la gent que hi surt per un altre. I a l’hora de la veritat vaig obviar que és una persona adulta, completament capacitada per a entendre el codi, i no només entendre’l sinó que fins i tot li pugui agradar.

—Creieu que us assembleu, més enllà dels moments que descriviu al llibre?
—Ens assemblem cada vegada més i vaig arribant a un punt en què no em fa por assemblar-m’hi. Però m’hi he assemblat en episodis que no m’han agradat, que m’han generat rebuig. I n’he parlat amb més gent i crec que és força generalitzat. De totes maneres, hi ha una cosa força prosaica…

—Quina?
—Hi ha un tret que sempre havia associat al meu pare, que és treballar bé. A mi, cada vegada m’agrada més la gent que treballa bé. Per exemple, aquesta persona que ha vingut i m’ha fet les fotos en trenta segons… He pensat, hòstia, que bé, un professional. O Hansi Flick. Tothom n’està enamorat. L’únic que ha fet aquest senyor és fer la seva feina. Això als catalans ens encigala moltíssim.

—Us considereu un treballador eficient?
—Eficient, sí. Bon treballador ja és un altre tema. Després de molt de temps, he trobat una feina que em motiva prou per a fer-la de manera eficient i a vegades es podria dir que, fins i tot, brillant.

—Molt ben esquivada, la bala.
—No ho he estat durant molts anys de la meva vida. Vejam, treballar és una merda, eh? No ens enganyem. No li agrada a ningú.

—Abans d’acabar voldria parla un moment de la vostra estada a Lingen, on podem dir que vau trencar amb els 600 anys d’història i tradició.
—Si el titular és aquest, n’estic bastant content. Però tot plegat és, com sempre, una concatenació de fets que no tenen res a veure amb mi, i que em situen a mi al mig d’un lloc molt concret i, fins i tot, bastant estrany i bastant absurd, que són els kivelinge.

—Les reunions fan una mica de pudor de secta…
—Quan ho vaig escriure, em vaig dir, això és una cosa molt dels alemanys, però, tornant al carnaval de Solsona –segona referència, inesperada en tots dos casos–, la penya que organitza la junta del carnaval són una mica així, són gent que es trien entre ells, són molt seus. És una cosa una mica tancada i s’ho prenen molt seriosament…

—Però quan arriba el dia, tothom gaudeix de la festa…
—Tothom en gaudeix. El cas és que, després de molt poc temps a Lingen, vaig tenir accés a aquesta mena de tresor que tenien els joves d’allà i que coincidia en un moment històric en què s’estaven obrint…

—Com si fos Corea del Nord.
—[Riu] Exacte. Em considero Dennis Rodman a Corea del Nord. Ells s’estaven obrint una mica, perquè eren molt més tancats que a Corea del Nord, i a alguns els feia gràcia la cosa que hi hagués un espanyol… Ells en deien espanyol… I em vaig acabar introduint en els kivelinge, sense voler. És una cosa que m’ha passat bastant a la vida, acabar en llocs més exclusius del compte o inesperats. A mi em fan molta gràcia, aquests moments de persona extraterrestre, on tu no controles el teu entorn. Jo què sé, l’intèrpret en llengua de signes del funeral de Mandela. Què ha passat perquè aquella persona arribi a posar-se davant el món? Això em fa moltíssima gràcia.

—Hi ha un últim heroi que vull mencionar. El noi de Torelló que us ajuda a entrar en una final de Berlín.
—És un ésser màgic.

—Sabeu com es diu?
—Crec que es deia Oriol, de fet. Crec que el podria trobar i crec que llegirà el llibre. És de les persones que ho farà i que, a més a més, no em farà res que ho faci, a diferència d’altres que hi surten. Va ser una mena d’aparició divina i té un paper molt protagonista en una aventura que no m’havia ni imaginat, ni volgut, ni planejat.

—Heu anat mai a Torelló?
—Saps que havia d’anar al carnaval de Torelló?

—Un altre?
—Ara sóc una persona que va a carnavals. És la primera federació dels famosos, la gent que fa jurat dels carnavals. Aquesta és la meva merda.

La nova direcció d’À Punt, els mitjans públics de comunicació valencians que ara piloten Paco Aura, com a director general, i Vicente Ordaz, com a president, han posat la directa a l’hora de canviar la fesomia visual i sonora de la ràdio i la televisió. El departament d’emissions i programes ja ha comunicat als responsables de les productores de quatre continguts que tenen els dies comptats. Són els programes de ràdio Podríem fer-ho millor, Territori Sonor i Cadena de Valor, i En directe, que és el programa de les vesprades de la televisió.

Tot i que els responsables d’aquests programes han confirmat a VilaWeb que havien rebut l’avís verbal, el departament de comunicació de la casa no confirma res. L’única resposta que hem obtingut és que s’estudia la graella nova, que es parla amb diverses productores audiovisuals i que tot és en una fase inicial. “Quan se sàpiga alguna cosa es comunicarà”, diuen. Siga com siga, aquest canvi de les graelles s’haurà d’anunciar i promocionar molt aviat, perquè la data d’eixida dels programes fins ara anul·lats és el 5 d’abril.

Tampoc no han informat en quin punt es troba l’elaboració de la carta de serveis, que s’ha de consensuar amb el sector audiovisual i ha de recollir la planificació dels tres anys vinents. Per tant, aquests canvis es farien al marge del marc global.

Aquests moviments han generat incertesa entre els treballadors de les productores i també un cert desassossec. També estranyesa, perquè els canvis es faran a mitjan temporada. Ara fa un any, l’anterior direcció d’À Punt va anul·lar Pròxima parada, un programa que s’emetia d’ençà del 2018 a la vesprada per la ràdio pública.

Es dóna la circumstància que un dels encarregats de comunicar aquestes cancel·lacions ha estat Alfred Costa, ex-director general d’À Punt, que va dimitir quan va saber que el 29 d’octubre Carlos Mazón havia dinat amb la comunicadora Maribel Vilaplana per oferir-li el seu càrrec. En deixar de ser el màxim responsable, Costa es va incorporar al departament de programes com a subdirector de continguts.

El programa degà de la ràdio d’À Punt

Rafa Piqueras, el productor de Territori sonor, el programa degà de la ràdio d’À Punt, i un pilar per a la promoció i la difusió de la música que es fa al país, ha dit a VilaWeb que es podia esperar una cosa així, tot i que considera que el final és una mica abrupte.

Territori sonor i els altres programes que salten de la graella tenien contracte fins a final de temporada, però amb una clàusula que estipulava que el 5 d’abril es podrien renegociar les condicions depenent d’algunes variants. La clàusula inclou la possibilitat de rescindir el contracte. Territori sonor va començar a emetre’s el dia de la inauguració de la ràdio, l’11 de desembre de 2017, i és l’únic que continua en antena. Durant aquests anys, ha canviat d’horari i de presentadors, però sempre ha tingut com a objectiu dinamitzar l’escena musical valenciana, donant la veu a grups i solistes de tots els estils, tant emergents com consagrats. “Hem aguantat aquests anys perquè hem fet una faena molt honesta, sempre al costat dels creadors”, diu Rafa Piqueras, que pensa que potser la nova direcció té plans per a fer algun projecte semblant. Piqueras entén que, si arriba un nou equip directiu, ha de voler deixar la seua empremta, encara que, de moment, se’n desconega el pla.

‘Podríem fer-ho millor’

Un altre programa que dirà adeu a l’audiència és Podríem fer-ho millor, que fa més de quatre anys que és a l’antena de la ràdio pública. El contracte s’acabava el 4 de juliol, però tenia aquesta clàusula de revisió del mes de març. En el programa, hi treballen dotze persones, però menys de la meitat té un contracte a jornada completa. Fonts del programa han explicat a VilaWeb que, d’ençà de les eleccions del 28 de maig, a À Punt han viscut amb una calma tensa, tot esperant quins canvis s’hi farien. Alguns membres de l’equip viuen aquests dies amb dol, però satisfets d’haver fet un magazín amb un toc diferent. El programa va obtenir l’any 2023 el premi de millor programa de ràdio en català que atorga anualment Ràdio Associació.

Susa Calafat i Ramir Calvo (‘Podríem fer-ho millor’): “Benvinguts els odiadors, sempre que ens escolten”

El dia que l’alerta va sonar en directe

Un dels programes de la televisió que també té els dies comptats és En directe, que s’emet de dilluns a divendres a la vesprada. És un magazín de proximitat amb reporters que recorren el País Valencià de punta a punta per trobar històries humanes i interessants i que el 29 d’octubre va tenir un paper fonamental a l’hora d’informar de l’evolució de la gota freda i les afectacions a la població. De fet, la jutgessa de Catarroja parla en la resolució de la importància de les imatges emeses en aquell programa per a entendre la magnitud de la tragèdia. Els dies següents també va tenir un paper fonamental per a explicar els efectes de la riuada.

La televenda, per primera volta a À Punt

Els canvis no arriben tan sols als continguts de la programació, sinó que abracen tot allò que s’emet per pantalla. Per primera volta en la història d’À Punt, la televisió ha començat a emetre, d’ençà del 13 de març, peces de publicitat conegudes com a televenda, concretament de la marca Galeria del Coleccionista, especialitzada en la venda a terminis de tota mena d’andròmines.

À Punt es disfressa de Canal 9

Més castellà per a obtenir audiència

A final de gener, les Corts Valencianes van nomenar Vicente Ordaz president de la Corporació Audiovisual valenciana (CACVSA). Fins aleshores, havia estat director d’informatius de la COPE a València i col·laborador com a tertulià de Les notícies del matí d’ençà de l’inici de les emissions. En una entrevista a la casa va dir que augmentaria el castellà en la programació i estudiaria si també n’incorporava als informatius. El seu argument era que, si hi havia programació durant vint-i-quatre hores, se’n podia agafar una petita part per a emetre en castellà per guanyar audiència.

El nou director general és Paco Aura, que va tenir un passat com a productor en l’època de Canal Nou que va íntimament lligat al d’Eduardo Zaplana.