En el camp energètic, vam començar el segle XXI amb el debat sobre l’exhauriment del petroli i les greus conseqüències que ens duria, com ara l’escassetat i augment desorbitat de molts productes, l’esfondrament econòmic de països sencers, conflictes i guerres. Es va anomenar la tesi del “pic del petroli”, en què es barrejava coneixement tècnic, ideologies polítiques i interessos econòmics. Fins i tot mitjans generalistes en publicaven reportatges especials l’any 2006, en què explicaven com hauríem de viure en un món amb poc petroli i una inseguretat energètica crònica que podria estendre el pànic. Les implicacions geopolítiques també havien de ser greus, però alhora es donava per fet que l’energia de fonts fòssils continuaria dominant el segle que arrencava. Tanmateix, durant aquests darrers mesos, alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli l’han donada per morta, i han reconegut els errors conceptuals que van cometre. Certament, el món s’acosta a un pic del petroli, però no pels motius que s’adduïen i descartant la visió apocalíptica de les conseqüències que se’n deriven. Un dels motius principals en l’error de la tesi ha estat la irrupció de les renovables, que permet d’albirar un futur sense combustibles fòssils. De fet, segons l’Agència Internacional de l’Energia en un informe de fa pocs dies, ja hem entrat en una nova era energètica marcada per l’electricitat, no pas pels combustibles fòssils.

Un debat tècnic que va arribar a l’espai públic amb preceptes equivocats

Sobre el pic de producció de petroli se n’ha parlat en el camp de la geologia d’ençà de la dècada dels setanta del segle XX, si no abans. S’havia observat que el pic de descobriments de nous jaciments de petroli s’havia esdevingut durant la dècada dels seixanta i que els jaciments més importants del món s’exhaurien progressivament. Dins el camp energètic, per suplir un futur amb menys petroli es va anar donant més importància al gas, el combustible fòssil de tercera generació, després del petroli i el carbó. A banda, es va cercar petroli de fonts no convencionals, en relació amb les fonts tradicionals que s’havien fet servir fins llavors. Tanmateix, en canviar de segle, aquest debat geològic i energètic va transcendir al públic general i s’hi afegiren científics de més disciplines i activistes d’ideologies polítiques diverses. S’anunciava que en pocs anys havia de començar a escassejar el petroli, cosa que faria que els països lluitessin entre si per aconseguir-lo, de manera que el Primer Món intensificaria l’explotació del Tercer Món, hi hauria pujades del preu del menjar i productes quotidians i els ciutadans s’empobririen greument, inclosos els occidentals. El panorama que s’obria era que ens havíem d’acostumar a l’escassetat de molts productes del nostre dia a dia, talls energètics freqüents i cues a les benzineres, per exemple. L’economia decreixeria i hauríem de tornar a un estil de vida propi de segles passats per adaptar-nos-hi.

El ‘fracking’ va ser una innovació tecnològica no prevista pels defensors de la tesi del pic del petroli, malgrat que s’ha prohibit a molts llocs per l’impacte ambiental que té (imatge: Unsplash).

Tanmateix, aquesta situació, que s’havia d’esdevenir durant la dècada del 2010, no s’ha esdevingut i alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli n’han fet autocrítica darrerament. En què es van equivocar, segons que reconeixen? En primer lloc, ignoraven les innovacions que hi havia en el camp de l’exploració geològica. El de més impacte, el que va fer miques totes les previsions, va ser el fracking. Aquesta tècnica serveix per a extreure petroli de roques impermeabilitzades on se sap que n’hi ha molt, però que no s’ha trobat la manera de recuperar-lo d’una manera econòmicament rendible i en grans volums. A les tècniques de perforació horitzontals desenvolupades per extreure petroli des de plataformes marines a la mar del Nord (entre més) anys abans, ara s’hi afegia la fractura hidràulica, per a trencar aquestes roques en grans volums, passant-les d’impermeables a permeables i fent recuperable un petroli immòbil fins aleshores. El boom del fracking ha fet que els EUA hagin doblat i més la producció de petroli d’ençà del 2008, i s’ha convertit en el primer productor mundial de gas i petroli. Han deixat enrere els anys en què havien tingut una baixada de producció, el seu pic de petroli particular.

En alguns altres països l’impacte ambiental del fracking ha fet que hi fos prohibit. Però, sigui com sigui, ha fet augmentar les reserves de petroli, per si un dia calgués recórrer-hi. Un altre error conceptual va ser el desconeixement dels mecanismes que actuen sobre la mineria. Amb confusions sobre els conceptes geològics de “reserves” i “recursos” i també sobre els mecanismes de mercat propis del sistema capitalista que matisen aquests conceptes. El recurs correspon a l’estimació de la quantitat d’un element (en aquest cas, petroli) i la reserva és la quantitat que se’n pot extreure de manera rendible. Però tant, l’estimació del recurs i de l’extracció depèn de l’interès econòmic i de la tecnologia que es desenvolupi. Dit d’una altra manera, si el preu d’un element puja, hi ha més interès a invertir-hi perquè se n’obtenen guanys més grans. A més, l’augment del preu té unes quantes conseqüències. Primer, en baixa la demanda, cosa que ens obliga a usar-lo amb més eficiència, evitant-ne el malbaratament i allargant-ne la reserva.

L’aire condicionat és un dels principals responsables de l’augment del consum d’electricitat arreu del món (imatge: Unsplash).

En segon terme, s’inverteix en recerca geològica per localitzar més recursos, tot i que els resultats es veuen al cap d’anys. A més, entre els recursos ja localitzats, un augment del preu fa que sigui rendible econòmicament d’extreure la part del recurs que abans no ho era i que, per tant, no es considerava reserva. L’encariment pot augmentar les reserves, paradoxalment. I, a més, també és un incentiu per a la innovació tecnològica d’extracció, com va passar amb el fracking. Tot plegat fa que n’augmenti el subministrament, fent que torni a baixar el preu. Un equilibri econòmic dinàmic a diverses bandes al qual els defensors de la tesi del col·lapse no van donar prou importància per motius ideològics (especialment dels anticapitalistes), com admeten ara. I que relativitza, fins a cert punt, els valors de les reserves i els recursos, fins aleshores considerats valors inamovibles.

Però, més enllà d’aquestes consideracions teòriques, hi ha la realitat dels fets pràctics: la producció de petroli continua pujant. I, contradictòriament, la majoria d’experts coincideixen a dir que som molt a prop d’un pic del petroli. Com quedem? Bé, és que és una altra mena de pic.

El pic és a punt d’arribar, però serà de demanda, no de producció

La tesi del pic del petroli es basava en el límit de producció. És a dir, que encara que necessitéssim i volguéssim més petroli, els pous d’extracció s’exhauririen i no en trobaríem prou de nous per a substituir els que avui són productius. L’extracció de petroli aniria baixant progressivament i ens hi hauríem d’adaptar tant sí com no. Com hem dit, aquesta situació no s’ha esdevingut i tot fa pensar que no s’esdevindrà. Perquè un altre aspecte que no van considerar els defensors de la tesi del pic de petroli és el de les alternatives tecnològiques. Quan una tecnologia o element s’encareix, se’n cerquen alternatives. Tot amb tot, una de les conseqüències d’aquest debat, sovint alarmista i basat en conceptes erronis, és que ha estat un incentiu per a trobar alternatives als combustibles fòssils. En concret, l’energia solar i l’eòlica i les bateries.

Ja hi ha hagut pics de consum de combustibles fòssils, com el del carbó al Regne Unit (imatge: CarbonBrief.org).

A començament del segle XXI els combustibles fòssils es veien com l’única font energètica universal possible. Les renovables existents fins aleshores, la hidràulica i la biomassa, no podien subministrar tota l’energia que necessitàvem. Alhora, l’eòlica i la solar eren massa cares per a una aplicació general. L’electricitat representava menys d’un quart del consum energètic i no es veia com una alternativa viable als combustibles fòssils, tampoc. Però la Xina, un país que s’anava desenvolupament acceleradament i que no es podia permetre limitacions energètiques (i també que volia superar tecnològicament Occident) va decidir de jugar fort a favor de les renovables i l’electrificació del seu sistema energètic. Començava l’extraordinari abaratiment de plaques solars, bateries i cotxes elèctrics.

Avui dia comencem a veure els efectes de l’electrificació de l’economia de molts països i ja hi ha senyals que ben aviat necessitarem menys petroli. Haurem arribat a un màxim de producció de petroli a partir del qual començarà a baixar-ne la producció. És a dir, el pic s’esdevindrà, però serà un pic de demanda, no pas de producció. La demanda començarà a baixar d’aquí a molt poc. De fet, no serà la primera vegada que hi ha un pic de demanda amb un combustible fòssil. Al Regne Unit, el primer país occidental a fer servir carbó de manera generalitzada a partir del segle XV, el pic de producció de carbó es va assolir als anys cinquanta del segle XX, i a partir de llavors va començar a baixar-ne el consum acceleradament. Avui, el volum de consum de carbó és el més baix d’ençà del 1666 i no hi ha hagut cap esfondrament econòmic. El motiu és que va ser substituït pel petroli i el gas, que tenen més bones propietats. Actualment, a aquests dos combustibles fòssils els espera un futur idèntic en mans de les renovables, pels mateixos motius: són millors i, a més, més barates.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, ja hem entrat en l’era de l’electricitat. Hem entrat a l’era de l’electricitat

Fa poques setmanes l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) presentava l’informe Electricitat 2025. Anàlisi i previsions per al 2027, en què analitza la situació energètica internacional. El primer diagnòstic és clar: “El fort creixement de la demanda d’electricitat anuncia una nova era de l’electricitat, amb una demanda que augmentarà fins al 2027.” El món comença a mostrar signes que s’electrificarà molt més que no pas ara. L’electricitat ja representa el 28% del consum energètic total de la Xina, el percentatge més alt del món, molt més que no el dels EUA (22%) i la UE (21%). Segons l’agència internacional, la UE encara es recupera de la greu crisi energètica del 2022, quan el consum d’electricitat va baixar d’un 3%, igual com el 2023, en què es van atènyer uns valors mai no vistos en dues dècades.

El 2024 la demanda mundial d’electricitat va pujar d’un 4,3%, molt per sobre del 2,5% de l’any anterior. L’AIE preveu que el creixement voregi el 4% fins al 2027, amb un augment de producció “sense precedents” de 3.500 TWh, l’equivalent a un nou Japó cada any, en termes de consum elèctric. Aquest fort creixement és encapçalat per economies emergents i representa un 85% de l’augment. Amb tot, la Xina, per si sola, és la responsable del 50% de la pujada. Però l’Índia i alguns altres països asiàtics han començat a seguir els passos xinesos, i es preveu que tindran creixements de consum elèctric anuals al voltant del 6%. La UE, mentrestant, va créixer un modest 1,4%.

En general, la indústria és responsable de la meitat de l’augment de demanda d’electricitat a tot el món, i un 40% és atribuïble al sector comercial i residencial. L’AIE apunta com un dels factors clau del creixement d’aquest consum la instal·lació generalitzada d’aires condicionats arreu del món. Alguns altres factors són la instal·lació de bombes de calor per a calefacció i la indústria, i la recàrrega de vehicles elèctrics. Però, sobretot, l’expansió dels centres de dades amb l’explosió de la intel·ligència artificial. A la Xina, per exemple, s’espera que d’aquí al 2027 es doblarà el consum d’electricitat dels centres de dades, que el 2024 van necessitar 100 TWh.

El final dels combustibles fòssils és cada dia més a prop.

Als EUA, l’agència internacional espera que el consum d’electricitat hi augmenti d’un 2% anual d’aquí al 2027. És l’equivalent a afegir una nova Califòrnia durant els tres anys vinents. El causant principal són els centres de dades per a IA. A la UE es preveu que l’expansió de l’ús de bombes de calor i vehicles elèctrics, juntament amb els centres de dades, siguin els principals responsables de l’augment de l’electrificació del consum energètic. El consum al sector industrial del nostre continent s’ha mantingut pla. Malgrat que sectors com el químic i el metal·lúrgic han augmentat la demanda elèctrica, això ha estat contrarestat per un descens en sectors com l’automobilístic (que continua oposant-se a l’electrificació), la maquinària i sectors relacionats. L’AIE fa una estirada d’orelles a la UE: els preus d’electricitat per a la indústria són ben per sota dels valors de la crisi del 2022, però encara continuen essent el doble de cars que els dels EUA i un 50% més que els de la Xina, cosa que els resta competitivitat.

L’agència internacional preveu que l’augment del consum d’electricitat serà cobert en un 95% amb energies renovables, gràcies a una ràpida expansió de l’energia solar, principalment. En aquest futur no hi ha espai per a combustibles fòssils. Durant els tres anys vinents, la solar, tota sola, produirà 600 TWh addicionals cada any, l’equivalent a afegir el consum d’una nova Corea del Sud. Tot plegat ha de fer que les emissions de CO2 de la producció d’electricitat arribin a un pla, després d’haver crescut d’un 1% durant el 2024. Serà el pas previ a un decreixement d’emissions. Aquesta dada, juntament amb algunes altres com l’evolució de vendes de vehicles elèctrics i bombes de calor, juntament amb la instal·lació de plaques solars i molins eòlics, fa pensar que som a prop de veure el pic de producció de petroli. Un pic originat per una baixada de la demanda de combustibles fòssils. Començant per la Xina, cada vegada necessitarem menys benzina per a moure vehicles i menys gas per a escalfar-nos. I mentrestant la indústria també s’electrifica per fugir d’uns combustibles fòssils que aporten una gran inestabilitat econòmica. El pic del petroli arriba, però serà perquè hem optat per un sistema energètic millor i sense les conseqüències catastròfiques que alguns van preveure erròniament, com admeten ara.

Considerada per la Llei d’ús i ensenyament del valencià com a comarca de predomini lingüístic castellà, els Serrans –o, com els habitants en diuen, la Serrania– és una zona, diríem, de frontera, amb poc més de setze mil habitants. La comarca veïna, el Camp de Túria, és plenament catalanoparlant, i això ha marcat, inevitablement, la parla de la gent dels Serrans. Influït pel castellà d’Aragó i pel català, el xurro és el seu dialecte. I se l’estimen i el defensen, de la mateixa manera que han defensat el català davant la consulta sobre la llengua base a les escoles impulsada pel conseller Rovira. 

[MAPES] Els resultats de la consulta per la llengua, municipi a municipi

El caos i la incertesa

Amb un 51,97% a favor del català, les famílies dels Serrans han desmuntat l’estratègia del conseller d’Educació, que preveia una victòria aclaparadora del castellà, almenys, en les comarques castellanoparlants. On, a més a més, tenen l’exempció lingüística del català, recollida en la LUEV. Com que es donava per fet que en aquestes zones el català no era ben rebut a les aules, a la nova llei educativa directament se n’excloïa la possibilitat de vehicular assignatures que no foren la de la mateixa llengua. Tan segur estava el conseller que les famílies no volien el català, que el redactat de la llei no deixava clar què passaria si eixia una majoria a favor. Digué que, en el cas que es donara eixa casuística, ja valorarien la possibilitat d’obrir una línia en català. Però tampoc no especificava quin percentatge era el necessari perquè això passara.

Aquest menyspreu ha indignat moltes famílies i se li ha girat en contra en aquesta comarca, poc poblada i amb pocs xiquets. Al Centre Rural Agrupat (CRA) de Bugarra ha eixit un clamorós 84% que demana el català com a llengua base, amb vint-i-un vots de vint-i-cinc, d’un total de trenta-cinc alumnes. Tot i això, ni les famílies, ni els mestres, ni l’equip directiu no saben si realment s’aplicarà el resultat. 

“Ha molestat molt que es donara per descomptat que el nostre vot no valia, que com que som castellanoparlants, ja no anàvem a decidir. Nosaltres hem votat valencià i ha eixit valencià, però no sabem què passarà, perquè estem en zona castellanoparlant”, diu Alba Jiménez, mare d’un xiquet de tres anys que va al centre de Bugarra, i professora d’història a l’IES la Serrania, al Villar. 

“Els mestres, fins i tot l’equip directiu, sabem el mateix que les famílies. És a dir, res”, diu Mónica García, mestra del CRA de Bugarra. “De moment, no sabem com es pot aplicar i més en un cas com el nostre, que tenim tan pocs alumnes que s’han d’agrupar. La meua classe de primària és una classe amb tres nivells. Primer, segon i tercer. Aleshores, no sabem com es pot aplicar, perquè ja no es pot dividir més. Si ja estem agrupats per la manca d’alumnes, fer una divisió per a uns en castellà i per a uns altres en valencià, ho veiem molt difícil. Però el resum és que no en sabem res”, explica.

La mestra considera que seria ideal que enviaren més personal al centre, però descarta que la conselleria preveja eixa possibilitat. Diu que fins el juliol, quan fan l’arranjament escolar, segurament no sabran com ho solucionaran o quins recursos posarà Educació per poder garantir l’elecció de les famílies. Ara el conseller es troba amb casos d’aules de deu alumnes, en una comarca castellanoparlant, on vuit volen català. Un cas per a res previst a la llei de “llibertat educativa”. 

És per això que Jiménez tem que no veuran garantits els seus drets. “Coneixent com conec la conselleria, parlarà amb la mestra i li dirà que ha de preparar els materials en castellà per a uns xiquets, i en valencià per a uns altres. No hi ha una altra eixida. O ens imposaran només una assignatura en valencià, quan nosaltres preferim que en donen tres, perquè la resta de la seua vida serà en castellà”, lamenta. 

Una generació conscienciada

A molta gent ha sorprès el fet que en una comarca castellanoparlant guanyara el català la consulta. Però per als seus habitants no ha estat cap sorpresa. Una nova generació de mares i pares, amb estudis mitjans i superiors, i conscienciats en la defensa de la llengua del territori, dóna vida als pobles. A més a més, molts dels mestres del CRA provenen de zones catalanoparlants, com ara el Camp de Túria, i les famílies hi senten empatia i solidaritat. 

“Com que la majoria dels mestres del centre tenen com a llengua materna el valencià, doncs a mi no m’agradaria que m’imposaren parlar en una altra llengua que no fora la meua, i a la resta tampoc. Però és que el nostre vot és simbòlic, és de suport amb la resta de la gent perquè ningú ens té en compte. No ens tindran en compte. Ha eixit això, i l’any que ve el meu fill ho donarà tot en castellà i només una assignatura en valencià. Però almenys, que se sàpiga que nosaltres no hi estem d’acord”, diu Jiménez. 

Explica que les famílies que s’han mobilitzat pel català han estat les que han anat a les reunions informatives i n’han eixit amb el missatge que serà més enriquidor per als seus fills, que tindran més oportunitats. “Som gent castellanoparlant i sabem que, en aquesta comarca, si els nostres fills no aprenen el valencià en el col·legi, després tindran una situació d’inferioritat respecte de la resta de la comunitat. Si van a la facultat, si van a Llíria a estudiar al conservatori… Molts que volen fer el batxillerat artístic també van a l’institut a Llíria. Això enriquirà l’aprenentatge del meu fill, li facilitarà la vida. I, a més a més, és la llengua de la nostra identitat com a poble valencià, de la nostra cultura i també del nostre dialecte. Igual que nosaltres tenim el nostre dialecte, que és la llengua xurra, i volem estimar-la i protegir-la, pensem que el valencià, que és una llengua minoritària, s’ha de protegir”, assegura. 

Així, recorda que hi ha moltes paraules del xurro que provenen del català. “Per exemple, ara diríem ‘qué mal orage que hace’, perquè ve de l’oratge. I nosaltres volem que els nostres fills sàpiguen que la nostra llengua ve també del valencià. Si es perd el valencià, es perdran eixes expressions”, lamenta. 

Una comarca orgullosa

En aquest mateix sentit, l’escriptor Alfons Cervera, de Xestalgar, enumera una llista de paraules catalanes que ells també fan servir en el seu dialecte, com ara corbella, garrofera i olivera. Fins i tot recorda una anècdota, quan un xiquet va preguntar a un mestre amic seu: “Maestro, por qué en valenciano dicen ‘mangrana’?“

“La nostra llengua evidentment és el castellà, però tenim la sort de tenir un castellà absolutament mestís. El respecte al valencià és absolut, ens considerem part d’eixa cultura mestissa, que és absolutament molt volguda per la meua comarca, i per això no ha sigut cap sorpresa”, diu, en referència als resultats de la consulta. “Sé en quina comarca he nascut, en quina comarca visc, i el respecte al valencià és absolut. Considerar-nos en aquesta proximitat al valencià és un orgull per a nosaltres”, insisteix. 

L’escriptor de Xestalgar, que sempre ha defensat el bilingüisme dels Serrans i ha escrit llibres en totes dues llengües, també ha valorat la qüestió des del punt de vista polític. “És molt important l’anàlisi. La nostra resposta ha cridat tant l’atenció perquè ha posat al descobert aquesta guerra absurda que ha volgut muntar el Partit Popular. L’orgull de la Serrania és haver-li fet esclatar en la cara aquesta guerra. I això també demostra una cosa fonamental per a nosaltres, per a la comarca, i és que, evidentment, mai en la vida, i tampoc ara, hem estat en guerra contra el valencià, en absolut. Estem orgullosíssims de formar part d’aquest país”, conclou. 

Encarna Martínez parla en present del seu germà José, el director de l’institut del Centre Educatiu de Xest, abans conegut per Universitat Laboral, que el 29 d’octubre va morir quan volgué tornar a sa casa, a Russafa, València. Abans de sortir de l’institut, José Martínez es va preocupar que tothom se n’anàs a casa i que ningú no prengués mal. El desbordament del barranc de Sechara, que desemboca en el barranc de Torrent, el va agafar quan feia pocs minuts que havia eixit de l’institut.

El seu cas va ser polèmic perquè el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va negar, en un primer moment, que el professor i pedagog hagués mort en les circumstàncies que realment van ocórrer.

Feia dos anys que José Martínez Toral era el director de l’institut. També era el coordinador acadèmic del Centre d’Alt Rendiment i orientava els estudis dels joves pilots.

L’entrevista amb Encarna, que no se separa d’una fotografia amb el seu germà ben somrient, la fem en un camí on es pot veure el lloc on van trobar el cotxe. Un vent fort aixeca polseguera i fa córrer els núvols, i de fons, el brunzit de les motos que corren en el circuit Ricardo Tormo, que tenim a tocar, però no podem veure. En acabar, baixem a la vora del barranc. Hi ha unes flors mig marcides que hi van deixar les germanes de José, i ben al costat d’on van trobar el cotxe, encara fa una troballa que la trasbalsa: entre la malesa acumulada hi ha una peça que sembla pertànyer al motor d’un cotxe, i una carpeta blava plena de fang sec. En agafar-la, s’adona que és la documentació del vehicle del seu germà. Com ja li havia passat durant l’entrevista, es trasbalsa.

—Com esteu?
—Em trobe molt desanimada, molt de baixada. Hi ha dies que estic bé. Hi ha dies que estic malament, i hi ha dies que estic pitjor. Però amb ganes de continuar lluitant. I de demanar justícia per tot el que ha succeït.

—Fem l’entrevista a prop de Xest, en un punt a prop del centre educatiu, que és on treballava el vostre germà. Allà al fons hi ha el lloc exacte on trobaren el cotxe. Expliqueu-nos què va passar?
—Jo era a casa veient una pel·lícula. Quan es va acabar, van començar a telefonar-me per dir-me que encenguera el televisor. I quan ho vaig veure, no em podia imaginar que li passaria alguna cosa al meu germà. Abans d’anar a dormir, al grup de WhatsApp que tenim els germans els vaig demanar si estaven tots bé. Em van contestar la meua germana Rosa i el meu germà David, però el meu germà José no responia. L’endemà, a les deu del matí em van dir que no havia arribat i que, segurament, havia desaparegut.

Encarna Martínez asssenyala el lloc exacte (on hi ha la bossa de plàstic blanc) on va quedar varat el cotxe del seu germà.

Dolores Ruiz: “Li vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap el què he perdut? El marit i els dos fills, el millor de la meua vida'”

—José era director de l’institut de Xest i, pel que heu pogut saber, què va fer ell eixe dia?
—Com tots els directors, quan tens una responsabilitat, crec que ets l’últim. Has de deixar-ho tot en ordre per a l’endemà. Ell és una persona molt responsable, i com que ací plovia prou, va fer que tothom se n’anara a casa. Es van quedar només els de manteniment, les dones de la neteja, i com a director, va quedar el darrer. A les sis de la vesprada va dir que se n’anava. Ningú no els havia avisat de res. Ja havien passat coses als pobles. El primer mort va ser a primera hora del matí, però fèiem vida normal. El meu germà va eixir a les sis de la vesprada i va recórrer la rotonda, i és quan l’aigua el va atrapar.

—Vivia a València.
—Sí. Ell viu al barri de Russafa i se n’anava cap allà. Són vint minuts. Plovia tant que va dir que en vint minuts no passaria res. No havia arribat cap alarma i, per tant, ell va eixir normal, com tothom quan ix de la faena.

—Havia fet molt pocs metres d’ençà de l’eixida de l’institut.
—A l’eixida del Centre Educatiu hi ha una rotonda xicoteta que va cap a l’autovia, però a les sis de la vesprada tot això ja s’havia inundat. L’aigua baixava molt forta cap avall i els va agafar de sorpresa.

—Quina va ser la darrera comunicació que vàreu tenir amb José?
—Ell va enregistrar un vídeo dient: “Mireu com es va omplint el cotxe d’aigua i el cotxe es mou.” El va enviar al seu marit i ja no en vam saber res més. “El cotxe es mou”, i ja està.

—L’endemà vàreu començar una cerca pel vostre compte aprofitant l’experiència en seguretat privada.
—Havíem localitzat el mòbil, sabíem que era ací, i vaig provar de venir, però ja em van dir que les carreteres, l’autovia, tot estava tallat o trencat. Era impossible venir cap ací. I vaig pensar que hi havia més vies. Vaig començar una marxa per Vilamarxant, vaig voler fer la volta fins a Xest, i d’allà venir fins ací. Vaig arribar a Xest. No em van deixar passar, perquè hi havia un pont destrossat i la policia local no em va deixar caminar. Jo anava amb una motxilla amb aigua, roba eixuta, un ganivet per si havia de tallar cordes… No sabia com em trobaria el meu germà. Volia anar caminant amb la meua motxilla a través d’aquests camps. M’era igual, però jo volia arribar fins ací. No em deixaren passar. Em vaig quedar a Xest i em van dir que tornara a casa.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que el meu pare va morir pensant que la vida de la seua néta perillava”

—Quants dies havien passat quan trobàreu el cotxe?
—El dia 31 ja es podia venir fins aquest punt. Ja estava pràcticament tot sec, havia eixit un poc el sol. El meu cunyat va venir i va trobar el cotxe i el mòbil a dins.

—I el cos de José, quan el trobàreu?
—Nou dies després, en un camp de la zona de Quart de Poblet.

—Qui us va avisar?
—Jo agraesc a l’UME que des del primer minut van fer tot el possible per trobar la gent i per ajudar. I per això hi són. Protecció Civil, seguretat privada. Els comerços eren oberts i la gent robava, els centres comercials trencats. El va trobar l’UME.

—En començar a parlar heu dit que esteu entre malament i pitjor.
—Ara som al lloc exacte, amb la fotografia del meu germà i de fons, el circuit [plora]. I és molt dolorós perquè no puc pensar que haja passat. Encara no em crec del tot que em falte el meu germà en aquestes circumstàncies tan horribles.

—Sou molt activa en les manifestacions i en el col·lectiu de familiars de víctimes. Imagine que, com tots els familiars, demaneu justícia.
—Que ho paguen. Si ho han fet malament, que ho paguen. Perquè també em demanen responsabilitats en la meua faena. Quan ho fa malament, qualsevol persona, el retiren, l’acomiaden, l’aparten o el duen a un altre lloc. Però en això hi ha hagut moltíssimes morts i han de pagar per això. Demane justícia, sí.

—Heu tingut contacte amb la Generalitat o amb alguna persona de l’administració?
—Res. No només això, sinó que familiars de les víctimes, quan sabem que Mazón s’acosta a una zona i hi anem, ell fuig de nosaltres. L’altre dia fugia. Fa que es canvien de cotxe per evitar de passar per davant nostre, per no aturar-se. És que, a més d’inútil, és covard.

—Aquests dies van sabent-se moltes coses de com van anar les coses el 29 d’octubre. El president Mazón ha canviat de versió, per exemple, sobre l’hora d’arribada al centre d’emergències.
—Quan veus què et ve damunt, què faràs? Espolsar-te les puces. És el que ell fa. No és el mateix, a partir de les set, que a les 20.28. Perquè entre una cosa i una altra, en una situació com aquesta hi ha una alerta. En altres circumstàncies, potser no té gaire importància, però en aquesta en té molta, perquè si hi vas ser a partir de les set, l’alerta va ser a les 20.11, tu no eres al teu lloc.

—En tot cas, l’alerta va arribar tard per a molta gent. El vostre germà i la majoria de les víctimes a eixa hora ja s’havien mort.
—La primera persona desapareguda va ser a primera hora del matí. Això [la reunió del CECOPI] no havia de ser ni a les cinc de la vesprada ni a les vuit ni a les nou. A primera hora del matí, s’havia d’haver dit per premsa i per televisió que ningú anara a treballar. Es veia venir. És com el conte, que ve, que ve, i ningú no s’ho creu, i quan passa, ara què? Se sabia, perquè va avisar AEMET. I la reunió no podia ser ni a les vuit ni a les sis, ni a les cinc, ni a les quatre, ni a les tres. A primera hora del matí havia d’haver fet una roda de premsa dient que totes les escoles es tancaven i totes les institucions es tancaven per això.

—Recrimineu al conseller Rovira que negàs que s’hagués produït aquest accident tornant de la feina.
—És clar, és que ell ho va considerar un accident lleu. Una persona de Compromís, que és professora, va dir: no senyor, José Martínez Toral, com a director d’un institut, eixia del seu treball i va morir a les sis i cinc de la vesprada. No va ser un accident lleu, va ser un accident mortal. S’ha de traure de la llista d’accidents lleus. No és lleu, és mortal. No tan sols és el meu germà. Un altre professor també va morir. Mortal, no lleu ni greu. El conseller a la una va marxar a casa i el meu germà encara era ací. Aquestes persones que són responsables… Al·lucine de com va aquest país.

—Creieu que el president és a prop d’una renúncia?
—Amb tota la pressió, espere que ell tinga vergonya i tinga eixa humanitat, com l’ex-rei que va dir: “Ho sent, m’he equivocat, no tornarà a passar.” Espere que ell ho faça, que es presente al balcó de l’ajuntament, davant de tots els valencians i diga: “Ho sent molt, m’he equivocat i me’n vaig.”

—Han passat més de quatre mesos i no hi ha hagut cap homenatge oficial i públic a les víctimes.
—Jo crec que esperen a trobar Elisabet, Javi i Paco. Han de tancar el cercle. Espere que ho facen. I espere que facen un funeral d’estat en condicions. No podem estar tota la vida esperant si els troben, perquè potser no els trobaran. Hi ha una possibilitat que no els troben. Què farem? Deu anys, esperant? Potser d’ací a uns mesos ho faran.

—Conteu-nos coses de José, el vostre germà.
—Uf [plora]. Ha sigut sempre molt estimat. Ha treballat en instituts i col·legis de Barcelona, Puigcerdà, Tarragona i València. El meu germà ajudava tot el món com a professor orientador. Era psicopedagog i feia d’orientador en centres educatius. Les mares, els xavals, els estudiants, els d’ací, es van posar en contacte amb mi per les xarxes socials i deien coses precioses del meu germà. No el veien com a professor, perquè era tan proper i intentava ajudar-te i donar-te solucions. Fins i tot a mi. Ell em va dir que em posara a estudiar perquè havien d’eixir places d’inclusió de discapacitats en els centres educatius i hi hauria aules amb alumnes amb necessitats especials. “Posa’t a estudiar.” I jo li vaig dir: “A quaranta-quatre anys, jo no en tinc ganes.” I ell: “Que sí, que sí, que això és el teu fort…” Sempre m’ha agradat el tema de la discapacitat, dels xiquets. Jo sóc educadora infantil. I em va donar el temari, i estudiant estudiant, vaig aprovar amb un 8.15. Cinc dies després de la desaparició del meu germà, mentre jo el buscava ací, em van cridar de la Generalitat que si volia anar al centre de Requena que hi havia una plaça. Gràcies a José ara treballe. Aquest entestament que va tenir amb mi, el tenia amb tot el món. I molta gent diu “jo sóc professora” o “jo sóc no sé què” perquè José encaminava la gent. Era un guia en la vida.

—Són vius, els vostres pares?
—La meua mare, no. Es va morir de càncer. El meu pare està destrossat. El meu germà ha estat molt proper als meus pares. Sempre hi anava i dinava amb ell. I tenia molta proximitat amb el meu pare, és clar.

—Teniu relació amb el marit del vostre germà?
—El meu cunyat és molt tímid, per això no ix. La seua manera de ser és molt diferent. Jo sóc més guerrera, més justiciera. No puc veure una injustícia, i ho tinc en la vena. Crec que quan hi ha una injustícia vaig a cercar la veritat i contra les persones que fan mal.

—Aquests dies veiem que la jutgessa de Catarroja fa una instrucció en què va directa a les coses. Creieu en la justícia?
—És una pregunta que avui dia… No sé, fa uns anys t’hauria dit una cosa, però avui, espere que sí, que es faça justícia. Que s’aparte la política. Que s’òbriguen de cor. És l’únic que demane, que s’obliden del tema de ser polític o no. Per culpa d’eixa persona, de la no-gestió que va fer, han mort 228 persones. Que ho pague i ja està, segons el que diga el codi penal. Homicidi imprudent. Hi ha molts casos, hi ha moltes proves que ho diuen, que va desatendre els seus deures.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que trobem mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

—Ara les víctimes sou a la primera línia de les manifestacions. Teniu por que arribe un moment que la gent deixe d’anar a les convocatòries, que la gent oblide tot allò que va passar?
—Sempre passa igual. Amb qualsevol situació semblant, en un accident… Ara ja no es parla de l’incendi de Campanar. O de l’accident del metro… Però les víctimes de Campanar hi són i demanen justícia. La gent tendim a oblidar les coses. Ara són les falles, canvies el xip. Ja ve la Setmana Santa, l’estiu. Espere que això no s’oblide. Que va passar amb la riuada del 57. Ara una altra volta? Jo crec que ens hauríem de plantar i dir que no ens podem oblidar tan fàcilment de les coses, i coses tan greus com aquestes.

—Ara treballeu a Requena. Podeu fer vida normal?
—Em diuen que encara no he fet el dol. No l’he fet perquè no tinc oportunitat de fer-lo. Entre setmana vaig a l’escola. Cada dia passe per aquesta autovia i veig el lloc, i encara amb el dolor i plorant, faig el camí, que són 45 minuts. I quan arribe a Requena, em netege les llàgrimes perquè he de posar bona cara perquè he d’estar amb xiquets menuts. I els xiquets i les persones amb discapacitat que porte no tenen la culpa d’això que ha passat. És com això que deia Freddie Mercury: “Show must go on.” L’espectacle ha de continuar. I ho he de fer.

Un moment de l’entrevista ran del barranc de la Sechara.

—Teniu fills?
—Tinc una xiqueta de dotze anys.

—Com està?
—Em va preocupar perquè a ella mai no li havia passat res semblant. Em vaig preocupar per si tenia malsons. En l’escola l’han tractada, perquè una de les orientadores coneixia també el meu germà. Ara està bé. L’han ajudada molt a l’escola i els seus pares parlem molt amb ella. Si té cap necessitat de res, que ens ho diga…

—Voleu afegir res?
—Només demane que no s’amaguen, que no passen, que donen la cara. Igual que jo la done pel meu germà, que la dónes tu [assenyala i mira la càmera]. Pels valencians, per aquestes persones que per la seua irresponsabilitat i la poca vergonya que ha tingut… I encara s’espolsa les puces. Que demane perdó a tots els valencians. I després, a la presó i fora de l’àmbit polític. No el volem. I si hi ha un funeral d’estat, no volem que hi vaja. No volem aquesta persona que ha assassinat els nostres familiars. No volem persones tan incompetents en les seues faenes. Una persona així no hauria de governar. Jo abans creia més en la política. Ara, ja no. Que dimitesca.

Encarna Martínez observant el barranc. En acabar l'entrevista, Encarna Martínez va trobar la documentació del cotxe del seu germà.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Chéri, de Colette, traduïda per Teresa Florit Selma i publicada per LaBreu edicions. Chéri és una novel·la emblemàtica de Colette, que va tenir un èxit immediat. Explora les subtileses de l’amor i la passió mitjançant la complexa relació entre Léa de Lonval, una demi-mondaine que voreja els cinquanta anys, i Chéri, un jove atractiu fill d’una amiga seva. Ambientada en el luxós escenari de la Belle Époque de París, la novel·la aprofundeix en l’evolució dels conflictes interiors dels personatges i els misteris de l’atracció. Tots dos protagonistes lluiten entre la passió romàntica i l’anhel de llibertat individual, i revelen les tensions entre les convencions socials i els desigs personals en uns diàlegs a flor de pell.

Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954), coneguda per Colette, va ser una prolífica novel·lista, actriu, ballarina de music-hall, periodista i crítica teatral i literària. D’inquietuds i interessos molt diversos, es va moure en cercles artístics, teatrals, literaris, musicals i polítics que li van servir per a conèixer mons molt diferents i reflectir en els seus escrits experiències, caràcters i maneres de viure a partir d’una perspectiva inèdita fins llavors en la literatura francesa.

Llegiu un fragment de Chéri, de Colette (LaBreu).

Teresa Florit, editora de LaBreu i traductora de l’obra, explica:
“Concebuda en un primer moment com a obra dramàtica, i a l’espera de ser adaptada al teatre més endavant, Chéri es va publicar el 1920; fou la primera novel·la que Colette va escriure en tercera persona. L’autora va decidir de passar a un mode d’escriptura que li permetia una evocació més precisa del marc social on es desenvolupa l’argument i una caracterització més rica de la part emocional i intel·lectual dels personatges. La novel·la, per tant, combina bona part de diàlegs, àgils i irònics, plens de coses no dites, amb descripcions detallades dels escenaris físics i dels paisatges emocionals que permeten al lector de submergir-se en el perfum de la història –construïda amb elegància– i que respon a una estructura narrativa que propicia una progressió fluida dels esdeveniments. Colette sap quan revelar informació crucial. Això fa mantenir la tensió, alhora que incideix en les emocions i les motivacions dels personatges en una barreja de crítica, ironia, tendresa i crueltat.

Llegir Chéri és una delícia; és assistir a una festa en què els convidats porten les disfresses més variades per celebrar la passió per la vida, els plaers més sensorials i els més intel·lectuals, la ironia més fina, la crueltat més punyent, la transgressió de les normes socials i l’adaptació a les circumstàncies vitals amb un sentit comú que va més enllà del conformisme.

Traduir Chéri ha estat un plaer. M’ha permès endinsar-me en un llenguatge depurat que flueix amb naturalitat per construir un ambient on tenen cabuda des del to més col·loquial fins a les reflexions més profundes dels moviments de l’ànima.”

Aquells que surten cada dia a passejar el gos possiblement observaran com la seva estimada mascota pot passar-se molta estona explorant una sola olor, o com, fins i tot, el recorregut del passeig el determinen les olors que hi van apareixent. Sembla que l’objectiu principal no és només satisfer les seves necessitats fisiològiques, sinó descobrir el món a través de l’olfacte. En canvi, els humans donem menys importància a aquest sentit, probablement a causa d’influències culturals i filosòfiques. Són conegudes les afirmacions de Darwin i Kant sobre l’olfacte. Darwin el considerava “d’extremadament poca utilitat”, mentre que Kant el descrivia com “el més prescindible dels sentits”. Aquesta idea ha prevalgut en la història occidental i ha influït en l’estudi del llenguatge, on s’ha observat que el vocabulari per descriure olors és més limitat que el dels colors, ja que les olors solen descriure’s de manera referencial, associant-les a la seva font.

Un exemple d’aquesta diferència en la classificació sensorial es troba en el català. Com vam veure en l’article del mes passat, la nostra llengua disposa de termes abstractes per a designar la qualitat dels colors canònics (és a dir, aquells noms que, tot i estar ben integrats al vocabulari, no tenen una etimologia clara) i utilitza referències a objectes distintius per a altres (rosa, taronja). En canvi, la descripció d’olors segueix un patró diferent. Segons el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, la paraula olor sol anar vinculada a la seva font (olor de fum, olor de flors, olor d’humitat, etc.). El corpus mostra que les olors també es poden descriure amb adjectius com ara bona, mala, forta, intensa, penetrant o agradable, que es troben entre els més freqüents. Molts d’aquests adjectius no són específics de l’olfacte i tenen un caràcter avaluatiu.

En aquest sentit, el català forma part d’aquelles llengües que fan servir principalment termes abstractes per als colors, però recorre a estratègies referencials o avaluatives per a les olors. Però ¿és aquesta una característica universal o es tracta d’un fenomen culturalment específic? Alguns estudis recents, com el de Majid i Burenhult (2014), han demostrat que algunes llengües utilitzen termes abstractes tant per als colors com per a les olors. Una d’aquestes llengües és el jahai, una llengua asliana (una branca de la família austroasiàtica) parlada per caçadors-recol·lectors a la península de Malàisia. El jahai compta amb una dotzena de paraules abstractes per descriure olors. Per exemple, el terme ltpit s’utilitza per descriure l’olor de diverses flors i fruites madures, incloent-hi el durian (una fruita d’origen asiàtic amb olor molt forta), el perfum i el sabó. Un altre terme, cŋes, es fa servir per a l’olor de la gasolina, el fum, els excrements de ratpenat i algunes espècies de milpeus, entre altres.

A primera vista, aquests termes poden semblar arbitraris, però per als parlants de jahai, el seu sistema de categorització és més precís que el d’altres llengües. En un experiment amb deu parlants de jahai i deu d’anglès, es van presentar 80 colors i 12 olors als participants i se’ls va demanar que els anomenessin. Els resultats van mostrar que als parlants d’anglès els costava molt més anomenar les olors que els colors. Per les olors, els anglòfons van utilitzar explicacions llargues, basades en la descripció de la font, i van coincidir poc en les seves descripcions. En canvi, els parlants de jahai tenien la mateixa facilitat per anomenar colors i olors, van fer servir termes abstractes per a ambdós casos i van mostrar nivells similars de concordança tant per a olors com per a colors.

Probant els “sniffing sticks” amb parlants de la llengua Alta (Filipines). Aquest mètode és similar al que
es va fer servir amb parlants de jahai. Fotografia: Álex García Laguía.

Aquest patró també es troba en altres llengües aslianes, com el maniq, el batek o el semaq beri, que disposen de lèxics similars per a les olors. Més enllà de la qüestió lèxica, l’olfacte té un paper essencial en la percepció del món físic i del sobrenatural en els pobles aslians. Un cas particular és el de la llengua chewong, on aquesta relació es regula principalment a mitjançant el sentit de l’olfacte. En aquesta societat, l’olor personal és una marca de la identitat individual, tant física com espiritual, atès que forma part d’una xarxa en la qual cada element juga un paper en l’equilibri còsmic. Quan un chewong es banya i perd la seva olor, perd també la seva identitat, fet que requereix un ritual per restaurar la seva identitat i l’ordre natural de les coses. La importància de l’olfacte en diferents àmbits de la llengua i la cultura ha portat a descriure els pobles aslians com a “cultures de l’olor”.

Ara bé, aquest fenomen no es limita a les llengües aslianes. També en altres parts del món trobem llengües amb sistemes sofisticats per descriure les olors. Per exemple, el cha’palaa, parlat pel poble chachi a l’Equador, té 15 paraules bàsiques per parlar de sensacions, que es poden combinar amb sufixos per referir-se a olors i sabors. Aquest mecanisme, sense equivalents atestats altres llengües, en ensenya que la percepció sensorial no només està present en el lèxic, sinó que també es pot integrar en la gramàtica. En l’àmbit cultural del poble chachi, l’olfacte també té un paper important en rituals com la cerimònia del Niño, en la qual es vessa abundant perfum sobre els participants com a cloenda.

Així doncs, podem concloure que la relació entre llenguatge i olfacte varia enormement entre cultures. Segons Majid i Burenhult, cada llengua és una solució a les necessitats socioculturals i ecològiques dels seus parlants, com veiem en les diferents maneres d’incorporar l’olfacte en lèxic i la gramàtica. Això no significa, però, que els parlants de jahai o cha’palaa tinguin un olfacte més desenvolupat, sinó que en les seves cultures té molta més rellevància, fet que els converteix en millors descriptors d’olors. Potser és hora de replantejar-nos la idea que l’olfacte és un sentit ‘inútil’ i valorar-ne el paper fonamental en la diversitat cultural i lingüística.

Àlex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Aquest dilluns, convidada per l’escriptora Rosa Ribas, he participat en un diàleg amb ella sobre canvis i modificacions socials, al Cèntric del Prat de Llobregat, un espai cultural ben interessant que ara conec. De primer em pensava que era el casino del vell Prat, però no. És al Prat de construcció nova des de més o menys els anys setanta. I no és un cafè vell, sinó més, una estructura ciutadana, un equipament que aglutina una biblioteca, l’arxiu municipal, un auditori, sales d’estudi i del club de lectura, una sala d’exposicions (n’hi ha ara una de ben bonica sobre la memòria dels objectes) i un bar, així com un aparcament públic. S’hi pot arribar amb metro, parada Cèntric, de la línia 9, obra que ha de travessar Barcelona fins a l’aeroport i que encara és a mig fer, d’escales vertiginoses aquí, les que han calgut perquè el metro vagi per sota del Llobregat. Érem unes quaranta persones, que no són tan fàcils de reunir, i la meva amfitriona, bona escriptora, va conduir el diàleg amb sentit i sensibilitat respecte dels temes tractats –els canvis, al meu Saidí natal, al Prat que ens acollia– i de les maneres d’escriure-ho. La Ribas també en sap, de canvis. Nascuda al Prat, ha viscut trenta anys a Alemanya, n’ha tornat fa uns quatre anys i ara viu a Sants, ben comunicada amb el Prat. Diguem que és el contrari d’una expat, que aquí vull anar a parar.

Abans de donar pas al públic, amb la Rosa vam coincidir que hi ha poca literatura sobre les emigracions i immigracions cap a Barcelona del món català extrabarceloní, i en particular del rural. Em referia que quan vaig publicar per primer cop La terra retirada, el 1993, ara recollida al Tríptic de la terra que m’havia portat al Prat per parlar de canvis i recanvis, em vaig quedar ben sorpresa, i encara em dura, que se’n parlés tan poc, dels emigrants com jo mateixa. És clar que havia arribat per a estudiar, però no deixava de ser un cert exili, una emigració del lloc d’origen. Vam coincidir que hi ha rebuig a parlar d’aquells anys seixanta i setanta que tants de nosaltres o érem pobres o vivíem en una austeritat radical. Pareix que ho hem volgut oblidar i en part la societat ho ha aconseguit. De vegades m’he trobat amb la tercera generació d’immigrants, ja nascuts a Barcelona de pares que ja hi van nàixer, que et parlen com si els immigrants fossin ells, elles. He trigat anys a dir-los: ep, que sóc jo la immigrant, que vaig arribar aquí a disset anys sense conèixer ningú a la ciutat. La immigració rural del rerepaís és la que menys compta en l’imaginari. I això em penso que és així en bona mesura perquè ens fa vergonya dir-nos immigrants. Va ser llavors que un jove del públic va demanar la paraula.

Era, es va presentar, un investigador acadèmic que ha tingut la sort (mal pagada, però sort al capdavall) d’entrar en un equip d’investigació europeu que opera a la República Txeca. El mateix passa, ens va informar, amb els seus companys, que no volen dir-se emigrants ni immigrants ni exiliats ni asilats sinó expats. Ben interessant. Per no parlar que expat és una manera que la neollengua ha trobat per no dir expatriat, que vol dir l’exiliat voluntari així com el polític que ha obtingut asil en un altre país. Doncs així estem, amb paraules que amaguen el nucli de les coses, en aquest cas l’emigració del país i la immigració en un altre, sobretot de persones amb una certa capacitat econòmica, de vegades molta, superior sovint a la dels habitants dels llocs on decideixen anar a viure, temporalment o no. Ho sabem a Barcelona i a bona part del país, i és un fenomen bastant general en una part considerable del planeta.

Faig un tomb per la xarxa i em trobo que els expats ja s’han espavilat per establir jerarquies entre ells, que encara hi ha classes. Vuit categories, de la més glamurosa a la més elemental. Distingeixen entre (poseu-hi el gènere, que l’anglès universal dels expats s’estalvia): L’emprenedor (Go-Getter), L’optimitzador, L’explorador, El romàntic, El desplaçat per l’empresa (The Foreign Assignee), El cònjuge viatger (Travelling Spouse) i l’Estudiant. Cap no es diu ni es dirà mai ni expatriat ni cap altra de les denominacions que ja he dit, ni molt menys encara es dirà refugiat. El nostre context d’aparences mistificadores basades en paraules buidades de contingut (empty signifier, en diuen els analistes del discurs) està aconseguint que fins un jove universitari obligat a emigrar, que cobra la misèria que paga un equip d’investigació acadèmica als joves que s’hi integren, se senti dir que és un expat. I que si intenta posar les coses a lloc, els companys li facin sentir vergonya. 

Els emigrants, els immigrants, els migrants són només els pobres de solemnitat! Així va el repertori lingüístic de la discriminació. Amaguem el dolor històric de les nostres pròpies emigracions i immigracions que, d’aquesta manera, no ens haurem de preguntar de quina manera rebem els que ara ens arriben (ni res més).

Us oferim el vídeo de la presentació del llibre de Vicenç Lozano, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), que va tenir lloc dijous a l’Espai VilaWeb, amb la moderació d’Assumpció Maresma.

Vicenç Lozano ha deixat momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

Podeu llegir l’entrevista a Vicenç Lozano sobre el llibre en aquest enllaç.

Necessit una transfusió de memòria.

Necessit una lliçó de mirada.

Necessit una fona per encetar el cel.

Necessit la ciència de les corol·les, els secrets de les formes que volen.

Necessit un mestre d’obres de la consciència perquè no en trec l’entrellat.

Necessit fer volar paraules en esbart aspre i carnívor.

Necessit comprovar a les fosques la meva cal·ligrafia regirada.

Necessit belar molta d’estona fins que arranades totes les conjugacions pugui trobar un succedani de l’èxtasi.

Necessit l’explosió a les totes, fins ara només escolt el frisonar espurnejant de la metxa.

Necessit trobar un cercaire fraternal que em faci tot el temps de companyia que pugui encara que sigui un no-res.

Necessit asseure’m damunt els passos d’un poema i posar-me a demanar almoina.

Necessit la delicadesa d’un arbre d’una espècie inexistent.

Necessit fugir d’un món entenebrit per les seves clarors.

Necessit assegurar de totes les maneres possibles que la poesia és una espècie no protegida.

Necessit un telèfon d’higiene que no trob enlloc.

Necessit saber que els segles són instants amb la lupa posada.

Necessit salvar un cossiol ple de flames que fan el bategot.

Necessit desxifrar les cal·ligrafies de les potes dels ocells damunt la plana oberta de l’arena d’una platja perquè m’ajudin a viure.

Necessit aprendre a plorar en eixut.

Necessit que algú em digui que faig alguna cosa més enllà que embolicar troca.

Necessit entendre que no hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.

Necessit repetir fins a l’esgotament que, malgrat els blaus a l’ànima, l’important és estimar.

Necessit escriure perquè no em vegin; pens això davant la pintura de Soulages en què tothom percep un monocrom quan és un policrom subtil.

Necessit una insurrecció sensible a cada cap de cantó de la pàgina.

Voldria escriure amb tinta xinesa damunt aquesta boira baixa amarada d’aigua de pluja una frase de Proust que sempre s’ha conjugat amb el meu estat d’ànim fos quin fos: el cim de la intel·ligència és la bondat.

Per què tu i jo tenim una relació de simbiosi?

Tenc una inclinació cap al refinament que em permet passar tot un horabaixa sord al renouer carnisser mundial i ben tancat amb pany i clau dins una cambra escoltant amb una repetició obsessiva quatre impromptus de Schubert.

Agaf el temps com un bell fruit, com una estela d’aire, com un deixant de pedra.

Som el viatger que després d’haver caminat molt de temps per l’arena color de rosa seca ha arribat al pou dels vius que veuen i se sent impregnat de ceguesa.

Tantes de frases que no expliquen res, acostaments cap a la lleugeresa dins l’atmosfera d’un temps feixuc.

Aquest color de ferro rovellat darrere els vidres grapallosos que s’umpl de violeta amb la lentitud del dolor inacabable i vira cap al blau fosc de la mar gran em dona la pau humil d’aquesta capa de pols, aquest vel que es deposita damunt els llocs llunyans i inaccessibles, estimats, un espai en què no viuré mai.

Una llum sorda com interior a les coses, una pàtina que em fa una impressió d’espera d’alguna cosa que no succeirà.

Sent un enteixinat de ressons múltiples que m’atrapa entre el món de fora i aquesta secreció literària que deixa empremtes com la sang que ix d’una ferida inacabable.

 

Podeu sentir ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadelletra-mc-CDLVIII.m4a

amb l'actuació del grup Genion's - Lloc: Ateneu Arenyenc

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat una acció militar “decisiva i contundent” contra la insurrecció huti del Iemen, en resposta als atacs contra vaixells militars i comercials a la mar Roja.

A més, ha advertit a l’Iran que deixi de donar suport a aquestes milícies rebels. “El vostre suport als terroristes hutis ha d’acabar immediatament”, ha escrit, abans d’exigir al govern iranià que deixi d’amenaçar al poble nord-americà, al seu president, i a les rutes marítimes mundials.

“Avui he ordenat a les forces armades dels Estats Units que emprenguin una acció militar decisiva i contundent contra els terroristes hutis al Iemen, que han fet una campanya implacable de pirateria, violència i terrorisme contra bucs, aeronaus i drons nord-americans i de més països”, ha anunciat al seu compte de la plataforma Truth Social. “Utilitzarem una força letal aclaparant fins a aconseguir el nostre objectiu”, ha afegit.

“Els hutis han blocat el transport marítim en una de les vies fluvials més importants del món, tot paralitzant grans franges del comerç global i atacant el principi fonamental de la llibertat de navegació, del qual depèn el comerç internacional. A tots els terroristes hutis: el vostre temps s’ha esgotat i heu d’aturar els atacs ara mateix, o en cas contrari plourà l’infern sobre vosaltres com mai no haureu vist”, ha advertit Trump.

Fonts locals iemenites han confirmat a la cadena Al-Arabiya que s’han registrat cinc explosions pel cap baix a la capital del país, Sanà, sota control del moviment insurgent d’ençà de fa més d’una dècada. Els bombardaments han destruït una base dels hutis al barri d’Al-Jarf i també a la rodalia de l’aeroport, al nord de la capital.

Minuts abans que Trump anunciés el començament de l’operació, fonts de seguretat nord-americanes han avançat a The New York Times que els bombardaments aniran dirigits contra desenes d’objectius hutis i que l’ofensiva pot durar uns quants dies.

La Comissió de la Veritat d’ERC, presidida per Joan Tardà, ha exposat aquesta tarda davant del plenari del congrés del partit les conclusions del seu informe, que determina que els responsables de l’estructura B i del cas dels cartells dels germans Maragall va ser l’àrea de comunicació del partit entre el 2019 i el 2023. Tardà ha estat l’encarregat d’intervenir davant de la militància i no ha esmentat cap nom, però sí les àrees implicades, amb els càrrecs responsables corresponents. D’aquesta manera, ha situat el focus, indirectament, els tres vice-secretaris generals de Comunicació durant aquest període: Sergi Sabrià, Oriol Lladó i Marc Colomer. En el seu relat, també ha assenyalat com la cúpula comunicativa es va traslladar al govern, assenyalant així la influència que Sabrià mantenia igualment sobre el partit. Tots tres eren dirigents afins a l’aleshores secretària general, Marta Rovira, de qui Tardà també ha dit que, en un moment determinat, va ser coneixedora dels fets.

En canvi, Tardà ha exonerat altres persones que van ser acusades. “Hi ha alguns membres que, des del punt de vista de la comissió, han estat injustament acusats i assenyalats públicament i amb la documentació que queda no queda acreditat que fossin partícips ni tinguessin el lideratge d’aquestes campanyes”, ha explicat l’actual vice-secretari general de Comunicació i portaveu adjunt del partit, Isaac Albert, que ha comparegut davant dels mitjans després de la presentació de les conclusions de la formalment anomenada Comissió sobre les suposades estructures paral·leles als òrgans de govern. En concret, Tardà s’ha referit als responsables de la campanya Free Junqueras i alguns dels presents, consultats per VilaWeb, han interpretat que es referia també al que fou director de comunicació del partit, Tolo Moya.

De fet, la Comissió de la Veritat ha invertit el criteri que havia seguit el responsable de compliment d’ERC que va investigar el cas, Xavier Mombiela. L’informe de Mobiela situava Moya al centre de la responsabilitat, al costat del militant de l’Anoia que va determinar la distribució dels cartells, i proposava sancions lleus per a Colomer i Sabrià. L’equip de Tardà, en canvi, focalitza les responsabilitats en la màxima direcció política. Albert ha assegurat que l’informe de la comissió determina que “el responsable de compliment no va ser del tot diligent en les seves gestions”. La direcció pretén girar full amb la compareixença de Tardà d’avui, però el procés d’investigació intern continua en els òrgans estatutaris que tenen la potestat per fer-ho. La Comissió de la Veritat tenia un caràcter polític, però no podia assenyalar persones concretes i les hipotètiques sancions dependran de la Comissió de Garanties. Així, Tardà ha lliurat les seves conclusions a l’actual responsable de compliment i a la Comissió de Garanties.

En la presentació de l’informe, Joan Tardà ha esmentat alguns dels dirigents que no han volgut declarar davant de la comissió que ha presidit. Segons fonts consultades per VilaWeb, ha esmentat Sabrià i Colomer; l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès; l’ex-cap de files d’ERC a Barcelona Ernest Maragall, contra qui anaven dirigits els cartells sobre l’Alzheimer que van desencadenar la crisi interna; i el president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové. Rovira va declarar per escrit.

Tardà també ha xifrat en més de 4 milions d’euros els milions de despesa que el partit va fer a Relevance entre el 2016 i el 2023, a través de la qual s’haurien pogut sufragar les anomenades campanyes de contrast. En concret, segons fonts presents al plenari, es tracta de 4,2 milions. Albert ha recordat, tanmateix, que Relevance era el principal proveïdor del partit en campanyes electorals i sectorials i, per tant, aquestes despeses no es poden barrejar amb els recursos potencialment destinats a l’estructura comunicativa paral·lela.

Membres del sector afí a Marta Rovira, agrupats en el sector de Nova Esquerra Nacional, sortien del plenari indignats. Consideraven que l’exposició de les conclusions era un escarni públic, més en la línia d’una purga que de la voluntat de reconciliació. “Judicis de valor, de part, incoherències semàntiques, i pocs aclariments”, ha criticat l’ex-consellera d’Esquerra Anna Simó. L’ex-alcalde i ex-alt càrrec del govern d’Aragonès Isaac Peraire ha titllat l’exposició de Tardà d’un “acte polític, espectacle i escarni lamentable, imprecís, de part, biaixat”, també “incendiari” i “irresponsable” i ha apuntat que van impugnar la creació de la comissió per evitar el que ha passat avui. Peraire ha afirmat que portarà els fets al canal ètic i a la Comissió de Garanties.

“No és això, companys, no és això. Esperava rigor, transparència i imparcialitat de la Comissió de la veritat, no escarni”, ha opinat la que va ser candidata a la presidència del partit de Foc Nou, Helena Solà. Jordi Orobitg, del mateix sector, ha criticat que es xifressin els milions de Relevance. “Si no se sap què es va gastar en campanyes de contrast, no es dona cap xifra”, ha escrit a X.

Isaac Albert ha resumit que la immediatesa, la voluntat de ser originals i voler donar una resposta ràpida als fets polítics va provocar “dinàmiques perverses” en l’àrea de comunicació del partit. “Es va perdre el control d’aquestes accions i sobretot el que es va acabar perdent era l’ètica”, ha resumit. Segons Albert, la direcció de Junqueras vol que “aquests fets no es tornin a produir mai.” La cúpula volia aparcar definitivament la polèmica sobre l’estructura B i el cas dels cartells però l’informe de Tardà n’ha tornat a encendre les brases, especialment en el sector afí a Rovira.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

El ninot de la falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal ha estat escollit com l’indultat d’enguany a les Falles de València. Es tracta d’una parella d’avis que celebra les noces d’or en una pastisseria de Paiporta (Horta Sud), un dels pobles més afectats per la gota freda. El vespre del dia de Sant Josep se salvarà de les flames i farà part del Museu Faller on romandrà com a record.

Un homenatge als voluntaris de la gota freda, ninot indultat infantil

La figura, obra de l’artista David Sánchez Llongo i titulat “Un poble d’Or que ajuda en lo cor“, forma part de la falla “Or”, que planta la comissió en el sector la Roqueta-Arrancapins.

L’obra ha rebut 13.847 vots dels 69.922 emesos. Enguany és el sisè que la falla aconsegueix el ninot indultat. Anys abans ho havia aconseguit amb Regino Más el 1958, el 1969 amb Julià Puche Ferràndiz, el 1992 amb Agustín Villanueva Collar, i el 2007 i 2008 amb Paco López Albert.

L’anomenada Intifalla s’ha convertit en una tradició més de les Falles de València. Va néixer el 2012, arran de la Primavera Valenciana, com un espai de protesta de molts col·lectius i lluites del País Valencià sota el balcó de l’ajuntament al final de cada ‘mascletà’. Avui, ha reivindicat la llibertat del poble palestí, malgrat que també s’hi han sentit alguns crits per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón.

En acabar la ‘mascletà’, els manifestants s’han situat sota el balcó de l’ajuntament i han desplegat una gran bandera palestina. Llavors ha estat quan s’han posat a cridar consignes en favor de la llibertat del poble palestí i en contra de l’estat d’Israel, com ara “Palestina lliure” i “On està el boicot a Israel?”. A més, també s’han sentit crits de “Mazón dimissió”.

La protesta ha transcorregut de manera totalment pacífica i sense cap incident, sota un balcó on hi havia una gran representació política del Partit Popular, entre els quals la secretària general, Cuca Gamarra, i l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida.

El gran absent ha estat el president Mazón que, com ja comença a ser habitual en els actes d’aquestes falles, ha preferit no aparèixer-hi per evitar possibles protestes.

Després de mesos de pugna interna, la direcció d’ERC ha convidat els crítics a discrepar a partir d’ara dins el partit, però no fora. El secretari general adjunt, Oriol López, ha defensat que el partit reconeixerà a partir d’ara l’existència de corrents interns amb l’objectiu “que hi hagi un nou espai de debat” dins l’organització. Els militants congregats en el congrés de Martorell han aprovat una reforma dels estatuts amb 714 vots a favor, 26 en contra i 60 en blanc. El nou text que regirà a partir d’ara el funcionament d’Esquerra inclou, així, la constitució de corrents interns, uns col·lectius que fins ara no tenien cabuda orgànica. Ha estat fruit d’un acord a quatre bandes entre la direcció i els sectors de Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Àgora Republicana.

En concret, els estatuts d’ERC reconeixeran a partir d’ara el pluralisme de les opcions ideològiques, culturals i polítiques a l’interior del partit “com a part indestriable de la seva democràcia interna”. Entenen aquests col·lectius com a agrupacions d’afiliats d’abast nacional que comparteixen una determinada sensibilitat ideològica, programàtica o estratègica dins el marc de principis i valors del partit. “Tenen com a finalitat principal fomentar el debat intern, enriquir la pluralitat d’idees i contribuir al desenvolupament de les propostes del partit”, diu el text acordat, a què ha tingut accés VilaWeb. Per a constituir-se, aquests sectors han de comptar amb el suport mínim d’un 3% de la militància de ple dret. La direcció haurà de proposar-ne la constitució i l’haurà d’aprovar el consell nacional. No obstant això, s’haurà de redactar un reglament específic que n’estableixi els drets i deures i el funcionament intern en un termini màxim de sis mesos, segons que s’estableix en una disposició addicional. Serà l’executiva qui haurà de proposar aquest reglament al consell nacional. El vice-secretari general d’Organització, Pau Morales, ha apuntat que el reglament també concretarà l’abast territorial que hauran de tenir els militants que donin suport als corrents, així com la garantia que són representatius d’un col·lectiu de manera estable en el temps.

El debat sobre el model de partit, d’aquí a tres anys

La direcció també ha aclarit que ERC entrarà a debatre el model de partit un any abans del pròxim congrés. Es formarà un grup d’estudi que l’analitzarà per preparar la següent possible reforma dels estatuts. Aquesta és la concreció del debat específic amb què Nova Esquerra Nacional donava per aconseguida l’aspiració a la limitació de mandat i la incompatibilitat orgànica i de càrrecs institucionals de la presidència i la secretaria general, després de retirar les esmenes a la ponència organitzativa que qüestionaven indirectament la presidència d’Oriol Junqueras. No obstant això, Morales ha aclarit que la direcció va tancar l’acord per fer aquest debat amb Àgora Republicana, el sector que encapçala Joan Tardà, i no amb el sector de Xavier Godàs. Morales ha situat la retirada de les esmenes de NEN després de les converses que hi van tenir després de compartir l’evolució de la ponència organitzativa en el procés de discussió i transacció de les esmenes. “ERC ha passat un congrés, ha superat una etapa i ara n’ha passat a una altra”, ha afirmat.

La reforma dels estatuts aprovada també escurça a dos mesos el termini màxim perquè la secretaria general convoqui el congrés en cas de dimissió de la presidència. I en el cas que hi hagi d’haver una segona volta perquè cap candidatura a la direcció no supera el llindar del 50% dels vots en la primera votació, es farà una setmana després de la primera. A més, es podrà ampliar el màxim d’integrants en l’executiva per a facilitar que s’hi integrin membres de la segona candidatura amb més suports. En el següent congrés, a més, les candidatures hauran de presentar les línies mestres de les ponències que es discutiran en la segona part del congrés.

La discussió sobre obrir el partit a no independentistes, demà

El sector de Tardà va arribar a una entesa amb la direcció per retirar l’esmena als estatuts amb què pretenia obrir el partit a sectors sobiranistes no independentistes i la va traslladar a la ponència estratègica. Però l’intent d’acord va ensopegar i Àgora Republicana manté viva aquesta esmena en l’última de les ponències que es votarà. El mateix Tardà la defensarà demà al matí davant el plenari. Fonts d’aquest col·lectiu asseguren que han arribat a un acord amb la cúpula perquè la direcció no es posicioni ni a favor ni en contra d’aquesta esmena. Tampoc d’una segona, que igualment mantenen viva, que defensa la necessitat de coordinar-se amb les esquerres d’àmbit estatal per a superar els marcs legals imposats.

Endavant-OSAN i la CUP han denunciat la detenció de tres militants per part dels Mossos d’Esquadra. La policia ha confirmat la detenció de dos homes i una dona per uns fets que van passar el 25 de gener, però no n’han especificat el motiu. Per la seva banda, les dues organitzacions independentistes relacionen l’actuació de la policia amb l’enfrontament en una carpa d’Aliança Catalana ara ja fa gairebé tres mesos.

Segons que expliquen fonts de l’esquerra independentista a VilaWeb, els detinguts s’enfronten als càrrecs de robatori amb violència, danys, lesions lleus i coaccions amb agreujant d’odi.

Així, l’organització ha convocat una concentració de rebuig davant la comissaria de les Corts de Barcelona. En la protesta, militants de l’esquerra independentista han llegit un comunicat en el qual han denunciat que les detencions s’han fet per haver “plantat cara a l’extrema dreta”.

A més, han acusat el govern de la Generalitat i els Mossos de donar cobertura a qui escampa “discursos d’odi basats en mentides”: “Tot el que espanta de Trump, Milei o Meloni és el que el govern i la policia defensen avui”, han assegurat.

En la mateixa línia, han dit que aquesta detenció és un episodi més de l’assetjament contra l’esquerra independentista organitzada.

Concentrades a Les Corts per la llibertat de les detingudes!

Aquestes detencions són només un pas més de la política d'assetjament constant propi del totalitarisme de l'extrema dreta que practica Aliança Catalana.

Davant la seva persecució, cap pas enrere #TombemAC pic.twitter.com/HSQQNM5t3l

— Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) March 15, 2025

A més, Endavant-OSAN i la CUP han convocat una concentració de suport demà a les 10.30 davant la Ciutat de la Justícia, on els detinguts passaran a disposició judicial.

Uns quatre-cents veïns s’ha mobilitzat aquest migdia a Salt (Gironès) pel dret a l’habitatge. Ho han fet amb una marxa lenta de més d’una hora que ha recorregut des de l’Ateneu de la Coma Cros fins a l’ajuntament.

El batlle de Salt: “Hi ha gent que s’ha volgut aprofitar de la situació per generar conflicte”

A més, han reclamat d’ampliar el parc d’habitatge públic per garantir lloguers assequibles: “A Salt, hi ha un miler de persones demandants d’habitatge protegit i només tres-cents pisos públics; per això, demanem que s’ampliï el parc amb la compra d’edificis construïts”, ha dit Tarek Cheriha, membre del Sindicat d’Habitatge de Salt.

També han denunciat la violència policial que asseguren que s’aplica durant els desnonaments: “Activen els ARRO per desnonar famílies vulnerables”. La protesta l’han convocat una vintena d’entitats després dels aldarulls d’aquesta setmana arran del desnonament d’un imam i la seva família.

Els Mossos detenen una setena persona pels aldarulls de Salt

Nou revés judicial als eixos verds de Barcelona. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs d’apel·lació presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la revocació de l’eix verd del carrer del Consell de Cent. Per tant, ha donat la raó a l’entitat Unió d’Eixos Comercials Turístics de Barcelona (Barcelona Oberta) en una sentència a la qual ha tingut accés l’agència ACN.

Així, el tribunal confirma la sentència del setembre del 2023 que va revocar l’aprovació d’aquest eix en considerar que, per tirar-lo endavant, s’hauria d’haver aprovat una modificació urbanística del Pla General Metropolità (PGM). La sentència no és ferma i fonts de l’ajuntament han anunciat que presentaran un recurs i han tornat a defensar la legalitat de l’actuació.

Segons que diu la sentència, el TSJC confirma la decisió del jutjat contenciós administratiu de Barcelona perquè el Consell de Cent ha deixat de ser una via local per passar a ser una via cívica i perquè l’ajuntament no ha utilitzat un curs adequat per canviar la funcionalitat de la via. “Les obres executades han suposat la modificació del PGM sense que s’hagi observat el procediment legalment establert”, explica el text.

Per al tribunal, la funcionalitat de la via “ha mutat, perdent en essència la seva funció connectora i d’enllaç”. A més, remarquen que la mobilitat amb vehicles de dues o tres rodes segueix sent una de les principals formes de mobilitat.

La sentència no ha estat unànime, ja que ha tingut el vot particular d’una de les magistrades del tribunal, que defensa que s’estimi el recurs de l’ajuntament i es revoqui la sentència apel·lada. Considera que les obres no vulneren el PGM, perquè no en modifica ni el traçat, ni l’ample de la via, ni les alineacions ni les rasants.

L’ajuntament ho veu com una oportunitat per “desjudicialitzar”

Més enllà de presentar-hi un recurs, fonts del consistori consideren que la “divergència de parers” en les sentències –en referència a una altra sentència favorable– i el vot particular demostra que cal “avançar en la desjudicialització del conflicte sobre els eixos verds, que mai no s’hauria d’haver judicialitzat”.

El consistori també lamenta que si s’hagués treballat amb consens i diàleg i s’haguessin tingut en compte les preocupacions i discrepàncies sobre els eixos verds, no s’hauria arribat a la situació actual.

Per això, sostenen que la sentència i les altres són una oportunitat per desjudicialitzar els eixos verds. “És una oportunitat per fer les coses d’una altra manera, que és el que aquest govern municipal està fent”, conclouen.

Finalment, avança que farà “més pacificacions” i que ho volen fent “escoltant, compartint i arribant a acords”, ja que la ciutat “necessita més verd i més espais per als vianants i la mobilitat sostenible”.

La fiscalia ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol que inadmeti una qüestió d’inconstitucionalitat elevada per l’Audiència de Madrid sobre la possible aplicació de la llei d’amnistia als condemnats per les protestes a Madrid contra la sentència del procés el 16 d’octubre de 2019.

El constitucional va abordar la qüestió en el ple del passat 14 de gener i va acordar de demanar l’opinió de la fiscalia abans de decidir si l’admet a tràmit. El cap de la fiscalia a la cort de garanties, Pedro Crespo, ha emès un informe on es pronuncia a favor d’inadmetre-la, bo i assegurant que el raonament de l’audiència és inconsistent i “evidentment erroni”. “El que paradoxalment ve a sostenir la interlocutòria de plantejament, com a pressupòsit de dubte d’inconstitucionalitat, és que la norma qüestionada no és aplicable al cas”, exposa.

A més, el fiscal recrimina l’Audiència de Madrid que faci “un judici abstracte d’inconstitucionalitat d’una norma que obertament reconeix que no és aplicable al supòsit de fet sobre el qual ha de resoldre, precisament, tot adduint que, segons ell, per a respectar el principi d’igualtat aquesta norma hauria de poder aplicar-se”.

L’origen és la condemna contra Dani Gallardo

L’Audiència de Madrid va condemnar l’activista Dani Gallardo a quatre anys i mig de presó per delictes de desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat i lesions lleus. Gallardo va participar en la manifestació en solidaritat amb els presos polítics catalans a la plaça del Sol de Madrid, i es va interposar entre un grup d’antiavalots de la policia espanyola que havien capturat amb violència una amiga seva. “La policia va rebentar la manifestació i va començar a carregar. En aquesta persecució van agafar la meva amiga, l’Elsa, i la van apallissar. Instintivament, em vaig posar entre ella i els antiavalots per aturar aquella barbàrie”, va explicar en una entrevista a VilaWeb.

Dani Gallardo: “Necessitava fugir de Madrid”

A més, Elsa Vikki va ser condemnada a un any de presó per desordres públics i un altre activista, Mariano Javier Hormigos, a una multa de tres mesos per resistència a agents de l’autoritat.

Gallardo i Vikki van recórrer contra la sentència al Suprem espanyol, que finalment va rebaixar a sis mesos la condemna per desordres públics i els va aplicar el tipus bàsic, en lloc del tipus agreujat pel qual havien estat condemnats inicialment.

Després d’un seguit d’avenços processals, el 5 de març de 2024 es va ordenar la cerca i captura de Gallardo i el 15 d’abril es va dictar una euroordre. El 12 de juny, amb l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, es va donar trasllat a les parts per tal que es pronunciessin sobre l’aplicació de la llei en aquest cas.

La fiscalia va considerar que els fets no hi encaixaven perquè van succeir després d’una concentració sense incidents de suport a la democràcia i les llibertats i en contra de les condemnes dels polítics catalans, fins que uns grups extremistes de signe contrari van causar danys molt a prop de la concentració, la qual cosa va desembocar en enfrontaments amb dispositius policíacs. “Atès que de la sentència es desprèn que els fets objecte de condemna no van tenir lloc en el curs d’actes dirigits a mostrar suport als objectius i fins descrits a la llei d’amnistia, sinó una volta acabats aquests fets sense incidents, i que s’esmenten com a fets per grups extremistes de signe contrari, els fets objecte de condemna no semblen encaixar”, va dir, segons que recull l’informe al qual ha accedit Europa Press.

En canvi, l’Audiència de Madrid va entendre que sí que es podria aplicar l’amnistia perquè la sentència que va condemnar Gallardo, Vikki i Hormigos recollia expressament que els fets es van produir en el marc d’un dispositiu policíac desplegat davant la possibilitat d’existència d’incidents després d’una concentració convocada per “donar suport a la democràcia i les llibertats i en contra de les condemnes dels polítics catalans”.

Tanmateix, va advertir que, a parer seu, la llei seria inconstitucional, perquè només parla dels actes de desobediència, desordres públics, atemptat contra l’autoritat, resistència i més actes contra l’ordre públic amb la finalitat de demostrar suport a l’independentisme. Així, el 30 de setembre va posar una qüestió d’inconstitucionalitat, bo i considerant que la llei vulnera els drets a la igualtat i a la seguretat jurídica perquè introdueix un criteri de discriminació ideològica.

ERC ha començat aquest matí el plenari de la segona part del congrés a Martorell. La direcció d’Oriol Junqueras ha arribat a les votacions finals de les ponències política, de reforma dels estatuts i estratègica només amb deu esmenes vives, i després de retirar propostes que qüestionaven el lideratge de Junqueras, tal com va explicar VilaWeb. “Les candidatures, en aquest moment, són història”, ha defensat el portaveu adjunt i vice-secretari general de comunicació, Isaac Albert, en un intent de girar full definitivament de l’enfrontament intern. Ho ha exemplificat amb les dades de les escasses esmenes que s’acabaran de debatre aquest cap de setmana. No obstant això, la direcció ha transaccionat amb els sectors Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Àgora Republicana la regulació i el reconeixement dels corrents interns, que fins ara no existia als estatuts.

Segons fonts presents al congrés, l’informe de la presidència s’ha aprovat amb 644 vots a favor, 29 en contra i 139 en blanc. Es van inscriure al congrés vora 1.500 militants. L’ex-secretària general d’ERC Marta Rovira no hi ha assistit, però sí que ho han fet l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès i els ex-presidents del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Ernest Benach, tots trens afins al sector rovirista.

Si el resultat de les eleccions internes del desembre, en què la candidatura de Junqueras va guanyar amb el 52,2%, deixava la imatge d’un partit dividit en l’àmbit de la direcció, la nova cúpula ha presentat aquest congrés com un intent per a sortir-ne reforçada i deixar enrere les lluites internes. L’objectiu, en paraules d’Albert, és aquest: “Deixar de parlar de nosaltres i parlar del país i de la seva gent.” Després d’aquest congrés, i de la renovació de les direccions territorials que es farà després, el principal desafiament del partit serà d’intentar revertir en les pròximes eleccions municipals, el 2027, el cicle de davallada electoral que ha viscut.